U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 1

UNITAT 4 E l s p r o b l e m e s d e l a f i l o s o f i a : E l c o n e i x e m e n t : origen, possibilitats i límits coneixement GEN. (del llatí cognoscere, arribar a conèixer, saber, que al seu torn remet al grec gignoskein, saber, reconèixer) PSICOL. Terme final del procés psicològic mitjançant el qual la ment humana capta un objecte. En aquest sentit, és una representació que suposa un procés de coneixement. EPIST. Relació que s’estableix entre un subjecte i un objecte, mitjançant la qual el subjecte capta mentalment (aprehensió) la realitat de l’objecte. El procés del coneixement, així entès, constitueix l’objecte d’estudi de la teoria del coneixement. 1. DISTINCIÓ ENTRE INFORMACIÓ, CONEIXEMENT I SAVIESA

Así pues, en la época actual, la de los grandes descubrimientos técnicos, en el mundo del microchip y del acelerador de partículas, en el reino de Internet y la televisión digital... ¿qué información podemos recibir de la filosofía? La única respuesta que nos resignaremos a dar es la que hubiera probablemente ofrecido el propio Sócrates: ninguna. Nos informan las ciencias de la naturaleza, los técnicos, los periódicos, algunos programas de televisión... pero no hay información «filosófica». Según señaló Ortega, la filosofía es incompatible con las noticias y la información está hecha de noticias. Muy bien, pero ¿es información lo único que buscamos para entendernos mejor a nosotros mismos y lo que nos rodea? Supongamos que recibimos una noticia cualquiera, ésta por ejemplo: un número x de personas muere diariamente de hambre en todo el mundo. Y nosotros, recibida la información, preguntamos (o nos preguntamos) qué debemos pensar de tal suceso. Recabaremos opiniones, algunas de las cuales nos dirán que tales muertes se deben a desajustes en el ciclo macroeconómico global, otras hablarán de la superpoblación del planeta, algunos clamarán contra el injusto reparto de los bienes entre posesores y desposeídos, o invocarán la voluntad de Dios, o la fatalidad del destino... Y no faltará alguna persona sencilla y cándida, nuestro portero o el quiosquero que nos vende la prensa, para comentar: « ¡En qué mundo vivimos! » Entonces nosotros, como un eco pero cambiando la exclamación por la interrogación, nos preguntaremos: «Eso: ¿en qué mundo vivimos?»

http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1405-92742008000300009

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 2

No hay respuesta científica para esta última pregunta, porque evidentemente no nos conformaremos con respuestas como «vivimos en el planeta Tierra», «vivimos precisamente en un mundo en el que x personas mueren diariamente de hambre», ni siquiera con que se nos diga que «vivimos en un mundo muy injusto» o «un mundo maldito por Dios a causa de los pecados de los humanos» (¿por qué es injusto lo que pasa?, ¿en qué consiste la maldición divina y quién la certifica?, etc.). En una palabra, no queremos más información sobre lo que pasa sino saber qué significa la información que tenemos, cómo debemos interpretarla y relacionarla con otras informaciones anteriores o simultáneas, qué supone todo ello en la consideración general de la realidad en que vivimos, cómo podemos o debemos comportarnos en la situación así establecida. Éstas son precisamente las preguntas a las que atiende lo que vamos a llamar filosofía. Digamos que se dan tres niveles distintos de entendimiento:

a) la información, que nos presenta los hechos y los mecanismos primarios de lo que sucede; b) el conocimiento, que reflexiona sobre la información recibida, jerarquiza su importancia significativa y busca principios generales para ordenarla; c) la sabiduría, que vincula el conocimiento con las opciones vitales o valores que podemos elegir, intentando establecer cómo vivir mejor de acuerdo con lo que sabemos.

Creo que la ciencia se mueve entre el nivel a) y el b) de conocimiento, mientras que la filosofía opera entre el b) y el c). De modo que no hay información propiamente filosófica, pero sí puede haber conocimiento filosófico y nos gustaría llegar a que hubiese también sabiduría filosófica. ¿Es posible lograr tal cosa? Sobre todo: ¿se puede enseñar tal cosa?

[FERNANDO SAVATER: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999. Introducció] 2. ÉS EL MATEIX CONÉIXER QUE CREURE?

En la filosofia actual, es tendeix a definir el coneixement com «saber proposicional» o un «saber que», analitzant l’ús de les paraules «conèixer» o «saber» (que en anglès s’identifiquen, to know). Conèixer, en aquest cas, consisteix a saber que un enunciat és vertader (o fals).

En llenguatge corrent, per poder dir que sabem alguna cosa, és necessari que això que "sabem" siga veritat, que ho creguem i que tinguem raons per creure-ho (i que cap d’aquestes raons siga falsa). De forma breu, el «coneixement» és una creença vertadera justificada. El coneixement científic pot definir-se, doncs, com una creença racional justificada.

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 3

Sembla que la primera tasca que ha d'abordar la teoria del coneixement ha de ser la de dir què és això de què s'ocupa: què és el coneixement. Aquest afany ve de molt lluny, des de Plató, qui ja en el Teetet intentà de fornir-ne una definició. Amb això introduïa una tasca que s'ha convertit en obsessió en la filosofia dels últims trenta anys (encara que darrerament comença a ser una cosa mal vista). Es tracta de dir què és el coneixement per mitjà d'una definició que reculla tots els usos correctes que fem d'aquest concepte. Aquesta definició ha de consistir a oferir les condicions individualment necessàries i conjuntament suficients per dir d'algú que sap alguna cosa. És a dir, donar aquelles condicions amb les quals, si es compleixen totes, no puga donar-se el cas que no hi haja coneixement (condicions suficients) i, si en manca alguna, no puga haver-hi coneixement (condicions necessàries). Quines són aquestes condicions? Sembla que, per poder dir que algú sap una cosa, allò que creu ha de ser veritat. Si jo crec que Joanot Martorell va nàixer a Gandia i és veritat que hi va nàixer, aleshores jo sé que Joanot Martorell va nàixer a Gandia. Sembla ser que la creença i la veritat són condicions necessàries per a saber. Si el que jo crec és fals, no ho puc saber, simplement tindré una creença falsa. D'altra banda, també sembla obvi que jo no puc saber allò que no crec. Si jo no crec que el sistema solar té nou planetes [ara vuit] (perquè no tinc ni idea de quants en té o perquè crec que en té deu), no puc saber que en té nou (si és veritat que en té nou). Tot això sembla bastant clar. Però, n'hi ha prou a tenir una creença vertadera per tenir coneixement? És ací on comencen els problemes per als filòsofs i on la teoria del coneixement té feina a fer. La resposta descoratjadora que hi han donat sovint els epistemòlegs és que no, que no n'hi ha prou que el que jo crec siga vertader. Heus ací una raó: Joan juga a la ruleta i acaba d'apostar al 7; està convençut que és el 7 el que sortirà i ja està fregant-se les mans tot esperant el premi. Finalment surt el 7. Podem dir que sabia que sortiria el 7? Si hagués sortit el 8, ell no hauria estat menys convençut que seria al 7 on pararia la bola fins que aquesta no s'aturés al 8. (...) Cal tenir evidències o raons adequades que donen garantia a la creença. (Si la raó per la qual Joan estava convençut és que sabia que la ruleta estava trucada i que tenia un imant sota el 7, aleshores sí que li atribuiríem coneixement). Això és el que els filòsofs anomenen justificació. El coneixement és la creença vertadera justificada. J.Ll.Blasco i T. Grimaltos: Teoria del coneixement, Ed. UV, València, 1997, pp.63-64.

Perquè existisca coneixement, és necessari que es complisquen les tres condicions següents [S és el subjecte, i p qualsevol enunciat que el subjecte diu saber]:

1 Condició de «veritat»: «Si S sap que p, llavors p és vertader».

2 Condició de «creença»: «Si P sap que p, llavors S creu que p».

3 Condició de «justificació»: «Si S sap que p, llavors S té raons per creure que p».

Dit d’una altra manera, «S sap que p si i només si és veritat que p, S creu que p i, a més a més, S està justificat a creure que p».

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 4

Massimo Piattelli: diferència entre creure i saber Intuïtivament, tenim molt clara la diferència entre creure i saber. Saber és quelcom «més» que simplement creure, fins i tot que creure després d’haver valorat la situació. Creure quelcom que és vertader, després d’haver-ho valorat, ens aproxima en saber, però no ens ho posa encara a l’abast de la mà. Per arribar a saber, partint del creure, necessitem alguna justificació racional del nostre creure, però no una justificació qualsevol. Si les raons per les quals creiem no estan ben connectades amb la veritat del que es creu, no podem dir que «sabem». El filòsof i lògic anglès Bertrand Russell, un dels més grans pensadors moderns i gran expert en problemes de la racionalitat, imaginava el cas següent: Piero li pregunta a Pino: «Quina hora és?». Pino mira per la finestra i veu que el rellotge del campanar assenyala les vuit. Li diu, doncs, a Piero: «Són les vuit». Suposem que en aquell moment siguin realment les vuit, però que el rellotge del campanar, sense saber-ho Piero ni Pino, estigui trencat i estigui assenyalant ininterrompudament les vuit des de fa un mes. Podem dir que Pino i Piero saben que són les vuit? Per descomptat que no! I no obstant això creuen quelcom que és veritat (perquè, per casualitat, són precisament les vuit) i tenen bons i fundats motius per creure-ho (els rellotges dels campanars acostumen a assenyalar l’hora exacta). Què els falta perquè puguem dir que posseeixen un coneixement vertader? Per què no ens atrevim a dir que «saben» que són les vuit? El que falta, dit a la plana, és la connexió precisa entre el que creuen i el que és veritat. El que creuen (que són les vuit) i el que és veritat (són les vuit) coincideix, però només per un capritx de l’atzar. I crec que tots estem d’acord en què el capritx no és una «cola» per enganxar el que creiem i el que efectivament és veritat. Una coincidència afortunada no és suficient per transformar en vertader saber una creença «encertada». Traduït de Les ganas de estudiar, Crítica, Barcelona 1992, p. 283. http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/index.htm 3. ANÀLISI DE LA RELACIÓ COGNOSCITIVA: SUBJECTE I OBJECTE Pràcticament tots els autors estan d'acord a considerar el coneixement com una forma de relació entre un subjecte i un objecte:

Tot coneixement és una doble relació: la de I'objecte i la del subjecte. Des del primer punt de vista, es refereix a la representació; des del segon, a la consciència, que és la condició general de tot coneixement (I. KANT, Lògica, V, 1).

La relació cognoscitiva Abans que res, sembla que el coneixement és una forma de presència de l'objecte en el subjecte. Evidentment, no pas "en persona" (o físicament), sinó per mitja d'un representant, que precisament per això s'anomena representació. Aquesta representació pot ser, per exemple, una percepció (o millor, un percepte), una imatge o una idea. Des del punt de vista psicològic, tota l'activitat cognoscitiva és del subjecte; l'objecte no fa res. El resultat d'aquesta activitat és la representació, que es troba en el subjecte. En aquest sentit, doncs, l'activitat cognoscitiva és immanent (resta en el subjecte); i el seu resultat -la representació- també ho és. Tanmateix, tot i que l'activitat (psíquica) cognoscitiva és immanent, el coneixement mateix, com a tal, és transcendent: apunta a l'objecte, s'hi refereix, hi acaba.

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 5

Conèixer és sempre conèixer "un altre" de diferent del subjecte (excepte, naturalment, quan el subjecte reflexiona sobre ell mateix). Aquesta referència a un objecte és el que s'anomena "intencionalitat" del coneixement. En resum, el coneixement és, simultàniament, immanent i transcendent. Com a activitat, és immanent; com a consciència, és transcendent: és sempre consciència d’un objecte. L'objecte del coneixement Quan em mire a l’espill, sóc jo mateix a qui estic mirant. O no? Més o menys és així com es planteja el problema de l'objecte del coneixement. Davant de l’espill, el que passa és això:

1) Allò que jo veig és la meua imatge (un reflex a l’espill).

2) Qui jo veig sóc jo mateix. 3) El mitjà pel qual em veig és l’espill. En realitat,

l’espill no el veig, Ilevat que mire l’espill i no pas la imatge que s'hi reflecteix. Em veig jo mateix, i allò que veig de mi és el que es reflecteix a l’espill.

Si ara fem la transposició al coneixement, resulta que:

1) El mitjà pel qual jo conec és la representació (que pot rebre denominacions diverses com "percepte", "idea", etc.).

2) Allò que conec és el contingut de la representació. 3) Qui jo conec és l'objecte.

La representació (amb el seu contingut), i també l'activitat cognoscitiva són en mi; l'objecte del coneixement (excepte en la introspecció) és la cosa que hi ha fora de mi: La cosa, I'objecte natural, això és el que jo percep, l'arbre que hi ha allà, al jardí; aquest i no pas un altre és l'objecte real de la "intenció" perceptiva (E. HUSSERL, Ideas, FCE, 1949, p. 218). Així doncs, l'objecte del coneixement és la cosa mateixa o la seva representació. Però la conec únicament tal com me la represente. Això explica que es puga dir que l'objecte és construït pel subjecte; tot i que, en realitat, el que construeix el subjecte -generalment, sense adonar-se'n- és la seva representació. Això demostra fins a quin punt cal concebre el coneixement com una activitat constructiva. El subjecte no és merament passiu ni receptiu, ni el coneixement és una simple còpia de la realitat. 4. PROCESSOS DEL CONEIXEMENT: INTUÏCIÓ I CONCEPTE Conèixer no és gairebé mai una acció tan senzilla com obrir els ulls i veure. Fins i tot quan mirem alguna cosa fem molt més que veure, perquè en allò vist sempre hi veiem alguna cosa més del que veiem estrictament. El que pròpiament i estricta veiem rep el nom d'intuïció. Però en veure les coses també fem servir els conceptes

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 6

per a dir el que són. Així doncs, el coneixement implica sempre una intuïció i un concepte. "Intuir" significa "veure". En el llenguatge ordinari també significa, de vegades, el mateix que "pressentir". En el llenguatge filosòfic, la intuïció és tota forma de coneixement directe i immediat (és a dir, sense cap intermediari). I se'n distingeixen dues formes:

1) la intuïció sensible (totes les formes de contemplació per mitjà dels sentits), 2) la intuïció intel·lectual.

En realitat, hi ha una gran diferència entre totes dues:

1) En la intuïció sensible es tracta de la "visió" d'un objecte present al davant dels sentits.

2) En canvi, en la intel·lectual allò que s'intueix és la veritat d'una proposició. Així, es "veu" immediatament, sense necessitat de cap mena de demostració, que "eI tot és més gran que cadascuna de les parts": Equival, doncs, a evidència immediata, sense demostració.

D'ara endavant ens referirem únicament a la intuïció sensible. El concepte és una representació intel·lectual que s'expressa per mitjà de termes generals, com són “arbre” o “blanc”. L'objecte de la intuïció (sensible) és sempre un "això particular que és al meu davant". En canvi, l'objecte del concepte no es troba enlloc. Al meu davant hi pot haver un arbre i, per tant, el puc veure (intuir-lo); però "l'arbre" en general, no. El "coneixement" -el coneixement humà complet- requereix, almenys, una intuïció i un concepte.

En tot coneixement cal distingir la matèria, és a dir, l'objecte i la forma, això és, la manera com coneixem un objecte. Un salvatge veu de lluny una casa, de la qual desconeix l'ús: aquest objecte se li presenta [és a dir, és intuït] com podria ser-ho per a un altre que el conegués determinadament, és a dir, com una habitació pròpia per a l'ús de l'ésser humà. Però pel que fa a la forma, aquest coneixement de l'objecte és diferent per a cadascú; en un és simple intuïció; en l'altre és intuïció i noció [concepte] alhora (I. KANT).

La pura intuïció sensible no és suficient, doncs, perquè es puga parlar de coneixement: cal, a més, que la intuïció siga subsumida sota un concepte. "Conèixer" requereix "reconèixer": només conec si allò que veig (la intuïció) és reconegut com “una casa” (el concepte). Aquest tipus de coneixement s'anomena coneixement empíric o experiència. LA FORMACIÓ DELS CONCEPTES Tot coneixement conté, com a mínim, una intuïció i un concepte. L'origen de la intuïció no planteja gaires problemes: n'hi ha prou amb obrir els ulls (o les orelles, etc.). Però, d'on traiem els conceptes? Per exemple: veig aquest color blanc dels fulls dels apunts (és una intuïció), però d'on trec els conceptes de "blanc" (en general) i de "color"?

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 7

Cal tenir en compte que quan veiem "aquest" color blanc, els conceptes de "blanc" i "color" s'uneixen espontàniament a la intuïció: ja són a la ment. La qüestió és explicar com és que els conceptes ja es troben presents en la ment quan es produeix una intuïció. Tenen el mateix origen conceptes com "blanc", "color", "bellesa" o "causa"? Per ara només ens ocuparem de la formació dels conceptes del tipus "color" o "blanc", és a dir, dels anomenats conceptes empírics. La teoria de I'abstracció “Abstreure” significa treure o extreure alguna cosa i deixar-hi la resta. Quan m'arrenquen un queixal, el procés es pot anomenar "extracció"; el dentista I’ “extreu del” meu cos; i el queixal arrencat és -encara que sone malament- un "extracte". L"'abstracció" és molt menys (o fins i tot gens) dolorosa, ja que és una operació mental que consisteix a considerar per separat allò que en realitat no ho està, i prescindir de la resta. És mitjançant un procés d'aquest tipus com es construeixen els conceptes. D'on abstrec el concepte? L'obtinc de la intuïció: d"'aquest blanc" abstrec "blanc"; i de "blanc", "groc", etc. abstrec "color". Construïsc, així, una representació mental: el concepte, que va acompanyat del terme corresponent ("color", "colour", “Farbe”, etc. segons l'idioma). El concepte "color" és abstracte perquè prescindeix (abstreu de) de "blanc" i "groc" i d"'aquest blanc" i d"'aquest groc", etc. El concepte és, doncs, una representació mental abstracta, i per això també es pot anomenar "abstracció" (amb la qual cosa aquest terme significa tant el procés de construir el concepte com el seu resultat, és a dir, el mateix concepte). El procés d'abstracció no s'efectua de manera conscient, per la qual cosa resulta molt difícil saber què és el que realment fem quan abstraiem. Comparem aquestes dues descripcions: Primera descripció: “Mire, per exemple, un pi, un salze i un til·ler; comparant en primer lloc aquests diferents objectes entre sí, observe que es diferencien els uns dels altres en relació amb el tronc, les branques i fins i tot les fulles, etc.; però si no fixe més tard l'atenció en res més que allò que tenen de comú, el tronc, les branques, i fins i tot les fulles, i faig abstracció de la grandària, de la figura, etc., forme aleshores la noció [concepte] d'arbre” (I. KANT). Segona descripció: “Un infant anomenarà "arbre", imitant-nos, el primer arbre que li ensenyem i per a ell serà el nom d'un individu. Malgrat això, si li ensenyem un altre arbre no se li acudirà demanar-ne el nom, l'anomenarà també "arbre", i hi haurà un nom comú a dos individus. Farà el mateix amb tres, amb quatre i, finalment, l'estendrà a totes les plantes que trobe que tenen alguna semblança amb els primers arbres que va veure. Fins i tot el farà tan general que anomenarà "arbre" tot el que nosaltres anomenem "planta". Naturalment, s'inclina a generalitzar perquè li és més còmode servir-se d'un nom que ja coneix que no pas aprendre'n un de nou. Així doncs, generalitza sense haver-se'n fet el propòsit i sense saber que generalitza. Així és com una idea individual esdevé general: amb freqüència, fins i tot, es generalitza massa, i això sempre passa quan confonem coses que hauria calgut distingir” (E. B. DE CONDILLAC, Lògica, I, 4). El primer text descriu l'abstracció com un procés de comparació entre les característiques de diversos individus. Es prescindeix del que els diferencia i se'n conserven els trets comuns: amb aquests trets es construeix el concepte. El segon text, en canvi, descriu una cosa absolutament diferent: un procés de generalització

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 8

d'un terme. Però tots dos processos no són incompatibles. Efectivament, en tot concepte es poden distingir dos aspectes:

1) La intensió o comprensió (o connotació): el conjunt de característiques o notes que el defineixen.

2) L'extensió (o denotació), és a dir, el conjunt d'individus als quals s'aplica. El primer text descriu el procés de construcció del concepte des del punt de vista de la comprensió (abstracció pròpiament dita); el segon, des del punt de vista de l'extensió (generalització). Ara bé, triar una descripció o una altra no és indiferent, sinó que té implicacions filosòfiques importants. Sobretot si es té en compte que la segona descripció no parla de la generalització del concepte, sinó del terme.

Els conceptes: implicacions filosòfiques El nostre pensament opera amb conceptes; però, què són els conceptes?, com es formen?, com els adquirim?, quina relació tenen amb la realitat? Vet aquí unes preguntes clau relatives a la part de la filosofia anomenada teoria del coneixement o epistemologia. Tot al llarg de la història, els filòsofs han mantingut diverses posicions sobre aquestes qüestions. Els conceptes no es refereixen a individus concrets, sinó a classes d'individus. Per exemple, el concepte fong és aplicable a moltes realitats, des de floridures microscòpiques fins a xampinyons o rovellons. És evident que floridura microscòpica, rovelló i xampinyó són, a la vegada, conceptes, atès que són subclasses de la classe fongs, i aquesta és així mateix una subclasse d'éssers vius, etc. Els conceptes estan, per tant, relacionats jeràrquicament. Els que ocupen els llocs més elevats de la jerarquia es refereixen a més individus: hi ha més fongs que no pas xampinyons, i més éssers vius que no pas fongs. El conjunt de tots els individus als quals es refereix el concepte s'anomena extensió d'aquest concepte. Així, el concepte fong té més extensió que el de xampinyó (perquè hi ha més fongs que no xampinyons) i no tanta com el d'éssers vius. A més d'aquestes relacions jeràrquiques, els conceptes mantenen altres tipus de relacions amb altres conceptes: fong es relaciona amb alimentació heteròtrofa, cèl·lula, espora, etc. Com més relacions d'aquesta mena siguem capaços d'establir, millor i més profunda serà la nostra comprensió. Un primer problema és el de saber per què anomenem fong tant un xampinyó com un dels petits filaments que formen la floridura de la taronja, diferents com són. Una persona entesa en biologia ens dirà que només són distints aparentment, en aspectes poc importants -la forma, el color o la grandària-, ja que les característiques fonamentals són les mateixes: tots dos són éssers vius amb estructures i funcions semblants (tots dos són heteròtrofs, es reprodueixen per espores, etc.). Aquest conjunt de característiques que defineixen quin tipus d'objectes pertanyen a una classe (en aquest cas, la dels fongs) s'anomena intensió o comprensió del concepte. Però, per què aquestes característiques són més importants que el color, la forma, la grandària, etc.? Aquest és un problema que té una resposta diferent segons la posició filosòfica que

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 9

adoptem. Les dues posicions principals que s'han donat tradicionalment han estat l'essencialisme i el nominalisme:

a) Segons l'essencialisme (que prové dels filòsofs grecs Plató i Aristòtil), en la realitat existeixen classes (gèneres i espècies) reals i el que fa que un individu siga d'una espècie o d'una altra són unes característiques anomenades “essencials”, que són presents en aquest i en tots els altres individus d'aquesta espècie, al costat d'unes altres, anomenades “accidentals”, que són presents en uns i en altres, no. Les primeres són les que fan que un individu pertanya a una espècie determinada i no pas a una altra. I això és independent al fet que nosaltres considerem que aquestes característiques són les més importants. Si en considerem d'altres, que són accidentals, com a essencials, simplement ens estarem equivocant i no coneixerem la realitat objectiva, ja que les classificacions dels objectes no les fem nosaltres, sinó que ja hi són a la naturalesa i nosaltres les hem de descobrir.

b) Segons el nominalisme, en canvi, a la naturalesa sols hi ha

individus diferents entre si. No hi ha gèneres i espècies reals. Som nosaltres els qui els agrupem i els classifiquem segons les nostres conveniències i, per això, els objectes també podrien estar agrupats d'una altra manera. Bàsicament, formem els grups en nom de l'economia del pensament i del llenguatge. Quants objectes hi ha a la naturalesa? Moltíssims. Si haguérem de tenir un coneixement individual de cadascun d'ells, ens seria impossible tenir presents en el pensament totes les característiques que identifiquen cada objecte i no els podríem recordar tots. A més necessitaríem un nom diferent per a cada un, cosa que agreujaria la situació. De fet, tenim un coneixement individual d'alguns objectes - els que ens interessen més-, que també tenen un nom individual (“Joana”, la meva tia, “Micifuz”, el meu gat), però de moltíssims altres en tenim un coneixement molt més general, ja que ens hem fixat sols en algunes característiques i els hem agrupat sota un mateix nom. Així, anomenem arbre tots aquells objectes que tenen arrels, tronc i branques. Però podríem haver decidit que anomenaríem amb aquest terme els objectes que tingueren arrels, tronc nu i branques formant copa. En aquest cas, els xiprers no serien “arbres”.

Com hem pogut veure, les paraules i els conceptes i, en general, el pensament i el llenguatge van estretament units, especialment en el nominalisme, segons el qual els conceptes no són altra cosa que paraules sota les quals agrupem un conjunt de característiques que nosaltres hem seleccionat. En l'essencialisme, en canvi, els conceptes representen realitats (els gèneres i les espècies naturals) que anomenem amb les paraules. [A. Baig; S. Codina; A. Roig: Pòrtic. Barcelona, Teide, 2008, pp. 19-20] Activitat: Lectura del conte de Jorge Luis Borges, Funes el memorioso.

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 10

EL QUE ÉS CONCRET I EL QUE ÉS ABSTRACTE Universal i singular Fins a cert punt, es pot dir que els sentits també abstreuen. Per exemple, quan mire aquests apunts només veig colors i formes, no el pes, la duresa, etcètera. Tanmateix, allò que veig, estrictament, és "aquest blanc" (del paper), però no pas "blanc", ni "color", que ja són conceptes, no intuïcions (sensacions). Quina és, doncs, la diferència entre la sensació i el concepte? Aquesta: que el contingut de la sensació és quelcom de singular, i el contingut del concepte és quelcom universal. Atès que unes coses són universals i d'altres singulars, anomene universal allò que és natural que es predique sobre diverses coses, i singular allò que no. Per exemple, "home" és quelcom d'universal, i Càl·lies és quelcom de singular (ARISTÓTIL, Sobre la interpretació, 7). Comparem, per exemple, "aquest Ilibre", "aquest blanc" i "blanc". Els dos primers termes són singulars; el tercer és universal, ja que és l'únic que es pot predicar o dir de moltes coses. Així, puc dir: «Aquest paper és blanc», «Aquesta paret és blanca», etc.; però no puc dir: «Aquella paret té aquest blanc (dels apunts)». El concepte és universal; la sensació, la percepció o la imatge, no. A més, els conceptes són universals precisament pel fet que són abstractes. Per això podem afirmar que únicament els conceptes són abstractes i universals. Concret i abstracte Sempre que s'abstreu, s'abstreu d'alguna cosa. Així, puc abstreure "color" de "blanc", etc., que també és un concepte abstracte i universal. Quan trobe un terme que designa alguna cosa que no ha estat abstreta de res, aleshores trobe quelcom de "concret" que només s'ha pogut conèixer per intuïció. El terme prové del llatí concrescere, acréixer, condensar-se, d'on deriven concretio, concreció, condensació; i concretus, condensat, compacte. L'etimologia hi ajuda molt, ja que demostra que allò concret és aquella cosa de la qual es poden abstreure conceptes, però que no ha estat abstreta, al seu torn, de res. Allò concret és la realitat completa i compacta. Només el que és concret és real; tota la resta són "abstraccions". 5. ORIGEN I LÍMITS DEL CONEIXEMENT Ja hem vist que en el coneixement hi ha una intuïció (sensorial) i un concepte. Aquesta és una afirmació indiscutible? Evidentment, no. Planteja moltes preguntes. Per exemple, aquestes:

1. D'on provenen els nostres conceptes? Tots es construeixen -per abstracció- a partir de les intuïcions (és a dir, a partir de l'experiència)? O també posseïm alguns conceptes que no provenen de l’experiència? Aquest és el problema de l'origen del coneixement.

2. Tant si els nostres conceptes provenen de l’experiència com si no ho fan, és possible conèixer més enllà de l’experiència? És a dir, és possible conèixer el que no podem experimentar, fins i tot alIó que per si mateix és inexperimentable? Aquest és el problema dels límits del coneixement.

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 11

5.1. L'EMPIRISME: el coneixement té el seu origen en els sentits

Les sensacions externes i internes són les úniques vies de pas del coneixement a la intel·ligència que puc trobar. Fins on puc descobrir, aquestes són les úniques lluernes que deixen passar la llum dins d'aquesta habitació fosca. Perquè pense que la intel·ligència no deixa d'assemblar-se a una habitació totalment desproveïda de llum, que no té més que una obertura molt petita per deixar que penetren les aparences visibles externes o les idees (= percepcions) de les coses; de manera que si les imatges que penetren en l'habitació s'hi quedaren, i se situaren ordenadament per ser trobades quan l'ocasió ho demanara, aquesta estança seria molt semblant a la intel·ligència d'un ésser humà, pel que fa a tots els objectes de la vista i a les idees d'ells (J. LOCKE, Assaig sobre l'enteniment humà).

Els empiristes fan servir sovint una altra metàfora presa d'Aristòtil, la de la taula rasa: l'ànima és com una taula [encerada] en la qual no hi ha res escrit (De anima). El que es vol dir és simplement això: l'origen de tot coneixement és l'experiència. I d'això prové el nom d'aquesta teoria: empirisme (d'empeiria, experiència). Si per empirisme només s'entén això, van ser empiristes Aristòtil i els escolàstics aristotèlics, com Sant Tomàs d'Aquino. Els escolàstics van posar en circulació aquesta famosa sentència: Nihil est in intellectu, quod primus no fuerit in sensu: no hi ha res a la intel·ligència que no haja passat primerament pels sentits. Però els empiristes dels segles XVII i XVIII van afegir quelcom més que els allunya d'Aristòtil: l'experiència és també el límit de tot coneixement. És a dir, estrictament només podem "conèixer" allò que podem experimentar. Realitats no empíriques -com el jo o l'ànima- ens són absolutament desconegudes. Un empirista més aviat moderat -com Locke- opina que tot i que no podem saber que són el jo o l'ànima, podem suposar que existeixen. Un empirista més estricte -com Hume- opina, contràriament, que fins i tot en desconeixem l'existència (cosa que no vol dir, necessàriament, que de fet no existeixen). Aleshores, què signifiquen paraules com "ànima" o "jo"? Resposta: són solament això, paraules amb les quals designem el conjunt dels nostres diversos actes psíquics particulars (dels quals sí que tenim experiència). Cal tenir en compte que els empiristes van defensar una teoria anomenada "nominalisme". Segons aquesta teoria -que ja havia sustentat al segle XIV Guillem d’Occam-, totes les nostres idees o conceptes no són més que percepcions o imatges singulars. Per això, pels empiristes el terme "idea" significa "percepció" o "imatge" d'alguna cosa singular (aquest llibre, aquest arbre). Els termes universals, com ara "llibre" o "arbre", no són més que això: paraules, noms (nomina en llatí, d'on prové "nominalisme") que representen davant la ment un conjunt d'idees (percepcions o imatges) particulars semblants. Després de llegir novament el text anterior de Condillac, això s'entendrà millor. Les paraules substitueixen en la ment les imatges per motius d'economia: en lloc d'haver de portar a la ment les imatges singulars dels nombrosos llibres que hem vist, utilitzem simplement la paraula que els designa. En definitiva, per l’empirisme tot el nostre coneixement es redueix a coneixement empíric: prové de l'experiència, no pot anar més enllà, i les mateixes idees o conceptes no són més que representacions empíriques (percepcions o imatges).

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 12

[http://es.slideshare.net/Guidacardona/la-culminaci-de-lempirisme-david-hume-30273880] 5.2. EL RACIONALISME [o innatisme]: el coneixement té el seu origen en la raó La tesi empirista té caràcter polèmic: és una negació expressa de l'existència d'idees innates. L'Assaig de Locke era, efectivament, un atac contra l'innatisme dels racionalistes (especialment Descartes). Leibniz va sortir en defensa de l'innatisme cartesià i va publicar una resposta a Locke:

Es tracta de saber si l'ànima en si mateixa és completament buida, com les taules sobre les quals encara no s'ha escrit res (tabula rasa), com pensen Aristòtil i l'autor de l’Assaig (Locke), i si tot el que hi ha traçat prové únicament dels sentits i de l'experiència, o si, contràriament, l'ànima ja conté originàriament els principis de diverses nocions i doctrines que els objectes externs únicament desvetllen... (Nous assaigs, Prefaci).

Abans que res, Leibniz creu que és simplement absurd que l'ànima reba

passivament les idees a través dels sentits. «Com poden l'experiència i els sentits arribar a produir idees? L'ànima té finestres? S'assembla a les pissarres? És com la cera? És clar que tots els que conceben així l'ànima, en el fons la fan corporal» (Nous assaigs). Sens dubte, és l'ànima qui produeix les seves idees i les "extreu" d'ella mateixa. L'experiència només és necessària perquè l'ànima es veja determinada a aquests o aquells pensaments, i perquè tinga en compte les idees que hi ha en nosaltres» (ibid.). La qüestió és com cal concebre aquestes idees innates que són en l'ànima. Leibniz ho té força clar: no són coneixements que ja

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 13

tinguem actualment a l'ànima (com pretenia Plató), només existeixen com a disposicions de l’ànima a produir aquestes idees.

Naturalment, els racionalistes acceptaven que l’experiència també és font d’un coneixement molt útil per a la vida pràctica, però desconfiaven profundament del valor científic d’aquest coneixement: al cap i a la fi, els sentits ens enganyen massa sovint perquè ens en refiem. Per això, l’origen del veritable coneixement només pot ser la raó, no l’experiència. Quins són els límits? Evidentment, la raó pot anar molt més enllà de l’experiència. Fins on? Descartes i Leibniz pensaven que, en comparació a la raó divina, el poder de la raó humana és, sense dubte, il·limitat. Per a Spinoza, no hi ha res que no puga ser conegut. 5.3. L’APRIORISME [Criticisme de Kant]

La discussió empirisme versus innatisme va dominar el panorama filosòfic del segle XVII. El segle següent, Kant -un seguidor de Leibniz que havia quedat profundament impressionat per la lectura de les obres dels empiristes- reprèn la qüestió. Però ara l'èmfasi no se situa en el problema de l'origen del coneixement, sinó en el problema dels límits. Bacon ja havia escrit: la intel·ligència humana és voraç, i no és capaç de pausa ni repòs; pretén anar més i més enllà, però en va.

El problema que es planteja Kant és, doncs, el següent: el coneixement pot

anar més enllà dels límits de l'experiència? És a dir: podem conèixer allò que no podem experimentar, aquella cosa respecte de la qual no és possible cap dada empírica? (Aquest coneixement s'anomena "metafísica"). Els empiristes ho negaven; els racionalistes ho afirmaven. La posició kantiana parteix d'una nova anàlisi del coneixement:

No hi ha dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència. Doncs, de quina manera podria ser despertada a actuar la facultat de conèixer sinó mitjançant objectes que afecten els nostres sentits [...]? Consegüentment, en I'ordre temporal, no hi ha cap coneixement que precedisca l'experiència, i tot coneixement comença amb aquesta. Però encara que tot el nostre coneixement comence amb l’experiència, no per això prové tot de l’experiència. En efecte, podria passar que el nostre mateix coneixement empíric fos una composició d’allò que rebem mitjançant les impressions i d’allò que la nostra pròpia facultat de conèixer produeix (simplement moguda per les impressions) a partir d’ella mateixa. En aquest supòsit, no distingiríem aquesta addició respecte d'aquesta matèria fonamental fins que un exercici prolongat no hagués fet que ens hi fixarem i ens haguera ensinistrat per separar-la. Conseqüentment, una de les qüestions que es troben més necessitades d'un examen detingut i que no es poden enllestir d'una revolada és la de saber si existeix aquest coneixement independent de l'experiència i, fins i tot, de les impressions dels sentits. Aquest coneixement s'anomena a priori, i es distingeix de l’empíric, que té fonts a posteriori, és a dir, en l’experiència (Crítica de la raó pura, Introducció, B 1-2).

Aquest text ja ho diu pràcticament tot. Analitzem-lo. Pel que fa al problema de l'origen del coneixement, Kant distingeix dos aspectes: 1) Inici (temporal): tot inici

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 14

comença amb l’experiència, que és el que desvetlla les facultats cognoscitives i aporta la matèria del coneixement, les impressions sensorials. Fins ací, totalment d’acord amb l’empirisme. 2) Procedència: no tot en el coneixement prové de l’experiència. La facultat cognoscitiva, estimulada per les impressions, hi afegeix alguna cosa, la forma de coneixement. En aquest punt és on Kant se separa de l’empirisme i s’acosta, encara que parcialment, al racionalisme. De manera que Kant concep el coneixement com la unió d'una matèria, “donada” per l'experiència, i una forma, "oferta" per la facultat de coneixement. En termes kantians, la matèria és a posteriori i la forma és a priori. L’apriorisme kantià significa, doncs, que hi ha alguna cosa en el nostre coneixement empíric del món que no prové de l’experiència, sinó que el subjecte la posa a priori. Què és? Això: les estructures espai-temporals, i determinades categories, com causa i efecte, substància i accident, realitat, possibilitat, etc. Després d'aquesta anàlisi ja es pot repetir la pregunta inicial: el coneixement pot anar més enllà de l'experiència? Evidentment, la resposta kantiana és: no. El coneixement metafísic és impossible; només coneixem allò que podem experimentar. A més, les categories són buides, i la seva única funció és estructurar l'experiència. Evidentment, podem pensar en les grans qüestions metafísiques -Déu, l'ànima, el món (origen, finalitat...)-, però no podem conèixer res d'aquestes qüestions. El que més s'escau aquí és la creença, no el coneixement. La crítica de Kant a la metafísica va resultar demolidora. Tant que -amb algunes excepcions notables, com els idealistes alemanys del segle XIX- la metafísica ocupa cada cop menys els filòsofs posteriors. 6. PERÒ, ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMEMNT? [escepticisme, dogmatisme, relativisme] Fins ara, hem donat per suposat que el coneixement de la realitat és possible. Però, al llarg de la història de la filosofia, s'han formulat posicions que han dubtat seriosament, fins a l'extrem de negar-la, de la nostra capacitat per a atényer cap tipus de coneixement veritable. En general, aquestes posicions es coneixen amb el nom d'escepticisme. La possibilitat del coneixement [presentació de Manel Villar Pujol] https://issuu.com/mvillar2/docs/la_possibilitat_del_coneixement L’escepticisme metodològic cartesià: Ja fa algun temps que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a deliberar el temps que em queda per a actuar.

U4. Els problemes de la filosofia: el coneixement 15

Ara, per tant, que el meu esperit és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir totes les meves velles opinions en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que ja la raó em persuadeix que jo no haig d’impedir-me menys acuradament creure les coses que no són completament certes i indubtables, que aquelles que ens sembla que són manifestament falses, el mínim motiu per a dubtar-ne que hi trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels fonaments comporta necessàriament amb ella la ruïna de la resta de l’edifici, m’adreçaré, primer de tot, als principis sobre els quals recolzaven totes les meves antigues opinions. [R. Descartes, Meditacions metafísiques, I] CONCEPTES PRINCIPALS: abstracció apriorisme concepte conèixer creença empirisme escepticisme essencialisme generalització

immanència informació innatisme intencionalitat intuïció justificació nominalisme objecte racionalisme

realisme relativisme representació saber, saviesa subjecte transcendència universal i singular

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES En l’elaboració d’aquesta unitat s’han fet servir fragments de:

http://www.xtec.net/aulanet/ud/filosofia/index.htm http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/index.htm http://www.xtec.net/~jortiz15/episteme.htm#El_concepte_de_coneixement https://issuu.com/mvillar2/docs/la_possibilitat_del_coneixement http://es.slideshare.net/Guidacardona/la-culminaci-de-lempirisme-david-

hume-30273880 César Tejedor Campomanes: Filosofia 1r Batxillerat. Ed. SM FERNANDO SAVATER: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999.

Introducció A. Baig; S. Codina; A. Roig: Pòrtic. Barcelona, Teide, 2008. Xavier Ibáñez; Joan González: Filosofia 1 Bat, La Galera, 2016.