Pannikar, Virgili i Rodés,Honoris Causa ///////////////////////////////////////

Pla estratègic de la UdG////////////////////////////////////

MAI

G 20

08

/3/

Un Pla per al futur

La Universitat de Girona ha engegat el procés perdotar-se d'un Pla Estratègic. El que es preténamb el Pla és marcar un camí i estar disposat aseguir-lo. A seguir-lo i a ser seguits, perquè allàon vol arribar la Universitat cal que no hi vagisola, és necessari que faci el camí en companyiai amb la voluntat que ningú no es quedi enrere.La col·laboració també és la clau de l'èxit.Col·laboració entre l'equip que governa i elsaltres actors de la Universitat: professors, estu-diants i personal d'administració; però tambéamb la resta de la societat. Un dels motors delcanvi ha de ser el perfeccionament dels meca-nismes propis de la Universitat. Adaptar ladocència a l'Espai Europeu d'EnsenyamentSuperior, potenciar la recerca a través delsInstituts i les Càtedres i activar la transferènciadel coneixement, per fer participar les persones,les entitats i les empreses d'allò que la universi-tat té, que no és altra cosa que coneixement. Elresultat ha de proporcionar més competitivitat ala indústria, transparència a la gestió i valor a lespersones.

El Pla és com un mapa i el viatge ha començat. Eldocument sorgit de les comissions de treball iaprovat pel Claustre és un pas que s'encamina enl'única direcció possible, la que porta cap enda-vant.

EDITO

RIAL

/3/

Un Pla per al futur

La Universitat de Girona ha engegat el procés perdotar-se d'un Pla Estratègic. El que es preténamb el Pla és marcar un camí i estar disposat aseguir-lo. A seguir-lo i a ser seguits, perquè allàon vol arribar la Universitat cal que no hi vagisola, és necessari que faci el camí en companyiai amb la voluntat que ningú no es quedi enrere.La col·laboració també és la clau de l'èxit.Col·laboració entre l'equip que governa i elsaltres actors de la Universitat: professors, estu-diants i personal d'administració; però tambéamb la resta de la societat. Un dels motors delcanvi ha de ser el perfeccionament dels meca-nismes propis de la Universitat. Adaptar ladocència a l'Espai Europeu d'EnsenyamentSuperior, potenciar la recerca a través delsInstituts i les Càtedres i activar la transferènciadel coneixement, per fer participar les persones,les entitats i les empreses d'allò que la universi-tat té, que no és altra cosa que coneixement. Elresultat ha de proporcionar més competitivitat ala indústria, transparència a la gestió i valor a lespersones.

El Pla és com un mapa i el viatge ha començat. Eldocument sorgit de les comissions de treball iaprovat pel Claustre és un pas que s'encamina enl'única direcció possible, la que porta cap enda-vant.

EDITO

RIAL

/5/

/ 4 /

03 //// Editorial05 //// La sequera és un problema o una oportunitat? Anna Ribas06 //// Maig del 68: la galerna. Àngel Duarte07 //// Obrir les portes i ensenyar com som08 //// Tres Honoris Causa10 //// Pla Estratègic. Avançar pel camí del consens14 //// Deu anys de cor a la UdG16 //// Entrevista: Gabriel, escultor18 //// Màsters propis UdG20 //// El populisme punitiu. Tots a la presó?22 //// Sustainpack24 //// Treballar més per consumir millor25 //// Aromaticitat molecular27 //// TRIEM. Recerca de la UdG per l'esclerosi múltiple29 //// DSET: el futur s'amaga al darrere del decorat31 //// Creativitat industrial. Quinze anys de projectes34 //// Xarxa de comunicacions de la UdG36 //// UdG Express38 //// Novetats Editorials Documenta40 //// Perfils: Carlo Magnani, arquitecte a Venècia

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-3161Dipòsit legal: Gi. 883-2007

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades enels articles signats.

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La sequera de la qual tothom parla i que només uns pocs tot justpateixen esdevé un magnífic exemple de problema que requereix laformulació d’una política ambiental urgent davant d’una situaciód’extrema complexitat. I és que, segons el meu parer, el concepteclau per entendre la situació actual en relació amb la sequera és lacomplexitat que afecta la política de l’aigua. Els problemes de l’ai-gua no són només complicats, sinó que per la seva pròpia natura-lesa impliquen un elevat grau d’incerteses (quan plourà?, serà unepisodi de sequera molt freqüent a Catalunya o ens trobem davantd’una situació excepcional?, quins efectes ecològics, socials, econò-mics, polítics (!) poden tenir les mesures d’urgència que s’acabin (ono) prenent?). Hi ha múltiples valors i interessos perfectament legí-tims (aigua per regar, per als habitatges, per a les indústries, per alsrius, per als del delta de l’Ebre, per als de l’àrea metropolitana deBarcelona, per a…) en un context en què allò que ens hi juguem ésmolt (la vida d’un riu?, l’economia d’un país?, la salut pública?…),i, sobretot, urgeix prendre decisions.

Enmig d’aquest panorama, quin paper hi fem els científics, els“experts” en l’aigua? Els experts, contràriament al que era habitualfins fa poc, no poden decidir per ells mateixos quines són les actua-cions més adequades, sinó que cal que sigui el conjunt de personesi col·lectius implicats els que prenguin les decisions. És, en definiti-va, una qüestió política, de discussió entre els experts i aquestespersones i col·lectius amb un interès legítim en el problema de lamanca d’aigua. La Directiva europea de l’aigua, en curs d’implan-tació a tots els països membres de la Unió Europea, en l’article 14,estableix que la política de l’aigua s’ha de fer forçosament amb laparticipació activa de les parts interessades, que han d’aportar lesseves idees, opinions i percepcions respecte als problemes pergenerar possibles solucions.

Malauradament, aquest procés polític que ens ha de permetreprendre decisions consensuades i que forçosament ha de partir delprincipi que cadascú ha de reconèixer la legitimitat de l’altre, nosembla estar a hores d’ara gaire garantit. Només cal seguir mínima-ment el dia a dia d’aquest problema als mitjans de comunicació peradonar-nos que el que cada col·lectiu està intentant és “vèncer”l’altre esgrimint els seus “únics” arguments… i ser bel·ligerant… iintentar imposar el seu criteri. Per això les diferents visions del pro-blema acaben desembocant en un important conflicte, fins al puntque alguns arriben a negar la legitimitat de la percepció dels altres.

Els problemes ambientals com el que aquests darrers mesos ens plan-teja la sequera no s’han de llegir o interpretar únicament en claunegativa, sinó que també poden tenir una lectura en clau d’oportu-nitat: oportunitats perquè les parts implicades dialoguin i arribin aacords. Cap política no pot triomfar sense una àmplia base de con-sens. Segurament tot seria molt més fàcil si aquests acords espoguessin prendre en una situació de normalitat en la disponibili-tat de l’aigua i no en el context que s’ha anomenat d’emergèncianacional. Ara bé, el que tots hem de tenir clar és que cada vegadamés, davant aquestes situacions complexes, el procés que ens hade portar a la presa de decisions és fonamental per arribar a unresultat efectiu. La situació de sequera que estem patint —que noés la primera ni serà l´última— ens ofereix l’oportunitat d’avançaren la cerca de marcs de diàleg entre experts i societat. Seria bo nodeixar passar una vegada més aquesta oportunitat.

Anna RibasGeògrafa de l'Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona

La sequera és un problema o una oportunitat?

/5/

/ 4 /

03 //// Editorial05 //// La sequera és un problema o una oportunitat? Anna Ribas06 //// Maig del 68: la galerna. Àngel Duarte07 //// Obrir les portes i ensenyar com som08 //// Tres Honoris Causa10 //// Pla Estratègic. Avançar pel camí del consens14 //// Deu anys de cor a la UdG16 //// Entrevista: Gabriel, escultor18 //// Màsters propis UdG20 //// El populisme punitiu. Tots a la presó?22 //// Sustainpack24 //// Treballar més per consumir millor25 //// Aromaticitat molecular27 //// TRIEM. Recerca de la UdG per l'esclerosi múltiple29 //// DSET: el futur s'amaga al darrere del decorat31 //// Creativitat industrial. Quinze anys de projectes34 //// Xarxa de comunicacions de la UdG36 //// UdG Express38 //// Novetats Editorials Documenta40 //// Perfils: Carlo Magnani, arquitecte a Venècia

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-3161Dipòsit legal: Gi. 883-2007

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades enels articles signats.

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La sequera de la qual tothom parla i que només uns pocs tot justpateixen esdevé un magnífic exemple de problema que requereix laformulació d’una política ambiental urgent davant d’una situaciód’extrema complexitat. I és que, segons el meu parer, el concepteclau per entendre la situació actual en relació amb la sequera és lacomplexitat que afecta la política de l’aigua. Els problemes de l’ai-gua no són només complicats, sinó que per la seva pròpia natura-lesa impliquen un elevat grau d’incerteses (quan plourà?, serà unepisodi de sequera molt freqüent a Catalunya o ens trobem davantd’una situació excepcional?, quins efectes ecològics, socials, econò-mics, polítics (!) poden tenir les mesures d’urgència que s’acabin (ono) prenent?). Hi ha múltiples valors i interessos perfectament legí-tims (aigua per regar, per als habitatges, per a les indústries, per alsrius, per als del delta de l’Ebre, per als de l’àrea metropolitana deBarcelona, per a…) en un context en què allò que ens hi juguem ésmolt (la vida d’un riu?, l’economia d’un país?, la salut pública?…),i, sobretot, urgeix prendre decisions.

Enmig d’aquest panorama, quin paper hi fem els científics, els“experts” en l’aigua? Els experts, contràriament al que era habitualfins fa poc, no poden decidir per ells mateixos quines són les actua-cions més adequades, sinó que cal que sigui el conjunt de personesi col·lectius implicats els que prenguin les decisions. És, en definiti-va, una qüestió política, de discussió entre els experts i aquestespersones i col·lectius amb un interès legítim en el problema de lamanca d’aigua. La Directiva europea de l’aigua, en curs d’implan-tació a tots els països membres de la Unió Europea, en l’article 14,estableix que la política de l’aigua s’ha de fer forçosament amb laparticipació activa de les parts interessades, que han d’aportar lesseves idees, opinions i percepcions respecte als problemes pergenerar possibles solucions.

Malauradament, aquest procés polític que ens ha de permetreprendre decisions consensuades i que forçosament ha de partir delprincipi que cadascú ha de reconèixer la legitimitat de l’altre, nosembla estar a hores d’ara gaire garantit. Només cal seguir mínima-ment el dia a dia d’aquest problema als mitjans de comunicació peradonar-nos que el que cada col·lectiu està intentant és “vèncer”l’altre esgrimint els seus “únics” arguments… i ser bel·ligerant… iintentar imposar el seu criteri. Per això les diferents visions del pro-blema acaben desembocant en un important conflicte, fins al puntque alguns arriben a negar la legitimitat de la percepció dels altres.

Els problemes ambientals com el que aquests darrers mesos ens plan-teja la sequera no s’han de llegir o interpretar únicament en claunegativa, sinó que també poden tenir una lectura en clau d’oportu-nitat: oportunitats perquè les parts implicades dialoguin i arribin aacords. Cap política no pot triomfar sense una àmplia base de con-sens. Segurament tot seria molt més fàcil si aquests acords espoguessin prendre en una situació de normalitat en la disponibili-tat de l’aigua i no en el context que s’ha anomenat d’emergèncianacional. Ara bé, el que tots hem de tenir clar és que cada vegadamés, davant aquestes situacions complexes, el procés que ens hade portar a la presa de decisions és fonamental per arribar a unresultat efectiu. La situació de sequera que estem patint —que noés la primera ni serà l´última— ens ofereix l’oportunitat d’avançaren la cerca de marcs de diàleg entre experts i societat. Seria bo nodeixar passar una vegada més aquesta oportunitat.

Anna RibasGeògrafa de l'Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona

La sequera és un problema o una oportunitat?

/7/

/ 6 /

Maig del 68:la galerna*

Fa quaranta anys, una gran tempesta varecórrer el món civilitzat. La força de lesonades semblava que havia d’arrossegar elsdics de contenció que s’havien alçat perprotegir la ciutat i els seus habitants. Compassa amb les grans tempestes, els airesvenien de l’altre costat de l’Atlàntic.S’havien escalfat en els campus universitarisde Califòrnia, epicentre del moviment hip-pie i de la contestació a la guerra delVietnam, al so de les cançons de Bob Dylani de la música rock, tot llegint Marcuse. Vantravessar els Estats Units en l’interior delmoviment pels drets civils de les minoriesracials.

L’oceà no els va aturar. Carregats d’humitat,aquells vents van irrompre en les costeseuropees. A França, Alemanya o Itàlia, és adir, a París, Berlín i Milà, l’impacte va sermolt intens. En arribar a la costa, els ventsvan trobar borrasques locals que van reacti-var la tempesta i la van convertir en unatempesta perfecta. Les causes s’havien forjatdues dècades enrere.

Després de la victòria sobre el totalitarismefeixista, s’havien restablert i expandit, ambtreballs, els contraforts que feien l’existènciamés tolerable i civilitzada: l’estat del benes-tar i les democràcies pluralistes, la societatde consum i els vacil·lants passos inicials dela construcció europea. La primera opulèn-cia i l’expansió del mercat, cada cop méssegmentat, van ser l’origen d’una culturaespecífica, associada a la joventut, que s’ex-pressava en la vestimenta i en la música, enla literatura i en un ritualitzat consum d’es-tupefaents i al·lucinògens. En les aules uni-versitàries, democratitzades i civilitzades, lesexperiències –fins i tot les més banals– vanfer que els joves adquirissin consciència dela seva singularitat i de la seva importància.

A aquells joves del 68 –amb Daniel Conh-Bendit o Rudy Dutschke al capdavant de la

insurrecció– , tots els bene-ficis que havien adquirit elssemblaven insuficients, finsi tot intrínsecament immo-rals. Davant els greugesinfringits al Tercer Món,d’Argèlia al Vietnam (per nodir res de la Cuba castristaque resistia amb heroismeel setge de l’Imperi), esmovien per solidaritat. Lavisita del xa de Pèrsia, RezaPalhevi, provocava agressi-ves demostracions públi-ques que acabaven amb víc-times.

Les minories semblaven, pera aquells joves iconoclastes,més dignes d’atenció queles majories; sempre que noes tractés, és clar, de les quecertificaven l’unanimismemaoista en la Xina de larevolució cultural. Els pares,començant pel presidentCharles de Gaulle i acabant pel pare que hihavia a cada casa, se’ls imaginaven com afòssils represssors i incapaços de donar res-posta als reptes del present.

L’onada revolucionària es va beneficiar de lamala consciència de les elits europees. Lamalaptesa d’assenyalar Cohn-Bendit comun jueu alemany va provocar el crit col·lec-tiu “tots som jueus alemanys!”, que vamagnificar el personatge i va ser un més dela llarga nòmina d’eslògans i graffitis quevan il·luminar aquelles jornades primaverals.La delicadesa de la policia no va evitar-ne elsinsults: “CRS, igual a SS!”. De fet, els mortshavien d’arribar més tard, amb els joves queel mes d’agost s’enfrontaven als tancs, aPraga, o, mesos després, amb els estudiantsmexicans que eren a la plaça de las TresCulturas.

Els esdeveniments parisencs, típicamentfrancesos, es van donar a conèixer al mónde manera instantània, i es van solucionaramb agilitat gràcies a la crida de De Gaulle

a la mobilització patriòtica i republicana,lato sensu. Com qualsevol tempesta, la delmaig del 68 va permetre renovar l’aire. Ni elcomunisme ni el sindicalisme en van sortirben parats. No els va servir de res la tarda-na i acomplexada convocatòria d’una vagageneral que se’ls va escapar de les mans.D’altra banda, el feminisme, l’ecologisme il’antimilitarisme –aquests sí–, l’antipsiquia-tria i les renovacions antiautoritàries a l’es-cola o a les presons, van passar a un primerpla. Per bé o per mal. El pitjor va ser, sensedubte, que les esperances frustrades vandur a uns quants joves d’aquest continent id’altres parts del món, a obrir un cicle deviolència terrorista que perseguia una uto-pia sense ànima. Sense resultats tangibles,si descomptem el de les vides que es vanperdre. L’evolució dels usos i costums anavafent via. I és que les revolucions no antici-pen el futur; simplement, el compliquen.

*Aquest text ha estat publicat originalment a El Imparcial el dia9 de maig de 2008

D’altra banda, els dies 25 i 26 d’abril de 2008 van tenir lloc lesJornades de Portes Obertes (JPO) de la Universitat de Girona. LesJPO representen una oportunitat per als estudiants de secundàriai de batxillerat per descobrir –de primera mà– la que vol ser la sevaUniversitat. La decisió d’estendre la jornada al dissabte també per-met, a tots aquells que hi estiguin interessats, entrar a laUniversitat i conèixer-la millor. Per facilitar els desplaçaments, unautobús, gratuït per als estudiants, unia els tres campus de la UdGamb el centre de la ciutat.

Àngel DuarteCatedràtic d’Història Contemporània de la UdG Obrir les portes

i ensenyar com som La Universitat de Girona participa al Saló de l’Ensenyament i organitza les Jornades de Portes Obertes

La Universitat de Girona va ser present al SalóEstudia 2008, també conegut com a Saló del’Ensenyament, que es va dur a terme al recintefiral de Montjuïc, a Barcelona, del 2 al 6 d’abrilde 2008. Es calcula que més de 70.000 personesvan passar pel Saló per conèixer l’oferta educati-va catalana. A l’estand de la Universitat deGirona es presentaven els estudis que es podencursar, a partir d’un exhaustiu desplegament grà-fic i, també, es donaven a conèixer les principalslínies de recerca en les quals treballen els investi-gadors de la UdG.La revista ENGEGA va ser present en el Saló grà-cies a un desplegament especial que va fer possi-ble que el número 5 sortís en format paper.L’esmentada entrega estava dedicada en la sevapràctica totalitat al procés de Bolonya i a les ofer-tes educatives de la Universitat de Girona.

/7/

/ 6 /

Maig del 68:la galerna*

Fa quaranta anys, una gran tempesta varecórrer el món civilitzat. La força de lesonades semblava que havia d’arrossegar elsdics de contenció que s’havien alçat perprotegir la ciutat i els seus habitants. Compassa amb les grans tempestes, els airesvenien de l’altre costat de l’Atlàntic.S’havien escalfat en els campus universitarisde Califòrnia, epicentre del moviment hip-pie i de la contestació a la guerra delVietnam, al so de les cançons de Bob Dylani de la música rock, tot llegint Marcuse. Vantravessar els Estats Units en l’interior delmoviment pels drets civils de les minoriesracials.

L’oceà no els va aturar. Carregats d’humitat,aquells vents van irrompre en les costeseuropees. A França, Alemanya o Itàlia, és adir, a París, Berlín i Milà, l’impacte va sermolt intens. En arribar a la costa, els ventsvan trobar borrasques locals que van reacti-var la tempesta i la van convertir en unatempesta perfecta. Les causes s’havien forjatdues dècades enrere.

Després de la victòria sobre el totalitarismefeixista, s’havien restablert i expandit, ambtreballs, els contraforts que feien l’existènciamés tolerable i civilitzada: l’estat del benes-tar i les democràcies pluralistes, la societatde consum i els vacil·lants passos inicials dela construcció europea. La primera opulèn-cia i l’expansió del mercat, cada cop méssegmentat, van ser l’origen d’una culturaespecífica, associada a la joventut, que s’ex-pressava en la vestimenta i en la música, enla literatura i en un ritualitzat consum d’es-tupefaents i al·lucinògens. En les aules uni-versitàries, democratitzades i civilitzades, lesexperiències –fins i tot les més banals– vanfer que els joves adquirissin consciència dela seva singularitat i de la seva importància.

A aquells joves del 68 –amb Daniel Conh-Bendit o Rudy Dutschke al capdavant de la

insurrecció– , tots els bene-ficis que havien adquirit elssemblaven insuficients, finsi tot intrínsecament immo-rals. Davant els greugesinfringits al Tercer Món,d’Argèlia al Vietnam (per nodir res de la Cuba castristaque resistia amb heroismeel setge de l’Imperi), esmovien per solidaritat. Lavisita del xa de Pèrsia, RezaPalhevi, provocava agressi-ves demostracions públi-ques que acabaven amb víc-times.

Les minories semblaven, pera aquells joves iconoclastes,més dignes d’atenció queles majories; sempre que noes tractés, és clar, de les quecertificaven l’unanimismemaoista en la Xina de larevolució cultural. Els pares,començant pel presidentCharles de Gaulle i acabant pel pare que hihavia a cada casa, se’ls imaginaven com afòssils represssors i incapaços de donar res-posta als reptes del present.

L’onada revolucionària es va beneficiar de lamala consciència de les elits europees. Lamalaptesa d’assenyalar Cohn-Bendit comun jueu alemany va provocar el crit col·lec-tiu “tots som jueus alemanys!”, que vamagnificar el personatge i va ser un més dela llarga nòmina d’eslògans i graffitis quevan il·luminar aquelles jornades primaverals.La delicadesa de la policia no va evitar-ne elsinsults: “CRS, igual a SS!”. De fet, els mortshavien d’arribar més tard, amb els joves queel mes d’agost s’enfrontaven als tancs, aPraga, o, mesos després, amb els estudiantsmexicans que eren a la plaça de las TresCulturas.

Els esdeveniments parisencs, típicamentfrancesos, es van donar a conèixer al mónde manera instantània, i es van solucionaramb agilitat gràcies a la crida de De Gaulle

a la mobilització patriòtica i republicana,lato sensu. Com qualsevol tempesta, la delmaig del 68 va permetre renovar l’aire. Ni elcomunisme ni el sindicalisme en van sortirben parats. No els va servir de res la tarda-na i acomplexada convocatòria d’una vagageneral que se’ls va escapar de les mans.D’altra banda, el feminisme, l’ecologisme il’antimilitarisme –aquests sí–, l’antipsiquia-tria i les renovacions antiautoritàries a l’es-cola o a les presons, van passar a un primerpla. Per bé o per mal. El pitjor va ser, sensedubte, que les esperances frustrades vandur a uns quants joves d’aquest continent id’altres parts del món, a obrir un cicle deviolència terrorista que perseguia una uto-pia sense ànima. Sense resultats tangibles,si descomptem el de les vides que es vanperdre. L’evolució dels usos i costums anavafent via. I és que les revolucions no antici-pen el futur; simplement, el compliquen.

*Aquest text ha estat publicat originalment a El Imparcial el dia9 de maig de 2008

D’altra banda, els dies 25 i 26 d’abril de 2008 van tenir lloc lesJornades de Portes Obertes (JPO) de la Universitat de Girona. LesJPO representen una oportunitat per als estudiants de secundàriai de batxillerat per descobrir –de primera mà– la que vol ser la sevaUniversitat. La decisió d’estendre la jornada al dissabte també per-met, a tots aquells que hi estiguin interessats, entrar a laUniversitat i conèixer-la millor. Per facilitar els desplaçaments, unautobús, gratuït per als estudiants, unia els tres campus de la UdGamb el centre de la ciutat.

Àngel DuarteCatedràtic d’Història Contemporània de la UdG Obrir les portes

i ensenyar com som La Universitat de Girona participa al Saló de l’Ensenyament i organitza les Jornades de Portes Obertes

La Universitat de Girona va ser present al SalóEstudia 2008, també conegut com a Saló del’Ensenyament, que es va dur a terme al recintefiral de Montjuïc, a Barcelona, del 2 al 6 d’abrilde 2008. Es calcula que més de 70.000 personesvan passar pel Saló per conèixer l’oferta educati-va catalana. A l’estand de la Universitat deGirona es presentaven els estudis que es podencursar, a partir d’un exhaustiu desplegament grà-fic i, també, es donaven a conèixer les principalslínies de recerca en les quals treballen els investi-gadors de la UdG.La revista ENGEGA va ser present en el Saló grà-cies a un desplegament especial que va fer possi-ble que el número 5 sortís en format paper.L’esmentada entrega estava dedicada en la sevapràctica totalitat al procés de Bolonya i a les ofer-tes educatives de la Universitat de Girona.

/9/

/ 8 /

ment i la necessària crítica constant, patrimoni del pensa-ment científic.

Les paraules de la rectora, abans de cloure l’acte amb elcant de l’himne universitari Gaudeamus Igitur, van servirper agrair el capteniment dels nous doctors i per convidar-los a participar en el claustre de la Universitat de Girona:“La UdG ha nomenat Honoris Causa en diferents discipli-nes, a proposta de diversos departaments o facultats. Hicompto representants del món artístic, cultural, científic,persones que han ofert a la societat una destacada apor-tació per tal que el conjunt de la ciutadania sigui més civi-litzat, més harmònic, més just”.

“Estem orgullosos” –va continuar Anna M. Geli– “com aUniversitat de Girona, de la galeria d’Honoris Causa, aixícom de les persones, homes i dones, que han contribuït,des de fora, a la vitalitat de la UdG”.

Seguidament, va agrair a la doctora Carmina Virgili, pri-mera dona honoris causa de la UdG, “l’exemple que ensha donat com a científica implicada en el món contempo-rani, en la tasca política i social, en la lluita pel reconeixe-ment de la dona, en la gestió universitària. En ella es resu-meixen els atributs del docent i l’investigador que alhorasent la necessitat de participar en la societat, una tascaindefugible per a tot intel·lectual”.

Al doctor Raimon Pannikar, “l’exemple constant de refle-xió sobre la religió i sobre la cultura, les religions i les cul-tures. El seu mestratge va més enllà de la seva obra i passaper la seva actitud davant del món: tot un mirall on elsuniversitaris podem anar a buscar les claus per entendre icomprendre”.

I al doctor Joan Rodés, “la predisposició a col·laborar ambla UdG. És el metge que viu pels malalts i per a una digni-ficació de la seva professió i de la condició humana. És elque volem per a Girona i és el que ell ens ha mostrat”.

Tres honoris causa

Un acte singular en l’entorn universi-tari que es va desenvolupar, tal icom remarcava la rectora, amb un

tarannà “discret i emotiu”. En anteriorscerimònies similars, la UdG havia investitels doctors Jerome S. Bruner, JaumeAragall, Fred M. Utter, Robert Brian Tate,Joan Bertran i Jaume Gil Aluja, tot i quetambé figura entre els homenatjats el jesuï-ta pare Miquel Batllori, honoris causa con-junt per onze universitats dels països deparla catalana.

En aquest sentit, l’atorgament de la distin-ció ens parla de la diversitat de camps cien-tífics i del coneixement en què treballa laUdG, la qual cosa ofereix un ampli ventallde registres acadèmics. Els Honoris Causade la UdG són personalitats que han treba-llat i s’han distingit en àrees tan diversescom la psicologia, la filosofia, les humani-tats i les arts, la ictiologia, la història, la quí-mica, l’economia, el pensament, la medici-na i la geologia.

La cerimònia, presidida per la rectora AnnaM. Geli, va comptar amb l’assistència de laconsellera de Salut, Marina Geli, i laComissionada d’Universitats i Recerca,Blanca Palmada. El cor de la Universitat vainterpretar el tradicional Canticorum Iubilode Händel a tall de benvinguda als home-natjats, els quals van escoltar els elogis delsmèrits contrets de part dels seus padrins.

Josep M. Terricabras va destacar la trajectò-ria personal carismàtica i a favor del diàleginterreligiós de Raimon Pannikar; DavidBrusi va lloar la dedicació a la recerca i a lagestió pública de Carmina Virgili; i CarlesAbellà va expressar l’aportació de JoanRodés a la futura Facultat de Medicina deGirona.

Amb posterioritat, els doctorands van llegirsengles discursos d’agraïment i de reflexiósobre el paper dels intel·lectuals en el móncontemporani i sobre la incidència de laUniversitat en la transmissió del coneixe-

El 28 d'abril, a l'auditori del Centre Cultural la Mercè, es va dur a terme la quarta cerimònia d'investidu-ra de Doctors Honoris Causa des de la creació de la Universitat de Girona.

Els Honoris Causa de la UdG sónpersonalitats que han treballat is’han distingit en àrees tandiverses com la psicologia, lafilosofia, les humanitats i lesarts, la ictiologia, la història, laquímica, l’economia, el pensa-ment, la medicina i la geologia.

Doctor Raimon Pannikar

Doctora Carmina Virgili

Doctor Joan RodésLa cerimònia va ser presidida per la rectora Anna M. Geli.

/9/

/ 8 /

ment i la necessària crítica constant, patrimoni del pensa-ment científic.

Les paraules de la rectora, abans de cloure l’acte amb elcant de l’himne universitari Gaudeamus Igitur, van servirper agrair el capteniment dels nous doctors i per convidar-los a participar en el claustre de la Universitat de Girona:“La UdG ha nomenat Honoris Causa en diferents discipli-nes, a proposta de diversos departaments o facultats. Hicompto representants del món artístic, cultural, científic,persones que han ofert a la societat una destacada apor-tació per tal que el conjunt de la ciutadania sigui més civi-litzat, més harmònic, més just”.

“Estem orgullosos” –va continuar Anna M. Geli– “com aUniversitat de Girona, de la galeria d’Honoris Causa, aixícom de les persones, homes i dones, que han contribuït,des de fora, a la vitalitat de la UdG”.

Seguidament, va agrair a la doctora Carmina Virgili, pri-mera dona honoris causa de la UdG, “l’exemple que ensha donat com a científica implicada en el món contempo-rani, en la tasca política i social, en la lluita pel reconeixe-ment de la dona, en la gestió universitària. En ella es resu-meixen els atributs del docent i l’investigador que alhorasent la necessitat de participar en la societat, una tascaindefugible per a tot intel·lectual”.

Al doctor Raimon Pannikar, “l’exemple constant de refle-xió sobre la religió i sobre la cultura, les religions i les cul-tures. El seu mestratge va més enllà de la seva obra i passaper la seva actitud davant del món: tot un mirall on elsuniversitaris podem anar a buscar les claus per entendre icomprendre”.

I al doctor Joan Rodés, “la predisposició a col·laborar ambla UdG. És el metge que viu pels malalts i per a una digni-ficació de la seva professió i de la condició humana. És elque volem per a Girona i és el que ell ens ha mostrat”.

Tres honoris causa

Un acte singular en l’entorn universi-tari que es va desenvolupar, tal icom remarcava la rectora, amb un

tarannà “discret i emotiu”. En anteriorscerimònies similars, la UdG havia investitels doctors Jerome S. Bruner, JaumeAragall, Fred M. Utter, Robert Brian Tate,Joan Bertran i Jaume Gil Aluja, tot i quetambé figura entre els homenatjats el jesuï-ta pare Miquel Batllori, honoris causa con-junt per onze universitats dels països deparla catalana.

En aquest sentit, l’atorgament de la distin-ció ens parla de la diversitat de camps cien-tífics i del coneixement en què treballa laUdG, la qual cosa ofereix un ampli ventallde registres acadèmics. Els Honoris Causade la UdG són personalitats que han treba-llat i s’han distingit en àrees tan diversescom la psicologia, la filosofia, les humani-tats i les arts, la ictiologia, la història, la quí-mica, l’economia, el pensament, la medici-na i la geologia.

La cerimònia, presidida per la rectora AnnaM. Geli, va comptar amb l’assistència de laconsellera de Salut, Marina Geli, i laComissionada d’Universitats i Recerca,Blanca Palmada. El cor de la Universitat vainterpretar el tradicional Canticorum Iubilode Händel a tall de benvinguda als home-natjats, els quals van escoltar els elogis delsmèrits contrets de part dels seus padrins.

Josep M. Terricabras va destacar la trajectò-ria personal carismàtica i a favor del diàleginterreligiós de Raimon Pannikar; DavidBrusi va lloar la dedicació a la recerca i a lagestió pública de Carmina Virgili; i CarlesAbellà va expressar l’aportació de JoanRodés a la futura Facultat de Medicina deGirona.

Amb posterioritat, els doctorands van llegirsengles discursos d’agraïment i de reflexiósobre el paper dels intel·lectuals en el móncontemporani i sobre la incidència de laUniversitat en la transmissió del coneixe-

El 28 d'abril, a l'auditori del Centre Cultural la Mercè, es va dur a terme la quarta cerimònia d'investidu-ra de Doctors Honoris Causa des de la creació de la Universitat de Girona.

Els Honoris Causa de la UdG sónpersonalitats que han treballat is’han distingit en àrees tandiverses com la psicologia, lafilosofia, les humanitats i lesarts, la ictiologia, la història, laquímica, l’economia, el pensa-ment, la medicina i la geologia.

Doctor Raimon Pannikar

Doctora Carmina Virgili

Doctor Joan RodésLa cerimònia va ser presidida per la rectora Anna M. Geli.

20082013

/11/

/ 10 /

L’any 2013, la Universitat de Girona vol ser unainstitució reconeguda que aporti valor al seuentorn social immediat i que estigui present

alhora a l’escenari global de la societat del coneixement.Aquest és un dels grans reptes que la UdG es proposa asso-lir a través del compliment dels objectius del Pla estratègic2008-2013, un procés que està a punt de culminar. Al cos-tat d’aquests grans objectius, n’hi ha d’altres també neces-saris, com són assolir una bona governabilitat, disposar demecanismes eficients de planificació, apostar per la sosteni-bilitat, entendre la professionalització com a factor clau peral desenvolupament del personal docent i investigador,fomentar l’emprenedoria, i atendre la diversitat i la igualtatd’oportunitats.

El punt de partida del procés el va establir un document dereferència nascut a la llum dels resultats de la diagnosiinterna, descrita a través de diversos estudis duts a termeamb el suport del Consell Social. A partir d’aquest momentes va iniciar una fase de debat i concreció, en la qual el textde què es partia va passar a mans de cinc comissions sec-torials, que es van encarregar, en paraules d’un dels seuspresidents, de “fer-lo aterrar”.

Les cinc comissions sectorials

Per a la fase de debat i concreció, i per aconseguir un altnivell de participació i representativitat de tots els col·lec-tius, el document ha estat debatut en cinc comissions detreball diferents. Aquestes comissions han estat les deCreació i Transferència del Coneixement, la de Docència iAprenentatge, la d’Universitat com a Referent Social, la deComunitat Universitària i la d’Organització i Gestió deRecursos. Cada comissió ha estat dirigida per un president,assistit per un secretari, i les completaven uns ponents dediferents sensibilitats i procedències. Les comissions handut a terme fins a quatre sessions, en les quals cadascundels membres participants ha proposat una visió i una expe-riència. Finalment, cadascuna de les comissions ha aportatcinc eixos estratègics, vint-i-cinc en total, que en un futur

El Claustre de la Universitat de Girona ha aprovat el Plaestratègic 2008-2013. El document resultant es troba a grandistància d’aquell que en el seu dia va començar a ser debatutper les comissions sectorials. El procés de discussió l’ha concre-tat i l’ha enriquit, seguint un model participatiu que ha desta-cat per la generositat amb què els participants han abordat lesdiferents qüestions que es plantejaven.

es desplegaran en un bon nombre de línies d’actuació. Aquestes líniespassen a ser assumides per diferents nivells de govern i d’organització dela Universitat, i els resultats són sotmesos a exposició pública a través delweb de la UdG. Aquesta fase ha reforçat l’element participatiu, mitjançantla possibilitat de fer esmenes a través d’un formulari virtual.

El Pla estratègic conclou l’etapa 2 amb l’aprovació, per part del Claustrede la Universitat de Girona (22 de maig de 2008), del document definitiu,amb 72 vots a favor, 33 en contra, 38 abstencions i 1 vot nul. A partird’ara s’iniciarà un procés de difusió dels resultats previ al començamentde l’etapa 3, en la qual el document aprovat es desplegarà en plans sec-torials i plans operatius per unitats.

PLA ESTRATÈGIC DE LA UdG:AVANCEM PEL CAMÍ DEL CONSENS

20082013

/11/

/ 10 /

L’any 2013, la Universitat de Girona vol ser unainstitució reconeguda que aporti valor al seuentorn social immediat i que estigui present

alhora a l’escenari global de la societat del coneixement.Aquest és un dels grans reptes que la UdG es proposa asso-lir a través del compliment dels objectius del Pla estratègic2008-2013, un procés que està a punt de culminar. Al cos-tat d’aquests grans objectius, n’hi ha d’altres també neces-saris, com són assolir una bona governabilitat, disposar demecanismes eficients de planificació, apostar per la sosteni-bilitat, entendre la professionalització com a factor clau peral desenvolupament del personal docent i investigador,fomentar l’emprenedoria, i atendre la diversitat i la igualtatd’oportunitats.

El punt de partida del procés el va establir un document dereferència nascut a la llum dels resultats de la diagnosiinterna, descrita a través de diversos estudis duts a termeamb el suport del Consell Social. A partir d’aquest momentes va iniciar una fase de debat i concreció, en la qual el textde què es partia va passar a mans de cinc comissions sec-torials, que es van encarregar, en paraules d’un dels seuspresidents, de “fer-lo aterrar”.

Les cinc comissions sectorials

Per a la fase de debat i concreció, i per aconseguir un altnivell de participació i representativitat de tots els col·lec-tius, el document ha estat debatut en cinc comissions detreball diferents. Aquestes comissions han estat les deCreació i Transferència del Coneixement, la de Docència iAprenentatge, la d’Universitat com a Referent Social, la deComunitat Universitària i la d’Organització i Gestió deRecursos. Cada comissió ha estat dirigida per un president,assistit per un secretari, i les completaven uns ponents dediferents sensibilitats i procedències. Les comissions handut a terme fins a quatre sessions, en les quals cadascundels membres participants ha proposat una visió i una expe-riència. Finalment, cadascuna de les comissions ha aportatcinc eixos estratègics, vint-i-cinc en total, que en un futur

El Claustre de la Universitat de Girona ha aprovat el Plaestratègic 2008-2013. El document resultant es troba a grandistància d’aquell que en el seu dia va començar a ser debatutper les comissions sectorials. El procés de discussió l’ha concre-tat i l’ha enriquit, seguint un model participatiu que ha desta-cat per la generositat amb què els participants han abordat lesdiferents qüestions que es plantejaven.

es desplegaran en un bon nombre de línies d’actuació. Aquestes líniespassen a ser assumides per diferents nivells de govern i d’organització dela Universitat, i els resultats són sotmesos a exposició pública a través delweb de la UdG. Aquesta fase ha reforçat l’element participatiu, mitjançantla possibilitat de fer esmenes a través d’un formulari virtual.

El Pla estratègic conclou l’etapa 2 amb l’aprovació, per part del Claustrede la Universitat de Girona (22 de maig de 2008), del document definitiu,amb 72 vots a favor, 33 en contra, 38 abstencions i 1 vot nul. A partird’ara s’iniciarà un procés de difusió dels resultats previ al començamentde l’etapa 3, en la qual el document aprovat es desplegarà en plans sec-torials i plans operatius per unitats.

PLA ESTRATÈGIC DE LA UdG:AVANCEM PEL CAMÍ DEL CONSENS

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?És un document de base per establir criteris de consens, que potsersón molt generals, però que eren necessaris per veure en què està-vem d'acord i en què no. És a partir d'aquí que es pot avançar. ElPla estratègic té una vigència superior al mandat de l'equip degovern actual, que és qui el proposa, i ha de ser un marc en elqual encabir diferents visions de la universitat.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Molt elevat. La participació ha estat del noranta per cent. Tothomhi ha intervingut d'una manera molt activa.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Les primeres discussions van girar al voltant del que és un Pla estra-tègic, perquè a la Comissió hi havia diverses opinions. A la fi, laponència va aconseguir marcar unes línies, un marc de joc que,un cop establert, va assolir el nivell de detall adient. Aquesta etapava destacar per un alt consens de les línies estratègiques, combi-nat amb discussions i esmenes de detall, més tècniques.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, enfunció de la participació?Tothom s'ha sentit prou representat.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?Disposar d'un pla estratègic és necessari per motius d'eficàcia ieficiència. Els recursos s'han d'aplicar de manera adequada. És enel que la nostra comissió ha fet més esment. S'ha instat a obte-nir el màxim de recursos i que aquells dels quals es disposa s'apli-quin de la millor manera possible. L'objectiu és ser eficients a travésd'una bona planificació i amb coresponsabilitat. El moment en elqual estem és un punt de partida. A partir d'ara queda la tascamés important, que és la de concretar. Ja sabem què volem ser iara toca veure com ho aconseguim.

/13/

/ 12 /

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?Molt positivament. Es veia que era un document treballat. A la mevacomissió no hi va haver cap esmena a la totalitat.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Ha estat bo, però no excel·lent. No hi hem estat mai tots (en cap deles tres reunions) i, sobretot, no hi ha hagut representació dels estu-diants, cosa que lamento profundament.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Molt bo, molt franc i enriquidor. És una comissió que ha anat al gra,amb unes discussions molt centrades, la qual cosa ajuda molt a cana-litzar els resultats.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, enfunció de la participació?Si són representatives o no s’haurà de veure en el Claustre, però l’ober-tura a les esmenes indica que hi ha acord, no han estat contràries a resi, per tant, jo desitjaria que s’acceptessin. Com a document de partidaés un bon document.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?En primer lloc, el Pla estratègic és necessari i és bo que n’hi hagi. Ésbo que hagi estat impulsat per l’equip de govern, però, sobretot, quehagi estat un procés participatiu. Potser és massa ampli. Potser peraixò seria bo que en algun moment es fes un decàleg que expressésles principals línies del document, perquè la seva amplitud no deixi ales fosques eixos importants. El Pla estratègic és a la fase 2 i, per tant,ara el més important és poder-lo implementar.

1. Com ha valorat la vostra Comissió el document de partida?És un bon punt de partida. Ha estat un document de treball queha anat aterrant gràcies a l’actitud dels ponents, la qual cosa hapermès concretar-lo. Aquest treball ha portat a un documentfinal de més compromís. En funció de l’actitud i el treball es veuque el document de partida ha funcionat prou bé.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?No s’ha aconseguit la participació de cap estudiant. El vicerec-torat de Docència va contactar amb el Consell d’Estudiants,però no es va aconseguir la participació. En canvi, en el perío-de d’exposició pública, si que hi ha hagut esmenes presentadesper estudiants que seran tingudes en compte. Ha estat valuosala participació d’agents externs convidats pel Consell Social, laqual cosa ha estat molt profitosa perquè han aportat una visiódiferent.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?El nivell ha estat intens, fins i tot de vegades ha calgut limitar-lo per poder avançar. Ha estat un debat net, sense contamina-cions ni interessos corporativistes, en el qual tothom ha pensat,sobre tot, en el futur de la Universitat. Aquesta actitud ha per-mès un debat molt obert i representatiu.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres,en funció de la participació?Com a president no vaig tenir mai l’actitud d’anar a presentarun document, sinó de discutir-lo i treballar-lo i el meu paper haestat més aviat, el d’un moderador. Aquells que llegeixin eldocument poden pensar que hi ha retòrica, és clar, però tambéhi trobaran decisions importants, de les quals n’hi ha quinze ovint, que són estratègiques i que no són poca cosa. Tinc clarque si aconseguim a complir el que diuen aquestes decisions, laUdG millorarà.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla Estratègic?Era un document millorable i, al principi, jo n’era crític. La conclu-sió final és que estic bastant satisfet. Cal destacar l’actitud ober-ta i constructiva de l’equip de govern, que ha estat sensible alscanvis, perquè el document final és força diferent de l’original ihan estat ells, els qui han fet possible el procés.

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?Bé en conjunt. Els debats han demostrat que era acceptable com aproposta, que, al mateix temps que, naturalment, s'ha esmenat ambmoltes aportacions, ha mantingut en gran mesura la base de la sevaorientació inicial. La crítica més reiterada que ha recollit era l'excés degeneralisme de les seves posicions, generalisme que, d'altra banda,s'ha reconegut que està en la naturalesa d'un document que estableixobjectius globals i línies de fons d'un pla estratègic.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Notable pel que fa a assistència als debats; han faltat estudiants ambpresència física als debats, però hi han participat força per la via depresentació d'esmenes en la darrera fase. La presentació d'esmenesper part de la comunitat universitària ha estat francament bona en lanostra comissió. Els debats han estat vius, amb intervencions conti-nuades de tots els presents i, em sembla, francament profitosos.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Llevat d'alguns moments en què l'avidesa de concreció semblava quepodia portar a la defensa d'un interès de sector -no il·legítim, peròmancat de perspectiva-, el nivell ha estat molt bo, tant pel que fa aaportació d'idees com a les formes i els arguments emprats.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, en funcióde la participació?Aquest és un aspecte de difícil objectivació o, d'una altra manera, espe-cialment subjectiu en la seva apreciació. Ara bé, com que s'ha volgutmantenir la perspectiva global i fugir del sectorialisme, crec que elconjunt del document és prou representatiu de l'interès general dela UdG.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?Cal fer-lo com s'està fent, completar-lo –perquè aquesta que acaba-rem aviat només és una de les seves fases– i, naturalment, portar-lodesprés a la vida real i articular-lo de manera efectiva amb les neces-sitats i oportunitats de la universitat. Podem dir que, com tantes cosesa la vida, és necessari però no suficient: la vida no s'exhaureix en lalletra ni d'un pla ni d'una llei, ni tan sols en els números d'un pressu-post. El compromís personal, cadascú on li pertoqui, de bon treballd'acord amb les seves propostes és indispensable perquè un documentd'aquestes característiques assoleixi tot el sentit i el valor que ja comen-ça a tenir per l'esforç col·lectiu mateix de construir-lo.

Joan Manuel del PozoHa presidit la comissióDocència i Aprenentatge

Jordi FerrerHa presidit la comissióComunitat Universitària

Josep MariaTerricabrasHa presidit la comissióUdG com a ReferentSocial

Manel PochHa presidit la comissióOrganització i Gestióde Recursos

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?És un document de base per establir criteris de consens, que potsersón molt generals, però que eren necessaris per veure en què està-vem d'acord i en què no. És a partir d'aquí que es pot avançar. ElPla estratègic té una vigència superior al mandat de l'equip degovern actual, que és qui el proposa, i ha de ser un marc en elqual encabir diferents visions de la universitat.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Molt elevat. La participació ha estat del noranta per cent. Tothomhi ha intervingut d'una manera molt activa.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Les primeres discussions van girar al voltant del que és un Pla estra-tègic, perquè a la Comissió hi havia diverses opinions. A la fi, laponència va aconseguir marcar unes línies, un marc de joc que,un cop establert, va assolir el nivell de detall adient. Aquesta etapava destacar per un alt consens de les línies estratègiques, combi-nat amb discussions i esmenes de detall, més tècniques.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, enfunció de la participació?Tothom s'ha sentit prou representat.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?Disposar d'un pla estratègic és necessari per motius d'eficàcia ieficiència. Els recursos s'han d'aplicar de manera adequada. És enel que la nostra comissió ha fet més esment. S'ha instat a obte-nir el màxim de recursos i que aquells dels quals es disposa s'apli-quin de la millor manera possible. L'objectiu és ser eficients a travésd'una bona planificació i amb coresponsabilitat. El moment en elqual estem és un punt de partida. A partir d'ara queda la tascamés important, que és la de concretar. Ja sabem què volem ser iara toca veure com ho aconseguim.

/13/

/ 12 /

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?Molt positivament. Es veia que era un document treballat. A la mevacomissió no hi va haver cap esmena a la totalitat.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Ha estat bo, però no excel·lent. No hi hem estat mai tots (en cap deles tres reunions) i, sobretot, no hi ha hagut representació dels estu-diants, cosa que lamento profundament.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Molt bo, molt franc i enriquidor. És una comissió que ha anat al gra,amb unes discussions molt centrades, la qual cosa ajuda molt a cana-litzar els resultats.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, enfunció de la participació?Si són representatives o no s’haurà de veure en el Claustre, però l’ober-tura a les esmenes indica que hi ha acord, no han estat contràries a resi, per tant, jo desitjaria que s’acceptessin. Com a document de partidaés un bon document.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?En primer lloc, el Pla estratègic és necessari i és bo que n’hi hagi. Ésbo que hagi estat impulsat per l’equip de govern, però, sobretot, quehagi estat un procés participatiu. Potser és massa ampli. Potser peraixò seria bo que en algun moment es fes un decàleg que expressésles principals línies del document, perquè la seva amplitud no deixi ales fosques eixos importants. El Pla estratègic és a la fase 2 i, per tant,ara el més important és poder-lo implementar.

1. Com ha valorat la vostra Comissió el document de partida?És un bon punt de partida. Ha estat un document de treball queha anat aterrant gràcies a l’actitud dels ponents, la qual cosa hapermès concretar-lo. Aquest treball ha portat a un documentfinal de més compromís. En funció de l’actitud i el treball es veuque el document de partida ha funcionat prou bé.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?No s’ha aconseguit la participació de cap estudiant. El vicerec-torat de Docència va contactar amb el Consell d’Estudiants,però no es va aconseguir la participació. En canvi, en el perío-de d’exposició pública, si que hi ha hagut esmenes presentadesper estudiants que seran tingudes en compte. Ha estat valuosala participació d’agents externs convidats pel Consell Social, laqual cosa ha estat molt profitosa perquè han aportat una visiódiferent.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?El nivell ha estat intens, fins i tot de vegades ha calgut limitar-lo per poder avançar. Ha estat un debat net, sense contamina-cions ni interessos corporativistes, en el qual tothom ha pensat,sobre tot, en el futur de la Universitat. Aquesta actitud ha per-mès un debat molt obert i representatiu.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres,en funció de la participació?Com a president no vaig tenir mai l’actitud d’anar a presentarun document, sinó de discutir-lo i treballar-lo i el meu paper haestat més aviat, el d’un moderador. Aquells que llegeixin eldocument poden pensar que hi ha retòrica, és clar, però tambéhi trobaran decisions importants, de les quals n’hi ha quinze ovint, que són estratègiques i que no són poca cosa. Tinc clarque si aconseguim a complir el que diuen aquestes decisions, laUdG millorarà.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla Estratègic?Era un document millorable i, al principi, jo n’era crític. La conclu-sió final és que estic bastant satisfet. Cal destacar l’actitud ober-ta i constructiva de l’equip de govern, que ha estat sensible alscanvis, perquè el document final és força diferent de l’original ihan estat ells, els qui han fet possible el procés.

1. Com ha valorat la vostra comissió el document de partida?Bé en conjunt. Els debats han demostrat que era acceptable com aproposta, que, al mateix temps que, naturalment, s'ha esmenat ambmoltes aportacions, ha mantingut en gran mesura la base de la sevaorientació inicial. La crítica més reiterada que ha recollit era l'excés degeneralisme de les seves posicions, generalisme que, d'altra banda,s'ha reconegut que està en la naturalesa d'un document que estableixobjectius globals i línies de fons d'un pla estratègic.

2. Quin nivell de participació heu observat en el grup?Notable pel que fa a assistència als debats; han faltat estudiants ambpresència física als debats, però hi han participat força per la via depresentació d'esmenes en la darrera fase. La presentació d'esmenesper part de la comunitat universitària ha estat francament bona en lanostra comissió. Els debats han estat vius, amb intervencions conti-nuades de tots els presents i, em sembla, francament profitosos.

3. Com valoreu el nivell de la discussió?Llevat d'alguns moments en què l'avidesa de concreció semblava quepodia portar a la defensa d'un interès de sector -no il·legítim, peròmancat de perspectiva-, el nivell ha estat molt bo, tant pel que fa aaportació d'idees com a les formes i els arguments emprats.

4. Considereu prou representatives les decisions que heu pres, en funcióde la participació?Aquest és un aspecte de difícil objectivació o, d'una altra manera, espe-cialment subjectiu en la seva apreciació. Ara bé, com que s'ha volgutmantenir la perspectiva global i fugir del sectorialisme, crec que elconjunt del document és prou representatiu de l'interès general dela UdG.

5. Quina és la vostra opinió personal respecte al Pla estratègic?Cal fer-lo com s'està fent, completar-lo –perquè aquesta que acaba-rem aviat només és una de les seves fases– i, naturalment, portar-lodesprés a la vida real i articular-lo de manera efectiva amb les neces-sitats i oportunitats de la universitat. Podem dir que, com tantes cosesa la vida, és necessari però no suficient: la vida no s'exhaureix en lalletra ni d'un pla ni d'una llei, ni tan sols en els números d'un pressu-post. El compromís personal, cadascú on li pertoqui, de bon treballd'acord amb les seves propostes és indispensable perquè un documentd'aquestes característiques assoleixi tot el sentit i el valor que ja comen-ça a tenir per l'esforç col·lectiu mateix de construir-lo.

Joan Manuel del PozoHa presidit la comissióDocència i Aprenentatge

Jordi FerrerHa presidit la comissióComunitat Universitària

Josep MariaTerricabrasHa presidit la comissióUdG com a ReferentSocial

Manel PochHa presidit la comissióOrganització i Gestióde Recursos

/15/

/ 14 /

En una part, hi ha els professors, els membres del PAS i elsexestudiants. En l’altra, els nous estudiants. En la barrejad’ambdues, el Cor de la UdG troba la pròpia identitat.

Un cor universitari, per definició, sempre està en moviment. Elsestudiants entren i surten del grup al ritme que els marquen elsestudis. En aquests deu anys de vida, pel Cor de la UdG n’hi hanpassat molts —n’hi han cantat molts, es podria dir. En la inaugu-ració del curs acadèmic, en jornades de portes obertes, en entre-gues de premis o diplomes de final de carrera. També més enllàde la mateixa universitat, al Festival de Músiques Religioses o a laMostra de Flors.

“Cantar al Cor és una mena de catarsi”, explica el seu director,Joan de la Creu Godoy. En el moment de començar l’assaig espot estar rebentat, pot fer mandra, però després de cantar homsurt relaxat. “Alguna cosa passa: el fet harmònic et regenera perdintre i et fa sentir bé”. El Cor de la UdG és un instrument prouconegut que amb el pas del temps s’ha anat consolidant. “Hi hagermanor”, declara. El sentiment s’encomana als cantaires nous.Un moment especial són els viatges, les sortides, els caps de set-mana musicals que es programen per assajar. El Cor està obert anoves incorporacions, no volen caure en elitismes.

Al Cor hi ha moltes més noies que nois. “No està equilibrat i empenso que no ho estarà mai”, es lamenta el director. Per cantarno es necessita res especial: una veu sana i uns coneixementsmusicals bàsics que, amb la pràctica, ja creixeran. Les noves tec-nologies faciliten la tasca d’assajar. Des de casa, els cantairespoden descarregar-se les partitures i uns arxius MIDI que elsacompanyen en l’assaig. Amb una certa ironia afegeix que, a unaveu masculina, “li posarem totes les facilitats”.

Explica que la música representa un despertar no només de lapart sensible, sinó també de la intel·lectual, perquè “s’ha com-provat que ajuda a desenvolupar les capacitats de les persones”.Per a un professor de música com ell, proporcionar una bona for-mació artística als infants resulta imprescindible per a una educa-ció equilibrada, i es mostra convençut que, si es tingués, “faria

pujar el nivell d’altres branques del coneixement, ara que tant esparla de la seva qualitat”.

El director posa un notable al seu Cor, però sense autocomplaen-ça, perquè “si t’adorms vas enrere”. Defineix el repertori com aeclèctic, pensat per satisfer-lo a ell, als que canten i, sobretot, ala gent que els escolta. Canten música religiosa i música popular,moderna o espirituals. Fins i tot s’accepten els suggeriments delsmateixos cantaires, que poden aportar al conjunt aquelles músi-ques que coneguin i els puguin anar bé. Però, si de totes les can-çons del repertori n’hagués de triar una, es quedaria amb elCantique de Jean Racine, de Gabriel Faure, perquè “és un cànticpreciós en el qual el cor pot deixar anar tot el que té a dins”.

AssaiggeneralEl Cor de la UdG assaja a l’aula 35 de laFacultat d’Educació i Psicologia. És unasala gran, amb el pentagrama a la pissa-rra i un piano al costat. Avui Joan de laCreu Godoy vol reproduir les condicionsque es trobaran a l’Auditori, en el concertcommemoratiu dels deu anys. Si els altresdies canten fent un semicercle, ara tocaprovar quatre rengleres. Els cantaires vandesfilant. Al fons, els baixos; després, elstenors; al seu costat, les contralts; i, final-ment, les sopranos. A primer cop d’ull esveu que hi ha moltes més dones quehomes, potser una proporció de tres aun. El director els col·loca personalment.Aquí no hi ha improvisació: mana la veu.Els vol allà on ell els pugui sentir bé, onresultin millor per a la sonoritat del cor.Entre els que canten hi ha estudiantsjoves, d’altres que ja no són a laUniversitat però que segueixen per gust,uns quants professors i algun PAS. Hi haxivarri. Es preparen les partitures. Totsestan d’acord que, quan canten, sesenten millor. N’hi ha que tenen unabona formació musical, però d’altres totel que saben ho han après aquí, amb elCor de la UdG. L’espai es va omplint,tothom és a lloc. Joan de la Creu Godoyprepara el faristol i fa un gest. Començala música.

Deu anys de cor a la UdGEl Cor de la UdG fa 10 anys. La formació coral ha assolit una dolça maduresa que noés obstacle per ambicionar nous reptes. El seu punt fort és haver aconseguit un altgrau de cohesió, un sentiment de pertinença que conviu amb la renovació naturaldel grup de cantants.

El Cor de la UdG és un instrument prou conegut que ambel pas del temps s’ha anat consolidant./////////////////////////////////////////////////Per cantar al Cor no es necessita res especial: una veusana i uns coneixements musicals bàsics que, amb lapràctica, ja creixeran./////////////////////////////////////////////////Godoy defineix el repertori com a eclèctic, pensat persatisfer-lo a ell, als que canten i, sobretot, a la gent queels escolta.

L’assaig fa evident el predomini femení.

/15/

/ 14 /

En una part, hi ha els professors, els membres del PAS i elsexestudiants. En l’altra, els nous estudiants. En la barrejad’ambdues, el Cor de la UdG troba la pròpia identitat.

Un cor universitari, per definició, sempre està en moviment. Elsestudiants entren i surten del grup al ritme que els marquen elsestudis. En aquests deu anys de vida, pel Cor de la UdG n’hi hanpassat molts —n’hi han cantat molts, es podria dir. En la inaugu-ració del curs acadèmic, en jornades de portes obertes, en entre-gues de premis o diplomes de final de carrera. També més enllàde la mateixa universitat, al Festival de Músiques Religioses o a laMostra de Flors.

“Cantar al Cor és una mena de catarsi”, explica el seu director,Joan de la Creu Godoy. En el moment de començar l’assaig espot estar rebentat, pot fer mandra, però després de cantar homsurt relaxat. “Alguna cosa passa: el fet harmònic et regenera perdintre i et fa sentir bé”. El Cor de la UdG és un instrument prouconegut que amb el pas del temps s’ha anat consolidant. “Hi hagermanor”, declara. El sentiment s’encomana als cantaires nous.Un moment especial són els viatges, les sortides, els caps de set-mana musicals que es programen per assajar. El Cor està obert anoves incorporacions, no volen caure en elitismes.

Al Cor hi ha moltes més noies que nois. “No està equilibrat i empenso que no ho estarà mai”, es lamenta el director. Per cantarno es necessita res especial: una veu sana i uns coneixementsmusicals bàsics que, amb la pràctica, ja creixeran. Les noves tec-nologies faciliten la tasca d’assajar. Des de casa, els cantairespoden descarregar-se les partitures i uns arxius MIDI que elsacompanyen en l’assaig. Amb una certa ironia afegeix que, a unaveu masculina, “li posarem totes les facilitats”.

Explica que la música representa un despertar no només de lapart sensible, sinó també de la intel·lectual, perquè “s’ha com-provat que ajuda a desenvolupar les capacitats de les persones”.Per a un professor de música com ell, proporcionar una bona for-mació artística als infants resulta imprescindible per a una educa-ció equilibrada, i es mostra convençut que, si es tingués, “faria

pujar el nivell d’altres branques del coneixement, ara que tant esparla de la seva qualitat”.

El director posa un notable al seu Cor, però sense autocomplaen-ça, perquè “si t’adorms vas enrere”. Defineix el repertori com aeclèctic, pensat per satisfer-lo a ell, als que canten i, sobretot, ala gent que els escolta. Canten música religiosa i música popular,moderna o espirituals. Fins i tot s’accepten els suggeriments delsmateixos cantaires, que poden aportar al conjunt aquelles músi-ques que coneguin i els puguin anar bé. Però, si de totes les can-çons del repertori n’hagués de triar una, es quedaria amb elCantique de Jean Racine, de Gabriel Faure, perquè “és un cànticpreciós en el qual el cor pot deixar anar tot el que té a dins”.

AssaiggeneralEl Cor de la UdG assaja a l’aula 35 de laFacultat d’Educació i Psicologia. És unasala gran, amb el pentagrama a la pissa-rra i un piano al costat. Avui Joan de laCreu Godoy vol reproduir les condicionsque es trobaran a l’Auditori, en el concertcommemoratiu dels deu anys. Si els altresdies canten fent un semicercle, ara tocaprovar quatre rengleres. Els cantaires vandesfilant. Al fons, els baixos; després, elstenors; al seu costat, les contralts; i, final-ment, les sopranos. A primer cop d’ull esveu que hi ha moltes més dones quehomes, potser una proporció de tres aun. El director els col·loca personalment.Aquí no hi ha improvisació: mana la veu.Els vol allà on ell els pugui sentir bé, onresultin millor per a la sonoritat del cor.Entre els que canten hi ha estudiantsjoves, d’altres que ja no són a laUniversitat però que segueixen per gust,uns quants professors i algun PAS. Hi haxivarri. Es preparen les partitures. Totsestan d’acord que, quan canten, sesenten millor. N’hi ha que tenen unabona formació musical, però d’altres totel que saben ho han après aquí, amb elCor de la UdG. L’espai es va omplint,tothom és a lloc. Joan de la Creu Godoyprepara el faristol i fa un gest. Començala música.

Deu anys de cor a la UdGEl Cor de la UdG fa 10 anys. La formació coral ha assolit una dolça maduresa que noés obstacle per ambicionar nous reptes. El seu punt fort és haver aconseguit un altgrau de cohesió, un sentiment de pertinença que conviu amb la renovació naturaldel grup de cantants.

El Cor de la UdG és un instrument prou conegut que ambel pas del temps s’ha anat consolidant./////////////////////////////////////////////////Per cantar al Cor no es necessita res especial: una veusana i uns coneixements musicals bàsics que, amb lapràctica, ja creixeran./////////////////////////////////////////////////Godoy defineix el repertori com a eclèctic, pensat persatisfer-lo a ell, als que canten i, sobretot, a la gent queels escolta.

L’assaig fa evident el predomini femení.

/17/

/ 16 /

siva des de diverses plataformes d’especulació intel·lectual, perquèresulta contradictori atorgar a un subjecte individual la possibilitat d’e-xercir un desplegament intel·lectual sense tenir en compte requerimentsde caràcter social, o millor dit, coartades de caràcter social. Per tant, laidea clàssica de l’artista com a individu subjectual, abrandat per un dae-mon que construeix un llenguatge nou, és mal vista, o és entesa comun acte d’egoisme o egocentrisme.

– Vas començar fa més de trenta anys, en plena efervescència del’art social. Com vas prendre una posició tan radicalment diferentd’aquella que dominava?Senzillament m’ha interessat la naturalesa causològica de l’art i de lameva pròpia naturalesa. Aleshores, tot allò que és explícit i narratiu,contingut i contingent, he pensat que limita l’assaig més ontocausolò-gic, més profund, del fet artístic. És a dir, l’emmarquen en un temps queno és absolut, sinó contingent, el temps de la nostra problemàticasocial. Jo crec que és dolent que es digui que no es pot pensar més enllàdel nostre temps, perquè això és el que salva el nostre temps futur, allòque ens fa obtenir noves referències i noves capacitats per enfrontar-nos a la monstruositat del mal, per exemple.

– En el mateix any vas fer De Profundis per a la UdG i l’Aelon,aquella figura del disc... Hem de buscar-hi alguna relació?Una de les talaies per abordar la forma en la meva obra és el meu gustper determinades formes geomètriques i també per les morfologies decaràcter aleatori. Jo crec que, en el fons, l’artista és un administrador delcaos, de l’error. En el procés de transformació cal preservar aquellescoses que t’ha aportat la matèria, i no és el mateix el ferro que el foc,

///////////////////////////////

Som a Palau de Santa Eulàlia, a la casa taller de l'escultor Gabriel. És autor de l’escultura De Profundis alfrontispici de la Facultat d’Educació i Psicologia i de l’Escola Universitària d’Infermeria. Comença l'entre-vista mentre sona un carilló mogut pel vent. Tot i l'anarquia del seus moviments, els sons que produeix elsapercebem com una melodia.

– Fas servir materials industrials, però els procediments queutilitzes són artesanals...L’escultura sempre és matèria conformada. Això exigeix una tekh-né, una transformació de la mateixa matèria. Dir-li a aquest actede transformació tècnica artesanal o tècnica artística, no sabriadir-t’ho. En tot cas, dependria de cap a quin horitzó final de sen-tit s’aboca la tasca de transformació última de la matèria. Si l’ho-ritzó final de sentit és allò propi del que, genèricament, convenimcom a art, és art. Si no, seria artesania, que el que vol es construirelements de funció en el nostre entorn.Ara bé, sí que és cert que en l’art actual hi ha determinades ten-dències que, suportades en els mitjans d’expressió tecnològics,abandonen el que secularment ha estat, en l’escultura, aquestaacció d’imprecació i transformació de la matèria.

– Parles d’horitzó final de sentit, no de significat...Això mateix. Jo crec que l’art té sentit, no significat. L’art és ucrò-nic, és il·limitat, depassa el temps de l’artista i el temps social, i enaquest sentit és una mena de bateria causològica que emet el seusentit a través del temps. Per això, un art que s’exhaureix en unacategoria de sentit determinada, estricta, és un art narratiu, ques’ancora en la contingència, que no traspassa el nostre temps. Encanvi, jo m’instal·lo en una idea d’art que entenc com l’artefactecapaç de trencar el nostre sostre cognitiu, el nostre sostre identi-tari (si parlem de la biografia o la identitat de l’artista) per cons-truir un fenomen d’empatia amb allò que encara no hem esmen-tat ni ha estat il·luminat en la nostra consciència, que encara noconeixem.

– No és una presumpció voler establir empaties amb el queno coneixem?Si l’entenguéssim com una presumpció estaríem anihilant totapossibilitat de descoberta a la ciència, a la filosofia, de coneixe-ment del món empíric. Forma part de la nostra naturalesa. Això elque fa és teoria de sistemes, suposo, ja que impel·leix el nostre sis-tema referencial cap a l’adquisició de noves intuïcions que esde-vindran nous fets referencials en el futur, no? Per tant, és un deureque sovint esdevé heroic. En el cas de l’art, però, és un deureineludible per a qualsevol consciència rigorosa que intenti situar-se en el món.

– En un present en què l’art està mercantilitzat, en el qualel lloc mític de l’artista —el seu taller— ha desaparegut...cap on va, l’art?Estem assistint a la incineració del nostre panteó simbòlic. L’art,com a facultat més lliure de la nostra societat, en la mesura quees destrueix això que jo anomeno el panteó simbòlic, esdevé unaactivitat a la qual cal atorgar alguna funció, una praxi objectiva,un rol en la nostra societat. És per això que el sistema exigeix al’artista que respongui d’una manera significativa, descriptiva,pedagògica, als requeriments que el sistema li fa. A l’artista actualse li exigeix una descripció exacta de diversos tipus de categories,per exemple de caràcter ètic i social, de manera que l’artista il·lus-tra una determinada problemàtica que el sistema entén com aprioritària. Li exigeix també que les formalitzacions que fa i elbagatge de la seva obra esdevinguin la formalització d’una auto-anàlisi biogràfica. Aquell horitzó filosòfic de llibertat, associat al’art, fa molt de temps que se censura d’una manera molt agres-

“L’art tésentit, nosignificat”

L’entrevista:

Gabriel, escultor

que la pedra... i seleccionar aquells atributs que hanemergit en el procés de transformació. En la mesuraque s’ha decidit inequívocament preservar-los, for-men part de la voluntat final de transformació de l’o-bra. Els materials tenen una categoria poètica iaquest magatzem poètic de les formes és el que des-perta l’artista en aquest viatge d’immersió cap alsubstrat del llenguatge.[...]L’obra resta absorta en el pes de la seva legitimitatexistencial. No ens necessita. L’obra d’art no està fetacontra l’home, però tampoc exclusivament per al’home. És per això que és el factor de desbordamentdel nostre propi límit cognitiu, antròpic. És un gaudiper a l’artista observar que els infants, que no tenenel coneixement adequat, però tampoc prejudicisdavant d’una obra artística, responen d’una maneramolt fenomenològica, intuïtiva. Jo he els he vistentrar en una exposició meva i anar directes a unaobra i abraçar-la.

– Aleshores la recepta és deixar-se guiar per laintuïció?No, no és això. T’adones, però, que els recursos, toti que són molt necessaris, no són indispensables pera un primer contacte sensible amb l’obra d’art. I aixòho he pogut constatar en diverses obres públiquesque tinc instal·lades en barris molt degradats de l’ex-traradi de Barcelona, en els quals la resposta de lagent ha estat d’una estranya i intuïtiva admiraciódavant d’aquella mena d’artefacte màgic.És per això que l’art ha existit sempre i seguirà exis-tint. Igual ara que al s. XIV, ens permet obtenir unaexperiència intel·lectual i sensible de molt alt nivell.

Cranocèlsica, 2007

Kar Sak, 2005

De Profundis, 1992. Facultat d’Educació i Psicologia

/17/

/ 16 /

siva des de diverses plataformes d’especulació intel·lectual, perquèresulta contradictori atorgar a un subjecte individual la possibilitat d’e-xercir un desplegament intel·lectual sense tenir en compte requerimentsde caràcter social, o millor dit, coartades de caràcter social. Per tant, laidea clàssica de l’artista com a individu subjectual, abrandat per un dae-mon que construeix un llenguatge nou, és mal vista, o és entesa comun acte d’egoisme o egocentrisme.

– Vas començar fa més de trenta anys, en plena efervescència del’art social. Com vas prendre una posició tan radicalment diferentd’aquella que dominava?Senzillament m’ha interessat la naturalesa causològica de l’art i de lameva pròpia naturalesa. Aleshores, tot allò que és explícit i narratiu,contingut i contingent, he pensat que limita l’assaig més ontocausolò-gic, més profund, del fet artístic. És a dir, l’emmarquen en un temps queno és absolut, sinó contingent, el temps de la nostra problemàticasocial. Jo crec que és dolent que es digui que no es pot pensar més enllàdel nostre temps, perquè això és el que salva el nostre temps futur, allòque ens fa obtenir noves referències i noves capacitats per enfrontar-nos a la monstruositat del mal, per exemple.

– En el mateix any vas fer De Profundis per a la UdG i l’Aelon,aquella figura del disc... Hem de buscar-hi alguna relació?Una de les talaies per abordar la forma en la meva obra és el meu gustper determinades formes geomètriques i també per les morfologies decaràcter aleatori. Jo crec que, en el fons, l’artista és un administrador delcaos, de l’error. En el procés de transformació cal preservar aquellescoses que t’ha aportat la matèria, i no és el mateix el ferro que el foc,

///////////////////////////////

Som a Palau de Santa Eulàlia, a la casa taller de l'escultor Gabriel. És autor de l’escultura De Profundis alfrontispici de la Facultat d’Educació i Psicologia i de l’Escola Universitària d’Infermeria. Comença l'entre-vista mentre sona un carilló mogut pel vent. Tot i l'anarquia del seus moviments, els sons que produeix elsapercebem com una melodia.

– Fas servir materials industrials, però els procediments queutilitzes són artesanals...L’escultura sempre és matèria conformada. Això exigeix una tekh-né, una transformació de la mateixa matèria. Dir-li a aquest actede transformació tècnica artesanal o tècnica artística, no sabriadir-t’ho. En tot cas, dependria de cap a quin horitzó final de sen-tit s’aboca la tasca de transformació última de la matèria. Si l’ho-ritzó final de sentit és allò propi del que, genèricament, convenimcom a art, és art. Si no, seria artesania, que el que vol es construirelements de funció en el nostre entorn.Ara bé, sí que és cert que en l’art actual hi ha determinades ten-dències que, suportades en els mitjans d’expressió tecnològics,abandonen el que secularment ha estat, en l’escultura, aquestaacció d’imprecació i transformació de la matèria.

– Parles d’horitzó final de sentit, no de significat...Això mateix. Jo crec que l’art té sentit, no significat. L’art és ucrò-nic, és il·limitat, depassa el temps de l’artista i el temps social, i enaquest sentit és una mena de bateria causològica que emet el seusentit a través del temps. Per això, un art que s’exhaureix en unacategoria de sentit determinada, estricta, és un art narratiu, ques’ancora en la contingència, que no traspassa el nostre temps. Encanvi, jo m’instal·lo en una idea d’art que entenc com l’artefactecapaç de trencar el nostre sostre cognitiu, el nostre sostre identi-tari (si parlem de la biografia o la identitat de l’artista) per cons-truir un fenomen d’empatia amb allò que encara no hem esmen-tat ni ha estat il·luminat en la nostra consciència, que encara noconeixem.

– No és una presumpció voler establir empaties amb el queno coneixem?Si l’entenguéssim com una presumpció estaríem anihilant totapossibilitat de descoberta a la ciència, a la filosofia, de coneixe-ment del món empíric. Forma part de la nostra naturalesa. Això elque fa és teoria de sistemes, suposo, ja que impel·leix el nostre sis-tema referencial cap a l’adquisició de noves intuïcions que esde-vindran nous fets referencials en el futur, no? Per tant, és un deureque sovint esdevé heroic. En el cas de l’art, però, és un deureineludible per a qualsevol consciència rigorosa que intenti situar-se en el món.

– En un present en què l’art està mercantilitzat, en el qualel lloc mític de l’artista —el seu taller— ha desaparegut...cap on va, l’art?Estem assistint a la incineració del nostre panteó simbòlic. L’art,com a facultat més lliure de la nostra societat, en la mesura quees destrueix això que jo anomeno el panteó simbòlic, esdevé unaactivitat a la qual cal atorgar alguna funció, una praxi objectiva,un rol en la nostra societat. És per això que el sistema exigeix al’artista que respongui d’una manera significativa, descriptiva,pedagògica, als requeriments que el sistema li fa. A l’artista actualse li exigeix una descripció exacta de diversos tipus de categories,per exemple de caràcter ètic i social, de manera que l’artista il·lus-tra una determinada problemàtica que el sistema entén com aprioritària. Li exigeix també que les formalitzacions que fa i elbagatge de la seva obra esdevinguin la formalització d’una auto-anàlisi biogràfica. Aquell horitzó filosòfic de llibertat, associat al’art, fa molt de temps que se censura d’una manera molt agres-

“L’art tésentit, nosignificat”

L’entrevista:

Gabriel, escultor

que la pedra... i seleccionar aquells atributs que hanemergit en el procés de transformació. En la mesuraque s’ha decidit inequívocament preservar-los, for-men part de la voluntat final de transformació de l’o-bra. Els materials tenen una categoria poètica iaquest magatzem poètic de les formes és el que des-perta l’artista en aquest viatge d’immersió cap alsubstrat del llenguatge.[...]L’obra resta absorta en el pes de la seva legitimitatexistencial. No ens necessita. L’obra d’art no està fetacontra l’home, però tampoc exclusivament per al’home. És per això que és el factor de desbordamentdel nostre propi límit cognitiu, antròpic. És un gaudiper a l’artista observar que els infants, que no tenenel coneixement adequat, però tampoc prejudicisdavant d’una obra artística, responen d’una maneramolt fenomenològica, intuïtiva. Jo he els he vistentrar en una exposició meva i anar directes a unaobra i abraçar-la.

– Aleshores la recepta és deixar-se guiar per laintuïció?No, no és això. T’adones, però, que els recursos, toti que són molt necessaris, no són indispensables pera un primer contacte sensible amb l’obra d’art. I aixòho he pogut constatar en diverses obres públiquesque tinc instal·lades en barris molt degradats de l’ex-traradi de Barcelona, en els quals la resposta de lagent ha estat d’una estranya i intuïtiva admiraciódavant d’aquella mena d’artefacte màgic.És per això que l’art ha existit sempre i seguirà exis-tint. Igual ara que al s. XIV, ens permet obtenir unaexperiència intel·lectual i sensible de molt alt nivell.

Cranocèlsica, 2007

Kar Sak, 2005

De Profundis, 1992. Facultat d’Educació i Psicologia

/19/

/ 18 /

L a premissa principal que mou la Universitat de Girona apresentar l’oferta de màsters propis és la d’oferir unaformació continuada molt orientada al món del treball.

És per això que les pràctiques en les empreses són un dels valorsfonamentals en el disseny curricular. A més, aquells que els cur-sen tenen accés a la borsa de treball, com a estudiants que sónde la UdG.

Els màsters propis de la UdG, que promou i gestiona la FundacióUniversitat de Girona: Innovació i Formació (FUdGIF), són estu-dis de postgrau de formació professional especialitzada que esrealitzen en centres universitaris. Abracen àrees temàtiquesdiverses, amb un programa ampli i un nivell acadèmic superiori d’excel·lència. La graella de propostes que es presenta pel curs2008-2009 incorpora gairebé una trentena de màsters en elscamps de la salut, les ciències socials i les humanitats.

La durada dels màsters és d’un o dos cursos acadèmics, en fun-ció dels crèdits que sigui necessari obtenir, 60 o 120, per asso-lir la titulació. Els crèdits són del tipus ECTS, European CreditTransfer System, la qual cosa els homologa dins el sistema euro-peu d’ensenyament superior. D’acord amb la voluntat de formarprofessionals, el perfil dels docents s’adapta a aquest requeri-ment i combina persones escollides en l’àmbit acadèmic i en elmón professional.

La formació continuada té una transcendència cabdal en la realitza-ció professional i personal, i ha estat un motor d’actualització deconeixement a la província de Girona. Els màsters, que des de famés de deu anys promou la FUdGIF, estan acreditats per la Comissióde Formació Continuada i el Consell de Govern de la UdG i, en fina-litzar el estudis, s’obté el títol de màster atorgat per la Universitat deGirona. La FUdGIF proposa una oferta formativa àmplia, que va desdels Diplomes de Postgrau als Cursos d’especialització, passant pelscursos de Postgrau i els Diplomes d’Especialització, entre d’altres.Nom del curs ECTS Inici Durada Pre

MÀSTERSPROPISUdG. ETCS Inici Durada Preu

· Desenvolupament Humà Sostenible, Globalització i Desenvolupament Local (Semipresencial) 60 Setembre 2008 1 curs 2.950 ¤· Gestió i Dret Local 60 Setembre 2008 2 cursos 4.400 ¤· Direcció de Projectes de Sistemes d'Informació Territorial 60 Setembre 2008 1 curs 2.500 ¤· Mediació Comunitària i Resolució de Conflictes Públics (Semipresencial) 60 Setembre 2008 1 curs 2.600 ¤· Artteràpia 74 Octubre 2008 2 cursos 3.935 ¤· Diagnòstic i Intervenció en Neuropsicopedagogia 90 Octubre 2008 2 cursos 4.600 ¤· Logopèdia 60 Octubre 2008 1 curs 1.560 ¤· Psicologia Clínica i de la Salut 60 Octubre 2008 2 cursos 3.775 ¤· Educació Infantil 50* Octubre 2008 1 curs 1.600 ¤· Criminologia i Execució Penal (Interuniversitari) 60 Octubre 2008 1 curs 2.400 ¤· Direcció i Gestió d'Empreses (MBA) 60 Octubre 2008 1,5 cursos 5.130 ¤· Contemporary Arts Practice & Dissemination (MACAPD) 120 Octubre 2008 2 cursos 6.000 ¤· Psicoteràpia Psicoanalítica (Opció: Semipresencial) (Barcelona) 60 Octubre 2008 2 cursos 4.345 ¤· Psicoteràpia Psicoanalítica (Opció: Presencial) (Barcelona) 60 Octubre 2008 2 cursos 5.100 ¤· Professional UNIGIS en Gestió de Sistemes d'Informació Geogràfica (A distància) 60 Octubre 2008 1 curs 3.650 ¤· E-Commerce i Màrqueting Turístic (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.500 ¤· Direcció i Gestió d'Allotjaments Turístics (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.500 ¤· Professional MBA in Hospitaly Management (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 4.145 ¤

· Tècniques de Direcció i Gestió d'Empreses d'Intermediació Turística (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.000 ¤· Direcció Estratègica d'Empreses Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 4.000 ¤· Promoció i Publicitat Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.800 ¤· Planificació i Organització de Congressos, Reunions i Esdeveniments (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.800 ¤· Direcció i Gestió de Turismes Alternatius (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.525 ¤· Implantació de Sistemes de Qualitat i Gestió Ambiental en Empreses Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.550 ¤· Operacions i Logística dels Serveis Turístic (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.550 ¤· Comunicació i Crítica d'Art 60 Gener 2009 2 cursos 4.360 ¤

MÀSTERS PROPIS 2008/2009

El valor de la formació continuada

/19/

/ 18 /

L a premissa principal que mou la Universitat de Girona apresentar l’oferta de màsters propis és la d’oferir unaformació continuada molt orientada al món del treball.

És per això que les pràctiques en les empreses són un dels valorsfonamentals en el disseny curricular. A més, aquells que els cur-sen tenen accés a la borsa de treball, com a estudiants que sónde la UdG.

Els màsters propis de la UdG, que promou i gestiona la FundacióUniversitat de Girona: Innovació i Formació (FUdGIF), són estu-dis de postgrau de formació professional especialitzada que esrealitzen en centres universitaris. Abracen àrees temàtiquesdiverses, amb un programa ampli i un nivell acadèmic superiori d’excel·lència. La graella de propostes que es presenta pel curs2008-2009 incorpora gairebé una trentena de màsters en elscamps de la salut, les ciències socials i les humanitats.

La durada dels màsters és d’un o dos cursos acadèmics, en fun-ció dels crèdits que sigui necessari obtenir, 60 o 120, per asso-lir la titulació. Els crèdits són del tipus ECTS, European CreditTransfer System, la qual cosa els homologa dins el sistema euro-peu d’ensenyament superior. D’acord amb la voluntat de formarprofessionals, el perfil dels docents s’adapta a aquest requeri-ment i combina persones escollides en l’àmbit acadèmic i en elmón professional.

La formació continuada té una transcendència cabdal en la realitza-ció professional i personal, i ha estat un motor d’actualització deconeixement a la província de Girona. Els màsters, que des de famés de deu anys promou la FUdGIF, estan acreditats per la Comissióde Formació Continuada i el Consell de Govern de la UdG i, en fina-litzar el estudis, s’obté el títol de màster atorgat per la Universitat deGirona. La FUdGIF proposa una oferta formativa àmplia, que va desdels Diplomes de Postgrau als Cursos d’especialització, passant pelscursos de Postgrau i els Diplomes d’Especialització, entre d’altres.Nom del curs ECTS Inici Durada Pre

MÀSTERSPROPISUdG. ETCS Inici Durada Preu

· Desenvolupament Humà Sostenible, Globalització i Desenvolupament Local (Semipresencial) 60 Setembre 2008 1 curs 2.950 ¤· Gestió i Dret Local 60 Setembre 2008 2 cursos 4.400 ¤· Direcció de Projectes de Sistemes d'Informació Territorial 60 Setembre 2008 1 curs 2.500 ¤· Mediació Comunitària i Resolució de Conflictes Públics (Semipresencial) 60 Setembre 2008 1 curs 2.600 ¤· Artteràpia 74 Octubre 2008 2 cursos 3.935 ¤· Diagnòstic i Intervenció en Neuropsicopedagogia 90 Octubre 2008 2 cursos 4.600 ¤· Logopèdia 60 Octubre 2008 1 curs 1.560 ¤· Psicologia Clínica i de la Salut 60 Octubre 2008 2 cursos 3.775 ¤· Educació Infantil 50* Octubre 2008 1 curs 1.600 ¤· Criminologia i Execució Penal (Interuniversitari) 60 Octubre 2008 1 curs 2.400 ¤· Direcció i Gestió d'Empreses (MBA) 60 Octubre 2008 1,5 cursos 5.130 ¤· Contemporary Arts Practice & Dissemination (MACAPD) 120 Octubre 2008 2 cursos 6.000 ¤· Psicoteràpia Psicoanalítica (Opció: Semipresencial) (Barcelona) 60 Octubre 2008 2 cursos 4.345 ¤· Psicoteràpia Psicoanalítica (Opció: Presencial) (Barcelona) 60 Octubre 2008 2 cursos 5.100 ¤· Professional UNIGIS en Gestió de Sistemes d'Informació Geogràfica (A distància) 60 Octubre 2008 1 curs 3.650 ¤· E-Commerce i Màrqueting Turístic (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.500 ¤· Direcció i Gestió d'Allotjaments Turístics (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.500 ¤· Professional MBA in Hospitaly Management (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 4.145 ¤

· Tècniques de Direcció i Gestió d'Empreses d'Intermediació Turística (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.000 ¤· Direcció Estratègica d'Empreses Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 4.000 ¤· Promoció i Publicitat Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.800 ¤· Planificació i Organització de Congressos, Reunions i Esdeveniments (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 5.800 ¤· Direcció i Gestió de Turismes Alternatius (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.525 ¤· Implantació de Sistemes de Qualitat i Gestió Ambiental en Empreses Turístiques (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.550 ¤· Operacions i Logística dels Serveis Turístic (Barcelona) 60 Octubre 2008 1 curs 3.550 ¤· Comunicació i Crítica d'Art 60 Gener 2009 2 cursos 4.360 ¤

MÀSTERS PROPIS 2008/2009

El valor de la formació continuada

/21/

/ 20 /

Sembla que hi ha unanimitat a l’hora de resumir com s’ha arri-bat a una situació en la qual la gent pot estar disposada a cedirparcel·les de llibertat en favor d’un suposat augment dels meca-nismes de control. El ràpid desenvolupament econòmic de l’Estatespanyol, que l’ha equiparat a altres països de primer ordre, haportat una multiplicació de les relacions mercantils i socials.“Com més relacions, més conflictes sorgeixen”, afirmaHormazábal. Aquest fet ha tingut com a conseqüència elcol·lapse de l’aparell judicial, que no ha estat dotat en conse-qüència, perquè “el desenvolupament econòmic no ha portataparellada una més gran dotació per a l’administració de la jus-tícia”. Aquesta suposada falta de reacció demana una resposta.

De manera paral·lela a l’avenç del populisme punitiu, s’assisteixa una banalització de la violència, que acceptem amb una certafrivolitat. Hormazábal no es veu en condicions de donar una res-posta al perquè d’aquest fenomen. “Com pot ser que uns jovesde bona família, amb oportunitats a la vida, siguin capaços dematar un captaire mentre ho enregistren? Què vol dir això?”, espregunta el professor, recordant els fets ocorreguts a Barcelona.Cita Hannah Arendt i la banalització del mal, que ella va perso-nificar en Adolf Eichmann, aquell bon veí que alhora dirigia uncamp de concentració nazi. És un tema recurrent a la literatura,tractat per Littlell a Les benèvoles o per Cercas a La velocidad dela luz. Aquesta violència gratuïta “respon a alguna cosa queencara no coneixem —diu— i ens fa dubtar si potser no portema dins una certa quota de violència”. Els estudiants, a classe,completen el relat aportant una veu crítica. Consideren que elspares no eduquen, que s’ha traspassat tota la responsabilitat al’escola, que tota sola no pot amb tanta càrrega. Sembla prouclar que el problema és d’una gran complexitat.

Davant de qualsevol problema social molts polítics respo-nen amb la promesa de dictar noves normes penals, uti-litzant l’excusa que és la societat la que els demana. És

el populisme punitiu, un concepte que prové dels Estats Units ique, des de fa uns anys, s’escampa per Europa. En aquesta dinà-mica, les directrius de la política criminal semblen dissenyar-se perapel·lació popular, com el fet de rebaixar l’edat penal a dotzeanys, davant l’alarma social generada pels homicidis comesos permenors, o el fet que a l’Estat espanyol es castigui amb més dure-sa el tràfic de drogues que deter-minats delictes de sang.

La qüestió del populisme punitiupreocupa els juristes. “Els jutgesviuen a la societat, s’hi relacio-nen, hi tenen els amics i podenacabar condicionats per lamanera com els mitjans tractenaquests temes”, afirma HernánHormazábal, catedràtic de DretPenal a la UdG. Hormazábalavisa del fet que, quan les con-demnes no responen a la duresasocialment esperada, la cosa esconverteix en un escàndol. “S’hade tenir en compte que el jutgeno està per fer justícia, sinó peraplicar la llei”, puntualitza. Larealitat demostra que els margesde discrecionalitat dels quals dis-posa el jutge són molt petits i lasolució “no ha d’implicar reformar la llei l’endemà i fer que elconflicte es resolgui amb una pena major”.

Els mitjans de comunicació compleixen el seu deure, però tambéhi tenen una part de responsabilitat. Les pàgines dels diaris i elstitulars dels noticiaris destaquen constantment successos que hanexistit sempre, però que ara es manifesten amb un ressò mésgran. A classe, els estudiants de primer curs de Dret Penal confir-men la responsabilitat dels mitjans “perquè manipulen molt”. Elprofessor Hormazábal els proposa reflexionar sobre el populismepunitiu. El debat se centra en temes quotidians: la prostitució, lesinfraccions de trànsit, l’exercici de l’autoritat. Cap d’ells no vota-

ria un polític que els prometés més sancions penals per acabaramb els problemes dels quals s’està parlant. Malgrat tot, adme-ten que s’està perdent l’autoritat i cal fer alguna cosa per recupe-rar-la: “Un cert control és necessari”, diu un dels joves, mentretots els altres assenteixen. En canvi, els preocupa que es limiti lallibertat de les persones. Difícil equilibri.

Hormazábal no té cap dubte que el procés afecta la nostra lliber-tat. “Allà on ho notem més és en la intensificació dels mecanis-

mes de vigilància”, diu. Unexemple són els controls alsaeroports, en els quals sovintels vigilants s’extralimitenamb el pretext de la seguretati el terrorisme. “Si no es posafre a aquest populisme —continua—, passarà que totesles nostres accions quedarancontrolades pel dret penal”. Iel dret penal és el que afectamés i de manera més profun-da les nostres llibertats.

Existeix una relació entre lasocietat de la informació il’extensió de les mesures decontrol. La doctrina de la tole-rància zero “és una expressiód’aquest fenomen”, afirmaHormazábal, perquè, quan lesrelacions són tan fluides pro-

voquen, per reacció, una sensació d’inseguretat i la percepció queel dret penal és la solució per regular les relacions amb els altres.El catedràtic fila prim. Explica que s’està començant a parlar d’undret per als ciutadans i un altre per als que no formen part de lasocietat democràtica, els que d’alguna manera són els enemics.Suggereix que en això “es recull la terminologia de Carl Schmitt,aquella de l’amic-enemic, en la qual es construeix un dret penalde dues o més velocitats”. En aquesta confrontació de “bons idolents”, els segons no disposarien de les mateixes garanties,se’ls podrien aplicar judicis inquisitius, es qüestionaria la pre-sumpció d’innocència i se’ls podria condemnar a mort. “Hoestem veient a Guantánamo”, declara.

El populisme punitiuTots a la presó? El populisme punitiu avança entre nosaltres. Es presenta com una demanda social permanent en favorde la intervenció del dret penal en la resolució dels conflictes socials.

Ciutadans i actituds punitives. Un estudi pilot a la UdG

El populisme punitiu es presenta com una respos-ta a la demanda social de més severitat davant ladelinqüència. En un context com aquest, es fanecessari conèixer bé quina és l’actitud punitivadels ciutadans, com pensen que s’hauria de casti-gar el crim. El professor de la UdG Daniel Varonava fer l’any 2007 una enquesta pionera entre elsestudiants de la nostra universitat per determinarla seva actitud davant la prevenció i el càstig dela delinqüència. Entre les conclusions del treball,Varona destaca que el coneixement del funciona-ment del sistema penal per part dels enquestatsés força precari. Com a conseqüència, les opi-nions expressades en l’enquesta revelen unaimatge esbiaixada del seu funcionament, a causade les informacions que transmeten els mitjansde comunicació. També la relació entre delin-qüència i immigració sembla que té un paperimportant en la consideració de la pena.Finalment, hi apareixen factors de natura diversa,la qual cosa “dibuixa un panorama complex en lacomprensió dels sentiments punitius”, afirmal’autor de l’enquesta.

Sembla que hi ha unanimitat a l’hora de resumir com s’haarribat a una situació en la qual la gent pot estar dispo-sada a cedir parcel·les de llibertat en favor d’un suposataugment dels mecanismes de control./////////////////////////////////////////////////“La solució no ha d’implicar reformar la llei l’endemà i ferque el conflicte es resolgui amb una pena major”, diuHormazábal./////////////////////////////////////////////////De manera paral·lela a l’avenç del populisme punitiu,s’assisteix a una banalització de la violència, que accep-tem amb una certa frivolitat.

Estudiants de la Facultat de Dret.

El doctor Hernán Hormazábal conversa amb la professora Francisca N. Schmal.

/21/

/ 20 /

Sembla que hi ha unanimitat a l’hora de resumir com s’ha arri-bat a una situació en la qual la gent pot estar disposada a cedirparcel·les de llibertat en favor d’un suposat augment dels meca-nismes de control. El ràpid desenvolupament econòmic de l’Estatespanyol, que l’ha equiparat a altres països de primer ordre, haportat una multiplicació de les relacions mercantils i socials.“Com més relacions, més conflictes sorgeixen”, afirmaHormazábal. Aquest fet ha tingut com a conseqüència elcol·lapse de l’aparell judicial, que no ha estat dotat en conse-qüència, perquè “el desenvolupament econòmic no ha portataparellada una més gran dotació per a l’administració de la jus-tícia”. Aquesta suposada falta de reacció demana una resposta.

De manera paral·lela a l’avenç del populisme punitiu, s’assisteixa una banalització de la violència, que acceptem amb una certafrivolitat. Hormazábal no es veu en condicions de donar una res-posta al perquè d’aquest fenomen. “Com pot ser que uns jovesde bona família, amb oportunitats a la vida, siguin capaços dematar un captaire mentre ho enregistren? Què vol dir això?”, espregunta el professor, recordant els fets ocorreguts a Barcelona.Cita Hannah Arendt i la banalització del mal, que ella va perso-nificar en Adolf Eichmann, aquell bon veí que alhora dirigia uncamp de concentració nazi. És un tema recurrent a la literatura,tractat per Littlell a Les benèvoles o per Cercas a La velocidad dela luz. Aquesta violència gratuïta “respon a alguna cosa queencara no coneixem —diu— i ens fa dubtar si potser no portema dins una certa quota de violència”. Els estudiants, a classe,completen el relat aportant una veu crítica. Consideren que elspares no eduquen, que s’ha traspassat tota la responsabilitat al’escola, que tota sola no pot amb tanta càrrega. Sembla prouclar que el problema és d’una gran complexitat.

Davant de qualsevol problema social molts polítics respo-nen amb la promesa de dictar noves normes penals, uti-litzant l’excusa que és la societat la que els demana. És

el populisme punitiu, un concepte que prové dels Estats Units ique, des de fa uns anys, s’escampa per Europa. En aquesta dinà-mica, les directrius de la política criminal semblen dissenyar-se perapel·lació popular, com el fet de rebaixar l’edat penal a dotzeanys, davant l’alarma social generada pels homicidis comesos permenors, o el fet que a l’Estat espanyol es castigui amb més dure-sa el tràfic de drogues que deter-minats delictes de sang.

La qüestió del populisme punitiupreocupa els juristes. “Els jutgesviuen a la societat, s’hi relacio-nen, hi tenen els amics i podenacabar condicionats per lamanera com els mitjans tractenaquests temes”, afirma HernánHormazábal, catedràtic de DretPenal a la UdG. Hormazábalavisa del fet que, quan les con-demnes no responen a la duresasocialment esperada, la cosa esconverteix en un escàndol. “S’hade tenir en compte que el jutgeno està per fer justícia, sinó peraplicar la llei”, puntualitza. Larealitat demostra que els margesde discrecionalitat dels quals dis-posa el jutge són molt petits i lasolució “no ha d’implicar reformar la llei l’endemà i fer que elconflicte es resolgui amb una pena major”.

Els mitjans de comunicació compleixen el seu deure, però tambéhi tenen una part de responsabilitat. Les pàgines dels diaris i elstitulars dels noticiaris destaquen constantment successos que hanexistit sempre, però que ara es manifesten amb un ressò mésgran. A classe, els estudiants de primer curs de Dret Penal confir-men la responsabilitat dels mitjans “perquè manipulen molt”. Elprofessor Hormazábal els proposa reflexionar sobre el populismepunitiu. El debat se centra en temes quotidians: la prostitució, lesinfraccions de trànsit, l’exercici de l’autoritat. Cap d’ells no vota-

ria un polític que els prometés més sancions penals per acabaramb els problemes dels quals s’està parlant. Malgrat tot, adme-ten que s’està perdent l’autoritat i cal fer alguna cosa per recupe-rar-la: “Un cert control és necessari”, diu un dels joves, mentretots els altres assenteixen. En canvi, els preocupa que es limiti lallibertat de les persones. Difícil equilibri.

Hormazábal no té cap dubte que el procés afecta la nostra lliber-tat. “Allà on ho notem més és en la intensificació dels mecanis-

mes de vigilància”, diu. Unexemple són els controls alsaeroports, en els quals sovintels vigilants s’extralimitenamb el pretext de la seguretati el terrorisme. “Si no es posafre a aquest populisme —continua—, passarà que totesles nostres accions quedarancontrolades pel dret penal”. Iel dret penal és el que afectamés i de manera més profun-da les nostres llibertats.

Existeix una relació entre lasocietat de la informació il’extensió de les mesures decontrol. La doctrina de la tole-rància zero “és una expressiód’aquest fenomen”, afirmaHormazábal, perquè, quan lesrelacions són tan fluides pro-

voquen, per reacció, una sensació d’inseguretat i la percepció queel dret penal és la solució per regular les relacions amb els altres.El catedràtic fila prim. Explica que s’està començant a parlar d’undret per als ciutadans i un altre per als que no formen part de lasocietat democràtica, els que d’alguna manera són els enemics.Suggereix que en això “es recull la terminologia de Carl Schmitt,aquella de l’amic-enemic, en la qual es construeix un dret penalde dues o més velocitats”. En aquesta confrontació de “bons idolents”, els segons no disposarien de les mateixes garanties,se’ls podrien aplicar judicis inquisitius, es qüestionaria la pre-sumpció d’innocència i se’ls podria condemnar a mort. “Hoestem veient a Guantánamo”, declara.

El populisme punitiuTots a la presó? El populisme punitiu avança entre nosaltres. Es presenta com una demanda social permanent en favorde la intervenció del dret penal en la resolució dels conflictes socials.

Ciutadans i actituds punitives. Un estudi pilot a la UdG

El populisme punitiu es presenta com una respos-ta a la demanda social de més severitat davant ladelinqüència. En un context com aquest, es fanecessari conèixer bé quina és l’actitud punitivadels ciutadans, com pensen que s’hauria de casti-gar el crim. El professor de la UdG Daniel Varonava fer l’any 2007 una enquesta pionera entre elsestudiants de la nostra universitat per determinarla seva actitud davant la prevenció i el càstig dela delinqüència. Entre les conclusions del treball,Varona destaca que el coneixement del funciona-ment del sistema penal per part dels enquestatsés força precari. Com a conseqüència, les opi-nions expressades en l’enquesta revelen unaimatge esbiaixada del seu funcionament, a causade les informacions que transmeten els mitjansde comunicació. També la relació entre delin-qüència i immigració sembla que té un paperimportant en la consideració de la pena.Finalment, hi apareixen factors de natura diversa,la qual cosa “dibuixa un panorama complex en lacomprensió dels sentiments punitius”, afirmal’autor de l’enquesta.

Sembla que hi ha unanimitat a l’hora de resumir com s’haarribat a una situació en la qual la gent pot estar dispo-sada a cedir parcel·les de llibertat en favor d’un suposataugment dels mecanismes de control./////////////////////////////////////////////////“La solució no ha d’implicar reformar la llei l’endemà i ferque el conflicte es resolgui amb una pena major”, diuHormazábal./////////////////////////////////////////////////De manera paral·lela a l’avenç del populisme punitiu,s’assisteix a una banalització de la violència, que accep-tem amb una certa frivolitat.

Estudiants de la Facultat de Dret.

El doctor Hernán Hormazábal conversa amb la professora Francisca N. Schmal.

/23/

/ 22 /

SUSTAINPACKInnovació i sostenibilitat en el desenvolupamentde packaging basat en fibres naturals. La UdG hiparticipa amb la contribució del LEPAMAP.

Cada dia, a un europeu mitjà li passen per les mans dedeu a vint embolcalls plàstics. Una visita al supermercatdemostra que és difícil adquirir res que no estigui degu-

dament etiquetat i embolicat. Bosses i safates representen avuiuna part molt important dels residus domèstics. El món del pac-kaging simbolitza, doncs, una gran oportunitat per demostrarque és possible substituir parcialment els derivats del petroli, comel porexpan o el polietilè, per materials procedents de fonts reno-vables. La Unió Europea pretén, abans de l’any 2014, haver-hoaconseguit. Per assolir la fita s’han invertit en els darrers quatreanys fins a trenta-sis milions d’euros en recerca. El consorci inves-tigador el formen 35 centres, comptant universitats, empreses icentres de recerca. La UdG hi és present a través del grup derecerca Lepamap. Ara són a la recta final, amb la presentació delsresultats.

Els demonstrators

Els demonstrators són “una manera molt eficient de controlar elsdiners públics”, opina Àngels Pèlach, directora de Lepamap. Laparaula ja ho diu tot. Cal, a la fi del procés de recerca, presentarproves tangibles que els diners invertits han donat fruits.D’aquesta manera, l’avaluació del projecte Sustainpack es faràsobre productes acabats, com ara safates per al transport de frui-tes, films plàstics per embolicar aliments o protectors de transport(cushion), que hauran de demostrar la seva funcionalitat. El

LEPAMAP, acrònim de Laboratori d’Enginyeria Paperera iMaterials Polímers, participa en aquest projecte. El Laboratoriaporta el desenvolupament dels materials compostos (fibra-matriu) i també la caracterització per saber quines són les millorscondicions en què és necessari processar-lo. Treballa amb fibrescel·lulòsiques, derivades de fustes tendres com el pi o l’eucalip-tus, i també amb fibres procedents de cultius anuals com el lli, elcànem, el sisal o l’abacà. “Coneixem les propietats mecàniquesdel material, les tèrmiques, com l’afecta la quantitat de reforç,com l’afecta l’aigua que absorbeix”, assegura José AlbertoMéndez, investigador del grup. La recerca els ha fet arribar a laconclusió que són al davant d’un material industrialment útil,després d’haver analitzat les propietats de barreges d’aquestesfibres amb l’àcid polilàctic, el midó, l’acetat de cel·lulosa o poliè-ters alifàtics derivats del petroli.

Al llarg dels darrers quatre anys, han rebut fibres procedents d’e-quips estrangers involucrats en el projecte Sustainpack, unesfibres que han demostrat la seva biodegradabilitat i que, afegidesals plàstics, encara la conserven (en diversos casos fins i tot lamilloren), sempre que es dipositin en l’ambient adequat. Moltsparàmetres —la resistència mecànica, la capacitat d’absorció d’ai-gua (el gran enemic del midó)— han estat millorats. A través del’addició d’altres polímers s’ha perfeccionat la compatibilitat ambel plàstic de midó i s’ha controlat l’absorció d’aigua, en beneficide la resistència als impactes i la capacitat biodegradativa.

La primera setmana de maig ha tingut lloc a Praga la tercera confe-rència Sustainpack. La Unió Europea ha donat aquest nom a unambiciós projecte de recerca que busca, abans del 2014, la substitu-ció dels derivats del petroli en la fabricació d’embalatges alimentaris(packaging).

Una qüestió de preus

Tot i que el preu del petroli no deixa d’apujar-se, el cost dels seus derivatsencara està molt per sota dels productes competidors. Un quilo de polipropi-lè pot costar 1,30 euros contra els 6 o 7 euros del midó plastificat. La solucióper abaratir-lo preveu barrejar diferents materials biodegradables. En el casque s’estudia, afegint-hi fibres cel·lulòsiques, la qual cosa aporta volum i,segons Méndez, “manté el nostre compromís per una química verda”. Comassenyalen els tècnics del Lepamap, l’èxit del Sustainpack és una qüestió detrobar l’equilibri entre el punt de vista econòmic i els requeriments científics itecnològics.

El LEPAMAP impulsa elsmàsters interuniversitarisen Enginyeria Tèxtil,Paperera i Gràfica i enPolímers i Biopolímers.

El LEPAMAP, com a centre d’investiga-ció, innovació i transferència tecnològi-ca, té com a objectius aprofundir en lainvestigació de processos de fabricació ireciclatge de paper, obtenir fibres cel·lulòsiques per a lafabricació de paper partint de residusagroforestals i plantes llenyoses no con-vencionals, augmentar el coneixementen modificació de fibres i reforços dematerials plàstics per obtenir materialscompostos.També pretén establir un contacte per-manent amb les empreses de sectorsafins per satisfer les possibles demandesde recerca i innovació, transferir conei-xements adquirits i realitzar cursos for-matius especialitzats, amb la finalitat deformar tècnics industrials. El LEPAMAP de la UdG, juntament ambla UPC, impulsa els màsters interuniver-sitaris en Enginyeria Tèxtil, Paperera iGràfica i en Polímers i Biopolímers, per-què “la indústria necessita que formemtècnics molt qualificats”, afirmen elsresponsables acadèmics del màster.Ambdós són sectors altament tecnificatsi complexos i cal una formació específi-ca per a la seva progressió i innovació.

L’avaluació del projecte Sustainpack es fa sobre productes acabats,com ara safates per al transport de fruites, films plàstics per embo-licar aliments o protectors de transport (cushion), que hauran dedemostrar la seva funcionalitat./////////////////////////////////////////////////El Laboratori d’Enginyeria Paperera i Materials Polimèrics (LEPAMAP)aporta el desenvolupament dels materials compostos (fibra-matriu)i també la caracterització per saber quines són les millors condicionsen què és necessari processar-lo.

El grup de recerca LEPAMAP.

/23/

/ 22 /

SUSTAINPACKInnovació i sostenibilitat en el desenvolupamentde packaging basat en fibres naturals. La UdG hiparticipa amb la contribució del LEPAMAP.

Cada dia, a un europeu mitjà li passen per les mans dedeu a vint embolcalls plàstics. Una visita al supermercatdemostra que és difícil adquirir res que no estigui degu-

dament etiquetat i embolicat. Bosses i safates representen avuiuna part molt important dels residus domèstics. El món del pac-kaging simbolitza, doncs, una gran oportunitat per demostrarque és possible substituir parcialment els derivats del petroli, comel porexpan o el polietilè, per materials procedents de fonts reno-vables. La Unió Europea pretén, abans de l’any 2014, haver-hoaconseguit. Per assolir la fita s’han invertit en els darrers quatreanys fins a trenta-sis milions d’euros en recerca. El consorci inves-tigador el formen 35 centres, comptant universitats, empreses icentres de recerca. La UdG hi és present a través del grup derecerca Lepamap. Ara són a la recta final, amb la presentació delsresultats.

Els demonstrators

Els demonstrators són “una manera molt eficient de controlar elsdiners públics”, opina Àngels Pèlach, directora de Lepamap. Laparaula ja ho diu tot. Cal, a la fi del procés de recerca, presentarproves tangibles que els diners invertits han donat fruits.D’aquesta manera, l’avaluació del projecte Sustainpack es faràsobre productes acabats, com ara safates per al transport de frui-tes, films plàstics per embolicar aliments o protectors de transport(cushion), que hauran de demostrar la seva funcionalitat. El

LEPAMAP, acrònim de Laboratori d’Enginyeria Paperera iMaterials Polímers, participa en aquest projecte. El Laboratoriaporta el desenvolupament dels materials compostos (fibra-matriu) i també la caracterització per saber quines són les millorscondicions en què és necessari processar-lo. Treballa amb fibrescel·lulòsiques, derivades de fustes tendres com el pi o l’eucalip-tus, i també amb fibres procedents de cultius anuals com el lli, elcànem, el sisal o l’abacà. “Coneixem les propietats mecàniquesdel material, les tèrmiques, com l’afecta la quantitat de reforç,com l’afecta l’aigua que absorbeix”, assegura José AlbertoMéndez, investigador del grup. La recerca els ha fet arribar a laconclusió que són al davant d’un material industrialment útil,després d’haver analitzat les propietats de barreges d’aquestesfibres amb l’àcid polilàctic, el midó, l’acetat de cel·lulosa o poliè-ters alifàtics derivats del petroli.

Al llarg dels darrers quatre anys, han rebut fibres procedents d’e-quips estrangers involucrats en el projecte Sustainpack, unesfibres que han demostrat la seva biodegradabilitat i que, afegidesals plàstics, encara la conserven (en diversos casos fins i tot lamilloren), sempre que es dipositin en l’ambient adequat. Moltsparàmetres —la resistència mecànica, la capacitat d’absorció d’ai-gua (el gran enemic del midó)— han estat millorats. A través del’addició d’altres polímers s’ha perfeccionat la compatibilitat ambel plàstic de midó i s’ha controlat l’absorció d’aigua, en beneficide la resistència als impactes i la capacitat biodegradativa.

La primera setmana de maig ha tingut lloc a Praga la tercera confe-rència Sustainpack. La Unió Europea ha donat aquest nom a unambiciós projecte de recerca que busca, abans del 2014, la substitu-ció dels derivats del petroli en la fabricació d’embalatges alimentaris(packaging).

Una qüestió de preus

Tot i que el preu del petroli no deixa d’apujar-se, el cost dels seus derivatsencara està molt per sota dels productes competidors. Un quilo de polipropi-lè pot costar 1,30 euros contra els 6 o 7 euros del midó plastificat. La solucióper abaratir-lo preveu barrejar diferents materials biodegradables. En el casque s’estudia, afegint-hi fibres cel·lulòsiques, la qual cosa aporta volum i,segons Méndez, “manté el nostre compromís per una química verda”. Comassenyalen els tècnics del Lepamap, l’èxit del Sustainpack és una qüestió detrobar l’equilibri entre el punt de vista econòmic i els requeriments científics itecnològics.

El LEPAMAP impulsa elsmàsters interuniversitarisen Enginyeria Tèxtil,Paperera i Gràfica i enPolímers i Biopolímers.

El LEPAMAP, com a centre d’investiga-ció, innovació i transferència tecnològi-ca, té com a objectius aprofundir en lainvestigació de processos de fabricació ireciclatge de paper, obtenir fibres cel·lulòsiques per a lafabricació de paper partint de residusagroforestals i plantes llenyoses no con-vencionals, augmentar el coneixementen modificació de fibres i reforços dematerials plàstics per obtenir materialscompostos.També pretén establir un contacte per-manent amb les empreses de sectorsafins per satisfer les possibles demandesde recerca i innovació, transferir conei-xements adquirits i realitzar cursos for-matius especialitzats, amb la finalitat deformar tècnics industrials. El LEPAMAP de la UdG, juntament ambla UPC, impulsa els màsters interuniver-sitaris en Enginyeria Tèxtil, Paperera iGràfica i en Polímers i Biopolímers, per-què “la indústria necessita que formemtècnics molt qualificats”, afirmen elsresponsables acadèmics del màster.Ambdós són sectors altament tecnificatsi complexos i cal una formació específi-ca per a la seva progressió i innovació.

L’avaluació del projecte Sustainpack es fa sobre productes acabats,com ara safates per al transport de fruites, films plàstics per embo-licar aliments o protectors de transport (cushion), que hauran dedemostrar la seva funcionalitat./////////////////////////////////////////////////El Laboratori d’Enginyeria Paperera i Materials Polimèrics (LEPAMAP)aporta el desenvolupament dels materials compostos (fibra-matriu)i també la caracterització per saber quines són les millors condicionsen què és necessari processar-lo.

El grup de recerca LEPAMAP.

/25/

/ 24 /

Transferència de coneixement ///////////////////////////

Càtedra de Processos Industrials Sostenibles

“Treballarmés perconsumirmillor”La Universitat de Girona ha posat en marxa laCàtedra de Processos Industrials Sostenibles. El pro-jecte busca proporcionar instruments per ajudar adifondre la cultura de l'optimització dels recursos.En definitiva, es tracta de formar tècnics que ajudinla indústria a consumir millor.

Ángel López explica que la sostenibilitat “consisteix a fer que lesindústries gastin allò que els fa falta sense comprometre el desen-volupament futur”. López és el director de la Càtedra de Processos

Industrials Sostenibles. Aquest doctor en Enginyeria i professor a la UdGacumula una dilatada experiència a la indústria, per a la qual sempre ha tre-ballat en la millora dels processos i la gestió de l’energia, una feina que ellanomena “reenginyeria”. Fa servir dades per il·lustrar la voràgine en la qualens movem. Adverteix que el consum de les 2.300 empreses de l’àrea deGirona s’acosta als 1.200 milions de kW-h, equivalents a 1.400.000 barrilsde petroli a l’any. Descriu que, cada dia, es consumeixen al món 26.000milions de litres de petroli. Afegeix que, dels 159 litres d’un barril, se n’apro-fiten uns 110. La resta es perd pel camí entre el cost del transport, el que esnecessita en el procés d’extracció o en el de refinatge. La sostenibilitat“comença per aquí, identificant les coses en les quals hem de millorar,mirant d’estalviar energia en els processos”.

L’enginyer manifesta que, encara que perseguir una major sostenibilitatcosti diners, en un percentatge important dels casos la inversió es recu-pera per l’adopció d’una tecnologia més moderna, que estalvia. Enaquest sentit, les estadístiques mostren que el consum d’energia de laindústria creix a un ritme més lent que el de la societat.

El objectius de la Càtedra

La Càtedra de Processos Industrials Sostenibles neix amb l’objectiu depromoure estudis i investigacions a l’entorn del consum de l’energia. Lafórmula de treball tindrà en compte, de manera prioritària, la promocióde la recerca entre diversos grups de la mateixa universitat. Es tracta d’in-troduir la sostenibilitat en els processos en què treballen altres grups de

Entre les activitats que la Càtedra es proposapotenciar hi ha les relacionades amb els processosde caràcter industrial, fent incidència en aquellsque destaquen pel consum d’energia o pel consumde matèries primeres o per la producció d’ele-ments amb un cicle de vida curt, en els qualsl’aplicació de la “reenginyeria” pot ser útil.

recerca, un suggeriment, afirma, “que hem fet nosaltresperquè no tenia sentit iniciar costoses investigacions ensolitari”. Per al director de la Càtedra representa la via mésencertada, perquè “els facilitarem mitjans econòmics per-què investiguin al voltant dels nostres objectius”. Entre lesactivitats que es proposa potenciar hi ha les relacionadesamb els processos de caràcter industrial, fent incidència enaquells que destaquen pel consum d’energia o pel consumde matèries primeres o per la producció d’elements ambun cicle de vida curt, en els quals l’aplicació de la “reen-ginyeria” pot ser útil.

Es tracta de la primera càtedra d’aquesta especialitat cons-tituïda a tot l’Estat espanyol, la qual cosa per a Lópezrepresenta “un avantatge, però també un risc”. Les activi-tats es van iniciar l’11 de febrer, i ja ha començat un cursdirigit a enginyers tècnics en química industrial, sobre elmanteniment de plantes de procés.

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Aromaticitat molecularUna recerca d'èxit amb gust d’UdGDiu el diccionari que l'aromaticitat molecular és un conjunt de propietats especials que posseeixencertes substàncies orgàniques cícliques que les distingeixen de les substàncies alifàtiques o alicícli-ques. Però mesurar aquestes propietats ha resultat, fins ara, difícil. Un equip de la Universitat deGirona ha fet una contribució destacable per fixar un mètode de mesura fiable i acceptat per lacomunitat científica internacional.

A l món hi ha milers de grups de recerca. La possibilitat que lainvestigació que fan quedi obsoleta perquè algú altre s’avançaal seu treball existeix. Això passa i aleshores ja quasi es pot llen-

çar la feina a la brossa. Durant sis anys, un grup d’investigadors de laUniversitat de Girona, encapçalats pels doctors Miquel Duran i MiquelSolà, han treballat per establir una metodologia que permeti quantifi-car l’aromaticitat de les molècules. No eren els únics, però han arribatels primers. La recerca és una carrera de fons en la qualel cronòmetre també compta. L’aromaticitat molecularté una importància cabdal per a la millora de diversosprocessos químics. Fins l’any 2001 es considerava quel’aromaticitat era una propietat de les molècules orgà-niques, però, aleshores, es va començar a trobaraquesta mateixa característica en molècules inorgàni-ques. Des d’aquell moment l’interès i la necessitat demillorar els criteris de mesura de l’aromaticitat hanaugmentat. L’equip de la UdG va triar un camí nou pera la seva recerca, diferent del que seguien altres, i elrisc que van prendre els ha proporcionat bons resul-tats. Les citacions que han seguit a la presentació delseu treball han aconseguit que se’l consideri un fastmoving front, és a dir, una investigació de referènciaque marca tendència en el món de la química.

Explicar l’aromaticitat molecular és, però, difícil. El termeés antic. Ja el 1825 es van descriure una sèrie de substàn-cies que tenien una olor especial i una reactivitat particu-lar. La història comença aquí. Al principi es va pensar queaquesta era una propietat que afectava només unespoques molècules. Amb el temps s’ha anat veient queaixò no és així i que gairebé dues terceres parts dels vintmilions de molècules conegudes participen d’aquestaespecificitat. Les molècules aromàtiques tenen com a característica essen-cial el fet de ser cícliques i disposar d’una estructura electrònica d’enllaçosconjugats que les fa més estables que les que tenen la mateixa estructuraperò són lineals. Es tracta d’unes molècules poc reactives i molt estables,la qual cosa és determinant en diversos processos químics. El fet que en eltranscurs de la reacció química —entre el reactiu i el producte— es formiun sistema aromàtic afavoreix la reactivitat.

Durant sis anys, un grup d’investigadors de laUniversitat de Girona, encapçalats per MiquelDuran i Miquel Solà, han treballat per establir unametodologia que permeti quantificar l’aromaticitatde les molècules.

Ángel López, director de la càtedra.

Ferran Freixa, Miquel Duran, Jordi Poater, Miquel Solà i Eduard Matito .

/25/

/24/

Transferència de coneixement ///////////////////////////

Càtedra de Processos Industrials Sostenibles

“Treballarmés perconsumirmillor”La Universitat de Girona ha posat en marxa laCàtedra de Processos Industrials Sostenibles. El pro-jecte busca proporcionar instruments per ajudar adifondre la cultura de l'optimització dels recursos.En definitiva, es tracta de formar tècnics que ajudinla indústria a consumir millor.

Ángel López explica que la sostenibilitat “consisteix a fer que lesindústries gastin allò que els fa falta sense comprometre el desen-volupament futur”. López és el director de la Càtedra de Processos

Industrials Sostenibles. Aquest doctor en Enginyeria i professor a la UdGacumula una dilatada experiència a la indústria, per a la qual sempre ha tre-ballat en la millora dels processos i la gestió de l’energia, una feina que ellanomena “reenginyeria”. Fa servir dades per il·lustrar la voràgine en la qualens movem. Adverteix que el consum de les 2.300 empreses de l’àrea deGirona s’acosta als 1.200 milions de kW-h, equivalents a 1.400.000 barrilsde petroli a l’any. Descriu que, cada dia, es consumeixen al món 26.000milions de litres de petroli. Afegeix que, dels 159 litres d’un barril, se n’apro-fiten uns 110. La resta es perd pel camí entre el cost del transport, el que esnecessita en el procés d’extracció o en el de refinatge. La sostenibilitat“comença per aquí, identificant les coses en les quals hem de millorar,mirant d’estalviar energia en els processos”.

L’enginyer manifesta que, encara que perseguir una major sostenibilitatcosti diners, en un percentatge important dels casos la inversió es recu-pera per l’adopció d’una tecnologia més moderna, que estalvia. Enaquest sentit, les estadístiques mostren que el consum d’energia de laindústria creix a un ritme més lent que el de la societat.

El objectius de la Càtedra

La Càtedra de Processos Industrials Sostenibles neix amb l’objectiu depromoure estudis i investigacions a l’entorn del consum de l’energia. Lafórmula de treball tindrà en compte, de manera prioritària, la promocióde la recerca entre diversos grups de la mateixa universitat. Es tracta d’in-troduir la sostenibilitat en els processos en què treballen altres grups de

Entre les activitats que la Càtedra es proposapotenciar hi ha les relacionades amb els processosde caràcter industrial, fent incidència en aquellsque destaquen pel consum d’energia o pel consumde matèries primeres o per la producció d’ele-ments amb un cicle de vida curt, en els qualsl’aplicació de la “reenginyeria” pot ser útil.

recerca, un suggeriment, afirma, “que hem fet nosaltresperquè no tenia sentit iniciar costoses investigacions ensolitari”. Per al director de la Càtedra representa la via mésencertada, perquè “els facilitarem mitjans econòmics per-què investiguin al voltant dels nostres objectius”. Entre lesactivitats que es proposa potenciar hi ha les relacionadesamb els processos de caràcter industrial, fent incidència enaquells que destaquen pel consum d’energia o pel consumde matèries primeres o per la producció d’elements ambun cicle de vida curt, en els quals l’aplicació de la “reen-ginyeria” pot ser útil.

Es tracta de la primera càtedra d’aquesta especialitat cons-tituïda a tot l’Estat espanyol, la qual cosa per a Lópezrepresenta “un avantatge, però també un risc”. Les activi-tats es van iniciar l’11 de febrer, i ja ha començat un cursdirigit a enginyers tècnics en química industrial, sobre elmanteniment de plantes de procés.

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Aromaticitat molecularUna recerca d'èxit amb gust d’UdGDiu el diccionari que l'aromaticitat molecular és un conjunt de propietats especials que posseeixencertes substàncies orgàniques cícliques que les distingeixen de les substàncies alifàtiques o alicícli-ques. Però mesurar aquestes propietats ha resultat, fins ara, difícil. Un equip de la Universitat deGirona ha fet una contribució destacable per fixar un mètode de mesura fiable i acceptat per lacomunitat científica internacional.

A l món hi ha milers de grups de recerca. La possibilitat que lainvestigació que fan quedi obsoleta perquè algú altre s’avançaal seu treball existeix. Això passa i aleshores ja quasi es pot llen-

çar la feina a la brossa. Durant sis anys, un grup d’investigadors de laUniversitat de Girona, encapçalats pels doctors Miquel Duran i MiquelSolà, han treballat per establir una metodologia que permeti quantifi-car l’aromaticitat de les molècules. No eren els únics, però han arribatels primers. La recerca és una carrera de fons en la qualel cronòmetre també compta. L’aromaticitat molecularté una importància cabdal per a la millora de diversosprocessos químics. Fins l’any 2001 es considerava quel’aromaticitat era una propietat de les molècules orgà-niques, però, aleshores, es va començar a trobaraquesta mateixa característica en molècules inorgàni-ques. Des d’aquell moment l’interès i la necessitat demillorar els criteris de mesura de l’aromaticitat hanaugmentat. L’equip de la UdG va triar un camí nou pera la seva recerca, diferent del que seguien altres, i elrisc que van prendre els ha proporcionat bons resul-tats. Les citacions que han seguit a la presentació delseu treball han aconseguit que se’l consideri un fastmoving front, és a dir, una investigació de referènciaque marca tendència en el món de la química.

Explicar l’aromaticitat molecular és, però, difícil. El termeés antic. Ja el 1825 es van descriure una sèrie de substàn-cies que tenien una olor especial i una reactivitat particu-lar. La història comença aquí. Al principi es va pensar queaquesta era una propietat que afectava només unespoques molècules. Amb el temps s’ha anat veient queaixò no és així i que gairebé dues terceres parts dels vintmilions de molècules conegudes participen d’aquestaespecificitat. Les molècules aromàtiques tenen com a característica essen-cial el fet de ser cícliques i disposar d’una estructura electrònica d’enllaçosconjugats que les fa més estables que les que tenen la mateixa estructuraperò són lineals. Es tracta d’unes molècules poc reactives i molt estables,la qual cosa és determinant en diversos processos químics. El fet que en eltranscurs de la reacció química —entre el reactiu i el producte— es formiun sistema aromàtic afavoreix la reactivitat.

Durant sis anys, un grup d’investigadors de laUniversitat de Girona, encapçalats per MiquelDuran i Miquel Solà, han treballat per establir unametodologia que permeti quantificar l’aromaticitatde les molècules.

Ángel López, director de la càtedra.

Ferran Freixas, Miquel Duran, Jordi Poater, Miquel Solà i Eduard Matito .

/26/

/27/

Medicina a la UdG /////////////////////////////

TRIEMRecerca de la UdG per a

l'esclerosi múltiple

E l TRIEM és un instrument dissenyat per facilitar la rehabi-litació del malalt d’esclerosi múltiple. És el resultat al qualhan arribat els investigadors de la Universitat de Girona a

partir d’una demanda de la Fundació per a l’Esclerosi Múltiple i,més en concret, de l’Hospital de Dia de Girona. La sol·licitud consis-tia en la idea que des de l’Hospital es pogués posar en marxa unprograma de telerehabilitació, un sistema que aportés avantat-ges evitant desplaçaments. Girona és un territori peculiar, en elqual la dispersió dels malalts és important i els itineraris que s’hande cobrir fins al centre són significatius. Quan es parla de l’escle-rosi múltiple s’està parlant també de malalts crònics, sotmesos ateràpies de llarga durada o permanents, que els obliguen a despla-çar-se de manera continuada als centres de recuperació, en taxio en vehicles adaptats, en funció del nivell d’afectació. Això provo-ca fatiga, estrès i un volum elevat de despesa, que amb la imple-mentació de les noves tecnologies es pretén rebaixar. A la fi es trac-ta d’obtenir millores per a les persones, facilitant la rutina del malalt,i per a l’economia, estalviant despeses a les administracions quesufraguen el tractament.

El TRIEM. Senzill, fiable, barat

El projecte TRIEM consisteix a establir una videoconferència entreel malalt i el terapeuta. Per posar-la en funcionament només caldisposar d’un ordinador corrent, amb una videocàmera també

normal. Caldrà afegir-hi una connexió ADSL comercial, com la quees té habitualment per connectar-se a Internet. El treball dels inves-tigadors del TRIEM ha consistit a dissenyar alguna cosa més queun sistema de videoconferència, per dotar-lo d’elements particu-lars adaptats a les necessitats de malalts i metges. Per tant, hacalgut bastir un sistema dissimètric, dues interfícies diferents: una,la del malalt, extremadament senzilla, que s’activa de manera auto-màtica en connectar l’ordinador, i una altra, més complexa, que ésla que utilitza el terapeuta i des de la qual pot controlar en totmoment l’evolució del pacient.

L’esquema, en aparença senzill, ha desafiat la tecnologia de comu-nicacions disponible perquè es garantís la fiabilitat i la funcionali-tat. “Nosaltres hem anat estirant molt de la tecnologia i fins i tothem tingut problemes pel fet d’anar massa avançats, demanar-limassa”, diu el doctor José Luis Marzo, un dels responsables delTRIEM. El sistema es basa en la hibridació de l’arquitectura d’iguala igual (peer to peer), que és aquella que permet l’intercanvi defitxers multimèdia entre usuaris, i un servidor de Jabber, el qualfa funcions de registre i control. Aquesta tipologia permet simpli-ficar l’administració i mitigar les conseqüències de les disfuncionsque poguessin sorgir pel fet de treballar amb una sèrie de conne-xions de banda ampla heterogènies. L’aplicació ha estat desenvo-lupada amb l’ús del llenguatge de programació Java, que s’enca-rrega de la captura, el processament i l’enviament del fluxmultimèdia. Cal destacar que, des de l’aplicació, es poden modi-

L'esclerosi múltiple és una malaltia del sistema nerviós central que afecta el cervell i la medul·laespinal. Tot i els esforços que fa la medicina, encara es desconeix l'origen de la malaltia. Unapart de la recerca s'encamina en la direcció de proporcionar eines que facilitin la vida del malalt.El TRIEM és un projecte de la UdG que va en aquest sentit. Es tracta d'una aplicació de telere-habilitació que permetrà als malalts estalviar-se visites al centre de dia i, sobretot, complicatsi costosos desplaçaments.

Una característica tan important com difícil de quantificar

L’aromaticitat molecular és tan important com difícil de quantifi-car. Malgrat els anys que fa que es coneix, encara no s’havia acon-seguit establir un criteri de mesura eficaç i que fos acceptat demanera general per la comunitat científica internacional. Fins ara,les diferents línies de recerca havien perseguit establir uns valorsde referència a partir de mètodes que prenien en consideració lavariable energètica. En aquesta metodologia, la quantitat d’ener-gia despresa en la reacció entre dues molècules, cícliques o line-als, era l’indicador que havia d’informar de quin era el valor de l’a-romaticitat molecular. Aquest procediment presentava, però,alguns inconvenients, perquè en funció de les molècules de refe-rència s’obtenien uns valors o uns altres, sense acabar de saber-sequin era el bo. L’equip de Duran i Solà va procedir d’una maneradiferent. En comptes d’observar els rastres que deixava la reacció,per esbrinar el comportament aromàtic de la molècula, va triar elcamí de fixar-se en la posició que hi ocupaven els electrons. És elque s’anomena deslocalització electrònica. El seu estudi es vaposar en marxa acompanyat dels darrers desenvolupaments encàlcul quàntic, que permetien obtenir la posició mitjana dels elec-trons a partir de les dades que s’extreuen de la densitat electròni-ca. A partir d’aquí van construir una sèrie d’eines informàtiquesque els permeten conèixer la importància de la deslocalitzacióelectrònica en la molècula, per tant, l’aromaticitat.

La importància del càlcul teòric

Tot el procés de recerca ha estat elaborat a partir de càlcul pur.Aquí no hi ha observació directa. Els científics gironins han nave-gat per un oceà de dades en el qual les possibilitats d’obtenirresultats estaven en funció de la potència predictiva del càlcul.Aquest és el pas previ, la balda necessària perquè més endavantels químics experimentals puguin desenvolupar la seva feina. Lesimplicacions de disposar d’un sistema de mesura de l’aromaticitatsón moltes. Un coneixement acurat d’aquesta propietat ha depermetre modificar les condicions de reactivitat, fer-les més bene-ficioses perquè es produeixin en un context energèticament favo-rable. En aquest cas l’avenç es traduiria en la possibilitat de treba-llar a temperatures i pressions més baixes, per la qual cosa l’ener-gia necessària per obtenir una reacció seria menor. Això ha de serd’una gran ajuda en indústries com la farmacèutica, que veuriagarantida una millor qualitat dels processos industrials i aconse-guiria un abaratiment de costos de producció.Miquel Duran i Miquel Solà continuen treballant amb el seuequip, que en aquests anys ha llegit les tesis dels doctors JordiPoater i Eduard Matito; Ferran Freixas, membre també de l’equip,està treballant en una tesi per perfeccionar els indicadors demesura. Saben que hi ha més grups que des d’altres universitatsinvestiguen en línies força semblants a la seva. En la cursa de fonsde la recerca el cronòmetre segueix comptant. El grup de recercaen Química Computacional de la UdG és dels que va al davant.

Les molècules aromàtiques tenen com a característicaessencial el fet de ser cícliques i disposar d’una estruc-tura electrònica d’enllaços conjugats que les fa mésestables que les que tenen la mateixa estructura peròsón lineals.//////////////////////////////////////////////////Els científics gironins han dut a terme una investigacióde referència que marca tendència en el món de laquímica.

Representació de la molècula de benzè (C6H6) que mostra les zones on és mésprobable trobar els electrons localitzats.

/ 26 /

/27/

Medicina a la UdG /////////////////////////////

TRIEMRecerca de la UdG per a

l'esclerosi múltiple

E l TRIEM és un instrument dissenyat per facilitar la rehabi-litació del malalt d’esclerosi múltiple. És el resultat al qualhan arribat els investigadors de la Universitat de Girona a

partir d’una demanda de la Fundació per a l’Esclerosi Múltiple i,més en concret, de l’Hospital de Dia de Girona. La sol·licitud consis-tia en la idea que des de l’Hospital es pogués posar en marxa unprograma de telerehabilitació, un sistema que aportés avantat-ges evitant desplaçaments. Girona és un territori peculiar, en elqual la dispersió dels malalts és important i els itineraris que s’hande cobrir fins al centre són significatius. Quan es parla de l’escle-rosi múltiple s’està parlant també de malalts crònics, sotmesos ateràpies de llarga durada o permanents, que els obliguen a despla-çar-se de manera continuada als centres de recuperació, en taxio en vehicles adaptats, en funció del nivell d’afectació. Això provo-ca fatiga, estrès i un volum elevat de despesa, que amb la imple-mentació de les noves tecnologies es pretén rebaixar. A la fi es trac-ta d’obtenir millores per a les persones, facilitant la rutina del malalt,i per a l’economia, estalviant despeses a les administracions quesufraguen el tractament.

El TRIEM. Senzill, fiable, barat

El projecte TRIEM consisteix a establir una videoconferència entreel malalt i el terapeuta. Per posar-la en funcionament només caldisposar d’un ordinador corrent, amb una videocàmera també

normal. Caldrà afegir-hi una connexió ADSL comercial, com la quees té habitualment per connectar-se a Internet. El treball dels inves-tigadors del TRIEM ha consistit a dissenyar alguna cosa més queun sistema de videoconferència, per dotar-lo d’elements particu-lars adaptats a les necessitats de malalts i metges. Per tant, hacalgut bastir un sistema dissimètric, dues interfícies diferents: una,la del malalt, extremadament senzilla, que s’activa de manera auto-màtica en connectar l’ordinador, i una altra, més complexa, que ésla que utilitza el terapeuta i des de la qual pot controlar en totmoment l’evolució del pacient.

L’esquema, en aparença senzill, ha desafiat la tecnologia de comu-nicacions disponible perquè es garantís la fiabilitat i la funcionali-tat. “Nosaltres hem anat estirant molt de la tecnologia i fins i tothem tingut problemes pel fet d’anar massa avançats, demanar-limassa”, diu el doctor José Luis Marzo, un dels responsables delTRIEM. El sistema es basa en la hibridació de l’arquitectura d’iguala igual (peer to peer), que és aquella que permet l’intercanvi defitxers multimèdia entre usuaris, i un servidor de Jabber, el qualfa funcions de registre i control. Aquesta tipologia permet simpli-ficar l’administració i mitigar les conseqüències de les disfuncionsque poguessin sorgir pel fet de treballar amb una sèrie de conne-xions de banda ampla heterogènies. L’aplicació ha estat desenvo-lupada amb l’ús del llenguatge de programació Java, que s’enca-rrega de la captura, el processament i l’enviament del fluxmultimèdia. Cal destacar que, des de l’aplicació, es poden modi-

L'esclerosi múltiple és una malaltia del sistema nerviós central que afecta el cervell i la medul·laespinal. Tot i els esforços que fa la medicina, encara es desconeix l'origen de la malaltia. Unapart de la recerca s'encamina en la direcció de proporcionar eines que facilitin la vida del malalt.El TRIEM és un projecte de la UdG que va en aquest sentit. Es tracta d'una aplicació de telere-habilitació que permetrà als malalts estalviar-se visites al centre de dia i, sobretot, complicatsi costosos desplaçaments.

Una característica tan important com difícil de quantificar

L’aromaticitat molecular és tan important com difícil de quantifi-car. Malgrat els anys que fa que es coneix, encara no s’havia acon-seguit establir un criteri de mesura eficaç i que fos acceptat demanera general per la comunitat científica internacional. Fins ara,les diferents línies de recerca havien perseguit establir uns valorsde referència a partir de mètodes que prenien en consideració lavariable energètica. En aquesta metodologia, la quantitat d’ener-gia despresa en la reacció entre dues molècules, cícliques o line-als, era l’indicador que havia d’informar de quin era el valor de l’a-romaticitat molecular. Aquest procediment presentava, però,alguns inconvenients, perquè en funció de les molècules de refe-rència s’obtenien uns valors o uns altres, sense acabar de saber-sequin era el bo. L’equip de Duran i Solà va procedir d’una maneradiferent. En comptes d’observar els rastres que deixava la reacció,per esbrinar el comportament aromàtic de la molècula, va triar elcamí de fixar-se en la posició que hi ocupaven els electrons. És elque s’anomena deslocalització electrònica. El seu estudi es vaposar en marxa acompanyat dels darrers desenvolupaments encàlcul quàntic, que permetien obtenir la posició mitjana dels elec-trons a partir de les dades que s’extreuen de la densitat electròni-ca. A partir d’aquí van construir una sèrie d’eines informàtiquesque els permeten conèixer la importància de la deslocalitzacióelectrònica en la molècula, per tant, l’aromaticitat.

La importància del càlcul teòric

Tot el procés de recerca ha estat elaborat a partir de càlcul pur.Aquí no hi ha observació directa. Els científics gironins han nave-gat per un oceà de dades en el qual les possibilitats d’obtenirresultats estaven en funció de la potència predictiva del càlcul.Aquest és el pas previ, la balda necessària perquè més endavantels químics experimentals puguin desenvolupar la seva feina. Lesimplicacions de disposar d’un sistema de mesura de l’aromaticitatsón moltes. Un coneixement acurat d’aquesta propietat ha depermetre modificar les condicions de reactivitat, fer-les més bene-ficioses perquè es produeixin en un context energèticament favo-rable. En aquest cas l’avenç es traduiria en la possibilitat de treba-llar a temperatures i pressions més baixes, per la qual cosa l’ener-gia necessària per obtenir una reacció seria menor. Això ha de serd’una gran ajuda en indústries com la farmacèutica, que veuriagarantida una millor qualitat dels processos industrials i aconse-guiria un abaratiment de costos de producció.Miquel Duran i Miquel Solà continuen treballant amb el seuequip, que en aquests anys ha llegit les tesis dels doctors JordiPoater i Eduard Matito; Ferran Freixa, membre també de l’equip,està treballant en una tesi per perfeccionar els indicadors demesura. Saben que hi ha més grups que des d’altres universitatsinvestiguen en línies força semblants a la seva. En la cursa de fonsde la recerca el cronòmetre segueix comptant. El grup de recercaen Química Computacional de la UdG és dels que va al davant.

Les molècules aromàtiques tenen com a característicaessencial el fet de ser cícliques i disposar d’una estruc-tura electrònica d’enllaços conjugats que les fa mésestables que les que tenen la mateixa estructura peròsón lineals.//////////////////////////////////////////////////Els científics gironins han dut a terme una investigacióde referència que marca tendència en el món de laquímica.

Representació de la molècula de benzè (C6H6) que mostra les zones on és mésprobable trobar els electrons localitzats.

/29/

/ 28 /

DSetEl futur s'amaga al darrere del decorat

El K2 Energia pot fer moltes coses perquè és llest. Es tracta d’unordinador incrustat (embedded), és a dir, un ordinador de petitformat amb les prestacions de qualsevol altre, capaç de treballar iprendre decisions tot sol. El K2 Energia controla consums i gestio-na diversos aparells relacionats amb la climatització i l’aigua de lacasa. És capaç d’aprendre d’allò que passa i prendre decisions. Quehi ha unes hores en què no es fa servir la caldera?, doncs la tanca;que en altres hores cal molta aigua calenta, doncs la prepara. I sihi ha cap problema, avisa. Amb una gestió com aquesta, el ginydesenvolupat per DSet està en condicions de proporcionar estal-vis de fins al 30 % en els consums d’un edifici que disposi de clima-tització centralitzada, la qual cosa vol dir que, fent-lo servir bé, elsveïns veuran reduïdes les factures que paguen als proveïdors.

Del robot submarí al control de l’energia

Xavier Muñoz és enginyer informàtic i dirigeix DSet. Va estudiar al’Escola Politècnica de la Universitat de Girona, on es va especialit-zar en robòtica i visió artificial en el grup de recerca Vicorob. Laseva tesi es va centrar precisament en les aplicacions dels ordina-dors incrustats, en les quals el grup de recerca de la UdG ha asso-lit un alt grau d’excel·lència amb els robots submarins. Amb eldoctorat a la mà, Muñoz va decidir emprendre l’aventura empre-

sarial, que va tenir en DISTEC un oportú catalitzador. Aquesta firmatecnològica està especialitzada a proporcionar eines de control id’automatització a les empreses des del 1976. Van ser ells elsque van plantejar a Muñoz la necessitat de disposar d’un mecanis-me que afegís valor a allò que ja es comercialitzava, que fes algu-na cosa més. Va ser a partir d’aquesta demanda que va néixer el

K2 Energia i la dedicació de Muñoz al sector del control i l’estalvienergètic. DSet dóna feina avui a sis investigadors que treballenen les modernes instal·lacions que l’empresa té al Parc Científic iTecnològic de Girona. Tots ells són professionals formats a l’EPS dela UdG.

De tant en tant, a la televisió fan una pel·lícula antiga en la qual es pre-senta la casa moderna, la del futur. Sol ser una casa en què els objectesmés diversos es mouen sols automàticament. El dia en què plats i ollesvagin i vinguin per les taules i estranyes andròmines escombrin les engru-nes encara no ha arribat, però al darrere del decorat, al lloc on s’amaga-ven els genis que movien aquella il·lusió, és on avui s’està vivint una revo-lució. És allà on no es veu que s’instal·len moderns dispositius que treba-llen per millorar l’eficiència de la nostra vida domèstica. El K2 Energia ésun d’aquests mecanismes, un producte dissenyat a Girona per DSet, unaspin-off de la UdG instal·lada al Parc Científic.

El K2 Energia controla consums i gestiona diversos apar-ells relacionats amb la climatització i l’aigua de la casa.És capaç d’aprendre d’allò que passa i prendre decisions./////////////////////////////////////////////////És un equipament senzill d’instal·lar. També és diferent.Com altres avenços tecnològics, representa un canvique, de vegades, frena els instal·ladors a utilitzar-lo.

ficar els nivells de qualitat i els formats, per adaptar-los a les carac-terístiques de les diferents connexions de les quals disposen elspacients.

Tecnologia al servei del malalt

No existeix encara un tractament que curi l’esclerosi múltiple.Diferents pacients presenten quadres diversos. Malgrat tot, el trac-tament rehabilitador, juntament amb el farmacològic, s’aplica ala gran majoria de malalts. “El TRIEM no és un substitut del metge,sinó un complement en la relació d’aquest amb el pacient”, comen-ta Marzo. L’investigador assegura que, en les videoconferènciesque fan els cinc malalts que des de fa gairebé un any realitzen provesamb el TRIEM, ha vist els metges identificar diverses patologies quehan reclamat la seva atenció i que han requerit una visita posterioral centre. Per tant, segons els responsables del projecte, la relacióque s’estableix a través del TRIEM és suficient i molt completa.

En aquest moment es treballa en l’estudi de viabilitat que ha depermetre estendre la utilització del TRIEM a un nombre més grande malalts. Després de l’impuls inicial al desenvolupament, propor-cionat pels diners que hi va aportar la Fundació “la Caixa”, s’hanestablert contactes amb el Servei Català de la Salut per definir-nela implementació. També s’ha involucrat en el projecte diferentsmetges de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i de la Valld’Hebron de Barcelona.

La perspectiva d’una solució per a la malaltia sembla encara llun-yana, però les opcions per facilitar la vida quotidiana dels malaltsd’esclerosi múltiple continuen fent-se més àmplies amb aportacionscom el TRIEM.

La sol·licitud consistia en la idea que des de l’hospital espogués posar en marxa un programa de telerehabilitació,un sistema que aportés avantatges evitant desplaça-ments./////////////////////////////////////////////////L’esquema del TRIEM, en aparença senzill, ha desafiat latecnologia de comunicacions disponible perquè esgarantís la fiabilitat i la funcionalitat./////////////////////////////////////////////////“El TRIEM no és un substitut del metge, sinó un comple-ment en la relació d’aquest amb el pacient”, comenta J.L. Marzo.

TRIEM. Aprofitar per sumar

Un dels avantatges del TRIEM és que noimposa l’adquisició de cap aparell específic,ni al malalt que l’ha d’utilitzar ni al centreque l’ha d’implementar. A diferència d’al-tres propostes de telerehabilitació, quecomporten despeses oneroses en aparellsespecífics, els investigadors de laUniversitat de Girona, juntament amb elsde l’Hospital de Dia de Girona, van tenirclar que la solució havia de ser eficaç,fiable i econòmica. Un ordinador domèstic,amb perifèrics vulgars i una connexió debanda ample són suficients per posar enmarxa el servei. I funciona.

/29/

/ 28 /

DSetEl futur s'amaga al darrere del decorat

El K2 Energia pot fer moltes coses perquè és llest. Es tracta d’unordinador incrustat (embedded), és a dir, un ordinador de petitformat amb les prestacions de qualsevol altre, capaç de treballar iprendre decisions tot sol. El K2 Energia controla consums i gestio-na diversos aparells relacionats amb la climatització i l’aigua de lacasa. És capaç d’aprendre d’allò que passa i prendre decisions. Quehi ha unes hores en què no es fa servir la caldera?, doncs la tanca;que en altres hores cal molta aigua calenta, doncs la prepara. I sihi ha cap problema, avisa. Amb una gestió com aquesta, el ginydesenvolupat per DSet està en condicions de proporcionar estal-vis de fins al 30 % en els consums d’un edifici que disposi de clima-tització centralitzada, la qual cosa vol dir que, fent-lo servir bé, elsveïns veuran reduïdes les factures que paguen als proveïdors.

Del robot submarí al control de l’energia

Xavier Muñoz és enginyer informàtic i dirigeix DSet. Va estudiar al’Escola Politècnica de la Universitat de Girona, on es va especialit-zar en robòtica i visió artificial en el grup de recerca Vicorob. Laseva tesi es va centrar precisament en les aplicacions dels ordina-dors incrustats, en les quals el grup de recerca de la UdG ha asso-lit un alt grau d’excel·lència amb els robots submarins. Amb eldoctorat a la mà, Muñoz va decidir emprendre l’aventura empre-

sarial, que va tenir en DISTEC un oportú catalitzador. Aquesta firmatecnològica està especialitzada a proporcionar eines de control id’automatització a les empreses des del 1976. Van ser ells elsque van plantejar a Muñoz la necessitat de disposar d’un mecanis-me que afegís valor a allò que ja es comercialitzava, que fes algu-na cosa més. Va ser a partir d’aquesta demanda que va néixer el

K2 Energia i la dedicació de Muñoz al sector del control i l’estalvienergètic. DSet dóna feina avui a sis investigadors que treballenen les modernes instal·lacions que l’empresa té al Parc Científic iTecnològic de Girona. Tots ells són professionals formats a l’EPS dela UdG.

De tant en tant, a la televisió fan una pel·lícula antiga en la qual es pre-senta la casa moderna, la del futur. Sol ser una casa en què els objectesmés diversos es mouen sols automàticament. El dia en què plats i ollesvagin i vinguin per les taules i estranyes andròmines escombrin les engru-nes encara no ha arribat, però al darrere del decorat, al lloc on s’amaga-ven els genis que movien aquella il·lusió, és on avui s’està vivint una revo-lució. És allà on no es veu que s’instal·len moderns dispositius que treba-llen per millorar l’eficiència de la nostra vida domèstica. El K2 Energia ésun d’aquests mecanismes, un producte dissenyat a Girona per DSet, unaspin-off de la UdG instal·lada al Parc Científic.

El K2 Energia controla consums i gestiona diversos apar-ells relacionats amb la climatització i l’aigua de la casa.És capaç d’aprendre d’allò que passa i prendre decisions./////////////////////////////////////////////////És un equipament senzill d’instal·lar. També és diferent.Com altres avenços tecnològics, representa un canvique, de vegades, frena els instal·ladors a utilitzar-lo.

ficar els nivells de qualitat i els formats, per adaptar-los a les carac-terístiques de les diferents connexions de les quals disposen elspacients.

Tecnologia al servei del malalt

No existeix encara un tractament que curi l’esclerosi múltiple.Diferents pacients presenten quadres diversos. Malgrat tot, el trac-tament rehabilitador, juntament amb el farmacològic, s’aplica ala gran majoria de malalts. “El TRIEM no és un substitut del metge,sinó un complement en la relació d’aquest amb el pacient”, comen-ta Marzo. L’investigador assegura que, en les videoconferènciesque fan els cinc malalts que des de fa gairebé un any realitzen provesamb el TRIEM, ha vist els metges identificar diverses patologies quehan reclamat la seva atenció i que han requerit una visita posterioral centre. Per tant, segons els responsables del projecte, la relacióque s’estableix a través del TRIEM és suficient i molt completa.

En aquest moment es treballa en l’estudi de viabilitat que ha depermetre estendre la utilització del TRIEM a un nombre més grande malalts. Després de l’impuls inicial al desenvolupament, propor-cionat pels diners que hi va aportar la Fundació “la Caixa”, s’hanestablert contactes amb el Servei Català de la Salut per definir-nela implementació. També s’ha involucrat en el projecte diferentsmetges de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i de la Valld’Hebron de Barcelona.

La perspectiva d’una solució per a la malaltia sembla encara llun-yana, però les opcions per facilitar la vida quotidiana dels malaltsd’esclerosi múltiple continuen fent-se més àmplies amb aportacionscom el TRIEM.

La sol·licitud consistia en la idea que des de l’hospital espogués posar en marxa un programa de telerehabilitació,un sistema que aportés avantatges evitant desplaça-ments./////////////////////////////////////////////////L’esquema del TRIEM, en aparença senzill, ha desafiat latecnologia de comunicacions disponible perquè esgarantís la fiabilitat i la funcionalitat./////////////////////////////////////////////////“El TRIEM no és un substitut del metge, sinó un comple-ment en la relació d’aquest amb el pacient”, comenta J.L. Marzo.

TRIEM. Aprofitar per sumar

Un dels avantatges del TRIEM és que noimposa l’adquisició de cap aparell específic,ni al malalt que l’ha d’utilitzar ni al centreque l’ha d’implementar. A diferència d’al-tres propostes de telerehabilitació, quecomporten despeses oneroses en aparellsespecífics, els investigadors de laUniversitat de Girona, juntament amb elsde l’Hospital de Dia de Girona, van tenirclar que la solució havia de ser eficaç,fiable i econòmica. Un ordinador domèstic,amb perifèrics vulgars i una connexió debanda ample són suficients per posar enmarxa el servei. I funciona.

/31/

/ 30 /

Cristina Noguer és una de les persones que ha treballat enl’exposició Creativitat industrial, que fins al 18 d’abril s’hapogut veure al Col·legi d’Arquitectes de Girona i que del 12al 30 de maig ha viatjat a Figueres, també a la casa delsarquitectes. L’organització d’aquest acte forma part del pro-jecte de final de carrera de Noguer. Hi ha col·laborat l’equipde professors implicats en la docència d’aquesta especiali-tat, i el discurs expositiu s’ha dividit en tres mòduls diferen-ciats. En el primer, s’explica en què consisteixen els estudisde disseny industrial, a partir de la presentació de diversostreballs realitzats per estudiants que cursen l’assignaturaProjectes. En el segon, hi ha una presentació dels projectesrealitzats en el marc de les pràctiques a les empreses. Calsaber que una de les característiques dels objectes exposatsés haver estat elaborats en estreta col·laboració amb equipsd’empreses professionals, perquè, eminentment, els estudisd’enginyeria de producte són una carrera pràctica.Finalment, en el tercer mòdul, es passa revista als productescreats per les empreses nascudes de la iniciativa de diversospostgraduats i que es comercialitzen en el mercat.

“El disseny és la base del producte, és totalment imprescin-dible”, afirma Noguer. És per aquest motiu que les empre-ses necessiten dissenyadors amb una bona formació permillorar el producte, per ser més competitives. La demandaha de ser coberta per un planter d’estudiants que es formencom a graduats en Enginyeria del Disseny Industrial iDesenvolupament del Producte de la Universitat de Girona,uns estudis que coordina el professor Narcís Verdaguer ique, a més, tenen el suport del CENTRECID per adequarmillor l’oferta de la Universitat amb les necessitats de laindústria. La bona connexió entre universitat i empresa faque els estudiants acabin la carrera, gairebé sempre, ambuna oferta de feina a la butxaca, unes ofertes que escomencen a gestar en el moment que els estudiants inicienles pràctiques a les empreses, que és quan passen de lesmaquetes amb què treballen a la facultat a veure el produc-te convertit en realitat.

Les calderes col·lectives són més eficients

El K2 Energia funciona de manera òptima en edificis enquè hi ha instal·lats sistemes comuns d’energia, com aracalderes col·lectives o climatitzacions centralitzades.Abans d’aparèixer la proposta de DSet, la manca d’unaforma precisa de mesurar les demandes individuals d’e-nergia, de caracteritzar el consum amb garanties, haviaestat un fre per a la seva difusió. L’única possibilitat decontrol era la instal·lació de sondes en els comptadors, laqual cosa era eficaç com a instrument de mesura, però apenes oferia cap altra informació. Per exemple, en unacomunitat de veïns, sempre es podia sospitar que un veígastava més que els altres malgrat que acabessin paganttots igual, i per evitar-ho s’adoptaven solucions comrepartir la despesa en funció de la superfície ocupada.Potser per aquest motiu els sistemes de climatització cen-tralitzats, tot i ser molt més eficients, no han triomfat ihem acabat tenint tots una petita caldera al safareig o unclimatitzador en un racó del menjador.

Amb el K2 Energia totes aquestes dificultats quedensuperades i el rang de possibilitats s’amplia. Els mòdulsinstal·lats als habitatges fan el recompte individual de l’energia consumida icontrolen el sistemes de climatització d’una manera segura i eficaç. Cal dirque l’equip ha superat rigorosos exàmens i proves perquè les dades querecull puguin ser utilitzades pels proveïdors de l’energia per facturar als veïnsper allò que consumeixen. A més, el mecanisme detecta possibles anomaliesen el mòdul o en el circuit de l’habitatge i les notifica. És, doncs, un sistemaactiu i flexible, perquè permet anar incorporant i gestionant nous equipa-ments energètics als ja existents, com poden ser grups de panells solars oescalfadors d’aigua. Les informacions que recullen els mòduls instal·lats alsdiferents habitatges són rebudes en una central, que les analitza i que actua

de manera preventiva o correctiva en funció de l’anàliside les dades. Aquest és l’aspecte més important del K2Energia, perquè la possibilitat de tenir el sistema sotacontrol i visualitzar-lo amb l’ajuda del programari queacompanya l’equip fa que es pugui millorar el nivell d’u-tilització i aconseguir estalvis significatius a través de l’a-nàlisi de les dades que proporciona.

Del K2 Energia al K2 Hotel. Senzills i diferentsEl K2 Energia és un equipament senzill d’instal·lar.També és diferent. Com altres avenços tecnològics,representa un canvi que, de vegades, frena elsinstal·ladors a utilitzar-lo. En aquest cas, Muñoz aclareixque “la formació necessària no està en el procés d’ins-tal·lació, sinó en les eines de manteniment i control, querequereixen uns coneixements que nosaltres mateixosproporcionem”. El repte és, segons el responsable deDSet, tenir la voluntat d’assumir la gestió energèticaamb majúscules, voler prendre el control global de l’edi-

fici i saber si és energèticament eficiento si, al contrari, s’hi està malbaratantenergia (i, per tant, saber on passa aixòper corregir-ho).

Amb l’experiència del K2 Energia, Dsetha creat el K2 Hotel, una nova aplica-ció destinada a optimitzar la gestióenergètica en les instal·lacions hotele-res. Encara en fase de proves, aquestnou producte serà ben aviat al mercat ipermetrà un control precís de la clima-tització de les habitacions i la gestiódels avisos de seguretat. El sistema tépresents aspectes diferents, com ara sil’habitació està ocupada o lliure i si lesfinestres estan obertes o tancades.També s’ha incorporat la possibilitatque es faci càrrec dels mecanismes queencenen i apaguen serveis com el llumo la climatització i, fins i tot, gairebécom una anècdota, pot monitoritzarl’estat del minibar.

Queda clar que encara no hem arribat a l’escenari d’au-tomatisme total que el cinema ens ha regalat des delstemps del blanc i negre, però és ben cert que ens hianem acostant.

L’exposició Creativitat industrial vol serun reconeixement a la tasca de les per-sones que han participat en els estudis

de Disseny Industrial: estudiants, professors iempreses. Els estudis de Disseny Industrial iDesenvolupament de Producte de la Universitatde Girona fan quinze anys i, en aquest temps, hanestat molts els projectes que s’han convertit enrealitat.

Creativitat industrialQuinze anys de projectes

“El disseny és la base del producte, és totalmentimprescindible”, afirma Noguer. És per aquest motiuque les empreses necessiten dissenyadors amb unabona formació per millorar el producte, per ser méscompetitives.

Una de les característiques dels objectes exposats éshaver estat elaborats en estreta col·laboració ambequips d’empreses professionals, perquè, eminen-ment, els estudis d’enginyeria de producte són unacarrera pràctica.

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

DSet dóna feina avui a sis investigadors que treballen en lesmodernes instal·lacions que l’empresa té al Parc Científic iTecnològic de Girona. Tots ells són professionals formats a l’EPSde la UdG.

/31/

/ 30 /

Cristina Noguer és una de les persones que ha treballat enl’exposició Creativitat industrial, que fins al 18 d’abril s’hapogut veure al Col·legi d’Arquitectes de Girona i que del 12al 30 de maig ha viatjat a Figueres, també a la casa delsarquitectes. L’organització d’aquest acte forma part del pro-jecte de final de carrera de Noguer. Hi ha col·laborat l’equipde professors implicats en la docència d’aquesta especiali-tat, i el discurs expositiu s’ha dividit en tres mòduls diferen-ciats. En el primer, s’explica en què consisteixen els estudisde disseny industrial, a partir de la presentació de diversostreballs realitzats per estudiants que cursen l’assignaturaProjectes. En el segon, hi ha una presentació dels projectesrealitzats en el marc de les pràctiques a les empreses. Calsaber que una de les característiques dels objectes exposatsés haver estat elaborats en estreta col·laboració amb equipsd’empreses professionals, perquè, eminentment, els estudisd’enginyeria de producte són una carrera pràctica.Finalment, en el tercer mòdul, es passa revista als productescreats per les empreses nascudes de la iniciativa de diversospostgraduats i que es comercialitzen en el mercat.

“El disseny és la base del producte, és totalment imprescin-dible”, afirma Noguer. És per aquest motiu que les empre-ses necessiten dissenyadors amb una bona formació permillorar el producte, per ser més competitives. La demandaha de ser coberta per un planter d’estudiants que es formencom a graduats en Enginyeria del Disseny Industrial iDesenvolupament del Producte de la Universitat de Girona,uns estudis que coordina el professor Narcís Verdaguer ique, a més, tenen el suport del CENTRECID per adequarmillor l’oferta de la Universitat amb les necessitats de laindústria. La bona connexió entre universitat i empresa faque els estudiants acabin la carrera, gairebé sempre, ambuna oferta de feina a la butxaca, unes ofertes que escomencen a gestar en el moment que els estudiants inicienles pràctiques a les empreses, que és quan passen de lesmaquetes amb què treballen a la facultat a veure el produc-te convertit en realitat.

Les calderes col·lectives són més eficients

El K2 Energia funciona de manera òptima en edificis enquè hi ha instal·lats sistemes comuns d’energia, com aracalderes col·lectives o climatitzacions centralitzades.Abans d’aparèixer la proposta de DSet, la manca d’unaforma precisa de mesurar les demandes individuals d’e-nergia, de caracteritzar el consum amb garanties, haviaestat un fre per a la seva difusió. L’única possibilitat decontrol era la instal·lació de sondes en els comptadors, laqual cosa era eficaç com a instrument de mesura, però apenes oferia cap altra informació. Per exemple, en unacomunitat de veïns, sempre es podia sospitar que un veígastava més que els altres malgrat que acabessin paganttots igual, i per evitar-ho s’adoptaven solucions comrepartir la despesa en funció de la superfície ocupada.Potser per aquest motiu els sistemes de climatització cen-tralitzats, tot i ser molt més eficients, no han triomfat ihem acabat tenint tots una petita caldera al safareig o unclimatitzador en un racó del menjador.

Amb el K2 Energia totes aquestes dificultats quedensuperades i el rang de possibilitats s’amplia. Els mòdulsinstal·lats als habitatges fan el recompte individual de l’energia consumida icontrolen el sistemes de climatització d’una manera segura i eficaç. Cal dirque l’equip ha superat rigorosos exàmens i proves perquè les dades querecull puguin ser utilitzades pels proveïdors de l’energia per facturar als veïnsper allò que consumeixen. A més, el mecanisme detecta possibles anomaliesen el mòdul o en el circuit de l’habitatge i les notifica. És, doncs, un sistemaactiu i flexible, perquè permet anar incorporant i gestionant nous equipa-ments energètics als ja existents, com poden ser grups de panells solars oescalfadors d’aigua. Les informacions que recullen els mòduls instal·lats alsdiferents habitatges són rebudes en una central, que les analitza i que actua

de manera preventiva o correctiva en funció de l’anàliside les dades. Aquest és l’aspecte més important del K2Energia, perquè la possibilitat de tenir el sistema sotacontrol i visualitzar-lo amb l’ajuda del programari queacompanya l’equip fa que es pugui millorar el nivell d’u-tilització i aconseguir estalvis significatius a través de l’a-nàlisi de les dades que proporciona.

Del K2 Energia al K2 Hotel. Senzills i diferentsEl K2 Energia és un equipament senzill d’instal·lar.També és diferent. Com altres avenços tecnològics,representa un canvi que, de vegades, frena elsinstal·ladors a utilitzar-lo. En aquest cas, Muñoz aclareixque “la formació necessària no està en el procés d’ins-tal·lació, sinó en les eines de manteniment i control, querequereixen uns coneixements que nosaltres mateixosproporcionem”. El repte és, segons el responsable deDSet, tenir la voluntat d’assumir la gestió energèticaamb majúscules, voler prendre el control global de l’edi-

fici i saber si és energèticament eficiento si, al contrari, s’hi està malbaratantenergia (i, per tant, saber on passa aixòper corregir-ho).

Amb l’experiència del K2 Energia, Dsetha creat el K2 Hotel, una nova aplica-ció destinada a optimitzar la gestióenergètica en les instal·lacions hotele-res. Encara en fase de proves, aquestnou producte serà ben aviat al mercat ipermetrà un control precís de la clima-tització de les habitacions i la gestiódels avisos de seguretat. El sistema tépresents aspectes diferents, com ara sil’habitació està ocupada o lliure i si lesfinestres estan obertes o tancades.També s’ha incorporat la possibilitatque es faci càrrec dels mecanismes queencenen i apaguen serveis com el llumo la climatització i, fins i tot, gairebécom una anècdota, pot monitoritzarl’estat del minibar.

Queda clar que encara no hem arribat a l’escenari d’au-tomatisme total que el cinema ens ha regalat des delstemps del blanc i negre, però és ben cert que ens hianem acostant.

L’exposició Creativitat industrial vol serun reconeixement a la tasca de les per-sones que han participat en els estudis

de Disseny Industrial: estudiants, professors iempreses. Els estudis de Disseny Industrial iDesenvolupament de Producte de la Universitatde Girona fan quinze anys i, en aquest temps, hanestat molts els projectes que s’han convertit enrealitat.

Creativitat industrialQuinze anys de projectes

“El disseny és la base del producte, és totalmentimprescindible”, afirma Noguer. És per aquest motiuque les empreses necessiten dissenyadors amb unabona formació per millorar el producte, per ser méscompetitives.

Una de les característiques dels objectes exposats éshaver estat elaborats en estreta col·laboració ambequips d’empreses professionals, perquè, eminen-ment, els estudis d’enginyeria de producte són unacarrera pràctica.

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

DSet dóna feina avui a sis investigadors que treballen en lesmodernes instal·lacions que l’empresa té al Parc Científic iTecnològic de Girona. Tots ells són professionals formats a l’EPSde la UdG.

/ 32 /

El CENTRECID

El CENTRECID, Centre d’Innovació iDesenvolupament Conceptual deNous Productes de la Universitatde Girona, està integrat a la Xarxade Suport a la InnovacióTecnològica (XIT) del CIDEM i aglu-tina professors, becaris, alumnesen pràctiques i postgraduats. El centre, dirigit per XavierEspinach, ofereix serveis relatius al’activitat del desenvolupament deproductes, fent un èmfasi específicen la innovació i el disseny indus-trial. La metodologia de treballparteix del concepte i la idea coma factors generadors de productescompetitius. L’activitat del centreva començar el gener del 1999,per iniciativa de Josep Tresserras,juntament amb els estudis deDisseny Industrial a la Universitatde Girona.

/ 32 /

El CENTRECID

El CENTRECID, Centre d’Innovació iDesenvolupament Conceptual deNous Productes de la Universitatde Girona, està integrat a la Xarxade Suport a la InnovacióTecnològica (XIT) del CIDEM i aglu-tina professors, becaris, alumnesen pràctiques i postgraduats. El centre, dirigit per XavierEspinach, ofereix serveis relatius al’activitat del desenvolupament deproductes, fent un èmfasi específicen la innovació i el disseny indus-trial. La metodologia de treballparteix del concepte i la idea coma factors generadors de productescompetitius. L’activitat del centreva començar el gener del 1999,per iniciativa de Josep Tresserras,juntament amb els estudis deDisseny Industrial a la Universitatde Girona.

/35/

/ 34 /

Cada dia, a la Universitat de Girona es transmetenmilions de dades entre els diversos campus que lacomponen. Les telefonades, els correus electrònics,

la connexió a Internet, les videoconferències, tot això i méspassa per la xarxa de comunicacions pròpia que la UdG haconstruït. Són més de quinze quilòmetres de tubs i canalit-zacions que ens mantenen comunicats i, per què no, units.

En connexió amb l’Ajuntament de Girona

La decisió de dotar la Universitat d’una xarxa pròpia de comu-nicacions es va prendre gairebé en el mateix moment delnaixement de la UdG, l’any 1991. Va ser llavors, quanl’Ajuntament de Girona urbanitzava les avingudes Lluís Pericoti Montilivi, que es va demanar la reserva d’un espai en lescanalitzacions per poder-hi fer passar, quan fos el moment,els cables de la Universitat. Des del SOTIM (Servei d’OficinaTècnica i Manteniment) recorden la satisfacció que van teniren trobar que l’espai demanat havia estat reservat i que erapossible estendre els cables com s’havien proposat. Desprésd’aquest episodi, Montilivi va quedar unit a Emili Grahitformant un primer eix propi de comunicacions. En el subsòld’un campus de Montilivi en creixement, unes galeries deservei, passadissos subterranis de gran capacitat, garantienla possibilitat de connexió entre les diferents facultats en cons-trucció.

Quedava pendent, però, la unió amb el Barri Vell. Fins a l’any2001 la connexió es va realitzar a partir del lloguer d’enlla-ços i radioenllaços de telefonia, que, tot sigui dit, van donarmés d’un maldecap als responsables de les comunicacions dela Universitat. En aquest cas, la connexió pròpia es va acon-seguir fent passar els cables pel passeig Fora Muralla, compar-tint la canalització amb altres serveis de l’Ajuntament.

Més endavant, la posada en funcionament del Parc Científicva exigir el creixement de la xarxa. Un altre cop l’oberturad’una nova via va fer possible estendre encara més la xarxa.Va ser l’adequació de l’antiga plataforma del tren de Gironaa Sant Feliu com a via verda el que va permetre construir unacanalització pròpia des del node d’Emili Grahit fins al ParcCientífic, al límit de la ciutat, a tocar de Quart.

La Universitat de Girona disposa d'una xarxa física de comunicacions que uneix tots els campus. Es tracta d'unavantatge important que permet la transmissió de dades i telefonia de manera segura i fiable, sense haver de llo-gar els enllaços a operadors externs.

Xarxa de comunicacionsde la UdG

A continuació es va proposar el tancament del triangle quedibuixen el Parc Científic, Montilivi i Emili Grahit amb l’es-tesa de la fibra òptica a través del nou vial que uneix els dosprimers, el carrer Pic de Peguera, una connexió que aviat esposarà en servei.

Les característiques de la xarxa

El cor de la xarxa el compon un cable de fibra òptica. JoanFontcuberta, cap de Sistemes i Comunicacions de la UdG,explica que la fibra òptica disposa d’un cicle de vida moltllarg, al qual els avenços tecnològics auxilien i fan que cadacop sigui possible enviar una més gran quantitat d’informa-ció per una mateixa fibra. La tècnica avança tant que avuiencara no s’ha arribat a utilitzar el 50 % de la capacitatdisponible de la xarxa. L’equipament té com a característi-ca la segmentació, és a dir, es presenta com un conjunt dexarxes independents orientades a determinats usos, la qualcosa és necessària i útil per protegir-les. En realitat, segonsel tècnic, cal imaginar-la com una Internet pròpia de laUniversitat.

El bon funcionament fa que passi sempre inadvertida i ésnomés quan un incident, sovint extern, la perjudica que, pelfet de provocar la fallada dels serveis, produeix unes disfun-cions que es noten de seguida. Fontcuberta aclareix que laxarxa que uneix els diferents campus de la Universitat repre-senta un avantatge del qual no totes les universitats urba-nes han pogut beneficiar-se. Les persones que han partici-pat aquests anys en la seva construcció i mantenimentdestaquen que s’ha fet realitat per la bona sintonia que haexistit sempre entre la Universitat i l’Ajuntament.

Santi Cots, responsable de Comunicacions de la UdG.

Detall d’un commutador de la xarxa.

La galeria de serveis de Montilivi.

/35/

/ 34 /

Cada dia, a la Universitat de Girona es transmetenmilions de dades entre els diversos campus que lacomponen. Les telefonades, els correus electrònics,

la connexió a Internet, les videoconferències, tot això i méspassa per la xarxa de comunicacions pròpia que la UdG haconstruït. Són més de quinze quilòmetres de tubs i canalit-zacions que ens mantenen comunicats i, per què no, units.

En connexió amb l’Ajuntament de Girona

La decisió de dotar la Universitat d’una xarxa pròpia de comu-nicacions es va prendre gairebé en el mateix moment delnaixement de la UdG, l’any 1991. Va ser llavors, quanl’Ajuntament de Girona urbanitzava les avingudes Lluís Pericoti Montilivi, que es va demanar la reserva d’un espai en lescanalitzacions per poder-hi fer passar, quan fos el moment,els cables de la Universitat. Des del SOTIM (Servei d’OficinaTècnica i Manteniment) recorden la satisfacció que van teniren trobar que l’espai demanat havia estat reservat i que erapossible estendre els cables com s’havien proposat. Desprésd’aquest episodi, Montilivi va quedar unit a Emili Grahitformant un primer eix propi de comunicacions. En el subsòld’un campus de Montilivi en creixement, unes galeries deservei, passadissos subterranis de gran capacitat, garantienla possibilitat de connexió entre les diferents facultats en cons-trucció.

Quedava pendent, però, la unió amb el Barri Vell. Fins a l’any2001 la connexió es va realitzar a partir del lloguer d’enlla-ços i radioenllaços de telefonia, que, tot sigui dit, van donarmés d’un maldecap als responsables de les comunicacions dela Universitat. En aquest cas, la connexió pròpia es va acon-seguir fent passar els cables pel passeig Fora Muralla, compar-tint la canalització amb altres serveis de l’Ajuntament.

Més endavant, la posada en funcionament del Parc Científicva exigir el creixement de la xarxa. Un altre cop l’oberturad’una nova via va fer possible estendre encara més la xarxa.Va ser l’adequació de l’antiga plataforma del tren de Gironaa Sant Feliu com a via verda el que va permetre construir unacanalització pròpia des del node d’Emili Grahit fins al ParcCientífic, al límit de la ciutat, a tocar de Quart.

La Universitat de Girona disposa d'una xarxa física de comunicacions que uneix tots els campus. Es tracta d'unavantatge important que permet la transmissió de dades i telefonia de manera segura i fiable, sense haver de llo-gar els enllaços a operadors externs.

Xarxa de comunicacionsde la UdG

A continuació es va proposar el tancament del triangle quedibuixen el Parc Científic, Montilivi i Emili Grahit amb l’es-tesa de la fibra òptica a través del nou vial que uneix els dosprimers, el carrer Pic de Peguera, una connexió que aviat esposarà en servei.

Les característiques de la xarxa

El cor de la xarxa el compon un cable de fibra òptica. JoanFontcuberta, cap de Sistemes i Comunicacions de la UdG,explica que la fibra òptica disposa d’un cicle de vida moltllarg, al qual els avenços tecnològics auxilien i fan que cadacop sigui possible enviar una més gran quantitat d’informa-ció per una mateixa fibra. La tècnica avança tant que avuiencara no s’ha arribat a utilitzar el 50 % de la capacitatdisponible de la xarxa. L’equipament té com a característi-ca la segmentació, és a dir, es presenta com un conjunt dexarxes independents orientades a determinats usos, la qualcosa és necessària i útil per protegir-les. En realitat, segonsel tècnic, cal imaginar-la com una Internet pròpia de laUniversitat.

El bon funcionament fa que passi sempre inadvertida i ésnomés quan un incident, sovint extern, la perjudica que, pelfet de provocar la fallada dels serveis, produeix unes disfun-cions que es noten de seguida. Fontcuberta aclareix que laxarxa que uneix els diferents campus de la Universitat repre-senta un avantatge del qual no totes les universitats urba-nes han pogut beneficiar-se. Les persones que han partici-pat aquests anys en la seva construcció i mantenimentdestaquen que s’ha fet realitat per la bona sintonia que haexistit sempre entre la Universitat i l’Ajuntament.

Santi Cots, responsable de Comunicacions de la UdG.

Detall d’un commutador de la xarxa.

La galeria de serveis de Montilivi.

/37/

/ 36 /

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Des de principis del mes d’abril es poden escoltar les emissions de Girona Campus, unaràdio a la carta que ha estat posada en marxa per la iniciativa d’un grup d’estudiants delGrau en Publicitat i Relacions Públiques i que compta amb el suport de la Universitat deGirona i el Consell Social. Per sentir-la no cal engegar, però, cap aparell de ràdio, perquèaquesta “emissora” emet des d’Internet. Des del web de Girona Campus es poden escoltarels programes o descarregar-se’ls per dur-los en un mp3 i reproduir-los allà on sigui, quanvingui de gust. No hi ha, per tant, horaris. La graella de programes la componen un espai de debat que els seus creadors han anome-nat Campus al dia, un altre de fresc i desenfadat que du per nom Ctrl+C i Metròpolis 451, unmagazine de cinema i cultura. La llista de programes encara és limitada, però els responsa-bles de l’experiència volen créixer amb rapidesa i, per aconseguir-ho, esperen les vostrescol·laboracions.

Escolteu Girona Campus a: http://www.udg.edu/gironacampus/Alacarta/tabid/9390/language/ca-ES/Default.aspx

S'inicien les emissions de GironaCampus, una ràdio a la carta fetaper estudiants de la Universitat deGirona

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>Aranzadi publica El daño ecológico puro,la tesi doctoral del professor de la Facultat de DretAlbert RudaLes referències a un desastre ecològic no són un tema nou en el paquet de les notícies diàries. Les marees negres, els residustòxics, les terres contaminades provoquen sempre una reacció de solidaritat amb els afectats: per les hores perdudes dels pesca-dors que no podran pescar, les collites malmeses dels pagesos, fins i tot per les malalties futures que desenvoluparan les perso-nes. Després de la catàstrofe, urgeix la quantificació del perjudici. Però hi ha un dany que va més enllà i que és difícil de mesurar.Quant valen els animals salvatges morts, els arbres sense fulles, l’aire brut que tard o d’hora tots respirarem? Com es valora allòque, precisament perquè és de tots, mai no ha tingut valor? Aquests estralls representen el que s’ha convingut a anomenar danyecològic pur.D’aquest problema parla el nou llibre El daño ecológico puro, escrit pel professor de la Facultat de Dret Albert Ruda González. Alllarg de 736 pàgines, pretén posar la responsabilitat civil en el banc de proves, tot passejant-la per un paisatge tan delicat com ésel medi ambient. Fins ara, per enfrontar-se al dany mediambiental, el dret civil s’havia valgut d’elements clàssics, pensats per adanys soferts per persones individuals. Però quan es tracta d’un dany col·lectiu com és el dany ecològic pur, aquest enfocamentpresenta limitacions importants. Per això, Albert Ruda examina els règims de responsabilitat existents —incloent-hi la nova Lleide responsabilitat mediambiental— i es pregunta en quina mesura hi han quedat compresos els danys ecològics purs. El llibre,publicat per Thomson Aranzadi, es basa en la tesi doctoral del mateix títol, que va guanyar el Premi Francisco de Asís SanchoRebullida, concedit per la Universitat de Navarra a la millor tesi de dret civil (2006), i el Premi nacional de protecció civil (2006).

Ciència per a una vida millor.L'aportació lúdica de la UdG al'Eurosciencie Open Forum2008

La Universitat de Girona serà present per primera vegada enl’Eurosciencie Open Forum 2008, que, ras i curt, s’anomena ESOF i quetindrà lloc a Barcelona entre el 18 i el 22 de juliol. La contribució de la UdGconstarà de dues outreach activities, anomenades Dancing with biona-nomolecules, que representa una aproximació al món molecular a travésde l’ús d’eines informàtiques, papir, globoflèxia i models de plàstic, i deRecreational sciencie, una presentació lúdica i divertida d’algunes de lesinvestigacions fetes a la UdG.

L’ESOF 2008 proposa sessions divulgatives i accions participatives per acientífics, investigadors ijoves graduats. També esdirigeix a gestors públicsdel coneixement, empre-saris i emprenedors, aperiodistes i al públic engeneral. En els cinc diesque durarà el fòrum es presentaran ponències al voltant de deu temes,proposats per l’organització. El ventall de l’oferta és divers i, si el que esvol és participar-hi, serà difícil no trobar el lloc adequat. Els temes girenal voltant d’aspectes com la ment humana i la conducta, d’allò que és moltpetit i del que és molt gros, de la societat oberta com a base per a unaciència oberta, de l’enginyeria aplicada a la medicina o de si som allò quemengem. També es tractarà del desenvolupament de noves energies perevitar l’escalfament global, de les polítiques de ciència i innovació, de lesimplicacions de la ciència en l’art, de genètica i, per saber si tot el ques’investiga s’explica de la manera adequada, de la comunicació de laciència. La transferència dels descobriments científics a través de lacol·laboració amb la indústria és un altre dels beneficis que es persegueixi que només es pot donar en ambients col·laboratius com aquest. En elfons les jornades volen afavorir el contacte entre diversos mons, unaoportunitat única per a la trobada de les persones que, d’una manera ouna altra, estan convençudes que la ciència pot portar-nos una vidamillor.

L’ESOF es defineix com “la veu de la ciència a Europa”, i vol ser l’apostaeuropea per construir un lloc en el qual els investigadors puguin descriu-re i explicar la recerca que fan a una audiència àmplia. Aquesta organit-zació, que té la seu a Estrasburg, la dirigeixen Ingrid Wünning Tschol i elgironí Enric Banda.

Estudis de Ràdio Girona Campus.

/37/

/ 36 /

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Des de principis del mes d’abril es poden escoltar les emissions de Girona Campus, unaràdio a la carta que ha estat posada en marxa per la iniciativa d’un grup d’estudiants delGrau en Publicitat i Relacions Públiques i que compta amb el suport de la Universitat deGirona i el Consell Social. Per sentir-la no cal engegar, però, cap aparell de ràdio, perquèaquesta “emissora” emet des d’Internet. Des del web de Girona Campus es poden escoltarels programes o descarregar-se’ls per dur-los en un mp3 i reproduir-los allà on sigui, quanvingui de gust. No hi ha, per tant, horaris. La graella de programes la componen un espai de debat que els seus creadors han anome-nat Campus al dia, un altre de fresc i desenfadat que du per nom Ctrl+C i Metròpolis 451, unmagazine de cinema i cultura. La llista de programes encara és limitada, però els responsa-bles de l’experiència volen créixer amb rapidesa i, per aconseguir-ho, esperen les vostrescol·laboracions.

Escolteu Girona Campus a: http://www.udg.edu/gironacampus/Alacarta/tabid/9390/language/ca-ES/Default.aspx

S'inicien les emissions de GironaCampus, una ràdio a la carta fetaper estudiants de la Universitat deGirona

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>Aranzadi publica El daño ecológico puro,la tesi doctoral del professor de la Facultat de DretAlbert RudaLes referències a un desastre ecològic no són un tema nou en el paquet de les notícies diàries. Les marees negres, els residustòxics, les terres contaminades provoquen sempre una reacció de solidaritat amb els afectats: per les hores perdudes dels pesca-dors que no podran pescar, les collites malmeses dels pagesos, fins i tot per les malalties futures que desenvoluparan les perso-nes. Després de la catàstrofe, urgeix la quantificació del perjudici. Però hi ha un dany que va més enllà i que és difícil de mesurar.Quant valen els animals salvatges morts, els arbres sense fulles, l’aire brut que tard o d’hora tots respirarem? Com es valora allòque, precisament perquè és de tots, mai no ha tingut valor? Aquests estralls representen el que s’ha convingut a anomenar danyecològic pur.D’aquest problema parla el nou llibre El daño ecológico puro, escrit pel professor de la Facultat de Dret Albert Ruda González. Alllarg de 736 pàgines, pretén posar la responsabilitat civil en el banc de proves, tot passejant-la per un paisatge tan delicat com ésel medi ambient. Fins ara, per enfrontar-se al dany mediambiental, el dret civil s’havia valgut d’elements clàssics, pensats per adanys soferts per persones individuals. Però quan es tracta d’un dany col·lectiu com és el dany ecològic pur, aquest enfocamentpresenta limitacions importants. Per això, Albert Ruda examina els règims de responsabilitat existents —incloent-hi la nova Lleide responsabilitat mediambiental— i es pregunta en quina mesura hi han quedat compresos els danys ecològics purs. El llibre,publicat per Thomson Aranzadi, es basa en la tesi doctoral del mateix títol, que va guanyar el Premi Francisco de Asís SanchoRebullida, concedit per la Universitat de Navarra a la millor tesi de dret civil (2006), i el Premi nacional de protecció civil (2006).

Ciència per a una vida millor.L'aportació lúdica de la UdG al'Eurosciencie Open Forum2008

La Universitat de Girona serà present per primera vegada enl’Eurosciencie Open Forum 2008, que, ras i curt, s’anomena ESOF i quetindrà lloc a Barcelona entre el 18 i el 22 de juliol. La contribució de la UdGconstarà de dues outreach activities, anomenades Dancing with biona-nomolecules, que representa una aproximació al món molecular a travésde l’ús d’eines informàtiques, papir, globoflèxia i models de plàstic, i deRecreational sciencie, una presentació lúdica i divertida d’algunes de lesinvestigacions fetes a la UdG.

L’ESOF 2008 proposa sessions divulgatives i accions participatives per acientífics, investigadors ijoves graduats. També esdirigeix a gestors públicsdel coneixement, empre-saris i emprenedors, aperiodistes i al públic engeneral. En els cinc diesque durarà el fòrum es presentaran ponències al voltant de deu temes,proposats per l’organització. El ventall de l’oferta és divers i, si el que esvol és participar-hi, serà difícil no trobar el lloc adequat. Els temes girenal voltant d’aspectes com la ment humana i la conducta, d’allò que és moltpetit i del que és molt gros, de la societat oberta com a base per a unaciència oberta, de l’enginyeria aplicada a la medicina o de si som allò quemengem. També es tractarà del desenvolupament de noves energies perevitar l’escalfament global, de les polítiques de ciència i innovació, de lesimplicacions de la ciència en l’art, de genètica i, per saber si tot el ques’investiga s’explica de la manera adequada, de la comunicació de laciència. La transferència dels descobriments científics a través de lacol·laboració amb la indústria és un altre dels beneficis que es persegueixi que només es pot donar en ambients col·laboratius com aquest. En elfons les jornades volen afavorir el contacte entre diversos mons, unaoportunitat única per a la trobada de les persones que, d’una manera ouna altra, estan convençudes que la ciència pot portar-nos una vidamillor.

L’ESOF es defineix com “la veu de la ciència a Europa”, i vol ser l’apostaeuropea per construir un lloc en el qual els investigadors puguin descriu-re i explicar la recerca que fan a una audiència àmplia. Aquesta organit-zació, que té la seu a Estrasburg, la dirigeixen Ingrid Wünning Tschol i elgironí Enric Banda.

Estudis de Ràdio Girona Campus.

/39/

/ 38 /

Practicum de Psicologia.Fonaments, reflexions i propostes

Esperanza Villar Hoz (Ed.)

ISBN: 978-84-96742-44-4376 pàgines, 16 x 23,5 cm24,04 ¤

El treball que es presenta en aquest llibre és el resultat d'un projecte de millorade la qualitat del Pràcticum en els estudis de Psicologia de la Universitat deGirona que parteix de la complexitat i les especificitats d'aquesta assignaturaper tal d'intentar respondre als reptes de la formació universitària actual delsestudiants de grau en Psicologia. Aquest projecte dóna continuïtat a una sèried'actuacions que s'havien anat duent a terme durant els darrers anys amb l'ob-jectiu d'oferir als estudiants una experiència formativa que tingués en compteles seves necessitats i expectatives i, alhora, amb la finalitat d'adaptar l'assig-natura a les demandes de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Amb aquestobjectiu, la Comissió de Pràcticum dels estudis de Psicologia va elaborar un pro-jecte de millora de la qualitat que va obtenir una subvenció de l'Agència deGestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), els resultats del qual són labase del document.

Donar, rebre i compartir. L'estructura del'aprenentatge cooperatiu a l'aula

Dolors Guix i Feixas, Pili Serra i Joaniquet

ISBN: 978-84-96742-36-9228 pàgines, 16 x 23,5 cm24,04 ¤ / Inclou CD

Aquest text tracta de l'aprenentatge cooperatiu, i ho fa donant-ne una visió moltvinculada a l'escola i a pràctica de l'aula en contextos escolars molt propers a leslectores i lectors que de ben segur utilitzaran aquest llibre. I en aquest sentitresultarà molt útil el treball elaborat per Dolors Guix i Pili Serra. Però el caràcterpràctic d'aquest llibre no ens hauria de confondre i fer caure en una visió massainstrumental de l'aprenentatge cooperatiu, com si es tractés d'un mer conjunt detècniques, quan en realitat és molt més que això: l'aprenentatge cooperatiu ésuna manera d'entendre les relacions i l'aproximació d'infants i mestres entreells, a l'entorn, al coneixement i en darrer terme a la cultura. Això comporta quequan adoptem una perspectiva cooperativa de l'aprenentatge els canvis que aixògenera vagin més enllà del que és didàctic o de la manera d'ensenyar. Els can-vis, si realment adoptem aquella perspectiva, afecten la cultura de l'aula i l'am-bient d'aprenentatge en el seu sentit més ampli.

Deu assaigs filosòfics i una diatribaexasperada

Mario Bunge

ISBN: 978-84-96742-38-3248 pàgines, 14 x 21 cm17,31 ¤

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs id’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons,però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el queell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segonscom, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és,però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofss'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne lacrítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realis-me crític.El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, talcom es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'en-tendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un elementmés de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió delsafers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hiincorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar aaguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de totsels ciutadans.

La filosofia de Ferrater Mora

Priscilla Cohn, Josep-Maria Terricabras Nogueras, et altr.

ISBN: 978-84-96742-39-0240 pàgines, 14 x 21 cm16,35 ¤

Sovint s'ha de pagar un preu pel fet de no pertànyer a una escola concreta depensament o per no poder-s'hi identificar. El perill que afronta un pensadorindependent és que el seu pensament se'n pugui “anar aigua avall”, com qui diu:els seus escrits poden ser ignorats o insuficientment tinguts en compte i pocapreciats. Ferrater va tenir present aquesta possibilitat i la va acceptar: ell voliaque la seva obra fos llegida, però no estava disposat a comprometre les sevesidees només per poder guanyar lectors.Aquest volum que es presenta per iniciativa de la Càtedra Ferrater Mora de laUniversitat de Girona mostra que Ferrater no ha hagut de pagar el preu que ame-naça el pensador independent potser perquè el seu Diccionario de filosofía vaobtenir una difusió tan gran. Un examen dels continguts d'aquest volum no sola-ment revela coses sobre els seus autors sinó també molt sobre el pensament deFerrater. La gran varietat de temes discutits mostra un grup divers de pensadors-de diferents generacions, diferents països, parlants de diferents llengües- quesubratllen molts aspectes diferents del pensament de Ferrater: la seva ontolo-gia, la psicologia i l'ètica, el seu ús de la història, el tractament que fa de lament, la noció de «seny», la preocupació per l'estil, el seu desenvolupamentprimerenc a Xile, algunes semblances o diferències amb el pensament de Deweyi G.E.Moore, etcètera.

www.documentauniversitaria.catNovetats Editorial Documenta==========

/39/

/ 38 /

Practicum de Psicologia.Fonaments, reflexions i propostes

Esperanza Villar Hoz (Ed.)

ISBN: 978-84-96742-44-4376 pàgines, 16 x 23,5 cm24,04 ¤

El treball que es presenta en aquest llibre és el resultat d'un projecte de millorade la qualitat del Pràcticum en els estudis de Psicologia de la Universitat deGirona que parteix de la complexitat i les especificitats d'aquesta assignaturaper tal d'intentar respondre als reptes de la formació universitària actual delsestudiants de grau en Psicologia. Aquest projecte dóna continuïtat a una sèried'actuacions que s'havien anat duent a terme durant els darrers anys amb l'ob-jectiu d'oferir als estudiants una experiència formativa que tingués en compteles seves necessitats i expectatives i, alhora, amb la finalitat d'adaptar l'assig-natura a les demandes de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Amb aquestobjectiu, la Comissió de Pràcticum dels estudis de Psicologia va elaborar un pro-jecte de millora de la qualitat que va obtenir una subvenció de l'Agència deGestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), els resultats del qual són labase del document.

Donar, rebre i compartir. L'estructura del'aprenentatge cooperatiu a l'aula

Dolors Guix i Feixas, Pili Serra i Joaniquet

ISBN: 978-84-96742-36-9228 pàgines, 16 x 23,5 cm24,04 ¤ / Inclou CD

Aquest text tracta de l'aprenentatge cooperatiu, i ho fa donant-ne una visió moltvinculada a l'escola i a pràctica de l'aula en contextos escolars molt propers a leslectores i lectors que de ben segur utilitzaran aquest llibre. I en aquest sentitresultarà molt útil el treball elaborat per Dolors Guix i Pili Serra. Però el caràcterpràctic d'aquest llibre no ens hauria de confondre i fer caure en una visió massainstrumental de l'aprenentatge cooperatiu, com si es tractés d'un mer conjunt detècniques, quan en realitat és molt més que això: l'aprenentatge cooperatiu ésuna manera d'entendre les relacions i l'aproximació d'infants i mestres entreells, a l'entorn, al coneixement i en darrer terme a la cultura. Això comporta quequan adoptem una perspectiva cooperativa de l'aprenentatge els canvis que aixògenera vagin més enllà del que és didàctic o de la manera d'ensenyar. Els can-vis, si realment adoptem aquella perspectiva, afecten la cultura de l'aula i l'am-bient d'aprenentatge en el seu sentit més ampli.

Deu assaigs filosòfics i una diatribaexasperada

Mario Bunge

ISBN: 978-84-96742-38-3248 pàgines, 14 x 21 cm17,31 ¤

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs id’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons,però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el queell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segonscom, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és,però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofss'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne lacrítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realis-me crític.El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, talcom es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'en-tendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un elementmés de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió delsafers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hiincorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar aaguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de totsels ciutadans.

La filosofia de Ferrater Mora

Priscilla Cohn, Josep-Maria Terricabras Nogueras, et altr.

ISBN: 978-84-96742-39-0240 pàgines, 14 x 21 cm16,35 ¤

Sovint s'ha de pagar un preu pel fet de no pertànyer a una escola concreta depensament o per no poder-s'hi identificar. El perill que afronta un pensadorindependent és que el seu pensament se'n pugui “anar aigua avall”, com qui diu:els seus escrits poden ser ignorats o insuficientment tinguts en compte i pocapreciats. Ferrater va tenir present aquesta possibilitat i la va acceptar: ell voliaque la seva obra fos llegida, però no estava disposat a comprometre les sevesidees només per poder guanyar lectors.Aquest volum que es presenta per iniciativa de la Càtedra Ferrater Mora de laUniversitat de Girona mostra que Ferrater no ha hagut de pagar el preu que ame-naça el pensador independent potser perquè el seu Diccionario de filosofía vaobtenir una difusió tan gran. Un examen dels continguts d'aquest volum no sola-ment revela coses sobre els seus autors sinó també molt sobre el pensament deFerrater. La gran varietat de temes discutits mostra un grup divers de pensadors-de diferents generacions, diferents països, parlants de diferents llengües- quesubratllen molts aspectes diferents del pensament de Ferrater: la seva ontolo-gia, la psicologia i l'ètica, el seu ús de la història, el tractament que fa de lament, la noció de «seny», la preocupació per l'estil, el seu desenvolupamentprimerenc a Xile, algunes semblances o diferències amb el pensament de Deweyi G.E.Moore, etcètera.

www.documentauniversitaria.catNovetats Editorial Documenta==========

/41/

Heu vist “coses italianes” a Girona?Si, i tant. Els espais, el joc entre el que és gran i el que és petit, laidea d’estratificació. Aquell adaptar-se de la ciutat a les condicionsorogràfiques, entre la muntanya i el riu, un factor que es troba mol-tes vegades repetit a Itàlia. He trobat també un equilibri molt inte-ressant en les dimensions de la ciutat, que s’assembla molt a la deles ciutats italianes, que, amb l’excepció de Roma i Milà, són ciutatspetites amb una qualitat de vida excepcional.

Coneixíeu la connexió entre la rehabilitació del Barri Vell i laUniversitat?A Itàlia hi ha pocs campus fora de les ciutats i quasi sempre laUniversitat constitueix un dels actors immobiliaris clau en la recupe-ració de grans edificis antics. De la mateixa manera, resulta un fac-tor determinant a l’hora de retenir la població jove als centresurbans. La universitat ha tingut, doncs, una doble faceta: la de sal-vaguardar el patrimoni i la de salvar també la vida.

Venècia s’enfonsa, Pisa cau. Itàlia s’ofega sota el pes del patri-moni?No, gens! Itàlia té un patrimoni de béns antics desmesurat, enorme.

Perfils

Carlo MagnaniCarlo Magnani (1950) és arquitecte, rectorde l'Institut Universitari d'Arquitectura deVenècia i professor extraordinari deComposició arquitectònica. Ha estat convi-dat a la Universitat de Girona, dins el cicle deconferències de l'EPS, per parlar del MOSE.Darrere de l'acrònim es presenta un placomplex per salvaguardar la llacuna deVenècia i evitar les inundacions que els tem-porals del sud provoquen a la ciutat. Comtotes les grans obres públiques, el ModuloSperimentale Elettromeccanico té defensorsi detractors. Magnani ha vingut a explicarquè pot fer l'arquitectura per millorar unaobra pensada des de l'enginyeria.

/ 40 /

És difícil mantenir tot el que es veu i el que està sota terra. Malgrattot, els centres històrics italians són els més ben conservats delmón. El problema està en la relació entre les parts antigues —quesón les que sempre recordem— i les modernes, que són radical-ment una altra cosa. Existeix una mena de nostàlgia per la inabas-table qualitat de la ciutat antiga, al mateix temps que es dóna unamoderada consternació per la mala qualitat de la moderna.

Parleu de la difícil convivència entre el que és antic i el queés modern. Té lloc un pont com el de Calatrava a la ciutat deVenècia?Més enllà de la polèmica entre el que és antic i el que és nou, elpunt feble del pont de Calatrava —que l’anomenen deSant’Andrea de la Zirada, i si li han posat un nom és perquè elsvenecians ja se l’estan apropiant— és que l’Administració no diures de què vol fer més enllà, a la Piazza di Roma. És el problema dequè fer amb el trànsit rodat de cotxes i, sobretot, autobusos quearriben a Venècia.

Quant temps li queda a Venècia? Els joves no compren pisosi ja només queden vells. No acabarà com un parc temàtic?El problema és molt complicat i la visió que se’n té pot variar enfunció de la distància des del qual ens el mirem. Si m’ho miro desd’una perspectiva nacional, fer de la llacuna un parc temàtic norepresenta cap problema. Si m’hi acosto més, descobreixo que elfenomen del turisme és impressionant, perquè Venècia rep vintmilions de turistes l’any, la qual cosa representa una activitat eco-nòmica amb la qual no es pot competir. Aquesta particularitat ten-deix a provocar el desert entorn seu. En el cas de la ciutat antiga,la Universitat és l’única activitat que pot fer-se de manera comple-mentària i que, a més, manté els joves a la ciutat tot l’any. Encaraa una escala més petita, la idea de tenir el territori lligat a una solaactivitat representa una debilitat, una fragilitat, enorme. Passa,doncs, que si busco una casa a Venècia, entro en competició ambalgun milionari japonès que vol el mateix i, és clar, les coses esposen molt difícils.

“L’obra arquitectònica ha de respondre a les necessitatsdel seu entorn, que és puntual i específic. L’enginyeria,en canvi, no distingeix entre un lloc o un altre.”

“La universitat en un barri vell té una doble responsa-bilitat: la de salvaguardar el patrimoni i la salvar tambéla vida.”/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////“El que tenim avui a Venècia és una successió d’inter-vencions d’obra pública, per la qual cosa la realitatvisible no deixa de ser una forma artificial de naturali-tat. Per tant, la intervenció només pot esperar retornarl’aspecte natural de l’artificialitat.”

Quina opinió teniu del MOSE?Venècia té una condició d’artificialitat des de fa mil anys. La llacu-na no existiria si la República de Venècia no hagués desviat elscursos dels rius que desguassaven al seu interior. El que tenimavui és una successió d’intervencions d’obra pública, per la qualcosa la realitat visible no deixa de ser una forma artificial de natu-ralitat. Per tant, la intervenció només pot esperar retornar l’aspec-te natural de l’artificialitat. El MOSE segueix la línia d’aquesta filo-sofia d’intervencions a partir de les quals la ciutat continua ambla política de manteniment de la llacuna.Les comportes, la part més visible, no és res més que una de lesoperacions en les quals cal emmarcar el projecte, que tambéinclou la recuperació de les barenes, la protecció dels dics i elscanals de la llacuna i la protecció de la flora i la fauna. El MOSEés un projecte compost de moltes competències que, encara quesiguin petites, són importants. Des del punt de vista hidràulic, jono sé si funcionarà; els enginyers asseguren que sí, i que duraràun segle. Més enllà ja no n’hi haurà prou amb les barreres, perl’augment del nivell del mar pel canvi climàtic. Aleshores, però, jano serà un problema de Venècia, sinó de tota la Mediterrània.

Què pot fer l’arquitectura per a l’enginyeria?Relacionar-la amb el paisatge, separar-la de la construcció modu-lar, impersonal, allunyada del territori en el qual s’implanta. L’obraarquitectònica ha de respondre a les necessitats del seu entorn,que és puntual i específic. L’enginyeria, en canvi, no distingeixentre un lloc o un altre. A Venècia hi havia qui deia que a laLlacuna no hi havia paisatge i això no és cert, hi ha tot un discursformat per petits detalls que ha de ser possible incorporar al pro-jecte del MOSE.

Carlo Magnani.

Les “barene” de la llacuna de Venècia.

/41/

Heu vist “coses italianes” a Girona?Si, i tant. Els espais, el joc entre el que és gran i el que és petit, laidea d’estratificació. Aquell adaptar-se de la ciutat a les condicionsorogràfiques, entre la muntanya i el riu, un factor que es troba mol-tes vegades repetit a Itàlia. He trobat també un equilibri molt inte-ressant en les dimensions de la ciutat, que s’assembla molt a la deles ciutats italianes, que, amb l’excepció de Roma i Milà, són ciutatspetites amb una qualitat de vida excepcional.

Coneixíeu la connexió entre la rehabilitació del Barri Vell i laUniversitat?A Itàlia hi ha pocs campus fora de les ciutats i quasi sempre laUniversitat constitueix un dels actors immobiliaris clau en la recupe-ració de grans edificis antics. De la mateixa manera, resulta un fac-tor determinant a l’hora de retenir la població jove als centresurbans. La universitat ha tingut, doncs, una doble faceta: la de sal-vaguardar el patrimoni i la de salvar també la vida.

Venècia s’enfonsa, Pisa cau. Itàlia s’ofega sota el pes del patri-moni?No, gens! Itàlia té un patrimoni de béns antics desmesurat, enorme.

Perfils

Carlo MagnaniCarlo Magnani (1950) és arquitecte, rectorde l'Institut Universitari d'Arquitectura deVenècia i professor extraordinari deComposició arquitectònica. Ha estat convi-dat a la Universitat de Girona, dins el cicle deconferències de l'EPS, per parlar del MOSE.Darrere de l'acrònim es presenta un placomplex per salvaguardar la llacuna deVenècia i evitar les inundacions que els tem-porals del sud provoquen a la ciutat. Comtotes les grans obres públiques, el ModuloSperimentale Elettromeccanico té defensorsi detractors. Magnani ha vingut a explicarquè pot fer l'arquitectura per millorar unaobra pensada des de l'enginyeria.

/ 40 /

És difícil mantenir tot el que es veu i el que està sota terra. Malgrattot, els centres històrics italians són els més ben conservats delmón. El problema està en la relació entre les parts antigues —quesón les que sempre recordem— i les modernes, que són radical-ment una altra cosa. Existeix una mena de nostàlgia per la inabas-table qualitat de la ciutat antiga, al mateix temps que es dóna unamoderada consternació per la mala qualitat de la moderna.

Parleu de la difícil convivència entre el que és antic i el queés modern. Té lloc un pont com el de Calatrava a la ciutat deVenècia?Més enllà de la polèmica entre el que és antic i el que és nou, elpunt feble del pont de Calatrava —que l’anomenen deSant’Andrea de la Zirada, i si li han posat un nom és perquè elsvenecians ja se l’estan apropiant— és que l’Administració no diures de què vol fer més enllà, a la Piazza di Roma. És el problema dequè fer amb el trànsit rodat de cotxes i, sobretot, autobusos quearriben a Venècia.

Quant temps li queda a Venècia? Els joves no compren pisosi ja només queden vells. No acabarà com un parc temàtic?El problema és molt complicat i la visió que se’n té pot variar enfunció de la distància des del qual ens el mirem. Si m’ho miro desd’una perspectiva nacional, fer de la llacuna un parc temàtic norepresenta cap problema. Si m’hi acosto més, descobreixo que elfenomen del turisme és impressionant, perquè Venècia rep vintmilions de turistes l’any, la qual cosa representa una activitat eco-nòmica amb la qual no es pot competir. Aquesta particularitat ten-deix a provocar el desert entorn seu. En el cas de la ciutat antiga,la Universitat és l’única activitat que pot fer-se de manera comple-mentària i que, a més, manté els joves a la ciutat tot l’any. Encaraa una escala més petita, la idea de tenir el territori lligat a una solaactivitat representa una debilitat, una fragilitat, enorme. Passa,doncs, que si busco una casa a Venècia, entro en competició ambalgun milionari japonès que vol el mateix i, és clar, les coses esposen molt difícils.

“L’obra arquitectònica ha de respondre a les necessitatsdel seu entorn, que és puntual i específic. L’enginyeria,en canvi, no distingeix entre un lloc o un altre.”

“La universitat en un barri vell té una doble responsa-bilitat: la de salvaguardar el patrimoni i la salvar tambéla vida.”/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////“El que tenim avui a Venècia és una successió d’inter-vencions d’obra pública, per la qual cosa la realitatvisible no deixa de ser una forma artificial de naturali-tat. Per tant, la intervenció només pot esperar retornarl’aspecte natural de l’artificialitat.”

Quina opinió teniu del MOSE?Venècia té una condició d’artificialitat des de fa mil anys. La llacu-na no existiria si la República de Venècia no hagués desviat elscursos dels rius que desguassaven al seu interior. El que tenimavui és una successió d’intervencions d’obra pública, per la qualcosa la realitat visible no deixa de ser una forma artificial de natu-ralitat. Per tant, la intervenció només pot esperar retornar l’aspec-te natural de l’artificialitat. El MOSE segueix la línia d’aquesta filo-sofia d’intervencions a partir de les quals la ciutat continua ambla política de manteniment de la llacuna.Les comportes, la part més visible, no és res més que una de lesoperacions en les quals cal emmarcar el projecte, que tambéinclou la recuperació de les barenes, la protecció dels dics i elscanals de la llacuna i la protecció de la flora i la fauna. El MOSEés un projecte compost de moltes competències que, encara quesiguin petites, són importants. Des del punt de vista hidràulic, jono sé si funcionarà; els enginyers asseguren que sí, i que duraràun segle. Més enllà ja no n’hi haurà prou amb les barreres, perl’augment del nivell del mar pel canvi climàtic. Aleshores, però, jano serà un problema de Venècia, sinó de tota la Mediterrània.

Què pot fer l’arquitectura per a l’enginyeria?Relacionar-la amb el paisatge, separar-la de la construcció modu-lar, impersonal, allunyada del territori en el qual s’implanta. L’obraarquitectònica ha de respondre a les necessitats del seu entorn,que és puntual i específic. L’enginyeria, en canvi, no distingeixentre un lloc o un altre. A Venècia hi havia qui deia que a laLlacuna no hi havia paisatge i això no és cert, hi ha tot un discursformat per petits detalls que ha de ser possible incorporar al pro-jecte del MOSE.

Carlo Magnani.

Les “barene” de la llacuna de Venècia.