Embotits Espina 1911 - 2011. 100 anys

Embotits Espina1911–2011

Cent anys

Santi Ponce i Vivet, Universitat de Vic

Primera edició – Vic, desembre de 2011

Edita: Embotits Espina, SAU C. Ripoll, 57 –Pol. industrial Mas Beuló – 08500 Vic (Barcelona) Tel.: 34-938862622 – [email protected]

Textos: Santi Ponce i Vivet (Universitat de Vic)Amb la col·laboració d’Anna GorchsCorrecció: Mònica JaumeFotografies: Arxiu familiar / Arxiu Embotits Espina, SAU / Col·lecció de fotografia històrica de l’Ajuntament de Vic, Arxiu Comarcal d'Osona (ACOS) / Ajuntament de Vic / Bàrbara Ylla / Oriol Molas / BibliografiaDisseny: Dadà ComunicaImpressió: Divermat Digital, SLCoordinació: Ildefons Espina

© d’aquesta edició: Embotits Espina, SAU© dels textos: els autors respectius© de les imatges: els autors i els arxius respectius

ISBN: 978-84-615-8948-7DL: B-42459-2011

Agraïments: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Arxiu Comarcal d’Osona, Arxiu Municipal de Vic i Museu Sala de l’Embotit de Castellfollit de la Roca.

Nuri Bartrina, Gemma Blanch, Mariano Bosch, Ariel Cavilli, Joaquim Comella i Bover, Joaquim Comella i Riera, Jordi Espina, Josefina Espina, Juli Espina, Marta Espina, Miquel Espina, Rosa M. Espina, Josep M. Font-Espina, Rafel Ginebra, Xavier Guilemany, David Macià, Núria Oliver, Nativitat Ordeix, Francesc de Rocafiguera, Joan Sala, Jordi Serra, Angelina Verdaguer, Lluís Vergés i Jordi Vilamala.

Embotits Espina1911–2011

Cent anys

Santi Ponce i Vivet, Universitat de Vic

5

Exemplar de llangonissa reeditada en motiu del centenari de l’empresa respectant l’estètica de l’època i uti-litzant la gràfica de l’etiqueta original.(Embotits Espina, 2011)

Salutació M. Hble. Sr. Artur Mas i Gavarró, president de la Generalitat de Catalunya

Embotits Espina: cent anys fent país

És per a mi un plaer felicitar l’empresa Embotits Espina amb motiu del seu centenari. Celebrar cent anys d’existència és un orgull per als seus responsa-bles, la família Espina, que amb esforç i tenacitat ha fet possible aquest projec-te empresarial d’èxit; però ho és també per als treballadors, per als ciutadans de Vic, on hi ha les arrels de l’empresa, i per a la comarca en general.

Els catalans tenim una tradició de gent d’empresa que ha estat cabdal per fer un país emprenedor, i Embotits Espina n’és un bon exemple. Segur que al llarg d’aquests anys l’empresa ha passat per moments més bons i per d’altres de més dolents, però és superant aquests últims, i no arronsant-se davant les dificultats, que es fan palesos valors tan presents a la societat catalana com el treball, l’eficiència i la constància. I així ho ha fet la família Espina.

No és insignificant que sigui ja la quarta generació qui dirigeixi l’empresa. Aquest fet parla de la voluntat del fundador d’Embotits Espina per crear un projecte de recorregut en el futur, més enllà de les especulacions. I també parla de la imaginació, de l’ímpetu i de la valentia d’una família que ha apostat des de fa temps per obrir-se al món, que és una de les claus perquè les empreses puguin superar els moments difícils que vivim actualment.

Com a president de la Generalitat no puc sinó encoratjar-vos perquè conti-nueu en aquesta línia, ja que sou un model per al conjunt del país. En aquests moments d’incerteses sou l’exemple que, si Catalunya i els catalans tenim confiança en nosaltres mateixos, el futur pot ser esperançador.

7

Elogi del porcPep Palau, gastrònom i director del Fòrum Gastronòmic

Els catalans portem el porc gravat a la memòria. El lloc que ocupa dins les nos-tres tradicions és central, i el paper que li atorguem a la nostra alimentació és tan important que, per més que canviïn les modes i evolucioni la cuina, és insubsti-tuïble. Tenim l’animal damunt l’altar de les menges més sagrades i col·loquem damunt d’un pedestal les delícies que ens regala. La gent d’aquest racó de món es deleix per menjar porc. Els catalans en general, però de manera particular els osonencs, segur que no dubtarien a fer pujar el porc, abans que qualsevol altre animal, a l’arca de Noè. Venerem el porc de tal manera que ens costa entendre que hi hagi gent d’altres cultures, bé sigui per creences religioses, per preceptes dietètics o per falta de tradició, que l’ignorin o el menystinguin. Romans i celtes l’han adulat; àrabs i jueus l’han rebutjat. Tot és respectable, oi, i tant!, però no saben el que es perden de bo aquells que se n’abstenen.

El porc és un tresor. Demà matarem el porc, deia el doctor Thebussem; i afegia que “el porc és l’únic animal domèstic que només serveix per alimentar-se”. Diu el tòpic que del porc s’aprofita tot. Josep Pla atribuïa aquest fet al sentit pràctic i econòmic dels catalans; de ben segur que hi és per un cap. La capacitat de treure partit de totes les parts de l’animal, de cap a peus, amb enginy i bon gust, hi fan la resta. Valorem la llonza llaminera, el llom –per anar bé dels dos colors -, el cap de llom i els pernils, que són les peces nobles. Però som gent de gras i magre, glatim per una llonza i per escurar el costelló, i una botifarra “de la bona” –amb mongetes, tal com toca- ens fa treure el barret. També cobegem garrons i peus, morro i orella i menuts a l’engròs, que fan plats per sucar-hi pa, d’esmorzars de forquilla, de sentiments càlids i de records tendres. El porc ens dóna, però, molt més que viandes per cuinar perquè, com recordava l’eminent Llorenç Torrado “la personalitat del porc és àmplia i més subtil del que sembla quan ens el mirem com un rebost amb potes”. El rebost és l’espai de culte al porc. És, potser, si en busquéssim una, l’expressió de seny i rauxa que millor defineix la nostra manera de ser. Hi hem confitat, previsors, en bressol de llard, les peces de la matança; hi hem guardat, ensems, bulls i bisbes de tota mena, i hi hem penjat somalles i fuets i la divina llonganissa. Deia Manuel Vázquez Mon-talbán, l’any 1979, que després dels alemanys, els embotits que gaudien de millor fama eren els catalans. Tres dècades més tard, en ple auge de la cuina catalana, m’atreveixo a afirmar que, gràcies al bon ofici de cansaladers i llonganissaires, aspirem al lideratge. Però això són figues d’un altre paner.

9

Foto: Adrià Costa.

Presentació Juli Espina i Ordeix, director general d’Embotits Espina, SAU

Fa més d’un segle, Alfons Espina va decidir endinsar-se en aquell mar de boira que sovint cobreix la Plana i que sempre havia contemplat a vol d’ocell des del Mas l’Espina. Ell i la seva dona, Agnès Sardà, van triar instal·lar-se a Vic i deixar-se portar pel que s’hi feia: embotits i llonganisses. L’obrador, plantat al carrer Nou, va arrelar amb força i va impulsar una empresa que ha passat de pares a fills fins avui. De llavors ençà, la fàbrica ho ha amarat sempre tot i ha anat creixent com un membre més de la família. Ha passat angúnies i bons moments, i gairebé sempre ha tornat allò que ha pres. Des d’aquestes pàgines la família Espina vol expressar el respecte i l’admiració per les vides dels seus avantpassats, però també una immensa gratitud a tota la gent que ha col·laborat amb l’empresa o hi ha participat d’alguna manera, des del cercle més íntim de la família fins al client anònim que ha confiat en els nostres pro-ductes, així com als proveïdors i als professionals que hi han treballat.

El centenari és, també, una bona ocasió per reflexionar sobre l’esdevenir històric i l’aposta de futur d'Embotits Espina, que s’ha sabut adaptar i refer en moltes ocasions, i que haurà de saber llegir de nou el present per donar-hi resposta.

11

Índex

IntroduccióLa llonganissa i els embotits a la plana de Vic, una llarga tradició Els orígens La casa de pagès i la matança del porc La llonganissa, la reina del rebost Llonganissa i industrialització. El Salchichón de Vich La reorientació de la pagesia

1. Alfons Espina i Garriga: fundació i embranzida (1911-1937) Els precedents Els inicis: l’obrador del carrer de Manlleu El creixement: l’obrador del carrer Nou

2. Ramon Espina i Sardà: crisi i recuperació (1937-1975) La Guerra Civil i la postguerra: crisi i estancament El redreçament de l’empresa La cruïlla de 1960: de la llonganissa al pernil cuit

3. Miquel Espina i Claveras: expansió i reorientació (1975-1993) La nova especialització Del carrer Nou al polígon Mas Beuló: la modernització de l’empresa Un equip de professionals

4. Juli Espina i Ordeix: internacionalització i diversificació (1993-2011) La quarta generació al capdavant de l’empresa Noves instal·lacions per a nous productes: el llescat Embotits Espina s’obre al món: internacionalització i qualitat Un ampli catàleg de productes

Annex Història gràfica. Els professionals i les seccions. 75è aniversari. Gràcies a tots

171819

202226

3031

3438

44455256

6061

6467

7071737679

84

16

Vista panoràmica de la ciutat de Vic des del castell d’en Planas. En primer terme, a la dreta, la plaça de braus, i a l’esquerra, la fàbrica de llonganisses de Pere Abel. Primeries del segle XX.(Cabana, 1992-1994)

Introducció. La llonganissa i els embotits a la plana de Vic, una llarga tradició

17


Actualment, la indústria alimentària de la plana de Vic és un dels sectors més dinàmics de Catalunya i d’Espanya. És, alhora, un dels principals mo-tors econòmics de la comarca, si tenim present que hi aporta un terç de la riquesa econòmica. Dins la indústria agroalimentària destaca el sector carni i la producció d’embotits1 i derivats del porc, amb empreses emblemàtiques com Cárnicas Osona, Cárnicas Solà, Casa Tarradellas, Cuits Erre, Embotits Artesans Can Duran, Embotits Espina, Embotits Monells, Embotits Sal-got, Industrias Cárnicas Montronill, La Piara, Mafriges, Marc Joan, Patel i Sala de Desfer i Magatzem Frigorífic J. Viñas, entre d’altres. Recentment, l’obertura dels nous eixos viaris que uneixen Vic amb les comarques del Se-grià, el Bages, el Gironès, el Ripollès i la Garrotxa, ha contribuït a consolidar un poderós clúster industrial del sector carni.

Tota aquesta realitat té els orígens en els canvis que es van produir durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX. Cal tenir en compte que la modernització i la nova especialització de la pagesia d’aleshores, la revo-lució dels transports, que va significar l’arribada del ferrocarril, i l’aparició d’una indústria moderna dels embotits a casa nostra, van canviar radical-ment el paisatge econòmic i social.

L'any 2011 va fer cent anys que Alfons Espina decidí obrir un obrador de llonganisses a la ciutat de Vic, la qual cosa li va permetre fer-se un lloc en el si d’questa indústria emergent. Un segle més tard, de la quinzena de marques registrades a principis del segle XX, n’han sobreviscut quatre, de les quals solament Embotits Espina i Riera Ordeix s’han mantingut sota el control de la família que les va crear. El fet que Embotits Espina encara exis-teixi com a empresa familiar ha estat possible gràcies a l’esforç de quatre generacions que l’han tirada endavant. Avui dia aquell petit obrador fundat per Alfons Espina s’ha convertit en una empresa d’unes mides considerables i amb una clara projecció internacional. La facturació, de gairebé trenta mi-lions d’euros anuals, la col·loca en la tercera posició del rànquing d’empreses productores d’embotits i derivats del porc de la plana de Vic.

1 L’any 1985, tret del cas excepcional de Barcelona, Osona era la comarca amb més indústries del porc de Cata-lunya, amb 60 marques registrades. (Torrado, 1985)

Santi Ponce i Vivet, Universitat de Vic.


18

Els orígens

Nèstor Luján, gastrònom, periodista i escriptor, ens recorda que les pri-meres referències escrites sobre el consum de carn de porc a la península Ibèrica procedeixen dels historiadors clàssics:

Ens parlen del seu peix, lloen l’oli, enalteixen els vins i recorden, amb delit i go-lafreria, els pernils. El poeta Marcial, nascut a Bilbilis, prop de Calatayud, en parlar des de Roma dels pernils, lloa els de la Ceretània, és a dir, els de l’actual Cerdanya. No oblidem que aleshores, a la península existia un porc en estat mig salvatge, i a Catalunya, on la vegetació boscosa era tota a base de roures i alzines, aquests animals hi devien ser molt abundants. Pasturaven pels boscos, s’alimentaven a l’hivern a les porqueres i la matança havia de ser una gran festa. (Comella,1992: 4)

Gràcies a aquestes referències i als estudis arqueològics, també sabem que els ibers ja elaboraven derivats del porc, com per exemple pernils, abans que arribessin els comerciants grecs i els conqueridors romans. A l’alta edat mitjana el domini sarraí de la península Ibèrica, iniciat l’any 711, va fer que el porc es prohibís. Potser per això va esdevenir un nou signe d’identitat religiosa per part del cristianisme que, des dels contraforts dels Pirineus, va iniciar la conquesta dels territoris ocupats. Fos com fos, els derivats porcins es van incorporar amb assiduïtat a la base de l’alimentació popu-lar, tal com ressenya Francesc Eiximenis l’any 1384 al llibre Com usar bé de beure e menjar. En receptaris medievals com el Llibre de Sent Soví, anònim escrit el 1324, i el Llibre de Coch, escrit per Rupert de Nola al segle XVI, la cansalada i altres productes del porc hi apareixen utilitzats àmpliament. A partir del barroc (s. XVII), els embotits i altres derivats porcins es troben als receptaris escrits pels monjos, i des del segle XIX fins avui no cal dir que s'esmenten en els receptaris tradicionals.

Gravats d'un porc i de la matança del porc segons un llunari siscentista. (Amades, 1983)


19

La casa de pagès i la matança del porc

A casa nostra, la tradició manava que aquell porc que es criava a les cases de pagès al llarg de l’any fos sacrificat coincidint amb els primers dies freds de la tardor, entre Sant Martí (l’11 de novembre) i les festes de Nadal. Així ho recull el cançoner popular:

Si vols passar un bon Nadal,tingues un bon porc en sal.

Per Nadal,sang de porc al rieral.

Per Nadal,posarem el porc en sal.

Per Nadal,tot porc mataràs,

estigui magreo estigui gras.

La matança i el fet de salar el porc per conservar-lo, doncs, esdevenien un ritual important dins el cicle de l’any de la pagesia catalana (però també als pobles i als carrers de les ciutats), ja que aplegava familiars i amics que es disposaven a fer la conserva de la carn que no es consumia en cru per tenir el rebost farcit la resta de l’any. Les cases importants mataven tres o quatre porcs o, fins i tot, algun més. De fet, la gent de la Plana jutjava la importància de les cases segons els porcs que mataven. El significat d’un rebost ben pro-veït de viandes i llonganisses va prendre força en la dita popular “lligar els gossos amb llonganisses”, com a concepte ponderatiu d’abundància, perquè la llonganissa esdevingué una icona cultural de la riquesa i el benestar. Cal recordar, però, que en moltes cases de pagès només omplien el rebost amb aquelles parts del porc que no podien vendre, que del porc s’aprofita tot!, mentre que les parts més apreciades de l’animal, els pernils, les espatlles i els lloms, es duien a vendre al mercat de Vic, on sovint eren comprades pels llonganissaires de la ciutat com a matèries primeres. Amb aquesta carn, prèviament trinxada, pastada i embotida, elaboraven les llonganisses als obradors. Així ens ho recorda Josep M. Solà Sala:

Un cop feta la matança, el pagès es quedava amb les parts menys nobles del porc: la cansalada, els greixons, la sang, el fetge, el costellam, l’orella, el morro,

Banyes de vaca i embut de llautó utilitzats per embotir carn de porc. (Museu de l'Embotit)

Sarró d'eines per a la matança del porc. (Museu de l'Embotit)

Ceràmica on es representa la matança del porc. Primeries del segle XIX. (Museu de l'Embotit)


20

el cap i la pota. La resta,- el pernil, l’espatlla, el llom...- era l’or vermell sagnant de la masia. Allò seria venut al mercat de Vic. (Comella, 1992: 16)

Els embotits que es preparaven, juntament amb el llard, eren de gran utilitat per fer passar el fred rigorós dels llargs hiverns de la plana de Vic, on la dita parla de “nou mesos d’hivern i tres d’infern”. Les viandes, que elaboraven exclusivament les dones de la casa, encapçalades per la budellera o mocade-ra, eren moltes i variades, segons el tipus de budell on s’embotien i si es feia amb carn cuita o crua, però, això sí, sempre amanida amb sal i pebre negre. Així, hi havia: llonganisses culanes, semiculanes i arrissades; botifarra crua, cuita, de perol, blanca, negra o amb ou; bisbes o bulls amb sang o sense sang; fuets i altres embotits, però també pernils, baiones, llom adobat, etc.

La llonganissa, la reina del rebost

De totes les conserves esmentades, la més preuada per les seves caracte-rístiques organolèptiques i el seu sabor inconfusible era i continua sent la llonganissa, i la de Vic, concretament, dotada d'un caràcter especial per les condicions climàtiques de la comarca, va prendre volada arreu i és recone-guda com una gran menja des de fa segles.

L'etimologia de la paraula llonganissa

Joan Coromines defensa que 'llonganissa' ve del llatí vulgar lucanica, dit així perquè els embotits romans més valorats procedien de la província de Lucania, a prop de Roma. Altres teories, en canvi, apunten que la paraula llonganissa podria haver manllevat el nom del budell emprat per embotir-les, ja que es tracta del més llarg (llong). Per contra, salchichón procedeix del llatí salsicia.

Per elaborar-la es fa servir la carn magra del porc procedent dels pernils i de les espatlles, així com el llom d'animals adults de més de 100 quilos. La carn, neta de tendons i de venes, es trinxa i es barreja amb la cansalada tallada a daus. Després, s’amaneix amb sal i pebre negre, que es diu Singapur pel seu origen. La barreja resultant s’emboteix en els budells més llargs i regulars del porc, anomenats culans. Una vegada enllestit el procés d’elaboració, es penja en un lloc fresc i ventilat de la casa, preferentment a les golfes, durant un període que va dels sis als vuit mesos. A partir d'aquest moment

Tota la família participava a la matança del porc. Primeries del segle XX. (Josep Palmarola, ACOS)

Matança del porc a la masoveria del Pujolar, a les Masies de Roda, l’any 1955. (Castellà, 2008)


21

la curació de la llonganissa depèn del clima i de la mà experta i amatent del llonganissaire, que és fonamental per regular el fred, la boira, la solana i la humitat, bons aliats de l’embotit en el seu procés de maduració. Una part de la transformació que pateix la llonganissa durant la curació ve de la fermen-tació que genera la flora bacteriana, afavorida per la famosa boira de Vic, la pubilla de la comarca.

El resultat de tot aquest procés artesanal és un embotit d’alta qualitat i de gran valor nutricional, lloat i reconegut arreu. L'any 1870, a l'obra El Salchi-chón de Vic, Joaquim Salarich afirmava:

El cel ha concedit certament un benefici en fer que les llonganisses assecades dintre d’un radi ben determinat i força circumscrit prenguin una aroma i gust especial que no es pot trobar enlloc més.

La llonganissa de Vic ja era present a les principals fires i exposicions inter-nacionals més concorregudes de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del segle XX, com per exemple la de París de 1855 o la de Filadèlfia de 1868. La seva anomenada va arribar tan lluny que fins i tot va ser lloada en poemes i obres de teatre i tastada als restaurants més selectes de Barcelona. Josep M. Solà i Sala esmenta un prescriptor reial de la llonganissa de Vic:

Un dels enamorats de la llonganissa de Vic fou el propi Alfons XIII. El Monarca en les seves visites a Vic acomplia sempre els tres preceptes. Visita al Bisbe, a la Catedral i a una fàbrica de llonganisses. (Comella, 1992: 26)

Alfons XIII va visitar diverses vegades la ciutat. Durant la seva primera estada, el novembre de 1908, es va hostatjar al Palau Episcopal i va visitar la fàbrica de Joan Torra, que era el proveïdor oficial de la casa reial:

Després del passeig arqueològic al Museu i al Temple Romà, rei i sèquit es deixaren caure a la fàbrica de llonganisses de Joan Torra on tot un enfilall d’embotits, embolicats amb paper d’estany, dibuixaven el nom del Rei. (Solà, 1980)

Oli del segle XVII que reprodueix l'elaboració d'embotits a Flandes, una pràctica que, com a Catalunya, és habitual a l'Europa atlàntica. A sota, detall de la mocadera embotint amb una banya.(David Teniers, Fent salsitxes, The Grohmann Museum, "Man at Work" collection, Milwaukee, Wisconsin)

Trinxadora de carn Alexanderwerk, una marca alemanya molt utilitzada en els obradors catalans de començaments del segle XX. (Museu de l'Embotit)


22

Algunes dites relacionades amb el porc - Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi- Per Nadal, el porc en sal- Per Sant Tomàs, agafa el porc pel nas- Mata el porc pel gener, si vols que es conservi bé- Qui té nou porc a la salera, bon Nadal se li espera- Al·leluia, al·leluia, qui no mata porc no menja xulla- Qui té hort i porc, tot l’any té bon conhort- Del porc, fins la cua és bona- A cada porc li arriba el seu Sant Martí

(Dolcet, 2010: 22)

Llonganissa i industrialització. El Salcichón de Vich

Les primeres referències escrites de la llonganissa de Vic apareixen l’any 1456, encara que els estudiosos reculen fins als voltants del segle IV per trobar-ne l’origen, quan s’elaborava a les masies de la comarca a partir d’uns porcs negres autòctons, avui dia desapareguts. Així i tot, no va ser fins a mitjan segle XIX, que es va començar a produir industrialment.

La revolució industrial, iniciada a Catalunya l’any 18332 de la mà de la indústria tèxtil, va comportar una progressiva transformació del conjunt de l’economia i de la societat del moment. A la plana de Vic aquesta trans-formació es va accelerar la segona meitat del segle XIX, amb la proliferació de fàbriques i de colònies industrials que aprofitaven les aigües del riu Ter3 com a font energètica alternativa al vapor, una vegada confirmat el fracàs de les explotacions de carbó d’hulla d’Ogassa i de Surroca, al Ripollès. Para-doxalment, la construcció de la línia ferroviària, que havia de subministrar carbó als vapors tèxtils del Barcelonès i de les comarques litorals veïnes, va permetre a la indústria osonenca proveir-se de cotó en floca procedent del port de Barcelona i, alhora, transportar els filats i teixits acabats des de les fàbriques de riu i des de colònies cap a la capital catalana. Al seu torn, el creixement demogràfic, l’especialització en el sector secundari de la pobla-ció i el creixement urbà van esperonar el desenvolupament d’una notable indústria agroalimentària. Aquest sector va introduir noves tecnologies en

3 Precisament, el desplaçament de la indústria tèxtil cap a les poblacions properes banyades pel Ter (Manlleu, Roda de Ter, Sant Quirze de Besora...) va abocar a una certa decadència l’economia de la ciutat de Vic, ja que la ciutat no disposava de la força hidràu-lica necessària per generar energia.La indústria adobera i la dels embotits va suplir, en part, aquest esllangui-ment vigatà, fins que l’arribada de l’electricitat a les primeries del segle XX va permetre superar el dèficit energètic de la ciutat.

2 L’any 1833, al carrer Tallers de Barce-lona, es va posar en funcionament la fàbrica tèxtil Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia, la primera d’Espanya accionada amb un motor de vapor.


23

els processos productius però, sobretot, es va aprofitar de la revolució dels transports. Cal tenir en compte que l'any 1850 va arribar a Vic la carretera de Barcelona i el 1875, el tren. La xarxa ferroviària, que afavoria la comercia-lització, va propiciar l'inici de la producció massiva i estandarditzada.

A mitjan segle XIX, comerciants com Josep Riera Font, fundador de la casa Riera Ordeix, i el seu fill Pau Riera i Ordeix, conegut com Pau Muleta, com-praven llonganisses tendres elaborades de forma tradicional per pagesos de la comarca, les assecaven al seu establiment i les posaven a la venda. Altres comerciants destacats d’aquest període inicial foren Francesc Teixidor, B. Marquet i J. Oriol, Fèlix Vivas, Segimon Andreu, Antoni Ricart, Pere Mon-ner o Ramon Vilardell. Molts d’aquests tractants van acabar muntant petits obradors i es van convertir en els futurs industrials de la llonganissa. Així doncs, el procés industrial d’elaboració de la llonganissa de Vic es va iniciar amb capital d’origen comercial.

Joaquim Salarich, l'any 1870, ja exposava la conveniència de desenvolupar aquesta indústria a la plana de Vic per la idoneïtat del clima:

Señalar una o más industrias que por las condiciones climáticas y topográficas de esta población y demás circunstancias especiales, desarrolladas en grande escala, pueden ser un poderoso elemento de riqueza en esta comarca, fijando los medios más adecuados a su realización. (Salarich, 1870: 5)

En aquest moment, a les darreries del segle XIX, molts obradors tradicio-nals van donar pas a fàbriques de nova planta de grans dimensions, com la de Leo Marnet (1898), vingut de Lió, coneguda com “La Sibèria”; la de Pere Abel, al costat de l’estació de ferrocarril, i la de Robert i Cia. (1880). Les fà-briques de Joan Riera (1882) i de Can Torra, marca absorbida posteriorment per Robert i Cia., brillaven per la seva arquitectura contemporània moder-nista. També tenien unes dimensions considerables la fàbrica dels Hereus de Josep Riera i Font, a la plaça dels Màrtirs; la de Cañellas i Pompido, al carrer del Nord, i la de Josep Sendra i Cia., al Portalet. Totes aquestes fàbri-ques funcionaven amb vapor o amb gas i es beneficiaven dels avantatges de les economies d’escala, fet que els permetia tenir uns costos unitaris menors que els dels obradors tradicionals i, alhora, una productivitat molt més elevada. Produïen massivament per als mercats català i espanyol i per a les colònies, especialment Cuba.

Fàbrica de Joan Torra, d'estil mo-dernista, al carrer Bisbe Morgades, posteriorment convertida en farinera. Dècada de 1920. (Cabana, 1994)

Fàbrica de Joan Riera, d’estil mo-dernista, construïda l'any 1882 a la carretera de Gironella. Fotografia del 1905. (Josep Palmarola, ACOS)

Imatge del vapor de Pujol i Casacuberta. L'energia arriba als telers a través de l'embarrat. Barcelona, 1915. (Cabana, 1994)

Obrador de la fàbrica de Josep Sen-dra, situada al Portalet. Dècada de 1910. (Joan Sendra de Mas, ACOS)


24

De la importància que havia assolit la indústria de la llonganissa vigata-na, coneguda com a Salchichón de Vic, així com la d’altres poblacions del Berguedà, el Moianès, la Garrotxa i Girona, en donava fe la Junta Consultiva Agronòmica l’any 1891:

Bastante extendida [se encuentra] esta industria en la provincia, son notables los tocinos y famoso el rico salchichón de Vich, que se fabrica también en otras comarcas, tales como Berga, con fábricas en Casserras y Bagà i en Castellter-sol, i la butifarra catalana. Las salchicherías de Vich són monumentales fábri-cas movidas á vapor, dotadas de la maquinaria más perfecta. [...] La cantidad de Salchichón que se elabora en Vich anualmente es de 300.000 kilogramos, y en los alrederores y pueblos de la comarca 350.000 kilogramos; en junto 650.000 kilogramos de salchichón. (Castells, 2000-2001: 261)

Segons l’impost de consums de la ciutat de Vic, a les primeries del segle XX bona part de la producció de llonganisses de Vic sortia de les fàbriques de Josep Riera, A. Grané, Ramon Cunill, Josep Bofill, Josep Parareda, Pere Abel, Leo Marnet, Cañellas i Pompido, Robert i Cia., Joan Riera, Francesc Riera i Joan Torra, a banda de les de S. Poudevida i Jaume Vivas, que a partir de 1906 van deixar d’aparèixer als registres. L’any 1911 s’hi va incorporar l’obrador d’Alfons Espina, que no està registrat fins als anys 1915-1916, junta-ment amb Francesc Cunill, Jeroni Jurnet, Teresa Mauri, Jacint Casademont i un tal Balaguer. Tots els llonganissaires plegats, aquella temporada de 1915-1916, van arribar a consumir 1.194.473 kg de carn per a la producció de llonganisses.

La producció industrial dels embotits també havia estat possible gràcies a la professionalització d’aquelles tasques que, de forma tradicional, porta-ven a terme els homes que mataven el porc i les dones mocaderes. També van evolucionar altres oficis, com els ganiveters i ferrers, que havien de desenvolupar les eines i les màquines necessàries per a les fàbriques modernes d’embotits.

Cartells modernistes de les fàbriques de Joan Torra i de Riera Ordeix.(Cabana,1992-1994/Comella, 1992)


25

Característiques de la llonganissa de Vic

La llonganissa de Vic presenta uns trets específics en l’aspecte que ajuden a distingir-la de les altres:

Quan es talla, el color vermell, intens i brillant, deixa perfectament visibles els petits daus de cansalada i el pebre negre en gra, que integren la tradicional composició d’aquest producte.

Externament destaca la flora, que durant el procés d’assecatge s’ha assentat en les tripes naturals que han servit per embotir la carn de porc seleccionada.

(Dolcet, 2010: 108-109)


26

Reorientació de la pagesia

El fort increment de la demanda de carn per part de la indústria de derivats es va cobrir, en un primer moment, amb la importació de porcs proce-dents del Vallès, del Barcelonès i, fins i tot, de França, que arribaven a Vic en ferrocarril. Ràpidament, però, la pagesia osonenca va reorientar l’especialització cerealícola tradicional cap a la producció de bestiar porcí i vacum4, tal com havia recomanat el metge Josep Salarich, fill de Joaquim, a l’obra El Cultivo Alterno. L’any 1908, com a dada significativa, cal esmentar que es van sacrificar a Vic 30.000 porcs, valorats en set milions i mig de pessetes.

A més, la cria de porcs d’engreix va estimular la producció de garrins, que es venien a la plaça dels Màrtirs, ben a prop de l’obrador que tenia Alfons Espina al carrer Nou. Per tal de millorar-ne la raça, d’ençà de la dècada de 1870 es van creuar porcs autòctons amb truges forasteres més productives, com la francesa craonesa o l’anglesa Yorkshire. En aquest temps la plana de Vic es va convertir en la principal productora de garrins de Catalunya. Callís i Marquet, amb el pseudònim Isidro de la Plana, afirmava:

De bestiar porquí no hi ha masover ni masoveret que non tinga i l’importància de les transaccions que constantment s’estan verificant en els mercats del dissabte de la plaça dels Màrtirs difícilment l’ha arribat a assolir cap comarca catalana. (Callís, 1908: 497)

A les primeries del segle XX la cria i l'engreix ja s’havia estès de forma ràpida entre els masovers mitjançant els contractes de parceria. L’any 1908 Joaquim d’Abadal i Calderó5 expressava els canvis soferts:

5 Propietari agrícola i llicenciat en dret, fou president de la Cambra Agrícola Ausetana, de la Federació Agrícola Catalano-Balear i de La Unión Agraria Española. També fou soci fundador del Círcol Literari de Vic i promotor de la fundació del Museu Episcopal de la ciutat.

4 També es van introduir els conreus de patates, blat de moro i plantes farratgeres en els trènits o rotacions.

Mercat de garrins a la plaça dels Màrtirs. Primeries del segle XX. (Josep Palmarola, ACOS)

Màquina de batre accionada per un tractor. Mas Gallissans de Santa Cecí-lia de Voltregà, 1928. (Arxiu privat de Gallissans. Extret de: CCEPC, Projecte Món Agrari)


Imatge del mercat de garrins de la plaça dels Màrtirs. Primeries del segle XX. (Josep Palmarola, ACOS)

27

Com aussiliar del conreu ha estat en aquesta comarca la cria del bestiar en son orígen, ja que la terra no era destinada a son manteniment, sino que les besties servían per les feynes agrícoles o la manutenció dels conreuadors. El conven-ciment dels agricultors de que les terres necessitan esser ben femades per pro-duhir y l’aument del preu de tota classe de bestiar que ha fet possible econòmi-cament la cria i recria a l’estable, unich modo de realisarse a la Plana de Vich, ha fet desenrotllar en gran manera aquest ram de l’industria agrícola aumen-tant la cantitat de caps i mellorant les races que s’hi crían, fent tot plegat que la cría del bestiar tingui actualment una importancia que quaranta anys atrás no’s podia sospitar. (Abadal, 1909: 32)

El 1927 l’especialització porcina de les explotacions agràries i la producció de derivats es trobaven plenament consolidats. En aquest moment hi havia a Vic divuit fàbriques d’embotits que en un any produïen, aproximadament, un milió de kg de llonganisses. (Reparaz, 1928: 233)

Sens dubte, la indústria llonganissaire de Vic havia pres volada.

La IGP Llonganissa de Vic

L’any 1992 la Unió Europea va concedir a la llonganissa de Vic la Indicació Geogràfica Protegida Llonganissa de Vic, un dels distintius de qualitat més prestigiosos en aquest àmbit. Això vol dir que només les empreses càrnies si-tuades en alguna de les 28 poblacions que componen la plana de Vic poden ser mereixedores d’aquest distintiu, sempre que compleixin els estrictes requisits de composició i de qualitat que s’estableixen en el reglament de la UE.Per garantir que la llonganissa de Vic compleix permanentment els alts nivells de qualitat que es requereixen per a aquest producte, el Consell Regulador de la IGP Llonganissa de Vic té encomanada a una entitat de certificació independent i de reconegut prestigi la verificació dels processos que segueixen les empreses, així com l’anàlisi de les llonganisses que es comer-cialitzen. D’aquesta manera, el Consell Regulador s’assegura que es respecta la normativa de qualitat europea. (Dolcet, 2010: 108-109)


Alfons Espina i Garriga: fundació i embranzida (1911-1937)

L’any 1911, Alfons Espina i Garriga, advocat i procurador nascut a Collsuspina, va establir un obrador de llonganisses al carrer de Manlleu de Vic i el va traslladar, uns anys després, al carrer Nou. La creació de l'obrador va coincidir amb un període de consolidació de la indús-tria dels embotits a la capital de la comarca d’Osona. Gràcies a la qualitat del seu producte, l’empresa d’Alfons Espina va aconseguir fer-se un lloc en els mercats local i català i establir una sòlida xarxa comercial arreu de l’Estat espanyol.

1

31

Els precedents

Alfons Espina i Garriga (Collsuspina, 1867–Vic, 1937) era l'hereu del Mas l’Espina de Collsuspina, a la parròquia de Sant Cugat de Gavadons, on justament se situa el vèrtex hidrogràfic en què convergeixen les conques dels rius Ter, Besòs i Llobregat. El Mas l´Espina, documentat al segle X, és un gran casal amb annexos que revelen construccions posteriors, dels segles XVI fins al XIX, i que disposa, a més, d’una gran galeria i d'alguns elements esculpits del segle XVI. Parla de la seva importància que el poble de Coll-suspina degui el seu nom al fet que es formà a sota del coll de l’Spina (Coll suspina, en català antic), nom original de la casa i cognom de la família fins al segle XVIII.

Procedent de la pagesia benestant, quan era jove Alfons Espina es traslladà a Barcelona, on va estudiar dret i va exercir d’advocat. El 15 d’agost de 1898 va ser nomenat procurador dels jutjats de la ciutat comtal. Precisament a la capital catalana es casà amb Agnès Sardà i Masó, nascuda l’any 1868 a Igualada, i amb qui va tenir quatre fills, Josep (1898), Ramon (1900), Alfons (1902) i Montserrat (1904), que van néixer al barri de Gràcia, on tenien fixada la residència.

Mas l’Espina. Collsuspina.

Era del Mas l'Espina. D'esquerra a dreta: Ramon Espina, Mn. Mariano (amic de la família), Alfons Espina, Agnès Sardà, amics i masovers de la casa. De blanc i asseguda davant del seu pare, la filla del matrimoni, Montserrat Espina.

Mercat setmanal a la plaça del Mercadal. Any 1919. (Joan B. Blancafort, ACOS)


32

Quan va morir el seu pare, l'any 1907, ell i la seva família es van traslladar de la casa pairal a Vic, concretament al número 30 de la plaça Major, aleshores anomenada plaça de la Constitució, a la banda de tramuntana. Des de la ca-pital de la Plana gestionava les propietats familiars de Collsuspina i, alhora, seguia exercint la seva professió de procurador. L’abril de 1908 es va donar d’alta a la contribució industrial de la ciutat.

L’economia de la plana de Vic durant el primer terç del segle XX

El primer terç del segle XX va marcar la cruïlla històrica entre la tradició decimonònica i la modernitat. Va ser un període de contrastos en què la socie-tat de caràcter rural es va desintegrar definitivament per donar pas a noves estructures econòmiques que van generar un nou marc de relacions socials, fonamentades en nous valors i idees. En aquest sentit, cal remarcar la consolidació del catalanisme conservador, conegut com a vigatanisme, que es va concretar en les figures del bisbe Torras i Bages i del canonge Jaume Collell. Contràriament a aquest vigatanisme, també cal fer esment de l’expansió de les ideologies anarcosindicalista i socialista.

Des del punt de vista demogràfic, la població d’Osona, que s’havia estancat al llarg de la segona meitat del segle XIX, va passar de 43.938 habitants l’any 1900, a 58.259 el 1930. Les crisis de subsistència van desaparèixer definiti-vament i les ciutats industrials de la conca del riu Ter van experimentar un notable creixement gràcies, en part, a la immigració procedent dels pobles de les zones més muntanyenques. Aquest creixement es va produir de ma-nera paral·lela al desenvolupament econòmic, caracteritzat per una societat plenament industrial en què els sectors secundari i terciari van créixer en detriment de la població pagesa. L’any 1930, la indústria ocupava més del 40% de la població activa, mentre que els serveis només suposaven el 25%. Com a conseqüència del creixement econòmic, l’any 1896 va néixer la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, l’any 1911 es va inaugurar a Vic una oficina de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears i el 1918 es va fundar la Caixa Parro-quial d’Estalvis de Torelló.

La industrialització iniciada feia més de mig segle gràcies al sector tèxtil va se-guir endavant i es va diversificar. Les indústries mecàniques, agroalimentàries, adoberes o hidroelèctriques, entre d’altres, es van obrir camí,


La colònia tèxtil Baurier (Salou) de les Masies de Roda, a tocar del riu Ter. Postal de les primeries del segle XX. (Cabana, 1992-1994)

33Alfons Espina i Garriga: fundació i embranzida (1911-1937)

Treballs de curtició en una adoberia de pell a Vic. (Cabana, 1992-1994)

Assecat de llana a les adoberies, a la riba del riu Mèder. Al fons, el pont de Queralt. Primeries del segle XX. (Cabana, 1992-1994)

Tren de vapor a l’estació de la ciutat i vista panoràmica de la plana de Vic. Primeries del segle XX. (Josep Palmarola, ACOS)

i el vapor i l’aigua van donar pas a l’electricitat com a nova força energètica. El 1896 la xarxa elèctrica va arribar a Manlleu i a Torelló, i un any més tard, a Vic. Al seu torn, el sector agrícola de la comarca va consolidar la nova especialització pecuària, fonamentada en la producció de porcs d’engreix i de vaques de llet, però també de guarans, que s’exportaven arreu del món.

Des d’un punt de vista laboral, el primer terç del segle XX es caracteritzà per la consolidació de les formes organitzatives del moviment obrer, sorgit durant la segona meitat del segle XIX. Els sindicats i les associacions populars enquadraren aquest moviment, cada vegada més bel·ligerant. Les vagues i les manifestacions es van intensificar en un període de fortes tensions amb la patronal, derivades de les dures condicions de vida i de treball dels obrers. Foren sonades les vagues generals de 1899, 1901, 1909, 1914, 1919 i 1920. D’altra banda, proliferava el moviment cooperatiu, i per això durant aquest període es van fundar 34 cooperatives de consum.

34

Els inicis: l’obrador del carrer de Manlleu

La documentació que es conserva de l’època és pràcticament inexistent, però per la informació que s’ha anat transmetent de pares a fills, se sap que l’any 1911 Alfons Espina va obrir un obrador-botiga al número 47 del carrer de Manlleu de Vic. S'hi elaborava, bàsicament, llonganissa i, en menor mesura, fuet, pernil curat, greixons i catalana. La fabricació es concentrava en els mesos de tardor i hivern, els més adequats per manipular la carn de porc. Eren mesos de fred, com correspon al clima continental mediterrani de la plana de Vic, situada a uns 500 metres d’altura sobre el nivell del mar i envoltada de muntanyes. Les tradicionals boires de la ciutat afavorien el desenvolupament de la flora bacteriana que caracteritza la curació de la llonganissa de Vic.

Com era habitual, a la planta baixa de l’obrador se seleccionava la carn, es trinxava, s'assaonava, es pastava i, finalment, s'embotia, mentre que les plan-tes superiors es destinaven a assecar les llonganisses, els fuets i els pernils. Es tractava de procediments manuals que se servien d’una tecnologia bàsica: una màquina de trinxar carn, una altra de pastar, una xeringa per embotir y todo movido por un motor de gas de fuerza de un caballo y medio situado en el mismo edificio, tal com se cita en el document d’obertura de l’activitat de la


Ramat de porcs al Portalet de Vic, a l’alçada del Palau Episcopal, un dia de nevada. Primeries del segle XX. (Anònim, ACOS)

El carrer de Manlleu des de la rambla del Passeig, a l’alçada de Santa Clara,a les primeries del segle XX. (Josep Palmarola, ACOS)

Trinxadora de carn de l'obrador de Josep Riera i Font. Dècada de 1910. (L’Abans, 2001)

35

Noficació a l’Ajuntament de Vic de l’inici de producció de llonganisses de la temporada 1915-1916

Alfonso Espina Garriga, mayor de edad y vecino de esta ciudad, segun cedula personal que exhibe, á V. E. respetuosamente expone:

Qué de conformidad á lo prevenido en el articulo 113 del Reglamento de consumos vigente, dá formal aviso a esta administración de que en el dia de mañana dará comienzo á la fabricación temporal de salchichon en su fábrica sita en el número 47 de la calle de Manlleu de esta ciudad, empleando como materias primeras carnes frescas magras de cerdo e intestinos.

No es posible precisar la cantidad diaria que elaborará, esto depende de la mayor o menor entrada de carnes.

Los aparatos destinados a la elaboración son una máquina para trinchar carnes, otra de pastar y una jeringa para embutir, sin ser posible por la razón antes dicha, precisar de manera exacta la cantidad que elaborará, y todo movido por un motor de gas de fuerza de un caballo y medio situado en el mismo edificio.

Las operaciones de trabajo empezaran a las siete de la mañana y finiran a las ocho de la noche, guardando proporción con las entradas.Y en cumplimiento del articulo antes citado, firma la presente por duplicado en Vich a treinta de octubre de mil novecientos quince. Alfonso Espina


36

temporada 1915-1916, que el reglament de consums de l’Ajuntament de Vic obligava a fer. D’altra banda, el pis principal de l’edifici de l’obrador del ca-rrer de Manlleu es va convertir en la nova residència familiar, segons consta al padró d’habitants de l’any 1916, i al pis de la plaça Major hi va anar a viure Consol Espina, una de les germanes menors d’Alfons.

En un dels primers documents de l'Ajuntament de Vic sobre la producció de llonganisses, de la temporada 1915-1916, hi apareix l’obrador d’Alfons Espina. En aquest document s’hi registra la quantitat de carn fresca consu-mida entre els mesos d’octubre i març per a la producció de llonganissa. Els 18 obradors que hi havia a la ciutat van consumir 746.230 kg de carn magra fresca de porc, de la qual 15.285 kg, és a dir, l’1,3% del total, corresponia a Alfons Espina. Es tractava d’una quantitat modesta, si la comparem amb la producció de les modernes fàbriques de Pere Abel, Leo Marnet, Cañellas i Pompido, Robert i Cia., Francesc Riera i Joan Torra que, juntes, consumien el 68% del total de la carn per a llonganissa. Amb el pas del temps, però, la producció de l’obrador Espina va créixer, de manera que dos anys més tard, la temporada 1917-1918, el consum de carn destinada a fer llonganissa va ser de 22.710 kg, la qual cosa representava el 2,6% del total produït pels fabri-cants vigatans.

Pàgina dreta

Document original en què apareix Alfons Espina com a productor de llonganisses. (Arxiu Municipal de Vic)

>


Consum de carn de l'obrador Espina per a l’elaboració de llonganisses de la temporada 1917-1918

7000 Kg

5250 Kg

3500 Kg

1750 Kg

0 Kg

octubre novembre desembre gener febrer març abril maig

38

El creixement: l’obrador del carrer Nou

Cap a l’any 1920, Alfons Espina traslladà l’obrador i la residència a dues cases contigües, ubicades als números 91 i 93 del carrer Nou, molt a prop de la plaça dels Màrtirs. A partir d'aquest moment es van obrir volumino-sos llibres de comptabilitat i, per tant, es va normalitzar l’administració de l’empresa. Aquests llibres de comptabilitat indiquen que la producció d’embotits va créixer durant la dècada de 1920 i la primera meitat de 1930, i que es comercialitzaven arreu de Catalunya i d’Espanya gràcies a la xarxa de ferrocarril, així com a la de correus i telègrafs.

A més del mercat local i comarcal, el gruix de la producció que sortia de l’obrador d’Alfons Espina es venia a les places comercials de Barcelona i d’altres ciutats catalanes, especialment les costaneres, com ara les de les comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Pene-dès, el Tarragonès i les Terres de l’Ebre, però també a les terres de ponent, al Vallès i a altres comarques centrals. No obstant això, destaca l’expansió cap a la Península, on es va desplegar una gran xarxa de comercials, repartits es-pecialment arreu del País Valencià, Aragó, La Rioja, Múrcia, Castella-Lleó, Madrid, Andalusia, el País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia, i que arribava fins a poblacions de les Illes Balears i de les Canàries, tal com es desprèn de la ubicació dels comissionistes-comercials que es reprodueix al quadre se-güent. Així doncs, Alfons Espina va saber aprofitar les relacions amb altres col·legues de professió, amb els quals va teixir una atapeïda xarxa comercial.

Els comercials rebien el 3% de la facturació de les comandes i l’import de la tramesa de les cartes i dels telegrames que enviaven. Les relacions d’Alfons Espina amb aquestes persones era intensa, segons es desprèn de l’abundant correspondència registrada entre ambdues parts. En aquest sentit, la seva formació acadèmica va contribuir de forma decisiva a convèncer comercials i clients. Per exemple, en una carta del 16 de juliol de 1924 adreçada a Bilbaí-no García, de Melilla, escriu:

Muy Sr. Mio: Deseando exportar á esa comarca y precissandome representante conocedor del ramo, me permito molestar su atencion por si le conviene ser nombrado como tal. En caso afirmativo le enviaria condiciones especiales y demas datos. [...]

Fàbrica i habitatge de la família Espina al carrer Nou.


Primer llibre de comptabilitat de l’empresa (des de 1920 fins a 1936).

39

MADRID

La Coruña

Santiago deCompostela

VigoTuy

Orense

Lugo

Oviedo

San Juan de Nieva

Gijón

Langreo

León

Astorga

Monforte deLemos

Palencia

Valladolid

Zamora

Medina del Campo

Segovia

Soria

Logroño

Venta de baños

Burgos

Mirandade Ebro Vitoria

Saragossa

Ariza

Alcañiz

Teruel

Cuenca

Utiel

Játiva

Valencia

Sagunto

Castellón de la Plana

Aldea

Tarragona

Barcelona

Mataró

Girona

Granollers

Sant Joan deles Abadeses

Barbastro

Sabadell

MartorellLleida

Reus

Portbou

Onteniente

Alicante

Torrevieja

CartagenaÁguilasBaza

Lorca

MurciaBaezaLinares

Córdoba

Zabra

BadajozMérida Ciudad Real

ToledoAranjuez

Alcázar deSanJuan

AlbaceteManzanares

Jaén

Granada

Sevilla

Morón dela Frontera

Jerez de la Frontera

Huelva

San Lúcarde Barrameda

Cádiz

Algeciras

MálagaEl Puertode Santa María

Almería

Salamanca

Fuentes de Oñoro Ávila

Plasencia

SantanderBilbao

Irún

San Sebastián

PamplonaJaca

Huesca

Cáceres

Vic

Poblacions on treballaven els comissionistes-comercials que vehiculaven les comandes d’Alfons Espina entre els anys 1932 i 1935:

Achuela, Alameda, Albacete, Albuñol, Alcalá de Guadaira, Alcalá de Henares, Alcázar de San Juan,

Alcoi, Algemesí, Alacant, Almadén, Almeria, Amposta, Andújar, Antequera, Aranjuez, Archana,

Aspe, Ávila, Ayamonte, Badolatosa, Baena, Barcelona, Bilbao, Blanca, Burgos, Cadis, Calatayud,

Calvario, Canals, Carcabuey, Cartagena, Castelló, Ciudad Rodrigo, Córdoba, Écija, Egea de los

Caballeros, El Cerro, Ferrol, Elx, Elda, Jerez de la Frontera, Estepona, Gandia, Granada, Guadalajara,

Osca, Igualada, Jaén, Jódar, La Carolina, la Corunya, La Línea, Las Arenas, Las Palmas, Linares,

Lleida, Logroño, Madrid, Madridejos, Màlaga, Marbella, Massanassa, Matillas, Mazarrón, Miquel-

terra, Miranda de Ebro, Mollina, Monduermas, Montilla, Moriles, Múrcia, Nules, Orense, Palència,

Pamplona, Pedrera, Pedro Abad, Pinos Puente, Porcuna, Premià de Mar, Priego, Puente Valle-

cas, Ronda, Sabadell, Salillas Jalón, Sant Sebastià, Santa Cruz de Tenerife, Santaella, Santander,

Santiago, Saragossa, Setenil, Sevilla, Tauste, Terol, Toledo, Tordesillas, Torrevella, Tortosa, Úbeda,

Utiel, València, Vallecas, Valls, Valmojado, Vélez Málaga, el Vendrell, Vigo, Vilafranca del Penedès,

Villagordo, Villena, Vilanova i la Geltrú i Xàtiva.

Xarxa de ferrocarrils al segle XIXFases de construcció

1848-18511851-18551855-18601860-18681868-1900

Cartell de l’empresa ferroviària Caminos de Hierro del Norte de España, concessionària de la línia de tren Barcelona-Vic-Ripoll-St. Joan de les Abadesses-Toralles.(Cabana,1992-1994)


40 Alfons Espina i Garriga: fundació i embranzida (1911-1937)

En general, es tractava de comandes relativament petites, entre 5 i 30 kg, la majoria adreçades a cansaladeries i a altres comerços, però també a ins-titucions i particulars, que es tramitaven en un període de 8 o 10 dies. La qualitat del producte i el servei que s’oferia devien ser del gust dels clients que, per norma general, es mantenien fidels al llarg dels anys. Les trameses de les comandes es realitzaven majoritàriament a través del ferrocarril, un mitjà ben implantat però que generava constants queixes no tant per la poca rapidesa del transport, com per les conseqüències derivades dels habituals robatoris de la mercaderia. La carta enviada per Alfons Espina a Pedro Bo-rreguero, un client de Bilbao, el 16 de juny de 1924, n’és un exemple:

Muy Sr. Mio: Dice Vd. en su carta 10 corriente le sorprende la caja enviada por esta su casa en 16 finido Mayo que ha hallado tres piezas de menos de las marcadas en factura. A la verdad veo que en realidad ha habido sustracción en trayecto y lamento que no se haya fijado Vd. mas antes de retirar el género de esa estación y repasarlo antes pues bien claro está que hay que exigir el peso marcado en el talon f.c. que eran 32 kg. y medio [...] y no es justo ni legal pierda yo una sustracción en trayecto, segun sus quejas, y una distracción suya que resulta cara y valia la pena de haberse repasado la caja y verificar acta de reclamación como es su obligación pues cada cual tiene derecho á lo suyo. [...]

En el caso de Vd. es bien evidente que faltando tres piezas faltase tambien el peso de ellas y no hay ni tiene derecho á achacarme la culpa cuando ni sombra tengo de ella.

L’augment de la demanda de llonganisses va fer petit l’obrador, especial-ment els assecadors, i per això, la tardor de l’any 1926, se’n va ampliar la superfície amb l’aixecament d’un tercer pis en una de les dues cases de l’empresa. D’aquesta manera s’aconseguia l’anivellament de les dues faça-nes de migdia i es guanyaven 63 m2. També es va aprofitar per arrebossar i pintar les façanes i canviar les lloses dels balcons.

Pàgina dreta

Assecador tradicional de llonganisses de la casa Riera Ordeix.(Ajuntament de Vic)

>

4242

Al món

L’equip del noruec Roald Amundsen va arribar

al Pol Sud.

Marie Curie va rebre el Premi Nobel de Química

pel descobriment del radi i el poloni.

1 Es van descobrir les restes del Machu-Picchu,

al Perú.

Van morir 146 treballadores en l’incendi intencio-

nat d’una fàbrica tèxtil novaiorquesa on estaven

tancades en vaga. En memòria d'aquests fets,

cada 8 de març se celebra el Dia Internacional de

la Dona Treballadora.

2 Es van fer les primeres edicions del Ral·li

de Montecarlo i de la cursa de les 500 milles

d’Indianapolis.

Van néixer Geroge Stigler i Maurice Allais, premis

Nobel d’Economia; Eduardo Frei, polític i president

de Xile; Roy Eldridge, trompetista de jazz nord-

americà; Ronald Reagan, president dels EUA;

Gustavo Díaz Ordaz, president de Mèxic; Joseph

Barbera, director i productor nord-americà; Ten-

nessee Williams, dramaturg nord-americà; Ernes-

to Sábato, escriptor argentí; Ginger Rogers, actriu

i ballarina nord-americana; Georges Pompidou,

president de França; Marshall McLuhan, teòric de

la comunicació canadenc; Nicholas Ray, director

de cinema nord-americà; Nino Rota, compositor

italià; Jorge Negrete, cantant i actor mexicà,

i Mario Moreno Reyes, Cantinflas, actor mexicà.

Va morir Francis Galton, explorador i científic

britànic; Emilio Salgari, escriptor italià de contes

d’aventures; Gustav Mahler, compositor i director

austríac; Joseph Pulitzer, periodista i escriptor

nord-americà, i Paul Lafarge, socialista utòpic

francès i gendre de Karl Marx.

A Espanya

Es va fer una vaga general per la Guerra del

Marroc.

Es va produir un gran escàndol a Madrid perquè

dues dones es van passejar per primera vegada

vestides amb faldilla pantaló.

Va néixer Álvaro Cunqueiro, escriptor i periodista

gallec; Manuel Sanchis Guarner, filòleg, historia-

dor i escriptor valencià; Fernando Chueca Goitia,

arquitecte i historiador de l’art, i Antonio del Amo,

director de cinema.

Va morir Joaquim Costa, agrarista i pensador ara-

gonès, màxim exponent del regeneracionisme es-

panyol, i Teodor Llorente, poeta i polític valencià.

Efemèrides de l’any 1911

1

4343

A Vic

La ciutat va arribar gairebé als 13.000 habitants,

mentre que Barcelona en tenia més d’1.100.000.

Un segle més tard, Vic en té més de 40.000

i Barcelona supera la xifra d‘1.600.000.

Es va inaugurar la il·luminació, mitjançant 100

bugies, del carrer de Verdaguer, urbanitzat l’any

anterior amb motiu del centenari del naixement

de Jaume Balmes.

Es va inaugurar la primera oficina de la Caixa de

Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya

i Balears, ubicada a la plaça Major.

Es va fundar el Centre Excursionista de Vic, la pri-

mera entitat excursionista de la comarca d’Osona.

La Cambra Agrícola Ausetana (CAA) va asso-

lir els 700 socis. Aquesta organització agrària,

sorgida l’any 1903 del Círcol Literari, va tenir una

notable incidència en la transformació agrícola

de la comarca.

A Catalunya

3 Es va crear la societat Barcelona Traction Light

& Power, coneguda com La Canadenca, l’empresa

productora i distribuïdora d’electricitat més im-

portant d’Espanya.

Es va inaugurar el carrilet que unia Girona i Olot.

Es va celebrar, al Palau de Belles Arts de Barcelo-

na, el Primer Congrés de la CNT, sindicat anarco-

sindicalista.

Es va organitzar la primera edició de la Volta

Ciclista a Catalunya, amb 34 participants que van

fer un recorregut de 365 km en tres etapes.

Va néixer Carlos Sentís i Anfruns, periodista i po-

lític; Eduard Serra i Güell, pintor surrealista; Emili

Grau Sala, pintor impressionista; Alfredo Mayo,

actor de cinema; Agustí Chalaux, teòric polític,

econòmic i social, i Carmen Kurtz, escriptora.

Va morir Joan Maragall i Gorina, poeta i escriptor

català de la Renaixença; Isidre Nonell, pintor

i dibuixant, exponent del postimpressionisme

català, i Josep M. Vallès Ribot, polític republicà.

3

2

Ramon Espina i Sardà: crisi i recuperació (1937-1975)

Poc després que esclatés la Guerra Civil espanyola, Alfons Espina va emmalaltir i va morir al cap de pocs mesos. L’any 1937 es va produir, per tant, el primer relleu generacional de l’empresa, que va passar a mans de Ramon Espina i Sardà. Així doncs, Ramon Espina va haver de liderar el negoci en una conjuntura social i econòmica plena de dificultats, marcada per la contesa bèl·lica primer i per la postguerra després. Aquest context desfavorable es va traduir en una caiguda notable de l’activitat productiva. A mitjan dècada de 1950, però, el negoci es va recuperar amb escreix gràcies al creixement de l'economia i, sobretot, a la reorientació cap a la producció de pernil cuit que es va dur a terme durant la dècada de 1960.

2

Església de la Mercè, cremada en els primers episodis revolucionaris de la guerra. (Farrés, 1985)

45

La Guerra Civil i la postguerra: crisi i estancament

Ramon Espina i Sardà (Vic, 1900–1975) era el segon fill d’Alfons Espina. El seu germà gran, Josep, amb qui havia compartit la feina de la fàbrica durant un temps, va heretar les propietats de l’Espina i ell, quan va arribar el moment, el negoci industrial. De fet Alfons Espina va engegar l’obrador de llonganisses pensant en el futur d’aquest fill fadristern, que patia una sordesa congènita que anava a més. De jove, durant el període expansiu de la dècada de 1920 i la primera meitat de 1930, ja ajudava el pare en el negoci familiar. Alfons i la seva esposa, Agnès Sardà i Masó, van voler estipular en un document privat el compromís del seu fill Ramon amb l’empresa, de manera que, des de l’any 1922, assumia la responsabilitat de ser l’hereu del negoci amb les condicions següents:

Los infraescritos D. Alfonso Espina Garriga y Dña. Inés Sardà Masó, propie-tarios, mayores de edad y vecinos de la presente Ciudad, prometen a su hijo Ramón luego que haya contraído matrimonio con Ramona Claveras Roca mientras trabaje con solicitud y diligencia en el negocio de embutidos que tienen establecido o cualquier otro que establecieran, la cantidad de 275 ptas mensuales; y además, con iguales condiciones la cuarta parte de los benefi-cios que en los balances anuales resultan después de pagados todos los gastos. Dicho hijo Ramón acepta agradecido tales ofrecimientos y promete igualmente


Concurs de sardanes a la Plaça de Vic. Juny de 1936. (Ramon Sala Relats. Cessió de Josep Sala Orri, ACOS)

46

dedicarse con todo ahínco al trabajo que tiene a su cargo.Se firma por duplicado este documento en Vich a primero de julio de 1922

Alfonso Espina e Inés Sardá

Ramon es va casar amb Ramona Claveras i Roca, també nascuda a Vic i amb qui va tenir sis fills, Alfons, Ramon, Josefina, Jesús, Wifredo i Miquel.

Les seves responsabilitats van anar creixent a mesura que s’anava fent gran. Per exemple, l’any 1926, amb 26 anys, ja s’encarregà de tramitar els permi-sos de reforma i ampliació de l’obrador del carrer Nou. Així doncs, quan Ramon Espina va assumir la responsabilitat de situar-se al capdavant de l’empresa, n’era plenament coneixedor. No obstant això, ben aviat va haver de gestionar la crisi provocada per la Guerra Civil (1936-1939) i la postguer-ra. Aquest trasbals va comportar una caiguda de la producció, perquè era difícil proveir-se de matèries primeres i per la disminució de la demanda de llonganissa, que no figurava entre els aliments de primera necessitat.

La venda fora de Catalunya va quedar bloquejada per la guerra i les comandes es van reduir a la mínima expressió. D’altra banda, la milícia revolucionària, en un primer moment, i les autoritats republicanes, a partir del maig de 1937, van intervenir moltes empreses en major o menor mesura.

Així, aquelles empreses que tenien més de cinquanta obrers van ser col·lectivitzades i van passar a ser gestionades pels treballadors, d’acord amb el Decret de 24 d’octubre de 1936. No és el cas d’Embotits Espina, que segurament tenia menys de deu treballadors, però tot i així va ser puntual-ment forçada a produir per cobrir les necessitats del front de guerra. Per or-dre del govern, es va embotir botifarra negra per proveir l’exèrcit republicà i per a la beneficència. Durant aquests primers compassos de la Guerra Civil, Alfons Espina va ser vigilat com a advocat, com a propietari de l’Espina, com a empresari i com a persona d’ordre per les milícies del Comitè Antifeixista de Vic, de manera que es va veure obligat a buscar refugi a Barcelona. En aquest context, Espina va deixar pràcticament de fabricar. Més tard, durant els anys de la postguerra, també es va veure obligat a donar alguna partida per a l’alimentació dels orfes de guerra.


Signatures de Ramon Espina i Agnès Sardà, extretes de la carta en la qual cedeixen l'empresa al seu fill Ramon.

Desfilada de les tropes franquistes a la plaça Major poc després d’acabar la Guerra Civil. (Melitó Casals, ACOS)

Manifestació antisoviètica a la plaça Major organitzada per “Los amigos de Alemania”. A la pancarta s'hi llegeix “Viva España. Muera la Rusia soviéti-ca. Asesinos de nuestros hermanos”. (Melitó Casals, ACOS)

47

Recordem que en els primers compassos de la guerra, la persecució per part d’escamots revolucionaris de religiosos, de propietaris agrícoles, d’industrials i d’altres persones de professions liberals de perfil conserva-dor, va provocar que molta gent hagués de marxar a l’exili o amagar-se al bosc o a cases de pagès. Els que van tenir pitjor sort van acabar empreso-nats o morts. A la diòcesi de Vic foren assassinats més de dos-cents religio-sos i una trentena de civils.

L’any 1937 va morir el cap de la família Espina. La seva esposa, Agnès, la seva filla, Montserrat, i el seu nét, Josep Maria, van tornar al Mas de l’Espina, on van acabar de passar el període de guerra en unes condicions que, comparades amb l’escassetat que es vivia a les ciutats, van ser prou confortables. Ramon Espina es va ocupar, des d’aquest moment, de tornar a tirar endavant l’empresa.


Lletres bancàries emeses l'any 1936 i 1951.

48

Adéu a la marca Santa Ana

Els productes que feia l’empresa Espina abans de la Guerra Civil espanyola es comercialitzaven amb la marca Santa Ana, en reconeixement de l’aportació econòmica que Agnès Masó havia cedit per comprar l’obrador del carrer de Manlleu, inaugurat l’any 1911. Per agrair-l'hi, Alfons Espina va dedicar la prime-ra marca de l’empresa a la memòria de la seva sogra, Anna Masó.

La desaparició del segell Santa Ana com a primera marca d’Alfons Espina, encara vigent durant l’etapa del seu fill Ramon, va tenir lloc en el decurs de la Guerra Civil, quan les noves autoritats revolucionàries van concretar el seu pensament anticlerical prohibint qualsevol referència al santoral, fet que va obligar a canviar el nom de molts carrers i poblacions o a repicar les frases religioses de les llindes de les cases (“Ave Maria”, “El sagrat Cor”, “Déu vos guard”). En aquest context, doncs, es va substituir la marca Santa Ana per Hijo de A. Espina.

Majòlica de Sta. Anna ubicada a la façana de la fàbrica del carrer Nou. Aquesta imatge es va conservar des-prés de l'enderrocament de l'edifici.

Sta. Ana, primera marca de llonganisses de l'empresa que Alfons Espina havia dedicat a la seva sogra, Anna Masó.


49

Durant el període de la postguerra (1939-1958), caracteritzat per la política autàrquica de les noves autoritats franquistes, en què el racionament i l’estraperlo eren el pa de cada dia, l’empresa, ara batejada com Hijo de A. Espina, va patir de valent la manca de liquiditat. En part, es va poder superar gràcies a un crèdit de 25.000 ptes. avalat per Ramona Claveras i Roca, esposa de Ramon Espina. Amb aquest capital es va poder reiniciar la producció i, alhora, redreçar el negoci familiar amb la recuperació d’un gran nombre de clients que es mantenien fidels a la casa. Els llibres de comptabilitat de l’empresa ressenyen de manera detallada el nom dels clients entre els anys 1927 i 1955, amb el registre de procedència i les carac-terístiques de les comandes realitzades.

Ramona Claveras i Roca amb els seus sis fills. (Família Espina)

Pàgina del dia 9 de juny de 1936del primer llibre de comptabilitat de l'empresa. (Bàrbra Ylla, 2011)


50

Relació de les poblacions on hi havia botigues i particulars que feien coman-des a Embotits Espina

Entre els anys 1927 i 1955 es van lliurar trameses de productes Espina a 470 poblacions d’arreu de l’Estat espanyol, on més de 1.500 clients les van distribuir i vendre entre els seus clients finalistes.

Aiguafreda, Alacant, Alamdén, Alameda, Alamedilla, Albacete, Albaicín el Grande, Alberca,

Alberic, Albuñol, Alcalà de Xivert, Alcalá de Guadaíra, Alcalá de Henares, Alcalá del Río, Alcaldia

de Carlet, Alcantarilla, Alceda, Alzira, Alcoi, Alcoba, Alcubierre, Aldea, Alcúdia de Crespins, Al-

gemesí, Alhama d‘Aragó, Algesires, Almadén, Almedilla, Almenara, Almeria, Almussafes, Alpens,

Alqueries, Alta, Amer, l'Ampolla, Ampuero, Andújar, Antequera, Arahal, Aranjuez, Arbolea del Río,

Archena, Argentona, Arjona, Arjonilla, Arnedo, Arquillos, Aspe, Atea, Badajoz, Baena, Balenyà,

Banyoles, Baracaldo, Bárboles, Barcelona, Bardallur, Baeza, Benaguacil, Benetússer, Benicarló, Beni-

faió, Bescanó, Bielsa, Bilbao, Binèfar, Blanca, Blanes, Bogarre, les Borges Blanques, Borriol, Brenes,

Briones, Bujaraloz, Bunyol, Burgos, Burjassot, Burriana, el Cabanyal, Cabolafuente, Cabra de Santo

Cristo, Cadis, Calafell, Calahorra, Calasparra, Calatayud, Camarles, Camas, Cambrils, Campanar,

Campanillas, Campdevànol, Canals, Carabanchel Bajo, Carabuey, Carcagente, Cardona, Cartagena,

Casetas, Cassà de la Selva, Castejón de Valdajasa, Castañares de Rioja, Castell de Ferro, Caste-

lló de la Plana, Castellterçol, Catllar, Cava, Cazalilla, Cella, Cenicero, Ceuta, Chiclana de Segura,

Chilches, Chillarón de Cuenca, Chillón, Cifuentes, Cogolludo, Colindres, Collblanc, Concentaina,

Constantí, Carchelejo, Córdoba, Coria del Río, Cornudella, Cruz de Mislata, Cuenca, Cuevas de

Becerro, Cullera, Daimiel, Dalías, Daroca, Derfontes, Duran, Écija, Egea de los Caballeros, El Cerro

Andévalo, El Coronil, El Mármol, El Palo, El Rubio, el Vendrell, Elx, Elda, Épila, Espeluy, l'Espluga

de Francolí, Estepa, Felanitx, Ferrol, Figueres, Folgueroles, Fontana, Fradilla de Ebro, Fuente del

Rey, Fuente Piedra, Fuentes de Andalucía, Gandesa, Gandia, Garnal, Guadalajara, Gelida, Gerena,

Girona, Gibraltar, Ginzo de Limia, Gobantes, Godella, Gorria, Granada, Granollers, Grao Gandia,

Graus, Guadahortuna, Guadalupe, Gualchos, Guardamar, Guillena, Guinzo de Línea, Gurrea de

Gállego, Gusen, Higuera de Arjona, Hospitalet de Llobregat, Hostal, Hostalets de Balenyà, Huelva,

Osca, Ibros, Igualada, Inca, Irún, Iznalloz, Jadraque, Jaén, Jaraco, Jauja, Jimena, Jódar, Juriena de

la Frontera, Justibol, l’Arboç, La Algaba, la Bisbal del Penedès, La Carolina, la Sènia, la Corunya,

la Farga de Bebié, la Farga Lacambra, La Fronera, la Gleva, La Guardia, La Luisiana, La Mora, la

Rambla, La Rana, La Riba, La Rinconada, La Roda de Andalucía, La Seca, Laredo, Laspiña, les Corts,

Limpiaque, Linares, Llagostera, Llarga, Llosa de Ranes, Logroño, Lora del Río, Lorca, Los Palacios,

Los Rosales, Los Villares, Madrid, Madridejos, Mainaz, Màlaga, Maliaño, Mallén, Malón, Mancha

Real, Manlleu, Manresa, Manzanares, Marbella, Marchamalo, Mairena de Alcor, Marinalejo, Mar-

torell, Martos, Massanassa, Mascarell, Masroig, Mataró, Mazarrón Meco, Melilla, Miquelturra,

Miranda de Ebro, Mislata, Molina de Aragón, Monfort, Monjos, Monòver, Montbrió, Montcada,


51

Montefrío, Montes, Montilla, Morata de Jalón, Moreda, Múrcia, Nuez de Ebro, Nules, Ohanes,

Ojós, Ollemuz, Olot, Olvés, Onda, Ontaneda, Ontinyent, Orchena, Orense, Oriola, Osuna, Pacheco,

Palencia, Palma, Pancorbo, Paterna, Pedregalejo, Pedrera, Pedro Abad, Pedro Martínez, Pegalajar,

Peñarrubia, Perelló, Piera, Pinos Puente, Pinto, Plasencia de Jalón, la Pobla de Claramunt, Polinyà,

Porcuna, Porto Colom, Porto Cristo, Portugalete, Pradilla de Ebro, el Prat de Llobregat, Premià de

Mar, Priego, Puebla de Soto, Puebla de Trives, Puebla Larga, Puente de Pasaje, Puente de Vallecas,

Puente Viesgo, Alcúdia, Puerto de Mazarrón, Puerto de Santa María, Pollença, Puertolargo, Puer-

tollano, Puigcerdà, Quintanar de la Orden, el Real de Gandia, Reus, Ricla, Riera, Ripoll, Riudarenes,

Riudeperes, Roda de Ter, Roquetes, Rotglà, Rubí, Rueda de Jalón, Sabadell, Sabiote, Sádaba, Sagunt,

Salillas de Jalón, Salinas de Medinaceli, Salomó, Sant Andreu de Barcelona, Sant Anton, Sant

Carles de la Ràpita, Sant Feliu de Llobregat, San Gerónimo, San Juan de Aznalfarache, San Lorenzo

de la Carrilla, San Salvador, Sant Sebastià, Sant Cugat del Vallès, Sant Esteve d’en Bas, Sant Feliu de

Pallerols, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Jaume d’Enveja, Sant Pere de Ribes, Sant Pere de Torelló,

Sant Quirze de Besora, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Salvador, Sant Vicenç de Calders, Sant Vicenç

de Torelló, Santa Catalina, Santa Cruz de la Garza, Santa Cruz de Tenerife, Santa Elena, Santa

Eulalia del Campo, Santa Oliva, Santa Pau, Santa Pola, Santander, Santiesteban (Jaén), Santieste-

ban del Puerto, Saragossa, Sardinero, Sariñena, Setenil, Sevilla, Sierra de Yeguas, Silos de Calañas,

Sils, Sitges, Socuéllamos, Sóller, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Taradell, Tarancón, Tarragona,

Terrassa, Tauste, Teba, Terol, Terrer, Tetuán de las Victorias, Tivenys, Tocina, Tocón, Toledo, Tolosa,

Tordesillas, Torelló, Torredembarra, Torrejón de Ardoz, Torrente, Torrevieja, Tortosa, Totana, Úbeda,

Usanos, Utiel, Vadollano, Valdepeñas, València, Vall d’Uxó, Valladolid, Vallecas, Vallermoso de

Tafuña, Valls, Vendrell, Venta de Baños, Vera, Vic, Vicalvaro, Vigo, Vilaceñas, Viladrau, Vilafranca

el Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vilches, Villafranca de Córdoba, Villagarcía de Arosa, Villagordo,

Villalón de Cohello, Villanueva de Castellón, Villanueva de la Reina, Villanueva del Río Segura,

Villareal de los Infantes, Villargordo, Villarobledo, Villaverde del Río, Villavieja, Vinyoles d’Orís,

Vitoria, Xàtiva, Xerta Yecla, Zafra de Huelva i Zagrilla.

Relació de productes que oferia l'empresa. (Embotits Espina)


52

El redreçament de l’empresa

A mitjan dècada de 1950 es va incorporar a l’obrador Miquel Espina i Claveras, el sisè fill del matrimoni format per Ramon Espina i Ramona Claveras:

Quan tenia 18 o 19 anys vaig entrar a treballar de forma estable a l’obrador del carrer Nou. En els inicis feia d’aprenent, amb feines molt variades que anaven des d’escombrar i fer encàrrecs fins a ajudar a pastar.

I afegeix:

Un dia, mentre el meu pare pastava, solia fer-ho amb els punys per barrejar més bé les espècies i treballar millor la massa, va perdre l’anell de casat entre la pasta i va acabar embotint-lo en una llonganissa. Mai més no en va saber res, però qui el va queixalar es deuria endur una bona sorpresa!

Ramon i Miquel Espina, juntament amb Maria Capdevila, procedent de la masia de la Caborca i amb amplis coneixements sobre la cultura de la matança del porc a les cases de pagès i sobre l’elaboració d’embotits, van convertir-se en el nucli estable de l’empresa durant les dècades de 1950 i 1960. Als anys 60, s’hi van incorporar Josep Areñas, Lluís Collell i Mariano Bosch, que feia tasques variades, especialment de caràcter comercial i ad-ministratiu. Els mesos de tardor i sobretot, d’hivern, quan es reprenia amb intensitat la feina de l’obrador, la plantilla de treballadors s’incrementava lleugerament. Durant mig segle, Maria Capdevila va ser l’embotidora i l'encarregada de supervisar els treballadors.

El gruix de la producció seguia sent de llonganisses, la tripa de les quals procedia majoritàriament de Chicago, segons explica Miquel Espina:

La creixent demanda de tripes culanes i la necessitat que fossin de diàmetre gran i com més regulars millor, va fer que els industrials llonganissaires de Vic comencessin a importar budells d’Amèrica del Nord, concretament de Chicago (Michigan). El tipus de tripa que s’obtenia de la raça de porcs d’aquelles terres es diferenciava dels de la Península en dos aspectes fonamentals: que eren budells de calibre regular i que tenien una capa de greix molt més important a les parets interiors. Aquestes dues qualitats, presents en la tripa de Chica-

Cartell del Mercat del Ram de Vic de 1950. (Ponce, 2006)

Garrins a la plaça dels Màrtirs un dia del Mercat del Ram de la dècada de 1960. (Ponce, 2006)


Dues noies de Tavertet pasturant una truja amb els seus garrins. Dècada de 1950. (A. A. Tavertet, 2005)

53

go, proporcionaven tranquil·litat als llonganissaires en dos aspectes que eren clau: la regularitat en la producció i l’harmonia en la curació. Aquest major control i uniformitat en el procés de curació de les peces culanes començava a permetre’n la industrialització. Les tripes es compraven a través d’un impor-tador que es deia «Armour» i arribaven a la fàbrica a finals d’estiu en barrils de fusta de 500 kg, guardades en sal. L’altra matèria primera per a la fabrica-ció de llonganisses era la carn fresca de porc, que es comprava directament a porcaters de la comarca.

Una de les dificultats recurrents de l’empresa era la manca de liquiditat, perquè les compres de la matèria primera s’havien de pagar al comptat. Miquel Espina il·lustra la situació:

De la tripa, per exemple, se’n compraven remeses de set o vuit barrils a finals d’estiu, que costaven 12.000 ptes, aproximadament, és a dir, unes trenta ptes. per unitat. En canvi, els ingressos es produïen al cap de sis mesos de curació de la llonganissa i amb comptagotes. La rotació del cicle de les llonganisses era molt llarga, doncs.

Llista de preus de la fàbrica de tripes Andrés Arch i Milà, entre les quals figura la tripa Chicago.


54 Ramon Espina i Sardà: crisi i recuperació (1937-1975)

A mitjan segle XX, la producció seguia les pautes tradicionals i es realitzava amb els mateixos procediments i la mateixa maquinària que a les primeries de segle. Des d’aleshores, poques coses havien canviat, a tot estirar la incor-poració d’un motor elèctric que accionava la picadora i la pastadora a través d’un sistema de corretges i politges. La xeringa d’embotir va continuar sent manual fins ben entrada la dècada de 1960. Pel que fa al pebre negre, Miquel Espina comenta:

Anàvem fins a Can Tanyà, al carrer de Manlleu, on tenien un molinet de cafè que utilitzàvem també per moldre el pebre que calia per adobar les llonganisses.

L’estructura de l’edifici seguia les pautes tradicionals. Així, a la planta baixa hi havia l’obrador, i el segon i el tercer pis es destinaven a sales d’assecatge. Les llonganisses s’hi pujaven lligades a una canya per l’escala. Calia tenir cura de la ventilació i obrir o tancar les finestres diverses vegades cada dia per aconseguir una curació òptima. La llonganissa s’elaborava per St. Martí, al mes de novembre, i lentament s’anava curant amb la boira i el fred de l’hivern vigatà, fins als volts de St. Josep. Una vegada les llonganisses havien assolit el punt òptim de curació, es tornaven a la planta baixa, on se’ls col·locava un plom al cordó inferior per identificar-les i s’embolicaven a mà amb paper de pergamí. També se’ls posava una etiqueta i una xapa amb el registre de la marca (Espina tenia el 167). Una part de la producció es venia a la fàbrica mateixa –bàsicament a cansaladers i hostalers de Vic i comarca– i la resta es continuava enviant a les nombroses places comercials de la geo-grafia peninsular esmentades anteriorment, a través del ferrocarril i amb un servei de porta a porta. Les trameses es notificaven al Despacho central de mercaderies, ubicat a la rambla del Carme de la ciutat, i després un vehicle les carregava a la fàbrica per portar-les a l’estació del tren.

Mariano Bosch detalla algunes de les feines que feia quan va entrar-hi com a aprenent, a la dècada de 1960:

Als inicis de la meva incorporació a Embotits Espina es compraven uns quants animals a la setmana, que s’adquirien als tractants de porcs, i se’n feia una mica de tot: llonganissa, pernil, fuet, catalana, llom curat, etc. Per tant, el volum de la producció era limitat. Habitualment l’encarregada d’embotir era Maria Capdevila, mentre que la resta de tasques ens les repartíem. Tothom feia de tot. Jo feia una mica de comptabilitat i també portava algun

55

paquet. Més tard, quan ja arribava gairebé a la vintena, vaig començar a vendre. Per traslladar-me utilitzava els mitjans més variats, com el cotxe de línia per anar a vendre a Manresa o la bicicleta per arribar al pantà de Sau. Anteriorment també havia anat alguna vegada a acompanyar Miquel Espina a portar paquets a Barcelona amb una motocicleta i un remolc. En aquells primers anys, a l’empresa, igualment s’utilitzava el correu, que es feia en tren, per enviar les comandes a la resta de l’Estat. Més endavant, quan l’activitat va anar creixent, es van modernitzar els mitjans de transport i els desplaçaments ja es van fer en vehicles propis.

Pàgina esquerra

Llonganissa amb l'etiqueta reeditada per commemorar el centenari de l'empresa. S'ha respectat la gràfica de l'etiqueta original. (Bàrbara Ylla, 2011)

Etiquetes originals de l’època.


56

La cruïlla de 1960: de la llonganissa al pernil cuit

Durant la dècada de 1960, de la mà del jove Miquel Espina, que havia assu-mit més responsabilitat al capdavant de l’empresa, es va iniciar una reorien-tació de la producció cap a nous productes com la baiona, el pernil curat i més tard el pernil cuit, que amb els anys va esdevenir la nova especialització d’Embotits Espina i va permetre a l'empresa una expansió sense precedents.

El canvi va coincidir amb un creixement demogràfic i econòmic, amb la ur-banització massiva i amb la difusió de la societat de consum. És en aquesta època que bona part de les llars es van equipar, per primera vegada, amb cuines de butà, neveres i rentadores, i les famílies van començar a poder comprar un automòbil utilitari per desplaçar-se a la costa i poder gaudir de les primeres vacances pagades. Des del punt de vista sociològic, s’havien alterat els hàbits de consum i es van introduir noves pautes de comporta-ment. En aquest sentit la nova especialització, fonamentada en la producció de pernil cuit, va ser un gran encert que va permetre un salt qualitatiu i quantitatiu transcendent per a Embotits Espina.

Fins a mitjan segle XX el producte estrella d’Embotits Espina havia estat la llonganissa, però la producció s’havia estancat i els clients començaven a demanar nous productes, tal com comenta Miquel Espina:

La llonganissa només es podia fer durant els mesos de fred. El cicle d’elaboració era estacional i començava a mitja tardor, amb una feina molt intensa per poder tenir les primeres semiculanes curades i a punt per ven-dre per Nadal. Les culanes i la resta de producció de llonganisses passaven tot l’hivern als assecadors, mentre que l’activitat de l’obrador pràcticament s’aturava. No era fins als mesos de primavera i estiu, que s’anava venent i, per tant, es recuperava capital. Ben aviat vam veure que calia fer canvis per tal d’aconseguir que el negoci fos més continuat, rendible i segur. Calia treure més rendiment dels assecadors i assegurar al màxim l’èxit de la curació. Un altre factor que jugava en contra era la incertesa que suposava el fet que, fins al final del procés, no se sabia del cert si la llonganissa estava ben curada. Podia ser, doncs, que el procés d’assecatge no sortís bé i la llonganissa es buidés o s’encrostés, la qual cosa impedia que la humitat interna del producte sortís cap a fora de manera natural. Quan això passava, s’havien malbaratat molt temps i molts diners.

Recull de publicitat de productes i complements alimentaris de l’època.


57

La modernització social i econòmica de la dècada de 1960

Els canvis a Embotits Espina van coincidir amb una profunda i irreversible trans-formació econòmica i social d'Espanya, però no política, ja que fins al 1975 va perseverar un règim autoritari que, precisament gràcies al creixement econòmic i al desenvolupament social, va aconseguir aire per consolidar-se i mantenir-se fins a la mort del dictador. La nova política econòmica iniciada amb els plans d’estabilització de 1959, va permetre a Espanya afegir-se –amb més d’una dècada de retard- a l’època daurada del gran creixement econòmic europeu dels anys 60 i de la primera meitat dels 70. A Catalunya aquest creixement es va concretar en un espectacular creixement de tots els indicadors econòmics i en la modernització de les estructures. Així, entre 1960 i 1975 la població va passar de 3,9 milions d’habitants a 5,6 milions, gairebé un milió dels quals procedien de la immigració espanyola; el PIB va créixer a un ritme anual del 7,9%, i la renda per habitant es va incrementar una mitjana anual del 5,3% i es va doblar en el termini de quinze anys, fet que va permetre la difusió de la societat de consum i la consecució dels primers estadis de l’estat del benestar, que feia anys que s’havia desplegat als Estats Units i a l’Europa atlàntica. Tot plegat va suposar que la demanda d’embotits, i en especial de pernil cuit, s’incrementés sobre manera. La construcció de la primera autopista espanyola (AP-7) l’any 1969, que unia Barcelona amb la Jonquera cap al nord i amb València cap a migdia, i l’extensió de les carreteres de via ràpida com l’AP-2, durant la dècada de 1970, van acom-panyar l’expansió d’Embotits Espina per tot l’arc mediterrani.


58

El pernil curat començava a tenir mercat i encaixava prou bé amb el producte que buscàvem per reorientar el negoci. Per tal d’aconseguir més rotació i poder fabricar regularment durant tot l’any, vam anar introduint la produc-ció de pernil curat com l'andorrà, sense pell, ni pota, ni culata, i d’uns 5 kg de pes. En la producció de pernil l’assecatge durava entre quatre i cinc mesos, les peces es podien penjar als assecadors en qualsevol època de l’any i el procés de curació era, en general, més fàcil de controlar que el de la llonganissa.

D’aquesta manera es va aconseguir canviar l’orientació de l’empresa durant uns anys. Amb el temps, però, l’èxit del pernil andorrà va perdre força davant l’arribada als mercats de pernils d’altres territoris (Terol, Salamanca...) que no eren tan salats perquè havien tingut curacions més lentes i, justament per això, eren més apreciats.

Aquesta situació va esperonar l’inici de proves per a l’elaboració del pernil cuit, popularment conegut com a pernil dolç:

A mi sempre m’havia agradat provar, experimentar. Buscava un producte que tingués una rotació ràpida i que permetés que el capital també es bellugués ràpidament. En aquest sentit, cal tenir present que en deu dies, el pernil cuit ja podia ser altra vegada al carrer. Per tant, el període d’elaboració era molt més curt.

Etiqueta de pernil andorrà.

Publicitat de fècula i dextrina de Callís Hnos., impresa sobre paper assecant.


59Ramon Espina i Sardà: crisi i recuperació (1937-1975)

Miquel Espina i Claveras: expansió i reorientació (1975-1993)

Mitjançant un relleu generacional progressiu que es va dur a terme durant la dècada de 1970, la direcció de l’empresa va passar a mans de Miquel Espina i Claveras, el fill petit de Ramon Espina i Ramona Claveras. La seva visió de negoci el va portar a elaborar pernil cuit –el popu-lar pernil dolç–, una aposta que ben aviat es va demostrar que va ser encertada. L’empresa no va parar de créixer. Prova d’això és el trasllat de la producció cap a les noves instal·lacions del polígon Mas Beuló de Vic. Tot plegat va suposar la fi d’una etapa i l’inici d’un nou període en què van començar a esdevenir “Especialistes en pernil cuit”.

3

61

La nova especialització

Miquel Espina i Claveras (Vic, 1933) va entrar a l’empresa a mitjan segle XX i durant dues dècades va treballar de bracet del seu pare per convertir-se, vint anys més tard, en la tercera generació de la família que es posava al capdavant d’Embotits Espina, que aleshores comercialitzava els productes amb la marca Ramon Espina.

Miquel Espina, a partir de l’observació dels processos productius de pernil cuit que es feien a empreses de la Garrotxa i de Girona, de l’assaig de les pri-meres proves, en què es van coure vuit pernils en dos torns diaris amb una caldera de llenya, i del tempteig en els procediments, finalment va aconse-guir un producte homologable i preparat per ser comercialitzat. Així ho recorda:

Jo no tenia cap tipus d’experiència en productes cuits, però sí que tenia una gran curiositat. Vaig anar preguntant per aquí i per allà i, sobretot, vaig escoltar la gent que tenia al voltant i vaig fer moltes proves. Recordo que quan anava a la gestoria deixava tastar el resultat de les meves experimentacions a les treballadores amb qui tenia confiança per conèixer la seva opinió. Vull dir, amb això, que en la producció de pernil cuit vaig tenir una formació totalment autodidacta i que anava avançant a mesura que experimentava. El secret és no tocar les coses quan surten bé.


El mercat de la plaça Major. Dècada de 1970. (Àngel Parareda i Assumpta Gudayol, ACOS)

Estri per embotir llom i cansalada.(Catàleg marca Nisge)

Motlle rectangular de pernil.(Catàleg marca Nisge)

62

Poc després, va comprar un forn elèctric de la casa Lizondo que tenia ca-buda per coure quaranta-cinc pernils. Els pernils, que feien entre quatre i cinc kg, prèviament es desossaven, es posaven a macerar en salmorra, que també s’injectava a la vena principal perquè a través dels capil·lars arribés a tota l’estructura muscular, i al cap de 48 hores s’emmotllaven les peces i es posaven a coure al forn. Acabat el procés de cocció, que durava 8 hores, els pernils es deixaven refredar durant les 24 hores següents i s’envasaven definitivament en bosses de plàstic que s’omplien amb gelatina per acon-seguir l’adherència de la peça de pernil cuit. Una altra línia de producció era la del pernil en llauna. En aquest cas, la peça de pernil fresc i macerat ja es coïa al forn dins la llauna. L’experiència de l’assaig i l’error i alguns bons consells dels Laboratoris Adroer de Rubí, van acompanyar aquests primers passos del pernil cuit de la marca Espina. Més tard, l’experiència del tècnic Mariano Carrato fou cabdal en la consolidació de la nova producció massiva de pernil cuit.

D’aquesta manera, l'empresa es convertia en un dels primers fabricants de productes cuits de la comarca, amb l’avantatge evident que això significa-va. Les primeres produccions que va fer Embotits Espina es van vendre a les xarcuteries de la ciutat i de les poblacions de la comarca, però ben aviat es va distribuir a Barcelona, on hi havia una clientela fidel formada per col·lectius que feien comandes de pernil cuit de manera regular, en espe-cial cuines de centres escolars i de residències com ara les Llars Mundet, el Col·legi de la Bonanova o les Germanetes dels Pobres, entre moltes d’altres. En aquest moment, per tant, l’augment de la producció de pernil cuit era inversament proporcional a l’elaboració de llonganissa tradicional.

Mariano Bosch, un dels treballadors que va viure els canvis esmentats, és conscient de la importància que va tenir aquesta nova especialització:

Vam canviar nosaltres i va canviar el context general. La gran virtut d’Embotits Espina va ser saber perfeccionar la producció del pernil dolç i especialitzar-se en un tipus d’embotit en concret. Això és el que la va diferen-ciar d'altres empreses.


Pernil en llauna Espina, 1978.

La llauna va lligada als inicis del pernil cuit per la bona conservació.

63

Una vegada consolidada la nova especialització en pernil cuit, Embotits Espina va incorporar altres productes a la seva producció, com les morta-del·les, el bacó i el foie gras. Això va suposar la compra de maquinària que s'adaptés a les noves línies de producció:

Jo gaudia més comprant una màquina que no pas un cotxe, assegura Miquel Espina. Habitualment, les màquines les compràvem a Girona i a Banyoles, perquè anaven més avançats que nosaltres, i els motlles, a Premià de Mar i a Sabadell. Per comprovar si la màquina en qüestió funcionava tal com estava previst, aquestes empreses ens la deixaven a prova una temporada.


Primers anuncis d'Embotits Espina.Durant la dècada de 1980 es va fer una aposta decidida per la comu-nicació publicitària dirigida al consumidor final.

64

Del carrer Nou al polígon Mas Beuló: la modernització d’Embotits Espina

L’any 1975 es va inaugurar la planta que Embotits Espina té al polígon Mas Beuló de Vic (el primer polígon industrial de la ciutat), concretament al carrer Ripoll, on hi ha les oficines administratives i la direcció (Seu central), i es va constituir l’empresa com a societat anònima. També es va aprofitar per renovar bona part de la maquinària i incrementar-ne el nombre.

El canvi es va precipitar per un fet casual: l’edifici del carrer Nou estava afectat pel pla urbanístic que preveia la prolongació del carrer de la Mise-ricòrdia cap a la plaça dels Màrtirs, just al punt on la família Espina tenia la casa i l’obrador. En aquell moment, l’Ajuntament va comunicar a la família que l'edifici s’havia d’enderrocar, fet que finalment es va dur a terme uns quinze anys més tard. Així ho recorda Miquel Espina:

L’Ajuntament em va dir que aquella casa anava a terra, i va ser una sort, per-què em vaig haver d’espavilar per fer la fàbrica nova. A mesura que la disponi-bilitat econòmica ho va permetre i que el mercat ho va requerir, es van fer fins a quatre ampliacions de les noves instal·lacions del polígon Mas Beuló, cosa que hauria estat molt difícil, per no dir impossible, al carrer Nou. En l’última època, els assecadors de l’edifici del carrer Nou ja no s’utilitzaven, perquè la producció de llonganisses era testimonial i es va deixar de fer pernil curat per centrar tota la producció en el cuit.


Projecte d'ampliació de la nova fàbrica del polígon Mas Beulò. Any 1977.

Façana de la fàbrica l'any 1995.

65

Mariano Bosch: 50 anys de comercial a Embotits Espina

Mariano Bosch va entrar a treballar a Embotits Espina la tardor del 1961, preci-sament l’any en què es complia el cinquantè aniversari de l’empresa. En aquell moment tenia 14 anys i havia acabat el batxillerat elemental. Recor-da que l’aniversari d’Espina va passar totalment desapercebut, “érem tres i el cabo”, comenta Bosch, que explica que el va fitxar Ramon Espina arran de la coneixença que tenia amb el seu pare, que era passant de notari i els ajudava a portar la comptabilitat de l’empresa. Bosch, que es va acabar especialitzant en l’activitat comercial, ja no s’ha mogut de l’empresa i ara, 50 anys després, encara hi continua tenint un peu. Per tant, és protagonista i, alhora, un testimo-ni de primer ordre per explicar l’evolució que ha seguit Embotits Espina.

Quan Bosch es va centrar en l’activitat comercial, l’empresa ja havia reorientat la seva producció i elaborava, bàsicament, pernil cuit. Ben aviat es va apostar per tenir representants al territori. Segons explica, es va començar per Man-resa i Igualada, i després es va arribar a d’altres punts de la geografia catalana i de l’Estat espanyol. “Vam fer la política de la taca d’oli ”, diu el comercial, i afegeix que més endavant van optar per establir la figura del distribuïdor, que normalment s’encarregava de les vendes d’una província en concret. Bosch es va centrar en la comercialització dels productes a l'Estat.

Per Bosch, el fet de vendre no té secrets, “no s’ha d’enganyar, s’ha de ser normal”, diu el comercial, que és partidari de “no vendre fum”.


D'esquerra a dreta: Mariano Sánchez, Mariano Bosch, Dolors Puigsech, Miquel Espina i Pablo Martín celebrant el 75è aniversari de l'empresa.

66

Tota una vida dedicada a l’empresa

Miquel Espina pensava en el negoci les vint-i-quatre hores del dia i explica que, quan havia d’anar de vacances –com a molt acostumava a marxar set o vuit dies–, ja patia perquè tot seguís rutllant malgrat la seva absència. Deixa molt clar que tot això no hauria estat possible sense el suport incondicional de la seva dona, Nativitat Ordeix, amb qui es va casar l’any 1960 i amb qui va tenir quatre fills: Jordi, Juli, Ildefons i Rosa Maria. Filla de Perafita, Nativitat Ordeix feia de mestra i tenia cura de la família. La dedicació del seu marit a la fàbrica era tan gran que fins i tot durant el viatge de noces la parella va agafar un taxi per anar a Barcelona i va omplir-lo de pernils, que van anar a vendre i a repartir per la ciutat. Gràcies als diners d’aquella operació van poder fer el viatge, que els va portar per diferents punts de la geografia espanyola.

Miquel Espina ja està retirat, però continua estant al dia de tot allò que passa a l’empresa. D’altra banda, es mostra satisfet i orgullós del relleu generacional i del fet que en aquests moments dos dels seus fills dirigeixin l’empresa que va heretar ell del seu pare i del seu avi.


Miquel Espina i la seva esposa, Nativitat Ordeix.

Família Espina Ordeix. Any 1977.

67Miquel Espina i Claveras: expansió i reorientació (1975-1993)

Antonio Bernal, Mariano Carrato i Miquel Espina a l'estand de Poly-Clip en una fira de maquinària a Barcelona.

Un equip de professionals

Amb el canvi d’ubicació, Embotits Espina va fer un important salt enda-vant, tant pel que fa a qualitat com a quantitat. El creixement continuat de l’empresa va requerir una constant ampliació de la plantilla i, alhora, una major professionalització, sobretot per la millora de la tecnologia, dels pro-cessos productius i dels controls de qualitat, que feien necessària l’adaptació a una normativa cada vegada més exigent, mentre creixia la necessitat d’innovació per tal de mantenir la competitivitat de l’empresa. Tot plegat es va traduir en l’establiment de laboratoris propis i en la contractació de veterinaris, biòlegs, enginyers i economistes, però també mecànics o comp-tables, entre d’altres professionals que, juntament amb els operaris, van esdevenir un equip multidisciplinar de gran valor. De les tres persones que portaven el negoci a principis dels anys 60 (recordem Ramon i Miquel Espi-na i Maria Capdevila), a finals de la mateixa dècada es va passar a quinze, gràcies, en part, a la nova especialització en pernil cuit quan encara eren a l’obrador del carrer Nou. A la dècada dels 80 ja eren seixanta, els treballa-dors en plantilla. Actualment, el nombre de persones que treballa a Embo-tits Espina s’ha incrementat fins a més de cent cinquanta.

Queda palès, doncs, que la figura de Miquel Espina ha estat fonamental per al desenvolupament de l’empresa. No obstant això, en el decurs dels més de quaranta anys que va estar en actiu, Miquel Espina va trobar el suport incondicional d’un gran nombre de treballadors i de professionals sense els quals no s’haurien aconseguit les fites assolides.

68

D’on surt el pernil cuit?

Els orígens del pernil cuit els trobem a l’Europa atlàntica, allò que avui dia és Dinamarca, Alemanya, França i el nord d’Itàlia, i també a les illes Britàniques, d’on és originari el pernil de York. En general, es podria dir que aquesta era la forma habitual d’elaborar el pernil a l’anomenada Europa freda, i que aquesta manera de fer no es va donar a conèixer al nostre país fins als anys quaranta del segle XX.

La cuixa de porc bullida amb herbes i conservada en sal i fum és la fórmula més bàsica del pernil cuit. Actualment l‘elaboració és més sofisticada, tant pel que fa als ingredients com al temps de maduració per obtenir els sabors i buquets característics de cada fabricant.

El pernil cuit també es va popularitzar amb el nom de pernil dolç, segurament per contraposar-lo al tradicional pernil sec i salat que s’elaborava en indrets més assolellats. Cal remarcar, però, que si bé és cert que és més suau, no és pròpia-ment dolç, ja que incorpora ben poc sucre.

Avui dia, el fet de perseguir l'equilibri entre els conceptes menjar bo i menjar sa ha arrelat fort. En les societats opulentes hi ha el convenciment que cal establir uns paràmetres d’alimentació sana, equilibrada i baixa en calories, i el pernil cuit es pot dir que respon a aquestes exigències. Les dades nutricionals del pernil cuit poden presumir d’aportar proteïnes d’alta qualitat en relació amb els baixos nivells de greix que conté. Els fabricants de pernil cuit han invertit molts recursos per tal de disminuir el tant per cent de greixos de la carn i desmarcar-se, així, d’aquell grup d’embotits amb nivells de colesterol massa alts per ser consumits regularment.


Tres imatges del procés d'elaboració del pernil cuit: desossat del pernil fresc, cocció i producte acabat.

69Miquel Espina i Claveras: expansió i reorientació (1975-1993)

Juli Espina i Ordeix: internacionalització i diversificació (1993-2011)

La història d’Embotits Espina està farcida d’innovacions transcendents que donen fe del dinamisme de l’empresa i de la seva constant modernització. En aquest sentit, la direc-ció de Juli Espina, des de 1993 fins a l’actualitat, suposa la quarta generació al capdavant de l’empresa i no és una excepció. Des del moment en què es va incorporar al càrrec, es van iniciar noves línies de negoci amb productes de més valor afegit i es van ampliar les instal·lacions. Avui, Embotits Espina produeix una mitjana de 6,7 milions de quilos d’embotits cada any, dels quals n’exporta el 55% a tres continents.

4

71

La quarta generació al capdavant de l’empresa

Juli Espina i Ordeix (Vic, 1962), el segon fill de Miquel Espina i Nativitat Ordeix, va començar a treballar quan tenia catorze anys, durant l'estiu i cada dissabte. L'any 1975, mentre començava a familiaritzar-se amb el negoci, es va fer el trasllat a les noves instal·lacions del polígon Mas Beuló, al nord de la ciutat. Primer combinava els estudis d’administració a La Salle de Man-lleu amb la feina i després, a partir de l’any 1979, va centrar-se en el treball i va regularitzar la seva situació laboral a Embotits Espina.

Al llarg d’una quinzena d’anys, Juli Espina va passar pels diferents departaments de la fàbrica per voluntat expressa de Miquel, el seu pare. D’aquesta manera, va poder conèixer de primera mà totes les seccions, des de l'entrada de fresc fins a l'empaquetat, passant per l’embotició, el desemmotllat de pernils o la injecció i preparació de salmorres. Una vegada culminat aquest procés d’aprenentatge, va passar a tenir responsabilitats d’encarregat en algunes d’aquestes mateixes seccions. A més, al seu cos-tat hi tenia Mariano Carrato, una persona reconeguda i amb una dilatada experiència dins el món carni, que li va ensenyar l’ofici i les tècniques més avançades del moment.Miquel Espina va cedir el testimoni de la direcció de l’empresa al seu fill


Fotografia de la plaça de Vic un dia de mercat. Any 2010. (Ajuntament de Vic)

Gravat original present en moltes etiquetes d'Embotits Espina dels anys 80.

72

Juli l’any 1993, quan va patir una malaltia que el va obligar a retirar-se de la primera línia de comandament. Just en aquell moment, Juli treballa-va als departaments de fabricació i de compres. Va ser aleshores, quan va assumir les responsabilitats que fins llavors havia exercit el seu pare i va ser nomenat director general d’Embotits Espina, càrrec que ostenta en l’actualitat. Aquest relleu suposa la quarta generació de la família al capda-vant d’Embotits Espina.

Juli Espina és plenament conscient que gràcies a la visió de negoci del seu pare ha assumit la direcció d’una empresa altament competitiva, capitalitzada i sanejada. Així doncs, el relleu es va dur a terme amb una certa tranquil·litat però també amb el repte de seguir innovant i d'expandir l’empresa:

Sempre m’he trobat molt a gust a la feina i, com el meu pare, també he pro-curat innovar i aportar valor afegit. Certament, si avui som on som és perquè el pare va encarrilar bé el negoci. Gràcies a ell, aquell petit obrador que havia produït llonganisses de manera tradicional durant dècades i dècades, es va convertir en una empresa de dimensions notables i líder en la producció de pernil cuit, un producte que va permetre a Embotits Espina pujar un altre graó.

L’expansió de l’empresa ha continuat de la mà de Juli Espina i del seu equip de direcció, gràcies a l’especialització en productes com el bacó cuit i les mortadel·les, o a l’obertura de noves línies de negoci prometedores, com el llescat, els sandvitxos i els brioixos farcits. D’altra banda, la penetració en els mercats de les grans superfícies comercials i l’orientació internacional de les vendes han esdevingut els eixos de la seva expansió. Tots aquests canvis esmentats s’han materialitzat en un increment notable de la producció i, per extensió, de la superfície de les instal·lacions, que han hagut d’encabir les noves línies de producció. A més, la plantilla de treballadors també ha aug-mentat de forma constant, de manera que, dels aproximadament quaranta operaris que tenia l’empresa en plantilla quan Juli Espina en va assumir la direcció, s’ha passat als més de cent cinquanta el 2011, any del centenari d’Embotits Espina.

Embotis Espina va patrocinar durant deu anys les curses del Ral·li París-Dakar del pilot vigatà Jordi Arcarons.

Bacó extra.


Noves instal·lacions per a nous productes: el llescat

Dues dècades enrere, la producció de pernil cuit ocupava bona part de l’activitat de l’empresa. Avui dia l‘aportació a la facturació global segueix sent important, però la introducció de línies de producció de bacó cuit i fumat i de mortadel·les l’han feta disminuir, de manera que el pernil cuit ara aporta, aproximadament, una tercera part de la facturació, mentre que el bacó ja representa el 40% del total i les mortadel·les, el 15%. Juli Espina repassa aquesta evolució:

Amb el pas del temps la producció de pernils ha crescut. Només cal tenir present que actualment se’n fan unes tres-centes cinquanta peces simultà-niament, en cada cuita, i de cuites, diverses cada dia. Però la producció de bacó ha crescut a un ritme encara més important, des de les primeries de 1990, quan vam començar a fer les primeres proves. Una situació semblant es dóna amb les mortadel·les. De fet, quan vam arribar al polígon Mas Beuló ens va semblar que ens sobrava espai per tot arreu i ens va costar acostu-

73

Mantenir viva la marca

Ildefons Espina –tercer fill de Miquel Espina– va entrar a treballar a l’empresa en el tombant de segle com a director de màrqueting. Segons explica, l’objectiu principal de la seva tasca és “donar cada dia més visibilitat a la marca Espina”. En aquest sentit, es fa càrrec de la imatge dels productes i del seu embalatge. A més, gestiona l’adaptació de les marques blanques a les línies de producció de l’empresa. Paral·lelament, s’encarrega de preparar la participació en diferents certàmens i de treballar en la cerca de nous productes i presentacions. L’objectiu és, dintre de les possibilitats tècniques i humanes, introduir noves línies de producció que permetin que Embotits Espina continuï a la primera línia del sector.

Trasllat de les línies de llescat a la nova nau del Polígon d'Activitats Econòmiques de Vic.

Logotip d'Espina creat per la dissenya-dora gàfica Pati Núñez. Any 1999.


mar-nos-hi, perquè les distàncies eren grans, comparades amb l’obrador històric del carrer Nou. Al cap de pocs anys, però, ja no sobrava espai, al contrari, la nova nau s‘havia fet petita i per tal de poder ampliar les instal·lacions, vam haver de comprar una part de l’espai del veí.

Fins ara Embotits Espina ha hagut de fer quatre ampliacions de les instal·lacions del carrer Ripoll, que tenen una superfície de 6.000 m2.

A les darreries del segle XX, la difusió de les grans superfícies comercials, la reorganització de l’oci i la plena integració de la dona al treball, entre d’altres canvis sociològics, es van traduir en nous hàbits de consum que van afavorir la compra d’aliments empaquetats en petites porcions i servits a les lleixes refrigerades dels establiments comercials. Embotits Espina es va adaptar a les noves demandes socials mitjançant la introducció, l’any 1995, d’una nova línia d’embotits cuits i de curats llescats. El llescat de productes ha suposat una via de negoci innovadora que ha imprès caràcter a l’empresa. Aquesta activitat va començar a la fàbrica del carrer Ripoll l’any 1995, amb una sola línia de producció. Juli Espina ho recorda:

La introducció del llescat va obligar a canviar el sistema de treball. Es van haver d’implantar nous processos de fabricació i va caldre transformar la mentalitat dels comerciants, dels venedors i dels distribuïdors. No té res a veu-re, el procés de fer i vendre una peça sencera o de fabricar-la per ser llescada en porcions. La posada en funcionament del llescat va augmentar les possibilitats de col·laboració amb les grans àrees comercials i va suposar la recuperació de productes curats, com la llonganissa i el xoriço, que s’elaboren i s’assequen a les instal·lacions que té l’empresa a Manlleu.

74

Assortit de sandvitxos Espina.

Productes llescats d'Embotits Espina en un lineal d'una superfície comercial.

Pernil cuit extra “Gran Confit”.


L’èxit dels llescats va permetre construir una nova nau, Espina Llescats, situada al Polígon d’Activitats Econòmiques de Vic (PAE). Aquesta nau, inaugurada en dues fases, una el 1997 i l'altra el 2002, té una superfície de 8.000 m2 i una sala blanca, és a dir, un espai esterilitzat, amb cinc línies de producció de llescats i una altra de sandvitxos.

Així doncs, Embotits Espina disposa de tres fàbriques on es reparteix l’activitat. Aquestes fàbriques ocupen una superfície total de 18.000 m2, als quals cal afegir una provisió d’espai addicional de 2.800 m2, ubicats al solar contigu del de la fàbrica primigènia del polígon industrial del Mas Beuló. En aquest solar hi havia hagut una indústria llanera i actualment l’empresa hi té la depuradora d’aigües residuals.

Des del punt de vista qualitatiu, Embotits Espina sempre ha vetllat per apli-car la millor tecnologia al servei del producte i del client. De fet, només res-pectant els sabors i les essències de les matèries primeres, s’aconsegueixen productes d’alta qualitat coherents amb l’entorn i amb la història. Per això l’empresa se serveix d’una tecnologia moderna i precisa que està en cons-tant actualització.

75

Sala blanca de productes llescats d'Embotits Espina.


Embotits Espina s’obre al món: internacionalització i qualitat

A mesura que les instal·lacions i l’oferta dels productes Espina s'ampliaven, es va impulsar l’activitat exportadora. L’exploració i la conquesta dels mer-cats internacionals ha esdevingut una de les divises de la darrera etapa de l’empresa, tal com comenta el director general: Penso que [els mercats internacionals] abans eren el futur, i que ara ja són el present immediat. El creixement de l’empresa exigia el procés d’interna-cionalització que hem portat a terme les darreres dues dècades. D’altra banda, una empresa com la nostra, que fabrica una quantitat de quilos considerable, si no n'exportés, no sabria on posar-los. Certament, tot ha estat molt accelerat, però crec que anem pel bon camí.

Els inicis de l’exportació se situen cap a l’any 1992, quan es van començar els contactes amb clients russos, poc després d’esfondrar-se el règim soviètic i que el país abracés l’economia de mercat. Darrere de Rússia va venir el mercat de Romania, on ja fa gairebé setze anys que Embotits Espina va obrir una oficina comercial a la capital, Bucarest, per crear nous mercats en aquell país. Al cap d’un temps va iniciar-hi la fabricació de productes, però final-ment es va optar per no continuar amb l’activitat productora pels problemes

76

Dos equipaments necessaris: la depuradora i planta de cogeneració

Des de l’any 1995, Embotits Espina disposa d’una depuradora per a les aigües residuals que es generen a la fàbrica del polígon Mas Beuló. Les pri-meres instal·lacions seguien un procés fisicoquímic però, des de l’any 2007, és de caràcter biològic. En aquest sentit, Espina figura entre les empreses que més bona qualitat d’aigua retornen a la xarxa. Les aigües, un cop depurades, s’aboquen al col·lector, “però podrien abocar-se tranquil·lament al cabal del riu”, comenta Xavier Massó, responsable de l’àrea de qualitat.

L’any 2008 es va inaugurar la planta de cogeneració, accionada amb gas. L’electricitat que genera es ven a la xarxa, mentre que la calor s’aprofita per escalfar l’aigua i fer vapor per coure els pernils i el bacó.

Departament d'exportació.


que hi havia amb els subministraments i amb la qualitat de les matèries primeres. Actualment es tracta d’una filial comercial d’Embotits Espina on treballen vint-i-cinc persones. La segona delegació que té l’empresa es va obrir l'any 2011 a Benín, a l’Àfrica occidental. Es tracta d’una oficina co-mercial que Embotits Espina ha posat en marxa amb la intenció d’atendre nous mercats al continent africà. És una aposta arriscada per la complexitat logística, però amb bones expectatives.

Avui dia, Embotits Espina exporta a més de vint països d’Europa, Àsia i Àfrica. Per dur a terme aquesta tasca disposa d’un departament d’exportació, que s’encarrega de gestionar i supervisar el gruix principal de les vendes de l’empresa. Ho explica Xavier Campos, mànager d’exportació:

El sector exportador es troba plenament consolidat i el potencial de creixe-ment és elevat. Per organitzar les comandes i distribuir la mercaderia arreu, disposem d’una xarxa de vendes i, en alguns països, hi tenim delegació pròpia. El perfil dels clients és divers: majoristes, importadors, grans distribuïdors, in-termediaris comercials, etc. Després d’una trajectòria exportadora de més de divuit anys, l’empresa ha aconseguit personalitzar el producte d’acord amb les necessitats de cada mercat i, en alguns d'aquests mercats, la marca Espi-na gaudeix d’una gran popularitat.

77

D'esquerra a dreta: Josep Parramon (finances), Gemma Blanch (exporta-ció) i Juli Espina (director), caminant cap a la fira d'alimentació Prodexpo. Moscou, any 1997.


La vocació exportadora d’Embotits Espina ha fet que s’hagués d’homologar als estàndards de qualitat més exigents. Des de fa anys segueix uns controls impecables de tot el procés de producció, que asseguren la màxima qualitat dels productes finals. L’empresa va ser de les primeres del seu entorn a tenir laboratori propi, en el qual es fan analítiques fisicoquímiques i biològiques tant de les matèries primeres com del producte acabat. Ho explica Juli Espina:

L’empresa va tenir la gran oportunitat de poder començar a treballar amb Gallina Blanca, fa setze o disset anys, o potser més, i se’n va aprendre molt, d’aquesta experiència. És una empresa molt ben estructurada. Això ens va obligar a seguir unes pautes de treball molt exigents que en aquell moment pràcticament ningú no seguia, al món carni.

Ara l’empresa disposa de les homologacions IFS alemanya i BRC angle-sa, dos dels registres de control de qualitat internacionals més exigents. Aquests certificats garanteixen alts estàndards de qualitat en infraestructu-res i rigor en el procés de producció.

Alemanya, Andorra, Benín, Bulgària, Camerun, Corea del Sud, Croàcia, Dinamarca, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Kazakhstan, Líban, Malta, Noruega, Portugal, República Txeca, Romania, Rússia, Suècia, Ucraïna i Xipre.

Embotits Espina al món. El destí de les exportacions:

78

Logotips dels certificats IFS i BRC.


Un ampli catàleg de productes

Actualment, Embotits Espina ofereix una àmplia gamma d’embotits cuits i curats que comercialitza en diferents formats i porcions: peces senceres, llescats –disponibles en diferents gramatges i condicions de conservació–, llesques fines, cintes, barres industrials i llesques en safates per a l’hostaleria. Els envasos són de diferents formes i dimensions per tal que el client pugui escollir el producte més adequat a les seves necessitats.

La carn de porc és la matèria primera bàsica, però no l’única. També s’utilitza carn de gall dindi i de pollastre. En tots els casos, Embotits Espina adquireix la carn fresca als escorxadors de l'entorn i vetlla per la seva qualitat. Una vegada elaborats, els productes que es venen al comerç tradi-cional es comercialitzen amb la marca d’Embotits Espina, igual que el 70% de les exportacions. Els que es produeixen per a grans àrees comercials i el 30% restant de les exportacions, en canvi, es comercialitzen amb una marca blanca.

Les xifres de producció

Embotits Espina fabrica anualment una mitjana de 6,7 milions de quilos d’embotit, i pel que fa a la secció de llescats, se’n venen 14 milions de sobres. El 2011 es preveia una facturació d’uns 28 milions d’euros.

El volum de les exportacions suposa el 55% del total de la producció, les vendes en grans àrees comercials, el 30% i les comandes del comerç tradicio-nal, el 15% restant.

Distribució de les vendes

ExportacióÀrees comercialsComerç al detall

79

Lineal d'una gran superfície comercial amb productes Espina, entre d'altres.


Projecció de futur

Des del moment que es va crear, la petita empresa familiar Embotits Espina s’ha anat transformant, s'ha adaptat a les noves tecnologies i ha cres-cut, encara que sempre ha conservat amb cura les tradicions dels processos d’elaboració de cada producte. La família Espina ofereix un segell d’embotits de primera qualitat, amb el valor afegit de la saviesa i l’experiència transme-ses durant quatre generacions. En un segle de vida, l’empresa ha perfeccionat diverses tècniques de tractament de l’embotit de porc, ha innovat en receptes i presentacions, i s’ha destacat com a marca especialista en pernils cuits.

Per continuar en aquesta línia, la direcció d'Embotits Espina s'ha marcat una sèrie d'objectius:

Des del punt de vista comercial:- Incrementar la quota de mercat exterior. En un termini mitjà, es pretén arribar al 70% de la facturació en exportacions internacionals.- Vetllar pel mercat espanyol. Per això cal aprofundir en la millora de la qualitat del servei als clients espanyols i expansionar-se cap a noves places comercials.

Des del punt de vista productiu:- Optimitzar les línies de producció existents.- Crear nous productes i nous envasos en consonància amb les demandes de la societat.

Des del punt de vista organitzatiu:- Assolir un major nivell d’automatització de processos i treballar en la reducció de residus, sobretot plàstics.

80 Juli Espina i Ordeix: internacionalització i diversificació (1993-2011)

81Juli Espina i Ordeix: internacionalització i diversificació (1993-2011)

84

1911

Història gràfica1911-2011

1935 1950

Anex

85

1975 1980

Anex

86

1980 1990

Annex

87

1999 2011

Annex

Els professionals i les seccions

Annex88

Annex 89

Els professionals i les seccions

Annex90

Annex 91

75è aniversari

Annex92

Annex 93

Maria CapdevilaJosep AreñasLluís CollellMarino Bosch Mariano Sánchez Pablo Martín Maria Àngels Llastanos Ramon Pratdesaba Antonio AuquéMarcelino Iglesias Juan José ValentínMariano CarratoMiquel Roca Josep Parramon Josep Arumí Jordi LlastanósMaria SimóBartomeu CodinaDavid SallésTeresa RicartValentí Sanjaume Josep SantaulariaMontserrat GallachMercè RicartJosep Cabrera Lluís PiellaMaria Dolors Barceló Carme MolistAndreu Presseguer Josep GallifaFrancesc BoekCarles Freixes Josep FornellsEnriqueta Vilardell Llorenç AndreuFrancesc Xavier ComasolivasJoan Casanovas Núria MayorMontserrat Serra Josep Jucglà Josep Vila Joan Homs Merce Ferrer Josep Molist Franz Boeck Josep López Ramon Solà Teresa Jutgla Enric Comas Jaume Arbat Anna Maria Cos Enric Bigas Maria Antonia MartínezJoan Serrat Mercè Teixidor Miguel Ángel Ortíz Maria Pilar Ausió Maria Rosa Godoy Pere Casanovas Manuel Cros Felip Molist Josep Riera Josep Maria Plà Joan Puigdollers Núria Coma Joan TorderaJoan Valls Josefina Collell Miguel-Ángel Sala Antonio Montesinos Daniel Castellar Francisca Navas Maria Carme De La Torre Ferran Navas Jordi Serra Lluís Soler Joan Manel Aranda Antoni Teixido Carme Masoliver David ParramonCarlos Negrete Fernanda Rodríguez Martín Fernández

Alfonso Corredor Núria Arumí Glòria Moreno Maria Del Mar Reina Maria-Ángels Ferrer Jordi Balasch Robert Camacho Maria-Carmen Loriente Hipólito Grande Jaume Dinares Rosa-Maria AlcazarLaura Homs Abel Garolera Petra Iglesias Ramon Puntí Carles Roldán Hilari Perona Manuel Molina Raimon Arumí Concepció Molas Sílvia Estrada Francisco Martínez Dolors Vives Manuel Obach Marta Roldan Gemma Blanch Agustina Molano Ángel Subirana Lluís Jufre Josep Maria GaroleraEmili Navarro Josep MosullNuria CullellMarta Parramon Ferran Moruno Alex Diego Jose Dominguez Josep Maria Corominas Xavier Freixes Maria Carme Pozo Francisco Romacho David Gallach Mateu Pino Cristina Soler Sígfrid Maier Marc Morera Antoni Preseguer Jacint Llastanos Juan BouRosa Maria Espina Jaume Rifa Ingrid Escobar Salvador GarrigoJosé Antonio Álvarez Olga Juvinya Maria Carme Requero Juana MolinaImma SabatéMaria Dolors PuigsechFrancesc Serra Jaume CasellasMarta CampsMarta PintóMoisès AlarcónSonia BautistaAntoni Joan Mercè Josep Ruíz María Zoelia Agudelo Francesc Torres Anna Maria Pujol Sandra DuranSilvia Rodriguez Josefa Lanchas Miquel Foradada Roger Mir Alejandro Burgales Jordi Puig Maria Boixeda Agustín Garcia Sonia Fernandez Xavier Puntí Gerard Banús Ramiro Antonio Álvarez

Maria Dolors Sánchez Estel.La Roca Ángel Vila I Martinez Joaquim Planas Maria Montserrat Nadal Enric Castells Enric Gallifa Núria Masoliver Francisco José Córdoba Jordi Valldeperas Pedro Lianes Manuel Canete David Teulats Josep Miquel Márquez Francesc Fernandez Ildefons Espina Juan- Antonio Payán Cristina Arisa David Cobo Miquel Camps Lluis De Monteys Elisabet Ortega Màxim Crosas Montserrat Casas Rocio Marquez Maria Isabel Hortas Sergi Llado Pere Puig Ramon Godayol Xavier Muntadas Jordi Godayol Sebastià Diaz Amanda Franquet Miguel Eugenio Morante Mònica Fernandez Eduard Dordal Aurora Expósito Araceli Del Castillo Pilar Freixa Joan Ferrer Teresa Zambrana Teresa Puig Rosa Iglesias Vanesa Fernández Margarita Avella Amanda Ferrer Pilar De Francisco Maria Antònia Costa Anna Serra Xavier Gallego Blai Pratdesaba Miquel Saborit Elisabet Costas Judith Mas Marina Alsina Isolda Trilla Purificación Jiménez Joan Juvanteny Nuria García Esther Montero Joan Carles Nieto María Mendoza Dolors Carbó Josefina Rusiñol Eva María Portillo Jordina Solé Manuel Ávila Anna María Quero Montserrat Tona Aracel·li Esther Díaz Marta Saborit Sílvia Fernández Josefa Vilalta Juan-Carlos Hernández Imma López Jaume Bruguera Joaquim González Josep Maria Casellas Anna Trías Luís Arcos Marta Altarriba Sandra Cañada Manuel Subirats

Jordi Barril Montserrat Gaja Ana Maía Heras Clementina Gómez María Asunción Silva Núria Girabent Elisabet Povedano Iván Nieto Jacint Salabert Sara Povedano Mercè Márquez Eduard Verdaguer Irene Casals Joan Manel Linares Maria Serra Vanessa Solà Alba Ramos Manuel Obach Martí Comerma Maria Carme Peña Josep Carrasco Maria Carmen Pacheco Núria València Albert Ferrer Ángels Ramon Dolors Bou Esperanza Navarro Esther Alegre Francisca Navas Juan Rafael Guàrdia Manuela Morro Mercè Viñeta Meritxell Noguer Mònica Bernardo Núria Muñoz Enrique Gómez Meritxell Orriols Lourdes Valencia María Carmen Silva Miquel Acevedo Josep Raül Fajardo Manuel Robledo Federico Del Río Miguel Ángel Sampedro Sandra Calahorro Raquel Matesanz Pedro Moratalla Víctor Kharbouche Laura Casassas Laura Mosull Albert Vilardell Xavier Sánchez Jordi Vila Xavier Girbent Ana María Fernández María Isabel Cámara Palmira Rota Gemma Vilalta Antoni Costa Asunción Cortes Aurora Condal Carme Vila Édgar Quillaos Silvia Castillo Elisa Mir Elisabet Puigdollers Laura León Rebeca María Sierra Isabel Terrés Maria Del Remei Pacheco Anna Bruguera Emilia Alejo Esther Sancho Francisco Gónzalez Laura Robledo Maria Carme Crespiera Verónica Castillo Isabel Molina Ramon Erra Juan-Luis Gálvez Owens Lucky MorrisMontserrat Arjona Julian Arturo Gónzalez

Gràcies a totsTreballadors registrats d'Embotits Espina 1950-2011

Annex94

Daniel Morales Eugenio David Blanco Sandra Ruíz Gregori Embun José Wilfredo Valverde Eva Coll Jaume Camps Jénifer Quintero Bárbara Expósito John Mark Maria Teresa Ferres Esther Quintero Joan Parés Cristina Bayón Antonio Montero Xavier Fernández Elisabet Solé Susana Gónzalez Ramon Puig Samuel Kwesi Eulogia Galeano Frank Boakye Gemma Grajera Joan Comerma Jordi Capafons Richard Oteng Muhamadu Mutawakilu Dolores Barasategui Maria Dolors Pielias José Manuel Díaz Ester Gallego Míriam Escobar Raquel Muñoz Sandra Figuerola Manuela Enríquez Ibrahim Ahmed Carme Pérez Montserrat León Elefteria Tzioras Narcís Vilaró Marc Valldeneu Montserrat Godayol José Luís Hernández Silvia Martín Irene Sánchez Raúl Cañete Miquel Coll Rosa Ruaix María Luísa Lara Núria Farrerons Balbina Nogueras Maria Ángels Montoya Carmen Pareja Carolina Betsy María Patrocinio Martos Núria Puig Sandra Vilella Pedro Morales David Joe Turkson Yolanda García Carlos Campos Meritxell Gónzalez Nuria Muñoz María Córdoba Ángeles Checa Nativitat Solà Tània Andreu Teresa Jutgla Carme Piñol Maria Teresa Plana María Vistos Bertha Emiliana Barrionuevo Martí Terricabras Daniel Vasco David Montero Xavier Campos Judit Tarruella Montserrat Pons Manuela Amado María Luísa Pulido Mónica Romero Dolores Bonilla Anna Masoliver

María Teresa García Marisol Fernández Ángeles Arquero Octavian Nedea Joan Leiva Dolors Alcolea Alícia Cerdans Montserrat Checa Noemí Ovide Gemma Laffitte Jaume Garolera Marta Girabent Maria Carme Coloma Gabriela García Elisabet Párraga Ileana González Maria Soledad García Núria Simón Yolanda Bogado Ruleide Joana Villacís Ana María González Irene Toribio Luz Janett Atamari Joan Puig Elisabet Jutglar Marta Huguet Ibrahim Mohammed Anna Presseguer Oriol Cirera Xavier Huguet Pilar Peiris Albert Novell Aleix Novell Amancia Campoy Juana Navarro Marta Ges Josefina Cornet María Javier Barzallo Berta TorrentsAlexis Crosas Montserrat González Montserrat Sepúlveda Hadi Mohammed Jénifer Quintana Maria Teresa Palau Vanesa Jiménez Laura Burgos Rosario Montaño Alicia Murillo Anna Maria Masnou Antonia Martos Beatriz Gil Jésica Muñoz Quim PairóMaría Dolores Muñoz Mercè Márquez María Dolores Álvarez Joaquim Rifà Josep Pujol Zoraida Ovide Albert Vila Miguel Ángel Martínez Charles Asante María Carmen González Madrona Mallol Sandra María Soneira Ana Rosado Gemma Martínez Núria Moya Joseph Kwaku Rosa Maria Puigoriol Albert Codony Maria Carme Colom Oriol Cazorla Isabel Bermúdez Carolina Hidalgo Karol Zajac Albert Vilaró Jianfen Zheng Míriam Alexandra Duarte Moussa Fane Alibagu Mustapha Halima Kulakowska

Yuping Ye Alex Kwabena Zhongying Ye Anna Piella Ramon Masferrer Francesc Xavier Masó Pius Abiodun Rafael Muria Ruhong Fan Luis Florencio Benitez Pius Abiodun Sònia López Gil Mauri Laura Macià Montserrat Serra Carmen-Elena Villacís Míriam Alexandra Duarte Lluís Espinosa Yolanda Veiga David Caballero Dinesh Kumar Kang Xia Ana María Molina María Pilar Abellán Juying Jin Jaume Cuní Berta Gil Dolores Jiménez Edison Vicente Jamila Achehboune María Carmen García María Jacobed Barros Sílvia Conill Idrissa Sabaly Kwabena Agyei Manel Bassas Tina Forson Peter Adjei David-Joe Turkson Ifeanyi-Joseph Amobi Anthony Kwasi Gurmit Singh Francisco Luengo Francisco Hernández Henry Calderón Andrés Rodríguez Albert Torres Josep Martínez Núria Oliva Wania Serena Martina Roku Michael Orobosa Modesta Omeñe Ames Akowiah Artur Jorge Barroso Dos Santos Gemma González Hope Osofo Josep-Maria Banus Maria Antonia Umeñe Ophelia Yanna Osarieme Kennedy Amarjit Singh Mark Kwaku Shabeg Singh James Akowiah Marc Solduga Alvaro-Augusto Zevallos Elisabeth Lopez Noemi RodriguezSalwant Singh Núria Cinca Roberto Magro David Ranera Jesús Trulls Cristina Pui Dalmau Domingo Francesc Cuní Josep Espinal Viktoriya Monastyrka Juan Antonio Espiñeira Maria Carmen Rodríguez Cristina Tisora Ferran Girvent

Nil Casellas Andrey Kakovskiy Joaquín García Juan González Miquel Dels Sants Colomer Joan Tordera Hipólito-Antonio Marte Luis De La Fuente Oriol Sanmartí Antonio-Luis López Montserrat Mayo Xavier Comas Nuria Jutglar Tomas Aliberch Enric Costa Guillem García Francesc Homs Laura Jofre Marta Arenas Peter Adjei Maria-Dolors Barnola Xavier Guilemany Jesus Viñolo Enrique Gómez Carlos Díaz Jose Luis Alvarez Francisca Canales Ramon Casas Veselin Georgiev Abdul-Rahmain Alhaji Jessica Angulo Albert De La Fuente Ana María Piciorang Irene Masó Marco Antonio Pérez Maria Carme Estévez Mònica Molina Cyprian-Montunrayo Fatai Mireia Riera Jordi Rovira Ketty Cecilia Asensio Lucy Solís Juan Arquillo Juan Carlos Blázquez Esteban De La Fuente Zenovia Ascárraga Victor-Manuel Navalón Francisco Moya Adrià Torrents Alba Gallach Alex Morales Alexandre Aliberch Joan Serrat Oriol Espina Eduard Saborit Laia Jufre Edgard-Eduardo QuillaosRoger AguayoClara MontanerAlbert Carol Jordi Arbat Carles Galia Josep Crous Aleix Segales Miguel Castro Anzhelia Shonia Laurenta Barbu Maria-Laurindia Da SilvaMonica-Mercedes MarchenaSilvia Conill Sònia Bojados Valentí ViñasVerónica García Pau Muns Sílvia Alonso Miquel Alonso

Annex 95

Bibliografia

Associació Amics de Tavertet. Collsacabra. 1900-2000. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2005.

Abadal, Joaquim d‘. Cultius de la Plana de Vic y conveniencies d’extendre més el cultiu de plantes

farratgeres. Actes de l’XIè Congrés de la Federació Agrícola Catalana-Balear, 1909.

Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Barcelona: Salvat Editores-Edicions 62, 1983.

Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris: els protagonistes de la Revolució Industrial de Catalunya.

Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992-1994. Vols. 2 i 4.

Castell i Castells, Pere. «Els inicis de la indústria càrnia a Osona (1850-1920)». Estudis d’Història

Agrària, núm. 14 (2000), pàgs. 255-294.

Castellà, Raquel. La vida a pagès. Imatges de la vida quotidiana a les Masies de Roda, Les Masies de

Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2008.

Callís i Marquet, Josep. «La cria de porcs a la comarca de Vic». Revista de la Cambra Agrícola

Ausetana, núm. 35 (1908), p. 497. (Extret de la Gazeta Montañesa del desembre de 1908).

Comella, Joaquim [coord.]. La llonganissa de Vic. Del rebost del pagès a la taula del rei.

Vic: Casa Riera Ordeix, 1992.

Dolcet, Josep; Pons, Ignasi [coord.]. Els embotits de Catalunya. Barcelona: Generalitat

de Catalunya, 2010.

Farrés i Malian, Francesc. Fotografia Històrica de la Plana Vic. Vol. II: De la República a la postgue-

rra. Barcelona: Edicat, 1985.

Ponce i Vivet, Santi. «Ferrocarril, agricultura i mercat. Els efectes del transport ferroviari

a l’economia d’Osona (1875-1924)». Estudis d’Història Agrària, núm. 14 (1992), pàgs. 127-153.

Ponce i Vivet, Santi. Transformacions agrícoles i canvi social a la comarca d’Osona. Segles XVIII-XX.

Vic: Eumo Editorial, 1999.

Ponce i Vivet, Santi. «El procés d’especialització ramadera a la Plana de Vic (1850-1930)».

Estudis d’Història Agrària, núm. 14 (2000-2001), pàgs. 185-196.

Ponce i Vivet, Santi [coord.]. Gurb, un poble arrelat a la terra, Gurb: Edicions

l’Àlber-Ajuntament de Gurb, 2002.

Ponce, Santi; Ramisa, Maties. El Mercat del Ram, la fira de la ciutat de Vic, Vic:

Ajuntament de Vic, 2006.

Reparaz, Gonçal de. La Plana de Vic. Barcelona: Barcino.

Salarich, Joaquim (1870), El salchichón de Vich. Círcol Literari de Vic: Vic, 1928.

Salgot, Pere [et al.]. Embotits Salgot, 75 anys d’història. Embutidos Salgot, 2003.

Solà i Sala, Josep M. «Les vingudes del rei Alfons XIII a Vic». Ausona (9-II-1980), pàgs. 10-11. Torrado, Llorenç. Els embotits a Catalunya, una tradició, un art, una indústria. FCIC: Barcelona, 1985.

98

Embotits Espina 1911 - 2011. 100 anys

Documents

Transcript of Embotits Espina 1911 - 2011. 100 anys