CasasPortadaDF.LlomOK.indd 1 1/12/15 8:47

G CA A B S R A I S E L

1 18 99 72 3

L’ I A M n P G O L S E S I B L E

PABLO GOnzÁLEz MORAnDI AnDRÉS AntEBI ARnÓ

― 8Les tres morts de Gabriel CasasNÚria Casas i FOrMiGUEra

― 12FotobiografiaaNdrÉs aNtEbi arNÓ, PabLO GONzÁLEz MOraNdi

― 31

ÀLBuM― 197Llistat de fotografies― 210documents― 216Casas a la premsaLLUÍs saUra MartÍ

― 238bibliografia ― 239Premsa i arxius― 241agraïments― 242Crèdits

ÍnDEX

7

6

Núria Casas i Formiguera

LES TRES MORTS DE GABRIEL CASAS

L T M D G C E R O E A A S E R B S S T R A S I S E L

9

8

Quan va morir el meu pare, l’any 1973, vaig experimentar un gran sentiment d’im-potència.

No era només el dolor per la pèrdua, sinó també la convicció que marxava una persona que havia viscut sempre al meu costat, però que jo no coneixia prou. Qui era per a mi Gabriel Casas? O, més aviat, qui havia estat fins a la Guerra Civil?

Jo sabia que era un fotoperiodista molt actiu, amb un estudi obert a la plaça Reial, que havia treballat per a la Generalitat i l’Ajuntament i que havia fet un cartell per a les eleccions de 1936, publicat al diari La Humanitat, amb la figura de Francesc Macià sobre el text: «16 de febrer: Catalans!» Però poca cosa més.

S’havia esvaït la possibilitat de fer les preguntes que durant anys li volia dema-nar, però que no em vaig atrevir a fer.

Després de la seva detenció i empresonament l’any 1939, el pare era un home malalt, decebut, derrotat. Ho havia perdut tot: l’ambient de llibertat amb què treba-llava abans de la guerra i la possibilitat mateixa de treballar. Per publicar fotografies en els diaris s’exigia signar els «Principios del Movimiento» i ell, per les seves con-viccions, sempre s’hi va negar. També havia perdut la major part de les amistats, que havien marxat a l’exili o havien perdut la vida, com Josep Sunyol i Josep Maria Planes. El meu pare no l’havia perdut, la vida. Però estava mort anímicament.

A casa nostra s’havia establert un pacte de silenci. De certs temes no se’n po-dia parlar per tal de no furgar en ferides doloroses. Ell era molt reservat, amb poca afició a fer confessions, especialment si es tractava de fets transcendentals de la seva vida.

Jo li havia proposat en diverses ocasions que escrivís les seves memòries, per-què havia viscut fets importants, però no me’n vaig sortir. Sí que era més receptiu quan li parlava del seu llegat fotogràfic, i el veia il·lusionat i content quan li deia que faria esforços perquè la seva obra figurés en algun museu.

Però les plaques havien quedat al seu antic estudi del carrer de Sant Pere Més Alt, 43. El pintor Robert Llimós havia insistit molt perquè li traspassés el local, con-tigu al que aquell ja tenia, per tal d’ampliar-lo. El meu pare, ja molt malalt, al final va accedir-hi, però no es va veure amb forces per retirar el material que hi tenia diposi-tat. Això va ser el motiu d’una ambigüitat que es va perllongar durant vint-i-dos anys, i fins a l’any 1995 els clixés no van sortir de Sant Pere Més Alt per ser dipositats finalment on són ara, a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Moltes vegades, les coses són com són i no com pensem que haurien pogut ser. I tot aquell temps, malauradament, va ser un altre període negre, de silenci, sense cap possibilitat d’exhibició de la seva obra. La tercera mort de Gabriel Casas.

De fet, el seu treball era reconegut dins dels cercles de la fotografia i d’alguns especialistes en art, i diverses entitats dins l’Ajuntament o la Diputació de Barce-lona es van interessar per moments a acollir el seu llegat. El mateix any 1973, el director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, Pedro Voltes, deia: «Con-viene en extremo a este Instituto recibir la obra fotográfica de D. Gabriel Casas, tanto por lo que se desprende de la mencionada documentación como por las explicaciones del Sr. Ainaud de Lasarte.» També s’hi havia interessat Camil Pallás, que treballava en aquells anys a les ordres del president de la Diputació, Joan Antoni Samaranch.

Quan em vaig adonar que l’ingrés de l’arxiu a alguna institució no seria possible, em vaig començar a preocupar seriosament i vaig iniciar una lluita ferotge buscant persones o entitats que em poguessin ajudar a convèncer el senyor Llimós. Vaig

parlar amb moltes persones. Entre d’altres, els esmentats Voltes i Ainaud de Lasar-te, i també amb Ventura Gassol i Jaume Miravitlles, quan van tornar de l’exili. Tots reconeixien la gran vàlua de l’obra del meu pare i donaven suport a qualsevol acte que ajudés a recuperar-la.

Joaquim Ventalló, gran amic seu i que tenia en aquell temps un càrrec a l’Ateneu Barcelonès, va proposar d’organitzar una exposició al local de l’entitat. El fotògraf Josep Garrobé i Chicote, que n’havia estat deixeble, es va oferir a fer les ampliaci-ons, però no va ser possible obtenir els clixés per fer les reproduccions. Garrobé, que va tenir un càrrec a l’Institut d’Estudis Fotogràfics, tenia l’idea que el Fons Casas anés a aquest institut.

Hauria estat factible presentar un plet, però jo pretenia resoldre-ho tot plegat de manera amigable. Robert Llimós, en el fons, em semblava una bona persona que volia el mateix que jo: que l’arxiu ingressés en un centre públic. Però s’ho havia de pensar molt. D’aquesta idea crec que en devien participar les persones que van haver de negociar amb ell durant aquests llargs anys.

Amb l’arribada de la Generalitat semblava que s’obrien noves portes i instituci-ons amb millors garanties per a la seguretat dels clixés. Per intervenció del mateix Miravitlles, vaig visitar el conseller de Cultura, Pi i Sunyer. El procediment es va iniciar el 28 de novembre de 1978 amb una instància meva dirigida al president Tarradellas.

Semblava que la cosa es desencallava. La institució escollida va ser l’Institut d’Estudis Fotogràfics, i el seu director, Miquel Galmés, va començar a negociar amb Robert Llimós. De nou, però, s’imposà un llarg silenci. Vuit anys més tard vaig rebre una carta en què se m’informava que «els Srs. Galmés i Llimós havien assolit un acord per al dipòsit del fons a l’esmentat institut, on s’havien habilitat ja unes de-pendències per acollir-lo, possiblement abans de final d’any». L’any 1990 el dipòsit encara no s’havia fet efectiu. Segons declaracions del mateix Llimós al periodista d’El Periódico Ernest Alós, «perquè esperava trobar un arxiu en millors condicions».

A la darreria del 1990, per recomanació de Casimir Martí, primer director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, em vaig dirigir novament a la Generalitat, al con-seller de Cultura, Joan Guitart, per demanar-li que, dins la Primavera Fotogràfi-ca del 1992, s’inclogués una exposició per commemorar els cent anys del naixe-ment del meu pare. La resposta, a través de Josep Miquel Garcia, delegat d’Arts Plàstiques, va ser afirmativa: «Després d’una reunió mantinguda amb el senyor Ro-bert Llimós, podem assegurar-li que no hi haurà cap problema per part d’ell pel que fa a la preparació i col·laboració en l’esmentada mostra, ben al contrari.» Vaig il·lusionar-me molt, però l’exposició tampoc no es va arribar a celebrar.

Casas havia desaparegut absolutament dels ambients fotogràfics. Amb el temps, però, algunes persones van començar a interessar-se de nou per ell. Josep M. Huertas Claveria i Joan Naranjo, per exemple, que em trucaren preguntant per «aquell fotògraf tan bo» després d’ensopegar amb alguns exemplars de la revista Imatges al mercat de Sant Antoni.

Finalment vam començar a veure la llum al final del túnel. El gener de 1992 vaig tornar a cedir els meus drets de propietat sobre l’arxiu a la Generalitat. El destí del fons era l’Arxiu Nacional de Catalunya. El juliol d’aquell mateix any em va escriure Joan Guitart, conseller de Cultura, comunicant-me que: «Eduard Carbonell, direc-tor general del Patrimoni, es va posar en contacte amb el senyor Llimós i han estat iniciats els tràmits de la cessió.»

10

11 Encara van ser necessaris tres anys més i unes negociacions entre els advocats Rubert de Ventós, per part de Robert Llimós, i Josep Cruanyes, per part meva, perquè el Fons Casas passés a ser públic i ingressés a l’ANC, a Sant Cugat, ja sota la direcció de Josep Maria Sans Travé.

Poc després, per iniciativa de Josep Cruanyes i Josep Maria Huertas Claveria, es va celebrar una petita exposició de les seves fotografies, i l’any 2002 l’ANC, a partir d’una recerca d’Imma Navarro, va dedicar una mostra als seus fotomuntatges, que també va significar la primera publicació dedicada íntegrament al meu pare.

Mentrestant, a l’ANC, el fons va seguir un lent procés de restauració, digitalit-zació i catalogació, i un acurat treball de descripció de les imatges a càrrec de Lluís Saura. Ara, les fotografies es poden consultar per internet. A més, el mateix Saura va crear un portal web que recull part de la informació acumulada en documentar el fons: www.gabrielcasas.cat.

Tanmateix, aquests darrers vint anys, des que el fons va entrar a l’ANC, Casas ha continuat essent un desconegut, tot i que moltes editorials han publicat llibres amb fotografies seves. Com deia Daniel Giralt Miracle en una entrevista publicada l’any 2010: «És un fotògraf injustament no reconegut, malgrat el seu caràcter inno-vador i creatiu. Era un fotògraf convencional que, en canvi, va captar el llenguatge de l’avantguarda.»

Confio que a partir d’ara Casas ja no sigui un fotògraf oblidat, en virtut de la ingent labor que s’està realitzant, i expresso el meu agraïment a tantes persones que s’han interessat i esforçat per fer-ho possible. Penso que el procés ha estat molt complicat, però que finalment s’han assolit els objectius i ara s’obren noves expectatives. Això em satisfà molt i penso que, allà on sigui el meu pare, un somriure il·luminaria el seu rostre.

F BO IT OO G R A F I A

G C GA A AB S LR A O I S B E A L R D E S

1 18 99 72 3

Andrés Antebi Arnó, Pablo González Morandi

1892–1973 FotobioGrAFiA

12

1313

14

15 La passió per les imatges i l’esperit inquiet venien de lluny. Gabriel Casas i Galo-bardes va néixer l’any 1892 al si d’una família de la petita burgesia barcelonina, lli-gada al món del dibuix i la fotografia. El seu avi, Gonzalo Casas i Fontanals, era un conegut litògraf, pintor i fotògraf. regentava a barcelona la impremta Litografía Mercantil, situada a l’actual carrer del Marquès de barberà, fins que l’any 1876 va emigrar a Ceuta. Allà va treballar com a corresponsal gràfic per a revistes il·lus-trades de renom com La Ilustración Española y Americana o el setmanari satíric Tela Cortada. De ment oberta i afany experimental, Gonzalo havia fundat un dels primers setmanaris de la colònia, Casos y Cosas, recolzat en la bona marxa del bazar de los Catalanes, un establiment eclèctic que regentava amb dos dels seus fills. Aquest negoci feia servir com a reclam una petita galeria fotogràfica i va ar-ribar a esdevenir un dels locals de moda a la ciutat nord-africana.

El pare de Gabriel Casas, César Casas i Vigo, va heretar una part d’aquell ofici híbrid. Va centrar-se més en la fotografia, i col·laborava ocasionalment en alguns papers il·lustrats d’aquell temps com La Tracción Ferroviaria Ilustrada, una de les revistes més significatives de la premsa obrera de Sant Martí de Proven-çals. Allà mateix, al carrer de la Séquia Comtal, va obrir un estudi que funcionà entre 1905 i 1909. tot i que ho va intentar de mil maneres —també va muntar estudis fotogràfics a Sitges, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès—, César mai no va arribar a poder guanyar-se la vida com a fotògraf professional i va ha-ver de combinar l’ofici amb altres ocupacions com les d’empleat de laboratori o corredor de borsa.

La infància de Gabriel Casas va transcórrer en un ambient marcat per la vocació artística i les conviccions laiques, republicanes i catalanistes. La seva formació va estar vinculada a l’Escola Horaciana, fundada per l’obrer i pedagog Pau Vila l’any 1905. Aquesta escola, un dels epicentres de l’educació racionalista de Catalunya, defensava el mètode empíric, la raó, les ciències de la natura i el fet d’«ensenyar delectant» en contraposició als mètodes basats en la rutina i el càstig propis de l’educació religiosa. Casas va captar el missatge i, des d’aquells anys, el seu propi aprenentatge personal va esdevenir un afer eminentment lúdic.

Fora dels cercles familiars, els seus primers contactes amb l’ofici de fotògraf van tenir lloc als quinze anys, quan va començar a fer d’ajudant d’algun dels noms aleshores més reconeguts del panorama fotogràfic barceloní. Sembla que el seu primer mestre va ser el retratista, pintor i galerista rafael Areñas tona. Areñas, de llarga trajectòria professional, va abocar-se a la superació de la concepció estàtica dels retrats buscant recursos formals més elaborats i imaginatius. El seu estudi fotogràfic era freqüentat per personatges de tota mena, i especialment apreciat per actors, actrius i altres personatges del món de la faràndula.

C D FO E AS ME ÍS L I A

Gabriel Casas i Galobardes

CoSES DE FAMÍLiA

16

17 El nom de Gabriel Casas anirà sempre lligat a l’art del retrat. Va ser un dels seus gèneres predilectes i l’únic que mai abandonà al llarg de la seva carrera. El primer treball que es conserva d’ell és un autoretrat dedicat als seus pares. i és també un autoretrat el record que va enviar a la família quan ja era a bord del vaixell que el va portar a Amèrica.

L’any 1913, a l’edat de vint-i-un anys, decidí abandonar sobtadament la seva ciutat natal. No volia, de cap de les maneres, anar a fer el servei militar a l’Àfrica, en un temps marcat per les guerres colonials d’Espanya al Marroc. La situació als territoris nord-africans, després de massacres com la del barranco del Lobo, era més temuda que mai pels joves barcelonins que havien d’incorporar-se a files. i aprofitant que tenia un oncle que vivia a buenos Aires, Casas es decidí a fer les maletes.

Armat amb un petit laboratori portàtil, primer va anar a l’Argentina, on ben aviat entraria en contacte amb la vida bohèmia i tanguera local. Amb l’ajuda del seu tiet baldomero, aconseguí feina en un estudi fotogràfic de cert prestigi. Però no durà gaire temps. L’agitada vida porteña el superà i va decidir creuar el río de la Plata amb rumb a Montevideo. Allà, entre llargues tertúlies, nits, fum, música i cafès, Casas trobà de nou un lloc de treball entre els fotògrafs. Aquest cop fou a l’estudi Foto Civitate, propietat de Francesco Civitate Pucciano, un italià que havia arribat a l’Uruguai l’any 1902 amb una càmera fotogràfica sota el braç. Del treball de Civitate destacaren les gires que va realitzar a l’interior del país, les exposici-ons que organitzava al seu estudi i els retrats d’infants; aquests últims foren, molt possiblement, la clau del seu èxit comercial.

Malgrat tot, els quatre anys que va estar a Sud-amèrica no suposaren cap impuls personal ni professional per al jove Gabriel. No va acabar d’adaptar-se mai a la nova vida a l’altra banda de l’Atlàntic. L’any 1917 l’aventura s’acabà i Casas tornà a embarcar-se amb rumb a barcelona. Ho va fer aconsellat —gairebé obli-gat— per la seva mare Elisa i la seva germana gran, roser, una cantant d’òpera coneguda com a rosario d’ory, que vivia en aquell temps el millor moment de la seva carrera. Aprofitant una gira sud-americana de D’ory, la mare va anar a visi-tar el fill i el va trobar deprimit, mal alimentat i mig malalt. «Decididamente no soy hombre de hacer fortuna...», escriuria en una de les seves darreres cartes ameri-canes, «tengo ideas demasiado rebeldes; está visto que a pesar de los preceptos y estampitas que mi buena tieta me manda, estoy condenado a la eterna bohemia». Aquest esperit ben poc comercial va acompanyar-lo al llarg de tota la vida. Com recorda la seva filla Núria, «ell, la vida no se la va guanyar mai bé. Ni aquí, ni allà, ni enlloc. tenia poc esperit de negociant, les fotografies no se les sabia fer valorar. Mentre li anessin pagant alguna cosa per anar vivint, ell es conformava».

R D’ E A T M R È A R T I S C A

Gabriel Casas i Galobardes

rEtrAtS DʼAMÈriCA

18

19 Casas es restablí a Catalunya, ja amb vint-i-cinc anys, amb una certa sensació de fracàs. ben aviat, però, començà a recuperar-se refugiant-se en el seu ofici. Pri-mer, associat amb un fotògraf anomenat Font, va instal·lar-se en un petit estudi al carrer d’Escudellers, 5. L’indret era un habitacle llogat dins d’un taller de costura propietat d’un modista anomenat Morell. Amb el nom de Fotos Artísticas Casas-Font, van treballar principalment fent retrats i fotografies d’encàrrec durant un temps, fins que decidiren separar-se.

Aquell estudi va ser també la primera seu de la societat informaciones Grá-ficas Sport, més endavant Foto-Sport, que Casas fundà amb el repòrter Joan rovira i Girau a principis de la dècada de 1920. Amant de l’esport, de fortes conviccions catalanistes i molt vinculat al barri de Sants, rovira va contribuir a millorar les perspectives laborals de Casas i tots dos treballaren braç a braç fins al 1930, quan rovira trobà la mort, sobtadament, després d’un atac d’apoplexia amb només trenta-cinc anys.

Les primeres fotografies esportives del tàndem es publicaren a Aire Libre, Olímpica i a La Jornada Deportiva l’any 1923. A partir d’aquí, començaren a so-vintejar els encàrrecs. Era un temps en el qual a barcelona l’esport es convertia en un espectacle de masses, en part gràcies a la irrupció de la premsa esportiva, que feia furor als quioscs de la rambla.

Foto-Sport féu cobertures de tot tipus de proves com natació, ciclisme, com-bats de boxa, partits de futbol o carreres d’automobilisme. A cop d’encàrrecs d’altres rotatius, com L’Esport Català, Deportes, o l’Excelsior de bilbao, rovira i Casas van recórrer setmana a setmana estadis, piscines, circuits, pistes i platges. Aquells van ser els primers indrets en què —entre la plasticitat del moviment dels cossos i l’arquitectura dels nous estadis— s’interessà per les possibilitats més dinàmiques que obria el fotoperiodisme. Sense abandonar el retrat, començà a transitar nous camins d’aprenentatge i experimentació a través de la fotografia esportiva.

Esperonat per les bones perspectives de negoci, Casas llogà un altre estudi al carrer de Zurbano, 3 (actualment Nou de Zurbano), al costat de la plaça reial. Aquell espai, també consagrat al retrat, va suposar un punt d’inflexió en la carrera del fotògraf. Era un lloc humil però molt ben decorat, amb dues escenografies principals, una d’estil japonès —que el fascinava— i l’altra de to més aviat ver-sallesc. Hi havia fons pintats amb excel·lents acabats, làmpades, coixins, sedes, cortines, i una certa aparença de luxe. Casas hi treballava de sol a sol, sempre ben atent a les innovacions tecnològiques que implicaven el seu ofici.

Enmig d’aquest canvi de rumb professional, el mes de novembre de l’any 1925, ja amb trenta-tres anys d’edat, Casas va contraure matrimoni amb Maria Formi-guera i Cruixent. Dos anys més tard, l’any 1927, nasqué la Núria, la seva única filla.

N C O A U M S I N S

Gabriel Casas i Galobardes

NoUS CAMiNS

20

21 A partir del 1929, arran de l’Exposició internacional de barcelona, la carrera de Gabriel Casas es dispara. Al retratisme i a la crònica gràfica esportiva va su-mant-hi noves mirades i nous escenaris, fins a esdevenir un fotògraf polifacètic i multidimensional, que pot fotografiar tant banquets, manifestacions multitudinàri-es, visites d’autoritats, passejades de diumenge com la vida quotidiana als foscos carrerons del barri Xino.

Alhora va incorporant, cada cop amb més solvència, tècniques innovadores pròpies de les avantguardes europees —picats i contrapicats, jocs de llum, pers-pectiva i enquadrament— inspirades en els moviments de la Neue optik, sorgida a l’entorn de la bauhaus alemanya i amb László Moholy-Nagy com a referent, o en el constructivisme soviètic que liderà Alexandr ródtxenko.

Aquella dècada estroncada per la guerra el portà a publicar reportatges d’al-tíssima qualitat en els principals diaris i revistes de barcelona. El mateix any 1929 comença a servir fotografies assíduament a La Vanguardia i Mirador, i a partir de 1930 inicia col·laboracions amb els setmanaris Imatges, Barcelona Gràfica, La Rambla i L’Opinió. En paral·lel, consolida la vessant institucional del seu ofici, atenent els nombrosos encàrrecs que li arriben de l’Ajuntament de barcelona, especialment de les regidories d’Educació i d’Urbanisme. també col·laborà espo-ràdicament amb alguns dels principals setmanaris gràfics de Madrid com Mundo Gráfico, Crónica i Nuevo Mundo.

La mort del seu soci Joan rovira va fer que no pogués assumir tot sol el volum d’encàrrecs que rebia. Per aquest motiu contractà com a ajudant el jove Pau bar-celó, un fotògraf que esdevindria un nom major en l’àmbit del panorama teatral i cultural català durant la segona meitat del segle xx.

Casas és valorat, i s’hi sent, però no és en absolut un home amant de figurar en un terreny professional que viu un moment àlgid i que és cada vegada més competitiu. treballador infatigable, s’estima el silenci, la solitud i la foscor de l’es-tudi. A Zurbano, on passa més hores que a casa seva, continua amb aquesta voluntat gairebé artesanal d’innovar, d’ampliar llenguatges i registres, i comença a experimentar també amb el cartellisme, la fotografia publicitària i el fotomuntatge.

Amb tot, per molt que volgués abstreure’s, el vertigen de la ii república l’arros-segà i l’agitació política va acabar essent un dels seus registres recurrents. L’any 1934 va viure en primera persona, des de la seu de l’Ajuntament, els Fets del Sis d’octubre. Se sap que va realitzar una sèrie de fotografies sobre el que estava passant allà, però els clixés no s’han trobat mai. Quan el Govern central, després de l’atac al Palau de la Generalitat, va reinstaurar l’ordre a la ciutat, el fotògraf va ser detingut durant un dia i va sortir en llibertat sense càrrecs.

Aquests episodis obririen l’etapa més compromesa de Casas. tot i que en realitat el nostre home mai no es va mostrar gaire interessat per les qüestions de la política, va ser molt proper, sobretot per amistats i companys de tertúlia, al republicanisme catalanista, i en concret a Esquerra republicana de Catalunya.

L’ PE RC OL FO ES SI SÓ I O N A L

Gabriel Casas i Galobardes

L’ECLoSiÓ ProFESSioNAL

22

23 L’any 1936, ja en un estat prebèl·lic, Casas realitzà una de les seves obres més conegudes: el cartell amb un retrat de Francesc Macià posseït i la llegenda «Ca-talans!», que ErC va utilitzar —amb un èxit aclaparador— durant la campanya per a les eleccions generals del mes de febrer. El 19 de juliol del 1936, és molt possible que Casas també recorregués —com van fer tants fotoperiodistes— els carrers de barcelona amb la càmera a la mà. Potser mai no ho sabrem. En ple procés revolucionari, la FAi va confiscar l’estudi del carrer de Zurbano. El fotògraf tingué temps de recollir algunes pertinences i s’instal·là temporalment al carrer de bailèn, 21, en un magatzem que li facilità el Patronat de turisme, entitat per a la qual col·laborava.

Durant les primeres setmanes de guerra, la mort de dues persones properes van colpejar profundament l’ànim del fotògraf, ja de per si fràgil. La primera va ser la d’un dels seus millors amics, el periodista manresà Josep Maria Planes, que havia publicat sàtires i articles molt crítics amb la FAi, i que va ser executat per aquesta organització l’agost del 1936. La segona, l’afusellament de Josep Sunyol

—president del barça, diputat d’ErC i propietari de La Rambla— a Guadarrama.El que va fer Gabriel Casas durant els anys de la Guerra Civil és un dels punts

més ombrívols de la seva biografia. Se sap que treballà durant uns quants mesos per a la Conselleria de Defensa l’any 1937. El mateix any va ser contractat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, col·laborà en un butlletí mensual del Departament d’Economia i també amb l’oficina de turisme. Segons va escriure Jaume Miravitlles, també va col·laborar en diverses publicacions, com Documents Gràfics o Nova Ibèria, editats pel Comissariat de Propaganda.

L’any 1938, durant un intens bombardeig feixista sobre barcelona, la seva filla Núria, que era a l’escola, veu la mort de ben a prop. Casas, en estat de xoc, deci-deix que ja no poden continuar vivint a la ciutat i organitza el trasllat de la família a Cabrera de Mar. Aquell mateix any, segons sembla, instal·là un petit laboratori a Lleida i acompanyà les tropes del general Pozas a Aragó, al front de belchite, on registrà la quotidianitat de les tropes republicanes. Aquestes fotografies tampoc no s’han trobat.

De fet, Gabriel Casas també té la seva pròpia «maleta», l’element que ha esdevingut una mena de lloc comú en la historiografia sobre el fotoperiodisme d’aquell temps de guerra. Quan és conscient que la derrota és inevitable i que al seu arxiu posseeix documents comprometedors, escull uns cent cinquanta clixés i els posa en una petita caixa de fusta. Primer porta la caixa a casa seva, a prop de la plaça de tetuan, però després vol assegurar-se que romandrà ben amagada i la duu a l’herbolari dels sogres, a la travessera de Gràcia. Allà la caixa va ser dipositada en un racó del fons del local. Quan, anys més tard, Casas va anar a buscar els clixés, la humitat havia fet la seva feina. No sabrem mai res més d’aquelles fotos. Però és molt probable que les imatges de la proclamació de la república, els Fets d’octubre, la revolució de barcelona i el Front d’Aragó anes-sin tenyint-se, a poc a poc, amb els tons verds i grisosos dels fongs.

V TI RD ER NE CS A T S

Gabriel Casas i Galobardes

ViDrES trENCAtS

24

25 Gener de 1939. Casas viu amb por i desconsol el final de la guerra i la victòria de Franco. Creu que en un moment o altre el vindran a buscar, com passa dia rere dia amb amics i coneguts. Molts són assassinats. Viu mesos mig paralitzat, sense saber ben bé què fer, esperant el pitjor. Finalment és detingut l’octubre de 1939. Així ho recorda la seva filla Núria: «Primer van anar a l’estudi i van fer un registre. Allà van trobar fotografies i clixés, que van confiscar. Ell no hi era. Va imaginar que també vindrien a fer un registre a casa i se’n va anar a casa dels meus avis, a la travessera de Gràcia. Van venir a casa, van fer un registre i, com que ell no venia, es van endur la meva mare. [...] Jo tenia onze anys. Vaig anar tot el passeig de Sant Joan, sola, plorant fins a casa dels meus avis. Allà li vaig explicar que s’havien emportat la mare. Llavors ell es va presentar i van deixar anar la meva mare. tot això va ser una tragèdia molt grossa. El van detenir, el van pegar i el van sotmetre a tortures. Fins i tot ell va arribar a fer una primera declaració admetent tot el que havia dit el Moneny.»

tot i que Gabriel Casas no va arribar mai a saber qui va ser la persona que el va denunciar, el nom d’Enric Moneny quedarà lligat per sempre a la seva biografia. Durant els anys cinquanta –paradoxes terribles de la postguerra–, ambdós van arribar a treballar plegats, col·laborant en la revista S’Agaró.

Segons consta en l’expedient judicial, Casas és detingut per ser «de ideología rojo-separatista». també se l’acusa de ser «el fotógrafo del Departamento de Cul-tura de la Generalidad de Cataluña». Al text de l’acusació s’afegeix que «durante la guerra hizo alardes de propaganda roja, aunque siempre porque era encargado para ello, hizo carteles de propaganda por medio de fotografía y otras veces tomó fotografías de todas las actuaciones de los dirigentes».

Casas va estar empresonat uns quants mesos al Palau de les Missions de Montjuïc, del qual va sortir en llibertat vigilada en espera de judici. Durant dos anys, la seva dona, Maria Formiguera, va esforçar-se a buscar persones que testifiquessin a favor seu, però la seva lluita no va obtenir els fruits esperats. Fi-nalment, l’any 1942, el fotògraf va ser jutjat i condemnat a dotze anys de presó i un dia. La pena li va ser commutada per dos anys de presó atenuada i l’any 1944 li van retirar els càrrecs. Casas era «lliure», però ja no es va recuperar mai més de l’impacte d’aquella experiència.

L P FA I O T S J C O O R R

Gabriel Casas i Galobardes

LA PitJor FoSCor

26

27 Casas sempre va negar-se a signar l’adhesió als principis del Movimiento Nacional, un document imprescindible per poder exercir com a fotoperiodista. Va ser arra-conat i no va poder tornar a publicar mai més a la premsa.

La solitud de l’estudi va tornar a ser el seu millor refugi. Després de la guerra va haver de marxar cames ajudeu-me del magatzem del carrer de bailèn, però un bon amic que s’exilià a França, l’escultor Miquel Paredes, li va cedir el seu local, un ter-cer pis d’uns seixanta metres quadrats i ben il·luminat al carrer de Sant Pere Més Alt. En aquest lloc, Casas va passar bona part de les darreres tres dècades de la seva vida. Hi havia grans armaris i prestatges, on va anar emmagatzemant els seus clixés, i també una tarima de petites dimensions amb una modesta cortina, on feia les fotografies d’estudi. A més, es va construir un minúscul habitacle de fusta que li servia com a cambra fosca, on realitzava tot el treball de laboratori.

Com va passar amb tants altres fotògrafs que es negaren a combregar, Casas va acabar dedicant-se a la fotografia industrial i publicitària. D’aquells anys de la postguerra, els records que en té la filla parlen de depressió, de pèrdua de la il·lu-sió, d’una sort de mort en vida:

«L’any 1940, en sortir de la presó, estava molt ensorrat i no es va refer mai més. Pràcticament va morir. [...] Va viure una vida molt lànguida, molt trista, no va trobar la manera de refer-se. Va venir la guerra europea i sempre hi havia l’esperança que tornaria la república. [...] tota aquella efervescència que hi havia en els anys trenta. [...] Quan va acabar la guerra europea i els EUA van reconèixer Franco, es va veure que allò no canviaria mai. i ell es va sumir en una depressió total. Ja no té la creativitat que tenia abans. És diferent. tot ell canvia.»

Malgrat tot, Casas va continuar treballant fins que el cos va dir prou. La pri-mera col·laboració documentada de la postguerra és per al llibre Cervantes, de Sebastián Juan Arbó, l’any 1945. i, entre 1949 i 1970, mantingué una col·laboració activa amb la revista S’Agaró, fundada per l’empresari Josep Ensesa i consagrada a la promoció turística de la zona.

Durant aquells anys va tenir com a deixeble Josep Garrobé Chicote, fotògraf que tindria un paper destacat en la creació de l’institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i que es va dedicar professionalment a la moda, la publicitat i el retrat.

En el cas de la fotografia publicitària i industrial, Casas va treballar per a fabri-cants del sector tèxtil en tota mena d’anuncis, cartells, fulletons o butlletins. també va rebre encàrrecs de companyies com Martini rossi o de fabricants de motors i maquinària, amb els quals va fer els seus darrers fotomuntatges. bona part dels contactes els hi adreçava l’interiorista Òscar Lena, un dels homes que el va ajudar en els temps difícils.

A partir de l’any 1964, la pulmonia va deixant Gabriel Casas —fumador em-pedreït— més i més dèbil. L’any 1969, ja impossibilitat per pujar les escales, deixa el seu estudi-refugi de Sant Pere Més Alt. Als seus grans prestatges de fusta hi queda tot el seu llegat —eines i milers de clixés—, que passa a mans de l’artista robert Llimós, l’home a qui el fotògraf traspassà l’estudi. Després de mesos al llit, mor a barcelona a l’edat de vuitanta-un anys. Era el 14 de novembre de 1973.

L V GA I R D I A S A

Gabriel Casas i Galobardes

LA ViDA GriSA

L’EStUDi DE GAbriEL CASASCarrer de Sant Pere Més Alt, 43.

28

29