Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener

el pèsol negreagost - setembre · 2009 II època 6.000 exemplars

número 43

L’empresa ha iniciat prospeccions cap a Súria per ampliar l’explotació mine-ra. Només durant el mes de maig hi ha hagut tres vessaments del col·lector de salmorres i les administracions i l’empresa privada ho beneeixen amb premis i certificats ambientals i labo-rals. Però no tot són silencis de com-plicitat amb Iberpotash, per sort hi ha qui s’oposa en aquesta manera de fer: el passat 4 de juliol una quarentena de

persones van aturar la cinta transpor-tadora de runam salí a Sallent. Aques-ta acció simbòlica de “Prou Sal!” vol denunciar la salinització del Llobregat i la resta d’efectes negatius que està provocant l’empresa que explota les mines. > 8·9

Els amos dels Rasos de Peguera volen reobrir l’estació en un pas més cap a un desenvolupament a l’estil “Cerdanya” o

“Lloret”: contra la natura i contra la societat. > 16·17

Rasos de Peguera: el “pelotazo” continua

Mentre govern i “agents socials” pre-paren una nova reforma laboral que de ben segur acabarà amb els pocs

drets de les treballadores, la Cambra de Comerç de Manresa està fent de punta de llança de les posicions més

salvatges en aquest terreny. La crisi: un gran negoci per alguns. > 6·7

BERGUEDÀ

Més policia, menys llibertat

Els polítics de la comarca prete-nen recuperar la figura del “sere-no”, seguir augmentant el nombre “d’urbanos” i augmentar un 23% la plantilla dels Mossos d’Esquadra. > 4

MANRESA

Civisme, policia i negoci

El civisme, aquesta “pesta” que els polítics han anat estenen (Barcelo-na, Mataró, Berga, etc) ha arribat a Manresa. Acompanyat de més po-licia i del suport des dels mitjans del poder. L’espai públic deixa de ser per a les persones i esdevé un altre lloc on fer diners; les zones blaves com exemple. > 3·4

ARREU

Dos anys i mig de presó per la Núria i tres per l’Alfonso

Els dies 13 i 14 de juliol van jutjar les nostres companyes Núria i Alfonso. La Núria a l’Audiència Nacional i l’Alfonso a Barcelona. Ara els volen ficar a la presó, sense proves i abu-sant del poder com sempre. > 10

DOSSIER CENTRALKonvent.0 2009

Iberpotash segueix destruint el medi natural

Rotary Club Manresa-Bages: ostentació, neteja de cara i lobby> 4

La Cambra de Comerç de Manresas’apunta a la retallada laboral

aquest pèsol2

BARRICADAProposem fer una murallade pollancs i roses bordesal mercat, que tingui cucsi papallons i alguna daina

que als humans digui beneits.Proposem l’aplec de troncs,

de mates altes i pedrenyperquè no hi entrin,

perquè la pols sigui la pols,perquè el peix sigui del diai l’antigor despunti d’esma.

Pro si insisteixen, si no reculen,si tot i així rabent avancen

per a guarnir-lo de lluminàriai de perfum, llavors vindrem,esmolarem la nostra forca

o farem xarxes de forquillesremullades de cianur

per ofegar-les, per occir-lesbrutalment i amb mala llet.

I quan tremolin, quan agonitzini es desplomin les seues grues

damunt el peix, cantaremlo nostre crim sobre la runa,

perquè més val una esplanadaseca, pobra, bruta i tètrica

que no pas un cinemaal capdamunt del Mercat del

Ninot.

blanCalluM16

de maig09

Editorial

Abans de res volem mostrar la nostra alegria per la llibertat de Joaquín Garcés.

Hem enllestit aquesta edició entre calors, presses, innovacions i sobretot entre les males notícies que ens arriben de les sentències de presó que afecten d’una banda a l’Alfonso (acusat de donar un cop de puny al mosso del kubotan) i d’altra banda a la Núria de Girona (presó per ser anarquista, a algú li sona?). Aquestes sentències només fan que reafir-mar l’odi de totes nosaltres cap als poders (Insti-tucions estatals, judicials, policials, els mitjans de comunicació, etcètera). Això és evident. Ara el que ens cal és donar forma en aquesta ràbia: amb soli-daritat real i com cadascuna consideri oportú. Vo-len tancar a la presó les nostres companyes, men-tre dins l’Amadeu, Francesco Gioia i molts d’altres segueixen la seva lluita per la llibertat i la dignitat humanes.

En aquest pèsol negre podeu conèixer com la pes-ta del civisme també arriba a Manresa, al mateix temps que els policies es multipliquen al mateix ritme que les injustícies socials. Per sort, les que no es conformen és rebel•len, com per exemple contra les zones blaves. I amb el vell invent de la crisi els empresaris volen guanyar més, a costa és clar de re-duir salaris i de rebaixar, encara més, les condicions laborals. Així ho manifesta clarament la Cambra Ofi-cial de Comerç i Indústria de Manresa. Per les bones o a cop d’ERO. I es que entre patronals i rotary’s

Qui som

SumariPàgina 3 (actualitat Manresa i breus internacionals): Rotary Club Manre-sa-Bages: ostentació, neteja de cara i lobby en una sola organització

Pàgina 4 (actualitat Manresa): L’ofensiva cívica arriba a Manresa

Pàgina 4(actualitat Manresa): Sabo-tegen la zona blava

Pàgina 4 (actualitat Manresa): Més policia, més control

Pàgina 5 (actualitat Manresa): Una okupació discreta

Pàgina 6 i 7 (actualitat Manresa): La Cambra de Comerç de Manresa s’apunta a la retallada laboral Pàgina 7 (actualitat Manresa): La deslocalització empresarial augmen-ta a la Catalunya Central

Pàgina 8 (actualitat Sallent): Prou Sal! atura la cinta transportadora de residus salins

Pàgina 9 (actualitat Súria) 9: Iberpo-tash estén els seus tentacles

Pàgina 10 (repressió): Stop judicis

Pàgina 10 (repressió): Llibertat amb càrrecs per l’activista gallega Laura Bugalho

Pàgina 10 (presos): Amadeu Case-llas: llibertat ja!

Pàgines 11-14: Dossier central sobre el Konvent.0 de 2009

Pàgina 15 (actualitat): Marxa-Home-natge als Maquis i La sang de la raó

Pàgina 16 i 17 (actualitat Berga): Rasos de Peguera: el “pelotazo” continua

Pàgina 18 (Història): Justicia y repa-ración a las victimas del franquismo

Pàgina 19 (autogestiona’t contra el poder): Ni una gota més

Pàgina 20 (antipatriarcal): Re-flexionant sobre gènere i conflicte armat…

Pàgina 21 (antipatriarcal): Autocríti-ca Masculina de un Anarkista

Pàgina 22 (ressenyes): Dios no exis-te i Nos estamos acercando

Pàgina 23 (Humor i agenda): l’agenda de setembre i l’humor del Roger

Pàgina 24 (entrevista): entrevistem a un membre de Konvent.0

Berga

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari.org

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

Sallent

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

l’empastifada està servida. Per sort hi ha qui intenta tenir el màxim control sobre la seva pròpia vida. Poques per-sones, però encara queda resistència: les okupacions manresanes en són un exemple. Com també ho són les que no es cansen d’assenyalar pú-blicament la impunitat amb que ens emmerda el medi l’empresa Iberpo-tach, enriquint-se a costa de totes, del medi i del drets laborals (qui vol enfrontar aquests interessos demos-tra estupidesa i subordinació a la multinacional Israeliana). En aquesta mateixa línia de “desenvolupament” els qui especulen, alhora també ens proposen “créixer” segons el model “cerdanya” i sinó llegiu el que volen fer als Rasos de Peguera.

Ja fa cent anys de la setmana que els poderosos van anomenar tràgica i val la pena recordar-la tot fugint de la història oficial, com fem amb la Mar-xa-Homenatge als Maquis que any rere any recorda aquests anarquistes que van lluitar contra el franquisme per la ciutat i la muntanya.

Esperem que us agradi el nou disseny a tot color del pèsol, que gaudiu tot coneixen que és i que fan els del Konvent.0, que apre-nem totes com autogestionar-nos contra el poder i que ens n’adonem per fi, que el gènere és quelcom social i imposat que ens determina massa. Us desitgem bon estiu, i que no es cremi cap bosc ja que és una llàstima, so-bretot perquè, com fa cent anys, el que ha de cremar és el poder. Salut i anarquia!

* Per qüestions d’espai no hem pogut incloure en aquest número una carta de Francesco Gioia des de la presó. El text és interessant i explica una mica la seva història i com ha passat a estar segrestat per l’Estat. De moment, podeu llegir les paraules de Francesco al nostre web: www.berguedalliber-tari.org/pesolnou/?p=57

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el

portaveu de cap entitat i per tant no representa a nin-

gú més enllà de qui hi participa a cada moment. Com a

col•lectiu només assumim, a grans trets, l’editorial. La res-

ta de textos són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui

que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 4 d’agost de 2009.

En aquest número hi ha participat:

blanCalluM, Lola de Bellesguard, Bichx,

Joan Busquets, CardBarriquer, Columna

Clitoriana, Amadeu Casellas, L’espurna,

el 9º de Stoke Newington, los Chichos,

Christopher Hitchens, incivilitzat, Jo tam-

bé ho faria, Konvent.0, “Luís”, nonosfal-

tadena, Bernat Muniesa, Pep i tu, Roger,

Rotalrotary, Salmorrana, Solidaries amb la

Laura, Un salat, Una que fa moltes fal-

tes, Últimagota.

www.berguedallibertari.org/pesolnou

On trobaràs tots els números en PDF,

debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres:

pesolnegre@berguedallibertari.org

Manresa

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. flcgt@manre.e.telefonica.net www.cgtbarcelona.org/cgtmanresa

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes, 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manre-sa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital, 24-26, 08241 Manresacolumnaclitoriana@hotmail.com

LADISTRI: c/ Puigterrà de Dalt, 13, 08241 Manresa.

ZTA BANZAI: c/ de la Mel, 21, 08241 Manresa.

poema

abusos de poder3

RotalrotaryManresa, juliol de 2009

L’elitisme al Bages pot venir repre-sentat per múltiples institucions. Sens dubte una de la més significatives és el Rotary Club Manresa-Bages que es posà en funcionament l’any 1989 tot adherint-se a la xarxa internacional de Rotaries. Saber com funciona aquesta organització amb fins suposadament humanitaris, quins en són alguns dels seus membres i quins són els seus ve-ritables objectius és el repte d’aquest article inacabat.

Rotary internacional:

Història i funcionament

El febrer del 1905 sorgí a Chicago el primer Club Rotary, format per un ad-vocat, un negociant, un enginyer i un comerciant, amb el suposat objectiu de recapturar l’esperit d’amistat en-tre els sectors benestants de la ciu-tat. El nom de Rotary es proposà per la pràctica que hi havia als inicis del club que consistia en rotar els llocs de les reunions, celebrant-les alter-nativament en la oficina de cada un dels integrants. La hipotètica meta de l’organització ha anat derivant al llarg dels anys, però des d’uns inicis el què es comentava des dels mitjans del poder és que el què pretenia era realitzar un servei a la comunitat, de promoure la bona voluntat i la pau al món.

És difícilment diferenciable aquesta necessitat que tenien empresaris i professionals de reunir-se setmanal-ment de la elevada conflictivitat amb la classe obrera del moment que su-posava un mal de cap pels principals grups econòmics. Tot i que no es pot afirmar que els rotaries es convertissin en eixos vertebradors de la estratègia a seguir contra la classe obrera i les seves reivindicacions, de segur que serviren per acostar posicions i inter-canviar impressions entre empresa-riat.

Mica en mica, aquesta organització s’anà expenent pels diferents estats dels EUA fins a l’actualitat que s’ha convertit en una organització de caire internacional, amb més d’1.200.000 rotaries i 31.000 clubs que es troben distribuïts en 166 països del món. De la mateixa manera, el seu funciona-ment intern ha anat madurant fins a arribar a la situació actual totalment preestablerta.

Només poden formar part del Ro-tary Club persones que tinguin una professió reconeguda o propietàries/gestores d’alguna empresa. La moral

interna de l’organització exigeix que tots els seus membres siguin perso-nes distingides. No tots els rics són rotaris, però si tots els rotaris són rics. Si l’empresa d’algun rotari fa fallida, se l’intenta ajudar per no danyar la imatge de l’organització.

Només hi pot haver una persona de cada professió, que és la què es con-verteix en la defensora dels interessos del sector. Per entrar a formar part del Rotary s’ha d’haver estat invitat per un membre i acceptat per l’organització. A més a més, s’ha de pagar una quo-ta anual quantiosa. Totes aquestes condicions exclouen òbviament a la majoria dels mortals, convertint la en-titat en l’exemplificació de l’elitisme tan característic dels sectors enriquits i en la seva màxima, la continua vo-luntat d’ostentació.

Rotary Club Manresa-

Bages: ¿Solidaritat?

Les notícies que solem tenir sobre el Rotary Club Manresa- Bages prove-nen possiblement dels comunicats de premsa emesos pel grup i difosos pels mitjans de comunicació al seu servei com el diari Regió7.

D’aquesta manera és com ens arriben les notícies de què el Club Rotary de la nostra comarca organitza un bonic concert de reis els beneficis dels quals van destinats “a persones o entitats necessitades”; de què “han emprès una dura batalla aportant grans quan-titats de diners per a prevenir la polio en els pobrets països del tercer món”; de què han realitzat una donació a la ciutat de Manresa per aixecar un monument per la Pau “curiosament”

a la plaça on queda la comissaria dels Mossos d’Esquadra; o que ofereixen “beques d’estudis als joves més em-prenedors de les nostres contrades”.

El caire caritatiu de l’entitat ens recor-da fastigosament a la voluntat dels seus membres de anestesiar les seves consciències intranquil•les. Òbvia-ment que la principal preocupació de l’organització no és la seva tasca hu-manitària. Possiblement la neteja de cara hi té molt a veure. Per què per realitzar quatre activitats benèfiques l’any no fa falta reunir-se cada setma-na; si es vol ser solidari no s’hauria de prohibir la participació en les reunions a ningú i no seria necessari que es realitzessin les activitats en els indrets més luxosos de la ciutat.

I és que els membres del Rotary Club Manresa Bages, es reuneixen cada di-mecres al migdia al “distingit” restau-rant de Cal Aligué, seu social del club. La hipòtesi principal de l’article (par-cialment corroborada) és que el què es realitza en moltes de les reunions és un intercanvi d’impressions entre els grups econòmics apoderats per tal de pressionar a l’administració i deci-dir sobre afers que ens afecten a tots i totes. Se sap que en molts d’aquests dinars hi assisteixen membres de partits polítics locals i d’instàncies su-periors, per a realitzar petites xerra-des i entaular llaços que beneficiïn a ambdues realitats. Òbviament que el pertànyer en el Club és una forma de tenir accés a una ingent quantitat de contactes que serveixen per estendre negocis i per generar un odiós tràfic d’influències.

La calanya membre del club és inter-minable: entre els seus socis d’honor i trobem l’omnipresent i guru de

l’entitat Valentí Roqueta, expre-sident de Caixa de Manresa i de l’imperi vinícola o l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley. En podem destacar també el traumatòleg i ortopeda Carles Garriga, un dels fundadors de l’entitat i que arribà a ser l’any 2005 el Gobernador Internacio-nal del Centenari del Rotary Club. Altres figures exemplificadores del “caire selecte” de l’organització podrien ser en Blai Abadal, pre-sident de l’empresa explotadora Forn de Cabrianes, Marcel•lí San-tiveri de la concessionària “Opel” de Manresa, Josep Ratera Franci-torra, hereu de la mítica fàbrica trenedora, Benvingut Aligué del restaurant o Josep Bonvheí de la promotora “Sol”. Aquests no són solidaris amb ningú, són els res-ponsables de les nostres misèries.

El Rotary Club no és més que un altre grup de pressió, com ho són “la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa” o “la Fun-dació Privada per a la Promoció de l’Empresa i el Marketing de Catalunya”.Esperem poder acce-dir a més informacions que ens permetin desemmascarar els rics i la seva falsa solidaritat. Si els ro-taristes ens volen ajudar, que se suïcidin en massa o que deixin de desenvolupar les odioses tasques per les què són autoreconeguts socialment! Mort al Rotary i visca l’anarquia!

Rotary Club Manresa-Bages: ostentació, neteja de cara i lobby en una sola organització

Breus internacionals

Guerra social en $hile

Los chichosManresa, juliol de 2009

La guerra social se agudiza en el esta-do chileno. La muerte en combate del compañero anarquista Mauri mien-tras manipulaba un artefacto incen-diario destinado a hacer temblar una sede de Gendarmeria, ha derivado en una ola represiva de la concertación de Bachalet contra las luchas insu-rreccionales.

El encarcelamiento de Cristian Canci-no y la puesta en búsqueda y captura de Diego, además de los continuos allanamientos, pretenden poner fin a los múltiples ataques que se vie-nen produciendo durante los últimos años desde círculos anti-autoritarios. Pero los sabotajes al capital no cesan. ¡Hagámosles llegar nuestra solidari-dad con los compañeros en forma de acción y rabia!

Repressió a Itàlia

Los chichosManresa, juliol de 2009

El passat 3 de juliol, dos anarquistes insurreccionalistes italians foren arres-tats i nombrosos registres efectuats per les ROS (policia militar) sota les ordres de la fiscal perugiana Manuela Comodi. En aquest cas, es vol aplicar a en Sergio i a l’Alessandro el triste-ment famós 270 bis (associació sub-versiva amb finalitats de terrorisme) per haver intentat pressumptament actuar contra el nociu transport de l’alta velocitat. L’estat-màfia italià necessita crear alarma social de cara a la trobada del G-8 i a les més que previsibles accions. Llibertat per Ser-gio i Alessandro. Llibertat per Daniele, Francesco, Magda i Nicu. Llibertat per tots i totes.

abusos de poder4

incivilitzatManresa, juliol de 2009

La pressió mediàtica del lobby infor-matiu comarcal del diari Regió7, dedi-cant titulars sencers a les accions incí-viques “d’indesitjables” anònims, han posat en primer terme “la necessitat de posar fi a tant desordre”.

La Federació d’Associacions de Veïns de Manresa, demostrant una vegada més el seu caràcter de súbdit a la mà de qui li dóna de menjar, ha engegat una campanya per difondre quines són les actituds reprovables per la nova inquisició. El caràcter mínima-ment combatiu que haurien pogut tenir aquestes organitzacions durant la tant cacarejada transició, s’ha per-dut des de fa massa temps implorant únicament petites concessions a un Ajuntament que amenaça en retallar les subvencions quan ho creu conve-nient.

Les condicions estructurals conver-teixen les poques zones manresanes on hi ha una mica de vida en petits polvorins, i en l’excusa perfecte per aplicar el civisme a cop de decret. Les baralles intermitents que apareixen amb més freqüència pels carrers del barri antic denoten que no tothom té la vida que voldria. La mescla de drogues amb exclusió social poden ser la metxa que incendiï els cotxes a l’estil banelieurs franceses. Les noves expressions de la pobresa i l’exclusió seran inherentment violentes, com a resposta òbvia a la violència sistèmi-ca del domini capitalista, deixant de banda el romanticisme d’antany.

“Ja no es pot escopir al terra ni pixar pels carrers. Prou de fer pintades a les parets ni d’enganxar cartells. Ni pensar-ho això de convocar actes públics sense el permís adient. Per a qualsevol problema teniu la policia de proximitat al vostre servei”.

Més policia

Al BagesCardBarriquer

Manresa, juliol de 2009

Per si no en teníem prou, la re-gió policial central ha incorporat 63 mossos més, arribant als 897 vigilants de l’ordre i la llei, xifra que s’incrementarà l’any vinent amb 55 noves incorporacions. A Catalunya ja són 15.096 els mos-sos que “custodien” els carrers i està previst que pel 2015 siguin 18300 els gossos del Saura els qui ens vigilin. La Policia Local de Manresa ha convocat una plaça per Intendent de policia, figura que no existia i que es reserva per municipis que tinguin un dels dos supòsits següents: o bé per ciu-tats de més de 100 mil habitants o bé, de forma excepcional, per municipis amb més de 100 poli-cies. Descartant els 100 mil habi-tants de Manresa, això vol dir que ens premiaran amb més jerarquia policial per tenir un nombre tant gran de policies. Així que entre Policia Local i Mossos, Manresa ja suma 993, amb seu a Manre-sa (val a dir que els Mossos estan per tota la comarca, però això no treu que els tinguem a la ciutat). I és que en aquests temps que còrren, s’han de mantenir els pri-vilegis d’un grapat de polítics i ca-pitalistes. Això bé ho sap el veïnat del Barri Antic i Escodines (entre d’altres): ja hem perdut el compte de les redades i les detencions en els últims mesos!

Al BerguedàPep i tu

Berga, agost de 2009

El nombre d’agents de la guàrdia urbana a Berga ha pujat i seguirà fent-ho. Els abusos d’aquest cos també. Els vigilants, agents cívics també. Les agressions a la gent no baixen. I doncs? Estem en crisi i cal protegir els privilegis. En aquest context, la diputada Montserrat Ribera (CiU) ha proposat al Parla-ment de Catalunya l’augment de la vigilància a la comarca. Ribera proposa passar de 70 a 90 mos-sos i posar més “vigilants” recu-perant per exemple la figura del Sereno. I això a la pràctica que vol dir? Doncs més inútils a viure del “cuento”, més abúsos de poder, més arbitrarietats, més problemes i menys llibertat per a la gent.

Sabotegen la zona blava de Manresa

Jo també ho fariaManresa, juliol de 2009

El passat dimecres, 8 de juliol, no va començar per a moltes persones com un dia qualsevol. Havien arribat al centre de la ciutat amb el seu vehicle particular i després de donar voltes buscant aparcament, es decidien per deixar el cotxe en zona blava. Ja esta-va el cotxe estacionat i cadascú sortia amb la mala cara per haver d’anar a buscar aquell paperet satinat a canvi d’unes monedes. La sorpresa va arri-bar quan en el moment d’introduir-les, la ranura estava tancada. S’havien espatllat les màquines? S’havia decidit retirar-les? NO! Algú s’havia decidit a fer una acció contra un dels negocis més lucratius i menys productius que hi pugui haver, LA ZONA BLAVA.

El model de societat tecnològica i in-dustrial que vé desenvolupant-se en els últims 70 anys ha anat transfor-mant els nuclis habitats, antigament molt lligats amb el món rural, en ciutats cada vegada més alienades i alienants, marcades per un augment

creixent de la densitat de pobla-ció (i vehicles privats) i evidentment l’especulació del sòl.

Manresa no s’escapa de tot això i sembla més aviat que s’hi vagi aco-modant cada cop més. Per això no és d’extranyar que sorgeixin expressions de resistència al que se’ns vol vendre com a “ordre” i “progrés”.

Després de l’aturada sobtada de construccions, l’Ajuntament de Man-resa ha vist minvar els seus ingressos en forma de permisos d’obra i licita-cions, el que suposava bona part dels pressupostos anuals del govern muni-cipal. Les mesures que s’han pres han estat vàries, entre elles, l’augment de places de zona blava i del preu que es paga per elles. En el 2008 es pagava 1,40€ l’hora i ara 1,65€, convertint-se així en una de les zones més cares d’Espanya, superant Màlaga, Madrid o Girona. Mica en mica estem veient com el que havien de ser espais comuns, parcs públics o zones verdes, es con-verteixen en ciment pintat amb unes línes de color blau que suposen sucu-lents beneficis, l’exemple més clar és la Plaça Milcentenari.

Però bé, la realitat és que qui s’endú bona part d’aquest pastís és l’empresa EYSSA (Estacionamientos y Servicios

SA), filial de Fomento de Construc-ciones y Contratas (FCC), que és qui gestiona les places. El negoci li ha sorit rodó a l’Esther Koplowitz (prin-cipal accionista de FCC) a la ciutat de Manresa. Segons un article del Regió7 del mes d’abril d’aquest any, “El 2005, EYSSA va arribar a un acord amb l’Ajuntament pel qual l’empresa construiria el pàrquing de la Refor-ma i reurbanitzaria la plaça a canvi d’explotar la zona blava durant 15 anys i quedar-se el 55% dels diners que generin totes les places al llarg de l’any, s’hagin omplert o no”. Així doncs i per tot això, no és d’extranyar que més d’una s’hagi mirat amb alegria aquesta simpàtica acció de sabotatge que ha posat molt més fàcil a aquelles persones que

El doctrina cívica no és més que l’avantguarda estratègica per a con-vertir les persones en informadors, en xivatos. Pretén aconseguir que qual-sevol conflicte és delegui automàti-cament a les forces de l’ordre. I per desgràcia, cada cop que aquests mer-cenaris d’uniforme reben una trucada per a demanar-los –hi socors es veu justificada la seva tasca.

Mentrestant, el feixisme demòcrata de “Plataforma per Catalunya” ame-naça amb implantar estructures para-policials a l’estil “community police” (patrulles ciutadanes) a la Plaça Gis-pert de Manresa, com a cop d’afecte polític i per pressionar a les institu-cions. Òbviament que no seran ca-paços d’estructurar una mesura com aquesta, per què en un barri amb una forta presència de població immigrant i plena de persones amb odi visceral a tot el què faci pudor a autoritarisme, no durarien ni dos dies vius.

Només falta esperar a veure quan es proposarà una ordenança cí-vica aquí a Manresa des de les institucions...l’últim eslavó d’una predeterminada estratègia política que pretén convertir la ciutat en una ciutat aparador, on els conflictes són reprimits o absorbits.

Als pocs que ens oposem (ni que sigui dialècticament) a tanta merda, sem-pre ens queda per difondre la bella dita situacionista: “Hay un policia al interior de cada uno de nosotros. Hay que matarlo!”. Que el cinisme del seu civisme no t’absorbeixi.

sempre els fa mandra pagar la zona blava abstenir-se de fer-ho, ni que hagi estat per una estona. Les màqui-nes dels tikets van ser reparades ràpi-dament, però el missatge encara s’hi pot llegir:

NO A LA PRIVATITZACIÓ DE L’ESPAI PÚBLIC. PENSA I ACTUA!

L’Ofensiva cívica arriba a Manresa

okupació5

nonosfaltadenaManresa, juliol de 2009

En ple casc antic de Manresa, ens apropem a un edifici ja vell però que té una façana, que tot i que denota alguns signes que fan pensar que hi ha poca vida, encara conserva una certa bellesa.

Entrem a l’escala i sembla que es-tiguem en una pel•lícula de por ja que l’escala és tota negra. Arribem al primer pis i allí trobem dos joves habitants de l’immoble, que ens ex-pliquen la història de com van venir a viure en aquest edifici:

Els dos ens trobàvem en una situació inestable, un dels dos estudiava i no tenia feina, i l’altre, en més d’un any, havia treballat en 10 llocs diferents. Cinc mesos abans d’entrar vam com-provar que el pis on volíem viure esti-gués buit realment. També vam inves-tigar qui era el propietari, vam veure que a part de tenir tot l’edifici, que té 4 pisos, tenia varies empreses, entre elles una immobiliària, i que per tant no li faltava de res. El 12 de febrer de 2008, a les 3 de la matinada vam decidir entrar. Érem nosaltres dos sols i ens vam ficar en el pis per un balcó sense haver de forçar res ja que les finestres estaven obertes. Quan no-saltres vam entrar 3 pisos del bloc es-taven buits i ens vam instal•lar en un d’ells. A part de nosaltres dos, al bloc hi vivien dues famílies de marroquins, un home sol, una parella de Manresa i hi havia els dos baixos llogats a dos negocis, una impremta i un garatge. Nosaltres vam netejar el pis, el vam pintar, vam arreglar alguna gotera que tenia i algun altre desperfecte. Poc temps després que entréssim a la casa, van fer fora les famílies que estaven vivint a l’escala, perquè se’ls va acabar el contracte, i a l’home que vivia sol. A l’escala només quedàvem nosaltres i la parella. El propietari ni s’havia adonat que estàvem vivint allà. Ja portàvem sis mesos i ell no havia aparegut ni una sola vegada. El 30 de juny hi va haver un incendi a l’escala. La porta de l’escala sem-pre romania oberta, i els divendres i dissabtes, nits de festa, sempre tro-bàvem alguna sorpresa. Aquella nit de divendres ens vam trobar amb un incendi a les escales. Van venir els bombers, mossos... i van apagar el

foc. Els pisos no es van cremar, no-més l’escala. Els altres veïns que viuen a l’escala, que paguen un lloguer, van trucar al propietari per avisar-lo, però aquest ni es va dignar a presentar-se. Els veïns començaven a estar una mica enfadats amb l’actitud del propietari, ja que aquest no es responsabilitza dels desperfectes que hi ha a l’escala, l’únic que vol és acabar de fer fora a tots els llogaters i dividir els pisos en dos, i així guanyar més diners... Els únics llogaters que queden tenen un contracte de renta antiga, heretat dels seus avis, pel qual paguen molt poc, i que no es pot rescindir sense acord per les dues parts. El propieta-ri els diu que marxin i no els arregla cap dels desperfectes de la casa, però ells no se’n volen anar si no els as-seguren un lloguer de les mateixes característiques, que avui en dia és pràcticament impossible de trobar. Nosaltres vam arreglar la instal•lació elèctrica de l’escala perquè a causa de l’incendi la que hi havia estava malmesa i no funcionava. El propieta-ri no va venir fins al 28 d’agost, quan ja feia dos mesos de l’incendi, i va venir amb un treballador per prendre mides dels pisos, per tal de poder-los dividir. Aquest dia va ser quan es va adonar que nosaltres vivíem aquí. Va intentar obrir la porta amb clau i des-prés va petar la porta amb una palan-ca. (Tot i que hi havia els altres veïns que l’advertien que allò que feia era il•legal). Va canviar el pany i se’n va anar. Nosaltres, que no ens trobàvem a casa en aquells moments, quan vam veure la situació, vam consultar-ho a un advocat de confiança i als 4 dies vam tornar a entrar al pis, enviant un burofax als mossos per informar que estàvem okupant la casa i per estar més tranquils, ja que tot aniria per via legal. Vam parlar amb els veïns, que fins llavors es pensaven que érem llo-gaters, els vam explicar que estàvem okupant i ells van estar d’acord ja que a ells no els molestàvem per res. I vam tornar a entrar. Als 4 dies el propietari va tornar amb uns quants operaris i amb un contenidor d’obra per fer ne-teja dels pisos que estaven buits, i es va trobar el nostre pis tancat de nou. El propietari va dir als treballadors que rebentessin la porta però aquests s’hi van negar. La va petar ell en persona

amb una pota de cabra. Va posar un candau amb uns cargols i va apunta-lar la porta per dins. Vam parlar amb l’advocat de nou i vam tornar a entrar i desapuntalar la porta. El propietari va deixar penjat el telèfon d’una ges-toria i de la policia local a la porta. Nosaltres el que vam intentar fer és parlar amb ell directament trucant a una de les seves empreses, però l’únic que vam aconseguir és parlar amb una secretària que sempre ens dona-va llargues, que si està de viatge, que si està reunit...

Des d’aquest segon assalt al pis, no n’hem sabut res més. Estem disfru-tant del piset, on tenim de tot, inter-net i tot, una terrasseta amb vistes a Montserrat, una vida digna! I estem a l’espera de notícies. Volem animar a la gent que es trobi en una situació crítica a okupar cases, que no és tant difícil, i que el que és molt injust és que hi hagi tants pisos buits, molts en mans de gent que només especula amb ells i que al mateix temps esti-guin desallotjant a moltes persones de casa seva perquè no poden pagar una hipoteca o un lloguer astronò-mic.

Una okupació discreta

laboral6

L’espurnaManresa, juliol de 2009

En l’actual context de crisi són moltes les veus sorgides des de la patronal que reclamen una nova reforma laboral que limiti i vulneri els pocs drets laborals de les tre-balladores. La Cambra de Comerç de Manresa es va adherir a l’acte de protesta d’empresaris autò-noms i organitzacions de Pimes que es va fer a finals del passat mes de Març davant el Congres dels Diputats de Madrid. L’acció va ser promoguda per PIMEC, la patronal que representa les mi-cro, petites i mitjanes empreses i autònoms de Catalunya. En aque-lla jornada es va entregar als dife-rents representants polítics unes propostes conjunturals i estructu-rals per fer front a la crisi. Hi figu-ren tres grans blocs: finançament, morositat i reforma laboral.

En aquest últim punt, la posició de la patronal i de la Cambra de Comerç ha anat encaminada a un plantejament de reforma laboral totalment ofensiva cap a la ne-

gociació col·lectiva i la privatització d’alguns sectors encara públics com l’àmbit de la gestió de l’ocupació.

La Cambra Oficial de Comerç i Indús-tria de Manresa fa temps que esta creant un “receptari” propi recoma-nat certes lectures i propostes per fer front a la crisi. Cal remarcar entre al-gunes lectures recomanades, les que sorgeixen d’entitats relacionades a think-thanks bastant importants en el terreny estatal, com Fedea (Funda-ción de Estudios de Economia Aplica-da). La línia que planteja en matèria laboral, i referent a l’article “Sobre crisi, retrasos y reforma laboral. Dos pasitos para adelante, un pasito para atrás: un, dos, tres”, és similar a la que es planteja des de la gran pa-tronal Conferencia Española de Or-ganizaciones Empresariales (CEOE) però amb algunes especificitats de les condicions de les petites i mitja-nes empreses. Una altra mostra de l’aportació de la Cambra de Comerç manresana, i per tant del teixit em-presarial bagenc que hi forma part,

és el cicle de conferències que aques-ta entitat va organitzar els mesos de febrer i març de 2009 sota el nom ‘Idees per afrontar la crisi’, amb la participació de professionals vinculats a organitzacions empresarials, finan-ceres i escoles econòmiques. Les pro-postes en reforma laboral es va pre-sentar amb una xerrada a càrrec de Josep Hallado, director de Relacions Laborals o Ocupació del PIMEC, sota el nom “Les relacions laborals i la ges-tió de les persones en temps de crisi”. D’aquesta xerrada s’extrau la mateixa idea de debilitació en matèria de dret laboral anomenada més “flexibilitat” laboral o altres temes com les nego-ciacions col·lectives.

Temporada de rebaixes:

gangues i “chollazos”

La reducció de les despeses és el que sempre ha cercat la patronal. Reduc-ció, per tant, del pagament de salaris, del pagament de primera matèria,

una bona amortització del recurs productiu, reducció del pagament de taxes d’importació i exportació, del pagament d’impostos ... Molts cops ho aconsegueixen de forma pri-vada -segons ells la gestió del mercat hauria de recaure en àmbit totalment privat- però la majoria de cops no tenen més remei que pressionar per regular l’economia per via pública. Així doncs, les reduccions en matèria laboral es realitzen de forma oberta-ment pública per mitjà de les refor-mes laborals.

En plena crisi econòmica sorgeix la urgència de crear mesures “anticrisi” que passen per un cop legislatiu. La CEOE, l’Associació de Grans Empre-ses de Treball Temporal (Agett), del Banc d’Espanya, el sector financer, alguns governs autonòmics (com Navarra), organitzacions internacio-nals, de diversos partits polítics i de fundacions Think Thanks reclamen i proposen mesures per afrontar la crisi. Unes mesures encaminades a la des regularització de les relacions laborals a favor de l’empresariat. Les propostes s’encaminen cap a la re-ducció de salaris, l’abaratiment de l’acomiadament, l’execució lliure dels Expedients de regulació d’Ocupació sense control administratiu, la priva-tització de l’INEM o la reducció de les cotitzacions així com les rebaixes fis-cals per empreses.

Pel que fa al tema de l’increment sa-larial, la patronal reivindica que els sa-laris es situïn en proporció a la factu-ració i situació empresarial. La rebaixa salarial ja s’ha fet notar en la dismi-nució de l’augement proporcional del vergonyós salari mínim interpro-fessional. Si ens centrem en els salaris de negociació col·lectiva també nota-rem una moderació en aquests últims anys. Es més, els anys compresos en-tre 2000 i 2004, l’increment salarial en proporció a l’any anterior del total de convenis es redueix. L’increment passa a realitzar-se l’any 2005, però aquest és molt variant. Tot i així, el tema de les negociacions col·lectives és una de les qüestions que més pre-ocupa a la patronal. Pels sectors més neoliberals la proposta seria abolir els convenis col·lectius i establir relacions individuals contractuals entre em-presa i treballadores. Mostra d’això és la manca d’acord entre patronal i sindicats en el tancament de diversos convenis col·lectius actuals. En aquest sentit, la CEOE ja ha alertat que en la negociació dels prop de 5.000 con-venis sectorials i d’empresa d’aquest any, reclamarà una rebaixa salarial per

fer front a l’actual crisi econòmica. Pel que fa a la patronal de les petites i mi-tjanes empreses, les reclamacions van en el sentit de crear relacions perso-nals laborals o deixar participar a les Pimes a les negociacions col•lectives.

Per altra banda, una de les propostes que més afecta al marc laboral és el nou protagonisme que volen cedir a les ETT. Una de les reivindicacions de la patronal CEOE, a petició de l’Agett, que pren força amb l’actual crisi i amb el pretext de frenar l’atur, és la reforma dels serveis d’ocupació i la privatització de l’INEM. Es propo-sa que les E.T.T. passin a gestionar el mercat general d’ocupació, així com els cursos de formació i la orienta-ció professional per tal d’agilitzar el mercat laboral “sense cost per l’infraestructural pública”. Segons la visió de la patronal, la privatització donaria sortida a les greus deficièn-cies del servei públic. Una visió que des de sectors crítics ja han qualificat de perjudicial pel greu desequilibri so-cial i el gran poder que li comportaria a la patronal el control de la totalitat del mercat laboral –contractació, des-envolupament del treball, finalització del mateix i gestió de prestacions– i la possibilitat d’orientar aquest cap als seus interessos.

Un altre tema pendent, que tant si com no es vol aconseguir, són les re-duccions de les despeses en l’àmbit de contractació. En les propostes recents de reforma laboral, s’inclou l’augment de bonificacions per la contractació indefinida, reduir els pagaments de la Seguretat Social d’aquests contractes, la flexibilització dels mecanismes de contractació o ampliar la contractació a temps parcial per reduir els contrac-tes temporals, entre altres mesures. El preu màxim de la indemnització, esti-pulat encara per l’estatut de les per-sones treballadores, d’acomiadament improcedent és de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 men-sualitat, excepte algunes reformes laborals que han limitat aquesta xifra en certs contractes laborals (com va passar amb el contracte creat l’any 1997 pel foment de la contractació indefinida). Aquest topall ha de des-aparèixer i com a alternativa es crea-ria, segons algunes veus com Fedea, el contracte únic amb indemnització per acomiadament a cost creixent. Una trampa més, que economitza l’acomiadament i no suposaria cap estabilitat laboral fixa per la gran mo-bilitat de persones que comportaria aquesta forma contractual.

La Cambra de Comerç de Manresa s’apunta a la retallada laboral

laboral 7

L’espurnaManresa, juliol de 2009

El primer trimestre de 2009 s’ha tancat amb una va-loració d’un total de 2.073 Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) presentats per més de 1.800 em-preses a tot Catalunya. Les xifres extretes del Depar-tament de Treball i de fons sindicals, eleven la xifra de 172 ERO, tant temporals com definitius, a les comar-ques de la Catalunya Central. El tancament d’empreses i els ERO han afectat a més de 6.000 treballadores en aquesta regió.

Molts dels expedients responen a un tancament mas-siu en l’activitat del tèxtil. Altres, els expedients que afecten a més treballadores, el motiu ha estat la deslo-calització empresarial cap a altres estats on els costos dels factors productius són més baixos. Aquestes em-preses normalment presenten Expedients tot i tancant els exercicis amb beneficis. Aquest és el cas, per exem-ple, de la planta de Pirelli de Manresa que molt pro-bablement tancarà les portes aquest any per situar la planta de pneumàtics a l’Europa de l’est. Actualment

la multinacional italiana ha presentat un segon Expe-dient de Regulació que afecta a la resta de plantilla, unes 491 persones. El procés de negociació d’aquest segon ERO definitiu està obert, després que el passat 22 de juliol no s’arribés a un acord en les indemnit-zacions proposades pel comitè d’empresa. El període de consultes s’ha extingit i la decisió final sobre l’ERO dependrà del Departament de Treball.

Per altra banda, l’ERO presentat per l’empresa Ros-signol a la planta d’Artés es va tancar el passat 23 de juliol. L’acord final entre direcció i comitè preveu l’afectació a 67 treballadores de les quals 37 seran acomiadades amb prejubilació, 10 amb baixa volun-tària, 11 acceptaran la baixada de categoria laboral i 9 acomiadades forçosament. Altres empreses han utilitzat l’amenaça de l’ERO amb finalitats coercitives per fer acceptar rebaixes laborals a la plantilla o per aconseguir interessos empresarials. Aquest és l’exemple de l’empresa Iberpotash, que ha

utilitzat l’amenaça de l’ERO per fer pressió i aconseguir més permisos per l’ampliació dels seus runams. Ac-tualment Iberpotash manté un con-flicte obert amb la plantilla, ja que prop de 500 persones pertanyents a les mines de Sallent i Súria no han cobrat el que pertocava per la prima de rendiment en la passada nòmina de juny. L’empresa ha alterat unilate-ralment les taules de les primes sala-rials pactades amb el comitè ja que segons aquesta -en declaracions fetes a l’Agència Catalana de Notícies- la fi-nalitat és reduir costos ja que malgrat haver modificat el sistema de treball i treballar menys hores i dies a la set-mana, la productivitat ha augmentat i per tant, els costos salarials per pri-mes han augmentat. S’espera que hi

hagi alguna mobilització per part de la plantilla en resposta a la retallada salarial.

El nou cop legislatiu

a la vista

Possiblement entre aquest any i prin-cipi de l’any 2010 tornarem a tenir una retallada en dret laboral. La nova ofensiva liberal ja esta preparada per la negociació entre sindicats majorita-ris i govern. Aquests dos últims actors no ficaran gaires pals a les rodes, ja que la justificació de la crisi econòmi-ca estalviarà als sindicats majoritaris les fal·laces mobilitzacions de torn. Tindrem un altra retallada en matèria laboral i en pro a la patronal. Si fem una vista ràpida a les reformes labo-rals dels últims 30 anys ens adonarem que qualsevol forma política estatal o sindical majoritària balla sota un únic vell so: el del capitalisme. Governs i sindicats han permès la legalització de les E.T.T., la permisivitat dels aco-miadaments, la legalització de les deslocalitzacions ...Aquest procés, sense marxa enre-re aparent, està blindat per les elits socials les quals controlen els me-canismes de decisió i execució de les polítiques socials i laborals. A l’Estat espanyol, les decisions per llei i l’unilateralisme han estat grans me-canismes de transformació laboral. En tenim bones mostres: la reforma laboral de Suarez de 1976, Reforma de 1985 sobre la Llei de Racionalitza-ció dels Sistemes Públics de Pensions, “Decretazo” de 1992, Reforma labo-ral de 1994 o el “Decretazo” del PP de 2002. Aquestes mesures, més les reformes “negociades” amb els diver-sos actors socials, han anat confor-mant un mercat laboral ideat per les necessitats empresarials en detriment a les necessitats de la base treballa-dora. Tant sols cal comparar l’Estatut dels i les treballadores del 79 i tal com el tenim a dia d’avui i ens adonarem del gran retrocés en matèria de dret laboral.

Com s’exposa en el quadre de la cro-nologia de les reformes laborals, les modificacions legals que van intro-duir més canvis van ser la de l’any 1984, que va repercutir sobretot en la temporalitat, l’any 1985 amb la llei de Pensions es va reduir un 12,5% del poder adquisitiu de les pensions, la de l’any 1994 que legalitzava les Empreses de Treball Temporal o la última reforma de 2006 amb la re-ducció de les cotitzacions d’atur de l’empresariat i l’abaratiment de l’acomiadament. Actualment, però, els llistons neoliberals han pujat i la patronal proposa un seguit de me-sures que poden bloquejar els pocs mecanismes de defensa laboral. Ara, quan la vulnerabilitat social és més gran –l’índex d’atur supera el 17% i més del 7% de persones aturades no cobren cap ajuda– és quan es poden filtrar aquestes reformes, que amb el pretext de salvar l’economia i el fo-ment del treball ens conduiran en un augment dels desequilibris socials.

La deslocalitzacióempresarial augmentaa la Catalunya Central

agressions al territori8

Un salatSallent, juliol de 2009

El passat dissabte 4 de Juliol, a les 11 del matí, una quarantena de persones varen aturar simultà-niament la cinta transportadora que porta sal al runam salí de la mina de Sallent. Es tractà d’una acció simbòlica duta a terme per protestar contra el creixement i l’existència de les muntanyes-abocadors de sal al Bages. L’acció denunciava més concretament la del Cogulló, que segueix aug-mentant a un ritme de 6.000 to-nes cada dia i, com molts ja sa-beu, està salinitzant l’aigua de la comarca i del riu Llobregat.

L’acció va consistir en estirar cap avall una corda que ressegueix tota la cinta pel costat i la para automàticament. Es tracta d’una corda de seguretat que fa molt fàcil l’aturada de tot el sistema de transport del residu. Un cop parada tota la cinta, ha de venir un operari a activar-la al mateix lloc on s’ha aturat, on queda una palanca desactivada. Prou Sal, la plataforma convocant de l’acció, ha remarcat el caire simbòlic ja que en l’acció no s’atura la pro-ducció de l’empresa, sinó que afecta tan sols la cinta que porta el material de rebuig de la fàbri-ca al runam salí. S’aconsegueix, això si, que durant uns moments no segueixi creixent la ja famosa muntanya que salinitza el Llobre-gat. Ho explico amb detall per informar i animar alhora a totes les persones a qui remogui aquest tema i tinguin la oportunitat, a dur a terme aquesta senzilla acció. És tan fàcil com tibar del fil i veure com para tota la maquinària que fa créixer els runams! Almenys durant una estona...

Els mossos d’esquadra van iden-tificar a una vintena de persones i van informar que l’empresa els havia comunicat que no posarien

denúncia ja que no s’havia fet malbé res. L’endemà, però, el diari comarcal Regió 7 duia com a titular de portada “Iberpotash denuncia Prou Sal! per fer aturar la cinta que transporta el runam de Sallent”. El fet que hi ha-gués un periodista del Regió 7 durant la identificació i l’endemà publiques-sin el contrari va sorprendre alguns dels assistents. Fins el moment, però, no se sap res del cert. Tan pot ser un super titular tret de la màniga del Regió 7 (que no seria d’estranyar), com que tinguin informacions privile-giades. A l’article, però, no parla de que l’empresa emprengui cap tipus d’acció legal cap a la plataforma. A més, el titular en si és incongruent ja que la plataforma no està constituïda com a entitat ni legalment i s’haurien de denunciar, en tot cas, els seus suposats membres o participants en l’acció.

Tot i que la convocatòria no va ser oberta per motius de seguretat, l’acció tingué un caràcter públic i es dugué a terme davant d’alguns mitjans ofi-cials (TV3 i Regio7) i d’altres de con-trainformació (Pèsol Negre, Directa). Prou Sal! es fa responsable de l’acció i n’assumeix les conseqüències. Tot i saber que pot generar represàlies le-gals, ho fa obertament i amb la cons-ciència plenament tranquil•la.

L’acció respon a un canvi d’estratègia de la plataforma que torna una mica als inicis d’aquesta. Si últimament havia portat una via més legalista i possibilista, a més d’estar sempre a remolc de coses que feia l’empresa o administracions, ara pretén marcar més el ritme de la protesta. Es trac-ta d’una acció de visibilització i en la que es pretén desencallar un tema al que la gent es torna a acostumar amb massa facilitat. Intentar trencar la nor-malitat d’un paisatge alterat per una muntanya que va creixent i és invisi-ble als ulls dels sallentins. No cal que passi res d’especial per protestar quan

ja està passant cada dia, a cada tona de sal que aboquen. L’enfocament fa pensar que aquesta acció no serà un fet aïllat sinó un canvi de direcció del col•lectiu, que en farà la difusió corresponent i tindrà potser noves sorpreses apunt.

Després de tot un seguit de pro-meses tan d’alguns polítics com de l’empresa, tot segueix igual, és a dir pi-tjor, perquè el runam segueix creixent i ara és legal. L’empresa s’ha dedicat a netejar-se la cara, un cop més i les administracions segueixen posant pe-daços al problema, permetent que els runams segueixin creixent. Potser és un discurs repetit, però malaurada-ment res no ha millorat i tot ens re-torna de podrit que està. Precisament és per trencar amb aquesta dinàmica que penso que cal prendre la inicia-tiva individualment i col•lectivament. Només es pot desencallar tal situació marcant un ritme que no puguin pre-veure i atacant allà on els faci mal: a l’economia? a la imatge?. O com al-guns deien els anys 60 durant la gue-rra del Vietnam, “portem la guerra a casa”, o sigui, fem viure el conflicte a aquells que l’ignoren i no el volen veure. Perquè aquest existeix i ens afecta a tots cada dia. Cal que aga-fi la importància que té en relació al que els runams afecten a la gent i a l’entorn, i no segons el que interessi als amos de l’empresa. De moment, però, segueixen intentant amagar muntanyes senceres per defensar els interessos econòmics de quatre de sempre. També és un discurs repetit, però què podem dir sinó el que veiem cada dia amb els propis ulls i vivim en la pròpia pell?

A continuació,

teniu el manifest de

la Plataforma Prou

Sal! que repartí el dia

de l’acció:

Si la muntanya creix sense pa-rar... parem la cinta que la fa créixer!

La paciència té un límit. I la situació dels residus de la mineria al Bages està, fa temps, fora de tot control. Ens trobem davant d’una realitat tan esperpèntica i vergonyosa que no podem seguir mirant cap a un altre cantó com si res passés.

Mentre creix la impunitat davant d’una destrucció ecològica que no sembla tenir fre, no volem deixar créixer la indiferència entre els afec-tats.

La situació:

Els runams salins segueixen augmen-tant, igual que abans, cada dia.

No hi ha cap mesura que hagi reduït de manera real la salinització de les ai-gües i dels rius Llobregat i Cardener.

Iberpotash ha tingut uns beneficis de 118 Milions d’Euros el 2008. Li cos-taria uns 20 M d’€ introduir dins els pous els residus que produeix en un any i així no abocar-los a fora.

Les administracions no han encarat el problema d’arrel i, tot i les grans pro-meses, han amagat el tema, que els és incòmode, encara mostrant com-plicitat amb l’empresa i legalitzant una activitat més que irregular.

La dessaladora d’Abrera ja funciona, millorant la qualitat de l’aigua de

Prou Sal! atura la cinta transportadora de residus salins

boca pels habitants de Barcelona. Però el riu segueix igual i la causa del problema, intacta. L’administració mira de corregir els efectes, però no ataca les causes d’arrel.

L’empresa es neteja la cara amb cer-tificats mediambientals i amb la càte-dra de mineria sostenible que ha creat a la UPC. Ara bé, al mateix temps, segueixen abocant sal, la muntanya creix i el problema augmenta.

El col·lector de salmorres està vessant per tots costats arribant a autèntics rècords, com els 4 vessaments al pa-ratge natural de la Corbatera, a Sa-llent, que n’ha matat bona part. En total són més de 300 vessaments en 20 anys

Prou Sal! ha seguit una via possibi-lista, respectuosa i de diàleg molt necessària amb totes les parts im-plicades que, a dia d’avui, degut a d’immobilisme polític i empresarial, ens deixa en un carreró sense sorti-da.

L’acció:

Ens veiem moralment obligades a rea-litzar una parada simbòlica de la cinta transportadora de sal. Amb l’aturada que hem fet avui, volem denunciar aquesta situació insostenible aturant el mecanisme que fa créixer el runam davant de tots.

L’objectiu no és perjudicar ningú sinó, al contrari, fer un acte per reivindicar el no deteriorament d’un recurs tan necessari com és l’aigua, que és de tots, i que està sent salinitzat i des-truït pel benefici privat d’uns quants.

agressions al territori9

SalmorranaSúria, juliol de 2009

Des del mes de març, una empresa francesa, contractada per l’empresa minera Iberpotash ha senyalitzat tota una zona propera a Súria amb esta-ques de fusta.

La zona és la propera a la mina de Cabanasses, va des de la carretera de les Vilaredes fins a Valls de Torroella, passant per Súria. Des d’aquesta línia imaginària, en direcció al nord, han marcat una quadricula amb estaques de fusta marcades amb nombres. Al costat d’algunes d’aquestes estaques han clavat uns tubs prims d’uns 2 metres de llarg que s’endinsaven al sòl on feien unes petites detonacions que els permetia saber quin substrat tenien a sota, de quins materials està composat i la qualitat d’aquests. A més, al llarg de tota la muntanya, en direcció nord, hi havia traçades 5 línies de cable de quilòmetres i quilòmetres de llarg que els permetien captar les ones que rebien de les detonacions i fer-ne l’anàlisi.

Per tal de poder entrar en moltes de les finques per on han volgut fer les prospeccions han pagat una bona pi-cossada de diners als propietaris dels terrenys. I cap dels propietaris s’hi ha negat.

Aquesta empresa ha contractat més unes 200 persones per tal de realitzar l’estudi, de Súria, sobretot, i d’altres pobles de les rodalies. Tractors per dur tot el material a lloc, un munt de 4x4, un camió que feia els anàlisis... i moltes persones per clavar les esta-ques als punts exactes, tirar cable i fer les detonacions.

L’objectiu d’aquestes prospeccions és, segons l’empresa, és veure si hi ha potassa sota tot aquest terreny i de quina qualitat, per una possible am-pliació de la mina. Però corren rumors que pot ser que hi hagi gas en aquest subsòl (el Regió7 mateix en va publi-car un article que en parlava), o que volen mirar si és possible fer un nou runam en aquesta zona... tot està a l’aire... i segurament no sabrem res fins que tot estigui ja decidit.

La mina de Súria està estenent els seus tentacles. En canvi, no fa pas gaire, van sortir publicats els resultats milionaris dels guanys d’Iberpotash el 2008, que són de 118 milions d’euros, ai, pobrets! Durant el 2008 va produir 740.000 tones de potassa i més del 62% s’ha destinat a l’exportació. 118 milions d’euros de benefici...i encara s’atreveixen a afegir que han de ser prudents perquè aquesta cri-sis econòmica a nivell mundial està afectant el sector i encara no poden abaixar la guàrdia, no fos cas que els treballadors s’animin a demanar mi-llores laborals. 118 milions d’euros de benefici... i van estar a punt d’aplicar

un expedient de regulació que afecta-va a 102 treballadors.

N’estem fartes que els empresaris es victimítzin i de veritats a mitges: des dels empresaris que juguen a autocompadir-se quan només cal veure les beneficis que obtenen tot i les seves “crisis”, les seves condicions de vida que són un insult per qui no en té per menjar o on viure, fins als treballadors que cada dia accepten règims d’esclavatge més durs, per tal de mantenir un tren de vida... que potser somnien que algun dia seran al lloc de l’empresari... varies propie-tats immobiliàries, piscines, viatges de cap de setmana a l’altra punta del món, súbdits... però tot això té un preu... tot això està construït sobre l’explotació del medi i de persones, està construït sobre un robatori, avui en dia, i dins l’anomenada democrà-cia, legal!

Durant aquest últim mes de maig, ja portem tres vessaments del col•lector de salmorres que duu els residus d’aquesta empresa a una dessala-dora, devastant punts naturals de la nostra comarca, com ha passat ja tan-tes vegades. Ara, l’empresa que té la concessió del manteniment d’aquests conductes (Aigües de Barcelona) diu que n’accelerarà la renovació. Però portem molts anys de vessaments.

Tot i així, durant el 2008, i al primer intent, Iberpotash ha obtingut la ISO 14001: 2004, un estàndard recone-gut internacionalment que certifica la correcta gestió ambiental, que revalida la política de l’empresa de millora contínua en la reducció de l’impacte mediambiental de la seva activitat. Aquest certificat s’afegeix a l’obtingut per Iberpotash l’any 2007, la ISO 9001:2000, que acredita la qualitat en els processos de gestió de la planificació, extracció, tractament, comercialització i expedició de les sals sòdiques i potàssiques. Ambdós certificats han estat concedits per la societat Bureau Veritas líder mundial en aquest tipus de certificació. Quines ironies!

Tres vesaments en un mes, sense comptar els múltiples que hi ha hagut en el darrer any... la contaminació de petits torrents adjacents als runams... les muntanyes més altes de Súria i Sa-llent són de sal... i davant de tot això... certificats de qualitat ambiental!

Ben bé és que qui paga mana, i que darrere aquesta empresa hi ha inte-ressos econòmics molt grossos, que se’ns escapen de les mans... però la paròdia continua i els mitjans, com ara Regió 7, entre altres, continuen alabant les mesures mediambientals de l’empresa Iberpotash, i les millores fetes en l’àmbit de la seguretat laboral...

I aquí, com bons capitalistes que som, continuem venent la comarca a canvi de llocs de treball...

Per sort hi ha qui s’oposa a tanta bar-bàrie, entre molts hi ha el col•lectiu Prou Sal! de Sallent, i que tot i les críti-ques rebudes continua denunciant la situació a la que ens empeny aquesta mina, els polítics, els mateixos treba-

Iberpotash exten els seus tentacles

lladors... que és a la destrucció. I no estan pas sols, jo no la vull pas aques-ta mina, ni aquí, ni enlloc!!

repressió10

Amadeu Casellas es un preso que lleva ya más de 25 años encarcelado por su participación en decenas de atracos a bancos, con los que apoya-ba la financiación de luchas obreras a finales de los años 70 y sin cometer ningún delito de sangre. Amadeu ha sido siempre una persona comprome-tida y activa, participando tanto en la calle como en la cárcel, de luchas y denuncias colectivas contra el siste-ma, ya fuese el régimen franquista o “democrático”.

AmadeuMartorell, juliol de 2009

Cuando tenía 14 años en 1973 y trabajaba en una fábrica de Balenyà descubrió el anarquismo. “Me sentía explotado por el empresario, conocí a gente de la CNT y empecé a repartir propaganda subversiva por las calles. Iba de paquete en la moto con las octavillas y asistía a reuniones clan-destinas”.

Creía en la lucha armada, en la revo-lución imprescindible para cambiar las cosas, y aún hoy, a los 49 años, convencido de que las pistolas no arreglan nada, considera que el anar-quismo, aun sin ser la solución defi-nitiva, “funcionaría mejor que la de-

mocracia que tenemos”. “En España no tenemos democracia. Antes había un dictador que era Franco, y hoy hay unos partidos políticos. Las empresas funcionan igual. Las necesidades de primer orden no están resueltas. Falta igualdad entre ricos y pobres”.

En 1976, atracó el banco mercantil de Manresa. “Fue casi mi primer deli-to”. Durante los siguientes dos años y medio atracó más de 50 bancos. “Era una manera de recuperar lo que los bancos nos cogían. No me arrepiento de nada, salvo de no haber cogido lo suficiente”.

En 1979, entra en prisión y es recibido con una brutal paliza. “Ahí empezó lo que hoy aún no ha terminado..., tuve mis primeros contactos con algunos miembros de la COPEL y empezamos los preparativos para reivindicar la re-forma del Código Penal y mejoras en la comida, higiene y condiciones de vida penitenciaria en general”.

A lo largo de todos los años que lle-va de condena, ha protagonizado numerosas huelgas de brazos caídos y de hambre, se ha cosido la boca y ha realizado infinidad de denuncias por el abusivo precio de los produc-tos del economato, o por las irregu-

Llibertat amb càrrecs per l’activista gallega Laura Bugalho

Solidaries amb la LauraManresa, juliol de 2009

El passat dijous 28 de maig, des-prés de dos dies detinguda, sortia en llibertat amb càrrecs Laura Bu-galho, acusada de “falsificació do-cumental continuada”. La deten-ció d’aquesta activista transsexual i feminista, fundadora i integrant del grup Transgaliza, així com tre-balladora del CIG-Migración de Galícia (Àrea de Migracions de la Confederació Intersindical Ga-llega) va ser duta a terme per la Policia Nacional, per ordre de la subdelegació del Govern a Galícia el dimarts 26 de maig.

Se l’acusa d’un suposat delicte de “falsificació documental” en alguna de les tramitacions desin-teressades de papers a persones migrades. Bugalho porta a terme una tasca important en l’ajuda i assessorament a persones migra-des sense papers; el seu treball és especialment intens amb les do-nes trans migrades, moltes d’elles treballadores sexuals, les quals viuen en situacions límit.

Posteriorment a la detenció es van confiscar documents i ordi-nadors, tan del seu lloc de treball com de casa seva.

Des del mateix dia de la seva de-tenció han estat nombroses les convocatòries i concentracions en solidaritat i suport a Laura Bugalho i en protesta per la re-pressió que pateixen les persones migrades sense papers, així com la xarxa de persones i col•lectius que defensen i donen suport a aquestes persones.

Amadeu Casellas: llibertat ja!laridades y la explotación del trabajo penitenciario, o las falsificaciones de analíticas o de informes penitencia-rios, lo que le ha costado varios pri-meros grados y traslados de centro a centro con el único propósito de que desistiera. Ha denunciado los abusos sobre los derechos de los presos, de toda la estructura penitenciaria.

El año pasado, y tras mantener una huelga de 76 días, Amadeu consiguió el compromiso de la institución peni-tenciaria para la obtención de permi-sos que le facilitarían la consecución del tercer grado y la posterior libertad condicional. Dicho acuerdo fue mise-rablemente incumplido por la institu-ción, con la excusa de una causa pen-diente de hacía un año y que en un principio parecía archivada. Por esta situación, Amadeu reinició la huelga de hambre, hasta que la abandonó por un cambio de estrategia, y por-que la CNT-AIT, asumió la defensa legal y política de su situación peni-tenciaria.

A causa de las expropiaciones come-tidas, ha cumplido más de 25 años de condena, que con las redenciones, superan los 30 años, lo máximo con-templado en su ley, por lo que per-manece secuestrado por la institución

penitenciaria, como venganza por su trayectoria de lucha.

Por todo esto, desde CNT-AIT, se hace un llamamiento a la solidari-dad con Amadeu Casellas y con-voca a sendas concentraciones el sábado 25 de julio, en Madrid y Barcelona, para reclamar su in-mediata puesta en libertad.

Manresa, juliol de 2009Una que fa moltes faltes

El 13 i 14 de juliol van ser les dates en què la Núria i l’Alfonso van tenir els seus judicis respectius. Estem es-perant la sentència de la Núria i de l’Alfonso ja sabem que l’han senten-ciat a tres anys de presó.

El 13 de juliol la Núria tenia una cita a l’Audiència NAZIonal per la història de l’agenda, la pertinença a una suposa-da banda armada i de ser una perso-na solidària i activa amb el moviment anarquista. El judici va començar a les 10 del matí i les impressions de com va anar aquest son “bones”(no hi van haver sorpreses d’última hora). Mentre es celebrava el judici a dins, ven a prop de l’audiència hi havia una concentració de suport. Cap a les 12 del migdia, la policia reprimir i disper-sar la concentració detenint a 6 com-pas acusats d’atemptat, resistència…

L’endemà, el 14 l’Alfonso s’havia de presentar a la nova i podrida ciutat judicial, aquest és el judici pel tema del cubotan i on l’acusació és per l’agressió que va patir un mosso en la mani en defensa dels espais ocupats. Va ser mani els mossos van utilitzar els cubotans; també van rodejar la mani des del principi sense deixar en-trar o sortir a la gent. La defensa ha demanat l’absolució, també rebaixar

Stop judicis

d’atemptat a lesions perquè l’acció és en pròpia defensa; l’acusació ha mantingut la demanda de 3 anys.

Les sentències per aquets processos sortiran a finals de juliol i principis de setembre.

FINS QUE TOTES SIGUEM LLIURES

DOSSIERkonvent.0

11

konventpuntzero’09

12 DOSSIERkonvent.0

cal rosal juny zero nou. vuit-set-i-sis

quarta edició. això no és art per-què neix al carrer i és resposta lliure d’expressió.

pots de conserva per records, àngels blancs on la pols i la foscor més at-mosfèrica removien les parets mudes plenes de vivències, peus sense ca-mes i llits que evoquen tristor, pintu-ra, escultura, fotografia, vídeo, teatre, música, experimentació.

konventpuntzero vol mostrar l’art viu i d’implicació social. L’art que no s’exhibeix ni s’estanca dins dels museus ni galeries. L’art que no es compra ni es ven. L’art del dia a dia.

edició.2009.ko - eva soto / antònia casellas (manresa/berga), abel castells (cal rosal), joan canal (andorra), josep / ramon subirana / cristina xoy (avià), càndida (avinyó/manresa/país basc), jesús monteagudo (barcelona), gloria royo (valèn-cia), josep grifoll (casserres), ana milena / carlos e. naranjo (colòmbia), ama-deu ferrer (vilafranca del penedès), col·lectiu filomans (barcelona/avià), xavier moreno (barcelona), guillem fernàndez (balsareny), luis brum (açores), maria santamaria (viladomiu nou), pep s.anglès/ laia s. sistach (berga), carlos navarro

konventpuntzero’09

DOSSIER 13

konvent.0

(madrid), mireia ferran (berga), césar font (rubí), elsa guerra/laura bataller/gerard quinto/xavier dalmau/laia ra-mos/oriol ‘txic’ travé,/ferran barrios (manresa), col·lectiu dejavâ (casse-rres), anita abascal (palamós), gerard vilardaga / eulàlia zaballa (berga), ku-lectiu priscop (sagàs/puig-reig), joan ferrer (berga), gore martínez (puig-reig), txema rico (manresa), yorkos (cercs), marc sellarès (manresa), etílic teatre(berga), tràfec teatre (berga),

jordi plana (berga), gabriel martínez (montevideo), badreix tarragó (man-resa), eduard finestres (cabrianes), ramon brics (cardona), dones d’art (berga), la sentina, cristina vidal (vilassar), tràfec teatre (berga), etílic teatre (berga), anònima urbs (bcn), godheardme (la comunidad), mr. Fan-tasmitü attack, samstakbitte (menor-ca), trigal (bcn/argentina), els normals (manresa), traummaschine, el gos binari (bcn), indiosingracia (bcn), zbigniew karkowski (japó), kasper t. Toeplitz (frança), summer recreation camp+jahbitat+narwhal (live) (bcn), caducifolia (mrsa).

tres dies d’art per art amb l’absoluta llibertat tant d’artistes com músics com visitants. Amb la finalitat de no aturar-se i seguir treballant la resta d’any amb projectes com art de po-ques flors on amb menys d’un any, ja s’han mostrat més d’una desena d’artistes en diferents espais de la co-marca del berguedà.

konventpuntzero i freqüènciapunt-zero són projectes sense ànim de lu-

cre que es dediquen plenament a la difusió de l’art per l’art i on s’emfatitza l’absoluta llibertat de l’artista. konventpuntzero sor-geix de la mancança d’espais on l’artista és alliberat de conceptes econòmics i condicionants expo-sitius. ni l’organització ni els par-ticipants reben cap mena de sub-venció institucional ni contribució econòmica.

www.puntzero.org

14 DOSSIERkonvent.0

Vols ser un pèsol negre? Doncs, vine amb nosaltres! Escriu o

uneix-te al projecte.

pesolnegre@berguedallibertari.org

història15

Pep i tuBerga, juliol de 2009

L’estiu de 1998 començaven els actes de la que va ser la primera marxa en record dels maquis: caminades, xe-rrades, homenatges, etc. Es van fer actes a Moncada, Sant Celoni, Ber-ga... Des de llavors cada any diversos grups han fet activitats força diverses encaminades a reivindicar la lluita de totes aquelles persones, conegudes i anònimes, que van lluitar per la Idea llibertària i en contra de la dictadura franquista. Xerrades, debats, congres-sos d’història, cinefòrums, caminades comentades, col•locació de plaques en record de maquis i de víctimes de la repressió franquista, concerts, murals, pintades..., cada persona i col•lectiu s’ha expressat com cregut millor fer-ho. La voluntat ha estat cla-ra: recuperar de l’oblit les persones, les idees i les pràctiques de les que van lluitar contra el franquisme, prin-cipalment a Catalunya i bàsicament des de les files anarquistes. D’aquesta manera, anualment es van anar fent actes a Berga, Vilada, Sallent, Caste-llnou de Bages, Manresa, Barcelona, Hospitalet de Llobregat, Sentmenat, Santa Coloma de Gramanet, Sant Ce-loni, Sant Llorenç Savall, la Llagosta, Granollers, Caldes, Capellades, Vila-nova i la Geltrú, Reus, Girona, Olot, Vernet d’Ariege...

A partir de l’any 2004 la marxa arriba a les terres de ponent de la mà del col•lectiu A les trinxeres. D’aquesta manera la memòria i el reconeixement als lluitadors contra el franquisme arribava a Castellserà, Baro, Bellver, Vilanova de Meià, Lleida, Balaguer, Sort, Mollerusa, Pont de Suert, Vie-lla... Uns actes, els de Ponent, sempre amb d’èxit, també d’assistents.

D’aquesta manera volem, d’una ban-da recordar la lluita llibertària de la guerrilla rural i urbana en totes les seves dimensions i, de l’altra, posar-la en relació amb les lluites anarquistes actuals. Mai hem volgut idealitzar ni mitificar però sí homenatjar totes aquelles persones que amb encerts i errors no van claudicar en la seva llui-ta contra la inustícia i l’autoritat.

Enguany ja s’han dut a terme els actes de Ponent i els de Berga i ens consta que ja s’estan preparant els actes de l’any que ve en aquestes terres. Els actes de ponent van superar àmplia-

ment el centenar de participants. Pel que fa a Berga, una seixantena de persones van sortir de Pedret cap als Canals de Sant Miquel en una caminada comentada per les bases guerrilleres com la de San-ta Eugínia, com es fa cada any. Aquesta vegada però es va arri-bar fins a Vilada, on es va menjar una paella. Passades les cinc de la tarda es va retre homenatge a Josep Puertas, Josep Bertobillo (miners) i Joan Vilella (masover de Santa Eugínia) prop d’on van ser assassinats per la Guàrdia Civil el 1949 —aquest mes de novembre farà seixanta anys—. A les 19 h unes trenta persones van partici-par a la xerrada sobre el MIL i els GARI amb en Txema Bofill, que en va ser membre. La nit va cloure amb l’actuació del grup de Hip-hop berguedà “La Puta Ley” al mateix Ateneu. La valoració dels organitzadors és molt bona.

De cara al 30 d’agost recordar l’homenatge que es fa a Face-rías a Barcelona. Les caminades del mes de setembre a Sallent, els actes en aquell mateix mes a Vilanova i la Geltrú i a Manre-sa, el que faran a Barcelona els companys de Negres Tempestes al mes d’octubre i, finalment, la trobada a la tomba del Quico Sa-baté a Sant Celoni el 5 de gener de 2010, que com sempre, clourà la marxa d’enguany.

Alguns ja fa anys que estem im-plicats en la marxa i em vist com algunes actituds han canviat i al-tres no. Encara recordo els con-vergents de Berga escandalitzats quan vam col·locar la placa en record de l’anarcosindicalista i maqui Marcel·lí Massana a la seva casa natal. O les plaques destruïdes. Durant el franquisme el règim a través dels seus cronis-tes parlaven dels maquis o guerri-llers com a bandolers o bandits. Actualment, el sistema a través dels cronistes de la història oficial en parla com a “terroristes”, com podeu veure a l’article de l’arxiver de Berga Xavier Pedrals que on afirma que els maquis “actuaren com a grup terrorista” (Cadí Pe-draforca número 4, pàgina 50);

sense comentaris. També diuen que la companya Núria Pòrtules és una terrorista. Mireu, definitivament pen-so que la gent que val la pena són els que els cronista oficials i llepaculs diversos anomenen com a “terroris-tes”. Si això és ser terrorista que m’hi contin. Tanmateix, qui pensi una mica sap que el terrorista és el que causa terror —terror social s’entén— i per tant els terroristes són els poderosos, els que causen injustícia i ignomínia. I els anarquistes poden ser moltes co-ses però no terroristes.

El conflicte continua. Mentre hi hagi autoritat hi haurà lluita.

Salut i anarquia!

Marxa-Homenatge als MaquisLa sang de la raó

Bernat MuniesaBarcelona, juliol de 2009

L’any 1909 significa una sèrie de esde-veniments que van commoure a la so-cietat catalana i per extensió a la resta d’Espanya. Les tensions venien de lluny en l’àmbit d’un entramat polític conegut com el turnismo de conservadors i libe-rals sota la monarquia d’Alfons XIII. Era la Restauració, sistema caciquil inventat per Antonio Cánovas del Castillo al servei de les oligarquies econòmiques, del co-rromput estament militar (ressentits per la pèrdua de Cuba i les Filipines), i del poder clerical, monopolitzador irracionalista de l’ensenyament. En aquest marc, a la co-lònia del Marroc, el 9 VII 1909, les guerri-lles nord africanes van atacar el ferrocarril Melilla- Mines de Beni-Bu-Ifur (propietat del compte de Romanones i del marquès de Comillas. El Govern d’Antonio Maura va decidir enviar a la colònia batallons de reservistes majoritàriament catalans, el 18 VII, fills de les classes socials populars. Dies després es va conèixer el Desastre del Ba-rranco del Lobo, una emboscada guerrille-ra que va produí la mort de 1.200 soldats. L’impacte de la notícia va commoure a la ciutadania obrera de Barcelona i el dia 28 esclatà una insurrecció urbana sostingu-da fins el 2-VIII: l’incendi d’esglésies i els atacs contra l’estament clerical fou el més destacat dels aldarulls. Fou la Setmana Tràgica: els militars barcelonins es nega-ren a disparar contra el poble i el Govern de Maura va enviar tropes i declarà la Llei Marcial. En la lluita de barricades moriren un centenar de persones i dos mil foren detingudes, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia i els seus col•laboradors, mem-bres de la Escola Moderna fundada per aquell pedagog com alternativa racional a l’ensenyament irracionalista exercit per l’Església. Fou aquesta institució la que més va pressionar al Govern per decre-tar una sentència “exemplar”, ressaltant les seves vinculacions amb l’anarquisme obrerista: foren afusellats al castell de Montjuïc, el 13 X 1909, després d’un pro-cés judicial escandalós: Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugeni del Hoyo, Antoni Malet, Ramon Clemente y Joan Miquel Baró. Davant la indignació internacional i per intentar apaivagar els ànims, Alfons XIII va nominar a José Canalejas nou cap de Govern. Pot ser algú es pregunti perquè el poble va assaltar i cremar les esglésies aleshores. Doncs, bé: Perquè el 1789 el poble de París va assaltar la Bastilla? Per-què simbolitzava el poder i la opressió. Pels barcelonins que assaltaren les esglé-sies, aquestes eren també símbols d’una opressió quasi mil•lenària.

especulació i agressions al territori16

Pep i tu Berga, juliol de 2009

El passats mesos de febrer i març es va celebrar el centenari de l’esquí a Catalunya. Part dels actes es van ce-lebrar al xalet-refugi, ja que segons els mitjans de comunicació la societat gestora dels Rasos de Peguera es va negar a donar permís per fer servir les seves instal·lacions. Llegíem al Ber-guedà Actual el passat mes de febrer que les motivacions podien ser d’una banda, per pressionar en la seva vo-luntat d’aconseguir diners públics per dur a terme el seu ambiciós projecte d’obertura de l’estació i altres equi-paments. D’altra banda, apuntava el quinzenal berguedà, la decisió judicial que reconeix la propietat del xalet al Centre Excursionista Montserrat de Manresa que ja tenia el dret de super-fície l’enfronta amb Rasos de Peguera SA, sobretot perquè sembla que és una zona que podria més fàcilment urbanitzables des del punt de vista legal. A tot plegat cal afegir el males-tar que expressaven la patronal Ber-guedana ACEB, junt amb l’associació d’Hostaleria i Turisme de la comarca i l’entitat Berga Comercial, per aquesta situació davant l’esmentat centenari. Així ho podíem llegir a diferents mi-tjans de comunicació. Aquest fet ha suposat l’obertura d’un debat i d’un estira i afluixa entre propietaris, ad-ministracions i teixit empresarial per tal de veure qui assumia les costes i en quina mesura cadascú. Tot ple-gat s’ha pogut seguir, bàsicament, a través de Com Ràdio, Ràdio Berga, a l’Avui, el Regió7 i el Berguedà Actual. En aquest text mirarem de repassar aquestes informacions i posar-les en contrast amb d’altres que no han sor-tit als mitjans per tal de poder com-prendre una mica més tot plegat.

Cinc anys després

del seu tancament

diuen que volen

obrir l’estació dels

Rasos

Rasos de Peguera SA va anunciar el tancament de les seves instal•lacions per mitjà d’un comunicat, el novem-bre de 2004, just abans de l’inici de la temporada d’esquí 2004-05. Van anunciar que no obrien per motius empresarials: van dir que no podien obrir les pistes donant qualitat i sent competitius. Els treballadors queda-ven penjats. La temporada 2005-06 l’estació, la única de la província de Barcelona i la més propera a la capital catalana, va seguir tancada.

El novembre de 2006, a l’inici de la temporada, Ràdio Berga ens informa-va que l’estació continuaria tancada a l’espera de rebre subvencions públi-ques i d’aquesta manera l’estació ha seguit tancada i sense notícies desta-cables.

Tanmateix, ell juny de 2008 que tam-bé a través dels mitjans sabíem que els propietaris de l’estació d’esquí, la família Pujals, volien tirar endavant un projecte de recuperació i moder-nització dels Rasos per tal d’obrir les instal•lacions. El pla director pre-sentat pels propietaris dels Rasos a la Generalitat de Catalunya consta, segons Ràdio Berga, de dues parts: d’una banda, un parc de fauna i flora

amb àrea d’esquí nòrdic i raquetes i un centre esportiu d’alçada inclosa. I, d’altra banda, recuperar l’estació d’esquí modernitzada i amb un “snowpark” inclòs. Tot plegat inclou l’ampliació del domini esquiable, in-nivació artificial i un nou telecadira. I clar, no podia faltar, un hotel amb 30 habitacions, un càmping i un camp de pitch and putt (o sigui un Golf més petit del normal). Tot plegat costaria 12.5 milions d’euros, sempre segon Ràdio Berga, i aniria encaminat a que els Rasos no fossin oberts només a l’hivern. Consell Comarcal i Ajunta-ments van demanar aleshores al go-vern un pla financer que determinés la viabilitat del projecte.

Vuit mesos després de l’anunci del projecte dels propietaris de l’estació, coincidint amb l’esmentat centenari de l’esquí a Catalunya que havia de celebrar-se als Rasos, el tema va tor-nar a aparèixer als mitjans on el sec-tor econòmic del Berguedà deia que calia apostar per reactivar l’estació com a reclam turístic, alhora que com he esmentat lamentaven que la so-cietat gestora dels Rasos de Peguera negués els permisos per tal de dur a terme el centenari. En aquest context en que els propietaris havien de re-bre un estudi de viabilitat del projecte que havien presentat, el Consell Co-marcal del Berguedà anunciava que de cap manera ells no encapçalarien la recuperació de l’estació. De fet el president del consell manifestava que la injecció milionària que calia per posar en marxa l’esmentat projecte havia de venir dels propietaris actuals o d’altres socis privats però no de les institucions berguedanes. En aquest mateix sentit el secretari de Planifi-cació Territorial de la Generalitat de Catalunya afirmava que les ajudes d’aquesta administració als Rasos vindrien un cop el projecte estès en marxa. D’aquesta manera, negava per tant participar en la inversió ini-cial, la qual es calculava ara en uns 15 milions d’euros.

Aquestes afirmacions aparentment rotundes d’Oriol Nel•lo per part de la Generalitat i de Sergi Roca per part del Consell Comarcal eren matitza-des dies després pels Ajuntaments i el mateix Consell Comarcal, els quals afirmaven que ajudarien tant com podrien però insistien que el lideratge del projecte (qui paga més) calia que fos privat. Tot plegat ho reforçaven remarcant la idea que el projecte que inclou cinc negocis diferents és viable. La novetat d’aquesta altra tongada de notícies basades en l’estudi de via-bilitat era que el projecte costava 17 milions d’euros i que s’amortitzaria en dotze anys. Els càlculs tècnics, segons l’Avui calcula 44.000 esquia-dors anuals i 84.000 visitants anual al parc de la fauna. També s’aportaven alguns detalls com que el càmping aniria al quilòmetre 7 de la BV4243

i que l’hotel estaria a peu de pistes. Finalment les “forces vives” o dit de manera políticament correcte, el teixit comercial i empresarial o sigui: la pa-tronal berguedana (ACEB), l’entitat Bergacomercial i l’associació Hosta-leria i Turisme del Berguedà insistien en la necessitat que el projecte tirés endavant a través d’un consorci o que cada negoci del complex dels ra-sos l’impulsés un grup diferent, de la comarca o de fora.

Més del mateix:

model Lloret

o Cerdanya

Igual que el Parc de la Natura que vol impulsar el senyor Barniol al Berga Resort o Càmping Berga denunciat al PÈSOL NEGRE número 41, el projec-te dels Rasos de Peguera és una altra mosta d’aquest suposat desenvolu-pament econòmic que destrueix el medi i divideix encara més la societat —entre dominats i dominadors—. El model d’estació d’esquí no és un mo-del que no es conegui i ja sabem el que comporta en quant a la destruc-ció del territori i la precarització labo-ral, cultural i vital de les societats que l’acullen (La vall Fosca, per exemple). Un altre exemple de com les admi-nistracions ajuden amb les lleis i amb diners públics a que els rics encara es facin més rics. La societat en el seu conjunt no es beneficia d’aquest ti-pus de projectes que seguint la lògica capitalista només cerquen el benefici d’un a través de l’explotació dels al-tres. És beneficien els empresaris del turisme, però no el conjunt de la so-cietat. És evident que l’augment de producció no suposa repartiment just de la riquesa generada. És també, per tant, una mostra de com el creixe-ment econòmic no implica benefici col•lectiu: ni econòmic, ni social, ni mediambiental. La mentida del des-envolupament queda al descobert. És un model que no ens cansarem de denunciar. Davant d’aquest model més val que no es faci res: ni Parc de la Natura al Berga Resort -ni l’estació de Rasos de Peguera- ni la de Coll de Pal, ni l’explotació de l’aigua a Gó-sol...

Al meu entendre només seria accep-table, si es vol viure del turisme, un model de desenvolupament i d’oci que fos autogestionat i respectuós amb el medi. Un model que no es bases en l’explotació i que estigués estretament lligat a l’educació i al coneixement. Només si som lliures podem construir un món més habi-table.

Els rasos en mans de

“Rassos de Pegue-

ra SA” i del Centre

Excursionista

Montserrat

“Rassos de Peguera SA”, amb falta ortogràfica inclosa, va ser registrada a Barcelona l’any 1992 i compta amb un capital social de 180.303 euros i centra la seva activitat a l’estació d’esquí (alojamientos turísticos y otros alojamientos de corta estancia). Pel que fa als treballadors que tenen declarats són un de fix i dos de tem-porals a l’any 2000, un de fix i set tem-porals el 2003, tres fixes i cinc tempo-rals el 2004 (any en que tanquen les instal•lacions). Al 2005 tindrien qua-tres de fixes i el 2006, tres. Pel que fa als administradors de l’empresa, al llarg del temps, han estat sempre membres de la família Pujals-Bertran (els pares Maria Dolors Bertan Barat i el Fermín Pujals Camprubí i els seus fills José, Marc i Mireia), excepte el 1997 que trobem l’advocat i conegut soci del Fermín en altres negocis, José Guitart Costa i l’any 1992 que trobem al José Sensada Obrador.

“Rassos de Peguera SA” és propie-tària, d’una banda, de 143 hectàrees (deu de bosc, setanta d’erm i seixan-ta tres de zona rocallosa) és una fin-ca que prové de la divisió d’una de major amb la que limita al sud. Al nord limita amb el torrent de les ca-nals de Catllerí (Fígols), a l’est amb la finca de l’Estany (Cercs)i a l’Oest amb una d’homònima de Castellar del Riu. D’altra banda, també posseeix 23 hectàrees a Montmajor.

El Centre Excursionista Montserrat per adjudicació té el dret de superfí-cie de la finca de 143 hectàrees dels Rasos que com he indicat és propietat de “Rassos de Peguera SA”. A part, segons el Berguedà Actual, el Centre Excursionista Montserrat seria també propietari del Xalet-refugi.

Havent vist a la premsa el litigi entre ambdós entitats, s’entén millor les maniobres entorn la celebració del centenari i insistència en buscar di-ners públics per part de “Rassos de Peguera SA” i alhora les reserves al-hora d’invertir en tot plegat.

Sigui com sigui, hem constatat que més enllà de la propietat del Refugi, el Centre Excursionista Montserrat, a dia d’avui, és qui tindria el dret de superfície i per tant d’explotació dels rasos (el cas podria estar recorregut i per tant encara als tribunals, però això no ho sabem).

Rasos de Peguera: el “pelotazo” continua

especulació i agressions al territori17

La família Pujals i el

“pelotazo hispànic”

La família Pujals-Bertran junt amb en José Guitard són amos de prop de 500 hectàrees a la comarca del Berguedà (situades principalment a Casampons, Rasos de Peguera, Vallcebre i Mont-major) a part de pisos, vivendes i lo-cals a Berga (Al camí de Pedret, Mas Ribera, carrer Harmonia i Plaça de les Fonts). Les propietats les tenen a nom seu de manera individual o conjunta (Fermín Pujals i Maria Dolors Bertran) i també el Fermín de manera conjun-ta amb en José Guitard (advocat que treballava d’assessor jurídic a l’Inem i d’orígen afí a l’antic “regim”). D’altra banda i com ja hem assenyalat hi ha les propietats a nom de Rassos de Pe-guera SA i també les que estan a nom de Consultors Inversions Berguedà SL, empresa dedicada a les promocions immobiliàries i que és administrada des de l’abril per Marta Casadesus Sansa. Aquesta societat limitada amb seu a Barcelona va ser constituïda al 1989 i compta amb un capital social de més d’un milió d’euros.

Gran part de les seves propietats són adquirides a finals de la dècada dels seixanta, a Vallcebre i Casampons. Probablement, la clau del “pelotazo” immobiliari tant clàssic en aquest país i en aquells anys, sigui precisament la compra de la Serra de Casampons a, com a mínim, Juan Traserra Cabanas per part de Femín Pujals i José Gui-tard, la seva parcel•lació i la posterior venda de les parcel•les (bàsicament al costat solell de la Serra). En aquestes parcel•les com tothom sap s’hi van construir xalets i les autoritats muni-cipals, arribat el moment i amb els xalets ja construïts, van legalitzar tot plegat requalificant el terreny (alcal-de Noguera o Farguell?, tant se val). Ni nou ni únic, això sí de moralitat i legalitat discutible. Probablement al-gunes d’aquestes gestions es van fer a través de Casampons SL, societat constituïda el 1967. El resultant de la compra de Casampons, i de la seva parcel•lació i venda, més enllà de diners és que encara posseeixen la major part d’aquesta muntanya (la zona de la muntanya de Cal Rovelló, Fonturella, Pedret..., i també un xalet, una parcel•la, terrenys diversos com Casa Mas, Cal Massana, etcètera).

El futur de la

comarca en mans de

terroristes?

No ho sé. En tot cas i veient el pa-norama, algú podria pensar perfec-tament això. L’economia, el medi ambient, la cultura i el benestar social estan necessàriament lligades i és per tant fals pretendre progressar econò-micament en base a l’explotació social i del medi. Per a què aquests “emprenedors” acumulin i especulin amb el terreny, per a que muntin els seus negocis amb diners públics, per a què explotin laboralment i per a que

destrossin el medi hipotecant el futur de la vida compten amb el concurs de tots els polítics (esquerres i municipa-listes inclosos) i amb el silenci i la in-acció còmplice de tothom. Serveixin aquestes línies com a denúncia i tam-bé com a invitació a l’acció contra aquestes injustícies que condemnen la nostra existència. Salut i anarquia!

18

història

Juan BusquetsBretanya, abril de 2009

Cuando se pasó de la dictadura a la democracia, después de la muerte del dictador, fue un periodo lleno de in-certidumbre, los reformistas franquis-tas conjuntamente con otros partidos prepararon en 1977 un pacto con la intención de establecer en España la democracia. El referido pacto se adoptó con la condición de olvidar el levantamiento militar fascista y los 36 años de dictadura. Fue el requisito que los reformistas franquistas exi-gieron para asegurar su impunidad. Todos los convocados firmaron aquel vergonzoso tratado, creyendo algu-nos de los firmantes que era un com-promiso temporal, pero los años han ido pasando, y aquel compromiso ha quedado permanente.

La transición en definitiva ha sido un refugio dorado para los asesinos, a pesar que dicha opción tiene más de treinta años de existencia, y continua-rá el tiempo que dure esta amnesia forzosa.

La democracia tuvo un mal principio de aceptar aquella siniestra alianza, fue un error monumental, aún hoy estamos pagando las consecuencias, pues ha quedado demostrado con la ley de la memoria histórica aprobada el 1 de enero 2008, fue una tomadu-ra de pelo a las víctimas, ya que se trata de una Ley aberrante contraria al derecho internacional.

Mientras tanto el Estado español no sólo viola los tratados internacionales de los Derechos Humanos, incluso vulnera la propia Constitución. “El artículo 10,2 de la Constitución esta-blece que las normas relativas a los derechos fundamentales y a las liber-tades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de los Dere-chos Humanos y los tratados y Acuer-dos Internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”. “Además, el Art. 96.1 dice que los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados ofi-cialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus dispo-siciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la for-ma prevista en los propios Tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho Internacional”.

España se mofa de no cumplir las re-glas Internacionales de los Derechos Humanos, Zapatero ni tan siquiera se justifica, para él pasa antes que nada la transición modelo que simboliza el olvido y la impunidad de los ver-dugos. El olvido es la única solución que se le ocurre a Zapatero para re-conciliar los españoles y, por lo tanto,

la reconciliación sólo puede lograrse con el reconocimiento jurídico de las victimas por parte del Estado, inten-ción que está totalmente excluido por el gobierno socialista.

Después de la muerte de Franco 1975, se ha ido descubriendo con más precisión el sistema maquiavéli-co del franquismo. El robo de niños es un ejemplo evidente, un tema del que se ha hablado muy poco, pues mal pese a nuestros políticos, los ni-ños robados son también victimas del franquismo, y deberían igualmente constar en la memoria histórica como cualquier otro colectivo. Al tratarse de niños indefensos el crimen toma otras dimensiones mucho más siniestras, se calcula, según las asociaciones para la recuperación de la memoria histórica de 136.062 a 152.237 desaparicio-nes, es enorme comparado con los 800 niños desaparecidos en Argen-tina durante la dictadura 1976-1983. Por cuya recuperación las Madres de la Plaza de Mayo llevan luchando sin descanso, habiendo recuperado algo más de un centenar.

Haciendo un poco de historia, cuan-do Alemania nazi ocupó Francia, los niños españoles que se encontraban refugiados en el país galo, a peti-ción de Franco, fueron extraditados a España, por el servicio exterior de repatriación del régimen franquista, y situados posteriormente en institucio-nes de protección de menores. Ence-rrados en orfanatos administrado por el Estado, y sometidos a una discipli-na punitiva que no tenían los demás internos. Eran anotados como niños contaminados por las ideas marxistas de sus padres. La Fundadora Acción Social de la Falange, Mercedes Sans y la Iglesia desempeñaron un papel importante para depurar la raza. Fun-dándose en la doctrina del ideólogo psiquiatra Vallejo Nájera, que había estudiado en Alemania las teorías ra-cistas nazis. Fue nombrado por Fran-co, director de Investigaciones Psico-lógicas para estudiar la superioridad de la raza española, con la intención de purificarla eliminando toda conta-minación marxista. Los niños fue un campo de experimentación ideal.

Las mujeres republicanas que parie-ron en las cárceles fueron separadas de sus hijos por la fuerza, era el regla-mento. El problema es que muchos de esos niños no fueron nunca recu-perados ni se ha sabido lo que ha sido de ellos. Entre los años 1940-1950 se cometieron una gran parte de estos robos, la mayoría eran hijos de gue-rrilleros muertos en combate o fusi-lados. Estos niños habían sido arran-cados de la madre y adoptados por

matrimonios adictos al régimen sin el consentimiento de sus progenitores o de la familia. Incluso para borrar pis-tas modificaron los registros civiles, con la complicidad de la Iglesia que fue muy activa en estos asuntos de adopción.

Por el ADN se ha encontrado, poste-riormente, por simple azar el parade-ro de unos de estos niños perdidos, hoy tendrán si viven entre 60 a 80 años de edad.

El Estado no ha hecho sus deberes al contrario ha puesto toda clase de trabas para que no se sepa la verdad. Si hubiera una voluntad política hace tiempo que este problema estaría re-suelto. Los responsables de aquellos crímenes han muerto, pero no por esto debe de quedar su memoria exi-mida de culpabilidad.

Para dar un mayor relieve el compor-tamiento moral de nuestros políticos terminaré con el deplorable ejemplo que dan en estos momentos el Par-tido Popular en Madrid, acusado de espionar a sus adversarios políticos, una táctica puramente fascista. Ade-más, también hay que añadir las co-rrupciones en algunos ayuntamientos administrados por el PP, etc. El Partido Socialista Obrero Español se frota las manos ante la delicada situación que se encuentra el partido de la oposición por estos escándalos a repetición. He de recordar que cuando estaba Felipe González en el poder tampoco fue un período democrático perfecto. Las corrupciones a nivel del Estado eran frecuentes, como el caso del Director de la Guardia Civil, que se evaporó con los fondos reservados o los pisto-leros de GAL subvencionados por el Estado, etc. Tanto el partido Socialista que el Partido Popular no han dado un buen ejemplo democrático…

Un ejemplo

En mi libro publicado en catalán El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui, describo la triste historia de uno de aquellos niños secuestrados por Fran-co que poblaban las prisiones, y que representa una prueba testimonial auténtica.

Tuve conocimiento de esta historia a raíz de un juicio que se celebró en la Audiencia de Valencia contra unos presos de delito común acusados de haber provocado en el penal de San Miguel de los Reyes una insurrec-ción.

Uno de los encausados considerado el cabecilla de la rebelión, el fiscal pi-

dió 25 años de reclusión. El preso en cuestión en el juicio se la concedió la palabra, habló durante media hora, su réplica causó en la sala escalofríos y malestar:

-“Ustedes, —dijo, dirigiéndose al ju-rado—: me acusan de ser el instiga-dor principal de la revuelta. Admito mi responsabilidad en los hechos que me imputan, pero las causas que me motivaron a realizar los referidos ac-tos de rebeldía no han sido expuestas en esta sala: Me explicaré, con el per-miso de vuestra venia. Mi desgracia empezó cuando mis padres fueron fusilados al terminar la guerra civil, mi hermana tenía doce años y yo cuatro, ambos fuimos internados en un orfanato. Los curas que regenta-ban aquel establecimiento abusaron de mí, fui violado tantas veces como quisieron. Cuando mi hermana lle-gó a ser mayor de edad me sacó de aquel infierno, pero para conseguirlo tuvo que prostituirse. Desde enton-ces me dediqué a robar e ir de cárcel en cárcel. No hace falta que les diga, que ignoro lo que significa el calor y el cariño de una familia: Desde mi más corta edad he sufrido solamente castigos, humillaciones y desprecios. No me han dado ustedes ninguna oportunidad, todo lo contrario, me han demolido”.

Justicia y reparación a las víctimas del franquismo

19

autogestiona’t contra el poder

Si el petroli és la sang dels sistema capitalista, per què no li tallem les venes? No és cap novetat afirmar que les petrolieres estan en el nostre punt de mira. Còmplices de guerres, exterminadores de poblacions indíge-nes (Nigèria, Bolívia, etc.). Avui ens entretindrem a observar lleugerament el món del petroli i la mobilitat per a continuació passar a desfullar-ne al-ternatives.

ÚltimagotaManresa, juliol de 2009

Si em d’assenyalar algú d’aquest gre-mi començarem per Repsol. La llista d’abusos de poder que porta a les es-patlles és infinita. La seva trajectòria comencen quan al 1997 culmina el procés de privatització de l’Iinstituto Nacional de Hidrocarburos (INH) on s’integraven tots els dominis petroliers de l’estat espanyol. Des d’aleshores ha robat el subsol d’Argentina, de Bo-livia, de Perú i d’altres indrets. Opera en 32 països d’arreu del món, però el pes específic més important el tro-bem a Llatinoamèrica. Ha contribuït a arrasar drets humans i ecològics allà on ha posat el peus: contaminacions a Neuquen, Cutral-co, Llanacanelo, el Chaco. Els seus interessos per aug-mentar beneficis passa per sobre dels destins de les comunitats que viuen a sobre jaciments de petroli. Tot i que els beneficis d’un any superen de llarg la riquesa de països com per exemple Bolívia.

Qui forma Repsol? La seva participa-ció accionària més representativa a casa nostra està dividida per un 12%

propietat de la Caixa i un 2% propie-tat de la Caixa de Catalunya. Entitats molt properes geogràficament i fàcils de boicotejar.

A Catalunya hi ha una mitjana de dos cotxes per habitant i cada un d’aquests realitza uns 30.000 km l’any. La despesa d’energia a Cata-lunya relacionada en el sector del transport representa un 70% del to-tal. El petroli cremat a nivell mundial equivaldria a tenir una canonada de petroli i 2m de diàmetre les 24 hores del dia rajant sense parar.

Davant d’aquesta situació tenim vàries i múltiples alternatives.

-Cremar tot el petroli que puguem per fer que s’esgoti com abans millor i que comenci un període de crisis energètica abismal que permeti ger-minar una revolució social.

-Deixar de moure’ns tant amb vehicle privat i utilitzar més la bicicleta.

-Utilitzar altres combustibles pels trajectes indispensables com ara l’oli vegetal.

Com utilitzar l’oli ve-getal com a combus-tible per l’automòbilNo hi ha superfície a la terra per cultivar tot el combustible necessari seguint els models de mobilitat ac-tuals. Partint de la idea que la terra conreuable està destinada a alimen-tar les persones i no els automòbils, l’ús d’oli passa per una reducció del quilometratge. És absurd pensar que

el mal anomenat biodiesel pot subs-tituir el petroli amb els actuals nivells de consum. Ja ara estan sucumbint a persones del Brasil, Argentina i altres països a la pobresa i a la dependèn-cia substituint la seva agro-cultura d’autoconsum per la d’oleaginoses per produir combustibles per Europa i EEUU.

D’on treure l’oli?Si vius al camp i tens terreny suficient per produir el teu propi oli endavant. Necessitaràs una bona premsa.

Si no tens possibilitat de produir-te el teu propi oli el més lògic és reciclar l’oli fregit de xurreries, bars, restau-rants, caterings, etc. Has de tenir en compte una bona decantació i filtrat-ge abans d’injectar-lo al dipòsit. N’hi ha prou en anar acumulant l’oli en un bidó situat a 1m d’alçada. De la part baixa d’aquest li posarem una aixeta amb una sortida cap a un altre dipòsit. Entre els dos hi col•locarem un filtre de piscina. Al segon dipòsit ja tenim l’oli a punt per cremar kilòmetres.

Quins vehicles?Els de gasolina queden totalment descartats, el substitut d’aquest seria l’etanol. No tots els vehicles són igual d’aptes per funcionar amb oli. Has de tenir en compte una mica la me-cànica. Els cotxes d’última generació amb molta electrònica no és massa aconsellable injectar-los-hi oli. Els ideals són els de motor dièsel amb in-jecció indirecta (els motors dels quals funcionen a altes temperatures, ade-quat per l’oli).

Respecte a la bomba d’injecció les ideals són les bombes lineals. Més delicades són les rotatives. Eviteu po-sar oli amb cotxes que funcionin amb bombes LUCA, doncs algunes expe-riències han demostrat que..... caput.

Ni una gota més

Sense modificacióSi no t’ho acabes de creure, o no vols complicar-te la vida ficant les mans a les entranyes del teu vehicle pots optar per barrejar una part d’oli amb el dièsel i pots moure’t sense cap altre intervenció. El percentatge de la barreja depèn de la temperatura ambient. A l’estiu pots anar al 100% d’oli sense cap problema. A l’hivern a un 30% amb total tranquil•litat. Això és degut a què el punt de viscositat ideal per entrar al motor varia segons la temperatura i segons el tipus de combustible (sigui oli o gasoil) per tal d’assegurar-se un abona combustió.

Amb modificacióSi vols funcionar tot l’any al 100% amb oli vegetal hauràs de realitzar una petita i senzilla modificació al teu motor.

Hi ha dues opcions:

A.- Adaptar el motor per pre-escalfar l’oli i optimitzar la seva combustió.Passos a seguir si es tracta d’un vehi-cle d’injecció indirecta, bomba mecà-nica i electrònica tipus Bosch:

-Treure la malla del dipòsit, substituir-la per un pre-filtre de plàstic.

-Instal·lar una bomba de pre alimen-tació elèctrica.

-Instal·lar dos escalfadors: un inter-canviador tèrmic i un escalfador elèctric.

-Ajustar l’injecció: augmentar la tara dels injectors, calar la bomba d’injecció.

B.- Pre-escalfar el motor arrencant amb gasoil, amb la necessitat de disposar de dos dipòsits. Per tal que aquesta bicarburació sigu eficaç s’han de seguir els següents passos:

-Engegar sempre amb el dipòsit de gasoil i no obrir el de l’oli fins que aquest no hagi assolit una tempera-tura d’entre 65 i 85ºC.

-Tornar al gasoil si es requereix al motor per sota del 50% de la seva càrrega màxima.

-Abans d’apagar el motor tornar a funcionar amb dièsel per purgar el circuit d’oli.

Hi han vàries opcions de com fer la modificació. Te’n presentem una:

-Instal·lar un segon dipòsit (¼ part del convencional) amb filtre addi-cional.

-Instal·lar una bomba de pre-alimen-tació.

-Instal·lar escalfadors: intercanviador tèrmic i pre-escalfador elèctric.

-Connectar el segon circuit amb elec-trovàlvules oscil•lants (l’interruptor de les quals pot ser manual i col·locat a la guantera).

Qui vulgui arremangar-se i posar-ho en practica aconsellem aprofundir informació al manual de lliure difusió “La mecànica de las flores. Adapta-ciones en motores diesel para usar hasta 100% aceite vegetal” de la red “Pètales”.

20

antipatriarcal

Columna clitorianaManresa, juliol de 2009

Durant els mesos de maig i juny al CSO La Tremenda s’ha dut a terme un cicle de xerrades i do-cumentals en els quals s’ha parlat i debatut sobre conflictes armats a diverses parts del món en mo-ments històrics diferents, tenint sempre com a base la reflexió des d’una perspectiva de gènere.

El cicle es va iniciar amb una xe-rrada sobre Colòmbia en la que es va parlar de l’organització i els diversos processos d’autogestió de les dones en les comunitats desplaçades pel conflicte. La se-gona xerrada va tractar sobre el col•lectiu “Mujeres Libres” en el marc de la Guerra Civil Espanyo-la, fent referència als seus prece-dents i recalcant la particularitat de ser un grup format només per dones en aquell context his-tòric i les conseqüències que això va generar. El següent acte es va centrar amb el conflicte als Balcans i la utilització de la dona com a estratègia i arma de gue-rra. A continuació vam tractar el conflicte de Palestina, analitzant i debatent sobre la importància dels processos socioculturals (pre-vis al conflicte) propis de societats marcades fortament per la religió, i com aquesta van condicionar el desenvolupament del paper que la dona va jugar al llarg del con-flicte. En l’últim acte vam parlar sobre la guerra a El Salvador i les condicions en les què es trobaven les dones que formaven part de la guerrilla (FMLN), condicions que van fer que grups de dones es desmarquessin del “Frente” i plantegessin noves formes de lluita autònomes. I per acabar, vam organitzar un recital de tex-tos i poemes escrits per dones sobre gènere i conflicte armat a diferents parts del món, passant imatges de dones en lluita o re-

sistència, en la que vam donar veu a experiències i reflexions de dones lluitadores, algunes anònimes, però totes elles parts imprescindibles en el procés de lluita per un canvi social real.

Després d’haver realitzat el cicle i haver reflexionat sobre el tema, són varies les qüestions que ens venen al cap... Quin paper juguen homes i do-nes en el marc d’un conflicte armat? Com es materialitza la guerra en base al gènere? Perquè les dones acostu-men a ser vistes com a les principals víctimes d’un conflicte, atribuint-los característiques com la passivitat, el victimisme o el pacifisme, i no com a part activa del conflicte? Perquè el conflicte armat i la violència política són considerats dominis masculins?

La major part dels anàlisis que s’han fet sobre conflictes armats amaguen interessos clarament androcèntrics i patriarcals, i reforcen els rols i carac-terístiques atribuïdes històricament a les dones, obviant la importància d’aquestes en el desenvolupament dels conflictes o guerres.

Si fem un repàs a les aportacions i teoritzacions que des del feminisme s’han fet en matèria de gènere, con-flicte armat i processos de pau, veiem que hi ha tres principals enfocaments. La perspectiva essencialista, que con-sidera que les dones són pacífiques per naturalesa; la tendència ecofe-minista (molt lligada a la maternitat), que considera que les dones defensen la pau perquè són mares; i la perspec-tiva construccionista o estructuralista que pensa que l’exclusió d’aquestes en l’esfera privada les allunya de l’ús de la violència.

Segons el nostre parer, les dones no són espectadores típicament pas-sives durant les guerres, com tam-poc són sempre víctimes innocents d’aquestes. Al contrari, sovint assu-

meixen nous rols i responsabilitats participant en lluites militars i políti-ques, i construint noves xarxes per tal d’obtenir els recursos que elles i els seus familiars necessiten. Si bé la gue-rra imposa dures i pesades càrregues sobre elles, sovint contribueix a la re-definició dels seus rols tradicionals i transforma les relacions de gènere en el sí de la societat.

Ara bé, els conflictes armats tenen un clar impacte diferenciat en homes i dones, en quan a rols socials, com-portaments i identitats.

La participació dels homes en els con-flictes i guerres és majoritària, si més no és més directa que en el cas de les dones. El major nombre de vícti-mes mortals, ferits o desapareguts acostumen a ser homes, per la seva condició de combatents. Per tant, no té massa sentit el discurs victimista sobre les dones ja que els homes en són les víctimes majoritàries, almenys en quan a xifres. Pel què fa als rols que assumeixen (o es veuen obligats a assumir) els homes en el marc d’un conflicte, veiem que hi ha una for-ta imposició dels rols històricament masculins (valentia, iniciativa, agres-sivitat,...) i una imposició homoge-neïtzadora d’aquests. Això fa que es reprimeixin o silenciïn les masculini-tats alternatives, i que els homes que no adopten una actitud “típicament masculina” es considerin traïdors.

Pel què fa als rols i identitats que adopten les dones en el marc d’un conflicte, veiem que estan fortament marcades per la violència sexual. Moltes de les armes de guerra utilit-zades contra o a través d’elles són: els embarassos forçats, les violacions, les mutilacions genitals, l’esclavatge sexual,... pràctiques que s’han uti-litzat de forma generalitzada com a estratègia d’humiliació de l’enemic, i que han implicat greus conseqüèn-cies sobre la salut física i mental de les dones. Aquestes pràctiques, a més a més, sovint porten a una doble victi-mització, ja que no només represen-ten una estratègia d’humiliació per a l’enemic, sinó que també generen una forta estigmatització dins la prò-pia comunitat (una dona violada que-da marcada per a tota la vida: deixa de ser dona per passar a la categoria

de “dona violada”). D’aquesta forma les dones passen a ser considerades propietat social i per tan poden ser violades per destruir la comunitat enemiga (cas que va passar per exem-ple a Bòsnia o a Rwanda amb les co-munitats d’Hutus i Tutsis), provocant embarassos forçosos que serveixen a llarg termini com a eina per marcar les futures generacions i fer perdurar el conflicte.

Aquesta és una forma de violència silenciada, no tan visible com la que pateixen els homes (que sovint aca-ba fent-se pública en forma de xifres i estadístiques), i que en la major part dels casos queda en la impunitat. És així com aquest tipus de violèn-cia queda legitimada i normalitzada, cosa que explica el fet que després d’un conflicte pràcticament sempre augmenta l’índex de violència de gè-nere del país o regió.

Pel què fa a les dones desplaçades o refugiades, aquestes es veuen obli-gades a fer-se cura d’elles mateixes i d’altres persones, i el fet que se les acostumi a agrupar amb les persones més vulnerables (nenes i nens, perso-nes grans, ferits/des,...) contribueix a reforçar la victimització que ja reben de per sí.

Ara bé, com dèiem al principi no to-tes les dones són víctimes i menys, passives. Són moltes les dones que ho han deixat tot per anar al “front”, que han agafat les armes i que amb el poc que tenien han plantat cara a l’enemic amb el somni de canviar la situació que les oprimia. A vegades la decisió d’agafar les armes i decidir-se per la lluita armada ha estat fruit d’un procés forçat (s’hi han vist obli-gades), però altres vegades ho han fet de forma conscient, voluntària i lliure amb l’objectiu de contribuir a una transformació social real i feta des de la base. Moltes de les dones combatents, però, han estat doble-ment estigmatitzades pel fet d’optar per aquesta forma de lluita, ja que es produeix un trencament amb els rols associats històricament a les dones, i un cop finalitzat el conflicte, el retorn a la “vida normal” les retorna a l’antic rol de submisa o les exclou social-ment pel fet de no encaixar amb els patrons de gènere establerts.

Durant els processos de pau que es viuen al final de molts conflictes o guerres, les dones també tenen un paper preestablert i ben definit. Els processos de negociació sovint són espais on només hi participen actors masculins, i en tot cas, el paper que juguen les dones és el de redacció o planificació dels processos de pau, mai el de prendre decisions o el de debatre ideològica i políticament les possibles sortides al conflicte. L’aspecte de gènere mai queda plas-mat en els acords de pau, per tan no hi acostuma a haver perspectiva de gènere ni en les accions ni en les su-pervisions dels processos de pau (ho veiem clarament en el cas de les ex-combatents, les refugiades o les des-plaçades).

Pensem que és important trencar amb la idea preestablerta de dones com a víctimes i passives, i homes com a combatents incondicionals. En un conflicte armat, tan les dones com els homes esdevenen víctimes d’aquest i en pateixen les conseqüèn-cies més dures, conseqüències que es materialitzen de diferents formes en funció del gènere al qual pertanyen. Però alhora, tan homes com dones són part activa del conflicte, i arreu del món, són moltes les dones i els homes que han decidit enfrontant-se a allò que els oprimeix i explota diària-ment, tot plantejant noves formes de relacionar-se i organitzar-se.

Reflexionant sobre gènere i conflicte armat…

21

antipatriarcal

BichxManresa, juliol de 2009

Soy un individuo, que nació con testículos y pene. Lo aclaro por-que en nuestra sociedad es bien sabido que nuestros órganos sexuales nos determinan, e inclu-so se dice que debemos actuar según esta o aquella forma, se tenga o no, lxs distintos “atribu-tos”. Eso se dice, otra cosa es que sea verdad.

Pues si, recapitulando digamos que nací así. Por determinadas situaciones y elecciones me hice “personita”, y me considero anarkofeminista y representadx por los planteamientos y herra-mientas que las teorías Queerś defienden. Para ser mas concreto a donde quiero ir, diré que me ha-llo rabiosx y confusx.

La sociedad en la que me crié, como ustedes, me dio una identi-dad masculina. Con el tiempo me posicione en una construcción de proto-macho, de hombre. Una figura que me ha identificado, pero con la que discrepo: Ser hombre, es poder, y el poder tie-ne que solo se consigue cuando se doblega a alguien.

Me criaron en el miedo, miedo a no ser nada, miedo a ser peor que alguien, miedo ha estar solo, miedo a fracasar, miedo a que me hirieran. Cuando te dictan tantos miedos, pero no van enfocados a algo o alguien concreto, aca-bas teniéndole miedo a todo. Te hallas a la defensiva, distante e inseguro. La segunda parte fue indicarme que la solución a todos esos miedos era muy sencilla, era ser calculador, para no equivocar-me; era ser posesivo, para no te-ner menos que nadie; era ser des-

tructivo para no ser menos que nadie; era ser desconfiado, era ser frío, era ser un “Gran Hombre”.

No digo que a lxs representadxs por la figura de la “Mujer” no les ocurriera lo mismo, todo lo contrario, a ellxs les dieron los mismo argumentos pero enfocados a otro objetivo. La “RE-SINGNACIÓN” frente al “PODER”.Mis inicios como hombre, salieron bastante rana, debía abusar de otrxs y más bien fue lo contrario. Pero salio bien también, porque me justificaron el “miedo”, y acabe siendo un bestia. Me tome muy bien mi papel. Me crié con odio y mucha frustración.

Intente parchear mi vida adolescente, y creyendo que hacia lo correcto me volví un “Buen Hombre”, un principi-to algo azul, un individuo paternalis-ta, proteccionista, que usaba el vic-timismo de “que tanto hacia por los demás y ellxs por mi nada...”me volví débil, dependiente y con mis compa-ñeras hacia lo mismo.

Visualizar a un machista o a una per-sona posesiva es fácil, pero el chan-taje emocional, las microviolencias y los micromachismos no lo son tanto. Cuesta mucho cuestionar el pater-nalismo y el maternalismo, cuesta, visualizar lo dañinos que son.Esto lo tengo muy claro, lleve años de trabajo, sobre todo en un grupo de masculinidad, comprender lo irónico que resulta comprender que mientras mas fuertes parecemos, mas pode-rosxs somos, directamente va ligado a lo dependientes, frágiles emocio-nalmente e inmadurxs, y por tanto como resultado, dañinxs y destructi-vxs podemos llegar a ser.

Esto para mi, es trabajo de base, si no se llega mas o menos a estas conclusiones, importando muy poco el denominador (sexo, canon, rol, hombres-mujeres, frikilifrauticx, ge-nero o mas chorradas de esas que inventamos las personas para echarle la culpa a lxs que restan de parecerse a nosotrxs... ¿prejuicios se llaman?..) vamos muy mal encaminadxs, porque para luchar contra el patriarcado, pri-mero hay que luchar con el factor de nosotrxs que lo forma. El patriarcado esta en mi, esta en ti, esta en todxs.Si claro, es todo un temón el polémi-co debate de: “si el hombre y la mujer son construcciones sociales, e inter-pretando esto, no somos ni hombre ni mujeres ¿que somos?”

Pues yo tranquilamente diré, que me produce quebraderos de cabeza que me hagan esta pregunta. Porque yo se lo que no quiero ser, pero por no saber lo que quiero ser, no significa que me tenga que aguantar y joder con una mascara que tiene tanto po-der, que es destructiva y autodestruc-tiva. Las construcciones de genero no son una cosa de quitar y poner, el “poder del grupo” también las po-sicionan. Abarca unos ámbitos que cuestan cuestionar y que aun están en un marco teórico. Motivo, para enfocar mucho esfuerzo en visuali-zarlo y trabajarlo.

También me pueden venir con la pre-guntita: pues los animales son así, hay machos y hembras, y nosotrxs somos animales, ¿no?

El poder de la “ciencia” también esta en tu contra. ¿Un ejemplo? Las hie-nas, las supuestas hembras tienen dos órganos sexuales funcionales, el denominado pene y la denominada vagina. Y aun así, vete y cuestiona a un/una biologx que te dará de bofe-tadas con argumentos tan simplistas como ellas paren y el otro individuo no, o tienen mamas...y ya esta, y pese a que “ellas” follen entre “ellas” con el “denominado pene” de 21 cm...son hembras...son femeninas...

Pero eso nunca te lo han dicho en los repetidísimos documentales de La 2, o que todos los animales tiene com-portamientos sexuales paralelos a los reproductivos y en los cuales, no hay mucho parecido, o lxs Bonobo (simios muy parecidos a los chimpancés) que desarrollan todo tipo de actos sexua-les, entre distintos individuxs, y hasta con juguetes, que ha más de unx le rompería los esquemas de superiori-dad.

Esta pregunta tiene poco fundamen-to, es obvio que interpretamos el mundo a nuestra manera, es muy hu-mano creernos la cosa más guay y ex-traordinaria, y es muy humano huma-nizarlo todo. Por tanto, argumentar si el resto de animales hacen esto o lo otro y nosotrxs no, tiene muy poco de objetividad, ya que nosotrxs hace 10 millones de años que comence-mos a distanciarnos de la “naturael-za” para encaminarnos en el proceso de la Evolución Social. Y el género, es Cultural, la interpretación del mundo también, por tanto, es SOCIAL.

Vale, si, yo no tengo útero, no pariré, no amamantare, eso es indiscutible. Pero mi gran polémico debate interior es que entre individuxs pro-uterinos hay de todo, lxs hay con rasgos muy rudos, con clítoris que podíamos de-nominar micropenes, lxs hay con los dos órganos (mas de lo que imagina-mos), lxs hay muy “femeninos”, lxs hay muy perdidos en una envoltura que no las representa; y con lxs no pro-uterinos ocurre exactamente lo mismo (y yo entre estxs no se don-de situarme). Sin embargo, lo que intento explicar es la capacidad de homogenizarlo todo a dos denomi-nadores comunes (hombre/mujer) y sus restantes derivados que según la sociedad son de todo menos natura-les (Lesbianas, Gays,..).

Yo estoy muy convencidx de que el genero y el sexo son constructos, el sexo (hombre/mujer) y el genero (masculino/femenino) no vienen im-presos en la genética, la naturaleza o el instinto, mas bien se adaptan cultu-ralmente según nuestrx intereses, in-tereses de poder que hemos elegido. Me da igual que fuera por el miedo a la muerte, miedo a estar solos en el universo, que si lo dijo el espíritu san-to, Alá, Yahvé o el puto niño Jesús. Para mi el hombre y la mujer, el ho-mosexual o la lesbiana, el oso o la bollera son binomios, etiquetas, te las pillas o eres descartado del grupo, y si no estas en un grupo, estas solx, y si eso lo aplicamos a nuestra educación, educación que resumí desde mi expe-riencia, eso significa caer en la lokura, la droga, el autoengaño, o el cólera. No no, y a mí, esa vaina no me va.

También diré que yo no usare este discurso para hablar en la empresa donde curre, con mi madre, o en el barrio donde este haciendo trabajos sociales, esta claro que una persona que ni siquiera es conciente de que su compañera de curro tiene los mismos derechos que el ante todo, y que me-rece igual respeto, estas ideas, le pa-recerán surrealistas. Tampoco iré con este discurso a dialogar con mi madre para que se rebele contra el cacique que la explota 12horas diarias e infra-valora su trabajo durante mas de 30 años. Tampoco iré con este discurso en el barrio donde participo en una red de centros sociales para creación de actividades que como objetivo principal son la lucha por la destruc-ción de la violencia del género, y de

las relaciones “sanas”. Me explico, yo esta exposición, la hago por mí, es una autocrítica, y una crítica a los círculos donde me muevo. Podemos tener discusiones sobre sentirnos menos o mas hombres, o menos o mas mujeres, pero esta clarísimo, que aunque existiera un BUEN mo-delo, no estamos encaminadxs. Hoy día nos hayamos en el latifundio de las hipocresías anti-sistema, suceden agresiones de todo tipo, incluidas vio-laciones en espacios supuestamen-te liberados, hoy día se manifiestan comportamientos sexistas de todo tipo, en círculos que supuestamente el Anarkofeminismo ha retomado. Y tristemente a veces somos todxs con-sientes de ello, pero lo amparamos en la excusa del coleguismo de: “pobre que tiene un mal día”, “es que lo ha pasado mal”, “tu no sabes que tienen entre manos” “el / ella no es así, es que esta borrachx”...

Y me parece hipócrita con los valo-res en los que creemos que actuemos así. Podemos justificarnos, decir que nos hemos vuelto consumistas por-que necesitaba alquilar para estar seguro con un ordenador para crear una Web muy chula del país “tal” que esta muy abandonado mediáti-camente; podemos justificar en cier-ta medida ser antiespecista y comer carne porque si no me da un bajón de hierro que cagas y pobre de mi y de mi anemia...pero no se puede jus-tificar ser un puto machista o un/una sexista por muy gilipollas que se vuel-va unx. Yo no estoy subido en este barco por cambiar solo las formas de vivir, sino para cambiar ante todo mi vida. Y no me da la gana que me jus-tifiquen que porque en mi currículum de anarko ya hay tanto masters y me han ofrecido tantas condecoraciones que me puedo permitir ya tentarme ha ser un macho de corral.

Yo, no se que respuesta dar, ni como concluir. Pero solo me sale decir que propongo la decontrución total, me niego a asumir hoy día, en el siglo XXI, la identidad de Anarkista, con sus respectivas herramientas, simple-mente para cuestionar el poder de los Padres, de la Fe y del Estado, cuan-do la realidad es bien distinta, acá quienes seremos Padres, seremos Fe y seremos Estado, somos TODXS, si no atacamos el problema de raíz, es decir, radikalmente.

Antes de tirar piedras al MC Donnal, se las tiro a el/la come en el, y antes de tirar perdigones al patriarcado, me las tiro a mi mismx. Porque yo no soy más hombre, de lo que me hacen ser.

Autocrítica Masculina de un Anarkista

22

ressenyes i agenda

Dios no existeChristopher HitchensBarcelona: Debate, 2009

Hiram GascoigneManresa, juliol de 2009

En els darrers anys s’ha produït un renovat interès per les religions, les creences en déus i éssers su-prems, i en les pseudo-psicologies de l’autoajuda i de les filosofies di-tes “orientals”. No només es trac-ta de les ofensives perpetrades per part de l’Església Catòlica i de les religions musulmana i judaica, sinó també de l’èxit de revistes com “Psichologies”, programes radiofònics com “L’ofici de viure” (dirigit per Gaspar Hernández), o la inclusió d’una secció de “Reli-gions” en el diari “Avui”. En front d’això, l’ateisme cal que no es quedi enrere i prengui la iniciativa en el debat. En aquesta direcció,

AGENDA[Berga] Punk al boscwww.myspace.com/punkalbosc

11 i 12 de setembre, a la Font Negra

(carretera de Berga a Rasos de Peguera)

El Punk al bosc es un festival que va

crear Josep Mª Isanta l’any 2002 per

donar a conèixer grups del panorama

alternatiu de la comarca del Bergue-

dà i de fora d’aquesta. A partir dels

fets de Patum de 2005 la seva família i

amics més propers van decidir la seva

continuïtat ampliant-lo a l’actual for-

mat de dos dies.

Es un festival sense ànim de lucre, i

per tant gratuït. Té una petita zona

d’acampada barres amb entrepans

durant tota la nit i una zona per ubicar

distribuïdores musicals; a més aquest

any s’està estudiant la possibilitat

d’habilitar un bus que pujarà des de

Berga fins a la zona de concerts.

Enguany, tindrà lloc els dies 11 i 12 de

setembre, a la Font Negra (carretera

de Berga a Rasos de Peguera) i con-

tarà amb les actuacions d’Skandol Pú-

blic, Fura, Batakazo, The Ajos Porros

Band, Milenrama, Transición, Hanka

Gorri, Karbunko, Hormigon Armado i

Habeas Corpus.

Per a més informació sobre el festival

podeu entrar a www.myspace.com/

punkalbosc.

Des d’aquesta web també podreu ac-

cedir a les pagines de la majoria dels

grups i escoltar-los.

Esperem que no falteu a aquesta cita i

que ho gaudiu tant com nosaltres any

rere any.

Salut!

[Sallent] Festa Major Lliure i Tropical

Del 10 al 13 de setembre

Dijous 10

22:00 Correbars (inici a la Plaça de la

Pau)

24:00 Concert a l’Escorxador amb

Los Remaches, Tio Tirito i Dj Toffu (3

euros)

Divendres 11

15:00 Exhibició de graffiti (al camp de

fútbol)

17:30 Quintus i Mitjanes (a la Plaça

Generalitat)

23:00 Concert a l’Escorxador amb Be-

nitt Ash, Habeas Corpus i Dj Turtu +

Moreno

Dissabte 12

12:00 Xaranga (inici Plaça Anselm Cla-

vé) i Sifonada a la Plaça dels Arbres

16:00 Torneig de Truc a la Plaça dels

Arbres (inscripcions al Camagüey)

23:00 Concert a l’Escorxador amb

Natural Band, Ki Sap, Kòdul i PD de

la Casa

Diumenge 13

16:00 Baixada d’Andròmines a la

Plaça de la Generalitat

18:00 Animació Infantil amb el Mag

Pere a la Plaça Anselm Clavé

19:00 Jam Session a la Plaça del Cid

XII Marxa-Homenatge als Maquis

www.marxa-maquis.org

Propers actes

20 de setembre. Sallent (Bages)

Caminata de Sallent a Castellnou. (Cal

portar esmorçar).

+ info: marxa-maquis@sindominio.

net

26 i 27 de setembre. Actes a Vila-

nova i la Geltrú (Garraf)

Dissabte 26

Dinar vegà a les 14:00h.

Concert de tarda :”En memòria dels

lluitadors llibertaris de totes les èpo-

ques”. Musics per confirmar.

Al “TRAKATRÀ”, espai alliberat. C/

Magdalena Miró 31. VNG

Diumenge 27

Projecció de documental.

Xerrada.

Taula redona. Col.loqui “La Lliçó del

Maquis”.

Al Ateneu Llibertari de Vilanova i La

Geltrú. C/ Teatre 21. VNG

+ info: ateneullibertarivng@hotmail.

com

30 d’agost. Barcelona (Barcelonès)

A les 20 h Acte en record de la me-

mòria del guerriller llibertari José Luis

Facerías a la confluència entre els ca-

rrers Doctor Pi i Molist amb Passeig

Verdum.

Al setembre data per determinar. Ac-

tes a Manresa (Bages)

25 d’octubre. Actes a Barcelona

(Barcelonès)

+ info: negrestempestes@gmail.com

5 de gener de 2010 a Celoni (Vallès

Oriental)

A les 12h al cementiri trobada en re-

cord del Quico Sabaté.

ja fa alguns mesos de la campan-ya posada en marxa per l’associació “Ateus de Catalunya” en els autobu-sos de Barcelona. Entre d’altres coses va fer visible un debat que els religio-sos i els creients en éssers suprems volen negar, invisibilitzar i eliminar.En aquest context han anat apa-reixent llibres que també han anat renovant i posant a l’ordre del dia l’interès i necessitat de l’ateisme: la negació i oposició a qualsevol ésser suprem i sagrat, així com a qualsevol persona, doctrina, filosofia i movi-ment que hi actuï emparada o en el seu nom. Entre els pensadors més coneguts es pot comptar amb Michel Onfray, ateu francès autor del “Trac-tat d’ateologia” (Traité d’athéologie, 2005) i de “La força de viure” (La puissance d’exister, 2006), ressenyats anteriorment en el pèsol negre. En llengua anglesa, cal anotar també a l’escriptor Christopher Hitchens, au-tor de “Dios no es bueno” (God is not great, 2007) i “Dios no existe” (The portable atheist, 2007), traduït aquest darrer ara al castellà.

En lloc d’“ateu”, Hitchens es declara a si mateix més aviat com “antiteis-ta” i “antireligió”, mers matisos en el concepte general de l’ateisme. El seu principal argument radica en que el concepte de déu o d’ésser suprem és una creença totalitària que destrueix la llibertat individual dels éssers hu-mans. D’aquest principi en sorgeix “Dios no existe”, una antologia d’una cinquantena de textos de 47 autors (des de Lucreci fins a Ayaan Hirsi Ali, passant per Thomas Hobbes, Baruch Spinoza, Karl Marx, Sigmund Freud, George Orwell, Carl Sagan o Salman

Nos esta-mos acer-cando la historia de la Angry BrigadeServando Rocha La Felguera Ediciones, 2008

el 9º de Stoke NewingtonManresa, maig de 2009

Rushdie), que tenen en comú posar en qüestió a Déu i a les religions. Mal-grat el títol del llibre, com adverteix el mateix Hitchens, no tots els autors i textos seleccionats són ateus; n’hi ha que són clarament agnòstics i, inclús, de creients (cristians, musulmans o jueus) que critiquen les respectives religions. Al marge d’això, la selecció pateix d’un biaix típic dels anglòfons: el domini quasi exclusiu de les re-ferències en llengua anglesa (traduc-cions incloses), de manera que no hi són presents autors en altres llengües i que no han estat traduïts a l’anglès, com és el cas de la major part de la literatura atea francesa, alemanya... Els textos s’acompanyen d’una breu presentació que, segurament per exigències de l’editorial, són massa breus. Excessivament breus: manquen informacions bàsiques dels autors i, més important, pistes sobre com han de llegir-se els fragments seleccionats –diversitat d’estils, de termes, de con-ceptes... que han anat variant en els 2000 anys que hi ha entre el primer i el darrer autor–.

El cert és que aquesta antologia re-sulta més aviat un complement per a la seva anterior obra, “Dios no es bueno”: un llibre en el que reflexiona i critica com les religions han infectat els individus i les societats. A diferèn-cia de la majoria d’autors europeus i americans, com Michel Onfray, no només se centra en les religions abrahàmiques (el cristianisme, l’islam i el judaisme), sinó que també hi fa referència a d’altres religions com l’hinduisme i el neo-paganisme.

El segrest informatiu de la maquinària historiogràfica del poder elimina o ter-giversa de la nostra memòria qualse-vol experiència contestatària que posi en dubte la màxima de la convivència anomenada avui en dia “democrà-cia”. D’aquesta manera la majoria de la informació que podem rebre sobre la dècada dels ’60 o els ’70 ens ve representada per els “all you need is love” del moviment hippy o la recu-perable revolta estudiantil del ’68.

Poc sabem de tots aquells activistes que defugiren de la mera pràctica de la no-violència i encara menys d’aquells que s’organitzaren al mar-ge d’estructures que en el transcórrer dels anys es convertiren en àmplia-ment militaritzades.

“Nos estamos acercando: la historia de la angry brigade” ens situa als inicis de la dura i conservadora Anglaterra dels 70’. Ens contextualitza la història d’aquest grup que atacà indistinta-ment edificis del govern, residències de diputats, centres comercials o furgonetes de televisió. Ens parla de la gran influència que tingueren els “Motherfuckers” estadaunidencs o els King Mob anglesos sobre la seva dialèctica, i de la experiència en la

pràctica de l’acció directa que els hi aportaren grups d’agitació armada com el “Grup primero de Mayo.

Per què la Angry Brigade defugí de múltiples tòpics de l’esquerra arma-da. L’objectiu dels seus atacs van ser solament materials, evitant el dany a persones. Qualsevol persona podia dur a terme una acció i reivindicar-la sota el nom de l’Angry Brigade, trencant amb el delegacionisme, la professionalització i les organitza-cions jerarquitzades. EI seu discurs corrosiu es diferenciava enormement de l’avorrida retòrica comunista, im-pregnant-se de situacionisme i post-modernisme. I la seva pràctica apuntà objectius fins aleshores inexplorats, com una furgoneta televisiva que re-transmetia en directe el concurs de Miss Món o una cafeteria de luxe.

“168 explosiones el año pasado, cien-tos de llamadas telefónicas amena-zando al gobierno, patrones, dirigen-tes. La Angry Brigade es el hombre o la mujer sentados a tu lado. Tienen pistolas en el bolsillo y cólera en la mente. Nos estamos acercando!”

“Comunicado nº9”

23

humor

24

entrevista

Philip Engels és veí de Cal Rosal, una de les colònies tèxtils més importants de la conca del Llobregat fins a finals del segle XX. Ell, ens explicarà com l’abandonament de l’activitat indus-trial a la població ha acabat desem-bocant en un període de frenètica activitat al voltant de l’expressió i l’art fora dels circuits comercials.

Lola de BellesguardCal Rosal, juliol de 2009

Com va començar aquesta història de konvent.0?

Doncs la veritat és que no va ser res premeditat i que forma part d’un seguit de casualitats. En un principi, el Convent en desús de les monges va ser cedit per la cooperativa que gestionava la fàbrica tèxtil a un grup de joves de la colònia perquè tinguessin un local on assajar. Els treballadors van marxar fa 17 anys, però nosaltres vam continuar ocupant el Convent.

I com passa de ser un local d’assaig a una de les mostres d’art més grans de la Cata-lunya Central?

Fa uns quatre o cinc anys més o menys un parell de persones havíem realitzat un treball sobre la dona en l’àmbit rural. Aquest treball va ser exposat a Manresa amb molt bona acollida i vam creure interessant portar-lo a casa, al Bergue-dà. La sorpresa fou que no aconseguíem cap local on exposar, al museu municipal se’ns va negar l’entrada i

després quedava el petit cir-cuit de galeries, però havíem d’acceptar que es tragués un rendiment econòmic de la nostra feina. Llavors, se’ns va ocórrer que potser podíem reobrir el Convent i reutilit-zar-lo com a espai de creació i exposició.

La cosa és va anar enve-lant...?

Doncs sí, després d’aquesta espontània obertura va començar konvent.0. Un punt de partida, un inici, on inicialment un grup d’amics i coneguts amb inquietuds compartíem un espai ple d’història per mostrar la nostra feina.

El passat mes de juny vam celebrar la quarta edició de konvent.0. Un esdeveniment autogestionat i que vol obrir noves vies al marge de lògiques mercantilistes. Per nosaltres el konvent.0 no és cap fira o festa major. Ho farem si ens segueix aportant creixement personal, i sinó plegarem o anirem a un altre lloc. No som res més que uns romàntics que ens fixem dia a dia amb el nostre entorn més degradat per donar-li un punt de vista creatiu, perso-nal i col•lectiu.

konvent.0 és un projecte sense ànim de lucre que es dedica plenament a la difusió de l’art per l’art i on s’emfatitza l’absoluta llibertat de l’artista tant de conceptes econòmics com de condicio-nants expositius.

Després de konvent.0 neix moviment.0. Què és?

La gent del konvent no volíem cenyir la nostra acti-vitat a un espai determinat i concentrat únicament en tres dies a l’any. La nostra intenció és reutilitzar espais abandonats i generar-hi vida. Per això, també hem presen-tat propostes per exemple al castell de Berga, l’antiga estació de servei Pedrafosca i d’altres espais de la comarca.

Com arribeu a la gent, al públic?

Bàsicament a partir del boca orella. Als inicis no volíem utilitzar els mitjans de comu-nicació. Ara, col•laborem amb aquells mitjans que respecten i mimen el nostre projecte. No volem propa-ganda perquè sí, moviment.0 no és un producte mercantil.

Què us agradaria aconseguir des de moviment.0?

Personalment, m’agradaria que a Berga es pintés i és mostrés alguna cosa més que Pedraforques, amb tot el res-pecte per qui els ven, trobar espais i persones interessades per l’art com a simple eina d’expressió.

Alhora, també estem inten-tant crear una plataforma de difusió artística per la gent més jove. Volem orientar a trobar espais on exposar als que s’inicien al món de l’art, demostrar que una bona obra no és la que penja de les parets mortes dels mu-seus i a la vegada que no per viure lluny d’una capital hem de prescindir de propostes de qualitat.

D’aquesta manera s’apropa l’art a tothom, tal i com pot succeir al convent de Cal Rosal on es mescla la gent interessada per l’art amb les persones que havien viscut a l’edifici, quan aquest era un convent de monges i una residència d’obreres.

Quina és l’actitud de la gent de la colònia cap a tot el que és mou a l’edifici?

Crec que últimament força gent s’adona que sinó fos per aquest projecte, el convent faria 17 anys que s’estaria ensorrant com passa amb d’altres edificis de la colònia i del berguedà. Suposo que per alguns som els enfants terribles, d’altres ens toleren i d’altres estan contents de trobar el convent obert, encara que no sempre comparteixin el que s’hi fa. Però, pensen que almenys hi ha algú que se’n cuida mínimament.

Com veieu la museïtzació que està vivint part del pa-trimoni obrer i industrial del Llobregat?

Encarcarada. La tasca de les administracions no hauria de ser crear petits parcs temàtics de les nostres vides i del nostre passat. Ells és mouen per lògiques econòmiques, volen treure un rendiment de la història. Però, l’únic que fan és convertir les colònies en el mitjà de vida de polítics mediocres i tècnics afins. De fet, el que fan és transformar la poca gent que encara resi-deix a les colònies en figurants perquè el turista de cap setma-na gaudeixi a fons de l’entrada que ha pagat pel museu.

PARLEM AMB…

PHILIP ENGELS

UN DELS IMPULSORS

MÉS VETERANS DEL

KONVENT.0A CAL ROSAL (BERGUEDÀ)

De vegades algunes de les seves intervencions és únicament un mal in-tencionat reciclatge, una enganxina per excusar i maquillar subvencions. La mala gestió dels recursos monetaris per part de les institucions fa perdre i a la vegada deixa en evi-dència la pròpia memòria històrica. Per fer bones aportacions a la ciutat no calen grans quantitats de diners.