Escrits a Menorca, 2 Maquetación 1bello.cat/Escrits a Menorca 2.pdf · del món, però aquests...

Jorge Bello

Escrits a Menorca, 2Versió desil·lustrada dels articles publicats a

ÚLTIMA HORA MENORCA

(juliol de 2007 a desembre de 2008)

Índex55. Faig un toc-toc ... 256. Tallar el bosc ... 457. Un problema valvular ... 758. El pes del bebè i la finestra del lavabo ... 959. Propostes per a petits anatomistes ... 1160. El nou gerent i el rei de la casa ... 1361. Les regles del joc ... 1662. Les joguines tòxiques ... 1863. El límit de la viabilitat ... 2064. La presentació del triumvirat ... 2265. Moixos ... 2566. El pa de l’escola ... 2767. Continuo amb l’escola ... 2968. L’epidèmia de xarampió ... 3169. Enfortir amb sang ... 3470. L’erra hac ... 3671. El vòmit que desconcerta és un crit d’alerta ... 3972. El còlic miserere ... 4173. El cervell desnodrit ... 4374. La pesta de Menorca ... 4575. Instruccions per a una amputació ... 4876. Assolir l’èxtasi ... 5177. La rapidesa és perillosa ... 5378. El preu de poder parlar ... 5579. Tots som immigrants ... 5880. Bon Nadal, i llibertat ... 6081. Bon any i bon vent ... 6382. Dos regals de Reis ... 6683. Ni tan bo ni tan dolent ... 6984. De l’hospital a la presó ... 7185. Les cares mortes ... 7386. El pecat de la pulmonia, o pneumònia ... 7587. El bomberet adolescent ... 7888. L’annex i la concentració ... 8089. La increïble història de la bàscula, el bastó i la serp ... 8290. Sobre la bàscula i les paràlisis ... 8591. Què és la pau? ... 8792. Dues reunions, dues idees ... 8993. Setmana Santa, vacances i obesitat ... 9194. Obesitat infantil i obesitat mental ... 9395. La mala pesca ... 9696. Perles trobades ... 9897. Del llibre a la vacuna ... 10198. Cop al cap, i papallona que vola ... 10399. Què hi veus? ... 105100. Peixets, peixets ... 107101. Les dents, l’oblit i el record ... 110102. Sembla cavall, sembla Sant Joan ... 112

103. Tal vegada per Sant Joan ... 114104. El cau en temps de Sant Joan ... 117105. Taquicàrdia ... 119106. Cavallet que fa Sant Joan ... 121107. Inauguració amb perplexitat ... 123108. Comença a gatejar ... 125109. Tres advertències ... 128110. En defensa pròpia ... 130111. Cal parar atenció ... 132112. El cacauet en dues versions ... 134113. Quina tendresa, la pequinesa! ... 136114. Uf... les urgències! ... 139115. El jurament hipocràtic a Menorca ... 141116. Prou de paràlisi ... 143117. Allò que amaga una cala ... 146118. Comencen les classes, tornen els polls ... 148119. Maternitat, realitat, reialesa ... 150120. Dos fars que reclamen atenció ... 152121. Amb la vara a la mà ... 155122. 12 d’octubre: més papallones que volen ... 157123. Epidèmia de boca, mà i peu ... 160124. Atendre l’emergència ... 162125. Fer l’orni o triar el mal menor ... 164126. Una finestra a la tercera facultat de Medicina ... 166127. La pensada d’una fieta, i la inauguració ... 168128. La memòria, o el deure de recordar ... 171129. Equilibris desequilibrats ... 173130. Fills d’una immaculada concepció ... 175131. Ofegar-se en dilluns, cremar-se en dilluns ... 177132. Una increïble història de Nadal ... 180133. Balanç amb ales de la pediatria 2008 ... 182

55. Dilluns 02/07/07

Faig un toc-toc

Vaig arribar força lluny: fins a la Terra del Foc. Enarribar, però, el fiet ja havia nascut: entro a l’hospi-tal, camino per passadissos que semblaven noacabar-se mai, trobo l’habitació, faig un toc-toc, ientro sense esperar resposta. Hi havia tres llits, perònomés una mare, un pare, un bressol, un fiet. Groc,feliç, dormia de panxa enlaire sota la radiació ultra-violada, els braços oberts, les mans entreobertes, eltòrax coordinava amb l’abdomen una seqüència ir-regular de moviments respiratoris, les cames ro-manien amb una mínima flexió. Duia una bena alsulls, al nas brillaven agrupats un conjunt de puntsblanquinosos, i la boca insinuava unes paraules queno vaig entendre. Allí el tenia, per fi. Tots dos hihavíem arribat, a la fi del món. El camí havia estatllarg i traumàtic, però al cap i a la fi pagava la pena.«Benvingut, fiet», li vaig dir. «Benvingut, conco»,em va contestar.

Escrits a Menorca, 22

El fiet va patir certes dificultats pròpies del compli-cat procés d’adaptar-se a la vida extrauterina, queés difícil per a tots, i les va superar. Ja no està groc,continua vivint a Ushuaia, la capital de la Terra delFoc, i la setmana propera farà quatre mesos. Noméspren el pit. I em diu la mare que està força bé, i ambaixò, ja en tinc prou.

L’hospital on va nàixer és una institució de pressu-post mínim, compta amb una infraestructura mín-ima però força ben utilitzada, i té unes finestres desde les quals es veu la neu eterna que corona lesmuntanyes que envolten la ciutat. La ciutat és lamés austral del món, i li agrada definir-se com la fidel món, però aquests records demostren que no ésla fi, sinó el començament. L’hospital és mínim, peròcompta amb un personal màxim: des de la senyoraque repartia la sopa, habitació per habitació, i em vadir que si jo m’aconsseguia una tassa, un got o unplat, ella em donava la sopa. Fins a un extraordinariequip de professionals de la medicina i de la infer-meria que demostran, una vegada més, que el quidde la qüestió rau en las persones.

Vaig deixar la Terra del Foc quan encara el fiet era al’hospital, sota la llum ultraviolada. Vaig agafar l’aviói després un autocar, i després un autobús per tal deveure un altre infant: una fieta, que volia caminar,però encara no li havia arribat l’hora. De seguida ensvam fer amics, i vam descobrir que teníem una cosaen comú: la voluntat de caminar. Un dia li vaig donarde menjar un puré de patates amb un raig de lletque estava boníssim. Pero va començar a ploure,plovia i plovia, i va ploure molt, i tant va ploure quela zona es va inundar. I la mare va haver d’agafar lafieta una matinada, i va haver de sortir corrents,sota la pluja, amb l’aigua als turmells, a la foscor,perquè l’aigua li entrava a casa seva. El parerescatava roba, i biberons, i el bressol. Van haverd’abandonar la casa, van haver de fer un toc-toc aun altra casa. Uns dies després hi vaig entrar, ambaigua bruta fins els genolls, i vaig veure una joguinaque flotava, surava a la deriva: la vaig agafar, eraun osset peludet, feia pudor de podrit però conser-vava el somriure, i em va dir: «Benvingut, conco, fatemps que t’esperàvam.»

La fieta i la seva família van patir un seguit d’incon-venients derivats de la inundació, però van poder


tornar a casa seva. La fieta acaba de fer l’any, i cam-ina correctament. Menja bó i menja bé. I em diu lamare que està força bé, i amb això, ja en tinc prou.

Walter Benjamin va passar a Eivissa la primavera de1932, amb tot de privacions. Hi va tornar l’anysegüent, i també va patir privacions. S’hi va quedarmés temps, tal vegada perquè es va enamorar.Aquest magnífic escriptor alemany, uns anys de-sprés, fugint de la persecució nazi a Alemanya i aFrança, va fer un toc-toc a la frontera francoes-panyola, volia entrar a Espanya per tal de salvar lavida. Però els guàrdies franquistes no el van deixarentrar. Incapaç d’asumir una altra situació extrema,Walter Benjamin es va suïcidar la nit del 26 desetembre de 1940. Deu anys després es va publicarla versió sencera del llibre Infància a Berlín, del qualdos periòdics alemanys havien publicat uns capítolsquan l’autor encara era a Eivissa. Es considera queaquest llibre és el millor de Walter Benjamin. I elmés bonic que mai s’ha escrit sobre la infància.

Amb tot de respecte, un altre que torna, amb el capcot, i fa un toc-toc per entrar-hi, sóc jo. Tal vegadaabans del previst. Enlloc com a Menorca, tot s’ha dedir. Perquè la feina ha estat feta, i cal continuar ambla feina. Però tornar és difícil, tot s’ha de dir, i re-començar encara ho és més. Més fàcil és fer el fietcapritxós, que plora porquè no li donen el carmel, iplora més fort quan s’adona que el carmel li pertocaa un altre, i llavors se’n va, i fa un toc-toc a unaporta de parla forana, i reclama el pagament de nosé què factura per no sé què favors de l’any de lapicor, o d’ahir.-

56. Dilluns 09/07/07

Tallar el bosc

Ningú no abandonaria un fiet al bosc. Ni al riu, ni ala muntanya, ni a la porta de l’ambulatori. Això noobstant, l’abandonament d’un bebè i el fet miraculósde sobreviure són temes força recurrents a l’imagi-nari popular, la qual cosa indica que era freqüent entemps passats, i se’n parlava al carrer. Un bon nom-bre de llegendes, contes infantils, novel·les,pel·lícules i culebrons de televisió registren en la fan-tasia això que la història va registrar en la vida real.Fóra bo de recordar que, segons la llegenda, alsbessons Ròmul i Remus els van abandonar, surant


en una cistella, al riu Tíber; que la lloba Luperca elsva rescatar d’una mort segura, i els va alletar; queun pastor de nom Fàustul els va criar; que van fun-dar el que avui és Roma, i que Ròmul va matarRemus. A Moisès també el van abandonar a un riu.

A Paris també el van abandonar, encara que era desang blava, o precisament perquè ho era: de bebè elvan deixar al bosc. Va tenir sort, aquest prínceptroià, perquè abans de convertir-se en menja debèsties i bestioles, el van rescatar, i Afrodita, Hera iAtena el van criar. D’adult va marxar a Esparta, onva raptar Helena, i amb això va precipitar la Guerrade Troia. A finals del segle XII, un altre de sangblava va entregar el propi fill a l’enemic com ahostatge, i el petit només tenia dos anys, i la mareva morir un any després, no sé si de pena. El fiet vasobreviure, i en 1208 es va convertir en el rei JaumeI. Recordeu el conte de Hansel i Gretel, que sota unaaparença inofensiva denuncia una realitat terrible. Irecordeu també que abandonar el bebè al bosc o ales portes de l’hospici era cosa habitual a l’Europadels temps de la fam.

No fa gaire que van trobar un bebè abandonat, aca-bat de nàixer. Sort que el petit tenia gana, i ploravatot reclamant la llet. El van trobar dins d’un con-tenidor d’escombraries, de bon matí, a un carrer dela zona alta de Barcelona, zona cara. Tenia roba sen-zilla, però neta, i no passava fred. L’havien deixat enuna posició cómoda i segura, força visible. És evi-dent que la mare volia que algú el trobés deseguida: el contenidor d’escombraries és aquí unaforma moderna de bosc, una forma moderna d’hos-pici. Diuen que abans que arribés l’autoritat legal-ment constituïda, la gent del carrer ja le havia donatun biberó, i el bebè dormia tan tranquil en braçosd’una senyora que va arribar tard a la feina.

Vull creure que l’abandonament no busca la mort delfiet sinó la sortida a una situació de màxima deses-peració. Vull creure que la mare que abandonava elfill a la porta de l’hospital, i fins i tot la que l’aban-donava al bosc, consideraven que la mort era mésprobable si el bebè continuava amb ella, que haviamés esperances en la incertesa del destí que en laterrible certesa del present. La situació d’aquestesmares, i pares, era, per tant, de màxima deses-peració. Les llegendes i els contes que expliquen lahistòria d’un fiet que sobreviu a l’abandonament


gràcies a una circumstància fortuïta, fantasiosa,miraculosa, gairebé impossible de creure, potserbuscaven tranquil·litzar la consciència dels pares ques’havien vist obligats a prendre decisió tan dura.

Els pares que van confiar els fills a les organitzacionsque durant la Guerra Civil Espanyola miraven de tro-bar-los un lloc més segur on refugiar-se, i viure-hiun temps, amb la idea de tornar algun dia, deurianhaver patit aquesta màxima desesperació, lad’adonar-se que aquí la mort és segura i allà tal ve-gada no ho serà. I milers de pares es van acomiadarde milers de fills sense tenir la certesa de tornar-losa veure. Molts la van encertar, i el fiets van tornar(molts, però, no van trobar ni el papa ni la mama, niningú). D’altres van tenir mala sort: molts dels fietsque van trobar refugi a la Unió Soviètica van morirdurant la batalla de Stalingrad; i n’hi va haver queels van buscar a França per tornar-los a casa, imatar-los en territori espanyol. Només és possibleel consol si es considera que l’esperança és una forçapoderosa, i permet d’aferrar-s’hi encara que el sen-tit comú, i fins i tot la realitat més evident, parlinamb eloqüencia en sentit contrari.

Sembla que avui ningú no abandona un fill al bosc.Perquè l’autoritat legalment contituïda va tallant elbosc per tal d’evitar l’abandonament. Però és evi-dent que hi ha boscos moderns on abandonar els fillsamb l’esperança que tinguin sort i trobin una opor-tunitat. Una oportunitat a casa nostra per a qui no téoportunitats a casa seva. Una forma de bosc modernsón les petites embarcacions, rudimentàries, fràgils,perilloses, que desafien una mort probable en trav-essar l’estret i arribar fins aquesta banda de la mar.A l’altra banda de la mar, sense que se sàpigua gairecosa, hi ha mares que deixen partir fills preadoles-cents amb l’esperança que trobin menjar i diners allàon hi ha fills preadolescents que pateixen obesitatper menjar massa i per passar massa estona as-seguts al sofà. I en aquest context em pregunto sil’autoritat legalment constituïda continuarà tallant elbosc. Perquè si continua ja no tindrà excusa i hauràde reconèixer el que és evident: aquí ningú aban-dona un fiet al bosc, però igualment al bosc hi hafiets abandonats que esperen.-


57. Dimarts 17/07/07

Un problema valvular

Cert dia vaig tenir l’oportunitat de veure el cor d’unnounat: de la mida d’una pruna, de la forma d’unamaduixa, de la consistència d’una mandarina, delcolor dels llavis. El vaig tocar, el vaig tenir a la mà:em vaig sentir petit, el vaig veure gegantí.

Igual que el cor adult, el cor infantil té quatre cavi-tats. Les dues cavitats més petites són les aurícules(dreta i esquerra), que estàn per sobre dels ventri-cles i més aviat cap al fons del tòrax. Les dues cav-itats més grosses, i més potents, són els ventricles(dret i esquerre), que queden por sota de les au-rícules i més aviat cap al davant del tòrax. Corre-spon al ventricle esquerre el batec que se sent ambla mà al costat del pit, per sota de la mamella; finsi tot es pot veure com es mou, en fiets prims. Com-parat amb el batec adult, el batec infantil és més ir-regular i més rápid, o més lent, segons el moment.

Batega més ràpid o més lent segons les circumstàn-cies del moment gràcies a un sistema automàtic queregula la freqüència cardíaca amb una precisió ex-traordinària. Quan el cor batega amb lentitud, perexemple quan el fiet dorm tranquil i no somnia, elbatec és més llarg, però difícilment tindrà una du-rada tan llarga com d’un segon. I quan batega ràp-idament, per exemple en plorar o en córrer, o si elfiet té febre, cada batec s’escurça, i es fa tan breucom de mig segon, o d’un terç de segon. Però jasigui tirant a llarg o tirant a curt, cada batec és igualquant al que passa a l’interior del cor.

En cada batec, el cor rep la sang venosa que li duenles venes del cos; aquesta sang arriba a l’aurículadreta. Entre l’aurícula dreta i el ventricle dret hi hauna vàlvula que permet que la sang passi de l’au-rícula dreta al ventricle dret, però que no hi torni.Quan el ventricle dret rep la sang que li envia l’au-rícula dreta, es contrau amb força i envia la sang capals pulmons a través de l’artèria pulmonar; aquestaartèria es divideix en dues, una per a cada pulmó.Entre el ventricle dret i l’artèria pulmonar hi ha unavàlvula que permet que la sang passi en cada batec,però que no hi torni; és la vàlvula pulmonar. Encaraque es diu artèria, l’artèria pulmonar transportasang venosa. La sang venosa no té gaire oxígen, i


l’oxígen és indispensable per a la vida. I el que fal’arteria pulmonar es transportar la sang venosa alspulmons perquè és al pulmons on la sang es carregad’oxígen, i es converteix en sang arterial.

Com a sang arterial, la sang surt dels pulmons i esdirigeix de tornada al cor a través de les venes pul-monars (se’n diu venes, però transporten sang ar-terial). Aquesta sang arriba a l’aurícula esquerra ipassa de seguida al ventricle esquerre a través d’unavàlvula que no permet que la sang hi torni. En rebrela sang, el ventricle esquerre es contrau amb força ienvia la sang a tot el cos a través de l’artèria aorta.Entre el ventricle esquerre i l’artèria aorta hi ha unaaltra vàlvula, la vàlvula aòrtica.

Fa ben poc va nàixer a Menorca un fiet que presen-tava un defecte greu al cor: la vàlvula pulmonar eraforça més estreta del que és normal. I no deixavapassar gaire sang cap als pulmons per tal que s’ox-igenés. En conseqüència, el fiet patia una manca desang oxigenada, i l’oxígen és indispensable per a lavida. I el seu cor funcionava d’una manera irregular,manera de funcionar que no es pot mantenir gairetemps. La situació era greu i urgent: calia posar-liremei de seguida.

I de seguida van actuar amb solvència unes per-sones i unes institucions, de la sanitat pública i de lasanitat privada, de l’illa i de la península, coordi-nades de manera ràpida i efectiva, sense posar-hientrebancs ni plantejar exigències oportunistes, pertal de traslladar el petit pacient a l’Hospital de la Valld’Hebron de Barcelona. En arribar, un equip de pro-fessionals, igualment coordinats, van solucionar-li alfiet el defecte que tenia al cor. Ho van fer amb unsistema endoscòpic, de cateterització, sense cirur-gia, de màxima sofisticació, que sembla de ciènciaficció. Ara el fiet és a casa, té un cor sorollós, però lifunciona força bé.

Arribarà el dia en què algú li haurà d’explicar que ungrup nombrós de professionals van posar-se d’acordper solucionar-li ràpidament un problema greu. Ique per això no van caldre reunions maratonianes,ni pactes de misteriosa lletra menuda. Que les re-sponsabilitats no es van repartir segons els compro-misos personales o les exigències oportunistes, sinósegons les competències professionals de cadascú,prou demostrades. Que no va pujar a l’avió qui havia


de quedar-se en terra, ni es va quedar en terra quihavia de pujar a l’avió. Que el sou de qualsevol deles persones que van participar en aquell procés nosupera el sou de les persones que tenen la capacitatlegal d’augmentar-se el sou. Que ningú va aturar elprocés en deixar un paper al calaix. Que la bona vol-untat existeix, i també l’esperit de col·laboració. Quede vegades cal deixar-se de romanços i fer la feina,discreta, tal vegada anònima, però ben feta. I que jaestà pagada.-

58. Dimarts 24/07/07

El pes del bebè i la finestra del lavabo

Preguntar és de savis. Perquè la funció dels intel·lec-tuals de la vida moderna no és oferir respostes, sinópreguntes. I savis i intel·lectuals, i la resta de per-sones amb sentit comú, donarien per bo el bebè quepesés deu quilos en fer un any d’edat. Segons elspatrons de referència que s’usen a Menorca, la mit-jana de pes per als fiets d’un any és de deu quilos, iés de nou i mig per a les fietes. L’OrganitzacióMundial de la Salut qüestiona la validesa d’aquestesdades, perquè considera que no busquen l’idealquant al pes d’un bebè, sinó tan sols la pertinença alconjunt.

És de savis preguntar, i preguntar-se; qüestionar, in-terrogar, interpel·lar, revisar, per tal que no ensdonin per bo el que tan sols és acceptable. I és desavis rectificar, o ratificar, segons el cas. És de savis,però no pas dels savis universitaris, la saviesa delsquals és fràgil i temporal per definició, sinó delssavis del carrer, la saviesa de les persones que in-terroguen abans d’acceptar, que qüestionen abansde firmar, que miren l’etiqueta abans de comprar,que pregunten per què es considera normal aquellpes de deu quilos, i per què no tenen finestra la ma-joria dels banys i lavabos que es construeixen aMenorca.

El pes d’un infant (i d’altres paràmetres per avaluar-ne el creixement) és un paràmetre de marges prouamplis per tal que hi càpiguen des dels més prims,en un extrem, fins als més grassonets, en l’altre; almig hi són els de pes mitjà, que són majoria. No ésbo de considerar una única pesada per saber si elpes d’un fiet determinat és el que li pertoca, sinó quecal veure un seguit de medicions, i observar-ne el


conjunt, el ritme, la corba que dibuixen sobre unagràfica adequada. Fa anys que la ciència estudial’evolució del pes dels infants, i continua fent estudisa gran escala per tal d’obtenir dades que siguinvàlides fins i tot a escala petita, per a una petita co-munitat, tal el cas de Menorca. Són estudis quanti-tatius, que es fonamenten en considerar normal elpes d’un fiet si és igual o força similar al pes d’unconjunt nombrós de fiets sans d’igual edat, condi-ció, etc. És a dir: es considera normal que un fietd’un any tingui un pes de deu quilos perquè al seuvoltant hi ha (o hi ha hagut) cent mil fiets, d’igualcondició i edat, amb el mateix pes. És l’argument delconjunt.

La salut de la humanitat ha guanyat molt ambaquest argument, la ciència hi fonamenta bona partde les investigacions clíniques. Fins i tot exigeix queel conjunt de referència tingui un nombre determi-nat d’elements per tal de considerar vàlida la inves-tigació. Perquè si el conjunt és massa petit, noserveix com a referent: no es pot considerar normalque un fiet tingui cinc quilos de pes en fer l’anyperquè el conjunt de fiets de un any i cinc quilos ésforça petit, tan petit que no es pot prendre com areferència. Per tant, la magnitud del conjunt és l’ar-gument per fonamentar la normalitat o la correcciód’un element concret d’aquell conjunt. I la normali-tat o la correcció tindran més validesa com a nor-malitat o correcció si el conjunt de referència és mésnombrós. Però tindrà menys validesa si el conjuntde referència és petit. Per aquest motiu, la ciènciacontinua fent estudis, i mira de fer més grossos elsestudis anteriors per tal de donar-li més i mésvalidesa a les dades ja conegudas.

L’argument del conjunt, però, té un condicionant:necessita passar pel sedàs del sentit comú. Si no fosaixí, es podria considerar normal que un fiet d’unany tingués quinze quilos si el conjunt de referènciafos un conjunt de fiets obesos, que n’hi ha. Oacabaríem acceptant la cocaïna amb l’argument quehi ha més de deu mil persones que en consumeixen.L’argument del conjunt, per tant, és cosa dels savisuniversitaris, però també és cosa dels savis del car-rer. I és arriscat, i fins i tot perillós, acceptar l’argu-ment que no va passar pel sedàs del sentit comú. Laciència i la societat en tenen exemples.

Hi ha estrats a la societat, inclús a la menorquina,


que fonamenten el que fan amb l’argument del con-junt, però és evident que l’argument no ha passatpel sedàs del sentit comú sinó que ha passat pelsedàs dels interessos particulars, que en general sónfoscos i egoistes, o que són pura especulació. Vetaquí un exemple: no hi ha finestra a la majoria delslavabos i dels banys que es construeixen a Menorca.Vaig preguntar la raó de cosa tan curiosa, i em vancontestar que és legal construir un lavabo sensefinestres, i que la majoria dels lavabos es con-strueixen sense finestra. Aquí està l’argument delconjunt: el lavabo no té finestra perquè la majoriade lavabos es construeixen sense finestra. A l’argu-ment li falta passar pel sedàs del sentit comú. I elsentit comú considera més agradable, més higiènici més saludable que el lavabo tingui la ventilaciód’una finestra a l’exterior (i no em direu que un foratal sostre i un tub fins al terrat és igual que unafinestra).

L’Organització Mundial de la Salut reconeix que sóncorrectes i útils les gràfiques de pes que s’usen ha-bitualment, però indica que no són les més idòniesper avaluar el pes d’un fiet o d’una comunitat defiets en concret. Seria més idònia la gràfica que esfonamentés en un conjunt de referència que ex-clogui els fiets alimentats d’una manera incorrecta oque visquin en un ambient poc saludable, perquèaquests fiets no són vàlids com a referents. El sen-tit comú és aquí una força poderosa i eloqüent. Ambaquest grau de sentit comú, pregunto per què hemd’acceptar l’obligació de fer el pixo en un ambientpoc higiènic i poc saludable, fosc i humit, amb olorde resclosit i floridura, amb aquella negritud fúngicaque tan sovint intenta de pujar per les parets de labanyera, privat per sempre més de la ventilaciónatural?

59. Dilluns 30/07/07

Propostes per a petits anatomistes

I per a petits investigadors, que voldran saber on ésel moix. Jo tampoc no l’he trobat, tal vegada perquèvaig perdent la voluntat de buscar, tal vegadaperquè el moix només existeix al territori de la imag-inació, que és territori d’aventures que no s’acabenmai. Dues propostes, aquesta setmana, fan de bonaalternativa al divertiment corporal de la piscina i laplatja, i conviden al divertiment intel·lectual de


pares i mares, i de fills amb esperit d’anatomistes,d’investigadors, de pirates que cerquen tresors. Unaés a Alaior, l’altra és a Ciutadella.

La proposta d’Alaior és una oportunitat extra-ordinària per veure coses extraordinàries. Res s’hipot tocar, però després es pot practicar a casa finsl’infinit. Als baixos de l’Ajuntament hi ha la PrimeraExposició Internacional de Gravat Xalubínia-MenorcaGravat, un art compartit. Els mitjans de comunicaciód’aquesta illa, petita balear, ja en van informar, i vancomentar com és d’interessant, l’exposició, que en-grandeix la petita balear fins al punt de fer-la màx-ima. Trobo que la mostra està impregnadad’infantesa perquè hi ha tres obres d’esperit infantili de bellesa universal. Dónde està mi gato és unaiguafort i aiguatinta, signat per una artistajaponesa, Mica Murakami. És cosa de veure, encaraque sigui només per pensar on és el moix, per pen-sar que al món hi ha infants que busquen, des de fatemps, on és el moix (i el mos) que els pertoca.Equilibrista, obra de Blas García, un artista coneguta Menorca, és cosa petita que fa sentir-se gros, con-vida a la fantasia del circ, inunda la mirada amb il·lu-sions. I el protagonista manté un equilibri curiós,sembla mantenir-se quiet només per miracle, comun fiet. I alhora canta una cançó.

Hi ha un dibuix que no té nom, un esborrany queparla sense paraules, un esboç ple de dinamisme,unes ratlles en moviment. Són unes línies quedibuixen un fiet, no gaire petit, que pren el biberó.De cames grosses, segur que és de jugar llarguesestones al pati; de braços potents, amb una mà cor-pulenta agafa un biberó corpulent. L’expressió de lacara es perd dins l’imaginació, i cal endevinar-la, go-lafre, voluptuosa, i que cadascú hi possi la cara queatresora al cor. El dibuix no està penjat a la paretsinó que dorm dins un pupitre de fusta clara i cristalltransparent, tal és la infantesa, noble com la llenyai transparent com un cristall. Tan sols és un apunt,diu l’exposició, i és de José María Cáceres, granadí.

Sobre la paret del fons hi són els tres gravats deFrancisco de Goya. En veure’ls, hom es queda bo-cabadat: aneu i mireu, que és força excepcional elfet de tenir a casa obres tan importants (fins al 9d’agost, cada dia, de 19,30 a 21,30). I en arribar enaquest punt em permeto de fer una aportació: lad’il·lustrar aquestes línies amb un altre Goya, un


dibuix fet amb llàpis negre i llàpis litogràfic. El va ferpoc abans de morir. Expliquen els experts queaquest i d’altres dibuixos els va fer Francisco deGoya per tal que siguin contemplats en la intimitatde la vida domèstica, i que consitueixen l’obra mésprivada del genial artista, allò que va fer de més di-recte, crític i mordaç. Jo, més simplement, trobo unacara que vol dir cosa, el retrat d’un moment para-doxal, una actitud que denuncia, que acusa, que volmostrar una realitat que ningú vol mirar. La intensi-tat de l’expressió obliga a detenir-se i mirar si és vello si és infantil el personatge que es gronxa. Està im-pregnat d’infantesa, i jo m’entossudeixo a veure-hiun fiet que, encara que amb un cert defecte genètic,ha trobat allò de més divertit del món, i és feliç. Peròes diu Viejo en un columpio.

L’altra proposta, la de Ciutadella, és la diada del lli-bre menorquí, la cinquena, que presentarà aquestdissabte 4 d’agost les obres escrites que es relacio-nen amb Menorca a causa del contingut o de l’autor.La idea d’una diada per al llibre menorquí, segonspuc entendre, no busca segregar cosa menorquinade cosa no menorquina, sinó que busca reunir, agru-par, fer pinya per potenciar un conjunt cultural forçaheterogeni, i força valuós. Perquè la societatmenorquina és cada cop més heterogènia, i per tantmés valuosa. Té voluntat maternal, ha estat cridadaa la condició cosmopolita, multicultural, variada,heterogènia, universal. Cal recordar que la receptaque a Menorca li assegura el bon menjar, durantanys i panys, es fa amb una cassola grossa, moltgrossa, on es cou tot el que és menorquí, i tot el quevol ser menorquí. Que ja ho és: més enllà del colorde la pell i de la llengua que parli, més enllà de la ca-pacitat adquisitiva i de la capactiat per dir la seva, lapersona que se sent menorquina, ja és menorquina.

La Cinquena Diada del Llibre Menorquí necessita elrecolzament de tots, necessita presència i partici-pació, necesita conversació i discusió. Necessita quees facin preguntes, i s’hi obtindran respostes. Calanar-hi, fer un tomb. Veure què hi ha, què hi falta.I en arribar en aquest punt em permeto de fer unaaltra aportació: una anatomia per a petitsanatomistes, i n’estic orgullós. Estiguem orgullososdel que fem: si és bo i és útil, és motiu d’orgull, lamagnitud no importa. La meva mare en deia que nohavia de fer mai cap cosa de la qual després no es-tigués orgullós.-


60. Dilluns 06/08/07

El nou gerent i el rei de la casa

Tenim un gerent nou, i El rei de la casa és cosa deveure. Superat l’èxit de la Diada del Llibre Menorquí,i tot continuant amb la tònica de la setmana pas-sada, d’exposicions, diades i presentacions, vet aquíque tenim un altre gerent i una altra exposició. Ger-ent i exposició conviden a una reflexió sincera idesinteressada, i constitueixen esperança de cosamillor si aquesta reflexió es fa realment amb sincer-itat, i amb l’esperit que una mà renta l’altra i totesdues renten la cara. Encara que aquests ja no sóntemps de rentar-se les mans, ni de limitar-se a unrentat de cara. És moment de compromisos con-structius, amb la infància que viu a Menorca, en par-ticular, i amb la salut menorquina, en general.L’oportunitat és adient, i cal aprofitar-se’n, i feraquesta reflexió, i pujar al carro del progrés, que nomira de quin color tens la cara, sinó que només etpregunta si vols apuntar-t’hi, i si vols donar un copde mà, perquè tots plegats som poderosos. Sepa-rats, en canvi, som menja fàcil dels poderosos.

El rei de la casa és una exposició de valor extraordi-nari. Amb l’eslògan Adults als deu, nens als quar-anta, proposa un reflexió sobre la infància, sobrequè és la infància moderna, sobre què es vol de lainfància moderna, sobre quines eren i quines són lesperspectives dels infants. Perquè tal vegada el con-cepte que tenim actualment de la infància no coin-cideix amb la realitat quotidiana i amb lesnecessitats dels fiets i de les fietes d’una illa delsegle XXI. L’exposició convida a la reflexió mit-jançant les obres d’un seguit d’artistes de la pintura,de la fotografia, del gravat, del vídeo, etc. El conjuntés força interessant, i resultarà enriquidor.

Tenir fiets a casa, sobre tot en temps en què nogaudeixen de la rutina escolar, és un convit per auna reflexió. Resultarà enriquidor observar què fa elfiet a casa, amb quines activitats troba entreteni-ment, i de quines ja no en troba gràcia. Cal mirarquè programa vol mirar de la televisió, quanta es-tona dedica a mirar-se i admirar-se al mirall, ara queles robes són mínimes i la pell bruna sembla quecrida la pell bruna. I cal reflexionar sobre el que esvegi, sobre allò que es digui de passada, sobre lamirada que interroga, sobre la resposta negativa i


aspra que en realitat és una resposta positiva i anh-elosa, sobre si les olors de la pell són les mateixes del’estiu passat, o si ja han canviat. La vida és merav-illosa, hem d’aprofitar-la. I també hem d‘ensenyarel personal perquè l’aprofiti, per tal que sàpiga, perexemple, que les coloraines brillants d’un programanocturn de televió són enganyívoles, que són un nores al costat de l’oportunitat de parlar amb la llunaplena, i fer-li una promesa a canvi d’obtenir vés asaber què. El secret no està en dur-lo de la mà, sinòen obrir-li una porta.

La reflexió cal fer-la avui, no pas demà, perquè eldinamisme de la infància té un ritme tan vertiginósque hi ha el risc d’arribar al port quan el vaixell jahagi sortit, i només ens quedarà saludar de lluny, illavors entendrem que hem fet tard. M’espanta lapossibilitat de fer tard, i per tal de no fer tard jovoldria, igual que tants, detenir el temps, o com amínim fer que vagi més a poc a poc. Però això no éspossible, i m’ho demostra cada dia un fiet, que ahirno caminava, i avui sí que camina. Perquè s’ha fetgros, i si jo no m’espavilo farè tard, i em convertiréen naftalina. L’altre dia vaig escoltar que una fietadeia «mami», i li deia a la seva mare, i jo no m’es-perava que parlés tan prest, i amb tanta precisió. Ivaig adonar-me de la necessitat de reflexionar coma mecanisme per actualitzar el cap, i el cor.

El rei de la casa és una exposició necessària, és alPalau de la Virreina, a les rambles de Barcelona, finsa finals de setembre. Qui hi vagi, que hi vagi: éscosa bona. També es pot visitar l’exposició a Inter-net: n’hi ha prou amb escriure, entre cometes, albuscador Google, el nom de la mostra: «El rei de lacasa» o «El rey de la casa», segons la llengua depreferència.

I el nou gerent va assumir el càrrec. El conec unamica, de prendre un café matiner a l’ambulatorid’Alaior, abans de les visites. Va ensenyar-me qua-tre coses, tal vegada ni tan sols va adonar-se’n. Litinc una especial estimació, tal vegada perquè es-criu coses de la gent a S’Ull de Sol, la revista d’Alaior.Tal vegada perquè el vaig trobar dimecrescapvespre, unes hores després d’assumir com a ger-ent, a l’ambulatori d’Alaior, i se’n va recordar, de mi.Tal vegada perquè vestia de senzill, perquè nos’havia posat una bata blanca, massa planxada,potser emmidonada, amb el logotip de l’Hospital


Mateu Orfila, per sortir a la foto, i fer-nos creure queen acabar la cerimònia faria feines a Urgències comsi res hagués passat. Només va entrar a buscar nosé què, a l’ambularori, el nou gerent, i ens va salu-dar. En aquell moment xerràvem la senyora deltaulell i jo. Intento recordar el nom d’aquesta seny-ora, pero només recordo que té una veu encisadorai una mirada acollidora. I se’n recordava, de mi. Talvegada el secret no està en qui se’n recordi, ni quincàrrec té la persona que se’n recorda. Sinó en saberescoltar la cançó que fa recordar, que bressola, elcos o el cor.-

61. Dilluns 13/08/07

Les regles del joc

Adolescent de les primeres en fer-se adolescent, vadesembolicar l’entrepà, i de lluny estant vaig veureque era un entrepà força gros. Més que gros, llarg iprim, potser preparat per a una adolescent ambfama de menjar molt, o tal vegada pensat per adues persones de menjar estàndard. I llavors lesdues, la de l’entrepà i l’amiga, van avançar lentes ixerrant, amb pas decidit i inexorable, cap a la can-tonada de la pista, allà on és la paperera. Era dijous,cap a un quart o dos quarts d’onze del matí, a l’es-planada que hi ha al davant del poliesportiu d’Alaior.Feia un sol agradable i una oloreta de verd i d’estiu.Jo prenia un tallat a la terrassa que hi ha al costat del’esplanada, i deixava volar la vista sobre aquellespai, barreja sàvia de ciment i de bosc, per gaudirde l’espectacle vigorós i rejovenidor d’un munt defiets que juguen cadascú com la pròpia natura li per-met.

N’hi havia un munt, i el conjunt resultava cos-mopolita i heterogeni, sobre tot alliçonador. Un grupde petits força petits feien jocs individuals, però ro-manien agrupats. Ja se sap que els jocs primerencssón de jugar sol perquè el jugador encara no ha de-scobert les regles del joc, i no les ha descobertesperquè no ha assolit prou maduresa per descobrir-les. Un altre grup, ara de fiets de més edat, feiencarreres circulars, corrien en un circuit imaginari quetornava a començar allà on acabava de terminar.Feien veure que es perseguien, que un volia atraparl’altre, però de fet no es perseguien, ni ningú atra-pava ningú. Perquè atrapar el corredor hauria signi-ficat el final de la carrera, el final d’un joc les regles


del qual només són comprensibles per als jugadors.Ja se sap que la gràcia del joc infantil no és guanyaro perdre, sinó jugar, i continuar jugant, i seguir ju-gant, i no acabar mai de jugar.

És bo d’estimular el joc que no busca la competèn-cia entre els jugadors sinó la mútua diversió. L’ob-jectiu del joc infantil és jugar, i això marca ladiferència amb el joc adult, que mira de guanyar, devèncer l’adversari, de derrotar-lo, de destruir-lo, dequedar-se amb la seva fortuna. Dos fiets que juguensón dos amics, dos adults que juguen són dos ene-mics: en quin punt de l’evolució es produeix elcanvi? On canvien les regles del joc, qui les canvia?

No trobo explicació: per què els fiets volen que tornia començar el mateix conte, una i mil vegades, i queno tingui cap canvi? Com és que gaudeixen una i milvegades de la mateixa pel·lícula? No busquen guan-yar sino participar, no volen canvis ni notícies, novolen la novetat, demanen que tot sigui igual, queles regles del joc siguin sempre les mateixes. Tal ve-gada l’explicació és que troben la gràcia en elgerundi: és millor estar jugant que jugar, estar ar-ribant que arribar, estar en etapa de creixement quearribar al final del creixement, desenvolupar-se quefer-se adult. O tal vegada s’estimen més la certesadel fet conegut que la incertesa de la novetat. Siguicom sigui, allí estaven, jugant de colònies, tots ple-gats però ben organitzats, classificats per edats, ésa dir, classificats segons les potències i les apetèn-cies de cadascú.

A una banda de l’esplanada hi ha una zona per as-seure’s. Hi havia un grup de fiets i de fietes a puntper l’adolescència, o ja marcats per les formes cor-porals, impossible amagar-les, que modelen les hor-mones pròpies de la pubertat. N’hi havia d’asseguts,n’hi havia que romanien dempeus. Jo mirava des dela terrassa, i prenia un tallat que ja estava fred. Mi-rava i admirava les actituds que adoptaven, i vaigtenir la sensació que cadascú buscava l’espai que licorresponia, però que ningú no el trobava. No acon-seguien trobar el que buscaven perquè no sabienquè buscaven. Encara no tenien les regles del joc, iporquè no les tenien es mantenien sense regles, aveure què passa. És a dir, encara s’estimaven més lacertesa del fet conegut que la incertesa del canvi.Més que arribar volien caminar.


I en aquestes estava quan del grup en va sortir la del’entrepà, amb l’amiga, en direcció a la cantonadaon és la paperera. La de l’entrepà semblava la mésdecidida de les dues, i de les dues era la més de-senvolupada. Caminaven tot xerrant, i ella desem-bolicava l’entrepà. En arribar a la paperera, senseinterrompre la conversa, com si res estigués a puntde passar, la de l’entrepà va dividir l’entrepà en dos.Jo vaig pensar que li’n donaria la meitat a l’amiga.Però no. Va llançar la meitat de l’entrepà a la paper-era. I de la meitat que li quedava a la mà, en va sep-arar el cul, i també el va llançar a la paperera. Illavors van tornar totes dues al grup, la de l’entrepàmenjava mig entrepà i l’amiga no menjava res. Itotes dues eren al grup dels adolescents preadoles-cents que buscaven les regles del joc. La de l’en-trepà i l’amiga van demostrar que les regles del jocque feien servir, i de les quals era evident que es-taven orgulloses, no eren de les bones, sinó de lesque anuncien a la tele (però no sé on és sortida,perquè les regles del joc adolescent de quan éremadolescents no serveixen per als jocs dels adoles-cents d’avui, encara que les peces d’aquests jocs sónsempre les mateixes).-

62. Dilluns 20/08/07

Les joguines tòxiques

Segons el que diuen els informatius, hi ha unesjoguines tòxiques. Que ja no hi són perquè les hanretirades. Gràcies, senyors, per tenir tanta cura de lasalut infantil, però amb la mà al cor hem de re-conèixer tots plegats que el fet és gairebé intran-scendent, és poca cosa més que una escenografiaentre les bambolines de la qual s’amaguen els as-pectes realment importants de la qüestió. Informenque el problema rau en una partida de camionetsque van pintar, a la Xina, amb una pintura que contémés plom del que és permés a Europa. I considerantque l’estiu sol ser pobre en les notícies sucoses quepermeten fer buida polèmica, i encara més al bellmig d’agost, els mitjans massius de comunicació enfan un gra massa.

Fa anys i panys que se sap que el plom és tòxic, queprovoca una intoxicació, gairebé sempre crònica,que afecta el sistema nerviós, els ossos, la produc-ció de glòbuls vermells, els ronyons, l’aparell gas-trointestinal i el sistema reproductiu. La població


infantil n’és particularment vulnerable, en especialels més petits, que en general no presenten símp-tomes fins que l’escola els exigeix d’assolir determi-nades fites. La intoxicació resulta d’ingerir petitespartícules o la pols domèstica contaminada amb elplom que procedeix de la pintura de les cases pin-tades fa més de trenta anys; la tendència que tenenels fiets d’endur-se tot a la boca afavoreix aquestavia per intoxicar-se. També és possible la contami-nació a causa de beure aigües conduïdes per las an-tigues canonades de plom; la pol·lució ambiental enpodria ser una altra causa. Per tant, és un problemaque afecta els habitants de les gran ciutats i delshabitatges antics. No tinc notícia que aquesta intox-icació sigui un problema rellevant a Menorca.

Se’n diu intoxicació plúmbica o saturnisme. I si laglucèmia és la quantitat de glucosa sanguínia, laplumbèmia és la quantitat de plom que hi ha a lasang. Perquè la paraula plom procedeix del llatíplumbum, i l’adjectiu plúmbic/a (o plumbi/plúmbia)procedeix de plumbeus. I el sufix -èmia fa una refer-ència quantitativa a la sang. La ciència accepta coma cosa inofensiva que hi hagi una mínima quantitatde plom a la sang de les persones. Un conegut llibrede pediatria, escrit per un conjunt de professionalsdel Children’s Hospital of Philadelphia, Estats Units,i supervisada l’edició espanyola per un conegut cat-edràtic de pediatria, explica que una plumbèmiaigual o superior a deu micrograms de plom per cadadecilitre de sang indica que hi ha hagut exposició iabsorció de plom, i que un nivell de vint o més és in-dici d’intoxicació. I per tal que tothom pugui avaluarla importància d’aquestes dades, el llibre indica quemés del 4% del fiets menors de cinc anys que viuenals Estats Units tenen una plumbèmia de deu o mésmicrograms per decilitre de sang. El país que pre-sumeix de tenir la millor sanitat del món (la qualcosa és equivocada: és una informació enganyívola),té per tant un milió de fiets que estan a prop de l’in-toxicació plúmbica perquè viuen immersos en unambient contaminat amb plom però, això sí, juguenamb joguines pintades amb pintura amb poc deplom. És un fet paradoxal: una indústria del país quemés contamina està preocupada perquè les pinturesdels camionets que fabrica tenen una mica més deplom del que pertoca.

També és un fet paradoxal que surti un pare a la teledemanant explicacions perquè, diu, al seu fill li pot


passar qualsevol cosa si s’enduu el camionet tòxic ala boca. Però no li preocupa el fet d’haver-li compratuna joguina d’estètica bèl·lica. Les autoritats fan benfet de retirar del mercat una joguina que té un certpotencial tòxic, però les mateixes autoritats hauriend’advertir que el potencial tòxic és mínim, i queprobablement sigui més perillós que un fiet s’entrenides de ben petit amb joguines de guerra. Tanridícula em sembla la reclamació d’aquell pare, queexigeix drets abans d’assumir tots els deures queimplica la paternitat, com la quantitat d’espai infor-matiu que motiva el tema en alguns mitjans de co-municació. És perillós que una qüestió sense gairetranscendència ocupi bona part de l’opinió públicaperquè es crea un ambient de temor col·lectiu queno condueix enlloc. Tot plegat el tema fa una oloretasospitosa que suggereix que hi ha més cosa ama-gada, o que la comunitat no té res de més interes-sant per xerrar durant les llargues i tediosesjornades de platja.

I vet aquí una troballa que em serveix per solidar-itzar-me amb els fiets i les fietes que es veuen oblig-ats a treballar en comptes de passar largues estonesa la platja. Pinten juguines per tal que d’altres, i nopas ells, puguin jugar. I no saben res d’intoxicacióplúmbica ni de plumbèmia perquè ningú els ha ex-plicat res, perquè mantenir una comunitat en la ig-norància és una forma de dominació, és una formad’explotar-la. Si pinten amb una pintura que témassa plom, és força probable que acabin intoxicats,i no serà precisament per endur-se un camionet a laboca, sino per viure a la banda oculta de la global-ització. És un bitllet de transport escolar. Hi ha eldibuix d’una fieta xinesa, que amb una mà agafa unabandera i es posa l’altra al cor, i somriu. Tal vegadaespera que les joguines que pinta resultin divertidesper a un fiet que no coneix, tal vegada espera poderjugar algun dia amb aquell fiet que no coneix.-

63. Dilluns 27/08/07

El límit de la viabilitat

Límit de viabilitat és un concepte nou. Que deter-mina la probabilitat de sobreviure que tindrà unbebè prematur segons neixi a un país subdesen-volupat, a un país en vies de desenvolupament o enun país força desenvolupat. És a dir, segons les pos-siblitats humanes i tecnològiques de l’indret on neixi.


Les probabilitats de sobreviure a les dificultats icomplicacions d’un part prematur són menors aSenegal que al Japó, per exemple, perquè els recur-sos sanitaris que destina Senegal al problema de laprematuresa són força menors que els que hi des-tina el país nipó. Aquesta afirmació, que no és capnovetat, que indica una injustícia de vida de graumàxim, un fet que hauria d’avergonyir senegalesosi japonesos, i fins i tot els menorquins i extra-menorquins que gaudeixen de les ginebroses festesde l’estiu, no és la qüestió que volen plantejar avuiaquestes línies. Tal vegada per permetre quemenorquins i extramenorquins acabin la disbauixafestera d’agost sense haver de pensar, ni per un mo-ment, que un grapadet de fiets, de pell bruna la ma-joria, morirà de pobresa durant l’estona que trigaranen prendre una pomada.

Cada vegada hi ha més parts prematurs i, en con-seqüència, cada cop hi ha més nadons que neixenamb un pes inferior al que es considera normal: alspaïsos, diguem-ne, avançats, el 7,5% dels fiets sónde baix pes en nàixer, i l’1,5% neix amb un pes ex-tremadament baix. Aquests fiets prematurs presen-ten, en general, un pes proporcional al temps degestació: a menys temps de gestació, menys pes. Iles dificultats i complicacions que presenten com aconseqüència de la condició prematura són propor-cionals al pes i al temps de gestació: a més prema-turesa, més vulnerabilitat. Però la ciència i latecnologia han fet avenços extraordinaris per millo-rar les perspectives dels fiets prematurs, i el resul-tat d’aquests avenços és que cada cop hi ha mésnadons, prematurs i extremadament prematurs, queaconsegueixen sobreviure, i la majoria viu sensegaire seqüela.

Fa cosa de vint-i-cinc anys, als països més avançats,el límit de viabilitat estaba establert en 26 setmanes.Això significa que era tan remota la probabilitat desobreviure que tenia el fiet que naixia abans d’a-complir 26 setmanes de gestació, que es consider-ava que els esforços per conservar-li la vida estavendestinats al fracàs. En efecte, en aquell tempsmorien quasi tots el prematurs que naixien amb untemps de gestació inferior a 26 setmanes (fóra bode recordar que la durada mitjana de la gestaciónormal és de 40 setmanes). Actualment, els avençoscientífics i tecnològics de la perinatologia, de laneonatologia, de la nutrició infantil, i de la gestió i


organització dels recursos sanitaris, aconsegueixenque la supervivència dels prematurs de 25 setmanesde gestació ja no sigui l’excepció sinó la regla. Enconseqüència, tot considerant els recursos humansi tècnis dels hospitals més importans, el límit de vi-abilitat ha estat rebaixat.

El límit de viabilitat és el temps de gestació quemarca la frontera entre la vida i la mort, entre proumaduresa per viure (amb molt d’esforços) o massapoca maduresa per viure (encara que amb tots elsesforços). És fàcil adonar-se que aquest límit variasegons el país i fins i tot segons l’hospital que esconsideri. Un fiet prematur de 25 setmanes degestació tindrà perspectives sòlides si neix a l’Hos-pital Son Dureta de Palma de Mallorca o a Sant Joande Déu de Barcelona, però les perspectives no seranigualment sòlides si neix a un petit hospital comar-cal i no hi troben manera de traslladar-lo amburgència i amb les condicions que li permetin de so-breviure al trasllat.

El límit de viabilitat és de 22 setmanes al Japó i aAlemanya, però és de 25 setmanes a Holanda.D’aquesta manera, el fiet que vingui al món desprésd’haver acomplit només 24 setmanes de gestaciórebrà tan sols cures pal·liatives a Holanda. Peròrebrà totes les atencions que siguin necessàries pertal que sobrevisqui si neix al Japó o a Alemanya. Laqüestió no és aquí d’infraestructura sanitària o derecursos humans o tècnis, sinó que és una qüestióde criteris. La vida està plena de diferències, i que lafletxa de la vida apunti cap al Cel o cap a la Terraés, també, una qüestió de sort, la bona sort o lamala sort de nàixer aquí o allà.

No tic notícia que Espanya tingui establert un límitoficial de viabilitat, però és probable que cada hos-pital espanyol en tingui un, encara que extraoficial.L’autoritat que vulgui establir el límit necessitavalentia, però més necessitarà d’argumentspoderosos, raons científiques avalades per les per-sones i les institucions que en sàpiguen molt i no es-tiguin sotmeses als capritxos dels polítics. Sentitcomú i sensatesa, i no deixar-se influir per la tradi-ció o per la cosa sentimental. Li caldrà objectivitat iconsens. I amb aquesta fòrmula les autoritatsmenorquines haurien d’establir un límit per a lesfestes de l’estiu perquè és evident que la massifi-cació, el descontrol social i el consum d’alcohol i


drogues necessiten un límit. Ho demostren les con-seqüències de les festes legals i il·legals d’aquestagost. Aquí també, la fletxa de la vida hauria d’a-puntar cap a baix o cap a dalt segons els riscos quetingui cada festa, per tal que siguin fetes realment,i no acabin en tragèdia.-

64. Dilluns 03/09/07

La presentació del triumvirat

Mirada amb ulls infantils, la presentació i les pa-raules de presentació dels triumvirs conviden a lail·lusió. La mirada infantil mira com si mirés per unaescletxa, segurament per poder concentrar-se en elcentre de la qüestió i no haver de patir les influèn-cies del detalls perifèrics. La mirada dels adults, encanvi, sovint mira abans que res la perifèria, tot bus-cant els detalls que argumentin l’adhesió o el rebuigde la qüestió central, més enllà del valor intrínsecque tingui aquesta qüestió. La mirada infantil no s’e-quivoca, i fins i tot ensenya a mirar. Tal vegada hau-ríem d’educar la mirada tot seguint l’exempleinfantil. Però la mirada adulta és més segura perquèconsidera més elements, encara que corre els riscde perdre’s en el laberint d’aquests elements, i éspossible que hi siguin precisament per tal que la mi-rada es desorienti i valore la qüestió de maneraerrònia.

Dilluns passat, poc després del migdia, a la salad’espera de la part nova del Centre de Salut CanalSalat, a Ciutadella, en un ambient diàfan que no per-metia d’amagar gaire cosa, es va presentar el quem’atreveixo d’anomenar triumvirat. El nou gerent dela salut pública menorquina va presentar-se oficial-ment, i va presentar la persona que dirigirà el con-junt de l’assistència primària de Menorca, i lapersona que coordinarà el conjunt d’activitats delCanal Salat. Són Antoni Gómez Arbona, Maria Do-lors Pérez Catxot i Josep Pons Oleo, respectivament.Eren asseguts a una taula d’esperit catedràtic; elpersonal del Centre érem asseguts o dempeus alfront i a les bandes. Un fiet mirava a través d’unaescletxa.

El diccionari m’explica que un triumvirat és el con-junt de tres persones que comparteixen la direcciód’una organització, i que cadascuna d’aquestes per-sones és un triumvir. Dilluns passat els triumvirs


d’aquest triumvirat van presentar-se, i van manifes-tar la il·lusió de voler fer les coses ben fetes. No vanprometre miracles perquè de miracles només n’hi haal món de la fantasia infantil, però sí es van com-prometre a fer tot el que tinguin a l’abast de la màper tal que la sanitat pública d’aquesta banda deMenorca continuï el camí de les coses que millorensense presses, però sense pauses. És bo, això de noprometre res però de comprometre’s a tot. Al cap ia la fi és el que fem molts: no puc prometre un re-sultat, però sí que em puc comprometre a fer tot elque calgui per tal que les coses acabin de la millormanera que sigui possible. M’estimo més el com-promís d’intentar-lo que la promesa de fer-lo. Fins itot quan es tracti de l’amor.

Un fiet petit mirava la cerimònia del triumvirat desd’una escletxa. De les paraules importants que s’hivan dir en va prendre mental i curosa nota. I totssabem, fins i tot els triumvirs d’un triumvirat, que laparaula que es dóna a un fiet és paraula sagrada,perquè un fiet no s’oblidarà de la paraula que li vandonar, ni acceptarà canvis, ni acceptarà justificacionsni atenuants, ni excuses ni històries ni romanços. Ala cerimònia del triumvirat hi havia un fiet petit quemirava per una escletxa, i de tots tres triumvirs enva escoltar paraula de compromís, però no pas com-promís de fer-lo, perquè en aquestes promeses jano hi creu ningú, sinó compromís d’intentar-lo. Iamb tot el dret del món, aquest fiet exigirà que l’in-tent sigui evident i sigui coherent, que l’intent siguicosa quotidiana i seriosa, i que l’objectiu sigui l’a-compliment de la paraula i no pas la satisfacció delsfoscos interessos polítics. Si no fos així, aquest fietfarà una plorera grossa, i no farà els deures d’escola,ni es prendrà la llet. S’anirà al llit sense sopar. I aquíes quedarà, bocabadat i palplantat, fent el ridícul, eltriumvir que en sigui responsable.

Els triumvirs del triumvirat van deixar la portaoberta als suggeriments que ens calgui de fer. I vetaquí el primer, que és una ferida antiga i dolorosa:abans de pagar l’anomenada pastilla del diasegüent, la sanitat pública menorquina ha de pagarles vacunes que recomana l’Organització Mundial dela Salut i l’Associació Espanyola de Pediatria. Lapastilla del dia següent costa 18 euros. La vacunacontra les infeccions provocades pel pneumococcosta 75, cada dosi, i en calen dos, o tres, o fins aquatre, segons l’edat del fiet. La pastilla mira de


solucionar una negligència imperdonable abans queels pares en sàpiguen res. La vacuna mira d’evitarmalalties terribles, i seria una negligència imper-donable si els triumvirs no en fan alguna cosa conc-reta abans que els pares en sàpiguen més.

Aquesta vacuna, oficial i gratuïta a la Comunitat deMadrid, és aquí una ferida que continua obertaperquè no rep les atencions que necessita. I el quenecessita és cosa senzilla: de primer, cal que l’au-toritat competent s’hi pronunciï i deixi clar si cal va-cunar els fiets de Menorca. I de segon: si consideraque la vacuna és necessària, ha de pagar-la. Peròdeixar les coses tal com ara estan, o rentar-se lesmans tot dient que no en tenen les competències,seria una negligència imperdonable. El triumvirat potcomptar amb les mans que escriuen aquestes línies,i segurament també amb les mans de moltes altrespersones de bona voluntat. Però que després no ensvinguin amb romanços.-

65. Dilluns 10/09/07

Moixos

Bona idea, la de tenir un moix a casa, perquè no hihaurà rates. A ningú li agraden les rates, però lapoblació europea va menjar rates quan va tenirgana. Fins no fa gaire existia l’ofici de talper. Eltalper caçava talps de camp, més coneguts com arates talperes, amb l’ajuda d’un ca ensinistrat, ianava de poble en poble oferint els seus serveis pro-fessionals. La gent li pagava per caçar talps, i reduird’aquesta manera el nombre d’aquestes rates, queviuen dins les llargues galeries subterrànies que ex-caven. Però de portes enfora la societat menysp-reava els talpers perquè eren nòmades, perquèsegur que feien pudor de talper, i perquè el talper iel seu ca menjaven les rates que caçaven, i el talpervenia després les que no s’havien menjat, i la gentli’n comprava, de rates mortes. La història és la desempre: la societat rebutja en públic els serveis dequè gaudeix en privat.

Resulta paradoxal observar que la societat adulta in-culca als infants el fàstic envers les rates, però elsinculca tendresa envers les ratetes dels contes i elsratolins de les pel·lícules. Però la societat no en potni veure, de rates i ratolins, i mira d‘exterminar-los,o com a mínim que no entrin a casa. Tal vegada la


fal·lera per fer-los fora prové del mal que feien alsprats o de les malalties que van ocasionar. La terri-ble epidèmia que va assolar el continent europeuentre 1347 i 1351 va ser de pesta bubònica, unamalaltia infecciosa que es va escampar amb rapi-desa porquè es transmet fàcilment de persona apersona mitjançant les rates i les puces. I en aque-lla època les rates convivien amb les persones d’unamanera inexorable, i rates i persones tenien puces.Hi va morir molta gent. Pobles sencers van quedardeserts, hi va haver vaixells a la deriva perquè totsels tripulants morien a bord. Les famílies, desesper-ades, es tancaven a casa per evitar la malaltia, imorien a dins perquè tots tenien puces i estavenacostumats a les rates, i ningú sabia res sobre latransmissió de les malalties infeccioses. La societatfrancesa en va demanar una explicació a la Univer-sitat de París, i els savis van informar que la pestaera el resultat de la corrupció de l’aire que haviacausat, el 1345, la conjunció entre Júpiter, Saturn iMart. A ciutats i pobles deixaven els cadàvers al car-rer per tal que els recollissin, però mentre arribavala carreta que se’n duia els morts al cementiri, lesrates els mossegaven, i agafavan la malaltia, i lespuces s’alimentaven de la sang de les rates malaltes,i es convertien en puçes infectes.

La pesta bubònica deu el nom a què el pacient pre-sentava bubons, uns bonys tous i dolorosos, quesupuraven una substància fètida, espessa i fosca,que eren el resultat de la inflamació i tumefacciódels ganglis limfàtics. La sabiduria popular indicavaque la persona que tenia avui un bubó, demà en ten-dria dos o tres, i després un munt. Tenir un bubó in-dicava que la malaltia ja havia començat, i homdesesperava en veure un bubó al propi cos o al cosde la persona estimada. Hi ha tanta semblança, delletres i de significat, entre les paraules «bubó» i«buba», i entre «buba» i «pupa», que puc pensarque quan un fiet diu que té una pupa al dit, i con-sidera el fet com una cosa important, i demanaatencions, està fent una referència ancestral a labuba, al bubó. Les paraules viuen a la memòriacol·lectiva, i passen de generació en generació i dediccionari en diccionari. I m’espanta pensar la de-sesperació d’una mare que tot gratant-li les picadesde puces al seu fill descobreix que té un bubó al’engonal, i que té febre, i que vomita.

Les coses han canviat i la ciència ha avançat, però


encara hi ha, aquí mateix, a l’abast de la mà, signesi símptomes, costums i tradicions que ens recordenque hi va haver temps terribles, i que convé derecordar-los abans de protestar.

Encara hi ha el costum d’espantar les rates, i peraixò és bo de tenir un moix a casa. És bo de tenir unmoix a les portes de casa, que estigui alerta i vigi-lant. Hi ha tanta semblança entre la bona idea detenir un moix a les portes de casa i la bona idea d’in-stal·lar un moix a la rotonda que ordena l’accés alCentre de Salut Canal Salat, a Ciutadella, que pucpensar que no és fortuït, el fet que estigui aquellmoix allí, alerta i vigilant. Puc pensar que no és cosafortuïta sinó l’expressió d’una necessitat antiga: esnecessita que algú vetlli perquè no entrin les rates acasa. És un símbol, una voluntat, un desig. El sim-bolisme de l’escultura que hi ha a la rotonda deCanal Salat supera la bellesa de què pot fer gala,que és molta. El moix que vigila aquestes línies,però, és un altre, és una pintura, un quadre de laMarina Maass, artista extraordinària que encara noha aterrat a Menorca.

El moix de Canal Salat vigila Canal Salat, que éscasa de tothom, una casa que sempre té les portesobertes, i es fàcil per tant que hi entren rates. Elmoix no les deixa entrar, ni a les rates ni a cap altrebestiola. I d’aquesta manera tothom pot anar-hitranquil. Però la persona que hi vagi, si us plau, queno entri amb puces, les deixi a casa seva.-

66. Dimarts 18/09/07

El pa de l’escola

Primera setmana d’escola, quin goig! L’escola ja noés tan sols una institució d’ensenyament, un espaiper aprendre coses més o menys importants (i sus-ceptibles de convertir-se en matèria d’adoctrina-ment: la història m’ho demostra). És una mena defamília alternativa que desenvolupa funcions educa-tives i de custòdia dels fiets mentre els pares fanfeines, o en busquen. L’ensenyament, entès com latransmissió de coneixements que fa el mestre i l’as-similació que en fa el deixeble, és un instrument pera la funció educativa i l’entreteniment de la funcióde custòdia. Aquesta qüestió és massa delicada iforça complexa, i és punt de confluència d’interessosoposats. Per això, una veu interior em convida a


deixar el tema, i el deixo: és bo i prudent de fer-licas a la veu interior (hi tornaré, però).

Igualment la veu exterior es queda tranquil·laperquè com a mínim ha pogut plantejar una altrecop la qüestió de quina és la funció que desenvolupal’escola actualment. I quina hauria de ser, en aten-ció a la necessitat, i fins i tot l’obligació, que tenenles institucions d’adaptar-se a la modernitat delstemps i, en particular, d’adaptar-se a les necessitatsde la societat a la qual serveixen. Escola i sanitat sónserveis, institucions que brinden serveis a la soci-etat. No és per tant la societat ni són les personesque han d’adaptar-se a l’escola, sinó a l’inrevés: lesinstitucions de servei han d’adaptar-se a la societati a les persones a les quals serveixen. De fet, sem-pre s’han adaptat, encara que lentament. Suposoque l’escola de Menorca no serà pas l‘excepció. I ésen aquest context d’adaptació necessària i obligadaque no entenc per què l’escola menorquina hacomençat cuera. A ningú li agrada la cua, i no és bode tenir vocació cuera.

En l’Atenes antiga, només anaven a escola els fietsde les famílies més benestants. A partir de set anyshi aprenien lectura, escriptura, gramàtica, educaciófísica i poesia. No hi anaven sols, sinó acompanyatsd’un esclau que per aquesta funció rebia el nom depaidagogos. La paraula procedeix del llatí paeda-gogus, que vol dir preceptor, o acompanyant defiets; i al seu torn la paraula paedagogus procedeixd’un mot grec format por dues partícules: nen onoiet, d’una banda, i jo condueixo (o jo he conduït),d’una altra. Cal observar en conseqüència que pa-raules com ara pedagog o pedagogia es van originard’una situació d’esclavitud que albirava quotes dellibertat. Perquè suposo que el paidagogos, nomésd’acompanyar l’alumne, aprendria molta cosa, talvegada més que l’alumne, i acabaria superantl’alumne perquè afegiria, al propi pensament, pled’idees de llibertat, el pensament i les ensenyancesdestinades a l’alumne.

En català, la paraula és del segle XV. Apareix perprimer cop al Llibre del Regiment del Princeps, del1411, amb aquesta definició: «Pedagoch és apellataquell mestre qui mena e nudreix l’infant en estudi.»Trobo que la definició és extraordinària perquè in-clou els conceptes de nodrir o alimentar, i el de fo-mentar. Efectivament, la persona que ensenya o que


educa, alimenta; i fomenta, estimula. Tal vegadaRamon Llull alimentava, d’alguna manera, l’infantque després seria el rei Jaume de Mallorca. Perquèen va ser preceptor. No sé si va fer de preceptor ambel sentit de professor, o amb un sentit semblant aldel paidagogos d’Atenes, o tal vegada la funció quetenia agafava característiques dels dos sentits. Ésforça probable, però no segur, que Ramón Llull hagiestat mallorquí, i que hagi nascut el 1232; va morirel 1316. Però sí que és segur que va escriure moltescoses, i d’un valor colossal.

De Ramón Llull agafo el Romanç de Evast e deAloma e de Blanquerna son fill, un llibre de consultaobligada. I em sorprenc en llegir, al capítol II (Delnaixement i l’educació de Blanquerna), al paràgrafsisè: «Quan Blanquerna hagué vuit anys, son pareEvast lo posà a estudi [...] Un dia esdevingué queAloma donà a son fill Blanquerna, ans que anàs aescola dematí, a almorzar carn rostida, i despuix lidonà un flaó que menjàs en l’escola, si li venia saborde menjar. Quan Evast, son pare, ho sabé, reprès engran manera a Aloma, e dix-li que als infants no deuhom donar a almorzar dematí, sinó pa tan solament,perquè no s’avesen a ésser golós ni llépols, e perquèno perden la sabor de menjar en taula quan és horade dinar». Aquestes línies, escrites fa uns set-centsanys, presenten avui una actualitat que va més enllàde la curiositat. Van ser escrites amb finalitat ed-ucativa, són consells antics que cal seguir encaraavui. I aprofito per recordar que el fiet escolar ha deberenar abans de sortir de casa, i aixó no és unaopció sinó una obligació. El fiet que beu un got dellet i menja pa amb melmelada, o amb paté, o ambmantega, tindrà millor rendiment escolar que el fietque només beu un suc abans de sortir de casa acorre-cuita. Perquè estarà més ben alimentat, el cosi el cervell. El berenar al pati d’escola no substitueixel berenar de casa, sinó que n’és un complement.L’excusa de no tenir temps o no tenir ganes són ex-cuses puerils. I més per a la polèmica: la família queaccepta que el fill bereni al pati i l’equip docent queho programa, fonamenten el concepte, cap al qualcamina l’escola de manera inexorable, segons elqual l’escola ha de fer més en relació als alumnesque limitar-se a ensenyar-los matèries i asigna-tures.-


67. Dimarts 25/09/07

Continuo amb l’escola

Continuo amb l’escola. Deia la setmana passada, di-marts, que l’escola ja no és tan sols un espai per en-senyar i aprendre coses. Aquesta funció,exclusivament formativa, tal vegada ha estat laprimera funció de l’escola. Deia també que a l’antigaAtenes només anaven a escola els fills de les famíliesriques i poderoses, deia que anaven acompanyatsd’un esclau, i que aprenien lectoescriptura,gramàtica, poesia i educació física. També a setanys, el destí dels fiets d’Esparta era força diferent:havien de deixar la família per rebre una formaciómilitar estricta. L’esperit cultural i elitista de l’escolad’Atenes no sembla tenir res en comú amb l’esperitmilitar i massiu de l’escola d’Esparta. Però tenen unacosa comuna: el concepte d’escola com l’espai idoniper rebre les instruccions que la societat consideravanecessàries per als fiets, i sobre tot per rebre l’adoc-trinament i per fer les pràctiques d’allò que la soci-etat necessitava que fessin. Sembla lògic que unasocietat immersa en guerres constants mantinguiuna estructura per a la formació militar de les gen-eracions més joves. En aquest context, convido apensar en l’escola de l’època franquista i en l’escolade l’època del nacionalsocialisme alemany (desprésnazisme), per veure com la societat ha fet servirl’escola com un instrument per satisfer les pròpiesnecessitats, més enllà de tota consideració moral.

És evident que l’escola moderna no té l’adoctrina-ment com a objectiu. I també és evident que l’ob-jectiu de l’escola no és tan sols la formació dels fiets,sinó també l’educació. Veig que el concepte d’escolacom a institució educativa, a més de formativa, ésmolt antic, tal vegada tan antic com l’escolamateixa. Formació i educació van conviure en har-monia als claustres escolars, i encara hi conviuen, iho fan de manera tan estreta que costa de separarel que és estrictament formatiu del que és estricta-ment educatiu. Jo tinc la sensació, que comentava lasetmana passada, que la formació és inseparable del’educació perquè una, la formació, és l’instrumentper desenvolupar l’altra, l’educació. Aquesta idea ésvàlida per a l’escola, però no ho és per a l’educacióque rep, o hauria de rebre, el fiet a casa.

Si la formació del fiet ha estat la primera funció de


l’escola, l’educació ha estat la segona. I avui ningús’atreviria a dubtar de la capacitat de l’escola com ainstitució de formació i educació. Però vet aquí quedes de fa uns anys l’escola assumeix una tercerafunció, la de custòdia dels fiets, i, en conseqüència,assumeix una funció de protecció, de tenir-ne curadurant un temps preestablert i en unes condicionsprèviament pactades.

Ja fa molt de temps que un bon nombre d’organ-itzacions fan molta feina per tal que els fiets que sónlaboralment o sexualment explotats tinguin una in-stitució de formació i educació com alternativa. Hiha esforços importants, però tal vegada no tant comseria necessari, que miran que el fiet que traballa ola fieta que fa de prostituta vagin a escola encomptes d’haver de treballar o de mantenir relacionssexuals. És evident, per tant, que el model d’institu-ció que proposen es formatiu i educatiu, i de pro-tecció alhora. La escola moderna, que em fa l’efecteque no assumeix del tot el concepte d’escola com ainstitució de custòdia i protecció, hauria de reflex-ionar sobre aquest punt. Perquè la societat li dem-ana aquesta funció, porquè la societat necessita quel’escola desenvolupi més aquesta funció, li dediquimés hores. I conforme l’escola acompleix aquestatasca, avança en el procés d’obligada adaptació a lamodernitat dels temps.

Torno a agafar el llibre que vaig agafar la setmanapassada, el de Blanquerna, de Ramon Llull. I delcapítol II, paràgraf cinquè, en transcric textualment:«Així tingué Aloma ab si son fill Blanquerna fins atant que pogué anar e jugar ab los altres xics, i noel costregué a fer ninguna cosa contrària d’aquellesque natura requer a tal edat en los infants: mas anslo deixà fins als vuit anys al curs de la natura.» I elparàgraf següent comença, ho recordareu de la set-mana passada: «Quan Blanquerna hagué vuit anys,son pare Evast lo posà a estudi...» M’espanto en lle-gir aquest text. Perquè interpreto que Aloma, lamare, no va obligar Blanquerna a fer cap cosa quesigui contrària a la naturalesa pròpia de l’edat infan-til, i si aquest detall figura aquí (en una novel·la d’es-perit educatiu), indica que en aquella època erahabitual que un fiet fos obligat a fer coses impròpiesde la naturalesa infantil, i suposo que es tracta detreball infantil o de serveis sexuals per alspoderosos. Veig aquí una proposta, de fa sis segles,per tal que els fiets, en comptes de fer coses con-


tràries a la naturalesa infantil, vagin a escola. Porquèallí tindran cura d’ells, els ensenyaran coses, els ed-ucaran i els protegiran. I vet aquí les tres funcionsde l’escola. Fóra bo de recordar que cap al 1900,més de la meitat dels fiets espanyols eren analfa-bets. Queda palés que l’escola ha fet molta cosa, iencara que no és perfecta (res ho és), necessita que,en comptes de mirar de trobar-li els draps bruts, lasocietat, agraïda, li reconegui públicament la laborque desenvolupa.-

68. Dilluns 01/10/07

L’epidèmia de xarampió

Catorze dies després tots tenien xarampió. El 4 dejuny van sortir deu homes a pescar, i el 18 de juny,quan ja havien tornat a casa, tots tenien xarampió.Van dir que només s’havien sentit malalts durant elstres o quatre dies anteriors, i que tenien tos i dolorals ulls. Entre dotze i setze dies després, gairebé totsels habitants del poble tenien xarampió. A l’arx-ipèlag, l’epidèmia va començar a principis d’abril, iva acabar afectant nou de cada deu habitants del’illa. Els primers casos es van registrar a la capitalinsular, els últims són de setembre. No se sap exac-tament quantes persones van morir de xarampió ode les seves complicacions, però es pot calcular queunes 255. De fiets, en va morir un de cada quatre,però no hi ha certesa que tots hagin mort dexarampió.

En un altre poble (en diré poble B per mantenir ladiscreció que pertoca), un mariner va presentarl’erupció del xarampió el 9 de juny, i havia participatde les feines pesqueres, d’un altre vaixell, tan solscinc dies abans, el 4 de juny. El fet resultava de-sconcertant perquè el període d’incubació de lamalaltia havia quedat establert en catorze dies. Elsinvestigadors van pensar, en conseqüència, que elmariner no s’havia contagiat dels companys defeina, i que havia d’haver un altre focus de contagiel 26 de maig, catorze dies abans d’aquell 9 de juny.La investigació epidemiològica es va complicar en-cara més el 17 de juny, quan el germà petit delmariner i un bon grapat de persones del poble vanpresentar febre i l’erupció xarampionosa: n’hi vahaver que van pensar, amb tot de raó, que elmariner no els va contagiar de tornada de la pescasinó abans d’anar-hi, dues setmanes enrere, el 2 o


el 3 de juny.

Per identificar aquell focus de contagi, calia saber onhavia estat el mariner el 26 de maig. Li van pregun-tar, i va admetre que aquell dia havia estat, nomésde passada, a una altre poble (en diré poble C), ique de tornada a casa el va agafar la foscor, i vaquedar-se a passar la nit en un altre poble (en dirèD), que li quedava de camí. S’hi va quedar a casad’una vídua, però no va dormir al llit de la vídua sinóal del criat, amb el criat. Els investigadors van mirarels registres dels pobles corresponents al 26 demaig, i van veure que ja hi havia casos de xarampióal poble C, però que no n’hi havia al poble D. Espodia interpretar, per tant, que el mariner s’haviacontagiat al poble C. Però el mariner va indicar queen aquell poble no havia entrat en cap casa, ni haviatingut cap contacte amb persona o animal; encara iaixí, l’experiència ensenyava que el contagi era pos-sible. Més encara quan van observar que el criat pre-sentava febre, tos, dolor als ulls i l’erupció delxarampió exactament catorze dies després d’haverpassat la nit amb el mariner, i que de seguida es vanregistrar casos de xarampió al poble D.

No es podia saber amb certesa què havia passat,però sí que es podia deduir que el mariner s’haviacontagiat durant el dia al poble C, i que durant la nitva contagiar el criat. Que el criat va contagiar de-sprés als habitants del poble D, tal vegada en anaral dia següent al mercat. Que segurament el marinerva contagiar els companys de feina. I que també vacontagiar el germà petit i aquest, o ell mateix, o elscompanys de feina, a la resta del poble B. Peròtambé és possible que el criat hagi estat al mercatdel poble C durant el matí del 26 de maig, i que alvespre hagi contagiat el mariner, i aquest hagi dut elvirus del xarampió, primer al seu poble i després ala feina.

Tampoc no es pot saber amb certesa si el mariner iel criat van mantenir relacions sexuals aquella nit, osi tan sols van compartir el llit perquè tenien fred. Talvegada un lector somriurà amb sarcasme en llegirla qüestió sexual que acabo de plantejar, i fins i totes creurà força llest en pensar malament. Però prob-ablement s’equivoca, i s’equivoca perquè fa un judicisense saber tots els detalls de la qüestió. I vet aquíque aquest és un comportament massa habitual, ésuna actitud perillosa i destructiva, la d’afanyar-se a


emetre un judici de valor sense saber-ne tot el ques’ha de saber. És possible que mariner i criat haginmantingut relacions sexuals, però és igualmentprobable que tan sols hagin compartit el llit. Perquèera negra nit i perquè segurament feia molt de fred,i de vent. Perquè la perspectiva de passar la nit alras, a finals de maig, podia significar morir-se defred. Perquè això de tenir un llit per persona és cosamoderna, abans els llits es compartien. Perquè criati mariner compartien una mateixa classe social, iperquè la vídua, rica ja que tenia criat, no hauria ac-ceptat un mariner al llit perquè hi havia diferènciade classe social: la societat hauria vist com immoralque una vídua passés la nit amb un mariner, però noveuria malament que un criat i un mariner vulguincompartir un llit per tal de no passar tant de fred.

I perquè els fets que explico, que són història pura,són del 1846. Són història de la ciència i història deles illes Feroe, un arxipèlag que pertany a Dina-marca, que està relativament a prop d’Islàndia, i queestà format per un grapat d’illes fredes i ventosesque en conjunt fan el doble de superfície queMenorca, però només en tenen la meitat de lapoblació. S’equivoca qui parla sense saber-ne prou.S’equivoca qui pensa que, perquè aquestes líniesparlen d’una epidèmia de xarampió, el fiet de la fototé xarampió. S’equivoca: té volatge, o varicel·la.Queda vist que abans d’obrir la boca s’ha d’obrir elcap.-

69. Dimarts 09/10/07

Enfortir amb sang

Desafortunadament, la setmana passada no va sor-tir publicada la foto del fiet amb varicel·la. No sé perquin motiu. Demano disculpes. Però això no fa queperdi força la idea que expressava l’article: cal obrirel cap abans d’obrir la boca. La idea agafa més força,fins i tot agafa embranzida en saber que hi ha hagutalguna mena de censura. És el que passa sempre: lacensura, voluntària o involuntària, deliberada o ac-cidental, amb bones o amb males intensions, noaconsegueix d’afeblir la idea que vol censurar o lespersones que vol censurar. La censura enforteix unaidea, encara que amb sang.

Fa cosa d’un segle, a la pagesia pensaven que erapossible enfortir el fills prims i febles amb la sang


del pare si aquest era un pagès fort i corpulent. Elsistema era senzill: calia extreure una petita quan-titat de sang del pare i tot d’una injectar-la al fill o ala filla, i repetir el procediment de tant en tant. En lamajoria de casos, el fiet que rebia la sang no pre-sentava més reacció que dolor a la natja, perquè lainjecció es feia mitjançant una agulla força mésgruixuda i força menys punxeguda que les actuals, iperquè la sang és un líquid espès i viscós. El fiethavia d’aguantar-se el dolor. Però hi havia casos enquè el fiet presentava una reacció de febre i calfreds,i també havia d’aguantar-se.

Amb reacció o sense, el benefici que treien de lasanguínia injecció era ben poca cosa: de la sang pa-terna, el cos infantil només en podia aprofitar elferro. En canvi d’aquest poc de ferro, alguns fiets pa-tien febre i calfreds a causa d’haver-los injectat sangd’un grup sanguini incompatible, però d’això no se’nsabia res. I en canvi d’aquest xic de ferro, també hihavia la possibilitat de transmetre al fiet una malal-tia del pare, com ara la sífilis, però d’això no se’nsabia res.

Qui no sap és com qui no hi veu, i no hi ha cec pitjorque aquell que es tapa els ulls per no veure la real-itat que té al voltant. Tal el que fa el fiet de la fotoque avui us presento: tenia càncer quan li fan fer lafoto, i va rebre tractament de quimioteràpia i ra-dioteràpia, i després el van operar per llevar-li eltumor, que era força maligne, i després va fer méstractaments de quimioteràpia i radioteràpia... Avuiés un adolescent i està força bé. No sé si continuaamb la voluntat, potser involuntària, de tapar-se elsulls per no veure la realitat. Fóra millor que no hofaci, que no es tapi els ulls amb la mà, perquè ne-cessita veure una realitat inexcusable: és probableque algun dia, i no pas llunyà, tingui una altra formade càncer, tan maligna com l’anterior, o més malignaencara, i si aconsegueix de sobreviure-hi, pot tenir-ne una altra. Són coses de la sang, i no se’n sap en-cara tot el que voldríem. I per saber per què feienaquella reacció de febre i calfreds alguns dels fills ofilles que rebien la sang paterna, i per saber per quèalgunes de les filles van parir bebès morts, és nec-essari saber què és l’erra hac.

L’erra hac, més coneguda com Rh o factor Rh, per-met classificar la sang de les persones en Rh positiui Rh negatiu. És cosa molt important, i d’entrada és


fàcil: la persona que té el factor Rh a la sang és Rhpositiva, i la persona que no el té és Rh negativa. Elfactor Rh és un proteïna especial que s’hereta d’unamanera complicada, i que està fix a la superfície ex-terior de tots els glòbuls vermells de les personesque per aquest motiu són Rh positives. La condicióde Rh positiu o negatiu és per a tota la vida, no can-via mai.

Si aquell pare era Rh negatiu (no li passava en con-seqüència cap proteïna Rh als fills a través de la in-jecció de sang), la sang paterna no produïa capreacció en la sang infantil, tant si aquesta era Rhpositiva com si era negativa. Però si el pare era Rhpositiu (i això era el més probable perquè vuit o noude cada deu persones són Rh positives), les possi-bilitats eren dues: 1) Si el fiet era Rh positiu, no pas-sava res. 2) Si el fiet era Rh negatiu, hi havia reaccióa partir de la segona injecció, i no pas a la primera.

La sang Rh negativa no coneix la proteïna Rh. Si laproteïna Rh entra en contacte amb la sang Rh neg-ativa, aquesta la interpreta com estranya i perillosa,i desenvolupa un mecanisme de defensa força efec-tiu: fabrica anticossos anti-Rh, i els mantépreparats. Si en una altra oportunitat la proteïna Rhcontacta amb la sang Rh negativa, aquesta reac-ciona de seguida, i amb els anticossos anti-Rh de-strueix tots els glòbuls vermells que siguin Rhpositius. Aquesta destrucció és la causa d’aquellafebre i d’aquells calfreds d’aquells fiets.

La situació no solia passar d’aquí en els fills, mas-culins. En les filles, però, les perspectives eren ter-ribles. Perquè oportunament, si quedabaembarassada d’un fetus Rh positiu, la sang materna,que conservava els anticossos anti-Rh, destruïa, apoc a poc, els glòbuls vermells del fetus perquè erenRh positius. I d’aquesta qüestió, molts en tindrànrecords que més val no recordar.

El problema del Rh és més del que sembla, i a méshi ha els grups sanguinis A i B. Però ja no tinc mésespai per continuar escrivint, si voleu continuo lasetmana propera. Avui només jo volia dir que no ésbo de tapar-se els ulls. Cal veure la realitat de lasang, cal veure que la sang és necessària, i que caldonar-ne. Encara que el bus ja hagi passat.-


70. Dilluns 15/10/07

L’erra hac

Sembla basc, això de l’erra hac, però és català (entot cas, són els bascos les persones que manco eltenen). Alerta amb el fets que semblen una cosa, idesprés no ho són pas. L’erra hac, com deia la set-mana passada, és més coneguda com factor Rh; idetermina la condició d’Rh positiu, si la sang d’unapersona determinada el té, o Rh negatiu, si no el té;i això de tenir-lo o no tenir-lo és cosa hereditària.Però aquesta és la versió senzilla, manipulada per al’ocasió. Alerta amb les versions senzilles, perquè devegades han estat manipulades per a l’ocasió.

En rigor, la veritat del factor Rh és més complexa: noés una proteïna, tal el que deia la setmana passada,sinó que és un conjunt de proteïnes la més impor-tant de les quals rep la denominació de D (sí, lletraD majúscula, i prou). És tanta la importància de D enel conjunt del Rh que, sovint, amb un esperit pràc-tic, es consideren sinònims, però no ho són. Unaaltra proteïna que té importància en el conjunt delRh, però amb transcendència clínica molt inferior, ésd (sí, lletra d minúscula, i prou). D’aquesta manera,no és del tot correcte afirmar que una persona és Rhnegativa o positiva, sinó que cal aclarir, si és posi-tiva, a què és positiva: tal vegada és D positiva i dnegativa, o tal vegada és D positiva i d positiva, etc.

Amb els grups sanguinis passa cosa semblant, peròamb dos: A i B. La persona que té la proteïna Asobre la superfície exterior de tots els glòbuls ver-mells, és del grup sanguini A. Si té la proteïna B, ésdel grup B. Si té les dues, és del grup AB. I si no téni la A ni la B, és del grup 0 (zero). Al mateix temps,cada grup pot ser Rh positiu o negatiu. En conse-qüència, hi ha vuit grups sanguínis principals: A+, A-, B+, B-, AB+, AB-, 0+ i 0-. Fàcil... però alerta!, queles coses fàcils amaguen complicacions, en biologia,i secretes intensions en la vida quotidiana, sobre toten la laboral. No és tan fàcil perquè d’aquests grupssanguinis, n’hi ha subgrups, i tots plegats, amb elconjunt del Rh, fan que les combinacions possiblessiguin gairebé infinites.

El sistema de grups sanguinis A, B o zero (mésconegut com sistema ABO), és una descoberta del1901. Els va descobrir Karl Landsteiner, un metge


nord-americà d’origen austríac. Per aquesta de-scoberta va rebre el Premi Nobel de Medicina el1930. Va continuar investigant, i poc després va de-scobrir el factor Rh. El cas d’aquest investigador éspoc corrent. No és habitual que un investigador faciuna altra descoberta de màxima importància de-sprés d’haver-ne fet una primera. Tal vegada és sim-ilar el cas del doctor Salk, que va descobrir la vacunacontra la poliomielitis, cruel malaltia més conegudacom paràlisi infantil. Gairebé tots els fiets deMenorca estan vacunats contra aquesta paràlisi,però no pas tots.

I vet aquí que torno a descobrir el que vaig desco-brir la setmana passada: que em va quedant pocespai per escriure, i encara tinc molta cosa a dir. Lavida és igual: arribarà el dia en què ja no hi hauràgaire vida per viure, però encara hi haurà molta cosaque es voldrà viure. Per tant, la vida s’ha d’aprofitar,i s’ha d’aprofitar amb sang. Doneu sang, perquè ésdonar vida, encara que el bus de la Germandat jahagi passat. Les primeres transfusions de sang quees van fer a gran escala a Espanya es van fer durantla Guerra Civil, durant la batalla de Barcelona.

La donació estàndar de sang és d’aproximadamentemig llitre, una quantitat que sembla molt però queen realitat no és tant. Fins i tot abans d’acabar ladonació, l’organisme ja comença a redistribuir elslíquids corporals i comença a utilitzar certes reservesde sang que hi ha al fetge, a la melsa i a les venesdels membres inferiors, de tal manera que aquellmig llitre de sang que queda a la bossa de la donacióquedarà compensat en qüestió de minuts amb unaltre mig llitre de sang. Durant els dies següents, elcos tornarà a omplir les reserves de sang, sense queel donant s’adoni de tanta reorganització. La donacióés indolora (només molesta la punxada, que és comla de fer-se una analítica de sang), i al donant no lirepresenta, des del punt de vista biològic, ni ben-efici ni perjudici.

Al Banc de Sang fan una analítica a la sang que homacaba de donar per tal de descartar la possibilitatque pugui transmetre malalties com ara la sida,l’hepatitis, la sífilis, la toxoplasmosis, etc. I en veureque és sang sana, mitjançant un enginyós proced-imient de trasvasament selectiu i centrifugació, se-paren els glóbuls vermells, que queden en unabossa, de les plaquetes, que queden en una altra; i


del plasma, que queda en una tercera. I encara quesembla que això que es transfon és sang, en realitatno ho és: només són glòbuls vermells que floten enuna petita quantitat de plasma. Si cal, plaquetes i elplasma es transfonen per separat. Hi ha persones,però, que només necessiten transfusió de plasma oplaquetes. D’aquesta manera, la sang d’una donaciós’aprofita al màxim. Fins i tot en quantitats mínimes:un bebè prematur, per exemple, i a Menorca hi hamés d’un expemple com aquest, pot necessitar mésd’una transfusió de glòbuls vermells. I cada trans-fusió sol tenir entre deu i vint mil·lilitres, una quan-titat que equival aproximadament al contingut devianda que cap en una cullera de sopa. I és vida, pera ells. I també és vida, per a la persona que hagidonat la sang, encara que mai sabrà exactamentquè van fer amb aquella sang, no sabrà a qui li vantransfundir, ni per què.-

71. Dimarts 23/10/07

El vòmit que desconcertaés un crit d’alerta

Encara més desconcertants que les persones, queno som transparents com l’aparador d’una botiga,són de vegades els símptomes que es manifesten ala infància. Sobre tot si poden correspondre a un se-guit de situacions, la majoria inofensives, i sobre totsi els interpreta una persona que no té prou ganes,o prou estímul, o prou temps per interpretar-los.Aquí i arreu, la clau de la interpretació correcta, delsímptoma d’un fiet o del símptoma d’una societat,rau en aquell punt delicat en què s’estableix l’equi-libri entre això que és objectiu, i procedeix de laciència pura i dura, i això que és subjectiu, i pro-cedeix de l’experiència, del sentit comú, de la intu-ició. Però res d’això pot ara tornar-li la vida a lapetita Jéssica.

Va morir a la Torre Ametller, casa històrica, ara pera colònies, de Cabrera de Mar, al Maresme, a la costacatalana. A trenc d’alba, el cap de setmana passat,després d’haver passat un dia amb vòmits i dolor ab-dominal, i després d’haver passat un vespre que novoldria ni imaginar, però que estic obligat a imaginar,i reconstruir. La mare no hi era, la fieta va morir ensolitud (i dic en solitud perquè per morir no val lacompanyia dels col·legues d’escola ni la dels moni-tors de colònia).


Els diaris van aprofitar l’avinentesa i van aferrissar-se’n. Van manipular la notícia per tal que la situacióresultés més escandalosa, i van buscar els detallsmés escabrosos, van furgar en la ferida. Van en-tossudir-se a trobar negligències i errades, van bus-car culpables, van acusar sense saber-ne. L’autoritatcompetent va apressar-se a fer alguna cosa que facibonic alhora que es llevava de sobre una part delproblema. Periodisme i societat van estripar-se lesvestidures, una actitud teatral i prou coneguda, unmecanisme per deslliurar la pròpia responsabilitat:atacar per defensar-se, i amagar les pròpies ver-gonyes. Van pensar en el fet, i van oblidar la per-sona. Van buscar sang i fetge, i van oblidar lapersona. Ha estat una vergonya.

LA VANGUARDIA del diumenge (14 d’octubre), a latapa, diu que «La pequeña no fue puesta en obser-vación pese a tener vómitos y dolor abdominal». Iem pregunto què en sap, la persona que fa publicaraquesta informació a primera plana, dels vòmits i deldolor abdominal d’un infant; no crec que en sàpigagaire cosa. Em pregunto si assumeix alguna re-sponsabilitat quan publica quelcom sense fonament.Un bon llibre per a consulta ràpida de pediatria (Clin-ical Handbook of Pediatrics, de W. Schwarts) indicaque hi ha 66 causes possibles per al dolor abdomi-nal infantil, i posa la gastroenteritis com a la primerade la llista. I ja em direu si és tan greu el pecat deno posar en observación a una fieta d’onze anys quepresenta aquest símptoma. Al capítol de vòmits, lallista de causes és de llargària similar.

A la pàgina 30, un dels tres editorials del mateixdiari, amb el títol de «Poca asistencia», el periodista,que segurament és un càrrec important de LA VAN-GUARDIA, afirma que van traslladar la fieta al Centred’Assitència Primària d’Olesa de Montserrat, però ala pàgina 5 del suplement Vivir (quina ironia, infor-mar de la mort d’un infant a un suplement anome-nat Vivir), s’indica que la van traslladar a lainfermeria del Monestir de Montserrat, on eren d’ex-cursió, i que la hi va veure una infermera, i aquestainformació procedeix dels Mossos d’Esquadra. EL

PAÍS també afirma això d’Olesa de Montserrat, i pre-cisa que la van visitar a les 13,30 hs.

La fieta va continuar malament, però no la van duura cap metge fins vuit hores després: a les 20,26 lava visitar el metge d’Urgències del Centre de Salut


de Vilassar de Mar. Agafeu un mapa i mireu quantadistància hi ha entre Olesa de Monsterrat i Vilassarde Mar. I penseu que la fieta va passar-se tot elcapvespre amb aquests símptomes, el programa del’excursió no es va interrompre (EL PAÍS diu que l’ex-cursió va continuar a Sant Sadurní d’Anoia, que en-cara és més lluny). Ja a la casa de colònies, quan hiva arribar la primera ambulància, que eren gairebéles set del matí, la fieta ja havia perdut la conscièn-cia, i mitja hora més tard la van declarar morta.

L’autoritat legalment constituïda va assegurar queno es tractava d’un cas de meningitis, però igual-ment va receptar antibiòtics preventius. No entencamb quins arguments pot afirmar taxativament queno era meningitis si, de fet, ho podia ser. I no entenccom és que afirma una cosa i procedeix en contrari:diu que no és meningitis però actua com si ho fos.Una altra veu, crec que del Col·legi de Metges, vacomentar que tal vegada la fieta va morir de peri-tonitis. És una hipòtesi sòlida, però hipòtesi. Si esconfirmés, es pot pensar que la fieta va passar unvespre horrible, víctima d’una situació horrible queabans rebia el nom de còlic miserere.

La mort de la petita Jéssica és un crit. Un critd’alerta, però no pas contra un sistema sanitari queva procedir amb acceptable correcció, tot consider-ant les circumstàncies de la pacient, sinó contra lescolònies i els seus responsables. Encara que no sesap la causa de la mort, és lògic pensar que l’evolu-ció de la fieta hauria estat diferent si hagués estat acasa seva. Estic segur que la seva mare hauriatingut una actitud força diferent de l’actitud que pucimaginar que van tenir els responsables de la colò-nia. Els pares han d’assumir que les colònies im-pliquen un risc. La mort de Jéssica és un crit. Un critd’alerta contra la dèria de passar la pilota.-

72. Dilluns 29/10/07

El còlic miserere

Miserere és paraula que evoca una situació deses-perada. Hi havia el còlic miserere, i encara hi ha elMiserere. No és un joc de paraules sinó dues defini-cions per a una paraula que evoca desesperació i de-sesperança, dolor i agonia, desgràcia. Però alhoracompassió, perquè no té cap culpa, el miserable. Niprobablement en tindrà sortida. El diccionari em diu,


com a primera definició, que miserable és això (oalgú, dic jo) digne de compassió a causa de la pròpiadesgràcia. I vet aquí que miserable, còlic miserere iMiserere són membres d’una mateixa família.

El Miserere és el salm que l’Església va adoptar perexpressar idees de dolor, desgràcia i penedimentperquè la mort és a tocar, o ja ha tocat les portes decasa. La litúrgia catòlica el canta als oficis de difuntsi als actes penitencials, i el Dimecres de Cendra, queés el dia que inicia la Quaresma, que és un temps depenitència, de penediment. La Quaresma, però,troba sortida en el Diumenge de Resurrecció, que ésel dia de Pasqua. El còlic miserere, en canvi, no tro-baria sortida gairebé mai, em penso. La paraula mis-erere, traduïda del llatí, significa tinguis pietat.

Còlic miserere és una denominació antiga, vulgar,que feia referència a la situació clínica que avui laciència mèdica coneix com a obstrucció intestinalaguda. Per extensió, el còlic miserere feia referènciatambé als dolors propis de la peritonitis, que sóndiferents. El còlic, com a concepte general, és untipus de dolor abdominal intens i recurrent. La in-tensitat del dolor depen de la causa, i del grau depercepció que en tingui la persona. I les manifesta-cions externes del dolor depenen, també de la causai de la percepció del pacient, però a més depenend’elements culturals i de les circumstàncies del mo-ment. I el còlic com a dolor recurrent significa quecomença d’una manera més o menys brusca, és in-tens durant un temps determinat, i després desa-pareix de manera igualment brusca, i torna méstard, i així successivament.

El dolor abdominal còlic de la infància correspon, engeneral, amb excepcions, a processos intestinalsd’origen víric. El còlic miserere rebia aquesta de-nominació perquè indicava que el pacient, veritable-ment miserable a causa de la desgràcia que li haviacaigut a sobre, no tenia sortida i només quedavad’apiadar-se’n. Es diu que cantaven el Miserere alcostat del malalt, però no puc confirmar aquest ex-trem. No tenia sortida perquè l’única sortida és unaoperació quirúrgica, i en aquella època la ciència nohavia avançat en aquest sentit. O, en cas de peri-tonitis, perquè la sortida eren els antibiòtics (a mésde l’operació), i en aquella època no n’hi havia. Lesperspectives del pacient eren per tant desesperadesi sense gaire esperança (potser algú, de tant en tant,


se’n sortiria). L’obstrucció intestinal aguda no és unamalaltia pròpia de la infancia, encara que un infantla pot presentar. La peritonitis, en canvi, sí que ésuna malaltia infantil. I llavors puc pensar, ambnàusees, que més d’un infant en temps passat hauràmort tot escoltant el Miserere que li cantaven peracompanyar-lo en el procés de morir. I que una fietava morir amb aquell còlic no fa gaire en una casa decolònies, sense que ningú el cantés res. M’e-quivoco, però.

M’equivoco en pensar això, de primer, perquè no séamb certesa de què va morir: la hipòtesi de la peri-tonitis només és una hipòtesi. I de segon, perquè lanaturalesa humana és sàvia, i no tolera un dolor in-tolerable. Si el cos pateix un dolor d’intensitat intol-erable, es posen en marxa un seguit de mecanismesautomàtics per tal que la consciència de la personatingui cada cop menys consciència del dolor, i puguimorir sense tant de patiments. El periòdic deia quela fieta, quan ja eren gairebé les set del matí, teniamal color i estava inconscient. La naturalesa infantilva tenir pietat de la fieta, i li va enterbolir la con-sciència perquè ja no patís més.

Els metges de la Grècia antiga diferenciaven dostipus de dolor abdominal: kolikos i eileós. Aquestesdues paraules gregues es van arabitzar durant elsegle IX amb la forma aylawus. A causa de lafonètica, un jueu o un cristià oriental haurien llegit laparaula com aylawsun, que en una varietat dialectalsonaria semblant a eyleson. I aquesta paraula sem-blaria per tant relacionada amb el Kyrie eleison (lasalutació incial de la missa en llatí, que vol dir:Senyor, tinguis pietat). La confusa relació fonèticaque hi ha entre les paraules eyleson, àrab, i eleison,del Kyrie eleison, llatina, va fer que els traductors del’àrab al llatí consideressin oportú denominar aquellterrible còlic com a còlic miserere, paraula d’ús vul-gar, en referència al Kyrie eleison, del llatí eclesiàs-tic, cult, perquè miserere i eleison indicaven lasúplica segons la qual el cristià demanava pietat pelspecats comesos amb l’idea d’estalviar-se el càstig.

Els metges grecs van aprendre medicina dels àrabs.I un metge famós, àrab, el nom del qual s’ha traduïtcom Avicena, va deixar constància escrita d’un dolorabdominal que denominava aylawus, la paraula que,segons acabo de comentar, es pot traduir amb l’ex-pressió: Oh, Senyor, concedeix-me la salut, tinguismisericòrdia.-


73. Dimarts 06/11/07

El cervell desnodrit

Des de la dècada de 1960 se sap que la desnutricióinfantil afecta el desenvolupament cerebral. Se saptambé que és possible, almenys en la majoria decasos, la recuperació del pes i de l’estructura corpo-ral d’un fiet desnodrit si rep una dieta adequada,controlada i duradora, i si es controlen les infeccionsque afavoreix la desnutrició. Però també se sap queés impossible recuperar això que el cervell ha per-dut. És fàcil entendre que desnutrició i poc desen-volupament cerebral són obstacles que dificulten demanera considerable el desenvolupament individualdel fiet desnodrit y també, per extensió, el desen-volupament de la comunitat on viu. No es pot de-senvolupar la família, la comunitat, la societat, elpaís i fins i tot un continent si els seus integrantspateixen desenvolupament intel·lectual.

Els fiets subdesenvolupats i els seus pares, igual-ment subdesenvolupats, són en conseqüència unamenja fàcil per empresaris i polítics sense escrúpols.Aquesta realitat del més intel·lingent i desenvolupat,i europeu, que s’aprofita del menys intel·ligent i sub-desenvolupat, i africà, no és cap novetat: la històriad’Àfrica ho demostra, la geografia espanyola també.Afortunadament el Txad va fer el que va fer, id’aquesta manera les persones més intel·ligents idesenvolupades, i europees, tenen una altra opor-tunitat d’adonar-se’n.

El cervell humà és particularment sensible a ladesnutrició durant el tercer trimestre de la gestaciói durant els dos primers anys de la vida, en especialdurant el primer. En acabar el primer any de vida, elcervell ja ha assolit el 70% del seu desenvolupa-ment. Per tant, si el cervell no rep els aliments quenecessita, en quantitat i qualitat adequades, en eltemps oportú, no assolirà els nivells de desenvolu-pament que necessita la persona per progressar,com a persona individual i com a part d’una comu-nitat que necessita progressar amb urgència per evi-tar que continuï l’espoliació. Llevar d’una comunitatels fiets més grassonets i espavilats significa con-demnar la comunitat, deixar-la sense perspectives.I la persona o la família que paga en euros perquèaixò es faci comet un pecat imperdonable. El quevolien fer al Txad no és cap novetat, però afortu-


nadament s’ha fet notícia.

Ningú s’espanti, ara, perquè Espanya va ser dels paï-sos europeus amb més esclaus, i perquè l’esclavituts’hi va prohibir no fa gaire, en 1880, durant el reg-nat d’Alfons XII. I no em diguin que hom agafa unavió i el pilota fins al cor d’Àfrica sense preguntarper a què. Ja els antics romans venien a la penínsulaibèrica a buscar oli d’oliva i adolescents, masculins ifemenins, d’ingènua i infantil bellesa, per a ferd’esclaus sexuals a les cases riques de la penínsulaitàlica, i suposo que pagarien per això, i que tal ve-gada tampoc no tenien la sensació que estavan com-prant un ésser humà, i suposo que havia empresesi empresaris que s’hi dedicaven.

El desenvolupament psicomotriu d’un fiet desnodrités més lent que el d’un fiet ben nodrit (fins i tot hiva haver oportunitat d’observar aquest fenòmen aMenorca), però sembla que amb el temps assoleigigualment les fites importants del desenvolupamentsi rep bona alimentació i, sobre tot, bons estímuls.Als països de pobresa extrema falten també els bonsestímuls: no hi ha prou escoles ni prou sistemesd’oci creador i estimulant; i la guerra, l’explotació, lamisèria, la prostitució, la delinqüència i la sida nosón precisament els estímuls que un fiet necessitaper desenvolupar la intel·ligència. A escola, els fietsdesnodrits presenten un rendiment escolar pobreperquè tenen dificultats per parar prou atenció iretenir una informació a la memòria. Perquè la faltad’estímuls provoca que el fiet no desenvolupi l’in-terès per les coses de l’entorn; aquesta apatia im-plica desinterès, i el desinterès implica més apatía.Són pocs qui acaben escola, als països subdesen-volupats, tal vegada perquè no tenen prou desen-volupament intel·lectual, tal vegada perquè tenenurgències vitals que acomplir, tal vegada perquè elsinfants desnodrits són després adolescents agressiusi amb problemes importants de comportament id’adaptació a les normes de la societat. I vet aquíuna altra càrrega pesada per al desenvolupamentpersonal i de la comunitat.

Tot plegat el Txad convida a reflexionar. De primera:cal reflexionar sobre el fet que els mitjans de comu-nicació, i tal vegada també el conjunt de la comuni-tat menorquina, s’han mostrat més preocupats peruna desena de europeus que hi estaven comprome-sos, que per una centena de fiets pobres i, segons


les fotografies, no gaire desnodrits. De segona, calreflexionar sobre fins a quin punt és moralment ac-ceptable això de pagar perquè una empresa treguide la misèria el bo i millor, i que hi deixi, en conse-qüència, això que no és tan bo. I de tercera, cal re-flexionar sobre quina és la participació de cadascúen el manteniment de la pobresa, la desnutrició i elsubdesenvolupament intel·lectual dels fiets dels paï-sos pobres. No sigui cas que es descobreixi que elcervell desnodrit no és el que tenen ells, allà, sinó elque tenim nosaltres, aquí.-

74. Dimarts 13/11/07

La pesta de Menorca

Guàrdia diu: «Gran mortalitat d’infants, sia per in-suficiència, sia per abundància d’aliments, i les mésvegades per inexperiència de mares i dides, que nosaben com s’han de cuidar les criatures». Aquestaafirmació és de Josep Miquel Guàrdia (Alaior, 1830;París, 1897) i és de l’article L’illa de Menorca, que vapublicar a la revista L’Avenç, de Barcelona, al generde 1892. Dubto que aquesta afirmació estigui fona-mentada en fets verídics. Més aviat em sembla queés una opinió personal que l’autor basa en la infor-mació que de fets circumstancials li haurien explicatper carta, perquè llavors Guàrdia tenia 62 anys i feiagairebé mig segle que vivia a París. Mantenia, però,correspondència amb la família, per tal que, suposoque entre d’altres motius, li enviessin diners, un ex-trem que em va explicar un bon amic, bon coneixe-dor de la realitat alaiorenca i també coneixedor delsdescendents de l’escriptor.

No ha de sobtar que Menorca registrava una altamortalitat infantil perquè era aquesta la realitat delconjunt d’Espanya i Europa. En el context europeu,la mortalidad infantil espanyola no era de les mésaltes. A l’article que comento, no sembla que l’ob-jectiu hagi estat l’impacte mediàtic sinó la divulgacióde la realitat menorquina, i per aquest motiu homno li pot demanar rigor informatiu. Si la mortalitatinfantil de Menorca tenia les característiques de lamortalitat infantil d’Espanya, i no hi ha argumentsper pensar que havia diferències importants, els fietsmorien, més que a causa de l’excés o de la falta d’al-imentació, a causa de les infeccions que es rela-cionaven amb les condicions sanitàries de l’illa, enespecial les infeccions gastrointestinals i respi-


ratòries, i la tuberculosi i el paludisme.

Faig un esforç i deixo de banda el marcat esperitmasclista que es fa evident en la frase de Guàrdia:des de la pròpia perspectiva de persona masculinaacusa mares i dides d’ocasionar involuntàriament lamort dels fiets que tenien a càrrec perquè no en te-nien prou experiència. Que en tenia molta, d’exper-iència, aquest senyor, quant a la criança d’un fiet?Dubto molt que la inexperiència de mares i dideshagi estat la causa de la «gran mortalitat d’infants»de la Menorca de finals dels segle XIX. Porquè mésque experiència el que es necessita per pujar un fillés intuició maternal i sentit comú. Són notables lesdiferències quant a la forma de criar que s’observenarreu del món segons les cultures, segons les èpo-ques i segons les circumstàncies del moment. Itambé dubto molt de l’afirmació de Guàrdia perquèla història demostra que la mortalitat infantil es rela-ciona més amb les males condicions higièniques dela zona que amb l’alimentació.

Guàrdia afirma que la mortalitat infantil es deu a lainexperiència de mares i dides i als problemes d’ali-mentació, i observa que la pobresa i les males condi-cions sanitàries afavoreixen l’aparició de malalties,però no relaciona pobresa i males condicions san-itàries amb mortalitat infantil. Diu: «La salut públicaseria regular i conforme al clima i al temperamenteixut dels naturals si no obressin en sentit contraridues causes permanents: la misèria i la ignorànciadels preceptes de la higiene.» I més endavant asse-gura «que tota la culpa no la tenen els naturals: faltal’aigua corrent i clara; falten els banys».

Encara sorpren més l’afirmació de Guàrdia sobre lescauses de la mortalitat infantil a Menorca en veureque tenia plena consciència del valor força alt que téla salut pública, i l’aigua de beure en particular, pera la salut de la població. Perquè, en efecte, va es-criure: «Una població petitoneta és la dels Horts deCarbonell [...], no gaire enfora de Mercadal. Estesdues poblacions són les menys sanes per a sasituació en la vall i la conseqüent humitat i dolentiade les aigües: terra clàssica de les males febres in-termitents, tercianes i quartanes [això és paludisme]i d’aquella caquèxia mortal que ve a ser una febrecontínua acompanyada d’una hipertròfia i pregonaalteració de la melsa. Malalts d’aquesta categoriasón tots condemnats a morir consumits o hidròpics


si no muden a temps la residència. Per preservar-sed’aquella afecció endèmica no hi ha més que unremei: no beure aigua sinó bullida, no sortir de casasinó ja alçat d’estona i abans de post el sol; però noés fàcil viure així pagesos i gent pobra del camp. Re-sulta que molt d’ells tenen tota la panxa plena demelsa, i, cremats de set, beuen i més beuen, i vacreixent el mal, a no determinar-se el pacient aprendre cada dia dos o tres bòtils d’aigua de clausrovellats, pus així la solen preparar, encara que siamillor la de cal ferrer, com ja ho sabien els metgesantics, i així també té nom aigua ferrada. Ambl’aigua pura creix la melsa, i minva amb la de ferro.Veritat confirmada de l’experiència, mare de lamedecina, i de molt fàcil aplicació en tot temps illocs. Per açò la posam aquí, com a cosa certa. Nosón tan econòmics ni tenen igual eficàcia els potin-gos de ca l’apotecari, ni tampoc basta la quina, su-posat que sia bona, per curar aquella pesta deMenorca.»

Per tant, la pesta de Menorca no són les mares nisón les dides, inexpertes i homicides segons Guàr-dia, sinó las malalties, que fan més mal allà on mésmalament estigui la salut pública. Mares i dides són,per contra, les columnes d’una societat, els pilarsque sostenen la societat, fins i tot la de Menorca. Isi no és aquesta la pesta de Menorca, quina és arala pesta de Menorca?

75. Dilluns 19/11/07

Instruccions per a una amputació

Amputar-li el braç a un fiet és cosa fàcil i ràpida. Heude tenir un fiet, i n’hi ha molts; heu de tenir unmatxet, i podeu comprar-ne un a la ferreteria o de-manar-li’n un al cap de l’organització; i heu de teniruna superfície dura, millor si és de llenya, onrecolzar el braç del fiet abans d’aplicar-li el cop am-putador. Heu de procedir d’aquesta manera: agafeuel fiet, millor si és petit; si plora massa o es borinatant que us dificulta la feina podeu donar-li cops ales galtes o a les cames per tal que es deixi fer; si elspares o d’altres persones intenten impedir el pro-cediment d’amputació podeu lligar-los amb unacorda o, si teniu ajudants, que els mantiguin vigi-lats; no és bo de matar-los perquè es perdrien elprocediment. Agafat el fiet, recolzeu-li el braç sobrequelcom dur i apliqueu-l’hi amb el matxet un cop


fort i sec, precís, exacte, expert, i el tros de braç,amb la mà corresponent, caurà a terra. Més que plo-rar el fiet, ploraran els pares, però no cal amoïnar-s’hi; i cal deixar-los tot d’una en llibertat per tal quepuguin ocupar-se del fiet. No us preocupeu pel trosde braç amb mà que hagi caigut a terra perquè se’lmenjaran els cans. Després marxeu.

Això és el fan a certs països d’Àfrica. L’amputaciód’una part del membre superior del fiets, en el con-text de la guerra, és tema de l’exposició fotogràficaque Gervasio Sánchez presenta al Palau Robert deBarcelona. Les tres fotos que il·lustren aquestes In-struccions són de l’exposició, que presenta poquesfotos, però d’una eloqüència formidable. Hi són lesfotos d’un seguit de fiets amb un tros amputat:només la mà, la mà i un petit tros de l’avantbraç, lamà i gairebé tot l’avantbraç; o la mà, l’avantbraç, elcolze i una part del braç. És una exposició necessàriaper saber què passa en aquelles contrades africanes,lluny, això sí, d’on tornen hostesses i pilots vestitsamb professional correcció, blanca la camisa, foscala xaqueta, les dues mans ben posades. La següentexplicació és igualment necessària per saber quèpassa.

Agafem un exemple: la foto de l’esquerra. Ara no ésmoment de comprovar que la mirada de la fieta am-putada és força diferent de la mirada de la fieta queconserva les dues mans, ni de comprovar que la mi-rada del fiet de la foto del mig conté un missatgedifícil de digerir. Ara és moment de ciència. El copde matxet amputa el braç per la meitat, i de seguidaes produeix una contracció muscular que amuntegales restes musculars cap a dalt, al voltant de l’artic-ulació de l’espatlla, i d’aquesta manera l’extrem delmonyó queda sense músculs, i queda només la pellembolicant l’os, els nervis, les venes i l’única artèriaimportant que hi ha al braç. Aquesta falta de mus-culatura a l’extrem del monyó implica que el quehagi quedat del braç ja no tindrà la protecció suau itendra de la massa muscular sinó que tindrá unapunta dura i perillosa: l’extrem romput de l’os. I aixódificultarà considerablement la cicatrització, primer,i la perspectiva d’una pròtesi, després. Encara queno sembli, aquesta situació s’ha de considerar comuna bona evolució.

Perquè és probable que el fiet mori dessagnat men-tre els cans es mengen el tros de braç i la mà que li


van amputar. L’artèria del braç és gruixuda i té moltapressió, està a prop del cor. En tallar-la, la sang surtamb força, com un raig, i tan ràpidament que el pa-cient pot morir dessagnat en cosa de minuts si notrobeu manera de controlar l’hemorràgia. Hi ha lapossibilitat, però, que l’artèria faci un espasme deprou intensitat com per aturar la sortida de la sang.Considereu que això no està passant en l‘ambientasèptic d’un hospital sinó al mig del camp africà.

Si hi ha hagut sort i l’hemorràgia s’atura, és forçaprobable que la ferida s’infecti. La infecció, si no reptractament antibiòtic, pot destruir una part del quehagi quedat del braç, o pot fer-se general i ocasionarla mort del pacient. La possibilitat del tètanus i lagangrena són fàcils d’imaginar. Hi ha també el prob-lema del dolor. A més dels dolors del moment i delsdies i setmanes següents, imagineu-vos, hi ha lapossibilitat que quedi un dolor crònic, durant anys;aquesta mena de dolor, secundari a una amputació,és molt difícil de controlar, fins i tot en centres eu-ropeus dedicats al control del dolor.

Tot plegat significa que quan veieu la foto d’un fietamb un braç amputat heu de pensar que aquell fietva tenir la sort de sobreviure a l’amputació i a lescomplicacions de l’amputació. Dic que va tenir la sortde sobreviure, però no sé, amb el cor a la mà, si aixòés tenir bona sort o mala sort. I si veieu una ex-posició on hi ha un seguit de fiets amputats, heu depensar que molt més van morir a causa de l’am-putació. I que hi ha cans que menjan mans. I que hiha persones que guanyen diners amb el tràfic defiets de dues mans, tot deixant a casa seva els quenomés en tenen una.

Però si el que voleu és amputar-li les ales al personalque teniu a casa, la feina del qual és necessària pera la comunitat, igual que gairebé totes les feines,n’hi haurà prou amb obligar-lo a fer la feina encondicions progressivament més difícils. Que facimés i més feina en el mateix temps. Però un dias’adonarà que ja no és qui era i que ja no pot més.Perquè ja no té les ales que abans tenia: els cans livan menjar.-


76. Dilluns 26/11/07

Assolir l’èxtasi

Abismal i òbvia diferència hi ha entre l’èxtasi d’ara iel que va descriure Santa Teresa. L’èxtasi teresià emresulta impossible d’entendre, no hi arribo, i emtrobo massa petit i insignificant quan m’hi apropo. Eldeixo, per tant, per a d’altres més afortunats, i emquedo amb l’èxtasi de la vida moderna, una droga elconsum de la qual augmenta en Espanya. En diuenèxtasi perquè provoca al·lucinacions, que són visionsfalses, olors que no hi ha, paraules que no les diuningú. Les al·lucinacions són percepcions que nomésexisteixen a la ment de la persona que al·lucina, queper tant percep una altra realitat, diferent i distor-sionada. Les al·lucinacions són perilloses perquè encomptes d’un grup d’amics es pot veure un grupd’enemics, i actuar en conseqüència; en comptesd’una paraula amable es pot sentir una paraulaagressiva, i respondre agressivament.

L’èxtasi líquid és diferent de l’èxtasi que es ven enpastilles. Tots dos són al·lucinògens i poden provo-car reaccions greus, fins i tot mortals, cada estiu n’hiha unes quantes al conjunt balear. L’èxtasi que demanera subreptícia es ven en forma de petits com-primits de formes i colors atractius és un derivat am-fetamínic, el nom s’abrevia MDMA, que es relacionaquímicament amb la mescalina, una substànciaal·lucinògena que s’extreu del peiot, un cactus mex-icà. El van patentar a Alemanya, el 1914. Durant ladècada de 1970, l’MDMA es va receptar en el contextde la psicoteràpia perquè es pensava que podia dis-minuir l’ansietat, augmentar l’autoestima, desarbo-rar els mecanismes psicològics de defensa, i afavorirla comunicació terapèutica, però van veure quetambé produïa taquicàrdia i hipertensió, i que aug-mentava l’ansietat en comptes de disminuir-la. Al1985 va passar a la il·legalidad en comprovar-se quepodia afectar el cervell d’una manera considerable,tal vegada per sempre més.

El consum d’èxtasi és força popular entre algunscol·lectius de joves, que el solen consumir durant elcap de setmana. Provoca un seguit d’efectes sub-jectius, com ara augment de la sensació d’intimidadamb d’altres persones, loquacitat i verborrea, i re-ducció dels pensaments negatius i de les inhibicions.L’èxtasi potència la percepció del color, del so i del


tacte; incrementa l’activitat física i psíquica, i lacondició d’alerta, que condueix a l’insomni. Aquestsefectes comencen entre 20 i 60 minuts després depresa la pastilla, assoleixen el màxim una hora o unahora i mitja després, i es mantenen durant tres,quatre o cinc hores. Les pastilles d’èxtasi són fàcilsd’aconseguir. S’ha de saber, però, que varia molt laquantitat de substància, és a dir, d’MDMA, que contécadascuna: tant n’hi ha de 75 com de 250 mg, és adir, més del triple (la dosi que feien servir en psi-coteràpia era d’entre 75 i 175 mg). El venedor nosap quant d’èxtasi conté cada pastilla que ven, i lapastilla no duu escrita cap informació que faci saberla quantitat de droga que conté.

Els efectes tòxics de l’èxtasi, prou divulgats, sónconseqüència d’una sobredosi; això és prendre doso tres pastilles de cop, o prendre’n més abans ques’acabin els efectes de la dosi anterior. O d’una sus-ceptibilitat particular de la persona: n’hi ha que sónmés sensibles a una dosi estàndard de la droga,però ningú sap quina sensibilitat té per a l’èxtasi finsque en consumeix, i llavors tal vegada serà massatard. Cal considerar que l’adolescent que comprauna pastilla no sap si s’hi ficarà 75 o 250 mg dedroga al cos, i que per tant la possibilitat d’una reac-ció tòxica per sobredosi és del tot incerta. És possi-ble una reacció tòxica greu amb una pastilla o ambdues, però també és possible que amb dues pastillesno passi gaire cosa. Hi ha un bon antídot per a la so-bredosi d’heroïna, però no n’hi ha per a la d’èxtasi.

Una altra forma d’èxtasi és la qüestió de les erradesortogràfiques que s’observen a la nova retolació del’ambulatori de Canal Salat. El fet és curiós, entred’altres motius perquè va provocar certes urticàriesi, sogons em sembla, certes represàlies. Ningú nofaria un escàndol en veure errades ortogràfiques a laredacció d’un escolar, ni a una nota qualsevol escritaamb presses, ni a la carta per a un amic. Però se’npot fer un de gros si les errades ortogràfiques sóncomeses per una empresa que es dedica a escriure,precisament, i que per escriure cobra uns diners queprocedeixen de la butxaca de tots. El pecat no estàen el fet de no saber, sinó en el fet de no preguntar,de no consultar, com a mínim amb un diccionari.

Si en comptes de considerar correcte això quenomés els va semblar correcte haguessin fet la con-sulta que pertoca, amb la persona o la institució que


pertoca, o tan sols amb el diccionari, haurien escritadmissió en comptes d’admisió, haurien escrit sec-retaria en comptes de secretaría, etc. I ple depetulància i absurda vanitat, la mateixa que d’altresmanifesten per a d’altres qüestions, me la jugo quepocs dels que hi són s’adonaran, si és que algú, queen català no s’escriu otorrinolaringologia, amb dueserres, sinó otorinolaringologia, només amb una(però se’n pronuncia amb dues). I ja sigui per so-bredosi o per especial susceptibilitat, la mort per èx-tasi es produeix a causa de una greu arítmiacardíaca, escrita en català només amb una erra(amb dues en castellà). Proposo, per tant, consultaro preguntar abans de fer. Abans de fer un rètol, iabans de decidir amb criteris de perquè sí.-

77. Dilluns 03/12/07

La rapidesa és perillosa

Encara no parla el fiet que comença a caminar, peròja domina un seguit d’habilitats lingüístiques. Sem-bla que no tingués cap pressa per començar a par-lar, que de primer vulgui aprendre, que vulguiescoltar molta cosa abans de dir res. O tal vegada noparla porquè les estructures anatòmiques que sónnecessàries per articular paraules no han acabat elprocés de formació i coordinació. La laringe és im-prescindible per parlar: és per aquí que circula lacolumna d’aire que fa vibrar les cordes vocals, queen vibrar provoquen un soroll, i aquest soroll el mod-ifiquen d’altres estructures com ara el paladar, lallengua, les dents, i el resultat de tot plegat és laveu, la paraula, la comunicació amb sentit.

Aquí la natura va trobar-se amb un dilema: és nec-essari que la laringe tingui una posició més aviatbaixa per poder emetre el soroll que després serà laveu, però és necessari que tingui una posició mésaviat alta per permetre que el bebè s’alimenti del pittot xuclant-hi sense interrupcions per respirar. Lanatura va decidir amb sentit comú, i per això lalaringe del bebè té una posició més alta, en relacióa la resta d’estructures de la cara i el coll, que la delfiet que parla. Si no fos per aquesta qüestió,diguem-ne, laríngia, no és cap disbarat pensar queel bebè podria parlar abans de caminar. Perquè, ambcertesa, té prou coneixença lingüística.

Fa un temps que la psicologia cognitiva van


demostrar que el bebè neix amb certes habilitatslingüístiques, i que tal vegada ja les té abans denéixer. L’oïda fetal funciona a partir de la setmana25º de gestació; i el rendiment auditiu del fetus de35 setmanes és força similar al rendiment auditiud’una persona adulta. Per tant, en nàixer, el bebèconeix la veu de la mare perquè ja fa tres o quatremesos que l’escolta cada dia. I certs estudisbioelèctrics van captar, al cervell de bebès prematursde 32 setmanes de gestació, una activitat neuronalque podria correspondre al fet d’escoltar fonemes, idiscriminar categories, o sentits, o significats entreells. Amb aquests arguments resulta fascinant imag-inar-se que el fetus que es troba a la recta final dela gestació no tan sols escolta la veu de sa mare,sinó que també interpreta alguna cosa. Ningú sap,però, què interpreta. En veure que el nadó acabatde naixer es queda tranquil i en silenci si hom elcol·loca, nu, sobre la pell nua del pit de la mare, is‘estableix un contacte íntimament cutani, de pell apell, i la mare el mira, i li diu alguna cosa, en veureaquest espectacle maravillós i tan visceral com afec-tiu, és fàcil admetre que el bebè que acaba de nàixerja coneixia sa mare, i que sap de la mare molt mésdel que la mare s’imagina.

No és per tant el bebè qui ha de aprendre de lamare, sinó la mare qui ha d’aprendre del bebè. Elpare queda bocabadat, una mica lluny d’aquest ex-traordinari procés de comunicació, amb una funcióque potser a penes si va més enllà de la necessàriaper la reproducció. El pare, en conseqüència, ha deguanyar-se un espai en l’espai del bebè. La mare,en canvi, ja en té un, i força gros.

El bebè que té prou edat per caminar poseeix unrepertori força complert de sons vocàlics i con-sonàntics, i això li permet començar a extreure pa-raules de la parla familiar. Ja té prou capacitat perdistingir el missatge d’una paraula segons l’en-tonació amb la qual hom la pronunciï, i és també enaquesta edat quan el fiet comença a conèixer l’ordrede les paraules dins la frase: podrà entendre un mis-satge si les paraules segueixen un ordre conegut,però no el podrà entendre si hom canvia, per exem-ple, la posició del verb o del complement gramatical.En fer un any, un fiet sol conèixer entre 40 i 50 pa-raules, però no en diu cap.

En aquest context d’infància sorprenent i ines-


gotable, m’assabento que ja se sap el resultat del’autòpsia que li van fer a Jéssica, la fieta basca queva morir aquella nit terrible, quan era de colònies, aCabrera de Mar, al Maresme, a la costa catalana.Aquestes línies se’n van fer ressò, el 23 d’octubre.Un mes i mig després de la mort, l’autoritat judicial,segons LA VANGUARDIA, informa que la fieta va morirde causa natural, és a dir, que no es pot precisar lasituació que va dur-la a la mort. En d’altres paraules,que ha estat una fatalitat. Perquè les fatalitats exis-teixen, i passen de tant en tant. I la fatalitat és im-possible de diagnosticar a la consulta d’unambulatori. Els pares, però, van presentar recurs,tal vegada per trobar culpables entre els metges quela van atendre unes hores abans de morir.

Tal vegada la família no sap que tan sols és de setminuts la durada oficial d’una visita médica de pedi-atria a molts ambulatoris de Catalunya. La situacióés millor a la majoria d’ambulatoris de Menorca: ladurada oficial d’una visita de pediatria és de set min-uts i mig. O menys encara, segons les circumstàn-cies del moment i segons les directrius de l’autoritatde l’ambulatori. És fàcil imaginar-se que aquesta ex-igència de rapidesa és força perillosa, tant per al pa-cient com per al metge, però no ho és pas per al’autoritat sanitària, responsable de la programacióde les visites. El fet, a més de paradoxal, és cruel iirresponsable. Tal vegada l’exemple del fiet, queabans de parlar apren a parlar, guiarà els respons-ables de la programació de les visites per tal queabans de fer, aprenguin a fer.-

78. Dilluns 10/12/07

El preu de poder parlar

Comentava la setmana passada que el bebè d’unany no parla perquè no pot parlar. Deia que coneixun bon nombre de paraules, i que sap identificar-nesignificats i sentits, però només fa balbucejos: ma-ma, pa-pa i poca cosa més. Hom pot pensar que elbebè vol dir cosa, però a causa de la pròpia anato-mia està obligat a esperar fins ben passats els dosanys per parlar amb un mínim de formalitat. I expli-cava que la clau d’aquesta paradoxa de saber pa-raules però no poder-les pronunciar està en l’alturade la laringe. Efectivament, és necessari que lalaringe tingui una posició més aviat baixa, en relacióa la resta de les estructures facials i del coll, per


emetre els sorolls que, modulats per aquestes es-tructures, es convertiran en paraules.

Però és necessari que la laringe conservi una posiciómés aviat alta per permetre que l’infant s’alimentixuclant, i pugui respirar alhora, i no hagi d’inter-rompre el pit o el biberó a cada moment per respi-rar. No hi ha alternativa: cal que la laringe sigui mésaviat alta durant el temps que el fiet s’alimenta xu-clant, i quan ja no sigui obligada aquesta manerad’alimentació, la laringe pot baixar per permetre laparla. La laringe no baixa de cop i volta: baixa a poca poc, conforme el fiet creix i es desenvolupa, con-forme la resta del seu cos es modifica i busca pro-gressivament d’assolir una forma corporal mésinfantil que de bebè.

La laringe alta és una característica dels mamífers,però la baixada de la laringe per permetre la parla ésuna característica exclusiva dels humans: tots elsmamífers poden mamar, però només els humanspoden parlar, quan arriba el moment. Dins la classedels mamífers, l’home actual pertany a l’ordre delsprimats; subordre: Anthropoidea; infraordre: catar-rins; superfamília: Hominoidea; família: Hominidae;gènere: Homo; espècie: sapiens; i subespècie: sapi-ens. I dins de la mateixa família tenim els goril·les,els ximpanzés i els orangutans; aquests animalsmamen de petits però no parlen quan acaben la lac-tància. L’home, concretament el bebè humà, ésl’únic que ho pot fer, perquè és l’única espècie ani-mal en la qual la laringe canvia de posició durant elcreixement per permetre la funció de parlar.

La laringe infantil, meravellosa exclusivitat que per-met mamar sense interrumpcions respiratòries, i de-sprés parlar, és un invent relativament nou en elllarguíssim procés de l’evolució humana. Segons elsespecialistes en paleoantropologia, els homínids vantenir la laringe en posició alta fins l’aparició del’Homo erectus; no parlaven, per tant, els homínidsanteriors a l’Homo erectus. Però les restes fòssils del’Homo erectus indiquen que tenia la laringe en unaposició més aviat baixa (no tan baixa com la d’unadult actual), la qual cosa permet d’inferir que japodia parlar, encara que d’una manera gutural.

Homo erectus és una peça clau en l’evolució hu-mana. Va aparèixer a l’Àfrica, fa cosa d’un milió i migd’anys; i va desaparèixer no fa gaire, fa uns 150.000


anys, quan començava a aparèixer l’Homo sapiens.L’Homo sapiens va compartir la terra europea ambels neandertals fins fa uns 40.000 anys, i llavors elsneandertals van desaparèixer, i només van quedarels Homo sapiens. Sàpiens i neandertals prou quees van conèixer: van intercanviar sexe, i probable-ment paraules perquè tenien la laringe encara mésbaixa que l’Homo erectus. L’evolució dels homínidsva tenir, en conjunt, una durada de sis o set milionsd’anys. L’últim punt de l’evolució som nosaltres(Homo sapiens sapiens), una versió millorada del’Homo sapiens. Tenim una antiguitat d’uns 40.000anys, i la millor laringe de tota l’evolució.

Perquè la laringe humana és el resultat d’un llarguís-sim procés de perfeccionament que va començar fasis o set milions d’anys i va terminar fa uns 40.000.Cal pensar-hi, en veure que avui un bebè mama irespira alhora, com tots els mamífers, i demà el fietparla, com cap altre mamífer. La parla és un tret ex-clusiu de l’espècie humana, i ens diferencia de laresta d’animals. És evident que tan sols l’espècie hu-mana pot parlar, però és igualment evident que notots els integrants de l’espècie humana pensen ser-enament abans de parlar. N’hi ha que de vegadesparlen visceralment, i aquí estic obligat a incloure’mel primer. I tothom és comprensiu, i intenta enten-dre la mare o el pare que parlen visceralment, i talvegada demanen responsabilitats abans de consid-erar si en tenen, ells mateixos, de responsabilitat,en un procés que sembla haver estat de descoordi-nació.

La laringe del bebè que mama, o que pren el biberó,es tanca per permetre que la llet passi a l’esòfag, endirecció a l’estómac, i tot d’una s’obre per permetreque passi aire a la laringe, en direcció als pulmons.Aquest obrir i tancar és una seqüència tan ràpida itan ben coordinada que des de l’exterior ningú noen diria res. Si hagués una descoordinació, la lletpassaria per la laringe en direcció als pulmons, laqual cosa provocaria una reacció immediata l’objec-tiu de la qual és protegir la funció respiratòria. L’au-tomatisme que coordina la seqüència d’obrir i tancarla laringe pot fallar, especialment en bebès que vannàixer prematurament perquè, al cap i a la fi, la pre-maturesa és immaduresa. No sé si és el cas: tan solsvull afegir un element de reflexió.-


79. Dilluns 17/12/07

Tots som immigrants

Immigrants som tots, perquè tots som descendentsd’immigrants. I perquè la búsqueda de noves per-spectives més enllà de les fronteres és una carac-terística de l’espècie humana. Continuo amb l’esperitde la setmana passada, que troba en l’evolució del’home una explicació per entendre el present. Ara,l’evolució em permet d’afirmar que tots som de-scendència d’immigrants, i que la migració, com asolució per a problemes locals de solució difícil o im-possible, és cosa tan antiga que cal considerar-launa part inseparable de l’espècie humana.

L’antecessor més antic que tenim els humans éstambé l’antecessor dels ximpancés: rep la denomi-nació de Sahelanthropus tadensis, i té una antigui-tat de sis o set milions d’anys. Temps després, fa unsquatre milions d’anys, van començar a aparèixer unshomínids que poden agrupar-se sota la denominaciócomuna d’australopitecins; tenien un cervell mésgros que els seus antecessors. Encara més cervelltenien els Homo habilis, que van viure després, fauns 2,5 milions d’anys. Un milió d’anys més tardapareix el següent homínid de l’escala evolutiva:Homo erectus, que tenia un volum cerebral similar alque tenim nosaltres. Els Homo erectus són elsprimers immigrants: van deixar la terra africana ons’havien desenvolupant i van emigrar fins l’Estd’Àsia.

Els Homo erectus comencen a desaparèixer fa uns150.000 anys, època en què apareixen els Homosapiens. L’Homo sapiens és la nostra espècie. Orig-inaris d’Àfrica, van emigrar a Europa (i Àsia), i la vancolonitzar. Com a immigrants a Europa, van trobaruns homínids que ja hi vivien, els Homo sapiens ne-anderthalensis, una espècie que acabaria desa-pareixent poc més de cent mil anys després, encaraque tenien més capacitat cerebral que nosaltres. Nose sap amb certesa per què van desaparèixer els ne-andertals (que eren locals) i van sobreviure els sàpi-ens (que eren immigrants); els especialistesconsideren que ha estat una qüestió d’adaptació: elsneandertals no s’hi van adaptar; els sàpiens, sí. Elshomínids, en efecte, havien d’interaccionar amb elmedi en el qual es trobaven mitjançant un seguit decomportaments relacionats amb l’alimentació, la lo-


comoció, la sexualitat i la territorialitat. Aquestscomportaments van tenir efectes biològics i socials,i van determinar l’aparició de canvis adaptatius coma resposta a les pressions que van rebre per adap-tar-se a un medi ambient força hostil, que va pre-sentar nombroses crisis ecològiques; canvisclimàtics diríem avui. Aquests canvis adaptatius sóntransformacions corporals i transformacions socials.

D’aquesta menera, si tots som descendents del’Homo sapiens i l’Homo sapiens va colonitzar Eu-ropa perquè emigrava d’Àfrica, on les condicions devida eren gairebé insuportables, tots som, en con-seqüència, fills d’immigrants. I ara em pregunto si jano som immigrants, si ja som locals, població autòc-tona; i en quin punt de la història la població immi-grant comença a considerar-se població autòctona.Tal vegada resultarà premonitori observar que elfenomen d’aquella immigració, que venia d’Àfrica totbuscant una vida amb perspectives millors, s’assem-bla molt al fenomen actual de la immigració. I calconsiderar que aquella immigració va trobar unapoblació autòctona, i que aquesta va desaparèixer,tot i que tenia més capacitat cerebral. Convido a lareflexió: el paral·lelisme tal vegada no és casual.

Ara faig un bot, i miro una altra població d’immi-grants, a Menorca, a prop de Ferreries, al barrancde Son Fideu, a la Cova des Pas. A l’abril de 2005 hivan trobar un jaciment de restes fòssils extra-ordinàries, un espai funerari on hi ha les restes desetanta persones: 36 són adults i 6 són joves, i 28són bebès. Sembla que són enterrament successius,que es van fer durant un període llarg de temps.Diuen que les restes són prou representatives d’unapoblació, i amb aquest argument penso que morienmolts bebès, en aquella època, n’hi ha massa enter-rats, en relació als adults. No seria cosa rara, tantamortalitat infantil: la infància sempre ha estat fràgili vulnerable. Els arqueòlegs apunten que aquestesrestes són de fa uns 3.500 anys. Són, per tant, deno fa gaire: de quan l’home era igual que l’home ac-tual; de quan havien d’emigrar per sobreviure, igualque ara; de quan un fiet era exactamente igual queun fiet d’avui, però més vulnerable. Probablementvan pensar que en aquesta illa estarien més segursque en la terra de la qual havien emigrat; probable-ment van morir pensant que el canvi havia estat peral bé de tots, especialment dels més petits.


Queda vist que és cosa de sempre: immigració, em-igració, migració, canvis, trasllats. N’hi ha versionsdiverses, però l’objectiu sempre és el mateix: trobarsolució a un problema de la comunitat. Canvis itrasllats no apunten a millorar la situació de la per-sona, sinó de la comunitat. Perquè una comunitat ésforça més que el conjunt de les persones que la for-men. L’individu que marxa, ho fa obligat per les cir-cumstàncies o per imperatius de la administració, ode gestió sanitària, i no està mort, sinó allunyat. I nocrema les naus, sinó que deixa la bicicleta i la motx-illa a peu de carrer, per si de cas.-

80. Dilluns 24/12/07

Bon Nadal, i llibertat

Bon Nadal per a tothom, i vet aquí el millor regal deNadal: la llibertat. Pensava últimament, en veureque el cel de la sanitat menorquina s’omplia denúvols de tempesta, que el regal més valuós és lallibertat. I que la llibertat té un preu: de vegades ésun preu barat, i la llibertat és en conseqüència ac-cessible. D’altres vegades, que són majoria, el preude la llibertat és car, molt car, i la llibertat només ésaccessible si hom paga el preu que pertoca: potserés la salut, potser és la feina, potser és la dignitat,potser és la família, els fills, l’estabilitat econòmica,el càrrec.

No és obligat de pagar el preu de la llibertat, és tansols l’opció personal de cadascú. Amb massa fre-qüència, però, el preu de la llibertat és d’obligatpagament. La família que paga una hipoteca perd lallibertat quan es veu obligada a pagar una quotacada cop més alta; la mensualitat de la hipoteca haestat últimament una mena de presó. La família hade pagar la quota, sigui com sigui, sense saber perquè és més cara i tot sabent que probablement n’hiha que guanyen molts diners, tacats de sang, ambl’augment del preu de les hipoteques. El preu de lallibertat és aquí la propietat. La família ha d’escollirentre continuar pagant, i per això farà uns esforçosque no sap quan acabaran ni fin on arribaran, o ven-dre la propietat per deixar de pagar la quotahipotecària. La família encara gaudeix de llibertat sipot escollir entre pagar la quota o vendre la propi-etat, però si no pot vendre perquè ningú li pot com-prar, ja no té la opció de pagar o vendre, sinó tansols la de pagar. I vet aquí que la hipoteca s’ha con-


vertit en una presó. Aquella família ja no té llibertat.Només li queda l’alternativa de resignar-se a pagartota la vida per enriquir vés a saber quina persona oquina institució. Llavors el que cal fer és ensenyarals fills el valor real de la llibertat.

La persona que perd la llibertat, i s’adona que ja noté llibertat sinó obligacions a perpetuïtat, es trobaen una situació perillosa, per a ella mateixa i per ala resta de les persones. Perquè la situació pot re-sultar-li tan ofegant que podria fer coses que abansno faria, podria adoptar actituds que abans no adop-taria, podria procedir d’una manera equivocada.Perquè té la vista ennuvulada, enterbolida per lapressió a què les pròpies circumstàncies la van sot-metent, sense pauses i sense possibilitat d’aturar-se. La situació és desesperada, però comprensible.

N’hi ha també que perden la llibertat en acceptar uncàrrec o una feina. Perquè s’adonen que el càrrec ola feina impliquen l’obligació de fer coses que end’altres circumstàncies no faria, o de fer-les d’unamanera que no és la manera com s’han de fer lescoses. És necessari veure amb anticipació els símp-tomes que indiquen que la nova situació es conver-tirà en una presó. Algunes persones consideren queés millor acceptar la feina o el càrrec perquè s’imag-inen que a canvi de perdre la llibertat guanyaranaixò que voldrien, vés a saber què és exactament.Aquestes persones perden la llibertat, i perdentambé la dignitat, perquè es venen per un grapat demonedes, o per una corona de llorer, i les monedesi la glòria són cosa efímera. D’altres persones con-sideren que és millor rebutjar l’oferta de la novafeina o del càrrec, fins i tot en últim moment, per talde conservar la llibertat de procedir amb l’honeste-dat i la sinceritat de sempre. Però aquí el fet de volerconservar la llibertat implica els riscos de rebutjar lafeina o el càrrec. I llavors es perd la llibertat d’escol-lir a canvi de guanyar la llibertat, i la dignitat, deprocedir segons la pròpia conciència. I aquí éstàl’explicació.

Bon Nadal, encara que sigui des de lluny, per atothom. Bon Nadal per als que tenen llibertat i perals que la van perdre tot pensant en els fills. BonNadal fins i tot per als que fan les tenebroses man-iobres que acaben llevant-li la llibertat a algú. ElNadal és per a tothom, la llibertat és per alguns, ladignitat és a la sang.


Només un periòdic, dels que es venen habitualmenta Menorca, va publicar la foto en la tapa. És la Fotode l’Any (2007) d’Unicef, l’organització de les Na-cions Unides per a l’ajuda de la infància. És un doc-ument terrible: és la foto d’una boda, a Afganistan,un altre país que ha estat invaït per les persones es-pecialitzades en llevar la llibertat de les persones perrobar-los les riqueses. El nuvi té 40 anys, la núvianomés en té 11, i mira desesperada. La foto provocanàusees, la realitat provoca vòmits. Només un per-iòdic va considerar que aquesta situació, de pèrduaextrema de la llibertat i la dignitat humanes, teniaprou rellevància com per posar-la a la portada. Lafoto original està publicada a internet (wwwunicef.de/foto/2007/english/index.htm). Si us plau,aneu-hi, i mireu, i reflexioneu sobre la llibertat. Iestic segur que, cadascú al nivell que li pertoca, co-incidirà amb mi amb la idea que la llibertat és el mil-lor regal. Il·lustro aquestes línies amb la fotod’aquesta boda terrible, i amb una foto que és nada-lenca perquè té una mica de neu per aquí i una micade neu per allà. Però té els filferros que simbolitzenla pèrdua de la llibertat. Bon Nadal, i fins aviat.-

ALTRA VERSIÓ, ANTERIOR, INCONCLUSA, NO PUBLICADA

Bon Nadal, i un 2008 amb salut i llibertat

Bon Nadal, i un 2008 amb força salut, per a tots. Es-pecialment per a la població infantil, estimada, esti-madíssima. Tingueu un 2008, i un 2009, i un 2010,amb salut i alegria, i en pau. Heu de crèixer i de-senvolupar-vos. Mireu de fer molta feina. I alerta,que heu de desenvolupar tant el cos com el cap. Lasocietat de consum, que no és una altra cosa queuna poderosa manipulació maquiavèl·lica per tal quetothom faci feines per omplir-se la panxa abans queomplir-se el cap, insisteix en el cos, i no pas en elcap. Totes dues coses són necessàries. Però desen-volupar el cap és cosa més valuosa que desenvolu-par el cos: un cap poderós pot substituir un cosfeble. Però un cos poderós no substitueix un capfeble.

Heu de desenvolupar, sobre tot, el cap, durant el2008, i el 2009, i el 2010. L’heu d’alimentar, però nopas amb torrons: recordeu que l’aperitiu de Nadalque paga l’empresa tan sols és per omplir la panxai ennuvular el cap, i enterbolir la vista. Hi ha inter-essos empresarials i institucionals que volen que no


s’hi vegi prou clar, o que es vegi una taula plena perdissimular la buidor del cap. Ja se sap que lespromeses nadalenques amaguen les males inten-sions, que hi ha una mena de vi que s’ofereix en-verinat. Quantes vegades aquestes línies van insistiren el fet que poder i sabiduria no van junts! En elfet que càrrec i saviesa no és el mateix!

Adéu. Tal vegada és a causa de veure tant de fiets ifietes que sento que la vida se m’escapa de lesmans. I no vull perdre el temps, i la vida, en lluitesintestines, en lluites administratives, en ximpleriesde directius de cos poderós i cap feble. No hem deperdre el temps perquè és perdre vida, i la vida noes pot prendre, el temps i la vida passen ràpida-ment, i la condició neonatal tot d’una es fa infantil,i la condició infantil és fa adolescent, i després es faadulta, i acaba vella. Mai he escrit res de la vellesa,tal vegada perquè em fa por. Però vet aquí que tincla clau per no envellir: convertir-se en record.Perquè les persones envelleixen, els records es con-serven sempre igual. Ompliu-vos el cap, que el corja s’omple tot sol.

I pensava si el Pare Noel o si tal vegada els Reis emportaran un regal. La carta ja la tinc escrita, i aral’envio: vull llibertat. La llibertat és aixó de més val-uós de les persones. Fins i tot més que la salut. Lallibertat és el regal més valuós.-

81. Dilluns 31/12/07

Bon any i bon vent

Acaba l’any amb una tramuntana atípica: bufa unvent fort i fred, cruel, que arrossega sentiments quemiren de buscar l’objectivitat en comptes de quedar-se amb la subjectivitat. No sé si hem de buscar l’ob-jectivitat, o si ens hem de guiar per la subjectivitat(és a dir, no sé qui mana: si el cor o el cap). Atípicaaquesta tramuntana perquè no bufa del nord sinóque bufa de Ciutadella en direcció a Maó, i no sem-bla que vulgui aturar-se a mig camí. Però és vent deMenorca, i Menorca no seria menorquina sense elvent. Si hagués d’escollir, de Menorca n’escolliria elvent, tal vegada perquè el vent és cosa que avuiestà aquí i demà ja no està. Igual que un fiet: avuiés un fiet, demà ja no ho és pas.

El vent és igual que la infància: hi ha un temps per


l’embranzida, i cal aprofitar cada minut, ara mateix,amb les urgències del creixement, que és massaràpid, que d’aquí a poc vindran les urgències de leshormones adolescents, i la infància ja no serà infàn-cia, sinó adolescència, que fa oloreta de vida adulta.Com el vent, que avui bufa fort, infantil i adolescent,i demà és un adult que ja no bufa, i si bufa, tot fentun esforç, no té prou forces, i no passa d’un ventet.Escolliria el vent, l’embranzida, i que sigui fort elvent, i que sigui forta l’embranzida.

Si pogués escollir, escolliria una infància plena devents fortíssims. Qui hagi d’agafar el pit, que l’agafiamb tota la força, que d’aquí a poc s’acaba. Quanhagi de plorar, que plori desesperadament, que cridifort, que tothom se n’assabenti. Si és hora de jugar,que el joc arribi al màxim; si és hora de menjar, ques’ho mengi tot. Qui s’enfadi, que faci una de grossa.Qui trobi un amor a l’institut, que hi vagi per totes.Res de petiteses: tot a la infància són grandeses, elvent és invisible però està fet de grandeses. Fa unparell de setmanes bufaven vents de canvi, ara sónuna tramuntana. Però ningú sap, a hores d’ahora, sitindran efectes reals o si serà tot, com a la infància,una altra rabiola.

Aquesta tramuntana deixarà tots els pensamentsprou ventilados i aclarits. Jo m’apresso a deixar con-stància que estic al marge, que entre les persones ila institució escolliria les persones però he d’adme-tre, encara que a contracor, que la funció de la in-stitució és vetllar perquè el vent bufi per igual per atots, per tal que a tothom li arribi el vent, en la mag-nitud, en l’oportunitat, amb la força que pertoca. DeMenorca escolliria el vent, tal vegada perquè el ventés igual per a tots, però avui bufa aquí i demà bufaallà.

Bufa tan fort el vent aquest tan extrany, que esticobligat a buscar refugi, i vet aquí que trobo un doc-ument que acaba de fer-se públic. Es diu Progresopara la infancia, i és una publicació d’Unicef, de de-sembre de 2007. És un informe estadístic, de valorextraordinari, sobre la situació maternoinfantil delmón. És un document oportú, ara que s’acaba l’any,per fer balanç i veure, com cal veure periòdicament,si la feina ha estat ben feta. I comparar els ventsque bufen aquí amb els que bufen més enllà. Hi hamolta matèria, ara necessito comentar la que fareferència a les mares del món.


El concepte de mortalitat materna indica la quanti-tat de dones que perden la vida durant l’embaràs idurant el part per causes relacionades amb l’em-baràs i el part. Les dades són les originals d’Unicef,i fan referència al període 2000-2006. Indiquen quea 80 països en vies de desenvolupament va aug-mentar el percentatge de parts assistits per un pro-fessional de la salut, sigui metge, infemera ocomare; això és molt positiu. I que la mortalitat ma-terna va disminuir considerablement als països d’in-gressos mitjans, però que aquest progrés ha estatmolt inferior als països de l’Àfrica subsahariana i al’Àsia, on la mortalitat materna continua força alta.

Vet aquí un exemple concret: mor una de cada 22dones a l’Àfrica subsahariana per causes rela-cionades amb la maternitat; als països industrial-itzats, en canvi, per les mateixes causes, només moruna dona per cada 8.000. La diferència és esfereï-dora. L’hemorràgia del part és la causa principal pera la mort de les dones subsaharianes i asiàtiques; aLlatinoamèrica i al Carib, la principal causa de mor-talitat materna és la hipertensió arterial. Als païsosautodenominats avançats, les causes de la mortali-tat materna són les complicacions derivades del’anestèsia i de la cesària. Aquestes xifres convidena la reflexió, cal pensar seriosament sobre les cosesque estan passant més enllà de les fronteresmenorquines, coses que passen als països d’on pro-cedeix bona part dels immigrans que arriben il·legal-ment a les costes espanyoles. I ara m’adono per quègairebé tots els immigrants subsaharians sónhomes: tal vegada les dones van quedar-se al part.

Escolliria el vent que bufa fort. Però que ningú es-tigui a la mercè del vent, perquè és perillós. Algúpodrà pensar que si el vent separa branques defulles, i dispersa les branques i les fulles, l’arbrequeda malfet. Un altre podrà pensar que algú hauràde tornar a reunir branques i fulles amb la il·lusió derefer l’arbre. Però la vida ens demostra, amb lacruesa pròpia de la vida, que l’arbre que perd partde si mateix a causa del vent, deixa una llavor aquíi una llavor allà. I és aquí, i no abans, quan el ciclede la vida demostra que és cruel però necessari.-


ALTRA VERSIÓ, ANTERIOR, INCONCLUSA, NO PUBLICADA

Cap d’Any amb convulsions

Convulsionats els últims dies del 2007, cerco refugii trobo l’aixopluc que necessito. Les convulsionsd’aquests últims dies van començar fa unes set-manes com a conseqüència d’uns rumors que xiux-iuejaven al principi i cridaven després, i que apuntena una reorganització del personal sanitari deMenorca, de la sanitat pública; reorganització ésaquí un eufemisme que vol dir trasllats. Van ex-plicar-me que aquesta situació de reorganitzar mit-jançant trasllats recorda un episodi similar, al 2002,que va provocar ferides que encara no han curat; al-guns dels protagonistes d’aquell episodi són protag-onistes de l’actual. El discurs oficial, el de sempre,promociona el pensament que admet el fet que qual-sevol organització necessita tenir personal directiu,i que aquest personal de vegades està obligat aprendre desicions que no agraden al personalsubaltern.

Però hi ha un discurs alternatiu, de característiquescooperatives, que és ben viu i prou conegut aMenorca, però dissortadament es fa servir, segonsveig, per tal que un directiu trobi mecanismes perdispersar, i eludir en part, la responsabilitat que licompet. Això del discurs alternatiu de caracterís-tiques cooperatives significa buscar un consens, i ac-tuar en conseqüencia; és ben oposat, per tant, alsistema del «jo mano i tu obeeixes, t’agradi o no,perquè sóc qui mana». Un sistema cooperatiu de de-cisió busca els fonaments del problema entre lespersones que el pateixen: pregunta què passa. Ambla informació d’aquesta manera recollida, els direc-tius busquen solucions, també entre les persones in-teressades: pregunta què podem fer. Tot plegat elsistema és més complicat perquè implica més feina,i feina de consens, que és cosa difícil d’assolir, peròno pas impossible.-

82. Dilluns 07/01/08

Dos regals de Reis

Gràcies, senyors d’Orient: m’heu dut dos regals queem fan molta il·lusió. El primer: l’OrganitzacióMundial de la Salut acaba d’informar que cada any hiha manco casos de poliomielitis. Més coneguda amb


la denominació de paràlisi infantil, és una malaltiaterrible que va deixar molts fiets paralítics, assegutsa una cadira per sempre més. No hi ha cap tracta-ment. La malaltia pot presentar un quadre clínic deltot inofensiu, fins i tot podria passar desapercebuda.Però també pot afectar les estructures que controlenla respiració del pacient, i provocar una situació ur-gent i desesperada; abans hi havia el pulmó d’acer,la màquina que va salvar la vida de més d’un pa-cient afectat de la forma bulbar de la poliomielitis.

La poliomielitis és més coneguda pels casos en quèprovoca una paràlisi de totes dues cames, i lescames queden pèndules, flàccides, toves, primes, in-útils. És paràlisi per a tota la vida, i la vida ha depassar en conseqüència a una cadira de rodes. Peròvet aquí que no tots els països li donen una cadira derodes al fiet paralític. Si hi ha sort, una ONG lideixarà una cadira procedent dels països rics; peròsi no hi ha sort, el fiet passarà la vida assegut alterra, arrossegant-se per terra. N’hi ha que encomptes de la cadira de rodes reben, de mans d’unveí de cor sensible, un carretonet de llenya per tal dedesplaçar-se, muntat a sobre, tot empenyent-seamb la força dels braços, les mans a terra (aquestssurten a les pel·lícules).

La notícia diu que fa uns quinze anys hi havia més decent països on la poliomielitis era una malaltiaendèmica, i que ara només n’hi ha quatre. Que al1990 es van registrar més de vint mil casos de po-liomielitis, i que al 2006 només n’hi va haver dos mil.Quin regal, senyors d’Orient: gràcies! I sàpigatothom que aconseguir tanta disminució de fiets par-alítics és una feina extraordinària que es fonamenta,d’una banda, en la feina discreta dels milers d’a-gents sanitaris que vacunen la població infantil delspaïsos on la vacuna no està tan a l’abast de la màcom a Menorca, on encara hi ha fiets que no rebenla vacuna contra la poliomielitis perquè els pares noho volen, i estic segur que els pares hi estan correc-tament vacunats, i tal vegada no s’arrosseguen perterra tan sols perquè van tenir la sort de nàixer peraquestes contrades europees.

D’una altra banda, el control de les malalties tambées fonamenta en la feina dels gestors sanitaris.Aquests professionals estudien necessitats i recur-sos, i distribueixen recursos i persones segons lesnecessitats. De vegades prenen decisions difícils


d’entendre, però aquestes decisions es poden en-tendre si es considera que la salut d’un fiet depentant de les condicions individuals i locals, com de lescondicions de la comunitat. Per aquest motiu hi haprofessionals de la salut que miren individualment,persona a persona, i que també n’hi ha que miren enconjunt, col·lectivament. I tots dos són igual de nec-essaris.

El segon regal de Reis no té l’esperit comunitari delprimer, sinó que és cosa individual. És aquest: quanvaig fer el toc-toc de tornada a Menorca (Faig untoc-toc, ÚLTIMA HORA MENORCA, 2 de juliol de 2007),deia que havia estat a la Terra del Foc per veure unfiet que a poc de nàixer havia presentat dificultatsimportants de salut. El vaig veure dins la in-cubadora, amb cànules i tubs, i de color groc, al’hospital d’Ushuaia, que es la capital de la Terra delFoc, que és illa igual que Menorca. Ara escric desd’allí, he vingut per veure el fiet, gairebé deu mesosdesprés. Pare, mare i fiet viuen a Ushuaia, el pare ésel meu germà, el meu germà petit, i jo el bressolavafa mil anys per tal que s’adormís als meus braços,llavors adolescents. Quines coses, la memòria!

Aquell fiet delicat i fràgil és ara un fiet fort i corpu-lent. De cap gros, mira amb mirada seriosa, mira fix-ament, somriu poc, crec que s’ho pensa massa.Encara pren el pit, és un golafre de la llet materna,és un golafre de la mare, i no vol saber res debiberons ni de xumets. La mare diu que vol caminar,però em sembla que més aviat vol que l’agafin enbraços i li expliquin coses sobre els Reis d’Orient. Apoc a poc m’hi vaig apropar, i el vaig agafar, però totd’una va possar-me cara de plor, i vaig haver dedeixar-lo a terra. S’hi va quedar assegut i tranquil,no sé si pensava per quin motius pot quedar-se unfiet al terra. Una estona després hi vaig tornar, peròara amb una estratègia diferent: li vaig somriure.Em va mirar, sorprés. S’ho va pensar, i després emva somriure. I el vaig agafar. I ara recordo que elpreu de les persones és un somriure.

Ushuaia és la ciutat més austral del món. Ara, al’estiu, gairebé no hi ha vespre: és fa fosc desprésde mitjanit, i és de dia cap a les quatre de la mati-nada. A l’hivern la situació és inversa: bona part deldia és de nit. Diuen que la ciutat és la fi del mónperquè més enllà només hi ha els gels eterns del’Antàrtida. Vaig fer una prova: en mirar en direcció


dels gels antàrtics vaig pensar que sí, que potseraquí és la fi del món. Però en girar-me vaig veureque és el principi, que aquí comença el camí. El finalés el principi, segons com es miri (i un final es tambéun principi). Si miro cap allà sembla que el món s’a-caba, però si miro cap aquí veig un començamentforça interessant. Tantes coses hi ha que són d’aque-sta manera!

83. Dilluns 14/01/08

Ni tan bo ni tan dolent

Passa de tant en tant que això que semblava bo noés tan bo. I cal desmitificar-lo. Per ilustrar aquestaidea hi ha l’exemple de John Down, el de la síndromede Down, la memòria del qual gaudeix d’universalreconeixement. La versió oficial, oportunista ipietosament manipulada, ens diu que va ser el cien-tífic que va descobrir la malaltia el nom de la qualduu avui el seu llinatge. Però la història ens diu queno era cap científic, que no va descobrir res, que resva investigar, que era més aviat de cor dur. Liberalquant a qüestions racistes, amb tot de menyspreu,sense respecte envers la dignitat humana, va de-scriure unes poques de les característiques que iden-tifiquen la trisomia 21, la malaltia que també rep ladenominació de síndrome o malaltia de Down. Eldoctor Down no es mereix, ni de lluny, cap re-coneixement: no s’ho ha guanyat. Ben al contrari,ha estat un personatge que avui caldria qualificarcom a mínim d’impresentable.

El doctor John Langdon Haydon Down (1828-1896),de família patrícia, anglesa, va publicar l’article titu-lat Observations on an ethnic classification of idiots,en 1866, a la revista London Hospital Reports (pàg.259-262). Fóra bo de recordar que en aquell temps,la paraula idiota tenia una connotació gairebé tèc-nica, diferent de la que té actualment, que no s’had’interpretar com un adjectiu despectiu. Consider-ava que molts idiotes congènits tenien caracterís-tiques anatòmiques que no les presentaven elspares i que coincidien amb característiques pròpiesde les races humanes inferiors; en conseqüència, elsconsiderava éssers inferiors. Fóra bo de recordar queen aquell temps es considerava, amb argumentscientífics que procedien de la deliberada manipulacióde certes medicions del crani de persones de totaedat i condició, que els homes blancs i europeus


constituïen una raça superior, i que les dones i elsnegres eren inferiors; i que per tant l’home blancpodia sotmetre un negre i una dona. Quant al graud’intel·ligència, es deia que la dona i el negre equiv-alien intel·lectualment al fiet blanc. Down, mascleblanc i europeu, participava d’aquesta mentalitat,perquè segurament se’n beneficiava (tal vegada erauna víctima de l’entorn científic en què es movia,però amb això no n’hi ha prou per justificar-lo).

Down va distingir idiotes d’una «varietat etíop», id-iotes de tipus malai, idiotes «semblants als primitiushabitants del continent americà» i idiotes semblantsa la «gran família mongòlica» («Una quantitat moltgran d’idiotes congènits són mongols típics»). I al’article descriu les característiques d’un fiet quetenia a càrrec (potser adolescent o preadolescent):semblances amb els orientals (ulls inclinats, pellgroguenca), cabell fosc i escàs, llavis gruixuts... iconclou que «no hi ha dubte que aquestes carac-terístiques ètniques són producte d’una degen-eració». I va crear la denominació d’idiòciamongòlica, o mongolisme, per referir-se als fiets,considerats inferiors, que presentaven certa sem-blança amb els mongols, també considerats inferi-ors. Encara que la denominació i l’esperit en la quales fonamenta són inacceptables, van sobreviure atotes les crítiques durant més de cent anys. Finsque, durant la dècada de 1970, sir Peter Medewar iun seguit de col·legues orientals van sol·licitar ques’abandonés, per ofensives, les denominacions idiò-cia mongòlica i mongolisme. Però des de llavors lasíndrome duu el cognom d’un metge que, lluny devoler comprendre la malaltia i els malalts, va teniruna actitud racista i menyspreable. Cal dir-ne triso-mia 21.

Qui vulgui més informació sobre com la ciència vacontribuir decisivament per tal de considerar supe-riors els homes blancs europeus, i inferiors les donesi les persones de color (per justificar l’esclavitud, elsotmetiment, l’explotació laboral, l’humiliació), potconsultar el llibre La falsa medida del hombre(Stephen Jay Gould; Barcelona: Crítica, 2005). Ésuna obra extraodinària. Hi trobarà també la desmi-tificació del concepte de coeficient intel·lectual (mésconegut com CI) i del test d’intel·ligència, eines queencara gaudeixen de certa popularitat a Menorca.Amb la lectura d’aquest llibre quedarà vist que du-rant anys, molts anys, la societat va deixar-se guiar


per un col·lectiu de científics i pseudocientífics que,segons el temps va demostrar, estaven equivocats.N’havia molts amb bones intensions, sincers i queprocedien amb el cor a la mà, però n’hi va haver quedeliberadament van manipular la informació cientí-fica per tal que justifiqués les injustificables conclu-sions a les que es volia arribar.

Down i el coeficient intel·lectual en són exemples:passa de tant en tant que això que sembla tan bono és en realitat tan bo. La inversa també és vàlida:passa de tant en tant que això que sembla tan do-lent no és en realitat tan dolent. Cal donar-li unaoportunitat, al dolent, perquè demostri que no éstan dolent, i al bo perquè reconegui que no és tan bocom sembla. «La veritat ens fa lliures» deia santaTeresa d’Àvila. I em permeto d’il·lustrar aquesteslínies amb una foto antiga: és la meva mare. Haestat l’única persona completament bona del món.La resta, i jo el primer, ni som tan dolents com sem-bla, ni som tan bons com diuen.-

84. Dilluns 21/01/08

De l’hospital a la presó

Faig el camí de l’hospital a la presó, a punt perdeixar la Terra del Foc, illa freda i càlida alhora.L’hospital és un edifici de planta única, extens,laberíntic de passadissos que envolten patis verds al’estiu i blancs de neu durant la llarga travesia del’hivern. L’Hospital Regional d’Ushuaia mira de reüllla badia gegantina que duu el nom de la ciutat, queés la capital de l’illa. La badia encercla, amb dosbraços llargs, tan poc semicirculars que semblenparal·lels, un tros immens de mar freda, gris enmoviment, plena de petits cims d’escuma mésgrisenca que blanca. Cap a la bocana, de ben segures veurà la figura esbelta d’una nao forana que entraal port amb càrrega de turistes, les càmeres pen-jades al coll, la boca oberta de sorpresa. Cap al fons,un camí de pedres travessa la badia de banda abanda, i en fa de dic, i forma un llac d’aigües tran-quil·les que bressolen barques i velers amb unacadència maternal, però la mar és aquí captiva.

El silenci de la badia és un soroll de pals, de veles,de cordes, de gavines, d’un vent fred i humid quetransporta el record menorquí. Des de les finestresde l’hospital, el silenci de la mar d’allà, que pateix


l’arribada dels creuers, i la d’aquí, que acarona bar-ques i caminants, convida al silenci hospitalari irecorda la dormida d’un infant: la superfície és plà-cida, a l’interior brolla la vida. Encara que és estiu,fa fred al carrer i bufa el vent fred i humid que fa deganivet. Faig camí dins l’hospital, i en miro els rè-tols: a més dels servis propis d’un hospital regional,s’hi ofereix una ajuda personal i discreta per a l’ado-lescent embarassada, i per al pare de la criatura. Unrètol recorda que l’hospital regala preservatius per atothom que en necessiti, i recorda que l’amor i elsexe han de ser segurs. Un altre convida a ferdonació de sang, hi ha també un servei per dona-cions de medul·la òssia i de cèl·lules mare. Un cartellrecorda els drets dels infants, i un altre promou lalactància materna. I jo pensava si l’hospital deMenorca, amb un pressupost superior i més estable,que ofereix cobertura a una població més nombrosa,ofereix tant de serveis, i tan humans, a més dels es-trictament assistencials.

Discret i amb cara de turista vaig intentar d’entrarallà on hi ha els fiets ingressats, només volia mirar,però una infermera d’idees clares i envejables nom’ho va permetre: l’hospital no és per fer turisme,em va dir, i vaig haver de reconèixer que tenia raó,i que havia de marxar. Me’n vaig anar, sense mirarenrera, per tal de tornar. I camino després pel pas-seig que voreja la mar. Capvespre gris, gris el cel,grisa la mar. El braç d’allà de la badia em deixa bo-cabadat: és un seguit de muntanyes que pugen finsun sostre de boira espessa que de tant en tant obreuna finestra i deixa veure els cims des de semprecoronats de neu. El braç d’aquí és la ciutatd’Ushuaia, un seguit de cases que pugen per lesfaldes de les muntanyes que aquí també busquend’amagar el cim en la boira espessa, geloses de lacorona de neu que duen orgulloses des de sempre.Van dir-me que a l’hivern tot és neu, ara només n’hiha allà dalt.

Camino fins la presó. És un edifici terrible, construïtfa poc més d’un segle amb la roca de la zona i lesmans dels presoners, al costat mateix de la mar, quefa de guardiana. Però és història, afortunadament.Fa temps que els cinc pavellons de dues plantes degaleries gelades només volen recordar que aquí envan viure molts, i que molts hi van morir. Ara hi haun museu que custodia la memòria, que la vigila,que controla el passat per evitar que algú el manip-


uli i en faci diners. La visita és obligada per tal detenir present el patiment passat i evitar més pati-ments. A la presó hi havia assassins de castes di-verses, i presoners polítics i dirigents sindicals quevan denunciar la injustícia del moment. Sempre ésbo de saber què va passar aquí i allà perquè nomésla veritat ens fa lliures, deia la setmana passada, enparaules de Santa Teresa. I si els antecedents d’unfiet malalt són útils per entendre la malaltia d’ara,són igualment útils i necessaris els antecedentsd’una societat per saber qui és qui.

Em vaig passejar per cel·les buides, minúscules.Vaig mirar a través de les finestres, mínimes i debarrots, i vaig veure com és de diferent el cel desd’una òptica que no té llibertat. Només la veritat ensfa lliures, torno a recordar. Hi va haver presonersfamosos: n’hi va haver un que assassinava fiets, ino era més que un fiet quan va començar carreratan incomprensible, i tan sols un adolescent quan elvan agafar. Era baixet i d’orelles groses, i em fa pen-sar si no hi ha alguna relació entre la poca bellesad’una persona, segons els paràmetres de la societatactual, i el comportament agressiu d’un individu quees veu rebutjat a causa de tenir poca gràcia. La so-cietat iguala de vegades el que és bonic amb el queés bo, però qüestiona la bondat d’allò que no ésbonic ni simpàtic. Intento d’entendre, però no puc.Hi ha tantes coses que no puc entendre! (i jo, laprimera). Torno a mirar per la finestra de la cel·la iveig un cel quadriculat. Una estona després, des dela casa del meu germà, miro a través de la finestrai observo que el cel continua quadriculat.-

85. Dilluns 28/01/08

Les cares mortes

Passejava un migdia pel cementiri (d’Ushuaia: quinadèria m’ha agafat amb la Terra del Foc!) i vaig ob-servar força tombes identificades com anònimes. Iforça tombes de fiets petits. Una senyora gran quenetejava de brossa una sepultura antiga va explicar-me amb paciència maternal que hi va haver untemps en què havia el costum d’enterrar sense iden-tificar els presoners que morien al presidi de la ciu-tat. Em deia que les condicions dels que hi vivienconfinats era tan extrema que ningú no arribava a lavellesa. Vaig recordar que, efectivament, durant lavisita al presidi van explicar-me que no hi va haver


ni hospital, ni infermeria ni res semblant fins pocabans de tancar-lo, al 1947. El presidi es va con-struir primerament a l’Illa dels Estats, més cap al’Antàrtida encara que la Terra del Foc, una illa el farde la qual a Juli Verne va inspirar-li la novel·la El farde la fi del món. Es veu que les condicions d’aquestprimer presidi eren insuportables perquè el vantraslladar a la Terra del Foc, en 1902, per raons hu-manitàries, segons consta.

Però en preguntar-li a la senyora per què hi haviatants de fiets enterrats en aquell cementiri, vadesviar la mirada i va continuar desbrossant les ban-des de la sepultura. Un moment després va alçar-seper dir-me, amb una brillantor inexcusable als ulls,que hi va haver un temps en què van morir molts defiets, i ningú sap per què. I tot d’una va continuarfent neteja, i jo vaig marxar silenciosament sensedir res més, tal vegada havia preguntat massa.

Al cementiri d’Alaior hi ha la sepultura d’un fiet; ésa prop de l’entrada, o de la sortida, segons es miri.Que mira immortal tothom que passa, tal vegada es-pera, tal vegada ja hi ha arribat. Si la mort és terri-ble, la mort d’un fiet és incomprensible. Qui hagi vistde prop la mort infantil recordarà que la cara mortano sembla morta, perquè la mort imprimeix unaplacidesa pietosa a la cara que ja no té vida. Costade creure que ja no tingui vida. Només es veu unapal·lidesa a les galtes que tal vegada passaria de-sapercebuda, però es veu també una pal·lidesa alllavis que no admet excusa. Sembla que el fiet tin-gués fred. Sembla que estigués adormit: la mortconvida al silenci, però es un crit de màxima elo-qüència. Un dia -fa tant de temps!- vaig assistir al’enterrament d’un fiet a un poble perdut, i al seguicila gent cantava, hi havia un senyor que tocava elviolí. L’últim informe d’Unicef, que és de gener de2008, anuncia que la mortalitat infantil va de baixa,lentament, però que encara moren més de vint-i-cinc mil fiets cada dia per causes que es podrien evi-tar. I cada dia mor un fiet, o dos, a Balears, a causad’un accident domèstic, una causa que també es potevitar.

Tothom commemora l’Holocaust en aquests dies.Ben fet, és cosa de recordar per tal que no torni apassar. Però també s’ha de recordar, amb urgència isense tant de protocol, que més persones i sobre totmés fiets van morir, i continuen morint, a causa de


la fam, de la pobresa i la ignorància, a causa de laindiferència i de la negligència dels que van xerrar, imenjar, a Davos, Suïssa, aquest cap de setmana,rodejats d’un paisatge relaxant, amb calefacció, i lesdespeses pagades. Espelmes, aquests dies, per lesvíctimes de l’Holocaust, una per cada milió de jueusassassinats i una més per tota la resta. Es veu quela resta no val per tant, que es pot encabir tota laresta dins una única espelma. No sembla que cap in-stitució ni cap persona de funció pública vulgui en-cendre una espelma i sortir a la foto per recordarque cada dia moren al món tants fiets com hi ha aMenorca. D’això se’n diu hipocresia, i és servilisme.Perquè molts dels que controlen el món mitjançantel control dels sistemes de producció i el control delssistemes financers, tenen la mateixa sang que aque-lls que van assassinar als camps d’extermini. Peròen canvi la sang dels que ahir van morir de pobresai ignorància no està avui en cap òrgan de decisió,sinó que tan sols està a la llista dels que morirànavui, i demà, i demà passat. La injustícia és per tantmolt evident. Comet un pecat greu el funcionari quecobra de les butxacats de tots i commemora elsmorts de l’Holocaust però s’oblida dels morts que nosurten a la tele ni als llibres oficials d’història.

N’hi va haver que van morir al Presidi d’Ushuaia, imolts més van morir a causa del nazisme. Més en-cara moren de fam. Però la qüestió no és de quanti-tat. La qüestió és que la barbàrie del passat és lamateixa bàrbarie del present, però amb formesdiferents, més subtils. N’hem de prendre conscièn-cia. Cal parar atenció: a prop de la porta del ce-mentiri d’Alaior hi ha un fiet que mira tothom quepassa, ningú no miri cap a la banda contrària. Proud’espelmes, prou d’homenatges amb silencis apres-sats i la nòmina al banc, prou de cares de circum-stància, prou de cares mortes. Hem de mirar elpresent, senyores i senyors, fiets i fietes, i no pas elpassat. Perquè al present ja tenim prou feina.-

86. Dilluns 04/02/08

El pecat de la pulmonia, o pneumònia

Superar la barrera dels cinc anys: vet aquí l’objectiu.Durant el 2006, la quantitat de fiets que van arribarals cinc anys d’edat ha estat més alta que mai: perprimer cop van morir menys de deu milions de fietsmenors de cinc anys al món. Van morir nou milions


set-cents mil. Potser la diferència semblarà pocacosa, però és molt; són molts els fiets que van as-solir la fita de superar la barrera dels cinc anys. Ipotser semblarà terrible que cada any morin deumilions de fiets abans de fer el cinquè aniversari,però si es considera que al voltant de 1960 aquestaquantitat era de vint milions, el doble, s’ha de re-conèixer que la barca de la mortalitat infantil navegaamb bon vent. Però òbviament li falta molt per ar-ribar-hi.

Que la mortalitat infantil està relacionada amb la po-bresa dels països pobres, i que la pobresa dels paï-sos pobres està relacionada amb la riquesa i lamalevolència dels països rics, és cosa força sabuda.El que no és tan sabut és que la principal causa demort infantil al conjunt del món no és la sida, talcom algú podria imaginar; ni les diarrees ni el palud-isme. És la pneumònia. La paraula correcta éspneumònia (amb accentuació sobre la o) però tambéés pot dir pulmonia (amb accentuació sobre la i).Neumonia és paraula incorrecta en català, però éscorrecta en castellà (amb accent: neumonía), igualque pulmonía.

La pneumònia mata més fiets que la sida, el palud-isme i el xarampió plegats. Aquí cal considerar quehi ha malalties que afavoreixen que un fiet agafi unapneumònia o que en condicionin una evolució desfa-vorable: la sida, la desnutrició, la tuberculosi, elxarampió, la varicel·la, etc. És evident, per tant, quela lluita contra la mortalitat infantil implica la lluitacontra la pneumònia. I això implica conèixer elssímptomes que aconsellen buscar atenció sanitàriaimmediata. L’últim informe d’Unicef sobre aquestaqüestió (desembre de 2007) informa que del con-junt de persones que tenen cura dels fiets, tan solsuna de cada quatre sap què símptomes indiquen lanecessitat de buscar atenció mèdica immediata. Noes tracta de treure’s de sobre tot fiet que tingui elsímptoma més insignificant, sinó de saber què símp-tomes són importants i què símptomes no ho sóngaire, ni es tracta d’haver estudiat medicina o infer-meria, sinó de tenir un esperit encuriosit, sentitcomú i un nivell de responsabilitat que vagi mésenllà del mínim imprescindible.

Als països en desenvolupament, més de la meitatdels fiets de menys de cinc anys que presentensímptomes de pneumònia són duts a un centre de


salut, però no tots reben un tractament antibiòtic.És fàcil admetre que gairebé tots els casos depneumònia necessiten tractament antibiòtic. A Bòs-nia i a Herzegovina, per exemple, reben un antibiòticmés de les tres quartes parts dels fiets que presen-ten símptomes de pneumònia, però tan sols un decada quatre en rep a Nepal, i només un fiet de cadadeu rep un antibiòtic quan presenta símptomes depneumònia a Armènia. No hi ha xifres de Menorca,però segurament el percentatge de fiets que rebenun antibiòtic perquè presenten símptomes depneumònia és aquí del cent per cent. El tractamentantibiòtic complert per a un fiet amb pneumònia,sense complicions ni factors que condicionin unaevolució desfavorable, costa a Menorca el mateixque el tallat i l’ensaïmada que hom pren de bon matíal bar de la plaça.

Encara que el preu d’aquest tractament antibiòtic re-sulta irrisori a casa nostra, no està a l’abast de moltsdels centres de salut d’Armènia, per exemple, i fórabo de reflexionar sobre aquesta qüestió en prendreel tallat al bar. La qüestió no queda limitada a unproblema de pressupost, la qual cosa seria fàcil desolucionar si realment hi hagués voluntat de solu-cionar-la, sinó que cal afegir-hi la necessitat de tenirpersonal sanitari amb capacitat per diagnosticar unapneumònia tan sols amb la clínica, és a dir, sensel’ajuda d’una radiografia. Perquè és òbviament difí-cil fer una radiografia als centres de salut dels paï-sos en vies de desenvolupament, que de vegades notenen ni tan sols electricitat. I consti que és fàcil di-agnosticar una pneumònia només amb les orelles i(però no és imprescindible) un fonendoscopi, quen’hi ha de bons i barats. Tan sols es necessita un en-trenament especial, tenir un esperit encuriosit, sen-tit comú i un nivell de responsabilitat que vagi mésenllà del mínim imprescindible.

Queda vist que controlar la mortalitat infantil im-plica, entre d’altres, el control de la pneumònia. I elcontrol de la pneumònia implica disponibilitat d’an-tibiòtics i de personal sanitari entrenat allà on siguinnecessaris. Però vet aquí que els antibiòtics no hi ar-riben, i a alguns dels professionals entrenats elsagafen els països rics. Qui agafa un oncòleg o un pe-diatra de Polònia o Armènia, per exemple, i l’en-ganxa amb brillantors enganyívoles, deixa Polònia oArmènia sense aquell oncòleg o pediatra, la qualcosa implica conseqüències negatives, fàcils d’imag-


inar. I aquest és un pecat que no podem cometre.Tret que la institució subvencioni la formació i l’en-trenament de dos o tres professionals per cada pro-fessional que se’n dugui, com a mínim.-

87. Dilluns 11/02/08

El bomberet adolescent

Recordo el bomberet, i ara sé per què me’n recordo.De bon matí, feia fred d’hivern i la mare, encarasumida en la nebulosa espessa de la droga, va sor-tir al carrer quan encara era fosc. Marginal el barri,marginada la mare, marginal el pis no tenia elec-tricitat perquè ningú no n’havia pagat la factura úl-timament. La mare va sortir i va deixar encesa unaespelma a l’única habitació del pis, on dormia i on espunxava, i on dormia també el seu fill, un bebè petit.Va deixar l’espelma a la tauleta de nit, el bebèdormia i ella va sortir. Ningú gosi de criticar l’actitudd’una mare, tret que sigui mare i sàpiga el què. Iningú gosi de criticar l’actitud d’una persona queactua sota els efectes al·lucinògens de la drogaperquè la persona drogada, drogoaddicta, no és laculpable sinó la víctima de l’addicció. És víctima deun sistema que persegueix el desgraciat que hacaigut en la xarxa de la droga però al mateix tempspermet que més enllà visqui el narcotraficant en unacasa majestuosa, que condueixi un cotxe dels méscars, i que surti a navegar en capvespres ociosos ide bon vent.

Va començar l’incendi, van venir els bombers. I unamare desesperada, d’aspecte marginal, cridaba de-sesperada tot dient que allí dins hi era el seu petit;sembla que no era fàcil d’entendre el que deia. Elsbombers van controlar l’incendi ràpidament, i unbomber, poc més que un adolescent, tot d’una vallançar-se dins el pis i tan prest com va poder sortiaamb el petit en braços. Segurament ja era mort. Vandur el fiet a l’hospital, l’ambulàcia ululava per dem-anar permís entre l’atapeït trànsit de la gran ciutatque despertava.

El mateix bomberet va entrar corrents a l’hospital.Duia el bebè a les mans, les mans del bebè penjavenflàccides, el bomberet va donar-me el bebè. Però elbebè era mort i ben mort. Vam fer un intent breu idesesperat de reanimar-lo però res, el bebè eramort i ben mort. Feia pudor de fum, duia un jersei a


sobre d’un altre jersei, i aquest a sobre d’un pijama,i tot feia pudor de fum, el jersei de fora estava en-negrit. Dormia encara, ni tan sols s’havia despertat,tenia a la cara la terrible placidesa de les personesque moren intoxicades amb fum. Una infermera li vallevar la roba, la pell infantil estava intacta, lesflames no havien gosat de tocar-la, i ella el va vestiramb roba neta, d’aquella que encara fa olor desuavitzant. No va posar-li bolquers perquè ja no li’ncalien. I llavors vam descobrir el bomberet, paral-itzat a un racó de la sala d’Urgències. Duia xaquetade bomber, casc de bomber, botes de bomber, carad’adolescent. Feia pudor de fum, no sabia què fer.

Estic segur que aquell bomber adolescent peròd’adulta professionalitat no s’ofendrà si sap algundia que li dic bomberet. No és paraula diminutivasino afectuosa. Mai més he sabut res d’ell. Lahistòria quotidiana i la història dels llibres està plenade gestes heroiques protagonitzades per personesmolt joves, poc més que adolescents. Hi ha l’hero-isme juvenil de les pel·lícules, l’heroisme de lesnovel·les i el de les llegendes, però hi és tambél’heroisme quotidià, el de cada dia, anònim, i tal ve-gada es aquest, i no pas aquells, que ens hauria dedonar exemple.

Tinc l’adolescència al cap perquè acabo de llegir undocument oficial, publicat pel Consell Insular deMenorca, que es diu Consum de tabac, alchol i al-tres drogues en l’adolescència (Menorca 1996-2006). En trobareu exemplars a les biblioteques. Ala pàgina 28 diu: «Entre els adolescents de 12 a 16anys de Menorca es dóna un consum apreciabled’èxtasi i drogues de disseny, amfetamines, al·lu-cinògens, tranquil·litzants, cocaïna i heroïna.» I a laplana següent: «Entre les persones que han cosumitalguna vegada una droga il·legal, una de cada duess’ha iniciat en el consum entre els 13 i els 14 anys.»Afirma també el document que del col·lectiu d’estu-diants de Menorca, de entre 12 i 16 anys, «hanprovat la cocaïna el 5,71%, els al·lucinògens el4,01%, els tranquil·litzants el 4,01%, l’èxtasi i lesdrogues de disseny el 3,24%, els inhalants volàtils el2,67%, les amfetamines el 2,48% i l’heroïna el1,71%». Cadascú ha d’interpretar, segons la famíliaque tingui a casa, si aquestes xifres són per preocu-par-se i fer alguna cosa. O si són cosa inofensiva ipodem seguir discutint si l’annex de l’Hospital Vergedel Toro es convertirà en una part del parador turís-


tic que s’hi vol construir, o si més aviat cal conser-var les estructures per fer-hi quelcom que ajudi, noals turistes, sinó als locals.

La vida és plena d’exemples que indiquen que l’ado-lescència pot fer gestes heroiques o caure profun-dament en un pou de sortida difícil. I sembla que enaquests temps moderns hi ha més perill de caure alpou que oportunitats de fer gestes heroiques. Pousen tenim, a Menorca, i és fàcil de caure-hi: cal tenir-los ben senyalitzats. Però falten alternatives per alpúblic que busca de passar de l’edat infantil a l’edatadulta. No sé quines són aquestes alternatives, peròamb certesa sé que no passen per construir unparador turístic allà on va nàixer bona part delsmenorquins d’avui, allà on van trobar consol quantenien mal de panxa. No sigui el Verge del Toro il’annex un refugi per a turistes, sinó un refugi pertothom que necessiti un cop de mà, per al cos o peral cap. O per al cor.-

88. Dilluns 18/02/08

L’annex i la concentració

Segons els símptomes que hi puc observar, l’annexde l’Hospital Verge del Toro no serà finalmentparador turístico sinó un centre d’atenció primària. Idels que tenen un esperit d’avantguarda. També herebut paraula oficial i formal en aquest sentit, peròem refio més dels símptomes, dels signes i dels in-dicis que de la paraula oficial, tal vegada perquè laparaula oficial és amb freqüència un instrument permanipular l’opinió del respectable públic, una afir-mació que últimament queda encara més evident alsdiscursos preelectorals.

Vet aquí un exemple força curiós per demostrar quela paraula formal (que aquí no és oficial) pot quedartan allunyada de la realitat que arribi fins l’absurd.Però igualment fa mal, perquè tota mentida fa mal,i perquè només uns quants, de fet privilegiats,sabem que és una afirmació impossible de creure.Copio textualment: «de camino desde Mahón hastaAlaior (no más de cuarenta minutos) se pueden ob-servar multitud de molinos de viento.» Aquesta afir-mació no es refereix als temps pretèrits sinó alsactuals, i està publicada a la pàgina 91 de la revistaClick magazine (Nº 4, febrer i març de 2008), lapublicació que tothom pot trobar als avions de Click-


air. No he vist cap multitud de molins de vent a l’es-mentat camí, que vaig recórrer en força menystemps que quaranta minuts. Cap paraula oficialsembla preocupada per l‘estranya desaparició de lamultitud de molins de vent, ni per l’estranya distàn-cia que en minuts separa Maó d’Alaior. Ni tan sols lespersones que promouen el turisme menorquí aMadrid i més enllà de les fronteres espanyoles, per-sones que probablment han volat en Clickair. És nec-essari, senyores i senyors, mirar arreu i llegir arreu,les paraules i els símptomes, abans de fer-se la fotoi seguir gastant de les butxaques públiques.

La condició annexa de l’annex de l’Hospital Verge delToro em recorda una situació similar, encara que demagnitud diferent: l’Hospital Clínic de Barcelona. Ésun dels grans hospitals d’Espanya, i una referènciainternacional quant a malalties cardiovasculars,quant a paludisme i vacuna antimalàrica, quant amalalties hematològiques, etc. Estic segur que ningúdubtarà de la màxima solvència professional quepresenta el conjunt de professionals i d’estructuresd’aquell hospital. I vet aquí que el Clínic té un annex,a l’altra banda del carrer, que agrupa les consultesexternes. I vet aquí un fet curiós: l’Hospital Clínic noté pediatria, ni hi ha consultes de pediatria a l’an-nex. Abans si que en tenia, i no fa gaire, encarame’n recordo. Tota la pediatria del Clínic la vantraslladar fa uns anys a l’Hospital Sant Joan de Déu,i d’aquesta manera van quedar constituïts dos hos-pitals del màxim nivell: el Clínic concentra la patolo-gia de les persones adultes, i Sant Jaon de Déuconcentra la patologia infantil, i tots dos són capda-vanters, del màxim nivell. La concentració de recur-sos sanitaris, i de personal, encara que pot resultarun poc incòmoda, permet d’oferir un servei més ad-equat i més estable, amb més experiència, i horarismés amplis, millor atenció. És per aquest motiu queil·lustro aquestes línies amb un conjunt de dits ques’agrupen: la unió fa la força, la concentració té méssolidesa i estabilitat.

Concentrar per millorar implica, inevitablement, unaseparació: l’Hospital Clínic va haver de separar la pe-diatria i annexar-la a un altre hospital per tal d’alçarel vol com a centre d’adults, i Sant Jaon de Déu vahaver d’acceptar la pediatria que li venia de fora pertal d’alçar el vol com a centre infantil. I tot dos volenalt. Hi ha dos hospitals més que molt a prop volenalt: l’Hospital de la Vall d’Hebrón i el conegut com a


Hospital de Bellvitge. També són institucions demàxim nivell, també són hospitals de referència.L’Hospital de Bellvitge està format per un edifici cen-tral i un seguit d’annexos. I no té pediatria, ni d’hos-pitalització ni de consultes externes. L’Hospital de laVall d’Hebrón també està format per un edifici cen-tral i un seguit d’annexos, i un d’aquests annexos ésl’Hospital Infantil de la Vall d’Hebrón, un hospital alqual més d’un fiet de Menorca li deu la vida.

Separar és per tant un mètode per agafar em-branzida si tothom té clar que les parts que quedenseparades no són un tros, sinó un tot que estàobligat, perquè ha rebut els mitjans que necessita,a oferir un servei del més alt nivell que sigui possi-ble. I no tindrà excuses si no ho fa d’aquesta man-era. I si no ho fa d’aquesta manera el respectablepúblic tindrà arguments poderosos per exigir serveisadequats.

Fóra bo de recordar que a tots els nadons deMenorca li fan una analítica amb unes gotes de sangque s’extreuen del taló. La sang, absorbida en unpaper assecant especial, l’envien a l’Hospital SonDureta, de Palma de Mallorca, i allí fan les tres de-terminacions que s’han de fer per descartar tresmalalties terribles: hipotiroïdisme, fibrosi quística ifenilcetonúria. Encara que Menorca té un bon hospi-tal i un bon laboratori d’hospital, aquesta analíticaes fa a Mallorca: es tracta de separar les mostres detot Balears, i concentrar-les en un únic laboratori.Que fa la feina ben feta. I d’això és tracta.-

89. Dilluns 25/02/08

La increïble història de la bàscula,el bastó i la serp

Temps era temps... i el Protagonista d’aquestahistòria va observar que la bàscula que el Centre deLlevant li havia donat per pesar bebès era una anti-galla, imprecisa i perillosa, més adequada per a laGaleria dels Records que per a una consulta mod-erna. Va somriure, i va pensar que si la Institució nohavia aprofitat molts dels aparells de l’Antic Hospitalper equipar el Nou Hospital perquè els consideravaobsolets, tampoc el Centre de Llevant no haviad’aprofitar aquella bàscula perquè també havia que-dat obsoleta. Una infermera que la va veure perquècasualment passava per allí, va recordar, amb tot de


nostàlgia, que en una bàscula com aquella, a ella lapesaven quan era bebè, i d’això ja havia passat propde la meitat d’una centúria.

Amb les primeres pesades es va fer evident que labàscula era inestable: bastava que el bebè esmogués un poc en el moment de pesar-lo perquè elplat de la bàscula s’inclinés perillosament cap a unabanda. El Protagonista va pensar que la Persona En-carregada de la Compra tal vegada no sabia que elsbebès tendeixen a borinar-se, fins i tot per pesar-los, perquè si ho hagués sabut, de segur que hauriabuscat una bàscula de les modernes, que conservenl’estabilitat fins i tot si el bebè s’hi borina. Lesmateixes pesades també van fer evident que la bàs-cula era imprecisa ja que el sistema de contrapesosestava gastat, i potser la Persona Encarregada de laCompra tampoc no sabia que certes eines acabengastades i perden precisió si presten servei durantmolt d’anys.

Considerant aquest panorama desolador de pesadesperilloses i imprecises, el Protagonista va demanaruna altra bàscula, i va comentar que ni tan sols caliacomprar-ne una de nova perquè al Centre de Ponentn’hi havia una, gairebé nova, que ningú feia servir.Li van respondre que havia de demanar-la per escrital Responsable del Centre de Llevant. I tal cosa elProtagonista va fer. Aquest Responsable va indicarque passaria la sol·licitud a la Persona Encarregadade la Compra, però els fets demostrarien pocs diesdesprés que la va passar a una Altra Encarregada, iaquesta va comentar-li oportunament al Protago-nista que en efecte li passaria la sol·licitud a la Per-sona Encarregada de la Compra.

Cosa de dues setmanes després, en observar pre-ocupat que la qüestió de la bàscula no rebia solucióni tan sols resposta, el Protagonista va preguntar-lia la Persona Encarregada de la Compra si ja se sabiaalguna cosa de la bàscula. I la Persona li va respon-dre que sí, que ja se sabia: la bàscula que el Pro-tagonista havia demanat estava rompuda, segonshavia informat el Responsable del Centre de Ponent.Minuts després, el Protagonista va trucar el Respon-sable del Centre de Ponent per comentar-li que talvegada hi havia una errada d’interpretació perquè licostava de creure que aquella bàscula estiguésrompuda si era gairebé nova i ningú la feia servir. ElResponsable li va contestar dient que havia dit que


la bàscula estava rompuda perquè això li havien dita ell. I tot d’una es va oferir a fer les investigacionspertinents per tal d’aclarir si la bàscula estavarompuda o no, i que trucaria el Protagonista, totd’una, per informar-lo del resultat de l’investigació.El Protagonista va esperar la trucada durant una set-mana, i en comprovar que el Responsable no li tru-cava va pensar que les investigacions sobre labàscula havien entrat en un laberint de complica-cions inesperades.

Un fet afortunat va precipitar l’estat de les coses:durant la tercera setmana en espera de la bàscula,la bàscula es va rompre. I el Protagonista va haverd’agafar la bàscula d’una altra consulta per continuaramb la labor de pesar bebès. Aquesta bàscula ésmoderna, electrònica, segura i precisa, però ésd’aquella consulta, i calia tornar-la. Llavors el Pro-tagonista va considerar que les instàncies burocrà-tiques ja estaven esgotades i que calia canviard’estratègia. I va aprofitar un moment en què vatrobar reunides la Màxima i l’Altra Encarregada perdemanar-los que facin alguna cosa, però de veritati ràpid, per tal d’aconseguir una bàscula segura iprecisa perquè no hi ha cap altre instrument ni man-era de pesar bebès. I va comentar que no es pot es-perar que la bàscula arribi algun dia perquè cadadia, sense excepció, al Centre hi ha bebès que s’hande pesar.

Una estona després, l’Altra Encarregada va aparèixeramb una bàscula moderna, precisa i segura: era labàscula d’aquella altra consulta. Tot plegat el Pro-tagonista va tornar a somriure perquè al cap i a la ficomprenia que demanar una bàscula és massa de-manar a la Institució. I va interpretar que ja nohavia de pesar bebès perquè si la Institució no lidonava un instrument per pesar bebès era perquèconsiderava innecessària la dèria de pesar un bebè.

I aquí entren en escena el bastó i la serp. Perquè elCol·legi de Metges de les Illes Balears fa avui 125anys. I el déu de la medicina és Esculapi, a les es-tàtues representat com un home madur que porta ala mà el bastó dels caminants, en el qual hi ha unaserp enroscada. D’aquí el bastó i la serp com a sím-bols de la medicina. Aleshores el Protagonistad’aquesta història es pregunta si no seria conven-ient que un metge tingui sempre un bastó i una serpa l’abast de la mà. Perquè mai se sap quan li serà


menester donar un cop de bastó. I si no resulta, en-viar la serp per tal que faci feina de serp.-

90. Dilluns 03/03/08

Sobre la bàscula i les paràlisis

Aconseguida la bàscula, gràcies. Gràcies especial-ment a la generositat, a la bona predisposició i a lavoluntat de superar les barreres burocràtiques de lainfermera de pediatria del Centre de Salut Es Banyer,d’Alaior. I en pensar-hi m’agafa el rampell de teniredat per rebre vacunes. Si de totes pogués escollir-ne una, tot d’una escolliria la vacuna contra la po-liomielitis, perquè la poliomielitis provoca paràlisi. Ila paràlisi s’ha d’evitar. Hi ha una paràlisi del cos, iuna altra del cap, però només hi ha vacuna contra ladel cos. Encara hi ha una altra paràlisi: la del cor. Nohi ha vacuna contra aquesta paràlisi, però hi ha untractament. Miraré la cartilla: tal vegada em faltauna dosi de vacuna, o tal vegada és hora detractament.

La veu de la consciència, abans tan útil i avui tanmolesta, m’indica tornar a la qüestió de la bàscula.Gràcies també a les persones que van trobar la man-era de passar de les paraules i les promeses als fetsconcrets: van actuar amb rapidesa i efectivitat, ambcapacitat d’adaptació, sentit comú, esperit decol·laboració i solvència professional. Fins i tot vantenir més generositat que no pas es demanava. I enpensar-hi em torna a agafar el rampell de saber siestic prou vacunat, miraré si trobo la cartilla, ambuna mica de sort no la trobo i hauré de demanarvisita perquè me’n diguin cosa. Mala cosa és laparàlisi.

N’hi va haver també que van actuar de manera tandiscreta que ni tan sols vaig adonar-me’n. Tot i quetothom és innocent fins que quedi demostrat que ésculpable, igualment hauria de mirar la pròpia cartillade vacunes. I en pensar-hi m’agafa el rampell derecordar una sentència que diuen que va dir HipòlitIrigoyen en petit comitè: «La meitat dels problemess’arreglen tots sols, l’altra meitat no els arreglaningú.» No tinc arguments per pensar que siguiaquesta la filosofia que fonamenta la manera deresoldre els problemes sanitaris que tossudamentafecten Menorca. Però si ho fos, seria un cas deparàlisi, encara que ara no sabria dir si seria paràlisi


del cos o del cap: caldria fer algunes proves, com-probar les vacunes a la cartilla i els tractaments a lahistòria clínca. Perquè amb una certa freqüencia laparàlisi és una situació difícil de diagnosticar.

Lamento que la qüestió de la bàscula hagi provocattant d’enrenou. Segons el diccionari, enrenou sig-nifica soroll, desordre. I que la qüestió de la bàsculahagi provocat una certa basca. Segons el diccionari,basca és una paraula de probable origen celta quesignifica ànsia, angúnia, inquietud. I fins i tot unescertes basques, una paraula que segons el diccionarisignifica nàusees, fàstic, ois. De la paraula paràlisidiu que és una deficiència completa de la força mus-cular, que pot afectar un o diversos músculs, el con-junt de la musculatura d’una extremitat, o dediverses extremitats, o d’un hemicòs. Hemicòs voldir la meitat del cos. I ara vet aquí quina troballamés bonica faig al diccionari: fer la baca o donarbaca és això d’enlairar un fiet col·locat sobre unavela o un tros de tela, i estirant bruscament de lespuntes, les vores ben agafades. Sembla un joc per-illós, no sigui cas que caigui en mala posició i li agafialguna mena de paràlisi.

Però vet aquí que he fet una altra troballa, i aquestano és del diccionari, sino de la famosa bàscula:només pesa fins a deu quilos. En assabentar-me’nvaig quedar en mala posició, però no he dit res mésenllà del petit comitè per tal de no quedar en riscd’agafar paràlisi, perquè encara no he pogut com-probar si estic ben vacunat contra la paràlisi, i d’aixòse’n podrien aprofitar els virus que provoquenparàlisi, no sé si voluntàriament o de manera invol-untària. I en pensar-hi no m’agafa cap més rampellsino esgarrifances, perquè m’adono que encara hiha dues formes més de paràlisi: la vaga que nomésparalitza, i la mirada que no mira però paralitza.

Hi ha moltes maneres de cridar l’atenció sobre unfet que hom considera injust per tal d’aconseguirque l’autoritat estudiï les correccions que hom con-sidera necessàries. Però si el mètode per cridar l’a-tenció és una vaga que implica paràlisi, hi ha el riscde provocar una injustícia més important que aque-lla que es vol corregir. I entre metges sabem que nos’admet el tractament que és més perillós que lamalaltia que vol guarir. I que no és bona la vacunaque té massa efectes secundaris. És necessari trobarnoves alternatives per cridar l’atenció i aconseguir


beneficis sense provocar una paràlisi. La qüestió dela bàscula n’ha estat un bon exemple. I per aquestmotiu, la bàscula i jo serem a la feina.

Ben mirada, la paràlisi de la mirada no és una altraforma de paràlisi sino un símptoma de la paràlisi delcap, igual que també ho és la vaga que només par-alitza. És una mirada cruel perquè mira sense mirar,sembla que està parant atenció però no ho fa, sem-bla que farà el que hom demana però després no hofa. Es una mirada que no mira, i després deixa par-alitzades les coses que estaven paralitzades. Il·lus-tren aquestes línies un dibuix que representa lamirada paralítica: cal reconèixer de seguida que ésfalsa. I que és perillosa perquè paralitza, i perquè nohi ha vacuna. Feu pràctiques: mireu atentamentaquesta mirada fins descobrir que és falsa, i despréspreneu més precaucions.-

91. Dimarts 11/03/08

Què és la pau?

Escrita al blanc del carrer, la pregunta és una víc-tima: hi ha un cotxe a punt de passar-li per sobre.No sé qui ha guanyat les eleccions perquè ara queescric és dissabte. El cotxe que està a punt de pas-sar per sobre de la pregunta que interroga sobre quèés la pau duu unes sigles prou eloqüents a la ma-trícula. Tal vegada és una casualitat, tal vegada éstot un símbol: és el cotxe, el vehicle, l’instrument del’autoritat que passa per sobre de la pregunta de lagent del carrer. Significa, per tant, més del que sem-bla. Qui hagi guanyat les eleccions, sigui de colorvermell o sigui de color blau, ha de saber que li de-mano la pau, i que tinc la capacitat per exigir-li quefaci cosa per tal d’aconseguir-la. I que ha de fer elque calgui per tal que cap cotxe li passi per sobre, ala pau, a la pregunta de la gent del carrer, a les va-cunes.

Ha de saber també, el guanyador, sigui del color delsque capitanegen el vaixell de la sanitat menorquinao sigui del color contrari, que li demano vacunes.Perquè les vacunes són una eina per a la pau. Li de-mano que el vaixell de les vacunes per als infantsque van nàixer sota el sol menorquí no es quedi mésenllà del port amb l’excusa pueril d’una tempesta. Siel port està tancat a causa del vent i el vaixell de lesvacunes no pot entrar-hi, faci el favor de fer les


tramitacions oportunes per enviar el vehicle adient irecollir-ne les vacunes, i dur-les al port. Si no ho fa,hi aniran els fiets, tot nedant, i les duran a bon port.Hi ha més força i més valentia, i més embranzida, imés sinceritat al conjunt dels fiets que viuen sota elsol menorquí que al conjunt dels adults que s’asse-guren una bona jubilació sota el vermell o el blauque avui guanya i demà també. Vull la pau i les va-cunes. L’autoritat sanitària local ha de treballar peraconseguir el pagament de les vacunes que encarano són gratuïtes. Que cadascú faci el que li perto-qui, amb generositat, però que ningú li passi la pi-lota a l’institució del costat.

Vermells o blaus, nacionals o locals, recordinguanyadors i perdedors que hi ha prou argumentsper al finançament de les vacunes que recomanal’Organització Mundial de la Salut, l’Associació Es-panyola de Pediatria i l’Acadèmia Americana de Pe-diatria. Perquè encara que tenim diferent el color dela pell, l’accent de la parla i la virulència de la pa-raula, tots els que vivim sota el sol espanyol tenimels mateixos drets. Especialment els fiets que vannàixer sota el sol espanyol: tots tenen el mateix dreta rebre les mateixes vacunes. La resta, senyors devermell, senyors de blau i senyors bicolors, és ex-cusa oportunista, buida, circumstancial. Algú va es-criure la pregunta al blanc del carrer, el meu germàla va fotografiar per fer-la immortal i per impedir enconseqüència que acabi trepitxada pel cotxe de l’au-toritat legalment constituïda, o escombrada pelsvents que bufen incomprensibles.

La pau és, per a l’autoritat que pertoca, vacunes al’abast de tothom. No hi haurà prou pau sense prouvacunes. Almenys aquí: si hi ha copa de cava i for-matge de Maó per als turistes d’Alemanya, a Ale-manya, tot incloent-hi la presentadora de moda, queestiueja a Mallorca, a casa nostra ha d’haver-hi va-cunes. És una part del preu de la pau. I s’ha depagar per tal de no quedar en ridícul quan el con-junt de fiets es llancin a la mar i sense fer cas deningú, tal com fa la infància, arribin nedant fins alvaixell de les vacunes que no pugui entrar al portperquè l’autoritat considera que encara no ha d’en-trar-hi. I vet aquí una mica d’història: a l’Índia, alvoltant de l’any 1000 abans de Crist, ja es feia unamena de vacunació contra la verola; aquest fettambé està documentat a la Xina, a l’any 590 a. C.,però amb criteris científics la vacunació contra la


verola va començar a Anglaterra, al 1796. La vac-una contra la ràbia és del 1885, la vacuna contra elcòlera és del 1896, igual que la vacuna contra lapesta.

La vacuna contra la diftèria és del 1923. La vacunacontra la tos ferina és del 1926, però la que rebenels fiets de Menorca és del 1981. La vacuna contrael tètanus és del 1927, igual que la vacuna contra latuberculosi. La vacuna contra la poliomielitis és del1955, i la forma oral d’aquesta vacuna és del 1961.La del xarampió és de 1963, i de 1969 és la de larubèola. La vacuna contra la meningitis permeningococ és del 1972. La vacuna contra l’hepati-tis B és del 1981, la vacuna contra la hepatitis A ésde deu anys després, i no n’hi ha contra l’hepatitis C.La vacuna contra la varicel·la, o volatge, és del1984. Hi ha dues vacunes contra les infeccionsprovocades pel bacteri Streptococcus pneumoniae(conegut com a pneumococ): la del 1976 és per apersones de tota edat que siguin immunodeficients.La segona vacuna contra el pneumococ és de l’any2000 i ha estat recomanada per a tots els fietsmenors de dos anys. Queda vist que les vacunes nosón cosa nova. Sol·licito per tant que les autoritats,més enllà del color dels vidres de les ulleres queduguin, reconsiderin la voluntat de no pagar aquí lesvacunes que paguen allà.-

92. Dilluns 17/03/08

Dues reunions, dues idees

Dijous capvespre, dues reunions força importants in-diquen la bona salut de les persones. Les personesformen les institucions, i les institucions han de vetl-lar per les persones. La bona salut de les personesés l’únic camí per aconseguir la bona salut de les in-stitucions. Les institucions, per tant, han de vetllarper la bona salut de les persones que la formen.Perquè les institucions que no miren els símptomesde les persones que li donen forma i sentit, a poc apoc es converteixen en mòmies, edificis momificats,persones momificades, càrrecs momificats. Calveure si n’hi ha, d’aquestes institucions, a Menorca.Cadascuna que es miri el propi llombrígol.

El llombrígol és una cicatriu que indica que allí hi erael cordó umbilical, i serà útil de saber que el procésque asseca el cordó umbilical a poc de nàixer el fiet


es diu momificació. El cordó és l’estructura que enun magma gelatinós i de blanques semitransparèn-cies conté els vasos sanguinis a través dels quals cir-cula la sang, vigorosament, entre la mare i el fiet.Però en acabar-se la funció de transport de sang, as-solit l’objectiu, el cordó umbilical s’asseca, es momi-fica, i cau. Quan ja no serveix, la momificació és elprocés final i inexorable. Tinc pena de veure per-sones i institucions en procés de momificació: o s’es-pavilen, o cauran.

Però tinc alegria de veure ben vives i vigoroses lespersones de certes institucions. Vet aquí que he vistdues reunions, dijous capvespre. I les persones quehi havia demostren, amb la pròpia actitud, que sónpersones amb ganes de solucionar problemes, per-sones amb ganes d’aportar elements per al benestari per a la salut dels fiets de Menorca. Eviten d’aque-sta manera la momificació perquè promouen l’activ-itat, que aquí és l’activitat intel·lectual que implical’anàlisi seriosa dels fets quotidians. Eviten d’aque-sta menera l’estàtica que momifica, la quietud quedestrueix, la sequera que condueix al fosc momificati inútil.

La primera reunió ha estat a Ferreries. L’Equip d’A-tenció Primerenca de Menorca hi engegava el pro-jecte del Grup de Salut a l’Escola Infantil. La idea ésreflexionar sobre els aspectes quotidians que podeninfluir en l’estat de benestar dels fiets menors detres anys que assisteixen a escoleta. La reflexió haestat teòrica, però també serà pràctica en fonamen-tar-se en una inspecció crítica que l’Equip farà a lesescoletes. L’Equip està format per personal docent ipersonal sanitari, i el coordinen na Teresa Vilafrancai na Maite Benejam, persones de bona salut quepoden impregnar de bona salut les institucions. Emtrec el barret i us faig una reverència. De la feina delGrup sorgirà un seguit de recomanacions per tal deno pecar ni per defecte ni per excés en relació a l’en-torn dels menuts.

I ja s’esbossen dues recomanacions. La primera:prou de caminadors (també en diuen taca-taca; oandador, en castellà) perquè no ensenyen a caminar(ans al contrari, hi ha arguments que indiquen queendarrereixen el desenvolupament psicomotor) iperquè l’Associació Espanyola de Pediatria, i l’exper-iència, els considera perillosos. I la segona: prou detenir por de la terra o del sorral. M’estimo més un


pati de terra o un sorral que una superfície de ci-ment. El fiet que caigui al pati de ciment pot acabaramb rascades i excoriacions; la possibilitat d’unafractura sembla més probable si el pati és de cimentque si és de sorra o de terra. I el fiet que un dia saltala norma i fa una rebolcada al sorral, i jo encarame’n recordo, es converteix en un fiet empanat, i lapassarà d’això més bé, i per sempre se’n recordarà,del pati d’escola i del dia en què es va convertir encroqueta.

L’altra reunió de dijous ha estat a Alaior. Na MariménSacristán, plena d’una salut transmissible i encorat-jadora, va presentar coneixença i experiència a laxerrada «La salut afectiu-sexual dels nostres fills ifilles». Hi havia molta gent, pares i mares, sobre totmares, tot escoltant i després participant d’un diàlegenriquidor. La idea és entendre que sexe és vida i éssalut, i que és sobre tot una activitat afectiva. Tot alseu temps, naturalment, però cadascú ha de mirar elpropi llombrígol i reflexionar sobre si no és ara elmoment oportú, encara que no ho sembli. La ideaés també entendre que sexualitat no és el mateixque genitalitat, però que igualment cal saber bensabut què és què, aquí i allí. Que cal ensenyar unasexualitat oportuna i sana, sense pors ni violències,guiada més per sentiments d’afecte que per impul-sos corporals. I aquí també em trec el barret i faiguna reverència.

Vida i activitat són exactament el contrari que momi-ficació. I mantenir activa i ben activa la funció és lamanera per evitar que persones i sobre tot institu-cions entrin en procés de momificació. És un procésnormal, si es parla de la biologia del cordó umbilicalo de la vida d’una persona, que tard o d’hora pas-sarà per aquesta porta. Però és del tot anormal queuna institució tingui tan poca activitat que es trobien situació de risc de momificació (cadascú que esmiri el llombrígol). I en siguin exemples aquestesdues reunions, dues idees per fiets, exemples d’ac-tivitat, d’empenta, de búsqueda.-

93. Dilluns 24/03/08

Setmana Santa, vacances i obesitat

Vacances i obesitat són conceptes sinònims per a in-fants i adolescents si la idea de vacances és equiva-lent a vida sedentària i a menjar molt i malament. És


fàcil d’admetre que el risc de guanyar calories i noconsumir-les durant les vacances es multiplica si hiha massa dies de vacances al calendari, i especial-ment si aquests dies de vacances no coincideixenamb dies de vacances dels pares. Costa d’entendre,d’una altra banda, quina dèria de vacances d’origenreligiós hi ha al calendari d’un país que es proclamaagnòstic. Aquesta, però, es una altra història.

Hi ha hagut dues setmanes de vacances escolars pelNadal i tan sols tres o quatre dies de vacances lab-orals (o menys, segons quines activitats laborals).Ara hi ha onze dies més de vacances escolars perSetmana Santa i només un dia o dos de vancanceslaborals. Entre unes i altres el calendari escolar haprevist deu setmanes de classes. Em pregunto si sónnecessàries tantes vacances escolars, em preguntosi fiets i mestres estan prou cansants després de pocmenys de tres mesos de feina. I pregunto a pares iresponsables d’escoles sobre quin és l’objectiu de lesvacances escolars. És un tema força espinós per al-guns, la qual cosa és comprensible. I és alhora unproblema molt fàcil de solucionar, per a d’altres, laqual cosa és igual de comprensible.

He sentit a dir que va guanyant dies de vacances,segons passa el temps, el calendari escolar dels paï-sos que es consideren desenvolupats. I també hesentit a dir que al calendari escolar espanyol, engeneral, i al balear en particular, hi ha més dies devacances que al calendari escolar de països amb unnivell de desenvolupament inferior. Si això fos cert,la situació seria força preocupant perquè amb ladubtosa alegria de les vacances escolars s’estariaamagant la voluntat de disminuir els estímulsintel·lectuals per a infants i adolescents, per tald’augmentar, en conseqüència, els estímuls per a lavida ociosa. Les vacances escolars són de vegadesun problema per als pares, que es veuen obligats abuscar alternatives d’oci i de custòdia per als fills.De cara a la vida adulta, les exigències de la qual esvan endurint amb el temps, estimular el temps d’ocia la vida infantil és sense dubte una imprudènciaperillosa.

El tema se m’escapa de les mans i comença a cam-inar en direcció cap a una qüestió força més àmplia:quina és la funció de l’escola? Respondre que la fun-ció de l’escola és ensenyar un seguit de coses seriauna resposta superficial. Cal incloure-hi conceptes


com ara educar, formar, contribuir al desenvolupa-ment psicomotriu, preparar per al futur, i custodiarpersones sense autonomia per permetre que elspares facin feines. Quedi la qüestió plantejada, qued’això és tracta, per tal que aquestes vacances deSetmana Santa siguin uns dies de reflexió per atothom.

Per aquesta reflexió cal considerar, a més, que elconcepte de vacances és una idea nova en el contextde la història contemporània, i que les bases de lasolvència econòmica de l’Europa actual, que fona-menta el benestar del qual tots hi gaudim avui, esvan posar durant unes èpoques duríssimes en lesquals les vacances i el descans eren mínims. I que labiografia de les persones que van aconseguir d’ar-ribar ben lluny en un camp determinat (empresaris,professionals, artistes) està més plena de feina fetaque de vacances. El model de les feines de la llar,que no coneix de vacances, tal vegada és un modela seguir. Cal pensar sobre aquesta qüestió, cal pen-sar quin és el model de vida quotidiana que es voltransmetre a la descendència.

Perquè està canviant el model de vida quotidiana,canvien costums i hàbits, i vet aquí l’origen de l’obe-sitat infantil. Se’n parla molt, últimament, i amb totde raó, perquè és un problema que tendeix a agreu-jar-se amb el pas del temps i que manté una relacióestreta amb el temps d’oci. És necessari parar aten-ció sobre el temps d’oci d’infants i adolescents. Siaquest temps està protagonitzat per la televisió, elsjocs d’ordinador i els videojocs, significa que l’ociagafa el camí equivocat. I si a més es mengen cosesinútils durant el temps d’oci, encara més equivocatés el camí que ha agafat. Em direu que les horesd’oci són moltes i difícils d’omplir. Teniu raó. Peraquest motiu cal reflexionar sobre la qüestió, iplantejar diàlegs d’esperit comunitari i amb sentitcomú, privats d’egoïsme, per tal d’inventar un tempsd’oci diferent. I disminuir, si fos el cas, el nombred’hores i de dies ociosos.

L’obestitat infantojuvenil es deu a un desequilibrientre les calories que es guanyen i les que es gas-ten (hi ha excepcions, però poquíssimes). És a dir,entre el menjar i l’activitat. Cal estimular, per tant,un temps d’oci d’esperit actiu. I cal estimular unmenjar sa i natural, i limitat exclusivament a leshores de menjar. Cal reflexionar sobre aquesta


qüestió. I tenir present que el pes d’un infant o ado-lescent no és un argument vàlid per considerar-loprim o gras: en parlaré la setmana pròxima. Il·lus-tren aquestes línies un dibuix del gran SantiagoRusiñol: un adolescent prim.-

94. Dilluns 31/03/08

Obesitat infantil i obesitat mental

Afirmava la setmana passada que «el pes d’un in-fant o adolescent no és un argument vàlid per con-siderar-lo prim o gras». I que en parlaria avui.L’obesitat infantojuvenil és un problema important.Deixo de banda, però a contracor, un fet clamorós:l’obesitat infantil s’ha convertit en un problema desalut important en un món en el qual la majoria defiets no tenen un got de llet per beure cada dia. Elfet és escandalós, però el deixo de banda perquè aral’objectiu és un altre. L’obesitat és una malaltia, peròun fiet grassonet no està malalt. Cal separar el grade la palla.

El pes d’un fiet o un adolescent és una bona dadaper començar a pensar-hi, però definitivament no ésprou argument per establir el diagnòstic d’obesitat.Cal fugir de les etiquetes, i el sobrepés i l’obesitaten són exemples, perquè són perilloses i perquèmarquen un fiet de manera negativa. El doctor Vi-cente Varea, una autoritat en nutrició infantil, ex-plica que el primer que s’ha de fer per començar apensar en obesitat infantojuvenil es establir l’índexde massa corporal (conegut amb les sigles IMC).Aquest índex relaciona el pes i l’estatura de la per-sona segons una fòrmula que resulta de dividir elpes, expressat en quilos, pel quadrat de l’estatura,expressada en metres; hi ha unes taules que per-meten establir aquest índex amb facilitat i rapidesa.

Força útil per al diagnòstic d’obesitat en la vidaadulta, l’índex de massa corporal té un valor relatiua la infància i a la adolescència, segons explica eldoctor Jordi Pou, que és el cap del Servei de Pedia-tria de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Téun valor relatiu perquè el diagnòstic d’obesitat ne-cessita també que es considerin d’altres paràmetrescom ara l’edat i el grau de desenvolupament pu-beral, les característiques ètniques, el sexe, etc.Queda vist que el diagnòstic d’obesitat, segons lesnormes més ortodoxes, no és fàcil. Però en la majo-


ria de casos el diagnòstic és evident fins i tot per alsulls més profans, i això és saviesa popular, que ésprou vàlida.

El Programa de l’Infant Sa del Servei de Salut delGovern de les Illes Balears, que té 210 pàgines i tansols en dedica dues i un quart al tema de la preven-ció de l’obesitat infantil, indica que «la causa mésfreqüent de l’obesitat en la infantesa (95-99%) ésnutricional». És a dir, que es deu a menjar massa imalament. Però no diu res sobre una qüestió impor-tant: que el fiet obès i l’adolescent obès no són re-sponsables de l’obesitat que pateixen sinó que sónles víctimes d’un entorn sociocultural que indueixtothom a consumir i consumir. La dèria per consumircertes begudes i certs aliments inadequats apuntaespecialment al públic juvenil perquè és força vul-nerable. En conseqüència, afirmar que la causa del’obesitat és una qüestió nutricional és una afirmaciósuperficial. I tot el que és superficial és enganyívol,brilla amb una brillantor falsa i relliscosa.

Al fons de la qüestió hi és una societat que ambhipocresia margina els obesos, però els necessitaper tal que comprin aliments inútils, cars i massacalòrics; per tal que comprin jocs per a la vidasedentària. És la hipocresia d’una societat que ambfreqüència cruel i tossuda organitza activitats es-portives per fiets i adolescents sota el patrocinid’empreses que venen els aliments i les begudesque, precisament, s’han d’evitar per prevenir l’obe-sitat. Mai he vist que una distribuïdora de fruites iverdures organitzi a Menorca un partit de futbol,però sí que es veu el patrocini generós de Coca-Cola,una beguda que s’ha d’evitar. I aquí ningú en diures. Perquè hi ha un bon negoci: allà on hi ha unmunt de fiets i adolescents que acumulen quilos, hiha un grapat de senyors que acumulen doblers. Id’això en dic obesitat mental.

La persona amb obesitat mental es tapa els ulls perno veure el que és evident, es tapa la boca per no direl que hauria de dir, però a dalt de tot i amb cara desorpresa es menja el plàtan tan tranquil·lament.L’obesitat mental permet, per exemple, que les em-preses de iogurt i d’altres aliments lactis a poc a poccanviïn l’hàbit sa i barat de beure un got de llet, i elsubstitueixen per un natilla de xocolata. D’exemples,n’hi ha molt més, en trobareu un a cada cantonada.El diagnòstic d’obesitat mental, segons les normes


més ortodoxes, tampoc no és fàcil. Però en la majo-ria de casos el diagnòstic és evident fins i tot per alsulls més profans, i això és saviesa popular, que ésprou vàlida.

Hi ha una altra forma de obesitat mental, que tam-poc no vol veure la realitat ni vol dir-ne res per talde menjar-se el plàtan aprofitant que és a dalt detot. Són les persones que fan la vista grossa i no fanres per evitar les matances als carrers del Tibet pertal de no passar d’antipàtiques davant el govern queli compra xupa-xups. Cal preguntar-se quant enscostarà la participació als Jocs Olímpics per saberquin és el preu dels que pateixen obesitat mental, iorganitzen campanyes per promoure una ali-mentació sana i equilibrada sota el patrocini de laensaïmada, que és un aliment molt tradicional i forçapatrocinat, però ple de calories inútils.-

95. Dilluns 07/04/08

La mala pesca

Falten professionals de la salut. Però estic segur quehi ha un bon grapat de persones serioses i respons-ables que acceptarien formar-se com a professionalsde la salut si tinguessin facilitats per fer-ho. No parlodels professionals de medicina i infermeria en gen-eral, sinó de pediatria. Va haver una època, i d’aixòno fa gaire, en què els professionals de la pediatriaeren persones diferents dels professionals de lapuericultura. I en què la neonatologia estava enmans dels obstetres. A poc a poc la pediatria va as-sumir la puericultura, la neonatologia i, últimament,la medicina de l’adolescència. Ben fet, però ha que-dat massa grossa.

La puericultura és la part de les ciències de la salutque s’ocupa del control del fiet sa, que mira de pro-moure el desenvolupament físic i psíquic dels in-fants. S’ocupa del control del pes, de les vacunes,de l’alimentació, dels bons hàbits, etc. I puericultor,o puericultora, és el professional, de la medicina ode la infermeria, que es dedica a la puericultura. Alscentres de salut de Menorca, la puericultura repre-senta una bona part de la feina dels professionals dela salut que es dediquen a la pediatria.

Falten professionals de la salut, efectivament. I caltrobar una solució per aquest problema. La formació


d’un metge o una infermera és un procés llarg, talvegada perquè està massa ple de contingutsacadèmics. Per aquest motiu, en alguns països laneonatologia és una especialitat diferent de la pedi-atria, igual que també ho és la medicina de l’ado-lescència. I la pediatria d’hospital està separada dela pediatria d’atenció primària, cosa fàcil d’admetreen veure com són de diferents. Els estudis de puer-icultura eren independents, fa un temps. L’Escola dePuericultura de Barcelona, que va tenir molt de pres-tigi, fa temps que està tancada, i l’edifici que ocu-pava és avui un centre social per al barri. Enconsiderar la falta de metges dedicats a la pediatria,la idea de reconsiderar els estudis de puericultura ésuna idea atractiva.

Faig un càlcul ràpid: la labor de puericultura repre-senta cosa d’una quarta o una cinquena part de lalabor diària d’un metge dedicat a la pediatriapública, i més encara si s’hi dedica privadament. Sino tingués aquesta labor a l’agenda de cada dia,perquè seria per a un altre professional, tindria méstemps per a la feina estrictament assistencial.

Faltan professionals de la salut, tothom ho diu. I noes tracta de sortir de pesca i pescar-ne uns quants,sinó d’aprofitar tots els recursos que tenim a casa.Sortir a pescar no és una forma de solucionar elproblema perquè és una solució oportunista, cir-cumstancial, per sortir a a la foto, i difícil de man-tenir a llarg termini. L’experiència menorquina hodemostra. Sortir a buscar professionals més enllà dela mar mediterrània és immoral. I en aquest sentites va manifestar el gerent de l’Institut Català de laSalut: va dir a la tele que buscar professionals forade casa és inacceptable perquè descapitalitza el paísd’origen, i deixa la població en una situació més vul-nerable. Buidar de professionals el país que en tépocs, i molt que els necessita, és una solució inac-ceptable.

Nacions Unides, a través d’Unicef i de l’Informesobre l’Estat Mundial de la Infància (2008), alertasobre el perill que representa, para la població local,la migració dels profressionals locals cap a EstatsUnits i Europa. Aquests professionals són víctimesde la pesca dels països rics que, amb pocs escrúpols,se’n duen amb quatre duros això que al país d’origenli va costar molts diners i molts esforços. Vet aquítres exemples: la tercera part del personal sanitari


del Regne Unit procedeix d’un altre país. Tres decada quatre metges graduats a Ghana deixen el paísabans d’acomplir deu anys d’exercici professional. Icada any deixen Sudàfrica unes 300 infermeres es-pecialitzades.

Una de les claus per a la solució del problema és acasa, perquè a casa hi ha un potencial humà forçaimportant, i que espera una oportunitat. ACatalunya: el Pla Estratègic d’Ordenació de l’Atencióde Pediatria a l’Atenció Primària (del Departamentde Salut de la Generalitat de Catalunya) ja hacomençat a passar un seguit de responsabilitats, finsara del metge, a la infermera de pediatria, que perassumir-la rep la formació necessària. Avui ningú espregunta si la comare procedeix de medicina o in-fermeria perquè demostra tenir prou solvència pro-fessional, i d’això es tracta.

I a Menorca: la seu local de la Universitat de les IllesBalears començarà d’aquí a poc el curs d’Expert enEducació per a la Salut en la Infància i l’Adolescèn-cia. No és puericultura, en queda lluny, però els con-tinguts tenen força relació amb la puericultura. Talvegada sense saber-ho comença a donar lesprimeres passes cap a un concepte nou: la salut in-fantojuvenil és responsabilitat d’un conjunt de pro-fessionals cada cop més ampli.

Sobrecarregar de feina i de responsabilitat a un grupreduït de persones és el camí per tal que aquestespersones se’n vagin. En canvi, distribuir la feina i laresponsabilitat (i els doblers que pertoquin, és clar)és una alternativa vàlida per a solucionar el dese-quilibri que hi ha entre les necessitats de la poblaciói la capacitat del conjunt de professionals.-

96. Dilluns 14/03/08

Perles trobades

Iraq ja no és el que era, però no heu de passar pena.A les zones de conflicte, només un fiet de cada qua-tre està vacunat, però no heu de passar pena. Ambel recolzament de l’Organització Mundial de la Salut,el govern d’Iraq va desenvolupar una campanya devacunació durant el 2007, i va vacunar tres milionsi mig de fiets d’1 a 5 anys. I només van morir tresagents sanitaris durant la campanya: els van assas-sinar mentre duien vacunes d’un centre de salut a


un altre; el vehicle que hi anava al darrera va poderrecuperar les vacunes. Però tampoc per això no heude passar pena.

Unicef està reconstruint nou centres de salut per tald’atendre-hi una població d’un quart de milió de per-sones, i quaranta mil són fiets de menys de 5 anys.Abans de la invasió no calia reconstruir centres desalut. Després de la invasió, la falta d’aigua potableés una amença per a la salut, i la possibilitatd’epidèmies de diarrea és força alta, i la segonacausa de mort infantil a Iraq és precisament la diar-rea. Però no heu de passar pena. No són ni la mei-tat els fiets que disposen d’aigua potable a lesciutats, i tan sols en tenen el 20% dels fiets queviuen a les zones rurals. Cinc anys després de la in-vasió dels militars, polítics i empresaris que parlenanglès, la situació dels infants d’Iraq és dramàtica,fiets i fietes han d’afrontar problemes que ja estavensuperats. La desnutrició és cosa habitual, la pobresaés senyora d’unes terres riques en petroli, la mortés cosa de cada dia.

Centenars de fiets van perdre pare i mare durant elstirotejos, o van perdre la casa durant els bombarde-jos. No passeu pena, però, no digueu res, perquè elpreu del petroli s’ha duplicat. Curiosament, la per-sona que va ordenar la invasió a Iraq, des del seudespatx de màxima seguretat i tot seguint l’exempledel seu pare, artífex d’una altra guerra, també percontrolar el negoci del petroli, pertany a una famíliarelacionada precisament amb el negoci del petroli. Ila crisi que ara pateix el país invasor, que arrossegafins als paletes de Menorca, no és del petroli sinó dela construcció, i per tant no heu de passar pena.Aquesta és una de les perles.

Vet aquí una altra: el 20 d’abril de 1917, un intent devaga va quedar en un no res a causa de la repressiópolicial. Els organitzadors de la vaga eren tres as-turians, la vaga havia de fer-se a Río Gallegos, unade les províncies de la Patagònia. Tot va començarquan un grup d’obrers va presentar queixa contra elcapatàs d’una fàbrica perquè maltractava, ambcàstigs corporals, els fiets que hi treballaven. Unafoto d’aleshores resulta contundent per demostrarl’explotació laboral de la infància, que llavors no erail·legal. Però ja se sap que la condició de legalitat oil·legalitat d’una situació la determina el poderós, ino l’explotat. Queda clar que passa el temps, i més


enllà de les fronteres, el poderós aplasta el petit tantcom pot per tal de xuclar-li el suc fins deixar-lo sec.

Les persones més fàcils d’explotar són les personesque no tenen forma de defensar-se: infants i pobres.Per tant, els poderosos busquen infants i pobres. AIraq n’hi ha, i viuen en terres de petroli. A la Patagò-nia n’hi havia en 1917 (i encara avui), i vivien enterres d’ovelles, i d’aquelles ovelles patagòniques enva arribar durant molt de temps la llana per a la robaeuropea i la carn per a les taules europees gràcies ala explotació de pobres i infants de la Patagònia;empreses i empresaris eren extrangers, sobre totanglesos.

I vet aquí l’última de les perles. És el poema Milongadel muerto, que el magnífic Jorge Luis Borges va es-criure, en 1982, en relació a la guerra de les IllesMalvines (que són illes com és illa Menorca), de laqual a principis d’abril es van commemorar 26 anys.No goso de traduir-lo:

Lo he soñado en esta casaentre paredes y puertas.Dios les permite a los hombressoñar cosas que son ciertas.Lo he soñado mar afueraen unas islas glaciales.Que nos digan lo demásla tumba y los hospitales.Una de tantas provinciasdel interior fue su tierra.(No conviene que se sepaque muere gente en la guerra).Lo sacaron del cuartel,le pusieron en las manoslas armas y lo mandarona morir con sus hermanos.Se obró con suma prudencia,se habló de un modo prolijo.Les entregaron a un tiempoel rifle y el crucifijo.Oyó las vanas arengasde los vanos generales.Vio lo que nunca había visto,la sangre en los arenales.Oyó vivas y oyó mueras,oyó el clamor de la gente.Él sólo quería sabersi era o si no era valiente.


Lo supo en aquel momentoen que le entraba la herida.Se dijo «No tuve miedo» cuando lo dejó la vida.Su muerte fue una secreta victoria.Nadie se asombrede que me dé envidia y penael destino de aquel hombre.

Hem de reflexionar, cal pensar-hi, cal parlar-ne a lataula familiar. Il·lustren aquestes perles un CharlesChaplin que vol jugar amb al bastó com si fos unfusell. Però la guerra, o cap altra forma de violència,si us plau, ni de joguina.-

97. Dilluns 21/04/08

Del llibre a la vacuna

Setanta infants van morir de meningitis purulenta ode poliomielitis a les Illes Balears. Durant els 38anys que hi ha entre 1937 i 1975. Agafo aquestperíode de la història insular per demostrar que elsllibres contenen la informació que es necessita perassumir les urgències del present, i dissenyar elfutur. I per demostrar que la vacunació dels fietsbalears ha canviat el rumb de la història balear. Hofaig precisament durant aquesta setmana, que in-clou el Dia del Llibre i que vol mantenir present lanecessitat del conjunt dels fiets balears, imenorquins especialment, de rebre les vacunes queles autoritats sanitàries consideren justificades. En-cara que no totes estan pagades, de moment, ambels diners que tots hi aportem mes a mes.

A la biblioteca del Col·legi de Metges de Barcelonavaig buscar el llibre que recull les actes del 10º Con-grés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que esva celebrar a Perpinyà del 23 al 26 de setembre de1976. És un document de valor extraordinari. El doc-tor Jaume Cifré hi informa que durant el període es-mentat (1937-1975), les autoritats sanitàries vanregistrar, a les Illes Balears, 192 casos de meningi-tis purulenta i 157 casos de poliomielitis. En vanmorir 70 fiets: 49 de meningitis i 21 de poliomielitis.Però reconeix que aquestes quantitats no com-porten, ni de molt, la declaració de tots els casos.Cal considerar, per tant, que hi va haver més casosd’aquestes dues malalties i, secundàriament, mésmorts.


També coneguda com a paràlisi infantil, la po-liomielitis és una malaltia contra la qual no hi ha captractament efectiu. Però hi ha vacunes prou efec-tives. És millor, òbviament, i més negoci, disposard’una vacuna efectiva que d’un seguit de tracta-ments de dubtosa efectivitat. L’informe del doctorCifré al Congrés indica que al 1959 va haver unaepidèmia força important de poliomielitis a Balears.Segurament molts encara se’n recordaran. Indicatambé que el nombre de casos d’aquesta malaltia vadisminuir gairebé a una quarta part durant 1961, ique durant 1962 i 1963 els casos en van ser encaramenys. I que aquesta davallada tan important delscasos de poliomielitis coincidex amb l’inici de la va-cunació antipoliomielítica. En aquell moment hihavia la vacuna Salk, que s’administra mitjançantuna injecció intramuscular. A partir de 1963, i aracoincidint amb l’administració massiva de la vacunaantipoliomielítica coneguda com a Sabin oral, nomésse’n va registrar un cas en 1964 i un altre en 1971.I res més. És evident que la vacuna contra la po-liomielitis va canviar la història de les Illes Balears.

Hi ha molts exemples més per demostrar que la va-cunació massiva dels infants pot canviar radicalmentles perspectives, dels infants i de la societat. Ja nohi ha cap dubte sobre el valor de les vacunes com aeines insuperables de prevenció. És necessari que lainfància estigui protegida de la manera més com-pleta que sigui possible perquè són el futur. La in-fància té prioritat en tot. La desaparició en Menorca,fins on puc saber, de malalties greus com ara larubèola, el xarampió, la diftèria o la poliomielitis sónl’argument més poderós a favor de les vacunes. Calrecordar l’exemple de la verola, terrible malaltia ex-antemàtica, que del món ha desaparegut, comple-tament, gràcies a la vacunació massiva; i ara ja nocal vacunar-hi més, contra la verola.

En aquest context, d’eloqüència evident i cridanera,és impossible d’entendre per què la vacuna antip-neumocòcica hepatavalent encara no està finançadaper la Seguretat Social, a la major part del territoriespanyol, si un seguit d’autoritats científiques la re-comanen des de fa temps, i si fins i tot les autoritatsde la sanitat pública entenen que està justificada.No s’entén per què la vacuna no forma part del cal-endari de vacunes de la majoria de les ComunitatsAutònomes d’Espanya si ja forma part del calendaride vacunes d’alguns països europeus. Ni s’entén per


què tampoc no es pot ni tan sols receptar, per talque es faci el descompte corresponent, tret de casosforça especials.

L’última comunicació sobre aquesta qüestió la vaigrebre la setmana passada. Era la fotocòpia d’un faxque em recordava les rigoroses condicions en lesquals es pot receptar la vacuna, però al mateixtemps la nota admet que la vacuna està indicada pera tots els fiets de 2 mesos a 2 anys d’edat. Escrita enun castellà defectuós i amb una informació en partobsoleta, està datada en Palma de Mallorca, el 2 dejuny de 2005. D’aquí a poc tindrà tres anys. El temaés força pruriginós. Però igualment cal reflexionar-hi, i sense condicionants personals o polítics. IMenorca no hauria de deixar passar l’oportunitat definançar aquesta vacuna i de posicionar-se, en con-seqüència, com a capdavantera en la protecció de lainfància. Porquè si hi ha hagut prou diners per pro-mocionar la literatura menorquina a la Fira de Frank-furt, i n’hi ha per promocionar el turisme menorquía Catalunya, també hauria d’haver-ne per finançarles vacunes que necessiten els fiets que viuen aMenorca. Perquè a Menorca els fiets tenen prioritat.Perquè Menorca sense fiets, senyors, ben prest fariaolor de naftalina.

98. Dimarts 29/04/08

Cop al cap, i papallona que vola

Cosa terrible és la mort d’un fiet. Cal superar-la,però, per poder llegir el missatge que aquesta pa-pallona, en volar, ens ha deixat escrit al cel. Tot fietque mor és una papallona que vola, i en volar deixaun missatge escrit al cel.

És un missatge escrit al blau del cel blau. Però estàescrit amb lletres blaves. I és clar: és mal de veure,excepte que hom sàpiga que al blau cel hi ha un mis-satge escrit en blau. És un missatge que passariadesapercebut si no hi hagués la certesa que el mis-satge hi és, que cal mirar el cel d’una manera de-terminada per descobrir aquest missatge.

La informació periodística (no en vull més) m’explicaque el fiet va morir a conseqüència d’un trauma-tisme cranioencefàlic, i que aquest traumatisme vaser provocat per un cop al cap, conseqüència del’embestida d’un cotxe que casualment hi passava.


El fiet havia sortit al carrer per l’espai que deixendos cotxes aparcats. Interpreto que el traumatismecranioencefàlic va provocar una hemorràgia in-tracranial: és una situació mèdica de gravetat ex-trema, d’urgència màxima, no sempre ràpida ni fàcilde diagnosticar, i de pronòstic desesperat.

La papallona va volar en silenci, inexorable i disc-reta, no es va adonar que volava en direcció al Cel,ni que deixava un missatge escrit al cel. Em pre-gunto si aquell fiet va adonar-se que volava en di-recció al Cel i que deixava un missatge escrit al cel.Estic segur que no, que va volar sense adonar-se’n,que va escriure sense adonar-se’n, que va morirsense saber-ho, que va gaudir de l’envejable felici-tat infantil fins el moment a partir del qual tot re-sulta incomprensible.

La mort infantil és impossible d’admetre perquè ésincomprensible, perquè no troba explicació. Tal ve-gada és per aquest motiu que la persona que quedadesolada busca responsabilitats més enllà de casaseva. La persona que, adolorida fins la desesperació,busca una explicació a l’exterior, en les persones oen les circumstàncies que van tenir relació amb lamort, també ha de buscar explicació, quan pugui, al’interior, a casa seva. I en trobar-ne, perquè segu-rament en trobarà i segurament serà força impor-tant, que la digui, que en parli, i tot d’una que oblidi,perquè si conserva culpes al cor ja no podrà viuremai més. La culpa que és a dins és un tòxic poderós,i no deixa viure. Però és la lliçó que la resta de per-sones ha d’aprendre. És per això que n’hi ha que ne-cessiten oblidar la culpa per poder sobreviure, i n’hiha que necessiten aprendre de la culpa per podersobreviure.

Aquell fiet ens ha deixat un missatge escrit al cel. Ésla clau per tal que no torni a passar cosa semblant.El missatge parla de prudència, de prevenció. Elsfiets han de saber, i amb foc ho han de tenir gravatal cap, que al carrer no es pot sortir entre dos cotxesaparcats. Mai de la vida, sense cap excepció. I lespersones adultes, especialment les mares i elspares, han d’assumir la suprema responsabilitat quesignifica prevenir els accidents.

Perquè els accidents no avisen: són traïdors. I sem-pre són cosa d’un moment brevíssim (però les con-seqüències podrien ser eternes). I sempre passen


en circumstàncies en les quals hom pensaria que nopot passar res. Cal prendre precaucions, i ensenyara prende’n.

Hem de mirar el blau cel, i buscar els missatges queles papallones hi van deixar en volar: tal vegada vandeixar un mateix missatge, però escrit amb lletresdiferents. Fa tant de mal el vol d’aquesta papallona!Però que el vol d’una papallona, que fa tant de malperquè és de casa, no amagui el vol de tantes altrespapallones que sobre el blau del cel blau van es-criure missatges que encara ningú ha llegit. El blaucel és blau i és cel per a tots els fiets del món, totesles papallones comparteixen un mateix cel. El Celtambé és únic, i és per a tota papallona que, vés asaber per què, prest va volar.

No m’oblido de les moltes papallones que cada diavolen perquè no hi van trobar prou menjar. Nim’oblido de les papallones que a les mans li vanposar un fussell, ni d’aquelles papallones que vanaprendre, amb llàgrimes, a obrir les cames encomptes d’obrir la boca. La realitat de casa nostraés terrible. Però també és terrible la realitat que viula infància més enllà de les fronteres de les famíliesconegudes. Avui, però, em quedo a casa.

Perquè no aconsegueixo d’entendre per què avuil’autoritat sanitària autoritza la recepta de la vacunaantipneumocòccica, i demà no. I l’argument quedóna per actitud tan paradoxal és una cosa tanpueril: ha estat una errada. Per evitar els accidentsinfantils és necessari prendre precaucions. Per evitarcertes malalties infantils, greus, és necessari vacu-nar la població infantil. Cal mirar, un cop més, el blaudel cel per descobrir-hi els missatges que ens deixenles papallones en volar. I procedir en conseqüència.I procedir en conseqüència és el que van fer elspares d’aquell fiet: segons la carta que van ferpública divendres, van fer donació dels òrgans delfiet. Tan de bo l’autoritat sanitària prengui bona notad’aquest exemple de generositat.-

99. Dilluns 05/05/08

Què hi veus?

Cinquanta mil fiets menors de cinc anys. Són aprox-imadament els que van morir al món, a causa d’unainfecció evitable, la setmana en què va morir a Maó


un fiet com a conseqüència de l’embestida d’uncotxe, que és una causa de mort evitable. Aquelleseren infeccions que es podien haver evitat amb al-guna de les vacunes que actualment hi hadisponibles. Prop d’una tercera part va morir demeningitis o de pneumònia. Deia la setmana pas-sada que lamentava la mort d’un fiet a casa nostra,però també deia que el vol d’una papallona defamília coneguda no ens ha d’impedir veure el vol deles moltes altres papallones que són de famílies queno coneixem.

Més coses van afectar la infància durant aquella set-mana. El programa Setmana de Vacunació de lesAmèriques va vacunar més de seixanta milions depersones entre el 19 i el 26 d’abril. Cap d’aquestespersones va haver de pagar la vacuna, ni van haverd’anar a Inspecció Mèdica per veure si tenien sort ili autoritzaven la recepta per tal de comprar la vac-una amb descompte. Aquell programa de vacunacióde dimensions colossals és una iniciativa de l’Or-ganització Panamericana de la Salut (filial americanade l’Organització Mundial de la Salut) i es va desen-volupar amb la participació de milers d’agents sani-taris i col·laboradors voluntaris. És la sisena vegadaconsecutiva que es duu a terme. Tot va començarcom a conseqüència del brot de xarampió que vaafectar Colòmbia i Veneçuela l’any 2002.

També va haver un brot de xarampió a Barcelona,l’any passat, que es va controlar gràcies a una mod-ificació del calendari vacunal: van vacunar contra elxarampió, abans del que estava previst, als fiets queestaven en risc d’agafar aquesta malaltia. La Set-mana de Vacunació de les Amèriques va passargairebé desapercebuda per als mitjans de comuni-cació europeus. I la Setmana d’Immunització a Eu-ropa, que és gairebé simultània (21 al 27 d’abril),també.

Encara més coses van afectar la infància durantaquella setmana. El Dia Mundial de la Malària varecordar-nos que prop de tres mil fiets moren cadadia a causa del paludisme, més conegut com amalària. Encara no està disponible la vacuna contraaquesta malaltia, però sembla que ho estarà al 2014o 2015. La vacuna estarà destinada especialmentper als països africans, però els països rics han depagar-ne les investigacions i el desenvolupament, idesprés la distribució i l’administració massiva de la


vacuna. Ja no és una qüestió de solidaritat, sinó dedignitat humana.

Les campanyes de vacunació a gran escala tambéestán organitzades i subvencionades per l’AliançaGlobal d’Immunització i Vacunes (GAVI), una asso-ciació supranacional que està participada per l’Or-ganització Mundial de la Salut, Unicef, el BancMundial, les empreses que desenvolupen i fabriquenles vacunes, la Fundació Bill i Melinda Gates, etc.L’aliança GAVI ja ha vacunat gairebé 37 milions defiets contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina. Havacunat 158 milions contra l’hepatitis B, i un nombreigualment gegantí contra el xarampió. L’Aliançatambé té el propósit de dur als països pobres la va-cuna contra el rotavirus, que pot causar una diarreagreu, i la vacuna contra el pneumococ, que provocameningits, entre d’altres malalties.

La vacuna contra el pneumococ que es necessita alspaïsos pobres és diferent de la que és necessita alspaïsos rics. La majoria dels països europeus inclouenaquesta vacuna al calendari de vacunacions per alsfiets. La majoria dels calendaris de vacunacions in-fantils d’Espanya, per contra, no inclouen aquestavacuna. I costa d’entendre per què.

La setmana passada es va presentar una petició for-mal per tal que les autoritats sanitàries subven-cionin, com a mínim a Menorca, la vacuna Prevenar,única marca comercialitzada a Espanya per a la va-cuna antipneumocòccica. La petició no es presentaamb el suport d’una pluralitat de signatures sinóamb el suport dels arguments científics d’institucionsoficials d’àmbit internacional, nacional i balear.Perquè interpreta que la força de la raó no està en elnombre o la categoria de les persones que li donensuport, sinó en l’argumentació que la fonamenta. Launió fa la força, ja se sap, però la raó no necessitala fortalesa de la unió perquè per si mateixa ja téprou força.

L’Administració ha de considerar aquesta petició i hade definir-se d’una manera oficial: si consideranecessària la vacunació per a la població infantil, calque subvencioni la vacuna. I si considera que la va-cuna no és necessària, cal que en aquest sentits’expressi amb transparència. Per posicionar-sed’aquesta manera, l’Administració ha de mirar la so-cietat a través d’una finestra transparent. I veure


que hi troba: si números que han de quadrar o per-sones que esperen. I si realment vol veure-hi clar,cal que estigui despullada de tot interès personal opolític.-

100. Dilluns 12/05/08

Peixets, peixets

Plena n’és la mar, de peixets. Peixets, peixets... síque en sou, d’ingenus: per què us deixeu enxamparper una xarxa de la qual no hi ha escapatòria, perquè us deixeu atrapar per un ganxo que us quedaràclavat? Com és, que un peix no s’adona que aquellaxarxa és una trampa mortal o que aquella menja ésun esquer que amaga un ham de punta fina i que norecula? Hom podria pensar que el peix no s’espavilaperquè és una espècie biològica inferior, i llavorsl’home seria una espècie biològica superior. Tal veg-ada som superiors, nosaltres, però no n’estic segur:l’home demostra superioritat sobre el peix en al-gunes coses, però demostra inferioritat en d’altres.El peix, per exemple, és incapaç per a la bondat;l’home, en canvi, és ben capaç per a la bondat, sivol. El peix també és incapaç per a la maldat, peròl’home sí que és capaç de fer mal, quan vol.

Molta bondat es necessita avui i amb urgència al’antiga Birmània, on una ventada va provocar tantadestrossa que va matar més persones de les queviuen a Menorca. Us pregunto: podeu imaginar aMenorca una tempesta tan forta que escombri total’illa i deixi tothom mort o llançat a la mar, i no deixien peu cap escola, hospital o centre de salut? Costad’imaginar. Pero és el que està passant a Birmània.Prop de la meitat dels morts i desapareguts sónfiets. I el còlera ja s’hi ha declarat: es una malaltiaepidèmica que es transmet mitjançant l’aigua cont-aminada i que provoca una forma greu de diarrea.La deshidratació a causa del còlera pot causar lamort de molts fiets, avui, a Birmània. La primera va-cuna contra el còlera no va resultar prou efectiva; ladel 1995, en canvi, sí que ho és, encara que no pasper a totes les formes de la malaltia.

I molta maldat es necessita per fer el que va feraquell senyor d’Àustria, que va fer més mal del queningú gosaria d’imaginar. Hom podria pensar que elsfets de Birmània no tenen relació amb els fets d’Àus-tria. Però una mirada crítica i reflexiva, la mirada


que m’entossudeixo a transmetre setmana a set-mana, m’indica que hi ha una cosa en comú entreels fets d’Àustria i els de Birmània: la indiferència.

La terrible ventada que va destrossar Birmània ésuna forma de destrucció massiva que últimament esrepeteix amb sospitosa freqüència. Feu memòria, ide desastres naturals d’aquesta mena en recordareuuns quants. Són desastres, però no són naturals sinóartificials: no hi ha cap dubte que són conseqüènciadel canvi climàtic, i ja se sap que el canvi climàtic ésla conseqüència de la industrialització dels païsosrics (i, secundàriament, de l’empobriment progres-siu dels països pobres). Persones, països, institu-cions, tothom està d’acord en el fet que cal aturar elcanvi climàtic.

Però encara que saben què han de fer, les autoritatsdels països rics, i la societat que les legalitza amb elvot, es tanquen hermèticament en la indiferènciamés cruel i no fan res més que enviar aquell eu-femisme que es diu ajuda humanitària. El GovernBalear, per exemple, va enviar-hi una ajuda valoradaen 20.000 euros, però se’n gasta més de vuit milionsper arreglar la vaga dels metges; i no financia totesles vacunes que hauria de finançar. Els països en-vien l’ajuda, i es queden amb la consciència tran-quil·la, i continuen contaminant l’atmosfera, i d’aquía poc hi haurà una altre desastre, tal vegada aMenorca. És una contradicció flagrant, una para-doxa. És la indiferència del conjunt, en la qual s’a-maguen les indiferències individuals.

D’un tipus diferent però igualment destructora, la in-diferència dels habitants d’aquell poble austríac vapermetre que aquell senyor hagi pogut fer tot el queva fer, any rere any. Perquè és impossible d’enten-dre (si no és a través del mecanisme de la indifer-ència, del «no t’hi fiquis que no és cosa teva») queningú hi hagi sospitat res durant tant de temps. Unaadolescent que desapareix, una mare que ningú nova veure mai; un fiet que mor i no es veu cap famíliaal costat, un altre que ha d’ingressar a l’hospital itampoc no hi ha la mare; registres que no quadren,un veïnat que no sent curiositat, o no vol sentir-ne,pel veí del costat... La indiferència envers la personaque viu al costat de casa, la indiferència envers uncompany de feina, la indiferència envers les per-sones desconegudes que caminen pel mateix camío per camins llunyans, la indiferència és un arma de


destrucció, massiva o individual.

El compromís és necessari. I encara que pateix lasospitosa indiferència de molts, aquesta columnas’omple d’orgull, avui especialment, perquè estàd’aniversari: aquesta és la que fa cent. Quinescoses, centenària! Vol continuar. I continua, vigorosai virulenta, visceral, crítica i reflexiva, sempre ambun fiet a l’horitzó. Continua, fins que no m’adoni dela xarxa, com un peix, i hi caigui enxampat. O finsque no m’adoni que aquella menja temptadora eral’esquer que amagava el ganxo punxegut i traïdor. Osimplement fins que el peix gros es mengi el peixpetit.-

101. Dilluns 19/05/08

Les dents, l’oblit i el record

Xivarri de fiets, vaig sentir, i vaig obrir la porta, i vaigveure-hi. Hi havia un munt de fiets estesos a terra.De bocaterrosa, diu el diccionari; de panxa, diuenles mares; en decúbit ventral, diuen els metges.Guirigall, xivarri, soroll de fiets, però poc: tothomsemblava força concentrat en la feina que tenia en-carregada. Alguns havien de pintar amb colorainesun dibuix circular de caire asteca, d’altres fullejavenllibres d’animals. Dels primers, n’hi vaig veure unque li copiava la gamma cromàtica al fiet que teniaal costat; dels segons, una fieta no acabava d’en-tendre com és que el coll d’un dinosauri gegantí sor-tia d’una pàgina del llibre i arribava fins la pàginasegüent. Unes senyores que s’asseien ben a propvigilaven la colla amb cara de monitores.

Més enllà, un seguit de persones grans, que esper-aven assegudes, miraven amb sana enveja, som-reien discretament i recordarien coses dels fills i delsnets. Vaig sentir una senyora que deia que si tinguésuna càmara de fotos, bona foto que en faria. Proubé que sap, penso jo, que les coses infantils són tanefímeres que cal conservar-les en cel·luloide o, mil-lor, desar-les al cor. Prou que ho sabem: cal desarles coses dels infants al cor. Perquè allí no es faranmalbé, i fins i tot guanyaran amb el temps: un diatenen més detalls, un altre dia tenen música; un diasón una imatge en blanc i negre, un altre dia sónuna imatge multicolor. Avui fan olor d’infant, demàfan olor d’adolescent, i demà passat tornen a feroloreta de caques de nadó. M’hi vaig apropar, però


en veure que la meva presència destorbava lamovedissa quietud dels fiets i hi introduïa un ele-ment de disconfort, vaig tornar a la meva talaia, onera, convençut que l’edat i la posició em donen per-mís per a certes coses però em neguen el permís pera d’altres. És la vida, són les regles de la vida. I nohauria volgut tenir una càmara de fotos, sinó lamàquina del temps.

Aquest paisatge, efímer com pot ser d’efímeraMenorca, es va desenvolupar durant una bona es-tona a la sala d’espera de la planta inferior del Cen-tre de Salut Es Banyer, en Alaior. Els fiets esperavenla visita al dentista. Amb la complicitat de la infer-mera de pediatria, que amb un somriure obre unaporta, vam visitar la consulta de la dentista durantl’espai minúscul que ens deixava la sortida d’un grupde pacients fiets i l’entrada del grup següent. Ja sesap que el grup és protector, la solitud ens fa vul-nerables. Petita i grandiloqüent, professional i se-riosa, van explicar-nos amb cortesia, ella i lainfermera que l’acompanyava, el programa de pre-venció de les malalties de les dents que desenvolupal’Equip de Salut Bucodental de l’Institut Balear de laSalut. Molt interessant, molt útil. Ben fet, senyoresi senyors que penseu, i senyores i senyors que feu.

Em vaig quedar amb una sensació tranquil·litzadora:s’havia fet palès que l’autoritat sanitària sap fer lescoses quan les vol fer. Encara que a tot, segons sem-bla, li aplica aquella pàtina de pintura que busca dedissimular les imperfeccions (accepto les imperfec-cions si accepten les meves, i faig promesa de solu-cionar-les si em fan la mateixa promesa). Perògràcies igualment, senyors, perquè aquest programade salut dental per als infants és una eina importantde prevenció. Però cal recordar que no és tota lafeina, sinó tan sols una part. Important, sí senyor,però tan sols una part. Cal continuar-hi. I probable-ment el camí serà més fàcil, i sobre tot més segur,si demaneu ajuda, si accepteu els suggeriments delrespectable públic. Perquè l’aprenentatge del carrerpot resultar tan útil com l’aprenentatge de la uni-versitat, o el de l’experiència. I perquè, ja ho he ditmil vegades, no és el càrrec que dona la sabiduriaper prendre bones decisions, sinó el sentit comú, elcostum d’escoltar abans de fer, l’experiència i la uni-versitat, tot plegat i en les proporcions adients.

I ara recordo que dues vegades vaig veure un bebè,


acabat de nàixer, amb una dent. Cosa curiosa, peròinútil. Vet aquí una altra cosa curiosa: com és, quel’espècie humana fabrica una dentadura sencera,efímera, infantil, i després la descarta perque en téuna altra que va madurant en secret, i aquest és unsecret que tothom coneix. Tal vegada és permostrar-nos que el que avui s’hi veu no és la versiódefinitiva. Hi ha una altra versió que prestcomençarà a aparèixer. Cal, per tant, parar atenció,mirar la boca, escoltar.

I ara recordo també que tinc a casa una dent, dinsun botilet de cristall, no sé si per recordar o si perrecordar que haig d’oblidar. Oblidaré si puc dema-nar-vos l’oblit, i recordaré si puc demanar-vos querecordeu. Cosa curiosa, oblit o record, però inútil,com la dent del fiet acabat de nàixer. El que val noés l’oblit ni és el record. El que val és el futur que,tot just ara, acaba de començar.-

102. Dilluns 26/05/08

Sembla cavall, sembla Sant Joan

Sembla cavall, però no ho és. Un dia vaig demanar-li a una fieta, si no recordo malament, que dibuixésun cavall, i vet aquí el que va fer: un animal quadrú-pede, d’aspecte equí, de cua equina, de cabelleraequina, de potes equines i de posició equina. Peròno és un cavall. La fieta que el va dibuixar viu a Ciu-tadella, i puc pensar per tant que tal vegada és elcavall de Sant Joan. Però tampoc no ho és, perquèel cavall de Sant Joan és cavall, i aquest només hosembla, i el de Sant Joan és cavall negre i briós, fortde potes, alt de cap, potent el renill.

No és cavall tot el que sembla cavall. Ni tot el quesembla d’una forma determinada a la sanitat deMenorca és realment tal com sembla. Les festes deSant Joan són a prop, i de la mateixa manera queper Sant Joan no tot és cavall ni tot és gin ambllimonada, no tot són flors i violes a la sanitatmenorquina. Cal parar atenció: que la disbauixa deSant Joan no sigui una excusa per no veure una re-alitat inestable, que està agafada pels pèls i que, pertant, podria volar amb la primera ventada.

El doctor Juan Carulla Torrent, coordinador d’On-cologia a la sanitat pública de Menorca, acaba pub-licar una carta en la qual denuncia la inestabilitat del


sistema d’atenció oncològica a causa dels atacsrepetits dels corporativismes professionals locals(una forma políticament correcta per parlar d’algunscol·legues), i de la càrrega feixuga de les promesesque, oportunistes i fotogèniques, no s’acaben d’a-complir. L’oncologia m’afecta personalment. Perquèvaig dedicar un grapat d’anys de la meva vida pro-fessional a l’oncologia infantil, i no he vist mai tantaesperança com al costat de la desesperança, ni tantavida com al costat de la mort. I porquè puc tenircàncer: tinc edat per tenir-ne, tots en tenim.

La carta del Dr. Carulla és un anunci terrible, és unadvertiment urgent, és un avís, és un crit de socors.La va publicar el diari Menorca, divendres, dia 23 demaig, pàgina 20. Explica que cal esperar que cadaany es diagnostiquin a Menorca uns 300 casos decàncer. El diagnòstic a temps i l’atenció de tantespersones necessita la feina d’un equip de profes-sionals, un projecte sòlid, i el suport de les autoritatsi institucions sanitàries de Menorca. Però «el equiporesponsable del proyecto ha sufrido y sufre ataquesdesde «corporativismos profesionales locales» quecuestionan la forma y el fondo de nuestra labor, to-talmente en contradicción con la percepción de lospacientes y sus familias».

Més endavant adverteix que «si las amenazas su-peran a las oportunidades, el árbol plantado podríatomar decisiones de «trasplantarse» a territoriosmás fértiles. Estas decisiones, siempre individuales,las marca, o puede marcarlas, la amplia oferta depuestos de trabajo en otras Autonomías, que ofrecenposibilidades de estabilidad, cartera de servicios, in-vestigación, autoformación y carrera profesional porméritos, y no por antigüedad o por «escalafón»». Ia l’últim paràgraf indica que aquest missatge «creoque debería ser el de conseguir victorias sin derro-tados, colaboración entre profesionales, sin protag-onismos caciquiles, con soporte y confianzainstitucional».

La carta del Dr. Carulla denuncia una situación greui obliga a fer una anàlisi seriosa i urgent, i sincera.Obliga tant als responsables de la gestió dels recur-sos sanitaris com a la resta de professionals de lasalut i al col·lectiu de persones que tenen càncer oque el podríem tenir, és a dir, tothom. I fins i totobliga la infància, perquè la pediatria de Menorca,encara que presenta una realitat diferent, es troba


en una situació igualment inestable. No és un cavallaixò que va dibuixar aquella fieta, ni va ser un com-promís el compromís que en matèria d’oncologia esva assumir el 6 de febrer de 2007 «con la Adminis-tración, el grupo de pacientes afectados y un con-junto de profesionales, que consistía en desarrollarun proyecto de atención oncológica integral».

És necessari ressaltar que l’argument que fa in-estable més d’un projecte personal i professional aMenorca no és principalment una qüestió econòmicani és l’escassetat de recursos humans i materials.Sinó que és una actitud destructora, que prou que esveu aquí i allà. És l’actitud envejosa de no deixar queun altre pugui alçar el cap i la veu. És l’actitud orgul-losa de no considerar que l’altre tal vegada té raó, ode considerar que hom té raó només perquè ocupaun càrrec o perquè el va ocupar fins fa poc. És tambél’actitud tossuda de seguir pensant que les coses esfan d’una manera determinada perquè d’aquestamanera s’han fet des de fa temps, o de seguir pen-sant que el càrrec és font de sabiduria. Aquest cav-all no és cavall, encara que externament tinguialgunes característiques de cavall. És una cria d’uni-corn. Fixeu-vos-hi bé, no us deixeu enganyar per laprimera mirada. I l’unicorn és una animal que no ex-isteix, és pura mitologia, és paper mullat, només ésper a l’enciclopèdia, només és per fer la foto i sortiral diari.-

103. Dilluns 02/06/08

Tal vegada per Sant Joan

Continua el curs administratiu que li pertoca, m’handit. Però aquesta petició té poques possibilitatsd’obtenir una resposta favorable, van dir-me també.I jo em pregunto què és una resposta favorable: ésaquella que ens agradaria o és aquella que ensconvé?

Fa poc més d’un mes que es va presentar formal-ment la petició. Hom li demana a l’Administració queindiqui si és convenient la vacunació antipneu-mocòccica dels fiets menors de dos anys que viuena Menorca. Si considera que aquesta vacunació ésnecessària, hom li demana que financi la vacunamitjançant recepta normal, sense que calgui l’au-torització prèvia d’un inspector mèdic. I si consideraque la vacuna no és necessària, hom li demana que


en aquest sentit es pronuniciï sense embuts. En d’al-tres paraules: si convé vacunar els fiets, que se’nfaci càrrec; i si no convé, que ho digui. Però no sem-bla una decisió fàcil.

L’Associació Espanyola de Pediatria considera queaquesta vacuna és necessària, i la recomana a par-tir dels dos mesos d’edat, i fa pública aquesta reco-manació en el document Calendario vacunal de laAsociación Española de Pediatría: recomendaciones2008; es fàcil de trobar aquest document a Inter-net. Almenys fa sis anys que l’Associació Espanyolade Pediatria recomana aquesta vacuna, i el Pro-grama de l’Infant Sa del Govern Balear, de 2007,considera que aquesta recomanació està justificada.L’Organització Mundial de la Salut també recomanaaquesta vacuna; ho fa al document Pneumococcalconjugate vaccine for children immunization. WHOposition paper (Weekly Epidemiol Record 2007; 82).Però indica que s’ha de considerar el fenòmen dereemplaçament, i que s’ha d’investigar si aquest fetés conseqüència de la vacunació o si és simplementun fenòmen biològic normal.

Es tracta de la vacuna antipneumocòccica conjugadaheptavalent, comercialitzada a Espanya amb lamarca Prevenar. Ofereix protecció contra les infec-cions provocades per set tipus de pneumococ, peròhi ha més tipus de pneumococs, i també podenprovocar infeccions. Els pneumococs són bacterisque poden provocar infeccions importants, especial-ment en fiets petits. Ja no hi ha cap dubte que la va-cuna Prevenar resulta efectiva per prevenirinfeccions pneumocòcciques. Però només fa preven-ció contra les infeccions provocades pels set tipus depneumococ que hi ha a la vacuna; no protegeix, pertant, contra les infeccions provocades per la resta depneumococs. Segons la informació que figura al Pro-grama de l’Infant Sa del Govern Balear, vuit de cadadeu infeccions importants provocades per pneumo-coc són provocades per sis dels set tipus de pneu-mococ de la vacuna. És a dir, la vacuna no ofereixuna protecció total contra totes les infeccions perpneumococ, però és una protecció prou àmplia.

Però vet aquí que últimament s’ha observat un aug-ment de les infeccions provocades pels tipus depneumococ que no són a la vacuna. Se’n diu fenò-men de reemplaçament perquè sembla com si laresta de pneumococs volguessin reemplaçar els


pneumococs que no poden fer mal gràcies a la vac-una. Però en tot cas l’augment d’aquestes infeccionsprovocades pels pneumococs que no són a la vac-una no arriba a la magnitud que té la disminució deles infeccions que aconsegueix la vacuna. En d’altresparaules, tot sembla indicar que sumant i restant lavacuna resulta beneficiosa. Ho indiquen els expertsa les recomanacions de l’Organització Mundial de laSalut (2007) i de l’Associació Espanyola de Peditria(2008); aquestes dues recomanacions, que són decaràcter oficial, són posteriors a la recomanació delMinisteri de Salut i Consum, que és del 2006 i quetambé és oficial.

Efectivament, a l’abril de 2006, un informe d’ex-perts, avalats pel Ministeri de Salut i Consum de l’E-stat Espanyol, recomanava reforçar els mecanismesper observar el comportament biològic dels pneu-mococs, i va desaconsellar la vacunació sistemàtica,massiva, de tots els fiets d’Espanya. No obstantaquesta recomanació, uns mesos després, al no-vembre de 2006, tot seguint la recomanació de l’As-sociació Espanyola de Pediatria de l’any 2002, laComunitat de Madrid va incloure la vacuna Prevenaral seu calendari de vacunes, i d’ençà de llavorsaquesta vacuna s’aplica gratuïtament, en quatredosis, als fiets menors de dos anys d’aquella Comu-nitat. I és la Comunitat Autònima d’Espanya que téel nombre més alt de fiets menors de dos anys: pocmés de seixanta-mil.

Les autoritats sanitàries de Menorca en particular, ide les Illes Balears en general, han de decidir siconvé vacunar la població infantil contra les infec-cions provocades pels set tipus de pneumococ in-closos a la vacuna Prevenar. No és una decisió fàcil.Però a l’abast de la mà tenen tots els mitjans hu-mans, tècnics i científics per prendre aquesta de-cisió. I fins i tot cobren un sou. Fa anys que s’hoestan pensant. La petició que es va presentar el 30d’abril demana el finançament de la vacuna o la re-comanació oficial de no vacunar. Però ha passat unmes i no hi ha hagut resposta. D’això se’n diu in-diferència, i de la indiferència a la responsabilitat pernegligència només és qüestió de temps. Tal vegadaen diran alguna cosa per Sant Joan, o tal vegadaprendran una copeta de gin amb llimonada.-


104. Dilluns 09/06/08

El cau en temps de Sant Joan

Poca ciència, a la tele, però molta ciència-ficció, perals fiets. I també poca ciència i molta ciència-ficcióal món adolescent, en temps de Sant Joan. La cièn-cia no aconsegueix d’argumentar la conducta infan-til, encara que la mare del fiet (i tothom) vulgui quesí. Fracassa l’intent d’induir-lo a menjar, a un fietmal menjador, si l’intent es fonamenta en un argu-ment científic. «Menja més, que has de crèixer»,«menja verdures, que són bones per a la panxa»,són arguments basats en conceptes científics, elcreixement i la funció intestinal, que normalment nofuncionen perquè la ciència no és una forçaprou potent per a la infància. Però sí que ho ésla ciència-ficció.

L’últim número de la revista Quark (crec que aMenorca només la rep la biblioteca d’Alaior) comentaels resultats preliminars de la tesi doctoral d’una in-vestigadora de l’Observatori de la Comunicació Cien-tífica de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona.Va estudiar quanta divulgació de la ciència hi ha alsprogrames infantils de televisió dels canals d’àmbitestatal i català (crec que les dades són extrapolablesa la realitat balear), i va arribar a la conclusió que laciència no ocupa més del 5% del temps televisiudedicat a la infància. Però que aquest temps pujafins gairebé al 35% si inclou la ciència-ficció. És adir, que la presència de la ciència als programes in-fantils de televisió és majoritàriament a través de laciència-ficció. Que no és ciència, sinó un efecte co-lateral de la ciència, i perillosa, segons es miri,perquè pot fer que algú cregui sincerament en elsfalsos arguments de la ciència-ficció. Biotecnologia,clonació i mutacions genètiques són els temes mésfreqüents (observeu que són temes experimentalsper a la ciència i èticament polèmics per a lapoblació). Si la ciència-ficció queda lluny de la cièn-cia, aquests temes queden encara més allunyats, dela ciència i de la realitat, i a més contenen, senseresoldre o amb una solució immoral, falses ideesquant a la bondat i la maldat de les persones i lescoses.

Al contrari del que s’observa a la infància, la ciènciasí que argumenta la conducta a l’adolescència, en-cara que no tot el que voldríem. Per exemple: la


ciència sobre la sida (és a dir, el que se’n sap i el quese n’explica a escoles i instituts) argumenta la con-ducta preventiva dels adolescents quant a la sexu-alitat i fa que prenguin mesures de prevenció. Peròla ciència deixa pas a la ciència-ficció quan es tractade les drogues que es consumiran a Menorca durantSant Joan. La ciència indica que les drogues són per-illoses, i la ciència-ficció vol fer creure el consumidor,i d’altres responsables, que no serà per tant, o queno vindrà d’un dia o de dos. La responsabilitat sobreaquesta qüestió recau sobre el propi consumidor, ésclar, però també sobre els adults i les autoritats queen fan d’espectadors indiferents.

Tothom podrà observar durant el temps de les festessantjoanistes que la droga que més consumeix elpúblic juvenil és l’alcohol. Se’n consumeix molt,massa, excessivament. Espero que ningú em diguiara que l’alcohol no és una droga. Perquè ho és, i al-tament perillosa pels seus efectes a curt i a llarg ter-mini. El gin serà la droga més consumida a casanostra, i ho serà davant dels nostres nassos indifer-ents. Només competirà, quant a nombre de con-sumidors però no pas quant a possibilitats d’efectesnocius greus, amb el tabac. I espero que aquí tam-poc no em negarà ningú la condició addictiva deltabac. En ordre de freqüència, la tercera droga quemés es consumirà és el haixix.

Quant al haixix, circulant entre els consumidors hiha més idees de ciència-ficció que de ciència, que ésprou sabuda. És de ciència-ficció considerar la resinadel cànem com una droga inofensiva. No ho és: elhaixix pot provocar, a més dels desagradablesefectes lleus i transitoris, un seguit d’efectes greus,sobre tot crisis de pànic i brotades sicòtiques. Lescrisis de pànic són al·lucinacions que provoquen con-ductes agressives i autoagressives; les brotadessicòtiques es poden repetir fins i tot després que elconsumidor hagi deixat completament de consumirhaixix.

Convido a la reflexió, abans de les festes de SantJoan, quan encara hi ha temps de fer aquesta re-flexió sense lamentacions. És necessari que tothomsàpiga on és el cau, el pou, la trampa, la festail·legal, la festa rave. Cal ensenyar-los a reconèixerles persones i les circumstàncies que conviden a en-trar al cau de l’alcohol i del haixix. Per tal de negar-se a entrar-hi, perquè no es pot saber quan se’n


sortiran, ni en quines condicions se’n sortiran. Calmostrar-los que les cares amistoses no sempre sónamistoses, que no tot col·lega és un amic, que hi hauna maldat amagada sota les aparences de bondat,de company de confiança, o de la condició de per-sona coneguda, filla de família coneguda. Cal deixarla ciència-ficció que convida a entrar al cau i procediramb prudència.-

105. Diumenge 15/06/08

Taquicàrdia

Taquicàrdia significa que el cor batega més ràpid. Elconcepte no indica si es tracta d’una rapidesa útil oinútil, normal o patològica, perillosa o inofensiva.Només indica que el cor batega més vegades perminut i que, en conseqüència, cada batec és mésbreu. En situacions taquicàrdiques, cada batec es famés breu per tal que n’hi hagi més en cada minut.Si la freqüència cardíaca (és a dir, el nombre debatecs per minut) fos de 60 batecs per minut, cadabatec tindria una durada d’un segon; i si la freqüèn-cia cardíaca fos de 120 per minut, la durada de cadabatec seria de mig segon. Si fos de 180 batecs perminut, cada batec tindria una durada d’un terç desegon: aquesta situació seria perillosa segons quinespersones i quines circumstàncies, però seria accept-able, encara que amb prudència, per a d’altres per-sones o circumstàncies.

El cor infantil batega més ràpidament que el coradult. Aquesta rapidesa és màxima durant elsprimers mesos de la vida, en particular durant lessetmanes segona, tercera i quarta; i durant el segoni el tercer mes. Una vegada vaig veure el cor d’unbebè acabat de nàixer: de la mida d’una cirera pe-tita, del color d’una cirera vermella i amb la forçad’un cavall menorquí. Durant les primeres hores dela vida, el cor acabat de nàixer batega unes 125 ve-gades per minut. I s’accelera conforme passen leshores i els dies. No hi ha res més extraordinari nimés meravellós que la vida. Que la vida tal com és.

Em deixo caure en la temptació de voler saber quinaés la freqüència cardíaca d’un cavall de raçamenorquina. Vull saber a quina velocitat batega elcor equí en temps d’assossec i en temps de festasantjoanista. Sant Joan és a tocar. Vull saber quinaés la freqüència cardíaca del cavall de negra brillan-


tor tot just en el moment en què s’alça majestuós iper a si mateix reclama atenció i admiració. Bensegur que el cavall menorquí presenta tantataquicàrdia com el genet menorquí, i que aquestesdues taquicàrdies es fan més taquicàrdiques encaraquan és el moment de demostrar la destresa quetothom demana i espera. I amb la destresa tothomclama i reclama, i ningú pensa que és gràcies a lataquicàrdia del moment que el cavall pot alçar-se, ique és gràcies a la taquicàrdia del genet que el cav-all s’alça. Quina ximpleria! Ara sembla que tot SantJoan depengui d’una taquicàrdia d’aquí o d’allà, quetot s’hagi reduït a una qüestió de taquicàrdies.

Sí, efectivament, perquè cap esforç muscular seriapossible sense l’acceleració del cor. Ni la vida delbebè que acaba de nàixer ni el bot d’un cavall deraça menorquina. Ni l’amor adolescent, ni l’amorsense edat. Quines coses tinc avui al cap! Quinesidees: comparar l’amor amb la vida, l’acceleració delcor amb l’acceleració de la vida! I em pregunto si aMenorca hi haurà algú que vulgui escoltar els batecsd’un cavall durant un dia de Sant Joan. Però tal ve-gada dic ximpleries. O potser no és cap ximpleriavoler saber què li pasa al cor menorquí en aqueststemps taquicàrdics?

Un electrocardiograma il·lustra aquestes línies: és elcor, profundament infantil, d’una fieta, profunda-ment enfadada, que batega amb una freqüènciacardíaca de 179 batecs per minut. També presentataquicàrdia la sanitat de Menorca, especialment lad’àmbit hospitalari.

La freqüència cardíaca de Menorca ha pujat última-ment, tal vegada perquè ha fet un esforç importantper prendre decisions importants, tal vegada perquèestà profundament enfadada. Però queda vist que lataquicàrdia és necessària per alçar el cavall idemostrar la destresa del genet, i que l’acceleraciódel cor és necessària per al fiet que vol passar de lesprimeres hores de vida als mesos primerencs.

La societat insular en general i moltes persones enparticular es troben en situació de taquicàrdia. Empermeto de convidar-los a la reflexió. Perquè no estracta del fet que n’hi hagi dos, tres o quatre; sinódel fet que n’hi hagi els necessaris. No és qüestió detenir-ne molts ni molt bons, ni tan sols és qüestiód’especialistes per aquí i per allà, ni d’especialistes


en això o especialistes en allò: el que Menorca ne-cessita no són currículums enlluernadors, sinó pro-fessionals senzills i seriosos que en sàpiguen prou, ien tinguin prou experiència, i que estiguin disposatsa estimar Menorca, i estimar tothom que visqui aMenorca, i que vulguin fer feines en temps de tra-muntana i en temps de sol i platja. Persones que sivolen saber quina és la freqüència cardíaca del cav-all menorquí no vagin a plantejar la qüestió a uncongrés internacional sinó que mirin d’atracar l’orellaal cor del cavall.

I de la mateixa manera que un fiet no necessita lamare que el va parir sinó una mare que vulgui esti-mar-lo sense límits, i de la mateixa manera que elcavall menorquí no necessita que el genet sigui es-pecialista sinó tan sols competent, encara que es-tigui vestit amb senzillesa, la sanitat pública deMenorca necessita professionals que visquin almateix nivell, que comprin al mateix supermercat ique presentin una mateixa taquicàrdia en veure lamar i preguntar-se si avui han fet la feina ben feta.-

106. Dilluns 23/06/08

Cavallet que fa Sant Joan

Sembla que és universal el costum de fer el cavallet.«Cavallet, cavallet, i el fiet es fa vailet.» Potser ningúreconeixerà aquesta dita sonora, rítmica i oportuna,plena de la inqüestionable saviesa popular, que voldir que fent el cavallet un fiet va deixant la condicióinfantil per endinsar-se en la condició adolescent.Feu el cavallet amb els fiets, ara és el temps mésoportú. Per tal que es facin vailets. Sense pressa,però, perquè la infància és massa breu: prest s’hapassat i hom es queda tot sol a la taula de la cuinapensant com és que el fiet ja és vailet si fins ahirfèiem el cavallet. Feu-los el cavallet, que és un SantJoan petit. Perquè si al fiet encara li agrada el cav-allet, a casa encara es quedarà. Quan ja no vulgui elcavallet, és que ja comença a olorar cosa d’hor-mones i mira més enllà de la porta de casa.

«Cavallet, cavallet, i el fiet es fa vailet.» Quinescoses... Si el que volem és precisament que el fiet noes faci vailet! Tothom coneix la paraula fiet, la pa-raula fieta. Fiet i fieta són paraules extraordinàries,i Menorca n’hauria d’estar orgullosa. Si Menorca alçael cap amb orgull amb les festes de Sant Joan, igual-


ment orgullosa hauria d’estar amb aquestes pa-raules.

Fiet i fieta són paraules de Menorca, com el vent ésde Menorca, com la mar que saltirona ballarina endies de vent, i vol provocar les costes rocoses deCiutadella tot aprofitant que l’ínsula major és lluny,però no la perd de vista. Fiet i fieta són paraules de-rivades de fillet i filleta com a conseqüència delcuriós costum menorquí d’eliminar la doble ela de laparla quotidiana. Però fiet i fieta signifiquen moltmés que la condició de fill o filla: són paraules quefan referència a tot infant. Com si tot infant fos fill ofilla. Fiet vol dir més que fillet, i fieta vol dir més quefilleta: volen dir que són infants fills de Menorca,perquè van nàixer en aquesta ínsula maternal operquè són fills adoptius d’aquesta mare insular defaldes àmplies. A Menorca, tot infant és un fiet. És adir, és un fill, un fillet de Menorca. O tot infant ésuna fieta a Menorca, és a dir, una filla, una filleta deMenorca. Cap ínsula, cap territori assumeix aquestcompromís maternofilial amb la infància. Cap país,cap illa fa referència als infants que hi habiten ambparaules que indiquen la condició de fills i filles, iaixò és cosa maternal. Fiet i fieta són sense dubteles paraules més boniques, i les més expressives, dela llengua menorquina. I de vegades, quan m’agafala cridòria i després el penediment, espero que algúem digui fiet però vet aquí que, segons sembla, jasóc vailet.

«Cavallet, cavallet, i el fiet es fa vailet.» La paraulavailet també és de molta vàlua. Procedeix del llatívulgar, de la pagesia, de poble, de pobre: indica elfiet que ja no és gaire fiet sinó més aviat adolescent,i que fa d’aprenent o d’ajudant de menestral, depastor o de pagès. Mon avi era pagès, i em feia elcavallet, i de Sant Joan no en sabia res, i la vidam’ha dut aquí per un Sant Joan. En fer-me el caval-let, l’avi m’ha fet vailet.

Aprofiteu Sant Joan. Per fer el cavallet amb un fiet.Qui fa de cavall sentirà que el saltironeig de la camaprovoca saltirons ballarins en el fiet, que bota i riu,que riu i bota, i no sap per què salta ni per què riu.I llavors el bot del fiet fa botar el cor del cavall. Feuel cavallet en temps de Sant Joan, segur que teniua mà un fiet que vol fer de genet. El fiet no se n’obl-idarà mai: fer el cavallet és una marca inesborrableque queda gravada per sempre més. Temps després,


el fiet ja fet home recupera aquesta marca, un diade calor del mes de juny, i sense saber que recuperapoderoses vibracions antigues, saltirons que vanquedar-li gravats amb el foc del record infantil, elsenyor caixer es vestirà de negre i blanc, i sortiràorgullós a la plaça. No recordarà, en aquell moment,que el movimient del cavall, un saltironeig avui tansenyor, és aquell saltironeig tan divertit de fa temps,de quan feia el cavallet. Feu el cavallet per SantJoan, perquè fareu vailets primer, i després genets icavalls per Sant Joan.

«Cavallet, cavallet, i el fiet es fa vailet.» No passeupena si no reconeixeu aquesta dita. No la reconeix-ereu perquè no existeix: me l’acabo d’inventar. Perdemostrar-vos que és possible inventar això que ne-cessitem per al cada dia. En comptes buscar-lo alveïnat. Perquè prest perd la lluentor això que haestat recollit només per fer bonic, i prest se’n va. Calinventar això que es necessita, i tractar-lo de fiet ide vailet alhora, per tal que sàpiga que cal que siguimenorquí per opció i adopció, que és igual quemenorquí de pura sang. Serà l’única manera perquèMenorca no sigui, com a mínim per als professionalsde la salut, una plaça per passar-hi només una tem-porada.-

107. Dilluns 30/06/08

Inauguració amb perplexitat

Avui s’inaugura el Centre de Salut Verge del Toro. Ila setmana pròxima començarà a atendre la poblacióque viu al voltant. La notícia de la inauguraciód’aquest Centre és una gran notícia. Però un seguitd’incerteses provoquen perplexitat entre els usuarisde la sanitat pública d’aquesta banda de Menorca.Cal parar-hi atenció, perquè no hi ha motius per a laincertesa, no hi ha espai per a la perplexitat, no hiha raó per a la preocupació. Ben al contrari: hi hamotius per a la tranquil·litat, hi ha un espai que araés casa nostra, hi ha raons per respirar profunda-ment.

Aquestes línies, que sempre busquen la reflexiósobre algun aspecte del món infantil, busquen arad’estendre la reflexió al món dels adults, perquè elmón dels adults d’avui serà demà el món dels queara són fiets. I la salut pública dels adults guanyaconsiderablement amb aquest nou centre de salut.


Que planteja un concepte nou, força interessant. Idemana que tots plegats hem de fer un esforçd’adaptació al canvi. Proposo donar-li un vot de con-fiança perquè els símptomes que presenta inspirenconfiança. Fent les coses d’aquesta manera, si undia les coses no són com diuen que seran, tindremprou arguments per reclamar les correccions quecalguin.

El Centre de Salut Verge del Toro vol desenvolupardos conceptes importants. El primer: s’hi concentral’atenció mèdica i d’infermeria de les personesadultes d’una zona geogràfica prou àmplia, i aixòsignifica una assistència millor i més descongestion-ada per a tothom. I el segon: s’hi aprofiten millor elsrecursos humans i materials que tenen prou arrels al’illa, i això significa sortir de les promeses i entrar enla realitat concreta.

Concentrar recursos humans és una manera efectivad’oferir una atenció de més qualitat, tant per alsusuaris del Dalt Sant Joan com per als usuaris delVerge del Toro. Això implica un canvi que pot provo-car una certa incomoditat: algunes persones han decanviar de metge de capçalera, d’altres han de can-viar de centre de salut, i algunes persones han decanviar de metge i de centre. Però atenció, que noés un canvi per a tota la vida: qui vulgui podràtornar a la situació anterior, si no està prou satisfetamb la nova, passat un temps prudencial de prova.Tothom qui hagi de canviar rebrà a casa una cartaque li explicarà les característiques i les raons delcanvi. Les persones més grans de vuitanta anys nohan de canviar res, i per informar-les d’això tambérebran una carta. I al Centre de Salut Dalt Sant Joanfunciona un punt d’informació per a les persones quevulguin saber-ne més.

Tot plegat és una forma més racional de fer lescoses. I en considerar la desagradable experiènciaque en matèria de professionals de la salut va haverde patir un sector molt concret de la població deMenorca fa unes setmanes, resulta esperançadorobservar que aquesta forma de fer les coses està in-spirada per un esperit racional i no pas per un es-perit de foscos interessos.

El Centre de Salut Verge del Toro no tindrà pedia-tria. Perquè l’atenció de pediatria queda concentradaa Dalt Sant Joan, que continuarà oferint atenció


mèdica i d’infermeria als infants durant un horariampli de matins i capvespres. Hi ha set profession-als de la pediatria: quatre metges i tres infermeres.És la idea d’ajuntar les forçes per tenir més força,reunir recursos per poder oferir més atenció. Quivulgui pot canviar de pediatra.

Estic convidat a l’acte d’inauguració del Centre deSalut Verge del Toro. Estic orgullós que m’hagin con-vitat, perquè per a la inauguració de l’Hospital MateuOrfila no em van convidar. Dilluns passat vaig rebrela targeta d’invitació: l’escut del Govern de les IllesBalears, a la dreta, i l’escut de l’Ajuntament de Maó,a l’esquerra, presideixen el text de l’invitació. Escriten un registre formal i en la variant balear del català,el text és amable, no cita les institucions sanitàriesde Menorca, i conté quatre errades, que no són defons sinó estrictament de forma. Només en comen-taré una, l’única que em pertoca.

No s’escriu centre de salut Verge del Toro, tal com hiestà escrit, sinó Centre de Salut Verge del Toro, ambmajúscules. De la mateixa manera que no s’escriugovern de les Illes Balears sinó Govern de les IllesBalears, ni s’escriu ajuntament de Maó sinó Ajunta-ment de Maó. És el que consta al Libre d’estil per alsmitjans de comunicació (pàg. 85), que en 2006 vaneditar conjuntament el Consell Insular de Menorca ila Universitat de les Illes Balears. Per contra, cal es-criure president de les Illes Balears (pàg. 86), i noPresident de les Illes Balears; i batlle de Maó, i noBatlle de Maó. És a dir, el Centre de Salut Verge delToro necessita majúscules, perquè és un centre ambmajúscules, mentre que als càrrecs (metge, infer-mera, president, gerent, batlle, directora, adminis-trativa) li calen només les minúscules. Cal pensar-hi:un centre nou és cosa majúscula. La resta és cosaminúscula, i ben prest es podran solucionar tots elsinconvenients.-

108. Dilluns 07/07/08

Comença a gatejar

Comença a gatejar, el Centre de Salut Verge delToro. D’entrada seran passes insegures, potser hihaurà alguna caiguda de morros, però de seguidagatejarà amb solvència i en cosa de pocs dies esposarà dempeus i començarà una marxa segura. En-cara que hi ha fiets que caminen sense haver gate-


jat i que el gatejar no és garantia de caminar, aixòd’anar de grapes és com a mínim un fet esper-ançador. Però perillós. Cal parar molta atenció al fietque gateja, i corregir-lo si intenta ficar els dits en unendoll o si vol endur-se a la boca el que no és demenjar. L’experiència ensenya, però, que gairebétots els fiets, si reben les atenciones i les correccionsque necessiten, gategen sense patir accidents d’im-portància i poc després caminen segurs. No hi ha ar-guments per pensar que aquest fiet sigui l’excepció.Per tant, cal tenir paciència i tolèrancia, i corregir totd’una les actituds incorrectes que qualsevol personahi pugui observar.

És un centre funcional i agradable, i no pot amagaruna oloreta inexcusable de cosa reciclada. Però aixòno és un defecte sinó una virtud: les obres espec-taculars, més destinades a fer bonic que a fer feines,solen tenir els peus fràgils, i cauen a la primera ven-tada. El Verge del Toro, en canvi, fa bona cara i nomira d’enganyar amb brillantors enlluernadores niamb la porta tancada que amaga la incompetènciadel funcionari o la funcionària que hauria de ser-hiperò que ni tan sols s’hi va presentar. El Centre és unequipament important, sobri, auster, de franciscanasenzillesa, útil i acollidor. I l’equip que avui hicomença a treballar està format per persones de tra-jectòria contrastada. No volen la glòria, sinó la feina.Tenen la voluntat de fer les coses ben fetes, simple-ment. Tal vegada això no lluirà gaire en un currícu-lum ni permet omplir de paraules un discursinaugural, però representa la tranquil·litat de saberque són aquí mateix, i que de tu a tu podreu veured’esbrinar què significa un símptoma determinat.

Naturalment que no em puc estar de mirar els de-talls. No sé si són ximpleries sense importància o sisón producte d’una obsessió per descubrir què hi hamés enllà de la versió oficial dels fets. A la segonaplanta del centre vaig veure una cosa curiosa: hi haun parell de despatxos que miren la mar tranquil·ladel port de Maó a través d’una finestra els vidres dela qual s’estenen gairebé des del sostre fins al terra;tenen aire condicionat i mobles nous. Són els mil-lors, i són, segons el rètol de la porta, per a la màx-ima autoritat de l’assistència primària de Menorca, elmés ample, i per a la màxima autoritat de farmàciad’assistència primària, el més petit. Vet aquí un ex-emple de senzillesa i humilitat professionals. O éstal vegada el desig d’escrutar la mar des de dalt per


trobar-hi solucions per als problemes de terra ferma.

Aquests dos despatxos, diàfans, contrasten amb laconcentració de recursos pediàtrics del Centre deSalut Dalt Sant Joan. S’ha de recordar que al Vergedel Toro no hi ha pediatria perquè la pediatria haquedat concentrada a Dalt Sant Joan. Bona idea:d’aquesta manera es pot oferir serveis de pediatriadurant dotze hores al dia, cinc dies a la setmana. Elcontrast és aquí: a Dalt Sant Joan, set professionalsde la pediatria han de compartir cinc despatxos, dosdels quals són resultat de la reforma, feta fa unsmesos, de dos espais que tenien un ús diferent. Ambaquells, aquests dos despatxos només tenen encomú que resulten d’una reforma. I tenen diferèn-cies força interesants.

Vet aquí les diferències que marquen la diferència.No tenen aire condicionat, ni cap altre sistema derefrigeració, per a l’estiu; ni de calefacció per al’hivern. No obstant, estan destinats a l’atenció defiets, i de bebès que han de romandre uns minutssense roba, nus del tot, despullats, per tal d’obser-var-los adequadament, i pesar-los. Tal vegada elsencarregats de la climatització consideren que elsbebès, perquè no tenen capacitat de presentar unareclamació escrita, poden aguantar-se, amb quatreplors, el fred de l’hivern i la calor de l’estiu. No fagaire, un migdia de calor intens, hom va demanarcom a mínim un ventilador, i com a resposta li vanenviar a fer paperassa.

D’aquests dos despatxos, el més petit era un lavabo,i no té més finestra que una finestreta mínima, alta,més alta que el nivell del sostre, que només potobrir-se parcialment. L’altre despatx era un arxiu itampoc té finestra sinó una finestreta igual que l’an-terior. Tots dos, això sí, tenen vistes al jardí a travésd’un finestral que no es pot obrir, i mobles reciclats.Després d’un seguit de sol·licituds, escrites i orals, ide reclamacions, amb bones maneres i amb malestambé, hom ha rebut paraula formal que aquestsdos despatxos, igual que aquells del Verge del Toroi que crec que tots els despatxos mèdics deMenorca, tindran algun sistema de climatització.Gràcies. Però no van dir si el gran dia serà avui, comhauria de ser, o si serà un regal de Reis. O si volenesperar que hom acabi l’etapa del gatejar i es posidempeus per iniciar la marxa.-


109. Dilluns 14/07/08

Tres advertències

Abans que sigui massa tard. Cal parar atenció a tresadvertències que alerten sobre tres situacions peril-loses que podrien afectar la salut dels fiets que viuena Menorca. S’ha de recordar que hi ha negligènciesirreversibles, situacions que no poden tornar enrere,circumstàncies en les quals ja no és possible re-començar. I s’ha de recordar també que la negligèn-cia pot ser la manifestació externa de la ignorància,o la manifestació externa de la incompetència; peròni ignorància ni incompetència justifiquen les acti-tuds negligents. És necessari alçar-se del sofà, apa-gar la tele i l’aire condicionat, i sortir al carrer; ésnecessari deixar la comoditat del despatx i miraratentament al voltant amb voluntat de veure quèpassa, què hi ha; és necessari obrir ben oberts elsulls. I les orelles.

La primera advertència: alerta amb la piscina. LaSocietat Francesa de Pediatria, durant l’última re-unió anual (Ruan, setembre de 2007), va insistir enla necessitat que totes les piscines, públiques i pri-vades, han de tenir dispositius de seguretat per evi-tar accidents. Vet aquí un exemple: durant el mesde juny de 2005, a França es van registrar 226 casosd’ofegament, a pisicina i mar, i gairebé la meitat vanser mortals. D’aquests 226 casos, 45 van ser ofega-ments a piscina, i més de la meitat van ser fietsmenors de 6 anys. Cinc fiets van morir ofegats enpiscines franceses durant el mes de juny de 2005;aquesta xifra és escandalosa.

Serà fàcil calcular que a Menorca hi ha moltes méspiscines per quilòmetre quadrat que a França (en-cara més per habitant). El perill d’ofegar-se, pertant, és força més alt a Menorca que a França. Peròsegons es pot veure, les piscines de Menorca notenen protecció. Cap autoritat democràticament es-collida ni cap autoritat sanitària, que han de vetllarper la seguretat i la salut de tothom, alerta sobreaquesta qüestió. Ni tampoc s’hi va legislar. És evi-dent, per tant, que la possibilitat d’ofegar-se un fieten una piscina de Menorca no és un tema que pre-ocupi a les autoritats legalment constituïdes. Inter-essa més, segons sembla, el lloguer delsapartaments i la venda de cervesa.


Aquesta columna ja va advertir sobre els perills deles piscines sense una adequada protecció: ho va ferel dilluns 13 de març de 2006, naturalment que alperiòdic ÚLTIMA HORA MENORCA. Alertava sobre la pos-sibilitat d’accidents per ofegament, que podenprovocar la mort del fiet o deixar-lo amb seqüelesinvalidants per a la resta de la vida (però és possi-ble que sobrevisqui sense seqüeles). Tot i les ad-vertències, tot i demostrar amb realitats concretesque hi ha un perill per a la població, tot i l’experièn-cia del conjunt balear, no s’ha fet gaire cosa enaquest sentit. Almenys de moment: jo no perdo lesesperances que algú hi faci alguna cosa algun dia.No perdo les esperances perquè vaig haver d’apren-dre que la lentitud insular, i la sanitària en particu-lar, és proverbial en les coses que algú, no sé pasqui, vol que siguin lentes. Perquè hi ha coses que esfan ràpidament, i de manera força efectiva, tal el casdel Centre de Salut Verge del Toro. En veure coms’ha fet de ràpid i de ben fet, arribo a la conclusióque la lentitud que observo en d’altres processos,més senzills, és una lentitud deliberada, i per tantmalèvola.

La segona advertència: alerta amb el caminador(andador, en castellà). La Societat Espanyola de Pe-diatria adverteix des de fa temps que són perillosos,i que considerant que no representen un benefici peral desenvolupament del fiet, han de quedar definiti-vament descartats. La legislació de Canadà pro-hibeix la comercialitzación, la fabricació i laimportació dels caminadors. Vet aquí l’exemple:l’Hospital Infantil de Toulouse, durant el trienni2003-2005 va atendre 168 fiets amb un trauma-tisme a causa del caminador. D’aquests, 21 vanquedar ingressat amb el diagnòstic de commociócerebral. Un fiet es va rompre un braç. Un altre vatopar contra la banyera de casa amb la vora inferiordel caminador; la banyera tenia aigua. A causa de lacol·lisió, el caminador es va tombar i el fiet va caurede cap a la banyera, i es va ofegar.

El cap d’un fiet és més gros i més pesat, en propor-ció al cos, que el cap d’un adult, i en el cas d’aquellfiet, el pes del cap va arrossegar el cos cap a l’inte-rior de la banyera. No recordo si alguna autoritatpolítica, docent o sanitària va advertir alguna vegadaen contra d’aquests aparells perillosos. Però sí querecordo que vaig veure, no fa gaire, al pati d’unaconeguda escoleta de Menorca, aparcats a una


banda, uns quants caminadors. I vaig interpretarque encara els feien servir. Són a la venda, no sé siper negligència o per ignorància, o perquè l’autoritatencara està asseguda, pensant.

I la tercera advertència... Ai, quines coses que empassen: no la puc escriure perquè ja no tinc espaien aquesta columna. Però no paseu pena, perquè latrobareu escrita en el vent, està escrita en les pe-dres. I en les parets dels despatxos que van es-coltar-la amb ulls oberts però amb les orellestancades.-

110. Dilluns 21/07/08

En defensa pròpia

Tenim obligacions, però també tenim drets. Quantals drets dels usuaris de la sanitat pública de les IllesBalears (últimament controvertits i manipulats, elsde Maó), acabo de saber que tenen un defensor. A lasala d’espera de pediatria de l’ambulatori desBanyer, Alaior, vaig trobar, a un moble atrotinat peròreciclat per fer d’expositor, ben a la vista del públic,el tríptic que explica que tots els usuaris de la sani-tat pública de Menorca (i de la resta d’ínsulesbalears) tenim un defensor al qual tothom pot recór-rer quan consideri que han estat vulnerats els seusdrets en matèria de salut i d’administració sanitària.

El tríptic és força interessant i resultarà força útil enaquests temps de canvis. Per aquest motiu ara elcopio aquí, íntegrament. Comença el tríptic amb unapregunta: Qui és el Defensor? I contesta que: «ElDefensor dels Usuaris del Sistema Sanitari Públic deles Illes Balears és una institució de l’Administraciósanitària de les Illes Balears que té entre les sevesfuncions la de promoure la defensa dels drets i lesllibertats dels usuaris sanitaris.»

Quant als objectius dels Defensor, són aquests:«Vetllar pel lliure i efectiu exercici dels drets del’usuari. Garantir el respecte dels drets de l’usuariper part de l’Administració sanitària i dels profes-sionals de la sanitat. Eliminar els obstacles que im-pedeixin el lliure exercici dels drets de l’usuari.Tramitar i contestar les queixes o les reclamacionsque hagin estat denegades pels Serveis d’Atenció al’Usuari i/o pel Servei de Salut. Promoure la partici-pació dels usuaris en la gestió de la sanitat pública


de les Illes Balears mitjançant l’admissió i latramitació dels seus suggeriments i de les seves pro-postes. Realitzar totes les actuacions que redundinen un millor coneixement per part dels ciutadansdels seus drets com a pacients i/o usuaris mitjançantactuacions divulgatives i informatives. Promoure da-vant l’Administració sanitària les millores i els pro-jectes que els professionals sanitaris proposin permillorar la qualitat i l’atenció a l’usuari.»

Quant als principis rectors de l’actuació del Defensor,són aquests: «Confidencialitat de la identitat i de laresta de dades de l’usuari, excepte quan la natu-ralesa del tràmit no ho permeti. Eficàcia i celeritat.Independència. Respecte a l’autonomia professional.Bona fe, lleialtat i confiança legítimes. Cooperació icol·laboració.»

Quant a la manera de presentar queixes i reclama-cions, cal saber que: «Poden presentar-se davant elDepartament d’Atenció a l’Usuari del Servei de Salutde les Illes Balears o bé davant els Serveis d’Atencióa l’Usuari dels hospitals, centres de salut i consul-toris integrats en el Servei. Les queixes i reclama-cions no resoltes en termini, o les que hagin estatresoltes desfavorablement, poden reproduir-se da-vant el Defensor. El Defensor ha de rebre i tramitarles queixes i les reclamacions i, si pertoca, realitzarles observacions, els suggeriments i les propostesoportunes. El Defensor enviarà al Servei d’Atenció alPacient corresponent o als Serveis Centrals delServei de Salut les queixes o les reclamacions queno hagin realitzat aquest tràmit previ.» En un re-quadre, el tríptic indica que: «Les queixes i les recla-macions no interrompran els terminis previstos enla normativa aplicable, en no tenir caràcter de re-curs administratiu. La reclamació judicial suspendràles actuacions del Defensor.»

Quant a la manera de presentar suggeriments i pro-postes, cal saber que: «Es poden presentar directa-ment davant el Defensor, i una vegada admeses iinformades, seran traslladades, si pertoca, a l’òrgande l’Administració sanitària correspondent.»

L’oficina del Defensor dels Usuaris del Sistema San-itari Públic de les Illes Balears és al carrer ReinaEsclaramunda, 1, 3r pis, 07003 Palma de Mallorca.El telèfon és el 971 228 811 i el fax és el 971 718411; l’horari d’atenció al públic és de 9 a 13 hores.


El ueb del Defensor és www.defensalut.caib.es il’adreça per a correu electrònic és [email protected]

Segurament que algú es manifestarà incrèdul, es-pecialmente si ha tingut una mala experiènciaprèvia, i no voldrà creure que efectivament aquestDefensor pot defensar els drets de cadascú enmatèria sanitària. La incredulitat és legítima i estàprou justificada a l’àmbit de la salut. Però en aquestcas proposo deixar l’habitual incredulitat, i creure-hi, perquè no es perd res, i molt s’hi pot guanyar. Isi tot i així hi hagués algú que faci cara d’incrèdul,vet aquí aquestes paraules que va citar el gerent del’Àrea de Salut de Menorca, Antoni Gómez Arbona:«Davant la meva cara d’incrèdul em va amollar: Sino ho creu, pitjor per vostè! I es va quedar tan tran-quil.» (Són paraules tretes de context, completa-ment: fan referència a l’herba de Sant Joan, a laqual se li atribueixen propietats medicinals, i estanpublicades a la pàgina 4 de la revista S’Ull de Sold’aquest juliol de 2008.) Tot plegat significa que,quant a drets, les alternatives no s’acaben alstaulells dels centres de salut ni a cap Punt d’Infor-mació: s’hi pot arribar més lluny, fins a la lluna sicalgués.-

111. Diumenge 27/07/08

Cal parar atenció

A dos coses importants, cal parar atenció. Laprimera: la foto que il·lustra aquest article. La seg-ona: el silenci, és a dir, la indiferència, de les au-toritats sanitàries de Menorca quant al problema dela vacuna contra les infeccions per pneumococ. Totesdues qüestions tenen una cosa en comú: la clau delproblema està aquí mateix, a la vista. Però senseprou vista, sense prou voluntat, sense prou saviesa,sense prou valentia, la clau del problema passa de-sapercebuda i el problema queda, per tant, sensesolució.

Mireu atentament la foto. Tal vegada pensareu queés un conjunt d’erugues o de centpeus. Però no, nosón erugues ni centpeus. Són cromosomes. Vet aquíla essència de la vida. Són els cromosomes d’unacèl·lula humana, només una, fotografiats en el mo-ment en què se separen per duplicar-se. La fo-tografia està feta a l’Hospital Son Dureta, de Palma


de Mallorca, però els cromosomes són menorquins,nascuts a Menorca de pares mútuament enamoratsi enamorats d’una Menorca adoptiva. Tret de lescèl·lules pròpies de la reproducció, l’òvul i l’esper-matozoide (que en tenen la meitat), totes lescèl·lules humanes tenen el mateix nombre de cro-mosomes: 46. Aquests 46 cromosomes están agru-pats en 23 parells. Cada parell de cromosomes repun número, de l’1 al 23, i está format per un cro-mosoma que procedeix del pare i l’altre procedeixde la mare. Els cromosomes del parell 23 determi-nen el sexe de la persona: si està format per doscromosomes dels denominats X, és una fieta; si estàformat per un cromosoma X i el cromosoma de-nominat Y, és un fiet.

S’ha de tenir una vista ben entrenada, i bona volun-tat, i ganes de fer les coses, i sensibilitat, i pacièn-cia, i saviesa, i experiència, però cap instrument, persaber que en aquest conjunt de cromosomes ensobra un. Costa de veure’l perquè és molt petit,sembla que fos una taca de la foto. Però aquest cro-mosoma, petit i sobrer, marca la vida per sempremés. Pareu atenció, mireu atentament: cal pararatenció.

Però no basta amb parar atenció, no n’hi ha prouamb mirar atentament. Perquè cadascú arriba finson arriba, i no pot anar més enllà. Per anar més enllàhi ha els que en saben molt. Només un professionalde la genètica podria assegurar que el parell 23d’aquest conjunt de cromosomes està format perdos cromosomes X, i que es tracta per tant d’unafieta. I que al parell 21 hi ha tres cromosomes encomptes d’haver-hi dos: aquí està el que sobra. Aixòque aquí no sembla res és cosa de la màxima tran-scendència: tres cromosomes al parell 21 és unamalaltia, és la trisomia 21, més coneguda com a sín-drome de Down. Aquestes línies ja van advertir(14/01/08) que la denominació de síndrome deDawn és incorrecta i indigna perquè fa referència aun metge anglés, John Langdon Haydon Down(1828-1896), que mai no va fer res positiu enversles persones afectades, i que fins i tot va tenir unaactitud despectiva i racista; de fet, el criat que liservia tenia, precisament, trisomia 21.

Passo a l’altra problemàtica sobre la qual cal pararatenció. Des de 2002, l’Associació Espanyola de Pe-diatria recomana la vacunació de tots els fiets


menors de 2 anys amb la vacuna contra les infec-cions per pneumococ. Cada dosi costa 74,96 euros(i en calen quatre: 299,84 euros). El nom de la va-cuna és Prevenar. El Programa de l’Infant Sa delServei de Salut del Govern Balear considera queaquesta recomanació està justificada (pàg. 168).S’ha de recordar que aquesta vacuna no és gratuïtaa Menorca, i que ni tan sols està parcialment sub-vencionada mitjançant la possibilitat de receptar-la.

Des del 2006, però, hi ha científics de valor inqües-tionable i estudis seriosos que adverteixen que la va-cunació sistemàtica de tots els fiets no aconsegueixl’objectiu de disminuir la incidència de les malaltiesprovocades per pneumococs. Perquè d’altres pneu-mococs, diferents d’aquells contra els quals pro-tegeix la vacuna, estan provocant les mateixesmalalties (aquesta situació s’ha constatat fins i total costat de casa, a Terrassa, en Barcelona). Hi ha,per tant, una situació de confusió: alguns científicsdiuen que cal vacunar tots els fiets però d’altresdiuen que no és necessari vacunar-los perquè no esguanya gairebé res.

Per mirar d’aclarir aquesta situació de confusió i in-certesa, hom va presentar un escrit formal a les au-toritats sanitàries de Menorca per tal que indiquinclarament i oficialment si s’han de vacunar els fietsde Menorca amb aquesta vacuna. O si per contra nos’han de vacunar. Aquest escrit es va presentar fatres mesos. I fins ara no ha rebut cap resposta, nipositiva ni negativa: només ha rebut el silenci i laindiferència. Ara hom prepara un escrit similar per ala Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears:tan de bon obtingui alguna resposta. En aquest con-text cal preguntar-se com és que la sanitat balear téprou vista per adonar-se que hi ha un cromosomasobrer a la foto, i que no és una taca. Però nodemostra tenir prou vista per saber si s’han de vac-unar els fiets contra el pneumococ. I això sí que ésuna taca.-

112. Dimecres 06/08/08

El cacauet en dues versions

Salva una vida, el cacauet. O pot llevar-li la vida, uncacauet, al fiet que estigui en un ambient imprudent.El cacauet és un aliment salvador per als fiets mésdesnodrits d’Àfrica, però alhora és una menja força


perillosa a una terrassa de la Menorca estival. Hacomençat l’agost, i abunden les terrasses, i lescerveses, i amb la cervesa sol venir un plat amb unaselecció de fruits secs, i aquí el cacauet té protago-nisme. Mai li doneu un cacauet a un fiet petit, ni resque sigui petit i rodonet: una oliva, un gra de blat demoro, un pèsol, un caramel, un botó, l’ull d’un osset,una moneda.

Perquè la perspectiva d’ennuegar-se, ofegar-se(atragantarse, es diu en castellà), és ben possible, iés imprevisible. Aquesta possibilitat es fa més prob-able si el fiet està jugant, i especialment si crida oplora, si corre o salta. Tal vegada el fet d’ennuegar-se no serà més que unes tossides fortes, vermellala cara, un mal moment. Però també és possible queel cacauet, o un trosset del cachauet, o el petit ob-jecte que sigui, aconsegueixi rodolar dins les viesrespiratòries fins un bronqui no gaire gros, i potquedar-s’hi sense que ningú no ho sàpiga, i provo-carà demà una pneumònia, i demà passat una altra.I també és possible que l’objecte quedi atrapat enun bronqui més ample, i la cara més que vermellaserà blava, i la insuficiència respiratòria que aquestfet provocaria podria tenir conseqüències terribles.Ni de broma, ni per veure què hi fa, ni amb la su-pervisió d’un adult, li doneu un cacauet o cosa sem-blant a un fiet petit.

El cacauet, però, salva moltes vides infantils. En1999, André Briend, un científic francés, tot inspi-rant-se en el popular Nutella (o Nocilla, comvulgueu), va crear un aliment revolucionari que avuies coneix com a Plumpy Nut (o Plumpy’nut) o sim-plement Plumpy. I Plumpy representa la possibilitatde viure per a desenes de milers de fiets de diversospaïssos africans. Del cacauet, també en diuen maníen contrades hispanoparlants.

Plumpy és una crema dolça, feta amb pasta de ca-cauet i enriquida amb vitamines A, B, C, D i E,greixos monoinsaturats, i minerals: calci, fòsfor,potasi, magnesi, zinc, coure, ferro, iode, sodi i se-leni. Es pot menjar tot sol, amb una cullereta, unpalet o amb el dit, o amb galetes fetes amb la farinaUnimix, o amb un sofrit d’oli i aquesta farina. Aque-sta és una farina especial, fabricada per a Unicef ienriquida a posta amb els nutrients que es neces-siten per realimentar un fiet desnodrit. També hi hallets especials per realimentar la infància més des-


graciada del món, són superllets infantils per alsfiets que estan més pròxims a la mort que a la vidaa causa de la desnutrició.

Plumpy és fàcil i agradable de menjar, no necessitagaire conservació, i es presenta en terrines o racionsindividuals. Dues d’aquestes racions al dia durantdues setmanes són, per a un fiet amb desnutriciógreu, la porta per sortir de la delicada zona que almón desesperadament pobre separa la vida de lamort. Una ració de Plumpy conté unes 500 calories,i es menja en un no res.

Aquest superaliment és un invent europeu, però esfabrica a l’Àfrica amb el patrocini d’Unicef i l’Organ-ització Mundial de la Salut, que alhora en són elsprincipals compradors. La fàbrica de Plumpy és a Ni-amey, la capital del Níger, i en produeix unes 40tones mensuals, una quantitat gegantina que per-met de fer-se una idea de quants cacauets es ne-cessiten en terres africanes. Aquesta situació desalvar vides amb un aliment tan vulgar com el ca-cauet contrasta amb l’actitud displicent, gairebé in-diferent, que desperta el plat de cacauets en lestaules de les terrasses estiuenques de Menorca. Aixòque aquí no és res, allà és vida.

També és vida, però d’esperit molt diferent, el quevaig veure a una farmàcia de Menorca, dissabte almatí. No diré de quina farmàcia es tracta, perquèdenuncio el pecat, i proposo per al pecador una altraoportunitat. En l’ambient immaculat d’una farmàciaacabada de reformar, tot net i polit, vaig parar aten-ció al prestatge on són les llets infantils. A la vistan’hi havia tres o quatre varietats, una de les qualsestava d’oferta. I vet aquí el fet desconcertant: alcostat de les llets, sense cap separació, al mateixprestatge, tot junt, hi havia els preservatius, i n’hivaig comptar onze varietats (n’hi ha una la capsa dela qual duu, ben grosses, les lletres XL); hi sóntambé els vibradors i els lubricants d’ús sexual. Elcontrast resulta pruriginós, i fa pensar sobre el con-trast d’agost a Menorca. Convido a pensar si el quehom farà a l’agost serà una insignificància, com uncacauet a Menorca. O si tindrà ridícules aspiracionsde grandesa, com les que deu tenir l’individu que encompra de la talla XL. O si serà una cosa positiva pera la comunitat, com els cacauets en terres africanes.Més que turistes, Menorca necessita persones ambsentit comú i esperit comunitari, per tal de no haver


de seguir carregant un fill ennuegat, que no acabad’eliminar el cacauet que no li deixa respirar.-

113. Dimecres 13/08/08

Quina tendresa, la pequinesa!

Quina tendresa, els Jocs Olímpics de Pequín! Quantafloreta i quanta floritura! Però al mateix temps,quanta falsedat i quanta hipocresia! Perquè ahirmataven fietes acabades de nàixer, a la Xina, i avuitot hi és tendra joventut. Quins Jocs més bonics! Totestà net i polit, tot està acabat de pintar. Quina blan-cor per fora, però quina foscor per dins. Perquè ahirdeixaven fiets i fietes a grapats en orfanats terribles,i a grapats en morien, fermats a una cadireta per talque no aprenguin a caminar. Però ara tot és alegria,senyores i senyors, res no ha passat, l’infantici éscosa del passat, i el passat el podem tapar ambcortines de coloraines i focs d’artifici.

Ara és temps d’admirar l’homenet que corre totvolant: això és «pa i circ», un mecanisme per ama-gar la veritat al darrere d’una fantasia que enlluerna.Se’n diu hipocresia. I el món que vol considerar-secivilitzat accepta la hipocresia xinesa i entra en el jocamb la mateixa hipocresia: païssos, païssets i dele-gacions de tota casta, tothom tanca els ulls, tancales orelles, tanca la boca, per veure que s’hi pottreure de benefici.

No sembla important la mort de fietes xineses a pocde nàixer. El que ara sembla important és una altracosa. El que volen els xinesos es vendre productesfabricats amb el sistema de l’explotació infantil, i dela família sencera, i el món en vol comprar sense fer,ni fer-se, preguntes molestes. I el món els vol ven-dre productes occidentals, i entrar-hi per muntaruna bona bombolla immobiliària. En aquest contextd’hipocresies de cara al negoci, és fàcil d’entendreel que passa: si el que tothom vol és negoci, negocia qualsevol preu, aquí no compten ni les fietesmortes al camp de la Xina ni els infants arraconatsals orfanats en espera de mort o adopció. I quediconstància que no ha estat opció de les famílies xi-neses, que no en tenen culpa, sino obligació estatalsota amenaça de càstig exemplar.

No fa gaire, la política xinesa de permetre només unfill per parella, i molt millor si fos mascle, va sacse-


jar el món civilitzat. I tothom va saber que lamatança de fietes acabades de nàixer era cosa ha-bitual als pobles de la Xina. No hi ha arguments perpensar que aquesta situació infanticida, genocida imasclista hagi canviat substancialment durant elsúltims anys. Tothom va saber també com era lasituació dels orfanats de la Xina, plens de xinets ixinetes en condicions infrahumanes: en vam veurefotos i en vam veure documentals a la tele. Araningú no vol recordar, perquè recordar obligaria aimplicar-s’hi, i avui ningú vol complicar-se la vidaamb res que no sigui el despertar comercial del grancolós groc.

Llavors, amb molt d’aquesta tendresa pequinesa,potser per mirar de rentar la imatge d’una Xina in-fanticida, van inventar això de l’adopció de fietes xi-neses. No van donar en adopció les que estaven enpitjors condicions, sinó les que estaven bé, gairebégrassonetes. Es van inventar diagnòstics, escrits isignats, perquè les fietes donessin encara més pena.Tinc constància de fietes considerades al·lèrgiques ala llet, sense arguments mèdics, segurament per nohaver de donar-los llet. Hom no ha sabut de cap par-ella adoptiva que hagi pogut veure, amb propis ulls,l’orfanat on vivia la fieta que adoptaven, ni vanveure en quines condicions hi vivia, ni van veure lacara dels infants que no estaven destinats a l’adop-ció. Però les autoritats xineses fornien una foto de lafieta escollida per entregar en adopció, ben abansd’entregar-la, per tal que els pares adoptius se’nfacin una idea: quina tendresa! I no trobo manera dedissimular l’oloreta de transacció comercial que fa laqüestió: com és que adoptar una fieta pobríssima ésun procés caríssim?

Ara ningú no sap si continua la matança de fietesacabades de nàixer. Ni sap ningú si continuen in-frahumanes les condicions dels orfanats. Perquè laXina va millorar considerablement els sistemes peramagar la realitat i impedir que ningú la puguiveure, menys encara fotografiar o filmar.

Il·lustra aquesta denúncia el dibuix d’una fieta xi-nesa que ofereix el cor, i té el cor a la mà. Però lafieta no té boca. Perquè l’han obligada a oferir el cori a tancar la boca. Aquest dibuix és una denúncia ensi mateix. I té més eloqüència que tota la parafer-nàlia enganyívola dels Jocs Olímpics. I conté mésveritat que la veritat que transmet la televisióxinesa.


Aquesta fieta ja il·lustrava el comentari que sobre elperill de la pintura de les joguines xineses va pub-licar aquest periòdic fa gairebé un any, el dilluns20/08/07. Però llavors la fieta tenia boca perquèpodia parlar, i deia, amb tot de raó, que aquella pin-tura no era de perill. El perill vertader està en el fetd’amagar una informació o en el fet de distorsionar-la per aconseguir foscos objectius. D’això se’n diumentida, i l’artífex d’una mentida, encara que siguifuncionari del Govern, és un mentider. I els JocsOlímpics de Pequín són una gran mentida, unparany, una trampa, i no hi hem de caure.-

114. Diumenge 17/08/08

Uf... les urgències!

Últimament se’n parla molt, i malament, de lesUrgències de l’Hospital Mateu Orfila. Divendres 8d’agost, per exemple, i segons una carta que vapublicar dilluns 11 l’altre diari de Menorca, una fietadiabètica de gairebé dos anys no hi va rebre lesatencions que necessitava amb la rapidesa i profes-sionalitat que les circumstàncies exigien. Teniafebre, i presentava un nivell molt baix de sucre a lasang, tan baix que costa d’entendre com és que en-cara conservava prou desperta la consciència perbeure un got d’aigua. Els pares van reclamar un gotd’aigua amb sucre, i això sorpren perquè hi ha man-era més ràpida i més segura per apujar un nivell tanbaix, i perillós, de sucre a la sang. Se’n diu glucèmiao glicèmia, del nivell del sucre a la sang.

Aquesta fieta hauria estat atesa correctament a l’As-sistència Primària: quan va demanar assistència aUrgències, les 12 del migdia, hi havia vuit consultesde pediatria funcionant a Menorca. En horari decapvespre, en canvi, què curiós, només hi ha unaúnica consulta de pediatria en tota la geografiamenorquina; n’hi havia una altra, a Ciutadella, fauns mesos, però va passar al matí per raons difícilsd’entendre i amb el vist-i-plau dels responsablescorresponents. Divendres és un dia curiós per a lesconsultes de pediatria perquè, a més de les curiosesdiferències entre matí i capvespre, l’ambulatori deDalt Sant Joan presenta una reducció del 25% en elpersonal de medicina que s’hi dedica. Cap respons-able sembla encuriosit per aquestes curiositats.

La necessitat imperiosa d’apujar el nivell del sucre


sanguini d’un fiet obliga a recordar que hom li va de-manar a l’autoritat sanitària competent, al mes dejuny, la provisió d’un sèrum adequat per a circum-stàncies de disminució del nivell del sucre sanguini.És un líquid que ja està a punt per beure i que no ne-cessita gaire conservació: es pot tenir a un armari oa un calaix. La resposta va ser ràpida però negativa:van dir que no era necessari. Hom va insistir, ara perescrit, i va obtenir una resposta de sentit oposat:van dir que sí, però amb la condició de tenir-lo alServei d’Urgències, i no pas a la consulta de capmetge.

Dos dies abans d’aquell divendres, el dimecres 6,una pediatra del Centre de Salut Dalt Sant Joan, totdemostrant una competència professional ràpida ienvejable, i amb els mínims mitjans de diagnòsticque té el Centre, va diagnosticar-li diabetes a unfiet: el nivell de sucre de la sang que tenia en aquellmoment quintuplicaba, amb escreix, el valor normal.Fóra bo de recordar que l’única analítica de sang quees pot fer als ambulatoris de Menorca, tret de CanalSalat, és la determinació de la glucèmia, i amb unsistema d’ús domèstic.

Les queixes sobre les Urgències de l’Hospital, proujustificades, no qüestionen tant la competència delsmetges que hi fan feines com les llargues esperesque alguns pacients, i sembla que no han estat pocs,han hagut de suportar a la sala d’espera. Se’n parlade tres o quatre hores. Com a punt de referència ésbo de saber que al Servei d’Urgències de l’HospitalSant Joan de Déu de Barcelona, prou reconegut, lesesperes de tres o quatre hores, en temps d’hivern,són habituals, i no és excepcional haver d’esperarencara més. En aquest hospital, a diferència delMateu Orfila, és un metge el professional que deter-mina si un pacient pot esperar o no, i aproximada-ment quant de temps pot esperar. I la població a laqual dóna cobertura l’ hospital català és consider-ablement major que la del menorquí. Hi ha molts ex-emples per demostrar que, dissortadament, lesllargues esperes a les Urgències dels hospitalspúblics són un mal molt estès. Però no són un argu-ment per justificar-les.

Segons la informació que va publicar dijous 14 l’al-tre diari de Menorca, la Gerència de la sanitatmenorquina va emetre un comunicat que informaque les llargues esperes a les Urgències de l’Hospi-


tal son conseqüència del mal ús que en fa lapoblació, perquè el 80% de les situacions que s’hiatenen podrien haver estat ateses correctament al’Assistència Primària. No és la primera vegada quela institució culpabilitza la població. Ni és la primeravegada que s’equivoca. D’una banda, no existeix capcriteri que clasifiqui malalties o símptomes segonssiguin per a l’Assistència Primària o per a l’Hospital.I d’una altra, si el diagnòstic d’un pacient necessitauna analítica de sang (a més de la glucèmia) o unaradiografia, la qual cosa és probable, només hi hados centres on ha d’anar: Canal Salat i l’Hospital. Deradiografies, a l’Assistència Primària de Menorcanomés se’n fan a Canal Salat (cada dia, tot el dia) oa Dalt Sant Joan (de dilluns a divendres, només almatí). Aquest comunicat de la Gerència resulta tanincreïble que costa de creure que l’autor sigui real-ment el Dr. Gómez Arbona, que coneix prou bé l’As-sistència Primària; sembla, més aviat, un conjunt deparaules de compromís, reciclades, l’autor de lesquals tal vegada és l’ignot Departament de Premsade l’Hospital, del qual no he pogut esbrinar gairecosa.

L’usuari de la sanitat pública pot escollir si demanaatenció a l’ambulatori o a l’hospital, i la instituciópública de salut té l’obligació d’atendre’l, tant aquícom allà, sense qüestionar si procedeix correcta-ment o no. Culpabilitzar és una cosa, educar és unaaltra. Un pacient determintat escollirà Urgènciesd’Hospital o Assistència Primària segons l’experièn-cia o les referències que en tingui. Per tant, unabona manera de descongestionar les Urgències del’Hospital és enfortir l’Assistència Primària, i no pasamb paraules de compromís i reciclades, de lesquals hom ha rebut un grapat, sinó amb fets con-crets. Fa unes setmanes, en una conversa formal,l’esmentat gerent va reconèixer la necessitat dedonar suport als professionals de l’AssistènciaPrimària, perquè són la base de tot el sistema desalut de Menorca. Si la seva paraula és vàlida (ipenso que ho és), la qual cosa s’ha de demostrar, ésnecessari que aquest recolzament sigui evident, tantper als professionals com per als usuaris.-

115. Dilluns 25/08/08

El jurament hipocràtic a Menorca

Hipòcrates va viure i va exercir la medicina fa 2.500anys. Feia feines a la ciutat de Cos, Grècia, però


també en va fer a molts d’altres indrets del mónantic. Metge d’idees revolucionàries que va plasmaren la seva pràctica mèdica i als nombrosos docu-ments que va escriure, avui es considerat el pare dela medicina i possiblement l’autor del Juramenthipocràtic. Aquest jurament està en desús des de fasegles, però els conceptes que conté són la base deles normes d’ètica professional que proposa unCol·legi de Metges, fins i tot el de Menorca, als seuscol·legiats. Aquestes normes, avui reunides al CodiDeontològic, no tenen valor legal però igualment sónde respecte i acompliment rigorosos.

El Jurament hipocràtic no parla de ciència mèdicasinó d’honestedat professional. En aquest sentit con-serva un valor doctrinal inqüestionable, però no ésun requisit, ni formal ni protocolar, per tal que unestudiant de medicina assoleixi la condició de metge,ni cap Col·legi de Metges el té com a requisit decol·legiació, ni tampoc no és requisit per treballar al’hospital o a l’ambulatori. Com a recull de normesde bones pràctiques és fins i tot una mena de garan-tia per a la comunitat.

El Jurament no parla de rapidesa, però deixa clarque un metge no ha de perdre el temps, i que ha defer per cada pacient tot el que sigui necessari segonsla pròpia ciència i experiència, i segons les circum-stàncies del moment, i segons els mitjants que tin-gui a l’abast de la mà. Diu: «Fixaré el règim delsmalalts del mode que els sigui més convenient,segons les meves facultats i el meu coneixement,evitant tot mal i injustícia». És a dir, que el metgeestà obligat a fer ben feta la seva feina. Però no estàobligat a fer-la ràpid si la rapidesa implica una dis-minució de la qualitat assistencial que estigui oferintal malalt que en aquell moment tingui sota la sevaresponsabilitat.

Si el metge es trobés en la situació d’haver d’escol-lir entre rapidesa i feina ben feta, ha d’escollir feinaben feta. Estic segur que tothom hi estarà d’acord,fins i tot els que es veuen obligats a esperar més delprevist a la sala d’espera. També estic segur que unpacient acceptarà l’espera si a canvi rep una atenciódigna, un diagnòstic acurat, una explicació fàcil d’en-tendre i el tractament correcte. I també estic segurque la persona que s’estripa les vestidures a le salad’espera tot exigint rapidesa no exigirà la mateixarapidesa quan el metge li estigui explicant les car-


acterístiques de la malaltia que pateix o li estiguiproposant un tractament.

Un metge té l’obligació de fer la feina ben feta, peròaixò no significa que hagi de fer tot el que s’hi puguifer, ni que hagi de fer molta cosa. Sinó que significaha de fer allò que sigui necessari segons la ciència il’experiència que tingui en relació als símptomes o ala malaltia del pacient, segons els criteris de diag-nòstic i tractament ja establerts, i segons els mit-jans que hi hagi disponibles. Ha de fer el que toca,ni de més ni de menys. El metge té l’última paraula,però el pacient es lliure d’acceptar o de rebutjaraquesta paraula. Un pacient pot rebutjar un metgeo un procediment mèdic (tret de circumstàncies con-cretes), però també un metge pot rebutjar un pa-cient, tret de circumstàncies concretes. El metge nopot exigir-li res al pacient ni el pacient al metge: tots’ha de demanar, tot s’ha d’explicar, i considerar si esnecessari o no.

El metge està obligat a mantenir el secret profes-sional: tot el que en sàpiga ha de romandre secretentre pacient i metge, tret de circumstàncies con-cretes. I és bo que el pacient tingui envers el metgeuna actitud similar. Però un metge pot divulgar, encercles científics o paracientífics, el que sàpiga d’unpacient a condició que l’anonimat en quedi garantit.

El gran mèrit d’Hipòcrates va ser separar religió deciència, dos conceptes que llavors es considerevenunits de manera inseparable. Va establir, com a con-seqüència, que les malalties no són degudes a unacausa sobrenatural (vet aquí la religió) sinó que sóndegudes a una causa natural (i vet aquí la ciència).I va ensenyar que la solvència professional d’unmetge depén de la ciència i de l’experiència, un con-cepte que avui continua indiscutible.

Solvència professional, en tot l’ampli sentit de la pa-raula, és una virtud mèdica (i una obligació és cer-car-la i actualitzar-la). Rapidesa, però, tret de lesòbvies excepcions, no és una virtud mèdica. Bo iràpid no funciona: és difícil, o impossible, i arriscat.Ningú vol un metge ràpid, tothom en vol un de bo,però que no perdi el temps ni el faci perdre. Va haverun temps, però, en què la rapidesa era una virtudmolt prestigiosa.

Fins que es va inventar l’anestèsia es considerava


que el bon cirurgià era aquell que podia operar mésràpidament a un pacient que, sense cap anestèsiani cap calmant, aferrat amb fermesa per tres o qua-tre ajudants, cridava desesperat de dolor durant totel procediment quirúrgic (i després). Va ser l’últimavegada en què la rapidesa ha estat objectiu de met-ges i pacients. I d’això fa força temps perquèl’anestèsia és un invent de mitjan segle XIX.-

116. Dilluns 01/09/08

Prou de paràlisi

Sort que s’acaba l’agost. Sort que recomença eltemps en què molts deixen de mirar el món nomésamb un ull, i obren l’altre per veure la realitat talcom és. Ningú s’ofengui, sisplau, ningú xiuxiuegid’esquenes al monitor que avisa del perill, perquè elmonitor no en guanya res, ben al contrari. L’agostés d’activitat frenètica, i alhora és de frenopàticaparàlisi, i això és prou sabut. Prou d’agost, prou decomentaris destructors, prou de pals a les rodes,prou de mirar només amb un ull, prou de paràlisi.Perquè sobre la paràlisi és la notícia més importantque ens ha dut l’agost.

Efectivament, la notícia més important que hemrebut és sobre la paràlisi. Sobre la paràlisi infantil,també coneguda com a poliomielitis. La notícia vapassar desapercebuda, és clar, com a conseqüènciade mirar la realitat només amb un ull. Durant el mesd’agost es va saber que la paràlisi infantil, malaltiaque no té tractament, ja està pròxima a la de-saparició. I no hi ha notícia més important, no hi hanotícia més rellevant ni més esperançadora que laperspectiva de fer desaparèixer per sempre més unamalaltia terrible de la superfície de la Terra.

Segons informa l’Organització Mundial de la Salut,el nombre de casos de poliomielitis que es van reg-istrar al món durant 2007 ha estat un 63% inferioral nombre de casos de 2006. Encara més: els casosde poliomielitis provocats pel poliovirus I (queprovoca la forma més greu de la malaltia) van dis-minuir un 84%. Durant el primer quadrimestre de2008, a tot el món es van registrar tan sols 453casos de poliomielitis, una xifra infinitament petitasi hom recorda l’època en què al carrer era habitualveure persones, fiets i adults, que havien de durcrosses per a la resta de la vida a causa de la paràlisi


infantil, època en que molts havien de viure a unacadira de rodes per sempre més. Época en què, esticsegur que molts se’n recordaran, hi havia pacientsque, impossibilitats per respirar a causa de la paràlisidels músculs encarregats de la respiració, havien deromandre dins d’aquella caixa que es deia pulmód’acer. D’això no fa gaire.

No hi ha cap tractament per a la poliomielits. Peròexisteix la possibilitat, només una possibilitat inomés al principi de la malaltia, que els símptomesparalítics disminueixin d’intensitat i el pacient recu-peri les forces, parcialment o totalment. D’entrada,ningú sap si recuperarà forces, o si necessitaràcrosses, o si necessitarà cadira de rodes, o si neces-sitarà pulmó d’acer. La incertesa és de vegades tancruel com la certesa.

És necessari ressaltar, perquè tothom sàpiga qui ésqui en aquest món, que dels 453 casos de paràlisiinfantil que es van registrar al món durant elsprimers quatre mesos d’enguany, el 95% es vanregistrar als quatre països en què la malaltia encaraés endèmica. Es considera que una malaltia ésendèmica en un país quan cada any s’hi registra unnombre similar de casos. Els països on la paràlisisinfantil és endèmica són Afganistan, Índia, Nigèria iPakistan. Cal ressaltar que d’aquests quatre països,dos estàn sota control nord-americà des de fa unsanys, i el fet em fa pensar que tal vegada les forcesmilitars de pacificació estan tan ocupades amb laqüestió del petroli que no s’adonen que si no vac-unen la població contra la paràlisi no podran ex-treure el petroli amb persones paralítiques.

Encara que hi ha hagut un increment de casos deparàlisi infantil al Nord de Nigèria, l’OrganitzacióMundial de la Salut considera que és possible elimi-nar ben aviat la malaltia del món, tal el que va feramb la verola (viruela, en castellà), que ja no exis-teix en cap regió del món. No s’ha de confondre laverola amb la varicel·la (la varicel·la és a Menorcamés coneguda com a volatge). S’ha pogut eliminarla verola del món gràcies a la vacunació sistemàticai massiva de tothom i a totes les contrades del món,sense cap excepció. El sistema per eliminar laparàlisi infantil és el mateix: vacunar tothom arreudel món.

A Menorca, gairebé tots els fiets estan vacunats con-


tra la paràlisi infantil. Però n’hi ha un grapat que noestan vacunats perquè els pares consideren que ésmillor no vacunar. Els pares són lliures de vacunar ono vacunar un fill, però es fan responsables del quepugui passar com a conseqüència de no vacunar-lo.El fiet que no està vacunat contra la paràlisi infantilpot contraure la malaltia, i pot passar-la, a l’ambi-ent, i a un altre fiet que no estigui vacunat. La verolava desapàreixer perquè tothom estava vacunat, tande bó passés el mateix, ben prest, amb la paràlisiinfantil.

Vista Menorca només amb un ull, l’ull d’agost, quemira la meitat, semblarà que els defectes que pre-senta la sanitat pública són intolerables. Però ara,amb dos ulls ben oberts, i a l’ombra, es podrà veureque els defectes que semblaven d’importància màx-ima són en realitat d’importància menor. Igualmentsón defectes i s’han de corregir de manera ràpida iefectiva. Però cal tenir present, abans de la queixarabiüda i abans del xiuxiueig corrosiu, que aMenorca ja no necessitem un pulmó d’acer.-

117. Diumenge 07/09/08

Allò que amaga una cala

Passejava dimecres, després de feina, per la calaSant Esteve. Hi vaig veure un cop més com la in-fància pot determinar la vida adulta, i en dóna ex-emple, i pensava que les coses anirien força millor sili demanéssim consell a una fieta. El van acusar deblasfèmia, a Sant Esteve, diaca i protomàrtir delsegle primer, que feia feines defensant les dones iels fiets pagans de Jerusalem perquè ningú se’nvolia fer càrrec, i van muntar una mena de complot,i el van matar a pedrades. De vegades tinc la sen-sació que hi ha qui té les pedres a punt i espera laparaula o l’actitud que sembli blasfèmia percomençar la lapidació, o com a mínim el complot.Cala Sant Esteve és una ferida a la pedra, és unapedra ferida.

És una ferida que no fa mal: és un tall necessari. Ésuna ferida menor, petita, pàrvula, menuda, fieta,que la mar bravia va fer per al públic infantil al co-stat de la ferida major, gegantina i esfereïdora,reservada per al públic adult, a una banda de la qualun dia Maó va trobar aixopluc, i s’hi va quedar. Ésuna ferida torta, Sant Esteve, pregona i estreta,


però estimada i inexcusable. És un tall, la cala SantEsteve, imprescindible com és d’imprescindible eltall que al cos femení permet l’entrada de la llavor ila sortida del fruit.

A la bocana, les aigues de Sant Esteve són d’un blauintens, i criden esquitxades d’escuma blanca, bori-naires, movedisses, famolenques: com els bebès,demanen la llet amb impaciència, no volen esperar.Més enllà, cap a dins, a mig camí, les aigües sónd’una blavor serena, i esperen satisfetes, en acabar-se la llet, que el bressoleig les endormisqui. I la calabressola les barques fins que s’adormen. Encara mésenllà, les aigües de Sant Esteve són verdes, tantranquil·les que no es fan mal quan acaronen les pe-dres rodones que marquen la part més profundad’aquest tall fet per la natura en la pedramenorquina. Si fos ferida de fiet, el fiet aniria per totarreu mostrant orgullós la pupa que el fa gros i va-lent.

Encara era de dia. El capvespre volia deixar-li pas alvespre, però no podia: un grapat de fiets que ju-gaven a la vora de la mar li barraven el pas i no l’hideixaven entrar. Perquè sabien que en arribar la fos-cor el joc s’acabaria tot d’una. Eren a una plataformade ciment que fa de drassana. Cinc fiets que sensemés vestimenta que el banyador, el tors nu, i ja feiaun punt de fred, jugaven un joc, per a mi incom-prensible, al voltant d’uns límits que havien establertamb línies blanques pintades al terra amb guix iunes cordes igualment blanques que separaven elcamp en dos. N’hi havia un que feia de capità, o desergent: donava ordres, i la resta li obeïa, i era elmés prim i esquifit del grup, quina semblança ambel món dels adults! Ningú no duia sabates.

Al costat, a dalt de la paret de pedra, a nivell del car-rer, una fieta mirava el joc. S’havia tret les sandàlies,duia un vestit de coloraines, sense mànigues. I mi-rava el joc, golafre de jugar. No podia jugar, però: nohi tenia cabuda perquè no podia jugar amb el torsnu, una qüestió de sexe, encara que s’havia preparaten llevar-se les sandàlies. Vés a saber què pensaria,vés a saber fin a quin punt de la qüestió consideravaque havia arribat en llevar-se les sandàlies, però in-capaç de llevar-se el vestit. Tal vegada, després desopar i abans d’adormirse, acaronada per la brisa deSant Esteve, dissenyaria un projecte de venjançaque la son, maternal, se’n duria cap a mar oberta.


Què difícil és entendre una cala si en la cala hi hafiets que juguen amb normes de fiets.

Dues senyores de pell morena vigilaven l’escena delsfiets que jugaven mig nus, i sense sabates, i de lafieta que tan sols havia aconseguit de llevar-se lessandàlies. Parlaven castellà amb accent sudamericà,la més alta bressolava un fiet ros i corpulent que plo-rava en menorquí. Més enllà, una senyora de bonafamília no deixava quiet ni un segon un cotxet ondormia tranquil un bebè petit, i parava atenció a laconversació entre les dues senyores que tenia al co-stat. No sé per què bressolava el cotxet si el bebè jahi dormia tranquil. De la cala Sant Esteve, deseguida en vaig marxar, en silenci, amb la sensaciónque havia romput alguna cosa.

Però al dia següent hi vaig tornar perquè tenia lasensació que veuria solucionat el problema. Prouque estava solucionat. Al migdia feia molta calor i elsol despietat volia socarrimar-me, però no socarri-mava els fiets, que hi eren. Quina alegria, quinail·lusió: hi eren tots! Havien canviat d’escenari i dejoc. Ara eren allà on la mar és de blavor serena,sobre unes pedres planes. I es llançaven a la mar,sortien i tornaven a llançar-s’hi. Cinc fiets i una fieta.El sergent ja no donava ordres ni la fieta quedavafora per qüestió de sexe i de vestimenta: tots ambbanyador. Jugaven amb una alegria que enterboliala mirada perquè de sobte quedava plena d’una mo-lestíssima inundació. Al costat d’aquesta alegria, ladels dies de festa que ara tenim, impregnats d’unaolor ginebrosa, em sembla una falsificació barata.-

118. Diumenge 14/09/08

Comencen les classes, tornen els polls

Artròpode de sis potes ganxudes, insecte de lafamília dels pedicúlids, el poll és un paràsit molestperò inofensiu. Els polls que afecten el cap no trans-meten cap malaltia, i són bestioles diferents delspolls que afecten el pubis i dels que viuen als vestits(aquests polls sí que poden transmetre malalties in-feccioses). El poll del cap pot afectar persones detota edat i condició social, amb poca higiene o ambmolta, no busca cap cabellera en particular i tant potviure en un bosc de pèls llargs com curts, rossos omorenos. No bota ni vola, però és força àgil: ambrapidesa s’enfila per un cabell. I s’alimenta de sanghumana.


La malaltia es diu pediculosi capitis, o simplementpediculosi del cap. El contagi és de persona a per-sona, per contacte directe. El símptoma principaln’és el picor al cuir cabellut. Aquest picor és més in-tens i molest per alguns fiets que no pas per a d’al-tres, i no apareix immediatament després delcontagi sinó uns dies més tard, i pot romandre unsdies després de curada la infestació. Una poll, és adir, un poll famella, pot posar set ous cada dia duranttres o quatre setmanes. Dels ous en diuen gemmes,en català, i liendres, en castellà. Són de color blanc,d’aproximadament un mil·límetre de llargària, i que-den ben fermats a la base d’un pèl mitjançant unasubstància força enganxosa que no es dissol ambaigua. Es considera que l’ou pot contenir un embrióde poll si està a menys d’un centímetre del cuir ca-bellut, enganxat al pèl, però si és a més distància esconsidera que ja és un ou buit: el poll ja n’ha sortit.

Segons l’opinió dels experts, el problema dels pollsés ara més freqüent i més difícil de controlar perquèaquests paràsits s’han fet resistents als insecticidesque en general es fan servir per eliminar-los. I l’ex-periència confirma que sí, que cada cop hi ha méscasos de fiets infestats i que cada cop costa més d’e-liminar els polls. I que fins i tot és cada cop més fàcilque en tornin a tenir, i que els passin en conse-qüència als companys de classe i als membres de lafamília. Sembla un cercle de mai acabar.

No hi ha tractament de prevenció: la idea de fertractament preventiu amb els productes que hi haper eliminar els polls és una mala idea. Perquè el fietpot agafar polls igualment, però seràn més re-sistents al tractament, que ja no tindrà per tant elsefectes positius que es busquen; aquests polls re-sistents al tractament habitual passen de persona apersona tot conservant la capacitat de resistència.No s’han de compartir pintes ni gorres, ni tovalloles,però hom creu que aquestes mesures de prevencióno són gaire preventives. No cal bullir la roba, peròsí rentar tot amb aigua calenta. El que s’ha de fer ésun diagnòstic precoç i un tractament immediat.

Per fer el diagnòstic precoç cal mirar i ben mirar elcap del pacient, acuradament i amb una lupa si fosnecessari. Si hi ha polls, encara que n’hi hagi un, osi hi ha ous enganxats a la base del pèl, a menysd’un centímetre del cuir cabellut, és moment de fertractament. I si el fiet té picor al cap, sobre tot a la


zona del clatell, la possibilitat de trobar-hi polls ésalta, però el símptoma picor no és un símptomasegur de tenir polls. Consulteu el farmacèutic, elmetge o la infermera, i us diran que per eliminar elspolls cal fer dues coses. La primera, aplicar un pro-ducte de farmàcia segons el mètode que us indiquin(en general basta una aplicació, que s’ha de repetirnou dies després). Aquests productes no estan fi-nançats per la Seguretat Social. I la segona, penti-nar els cabells amb una pinta especial (lendrera,se’n diu en castellà, que és més útil per eliminarpolls que per eliminar ous); cal pentinar-los banyatsamb aigua o, millor, ben impregnats amb una cremadesenredant.

S’ha de saber que de vegades el tractament no re-sulta prou efectiu, ja sigui perquè no s’ha fet demanera correcta, ja sigui perquè els polls són par-cialment o totalment resistents (si hi ha hagut re-sistència al producte, n’hi ha d’alternatius). S’ha desaber també que el fiet, encara que ben curat, pas-sats uns dies, pot tornar a agafar polls. I s’ha desaber que el fiet pot tornar a escola al dia següent defer el tractament.

Sobre la qüestió dels polls i especialment sobre elstractaments, hi ha un document important queacaba de donar a conèixer l’Associació Espanyola dePediatria d’Atenció Primària: Pediculosis de la ca-beza, revista Pediatría Atención Primaria, abril-junyde 2008: www.aepap.org.

I sobre aquesta qüestió va parlar, a la ràdio balear,dissabte al matí, al programa Quin guirigall, ambproverbial solvència i simpatia, el Dr. Jaume Mulet,persona estimada i de tota admiració. Avui és el capdel Servei de Cirurgia Infantil de l’Hospital SonDureta, de Palma de Mallorca, però fins fa un grapatd’anys fèiem feina plegats a l’Hospital Sant Jaon deDéu de Barcelona. Ha estat per mi un mestre demagnitud majúscula, és una persona gegantina, i liestic molt agraït. Tan de bo accepti salutacions afec-tuoses des de Menorca.-

119. Diumenge 21/09/08

Maternitat, realitat, reialesa

Exposició extraordinària, sobre la maternitat, alCaixaForum de Barcelona. Amb fotos s’hi expliquen


dues coses que ja sabem: que hi ha molta injustíciaen aquest món, i que els valors culturals podentornar-se en contra de la voluntat de progressar. I noés només cosa de pobres i ignorants: també vaigveure aquestes dues coses, dimarts, a Maó. La mag-nitud del que vaig veure a l’exposició és òbviamentdiferent de la magnitud del que vaig veure al migdiade dimarts, però aquesta diferència de magnitud ésla diferència exacta que hi ha entre Maó i Kédougou.

L’exposició és diu Maternitats, l’entrada és gratuïta,hi serà fins el 12 d’octubre, convido tothom perquèvagi a veure-la, i perquè després reconsideri els fetsque dimarts van destorbar la pau borinaire, i pri-vada, del segon dia de classes d’un munt de fietsque necessiten exemples a seguir, models a imitar.Què hauran pensat aquells fiets en veure que un reii una reina no duen corona ni vermelles vestimentesde vellut? Quin desengany, quina decepció! I quinacontradicció, mostrar-los avui un rei i una reina ambcorona i vestits reials, i demà un rei i una reina quefins i tot semblen persones normals. Aquells fietsvan aprendre dimarts que l’allò real no és reial, i quel’allò reial no és real. Ara ningú no podrà explicar-losun conte d’un rei de capa, espasa i sabates de xarolperquè no sabran quin és el rei de veritat i quin ésel rei de cartolina.

Maternitats és una exposició fotogràfica d’eloqüènciamàxima. Pura realitat en tan sols un grapats defotos, cap decepció, cap confusió entre reis de veri-tat i reis de cartolina, no hi ha espai ni temps peresbrinar com és un rei allà on la realitat supera totmalson. L’argument de l’exposició és mostrar que lamaternitat, l’instint maternal, és una força poderosa,i tan misteriosa que només és comprensible per auna mare. La maternitat que ensenyen les fo-tografies és aquella que es desenvolupa fins i tot enles circumstàncies més adverses. Les fotos ens en-senyen que una mare s’enfronta a l’obstacle quesigui, el que sigui, per tal de protegir el fill, per tald’alimentar-lo, per tal que es desenvolupi. Aquestesmares, i tantes d’altres de casa nostra, són les quemereixen admiració.

Les fotos són d’un periodista que alhora és fotògraf,Bru Rovira: confio que em permeti de reproduir aquíuna de les fotos de l’exposició. La imatge que il·lus-tra aquestes línies està feta a la maternitat de Ké-dougou, al Senegal. És una mare que acaba de parir


una fieta, i de seguida li dona un petó. La mare ésla segona esposa d’un senyor que li dobla l’edat,però a la maternitat ella està sola. No sé si sap queal Senegal pateix desnutrició un fiet de cada cinc, ique només una dona de cada deu accedeix a escola,i que l’esperança de vida és de tan sols 56 anys. Siho sap, no li interessa: només li interessa la filla queacaba de parir i que ara besa a la boca, just abansde oferir-li la llet del pit.

Vaig quedar-me una estona pensant què significaaquest bes. I al cap de pensar, no ja amb el cap sinóamb el cor, vaig concloure que tal vegada aquest besdeixa humits els llavis de la petita, que d’aquestamanera s’agafarà millor al mugró. I em preguntavaper què serà que sóc encara tan ignorant!

Més enllà, l’exposició presenta l’alegria d’una mareperquè havia aconseguit parir un fiet viu. A la mi-rada té una alegria indescriptible. És una adolescentd’Avebuche, Etiòpia. De petita, tot pensant en bencasar-la a penes fes sang, li van fer això de l’ablaciódel clítoris, i més coses que li van llevar, i la van cosirper deixar-la arregladeta. La van casar de seguidade la primera regla, i no tenia encara els dotze anys.I va quedar embarassada tot d’una, no goso ni pen-sar amb quins patiments va quedar-s’hi. A l’hora deparir, el fiet no podia passar per una zona que encomptes de tenir carns flexibles tenia cicatrius duresi sense elasticitat. I el fiet va morir en el camí desortida, no goso ni pensar amb quins patiments vanhaver-li de llevar el bebè mort, a trossets. El maritja no la va voler, a casa seva tampoc no la volien. Vatenir sort perquè a un hospital li van reconstruir lagenitàlia, i perquè un home bo la va voler. I va tenirun altre fill, i aquest sí que en va poder sortir. Al co-stat d’aquesta història, real però no reial, digueu-me: puc acceptar que una dona hagi de fer unagenuflexió, que és una forma moderna de posar-sede genolls, i ha d’abaixar el cap, que és otra formade submissió, davant d’un senyor l’únic mèrit delqual és haber nascut en un bressol borbònic i tenirmolta pasta sense haver-la guanyat?

I també em pregunto per què s’obliga un conjuntd’infants a honorar la visita d’una persona que no hafet res que sigui motiu d’admiració, que no ha hagutde superar cap obstacle per arribar a la posició queocupa, que no ha fet cap aportació a la ciència o a lacultura, ni a la docència ni a l’educació infantil. Que


no és en absolut un model a seguir. I continuopensant que no entenc com és que encara sóctan ignorant.-

120. Dilluns 29/09/08

Dos fars que reclamen atenció

Reclamen l’atenció de Menorca, i són dos fars forçadiferents. Un far il·lumina la salut infantojuvenil, i laclaror d’aquest far guia pares i educadors, i profes-sionals de la salut, i la llum que projecta arriba mésenllà de les malalties i els problemes habituals. L’al-tre far continua encès però no té prou llum per guiarels fiets celíacs.

L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona va comu-nicar dilluns passat (22/09/08) que amb tota for-malitat quedava creat Faros, l’Observatori de Salutde la Infància i Adolescència. El podeu consultar awww.faroshsjd.net. El fet és important, l’Observa-tori és necessari: és un far que il·lumina una zonacada cop més fosca dels països desenvolupats.Aquesta zona, que reclama atenció i sobre tot claror,és l’espai de la societat on viuen certs infants i certsadolescents, és l’espai on busquen de trobar-se, ésl’espai on cerquen la pròpia identitat. És un espaireservat, privatiu, inaccessible o ben poc ac-cessible per als adults en general, i per alspares en particular.

Encara que no ho reconeix, la societat fracassa en lafunció de donar-li cabuda a tots els seus integrants,i els que no hi troben cabuda són aquells infants iadolescents que viuen en aquella zona fosca. La set-mana passada, a Finlàndia, un adolescent va matarun grapat de companys i després es va suïcidar.Havia avisat que ho faria, però ningú no li va fer cas.No és la primera vegada que passa, això de matarpersones de manera indiscriminada amb l’argumentpueril d’odiar la humanitat. Aquell adolescent vivia,en sentit figurat, en aquell espai fosc de la societat,i és evident que no trobava una estructura protec-tora i comprensiva, i formativa, i educadora, capaçde donar-li un consell efectiu, capaç d’oferir-li aixo-pluc. La societat finlandesa ha de reflexionar sobrequina part de responsabilitat li pertoca, perquè hatrigat massa en fer-ne el diagnòstic, i Menorca hi hade parar atenció.


La societat moderna està cada cop més estruc-turada. Es tracta d’estructures creades per al ben-efici dels membres que accepten aquestesestructures, que són majoria i que mantenen aque-stes estructures, i que vigilen perquè no canviïn.Però cada cop és més evident que no són suficientsper protegir tothom: queden persones, fins i tot sec-tors de la societat que no hi troben l’espai que ne-cessiten i al qual tenen dret. L’observatori que acabade crear l’Hospital Sant Joan de Déu, que duu unnom tan eloqüent com ara Faros, «pretén analitzarl’evolució dels problemes de salut infantil dels païsosdesenvolupats, conèixer les princials tendències defutur, i proposar recomanacions amb l’objectiu dedefinir quines són les actuacions i polítiques més ad-equades en aquest àmbit».

Per començar alerta sobre l’augment, dins delcol·lectiu de fiets i fietes de 10 a 14 anys, detrastorns mentals com ara la depressió, l’ansietat,els problemes de conducta i la hiperactivitat. A Fin-làndia n’hi ha una mostra. Alerta també sobre el fetque la principal causa de mort en menors de 14 anyssón els accidents de trànsit; i que l’obesitat i elsproblemes de salut mental van de pujada en la so-cietat infantojuvenil. I sobre el problema de l’asset-jament escolar, informa que els fiets de 8 anys quemaltracten els companys a escola, i que a més tenenproblemes de salut mental, són candidats a la vio-lència i la criminalitat adolescents. Paral·lelament,alguns dels processos de diagnòstic infantil que ne-cessita la infància de Menorca són cada cop méslents, i es van omplint d’una cruel incertesa, la deno saber quan trucaran per a tal visita o tal prova.

Retardar una prova diagnòstica per a un infant ésuna malaltia les conseqüències de la qual són pre-visibles, i poden tenir conseqüències terribles i ir-recuperables. L’Hospital Mateu Orfila had’esforçar-se per no fer tard. Finlàndia ha fet tard, iara plora. Ja no té dret a queixar-se, ni pot empres-sonar ningú per tranquil·litzar la consciència, perquèno ha sabut entendre a temps els símptomes de lespersones que hi viuen, ni ha sabut donar-li cabudaa qui no cabia en les estructures habituals. IMenorca reclama, però no troba gaire resposta.

Fa temps que els malalts celíacs de Menorca recla-men una ajuda econòmica perquè estan obligats,per a la resta de la vida, a menjar aliments que són


més cars i més difícils de trobar. La setmana pas-sada, en un gest d’oportunista generositat, i segonsva informar la premsa local (25/09/08), la màximaautoritat sanitària de les Illes Balears va prometreajudes als celíacs. Però no ha dit ni de quina menasón aquestes ajudes ni quan les hi donaran. La qualcosa significa que aquesta ajuda por aparèixer demào d’aquí a mil anys, i pot ser una ajuda econòmica oun bossa de caramels sense gluten. És l’altre far, unfar que continua encès perquè consumeix l’electric-itat que surt de les butxaques balears, fins i tot deles celíaques, però no té prou llum per guiar el nave-gant cap al port, que en conseqüència pot naufragari enfonsar-se ben a prop de la costa.-

121. Dilluns 06/10/08

Amb la vara a la mà

Considerava-se eficaç aquesta vestimenta, que us-aven els metges. Eren temps de la pesta, i de lesmoltes rebrotades que d’aquesta malaltia en va patirla població europea. Hi havia molt de misteri: no sesabia com es contagiava la pesta ni per què tornavacada tant a provocar epidèmies esgarrifoses. Elsmetges en donaven explicacions, però no en sabiengaire cosa, i aquesta és una altra malaltia que tambétorna de tant en tant. En temps de la pesta, els met-ges del carrer donaven les explicacions que rebiende les universitats, en especial la de París.

Però no sabien els erudits de les universitats ni elsmetges del carrer que aquelles explicacions eren undisbarat. Deien el que sabien, i creien el que deien,però deien disbarats. Que eren disbarats ho sabemara, però en aquells temps no havia manera desaber que els arguments per explicar la pesta erendisbarats. La història va plena de veritats d’avui quedemà són un disbarat. Avui sabem el que sabem,però no sabem si és veritat: el temps ho dirà. Ambaquest argument, no és cap disbarat pensar queaixò que sabem els metges, i fins i tot el que fem,sigui un disbarat. Sabem i fem el que ens diuen lesautoritats científiques de les universitats i les au-toritats legalment constituïdes, però no sabem si ésaquesta la veritat. No hi ha altra manera de saberquin és el camí correcte que mirar enrera: hom noreconeix el camí correcte en començar a caminar,sinó després d’haver caminat una bona estona. Sihom hi arriba, el camí era el correcte; i si hom no hi


arriba, el camí era l’equivocat, però ja serà tard perrecomençar.

Aquesta incertesa és la incertesa de la vida: ningúsap si un bebè serà bon fiet, el temps ho dirà. Ningúsap si allò que escalfa la sang i violenta el cos ésrealment amor; i si és amor, ningú sap quant detemps durarà. No sabem si la paraula científica deles universitats és realment la veritat d’una qüestió,ni sabem si la paraula normativa de l’autoritat legal-ment constituïda n’és realment la veritat. Perquè lacertesa no existeix (i és bo que sigui així): tot és unahipòtesi. Una hipòtesi raonable, una hipòtesi proba-ble, però una hipòtesi al cap i a la fi. I al costat d’unahipòtesi sempre n’hi ha una altra: la hipòtesi alter-nativa.

Perquè tot és tan sols una hipòtesi, sempre és bo detenir present la hipòtesi alternativa: tal vegada és labona. En conseqüència, és un exercici força salud-able, i del tot necessari per mantenir la salut de lacomunitat, el pensar que la veritat no està aquí sinóuna mica més enllà. Només pensar, només consid-erar la hipòtesi alternativa. És necessari, i fins i totpodria ser la clau per resoldre el problema, pararatenció a les persones que qüestionen les afirma-cions de l’autoritat. Cal aturar-se un moment per es-coltar els qüestionaments de les persones que hoqüestionen tot, perquè hi ha la possibilitat que tin-guin raó. I és prou sabut que si la persona que téquelcom a dir no troba les orelles que l’escoltin,cridarà la veritat que atesora a la mar del port deMaó, des de la popa del vaixell, i Menorca serà cadaminut més petita, fins a desaparèixer.

Per no agafar la malaltia, contagiats pels pacients,els metges del temps de la pesta solien usar la ves-timenta que s’observa en el gravat que il·lustraaquestes línies. Era el mètode que tothom consider-ava més eficaç per a evitar el contagi. L’autoritathavia informat que l’extraordinària rapidesa ambquè la malaltia s’escampava per pobles i ciutats, perports i per illes, i no respectava edat ni classe social,era a causa de la corrupció de l’aire. L’aire és elmateix per tothom, es deia, i la corrupció de l’airecorromp la persona en respirar-lo.

Corromput l’aire i obligada la persona a respirar, elsmetges es protegien amb una màscara de nasprominent, i guants, i una túnica des del coll fins als


peus. Prominent era el nas de la màscara perque adins amagava un dispositiu que contenia perfums, id‘aquesta manera l’aire que el metge respirava pas-sava primer pels perfums, i entrava net al cos. Ideacuriosa, que algun grau d’eficàcia hauria tingutperquè va usar-se durant molts anys. El metge delgravat duu també una vara, i no és casualitat.Perquè, també per evitar el contagi i encara quefeien servir guants, el metge no tocava el pacientsinó amb la vara. Imagineu-vos l’escena, una famílianombrosa amb la meitat dels integrants morint-sede pesta, i entra un metge amb carota i la vara a lamà!

Ja no hi ha metges que facin visites a domicili ambcarota de nas perfumat. Però encara n’hi ha que vanper la vida amb una vara a la mà, i no pas per nohaver de tocar el malalt. Sinó per ensenyar lanorma. Encara us en recordareu, si sou de la mevaquinta, que al pati d’escola passejava un senyor ambuna vara a la mà, fina i flexible, temida i d’arbreacabada de tallar, i amb la rapidesa que només dónal’experiència, al desgraciat que enxampava fent unade no permesa, li fuetejava les cames amb un toc,només amb un, però no en calien més per aprendrela norma. Eren temps en què deien que la lletra ambsang entra. Però vet aquí que la lletra d’avui és eldisbarat de demà. I la sang no la canvia ningú, niamb la vara a la mà.-

122. Diumenge 12/10/08

12 d’octubre:més papallones que volen

Deia que la mort d’un infant és una papallona quevola. Ho deia el passat dimarts 29 d’abril, en aque-sta mateixa columna i en circumstàncies tan tristescom les que ara tenim al cor. I deia que en volar, l’in-fant que d’aquí se’n va ens deixa un missatge escrital cel. Però no hi ha missatge en aquest món quepugui consolar una mare que perd un fill. El descon-sol no té mesura, és un pou fosc i pregon, defondària inaccessible; és un patiment impossibled’entendre, visceral, que tortura, que tenalla el collfins a una asfíxia que no arriba mai, i llavors l’asfíxiaes torna un desig, però que no hi arriba, i el pati-ment no troba final. «Muero porque no muero», es-crivia santa Teresa d’Àvila fa quatre segles.


No fa gaire vaig assistir al funeral d’un infant: unafieta, que havia mort a un incendi, i tenia 9 anys. Hieren els companys de classe, i cadascú duia una florblanca a la mà, alguns duien també la motxilla.Caminaven discrets, alguns romanien silenciososperò el silenci era alhora un crit eloqüent, i d’altresxerraven amb veu baixa, no sé què deien, tal vegadacomentarien que la mort infantil preserva per sem-pre més el bo i millor de la infància, que d’aquestamanera es fa perpètua, i estalvia les complicacionsde l’adolescència i la vida adulta. Tal vegada, sí, talvegada, però les paraules i els raonaments, que sóndel cervell, no serveixen per consolar el desconsol iel patiment, que són del cor.

Aquell abril va morir un fiet a un carrer de Maó, araacaba de morir una fieta a un carrer de Ferreries. Elmissatge que al cel va escriure aquell fiet en volar noha estat suficient, i ara una altra papallona torna avolar, i en volar torna a escriure el mateix missatgeal cel. És el missatge de la prudència, perquè laprudència és aquí qüestió de vida o mort.

La prudència ha d’estar gravada a foc. És l’obligacióinexcusable que tenen els pares d’ensenyar prudèn-cia, mesures de prevenció. I és l’obligació que tenenels fills d’aprendre a viure amb prudència. De resvaldrà ara determinar les culpes del que va passar,perquè res no li tornarà la vida a la fieta. Ara és mo-ment d’aprendre i ensenyar: al carrer, els fiets hand’aprendre a comportar-se com si la resta de lespersones fossin malvades, o incompetents, o es-túpides.

En aquest context, els polítics aprofiten per estripar-se les vestidures en públic i presentar-s’hi amb carade circumstàncies, i surten a la foto amb actitud debon fiet, però ja sabem que això és cartolina, unpaisatge pintat sobre un llençol, escenografia. D’al-tres autoritats faran les investigacions que pertoquinper tal de saber exactament què va passar, i perquè, etc. I a tots qui som del carrer ens corresponaprendre la lliçó.

Encara que dues fietes traspassin el carrer pel paspeatonal, cosa que és obligatòria, també és cosaobligatòria que han de mirar aquí i allà per evitarque ningú, cegat per vés a saber quina mena de sol,no les passi per sobre, i acabin, una al terra, sensevida o amb una vida que s’escapa de les mans, i l’al-


tra amb això que diuen crisi nerviosa. No és qüestióde drets de pas, sinó una qüestión de supervivèn-cia, de parar atenció, sempre i sense excuses, en-cara que hom tingui tots els drets del món. Fiets ifietes han d’aprendre primer del Manual de Super-vivència, i després del Manual de Dret.

És necessari que cadascú faci una anàlisi sincera ide mirada àmplia, i sobre tot desinteressadament,del que va passar. I ningú, sisplau, es renti les mansdient que ha estat cosa de no haver fet encara lavariant de Ferreries, perquè aquesta és una actitudde passar la pilota i eludir la pròpia responsabilitat,la qual cosa és una irresponsabilitat greu. Tots hitenim part de responsabilitat: amb paraules repe-tides amb saviesa, i sobre tot amb l’exemple, hemd’ensenyar els fiets que el carrer no és el pati decasa. I si en presència de fiets, una persona adultasalta una norma de comportament, sigui normalegal o de sentit comú, comet un pecat greu perquèensenya el mal exemple. I d’aquests individus, cul-pables de donar mal exemple en públic, n’hi hamolts al carrer, i avui han saber que en tenen part deresponsabilitat.

Els conductors tenim l’obligació de respectar lesnormes de circulació, però aquestes normes no sónsuficients per evitar els accidents en què les víctimessón fiets. Precisament perquè són fiets: personesimprevisibles, agosarades, arriscades, ingènues,oblidadisses, apassionades. Però meravellosamentimprescindibles. És amb ells que les normes de com-portament al carrer tenen una importància vital, itothom ha d’ensenyar amb l’exemple. I és aquí ontothom ha d’assumir la responsabilitat que li per-toca, que va més enllà de la responsabilitat legal.

Deia també aquell dimarts d’abril que la mort d’uninfant de casa nostra ens recorda la mort de moltsinfants de més enllà de les fronteres insulars. Sóninfants pobres, inocents, indefensos, però són taninfants com els que tenim per aquí. Ara, el 12 d’oc-tubre ens recorda l’inici de la conquesta espanyolade Amèrica, l’any 1492, amb Cristòbal Colom, queha estat sagnant i cruel, i que li va costar la vida amolts fiets. No els hem d’oblidar perquè també sónpapallones que volaren i al cel deixaren un missatgeescrit. Però aquest missatge el van escriure ambsang, i amb el sudor de l’explotació laboral.-


123. Diumenge 19/10/08

Epidèmia de boca, mà i peu

Curiosa epidèmia, la que tenim ara a Menorca. Ésuna malaltia que afecta la boca, les mans i els peusdels fiets. El pacient té gana però no vol menjar, jasigui el pit o el biberó, o el puré de verdures ofruites, perquè té mal a la boca, on té unes lesionscaracterístiques. Al palmell de les mans i a la plantadels peus també hi ha unes lesions similars, però devegades són tan poques o tan petites que passendesapercebudes, o simplement no n’hi ha; cosasemblant passa a les natges. Hi ha casos en què lamalaltia provoca febre i malestar, i casos en què nomolesta gaire. I també hi ha casos en què la malal-tia no presenta cap símptoma, i ningú no sen’adona, però igualment són persones contagioses.Diversos virus Coxsachie provoquen aquesta malal-tia, encara que també d’altres virus en poden ser re-sponsables.

La malaltia és curiosa, inofensiva encara que mo-lesta, i el nom també és curiós: malaltia boca, mà ipeu. No sembla que els savis hagin pensat gaire perdonar-l’hi aquest nom, que amb certa freqüènciafigura mal escrit: boca-mà-peu. Està mal escritperquè ni en català ni en castellà el guionet sub-stitueix la coma o la i. Els anglesos són més pru-dents, i deixen la boca per al final, i posen la mà i elpeu al principi, i en conseqüència a la malaltia lidiuen hand, foot and mouth disease (malaltia mà,peu i boca).

L’analogia és evident i és forta la temptació de pen-sar que aquí li diem boca, mà i peu (és a dir, la bocade primer, i mans i peus de segon) perquè tenimmés tendència a posar en funcionament la bocaabans que les mans i els peus. Cosa ben certa, i finsi tot fàcil d’observar en l’entorn d’allò que fa refer-ència a la pediatria illenca. En canvi, aquells, mésflegmàtics, tal vegada en diuen mà, peu i boca (és adir, a l’inrevés: mans i peus de primer, i boca desegon) perquè de primera activen mans i peus, i de-sprés activen la boca. Cosa curiosa, que busca la re-flexió, que convida a cercar exemples en lespersones que tenen certes responsabilitats, algunesde les quals són més amigues de parlar primer i pen-sar després si en realitat s’hi farà alguna cosa, o sitot quedarà només en cosa de la boca, tal el que


passa amb aquesta malaltia que, segons queda dit,pot afectar només la boca.

Dic que hi ha una epidèmia de la malaltia de la boca,la mà i el peu, però ara que ho penso no ho puc as-segurar. Perquè no sé (ni se sap: no hi ha registresadequats) quants malalts n’hi ha hagut últimament.Tan sols tinc la sensació que en aquest mes d’oc-tubre hom ha vist més casos d’aquesta malaltia quedurant l’octubre passat. Però que ningú pensi, sis-plau, que hi ha molts casos. No, tan sols n’hi ha ungrapat. Però igualment es pot considerar unaepidèmia, encara que les autoritats sanitàries, no sési afectades per la malaltia de la boca, amb totaprobabilitat s’apressarien a dir que tranquils, que noes tracta d’una epidèmia sinó simplement d’un brotde la malaltia. O d’una passa, i en aquest cas seriainteressant recordar que el diccionari diu que passaés sinònim d’epidèmia.

Arribats en aquest punt es fa necessari saber què ésuna epidèmia, perquè tal vegada hi haurà personesque relacionen la paraula epidèmia amb una situacióde catàstrofe sanitària puix que, efectivament, lahistòria és plena d’epidèmies que van constituircatàstrofes sanitàries. Però no és, ni de lluny, el casde la malaltia de la mà, el peu i la boca. El diccionarigeneral indica que una epidèmia és la situació enquè, en moment i zona geogràfica concrets, unamalaltia afecta un gran nombre de persones. Peròun diccionari més específic, més tècnic, indica queuna epidèmia també és l’aparició de més casosd’una determinada malaltia, en moment i zonaigualment concrets, dels que sol haver-hi. D’aque-sta manera, tant és epidèmia la passa de pestanegra que va afectar Europa durant el final del segleXIII i principis del XIV, i que li va costar la vida a mil-ions de persones, com l’aparició d’un grapat de pa-cients d’una malaltia de la qual no sol haver-hicasos.

La sida es va descobrir com a conseqüència d’unaepidèmia de tan sols un grapat de casos d’una com-plicació de la malaltia. Si a Menorca fossin detectatsdos o tres casos de paludisme, cosa força improba-ble, la situació seria d’epidèmia, encara que noméssiguin dos o tres els malalts, i les autoritats san-itàries haurien de fer alguna cosa per aturarl’epidèmia (fóra bo de recordar que a Menorca hihavia paludisme, fa anys, i que fa anys que ja no


n’hi ha). Per tant, si en aquest octubre hi ha méscasos de la malaltia boca, mà i peu que l’octubrepassat, encara que no ho pugui demostrar ambxifres absolutes, la situació és d’epidèmia. Però nopasseu pena, perquè la malaltia és tan discreta qued’aquí a res passarà aquesta epidèmia, si és que noha passat quan aquestes línies siguin públiques alperiódic. I tal vegada les autoritats sanitàries ni tansols s’hauran adonat que alguna cosa passa a la pe-diatria, que li afecta la boca, les mans i els peus.-

124. Dilluns 27/10/08

Atendre l’emergència

Octubre inclou el Dia Mundial de l’Alimentació. In-clou també la petició de Metges sense Fronteres perals centres d’alimentació que manté a Etiòpia. In-clou la campanya per promoure la recepta elec-trònica. I la nova Cartilla de Salut Infantil. Sónemergències, i cal atendre les emergències.

La Conferència de l’Organització de les NacionsUnides per l’Agricultura i l’Alimentació proclama, desde 1979, el 16 d’octubre com el Dia Mundial de l’Al-imentació. L’objectiu és prendre consciència sobre elproblema dels aliments, perquè la majoria de lespersones del món no en tenen prou. Aliments insu-ficients, o de poca qualitat nutricional, és un prob-lema greu, una emergència de cada dia, que implicafam i desnutrició. I pobresa. La pobresa i la desnu-trició no permeten el desenvolupament físic iintel·lectual de les persones, que en conseqüènciano permeten el progrés de la comunitat on viuen.Que llavors s’enfonsa. La manipulació especulativadel preu internacional dels aliments bàsics i la sub-venció estatal del aliments són les armes més mod-ernes per mantenir la pobresa de les personespobres (i per mantenir la riquesa de les personesriques).

Són pobres, efectivament, però no miserables, en-cara que viuen a la misèria. Perquè els miserablessom nosaltres. Que acceptem com a cosa normalque hi hagi inversions colossals per superar unacrisi, per salvar un sistema, una forma de viure, unaforma de fer, que manté milers de fiets en la pobresai la desnutrició per tal que un grapadet de fiets tin-guin problemes d’obesitat. I d’això se’n diu misèria.


Aquest octubre, Metges sense Fronteres ha fetpúblic un document que explica per què la falta d’al-iments de bona qualitat nutricional provoca infec-cions repetides. I per què aquestes infeccionsagreugen la desnutrició, que si no s’atura a tempsprovoca la mort del fiet. Cada dia que passa, percada fiet que viu a Menorca, n’hi ha un altre que mora causa de les complicacions de la desnutrició. Cadadia, sense excepció, per cada fiet que continua viuaquí, un altre fiet mor allà. I d’això se’n diuemergència, allà; i misèria, aquí. Aquest octubre, lasanitat pública menorquina té registrats 12.502 fietsmenors de 14 anys: tenen dret a l’assistènciamèdica i d’infermeria, dret a la subvenció parcialdels medicaments que siguin necessaris per a man-tenir o recuperar la salut, i dret a la subvención totalde les vacunes i de certs aliments especials. Notenen dret, però, a la salut.

Entre deu mil i quinze mil fiets moren cada dia acausa de la desnutrició. Només hi ha una cosa encomú entre els fiets que avui moriran allà i els queaquí continuaran vius: no tenen dret a la salut.

La salut infantil no és un dret. La salut infantil és laconseqüència del dret a l’assistència mèdica i d’in-fermeria, del dret a disposar de vacunes gratuïtes,del dret a l’alimentació i a l’escolarització, del dret alrespecte i la consideració de la resta de persones.Però la salut no és un dret. Tenim dret als instru-ments que siguin necessaris per a la salut, però nopas a la salut. La salut infantil no és un dret, sinó unregal que la minoria de fiets del món rep cada dia.La majoria dels fiets d’aquí tenen salut perquè sónrespectats els seus drets. I els fiets d’allà no tenensalut perquè els seus drets com a persones no rebengaire respecte ni consideració. Respectar els dretsd’un fiet és una emergència, i s’ha d’atendre l’e-mergència. Mireu la pàgina ueb de Metges senseFronteres: www.msf.es (el segell que il·lustra aque-stes línies procedeix de la campanya per recollir fonsper pagar els aliments que distribueixen als vuit cen-tres d’alimentació que tenen a Etiòpia).

La campanya per promoure la recepta electrònicaentre els usuaris de la sanitat pública i entre els pro-fessionals de la medicina i la infermeria de Menorca,és una altra emergència d’octubre, i cal atendre l’e-mergència. Perquè no hi ha més remei. Llevat quealgú s’alci de la cadira, alci la mà per demanar la pa-


raula, i alci la veu per indicar que té el dret de saberabans de fer.

No havia arribat encara l’octubre (el 29 de setem-bre) quan un periòdic que té més de cent anys detrajectòria periodística, va publicar un article cen-surat. L’autor, que és aquest servidor, ja havia pub-licat 16 articles en aquell periódic. Però el que feia17 es va publicar força retallat: li faltava la mitat. Lamitat que parlava de la relació que hi ha entre po-bresa, desnutrició i maniobres especulativas amb elpreu dels aliments bàsics. Tal vegada perquè un delsdirectors del periòdic és un productor a gran escalade cerals, i molt que li convé que augmenti el preudel cereal, i que ningú no en digui res a casa seva.Quedi constància. (Són d’altres misèries, i ja he su-perat les ganes de vomitar.)

A una escala menor, però igual és pecat, la novaCartilla de Salut Infantil, que ara surt d’una im-premta mallorquina, conté textos d’aquest servidorque també han estat manipulats. Tal vegada perquèencara no han entès, a l’illa major, que a la menortambé tenim veu. I que la veu és una emergènciaque s’ha d’atendre.-

125. Diumenge 02/11/08

Fer l’orni o triar el mal menor

Havia començat a millorar la situació dels bebèsseropositius. Però s’espera que a partir d’ara entrien una espiral descendent, que serà difícil d’aturar.Estem avisats, ningú faci l’orni, tots en tenim un partde responsabilitat. Han estat anys d’esforços per aun munt de persones generoses i solidàries. I hanestat anys d’ajut econòmic per a un grapat de paï-sos, fins aquí generosos i solidaris, que ara tanquenl’aixeta de l’ajuda humanitària amb l’excusa de volersalvar el propi sistema financer, que presenta feridesgreus a causa d’anys de llibertinatge econòmic.

A punt com estem de les eleccions als Estats Unitsd’Amèrica, que desgraciadament assoleixen méstranscendència que no pas mereixen, cal reflexionarsobre aquesta qüestió del llibertinatge econòmic,perquè ens modifica les condicions de vida, i perquèpot condicionar la mort de moltes persones, espe-cialment fiets. És necessari no fer l’orni.


Ningú faci l’orni. I si algú vol fer l’orni amb aquestaexpressió, tot dient que no la coneix de res, sàpigaque el diccionari la defineix com «Fer el desentés» iil·lustra el significat amb aquesta frase d’exemple:«No facis l’orni, que ja sé que has estat tu.»

Gestionats els recursos humans i econòmics perUnicef i l’Organització Mundial de la Salut, entre d’al-tres, la situació de les embarassades seropositivas idels bebès seropostius ha estat en 2007 força millorque en 2004, perquè van rebre tractament anti-retroviral (contra el virus de la sida). A les regionssubdesenvolupades del món, és clar. Efectivament,en 2007, una de cada tres embarassades seroposi-tives d’Àfrica subsahariana va rebre aquest tracta-ment per impedir que el virus de la sida passés alfetus, i nasqués en conseqüència un bebè seroposi-tiu; en canvi, només una de cada deu va rebre elmateix tractament en 2004. Dels aproximadament75.000 bebès seropositius que en 2005 van rebretractament per impedir el desenvolupament de lasida, es va passar a 200.000 en 2007. Aquestesxifres són eloqüents, parlen d’un milloria evident, idemostren que les coses són possibles si hi ha prouvoluntat per fer-les. I si hi ha prou doblers, però en2009 no n’hi haurà prou per continuar aquesta feina,i les embarassades seropositives es quedaran sensetractament, i tindràn bebès seropositius. Sense trac-tament, només la mitat d’aquests bebès arriba a ferels 2 anys.

El Dia Mundial de l’Alimentació, fa dues setmanes,ens recordava que el millor aliment per a un bebèés la llet de mare, i que la pot prendre, com alimentexclusiu, fins als sis o set mesos. En terres de po-bresa africana, l’aigua potable és escassa, difícil d’a-conseguir i difícil de mantenir. En aquest context, elbebè que pren el pit té més possibilitats d’arribar sai fort als sis o set mesos (perquè no haurà necessi-tat de beure aigua i perquè la llet de mare li passadefenses), que el bebè alimentat amb llet de biberó,perquè aquesta llet acabarà preparada, prest o tard,amb aigua contaminada, la qual cosa provocarà coma mínim diarrea. I la diarrea és allí una de les causesprincipals de mort infantil, i és a més una causa permantenir contaminada les aigües de consum. És uncercle viciós: a més persones amb diarrea en unaregió sense prou aigua potable i sense l’adequadaeliminació de les aigües residuals, més contaminacióde les aigües de consum i més casos de diarrea. En


conseqüència, tant per a la salut del bebè com per ala salut de la comunitat, és millor que els bebès s’al-imentin amb la llet de la mare (que llavors tindràmenys probabilitats de tornar a quedar-se embaras-sada).

Però el virus de la sida es pot transmetre mitjançantl’alimentació al pit. Aquesta possibilitat és baixa o ésalta segons en quin moment evolutiu estigui la sidade la mare. I aquí està el dilema: s’ha de triar entredos mals: assumir el risc de la sida per l’alimentacióal pit o assumir el risc de la diarrea per l’alimentacióamb biberó. És evident que s’ha de triar el malmenor, i ara mateix, perquè seria una ingenuïtat es-perar que del cel caigui avui o demà la solució per ala pobresa i la sida, i embarassades i fiets no es-peren. Triar el mal menor, sí, però ¿quin és el malmenor?

La sanitat menorquina també té dilemes senseresoldre. Hi ha qüestions que van ser-li plantejadesja fa setmanes, o mesos, i n’hi ha que ja són d’anys.No ha de fer l’orni. No ha d’esperar que del cel arribiuna solució definitiva perquè tal vegada trigaràmassa, o potser no arribarà mai. I si això no obstantespera que del cel caiguin solucions, mentrestant calsolucionar les qüestions mitjançant el procedimentde triar el mal menor. Perquè el mal menor, que aquísignifica triar la solució parcial o transitòria, és forçamillor que res. O que el silenci, segons sembla queés la norma de la casa.

Després de fer estudis i consultes, Unicef i l’Organ-ització Mundial de la Salut recomanen que les maresseropositives donin de mamar al seus fills, encaraque hi hagi risc de transmentre el virus de la sida.Perquè el risc de la diarrea és de perspectivespitjors. Excepte que tinguin garantida les condicionshigièniques, la qualitat de la llet i la potabilitat del’aigua. Tots n’hauríem d’aprendre.-

126. Dilluns 10/11/08

Una finestra a latercera Facultat de Medicina

Ara que se’n parla, i la societat demana que Balearstingui una Facultat de Medicina, heu de saber quen’hi ha hagut dues. Dues vegades va haver-hi es-tudis de medicina, a Mallorca, i van desaparèixer a


causa de la miopia institucional, un antic problemade visió que, ben mirat, no ha millorat gaire amb lesulleres que duu posades, tal vegada perquè lescoses són, o no són, segons el color dels vidres deles ulleres amb les quals hom les vulgui mirar.

La primera vegada: hi havia Facultat de Medicina ala Universitat Lul·liana de Mallorca, però van tancar-li definitivament les portes en 1842. La segona veg-ada ha estat la denominada Unitat Docent de Palma,que depenia de la Universitat Autònoma deBarcelona, i d’això no fa gaire. Si diuen que no hi hadues sense tres i que la tercera és la vençuda,potser és aquesta la gran oportunitat per obrir lafinestra. I ventilar. I que surti l’aire carregat i polsósper tal que hi entrin aires nous. Perquè les ter-anyines no són bones: només fan de trampa percaure-hi, només són per alimentar l’aranya que hiviu amagada.

Al setembre de 1976, Jaume Martorell i Pons era es-tudiant de primer de medicina a Palma de Mallorca,i ja sabia que havia de marxar a Barcelona per con-tinuar estudiant perquè la Unitat Docent havia de-cidit prescindir del segon curs de medicina. Sobre laqüestió va presentar un escrit al Congrés de Metgesde Llengua Catalana d’aquell any. Explicava que lacreació d’una universitat balear era el que demanavauna de les primeres campanyes populars de reinvin-dicació de la posguerra. Ho demanava una mani-festació legal, formada per unes 3.000 persones quevan recórrer les avingudes de Palma al juliol del1976. Un grup d’estudiants demanava, més concre-tament, la continuïtat dels estudis de medicina, quehavien començat feia tot just un any. Eren elsalumnes de la Unitat Docent de Palma de Mallorca,de la Universitat Autònoma de Barcelona. Reunits enassemblea, els 217 alumnes van presentar un doc-ument adreçat a l’opinió pública mitjançant el qualvolien que tothom sabés que el primer curs de med-icina (1975-1976) havia passat amb problemesgreus, tan greus que es podia preveure que no n’hihauria un segon curs.

Efectivament, no va haver-hi un segon curs de med-icina. Els problemes eren sobre tot de professorat,que no havia estat contractat perquè el degà de laFacultat de Medicina de la Universitat Autònoma deBarcelona ni tan sols s’havia assabentat de l’ex-istència de la Unitat Docent de Palma fins més enllà


de la meitat del curs, segons ell mateix va re-conèixer. L’escrit dels alumnes acabava reclamant lacontinuïtat dels estudis de medicina, però ja no sotala tutela de l’Autònoma de Barcelona, que haviademostrat incompetència, sinó emmarcats dins unauniversitat balear. Que només va trigar dos anys:amb la denominació inicial d’Universitat de Palma deMallorca, va començar en 1978 arran de la concen-tració de les facultats i escoles universitàries que de-penien de la Universitat de Barcelona i de laUniversitat Autònoma de Barcelona. Des de 1985rep la denominació de Universitat de les IllesBalears. Fóra bo de recordar que l’Autònoma deBarcelona havia començat només deu anys abans,en 1968, i que ho va fer amb dues facultats, la deMedicina i la Filosofia i Lletres. I que la Universitat deBarcelona és força més antiga: va començar en1401, i ho va fer precisament amb els estudis demedicina.

La trajectòria de la Universitat Lul·liana de Mallorcatambé és bo de recordar-la. Va començar en 1483com Estudi General Lul·lià, i en 1573 ja tenia estudisde cirurgia, que llavors era una ciència separada dela medicina. Com a Universitat Lul·liana de Mallorcava tenir més rellevància partir de 1673 perquè elstítols que atorgava assoliren més reconeixement. En1697 ja comptava amb una Facultat de Medicina. Iaquí, fins al 1835 existia la Universitat i Consell Gen-eral de Menorca, amb seu a Ciutadella, on era la uni-versitat general, de la qual depenien les universitatsparticulars de Maó, Alaior i Es Mercadal, i Castell deSanta Àgueda. Aquestes universitats es convertirenen municipis (no eren universitats en el sentit decasa d’estudis superiors, sinó denominacions ju-ridiccionals).

Queda vist, per tant, que no és nova la idea de tenirestudis de medicina a Balears. Ara n’hi ha que diuenque amb una Facultat de Medicina a Mallorca s’a-cabaria l’escassetat de metges a Balears, un con-cepte força qüestionable. I n’hi ha que parlend’integrar una Facultat de Medicina en això que de-nominen Turisme de Salut, un concepte novíssimque és força més qüestionable que l’anterior.

Tots els metges de Balears vam aprendre medicinaen una altra Comunitat o en un altre país, la qualcosa implica que Balears es beneficia de profession-als la formació dels quals no ha pagat. I aquesta


situació és injusta. Però estic segur que la societatbalear consideraria igualment injusta la idea d’haverde pagar entre tots una Facultat de Medicina a Mal-lorca si, com a part del Turisme de Salut, donéscabuda a alumnes que després faran de metge aAlemanya, per exemple. És a dir, no crec que Balearsvulgui pagar la formació de metges que després nofacin feina a casa. Però prou que es beneficia des defa anys de la situació inversa. És una doble moral, ical obrir la finestra per ventilar.-

127. Dilluns 17/11/08

La pensada de una fieta, i la inauguració

Dissabte es va inaugurar la Unitat Bàsica de Salutdes Castell, visca! I fa quatre mesos i mig es va in-augurar el Centre de Salut Verge del Toro, que si fosun fiet ara tindria quatre mesos i mig. Si fos un fietsa, amb certesa que reaccionaria a la veu humana,que pararia atenció a la veu maternal, i que respon-dria amb un somriure si hom li somriu. Faria rial-lades, i ningú sap de què riu tant, el fiet. Posat depanxa, s’alçaria recolzant-se amb les mans, i ambentusiasme miraria el món des d’aquesta nova per-spectiva. Podria tenir dents, però no és probable.

Hi ha molta variació, de fiet a fiet, quant a l’edat desortir les dents. Les primeres solen ser les centralsde baix, cap als sis mesos, però un fiet de cada centja en té una abans dels quatre mesos, i també un decada cent espera fins l’any per tenir-ne la primera.Després de les dents centrals de baix solen sortir lesde dalt. Els claus solen aparèixer cap a l’any i mig.Hi ha fiets que tenen els claus de dalt abans que lesdents centrals, la qual cosa els dóna un aspectedraculoide, vampiresc, temible, però no és bo deguiar-se per l’aspecte de les persones, perquè ésprou sabut que hi ha dràcules i vampirs que sónbones i bondadoses persones; i que hi ha personesque semblen bones i bondadoses però que en donar-los ingènuament confiança treuen els ullals idemostren que són vampirs.

Clau és una denominació popular. Qui vulgui fardarde culte, i d’aquests n’hi ha colla, en comptes declau pot dir ullal, però ha de parar atenció perquèmai se sap si una ullada és una mirada profunda,protagonitzada per ulls interrogatius, o si és unamossegada que, protagonitzada pels ullals, n’ar-


renca un tros. També es pot dir caní (o colmillo, encastellà), però ha de parar atenció perquè si en tin-gués de llargs i corbats seria un elefant, i el matariennomés per vendre el marfil i fer-ne figuretes per a lagent rica. O seria un mamut, si a més fossin recar-golats. Atenció als recargolaments dels recargolats,sobre tot quan fan de resposta a una petició, perquèsón símptoma d’una negativa amb pretensionsd’elegància.

Si tingués claus prims i punxeguts, amb un canal in-terior per a la sortida oportuna del verí, seria unaserp, i de les verinoses, i atenció a les serps, quetenen mala fama però són discretes i fugen totd’una, i només fan mal en defensa pròpia. I si no entingués cap, d’ullals, o fossin atròfics, qui farda deculte sería un ós o una rata.

Si el Verge del Toro fos fiet, seria el germà gran dela Unitat Bàsica de Salut des Castell, que llavorsseria una fieta, la germana petita. Però hi ha tantesdiferències que sembla com si ella hagués heretatgairebé tot, i el germà gran no hagués heretatgairebé res. Però tot això és una fantasia perquè nosón fiet i fieta sinó centres de salut, ambulatoris. I atots dos, per motius diferents, hi ha fiets i fietes queesperen, asseguts per evitar el cansament de es-perar drets, i demanen això que els pertoca. Els fietspensen, mentre esperen, i fan unes pensades quepodrien passar desapercebudes per a les personesque farden de cultes i diuen ullal en comptes de clauper recargolar el discurs fins l’infinit i deixar lescoses com estan. Aquestes persones han de saberque el pensament d’un fiet no està escrit amb lletressinó que està dibuixat amb símbols. I que cal pararatenció a la pensada infantil perquè és important:cal preguntar-se què necessita, amb què somia, quèdibuixa a la sala d’espera, què espera a la sala d’es-pera o a la porta de l’ambulatori. El dibuix és de naKènia Martín Rubió (gràcies, Kènia estimada!), iparla sense paraules.

Van convidar-me a la inauguració de la Unitat Bàsicade Salut des Castells, i vaig anar-hi. D’entrada vaigtrobar-me confús perquè a la façana diu que és unaUnitat Sanitària però a la placa commemorativa diuque és una Unitat Bàsica de Salut. El centre és forçabonic, i estic segur que estarà prou equipat, de per-sones i de material, i que farà molt de servei ala comunitat, encara que presenta barreres ar-


quitectòniques flagrants. I encara que la consulta depediatria no té res d’infantil, ni tampoc no en té resla consulta de la infermera de pediatria. I encara queno hi ha sala d’espera, ni cadires, ni lavabo per alfiets. A la cerimònia inaugural havia força més au-toritats que personal de medicina i infermeria, i alsdiscursos de rigor va haver-hi més menció, i fins itot propaganda, a l’empresa constructura que al per-sonal que hi farà feines. Són petites coses...

Plovisquejava quan les autoritats van entrar al cen-tre per inaugurar-lo. Algunes em van saludar ambprou amabilitat, d’altres només amb el mínim; lamàxima, però, no em va saludar, i encara que emva passar al costat i vam estar a tocar, i no puc evi-tar de pensar en allò bíblic que explica que el bonpastor és aquell que coneix les seves ovelles. Quasitotes lluïen vestits negres, tret de la màxima. Ploviaquan me n’anava, i jo em mullo.-

128. Divendres 21/11/08

La memòria, o el deure de recordar

Vuit anys tenia quan va marxar d’Alaior. I ara tornaa Menorca amb vuitanta. Va marxar amb la motxillaplena d’il·lusions i de feines que s’havien de fer. Ales venes tenia una sang poderosa que saltironejavaporuga a causa de la perspectiva d’una vida forçosa-ment diferent. Fill d’Alaior, nascut al 1928, i fill delprestigiós cenetista aragonès José Alberola Navarro,que havia fet de Conseller d’Instrucció del Conselld’Aragó durant la Revolució. Ara hi torna perquè técosa a dir-nos, torna amb la motxilla plena de feinesfetes i de feines que s’han de fer. A les venes encarali saltironeja una sang poderosa, però no ja poruga,sinó amb la valentia de les persones que tenen raó.

Arriba Octavi Alberola Suriñach, un grup importantanirà a rebre’l a l’aeroport amb una pancarta. Liacompanya Ariane Gransac, i tots dos són autorsd’un llibre necessari: El anarquismo español y la ac-ción revolucionaria (1961-1974), que es va publicara París, en 1975. Octavi serà a Menorca, que és casaseva, per presentar un altre llibre, del qual és autorjunt amb Félix Villagrasa Hernández, un historiadorde Barcelona, un altre autor prolífic de textos ques’entossudeixen a rescatar la memòria, de l’oblit; i lahistòria recent, dels intents per oblidar-la.


Miedo a la memoria, vet aquí el títol del llibre d’Oc-tavi Alberola i Félix Villagrasa. Vol donar-nos notíciasobre la necessitat de recuperar la memòria històricaper tal de rehabilitar les víctimes d’aquella èpocafosca, que encara demana explicacions, en què larepressió franquista volia controlar la vida amb lamort, la raó amb la violència de la boca tancada. Noha estat només cosa de persones adultes: moltsfiets van haver de marxar amb urgència, migracionsper salvar la vida, hi havia organitzacions que mi-raven de protegir la infància espanyola en perill, ifamílies que feien marxar els fills per tal de salvar-los. N’hi ha hagut que van tornar a casa, alguns novan trobar ni casa ni família. N’hi ha hagut que novolien tornar: tenien por de la memòria; d’altres nopodien tornar: tenien por de la realitat. I n’hi hahagut que van trobar una altra guerra en les terresd’acollida, van lluitar per defensar-la, i van morir acausa del fred o de les bales de la Segona GuerraMundial, a Stalingrad, per ejemple. Sobre lespenúries d’aquells fiets de les guerres locals, pro-poso llegir el llibre Los niños republicanos, de Ed-uardo Pons Prades; la foto de la coberta il·lustraaquestes línies.

No és bo d’oblidar, cal recordar-se’n. És necessarirecordar, ara serenament, ara amb perspectiva iamb tranquil·litat. Cal saber amb exactitud què vapassar, cal conèixer els fets amb precisió. I perdonar.Però és igualment necessari donar-li a cadascú ellloc que li pertoca en la història. Que ningú es quediamb una glòria que mai va tenir perquè mai vaguanyar, ni ningú no es quedi sense el reconeixe-ment que va guanyar-se. D’aquells fiets, ningú noquedi avui sense saber qui ha estat el seu pare, quèva fer, per què el van afussellar, on són les despulles,on n’és el record. I perdonar, que no és oblidar. I lla-vors aquest capítol terrible es podrà tancar.

Plena va la història, sobre tot la contemporània, delsintents amb què els poderosos van voler controlar lamemòria col·lectiva. Aquí i allà, ara i ahir, poderosossense escrúpols miren d’establir què ha de recordarla comunitat i què ha d’oblidar segons convingui alsseus propis interessos, siguin polítics o econòmics(si no són ja una mateixa massa d’ingredients im-possibles de separar). Espanya no n’és una excep-ció. Mitjançant la Llei 52/2007, de 26 de setembre,«por la que se reconocen y amplían derechos, y seestablecen medidas en favor de quienes padecieron


persecución o violencia durante la Guerra Civil y laDictadura», hom busca de donar-li a cadascú el llocque li pertoca en la història. Però vet aquí que aque-sta llei ha resultat una normativa anèmica, dèbil,sense prou forces, poc més que protocolària, que nosatisfà gairebé ningú. El llibre d’Octavi Alberolaaprofundeix en aquesta qüestió i busca d’explicarper què aquesta llei, si és tan necessària, ha trigattant de temps; i per què acaba en poca cosa. Perquè hi va haver tantes posicions diferents, i tantoposades, a l’hora d’escriure cada punt del text de lallei, i per què al cap i a la fi el resultat fa una oloretasuspitosa.

A Ciutadella, la presentació del llibre d’Octavi Al-berola i Félix Villagrasa es farà avui divendres, 21 denovembre, a la llibreria La Torre de Papel (Camí deMaó, 46), a les 8 de capvespre. Demà, a la mateixahora, la presentació serà a l’Ajuntament d’Alaior. Elllibre ens el presenten Miquel Àngel Limón i Luis Ca-marero. Octavi Alberola en comentarà els aspectesmés rellevants, i tot d’una voldrà obrir un debat en-riquidor entre tots que hi siguin presents. Cadascú hitindrà l’oportunitat de dir en veu alta allò que finsara callava.-

129. Dilluns 01/12/08

Equilibris desequilibrats

Perdre l’equilibri implica caiguda. O com a mínim im-plica una desestabilització perillosa de la posició que,d’aquesta manera, queda en evidència: no teniaprou fonaments sòlids. En aquest cas hi ha el riscque les pedres de Menorca, que sí són fonamentssòlids, hagin de fer allò que les bones paraules vannegar. La situació podria considerar-se comprensi-ble si es recorda que ningú neix prou equilibrat. Ique l’equilibri no és cosa fàcil d’aconseguir: un fietnecessita mesos d’evolució i moltes pràctiquesabans d’assolir la solvència mínima que li cal persortir-se’n, i caminar. Però tot i això caurà força ve-gades abans que es pugi dir que ja sap caminar. Il’espècie humana va haver d’evolucionar durant moltde temps per passar de la posició quadrúpeda a lapostura bípeda, és a dir, per equilibrar-se sobrebases petites.

Quant a la postura, l’equilibri resulta d’un conjunt decontraccions musculars, coordinades i seqüenciades


d’una manera admirable i gairebé inconscient. Sóncontraccions mínimes i involuntàries, encara que lavoluntat hi pot influir fins a un cert punt; són con-traccions automàtiques que actuen amb rapidesa ieficàcia per corregir els moviments que tendeixen adesestabilitzar la postura del cos. Aquestes contrac-cions musculars són la resposta a les ordres que,mitjançant els nervis i substàncies transmissores,unes estructures nervioses, altament especialitzadesi autònomes, ubicades a l’interior del crani, emetende manera casi constant. Aquestes estructuresnervioses reben informació relativa a la posició delcos i als canvis de postura que en tot moment es vanproduint. Després de processar aquesta informació auna velocitat extraordinària, emeten les ordresnervioses que siguin necessàries per mantenir l’e-quilibri mitjançant les oportunes contraccions mus-culars. I aquesta informació procedeix d’unsreceptores, de sensibilitat exquisida, ubicats a lesoïdes.

En d’altres paraules: en tot moment els receptors deles oïdes capten tridimensionalment la postura de lapersona, i tot d’una n’informen a les estructuresnervioses ubicades al crani. I aquestes estructuresemeten amb igual rapidesa les ordres que fan con-traure els músculs que s’encarreguen de mantenirl’equilibri i la postura. Tot plegat és un mecanismecasi perfecte de vigilància i respostes adequades quecomença a les orelles i termina amb els movimentsde correcció que siguin necessaris. Exactament al‘inrevés que alguns mecanismes de gestió sanitària,que hom no sap on comencen ni quines són les sub-stàncies transmissores. Ni tampoc no se sap per quèacaben com acaben perquè, tot plegat, l’equilibri noés encara la tònica general. Com a mínim quant a lainfància.

Tal vegada és un problema en les orelles, la qualcosa seria fàcil de solucionar, ja sigui amb cridesmés fortes o, millor, fent les consultes que perto-quen. Perquè no sembla que sigui problema denervis o substàncies transmissores, que n’hi haprou; ni de músculs que esperen les ordres opor-tunes, perquè també n’hi ha suficients. El desequi-libri és evident: hi ha un desequilibri quant a ladistribució de les forces pediàtriques en torns dematí i capvespre a tots els ambulatoris de Menorca.Les forces pediàtriques presenten desequilibristambé quant al volum de les necessitats que han


d’assumir, tant si hom les mira en conjunt com sihom les mira segons el nombre de visites per jor-nada. Igualment desequilibrat (i aquí el desequilibriés més perillós perquè hi ha risc de caiguda) estàl’equilibri entre les necessitat de la població i lesforces pediàtriques d’hospital.

A més a més, hi ha petits desequilibris per aquí i perallà, per fortuna més aviat transitoris i d’importàn-cia menor. Vet aquí el darrer exemple: l’última edi-ció de la Cartilla de Salut Infantil, que reben tots elsfiets que naixen a les Illes Balears, és una versiócorregida de l’anterior (que vés a saber per què esdeia Cartilla de Salud Infantil, en castellà). Per alprocés de correcció van convidar bona part de laforça pediàtrica balear, però fins on puc saber n’hiha hagut pocs que van acceptar el convit. Ha estatun procés desequilibrat i protagonitzat sobre tot perla pèrdua de temps i per una certa tossudesa permantenir el que hi ha i evitar per tant els canvis. En-trada la Cartilla a impremta a corre-cuita perquè eltemps ja no donava per més, hom va veure que laversió definitiva tenia tantes errades com la versióoriginal, i va demanar la maqueta informàtica percontinuar les correccions, però ja de cara a la pròx-ima edició. La resposta va trigar cosa d’un mes, iamb una excusa pueril van dir que no, que res d’en-tregar feina per fer feina, que aquestes coses no espoden entregar. Hom va quedar amb la boca oberta,el llàpis a la mà, i la gola tancada amb un nus. Quediconstància que l’autor de les correccions conservaels drets de propietat intel·lectual dels textos nous.I que el desequilibri més perillós es produeix quanuna persona rep més vegades un no que un sí: elrisc de caiguda és imminent... Ai, Carmeta,Carmeta, no sé què farem amb tu!

130. Dilluns 08/12/08

Fills d’una immaculada concepció

A Menorca hi ha un bon nombre de fiets de sangbrasilera: siguin benvinguts. Perquè tot fiet ésbenvingut a Menorca, perquè tot fiet és fill d’una im-maculada concepció. Perquè tota concepció és im-maculada, és a dir, no té cap taca, no té cap màcula,i d’aquí la paraula immaculada. Tot fiet és per tantimmaculat: en nàixer no presenta cap màcula, captaca, cap etiqueta, i òbviament aquí no faig referèn-cia a les màcules o taques que, físiques i evidents,


presenten alguns fiets al naixement. El Dia de la Im-maculada Concepció és un moment oportú per re-flexionar sobre la condició immaculada de tot fiet.

Aquesta condició immaculada de naixença és el quefa que tots els fiets siguin iguals i tinguin elsmateixos drets. Encara que el Día Universal de la In-fància, el 20 de novembre, va passar gairebé de-sapercebut per als mitjants de comunicació deMenorca. I encara que, segons recorda el Comitè deMenorca d’Unicef en un document del 2008 adreçatal públic infantil, Estats Units no reconeix oficialmentels drets dels infants que es troben recollits a la Con-venció sobre els Drets de l’Infant, de 1989. El Diade la Infància també va passar desapercebut per ala salut pública de Menorca, que té l’obligació detenir cura de tots els fiets que hi vulguin viure;aquesta indiferència envers el Día de la Infància con-trasta amb l’entendridor interès que va manifestarenvers el Día Mundial de la Sida, que va motivar mésfotos, més declaracions, més propaganda i mésdespesa.

I ha estat gràcies a una mare brasilera, també im-maculada perquè el sexe que necessita la concepcióno és una màcula en l’historial d’una persona, quevaig tenir accés a un document de Brasil que equivala la nostra Cartilla de Salut Infantil. És el Cartao daCriança, la tapa del qual il·lustra aquestes línies. Ésun document extraordinari, una cosa ben feta, sen-zilla i pràctica, que registra el creixement i les vac-unes del fiet, que explica el desenvolupament ambdibuixos i textos d’eloqüència comprensible pertothom. I que en dir que «Cada criança tem un jeitoprópio de se desenvolver» promou la individualitatde tot fiet, la condició d’ésser únic i irrepetible. Efec-tivament: tot fiet té un estil propi per desenvolupar-se, i s’ha de respectar. Felicitacions, Brasil.

El dibuix de la tapa del Cartao sembla que mira decua d’ull la dèria futbolística dels brasilers. El troboforça interessant, encara que està impregnat d’uncert esperit sexista i només reflecteix la fesonomiapròpia dels fiets de pell clara; deixa de banda, pertant, totes les fietes, i tots els fiets brasilers de pellbruna. Hi ha un cavallet, i vet aquí que em fa recor-dar el cavall de llenya que va viure un grapat d’anysa la sala d’espera de pediatria de l’ambulatori deCanal Salat, en aquells temps en què un cavall perjugar tenia tanta importància com la quadratura delsnúmeros de la gestió del centre.


Del cavallet de Canal Salat, me’n van dir que tal ve-gada ja era adolescent perquè feia més de deu anys,potser dotze i fins i tot catorze anys que feia de cav-allet per als fiets de la sala d’espera. Quina cosa méssenzilla i més engrescadora. I mai va sortir al diariper fer declaracions sobre la condició equina o sobrela necessitat de transmetre, a través de la joguina,també als fiets malalts, la cultura del cavall, queforma una part inseparable de Menorca, i de Ciu-tadella en particular.

Van dir-me’n que un dia el van trobar malalt, al cav-allet, però encara hi era, a la sala d’espera, tot es-perant poder fer de cavallet per a un fiet. Però ja nopodia fer-ne. I el van dur al metge dels cavalls dellenya. I el va visitar, i amb serra i martell, amb colade fuster, li va tornar la salut i l’alegria, i llavors vatornar a la sala d’espera. Va tornar a la vida del bal-anceig dels cavalls que tenen sang de fusta. Quan elvaig conèixer era un cavall immaculat però alhoraple de les taques de les sabates i els mocs delsgenets que hi van viure aventures tot esperant latenebrosa blancor de la bata del metge de pediatria.Però el cavall, ai, un dia tristíssim, va desaparèixer.

La sala d’espera va quedar buida, plena de fiets quees preguntaven on és, mama, el cavall. No sé, fill, talvegada s’ha romput una pota. Vaig preguntar peraquí i per allà, on és el cavallet. Ningú no en tenianotícia certa, la hipòtesi més sòlida sobre la de-saparició de l’equí apuntava al fet que l’havien reti-rat, no se sap per quin motiu, i que estava guardat,tancat amb clau. El temps va passar i el cavall notornava, no sé si ha tornat, no sé si tornarà.

Igualment espera també la sala d’espera de pedia-tria de l’ambulatori de Dalt Sant Joan, buida de cav-alls i plena d’esperes que esperen, i sembla que mirade cua d’ull la dèria pintaire que ara els ha agafat,que ho pinten tot de coloraines que busquen d’am-agar una condició que ja fa temps que no és pre-cisament immaculada. D’aquí a poc el centre seràun batibull, tal vegada un aquelarre, de liles i vio-letes, morats d’intensitat diversa, blancs i verds.Potser és la ràbia d’una criança que no troba el cav-allet que ha perdut, potser és la mala consciènciaper saber que només és un rentat de cara.-


131. Dilluns 15/12/08

Ofegar-se en dilluns, cremar-se en dilluns

Mitjanit i cinc minuts del dilluns 3 de desembre. Perestalviar diners, la fàbrica havia desactivat tots elssistemes de seguretat, i ningú es va adonar que latemperatura augmentava perillosament a una de lescisternes. Va haver-hi una explosió. I de la cisternaes van escapar quaranta-dues tones d’isocianat demetil, que és un gas tòxic, i es va formar un núvulgegantí. Feia calor, havia venteta, les finestres erenobertes, el núvul es va desplaçar en direcció al con-junt de barraques que hi havia al costat de lafàbrica, on vivien milers de persones, pobres i igno-rants. El núvul tòxic en va matar moltes, els fietsvan morir més ràpidament. No se sap del certquantes persones van morir aquella matinada de1984: van identificar fins a setze mil cadàvers, peròel càlcul indica que va haver-hi prop de trenta mil.

N’hi va haver que van morir sense despertar. La ma-joria, però, va tenir temps d’adonar-se que respiravaun aire que no deixava respirar. El tòxic provocaparàlisi de la respiració, la persona mor ofegadaperquè no pot respirar, triga uns minuts en ofegar-se, els fiets moren més ràpid, són més fràgils. Elsresponsables de la fàbrica van negar-se a informarde quin tòxic es tractava, i a l’hospital no sabien pertant si hi havia un antídot. El doctor Deepak Gandhéestava de guàrdia quan van començar a arribar-hiels primers intoxicats, i morien tot d’una, a la salad’espera, a la sala d’urgències, als passadissos. Hiva haver pares que duien en braços el fill, però enarribar el fill ja era mort, i després morien ellsmateixos amb el fill als braços.

Van haver de cavar fosses comunes per als mortsmusulmans i van haver de fer incineracions comu-nitàries per als hindús. Els responsables de lafàbrica, de negligència homicida, encara no hanestat jutjats, i ja fa 24 anys de la tragèdia, i prote-gits per un laberint de la justícia nord-americanacontinuen entossudits en no admetre la respons-abilitat sobre aquests fets. Aquests són els fets deBhopal, a l’Índia, tothom els ha de recordar quans’apropa el Nadal. Dels que hi van sobreviure, moltsen van quedar cecs o amb dificultats greus de visióa causa de la capacitat càustica del tòxic, que cremaels ulls.


La fàbrica era propietat de la Union Carbide Corpo-ration, una multinacional que la Dow Chemical vacomprar en 2001 per convertir-se d’aquesta maneraen la companyia química més gran del món. Seràdifícil imaginar que aquells pobres i desgraciats deBhopal puguin aconseguir alguna cosa d’una multi-nacional de mides colossals i poder desmesurat,entre d’altres motius perquè els responsables de lafàbrica d’aquell moment són persones que d’ençà dellavors es troben, oficialment, en domicili de-sconegut. Les ruïnes oxidades de la fàbrica, però,encara són a Bhopal, són un recordatori perquèningú se n’oblidi, perquè l’oprobi no s’ha d’oblidar.

Fabricava un insecticida denominat Sevin, que escomercialitzava amb molt d’èxit a Llatinoamèrica desde feia anys, i encara s’hi ven, i encara li fan propa-ganda. El prospecte de l’envàs que es ven a Xile, perexemple, diu que Sevin és «un insecticida moder-adamente peligroso» per a les persones, però lesautoritats nord-americanes el consideren força tòxic,i carcinògen, és a dir, amb capacitat per produircàncer. Sevin és un invent nord-americà: el van sin-tetitzar a Nova York, un grup d’especialistes quefeien feines per a la Union Carbide Corp.

La tragèdia d’Hiroshima també va ser en dilluns: ales vuit i quart del matí del 6 d’agost de 1945, labomba que va deixar caure un avió nord-americà vaprovocar primer una llum intensíssima, mai vistaabans per l’ull humà, i de seguida es va generar unaonada de calor tan intensa, tan mortífera i tan de-structora que en cosa de segons va cremar tota per-sona, animal o cosa que hi havia en vuit quilòmetresa la rodona. De manera gairebé instantània, unesvuitanta mil persones van morir carbonitzades perl’onada de calor. Quatre dies més tard, una segonabomba atòmica carbonitzava quaranta mil personesa Nagasaki. Quatre dies més tard, vençut per la de-scomunal violència nord-americana, Japó es varendir. Moltes més persones moririen, o quedarienamb seqüeles imposssibles de corregir, després d’Hi-roshima, després de Nagasaki i després de Bhopal.

En aquest context, resultaria irrespectuós i despro-porcionat de manera insultant apuntar que aMenorca hi haurà professionals de la salut que estrobaran ofegats el dilluns que precedix el Nadal i eldilluns que el segueix. Perquè descobriran que, ambmaquiavèl·lica discreció, precisament després de un


grapat de dies sense servei a l’assistència primària,la institució oficial de salut permet que no hi siguitothom fent les visites que la comunitat necessita ia les quals té dret, perquè, vet aquí la gràcia, n’hihaurà agraciats que seran tranquil·lament a casa. Iofegar-se en dilluns, prou demostrat que està, éscausa justificada per cremar-se, i llavors considerarla frescor de destins diferents. Tan de bo aquestNadal dugui als professionals de la salut de Menorcaun paquet d’estímuls en comptes de la tradicionalpanera d’entrebancs i desensisos.-

132. Dilluns 22/12/08

Una increïble història de Nadal

Escolteu el que va passar: un Pare Noel es va de-spenjar per la finestra i va entrar a una de les con-sultes de pediatria del Centre de Salut Dalt SantJoan, a Maó, fa cosa de quinze dies, i s’hi va quedar.Sembla que hi va entrar de matinada, tal vegadaperquè tenia fred o gana, o perquè plovia, o perquètenia tos i mocs, o mal de panxa. Tal vegada perquèvolia veure vés a saber què, el fet és que encara hiés, agafat d’una corda que penja del sostre. I miraels fiets que hi entren amb cara de Pare Noel, blancala barba, vestit de vermell i blanc, negres les botes,i verd el sac que duu a l’esquena. El barret, de formacònica, també és vermell i té un bolla blanca a lapunta.

Les autoritats sanitàries van iniciar de seguida unainvestigació per esbrinar com és que el Pare Noelhavia aconseguit d’entrar-hi si s’havien pres forçamesures de prevenció, dissuasòries. Per despistar-lo, per tal que pensi que no és encara temps deNadal, van evitar tot vermell nadalec al Centre, capverd o blanc nadalenc va entrar-hi. Ningú va muntarcap arbre de Nadal, ni cap pessebre s’hi va instal·lar.En entrar-hi, ningú diria que és temps de Nadal: nohi ha cap signe o símptoma nadalenc al Centre. Peròel Pare Noel se’n va adonar igualment, que és tempsde Nadal, i va entrar-hi per aquell finestrò alt que téla consulta que, ho recordareu, abans era un arxiu.

Amb el mateix objectiu dissuasori, per tal d’evitarque el Pare Noel i suposo que també el públic engeneral es pensin que aquests són temps d’alegrianadalenca, van repintar bona part del Centre. Sotauna bona capa de pintura es van amagar gairebé


tots els verds d’esperança que predominaven al Cen-tre i els van substituir pels morats, violetes i liles quesón propis de la Quaresma, que és un temps peni-tencial, de penediment. Ningú sap, però, de quinpecat ens hem de penedir i a causa del qual hem defer penitència. El procés de repintura penitencial, araaturat en fase inconclusa però força avançada, es vapotenciar amb la instal·lació d’uns panells moratsper recobrir la part baixa de les parets dels pas-sadissos i aconseguir que una persona, en caminarentre morats, no tingui sensació de Nadal sinó deQuaresma, i no tingui en conseqüència l’alegrianadalenca sinó la tristor quaresmal. Al Centre deSalut Verge del Toro, curiosament, hi són elsmateixos panells, una mica més alts, i no són allímorats sinó de color butà.

De les investigacions oficials no se’n sap res, segonses costum, però de les investigacions extraoficials sen’ha sabut cosa d’importància insospitada. Mit-jançant el procediment de reunir el contingut delsomnis dels infants que van veure, sorpresos, elPare Noel agafat de la corda a la consulta de pedia-tria, i d’interpretar-los amb sentit comú i esperit sol-idari, hom va concloure que el Pare Noel, cadavespre, en arribar la quietud nocturna i trobar-se ensolitud, es despenja de la corda i baixa.

Baixa, i s’endinsa en la foscor del Centre fosc i soli-tari, i camina pel passadissos morats. Segons algunssomnis, aprofita per fer un bon pixo i després menjapa amb mortadel·la; segons d’altres, recull els plorsque els fiets deixen a les consultes de pediatria. Peròtots els somnis coincideixen en afirmar que el PareNoel és calb, no té cabells. Efectivament, els fietsvan veure en somnis que el Pare Noel, de seguidade baixar de la corda, es lleva els guants i la xa-queta, i després el barret, i en treure’s el barret vandescobrir la calvície del Pare Noel. Fet tan increïbleva obligar a investigar més acuradament els somnisinfantils, i vet aquí que de resultes d’aquestes in-vestigacions oníriques es va saber que el Pare Noelés calb perquè fa quimioteràpia contra el càncer, iper aquest motiu no té cabells.

A l’Associació no tenien notícia de la calvície del PareNoel, però no van manifestar sorpresa. I van recor-dar-nos que a Menorca hi ha fiets que no tenen ca-bells: els han perdut a causa de la quimioteràpia quereben perquè tenen càncer, i que aquest fet terrible


fa que estiguin més a prop del Pare Noel que la restade fiets. A poc a poc, una minoria d’aquests fietspartiran per acompanyar el Pare Noel, i li acompan-yaran per sempre més, i per sempre més en farand’ajudants, i repartiran regals per a tots els fiets, finsi tot per aquells els pares dels quals consideren queno s’han portat prou bé. La majoria dels fiets calbs,en canvi, es quedaran per aquí però hauran derecordar tota la vida que la vida és un regal extrao-dinari que van estar a punt de perdre. I que haurand’ensenyar a tothom que la salut és el millor regal.

Estic segur que l’Associació de Pares de Nins ambCàncer de Balears (www.aspanob.com) ens desitja atots un Bon Nadal, amb salut. Fan una feinanecessària, i necessiten col·laboració: truqueu-los(T. 971 733 473) i oferiu-vos. Estic segur que emperdonaran el fet d’haver-los agafat el dibuix, proueloquent, que il·lustra aquestes línies nadalenques.Dissabte, dia 20 de desembre, ha estat el Dia Na-cional del Fiet amb Càncer. I per aquest motiu, enaquest Nadal tothom és calb, com a mínim per saberquè és això de ser infant i tenir càncer.-

133. Dilluns 29/12/08

Balanç amb ales de la pediatria de 2008

Escric al vaixell. Des d’aquí veig que Menorca és pe-tita i menuda, filla menor d’una mar menor, i la pucagafar amb la mà. L’agafo, i amb molta cura la deixoal palmell de la meva mà, i la miro. Ja no és petita,si és a la mar del meu palmell: aquí és una pedraviva que reclama això que li correspon. Té la cua al-tiva i arrodonida, però no la pot alçar. El cap li cauforça, fins més avall que la cua. I manté la boca en-treoberta, que és un tall profund, un bec. Ara que lamiro ben mirada, Menorca és un colom que vola enun cel d’aigües blaves.

Li puc reconèixer les formes: un extrem fa de cap is’abaixa per buscar la forma aerodinàmica, l’altre fade cua propulsora. L’esquena és superior i dibuixauna línia convexa en la qual veig les puntes succes-sives i ordenades de les vèrtebres. El ventre, inferior,és còncau, ficat endins, tal vegada pel record defams passades. Menorca sembla un colom que estàvolant amb el vent en contra. Però no li trobo lesales... ¿on tens, Menorca, les ales?


Criatura... ¿no t’adones que sense ales no potsvolar?, ¿no saps que sense ales ni tan sols pots alçarel vol?, ¿no t’imagines que sense ales series un rèp-til, o un rosegador, o una tortuga, o una formiga, oquelcom incapaç de veure més que el poc que s’hiveu des de l’altura mínima del nivell del mar?Menorca no em respon, però igualment jo espero re-sposta. I llavors aprofito l’oportunitat i li faig unaaltra pregunta: ¿què has fet de la pediatria durant el2008? Però ara no espero resposta perquè ja entinc: la pediatria menorquina, sense ales, no hapogut alçar el vol en 2008.

El balanç de pediatria del 2008 resulta acceptable ifins i tot positiu si es mira sense gaires pretensions,és a dir, sense ales. Efectivament, s’ha assolit l’ob-jectiu bàsic d’oferir atenció mèdica a tots els fiets deMenorca. Però aquest objectiu és avui inacceptableperquè és insuficient, encara que podria omplir deparaules boniques el discurs buit i oportunista.

Vet aquí una desena d’exemples per demostrar la in-suficiència de la pediatria: 1. Hi ha diferències quanta les hores d’atenció en pediatria que ofereixen elsambulatoris: n’hi ha que fan més hores i que n’hi haque fan menys. 2. També hi ha diferències quant ala durada prevista d’una visita de pediatria segonsles agendes oficials: hi ha visites de 30 minuts i n’hiha de tan sols cinc. 3. Hi ha diferències quant a lesrecomanacions d’alimentació infantil. 4. Hi ha difer-ències quant a quines vacunes ha de rebre un fiet aMenorca i en quin moment de la seva vida les ha derebre.

5. Aquest any no s’ha fet la prevenció contra la bron-quiolitis per als menors de 2 anys amb antecedentde prematuresa o de malaltia cardíaca o pulmonarimportant. 6. L’entrada d’un bebè al sistema resultatan burocràtica que amb freqüència hi ha fiets queno poden rebre una visita de pediatria fins al mesd’edat. 7. Hi ha pediatres que tenen assignada unapoblació de poc més 800 fiets i n’hi ha que gairebétenen 1.500 (la mitjana de l’illa és de 1.137 fiets defins a 13 anys per pediatre).

8. Durant el 2008 les autoritats sanitàries van sep-arar, a Maó, l’atenció de l’embarassada de l’atenciódel fill: la primera va quedar al Centre de SalutVerge del Toro (que no té pediatre en la realitat, en-cara que administrativament sí que en té un), en ho-


rari reduït, i la segona ha quedat a Dalt Sant Joan.És interessant recordar que la ciència mèdica vahaver de rodar molt, i durant molts anys, per unirmare i fill en un mateix concepte, basat en què marei fill són una mateixa unitat biològica.

9. La pediatria tampoc no alça el vol a l’HospitalMateu Orfila: de quatre pediatres que hi havia, envan quedar dos en 2008. Dels que van partir, la pe-diatra havia anunciat que partiria si no es modificaval’ofegant entorn en què es trobava: l’entorn no es vamodificar, la pediatra va partir. El pediatra que vamarxar hi torna d’aquí a poc.

10. La Institució no va desenvolupar cap activitatcientífica o formativa per a metges i infermeres depediatria. I no ha donat resposta a les propostes queva rebre per tal de millorar l’atenció de pediatria id’infermeria pediàtrica, ni tampoc no va donar re-sposta a una proposta de formació en l’entorn de laseu menorquina de la Universitat de les Illes Balears.I tampoc no va donar resposta a la qüestió si s’hande vacunar els fiets amb Prevenar, segons indica laSocietat Espanyola de Pediatria, o si per contra nocal vacunar-los, segons indica al Ministeri de Salut iConsum.

Ara, ben mirat, el balanç de la pediatria en 2008 re-sulta negatiu. Perquè moltes decisions es prenensense consulta i sense ales. Perquè falten respostes.I perquè en comptes d’estimular-los, per optimitzarels professionals de medicina i d’infermeria infantilque té Menorca, que n’hi ha prou i que són proubons, encara s’escolta una excusa pueril: «Ningú volvenir, què vols que hi faci.» El problema no és tantque ningú volgui venir, sinó que volen marxar (i defet marxen) els que hi són, la qual cosa és gravís-sima. I això es deu a l’esperit de falta d’ales de lespersones que haurien d’organitzar el vol. Quetingueu un bon vol, i pau, en 2009, fiets i d’altrespersones amb ales.-


© Jorge Bello / [email protected]’n permet la reproducció parcial o total si es fa menció de la fontBarcelona, diumenge 7 de juny de 2009ISBN en tràmit

Escrits a Menorca, 2 Maquetación 1bello.cat/Escrits a Menorca 2.pdf · del món, però aquests...

Documents

Transcript of Escrits a Menorca, 2 Maquetación 1bello.cat/Escrits a Menorca 2.pdf · del món, però aquests...