-Com s’ho feien els romans per portar aigua a les ciutats?

-Què és un aqüeducte?

-Com construïen els aqüeductes?

-Els primer aqüeductes romans

-Aqüeductes d’Europa

-Aqüeductes d’Espanya

-Glosari

-Webgrafia

El portar l’aigua a les ciutats era un problema però des de l'antiguitat van saber solucionar-ho. Els grecs van inventar; els pous, les cisternes i les fonts, però en canvi els romans van ser uns grans innovadors en el transport de l’aigua i van inventar els aqüeductes a base d’arcades.

Els primers sistemes que hi havia a les ciutats eren bastant mecànics i manuals, però en canvi en l’aqüeducte, l’aigua, s’havia d’anar a buscar lluny de les ciutats ja que havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir a la ciutat amb aigua durant tot un any.

Totes les ciutats romanes posseïen aqüeductes i moltes cisternes per poder recollir l’aigua de la pluja, Empúries, n’és un bon exemple. A les vil·les rústiques per poder cobrir les necessitats feien servir cisternes amb conduccions, com una xarxa general d'aigua.

Els aqüeductes eren uns canals coberts fets de pedra, per on passava l’aigua gràcies a un petit pendent. Els aqüeductes podien estar soterrats o no, tot i així quan arribaven a les ciutats, s’enlairaven amunt i adquirien l’aspecte que més els caracteritza: una filera d’arcs sobre els quals hi havia el canal per on passava l’aigua.

L’aqüeducte solia partir d’una cisterna que recollia directament l’aigua de la font, a partit d’aquí l’aigua que dipositava les impureses, anava cap al canal de l’aqüeducte.

Dos tipus d’arcs que amb els que es podien fer els aqüeductes.

Hi havia llocs on el cabal d’aigua variava segons l’estació de l’any, així que el que feien era construir un embassament de retenció d’aigua que permetia conservar-la en molt bones condicions en èpoques de sequera. Un exemple d’aquests embassaments és el que hi ha a 6 km de Mèrida: el pantà de Prosèrpina.

Pantà de Prosèrpina

Per la tècnica de construcció era necessari el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria que permetés transportar l’aigua de manera continua i resolgués els impediments geogràfics.El canal per on circulava l'aigua consistia en una galeria excavada a la roca o enlairada per arcs, el fons de la qual estava arrebossat amb morter que l’impermeabilitzava.

Una volta de mig punt o bé unes lloses planes cobrien aquesta galeria que, intermitentment tenia uns forats que permetien assegurar-ne el manteniment. Per aquests forats, podien passar les persones que conservaven els aqüeductes.

Els romans van ser els primers en construir els aqüeductes amb arcades com a suport de la conducció, donant-los el seu aspecte més característic. Per mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar els obstacles del terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, de murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca. L'aigua no podia quedar embassada ni circular amb massa força, així que amb una petita inclinació, l'aigua podia arribar a la ciutat.

Esquema per saber com es feia un aqüeducte.

A Roma és on es troben la majoria d'aqüeductes millors conservats del món. El primer aqüeducte subterrani va ser el Aqua Apia que tenia una llargada de 16 quilòmetres. Va ser construït per iniciativa d’Api Claudi Cras l'any 312 a.C.

Després, el primer que van construir que duia aigua sobre la superfície va ser el Aqua Marcia, construït a Roma, que s'estenia uns 90 quilòmetres. L’Anion Vell, que va ser construït el 273 a.C, anava per la superfície durant un tros no molt llarg, no té arcs.

L'aqüeducte que donava l’aigua a Cartago, al segle II, recorria una distància de 132 quilòmetres. Aquest és un dels aqüeductes més antics.

Avui és un dels canals més importants de Roma va ser obra de Q. Marcius Rex l'any 144 a. C. Aquestes aigües provenien de la Vall de l’Anié; el seu recorregut total era d’uns 90 km. Des de la Spes Vetus, lloc obligat d'entrada, el canal seguia el traçat de les Muralles Aurelianes, que van englobar els arcs de l'aqüeducte, fins a la Porta. Anava a desembocar en les proximitats de l'estació Termini, per a seguir després fins a l'antic Ministeri de Finances.

Fotografia de l’aqüeducte de Aqua Marcia

Aquest aqüeducte va ser iniciat per Calígula en el 38 i acabat per Claudio l’any 52 d. C. És la realització més gran de totes. L'aigua es captava dels manantials Curci i Cerúli (a la zona Arsoli-Agosta), i arribava a Roma després d'un recorregut de 68 quilòmetres, dels quals 15 quilòmetres anaven a cel obert.

Fotografies de l’aqüeducte Aqua Claudia, en diferents llocs del seu recorregut.

L’aigua provenia del manantial Squarciarelli (Vall de l’Anié). Agripa va manar construir-lo l’any 33 a. C. La longitud era de 21 quilòmetres. La capacitat arribava als 48.240 metres cúbics i el seu recorregut urbà era el mateix que el del Aqua Marcia.

Aqua Iulia (l’aqüeducte original és el de la part central de color més clar)

L'aqüeducte d’Eifel va ser un dels aqüeductes més llargs de l‘Imperi Romà, mostra de les grans habilitats dels enginyers de l'època, els assoliments tècnics de la qual es van perdre en l'Edat Mitjana. Construït l'any 80, l'aqüeducte transportava aigua a uns 95 quilòmetres des la regió d’Eifel (ara és Alemanya) fins a l'antiga ciutat de Colònia Claudia Ara Agrippinensium. La seva longitud era de 130 quilòmetres. La construcció era gairebé completament subterrània.

El Pont del Gard és un tros de l'aqüeducte romà que conduïa l'aigua de Uzès fins a Nîmes. És una obra molt impressionant de 50 quilòmetres de canal. És format per 3 nivells d'arcs que sostenen el canal cobert situat a 48 metres de terra. És el pont-aqüeducte més alt i conegut del món romà.

Imatge del Pont del Gard

El millor aqüeducte que queda a Hispania i una de les obres d'art i enginyeria més grandioses del món romà, és l'aqüeducte de Segòvia, construït probablement entre la segona meitat del s. I i principis del segle II, en temps dels emperadors Vepasià i Trajà. Té una longitud de 728 metres i 28, 29 metres en el punt més alt. Consta de 167 arcs.

Fotografia de l’aqüeducte de Segòvia

Les aigües provenien del manantial la Fuenfría, situat a la serra més propera a 17 quilòmetres de la ciutat, en un paratge denominat La Acebeda. L'aigua es recollia primerament en una cisterna coneguda amb el nom de El Caserón, per ser conduïda a continuació per un canal fins a una segona torre (Casa d'Aigües), on es decantava i netejava, per a continuar el seu camí fins a la ciutat.

Fotografies de l’aqüeducte de Segòvia

El Pont del Diable també és anomenat Aqüeducte de Ferreres. Transportava aigua fins a Tarragona i es va construir en el segle II d.C, a l'època de Trajà. Actualment es conserven 164 metres d’aquest aqüeducte, però en realitat era molt més llarg.

Té una altura màxima de 26 metres. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. La pedra per fer-lo era d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera. Recollia l'aigua del riu Francolí i es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte.

Fotografía del Pont del Diable

Hi ha una llegenda sobre la construcció d’aquest aqüeducte, aquí us la deixem.

Conta la llegenda que …

«En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»

L'Aqüeducte dels Miracles de Mèrida tenia una longitud de 830 metres, amb una altura de 25 metres (a la part més alta) i proporcionava aigua a la ciutat procedent de l'embassament de Proserpina. Encara hi ha alguns pilars i arcs de granit i maó, ja que han estat restaurats amb el pas dels anys.

Fotografía de l’aqüeducte dels Miracles

L’aqüeducte d’Aqua Fontis Aureae era el primer aqüeducte d'època romana que subministrava aigua a la ciutat de Còrdova.

L'aqüeducte Aqua Nova Domitiana Augusta era el segon aqüeducte que hi havia a Còrdova.

L'aqüeducte de Valdepuentes era el tercer aqüeducte que en l’època romana subminstrava aigua a la ciutat de Còrdova. L'aqüeducte tenia un recorregut de més de 18 quilòmetres. Captava l’aigua del riu Bejarano. Es va utilitzar per abastir aigua a Medinat Al-Zhara.

Aqüeducte de Valdepuentes

PARAULA SIGNIFICAT

Aquae ductus Aqüeducte

Caput aquae Dipòsit d’aigua

Castellum aquae Torre d’aigua

Piscinae limariae Dipòsit d’obra

Putei Pou

Riuus Canal

Riuus subterraneus Canal soterrat

Specus, Galeria soterrada

Substructio Mur de les clavegueres fer per arcs

Tubuli fictiles Tubs de ceràmica

www.google.es

http://www.lepontdugard.com/html/pont_du_gard.html

 http://historiarte.net/roma/acueductos.html

 http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=221

 http://mitologia4.blogspot.com/2008/04/acueducto-romano.html

 http://www.youtube.com/watch?v=v-5hpKG0WLA