ESTUDI DEL CLIMA - mheducation.es · B. Tipus de precipitacions Les precipitacions més freqüents...

ESTUDI DEL CLIMA

09

Els huracans són un clar exemple de les múltiples interaccions que tenen lloc entre les dues capes flu-ides, l’atmosfera i la hidrosfera, que, en conjunt, con-stitueixen la màquina climàtica del planeta. La forta insolació que incideix en els oceans situats sobre l’equador terrestre origina una intensa evapo-ració i la formació d’una massa de núvols que giren al voltant d’un eix central, anomenat ull de l’huracà.La formació de l’huracà Isabel el 2003, com la de molts

d’altres que s’originen en l’hemisferi nord, té lloc en la zona equatorial de l’oceà Atlàntic, en les proximitats de les costes africanes. Una vegada format es desplaça cap a l’oest, fins a ar-ribar a les costes del Carib i les de Florida, en les quals descarrega tota la seva força. Aquesta figura de la portada de la unitat és una imat-ge composta per superposició d’altres de preses en dies consecutius. (Font: EUMETSAT 2003.)

BLOC IV

Unidad 09.indd 211 6/6/09 07:36:30

ESTUDI DEL CLIMA09212

j 9.1 El clima: concepte i paràmetresLa climatologia és la ciència que s’ocupa de l’estudi del clima.

No hem de confondre clima amb el temps atmosfèric (temperatura, humitat, nuvolo-sitat, precipitació i vent) d’un moment determinat. El clima d’una zona es calcula a partir dels valors mitjans del temps atmosfèric, recollits durant 20 o 30 anys.

El clima sorgeix com a resultat d’una sèrie d’interaccions entre la latitud, l’altitud, la continentalitat i l’orientació respecte a l’acció dels vents. El seu estudi és de summa importància per a la humanitat, ja que el seu canvi dràstic podria provocar, per exemple, collites dolentes, i caldria adoptar noves pràctiques agràries.

Per comprendre el clima hem de saber elaborar i interpretar climogrames, gràfics que representen els climes de diferents zones de la Terra; a més, hem de conèixer concep-tes com ara precipitació i front.

En un climograma es poden observar els períodes de sequera i humitat i les oscil·lacions tèrmiques anuals (l’escala d’humitat és el doble que la de temperatura) (Fig. 9.1).

Anomenem clima el conjunt de fenòmens de tipus meteorològic que caracteritzen la situació i el temps atmosfèrics en un lloc determi-nat de la Terra.

1> Observa els climogrames de les Figures 9.1 i 9.2 i con-testa les següents preguntes:

a) Assenyala en cadascun dels climogrames de la Figu-ra 9.2 els períodes de sequera (quan les precipita-cions són menors que el doble de les temperatures) i els d’humitat (quan les precipitacions són més grans que el doble de les temperatures).

b) En quins períodes temporals hi ha aigua en abun-dància en cadascuna d’aquestes ciutats? Quina o quines d’elles presenten un major risc de patir se-queres prolongades?

c) Assigna a cadascun d’ells, incloent el de Madrid, un dels següents noms: temperat-humit, continental, mediterrani, mediterrani-sec (semiàrid), càlid sub-tropical (subdesèrtic).

ACTIVITATS

A Corunya

Pre

cip

itaci

on

s (t

ota

l 10

08

L/m

2)

Tem

pe

ratu

ra (

mitj

an

a 1

4,4

oC

)

E F M A M J J A S O N D

140

120

100

80

60

40

20

0

70

60

50

40

30

20

10

0

Almeria

Pre

cip

itaci

on

s (t

ota

l 19

6 L

/m2)

Tem

pe

ratu

ra (

mitj

an

a 1

8,7

oC

)


140

120

100

80

60

40

20

0

70

60

50

40

30

20

10

0

Barcelona

Pre

cip

itaci

on

s (t

ota

l 628

L/m

2)

Tem

pe

ratu

ra (

mitj

an

a 1

5,5

oC

)


140

120

100

80

60

40

20

0

70

60

50

40

30

20

10

0

Fuerteventura (Puerto del Rosario)

Pre

cip

itaci

on

s (t

ota

l 10

5 L

/m2)


Tem

pe

ratu

ra (

mitj

an

a 2

0,5

oC

)

140

120

100

80

60

40

20

0

70

60

50

40

30

20

10

0

Fig. 9.2.

Fig. 9.1. Climograma de Madrid.

Madrid (Retiro)

Pre

cip

itaci

on

s (t

ota

l 38

4 L

/m2)

Precipitació

Tem

pe

ratu

ra (

mitj

an

a 1

4,4

0C

)

Temperatura

Sequera

Humitat

Humitat


140

120

100

80

60

40

20

0

70

60

50

40

30

20

10

0

Unidad 09.indd 212 6/6/09 07:36:31

ESTUDI DEL CLIMA 09 213

A. Formació de les precipitacions

• Núvols de convecció tèrmica. Es formen en els casos d’inestabilitat atmosfèrica, que, com hem vist anteriorment (Fig. 8.11), es produeixen com a conseqüència de l’ascens convectiu d’aire càlid i humit fins a assolir el nivell de condensació, en el qual s’origina un núvol petit de tipus cúmulus. Si fa la suficient calor i hi ha suficient humitat es poden formar diversos cúmulus, que s’agrupen formant un gran núvol de desenvolupament vertical en forma d’una torrassa, anomenat cumulonimbus (Fig. 9.3). En aquest tipus de núvols hi ha molta di-ferència de temperatura entre la seva base i el seu cim congelat. A causa d’aquest contrast de temperatura, es formen uns forts corrents tèrmics ascendents al seu interior, que eleven les minúscules gotes d’aigua de la base del núvol, fent que xoquin i que s’uneixin amb d’altres durant l’ascens. Així arriben a formar-se gotes de dimensions més grans (0,5-5 mm de diàmetre), el pes de les quals les fa caure en forma de pluja. En caure l’aigua per l’interior del núvol, es crea un corrent descendent que interromp l’ascens d’aire càlid, i la borrasca es dissipa. Aquest tipus de borrasques s’anomenen borrasques de convecció i solen ser intenses però poc duradores.

• Núvols per ascens orogràfic. Es produeixen pel xoc d’una massa d’aire humit contra una muntanya, cosa que provoca l’ascens de l’aire fins a arribar al nivell de condensació.

Habitualment, el desenvolupament d’aquests núvols és ho-ritzontal, es diuen estrats, i originen una precipitació per contacte del núvol amb el vessant, anomenada precipitació horitzontal (Fig. 9.4).

Una vegada culminat el cim de la muntanya, el núvol ha per-dut la major part de l’aigua que contenia i la que li queda es converteix en vapor, en escalfar-se a mesura que descendeix per la banda oposada a aquella per la qual va ascendir.

Com a resultat, aquest vessant de la muntanya és una zona seca o d’ombra de pluges.

Precipitació és la caiguda d’aigua líquida o sòlida sobre la superfície terres-tre. Perquè tinguin lloc les precipitacions abans han de generar-se núvols. Es poden formar de tres maneres diferents: per convecció tèrmica, per ascens orogràfic i per convecció en un front.

Alguns autors assenyalen l’exis-tència d’un tipus de precipitació especial en la ZCIT, que deno-minen convergent, en la qual l’elevació convectiva de l’aire a la zona és propiciada, a més de per l’escalfament superficial, per la confluència dels alisis.

Important

Fig. 9.3. Borrasca originada per convenció tèrmica.

Fig. 9.4. Ascens orogràfic i ombra de pluja.

Agrupació de cúmulus

Núvol madur

Pluja Cessa la pluja

Ruptura de núvolCorrents

tèrmics

Corrents descendents

Cumulonimbus

Sobrevent(costat d’on bufa

el vent)

Venthumit

Oceà

Nivell de condensació

Sotavent(costat oposat a la direcció del vent)

Precipitacióhoritzontal Vent calent

i sec

Unidad 09.indd 213 6/6/09 07:36:33


• Núvols de convecció en un front. Són els que es produeixen en un front.

Els fronts donen lloc a un tipus de borrasques frontals o mòbils i generadores de pluges. Hi ha tres tipus de fronts: freds, càlids i oclusos.

– Freds. Es formen quan una massa d’aire fred és moguda pel vent fins que entra en contacte amb una altra d’aire càlid (Fig. 9.6.a). La freda, més ràpida i densa, s’introdueix com una falca sota de la càlida, obligant-la a ascendir, fet que afavo-reix la formació d’una borrasca o depressió. Durant l’ascens, l’aire càlid i humit es condensa, forma núvols de desenvolupament vertical (cumulonimbus) i es provo-quen intenses precipitacions.

– Càlids. Es formen quan la massa d’aire càlid es desplaça fins a trobar-se amb una altra d’aire més fred (Fig. 9.6.b).

De la mateixa manera que en el cas anterior, la que ascendeix pel front és la càlida, que és la menys densa. Aquest ascens no és tan vigorós com l’anterior, sinó que és molt més lent i dóna lloc a núvols de desenvolupament horitzontal; els inferiors s’anomenen nimbostratus, i els supe-riors, altostratus. Cobreixen tot el cel d’un gris plomós poc atractiu i proporcionen pluges febles i persistents i nevades, que seran més febles com més alt estigui el núvol.

Per damunt, en les capes més altes, es formen els cirrus. Els cirrus indiquen bon temps si a penes es mouen i es troben molt dispersos. En canvi, si es desplacen a gran velocitat i el seu nombre va augmentant, indiquen que s’aproxima un front.

– Oclusos. Apareixen per la superposició de dos fronts diferents, un de fred i un altre de càlid. Un d’ells, generalment el càlid, acaba per perdre el contacte amb el terra (oclusió), deixant l’altre, gene-ralment el fred, en contacte amb la su-perfície (Fig. 9.6.c).

Com és lògic, l’oclusió de fronts dóna lloc a precipitacions dels dos tipus.

Webs de meteorologia interes-sants

Agència Estatal de Meteorologia, amb molta informació actualit-zada i nombroses imatges de satèl·lit:

www.aemet.es

•Estació Meteorològica Mariola,d’Alcoi (Comunitat Valenciana). Web personal d’Àngel Carbonell, un gran aficionat a la meteoro-logia. Conté tant els elements que constitueixen una estació meteorològica com els tipus d’observacions que es realitzen; també inclou una bona col·lecció d’imatges i abundants enllaços d’Internet.

http://www.mi-meteorologia.com/

A internet

Fig. 9.5. Imatge presa pel satèl·lit meteorològic NOAA. Es pot observar una borrasca originada per l’entrada d’un front fred sobre les illes britàniques i un temps net i anticiclònic al nostre país. Sobre la imatge del satèl·lit hem dibuixat la posició del front fred.

Fig. 9.6.a. Front fred.Fig. 9.6.b. Front càlid.

Fig. 9.6.c. Front oclús.

Un front és zona de contacte entre dues masses d’aire de diferent tempe-ratura i humitat, és a dir, amb un gran contrast tèrmic. Les dues masses es comporten com sistemes aïllats, per la qual cosa no es barregen sinó que topen; a la zona de contacte entre elles, és a dir, al front, s’allibera l’energia originada per la diferència de temperatures en forma de pluges o de vents.

Cumulonimbus

Vent fred

Aire fredAire càlid

Front fred

Masses

Vent càlid

Aire fredAire càlid

Front càlid

Masses

Cirrus

Altostratus

Nimbostratus

Front oclús

Vent fred

Front fredFront càlid

Elevació del front càlid

Unidad 09.indd 214 6/6/09 07:36:35


B. Tipus de precipitacions

Les precipitacions més freqüents són la pluja, la calamarsa i la neu.

• Pluges. Són precipitacions en forma líquida: si és suau s’anomena plovisqueig, com l’originada per un altostratus; la pluja persistent abraça una gran superfície i procedeix d’un nimbostratus, i el xàfec, pluja forta i poc duradora, que procedeix d’un cumulonimbe.

Aquests dos últims tipus de pluja poden originar inundacions, però el seu perill augmenta si ho fa la seva intensitat (la quantitat de pluja caiguda per unitat de temps) o la seva freqüència (període de temps amb què es repeteixen les precipitacions).

• Tempestes. Algunes de les precipitacions més rellevants són les de tipus tempestuós. Les tempestes es formen sempre en un cumulonimbus, que, com hem vist amb anterioritat, s’origina tant per convecció tèrmica com per fronts freds; però de vegades també resulta d’un ascens orogràfic.

Les de convecció tèrmica i orogràfica solen durar d’uns 30 a 60 minuts; abracen un territori molt petit (entre 25 i 50 km2) i són típiques d’estiu. Les frontals són menys freqüents al nostre país, poden durar hores, ocupen més territori i se solen donar en altres estacions de l’any.

Perquè hi hagi una tempesta hi ha d’haver una intensa convecció i uns forts corrents tèrmics ascendents que originen processos d’electrificació mitjançant els quals els vidres de gel es queden amb càrrega positiva i les gotetes d’aigua amb càrrega negativa (Fig. 9.8).

La superfície terrestre que hi ha justament sota del núvol també es carrega positivament. Aquestes càrregues positives s’acumulen en els llocs punxeguts, com arbres, torres, pals o antenes. Com a conseqüència de l’excés de càrregues, s’electritza el pèl dels animals i de les persones i en els pals dels vaixells poden aparèixer resplendors (els anomenats focs de Sant Telmo). Fig. 9.8.

Fig. 9.7. Mapa de perillositat davant les precipitacions a la península Ibèrica, valorades en l/m2 durant 24 hores. (Font: Font Tullot, 1983, modificat; pres d’Investigación y Ciencia, núm. 296.)

Pluges torrencials. S’anomenen així les precipitacions superiors als 200 litres per metre quadrat durant un període de 24 hores (Fig. 9.7). Són especialment peri-lloses perquè poden donar lloc a inundacions desastroses.

En funció de la quantitat de pluja caiguda durant 12 hores, s’estableixen tres tipus de siste-mes d’alerta, en els quals es de-terminen les mesures adequades per fer-hi front: blanca (fins a 15 L/m2), groga (entre 16-50 L/m2) i vermella (entre 51-100 L/m2).

Unidad 09.indd 215 6/6/09 07:36:37


D’aquesta manera, el camp elèctric entre la superfície terrestre (generalment carregada negativament) i la io-nosfera (carregada positivament) queda invertit, ja que ascendeixen càrregues positives des del cim del núvol fins a la ionosfera i les càrregues negatives viatgen en sentit contrari, així es recarrega el condensador terrestre. A més, hi ha altres transports de càrregues negatives, és a dir, es genera un fort corrent elèctric que dóna lloc als llamps (la llum del llamp viatja a una velocitat de 300 000 km/s).

Aquests traslladen electrons cap als llocs on es troben les càrregues positives: entre la base i el cim del núvol, entre núvol i núvol i, el que resulta més perillós per a nosaltres, entre núvol i terra.

Posteriorment, se sent el tro (el so viatja a 340 m/s), que és el resultat de l’ona expansiva produïda en es-calfar-se l’aire en contacte amb el llamp fins a uns 8 000 °C.

Com ja hem vist en la unitat 4, els llamps de les tem-pestes constitueixen un mecanisme eficaç de fixació del nitrogen atmosfèric, però també impliquen un risc, ja que són la causa de la mort de persones i animals i de

nombrosos incendis forestals. Per a evitar-ne els danys, Benjamin Franklin va inventar el pa-rallamps, i és convenient que coneguem una sèrie de mesures per fer-hi front (vegeu el següent quadre de text).

Normes que cal seguir davant el risc de tempesta

• Siéspossible,refugiar-sedinsd’unedificiinotocarlescanonades,telèfonsniapa-rells elèctrics. Desconnectar l’antena de la televisió i tancar portes i finestres.

• Elsautomòbilsconstitueixenunbonrefugi,jaquelesrodessónaïllants,peròcaltancar bé les finestretes i les entrades de ventilació. Els avions també són llocs se-gurs per estar hermèticament tancats.

• Quanenssorprènunatempestaalcamp,noconvécaminarnicórrer(lesturbulèn-cies iòniques atreuen els llamps) ni romandre en llocs elevats ni situar-se prop dels llocs punxeguts (arbres, roques, pals).

• Ésconvenientajupir-se,noaixecarmaielsbraçosniobrirunparaigua.

• Siesvaengrup,elmillorésdispersar-se,jaque,siunllamptocaunindividu,elsaltres podrien quedar afectats. El mateix cal dir respecte als ramats d’animals.

• Cal allunyar-sed’objectesmetàl·lics: antenesde ràdio, cables elèctrics, einesdeconreu, etc., ja que són bons conductors.

• Nocórrerambcalçatorobamulladanibanyar-seperquèlahumitatésbonacon-ductora de l’electricitat.

Riscos climàtics al nostre país. A Espanya, es van incloure en el Pla NacionaldePrediccióiVigilància(1995) certs fenòmens meteoro-lògics adversos (pluges torren-cials, nevades, vents superiors als 75 km/h, tempestes, onades de fred i calor, marors amb onades superiors als 3 m d’altura i boires) perquè poden donar lloc a riscos climàtics. L’objectiu és establir els sistemes de vigilància i alerta ade-quats per a fer-hi front.

Important

0,06

0,1

0,5

0,7

0,1

0,3

0,5

0,71,0

1,1 1,4

0,2 0,1

0,1

0,2

0,1

Fig. 9.9. Mapa de risc de tempestes a Espanya valorat en nombre de llamps per km2. (Font: Agència Estatal de Meteorologia.)

Unidad 09.indd 216 6/6/09 07:36:39


• La neu i la calamarsa (Fig. 9.10). Si els petits cristalls de gel del cim d’un cumulonim-bus topen amb altres cristalls, es formen els cristalls hexagonals que constitueixen la neu. Els cristalls s’uneixen dintre seu formant flocs que, generalment, es fonen abans d’arribar a terra i originen pluja; però si fa fred cauen en forma de neu. La neu és peri-llosa sobretot en les zones de muntanya, ja que la seva acumulació pot comportar risc d’allaus.

Un altre risc climàtic són els torbs: combinació d’un vent superior a 50 km/h, neu i tempe-ratures de -7 °C, que poden paralitzar la vida de les ciutats, originar problemes de trànsit i causar víctimes. En els llocs on es donen amb freqüència solen haver-hi mesures de tota mena: avisos d’alerta per ràdio, aprovisionament de mantes i aliments en els punts conflic-tius, funcionament de màquines llevaneu i esta-bliment de sistemes de protecció civil.

La calamarsa es forma en les tempestes de pri-mavera o d’estiu quan els vidres de gel del cim cauen fins a la zona intermèdia del núvol i els envolta la humitat. Si els corrents tèrmics els eleven de nou, s’afegeix una capa més de gel i augmentarà el seu diàmetre. Quan el procés es repeteix diverses vegades, creix el nombre de capes de cristall, amb el qual augmenta la seva mida i cau. La calamarsa de gran mida s’anomena pedregada i pot arribar a tenir diverses capes de gel. Aquest tipus de precipitació suposa un risc per a l’agricultura perquè colpeja les colli-tes i les danya. També origina destrosses en els automòbils i, quan assoleix grans dimensions, pot provocar morts per impacte (per exemple, a Bangladesh el 1986 van caure pedres de gel d’un quilogram i van matar 92 persones).

ACTIVITATS

2> Observa el mapa del temps (Fig. 9.11) i contesta les preguntes següents:

a) Quants fronts hi veus? Com són?b) Explica breument com es forma cadascun i els

tipus de precipitacions a les quals donen lloc. En quines zones del mapa podrà ploure? En quines no plourà?

c) Posa fletxes sobre les isòbares per indicar el sentit en el qual bufa el vent. Segons els punts cardinals (N, S, E, O, NO, SE, ES, NE), d’on procedeix el vent que bufa sobre la pe-nínsula Ibèrica? I sobre les illes britàniques?

Tenint en compte que, com més juntes estiguin les isòbares, més fort serà el vent, assenyala el lloc del mapa on ocorre això, explicant d’on procedeix.

d) Raona si al nostre país i a l’Europa central exis-teixen condicions d’estabilitat o inestabilitat i com afecten la contaminació.

1024

A

A

B

B

B

B

B

B

1020 1020 10161012

1016

1020 1020

1020

1024

1028

1016

101210081004 1000

888

Fig. 9.11.

Fig. 9.10.a. Formació de la neu. Fig. 9.10.b. Formació de la calamarsa.

Goteta

Petitscristalls

Cristall

Goteta

Petits cristalls

Humitat

Calamarsa

Flocs

Unidad 09.indd 217 6/6/09 07:36:41


j 9.2 El clima a les nostres latitudsEl clima a les zones temperades de l’hemisferi nord ve determinat per la posició que ocupi el duo format pel front polar i el corrent en jet (Fig. 9.12). El front polar i el jet fan de frontera entre l’aire fred polar i el càlid tropical. Entendràs millor aquesta figura si imagines una multitud de gegants de 10 a 12 km d’altura que tenen els peus a terra i el cap a la tropopausa i que juguen a la rotllana al voltant de la Terra, girant d’oest a est i amb el pol Nord a la seva esquena. El corrent en jet ocuparia la posició dels seus caps i els seus cossos representarien el front polar. A la seva esquena, l’aire polar és fred i dens, per la qual cosa la troposfera estarà aixafada contra el terra. Enfront d’ells, hi ha l’aire càlid tropical, amb el qual la troposfera serà més elevada i càlida. Per darrere rebran els freds vents llevants polars que bufen del nord-est (des dels anticiclons polars cap a les baixes pressions subpolars) i, per davant, els càlids westerlies, que bufen de sud-oest (des dels anticiclons tropicals fins a les borras-ques subpolars) (veure de nou Fig. 8.17).

• El jet polar, anomenat també jet stream, és «un velocíssim riu de vent que envolta la Terra, com una serp que es mossega la cua, a altituds de la tropopausa. El seu sentit és d’oest a est» (Mariano Medina).

Tornant a l’exemple dels gegants, com que miren cap a l’equador, els vents freds del nord-est xocaran contra la seva esquena i es posaran en falca per sota dels càlids del sud-oest, que ascendiran per tot el seu cos (pel front polar) fins a arribar al cap (la tropopausa, on ja no poden ascendir més perquè en l’estratosfera no hi ha moviments verticals, sinó horitzontals). Durant el seu ascens, aquests vents, en lloc de pujar per la línia de màxim pendent, es desvien a la dreta per l’efecte Coriolis, per la qual cosa, en arribar a l’altura del cap (la tropopausa), giraran al voltant de la Terra d’oest a est i llavors formaran el jet.

• El front polar està format per una sèrie de fronts, càlids, freds i oclusos que envolten la Terra com si fossin un front únic (Fig. 9.13) i, com qualsevol altre front, és una zona ima-ginària que separa dues masses d’aire de diferent temperatura: freda al nord i càlida al sud. En ell també convergeixen els dos tipus de vent dels quals hem parlat anteriorment.

AA

B

B B

B

A

B

BBEn el CD trobaràs informació sobre

les cimeres que s’han realitzat sobre el medi ambient.

CD i CEO

Fig. 9.12. Front polar i corrent en jet.

Fig. 9.13. Front polar. (Modificada de Mariano Medina.)

9 km

12 k

m

Tropopausa polar

Tropopausa tropicalJet

Aire càlid

Aire fred

Vents freds del NE

Front polar

Superfície terrestre

Vents càlids (westerlies)

Unidad 09.indd 218 6/6/09 07:36:43


El clima de les latituds mitjanes, que és aquell que correspon al nostre país, dependrà de la latitud ocupada per les borrasques subpolars i els anticiclons subtropicals (veure de nou la Fig. 8.17), que depèn al seu torn de la posició que ocuparan el jet i el front polar.

El vòrtex circumpolar (Fig. 9.14) és un conjunt de borrasques ondulatòries que, en conjunt, constitueixen el front polar. Fan de frontera de separació entre l’aire fred polar i el càlid sub-tropical de les latituds mitjanes. En funció de la latitud sobre la qual s’assenta el vòrtex, índex zonal, ens podem trobar les situacions A, B o C de la Figura 9.14.

Situació A:

El vòrtex circumpolar és un cercle tancat situat a les proximitats del pol Nord.

Això és a causa que tant la ZCIT com els anticiclons subtropicals, entre els quals es troba el de les Açores (el que més afecta la península Ibèrica) es desplacen cap al nord durant l’estació càlida.

Les borrasques subpolars (veure de nou la Figura 8.16), junt amb el raig polar se situen cap al pol Nord (aproximadament a 60° de latitud nord), perquè els westerlies del SO bufen més cap al nord. Les pluges es produiran als països nòrdics i sobre Islàndia.

Situació B:

La ZCIT, els anticiclons subtropi-cals i les borrasques subpolars es desplacen cap al sud.

Els westerlies bufen també més cap al sud, per la qual cosa el front polar i el jet descendeixen. Poden arribar a assolir els 30° de latitud nord durant l’hivern. En aquestes ocasions, el seu gir no és tan circular, sinó que serpenteja i produeix unes ondulacions cap amunt i cap avall, anomenades ones de Rossby. Les ondulacions descendents donen lloc a borras-ques; les que són ascendents, a anticiclons.

Les ones de Rossby es dirigeixen a sota si els vents freds polars de llevant (del NE) bufen més fort que els càlids westerlies (del SO), per la qual cosa es forma un front fred entre els dos tipus de vent. Per contra, si els westerlies bufen amb més intensitat, es genera un front càlid i una ondulació cap al nord (Fig. 9.15).

Situació C:

Si la situació B es manté, els meandres se solen anar dilatant més i més fi ns que es trenquen. Llavors les borrasques subpolars passen al sud, on originen pluges, i els anticiclons subtropicals passen al nord portant calor.

Aquest conjunt d’altes i baixes pres-sions, que s’anomenen borrasques ondulatòries, constitueixen el front polar que, com hem vist abans, origi-na precipitacions en forma de fronts càlids i freds. A més, el desplaçament d’aquestes borrasques és, de la mateixa manera que el del jet situat sobre elles, d’oest a est. Podem veure més detalla-dament la seva formació i evolució en la Figura 9.15.

AJet

A

B BA

A

Fig. 9.14. Dilatació del vòrtex polar.

a) A l’estiu: índex zonal alt b) Resta de l’any: índex zonal baix

Unidad 09.indd 219 6/6/09 07:36:45


Les borrasques ondulatòries es formen de la següent manera (Fig. 9.15):

a) El llevant polar (del NE) bufa molt fort i produeix una ondulació del front polar cap avall (front fred).

b) Els westerlies (del SO) contraataquen i originen una ondulació cap amunt (front càlid). En-mig dels dos fronts es forma una borrasca.

c) Es produeix un front oclús per la unió dels dos fronts i s’originen intenses precipitacions.

d) La precipitació provoca que els fronts es desfacin, per la qual cosa el front polar recupera la seva forma rectilínia.

• Anticiclons de blocatge. En algunes ocasions, la dilatació roman (Fig.9.14.b) sense que es trenquin els meandres, i s’originen els anticiclons de blocatge (Fig. 9.16), que s’anomenen així perquè romandran immòbils durant dies i dies i perquè, com qualsevol altre anticicló, actuen com a turons: impedeixen l’entrada de les pluges i originen així intenses sequeres en els llocs on s’assenten. A més, desvien les borrasques cap a altres regions on produeixen precipitacions torrencials i inundacions.

El clima d’Espanya

Ja hem vist en la Figura 9.14 que el clima de la península Ibèrica està determinat per la po-sició geogràfica que ocupi l’anticicló subtropical de les Açores. Durant l’estiu està més a prop el pol Nord i bloqueja l’entrada de borrasques al nostre país, desviant-les al nord d’Europa. Les pluges d’estiu són de caràcter tempestuós, originades per núvols de desenvolupament vertical que es formen a partir de la convecció tèrmica d’aire càlid i humit. En aquesta època de l’any és freqüent que ens arribin vents procedents de l’anticicló subtropical situat sobre el desert del Sàhara. Aquests vents són càlids, secs i, a vegades, carregats de pols; per això donen lloc a les calitges.

Durant l’hivern, l’anticicló de les Açores es desplaça cap al sud, per la qual cosa no hauria d’haver-hi cap impediment per a l’entrada de les precipitacions; no obstant això, el nostre país es comporta en aquesta estació com un continent, ja que com a resultat de l’intens fred hivernal es forma un anticicló de blocatge que dóna lloc a intenses sequeres, acompanyades de boires o gelades, i desvia les pluges cap a la cornisa cantàbrica i cap al nord d’Europa.

Les pluges hivernals són de tipus frontal; però, perquè ocorrin, s’ha de desfer l’anticicló con-tinental, fet que només és possible quan el vent bufa molt fort i empeny les borrasques ondu-latòries perquè puguin entrar.

Quan fa més calor (primavera i tardor), l’anticicló continental desapareix, i llavors és freqüent que entrin les borrasques ondulatòries frontals.

B

c) d)

B

a) b)

B

c) d)

B

a) b)

B

c) d)

B

a) b)

B

c) d)

B

a) b)

Extinció

B

c) d)

B

a) b)

Front polarFront fredFront càid

Front oclúsIsòbares

B

c) d)

B

a) b)

Vents de llevant (NE)Vents westerlies (SO)

Precipitació

Quines condicions meteorològi-ques existeixen en els punts 1 i 2 de la Figura 9.16?

Quinesconseqüènciestindranperals dos llocs?

Respon

1

2

Fig. 9.16. Anticiclons de blocatge.

Fig. 9.15. Formació de borrasques ondulatòries.

Unidad 09.indd 220 6/6/09 07:36:46


• La gota freda (Fig. 9.17), anomenada també DANA (Depresió Aïllada a Alts Nivells), és una situació freqüent a Espanya, sobretot a finals d’estiu i a co-mençaments de tardor.

El seu origen no té a veure amb els fronts, sinó que es tracta de l’entrada d’aire fred procedent de latituds més altes i fredes (en estar més properes als pols), que s’han colat a causa d’una ruptura del corrent de jet. Aquest aire fred, situat a una certa altitud de la troposfera, està aïllat i envoltat d’un aire més càlid i menys dens, i tendeix a descendir en espiral fins a assolir la superfície. A la vegada s’originarà una bor-rasca per l’ascens convectiu de l’aire càlid i humit, i es formarà un núvol de ràpid desenvolupament vertical, que donarà lloc a forts xàfecs o nevades.

Això ocorrre quan la massa ascendent conté molta humitat, com succeeix a finals d’estiu, ja que en refredar-se el mar més a poc a poc que la terra, l’evaporació a la Mediterrània persisteix.

• Els tornados. Són una espècie de columna giratòria de vent i pols d’uns 50 metres d’amplada, que s’estén des del terra fins a la base d’un cumulonimbus. Es forma per un remolí que resulta d’un escalfament excessiu de la superfície terrestre. El gir sol començar quan el vent de les capes altes bufa amb major intensitat i en diferent sentit que el de les capes baixes. La velocitat del vent, de fins a 500 km/h, fa dels tornados un dels fenòmens climàtics més perillosos, ràpids i devastadors que existeixen (Taula 9.1), i poden fins i tot fer esclatar les cases (a causa d’una brusca baixada de pressió al seu interior), trencar vidres i aspirar vagons de tren carregats de mercaderies. A aquests perills cal afegir-hi les pluges torrencials i intenses pedregades que produeixen. Són típicament nord-americans, però poden aparèixer en altres llocs de latituds temperades, entre ells a Espanya, sobretot, per les costes del sud i de l’est peninsular.

1 200 m

500 m

(SO)–20 °C

(E)

Formació d’uncumulonimbo

Aire càlid i humit ascendent

Aire freddescendent

Fig. 9.17. La gota freda.

Grau de perillo-sitat

Velocitat del vent (km/h)

Tipus de danys

0 64-117 Lleugers

1 118-180 Moderats

2 181-251 Considera-bles

3 252-330 Greus

4 331-417 Devastadors

5 Més de 418 Increïbles

Taula 9.1. Escala de Theodore Fujita (Universitat de Chicago) per a mesurar la potència dels tornados.

ACTIVITATS

3> Mira la Figura 8.17 i tingues en compte que tant la ZCIT com els cinturons d’anticiclons i borrasques es despla-cen cap al nord en el nostre estiu i cap al sud durant l’hivern.

a) En una situació d’estiu, ens afectarà un cinturó de borrasques o un d’anticiclons? Quin o quins d’ells en concret? Com estarà el vòrtex polar? Com serà l’índex zonal? Quin temps atmosfèric s’esperarà?

b) En una situació de l’hivern, ens afectarà un cin-turó de borrasques o un d’anticiclons? Quin o quins d’ells en concret? Com estarà el vòrtex po-lar? Com serà l’índex zonal? Quin temps atmosfèric s’esperarà?

c) Assenyala la posició geogràfica de la ZCIT i dels cinturons de borrasques i anticiclons en la imat-ge de la Figura 8.18, indicant les condicions cli-màtiques de les regions afectades per ells. Es tracta d’una situació d’hivern o d’estiu? Raona la resposta.

d) Què ha d’ocórrer perquè ens trobem davant una sequera produïda per un anticicló de blocatge?

Explica amb claredat a quina situació ens estem referint.

4> Llegeix amb atenció sobre una notícia recollida en premsa. Es tracta d’un risc bastant freqüent a Espanya a començaments de la tardor (sobretot entre el 17 i el 25 d’octubre), a causa de la diferent velocitat de refre-dament entre la Mediterrània i la superfície peninsular. Per exemple, a Alacant (1 d’octubre de 1997) van caure 220 litres/m2 en 6 hores. Les vies de comunicació van quedar tancades durant diverses hores, es van produir talls de llum, greus inundacions a Oriola, Elx, Alacant, Sant Joan i Santa Pola i es van haver de lamentar sis morts.

a) Quina és la causa d’aquesta situació? En quina èpo-ca de l’any i en quines zones espanyoles es pro-dueix amb més freqüència? Per què? Fes un esque-ma sobre el seu mode d’acció.

b) A quin tipus de precipitacions donen lloc? Quines característiques de les precipitacions augmenten el perill d’inundacions? Cita els danys originats per la gota freda.

En l’article de Fernando Llorente Martínez «Situacions especials: DANA/gotafreda»,enRAM.Revista de l’Aficionat a la Meteorologia, podràs aprofundir en aquest tema i trobaràs nombroses imatges de DANA.

http://www.meteored.com/ram/numero19/meteorologiaXII.asp

A Internet

Unidad 09.indd 221 6/6/09 07:36:48


j 9.3 El clima de les latituds baixesEn aquest apartat descriurem les principals característiques climàtiques de les zones més pròximes a l’equador.

A. Els monsons

Són una espècie de brisa marina a gran escala (vegeu la Fig. 9.18) en la qual l’alternança de moviments terra-mar és semestral en lloc de diària.

En l’hivern de l’hemisferi nord, quan la ZCIT està en la seva posició més meridional, el fred fa que s’instal·li sobre Àsia un anticicló continental que, com la resta dels anticiclons, ex-pulsa cap a l’exterior vents freds i secs, que procedeixen del nord-est. A l’estiu, quan es desfà l’esmentat anticicló, la ZCIT ascendeix, situant-se sobre Àsia (això ocorre alhora que el front polar i el jet es comprimeixen contra el pol). Llavors comencen les pluges monsòniques a l’Índia i en el sud-est d’Àsia, perquè els vents del sud-oest són humits, ja que procedeixen d’un anticicló situat sobre l’oceà Índic.

B. Els ciclons tropicals, huracans o tifons

Són tres termes equivalents (veure al marge el quadre de text Vocabulari) utilitzats en meteo-rologia per a denominar un grup de tempestes molt pròximes entre si, les quals ocupen un diàmetre mitjà d’uns 500 km, que giren en espiral (a 120 km/h com a mínim) al voltant d’una àrea central de baixa pressió: l’ull de l’huracà, d’aproximadament uns 40 km d’ample, que es troba en calma (Fig. 9.20). El sentit de gir és contrari a les agulles del rellotge en l’hemisferi nord i al revés en l’hemisferi sud. Quan el vent bufa a menys de 120 km/h es consideren tem-pestes tropicals.

A nivell mundial es formen anualment uns 80 ciclons tropicals, com a mitjana, en èpoques d’estiu, sobre els oceans situats en latituds compreses entre els 8º de latitud nord i 15º de latitud sud. En aquests llocs la forta insolació provoca l’escalfament de l’aigua marina fins a un mínim de 26,5 °C, la qual cosa origina una intensa evaporació i un elevat GVT (molta diferèn-cia de temperatura entre les parts baixes de la troposfera que estan calentes i les altes que estan molt fredes). Aquesta situació genera l’elevació per convecció d’aire càlid i humit fins a formar núvols tempestuosos d’un enorme desenvolupament vertical.

El mateix fenomen rep diferents noms en les diferents regions del planeta: es diu huracà en les costes tropicals ameri-canes, tant de l’Atlàntic com del Pacífic; tifó en el sud-est asiàtic: Indoxina, Filipines, la Xina i el Japó; i cicló en les costes africanes de l’est, l’Índia, Bengala, Aràbia i les costes aus-tralianes (Fig. 9.21).

Vocabulari

Fig. 9.18.

Fig. 9.19. Reactivació dels huracans a conseqüència del canvi climàtic. Danys originats a Nova Orleans per l’huracà Katrina l’agost de 2005. (Cortesia NOOA.)

Hivern

Alisi NE

ZCIT

ZCIT

Alisi NE

Alisi NE

Alisi NE

Alisi NE

Monsó de terra

Monsó del mar

Alisi NE

Monsó NE

Monsó SO

Monsó SO

Equador

Equador

Alisi SE Alisi SEAlisi SE

Alisi SEAlisi SEAlisi SE

Estiu

Unidad 09.indd 222 6/6/09 07:37:04


Sota l’ull de l’huracà i com a conseqüència de la força de succió exercida per les borrasques, es produeix una maror ciclònica que, impulsada pel vent, pot inun-dar les costes, fins i tot si l’entrada a terra de l’huracà té lloc durant la baixamar, ja que el nivell del mar pot elevar-se fins a 6 m.

Alhora que es produeix el moviment de rotació, els ciclons es traslladen d’est a oest i ho assolen tot al seu pas. Posteriorment, els de l’hemisferi nord es diri-geixen cap al nord i després cap al nord-est; els de l’hemisferi sud es dirigeixen al sud-oest i finalment al sud (Fig. 9.21).

Quan un huracà penetra a terra, s’afebleix perquè se li talla el subministrament d’humitat i es converteix en una borrasca tropical; però, si retorna al mar, es pot reactivar.

Els majors perills d’un huracà es deuen a la velocitat de rotació del vent al vol-tant de l’ull (Taula 9.2), a les inundacions causades per les pluges torrencials (300-600 litres/m2) i per les marors ciclòniques que afecten les àrees costa-neres; i als tornados originats per la seva contínua rotació a la seva entrada a terra. Tot això causa nombrosos danys materials. Per a prevenir-los, tradicio-nalment es van utilitzar avions per a la seva detecció, mètode bastant arriscat. Actualment s’efectua un seguiment meteorològic via satèl·lit (veure la foto de la portada d’aquesta unitat, pàg. 211) i hi ha sistemes d’alerta a la població.

Una altra mesura per a lluitar contra el risc d’huracans és la construcció d’habitatges adequats, que resulta cara i solament la posseeixen els països rics.

El nom dels huracans

Els meteoròlegs troben necessari batejar els ciclons amb la finalitat d’identificar-los, facilitar les gestions del cobrament de les assegurances i permetre que la població prengui consciència ràpidament sobre avisos d’alertes. Els noms varien de regió a regió i són de-terminats amb anys d’anticipació per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) o pels serveis meteoro-lògics nacionals o regionals.

Des del 1953 l’OMM utilitza llistes de vint-i-un noms ordenats alfabèticament (però sense incloure les lle-tres Q, O, X, I, Z). Al principi eren noms femenins però, des del 1978, se’n fan servir també de masculins. Per als del Carib hi ha sis llistes que s’apliquen cada any i després es repeteixen. Si algun huracà va ser especial-ment devastador se’l pot retirar; en el seu lloc se’n posa un altre que comenci amb la mateixa lletra. Quan s’acaba el llistat, com va passar el 2005, després del Vince, el qual va amenaçar durant uns dies a la península Ibèrica, va ocórrer el Wilma i, a continuació, es va haver de recórrer a les lletres de l’alfabet grec: alfa, beta, gamma, etcètera, per anomenar-los.

Fig. 9.20. Mecanisme de formació de ciclons. Es tracta de diversos núvols de desenvolupament vertical pròxims dintre seu.

Ull de l’huracà

1

66

5

4

32 Equador

Fig. 9.21. Distribució geogràfica dels huracans. Cada any es formen aproximadament 18 tifons a les costes de les Filipines, la Xina i el Japó (1); 5-6 a la costa pacífica de l’Amèrica Central (2); 8 huracans al Carib i costa oriental dels Estats Units (3); 10 ciclons a la costa oriental d’Àfrica (4); 2 ciclons a les costes de Bengala i Aràbia (5), i 2 al nord d’Austràlia (6).

Graus de perillositat

Velocitat de rotació del vent (km/h)

Alçada de les ones (m)

Danys

1 118-152 1,2-1,6 Mínims

2 153-176 1,7-2,5 Moderats

3 177-208 2,6-3,7 Importants

4 209-248 3,8-5,4 Extrems

5 Més de 248 Més de 5,4 Catastròfics

Taula 9.2. Escala de Safir-Simpson per a mesurar la potència dels huracans (entre 62 i 118 km/h no es considera huracà sinó tempesta tropical).

Unidad 09.indd 223 6/6/09 07:37:07


Els huracans i el canvi climàtic

En l’actualitat hi ha un debat social al voltant de la relació existent entre l’augment de l’efecte hivernacle i l’increment del nombre i de la intensitat dels ciclons tropicals.

• Segons l’article publicat el 2008 a la revista Nature per un equip d’especialistes en riscos de la Universitat de Londres, un augment de la temperatura de l’aigua superficial del Carib de mig grau (des de l’any 1950 fins a l’any 2000) s’associa a l’increment en la freqüència i intensitat dels huracans en l’Atlàntic Nord (des de 1996 fins el 2005). En aquests anys van tenir lloc els huracans més devastadors, com ara el Mitch (1998) i el Katrina (2005), que van deixar milers de damnificats. Segons ells, es preveu que aquesta activitat pugui arri-bar a incrementar-se durant els pròxims anys.

L’estudi es va portar a terme observant l’evolució de les tempestes tropicals i els huracans que es

formen durant l’estiu al costat de les costes d’Àfrica i es desplacen per l’Atlàntic fins a arribar a les costes de Centreamèrica i els EUA (Fig. 9.22).

Així mateix, segons l’informe Geo-4 del 2007, el nombre d’huracans de grau 4 i 5 s’ha dupli-cat en totes les conques oceàniques al llarg dels últims 35 anys.

• Per contra, un altre grup de científics, entre els quals hi ha un equip de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels EUA (NOAA), especifiquen que, malgrat l’alarma social generada pels ciclons ocorreguts en l’Atlàntic durant l’any 2005, la seva freqüència no ha patit modificacions apreciables al llarg dels últims anys.

A més, qualsevol petit efecte d’altres fenòmens, com els monsons o l’ENSO, poden canviar els resultats. Pel que sembla, com vam veure en la unitat 8, al Carib augmenten els huracans durant els anys en els quals es produeix La Niña i disminueixen en els d’El Niño.

Tampoc no està clar que una hipotètica pujada de les tempe-ratures tropicals afectés la freqüència i força dels huracans, ja que, tenint en compte que ocorren en regions oceàniques tro-picals, si a conseqüència del canvi climàtic s’ampliés la superfí-cie marina d’aigües càlides, s’esperaria un augment en el nombre d’huracans.

No obstant això, l’increment de calor de les capes més baixes de l’aire en provocaria l’augment. Com que també es caldejaran les capes al-tes de la troposfera, disminuiria el gradient vertical de temperatura (GVT) i, per això, l’ascens convectiu de l’aire càlid i humit seria sig-nificativament menor, amb la qual cosa es reduirien les dimensions de les tempestes tropicals.

• En conclusió, ara per ara no tenim ni el consens ni les dades suficients per a determinar la influència del canvi climàtic sobre l’activitat d’huracans.

La gran alarma social dels ciclons esdevinguts durant els últims anys sembla causada, en major mesura, per la concentració de la població en les zones costaneres i la manca d’infraestructures per a fer-hi front (Fig. 9.23).

Fig. 9.22. Formació i evolució simultània de diversos huracans a l’Atlàntic Nord el dia 02-09-08. (Cortesia: NOAA/NASA GOES Project).

14

12

10

8

6

4

2

0

Índex de desforestació anual (percentatge)

Morts/milionsde persones

Exposats/any

Índex dedesenvolupament humà

Cuba

Mèx

ic

Jam

aica

EUA

Rep. D

omini

cana

Guatem

ala

Belice

Haití

7

6

5

4

3

2

1

0

1

2

1,0

0,9

0,8

0,7

0,6

0,5

0,4

0,3

0,2

0,1

_

_

Fig. 9.23. Influència de la pobresa i la desforestació en els desastres per huracans. (Font: GEO4. PNUMA).

Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Terme utilitzat per Nacions Unides per estimar laqualitat de vida en els diferents països.Incloul’esperançadevida,el nivell d’alfabetització i la renda per persona.

Vocabulari

Unidad 09.indd 224 6/6/09 07:37:08


j 9.4 Canvis climàtics passatsEn la unitat 1 vam estudiar els models del clima com a resultat de les interaccions entre els diferents subsistemes terrestres, així com també les repercussions sobre el clima de les varia-cions de la radiació. Ara explicarem les causes de les principals variacions en les temperatures mitjanes terrestres registrades des del precambrià fins a l’actualitat.

A. Variacions del clima terrestre abans del quaternari

En apartats anteriors hem estudiat el paper desenvolupat pels corrents oceànics en el trans-port de calor cap a les zones polars i l’efecte de frenada dels corrents exercit per les masses continentals. Així doncs, si avui sabem que des dels començaments de la història de la Terra la distribució de terres i mars ha estat diferent, resulta indubtable la seva repercussió sobre el clima terrestre.

En el gràfic anterior (Fig. 9.24) podem observar, a grans trets, les variacions de temperatura terrestre més significatives.

Ja sabem de l’existència d’un gran continent anomenat Pangea. Aquest continent suposaria un fre per als corrents oceànics i impediria que aquests arribessin a les latituds mitjanes i altes, les quals romandrien molt fredes, la qual cosa es traduiria en una glaciació que afectaria les ci-meres muntanyoses més elevades. Això explicaria tant la glaciació precambriana com la glaciació carbonífera (Figs. 9.24 i 9.25), ja que es corresponen, respectivament, amb els Pangees I i II. No obstant això, en el temps transcorregut entre totes dues, es produeix la fragmentació de Pangea I, la qual va permetre una intensa circulació dels corrents oceànics, amb la qual cosa les temperatures mitjanes al llarg del paleozoic van ser superiors a les ac-tuals, llevat d’un breu període de refredament ocorregut a finals de l’ordovicià.

D’altra banda, ja sabem que els continents tenen una major amplitud tèrmica, per això en els hiverns el fred és molt intens i l’aire fred s’aixafa contra el terra, originant un anticicló permanent.

En els anticiclons, el vent fred i sec surt del seu interior i es dirigeix cap a les vores, impedint l’entrada de les pluges, per la qual cosa el clima serà àrid i desèrtic. Això va ser el que va ocórrer durant la desertització del permià, per influència de l’anticicló de gran mida format sobre el supercontinent Pangea II. Aquesta desertització es va prolongar fins al triàsic mitjà (primer període del mesozoic), quan Pangea va començar de nou la seva fragmentació.

Durant el mesozoic i el terciari la temperatura es va elevar encara més, sobretot en el juràssic i cretaci, quan Pangea II es divideix en dos continents, un al nord i un altre al sud, permet l’obertura dels grans oceans i el transport de calor cap als pols. A causa d’això, el clima es va tornar tropical i molt favorable per al desenvolupament dels grans rèptils. Sembla que es va mantenir així fins ben entrat el terciari (fa uns 40 milions d’anys). No obstant això, malgrat aquesta bonança climàtica, a finals del mesozoic, fa 65 milions d’anys, té lloc l’extinció dels dinosaures, que sembla que va ser a causa de l’impacte d’un meteorit que va ocultar la llum solar i va provocar un lleuger descens de les tempe-ratures mitjanes.

Fig. 9.24. Variacions en la temperatura mitjana terrestre en comparació amb l’actual fins a començaments del Quaternari. (Font: Observar el temps, William J. Burroughs; modificat.)

550 ma1000 ma 500 ma 450 ma 400 ma 350 ma 300 ma 250 ma 200 ma 150 ma 100 ma 50 ma

Fig. 9.25. Glaciació carbonífera.

x

Cambrià

ma = milions d’anys

Ordovicià Silurià DevoniàPALEOZOIC MESOZOIC CENOZOIC

Carbonífer Permià Triàsic Juràssic Cretaci Terciari

Present

Qua

tern

ari

Temperaturamitjana anual

Antàrtida

Amèricadel sud

Pol Sud

Àfrica

Austràlia

Índia

Unidad 09.indd 225 6/6/09 07:37:10


B. Variacions de les temperatures durant el quaternari

Des del començament del quaternari fins avui la distribució de terres i mars a penes ha variat, per la qual cosa les variacions climàtiques esdevingudes durant aquest període no tenen res a veure amb l’esmentada distribució; per a la seva explicació s’ha recorregut a les variacions de la radiació solar incident causada pels cicles de Milankovitch, estudiats en la unitat 1 (pàg. 22).

Durant els 800 000 últims anys, la Terra ha passat per períodes glacials d’uns 100 000 anys de durada, separats per períodes interglacials d’uns 10 000 anys (Fig. 9.26).

L’existència de les esmentades glaciacions s’ha estudiat a partir de l’anàlisi de les bombolles d’aire atrapades entre els gels de les glaceres (Fig. 9.27). S’ha comprovat que, durant els pe-ríodes de refredament, aquest aire contenia una menor proporció de CO2.

A més, hi ha nombrosos estudis que avalen l’existència de les glaciacions. Entre ells destaquem els basats en l’estudi del pol·len trobat en alguns sediments, que serveixen per indicar el tipus de vegetació i, per tant, el clima de l’època en la qual es van dipositar.

10 000 a. a. 8 000 a. a. 6 000 a. a.200 000 a. a.400 000 a. a.600 000 a. a.800 000 a. a.1, 6 m. a. a. 4 000 a. a. 2 000 a. a. 1 000 a. a.

Fig. 9.26. Glaciacions del quaternari i variacions de la temperatura fins a l’actualitat. (Font: Observar el temps, William J. Burroughs; modificat.)

5> Durant el juràssic els oceans eren 15 °C més càlids que avui i les latituds temperades es perllongaven fins als pols, per tant, s’impedia la formació de casquets de gel.

Sembla que aquesta situació es va mantenir així fins ben entrat el terciari (fa 40 milions d’anys, aproxima-dament). Per aquest motiu, resulta difícil demostrar

les extincions dels dinosaures a partir de glaciacions i altres canvis climàtics.

a) Observa la Figura 5.20, pàgina 127. Quina és l’extinció massiva més gran? Quina és la seva causa possible?

b) Cerca informació a la premsa i en llibres sobre les causes de l’extinció dels dinosaures i d’altres espècies fa 65 milions d’anys.

ACTIVITATS

Fig. 9.27. Testimonis de gel per a estudiar les variacions en la concentració de CO2 en l’atmosfera a través dels temps. a) Perforació per a treure el testimoni. b) Extracció del testimoni de gel.

a)

b)

Temperatura mitjana actual

m. a. a. = milions d’anys enrere

PLISTOCÈQUATERNARI

HOLOCÈ

a. a. = anys enrereTerc

iari

Òptim climàtic de l’holocè

Òptim climàtic medieval

Petita edat del gel

Present

Unidad 09.indd 226 6/6/09 07:37:15


C. Canvis en les temperatures durant el passat històric

Fa aproximadament 10 000 anys va acabar l’última glaciació del qua-ternari i va començar un període interglacial càlid. No obstant això, les condicions climàtiques no han estat uniformes, sinó sotmeses a oscil·lacions (veure de nou la Fig. 9.25).

S’anomena òptim climàtic (fa 7 000-5 000 anys) el període de màxim escalfament ocorregut durant l’holocè, amb temperatures 2 o 3 graus superiors a les actuals en les nostres latituds, que va produir el retrocés dels gels dels països nòrdics, l’avanç cap al nord dels boscos del Canadà i Sibèria i una elevació del nivell del mar d’uns 3 m. Les borrasques equatorials van ascendir fins a latituds inusuals, per la qual cosa les pluges monsòniques van afectar tant el desert del Sàhara (Fig. 9.28) com les regions de l’Orient Mitjà, fet que va repercutir en l’auge històric d’Egipte i Mesopotàmia.

Després d’aquesta època càlida es va produir una alternança d’èpoques càlides i fredes, predominant aquestes últimes fins als anys 1 000-1 200 d.C., quan va tenir lloc l’òptim climàtic medieval, en el qual es va produir la fusió de l’Àrtic, situació que va permetre als víkings l’exploració de l’Atlàntic Nord, la colonització de Grenlàndia i Islàndia i l’arribada a l’Amèrica del Nord.

Després va tenir lloc un període de refredament més marcat, la petita edat del gel (entre els anys 1 200-1 900 dC.) (Fig. 9.29), quan es va produir una espècie de petita glaciació que va suposar l’avanç dels gels polars.

Al segle xiv, l’intens fred i la sequera van provocar unes collites do-lentes que van generar molta fam; aquesta va causar la mort o va debilitar la població europea fins a fer-la víctima de la pesta negra. Des d’aleshores fins a l’actualitat, les temperatures s’han anat sua-vitzant.

Totes aquestes fluctuacions són més ràpides que les del quaternari, per tant, no poden atribuir-se als cicles de Milankovitch, sinó que semblen causades per les taques solars originades per variacions de l’activitat solar interna.

Les taques solars. Són unes zones fosques que apareixen sobre la superfície solar i van en augment fins a assolir un màxim cada 11 anys, aproximada-ment. La intensitat de la radiació solar que incideix sobre la Terra és de 1 370 W/m2 de mitjana, i en el màxim de taques solars pot incrementar en 1,2 W/m2.Noobstantaixò,laquantitattotaldetaquessolarsésvariableencicles de 80 i 180 anys, al llarg dels quals es produeix una disminució o un augment del màxim nombre de taques. Aquests intervals poden ser la causa de totes les variacions tèrmiques esdevingudes durant el passat històric. Segons alguns experts, quan es produeix una disminució en la quantitat màxima de taques solars, com en el cas de la petita edat del gel, en congelar-sel’Àrtic,s’amplial’anticiclópolaro,elqueéselmateix,téllocunaNAO(–)i uns westerlies fluixos, cosa que originaria pluges hivernals al nostre país (veure pàg. 232).

Fig. 9.28. La raó per la qual en l’òptim climàtic de l’holocè hi hagués herbívors al Sàhara és que el desert tenia vegetació. (Frescos de Jabbaren, sud d’Algèria.)

Fig. 9.29. Severs freds van assolar Europa durant la petita edat de gel. [Peter Bruegel, Caçadors en la neu (1565), Kunsthistorisches Museum (Viena).]

Unidad 09.indd 227 6/6/09 07:37:21


j 9.5 Canvis climàtics presents i futurs

Des del 1900 fins a l’actualitat, la temperatura mitja-na de la superfície terrestre no ha deixat d’ascendir, sobretot des del 1960 fins ara, anys en els quals s’ha produït un escalfament climàtic extraordinària-ment ràpid en comparació de l’experimentat al llarg dels últims dos mil·lennis. A més, en el període comprès entre 1995 i 2006, amb l’excepció de 1996, es troben els 12 anys més càlids registrats des del 1850.

L’escalfament climàtic actual és un problema de gran envergadura, ja que és global, és a dir, afecta la totalitat del planeta. Per això, les solucions ade-quades per a plantar-li cara s’han de portar a terme a escala global, amb el consens de tots els països del món.

Però, es tracta d’una variació climàtica natural o, per contra, hi ha evidències de la influència hu-mana? En el conveni sobre el Canvi Climàtic de la Conferència de Rio de Janeiro de 1992 es va

apuntar en aquest segon sentit, responsabilitzant les emissions de gasos d’efecte hiver-nacle provocades per activitats humanes de l’augment de la temperatura mitjana de la Terra.

Es va concloure que, si els països en vies de desenvolupament segueixen el nostre model d’explotació incontrolada pel que fa al consum dels recursos, les emissions de gasos d’efecte hivernacle es dispararan.

La solució que es va proposar va ser la de propiciar el seu desenvolupament econòmic mit-jançant l’ús d’energies renovables, netes i sostenibles, sent aquesta una labor global que haurien de subvencionar els països rics.

Se sap que en els últims milers d’anys la concentració de CO2 atmosfèric es va mantenir al voltant de 280 ppm, però a partir de la Revolució industrial, amb la crema de combustibles

fòssils, va començar el seu vertiginós ascens fins a 370 ppm en el 2007 (Fig. 9.30), com a conseqüència dels més de 23 000 milions de tones anuals de CO2 emeses a l’atmosfera.

Certament, el CO2 és el principal responsable, però no l’únic, ja que existeixen altres gasos d’efecte hivernacle (GEI) (Fig. 9.31) molt més potents, encara que la seva in-cidència no sigui tanta, donada la seva menor concentració en l’atmosfera: el metà i l’òxid nitrós, les emissions del qual estudiem en els cicles del carboni i del nitrogen, respectivament; els F-gasos, com ara els hidrofluorocarbonis (HFC) i els hidrocarburs perfluorats (PFC); i altres holocarbonis, com ara l’hexafluorur de sofre (SF6), que són utilitzats en les indústries del fred i aire condicionat.

Els científics pertanyents al Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), creat per l’ONU el 1988, en un informe del 2001 va posar de manifest que hi ha evidències del paper humà en el canvi climàtic global.

Segons el IV informe de l’IPCC publicat l’any 2007, les previsions que es fan, si se-gueixen així les coses, són les següents:

• S’ha observat que la temperatura mitjana de la superfície terrestre ha augmentat 0,74 °C des de 1906 i es preveu que al llarg del segle xxi pujarà entre 1,8 i 4 ºC.

• L’increment de la temperatura provoca la fusió generalitzada dels gels polars i la regressió de les glaceres d’alta muntanya (Fig. 9.32).

380

1959

370

360

350

340

330

320

310

300

1961

1963

1965

1967

1969

1971

1973

1975

1977

1979

1981

1983

1985

1987

1989

1991

1995

1997

1999

2001

Fig. 9.30. Mesures del CO2 atmosfèric, Mauna Lloa (Hawaii). (Font: GEO-3.)

CH4

8%

N2O8%

F-gasos1%

CO2

83%

Fig. 9.31. Percentatge de participació en l’efecte hivernacle dels diferents GEI el 2006, segons l’Agència Europea de Medi Ambient (EEA).

Concentració de diòxid de carboni a Mauna Loa, Hawaii (parts per milió per volum)

Con

cent

raci

ó d

e C

O2

atm

osfè

ric e

n p

arts

per

mili

ó

Unidad 09.indd 228 6/6/09 07:37:23


• En fondre’s el gel disminuirà l’albedo, per tant, s’elevaran encara més les tem-peratures.

• Es produirà un augment dels perillosos icebergs.

• Es preveu una pujada del nivell del mar d’entre 18 i 59 cm durant el segle actual, fet que pot arribar a causar la inundació de zones costaneres. L’ascens serà causat per la dilatació tèrmica de l’aigua i pel desglaç en terra ferma (cas de l’Antàrtida: veure de nou la Figura 3.19), ja que el desglaç dels flotants no augmenta el nivell del mar (pel principi d’Arquimedes). Si el rescalfament de la temperatura arribés fins als 3 ºC en els pròxims mil anys, es fondrien tots els gels de Grenlàndia i el nivell del mar podria ascendir 7 metres.

• La descongelació total de l’oceà Àrtic (prevista per a l’any 2080) donarà lloc a la formació superficial d’una aigua poc densa per contenir menys sal, que podrà dificultar el seu enfonsament i interrompre el curs normal de la cinta transportadora oceànica i originar canvis en els corrents marins (Fig. 9.33).

• Es desplaçaran les zones climàtiques cap als pols, a un ritme d’uns 5 km/any, cosa que provocarà canvis en els ecosistemes i l’avanç dels deserts subtropicals (un fenomen que afectarà Espanya).

• En el cas concret de la tundra àrtica pot implicar conseqüències encara més dràstiques: les torberes actuen com a embornal d’uns 2 400 km3 de gasos d’efecte hivernacle, metà i CO2. Si arribés a descongelar-se el permafrost (sòl gelat) que les recobreix, els gasos serien allibe-rats cap a l’atmosfera i, en conseqüència, realimentarien positivament l’efecte hivernacle. S’ha constatat un augment de la temperatura de la capa de permafrost de més de 3 °C a partir de la dècada de 1980 i s’ha comprovat mitjançant teledetecció una fusió generalitza-da del permafrost a Sibèria i a Alaska.

• Variabilitat climàtica regional, sobretot en els continents de l’hemisferi nord. Més dies de calor i menys dies de fred a l’any. Han augmentat molt els fenòmens meteorològics extrems (precipitacions fortes, sequeres, ones de fred i calor) en moltes zones del planeta i s’han produït canvis en la seva distribució. Un exemple és l’ona de calor europea de l’estiu de 2003, durant la qual es van produir uns 30 000 morts per onades de calor o per la contami-nació de l’aire associada. La quantitat d’huracans a l’Atlàntic Nord va ser superior a la normal des de 1995 a 2005 i, en nou d’aquests deu anys, es va observar també un increment en el seu potencial de destrucció. No obstant això, l’IPCC afirma que és necessària una major investigació per a relacionar-ho amb el canvi climàtic.

• Alteracions en el cicle de l’aigua i una reducció de la seva qualitat.

• Problemes de salut a causa de la fam i les malalties derivades d’una disminució de les collites.

• Reactivació i canvis de distribució geogràfica de certes malalties intestinals i les produïdes per mosquits (salmonel·losi, dengue, malària) i un augment de malalties respiratòries i al·lèrgies a Europa.

Fig. 9.32. Retrocés dels gels de les glaceres. A l’esquerra, fotografia de la glacera de Muir (sud-est d’Alaska) presa el 13 d’agost de 1941; a la dreta, una altra, presa el 31 d’agost de 2004. Entre una data i una altra la glacera s’havia retirat més de 12 km. L’aigua de l’oceà ha omplert la vall i ha reemplaçat el gel de la glacera. Aquest canvi també ha provocat alteracions en la vegetació costanera. [Font: National Snow and Ice Data Center (NSIDC), dels EUA, WO Camp, B. F. Molnia.]

Portal del Centre Nacional deDadessobrelaNeuielGel(NSIDC)dels EUA, útil per a l’estudi de la criosfera.

http://nsidc.org

En el web de l’Agència Europea de Medi Ambient poden aconseguir-se informes oficials sobre els GEI, referits a la UE i a cadascun dels estats membres:

http://www.eea.europa.eu/themes/climate/ghg-country-profiles

A Internet

9

8

7

6

5

Milions de km�

1979

1981

1983

1985

1987

1989

1991

1993

1995

1997

1999

2001

2003

2005

2006

Fig. 9.33. Disminució del gel a l’Àrtic. (Font: NSIDC, 2006.)

Unidad 09.indd 229 6/6/09 07:37:27


Acords internacionalsA partir de 1995 la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic va instituir la Conferència de les Parts (COP) òrgan encarregat de revisar i prendre decisions respecte al canvi climàtic, integrat pels Estats signants de la Convenció sobre Canvi Climàtic, que es reuneix anualment.

En la 3a COP de l’any 1997, es va signar el Protocol de Kyoto, el qual suposa un primer pas per a posar un límit a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El seu objectiu és reduir en els països desenvolupats una mitjana d’un 5,2% fins a l’any 2012, respecte a les emissions corresponents a 1990, amb la finalitat d’estabilitzar la seva concentració en l’atmosfera. No obstant això, no s’imposa cap límit a les emissions dels països pobres.

En les cimeres celebrades en els anys següents es van anar perfilant tres mecanismes de fle-xibilitat, elaborats amb la finalitat que les reduccions no fossin tan dràstiques:

• La compravenda d’emissions. Un país pot comprar a un altre els drets de les emissions, de manera que pugui arribar als seus objectius.

• Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL). Els països desenvolupats poden promoure i invertir en projectes de desenvolupament net del Sud amb assistència financera i tecnolò-gica, a canvi d’una reducció de les seves emissions.

• Inclusió d’embornals de carboni. Consisteix a contrarestar una part de les emissions plan-tant arbres i altres vegetals capaços d’absorbir CO2.

COP celebrades

Berlín, 1995; Ginebra, 1996; Kyoto, 1997; Buenos Aires, 1998; Bonn, 1999; La Haya, 2000; Bonn, 2001; Marrakech, 2001;NovaDelhi,2001;Milà2003; Buenos Aires, 2004; Montreal,2005;Nairobi,2006;Bali, 2007; Poznan, 2008; Copenhague, 2009.

Més dades

País Emissions base de 1990 (en milions de tones equivalents de CO2)

Objectiu de Kioto fins el 2012 (en %)

Emissions previstes pel 2012 amb les polítiques actuals (en %)

Compravenda d’emissions (en %) fins 2010

Amb reforestació (en %) fins 2010

Amb altres mesures (en %) fins 2010

Diferència (en %)

Alemanya 1 231,5 –21,0 –22,4 –3,3 –25,7Àustria 78,9 –13 +17,2 –11,4 –0,9 –18,2 –13,4Bèlgica 146,9 –7,5 –3,6 –4,8 –8,4Bulgària 138,3 –8,0 –37,0 –4,6 –41,7Xipre 6,0 ND 101,5 –13,7 87,9Dinamarca 69,3 –21 –9,7 –6,1 –3,3 –19Eslovàquia 73,0 –8,0 –20,2 –3,1 –23,3Eslovènia 20,2 –8,0 6,8 –3,0 –8,3 –8,2 –12,7Espanya 288,4 +15 + 42,3 –11,0 –2,0 +29,2Estònia 43,5 –8,0 –56,6 –3,3 –59,9Finlàndia 71,1 0,0 19,6 –3,4 –0,8 –17,4 –2,0França 564,0 0,0 0,9 –4,3 –3,4Grècia 111,7 +25 +34,7 –9,8 +24,9Hongria 122,2 –6,0 –28,5 –0,2 –28,7Irlanda 55,8 +13 +22,6 –6,5 –3,7 –0,2 +12,3Itàlia 519,5 –6,5 + 13,1 –3,7 –3,2 –12,2 –6,0Letònia 25,3 –8,0 –46,2 –2,4 –48,6Lituània 48,0 –8,0 –30,2 –30,2Luxemburg 12,7 –28 +11,0 –37,3 –2,7 –28,0Malta 1,0 ND 123,5 123,5PaïsosBaixos 213,2 –6,0 –0,6 –9,4 –0,1 –10,1Polònia 586,9 –6,0 –28,4 –28,4Portugal 60,9 27,0 44,3 –9,5 –7,6 –4,0 23,1RegneUnit 775,2 –12,5 –23,2 0,0 –0,5 –23,7Rep.Txeca 196,3 –8,0 –25,8 –3,1 –28,8Romania 282,5 –8,0 –31,9 –3,9 –35,8Suècia 72,3 4,0 –3,4 –2,9 –6,4EU-15 4 271,4 –8,0 –4,0 –2,5 –0,9 –4,0 –11,4

Taula 9.3. Previsió d’emissions de CO2 fins l’any 2010 (Comissió Europea).

Unidad 09.indd 230 6/6/09 07:37:28


En la Cimera de Nairobi de 2006, es va manifestar la necessitat de re-visar el 2008 les mesures de mitigació o contenció del canvi climàtic per a la seva aplicació entre 2008 i 2012, com també la creació d’un Fons d’Adaptació amb el qual ajudar a lluitar contra els efectes adversos deri-vats del canvi climàtic.

En la Cimera de Bali de 2007 es va proposar l’establiment d’un nou protocol post-Kyoto, el qual caldria signar el 2012, una vegada expirat l’anterior, i potenciar la transferència de tecnologies netes (referides a l’energia solar i eòlica) als països en vies de desenvolupament, amb la finalitat de facili-tar el seu compromís voluntari amb el nou protocol, sobretot als dos més desenvolupats, com l’Índia i la Xina.

Segons un informe de l’Agència Europea de Medi ambient (AEMA) de 2008, la UE es proposa no solament complir amb el seu compromís de reduir les emissions de gasos hivernacle en el 8% previst respecte a l’any base, sinó superar-lo i augmentar-lo fins l’11%. Aquesta xifra podria asso-lir-se incloent embornals de carboni i crèdits MDL (Taula 9.3). Tanmateix, alguns estats membres, com ara Dinamarca, Itàlia i Espanya estan lluny de complir-los, per la qual cosa se’ls recomana aplicar polítiques i mesures adequades i recórrer a la compra de drets d’emissió.

Com veiem, les dades d’emissions a Espanya es troben entre les pitjors i, no obstant això, es preveu que siguem els més afectats per les conseqüèn-cies del canvi climàtic (Fig. 9.34).

Per a evitar-ho, es requereix una forta voluntat política que passaria per invertir en energies renovables fins a aconseguir que satisfacin l’excés de la demanda energètica i millorar la producció de vehicles amb un consum més eficient, per ser la producció d’energia i el transport les activitats que més emissions produeixen (Fig. 9.35).

ACTIVITATS

6> Llegeix l’apartat 9.5 i contesta de manera raonada les següents preguntes:

a) Quines dades confirmen la participació humana en l’escalfament climàtic?

b) Quins són els gasos que produeixen aquest efecte? En quin percentatge influeix cadascun d’ells? Quines són les seves principals fonts d’emissió?

c) Assenyala les conferències que representen una fita per al problema del canvi climàtic i explica els prin-cipals objectius de cadascuna d’elles.

d) En quin valor està la mitjana de les reduccions esta-blertes en el Protocol de Kyoto? Quins són els paï-sos que més han de rebaixar les seves emissions? Quins són aquells que les poden elevar? Fes un breu comentari referent a això.

e) En què consisteixen els mecanismes de flexibilitat? Explica’ls i fes una argumentació crítica.

f) En què consisteixen les mesures d’adaptació propo-sades en la Cimera de Nairobi de 2006?

g) Quines propostes es contemplen en el protocol post-Kyoto per a l’any 2012? Com afecten els països en vies de desenvolupament?

h) Si no s’arriba als objectius de Kyoto, quines serien les conseqüències ambientals? Quins hàbits estaries disposat a canviar per a contribuir a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle?

i) Quina és la tendència a Europa quant a les emissions segons les dades de la Taula 9.3? Quines solucions es plantegen?

j) Observa el diagrama causal (Figura 9.34) i explica les repercussions de l’augment de l’efecte hivernacle en el nostre país enumerant les seves conseqüències, tant ecològiques com econòmiques.

7> Llegeix el text de la pàgina següent i contesta:

a) Els hiverns en els quals es produeixen inundacions al nostre país, amb quina situació de la NAO coin-cideixen? Explica amb claredat com es produeix l’esmentat fenomen.

b) Per contra, els Nadals secs des del punt de vista de les precipitacions, a quina NAO es corresponen?

c) Explica en quines condicions ocorre La Niña (veure unitat 8), assenyalant per què és possible relacio-nar-la amb la NAO. Quines conseqüències té aquesta situació sobre el nostre país?

+

+

+

+

+

+

– –

–

Fig. 9.34. Diagrama causal que representa els efectes de l’escalfament climàtic sobre el nostre país.

Fig. 9.35. Percentatge d’emisions de GEI en diferents activitats, 2006. (Font: Agència Europa de Medi Ambient).

19%

8%9%

3%

61%

Subministrament i ús de l’energia excl. transport

Transport

Processos industrials

Agricultura

Productes de rebuig

Augment detemperatura

Consumd’aigua en

regadiu Evapotranspiració

Aigua disponible

Desenvolupament dels ecosistemes

Sequera

Disminució de la precipitació

Unidad 09.indd 231 6/6/09 07:37:29


Es coneix amb les sigles NAO (Oscil·lació de l’Atlàntic Nord) un fenomen oceànic que, de manera similar a El Niño, in-flueix decisivament en el clima terrestre i, en aquest cas, afecta les costes atlàntiques europees, nord-americanes i les del nord d’Àsia.

El fenomen del NAO no és nou, sinó que s’han descrit els seus efectes fa més de 200 anys. Ja cap a finals del segle xviii, el missioner Hans Egede Saabye s’havia adonat que, quan l’hivern de Grenlàndia era menys fred del que ès normal, el de Dinamarca era més sever.

Influència de la NAO en el clima del nostre país

Tota la dinàmica de l’atmosfera situada sobre l’Atlàntic Nord depèn de la diferència de pressió existent entre els anticiclons subtropicals (en el nostre cas el de les Açores, situat sobre el centre de l’oceà Atlàntic) i les borrasques subpolars (en el nostre cas, la situada sobre Islàndia). Com més gran sigui la diferència (o gradient) de pressió entre tots dos, més forts bufaran els westerlies (del SO) des dels primers als segons. Les dues situacions possibles són les següents:

Oscil·lació positiva (NAO+). Ocorre els anys que la pres-sió atmosfèrica de l’anticicló de les Açores és més alta del normal i la de la borrasca d’Islàndia més baixa de l’habitual.

L’enorme gradient de pressió generat entre tots dos dóna lloc a què els vents del SO bufin amb més intensitat fins a latituds molt elevades, mantenint el vòrtex polar molt comprimit contra el pol o, el que és el mateix, amb un índex zonal alt (veure de nou la Figura 9.14.a). El vent del SO oceànic arrossegarà els núvols que precipitaran sobre el nord d’Europa. L’anticicló de les Açores estarà situat més alt

del normal, cosa que impedeix l’entrada de precipitacions en països com el nostre, en els quals hi haurà una sequera. També hi haurà sequera i fred en les latituds altes situades a l’oest, com Canadà i Grenlàndia.

Oscil·lació negativa (NAO-). Es produeix en la situació oposada, és a dir, el gradient de pressió entre la borrasca d’Islàndia i l’anticicló de les Açores és menor. En aquest cas

els westerlies bufen més a sota i més febles, el que fa que es formi un vòrtex polar molt dilatat (veure de nou la Fig. 9.14.c) i l’anticicló de les Açores es troba situat a menor latitud, fet que permet que la borrasca subpolar d’Islàndia s’estengui cap al sud, originant pluges al nostre país (incloses les Canàries). No obstant això, als països nòrdics els hiverns seran més freds i secs i hi haurà precipitacions de neu sobre les costes americanes de l’est.

S’han observat variacions en la temperatura de l’aigua de l’Atlàntic Nord, de manera que analitzant els seus valors es pot preveure amb una anticipació d’entre un a quatre anys l’aparició d’un tipus de NAO. Així, quan la temperatura és més baixa del normal, una NAO +, i quan és superior a la normal, una NAO –. Des del 1974, s’observa un predomini de la fase positiva sobre la negativa, cosa que accentua les sequeres hivernals al nostre país, amb hiverns més suaus a Europa i canvis en la dinàmica oceànica. Aquests podrien originar alteracions en els ecosistemes terrestres i oceànics.

També s’ha constatat que, en la fase de la NAO +, els alisis de l’Atlàntic es refermen i bufen cap a l’oest amb una major intensitat, i així arrosseguen la sorra del Sàhara cap a les illes Canàries i la zona central de l’oceà Atlàntic. Aquest aug-ment de la intensitat dels alisis sembla estar relacionat amb l’aparició de La Niña.

L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord

Fig. 9.36. NAO +.

Fig. 9.37. NAO –.

Pluja Pluja

Alisisfebles

Westerlies febles

Pluja

Alisisintensos

Westerlies forts

Pols del desert del Sàhara

Borrasca d’Islàndia

Anticiclóde lesAçores

Unidad 09.indd 232 6/6/09 07:37:32

ESTUDI DEL CLIMA - mheducation.es · B. Tipus de precipitacions Les precipitacions més freqüents...

Documents

Transcript of ESTUDI DEL CLIMA - mheducation.es · B. Tipus de precipitacions Les precipitacions més freqüents...