Els Drets Processal i Penal a Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta (3)

8/19/2019 Els Drets Processal i Penal a Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta (3)

1/138

Els drets processal

i penal a Catalunyaabans del Decret

de Nova PlantaVíctor Ferro Pomà


2/138

Introducció

Dins de la finalitat genèricament formativa de les disciplines iushistòriques,

l’estudi del dret català presenta dos vessants. D’una banda, la finalitat de conèi-

xer l’evolució de les institucions de dret privat (civil) que, més o menys trans-

formades al llarg dels segles, han arribat fins als nostres dies com a elements deldret civil vigent a Catalunya. No cal ni esmentar la utilitat que reporta el fet d’a-

profundir al llarg del temps la comprensió d’una norma jurídica aplicable.

D’altra banda, què pot justificar l’estudi de la història del dret públic català

anterior al Decret de Nova Planta, un dret impregnat de concepcions filosòfi-

ques i polítiques obsoletes i que, al capdavall, avui no té cap continuació for-

mal –com tampoc no la tenen les institucions civils abans esmentades– ni cap

continuació material específicament catalanes? De què pot servir al futur advo-

cat conèixer el desenvolupament històric del dret públic català?

A banda de la finalitat genèricament formativa de les disciplines iushistòri-

ques i de l’interès general d’unes normes i institucions que van néixer i van

evolucionar a Catalunya –i en regiren durant set segles la vida política i

social–, cal tenir present molt especialment que aquestes normes i institu-

cions es fonamentaven en unes fonts, un pensament i una pràctica comuns

a quasi tota l’Europa occidental, incloent-hi la península Ibèrica. En general,

doncs, el dret públic català antic constitueix alhora un precedent afí i, de

manera parcial, un antecedent paral·lel del dret espanyol modern.

Ara bé, mentre que algunes branques del dret públic –com el dret constitucio-

nal i, en part, l’administratiu o el penal substantiu– s’han allunyat ja fa temps

d’aquesta tradició secular, arrelada en la Recepció i el dret comú romanocanò-

nic, altres –com els drets processals, especialment, el civil– no són més, enca-

ra ara, que les concrecions actuals d’aquella tradició. El conservadorisme pecu-

liar d’aquesta normativa –que s’explica en gran part, com es veurà, pels

condicionaments objectius indefugibles de l’administració de justícia– és el

motiu que ens l’ha fet triar com a tema d’aquest manual. Així, en particular, l’e-

volució i la realitat del procediment català antic són, respectivament, antece-

dent comú i precedent il·lustratiu de la legislació processal vigent.

La inclusió del dret penal substantiu –deixant novament de banda la justifi-

cació genèrica esmentada i l’interès històric, diacrònicament comparatiu, de la

matèria– s’explica per la unitat radical subjacent al dret processal, civil i penal,

i al dret repressiu i preventiu. A més de la presència viva, molt més del que es

pensa generalment, d’una tradició secular en el dret penal modern, convé d’in-

sistir en l’arrel comuna dels drets processal i penal. Aquests dos drets s’orien-

ten a resoldre el problema de la preservació de la pau social i del restabliment

de l’ordre jurídic (entès com a sistema de normes) pertorbat, i comparteixen

virtualment la solució extrema de la sanció potencialment coercitiva. L’un i

l’altre se situen, en efecte, en la zona de contacte més sensible entre l’individu

i la potestat pública, allí on la voluntat negocial del subjecte de dret (en darrer

!

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 46 Història del dret català


3/138

terme, la persona individual) queda substituïda, si més no en els efectes, per la

intervenció sancionadora i executiva de la col·lectivitat política.

No cal dir la importància d’aquest plantejament per a la delimitació positiva

i la garantia dels drets fonamentals. Aquesta importància la trobem reflectida

aviat i explícitament en les formulacions constitucionals relatives a la pro-tecció de la llibertat personal, el procés penal i la pena.

Objectius

Els objectius bàsics que heu d’assolir amb aquest capítol són els següents:

1. Poder aprofundir els coneixements sobre l’enquadrament institucional de

la funció jurisdiccional a l’antiga Catalunya.

2. Relacionar els principis que defineixen aquest enquadrament entre si i res-

pecte dels problemes de la funció jurisdiccional abans i ara.

3. Comprendre el sentit i les fases de l’evolució del dret processal civil i penal

a Catalunya fins al segle XVIII.

4. Familiaritzar-vos amb un dret penal històric anterior al segle XVIII i al

moviment de reforma inspirat en la Il·lustració.

També heu de ser capaços del següent:

• Copsar els fonaments del sistema pactista i les implicacions que té en les

relacions entre l’individu i l’autoritat.

• Comparar el procés civil ordinari català amb el modern judici ordinari de

cognició espanyol.

• Precisar la tipologia dels diversos tipus de procés penal tenint l’antic pro-

cés criminal català com a terme de referència.

1. Enquadrament institucional del procés en general

El procediment judicial en les causes civils i, especialment, penals se situa:

1) d’una banda, en la zona de contacte entre els individus i les comu-

nitats;

2) de l’altra, entre l’autoritat pública i els qui l’han d’exercir.

!



4/138

És natural, doncs, per a poder copsar el significat i la intenció d’una norma-

tiva processal, que sigui imprescindible de tenir presents els principis, les

regles i els mecanismes que configuren l’organització del poder i la manera en

què actua.

El poder polític, per a afermar-se com a autoritat, ha de perseguir i ha perse-guit en totes les èpoques les finalitats genèriques següents:

1) la preservació de la pau social,

2) el respecte de l’ordenament normatiu.

L’origen i les característiques del poder i les diferents concepcions de l’au-

toritat i de la seva legitimació configuren decisivament la manera en què

s’aconsegueixen aquestes finalitats quan la realitat de les accions humanes

les posa en dubte. És a dir, quan la inobservança de les normes –real o pre-

tesa– pot posar en perill la cohesió de la comunitat i cal, doncs, la inter-

venció de l’autoritat per a allunyar el perill i restablir l’equilibri. Es pot dir

que les finalitats esmentades, que no sempre es poden harmonitzar bé, són

el fonament comú dels drets processals i del penal.

1.1. El pactisme

La doctrina pactista –vigent durant segles a Catalunya– establia que l’or-dre transcendent, que es manifestava en els drets diví i natural, en fer

obligatori el compliment dels pactes que hi eren conformes, permetia

que el sobirà i els súbdits signessin acords bilateralment vinculants.

Aixó era possible perquè el sobirà era titular d’una potestat suprema,

però de naturalesa limitada, mentre que els súbdits, tot i estar sotmesos

a la jurisdicció del sobirà, eren i romanien lliures. I aquests acords no es

feien només respecte de relacions concretes de dret privat, sinó també

d’aspectes generals i permanents del dret públic, i fins i tot arribaven,

per exemple, a reglamentar l’ocasió i la manera de fer les lleis.

Pactisme i absolutisme

L’absolutisme –doctrina que, de fet, va suplantar per la força de les armes la doctrina pac-tista a la Corona d’Aragó (1707-1715)– considerava que la sobirania –redefinida per Bodin–és intrínsecament incompatible amb qualsevol restricció paccionada de la potestat legisla-tiva.

La implantació de l’absolutisme a la Corona d’Aragó va coincidir, sense confondre-s’hi,amb la desaparició dels seus regnes, com a entitats polítiques substantives, per la via del’annexió subreptícia als regnes de Castella i Lleó (1707-1715).

El pactisme es trobava per sota dels drets diví i natural –primari i secundari,

o de gents–, i del costum constitutiu o abrogatiu. Alhora, es trobava per

damunt dels drets rebuts –canònic, romà i feudal llombard, o dret comú– i de

les normes heretades del decisionisme anterior a 1283, com els Usatges.

!

!

!


A. Iglesia Ferreirós (1988). La creación del Derecho. Unahistoria del Derecho español(pàg. 523-543). Lecciones,Fascículo 2. Barcelona:Editorial Gráficas Signo.

Lectura recomanada

Miniatura del còdex dels Usatges . El rei Pereel Gran escolta les peticions del braços.

Arxiu de la Paeria. Lleida.


5/138

Com a conseqüència del plantejament pactista, les normes pactades s’havien

d’interpretar i aplicar estrictament, ja que, en tot allò que la llei paccionada

no havia innovat, regia el dret anterior . És a dir, allò a què els súbdits no

s’havien obligat romania “en llur possessió”.

1.2. El procediment per directe i la judicialització

de la potestat pública

El fet que a Catalunya la doctrina pactista trobés ben aviat una consagració

positiva inequívoca en l’aspecte legislatiu –amb la constitució “Volem, sta-

tuïm e ordenam”, de 1283– va ratificar i va donar nova vida a un principi japlantejat abans en una formulació que ara anomenaríem programàtica.

En efecte, segons l’usatge 124, “ Alium namque”, els comtes legisladors, entre

altres costums que havien practicat i volien perpetuar, manaven a llurs suc-

cessors que “tenguessen justítia e jutjassen per dret”.

El primer d’aquests costums reitera una de les dues funcions constitutives de

la dignitat reial: l’administració de justícia, en el concepte amplíssim que ja

s’ha vist.

Del segon (quod iudicassent per directum), se’n va extreure el precepte fona-

mental –al·ludit clarament en el jurament inicial del rei com a comte de Bar-

celona– que no n’hi havia prou de dur a terme la justícia material d’acord

amb les lleis substantives pactades amb els súbdits. A més, calia que el monar-

ca ho fes ajustant-se a les formalitats previstes en el dret per al desenvolupa-

ment d’un judici imparcial.

El rei havia de dictar resolucions justes tot respectant les normes jurí-

diques –paccionades o no–, però, a més, hi havia d’aplicar els procedi-

ments previstos en el mateix dret, és a dir, “per directe”.


Una conseqüència natural de la vigènciadel dret anterior en els casos que la lleipaccionada no havia innovat, la trobem, per exemple, en el fet que malgrat que figuravaentre els privilegis del fisc el fet d’exigir elpagament dels impostos abans de vèncerel termini corresponent, calia, quan esfeia aquesta recaptació anticipada,descomptar-ne l’interusurium o interessosque el contribuent deixava de guanyar pelfet de desembutxacar els seus diners abansde temps.La norma –d’altra banda, d’origen romà– es va estintolar fermament en el pactisme: els

braços havien votat en corts un donatiu al rei, i no pas un emprèstit forçós senseinteressos.En la il·lustració, El recaptador d’impostos , de M. van Reymerswaele.

Una aplicació concreta

Vegeu l’annex 1 que trobareu al finald’aquest capítol.

!

Vegeu l’annex 3, que trobareu al finald’aquest capítol.

!

Pel que fa al concepte d’administracióde justícia , vegeu el capítol“La justícia a la Corona d’Aragó i aCatalunya” d’aquest manual.

!

... i els seus parents en lesllengües romàniques –quevan substituir el ius clàssic–,no deriva de directus,-a, -um, sinó de (examen)derectum: l’agullade la balança en situaciód’equilibri, és a dir,la imparcialitat. Tot i lacorrecta traducció –‘per dret’– incorporada a lesConstitucions , es va imposar la forma “per directe”, queés falsament llatinitzant.

La paraula dret ,...


6/138

El principi tenia una aplicació molt àmplia, gràcies a un joc de mots oportú:

“Allò que és prohibit de fer per directe tampoc no és lícit de fer-ho per indi-

recte”. Així, des de 1283, el rei no podia fer lleis tot sol, fora de les pragmàti-

ques que expedia en l’exercici d’alguna regalia o facultat pròpia –com la de

crear i organitzar els seus tribunals i distribuir-ne les competències–, sempre

dintre, però, del camp que li deixaven lliure les lleis paccionades.

Tampoc no podia fer lleis indirectament per la via de la interpretació –s’havien

de fer amb la intervenció dels braços–* ni podia arribar al mateix resultat amb

el pretext d’expedir edictes com a jutge suprem –crides, lletres de cancelleria,

etc.–, i encara menys mitjançant decisions judicials; perquè les sentències de

la Reial Audiència només obligaven les parts en la causa que decidien.

Hom va utilitzar també la norma per a protegir la correcta administració de

justícia, contra qualsevol intent de l’autoritat reial de llevar o modificar drets

subjectius per altres mitjans que la sentència judicial.

La idea rectora era que ningú no havia de veure modificada la seva situació

jurídica ni s’havia de veure obligat a fer o a deixar de fer res si no era en vir-

tut del dret eventualment declarat per una sentència com a resultat d’un pro-

cés desenvolupat correctament. Havia de quedar, almenys, una porta oberta

a eventuals impugnacions de naturalesa judicial.

Els actes de caràcter extrajudicial –o, com diríem ara, administratius– dels ofi-

cials públics eren molt pocs i de poca volada (de preparació, de gestió, d’exe-cució). Per consegüent, l’actuació coercitiva de l’autoritat restava absorbida

quasi totalment per la forma, si més no potencialment judicial, d’exercir la

potestat pública. Es pot parlar, per tant, d’una quasi total judicialització de

l’activitat pública.

Diverses disposicions reforçaven aquesta aplicació del principi. Les lletres, els

privilegis o les cartes reials no es podien revocar sense coneixença de causa en

perjudici d’altri.* El rei i els seus oficials no podien, sense judici, despullar

ningú de la possessió o quasipossessió de les seves coses o drets.** I, en virtut

de la regla que no es podia expedir “carta contra carta”, privilegi o costumgeneral o especial, no era lícit que el príncep, sota pena de nul·litat, restrin-

gís o frustrés un privilegi atorgant una altra concessió.***

Encara més estretament relacionada amb el dret processal, trobem l’aplicació

del requisit del procediment per directe a fi d’assegurar la necessària inde-

pendència de la judicatura en l’exercici de les seves funcions específiques.

El primer dels anomenats Capítols del rei Martí * estatuïa el següent:

“[El rei no pot signar] alguna carta, rescrit, letra o albarà o qualsevol altra escriptura de

què·s seguís o proceís conexensa o executió alguna [...] que concerne o toc o tocar puxainterès de part deduïble en juy [i,]si per oblivió, importunitat [precs d’algú] o encara decerta scièntia –ço que Déu no vulla– era fet lo contrari, que ipso facto fos nul·le e nopuxés haver alguna efficàcia de dret ne de fet.”

!


P. Salvador Coderch(1985). La Compilación y su historia. Estudios sobre lacodificación y la interpretaciónde las leyes (pàg. 229-256).

Barcelona: Bosch.

Lectura recomanada

* Constitucions 1299/30i 1321/10.

Vegeu els subapartats 1.4 i 1.5 d’aquestcapítol, on es fa referència a la clàusulajustificativa i als oficials públics,respectivament.

!

* Constitució 1234/11.

** Constitució 1283/24.

*** Constitucions 1289/7 i 1321/4.

* Capítol 1409/1.


7/138

L’oficial que obeïa un acte que violés aquesta disposició pagava una multa, i

qui l’hagués obtingut o l’hagués fet valer havia de pagar la multa i les despe-

ses ocasionades.

Per mitjà del capítol 1409/2, es confiava l’administració de la justícia suprema

en nom del rei al canceller –o vicecanceller, si esqueia–, i al regent la cancelle-ria, els quals no podien “ésser empatxats [impedits] o perturbats generalment

o particular” pel rei en l’exercici de llurs funcions jurisdiccionals “per via de

dilatió, sobreceïment, precs, manaças o per qualsevol altra via”. Si es produïa

una intervenció d’aquesta mena, els magistrats no n’havien de fer cas.

La constitució 1481/2 ho va ratificar i va precisar, referint-se expressament als

Capítols del rei Martí , que ni el rei ni els seus oficials no podien aturar o sus-

pendre amb “guiatge, sobreseïments, moratòria, elongament o altres impedi-

ments” la marxa de les causes pendents i, en el cas que s’expedís un precep-

te semblant, “no obstant aquell, lo jutge o official davant lo qual la dita causa

se menarà haja a proceïr en dita causa e pronuntiar e declarar aquella”.

Si així es procurava de protegir l’exercici imparcial de la jurisdicció de possi-

bles intervencions reials, pel que fa als súbdits, l’usatge 80 –“ Iudicium in Curia

datum”– punia tothom qui contradigués amb algun acte positiu el compliment

d’una sentència reial definitiva o d’una interlocutòria que decidia un article.

L’usatge “ Authoritate et rogatu (II)” protegia els ministres de la justícia contra

qualsevol intent d’impedir-los el compliment de llurs funcions, o de destor-bar-los o coaccionar-los en aquest compliment, amb alguna aplicació direc-

tament processal.

La doctrina catalana (Antoni Olibà, segle XVII) va acabar de precisar l’abast del

procediment per directe. Jutjar per directe era fer-ho de la manera

següent:

1) amb cognició de causa, és a dir, en forma de judici;

2) oïdes les parts i coneguts llurs drets, tant respecte de llur interès com delde tercers;

3) amb l’ordre i la forma establerts per constitucions i altres drets de la terra

i pels estils de cort;

4) amb l’oportunitat, aprofitada o no, d’apel·lar o suplicar contra la decisió

inicial;

5) a Catalunya i no fora;

6) pels magistrats creats per constitucions –i no per uns de nous, creats ad

hoc –, o sigui, pels jutges naturals.

!

!



!

Vegeu l’annex 19, que trobareu al finaldel capítol.

Amb referència als oficials del general, elsoficials públics en general i sobre la manerade procedir contra els transgressors,vegeu els subapartats 1.4 i 1.5.

!


8/138

Això s’aplicava no sols en l’administració de justícia entre persones privades

i en el dret processal criminal, sinó que s’estenia a tots els aspectes del dret

públic, com l’administratiu i el tributari. Qualsevol l’activitat en què es feia

present aquella autoritat hi estava, doncs, poc o molt sotmesa.

“A Catalunya, el Rei està obligat a procedir per directe i, per tant, amb cognició de causa,i no pot altrament llevar el dret de la part.”

Fontanella. Decisiones (pàg. 198, 3).

1.3. El rei i la potestat judiciària. Els barons

El comte de Barcelona –anomenat correntment el rei des de la unió

dinàstica amb Aragó– era el titular de la suma de les potestats públiques

i, assenyaladament, de la judiciària.

Dins la funció general d’administrar justícia en un nivell superior, sobresor-

tia, al costat de les potestats dispositiva, graciosa, econòmica i política, la

potestat estrictament judicial. Tanmateix, aquesta potestat contenia ele-

ments normatius que avui se n’exclourien, com l’expedició d’edictes d’abast

general (proclamacions o crides i lletres de cancelleria: edictes pròpiament

dits, decrets, rescrits, manaments i provisions).

La concentració de facultats en la persona del monarca s’explicava, després dela Recepció, per la transferència hipotèticament, globalment i virtualment

irrevocable a l’emperador romà –i, per successió, als prínceps sobirans– de

tota l’autoritat pròpia originalment del poble, mitjançant la lex regia.

Hom deia, en particular, que la jurisdicció es trobava en el príncep com en

una font, del qual fluïa cap als tribunals inferiors per mitjà de les concessions,

comissions i confirmacions, i al qual retornava per mitjà de l’apel·lació i d’al-

tres recorsos, i que el rei no distribuïa la jurisdicció entre els tribunals per sota

d’ell abdicant-ne, perquè retenia una jurisdicció i una autoritat més grans que

les que els encomanava.

Aquesta “jurisdicció universal” evitava que l’autoritat pública es fragmentés de

manera absoluta i justificava la intervenció eventual del rei, de manera ordinà-

ria o extraordinària, revisant les decisions dels jutges inferiors, protegint de

manera permanent o ocasional els súbdits en situacions jurídicament com-

promeses i, en general, vetllant perquè l’administració de justícia fos correcta.

La devolució de les altres jurisdiccions entre els diversos tribunals de Catalu-

nya es duia a terme amb diferent abast i amb títols diferents. El rei se’n podia

desprendre de manera total i definitiva o concedir-ne la titularitat cumulati-

vament, amb dret a exercir-les de manera concurrent amb el beneficiari de la

concessió. També podia, simplement, confiar-les als seus oficials perquè les

!

!


El requisit apareix esmentatconcisament en la Magna Charta anglesa, de 1215(annex 5), i fou desenvolupat

als Estats Units d’Amèrica–esmenes V, de 1791, enl’àmbit federal, i XIV, de1868, en l’àmbit dels estats(annex 6)– amb el nom quealtres països li donen en eldret constitucional modern:(procedural ) due process of law (‘procés legal degut’).

Procediment per directei due process of law


9/138

exercissin en nom seu. En els dos primers casos, la cessió es podia fer a qual-

sevol títol patrimonial: plena propietat (alou), feu, emfiteusi, etc. I àdhuc en

qualitat de penyora. En el tercer cas, corresponia a una representació legal

(quan es tractava d’un oficial ordinari) o consistia en un mandat (si era un

delegat general o per a determinades causes o tipus de causes).

La jurisdicció ordinària s’atribuïa als oficials perpetus o temporals,

amb requisits personals i competència definits per la llei, el privilegi o

el costum, i durava el temps prescrit per la norma que havia instituït

l’ofici, independentment de la vida de qui els hagués nomenat.

La jurisdicció delegada, per contra, s’atribuïa en els termes en què el

superior hagués designat l’oficial i finia no tan sols quan expirava el ter-

mini previst, sinó també per la mort del designant, com en un mandat

privat.

La diferència entre ambdues menes de representació tenia importants

conseqüències pràctiques.

Enfront d’aquest ideal d’unitat i de coordinació, hi havia el fet incontesta-

ble que més de dos terços de les jurisdiccions locals de Catalunya eren en

mans de particulars, anomenats genèricament barons o senyors jurisdic-

cionals.

Orígens de la baronia

Com a conseqüència del col·lapse de l’autoritat central a l’imperi fundat per Carlemany,arran de les guerres civils entre els seus successors (i en gran part resultat irresistible decanvis econòmics, socials i tècnics, incloent-hi els de la tècnica militar), es va produir aOccident una alienació massiva de les jurisdiccions i altres funcions públiques en bene-fici dels antics oficials reials. Aquests van passar a exercir-les a títol propi com a part dellurs patrimonis.

La “revolució feudal” va comportar la instauració a l’Europa occidental d’una institucióque, fins fa uns dos segles, va donar a l’Estat i a la vida política una fesomia particular:les jurisdiccions patrimonials.

En els seus orígens, la baronia secular s’identificava amb l’alta i la mitjana

noblesa. Tanmateix, en els segles que estudiem, la patrimonialitat i transmis-

sibilitat mateixes de les jurisdiccions permetien que, al costat dels títols –duc,

marquesos, vescomtes, barons amb títol– dels nobles pròpiament dits i dels

cavallers, donzells, generosos i homes de paratge, també en poguessin adqui-

rir no sols els integrants del patriciat –ciutadans i burgesos honrats i altres

“gaudints privilegi militar”, com els doctors en lleis i en medicina–, sinó que

també ho podien fer simples plebeus. Fins i tot persones jurídiques, com les

universitats locals (municipis), podien tenir i tenien baronies. Els titulars de

les eclesiàstiques eren prelats i dignitats o superiors de comunitats religioses,

capítols de catedrals i col·legiates i meres fundacions (com la Pia Almoina o

l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona).

!


Segons les llistes publicadesper la Diputació del General,al començament del segleXVIII, d’un totalaproximadament de2.400 jurisdiccions locals,a Catalunya menys de 700pertanyien al rei; la resta

eren “terra de baró”,incloent-hi unes 600 debarons eclesiàstics. Malgratque gairebé totes les ciutats ila major part dels altres nuclisurbans eren de jurisdiccióreial, la distribució esmentadai el predomini aleshores de lapoblació rural, poden donar una idea del pes de labaronia en el controlde l’espai i de la gent.

Unes quantes dades

Miniatura del Liber Feudorum Maior querepresenta Alfons I en el moment de rebre

el jurament de fidelitat dels homesde Perpinyà. Arxiu de la Corona

d’Aragó. Barcelona.


10/138

No hi havia un règim general de la baronia. Cada baró gaudia en concret d’a-

quells drets jurisdiccionals que de fet havia pogut acumular o conservar com

a conseqüència d’usurpacions, concessions, costums i pactes.

La jurisdicció, per influència romana, es dividia habitualment en mer i mixtimperi (dels quals només el darrer atorgava la condició estricta de baró) i

mínima o mòdica jurisdicció. El mer imperi o l’alta justícia comprenia

sobretot competències penals i alguna intervenció en assumptes civils

importants. Per contra, el mixt imperi encloïa la gran majoria de les cau-

ses civils i els delictes lleus. La mínima jurisdicció (o coerció) era la facul-

tat de jutjar assumptes de poca entitat i imposar penes de fins a cinc sous.

A la jurisdicció en sentit estricte, s’hi afegien els anomenats drets del castell,

que eren certs serveis de vigilància (“guaita” i “bada”), d’assistència armada

(“so de corn”) i de fortificació (“obres foranes”) exigibles pel senyor d’un “cas-

tell termenat”, és a dir, amb territori jurisdiccional. També s’hi afegien els

derivats de la relació feudal o emfitèutica amb els vassalls, pròpiament dits.

Entre altres coses, els barons (qualificats pels qui no n’eren de reiets) no van

respondre durant segles, ni principalment ni subsidiàriament, de les faltes de

llurs oficials ni estaven obligats a extradir els delinqüents refugiats en llurs

dominis. Estaven exempts de la jurisdicció dels altres barons i sotmesos a la

del veguer reial. Gaudien, els qui no hi pertanyien, d’alguns dels privilegis i

les exempcions de la noblesa, entre els quals, l’exempció d’allotjaments detropa. En l’aspecte polític, tots ells, nobles i plebeus, eren membres nats de la

Cort general i eren elegibles als oficis de la Diputació del General com a mili-

tars (del llatí miles, traducció habitual de ‘cavaller’).

Havien de complir i fer complir les constitucions i les altres lleis paccionades,

i també, malgrat llurs protestes, les pragmàtiques reials. Tanmateix, podien

aplicar en llurs tribunals els “estils de cort” propis.

Els barons eren súbdits del rei com a sobirà i sovint també com a superior feu-

dal o senyor directe. En aquest aspecte eren de la jurisdicció del batlle gene-ral de Catalunya, administrador del patrimoni reial. S’entenia que el rei podia

redimir sempre que volgués les jurisdiccions locals, independentment de com

les posseïen, com si haguessin estat concedides a carta de gràcia (amb pacte

de retrovenda), “reduïnt-les” al patrimoni reial.

El rei podia exigir als barons que presentessin el títol justificatiu de llurs juris-

diccions. Els incitava a administrar la justícia correctament i, en el cas que ho

fessin abusivament, els segrestava la jurisdicció. El rei suspenia l’exercici de la

jurisdicció a favor del síndic d’una població quan aquesta pledejava amb el

baró. També restava suspesa quan el rei o el seu lloctinent eren presents a la

baronia, en el cas de rebel·lió dels súbdits i mentre el veguer executava la

regalia del sometent dins la baronia.


... tots els senyors directespodien nomenar un jutge decapbrevacions per a fer-sereconèixer llurs drets.

A Catalunya,...

Les poblacions s’esforçaren,amb molts sacrificiseconòmics, per passar(o per mantenir-se) sota lajurisdicció reial, la qual cosas’observa en la dita popular “en terra de baró no hi facista maisó”. Quan, malgrat elscompromisos reials de no-alienació, tornaven a cauresota la jurisdicció baronial,havien de recomençar lalluita per a obtenir ladesitjada “reducció”

al patrimoni regi.

La resistència a les jurisdiccions patrimonials


11/138

Els barons tenien les primeres apel·lacions contra llurs sentències. Tanmateix,

el rei mai no s’havia volgut desprendre de les terceres i ulteriors instàncies, i

menys de les nombrosíssimes i extenses facultats d’evocació de causes davant

la seva Audiència. I el súbdit que se sentís oprimit per la jurisdicció baronial

tenia obert el condigne recors al sobirà.

Els habitants de la baronia eren súbdits del senyor jurisdiccional i, a més, vas-

salls els qui en tenien terres en tinença de tipus feudal.

Els barons estaven lligats pels privilegis i per les concessions atorgats per ells

o llurs predecessors, i havien de prestar jurament de complir-los, i també de

complir els usos i costums locals, abans de rebre el jurament de fidelitat de

tots els súbdits i l’homenatge dels vassalls.

Pel que fa als oficials, les baronies reproduïen en petit l’estructura de la justí-

cia i l’administració reials. Al capdavant de les més extenses hi havia un pro-

curador jurisdiccional, anomenat sovint governador , un jutge ordinari (asses-

sor general) i un clavari (tresorer) per a la gestió financera. Els barons, com el

rei, podien sotmetre llurs oficials a visita i en moltes baronies hi havia jutges

de taula per a exigir-los responsabilitats.

1.4. Els oficials reials i de baró, i llurs assessors

La potestat pública s’exerceix mitjançant un element humà: els fun-

cionaris o, en l’expressió de l’època, els oficials. Un oficial era aquell a

qui el dret assignava unes comeses concretes en l’exercici de la funció

pública, amb determinades facultats jurídiques i dintre d’un àmbit

espacial definit. Aquesta definició comprenia el mateix rei, com no es

deixava de recordar de tant en tant.

El rei i els barons no exercien llurs facultats directament i personalment, per-

què, llevat de les baronies més petites, no podien ser presents alhora en totsels punts dels territoris respectius. L’exercici de l’autoritat i, per tant, de la

jurisdicció, en tot el seu àmbit d’actuació, ha estat sempre una de les preocu-

pacions fonamentals de qualsevol poder que no sigui merament local, i s’ha

traduït en moltes formes i sistemes de representació territorial d’aquesta

mena de poders. A més, el tecnicisme peculiar de l’administració de justícia

requereix un personal especialitzat per a aplicar el dret.

El caràcter patrimonial que llavors tenia la jurisdicció en general, i en parti-

cular les locals, explica que els oficials encarregats d’exercir-la –els batlles–

conservessin fins a la fi la condició simultània de jutges i d’administradors de

béns i de rendes.

!


Es va pretendre que lajurisdicció baronial comportésordinàriament la facultat deposar en profit propi molins iforns “de destret” o “forçats”exclusius, i la d’autoritzar tercers a explotar, també enexclusiva, fleques, tavernes icarnisseries; la Reial Audiència

dictaminà que la regla era lainversa, en virtut de la llibertatde comerç vigent al Principat.

Les bannalités a Catalunya

Sobre altres titulars de jurisdicció aCatalunya, vegeu l’apartat 2 d’aquestcapítol.

!

Vegeu el subapartat 2.7d’aquest capítol.

!


12/138

Això no vol dir que no hi hagués una especialització tècnica. Els jutges llecs

(no lletrats) s’havien de remetre, en alguns casos preceptivament, al dictamen

de llurs assessors togats. El magistrat llec que s’hi atenia s’eximia de la res-

ponsabilitat de les seves decisions judicials.

Es feia una distinció bàsica entre oficials de jurisdicció i els qui no n’exer-cien. La diferència entre els oficials que tenien potestat per a jutjar i fer com-

plir llurs sentències i els dedicats a tasques executives no es plantejava, però,

amb la mateixa netedat que avui, perquè eren pocs els oficials de certa cate-

goria que no exercien alguna mesura de jurisdicció i, especialment, perquè,

tal com es concebia la realització de la funció pública, gran part de llurs actes

eren almenys de caràcter virtualment judicial.

Fora dels esglaons inferiors (auxiliars, executors materials), potser és més exacte

distingir els oficials especialment encarregats d’administrar justícia (jutges) de

les altres autoritats. Entre les darreres, formaven una categoria a part, en certs

aspectes, les dedicades a l’administració de cabals públics o oficials pecuniaris.

L’oficial públic (reial, baronial, municipal) típic de l’antic règim a tot

Europa sumava a les facultats que tenia de caràcter polític i administra-

tiu no tan sols la potestat disciplinària sobre els seus subordinats, sinó

també l’exercici d’una jurisdicció més o menys important damunt els

tercers implicats en les relacions jurídiques pròpies del seu àmbit d’ac-

tuació. Si més no, es veia en el cas d’haver de reconsiderar com a jutge(amb assessor lletrat) els actes propis quan aquests eren impugnats.

Una altra divisió important era entre els oficials superiors, que en un nom-

bre específic voltaven el rei i el seu lloctinent, assessorant-los i actuant imme-

diatament en lloc d’ells (grans oficials, doctors de l’Audiència), i els oficials

inferiors, que en un nombre més gran presidien les circumscripcions respec-

tives escampades per Catalunya, de manera que coincidien amb els anome-

nats oficials locals, en sentit estricte. En general, la divisió també coincidia

amb la condició respectiva d’oficials perpetus i temporals.

Segons l’autoritat de qui depenien, es classificaven en oficials reials i oficials

de barons. Els primers eren tant els qui servien en l’administració reial, cen-

tral i local, o oficials reials stricto sensu, com els diputats i oïdors de comptes

del General i els administradors dels municipis i, de retop, llurs auxiliars, par-

ticularment, els judicials i executius, perquè tots necessitaven aquesta quali-

tat per a imposar a tercers el compliment de normes o la realització d’actes.

Altrament, haurien estat persones privades. Fins i tot dels barons es va dir que

eren com una mena d’oficials reials.

Si el dret delimitava i regulava l’actuació del príncep en l’exercici de les seves

potestats, amb més motiu encara regia l’activitat dels qui n’exercien una frac-

!



!


13/138

ció en nom i amb l’autoritat del sobirà. De la normativa profusa i minuciosa

que regia la competència, la designació, la durada en l’ofici, els requisits subs-

tancials i formals etc., només en tractarem alguns aspectes particularment

pertinents als objectius d’aquest manual.

A Catalunya no es podien nomenar oficials nous, és a dir, que no tinguessinbase legal. Aquesta regla, consagrada principalment als oficis locals de juris-

dicció –la constitució 1422/28 congelà els oficis inferiors, reials i de barons, a

l’estat acostumat en el temps de Pere III–, s’aplicava també a altres jutges i

autoritats superiors (per exemple, const. 1481/20).

Tanmateix, la prohibició de nomenar oficials locals nous no impedia que el

rei creés, a petició dels veïns, una batllia nova per a un terme nou, segregat

d’un altre.

No tots els oficis eren “de constitució”: alguns es fonamentaven en privilegis

i costums de llarga durada (com els de la constitució 1422/28 esmentada) o

en antigues disposicions unilaterals del príncep, fetes abans que la llei pac-

cionada en fixés el nombre, com la major part dels creats o regulats en les

Ordinacions palatines de Pere el Cerimoniós, en el legítim exercici de les rega-

lies d’organitzar la Casa i el Consell reials i nomenar i habilitar jutges.

Era bàsica, en aquest aspecte, la distinció, que s’aplicava als oficis de jurisdic-

ció, entre oficials ordinaris, previstos en les lleis i que continuaven exercint

llurs funcions malgrat la mort de qui els havia designat, i oficials delegats,l’origen dels quals era, almenys teòricament, una decisió ocasional del supe-

rior i l’autoritat dels quals, si bé predominava a l’hora d’exercir les funcions

que els havien estat encomanades, cessava automàticament en mancar la per-

sona del delegant.

Els riscos més grans que presentava el mecanisme de la delegació es donaven

en el domini del procediment criminal. Per això, exposarem en l’apartat

corresponent les limitacions legals amb què s’hi podia recórrer.

La durada de l’ofici s’establia legalment per als oficis locals de jurisdicció,quasi tots triennals: veguers, sotsveguers, batlles, sotsbatlles, llurs assessors o

jutges ordinaris, etc. Les constitucions 1702/43 i 1706/14 van reiterar el prin-

cipi de la cessació automàtica dels oficials temporals, un cop acabat el trien-

ni respectiu, i llur substitució pels suplents legals (els regidors municipals),

contra la norma del dret comú de romandre en l’ofici fins a l’arribada del nou

titular.

Ningú no podia tenir alhora en la mateixa ciutat o vila més d’un ofici de juris-

dicció*, però en molts caps de vegueria s’havien unit el de veguer i el de bat-

lle de la localitat. Tampoc no era lícit que els oficials locals ocupessin cap altre

ofici de jurisdicció fins que no haguessin descarregat llurs responsabilitats

davant els jutges de taula i no haguessin obtingut la sentència d’absolució**.

!


V. Ferro (1987). El dret públic català. Les institucionsa Catalunya abans del Decret de Nova Planta (pàg. 53-56 i61-71). Vic: Eumo Editorial.

Lectura recomanada

Vegeu l’apartat 8 d’aquest capítol. !

Vegeu el subapartat 2.7 d’aquestcapítol. !

* Constitució 1299/13.

** Constitucions 1291/10i 1333/10.


14/138

Per als oficials perpetus, és a dir, sense durada fixa, encara que segons els pri-

vilegis de provisió (nomenament) eren designats “durante nostro beneplaci-

to” o, més recentment, “durante nostra mera et libera voluntate”, la doctrina

va entendre que la clàusula no facultava el rei per a destituir-los quan i com

li plagués, sinó que tan sols ho podia fer amb causa justa després de cognició

(calia procedir per directe), perquè àdhuc les regalies s’havien d’exercir dis-crecionalment, però no arbitràriament, i sempre en esguard de la utilitat

pública.

Un cop designat un candidat que satisfeia els requisits de naturalesa, edat,

condició, estudis, etc. i proveït del seu privilegi amb el segell reial, abans que

pogués usar la seva jurisdicció calia que, en el terme dels tres dies següents de

ser requerit pels diputats de Catalunya, prestés davant d’ells o del síndic del

General el sagrament (jurament) i l’homenatge d’observar i fer observar les

constitucions i les altres lleis de Catalunya, generals o particulars, previstos en

el capítol 1470/53, “Com la potíssima”, i oís sentència d’excomunicació per al

cas d’incomplir-lo.

Amb aquest jurament, anàleg al que havia de prestar el rei abans de poder exi-

gir el de fidelitat dels seus súbdits i començar a exercir la jurisdicció contencio-

sa, cada un dels oficials reials es posava en connexió directa amb l’ordenament

jurídic del Principat: qui abans de 1470 havia estat només un servidor del rei es

convertia, en un cert sentit, també en oficial del regnum. Els juraments del rei i

dels seus oficials sotmetien totes les autoritats reials de Catalunya a les lleis i les

obligaven a respectar els drets subjectius que en derivaven.

“En aquesta província [país], que es regeix per lleis i costums propis, no pot ésser magis-trat ningú que no estigui per sota de les lleis de la pàtria [país].”

Antoni Olibà. Commentarius ad usat. “Alium namque” (4.66).

L’oficial gaudia d’un estatut delimitat per una sèrie de drets, obligacions i

prohibicions, sobretot la protecció que atorgava l’usatge “ Authoritate et rogatu

(II)”. Passava, a més, a dependre, en uns certs efectes, del for del rei i, més con-

cretament, del for del seu superior immediat, si en tenia.

A part de les sentències disciplinàries, inapel·lables, dictades pel superior, per

la constitució 1333/16 només el rei era competent en les reclamacions en

matèria criminal contra oficials reials de jurisdicció durant llurs oficis. Pràcti-

cament, s’aplicava la mateixa solució en les demandes civils contra els oficials

superiors. Quant als inferiors, la constitució 1362/22 disposava que el veguer

o el seu lloctinent eren competents en els deutes dels batlles reials i llurs lloc-

tinents, assessors i jutges ordinaris de la seva vegueria, “així com a privades

persones”. El batlle del cap de vegueria o el seu lloctinent ho eren en els deu-

tes del veguer i els seus lloctinent i assessor o jutge ordinari.

Per contra, no es podia demandar durant l’ofici els membres dels cossos deli-

berants: diputats i oïdors del General, i consellers i altres administradors

!


V. Ferro (1987). El dret públic català. Les institucionsa Catalunya abans del Decret de Nova Planta (pàg. 392-398). Vic: Eumo Editorial.

Lectura recomanada

Qualsevol –era una acciópopular– podia impugnar laregularitat de la designació

mitjançant l’“empara desegell”, quan havia estatexpedida per cancelleria.

L’empara de segell


!

La protecció s’estenia a lespersones que estaven alservei del príncep (i, per tant,als seus oficials).

Extensió de l’“Authoritate et rogatu (II) ”

Sobre les incapacitats iprohibicions dels oficialspúblics, podeu llegirConstitucions, vol. I, l.1, títol67, “De cosas prohibidas alsofficials”, i la doctrinaexposada per Bosch, Títolsde honor (pàg. 302 i seg., ipàg. 540-549).

Lectures recomanades


15/138

municipals. La constitució 1706/26 va confirmar en part la norma de dret

comú en prohibir la presó per deutes civils dels segons.

La mentalitat estamental, tan arrelada en la societat tradicional, feia

que els subordinats d’una autoritat tendissin a dependre jurisdiccio-nalment de llur superior no solament en allò que es referia al compli-

ment de llurs obligacions, sinó també amb abast general. Això s’apli-

cava als oficials superiors –que pertanyien, ells i llurs familiars, a la

jurisdicció de la Reial Audiència–, però també en gaudien, o hi aspira-

ven, per exemple, des dels membres de la Casa reial, sota la jurisdicció

del canceller i els algutzirs reials, fins als familiars de la Inquisició, pas-

sant pels integrants de la milícia bèl·lica (militars, en sentit modern).

Hom es va esforçar, tanmateix, a abolir o, almenys, restringir aquests fors

especials. Els alcaldes de la seca de Barcelona que, en virtut d’un privilegi de

1445, havien exercit plena jurisdicció civil i criminal sobre el personal de la

fàbrica de moneda, la van veure reduïda per la constitució 1585/2 al cas que

els oficials de la seca fessin llur ofici i en allò que hi tocava. La constitució

1702/15* va ratificar aquesta tendència en disposar que aquells qui obtenien

algun ofici, encara que per aquest motiu gaudissin d’exempció, havien d’es-

tar subjectes a la jurisdicció de l’ordinari i havien de pagar les imposicions

municipals i les altres càrregues públiques.

Era fonamental la distinció entre l’actuació de l’oficial en l’exercici del seu

càrrec (officio officiante) i els seus actes com a persona privada. L’oficial actua-

va com a persona privada en coses que no eren del seu ofici –per exemple,

exercint jurisdicció fora de la seva competència per raó de les persones, de la

matèria o del territori–, quan procedia “fora de la forma, modo i figura de

jutge” –per exemple, quan ho feia sense el consell del seu assessor– o quan

recorria a la força, llevat dels casos justificats. En aquests casos, com a tal per-

sona privada, tret que gaudís d’un for privilegiat, hom li podia reclamar per

la via ordinària les seves responsabilitats.

El principal fre dels abusos dels oficials públics derivava de la naturalesa matei-

xa de llur actuació. Mentre que actualment l’acte públic més habitual és l’ad-

ministratiu, per al iuscentrisme i el judicialisme de l’època la manifestació típica

de l’autoritat era la sentència judicial, amb tot el que això comportava, i el que

ara anomenaríem acte administratiu hom el caracteritzava negativament com a

acte extrajudicial. Només es considerava normal la imposició d’una determi-

nada conducta si primer s’havia declarat amb les formalitats legals quina era la

situació jurídica en aquell cas. Els actes ex abrupto, és a dir, els actes fets sense

cognició de causa, no passaven mai en autoritat de cosa jutjada.

Calia distingir els actes extrajudicials, segons que continguessin o no la clàu-

sula justificativa. En el cas afirmatiu, és a dir, quan després d’indicar que


* Capítol 1706/8.

Sobre el for eclesiàstic i l’estamentmilitar, vegeu el subapartat 1.7.

!

V. Ferro (1987). El dret públic català. Les institucionsa Catalunya fins al Decret deNova Planta (pàg. 399). Vic:Eumo.

Lectura recomanada


16/138

algú havia de fer tal cosa o tal altra o tolerar tal fet o tal altre, amb commi-

nació explícita o implícita d’una sanció en el cas de desobediència, l’oficial

afegia “o doni justes raons perquè no s’hagi de fer”. Aquest precepte implica-

va una citació a l’interessat i la seva eventual oposició –en la seu (el mateix

oficial) i dins el termini prefixats– es resolia en una sentència susceptible dels

recorsos de dret.

Si no hi havia la clàusula justificativa esmentada i, per tant, no es donava al

súbdit l’oportunitat de fer-se oir, l’oficial havia actuat com a persona privada

i l’afectat podia “apel·lar” (recórrer en reposició, diríem ara) davant l’oficial

mateix, provocant així un judici, o davant el seu superior, o bé podia inter-

posar una querela contra l’oficial davant el jutge competent. La reclamació,

doncs, es judicialitzava de seguida, sense necessitat d’exhaurir prèviament

una via administrativa, que d’altra banda no existia.

1.5. La responsabilitat dels oficials públics

Cal veure quin abast tenia la responsabilitat dels oficials, stricto sensu, en el

camp de llur actuació de quina manera a tals i de quina manera es podia exi-

gir. L’extensió d’aquesta responsabilitat derivava d’algunes disposicions legals

i de l’elaboració doctrinal del dret comú, que no era, d’altra banda, unànime

en tots els punts.

Tothom estava d’acord a considerar que els oficials superiors havien

de respondre per dol i frau: furt; male ablata (‘coses mal hagudes’) i

barateria (prevaricació); concussió i extorsió, que comprenia la subor-

nació, i violació i mala observança de les lleis atribuïbles a dolus malus

o sordes (“brutícia”: odi, amor, interès o temor). Alguns autors volien

que responguessin de culpa lata (omissió de la cura que qualsevol altre

hi hauria posat): per exemple, quan no aplicaven una llei que pel seu

ofici no podien ignorar. Segons algun autor, s’aplicaven els mateixos

criteris als oficials inferiors perpetus.

Quant als oficials temporals que “purgaven taula”, hom els podia responsabi-

litzar de culpa lata, en virtut de les constitucions 1301/1 i 1311/2. Els oficials

que tenien l’administració de coses públiques, o l’exacció o custòdia de diners

o coses –per exemple, els carcellers– responien també de culpa lleu (manca de

la cura que un bon pare de família posa en les seves coses) en aquests assump-

tes. Es deia que en aquests oficis la mera negligència era delicte.

Amb referència a l’oportunitat per a exigir aquestes responsabilitats, res no

impedia que el rei processés durant l’ofici un oficial perpetu i, segons la cons-

titució 1333/16, també els oficials temporals. La constitució 1510/18 preveia

un procediment especial contra els jutges superiors –els doctors de l’Audièn-

!

!



17/138

cia– que havien estat acusats d’haver sentenciat amb dol. Tanmateix, aquest

procediment només es preveia a l’efecte de rescabalar-se dels perjudicis soferts.

Avui es considera que el funcionari públic, fora dels dies hàbils i de l’horari d’o-

ficina, i molt més aquell qui ja ha cessat en el càrrec, és un ciutadà sense cap

poder ni influència en particular, i que n’hi ha prou amb la supervisió constantdels seus superiors i amb el control eventual dels tribunals. Tanmateix, durant

segles, es va creure prudent de crear una oportunitat processal ad hoc , periòdica

o recurrent, en la qual hom pogués concentrar, davant un tribunal especial, les

denúncies i reclamacions contra els oficials públics, amb un procediment més

expeditiu que l’ordinari. Es poden esmentar com a antecedents i paral·lels:

1) l’euthyna de l’antiga Atenes;

2) el syndicatus del dret comú, que n’és precedent i model;

3) el juicio de residencia dels virreis d’Índies i altres oficials castellans, com a

referent modern més conegut.

Qualsevol autoritat superior tenia dret a visitar els subordinats, casti-

gar-ne les faltes i donar satisfacció a les reclamacions dels súbdits. Era

una institució d’origen canònic que comportava el trasllat periòdic o

ocasional, en persona o mitjançant un delegat, d’un superior al lloc on

exercien funcions els seus subordinats, amb la finalitat d’escoltar iinvestigar les denúncies d’irregularitats i abusos que es formulessin

contra ells i castigar-los en conseqüència.

La visita i les institucions que en derivaven tenien, doncs, el doble

caràcter d’enquesta criminal sobre les transgressions que hagués pogut

cometre l’oficial durant un cert període (una de les poques formes líci-

tes d’enquesta general) i d’examen judicial de les quereles i denúncies

dels interessats.

La primera i la més arrelada d’aquesta mena d’institucions va ser la dels jut-

ges de taula, que feien un control a posteriori de la gestió dels oficials reials

temporals, un cop finits llurs oficis. Va ser reglamentada, fonamentalment,

per les constitucions 1289/1 i 1311/2. Hi estaven subjectes els oficials locals:

veguers, sotsveguers, batlles, sotsbatlles, corts (antiga magistratura local refo-

sa amb el veguer), assessors i jutges ordinaris, carcellers, saigs i altres oficials

menors de jurisdicció.

L’enquesta dels jutges de taula havia de comprovar el següent:

1) si l’oficial havia mostrat negligència a guardar, defensar i mantenir la

jurisdicció i els altres drets reials;

!

!


Cada tres anys, el rei o ellloctinent nomenaven –detres ternes presentades pelsmunicipis caps de vegueria–un cavaller, un ciutadà oburgès (poblador d’una vila)i un jurista de la mateixavegueria com a jutges detaula per a inquirir contra elsoficials temporals que havienregit ofici durant el triennianterior, els quals no podien,durant cinquanta dies, sortir sense permís de la ciutat ovila on se celebrava el judici(const. 1359/6).

La “purga de taula”


18/138

2) si havia consentit o fet frau per diners o una altra raó en dany del rei i

minva de la seva jurisdicció;

3) si havia trencat els estatuts i les ordinacions de les corts;

4) les injúries i els torts que havia comès contra comuns i particulars;

5) totes les altres coses en les quals l’oficial havia delinquit en el seu ofici o

en el període que havia durat.

Els jutges de taula també eren, doncs, competents en els actes il·lícits come-

sos per l’oficial com a persona privada i, fins i tot, en matèria de deutes civils

de l’oficial. El procediment tenia un efecte preclusiu respecte de l’actuació de

l’oficial com a tal, però no respecte de les obligacions ni dels delictes com a

persona privada.

Les sentències no podien perjudicar l’interès del rei ni el de terceres persones,

i només es referien a la condemna o l’absolució de l’oficial. El rei no podia

destorbar els jutges en llur comesa ni reservar-se la causa, sinó que havia de

fer executar la sentència als seus oficials. Sí que podia, després de la condem-

na, fer gràcia al condemnat d’allò que hagués estat adjudicat al rei mateix, i

perdonar-li la pena corporal.

Es podia recórrer en contra de les condemnes més greus davant dos jutges

d’apel·lacions lletrats, l’un per a llevant i l’altre per a ponent. Només es podiaevocar la causa a l’Audiència en el cas de revocació de la primera decisió.

Primitivament, els jutges de taula també eren competents per a jutjar els ofi-

cials perpetus, llevat del primogènit procurador (anomenat després governa-

dor ) general i dels jutges superiors. En l’època que estudiem, la posició del per-

sonal de la Cancelleria i l’Audiència com a assessors del poder suprem feia

molt difícil d’obtenir-ne el processament en circumstàncies normals, i la

constitució 1510/18 era un pobre pal·liatiu dels possibles abusos i delictes que

podien arribar a cometre. Només una visita reial pròpiament dita podia dis-

ciplinar aquests magistrats superiors.

Durant el segle XVI, es van fer diversos intents de regular la visita dels oficials

reials superiors*. Segons el sistema de 1599, un visitador –natural de la Coro-

na, però no català ni amb interessos a Catalunya, normalment membre del

Consell d’Aragó– examinava tots aquests oficials: portantveus de general

governador, canceller, regent la cancelleria, doctors, jutges de cort, advocats i

procurador fiscal de l’Audiència, algutzirs ordinaris i extraordinaris, assessors

de la Governació, mestre racional, lloctinent i oficials, batlle general, llocti-

nent i assessors de la Batllia General, correu major o hoste de correus, procu-

radors reials de Tarragona, Rosselló i Tortosa, amb llurs assessors i oficials, i

tots els advocats fiscals del Principat i els comtats, notaris, porters, comissaris

civils i criminals i qualssevol altres que no purgaven taula.

!


* Constitució 1510/60 i capítols1542/6, 1547/1, 1599/5 i 1599/6.

...es va veure sovintobstaculitzada per la mancade col·laboració dels oficialsreials superiors, fins alpunt de fer fracassar elprocediment previst el 1599. A la i l·lustració, escrit delconsistori de la visita delsoficials reials que nopurgaven taula adreçat allloctinent i l’Audiència,demanant-los llur cooperació.

L’actuaciódels visitadors...


19/138

La visita, que es feia amb les despeses a càrrec del General, va tenir una vida

precària per la poca col·laboració del lloctinent general i dels oficials que l’en-

voltaven. Els braços van obtenir* que es restablís amb caràcter triennal, a

càrrec ara de sis visitadors catalans, tres dels braços i tres del rei, i un setè, ele-

git alternativament pels braços i pel rei. Un visitador reial i un dels braços ins-

truïen els processos i l’execució de les sentències es confiava a la Diputació.Té una rellevància particular aquesta participació directa dels braços i la Dipu-

tació en la visita dels oficials reials, és a dir, en l’exercici d’una facultat priva-

tiva del rei com a llur superior.

1.6. La defensa de la legalitat

1.6.1. La defensa política dintre del marc del pactisme.

Els greuges. La defensa en l’administració ordinària

de justícia

Els jutges de taula i les visites eren, alhora, mecanismes judicials per a exigir

responsabilitats als oficials i mitjans indirectes de defensa de la legalitat pac-

cionada. No obstant això, l’accentuat caràcter indemnitzador i eventualment

penal que tenien els feia poc aptes per a un plantejament més general d’a-

questa qüestió i va impedir que evolucionessin cap a solucions més afinades.

Hi havia lloc per a altres institucions que permetessin la repressió directa de

la transgressió de les normes pactades i, sobretot, la confrontació general amb

el problema del respecte de l’ordenament jurídic i de la validesa de les dispo-sicions i els actes del rei i els seus oficials.

La mateixa cort general que havia aprovat la legislació paccionada oferia el

marc obvi per a ventilar les qüestions relatives a la seva observança. Una de

les funcions característiques de les assemblees parlamentàries medievals havia

estat sempre donar peu a reclamar del monarca la revocació dels actes il·lícits

comesos per ell o pels seus oficials i la reparació dels perjudicis consegüents.

A casa nostra, l’anomenada provisió de greuges va adoptar una forma típica-

ment judicialista.

Eren greuges reparables en cort les violacions i els abusos del dret,

judicials i extrajudicials, comesos pel rei o pels seus oficials que no es

podien rectificar per procediments ordinaris i la reparació dels quals no

afectava l’interès de terceres persones. En restaven excloses, per tant,

les sentències judicials, però no les resolucions dictades sense coneixe-

ment de causa ni audiència de les parts, en particular les revocacions o

lesions de privilegis.

Tots els oficials havien d’executar immediatament les resolucions dels pro-

veïdors, reparadors o jutges de greuges nomenats pels braços en cort (tres per


* Constitució 1702/81 i capítol1706/86.

Allò que normalment s’hauriaresolt com a “assumptede gràcia” (com a la GranBretanya fins fa quatre dies:“the King can do no wrong ”)passava a ser “assumpte dejustícia”.

Una limitacióde la immunitat reial


!

Miniatura del còdex dels Usatges , referent ales Corts catalanes reunides a Montblanc

el 18 de juny de 1333, sota la presidènciadel rei Alfons III. Arxiu Municipal

de la Paeria de Lleida.


20/138

braç) i els altres nou designats pel rei, el qual els havia autoritzat irrevocable-

ment a conèixer, determinar, definir i executar “simplement e de pla, la sola

veritat del fet atesa” els greuges recollits al començament de la reunió i els

que es presentessin després, dins un termini determinat. Les sentències eren

“acte de cort y juí en cort, donat per los jutges elets per la cort”.

El capítol de cort 1706/44 va establir que, un cop notificada per l’escrivà

major del General la sentència dels proveïdors de greuges al rei, al seu lloc-

tinent o, si esqueia, al portantveus de general governador, si aquests no l’e-

xecutaven en un termini de deu dies, passés tota la jurisdicció i potestat

sobre l’afer a les mans de la Diputació a fi de fer-la complir. Heus ací un

exemple de transferència parcial d’una regalia suprema, aparentment ina-

lienable.

Tanmateix, des del punt de vista de la defensa de la legalitat, el més obvi hau-

ria estat que simplement els jutges i tribunals ordinaris, en l’exercici normal

de l’administració de justícia, apliquessin integralment la normativa vigent, i

més quan l’organització judicial de Catalunya imposava estrictament als ofi-

cials competents el deure de fer justícia d’acord amb la llei, per damunt de

qualsevol altra consideració. Per si no n’hi havia prou, la constitució “Poc val-

ria”, que tot seguit examinarem, va declarar que tots els actes contraris a les

normes generals i particulars de l’ordenament català fets pel rei o els seus ofi-

cials eren “ipso facto nul·les” i, com a tals, es manava que “los officials e jut-

ges [...], de qualsevol nom e preeminèntia sien, no [les] obeescan [...] ne sien

tenguts obeïr en manera alguna, encara que emanàs primera, segona e terçajussió [ordre peremptòria]” de complir-les o qualsevol altre “manament per

l’observança d’aquella o d’aquelles”.

Quan un precepte reial era incompatible amb el dret paccionat, la Reial Audièn-

cia ho constatava decretant respectuosament “que no havia estat intenció de

Sa Majestat” –o “de Sa Excel·lència”, si era del lloctinent– disposar allò que

semblava que deia el precepte, i el considerava, per tant, inaplicable –solució

anàloga a l’“obedecer pero no cumplir” del dret castellà–. Segons sembla, el

leading case en la matèria data de 1510.

Sovint, però, s’ha considerat aconsellable de reforçar aquesta activitat normal

de la judicatura (quan s’admet) i, fins i tot, substituir-la amb recorsos i, de

vegades, tribunals especials.

1.6.2. La defensa judicial específica: orígens

i desenvolupament. La constitució de l’observança.

El Tribunal de Contrafaccions

En la defensa de la legalitat paccionada, té un relleu excepcional a

Catalunya una institució esmentada diverses vegades –de l’amplíssima

jurisdicció de la qual tractarem més endavant–: la Diputació del Gene-

!

!


Façana principaldel Palau de la Generalitat, antiga

Diputació del General de Catalunya.


21/138

ral de Catalunya. Convé, doncs, recordar-ne ara la naturalesa jurídica i la

significació institucional.

La relació dialèctica entre el rei i el general o comunitat dels súbdits,

present en els braços en la Cort General, s’hauria interromput en ces-sar cada reunió, en benefici potencial de la part permanent, és a dir, del

monarca, no solament en allò que es refereix a la creació del dret, sinó

també en la vigilància de l’execució dels acords adoptats. Calia, doncs,

que algú vetllés per l’execució exacta i imparcial dels acords i, en ter-

mes generals, per la defensa dels interessos col·lectius de la comunitat

dels súbdits, perllongant, entre cort i cort, la presència del general.

La primera preocupació va ser la d’assegurar que el general controlés la recapta-

ció i, sovint, en part, l’administració de l’ajut financer , el donatiu atorgat al

príncep. L’evolució, entre 1289 i 1359, dels esforços per a posar-hi recapte va

donar com a resultat l’establiment de la Diputació del General de Catalunya.

La Diputació i les altres representacions estamentals permanents homòlogues

de la resta d’Europa van afegir al cap d’un temps a llur comesa inicial altres

funcions administratives i financeres ordinàries –com a Catalunya, des de

1363-1365, la percepció dels impostos permanents i la gestió dels censals

del General o deute públic del Principat amb la garantia d’aquests impostos–

i, en certs casos, també polítiques, concretament, en el nostre cas, la defensade les lleis pactades en corts.

Deixant de banda les actuacions directament polítiques del consistori –com

les ambaixades al rei– i la seva participació en certs mecanismes i activitats

–greuges, visita dels oficials reials, publicació de les constitucions i de deci-

sions i altres– que indirectament promovien la defensa de la legalitat paccio-

nada, ens concentrarem en la intervenció de l’òrgan en el procediment judi-

cial típic concebut per a portar a terme la preservació d’aquesta legalitat.

El capítol 14 dels referents al general, aprovat l’any 1413, estableix el següent:

“Si serà cas que el Senyor Rey per inadvertència o en altra manera, o son primogènit oaltres qualssevols oficials llurs, [...], faran algunes coses o enantaments [actuacions] con-tra o en derogació e prejudici de [...] les sobredites lleys, privilegis e actes de cort, quesien, però, generals e comuns a tots los braços, [...] los deputats, així los generals comlocals, si vist los serà que el fet sia de tal arduïtat que ells personalment hi sien necessa-ris, en tal cas s’hagen a oposar per via de rahonaments, requestes, suplicacions, protestse apel·lacions, e aquelles prosseguir tro a deguda conclusió, en tal manera que les diteslleys de la terra e capítols de cort e privilegis comuns, mijançant la instància e diligèn-cia dels dits deputats, sien mantenguts, conservats e defensats.”

Si les obligacions dels diputats no els permetien actuar en persona o la

importància escassa de l’afer no ho justificava, un síndic constituït per a cada

cas exercia la postulació. Al cap d’uns quants anys, la constitució “Lo fruyt de

les lleys” (1422/27) va reproduir quasi literalment el text del capítol; només

!

!


En relació amb els recorsos ila defensa de la legalitat i lescontrafaccions, vegeu el textsegüent:V. Ferro (1987). El dret públic català. Les institucionsa Catalunya abans del Decret de Nova Planta (pàg. 259-262i 271-281). Vic: EumoEditorial.

Lectura recomanada

... eren un gènere dela literatura jurídica queconsistia en comentaris–justificatius i a vegadescrítics– de les decisionsdels tribunals superiors.Són una de les millors fontsper a conèixer la doctrinai la pràctica del dret aplicat

en llur època. A la i l·lustració, portadadel primer volum de lesDecisiones de Tristany (1686).

Les “decisions”...


22/138

l’innovava en el fet que permetia convertir en permanent l’ofici de síndic del

General. Aquestes disposicions enceten el tema de la intervenció de la Dipu-

tació en la defensa de la legalitat.

La protecció que, en un principi, només s’estenia a les disposicions d’abast

general, es va ampliar des de 1470 als “privilegis, llibertats, immunitats, con-suetuts, usos, costums [...] al dit Principat e als singulars d’aquell conjuncta-

ment o divisa atorgats”.

El capítol de 1413 i la constitució de 1422 sembla que prescriuen l’actuació

necessària i immediata dels diputats, personalment o mitjançant un síndic.

Conforme al capítol 1470/53, la intervenció dels diputats s’havia de produir

“quant primer denuntiat los serà” el fet de la contrafacció.

La constitució de l’Observança de 1481 disposa que els diputats “ pugan, e

requests sien tenguts, instar e supplicar per l’observança de la present consti-

tució” i puguin reclamar el càstig de l’oficial infractor.

Es defineix així la possibilitat d’una intervenció d’ofici –encara potestativa– al

costat de la intercessió preceptiva a requeriment de la part que es creia perju-

dicada. Sembla que la constitució 1599/45 és la que va establir clarament el

caràcter preceptiu de la intervenció d’ofici del síndic del General en defensa

de la legalitat: “sempre que s’entendrà que algun oficial reial ha contrafet [...],

a instàntia de part o sens ella, y sens preceïr supplicatió alguna”.

L’objectiu de la repressió directa de les contrafaccions requeria la implicació dels

oficials reials, executors presumptes de la potestat reial, en la responsabilitat per

l’observança de les lleis que llur senyor havia jurat respectar i fer complir.

La idea d’imputar les contravencions no pas al rei sinó als seus servidors, amb

la consegüent despolitització, si més no virtual, de les controvèrsies que se

suscitessin, ja consagrada en relació amb els més alts ministres de la justícia

–canceller, vicecanceller i regent la cancelleria– pels Capítols del rei Martí , de

1409, va ser estesa i enrobustida per disposicions posteriors, precisament

entorn del tema de la contrafacció de les lleis per part dels oficials reials.

La responsabilització criminal, a més de la civil, i l’antecedent immediat

necessari d’una tutela judicial especial general de les lleis fora de corts, fins i

tot contra els oficials superiors, es troba en el ja esmentat capítol de cort

1470/53. Aquest capítol, a més d’imposar a tots els oficials reials el jurament,

en mans de la Diputació, de servar i fer servar “a la ungla” les constitucions i

altres drets de la terra, i de no contravenir-hi “directament o indirecta, enca-

ra que per Vostra Excel·lència [...] fos proveït, injungit [ordenat amb commi-

nació d’una pena] o manat lo contrari”, els compel·lia, sota penes greus, a

revocar els actes amb què hi haguessin contravingut. Això els feia responsa-

bles personalment d’aquests actes i els sotmetia a sancions criminals, i no

solament a les disciplinàries que el monarca els pogués aplicar.

!


... i oïdors de comptesdel General, representacióordinària del país, a mésde llurs comeses fiscals ifinanceres, d’instar larevocació de lescontrafaccions de les lleis i lacondigna indemnització delsqui n’haguessin rebutperjudici. A la i l·lustració, escut

Esqueia als diputats...


23/138

Així s’eixamplaven les perspectives que el capítol del General 1423/14 i la

constitució “Lo fruyt de les lleys” de 1422 havien obert als súbdits i a l’acti-

vitat en defensa de la legalitat paccionada de la Diputació del General, a la

qual s’imposaven ara obligacions noves en aquest camp. I això, perquè el

capítol de 1470 continua de la manera següent:

“E los Deputats, [...], en virtut de la obligatió per ells en lo introit de lur offici prestada,com ja per constitutions sien tenguts opposar-se a la [in]observança de aquellas, hàjana instar, e prosseguir e o fer prosseguir, e instar tals contrafaents, ab remeys de justítia,devant vostra majestat e vostres successors, o vostres e lurs demunt mentionats officialse ministres [...].”

Ara només mancava determinar un procediment específic adequat per a exer-

cir els drets nous i les responsabilitats noves implícitament imposades a la

Diputació del General.

“Poc valria fer lleys e constitutions si no eren per Nós e nostres officials obser-

vades”, comença dient la constitució 1481/22, designada per les dues prime-

res paraules o constitució de l’observança per antonomàsia.

Després de confirmar els usatges, les constitucions, els capítols i els actes de

cort, els privilegis comuns i particulars i les altres llibertats del Principat (i,

assenyaladament, els Capítols del rei Martí ), declarava nul·les ipso facto “quals-

sevol letres, provisions, manaments, comissió o comissions ab carta o sens

carta”, contràries a aquelles lleis fetes pel mateix rei, el primogènit o llocti-

nent, governador o portantveus de governador o per qualsevol altre oficial

reial, “encara que fossin de propri motiu e de certa scièntia e per qualsevolcausa o rahó e sots qualsevol impositió de penes atorgades”. Aquesta nul·litat,

que ja existia des de 1470 per als oficials reials, s’estenia ací per primera vega-

da, de manera general i permanent, als actes il·lícits del monarca.

També eren nuls ipso iure els actes i procediments contraris a aquesta darrera

prohibició, és a dir, els que es feien en aplicació de la provisió nul·la. Tots els

oficials reials de jurisdicció havien d’oir sentència d’excomunicació automà-

tica en el cas que trenquessin llur jurament inicial.

Quan l’acte impugnat d’un oficial ordinari superior (o també d’un jutge dele-gat que actués on residia l’Audiència reial) es podia revocar per contrari impe-

ri, els oficials, “feta fe a ells dels dits Usatges, Constitutions, Capítols, Actes

de cort, privilegis, usos e costums, designats en què e per què han fet contra”

les lleis, l’havien de revocar i tornar-ho tot “al primer estament”. Altrament,

passats tres dies, incorrien en les penes dels contrafactors. Ara bé, si l’oficial o

la part lesa mateixa dubtaven si calia fer-ho o no, el magistrat que presidia

l’Audiència ho havia de sotmetre en el termini de sis dies peremptoris a la

decisió del tribunal, “oïda de paraula la part o son advocat e lo dit oficial, si

ésser-hi volrà”.

Si es declarava contrafacció i l’oficial no la revocava al cap d’un dia de noti-

ficada, ho havia de fer tot seguit el president mateix. Sobre l’oficial que no

!


La firma de dubte per partde l’oficial representava laseva submissió anticipadaal dictamen del tribunal il’eximia de responsabilitatpenal si tot seguit revocaval’acte impugnat. A la i l·lustració, discursa favor del braç militaren un procediment de“dubte” davant la Reial Audiència, en el curs d’unacausa de contrafacció.

La firma de dubte


24/138

l’havia revocat en un principi o que al cap de tres dies d’interpel·lat no havia

“firmat el dubte”, o bé que un cop aquest hagués declarat en contra d’ell no

la revocava immediatament, i també en el cas d’actes fets “en causas crimi-

nals e irreparables, sens consell e conclusió de l’Audiència o Consell Reial”, hi

requeien totes les sancions aplicables i les penes d’excomunicació i de priva-

ció d’ofici i inhabilitació perpètua.

Quan eren sentències definitives o altres que no es podien revocar per con-

trari imperi, primer calia esgotar els recorsos ordinaris, sens perjudici de

poder-se querelar amb l’oficial demanant-li “danys, damnatges e despeses”,

excepte en el cas que les sentències fossin donades “ab determinació e deli-

beració del Consell Reial o de l’Audiència”. Aquest va ser, de moment, el

punt més conflictiu, per bé que es tractés d’una aplicació del principi que

exonerava els oficials que s’atenien al consell de llurs assessors. La mateixa

solució –recors ordinari i querela– s’aplicava a les sentències i provisions

dels jutges delegats que actuaven fora del lloc de residència de l’Audiència.

Pel que fa als ordinaris inferiors (locals), sens perjudici de tenir taula, amb les

responsabilitats consegüents, tant si havien contrafet executant provisions o

lletres reials sense ratificació legal, com si havien procedit “de si mateix, usant

de lurs officis”, incorrien, a banda d’altres penes legals, ipso facto en excomuni-

cació, com els superiors. El rei no podia guiar (donar salconduit) ni perdonar els

culpables de contrafacció ni els podia remetre la pena si primer no havien satis-

fet la part interessada. Romanien, fos com fos, inhabilitats per a regir oficis ni

beneficis.

Exempció de les persones reials

Les penes en les quals incorrien els culpables de contrafacció no regien per a les reinesni els descendents del rei per línia masculina si eren nomenats lloctinents generals ni si,com a primogènits, investien l’ofici de governador general, quant a llurs actes personals(respecte dels fets en el seu nom o legalitzats per altres oficials s’aplicava la responsabi-litat immediata d’aquests). Sí que regia, però, en allò que es referia a no fer ni obeir actescontra constitucions, que eren, d’altra banda, nuls automàticament. Aquestes persones,abans de poder exercir jurisdicció, també havien de prestar jurament, tanmateix sensesentència d’excomunicació.

La constitució 1481/22 va confirmar i ampliar la intervenció dels diputatsdel General en defensa de les lleis i els va legitimar expressament per a ins-

tar l’execució de les penes aplicables als contrafactors.

La disposició es va completar amb la constitució 1493/5, on es va aclarir que l’ac-

te il·lícit havia de ser revocat directament pel president de l’Audiència i s’hi va

afegir el fet de ser “contra justícia” com a fonament de la impugnació. També es

van sotmetre expressament al procediment de dubte els actes del rei i del pri-

mogènit. Per la constitució 9 de la Cort de 1599, hom va prohibir expressament

al lloctinent, al portantveus de governador i als altres oficials reials l’expedició

d’edictes o crides contraris a les constitucions i capítols de cort, comminant amb

les penes dels contrafactors els assessors que les autoritzessin.

!


V. Ferro (1987). El dret públic català. Les institucionsa Catalunya abans del Decret de Nova Planta (pàg. 412-416). Vic: Eumo Editorial.

Lectura recomanada


25/138

L’efecte de la “Poc valria” va ser que el súbdit que es creia lesionat en

els seus interessos per un acte versemblantment il·lícit del rei, del seu

lloctinent o dels seus oficials ordinaris o delegats podia tallar-ne el curs,

si l’acte no era susceptible de recors ordinari, fins a obtenir-ne la revo-

cació i la indemnització adequada. Fins i tot en el cas d’haver exhauritla via ordinària, es podia rescabalar demandant l’oficial infractor, amb

l’excepció ja indicada –sentències dictades per oficials superiors “ab

determinació e deliberació del Consell Reial o de l’Audiència”–, que

impedia, en la pràctica, querelar-se contra els doctors de l’Audiència.

Els braços, insatisfets amb la constitució 1510/18, van intentar infructuosa-

ment d’eliminar-ne l’excepció* i, amb un èxit molt relatiu, donar-li la volta

mitjançant les constitucions sobre la visita. Era la conseqüència fatal d’haver

confiat el control de la legalitat paccionada a un tribunal que constituïa alho-

ra el cos assessor més alt d’una sola de les parts contractants, i que, a més, pel

fet de tenir l’última paraula no es podia jutjar ell mateix ni, moralment, fer-

ho un dels seus membres.

La defensa judicial de la legalitat i del pactisme

La polaritat intrínseca del sistema planteja un problema específic, gens fàcil de solucio-nar, a la defensa judicial de l’ordenament pactista.

Si la llei ha estat feta conjuntament pel rei i pel regne, i el primer monopolitza per defi-

nició l’administració de la justícia al nivell més alt, com es pot esperar una declaracióobjectiva del significat de la llei paccionada respecte d’un acte del sobirà o, encara més,d’una manifestació nova de la seva voluntat normativa, sense que el jutjador es decan-ti, potser de bona fe, a justificar la seva conducta, en perjudici de la llei convinguda ante-riorment?

Si ja és delicada la determinació del dret que assisteix el príncep quan es contraposeninteressos de caràcter privat, per més que el monarca confiï la resolució de la controvèr-sia a un jutge imparcial i en respecti la decisió, com no ho ha de ser encara més si estracta de decidir sobre l’abast de les seves potestats i regalies? Convindria excepcional-ment, en aquest cas, de traslladar la competència a l’altre terme de la relació pactista, elssúbdits o els seus representants?

Des dels últims anys del segle XVI, es pot observar, en la Diputació del Gene-

ral, una inhibició o desesma en la custòdia de l’observança de la legalitat permotius i en circumstàncies molt complexos. Coincidint parcialment amb

això, l’Audiència va començar a rebutjar les “firmes de dubte” dels recla-

mants, i deixava així a l’arbitri de l’oficial implicat el fet d’obrir o no el pro-

cés corresponent.

També es deia que, per a poder condemnar l’infractor, la contrafacció havia

de ser clara, formal i no dubtosa i discutible, i que el fet que l’oficial plante-

gés el dubte ja provava que no havia actuat cientment. Aquesta interpreta-

ció derivava de fer dependre la declaració de contrafacció del bon èxit d’una

acció penal. Sobretot, el fet que l’interpel·lat fos ben sovint un dels doctors

de l’Audiència feia que molt rares vegades els seus col·legues el declaressin

contrafactor.


* Capítol 1599/81.

8/19/2019 Els Dre

Els Drets Processal i Penal a Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta (3)

Documents

Transcript of Els Drets Processal i Penal a Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta (3)