50ANYSRiuada 1962

Fotografia facilitada per: Carlota Betorz

Secció especial en record de lesriuades patides al setembre de 1962

Elaborat i publicat a la Revista deRipollet entre abril i setembre de2012

El Ripoll passa per Ripollet de la ma-teixa manera que el Pisuerga passaper Valladolid. La diferència rau, en-tre d’altres coses, en que Valladolidno es diu Pisuergalet.

De tots els pobles de la conca del Ripolll’únic que pren el nom del riu és Ripo-llet. Sant Llorenç Savall es podria haverdit Sant Llorenç del Ripoll o Sant Feliudel Racó podria haver estat Sant Feliudel Ripoll o Castellar podria ser Cas-tellripoll, i així podríem seguir amb Sa-badell, Barberà del Vallès o d’altres po-blacions de la seva llera. Portar el nomdel riu no implica tenir-ne el co py rightperò, certament, ens atorga uns tretscaracterístics i propis que emanen deldiàleg i la relació, especialment econò-mica entre riu i vila.

Que el nom de la vila en faci referènciaté tot un seguit d’explicacions històri-ques, però ara no és moment per entraren detalls i, per aquest motiu, els pro-poso d’acceptar que aquest sorgeix d’u-na derivació de la localització davantdel riu de l’església parroquial del segleX, Sancti Stephani de Rivipollentis i d’al-tres semblants que van apareixent alsescrits del Cartulari de Sant Cugat al

llarg dels segles X-XII i que afavoririenl’acceptació de Ripollet com a denomi-nació final del nucli urbà.

Ja en el segle X, per a compensar elpoc cabal i fer-lo aprofitable, es cons-truí la sèquia Monar per moure elsmolins i regar les terres properes aldecurs del riu.Mencions a la importància econòmicadel riu envers el poble en tenim moltesal llarg del temps com la que apareixen un document signat a Monsó el 29de Març de 1389 confirmant a GuillemLagarriga la possessió dels molins, co-neguts com a "molins nous", a la parrò-quia de Sant Esteve de Ripollet.

L’aprofitament del riu no va ésser, ambla modèstia del nostre terme, nomésindustrial: els voltants del riu eren unlloc adequat pel creixement d’arbres(l’any 1753 hi havia censats 11.169 po-llancres, la majoria al voltant del riu) ipel conreu d’uns horts que, pràctica-ment fins la tràgica riuada del 62, se-ran una font complementària d’ingres-sos per a les famílies; la llera esdeve-nia una font de grava i pedres per ala construcció; el riu era, doncs, unabona font d’ingressos i, en certa ma-

El Ripoll i Ripollet Pr

òleg

50 ANYSRiuada 1962

nera, Ripollet vivia en harmonia ambel seu riu: fàbriques de batans; molinsde paper i fariners; horts; arbres; so-rra, i pedres,... i, com a distracció,també servia per pescar algunbarb.

La influència del riu sobre la vila lapodem també observar en l’arquitec-tura i la simbologia local. El portal del’església, d'estil renaixentista del se-gle XVII té uns pedestals que supor-ten les columnes on hi ha uns polletsdamunt unes pedres del riu, que re-presenten l'escut municipal, tallats ala pedra. També el primer escut mu-nicipal que coneixem de 1700 té unpollet damunt d’una pedra, que d’u-na o altra manera es mantindrà enl’iconografia local al llarg del temps.

Al 1553 hi havia censades a Ripolletunes 110-120 persones que viviena la parròquia i terme de Sant Estevede Ripollet. L’any 1717 la poblacióhavia crescut fins arribar a les 142persones censades. A principis delXIX el nombre ja havia pujat fins les510 i va continuar creixent fins les1501 de l’any 1901 per arribar finsles 3707 de l’any 1940. Un creixe-ment acceptable pel seu entorn, es-sent el riu una de les fonts de ri-quesa per a la població.Al llarg de tot aquest període, enaquesta relació vila-riu, no tot van és-ser flors i violes. El riu, de tant en tant,

recordava els vilatans que formavapart de la natura i els va donar mésd’un ensurt. Les avingudes d’aiguasón una constant al llarg del temps,la primera registrada al Dietari delConsell Barceloní data de 1402 i laubicació de la vila dalt d’un turóno és, doncs, cap casualitat. Això vafer que els mals de les avingudes,quan es produïen, es concentressinmés en l’economia que en les perso-nes. Els vilatans i la vila miraven elriu, era un mateix conjunt l’un for-mava part d’altre i al inrevés.

El fort desenvolupament econòmicque es produeix a partir dels anys queens ocupa, els 60, fa que el riu escomenci a veure amb les aigüesforça brutes: abocaments incontro-lats, clavegueram procedent de po-blacions que havien multiplicat elnombre d’habitants, fet que feia im-possible l’absorció per part de les es-casses aigües del riu d’uns detritusque en certes èpoques gairebé supe-raven el seu cabdal,... A partir d’a-questa època el “riu claveguera” co-mença a esdevenir una realitat.

I a tot això el setembre del 62 el riues va engrandir, de tal manera quesemblava un veritable mar. A la dè-cada dels 60, molta població proce-dent d’altres terres es va establir enmolts casos a la llera del riu en ba-rraques o cases d’autoconstrucció.

Poblacions com Rubí o Les Fonts i ba-rriades com Les Arenes de Terras-sa… en són exemples d’aquesta si-tuació. Allà les rieres en faran unamortaldat. A Ripollet i sense voler serfrívol, no va haver-hi més morts per-què el creixement del poble (uns11.000 habitants en aquell moment)es va produir a la part nord i pels ex-trems, tot allargant-se, fet que va evi-tar en gran part que avui no haguemde parlar, malgrat l´espectacularitatde l’avinguda, de la pèrdua de moltesmés vides humanes. La indústria si-tuada a la llera va ésser pràctica-ment derruïda i els horts completa-ment arrasats .

La riuada va significar quelcom mésque el que dolorosament avui recor-dem, va ésser la visualització terribled’una evidència: el creixement urbàno es podia seguir planificant sensesolta ni volta. A partir d’aquest de-sastre s’inicia la planificació deforma més acurada i els canvis ne-per suportar el pes de la població i lamodernitat que significava. Va supo-sar el principi de la davallada d’unaforma de vida i, en aquest cas, de larelació amb el riu. L’adequació dela llera va significar un canvi im-

Ripollet vivia enharmonia amb el riu: fàbriquesde batans; molins de paper ifariners; arbres;sorra, i pedres

portant en la fesomia del poble, alhoraque va permetre el creixement d’aquestper la banda sud (barri de Maragall).

Després de les riuades del 1962 el riu,brut i eixut, deixa d’ésser un lloc de ri-quesa: els molins van desapareixent, ala nova llera hi tornen a aparèixer al-guns horts, ara com objecte de dis-tracció per una part de la població, enla seva major part procedent de la im-migració, d’origen camperol. I la sèquiaMonar? qui sap per on passa. El riu araja no serveix per jugar-hi la canalla,anant a buscar canyes al voltant delcorrent i la frontera amb l’altre cantódel poble i Cerdanyola es fa més gran.La seva funció econòmica es perd i res-ta com un ample clavegueram d’aigüesbrutes i escumoses. La relació harmò-nica es trenca i els vilatans i la vilacomencen a viure d’esquena al riu.

Però el Ripoll segueix passant per Ri-pollet de la mateixa manera que el Pi-suerga passa per Valladolid. Desprésd’anys de desídia, on només importavael creixement pel creixement, s’han pro-duït alguns canvis i una certa recupe-ració de valors relacionats amb el res-pecte pel nostre entorn, que apunten auna recuperació si més no, de la llera iles aigües netes per la conca del Ripoll.La construcció de depuradores i la ca-nalització de les aigües brutes ensfa tornar una altra vegada la miradaal nostre riu i, alhora, ens permet obrir

una nova relació.

Es prou evident que Ripollet no pot te-nir un passeig marítim, no es tracta deportar el mar aquí, però si que és pos-sible tenir un passeig fluvial tot apro-fitant la conca que va des de Sant Llo-renç Savall fins el mar. Una via blava,una zona lúdica i agradable que ens re-torni l’antiga relació amb el riu però araadaptada als requeriments dels noustemps. Alhora, aquesta via blava potésser un veritable museu viu aprofitanttot l’entorn industrial i històric del Ri-poll, que permeti fer excursions de tottipus i, perquè no? poder anar a la plat-ja amb bicicleta i veure una altra vega-da com els peixos que hi ha en el seunaixement arriben al Besòs.

Apassionem-nos, posem-li imagina-ció i ganes. Ho podem fer i crec que potésser una bona manera de retornar elque als anys 60 es va trencar, la rela-ció entre la vila i el riu o, si ho voleumillor, la integració del conjunt de l’es-pai de la vila amb un tot.Cal que l’administració, les entitats iassociacions ciutadanes impulsin en elque els correspon i s’impliquin en laconsecució de la recuperació. Avui,després de cinquanta anys d’aquell te-rrible setembre del 62, tirar endavantun projecte de recuperació integral delriu és, potser, el millor homenatge quepodem retre als ciutadans que van pa-tir aquell aiguat.

AUTOR: RAMÓN MARTOS Historiador local

FOTOGRAFIES: 1.-Vista General deRipollet al 1870. Ésevident la importànciadels conreus.IMATGE EXTRETA DELLLIBRE ‘Cent Anysd’Història Gràfica 1870 -1970’ de R. Martos i JoanMimó.

2.-Fotografia del pontsobre el riu al 1935, alfons el turó de Montcada.IMATGE EXTRETA DELLLIBRE ‘Memòries d’unbarri de frontera’ deCarme Aldana

3.-El riu Ripoll desprésd’unes pluges al 2010.IMATGE DE L’ARXIU DE LAREVISTA DE RIPOLLET

50 ANYSRiuada 1962

El pont caigut per la segona riuada i al fons el Celler Cooperatiu

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Dos murs delimiten actualment lallera del Ripoll al seu pas pel nostremunicipi. Però fins les riuades de1962 el riu era més accessible, mésproper.

Als anys 60 el riu Ripoll ja havia deixatde ser un espai verd bucòlic. Les ciu-tats del seu entorn havien crescut i compassava des dels primers assentamentshumans a la comarca feien us de lesseves aigües. En aquest temps però,començava a ser un ús poc sosteniblei respectuós. La proliferació d’indús-tries, sobretot del sector tèxtil, prop dela llera i la manca de control l’haviencomençat a convertir ja en una verita-ble claveguera. No era estrany veureles aigües brutes i acolorides pels abo-caments de les indústries. Un ús quees reforçaria amb la delimitació de lallera després de la riuada.

Abans de la tragèdia aquest ús indus-trial del riu es feia conservant a la lleraconreus d’horta i arbres fruiters,inclús granges avícoles que encaracompartien l’espai amb molins, moltimportants anys enrere. La poblaciómantenia una relació directa i impor-

tant amb el riu. Tot i la industrialitzacióencara hi havia centenars de campe-rols al municipi, l’activitat als horts erahabitual, fent així de l’espai un petit re-bost local.

A Ripollet el creixement dels barris arrelde la immigració no s’havia fet al voltantdel riu, que marcava encara la centra-litat del municipi. Però en d’altres puntsdel seu recorregut si que s’havia per-dut el respecte al riu, l’augment depoblació havia provocat assentamentsa la mateixa llera. A Ripollet hi havia al-gunes cases properes, però la majoriade construccions eren de caràcter in-dustrial. .

Ripollet no es podria entendre sense elRipoll. Com passa a la resta de la co-marca les primeres presències huma-nes trobades se situen prop de rius irieres, sempre en zones elevades. Ésel cas dels jaciments de Can Tiana i elsPinetons, Can Llobateres a Barberà, oCan Roqueta a Sabadell.

Com que les oscil·lacions de cabalsón un tret característic dels rius i rie-res del mediterrani sembla que aquest

Vida al voltant del riu Ab

ans

del 6

250 ANYSRiuada 1962

FOTOGRAFIES: 1.-Detall del pont de pedraEXTRETA DEL LLIBRE‘Memòries d’un barri defrontera’ de C. Aldana.2.-Vista del riu al 1945.EXTRETA DEL LLIBRE‘Cent Anys d’HistòriaGràfica 1870 - 1970’ de R.Martos i J.Mimó. 3.-Carretera de connexióamb Cerdanyola, al fons elbarri del Pont Vell.EXTRETA DEL LLIBRE‘Memòries d’un barri defrontera’ de C. Aldana.

1.-

fet sempre ha estat tingut en comp-te a l’hora de fer-ne ús del Ripoll.

Al segle X la construcció de la sè-quia Monar buscava precisamentaprofitar l’aigua del riu per moure mo-lins i regar camps, sense dependretant del seu cabal. L’horta i el conreuproliferaven a l’entorn del riu, les te-rres de la llera eren força producti-ves. Plantacions i també arbres, des-tacant la gran presència de pollan-cres.

La força de l’aigua s’utilitzava enmolins, els primers de farina i de ba-tans, és a dir tèxtils. Més tard arriba-rien els paperers. Va arribar a haverfins a vuit al mateix temps i es van

convertir en tot un símbol del muni-cipi. Molí d’en Rata, Can Masachs,d’en Xec o d’en Buxó són alguns delsmés anomenats. De fet la industria del paper i el cartró,i el tèxtil, ambdues relacionades di-rectament amb el riu, van ser durantmolt temps un senyal d’identitat deRipollet.

També s’utilitzaven els rocs de la lle-ra i fins i tot s’havia arribat a pescar,encara que per les condicions del riumai va ser una activitat gaire impor-tant.

El riu és un element vertebrador a lacomarca, i al seu pas pel nostre mu-nicipi suposava un centre amb vidaa una i l’altra banda. Tota l’activitat ci-tada anteriorment però també l’es-pai verd de la llera i les fonts, comles de Can Tiana o El Petricó el feien

un indret concorregut.

Al 1894 es va construir el primerpont que permetia creuar el riu ambmés seguretat per la coneguda comla carretera de Cerdanyola, camí queestava limitat per plataners. El pontera metàl·lic i setze anys després se-ria substituït per un de pedra amb fo-naments més ampli.

Cal entendre el riu abans dels murscom una extensió del poble, no comuna barrera, un límit, un obstacle,concepció que sí que va adquirir méstard amb els murs i la construcció enparal·lel de l’autopista.

El riu ha estat al llarg de la històriaun recurs aprofitable, un valor positiu,un espai utilitzat i que segons les ne-cessitats de cada moment s’haviaemprat d’una manera o altra.

L’expansió de la indústria vacomençar a embrutar lesaigües del riu enutilitzar-ho coma claveguera

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ:Històries de RipolletManuel Mogas

Cent Anys d’Història Grafica 1870-1970Ramon Martos i Joan Mimó

Memòries d’un barri de fronteraCarme Aldana

2.-

3.-

Va ser de sobte, sorprenent, quan jaera de nit. Durant tot el 25 de se-tembre de 1962 el temps havia es-tat plujós. Res de l’altre món. Al ves-pre es van intensificar les precipita-cions però ningú es podia imaginarel que passaria en arribar la foscor.

La majoria de veïns ja dormien. Els quevivien més a prop del riu es van des-pertar pel soroll o inclús per l’aigua queja s’acumulava a l’interior de les viven-des. Les cròniques de l’època conside-ren que a la part alta del riu van caure225 litres per metre quadrat fet que vaprovocar un creixement del nivell del’aigua en alguns punts d’entre 4 i 6metres d’alçada. Es calcula que vanarribar a baixar pel riu en els vint minutsmés intensos de la riuada fins a 1.000metres cúbics per segon.

La tragèdia va acompanyar l’aigua.Ho va fer gairebé a tots els afluents delLlobregat i el Besòs. A la nostra co-marca va afectar especialment les ba-rriades construïdes a tocar de les rieresa Rubí i Terrassa, i pel que fa al Ripollva provocar molts danys també a Sa-

badell. El creixement urbanístic a lallera, barris sencers, i totes les altresconstruccions existents prop de l’aigua,com ara les fàbriques, molins, magat-zems o elements relacionats amb elshorts que s’estenien al llarg del Ripoll vafer que les conseqüències de l’aiguatfossin espectaculars.

Els testimonis recorden que en desper-tar-se alertats pel soroll, l’aigua o lescampanes del municipi que tocaven in-sistentment van veure que el riu envaïaja des del Pont Vell fins més enllà delcarrer Maragall. La situació era dan-tesca. Sense llum ni telèfon, en la fos-cor, els veïns veien com pel riu baixa-ven amb gran força restes materialsde construcció, arbres o material in-dustrial.

Van ser moments de gran angoixa. Elsqui vivien més a prop del riu van ha-ver de procurar salvar la vida. L’aiguahavia entrat a les cases i de cop els hiarribava a la cintura o més enllà en al-gunes dependències. L’esforç humàpropi i l’ajuda desesperada, sense mit-jans, d’alguns grups de veïns no van

La nit de la tragèdiaEl

riu

cre

ix50 ANYSRiuada 1962

FOTOGRAFIES:

1.-El dia després de lariuada el fang marcavafins on havia arribatl’aigua més enllà de lallera. CEDIDA per M. DolorsTorras2.-Estat en que vanquedar les cases de CanRoqueta. CEDIDA per M. DolorsTorras

1.-

poder evitar el drama en algunesfamílies.

A casa dels Giménez l’aigua que en-trava per la finestra es va endur a dosdels fills, el Fernando, de només 7anys, i la seva germana Milagros queel portava abraçat per salvar-lo, de19 anys.

A la vivenda dels Casamitjana a CanRoqueta l’aigua es va endur els tresmembres de la família. En Lluís de77 anys i la Francisca de 61. El fill,l’Enric que tenia 33, es va arriscar acreuar el riu per arribar a la casa peròtampoc va poder evitar la tragèdia.

Van ser moments de desesperació.Un grup de veïns va auxiliar la famí-lia Lobato però no van poder salvarla dona, Carme de 44 anys i els dosfills, M. Josefa de només 15 mesosi Manel de 7 anys.

També van perdre la vida al munici-pi el Juan Torres de 26 anys i l’An-tonio Colominas de 16. Es comptabi-litzen 10 veïns morts i es va enterrartambé al municipi a José Vicente Na-varro de 60 anys i trobat al Molí d’enMasachs encara que no vivia al poble.Són evidentment les històries més

greus, les conseqüències més tràgi-ques de la riuada, les víctimes mor-tals que es calcula van superar les800 persones a tota la comarca.

Però els danys van anar més enllà.Cases destruïdes, desenes de viven-des plenes de fang on tot es va fermalbé, collites senceres perdudes,fàbriques i magatzems. Nombrosesfamílies van haver de ser rescata-des, va ser el cas del propi alcalderipolletenc en Manel Masachs. Moltshavien salvat la vida però havien per-dut tot el que tenien. A tot el Vallèsalgunes estimacions xifren en mésde 4.400 les persones que van per-dre l’habitatge.

La nit havia estat llarga i tensa, lariuada havia passat. L’endemà va serun dia assolellat, el primer de la re-cuperació. Va ser llavors quan moltsveïns van ser conscients del que ha-via passat. Es van començar a quan-tificar els danys i es van iniciar elstreballs de neteja. Mica en mica s’a-naven adonant de la magnitud de lariuada.

Alguns dels danys encara es desco-neixien. És el cas del pont de pedraque unia les dues bandes del riu.Semblava haver superat la força del’aigua però la seva base havia estat

fortament malmesa i un mes desprésun nou aiguat, més lleu, l’acabariaensorrant.

Era el moment de retirar de tota lallera els materials arrossegats fins aRipollet. Animals morts, restes fores-tals, de construcció i material diversprocedents de les indústries com aragrans peces de roba. També es vanposar en marxa iniciatives solidàriesi es van obrir línies d’ajuda per aquellsque més havien perdut.

Les conseqüències de la riuada erennotícia no només arreu d’Espanyasinó també a l’estranger. El diadesprés encara no hi havia cons-ciència però la riuada canviaria la vi-da i la relació amb el riu a tota la co-marca.

El riu va créixerde cop, la forçade l’aigua va destruir cases ifàbriques, es vaendur tot el queva trobar

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ:

Quan el riu es va convertir en un marde Ramon Martos. Afegit a l’ediciócommemorativa d’Històries de Ripolletde Manuel Mogas

El dia que el riu va crèixer article de Montse Frisach publicat ala Revista de Ripollet l’agost de 1987

El Ripoll i les seves avingudes M. Sanz. 1983

3.-

L’aiguat i la riuada més tràgica vaser el 25 de setembre però va ser apartir del següent matí que es vaveure la magnitud dels danys provo-cats per l’aigua. La neteja de la lle-ra, l’atenció a les víctimes i la recu-peració de la situació va ser llarga icomplicada.

Encara avui no hi ha consens sobre elsdanys que va provocar la riuada. A Ri-pollet es parla d’entre 80 i 100 milionsde pessetes. Per a tota la comarca elBanc d’Espanya va concedir 1.000 mi-lions de pessetes i es va declarar la zo-na catastròfica. Es van anunciar altreslínies d’ajudes a les indústries i famíliesafectades, de fet, des de Ripollet esvan demanar 118 sol·licituds de sub-vencions a fons perdut i préstecs, lamajoria per a la rehabilitació de zonesagrícoles i ramaderes.

Més urgent va ser l’ajuda directa alsdamnificats i la neteja de la zona. Jael dia següent de la riuada l’Ajuntamenten un ple extraordinari va decidir con-tractar maquinària i 250 obrers aturatsper col·laborar en les tasques de nete-

ja. Calia treure tots els elements arros-segats per l’aigua i que havien quedata la llera. Troncs d’arbre i runes peròtambé material tèxtil i maquinaria degrans dimensions. Es va començar anetejar també el fang que tacava l’am-pli espai on havia arribat l’aigua, metresenllà d’on habitualment passava el cursdel riu.

Paral·lelament es va organitzar l’ente-rrament col·lectiu dels veïns morts du-rant la nit, una cerimònia que va aple-gar nombrosos veïns que van voleracompanyar així a les famílies de lesvíctimes.

La prioritat els dies següents va ser do-nar assistència a les famílies ques’havien quedat sense res. I en aquestaspecte la solidaritat ciutadana va servital. Es van organitzar punts centralit-zats de distribució de l’ajuda. L’exèrciti la Creu Roja van distribuir, entre d’al-tres, matalassos i roba. La societat ci-vil es va entregar. La notícia de la riua-da i les imatges captades a zones comRubí o Terrassa, on havien desaparegutbarris sencers, van donar la volta al

Després de la destruccióPa

ssad

a l’a

igua

50 ANYSRiuada 1962

FOTOGRAFIES:

1.-La visita del dictadorFrancisco Franco va sertot un esdevenimentCEDIDA per M. DolorsTorras

2.-La riuada viscuda alnovembre es va endur elpont de pedra sobre el riuCEDIDA per M. DolorsTorras

1.-

món. Diaris estrangers recollien latragèdia. Diverses autoritats interna-cionals van enviar missatges de con-dol i televisió, premsa i sobretot laràdio van fer d’altaveu facilitantl’ajuda. Entre les accions més destacades calrecordar la ‘Operación Urgencia’ i la‘Operación Dinero’ que dirigides perJoaquín Soler Serrano des de RàdioBarcelona ja el mateix dia 26 i finsl’octubre van permetre recollir 30 mi-lions de pessetes així com un grannombre de material, com ara man-tes, queviures i roba.

El retorn a la quotidianitat va ser difí-cil. El rastre de la destrucció s’es-tenia al riu i a les zones properes onel fang tacava encara carrers del queavui és el barri de Maragall. Les ne-cessitats dels més afectats i la nete-ja van perllongar l’estat d’excepcio-nalitat.

També van ser extraordinàries les vi-sites de diverses personalitats. Vanvenir a la comarca els prínceps, JuanCarlos i Sofia; diversos ministres delgovern franquista; alts representantsde l’església, i finalment la visita el 2d’octubre del propi dictador Fran-cisco Franco. L’alcalde, Manel Ma-

sachs, va ser l’encarregat de rebre elcap de l’estat i explicar-li prop del riuels danys ocasionats. Al juny de 1963hi hauria una nova visita de Franco,aquesta organitzada amb més tempsva fer que se’l rebés, tal i com li agra-dava al règim, amb un arc triomfal ipancartes on es podia llegir “Ripolleta vuestras órdenes” o “Superado eldolor de ayer, Ripollet saluda al Cau-dillo con el gozo de hoy”.

Tot plegat va fer ben diferent la tardordel 1962. Uns mesos que encara por-tarien nous aiguats. Entre el 4 i el 7de novembre les pluges van tornara provocar importants avingudes.En aquests casos els danys van serinsignificants ja que l’aigua passavaper un espai gairebé desèrtic, deguta la destrucció de la primera riuada.

A Ripollet una d’aquestes riuades vaprovocar que tornessin a quedar in-servibles les instal·lacions d’algunafàbrica paperera que ja s’havia tor-nar a posar en marxa i la conse -qüència més greu va ser que es vaendur el pont de pedra i part de lacarretera que connectava el munici-pi amb Cerdanyola i que ja havia que-dat molt malmès en la riuada de se-tembre.La instal·lació per part de l’exèrcitd’un pont provisional va permetre re-

cuperar el pas sobre el riu. Aquestapassarel·la romandria activa fins l’any1966, quan es va construir el nou pontsobre el riu.

Un altre dels projectes importants quees va perllongar en el temps va ser laconstrucció dels pisos que haviende destinar-se a aquells que ha-vien perdut la vivenda. Es van pro-jectar al carrer Sant Josep i inicial-ment eren 50 per ripolletencs i 50 perveïns de Cerdanyola. Però les obres esvan endarrerir tant que un cop aca-bats l’any 1970 els damnificats perla riuada ja havien resolt el seu allot-jament. Així els coneguts com ‘pisosdel sindicat’ es van oferir a l’Ajunta-ment de Barcelona per allotjar famí-lies procedents de les barraques si-tuades a Montjuic.

“Setmanesdesprés de latràgica riuadaunes novesavingudes esvan endur elpont de pedrasobre el riu”

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ:

Quan el riu es va convertir en un marde Ramon Martos. Afegit a l’ediciócommemorativa d’Històries de Ripolletde Manuel Mogas

La riuada del 1962Recull d’articles inclòs a la revistaVallesos n.3, Editada per Gent i Terra

La riuada de 1962 Llibre de Jaume Valls i Vila, 2012

2.-

La riuada de 1962 va marcar unabans i un després en la relació de laciutadania amb el riu. La proteccióde la llera amb murs, la construccióde l’autopista i el creixement del mu-nicipi van fer que el poble donés l’es-quena al Ripoll durant dècades.

Un cop ateses les tasques de recupe-ració de la llera més urgents, l’admi-nistració va voler solucionar els proble-mes derivats de les avingudes d’aiguaper sempre.

La Confederació Hidrogràfica del Piri-neu Oriental i el Ministeri d’Obres Pú-bliques van ser els encarregats de dura terme la canalització del riu. Ho vanfer construint dos murs, un a cada ban-da de la llera. Així s’establia una sepa-ració física entre les zones habitades iel cabal del riu. I es va fer deixant prouespai com per assumir 1.350 metrescúbics d’aigua per segon, més deldoble del màxim registrat durant la riua-da de 1962. El projecte es va iniciar al1963 amb l’expropiació sense com-pensació dels terrenys que ara queda-

ven inclosos a la llera. El pas del temps ha demostrat que lasolució és efectiva. Cap de les avin-gudes d’aigua posteriors a la ins-tal·lació dels murs ha provocatsdanys de consideració. Al setembrede 1971 ja es va fer evident quan unabaixada d’aigua més gran que la del1962 no va tenir conseqüències tan ne-gatives.

Malgrat que els murs han reduït el pe-rill que significava el riu també hanprovocat un aïllament que durantanys ha resultat molt negatiu peraquest espai natural. La degradacióde la llera que s’havia iniciat a finalsdels anys 50 es va accelerar.

Els murs dificulten l’accés al riu i la po-blació va deixar d’anar-hi perquè tam-poc se’n feia ús. D’espai central va pas-sar a convertir-se en una element dedivisió, una separació de les dues ban-des de Ripollet.

Aquesta escletxa es va fer més gran apartir de 1973 amb la construcció de

El Ripoll entre murs Ev

oluc

ió d

el ri

u 50 ANYSRiuada 1962

FOTOGRAFIES:

1.-Panoràmica del riu l’any70, abans de laconstrucció de l’autopista.Extreta del llibre ‘Ripollet.Cent anys d’històriagràfica. 1870-1970’

2.-Les riuades posteriorsno han estat gaireproblemàtiquesARXIU Revista de Ripollet

1.-

l’autopista C-58 que eixamplavaencara més el tall. Amb la citada ca-rretera arribarien canvis als ponts. Esconstruïa un de nou al carrer Tarra-gona pel trànsit rodat i l’antic passa-va a ser una passarel·la. El primer esreforçaria 25 anys després i la pas-sarel·la de vianants s’ampliava i esfeia gairebé nova al 1999 passant persobre del vial del Ripoll.

Tot plegat aquests canvis van coin-cidir amb d’altres molt significatiusal municipi. La població gairebé es vatriplicar entre 1960 i 1970, arribantals 20.000 habitants, un augment quetambé es va donar a la resta de la co-marca degut a l’arribada de milers depersones provinents d’altres zonesd’Espanya. Es passava de poble a ciu-tat.

A un costat i l’altre del riu Ripoll esvan anar construint polígons in-dustrials, a tocar dels murs. El riuva passar a convertir-se en pocs anysen una claveguera. Si ja tenyien lesseves aigües a finals dels 50 les em-preses tèxtils, amb la proliferació denoves empreses la contaminació vaaugmentar. Durant dècades l’urba-nisme i la ciutadania van donarl’esquena al riu. No era difícil als 80

i 90 trobar a la llera abocadors in-controlats.La única activitat que es va mantenirdins la llera van ser els horts. Peròamb els canvis viscuts l’ocupació esva començar a fer també de maneradescontrolada. Es van anar conver-tint en espais d’oci amb petites cons-truccions, material per fer tancats,etc... que amb el temps acabarienfins i tot regulats pels propis Ajunta-ments.

A finals dels 90 es va començar a tre-ballar en la recuperació ecològicadel riu. Una tasca que està resultantllarga i complicada però que ja ha do-nat importants resultats.

Els darrers anys s’ha fet evident lamillora de la qualitat de l’aigua delriu, gràcies a la implantació de depu-radores i un major control de la con-taminació. En paral·lel s’ha anat re-cuperant la flora i la fauna i fins i tots’han fet obres per estabilitzar el ca-bal.

Arrel aquestes actuacions la ciuta-dania ha tornat a l’entorn del riu. Ila necessitat de trobar noves zonesd’oci i apropament a la natura handut a la creació de camins, carrils bi-ci i zones d’esbarjo al llarg de tot el Ri-

poll. A Ripollet aquesta tornada al riués evident al camí del Vial que es vaposar en marxa al 2008 i que ara in-clou un carril bici. Cada dia més per-sones l’utilitzen.

En breu s’espera acabar la connexiódel camí fins a Barberà. Més caldràesperar perquè també s’aconseguei-xi la promesa recuperació de la llera.Des de fa anys se’n parla però pri-mer la manca de concreció i darrera-ment la crisi econòmica han aturattotes les actuacions.

Ara que fa 50 anys que la natura varecordar el seu potencial seria un bonhomenatge aconseguir la recupera-ció total del riu com espai naturali d’ús social.

“Després deconstruir elsmurs, es va donar l’esquenaal riu i l’espai es va malmetremolt durant dècades”

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ:

Quan el riu es va convertir en un marde Ramon Martos. Afegit a l’ediciócommemorativa d’Històries de Ripolletde Manuel Mogas

Memòries d’un barri de fronteraCarme Aldana

2.-

Com recorda aquella nit?Plovia molt i la meva mare ens va fer anara dormir aviat. Però al cap d’una estona,ja passada la mitjanit, ens va despertar,perquè hi havia aigua al terra. Em vaigquedar al llit i ma mare va agafar el meugermà petit, però aleshores va entrar l’ai-gua per la finestra i es va emportar el meugermà. La meva germana el va agafar,però se’ls va emportar a tots dos cap almenjador. Així els van trobar al final,abraçats.

I vostè, encara estava al llit?Sí, l’entrada d’aigua va fer pujar el ma-talàs i com que el sostre era una micaarquejat, hi havia aire per respirar men-tre m’agafava a la llàntia. Els meus pa-res van acabar a la meva habitació i re-cordo molts xisclets de la meva mare.Em vaig agafar del peu del meu pareper sortir de la casa i ja no recordo resmés. Estava com en xoc i fins a l’ente-rrament dels meus germans, amb elscrits de la meva mare, no vaig tornarcom a despertar. Em vaig preguntar “onérem?” o “què fèiem?”.

No va recórrer a ajuda professional?En aquella època no n’hi havia. Peròtampoc ho vam necessitar, perquè lagent del poble es va portar molt bé. Noens van deixar sols en cap moment i lagent pel carrer ens donava diners. Elsnois de Sintermetal, per exemple, to-tes les hores extres li portaven a la me-

va mare o la gran tasca que va fer elmossèn Josep per nosaltres. Vam notarel caliu de la gent, els habitants de Ri-pollet ens van fer de psicòleg. Pensaque vam sortir sense res de casa, des-pullats, i ens va vestir la gent.

Es podia imaginar que la severa tem-pesta acabaria amb desastre?No, però plovia molt. Quan va entrarl’aigua a casa, com que hi havia unapiscina fora, em va donar la sensacióque es va rebentar. Però no m’imagi-nava que era de la pluja que queia.

Com va ser reprendre la normalitat?Vam viure uns mesos a diferents casesi ens vam instal·lar una temporada auna llar d’estiueig d’una dona de Bar-celona, gràcies a les gestions delmossèn. Al final, dos o tres anysdesprés, el meu pare va comprar elsterrenys de l’actual habitatge.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

50 ANYSRiuada 1962

Test

imon

i

“Vaig quedar en estat de xoc,als meus germans els van trobar junts, abraçats”

TERESA GIMÉNEZ

El 1962 tenia 13 anys. Viviaal carrer Maragall amb elsseus pares i dos germansmés. L’aigua va rebentar unafinestra i va perdre als seusdos germans.Historiador local

Estat com van quedar els assecadorsd’una fàbrica

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Què recorda d’aquella nit?Baixava més aigua per sota casa quepel propi riu, es va desbordar i a l’arri-bar al final del carrer Balmes va toparamb un mur, allà es va concentrar i vaprovocar que entrés a les cases. Hi ha-via una dona que la van rescatar ambcordes i, ja quan era fora de perill, vaagafar un atac de nervis. Estava puja-da sobre la taula del menjador ambdues criatures, perquè l’aigua no para-va de pujar dins de casa seva. Desprésd’això va marxar de Ripollet. Pensa que pel riu baixaven animals,maquinària de fàbriques de Sabadell,trossos molt grans de ferralla... l’aiguas’ho va emportar tot. Tot. Tenia moltaforça.

Va marxar molta gent aleshores, su-poso que per por. Això vol dir que elsque es van quedar eren més valents? No, molta gent va marxar, però els queho van fer va ser perquè tenien recur-sos. Els que es van quedar, en canvi, nopodien. L’economia d’aquells anys eramés pobre.

Com va actuar davant aquell desas-tre natural?Com la majoria de veïns vam sortir alcarrer a veure-ho. Una desgràcia. L’en-demà, amb bombes de vi, vam anar aajudar a les cases on més havia afec-tat l’aigua per treure-la, però n’hi haviamolt de fang i això feia que les bom-

bes s’embossessin. Recordo que fentaquestes tasques es van trobar cadà-vers. Horrible. Els cossos es van portaral sindicat, just davant l’església.

Va poder conciliar el son aquella nit?No, i la majoria dels veïns tampoc. Tot-hom estava en alerta. Va ser una tem-pesta molt forta i era molt difícil. Ripo-llet no va dormir aquella nit.

Com es van organitzar al dia següentamb tots els voluntaris?Era tot molt improvisat, ho fèiem sobrela marxa. Organització? la que podíem;anàvem buscant la gent i allà on veiemque havia fet més mal l’aigua hi anà-vem. Va ser una autèntica desgràcia.Recordo, per exemple, on hi ha ara laGuàrdia Urbana abans era la casa deCan Roqueta, que li deien així. Doncs,la riera es va emportar mitja casa ambla gent dins.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

50 ANYSRiuada 1962

Test

imon

i

“No vaig poderconciliar el son ila majoria deveïns tampoc.Ripollet no vadormir aquellanit de la riuada”

JOAQUIM VILA

Fa més de 70 anys que viu alpoble, concretament al carrerCalvari. Des d’aquí va veureincrèdul la riuada i les sevesconseqüències. Va ser undels molts voluntaris.Historiador local

Prova d’on va arribar l’aigua a l’interior d’una casa

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Com van escapar de la riuada?Pel balcó vèiem tota l’aigua que baixa-va i entrava a la part de sota. Al davanthi havia una figuera i només es veia lacopa. I ho veiem gràcies a la il·lumina-ció dels llamps, perquè no hi havia co-rrent ni res de res. Va ser terrible. Quanva baixar l’aigua el meu pare va dir quehavíem de marxar. Vam sortir per da-rrera i vam enfilar la carretera de Sa-badell amb l’aigua que ens arribava perla cintura per fer el camí fins a dalt. Ensagafàvem com si fóssim una cadena,l’un amb l’altre. Érem els meus pares;la meva germana, el meu cunyat i elsmeus nebots, que va coincidir que vanvenir aquells dies, i jo. I si miraves capa Ripollet, quan tronava, semblava benbé un llac. Era impressionant. M’ha que-dat molt gravada aquesta imatge.

Molt arriscat sortir.El meu pare creia que si venia un altretorrent d’aigua s’emportaria la casa. Elcamí el coneixíem. L’havíem fet moltscops, però sense aigua és clar. Teníempor que vingués una corrent d’aigua ise’ns endugués. Per sort érem al pisde dalt sinó ja no hi seria.

Cap a on es dirigien?A una masia, a Can Pallarès, que do-nava a la carretera mateix. Ells no sa-bien el que estava passant. Ens vanacollir, van fer-nos un foc i ja al matí, aldia següent, vam tornar i la fàbrica es-

tava plena de fang, amb moltes des-trosses i fins i tot es va emportar el ca-mió uns metres enllà.

Com va ser reprendre la vida normala la mateixa casa?Per sort no vaig perdre cap familiar,però va ser dur. Perquè se’m repetia laimatge de tanta aigua baixant i empor-tant-se tot el que trobava. I desprésquan plovia i havies d’anar a dormir es-taves una mica inquieta. Però ho vassuperant com tot a la vida, si no mala-ment. Però el més important és que noes va perdre a ningú de la família.

Hi havia treballadors a la fàbrica?Sí, almenys una trentena es van refugiara l’altra nau, a la part superior, tota lanit. Anaven encenent encenedors ells iaixí sabíem que estaven bé i nosaltresfeiem llums amb la llanterna. Al diasegüent van sortir bé.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

50 ANYSRiuada 1962

Test

imon

i

“Vam fugir perdarrera la fàbricaper la carreterade Sabadell ambl’aigua que ensarribava per lacintura”

CONSOL SERRA

Vivia a la fàbrica del Molí d’enXec quan l’aigua va entrar ala part baixa de la nau. Ella,amb 14 anys, i la seva famíliaeren al pis de dalt i vanaconseguir fugir.Historiador local

La riuada va afectar molt la carretera

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Què recorda després de llevar-se?Era una nena, tenia set anys. La mevamare em va posar sobre la taula, ontambé hi era el meu avi, que estavamalalt. Tot era perquè el meu pare ha-via sentit el soroll del cabal del riu bai-xar i va començar a mobilitzar la famí-lia i a tapar escletxes, petits forats peron podia passar aigua. Tot i així, n’en-trava. La casa va quedar envoltada. Elmeu pare va decidir que havíem d’anaral colomar, la part més alta de l’edifici.Però per entrar havíem de sortir a fora.Impossible, per tota l’aigua que hi ha-via. Vam fer un forat a una paret co-muna i vam accedir-hi. Ja allà vam veu-re, per la finestra, que l’aigua estava amig metre. Recordo que teníem dosgossos, un estava lligat, i l’altra, unagosseta que vivia en una espècie degalliner, la vaig veure passar sobre untauló. Em mirava, perquè em veia a lafinestra, però no la podíem portar cap anosaltres. Al final, es va salvar.

Com es van viure aquelles hores?Recordo que tremolava, però no era niper la por ni el fred. És una reacció queja m’ha quedat per sempre. I se’m va fermolt llarga l’espera, no sé el que va du-rar. Per a mi va ser interminable. Eratanta la preocupació i el neguit queningú va dormir, ni tan sols parlàvem,més que pel dir el just i necessari. Està-vem tots molts espantats, amb el corencongit.

Quan vàreu sortir?Quan el nivell de l’aigua va baixar, re-cordo que el meu pare, amorrat a la fi-nestra, li anava dient a la meva mare:“Maria, ja va baixant”. Aleshores, ungrup de persones ens van venir a aju-dar a sortir. El meu pare va agafar acoll el meu avi, a mi em va treure unsenyor, al meu germà un altre i supo-so que a la meva mare també. Tinc moltpresent d’aquell moment que l’home,que refermava el peu a cada passa, esdesviava del camí, perquè coneixia per-fectament el recorregut i sabia que hihavia un rec. Pensava: “amb poca aiguaque hi ha i encara ens farem mal”.

I la casa, es va recuperar?Pel que fa al tema mobiliari, crec, noes va recuperar res. Es van fer treballsde reparació durant quatre anys. Passataquest temps vam tornar-hi i molt bé.De fet, a mi m’agrada viure a La Sínia.L’única pega era que quan plovia te-nies aquell temor.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

50 ANYSRiuada 1962

Test

imon

i

“Durant l’esperaera tant el neguitque ningú va dormir, ni va parlar, teníem elcor encongit”

CARLOTA BETORZ

Dormia tranquil·la a la casade La Sínia quan la van llevarper fugir de l’aigua. Encaratremola quan recorda aquellaespera al colomar de casafins que tot es va calmar.

Algunes fàbriques van quedarfortament afectades

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Interior d’una de les cases afectades

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

L’aigua va ocupar una gransuperfície de terreny

Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50ANYSRiuada 1962‘Apassionem-nos, posem-li imaginació i ganes. La recuperació integral del riu és, potser, el millor homenatge que podem retre als ciutadans que van patir aquell aiguat’

Ramon Martos