ELTEMPSD’HISTÒRIA

Amb motiu de l’aniversari de la mort deldictador Francisco Franco, aquesta ediciód’EL TEMPS d’Història recorda amb un am-pli dossier el llegat més negre de la dicta-dura: les presons franquistes.

45 EDITORIAL

46 OPINIÓ

48 CONNEXIONS

49 COMBINATÒRIA

50 L’ENTREVISTA

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

66 RODA EL MÓN

69 LLIBRES

70 L’APARADOR

71 CERCLES D’ART

72 AGENDA

73 ESBÓS

DIRECCIÓFERRAN GARCIA-OLIVER, AGUSTÍ ALCOBERRO, ANTONI MARIMON

COORDINACIÓMIQUEL PAYERAS

LESP

RES

ON

SD

E

Fran

co

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 45

Les guerres són el caixer d’un gran riu d’aigües tèrboles per on davalla la història d’un poble, i en bona partla seua memòria. Potser perquè en el seu si emergeixen totes les qualitats de la condició humana, aquestsescenaris terribles de morts anònimes i a balquena sempre han desvetllat una certa fascinació. N’hi ha ques’hi acosten atrets per la morbositat, com n’hi ha que s’hi acosten per resoldre interrogants d’aquesta ma-

teixa condició humana, però al marge dels interessos particulars la guerra ens ha acompanyat des que l’home éshome com a punt de meditació, com a evocació i fins i tot com a “entreteniment”. Homer ja es proposa distraureels lectors i el cinema ha trobat en les batalles de la humanitat un planter inesgotable d’arguments per a un pú-blic addicte. Els “artistes” ara i adés han fet servir les seues habilitats per perpetuar el record d’un episodi bèl·lic,digueu-li el Laocoont, qualsevol arc de triomf o el Guernica. Ni els poetes han pogut escapar de les oportuni-tats que els ofereix la guerra per segregar profundes emocions en forma de versos èpics o luctuosos.

No cal dir que els historiadors en feren de la guerra una especialitat i tot. Els grans moviments dels exèrcits,la grandesa d’una victòria o el desastre d’una derrota, les tàctiques d’atac i defensa, les batalles, les armes, l’or-ganització militar, els codis i els uniformes germinaren en una abundosa literatura historiogràfica, obsessiva-ment centrada en l’esdeveniment, la dada concreta i l’estadística. En aquesta vastíssima producció el poble que-dava relegat, com a mut testimoni d’uns fets terribles. Els subalterns eren precisament la carn de canó, el bes-tiar sacrificat, les generacions truncades. “Com” vivia la guerra la gent del poble, “què” en pensava o mitjançant“quines” imatges i incidents la recordava eren preguntes exòtiques, gairebé improcedents. L’historiador, comp-tat i debatut, no hi cercava més que la justificació del seu propi estat, o millor, de la seua nació, i es prestà, doncs,a subministrar el llustre pertinent en una de les maniobres ideològiques més ben acabades dels dos darrers se-

gles passats. Tot i els ardors escripturaris, no deixava de ser aquesta una història freda, institucional, massa es-clava del poder. El novel·listes guanyaren una vegada més la partida als historiadors, buscaren la cara oculta dela guerra, més enllà del drama col·lectiu, i trobaren unes audiències absolutament receptives. AGuerra i pau, amés d’un colossal fresc de la Rússia entre Austerlitz i Borodino, Tolstoi es proposa fins i tot desmentir els his-toriadors russos i napoleònics; Joan Sales, a Incerta glòria, il·lumina també la rereguarda de la nostra GuerraCivil; a El pont sobre el Drina, Ivo Andric ens passeja per quatre-cents anys de la història convulsa de Bòsniaprenent com a metàfora d’aquest pont. De títols n’hi ha per donar i per vendre.

Els historiadors han reciclat la forma d’escriure i els interessos, però com que en tota bugada es perd un llençolla guerra ha passat a un segon terme, quan no la negligeixen descaradament. Si li presten atenció és més aviatdes de l’angle de la tecnologia, atès que ara i sempre la guerra ha estat un camp privilegiat per a la investigaciói l’aplicació de la ciència. Leonardo da Vinci imaginava portentoses màquines de guerra que no anaven mésenllà del dibuix, però ja insinuava un àmbit de recerca de conseqüències imprevisibles. No és estrany, doncs, sials historiadors els ha agafat desprevinguts i en la inòpia el conflicte afganès. I mentrestant cauen bombes so-bre Kabul, Qandahar o Jalalabad. Gràcies a la guerra, els nostres coneixements de geografies locals afganes idel complicat mapa d’aquell bocí estripat d’Àsia, que colonitzadors europeus apedaçaren al seu gust, se’ns fanuna mica més diàfans. Ja succeí això amb el Caucas i amb els Balcans –que són un ampli balcó cap a l’Àsia–,i tornarà a passar just allà on els mapes són un caprici de folls i no les ratlles naturals que permeten el diàlegentre els uns i els altres sense les insídies de l’ètnia o del Déu de torn.

Les bombes són més que res nord-americanes i britàniques, encara que José María Aznar voldria afegir-hi nique fóra una traca valenciana, però és improbable que tanta bomba redrece el futur d’un país tan maltractat perla història com l’Afganistan, i no se sap massa bé quins maltractaments pesen més, si els dels colonitzadors oels infligits pels mateixos afgans de qualsevol pelatge. Bo hauria estat, abans de sumar al terror talibà el terrorde la “llibertat persistent”, una mica de pedagogia històrica per tal de comprendre millor l’entrellat d’aquell ga-limaties. En realitat això no importa gens. A hores d’ara, entre nosaltres, no hi ha més història que la d’Occi-dent, i si no mireu-vos els manuals escolars i els programes universitaris.

Una guerra més per a la història

EDITORIAL

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 46 OPINIÓ

Des de la seva victòria electoral del 1996, el Partit Popular ha fet tot el possible, encara que siguiinvoluntàriament, per animar una discussió sobre el que ha de ser l’ensenyament de la història alsegon ensenyament. Qualsevol lector mitjanament informat coneix els episodis d’aquest interven-cionisme, que ha arribat a comptar amb el concurs sancionador de la Real Academia de la Historia

(juny de 2000). El Govern espanyol, alarmat, s’havia de fer valedor de l’ensenyament d’una història“objectiva” i respectuosa amb la realitat constitucional d’una Espanya nacional.

A Catalunya, la resposta no es va fer esperar i per diferents conductes es va contestar contra unaintromissió que afectava l’autonomia mateixa i semblava insinuar nostàlgies sospitoses de passats tempsdictatorials de manual únic. Finalment, la sempre inquieta Fundació Bofill va impulsar la redacció d’uninforme (juliol de 2001) on s’analitzen els principals manuals d’un grapat de comunitats autònomes: s’hiavaluen continguts i es compten el nombre de pàgines dedicades a aquell o altre tema, per argumentarl’error de base de les apreciacions ministerials i de les queixes d’aquells que tenen una visió estretamentuniformista de l’estat i de la seva trajectòria històrica.

Tot amb tot, ni la pressió política ni les constatacions estadístiques i les valoracions objectives semblaque hagin servit per gaire cosa. Un es pot preguntar, legítimament, si hem perdut una altra ocasió per a de-batre, més enllà de les valoracions internes que pot fer el “gremi” docent (el directament afectat), el paperi el lloc que la nostra societat reserva a la història, encara que només sigui reflexionant sobre el valor–que deixem constància de fins quin punt el considerem transcendental– que reserva al seu ensenyament.

Podem considerar, com han fet tants altres, que el tema concret dels manuals d’història és tan significatiu

com secundari. En un cert sentit, podríem aventurar que l’essencial no és ni tan sols la seva qualitat, toti que només amb la presentació externa que es fa ja es retregui una forma determinada d’entendre aquestaparcel·la del coneixement i la seva didàctica. Més enllà del seu contingut, el problema d’un manual és elde l’ús que se’n pot fer i que se’n fa. I això, encara que pugui inquietar alguns no fa referència al manualsinó al cos docent i a la imatge que en tenim.

El manual és, si es vol, el centre d’un conjunt de materials cada cop més heterogenis que permeten alprofessor ajudar l’alumne en aquesta complexa tasca d’acostament al discurs històric. Vist així, el manualés una eina que ajuda el professor a convertir-se en vehicle de foment del pensament ordenat i crític,això és, d’un pensament lliure.

El problema no està a fer reescriure els manuals; encara menys si la pressió prové de la necessitatd’adaptar l’ensenyança al temps canviant, i trepidant a voltes, de la política. El debat sobre l’ensenyamentde la història s’ha de traslladar a la mateixa societat receptora d’aquest ensenyament. És aquesta societatqui ha de decidir si vol que la història sigui una matèria central en el seu sistema educatiu o vol que siguiun simple recitatiu del que cal recordar en la identificació cronològica de la nació i del conjunt del “mónoficial” que l’envolta (cada cop acceptem més la inevitabilitat del “políticament correcte”): un recordsancionat pel poder públic i finançat cada cop més per incontrolables fons privats.

El debat sobre l’ensenyament de la història deixa de tenir sentit quan veiem la indiferència que té lasocietat per escatir quin paper reserva a la història i a la memòria dins el conjunt dinàmic de la seva cultu-ra política. En aquesta reflexió, compromesa per naturalesa, notem també la desaparició d’un criteri perpart del que fins fa unes dècades coneixíem com l’esquerra: el seu discurs de vocació transformadora haestat substituït per una defensa mecànica de la situació passada, per una mena de resistencialisme ranci.

Abans de retocar els manuals caldria debatre si, més enllà de les declaracions fetes d’esma sobre elpaper destacat que reservem a la història, la nostra quotidianitat no es troba més aviat determinada peruna vivència postmoderna. Poc podrem fer en aquest cas, perquè la postmodernitat intenta liquidarla disciplina històrica com a forma central del coneixement que una societat té d’ella mateixa i el quefa és substituir-lo per altres sensibilitats de natura ben ahistòrica.

El món no para de ser dramàticament històric i això ens obliga als historiadors a no deixar aquesta ocasiócom una nova oportunitat perduda per encetar aquest debat col·lectiu.

Una altra ocasió perdudaJordi Cassasses

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 47

Algun dia, la nostra historiografia haurà de dedicar més d’una monografia a la ingent aporta-ció que els ajuntaments i la vida local han fet a la reconstrucció nacional d’aquests païsosnostres. Des de l’inici de la democràcia, les sales i cases de la vila, les associacions i lapremsa municipal han estat un focus constant d’iniciatives compromeses amb aquesta terra

i amb la seva llengua. Iniciatives que moltes vegades superen els àmbits competencials de l’admi-nistració municipal, i que intenten fer una aportació en positiu a la nostra consciència col·lectiva.Iniciatives compromeses com els cursos per a adults i els cursos de català que han acostat lanostra realitat, des de l’àmbit de gestió pública més pròxim al ciutadà. Iniciatives que, molts pics,incideixen també en el món de la història, en el món de la nostra història, i que no fan més quecompensar la migradesa de recursos, que no d’imaginació, de la cultura privada.

Un darrer exemple d’aquestes aportacions de l’administració local i fruit de l’esforç ciutadà eltenim a les Illes Balears, concretament a l’Ajuntament de Pollença, on la seva Regidoria d’Educa-ció ha promogut l’edició d’una col·lecció de còmics, titulada Les aventures d’en Cerdà, adreçada

als escolars i que cerca d’acostar al jovent episodis transcendentals del nostre esdevenir nacional.Tot just ara tenim al carrer el primer número, El Tresor de Vàritx, fruit de la voluntat municipali l’esperit de servei dels qui han tengut un paper decisiu i molt d’agrair, el seu redactor, l’historia-dor Pere Salas, els seus dibuixants, els germans Provençal, i el seu editor, en Gracià. Aquestprimer número narra la repoblació catalana de l’illa, i en concret d’aquest estimat poble del nordde Mallorca; i ho fa utilitzant com a eines d’aproximació al seu públic els llocs i els cognomsque més s’acosten, encara avui, a la realitat de la vila.

Potser destacar un llibret que no fa més que començar un camí, que Déu sap si serà profitóso una flor que no fa estiu, és una mica arriscat. Tot amb tot, no sempre hem de fixar la nostraatenció en els grans projectes i en la política amb majúscules; perquè és ben cert que no per moltd’espai mediàtic que ocupi determinada proposta aquesta serà més eficaç. Són els resultats de lescoses allò que les fa realment importants i no qui les fa o presenta.

La integració en un municipi, viure de les festes patronals, la participació en la seva vida asso-ciativa, esportiva, cultural, l’establiment d’amistat amb els seus veïns, són punts massa poc valo-rats en el procés d’assimilació de l’ésser nacional del lloc d’acollida. I si a això hi afegim unafeina amb els al·lots, de ben petits, paral·lela i coordinada amb l’escola, d’assumpció del que ésmés general des d’allò més local, des d’allò que es visualitza amb més facilitat i no es mou en laboirosa teoria, haurem donat una empenta de primera magnitud per mantenir viva la flama dela nostra identitat.

Certament, aquestes reflexions no són traslladables, almanco al cent per cent, a les grans ciutats;l’àmbit urbà, on la vida en societat no és tan tàctil, la identificació no és tan bona d’arrelar. Tam-poc no és, però, un àmbit d’actuació que es pugui menystenir i menysprear. No per definició lesgrans conglomeracions poblacionals i demogràfiques han de ser asèptiques, perquè ja fa anysque hem après que la neutralitat nacional no és més que l’emmascarament suau de la substituciócultural més bèstia. Tanmateix, la penetració municipal sí que resulta molt més dificultosa, laproximitat se difumina i, en conseqüència, la desitjada eficàcia queda més limitada.

Si tot fa munt, si allò realment cabdal és sumar, si tant les grans empreses com les més humilstotes fan camí en la necessària integració dels nouvinguts, siguin castellanoparlants, alemanys oafricans, la posada a l’abast de nous instruments i material és un mèrit que no per venir del denos-tat món local ha de romandre en l’oblit. Si la nació és, a més d’altres coses, una experiència com-partida, tot i que la mobilitat dels nostres dies posi en quarantena el plantejament clàssic, aquestaforça de legitimació no pot quedar negligida per propostes que de tan descafeïnades han perdutel gust i l’aroma d’allò que pretenen reproduir i catapultar. Ara que vivim temps de catalanismesense gruix, reivindicar la tasca farcida de contingut dels ajuntaments des de l’any 1979 ençà ésuna qüestió de justícia.

L’aportació localJosep Melià Ques

Hi ha un món rere les paraules, ens diuen les lletres de ferro que Perejaume deixàsobre la terra l’any 1989. L’art obre i tanca crivasses, lliga empelts que ningú nosap quan fruitaran i enruna mons que encara són d’un nou-vell per encetar fins quealgú els trobi. La fusta d’ametller s’ha d’asclar en la direcció de la veta, el coltell

no massa esmolat, que no es clavi, i aleshores, com qui trenca roca de cingle, la clivellabaixa fins on hi ha matèria. Les dues ascles esbatanen un món que ens ensenya nusos i

anells, continuïtats i canvis que ens permeten saltar d’un món a un altre, hi ha un món re-re les paraules.

Hi ha un fil d’Ariadna rere les paraules, un fil de cotó, d’espart, de cànem, de fil, un filde fil que nusa el Verdaguer camina muntanyes i el Foix que trepitja licorella. Podem veu-re Perejaume bufant per dins d’aquest fil-tub per encebar de tinta un vessant del Montne-gre: l’escriptor que passi ens explicarà que ha vist collsacabres i guilleries com si les pa-raules fossin coses que hom pot posar dins del sarró.

Hi ha un tall al llenç que ens ensenya que hi ha un trau rere els quadres, com una nafraon hom podria posar-hi els dits per furgar i trobar, trabucat dins d’aquesta pintura de pai-satge, un Joaquim Mir tocant i retocant les vores de riu dins del quadre, un Miró fent elseu mural al mig de la boscúria, un Jujol encastant els bocins de ceràmica al Parc Güell...

Hi ha un fil, tal vegada una madeixa embullada que ens mena pels dos segles passats desde l’ara mateix de Perejaume. Per trobar-lo només ens és menester un sarró amb les pa-raules de Marià Vayreda i mirar cap al sud: “Dalt del puig del Bassegoda, hi ha un canapède blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, con-templant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus...”Quin panorama? Perejaume ens el descriu en la madeixa de línies que resulten de guixaramb els cims del Pirineu en la seva obra. Entintar els pics, escriure amb els Pirineus, uneslínies amb forma de vent que traspassa el paper per anar “història enllà”, com si caminantper la muntanya poguéssim bressolar el temps per fer-lo anar al nostre desig i trobar, fentnostre el vers de Marià Manent “He anat a llegir muntanya”, un vertigen d’imatges: elsAleixars de Mir de l’any 1910, les Illes del Somni de Carles Riba, frondes de Vayreda,els caminars, els peus, les sabates i els bastons que diu Tàpies, i finalment les paraules deFoix fetes roca: “Estirat damunt la platja sense fi, he vist com les ones furioses llençavenuna còrpora idèntica a la meva, en estat fòssil.” Hi ha un fil que ens mena.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 48 CONNEXIONS

De com la natura esdevé història

Francesc Seres

“Hi ha un món rere

les paraules, ens diuen les

lletres de ferro que

Perejaume deixà sobre

la terra… Hi ha un fil

d’Ariadna rere les

paraules... Hi ha un tall

al llenç que ens ensenya

que hi ha un trau rere els

quadres... Hi ha un fil,

tal vegada una madeixa

embullada que ens mena

pels dos segles passats...”

XAVIER GÓMEZ

Les armes químiques tornen a estar, malauradament,d’actualitat. Algunes de les més potents apareguerendurant la Primera Guerra Mundial, de la mà del quí-mic alemany Fritz Haber.

La ciutat flamenca de Ieper –Ypres en francès– té un ho-nor gens envejable: va donar nom a una substància utilit-zada com a arma química durant la Primera Guerra Mun-dial. Es tracta de la iperita, que els alemanys varen utilitzarper intentar obrir-se camí cap a Dunkerke i Calais. D’armes químiques rudimentàries –produir fums que pro-

voquin ofecs o irritació– ja se n’havien utilitzat en l’anti-guitat i en l’edat mitjana. Els anglesos en van aplicar a mit-jan segle XIX durant la Guerra de Crimea i en el tombantde segle contra els bòers, a Sud-àfrica. La conferència del’Haia, del 1899, va comprometre tots els països a no uti-litzar aquest tipus d’armes. Però el 1915 els alemanys no es veien capaços de trencar

el front aliat a Ieper. Per això, es varen oblidar de la con-ferència i quan el vent els va ser prou favorable, el 22 d’abril de 1915, van atacar, tot pro-duint una broma de color groc verdós que va sorprendre l’exèrcit que formaven forcesfranceses –continentals i colonials africanes, inclosos algerians–, belgues i canadencs.Unes 168 tones de clor van provocar 5.000 morts i 10.000 soldats intoxicats.

Els metges anglesos van idear mesures de protecció per a possibles nous atacs. Algu-nes eren rudimentàries –mocadors amarats de solució de bicarbonat de sodi. D’altres,més sofisticades: milers de màscares fabricades a corre-cuita, imitant un model alemanycapturat en el lloc de la batalla. Anglesos i francesos també es van sentir alliberats delcompromís de l’Haia i van contraatacar fabricant i llençant un gas anomenat vincenita,que abans havien experimentat amb moltons.

Però els alemanys comptaven amb un científic excepcional: Fritz Haber. Aquest rebriael 1918 el premi Nobel de Química per haver ideat un procés de síntesi d’amoníac, queva permetre als alemanys superar la suspensió de les importacions de nitrat de Xile du-rant la guerra. El sistema era imprescindible per fabricar fertilitzants i explosius, però enaquells moments devien estar més interessats en la segona aplicació.

Després de l’intercanvi de gasos entre aliats i alemanys, aquests darrers feren un saltqualitatiu. Van utilitzar un gas vesicant –que provoca butllofes– a base de sulfur d’etildiclorat. Anomenat gas mostassa per la seva olor, va rebre el nom d’iperita en ser utilit-zat vora aquella ciutat. La batalla química més violenta tindria lloc el març de 1918, capal final de la guerra. Durant 12 dies els alemanys llençaren centenars de milers de salvesamb gas mostassa.

El protocol de Ginebra de 1922 prohibiria l’ús d’armes químiques, però no la seva fa-bricació i possessió. Potser per això aparegueren nous productes, com el VX, un gas neu-rotòxic. Però l’home clau durant la Gran Guerra ja no hi era present. Com a jueu, s’ha-via hagut d’exiliar i havia mort, sembla que força deprimit –ja que es considerava ungran patriota alemany–, a Suïssa. Les seves aportacions militars no influiren perquè elsnazis fessins els ulls grossos amb la seva ètnia.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 49

Ieper, 1918: neix l’ús massiud’armes químiques

Xavier Duran

COMBINATÒRIA

“Les armes químiques

tornen a estar,

malauradament,

d’actualitat. Algunes de

les més potents

aparegueren durant la

Primera Guerra Mundial,

de la mà del químic

alemany Fritz Haber...”

EL TEMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 50 L’ENTREVISTA

Format a Oxford, l’historiadorHenry Ettinghausen ha esdevingutun especialista en els orígens de lapremsa hispànica del segle XVII.

Després de publicar, el 1993, un recullsobre les notícies impreses a Barcelonadurant la Guerra dels Segadors, aquestany ha inaugurat la col·lecció “Textos idocuments”, editada per l’Arxiu Muni-cipal de Barcelona, amb la publicació dela magnífica col·lecció de fulls de notí-cies impresos a la capital de Catalunyaentre 1612 i 1628, i que ha rescatat del’oblit a la Biblioteca Nacional de Lis-boa, amb el títol Notícies del segle XVII:la premsa a Barcelona entre 1612 i1628.

Seguint les implacables normes admi-nistratives que regeixen la vida del

europeus, l’1 d’abril de 2001 HenryEttinghausen ingressà en el selecte cosde catedràtics emèrits de la universitatanglesa de Southampton. Quatre mesosdesprés, les trenta tones transportablesde quatre dècades de vida londinencaesperen trobar un lloc definitiu entre leshabitacions de la seva casa de La Pera,el petit municipi –200 habitants– delBaix Empordà on hi ha el castell de Pú-bol i on estiueja des de fa trenta anys.És, segons la seva descripció, el centrede l’univers, i al voltant d’un petit bro-llador rodejat de gespa ben tallada, en

un lluminós dia d’agost, evoquem l’a-ventura historiogràfica de capbussar-seper les poc trillades col·leccions delsprimers exemplars de cultura de massesde la Barcelona del segle XVII. És elque avui en diem la premsa de l’època.

—Vostè es va especialitzar en Queve-do. Com va interessar-se per una matè-ria tan allunyada de l’alta cultura comels orígens de la premsa hispànica?

—Hi ha quevedistes que no ésmouen de Quevedo, però em semblamolt exagerat. Després de fer una tesisobre l’obra neoestoica de Quevedo,que és una cosa molt seriosa, vaigpensar que havia d’haver-hi altres co-ses interessants i diferents i em vaigtrobar les autobiografies de soldats

espanyols del segle XVII. Vaig fer edi-cions de dues d’aquestes obres, lad’Alonso de Contreras, que és relati-vament conegut, i Diego Duque de Es-trada, que no és tan conegut. Tot estu-diant-los, vaig adonar-me que una deles fonts interessants de documentacióeren el que moltes vegades es denomi-na relaciones de sucesos, és a dir, l’e-quivalent al que nosaltres entenemper la premsa.

—Amb notables diferències.—La gran diferència és que avui la

premsa significa un diari que porta

“Trobem constantsentre la premsa del segle XVII i l’actual”Conversa amb l’historiador

Henry EttinghausenUna entrevista d’Antoni Sella.

TIN

A B

AGU

É

TIN

A B

AGU

É

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 51

moltes notícies de tot tipus, i una rela-ción de sucesos, normalment, parlanomés d’un sol fet i, a més a més, nosortia cada dia ni amb una regularitatestablerta.

—Vostè en aquest camp ha fet una grantroballa, el de la Biblioteca de Lisboa.Com va localitzar els tres lligalls quecontenen quasi el 50% de la premsa bar-celonina que ens ha arribat d’aquellaèpoca?

—Uf!!! M’he passat els últims vintanys dedicant-me, sobretot, a aquestapremsa primitiva hispànica, la prem-sa preperiòdica. Vaig buscar en diver-ses biblioteques i en una bibliografiavaig trobar que es mencionava la re-lació de Lisboa i em vaig adonar queera un col·lecció impressionant, im-portantíssima per a la història de lapremsa catalana i que valdria la penadifondre-la.

—Què hi troba, en aquests papers, perdedicar-los vint anys de la seva vida?

—Són interessants com a fons his-toriogràfiques per contrastar amb al-tres relats, com les biografies, peròtambé tenen un interès intrínsec coma premsa i tot el que això vol signifi-car: és a dir, que representa el queuna societat o una certa autoritat pen-sa de si mateixa o vol que els altres enpensin. No només tenim els fets expli-

cats, sinó la manera com estan escritsi els temes escollits.

—És a dir, que hi ha algú que diu quèés notícia, que fa una selecció subjecti-va.

—Sí. Per més que diguin que ambCatalunya Informació ho saps tot, almón passen moltes coses i ni amb Ca-talunya Informació ho saps tot. Enaquella època passava el mateix. Elque em sembla més important és això,el fet que hi hagués una premsa, elque nosaltres, avui, entenem com unapremsa i que funcionava, en moltesqüestions, d’una manera molt sem-blant al que entenem nosaltres.

—El quart poder al segle XVII?—Hi ha moltes coses comunes. Ente-

nem que la premsa no és objectiva,que sempre es tria el que es consideracom una notícia que val la pena donara conèixer i que, a més a més, els dia-ris ni tan sols presenten la mateixa no-tícia de la mateixa manera. Hi ha de-formacions ideològiques, i aquestesdeformacions ideològiques hi són avuii al segle XVII.

—Com neix aquesta premsa primigè-nia?

—Jo crec que en el moment en quèhi ha una persona, que escriu unacarta a una persona d’una altra ciu-tat o país, i la persona que rep la car-

“La premsa neix quan la personaque rep una carta s’adona queallà hi ha una cosa que nonomés té interès per a ell,sinó que té un interès mésgeneralitzat. Ja a finals delsegle XV hi ha impressorsque difonen cartes de relació.”

ta s’adona que allà hi ha una cosa queno només té interès per a ell, sinó queté un interès més generalitzat. A ve-gades la carta està escrita suggerintaquest interès més general. Ja a finalsdel segle XV hi ha impressors que di-fonen cartes de relació. Això, amb eltemps, es converteix en alguna indús-tria i, no sé ben bé com, la gent aprènles regles del joc i a escriure un tipusde cartes que es presten a ser difoses.També es crea un públic lector, inte-ressat a llegir notícies que vénen defora.

—La secció d’internacional fou la queva néixer primer?

—Normalment les notícies vénen defora, però també n’hi ha que són mésproperes, o, fins i tot, de la mateixaciutat, com són algunes festes. Enaquest sentit, és com els diaris queporten notícies de la seva mateixa ciu-tat i que quan les publiquen ja saben

que la gent les coneix, o les ha vistes ala televisió.

—Hi ha, en la premsa, vicis i deforma-cions que han aguantat quatre-centsanys?

—Sí, sí. En la premsa de fa quasiquatre-cents anys hi ha coses molt di-vertides, històries curioses, com lesque trobem ara. No sé si són vicis,però hi ha constants molt evidents.

—Com per exemple?—La idea que l’enemic, pel sols fet

de ser enemic, és, forçosament, do-lent. No pot haver-hi un enemic queno sigui dolent. Al segle XVII hi ha unfactor ideològic importantíssim queno es deixa mai de recalcar, que és lareligió. Els martiris i els actes de fesón el mateix, però mentre que la víc-tima d’un martiri és bona, la d’un ac-te de fe és dolenta. El factor ideològicés pertot arreu. En canvi, hi ha tambédiferències. La més important, potser,és que les notícies acostumen a ser bo-nes. Per exemple, en parlar de guer-res, només se celebra la victòria. Aixòés veu molt clar en la Guerra delsSegadors.

—En el cas concret de les informa-cions de guerra, se segueix bastant elprincipi d’informar només del que s’en-tén per positiu

—Sí, és cert, cada bàndol crea la se-va història. Agafem un altre exemple,com són els desastres naturals. Avui,un desastre natural és una mala notí-cia. Al segle XVII, també, però es con-vertia en una bona notícia perquè lapremsa era providencialista i res po-dia passar si Déu no ho volia. Si hi haun desastre, passa perquè Déu ho volaixí i és una manera de recordar quela gent ha d’actuar com Déu mana i,en aquest sentit, és com un regal.

—Entre la premsa recollida en lacol·lecció lisboeta i la que va publicarde l’època de la Guerra dels Segadors,hi ha diferències importants?

—La premsa anterior a la Guerradels Segadors s’inscriu en un marchispànic i no es diferencia gaire de lade la resta de la península; forma partdel món hispànic i utilitza la llenguacastellana. Hi ha, en això, un paral·le-lisme amb la literatura. La literaturaculta que es llegeix a Barcelona és en

castellà, però al seu costat hi ha unaliteratura popular catalana. Tambépassa amb la premsa. Alguns temespopulars estan escrits en català, peròsón coses més locals, més autòctones.En canvi, quan arribem a la Guerradels Segadors, es nota un canvi.Aquest canvi és una prova molt im-portant de la presa de consciència na-cional, fins i tot nacionalista dels cata-lans, que es reflecteix, també, en lapromoció de la llengua catalana.

—Aquest canvi, com es produeix?—Hi ha una presa de consciència pel

que fa a Felip IV com a rei de Caste-lla, no rei d’Espanya. En la premsa dela Guerra dels Segadors, quasi sem-pre que es refereixen a Felip IV par-len del rei de Castella. Hi ha una idead’anar contra Castella.

—Llegint aquesta premsa, quina Bar-celona descobrim?

—Una mica com la Barcelona d’avuidia; una ciutat que vol estar oberta almón, que rep notícies d’arreu d’Euro-pa i, fins i tot, de més lluny, d’Amèri-ca, d’Àsia i del nord d’Àfrica.

—Quines eren les notícies que mésinteressaven?

—Les procedents de França i les quefeien referència a tota la Mediterrà-nia.

—Malgrat la crisi, la Mediterràniacontinua essent l’epicentre de l’interèsdels barcelonins?

—Possiblement sigui per això, perles lluites constants que s’hi produei-xen entre nacions. Es parla d’encon-tres bèl·lics, de pirates de tota mena.

—Quin va ser el primer reportatge pe-riodístic escrit en català?

—És una còpia de les noves d’Itàlia,escrita el juny de 1571.

—Com circulava aquesta premsa?—En principi, sembla que eren els

cecs els que la venien, quan encara nohi havia la loteria. També a casa delsimpressors i, cal suposar, que als mer-cats. Fa quaranta anys, vaig veure alRastro de Madrid un dona que recita-va romances que parlaven de notíciesi, al final del recitat, venia les roman-ces impreses. Suposo que això, antiga-ment, devia ser molt corrent i queaixí es venien moltes de les relacionsescrites en vers que ens han arribat.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 52 L’ENTREVISTA

“En principi sembla que eren elscecs els que venien la premsa,quan encara no hi havia la lote-ria. També a casa dels impres-sors i, cal suposar, als mercats.”

TIN

A B

AGU

É

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 53FER I DESFER

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 54 DOSSIER

Les presonsfranquistes

al Principat de CatalunyaVint-i-sis anys després de la mort de Franco, la dictadura que vaimposar continua essent un referent inevitable per a molts dels ca-talans i espanyols que la varen patir. S’ha parlat molt de la natu-ralesa d’aquella dictadura, i fins i tot, en la distància històrica, nohan mancat veus que l’han volguda justificar. Però hom pecaria ala veritat més elemental si no es fes una justa valoració del que varepresentar per a la nostra societat. I és evident que es va imposar,després d’una guerra, amb la clara voluntat de destruir el movi-ment obrer i popular i evitar, per sempre més, que ningú posés enqüestió les bases del poder i els privilegis de les classes domi-nants, com s’havia fet durant la República. Amb aquest objectiuva imposar un règim de terror que, implacable en la immediatapostguerra, havia de tenir uns efectes duradors. Per aconseguiraquests objectius van representar un paper determinant els “espaisde càstig”, les presons i els centres de reclusió que Franco va uti-litzar per tenir atemorits els enemics d’aquella Espanya profunda,“Una, Grande y Libre”. I són aquests espais els que avui, vint-i-sis anys després de la mort del dictador, volem recordar en els di-versos territoris dels Països Catalans.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 55

Els primers dies de febrer de 1939els darrers soldats de l’exèrcit re-publicà en retirada varen creuar lafrontera francesa, en una acció

sense precedents a la història de Cata-lunya, que va menar a l’exili més de400.000 persones. Alhora l’exèrcit fran-quista va culminar l’ocupació del territo-ri català i va iniciar la repressió més du-ra coneguda a la nostra història. Poquessetmanes més tard, amb el triomf absolutdels exèrcits insurrectes en el conjunt delterritori republicà, el terror es generalit-zava fins a límits del que era impensa-ble. De fet, els vencedors varen seguiruna pràctica que ja havia estat habitualdurant els anys de la guerra i que consis-tia a “limpiar España de elementos inde-seables”. Amb aquest objectiu, a partirde l’1 d’abril de 1939 varen convertir elterritori peninsular en un gran camp deconcentració: si a mitjan 1938, encara noacabada la guerra, unes 500.000 perso-nes –la majoria presoners de guerra– es-taven reclosos en els camps de concen-tració franquistes, una vegada acabat elconflicte, aquesta xifra va arribar als700.000, mentre s’omplien fins a vessarpresons, penitenciaries i els centres dereclusió més inversemblants. En uns ca-sos, com en els dels camps de concen-tració, es tractava de centres provisio-nals, que, en nombre d’una cinquantena,es varen mantenir fins a l’estiu de 1939,i que tenien com a objectiu actuar de

filtres per a descobrir els responsables icàrrecs polítics, comissaris, militars ambgraduació o qualsevol persona amb re-lleu suficient perquè se li poguessin de-purar responsabilitats. En els altres, lapresó podia ésser l’avantsala de l’execu-ció o, en el millor dels casos, la residèn-cia de molts republicans en els següentsdeu, quinze o vint anys.

I les presons s’ompliren: els cen-tres de reclusió. A partir dels mesosde gener i febrer de 1939 a Catalunya esva obrir l’autèntica “cacera del roig”,una follia col·lectiva que va portar mi-lers de catalans a les presons. I això que,en la mesura en què el daltabaix de laRepública havia estat previsible, tots elsresponsables polítics de primera fila iaquells que podien patir per la seva ac-tuació durant la guerra havien pogut tra-vessar la frontera amb França sense mas-sa problema. Perquè Franco, just culmi-nada l’ocupació de Catalunya, haviaanunciat amb la Ley de Responsabilida-des Políticas, del 9 de febrer de 1939,càstigs exemplars per a tots aquells quehaguessin contribuït a “la subversiónroja desde 1934” i els que s’haguessinoposat de manera activa al MovimientoNacional.

I no van tardar a complir-se les prome-ses. Com va escriure l’any 1942 MartíTorrent, que era el capellà de la presóModel de Barcelona, referint-se a aquest

El febrer de 1939

començà el període

de repressió més dur

conegut en la nostra

història. Poques

setmanes després el

terror es generalitzà.

La presó es convertí

en l’avantsala de

l’‘execució’ o, en el

millor dels casos, en la

residència forçada per

a molts republicans

durant deu, quinze

o vint anys.

Un article de

Pelai Pagès.

EL T

EMPS

És difícil conèixer amb cer-tesa el nombre de reclusosque hi hagué en les diversespresons de Catalunya durantels primers anys depostguerra. Les xifresoficials no són de fiar. I referides al conjunt del’estat espanyol parlende 220.000 presoners unany després d’acabada laguerra, però oficiosamentsón nombrosos elstestimonis que situen laxifra d’empresonats en300.000 o més en acabarla guerra.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 56 DOSSIER

EL T

EMPS

Per a molts presos va ser unamena d’alliberament formar partdels batallons de treballadorsintegrats en colònies penitencià-ries i que el Govern va destinara la reconstrucció de pobla-cions, a la construcció de ponts,embassaments o líniesde ferrocarril i a treballaren empreses privades.

centre penitenciari: “Van començar aarribar els primers detinguts. Però els in-gressos van anar augmentant en progres-sió geomètrica i de tal manera que, alspocs dies, la presó estava al màxim; jano hi havia lloc on col·locar els presos ihagueren de fer servir l’abandonat Cor-reccional, adossat a l’edifici, i habilitarnous locals, com ara la presó de SantElies, el palau de Missions de l’Exposi-ció i les àmplies naus d’una gran fàbricade Poble Nou als suburbis de la ciutat.”I això només a Barcelona. A Gironas’habilità el seminari i el castell de SantJulià de Ramis, fins que va entrar en fun-cionament la presó de Salt, mentre que aFigueres, on existien ja la presó i el Cas-tell de Sant Ferran, s’instal·là un centrede classificació de reclusos en un anticmagatzem de carbó. Lleida també vaveure com el Seminari, la Seu Vella i dosconvents de monges es convertien enpresons, igual com la Universitat de Cer-vera. Tarragona veié també com quatreconvents, el seminari i una caserna mili-tar, a més de la presó de Pilats, esdeve-nien centres de reclusió. A més existienpresons –que s’ompliren convenient-ment– en ciutats com ara Reus, Man-

resa, Vic, Igualada, Mataró o Puigcerdà. És difícil conèixer amb certesa el nom-

bre de reclusos que hi hagué a les diver-ses presons de Catalunya durant els pri-mers anys de la postguerra. Les xifresoficials no són de fiar. I referides al con-junt de l’estat espanyol parlen de220.000 presos un any després d’acaba-da la guerra, però oficiosament són nom-brosos els testimonis que situen la xifrad’empresonats en 300.000 o més en aca-bar la guerra. El director general de Pre-sons, el coronel Máximo Cuervo, escri-via, en una nota privada a Franco, el dia8 de maig de 1940, que en aquesta dataexistien 103.000 reclusos condemnats ique “suposant que la marxa que s’ha se-guit no disminueixi, el nombre de pro-cessats actual necessitarà uns tres anysabans de ser liquidat amb sentència.Això si no augmenten les denúncies”. Elcas de la presó Model de Barcelona éstambé molt emblemàtic: l’any 1940 vaarribar a disposar de 13.000 reclusosi entre 1939 i 1942 varen passar per lapresó barcelonina unes 35.000 persones.Com va escriure Martí Torrent, aquestesxifres convertien els reclusos barcelo-nins en “la població pentenciària mésimportant d’Espanya i segurament [...] lamás nombrosa del món”. Cal tenir pre-sent que la presó de Barcelona havia es-tat construïda per acollir 800 reclusos.

Les condicions penitenciàries:mort, fam i treball forçat. En unapoblació reclusa tan nombrosa, les con-dicions de tota mena eren les que caliaesperar. En primer lloc, perquè ben aviates va posar en evidència els afanys de re-venja de què feren gala els vencedors.L’any 1939 no fou, com molts haguessinesperat, l’any de la pau tan desitjada, si-nó l’inici de més morts, més sang i mésdolor per als vençuts. Les tres “P” dequè havia parlat el president Azaña en elSaló de Cent barceloní poc abans d’aca-bar la guerra –“Pau, Pietat, Perdó”–, esvaren convertir en les tres “R” d’una re-venja, insospitada fins i tot pels més pes-simistes. No només anaven a la presó“rojos” i “separatistes” confessos, sinótots aquells sospitosos de pertànyer aun partit polític o un sindicat o d’havervotat el Front d’Esquerres el febrer de1936. I era clar que la nova “justícia na-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 57

cional” –quan hi era a temps– seria im-placable, amb el vist-i-plau de l’Esglé-sia. El capellà de la presó de Figueres re-confortava els reclusos amb un discursfarcit de cinisme : “¿No queríais los ca-talanes la casita y el huerto?”, els pre-guntava parafrasejant l’objectiu queFrancesc Macià havia promès als cata-lans. I la resposta se la feia ell mateix:“La casita ya la tenéis y el huerto os loestán cavando.” L’inefable Martí Tor-rent, per la seva banda, considerava unafortunat el condemnat a mort, perquèera l’únic ésser humà que sabia amb cer-tesa el moment exacte de la seva mort...

Durant la llarga dècada dels anys 40no hi ha haver ni un sol any en què nos’afusellessin presos a Catalunya. Defet, aquesta va ser una de les causes per-què progressivament disminuís el nom-bre de la població penitenciària. Entre1939 i 1953 es produïren 3.386 execu-cions legals a Catalunya. Una altra cau-sa fou la de les morts “naturals” provo-cades pels maltractaments que rebien elspresos, les deficitàries condicions sa-nitàries i la pèssima alimentació. Totsaquells reclusos que no disposaven d’a-juts familiars o de xarxes de solidari-tat internes estaven condemnats a morird’inanició. Només a la presó Model deBarcelona, entre 1939 i 1953 es produï-ren 534 morts, amb anys, com el 1942,que arribaren a 97. La misèria peniten-ciària, provocada per l’amuntegament,no podia ser més absoluta.

Per aquesta raó, per a molts va ser unamena d’alliberament formar part delsbatallons de treballadors integrats encolònies penitenciàries i que el Governva destinar a la reconstrucció de pobla-cions, a la construcció de ponts, embas-saments o línies de ferrocarril i a treba-llar en empreses privades. Es coneix quel’any 1941, segons xifres oficials, exis-tien 18.375 reclusos treballant fora de lapresó. A Catalunya existiren colòniespenitenciàries construint ponts a Bàsca-ra, a Sant Miquel de Fluvià, a Cardona oa Sant Adrià del Besòs, reconstruint zo-nes devastades a Lleida, a Torres de Se-gre o a Vilanova de la Barca i fins i totreparant la catedral de Vic. També hi ha-gué nombroses empreses privades ques’aprofitaren d’aquesta mà d’obra, comfou el cas de Babcok Wilcox, la SAFA

de Blanes, Maquinista y Fundación delEbro, etc. I el mateix Franco va utilitzarpresoners de guerra republicans perconstruir-se el seu mausoleu faraònic alValle de los Caídos...

Les presons a la fi de la dècada.A partir de 1943, en el context interna-cional d’una guerra mundial que elsaliats de Franco estaven perdent, es vaanar produint un canvi significatiu enl’actitud repressora del règim, que de se-guida es va concretar en el món peniten-ciari. La Model barcelonina, per exem-ple, va passar dels 6.464 reclusos quetenia el 1942 als 2.971 de l’any 1943, imentre que aquest darrer any encara esvaren executar 105 reclusos de la Mo-del, l’any següent la xifra es va reduir,de manera sensible, a 17. Era clar que ladictadura franquista volia adequar-se ala nova situació en què previsiblementdesembocaria la guerra mundial. I peraquesta raó va minvar relativament unafany de revenja que en el seu dia fins itot havia sorprès els feixistes italians.

Però només relativament. A partir de1944 la reorganització de l’oposició in-terior, amb la formació de guerrilles i laintensificació de la lluita armada, vaforçar el règim a no abaixar la guàrdia.I si les presons es buidaven dels reclusoscondemnats per “delictes” anteriors al1939, a partir d’aquest moment era l’an-tifranquista combatent que es convertiaen el nou hostatge de les presons. Hi haautors que han denominat els anys 1947-

1949 el “trienni del terror”, quan la re-pressió es portà a terme a partir de laLey de Represión del Bandidaje y Ter-rorismo, del 18 d’abril de 1947. Unapresó com la Model, que havia minvat elnombre de reclusos fins a 1.764, l’any1945, va veure com l’any 1949 es torna-va a enfilar fins als 2.763.

I de tota manera el món de les presonsfranquistes continuava essent sòrdid iarbitrari. Quan l’any 1952 una delegacióde la Comission International contre leRégime Concentrationnaire, impulsadaper David Rousset, va aconseguir, des-prés de molts entrebancs, visitar les pre-sons espanyoles, es va trobar situacionsinversemblants: tretze anys després d’a-cabada la guerra encara hi havia presospreventius que no havien estat condem-nats. Les xifres de reclusos que el Mi-nisteri de Justícia va passar a la dele-gació eren completament parcials i in-completes, i sobre els reclusos políticsparlaven de l’existència de 793 condem-nats per “rebel·lió marxista”, mentren’hi havia prop de 4.000 per delictes nocomuns comesos després de l’1 d’abrilde 1939.

I és que l’any 1953 encara s’afusella-va a Barcelona per fets de guerrilla. I lapresó –que acabava de representar unpaper tan important en la immediatapostguerra– va continuar essent durantmolts anys un símbol estretament lligat ala repressió franquista i a la naturalesamateixa del règim polític que encapçala-va Franco.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 58 DOSSIER

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 59

L’estudi de la repressió franquistaha generat una àmplia varietatde monografies al nostre país,tot i que se centra, sobretot, en

els aspectes més negatius del procéscom ara l’eliminació física dels vençuts,l’exili tant exterior com interior i la vidaquotidiana, sempre difícil. Amb tot, himanca per perfilar un aspecte que va es-tar present a la vida de moltes persones:la presó i tot el que comporta.

Les primeres instal·lacions peni-tenciàries. Sembla curiós que als ven-cedors els faltara la infraestructura peni-tenciària adequada al final de la guer-ra, donat que, des del colp de Casado,

la contesa tenia els dies comptats i elsfranquistes ja havien elaborat una legis-lació sobre el tracte que havien de rebreels vençuts. Així, la improvisació va es-tar el comú denominador a l’hora d’em-presonar els captius. I això que primerva caure la quasi totalitat de la provínciade Castelló, i segons sembla, els preso-ners van ser agrupats sense més i moltesvegades amb escassa vigilància, el quecomportà evasions més o menys dificul-toses però efectives.

Seguint aquest raonament, no estranyaque els milers de presoners capturats decolp al port d’Alacant patiren la sort depassar al famós camp d’Ametlers, propde la ciutat, sense cap tipus de servei.

El món penitenciari deFranco al País Valencià

El món de les presons

al País Valencià durant

els primers anys de la

dictadura franquista.

Text de Ricard Camil

Torres Fabra.

JOR

DI VI

CEN

T

Durant uns quants dies els internats nodisposaren d’aigua, de menjar ni menysencara de serveis higiènics. Podem cali-brar l’infern que allò va significar. Elsarbres quedaren sense fulles ràpidament.

Posteriorment, els presoners van pas-sar a la plaça de bous alacantina, on enprincipi els havien de seleccionar, enca-ra que contínuament arribaven falangis-tes de tot arreu per emportar-se gent que,generalment, mai no arribà al seu puntde destinació. La plaça anà buidant-se,donat que un bon grapat de personespassaren al camp de concentració d’Al-batera, els castells de la localitat, on s’a-muntegaren més de 4.000 presoners i elReformativo de Adultos. Mentrestant,dones i nens van ser confinats als ci-nemes d’Alacant, destacant el cinemaIdeal.

A València la situació va ser semblant:milers de detinguts anaren a raure a laplaça de bous, mentre que els que ha-vien tornat del front tenien l’obligacióde presentar-se al camp de concentraciómés pròxim a la seua llar, al temps queles comissaries de Policia i quarters dela Guàrdia Civil rebien veritables riua-des humanes que es presentaven per de-nunciar tots aquells que podien.

Els llocs de reclusió. Aquests campsde concentració se situaren de maneramés que provisional i accelerada a Ma-nuel, Soneja, Sot de Ferrer, l’Algar, As-suévar, la Vall d’Uixó, Almenara, Xil-xes, Moncofa, el ja citat d’Albatera, lacaserna de Benalua, Monòver, l’hospitald’Alacant, el també ja anomenat refor-matori d’adults de la mateixa ciutat,Porta Coeli, que es transformaria des-prés en sanatori penitenciari per alstuberculosos, i Dénia. Allí es trobarienamb nombrosos traslladats del campdels Ametlers (arribà a albergar uns25.000 presos durant quatre dies abansde ser traslladats a Albatera). La majoriad’aquestes persones passà pel Tribunalde Responsabilitats Polítiques, caracte-ritzat per unes arbitrarietats notòries, jaque les garanties judicials brillaven perla seua absència i la indefensió era la ca-racterística fonamental de tots els ques’enfrontaven a aquest tipus de judici.

Evidentment, també les presons tradi-cionals s’ompliren, com ara la Model i

la presó de dones de València i les depe-nents dels jutjats comarcals, a més d’a-profitar tota mena d’edificis per albergartant de presoner. Així, al cap i casals’habilità el quarter de Montolivet, SantMiquel del Reis, les torres de Quart,mentre que el monestir del Puig corria lamateixa sort, igual com monestirs i con-vents de Gandia, Alzira, Xàtiva, Alcoi,etc.

La vida de la població reclusa.Tant les persones que esperaven l’afuse-llament com els que purgaven a sentèn-cia temporal emesa pel Tribunal de Res-ponsabilitats Polítiques, convivien ambels presos comuns, aquests darrers enfranca minoria, mentre que els primerssempre eren sota la incertesa d’una saca(treta de presos per a assassinar-los),pràctica que es va arribar a convertiren costum. Benaguasil, Almassora, etc.,van ser testimonis d’aquest procedi-ment. Aquest tipus de brutalitat era equi-valent al tracte rebut a la presó, on nin-gú no estava segur.

Un bon munt de presos feia treballsforçats sota la vigilància del Patrona-to Central de Redención de Penas porel Trabajo. Les mines, el ferrocarril,les carreteres, les preses, els pantans, lesplantacions agrícoles, els hospitals, elsobradors mateixos situats als penals o eltreball en indústries públiques o priva-des van ser la destinació de molts con-demnats a menys de dotze anys i un dia.

Entre la població presonera arribà a es-tablir-se una mena de companyonia. Així,molts condemnats que treballaven en lesoficines de la presó feien els possiblesper tal de demorar al màxim les execu-cions amagant expedients o camuflant-los. El mateix Peset Aleixandre, mentreva estar tancat, ajudà tant com pogué elsmalalts. I altre tant van fer els dentistes,que, fins i tot, van atendre els caps de lapresó fent que el remei resultara pitjorque la malaltia.

A la latent amenaça de les sacass’afe-gien pallisses, maltractaments, brutali-tats, tractes denigrants, càstigs despro-porcionats i molts abusos més. A més,l’agrupament inhumà en unes condi-cions higièniques més que deficientsfeia que la vida sempre hi fóra al límitde la subsistència. Els interns no podien

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 60 DOSSIER

Entre la població presoneraarribà a establir-se una menade companyonia. Així, moltscondemnats que treballaven enles oficines de la presó feien elspossibles per tal de demorar almàxim les execucions amagantexpedients o camuflant-los.El mateix doctor Joan PesetAleixandre, mentre va estartancat, ajudà tant com poguéels malalts.

EFE

EL T

EMPS

anar a l’hospital en cas d’urgència i no-més en alguna ocasió es produïa aquestfet. Miguel Hernández mateix morí enaquesta situació. Les cel·les individuals,d’uns 9 metres quadrats, albergaven en-tre 12 i 15 persones, que s’encomanavenxinxes, polls, etc., cosa que feia que lesepidèmies circularen amb una assiduïtatmassa corrent, de manera que les autori-tats penitenciàries sotmetien els internsa la fumigació amb sofre cremat, encaraque això provocara intoxicacions.

Però els vencedors tenien el seu costathumà, o això pensaven ells, ja que obli-gaven el personal a assistir a missa,qüestió més que sagrada. En 1940, enuna d’aquestes misses, un intern de SantMiquel dels Reis es negà a agenollar-sei va ser executat allí mateix, en terra sa-grada. Com que aquest sacrilegi no po-dia parar així, l’endemà van ser execu-tats 25 presos més. A la presó de Gandia,uns interns decidiren escapar. L’opera-ció es desbaratà i van ser afusellats im-mediatament. L’alcaid amenaçà d’exe-cutar una dotzena més de presos si noapareixien més còmplices. Un parelld’anarquistes i un comunista que erencondemnats a mort es prestaren a decla-rar que participaven en el complot, totper tal d’evitar la matança que s’endevi-

nava. Tots tres van ser executats de se-guida i a continuació l’alcaid trià setzeinterns més, que patiren la mateixa sort.

L’impacte de la derrota de lesforces de l’Eix. Qüestions com ara in-dults parcials, perdons esporàdics, etc.que conduïen a la llibertat condicional,no significaren un privilegi en si mateix,atès que, d’amnistia, mai no n’hi hagué.Però, a partir de 1945, els carcellers ma-teixos van mostrar dues actituds contra-posades: molts d’ells iniciaren un acos-tament als presos per por del que pogue-ra passar amb les conseqüències de laderrota militar de les potències feixistes,i d’un altre costat hi hagué qui endurí elseu tracte contra la comunitat empreso-nada, potser també per por o bé per in-tentar una mena de solució final davantel poc futur que veien al franquisme.

El procediment era de tot tipus. Jan’hem vist alguns exemples, però gene-ralment, els chapados(condemnats amort), eren avisats amb poca antelaciódel compliment de la pena, que general-ment es portava avant l’endemà a lescinc de la matinada. Això disminuïa lapossibilitat de veure els familiars abansde l’execució. Amb tot, molts familiarsrebien la notícia amb l’antelació sufi-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 61

Si el franquisme no tenia proud’afusellar i controlar mitjançantel terror la població, el seutarannà extremadament violenttambé es donà a l’interior deles instal·lacions penitenciàriesamb una fredor terrible. Tantés així que, durant els primersanys de la dictadura, un totalde 1.165 presoners del PaísValencià van ser morts per culpadels maltractaments.

cient per a preparar cotó i alcohol pernetejar i dignificar un poc el cos delsseus. Depenent de l’enterrador, es feiapossible o no l’operació. De vegades, al-guns acceptaven directament, però en lapràctica era prohibit, de manera que lesfoses comunes s’excavaren al llarg delscementiris del País Valencià, i algunaarribà a contenir més de 200 cadàvers.Alguns dels afusellats als quals no ha-vien retirat (requisat o furtat, tant se val)els seus objectes personals prèviament,arribaren a tenir la suficient sang fredaper trencar el seu rellotge amb un colpcontra el mur moments abans de rebreles bales. Així, la seua família seria sa-bedora de l’hora en què morí.

La repressió franquista acomplí escru-polosament la seua finalitat primordial:apartar tots aquells susceptibles de re-presentar una amenaça possible per alrègim i impedir qualsevol oposició, idestacà el paper de les denúncies parti-culars, que ben bé podien ser anònimes,particulars o d’institucions estatals, ambla qual cosa queda remarcada la impuni-tat amb què actuaren els vencedors. En-cara més: si el franquisme no tenia proud’afusellar i controlar mitjançant el ter-ror la població, el seu tarannà extrema-dament violent també es va mostrar al’interior de les instal·lacions peniten-ciàries amb una fredor terrible. Tant ésaixí que durant primers anys del fran-quisme, 112 reclusos de les presons cas-tellonenques van ser morts per culpadels maltractaments. 240 més patiren lamateixa sort a la província d’Alacant,mentre que a la de València la xifra esdisparà als 813 morts. Un total de 1.165persones, que parla per si mateix de lescondicions de les presons del País Va-lencià sota el franquisme.

L’impacte de les presons en la vi-da quotidiana. Afirmar que tota famí-lia valenciana tenia algú dels seus mem-bres a la presó o al cementiri pot resul-tar un poc aventurat davant la manca dedades, però el fet és que la població em-presonada es multiplicà per molt i esce-nes de familiars intentant accedir al con-tacte amb els seus per portar-los algunsqueviures es van fer quotidianes.

Les despeses que generava una pobla-ció reclusa de tal magnitud eren tan ele-

vades que en nombrosos districtes judi-cials van aparèixer tensions entre la co-missió penitenciària i alguns ajunta-ments. Aquestes actituds contribuïren afer més penosa encara l’estada dels pe-nats, tot i que les condicions en els re-formatoris, batallons de càstig o delscondemnats a treballs forçats eren enca-ra pitjors.

El món penitenciari, doncs, va estar,junt amb l’eliminació física, les depura-cions, la censura, l’exili i la repressióquotidiana un dels aspectes més dolentsdel règim, que començà al nostre país demanera improvisada i tant a les presonscom als camps de concentració, la situa-ció dels interns no diferia excessivamentdel que es podia trobar a l’Alemanya na-zi o a la Itàlia feixista. La política peni-tenciària franquista mai es proposà recu-perar els interns per a la societat, encaraque aquesta fora de tarannà feixista; tansols es preocupava de castigar els noafins, ja que els vençuts no tenien cabu-da en el règim i només se’ls incorporà ide manera força repudiable, quan la ne-cessitat de mà d’obra –barata, és clar– esva fer imperativa.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 62 DOSSIER

RAF

A G

IL

La plaça de bous d’Alacant erael lloc on, en principi, havien deseleccionar els presos, encaraque contínuament arribavenfalangistes de tot arreuper emportar-se gent que,generalment, mai no arribàal seu punt de destinació.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 63

L’existència d’una considerablequantitat de presos polítics fou,sens dubte, un dels fenòmensque marcaren més profundament

la vida quotidiana dels mallorquins desdels primers dies de la Guerra Civil finsa la inmmediata postguerra. El triomf,sense excessius problemes, de l’alça-ment militar del 19 de juliol a Mallorca,Eivissa i Formentera, permeté als militarsrebels aplicar amb fermesa els mecanis-mes de coerció contra els sectors socialsi polítics contraris al nou estat de coses.Uns mecanismes que, lluny d’ésser im-provisats, havien estat perfectament pre-vists pels organitzadors de la conspira-

ció, amb l’objecte d’anul·lar qualsevolintent de resistència per part dels parti-daris de la legalitat republicana. Cal teniren compte que l’esquerra, el republica-nisme i el moviment obrer, tot i que mi-noritaris, no eren en absolut irrellevantsa les Balears, i que a mitjan 1936 es tro-baven en un període de creixement querecordava l’eufòria dels primers tempsrepublicans.

Les presons en temps de guerra.En aquestes circumstàncies, no és es-trany que des d’un bon començament elgovernador civil, Mateu Torres Bestard,i el cap de policia, Francesc Barrado,s’aplicassin sense contemplacions a ladetenció de totes les persones considera-des desafectes. Aviat, la presó provincialde Palma es veié desbordada i calgué im-

provisar ràpidament nous centres de re-clusió per allotjar els centenars de detin-guts que anaven arribant des dels diver-sos pobles de l’illa. Així, foren habilitatsper a aquesta funció el castell de Bellver,el magatzem de fustes de Can Mir –ubi-cat a l’actual Sala Augusta, prop de laplaça d’Espanya–, el vaixell Jaume I–ancorat al port de Palma–, els forts mi-litars de Sant Carles i d’Illetes i diversosdipòsits municipals. També fou necessa-ri preparar un centre de reclusió especí-fic per acollir el petit nombre de donesesquerranes amb rellevància política quehi havia a l’illa; fou així com, el novem-bre de 1936, es decretà el trasllat de

les dones intal·lades a la secció cor-responent de la presó provincial, cap aun antic hospici ubicat al carrer de Sales,prop del passeig del Born, a la capitalmallorquina.

Com es pot imaginar, les condicionsde vida que patiren els presos esquerransmallorquins al llarg de la guerra forend’una gran severitat. La situació era es-pecialment penosa al dipòsit de Can Mir,on s’acaramullaven prop d’un miler dedetinguts governatius. L’edifici constavad’una gran nau amb un sostre molt altsostingut per dues fileres de columnes.Els presos jeien a terra o a matalassos il’alimentació, durant els primers mesos,consistia simplement en moniatos ambterra sense pelar. L’atenció sanitària eragairebé inexistent. En canvi, a la presóprovincial de Palma, on es trobaven els

Els captiusde la dictadura a les BalearsLes Balears tampoc

no se salvaren d’una

dura repressió,

que tengué en les

presons dels inicis

del franquisme un

instrument implacable.

Text de David Ginar

i Féron.

EL T

EMPS

presos sotmesos a procés, el menjar eramillor i més abundant.

Un dels aspectes més tràgics de la vidaa les presons mallorquines durant la pri-mera etapa de la Guerra Civil foren lestretes –execucions sumàries de reclusospolítics, sense cap casta de judici– quetingueren lloc entre gener i abril de 1937.Centenars de presos governatius eren“posats en llibertat”, i posteriorment as-sassinats per escamots de Falange. Entreles víctimes d’aquesta repressió teòrica-ment incontrolada –però en realitat fo-mentada per les autoritats rebels i moltespecialment pel governador civil MateuTorres Bestard, com ha pogut demostrarJosep Massot i Muntaner– es trobarenpersonatges tan destacats del movimentobrer mallorquí com els dirigents socia-listes Jaume Bauzà Far, Joan MontserratParets i Miquel Porcel Torrens, la comu-nista Aurora Picornell o l’anarcosindica-lista Miquel Rigo Abraham.

D’altra banda, des de desembre de1936 foren oberts al llarg de tota la zonacostanera de Mallorca camps de concen-tració itinerants, on els presos eren obli-gats a treballar en la construcció de car-reteres i altres obres públiques. Tot i quela feina que realitzaven era molt dura ique els presos havien de dormir en sesta-dors de bestiar, barracots de fusta o ten-des de campanya, alguns testimonis del’època consideren que aquests centresde reclusió eren relativament benignesen comparació amb algunes presons comCan Mir o el castell de Bellver. Els re-clusos estaven relativament ben alimen-tats, gaudien d’una certa llibertat de mo-

viments i, sobretot, estaven a resguardde les possibles accions dels escamots deFalange. Entre els camps de treball quefuncionaren a l’illa durant la guerra i lapostguerra podem assenyalar els de Cap-dellà, s’Espinegar, Port de Pollença, esRafal dels Porcs, Sant Joan de la Font-santa, Son Catlar, Regana, es Cap Gros,Albercutx i el llatzeret del port de Sóller.

La postguerra: una nova onada re-pressiva. Contràriament al que de ve-gades es pensa, la victòria franquistade l’1 d’abril de 1939 no significà, ni debon tros, el punt i final de les detencions,les execucions i les tortures a les Balears.D’una banda, la rendició de la Menorcarepublicana (febrer de 1939) donà pas auna de les repressions proporcionalmentmés dures de tot l’estat. Sembla que propd’un 10% de la població menorquina fouafectada directament per la repressió, xi-fra especialment significativa si tenim encompte que entorn de cinc-cents desta-cats militants d’esquerra havien pogutfugir cap a l’exili hores abans de l’ocu-pació de Maó. La fortalesa militar de laMola i el castell de Sant Felip foren elsescenaris centrals de la tragèdia que as-solà l’illa amb més tradició republicanade l’arxipèlag. Des del 1940, la majoriadels presos polítics menorquins forentraslladats a la Model de Barcelona, a lapresó de Palma o al camp de concentra-ció de Formentera.

D’altra banda, i a mesura que els pre-sos esquerrans mallorquins eren posatsen llibertat, alguns dels centres de reclu-sió de l’arxipèlag s’ompliren d’antics

Des del començament del de-cenni dels quaranta la progressi-va reactivació de la resistènciaorganitzada durant el franquis-me féu que tornassin a sovinte-jar a Mallorca les detencions,els empresonaments, lestortures i el processament depersones acusades de participaren activitats contra el règim.A més de les presons, des dedesembre de 1936 foren obertsal llarg de tota la zona costane-ra de Mallorca camps de concen-tració itinerants, on els presoseren obligats a treballar enla construcció de carreteresi d’altres obres públiques.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 64 DOSSIER

EL T

EMPS

combatents del bàndol republicà proce-dents de la península. Fou el cas, perexemple, del “campament” de sa Pobla,on els soldats del derrotat exèrcit populartreballaren en la construcció de la líniaferroviària que havia d’unir aquesta loca-litat amb Alcúdia. De tota manera, lesdues presons principals de les Balears depostguerra foren la colònia penitenciàriade Formentera i la ja esmentada presó deles dones de Palma.

Al final de la Guerra Civil s’instal·là al’illa de Formentera, molt a prop del portde la Savina, el que probablement va serel més terrible centre penitenciari de lesBalears. Encara que normalment sol serconsiderat com un camp de concentra-ció, es tractava en realitat d’una gran pre-só improvisada de tipus civil, que depe-nia administrativament de la provincialde Palma. Al llarg de 1941 arribaren aFormentera diverses expedicions de pre-sos procedents de Mallorca, Menorca i lapenínsula. La colònia fou voltada de fil-ferrada espinosa i els presos instal·lats enuna vintena de barracots de fusta, a cadaun dels quals hi havia un centenar de per-sones, que havien de dormir en terra.Sembla que el nombre de reclusos superààmpliament el miler. Quant al seu origengeogràfic, n’hi havia de tot l’arxipèlag,però també de la península –principal-ment d’Extremadura–, i fins i tot algunsestrangers, com diversos membres de lesBrigades Internacionals i el famós paci-fista alemany Heinz Kraschutzki. L’as-pecte més terrible del penal de Formen-tera fou l’escassetat i manca de qualitatdels aliments, que afectà terriblement elspresos peninsulars, els quals es varenveure obligats a menjar des de rates finsa excrements. Com a conseqüència de ladesnutrició, es produí la mort de desenesde presos de Formentera entre 1941 i1942. El darrer trimestre de 1942, davantles notícies sobre l’avanç dels aliats alnord d’Àfrica, la colònia fou clausuradai els presos traslladats a d’altres presonsde la península.

Un cas semblant és el de la ja esmenta-da presó femenina de Can Sales. Des demitjan 1939, l’antic hospici s’omplí depreses polítiques peninsulars amb llar-gues condemnes. Així, ens consta que eljuny de 1942 el nombre de recluses erade 940. La massificació provocà un greu

deteriorament de les condicions en el pe-nal. Segons els records de l’antiga presaAntònia Garcia recollits per TomasaCuevas: “La presó de Palma... Que hor-rorosa era! Un asil sense condicions. Enstenien en sales de cent o dues-centes,teníem només per cada una una rajola orajola i mitja [...]. És el lloc en què mésfam hem passat. Ens donaven unes her-bes bollides amb un poc d’arròs o pata-tes, que tenien tantes formigues que alfinal ens les menjàvem amb formigues itot, perquè era impossible llevar-les.” Lamés destacada de les recluses que passa-ren per aquest penal fou l’extremenyaMatilde Landa Vaz. Col·laboradora du-rant la guerra de personatges com Vitto-rio Vidali –Comandante Carlos– i lafotògrafa Tina Modotti, i primera reorga-nitzadora del PCE clandestí en el Madridde la postguerra, se suïcidà el 1942 perpressions de les monges de la presó.

D’altra banda, des del començamentdel decenni dels quaranta la progressivareactivació de la resistència organitzadaal franquisme féu que tornassin a sovin-tejar a Mallorca les detencions, els em-presonaments, les tortures i els processa-ments de persones acusades de participaren activitats contra el règim. Ja el generdel 1945, el PCE clandestí conegué unaprimera detenció important que duguésetze col·laboradors a la presó, sis delsquals foren condemnats a penes que os-cil·laven entre els sis i els vint anys depresó. L’operació repressiva més espec-tacular de tot el període tingué lloc elmarç del 1948, quan foren detinguts propde vuitanta de militants del PCE, les Jo-ventuts Socialistes Unificades i l’Agru-pación de Fuerzas Armadas RepúblicaEspañola (AFARE). D’aquests, prop deseixanta foren ingressats a la presó pro-vincial de Palma. Després d’alguns me-sos tancats, la majoria dels detingutsaconseguiren sortir en llibertat sense càr-recs, gràcies a la benevolència del jutgeGerard M. Thomàs. Únicament Joan Al-bertí –màxim dirigent de l’oposició clan-destina a les Illes– continuà una llargatemporada a la presó; en concret fins al29 de desembre de 1950. Des d’alesho-res, desarticulada la resistència organit-zada, el fenomen penitenciari a l’arxipè-lag passa a tenir connotacions gairebéexclusivament socials.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 65

Després d’alguns mesos tancats,la majoria dels detinguts aconse-guiren sortir en llibertat sensecàrrecs, gràcies a la benevolèn-cia del jutge Gerard M. Thomàs.Únicament Joan Albertí (a la fo-to) –que era el màxim dirigent del’oposició clandestina a les Illes–continuà una llarga temporadaa la presó; en concret, fins al29 de desembre de 1950.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 66 RODA EL MÓN

El bagatge històric i artístic de laCiutat de Mallorca sovint restaamagat als residents i al gruix mésimportant de turistes i visitants, els

de sol i platja.D’acord amb Josep Pla, podem afirmar

que els carrers i racons del centre històricde Palma no són simplement per passar-hi; són per estar-s’hi, per gaudir del seumissatge de segles i per contemplar, comens brinda Miquel dels Sants Oliver, els“carrers levítics i senyorials, plens defondes quietuds, el que queda dels casalsantics, amb llurs superbes entrades om-brívoles, amb llurs colls de cisterna illurs ferros artístics, amb llurs passamanscom a randes de pedres, amb llurs co-lumnes ventrades i llurs galeries italia-nesques i les portes esculturades dels es-

tudis...”. Dedicar-nos a la descoberta dela ciutat esdevé un exercici gratificant,profitós i, fins i tot, divertit. Des del puntde vista educatiu, la ciutat permet de rea-litzar un riquíssim programa de visites degran contingut didàctic, que ofereix unric ventall d’elements interdisciplinarison es combinen factors arquitectònics,artístics, urbanístics, històrics, geogrà-fics, de toponímia urbana i de culturapopular.

Us proposam unes passejades pel cen-tre històric de Palma, segons la divisiótradicional de la ciutat en dos sectors:la ciutat alta, el Canamunt, a llevant, i laciutat baixa, el Canavall, a ponent. La lí-nia divisòria és configurada per l’anticjaç de la Riera (la Rambla, carrer de laUnió i el Born). La ciutat alta es divideixalhora en tres subsectors i la ciutat baixa,de superfície més reduïda, en dos. Així,tenim un total de cinc itineraris força

operatius, d’algunes hores de duradacadascun.

Els voltants de la seu. Començaml’itinerari per la plaça de Cort, seu del’Ajuntament, amb façana barroca presi-dida pel rellotge de la ciutat, En Figuera,protegit per una volada de fusta escul-turada; de l’interior, hem de remarcar lasala de sessions, amb la galeria de fillsil·lustres i diversos símbols de la ciutat,com el llenç del patró de Palma, sant Se-bastià, obra de Van Dyck. Ja al carrer delPalau Reial, trobam el Consell Insularde Mallorca, d’estil neogòtic. Entram pelcarrer de l’Almudaina i ens capficamdins una trama de carrerons que configu-ren l’àrea urbana més antiga de la ciutat,amb traça de l’urbanisme romà, que ens

ha deixat carrers estrets però rectilinis,com el de Sant Roc i el de l’Estudi Ge-neral, nom que ens recorda l’antiga seude la Universitat Literària de Mallorca, iamb la porta propera d’una muralla ja es-vaïda, la porta de l’Almudaina, que ensfa viatjar molt enrere en el temps, a l’è-poca de la Palma romana i de l’alcassabade la Madina Mayurqa. Amb Llorenç Vi-llalonga, podem constatar que “el barri ésvenerable, noble i silenciós, amb carrersestrets i cases amples, que semblen des-habitades”. Així, arribam a un monumentd’extraordinària importància, la seu, laCatedral de Mallorca. Necessitaríemmoltes hores per veure tots els detallsd’aquesta filigrana gòtica, “la Catedralmés besada pels ponents, i més roent defoc del cel, i més colrada per les centú-ries”, segons Santiago Rusiñol. En con-templam el seu portal major, renaixentis-ta, presidit per una imatge de la Immacu-

Passejant PalmaUna mirada a una Palma sovint desconeguda.

Text de Gaspar Valero i Martí.

JOAN

CEL

IÀ

lada; el portal de l’Almoina, d’un gòticauster, amb el campanar veí, de verticali-tat contundent; i la casa de l’Almoina, delgòtic final, que serveix actualment d’en-trada per als visitants de la seu. A l’inte-rior del cap i casal de la religiositat ma-llorquina, ens perdrem davant la magni-tud dels volums i de la llum de les ober-tures gòtiques; un presbiteri amb tocsgaudinians i capelles amb retaules bar-rocs ens poden captivar amb les seveshistòries. Novament a l’exterior, la faça-na barroca de l’Hospital de Sant Pere iSant Bernat ens conduirà vora el palauEpiscopal, on ens deixarem seduir per lallegenda capdavantera del bestiari ma-llorquí: el Drac de na Coca. Des del sin-gular passeig del Mirador, amb l’horitzómarí que tanca els braços de la badia,contemplarem la façana del Mirador dela seu, immens orgue arquitectònic, ambun portal gòtic cisellat amb mestria. Així,arribam al palau de l’Almudaina, símboldel poder civil i militar de la Mallorcatradicional, base potser del primer nucliromà i palau medieval, tant islàmic comcristià feudal. Acabarem aquest primeritinerari amb una passejada per l’Hort delRei, antic jardí medieval refet moderna-ment i guarnit amb obres escultòriquesi jocs d’aigua. Després, passarem per da-vant una sumptuosa mostra del regiona-lisme arquitectònic, el palau March, i,més amunt, la façana modernista del queés avui la seu del poder legislatiu, el Par-lament Balear.

Els tresors de la ciutat de llevant.El segon itinerari ens condueix per la Pal-ma de llevant. Transitarem alguns delscarrers que més conserven l’empremta il’aire de la ciutat renaixentista i barroca,el carrer d’en Morei i el de la Portella.Compta aquesta contrada amb casalscom Can Olesa, amb el seu pati barroc,que sembla servar el temps immobilitzat;Ca la Gran Cristiana, avui Museu de Ma-llorca o Can Formiguera; finestres renai-xentistes, portadores d’una allau d’orna-mentació, amb motius vegetals, militars,heràldics o mítics. Alerta amb els sàtirs,grius, dracs i salvatges que pul·lulen alllarg d’aquestes façanes! Can Formigue-ra ens recordarà, irremissiblement, l’es-perit i la petjada del Comte Mal, una lle-genda sens límit, en bona part plagiada

de la del Comte Arnau,que s’encarna en el segoncomte de Santa Maria deFormiguera, de biografiaclara i llampant, no obs-tant el mite. Els banysàrabs, humils i sense res-taurar, concentren en laseva reduïda superfícieuna època esplendorosaperò molt minsa en re-cords materials: l’èpocamusulmana, la de la Ma-dina Mayurqa. Coneixe-rem ravals com l’antic call, el barri jueu,centre d’una important comunitat hebreaperseguida des de 1391 per l’enveja i laintolerància i obligada a la conversió alcristianisme; o com la Calatrava, barridels assaonadors de pell. Un casal excep-cional ens sortirà a l’encontre en el carrerdel Sol, Can Catlar, amb una imponentfaçana renaixentista. Visitarem també elstemples d’importants convents de clausu-ra, com el de Santa Clara i el de Sant Je-roni, i esglésies com la de Monti-sion, ladel Seminari Vell i la de Sant Francesc.Especial ressò transmet el claustre deSant Francesc, joia del gòtic conventual,que impactà Albert Camus: “Allà es tro-bava tot el meu amor a la vida: una pas-sió silenciosa per tot el que potser s’esca-pava, una amargor davall una flama... Nohi ha amor de viure sense desesperació deviure.” No gaire lluny, la petita esglésiadel Temple, inserida dins una àrea ocupa-da per una antiga fortalesa musulmana,guarda els secrets dels templers i les res-tes d’un estil gairebé inexistent a Mallor-ca, el romànic.

De Santa Eulàlia als caputxins. Eltercer itinerari ocupa l’àrea nord de laciutat alta. Començam la passejada perl’església de Santa Eulàlia, una de lesquatre parròquies del segle XIII, i únictemple gòtic mallorquí de tres naus, amés de la seu. El carrer de Can Savellàacull importants casals nobiliaris, entreels quals destaca Can Vivot, amb un granpati i una escala imperial; ben a prop,Can Catlar del Llorer conserva les sug-gerències d’un pati gòtic. A la plaça d’enQuadrado, els plafons ceràmics de CanBarceló ens recordaran l’existència denuclis burgesos actius al tombant del se-

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 67

“Davant l’horitzó marí tenim elConsolat de Mar, antic tribunalde causes nàutiques i actualseu de la Presidència del Governautònom. Just a la vora, separa-da del Consolat per la porta ve-lla del Moll, testimoni de les mu-rades que encerclaven la ciutat,ens apareix la Llotja, brillantculminació del gòtic civilmallorquí i alhora de les nostrespassejades.”

PER

E B

OTA

gle XIX. La barriada de la Gerreria, avuimolt degradada socialment i en plenaèpoca de canvis urbanístics, ens ofereixesglésies com la del Socors, amb una joiadel barroc: la capella de Sant Nicolau deTolentí, de pedra brodada. La Gerreriaera un dels centres comercials de la ciu-tat tradicional. La plaça del Mercadal ila de la Quartera –l’antic dipòsit de cere-als–, ens ho recorden. El modernismegaudinià de Can Rei i de l’Àguila ens rei-teren el paper de la burgesia de principisde segle XX, i la plaça Major, en part si-tuada sobre el solar de la casa de la In-quisició, ens obre les portes del carrer deSant Miquel, amb l’església homònima,parròquia des del segle XIII. L’església iel claustre de Sant Antoni Abat, tots dosde planta el·líptica, i les esglésies con-ventuals de Santa Catalina de Sena i deSanta Margalida, són fites monumentalsd’aquest carrer. Trobarem encara per lesrodalies tres esglésies més: la Mercè iSant Felip Neri, barroques, i els Caput-xins, neoclàssica.

La ciutat baixa des de la Concep-ció a la Rambla. El quart itinerari re-corre la part nord de la ciutat baixa. Desde la modernitat de l’avinguda de JaumeIII ens endinsam pel carrer de la Concep-ció, que conserva potser les millors mos-tres de finestres coronelles, del segle XV,les columnetes cilíndriques de les qualsens il·lustren sobre una constant orna-mental de la ciutat medieval. L’esglésiagòtica de l’Hospital General guarda unade les imatges que gaudeixen de més ve-neració popular, el Crist de la Sang. Desde l’església de Santa Magdalena, queconserva el cos incorrupte de santa Cata-lina Tomàs, la popular Beateta, avançampel carrer de Sant Jaume, un dels mésrepresentatius de la ciutat baixa. Contécasals, com Can Torrella, que nomésconserva la façana, Can San Simón i CanFerrandell, i l’església parroquial de SantJaume, una de les quatre del segle XIII,amb un interior gòtic molt remarcable.A la plaça del Mercat, i després de visitarl’església parroquial de Sant Nicolau,reprenem la ruta del modernisme, ambels edificis bessons de Can Casasayas i,a continuació, l’edifici emblemàtic queconstitueix el Gran Hotel, i també ambels detalls ornamentals del Forn del Tea-

tre. Un casal remarcable és Can Berga,del segle XVIII, sòlid i enorme. Amb elclassicisme del Teatre Principal entrama la Rambla, antic jaç de la Riera abansde la desviació de 1613. Pels voltants dela Rambla, el llarg passeig malencònic deMiquel dels Sants Oliver, trobarem dosexemples d’edificis conventuals barrocs:les Caputxines i les Tereses. Al brolladorde la Rambla potser trobem el vaixellsurrealista de l’Auca de Rosselló-Pòrcel:“Aquí pots nedar, vaixell: el brolladort’acarona.”

El darrer graó: la ciutat de ponent.El cinquè i darrer itinerari ens tanca laciutat pel sud-oest. El Born, també comla Rambla antic jaç de la Riera, fou la pri-mera via ciutadana durant molts anys ipotser encara ho és en l’actualitat. A l’ini-ci del passeig s’aixeca Can Solleric, undels casals barrocs més emblemàtics dela ciutat, destinat avui a espai d’exposi-cions. Llegendes i detalls dels temps delscorsaris com el Cap del Moro o el carrerde la Mà del Moro, es localitzen pels vol-tants del Born. Esglésies com la de SantGaietà (Sagrats Cors), l’oratori de SantFeliu, Sant Joan de Malta i la parròquiade Santa Creu, una de les quatre funda-cionals del segle XIII, i casals com CanMontenegro i les Carasses (Can Belloto),se situen per les rodalies. Precisament elcarrer de les Carasses deu el seu nom alconjunt iconogràfic que es localitza a lafaçana. La plaça de la Drassana és el puntde referència més clar de l’activitat navi-liera de la ciutat medieval, alhora que im-portant centre comercial d’aquella època.El puig de Sant Pere és un dels ravalsmés populars de la ciutat, antigamenthabitatge de pescadors. Davant l’horitzómarí tenim el Consolat de Mar, antic tri-bunal de causes nàutiques i actual seu dela Presidència del Govern autònom. Justa la vora, separada del Consolat per laporta vella del moll, testimoni de les mu-rades que encerclaven la ciutat, ens apa-reix la Llotja, brillant culminació del gò-tic civil mallorquí i alhora de les nostrespassejades. És obra de Guillem Sagrera ifou seu del Col·legi de la Mercaderia; lescolumnes entorcillades del seu interior,obertes com palmeres, i l’àngel Defene-dor de la Mercaderia, encara avui ensenamoren.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 68 RODA EL MÓN

“El bagatge històric i artísticde la Ciutat de Mallorca sovintresta amagat per a la majoria deresidents mallorquins i, també,pel gruix de turistes i visitants,els de sol i platja.”

“D’acord amb Josep Pla, podemafirmar que els racons i carrersdel centre històric de Palmano són simplement per passar-hi,són per estar-s’hi, per gaudir delseu missatge de segles.”

RAF

A G

ILJO

AN C

ELIÀ

Antoni Virgili: Ad detrimentumYspanie. La conquista de Turtusai la formació de la societat feudal(1148-1200), València-Barcelona,Universitat de València-Universi-tat Autònoma de Barcelona, 2001.

L’hivern del 1148 Turtusa, una ciutatde l’orient d’Al-Andalus, després d’unllarg setge es retiren els exèrcits coma-nats per Ramon Berenguer IV, comte deBarcelona (a la foto). A les tropes com-tals s’afegien els contingents aportats permagnats, bisbes, ordes militars i croatsprocedents d’arreu de la cristiandat. Peròsens dubte l’aportació militar més desta-cada d’aquesta coalició “internacional”va ser la de la ciutat de Gènova, una re-pública especialitzada –com també feienels corsaris de Pisa– a assaltar les pobla-cions costaneres de l’islam a la recercade botí, de captius i del domini dels mer-cats. Des d’aleshores Turtusa esdevin-dria Tortosa, i la veu dels muetzins que-daria eclipsada pel so metàl·lic de lescampanes. A l’episodi bèl·lic, com a totsels que anirien completant el mapa dela “Reconquista”, se li ha donat tradicio-nalment un sentit nacional i religiós.Tant fa que aquesta nació fos Espanyao Catalunya. La religió –és clar– era lamateixa. L’avanç dels regnes cristians,segons aquesta visió que es resisteix a

desaparèixer, estaria inscrit en una lògi-ca de recuperació, de restauració de lapàtria i de la veritable religió, desprésd’un parèntesi islàmic que només hauriaestat una “dominació” àrab il·legítima icondemnada a l’oblit. Un parèntesi dequatre segles en el cas de Tortosa i dequasi vuit si es tractava de Granada, eldarrer estat islàmic peninsular. Contraaquesta interpretació mítica del passats’erigeix una sòlida escola historiogràfi-ca, iniciada per Pierre Guichard i sobre-tot pel mestratge de Miquel Barceló, quehi oposa una visió crua i realista del quevan ser aquells fets. La conquista de Tor-tosa, com succeiria després, ja al segleXIII, en el cas de Mallorca i de València,fou un acte de conquista colonial, ambun tracte i una funció social assignadaa les poblacions vençudes –als “indíge-nes”– que prefigura el destí dels poblescolonitzats a partir del segle XVI.

Amb el llibre Ad detrimentum Yspanie,Antoni Virgili s’inscriu en aquest correntcrític que hauria de servir per llançardefinitivament el concepte de “Recon-quista” al racó dels mals endreços de lahistoriografia. El títol de l’obra –“Enmenyscabament d’Espanya”– repro-dueix una fórmula de l’època justifi-ca- tiva de l’expansionisme feudal. Per-què aquesta “Espanya” era Al-Anda-lus, les terres islàmiques de la península,en l’extrem occidental del món mu-sulmà.

L’Església, que feia mig segle que jahavia predicat la Primera Croada, laguerra santa contra l’islam, donava unsentit transcendent a les ànsies de botí,primer, i de rendes estables, després, quemotivava l’impuls guerrer dels cavallersi dels corsaris. La conquista de Tortosa,doncs, és un episodi d’un procés històricde gran abast, però no de la reconquistaespanyola o catalana, sinó de l’expansiódel feudalisme a costa de l’islam, des dePortugal fins a Palestina. En aquest sen-tit, si la visió que en dóna Antoni Virgilidesautoritza una construcció tan ideolò-gica com la de “Reconquista”, també in-valida qualsevol interpretació del que vaser el colonialisme medieval en termesde “xoc de civilitzacions”. Des dels tre-balls pioners de Pierre Guichard sabemque, contràriament a les tesis nacionalis-tes de Menéndez Pidal, Al-Andalus no

era l’“Espanya musulmana”. Per al filò-leg castellà, entre els musulmans i elscristians “espanyols” hi havia més sem-blances que no diferències. En canvi,l’historiador francès va demostrar el quehauria d’haver estat evident: des d’unaperspectiva social i antropològica Al-Andalus era una part del món islàmic,molt diferent dels regnes cristians, ques’incloïen en l’Occident feudal.

Els assetjants i els defensors de Turtu-sa, per tant, pertanyien a dues civilitza-cions distintes, però això no vol dir quel’impuls guerrer dels catalans i dels ge-novesos estigués motivat per una men-talitat diferent de la dels orientals anda-lusins, si no és que acceptem que ladominanció sobre camperols exòtics for-ma part dels valors occidentals. Ni Me-néndez Pidal, ni Samuel Hutington,doncs.

Però tampoc no pot utilitzar-se la imat-ge de la societat posterior a la conquista,on certament vivien cristians, jueus imusulmans, per a fer cants a la con-vivència religiosa o, encara pitjor, almulticulturalisme. De musulmans, envan quedar als voltants de Tortosa, peròcom a captius o camperols sotmesos. Lasocietat que es va configurar a partir de1148, amb deportacions dels indígenesi assentament de colons cristians –l’ano-menda “repoblació”–, potser s’assem-blaria més –posats a buscar paralel·lis-mes actuals– amb una ciutat de la Pales-tina sota ocupació israeliana que no a labarreja ètnica de Nova York. Les cosessón així: si es treballa amb rigor i hones-tedat, com ho ha fet Antoni Virgili, elpassat no sempre s’ajusta als requeri-ments del present.

Amb aquest llibre no es pot bastir unahistòria “nacional” –tal com s’entén ha-bitualment–, ni es pot provar la inevi-tabilitat del “xoc de civilitzacions”, nitampoc serveix per a il·lustrar una socie-tat multicultural. En canvi, serveix, imolt, per a comprendre què va suposarrealment l’exportació del feudalismei l’inici de l’experiència colonial occi-dental que encara cueja a hores d’ara.En definitiva, un llibre rigorós i, pot-ser per això, incòmode per a certessensibilitats.

Pau Viciano

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 69LLIBRES D

OM

ÈNEC

UM

BER

T

[+ llibres]

Ernest Lluch. La via valen-ciana. Afers. Catarroja-Barcelona, 2001.

Un dels llibres que més im-pacte va causar en la histo-riografia valenciana dels se-tanta provenia d’un “no his-toriador”. La publicació de Lavia valenciana d’Ernest Lluchexigí el replantejament enprofunditat del que havia es-tat el procés d’industralitza-ció del País Valencià. Però hihavia una dimensió que ana-va més enllà de la lectura iinterpretació d’uns proble-mes d’història econòmica: elPaís Valencià havia descrituna trajectòria pròpia, unavia no subsidiària de cap al-tra i, doncs, reclamava unaespecificitat política. Per aun debat encara no resolts’imposava la reedició del lli-bre. Afers, aquesta editorialexemplar, és la que l’ha tretde nou a la llum.

Joan B. Culla (coord.). Elpal de paller. Convergèn-cia Democràtica de Cata-lunya (1974-2000). Pòrtic.Barcelona, 2001.

L’obra recull diversos estu-dis d’historiadors i politicò-legs al voltant del partit queha governat Catalunya en elsdarrers vint anys. Militància,electorat i govern conformenun triple nivell d’anàlisi d’unaestructura caracteritzada perl’ambigüitat organitzativa(entre moviment i par tit),l’ambigüitat i l’hegemoniapolítiques (el catalanismegradualista i “el centre mò-bil”), la identificació ambl’administració de Catalunyai el lideratge personalista iomnipresent. De lectura re-comanada per a pujolistes iantipujolistes.

Joaquim M. Puigverd. Es-glésia, territori i sociabili-tat (s. XVII-XIX). Eumo ed.Vic, 2001.

La parròquia durant l’esta-pa de l’antic règim va ser,entre moltes altres coses, unespai de sociabilitat amb unaimportància especial. Aques-ta obra mira d’analitzar l’evo-lució de les parròquies i lesseves institucions annexes(com obreries i confraries) enel trànsit de l’antic règim ala revolució liberal. S’aprofital’ocasió, també, per tal d’es-tudiar els orígens socials igeogràfics dels rectors, el ni-vell de vida i la formació cul-tural. Les repercussions delConcili de Trento, els projec-tes reformistes borbònics i larevolució liberal assenyalenetapes de canvi –i notablescontinuïtats– en la primerainstitució de base de l’esglé-sia.

Manel Risques i CarlesBarrachina. Procés a laGuàrdia Civil. Barcelona(1939). Pòrtic. Barcelona,2001.

El tòpic assegura que elcop d’estat del 36 va ser atu-rat a Barcelona per una cu-riosa coalició de militants ce-netistes, guàrdies civils iguàrdies d’assalt. L’obra es-tudia el procés pel qual ungeneral, dos coronels, tres ti-nents coronels i dos coman-dants van ser acusats de “re-belión militar” pel règim fran-quista i condemnats a mort oa cadena perpètua. El resul-tat és un balanç del tot nou,potser no tan heroic, peròforça més humà, que ens diua més moltes coses de l’ins-titut armat i de la repressiófranquista.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 70 L’APARADOR

Antoni Segura i Mas. Aproximació al món islàmic.Des dels orígens fins als nostres dies.Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.Biblioteca Oberta-Pòrtic, Barcelona, 2000, 205 pp.

El món islàmic s’ha convertit, després de la desaparició del’anomenat bloc de l’Est, en l’única alternativa d’abast plane-tari al model econòmicament neoliberal i políticament de-mocràtic. Amb la crisi iniciada l’11 de setembre del 2001 a No-va York i Washington, les profundes diferències que separavenambdues concepcions del món amenacen de convertir-se en unabisme.

En aquest llibre se’ns ofereix una visió sintètica i rigorosa dela història, la demografia, la religió, la geografia, i l’economiaislàmiques. Com és lògic dedica una atenció especial a les zo-nes més conflicitives, com Palestina o el Sàhara Occidental.L’obra aporta una quantitat ingent d’informació però alhora re-sulta de lectura fàcil i amena. Cal destacar un conjunt de qua-dres, taules i mapes que detallen i aprofundeixen en molts delsaspectes relatats. Així, per exemple, una interessant taula ensinforma de la composició religiosa i ètnica dels països àrabs,de manera que podem recordar que alguns àrabs no són mu-sulmans, sinó cristians, com els maronites del Líban. Entre elsdiversos mapes, en destacam, pel seu caràcter innovador, elque fa referència a la minoria berber del Magrib.

L’obra inclou una selecció bibliogràfica i un útil glossari ambels termes específics més corrents en la història i la cultura islà-miques.

L’autor d’aquesta acurada síntesi és el catedràtic d’històriacontemporània de la Universitat de Barcelona Antoni SeguraMas. Aquest professor s’ha especialitzat en l’estudi del mónàrab i ha publicat, entre altres treballs, El Magreb, del colonia-lismo al islamismo(1994); Las dificultades del plan de paz pa-ra el Sahara Occidental (1988-1995)(1996), El món àrab ac-tual (1997) i Más allà del Islam(2001).

Antoni Marimon

EFE

La raó i l’impuls de l’art

La mort fa pocs dies de l’historiador del’art Ernst Hans Gombrich, nascut a Vie-na el 1909, permet de recordar alguns as-pectes d’una obra que ha transcendit lahistòria de l’art per entrar en camps bendiversos de la història, i de manera moltexcepcional esdevenir un referent cul-tural prop d’un públic amplíssim. Gom-brich ha tingut un èxit notable en vida, iaixò potser l’ha allunyat de vegades delrespecte de l’erudició més pura. La sevaHistòria de l’art, publicada el 1950, haestat reeditada moltes vegades i en dife-rents llengües. Era un esforç per donaruna visió de conjunt universal amb refe-rents ben escollits i una evolució cro-nològica acompanyada del desplega-ment d’algunes claus fonamentals perentendre l’art en general. Paral·lelament,

Gombrich era tot un símbol de la histò-ria de l’art del segle XX. Format a l’es-cola de Viena i Berlín, es va orientarmolt aviat cap a la psicologia i la psi-coanàlisi, enfrontant-se a l’historicisme.Va seguir el camí de molts exiliats pres-tigiosos, austríacs o alemanys, i en el seucas el punt de destinació va ser Anglater-ra, on va arribar el 1935 i va esdevenirmolt ràpidament una institució nacionalen l’ensenyament i la difusió de l’art. Ellera especialista en el Renaixement, i vadesplegar la iconologia amb la recons-titució d’alguns programes iconogràficsprestigiosos. Estava en contra de lahistòria cronològica i progressiva del’art, creia en la possibilitat d’una com-prensió global. L’art correspon a una so-ciologia històrica feta de necessitats i derebutjos en un moment determinat; unade les seves obres clau va serArt i il·lu-sió, publicada el 1960, amb la qual ana-va marcant el camí cap a la psicologia dela representació pictòrica, intentant ex-plicar les raons per les quals les imat-ges s’imposen a la sensibilitat humana.

Gombrich va dirigir l’Institut Warburgde Londres des del 1959, i una gran partde la seva obra està reunida en volumsque recullen conferències i lliçons, so-vint dedicades a la historiografia de l’art.Pel que fa a l’art del segle XX ell semprees va manifestar partidari de la tradició ihermètic enfront de l’abstracció. Avui, elseu nom és conegut arreu del món comun fenomen d’intuïció davant de l’obrad’art. Segons ell, la pintura no existiriasense públic, sense espectador. Aquest ésessencial en el desenvolupament estilís-tic. És el receptor de l’obra qui l’alliberai la fa anar més enllà del que hauria vol-gut el seu propi autor. Descobrir unaobra d’art és per a nosaltres una qüestióde cor, d’impuls, d’instint i de passió,però conèixer la seva existència ésuna qüestió de cap, d’intel·ligència, dememòria i de coneixement. L’associaciódel cor i del cap ha estat intensament de-manada per Gombrich, perquè la raó il’impuls s’associïn en l’estudi de l’art.

Xavier Barral i Altet

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 71CERCLES D’ARTEF

E

L’Afganistan,una històriamil·lenària

Dissortadament de màxima actualitat,l’Afganistan és avui un país d’interèsper a tot el món. Poc se’n sap, d’aquellpaís que està dotat d’una gran riquesa ivarietat cultural. Això és, precisament,els que ens acosta el Centre Cultural dela Fundació “La Caixa”, a Barcelona,fins el 23 de desembre de 2001, en l’ex-posició “Afganistan, una històriamil·lenària”, comissariada per PierreCambon.

Situat a les muntanyes de l’Àsia cen-tral, el territori de l’actual Afganistan vaser una baula de la ruta de la seda, esva convertir en un punt de trobada delsgrans imperis i, per aquest raó, en unmosaic d’ètnies, cultures i religions.L’exposició “Afganistan, una històriamil·lenària” presenta al públic interessatl’extraordinària bellesa del patrimoniafganès a través d’un conjunt d’obresd’art que abraça tota la història antiga,des de la prehistòria fins a l’Afganistan

islamitzat del segle XV. L’exposicióreuneix 230 peces singulars procedentsde diversos museus i col·leccions priva-des, com ara el Musée de l’Homme deParís, el Museum für indische Kunts deBerlín, el Museu de l’Ermitage de SantPetersburg i el Musée National des ArtsAsiatiques (MNAA) Guimet de París.Els museus espanyols, a diferència delsde França, Dinamarca o el Japó, no te-nen col·leccions de l’art de Gandhara,Hadda o Kafiristan, de manera que lamostra vol revelar a un públic que noha tingut accés a aquestes riqueses artís-tiques la varietat d’un llegat de granimpotància que ens aporta aquesta cul-tura.

Un motiu per reflexionar sobre tot allòque veiem, allò que no veiem i, sobretot,allò que no ens deixen veure. El mes demarç de 2001 ens feren veure l’aberra-ció dels talibans que destruïren duesgrans estàtues de Buda. Un atemptatcultural, històric i artístic. Tots hi estamd’acord.

I amb la guerra actual.. algú hi pensaque aquella és una cultura rica a prote-gir? O això ja no importa ara?

M. P. F.

[+]

Fotografies de la Guerra Civil

La nostra darrera guerra civil, comtotes les guerres, es dirimí tambéen el camp de la informació i de lapropaganda. Ara, el Museu Nacionald’Art de Catalunya, a Barcelona,presenta l’exposició “La GuerraCivil Espanyola, fotògrafs per ala història”, que aplega un grannombre d’imatges captades peruna quarantena de fotògrafsdel país i forans. Fins al 13 degener.

Centre de Documentació Fascinació i Terror, a Nuremberg

Només per a aquells que puguenviatjar a Alemanya, sigui durant elpont d’inicis de desembre o bé perNadal. Si hi van, no es perdin unavisita a Nuremberg i, sobretot, alCentre de Documentació “Fascina-ció i Terror”, ubicat a l’edificiReichsparteitag, que durant els anysdel nazisme acollí molts mítingsd’Adolf Hitler. El centre fou inaugu-rat el passat diumenge 4 de novem-bre. Si poden anar-hi no es perdinla possibilitat de veure aquestrecull de documentació fotogràficasobre el nazisme i la guerramundial (1939-45) que s’hi exposa.Si més no per recordar i esfereir-sedavant l’aberració de la guerra i delnazisme.

Novel·la històrica a Sa Nostra

Cinc catedràtics i dos novel·listesdebatran, en sessions que s’allar-garan fins el proper mes de febrer,el ressorgiment de la novel·la histò-rica. Les sessions es realitzaranal Centre de Cultura de Sa Nostra(Caixa d’Estalvis de Balears), aPalma, els dies 19 de novembre,3 de desembre, 21 de gener, i 4i 18 de febrer; totes elles a les20 hores.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 72 AGENDA FU

ND

ACIÓ

‘LA

CAI

XA’

VALERIÀ WEYLER,el ferro desconegut

El general mallorquí Valerià Weyler iNicolau (Palma, 1838 - Madrid, 1930)va ser ser un dels militars més impor-tants de l’època de la Restauració. Vaparticipar a totes les guerres del seutemps i va ser capità general de Canà-ries, Balears, Filipines i Catalunya. Laseva carrera com a militar va adquiriruna dimensió internacional quan va sernomenat, el mes de gener de 1896, ca-pità general de Cuba. La guerra, iniciadael 1895, era tan adversa pels espanyolsque els independentistes amenaçavenl’Havana. Weyler reorganitzà les tropesespanyoles i posà en marxa el pla quefou conegut com les “reconcentracions”de població indígena que provocarendotzenes de milers de morts per mancad’higiene i alimentació.

Aquesta pràctica va tenir una forta re-percussió tant a Espanya com als EstatsUnits. La premsa nord-americana no es

va estar de res a l’hora de criticar dura-ment Weyler per la duresa dels seus mè-todes. Aquesta pressió va fer que el Go-vern espanyol el destituís a l’octubre de1897, quan preparava una gran ofensivacontra els insurrectes. El general mallor-quí sempre digué que la seva destituciófou executada per “donar satisfacció alsEstats Units”, i que si l’haguessin deixatacabar la feina hauria vençut. Molt s’haescrit sobre Weyler, l’home anomenatpels seus partidaris com el hombre dehierro. Però hi ha uns certs ferros no gai-re desconeguts per permeten fer-se unaidea més aproximada de com era aquestpersonatge mallorquí que va viure a ca-vall entre dos mons.

Després de ser destituït torna cap a lapenínsula. És aclamat pels seus partida-ris arreu d’Espanya. La premsa afí insi-nua, quan no ho diu directament, que elque necessita Espanya és un “guia” i cla-rament s’identifica el general mallorquícom la persona que podria salvar l’estatde “los politicastros”(com es veu la ter-minogia ultra començava a tenir èxit ide-ològicament, per passar a l’acció quatredècades més tard). Però Weyler, com re-corda l’historiador Antoni Marimon, es-pecialista en el militar, mai no escoltà elscants de sirena per encapçalar un aixeca-ment militar contra el poder polític.

Quan es deixa estimar pertot arreu, desde la seva tornada (i abans de la derrotaespanyola davant EUA; agost de 1898)Weyler no para de justificar la seva polí-tica repressora a Cuba i la contundènciamilitar. Però no només això. En una en-trevista a un periodista britànic a Ma-drid, que escrivia per a The Daily Tele-graph, de Londres, l’abril de 1898, dónauna dada que il·lustra com era el perso-natge, i quant el devien témer els mem-bres del Govern que el destituïren. DiuValerià Weyler que abans de ser destituïtno només havia insistit davant el Governespanyol en la necessitat de seguir i in-crementar la duresa del seu comanda-ment, sinó que... havia presentat un plaper envair els Estats Units. Efectiva-ment, Weyler explica que el seu pla pre-sentat al Govern era acabar d’aclimatar ipreparar un contingent de 50.000 homesque envairien les costes nord-america-nes per –això ho deixa intuir– provocartal estat de pànic en la població que la

pressió de l’opinió pública americanaobligàs el Govern de Washington a esta-blir una pau més avantatjosa per als inte-ressos espanyols. Previsiblement Weyleres referia tan el·lípticament al manteni-ment de la sobirania espanyola de Cuba.

I és que dir de Weyler que era un “ho-me de ferro” no és cap exageració delsseus aduladors. I també era un homemolt peculiar. El llibre de Julio Romano,Weyler, el hombre el hierro, publicat aMadrid per Espasa-Calpe el 1934, dónaalgunes dades també rellevants, i poc co-negudes, del personatge.

Especialment curiós és el seu gust pelsexe. Don Valerià vivia amb la seva es-posa però no hi tenia tractes sexuals decap mena, després que la seva esposa eltrobàs amb nombroses aventures extra-matrimonials i pactaren una mena de“separació amigable de la seva esposa ala llar”, segons expressió de Romano.Els afanys sexuals de Weyler no tendrienimportància si no fos per com es relacio-naren amb la seva posició militar i polí-tica a Cuba. El general tingué diversesamants allà. Una de les més intenses re-lacions la tingué amb una cubana casadaque solia visitar amb nocturnitat i certairresponsabilitat, perquè amagava a tot-hom la relació i l’anava a veure sol. Ellmateix conta en el llibre de Romano comels insurgents, coneixedors de la relació,li prepararen una nit, al retorn del pas-sional encontre diari, una emboscada permatar-lo, i com, segons ell diu, fent ús dela sang freda evità la mort. Avança mi-rant als ulls “al negre de dos metres,semblaven dos cans que s’ensenyen elsclaus” i quan era a prop, el fità encaramés fixament. L’atacant, se suposa, de-gué quedar impressionat de la mirada idecisió, es repensà l’acció i se’n vaanar. Weyler assegura que l’endemà lapolicia li va confirmar que eren quatreinsurgents els que pretenien matar-lo ique havien fet cames enrere inexplica-blement.

Llegenda o realitat, fantasia invasoradels Estats Units o arriscats plans mili-tars, les dues dades il·lustren com erauns dels personatges més peculiars de lamilícia espanyola de tots els temps, elgeneral mallorquí Valerià Weyler.

Miquel Payeras

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE NOVEMBRE

DE 2001 73ESBÓS EL

TEM

PS