mestalli c. puncernau, Foc, terra i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del Pla de l’Estany...

sumari

Portadareflexionar sobreepidèmies històriques entemps pandèmics

Dossierla pesta negra de l’edatmitjana, a propòsit de l’obrade samuel K. cohn, Jr.pandèmies, fronteres agroecològiques icolonització humanamorter de farmàcia la Vall de santa creu,1652: la pesta buida unallarla pesta de marsella quemai no va arribar (1720)el doctor bahí, elsgermans prats i la filla delsastreel desconeixement éscontagiósimpacte del còlera-morbode 1834 a Gironatraces d’epidèmieshistòriques

LlibresJ. a. abelláni c. puncernau, Foc, terrai aigua. Forns, rajoleriesi pous de glaç del Plade l’Estanyx. puigvert, Els noms dela terra: Notes sobretoponímia de la Garrotxa

Notes de lecturab. moreno (ed.), Elsinventaris post-mortem ll. sales, La jurisdicció aSabadell a la baixa edatmitjana

L’Associació sortida. les paradoxes deldespoblament. crònicad’una visita a marmellar i aVilafranca.ruta per la Girona del’aigua i del setge de 1285

Trobadescol·loqui «Contral’impost: revoltesantifiscals a Europa(segles xiv-xvi)»: crònicad’una iniciativa en curs

Agenda

En ple confinament, el Centre deRecerca d’Història Rural va fer seva laproposta del Consell de Redacció delMestall de dedicar algunes pàgines delbutlletí corresponent al mes de juny aepisodis epidèmics històrics. Fruitd’aquesta col·laboració, en aquestnúmero set investigadors del Centre il’Associació ofereixen als lectors delMestall, per compartir-les, algunes dadesi notícies històriques que aquests dieshan reclamat la seva atenció. A més deltema epidèmic, allò que també uneixaquest conjunt de textos i notes, decaràcter i extensió molt diferents irelatius a èpoques diverses, són lescircumstàncies en què han estatconcebuts i redactats: durant dies deconfinament, és a dir, amb l’accés limitatals recursos materials i documentals dequè haurien volgut disposar, però tambéamb l’estímul intel·lectual que suposa lareflexió sobre episodis dramàticsocorreguts en el passat que el presentens recorda i que ens recorden elpresent.

És molt probable, a més, quel’experiència dels dies de confinament ila incertesa dels moments que tots hemviscut i estem vivint —juntament, és clar,amb l’interès comú per a la Història—hagi provocat en molts lectors del Mestallla mateixa necessitat de reflexionarsobre temes similars. Aquests lectorstrobaran en aquests textos l’oportunitatde perllongar les seves pròpiesreflexions, la qual cosa ens enriquirà atots. En el sentit que serem més adifondre la idea principal —que aquestslectors còmplices fa temps que hanassumit— que es desprèn de la lecturade cadascun d’aquests textos. Això valper a tot tipus de lector. I, a més, suposaper a nosaltres la raó primera d’haver-los

escrit i d’haver improvisat aquest dossiertan singular. Vet aquí la idea principal:que necessari i que viu, però quecomplex, es fa el diàleg entre el presenti el passat quan un llegeix i reflexionasobre epidèmies històriques en tempspandèmics!

Girona, 30 de juny de 2020

Rosa Congost Coordinadora del Centre de

Recerca d’Història Rural (Institut deRecerca Històrica, Universitat deGirona) i membre del consell de

redacció del Mestall.

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural

any XXIInúm. 47

juny 2020

reflexionar sobre epidèmieshistòriques en temps pandèmics

Morber amb bec per protegir-se de la pesta.Il·lustració de Paulus Furst, 1656

any XXII - núm. 47 - juny 2020

2

Dossier: Epidèmies històriques

D’entre les grans pandèmies de lahistòria, la pesta negra dels anys 1347-1351 i les successives recurrències ésencara un tema central de recerca per aun gran nombre d’historiadors, tant en elvessant mèdic o epidemiològic com en elde les conseqüències econòmiques,socials i culturals. Poques setmanesabans que s’imposés el confinament,quan la Covid-19 ja era una amenaçaimminent, va visitar la Universitat deGirona un dels experts més brillants en lamatèria, el professor de la universitat deGlasgow, Samuel K. Cohn, Jr. El seu llibreThe Black Death Transformed: Diseaseand Culture in Early Renaissance Europe(Londres-Nova York, 2002) és un delsestudis més documentats que hi ha sobretots els aspectes clínics i epidemiològicsde la pesta medieval. En contra del parermajoritari entre els historiadors, Cohnsosté que l’agent patogen de la pandèmiamedieval no era el bacil de la pesta, és adir el bacteri identificat per AlexandreYersin a Hong Kong, l’any 1894.Recentment alguns científics, especialis-tes en la paleogenètica, creuen haver tro-bat rastres de la presència del bacteri dela pesta (Yersinia pestis) en l’ADN delsmorts enterrats en alguns cementirismedievals i moderns, com el d’EastSmithfield a Londres, que es relacionenamb les epidèmies. Però, encara que fosaixí, la pandèmia medieval es manifestavade manera molt diferent a la pesta con-temporània, tant pel que fa a la simptoma-tologia com a l’epidemiologia.

En primer lloc, totes les fonts coinci-deixen en el fet que la pesta medieval de1348 va provocar una mortalitat elevadís-sima, molt superior a qualsevol altra pan-dèmia que hagi afectat la humanitat desdel món antic fins als nostres dies. Lesestimacions aproximades parlen enalguns casos de la desaparició de la mei-tat de la població europea. No endebadesels contemporanis en deien la «gran mor-taldat». A més, la mortaldat es produïa enun període de temps curt: a cada regió lapandèmia s’allargava només unes poquessetmanes i després passaven uns quantsanys que semblava haver desaparegut.Però la pesta va tornar en onades suc-cessives que es van anar repetint, ambuna cruesa, això sí, cada cop més ate-nuada. Els nous episodis afectaven espe-cialment els infants; i això, segurament, vaimpedir la recuperació demogràfica a curttermini. Una altra característica específicade la pandèmia medieval era la velocitatde propagació, remarcable en un món en

què les comunicacions no eren ni de llunycom les actuals. La gent de l’època va serconscient aviat de l’enorme capacitat decontagi interpersonal de l’epidèmia, queprovocava la mort en qüestió de dies. Perexemple, es podia constatar que elssacerdots que confessaven els moribundso els notaris als quals dictaven els testa-ments eren més susceptibles d’emmalal-tir; o que, quan hi havia algun infectat enuna llar, no trigaven a encomanar-se totsels seus membres —d’aquí els casos dra-màtics d’abandó de malalts per part delsseus familiars. Alguns creien que la malal-tia es podia transmetre només amb lamirada, de tan evident com era la facilitatde contagi. Tot i que se sol considerar lamanca d’higiene, la pobresa i la promis-cuïtat medievals factors agreujants, la pri-mera irrupció de la pandèmia va ser tanmortífera que no va tenir temps de fer dis-tincions entre rics o pobres, nobles opagesos. L’agent transmissor de la pestacontemporània són les puces de les rates,però Samuel Cohn assenyala l’absènciade referències a una epizoòtia de rates enles fonts de l’època medieval i també quel’estacionalitat de la pandèmia semblaincompatible amb aquest vehicle trans-missor. Per ell, la conclusió és clara: no estracta de la mateixa malaltia.

És habitual remarcar que la reacciódavant de la pesta medieval fou totalmentineficaç per tal de convèncer-nos queactualment estem molt millor preparatsper fer front a les crisis sanitàries. En partés així, ja que els poders polítics van serpoc actius, tot i les excepcions: la ciutat dePistoia, ja l’any 1348, va promulgar unesordenances que incloïen la restricció de lamobilitat per als seus habitants i la prohi-bició de l’entrada de forasters a la ciutat.En les onades posteriors, va ser habitualprendre mesures sanitàries que minimit-zessin el risc de contagi, com per exemplel’obligació de cremar roba i pertinencesdels morts. Tot i això, el mateix Boccaccioafirma que la medicina era del tot inútil.Però, si el 1348 els metges es van veureincapaços de generar una resposta efi-cient, Samuel Cohn detecta un canvi moltsignificatiu a partir de la segona onada depesta, la dels anys 1362-63. Els metgesmés cèlebres van ser requerits a escriuretractats sobre com afrontar la pandèmia,en general en llengües vernacles, per tald’arribar a una audiència més gran. El pri-mer d’aquests tractats és el de Jacmed’Agramont, escrit en català en el contextde la pesta del 1348. Els metges erenconscients que s’enfrontaven a un feno-

la pesta negra de l’edat mitjana,a propòsit de l’obra de samuel K. cohn, Jr.


3

men nou per al qual els clàssics no elsservien de gran cosa, però l’experiènciaels va permetre desenvolupar tractamentsnous. Per exemple, conscients de laimportància del contagi a través de l’aire,recomanaven que no s’entrés a les casesdels empestats si no era amb les portes ifinestres ben obertes, tot provant de puri-ficar l’aire amb herbes aromàtiques, ta-par-se la boca, rentar-se les mans i man-tenir una distància amb els malalts.Jugava a favor seu que la mortalitat de lapesta va tendir a disminuir i això podia serinterpretat com el resultat de la tascamèdica, entre d’altres factors. En tot cas,el prestigi i el reconeixement social delsmetges i de les institucions de tipus hospi-talari en van sortir reforçades.

A Catalunya hi ha una sòlida tradiciód’estudis dedicats precisament a la medi-cina en els temps medievals que en bonapart deriva del mestratge de Luis GarcíaBallester i el seu nucli de deixebles a laInstitució Milà i Fontanals del CSIC deBarcelona. Precisament ell mateix i JonArrizabalaga van tenir cura d’un magníficcomentari a l’edició del «Regiment» deJacme d’Agramont. García Ballester haviacopsat la importància dels arxius per talde conèixer la dimensió social de les pràc-tiques mèdiques i per això havia treballaten nombrosos arxius, inclosos els deGirona. La recerca als arxius va permetredemostrar l’àmplia difusió dels sabers iserveis mèdics a la baixa edat mitjana,fins i tot en el medi rural de les comarquesgironines, tal com argumenta MichaelMcVaugh en el seu llibre.

La recerca de Samuel Cohn sobre lapesta es basa en fonts de procedènciageogràfica molt diversa i d’una tipologiamolt variada. A més d’un nombre im-pressionant de cròniques, s’ha dedicat arecollir tot un munt de miracles de lesvides de sants que parlen de curacionsmiraculoses. Tot i que són rares per a laprimera onada dels anys 1347-51, des-prés esdevenen més freqüents. ACatalunya, sant Galderic, per exemple,intervingué per tal de salvar Perpinyà ialtres llocs de la pesta de 1384. Però unade les fonts documentals a les quals Cohnha dedicat més atenció és, sens dubte, elstestaments, dels quals ha reunit una mos-tra impressionant, de grups socials i loca-litats molt diverses. La comparació d’a-quests documents notarials abans i des-prés de la pesta el porta a avaluar algunsdels canvis culturals i socials que derivende presenciar la mort sobtada i massivade veïns, familiars i amics. En els testa-ments posteriors a 1348, s’observa unamajor preocupació per la preservació de

la memòria personal i familiar a través dedeixes destinades a singularitzar elsenterraments. Es constata també un aug-ment, en tots els nivells socials, dels lle-gats, que impliquen recordar els difunts, avegades amb obres d’art. La pandèmia vapropiciar un increment de les disposicionstestamentàries que impliquen fixar el destídels béns personals, fideïcomisos per alspatrimonis i tota mena de clàusules quedemostren una preocupació pel destí delsbéns personals. Aquest canvi en les acti-tuds que manifesten els testaments vatenir conseqüències en l’àmbit econòmic,social i cultural. Als arxius catalans esconserven una quantitat enorme de testa-ments d’aquesta època, que permetrienmúltiples recerques en aquesta direcció.

Lluís To Figueras

Per saber-ne més:- AGRAMoNT, Jacme d’, Regiment de preservació depestilència (Lleida, 1348), (ed. a càrrec deARRIzABALAGA, Jon, GARCíA BALLESTER, Luis, i VENY,Joan). Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1998.- CoHN, Samuel K., The Cult of remembrance and theBlack Death: six renaissance cities in central Italy.Baltimore: 1992. - CoHN, Samuel K., The Black Death Transformed:Disease and Culture in Early Renaissance Europe.Londres-Nova York: 2002. - CoHN, Samuel K., Cultures of plague: medical thin-king at the end of the Renaissance. oxford: 2011. - CoHN, Samuel K., «Renaissance attachment tothings: material culture in last wills and testaments»,Economic History Review, 65/3 (2012), pàgs. 984-1004.- FERRAGUD, Carmel, Medicina i promoció social a labaixa edat mitjana: Corona d’Aragó, 1350-1410.Madrid: CSIC, 2005.- MCVAUGH, Michael R., Medicine before the plague:practitioners and their patients in the Crown of Aragon,1285-1345. Cambridge: 2002. - VELA AULESA, Carles, Especiers i candelers aBarcelona a la baixa edat mitjana. Testaments, famíliai sociabilitat. Barcelona: Fundació Noguera, 2007.

Samuel Cohn parla de les pandèmies medievals imodernes a: https://cgs.illinois.edu/pandemics-in-historical-context/



4


Les incerteses i temors que aixecà laGrip de 1918, així com les mesures per pre-venir la seva difusió, no s’allunyen gaire deles que s’han manifestat amb la irrupció i laràpida difusió de la pandèmia del coronavi-rus SARS-CoV-2. L’impacte geogràfic,demogràfic, econòmic, sanitari i emocionald’aquesta pandèmia, en època contemporà-nia, només és comparable a les grans epi-dèmies de còlera del segle XIX.1 Ha estat unfenomen totalment inesperat. De fet, ha sig-nificat el retorn a un passat «desterrat» de lamemòria històrica i biològica de les societatscapitalistes occidentals. El creixement eco-nòmic, la millora en el benestar social, elsavenços tecnològics i científics havien ventatde la història del món occidental aquestsfenòmens pandèmics. Les epidèmies decòlera, tifus, verola i, sobretot, les de pesta,formaven part d’un passat llunyà, que en l’ac-tualitat només es pot associar a algunessocietats molt endarrerides econòmicament(Àfrica Subsahariana i Sud-est Asiàtic).Tanmateix, en els darrers decennis: la gripaviària (H5N1) infestà bona part del sud-est

asiàtic (2005), lagrip A (H1N1) oporcina viatjàarreu del mónl’any 2009; elMERS-CoV volàdes de l’orientMitjà a Europa el2011; i l’Ebolarebrota periòdica-ment des del seudescobriment el1976, i amb espe-cial virulència elsanys 2016-18.2

La inespera-da vulneració «del

progrés» s’ha explicat amb «teories conspi-ratives» (en el fons amb un to racista),3 perl’escassa capacitat de resposta dels siste-mes de salut, encongits per les retalladespracticades pels governs neoliberals des-prés de la crisi de l’any 2008;4 o bé, per laprecarietat estructural dels sistemes de salutpública en els països menys desenvolupats.5Amb tot, molts estudis assenyalen un origenmés complex. La grip porcina s’originà en lesgranges intensives de porcs a Mèxic, i es vatransmetre als humans tot provocant un ele-vada mortaldat. La grip aviària es desenvolu-pà en granges avícoles i s’espargí entre lesaus emigrants, encara que no afectà directa-ment les persones.6 La Covid-19 està rela-cionada amb la família de virus SARS cone-guts per epidèmies anteriors, i relacionatsamb la grip hivernal. Els brots detectats en elmercat de Wuhan suggereixen una cadenasimilar: l’hoste primari és un animal silvestre(pangolí o ratpenat, segons han apuntat elsprimers estudis), tot i que la cadena d’inter-mediaris i adaptacions fins als humans ésencara poc coneguda.7

Els biòlegs han descrit el complex iimmens nombre de patògens que viuen alshàbitats naturals hostatjats per animals sil-vestres.8 L’agroindústria intensiva (grangesagropecuàries intensives) que colonitza elshàbitats naturals, tot replicant espècies per alconsum humà, ha destruït les barreres natu-rals que actuen com a pantalles o filtres d’a-quells virus; d’aquesta manera s’ha produïtun progressiu «alliberament» i adaptació depatògens cap a altres hostes. Els virus, endeterminades condicions, poden saltar delshostes originaris (ratpenats, marmotes, pan-golins, aucells, etc.) a altres d’intermediscriats en granges (gallines, ànecs, porcs),des d’on el virus acaba saltant i adaptant-seals humans9 Per últim, un cop s’ha adaptat

pandèmies, fronteres agroecològiques i colonització humana

La pandèmia que acaba d’escombrar la terra no ha tingut precedents. Hi hahagut epidèmies més mortals, però han estat més circumscrites; hi ha hagut

epidèmies gairebé tan esteses, però han estat menys mortals. Inundacions, fams,terratrèmols i erupcions volcàniques han escrit les seves històries en forma d’unadestrucció humana gairebé massa terrible per ser capides, però mai abans no hihavia hagut una catàstrofe tan sobtada, tan devastadora i tan universal. La cosa

més sorprenent (el més sorprenent) de la pandèmia és el complet misteri que l’envoltava. Ningú semblava saber quina malaltia era, d’on

procedia ni com detenir-la. Les ments més inquietes s’estan preguntant

ara com ara si tornarà a haver-hi una altra onada.

Major George A. Soper «The Lessons of the Pandemic»,Science, 30 de maig de 1919, pàgs. 501-505 (traducció de l’autor)

Font: Centers for DiseaseControl and Prevention(CDC) https://www.cdc.gov/vhf/ebola/resources/virus-ecology.html


5

Dossier: Epidèmies històriques als ésser humans, els ràpids i intensos siste-mes de comunicació (transport aeri i turisme)s’han convertit en les millors palanques depropagació d’aquesta generació de virus: lesautopistes aèries permeten brots quasisimultanis a diversos llocs del planeta, amilers de quilòmetres de distància entre unsi altres.10 Finalment, no s’ha de descartar queen determinades condicions climàtiques(temperatures baixes i humitat) i atmosfèri-ques (majors nivells de contaminació) pu-guin incrementar la difusió i letalitat de la pan-dèmia.11 Així, les causes dels nous cicles epi-dèmics del segle XXI podrien trobar-se en eltrencament de les complexes relacions fron-tereres entre les societats humanes i els sis-temes naturals.12

Les interconnexions entre plagues icolonització dels sistemes agroecològics nosón noves. Un dels exemples més antics,que no únic, és la història del bacteri de laYersina pestis, coneguda com la pesta negrao bubònica: el patogen-killer més eficaç en lahistòria medieval i moderna europea. LaYersina pestis és un bacteri (un organismecel·lular), i no un virus (un patogen quenecessita un cèl·lula per procrear-se i viure).La seva propagació entre els humans va pro-vocar enormes mortaldats fins al segle XX.L’epidèmia es manifestava amb l’aparició debubons als ganglis limfàtics de les persones;aquests bubons acabaven amb la vida delsinfestats en poques setmanes. El patogen estransmetia per la picada de la puça de la rata(Xenopsylla cheopis), que inoculava el pato-gen. La letalitat era molt elevada (70%);entre la infestació i la defunció de l’afectatpassaven unes poques setmanes. La mor-taldat s’agreujava quan la pesta adquiria uncomponent pneumònic, de manera que elbacteri es transmetia per contacte directeentre humans a través de les cutícules queportaven sang infestada amb el bacteri,expulsades per l’infestat quan tossia o parla-va, fet que multiplicava els efectes devasta-dors del brot pandèmic.13

S’han documentat tres grans onadespandèmiques de la pesta negra. La primerafou l’onada dels anys 541-543 dC, conegudacom la Pesta Justiniana. Fou descrita pelscoetanis (Procopi i Joan d’Efes); aquestatingué rèpliques fins al segle VIII, i desprésdesaparegué.14 La segona onada s’iniciàdurant els anys 1347-48. L’impacte sobre lapoblació europea fou esborronador, tal commostren les dades demogràfiques, les cròni-ques i les obres literàries de l’època. Lapesta mantingué la seva latència, tot rebro-tant periòdicament a Europa, però amb unavirulència desigual. Les diferents onadesafectaren les regions Atlàntiques, l’EuropaCentral o bé les zones meridionals. La sevafreqüència i virulència s’espaià; i, després deles onades de 1630 i 1647-54, només reapa-regué en brots violents però molt localitzatsgeogràficament (per exemple, a Marsella el1720).15 La tercera onada tingué lloc entrefinals del segle XIX i inicis del XX, i fou espe-cialment violenta a la Xina i l’índia. Foudurant aquesta onada, i en certs rebrots pos-teriors, quan amb un instrumental modern iconeixements científics es feren els majorsavanços sobre la naturalesa i tractament dela pandèmia.16 Ara bé, quins eren els orígensd’aquest bacteri? Per què es manifestà enaquelles onades mortíferes? Per què desa-pareixia i després tornava a reaparèixer ambtanta virulència?

La pesta negra té uns orígens llunyans.De fet, els bacteris ja eren allí, en certsindrets o extensions geogràfiques, abans deser incorporats a la vida dels humans. Elsestudis genòmics suggereixen que les pri-meres manifestacions podrien estar relacio-nades amb els canvis que comportaren larevolució agrària i la domesticació delsmamífers a les estepes entre el sud-est del’actual Rússia, Tibet i Xina.17 La Yersina pes-tis prosperaria associada a un tipus de puçaque parasita els rosegadors silvestres (mar-motes) que habiten aquelles contrades. Lespuces s’alimentaven de la sang dels rosega-

Font: WAGNER, D. M.,KLUNK, J., HARBECK, M.,DEVAULT, A., WAGLECHNER,N., Sahl, J. W., PoINAR, D.,«Yersinia pestis and thePlague of Justinian541–543 AD: a genomicanalysis», The Lancetinfectious diseases, 14/4(2014), pàgs. 319-326.


6

dors i prosperaven amb l’expansió de l’espè-cie. Durant les etapes de condicions climàti-ques favorables, la biomassa s’expandia iafavoria el creixement de les poblacions derosegadors i de puces. Quan es trencava elcicle expansiu, per exemple degut a unperíode de sequera extrema, la reducció dela biomassa provocava la davallada de lescolònies de rosegadors. Quan la pesta del-mava les poblacions de rosegadors, lespuces afamades saltaven a altres hostesque s’havien acostat als hàbitats dels rose-gadors.18

L’esglaó intermedi entre els rosegadorsde les planures i els humans fou la rata negra(rattus rattus).19 La seva associació amb lescomunitats humanes estava lligada en part aldesenvolupament de l’agricultura cerealista.La rata havia prosperat al costat de les sitgesi graners dels primers agricultors.20 Latransmissió de la puça de les rates alshumans seguia un procés similar. Mentre lespuces disposaven de suficients hostes, esmantenia a la rata. Tanmateix, quan esdesenvolupava el patogen i començava ainfestar la població de rates, i la infestaciódelmava la població de rates (epizoòtia),aleshores les puces afamades saltaven al’hoste més proper: els humans. La picadade les puces infestades estenia el patogenentre els humans. Així, l’epidèmia era elresultat de dues epizoòties prèvies, primerentre els rosegadors silvestres i desprésentre les rates.21 La difusió de la pesta no eradirecta, de persona a persona, excepte en elcas de la pesta pneumònica primària, sinóque es produïa a través de la picadura d’unapuça infectada. Aquestes característiquesconferien particularitats a les condicions de laseva difusió, i també a les polítiques decontenció de la plaga. L’expansió de lapandèmia seguia un via lenta en la seva pro-

pagació interior,a través de lescolònies de ra-tes; i una rutaràpida, amb ladifusió de lesrates i puces in-fectades mitjan-çant els vaixells(sentines ambcereals i la pe-llofa) i carava-nes (com aparàsits dels ca-mells), la qualcosa permetiaels grans saltsmarítims i ur-bans de l’epi-dèmia.22

Els estu-dis han relacio-nat la irrupció

dels tres grans cicles pandèmics amb la con-junció de canvis econòmics (interconnexióde les societats mediterrànies i asiàtiques) iclimàtics.23 La irrupció del cicle de PestesJustinià coincidí amb el final d’una etapahumida que fou seguida per intensos perío-des de sequera durant el segle VI. Aquestcicle, possiblement també relacionat ambuns ceps del bacteri, tingueren algunsrebrots posteriors, fins que el cicle s’esllan-guiria.24 La segona gran onada, iniciadadurant els anys 1347-52, també trobà en elscanvis en les condicions agroclimàtiques uncontext favorable per iniciar-se i difondre’scap a Europa, encara que distint del diag-nosticat per a l’anterior pandèmia.25 Més difí-cil resulta establir les relacions entre els can-vis climàtics i els rebrots de les onades depesta del segle XVI i XVII, perquè sembla queel cep era el mateix que el de l’any 1348.26Aquestes onades afectaren les poblacionsd’àrees geogràfiques diferents, en cada unad’elles. Els orígens podien ser les rates infes-tades que s’escolaven als vaixells, entre lapellofa, i també els viatgers que travessavenla Mediterrània.27 Tanmateix, sorprèn la mul-tiplicitat dels límits geogràfics de les diferentsonades del segle XVII. Mentre l’onada de1630 quedà molt circumscrita al nord d’Itàlia,centre-est d’Europa i el litoral peninsular, ladel 1647-54 afectà sobretot el sud de laPenínsula itàlica i el llevant ibèric.28 La pestaseguí a Europa, encara que en brots méslocalitzats; per exemple, l’episodi de pesta de1720 a Marsella29 o el de 1820 a Mallorca.30Els brots s’han mantingut arreu d’Europa finsa la segona meitat del segle XX, encara queels focus més intensos i estesos tinguerenlloc a Àsia.31

La geografia dels brots i la seva inter-mitència suggereix que els patògenes porta-dors de la pesta segueixen confinats encomunitats de rosegadors a diferents indretsdel món. Així, la seva reaparició és factible,tal com demostren les notícies sobre algunsbrots relacionats amb les colònies de rose-gadors o marmotes a Madagascar, Perú,Xina o Congo reportats per l’oMS. Peròtambé és cert que la memòria, l’experiència iles pràctiques preventives (cordons sanitaris,quarantenes, confinaments i neteja) i elsconeixements científics en el tractament dela plaga han permès contenir-la; es a dir,confinar-la.32

La irrupció i difusió de l’actual pandèmiaplanteja nous desafiaments per als sistemessanitaris i la societat actual, però també perals historiadors. D’una banda, l’anàlisi delsdiferents brots epidèmics mereix una anàlisimés amplia, en què els bressols socioecolò-gics del patogen —hàbitats, hostes i vectorsde transmissió i adaptació— siguin un primerpunt d’estudi indefugible per tal de compren-dre com alguns virus i bacteris salten delsseus hàbitats naturals a d’altres, com s’a-


Font: ALFANI, G., «Plague in seventeenth-cen-tury Europe and the decline of Italy: an epide-miological hypothesis», European Review ofEconomic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.


7

dapten i com muten. En segon lloc, la majorpart dels estudis recents han posat un èmfa-si molt especial en l’estudi dels canvis en lescondicions climàtiques, que poden alentir oaccelerar la difusió de les epidèmies. Perúltim, cal analitzar els mecanismes socialsque contribueixen a la propagació de l’epidè-mia (per exemple, els sistemes de transport),i també avaluar l’eficàcia de les polítiquespúbliques (sanitàries) que jugaren un paperrellevant en la contenció i control de la plaga(confinaments, quarantenes, llatzerets i nete-ges).

Les experiències i crisis socioecològi-ques del passat poden ajudar a il·luminar lacomprensió dels desafiaments contempora-nis. Però, per tal que això passi, cal, d’unabanda, la implementació de metodologiestransdisciplinàries i una col·laboració francaentre les ciències naturals i les socials; i del’altra, els errors passats haurien d’ajudar elsrepresentants de la ciutadania i els governsde les nacions a admetre que cal fixar algunsllindars que no convé traspassar, si es volgarantir la vida en el planeta (hàbitats i espè-cies), inclosa la vida de l’espècie humana.

Biel Jover Avellà

1 Vegeu l’obra de JoHNSoN, Steven, El mapa fan-tasma: la epidemia que cambió la ciencia, las ciudades yel mundo moderno, Madrid, Capitán Swing Libros, 2020.

2 Vegeu el text de la biòloga SALVADó, Margalida,«Les pandèmies i epidèmies de segle XXI: els seus orí-gens i impactes», en línia a:http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/03/27/les-pan-demies-i-epidemies-de-segle-xxi-els-seus-origens-i-impactes-margarida-salvado/

3Vegeu QUIAN, Alberto, «Pandemia de mentirassobre el coronavirus: así amenaza nuestra salud y lademocracia. Hoy, más que nunca, la verdad se ha con-vertido en una cuestión de vida o muerte», CTXT,21/04/2020, en línia a:https://ctxt.es/es/20200401/Politica/31843/bulos-redes-fake-news-democracia-pandemia-covid-conspiranoicos-alberto-quian-infodemia.htm.

4 SANCHEz BAYLE, Marciano, i SANCHEz FERNáNDEz,Carlos, «Covid-19: certezas, incertidumbres y problemasque plantea», El País (24/03/2020), en línia a:https://elpais.com/economia/2020/03/23/alternati-vas/1584970716_702344.html

5 ALoNSo, José Antonio, i ATIENzA AzCoNA, Jaime,«La Covid-19 en el mundo más pobre», El País(06/04/2020), en línia a:https://elpais.com/elpais/2020/04/01/planeta_futu-ro/1585752546_792829.html

6 WALLACE, Robert, Big farms make big flu: dispatc-hes on influenza, agribusiness, and the nature of science,NYU Press, 2016. També, WALLACE, Rob, LIEBMAN, A.,CHAVES, L. F., i WALLACE, Rodrick, «CoVID-19 and Circuitsof Capital», Monthly Review, 72/1 (2020).

7 zHANG, T., WU, Q., i zHANG, z., «Probable pango-lin origin of SARS-CoV-2 associated with the CoVID-19outbreak», Current Biology, 30/7 (6 April 2020), pàgs.1346-1351.

8 En aquest sentit anaven les advertències delsorganismes internacionals, com ara el programa deNacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), en línia a:

h t t p s : / / w w w. l a v a n g u a r d i a . c o m / n a t u -ral/20200522/481311194403/dia-internacional-de-la-bio-diversidad-pandemias-perdida-ecosistemas-fauna-biodi-versidad.html; o bé els estudis sobre la influencia del canviclimàtic sobre la difusió de les noves pandèmies, a:https://theconversation.com/coronavirus-response-pro-ves-the-world-can-act-on-climate-change-133999. Tambéaquesta relació és esmentada en l’entrevista amb el prin-

cipal assessor del Govern d’Alemanya sobre el coronavi-rus, en línia a:https://m.eldiario.es/3ce39776_1021548406/;

9 Hom pot trobar un resum d’aquestes interconne-xions entre la biodiversitat, el canvi climàtic i la difusió deles noves pandèmies, a la ressenya d’Enric Tello, en líniaa: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/05/11/eco-historia-iv-solo-la-biodiversidad-nos-salvara-de-la-pande-mia-entrevista-a-rob-wallace/.

10 Vegeu per exemple l’article d’Ivan Murray ahttps://www.elsaltodiario.com/turismo/ivan-murray-turis-mo-global-lehman-brothers-crisis-covid19.

11 Vegeu https://www.sciencedaily.com/relea-ses/2020/04/200406100824.htm.

12Vegeu l’entrevista a Carlos zambrana a LaVanguardia, en línia a:

h t t p s : / / w w w. l a v a n g u a r d i a . c o m / n a t u -ral/20200404/48285860410/carlos-zambrana-ecohealth-alliance-malasia-coronavirus.html?facet=amp.

13 Vegeu descripcions de les caracterísitques d’a-questa epidèmia a CoHN, Samuel, «The Black Death: endof a paradigm», The American Historical Review, 107/3(2002), pàgs. 703-738. També se’n poden llegir pàginesinteressants a: BENEDICToW, J. ole, La peste negra, 1346-1353: la historia completa, Madrid, Ediciones Akal, 2011; ia: CAMPBELL, Bruce M., The great transition, Cambridge,Cambridge University Press, 2016.

14 HARPER, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambioclimático y enfermedad en el fin de un Imperio, Barcelona,Crítica, 2018.

15 ALFANI, G., «Plague in seventeenth-centuryEurope and the decline of Italy: an epidemiological hypot-hesis», European Review of Economic History, 17/4(2013), pàgs. 408-430.

16 CoHN, Samuel, «Epidemiology of the BlackDeath and Successive Waves of Plague», MedicalHistory, 52/S27 (2008), pàgs. 74-100.

17 ANDRADES VALTUEñA, A., MITTNIK, A., KEY, F. M.,HAAK, W., ALLMäE, R., BELINSKIJ, A., MASSY, K. et alii, «TheStone Age plague and its persistence in Eurasia», Currentbiology, 27(23) (2017), pàgs. 3683-3691. Vegeu també:SPYRoU, Maria A., TUKHBAToVA, Rezeda I., WANG, Chuan-Chao, ANDRADES VALTUENÃ, Aida, LANKAPALLI, Aditya K.,KoNDRASHIN, Vitaly V., TSYBIN, Victor A., KHoKHLoV,Aleksandr, KUḦNERT, Denise, HERBIG, Alexander, BoS,Kirsten I., i KRAUSE, Johannes, «Analysis of 3800-year-oldYersinia pestis genomes suggests Bronze Age origin forbubonic plague», Nature Communications, 9/2234(2018), DoI: 10.1038/s41467-018-04550-9.

18 Vegeu una descripció del procés a: HARPER,Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático..., op.cit., pàgs 250-258; i també a: CAMPBELL, Bruce M., Thegreat transition..., op. cit., pàgs. 230-235.

19 Vegeu BENEDICToW, J. ole, La peste negra, 1346-1353: la historia..., op. cit. pàgs. 30-44.

20 Aquesta inferència procedeix de l’anàlisi de lesrestes arqueozoològiques i genòmiques dels jacimentsarqueològics, on s’ha comprovat l’associació entre esque-lets humans i els de la rata negra: SPYRoU, Maria A.,TUKHBAToVA, Rezeda I., WANG, Chuan-Chao, ANDRADESVALTUENÃ, Aida, LANKAPALLI, Aditya K., KoNDRASHIN, VitalyV., TSYBIN, Victor A., KHoKHLoV, Aleksandr, KUḦNERT,Denise, HERBIG, Alexander, BoS, Kirsten I., i KRAUSE,Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestisgenomes suggests...», op. cit., pàgs. 1-10.

21 Vegeu, per exemple, una completa descripciód’aquests processos a CAMPBELL, Bruce M., The greattransition..., op. cit., pàgs. 227-252.

22 XU, L., STIGE, L. C., KAUSRUD, K. L., BEN ARI, T.,WANG, S., FANG, X., zHANG, z. et alii, «Wet climate andtransportation routes accelerate spread of human pla-gue», Proceedings of the Royal Society B: BiologicalSciences, 281/1780 (2014), en línia a:https://doi.org/10.1098/rspb.2013.3159. Vegeu també:YUE, R. P., LEE, H. F. i WU, C. Y., «Trade routes and pla-gue transmission in pre-industrial Europe», Scientificreports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10.

23 SCHMID, B. V., BüNTGEN, U., EASTERDAY, W. R.,GINzLER, C., WALLøE, L., BRAMANTI, B., i STENSETH, N. C.,«Climate-driven introduction of the Black Death and suc-cessive plague reintroductions into Europe», Proceedingsof the National Academy of Sciences, 112/10 (2015),pàgs. 3.020-3.025.

24 FELDMAN, M., HARBECK, M., KELLER, M., SPYRoU,M. A., RoTT, A., TRAUTMANN, B., i BoS, K., «A high-covera-



8

Dossier: Epidèmies històriques ge Yersinia pestis genome from a sixth-century Justinianicplague victim», Molecular biology and evolution, 33/11(2016), pàgs. 2911-2923. Vegeu també: HARBECK, M.,SEIFERT, L., HäNSCH, S., WAGNER, D. M., BIRDSELL, D.,PARISE, K. L., i zöLLER, L., «Yersinia pestis DNA from ske-letal remains from the 6th century AD reveals insights intoJustinianic Plague», PLoS Pathogens, 9/5 (2013),e1003349.

25 Vegeu CAMPBELL, Bruce M., The great transi-tion..., op. cit., pàgs. 277-289.

26 WHITTLES L. K., i DIDELoT, X., «Epidemiologicalanalysis of the Eyam plague outbreak of 1665–1666»,Proc. R. Soc. B, 283/1830 (2016), en línia a:http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2016.0618; vegeu també:SEIFERT, L., WIECHMANN, I., HARBECK, M., THoMAS, A.,GRUPE, G., PRoJAHN, M., i RIEHM, J. M., «GenotypingYersinia pestis in historical plague: evidence for long-termpersistence of Y. pestis in Europe from the 14th to the 17thcentury», PLoS One, 11/1 (2016), en línia a: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0145194.

27 YUE, R. P., LEE, H. F., i WU, C. Y., «Trade routesand plague transmission in pre-industrial Europe»,Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10. Vegeu també:ANDRADES VALTUEñA, A., MITTNIK, A., KEY, F. M., HAAK, W.,ALLMäE, R., BELINSKIJ, A., MASSY, K. et alii, «The Stone Ageplague...», op. cit.

28 ALFANI, G., «Plague in seventeenth-centuryEurope and the decline of Italy: an epidemiological hypot-

hesis», European Review of Economic History, 17/4(2013), pàgs. 408-430.

29 Sobre la pesta a Marsella, vegeu: BoS, K. I.,HERBIG, A., SAHL, J., WAGLECHNER, N., FoURMENT, M.,FoRREST, S. A., i GoLDING, G. B., «Eighteenth centuryYersinia pestis genomes reveal the long-term persistenceof an historical plague focus», Elife, 5 (2016), en línia a:https://elifesciences.org/articles/12994.

30 Sobre la pesta de 1820 a Mallorca, vegeu l’articlede PUJADES-MoRA, Joana M., i SALES, Pere, en línia a:https://www.arabalears.cat/societat/Confinaments-passat-temps-Covid-19-coronavirus_0_2424957565.html

31 BRAMANTI, B., DEAN, K.R., WALLøE, L., CHR.STENSETH, N., «The Third Plague Pandemic in Europe»Proc. R. Soc. B, 286/1901 (2019), en línia a:http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2018.2429

32 WoRLD HEALTH oRGANISATIoN, «Plague –Madagascar», Disease outbreak news (15 November2017), en línia a: https://www.who.int/csr/don/15-novem-ber-2017-plague-madagascar/en/.

la Vall de santa creu, 1652:la pesta buida una llar

En ocasió dels moments realmenthistòrics que ens toca viure amb el pas dela Covid-19, que deixen en foteses altresfenòmens sociopolítics recents, és obligatretornar la mirada a allò que ha marcat lahumanitat des del principi dels temps: lalluita per la supervivència. Quan la parcadescarrega la seva dalla i la mort i el dolors’estenen de forma imparable i tenallado-ra, la nau de la nostra existència sotsobrai la vida emergeix com un valor suprem. Atots ens convé no oblidar; i a nosaltres,com a historiadors en particular, nomenystenir aquest enfocament en lesnostres recerques, a vegades nomésfocalitzat en un aspecte o àmbit, massadistant d’una mirada global. La lluita pervorejar la mort és una de les pedres angu-lars de totes les societats. Els fets viscutsrecentment ens fan present avui que, mal-grat el progrés de les nostres societats, laforça de la natura ens fa sucumbir. Unacura d’humilitat en ple segle XXI, quan lahumanitat caminava pel plàcid senderdels qui es creuen invencibles.

Mentre vivíem una fase àlgida d’a-quest històric mal tràngol, em venien alpensament les vides d’alguns meusavantpassats que van sucumbir a l’epidè-mia de 1652,1 al veïnat de la Vall de SantaCreu, sufragània de la parròquia de SantEsteve de la Mata de la Selva de Mar, avuiintegrat al terme municipal del Port de laSelva. És un llogarret clos entre mun-

tanyes al peu del monestir de Sant Perede Rodes, dedicat al conreu de la vinya il’olivera, habitat a l’època per una setante-na de persones, que van veure torbada laseva existència per l’arribada de la pesta.

En un manual de protocols d’AntoniFontdevila, notari de Llançà,2 vaig desco-brir l’impacte d’aquest fenomen a la famí-lia i al seu patrimoni: la mort d’un matri-moni i els seus fills, i l’herència del patri-moni familiar d’una nissaga ja documenta-da al poble almenys d’ençà el segle XIV,patrimoni que va anar a parar a mans d’ungermà del cap de casa i a la seva des-cendència. Un drama que fou familiarperò que ben segur va commocionar lapetita comunitat rural.3 Amb poques horesde diferència, Sebastià ParonellaCuningo, nascut a la Vall el 7 de desem-bre de 1620, va morir als 32 anys, juntamb la seva esposa, Margarida Buscató,nascuda al veïnat de Sant Romà de laSelva de Mar, i una filla, les restes delsquals foren soterrades a tocar de la casa,i un fill també va perir i fou sepultat a lamuntanya camí de la Selva de Mar. Mortstots els integrants de la unitat familiar, elpatrimoni va ser heretat pel germà, AntoniParonella Cuningo, nascut a la Vall el 21de febrer de 1639, el qual, tot i la sevajoventut, ja s’havia casat amb l’esposa denom Magdalena. El jove de tretze anys,orfe de pare d’ençà dels tres anys, mortsel germà, la cunyada i els nebots, i una

col·leccio mascort

Morter de farmàcia. França, 1624. Fosa debronze. 27 x 44 x 39 cmRamon Mascort Amigó (Barcelona, 1930)guarda en la seva col·lecció particular un mor-ter de bronze procedent de la farmàciaMascort de Torroella de Montgrí. Aquest mor-ter, conservat durant generacions per la famíliaMascort, havia format part dels estris indispen-sables de la farmàcia que regentava la família.Aquest tipus de morters, de gran format, ser-vien per a polvoritzar i barrejar substàncies i,des de fa segles, s’han utilitzat en farmàciesper preparar medicaments.El morter és de grans dimensions i té formatroncocònica invertida. El cos està decoratperimetralment per vuit costelles verticals enforma d’atlants, i disposa de dues nanses con-traposades en forma de cap de gos. A la partsuperior, presenta la inscripció: «DoMINIQUECAMBIADoUR 1624», com a marca de pro-pietat.Gràcies a una notícia publicada per la SociétéArchéologique de Montpellier l’any 1958,sabem que Dominique Cambiadour havianascut a Poussan (districte de Montpeller) el1595, i que va exercir de farmacèutic aMontpeller des de 1624, fins que morí a causade l’epidèmia de pesta que va afectar la ciutatentre 1629 i 1630. L’administració local va ferinventariar la casa per evitar-ne el pillatge. Enl’inventari de la botiga, completament equipadaamb estris de tota mena, hi consten gerres,morters, espàtules i alambins, entre d’altres.El primer Mascort que es va instal·lar aTorroella de Montgrí, com a farmacèutic, fouAgustí Mascort Plana (Palafrugell, 1770-Torroella de Montgrí, 1842). A partir de la docu-mentació conservada a l’arxiu de la Col·leccióMascort, sabem que l’any 1805 AgustíMascort va comprar tots els objectes i moblesde la farmàcia de l’antic Hospital de Torroellade Montgrí. I el 1837 va comprar a JosepAlabau el contingut de la botiga de farmàciaque regentava el seu difunt fill també deTorroella de Montgrí.No podem assegurar en quin moment arribà elmorter a la família Mascort, però sí que ha per-durat fins al nostres dies. D’aquest morter,n’hem pogut resseguir la història, que comptaamb quasi quatre-cents anys.

Elena SauFundació Mascort Torroella de Montgrí

Bibliografia:IRISSoU, Louis. «Interieur d’Apothicaire en 1630», dinsDULIEU, L., «Sur le passé de la pharmacie montpellié-raine: Compte rendu des travaux de la SociétéArchéologique de Montpellier pendant les années1932-1950», Revue d’Histoire de la Pharmacie [París],159 (1958), pàgs. 441-442.Consultable a:https://www.persee.fr/docAsPDF/pharm_0035-2349_1958_num_46_159_9538_t1_0441_0000_2.pdfCREIXELL, Rosa Maria. Piezas escogidas. La seleccióndel coleccionista. 10º Aniversario. Torroella de Montgrí:Fundació Privada Mascort, 2017, cat. 72.


9

Dossier: Epidèmies històriques vegada transcorreguda la quarantena, vaprendre possessió de la llar que l’epidè-mia havia deixat buida. La vida continua-va, i les generacions es van succeir alcapdavant d’un patrimoni per espai de tressegles més, però aquesta ja és una altrahistòria.

Part d’aquest document notarial alqual hem fet referència ja va ser incorpo-rat a una comunicació d’unes jornadescelebrades l’octubre de 2006 a l’ArxiuHistòric de Girona.4 Es tracta d’una actad’inspecció facultativa a la Vall de SantaCreu, per determinar si l’indret es podiadeclarar lliure de pesta i permetre així lacirculació de persones i de béns. Per talde copsar la integritat del testimoni que hapervingut d’aquell episodi, i que el lectorestableixi lliurement les seves pròpiesconclusions, vegem-ne, al marge, la trans-cripció completa, a cura de l’amicSalvador Vega Ferrer.

Fixem-nos en la visita d’un metge iun cirurgià (i junta del morbo de Castellód’Empúries)8 a l’indret per determinar siencara hi havia pesta a la Vall de SantaCreu. Resulta interessant constatar elrigorós protocol sanitari seguit per verificarla finalització d’un episodi contagiós, fins itot més enllà del mateix terme castello-nenc, en un petit poble del Cap de Creus.Dèiem en aquella ocasió: «Però ens sem-bla que, prèviament, les societats d’AnticRègim havien articulat dins les seves prò-pies cosmovisions eines, instruments iestratègies per mirar de superar unessituacions a les quals totes les societatshan hagut de fer front. La salut és una deles prioritats dels homes i de les societats,perquè en això hi va la seva pròpia conti-nuïtat. No tenir-ho en compte ens podriafer caure en l’error de pensar que a lessocietats preindustrials no s’havien articu-lat estratègies de salut pública. Ens sem-bla que, empesos per l’imperatiu de lasubsistència, aquesta era una qüestióassumida per la societat en el seu conjunt,per bé que amb formes lògicament moltdiferents de les implementades per lessocietats d’època contemporània, interfe-rides per interessos econòmics o d’altretipus, a vegades d’escassa legitimitat, nogaire diferents dels actuals».

Adés i ara, cada societat ha articulatles seves pròpies estratègies. El més tristdel que ens ha tocat viure és que s’hademostrat que d’estratègies no n’hi haviagaires, i que les nostres societats i elsseus governants —oblidant aquest passatque els historiadors sempre intentem ferpresent per guanyar el futur— havienmenystingut que la història, malgrat elsmolts canvis viscuts, de manera periòdicaes repeteix. I el nostre temps no ha que-

dat al marge d’aquesta constant. Lliçód’història, lliçó de vida.

Salut tinguem per retrobar-nos totsamb l’expectant lectura del proper Mestall!

David Moré Aguirre

1 Sobre l’epidèmia de pesta de mitjan segle XVII,vegeu AMELANG, James S., i Xavier ToRRES (curad.),Miquel Parets: Dietari d’un any de pesta, Vic, Eumo,1989.

In Christi nomine, et ceteraDimars a 20 del mes de agost 1652. Constituïts personalment los

magnífichs Jaume Serra, doctor en Medicina, y Pere Pagès, chirurgià dela vila de Castelló de Empúries, en lo terme y cerca del lloch de la Vall,en presèntia dels honorables Pere Roig, ba5 cònsol, y Nicolau Roig, bat-lle del morbo de dit lloch de la Vall, dits doctor Serra y Pagès han expo-sat a dits cònsol y batlle del morbo lo següent: «…Senyors cònsols ybatlle del morbo de la Vall, nosaltres venim assí a petitió de vostres mer-cès y per deliberatió presa en la junta del morbo de la vila de Castelló,per visitar y veure la sanitat dels habitants de dit lloch y fer relatió del quesabrem y haurem vist y si ha hi deu donar-se’ls lo líbero comers. Per çorequerim a vostres mercès que migensant jurament nos digau si en ditlloch de la Vall o son terme y ha algú o alguns malalts y qui són. Ítem, sidesprés que los han assignat la quorantena de salut hi ha hagut algú oalguns malalts. Ítem, que migensant dit jurament nos prometan amostrartotas las casas són estadas infestas y personas foren contagiadas y lospuestos a hont són enterrats los morts en lo temps del contagi…». Yencontinent, hoyda dita expositió verbal, dits cònsols y batlle del morbomijensant jurament, extrajudicialment per ells prestnt6 a Nostre SenyorDéu y als Quatre Sants Evangelis, han dit y afirmat que en dit lloch dela Vall ni son terme no y havia malalt algú, xich ni gran, ni menos ni haviahagut del temps que estan en quorantena de salut ni de molts dies antesa esta part y que los prometian amostrar totas las personas que forenencontradas y tots los puestos a hont hi hagué contagi y los puestos ahont són enterrats los morts, tot dol y frau cessant, y encontinent totsjunts se són conferits en dit lloch y anats a la isglésia de Sant Fructuósa donar gràtias al Senyor, y exint han vist y regonegut lo sementiri, ahont nohan trobat vestigi de ésser-hi enterrat ningú modernament. Ítem,los carrers del lloch los han vistos molt ben nets y scombrats, sens nin-guna immundicia. Ítem, han vista la casa de Sebastià Paronella, a hontfou encontrat7 dit Paronella, sa muller, son fill y una filla y en dita casamoriren dits cònjuges y la filla, neta y purificada per mestre GlaudisArnau de Vilanova, y de un mes y mitg a esta part la habita AntoniParonella, sa muller, mare y família, qui han estat y estan ab bona salut.Ítem, han vist en un codronet cerca de dita casa, entre migdia y ponent,un clot a hont foren enterrats dits Sebastià Paronella, sa muller y la fillamolt ben carregat de cals viva. Lo fill de dits diuen dits cònsols y batllede la Vall que los fossers se·l enportavan a la infermaria de la Selva ymorí per lo camí y lo enterraren ab un gran clot a la montanya. Ítem, hanvista a Magdalena, muller de dit Antoni Paronella, qui en lo temps delcontagi tingué febra y se temé ser estada encontrada a la cuxa, y noaparagué, ab perfeta salut. Ítem, Hyacinto Paronella, qui fou encontrat acau de cuxa, lo han vist y trobat ab salut y la part a hont tingué la nafraben curada y cicatrisada. La casa del qual, després de perfumada ha unmés y mig, poch més o menos, la habita.

Presents a ditas cosas per testimonis Mateu Pau, dit batlle delmorbo de dita vila de Castelló y Antoni Ventós, de dit lloch de la Vall ymolts altres, y Joan Guàrdias, pe. en la notaria pública de la vila deLlançà y jurisdictions de Sant Pere de Rodas, substitut, a estas cosasentrevenint per Antoni Fontdevila, notari aquella regint, que de ditascosas totas y senglas ne ha rebut y continuat lo present acte a peti[ci]óy requeriment de dits cònsols y batlle de la Vall.


10

Dossier: Epidèmies històriques 2 AHG. Notarials, Llançà 64, 20/8/1652, f. 29-30.

Al mateix volum es localitzen altres actes relacionadesamb l’epidèmia a pobles immediats a la Vall, la qualcosa testimonia l’impacte que el fenomen va tenir enaquesta contrada del Cap de Creus. En concret, tro-bem una capitulació de la universitat de Llançà i elcirurgià Jaume Mates (f. 3r-5r); una declaració que nohi ha malalts al lloc de la Selva prestada pel rector i pelcirurgià de la parròquia (f. 22r-v); una àpoca d’un apo-tecari de Figueres atorgada al síndic de Llançà percompres fetes durant el contagi (f. 64r-v); i, finalment,una acta relativa a censals adquirits per la universitatde la Selva, la Vall i la muntanya de Sant Baldiri per ferfront a les despeses ocasionades per l’epidèmia (f.143v-149r), la qual cosa, com ara, també revela lasubsegüent afectació econòmica de la crisi sanitària.

3 El fet que, de la parròquia de la Selva de Mar,no se n’hagin conservat registres sagramentals d’òbitsper al període 1595-1704 ens impedeix detectar altrespossibles afectacions a l’indret.

4 MoRÉ AGUIRRE, David, i Salvador VEGA FERRER,«Sanitat i higiene pública als segles XVII-XVIII: Algunsexemples empordanesos», a: Documentació notarial iarxius. Els fons notarials com a eina per a la recercahistòrica, Girona, Departament de Cultura i Mitjans deComunicació de la Generalitat de Catalunya, 2007,pàg. 202. Una imatge del mateix va ser incorporada el2008 al catàleg de l’exposició Apocalíptica. Els rastresde la mort a través de la història, Girona, Generalitatde Catalunya-Arxiu Històric de Girona, pàg. 23.

5 Es tracta d’un lapsus de l’escrivent, que aquíhi anava a escriure «batlle».

6 Un altre lapsus de l’escrivent. Hauria de dir«prestat».

7 «Encontrat» és, en aquest context, sinònim de«diagnosticat com a malalt de pesta».

8 La importància de Castelló a l’època era pario-na a la d’una capital de comarca o fins i tot de provín-cia en l’actualitat.

Els contagis, les epidèmies i les pes-tes, tot i que sovintejades, no deixaven desorprendre les poblacions. Alguns page-sos lletrats en deixaven constància escritacom a memòria per als seus descendents.Així és com Francisco Verdaguer Bosch,pagès de Llançà, Amer Massó, pagès deSant Esteve de Guialbes, o SebastiàCasanovas, pagès de Palau-saverdera,van deixar constància de la pesta deMarsella.

Sebastià Casanovas és lacònic, enpart perquè escriu ja vell d’uns fets ocorre-guts durant la seva infantesa, i s’hi refe-reix en la mesura que el seu pare, perse-guit per les noves autoritats sorgides deldecret de Nova Planta, no va tornar delRosselló fins l’any 1723 perquè «tancarenla línia, so hés, que a pena de la vidaningú posqués venir de Fransa, perquè endit temps la pesta se posà a Marcella; axísla gent de esta terra abían de fer guardaper tots los ports y boras de mar y per tota

la frontera de Fransa, del que jo tinchmemòria». Remarquem d’aquest petitparàgraf: tancar la línia, tancar la frontera,que s’impedia el trànsit, amb pena de lavida; i les guàrdies per terra i per mar. Hitornarem.

Francisco Verdaguer Bosch, pagèsde Llançà, va anotar en el seu llibre decomptes la transmissió de la notícia: «Loúltim dia del mes de juliol en la vila deCadaqués prengué port una embarcació,la qual aportà nova que en Marcella heralo contagi, que havien cremat un vaixell, yla gent, que se hera descobert ab algunesbales de cotó vingudes de Llevant, y nedonaren avís a Figueras, de ont isquerenordres generals que nosaltres estiguéssima la mira, y luego la vila posà guarda en loport..., que per temps hera lo dia 2 deagost». Afegeix encara que l’avís que lapesta era a Marsella va arribar del gover-nador de Perpinyà, i arribà a Llançà i, d’a-quí, a Castelló, i a Girona i a Barcelona,

Panoràmica de la Vall de Santa Creu a mit-jans segle XX. Fotografia: col·lecció de l’autor

la pesta de marsellaque mai no va arribar (1720)


11

Dossier: Epidèmies històriques «on se escampà y corragué per totaEspanya, de ont vingueren llurs ordres pera què doblessin las guardas y que·s privàprovasssen de anar la gent de una vila abaltres si no fora que portessin pòliça desanitat, y que ab la gent de Russalló, niper mar, ni per terra, ab pòliça, ni sensella, no se admetessin». No hi fa res, si laprimera notícia va arribar a Cadaqués o aLlançà, el cert és que des d’aquestespoblacions es van alertar les autoritats. Elprocés de transmissió de les notícies vade baix a dalt.

Ara bé, les disposicions per impedirla propagació de la pesta, anaven de dalta baix, i van ser una veritable prova deforça per a les autoritats borbòniques. Lesmesures de sanitat pública disposadesper l’administració implicaven el tanca-ment de la frontera amb França, marítimai terrestre, el confinament de les pobla-cions, d’on no es podria sortir sense pòlis-sa de sanitat, i la disposició de guàrdies ales entrades de les poblacions. A Llançà, amés, li corresponia tenir un guarda aCotlliure per seguir l’evolució de l’epidè-mia centrada a Marsella. Va quedar prohi-bit el comerç de mercaderies amb França,i fins i tot els correus. L’escrivà pagès nos’està d’exposar les processons, i les mis-ses, especialment a sant Sebastià, i elsnovenaris i octaves a la Mare de Déu delport de Llançà i lletanies, moltes lletanies.La guàrdia costanera, que requeia sobreles poblacions, anava acompanyadad’una guàrdia marítima, que resseguia lacosta per tal d’impedir que qualsevolembarcació fondegés en les costes cata-lanes. Les guardes eren de nit i de dia, ide nit, un llagut armat recorria les costesde Llançà a Cervera, un altre feia elmateix per la mar d’avall. Cap port nopodia donar-los entrada. Tota embarcacióera enviada a Barcelona, on havien depassar la quarantena. Així, dotze llagutsde Cadaqués, que acabaven de corallar aMarsella, no pogueren tornar a port; defet, els foragitaren a trets, fins que aRoses els oferiren aigua i menjar, i acaba-ren a Barcelona, on s’havia disposat elllatzeret per passar la quarantena. El tan-cament de la frontera era un acte reflex del’aïllament fet a França de Marsella i laseva regió.

Un altre pagès, Amer Massó, de SantEsteve de Guialbes, que escriu el 1758,es fixa en les guàrdies que s’havien de fera la frontera (també en diu «línia»), a lesquals calia que contribuïssin les pobla-cions del corregiment: «cada lloch que fur-nían de gent las barracas tanbé tenían defornir de llums y de oli y de tres llits, estoa cada barraca y per los soldats, que lospaisans no estaven tan bé com los sol-dats, aunque lo rei donava 5 sous barce-

lonesos per cada paisà cada dia, y esto cepagava de las cartas de pago, cada un deson poble». A Sant Esteve de Guialbes elscorresponen quatre homes a la setmanadurant tres anys. Alguns trobaven qui elssubstituís, altres hi anaven. La queixa d’a-quest pagès va contra el batlle i regidorsdel lloc, els encarregats de disposar elsnoms dels que havien de fer guàrdies, nosense certa arbitrarietat.

Són moltes les instruccions, bans iedictes emanats de les autoritats. Tantesinstruccions fan pensar en poca efectivi-tat. Però es va poder impedir la que JordiNadal n’ha dit l’última gran pandèmia depesta. En bona mesura perquè a França,Marsella va quedar tancada i aïllada i nova arribar mai al Rosselló.

Situem-nos en context per entendremillor aquest episodi. Just havia acabat larevolta de 1719, dita dels carrasclets, quehavien escapat a França, en el marc de laGuerra de 1720. El tancament de la fron-tera, certament, tenia finalitats sanitàries,però també polítiques i d’ordre públic.Tancar la frontera implicava que aquestsaustriacistes no poguessin revoltar lespoblacions catalanes, exhaustes de taxesi cadastres imposats manu militari; ja quela guarda de la frontera marítima la feienpaisans, però les poblacions havien demantenir tropes de cavall, els temuts allot-jaments; i les discrecions de soldats, si nopagaven al dia. D’aquí que FranciscoVerdaguer, després de referir-se, també, ales inclemències meteorològiques, enforma de quatre pedregades el 1720,acaba per referir-se a una altra, de simbò-lica: «Però altre pedregada havia comen-sat a càurer de las cartes de paga que lorey havia introduhidas molt temps havia,las quals per la inpossibilitat de los poblesno·s podien pagar». El pagès escrivà deLlançà es dol que els cònsols de la uni-versitat decidien a quines cases haviend’anar els soldats per cobrar-se la quanti-tat en què se’ls havia taxat: «com se diupúblicament, eran aquells [els cònsols]que solicitavan al oficial que luego que losoldat que tindria la bolleta per la discrecióque no·s mogués de la casa que no·lsdonassen lo real y la civada per lo cavall,y axís cobran d’esta vegada». Fa una crí-tica directa als regidors. Els canvis en elregiment de la vila propicien l’atropella-ment de les tropes. Una altra cosa hauriaestat si s’hagués mantingut el regimentpropi.

Les anotacions de FranciscoVerdaguer i Bosch no van més enllà. Lanotícia de la pesta a Marsella va mobilitzarles poblacions marítimes i frontereres.Però va servir, també, per refermar l’auto-ritat de l’administració borbònica, que l’es-

«Forma de fer unapòlissa de sanitat

A tots y sengles oficialsy guardas del morbo, salut.Fem fee y certificam nosal-tres los regidors de la vila deLlançà, com partiex de ditavila N. Per anar a tal vila ylos passatges, ahont, grà-cies a Déu y a Maria santís-sima, tenim sanitat y salut,sens sospita de pesta, ni dealtre mal contagiós. Y pèr aquè seli atorguer franch pas-satge li fem la present pòlis-sa de sanitat sellada ab losello de nostre vila, vuy als odel mes de ... de lo any.

Nosaltres los regidósde la vila de Llançà».


12


En certa manera,es podria dir que aquestarticle ha estat inspiratpels aplaudiments deles vuit del vespre d’a-quests dies. o, en ter-mes menys anecdòtics,pel paper heroic delsmetges en els contextospandèmics. D’aquí, lacita de Víctor Hugo. Delque no tinc cap dubte ésque van ser les circums-tàncies actuals les queem van recordar i emvan fer buscar a lesprestatgeries de casa unllibre pràcticament obli-dat. Em refereixo a LaPeste à Barcelone, unestudi d’unes cent pàgi-nes, de Léon-FrançoisHoffman, que em sem-bla que només ha estatpublicat en francès, quetracta sobre la febregroga de 1821.1 En a-quest treball, realitzatl’any 1964, l’autor situaen aquell episodi el sor-

giment d’un tema literari destinat a tenirmolt d’èxit: el del «deure professional cons-cientment realitzat, que atorga al metge (imés tard a l’advocat o l’enginyer) el rang deguerrer, de capellà, de l’amant fidel i d’al-tres herois tradicionals». El poema d’Hugoés només un de tants exemples, en l’estu-di de Hoffman, del ressò mediàtic i literarique va merèixer a França l’anada i estadaa Barcelona de quatre metges francesos —un dels quals, el doctor Mazet, va mo-rir-hi infectat— i dues compatriotes Germa-nes de l’ordre de Saint-Camille. El mateixautor és conscient de com es va exagerarel paper d’aquelles individualitats, al costatde l’anonimat de molts metges barceloninsque també s’havien jugat la vida, fins a per-dre-la en alguns casos, durant els mesosque va durar l’epidèmia. Els comissionatsfrancesos van reconèixer-ho en els seusescrits i van publicar alguns llistats de met-ges, cirurgians, estudiants de medicina ifarmacèutics morts en acte de servei. Entreaquests noms, penso que cal esmentar-ho,s’hi poden reconèixer posicions contrapo-sades sobre com calia afrontar la malaltia.

A la bibliografia de Hoffmann, tanma-teix, no apareix citat cap dels nombrosostreballs escrits per metges catalans coeta-

el doctor bahí, els germans prats i la filladel sastre. els avatars d’un metge liberal

«contagionista» durant la febre groga de 1821 a barcelona

Aviat s’obre per a ells la ciutat solitària.Mil espectres vius els reclamen amb plors

sorpresos que encara resti algun mortal a la terraque respongui al crit dels seus dolors.

Parlen: i la seva sola veu ja calma i acompanyaaquesta gent amb qui la pesta lívida

pugna fort per empènyer vers la tomba.

Fragment de Le Dévouement, [La dedicació]de Víctor Hugo, 1821 (traducció de l’autora).

tiu de 1719 havia arribat a una situaciólímit. L’avís de l’epidèmia de pesta aMarsella va permetre el control de lespoblacions catalanes. La dissidència aus-triacista va ser controlada, en bona mesu-ra, pel tancament de la frontera i el controldel trànsit de persones. No tot es feia perla salut pública.1

Pere Gifre i Ribas

1 CASANoVAS i CANUT, Sebastià, Memòries d’unpagès del segle XVIII, edició a cura de Jordi GELI i MariaÀngels ANGLADA, Barcelona, Curial, 1978. «Epítomeuniversal per Catalunya» (1719-1720) de FranciscoVerdaguer i Bosch, pagès de Llançà, estudi introduc-tori i edició de Pere GIFRE RIBAS, Figueres, Ajuntamentde Llançà, 2015. MASSó, Amer, Memòries d’un pagèsantiborbònic (1691-1774), estudi, introducció i notes acura de Jordi CURBET HEREU, Barcelona, Generalitatde Catalunya-Departament de Cultura, 2014.

«Mazet en un carrer de Barcelona», gravat de J. Arago.Es troba reproduït en el llibre de Hoffmann (veure nota 1).Wellcome Collection.


13

Dossier: Epidèmies històriques nis, la majoria d’ells sobre aspectesmèdics, treballs que en els dies de confi-nament he anat descobrint per internet. Jasé que ells tampoc representen els met-ges anònims; més aviat es tractava decientífics de renom, però van exercir laprofessió mèdica en plena epidèmia, i peraixò el seu testimoni directe també resultainteressant des d’aquest punt de vista.Entre aquests treballs, destaca l’informeelaborat el setembre de 1821 per Joan-Francesc Bahí, un autor de qui jo coneixiasobretot els seus escrits entorn del temade la difusió del conreu de la patata.Aquest reconegut botànic és també el pro-tagonista indiscutible dels fets de 1821 ide les discussions mèdiques entre elsanomenats «contagionistes» i «anticonta-gionistes» que els van acompanyar. Aquínomés avançaré que la mera existènciade personatges com Bahí, com sigui quereunia en una mateixa personalitat lescondicions de liberal i «contagionista»,convida a qüestionar la visió historiogràfi-ca dominant que associa els partidarisdels confinaments d’aquell temps a posi-cions polítiques conservadores. Deixo peruna altra ocasió una reflexió més profun-da, a partir dels mateixos treballs del doc-tor Bahí, sobre el paper que van teniraquells debats en el desenvolupament del’epidèmia i el paper de la història en lesconcepcions mèdiques dels diferents bàn-dols.

En aquesta ocasió, em limitaré aseguir el relat que Bahí va escriure elsetembre de 1821 per tal d’establir la cro-nologia dels fets desencadenats de l’epi-dèmia.2 Anys més tard, explicarà que vadecidir escriure’l, amb la mateixa finalitatinformativa, quan va saber que arribaria aBarcelona aquella comissió de metgesfrancesos experts en la malaltia. He de dirque tots els testimonis coetanis i els estu-dis històrics referits als mateixos fets sem-blen confirmar la veracitat del relat.3

El doctor Bahí, que durant aquellesdates dirigia l’Hospital Militar, situa a finalsde juliol i començaments d’agost de 1821els primers rumors. Aquells dies vacomençar a córrer la veu que a l’HospitalGeneral Civil hi havia alguns marinersmalalts greus provinents de Nàpols. Méstard es va dir que a la Barceloneta hi haviamariners malalts procedents d’Amèrica.Davant d’aquestes notícies, els dies 6 i 7d’agost es va habilitar el llatzeret situatextramurs per tal de rebre els malalts sos-pitosos. El segon metge del seu Hospital,Salvador Capmany, es va oferir per en-carregar-se’n. El dia 7 ell mateix va visitar,a l’Hospital Civil, tres malalts procedentsdel port que ja havien estat aïllats, a puntd’anar al llatzeret. Aquella visita li va pro-duir un fort impacte: «Mi corazón se pene-

tró de dolor al represen-társeme la idea de queteníamos el tifus ictero-des en el patrio suelo».Tifus icterodes era elnom científic de la febregroga. En aquells mo-ments, la seva opinió vaxocar amb la d’altresmembres de la JuntaSuperior de Sanitat quenegaven la malaltia, iBahí admet que això vacomençar a neguitejarels veïns: «Impacienteentre tanto el públicopor una decisión detanta trascendencia, sequejaba de que losfacultativos del Gobier-no no caracterizásemosla enfermedad, y aunpor medio de los perió-dicos se nos incitabapor medios distintos».Tanmateix, després dediverses visites d’algunsdels seus membres amalalts del llatzeret i dela Barceloneta, els dub-tes inicials s’havien anatesvaint, i el 14 d’agost Bahí i els repre-sentants de totes les entitats mèdiquesvan poder signar un dictamen unànime. Elpúblic se n’assabentaria l’endemà, a tra-vés del ban de la Junta Superior deSanitat, en el qual llegim: «la semejanzaque en su invasión, curso y síntomasguardan entre sí todos los enfermosobservados hasta ahora, nos obligan áclasificar, sino con toda certitud, á lomenos con la mayor probabilidad, que latal dolencia es la fiebre amarilla ó tiphusicterodes». La Junta, que també notificaque fins aquella data havien mort un totalde 18 persones, es mostra optimista res-pecte de l’èxit del pla de contenció de lamalaltia previst: «con estos vigorososmedios no trascenderá el mal á esta ciu-dad, ni tomará tampoco cuerpo en laBarceloneta».

En la seva crònica dels fets, Bahí esrecrea especialment en la descripció de laseva visita a la Barceloneta, i es refereixper primera vegada als germans Prats,amb aquestes paraules: «¡Enfermos decasa Prats, quedaréis impresos en mimente, mientras la potencia intelectual nome falte!». En el moment que escriu, afinals de setembre, parla dels quatre ger-mans Prats, ja difunts, com de personatgesconeguts, a causa del ressò que se n’haviafet la premsa. Segons Bahí, les cares i elscossos d’aquells germans —tres homes iuna dona, meticulosament descrits— nopodien enganyar un metge una mica expert

Portada de l’edició de 1822 del treballdel doctor Bahí (veure nota 2)


14

Dossier: Epidèmies històriqueso que hagués llegitel tractat de Pari-set, un dels met-ges francesos queaniria més tard aBarcelona, sobrela febre groga.Després van visi-tar un flequer de laBarceloneta ma-lalt que també te-nia els mateixossímptomes. Totsaquells malalts vanser aïllats i con-duïts al llatzeret. A-quest fet, i la mortd’aquells veïns, varevoltar els veïnsde la Barceloneta:

«Desde es-tas muertes em-pezó el pueblo dela Barceloneta aproferir expresio-nes denigrativascontra los faculta-tivos, señalandocon furia y enconoal benemérito Cap-many, hasta elextremo de hacercorrer la inicuavoz que mataba a

los enfermos del lazareto con el aceite devitriolo, ácido sulfúrico. El horror al lazare-to fue así creciendo, a pesar de habersetratado de conducir los enfermos a la her-mosa casa de baños y recreo de Soler enla orilla del mar, permitiendo que fueseallá para asistir al enfermo una personainteresada suya. Así cuando se trató depasar a ella por la noche al padre de loscuatro hermanos Prats, que luego cayó enla misma enfermedad, hizo aquel vecinda-rio resistencia a la caballería y a la autori-dad que se presentó al efecto, en térmi-nos de tocar a rebato; rompiendo como abárbaros los diques de sanidad, dando laturba o plebe estrechos abrazos al citadoenfermo Prats, y frotando los ilusos sucara, sus pechos y miembros con lassábanas sucias de la cama de este;haciendo así escarnio de las ideas delcontagio y de la calentura amarilla, quenosotros habíamos caracterizado, y quecreían parto de nuestra imaginación, o deignorancia, y aun de malicia».

Amb aquesta actitud l’epidèmia haviafet un pas important. El mal ja no es limi-tava a unes poques famílies, sinó que esva estendre entre els revoltats i es va per-dre la possibilitat de resseguir el rastre dela gent malalta. L’Ajuntament va decidir

adequar el Palau del camp de la Virreinadel Perú per als malalts que anessin apa-reixent a la Barceloneta, va preparar elConvent de Jesús per confinar-hi els visi-tants i va adequar un altre edifici per alsconvalescents que anessin sortint del’hospital. Amb tot, havia corregut la veu,entre els veïns de la Barceloneta, que elsmetges no estaven d’acord i això va escal-far encara més els ànims. Els qui van tren-car la unanimitat van ser, segons Bahí, elsmembres de la «subdelegació deMedicina», composta pel seu vicepresi-dent, Francesc Piguillem i Josep Riera.Aquests dos metges, en les seves visitesa la Barceloneta, havien insinuat «nohaver visto en ellos la fiebre amarilla, sinóa lo más en alguno un tifo común, segúnresulta de su Dictamen dado a la JuntaSuperior». Bahí manifesta el seu disgustsobre aquest trencament de la unanimitaten el moment en què la realització del plamés la requeria. Això va coincidir amb lamillora d’una noia que ja havia estat diag-nosticada per dos metges contagionistes:«¡Y como se procuraba aprovechar todoslos incidentes para mantenerse la ilusiónpopular!». En canvi, que dos dels tresmalalts que els metges anticontagionisteshavien considerat curats morissin no vaimpedir que els veïns de la Barcelonetadecidissin armar-se amb fusells per quanla Comissió hi tornés, la qual cosa va difi-cultar la seva actuació: «Esta [laComisión] dio parte de hallarse compro-metida, y de que su objeto no podia lle-narse porque tampoco se denunciabantodos los enfermos a los médicos, prefi-riendo pasar el mal sin medicamentos,hasta vulgarizar la idea de que los faculta-tivos se los daban para matarlos». Mentreaixò succeïa, el doctor Bahí anava visitantmalalts del barri com a metge particular itambé examinava cadàvers, entre ells eldel primer germà Prats que va morir; amb-dues tasques no van fer sinó reafirmar-loen les seves tesis, que un altre membrede la comissió, el facultatiu del Cosd’Artilleria, que havia vist casos de febregroga a Andalusia, també corroborà. Defet, amb l’excepció de la subdelegació deMedicina, segurament l’entitat més acadè-mica, la resta d’entitats mèdiques repre-sentades en la Comissió, entre les qualshi havia la junta que depenia del’Ajuntament de Barcelona, van estar d’a-cord en el pla de confinament de laBarceloneta; i, amb el suport de laDiputació Provincial de Barcelona, vandecidir tirar-lo endavant. No obstant això,Bahí no oblida escriure: «Entretanto, ibanminorando los trabajos de la gentemenestrala y así crecía también la exas-peración».

Ban de la Junta Superior de Sanitatdel 15 d’agost de 1821 (documentdipositat a l’Arxiu Municipal deCastellò d’Empúries)


15

Dossier: Epidèmies històriques Aviat van veure que ja era massa

tard per aplicar aquelles mesures. Els dies4, 5 i 6 de setembre Bahí va reconèixertres malalts clars de febre groga a lamateixa ciutat de Barcelona: un serraller,la dona d’un flequer de la Boqueria, i elque portava el Cafè dels Guàrdies. Totstres semblaven haver tingut relació amb elbarri de la Barceloneta. El dia 6, en tornard’un visita ràpida a la seva família, queresidia a Tiana, després d’haver estat unmes sense veure-la, Bahí va visitar unaveïna de 16 anys, filla d’un sastre veí,conegut de la família, que estava malalta.L’endemà, la noia ja havia fet els vòmitsnegres característics de la febre. La mareels hi va ensenyar, i li va explicar que erafilla de la Barceloneta i que havia estat acasa del flequer el dia de l’aldarull.Conscients de la gravetat del que estavasucceint, els pares van demanar de sertraslladats ells i la resta d’habitants de lacasa —els seus fills i un aprenent— aSant Jesús immediatament, mentre que lamalalta seria traslladada al Palau de laVirreina aquell vespre. Bahí explica queen aquelles circumstàncies ell ja va veureclar que l’única solució era que partissinde la ciutat: «Preguntado yo en algunmomento por algunos amigos, y aun porlos mismos vecinos, sobre mi conceptomédico en aquellas circunstancias, fuifranco, aconsejé la emigración de la ciu-dad, dije que creia a esta ya perdida porno habernos querido creer los ilusos, yque no dudásemos que teníamos lacalentura amarilla encima, y que en estemes y en octubre haría estragos».

Bahí va fer posar dos sentinelles a laporta de la casa del sastre, però, quan elsparents van anar-hi, es van sorprendre del’absència dels pares i el van culpar a ell:«empezando a recargar las declamacio-nes de los días anteriores contra los médi-cos, en especial contra mí, y contra lasprovidencias de la autoridad sobre aislarenfermos y poner sus familias de obser-vación». No només això, sinó que van cri-dar, sense dir-li res a ell, al doctor Riera:«Resolvieron los acalorados mandar abuscar al medico Don José Riera, elmismo que no quería haber reconocido lafiebre amarilla en los enfermos de laBarceloneta». Això és el que va passar acontinuació: «Este médico por la tarde, enunión con un cirujano jóven, sin llamarmeni oirme a mi que era el medico de cabe-cera, ni a los padres ni aprendiz que esta-ban en Gracia de observación, únicosassistentes y solo sabedores de las ocu-rrencias, estado y días del mal de la enfer-ma, falló que esta no tenia la fiebre amari-lla, ni sospecha alguna de ella». Es vadecidir fer tornar als pares i els incidentsvan esclatar: «Luego empezó la algaravia

tumultaria de la plaza a gritar viva, viva eldoctor Riera, y muera el doctor Bahí, autorde la fiebre amarilla. Se rompieron enton-ces a pedradas los cristales de las venta-nas y balcón de mi casa, que estaba allado de la del sastre; se intentó forzar lamía y aún quemarla, y no sé lo que habríasucedido si la autoridad no hubiera man-dado fuerza de caballería e infanteria aaquel punto». Sabem que la noia, el seupare i, encara que una mica més tard, elmateix doctor Riera, moririen de la malal-tia. Aquell vespre el doctor Bahí es varefugiar al Jardí Botànic: «Los avisos deque me buscaban por todas partes paraasesinarme no me dejaron salir del recin-to del Jardín, donde imprudentemente memetí, no creyendo llegase a tanto el furorde la plebe; pues si ella hubiese venido enaquella noche al botánico, como se verifi-co en la mañana siguiente poco despuésde haber yo salido, me asesinaba inde-fenso». El dia vuit ell ja va marxar cap aTiana, però encara hi hauria aldarulls degent armada prop del Jardí. Escriu desd’aquella localitat, rodejat d’amics i veïnsque li han dit que el defensarien si go-sessin atacar-lo allà. No només es mostradisposat a perdonar els revoltats, algunsdels quals sap que han estat encausats,sinó que els plany, perquè molts d’ells jadeuen haver contret la malaltia. El seuconsell als barcelonins, finalment, és clar:«Pero no confiéis demasiado, barcelone-ses, ni en los métodos curativos, ni en lasespeciosas disputas facultativas de si es ono contagiosa la fiebre amarilla. Como losmédicos sabemos todavía muy pocosobre el modo de obrar de este enemigomañoso, procurad vosotros evadirlo conla fuga, y no os dejéis alucinar de teoríasvanas; pues que sea inficionandoos, seacontagiandoos, se os pegará la enferme-dad y seréis víctima de ella».

De fet, pocs dies després de l’inci-dent que va motivar la retirada de Bahí aTiana, i abans que Bahí acabés el seuescrit, les autoritats públiques i sanitàriesde Barcelona ja havien animat els veïns apartir de la ciutat. Es calcula que desenesde milers de barcelonins —la majoria deles famílies pertanyents a les classes mit-janes i benestants— van fer-ho i que unssetanta mil —amb un predomini clar deles famílies de les classes baixes i desval-gudes— van restar a la ciutat. Tot i que el25 de novembre es va celebrar un TeDeum a la Catedral, l’epidèmia no es vaconsiderar finalitzada fins aquell Nadal.Un romanç popular, que aquests diesalgun mitjans han reproduït, descriu l’am-bient viscut pels que es van quedar a laciutat i van sobreviure-hi. És aquest:


16

Totas las portas tancadesningú, ningú treballantresonant de quan en quanles fúnebres martelladeslas caixas amontonadas;Y si rodas se sentianja nostres cors se oprimianpues sols se veyan anar-hió nostre Amo ab lo vicario los metges que assistian.4

El darrer vers, si noen la forma sí en el fons,entronca de maneragairebé perfecta amb elsversos inicials de VictorHugo, tot glossant l’entra-da dels metges a aquella«ciutat solitària», d’onhavia marxat el gruix deles classes benestants,de les quals ells majorità-riament procedien. En lallegenda del romançpopular, llegim: «El totalde morts pasan de 9.500

morts». Aquestes eren les xifres quepodríem dir-ne «oficials» i que molts testi-monis, entre ells els metges francesos imolts metges catalans, com el mateix doc-tor Bahí, consideraven molt inferiors a larealitat. Recentment, alguns estudiososhan recuperat les estimacions, força mesbaixes, que va fer Ildefons Cerdà unesdècades més tard: 6.244 morts.5 Amb lamàxima prudència, partirem d’aquest llin-dar mínim per proposar un darrer i gaire-bé inevitable exercici de càlcul: si apli-quem el percentatge que aquesta xifra varepresentar en el conjunt d’aquella pobla-ció —un 5,2 per cent— al cens actual dela ciutat, en resulta una xifra entorn de les85.000 defuncions. En el moment queaquest article està anant a la impremta,els informes oficials del Departament deSalut de la Generalitat de Catalunya situ-en el nombre de barcelonins morts pelcoronavirus entorn de la xifra de 4.241,que representen un 0,26 % del conjunt dela població. Ni l’actualització d’aquestesdades, que el lector tindrà a la seva mà defer quan llegeixi aquest article, ni qualse-vol nou estudi històric sobre la febre grogade 1821 que aconsegueixi posar ordre enaquell ball de xifres, no canviaran gaire,em sembla, el sentit obert i complex de lacrida al diàleg entre present i passat quel’ha inspirat.

Rosa Congost

1 HoFFMANN, Léon-François, La peste àBarcelone, Princeton University New Jersey, PressesUniversitaires de France, 1964. El gravat de J. Aragoreproduït, que vol recrear la dedicació del doctorMazet a Barcelona, el jove metge francès que va tro-bar-hi la mort, està extret d’aquest llibre, que en repro-dueix molts d’altres, procedents de la BibliothèqueNationale.

2 BAHí, Juan Francisco, Relación medico-políticasobre la aparición de la fiebre amarilla á ultimos dejulio y principios de agosto de 1821 en las tripulacio-nes de los buques del Puerto de Barcelona, y sus pro-gresos en la Barceloneta e introducción en la Ciudad,Barcelona, Impremta de la vídua Roca, 1822. Bahín’havia imprès una primera edició a Mataró. Anys méstard, explicaria que va voler redactar els fets de formaimmediata per tal que els metges francesos comissio-nats, que havien d’arribar a mitjans d’octubre de 1821a Barcelona, tinguessin la informació necessàriasobre l’origen dels fets.

3 El lector que vulgui més informació sobre elcontext polític i l’impacte social i polític de l’epidèmiapot recórrer a la tesi doctoral de ARNABAT, Ramon, Larevolució de 1820 i el trienni liberal a Catalunya, Vic,Eumo, 2001. Vegeu també oRTIz GARCíA, JoséAntonio, «Autoridad e imagen de la epidemia. La fie-bre amarilla en la Barcelona de siglo XIX», Potestas, 11(desembre de 2017), pàgs. 93- 110. La febre groga aTortosa, l’altre nucli afectat, ha estat estudiada perSAUCH CRUz, Núria, «La febre groga de 1821 aTortosa: origen, propagació, prevenció i mètode decuració de la malaltia», Recerca, 8 (2004). Sobre lesdiscussions mèdiques durant el Trienni, hom pot con-sultar CARDoNA, álvaro, La salud pública en Españadurante el trienio liberal (1820-1823), Madrid, CSIC,2005. Sobre la figura del doctor Bahí, és molt útil eltreball de PASCUAL, Bernat, Joan Francesc Bahí iFonseca: pràctica mèdica i treball científic (1775-1841), Manresa, Arxiu Històric de Ciències de la Salut,2017.

4 Diálogo entre Feliu i Jaumet habitants deBarcelona: refereix cada qual lo que li succeí durant laepidèmia en la ciutat lo any 1821. El total de mortspasan de 9500 morts. El text anava acompanyat deldibuix que acompanya aquest text.

5 CERDÀ, Ildefons Teoría general de la urbaniza-ción y aplicación de sus principios y doctrinas a lareforma y Ensancche de Barcelona, ImprentaEspañola, 1867, pàg. 487. Aquestes estimacions hanestat convenientment recollides en el treball d’oRTIzGARCíA, José Antonio, «Autoridad e imagen de la epi-demia...», op. cit.

Il·lustració que acompanya elDiálogo entre Feliu i Jaumethabitants de Barcelona (veurenota 4)



17


Les primeres epidèmies de còlera del’època moderna es mencionen a l’índia aprincipis del segle XVI. Fins a principis delsegle XIX, els focus epidèmics es localitza-ven habitualment a l’orient. Però, a partirde la dècada del anys 20, es produeix unacostament a les fronteres europees. Lesraons són diverses: en primer lloc, lamajor rapidesa dels transports marítimsque apropaven orient i occident, la qualcosa permetia l’acostament progressiu deport a port, i cap a l’interior; després, elsmoviments poblacionals. Tardieu, perexemple, documentava l’expansió delmorbo al centre d’Europa, de Moscou finsa les fronteres amb Polònia, en el trans-curs de l’any 1831, arran del moviment detropes russes que es dirigien cap aVarsòvia.1 Un altre bon exemple de conta-gi potencial són les peregrinacions a laciutat sagrada de la Meca, les quals origi-naven grans concentracions humanes,així com anades i tornades de fidels.2

A Espanya, el còlera hi arriba elgener de l’any 1833, a través del port deVigo. La seva expansió és moderada finsa l’any següent, quan comença a avançarde forma implacable per la península, alritme del desplaçament de les tropes delprimer conflicte carlista i del movimentpendular dels jornalers-temporers.3 Esdeclaren brots a Andalusia i Extremaduraa finals de primavera; arriba a Madrid,Saragossa i València a l’estiu. ACatalunya, a penes se’n té coneixençafins a l’agost de l’any 1834,4 quan sónnotícia els primers quatre o cinc casos a lacapital.5 En relació a Girona, si bé s’es-menta la seva presència sense mésdades a Cadaqués de forma primerenca al’any 1832,6 la primera defunció registradaper aquest motiu data del 15 de setembrede l’any 1834, a Calella, en la persona deJuan Bautista Llavai, un carreter de 28anys.7 Aleshores, l’epidèmia havia arribata la província per dues bandes, pel suddes de Barcelona i desembarcant alsports de Roses i Palamós. No es donariaper acabada a Girona fins al gener del1835, malgrat que s’han de mencionardos rebrots posteriors a Roses (1835) iCadaqués (1837).8 El nombre total dedefuncions al conjunt de la península noés conegut amb seguretat. González deSámano va avançar 102.500 morts,9 unaxifra que actualment és considerada infe-rior a la real.10

entre el desconeixement i les con-tradiccions: la gestió de l’epidèmia

La manca de coneixement en relacióamb la forma de transmissió de la malal-tia, així com l’entrada per via marítima iterrestre, portarien les autoritats gironinesa adoptar mesures similars a les que s’ha-vien realitzat antigament per a les epidè-mies de pesta. De fet, ben aviat, la comu-nitat científica havia consensuat la conta-giositat del còlera, tot i que alguns aposta-ven per una transmissió per l’aire.11 De fet,s’haurà d’esperar fins als treballs de JohnSnow de l’any 1854 per tenir el coneixe-ment de la transmissió per aigües fecals.La ignorància donaria lloc a una abundantliteratura mèdica, sovint contradictòria,molta de la qual seria difosa a Girona através del Boletín oficial de la Provincia.12Es posava especial èmfasi en l’alimenta-ció que convenia per tal d’evitar o deslliu-rar-se del morbo. Així doncs, es recoma-nava una dieta sana i abundant de broucalent de gallina i vaca amb força cigrons,aiguardent anisat, o encara deixar de con-sumir fruites, verdures o gelats. Contrà-riament, alguns aconsellaven moderacióen el consum d’alcohol, perquè «es bienconocido que el cólera ataca al borracho»;13 fins i tot no «beu-rà vi en los menjars, sinóaigua, segons la set decada un»,14 quan altres almateix temps exhortavena «beber poca agua [...]siempre mezclada convino ó aiguardiente»,15 oencara lloaven l’aiguacarbònica gasosa com a«el mejor preservativopara no ser atacado decolera».16 Calia banyar-se amb «polvos deViborera», una barreja deplantes medicinals, i cre-mar força romaní i farigo-la per tal de purificar l’ai-re. Finalment, conveniaevitar «los placeresvivos»,17 en particular lesdones, que solen estar«predispuestas a laenfermedad por su tem-peramento nervioso eirritable por las más míni-mas causas».18 Aquestamostra reduïda de reco-manacions i contradic-cions no deixa de reflectir

el desconeixement és contagiós.impacte del còlera-morbo de 1834 a Girona

Traducció catalana d'un pamfletde mesures contra el còlera-morbo

(Barcelona, Imp. Germans Torras, 1834).Fotografia: Céline Mutos Xicola


18

la falta de coneixement, que devia sergeneradora d’inquietud entre la població.De fet, la multiplicitat de les mesures pre-ses a Girona per evitar el contagi posa enrelleu el balbuceig mèdic imperant.

Segons una Memòria Topogràfica iMèdica realitzada l’any 1812, la situacióhigiènica de Girona era deplorable: aigüesestancades, latrines buidades al riu o, finsi tot, animals domèstics en llibertat per laciutat.19 A partir de l’any 1832, justamentquan arriben les primeres notícies de lapresència del morbo a Europa, es prenenunes mesures de sanejament d’aigua, derevisió de la ventilació de les cases i decontrol de la pesca salada, consideradaun vector de transmissió del c�

mestalli c. puncernau, Foc, terra i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del Pla de l’Estany...

Documents

Transcript of mestalli c. puncernau, Foc, terra i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del Pla de l’Estany...