Els contesd’El Club de la Mitjanit

Marc Artigau i Queralt

narratives, 20

B E N I C A R L Ó , 2 0 1 3

Primera edició març de 2013© Text Marc Artigau i Queralt

© D’aquesta edició Onada Edicions

Edita Onada EdicionsPlaça de l’Ajuntament, local 3

Ap. de correus 39012580 Benicarló

www.onadaedicions.comonada@onadaedicions.com

www.premsaonada.blogspot.comwww.twitter.com/onadaedicions

Disseny de la col·lecció Ramon París PenyarandaMaquetació Paül Peralta Aguilar

Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-72-2Dipòsit legal CS-57-2013

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright

PEFC Certificat

Aquest producte procedeixde boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades

www.pefc.org

7

Els contes d’El Club de la Mitjanit

Índex

El tEu tERREny dE jOC 11

COnStRuIR un VElER 13

El MEu MARIt 15

HAltEROFÍlIA 17

uRGÈnCIES 19

MORtAdEl·lA 21

El tEu tERREny dE jOC 23

lES nOStRES OMBRES 25

lA juGAdORA dE VòlEI I jO 27

un BOn juGAdOR 29

MulunGu 31

lA juGAdORA dE VòlEI I jO 33

lA PEtAnCA 35

l’EnXAnEtA 37

Walk of lIfE 39

APuntAR-SE A un GIMnÀS ÉS PERdRE lA dIGnItAt 41

Walk of lIfE 43

un AltRE CARnAVAl, SI uS PlAu 45

lA BOlA dE nEu 47

El MIllOR juGAdOR dE lA HIStòRIA dEl FutBOl 49

lA BICIClEtA AntIGA 51

El nÚMERO dE tElÈFOn 53

A COPS dE Puny 55

AnÈl·lIdS 57

MIl juGAdORS EnMIG dE lA BOIRA 59

nEdAR A PORt 61

8

El tAllAdOR dE GESPA dEl CAMP nOu 63

A COPS dE Puny 65

A lES FOSQuES 67

lA VOluntAt dEl PARE 69

A lES FOSQuES 71

CAMPIOnAt dE nAtACIÓ 73

El nOM d’un FIll 75

nOA 77

PRudEntS 79

lES PROMESES QuE nO HEM dE COMPlIR 81

l’unGlA nEGRA 83

CIntES BEtA 85

l’ÚltIM PARtIt dElS lAKERS 87

l’ORdRE dE lES COSES 89

l’unGlA nEGRA 91

lA PERXA 93

TIE-BREak 95

KuBAlA tRES dOSIS Al dIA 97

lES CIutAtS dE lA nOStRA VIdA 99

SuCRE 101

El PARE dEl GARRIdO 103

unA PIlOtA OFICIAl 105

AntICS COMPAnyS dE ClASSE 107

ElS BEREnARS dE lA IAIA 109

CAMPIOnAt MundIAl Al PASSAdÍS dE CASA 111

SuCRE 113

un juGAdOR IRREPEtIBlE 115

un juGAdOR IRREPEtIBlE 117

l’ESCAlAdOR 119

El dESIG I lA GIMnAStA 121

unA dOnA QuE SuRAVA 123

l’HOME dEl tEMPS O ElS MInutS dE lES ESCOMBRARIES 125

ElS COMIAtS QuE SEMBlEn BEnVInGudES 127

Els contesd’El Club de la Mitjanit

En l’Esport, com En l’amor, la condició d’amatEur ha dE sEr EstrictamEnt mantinguda.

robErt gravEs

El teu terreny de joc

13

CONSTRUIR UN VELER

dubto que recordis la nit que vam posar-nos d’acord. tu vas dir-me que podia navegar pel teu melic, sem-

pre que volgués, que em donaves permís i que no necessi-tava cap excusa per a fer-ho. de fet, em vas demanar que m’hi quedés tot el temps del món.

Com volies que nedés pel teu melic si jo no sé nedar? Si m’ofego en un got d’aigua, si les profunditats m’espanten. Per això vaig decidir que als vespres jo construiria un veler,

fet a mà, hi vaig dedicar tantes hores… vaig aprendre on era la proa i a on la popa, a fer nusos de mariner, a comprendre el vent i les seves possibilitats, i una nit mentre dormies tan profundament com un oceà, vaig aprofitar per, de puntetes, carregar d’equipatge el veler i agafant embranzida des de la teva panxa començar a navegar pel teu melic.

Els primers dies van ser fabulosos. M’atrevia a estones a posar un peu a l’aigua, a refrescar-me quan feia calor. Hauria pogut competir contra qualsevol amb la seguretat de poder humiliar-lo. Era ràpid aprofitant el vent, era astut amb les onades.

una tarda, de cop i volta, es va ennuvolar. Vaig fixar-m’hi, però de no sé d’on va aparèixer una veu que em va explicar:

—Si és núvol, vol dir que s’ha posat un jersei de llana. I d’aquí a no res es posarà a nevar borrissols. Al principi et farà gràcia, però després veuràs que barrejats amb el mar fa una pasteta ben rara.

de qui era aquella veu?Al principi no el vaig reconèixer, però quan es va apropar

més vaig descobrir que era la teva exparella, aquell benvol-gut que encara s’escapava de tant en tant en alguna con-

14

versa, aquell qui et truca quan estem junts i tu dissimules sense gràcia, aquell que també navegava pel teu melic, però que pensava que alguna onada ja l’hauria matat…

la diferència entre ell i jo, és que ell sap nedar.Es va acostar potser per ajudar-me, em va veure confús,

llàstima que no li vaig donar temps i d’un cop de puny el vaig fer caure del veler. directe a l’aigua. Vaig aguantar-li el cap fins que ja no quedaven bombolles a la superfície, després vaig seguir la ruta.

Porto molts mesos aquí tancat. Ara sí, tot sol. Sense trobar sortida. Potser no n’hi ha. Ara que hi penso, quan em vas oferir el teu melic no vaig caure en un detall, el pitjor no és ofegar-se, és no encertar un port.

15

EL MEU MARIT

Vostè doctor ho ha d’entendre: El meu marit… Però és clar al principi va ser tan subtil que quasi no me n’ado-

nava. Vostè tampoc no se n’hagués adonat. un dia va canviar tota la roba de l’armari. Ell vestia de xandall, mai no li havia preocupat la roba, però va ser així, sense més ni més, un dia tot l’armari era tot d’Antoni Miró. Sí, ho ha sentit bé. A mi, què vol que li digui, em feia gràcia. Per fi aniria mudat. tampoc no m’hi vaig posar massa. I es va aprimar, ell que lluïa panxa i cervesa, es va aprimar i es va rapar el cap. Però és clar, després, va venir aquella fal·lera per Santpedor, no hi havíem anat mai; i aquell sistema tàctic, s’asseia davant del televisor i em deia que volia jugar amb nou migcampistes, Valdés al darrere i Messi que faci el que vulgui. Pot sonar-li divertit, ho entenc, però a mi no em feia cap gràcia. Es va inventar que el seu pare era paleta, quan el pobre home sempre havia treballat d’agent comercial, tota la vida.

li deia: “Ernest, em pots donar un cop de mà amb això?” “M’ajudes a pujar les caixes?” “Hem de rentar plats.” I ell va deixar de respondre.

Em va demanar que no l’anomenés més Ernest, volia que li digués josep, que li quedava millor, que si m’havia fixat que cada cara mereix un nom i que la seva cara no conjun-tava amb Ernest. Sí, doctor, una nit quan ja estàvem despu-llats, amb les persianes mig abaixades, mirant-me als ulls em va dir: “Sí aquesta nit guanyem serem eterns”. Eterns? no l’entenia.

O quan me’l mirava tan guapo vestit d’Antoni Miró i li deia: “josep estàs molt guapo”. “l’elogi debilita”, em deia. “I no em diguis josep, josep m’ho diu tothom, tu pots dir-me Pep.”

16

jo veia que cada cop s’apassionava més amb la feina, em va fer treure tots els diners de la Caixa i els vam posar a Banc Sabadell, sí doctor, la casa plena de llibres de Martí i Pol, de david trueba. Alguna nit, si se sent inspirat, em xiuxiueja a cau d’orella: “Si véns amb mi no demanis un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, sols…”, i jo ja no puc més, vostè ho entén, oi doctor? no es pot viure així.

Sí, ja sé que és molt d’hora per trucar-li, que gairebé no són ni les set del matí, però ara em diu que si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, sense excuses ni retrets, serem imparables… I jo doctor, com vostè, ja deu poder imagi-nar, només vull que torni a ser ell, com era ell, amb els seus defectes, amb el seu xandall, la seva panxeta, i sobretot vull poder dir Ernest i que es giri i que em miri i que per una estona com qui no vol la cosa em digui “com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat…”.