El Poliuretà

A la dècada dels 30's, Otto Bayer, qui dirigiria en aquell moment el Departament d'Investigació de Bayer, volia trobar una fibra sintètica similar a la poliamida que havia estat descoberta a USA. Otto Bayer va considerar com a grup reactiu apropiat el isocianat, que té la facultat d'entrar en reacció amb alcohols per a donar lloc a la formació de uretans.

Al 1941, arran d'un experiment fracassat, es va aconseguir col·locar la primera pedra de l'aplicació de poliuretans.

Però els tecnològics aconseguirien donar molt prompte amb la causa d'aquesta formació de bombolles: en alguns polièsters es trobaven presents encara grups carboxílics que reaccionaven amb els grups isocianats formant, al seu torn, grups de carboxamida amb despreniment simultani d'anhídrid carbònic.

Llavors es va assolir ,quan es va provocar molt conscientment aquesta separació d'anhídrid carbònic i per tant, la formació d'escuma (despumació) mitjançant l'addició de petites quantitats d'aigua.

Els sistemes de poliuretà són molt versàtils i permeten una gamma amplíssima d'aplicacions. Curiosament, procedeixen únicament de dos productes: el petroli i el sucre, per a obtenir, després d'un procés químic de transformació, dos components bàsics, cridats genèricament ISOCIANAT i POLIOL.

La barreja en les condicions adequades d'aquests dos components ens proporcionarà, segons el tipus de cadascun d'ells, una escuma per a aïllament, rígida, o bé una escuma flexible, o un elastòmer, o un rigímer o una escuma semirígida, etc. La barreja dels dos components POLIOL i ISOCIANAT, que són líquids a temperatura ambient i que habitualment s'efectua amb una maquinària específica, produeix una reacció química exotèrmica. Aquesta reacció química es caracteritza per la formació d'enllaços entre el poliol i el isocianat aconseguint una estructura sòlida, uniforme i molt resistent. A més, la calor que desprèn la reacció pot utilitzar-se per a evaporar un agent inflant que omple les ces trencades que es formen, de tal manera que s'obté un producte sòlid, que posseix una estructura cel·lular, amb un volum molt superior al que ocupaven els productes líquids.

Els principals avantatges de l'escuma de poliuretà són:

•Actua com capa distribuïdora de càrregues d’adherència a tot tipus de materials estalvi d'espai autoextinguible.•Baixes pèrdues dielèctriques i de reflexió. •Constant dielèctrica molt baixa.•Estable dimensionalment.•No es prolonga, contrau ni deforma. •Excel·lent capacitat aïllant.•Fàcil i ràpida aplicació.•Impermeabilitat avançada. •Molt bona estabilitat.•Molt bona resistència a la compressió. •No és atacat per rosegadors.•No necessita manteniment posterior. •Tampoc poden entrar insectes.•Pes lleuger.•Pot aplicar-se en gairebé qualsevol superfície. •Resistència als agents químics.•Resistent als àcids.•Resistent a sacsejades i vibracions. •Resistent al foc.

Posseïx un coeficient de transmissió de calor molt baixa, millor que el dels aïllants tradicionals, la qual cosa permet usar espessors molt menors en aïllaments equivalents. Mitjançant equips apropiats es realitza la seva aplicació "in situ" la qual cosa permet una ràpida execució de l'obra aconseguint una capa d’aïllació contínua, sense juntes ni ponts tèrmics. La seva durada, degudament protegida, és indefinida. Té una excel·lent adherència als materials normalment usats en la construcció sense necessitat d'adherents de cap espècie. Té una alta resistència a l'absorció d'aigua. Molt bona estabilitat dimensional entre rangs de temperatura des de -200 ºC a 100 ºC. Reforça i protegeix a la superfície aïllada. Dificulta el creixement de fongs i bacteris. Té molt bona resistència a l'atac d'àcids, àlcalis, aigua dolça i salada, hidrocarburs, etc.

El poliuretà és un aïllant tèrmic rígid que es caracteritza per una estructura de petites cel·les tancades, que contenen gas de baixa conductivitat tèrmica, lliure d'agents CFC i HCFC, perjudicials per al medi ambient, que atorguen a aquest material la seva excel·lent capacitat aïllant. Des de llavors, s'ha evolucionat de tal forma que avui dia el poliuretà forma part de la nostra manera de vida:

•Automòbils ( volants, espòilers, alerons, seients, gadagangs, etc..). existeixen multitud de peces fetes amb poliuretà •Les soles del calçat, sobretot esportiu•Molts mobles es fabriquen amb sistemes de poliuretà ajudant així a la conservació dels nostres boscos •En enginyeria mèdica s'utilitzen poliuretans per a la fabricació de peces que s'usaran en trasplantaments i ortopèdies•També en l'enginyeria aeroespacial •En la construcció i en la indústria del fred ( canonades, càmeres frigorífiques, neveres, etc..) i en molts altres sectors.

Aquesta evolució es deu en gran part que els poliuretans són una classe molt versàtil de polímers, ja que poden ser formulats i processats en formes molt diverses, com per exemple: plàstics termoplàstics i termostables; escumes flexibles, rígides i semirígides; elastòmers tous i durs; revestiments, adhesius, fibres (Espàndex), films, etc.