42 I Lletres especial estiu 2010

Esperonat per una fam irreduc-tible que el tenalla, el llop surtdel cau, s’enfarina l’urpa i l’es-muny sota la porta per engan-yar les cabretes. És tan ferotge

i abjecte que tampoc dubta a disfres-sar-se si el premi ha de ser una feblecaputxeta gola avall. Però un bon dia,el nostre temible llop es rendeix aldejú per haver vist un formatge on hihavia una Lluna. De la mateixa mane-ra pot actuar el cronista contempora-ni del poder. El seu relat necessitallops. I si cal canviar-los la indu-mentària perquè es diguin Iraq o Iransegons convingui tot es posa al serveide l’infern fet a mida. Però com queles orelles tan grans que l’àvia té nosón per res més que per sentir-himillor, caldrà mantenir-les ben esba-tanades perquè no ens adormin ambun conte qualsevol.

Oblidem ara el llop de les faulesoccidentals per capbussar-nos mésenllà, en una geografia sensorial queevoca els primers batecs de la humani-tat. L’escenari, a cavall del Tigris i l’Èu-frates, té reminiscències bíbliques peròla nostra contemplació adquireix el pri-vilegi de la primera persona, que ensaboca a devorar de manera vertiginosapaisatges propers i a temps real. Laporta l’obre magistralment el lingüista i

cuiner iraquià Pius Alibek amb Arrelsnòmades (La Campana), la seva prime-ra novel·la escrita en català. Com si estractés d’un encanteri de la míticaXahrazad, el magnetisme de la narracióconvida a encadenar albes entre succes-sius punts àlgids vitals durant els pri-mers vint-i-sis anys de l’autor al seu paísnatal abans d’establir-se a Barcelona.Pàgina rere pàgina la lletra va cedint elpas a un conglomerat dinàmic i capti-vador d’olors, sons i imatges travatssempre des de l’òptica de l’infant, l’ado-lescent o el jove que explica la història.

És així com, partint d’una visió ini-cial de tonalitats vermelloses damuntd’una catifa, som l’ombra d’un nen rosamb la pell blanca que viatja cap al suddesconegut on ens farà còmplices delsseus descobriments i lliçons de vidaentre baralles escolars, immersions cul-turals i formació religiosa. Gentilment,Alibek ens fa un lloc al petit Skoda grisfamiliar per conduir-nos amb el seu parecap a aiguamolls mil·lenaris poblats peruns xeics ostentadors d’una homeniaprimària que viuen en perfecta harmo-nia amb la natura. La cúpula estrellada

del cel de Bagdad esdevé també la nos-tra única flassada mentre dormim en unterrat de la ciutat. I a l’horitzó, desertenllà, un beduí desxifra enigmes en unasorra que activa la bellesa i la més puracrueltat al seu albir. “Explico les cosescom les vaig viure. Sense reivindicar elpassat d’un país que a molts sorprèn perla seva prosperitat i convivència simple-ment perquè han estat víctimes delsmitjans i no han pogut anar més enllà”,assegura un autor perplex per la prioritatque es pugui donar a aquest fet perdamunt de la novel·la.

La força literària de l’obra no raunomés en la capacitat de projectar-noscom a espectadors d’una vida sinó quetroba eixos també en tot allò que noestà escrit però que suggereix.L’hipnotisme dels punts suspensiusvisuals és constant amb un univers dematisos i subtileses que destil·len deltestimoni pensat en clau oriental, enl’arameu matern, i que troben uncòmode encaix en la nostra llenguaoccidental.

La pertinença de l’autor i protago-nista a una minoria assiriocaldea de

Els mil i un orientsLluís Mata

Pius Alibek dóna un còmode encaix en català a un testimo-ni pensat en l’arameu matern

LLU

ÍS M

ATA

43especial estiu 2010 Lletres I

confessió cristiana en un país majorità-riament musulmà és un argument mésdel nomadisme d’unes arrels que, mal-grat patir episodis històrics de persecu-ció, troben els lligams de la convivèn-cia. Precisament els artificis humansque d’alguna manera eclipsen l’ordre

natural de les coses concentren bonapart d’aquest passeig literari. És en lanarració de l’Alibek adult, el que s’in-digna, treu pit, s’enamora o vol assabo-rir a fons la dolçor de la llibertat, queconceptes com civilització, moralitat,democràcia o religió entren en conflic-te i eixamplen la dimensió dels interro-gants. Tots ells plantejats, això sí, atenor dels diferents passadissos i portesque travessa pel camí, sense una volun-tat alliçonadora sinó més aviat la prò-pia de l’observador que estén la mà icomparteix. De la vocació al desencístravessem els anys de seminari on elsabusos d’autoritat d’una església allun-yada del servei de la fe s’estampen deple contra els fonaments d’una perso-nalitat que ja ha assolit la independèn-cia i un criteri ferm contra la injustícia.La convulsió política, la guerra ambl’Iran i el rebuig al partit baasista impe-rant es barregen amb una inquietudsense topalls que enceta l’aventuracatalana de l’autor que encara avança apas ferm pels carrers del barri de Gràciade Barcelona.

L’antídot contra les veritatsoficialsMòssul, Bàssora, Bagdad. Són ciutatsque passegen per les nostres retinesmentre desgranem l’acció d’Arrelsnòmades. I també són per molts imagi-naris l’escenari de la destrucció recent,noms associats a la guerra des de la inva-sió americana del 2003. L’arquitecturade la comunicació moderna basada enels mitjans massius sovint controlatspel poder i on la immediatesa pot tenirmés pes que el rigor imprimeix taquesen l’opinió pública a l’hora de concebrequè passa a milers de quilòmetres decasa seva. “Ens van dir que el 70 percent de la societat iraquiana era xiïtaper justificar donar-los el poder, quanera fals. Res feia pensar que l’Iraq esconvertiria en una república islàmica ides de l’ocupació dels Estats Units, lapoblació cristiana s’ha reduït d’un 60per cent”, recorda Alibek mentre refle-

xiona sobre la hipocresia dels intentsd’importar una democràcia amb calça-dor.

L’enemic a les lectures d’agènciades d’un còmode despatx d’una ciutatd’occident és el periodisme d’investiga-ció sobre el terreny. Per sort, testimonis

com 101 dies a l’Iraq (Edicions 62) dela corresponsal de guerra noruega AsneSeierstad aporten també aquesta menade llum. El seu és un relat testimonialdes dels dies previs a la guerra fins elsimmediatament posteriors a la devasta-ció. A través d’un discurs que manté lesemocions aferrades a la imminència del’horror, l’autora humanitza una socie-tat civil desconcertada sota un rígidcontrol de l’opinió per part del règimde Saddam Hussein i sense respostes ala irracionalitat de l’atac estranger.Seierstad grata l’escorça dels prejudicis

viciats mirant als ulls de la gent alsmercats, les escoles i els hospitals queveuran caure innocents sota bombarde-jos programats en nom d’un allibera-ment que es desdibuixa d’arguments.Un soldat que deserta, un “pacifista”europeu que arriba al país desprésd’una rebequeria domèstica i un avique enterra un nét mentre es preguntaquina és la democràcia que els ha desalvar. Són només alguns dels protago-

nistes d’una crònica brillant, crua peròtambé lírica que la periodista exposa allector com una violenta ventada direc-ta a la cara.

Un llop a “l’eix del mal”Udols escruixidors i ullals amenaçadorshan estat també sovint presents elstraços de certes caricatures de l’Iran.Però un cop més, s’obren escletxesnecessàries de la mà de veritablesalquimistes de la paraula. L’editorialProa acaba de publicar Una històriad’amor i censura a l’Iran de ShahriarMandanipour, nascut al país però resi-dent a Anglaterra. Malgrat l’evidènciad’un control dels aiatol·làs que no livan permetre editar la novel·la, l’autorfa ús de totes les possibilitats de la iro-nia i la imaginació per retratar aquestmateix fet en una obra metaliterària.Amb aquell regust intens dels contesorientals però també amb la influènciade la tradició literària europea i certacultura pop ens endinsem en els mala-barismes d’un escriptor que, coneixentquin peu calça el seu censor, intenta

escapolir-se del control polític i religiósamb fórmules enginyoses i sorprenents.La relació entre en Dara i la Sara es vateixint en una intriga sota el cel deTeheran on el mateix escriptor conver-sa amb els protagonistes i els dóna con-sells sobre l’escenari més propici perrobar estones d’amor a la societat queels vigila. En els seus esborranys l’es-criptor fictici es permet la llibertat deratllar el cotxe luxós d’un intrús que espot interposar en la relació sentimentalque ell mateix està narrant i xiuxiueja acau d’orella de les seves criatures literà-ries i del lector per donar-los clausinterpretatives. Al suposat text defini-tiu apareixen frases ratllades però llegi-bles per evidenciar el sentit de la cen-sura. I van de les més previsibles com“m’he enamorat i refuso totes les ideo-logies” fins a la més intencionada bus-cant la caricatura eròtica que aconse-gueixi la rialla del lector com “els per-fums es bressolen els uns damunt elsaltres”. Kundera, Mr.Hyde, Dràcula o elcinema d’Antonioni i Milos Formansón icones occidentals que apareixenentre poemes romàntics iranians enuna prosa sovint poètica que trobaracons que ressonen al més pur estildels musicals llil

Seierstad grata l’escorça dels prejudicis occidentals mirantals ulls dels iraquians

Ironia i imaginació es barregen de manera brillant a Unahistòria d’amor i censura a l’Iran

Arrels nòmadesPIUS ALIBEKEd. La Campana. 344 pàgs.20.00 e - Ref. 110922.1