Exposició “Ramon Casas i el cartell”

TEXT TRÍPTIC (text definitiu)

Portada

Títol: Ramon Casas i el cartell

Dates: 7 de febrer – 23 d’abril de 2006

Interior

Ramon Casas i el cartell

El tret que caracteritza millor l’obra de Ramon Casas és la recerca de la modernitat, la voluntat de ser modern dins d’un ordre establert, atès que el que més li interessava era incorporar les novetats que en aquell eufòric final de segle (del XIX al XX) s’estaven produint a Europa, però sense menystenir la tradició, que sempre va respectar.

És en la modalitat artística del cartell on Casas es manifesta més modern, no només perquè tracta temes de la modernitat, sinó perquè és capaç de posar al dia el llenguatge incipient del cartellisme. D’aquesta manera, propicia el desembarcament de les belles arts en el camp del disseny i crea una nova opció artística que serà coneguda com a “art del carrer”, que revolucionarà la comunicació de l’època i trencarà la barrera entre els denominats arts menors (aplicades) i arts majors (belles).

Casas va ser un home conscient que havia arribat l’era de la comunicació, que les institucions i les empreses necessitaven del món de les imatges per arribar a l’usuari o al consumidor, i per això es va lliurar a la pràctica d’un art efímer en la seva integritat física, però transcendent en el seu impacte psicosocial: el del cartell.

Activitats per a adultsVisites comentades concertades per a grupsDurada de la visita: 1 horaPreu: 52,64 €Reserva prèvia: al telèfon 932 254 244 o a l’adreça electrònica mhcvisites.cultura@gencat.net

Visites comentades Tots els dimecres a les 18 h i dissabtes, diumenges i festius a les 12’30 h Durada de la visita: 1 horaPreu: inclosa al preu de l’entrada

Taula rodona Ramon Casas, pioner del disseny i la comunicació

Data: 8 de març de 2006Hora: 19 hLloc: Auditori del Museu d’Història de CatalunyaParticipants: Lluís Bassat, publicista i president del Grup Bassat Ogilvy Iberia

Víctor Oliva, dissenyador i historiador del disseny gràficEnric Sauté, dissenyador i historiador del disseny gràfic

Moderador: Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’exposició “Ramon Casas i el cartell”Accés gratuït

Taller per a famíliesEren 4 Gats, 4 colors i un micoDates: diumenges 19 i 26 de febrer; 5, 12, 19 i 26 de març; i 2 d’abril de 2006Hora: a les 12 h Durada de la visita: 1’30 horaPreu: inclòs al preu de l’entrada Reserva prèvia: al telèfon 932 254 244 o a l’adreça electrònica mhcvisites.cultura@gencat.net

Activitats per a escolarsVisites comentades concertades per a grupsItinerari orientat a alumnes de primària, secundària, batxillerat i cicles formatiusDurada de la visita: 1 horaPreu: 52,64 €Reserva prèvia: al telèfon 932 254 244 o a l’adreça electrònica mhcvisites.cultura@gencat.net

Horari De dimarts a dissabte: 10 – 19 h; dimecres fins a les 20 hDiumenges i festius: 10 – 14’30 hDilluns no festius: tancat

Preu d’entrada a l’exposició Entrada: 2,40 € Entrada reduïda: 1,68 €

Contraportada

ServeisBotigaCafeteria-RestaurantBiblioteca

Transports i vies d’accés Autobusos 14, 17, 19, 36, 39, 40, 45, 51, 57, 59, 64 i 157Metro L4 (groga) Barceloneta

Aparcament

Pàrquings de pagament al passeig Joan de Borbó, al Moll d'Espanya i al Moll de la Fusta. Espais d’aparcament d’autocars propers al museu

Ramon Casas i el cartell

Museu d’Història de CatalunyaPl. de Pau Vila, 3 (Palau de Mar)08003 BARCELONA (Barcelonès)

Telèfon 93 225 47 00 Fax 93 225 47 58mhc.cultura@gencat.net

http://www.mhcat.net/

[Plafó Introducció de l’exposició]

Ramon Casas i el cartell

El tret que caracteritza millor l’obra de Ramon Casas és la recerca de la modernitat, la voluntat de ser modern dins d’un ordre establert, atès que el que més li interessava era incorporar les novetats que en aquell eufòric final de segle (del XIX al XX) s’estaven produint a Europa, però sense menystenir la tradició, que sempre va respectar. És en la modalitat artística del cartell on Casas es manifesta més modern, no només perquè tracta temes de la modernitat, sinó perquè és capaç de posar al dia el llenguatge incipient del cartellisme, propiciant el desembarcament de les belles arts en el camp del disseny i creant una nova opció artística que serà coneguda com “art del carrer”, que revolucionarà la comunicació de l’època i trencarà la barrera entre les denominats arts menors (aplicades) i arts majors (belles). Casas va ser un home conscient que havia arribat l’era de la comunicació, que les institucions i les empreses necessitaven del món de les imatges per a arribar l’usuari o al consumidor, per això es va lliurar a la pràctica d’un art efímer en la seva integritat física, però transcendent en el seu impacte psicosocial: el del cartell.

[Plafó biogràfic a situar al costat de l’autoretrat de 1910 (carbó sobre paper. 60,5 x 48,5 cm), que deixa la Galeria Gothsland]

Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932)

Pintor i dibuixant, format en el taller de Joan Vicens a Barcelona i a l’acadèmia de Carolus Duran a París, on va aprendre les formes de la pintura espanyola del Segle d’Or, encara que artísticament prescindí de la tradició de les escoles de belles arts i de l’anomenada Escola d’Olot dominant en aquella època per a mirar més enllà dels horitzons fortunyians i iniciar una via antiacadèmica, recercadora d’una nova versió de la realitat, que respongués a l’esperit de canvi que vivia el món en aquells moments, sense deixar-se endur ni per l’impressionisme, ni pels moviments d’avantguarda. Cronològicament, Casas pertany a la generació dels modernistes (Blay, Llimona, Utrillo, Rusiñol, Meifrèn, Riquer, etc.), però mai va formar part d’aquest “isme”, encara que sí que compartia l’esperit que movia la revista L’Avens des d’on es proclamava la necessitat d’incorporar l’art català al “carro de la modernitat civilitzada”. I és que la seva va ser una actitud més aviat baudeleriana, en el sentit de rebutjar la tradició artística del passat per a identificar-se amb la seva contemporaneïtat, buscant una modernitat realista, sintètica, dinàmica, que anés més enllà del decorativisme simbolista del modernisme madur.

[Àmbits de l’exposició]

Els Quatre Gats

Més que una taverna, aquest local inaugurat el 1897, va ser el fogar de tota una generació que vivia les inquietuds del modernisme i sobretot de la modernització, en el camp de l’art, però també en el de la música, el teatre, les titelles, etc. Els impulsors d’aquesta cerveseria inspirada en el model de “Le Chat Noir” parisenc van ser Rusiñol, Utrillo, Pere Romeu i Casas, que es va ocupar de dissenyar la imatge gràfica de l’establiment i de les seves activitats, cartells, anuncis, postals i la revista homònima.

Publicitat Cultural

Casas, home benestant i estretament vinculat a la vida social de Barcelona, va ser reclamat per editors i promotors culturals que van saber apreciar el caràcter innovador del seu cartellisme, basat en el domini de la línia, el gust per l’elecció del color, l’atrevida i simplificada composició de les formes, l’habilitat en integrar rètols tipogràfics a la imatge i, sobretot, pel seu saber transmetre a les seves obres el poder de la comunicació propi de la publicitat.

Automobilisme

L’automòbil és un dels símbols de la societat moderna de començaments del segle XX: la tracció animal és progressivament substituïda per la mecànica i el motor d’explosió acaba revolucionat la vida social, de manera que el cotxe a més d’esdevenir sinònim de prosperitat econòmica, també ho és de la modernitat. Per això no ha de sorprendre que les indústries del ram confiïn el disseny de la seva publicitat a Ramon Casas, un consumat automobilista que accentua el caràcter modern dels seus cartells amb l’ús de la imatge d’una dona desinhibida.

Publicitat comercial

Els darrers anys del segle XIX el cartell era tipogràfic o litogràfic i es limitava a anunciar esdeveniments lúdico-culturals, directament lligats a la vida i a les activitats de les entitats socials. Però amb l’aparició de la indústria i de la concentració urbana aquest suport es transformà en una eina privilegiada de propaganda dels productes de consum massiu, per això els fabricants de begudes alcohòliques, galetes, xocolates, cervesa, llet per a infants... esdevingueren els principals usuaris d’aquest medi.

Toros

El cartell taurí, en la seva versió tipogràfica que es remunta al segle XVIII, és considerat una de les formes més antigues de la comunicació pública a Espanya. A mesura que les arts gràfiques evolucionaven, i en especial amb l’aparició de la litografia, els artistes van substituir els impressors en la creació d’aquests cartells, que generalment utilitzaven els mateixos tòpics: la plaça, les “suertes”, la figura de la dona, etc., que Casas, que havia estat iniciat en els toros per Zuloaga, va saber renovar transmetent-li l’esperit del modernisme.

Anís del Mono

El 1898 l’industrial badaloní Vicenç Bosch, va promoure un concurs de cartells per a publicitar l’aiguardent Anís el Mono, que atorgava tres primers premis dotats amb 1000, 500 i 250 pessetes, respectivament, i uns accèssits. La importància d’aquestes remuneracions va fer que 162 projectes dels artistes més importants del moment participessin en aquella convocatòria en la que Casas, que havia presentat quatre propostes, va obtenir tres premis: el primer i dos accèssits, uns originals a partir dels quals es va crear tota una iconografia basada en el mico darwinià que esdevindria, per sempre més, la imatge corporativa d’aquesta empresa.

Cartells fets a partir d’un dibuix original

La capacitat extraordinària de Casas per retratar al carbonet la figura humana el va transformar en el cronista gràfic més destacat del seu temps. La seva mirada objectiva, la fidelitat quasi fotogràfica als models i la llibertat d’execució es posa de manifest en els centenars de retrats que va fer al llarg de la seva vida, especialment dels protagonistes de la generació modernista. Per la seva força i entitat molts d’aquests retrats van ser reutilitzats en cartells que anunciaven activitats d’alguns d’aquests personatges.

BIOGRAFIA DE RAMON CASAS.

Aleix Catasús

1866- Ramon Casas i Carbó nace el día cuatro de enero, en el número 11-13 de la

calle Nou de Sant Francesc del barrio antiguo de Barcelona. Era hijo de Ramon

Casas i Gatell un indiano de Torredembarra (Tarragonès) que hizo fortuna en

Matanzas (Cuba). Su madre, Elisa Carbó i Ferrer, era hija de una familia bienestante

de Barcelona. El día 18 del mismo mes es bautizado en la parroquia de Sant Miquel.

1878- El creciente interés del joven Casas por el dibujo propicia que ese año

abandone sus estudios de bachillerato para dedicarse a la pintura. Joan Vicens

(1820-1886), un importante retratista de la época que habia cursado sus estudios en

Llotja, se convierte en su profesor.

1881- Se relaciona con el grupo que crea la revista l’Avenç y el 9 de octubre publica

su primer dibujo, “Record d’altre temps”, en esta publicación. Ese mismo mes inicia

su primer viaje a París con sus dos primos. Se instala en el número 36 de la Rue

Lourcine. En la capital francesa asiste a clase en el taller del pintor Carolus-Duran.

Gracias a un carnet en el que el pintor anotaba todos sus gastos se conoce el gusto

de Casas por todo lo novedoso: el tabaco, la visita a los cafés nocturnos y las

exposiciones de arte.

1882- Regresa a Barcelona y participa en la exposición que la Sala Parés celebra

cada quince días con un paisaje titulado “Sant Hilari”. Conoce a Santiago Rusiñol,

con el que mantendrá una gran amistad durante el resto de su vida y con quien

compartirá numerosas experiencias vitales.

1883- En París pinta “Autorretrato en traje flamenco”, obra que envía primero al

Salon des Champs-Elysées y más tarde, en julio, a la Sala Parés, bajo el título de “El

Chulo”. En agosto viaja con el pintor luminista Laureà Barrau a Madrid, donde visitan

fugazmente el Museo del Prado ya que su destino final son tierras andaluzas. Una

larga estancia en Granada despierta en Casas un profundo interés por el tipismo

andaluz.

1884- En el mes de marzo vuelve a Barcelona, pero antes, en enero, envía a la Sala

Parés un dibujo titulado “Corrida de toros”, con el que se puede dar por iniciado su

interés por pintar temas taurinos, que durará algunos años, ya que eran muy del

gusto de los parisines.

1885- Viaja a París, donde visita asíduiamente la Academia Gervex coincidiendo con

pintores como Rusiñol.

1886- Viaja a Madrid junto a Laureà Barrau para estudiar a fondo las obras de

Velázquez y afianza su interés por la temámtica taurina. El verano de ese año lo

pasa en Caldes d’Estrach, donde se recupera de problemas pulmonares. Participa

en la exposición colectiva de la Sala Parés con óleos de grandes dimensiones donde

presenta el primer cuadro que incluye multitudes: “Alrededores de la plaza de Toros

de Madrid, un día de corrida”.

1888- En París conoce a Ignacio de Zuloaga y expone simultaneamente en el Salón

de París i la Sala Parés. En Barcelona se empiezan a oir las primeras críticas a su

pintura sintética, cuyas obras se consideran simples “estudios”, ya que resultan

demasiado novedosas en la capital catalana.

1889- Ramon Casas y Santiago Rusiñol presentan retratos recíprocos, que

constituyen una muestra de su incipente amistad. Casas representa a su amigo de

pie con el fondo neutro, dentro del estilo impresionista. En abril los dos amigos

empiezan un viaje en carro que parte de Manlleu (Osona), donde estava la fábrica

textil de la familia de Rusiñol, y que les lleva por diferentes partes de Catalunya

donde Casas aprovecha para realizar un gran número de croquis de paisajes. En

diciembre de ese año Casas y Rusiñol participan en la Exposición de Bellas Artes de

la Sala Parés, lo que le vale a Casas la consideración de ser “uno de los principales

exponentes de la escuela impresionista” según el periodico La Renaixença.

1890- Retrata a su hermana Elisa y envía el cuadro al Salón Beaux-Arts de París. En

verano viaja con Rusiñol por la Cerdaña, donde realizan juntos el cuadro

“Retratándose” en el que en el mismo lienzo se retratan mutuamente. Presenta, a

finales de agosto, junto a Rusiñol y el escultor Enric Clarasó, una importante

exposición en la Sala Parés, de cuyo éxito derivarán tres más, que les valen las

alabanzas del importante crítico de arte Raimon Casellas desde la revista l’Avenç.

En La Vanguardia se anuncia la exposición como “Éste es el arte moderno, el arte

depurado de corruptelas y anacronismos”. Este mismo año retorna a París, junto a

Rusiñol, Miquel Utrillo y Ramon Canudas, y se establecen en el Moulin de la Galette

de Montmartre. Desde allí, Casas ilustra las crónicas artísticas que Rusiñol envía al

periódico La Vanguardia bajo el título de “Desde el Molino”. Gracias a una carta a su

amigo Josep Meifren conocemos como vivía en París: “Ya debes de haber visto en

La Vanguardia las cartas de Santiago (...) todo lo que dice del molino y las tabernas

es verdad (....) estamos en el punto más alto y frío de París (....) la nieve cae por el

amor de Dios y todo el dia estamos metidos en casa”. Durante este periodo el pintor

afianza su estilo característico consolidando su influencia por Whistler y Degas, de

línea esfumada y la pincelada rápida con la que retrata el ambiente parisiense de la

época.

1891- En Barcelona expone en la primera Exposición General de Bellas Artes su

famosa obra “Plen air”, que es adquirida por el Ayuntamiento. Al mismo tiempo

obiene la primera medalla en la Exposición Internacional de Berlín con las obras

“Retrato de Dama” o “Al trabajo”. En París vive intensamente el mundo de la

bohemia gracias a una buena posición económica que alcanza con su éxito como

pintor y por pertenecer a una familia adinerada. El frío que vive en la capital francesa

propicia que pinte un gran número de interiores; uno de estos cuadros será el

conocido “Bal du Moulin de la Galette”. En noviembre realiza la segunda exposición

conjunta con Rusiñol y Clarasó en la Sala Parés, donde presenta “Interior del Moulin

de la Galette”.

1892- Sigue participando en las exposiciones colectivas de Barcelona (Sala Parés) y

París (Salon de la Sociéte des Artistes Indépendants y Salon de Beaux Arts). Con

Santiago Rusiñol inicia un segundo viaje en carro por Osona que concluye en la

Costa Brava, concretamente en Sant Feliu de Guíxols, donde exibe “Tendido al Sol”.

En agosto, colabora con Rusiñol en la primera de las cinco fiestas modernistas que

se celebrarían en Sitges. Consolidado un estilo propio, ese mismo mes vende sus

dos primeros cuadros a particulares. Expone por primera vez en Madrid, en la

Exposición Internacional de Bellas Artes. Entre los cuadros que envía está “Retrato

de Erik Satie” e “Interior al aire libre”, con el que gana una tercera medalla.

1893- Realiza la tercera exposición colectiva junto a Santiago Rusiñol y Enric

Clarasó en la Sala Parés, de donde destaca “Au Moulin de la Galette”. Este mismo

año participa con dos obras en la Exposición Universal de Chicago. Es durante este

periodo que abandona la temática parisiense y se centra en el estudio de la figura de

la mujer.

1894- Fija su residencia en el número 96 del Passeig de Gràcia de Barcelona, una

finca modernista del arquitecto Antoni Rovira i Rabassa donde Casas instala su

taller. Su nueva residencia no supone suspender sus habituales viajes a París

durante la temporada de los Salones. Fruto de la contemplación de una ejecución en

junio del año anterior, Casas pinta el gran lienzo “Garrote Vil”, que expone en marzo

en la Sala Parés. La visión del cuadro supone un acontecimiento en Barcelona ya

que un gran número de ciudadanos acude a la galería para contemplarlo. A finales

de año participa en la tercera Fiesta Modernista en Sitges y es uno de los portadores

de los dos cuadros del Greco que Santiago Rusiñol compra para el Cau Ferrat, su

casa en Sitges.

1895- Sus exposiciones en enero junto a Rusiñol y Clarasó son ya habituales en la

Sala Parés; este año presenta su obra “Au bain”. En el Salón de Beaux-Arts de París

expone “Portait”, “Au bain” e “Intérieur”. El mes de Mayo el periódico La Vanguardia

recopila los artículos de Santiago Rusiñol y dibujos de Ramon Casas que habían

estado enviando desde París y los publican en el libro Desde el Molino.

1986- Participa en la exposición de Can Parés con dos retratos de mujeres,

“Amparo” y “Carmen”, que destacan porque ambas llevan mantón de manila y un

pañuelo en la cabeza. Continuando con la temática social, iniciada com “Garrote Vil”,

pinta “Embarque de las tropas a Cuba”, que refleja el malestar de los soldados que

parten del puerto de Barcelona.

Gana una medalla de segunda clase en la tercera Exposición Internacional de Bellas

Artes y Industrias Artísticas de Barcelona con el cuadro “Baile de Tarde”.

1897- No falta a su cita de enero en la Sala Parés, en la que presenta “En el jardin” y

“La del tercer piso”. En junio de ese año se inaugura la taberna Els Quatre Gats en

la planta baja de un bello edificio construido por el arquitecto Josep Puig i Cadafalch.

Ramon Casas es uno de los promotores del proyecto junto al banquero Manel

Girona, el comerciante Martínez Ardéniz y el regente del local, Pere Romeu. Els

Quatre Gats se convierte rápidamente en una taberna activa donde se celebran

exposiciones y diferentes actos lúdicos. Entre los tertulianos asiduos, además de

Casas y Rusiñol, cabe destacar a Miquel Utrillo, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard

Canals o Pablo Ruiz Picasso. En esta época Casas se encarga de diseñar los

carteles publicitarios que anuncian los actos que se realizan en la taberna,

introduciéndose así en el mundo de la publicidad y la ilustración. Además, decora el

local con las conocidas pinturas “Tàndem” (“per anar en bicicleta cal dur l’esquena

dreta”) y “Automòbil”, en clara alusión al cambio de siglo, como representación de lo

nuevo y lo antiguo y el deporte.

1898- Casas se especializa en el diseño de carteles publicitarios, claramente

influenciado por Tolouse-Lautrec y Steinlen, y participa en el concurso convocado

por la empresa badalonina Anís del Mono, propiedad de Vicente Bosch, para realizar

un cartel. Casas presenta 4 modelos diferentes y obtiene el primer premio con el

dibujo de una “chula” que en una mano sostiene una copa de licor y en la otra lleva

un mono que a su vez lleva una botella de Anís del Mono bajo el brazo. En el

concurso de carteles convocado por la casa de cava Codorniu se hace con el

segundo premio.

En la IV Exposición de Bellas Artes e Indústias Artísticas de Barcelona gana una

medalla de primera clase con el cuadro “Salida de la procesión de Corpus de Santa

María del Mar”, que es adquirida por el Ayuntamiento de la ciudad.

1899- Edita la revista Els Quatre Gats que pretende ser el vehículo de expresión del

grupo que se reune asíduamente en la taberna, pero debido a su poco éxito en

marzo de este año deja de publicarse. Este mismo mes Casas viaja a París, donde

coincide con Rusiñol, que intenta desintoxicarse de su adicción a las drogas, el

músico Isaac Albéniz y el pintor muralista Josep Maria Sert.

En París realiza un cartel para difundir el Salón Art Nouveau, propiedad de M. Bing.

Tras el fracaso de la revista Els Quatre Gats, Casas i Utrillo fundan una nueva

publicación semanal: Pèl & Ploma. Los redactores son los propios Casas y Utrillo y

abundan las ilustraciones de Ramon Casas. En la Sala Parés, Pèl & Ploma celebra

una primera exposición donde se reúnen los dibujos que Casas realiza para la

revista. También se exhiben los primeros retratos al carbón que Casas realiza a

varios personajes de la burguesía barcelonesa.

1900- Viaja a París coincidiendo con la Exposición Univeral que se celebra en la

capital francesa y que supone la eclosión del estilo Art Nouveau a nivel europeo. En

París sigue indagando sobre la figura femenina. En mayo, la Sala Parés realiza una

exposición con dibujos, algunos inèditos, que Casas había realizado para la revista

Pèl & Ploma. Realiza diversos carteles entre los que cabe destacar “Auto-garage”,

“Sifilis” (para el sanatorio del Dr. Abreu) y “Antiquarium Artium”.

1901- En Madrid expone con gran éxito en el Salón Amaré.

En Barcelona se celebra la tercera exposición de dibujos de Pèl & Ploma, esta vez

con algunos dibujos de Pablo Ruiz Picasso.

Gana una primera medalla en Munich con el cuadro “Garrote Vil”.

Al margen de las exposiciones, Ramon Casas centra mucho su producción en la

elavoración de carteles. Participa en el concurso de “Cigarrillos París” en Buenos

Aires y consigue el tercer premio.

Empieza el encargo de decorar parte del Círculo del Liceo.

1902- En junio finaliza la decoración de la llamada popularmente “rotonda” del

Círculo del Liceo, donde Casas retrata esencialmente mujeres asistiendo a la ópera.

Realiza el cartel para los grandes almacenes El Siglo, en el que el reclamo principal

vuelve a ser la figura femenina.

1903- Expone en el Salon des Beaux-Arts de París “La Carga”, de temàtica social,

gracias a la cual obtiene el título de sociétaire. A finales de año cierra la taberna Els

Quatre Gats y conoce al multimillonario norteamericano Charles Deering.

1904- Pèl & Ploma deja de publicarse. Casas empieza a colaborar en revistas como

Ilustració Catalana y es miembro fundador de Forma (que dejará de publicarse en

1908).

En el mes de enero viaja a Madrid, donde reside temporalmente, para retratar a

Alfonso XIII. Aprovecha su estancia en la capital del Estado para participar en la

Exposición General de Madrid con “La Carga”, con la que consigue una medalla, y

para establecer relación con pintores como Meifrén o Sorolla.

1905- Afianza su fama como retratista y mantiene su interés por la figura femenina,

desnudas o atabiadas con ropajes folclóricos. El mes de marzo presenta en París el

retrato del rey Alfonso XIII, que es adquirido por Charles Deering.

1906- A finales de diciembre presenta el cartel que anuncia la Enciclopedia Espasa.

La modelo del cartel es Júlia Peraire, una vendedora de lotería de 18 años, con la

que Casas establece una relación sentimental. Su atracción por Júlia se adivina en

el tratamiento directo y dulce que transmite en sus cuadros, donde la muchacha

posa como modelo.

1907- De su relación con Júlia surge el cuadro “La Sargantain”, que presenta en la V

Exposición Internacional de Arte de Barcelona. Este cuadro es uno de los retratos

femeninos más logrados del pintor.

Casas también recibe el encargo de retratar a diversas mujeres de la alta burguesía

de Barcelona, como las señoras Soler de Ausó o Caralt i Puig. En julio coincide con

Santiago Rusiñol en Sant Benet de Bages, desde donde parten hacia Igualada para

exponer conjuntamente en el Ateneo de la ciudad.

1908- Realiza diversos carteles, entre los que destaca el de la celebración del

quincuagésimo aniversario de los Jocs Florals, en el que la figura femenina sigue

siendo el motivo principal.

A finales de año viaja por los Estados Unidos y Cuba invitado por Charles Deering.

1909- En abril celebra en el Faianç Català de Barcelona una exposición con

doscientos de sus retratos al carbón, de los que posteriormente hace donación al

Museo Municipal de la ciudad.

Deering conoce Sitges y decide comprar un antiguo hospital justo delante del Cau

Ferrat de Rusiñol. El multimillonario lo redecora, inspirándose en la obra de Àngel

Guimerà Maricel, nombre con el qual bautiza el nuevo edificio Miquel Utrillo. En

agradeciemiento a la ayuda de Casas en la localización del edificio, Deering le

regala una pequeña casa dentro del recinto del antiguo hospital.

1910- A petición de Deering, con el que había viajado por centroeuropa, repite el

cuadro “La Carga” de 1903. Esta vez cambia el fondo y se inspira en la plaça

Mercadal de Vic, ciudad natal de Júlia Peraire. Su amigo y crítico de arte Raimon

Casellas se quita la vida y Casas pinta “L’enterrament de Raimon Casellas”.

1911- En verano viaja con Deering por Holanda e Italia. Expone en París, en la

Société Internationale de Peinture et Sculpture, “Estudio de mujer” con Júlia como

modelo.

1912- Contrata a una nueva modelo, morena y de rasgos marcados que responden

mejor al arquetipo de mujer española. El 10 de noviembre muere Elisa Carbó, madre

del pintor, que le deja en herencia el Monasterio de Sant Benet de Bages. El pintor

encarga las reformas del antiguo edificio al arquitecto Josep Puig i Cadafalch.

1913-1914- La mala relación entre Júlia y la familia de Ramon Casas es la causa

por la qual la pareja se muda a una casa en Sant Gervasi, en la calle Descartes.

Durante este periodo baja sustancialmente su producción pictórica. En mayo de

1914 se reune con Deering en Biarritz, en el Pais Vasco francés, desde donde viajan

juntos a Sevilla y Madrid.

1915- El 16 de enero se celebra en la Sala Parés una exposición conmemorativa de

la primera realizada por Santiago Rusiñol, Ramon Casas y Enric Clarasó. En el

catálogo aparecen textos de Rusiñol y dibujos de Casas.

1916- Empeza a decorar el castillo y la iglesia de Tamarit que Charles Deering ha

comprado. En marzo participa en la exposición de las Galerías Laietanas de

Barcelona. La revista Vell i Nou dedica un número monográfico al pintor.

1917- A petición de un grupo de artistas catalanes se celebra en Barcelona la

Exposición de Arte Francés con la colaboración del Salon des Artistes Français,

Salon de la Societé Nationale des Beaux-Arts y el Salon d’Automne. A cambio,

Casas es condecorado con la medalla de la Legión de Honor Francesa.

1918- Este año su producción incrementa y Casas participa en varias exposiciones

colectivas. En agosto viaja a París para agradecer el galardón de la Legión de Honor

y aprovecha para visitar el frente germano-francés en tierra francesa. Allí pinta

“Autorretrato con capote militar”.

1919- Participa en la inauguración del local Prats i Fatjó, junto a Rusiñol. En

diciembre Júlia enferma y se mudan a Caldes d’Estrach para que se recupere.

Mientrastanto, Casas aprovecha para seguir decorando el castillo y la iglesia de

Tamarit.

1920-1921- En octubre de 1920 Casas y Deering viajan por el País Valencià. En

enero de 1921, Rusiñol, Casas y Clarasó exponen en la Sala Parés donde Casas

presenta “Sant Benet”, “Carmen”, “Flamenca” y Chula”. Visto el éxito de la muestra,

los responsables de la galería deciden convertir la exposición de los tres artistas

permanente una vez al año.

1922- En enero participa en la exposición en Can Parés junto a Rusiñol y Clarasó. El

28 de septiembre se casa finalmente, a los 56 años, con Júlia Peraire en la

parroquia de la Bonanova de Sarrià-Sant Gervasi.

1923-1924- Durante los meses de enero no falta a la exposición en la Sala Parés.

En 1923 Casas está presente con siete lienzos. También participa en la Exposición

de Dibuijos de Artistas Españoles, que se celebra en los almacenes El Siglo de

Barcelona. En 1924 Viaja a los Estados Unidos para vistar a su amigo Charles

Deering, que está gravemente enfermo.

1925-1927- En enero de 1925 la Sala Parés es comprada por la familia Maragall y

no se celebra la exposición anual de Rusiñol, Casas y Clarasó que a partir de 1926

se reanudarán. El 5 de febrero muere en Estados Unidos Charles Deering.

1928-1929- En la exposición anual de Can Parés, Casas participa con cuadros

intimistas, de tonos apagados, fruto de su estancia en Sant Benet de Bages.

1930- El 14 de junio el Reial Cercle Artístic celebra una exposición en homenaje a

Ramon Casas en el Palau de Belles Arts. Se exponen obras de todas las épocas y

un apartado con los retratos que el año 1909 había donado al Museo Municipal de la

ciudad.

1931- Como cada año Rusiñol, Casas y Clarasó exponen en la Sala Parés. Enric

Clarasó publica su libro Notes viscudes donde escribe: “una de las notas que más

ilusión me hace de mi carrera artística es la amistad de toda la vida con Santiago

Rusiñol y Ramon Casas (...) De jovenes vivimos muchos años juntos y hoy, ya

viejos, estamos tan unidos como el primer día (....) llevamos hechas cuarenta

exposiciones los tres juntos”. En junio Santiago Rusiñol muere en Aranjuez.

1932- El gran pintor del modernismo catalán Ramon Casas muere el dia 29 de

Febrero en su casa de la calle Descartes de Barcelona a los 66 años de edad. Tras

su muerte Enric Clarasó escibe “La vida es corta, no vale la pena pelearnos;

queriéndonos hacemos más agradables este corto momento”.

Ramon Casas, cartellista pioner

El tret que caracteritza l’etapa de formació de Ramon Casas i la seva plenitud és la

recerca de la modernitat, la voluntat de ser modern dins d’un ordre establert, modern

en tant que allò que més li interessava era incorporar les novetats que en aquell

eufòric tombant del segle (del XIX al XX) s’estaven produint a Europa, sense oblidar,

però, la tradició, que respectava molt, com es fa palès en el seu interès pels clàssics,

el Louvre, el Prado i el Segle d’Or espanyol en general. Una dualitat que es reflecteix

en la col·lecció de 25 rajoles pintades a mà Els “Adelantos” del segle XX en la que

evocant els goigs explica, irònicament i amb una tècnica popular i naïf, l’arribada de

les màquines de vapor i de cosir, la bàscula, el gramòfon, el telèfon, la serradora, el

manubri, la fotografia o la dutxa d’aigua corrent i, és clar, la bicicleta i l’automòbil.

Amb tot, és en la modalitat artística del cartell on Casas es manifesta més modern,

no solament perquè tracta temes de la modernitat, sinó perquè és capaç de posar al

dia el llenguatge de l’incipient cartellisme, propiciant el desembarcament de les

belles arts en el camp del disseny i creant una nova opció artística, que serà

coneguda com la de l’”art del carrer”, que revolucionarà la comunicació de l’època i

trencarà la barrera entre les denominades arts menors (aplicades) i arts majors

(belles). Casas, que mai se les donà d’intel·lectual, va ser un home lúcid, conscient

que havia arribat l’era de la comunicació, que les institucions i les empreses

necessitaven del món de les imatges per arribar a l’usuari o al consumidor, per això

es lliurà a la pràctica d’un art efímer en la seva integritat física, però transcendent en

el seu impacte psicosocial, ja que ultrapassant l’àmbit reduït que formaven els

habitatges dels col·leccionistes, les galeries d’art o els museus s’instal·lava al carrer.

Un art urbàÉs evident que perquè el cartell pogués aparèixer calien unes circumstàncies

determinades, en aquest cas sociològico-urbanes i tècniques. Quant a les primeres

cal recordar l’expansió de les ciutats, fruit de la descoberta de l’electricitat i del

petroli, dels avenços de la química, de la generalització de les comunicacions, de la

revolució industrial i dels moviments migratoris que aquesta va comportar. Casas

coneix un París i una Barcelona que es fan grans, que porten a terme els seus

eixamples i que s’adonen que la modernitat ha començat. Quan als anys vuitanta del

segle XIX el jove pintor arriba a París descobreix les multituds anònimes, les

construccions en ferro, els grans boulevards, els moviments obrers, l’exhibicionisme

de la burgesia, els gaudis de la bohèmia i la vida nocturna, els grans canvis artístics,

particularment l’impressionisme, etc., moltes novetats per a un noi de 15 anys nascut

a la Barcelona burgesa i conservadora del dinovè, una ciutat que aleshores també

començava a patir les grans mutacions derivades de la industrialització, el comerç

internacional, l’acumulació de capitals procedents de les colònies (situació que

Casas viu de primera mà perquè el seu pare era un indiano), el trencament de les

muralles i l’aplicació del pla Cerdà, experiències que es reflecteixen en la vida social

i política i també en l’àmbit artístic (literatura, música, teatre, pintura i arquitectura),

en el que es viu una autèntica renaixença que culmina en el modernisme.

Històricament, cal tenir en compte que el cicle vital de Casas coincideix amb el dels

arquitectes Gaudí i Domènech i Montaner, amb el del gran moblista Gaspar Homar o

amb el d’orfebres com els Masriera, és a dir, el d’aquells que juntament amb la gent

de la revista L’Avens1 --en la que Casas va col·laborar--, van definir l’esperit

progressista i cosmopolita del modernisme. I tot i que Casas, defensant la seva

independència, mai va fer bandera en la teoria o en la pràctica d’aquest “isme”, sí

que va viure a l’estil de la modernitat pròpia del 1900: practicava l’esport, participava

i organitzava grans festes, era amant de la bona taula i els bons vins, fumava havans

i es passejava per Barcelona en un dels primers cotxes descapotables, potser

perquè en el fons més que un modernista era un pintor de la vida moderna, com es

reflecteix en la seva obra. De fet, la pintura, el dibuix i sobretot el cartellisme de

Ramon Casas constitueixen una de les millors cròniques gràfiques d’aquell canvi de

segle a París i Barcelona.

Pel que fa a les circumstàncies tècniques que van influir en l’aparició del cartell, cal

deixar explícit que la gran difusió del cartell del segle XIX no hagués estat possible

de no haver aparegut en les arts gràfiques una innovació tècnica que va obrir noves

possibilitats a l’art i la comunicació: la cromolitografia.

El 1796 Aloys Senefelder havia inventar la litografia, un sistema d’estampació que té

la pedra com a material de suport i que es basa en una reacció química entre els dos

components principals que hi intervenen: l’aigua i la tinta grassa2. Com que a partir

d’unes matrius aquest procediment permet estampes infinites sobre paper, que

podien ser fetes o no pels mateixos artistes, es va entendre com a sinònim de

democratització, per bé que per ell mateix significava un avenç limitat, perquè era

una tècnica laboriosa i perquè, en general, només s’utilitzava en blanc i negre,

encara que després es pogués acolorir manualment. Per aquest motiu, van ser vitals

la substitució de la pedra per les planxes de zinc i l’arribada de la cromolitografia que

van permetre fer quatre tirades, una negra i tres en color (vermell, blau i groc), i

d’aquesta manera, per la sobreposició d’algunes tintes, obtenir tota la gamma

cromàtica, allò que avui en diem quatricomia, que es va generalitzar en l’últim terç

1 Fins el 1891 no es convertiria en L’Avenç.2 Es dibuixa amb un llapis gras sobre una pedra calcària polida i preparada, a la que, després de ser rentada amb aiguafort, s’hi afegeix una solució de goma aràbiga, que només penetra en les zones on hi ha dibuix. Posteriorment s’entinta, de manera que la tinta només resta fixada on hi ha el dibuix gras. La zona de la imatge s’asseca i l’altra es manté humida.

del segle XIX. Una aportació, doncs, transcendental per al món de les arts gràfiques,

de la publicitat i del cartellisme que, juntament amb la importació de maquinària

alemanya i francesa, va comportar una millora en la quantitat i la qualitat dels cartells

produïts i que, en pocs anys, les cromolitografies que treballaven fonamentalment

per al cartell publicitari3 s’escampessin per tota Espanya. A començaments del segle

XX, només a Catalunya hi havia 196 tallers registrats, la majoria d’ells a Barcelona,

segons Jordi Carulla i Arnau Carulla4.

Pintor del modernisme Per tradició i rutina, els manuals de la història de l’art, els diccionaris i les

enciclopèdies que fan referència al modernisme català consideren Ramon Casas el

pintor més destacat i representatiu d’aquest moviment: “una qualificació que, tot i

essent en part indiscutible, és una mostra més del desig que hom té de voler situar

cada artista en una escola estètica ben delimitada, i de la necessitat de penjar-li a

cadascun un rètol que el defineixi de manera decisiva”5, com ens recorda Isabel Coll.

I és que, com hem dit, Casas conviu amb el modernisme i respira alguns dels seus

elements, però la seva ambició va més enllà i és independent.

Format en la tradició en el taller de Joan Vicens a Barcelona i a l’acadèmia de

Carolus Duran a París, on va aprendre les formes severes i elegants de la pintura

espanyola del Segle d’Or, artísticament, decideix prescindir de la tradició de les

escoles de belles arts (representada per La Llotja) i de l’anomenada Escola d’Olot (el

Barbizon català) dominant en aquella època i mirar més enllà dels horitzons

fortunyians per a iniciar una via antiacadèmica, recercadora d’una nova versió de la

realitat, que respongui a l’esperit de canvi que viu el món en aquells moments, però

que no es deixi endur ni per l’impressionisme, encara que Manet i Degas el

fascinaran, ni pels moviments d’avantguarda, que se’ns dubte va conèixer en les

3 Sobre aquest punt veure les explicacions detallades que Pilar Vélez fa a “El cartell artístic al tombant del segle”, dins el catàleg de l’exposició “Cartells modernistes estrangers. Col·lecció del Museu d’Art Modern”. Barcelona. 1989.4 Jordi Carulla i Arnau Carulla. La publicidad en 2000 carteles. Volum I. Postermil, SL. Barcelona. 1988. Pàg. 17. Veure més dades a España en 1000 carteles. Postermil, SL. Barcelona, 1995, dels mateixos autors.5 Isabel Coll. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art. Catàleg raonat de l’obra pictòrica. El Centaure Groc. Barcelona. 1999. Pàg. 251.

seves moltes estades a París o en l’ambient barceloní de les Galeries Dalmau.

Cronològicament, és evident que Casas pertany a la generació dels modernistes

(Blay, Vancells, Llimona, Brull, Utrillo, Rusiñol, Meifrèn, Clarasó, Riquer, etc.), encara

que estrictament mai va formar part d’aquest “isme”, perquè segons Fontbona

buscava una “modernitat moderada”6 que s’inspirava en la poesia de les coses

vulgars com els casalots, les teulades, els terrats o els descampats, és a dir, en

l’antitesi dels “quadres d’història”, les obres retòriques, la pintura llepada o el

virtuosisme de l’ofici. Com afirma Erika Bornay “No existió en él verdadera voluntad

de ruptura. La suya fue una expresión plástica nueva, sí, pero moderada, es decir,

dentro de los márgenes de la modernidad”7, encara que pels seus mateixos

coetanis, com Alfred Opisso, Casas ja no era un modernista, sinó que era “un

eternista, pues es de suponer que la belleza debe ser cosa eterna”8. En canvi tothom

coincideix en afirmar que Casas sí que compartia l’esperit que movia la revista

L’Avens des d’on es proclamava la necessitat d’incorporar l’art català al “carro de la

modernitat civilitzada”9. I és que la seva va ser una actitud més aviat baudeleriana,

en el sentit de rebutjar la tradició artística del passat per a identificar-se amb la seva

contemporaneïtat, buscant una modernitat realista, sintètica, dinàmica, que anés

més enllà del decorativisme simbolista del modernisme madur.

Ben aviat, Casas abandona els temes d’història (entesa com la pintura del no real),

per comprometre’s amb la temàtica quotidiana, amb tot allò que li era més immediat,

amb la vida real. Exemple d’aquest caràcter i d’aquesta recerca de la dimensió

vivencial de l’art és el viatge que el 1889, de ben joves, Casas i Rusiñol emprenen

en carro a través de Catalunya, del qual en surt la crònica “Por Cataluña, desde mi

carro”, amb textos de Rusiñol i dibuixos de Casas que es publica a La Vanguardia, i

que té el mateix to que les cròniques que el 1890 els mateixos artistes envien a La

Vanguardia des de París, que es publiquen sota el títol “Desde el Molino”10, apunts

6 Francesc Fontbona. Casas. Col·lecció Gent nostra. Edicions de nou art Thor. Barcelona. 1979. pàg. 107 Erika Bornay. Ramon Casas. “El Mundo de Catalunya”. Capítol IX. Lunwerg Editores i El Mundo. Barcelona. 1995.8 Alfred Opisso. “La Vanguardia”. 1899.9 “El nostre propòsit”. L’Avens. Núm. 1. 3 juliol 1881.10 R. Casas, S. Rusiñol, M. Utrillo. Viatge a París. Amb pròleg de Francesc Fontbona. Edicions de la Magrana. Barcelona. 1980

esquemàtics d’una experiència puntual, fugissera, que no està vinculada a la gran

història, com tampoc ho estan els centenars de retrats11 que Ramon Casas va anar

fent al llarg de la seva vida, en els que copsava els trets més vius de cada

personatge, posant els elements artístics al servei de les descripcions psicològiques,

utilitzant l’ofici per a fer una crònica que ha resultat tant periodística com plàstica.

El mite de la donaPerò si un tema és constant i si existeix un autèntic protagonista en les pintures,

dibuixos i cartells de Casas aquest és el de la dona, però amb una versió nova dins

la iconografia de l’art. La dona ídol, la dona sofisticada, la dona com a quinta

essència de la bellesa i esquer de la publicitat, una dona que trenca els esquemes

puritans i moralistes de l’època i es transforma en un mite. Admirador com sempre

fou de la dona, trobà en la seva representació un univers sensible, que enfront de

qualsevol convenció acadèmica li permetia potenciar la feminitat, la gracilitat i

l’elegància --fins i tot les seves manoles fugen de la vulgaritat. Va saber crear un

tipus femení que dóna un segell particular a tota la seva obra, que avui identifiquem

amb la dona de fi de segle i que Erika Bornay creu que es correspon a aquella

tipologia que els anglesos de la seva època van denominar la “new woman”12. Fins i

tot l’escriptor Antonio Muñoz Molina fa un paral·lelisme entre Casas i Proust que mai

fins ara s’havia establert però que cada vegada veiem més encertat. Diu d’ells que

“Lo más admirable (de su obra) son sin duda los retratos de mujeres de hacia 1900:

mujeres con el pelo recogido hacia arriba, con blusas abotonadas hasta el cuello,

con perfiles de una perfección ligeramente irregular, con resplandecientes vestidos

de noche o largas gabardinas modernas para viajar en automóviles solemnes como

carrozas”13.

Com sigui, no es pot negar que és el culte a la dona el que porta Casas a

representar-la en pintures, dibuixos, cartells, il·lustracions, postals, convertint-la en

un ineludible element plàstic que amb el pas dels anys s’anirà fent més difús i

elegant i que, sobretot, adquirirà una introspecció psicològica més gran.

11 Sempronio. Retrats de Ramon Casas. Edicions Polígrafa. SA. Barcelona. 1997.12 Erika Bornay. Ramon Casas. El otro personaje. Historia y Vida. Octubre 1991. Pàg. 77.13 Antonio Muñoz Molina. Ramón Casas, las mujeres y Proust. El País. 22 juny 1994.

Naixement del cartellHistòricament, es considera que l’època de més esplendor del cartell es dóna a

Europa i als Estats Units entre el 1880 i el 1914, quan esclata la primera guerra

mundial. Els darrers anys del segle XIX el cartell era tipogràfic o litogràfic i es

limitava a anunciar esdeveniments lúdico-culturals, molt lligats a la vida i a les

activitats de les entitats socials, però amb l’aparició de la indústria i de la

concentració urbana, es transformà en una eina privilegiada de propaganda dels

productes de consum massiu, per això els fabricants de begudes alcohòliques,

galetes, xocolates, cervesa, llet per a infants... són els principals usuaris d’aquest

medi, que també és emprat pels impulsors dels estris i recursos considerats

moderns, com la bicicleta i l’automòbil. El suport d’aquests cartells seran les parets

de la ciutat, que immediatament queden cobertes per aquesta nova forma

d’expressió que podem considerar el primer mass-media14. I és que és tan fort el seu

impacte que els propietaris dels immobles i les autoritats municipals es veuen

obligats a regular la seva col·locació i a inventar el popular “prohibido fijar carteles”,

que encara apareix pintat en algunes de les parets dels edificis antics. Aquesta

situació comporta un fenomen de fetitxització del cartell, que deriva en el seu

col·leccionisme. Per lluitar contra l’efímer de la seva existència, sotmesa als efectes

de la intempèrie, a l’incivisme i a la renovació cíclica (uns s’enganxen sobre els

altres) es produeix el que es denomina affichomanie, que s’acabarà posant de moda

arreu d’Europa, on apareixen col·leccionistes del cartell i revistes que divulguen

l’obra dels seus creadors més destacats. De fet aquesta afecció implica també

l’aparició de borses d’intercanvi, de marxants especialitzats i infinites exhibicions

públiques i concursos a les grans ciutats europees (París, Londres, Viena, Milà,

Brussel·les, Munic, etc.), activitats a les que Barcelona no és aliena i gràcies a les

quals hem salvat la immensa majoria de cartells de la denominada edat d’or del

cartell.

14 Daniel Giralt-Miracle. El cartel en la cultura contemporánea. Análisis de su evolución, de sus medios y de su retórica. Barcelona 1981. Tesi per a la UAB.

Si deixem a part el cartell taurí que arriba a Espanya amb la invenció de la litografia,

i que s’imprimeix especialment a Sevilla, València, Saragossa i Barcelona; val a dir

que, fins que no arriba l’onada modernitzadora dels “Quatre Gats” i el modernisme,

els cartells catalans del segle XIX són poc nombrosos. Ho constata el fet que a

Barcelona la primera exposició pública de cartells d’esperit modernista no se celebri

fins el 1896, quan la Sala Parés exhibeix, sense cap representant del nostre país,

l’obra de grans mestres del cartellisme com Chéret, Lefebvre, Grasset, Toulouse-

Lautrec, Puvis de Chavannes, Forain, Dudley Hardy, Beardsley, Price, Hassal,

Roberston, Fisher, Bauer o Greiffenhagen. Segons recorda Eliseu Trenc “l’exposició

va tenir molt èxit i va influir decisivament en el desenvolupament del cartell a

Barcelona”15, però no només això, perquè la crítica de l’època que va acollir molt bé

la iniciativa i que va ser curosa en la seva anàlisi, destacant els trets neojaponitzats i

prerafaelites dominants, va establir per primera vegada paral·lelismes entre els

grans cartellistes i els grans pintors de la història de l’art. En paraules de Raimon

Casellas Chéret era “el Delacroix del affiche” i Toulouse-Lautrec, “el Leonardo del

cabaret”, i el cartell era considerat públicament, per fi, una via d’innovació i renovació

que “cuando menos nos libra por una semana de patios impresionistas y de retratos

académicos”16.

Concursos i exposicionsVeiem, doncs, com a finals del segle XIX el fenomen cartellístic està en la seva

plenitud, es sovintegen les exposicions i els concursos d’empreses que busquen una

imatge moderna i eficaç per a competir en el mercat i fins i tot les revistes

estrangeres s’ocupen d’algunes de les figures més destacades del cartellisme

local17. Entre les exposicions que se celebren aquests anys cal destacar, pel que té

d’ampliació d’horitzons, la de Cartells Nord-americans, presentada el 1898 al “Saló

de La Vanguardia” i organitzada a partir del fons propietat de Lluís Bartrina, que 15 Eliseo Trenc Ballester. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona. Barcelona. 1977. pàg. 14716 Raimon Casellas. “Exposición de carteles en la Sala Parés. Terceto de iniciados”. La Vanguardia. Barcelona, 18 novembre 1896.17 Publicacions com Les Maîtres de l’Affiche, The Poster Collector’s Circular, The Poster, The Sketch, A book of the poster o La Plume publiquen els cartells de les figures més distingides d’aquest període: Ramon Casas i Alexandre de Riquer, com explica Francesc Orenes al catàleg de l’exposició “Els cartells de Cigarrillos París (1900-1901). Centre Cultural Caixa de Girona. Girona. Juny 2003.

oferia una visió variada dels corrents moderns als EUA i que incloïa els principals

anuncis del “Harper’s Magazine”, la qual cosa brindava l’oportunitat de conèixer el

cartellisme i la publicitat internacionals més enllà dels nuclis centreuropeus.

D’altra banda, tots els historiadors coincideixen en què el 1898 és un any decisiu per al cartell català modern. I sens dubte afavoreix aquesta situació el fet que dues grans indústries, per entendre que una bona imatge gràfica és l’arma més eficaç per a la publicitat, organitzin concursos de cartells dotats econòmicament amb esplendidesa. Un d’aquests empresaris emprenedors va ser l’industrial badaloní Vicenç Bosch, que va promoure el concurs per a l’Anís el Mono, que atorgava tres primers premis dotats amb 1000, 500 i 250 pessetes, respectivament, i uns accèssits. La importància d’aquestes remuneracions va fer que 162 projectes participessin en aquella convocatòria en la que Casas, que havia presentat quatre propostes, va obtenir tres premis: el primer i dos accèssits. Els altres guardons van ser atorgats a Alexandre de Riquer (2on, premi), Alfred Roig (3er. Premi), Lluís Labarta, Miquel Utrillo i J. Borràs (accèssits).

L’altre concurs va ser l’organitzat, a finals del mateix any, pel també industrial català

Manuel Raventós per a promocionar el seu xampany, Codorniu. En aquest cas, es

van adjudicar cinc premis, de 1500, 500, 250, 200 i 100 pessetes i es van presentar

un total de 173 projectes, entre els quals també n’hi havia dos de Casas. Deliberat a

Madrid per un jurat compost per pintors de prestigi, el primer premi va correspondre

al madrileny Tubilla, Casas es va haver de consolar amb el segon premi i el segon

premi suplementari i els altres reconeixements van anar a parar a Cidón, Pichot,

Llisas, Casals i Vernis i Triadó, entre d’altres.

Amb tot, els projectes de Casas per a aquests concursos, el famós de l’Anís del

Mono protagonitzat per una manola acompanyada d’un mico i el de l’elegant senyora

que sosté a la mà una copa de “champagne” Codorniu, són els que el van fer saltar

a la palestra, li van donar popularitat com a cartellista i el van convertir en el

dibuixant de cartells més important de l’època daurada del cartell a Catalunya,

juntament amb Alexandre de Riquer.

Aquests concursos i la bona acollida social que va trobar el cartell fan que Fontbona

i Miralles afirmin que “el cartellisme esdevingué un art plenament viu, el gènere

gaudí d’una atenció molt especial dels grups artístics més exigents, i era valorat com

una autèntica manifestació estètica nova”18. L’eufòria es torna a posar de manifest el

1899 quan s’inaugura a l’Ateneu de Barcelona la primera exposició de cartells

exclusivament catalans, una idea promoguda per la revista “Pèl & Ploma”, en la que

hi participen els més destacats cartellistes del moment i on es comencen a distingir

dues tendències: la més decorativista, procedent de les arts & crafts angleses i que

s’inclina cap a l’art nouveau, que lidera Alexandre de Riquer, i una altra més

sintètica, abstracta i colorista, que no oculta la influència directa de Chéret,

Toulouse-Lautrec i Steinlen, encara que sempre manté el seu segell, que representa

Ramon Casas. Dos corrents o postures que difereixen en els medis emprats, però

que coincideixen en voler oferir una visió ideal de la societat a través de la felicitat i

la bellesa, que ha estat denominada Belle Époque.

Dues exposicions posteriors també molt ben acollides en l’àmbit barceloní són les

promogudes per Lluís Plandiura, que aleshores encara no tenia vint anys, però que

ja era un actiu col·leccionista de cartells internacionals que havia començat a

adquirir a París el 1896. La primera se celebrà el 1901 al Cercle Artístic de Sant Lluc

i la segona el 1903 al Reial Cercle Artístic. En els dos casos es tractava

d’exposicions que presentaven cartells de creadors catalans al costat d’altres

d’artistes estrangers, demostrant que en aquells moments el nivell nacional i

l’internacional eren homologables. Inesperadament, i mentre la segona exposició

encara era oberta a la visita pública, Plandiura va oferir a l’Ajuntament de Barcelona

la seva col·lecció de 582 exemplars, que la Junta Municipal de Museus i de Belles

Arts va decidir adquirir el mateix any i que avui forma part del fons del Museu

Nacional d’Art de Catalunya.

18 Francesc Fontbona i Francesc Miralles. Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917. Història de l’Art Català. Volum VII. Edicions 62. Barcelona 1985. Pàg. 85.

Ramon Casas, cartellistaAl marge de l’esplèndid cartell que fa per a les curses de braus el 1897, que al meu

entendre es tracta més d’una pintura que d’un cartell publicitari, sobre la que s’anirà

imprimint la lletra de cada “corrida”; els antecedents del cartellisme de Ramon Casas

es remunten a les seves experiències en el marc de la tertúlia dels Quatre Gats,

després del seu retorn a Barcelona, quan dóna per acabada l’etapa de formació i

consolidació de la seva figura a París i quan comença el període més personal i

original de la seva obra, en el que pintura, dibuix i cartellisme excel·liran abans

d’entrar en una fase d’estancament i decadència durant la que es limita a repetir els

seus propis arquetipus. Com molt bé diu Enric Satué “Casas va importar l’aire

cosmopolita, chic i melangiós tan característic dels seus cartells, en tornar de París

l’any 1893”19.

Impulsada per Casas, Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu a la manera de la parisenca “Le

Chat Noir”, aquesta taverna que es va inaugurar el 1897 acabaria sent molt més que

una cerveseria-cabaret, ja que entre aquest any i el 1903 va centralitzar les

inquietuds artístiques de la gent més jove en el camp de l’art, la música, el teatre, els

titelles, etc. Als “Quatre Gats” es donà a conèixer la generació de Nonell, Canals,

Mir, Picasso, Manolo, Gargallo, etc.20 i allà també es va propiciar el naixement de

tres revistes de reflexió i difusió de les arts, en les que Casas hi jugà un paper

fonamental com a promotor, com a il·lustrador i dissenyador i com a finançador. La

primera va ser “Quatre Gats” (1899), la segona “Pèl & Ploma” (1899-1903) i la

tercera “Forma” (1904-1908) --apareguda un cop el local ja era clausurat--. El

disseny, composició gràfica i tipus d’il·lustració d’aquestes publicacions respiraven

plenament l’esperit del cartellisme d’aquell moment, de la mateixa manera que ho

feia la macropintura “Tàndem” que presenta Pere Romeu i Ramon Casas a gran

escala en un tractament també eminentment cartellístic o publicitari, una peça

emblemàtica d’aquells anys que va presidir el vestíbul del local durant la seva

existència, que un cop clausurat Casas va penjar al seu domicili particular i que ara

forma part del MNAC.

19 Enric Satué. El disseny gràfic a Catalunya. Els llibres de la frontera. Col·lecció “Coneguem Catalunya”. Sant Cugat del Vallès. 1987. Pàg. 50.20 Recordem que, artísticament parlant, la Sala Parés representava la línia tradicional i “Els Quatre Gats” s’identificaven amb la renovació i l’esperit modern.

Per a promocionar les activitats dels “Quatre Gats”, el 1897 Casas va realitzar amb

l’ajut d’Utrillo el que es considera el seu primer cartell netament publicitari que

anunciava un espectacle d’ombres xineses, molt en la moda europea d’aquell

moment. És un cartell que respira perfectament l’atmosfera de l’època, que sap

reflectir la màgia lumínica d’aquest tipus d’espectacle i que a més aplega tots els

protagonistes de l’establiment: el personatge central de Pere Romeu, les caricatures

de Rusiñol, Meifrèn, Zuluoga, Utrillo i el mateix Casas animant la vetllada i la

ineludible figura femenina guarnida amb els abillaments japonitzants dominants a

París. En la mateixa línia cal situar el cartell dels “Quatre gats”, basat en un

espectacular dibuix vertical de Pere Romeu, copropietari i promotor, que no deixa de

ser una hàbil combinació entre dibuix, litografia i cartellisme. Més radical, des del

punt de vista comunicatiu, és el cartell dedicat a promocionar les representacions de

putxinel·lis del 1899. Casas deixa de banda els imperatius propis de la pintura i es

lliura a un grafisme directe: les figures, les lletres, els colors estan composats amb

gran ritme de manera que aquest petit cartell (53,5 x 38,5 cm), protagonitzat per

Pere Romeu i la marioneta Perico, ha esdevingut una de les imatges més

destacades del nostre cartellisme.

El caràcter minoritari dels “Quatre Gats” va impedir que les propostes agosarades

d’aquestes cartells arribessin al gran públic, però en canvi Casas va aconseguir

ocupar la ciutat de Barcelona amb les dues sèries de cartells que el van consagrar

com a cartellista, i que ja hem esmentat: la de l’Anís el Mono i la de Codorniu.

Casas, que ja havia entès què ha de ser un cartell publicitari, es manifesta amb tota

la seva personalitat en aquestes obres: simplifica les formes al màxim, usa colors

vius, abandona les tipografies curvilínies del modernisme per les de pal sec o

romanes, molt més llegibles, i treballa a partir de la figura femenina, que

complementa, en el cas de l’Anís del Mono, amb una mascota. Les diferents

versions de la manola que proposa per aquest aiguardent, els canvis de color i la

rotunditat de la seva composició i tipografia fan que el cartell tingui un gran èxit i que

l’anís sigui associat amb un producte genuïnament espanyol, tant en el mercat

nacional com en l’internacional. Una estratègia diferent a la que Casas adopta per

anunciar el xampany Codorniu, que representa una dama de la societat barcelonina i

que recorre a la sofisticació per a atreure els possibles compradors, un recurs que la

publicitat generalitzarà a partir d’aquell moment. És curiós constatar com, encara

que els cartells que Casas va fer per a Codorniu no van guanyar el primer premi del

concurs convocat per Raventós, sí que van ser el més divulgats per l’empresa i els

que es van fer més populars.

Aquests dos cartells també són paradigmàtics en l’ús de la dona, atès que és

precisament en aquests moments, quan Casas va fent desaparèixer les manoles del

seu repertori, per a substituir-les per joves dames de la burgesia catalana, que

converteix en models, com la que protagonitza el cartell del 1899 per al setmanari

“Pèl & Ploma”, i que més tard esdevindran el tema central de les seves pintures per

a la rotonda del Liceu.

Una bona conjunció entre art i publicitat són els cartells que Casas fa el 1898: “Fabricación de Silicatos M. Fuster” y “J. M. Boada SC. Transparentes y Objetos Artísticos”. En el primer conjumina les perspectives generals d’una fabrica de l’època, com era habitual en les capçaleres de cartes de les empreses, amb una dama insinuant, que emplaça en primer terme i que es transforma en el centre visual del cartell, que té l’originalitat de ser horitzontal. El segon, acusadament japonitzant es caracteritza per la manera en què Casas treballa la tipografia, que no només situa al peu del cartell, sinó que d’una forma més exagerada la incorpora en el mateix vestit de la figura femenina que protagonitza el reclam.

Menys formalista que els anteriors i molt més desimbolt és el cartell-invitació per a la

Petite fête Flamenca que s’organitzà al taller del mateix Ramon Casas el 1898 en

honor de Vicent d’Indy de pas per Barcelona. Probablement per tractar-se d’un

producte de consum propi, Casas va actuar amb més espontaneïtat, cosa que es

posa de manifest en la distribució de les lletres, la llibertat en l’ús del color i els

acabats.

Un cartell molt efectista, i per tant comercial, i molt fidel a la manera de procedir de

Casas és el que va fer el 1900 per a anunciar el sanatori del Dr. Abreu. En aquest

Sífilis Casas manté el seu refinament en el tractament de la figura femenina i en

l’al·lusió a la malaltia, que representa metafòricament amb una serp, sense fer cap

connotació desagradable. Una proposta bonica, que enquadra acuradament amb un

passe-partout verd, en el que emplaça amb lletres modernistes la llegenda

publicitària.

El jurat del segon concurs internacional convocat per Cigarrillos París, en el que hi

van participar 555 cartells, concedí el tercer premi a Casas per un projecte molt més

afrancesat en el seu tema i en la seva retòrica, per bé que l’autor continua valent-se

d’una dama, que en aquesta proposta emmarca en un fons presidit per Montmartre, i

d'una tipografia sinuosa vinculada al modernisme imperant, que li va impedir guanyar

el primer premi, d’acord amb la carta que Manuel Malagrida, l’empresari d’origen

olotí instal·lat a l’Argentina i promotor dels premis, va enviar a Ramon Casas21.

De semblant inspiració és el cartell destinat a publicitar el taller Auto-Garage Central.

En ell Casas empra l’arquetípica figura femenina que aquí condueix un automòbil,

donant una idea de modernitat fins aleshores insòlita, i conjugant, com diu Eliseu

Trenc, “l’automòbil i la dona, les dues passions de l’sportsman”22.

A partir del 1902, el cartellisme de Casas perd el fulgor i la intensitat inicials i es

deixa endur per un esperit més clàssic, a la manera de Puvis de Chavannes. Tres

exemples expliquen aquesta evolució: “Antiquarium Artium Barcinonensis” del 1902,

el dibuix adaptat a cartell d’”Agencia Inquilinato” del 1904 i el refinat i quasi natzarè

“Jochs Florals de Barcelona, Festes del cinquantenari” del 1908, que presenta una

figura més propera a les muses de la poesia que a les manoles espanyoles.

I el cartell per als papers de fumar Job, del 1900, ens mostra una pràctica que

comença a ser habitual en l’època, l’adaptació d’una pintura a un cartell, que en 21 Enric Satué. El diseño gráfico en España. Historia de una forma comunicativa nueva. Alianza Editorial. Col·lecció “Alianza Forma”. Madrid. 1997.22 Eliseo Trenc Ballester. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona. Barcelona. 1977. pàg. 159

aquest cas es va fer a sol·licitud d’un editor parisenc de cartells que es dedicava a

ofertar làmines d’artistes per a publicitat d’empreses. I precisament pel seu orígen,

aquest cartell ens recorda molt els que Casas fa en l’etapa final de la seva

trajectòria, quan tota la potència cartellística que l’havia caracteritzat ha

desaparegut, tal com passa amb la seva pintura. Casas ha perdut la força vital i la

força artística i això es reflecteix perfectament en el cartell “Copa Catalunya. Carrera

internacional de Voiturettes” del 1908, original només en la seva composició, o

“Copa Tibidabo” del 1914. Només en una ocasió, quan ha de fer el cartell per l’obra

de teatre “L’auca del Sr. Esteve” el 1916, recupera el vigor dels gravats i les auques

populars i amb un cert revivalisme crea un cartell de molta intensitat gràfica que serà

l’últim de la seva època creadora. A partir d’aquell moment ell i/o els seus

admiradors aprofitaran els seus magnífics dibuixos per a anunciar la lluita contra la

tuberculosi, concerts del violinista Costa, exposicions d’homenatge a Rusiñol o

Bagaria o, esporàdicament, begudes, sabons o teixits. I és que, potser per

negligència, Casas es limita a viure de la fama guanyada en les dècades passades i

deixa que en la seva obra es noti “el retrocés a un cert academicisme i

classicisme”23, com encertadament va definir Eliseu Trenc.

L’innovadorAquest final, però, no ens ha de fer oblidar la petjada de Casas en la història del

cartellisme, que no és solament estètica, per a ell molt important, sinó també

conceptual. Casas va saber respondre a les necessitats del temps amb les seves

facultats més característiques, el domini de la línia, el gust per l’aplicació del color,

l’atrevida i simplificada composició de les formes i l’habilitat en integrar rètols

tipogràfics a la imatge, i, sobretot, gràcies un setè sentit que li va fer transmetre a les

seves obres el poder de la comunicació. Per tot això no és agosarat afirmar que els

seus plantejaments compositius, tècnics i temàtics van canviar el nostre cartellisme,

el van allunyar de l’art clàssic per a apropar-lo a la cultura viva i el van fer sintonitzar

amb els gustos de la gent i és que, en el fons, no va ser l’art de les acadèmies, ni el

23 Eliseu Trenc Ballester. Ramon Casas, grafista modernista dins el catàleg de l’exposició “Ramon Casas”. Centre Cultural del Palau de la Virreina. Barcelona. 1982. Pàg. 26.

dels museus, sinó la seva concepció vivencial del dibuix i la pintura el que va

predisposar Casas a dedicar-se al cartellisme, perquè més que el passat li

interessava el present, es tractés de persones, institucions, esdeveniments o

productes comercials, i aquí rau la força del seu cartellisme.

Daniel Giralt-Miracle