EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... … · Web viewI la llengua que utilitza per a la...

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Gran

El cercle de guix caucasiàUna extraordinària aventura teatral

Quan s’apaguin els llums de la Sala Gran i la veu del cantaire, que és qui narra aquesta història, entoni «Va ser en un temps de guerres sagnants...», com qui comença un conte, el públic s’endinsarà en la història de Grushe, l’heroïna d’aquesta extraordinària aventura teatral que és El cercle de guix caucasià, una de les grans obres de Bertolt Brecht, un dels grans renovadors del llenguatge, l’estètica i la filosofia teatral del segle XX.

El cercle de guix caucasià, escrita l’any 1944, parteix d’una llegenda xinesa i evoca, també, el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Quan el governador d’una ciutat del Caucas és assassinat en una rebel·lió aristòcrata, Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir, deixant enrere el seu fill, que quedarà a càrrec d’una criada, Grusche. Quan la revolta és mitigada, la mare voldrà recuperar-lo, però Grusche s’hi resistirà. Totes dues es disputaran la custòdia del nen, tancat dins el cercle de guix que anuncia el títol de l’obra. El cercle de guix caucasià marcarà un dels punts forts de la temporada. La producció està dirigida per Oriol Broggi i compta amb un repartiment extraordinari, encapçalat per Marta Marco, com a Grusche, i Anna Lizaran en el paper de jutge. La música original, composta per Paul Dessau, està interpretada en directe per l’orquestra Cabo San Roque i Víctor Estévez en el paper de cantaire.

2


Història de l’obraBertolt Brecht va escriure El cercle de guix caucasià als Estats Units, exiliat d’Alemanya a causa de l’ocupació nazi. L’obra, un encàrrec per a l’actriu Luise Rainer, va ser traduïda a l’anglès i estrenada l’any 1948. El poeta W.H. Auden en va traduir les cançons. L’obra es va representar per primer cop a Alemanya l’any 1954, amb versió revisada i en una producció del mític Berliner Ensemble, que el mateix Brecht havia fundat i que dirigia en aquells moments.

Bertolt BrechtBrecht és un dels dramaturgs més influents i controvertits del segle XX. Va crear l’anomenat «teatre èpic», que va néixer amb la intenció d’educar el públic i inspirar-lo a canviar la societat. El teatre èpic (en el qual s’inscriu El cercle de guix caucasià) mostra a l’espectador, sense disfresses ni pudors, l’artifici del teatre, en un clar joc metateatral. No és estrany, així doncs, que a les seves obres els personatges recordin al públic que allò que realment importa és, més que els seus personatges, les idees que representen. El propi Brecht afirmava que «l’escenari comença a explicar una història. A l’espectador ja no se li permet, de cap manera, extreure’n una experiència no-crítica (i sense conseqüències pràctiques) mitjançant la simple empatia amb els personatges de l’obra.»

Feliu Formosa, un traductor d’excepcióLa versió que podrem veure a la Sala Gran del TNC està traduïda per Feliu Formosa, un dels grans traductors de l’alemany d’aquest país i gran coneixedor de l’obra de Bertolt Brecht: a més de La Mare Coratge i els seus fills (Sala Gran, temporada 2001/2002), ha traduït algunes de les obres més importants de l’autor alemany, com ara L’òpera de tres rals i La bona persona de Sezuan, entre d’altres. Per a aquesta producció, Feliu Formosa ha revisat la versió de l’obra que ja va publicar a les Obres completes.

El CaucasTot i que El cercle de guix caucasià està basada en una llegenda xinesa, Bertolt Brecht va decidir situar l’obra en el Caucas, una regió euroasiàtica fronterera amb Rússia, Turquia, l’Iran, el mar Negre i el mar Caspi. La inestabilitat històrica de la zona, envaïda pels nazis l’any 1942 (època en què se situa el pròleg de l’obra), accentua el caràcter moral de l’argument. Situat entre Europa i Àsia, el Caucas és una regió amb una forta incidència cultural: en una de les seves muntanyes hi va estar

3

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granencadenat Prometeu, el déu rebel que va desafiar Zeus, i acull històries de Jasó i els argonautes i de Les mil i una nits, entre d’altres.

4


El cercle de guix caucasiàBertolt BrechtMúsica original de Paul DessauTraducció .........................................................................Feliu Formosa

Direcció ...............................................................................Oriol Broggi

Escenografia i vestuari ..................................................Jean-Guy Lecat

Col·laboració en el vestuari ..........................................Laurence Forbin

Il·luminació ......................................................................Xavi Clot (aai)

So ..........................................................................Juan Manuel Galiano

Arranjaments musicals ................................................Cabo San Roque

Caractetització ....................................................................Toni Santos

Ajudant de direcció .............................................Víctor Muñoz i Calafell

Ajudanta d’escenografia i vestuari .....................................Paula Bosch

Assessorament de moviment .........................................Mercè Boronat

Treball de cant oral ............................................................Pablo Puche

Realització d’escenografia ....Castells i Planas, Mottura, Andreu Garcia

Realització de vestuari .....................................Goretti sastreria teatral

Construcció de ninots ........................Sílvia Delagneau, Xesco Quadras

Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques: Michal Derlatka (direcció)Cristina Ayala i Laila Rosato (escenografia)

Repartiment

Grushe ...............................................................................Marta Marco

Azdak ................................................................................Anna Lizaran

El cantaire .......................................................................Víctor Estévez5


Simon Shahava / Comerciant / Músic ................................Òscar Muñoz

6


Georgi Abashuili / El mosso / Comerciant / Iussup / Bizergan Kazbeki / Terratinent primer (màscara) / Terratinent . .Xavier Serrano

Natela Abashuila / Una camperola / Convidada a la boda / El xantatgista (màscara) ........................Pilar Pla

Kazbeki, el príncep gras / Comerciant / Convidat a la boda / L’hostaler (màscara) / Ilo Shuboladze ...........Jordi Banacolocha

Mikha Loladze, metge primer / Un mosso d’estable / Un camperol / El gran príncep (El fugitiu)/ Convidat a la boda / Soldat / Terratinent segon (màscara) Pere Ventura

Niko Mikadze, metge segon / Captaire / El cuiner / L’hostaler / Lavrenti Vachnadze / El metge (màscara) / El bandit (màscara) / Sandro Oboldaze ............................Albert Ribalta

Captaire / L’ajudant / Soldat / Convidat a la boda / Shauva Jacob Torres

Maro / Captaire / Dama distingida / Sogra de la Grushe / Soldat / Una vella (màscara) / Una vella Marissa Josa

Captaire / La cuinera / Dama distingida jove / Aniko / El coix (màscara) / Ludovika (màscara) ..............Màrcia Cisteró

Captaire / Mestre d’obres / Una dona grassa / El caporal / Soldat Babu Cham

Criat/ Un vell / El monjo / L’invàlid (màscara) / Un vell / Missatger ............Josep Maria Domènech

Soldat / Criat de palau / Criat de les dones riques / Criat del germà de Grushe / Violador de Ludovika (màscara) / Terratinent (màscara) / Criat de la dona del governador . .Tomeu Amer

Michel ....................................................Martí Atance / Conrad Cortinas

Músics (Cabo San Roque):Roger AixutRamon GarrigaAlberto MezquírizJosep SeguíLaia Torrents

Muntatge, assaigs i representacionsEquips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

7

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranProducció:Teatre Nacional de Catalunya

Durada aproximada:2 hores 30 minuts (amb entreacte inclòs)

8


El cercle de guix caucasià

Quan fa uns anys vaig venir per primer cop al TNC, passejava pel teatre content de descobrir els secrets increïbles acumulats pels racons. Recordo molt bé com m’ho anaven explicant tot, a poc a poc, amb un cert misteri, i amb il·lusió. I recordo com tots m’anaven dient: això es fa així, això no ho toquis, això és per a allò, vigila i aparta’t d’aquí... Ara, al cap d’uns anys, tinc la sort de poder dirigir El cercle de guix caucasià en aquest mateix espai. Amb un equip enorme i de grans professionals: tècnics, gestors i actors. I em sento profundament agraït per aquesta possibilitat.

Si bé la majoria de nosaltres coneixem Brecht per les seves teories importantíssimes, la veritat és que no les hem tingudes en compte per fer aquest muntatge. Almenys, conscientment i voluntària. Hem tingut interès pel Brecht autor del text dramàtic, i posteriorment hem anat construint un espectacle seguint el que hem cregut que deuria ser el Brecht, home de teatre. Hem oblidat una mica el Brecht teòric. No sé si és correcte o no és correcte això, però «en tot cas no m’importa tant la correcció», com va escriure Estellés (i hauria pogut escriure el nostre Azdak).

El que sí que hem posat de relleu és l’emoció, els colors d’aquesta història magnífica. Tot l’equip artístic i tècnic ens hem posat al servei d’un joc extraordinari. D’una història bonica, de la Grushe, del Jutge. Se’m fa difícil saber per què em resulten tan apassionants aquests personatges. Potser per la seva peripècia emocional pels seus judicis morals, que a la vegada ens qüestionen a nosaltres i les nostres maneres de fer. El cert és que el viatge de la protagonista, la seva maternitat, la història d’amor i la música que interpreten els Cabo San Roque m’emocionen enormement. Som davant d’un joc teatral sobre les emocions i els ritmes en estat pur.

Hem intentat mostrar-vos la bellesa d’aquest joc. Escolteu la història, divertiu-vos, i jutgeu.

Oriol Broggi

9


El cercle de guix caucasià. Bertolt Brecht Pròleg a l’edició del text (TNC-Proa)Azdak, l’anàrquic i corrosiu jutge protagonista real de l’obra, abans d’iniciar un judici sempre estén la mà i diu: “cobro”. El seu veredicte posterior va en contra dels que li han omplert la mà i afavoreix els qui no li donen res. Utilitza els llibres de codis legals per asseure-s’hi a sobre i la seva llengua corrosiva és deutora de la millor tradició picaresca. És molt possible que el propi Brecht s’identifiqués amb una figura tan incòmoda i tan provocadora, i que hi reflectís el que considera com la funció de l’intel·lectual en temps difícils.El cercle de guix caucasià es considera una de les obres més poètiques de Brecht. Forma part de les seves “grans obres èpiques”, les que sobreviuen al seu temps i a la societat per a la qual suposadament van ser escrites. L’obra es presenta com una representació de teatre dins del teatre. Com en un joc de capses xineses, la primera escena construeix el marc perquè els seus protagonistes representin l’obra “titular”, la paràbola del cercle de guix. Aquesta narra dues històries diverses que conflueixen, la de la serventa Grusche i la del jutge Azdak.

A la primera escena, els camperols del kolkhoz “Galinsk” discuteixen amb els del kolkhoz “Rosa Luxemburg” la utilització d’una vall que s’ha de repoblar després de la guerra, vençudes les armades de Hitler. Una vegada dirimida la discussió amb arguments d’utilitat i productivitat, es passa a la representació de la paràbola, narrada per un cantaire i escenificada pels mateixos membres d’un dels dos kolkhozos. La paràbola és el veritable centre de l’acció, i la figura de l’anàrquic i subversiu Azdak és una de les figures més genials i divertides del teatre modern.

L’acció de la paràbola es desenvolupa en temps caòtics de revoltes socials i lluites entre faccions, en temps pre-revolucionaris. Una lluita entre senyors feudals provoca la destitució del governador Abashuili. En la fugida, la seva dona oblida el seu bebè, que és recollit per la serventa Grushe, a disgust, primer, perquè el nen representa un perill, ja que és buscat per matar-lo; però després, amb obstinació i dedicació absoluta. Posa en perill la seva vida i el seu futur; ocupar-se del nen suposa empitjorar objectivament la seva situació social i també amorosa, convertida ara en mare soltera sense que pugui explicar la situació al seu amic Simon. Quan s’hagi d’establir en un judici quina és la mare veritable de la criatura serà Azdak el jutge que ha de dictar sentència. Azdak és producte d’aquests temps revoltats i fa un boicot personal i provocador a la guerra, a l’ordre social i a la política dels poderosos, sense fer mai d’heroi i optant per la picaresca. Sotmetrà les dues mares potencials a la prova del cercle de guix, demanant que cadascuna estiri fort del nen per tal d’obtenir la victòria i quedar-se’l.

La figura d’un cantaire–narrador és qui dona la dimensió èpica a la paràbola. Com un rapsode a dalt de l’escenari desgrana la seva narració

10

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granen versos que recorden els versos de l’èpica clàssica, els hexàmetres, i també els de la lírica narrativa xinesa sobre la qual s’ha informat Brecht treballant sobre l’obra, que parteix d’un model xinés. Però el cantaire també és en certa mesura un director de teatre. Narra i a la vegada escenifica la narració, dirigeix els actors. La força de la seva narració no es basa tant en el poder que té sobre la ficció que desenvolupa com a narrador omniscient sinó en la seva funció com a director del joc que mou els actors. Fa entrar i sortir els personatges, els dóna indicacions, fins i tot instruccions sobre les actituds que han d’adoptar, en alguns casos diu el que els personatges no diuen, posant l’espectador en la situació de qui pot llegir el pensament dels altres; és

11


partidista en el que diu però mostra la seva postura, juga amb els personatges, però aquests també juguen i s’enganyen entre si; i juguen amb ell, de forma que l’espectador ha d’interpretar el valor de tots aquests jocs, el sentit de tots els arguments distanciats entre si, la relació d’uns amb els altres, per treure’n la seva pròpia interpretació. Una interpretació què òbviament no és unívoca. Brecht no posa les coses tan fàcils. Amb estratègies de distanciament que van des de la mateixa estructuració de l’obra fins a la música o la utilització de màscares, l’objectiu de la seva dramatúrgia és portar l’espectador a mirar atentament, a veure perspectives noves, a fer associacions insospitades, a pensar. Per utilitzar una imatge de Jaume Melendres al seu magnífic llibre sobre “La Teoria Dramàtica” (Institut del Teatre, 2006), Brecht vol portar l’espectador a mirar amb la mirada del viatger, atent al que veu, curiós, obert, no pas amb la mirada superficial del turista. De fet, Brecht provoca i desconcerta el seu públic. I en aquest cas, com a públic, hem de combinar el sentit de tots els jocs i perspectives que proposen els diferents personatges i accions de la obra.

D’entrada, ens podem preguntar per la relació que hi ha entre la primera escena, la discussió entre els membres dels dos kolkhozos, i la paràbola del cercle de guix. S’ha vist en aquesta primera escena des d’un circumstancial pamflet socialista programàtic perfectament prescindible, fins a un programa social real o una crítica en clau de la revolució russa. Per situar-lo en el seu lloc i determinar la seva funció, pot ajudar l’estudi de la gènesi de l’obra.

Brecht hi treballa en diverses etapes. Inicia el treball sobre l’original xinés, que coneix a partir d’una traducció de Klabund publicada als anys vint, a l’exili danés l’any 1938; la primera idea és fer-ne una obra relacionada amb la historia danesa. Al 1940, a l’exili suec, hi torna a treballar però abandona l’obra, que ha situat ara a la guerra dels trenta anys, per escriure La Mare Coratge. Torna definitivament al “cercle de guix” als Estats Units l’any 1944. Trasllada l’escenari de l’obra al Caucas. Com mostren els seus diaris de treball, Brecht observava atentament el desenvolupament de la guerra; l’any 44 semblava realista preveure la derrota de l’exèrcit alemany i la debacle de l’avançament cap a l’Est. Ubicar l’acció al Caucas reprenia simbòlicament tant la frontera màxima d’aquest avançament com el canvi militar cap a una derrota previsible; el poble caucasià adquiria un valor simbòlic com a nova força capaç de derrotar el feixisme. Amb la derrota previsible havia arribat el temps de dramatitzar, no ja l’oposició a la guerra com Brecht havia fet amb Schweyk a la segona guerra mundial, sinó les noves condicions socials possibles de la postguerra. L’obra les mostra en diverses variants, podríem dir que presenta de forma provocativa diverses possibilitats de pensament utòpic. Si la primera escena mostra una societat on es discuteix productivament sobre la relació entre propietat i utilitat, la paràbola mostra temps caòtics i moviments socials que no aconsegueixen realitzar cap revolució, on les possibilitats revolucionàries (la revolta dels teixidors, concretament) són reprimides. Veure la primera escena com una referència literal a una realitat socialista existent no

12

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granfunciona gaire; la reivindicació de Maiakovski que s’hi fa, per exemple, és prou clara com a referència: l’any 1944, Maiakovski havia sucumbit feia temps al socialisme real de la Rússia stalinista.

La primera escena i la paràbola tenen punts en comú pel que fa a la resolució dels conflictes que s’hi plantegen: els camperols optaran per una nova utilització de la vall que la fa productiva però que impedeix la tornada als seus antics habitants, participants en la discussió. El conflicte finalitza harmònicament amb una decisió en funció de la utilització, de la productivitat. En el judici d’Azdak, introduït per la prova del cercle de guix, el jutge es decideix per la mare social amb un criteri d’utilitat similar. La mare biològica ha abandonat el nen, Grushe l’ha alimentat i

13


educat. En la seva defensa Grushe no argumenta mai amb raons de propietat, no diu mai que és el seu fill. Diu que l’ha alimentat i vestit, que l’ha educat per ser amable amb els altres i per treballar. Raons de productivitat, d’utilitat en definitiva, raons socials. La posada a prova de les dues mares potencials segueix un plantejament salomònic, però amb resolució inversa, donat que aquí la solució no és biològica: la mare que deixa anar el nen per no fer-li mal és Grusche.

La primera escena planteja també el que podríem considerar com a reivindicació de l’autonomia de l’art. Quan s’organitza la discussió dels camperols es limita el temps de paraula per als oradors; quan arriba el cantaire però, aquest exigeix el temps que sigui necessari per a la exposició de la seva obra, considerada com una aportació exemplar al resultat de la discussió. L’art reivindica el seu lloc social, podríem dir. I el teatre no es presenta, sinó que es realitza.

Les dues històries narrades a la paràbola, la d’Azdak i la de Grushe, ho són una darrera l’altra: primer es narra la història de la fugida de Grushe fins el moment que els soldats li prenen el nen, després es narra la de l’escrivent de poble Azdak, que és nomenat jutge com a conseqüència d’una combinació de bones accions, picaresca i temps de revolta. Les històries i els personatges conflueixen en el moment del judici pel nen. Ambdues històries es desenvolupen en el mateix temps i en el mateix escenari: el dels temps caòtics, uns temps qualificats de fantàstics a la mateixa obra. No arriben però a ser “el gran temps” perquè la revolta popular és reprimida i el senyor feudal revoltat que instaurà un simulacre de democràcia és al seu torn enderrocat per l’antic sobirà. Aquests temps caòtics són viscuts pels dos protagonistes d’una forma molt diferent, per tant es presenten des de dues perspectives diverses: la del poble, protagonitzada per Grushe, i la de l’intel·lectual vingut a menys que és en el fons l’Azdak. Grushe viu l’època en tot temps com a perseguida, de fet doblement perseguida: com a serventa dels senyors antics que mai va poder compartir el seu benestar, ha de compartir ara la seva persecució, agreujada pel fet de portar amb ella l’hereu. No té cap mena d’esperança respecte a cap millora social; com a serventa sempre està subjecta a la pitjor realitat. Brecht comparava el personatge a les dones populars dels quadres de Breughel, encara que li concedeix una evolució al llarg de l’obra: si al començament simplement és bona però no gaire espavilada, anirà aprenent a actuar amb una certa picaresca i desenvolupant la capacitat de supervivència. Azdak, al seu torn, sí que posa esperança en els nous temps, però s’equivoca. Quan dóna per suposada la revolta popular, aquesta ja està sufocada. Quan es vol definir per un bàndol, aquest ja ha perdut. Sobrevalora els seus actes i la seva importància, però amb la seva actuació està a punt de ser penjat un parell de cops al llarg de l’obra. La primera vegada es tracta d’una broma. La segona va de veres, i per salvar el seu personatge, Brecht es cita a si mateix: com a l’Òpera de tres rals, apareix un missatger a cavall que salva Azdak en l’últim moment. Per a Mackie Messer a l’Òpera de tres rals la salvació suposa el seu ascens social i el salvament de l’ordre burgès que ell en el fons representa, però al Cercle de guix hem de suposar un error del

14

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Gransobirà que pren l’Azdak per partidari seu i li permet de continuar fent justícia. Es tracta d’una casualitat que permet un final feliç sense gaire futur, però: Azdak aconsella a Grushe i Simon que marxin amb el nen el més lluny possible, i ell mateix també desapareix, podem suposar que convençut que el seu nou nomenament com a jutge no durarà gaire. Perquè, donats els temps, Azdak s’ha pres la justícia per la seva pròpia mà, l’ha subvertida en benefici dels que no la solen rebre. Ha traït el poder que el legitima. Ha exercit en nom del poder governant una justícia que contradiu el dret d’aquest poder. Azdak utilitza els codis legals només per asseure-s’hi a sobre.

15


Amb el personatge anàrquic d’Azdak, Brecht va crear un dels seus personatges més subversius. I la llengua que utilitza per a la seva història i per al seu personatge difícilment ha estat prou valorada en la seva agilitat, la seva riquesa de registres i la seva poesia. Es poden esmentar molts exemples, entre ells el duel de refranys i dites entre Azdak i Simon que finalitza amb la condemna de Simon a pagar una multa per no mantenir un llenguatge digne davant d’un jutge. El duel parodia els duels de sentències del drama clàssic, realitzat per protagonistes del mateix nivell social i registre lingüístic elevat. Amb agilitat i enginy, Azdak i Simon rivalitzen en dites populars i corrosives. Un gran valor poètic assoleixen també algunes intervencions del cantaire–narrador en l’acció, per exemple al diàleg mantingut des de les dues vores d’un torrent entre Grushe i Simon, una baralla que en el fons és un diàleg d’amor mantingut en tercera persona: els amants mantenen la distància. El narrador intervé per explicitar el que cada un d’ells pensa però no diu, i ho fa amb versos de gran bellesa. Per l’espectador queda el desig d’una comunicació que no es realitza, i també el dolor.

La primera representació del Cercle de guix caucasià es va fer al Nourse Little Theater a Northfield, Minnesotta, l’any 48, en traducció anglesa i amb música composta per a l’ocasió per Katherine Griffith. La estrena alemanya es va realitzar el 1954 al Berliner Ensemble, amb música composta per Paul Dessau, que va inventar per a l’obra també un nou instrument de teclat amb dos pedals que es caracteritzava per un so metàl·lic i perquè el so produït només durava mentre s’oprimia una tecla, el “Gongspiel”. El seu èxit definitiu el va assolir l’obra en una gira del Berliner Ensemble a Paris, l’any 1955, on va obtenir un èxit multitudinari. Ara s’ha consolidat com un clàssic del teatre modern, i forma part del repertori brechtià. Les múltiples veus que hi juguen, els registres diversos, la presència provocadora del pensament utòpic, i també la bellesa del seu llenguatge justifiquen plenament la seva presència.

Serà l’espectador qui haurà de decidir quina lectura en fa. Brecht deia que li agradava llegir amb la possibilitat de tornar endarrere o passar endavant les pàgines, propiciava un llegir atent i pensatiu que retornava sobre els esdeveniments o els avançava. El seu teatre possibilita un espectador que faci internament el mateix, que torni enrere del que ha vist, que anticipi el que vindrà, per fer-se’n una interpretació: per observar el món com un viatger.

Marisa Siguan

16


Entrevista amb Oriol Broggi

Com afrontes el teu debut com a director a la Sala Gran?La veritat, amb moltes ganes. Jo ja havia treballat a la Sala Gran com a actor i fent d’ajudant de direcció. Per tant, la conec des de dintre i potser per això no m’espanta gens. Ara bé, el que és cert és que he estat muntant tota l’obra pensant que es podrà veure a la Sala Gran.

Tens un projecte preciós a les teves mans. Com va sorgir la idea de fer El cercle de guix caucasià?L’any passat vam comentar amb en Sergi la possibilitat que jo dirigís una obra a la Sala Gran, i em va proposar de fer El cercle de guix caucasià. Jo sabia que ell era un enamorat d’aquesta obra, i que li hagués agradat dirigir-la ell mateix; i, d’alguna manera, m’estava regalant el projecte. Per a un director més jove, com ara jo, que et cedeixin un títol, un projecte, és un gest molt bonic. A més, aquesta, juntament amb Galileo Galilei, és l’obra de Brecht que més m’agrada, i de fet jo ja l’havia treballada quan estudiava a l’Institut del Teatre.Penso que no hi ha gaires obres que, quan les fas a la Sala Gran, surtin guanyant, i aquesta n’és una, de manera que puc sentir-me un director afortunat. Com que és una obra molt èpica, encaixa molt bé en el gran format, però a la vegada hi ha moments de molta proximitat amb el públic. Sembla una paradoxa, però no és així: és una obra amb moments molt heròics però feta a partir d’escenes molt petites. Trobem, per exemple, el personatge d’Azdak, que és un grandíssim personatge però que s’ha de compondre a base de detalls molt petits, de gestos, de mirades.En el meu projecte de direcció, volia que hi entrés la línia gran, èpica, i també aquesta cura pel detall. Quan li vaig explicar la meva idea a en Sergi, ja vam veure que aquest seria el gran repte que ens plantejaria el muntatge d’El cercle de guix caucasià.

Per què?Per les característiques de l’espai: la Sala Gran té suficient potència com per exercir una gran pressió sobre l’obra i també sobre l’espectador. Si aquesta pressió acaba anant a favor de la història, l’obra es multiplica i els efectes són doblement positius. Si no és així, tot plegat se t’acaba girant en contra. I el cert és que em venia molt de gust un repte d’aquestes característiques.De seguida em va venir al cap una idea: volia tenir una obra gairebé sense escenografia. Volia, d’alguna manera, tenir tota la sala oberta, exposada a la vista del públic. Volia tenir la sala despullada, que s’hi pogués jugar un partit de futbol, o que s’hi poguessin aparcar cotxes, com si fos un aparcament que s’hagués improvisat per fer-hi una representació. Perquè El cercle de guix caucasià té alguna cosa d’això, d’improvisació. És el relat d’un grup de gent que es troba i que es posa a explicar una història, que es reuneix per fer teatre. Si en aquest espai tan gran i un pèl inhòspit aconsegueixes crear-hi caliu, es fa un ambient

17

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granfantàstic. Per aconseguir-ho, vaig contractar un especialista en espais molt grans, Jean-Guy Lecat, que ha estat escenògraf de Peter Brook durant més de vint anys i que coneix perfectament un munt d’espais de tot el món i sap com treure’n profit. Jo li vaig transmetre la meva idea de jugar amb l’espai buit, i ell ho ha convertit en un indret molt teatral. El públic podrà veure que allà no hi ha res, que són la seva presència i el treball dels actors els dos ingredients que fan que allò es converteixi en un espai per fer-hi teatre.

18


Efectivament, l’obra comença amb un grup de gent que es reuneix per fer teatre. Igual que l’obra que vas dirigir l’any passat a la Sala Petita: Primera història d’Esther.Sí, és el mateix tipus de començament. De tota manera, a Primera història d’Esther hi havia una persona que aplegava tota la gent, que convocava tot el poble per fer una representació; aquí, en canvi, hi ha un grup de gent que ve del carrer i que coincideix dalt de l’escenari. És una escena bastant dura, perquè es tracta d’un grup de refugiats. A la vegada, també arriben els músics. No és gent que ha quedat per trobar-se, sinó gent que coincideix en aquell racó perdut del món que casualment és un teatre, però que podria haver estat qualsevol altre lloc: si hi traiem els elements fonamentals, podria ser un altre lloc, com ara un pàrquing... i no m’estic referint com a espai de ficció, sinó com a espai real. No simbolitza res: senzillament, és així. I és el públic, i la feina dels actors, el que ho transforma tot en un teatre.

És un plantejament molt original. Heu treballat el vessant teòric del teatre de Brecht de cara a aquest muntatge?El cert és que hem deixat totalment de banda les teories de Bertolt Brecht. No vol dir que no les coneguem, sinó que el que nosaltres volíem fer, volíem representar, era l’obra. Les teories són interessants per estudiar-les, però barrejar les dues coses, en el cas d’El cercle de guix caucasià, no em semblava que tingués gaire sentit. Les idees amb què jugo poden tenir alguna arrel brechtiana, si vols, però les hagués pogut fer servir també si hagués fet, posem per cas, un Pirandello.Per tant, el que a mi m’interessa és la història que se’ns explica, i no pas el revestiment teòric de l’obra. De fet, hi ha poques obres de Brecht que siguin brechtianes a la manera teòrica. Si Bertolt Brecht hagués escrit les seves obres només per representar-les segons les teories que ell va postular, el seu teatre estaria passat de moda, hagués perdut tot el seu interès.

I el públic? En el seu moment, El cercle de guix caucasià volia fer reflexionar un públic tradicionalment passiu. Avui dia, l’efecte continua essent el mateix?La veritat és que no ho sé, i tampoc no em preocupa. No sé si el públic és passiu o si El cercle de guix caucasià els farà reflexionar. Jo faig les obres no perquè facin reflexionar, sinó perquè m’interessen, i si m’interessen a mi estic segur que al públic, si més no a una bona part del públic, també li interessaran. Totes les coses bones interessen sempre. Si m’agrada tant aquest Brecht és per la història que explica, que és molt actual.

Parla’ns, doncs, d’aquesta història.A grans trets es podria resumir d’aquesta manera: un jutge ha de decidir quina de les dues mares és més mare, per dir-ho així, la mare adoptiva o la mare biològica. Aquests conflictes, avui dia, continuen interessant, i per tant trobo que sí que és una obra que interessa, perquè continua tenint molta actualitat. Moralment, no pots extreure’n conclusions gaire clares, tot i que comença com si fos un conte moral que servirà per

19

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Grandecidir un conflicte entre dos kolkhozos (que nosaltres desdibuixem una miqueta per deixar de banda les connotacions més de context històric). Se’ns explica que veurem la representació d’una llegenda xinesa, de manera que es produeix un cert distanciament èpic i es crea interès, un aire de llegenda. I se’ns explica la història d’una noia, d’una bona persona, que agafa el nen que una mare ha abandonat durant una guerra, en té cura i el protegeix durant dos o tres anys. Per sortir-se’n, ha de passar una sèrie d’aventures que l’allunyen del seu estimat, a qui havia promès fidelitat. El final d’aquest procés és un viatge, un ascens a les muntanyes.

20


Hi ha un moment en què aquesta història, però, s’atura, i de sobte som de tornada a l’inici del temps de l’obra. En aquesta segona part se’ns explica la història d’un jutge, que és una mena de Falstaff, un borratxo, un cràpula, una persona sense prestigi social, que reparteix justícia i ho fa a la seva manera: no gaire moral, però amb molt sentit comú. I aquest personatge ha de decidir de qui és el nen de l’altra història. I s’inventa una mena de judici de Salomó: dibuixa al terra un cercle de guix i fa que les dues mares estirin del braç del nen.

M’agradaria que ens diguessis alguna cosa més sobre el plantejament escenogràfic, perquè en el cas de les obres que dirigeixes sempre has tingut molta cura d’aquest element.Sí, i en aquest cas, alguns dels elements que utilitza Jean-Guy Lecat a l’escenografia d’El cercle de guix caucasià també els havia fet servir jo en altres muntatges anteriors, com ara la sorra. D’alguna manera, volia aconseguir una escenografia a mig camí entre un escenari èpic i un recinte teatral. Per aconseguir-ho, hem alterat una mica la disposició de l’escenari de la Sala Gran: hem allargat l’escena, hem eliminat tres files i el fossar de manera que els primers espectadors estan, literalment, allà on s’acaba l’escenari. Això és molt important perquè és com si la Sala Gran estigués més a prop dels espectadors.També té molta importància que hi hagi elements naturals (penso en la sorra, un cop més) dalt de l’escenari. El resultat és un escenari enorme, delimitat pel fons negre. D’alguna manera, podem dir que l’escenari es mostra sense cap tipus d’encobriment davant l’espectador.

Tens a les teves mans un repartiment vast i de molt prestigi.Estem parlant d’una obra on surten més de vuitanta personatges, i nosaltres tenim un repartiment de vint-i-un actors. Per tant, molts actors han de fer més d’un personatge. Hi ha un nen, també tenim cinc músics que toquen la música original de Paul Dessau, que és molt interessant, una barreja molt eclèctica de músiques diferents. La gent de Cabo San Roque ha fet seva aquesta música i han aconseguit uns resultats fantàstics. Després hi ha el cantaire, que és el narrador de la història, un personatge sol que ha de cantar coses molt difícils, i funciona com una espècie de demiürg. En Víctor Estévez sorprendrà el públic com a cantaire, n’estic segur.A més d’aquests elements importants, hi ha un protagonista per a cadascuna de les dues parts: la primera té com a protagonista Grushe, un personatge que interpreta la Marta Marco; la segona part, en canvi, està protagonitzada pel jutge Azdak, que és un paper que fa l’Anna Lizaran. Un paper poc conegut, però que em sembla un dels grans papers de la literatura dramàtica, comparable, per exemple, al Rei Lear. I en papers d’aquestes característiques es demostra la qualitat de l’autor, que dóna a personatges com aquests una riquesa extraordinària.Però és clar, una gran història èpica com aquesta amaga molts altres personatges que potser no tenen tant pes com els que hem esmentat, però que també són importants per al decurs de la història. Són els integrants d’aquests kolkhozos, personatges que juguen a ser actors i

21

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granque interpreten diversos personatges en un joc molt metateatral que sí que pot recordar una mica el que fèiem a Primera història d’Esther: hi ha un bagul i la gent agafa el vestuari per interpretar els diferents papers. Els actors que interpreten diversos personatges a El cercle de guix caucasià han de ser brillants, perquè de vegades només poden suggerir que han canviat de rol, i s’ha de ser molt bo per resultar convincent en aquest tipus de pràctica.He de dir també que estic content de com ha anat el treball de grup. Hem creat una companyia molt gran, i de vegades pot resultar complicat mantenir una bona sintonia entre tothom, però em sembla que en aquest cas s’ha aconseguit.

22


Has destacat molt el personatge del jutge Azdak.Sí, he destacat molt el personatge de l’Anna Lizaran, però a la primera part la gran protagonista és la Grushe. De fet, el personatge amb qui s’identifica més el públic és la Grushe, que és l’heroïna, qui construeix la història. Diguem que amb la Grushe la història avança, progressa, mentre que amb el jutge Azdak sembla com si el temps de la història s’hagués aturat. Per fer progressar una història tan gran com aquesta necessitàvem un autèntic monstre dels escenaris. I la Marta Marco era ideal per aconseguir-ho, perquè és una persona que dalt d’un escenari és capaç de sostenir una gran història. El cas del jutge Azdak és diferent: és un personatge més autosuficient, que obliga l’Anna Lizaran a desplegar tots els seus dots teatrals.

També tornes a treballar amb titelles.Més que només amb titelles, a El cercle de guix caucasià podem trobar tres elements: el primer, les màscares, tot i que el treball que s’hi fa no és gaire intens (les posem, senzillament, al servei de l’obra). També hi apareix, com tu dius, un segon element, els titelles, que és el cas del nen que va creixent a mesura que l’obra avança i que introdueix un aire de misteri. I el tercer element que et comentava són les ombres xineses.Aquests tres elements no estan treballats gaire seriosament, per dir-ho així. De la mateixa manera que hi ha altres aspectes de l’obra que tenen molta preparació i molts assaigs al darrere, aquests jocs de màscares i d’ombres volia que tinguessin una pàtina de teatre d’aficionat, perquè al cap i a la fi parlem d’un grup de gent que es troba per representar una història, un grup de persones que no són professionals del teatre.

Compteu amb una traducció esplèndida.Una traducció signada per Feliu Formosa és sempre una garantia perquè és una persona que sap cuidar el llenguatge com pocs. En Feliu ja tenia l’obra traduïda i publicada dins el Teatre complet de Bertolt Brecht, i n’ha fet una revisió exhaustiva de cara a la representació a la Sala Gran. Ara bé, la feinada més gran ha suposat reunir-se amb la gent de Cabo San Roque i treballar totes les lletres de les cançons. El resultat, la veritat, és esplèndid. L’obra sona molt i molt bé, té un punt just, un equilibri entre el llenguatge propi de la gran literatura i un to molt natural.

Quins elements poden cridar l’atenció de l’espectador que vingui a veure El cercle de guix caucasià?El meu gran repte com a director, en aquesta obra, és aconseguir que els espectadors, a la primera part, se sentin fortament atrets per tot el que se’ls explica; a la segona part, que es quedin embadalits i s’ho passin molt bé; i al final, que se sorprenguin. Això, com a director, és una feinada, però per als espectadors serà, sens dubte, un goig venir a veure El cercle de guix caucasià. El públic de la Sala Gran es trobarà una gran obra amb un equip d’actors de primera fila. Teatre del bo. Una obra que té moments molt divertits i que també és capaç d’emocionar i de posar la carn de gallina. En certa manera, és com aquelles pel·lícules d’Alfred

23

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranHitchcock on hi ha un heroi que, sense saber-ho, es troba al bell mig del conflicte i no sap com però ha de sortir-se’n. Un heroi involuntari, simpàtic, però que no sap ben bé res del que passa al seu voltant. I aquesta tensió està molt ben jugada per l’autor. El punt fort d’aquesta obra és el text, el treball extraordinari dels actors i la música, també boníssima.

24


Sobre Bertolt Brecht

Com Lorca i Espriu, Bertolt Brecht és un autor precoç. La primera peça teatral i els primers poemes daten de l’any 1913, quan Brecht només tenia quinze anys, i posseeixen ja les característiques bàsiques que, a nivell de llenguatge, el distingeixen i el distingiran de l’expressionisme vigent des d’uns anys abans. S’ha dit que la força, la plasticitat, la «gestualitat» d’aquest llenguatge no són alienes a la lectura de la Bíblia luterana que el va acompanyar en la seva infància. Després, hi ha les influències de Georg Büchner, Frank Wedekind (l’autor de Lulu, estrenada al TNC la temporada 2000/2001) i el cabaretista muniquès Karl Valentin. Abans de l’any 1920, Brecht ja havia escrit un dels seus textos fonamentals, Baal, i una sèrie de peces en un acte. I de la mateixa manera com, a mitjan segle XIX, Heinrich Heine va dinamitar des de dintre l’Escola Romàntica, Brecht desmunta els components retòrics de l’expressionisme, tot i mantenir-ne certes estructures. Després de les primeres obres de joventut, Brecht va iniciar les seves reflexions teòriques sobre l’anomenat teatre èpic, amb uns plantejaments escènics que aplicà ja plenament a Home per home (1926), alhora que inicià la seva fructífera col·laboració amb el compositor Kurt Weill, amb qui estrenà L’òpera de tres rals (1928), que obtingué un èxit enorme, i Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny (1930), entre d’altres. En els escrits teòrics d’aquest moment, Brecht preconitza un teatre que ell anomena «antiaristotèlic», un teatre que impedeixi la «identificació» i indueixi l’espectador a la reflexió a través del «distanciament», un teatre per a l’era científica que consideri l’home transformable i capaç de transformar. Segueixen les anomenades «peces didàctiques», on Brecht aplica les tècniques del teatre oriental i els plantejaments teòrics d’un marxisme en què l’ha introduït el filòsof Karl Korsch. Amb la pujada dels nazis al poder, Brecht s’exilia als països escandinaus i, després, als Estats Units. És l’època de les grans obres: La bona persona de Sezuan, La Mare Coratge i els seus fills, Vida de Galileu i El cercle de guix caucasià, al costat d’algunes comèdies no exemptes d’un component farsesc que és útil a l’autor per donar forma escènica als seus plantejaments teòrics, plasmats així mateix en una considerable quantitat de treballs i de textos dietarístics. Brecht aplica d’una manera diversa i amb força llibertat aquests plantejaments en cadascuna de les seves obres fonamentals i en la seva activitat com a director escènic, una activitat que podrà exercir primer a Zuric i després a Berlín, un cop retornat de l’exili. A Berlín, amb la seva esposa, l’actriu Helene Weigel, companya i col·laboradora des de fa molts anys, funda el Berliner Ensemble al Theater am Schiffbauerdamm, on l’any 1954 va dirigir la versió definitiva d’El cercle de guix caucasià, amb la música de Paul Dessau.

Feliu Formosa

25


Bertolt Brecht. Bio-bibliografia

Bertolt Brecht assajant al Berliner Ensemble amb Regina Lutz

1898: El 10 de febrer neix a Augsburg Bertolt Brecht

1917: Després d’haver aprovat el batxillerat és incorporat com a auxiliar a l’exèrcit.S’inscriu a la Facultat de Lletres de la Universitat de Munic.

1918: S’ inscriu a la Facultat de Medecina de la Universitat de Munic. Comença a escriure Baal. A l’octubre és incorporat com a infermer a un hospital militar d’Augsburg. Quan esclata la revolució de Novembre, els companys de l’hospital el trien com a representant per al Consell de treballadors i soldats d’Augsburg.

1919: Escriu el drama Spartakus, que s’acabarà convertint en Tambors en la nit.Neix Frank, fill de Brecht i Paula Banholzer.

1920: Problemes per fer representar Baal, per por a l’escàndol.

1922: Estrena de Tambors en la nit a Munic i a Berlín. Treballa a Garga, que acabarà convertint-se en A la jungla de les ciutats. Es casa amb Marianne Zoff. Rep el Premi literari Heinrich von Kleist.

26

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Gran1923: S’instal·la a Munic. Neix la seva filla Hanne. Col·labora amb Lion Feuchtwanger per l’estrena d’A la jungla de les ciutats a Munic. L’obra causa un gran escàndol i només es manté sis dies. Treballa a l’adaptació de la Vida d’Eduard II de Marlowe. Estrena de Baal a Leipzig.

27


1924: La vida d’Eduard II es representa a Munic. Escriu Home per home. S’instal·la definitivament a Berlín. Representacions d’A la jungla de les ciutats i Vida d’Eduard II. Neix Stefan, fill de Brecht i Helene Weigel, a qui ha conegut el 1923.

1926: segons la seva colaboradora Elisabeth Hauptmann, inventa la formula de “teatre épic” amb la particularitat del “distanciament”. Legeix el Capital de Marx.

1927: Publica el recull de lírica Hauspostille. Kurt Weil posa música a alguns dels poemes.

1928: Estrena de l’Òpera de tres rals per la inauguració del seu teatre al Schiffbauerdamm a Berlín. Música de Kurt Weil. Canta Lotte Lenya, esposa del compositor.

1929: Es casa amb Helene Weigel. Estrena del Vol dels Lindberg amb música de Kurt Weil al festival de Baden – Baden. Estrena de la Peça didàctica de Baden – Baden sobre la importància d’estar d’acord amb música de Paul Hindemith.

1930: Estrena de l’opera Grandesa i decadència de la ciutat de Mahagonny a Leipzig. Treballa a La Santa Joana dels escorxadors i a L’excepció i la regla. Neix Barbara, filla de Brecht i Helene Weigel. Estrena de La Mesura a Berlín.

1931: Estrena d’una nova versió d’Home per home amb Peter Lorre i Helene Weigel a Berlín. Estrena de la versió filmada per Pabst i no assumida per Brecht de l‘Òpera de tres rals. Adaptació de La mare de Gorki amb Slatan Dudow, Hans Eisler i Günther Weissenborn. Prepara la pel·lícula Kuhle Wampe amb Slatan Dudow i Ernst Ottwalt.

1932: La mare. Prohibició de Kuhle Wampe. Autorització posterior anul·lada.

1933: Marxa d’Alemanya després de l’incendi del Reichstag. Estrena Els set pecats capitals dels petits burguesos a París amb decorats de Caspar Neher. Marxa a Dinamarca, on ja hi son Helene Weigel i els nens. Coneix Ruth Berlau.

1934: Redacta la Novel.la de tres rals i l’obra Els Horacis i els Curiacis. Treballa a Caps rodons i caps punxaguts. Viatga a Londres i discuteix l’edició de les seves obres a l’editorial Malik, importantíssima per a tota la literatura alemanya de l’exili.

1935: Viatga a Moscou. Publica a la revista Unsere Zeit (El nostre temps) les Cinc dificultats per escriure la veritat. Participa a París al Congrés internacional dels escriptors per la cultura. Viatja a Nova York per la representació de La mare, que no aprova.

28

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Gran1936: Treball a Grandesa i misèria del tercer Reich.

1937: Treball i estrena a París dels Fusells de la senyora Carrar. Posada en escena de Slatan Dudow, amb Helene Weigel com a protagonista. Estrena també a Copenhaguen, amb posada en escena de Ruth Berlau.

1938: A l’editorial Malik apareixen els dos primers volums de les seves Obres completes. Comença a treballar a la Vida de Galileu, preparada el 1943 a Zurich, redactada en anglés i estrenada per Charles Laughton el 1947 als Estats Units. Una tercera versió en alemany serà estrenada pel Berliner Ensemble l’any 1957. Comença també La bona persona de Sezuan, acabada l’any 1942 a Amèrica.

29


1939: Escriu La mare Coratge i els seus fills. Una primera estrena es farà a Zurich l’any 1941. El 1949 s’estrenarà, reelaborada, a Berlín, amb música de Paul Dessau i Helene Weigel com a mare Coratge. Publica a Londres les Poesies de Svendborg.

1940: Es refugia a Finlàndia. Escriu El senyor Puntila i el seu criat Matti. Inicia el redactat de L’ascensió resistible d’Artur Ui , representada a Stuttgart l’any 1958, i Les visions de Simone Machard, acabada a Amèrica l’any 1943, estrenada a Frankfurt el 1957. També escriu les Converses de fugitius.

1941: Abandona Finlàndia i a través de la Unió Soviètica es refugia als Estats Units. A Hollywood es troba amb la immensa colònia d’intelectuals alemanys exiliats: entre ells els germans Heinrich i Thomas Mann, Lion Feuchtwanger i Fritz Lang. Coneix Charlie Chaplin. Intenta treballar com a guionista cinematogràfic. Escriu Schweyk a la segona guerra mundial, acabat el 1944 i representat a Varsòvia el 1957.

1944-1945: Escriu El cercle de guix caucasiá, estrenat a Northfield, USA, l’any 1948.

1947: És interrogat pel Comité d’activitats antinordamericanes. Retorna a Europa. Reelabora a Suïssa la versió de Hölderlin de l’Antígona de Sófocles, estrenada el 1948 a Coira.

1948: Escriu el Petit Organon pel teatre, editat el 1949. A l’octubre es trasllada a Berlín Oriental.

1949: La representació – model de La Mare Coratge i els seus fills marca l’inici del “Berliner Ensemble”. Acaba Els dies de la Comuna. Publica les Històries de calendari.

1950: És nomenat membre de l’Akademie der Künste (Acadèmia de les Arts). Obté la ciutadania austríaca.

1951: Rep el Premi Nacional de primera classe. Redacta l’Informe de Herrnburg. Publica la recopilació de poemes Cent poemes.

1952: Refà el Don Joan de Molière i el radiograma El procés de Joana d’Arc a Rouen l’any 1431. Inicia la versió del Coriolá de Shakespeare, que no serà representat fins el 1962 a Frankfurt am Main.

1953: És fet president del PEN. El 17 de juny envia una carta al president Ulbricht sobre l’aixecament obrer a Berlín Est, on reclama més discussió interna dins els origanismes del partit comunista. Atès que només es publica parcialment, envia una segona carta el 21 de juny.

1954: Rep el Premi Stalin per la pau. Participa amb el Berliner Ensemble al Festival Internacional de Teatre a París, on la posada en escena de La Mare Coratge obté el primer premi.

30


1955: Reelabora L’oficial reclutador de G. Farquhar amb el títol de Tambors i trompetes, representat e Berlín el mateix any.

1956: Assisteix a l’estrena de l’Opera de tres rals al Piccolo Teatro di Milano. Treballa als assaigs per al Galileu. Intervé al IV Congrés dels escriptors alemanys. Envia al Bundestag una carta oberta contra el rearmament d’Alemanya. El 14 d’agost mor a conseqüència d’un infart de miocardi. És enterrat al Dorotheenfriedhof, al costat de Hegel.

31


Brecht a CatalunyaPer Feliu FormosaEl desembre de l’any 1998, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona publica el primer dels quatre volums del Teatre Complet de Bertolt Brecht. Els volums següents han aparegut els anys 2001, 2002 i 2005. El projecte, madurat durant força temps i integrat dins la col.lecció “Clàssics”, recollia algunes traduccions publicades o estrenades durant el mig segle de presència de Brecht a Catalunya. Alhora n’incorporava de noves a cura d’un equip d’onze traductors: Clara Formosa, Isabel Negre, Ramon Monton, Joan Fontcuberta, Carme Serrallonga, Anna Soler, Heike van Lawick, Pilar Estelrich, Ramon Farrés , Eduard Bartoll i jo mateix, que vaig coordinar a més els tres primers volums (el quart va anar a cura de Ramon Farrés). Una de les traduccions, revisada i incorporada a aquesta edició, ens remet a una llunyana experiència amb una de les peces didàctiques de Brecht, L’excepció i la regla. Se’n va fer una lectura escenificada a la Universitat de Barcelona l’any 1958, dins el marc d’unes activitats culturals que, des dels primers moviments estudiantils contra la dictadura franquista, intentaven de remoure l’ambient universitari. El professor Javier Orduña, del Departament d’Alemany de la Universitat de Barcelona, dins el seu llibre El teatre alemany contemporani a l’Estat espanyol fins al 1975 (Publicacions de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988), afirma que es tractava de “la primera representació que ens consta d’una peça de Brecht a l’Estat espanyol”. Després d’aquesta experiència, el Grup de Teatre Popular Gil Vicente, que actuava mig clandestinament en barris i centres d’ensenyament de tot tipus, va fer un muntatge escènic d’aquest text i el va representar una seixantena de vegades entre el 1961 i el 1964.

La bona persona de Sezuan. 1967 L’Òpera de tres rals. 1984

Podríem dir que hi ha una primera etapa durant la qual Brecht és considerat l’autor universal més valorat i més “utilitzable” en uns moments en què s’iniciava la fase final de la dictadura franquista. Aquesta valoració de Brecht es va fer evident en el primer muntatge públic i legal d’un text brechtià, l’Òpera de tres rals (trad. de Joan Oliver i Feliu Formosa) per part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona els dies 12 i 13 de novembre del 1963, al Palau de la Música Catalana. Des del

32

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Gran1955 en què va ser fundada, l’ADB, amb el suport de la burgesia il.lustrada de Catalunya, havia estrenat grans autors universals i els autors autòctons més importants i significatius sota la direcció de Frederic Roda, home de teatre i crític destacat. L’estrena de l’Òpera... brechtiana es va poder dur a terme després d’una prohibició inicial anterior l’estiu d’aquell mateix any, en uns dies en què Franco visitava Catalunya, i posteriorment es va haver de renunciar a fer les cinc funcions previstes. Les dues

33


que es van poder efectuar van transcórrer enmig de constants i sorolloses manifestacions del públic en els moment en què el text al·ludia a la policia, als banquers, etc. Eren moments en què es podia fer visible amb una certa impunitat l’actitud resistencial davant la dictadura per part d’uns determinats sectors de la població, fortament polititzats. De l’Òpera de tres rals se’n va fer un altre muntatge el 1984, al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció de Mario Gas. En aquesta ocasió, vaig poder materialitzar una idea que ja havia tingut Joan Oliver l’any 1963 i que l’Agrupació Dramàtica de Barcelona va desestimar: traslladar l’acció als baixos fons barcelonins de l’any 1929. El muntatge, que va ser un èxit, es va estrenar també a Madrid en traducció castellana, que va merèixer el premi “El espectador i la crítica”.

La presència i la influència de Brecht va ser també força determinant en l’activitat docent i escènica de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada el 1960 pel director, investigador i professor Ricard Salvat, amb la col·laboració de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. En molts dels seus muntatges, l’EADAG i el seu director es remetien a les teories del “realisme èpic” brechtià, i quan de l’Escola en va sortir una companyia professional, l’any 1967, es va produir una estrena de gran importància per a la consolidació del teatre brechtià com a clàssic modern, la de La bona persona de Sezuan, dirigida per Ricard Salvat i protagonitzada per l’actriu Nüria Espert, que ja era una gran figura dins l’escena peninsular. La traducció del text va anar a cura de Carme Serrallonga, professora d’ortofonia, mestra de gran influència dins el món de la pedagogia catalana i traductora de nombrosíssims textos alemanys. El muntatge de Salvat era d’una gran fidelitat al text i a les propostes ideològiques brechtianes, transmeses al públic amb gran claredat.

Resseguint els posteriors muntatges de textos brechtians a Catalunya, podem veure i afirmar que Brecht ha estat un autor relativament afortunat. Així, ja el 1971, el mateix Salvat estrena també al Teatre Romea la meva traducció d’Un home és un home, rebuda amb reserves o amb oberta hostilitat per part de la crítica conservadora, sempre reticent davant el teatre de Brecht. Quinze anys més tard, el 1986, el director Pau Monterde, amb el Centre Dramàtic del Vallès, fa un nou i espectacular muntatge d’aquest mateix text brechtià, ara amb el títol d’Home per home.

Només dos anys després, el 1973, el grup Palestra, de Sabadell, una companyia de gran prestigi tot i no ser professional, estrena La mare Coratge, en una versió de Jordi Voltas i sota la direcció de Salvador Fité. Aquesta mateixa obra entra per la porta gran al teatre professional i públic amb el muntatge que en va fer Mario Gas per al Teatre Nacional de Catalunya, en traducció meva, l’any 2001.

34


Baal. 1982 El casment dels petits burgesos. 1985

35


Podríem dir que, a mitjans de la dècada dels anys 70, quan alguna de les grans companyies catalanes de gran projecció com Joglars i Comediants ja estan funcionant, el teatre català fa un pas endavant amb la creació d’una empresa teatral que durant molts anys i en el seu petit local del barri barceloní de Gràcia, oferirà espectacles de gran qualitat i de autors molt diversos del teatre universal i català. Em refereixo al Teatre Lliure, encapaçalat per l’escenògraf i director Fabià Puigserver i pel director Lluís Pasqual. La figura de Puigserver, per la seva gran categoria i projecció nacional i internacional com a escenògraf, omple una etapa fonamental del teatre català, i també com a director fa una tasca esplèndida, que s’inicia amb el segon muntatge del teatre Lliure, una versió reduïda de l’òpera Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, també en traducció meva. L’estrena va tenir lloc l’any 1977, i només un any després, un altre Brecht puja a l’escenari del Lliure sota la direcció de Lluís Pasqual: Vida d’Eduard II d’Anglaterra, en traducció de Carme Serrallonga, que també firma la traducció del següent muntatge brechtià, Baal, estrenat al Lliure l’any 1982 per una companyia invitada, Teatre del Celobert, sota la direcció de Joan Ollé. Aquests tres muntatges suposen la consolidació de Brecht en els primers anys de la democràcia.

Ja el 1985, un grup de Terrassa, El Globus, estrena una peça brechtiana que farà un llarg recorregut per diverses localitats del país i serà representada també en temporada a Barcelona. Es tracta d’El casament dels petits burgesos, dirigida per Pau Monterde. Procedent del teatre independent, uns anys abans Monterde havia escenificat també L’excepció i la regla a Terrassa. Va ser un dels seus primers treballs com a director.

L’any 1986 arriba a Barcelona el director berlinès Konrad Zschiedrich, que estrena una versió catalana de La Santa Joana dels escorxadors realitzada per Quim Vilar. Ho fa amb el Centre d’Arts Escèniques de l’Hospitalet (CAT) al Mercat de les Flors. Vilar ha viscut uns anys exiliat a la República Democràtica Alemanya, on ha col·laborat amb diversos teatres, principalment com a ajudant de direcció. I pel que fa a Zschiedrich, coneix de primera mà el treball del Berliner Ensemble i les tècniques d’escenificació brechtianes. Afincat a Catalunya, ha efectuat posteriorment altres treballs de direcció amb companyies diverses i ha exercit de docent a l’Institut de Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha facilitat, doncs, l’apropament dels nostres professionals al món del teatre èpic i de l’obra brechtiana. Aquest mateix any, l’actriu Carme Sansa escenifica i protagonitza una traducció de Carme Serralonga d’Els set pecats capitals, i només dos anys més tard, el 1988, Fabià Puigserver m’encarrega una nova traducció de La bona persona de Sezuan. En fa un muntatge espectacular al Mercat de les Flors barceloní, amb l’actriu Anna Lizaran com a protagonista.

36


La bona persona de Sezuan. 1988 Galileo Galilei. 1996

37


A partir d’aquest moment, la presència de Brecht es fa més esporàdica, bé que podem consignar uns quants muntatges de gran solvència professional. El 1996, el director Calixto Bieito, que ha tingut i té una forta repercussió en diverses ciutats europees amb els seus muntatges operístics i de teatre de text, munta Vida de Galileu, en traducció de Carme Serrallonga.

L’any 1998, centenari del naixement de Brecht, Ricard Salvat torna a muntar un text de l’autor germànic, A la jungla de les ciutats. Ho fa al nou edifici del Teatre Lliure, situat dins el complex de l’anomenada ciutat del Teatre, i obté un bon èxit de públic i crítica. Un any després, un jove director, Oriol Broggi, converteix un treball de taller amb alumnes de l’Institut del Teatre en un muntatge professional d’Els fusells de la senyora Carrar, traduïda per Francesc Arnó, i, després de l’estrena al Villarroel Teatre, fa una llarga gira per Catalunya.

Els fusells de la senyora Carrar. 1999

La mare Coratge i els seus fills 2001

A la jungla de les ciutats. 1998

Cal consignar també un nou muntatge de La bona persona de Sezuan per part del Teatre del Sol, de Sabadell (2000), i no podem oblidar deiversos treballs de taller amb textos brechtians a l’Institut del Teatre (Lux in tenebris, Terror i misèria del Tercer Reich, El cercle de guix caucasià, etc.), així com muntatges de poemes i cançons. Destacaríem el titolat Aula-Brecht, de Carles Grau i Feliu Formosa, que va recórrer tot el país entre els anys 1977 i 1984, en què va ser objecte d’una gravació televisiva. I durant els anys 1997-98, un altre muntatge de poemes i cançons, Hola, Brecht, dirigit per Josep M. Mestres, va fer també un llarg recorregut per diverses ciutats. Recentment, Moisès Maicas i Anna Soler,

38

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granuna de les traductores que ha col.laborat en el Teatre Complet, han fet un altre muntatge de textos brechtians al Versus Teatre de Barcelona.

39


És recent també el muntatge de La Santa Joana dels escorxadors fet per Àlex Rigola, actual director artístic del Teatre Lliure, que després de fer una llarga temporada a Barcelona, ha obtingut una bona acollida a Berlin. I finalment, hi haurà un nou Brecht al Teatre Nacional de Catalunya la temporada 2007-2008. Es tracta d’El cercle de guix caucasià, que dirigirà Oriol Broggi.

Hem d’entrar ara en el capítol de les publicacions de textos brechtians a Catalunya. Tant els espectacles Aula-Brecht com Hola, Brecht, esmentats més amunt, han estat editats, el primer dins el volum Si tot és dintre (Barcelona, Editorial Crítica,1980), que conté diversos reculls de poemes meus i traduccions poètiques. El segon va sortir l’any 1998 amb el títol Poemes i cançons (Editorial Empúries, Barcelona). De la poesia brechtiana, n’havia sortit amb anterioritat el volum “Elegies de Buckow” i altres poemes (Barcelona, Edicions 62, 1974), també en traducció meva. Pel que fa a les traduccions teatrals de Carme Serrallonga, tan relacionada amb els primers treballs de l’EADAG i les primeres estrenes brechtianes, cal dir que existeixen dos volums, publicats per Edicions 1984, que contenen respectivament Baal, Mahagonny, El casament (1984 i 1995) i Galileo Galilei, La “Courage” i els seus fills (1985 i 1997). I també poc després de l’estrena, apareix La bona persona de Sezuan (Barcelona, Edicions Proa, 1967).

Finalment, la prosa narrativa i assagística de Brecht ha estat també objecte de diverses traduccions. Edicions 62, de Barcelona, en publica dues d’Artur Quintana, germanista que ha estat molts anys bibliotecari a Speyer i ha traduït molts altres autors alemanys: el 1966 apareix La novel·la de tres rals, i posteriorment Els afers del senyor Juli Cèsar (1995). Un altre títol de narrativa és Bargan ho deixa córrer i altres relats, traduït per Joan Valls (Barcelona, La Llar del Llibre, 1985). Entre els textos sobre política i sobre teoria teatral, cal esmentar les meves traduccions de “Cinc dificultats per a escriure la veritat” i altres textos d’exili (Barcelona, Edicions 62, 1972), La compra del llautó (Edicions Robrenyo, Mataró, 1980, reeditat amb el títol Quatre converses sobre teatre, Barcelona, Barcelona, Edicions 62, 1986) i Petit òrganon per al teatre (dins un volum que conté també la meva traducció d’Home per home, a més de la d’El senyor Puntila i el seu criat Matti, de Carme Serralonga, i la d’El cercle de guix caucasià, de Núria Roig, Barcelona, Edicions 62).Un altre llibre important de Brecht, Me-ti (Llibre dels canvis) va ser traduït pel gran poeta, crític i professor Segimon Serrallonga per a la barcelonina Editorial Empúries l’any 1984. A aquests textos cal afegir les Històries del senyor Keuner, en traducció d’Anacleto Ferrer i Marc Granell (València, Editorial 3 i 4, 1985) i una sèrie de textos teòrics publicats per Jordi Moners amb el títol Formalisme i realisme (Barcelona, Edicions 62, 1971).

Totes aquestes informacions sobre la presència de Brecht a Catalunya, força abundosa, podrien ser completades sens dubte amb l’enumeració de múltiples treballs sobre l’autor, que allargarien molt més aquest text i que podrien ser objecte d’una investigació a fons. No podem deixar de

40

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granbanda els treballs del crític i historiador del teatre Xavier Fàbregas, el qual ens recorda que, ja l’any 1929, el narrador i dramaturg Ramon Vinyes, influenciat pel teatre expressionista i atent a les experiències teatrals forànies, va citar Brecht en una conferència titolada Teatre modern. I finalment, cal tenir en compte i valorar, entre altres aportacions, les actes del simposi sobre Brecht que, sota la direcció de Ricard Salvat, es va celebrar l’any 1998, amb motiu del centenari del naixement de l’autor i que van ser publicades dins la revista “Assaig de teatre”.

41


Oriol BroggiDirecció

Neix a Barcelona el 1971. És llicenciat en Dramatúrgia i Direcció Escènica per l’Institut del Teatre (1997). Ha cursat també estudis d’Imatge i So. El 2002

participa en l’Stage de Teatre, organitzat per la Comunitat de Teatres Europeus a Stuttgart, juntament amb altres directors, autors, actors i escenògrafs europeus.Treballs com a director d’escena: L’Oncle Vània de Txèkhov. Producció La Perla 29 (Coproducció Festival Temporada Alta). Biblioteca de Catalunya. 2007; Passat el Riu de Joe DiPietro. Producció La Perla 29. Teatre Romea. 2007; Rosita, història d’una florista, adaptació de Rosa Gàmiz a partir de l’obra Pigmalió de Bernard Shaw. Biblioteca de Catalunya. Producció La Perla 29. 2007; Primera història d’Esther. de Salvador Espriu. TNC Sala Petita. 2007; El carter del Rei de R. Tagore. Producció del Teatre Municipal de Manacor. 2006; Arriba una cançó amb Jaume Sisa. Producció L’Alegria. Teatre Alegria. 2006; Antígona de Sófocles. Biblioteca de Catalunya. Producció La Perla 29. 2006. Premis Butaca 2006 al millor espectacle i millor direcció; Magnus de Jordi Teixidor. Sala Beckett. 2006; Rosencranz i Gildernstern són morts de Tom Stoppard. Festival Shakespeare de Santa Sussana Producció La Perla 29. 2005. Sala Beckett el 2006; La mort d’Ivan Ilitx de Lev Tolstoi. Sala Beckett. Producció La Perla 29. 2005; El Misantrop de Molière. Biblioteca de Catalunya. Producció La Perla 29. 2005; Per què te’n vas? Teatre del dir adéu amb Jaume Sisa. Idea i dramatúrgia d’Oriol Broggi. Producció del CDV. 2004; Els Fusells de la Senyora Carrà de Bertolt Brecht. La Perla 29 i CDV. 2004; Refugi de Jessica Goldberg. La Perla 29 i Sala Beckett. Grec 2003; Històries de Teatre de Rosa Gàmiz. Teatre Infantil. Producció de la Perla 29. 2003; Cyrano’s. Dramatúrgia de Rosa Gàmiz i Oriol Broggi. A partir de Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand. Teatre Principal de Palma i Municipal de Manacor. 2003; Els ulls de l’etern germà de Stephan Zweig. La Perla 29 i Sala Beckett. 2002; Enric IV de Luigi Pirandello. Coproducció Grec i Passadís Teatre. Grec 2001; Tartuf, o l'impostor de Molière. Grec, Passadís teatre, Versus Teatre. Grec 2000; Jordi Dandin de Molière. Festival Grec. Producció de Passadís Teatre. Grec 1999; Crit i Nit. Poesies i cançons. Diversos autors. Amb Mariona Sagarra, cantant i Marc Serra,

guitarra. 1999; Els Fusells de la Mare Carrà de Bertolt Brecht. 1998Treballs com a actor: Ronda de Mort a Sinera de Salvador Espriu i Ricard Salvat. Dir. Ricard Salvat. Teatre Lliure. 2001; La Dona Incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Coproducció Sala Beckett, Cia Mala Sang i Passadís Teatre. 2001; Fragments d 'una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Dir. de Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Ària del Diumenge. Sobre textos de Joan Oliver. Dramatúrgia i direcció de Carlota Subirós. TNC Sala Petita. 1999; El

42

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranVuitè Sentit. Dramatúrgia i direcció de Carlota Subirós. Direcció musical: Ernest Martínez Izquierdo. Música: György Ligeti. Coproducció de Grec, Barcelona 216 i La Sonora. 1998; Maria Rosa d'Àngel Guimerà. Dir. Rosa Novell. Focus. 1997; El Malaguanyat de Thomas Bernhard. Dir. Carlota Subirós. Grec 1997; L'Avar de Molière. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 1996; La Lliçó de Ionesco. Dir. Carlota Subirós. Producció de Èxic Teatre. 1996Ajudanties de direcció: Amb Sergi Belbel: Primera Plana. TNC 2003; Dissabte, diumenge i dilluns d’E. de Filippo. TNC 2002; El Alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. TNC 2000; L’Estiueig de Carlo Goldoni. TNC 1999; El Criptograma de David Mamet. TNC 1999Amb Rosa Novell: Una nit amb Lu Xun. Lectura de poemes. Teatre del Sol de Sabadell. 1997; Greus Questions d’Eduardo Mendoza. Sala Muntaner. 2005

43


Jean-Guy Lecat Escenografia i vestuariEl 1965, després d’haver fet de maquetista i dibuixant a la factoria Thomson-Houston, J. G. Lecat completa 6 mesos de formació als estudis de televisió Les Buttes Chaumont. Llavors coneix Claude Perset, decorador i arquitecte teatral, deixa la factoria i es converteix en el seu ajudant. Des de llavors ha realitzat tots els oficis del teatre, fins i tot com a actor durant algunes hores. Mentre era ajudant de Claude Perset, va participar en un centenar de produccions. Amb Perset va dissenyar espais per a festivals i teatres, com ara el famós Théâtre d’Orsay, (avui Théâtre du Rond Point) per encàrrec de J. L. Barrault. Des de 1965, Lecat ha estat regidor, maquinista, atrezzista, constructor, escenògraf, il·luminador, enginyer de so, director tècnic i consultor per a: J. Vilar, (Festival d’Avinyó), J. M. Serreau (inaugurant la Cartoucherie de Vincennes), G. i L. Wilson, J. Lavelli, Jérôme Deschamps, P. L. Pitzi, F. Marthouret, R. Forman, el Magic Circus de Savary, Copi, J. Szajna, Tom O’Horgan, O. Krejca, G. Marini, T. Kantor, K. M. Gruber, D. Warner, D. Donnellan, L. Ronconi, T. Suzuki, A. Serban, P. Boulez, La MaMa of New York, J. Beck i The Living Theatre, S. Beckett, J. L. Barrault i P.Brook. Amb Peter Brook hi ha treballat durant 25 anys, i amb ell ha transformat 200 espais arreu del món, com ara el Mercat de les Flors de Barcelona amb motiu de Carmen, i els Estudis Bronston de Madrid amb motiu de Mahabharata.Darrerament, com a consultor teatral al costat d’arquitectes, ha participat en la creació dels següents projectes: amb l’arquitecte Frank O. Gehry i Hug Hardy el projecte per al Theatre for a New Audience, un nou teatre de Nova York; amb l’arquitecte M. G. Dias la construcció del nou Teatro Azul de Almada, a Lisboa, inaugurat el maig de 2006; programa per a la transformació del Teatro Trindade a Lisboa; un nou espai teatral i escola de teatre en una antiga fàbrica a Verdal, Noruega, inaugurat l’abril de 2006; transformació a Madrid de les Naves del Antiguo Matadero en espai per a teatre, música i dansa, el 2006; construcció de The New Young Vic Theatre a Londres, octubre de 2006; consultor per a The Round House, transformació d’un antic dipòsit en un teatre a Londres, inaugurat el juny de 2006; consultor per al teatre per a nens The Unicorn Theatre a Londres, gener de 2006; construcció del Street Theatre Space per a una companyia portuguesa, 2005; construcció del teatre Les 3 Baudets a París; adequació d’un edifici de París del segle XVIII per al festival de dansa Alvin Ailey, etc.Treballs més recents: a Madrid, escenografia, vestuari i il·luminació de La señorita Julia de Strindberg; un decorat en paper per a Himalaya per a una companyia de dansa de Montreal; a Lisboa, decorats de l’obra de Thomas Bernhard Der Theatermacher; Othello de Shakespeare i Collected Stories de D. Margulies (escenografia, vestuari i il·luminació); a Dublin l’escenografia de Titus Andronicus i Macbeth, tardor de 2005; a Madrid, Mahagonny de Brecht i Weill; a Lieja, dues òperes de Cimarosa; a Lisboa, La clemenza di

44

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranTito de Mozart; a Seúl, escenografia i vestuari per a l’Antígona de J. Anouilh. També ha fet la seva primera incursió en la direcció, a Seúl, amb Edip de Sófocles.

Mentrestant, ha començat a compartir els seus experiments i descobertes organitzant un taller cada dos mesos en algun lloc del món. Aquests tallers sobre l’espai són oberts a joves professionals o estudiants, directors, arquitectes i escenògrafs. Té el projecte de crear una Escola Teatral de Tècniques i Espais a Lisboa i Moscou.

45


Xavier ClotIl·luminacióNascut a Barcelona el 6 d’agost de 1953. Membre de la cooperativa Teatre Lliure des del seu inici el 1976. Avui continua la seva vinculació professional amb l’actual entitat Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona. Membre de l’Associació d’Autors d’Il·luminació (a.a.i.). Ha realitzat més d’un centenar de treballs d’il·luminació amb diferents companyies, directors, escenògrafs, etc.

Treballs en teatre destacats: Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Dir. Calixto Bieito. Focus. Fira del Llibre de Frankfurt. 2007; Los persas d’Èsquil. Dir. Calixto Bieito. Focus. Festival de Mèrida. 2007; Plataforma. Dir. Calixto Bieito. Focus. Festival d’Edimburg. 2006. Premi Max a la millor il·luminació; Peer Gynt de Henrik Ibsen. Dir. Calixto Bieito. Grec 2006; Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC Sala Petita. 2001; Barbaric Comedies de Valle Inclán. Dir. Calixto Bieito. Festival d’Edimburgh. Irish Times ESB Irish Theatre Awards; La vida es sueño de Calderón de la Barca. Dir. Calixto Bieito. CDN-Focus; Premi Butaca 2000 a la millor il·luminació. Nominat als Premis Max 2000; Life is a dream de Calderón de la Barca. Dir. Calixto Bieito. Festival Edimburg; La barca nova d’Ignasi Iglésias. Dir. Joan Castells. TNC; Un dels últims vespres de carnaval de Carlo Goldoni. Dir. Lluís Pasqual; Combat de negres i gossos de Bernat Marie Koltes. Dir. Carme Portacceli; Roberto Zucco de Bernat Marie Koltes. Dir. Lluís Pasqual; El pare de Heiner Müller. Dir. Pere Planella; Los acreedores de Heiner Müller. Dir. Juan Carlos Coraza; La missió Heiner Müller. Dir. Carme Portacceli; Quartet Heiner Müller. Dir. Ariel García Valdés; Molt soroll per no res de W. Shakespeare. Dir. Ferran Madico; Mesura per mesura de W. Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. TNC; La Tempestat de W. Shakespeare. Dir. Calixto Bieito; Titus Andronicus de W. Shakespeare. Dir. Fabià Puigserver; Nit de reis de W. Shakespeare. Dir. K. Zschiedrirch; Hamlet de W. Shakespeare. Dir. Pere Planella; La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht. Dir. Fabià Puigserver; Santa Joana dels escorxadors de Bertolt Brecht. Dir. Konrad Zschiedrirch; Anfitrión de Molière. Dir. Calixto Bieito; Jordi Dandin de Molière. Dir. Fabià Puigserver; Tartuf de Molière. Dir. Konrad Zschiedrirch; Woyzek de George Büchner. Dir. Joan Oller; Leonci i Lena de George Büchner. Dir. Lluís Pasqual; Els bandits de Friedrich Schiller. Dir. Lluís Homar; La serventa amorosa de Carlo Goldoni. Dir. Ariel García Valdés; Maria Estuard de Friedrich Schiller. Dir. Joan Montanyès.

En produccions musicals: La òpera de cuatro cuartos de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Dir. Calixto Bieito. Grec 2002; Una cosa rara de Vicente Martín Soler. Gran Teatre del Liceu; Aida de G.Verdi. Teatre Principal de Palma; Un ballo in maschera de G.Verdi. Dir. C. Bieito. Gran Teatre del Liceu; Le Nozze di Fígaro de Mozart. Òpera a Catalunya; La Flauta Màgica de Mozart. Teatre Lliure; Cosi Fan Tutte de Mozart. Wels National Opera; Mahagonny de Kurt Weill. Teatre Lliure; La bella Helena de Jaques

46

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranOffenbach. Teatre Lliure; Història d’un Soldat de Igor Stravinski. Teatre Lliure; Pierrot Lunaire de A. Schoenberg. Teatre Lliure; Company de Stephen Sondheim. Teatre Lliure; El barberillo de Lavapies de Barbière. Teatro de la Zarzuela; Il mondo della luna de Haydn. Opera Zuid; Carmen de Bizzet. Festival de Peralada; El retablo de Maese Pedro de Falla. Teatre Lliure.

47


Marta Marco és Grushe

«Grushe és, en essència, l’instint de la maternitat, i també el poder que aquest instint exerceix sobre una dona, fins i tot amb un fill que no és biològic, però que per ella és com si ho fos. Un vincle que passa per damunt, fins i tot, de l’amor. Grushe és una mare supervivent.»

Barcelona, 1976. Llicenciada en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona. Cursos amb Jordi Mesalles i Berty Tovías. Ha estudiat dansa clàssica durant sis anys, solfeig, violoncel i periodisme.

Teatre: Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig. Dir. Fernando Bernués. Teatre Borrás. 2007; Móbil de Sergi Belbel. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2007; El malentès d’Albert Camus. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2006; Un matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2005 i 2006; El censor d’Anthony Neilson. Dir. Magüi Mira. Villarroel Teatre. 2004; Teatre sense animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Sis personatges en busca d’autor de Pirandello. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2004; La Perritxola de Jacques Offenbach. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. Grec 2003; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2002; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. Grec 2001. Lectura dramatitzada d’aquesta obra al Sitges Teatre Internacional 2000; Terra baixa d’Àngel Guimerà. Dir. Ferran Madico. TNC. 2001; Millor actriu als Premis de l’Espectador de la revista Teatre BCN; 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Poliorama. 2000; Els tristos camps d’Asfòdels de Patrick Kermann. Dir. Pascal Henry. Lectura dramatitzada al Sitges Teatre Internacional 2000; Lectura de poemes “Veus de dones” al Teatre Artenbrut. 2000; Cul sec de François Rochambault. Lectura dramatitzada al TNC. 2000; Fashion feeling music. Espectacle de creació. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 1999; La venganza de Don Mendo, de P. Muñoz Seca. Dir. El tricicle, Teatre Arnau. 1999; Els dos bessons venecians i Arlequí, servidor de dos amos, dos espectacles enmarcats en l'Operació Goldoni, dir. Toni Cafiero, duta a terme al Mercat de les Flors l'any 1998 i amb els que ha fet gira per França i Italia; Curial e Güelfa i El fantasma que no feia por (a partir del conte El fantasma de Canterville, d'O Wilde), ambdues amb la companyia Maremagno; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992. Figuració.

Televisió: Ha treballat en nombroses sèries com Vostè jutja (TV3), Para qué sirve un marido (TVE), dirigida per Rosa Vergés, Nissaga: l'herència (TV3), Laura (TV3), Des del balcó (TV3), Psico-express (TV3), Ventdelplà (TV3).

48


Cinema: Soldados de Salamina de David Trueba. 2002; Somni. Curt de Francesc Prat Dutrén. 2001; Ciutadella. Curt de Juancho Grallufa. 2001

49


Anna Lizaran és Azdak

«Jo faig de jutge. És un gran personatge, un monstre de l’escena i de la literatura, tot i que potser no és tan conegut com Falstaff, per exemple. A El cercle de guix caucasià, el jutge reparteix justícia, però d’una manera molt especial...»

Actriu i directora formada a l’Escola d’Interpretació de Jacques Lecoq de París, té una àmplia trajectòria teatral. El 1972 funda el grup de teatre Els Comediants, i el 1976 és membre fundadora del Teatre Lliure, on desenvolupa gran part de la seva carrera professional.

Teatre Lliure: El matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres. Espai Lliure. 2005; El retorn al desert de Koltes. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. 2003; L’hort dels cirerers d’Anton P. Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual; Reposició de La nit de les tríbades de Per Olov Enquist. Dir. Lluís Pasqual; Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Dir. Lluís Pasqual; Lear o el somni d’una actriu de diversos autors. Basada en El rei Lear de Shakespeare. Dir. Ariel Garcia Valdés; El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. Lluís Homar; Roberto Zucco de B.M. Koltés. Dir. Lluís Pasqual; Quartet de H. Müller. Dir. Ariel Garcia Valdés; Dansa d’agost de Brian Friel. Dir. Pere Planella; El dol escau a Electra d’E. O’Neill. Dir. Josep Montanyès; El parc de B. Strauss. Dir. Carme Portaceli; Maria Estuard de F. Schiller. Dir. Josep Montanyès; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. Lluís Pasqual; Les noces de Figaro de C. Beaumarchais. Dir. Fabià Puigserver; La bona persona de Sezuan de B. Brecht. Dir. Fabià Puigserver; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Musset/G.J. Graells. Dir. Lluís Pasqual; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella; La senyora de Sade de Y. Mishima. Dir. Jordi Mesalles; La senyoreta Júlia d’A. Strindberg. Dir. Fabià Puigserver; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. Lluís Pasqual; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual; Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos Gandolfo; El Miisantrop de Molière. Dir. Fabià Puigserver; Primera història d’Esther de Salvador Espriu. Dir. Lluís Pasqual; Operació Ubú del Teatre Lliure i Albert Boadella. Dir. Albert Boadella; El balcó de J. Genet. Dir. Lluís Pasqual; Jordi Dandin de Molière. Dir. Fabià Puigserver; Les tres germanes d’Anton P. Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual; La bella Helena de J. Offenbach / P. Hacks. Dir. Pere Planella; La nit de les tríbades de P.O. Enquist. Dir. Fabià Puigserver; La vida del rei Eduard II d’Anglaterra de C. Marlowe / B. Brecht. Dir. Lluís Pasqual; Hedda Gabler de H. Ibsen. Dir. Pere Planella; Titus Andrònic de Shakespeare. Dir. Fabià Puigserver; Leonci i Lena de G. Büchner. Dir. Lluís Pasqual; Mahagony de B. Brecht. Dir. Fabià Puigserver; Camí de nit. 1854 de Lluís Pasqual. Dir. Lluís Pasqual;

Fora del Teatre Lliure: Hamlet / La Tempestat de Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual. Teatro Arriaga de Bilbao. 2006; Forasters de Sergi Belbel.

50

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranDir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2004. Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002; Galatea de Josep Maria de Sagarra. Dir. Ariel G. Valdés. TNC; Morir de S. Belbel. Dir S. Belbel. Teatre Romea; El cántaro roto de Kleist. Dir. P.M. Sánchez; Una jornada particular d’E. Scola, amb J. M. Flotats

51


Direcció teatral: els muntatges d’Arsènic i puntes de coixí de J. Kesselring i la sessió dedicada a Joan Margarit dins del cicle “Paraula de poeta”.

Televisió: entre d’altres, Via Augusta i Porca misèria, a TV3.

Cinema: Morir o no de Ventura Pons; La primera noche de mi vida de Miguel Albaladejo; Actrius de Ventura Pons; La Celestina de Gerardo Vera; El perquè de tot plegat de Ventura Pons; Souvenir de Rosa Vergès; Tacones lejanos de Pedro Almodóvar; La teranyina d’Antoni Verdaguer; El vicari d’Olot de Ventura Pons.

Premis. 1982- Margarida Xirgu; 1984- Premi Nacional de Teatre; 1993- Premi de la Crítica exa-equo; 1994- Premi Districte de Gràcia per la seva trajectòria artística; 1995- de l’Associació d’Actors i Directors per El perquè de tot plegat; 1997- Butaca per Actrius; 1998- Butaca per La primera noche de mi vida; 2001- Premi Max per Tot esperant Godot; 2000- Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; 2002-2003- Escenes d’una execució: Butaca, nominació al Max Premi de Teatre dels Premis Nacionals de Cultura per la seva trajectòria. Premi Butaca per Forasters- Un matrimoni de Boston: premi Butaca 2006, premi de la Crítica de Barcelona 2007.

Víctor Estévez és El cantaire

«El cantaire-narrador és en certa manera l’essència de l’obra. Està tota l’estona en escena. És el que explica la història. Tot el que ocorre passa perquè ell ho explica. A poc a poc, però, va cedint aquest paper de conductor als actors»

Nascut el 29 de gener de 1983. Als 15 anys ja participava al grup d’Ska-funk Dead No track. Als 17 anys s’incorpora al grup de versions Livestock, i als 19 al de metal-hip hop Mantra. L’any 2005 participa al concurs Operación Triunfo, de Tele 5, on queda en tercer lloc. Edita el seu primer disc, Rock and swing, del qual se’n venen 40.000 còpies. A continuació, edita el seu primer disc en català, Busca’t.

52

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranAcaba de formar el grup Víctor Electrik band, que farà versions de temes rock dels anys 80 i 90. Col·labora en una secció musical els dimecres al programa de COM Ràdio Un altre món.Aquesta és la seva primera experiència en el món del teatre.

53


Cabo San Roque són...

Roger Aixut Ramon Garriga

Alberto Mezquíriz

Josep Seguí Laia Torrents

Cabo San Roque neix l’any 2000. Des de llavors, s’han publicat 4 treballs discogràfics a més de vàries col·laboracions i nombroses actuacions.

Discografia:- Música a Màquina Autoeditat 2007- França Xica G3G Records 2005- CaboSanRoque vs Luciano Membrillo, EP, Bruchstuecke 2003- CaboSanRoque G3G Records 2003

Actuacions destacades: Nits Sónar. Fira del Internacional del Llibre de Frankfurt. Frankfurt. “Música a Màquina”. Octubre 2007; Festival Incanti. Torí. “La Caixeta de CaboSanRoque”. Octubre 2007; Festival Robodock. Amsterdam. “La Caixeta de CaboSanRoque”. Setembre 2007; Festival At.tension. Müritz, Alemanya. “La Caixeta de CaboSanRoque”. Setembre 2007; Festival Invisible. Brest, França. “França Xica”. Març 2007; Festival Alt.07. Vigo. “Música a Màquina”. Març 2007; Festival NEO. Barcelona. Presentació de “Música a Màquina”. Novembre 2006; Gira mexicana. México DF, Morelia, Querétaro. “França Xica”. Setembre 2006; Festival Grec. Barcelona. Presentació de “La Caixeta de CaboSanRoque”. Juliol 2006; Círculo de Bellas Artes. Madrid. Presentació del disc “França Xica”, segon disc de CaboSanRoque. Febrer 2006; L’espai. Barcelona. Presentació de “França Xica”, segon disc de CaboSanRoque. Octubre 2005; Festival de jazz i músiques creatives de Ciutat Vella. Barcelona. La Paloma. Juny 2005; Drapart. Barcelona. CCCB. Desembre 2004; Setmana de benvinguda. Universitat de València. Jardí Botànic. Febrer 2004; Músiques de més a prop. Barcelona. La Pedrera. Desembre 2003; BAM 2003. Barcelona. Razzmatazz2. Setembre 2003; Festival de jazz i músiques creatives de Ciutat Vella. Barcelona. Sala Apolo presentant, juntament amb els Mortimers, l’espectacle “Love Boat”. Juny 2003; Fira de la música al carrer de Vila Seca. Maig 2003.

Altres activitats: Ideació i construcció d’un parc infantil musical (La plaça per la finestra) pel Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona amb funcionament permanent durant els 141 dies que va durar l’esdeveniment; Instal.lació musical “Pas de Loup” a La capella dins l’exposició col·lectiva “Sal a la Sopa” a cura de Carles Poy; Música per al

54

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala GranCD de contes Contes de tots els colors. L’origen de les coses. Editat per Tantàgora.

www.cabosanroque.comwww.myspace.com/cabosanroque

55

http://www.myspace.com/cabosanroque

http://www.cabosanroque.com/


Tomeu Amer Jordi Banacolocha

Babu Cham Màrcia Cisteró

Josep Maria Domènech

Marissa Josa Òscar Muñoz Pilar Pla

Albert Ribalta Xavier Serrano Jacob Torres Pere Ventura

56


Sala GranDel 14 de febrer al 6 d’abril de 2008

Espectacle recomanat a partir de 12 anys

Obra recomanada Connecta’t

Text editat per Proa

Horaris: dimecres i divendres, 20 h; dijous, 17 h;dissabte, 17 i 21.30 h; diumenge, 18 h.

Preus: 13-24 €

Activitats paral·leles:

Col·loqui i audiodescripciódivendres 22 de febrer

57


Informació pràcticaTel·Entrada: Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com

Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)

No s’admetran canvis, anul·lacions ni devolucions de les entrades adquirides

Horari de taquillesDe dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 h(horaris especials durant les funcions de matí) La venda anticipada es farà fins una hora abans de començar la representació.

Atenció abonats i carnet Connecta’t 25TaquillesTelèfon exclusiu 933 06 57 20 (horari de taquilles)[email protected]@tnc.cat

Reserves de grups i centres d’ensenyamentDe dilluns a dijous de 10 a 14 h i de 15 a 17 h. Divendres fins a les 14 hReserva telefònica (transferència bancària o targeta de crèdit) trucant als telèfons exclusius de:Grups: 933 06 57 07Centres d’ensenyament: 933 06 57 40

Regala TeatreTiquet regal individualTiquet regal empresaTelèfon 933 06 57 07

Atenció especialA totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal que el personal del TNC pugui garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20 en el moment d’adquirir les localitats.

Servei de Taxi: En finalitzar les

Cafeteria i restaurant del TNC- Cafeteria: des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte- Restaurant del TNC, de dimecres a dissabte, amb dos espais:

Dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia)Restaurant: obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa.

Informació i reserves933 065 729/31 o [email protected] Llibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions de tarda)Telèfon 933 06 57 00 (ext. 243)[email protected]

VideotecaArxiu de més de 370 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. Tel. 933 06 57 00 (ext. 312)Visites guiadesDimarts a la tarda i dijous al matí. Preu: 3 € per persona. Centres d’ensenyament, gratuït. Grups reduïts (de 15 a 30 persones)Reserves: 933 06 57 49 i [email protected] accedir al TNC Autobús Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B2 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro: Línia 1 (Glòries i Marina), Línia 2 (Monumental)Tramvia: Línia T4 (Auditori Teatre Nacional), T5 (Glòries)Bicing: Meridiana PadillaTren: RENFE (Clot i Arc de Triomf)Autocars: Estació del NordCotxe: Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

58

mailto:[email protected]

http://www.servicaixa.com/

El cercle de guix caucasiàBertolt Brecht. Música original de Paul DessauSala Granfuncions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació dels vestíbuls.

59


60

EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... … · Web viewI la llengua que utilitza per a la...

Documents

Transcript of EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... … · Web viewI la llengua que utilitza per a la...