Els nois i noies demanen ser escoltats - Fundació Catalana de...

ara.cat DISSABTE, 16 DE GENER DEL 2016

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

CRISTINA CALDERER

Els nois i noies demanen ser escoltats

El Consell Nacional d’Infants i Adolescents de Catalunya és un espai de trobada i participació que permet fer sentir la seva veu P. 4-5

c2 aracriatures DISSABTE, 16 DE GENER DEL 2016 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Ajudes inestimables

Accepto amb alegria les ajudes que rebo i que em faciliten el paper de mare

SUPORT. La pitjor mare no amaga l’agraïment que sent per tots aquells que l’ajuden a cobrir les seves mancances com a mare. GETTY

Atles era un senyor amb molts menors d’edat a càrrec (MEC) i, malgrat això, va tenir temps i ganes d’exercir com a líder dels titans i d’en-

frontar-se a Zeus. Però la jugada li va sortir malament i va ser condemnat a suportar el món sobre les espatlles. Doncs bé, jo tinc tres MEC, i m’en-fronto cada dia a tasques tan titàni-ques com fer de controladora de temps d’exposició a les pantalles de tendres cervells, però no sóc cap fi-gura mitològica i no em ve de gust ha-ver de suportar un pes tan gran. Per això accepto amb agraïment i amb alegria les ajudes que rebo de totes les persones que em faciliten el pa-per de progenitora.

Un cas greu No sempre he pensat igual. He patit deliris de grandesa i he pretès que po-dia arribar a ser “la millor” (pobra de mi). Però, malgrat tot, sempre he sa-but que era una progenitora imperfec-ta. La diferència entre el passat i l’ara és de to. En altres temps m’esgarrifa-va admetre que els tres MEC necessi-taven l’ajuda de diferents psicopeda-gogues (totes han resultat ser senyores estupendes) i ara procuro no oblidar-me de felicitar-les pel seu sant i de llo-ar-les per la seva lucidesa i el seu bon ofici. Això sí, aprofito l’avinentesa per suggerir al Col·legi de Psicopedagogs que s’empesqui una targeta de client preferent per a les famílies tan neces-sitades com la meva.

“Què he fet o deixat de fer o què coi ha passat perquè haguem arribat a aquest punt?”, em lamentava jo quan veia clar que havíem de tornar a tru-

sar la pantalla d’una por o pel que si-gui, doncs truquem l’Anna, la Júlia, la Maite o l’Elisa.

M’importa un rave Tinc poders telepàtics i ara mateix, davant la rastellera de noms que he deixat anar, veig les expressions d’en-sumallufes d’alguns progenitors per-fectes que de ben segur deuen pensar que el títol de pitjor mare del món me l’he guanyat a pols si necessito tanta ajuda. M’importa un rave que ho pen-sin, perquè gràcies a elles a casa tot ha anat molt millor. I no només han sigut i són unes grans defensores dels tres MEC, als quals estimen i ajuden amb fermesa, gràcia i complicitat, si-nó també... tatatxan!... dels seus pro-genitors! M’encanta anar a les visites on parlem de com va tot perquè sem-pre en surto amb un sentiment d’alleujament en certificar que, oh sorpresa!, la meva influència no ha resultat cap cataclisme per als tres MEC. Jo no sé vosaltres, però servi-dora de tant en tant necessita sentir per boca d’altres adults el que ja sap però que en moments de feblesa es-piritual oblida temporalment: que els tres MEC són fantàstics i ben capa-ços de tirar endavant a la vida mal-grat que insisteixin a canviar-se els mitjons cada tres dies, que insereixin les paraules “que pesat” tres vegades per frase o que triguin mitja hora a lli-gar-se els cordons. Així que seguiré trucant-les quan algun dels MEC ho necessiti perquè, sincerament, trobo que la seva presència a la vida famili-ar és d’un valor inestimable. Anna Manso és mare, escriptora i guionista

car una psicopedagoga. “Doncs res”, he après a dir ara. Tan sols que he de-tectat una necessitat per a la qual no estic preparada o que no he de solu-cionar jo mateixa. I que si quan tinc mal de queixal vaig a la dentista (una altra senyora estupenda per la qual professo autèntica veneració), doncs quan un dels MEC s’enreda en un bu-cle de conducta poc recomanable, o senzillament li costa un aprenentat-ge en concret, o va bé que parli amb algú que no siguem el pare de les cri-atures o jo mateixa, ja sigui per pas-

Nens, on anem?

3r cicle Babies al CCCB

VIU EL TEATRE

Babies al CCCB Dissabtes i diumenges Gener 2016 CCCB www.viuelteatre.com

Viu el Teatre presenta al CCCB una programació pensada perquè els nens de 0 a 5 anys descobreixin

les emocions que desperten les arts escèniques. La 3a edició del cicle Babies al CCCB arrenca aquest gener amb 30 elefants sota un parai-gua, de la companyia La Petita Malumaluga. L’obra narra el viatge d’un vell mariner que descobreix la increïble terra on una trentena

d’elefants s’obren pas de matinada per camins enrevessats. Són 35 minuts d’aventura en què la compa-nyia aposta per un llenguatge no infantilitzat, respectuós, que com-bina el moviment, la narració i la música per unir adults i nadons en el món de les emocions.

Les funcions tenen lloc els dis-sabtes a la tarda i diumenges al matí, amb aforament limitat i una durada d’entre 35 i 45 minuts. A més, el vestíbul del teatre del CCCB estarà obert perquè grans i petits es trobin abans i després de l’experi-ència teatral en un ambient relaxat i pensat especialment per a ells, amb tots els serveis necessaris al seu abast.

3caracriaturesara DISSABTE, 16 DE GENER DEL 2016

El pare que et va matricular

Tres setmanes

Han sigut tres setmanes inten-ses. Tres setmanes de festivals de Nadal més llargs que un dia

sense pa. Tres setmanes de pessebres inestables amb Reis d’Orient que, de tanta pressa per arribar, atropellaven pastors, xaiets i algun caganer des-pistat. Tres setmanes de cartes als Reis repetidament podades i espigo-lades d’amagat. Tres setmanes de ma-tins sense presses ni crits, sense ja-quetes ni deures oblidats a la taula del menjador, sense semàfors en vermell conxorxats per fer-nos arribar tard a escola, sense saliva maternal que es-borri les traces d’un esmorzar ràpid. Tres setmanes de “M’avorreixo”, “Pa-pa, juguem a lluites?” i “No apaguis la tele, que ara fan els dibuixos que m’agraden!” Tres setmanes de Mo-nopolys i Aparaulats, d’Uno i Trivi-als, de Pictionarys i alguna partida d’escacs on m’he hagut d’empassar l’orgull davant un escac i mat inespe-rat, de tenis-globus, vols impossibles d’avions de paper i partits de futbol que acaben en punxa perquè em ne-go que em torni a anul·lar un gol per molt que digui que li he fet falta.

També han sigut tres setmanes d’anar a cals avis, de fer-los deu anys més joves amb la visita del nét, aquest nét que aconsegueix el miracle de fer-los sortir de casa. D’aplegar-nos amb tiets, tietes, cosins i cosines al voltant d’una taula i mirar-lo cofoi dir el ver-set damunt la cadira sense cap tipus de vergonya (no sé pas a qui ha sor-tit). De suportar com ens queien al cap els rotllos de paper de vàter ama-gats damunt els marcs de cada porta de casa el Dia dels Innocents. De do-nar la benvinguda al nou any disfres-sats i fent-nos selfies poc afavorido-res. De fer tardes de sofà en silenci llegint llibres que ens fan somiar. De veure Star Wars amb un bol de cris-petes de mida gegant. D’anar a veure els Reis sota la pluja gironina amb probablement l’últim fanalet de la se-va infantesa. De recollir caramels re-ials com uns desesperats i després en-colomar-los a la meva pobra butxaca.

Han sigut tres setmanes ben apro-fitades, com les nostres panxes ex-pansives corroboren. I ara toca tor-nar a la vida normal, als matins apressats i les extraescolars, als deu-res i les corredisses. I d’aquí quatre dies, un vespre qualsevol, amb un exa-men de llengua l’endemà o una pre-sentació oral d’aquelles que et fan mo-rir de vergonya, sentir la seva veu amb la pregunta esperada: “Papa, quan torna a ser vacances?”

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa demare

Gabriela Rubio “Un nen no sap que el dolor passa”

Gabriela Rubio és escriptora, il·lustradora i mare de la Natalia i el Nicolás, de 13 i 4 anys. Coordina el postgrau d’il·lustració infantil a Eina. Va dibuixar la mítica Formiga Piga de l’Emili Teixidor. Per a Edebé ha escrit i dibuixat les sèries ‘Contes en 5 minuts’ i ‘Contes en 10 minuts’. Ara publica ‘Perquè ho dic jo!’

FRANCESC ORTEU FOTO: PERE TORDERA

Ala meva família la relació entre mare i filla sem-pre ha sigut difí-

cil, cosa que no ha de ser necessàriament dolenta. A la meva mare me l’estimo moltíssim tot i que ara, que ja hem avançat molt a la vida, encara tenim con-flictes. Amb la meva filla he tingut enfrontaments des de pràcticament el naixement. Amb ella vaig descobrir que la primera adolescència es passa a l’any i mig. Ha, ha, ha. Va ser quan va començar a lluitar per guanyar-se un lloc, per dur-me fins al límit i establir les seves normes. Ara em toca viure la segona adolescència. Ho dius amb un somriure. Jo no pateixo a l’hora d’enfrontar-me a la meva filla adolescent, aquesta tensió no em molesta. Sovint tenim batalles campals, ens escridassem, però tenim clar que ens estimem. Aquestes dis-cussions sempre hi han

sigut. No crec que ara l’adolescència resulti per a ella més dura del que ho ha sigut fins ara la seva infància. ¿Com recordes la teva adolescència? La vaig viure amb tensió, esclar, però sobretot recordo haver-la viscut com una cosa agradable, com una època d’allibera-ment. Va ser quan vaig començar a sentir-me lliure, i això és preciós. Tenim aquesta imatge de la infància com d’una època dolça, però crec que per als nens també és dura. I tant, perquè un nen viu les emocions de manera total, i li costa molt relati-vitzar el que li passa, no pot situar les coses. Fer-se gran, guanyar madu-resa, no és altra cosa que aprendre a situar les coses en el seu context i, per tant, aprendre a donar a cada cosa la importància que li correspon. Quan ets un nen no saps que el dolor passa, que els senti-ments són transitoris. Un nen encara no ha après a no dependre de les coses. Tot això ha de ser aclapa-

rador. Realment és dur ser nen. Com respons a la frase “M’avorreixo”? Dic “Quina sort! Que bé que t’avorreixis, disfruta l’avorriment, mira el sos-tre una estona”. Els nens t’exigeixen que els distre-guis. Un fill contínuament et demana que li resolguis la vida. Vol que li resol-guis l’avorriment, el dolor, el neguit, els con-flictes amb els germans. A vegades el més alliço-nador és no fer res. Tinc la sospita que l’educació no és tant una cosa que tu dónes als fills com una cosa que ells agafen de tu. Cert. Mira, una de les pri-meres coses que vaig des-cobrir sent mare, quan la nena encara era un nadó, és que tu no pots patir per ella. El seu dolor és seu. El nen s’ha d’enfrontar al que li passa. A tu ja et van sortir les dents, ja et vas fer gran, ja t’han passat les coses que t’han passat i ara toca que comencin a passar coses als teus fills, i les han de viure ells. Entendre això et dóna un punt de distància que és molt sa.

Què estem fent malament? Que tot hagi de ser sem-pre divertit. Hi ha una constant infantilització de la societat que em molesta. Vivim en una allau contínua de Face-book, de WhatsApp, de connexió contínua, d’estar contínuament dis-trets i divertits... Tot això no m’agrada. Trobo que en les coses serioses també hi ha una part molt maca. Viure en un estat d’estimulació perpètua ens fa perdre profunditat. ¿I s’hi pot fer alguna cosa? Abans teníem una norma que era no posar mai la tele fins després de dinar. Ara ens resulta difícil seguir-la. A totes les cases hi ha una gran guerra familiar contra les panta-lles. Les pantalles ens enganxen a tots, petits i grans, i vivim contínua-ment pendents de les pantalles perquè tot està barrejat i sovint no saps on hi ha la frontera entre una cosa i una altra, entre la feina i els amics. Al final, ens costa molt limitar la connexió amb els altres.e

DIRECTORA

ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

EDICIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, SÍLVIA SOLER,

FRANCESC ORTEU, CARLOS GONZÁLEZ,

DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA ARENÓS,

GEMMA CASTANYER I AINHOA BOIX

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119 08015

BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC: [email protected]


a la portada

CONSEQÜÈNCIES POSITIVES de la participació dels més joves

LÍDIA JUANMARTÍ FOTO: CRISTINA CALDERER

Mahatma Gandhi va dir : “Si fóssim capaços d’incli-nar-nos i ser

humils, les grans lliçons de la vida no les aprendríem dels adults savis sinó dels anomenats nens igno-rants”. Durant molt temps, però, s’ha exclòs les criatu-res de l’exercici de la seva llibertat d’expressió. Han estat considerats subjectes passius, sense prou inicia-tiva i maduresa per opinar ni participar en la societat on viuen.

Malgrat que nens i joves representen un alt percen-tatge de la població i, tot i que en diversos articles de la Convenció sobre els Drets de l’Infant –apro-vada per l’assemblea gene-ral de les Nacions Unides l’any 1989– es remarca q ue tenen dret a fer valer les seves opinions, tradicio-nalment han quedat exclo-sos dels processos de presa de decisions.

En els últims anys, a Catalunya s’ha iniciat un camí per capgirar aquesta dinàmica. Fins ara, els joves participaven en la vida política des dels cen-tres educatius gràcies als consells i els parlaments escolars. També des de pobles i ciutats, assistint als consells territorials i als plens infantils organitzats pels ajuntaments. Des de finals del 2014, a més, dis-posen d’un òrgan d’àmbit nacional per dir-hi la seva.

El Consell Nacional

d’Infants i Adolescents de Catalunya (CNIAC) és un espai de trobada i partici-pació que recull la veu dels nois noies per cons-truir entre tots una socie-tat millor. Actualment el formen 55 infants i ado-lescents de 8 a 17 anys que apleguen les opinions, demandes, projectes, pro-postes, retrets i crítiques d’arreu del territori per fer-les arribar al govern de la Generalitat. Des del CNIAC es procura una representació territorial i social àmplia. És a dir, que hi hagi un nombre sem-blant de nens i nenes, d’infants i adolescents, així com de criatures més vulnerables: discapaci-tats, pertanyents a mino-ries ètniques, d’origen estranger i protegits per tutela pública, entre d’altres.

Treball de grup Un dels joves que ha vis-cut la gestació del CNIAC des dels inicis és Carlos Gallego, de 16 anys i representant del consell territorial de Rubí: “La creació del CNIAC estava acordada políticament; per tant, es va publicar un decret on s’explicava què era i com funcionaria. A partir d’aquí la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) es va reunir amb tots els consells territori-als per donar-lo a conèi-xer. Després d’això, els infants i adolescents que vam ser elegits pel nostre

“En els últims anys s’han aprovat diverses lleis que afavoreixen el nostre paper participatiu en la societat catalana, però crec que és ara quan de veritat ho estem notant. Comencem coses noves, com ara el CNIAC, on podem donar la nostra opinió de primera mà”, subratlla Carlos Gallego. “El concepte més impor-tant que crec que hem d’aportar des del CNIAC és la idea que els infants i els adolescents ja som ciutadans avui, ja que molts adults creuen que som ciutadans del futur –de fet, ho hem sentit dir a algun polític–, i aquesta és una idea errònia. Nos-altres tenim unes necessi-tats ara, i cal satisfer-les”, afegeix l’adolescent.

Ariadna Vidal, de 12 anys i representant de Sant Joan Despí, també

El CNIAC permet que se sentin les seves propostes i opinions

posa èmfasi en la valora-ció positiva de la creació del consell nacional: “Per a mi el CNIAC és un grup en el qual no tinc vergo-nya de dir la meva opinió sobre què els passa als infants i adolescents del meu poble o de Catalu-nya. Sé que l’escoltaran i la tindran en considera-ció”. Albert Sallent, de 13 anys i vocal de Sant Feliu de Llobregat, va més enllà i diu que per a ell el CNIAC també és “respon-sabilitat, constància, implicar-se en les tasques i ajudar els altres”.

Les primeres passes Els objectius marcats pel CNIAC durant aquest pri-mer any de vida han sigut aconseguir més vocals de pobles i ciutats, crear nous consells d’infants i adolescents allà on no n’hi havia, elaborar un règim intern per a una bona organització i parti-cipar en els òrgans on el CNIAC està inclòs: en la comissió de seguiment del Pacte per a la Infància i en el consell general de Serveis Socials.

“Jo crec que s’han aconseguit aquests objec-tius, ja que cada vocal representa un territori i aporta al debat els temes importants del seu terri-tori. Per tant, com més consells territorials hi hagi, més punts de vista tindrem al CNIAC i millor podrem representar els interessos de tots els infants i adolescents de

Nois i noies amb veu i vot

Des del 2014 infants i joves disposen d’un òrgan d’àmbit nacional per fer sentir la seva veu. És el Consell Nacional d’Infants i Adolescents de Catalunya (CNIAC), un espai de trobada i participació que recull les seves aportacions per construir un món millor

Catalunya”, proclama el jove de Rubí, Carlos Gallego. “Durant el 2015 ens hem definit com a CNIAC i ara ja hem de començar a treballar per fer propostes concretes”, puntualitza. “La veritat és que encara no hem tingut gaire temps de tractar grans temes perquè estem esforçant-nos molt per organitzar-nos”, afegeix Ariadna Vidal, vocal de Sant Joan Despí.

En qualsevol cas, entre les preocupacions que manifesten aquests joves hi trobem l’educació, la sanitat, la cultura, la sos-tenibilitat i la igualtat. Un exemple de la solidaritat que mostren en les seves propostes la trobem en el manifest que han publicat recentment amb motiu del Dia Universal de la Infància. Més enllà d’inci-dir en les preocupacions pel seu dia a dia, han optat per reclamar solucions a situacions d’injustícia o desigualtat al món. Demanen que “es prote-geixi els infants i adoles-cents que viuen en països on els seus drets no es tenen en compte o no són respectats i on han de tre-ballar des de petits, o han d’anar a la guerra, no tenen escoles, ni medica-

consell ens vam reunir a Cabrera de Mar durant un cap de setmana per començar a decidir com seria, què faríem a les reu-nions, com ens organitza-ríem, etc.” Els partici-pants a les jornades de constitució del CNIAC van recollir de manera gràfica en un photocall l’experiència d’aquelles colònies de treball amb paraules com ara “amis-tat, felicitat, col·laboració, convivència o debat”. Va ser la primera trobada a nivell nacional en què els nois i noies van compartir idees per començar a tre-ballar plegats. Finalment, el 20 de novembre del 2014, el Dia Universal de la Infància, i en el marc de la commemoració del 25è aniversari de la Conven-ció sobre els Drets de l’Infant, es va constituir el primer CNIAC.

1. Millora de les capacitats personals i configuració d’una personalitat més rica. 2. Actitud compromesa, responsable, activa i amb iniciativa. 3. Increment de la confi-ança, l’autoestima i l’auto-nomia. 4. Foment del sentit crític i de la capacitat de raona-ment i elecció. 5. Impuls de la presa de decisions i no del confor-misme.

6. Capacitat d’escoltar, de negociar i d’arribar al con-sens. 7. Riquesa i diversitat en les relacions socials i perso-nals i en l’intercanvi d’idees. 8. Enfortiment del senti-ment de pertinença i de comunitat. 9. Exercici i reivindicació del dret d’expressar-se. 10. Aprenentatge de valors democràtics: participació, llibertat, igualtat, equitat...


Hormones, guix, etcètera

Que la força ens acompanyi

Se sol dir que els adolescents te-nen una ignorància supina en qüestions religioses, i que això

és un obstacle important a l’hora d’en-tendre la cultura anomenada occi-dental. És cert que, des del desconei-xement, deu resultar inquietant que hi hagi uns edificis singulars, en ge-neral de sostre altíssim, que donen aixopluc a imatges tan pertorbado-res com la d’un home pàl·lid amb re-galims de sang al rostre clavat en una creu. O anar al museu i descobrir pin-tors que representen una dona que ofereix un cap tallat en una safata, o un home a mig coure a la graella, o un noi rinxolat i amb ales que parla amb una noia d’aspecte avergonyit.

¿Cal tornar a ensenyar religions amb l’excusa d’ampliar la compren-sió de la nostra història cultural? En Benet, que fa classes de literatura uni-versal, opina que seria donar-hi una importància que no es mereixen. Els mites de qualsevol de les religions monoteistes provenen, en bona part, de mites molt més antics. I molts d’aquests mites encara funcionen, encara comuniquen el que han de co-municar. Per això en Benet, per faci-litar als seus alumnes una compren-sió més profunda dels textos, en lloc d’enviar-los a catequesi, els envia a veure Star Wars.

És veritat que Star Wars, i d’una manera molt especial aquesta última producció, tan semblant a la prime-ra de totes, il·lustra molt bé alguns dels mites més arrelats. A més, en Be-net m’assegura que els alumnes t’es-colten molt més si els parles de Star Wars que no pas dels Evangelis o de la Bíblia, i no perquè aquests textos no els interessin, sinó perquè no hi arriben a través de l’emoció, encara que sigui mentre mengen crispetes, com passa amb la pel·lícula. I les emo-cions són les portes del coneixement.

De manera que Star Wars és útil per fer classes de literatura i d’art, pe-rò també d’història i de filosofia. Per-què facilita, des de l’emoció, la com-prensió i l’abast universal del mite de la reaparició dels morts, com és el cas d’Obi-Wan Kenobi o de Jesús; els mi-tes sobre l’incest i l’amor entre ger-mans, tant present a la saga galàctica com a les òperes de Wagner; o el mi-te d’Edip i el parricidi, que ha inspi-rat tant Sòfocles com Freud o Geor-ge Lucas. I ara llegeixo que al Louvre dediquen un espai a explorar els mi-tes antics i coincideixen amb en Be-net: un casc de Darth Vader il·lustra el mite d’Hèrcules i la força que no sempre pot controlar.

David Cirici

David Cirici és escriptor

Es tracta que ja exerceixin de ciutadans ara i no que se’ls vegi com a ciutadans del futur

TROBADA. Les reunions de la comissió permanent del CNIAC

permeten a infants i joves posicionar-se sobre temes d’interès.

ments, ni menjar, ni aigua”. “La situació en què viuen aquests nois i noies és injusta i no se la mereixen”, conclouen. En aquest sentit, manifesten que “s’ha de buscar una solució immediata perquè aquests nens i nenes mereixen tenir una infàn-cia per poder jugar, estu-diar, alimentar-se bé, créixer i ser feliços”.

En definitiva, obrir la porta perquè els menuts puguin opinar suposa escoltar-los i permetre que influenciïn els res-ponsables de la presa de decisions. Que acostar el propi coneixement de com viuen les situacions en què estan involucrats i que ajudin a fer més efec-tives les polítiques públi-ques d’infància. Així, poden aportar una visió que no està impregnada de tot el que s’ha fet fins ara, amb més imaginació i senzillesa.

En la relació amb els representants adults, Carlos Gallego admet: “Estem contents per com ens han acollit els polítics, ja que hi hem pogut comptar quan els hem necessitat”. Però adver-teix: “Cal que puguem participar realment en les decisions que prenen la

importants ni duradors, sense compromisos de servei cap als altres. Un context on les modes, les xarxes socials i l’efecte globalitzador tendeixen a uniformar els individus sota patrons similars i on les identitats queden dilu-ïdes. En aquest sentit, la participació, a més de representar un valor i un dret dels infants, és també un element socialitzador que els aporta sentiment de pertinença a un grup, satisfacció personal, potenciació de la creativi-tat, vivència d’un projecte comú, sentiment de valo-ració o estimació per part dels altres. És un procés d’aprenentatge en què les criatures se situen d’una determinada manera res-pecte als altres i el món.

Participar és opinar, però també escoltar i refle-xionar, intentar entendre el perquè de les diferents opinions. Suposa desenvo-lupar la capacitat de con-sens per acordar solucions i implica un procés d’acceptació d’allò que la majoria acorda. I és que si no estan avesats a la pràc-tica participativa des de petits, si no se senten pro-tagonistes del que passa al seu voltant, quan creixin difícilment tindran un

hàbit participatiu consoli-dat i una autonomia òptima en els seus actes.

En aquest sentit, estu-dis recents constaten que els joves que han viscut durant la seva infància experiències participati-ves, quan són adults tenen una idea de ciutadania més elaborada i respectu-osa amb la convivència. Aquestes investigacions avalen el fet que qui parti-cipa d’infant tendeix a participar d’adult i, per tant, contribueix a enri-quir el tarannà democrà-tic de la societat on viu. De fet, Ariadna Vidal reconeix la necessitat de seguir implicada a nivell social quan sigui adulta: “Vull ser científica i m’agradaria molt conti-nuar col·laborant amb la societat, potser des d’una ONG”. Així ho manifesta també Albert Sallent, que tot i que admet que no voldrà ser “polític”, sí que li agradaria “fer alguna cosa per millorar de mica en mica algunes qüesti-ons”. Per tant, facilitar que participin és una inversió de futur per a la societat, la d’aconseguir ciutadans implicats que contribueixin a construir una societat més demo-cràtica i igualitària.e

Generalitat o els ajunta-ments, ja que, com que som consells consultius, no tenen l’obligació d’escoltar-nos”. “Aquí és on crec que falla el sis-tema i volem que, com a mínim, quan no s’accep-tin les nostres propostes, ens expliquin per què”.

Participar en la societat Des de diferents àmbits, es presenta sovint una realitat d’infants i adoles-cents força desmoralitza-dora. Es mostra una imatge de joves passius, desinteressats per les qüestions socials i desvin-culats dels moviments associatius. Se’ls emmarca en una societat del consum i de les noves tecnologies, on sembla que no es promogui la reflexió davant les reali-tats injustes i que es ven-gui una manera de viure i de pensar ràpida, sense establir vincles afectius


Edu_Hack Experiències didàctiques

JUDIT MONCLÚS FOTO: MSCHOOLS

Amb l’objectiu d’impulsar expe-riències didàcti-ques innovado-

res a l’aula, especialment enfocades al camp tecno-lògic i dirigides a tots els nivells educatius, la Mobile World Capital Barcelona organitza el 20 de febrer el taller mScho-ols Edu_Hack. Aquesta iniciativa es traduirà en una jornada de cocreació a gran escala emmarcada en el Mobile World Con-gress i amb la intenció d’aportar noves propostes didàctiques per donar suport a la feina dels docents, públic objectiu d’aquest projecte.

“Des de mSchools volem que l’Edu_Hack serveixi perquè els pro-fessors puguin experi-mentar amb noves idees i conceptes per incorpo-

rar-los a l’aula i que, a la vegada, aprenguin una nova metodologia de tre-ball cocreatiu que els ser-virà com a eina de futur”, assenyala Albert Forn, director de mSchools, programa que està impul-sat per la Mobile World Capital Barcelona, en col·laboració amb GSMA, la Generalitat de Catalu-

nya i l’Ajuntament de Barcelona.

Un centenar d’equips formats per docents i experts es reuniran durant un dia complet i seguiran la metodologia de treball cocreatiu de mSchools Edu_Hack per desenvolupar de manera col·laborativa materials per a l’aula que es basen

El Mobile World Congress serà escenari d’una jornada de treball de mSchools per desenvolupar materials basats en l’ús innovador de la tecnologia digital a l’educació

El taller està obert a tots els docents interessats en la innovació a l’aula

en l’ús innovador de la tecnologia digital. “Començarem al matí i els assistents s’agruparan en petits equips de treball multidisciplinari. Cada equip treballarà en una proposta didàctica durant tota la jornada, en dife-rents fases i amb fites establertes per la metodo-logia de cocreació. A mesura que es vagin asso-lint aquestes fites, els equips veuran com la seva proposta agafa forma i es va acostant al resultat final, que s’haurà de pre-sentar als companys al final de la jornada”, explica Forn, director de mSchools.

Iniciativa oberta El taller mSchools Edu_Hack està obert a tots els docents de Catalu-nya interessats en la inno-vació a l’aula i les experi-ències col·laboratives, així

com als estudiants univer-sitaris que vulguin formar part de la innovació en educació i estiguin inte-ressats a participar en aquest procés. Al mateix temps, també s’obre la porta a la possibilitat que hi participin els experts de la indústria que tinguin interès en la docència, amb l’objectiu que hi puguin fer les seves apor-tacions per donar suport a la tasca dels docents.

“Durant l’Edu_Hack volem desenvolupar un centenar de propostes. Per tant, hi haurà uns 500 docents participant en la jornada, a part dels pro-fessionals i estudiants que ens vulguin acompanyar”, anuncia Forn, que a la vegada remarca que la participació de professio-nals de diversos àmbits “ajudarà a crear un entorn fèrtil per enriquir el procés de cocreació,

establint un intercanvi d’idees entre el món labo-ral i el docent. A més, la incorporació dels estudi-ants que seran els futurs docents permetrà millo-rar també la seva prepara-ció, mentre veuen com treballen els professors que estan en actiu”. Per aconseguir més difusió de la iniciativa, a més, els resultats de mSchools Edu_Hack es comparti-ran amb el conjunt de la comunitat educativa.

Aportar valor Fa temps que mSchools treballa amb la voluntat d’aplicar un enfocament especial sobre els docents, peça clau en l’ensenyament i que necessita suport en un sector educatiu que està en constant evolució. “Amb l’Edu_Hack creiem que hem trobat una fór-mula que pot aportar molt valor. Esperem que aquest sigui el primer de molts Edu_Hacks, i que les propostes desenvolu-pades siguin el principi de noves maneres d’ense-nyar i aprendre que ens permetin donar als docents el suport que necessiten per evolucio-nar i contribuir a millorar el nostre sistema educa-tiu”, afirma Albert Forn, director de mSchools.

Així, les millors iniciati-ves que surtin d’aquesta jornada conjunta del 20 de febrer es treballaran durant tot l’any per intro-duir-les a les aules a l’inici del curs vinent. “Volem que les propostes de l’Edu_Hack ja estiguin en condicions de ser utilitza-des a l’aula i, per tant, la feina feta es compartirà obertament perquè es pugui aprofitar a totes les escoles de Catalunya, ja que l’Edu_Hack ha de ser-vir per identificar les pro-postes més innovadores per assegurar-nos que es poden continuar desenvo-lupant i difonent. Des de mSchools treballarem perquè un cop s’hagi aca-bat l’Edu_Hack es pugui continuar donant suport a aquest procés cocreatiu i d’innovació durant la resta de l’any”, conclou Albert Forn.e

PUBLICITAT 7ara DISSABTE, 16 DE GENER DEL 2016


Infància

Un món en guerra Com ho expliquem als fills?TRINITAT GILBERT FOTO: TJERK VAN DER MEULEN

A França s’han alçat veus d’experts que aborden de dife-

rents maneres, fins i tot contradictòries, el fet d’explicar-los a les criatu-res els atemptats a París. “El debat recau sobre si se’ls ha d’allunyar dels fets o fer-los-en prendre plena consciència”, indica el periodista i correspon-sal de TV3 a París, Joan Carles Peris. “Hi ha psi-quiatres infantils, com Stéphane Clerget, que diuen que no és necessari explicar res dels atemp-tats als nens més petits si no n’han sentit parlar”. En aquesta línia, “van arribar a proposar no sin-tonitzar en presència d’ells les cadenes infor-matives de televisió non-stop [a França n’hi ha tres] que repetien en bucle les imatges i els comentaris dels atemp-tats, i que els pares evites-sin transmetre les seves

angoixes amb actituds i comentaris davant els fills. La idea era informar a demanda dels petits, però també estimular les seves preguntes, per tal de saber realment què és el que els havia arribat sobre els atemptats”, continua explicant el corresponsal a França per a TV3.

Joan Carles Peris afirma que també n’hi va haver que “proposaven posar l’accent en els argu-ments tranquil·litzadors, que permetien una lec-tura més positiva. Per exemple, explicant els recursos (policials, mili-tars, tecnològics) desple-gats per protegir la pobla-ció, els moviments de solidaritat amb les vícti-mes, l’acció dels policies, bombers o serveis d’urgències o les llargues cues per donar sang als hospitals”.

I encara un tercer grup va sostenir i sosté una posició més crua: “Segons la psicoterapeuta Helène Romano, coautora del lli-

bre Je suis victime: l’incro-yable exploitation du trauma, no s’ha de negar la gravetat del drama: els pares han de pronunciar la paraula guerra: “Vivim una forma de guerra i és perillós negar-ho. No pro-nunciar la paraula és molt més violent que fer-ho. Si les explicacions dels pares, dels adults, són massa edulcorades, els nens no comprendran per què estan tan angoixats, o per què el partit de futbol de dissabte o l’excursió a Disney s’han anul·lat. És primordial explicar per què tothom té por. Una vegada s’explica el que està passant, es pot gesti-onar millor el trauma. El principi de realitat és violent, però ajuda a donar suport a les vícti-mes i als que se senten traumatitzats”.

Segons aquest punt de vista, continua explicant el periodista establert a París, “cal educar els infants, com els adults, per viure amb la por”.

“França és un país en guerra i és possible con-viure amb la por com a Israel, com a Síria, sabent que existeix un risc omni-present”, informa Joan Carles Peris.

Realitat a mida A casa nostra, el perio-dista i subdirector del programa de ràdio El món a RAC1, Jofre Llombart, va explicar als seus fills (en Jan, de 6 anys, i la Martina, de 4) que “a París unes persones havien mort per la volun-tat d’uns altres; que tot plegat era una mort imprevista”, i és aleshores quan va explicar-los que això va passar perquè “al món hi ha persones que volen fer mal a d’altres”. Una explicació feta arran de les preguntes dels fills, sobretot formulades pel més gran. Per sort, “en aquests atemptats no hi ha hagut imatges escabro-ses, però sí que tots dos han mirat per la televisió fotos de mida carnet dels

Com parlar d’atemptats com els de París als adolescents? Segons l’escriptora Care Santos

e “Amb adolescents no cal fer tantes voltes. S’ha de par-lar de religió, esclar. I de raons. L’imperatiu categòric de Kant, en el fons”. e “Per què algú fa el que fa? Perquè la seva religió l’ha convençut que així aconseguirà alguna cosa millor que la que té. Què té? Potser una vida que no val gaire la pena. Potser no ha pogut tenir accés a moltes de les coses que té un jove qualsevol al nostre món. Potser la seva família està trencada per altres mostres de vio-lència. Potser la religió, el fanatisme, és la seva única esperança de tenir una vida com la que vol tothom. Potser algú li ha fet creure que innocents d’altres paï-sos són els seus enemics. Potser algú li ha fet pensar que la seva religió consisteix en això, matar innocents, tot i que cap religió no predica això. Tot i que els musulmans són ben bé una altra cosa”. e “Llavors, ¿és justificable? Ho estem perdonant? No, de cap manera. Ho estem mirant d’entendre, que és diferent. Mirant d’entendre una cosa molt difícil d’entendre, perquè entendre ens fa millors. Sempre és molt més fàcil jutjar els altres que mirar d’entendre’ls. (Aquesta última frase deixa els adolescents molt impressionats, i els fa pensar. L’única cosa bona d’enfrontar els joves amb aquests desastres que estem vivint és la possibilitat de reflexió que ofereixen.)

REALITAT. Els periodistes Jaume Freixes i Mònica Gallardo són partidaris d’explicar als seus fills, de 14 i 5 anys, les coses tal com són.


En família

L’amor perdut

Què és pitjor, conèixer l’amor i perdre’l o no haver-ho conegut mai? Per als poetes és una pregunta retòrica, perquè la resposta la tenim, gairebé tots, molt clara. e Esclar que és millor conèixer l’amor, la felicitat, l’alegria, encara que siguin temporals. Perquè sem-pre ho són, i ho sabem. Fins i tot el rotund “fins que la mort us separi” és, al mateix temps, una prome-sa i una amenaça, la terrible certesa que la mort, fi-nalment, ens separarà. Volem gaudir de l’amor, en-cara que no sigui etern. I si ha de fugaç, si hagués de durar només uns mesos, uns dies, ens agradaria que fos intens. Un amor que valgués per una vida. e Sembla, però, que no ho tenim tan clar quan es trac-ta de nens, dels nostres fills. Molts pares han sentit consells com ara: “No el pots tenir tot el dia a coll, després qui l’agafarà quan tornis a treballar?” “Els avis l’acaronen massa el cap de setmana, i el dilluns a l’escola plora més”. “S’ha d’acostumar a adormir-se sol, si no com s’ho farà quan tu no hi siguis?” “Si hi vas de seguida quan plora, a l’escoleta patirà més”... Consells sens dubte benintencionats, però que fan por quan els mires de prop. El cas més extrem és el món distòpic (ell ho considerava utòpic) que va ima-ginar el psicòleg Skinner a la novel·la Walden 2. Allà els nens es passaven tot el primer any dins d’incu-badores de vidre i els pares els anaven a visitar “qua-si tots els dies, encara que només fos uns minuts”. A la delirant imaginació de Skinner aquells nens creixien perfectament feliços, especialment els or-fes, que no envegen els altres nens “perquè pràcti-cament no hi ha diferència entre ells”. e Hauria de tractar així la meva dona? ¿Hauria de ser un marit fred, distant, antipàtic, no abraçar-la, no passar temps amb ella, no fer-li cas encara que plo-ri, i així, pobreta, si haig d’anar fora o si em moro, ella no patirà? La vida, certament, no és un camí de roses. Vindran moments difícils, el dolor i la pèr-dua, la soledat i el desencís, la malaltia i la mort. La nostra missió com a pares no és donar als nostres fills petites frustracions perquè s’hi vagin acostu-mant, sinó una infància feliç, plena d’amor, que si-gui per sempre un refugi en la memòria, una sò-lida roca en dies de tempesta. ¿Vol que els seus fills no vegin la diferència entre ser a l’escola o a casa? Entre estar amb desconeguts o amb els seus pares? ¿Vol ser el tipus de cònjuge o de pare al qual ningú trobarà a faltar, a qui ningú plorarà? Doncs miri, jo més aviat voldria ser el marit i el pare al qual recor-den amb afecte i ploren amb dolor; voldria deixar darrere meu un forat que totes les llàgrimes del món no poguessin omplir. Com van aconseguir els meus pares. Carlos González és doctor en pediatria

Carlos González

culpables”. I és aquí quan Llombart va deixar-los ben clar que no tots els homes amb barba són dolents. “El pare també en té, de barba. Jo també sóc morè. Sóc dolent, jo?”, va preguntar-los.

La pregunta retòrica del pare els va deixar tran-quils. El Jofre encara va reblar el clau: “Els dolents són els que volen matar, i n’hi ha amb barba o sense, homes o dones”. Amb aquestes frases, es van acabar les preguntes. “Jo tampoc no tinc un paper actiu, vull dir que arribo amb les explicacions fins allà on ells poden contro-lar”. De fet, Llombart recorda que just feta l’explicació, els fills van girar la conversa cap a Messi i, per tant, el pare no els en va donar més detalls.

Per a Llombart, situar-se en l’univers de com-prensió de les criatures és essencial a l’hora d’enten-dre l’actualitat i, per tant, el món en què viuen. “A petita escala ells també es troben amb escenes de desconfiança, com ara quan un company els demana que portin una joguina de casa perquè faran un intercanvi, ells ho fan, i el company, no”. Dit amb unes altres paraules, cal partir de l’experiència vital que hagin pogut tenir els infants per explicar-los aquests fets. “Poden haver tingut animals de companyia que han mort, avis que emmalalteixen o faltes de confiança amb els amics lleials, per exemple, que poden anar bé per fer entendre que la vida no és de cotó de sucre, però que tampoc no cal que desconfiïn de tothom”.

Per la seva banda, l’escriptora i autora de bestsellers per a adoles-cents Care Santos, mare de tres fills (l’Adrià, de 13; l’Èlia de 12, i l’Àlex, de 10), explica que un recurs que ella acostuma a fer servir en els atemptats (en gene-ral) són les frases següents: “Quan els adults ens equivoquem, de vegades ens equivo-quem moltíssim i sense solució”. Una altra frase: “Al món hi ha coses bones i boniques i coses dolen-

Per a més informació Un vídeo (recomanat per la periodista de TV3 Raquel Sans) que retrata una conversa entre un pare i el seu fill petit: https://www.youtube.com/watch?v=xkM-SDNoI_8 Programa ‘Info K’ de TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/info-k/info-k-16112015/video/5565003/

tes i horroroses. És important saber que totes dues existeixen al mateix temps i en els mateixos llocs, i triar sempre les primeres”.

Amb les preguntes dels perquè, que són inevita-bles, una resposta que l’escriptora Care Santos suggereix és: “Perquè està equivocat. Li han dit que aquesta gent que no li ha fet res són, en realitat, els seus enemics. En comptes de preguntar-los-hi, de parlar amb ells, de mirar d’entendre’s, s’estima més fer-los mal. Està equivo-cat, esclar, perquè fer mal a les persones no soluciona cap problema i en crea de nous”. Ara bé, Santos assegura que ella tam-poc no té respostes absolutes quan els fills o les criatu-res li fan pre-guntes, sinó que té “dubtes absoluts”.

Empatia L’analista en conflictes i des-armament Pere Ortega afirma que una manera d’expli-car atemptats com els de París és intentar “crear empatia, en el sentit d’implicar-los com si ho haguessin patit en perso-nes del seu entorn”. És a dir: “Fer-los sentir rebuig a una violència que ha destruït vides humanes i que ha comportat molt dolor per a les persones més properes, família i amics”.

A les criatures “se’ls ha de transmetre que la vio-lència sempre comporta patiment, que s’ha de res-pectar els altres, encara que físicament siguin diferents, que tots som iguals, que quan hi ha pro-blemes, conflictes entre companys, s’ha d’intentar parlar amb ells o recórrer als mestres, germans més grans o pares, perquè hi busquin una solució”. D’aquesta manera s’està educant en la resolució no violenta dels conflictes.

A partir dels 10 anys, els raonaments poden arri-bar a fer comprendre el conflicte del fenomen del jihadisme i també el del terrorisme. “S’hauria d’explicar que qualsevol atac contra persones civils

Com ho van viure el Jaume i la Carmen? e El Jaume (14 anys) i la Carmen (5) són fills de pares periodistes, la Mònica Gallardo i el Jaume Freixes. “Tots dos som partidaris d’explicar les coses tal com són. La violència, encara que no ens agradi, és una trista realitat i amagar-la no serveix per a res. Creiem que és millor educar en la tolerància de cada dia per evitar aquests comportaments i, sobretot, saber iden-tificar les petites violències de la vida quotidiana que després poden ser la llavor per justificar o entendre la violència a gran escala”.

Dit això, el fill gran “va ser conscient de la gravetat del moment”, recorden els pares. El Jaume recorda que va intentar “explicar-li la sensació de vulnerabili-tat que tots havíem de sentir davant del fanatisme i la

barbàrie”. “De tota manera, ell em va preguntar molts més

detalls de l’operació de captura dels terroristes

a Saint-Denis, que es va viure en directe.

Volia saber com havia sigut l’assalt a l’habitatge dels ter-roristes i com l’havien pogut localitzar... He de

dir que en aquest sentit és una mica

pel·liculer i suposo que, com molts adoles-

cents, mostra interès per les persecucions policials,

els intercanvis de trets i totes aquestes coses...”, diu el periodista.

La mare, la Mònica Gallardo, sosté que a l’hora d’encarar l’actualitat amb els fills “no cal amagar res, però tampoc forçar el moment en què ells prenen cons-ciència de la magnitud dels fets que ens envolten”. De fet, la filla petita, la Carmen, “de moment encara no ha fet preguntes complicades de respondre i tinc clar que no he de fer pedagogia abans d’hora. Els nens pregun-ten quan tenen necessitat de saber i, intentar posar sobre la taula un tema sense que ells ho hagin demanat no crec que sigui bo”, reflexiona la Mònica.

Altres vegades, el Jaume ha intentat explicar al fill gran el conflicte al Pròxim Orient, com també el pes de l’islam i el factor religiós en aquella zona. En aquest sentit, recomana un vídeo que “explica prou bé aquesta zona tan calenta del planeta” i que ell va mirar sense cansar-se’n. El podeu trobar a: https://www.youtube.com/watch?v=LJtUQjJC4a0

és condemnable, perquè són innocents. No tenen cap culpa de pertànyer a una de les comunitats que estan enfrontades”.

Context Dit això, un altre argu-ment: “Els atacs contra gent innocent els han fet els estats bombardejant ciutats; els atacs jihadis-tes són conseqüència de les polítiques equivocades dels estats, uns fent la guerra, altres reprimint les llibertats de la pobla-ció, unes situacions que han generat molt odi. Aquest odi genera molta violència i per això es pro-dueixen els atacs. Però cal afegir que aquests atacs es practiquen arreu, no sola-ment contra Europa; són

més freqüents als països del món àrab”.

Pere Ortega sosté que també s’ha de dir que els atacs a París no van ser de caràcter religiós i que, per tant, no s’ha de culpabi-litzar cap religió. És més, els musulmans són els primers a condemnar la violència del jihadisme. Els atacs són producte d’una minoria violenta que utilitza l’islam com a pretext per aconseguir finalitats polítiques. És a dir, reflexiona Ortega, “el que cal és rebutjar la vio-lència, especialment l’armada, dient que es poden resoldre el con-flicte amb mitjans polí-tics de diàleg i amb acords de pau que aturin els atacs i les guerres”.e


Històries

Educant per a la sostenibilitat

XAVIER TEDÓ FOTO: AMB

Trobar eines educa-tives per combatre el canvi climàtic, aquest és el pilar

sobre el qual neix el Fòrum Metropolità d’Educació per a la Sostenibilitat, que es va estrenar el 27 de novembre. Es tracta d’una jornada organitzada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) adreçada a la comunitat educativa, però també a tots aquells actors que fan tasques de sensibilització mediambi-ental. Ana Romero, cap de secció de sostenibilitat i educació de l’AMB, explica com va sorgir la iniciativa: “Aconseguir revertir el canvi climàtic passa pels acords internacionals i les cimeres, però també per la coresponsabilització de la societat”.

El Fòrum forma part del Programa d’Educació per a la Sostenibilitat i del Pla de Sostenibilitat de l’AMB, vinculats per implicar la ciutadania en el coneixe-ment dels canvis que expe-rimentaran el territori metropolità i els seus habi-tants i així contribuir a crear una societat més pre-parada per fer front als impactes ambientals. El Fòrum vol fer un pas més enllà i convertir-se en un punt de trobada del movi-ment educatiu per inter-canviar experiències reei-xides. La valoració que fa Romero de la primera edi-ció és altament satisfactò-ria: “Els més de 150 partici-pants van puntuar per sobre de vuit el Fòrum i ens animen a repetir-lo periòdicament i fins i tot a allargar-ne la durada”. L’èxit es deu, a parer seu, a la transversalitat de la pro-posta: “Va ser una jornada molt útil per conèixer acti-vitats sobre canvi climàtic a l’àrea metropolitana, però també per discutir i reflexionar sobre com hem de comunicar i explicar aquest fenomen, ja sigui en l’educació formal o en

aquells equipaments que tenen una funció educativa fonamental, com bibliote-ques o centres cívics”.

Impuls des de l’escola A part de les ponències d’experts en la matèria, durant aquesta trobada es van dur a terme diferents activitats en petits grups, amb infants i adults barre-jats, per recollir propostes sobre quines competèn-cies i continguts curricu-lars cal impulsar quan s’aborda el canvi climàtic, com acostar i experimen-tar aquest fenomen o com arribar a un públic divers i dispers. Als centres educa-tius el debat sobre el canvi climàtic és present: “Aquest any, arran de la COP21, moltes escoles han fet treballs específics. Tan-mateix, sabem que el per-sonal docent disposa de poc temps i recursos per fer formació específica. El nostre programa pot ser un complement molt útil per introduir aquesta qüestió de manera pràctica i moti-vadora i tant a l’aula com fora”, anota Romero.

D’eines educatives n’hi ha: “Cada vegada més, sobretot a internet, es poden trobar guies, jocs i recursos per utilitzar a l’aula, però una activitat dirigida per un educador sempre resulta més empà-tica, i per aquest motiu hem volgut centrar-nos en una oferta de qualitat més que a sumar nous recursos als que ja existeixen”.

Miquel Àngel Prats, director dels estudis de grau d’educació infantil a la FPCEE Blanquerna-URL, va ser un dels ponents que van parlar sobre com introduir el canvi climàtic en el procés d’aprenen-tatge. Està d’acord que les eines educatives existei-xen: “Sí que n’hi ha. El que cal són més recursos humans, més temps i més reflexió. Abans de passar a l’acció cal pensar, priorit-zar el que resulta més necessari”.

Prats consi-dera que el canvi climàtic

L’AMB organitza el primer fòrum adreçat a la comunitat educativa amb l’objectiu d’intercanviar experiències per combatre el canvi climàtic

és motiu d’estudi: “Ho és i molt per la rabiosa actuali-tat, i no només per la Cimera de París, sinó també per la crisi de Volkswagen o per les nom-broses escoles verdes que hi ha arreu del país”. Amb tot, lamenta que el currí-culum limiti les

que nous mètodes educa-tius s’integrin a les aules: “Parlem sempre d’incor-porar eines, recursos, però la innovació també és treure el millor dels infants, dels mestres. Mirem què es fa a Finlàn-dia, però també al nostre voltant perquè les escoles que ho treballen bé no se sentin menystingudes. N’hi ha que aconsegueixen convertir els alumnes en agents de canvi que modifi-quen els mals hàbits de la família”. I és que passar de les paraules als fets, de la sensibilització a l’acció és la part més complicada. “Podem fer moltes unitats didàctiques, però si no van acompanyades d’una bona conducta després no ser-veixen de res”, sentencia Prats, que recomana “pro-var petites coses que puguem incorporar en el dia a dia”.

Un dels centres refe-rents és l’Escola El Turó de Montcada i Reixac, l’única de primària present al Fòrum i on la consciència ambiental forma part del seu ADN d’ençà que es va convertir en escola verda el 2009. “Totes les sortides les fem caminant o en bici-cleta si són properes, en tren si són més lluny, i de colònies marxem tots junts en autocar”, explica Mertxe Sánchez, coordina-dora d’infantil. Una d’aquestes sortides és al riu Besòs: els alumnes de cin-què i sisè hi van per infor-mar de l’estat del riu a l’Associació Hàbitat. El centre té dos ecodelegats d’aquests cursos que supervisen el compostador de l’hort, que es nodreix de matèria orgànica, i l’efici-

possibilitats d’aprofundir en un dels principals rep-tes de la humanitat: “A les escoles els fem aprendre continguts i haurien de reflexionar sobre la manca d’aigua més que estudiar les roques. Els mestres, tot i la seva implicació, van saturats de feina i estan molt pressionats per aca-bar els temaris del currícu-lum, els continguts del qual són poc significatius. En canvi, cal menjar poc i pair bé”.

Motivació, clau de l’èxit Segons el docent, la clau de volta és la motivació: “Cal que els nens s’emocionin per aprendre i els mestres per ensenyar”. En aquest sentit, subratlla la impor-tància de descobrir el talent submergit que hi ha a les escoles, permetent

Es van recollir propostes sobre els continguts que cal impulsar quan s’aborda el canvi climàtic

ència energètica, contro-lant que s’apaguin els llums de les classes o que es tanquin bé les finestres. “Disposem, per exemple, d’una estació meteorolò-gica per veure si fa fred o calor i abaixar la calefac-ció”. A més, al tercer tri-mestre organitzen la Set-mana del Medi Ambient, en què cada curs treballa un tema i en fa després una exposició en un treball transversal. Tot plegat per evitar veure la Terra sota les urpes humanes, com la van representar en un pòs-ter al Fòrum.e


La cua de Quiró

Gregorio Luri

Mestres i lampistes

ATALIS (l’estudi de l’OCDE sobre docència i aprenentatge), la ma-joria dels docents diuen que entenen l’aprenen-tatge de manera cons-

tructivista, com un procés en el qual els alumnes s’impliquen activament en l’adquisició del coneixement, i re-butgen les metodologies que els for-cen a ser receptors passius d’infor-mació. Més del 90% asseguren que el seu paper ha de ser facilitar la inves-tigació que l’alumne desenvolupa au-tònomament, perquè només d’aques-ta manera adquireix un pensament crític i esdevé un actiu constructor del significat d’allò que aprèn.

Jo estic molt agraït a tots aquells professors que van ser un referent in-tel·lectual i moral per a mi i em van en-senyar coses que ni imaginava que po-dien existir. No vaig notar cap propietat en el seu coneixement que dificultés la seva transmissió. Crec que el més rellevant no és la via d’accés a una in-

d’acord amb les conseqüències de l’aprenentatge a llarg termini, més que no pas sincrònicament, perquè la me-mòria no és menys activa que la ima-ginació. Els processos mitjançant els quals la memòria a llarg termini pren protagonisme com a memòria de tre-ball són molt foscos, però el que està clar és que sense la primera, la segona es queda sense recursos.

formació, sinó la seva digestió, és a dir la manera com el coneixement nou es relaciona –a vegades de manera fosca i inconscient– amb allò que prèvia-ment creia saber. La guspira de la com-prensió és molt capritxosa i l’experi-ència lluminosa del “Ja hi caic!” sembla tenir vida pròpia. Els conceptes de pas-siu i actiu en referència al coneixement s’han de valorar diacrònicament,

Tornem a TALIS. Curiosament, quan en lloc de preguntar als profes-sor per les seves creences ens inte-ressem per les seves pràctiques efec-tives quotidianes, descobrim que majoritàriament fan ús de les meto-dologies que prèviament han consi-derat passives. Sembla que diuen el que és pedagògicament correcte i fan el que és pedagògicament possible.

Recentment, un director em re-coneixia melancòlicament que ha-via pres possessió del càrrec somiant a portar el seu centre a Ítaca, però que no feia més que arreglar vies d’ai-gua. Qui no té experiència directa de fer classes i del que suposa, per exem-ple, tractar al llarg d’un dia lectiu amb 180 alumnes en plena ebullició ado-lescent, mai no comprendrà la trans-cendental importància de la lampis-teria com a ciència auxiliar de la pedagogia. e Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

CRISTINA CALDERER


Família

Paternitat: 13 tristos dies

AUTÒNOMS. El Toni i l’Anna comparteixen llar i feina. I també el fet de ser autònoms. L’Anna va estar treballant fins al dia abans del part.

Autònoms i, malgrat això, pares!

MARC SERRANO I ÒSSUL FOTO: CRISTINA CALDERER

Gairebé no pots fer vacances ni posar-te malalt. Com sempre diu el

ciutadà Albert Rivera, encetes el mes amb una motxilla d’uns 300 euros (negatius, s’entén), que és el mínim que has de des-embutxacar per poder cotitzar com Déu mana tant si en factures 1.000 com si són 3.000. No tens cap seguretat que et vin-guin a comprar: has d’anar a vendre –a ven-dre’t, vaja–. Ni cap certesa de tenir feina el mes que ve. Ni cap garantia de cobrar la que has fet quan toca. No tens contracte, conveni, cap ni col·legues. Sí que tens, però, la lliber-tat de gestionar-te el temps i el lloc de treball, de dir que no (que no pots; que no, gràcies), de nego-ciar el preu del que fas i de posar-hi condicions, sem-pre en teoria i fins a un cert punt. I tens, també, la sort de créixer com a pro-fessional mentre partici-pes en projectes diferents per a diversos clients –sovint això de clients entre cometes–. Ets un pobre autònom, l’amo i senyor de tu mateix, o la precarietat feta estatus laboral. O totes dues coses alhora.

Però què passa quan ets autònom(a) i et neix un fill o l’adoptes? Quins avantatges tens davant la Seguretat Social i Hisenda? Alerta, mares i pares autònoms que vulgueu com-partir amb la parella les últimes deu setmanes del permís de maternitat (les sis primeres són sempre per a la mare si el fill és biològic): podeu cotitzar més sis mesos abans del part per generar una prestació més ele-vada. Ho explica Aurora Rodés, ponent de la comissió laboral del

Col·legi Oficial de Gestors Administratius de Catalu-nya: “El 2015, pagant 265 euros al mes, la base de cotització eren 885 euros: el que cobraves en cas de maternitat. Si t’ho apuges, puja en proporció. Podries calcular la teva maternitat i dir: «Com que d’aquí un any vull tenir la criatura, començo a cotitzar a raó de 600 euros mensuals; d’aquesta manera, quan neixi, tindré dret a una prestació d’uns 1.200», descomptada la cotització dels autònoms, que has de continuar pagant. No surt a compte a tothom: asses-soreu-vos”.

Dret a la baixa ¿Qualsevol autònoma té dret a la prestació per maternitat? No pas. L’última reforma de la protecció social de les treballadores per compte propi les ha equiparat, en part, amb les assalaria-des. “És un triomf impor-tant”, apunta Rodés, autònoma des de fa tres dècades. Si s’és mare als 21 anys o abans, no cal haver cotitzat per cobrar la baixa laboral; dels 21 als 26, calen 180 dies cotitzats els últims set anys; per a

mares més grans, en con-venen 360 durant tota la vida o 180 just abans de parir. L’experta recorda: “La prestació de mater-nitat són 16 setmanes ininterrompudes des del moment en què la sol·licites, que acostuma a coincidir amb el moment del part”. Per no haver-la d’agafar abans, l’autònoma embarassada té dret a una baixa mèdica si està justificada: “Tu agafes una baixa nor-mal, d’aquelles que, com a autònoma, no comen-çaríem a cobrar fins que no haguessin transcorre-gut els 15 dies”. Compte, doncs. També hi ha la baixa per embaràs de risc, que s’acaba amb el naixement.

Políticament incor-recte: per ser bona ciuta-dana i evitar arriscar-se a rebre un clatellot admi-nistratiu, l’autònoma no pot treballar mentre cobri per maternitat. Ara: una alternativa irregular és treballar, sí, però no fac-turar la feina feta fins que l’ajut s’hagi esgotat. Molt mal fet, temerari, però habitual.

Petites ajudes Com una aturada normal, l’autònoma sense feina té dret a interrompre el cobrament de l’anomenat “cessament d’activitat” (l’atur dels autònoms) pel permís de maternitat, i a reprendre’l després; aquest dret se l’haurà

d’haver guanyat pagant, almenys, 15 euros

més de quota. Un altre cas:

¿teniu un negoci obert al públic i agafareu un substi-

tut? Aurora Rodés explica:

“Al model oficial de decla-ració d’activitat fas cons-tar que agafes la baixa de tal dia a tal dia i que la teva perruqueria continuarà oberta perquè el teu lloc l’ocuparà la persona X,

La llibertat d’horaris que pot donar ser autònom podria semblar que facilita la conciliació, però el cert és que les coses no són fàcils

Hi ha previstes ajudes per la baixa de maternitat, però amb condicionants

dores, autònomes o no (si no treballeu, res, i els pares treballadors, res de res), fins al mes que el nen fa tres anys, un ajut de Zapatero sobreviu: “1.200 euros a l’any amb la possi-bilitat de cobrar-los de manera periòdica i antici-pada a raó de 100 euros mensuals, o tots de cop a la declaració de renda”. Segona clau: els fills redu-eixen la base imposable:

que has de contractar i que et suposa una bonifi-cació del 100% de les quo-tes”. Important: la presta-ció no està pas exempta d’impostos: “En el moment que hagis de fer la declaració de renda, l’has de declarar com a ingressos del treball”.

No deixem Hisenda. Dues claus n’alleugen el cop de sabre. Primera: atenció, mares treballa-

e Són, de fet, ben feliços, però també plens d’emo-cions –i de paperassa–, i escassíssims. Els pares austríacs gaudeixen de fins a tres anys de baixa laboral pagada; els alemanys, d’un; els romane-sos, de quatre mesos; els islandesos i italians, de tres; els suecs i noruecs, de dos; els lituans, d’un. A Espanya, el permís de paternitat és de dues setmanes, tant per a autònoms com per a assala-riats. El col·legi de gestors ho matisa: “De les 16 setmanes que li pertoquen a la mare, excepte les primeres sis, el pare podria gaudir de les deu posteriors, o també existeix, en el règim d’autò-nom, el temps parcial: la mare podria treballar mitja jornada i el pare podria sol·licitar la resta en els altres deu mesos”.

“Si vols tenir un fill, val més assegurat que autònom”, diu Aurora Rodés, gestora


L’explorador reprimit

Vingui demà, quan sigui gran

Just quan començaven les festes de Nadal, la responsable dels temes “socials” d’un dels grups del Parla-

ment em va demanar de parlar sobre infància. Si la cambra arribava a fun-cionar, volia fer propostes, actuar des del primer dia. Havia llegit molts in-formes i volia saber per on començar. No eren gaire difícils les respostes, però li vaig fer notar que en temps de crisi la infància sempre ha d’esperar, fins i tot, que els seus adults siguin in-dependents. Què és sempre urgent en la infància i, des de fa uns anys, en-cara més urgent?

Parlaments i governs no són cons-cients que avui tenim una part signi-ficativa de tota una generació d’in-fants que només han viscut la crisi. És la generació recessió, a la qual ja li sobren anys de viure en la pobresa, que no suporta cap dia més en la ma-teixa situació, que té dret a no espe-rar més perquè alguna cosa canviï. Fa anys que és urgent que els infants no hagin de patir la pobresa dels seus adults, però es van suprimir les aju-des familiars per atendre els fills. No era, no és, un problema pressuposta-ri. És reconèixer el dret de tot infant a rebre recursos perquè la precarie-tat econòmica adulta no passi a ser privació educativa i, en aquesta par-tida, és il·legal retallar.

La urgència també fa temps que ens recorda l’obligació de garantir el pa-quet bàsic d’oportunitats educatives. Una oportunitat és un estímul, una experiència, un aprenentatge, sense els quals el desenvolupament d’un in-fant queda en dèficit, acumula pèrdu-es, pateix innecessàriament. Empo-brir un infant vol dir privar-lo d’oportunitats irrenunciables. Tan-mateix, fa temps que hem desmuntat bona part de l’educació 0-3, diversa, flexible, d’accés més fàcil per a qui té menys. Arreu està prevista una ajuda social per poder fer de mare o de pa-re. Les reclamacions sobre tot allò que té a veure amb un sistema de protec-ció sensat i útil són ja antediluvianes. Ara les infàncies desemparades per la crisi, sense altres respostes, saturen encara més els seus centres.

Aquesta parlamentària s’asseurà en un escó, no hi haurà eleccions, pe-rò no sé com anirà tot. Vistes les da-des, el que sí que sé és que en aquesta legislatura ja tenim la generació d’ado-lescents més independent de la his-tòria. Com que només hauran viscut la crisi passaran olímpica-ment de formar part de la nostra societat i de com pensem organitzar-la.

Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Com més fills, més pensió e Fa pocs dies que les senyores que comencin a cobrar una pensió i tin-guin dos o més fills reben una compensació en metàl·lic del papà Estat per haver-los infantat o adoptat –i criat– en el seu dia. Les jubilades abans del 2016, res; les que només tinguin un fill i els pares, res de res. Des de l’1 de gener, les noves pensions contributives de jubilació, viduïtat o incapacitat permanent de les mares de més d’un fill creixen: amb dos fills, un 5%; amb tres, un 10%; amb quatre o més, un 15%. S’hi podran acollir, aquest any, més de 120.000 espanyoles, 450.000 fins al 2019. La ministra espanyola de Treball, Fátima Báñez, assegura que la mesura “beneficia, sobretot, les dones de classe mitjana”.

pot beneficiar-se’n un progenitor si no hi ha matrimoni o, en qualsevol cas, cadascun se’n pot beneficiar en un 50%. Un autònom amb 15.000 euros de benefici en paga 2.436 sense fill i, si se’n reparteix un amb la pare-lla, 505 menys. Visca! L’entesa recomana visitar el gestor abans de conce-bre; els autònoms són, diu Rodés, “una cosa una mica romàntica”, “els grans desconeguts” i un club heterogeni “dins el mateix sac”. Ho és: “No tinc ningú que em pressi-oni, però, si algú es vol quedar embarassat i està assegurat, millor que si és autònom”.

Planificació i realisme El Toni López i l’Anna Casas eren companys de classe i són parella, pares del Tomàs des de fa vuit mesos i socis a l’estudi de disseny web Limbic. “Vam descobrir que hi havia baixa i que has de conti-nuar cotitzant autònoms”, diu l’Anna, amb el nen a la

falda. Si es cotitza per la base mínima, l’ajut net és d’uns 500 euros. Els ho va dur el gestor. “Vaig donar a llum la setmana 42 i vaig estar treballant fins a l’últim dia”, recorda. Cinc dies després, va rematar-ho ella perquè ell treba-llava: “Vaig haver d’anar a Hisenda pels 100 euros mensuals i a la Seguretat Social per activar la baixa”.

Concilien com poden: en general, matins, escola bressol; migdies, avis, i, a les cinc, ja la mare, però cada dia va diferent i, a la pràctica, improvisen. El Toni no es pot moure de la feina; ella no plega fins a mitja tarda, amb alguna excepció... a mitges: “Els dimarts surto a les dues i em quedo amb el nen a la tarda treballant”. Sort dels pares de tots dos: “Cada dia fem el que podem fins que algun dia em diguin: «Escolta: no ens va bé», i llavors hau-rem de canviar la meto-dologia”. El Toni els dóna les gràcies: “Sense avis,

no sé què faríem. Treba-llar amb el nen no és rea-lista: els primers mesos, quan dormia molt, sí que ho havíem mig aconse-guit –i perquè, a més, ha sortit bastant tranquil–, però ara no: quan està amb tu, vol la teva aten-ció, que li facis cas, que el miris, jugar”.

Aconsellen planifica-ció, realisme i, si cal, con-tractar un substitut: ells mateixos han ampliat jor-nada a una empleada. Ella: “Em pensava que seria capaç de continuar treballant o que els treba-lladors i el Toni podrien suplir la meva feina, i no: has de buscar realment algú que et faci la teva feina”. Una reflexió final? “La gent em diu: «Tu rai, tens molta sort i pots fer el teu horari, pots tenir el nen amb tu mentre treba-lles». Però jo estava treba-llant quan el nen tenia un mes i els responia: «Quina sort tu, que tens quatre mesos de baixa més quinze dies de lactància més les vacances!»”.e


Lego, el millor joc del segle

TEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

¿Sabies que amb només sis blocs de Lego de vuit traus es poden formar més de 915 milions de

figures diferents? Aquestes peces o ‘bricks’ de colors vius es van inventar l’any 1958, i des de llavors

milions de nens i nenes de tot el món hi han jugat. Tu també?

kidsara

Qui se’l va inventar? Lego és una marca de joguines que va néixer l’any 1932 a Dinamarca. El seu fundador es deia Ole Kirk Kristi-ansen. Des de llavors l’empresa ha anat passant de pares a fills. Avui el propietari és Kjeld Kirk Kristiansen, que és el nét del fundador.

Un fuster enginyós L’Ole era fuster. Es guanyava la vida fent mo-bles, però el negoci no anava bé i va haver de plegar. Tenia quatre fills i els havia de man-tenir, així que va tenir la idea de fabricar jo-

guines de fusta. Tot i que al començament no en venia gaires, aviat es va fer molt conegut, per-

què les feia molt ben fetes.

Lego vol dir alguna cosa? Sí. Lego és l’abreviatura de dues paraules daneses, leg godt, que volen dir jugar bé.

El ‘brick’ Lego Les peces de construcció, ano-menades bricks (totxanes), són el símbol de la marca Lego. La primera vegada que en van vendre era l’any 1958. Les pe-ces que es fabriquen avui són exactament de la mateixa mi-da i forma que les de llavors. Només ha canviat el tipus de plàstic que es fa servir.

De la fusta al plàstic Fins al 1949, Lego només feia joguines de fusta. Als anys 50 va començar a fer servir el plàstic, però sovint els retornaven les jo-guines, perquè els clients encara s’estima-ven més la fusta. Llavors un incendi va cre-mar la fàbrica de Lego i totes les joguines de fusta que quedaven al magatzem. La famí-lia Kirk s’ho va prendre com un senyal i ja no en va fer més. Amb el temps, tothom es va acostumar al plàstic.

A

winning motto

The company’s motto is ‘Only the best is

good enough’. Amb les peces

venudes l’any 2012

18 vees podria fevolta a la T


La millor joguina Lego ha rebut dues vegades el tí-tol de Millor Joguina del Segle.

Lego en xifres

La mascota Sabies que Lego té una mascota? Es tracta d’una figureta anomenada Max. És un noi jove que porta una sa-marreta amb la seva inicial.

Legoland

Are you a Lego lover? Then why not visit one of

their parks? The three European Legolands are in Denmark, England and Germany. At

Legoland you will find rides and life-size Lego buildings.

A

worldwide bestseller

Lego is one of the three leading toy companies

in the world.

Vocabulary

companies: empreses

worldwide: a tot el món motto: lema

the best: el millor good enough: prou bo

rides: atraccions building: edifici

life-size: mida real

A les fàbriques

de Lego es fan

1.450 peces per segon

egades er la

Terra

Si repartíssim totes les pe-

ces de Lego que hi ha al món

86 cada persona

en tindria

Amb una torre de

40 bilions de peces de Lego arribaríem

a la Lluna

Les figuretes de Lego

fan exactament

4 blocs d’alçada

Els nois i noies demanen ser escoltats - Fundació Catalana de...

Documents

Transcript of Els nois i noies demanen ser escoltats - Fundació Catalana de...