FALÇ SENSE MA.

J. Garés Crespo. Tres i Cuatre, poesía. nº 13 ISBN:84-85211-44-8 Diposit legal: Valencia-.3101-1977.

PRÒLEG.

JOAN FUSTER. Jo no sé si en unes altres circumstàncies, Josep Garés hauria escrit mai versos. Potser sí. O tant se val. El fet és que, aquestos versos precisament, els va escriure durant una llarga estada a les presons de Franco. Sens duote, en sentia la necessitat. Entre les quatre parets de la cel.la les paraules reprimides se li convertien en una manera de dir nova, impacient, excitada, i les deixava anar damunt papers secrets i eventuals. Poemes?. Però més que poemes, o bé una cosa distinta del poema ritualitzat per les convencions literàries. I ara que podem, cal que els llegim des d´una perspectiva que sobrepasse les rutines i els càlculs de la “poesia” a l´us. Ens arriben amb la palpitació elemental del testimoniatge, i així els hem d´acceptar. Hi trobem tot allò que la condició de pres comporta: l´enyorança dels seus, dona o amics, i lángoixa de sentir-se sol i vigilat, i l´obsessió dels murs i de les portes infranquejables. Hi trobem, encara, la confianza en la lluita interrompuda i la fe en una llibertat col.lectiva esperanzada. ¿Què si no?. Sons els temes de la humiliació, de l´amor, de la ira, de la injusticia, que constituyesen el pa de cada dia de les victimes que no es resignen a ser-ho. Josep Garés els asumía amb la urgència del militant decidit. No hi intentaba cap exercici “líric” conscient. No es poca la literatura redactada en presons a tot arreu i en totes les èpoques: Cervantes i Dostoievski, Jordi de Sant Jordi i Villon, Genet i Quevedo, i mes gent insigne. La majoria, tanmateix, és literatura de “literats”, en la qual l´anècdota de la presó nomes significa una experiencia supernumeraria. Garés era un home de combat, sense vel.leitats culturalistas, que amb un llapis o un bolígraf clandestí, burlava les prohibicions d l´establiment penitenciari i intentaba una comunicació amb ell mateix i amb aquells que li eren més pròxims, en la sang o en les idees. La infame història europea dels darrers cinquanta anys (presidis, camps de concentració) ha prodüit molta “poesia” com la seua: una multitud pràcticament anònima de “poetes” improvisats, que exclamaven matusserament el dolor d´una condemna aprobiosa o la constància tozuda en una fidelitat radical. Eren com la veu de tots els altres, molts més que ni sabien ni podien escriure. Entre nosaltres, el gran desastre popular del 39 i la seua prolongació fins avui, tan dramàtics, hi han tingut un reflex mínim.

Quan dic “ entre nosaltres” vull dir entre els qui parlem català. Tenim, això sí, una gran (i docta) poesia de l´exili, i memòries i novel.les de la peripècia transhumant dels vençuts. També alguns document de l´univers concentracionari nazi, i fins i tot comencen a multiplicar-se les confessions de presos i de familiars de presos. Però la “poesia de presó” és insòlita. Potser perque la persecució franquista s´aturà davant l´intel.lectual reconegut, amb un respecte supersticiós. No ho sabria explicar jo. I que conste que no estic lamentant-me´n. Mai no he estat partidari, per temperament i per convicció, de les detencions ni dels processos amargs. No hem vingut a aquest mon a fer màrtirs ni menys encara a fer poetes-màrtirs. Però Josep Garés s´hi trobà. En coneixia el risc i l´admetia. I en la tètrica durada del seu captiveri va escriure uns versos. Aquests. Que siguen bons o dolents no és el problema. Son, ho repetesc, un tetimoniatge. L´únic, que jo sàpia, procedente del País Valencià en la llengua del País Valencià. I això ja en justifica l´edició. ¿Al principat, a les Illes?.

UNES PARAULES.

J. Garés Crespo. Una cosa no nega l´altra. Però de vegades cal decidir-se per una d´elles. I de vegades ho decideixen per u. Si jo poguera elegir, preferiria viure poemes a escriure´ls. Qué voleu que faça?. A mi no m´entusiasma massa la gloria ni la posteritat personal. Em sembla molt més interessant el present. Potser als setanta anys no pense el mateix. Us ho diré aleshores. Avui dóna la casualitat que puc fer poc més que menjar, cagar, dormir i escriure. I com que el cap no para, en primer lloc per no saber què fer, en segon per aclarar-me jo mateix, i en tercer per si serveix un poc per a donar-vos a conèixer el que sol pensar un pres polític, aci van aquests poemas. Poemas o prosa a renglonets, tant se val. I fins i tot, potser mal escrits i amb influències d´uns i d´altres. Malgrat que l´autor no viu massa llüit, almenys que els padrins siguen importants. Per si de cas, gràcies. Gemecs a banda, aquests poemes naixen perquè la meua companya els ha fet possibles. Sense ella haurien eixit, però diferents. No sé si millors o pitjors. No ho sabrem mai. No es una qüestió d´amor ni de muses exòtiques. A mi em sembla que es una quesito de ben nascut.

Per a ella, els seus amics i els meus, que han ajudat i ajuden, el meu agraiment. Per als presos polítics, el meu abraç. Per a tots, aquests poemas o el que siguen.

Juny, 1976. -I- Neix u com pot, més bé com sap. Aprén a guanyar-se la vida i la mort. Eixampla el cor fins que gairebé el bada. A doll les mans s´obren. Planta una fita. Moltes. Es lloga una garbera de vegades. S´esvaeix a l´hivern amb la pluja. Sovint s´ajusta la roba. Es fa home. O el fan. Se n´adona que no tot és com sembla. Temptatives múltiples l´acorralen. Ho intenten. Arengues i manifests l´emboliquen. Ho procuren. S´aclareix a poc a poc. Tot s´aclareix en aquesta vida. Viu, treballa, vol, beu... Fins que un dia es troba a la presó. De sobte, ve un fill de puta i li diu que tot és una xamba. Bé, agraït.

-II- “A la vora del riu, mare” tinc les mans i els peus empresonats. Des d´ací veig passar la vida, sent els esclafits de ràbia, aprecie l´estima, reconec la importància d´uns detalls, i us vull. I us escric. I us espere. Empenyeu fort.

-III- El silenci del teu cos em rodeja, solidari, enardit, i fins l´aire pren forma a les meues mans, desitjoses, enyorants. Res de tot el que ha passat dorm encara. Entre l´ahir i el demà no hi ha més barrera que les teues mans. Solament les teues cames i allò que besen són presents. La passió encavada, esperant-te. Al cap, vertiginosos, salvatges, centenars de besos, inacabats i condolguts. No hi ha mes dimensió que el teu cos ni més plànols que les meues ànsies. No hi ha més línies que les que surten dels meus ulls als teus pits. Tu ets el futur i l´esperança. Cap al demà tot té en tu l´origen.

-IV- Trenta-quatre anys en son molts, foradant-los a cops, excepcionalment. Prou per a saber què cal fer i què no cal. Són molts fets recollits, amb maquillatge o sense ell, a l´acte delimitat de viure. Acusatoris llumeners encreuats o garrotxes. Molts, però no massa. Mai no en són suficients per a mantenir el fàstic del retorn que acuradament es fa posa, es recobreix de retalls i ens malparla de tot allò que trenca, obri, eixampla vida. Actituds esbossades de gaidó, dia rere dia dissimuladament encanallades, s´aposenten dolces, mesurades, afalagadores. La lluita de cada nit. La lluita que ens fa com som.

-V- Estimat Miguel: Fa una estona han tocat silenci i m´he quedat sol a cel.la. Van a fer-te un homenatge. Estudiosos poetes eloqüents parlaran de la teua obra i cobriran la teua vida. Xicots entusiasmats et deixaran flors i potser et dedicaran una plaça al teu poble. Ja veus, van a coronar-te. Discursos, estudis, homenatges, records, dedicatòries... T´ha arribat la glòria Miguel, la glòria. Als homes sense adjectius els fan un monument o els fiquen a la presó. Tan se val. Mentrestant, els ramat que tu cuidaves i les terres que jo he solcat sembla que son dels mateixos. Fins i tot, les presons són les mateixes i els que les viuen també. Ja saps el que passa. Paraules, paraules, paraules... i musiquetes. No t´enfades i acut, si pots. No tot serà xanguet. Des de la presó, un abraç, Miguel.

-VI- Veuran la manera de posar-te cadenes. Cadenes que no fan soroll, sols de vegades fan remor de trets i maten. Arrelats en el passat eixiran a la llum vestits com els homes, amb ulls preciosos, unes paraules tendres i delicades, un anar recte i amb una tècnica perfecta per a fer l´amor. Com a molt et semblaran titelles i no són més que morts vius. No hi ha cara sense cul. Cadenes, cadenes invisibles, sense parets. Volen que sigues cadena de tu mateix. Volen que cregues que allò fet és el necessari. Volen que t´acomodes a la representació. Els dóna por les teues ganes de viure. Són com les cebes: corfoll darrere corfoll fins que ete quedes amb les mans buides. Darrere d´ells no resta més que la mort. Son morts vius i volen que et mores ja. Sí. Veuran la manera de posar-te cadenes. Cadenes que no fan soroll, sols de vegades fan remor de trets i maten. Cadenes invisibles.

-VII- L´horitzó compacte, massís; llum. Ombra que minva, turmentada sempre, inversemblant de goig o no. Afalagador demà d´il.lusió, de soca-rel subtilment feble. L´aventura de fer-se. Tanmateix no hi ha marge per a la deserció. Una xarxa de vida ens cobreix i ens assenyala milers d´encreuaments, de possibilitats alternatives. La nostàlgia de sendes, amics, amants, vides que mai no seran. Però que omplen negativament. Que marquen normes. I de vegades caracteritzen. Fan camí.

-VIII- Trenta-tres canons rojos, amb metralla enamorada, enverinen cada nit els meus voltants i motlluren al teu aire els orígens de la vida. Un riu salvatge, un riu a borbolls, sense mesura, marca els solcs dels teus pits fins la clotada paridora de vida, d´assossec. Llaurador sense terra, mariner sense mar, falç sense mà, cavall sense jovada. Companya de l´aire, companya, distanciat dels teus llavis atapeïts. Desitjos rosegadors, continguts, desbocats. Canons rojos. Metralla enamorada. Trenta-tres.

-IX- Al sa i al pla, tranquil.lamente vivim, a palpes, a males penes de vegades, fins i tot a desgrat. A corre-cuita sempre. Planificadament o sense solta ni volta volem, ens obrim de bat a bat, en un no res caiem, o ens fan caure i plantem cara de fit a fit, o de gaidó. O ni tan sols així. Però sempre de pressa. Establim estratègies i de trascantó ens rebolquem amb elles, contra elles, de bona gana o mala, avergonyint-nos, o potser no. Vivint de puntetes, acuradament, de qualsevol manera, per exemple. Tancats al carrer, tancats a la presó. Intentant ser homes, o dones, de debò. Al sa i al pla.

-X- “Què li donarem a la pastoreta...” Potser mai no li han donat el que li feia falta. Volia un home i li han donat un mascle. Volia una llengua i li n´han donat un altra. Volia ser dona i l´han ficat a parir. Volia ser lliure i li han dit que es molt bonica. Volia amics i li han donat amants. Volia banderes i li han donat minifaldes. Ara vol parlar i li donen paperetes. Com als sants: la trauen en les festes i la guarden després. Potser volia i cal que exigesca. La pastoreta.

-XI- Les paraules són com una flassada, de vegades ens dóna calor, de vegades ens ofega. De vegades ens tapa, de vegades ens deixa nuets. No són res i ho són tot. No tenen cara ni perfil, són una malla d´entorns borrosos però ens donen el nom de cada cosa. Són servicials i de vegades maten, o creixen vida, o paralitzen. Les paraules em fan por i mai no sé ben bé com agafarles, què fer amb elles, on ficar-les.

-XII- La muntanya em recorda els teus pits, serens, nostàlgics, ferms, teus, exactes, verges sempre. La mar em recorda els teus ulls, llargs, immensos, desitjants, teus, ulls aclaridors sempre. Muntanyes, ulls, mars, pits. La vida. D´ahir, de demà. De sempre.

-XIII- Ens vestiren l´amor amb tants adorns que ens era dificultós trobar-lo, viure´l, sentir-lo. Hem hagut d´anar llevant-li el pa i el vi, el desig i la carícia, el calor i el fred, el costum i la ràbia per a trobar-lo com és, o potser com era. O potser no ha estat mai i estem fent-lo tu i jo ara.

-XIV- Plou. Els braços penjant. Paret, paret, paret i més paret. Avui el món es redueix a un troç de paper. Un tros de paper que acaba dient-me: “ et volem”. Hi ha un dibuix de les nanes que tot plegat em diu: “ t´esperem”. Creue les mans i aprete el cos fins que em sembla abraçat. Un toc de trompeta em desperta. Mire al voltant, perplex: paret, paret, paret i més paret. Deixe els braços penjant. Escric: Espereu-me. Us vull. Fins sempre. -I signe. He de baixar pel menjar-. Plou.

-XV- Llibertat. Soroll de llibertat se sent. Brollar la llibertat, fan. Forjar la llibertat, estem fent. Ferir la llibertat, han fet. Gemegar la llibertat, fan. Cisellar la llibertat, han fet i volen. Anomenar la llibertat, ho fan molts. Patir per la llibertat, menys. Lluitar per la llibertat, alguns. Trair per la llibertat, massa. La llibertat. Maig, 1976, Espanya. A la presó.

-XVI- Avui estic a la presó –qui sap demà- i de qualsevol punt em fereix l´aire. Em recorde de les nostres filles i del meu poble -la petita Rússia, per a més senyes-. Tot em sembla pits, mans, ulls i em trobe, de vegades, acariciant pertot arreu. Amb força. Vull omplir el buit que em produeix la teua absencia i em rodege de paraules, records i esperances, fins que el demà, objectiu, m´ofega, i un altra vegada em trobe abraçat al coixí. Encenc un cigarret, dissimulant, per a trencar el somni, i apareix, a poc a poc, un altre dia, un altra nit, tot un altre. I una vegada més em recorde de les nostres filles i del meu poble -la petita Rússia, per a més senyes-.

-XVII- Ja mai tornarem a ser el que fòrem. Ja mai. Potser en el camí deixàrem alguna petita cosa agradable que ahuríem d´haber fet i no ferem. Potser en el camí deixàrem la possibilitat de voler-nos d´una manera nova, d´una manera com ja mai ningú es podrà voler. Tots ells m´han desfet el present costosament creat durant trenta-tres ferms desitjos de viure agarrats als records de la teua falda, Mare. Però el futur és meu. Res no poden contra el meu futur i ho saben i tremolen. I vaig a fer-lo com a mi em rote, i em rota fer-lo abraçat al meu poble, en una casa on jo espere a la dona que em vol i on les dues filles juguen, dormen o facen l´amor, Mare. Ja mai tornarem a ser com fórem. Ja mai.

-XVIII- Res no ens fa tanta por com allò que surt de nosaltres i se´ns escapa per entre les mans, descontrolat i a trossos. Prejudicis tenaços ens amenacen embolicant-nos el cap. Desesperats llancem l´esguard al darrere i res no ens recorda aquests moments angoixats -el passat ha mort-. Al davant no hi ha més que allò que cadascú es fa. On trobar força per a empenyer?. D´una banda tot el cos et tremola, amagat el desig, i els teus ulls -amant de passió de cos- dubten inquiets, nostàlgics, sols. Potser assistim al naiximent d´un veure nou. Potser –per què no ?- tot açò no és més que l´esgarrament necessari de tot allò caduc que es nega a la mort. No hi ha por, doncs, enfront del que naix. La por surt d´allò que està mort, ben mort, però que es nega i encara parla, i lluita, desesperat, per embolicar l´esperança de ser alló que et proposes. La por no té més força que la debilitat del nostre futur. Des de la distància que ens obliguen a mantenir, tots estem amb tu i polsem el cor al mateix ritme. Si el futur és nostre –quin dubte cap?- la por fuig -quin dubte cap?-.

I et pariràs dona nova. -XIX- Amb la força mesurada havem plantat una bandera. Sense saber molt bé per què -els voliem a ells o ens voliem tu i jo?- però havem parit fills i trobat el lloc exacte de cadascú. Podem, si vols, fer el recompte de les coses petites que hem fet i de tantes que podíem i no en férem. Pero em sembla apressada tota fuga. Queda molt per viure, dir i fer, el buit que ambdos omplim -per separat i junts- no es veu qui el puga omplir satisfactoriament. Fins aleshores -la mort?- és necessari viure agarrats a la bandera –i la vida- que quedà ferma i necessitada. Amb la força mesurada, clar.

-XX- Els tarongers. L´horta. Muntanyes. Un riu. Jornaler a la plaça. Tres o quatre fàbriques. Benefactors sangoneres. Joventud jove, joventud vella. Amor, sexe, diners, fills. Festes. Milers esperant que arriben els seus. Uns quants bergants solts. Dones amb les cames i els pits a l´aire i el cap baix terra. Mascles, molts mascles. Miseria, falles, xalets, processons. Fills predilectes. Capellans amb sotana, i l´eloqüent poeta oficial. Paperets a la matinada. Una vaga. Subversius al carrer. Merder. I el diumenge concert de la municipal. El meu poble.

-XXI- Volen aïllar-me i no poden. Entre el meu poble i jo hi ha un pont -les teues dues cames fermes-, un llampec -els teus dos ulls- i dues mans que es creuen -els teus dos pits. Volen aïllar-me i no poden. El gram de la nostra passió -el poble enmig- té arrelats el peus i els nucs tensos i dispossats. No te sexe el futur, no, ni hi ha més sol que tres colors i un pont sense nit -fa molts anys que va amanèixer-. Un pont, un llampec, i dues mans que es creuen. Volen aïllar-me i apagar el foc, i cubicar la mar, i empresonar l´amor, i amagar la història, i ensenyar a morir, quan volem viure. Volen aïllar-me i no poden. Per això us escric. Fins sempre.

-XXII- De sobte, racons oblidats o mai no vists, apareixen; noms buits s´omplen de vida, d´alè, se´ns eixampla l´amor i el patiment, necessitem més braços, més ulls, més cor, més lluita. Ens ve estret el cos de sempre. S´estableixen nous llaços o columnes, s´obren camins, es fa marxa. Son amics amants que arriben i ens multipliquen o sumen, sense càntics ni comparses. En el moment just.

-XXIII- Cada matinada tothom naix com pot: abraçat al coixí i embolicat amb els llençols, empresonat per murs i barrots, amb un fusell a la má i la mirada llarga, soterrat d´ins d´un paller humit. regant el tarongerar, damunt d´un bolic de papers al despatx, amanyagat per la calor d´uns pits i d´unes cuixes, o sota sis pams de terra. Tant li fa. Cada matinada tothom naix com pot. Allò important no és nàixer d´una manera amb una mirada dolenta o buida, un got de café amb llet o farinetes, un renuc als testicles o un abraç ben pegat. Allò important -pense jo, es clar- és solcar recte pas a pas, amb més o menys força, però solcar recte, abraçat a un poble, per exemple el teu, fins la nit. I tornar a nàixer no importa com. Però solcant recte

cada matinada. -XXIV- Cinc trallades a la matinada. Cinc esguits de sang roja. Cinc rastells de pedra al aire. Cinc nucs braus sense ramals. Cinc forats per a quadrar la vida. Cinc camins fins a la serra. Un poble. Una bandera. Tres colors. I ni un pas enrrere.

-XXV- Estaves on calia estar. Vivies com calia viure. Has caigut com calia caure. Ens salvarà qui cal que ens salve. Acabarà tot com cal que acabe. Has estat i ets, bandera, llum, camí. Et portaré com cal portar-te: prop del cor, lligat al cap. Aguanta. Viu. Amic meu.