el tema del mes

coberta 6/10/09 10:27 Página 1

Octubre 2009 EL POU DE LA GALLINA 3

entre continuen les elucubracions per determinar el punt final de lacrisi econòmica, la realitat en el si de moltes famílies és cada diamés crua. Tot fa pensar, a més, que el 2010 serà encara més exigentamb l’economia domèstica i obligarà molta gent a fer autèntics tri-pijocs per tirar endavant. Els cicles de subsidi s’allarguen i, lluny

de veure millores en el sector productiu, cada cop són més els desocupats i, enconseqüència, cada cop esdevé més difícil aconseguir llocs de treball que perme-tin sufragar hipoteques, lloguers i despeses diverses generades per ritmes de vidacorresponents a etapes de bonança econòmica. I al marge de la necessitatd’estrènyer-se el cinturó, la diferència entre l’esvoranc economicofinanceractual i el de principis dels vuitanta, per exemple, és l’alta taxa de poblacióimmigrada que, si d’una banda ha contribuït a elevar el nostre PIB i enriquir-nosfa relativament pocs anys, ara també és l’abanderada d’un conseqüent augmenten les despeses en sanitat, educació, subsidis de desocupació i serveis i presta-cions bàsiques adreçades a la ciutadania. Perquè els sis milions de la campanyade la Generalitat presidida per Pujol, s’han convertit en els set milions llargs del’era Montilla. Han canviat les tornes.

La immigració ha vingut a prosperar i l’hem engolida a marxes forçades. Ensn’hem beneficiat fins arribar a cert col·lapse migratori. Les oportunitats s’hanacabat. Per als immigrats i sovint també pels autòctons. Desenganyem-nos: enetapes de vaques magres, quan escasseja la feina i, de retruc, també escassegenels recursos, el conflicte latent batega entre les classes treballadores. Així,comencen molts conflictes xenòfobs i s’articulen bona part dels discursos exclo-ents i populistes. Si bé és veritat que ara molts nouvinguts passen de llarg i bus-quen oportunitats més al nord d’Europa, també és cert que molts han arrelat acasa nostra, han esdevingut ciutadans de ple dret i se senten cada cop més partí-cips de la nostra realitat sociocultural. En el fons, també és una realitat irrefuta-ble que (per assotades per la crisi que estiguin) Catalunya o Manresa continuensent més acollidores que la majoria de llocs d’origen de la immigració residenta casa nostra. Alguns estudis intenten demostrar que moltes famílies, davantl’actual situació econòmica, es plantegen retornar als seu país d’origen. En rea-litat, l’únic que sembla evident és l’alentiment del flux migratori i el seu estan-cament provocat per les fortes onades dels darrers anys i el gris panorama eco-nòmic dels països d’acollida.

A Manresa, la realitat migratòria ha esdevingut un xoc cultural intens i la crisi,com dèiem, n’ha ressaltat els aspectes més controvertits i sovint ratlla el conflic-te social i compromet la convivència. Aquest senyal d’alarma s’activa davantd’un panorama complex en el qual caldrà treballar durament perquè tot plegattorni a assentar-se de manera natural. Caldran noves vares per mesurar i nousparàmetres de desenvolupament social i econòmic per afrontar el futur amb cer-tes garanties de cohesió social. La sortida de la crisi serà com la sortida d’un nousol. Un sol que sortirà per a tothom i que haurà de redreçar, per força, les siner-gies que ens han portat fins a tocar el precipici. El futur, en societats com la man-resana, ha de pal·liar els actuals desajustos. �

M

EDITORIAL

Desajustos

/Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació culturalEl Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, CarlesClaret, Ramon Fontdevila, Josep R.Mora, Joaquim Noguero, Joan Segon iTeresa Torra

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991

CoordinadorJordi Sardans

Cap de redaccióCarles Claret

RedaccióSílvia Berengueras, Meritxell Casas,Jordi Estrada, Laura Fíguls, Josep M.Oliva, Joan Orriols, Joan Piqué.

DissenyDomènec ÒrritMaquetacióJoan PiquéPortadaFrancesc RubíFotografiaJordi Alavedra, Francesc Rubí (a lafoto, Said Belhadj)WebmasterJoan Orriols

Col·laboradors: Jesús Alises, JordiBadia, Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila, Xavier Giol, Dani Hernández, Daniel Martínez,Anna Navarro, Enric Oller, Conxita Parcerisas, Marcel Pérez, Maria Picassó, Maurici Ribera, Ignasi Torras, Joan Vilamala.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió: INOM, SA. Era de l’Huguet,7. Tel. 93 878 41 20Distribució: Llibreria Sobrerroca, SA.Tel. 93 873 44 58Dipòsit Legal: B-13.528-1987

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen,necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

Octubre 2009 - 247:Maig 2009 - 242 v1.qxd 05/10/2009 11:01 Página 1

4 EL POU DE LA GALLINA Octubre 2009

el SumariDe mes a mes 6Cròniques de LlunySergi Martínez, Brasil 9Biografies anònimesConxita Parcerisas 10 Diàlegs terapèuticsJordi PujolàSílvia Berengueras 11Observatori de naturaJordi Badia 12TEMA DEL MES:La crisi trenca expectativesdel col·lectiu d’immigrantsLaura Fíguls 14A propòsitJosep M. Oliva 22

Pou JoveMasies del TermeCal PlantatJaume Puig/Francesc Rubí 23Entrevista a Josep Castanyé SubiranaJordi Sardans 24Imatges de la dictaduraIgnasi Torras 29Tastets de motorBMW Sèrie 7: Ministre del privilegi Enric Oller i Carbó 31Fila CulturalTrencant les pautesAnna Navarro 32PropostesArt, cinema, música i teatre a la ciutat 34Quadern obertÀngels Arrufat Dalmau 35Fanal de cuaLlorenç CapdevilaLluís Calderer 36

el Cul del Pou 37

notícies del pou

Número 247 - Octubre 2009

L’anella verdaa debat, al Casino

El dia 2 de setembre es va fer unataula rodona, dins del cicle Temes delPou, a la Sala d’Actes del CentreCultural del Casino, sobre el tema:L’anella verda de Manresa, coincidintamb la presentació de la revista dedi-cada a aquest projecte. L’acte vacomptar amb la presència d’AlbaAlsina, regidora de Medi Ambient de

l’Ajuntament de Manresa; IgnasiCebrian, membre del col·lectiuBiòlegs Glocals; Jaume Torras, repre-sentant del col·lectiu Meandre, i JoanTatjé, coordinador comarcal d’Unióde Pagesos. Després de l’exposiciódels ponents, es va obrir un viu debatamb el públic assistent, que ompliabona part de la sala. �

D’esquerra a dreta, Ignasi Cebrian, Joan Tatjé, Jaume Torras, Alba Alsina i Carles Claret(moderador), durant la taula rodona al Casino

Treballem per donar solucions

- BOTIGA D’ORTOPÈDIA

- ORTOPÈDIA TÈCNICA

- ORTOPÈDIA ESPORTIVA

- SERVEI DE PODOLOGIA

ORTOPÈDIA MAZA

Sant Josep/Tortonyes, 1-3 - MANRESA TEL. 93 873 68 00


Mercè Ribera iGonfaus

Quina trobada d’amics que vas orga-nitzar! Tothom expressava el que sen-tia i com eres. «Cap graó per sota»,va dir l’Esteve, que et coneixia moltbé, des de petita. El mot excel·lent etdefineix: excel·lent com a mare, coma persona, com a metgessa, com acompanya, com a amiga... No deixa-ves indiferent a ningú: se t’estimava,o no. Ser una bona persona i una per-sona especial en aquest món, és moltdifícil. Mai no t’oblidarem.

Pere Culell i Oliveras

Marxa de TorxesFeia anys que no anava a manifesta-

cions i francament va ser molt agraïtanar a la Marxa de les Torxes organit-zada per diferents col·lectius cultu-rals, polítics i socials. Em va agradarveure entre els participants, companysque feia anys que no veia, em vaigretrobar amb veritables independen-tistes de Santpedor i amb d’altresamics que mai no em pensava veureen manifestacions d’aquest tipus. I,això em va agradar, com el fet deveure iaies que espontàniament aplau-dien els pas dels manifestants assegu-des al mig del Passeig. Tot va transcó-rrer en absoluta normalitat, tot i queen alguns moments la festa em vasemblar car rin clona. Però, ja m’estàbé, perquè l’important era participar-hi i feia temps que no es veien prop demil persones en una manifestació aManresa. En la meva opinió, pensoque va quedar clar que tothom té dreta expressar-se lliurament, i precisa-ment és aquí on discrepo dels manai-res actuals, sobretot dels ques’autoanomenen socialistes. Per què,qui i en nom de qui poden negar eldret democràtic a qualsevol Nació aexercir el dret de l’autodeterminació.O és que vosaltres, companys delPSC, penseu ara que Catalunya ja noés una Nació? O és que jo no sou proudemòcrates en les qüestions nacio-nals? A mi, mai no m’ha agradat unaConstitució pactada amb els franquis-tes, que imposa un rei triat per un dic-tador, una unitat espanyola inexistent iun exèrcit supervisor de tota la trama,però a alguns dels partits reformistescatalans ja els va estar bé. Encara

avui, defenseu aquesta fanfàrria?Penseu el que vulgueu, però els demò-crates d’ahir i els d’avui el que dema-nem (i potser haurem d’exigir) és eldret d’autodeterminació. A partird’aleshores veurem qui i quants somels independentistes catalans o elsindependentistes d’Espanya. D’a -cord?

Josep Rodriguez

Manresa empudegaEm considero una ciutadana cívica

que, tot i les molèsties que em puguicausar, intento sempre reciclar tot elque puc, dipositar les deixalles en elscontenidors apropiats i, sobretot, uti-litzar recipients per a la brossa que noempudeguin l’ambient. També tincentès que comerços i restaurants hande gestionar els seus residus de mane-ra particular i utilitzar els seus propiscontenidors. Per tot plegat, m’indignomoltíssim cada cop que he de suportarles pudors de molts contenidors, espe-cialment al centre de la ciutat, ambdeixalles entaforades fins al capda-munt, llençades a l’interior sense capbossa ni recipient o esteses al costatamb caixes a terra. I aquest panoramasol ser visible a les dues del migdia oa primera hora de la tarda. L’aspecteque dóna la ciutat és deplorable. Elque sol passar és que molts comerçosllencen la brossa molt abans que passiel camió de recollida i col·lapsen elscontenidors. L’ajuntament hauriad’advertir-los (i sancionar-los si cal)si duen a terme aquestes pràctiques oinstar-los a utilitzar els seus propiscontenidors en l’hora adequada. Aixíno deixarien plens els que ha d’usar laresta de ciutadans. I, sentint-ho molt,si es determina que manquen conteni-dors o manca capacitat de recollida,crec que caldrà posar més contenidorso recollir la brossa més sovint. El quecrec que no pot continuar és l’actualdisbauxa en aquest tema que noméscontribueix a incrementar la sensacióde brutícia i deixadesa de Manresa.

Roser Pons

cartes al pou /


EL DIT A L’ULLJORDI SARDANS

[email protected]

Guardiola, fill predilecte

l mateix dia que fem lapresentació d’aquest Pou, Josep

Guar diola rep la distinció de fill pre-dilecte de Santpedor, de mans de laseva admiradora, l’alcaldessa LauraVilagrà. El poble ja l’havia distingitl’any 2007 quan va posar el seu nomal camp de futbol de la localitat.Penso que és un gran encert distingiruna persona íntegra, honesta,intel·ligent, treballadora i sobretot efi-caç. I, possiblement, aquest sigui elmillor moment per atorgar-li aquestadistinció, un cop s’ha sabut que el tri-bunal antidopatge del Comitè Olím -pic Italià l’ha exculpat definitivamentde qualsevol cas de dopatge, posanten evidència la Cort Federal d’A -pel·lació italiana, que l’havia con-demnat a quatre mesos de sanció, queva complir, per donar positiu en nan-drolona, quan era jugador del Brescial’any 2001. L’actual tècnic blaugranava recórrer a la justícia esportiva ifinalment va poder demostrar quemai no s’havia dopat.

I és també un bon moment perhonorar-lo perquè ha estat el màximresponsable que el Futbol ClubBarcelona hagi aconseguit en unasola temporada l’enyorat triplet(Lliga, Copa del Rei i Champions)que mai cap equip de l’estat espanyolhavia aconseguit fins ara. I, encarapot completar la gesta si l’equip guan-ya el Mundial de Clubs que es dispu-tarà aquest desembre als EmiratsÀrabs Units, concretament a la sevacapital Abu Dhabi. Guardiola, des deben jovenet (ja destacava com a juga-dor del Gimnàstic de Manresa), haestat un enamorat del futbol que hatingut la sort (fonamental en l’esport)d’estar en el lloc precís en el momentoportú i aportar els seus coneixe-ments futbolístics, d’un esport quel’apassiona, al Futbol Club Barce -lona, en aquests moments el club defutbol més admirat del món. Passió,treball, constància, amor al seu País,tot plegat ben combinat ha donat elsfruits desitjats. I, encara no en té prou.Aquesta és l’actitud a seguir i unexemple en el qual s’haurien d’emmi -rallar els polítics catalans. Si li posendificultats, ell s’avança en la recercade noves solucions. En uns momentsde profunda crisi, el Barça juga per amolta gent un paper essencial. En -horabona, Pep, i per molts anys!

E

Feu-nos arribar les vostres cartes, d’unallargada màxima de 30 ratlles, amb el

vostre nom, adreça i DNI, a l’apartat de correus 1 de Manresa o al’adreça electrònica [email protected]


Mor atropellat elciclista Josep Oró

3 de setembre. El ciclista manresàJosep Oró i Plans, de 56 anys i vinculat ala Penya Ciclista Bonavista, mor atrope-llat a l’autovia C-31b, prop de Tarragona,quan es dirigia a seguir l’etapa de laVuelta i la seva bicicleta és envestida perun vehicle, el conductor del qual enresulta il·lès i dóna positiu en el controld’alcoholèmia i detecció de drogues.

Ocupen la casaLlissach4 de setembre. Un grup de joves del’Esquerra Independentista de Manresaocupen els locals de l’antic establimentdels Mobles Pich, a la casa Llissach,situada a la plaça del mateix nom i anun-cien la intenció d’obrir-hi un AteneuPopular. L’edifici és previst que entri aformar part del Catàleg de PatrimoniProtegit, en la propera revisió.

Milers de manresansa la Nit Blanca 10 de setembre. La segona edició de laNit Blanca de la Cultura atrau milers demanresans al Museu de la Tècnica, elMuseu Comarcal de Manresa, la Seu, elteatre Kursaal, el Casino, les piscinesmunicipals i la Sala d’Exposicions deCaixa Manresa. Entre les activitats mésconcorregudes destaquen Un Kursaalde por, una visita pels llocs més ocultsdel Kursaal, amb elements de misteri, iel Camí dels Sirvensis, a la Seu.

La CUP i PxC no participen en l’ofrena de la Diada11 de setembre. Una quarantenad’entitats prenen part en l’acte institucio-nal d’homenatge als màrtirs de l’Onze deSetembre, a la plaça del mateix nom.L’acte s’inicia amb l’ofrena dels grupsmunicipals, amb l’absència del regidorde la CUP i del de la Plataforma perCatalunya, i es clou amb el cant delsSegadors i una ballada de sardanes.

Comença el curs ambmés cargoleres14 de setembre. El curs escolar comen-ça a Manresa amb la novetat de l’entradaen funcionament de l’escola Valldaura,que acull una quarantena d’alumnes deP-3, instal·lats en cargoleres provisionals,que s’afegeixen a les ja existents al CEIPÍtaca i a l’IES Cal Gravat, en espera de laconstrucció dels centres definitius, i deles dels IES Lacetània i Peguera, mentres’hi fan les obres de remodelació.

Continuen la recercad’Oriol Condal16 de setembre. La família i el cercle depersones properes al jove manresà OriolCondal Serra, desaparegut des del dia 6de setembre, organitza la sortida d’ungrup de recerca des de Manresa en direc-ció a Porta (Alta Cerdanya), sense capresultat. El jove, de 24 anys, va desapa-rèixer mentre estava fent el Camí dels

bons homes (la ruta dels Càtars) i, en tan-car aquesta edició, es preparava una novarecerca per part dels familiars al nord del’estany de Lanós.

Dovella arriba alscent números17 de setembre. Una conferència del’historiador Francesc Comas a l’auditoride Caixa Manresa és l’acte central de lacelebració del número 100 de Dovella,dedicat al Pla Integral de Rehabilitaciódel Nucli Antic de Man resa. La revista,especialitzada en temes culturals de laCatalunya central, va néixer fa 28 anys iactualment s’edita sota l’ai xopluc delCentre d’Estudis del Bages.

La cantada d’hava-neres nota la crisi19 de setembre. La tradicional trobadad’Havaneres al Cor de Catalunya torna alparc de l’Agulla, de la mà de l’AgrupacióCultural del Bages, en una 26a ediciómarcada per la crisi econòmica i el fetque és el tercer any que no rep suporteconòmica de l’empresa Rom Pujol.Malgrat tot, un total de 25 grups partici-pen en la cantada, que és seguida per cen-tenars de persones al llarg de la tarda.

La Renaixença celebra els 75 anys19 de setembre. Prop d’un miler d’ex -alumnes de l’escola Renaixença es retro-ben per encetar els actes commemoratiusdels 75 anys del centre, inaugurat l’any

de mes a mes

Els empresaris deba-ten sobre lideratge29 de setembre. Un centenard’empresaris i polítics es reuneixen aMón Sant Benet, convocats per Esade,per debatre sobre el lideratge en elmoment actual. Hi prenen part entred’altres el president de la càtedra deLideratge i Governança Democràticad’Esade, Jordi Pujol, Salvador Alemany(Abertis i Cercle d’Economia), CarlosMarch (Banca March), Ferran Soriano(Spanair), Ivan Martén (The BoistonConsulting Group), María Garaña(Microsoft), Josu Jon Imaz (Petronor),Manel Rosell i Feliu Formosa (Caixa

Manresa), Josep Mateu (RACC i Fem -CAT), Josep Piqué (Vueling), AdolfTodó (Caixa Catalunya), Xavier Torra(Simon), Joan Font (Bon Preu), AntoniAbad (CECOT), Alfredo Bassal (Este -

ve) o Helena Pisonero (KPMG), i tam -bé els consellers de la Generalitat Anto -ni Castells i Josep Huguet, l’alcalde deBarcelona, Jordi Hereu, i el consellerd’Economia basc, Carlos Aguirre.


/



Una de freda...

La manca de transparència informa-tiva de l’Ajuntament en la situació dela Fàbrica Nova és un dels afers mésgreus protagonitzat per l’actual consis-tori. No és ètic negar informació al’oposició en cap cas, però encaramenys sobre un tema tan delicat. Novalen disculpes ni justificacions i elsmés directes responsables polítics i decomunicació haurien de dimitir imme-diatament. No ho faran i tots sabemper què, però a la llarga els sortirà eltret per la culata. És inadmissiblel’estat de deixadesa en què es troba elsolar de la Fàbrica Nova fa un any,amb un paisatge més propi de la gue-rra de l’Iraq que no pas de Manresa.Pot excusar-se l’Ajunta ment dient queha fet requeriments a les parts implica-des, Sacresa, Cots i Claret i La Caixa,però si hagues sin fet bé la seva feina ihaguessin negociat adequadamentamb totes les parts, no hauríemd’esperar ara la decisió d’un jutge perpoder desbloquejar una situació peno-sa i lamentable. Abans de fer volarcoloms cal saber fer la feina ben feta isinó se sap fer, cal dimitir.

...i una de calenta

L’escriptor empordanès instal·lat aManresa des de fa molts anys, JosepMaria Bertran Teixidor, s’ha retrobatfeliçment amb la literatura un copjubilat de les seves obligacions labo-rals i administratives. Celebrem moltespecialment el seu retorn ja que desde molt jovenet ha estat un entusiastatant de la premsa escrita com de laliteratura. En arribar a Manresa, vacol·laborar en la majoria de mitjans decomunicació locals i ara que torna atenir temps per demostrar les sevesqualitats literàries s’hi ha tornat adedicar de ple. Així, ha obtingutaquest estiu amb l’obra L’eixida elVIII premi de novel·la curta RomàComamala que atorga l’Ajuntamentde Vilabella (Alt Camp). La festa lite-rària es va celebrar a l’abadia deVilabella. És previst que l’obra siguipublicada el proper Sant Jordi perCossetània Edicions. La seva narraciócurta Llufes i baldufes, que va guanyarel primer premi Homilia de prosa pera la gent gran ha estat també publicataquest 5 de setembre en un llibre querecull les obres guanyadores de l’any2008, corresponents als premisHomilia d’Organyà.

1934 pel president Lluís Companys, enuna celebració festiva que inclou unallançada de 75 globus, després d’unaballada de sardanes, i un berenar multi-tudinari, amb l’assistència de l’alcaldeCamprubí i la directora dels ServeisTerritorials d’Educació, Dolors Collell.

Els partits es resig-nen a la fusió deCaixa Manresa21 de setembre. ERC retira la mocióque volia presentar al ple municipal perdemanar que el consistori condicionésla fusió de Caixa Manresa amb Caixa deCatalunya i Caixa Tarragona, en esperad’obtenir més informació i noméss’aprova la defensa del model català decaixes, amb l’abstenció d’ICV i el voten contra de PP i PxC. Dos dies méstard, la junta de portaveus aprova unadeclaració institucional demanant que lafusió no impliqui reduccions de llocs detreball ni d’iniciatives econòmiques,socials o culturals de l’entitat. L’en -demà, el consell d’administració deCaixa Manresa es reuneix en caràcterordinari, sense debatre a fons la fusió.

Les Dominiques cele-bren 125 anys25 de setembre. El saló de sessions del’Ajuntament s’omple en l’acte de reco-neixement a les germanes dominiques,en el 125è aniversari de l’arribada aManresa de la comunitat. En el trans-

curs de l’acte Josep M. Gasol iAlmendros, cronista de la Ciutat i anticprofessor de l’escola, parla sobre LesDominiques en el context històric man-resà i hi intervenen també la priorageneral de la concregació, NatividadMartinez; la priora provincial, Mont -serrat Sala; el professor del centre JosepRenalias i l’alcalde Josep Camprubí.

S’inaugura el monu-ment a la dansa d’arrel tradicional26 de setembre. A la plaça Gispert,s’inaugura el monument a la dansad’arrel tradicional, obra de RamonOms, que l’Esbart Manresà ofereix a laciutat de Manresa. L’acte compta ambla participació de la resta d’esbarts dan-saires de la ciutat: Esbart del CasalCultural de Dansaires Manresans, Grupde Dansa Cor de Catalunya i Associacióper la Dansa Estudi Folk.

Cent ciclistes contrael canvi climàtic27 de setembre. Prop d’un centenar depersones participen en la tercera edicióde la Pedalada contra el canvi climàtic.Bona part del recorregut es fa a travésde carril bici, coincidint amb l’estrenad’un espai reservat a la carretera deSantpedor (entre el camí de Can Font iel Gimnàstic), que relliga l’accessibilitatdes del centre de la ciutat al parc del’Agulla amb bicicleta. �

La Marxa de Torxes aplega un miler departicipants10 de setembre. La primera Marxa de Torxes per la Independència, organitzadaper la Comissió 11 de Setembre, aplega un miler de persones, en un recorregutdes de Crist Rei fins a la plaça Major, on després de la intervenció de la colla cas-tellera Tirallongues i la colla sardanista Manresa Dansa, el professor de dretconstitucional de la UAB Marcel Mateu fa el parlament reivindicatiu i l’actriuMireia Cirera llegeix el manifest signat per la Fundació Independència i Progrés,Deumil.cat, Òmnium del Bages, CiU, ERC, CUP i Reagrupament.cat.


CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRATCarrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 [email protected]

El passat 15 de setembre, el secretaride Política Lingüística de la Generalitat,Bernat Joan, va presentar el portal peraprendre català a Internet Parla.cat a lasala d’actes del Centre Cultural del Casinode Manresa.

Parla.cat és un entorn d’aprenentatgede català en línia que té per objectiu posara disposició de tothom, independent del’origen, residència o nivell de coneixe-ment de català, materials didàctics peraprendre la llengua o millorar les habilitatscomunicatives.

El secretari de Política Lingüística,Bernat Joan, va destacar que aquesta einaestà en primera línea de les tecnologiesd’ensenyament de llengües «és la joia dela corona», que permet «aprendre catalàon i quan es vulgui», també va explicarque hi ha més de 26.000 persones inscri-tes de més de 150 països, incloent-hi laCiutat del Vaticà.

Actualment el curs ofereix tres nivellsd’aprenentatge, el nivell bàsic, el nivellelemental i el nivell intermedi. AntòniaSerena, directora del Parla.cat al Consorciper la Normalització Lingüística, va dir queben aviat es posarà a disposició de tota laciutadania el nivell de suficiència.

El curs està disponible en dues moda-litats: lliure i amb tutoria. La modalitat lliu-re permet l’aprenentatge de manera total-ment autònoma i és gratuïta. La modalitatamb tutoria és de pagament i permetl’aprenentatge guiat per un tutor o tutoraque fa el seguiment de l’evolució del’alumnat. Aquesta modalitat facilitatambé l’accés a una aula amb eines decomunicació per interactuar amb la restad’usuaris de la comunitat virtual.

Es pot accedir al Parla.cat a través del’adreça: http://www.parla.cat.

Parla.cat és el resultat de lacol·laboració entre la Secretaria de PolíticaLingüística, l’Institut Ramon Llull i elConsorci per a la Normalització Lin -güística, es va posar en xarxa el dia 1d’octubre de 2008 i està disponible encatalà, castellà, francès, anglès i alemany.

Aprèn català on iquan vulguis

Parla.cat té més de 26.000 persones inscrites que

procedeixen de més de 150 països




s escric des de la cooperativa Copavi del Movimentdels Sense Terra. Després de festejar durant quatreanys amb el MST, prenc la decisió d’adquirir un xicmés de compromís i casar-m’hi. Durant el juliol il’agost del 2008 vaig fer dues etapes d’experiència

per decidir on havia de ser el meu futur. Unmes vivint a l’acampament Emiliano Zapatade Ponta Grossa, i un altre mes vivint al’assentament organitzat en forma de coopera-tiva a Paranacity. Abans de retornar per darre-ra vegada a fer de temporer europeu, ja teniadecidit que el meu retorn a terres brasileresserà per fer camí dins de la cooperativa.

La Copavi és una àrea de terra (una antigafazenda) de 215 hectàrees, ocupada el generdel 1993 i guanyada el juliol del mateix any.És un espai pensat, organitzat, dirigit pelcol·lectiu, que funciona assembleàriament. Ifunciona, perquè el 10 de juliol d’aquest any va complir 16anys amb un nivell de consciència important! En aquest assen-tament hi viuen 23 famílies, un total de 80 persones. La Copaviés una proposta de construcció alternativa, tant en la forma deviure com en la de treballar. Es valora amb la mateixa impor-tància el temps dedicat al treball que el dedicat a la família, al’estudi, al temps lliure. Per exemple, us puc explicar que uncop al mes, sempre en dia laborable, es para de produir durantun o dos dies a través de dinàmiques, de jocs, de debats, dexerrades... per mantenir vius i conscients els nostres valors.

Aquestes jornades són remunerades com si s’hagués treballatuna jornada normal. Políticament o socialment estem organit-zats per sectors o activitats, amb un coordinador que cada anyes renova i que mentre ocupa aquest càrrec participa en les reu-nions setmanals del conselho politico, l’equip responsable dela cooperativa durant quatre anys, que ha estat elegit per tots

els socis. També ens organitzem per nuclis, o per carrers del’agrovila, espai on es tracten els temes més socials, que tambédirigeix un coordinador que canvia cada sis mesos i que tambéparticipa de les reunions setmanals del conselho.

De manera molt resumida, us diré què produeix cada sector(que d’això vivim!). Indústria fa sucre morè, melado (mel decanya de sucre) i cachaça. Pecuària cuida tots els animals de lacooperativa, vaques i vedells, porcs, gallines, ànecs, cavalls.Horta produeix totes les fruites i verdures de forma totalmentecològica. Fleca produeix tant per al consum intern com per ala venda. Cuina prepara l’esmorzar i el dinar al menjador co -mu nitari per economitzar temps i potenciar la col·lectivitat,mentre que el sopar el fa cadascú a casa seva, per potenciartambé el temps individual. Lacticini pasteuritza i embalatja 600litres diaris de llet, fa iogurt (boníssim!), formatge i doce deleite. Munyidor van a buscar el ramat de vaques a les 5 del matíi a les 17 h i les fan passar de 12 en 12 per la munyidora. El sec-tor de suport s’encarrega de la part comercial i vendes, tant alBrasil com a Europa, i quan hi ha un pic de feina en qualsevol

sector són els primers a ajudar. Els de Mercat ientrega a domicili munten parada cadadiumenge al mercat de Pa ra na city, i entresetmana fan venda i entrega a do mi cili aParanacity i a ciutats i poblets propers.

El nostre dia a dia és aquest. La Copavi és unmolt bon lloc per viure i fer-hi arrels, almenysper als propers 40 anys! Un molt bon lloc perconstruir-hi una família (qualsevol dia m’hiposo!). Segur que hi ha d’altres realitats al mónque demostren que viure d’una altra manera éspossible (el famós lema del FSM, «Um outromundo é possivel»). La Copavi és l’exemple que

conec i el que he escollit. «Cada um de nós compôe a sua pro-pia história, e cada ser em si, carrega o dom de ser capaz deser feliz». Per mi, ja ho tindríem! Salut i una forta abraçada decolor groc per a tothom!�

SERGI MARTÍNEZ

CRÒNIQUES DE LLUNY

SergiMartinez viui treballa a lacooperativaCopavi, deParanacity(Brasil)

UU

Des d’una cooperativa brasilera

«Aquí es valoraamb la mateixaimportància eltemps dedicata la família,l’estudi, eltemps lliure»

A l’esquerra, al’agrovila de la

Copavi. A sota, després decomprar, com cada

dijous, productes in-terns de la cooperati-va a preu de cost, o

preu zero. A la dreta,els 10 manamentsdels Sense Terra


óc de la República Dominicana. Escoltava les cam-panades i pensava que el 2009 havia de ser un bonany per a mi. Havia pogut acabar amb un matrimonicomplicat, em sentia lliure, tenia deutes, però teniafeina, tenia amics i, sobretot, vivia amb els meus tres

fills. I per acabar-ho d’arrodonir i amb gran sorpresa meva,des de l’Ajuntament em van proposar de cantar una cançó enel CD Aiguallum. Ha estat una experiència meravellosa: gentde molts països diferents, els músics, el Toni Xuclà, que ésfantàstic, i sobretot, el que em va impressionar més va ser elconcert que vam fer a la plaça de Sant Domènec. Quan ja emtocava sortir i vaig veure tanta gent, les cames em tremola-ven. M’agrada cantar, però mai no m’hauria imaginat fer-hoen un concert com aquell. M’agradaria que hi poguéssim tor-nar. Quan penso com he arribat fins aquí, crec que no seriacapaç de tornar-ho a viure. Vaig tenir el meu primer fill quanera quasi una nena, vaig madurar de cop i em vaig perdrel’adolescència i la joventut. El meu marit era més gran que jo,vam viure nou anys casats. Allà els homes són molt faldillers.Aquí a Europa jo crec que, si la parella funciona, són mésfidels. A vegades, al Passeig, veig parelles d’avis agafats de lamà i m’emociona; això al meu país no es veu i és molt bonic.

Amb tres fills vaig tornar a casa dels pares. Treballavad’administrativa, primer en un despatx d’advocats, desprésen un banc, però van fer reducció de plantilla i em vaig que-dar fent feinetes de perruquera. La meva mare em va animara marxar cap a Europa. Va hipotecar casa seva, es va quedaramb els meus fills i vam poder pagar el meu viatge i el visat,que ens va costar 1.105.000 pessetes. Tenia sis mesos pertornar els diners i set mesos per buscar-me la vida a Europa.D’Alemanya vaig anar cap a Còrdova, on vivia la mevaexcangur, i fins a arribar a Manresa he passat per Gijón,Madrid, Múrcia, Arenys de Mar i Rajadell. A Gijón un sen-yor em va llogar per cuidar la seva mare. Em veia angoixa-

da pel deute que tenia, em va avançar el sou i me’l va pagarde cop. Però al cap de set mesos, quan se’m va acabar elvisat, no em va voler fer contracte. La seva mare estava con-tenta amb mi i deien que si tenia permís de treball els deixa-ria. Ja era una il·legal. Ells mateixos em van atemorir. Emdeien que si sortia de casa em detindrien i em tornarien almeu país. Al final em vaig escapar cap a Madrid a casa d’unscosins. Em van buscar, fins i tot van viatjar a SantoDomingo per trobar-me.

Des de Madrid vaig trobar feina en un restaurant de Múrciai l’amo es va enamorar de mi. Ens vam casar i van podervenir els meus fills. Vaig aconseguir que vinguéssim a viurea Catalunya, però han estat nou anys d’infern. De què ser-veix tenir una casa, joies, modelets, que el teu marit et lluei-xi, si no pots sortir a fer un cafè amb una amiga i no tens uneuro a la butxaca. A Catalunya, però, és on ha canviat lameva vida. Quan érem a Arenys, una amiga em va acompan-yar a l’INEM i la Generalitat em va pagar un curs d’auxiliarde clínica. Quan feia tres dies que l’havia acabat em truca-ven per treballar en un hospital de Canet de Mar i després aArenys. A Manresa he treballat a l’Hospital de Sant Andreui d’auxiliar de quiròfan a Sant Joan de Déu. Ara estic treba-llant a l’hospital de Berga i a Gironella. Això és el que ha fetcanviar la meva vida i m’he pogut alliberar de submissionsi maltractaments.

El meu fill Ariel, de 21 anys, és sord, es va fer jardiner através del CIO i ara treballa en un magatzem de roba.Argenis, de 16, ara començarà un curs de soldadura i fad’àrbitre de futbol infantil, i Neifi, de 13, va a l’institut.Estem bé a Manresa. A Santo Domingo tenia un cap que totel dia posava cançons de Serrat, se les sabia totes. Jo mai nohavia pogut anar a un concert seu perquè es pagaven endòlars. Ens conformàvem a veure’l per la televisió. No emvull morir sense poder-lo escoltar en directe. �

BIOGRAFIES ANÒNIMES

CONXITA [email protected]

Yermani Meliano: «‘Aiguallum’ ha estat una experiència meravellosa»

Una foto actual meva, a casa. A l‘altra, hi surt tota la familia: D’esquerra a dreta, Ariel, Yermani, Neifi, Argenis i Toby (el gos)

SS




JORDI PUJOLÀ, TERAPEUTA DEL SO

DIÀLEGS TERAPÈUTICS

SÍLVIA BERENGUERAS

/

–Quin és el primer boltibetà que et vas comprar?

–És aquest dels gravats,són fets a mà. Tot ell és unaobra d’art, fet amb un aliat-ge de nou metalls. Emet unso molt diferent dels que entenen set, o onze. Algunssón beneïts per lames. Pertant, tenen una força espe-

cial, són bols per a llocs sagrats. –Però no els toques pas en temples.–No, però en les sessions en grup en què els toco es pro-

dueix una comunió entre tots. Ens hi acabem trobant gentdesconeguda, amb qui estableixes una coneixença autènti-ca. I és que el so fa connectar amb allò sagrat de cadascú.Arran d’escoltar aquests instruments connectes amb algu-na cosa sagrada que és teva i que has d’oferir. La veu inte-rior em diu que he de compartir l’experiència sonora.

–A les sessions fas música?–La música és allò que té

melodia i jo miro de no ferintervals musicals. Sobretottracto de no tocar intel·lec -tualment, sinó de maneraintuïtiva. Mai no començoni acabo una sessió de lamateixa manera, no seguei-xo cap guió, res mental. Permi perdria tota la gràcia, siho fes. En aquest treball hiha una intenció no musical,sinó terapèutica, perquè elso, sense intenció, no té res.Abans de començar sempredemano intencions positivesi que el so faci efecte en lespersones.

–I és així?–Jo crec que els fa un bé,

perquè obre una finestradins seu. El so és intel·ligenti va al lloc que necessitacada persona, penetra en elsnostres camps energètics iafloren pensaments i emo-cions. Sempre et dóna infor-mació, no et deixa indife-rent. Poden venir imatges,tremolors. Són vehicula-cions vàlides; la clau és quecadascú les descodifiqui.Sense voler es fa feina, dei-xant-se gronxar pel so i elsharmònics. Intento que cadapersona rebi la vibració del

so en el propi cos i per això hi estem 50 minuts. Mai no surtsigual d’una sessió; a mi també m’afecta.

–Com?–Em fa estar fora del temps. A més, que hi hagi persones

dóna molta força. No paro de sorprendre’m positivament ambles vivències que té la gent, és impressionant l’estat profund aquè es pot arribar. Quan acabem obrim un espai per fercomentaris, i sol ser molt enriquidor. Hi va haver algú quenomés sentint la melodia que va sortir d’un bol de quars, vaveure i sentir la serp, la visió que tenen els qui solen prendreayahuasca, l’herba sagrada per a rituals xamànics. Ell ja laconeixia.

–Realment els bols de quars són tan potents?–La vibració d’un bol de quars pot arribar 3 km enllà. Al

principi era reticent a tenir-ne; tenia el prejudici que s’haviad’anar amb molt de compte, perquè en algunes persones podiatenir un efecte negatiu, però un cop hi experimentes i hi posesla intenció terapèutica sentir-los ha estat un regal dels déus, toti que procuro no excedir-me en el temps ni en la intensitatquan els toco. Ara me’n vull comprar un altre que actua en un

lloc molt concret del cervell.–Explica’m això.–Amb el so dels bols de

quars es poden reequilibrarels hemisferis cerebrals, jaque sempre estem més en elmental. Es tracta de buscaruna freqüència de molt pocsMHz, amb què l’hipotàlemfa que els hemisferis del cer-vell treballin per igual, iaixò relaxa moltíssim.

–I per què es dóna aquestefecte?

–La vibració podem nosentir-la, però queda enre-gistrada en els camps sub-tils. Arriba a qualsevol racódel nostre ésser, ja sigui perla pell, el sistema limfàtic,circulatori o ossi, i elevaalhora la vibració d’aquestsòrgans, el mateix efecte queprodueixen el txi-kung o elioga.

–Així el nostre cos vibra, ino ho sentim?

–Sí, tot es vibració. SenseInternet, les civilitzacionsmés antigues ja van desco-brir que el nostre planetatambé emetia un so, i vandeterminar que és la síl·labaOm. Imagina’t com de con-nectats estaven amb laterra.�

«El so ens connecta amb allò sagrat de cadascú»

Poder sonor

mb pots de detergent i olles de la cuina improvisavauna bateria al terrat de casa seva. Tenia 5 anys. La

seva mare hi va veure alguna cosa de particular i més enda-vant el va fer estudiar música. El piano era el seu instru-ment, però fins que no va fer sonar un bol tibetà en una boti-ga de l’Índia no va ser conscient del poder del so i els seusharmònics, els tons que sonen per damunt del so d’una notamusical, embolcallant-lo. Amb aquests descobriments, noés estrany que no vagi a discoteques des de fa molt. «Horebo com quelcom agressiu, un caos. M’agrada més gaudirdel silenci i els sons harmoniosos del mar, la natura. És unbany de so gratis». Malgrat tot, confessa que això no li treula possibilitat d’anar a un concert d’ACDC.

A



a globalització fa temps que va arribar també a la natu-ra. Vegem els casos exemplars d’un animal, la cotorre-ta de pit gris, i d’una planta, la cortadèria, ambdós ori-ginaris de terres sud-americanes com tants nouvingutsque identifiquem pel seu parlar cerimoniós. La cotorre-

ta de pit gris o argentina és un lloro una mica més petit que uncolom, amb el plomatge verd lluent excepte el front, les galtes,el coll i el pit, que són de color gris. Té un bec potent i corbat,capaç de trencar pinyols durs i de fer bones mossegades. Es trac-ta d’un ocell cridaner i esvalotat, de veu estrident. Qui sap si al -guns amos, incapaços d’aguantar més la xerrameca inacabablede les cotorres, van acabar per alliberar-les clandestinament.

El fet és que, ja fa anys, la cotorra de pit gris va aconseguirfixar una població nidificant a Barcelona, la primera coneguda aCatalunya. També es coneixen pobla cions de cotorreta a moltesaltres ciutats europees –algunes detan al nord com L’Haia– on es veueni se senten volar en estol enjogassat.A partir de la capital catalana, lapoblació de la cotorreta s’ha anatestenent per Catalunya i la tenimtambé a Manresa i a d’altres locali-tats de la comarca. L’hem vist sovint,per exemple, al pati de l’institutGuillem Catà. La cotorreta de pit grisconstrueix grans nius col·lectius fetsde branques seques entreteixidesdamunt dels arbres o, esporàdica-ment, d’estructures metàl·liques. Téuna predilecció per les palmeres, queproporcionen alhora un suport amplei camuflatge al niu. Aquests nius sóncom un bloc de pisos amb cambresindependents per a les parelles. Acòpia de més i més branques i denoves cambres per hostatjar els nousmembres de l’estol, el niu pot fer-semolt gran, com els de cigonya.

La cotorra argentina menja fruits illavors amb closca dura. Se l’ha visttrencar els fruits de la mèlia, un arbreoriginari de la Xina i plantat alscarrers, que els ocells autòctons ignoren. Per la seva banda, lacortadèria o herba de la Pampa és una planta gramínia de portmolt alt, que als entesos en la matèria recordarà al càrritx o alcanyís. Fa una gran tofa de fulles en forma de cinta i color verdblavís, de metre o metre i mig d’alçada, del centre de la quals’alcen encara uns grans plomalls, molt elegants. És una plantaben decorativa, plantada als jardins espaiosos. Alerta, però, quela cortadèria no és, ni de bon tros, inofensiva, sinó una planta demira’m i no em toquis. Tal com el seu nom d’origen castellàavisa, les fulles de la cortadèria tenen el marge serrat –escabre,en terminologia botànica– que talla com un ganivet de serreta.Els plomalls blancs surten a l’estiu, amb flors masculines o béfemenines en exemplars separats –és una planta dioica. Aquestsplomalls poden mantenir-se sencers durant molt temps, com ele-ments decoratius de flor seca.

La cortadèria és originària de l’Argentina i l’Uruguai. Viu alsterrenys ben il·luminats. Mercès a l’ajut dels jardiners, la corta-dèria s’ha estès a les diferents parts del món amb clima medite-rrani o temperat humit; a molts llocs massa i tot. A l’entorn de la

ciutat de Porto o, més a prop, al delta del Llobregat,la cortadèriaha esdevingut una planta terriblement invasora. A Manresa laveiem escampada, per exemple, a Viladordis, a l’entorn del’entrada de l’autopista.

La cotorra de pit gris i la cortadèria són dues espècies que, amés de compartir la pàtria argentina, tenen en comú que les hemportat a terres catalanes per la seva bellesa. Les hem contemplatamb simpatia mentre la seva població era petita, reclosa dinsd’uns espais preestablerts. Ai, però, quan aquestes espècies hanvolat pel seu compte fent cas omís de restriccions; llavors elshumans els hem canviat la benevolència anterior per hostilitat,establim normes per subjectar-les i els més convençuts treballenper eradicar-les.

Si fa o no fa el mateix procés passa a la societat. Celebreml’arribada dels primers nouvinguts, amb curiositat si els veiem

exòtics, i amb entusiasme, si demos-tren posseir capacitats desconegudeso excepcionals, com la genialitat del10 del Barça. Ai, però, quan els nou-vinguts són molts i competeixen pelsmateixos recursos; llavors fàcilmentapareix la desconfiança, es promul-guen lleis d’estrangeria i fins es des-perta la xenofòbia.

La realitat a la natura, com a lessocietats humanes, és que les pobla-cions van i vénen amb el temps, i quela distinció entre espècies autòctoneso típiques del país i espèciesal·lòctones o forasteres és artificial.Els ecosistemes, poc o molt, sónoberts i canvien amb les pertorba-cions i els atzars històrics. El paradig-ma de l’equilibri dels ecosistemesesdevé el mite fundacional de totasocietat, bonic de creure, però essen-cialment fals. Moltes introduccionsvoluntàries o no d’espècies, com lade la cortadèria, han resultat desastro-ses per a d’altres ja establertes, sobre-tot a les illes i llocs que havien estatmolt temps aïllats. Però no pas totes.

També moltes altres espècies han vingut per facilitar-nos o enri-quir-nos la vida. Algú recorda quan de la Xina van arribar lescanyes que s’usen als horts mediterranis per enfilar les catalanís-simes tomaqueres i mongeteres originàries d’Amèrica? Tampocen la gestió de la natura no tenen cap fonament científic les acti-tuds xenòfobes generalistes, mancades d’anàlisi de detall, queidentifiquen com a dolentes totes aquelles espècies de les qualses coneix una data aproximada d’inici de la població. �

OBSERVATORI DE NATURA

Text: JORDI BADIA - Fotos: FLORENCI VALLÈS I JORDI [email protected]

‘¡Qué bueno que viniste!’

LL

Fotos pàgina esquerra:La cotorreta de pit gris o argentina (Myiopsitta monachus)

posada a les branques d’un avet d’un jardí.

Fotos pàgina dreta:-Una cortadèria o herba de la Pampa (Cortaderia selloana)

creix espontàniament a la vora d’un camp a Viladordis, benintegrada entre el canyís, a l’esquerra, i les canyes, a la dreta.

-Els plomalls de la cortadèria a finals d’estiu.


l projecte migratori implica moltsesforços i moltes renúncies, no

només d’una sola persona, sinó tambéde la seva família i del seu entorn.Tornar, sense les expectatives com-plertes, ho perceben com un fracàs.Per a molts, continua sent la darreraopció. Said Belhadj va arribar aCatalunya, amb els seus cinc germans,quan tenia dos anys. Era el 1986 i elsBelhadj deixaven enrere Nador, unaciutat oberta al Mediterrani, al nord-est del Marroc. Era un projecte migra-tori familiar que havia començat aSolsona, on el pare treballava de fores-tal des dels anys setanta. El 2000 vantraslladar-se a Manresa, ja que els ger-mans havien muntat una empresa deconstrucció i tenien molta demanda alBages i al Vallès Occidental. Fa noumesos, els Belhadj van marxar tots aBèlgica, a la ciutat flamencad’Anvers, excepte una de les germa-nes, que va quedar-se a Catalunya.«En un any, he passat de tenir-ho tot ano tenir res. Ho he perdut tot. I, ara,he de tornar a començar nou», esqueixa Said quan pensa en el que, pera ell, ha representat la crisi. Un pasenrere en aquell projecte migratori quesemblava haver-se tancat a Manresa.Però el context econòmic i social haobert en canal, una altra vegada, lanecessitat de continuar marxant.

La migració és un fenomen humà,

mundial i històric, que en cada èpocaha estat diferent. Però les migracionsactuals tenen unes característiques tandiferents a les anteriors que es potconcebre «una nova era de les migra-cions internacionals», va escriurel’expert Joaquín Arango. El canvi mésdecisiu ha estat la profunda redefini-ció del mapa migratori, al qual s’hanafegit un gran nombre de països, tant

d’origen com de destí, i aquestaampliació s’està traduint en la «diver-sificació de les rutes i les conne-xions». Les migracions s’han mundia-litzat, o globalitzat, d’una manera des-coneguda fins ara, ja que tenen «coma escenari tot el planeta», però s’hanmantingut «eriçades de barreres i defronteres»: la nova mobilitat mundial

és, a la vegada, fronteritzada, sostéArango.

Aquesta intensificació dels fluxosmigratoris ha modificat, en pocs anys,les estructures demogràfiques i socialsdels llocs d’origen i de destí.L’emigració espanyola va començar aremetre als anys 70 i a partir del 1990el procés es va invertir; el que haviaestat un «etern emissor d’emigrants vaadquirir a poc a poc les característi-ques típiques d’un país d’acollida finsa convertir-se en l’estat europeu onmés s’ha accelerat aquest procés», apartir de l’any 2000, segons vanescriure les professores Margarita R.Pino Juste i Carmen Verde Diego. Enaquests vuit anys, la població estra-ngera s’ha multiplicat per sis aCatalunya, el lloc de l’estat espanyolque més persones immigrants ha rebut.Segons les dades oficials dels padronsmunicipals (Idescat), el 2008 hi haviamés d’un milió de persones estrange-res, 1.103.790, mentre que el 2000,n’eren 181.590. Al Bages, aquestincrement ha estat superior al de lamitjana catalana. De 2000 a 2008, lapoblació estrangera a la comarca s’hamultiplicat per 10,09. Hi havia 1.948persones estrangeres el 2000 i, el2008, n’eren 19.660, que representa-ven, sobre un conjunt de la poblacióamb 181.346 habitants, un 10,84%.

Amb l’arribada de persones estrange-res, Manresa ha experimentat «un crei-xement molt fort de la població en elsúltims anys», explica el regidor

el tema del mes

La crisi trenca expectativesdel col·lectiu d’immigrantsLa crisi econòmica desfà les expectatives de molts immigrants, que, amb tot, inten-ten tirar endavant, valentes, el seu projecte de futur, personal i familiar. La destruc-ció de llocs de treball ha afectat el conjunt de la població i les persones immigrants–amb ocupacions més vulnerables als cicles econòmics i pendents de mantenir lasituació regular al país d’acollida– es troben amb agreujants específics. Però lespoques perspectives al lloc d’origen descarten un retorn.

LAURA FÍGULS


E

Al Bages, l’arribadad’immigració ha estatsuperior a la mitjanacatalana. Del 2000 al2008 la poblacióestrangera a la comar-ca s’ha multiplicat per10. De 1.948 persones(2000) a 19.660 (2008)


d’Immigració, Ignasi Perramon.Segons les darreres dades del padrómunicipal, de juny de 2009, a la capi-tal bagenca hi ha 77.208 habitants, i

13.928 són estrangers, un 18,14% delconjunt de la població. No obstantaixò, durant el primer semestred’aquest any, l’increment es va estabi-

litzar. De gener a juny, si bé es vanempadronar 1.062 persones d’altrespaïsos a Manresa, la població estra-ngera només va augmentar en 73 habi-tants. Aquesta diferència de prop de1.000 persones es correspon a les quehan marxat.

Del creixement exuberant a la crisi La recerca d’un context més pròsper

en oportunitats laborals, esperonada

través de la televisió, veuen imatges enganyoses.Sembla com si els diners aquí es recollissin pel

carrer. Decideixen anar on hi ha tot això, tot i que des-prés es trobaran en situacions que segurament no tenenres a veure amb el que havien imaginat. Malgrat les difi-cultats, pensen: ‘O ho tinc tot o no tinc res’. A més, al’escola no hi veuen futur perquè no hi ha recursos. Peraixò, amb l’ONG Vents de l’Àfrica Negra, estem cons-truint una escola a Saint-Louis. Aquest estiu hi vamanar i vam fer molta feina. És un projecte perquè elsnens i les nenes pugin aprendre, creure en el futur, sense

jugar-se la vida al mar. Hem de millorar la qualitat del’educació. És el que ens farà lliures i ens permetràconscienciar la població jove. Nosaltres som una gene-ració sacrificada que intentem preparar el terreny perals joves. A nosaltres, qui ens el va preparar? El nostreidioma matern és el wòlof. L’estranger, l’anglès, que ensvan fer creure que ens donaria totes les oportunitats. Unamic em va dir un dia: ‘Amb el wòlof, no arribareu maia la Lluna’. Però això és mentida! Els xinesos han arri-bat a la Lluna i fa unes dècades ningú no ho hagués ditmai».

Arribar a la lluna amb el wòlof Youssouph Djibril

Said Belhadj: «Amb elsgermans vam muntaruna empresa de cons-trucció. Teníem feina adojo i ens guanyàvemmolt bé la vida. Peròes va aturar de cop»

A



per la desigualtat global entre països,és el primer motor dels processosmigratoris que, en el cas de l’estatespanyol, es concreten en una «immi-gració laboral molt activa». «Laimmigració de països no comunitaris aEspanya és, sobretot, una immigracióde treballadors», va escriure el profes-sor de sociologia Lorenzo Cachón. AlBages, els vuit anys en què la poblacióestrangera a la comarca s’ha multipli-cat per deu, es corresponen al períodede la gran bonança econòmica, amb lareproducció de llocs de treball i laincorporació de població estrangera almercat laboral. «Amb els meus ger-mans havíem muntat una empresa deconstrucció el 1998 –relata Said–.Teníem feina a dojo, sense parar. Ensguanyàvem molt, molt bé la vida. Mésbé que en qualsevol lloc d’Europa.Però tot es va aturar. Se’ns va tallarde cop!».

L’economia espanyola va experimen-tar un creixement exorbitant entre el2000 i el 2007, basada en sectors querequerien molta mà d’obra i que multi-plicaven ràpid els llocs de treball.S’ha arribat a la conclusió que, sensela immigració, l’estat espanyol no hau-ria gaudit mai d’aquest creixement,segons destaca Miguel Pajares en uninforme de 2009 per a la FundacióJaume Bofill, ja que l’estat espanyolva enfilar el seu boom amb un grandesequilibri entre l’augment del grannombre d’ocupats espanyols il’increment de la població activaautòctona, molt inferior. A més, comque les persones immigrants van ocu-par sectors en què costava trobar màd’obra i de baixa qualificació, van

generar «una mobilitat ascendent de lapoblació autòctona», segons Pajares.«Els immigrants tenen molt presentque estan a la cua. Han assumit queparteixen d’un desavantatge i creuenque els toca treballar del que sigui.Aquesta desprotecció els cau a sobrecom una sensació molt potent, com unofec», destaca Alba Franch, responsa-ble d’Immigració i Ocupació de CreuRoja a Manresa.

«Em vaig quedar sense feina elfebrer de 2008, quan els promotorsper a qui treballàvem no van voler niacabar l’obra. Vam quedar pendentsde pagament, perquè no tenien res.Encara no hem cobrat. Quan passessis mesos treballant, amb professio-nals al teu càrrec, seguretats socials ihisendes, i ho has de pagar tot, però atu no et paguen, com ho fas?», lamen-ta, angoixat, Said. Aquell booms’interpreta, ara, com una bombolla.Una frenada en sec dels sectors en quès’havia basat l’economia espanyolaque, lligada a la crisi financera i aaltres causes, s’ha traduït en la deses-tructuració de sectors productius i enla recessió de l’economia. Com larepercussió que tenen, les unes ambles altres, les fitxes del dòmino.

Segons les últimes dades, de 2d’octubre de 2009, durant el mes desetembre, el nombre d’aturats aCatalunya va augmentar en 12.300persones, amb un total de 531.400, unincrement del 50% respecte del setem-bre de l’any passat. A més, els últimspronòstics de l’OCDE van sentenciarque el 2010 l’estat espanyol continua-ria en recessió i que l’atur arribaria al’angoixant 20% de la població. El

context i les perspectives han provocatque l’arribada de nous immigrants enels països d’acollida, sense el reclamde les oportunitats laborals, motor dela mobilitat, hagi disminuït de maneramolt significativa durant el segonsemestre del 2008 i el primer del 2009.

Tornar, l’última opcióLa majoria de persones immigrants, i

en especial els afectats pels estralls del’atur, es troben a l’expectativa quel’economia es recuperi i intenten aixo-plugar-se en la protecció social que elsgaranteix el sistema. Però la crisi afec-ta en dues situacions concretes respec-te dels temes d’estrangeria, segonsexplica Eva Giner, assessora delCentre d’Informació per aTreballadors i TreballadoresEstrangeres (CITE-CCOO). En primerlloc, la renovació dels permisos. Lapersona estrangera que té permís detreball està obligada a treballar perrenovar el permís de residència. «Si nocotitza, no renova i es queda en unasituació il·legal. A més de tots els pro-blemes de no tenir feina, s’hi afegeixla possibilitat de quedar-se en situacióirregular» També destaca aquest pro-blema Jose Bragulat, responsable delPunt d’Informació i Atenció a les per-sones immigrants de Bages per aTothom: «Estan molt subjectes a lasituació laboral». L’altra gran proble-ma amb què es troben és el del reagru-pament familiar, ja que, «si volien por-tar la seva família, la situació laboralels ha fet tirar enrere en el reagrupa-ment. O, encara més, si el reagrupantno pot renovar, tota la família esqueda en una situació irregular», des-

La crisi del sector de la construcció ha deixat moltes persones nouvingudes que hi treballaven sense feina i sense recursos

el tema del mes


taca Giner. La llei d’estrangeria afe-geix aquests problemes específics a lapoblació immigrada. Alba Franchexplica que «el govern espanyol noautoritza treballar a les parelles delreagrupament familiar. Ha passat que,en el moment que el reagrupant s’haquedat sense feina, tota la família haquedat sense ingressos, mentre l’altramembre potser hauria pogut treba-llar».

A Manresa, els serveis socials i lesentitats socials, com Càritas o Bagesper Tothom, i d’emergència social,com Creu Roja, ofereixen ajudes,assessorament i cursos de formació iinserció. Una de les preocupacions,però, és quant pot durar aquesta situa-ció d’expectativa si la crisi és més pro-funda. Què es fa quan ja no hi ha capsolució? «La majoria de persones ambdificultats són ajudades per la sevacomunitat d’alguna manera o altra,com sigui. Les comunitats exerceixenun paper de solidaritat crucial; fun-cionen així sobretot les comunitatsd’origen africà», explica Franch. Elprocés migratori implica, per damuntde tot, que tornar al país d’origensense les expectatives complertes espercebi com un fracàs. Amb els estra-lls de l’atur al conjunt de la població, iamb aquesta la immigrant, el governde l’estat espanyol va presentar, elnovembre del 2008, el Pla de RetornVoluntari. Aquest programa es vaanunciar com una solució a les dificul-tats de les persones immigrants, que,amb el nou context, volien tornar alsseus països d’origen. Però el pla haanat xocant, durant aquest any, amb larealitat migratòria.

El retorn és, de moment, l’opcióminoritària. En primer lloc, perquè la

situació al país d’origen és més magreque en el d’acollida, fins i tot –i enca-ra més–, amb la crisi. «L’estat espany-ol està malament, però no tan mala-ment com el país d’origen! El paísd’origen des de sempre que està mala-ment. Molt pocs, per no dir ningú, hivolen tornar, a no ser que tingui fonsper poder-hi muntar el propi negoci.No es contempla aquesta idea de tor-nar enrere», afirma categòricamentSaid, que afegeix: «Tornar a on?Tornar a què?». «Malgrat tota aques-ta crisi tan profunda, molts encaratenen la mirada fixa al mar. I, és clar,quan arriba algú que ha marxat pervoluntat pròpia d’aquí, costa moltd’entendre», explica Said.

Viatge sense retornFlori Angel, de 37 anys, és de

Romania, de Bucarest. Primer va venira Manresa, sol, el seu marit. Flori, ambles seves dues filles, s’hi va unir al capd’un any, el 2005. El marit va comen-çar a treballar en la construcció i vanpoder estalviar. Ara, treballa en unafàbrica i ella, en una restaurant. Lesseves dues filles han tornat aquest anya Romania; enyoraven el país, elsfamiliars i amics i la més gran, s’hi hacasat. Ara, la Flori i el seu marit com-

parteixen el pis amb una altra parellade Romania. «No volem tornar; estemmolt bé aquí i tenim la gran sort detenir feina. Estem molt contents on tre-ballem i, a més, ens sentim moltsegurs», explica Flori. Una seguretatque es concreta «en el futur; aquí,cada dia sé que tindré, almenys, dinersper menjar. El meu cunyat, que és unpaleta excel·lent, no troba feina enlloca Romania i la meva germana em vatrucar que no tenien diners ni percomprar el pa. Em demanava si lipodia buscar feina aquí, però li vaigdir que també hi ha molts problemes».

Youssouph Djibril és senegalès, deSaint-Louis. Va estudiar FarmàciaIndustrial al Marroc i va exercir la pro-fessió a Mauritània i al Senegal. Ara ésconserge d’una escola de Sant Fruitós,on resideix, i, també, és l’impulsor i elpresident de l’ONG Vents de l’ÀfricaNegra, una entitat manresana que tiraendavant projectes de cooperació iexplica la realitat de l’Àfrica i del quesignifica immigrar. Al Senegal, erapresident de l’Associació Cultural delseu barri, un dels més grans de Saint-Louis, amb 22.000 persones, conegutcom el barri dels Pescadors. Va marxardel Senegal pels problemes polítics ieconòmics. «Em vaig enganxar aCatalunya, senzillament, no ho podriaexplicar. Hi ha un llibre, Les identitatsque maten, on Amin Maalouf [autorlibanès en llengua francesa] diu quequan la mentalitat de l’home és estre-ta, la Terra de Déu és àmplia». Potserper això. De Manresa, concretament,va ser Montserrat... me’n vaig enamo-rar», recorda Youssouph. «A l’Àfricasempre hi ha necessitats i ara es com-plica encara més la situació. La socie-tat africana sempre ha estat en crisi.


Flori Angel: «És extra-ordinari el tema delsmetges, receptes, preudels medicaments...Em fan sentir segura.A Romania no saps siels podràs pagar»

el tema del mes



El nostre futur ja era del tot incertperò, ara, molt més. A l’Àfrica, hi hauna explosió demogràfica. La pobla-ció activa és molt feble. És un cap grosamb un cos molt dèbil. Coms’aguanta? Sempre està a punt decaure... Quins mitjans té per afrontaraquest context?», explica Djibril.«Recordo la meva terra meravellosa.El meu barri és el que té més densitatde població del Senegal. La majoriade famílies es dediquen a la pesca persobreviure. Per això, es coneixen moltbé el mar. La majoria de cayucos quearriben a les Canàries, a les costesespanyoles, passen pel meu barri. Sónpersones que vénen de l’Àfrica subsa-hariana i s’aturen al barri delsPescadors per trobar algú que puguidirigir les embarcacions. És tan tristveure passar els cayucos...». A més,davant la pregunta de la possibilitatdel retorn, l’expressió de Youssouphes converteix en el convencimentsilenciós que «immigrar és un viatgesense retorn. Una de les vegades quehe tornat al Senegal, quan pujaval’escala de l’avió, vaig adonar-me queno podria recuperar mai el meu país,el Senegal que havia viscut abansd’immigrar».

«És clar que m’agradaria tornar, hi

vam deixar tota la família. Però tinc37 anys i, en tota la meva vida, hi hevist crisi. A Romania, sempre ha estataixí. Encara no he vist mai el mar delmeu país. No tenia diners per viatjar.Aquí, en canvi, he pogut anar a laplatja», explica la Flori, que repeteix,categòrica: «Estem molt contents a

Manresa i si no s’arreglen les coses aRomania, no tornarem». Tot i les difi-cultats, Youssopuh expressa: «Tincmolta sort de tenir feina aquí. Però elmeu poder adquisitiu no permet granssolucions. A l’Àfrica, hi ha una cade-na de solidaritat molt forta entre lespersones. Part dels diners que guanyo

el tema del mes

mb noms molt semblants, a l’estat espanyol hi hados programes de retorn voluntari. El primer que es

va engegar, el Programa de Retorn Voluntarid’Immigrants, «ofereix ajut i suport social a les personesestrangeres immigrades en situació de vulnerabilitat quedesitgen tornar al seu país», segons la seva presentació.Un suport que es concreta en «el bitllet de retorn al paísd’origen, la tramitació de la documentació i la provisiód’un ajut econòmic del viatge». A aquest, s’hi poden aco-llir les persones estrangeres tant si tenen permís de resi-dència com si no i els seus familiars.

En canvi, al Pla de Retorn que es va llançar a finals de2008 amb una gran projecció mediàtica, poden presentar-s’hi les persones immigrants que hagin cotitzat a l’estatespanyol, que podran capitalitzar l’atur corresponent alseu país d’origen. «El Pla de Retorn Voluntari estableixel pagament anticipat o acumulat de la prestació contri-butiva per desocupació a treballadors estrangers nocomunitaris que tornen voluntàriament als seus païsosd’origen». Aquesta és la definició que ofereix Migrar.orga partir del web oficial del programa. «Podran computartotes les cotitzacions efectuades a Espanya i en el seu paísd’origen a efectes de pensió futura», afegeix el díptic depresentació que va difondre el govern espanyol. Aquestspaïsos extracomunitaris han de tenir firmats «convenisbilaterals en matèria de Seguretat Social», puntualitza elMinisteri de Treball. El Programa prohibeix tornar a

l’estat espanyol en el termini de tres anys per residir i/orealitzar una activitat lucrativa o professional. A més, lespersones que es vulguin acollir al pla «s’han de compro-metre a retornar al país d’origen en els 30 dies naturals,com a màxim, comptats des de la data del primer paga-ment de la prestació» i tornar, si és el cas, «amb la com-panyia dels familiars reagrupats sense una autoritzacióde residència independent».

Segons les dades facilitades pel Ministeri de Treball iAssumptes Socials, el primer d’aquests programes deretorn, que anomenen «per als immigrants vulnerables»,ha rebut un total de 6.671 sol·licituds entre el 2003 i el2008. Pel que fa al nou pla de retorn, se n’han presentat7.524, segons les últimes dades oficials, del 16 de setem-bre de 2009. En el díptic d’aquest nou programa, la pre-sentació del pla va acompanyada amb l’exhortació: «Túeliges tu futuro» i amb la concreció de l’objectiu del pla,«per augmentar la protecció dels treballadors i treballa-dores immigrants que desitgin tornar als seus païsosd’origen». Però la poca acollida que han rebut aquestsplans i els pocs recursos de què disposen (el primer pro-grama porta un retard de sis mesos en les tramitacions)constaten que no estaven encaixats amb la realitat migra-tòria. Per als experts en immigració, els programes deretorn són necessaris per a persones que es troben ensituacions extremes, però no s’adeqüen a les situacions dela majoria de les persones que han immigrat.

A

Els Plans de Retorn Voluntari

Una vinyeta força il·lustrativa, que va guanyar el Pulitzer. És obra de Steven Breen iva ser publicat a The Sant Diego Union Tribune, el 5 d’abril de 2008


els envio a la meva família de Saint-Louis. Allà funciona així, els diners dequi treballa es reparteixen entre tots.Els intento ajudar des d’aquí, però lacrisi em dificulta poder enviar diners ala meva gent».

Mobilitat migratòriaAmb el retorn en darrera opció,

l’actual crisi, en canvi, ha intensificat lamobilitat, no cap al lloc d’origen, sinócap a altres països amb més perspectiveseconòmiques i socials. A més, la immi-gració és moviment, sempre ho ha estat.«Quan parlem d’un immigrant no par-lem d’una persona que ha decidit venird’un poble del Senegal, per exemple, aCatalunya, a passar-hi la resta de laseva vida. La immigració s’ha mogut ies mou. Si no troba feina aquí, pot anara altres llocs de l’estat o a altres païsosd’Europa on tingui família. És impor-tant aquesta idea; perquè quan diem simarxen o no marxen, sembla com si, finsara, la immigració no s’hagués mogut:la immigració és tot aquest procés, totaquest moviment», explica JosepVilarmau, tècnic d’Immigració del’Ajuntament de Manresa.

«Tenia la meva casa hipotecada i,quan se’m va acabar la feina, la hipote-ca em va seguir. Tot et persegueix.M’havia de moure, no em podia quedaraquí», recorda Said, que continua deta-llant el fil de la seva història: «Estavamolt bé aquí, amb la meva pròpia casa iel meu cotxe. Vaig haver de tornar lacasa perquè, si havia començat pagantuna hipoteca de 700 euros, en vaig aca-bar pagant 1.300. El cotxe, el vaig haverde vendre per poder estar net, pagar elstreballadors que teníem al nostre càr-rec, les seguretats socials i hisenda». Ladiferència en la protecció social entrel’estat espanyol i Bèlgica va ser el motiuprincipal que va fer decidir Said a mar-xar de Manresa i anar a Anvers, on viuenels seus oncles i cosins. «Em van adver-tir que no tenien feina i que me’n dona-rien només uns mesos perquè poguésregularitzar la meva situació i demanarel permís de residència. Després de qua-tre mesos, se’m va acabar la feina.Però, en canvi, ara disposo del subsidi

per desocupació fins que en torni a tro-bar», explica Said. Aquest sistema ésuna garantia poderosa respecte delcompta enrere dels 18 mesos de presta-cions d’atur a l’estat espanyol. Saidexplica que no és l’únic de Manresa queha marxat cap a països del nordd’Europa. «Conec força persones, soleso amb família, que han intentat traslla-dar-se a Bèlgica o a Holanda. Marxenper les millors prestacions socials; peraixò, i per altres garanties que aquí notenim. Si no trobes feina, almenyspodràs viure; i si tens fills, els podràsmantenir. Els que estan marxant d’aquíestan disposats a pagar per poder treba-llar –destaca Said–: intenten comprarun lloc de treball per poder entrar a la

roda de la protecció estatal». La complexitat del procés migratori

explica per què tan poques personespensen en el retorn. A més de la situaciód’origen, a més de les altres possibilitatde moviment a través de la xarxa


el tema del mes

Eva Giner: «quan esqueden a l’atur, als

problemes de no tenirfeina s’hi afegeix la

possibilitat de quedar-se en situació

irregular»

Jose Bragulat: «Estanmolt subjectes a lasituació laboral i sivolien portar la família,aquest context els hafet tirar enrere el reagrupament»



d’immigració –anar a on es té família oamics–, tots els esforços, personals icol·lectius, que suposa emigrar comple-ten aquest sentiment de tornar enrere.«Amb el que costa tenir papers, i portarla família... No poden tirar per la bordaun esforç de molts anys per venir iconstruir el seu futur per després tor-nar», explica Vilarmau. La inversió detota una família i de l’entorn cap a la

persona que emigra és una característi-ca del procés migratori. El tècnicd’Immigració de Manresa precisa que«qui marxa és responsable de reeixir enaquest projecte. Si no troba feina, no tédiners i torna, és un fracàs. Per aaquesta persona i per a tots aquells queli havien encomanat la ‘feina’ i que lihavien abocat les seves esperances».

Retornar suposaria abandonarl’esforç de molts anys, amb les dificul-tats que es van haver d’acarar en el paísd’acollida. «És difícil arribar a un llocnou. Per la llengua, sobretot, no ente-nia res! No coneixia absolutament res.Ni ningú! És molt dur. Molt dur. Vaigpassar molts nervis. Però després vaigtrobar una amiga que feia cinc anysque vivia aquí i em va acompanyar amolts llocs. A més, per escolaritzar lesmeves filles, no vam tenir cap proble-ma, també ens van ajudar molt», relataFlori. «Hi ha moltes dificultats.

Sobretot la llengua», coincidexYoussouph, que afegeix: «també la pordel desconegut, on no es té confiançaen l’altre. El grau d’observació, onl’altre et pot rebutjar fàcilment.Contenir sense expressar és la càrregaque porta el carrer. S’ha de tenir corat-ge per escapar dels prejudicis».

També suposaria renunciar als valorsaconseguits al país d’acollida. Flori,per exemple, insisteix en el sistemasanitari d’aquí: «És extraordinari; elsmetges, les receptes i el preu delsmedicaments, em fan sentir molt segu-ra. Allà, no saps si els podràs pagar».I a més, per a molts, significaria renun-ciar també al futur de qui ja ha cedit elpresent. «Tot aquest esforç té a veureamb la persona immigrant, peròsobretot amb els seus fills i el seu pro-jecte familiar. L’immigrant sempre haaguantat el que ha convingut pensanten els fills. La inversió és per al futurfamiliar, no només el personal. Aquí lagent suporta unes condicions de vida ide treball que moltes vegades no sónles desitjades per donar oportunitatsals fills. Sí que hi ha uns valors; elsdrets, l’educació, la sanitat... peròmoltes vegades no s’apliquen tant a unmateix, sinó als que vénen després. Enun procés migratori, la gent s’hopassa molt malament durant un temps.O sempre. Aquesta generació és unaaposta per al després. I una renúnciano seria gens fàcil», indica Vilarmau.

Un projecte intergeneracional«El meu pare ens explica que moltes

de les seves esperances eren per a nos-altres», recorda Said. «Els meus ger-mans també ho viuen d’aquesta mane-ra. Marxar cap a Bèlgica, ho han fetper als seus fills. Perquè puguin teniroportunitats». Said i els seus germanseren els fills a qui havien dipositat elfutur i les esperances del projectemigratori que el pare havia començat aSolsona, els anys 70. Però els germansBelhadj, amb la crisi, diuen que han decomençar de nou a Anvers i se senten,una altra vegada, els «immigrants ques’han de sacrificar pensant en el futur,

Alba Franch: «La majoria de personesamb dificultats repajuda de la seva comunitat. Sobretot lescomunitats africanesexerceixen un paperde solidaritat crucial»

Dolors Serra: «Moltsviuen una situació desesperada i abandonada. Moltssón homes d’entre20 i 40 anys, que viuen amb una angoixa terrible»



més que en el present». «Per a nosal-tres, significa tornar enrere, com quanva arribar el meu pare. Quan ho tenstot, ja no renuncies al teu futur. Peròquan no tens res, penses en els fills. Sitornes al país d’origen, com viuran?»,exclama Said, que insisteix:«Nosaltres aquí érem la primera gene-ració i anàvem a passar a la segona,havíem avançat molts anys. Però quanels fills podien estudiar, els paress’han quedat sense feina i han hagutde marxar per tornar a començar».

«La situació actual tendirà a anarevolucionant amb el temps a mesuraque els immigrants actuals vaginenvellint i el cicle migratori es vagicompletant», escrivia Cachón el 2007.Said pensa, però, que el context econò-mic actual ha esqueixat aquest ciclemigratori: «La crisi ens ha trencat. Hatirat enrere el cicle i ens ha fet recu-lar». Tot i aquestes circumstàncies,Ignasi Perramon explica que «hem detenir confiança que l’ascensor socialper al qual estem treballant funciona-rà». Per comprovar-ho, però, segura-ment encara fa falta la perspectiva deltemps. De moment, les persones immi-grants no renuncien a les esperances nia lluitar per a les oportunitats.

Si bé Said va viure a Catalunya desdels dos anys, explica que el seu pro-jecte no és establir-se a Europa. Per aSaid, el futur acaba on va començar, aNador. «No és quedar-me ni aquí, aCatalunya, ni a Bèlgica, ni a enlloc. Elmeu projecte és tenir un fons per podertornar i treballar al meu país. Malgratque no vaig créixer allà, quan hi sóc,em sento lliure; aquí, no. No em sentoa casa. Quan passo la duana i entro elMarroc, és increïble. Canvio. No hosabria descriure, però em sento moltlliure. Als meus germans els passa elmateix», expressa. Said espera tornaralgun dia a Nador, amb les expectativescomplertes, les del pare i les dels fills.I aquest retorn representarà, per a Saidi per als Belhadj, haver complert elprojecte migratori.�

Per a anuncis enaquesta revista...

PUBLICITAT

Casa fundada

l’any 1963

C/ Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86MANRESA

mb el fort creixement de lapoblació estrangera a partir del

2000, l’estat espanyol té molts reptesen matèria d’immigració. La integra-ció plena dels nouvinguts a la societatn’és la matriu central i el context decrisi urgeix nous objectius, sense sercap excusa per renunciar-hi. Elsexperts i tècnics de Manresa apuntenalguns d’aquests reptes en l’escalamés reduïda de la ciutat. A la responsa-ble d’immigració i ocupació de CreuRoja de Manresa, Alba Franch, li pre-ocupa la segona generació de les per-sones immigrants. «S’estan donantsituacions en què els fills reprodueixena l’escola actituds racistes que imitendels seus pares. Són comentaris moltgruixuts que estigmatitzen els nens iles nenes immigrants. A títol individu-al, cada família és conscient delsvalors que transmet i aquí no podemdeixar sola l’escola, com a ciutat ensho hem de plantejar molt serio -sament». Referent a aquesta segonageneració, l’assistent social de Càritas,Dolors Serra, apunta que és vital que«els nens i les nenes immigrants reïxinen la formació escolar perquè puguinaccedir amb normalitat a la formaciósuperior».

Una altra de les grans preocupacionsés el grup de persones immigrants enedat activa que no tenen feina ni per-mís de residència. «Hi ha un col·lectiucreixent de persones en una situacióirregular i els que treballem en aques-ta realitat veiem que són dramàtiquesles seves expectatives de futur. És moltimportant que intentem ajudar-los enla vivència d’encaixar aquesta situa-ció, perquè se’n surtin sense un dete-riorament físic ni psíquic», explica

Serra, que conclou que «aquesta ésuna de les situacions que més em fapatir». «Es troben en una situació des-esperada i abandonada que només elsfa donar voltes sobre com se’n podransortir. Molts són homes d’entre 25 i 40anys, que viuen amb una angoixa terri-ble», explica Franch, que reivindica lavisibilitat d’una altra realitat dramàtica,la de les mares soles, amb dificultatsper cuidar els fills. «N’hi ha moltscasos, de tots els orígens geogràfics iper diferents motius. Es troben solesperquè la seva parella està en el paísd’origen i no ha pogut viatjar ambelles en el procés migratori. O bé per-què s’han divorciat. O perquè es vanquedar embarassades després d’unflirteig o, el que és més esgarrifós, acausa d’una violació».

El regidor d’Immigració, IgnasiPerramon, i l’assessora del CITE-CCOO, Eva Giner, destaquen que elmés important és superar el desconei-xement cap a les persones immigrants.«El coneixement mutu és vital, i enca-ra més en aquest context de crisi, pertrencar els recels i les barreres men-tals. És quan s’aprecia la persona i nol’aspecte ni les diferències que espoden eliminar els prejudicis amb sin-tonies i complicitats», subratllaPerramon. Tot i aquest horitzó ple dereptes, tant Giner com Jose Bragulat,de Bages per a Tothom, valoren queManresa disposi d’una xarxa de serveisi entitats socials que, dins les sevescompetències i possibilitats, ambassessorament i activitats, donen res-posta a les necessitats de les personesimmigrants que arriben a la ciutat oque, en aquest context, han de resistir ala crisi.

La ‘segona generació’ i les persones amb unasituació irregular, dos reptes en immigració

A



A PROPÒSIT

l 1973, i per encàrrec de la Caixa d’Estalvis deManresa, Josep Maria Gasol va escriure una his-tòria de l’entitat als més de cent anys de la sevafundació: «Caja de Ahorros de Manresa 1863-1973». En una de les seves pàgines es pot llegir

«Don Manuel Oms y de Prat fue el principal promotor dela Caja de Ahorros manresana. Evidentemente, no estuvosolo en los laboriosos trámites preparatorios de la funda-ción; otros ilustres patricios compartieron la idea y apor-taron su colaboración valiosa en un esfuerzo común –algoinsólito en estas latitudes–, que pro-dujo el fruto sazonado de una insti-tución que honra a la ciudad y a suspromotores». Ara, 144 anys desprésdel naixement d’aquella Caixa queva començar a funcionar al 1865, nohi ha cap esforç comú ni prou man-resans il·lustres per aturar la sevadesaparició. Ben possiblement quanaquest escrit vegi la llum, CaixaManresa ja hagi perdut la seva auto-nomia i hagi passat a fusionar-seamb altres dues caixes d’estalvisposant fi a una trajectòria que ha anatparal·lela a la història de Manresadurant prop d’un segle i mig. Ignoroquins són els motius reals que hohauran fet irreversible, però em dolveure aquesta manca de reacciódavant la pèrdua d’una entitat quemolts manresans ens sentim tan nos-tra com la Seu, com l’OrfeóManresà, com el Centre Excursio -nista de la Comarca de Bages, com el Montepio deConductors o com el teatre Kursaal. Potser si algú sortís ala palestra a explicar els motius concrets que haurien fetinevitable aquest pas entendríem que no hi havia cap altrasortida i lamentaríem la seva pèrdua amb la mateixa resig-nació amb què acceptem tantes fatalitats a la vida. Però lamena de desídia que sembla envoltar aquest procés tansobtat, ens porta a pensar que vivim en una ciutat que haperdut el tremp, l’esperit, les ànsies de defensar el que liés propi. I és evident que si la paraula prohom continuésusant-se, no tindríem ara mateix a ningú a qui aplicar-li.No cal pas dir noms ni càrrecs: tots els que surten actual-ment a les fotos són d’una grisor absoluta, encara que

sempre emmascarin els seus discursos amb grans paraulesi ens vulguin fer veure garses per perdius.

Estic segur que si la nostra Caixa hagués perdurat finsal 2015, als actes del cent cinquanta aniversari no n’hihagués faltat cap d’ells per fer el brindis i disparar de noula seva artilleria de fogueig amb les frases que pronun-cien a cada discurs... que si «projectes de futur», que si«una aposta pel territori» que si «grans reptes», que si«una tasca engrescadora»... i tots els tòpics banals quediuen sempre per no acabar dient res. Però en aquests

moments, d’autèntica tristesa per alsmanresans que estimem aquesta ins-titució com si hi tinguéssim una partnostra, cap d’aquesta colla parla dereptes ni de futur ni d’engrescament,tots semblen passar-hi de puntetescom si no anés amb ells i com si lamort d’aquesta institució més quecentenària tingués una importànciatan relativa com les torres que s’hantrobat tot fent obres a la Muralla. Lamanca de reacció davant d’una pèr-dua tan important ens produeix amolts una gran decepció. Potserl’última decepció que ens pugui pro-duir una classe dirigent de la qual jano esperàvem gran cosa i de la qualara no esperem res. Francamentmolts auguràvem més reaccions ales insinuacions de fusió i, ves peron, la primera que vaig llegir va seren un article la de la Laura Vilagrà,alcaldessa de... Santpedor! Després,

en una mena d’enquesta publicada a Regió7 tan sols sem-blava doldre-se’n d’una manera inequívoca el PereGarcia i, més tard, l’Antoni Daura, que hi signava unacarta en el mateix sentit. De la resta d’opinants od’entrevistats no en recordo cap lament profund ni capreacció enèrgica. I menys encara dels qui d’alguna mane-ra ostenten la representació de la ciutat, els llocs capda-vanters. Quants demanen la independència de Catalunyai no saben defensar la de Manresa! Quins pobres hereusd’aquells prohoms del segle divuit. Ells van posar elsfonaments d’una Manresa pròspera i amb una identitatpròpia i aquests els la deixaran convertida en una ciutatde franquícies. �

JOSEP M. [email protected]

/

La manca de reacció davant

d’una pèrdua tanimportant ens

produeix a molts una gran decepció

EECaixa Manresa



uan s’hi arriba la campana dela façana, que fins fa pocencara es feia servir en casde foc o perill de lladres, jaens dóna pistes que ens tro-bem en un dels masos amb

història. Aixecat al segle XIX, va anarpassant de mans, entre elles les de la filla

del polític republicà Francesc Farerras iDuran, i conserva una capella de dimen-sions considerables, que està dedicada ala Mare de Déu de Lourdes i on es deiamissa per la festivitat de la patrona. És ladarrera masia del terme de Manresa idóna nom al grup de cases que hi ha alvoltant, al raval de les Farreres. Pertany

d’altra banda a la parròquia de Salelles iel camí que hi porta es troba en un estatforça lamentable, de la qual cosa es dol lafamília Moncunill, que en són els actualspropietaris i que hi menen les vuit quarte-res amb cereals, horta, fruiters i ceps, amés de dur la granja de gallines ponedo-res i uns bons pollastres de pagès. �

Q

MASIES DEL TERME

JAUME PUIG / Fotos: FRANCESC RUBÍ

Cal Plantat



om van anar els teus set anys a Alemanya, estu-diant teologia?

—Va significar entrar en contacte amb un altremón a nivell de mètode i d’estudi, ja que és total-ment diferent. Vaig conèixer professors que tenien

un gran nom en aquells moments i vaig tenir unes possibili-tats extraordinàries de treball. Quan vaig arribar-hi, recordoque vaig conèixer un altre català que feia anys que ja hi erai em va comentar que hi podria fer tot el que volgués, peròque tingués ben present que ningú no em faria la feina. I vaser així mateix. Hi ha bons professors, però les classes durenmolt poc i, per tant, s’ha de fer molt esforç personal, que ésprioritari. Aquest tipus d’ensenyament ajuda a destriar el queval la pena del que no. Eren uns anys d’eufòria i a vegadesal mes de març ja teníem preparats elsseminaris dels temes que volíem fer.Eren els llocs on apreníem de veritat.Es dóna el cas curiós que els mesos enquè no hi havia classes les bibliotequesestaven més plenes d’estudiants.Particularment, aquesta situació em vapermetre posar-me en contacte ambl’església protestant. M’interessavaconèixer les causes de la separació tantremenda entre les dues esglésies i elprocés que ha portat a aquesta divisió.Ara, em dedico molt a la teologia pro-testant, i a la meva biblioteca hi ha gai-rebé tantes fonts protestants com catò-liques.

—Han evolucionat els estudis de teo-logia?

—Sí, en la mesura que tenen encompte l’evolució cultural de laHumanitat. En aquests moments no hiha tant interès per la teologia, pel quefa a la investigació i renovació, però és veritat que des delsanys 40 als 80 del segle passat es va produir un gran canvien els estudis teològics per la part catòlica, amb una trans-formació total de la perspectiva teològica. Avui dia, però,aquests grans teòlegs han desaparegut i sovint s’obliden.Alguns van ser bastant maltractats els anys 50 i 60, peròrecordo que l’impacte que han causat és el d’una trajectòriateològica impressionant. Un dels que va marcar més forta-ment la teologia del segle XX va ser Karl Barth. La pedreraés tan immensa que hi ha molt temps per anar picant encara.Parlo dels també alemanys Walter Kasper, Paul Tillich, Karl

Rahner, Jürgen Moltmann, J.B. Metz; els suïssos Hans Küngi H.L. Von Balthasar, l’holandès E. Schillebeeckx; els fran-cesos Yves Congar i Henri de Lubac, així com el peruàGustavo Gutiérrez. Entre els renovadors d’última generaciói divulgadors esmentaria el gallec A. Torres Queiruga i elprofessor de la nostra facultat J.L. González Faus.

—Ja que va ser el teu tema de doctorat, a quines conclu-sions arribes en la relació entre la teologia i el nazisme?

—La teologia mai no pot dictar actuacions concretes, sinóque ha de marcar línies generals, on bàsicament es tingui encompte l’home, la situació social i una estructura mínimaperquè hi pugui viure. Però, a partir d’aquí, la teologia callai el polític fa el que li dóna la gana. És a dir, que s’acostumaa deixar-se portar pel poder. En el cas de Hitler aquest poder

es basa en una tremenda repressió.—Com valores el personatge de

Hitler?—És una persona estranya que l’any

1923 ja va escriure el Mein Kampf, unllibre veritablement descabellat quesembla impossible que ningú el poguésportar a la pràctica, però quan va arribaral poder no va fer res més que aplicar alpeu de la lletra el que ja havia escrit,amb conceptes com l’antijudaisme,l’ordre o la raça ària que exposa ambtota claredat en el seu llibre.

—Com valores l’actuació d’algunscapellans progressistes a l’Amèricallatina?

—Què vols dir? Si et refereixes queCamilo Torres és una capellà progres-sista, malament anem. Una personaque se’n va a la selva amb el fusell, hosento molt. Ara bé, si em parles de laTeologia de l’Alliberament, ambGutiérrez, Asman o dels jesuïtes que

van matar al Salvador i de tots aquells que estan fent unarenovació i una formació de la societat hi estic moltd’acord. Penso que tota la Teologia de l’Alliberament ésbàsicament una conscienciació i una personificació del’individu. Fer agafar una certa autonomia i una certa auto-consideració que permet a l’individu conviure en aquestmón ha estat una feina important dels capellans adscrits enaquesta teologia. També hauríem de parlar de molts laics, jaque cal deixar ben clar que un capellà sol no pot fer res permolt avançat que sigui. Al seu costat hi ha d’haver una collade gent que segueix una línia determinada que provoca can-

CC

«Vist des d’ara, el

Concili Vaticà II és un

caramel posat a la

boca, i quan ens l’han

tret ens hem quedat

amb el regust d’una

il·lusió frustrada.

Al seu moment,

va comportar una

gran il·lusió»

L’ENTREVISTA

JORDI SARDANS / Fotos: FRANCESC RUBÍ[email protected]

Josep Castanyé SubiranaFundador, conjuntament amb mossèn Junyent, del Centre de Pensament Cristià deManresa, del qual va ser director i professor durant 25 anys, també ha estat vicaride Crist Rei de 1977 a 1986. Doctor en Teologia per la Universitat alemanya deMünster, exerceix de professor universitari a la Facultat de Teologia de Catalunya itambé als instituts religiosos d’Ensenyaments Superiors de Barcelona i Vic.Actualment també és rector de les parròquies de Rupit i Cantonigròs.



vis forts en la societat, sobretot de cara a la humanització ia l’establiment de relacions personals.

—És un moviment sense deficiències?—No, també n’hi ha. Un exemple concret. Em vaig trobar

en una reunió de cristians en una favela xilena, on parlavendels seus problemes. Va arribar una dona sola i li van dema-nar pel seu home que no havia assistit a la reunió. Va arribartard i borratxo. L’endemà vaig poder parlar amb ella i li vaigdemanar què li havia aportat la comunitat, sobretot com aparella. Em va dir que feia dos anys que hi era i ara el seumarit ja no l’estovava tan sovint. A quin nivell es mouen? End’altres camps sí que s’ha notat el progrés: portar aigua aalguns barris, fer-hi claveguerams, millorar la sanitat ambhospitals, la creació d’escoles, sovint gràcies a un grup degent que capitaneja el rector del poble. En aquest sentit hi hacoincidència entre la Teologia de l’Alliberament i la vivèn-cia de la gent. Recordo que en un moment determinat aBrasil hi havia 325.000 comunitats de base, però en aquestsmoments tampoc no hi ha tanta eufòria perquè des del’arribada de Joan Pau II i la seva Cúria al poder es va can-viar l’estructura de molts bisbats.

Centre de Pensament Cristià—Com vàreu formar el Centre?—Quan vaig arribar a Manresa, amb els capellans que hi

havia a la Residència Sacerdotal, com ara mossèn Junyent,que s’havia mogut molt en l’aspecte eclesial a la ciutat, comtambé ho havia fet mossèn Bardolet, que aleshores ja no hiera, ens va semblar que seria bo de crear una escola d’unamanera més sistemàtica, ordenada i aprofundida amb la fina-litat de presentar la fe i el pensament cristians. Aleshores esva crear una escola de Teologia que durava tres anys, ambtres hores de classe setmanals, amb tots els requisits acadè-mics que calen a una institució docent. No tenia una catego-ria acadèmica reconeguda perquè era privada i depenia delBisbat de Vic, però on es podia estudiar, fer els exercicis,usar la biblioteca. Als primers anys hi va haver una respostafabulosa per part de la gent, a partir del sisè any va baixarl’eufòria, però durant uns quinze anys més es va anar man-tenint un ambient d’estudi i de treball molt agradable. Vamintentar trobar professors de nom i de talla fins arribar a estarmolt contents del cos docent que teníem a la institució.L´intent de l’escola era donar una formació bàsica i sistemà-tica, amb unes mires molt àmplies i en la mesura del possi-ble en confrontació a la situació cultural del moment.Pensem que el Vaticà II acabava d’obrir les portes al diàlegi s’hi es presentava una teologia que es feia càrrec dels nousplantejaments podria ser bastant interessant, per ajudar lagent a pensar cristianament dins del nostre món.

—Què suposa el Concili Vaticà II?—Vist des d’ara és un caramel posat a la boca, i quan ens

l’han tret ens hem quedat amb el regust d’una il·lusió frus-trada. Al seu moment, comporta una gran il·lusió. En el meucas concret es va escaure quan acabava la carrera i em varepresentar una obertura i una eufòria tremenda, impensa-bles en un altre moment. Inicialment va semblar que les ins-titucions també s’unien de ple al Concili fins als anys 80 enquè es notava la presència de l’Església en la nostra societat.Semblava que es recuperava el temps perdut, perquèl’església catòlica sempre ha tingut la fama d’anar dos-centsanys per darrere de la cultura i ara semblava que ens hi apro-pàvem. Els que érem joves i vèiem la teologia com una cosaviva, amb un futur per davant, vam viure uns anys entusias-madors. Aquest entusiasme es va estendre a diverses capesde la societat, com ara seglars, creients i no creients, però demica en mica tot es va anar esvaint i en aquests momentspenso que és una vergonya el que tenim, tenint en compte lespromeses que se’ns van fer.

—Per què l’Església perd aquest pes específic?

—En acabar el Concili, les males veus feien dir en alguncardenal de la Cúria romana que els teòlegs que haviendeterminat la marxa del Concili i els bisbes que l’havienabonat se’n tornarien a casa seva i que la feina ja la farienells quan els altres fossin fora de Roma. No sé si es ben béaixí, però al cap i a la fi volien dir que les regnes les tenienells. De fet, hi ha molts indicis que les coses han anat així.Per mi, l’error que hi ha hagut és que als anys 70 no es vaninstitucionalitzar les perspectives que havia marcat el VaticàII. Les estructures es van continuar mantenint inalterables.De tal manera que en aquests moments ens hem quedatsense bots i sense vi, fent ús de la semblança de l’Evangeli.

—Quin paper hi jugava mossèn Junyent, al Centre?—Va néixer a la plaça Major de Vic i fou un home amb una

gran sensibilitat. El coneixem tots i té un bon record aManresa pel seu esperit, intel·ligència i perspicàcia. Sabiaadonar-se de les coses a distància. Tenia un esperit molt lliu-re, però alhora molt emprenedor i eclesial, d’una fe extraor-dinària. Penso que va fer tots els possibles per donar unaaltura al cristianisme a Manresa. Va saber donar una cara alCPC i quan es presentava en públic obtenia un cert reconei-xement. Tant ho feia des del Centre com des de fora. Te’l tro-baves anant a fer un cafè i et sortia amb unes idees genials.Era molt divertit i distret a vegades. Tot plegat configuravala seva personalitat.

—25 anys després, el CPC ha anat de baixa?—És evident que han baixat el nombre d’alumnes i les acti-

vitats s’han hagut de remodelar. Des de fa tres anys, mossènFlorenci Costa hi està al capdavant. Es fan algunes trobades,es manté la Biblioteca, s’ha remodelat el Casal, que de fet,és nou. Es fan dos cursos per semestre, quatre a l’any, del’Institut de Ciència Religiosa de Vic i s’ha demanat unasubseu a Manresa que permeti obtenir una diplomatura.

—En aquests moments, on serien les principals diferèn-cies?

—D’organització i institucionals. Cada cop hi ha unsacords més afinats que ajunten més teòricament, però a lapràctica s’ha de fer l’esforç de refer l’estructura eclesial ambmenys bisbats, entendre totes les pregàries..., es tracta d’unprocés d’osmosi que segurament durarà segles. Tot i així, lalínia doctrinal és la d’arribar a acords: amb els anglicanscada vegada hi ha doctrinalment menys diferències. N’hi hamés amb els luterans o calvinistes, per qüestions episcopalsi pels valors dels ministeris, que per als catòlics tenen moltaimportància com a mediadors, mentre que pels protestantscom a organitzadors no tenen cap poder.

Cismes—Els cismes són una constant en la història de l’Església,

oi?—Sí. Sempre hi ha hagut grups de gent que s’apartaven de

l’Església oficial i anaven per les seves. El que passa que enaquests moments n’estem patint un dels més terribles de lahistòria de l’Església. Dit clarament, és el cisma d’una jerar-quia que s’ha apartat del poble cristià. Ara no hi ha contacteni relació ni consell. D’acord que l’Església és jeràrquica,però hi ha moltes maneres d’exercir aquesta jerarquia. A méshi ha l’inconvenient que tota aquella gent que s’havia entu-siasmat els anys 70, ara que s’han tornat a imposar els mana-ments i les normatives estrictes, és a dir, l’autoritarisme, sen-zillament resten decebuts o se’n surten.

—A la societat civil no li passa el mateix quan s’arriba alpoder?

—Penso que sí. Quan s’arriba al poder s’exerceix, esmana, i el garrot es passa per tot arreu, peti qui peti. Hompensa que al cap d’uns quants anys ja el trauran, però men-trestant es farà això i es passarà pel tub. En aquestsmoments, penso que és el que passa a la nostra societat eco-nòmicament, políticament i eclesialment. En aquest sentit

L’ENTREVISTA


no és que l’Església vagi molt al marge de la societat en elseu funcionament, sinó que penso que està al mateix nivell.Això sí, amb uns elements concrets diferents i unes pers-pectives diferents, però en la mateixa línia. Ara està demoda no fer mal i sobretot no fer plegar ningú. Aquest és elto de la nostra política. Així, una de les curiositats de la nos-tra societat és que un pecat desconegut ja no és pecat. Pensoque aquesta és una de les situacions culturals terribles queestem vivint avui dia.

—Va lligat a la crisi de les vocacions o són problemes dife-rents?

—Penso que sí, en el sentit que aquesta Església manaireno entusiasma ningú, sinó que es converteix desgraciada-ment en poc esperit. Dóna la impressió des de dins l’Esglésiaque l’Esperit Sant només actuï en el cap dels bisbes quetenen autoritat, quan tots sabem que no es deixa apoderarper ningú i menys per l’autoritat; s’escampa i inspira tot elpoble cristià, ja que no ve per l’ordre sinó pel bateig i la fe.Per tant, som tots els que estem implicats en el funcionament

d’aquesta Església. És clar que una societat atraient, ambcapacitat d’innovació i la possibilitat d’aportar idees prò-pies, capta nous elements. El problema de fons és saber sidins d’una cultura més evolucionada, democràtica, indivi-dualitzada i mediatitzada, és a dir, més pendent dels mitjansde comunicació, encara té aquesta tendència a acceptar la fecristiana. Penso que aquesta serà sempre una qüestió moltdiscutible, com ho és també si l’evolució de la cultura retreuo fa innecessària la fe.

— La religió s’ha d’ensenyar o s’ha de viure?—Em penso que no es pot viure si no s’ensenya. També

crec que la religió no és per ensenyar sinó per viure. S’ha deposar l’accent no tant en l’ensenyament sinó en la vivència.És el mateix problema que existeix entre la fe conceptual ila fe viscuda. Un altra problema és on, com i qui l’had’ensenyar. La religió com a configuració cultural que hamarcat els nostres pobles durant dos mil anys s’hauria dedonar a conèixer en l’àmbit de la història, de la literatura, del’art o de la cultura general. Quan es diu que si una obra ésreligiosa ja no és artística, entrem en una de les deficiènciestremendes de la nostra cultura. Una cosa és que religiosa-ment no tingui importància i una altra que tingui un signifi-cat cultural impressionant. Així, per exemple, no es pot lle-gir una obra grega si abans no es coneix la mitologia. Ésexactament el mateix que passejar-se pel Museu Episcopalde Vic i exclamar que els altars tenen uns colors molt bonics,però no adonar-se’n del que expressen ni quina cultura hihavia al darrere, ni per què d’un romànic es passa a un gòtic.Aquestes coses no les ha d’ensenyar la religió, sinó la cultu-ra. Ara bé, com que no es pot fer cultura de temes religiosos,passa el que passa.

—On rau el problema, en l’ensenyament religiós o enl’aprenentatge cultural?

—Els bisbes estan entestats a fer catequesi i no religió ales escoles. Aquest és el conflicte, de tal manera que no es fani cultura, ni religió ni catequesi. Per què uns pares podendeterminar que el seu nen no faci història de la cultura reli-giosa? Com s’explica l’Edat Mitjana si no s’explica la cultu-ra religiosa? I el començament de la Moderna? Si nos’explica la religió no s’entendrà Galileu i el significat quecomporta. Ni després tampoc no es pot entendre ni Clarke niNewton. Tampoc si no s’explica la religió es pot entendre eltrasbals que significa per a les institucions tradicionals, entreelles també l’Església, el que representa la RevolucióFrancesa. I, sense entendre la religió, tampoc no es potentendre el sistema de Kant ni de l’idealisme. Així doncs,d’una manera o altra, si fas cultura has de topar amb la reli-gió. És la dimensió que es doni a la cultura com a tal el queté importància cara a la formació. De tal manera que unapersona està obligada a aprendre religió per cultura, senzilla-ment perquè la cultura implica també les manifestacionsreligioses que hi ha hagut al llarg de la Història. Per això


L’ENTREVISTA

«Mossèn Junyent tenia un esperitmolt lliure, però alhora molt empre-nedor i eclesial, d’una fe extraordinà-ria. Va fer tots els possibles per donaruna altura al cristianisme a Manresa»



L’ENTREVISTA

osep Castanyé Subirana neix a Sora (Oso -na), el 10 de juny de 1941. El seu pare erade Sora i la seva mare de Sant Vicenç deTorelló i tots dos feren de pagesos. Va al’escola unitària del poble, amb un «mestreque havia estat tinent a la Guerra, amb

molta disciplina i que sempre parlava en castellà,amb el contrast entre el que parlàvem a casa i elque havíem de parlar al col·legi. Recordo l’escenaque quan li dèiem Senyor Jesús, ell ens rectifica-va i ens deia: Don Jesús». Als dotze anys passa alSeminari de Vic, on comença Humanitats fins alsegon curs de Filosofia en què passa a laUniversidad Pontificia de Comillas que regenta-ven els jesuïtes a Santander. Després dels quatreanys de Teologia s’hi llicencia. Retorna l’any1966 amb ganes d’anar a estudiar a l’estranger, jaque «eren moments de molta eufòria i només feia un anyque s’havia acabat el Concili Vaticà II». Atret per la teo-logia protestant vol investigar les causes de les diferènciesamb la catòlica i li venen ganes d’estudiar ecumenisme.Però en lloc d’anar a Alemanya li va tocar fer de vicari aSant Sadurní d’Anoia, perquè en aquells moments el rec-tor s’havia quedat sense. «Durant quatre anys em vaig tro-bar amb un rector extraordinari, Lluís Vidal Bosch, quedesprés va ser rector de la Bonanova a Barcelona, i ambqui vaig aprendre molt i va ser el meu mestre de treballpastoral en una parròquia». Després s’inscriu a laUniversitat de Münster, a Alemanya, on estudia a lesFacultats Catòlica i Protestant. Passa set anys al nord deWestfàlia, fins acabar el Doctorat en Teologia. Hi analitzala relació entre la teologia protestant i el nacionalsocialis-me de Hitler.

A finals de 1977 i durant nou anys fa de vicari a la parrò-quia de Crist Rei de Manresa, amb d’altres companys commossèn Guàrdia, mossèn Jubells «de qui tinc un recordextraordinari». Participa en grups de jovent de la parrò-quia i catequistes i d’allà sorgeix la idea del Centre dePensament Cristià, en uns moments d’eufòria dels temeseclesials i cristians. «Col·laborem amb mossèn Junyent,que ja havia preparat el terreny amb la seva activitatdurant tants anys a Manresa». L’escola va ser fundada

pels mossens Junyent i Castanyé: «Em va tocar la partmés estructural, de permisos i programes». Paral·lelamenti des de l’any 1982 fa classes com a professor a la Facultatde Teologia de Catalunya, ubicada a Barcelona.S’especialitza en el tema dels Sagraments i més darrera-ment en el Tractat de Déu. L’any 1986 el bisbe l’envia derector a Castellgalí, on construeix la nova rectoria: «Vaigestar molt bé amb la gent». Al cap de dotze anys passa aser ajudant del rector de la Divina Pastora de Vic, en elmoment de la creació de l’Institut de Ciències Religiosesde Vic, l’any 1995. N’és director durant cinc anys. Ara hicontinua com a professor i en forma part del Consell. Foudirector del Centre de Pensament Cristià, que deixà defi-nitivament després de 25 anys, en què ocuparà la novadirecció Florenci Costa. Actualment continua de professora Vic i també a la Facultat de Teologia de Barcelona, ontambé porta les publicacions de la seva facultat. Aixímateix fa classes a l’Institut Superior de CiènciesReligioses de Barcelona, nascut als anys 90. Des del 2003,en morir el rector de la Divina Pastora, el bisbe el va tras-lladar a Rupit, d’on ara és rector, i des de l’any passattambé ho és de Cantonigròs. Continua vivint a Vic i ésafeccionat al muntanyisme durant les vacances. En aquestsentit ha fet diversos cims dels Alps amb Joan Aurich iRamon Bofí.�

el Perfil

J

només cal escoltar la Música o mirar-se un Museu. Encaraestic esperant que surti una cultura laica o un art laic.

—No existeix?—Què és? Disseny? Potser sí, com que no es pot dir res, es

fa una mena de disseny que cadascú interpreta al seu aire.Reconec que n’hi ha de molt bonic, però un disseny que nodiu res només serveix per entretenir, però no forma.Insisteixo, per què les escoles no poden fer Humanitats? Perquè si hi ha 25 professors hi ha 30 parers sobre les concep-cions de l’home. D’aquesta manera és impossible posar-sed’acord. Estem en un nivell culturalment desastrós. No hi haideologia que doni una unitat social, de tal manera que quipeta és l’home.

—Per què l’Església no cuida el seu patrimoni, que enalguns casos té força valor històric?

—Moltes esglésies del territori català van néixer a causa delsperegrinatges i aplecs que feien la gent de l’entorn i així

s’anaven mantenint fins a perdre la seva funció bàsica. És certque moltes són unes grans obres d’art, però l’economia delbisbat no se’n pot fer càrrec. L’Església no té diners per poderconservar adequadament el seu patrimoni. Al Bages, sort hi hahagut dels Amics de l’Art Romànic que han fet una feinadaimpressionant, no sempre guiats per un sentiment religiós,però sí afavorint l’art i el patrimoni, i és molt d’agrairl’empresa que han portat a bon terme des de fa molts anys.Què se’n fa de les rectories buides? La majoria no tenen lescondicions adients per viure-hi i els cal unes grans reformes.Per poder-les llogar, abans s’han de poder adequar i restaurari no hi ha diners. Són un bé mort i a mesura que passa el tempses va destruint fins desaparèixer. Potser sí que tot i quel’economia del bisbat està ben portada en l’àmbit dels núme-ros, el clero hauria de fer rendir millor el seu patrimoni, pelque fa als immobles que té, sobretot en relació als arrenda-ments molt barats, que fa molt de temps que no s’han tocat.


ins els actes de la FestaMajor de l’any 1957, laCambra Oficial de Co -merç i Indústria de Man -resa, que celebrava el 50è

aniversari de la fundació, va organit-zar a l’institut Lluís de Peguera la firade mostres, dita oficialment MercadoExposición de Productos. La forma-ven 126 estands; l’objectiu era estimular la indústria i el comerçper sortir de l’estancament d’aquells anys.

Quan ja tot estava a punt per a l’estrena, durant la nit del29 al 30 d’agost caigué un fort aiguat que va inundar elsestands exteriors i també l’interior del recinte firal, i va causardanys importants, que van obligar a suspendre la inauguració,que fou el 31, segon dia de festa major. Es pogué obrir gràciesa la col·laboració dels expositors, i sobretot dels bombers, quevan extreure aigua nit i dia sense parar. La fira estigué obertafins al dia 8 de setembre.

Entre els nombrosos visitants cal destacar l’Escolania deMontserrat, invitada per la Cambra de Comerç. Fou al matí deldia 5 de setembre que una trentena d’escolans arribava al Campd’Aeromodelisme Club, al Cassinet, un esport que estava de

moda i es practicava a la plaça detoros. Seguidament visitaren la Covade Sant Ignasi. A les 12 entraren al’Ajuntament, on els va rebre l’alcal -de Joan Prat Pons, i oferiren un petitconcert al saló de sessions. Seguida -ment es traslladaren a la basílica de laSeu. Als peus de la Verge de l’Alba,van cantar dues composicions maria-

nes i la Salve. Amb probabilitat aquest fou el primer concert del’Escolania de Montserrat a Manresa. Acompanyen els escolansels pares Ireneu M. Segarra, director, i Llorenç Ferrer, prefecte.

A la tarda visitaren el monestir de Sant Benet de Bages, iseguidament la fira de mostres, en dos grups. A la fotografia elgrup que acompanyava el P. Ferrer visita l’estand de la Caixa dePensions, contemplant la maqueta del grup d’habitatges de SantIgnasi, que l’entitat edificava als terrenys del final de la carrete-ra de Cardona, davant la caserna de la Guàrdia Civil. Els acom-panyen l’advocat Josep M. Manubens, secretari de la Cambrade Comerç, i Pere Espinalt Vendrell, secretari general de la fira.Hom pot llegir el text publicitari. Entre els escolans, l’únic man-resà, Ignasi Cucurella Comellas (quasi invisible al centre de lafotografia, observant la maqueta). �


Text: Ignasi Torras i Garcia - Fotografia: Sardà (Arxiu Cucurella)

IMATGES DE LA DICTADURA

DD 1957



Nom i cognoms

Adreça

Població CP Tel.

Se subscriu a El Pou de la gallina, de a de 2009, per un

import de 3,30 euros per exemplar, que pagarà:

Titular

Caixa o banc Codi

Agència Codi

Carrer

Població

Us demano que els rebuts al meu nom que presentarà l'Associació Cultural El Pou

de la gallina siguin pagats amb càrrec al compte núm.

(signatura)

Retalla o fotocopia aquesta butlleta i fes-la arribar a la redacció d’El Pou de la gallina, al carrer de Sobrerroca, 26, 1r. 08241 Manresa (Bages). També pots enviar-nos un correu electrònic a l’adreça [email protected]

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Vols saber què passa a Manresa?

SUBSCRIU-TE AL POU!Obsequia qui vulguis o obsequia't tu mateix amb un any d'informació i opinió manresana. Nosaltres ens fem càrrec d'enviar

mensualment El Pou de la gallina a qualsevol lloc del món, només per 3,30 euros per revista



TASTETS DE MOTOR

ENRIC OLLER I CARBÓ

BMW Sèrie 7: Ministre del privilegi

l 90% dels mortals mai no podremcomprar-nos un BMW Sèrie 7. I pot-

ser mai ni tan sols esdevindrà objecte dela nostra cobdícia. Però hi ha referènciesque perduren inexorablement. Estampesque resisteixen qualsevol comparació. Iestàndards de marca que ocupen unindret privilegiat en el nostre cervell.L’auto que hem estat portant aquests diesse situa en el llindar més alt de les berli-nes de representació. Ostenta una eleganti generosa carrosseria, una presentacióinterior espectacular i un comportamentdinàmic de primer nivell, tot il’envergadura. I això que en aquest casels alemanys han primat l’estètica al’eficàcia fent passar el coeficient depenetració de 0,29 a 0,31 en la versiócontemporània. L’aposta ha estat encerta-da quan analitzem la silueta amb deteni-ment. La línia de tot el cotxe és mésmoderna i atractiva. Especialment elmorro presidit per dues grans ronyoneresespecialment pensades per a la refrigera-ció. Però també a la cua, on reposengrups òptics verament innovadors.

El rejoveniment també s’encomana al’interior, on tots els materials –no cal dir-ho– són de màxima qualitat. La presenta-ció visual és molt atractiva i l’ergonomias’ha tingut molt en compte. Amb reglat-ges infinits és impossible no arribar a laposició ideal. Hi ha algunes teclesd’accés directe, però la majoria de lesfuncions se seleccionen a través delcomandament que reposa a la consolacentral i –sincerament– hem deixat per a

més endavant la memorització del cente-nar de configuracions possibles... En totcas, dos advertiments: la pantalla d’altaresolució, on visualitzarem la major partde la informació, és de 10,2 polzades i elmaleter és més petit del que intuïm a pri-mer cop d’ull.

Entre les novetats destacables de lanova Sèrie 7, el sistema d’esmorteïmentelectrònic que varia el reglatge en funcióde les necessitats, de l’estil de conducciói de la ruta. I el Dinamic Drive Control,que gestiona de forma simultània el con-trol d’estabilitat (DSC), l’ABS i el con-trol de frens en revolt (CBC). El conduc-tor pot intervenir sempre a voluntat enaquesta programació per definir el com-portament exacte del cotxe. Però si no hiactua de forma premeditada l’autos’encarregarà de vetllar permanentmentper la seguretat del passatge.

En ruta, la profusió d’alumini es nota.Ha aprimat la tara de forma notable. Setquilos d’estalvi en el sostre, vint-i-dosrepartits a les portes i uns quants més enel capítol mecànic, no en va tots elsmotors oferts han estat construïts enaquest lleuger metall. Opcionalment espot disposar d’un sistema (IntegralActive Steering) que desmultiplica ladirecció en funció de la velocitat i actuasobre les rodes posteriors fent-les girar enel sentit contrari de les del davant perincrementar la maniobrabilitat a pocavelocitat. La sofisticació tècnica d’aquestelement també incideix en la direcciona-litat quan es roda de pressa.

La mecànica que hem portat és la de siscilindres dièsel, un propulsor totalmentnou amb els mateixos tres litres de cilin-drada del model predecessor, però amb245 CV. El fabricant li atribueix unapunta de 245 km/h i un consum mitjà de7,2 litres. A nosaltres ens ha impressio-nat més el sistema de reconeixementd’obstacles per infrarojos, el mecanismede reconeixement de senyals de trànsit delimitació de velocitat que adverteix men-tre dura la zona de vigència o les càmeresde vídeo laterals col·locades per anul·larels angles morts de visió.�

E

Generositat en relació amb les dimensions, profusió d’alumini, excel·lència en el confort demarxa, direccionalitat a les quatre rodes, esmorteïment electrònic i tres mecàniques possi-bles d’injecció directa. Són algunes de les característiques del nou vaixell insígnia dels ale-manys de BMW. Una pila d’arguments per devorar quilòmetres i recordar-los.

Motor: Davanter. 6 cilindres.2.993 cc injecc-directa. Turbo diè-sel. 245 CV. Canvi: Automàtic de 6vel. Frens: Disc vent/discs.Direcció: assistida. Accel. de 0 a100 km/h: 7,2 segons. Consummitjà: 8,9 litres. Preu: 78.400euros.



la fila cultural

l cicle de promoció de la lecturaTocats de Lletra arriba un cop més

amb els primers aires més frescos de latardor. Aquesta idea sorgeix any rere anygràcies a la col·laboració del Gremi deLlibreters i de la regidoria de Cultura del’Ajuntament de Manresa. Tocats deLletra començà l’any 2007 tot recordantaquells autors maleïts que reivindicavenla seva vigència. L’any següent, el temafou més melós i la sensualitat es filtravasuaument dins les orelles en escoltarcada una de les paraules dolces i tendres.Enguany, en paraules de Yolanda Esteve,tècnica de Cultura, calia tornar a ser pun-yent i és per aquest motiu que es podranescoltar les veus d’aquells a qui es titllad’alterar l’ordre, d’anar contracorrent ode ser simplement transgressors.

Trans-gredir –agredir la ment, sacsejarper dins, obrir i mirar, remirar. Si revi-sem la història toparem amb moltsexemples de transgressió. Sigui política,social o artística, amb la transgressiómolts individus o pobles han adaptat unesperit crític, s’han encarat als tabús ialguns això els ha permès avançar.Transgredir és sortir d’una pauta ja esta-blerta, i transgredir és poder crear ambles mans lliures sense por a cap barrera.El cicle d’enguany vol ser, amb la trans-gressió com a bandera, una porta obertaper deixar dir tot allò que la boca tanca.

El programaSi es comença a desgranar la progra-

mació hom topa amb un tret de sortidaforça peculiar: un espectacle titulatFresca, encara belluga!, un crit quepodria entonar qualsevol peixatera enple dia de mercat. Precisament això és elque va fer, però venent poesies, l’actriu

manresana Mireia Cirera. En aquest pri-mer espectacle, s’ocupà un nou espai noutilitzat encara en cap altre cicle ante-rior: el mercat municipal. D’aquestamanera, apunta Ignasi Perramon, regidorde Cultura, «la poesia arriba on no éshabitual i alhora a un lloc molt conco-rregut de tot tipus de gent un dissabte al

matí». En definitiva, un bon lloc perassolir la missió que persegueix des queva néixer per primer cop aquest cicle arafa tres anys: escampar les lletres pelsracons més transitats i variats de la ciu-tat.

La programació és àmplia, variada ipluridisciplinar. Tant s’hi pot trobarl’enigmista Màrius Serra proposant jocsde paraules, mots encreuats o mots male-ta el divendres dia 9 d’octubre al vespreal Centre Cultural del Casino, com unaexposició a càrrec del destacat poeta

visual Josep Maria Calleja a l’Escolad’Art de Manresa, anomenada La poesiavisual a Catalunya. L’engranatge per talque tot funcioni és senzill però ple deforça: un conjunt de gent engrescada aaportar idees i un teixit associatiu ric entalent que proposa espectacles benintensos però de curta durada. I és quetots els espectacles guarden aquestsecret: aconseguir que en menys d’unahora l’espectador pugui captar un bonraig de paraules per anar-les assaborintdurant dies. Aquesta és la fórmula queha funcionat tan bé durant tres anys i queha convertit Tocats de Lletra en una tro-bada de cada cop més assistents, quedemanen més enginy i més qualitat. Si asobre de generar qualitat artística, ferbellugar idees, sacsejar mentalitats iobrir nous horitzons, es desperta lacuriositat per la lectura de gent que no latenia, s’assoleixen sobradament elsobjectius marcats. «Estem convençutsque aquesta programació desvetlla mésinterès per llegir i gaudir de la lectura»,argumenta la Yolanda.

NovetatsSi encara hi ha algun manresà o manre-

sana que no tingui ni idea de què és elTocats de Lletra, pot tenir per cert queavorrir-se no s’avorrirà: aquest anyencara hi ha més actes programats queels anys anteriors. Un exemple més de lamaduració i experiència que va agafantel cicle. En aquest sentit, hi ha qui potcomençar a intuir en Tocats de Lletrauna certa marca, «ja hi ha gent que ensdemana què farem l’endemà, i l’anysegüent», comenta Esteve.

Però com a bon cicle cultural, tambécal innovar i renovar-se. D’aquestamanera s’han buscat noves col·la -boracions d’entitats i nous espais peractuar. En relació a les col·laboracions,

Trencant les pautes

E

ANNA NAVARRO

Després de la relaxació de l’estiu i abans del tràfec nadalenc ens endinsem en la tar-dor i comença el mes d’octubre. Un mes on recollim les fulles dels arbres, podemcomençar a abrigar-nos i també podem deixar-nos sacsejar per les paraules del ciclede promoció per la lectura Tocats de Lletra, que aquest any es presenta sota el critd’aquells que són o van ser transgressors.

El poeta Enric Casasses, un dels participants al cicle Tocats de Lletra



enguany es compta amb la participaciódel Casal Lambda, de l’Associació deJoves Escriptors del Bages i de l’Escolad’Art. Quant a nous espais, es recuperala Plana de l’Om, aïllada l’any passat delcertamen a causa de les obres; el mercatde Puigmercadal i el cementiri. Per altrabanda, es seguirà amb la novetat de l’anypassat d’editar un recull de tots els poe-mes que es reciten i així tenir-ne unrecord. Es distribuirà de manera gratuïtael mateix dia del recital o bé es podràrecollir a la Biblioteca del Casino o lesllibreries Parcir, Rubiralta i Roca.

TransgredirTots els participants i col·laboradors en

el cicle tenen molt clar el lema d’aquestany i s’han ben dedicat a donar a conèi-xer des de diferents disciplines el signifi-cat d’aquest verb tant atrevit. Cal ressal-tar l’obra teatral Els set pilars de la terra,escrita i dirigida pel jove Jordi López,creador de l’Associació de JovesEscriptors del Bages. Aquesta petita obramultidisciplinar té l’objectiu de remourel’espectador durant l’espectacle i mante-nir-lo amb esperit crític i despert en sor-tir. «Voldria que la gent tingués la neces-sitat de parlar del que acaben de veure.Com qui es pren un cafè i s’empassa elmarro i necessita beure aigua per fer-hobaixar», diu López.

Aquesta obra inèdita compta alhoraamb més d’un repte: ajuntar actors vete-rans amb gent que no havia pujat mai aun escenari, tractar-se d’una obra prova-dora i que busca la intervenció del públici només comptar amb sis assajos. Lacuriositat està servida, caldrà arribar-s’hisense prejudicis, amb la ment oberta iganes de rebel·lia. Tot això el proper dis-sabte dia 17 d’octubre, a les sis de latarda, al Casal de les Escodines. Unaaltra activitat que demostra aquest con-trast i varietat d’actes és l’organitzat pelCasal Lambda Manresa-Bages. Un acteque incentiva el debat i la normalitzacióde la transexualitat, mostrant què passaquan el què ets no s’adiu amb el quesents.

Autors d’aquí, autors d’allàEl cicle d’enguany ha engegat motors

amb un canvi notable: «Hi ha més autorsque recitadors», apunta la Yolanda.D’aquesta manera la programaciós’omple de noms d’autors, d’aquí i demés enllà, que llegiran els seus propis

textos en lloc de ser llegits peraltres. És el cas dels poetes JoanMargarit o Enric Casasses,entre altres. No només sonarannoms tan reconeguts comaquests, també s’aposta perdonar a conèixer autors méspropers com Pep Rosanes oJordi Cussà. Per altra banda, elcicle també té altres propòsits,com el de recolzar la implicaciódirecte d’actors i professionalsde la ciutat, com és el cas delsmanresans Mireia Cirera (lide-rant i dissenyant l’espectacleinicial de difusió poètica almercat) o Ivan Padilla (encarre-gat del recital poètic al cemen-tiri el dia de Tot Sants) entrealtres.

Però no es pot oblidar queaquest cicle ha comptat cadaany amb grans noms que s’hanalçat en petits escenaris impro-visats de la ciutat per delectar-nos en l’art de la paraula.Enguany, destaquen del progra-ma l’actriu Sílvia Bel, amb elrecital La selva de les venes, eldissabte 10 d’octubre al matí ala Plana de l’Om, la tambéactriu Montse German, el dis-sabte 24 d’octubre al matí ambel recital Tot comença en unmateix, o l’actor Jordi Boixa -deras, amb el recital Un clap desol barrat de sang, a la SalaPetita del Kursaal l’últim diad’octubre al vespre.

Per als jovesCom ja es va fer l’any passat,

el cicle també fa una miradadecisiva cap al públic jove.Activitats com el recital de poe-sia que farà l’actriu NausicaaBonnín, amb l’acompanyament musicalde Zep Santos a la sala petita delKursaal, o la xerrada participativa deNatxo Tarrés, cantant del grup Gossossota el lema Poesia i lletres de rock, sónactes pensats per acostar d’una maneramés atractiva la lletra dels poetes trans-gressors als més joves. En aquesta direc-ció, Perramon remarca que «si dónesqualitat, el públic jove també s’enganxai li agrada. A més, es tracta d’actes curtsperò intensos, que generen bon clima iels fa estar superatents».

Aquest any Tocats de Lletra ens volprovocar. Cal que estiguem a l’alçada.Si escoltem paraules que sagnen, quefereixen o incomoden, caldrà alçar-se iper un cop no ser obedients. Teniml’ocasió de valorar tots aquells que esvan atrevir a dir el que pensaven. Arapot ser un bon moment per demostrarque es pot ser diferent sense deixar deser un mateix. I que gràcies a totes lestransgressions passades i presents, somqui som. Encara que la rebel·lia siguitan sols per un mes. �

Il·lu

stra

ció:

Ann

a Cr

espo


’art el podem trobar no només en exposicions, galeriesi museus, sinó que també el podem descobrir en ele-ments quotidians que sovint ens passen per alt entesoscom a creacions artístiques. Us proposem estar atentsa un art que podem dur al damunt, peces úniques de

manufactura artesanal que ens poden acompanyar en el nostredia a dia. A Manresa un parell de botigues–taller ens ofereixenpetites delícies d’arts aplicades, originals i de gran qualitat i enconstant renovació. La Maqueta (plaça d’en Creus) va obrirportes ara fa uns dos anys de lamà de Joan Plan Heredia.Format en belles arts i enmoda, treballava com adissenyador per a diverses em -preses fins que, veient com enels darrers anys creixia accele-radament una indústria de robade marques instaurades, vaoptar per en un canvi d’hàbitsde consum i per la llibertat de creació de tenir la pròpia botiga.Al seu taller hi trobareu mocadors, bosses, joies, objectes d’artdivertits, pintura, fotografia... 28m2 (al carrer Talamanca), ober-ta ara fa un any, va sorgir com a plataforma de les artistesCristina Giménez, Doris Jiménez, Elisabet Salat i Eva Soto perensenyar i vendre les seves creacions. Hi trobareu joies que sóngairebé petites escultures, roba, pintura, agulles, clips, diade-mes, caixes o petits quadres convertits en agulles de pit. �


ART. Maria Camp

Vestir d’art

LLa començat la nova temporada de CineclubManresa i ho ha fet, un any més, ampliant el ventallde col·laboracions amb entitats de la ciutat a l’horade programar. Però en destaca una que afectarà laprogramació de l’entitat de manera periòdica: es

tracta de l’acord assolit amb la Casa de la Música pel qual cadados mesos es projectarà una sessió on la pel·lícula serà de temà-tica musical. La voluntat per totes dues parts és fer divulgacióde treballs audiovisuals on el vessant musical i el cinèfil siguin

de qualitat i intentar que lessessions puguin donar el doblede satisfacció a l’espectador.La primera projecció serà elfilm Control, premi de laJoventut i Premi EuropaCinema a Canes. Es tracta delprimer llargmetratge del fotò-graf Anton Corbjin, centrat enla vida d’Ian Curtis, líder i

vocalista de l’influent grup anglès Joy Division. A més, la ses-sió comptarà amb l’estrena d’un projecte impulsat per la Casade la Música i els estudis Crash consistent en el rodatge d’unvideoclip pel grup manresà El Amante Virgen. Avanço que lasegüent sessió musical no tindrà res a envejar a aquesta: Let’sget lost, un magnífic documental sobre el cantant i trompetistaChet Baker. Control es projectarà el diumenge 18 d’octubre, a2/4 de 7 de la tarda, al teatre Conservatori.�

CINEMA. David Torras

Els ritmes de Cineclub

HH

ituem-nos a l’abril del 2001, moment en què perManresa tot just comença a córrer un rumor forçaestès i que poc després acabaria sent de dominipúblic. Ens referim al fet que es volia fer un macro-festival a la ciutat. Alguns ja van dir que seria un

nou festival Doctor Music, traslladat d’Escalarre, on haviacelebrat edicions llavors. Altres fins i tot donaven per confir-mat que Sting i Radiohead eren al cartell. La veritat semblaque és la següent: algú de la promotora Doctor Music va dei-xar anar el nom de Manresacom a possible seu a tenir encompte, però mai no va arri-bar a materialitzar-se. Tot i noser quelcom tangible, algunsja ho donaven per fet i jamaquejaven els seus fullsd’Excel per enllestir els hora-ris del festival ben de pressa, iaixí marcar amb fluorescentl’imprescindible. El punt àlgid de tot plegat va ser que tambées remorejava que es farien servir els pavellons del Congostcom a escenaris. La imaginació va córrer pel curs del Carde -ner durant setmanes. Poc després, una nova falsa data musi-cal, aquest cop a Barcelona. El festival de música surf instru-mental, que havia de portar-nos Man or Astro-man?, SatanPilgrims... dels EUA, i amb bandes locals de teloneres, va aca -bar sent una invenció i, a sobre, amb origen a Manresa. �

MÚSICA. Maurici Ribera

Un festival fantasma

SSi hauria moltes raons que es podrien argumentarper incloure dins de la programació del Kursaalun concert de Quaderns de Taller, dins del marcdels actes de celebració del 25è aniversarid’aquest col·lectiu pluridisciplinar d’artistes

manresans, però n’hi ha una de clau, de pes, estratègica. I ésque el Kursaal ha d’estar al costat de l’art, entès en totes lesformes i expressions artístiques. Ha d’acompanyar, difondre,i fins i tot incubar artistes. És un camí que comença, però

que s’ha explorat ja amb elmuntatge pluridisciplinarCabaret de casa, per exem-ple, a càrrec de joves artisteslocals. En aquest sentit,Quaderns de Taller, des de laseva creació l’any 1984, haestat un col·lectiu que ha fetpasses fermes cap al desvet-llament de l’art a Manresa,

per això és molt important que el Kursaal, pel que és i pelque representa, pugui acollir un dels actes commemoratius.Serà el proper dia 15 d’octubre a les nou del vespre, a la salapetita del Kursaal, en què Manel Camp juntament ambEnsemble Alquímia –un grup de músics joves–, interpreta-ran peces de dos músics del col·lectiu: del mateix ManelCamp i de Josep Padró. Serà un plaer felicitar-los i espero-nar-los a continuar la seva tasca a favor de l’art. �

TEATRE. Rosa Clarena

Quaderns de Taller

HH

PROPOSTES



QUADERN OBERT

ÀNGELS ARRUFAT DALMAU



LLORENÇ CAPDEVILA

Quaderns, 12

l dotze és un d’aquells números que trobem arreu.Es tracta, segons els entesos en aquest tipus decàbales, d’un símbol de l’ordre universal. Dotzesón els mesos de l’any, els signes del zodíac i leshores del rellotge; també eren dotze els apòstols i

les tribus d’Israel; i són dotze les estrelles de la banderad’Europa, els homes sense pietat del clàssic de SidneyLumet i la quantitat d’ous que acostumem a comprar.

Per tant, que el número dotze dels Quaderns de Taller siguiel que coincideix amb la celebració del vint-i-cinquè aniver-sari de la formació d’aquest col·lectiu d’artistes manresans,és, n’estic segur, una d’aquelles coincidències còsmiquesque només pot presagiar bons auguris.

I, encara que siguin tretze elsartistes representats en aquestQuadern, són també dotze les pro-postes presentades: les sinuoseslínies de les roques fotografiadesper Àngels Arrufat; els agosaratsmòduls habitables encastats enmurs de Ton Baraut; la poèticavisual dels quadres de JosepBarés; la reflexió sobre el pas deltemps que hi ha darrere els efectesde l’aigua en les pedres en lesfotografies de Josep Brunet; lasuite poètica suggerida per unsversos de Hölderlin, i executadaamb sensualitat conceptual iriquesa lírica per Lluís Calderer;la sensibilitat de les composicionsmusicals, presentades en CD, deManel Camp i Josep Padró; lesdevastadores imatges d’EnricCasas, que mostren la cara menysamable del paisatge intervingut;el deliri de colors i formes sugge-rides atzarosament per la natura,de Josep Maria Massegú; elscollages enèrgics i evocadors deJosep Morral, que proven defusionar la natura amb rastres decivilització; les formes ageganta-des dels objectes quotidians foto-grafiats i descontextualitzats per Joan Segon; les composi-cions gràfiques que conviden a la reflexió, de Pura Travé; il’expressivitat que assoleixen els objectes rebutjables grà-cies al filtre artístic d’Antolina Vilaseca.

Ja he parlat en alguna altra banda del valor cultural sim-bòlic que, per a una ciutat, representa l’existència d’una ini-ciativa eclèctica i fructífera com Quaderns de Taller; d’unaempresa que permet, a una colla d’artistes, fugir de la soli-tud i compartir la seva experiència creativa. Coml’exposició que fins al 18 d’octubre es pot veure a la salad’exposicions del Centre Cultural del Casino, aquesta dot-zena publicació del col·lectiu, que ha editat Regió7 per pri-mer cop en forma de llibre (i que es pot adquirir en la majo-ria de llibreries i quioscos de la ciutat), n’és una mostra benpalpable, i d’alta qualitat. �

EELLUÍS CALDERER

Sobre la por

les primeres pàgines del seu llibre La por a Occident(1978) l’historiador francès Jean Delumeaus’estranya del fet que un element tan important del’experiència humana hagi patit un silenci tan llarg.Es refereix exactament al paper de la por en la histò-

ria de la humanitat. Malgrat els esforços per superar-la, és un«component major de l’experiència humana». En aquest sen-tit, «la necessitat de seguretat és fonamental; és a la base del’afectivitat i la moral humanes. La inseguretat és símbol demort i la seguretat símbol de la vida».

Com, tot això que acabo d’escriure, no ens ha de fer pensarimmediatament en la presència i l’acció de la por en la vidadels catalans, sobretot des de la segona meitat i una mica més

del segle XX? I tampoc aquí,almenys en públic, no se n’ha parlatgens o no gaire. Però, de mica enmica, el tema va deixant de ser untabú i va sortint a la llum. Per forçaha de ser així, ja que qualsevolobservador de la realitat, mínima-ment lúcid, s’adona de les con -seqüències letals que té per a totsnosaltres el fet de no haver-la supe-rada. Sembla estrany que sigui aixítenint en compte el temps que hapassat d’ençà que va néixer i créi-xer a causa d’unes circumstànciesque llavors la justificaven. Peròfixem-nos bé en unes paraules deJoan Solà (Premi d’Honor de lesLletres Catalanes 2009) en la mag-nífica entrevista publicada al butlle-tí d’Òmnium Cultural de la tardord’enguany. En un moment determi-nat, diu: «Fa temps, vaig llegir queels pobles hereten de pares a fillscoses aparentment invisibles: lapor es transmet de generació engeneració sense saber com; i nosal-tres arrosseguem la por de ser unpoble submís».

Aquesta transmissió es vehiculaper mitjà d’unes determinadesexpressions verbals i actituds que

el subjecte ha interioritzat i que serveixen no pas per superar lapor sinó per dissimular-la i amagar-la, fins a fer-se la il·lusióque no se’n té perquè està prou ben amagada. Per això seriamolt convenient i necessari que persones competents en elsàmbits de la història, la lingüística, l’antropologia, la sociolo-gia, la psicologia, en fessin un recull el més exhaustiu possible,una descripció precisa i una anàlisi ben clara. Així tindríem uninstrument eficaç perquè molts, potser, deixessin de «contem-plar-se en el rostre de l’ídol» (com deia Salvador Espriu) igosessin acarar-se al mirall de la veritat. Com escriu, de mane-ra aguda i encertada, Jaume Miravitlles en el seu dietari d’exiliD’Europa a Amèrica (194l-l945): «El sistema de guarir elmalalt negant la malaltia, si bé és aplicable en certes malaltiesnervioses, no és pas recomanable en el cas en què la ferida espercep a ull nu i que la febre puja en el termòmetre».�

AA

Il·lustració: Dani Hernández Massegú

FANAL DE CUA



Octubre 2009 NÚMERO 153

Ja ha arribat la tardori perdem Caixa Manresa;

tornarà a ser el Todól’amo de nostra llibreta

om si d’una operació perfecta-ment orquestrada es tractés, la

sortida del bronzejat Adolf Todó capa Caixa Catalunya va ser el primerpas cap la imminent fusió entrel’entitat on el director general manre-sà té ben blindat el seu contracte iCaixa Manresa. Caixa Tarragonacompletarà el pacte que, amb unritme vertiginós, s’ha teixit en escas-sament unes setmanes. Trist, enaquest cas, el paper de l’actual direc-

tor general de la nostra caixa i, sobre-tot, del president Manel Rosell, quepassarà a la història com el més efí-mer en gairebé 150 anys d’història.Aquesta operació precipitada per lacrisi econòmica representa un absolutdaltabaix. L’entitat, que el mateixTodó es va encarregar de modernit-zar, ara quedarà diluïda dins de lesurpes d’una Caixa Catalunya que feiatemps que anava de mal borràs.

Aquest fet, òbviament, preocupaentre la ciutadania. Especialment,entre els prohoms de la ciutat i lesforces vives manresanes. Al capda-vall, potser, aquest serà el gran mis-teri que s’amagava a Sant Benet deBages, la joia de l’obra social de laqual tan s’enorgullia l’expresident

Roqueta (un antifusionista conven-çut), la qual ara emprendrà un camíincert. I, per damunt de tot, acabaràla trajectòria de proximitat d’unaentitat que, es negui o no, ha anatperdent proximitat amb les perso-nes, per convertir-se en una empresasolvent, però cada cop més deshu-manitzada. Com marquen els noustemps. Els temps en els quals eldiner és tan mordaç que és capaç deconvertir en acer les causes mésnobles. Veurem com evoluciona totplegat. En l’horitzó, acomiada-ments, prejubilacions, oficines tan-cades i canvis d’aspecte que desna-turalitzaran per sempre les relacionsentre els manresans i la seva caixad’estalvis de sempre. �

editorial

Caixa i... faixa!

C



va com va llum degàs dura és la vidamaria picassó

urant les obres per a la ins-tal·lació del nou col·lector de la

muralla de Sant Domènec han sortital descobert restes de l’antiga mura-lla de la ciutat. Simultàniament,diversos veïns dels Quatre Cantonshan denunciat per enèsima vegada elseu malestar arran de l’incivismed’alguns ocupes. Aquesta vegada hohan fet davant els mitjans de comuni-cació, ja que les denúncies policialsno han tingut cap mena d’efecte.

Algú es preguntarà què tenen aveure els vestigis medievals amb elcapteniment d’uns ocupes, més enllàdel fet de convertir la via pública enun urinari. L’altre tret que els relacio-na és la constatació que les coses espoden fer del dret o del revés. Doncsbé, podent-les fer del dret, a Manresapreferim caminar cap per avall i arecules.

En el primer cas, seria lògic pensarque les quatre restes arqueològiques,per migrades que siguin, bé deuentenir algun interès patrimonial i turís-tic. En una ciutat arrasada tres vega-des, no anem gaire sobratsd’aparadors culturals. Tanmateix,s’ha resolt mutilar-les i soterrar-les

altre cop, descartant per tant l’opciósalomònica de descalçar-les, traslla-dar-les i exposar-les un tros enllà.

Pel que fa a la problemàtica deriva-da de l’ocupació il·legal d’uns habi-tatges, tot ajuntament que faci lescoses del dret vetllarà pel compli-ment de les ordenances municipals,tot perseguint i sancionant, sis’escau, els infractors. I amb més raósi les seves accions provoquen unperjudici continu i flagrant a lacomunitat. Amb tot, sort del’existència dels assessors, sense elsquals no seria d’estranyar que es per-seguissin i se sancionessin els denun-ciants per intolerants i poc solidaris.

En una ciutat on es fessin les cosesdel dret, el normal seria desallotjarels ocupes i aquests, una vegada pen-dents de reubicar, podrien redimir lamala imatge ocupant les restesarqueològiques, on de ben segur, perpoc que se’ls busqués les pessigolles,s’encadenarien, gossos inclosos,impedint així la destrucció de méspatrimoni, que es veuria enriquit perl’escenificació en viu d’unes formesde vida plenament integrades al pai-satge de la Manresa medieval.�

Del dret i del revés

D



l’homenot de la pipades de la butaca d’en Voltaire

Anem per la sego-na democràcia?

m refereixo a la segona, i aques-ta vegada personal, transició

democràtica, ja que la primera icol·lectiva sembla que ja la vam fer ino ho vam encertar! Escric des d’unabutaca diferent a l’habitual, des d’unaciutat del nord, allà on deia l’Inici decàntic en el temple que la gent era,ara, tal com nosaltres ens agradariaser! i pel que es veu des de la novabutaca, la nostra cultura cívica nacio-nal, nois, fa figa! Ja tenim, com totanació, el nostre xoriço, un Senyor deBarcelona, que com que era dels deBarcelona de tota la vida, es veu queamb això sol en tenia prou per donar-li credibilitat i generar, a la vegada,confiança… als mateixos deBarcelona , de tota la vida. És benclar! A mi que una persona intentirobar, i ho faci, i que es cregui que elseu lloc de treball habitual és coml’hortet de casa seva –recordeu la pro-mesa de la casa i l’hortet del presidentMacià?–, que s’ompli les butxaquesde diners dels altres, què voleu que us

digui? Doncs que és propi de la condi-ció humana!

Em preocupa i neguiteja molt mésque tots els components dels diferentsconsells directius, patronats, òrgans degovern... d’allà on remenava les cire-res el nostre xoriço miressin a un altrecostat i no fessin bé la seva feina, queera la de coparticipar en les decisions,vetllar per una gestió honesta, alcap i la fi, sentir-se responsa-bles de la feina feta. O ésque només tenien el càr-rec per mantenir unamenjadora i compor-tar-se con un ramat dexais! La maduresademocràtica d’unasocietat es mostra enel dia a dia, sentint-secompromesos, impli-cats i responsables iamb una capacitat decrítica i anàlisi del’entorn, amb l’objectiud’allà on treballem, estu-diem, exercim una fun-ció ho fem per guanysalarial i per revertir-hoa la societat. La demo-

cràcia, a part de votar, vol dir sercívics i ajudar a millorar societat de laqual formem part.

I el Tribunal Constitucional? Semblaque treballa amb gran eficàcia, eficièn-cia i rapidesa! El ja us deia, anem peruna segona transició democràtica, i siés catalana, molt millor! �

E

ressons ciutadans àlies



bugada al pou

Crisi a Televisió deManresa

Començo aquesta bugada ben atapeï-da d’anècdotes i informacions esfereï-dores referint-me a l’actual situaciódel canal Televisió de Manresa que,com ja sabeu, pertany al grup mediàticde Regió7. La temporada televisiva noha pogut començar pitjor. Les com-panyes Georgina Farrando i IsabelPalà han estat acomiadades. La marxad’Isabel Palà també ha comportat lasupressió del magazín Angular. Ambl’acomiadament imminent d’una altrapersona de l’àrea tècnica, el canal esquedarà amb un total de 5 efectius: 3periodistes (presentadors, redactors,editors i filmadors), 1 realitzadora(grafista, tècnica de directes, càmera ipostproductora) i 1 comercial que, apart de vendre publicitat, presenta unprograma autosubvencionat en el qualcanta les excel·lències del comerç dela ciutat a canvi d’una mòdica aporta-ció econòmica. Està clar que el modelempresarial estructurat al voltant deRegió7 (capçalera, rotativa, televisió,portal web i una emissora de ràdio queen teoria s’ha d’iniciar) no passa pelseu millor moment. Així, un diari igrup impressor que van ser rendiblesen altres temps, van començar a preci-pitar-se al buit en el moment de laseva venda al macrogrup editorialPrensa Ibérica.

En els darrers anys, l’empresa no hasabut redreçar-se per afrontar ni elsnous temps del sector de la premsaescrita, ni la crisi publicitària i econò-mica. Els fundadors del diari ja es vanfer la barba d’or revenent les accionsde la Transició a preu de desorbitatcapitalisme, i el més fort del cas ésque molts continuen mantenint des-patx i donant lliçons d’objectivitat iètica periodística. Aquest espai ja s’haanat fent ressò del constant degoteigde professionals que han anat abando-nant el diari víctimes d’una estructurade caps de secció ben pagats i redac-tors mileuristes explotats que treuen elventre de pena.

I francament, i en el cas de Televisióde Manresa, a mi no em faran creureque liquidant dues redactores amb unacotització tan baixa a la SeguretatSocial, solucionaran els problemes deviabilitat de l’empresa. Com passaarreu, la solució passa per modernit-zar-se i també treure el tap ideològic isalarial d’alguns càrrecs intermitjos.

Bolets verinosos Fruit de certa voluntat de modernit-

zació, en l’apartat on està posant mésinterès Regió7 darrerament és en laseva web. De fet, potser el personalque té cura del portal és el que s’hasuprimit de la televisió del grup. Percert, l’estructura de www.regio7.cat éscalcada a la de totes les capçaleres delgrup Premsa Ibérica, tot i que hi haalgunes personalitzacions locals. És elcas de l’especial Temps de Bolets queha aparegut coincidint amb la tempo-rada tardorenca. Una lectora, de nomMontse, ens explica que la programa-ció interna d’aquest web, en el qualapareixen fitxes i imatges de les dife-rents espècies, no acaba de funcionardel tot bé. Com ens comenta la citadalectora potser «el control de qualitatse l’han passat per alt». Així, dels 22tipus de bolets que hi ha descrits, en 8casos els links et porten a una altrafitxa (36% d’error). L’anàlisi feta perla Montse també detalla els errors.Apagallums et porta a pinetell; boletde tinta a reig; cama de perdiu a pine-tell; cama-sec a reig; camperol a mar-çot, escarlet a molleric; llenega negraa pinetell i llengua de bou a reig. Déun’hi do!

Un ou i una castanya

Un altre tema per llogar-hi cadires ésel que ens fa arribar a la redacció delPou el company de batalles VíctorFeliu en representació de l’Associacióde Veïns de la Plaça de Catalunya. EnVíctor ens remet unes imatges quel’Ajuntament els va proporcionar perexemplificar la fesomia que tindria el

futur parc del Pintor Vila Closes. Enaquestes hi apareixen fotografiatsdiversos jardins que, d’alguna manera,van servir d’inspiració als tècnics perconfigurar la nova zona verda manre-sana com l’Àtic Cambó i els Jardins dePedralbes a Barcelona i un parell deparcs de la veïna França. Les imatgesdels citats paratges ofereixen una vege-tació frondosa, glorietes i columnes depedra i, val a dir-ho, també algunsumbracles, entesos com aquellesestructures de ferro en forma de voltaque eviten l’entrada de vegetació perles diverses zones del parc. Però, ésclar, com relata l’amic Feliu, aquestsexemples no tenen res a veure amb lagàbia que ja s’havia instal·lat a la zonade la Bonavista. En el seu dia doncs,els veïns van donar la conformitat a


aquest tipus de, diguem-ne, pèrgolesque proposava l’ajuntament per dissen-yar el nou pulmó del barri. El resultat,ja l’hem pogut veure tots plegats i déun’hi do de les crítiques que ha aixecat isegueix aixecant. Vaja, que de la pro-posta a la realitat hi ha tot un abisme.

Concha Velascoembolicada

Continuant amb la intensa activitatcultural de la ciutat, l’inici de la tem-porada teatral també ens ha deixatalgunes curiositats. L’anècdota la vaexplicar la mateixa Concha Velasco elsegon dia que va actuar al TeatreKursaal interpretant La vida pordelante, un espectacle dirigit per JosepM. Pou. Després de la funció, la vete-rana actriu vallisoletana es va dutxaral camerino del teatre. El pany delbanc es va espatllar de manera que esva quedar tancada al bany. Davantd’aquesta eventualitat, segons relata-va, va pensar que si havien de venirels bombers o el qui fos a treure-la,millor que la trobessin una mica tapa-da i se li va ocórrer de fer servir elpaper higiènic per tapar-se… A partd’aquest petit incident, va quedarencantada del teatre i ho va volermanifestar públicament durant elsaplaudiments tot dirigint unes parau-les al públic assistent a les 3 funcions.

Torcida a ManresaDe tots és sabuda l’alegria de molts

barcelonistes cada cop que el R.Madrid queda eliminat d’alguna com-petició, perd alguna final o, simple-ment, no passa de l’empat en algunpartit. A Manresa, els seguidors mésenfervorits, just en el moment quel’àrbitre xiula el final, fan esclatarpetards i coets per manifestar la sevaalegria i també, perquè no dir-ho, perfotre algun veí merengue. Aquestmateix sentiment antimadridista es vaextrapolar al divendres 2 d’octubre, diaen el qual s’elegia la ciutat que acolliràels Jocs Olímpics del 2016. Una jorna-da de votacions que va registrar unadura pugna final entre les ciutats deMadrid i Rio de Janeiro. Així, mentreles televisions estatals transmetien enmoment en que el president del COI, elbelga Jacques Roigge, obria el sobreque contenia el resultat de la votaciófinal, algú ja tenia la flama a punt perfer esclatar un petard en el moment queel belga va proclamar la ciutat brasile-

ra com a seu dels Jocs del 2016. Unespetec que, a quarts de set de la tarda,es va poder sentir per tot Manresa.

Es ven, per la caraLes ganes de xupar càmera d’algunes

persones és fascinant. Fixeu-vos en lainstantània que ens ha fet arribar un lec-tor. Impagable la imatge d’aquest indi-vidu, en José Arturo Ruiz, del GrupoArtica, que apareix encapçalant un car-tell de venda d’un pis en un balcó dePasseig del Riu. No sé a quina tècnicade màrqueting correspon aquesta inicia-tiva, però fer figurar-hi el presumptevenedor i/o agent immobiliari amb unsomriure com si es tractés d’un paioseriós, a mi, francament, més aviat emprovoca certa reticència.

L’espia ClaretI acabo el repàs mensual referint-me

al nostre company Carles Claret. Elmón de l’escena i la interpretació sem-pre l’ha tibat. D’això en sónconscients els seus companys delDepar tament d’Esports de Televisióde Catalunya que el passat dia de laMercè, dins del programa EsportClub, el van fer aparèixer disfressatd’espia mentre es parlava del cas de lainvestigació a quatre presidents delBarça que va ordenar el director gene-ral del club Joan Oliver. Un papermut, però còmicament eficaç, al qualm’expliquen que el nostre companyd’El Pou es va prestar sense gaireobjeccions.�


quintí torra cordons

Aquest és un espai obert a la col·laboració dels lectors.Feu-nos arribar les vostres notes a l’Apartat de Correus

1, de Manresa, o bé a l’adreça electrò[email protected].


envolguts germans i germanes, no seré jo el que aixe-carà el dit acusador davant de certes sinergies que

s’estableixen dins de les entitats i les fundacions de casanostra. Les de Barcelona, la gran capital, i també les delcostat de casa nostra. I és que, a hores d’ara, tots els quevan tenir tractes amb l’eminentíssim xoriço Fèlix Millet,no dormen del tot tranquils. A fe de Déu que el ventiladorés en marxa i la brutícia s’escampa arreu. I el d’aquesthome, el nebot net del mestre de música, a mi, que veigcom el pecat de luxúria corca tants i tants, ja no em sorprèngens. Un gran exemple de patriotisme, el tal Millet. Com alseu dia va ser exempled’emprenedor i granempresari Javier de la Rosai tants i tants altres que,amb Creu de Sant Jordiinclosa, guarden més mortsa l’armari que un assassíd’Agatha Christie. I devegades els cadàvers no ésque pudin una mica, sinóque empudeguen de valent.

Déu sap que la corruptelaestà tan permesa entre polí-tics i prohoms que algunscomptes, auditats i tot, fantremolar. I la llei és tan laxaque l’espectacle del tripijocesdevé infinit. LaFundació, valga’ns Déu,sovint es converteix en unmecanisme perfecte perabocar-hi diner negre, fercomptabilitats amb caixesde puros, prevaricar, espe-

cular immobiliàriament i, el que és més greu, i quel’Altíssim em perdoni, fotre mà al calaix i pensar-se que labona voluntat humana és infinita. I en nom de l’acció social,la beneficència, la cultura i tantes i tantes bones intencions,alguns vesteixen d’Armani, beuen whisky car, condueixenun Mercedes d’últim model i aprofiten l’aparador públic perescombrar, amb traïdoria i sense escrúpols cap a casa. Enconclusió germans, sóc a punt d’entrar en una crisi de fe. Isé, que la figura de Millet, lluny de ser una excepció,s’estén, molt més freqüentment del que ens pensem a totsels pobles i ciutats de la nostra geografia. �


epitafi mossèn gudiol

Millets, bitllets, xoriços i patrons

B

quí a prop, a la Murallahan trobat, he sentit dir,

unes torres molt antigues,que són al mig del camí

de la nova claveguera,i que s’ha determinatque com que són quatre pedresno mereixen ni el trasllat.

Una pedra a la sabatapel govern de la ciutatque s’han tret a salt de mata.Per mi que l’han ben cagat.

ns carreguen amb impostosi amb el valor cadastral,

i diu que ara se n’adonenque van picar massa alt.

Que n’aprenguin!, els que manen, i que facin cas, quan calde la Cambra i altres òrgansde la vida social.

Els que pinten carreteresper mi no saben on vanQue si Berga, Vic, Navarcles...Costa tant d’anar endavant?�

lo gaiter del calders

A E


el tema del mes

Documents

Transcript of el tema del mes