iesolorda.catiesolorda.cat/departaments/cat/concurs_literari_2009.docx · Web viewQuan per fi he...

I E S O l o r d aSant Feliu de

Llobregat

IES. Olorda. Sant Feliu de Llobregat

ÍndexÍndex ... ... ... 03

Presentació ... ... ... 05

Premis de la 30a edició ... ... ... 07

ConteConte. Grup primer (Primer i segon d’ESO)

1r premi OLIVAS RUBÉN (1r A) La granja mitològica 112n premi

DAIDANI, NAJWA (1r A) El misteri del pou 13

3r premi BORONAT, ALBERT (1r A) L’experiment desafortunat 15

Accèssit DE SOLA, CRISTINA(2n A)

El problema d’en Rashid 17

FinalistaARTIGAS, FRANCISCO

(1r A) 1003 19

FinalistaCARRASCO, ANTONIO

(1r A) Històries de Mormalax 21

Finalista JIMÉNEZ, PAULA (1r A) La meva culpa 23

Finalista LORÉS, DAVID(2n A)

Un somni acomplert 27

Finalista MARTÍNEZ, ROCÍO (1r A) L’home vestit de negre 31

Finalista SÁNCHEZ, NEREA(2n A)

El màgic i misteriós P. A 33

CHIRINO, GUILLERMO

(1r A) La meitat prohibida 35

GÀMEZ, ÀLEX(2n A)

El conte del campionat 39

JACAS, JORDI (1r A) L’escola del terror 41LÓPEZ, DAVID (1r A) El monstre del llac Tres 45OLIVAS, SANDRA (1r A) El robatori 47

PEGUERO, RUBÉN(2n A)

En Joan i el diable 51

Conte. Grup segon (Tercer i quart d’ESO)

3


1r premi BAH, MÍRIAM(4r A)

Idaira 53

1r premi ROCA, ARIADNA (4t A) La peça 57

2n premi FARIÑAS, IGNASI(4r A)

Festes d’un dia ben calorós 61

3r premi SAAVEDRA, SARAY (4t A) L’última oportunitat 65Accèssit LARA, ANAÏS (4t A) I ara què? 69Accèssit MADRUGA, RAQUEL (4t A) Potser ja és hora 73Finalista GONZÁLEZ, SÀSKIA (4t A) Amor perfecte 77Finalista MARTÍN, ADRIÀ (4t A) El mur d’Argos 79Finalista NÚÑEZ, LAURA (4t A) Història d’un somni 83

Finalista RIVAS, MARC(3r A)

La cacera del monstre 87

BARRIEL, ANABEL(4r A)

Estrany 89

CERVERA, CARLA(4r A)

Festa de disfresses 91

MARTÍNEZ, BEATRIZ

(4t A) La peça 2 93

PLANAS, ELIANE (4t A) Un amor correspost 97

Conte. Grup tercer (Primer i segon de batxillerat)

1r premi JIMÉNEZ, RAQUEL (2n E) Un problema sense resoldre 1012n premi

HERRERA, MONTSE

(2n E) Un “pum” massa dolorós 105

Accèssit MORENO, BEATRIZ (2n E) 1, 2, 3. El destí 109Invitada CASQUET, ALÍCIA (2n E) Tempus fugit et frugaliter 113

CASTRO, PATRICIA (2n E) La meva estrella de la mort 119MABRAS, FERRAN (2n E) Les joies de Venècia 125

PoesiaPoesia. Grup primer (Primer i segon d’ESO)

3r premi

CAMPOS, TAMARA

(2n A) Estel 129

Finalista BORONAT, (2n A) Les muntanye grans i sereness 131

4


MARTA

Poesia. Grup segon (Tercer i quart d’ESO)

1r premi FRUTOS, MARC (4t A) Tinta negra 1332n premi

MARÍN, ADRIÀ (3r A) Les sis del matí... 135

PÉREZ, ADRIÁN

(3r A) Final d’infart 137

Poesia. Grup tercer (Primer i segon de batxillerat)

3r premiCASTAÑON, TATIANA

(2n D) Camí enllà 139

Accèssit PERALES, BORJA (2n E) Tramuntana 141LENDÍNEZ, MÍRIAM (2n E) A qui no li agrada la seva .... 143

5


PresentacióLa trentena edició del Concurs Literari! Des del curs 1979-90 l’Institut Nacional

de Batxillerat Sant Feliu de Llobregat, ara Institut d’Ensenyament Secundari Olorda, ha

convocat trenta vegades el Concurs Literari Sant Jordi. Han modificat els plans

d’estudis, ha canviat el nom de l’Institut, però a estones encara lleu als seus alumnes de

jugar amb el mots. I encara hi ha qui vol contar històries increïbles per deixar

bocabadats els companys amb la seva enginyosa imaginació o cantar un doll de

sentiments i d’il·lusions en bells poemes teixits amb paraules harmonioses i suggerents.

De llavors ençà hem arraconat el bolígraf (un Bic, potser) i la màquina d’escriure

(qui sap si una Olivetti) per redactar contalles i cançons; vam passar-nos a l’ordinador

utilitzant programes de tractament de textos que ja hem oblidat (Frameword, AmiPRO,

WordPerfect...); ara utilitzem nous format per a escriure (Rich Text Format, Office

Word, Open Office...) i el correu electrònic per enviar els treballs; així i tot, però, el

misteri de l’escriptura creativa es torna a fer present. Una munió de joves creadors han

continuat cercant l’expressió enginyosa, la paraula viva, el mot abrandat per crear per a

tots nosaltres, els lectors, un nou món de petites meravelles, quotidianes o sublims, que

pretén expressar-se a través d’un discurs estructurat i coherent.

Aquesta revista recull tots els treballs presentats en suport informàtic que

s’atenien a la norma bàsica (ser un conte o un poema) i que han superat la primera tria;

hem fet una excepció amb el criteri d’extensió, imposat per l’Ajuntament, i hem

acceptat els contes que arribaven a la llargària que havíem admès anys anteriors. Fora

de concurs, com a “invitat”, publiquem un conte més llarg, per la seva notable qualitat.

Gràcies als cinquanta-set els participants i als membres del Jurat, que han fet

possible aquest recull de textos. Que hi passeu una estona entretinguda. Gaudiu-ne.

Sebastià Bech i Camps, Cap del Departament de Llengua Catalana i Literatura

6


7


Premis de la 29a edició

Conte

Grup Primer (Primer i segon d’ESO)

1r premi RUBÉN OLIVAS (1rA): (Nébur) La granja mitològica 2n premi NAJWA DAIDANI (1rA): (Sara) El misteri del pou 3r premi ALBERT BORONAT (1rA): (Trebla) L’experiment desafortunat Accèssit: CRISTINA DE SOLA (2nA): (Estel) El problema d’en Rashid Finalista: FSCO. ARTIGAS (1rA): (Sagitra) 1003

Finalista: ANTONIO CARRASCO (1rA): (Oinotna) Històries de Mormalax

Finalista: PAULA JIMÉNEZ (1rA): (Aluap) La meva culpa

Finalista: ROCÍO MARTÍNEZ (1rA): (Oicor) L’home vestit de negre

Finalista: DAVID LORÉS (2nA): (Iniesta) Un somni acomplert

Finalista: NEREA SÁNCHEZ (2nA): (Genius) El màgic i misteriós Port Av.

Grup Segon (Tercer i quart d’ESO)

1r premi MÍRIAM BAH (4tA): (Mairim Hab) Idaira 1r premi ARIADNA ROCA (4tA): (Pini) La peça 2n premi IGNASI FARIÑAS (4tA): (Isangi) Fetes d’un dia calorós 3r premi SARAY SAAVEDRA (4tA): (Iaras) L’última oportunitat Accèssit: ANAÏS LARA (4tA) (Sïana Aral) I ara què? Accèssit: RAQUEL MADRUGA (4tA) (LAgurdam) Potser ja és hora Finalista: SASKIA GONZÁLEZ (4tA) (Aiksas) Amor perfecte

Finalista: ADRIÀ MARTÍN (4tA) (ANítram) El mur d’Argos

Finalista: LAURA NÚÑEZ (4tA) (ArualZ) Història d’un somni

Finalista: MARC RIVAS (3rA) (Stynk) La cacera del monstre

8


Grup tercer (Primer i segon de Batxillerat)

1r premi RAQUEL JIMÉNEZ (2nE): (Lequar) Un problema no resolt 2n premi MONTSE HERRERA (2nE): (Mont) Un pum massa dolorós Accèssit: BEATRIZ MORENO (2nE) (Onerom) 1, 2, 3. El destí Invitada: ALICIA CASQUET (2nE) (Alice) Tempus fugit et frugaliter

Poesia

Poesia. Grup primer (Primer i segon d’ESO)

3r premi TAMARA CAMPOS (2nA): (Princess) Estel Finalista: MARTA BORONAT (2nA) (Marta) Les muntanyes

Poesia. Grup segon (Tercer i quart d’ESO)

1r premi: MARC FRUTOS (4tA): (Cram Soturf) Tinta negra 2n premi: ADRIÀ MARÍN (3rA) (Dark Ghost) Les sis del matí

Poesia. Grup tercer (Primer i segon de batxillerat)

3r premi TATIANA CASTAÑÓN (2nD): (Tasti) Camí enllà Accèssit: BORJA PERALES (2nE) (Cadaqués) Tramuntana

Còmic

Còmic. Grup primer (Primer i segon d’ESO)

Accèssit: EVA MARTÍNEZ (2nA) (Eva) La Sra. Gordínez va a caçar

9

T E A LR B L S

G A D N TU R O A S

CONTE

10


Conte. Grup Primer (1r i 2n d’ESO). 11


La granja mitològica

Hola! Em dic Lock i visc en un poble petit, en una granja amb els meus pares, en

Will i la Jame. No és una granja qualsevol, no tenim pas porcs, gallines, cavalls i tot

allò, nosaltres tenim animals mitològics. En comptes de cavalls tenim alicorns; en

contes de vaques, minotaures i centaures; en comptes de gallines, tenim fènixs que a la

matinada no canten, però que fan el ball del foc que ens il·lumina el matí. El meu pare

té tancades les males bèsties en un corral que mai no he vist: hi ha els dracs, els

basiliscs, els esfinxs, els grifons i les sirenes maleïdes. El pegàs sempre es passeja per la

porta principal, i crida molt l’atenció de tothom. Ja hem tingut uns quants problemes

amb la seguretat urbana; per això, ara estem pagant una multa a l’ajuntament i ens diuen

que tenim de deixar tots els animals al seu món.

– Però si no sabem on és aquest món – vam replicar a la vegada, però l’alcalde

ens va interrompre:

- No m’expliqueu ximpleries. Teniu només un mes.

– Dos, tres – vam demanar.

– Un! – va replicar l’alcalde.

Nosaltres vam anar a la biblioteca, a buscar informació, però la mare no va

venir. Va anar a donar menjar als animals. En un llibre que vaig agafar jo, posava “el

món mitològic s’obre amb...” Amb què? No m’ho podia creure, la pàgina estava

difuminada i no s’hi veia res!

– Ei! Lock, mira què he trobat – va dir el pare –. Hi ha una clau que explica com

podem anar al món mitològic.

Vam arrencar la pàgina i sense que se n’adonés el bibliotecari vam anar-nos-en a

casa. Havent sopat, el pare va dir després d’haver reflexionat:



– No tenim cap obligació donar les nostres bèsties! Els nostres avantpassats es

van protegir mútuament i així ho farem nosaltres!

El pare va enviar una carta a la seguretat urbana comunicant-los que no

deixaríem els nostres animalons. Al cap d’una setmana ens van contestar dient que

utilitzarien el pla “B” (¡ Per les forces!).

El meu pare em va fer una espasa de banya d’alicorn i una armadura d’escames

de sirena. Els meus pares també es van equipar bastant bé. Al cap de poc ens vam

adonar que ens tenien tota la granja envoltada i els animals s’havien endinsat als

estables. Nosaltres també teníem un pla (B), els alicorns van començar atacant les forces

armades que anaven a peu, els fènixs van fer el ball del foc al voltant d’uns quants

helicòpters. Mentrestant jo vaig sortir a ajudar els alicorns amb el meu pare.

Eren molts i el pare va deixar anar els minotaures i els centaures, les sirenes

terràquies i els dracs. Nosaltres lluitàvem espasa contra porra i ja portàvem avantatge.

Més tard van arribar els antidisturbis, però no van durar gaire perquè van fugir tots

aterrits.

El meu pare em va donar l’espasa de fènix i la mare la de sirena. Vaig clavar les

tres espases alhora al terra i es va obrir una porta. Ens vam acomiadar de les bèsties, tots

plorant de pena, però ells volien tornar i no ens hi vam negar, ho vam acceptar.

- Adéu, amics meus, ja ens veurem un altre diaaaaaaaaaa!

I així ens vam separar dels animalons.

Primer premi de conte. Grup primer. Nébur (Rubén Olivas) 1r A



El misteri del pou Aquesta història no comença amb “hi havia una vegada”, ni acaba amb un final

feliç. Si tens por dels fantasmes i esperits, és millor que deixis de llegir.

En un poble, hi havia un bosc immens on s’amagava un pou que no era com els

altres. Era únic per un motiu: hi passaven coses que costaven de creure.

Un dia, quan un habitant del poble passejava insegur pel bosc, va sentir una veu

misteriosa i el primer que va pensar va ser que podria tractar-se d’aquell pou misteriós.

Caminant i dominat per la por, sentia que algú el seguia. Ja era fosc, perdut i

despistat, va jeure sota d’un pi molt alt, situat al costat del pou. De sobte, se li va

aparèixer una dona completament blanca. La dona va apropar-se per dir-li que estava

just al costat del pou i que estava força lluny del poble. L’home es va adonar que ella no

tocava de peus aterra i que no tenia ni ulls, ni nas ni boca a la cara. Silenciosament, va

intentar escapar però va ser pres pel fantasma.

L’endemà, tota la gent del poble només parlava del mateix tema i tothom es

preguntava com podria haver mort. La filla d’aquell pobre home va decidir anar a

buscar el cadàver del seu pare amb l’objectiu que fos enterrat i que descansés en pau. Hi

va anar, sense por i molt segura. Cansada de caminar, va pensar que com que tenia set,

podria anar al pou a beure aigua. Després, es va asseure en una roca just al costat del

pou i va sentir una veu misteriosa. Terroritzada, va fugir tan ràpid com va poder, però es

va adonar que s’havia deixat la motxilla on duia la fotografia del seu pare al costat del

pou. Va tornar-hi, la va agafar i al girar-se va veure el fantasma d’aquella dona i

l’esperit del seu pare. La nena misteriosament va morir.

L’endemà, tothom es preguntava com podria haver mort aquella nena. La seva

mare va decidir anar a buscar el cadàver de la seva filla amb l’objectiu que fos enterrada



i que descansés en pau. Va començar a buscar gent perquè l’acompanyés. T’hi apuntes?

Si hi vas, podràs viure en primera persona el final d’aquesta història. T’animes, doncs?

Segon premi de conte. Grup primer. Sara (Najwa Dainani) 1r A



L’experiment desafortunat

Jo, des de petit, volia ser científic. El meu pare treballava en un laboratori, i a

vegades em portava amb el cotxe fins a la universitat, a la classe de química. Aquella

classe era immensa, amb tot de provetes i armaris que contenien líquids estranys, amb

uns colors ben diferents, des del més horrorós al més bonic i perfumat. El pare és el

millor. Quan hi anàvem (si em portava bé) sempre fèiem un experiment:

- I per què passa això, papa?

Bàsicament m’agradava la química perquè tot era un misteri al seu voltant.

Un dimecres qualsevol, amb una afluència de trànsit qualsevol, amb una

temperatura qualsevol i a una hora qualsevol, vam anar al laboratori. Ens vam posar la

bata, que a mi m’anava com un vestit de noia, uns guants que tenien un color grisós i

unes ulleres supersòniques, que el pare m’obligava a portar perquè deia que em podia

esclatar algun experiment als ulls.

- Ara, fill, farem un experiment molt necessari per quan et trobes en un incendi.

Quan el diòxid de carboni xoca contra el foc, el foc es queda sense oxigen i s’apaga.

L’únic que no m’agradava d’anar al laboratori era el sermonet del pare, que sempre em

feia abans de l’experiment que jo esperava amb tanta il·lusió.

- A on el tens el gas, papa?

- A la columna, al costat de la porta.

Però l’única cosa que veia en aquella columna trista de color blanc era un extintor.

- Aquí no hi ha res- vaig respondre, ja una mica enfadat o, com deia la mare,

“amb la cara de l’àvia”.

- Recorda! Has de llegir tot el que tens davant!



Al cap d’una bona estona vaig comprendre que l’extintor contenia aquell gas. El

pare va calar foc en un racó de la habitació i a mi em va deixar tirar el gas; però quan

vaig accionar la palanca negra vaig sortir volant cap enrere i vaig tombar dues provetes,

una amb un líquid de color verd i l’altre de color groc. A l’instant, es va produir una

explosió que va ressonar a les meves oïdes i semblava com si no sentís res PIIIIIIIP,

PIIIIIP. Només veia el meu pare amb la boca oberta com un lleó, vaig pensar que devia

estar cridant “pebrots!” o alguna cosa més forta que a vegades se li escapa i que, a la

mare, no li agrada gens.

En aquell moment vaig decidir tancar els ulls, però passés el que passés sabia

que el pare estaria sempre amb mi i jo al seu costat.

Tercer premi de conte. Grup primer. Trebla Tanorob (Albert Boronat) 1r A



El problema d’en RashidEn Rashid és un noi de catorze anys, de pell negra, que feia uns mesos havia

arribat a la ciutat de Barcelona des d'un poble africà i que ara es disposava a viure en

millors condicions la seva vida.

Ell, al seu país, no tenia gaires coses i l'escola era molt vella. El que més li

agradava era jugar a bàsquet, i ara que havia arribat a un altre lloc, no volia deixar de

fer-ho. L’endemà mateix va anar a apuntar-se a un club i li van comunicar que, al cap

d'una setmana, ja podria entrenar amb normalitat. També van aprofitar per ensenyar-li

totes les instal·lacions, cosa que va impressionar molt al noi, ja que al seu país les pistes

eren de terra i la cistella feta amb un pal i un cistell.

Finalment, va passar una setmana i en Rashid, molt content, es disposava a

jugar, a aprendre, a millorar... i, sobretot, a fer nous amics. Però, un cop a la pista,

aquesta última cosa no es complia; tots els altres nois el deixaven de costat i se’n

burlaven pel seu color de pell i també perquè no era gaire bo. Anaven passant els dies i

la situació no millorava i el noi estava cada cop més trist. Fins que es va adonar que si

ell no creia en els seus propis somnis, els altres tampoc ho farien. En els entrenaments

següents s'esforçava més que mai, i de mica en mica anava millorant, cada cop més

ràpid. Els jugadors cada cop el respectaven més, i ara si, semblava que s'anava adaptant.

Ell es recolzava en els seus companys, i els seus companys en ell. Tots plegats es van

adonar de com era d'important tenir un amic, sigui de la raça que sigui, a qui poder

explicar problemes i compartir sentiments, siguin bons o dolents, ja que el més

important era el que hi havia dins de cadascun d'ells, no com eren físicament.

Fins que va hi haver un dia que va arribar l'últim partit de lliga, el més

important: l’havien de guanyar per quedar primers, i tot i que sabien que la recompensa

estava en l'esforç i no en el resultat, ells volien guanyar aquest partit. Van arribar els



últims deu segons i l'equip d'en Rashid perdia d'un, li van fer una falta i va haver de

llançar dos tirs lliures. Tothom recolzava en Rashid, el públic, els jugadors... i el noi

se’n va adonar. Finalment va aconseguir encistellar els dos tirs i van acabar guanyant.

Tot l'equip se li va abraçar, i el noi se sentia molt content i orgullós perquè havia

continuat lluitant tot i el que li estava passant, i si no ho hagués fet, no ho hauria

aconseguit.

Accèssit de conte. Grup primer. Estel (Cristina de Sola) 2n A



1003Obscuritat, què és l’obscuritat? En Psire sempre es feia la mateixa pregunta.

Cada matí sempre es llevava del llit i es vestia, baixava al menjador i esmorzava el que

la mare li havia preparat. Pujant cap a l’escola sempre es quedava en un parc amb uns

amics, ja que sempre sortia de casa mitja hora abans.

- A què voleu jugar avui, nois? -va demanar en Kile, un dels amics d’en Psire.

- Per què no fem alguna cosa diferent? -va contestar en Psire.

- Com què?

- Mmmm… ja ho sé! Per què no anem a l’edifici nou que han deixat a mig

construir?

- No, ja saps perquè l’han deixat de construir.

- Ah, sí! Doncs encara millor. No deveu creure en fantasmes, oi?

- Nooo!- van respondre tots alhora.

- Doncs anem-hi!

En Psire, en Kile, la Leire i en Thorrert, caminaven en direcció al Websher Bige,

l’edifici a mig fer. Van arribar-hi i de seguida s’hi van ficar.

- Per què som aquí? -va rondinar mentre tots quatre caminaven.

- Per què no fem alguna cosa? Segur que trobem alguna pista sobre el misteri

d’aquest edifici.

- Bé, entesos.

Van anar caminant endins dels passadissos fins que van arribar a la sala

principal, al fons de tot.

- Mireu, nois, quina sala més atrotinada.



Era un despatx ampli, brut i tenebrós . Al fons a la dreta hi havia una taula. Cap

del grup no es va atrevir a entrar-hi, però en Psire veia alguna cosa estranya que l’atreia:

una taula bruta coberta amb una manta encara més bruta.

- Vinga ! Ja han passat cinc minuts: tornem que encara arribarem tard al col·legi.

- Sí, un moment- va demanar en Psire acostant-se a la manta. Va veure quatre

llums petites que brillaven des de sota la manta: vermell, blau, groc i violeta. En Psire

va destapar la taula i es va sorprendre al veure quatre penjolls que brillaven. Un tenia

forma de hexàgon i brillava amb un color blau, molt intensament; un altre tenia una

forma que semblava la Via Làctia, brillava també, amb un color vermell; un tercer que

semblava una clau, brillava amb un color de groc marró i, finalment, l’últim penjoll era

com una flor de margarida però amb els pètals molt punteguts. De sobte els penjolls van

saltar de la taula i a cadascú d’ells li’n van tocar un: l’hexàgon a en Psire, la Via Làctia

a en Kile, la clau a en Thorrert i la flor a la Leire. Els penjolls amb una última

resplendor van desaparèixer amb el grup, que se n’anava cap a l’escola.

Finalista de conte. Grup primer. Sagitra (Francisco Artigas) 1r A



Històries de Mormalax“Històries de Mormalax” és un retat d’acció, emoció, intriga, traïció i de més: de

monstres impressionants i destrucció. Sentiràs parlar en aquesta historia de terres

llunyanes, llocs estranys i planetes insospitats. La nostra història comença al planeta de

Mormalax, on la gent conrea, passeja i viu tranquil·la... perquè no sap el que passarà

d’aquí a deu segons.

10 – 9 – 8 – 7 – 6 – 5 – 4 – 3 – 2 – 1 - 0. Tratatà! Sorolls molt estranys sonaven a

l’ajuntament del poble al centre principal de mercaderies de Mormalax. Fustes i

explosions sortien de l’ajuntament. La gent hi entrava a beure el que passava. Tots

morts... Ningú no sabia el que havia passat. Ja havia vingut la guàrdia del poble a aclarir

per què havien mort, ja que no hi havia ni rastre de petjades, trets o alguna cosa

d’aquestes. Els guàrdies s’estaven pensant el que ni tan sols s’atrevien a imaginar, que

l’Inanomenable fos allí... Però no, no volien ni parlar d’això. Van deixar-ho córrer i van

seguir amb les seves vides normals, menys cinc nois que van decidir anar on antigament

vivia l’Inanomenable a descobrir la veritat de tot aquell assumpte, a la muntanya dels

dos dracs de pedra.

No patiu: us explico per què es diu així aquella muntanya altíssima. La llegenda

dels dos dracs de pedra explica que un heroi valerós anomenat Eisotar, l’heroi de

Mormalax, havia lluitat amb els dracs dos dies seguits fins que amb la pedra petrificant

de les muntanyes de les esfinx els havia deixat petrificats tots dos i havia creat, així,

aquella enorme muntanya... Ja que encara no sabeu qui era ben bé Eisotar

l’Inanomenable, després us explicaré per què li tenien tanta por els habitants de

Mormalax.

Els nois, molt innocents, van entrar a la cova sense cap seguretat de sortir-ne

vius. Un cop dins, van veure sang a les parets: sang recent! No us ho creureu, però sí,



van veure l’Inanomenable assegut al seu tron de pedra esculpit pels anys i per l’aigua.

Però no estava sol: tot l’exèrcit de l’inframon de Java s’estava menjant gent de

Mormalax. Els xicots, en intentar fugir de les entranyes de les dues bèsties gegantines

de pedra per explicar-ho tot a la gent del poble de Mormalax, es van quedar atrapats

excepte un que va poder sortir i arribar a l’enorme cúpula de l’ajuntament a temps per

veure com l’exèrcit de Java arribava des de l’horitzó a atacar aquell poble. Abans que

els soldats del poble estiguessin preparats, l’exèrcit de Java era allà matant la gent del

poble.

Però voleu saber per què Eisotar s’ha convertit en el dolent d’aquest conte, oi?

Doncs, us ho explicaré. Era un dia normal al poble i Eisotar s’hi passejava quan

l’exèrcit de Java amb un Akantor, que és de les bèsties més fortes de l’inframon,

arribaven allà amb ganes de guerra i de matar la gent i llavors...

CONTINUARÀ...

Finalista de conte. Grup primer. Oinotna (Antonio Carrasco) 1r A



La meva culpaFeia tan sols una setmana que m’havia tret el carnet de la moto i exactament tres

dies que me n’havien regalat una pel meu aniversari dels 18.

Era la primera vegada que anava tota sola pel carrer amb la moto i em feia una

mica de por, llavors vaig decidir preguntar a la meva millor amiga, la Marina, si volia

venir amb mi. És clar, ella em va dir que sí tota alegre. Jo estava molt nerviosa, llavors

vaig decidir anar per l’autopista perquè pel carrer ho veia molt perillós.

La velocitat màxima era de 120, però això per mi no era res... La Marina em deia

que no anés a 180, que anava molt ràpid, però jo em sentia bé. Cada vegada la Marina

estava més espantada i es va posar a plorar perquè li feia molta por, però a mi

m’encantava anar ràpid i em reia d’ella. De sobte va aparèixer un camió i es va posar al

carril del costat, quan jo sense voler vaig girar...

Em veia en un hospital rodejada de gent malalta. Se’m va apropar una dona

d’uns 40 anys i jo li vaig preguntar on era. Ella em va respondre que jo havia perdut la

memòria completament perquè havia tingut un accident de moto i que anava

acompanyada d’una noia. Va ser en aquell moment quan em va dir que era la meva

mare i que aquella noia, la Marina, que en aquells moments no em recordava de qui era,

però en l’accident era la meva millor amiga, havia mort una hora desprès del succés. En

aquell moment em va venir una imatge al cap. Érem jo i una noia a punt de pujar a la

moto. Vaig suposar que aquella noia era la Marina, la meva millor amiga, la que havia

mort. Hem vaig posar a plorar al recordar-me’n.

Els metges m’havien dit que a poc a poc m’aniria recordant de fets de la meva

vida, dels més recents, fins als més antics. Estava en una habitació tota sola, i els

familiars només podien entrar dues vegades al dia, així que estava allà molt malament.

Ja eren les 23:00 de la nit, així que em vaig posar a dormir. L’endemà, al despertar-me



em va venir un altre record, érem jo i la Marina a la moto i jo anava molt ràpid, però ella

em demanava plorant que parés i jo no li feia cas. Em vaig adonar que era jo qui l’havia

matat, era tot la meva culpa, jo vaig ser l’única culpable que ella hagués mort.

A la meva habitació va venir una persona que també estava molt malalta.

Resulta que tenia problemes cardiovasculars i no li funcionava bé el cor. Em vaig fer

molt amiga d’ella. Aquella tarda estava parlant tranquil·lament amb ella, quan de sobte

es va posar a cridar. Van entrar els metges ràpidament i se la van emportar. L’endemà

va tornar a l’habitació i resulta que havia tingut un infart. Em va dir plorant que els

metges li havien dit que el seu cor no funcionava bé i que s’havia de fer un

transplantament. Però el problema era que no hi havia ningú que li pogués fer la donació

d’òrgan. Aquella nit no vaig poder dormir en tota l’estona. Vaig arribar a la conclusió

que si fos jo qui li donava el meu cor, salvava una vida, ja que havia matat la Marina.

De seguida que es va despertar la noia de la mateixa habitació que jo, li vaig

explicar el que havia pensat aquella nit. Ella es va emocionar i em va dir que mai li

havien dit una cos tan bonica i que no feia falta, que moltíssimes gràcies, però que no

mereixia la pena morir per un persona que coneixies des de feia tres dies.

No vaig pensar-m’ho dues vegades abans d’anar a buscar la cap del centre mèdic

i ella em va dir que hi estava d’acord, i que, com jo ja era major d’edat, no feia falta

l’autorització dels meus pares i que només havia de signar jo i havia de fer unes proves

de salut.

Em vaig fer totes les proves i només em quedava esperar que em donessin els

resultats. Al cap de cinc dies, em van donar tots els resultats de com havien anat

aquelles proves sobre la meva salut. Totes estaven molt bé. Estava molt sana, així que

aquella tarda em van comunicar que el transplantament s’havia de fer com més aviat



millor, així que vam quedar fer-ho quan passessin dos dies. Llavors vaig decidir escriure

una carta dirigida a la Marina:

No era la meva intenció que aquell camió caigués sobre nostre, però el que si

que va ser la meva culpa era posar-te davant d’aquell perill anant tan de pressa.

Per haver-te matat ara compliré i donaré la meva vida.

Ja era la hora. Vaig deixar la carta a sobre del meu llit. Les meves últimes

paraules van ser: “Mai sé el que faig”.

Finalista de conte. Grup primer. Aluap (Paula Jiménez) 1r A



Un somni acomplertCada dia després de dinar a l’Àlex li agradava veure les notícies esperant el seu

periodista favorit, el Manolo Lama. En Manolo era un periodista de Cuatro (un canal de

televisió que feia una secció d’esports molt extensa) i de la Cadena Ser (on retransmetia

els partits de futbol del cap de setmana). Curiosament, a l’Àlex, li agradava molt com

feia les notícies del migdia a Cuatro, explicant les novetats de futbol, bàsquet, handbol,

etc. Però no li agradava com retransmetia els partits per la Cadena Ser, perquè li

semblava que en Manolo anava amb el Reial Madrid i un periodista ha de ser imparcial.

El que més ràbia li feia era que el periodista cantava els gols a favor del Reial

Madrid amb més entusiasme que el dels altres equips i, com que l’Àlex era del Barça,

no li agradava gens aquesta manera de fer periodisme.

Amb el decurs dels anys l’Àlex continuava veient les notícies tant la del seu

admirat Manolo com la d’altres cadenes. L’Àlex va estar intentant treure’s la carrera de

periodisme, que tanta il·lusió li feia des de petit. Ho portava bé ja que tant al col·legi

com a batxillerat havia obtingut molt bones notes.

Quan va arribar a la Universitat, no va arribar a la nota de tall, ja que la

qualificació mínima era el 8.8 i a ell li va quedar un 8.6, que no estava pas malament.

Ell quan tenia lliure, que no tenia deures ni extraescolars, jugava a la Play

Station per distreure’s una mica. Jugava al FIFA, un joc de futbol que mentre ell jugava

se sentia com en Manolo retransmetia el partit que ell estava jugant, però en comptes

d’escoltar el que en Manolo deia, ho comentava ell, traient el volum de la televisió.

Un cap de setmana va anar a veure el Barça jugar un partit contra el València al

Camp Nou, l’estadi del Barça. A la mitja part del partit, va veure passar un periodista

de canal Cuatro. Era amic d’en Manolo! L’Àlex va anar a buscar en David Bernabeu



(que el coneixia de veure’l per la televisió), el periodista, i li va encarregar que digués a

en Manolo que l’Àlex era el seu fan número u.

L’Àlex ja coneixia el periodista (David Bernabeu) d’altres dies que havia

coincidit amb ell en altres partits i entrenaments del Barça.

Va començar la segona meitat i ell va acabar de passar-s’ho bé amb el recital que

estava fent el seu equip. Quan el partit va acabar, l’Àlex se’n va anar content amb el 4-0

favorable al Barça.

Com que l’Àlex no tenia res a fer va pensar d’anar l’endemà a veure entrenar el

seu equip. Abans va veure les notícies de la nit, quan en Manolo va començar a parlar

del Barça va dir que no sabia si l’Àlex l’estava veient però que li enviava molts records.

L’endemà, l’Àlex ja era al camp veient el seu equip, i de sobte es va trobar en

David Bernabeu, un altre cop el periodista a qui havia donat el missatge d’en Manolo.

El periodista li va dir que en Manolo li havia proposat de transmetre un partit

amb ell i l’Àlex sense pensar-s’ho dues vegades va trucar als seus pares i els ho va

comentar. L’Àlex va ficar-se el mòbil a la butxaca i va assegurar que ho acceptaria si el

deixaven.

El periodista li va pregar que fos puntual perquè el portaria amb el Manolo el

divendres al matí. L’Àlex ja estava preparat per anar-hi, quan de sobte arriba en David

(el periodista) amb el cotxe a punt per portar-lo amb el Manolo.

Un cop finalitzat el viatge va baixar del cotxe i allà hi havia en Manolo. L’Àlex

ja li va dir abans de saludar-lo que moltes gràcies per donar-li el plaer de transmetre els

partits de la jornada. L’Àlex ja estava preparat feia estona però quedaven deu minuts

pels començaments dels partits.

Els partits han començat, en Manolo narra el partit i l’Àlex comenta. Hi va haver

molts gols, el Madrid també va guanyar, però un equip fàcil com és el Numància,



l’Atlètic de Madrid va jugar contra el València i van empatar 3-3. En fi va ser molt

bona jornada.

A continuació començava el partit del Barça.

En Manolo i l’Àlex anaven parlant:

- Han finalitzat els partits de les 5:00 i ara comença amb el partit de les 7:00 que

enfrontarà el Barça contra el Sevilla.

L’Àlex està desitjant que comenci el partit per comentar sobre el seu equip.

Una vegada finalitzat el partit l’Àlex se’n va haver d’anar però el simple fet

d’haver-lo comentat amb el Manolo i, a sobre, el seu equip havia guanyat 2-0 a un rival

difícil com el Sevilla. Això va fer que no s’oblidés mai d’aquella experiència.

L’Àlex en arribar a casa va començar a cridar i saltar com un boig dient:

- S’ha complert el meu somni!

Finalista de conte. Grup primer. Iniesta (David Lorés) 2n A



L’home vestit de negreUn dia la meva millor amiga, l’Olga, em va venir a buscar a casa per anar a

l’escola. Quan érem a mig camí vam veure un home vestit de negre que ens mirava molt

però no li vam donar gaire importància. Però al cap dels dies i de les setmanes, ens en

vam començar a preocupar. Una estona abans d’arribar a l’escola ens el vam trobar com

era de costum, però quan ens va començar a parlar vam arrencar a córrer i ho vam

explicar als nens que hi havia a la fila de l’escola. Llavors la Maria i la Carla van venir

corrents i ens van explicar que a elles també les havia seguit un senyor vestit de negre.

Com podia ser si ens havia seguit a nosaltres? N’hi havia dos? Què ens volien fer

exactament? No sabíem res. Què podíem fer? Ho diem als pares? Aquest senyor, una

temporada, ens va deixar de seguir. Ja ni ens en recordàvem.

Llavors estàvem eufòriques perquè ens n’anàvem de colònies al Pirineu. Ens ho

passàvem genial jugant amb la neu. El millor i més desgraciat va ser a la nit quan vam

jugar amb les llanternes a la neu. Buscàvem amagatall i nosaltres, molt astutes, vam

entrar a l’edifici. Vam pensar d’entrar a una porta que no fos la de la nostra habitació

perquè, si no ens trobaven, el més segur és que ens buscarien allí. Ens vam espantar

moltíssim perquè en entrar en l’habitació vam trobar pel terra tot de fotos nostres. Qui

podia ser? Per què ho feia? Que podíem fer nosaltres? Ens vam adonar que l’únic que

podíem fer per estar més segures era tornar amb els altres. Quan anàvem a creuar el

passadís vam veure una professora per un vidre. Ara sí que l’havíem feta bona. On ens

podíem amagar si l’única habitació buida era la de les fotos? No teníem gaire temps per

pensar, perquè si no la professora ens castigaria, però ens feia por entrar a l’habitació.

Finalment, vam decidir amagar-nos a l’habitació però quan hi vam entrar vam veure un

senyor vestit de negre!!! Com havia entrat a l’habitació si només hi havia una porta? Era

amb ell el seu doble? El senyor ens mirava amb un somriure agressiu. Vam pensar de



sortir corrents i així va ser. La professora ens va veure i ens va preguntar què fèiem dins

l’edifici li vam dir que l’Aida tenia ganes d’anar al lavabo i l’havíem acompanyada

perquè no sabia on era. La Paula va dir que ella sí que sabia on era, però s’havia

equivocat i havíem entrat en una habitació on hi havia un home vestit de negre que tenia

fotos nostres i que si hi entràvem encara el podríem trobar, però no va ser així. Quan hi

vam entrar l’home misteriosament havia desaparegut i la professora ens va castigar a

l’habitació. L’habitació era molt gran, però la compartíem amb els nens i mentre ells

s’ho passaven genial nosaltres estàvem espantadíssimes. Pensàvem que si l’home podia

haver desaparegut de l’habitació també podia aparèixer a la nostra. La nit va continuar i

ens vam quedar adormides. Vaig sentir que algú s’aixecava i anava al lavabo que hi

havia a la nostra habitació. Jo estava pendent que la Sandra tornés. Com que no tornava

vaig avisar l’Olga, que estava al meu costat esquerre, perquè la Paula i l’Aida dormien

juntes però no hi havia cap de les dues. El primer que vam pensar era que les havien

segrestades i ens vam fixar per si algú més havia desaparegut; però no, només van ser

aquestes tres nenes que van passar a ser dues quan la Sandra va tornar del lavabo. Però

la Paula i l’Aida no tornaven. Amb aquesta preocupació em vaig dormir i quan em vaig

despertar era en una habitació amb les parets i el terra completament blancs amb l’Olga.

Llavors, de sobte aquell home vestit de negre va entrar en l’habitació. L’Olga, dominada

per la por, es va posar a plorar tant que la vaig haver de consolar. No sabíem què fer, si

sortir corrents o esperar què ens faria. L’home va vindre fins a nosaltres i ens va injectar

una injecció d’algun líquid que no sabíem què era, només sabíem que dormiríem per

sempre més. Ningú ens trobava, tots ploraven desconsoladament i només sabien que no

tornarien a veure’ns mai més.

Si veus a un home vestit de negre recorda’t de mi.

Finalista de conte. Grup primer. Oícor (Rocío Martínez) 1r A



El màgic i misteriós Port AventuraEl Pere un noi de 14 anys, molt estudiós i alhora molt divertit, va demanar als

seus pares que el portessin a Port Aventura el dia de Nadal com a regal del Pare Noel.

L’endemà, quan es va aixecar, va trobar tot el menjador ple de regals. En un de molt

petit posava “Pere”. Quan el va obrir va emportar-se una gran sorpresa: eren tres

entrades per a Port Aventura.

Quan va arribar el dia d’anar al parc d’atraccions no sabia on pujar primer. Va

pujar a totes les atraccions, fins i tot en una que hi havia tres hores de cua, però quan va

baixar del Dragon Khan va adonar-se que ja no hi havia ningú en tot el parc. Va pensar

que seria millor, perquè així podria pujar a totes les atraccions tantes vegades com

volgués. Quan va anar a buscar els seus pares i va veure que estava sol va preocupar-se

per ells i es va preguntar per què la gent havia desaparegut.

Al cap de dos dies ja estava ben fart de tantes atraccions i diversió. Llavors és

quan va començar a buscar els seus pares amb determinació.

El primer dia de recerca va seguir unes pistes que hi havia a cadascuna de les

atraccions i va adonar-se que el parc ja l’havien tancat, però que els seus pares eren dins

buscant-lo.

El segon dia amb les pistes que havia trobat el primer dia i les que va trobar al

segon va descobrir que eren per la zona de la Xina, i va buscar per una part però no els

va trobar.

El tercer dia al cap de dues hores de recerca els va trobar, i els va fer una

abraçada molt forta. Aquell dia el Pere va adonar-se que no només importa la diversió

sinó també els estudis i la família.

Des d’aquell dia en Pere no se separava dels seus pares, ni els seus pares de ell.

Finalista de conte. Grup primer. Genius (Nerea Sánchez) 2n A



La meitat prohibidaEl fred ja començava a caminar pels carrers, l’estiu ja s’acabava. L’endemà

aniria per primera vegada a l’institut. Estava mol nerviós, ja que no coneixia l’institut,

però m’alegrava d’anar-hi amb els meus amics.

Eren exactament les dotze i un minut del mati. M’estava llevant, quan els meus

pares amb van cridar dient que em telefonaven. Vaig anar corrents al menjador per

atendre la trucada, ja que no em podia perdre l’últim dia de vacances!

Vaig agafar el telèfon i me’l vaig posar a l’oïda.

- Qui és?- vaig demanar.

- Sóc jo, en Max, que et trucava per si podries quedar amb mi i amb Margot.

- Espera un segon, que ho pregunto als meus pares- vaig respondre-li.

La veritat, vaig trigar més d’un segon, perquè m’hi deixessin anar, perquè deien

que no podia ja que l’endemà aniria a l’institut Olorda, i que no podia quedar; però

finalment van accedir-hi.

Vaig agafar el telèfon una altra vegada:

- Sí que em deixen. On i a quina hora quedem?- vaig preguntar.

- A la plaça de sempre a les sis de la tarda- va contestar.

-D’acord, doncs. Fins a les sis!- vaig dir i a ell li va semblar perfecte.

En realitat la plaça de sempre és la plaça que hi ha darrere l’ambulatori. Hauria

volgut anar-hi a una estoneta abans.

Vaig estar-me esperant impacient que arribessin les sis de la tarda, com sempre

que quedem. Quan eren les sis menys sis vaig pensar “Quin nombre més graciós!”.

Vaig baixar sense preses, ja que, el meu poble, me’l conec com el palmell de la

mà. En realitat, però, no sé perquè diuen com el palmell de la mà. És que algú se’l sap

de memòria?



Ja era davant del Monmany; i és que jo hi visc davant! La plaça està a prop de

casa, només tens de baixar una rampa, girar a la dreta, avançar unes vint-i-tres passes,

girar a l’esquerra i baixar unes escales... I ja som a la plaça de sempre!

I en aquella plaça hi ha uns bancs, on ja s’estaven asseguts en Max i la Margot.

La Margot estava tan maca com sempre. Lluïa els seus cabells castanys i llargs, i

jo retrobava una mirada hipnotitzadora als seus ulls verds i una somriure indescriptible,

com el d’aquelles publicitats dels dentistes. Vestia una camisa de color marró i uns

texans i calçava unes sabates també de color marró.

En Max duia la mateixa roba de sempre (té l’armari tot ple de la mateixa mena

roba i no s’ha de preocupar de què posarà): sempre porta camiseta groga i texans amb

sabates vermelles. Té el cabell castany, igual que els ulls, i sempre vol ser qui mana,

però això sí, és mol simpàtic i graciós!

Ràpidament va passar tota la tarda, fins que ens vam haver d’anar-nos-en.

Aquella nit no podia dormir de nervis.

L’endemà era divendres, el fred cada dia era una mica més intens, i això que

érem a la primeria de la tardor. Quan eren les 8:35 del matí del 24 de setembre del 2027

i em vaig despertar: el primer dia entràvem a les nou en punt.

Quan vaig anar-hi vaig veure una cosa molt estranya en aquest institut, perquè

l’institut vist de dalt fa forma de “O”; però molts deien que abans feia forma de “C”.

La meitat nova, l’havien construït després de l’incendi que hi havia hagut

l’octubre de 2009. Jo em preguntava que perquè no havien reconstruït l’altra meitat.

Llavors, entre totes aquelles històries, una mestra ens va explicar les normes i va

dir que si faltàvem trucarien a casa nostra; però després va afegir una norma mes:



- Passi el que passi, mai, ni per l’autoritat d’un professor, mai no aneu a la meitat

prohibida, perquè si hi aneu... sereu severament castigats! I no només amb expulsió

absoluta...

A mi em va espantar molt aquella mestra i el que ens havia dit. Només ens va

mostrar la meitat nova de l’institut, però mentre ho deia, en Max, la Margot i jo vam

escapar-nos disparats sense que se n’adonés la professora corrent fins que vam arribar a

una classe de la meitat prohibida, per saber què hi havia, sense cadires ni taules! Només

hi havia un armari vell, molt vell, amb un gran pany, amb claus especials com les de les

sèries de misteri (per exemple: “El Internado”).

Buscant, buscant, vam trobar la clau de l’armari. Estàvem una mica espantats.

Vaig agafar la clau i la vaig ficar al pany. La porta de la dreta de l’armari es va obrir

lentament, i dins hi havia una caixa gran de cartó, el cartó ple d’un polsim una mica...

cremat. Vam treure la capsa de l’armari i vam col·locar-la al terra. Vam bufar la pols i

vam obrir la caixa: hi havia com el tauler d’un joc. Era com per comunicar-nos amb...

els...

-És una taula de kwick. Què feia això aquí? - va preguntar en Max.

-No ho sabem, serà millor que ho preguntem- li vam respondre.

La Margot es va treure una moneda d’un platinum (equivalent a 2 euros) i la va

col·locar en el tauler. Tots tres vam posar el dit índex en el platinum. Hi havia un

abecedari, així que movent la moneda vam preguntar:

-Hi ha algú a aquí?

La moneda va caure a terra, però quan l’anava a agafar, ja no hi era. Estava tan

espantat, que vaig sortir al passadís, però tots els llums eren apagats. Ja era l’hora de

dinar, però no hi havia ningú a l’institut, i sent divendres, tampoc no hi hauria ningú

l’endemà. Ens vam mirar tots tres espantats, vam sortir corrents cap a la porta de



darrere, però hi havia un home vestit de negre. En Max, la Margot i jo vam fugir ràpid

endins de la meitat prohibida, i ens vam ficar en un teatre. Tot era cremat, estàvem

espantats. Vam anar a l’escenari. Vam descobrir-hi una trapa, la vam alçar i ens hi vam

ficar. Era com un túnel que ens portava a la classe de 1r A de la meitat nova.

Vaig mirar al meu voltant, i en Max no hi era.

-On ets?- vam cridar els dos.

-Pugem al teatre per buscar en Max- vaig proposar.

Vaig pujar primer per les escales i la porta del teatre era tancada. La Margot i jo

tremolàvem de por, vam obrir la porta lleugerament i...

- Sorpresa! - van cridar tots, era una festa de benvinguda!

Estava molt feliç, però hi havia coses que no entenia i que de mica en mica aniria

coneixent com: I en Max? I la kwick? Les coses cremades?

Ho aniria coneixent de mica en mica.. I és que la meitat prohibida...

Conte. Grup primer. Elliug (Guillermo Chirino) 1r A



El conte del campionatEncara fa poc temps, a mi, un nen molt juganer que no feia més que jugar als

seus jocs preferits d’ordinador li va passar una cosa extraordinària, d’una data del 19 de

novembre de 2007.

Aquell dia quan jugava com sempre al meu joc de cotxes on sortia el Seat

Cordoba sx (wrc), vaig notar que a través del teclat em passava una energia una mica

estranya. Quan vaig tancar el ulls vaig veure unes llumetes blaves i grogues i quan vaig

tornar a obrir-lo em trobava dins del joc, conduint l’sx de rally a més de 188 km/h, amb

un copilot dient tots els revolts que tenia l’etapa d’aquell dia. Quan vaig acabar l’etapa

em vaig trobar amb un munt de mecànics que m’arreglaven el cotxe. Un d’ells em va dir

que aquell joc havia estat fet perquè jo hi entrés dins i que per sortir-ne havia de

completar el joc. Com a mínim trigaria un mes a completar el joc i poder sortir d’aquell

lloc. Després d’allò que em va contar aquell mecànic, jo em vaig quedar sol al costat del

cotxe i vaig pensar per què a mi m’havia de tocar allò de guanyar el campionat del joc

per poder sortir; possiblement, perquè era el més apropiat per acabar el joc més

fàcilment. Llavors em vaig adormir.

L’endemà ja era ple dia quan em vaig despertar. Tornava a tenir un munt de

mecànics al costat meu per posar el cotxe a punt per a les dues etapes d’aquell dia tant

calorós. Només faltaven trenta minuts per a la sortida de l’etapa: Com que volia sortir

ràpid d’aquest joc que tant m’agradava, vaig córrer i vaig guanyar l’etapa. Cada dia

sortia i guanyava, però el dia de l’última etapa quan jo ja portava un mes dins del joc

vaig tenir una punxada i el cotxe es va descontrolar. No vaig poder evitar aquell arbre

on vaig estavellar el cotxe. Llavors vaig baixar, el radiador no funcionava, no podria

continuar i m’hauria d’estar un mes més en aquell joc; però no sé com va passar una

cosa increïble, va aparèixer un reflex blanc a un mig quilòmetre aproximadament, vaig



pensar que era un dels meus rivals, però quan es va anar apropant vaig veure que era un

sx però no era de rally era de carrer, normal, semblava el cotxe del pare. Llavors vaig

mirar la matrícula. Pensava que era impossible, que era un somni però no. Era l’sx del

pare que m’havia vingut a buscar. No sé què feia dins del joc ni com hi havia entrat,

però tant m’era. Jo el que volia era tornar a casa. Hi vaig pujar i vaig guanyar l’etapa. Ni

un segon després ja tornava a estar davant l’ordinador, a la mateixa hora que havia

marxat. Vaig baixar a l’aparcament. L’sx del pare es trobava en el lloc on el pare l’havia

aparcat el dia anterior es com si no hagués passat res en tot el temps que vaig estar dins

del joc.

Conte. Grup primer. Xela (Álex Gámez) 2n A



L’escola del terror

Us explicaré una història que em va passar a mi fa tres dies: el dimecres 18 de

febrer del 2009. Ho recordo tot com si ho visqués ara mateix:

És un dia estrany. Només va a l’institut una classe, 1r A.

Com cada dimecres, la classe de 1r A puja a fer Educació Física, però quan

entrem a l’escola no hi trobem a ningú.

- Anem a mirar per tot el Centre – diu el Rubén.

La classe de primer, busca els professors i els alumnes de l’escola, però no

troben a ningú. Quan tot sembla tranquil, el cel es posa negre i se sent uns sorolls que

diuen:

- Ajuda, ajuda.....

- Anem a veure qui crida - diu lÁntonio.

- El soroll venia del gimnàs- especifica lÁlbert.

Tota la classe entra dintre el gimnàs aterrits.

- Marxem a la classe- diuen uns quants.

- Tots hi esteu d’acord ? - pregunta la Najwa.

- D’acord - contesten tots.

Quan arriben a la porta de la classe el Brahim l’obre amb un clip. Un cop dins

fan una rodona i pensen què està passant a léscola.

- Ja ho sé, uns monstres ocupen l’escola- diu lÁntonio.

Tots riuen.

- Tots els alumnes i professors ens estan fent una broma – diuen el Fran i el

Marc.

- Tots esteu d’acord amb el que han dit el Fran i el Marc?- diuen els dos Jordis.



- Sí- contesten tots.

- Sí, però no molt segur- diu lÁntonio.

- Fem grups de dos, i anem a buscar-los per l’escola - diuen el David i el Sergio.

Tots comencen a buscar els professors i els alumnes per tota l’escola, durant

hores i hores. A les 12:00 tots es troben a la classe. El Guille, la Sandra , la Paula i l

´Ígor, miren per la finestra i veuen que tot està tranquil. De sobte, veuen el Sebastià

caminant cap al gimnàs.

- Sebastià!!! Aquí, som aquí – crida lÍgor .

Però el Sebastià no en fa cas. Entra al gimnàs i tanca la porta i se sent

“ulacalala”.

- Anem a buscar el Sebastià – diu la Rocío.

Un cop al gimnàs, no hi troben a ningú, com si el Sebastià fos un fantasma.

De cop sona un mòbil: és el de l'Allison, contesta i sent:

- Ajunta't amb nosaltres.

L'Allison s’espanta i es col·loca al final de la fila.

Es veu passar el Sebastià travessant una paret mirant fixament.

- Sebastià - diu la Joselyn.

El Sebastià marxa per la porta de gimnàs sense dir res.

- Ulacalala - diu lÁnna.

Sóbre una porta, entren i sembla que va a parar a un soterrani.

- He sentit a parlar d’aquest soterrani. Aquí enterren els morts - diu el Rubén.

- Qui? Els professors els enterren? - pregunta el Fran.

- No. Els enterren uns altres homes - contesta el Rubén.

De sobte se sent una veu que diu:

- Ha, ha, ha! Conquistarem el col·legi i després tot el planeta.



S’acosten cada vegada més a la veu i quan estan a punt de descobrir qui fa

aquesta veu.

- Alto!. Abans tenim de mirar des d'aquí - diu l’Albert.

LÁntonio mira i veu la classe de 1B i la de 1C i també hi veu uns monstres i

d’un bot lÁntonio surt corrents.

- Què passa Antonio? - pregunta inquiet el Jordi A.

- Correu, correu, que els monstres us agafaran !!!!!- contesta lÁntonio.

Tota la classe es queda, però estan que volen fugir veient els monstres i

l'Antonio també es queda.

- Fem tres proves i qui les guanyi es queda el cole- van proposar tots.

- Molt bé - contesta el cap dels monstres.

- Quines proves fem?- pregunta el Jordi J.

- La primera serà comprovar qui espanta millor; la segona, el “monsterball” i

l’última serà un partit de bàsquet- diu el cap dels monstres.

Un dels monstres espanta lÁllison, però el Marc no aconsegueix espantar el

monstre, sinó que el fa riure.

-1 a 0 - proclama el cap dels monstres.

La segona prova consisteix a tocar tants monstres com sigui possible en un

minut, i els monstres tocar tants nens com pugui . Un dels monstres fa 100 punts però el

David n’aconsegueix 101!

- Engalta questa, monstre – exclama el David.

- Empat – diu el cap dels monstres. – I ara, l’última prova: l'equip que encistelli

20 punts guanya.

- Que jugui l’equip de basquet – criden tots.



Els monstres s’avancen, falten dos punts perquè guanyin. Però el equip de l

´Olorda s’inspira i comença a remuntar el partit fins a empatar a 18 punts: Només dos

punts més i qualsevol dels dos equips obtindrà la victòria. En Jordi J. agafa la pilota,

tira, pica al tauler, rebota i ... entra! Ha fet els dos punts que faltaven. L’equip de

bàsquet del col·legi ha guanyat.

Tots estan contents i feliços. I, de cop i volta, tot torna a la normalitat.

Conte. Grup primer. Sacaj Arutnev (Jordi Jacas) 1r A



El monstre del llac TresHi havia una vegada una ciutat fundada fa 2015 anys i que ha anat creixent.

Existeix una llegenda que parla d’un monstre que hi ha en un llac de la ciutat.

S’anomena ‘’el monstre del llac Tres’’. El llac es diu així perquè es va descobrir al segle

III a. C. Bé, ara ja us puc contar la seva llegenda.

Un home que es deia Jesús, fa 2018 anys, va anar a una cova dels afores de la

ciutat, Sant Quintar, i va travessar-la fins a l’altra sortida. Llavors va veure, al fons

d’un camí, un llac de mes o menys 50 metres de llarg. Va anar-hi corrents tant com va

poder i, a la fi, va arribar al preciós llac.

De moment espero que us agradi, però, encara queden coses per veure... Mireu:

Llavors quan el va veure es va moure alguna cosa molt gran per l’altre costat

del llac. Aquella cosa que es movia va sortir del seu amagatall i es va deixar veure uns

segons, molt pocs, però es va deixar veure. El Jesús es va quedar bocabadat...

D’aquí ve el títol de la llegenda. Encara hi ha gent que visita el llac Tres i surt

molt trist perquè no s’ha vist més el monstre des d’aquella vegada. Jo he anat

investigant i crec que ja sé com fer que es deixi veure el monstre. Demà intentaré allò

que diuen impossible. Faré submarinisme i miraré si es veritat que existeix! Ja estic a la

cova després d’una nit sense dormir dels nervis. Ja he arribat al llac i he mirat al terra.

Una petjada gegant! Llavors li he fet una foto amb la camera de submarinisme. Vaig

anar darrere d’uns arbustos i em vaig posar el vestit de bus. He començat a capbussar-se

i he vist un forat d’uns 60 metres de diàmetre. Hi he entrat i he vist ossos amb pinta de

ser molt vells. Quan he arribat al final, he vist llum i he pujat. Era una cova. M’he tret el

vestit i l’he deixat tirat a terra. És una cova bastant gran amb sorra de color marró fluix i

he començat a caminar. Hi ha hagut un terratrèmol d’un minut i ha parat. M’he endinsat



més a la cova i he oït sorolls que s e sentien cada vegada més a prop. M’he posat darrere

una roca i he preparat la càmera:

- Déu meu de la meva vida! - he pensat quan he vist passar aquell gran monstre.

Quan he vist que es posava a menjar li he començat a fer fotos. Però en acabar de fer les

fotos em vaig haver d’esperar, perquè el monstre no se n’anava. Quan, a la fi, se’n va

anar, vaig sortir ràpidament amb les fotos a la motxilla impermeable. Quan vaig arribar

a casa les vaig comptar: eren 567 fotos, però 34 van sorgir malament. Llavors només

tenia 523 fotos bones. Vaig trucar als meus amics, els ho vaig explicar, i les vaig

presentar al ajuntament. Vaig demanar al senyor alcalde que no les escampés per tot el

món, sinó que les exposés en una nova sala del museu al poble. Em va dir que sí, doncs,

així va quedar.

I conte contat i fetes les fotos al monstre, conte acabat!

Conte. Grup primer. Divad (David López) 1r A



El robatori- No sé què em passa... Auxili! Que algú m’ajudi! Noooooo!

- Ei desperta’t, Gael. No passa res -em va tranquil·litzar la mare.

- On sóc?

Em vaig despertar molt nerviós. Havia tingut un malson. Em vaig preparar per

anar a l’escola i pel camí em vaig trobar amb el Víctor.

Quan vam arribar la professora, la Núria, ens va fer callar enmig de classe.

- Ei! Nois, calleu una mica. Des que heu arribat no heu parat de xerrar.

PIIIIP PIIIIP PIIIIP PIIIIP

Era l’hora del pati. En Víctor i jo vam ser els primers a sortir. Ens vam anar a

seure a aquell banc del pati, on sempre anàvem a parlar de les nostres coses:

- Vinga, Víctor, explica’m què t’ha passat –li vaig preguntar.

- Doncs ahir es va morir el meu hàmster- em va respondre:

- Vaja! Quina pena! –el vaig consolar.

- Sí, ja feia dos anys que el tenia: ja era molt vellet –m’explicava.

Llavors va arribar el moment en què em tocava a mi explicar el que m’havia

passat:

- Doncs a mi ahir em van anar a comprar una bicicleta nova.


Ja era l’hora de tornar cap a classe. Ens tocava música. Ens vam dirigir cap a

classe i vam agafar les nostres flautes. Quan vam arribar a l’aula de música la

professora, l’Esteli ja ens esperava dintre.

- Bé –va dir l’Esteli-, avui us ensenyaré una nova cançó de flauta que tocarem el

dia del concert de Nadal.

Va acabar la classe, llavors ens tocava català.



- Vinga prepareu-vos que començarem el dictat –ens va dir en Joan, el nostre

professor de català.


Era l’hora de tornar cap a casa.

Quan vaig arribar vaig trobar els meus avis, que em van dir:

- Els teus pares estan a l’hospital, la teva mare ha caigut i s’ha trencat el canell -.

De sobte va sonar el telèfon.

- Digui –va contestar l’avi -. D’acord! Adéu –es va acomiadar.

- Què ha passat –vaig preguntar de seguida.

- No res, només li estan fent una radiografia –em va dir.

- Aquesta tarda no vull anar a l’escola –vaig dir -: Vull anar a l’hospital a veure

la mare.

Els meus avis es van quedar desconcertats, però finalment ho van entendre.

Quan vaig arribar, vaig anar a l’habitació on estava la mare. El meu pare també

hi era.

- Què? Com va? –vaig dir.

- Bé – va dir el meu pare -, però ens ha posat a la llista d’espera perquè, segons

ens han informat, hi ha hagut un robatori i s’han endut moltes maquines d’aquí de

l’hospital.

Vaig tornar-me’n cap a casa. Els pares es quedaven allà a dormir. Els meus avis

em van dir que havia estat trucant el meu amic Víctor. Li vaig fer trucada:

- Hola –va contestar.

- Hola –vaig dir -. És que era a l’hospital, veient la meva mare.

- Com? Què li ha passat?

- No res. Només s’ha trencat el canell.



- I com és que hi està tant de temps?

- Perquè es veu que hi han robat un munt de màquines.

- Ah, però demà vindràs?

- No crec, haig de tornar-hi.

- Doncs, vindré amb tu.

- Molt bé, com vulguis. T’espero a casa i marxem.

Va passar la nit. Em vaig llevar i em vaig preparar. Ja estava llest. Ding Dong

Ding Dong -van trucar a la porta.

Hola –em va saludar.

- Què? Marxem?

-Som-hi.

Durant el camí vam veure un cotxe de policia. Ens vam adonar que eren els que

havien robat les màquines de l’hospital. Hi vam anar corrents i com podia ser que dins

de la furgoneta hi anessin els meus pares!

Vam sortir els dos corrents i finalment la furgoneta es va aturar. Els meus pares

van baixar del cotxe. Vaig anar corrents i els vaig dir:

- Com es possible que vosaltres mateixos hàgiu robat les màquines?

- Doncs perquè - deia la mare -, la tieta del teu pare està malalta i allà al poble no

hi ha hospitals per curar la seva malaltia, i havien pensat d’emportar-nos les màquines

cap al poble.

- Però, per què no m’ho havíeu dit? –vaig preguntar.

Ring Ring –va sonar el telèfon del pare.

- Sí?, - va respondre - D’acord, adéu.

Que havia passat?



- Ja no cal que portem les màquines, m’han trucat del poble i m’han dit que al

poble del costat on viu la tieta han fet un hospital: ara és allà i està en tractament.

Tots ens en vam alegrar. En Víctor no entenia gaire bé el que passava.

Ens en vam tornar cap a casa. Hi havia els avis. Els vam explicar el que havia

passat, ho van entendre però no tenien gaire clar per què els pares havien fet allò.

En definitiva tots vam quedar contents.

Conte. Grup primer. Ardnas (Sandra Olivas) 1r A



En Joan i el dimoniCaminava el Joan en una nit fosca i freda per un camí que duia a un poble que ni

tant sols en els mapes més antics sortia reconegut. Quan el noi va arribar al poblat es va

trobar amb una vila tant petita com silenciosa. Va caminar pels carrerons durant estona,

però no va endevinar cap llum ni cap persona a les finestres; tot i això va tenir sort ja

que va descobrir un hostal amagat entre la foscor de la nit. Va entrar-hi i va preguntar si

tenien una habitació on poder passar la nit. L’hostaler li digué que no en tenia cap, però

si volia podia allotjar-se a l’estable, on ningú no s’atrevia a estar perquè cada nit a les

dues de la matinada hi apareixia el diable. El xicot va afirmar que no li importava i amb

un obrir i tancar d’ulls s’hi va instal·lar. Van passar les hores i tal com l’havien advertit

a les dues de la matinada va aparèixer el diable. El Joan que es va despertar, se’l mirà

fixament.

- Escolta noi, que no em tens por?

- No. Per què he de tenir por?

- Perquè sóc el diable.

- Jo sóc en Joan. I tu no tens por de mi?

- Però jo vinc de l’infern. No tems que et dugui a l’abisme?

- No -respongué el noi solemnement.

- I tu, no tens por que t’enganyi o et faci mal? - va dir el xicot.

- Mai cap mortal no m’ha fet mal i encara menys m’ha enganyat! - va contestar

enfurit el diable.

- Tampoc t’havies trobat amb cap mortal que no s’hagués espantat al veure’t. I si

jo sóc el primer a enganyar te o fer te mal?

El diable va reflexionar una estona, i atemorit per les paraules del Joan va tornar

a l’infern.



El xicot no es va adonar que havia estat tota la nit parlant amb el diable i quan en

va ser conscient va recollir les seves coses i va seguir el camí.

Conte. Grup primer. Pinya (Rubén Peguero) 2n A



Idaira

15/09/93

Hola, Katy.

Avui ha sigut un començament de curs especial: ha vingut una alumna

d’intercanvi de Sud-àfrica. Quan la vaig veure, he de confessar que em vaig quedar

parada. M’imaginava una noia negra amb el cabell rinxolat, amb un vestit molt vistós i

tota plena de penjolls i braçalets de colors, però no, era tot el contrari: era blanca com la

llet i portava el cabell ros recollit amb una pinça; de la roba que portava, no en tinc gaire

a dir: anava amb texans i una samarreta blava, però, al cap i al fi, tenia la impressió que

acabaríem sent molt bones amigues.

Ah, que se m’oblida: l’alumna nova es diu Idaira.

16/09/93

Hola, Katy.

Saps una cosa? No m’equivocava, la professora va fer seure la Idaira al meu

costat, i aquell matí mateix vam començar a parlar com si fóssim amigues íntimes. Es

notava que on viu no es parla la mateixa llengua, perquè tenia un accent diferent, però

molt graciós. Em va explicar que feia bastants anys que estudiava anglès i, per aquest

motiu, havia demanat als seus pares de fer aquest intercanvi per poder practicar-lo més,

i seient al meu costat ja et dic jo que sí que el practicarà.

Conte. Grup Segon (3r i 4t d’ESO). 52


18/09/93

Hola, Katy.

Cada vegada la Idaira i jo som més amigues. Avui a l’acabar les classes hem

anat a donar una volta i així li he pogut ensenyar la ciutat i, a més a més, hem patinat

sobre gel. Hi té prou traça, per cert.

L’única pega que hi ha a tot això és que torna a casa el dia vint-i-tres d’aquest

mes; però, com que “no hi ha mal que per bé no vingui”, el meu pare m’ha donat permís

per poder sortir més amb ella i perquè un dia ella es quedi a casa a dormir.

21/09/93

Hola Katy.

Sento molt no haver escrit aquest dies, però és que no he parat. Un dia hem anat

al centre comercial i vam passar per totes les botigues de roba, un altre amb la meva

família i ella vam anar a veure l’estàtua de la llibertat. Mai no em canso d’observar-la,

em sembla una obra increïble. I el dia que millor m’ho he passat va ser ahir, perquè es

va quedar a dormir a casa. Vam veure “Romeo i Julieta”. Totes dues vam acabar

plorant, després fer unes màscares naturals amb fruita i iogurt, d’aquelles que t’indiquen

en les revistes de noies. Aquella nit ens la vam passar parlant. Vam parlar de tot: de

nois, de l’horrible faldilla que portava una companya de classe, dels milers de motius

pels quals mai no aniria tota vestida de taronja i, fins i tot, de que si em compraria un

gos. També vam fer els test de les revistes, vam mirar la roba i els pentinats de moda i,

finalment, ens vam llegir l’horòscop.

Aquests últims dies, Katy, vam ser increïbles.



22/09/93

Hola, Katy.

Avui no ha sigut una dia com els darrers, avui li he demanat, al meu pare, si em

deixaria anar a visitar la Idaira dintre d’uns mesos i la seva resposta ha sigut un enorme

i rotund no. Jo li he demanat explicacions, per què un no? No ho aconseguia entendre.

He començat a plorar. Per molt que ho intentés no podia comprendre la seva resposta.

No li deia d’anar-hi jo sola, sinó d’anar-hi tots. Semblava que li queia bé, i per què un

no? Cridant, li vaig demanar un per què fins que a ell se li va escapar i em va dir que no

seríem ben rebuts per la seva família. Jo en aquell moment no sabia què fer. Finalment,

em va explicar que a Sud-àfrica hi ha una política que és coneguda com a aparheit que

discrimina els negres i, per aquest motiu, a mi com a la meva mare i al meu pare, gent

negra que som, no ens rebrien amb els braços oberts.

23/09/93

Hola, Katy.

La Idaira aquesta tarda ha tornat cap a casa. Abans que agafés l’avió vam parlar

del que el meu pare m’havia dit sobre la política del seu país. Ella em va dir que sí que

la tenien, però que això no significava que ella hi estigués a favor. No me n’havia dit res

abans perquè tenia por d’espatllar la nostra amistat i que, quan aquesta política acabés,

perquè hi havia revoltes per aconseguir la igualtat, quan tot això acabés, em convidaria a

casa seva.

5/07/94

Hola, Katy.

Avui no dormiré en el meu llit de sempre, sinó que dormiré en el seient d’un

avió direcció a Sud-àfrica.

Primer premi de conte (ex aequo). Grup segon. Mairím Hab (Míriam Bah) 4t A



La peça -Aniversari feliç, aniversari feliç, et desitgem tots aniversari feliç!

Així comença la meva història, el dia que feia sis anys. Després de cantar-me

l’aniversari feliç, el meu avi em va donar el seu regal, un puzle, i amb ell una carta que

em va dir que llegís el dia que desaparegués una peça. En aquell moment em va semblar

una ximpleria, i em vaig preguntar... per què havia de desaparèixer una peça del puzle?

Però a partir de l’endemà ja no m’ho vaig preguntar més, perquè vaig descobrir que el

puzle no era un puzle normal i corrent. Un cop el tenies muntat era un mapa de un país

que no figura al mapa i, si el tocava, podia entrar dins del puzle. Així vaig descobrir un

món nou on vaig passar moltes aventures a les meves hores lliures.

Recordo un dia, quan tenia nou anys, que en arribar de l’escola vaig anar al món

del puzle, com solia fer cada tarda, i vaig estar aprenent a volar amb nens ocells, que

tots van acabar sent amics meus. I com aquell dia vaig passar-ne moltíssim més, com

quan un dia vaig anar a Vila Cotó Fluix, on tot era de cotó fluix i estava ple de

tobogans, allà vaig conèixer qui va ser la meva millor amiga, la Núvol. Era una nena

que semblava tindre uns onze anys i en comptes de tindre cabell tenia núvols. Amb ella

vaig compartir-ho tot, i amb ella vaig passar tots els bons moments i també els dolents.

Un dia quan tenia dotze anys i ja estava a primer de secundària, va entrar una

nena nova a la meva classe, la Roser, amb qui vaig començar a avenir-me molt bé des

del primer moment. Aquell dia quan vaig arribar a casa vaig veure que al puzle li faltava

una peça i vaig recordar-me de la carta de l’avi, la carta que havia de llegir quan

desaparegués la peça del puzle. La vaig buscar desesperadament, no la trobava, però

llavors em vaig adonar que havia demanat a la Núvol que me la guardés. Vaig entrar al

món del puzle i vaig anar a buscar-la i amb ella vaig llegir la carta que va fer canviar la

meva vida:



“Estimat Andreu Mulalla, nét meu, puc suposar que si estàs llegint aquesta

carta és perquè ja et falta una peça. Et preguntaràs què és el que passa, doncs jo et

donaré la resposta, estàs enamorat. I el món del puzle només durarà fins que arribi el

teu primer amor, un cop arribi les peces desapareixeran, i ja no podràs entrar-hi mai

més... Només tindràs dos dies per acomiadar-te de les amistats que hagis fet, quan

faltin més de dues peces ja no hi podràs entrar. Sé que és difícil deixar-lo, tanmateix

l’amor t’omplirà el buit que et quedarà en deixar aquet món. Però la carta no l’he

escrita per això... L’ he escrita per demanar-te que segueixis la tradició de la família i

que la peça que et quedarà la regalis al teu primer nét.

Una forta abraçada.

L’Avi.”

Vam acabar de llegir la carta i tots dos vam començar a plorar. Com podia estar

enamorat, i de qui? Què havia passat aquell dia de diferent? Aquests pensaments de

seguida es van esvair, ja que vaig pensar en la Roser, en la sensació que havia tingut a la

panxa al veure-la. Ho vaig explicar a la Núvol i em va deixar clar que aquelles

pessigolles a la panxa no significaven una altra cosa, era amor.

Vaig dir a la Núvol que em canviaria d’institut per no veure més la Roser i així

poder seguir al món del puzle. Però ella em va convèncer, encara que sé que li feia molt

de mal dir-ho, que tenia de créixer i descobrir un nou mon, el món dels adults, on

envelliria, però al costat de la persona a qui estimava. I com sempre, va acabar

convencent-me.

L’endemà vaig anar a acomiadar-me de tots els amics d’aquell món, tots van

vindre a veure’m, no hi va faltar ningú. I un cop vaig sortir, va desaparèixer la segona

peça i amb ella desapareixia la meva infantesa.



A partir de llavors, vaig començar a sortir amb la Roser, i quinze anys després

ens vam casar. Vam viure molt feliços i vam tindre dos fills.

Ara ja tinc noranta anys i sento que abans que em passi res he d’escriure la meva

història.

Fa cinc anys estava amb la meva estimada Roser, amb qui continuo estant en la

meva vellesa, estàvem prenen un cafè al menjador i ens va trucar el nostre fill petit,

acabava de néixer el nostre primer nét a qui, en el meu honor, van anomenar Andreu.

Finalment acabo la meva història, explicant el que he fet avui...

Avui és l’aniversari del meu nét i li he regalat l’única peça de puzle que em va

quedar. Espero que sempre recordi el que li he dit “No perdis mai aquesta peça perquè

et donarà la felicitat quan menys t’ho esperis”. I desitjo que algun dia conegui la

Núvol, perquè és una persona extraordinària a qui agrairé sempre la meva feliç vida.

Primer premi de conte (ex aequo). Grup segon. Pini (Ariadna Roca) 4t A



Fetes d’un dia calorós

Aquella tarda feia una calor insuportable. En un petit poble de muntanya els tres

amics, en Marc, l´Iris i en Pau estaven asseguts en un banc del parc on ells passaven

moltes tardes jugant. En Marc era un noi de catorze anys, molt actiu, que li encantava

jugar a futbol, L’Iris també tenia catorze anys. Era bastant presumida i molt intel·ligent.

En Pau, que en tenia tretze, era bastant babau i una mica rodonet i baixet. Es passava el

dia menjant. Però aquell dia, feia tantíssima calor, que no tenien ganes de jugar a res.

No podien anar a la piscina municipal del poble, ja que era tancada, perquè una vegada

al mes la tancaven, per poder netejar-la a fons i precisament era aquell dia, el dia més

calorós de tot el més d’agost. No sabien què fer i van decidir anar a fer un tomb per la

muntanya.

Van passar per davant del rierol, on, quan eren petits, s’havien banyat tant i s’ho

havien passat tan bé, però ara, el riuet del poble, ja els quedava petit per a ells, i feia

anys que no anaven a passar un dia allà i van decidir fer una banyadeta, ja que amb tanta

calor i sense haver-hi un altre lloc per banyar-se, era la millor opció que tenien. I quan

s’estaven traient la roba, apunt de banyar-se, va aparèixer l’Andreu, un veí del poble.

Els va dir que no es banyessin, ja que havien detectat que l’aigua estava contaminada

per uns residus tòxics que havien caigut al riu uns dies abans, i encara no havien

aconseguit netejar-la.

Els tres amics, desesperats perquè ja no sabien què fer per poder banyar-se, van

decidir anar pel camí que hi havia per darrere el riu. Feia molt de temps que no hi

anaven. Van recórrer tot el camí, mirant totes les granges que hi havia als dos costats,

amb molts animals (porcs, vaques ovelles...) i també van veure un cavall preciós, que

van estar una estona acariciant. Llavors, en arribar al final del camí, van veure que algú



hi havia construït una continuació, però molt més ampla, i amb millor terreny. Tots tres,

molt estranyats, van continuar, intrigats per saber qui ho havia fet i a veure què hi havia

al final del camí. Van estar gaire bé deu minuts caminant, sense saber ben bé on, fins

que van arribar al final. Es van quedar bocabadats. Algú s’havia construït una casa allà

en mig de la muntanya; però no era una casa qualsevol, no, era un casa de luxe, una

mansió. Era enorme, i molt maca, amb un jardí immens. Mai no s’haurien imaginat que

hi hagués algú que visqués allà. Van enfilar-se a la tanca del jardí per poder mirar què hi

havia. Van veure un jardí preciós, ple de flors i amb una gespa molt ben cuidada. I

llavors van veure que al darrere de la casa, continuava el jardí i van donar la volta. Es

van tornar a enfilar a la tanca del darrere, i també hi havia gespa i flors, però al mig hi

havia una piscina!

L’aigua estava molt neta i els venien unes ganes increïbles de banyar-se.

Finalment en Marc va dir de entrar-hi d’amagatotis i fer-hi una banyadeta, ja que

semblava que no hi havia ningú, i una capbussada de no res, no faria mal a ningú. A en

Pau li feia una mica de por, i a més, com que estava una mica grassonet, li costava

enfilar-se per la tanca, però finalment, i amb l’ajuda d’en Marc i l’Iris ho va aconseguir.

Van creuar el jardí, i es van abocar a la finestra. Hi havia un menjador gran i molt ben

decorat, amb una televisió enorme i uns sofàs de luxe. Però estava tot molt sol, i les

persianes de les finestres del pis de dalt estaven totes tancades. Decidits i creient que no

hi havia ningú, van dirigir-se cap a la piscina i el primer a tirar-se va ser en Marc,

després l’Iris va llançar en Pau i després s’hi va tirar ella. L’aigua estava boníssima.

Van estar-s’hi gairebé mitja hora, i van decidir que ja n’hi havia prou. Van sortir de

l’aigua i es van estirar al sol, per eixugar-se, i és clar, amb la calor que feia, en cinc

minuts, ja estaven ben secs. Però de cop i volta van sentir que la porta del jardí s’obria, i

els tres amics, morts de por, van buscar ràpidament un amagatall. En Pau va córrer



darrere un arbust enorme, l’Iris es va amagar entre dos arbres fruiters que hi havia al

costat del rosers, i en Pau, es va amagar a sota de la taula de fusta amb cadires que hi

havia en aquell gran jardí. Era un home d’uns trenta anys, que anava vestit de negre amb

ulleres de sol, i estava entrant a la casa mentre parlava amb el mòbil, però no va tancar

bé la porta de la casa, i en Marc, que havia sentit que parlava d’alguna cosa que li havia

cridat l’atenció, va aprofitar que s’havia deixat la porta oberta, per intentar descobrir de

què parlava i va sentir que deia “Sí, sí, el tinc tancat en una habitació de dalt de la casa.

Demà al matí el mataré i enterraré el cos per aquí, per la muntanya, en un lloc ben

rebuscat on ningú no el trobi...”.

En Marc es va quedar petrificat, no es podia ni moure. Aquell home era un

assassí i un segrestador! Als seus dos amics, que encara continuaven amagats, morts de

por, els va fer senyals perquè sortissin ràpidament de la casa, mentre ell vigilava que el

paio no sortís de la casa i no mirés per la finestra i els pogués descobrir. Un cop van

haver sortit l’Iris i en Pau, en Marc va fer un esprint fins a la porta, perquè l’home no el

veiés i va sortir corrents camí avall, indicant als seus companys que ho fessin també, ja

que encara no tenia forces per parlar.

Van córrer i córrer fins arribar al riu, on ja van parar perquè no podien més.

Llavors, l´Iris, va preguntar a en Marc què havia vist allà dins i en Marc li va dir tot el

que havia sentit i es van quedar bocabadats. Llavors, en Pau, es va recordar que feia uns

dies havia desaparegut l’alcalde del poble. L’havien estat buscant però no l’havien

trobat, i un calfred li va recórrer el cos quan va pensar que, possiblement, era l’alcalde

l’home que estava segrestat i apunt de morir. Llavors l’Iris va afegir que havia sentit

parlar al seu pare, ja que era policia del poble, que l’alcalde havia tingut, anteriorment,

problemes amb alguns mafiosos i gent que no és de fiar. Tot lligava.

En Marc va dir d’anar a casa de l’Iris per parlar amb el seu pare i explicar-li tot



el que havien vist. Quan li ho van explicar, en Josep, el pare de l’Iris, no s’ho podia

creure. Va avisar ràpidament els seus companys de policia i es van dirigir a la casa que

els nois els havien indicat, amb un cotxe de policia, ja que estava bastant juny del poble

i els tres amics ja estaven cansats per anar-hi caminant un altre cop, i menys de nit. Van

arribar, van rodejar la casa, i dos policies van picar a la porta i quan va obrir l’home

aquell la va tancar ràpidament, i van haver d’esbotzar la porta, però el paio, estava

preparat darrere amb una pistola i va ferir un dels policies a la cama, però abans que

pogués disparar un altre cop, l’altre policia, el pare de l’Iris, li va disparar a l’estómac i

es va tirar al terra gaire bé mort. Mentrestant van pujar els altres policies al pis de dalt,

on hi havia un altre home, que també va disparar contra un dels policies, però per sort

no el va encertar, però va tenir temps de disparar un altre cop i el va tocar al cap. L’altre

li va disparar tres trets abans que pogués fugir i va caure fulminat. Ràpidament va

intentar reanimar el seu company, però desgraciadament semblava mort. I entre aquell

rebombori, els tres protagonistes, que eren molt aventurers, es van filtrar a la casa i van

anar a la habitació on estava el senyor Emili, l’alcalde, que tenia unes cordes lligades a

les mans i una altra a les cames i la boca tapada amb un esparadrap. El pobre home

estava molt espantat. Ràpidament se’l van emportar, i els altres ferits també, amb

l’ambulància.

L’endemà, tot va sortir als diaris i a les notícies. Dels dos homes, l’un, ferit, va

anar a la presó i l’altre, directament al cementiri ja que s’havia mort. Dels dos policies

ferits, l’un se’n va sortir fàcilment (el del tret a la cama), però el del tret al cap, que

semblava que no se’n sortiria, finalment es va recuperar i no va morir. Als tres amics,

els van recompensar, tot i que també els van renyar, per haver-se ficat a la casa, ja que

era una propietat particular i perquè havia estat molt perillós. Finalment, però tot havia

acabat bé.



Segon premi de conte. Grup segon. Isangi Sañiraf (Ignasi Fariñas) 4t A



L’última oportunitat

La Maria era una noia de vint-i-dos anys anys. Portava un any i mig amb en

David. Eren molt feliços fins fa aproximadament un mes i mig que van començar a

barallar-se moltíssim. La Maria encén el mòbil i veu un missatge d'en David que li diu

de quedar a les 16:30 davant de la biblioteca.

La Maria sospita alguna cosa que no li agrada, però hi va. En David li diu que

allò no funciona, que es barallen massa, que vol que se separin durant una temporada i

que, tanmateix per evitar més dolor, es veuran amb els amics, però que no serà el

mateix. Li comunica que no vol saber res més d’ella i que encara que li costi que ho

intenti. Li fa un petó i se’n va. La Maria està desconsolada, arriba a casa i l'únic que se

li ocorre és trucar-lo. No li agafa el telèfon. Llavors es posa a escriure una carta:

Hola, David:

Suposo que aquesta carta és l'últim rastre que tindràs de mi. No sé si serà bo

per a nosaltres dos això de separar-nos, però és la teva decisió i he de respectar-la.

Només volia dir-te aquelles coses que no t’he dit mai, tot el que sentia al teu costat.

Mai en la meva vida havia sentit la sensació de tenir papallones a la panxa per

cap persona. Mai ningú m'havia fet saber què era realment la felicitat, estar amb una

persona i que ell fos tot el que necessitaves al teu costat. Tampoc mai no m'havia mort

de ganes per veure somriure a algú, i mai no m'havia ensorrat jo quan ell tenia un

problema. Res d'això no m’havia passat fins al moment de conèixer-te a tu. Sincerament

ho eres tot tant si estàvem junts com si no.. Mai no em deixaves sola.

Tinc tants records... tants moments que ara, si tot això no passa, em tocarà

oblidar... i realment no sé com fer-ho. No sé com portar aquesta situació, no sé com he

de mirar-te o si ni puc mirar-te. No em puc fer a la idea de ni tan sols fer-te dos petons



al veure't. Potser tot això només és un mal moment en la nostra història, potser el

superarem o potser que sí que havia d’acabar així. Mai no havia sentit ganivets que em

punxessin el cor, perquè em costa respirar, ni tampoc el dolor d’unes parpelles tan

inflades que semblen flotadors de tant plorar. Sento que no em podré aixecar demà, que

no podré passar pel teu costat i fer com si mai no haguéssim existit junts. En aquest

mateix instant ja no queda res del que vam ser i mai més hi haurà res del que serem

perquè dubto que algun cop més a la vida siguem alguna cosa. Una vegada em vas

prometre que mai em deixaries sola i, per això, no m'agraden les promeses perquè

sempre pressento que em menteixen. No penso escriure't aquí ni totes les coses bones

que tens ni tampoc les dolentes, perquè no sóc ningú per descriure't, no és el més

apropiat, perquè quan hi ha sentiments en mig només pots sentir l’afecte per aquesta

persona tal i com tu l'estimes i jo mai no podria dir-te en paraules tot el que jo t'estimo.

Has canviat, sí, i avui m'ho has demostrat més que mai. Mai en la vida hagués

esperat això de tu. Per un moment vaig pensar que mai no ens passaria a nosaltres, que

junts érem molt més forts que qualsevol baralla. Sincerament, pot ser que t'hagi fallat, i

si és així no m'ho perdonaré mai, encara que crec que mai has estat sol. Que si a tu et

passava res jo era la primera que estava al teu costat i em barallava amb mil persones

només per tu, i si podia fer res ho feia, fos el que fos. També crec que mai ningú no

donarà tant com jo per tu, i encara que ara no ho vegis així sempre he intentat donar-

ho tot per tu.

No sé si és veritat que sóc la persona que més malament t'ha fet sentir i, si és

així, ho sento, mai no va ser la meva intenció. Sempre he intentat estar bé, si tu ho

estaves, i estar al teu costat quan alguna cosa et feia sentir malament, i encara així no

ha servit per a res. Mai havia sentit el que era veure una peli abraçada a la persona

que més estimes, mai havia plorat només d'imaginar-me que et passava res. Ets la única



persona que si estigués greu a l'hospital no em mouria d'allà fins que en sortissis.

M'agradaria ser la primera persona que veiessis al despertar-te i l’última en anar-te'n

a dormir. Sempre vam voler dormir junts i en un any i mig no ho hem fet mai... Mai

m’he despertat abraçada a tu, saps per què? Perquè em vaig quedar mirant-te com

dormies, tocant-te el cabell i dintre meu pensava: "Vull tenir-te sempre".

Saps, David? No necessitava tenir-te sempre al meu costat. Ni saber a cada

segon on eres. Només et demanava una cosa: que almenys un somriure del dia fos per a

mi. Que em miressis encara que fos tan sols un instant. Has sigut el més bonic que ha

passat per la meva vida, la persona amb qui més coses he compartit. Moltes vegades he

pensat com donar-te les gràcies per tots aquest moments. Has donat molt per mi, més

del que la gent es pensa i si també ho he passat bastant malament però moltes vegades

has cridat el meu nom perquè jo no tenia ganes de seguir endavant. M'has fet el regal

més gran que em podien fer mai, m'has donat il·lusions per somriure cada moment,

m'has portat de la mà a concerts de grups que nomes m'agradaven a mi i m'has abraçat

quan no podia més. Quan estava sola sempre has estat al meu costat, m'has ajudat a

aixecar-me i t’has assegut al meu costat quan queia. Allò nostre va ser màgic. Hi havia

un "no sé què" que ens feia tirar cap endavant a tots dos, i ara sembla que tot aquest fil

de màgia s'ha trencat. Et desitjo el millor, de veritat.

T'estimo, David. T'estimo com molt poques persones t'arribaran a estimar. I

sobretot gràcies, gràcies per haver-me donat tantes coses bones sense esperar res a

canvi.

Un petó molt fort per tu. Cuida't. T'estima,

Maria.

Quan en David va llegir això va voler tornar amb ella, però llavors hi havia un

obstacle insalvable: la Maria era morta.



Tercer premi de conte. Grup segon. IaraS ArdrevaaS (Sara Saavedra) 4t A



I ara què? Vaig veure una llum molt brillant que em provocava coïssor als ulls. Vaig

intentar moure el cos molt a poc a poc, com quan et despertes, però havia estat molt de

temps inconscient i em sentia molt fluixa, dèbil. Quasi no podia moure’m. El primer que

vaig notar al obrir els ulls va ser una picor insuportable al turmell. No tenia forces per

rascar-me. Com vaig poder, vaig arrossegar la mà cap avall. Llavors el cor em va

començar a bategar molt i molt de pressa...

Una infermera que passava per allà va veure com estava de nerviosa, el meu

estat de pànic i va entrar a l’habitació. Se’m va apropar i em va dir: “Hola petita. Vaig a

buscar la teva mare”. Tenia tanta por en aquells moments que no entenia res. Estava en

un hospital! I l’última cosa que recordava era haver sortit amb les amigues de festa. I

ara, estava allà estirada, pensava que estava boja, res no tenia sentit.

Estava endollada a un munt de tubs. Me’ls vaig arrencar tots cos per poder

baixar del llit i anar-me’n d’aquella habitació. Volia que tot tornés a ser com abans.

Però no em podia moure. No podia caminar...

El dia que recordava era l’endemà de sortir de festa amb les amigues. Tenia

moltíssim de mal el cap i només desitjava estirar-me al llit i prendre’m algun

medicament contra la grip i dormir i al dia següent aixecar-me més recuperada.

Anava en direcció a l’armari dels medicaments quan de sobte vaig caure

desplomada al terra. Després vaig entrar en coma i m’havia passat així sis mesos, fins

que un dia, vaig despertar i, al obrir els ulls, i tocar-me vaig descobrir que no tenia

cames.

Havia sofert una erupció de meningitis, i l’única solució que hi havia si no volia

deixar aquest món era amputar.



Tot i que els metges estaven contents amb l’estat que havia presentat al despertar

del coma, jo estava desmoralitzada. Deien que tot aniria bé i que a poc a poc m’aniria

sentint millor. El meu cervell treballava desesperat per recuperar-me però jo seguia

sense poder caminar.

Veient els amics els metges pensaven que milloraria, perquè m’animarien i em

donarien forces per lluitar. Però va ser tot el contrari... Veure’ls a tots em portava

records del que havíem viscut, de com era la meva vida abans de la meningitis.

Van vindre tots, no en va faltar cap excepte un; el meu millor amic.

Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada d’ell. Deia enfadat que no podia vindre

i que se’n sentia culpable. Però jo en sabia els motius, i una trucada seva bastava per

quedar-me tranquil·la.

Dues setmanes després vaig llevar-me encara pitjor, tenia la moral pel terra; però

llavors va arribar ell. Va fer el possible per animar-me, per donar-me valor.

Cada dia després de classe venia a veure’m i no hi havia dia que no vingués amb

el seu somriure i em fes una abraçada d’aquestes que ho curen tot.

Passàvem la nit parlant i explicant-me anècdotes de coses que passaven a classe.

Després de dos mesos vaig començar a utilitzar una cadira de rodes per moure’m

per l’habitació. Quan vaig decidir sortir al carrer estava nerviosíssima. Havia estat tant

de temps tancada en aquella habitació d’hospital que no sabia què m’esperaria fora.

Ell va ser qui em va donar una empenteta, va comprar-me un gosset. Així va

aconseguir que sortís a passejar pels jardins de l’hospital, ell, el gosset i jo, com una

família.

Passat un any, vaig tornar a casa. Al principi va ser dur, tot em recordava la

meva antiga vida, però ell un altre cop més em va ajudar. Et prometo que tornarem a



sortir de festa em va dir. La meva mare va adaptar la casa per poder portar cadira de

rodes perquè pogués moure’m millor.

Els dies se’m feien llargs, però molt aviat la cosa va canviar. Vaig aconseguir

que em col·loquessin pròtesis a les cames. Sortia cada dia a passejar amb ell i a poc a

poc vaig anar acostumant-m’hi, vaig anar sentint-me-les meves.

Ara després d’uns anys, m’estic traient el carnet de conduir i tot li ho he d’agrair

a ell, he d’agrair-li tot el que va fer per mi, perquè si no hagués estat per ell, jo ara no

estaria aquí tal com estic, amb una vida normal, i feliç.

Perquè ell és com un tresor que tots tenim, que encara que no tingui cap valor

econòmic, per res del mon el volem perdre.

Accèssit de conte. Grup segon. Sïana Aral (Anaïs Lara) 4t A



Potser ja és hora

No aguanto més, no em tornaré a enamorar en la meva vida. No vull tornar a

passar-ho malament per un noi. Fins aquí he arribat, ja no aguanto més. Per cert em dic

Evelyn i tinc dinou anys. Ja sé el que penseu, que amb dinou anys qui sap què és

l'amor? Qui sap el que és sofrir? Però us puc assegurar que jo ho sé. Fa tres anys vaig

tenir una malaltia. Des de llavors no n’he parlat mai i, en realitat, no crec que ho acabi

fent ara. Sí, vaig ser anorèxica. Sé que pensareu que per ser anorèxica una noia ha de

tenir molts problemes personals, però us puc assegurar que jo no en tenia, era una noia

normal, com totes les altres. Tenia setze anys, treia bones notes, a casa no tenia

complicacions, tenia amics que sempre hi eren quan ho necessitava. En definitiva, la

meva vida era normal. Suposo que deveu pensar com, diantre, vaig acabar sent

anorèxica? Doncs la veritat és que ni jo no ho sé. Va passar tot molt ràpid, no em vaig

adonar del problema que tenia fins que, realment, estava molt malament.

A vegades rumio per esbrinar com vaig arribar a aquells extrems, extrems

d’estar a l'hospital, de veure la meva família passar-s’ho malament, però no poder

deixar de fer el que feia. Suposo que realment tenia un problema. Bé, en realitat una

persona que és anorèxica em penso que sempre ho serà, però que aprèn a viure amb

això, aprèn a superar-se i a adonar-se que la vida realment val la pena.

Si dic tot això, llavors per què he començat dient que no em tornaria a

enamorar? Què hi té a veure? Doncs, hi té molt a veure: tot va començar quan em vaig

fixar en un noi, un noi més gran, un noi molt guapo, la veritat, però el que jo no sabia és

que era un noi amb uns amics una mica... insuportables. A mi m'agradava tant aquell noi

que per molt que no m’agradessin els seus amics, jo anava amb ells, perquè era l’única

manera d'estar amb ell; però ell, suposo que me n'adono ara, em mentia sempre. Allà



davant meu, quan estàvem sols em prometia el mon sencer, però davant dels seus amics

mai no em defensava. Els seus amics es ficaven amb mi perquè deien que estaria millor

si m'aprimava i jo al principi no en feia cas, però amb el pas del temps, vaig començar a

deixar de menjar. Jo creia que quan jo volgués menjaria i ja està, però el pitjor va ser

quan vaig començar a sentir-me bé sense menjar. Que on eren els meus amics? Al meu

costat sempre, però jo no els feia cas, jo els deia que em deixessin en pau. Els vaig

tractar molt malament, però van ser els qui van estar al meu costat quan realment vaig

començar a tenir un problema greu. Suposo que tot això passa amb setze anys, quan

encara no saps res de la vida, encara et queda molt per descobrir.

No vull tornar a enamorar-me, aquesta ha estat la frase que he escrit al

començament i aquesta frase va ser la que vaig tenir en ment durant molt de temps, per

ser exactes fins fa tres mesos. No volia tornar a enamorar-me, perquè per culpa de

haver-ho fet vaig passar per la anorèxia, però entre totes les coses dolentes, n’hi va

haver una de bona, una sola potser. Em vaig adonar de qui estava al meu costat costés el

que costés. Els meus amics de veritat són els que es van quedar amb mi fent-me costat,

els que encara que els digués de tot, mai no em van deixar sola, i els qui encara avui,

després de tres anys, continuen al meu costat cada dia perquè no hi recaigui. Els que em

fan costat sempre, els que em fan riure, però també em deixen plorar tranquil·la.

No volia tornar-me a enamorar fins fa poc, fins que realment vaig conèixer la

persona indicada: es diu Èric i té vint anys, estudia amb mi a la universitat i el conec de

fa un any, però vam començar a parlar més fa cinc mesos més o menys.

És una persona única, l'estimo moltíssim, em fa costat sempre, però el millor de

tot és que no li importa d’anar als amics i dir “És ella, l'Evelyn, i l'estimo molt” o no li

importa dir a qualsevol que em digui alguna cosa que em pugui fer mal: “No diguis això



perquè te les veuràs amb mi”. Ell sap tot el que jo he passat, i m'estima igual, es porta

bé amb els meus amics i això m'agrada, perquè no he hagut de canviar d'amics per ell.

Que on és el noi de setze anys? Ni ho sé, ni m'importa, però el que espero és que

hagi canviat una mica, perquè si no pobra la noia que estigui amb ell.

Ara puc dir que mai més em tornaré a enamorar, però no em tornaré a enamorar

de ningú que no sigui l'Èric.



Accèssit de conte. Grup segon. LAgurdam (Raquel Madruga) 4t A



Amor perfecte

L’amor arriba i no te n’adones. Una noia anhelava amb tot el seu ésser que

l’amor arribés a la seva vida. Cada nit demanava a la lluna aquell desig que tant volia,

ho demanava amb totes les seves forces, perquè ella sabia que una vida sense amor era

com un cel sense estrelles, com un món sense art, com un matí sense llum, com un

ànima sense il·lusió. Sabia que l’amor és la raó per la qual existim i si no tens amor, la

vida no té sentit.

Ella somiava cada dia amb un noi el que li ensenyés les estrelles del cel, que li

donés aquesta llum als seus despertars, en definitiva, aquell que li omplís d’il·lusió la

seva ànima. El que ella no sabia és que cada nit, la lluna l’escoltava impressionada per

aquesta força i persistència amb què aquella jove i ingènua nena suplicava amor.

L’amor arribaria a la seva vida amb la mateixa força i persistència amb que ella ho

anhelava.

Ella esperava l’amor, amb la il·lusió que un nen espera un regal. Esperava aquest

regal de la lluna, però no sabia que aquell amor havia arribat. Algú li va ensenyar el cel

estrellat, li va mostrar l’art en el món, es despertava amb aquella llum dels matins i

sense saber-ho, la seva ànima estava plena d’il·lusió. Aquell noi que va aparèixer a la

seva vida tan inesperadament va fer que ella se sentís estimada, i també enamorada. Tot

va començar aquell dia en què ell li va demanar sortir i ella va acceptar: Tot era com un

somni, de què ella no volia despertar mai. Cada petó era com una explosió de focs

artificials al seu cor, com si en aquell mateix instant que s’uneixen els seus llavis, el

temps es parés i ja res no tingués importància. Només pensava en ell, com si no hi

hagués res més a la seva vida.



D’això ja fa un any, i encara avui, aquesta noia enamorada sent els focs

artificials al seu cor amb cada petó, i dóna gràcies a la lluna per aquest amor perfecte.

Finalista de conte. Grup segon. Aiksa (Saskia González) 4t A



El mur d’ArgosHo recordo com si fos ahir, quan vaig fugir de la gran torre de

marbre, la seu més gran dels mags d’arreu del món, a més de ser l’escola de

màgia més important.

La meva curiositat sempre m’havia portat problemes, necessitava

assabentar-me de tot, i la història del gran mur, el mur d’Argos, sempre

havia estat un obstacle per a mi. Era la història prohibida. Més d’un cop

havia intentat tafanejar a la secció dels professors de la biblioteca, però els

resultats havien estat en va, és clar...

Però avui tot ha estat diferent, tot començava a funcionar com jo

volia, després d’haver passat tot tipus de cabòries i maldecaps aquí estava,

davant del gran mur...

Ni jo no m’ho podria creure, i tot satisfet m’hi vaig endinsar. Era una

cova fosca i gran, massa gran. Les parets tenien uns gravats d’una lletra

antiga que desconeixia, i una mena d’imatges que semblaven explicar algun

tipus d’història.

Mai no m’havien agradat els llocs foscos i lúgubres, però estava

fascinat, i per res del món no hauria volgut tornar enrere... Però, bé... no tot

són flors i violes a la vida... i just aleshores vaig sentir unes passes

ressonant entre les parets que em van espatllar aquell màgic moment.



Vaig armar-me amb la vara i vaig amagar-me en una cantonada, i al

moment vaig localitzar ombres al terra, vaig aferrar-me bé a la vara per si

calia utilitzar-la, però quan vaig veure aquells éssers el cos no em responia.

Vaig notar una gota de suor freda que em relliscava per la cara. Fossin el

que fossin no eren humans, eren grans; es podria dir que tenien una estatura

gegant i tenien una mena d’ull levitant sobre seu.

Per fortuna, van passar de llarg, i a pas lleuger. No van intimidar-me

i sigil·losament vaig decidir endinsar-m’hi. Vaig arribar a una gran porta.

Pels gravats fets amb alguna mena de mineral o pedra preciosa vaig deduir

que hi havia alguna cosa important. Encisat pel color vermell brillant de la

gran porta, m’hi vaig apropar disposat a obrir-la, però de cop i volta vaig

rebotar. Hi havia una barrera màgica, d’aquí provenia aquell encisador

color. Per sort, sempre havia tingut molta traça per desactivar-les, i tot

decidit vaig pronunciar l’encanteri amb veu potent cap a la porta.

- Efeto ni – vaig dir i la porta va perdre aquell color vermell viu.

Aleshores vaig entrar dins.

Era una sala enorme, i hi havia una mena d’ull gegant encadenat,

però era estrany, com si haguessin soterrat una mena de cara gegant. De

cop i volta van ressonar unes paraules al meu cap i aquell ull va fixar la

vista en mi.

- Què fas aquí? - va preguntar aquella veu misteriosa que ressonava

potent dins el meu cap.



- Em dic Hadriel, sóc un elf. Vinc de la gran torre de marbre. Puc

saber qui parla?

- Quina vergonya venir a aquestes terres i no conèixer el nom del

gran Argos.

- No gosava ofendre... venia només a estudiar, a descobrir la història

prohibida...

- Silenci!- va tallar la meva frase amb una veu realment autoritària i

imponent. - Història prohibida... A sobre és prohibit conèixer la gran

brutalitat que es va cometre? Maleïda sigui Einhasad!

- La gran deesa Einhasad? Si no us sap greu, gran Argos,

m’agradaria saber què va ocórrer...

-D’acord, petit elf, t’ho explicaré...

En la gran piràmide de la vida, hi ha els déus a la punta, després els

gegants seguits pels àngels i, per últim, la resta d’essers vius. Einhasad

mare dels déus, va considerar que els gegants érem una amenaça massa

gran per als déus, i va immobilitzar amb poderosos encanteris tots els

gegants i després va enviar els àngels, els fidels servidors dels déus a

acabar amb els gegants...

Probablement hagis vist unes criatures a l’entrar. Són parts del meu

cos, controlades a traves d’aquells ulls, per la senzilla raó de defensar-me

d’aquells maleïts àngels... però l’energia se m’acaba... Fa milions d’anys



que sóc aquí tancat... En algun moment l’energia se m’acabarà i els àngels

acabaran amb mi...

- Jo t’ajudaré! Era el millor alumne desactivant encanteris!

- No és un joc de nens...

- Ho dic de debò, confia en mi! Ara mateix tampoc no hi pots fer res

més, no?

- Ets valent, petit elf... Al fons de la cova trobaràs la solució per

desfer l’encanteri... No sé per què, però crec que he deixat el meu destí en

bones mans...- va dir amb veu tranquil·la i es va tancar el gran ull.

I jo, tot decidit, vaig desenfundar la meva vara, em vaig lligar la

capa, i vaig endinsar-me al fons de la misteriosa cova disposat a viure una

nova aventura.

Finalista de conte. Grup segon. ÀNitram (Adrià Martín) 4t A



Història d’un somniEstà tot fosc. De cop, una llum m’il·lumina la cara. De seguida, m’adono que

sóc damunt d’un escenari. Al meu costat hi ha el Barreter Boig, d’Alicia en terra

Meravelles, i el Geni d’Aladí. Estan parlant animadament: De sobte, d’un salt, surt del

capell del Barreter Boig un conill que, a cada passa que fa, creix un metre i passa de ser

un conillet indefens a un monstre en forma de conill gegant. Quan ja és a un metre

aproximadament de mi, comença a sonar un soroll, semblant al d’un timbre, primer molt

fluix, però que va pujant de volum en pocs segons. Obro els ulls, estic mig destapada al

llit, tot ha sigut un somni.

Allargo la mà per apagar el despertador, sé que és dissabte, però fins aquí arriba

la meva memòria. Ahir devia haver acabat fatal. No recordo ni com he arribat a casa,

però això és el de menys, ara el que més m’importa és que tinc una ressaca

impressionant, m’estaria tot el dia al llit. Un parell de minuts després d’haver-me

despertat, alço la vista, tot sembla com estar al seu lloc. De cop paro la vista en una

ombra negra que hi ha contra la paret. To seguit m’adono que es tracta de la meva

guitarra, la meva estimada guitarra espanyola que tan temps em va costar per comprar-

la. Tardo uns quants segons a reaccionar, però de seguida em ve al cap que avui,

dissabte, dia de ressaca, he d’anar a algun local perdut de Barcelona per assajar amb

l’Orquestra de Guitarres de Catalunya. Ràpidament faig una ullada al despertador per

mirar l’hora. Són les nou i quatre del matí i, segons el correu electrònic que vaig rebre,

he de ser a les 10’30 al local. “Sigueu puntuals” això és el que deia l’ecorreu. Com es

pot ser puntual a dos quarts d’onze del matí, quedant en un lloc on he de fer transbord

amb tren i metro, fent un viatge d’una hora i sense saber tan sols on para el local on hem

quedat!



Sé que em repeteixo molt dient que no sé on és el local, però és que no m’entra

al cap. En fi, mentre em vesteixo vaig fent una ràpida anàlisi de la situació. Sóc a Sant

Feliu, per arribar fins a Horta he d’agafar el metro, però com que no hi ha metro a Sant

Feliu primer he d’agafar el tren per arribar a Cornellà i allà agafar la línia 5 fins a

l’última parada. Una vegada, allà tindré de anar demanant indicacions per arribar al

local. Amb tot aquest enrenou, quant me n’he adonat portava la camisa del revés i els

mitjons per guants.

Una vegada he acabat amb el problema del meu vestuari, he anat al lavabo on

m’he arreglat i he sortit a un velocitat que pensava impossible per mi. He agafat la bossa

dels croissants, la ronyonera amb la T10, els diners, les pues i la guitarra. Quan he sortit

de casa m’he trobat al portal un veí meu. Tothom te un veí simpàtic, un veí xafarder, un

veí “pijo” i un veí amb molt mal humor. Doncs últimament aquest últim la presa amb

mi, i és amb el que m’he trobat. L’home no tenia res millor a fer que dir-me que ahir a

la nit va estar a punt de trucar a la policia, que no tenia cap vergonya i que la pròxima

vegada que fes xivarri trucaria a la policia i no m’oblidaria d’ell en la meva vida. I entre

que em feia mal el cap per la ressaca i no estava per les ximpleries d’un vell que no té

res millor a fer que trucar a la policia, li he dit que em semblava molt bé, que fes el que

li donés la gana i que em deixés passar que tenia molta pressa.

Quan per fi he sortit del portal, m’he col·locat bé la guitarra i he començat a

córrer com no havia corregut mai. Al final quan he arribat a l’estació. Eren dos quart de

deu, i he agafat el tren molt justa. L’arribo a perdre i me’n torno a casa, perquè entre

que el vell m’ha posat de mal humor, que em fa mal el cap i que l’home dels altaveus de

l’estació no para de dir que no es pot fumar a l’interior del recinte de l’estació, m’hauria

tirat a la via, i no vull que s’ hem trenqui la guitarra per res del món.



No sé perquè tinc la rara mania que quan estic al tren o al metro, com que no tinc

res millor a fer, començo a mirar la gent que hi ha dintre del tren i començo a imaginar-

me una història diferent amb cada persona que veig. Només pujar al tren ja he fixat en

un home per començar el meu joc d’històries. El subjecte que he triat és un home d’uns

quaranta anys, amb el cabell despentinat, amb pantalons amples i amb una samarreta

una mica trencada, amb barba d’uns quants dies i, sincerament, d’aspecte brut, com si

fes dies que no es dutxés: Vegem, anem a escriure-li una historia, aquest home es diu

Josep i fa uns anys vivia en una casa, modesta, però força gran. Ell era un gran

empresari, de fet estava al capdamunt d’una empresa, però fa uns mesos, la seva

empresa va fer fallida..

De cop, em ve al cap el Barreter Boig i el Geni del meu somni. No sé encara ben

bé perquè, però me’ls torno a imaginar al meu costat, asseguts als seients del tren.

Aquesta vegada, però m’estan observant. De cop el Barreter Boig em diu: “Què passa?

Es pot saber què mires?” i comença a sonar una musiqueta. Se’m em fa molt familiar.

Una vegada més, obro els ulls, estic assegut (jo sol) en un seient del tren. M’està sonant

el mòbil. L’agafo. La veritat és que no estic segur de qui és. Parla molt de pressa, només

estic segur que es tracta d’una dona, però encara no sé ni què m’està dient per telèfon.

La faig parar i li pregunto amb qui parlo. Ella em diu que és la meva secretària, de

seguida la poso al corrent que jo mai no he tingut cap tipus de secretària ni res que se li

assembli i que s’ha equivocat. La dona penja sense ni tan sols dir adéu. Miro a veure en

quina parada estic, i m’adono que si no hagués sigut per la dona que m’ha trucat

m’haguera passat de parada. Salto del tren i baixo al metro. M’haguera agradat

encendre’m una cigarreta i haver-me parat en un banc, però no era el millor moment per

anar amb totes les tranquil·litats del món. Per sort, el metro passa de seguida, pujo

mentre em menjo un dels croissants que he portat de casa. Són les 10. Amb una mica de

sort quan arribi encara no hauran acabat l’assaig. Dues parades després d’haver pujat al



metro, una dona d’uns trenta i pocs, s’asseu al meu costat. No sé per què em fa la

impressió que és una persona d’aquestes que no poden estar ni cinc minuts callades. Un

parell de minuts després d’haver-se assegut, es confirma la meva sospita: La dona

comença a parlar-me com si em conegués de tota la vida. Es diu Patricia, té tres nebots

(molt entremaliats, per no utilitzar una altra paraula, per el que m’ha explicat), viu a

Girona i és a Barcelona per un assumpte de treball, està casada amb un tal Roger i estan

esperant per poder adoptar. Al final, amb la rucada, m’estic parlant amb ella fins que

baixa del metro, aproximadament a meitat del trajecte. Miro el rellotge, ja són dos

quarts d’onze, ja arribo tard. Una vegada més, torno a veure el Barreter Boig, aquesta

vegada estic segur que això és un somni, però actuo com si estigués a la vida real; de

cop, em trobo enfilat en un escenari, com al primer somni, però aquesta vegada estic

sol, amb una guitarra a les mans. Inconscientment començo a tocar un vals, cada vegada

accelero més i més la velocitat, fins al punt que no veig els meus dits, no puc parar.

Obro els ulls, aquesta vegada molt sobresaltat, com si hagués tingut el pitjor dels

malsons. Però sort que m’he despertat, només falta una parada per Horta. Finalment,

semblava que mai no passaria, baixo del metro. Com que ja arribo tard, i la veritat és

que tinc força gana, decideixo comprar-me uns xurros en una xurreria al costat de la

boca del metro. Mentre me’ls menjo, vaig mirant un mapa que hi ha al costat. No

sembla gaire difícil arribar-hi. Finalment, arribo al bar on hi ha la sala dels assajos.

Entro dins la sala, i una llum m’il·lumina durant uns instants. De cop, es fa tot fosc.

Finalment, obro els ulls, sóc al meu llit, a la meva habitació, amb el meu pijama. Miro el

mòbil, és diumenge, tot ha sigut un somni. Però, com que sé que tot això no és un somni

del qual em pugui despertar algun dia?

Finalista de conte. Grup segon. Arual Zeñún (Laura Núñez) 4t A



La cacera del monstreCom cada dia, en Vikthor, un caçador expert que va a matar monstres, ja siguin

insectes gegants, dinosaures o dracs, surt de casa amb una armadura feta amb material

de tots els dracs ancians i la matadracs, una espasa més gran que ell, per parlar amb la

cap del poble, una senyora d’uns vuitanta anys, d’estatura baixa i amb ulleres. Ella és

l’encarregada de donar les missions de caça. Ell li pregunta:

- Quina missió hi ha avui?

- Avui has de matar una Rathian daurada.

- Daurada?

- Si, és el seu tercer color. Existeixen la verda, la rosa i la daurada. Aquesta

última té les escames més dures i resistents que les de les altres dues, però per a la teva

espasa, amb afilat blanc, serà bufar i fer ampolles.

- I on és aquesta missió?

- És a la Torre, però només anant-hi ja te la trobaràs.

- D’acord, accepto la missió!

Una hora després de sortir del poble, va trobar-se al bell mig d’una ciutat en

runes, i allà era la Torre, enorme, amb uns cinquanta pisos. S’hi va endinsar i va pujar a

dalt de tot i, una vegada al terrat, li van passar pel costat tres boles de foc. El jove no

s’ho va pensar dues vegades, va treure l’espasa de l’esquena i va anar cap al monstre i li

va tallar la cua. El drac, dessagnant-se, va arrencar el vol, però en Vikthor va ser més

ràpid i va saltar sobre la seva espatlla. Va agafar la matadracs una altra vegada i li va

seccionar les dues ales i la bèstia va caure fent un estrepitós gemec. En Vikthor va

agafar l’espasa i li va tallar el coll, rematant-la. Al cap de trenta minuts van arribar dos

Felyne amb una llitera de fusta per carregar la Rathian. Una vegada al poble, li van



donar a en Vikthor una medalla d’or, un diamant de Rathian i 1200z. Aquella nit van fer

un festí i van menjar carn de Rathian daurada i vi.

Pocs dies després, a la ciutat va sonar una banya de mamut, avisant a tothom que

un perill amenaçava la ciutat. En Vikthor va sortir de casa corrent i va anar a parlar amb

l’anciana. Ella li va explicar que la Rathian era la reina, i que en Rathalos era el rei, i

que havia vingut a venjar la mort de la seva estimada. El jove va dir que ell el mataria

per salvar el poble.

Va anar directament a l’escola d’entrenament, on el Rathalos havia aterrat. Allà

el va trobar. Era platejat, també la seva tercera edició. El Rathalos pot ser vermell, blau

cel o platejat. Igual que la reina del cel, les escames del platejat són més resistents i

dures que les del vermell.

Aquest, en comptes de tres, li va llençar una bola més grossa que les tres altres

juntes, i en Vikthor la va tornar amb un cop d’espasa. La bola va esclafar-se a la cara del

monstre, deixant-la destrossada i plena de sang. El noi, aprofitant que la bèstia no es

podia moure, va esquarterar-la començant per les potes i acabant per les orelles.

Quan va tornar al poble, li van preparar una altra gran festa, i quan es va acabar,

l’anciana va dir:

- Vull que quedi present que en Vikthor, el vilatà més valent, hàbil i fort de tota

la ciutat de Pokke, ens ha salvat de dos dracs, els reis del cel i la terra. I per honorar-lo,

li fem entrega d’una medalla de platí, un diamant de Rathalos i construirem una estàtua

seva a la granja. Tres hurres per al Vikthor!

Els altres caçadors van aplaudir i van marxar cap a casa. En Vikthor, content, es

va treure l'armadura i la va guardar juntament amb l’espasa, les joies i les medalles a la

caixa d’objectes. Es va apropar al llit i es va quedar dormint com un nadó.

Finalista de conte. Grup segon. Stynk (Marc Ribas) 3r A



EstranyCada tarda des de l’hospital de desintoxicació fins a casa meva faig el mateix

recorregut, i mai no m'havia trobat en una situació com aquesta.

Tot va començar fa uns mesos, exactament noranta-tres dies. Me’n recordo

perfectament. Era un dia poc lluminós, amb el cel indefinit per tons grisos i negres, i

amb un vent que feia anys que no bufava tant fort. Just uns carrers abans de casa meva,

em vaig creuar amb un home. Però no un home qualsevol, no. Si no fos així ara mateix

no estaria escrivint aquesta paraulada.

Era algú especial, amb la capacitat d'haver produït dins meu com una espècie

d'incògnita.

Era robust i molt alt, anava vestit tot de negre. Feia bona impresió, anava ben

arreglat. Però la seva cara no feia aquella mateixa impressió, amb uns ulls molt foscos i

caiguts, amb la mirada trista i alhora perduda i sempre mirant al terra. El nas era ben

normal, i la seva boca... La seva boca no ho sé. No vaig veure en cap moment les seves

dents.

Aquest home, me'l vaig tobar moltes vegades, durant molt de temps, però un dia

em va soprendre molt més. Poc després d'haver passat pel seu costat vaig sentir una veu

greu que em deia: “Cuida't, Júlia”.

Era ell, ell sabia el meu nom, i jo no el coneixia de res. Aquest fet va ser el que

va provocar que no dormís en tota la nit, i vaig decidir "espiar-lo". Em feia tanta

curiositat saber qui era, que ho vaig fer a l'endemà.

Tota aquella tarda va visitar llocs poc agradables, de fet eren tres hospitals i dues

cases que hi ha als afores de la ciutat, dues cases inhòspites, on viu gent que no té

absolutament res.



Durant cinc dies vaig seguir-lo, i ell no canviava de ruta, visitava aquells indrets

tan desagradables.

Per cert! Un dels hospitals que visitava era el meu.

Els primers cuatre dies no vaig descobrir res més, suposava que anava allà per

visitar familiars o amics, o que també podria ser d'alguna organització humanitària

d'aquestes. Però, el cinquè dia em vaig assebentar del que es tractava. Ell es va plantar

al matí a l'hospital on vaig a desintoxicar-me, i em va donar els diners que necessitava

per cobrir tots els meus deutes. De fet, per no tenir-los en el seu moment, em vaig

enfonsar i em vaig ficar en aquest món de les drogues, que en aquell moment veia que

era un camí fàcil per oblidar-me de tot.

A tots els altres indrets va ajudar la gent que més ho necessitava, igual que a mi.

Tot allò em semblava molt dubtós, i vaig parlar amb ell. Li vaig demanar que per què jo,

que hi havia també altra gent que ho necessitava.. Ell només em va respondre: tu t'ho

mereixes.

En aquell moment em vaig emocionar, em va donar la solució a tots els meus

problemes, i podia començar una vida nova. Mai no podré agrair-li aquest nou món que

m’ha dona’t.

Conte. Grup segon. Lebana Leirrab (Anabel Barriel) 4t A



Festa de disfressesAquell dia es faria esperar... Estava desitjant conèixer-la i, per fi, poder parlar

com tots els amics de la meva germana. Per fi, tindria una germana. Però la carta en

què confirmava la meva arribada es feia esperar... i els dies es feien eterns. De sobte,

vaig sentir un soroll. Me’n vaig sorprendre perquè els pares fins a la nit no havien de ser

a casa. Vaig treure el cap per la finestra, i vaig veure el carter que deixava una carta a la

bústia. No m'ho vaig pensar dos cops. Instants després, ja era a baix obrint les cartes:

una era la de la companyia d'adopcions que deia que el dia 23 de març arribaria la meva

germana a casa, per fi! i l'altra era una invitació a una festa de disfresses d'època del dia

7 de març, és a dir, la setmana següent...

Ja eren les 18 hores, estava llest. Vestit, pentinat, maquillat com havia pogut...

Només em faltava agafar la careta i marxar. Només sortir per la porta me la vaig posar.

Al fer una ullada al carrer, em vaig quedar impressionat. Què havia passat? Tot havia

canviat: els carrers, les cases, els cotxes, la gent... Tots estaven convidats a la festa? Era

tot massa estrany... Havia viatjat en el temps? No. Impossible. Aquestes coses no

passaven a la vida real. En arribar al lloc on es feia la festa, tots eren desconeguts per

mi, però semblava que jo per ells no era tan desconegut. Tots se’m dirigien dient-me

Ramon, i jo no em dic Ramon, em dic Albert. Per molt que no conegués aquella gent,

ràpidament em vaig familiaritzar amb l'ambient. Vaig parar a menjar i em vaig treure la

mascara, i de sobte tot va tornar a la vida real. Jo no donava importància al fet que tot

ocorregués per la màscara, però de fet, al posar-me-la viatjava en el temps i passava a

formar part d'una època, vés a saber quina... però antiga...

Per molt estrany que em semblés, no li volia donar importància del tot, perquè a

l'època antiga, hi havia algú que em cridava la atenció, una noia, que passava

desapercebuda, no parlava amb ningú, però igual que jo l'havia observat, ella



m'observava des de lluny. Hi havia alguna cosa peculiar d'ella que m'agradava. No és

que m'estigués enamorant, ni res per l'estil, l'apreciava d'una manera diferent, com a una

germana. La festa va seguir bé, vaig ballar, menjar, parlar, riure, fins i tot vaig conèixer

gent nova. A les 12, vaig pensar que havia de tornar a casa... sinó els pares em

renyarien. Havia passat un bon dia, i cada vegada s'atansava més el moment de conèixer

la meva germana.

L’endemà vaig recordar la festa, i dubtava si allò de les dues èpoques, ho havia

somiat, o vés a saber què havia passat. Preferia pensar que havia sigut un somni sense

importància, ja que des de llavors mai més em va passar res per l'estil. Les idees hem

van canviar totalment. El dia que va arribar la meva germana Alba de Portugal. Ella era

al menjador, jo vaig anar a rebre-la amb un suc, ja que no sabia què li podia oferir, i

recordo que a l’obrir la porta em fa entrar una esgarrifança i em va caure el got. L'Alba,

la meva germana, era la noia del dia de la festa. No sé què tenia a veure tot plegat, però

el cas és que no hi ha dia, que no hi pensi....

Conte. Grup segon. Alrac Arevrec (Carla Cervera) 4t A



La peça 2El meu nom és Andreu Mulalla i sóc orfe. Us explicaré la història que em va

canviar la vida. No puc recordar el meu passat, no me’n recordo ni del meu pare ni de la

meva mare, només em recordo d'un regal que em va fer el meu avi. És una peça d'un

puzle: deu ser molt especial, perquè el meu avi em va dir: ”No perdis mai aquesta peça,

que et donarà la felicitat quan menys t’ho esperis”. Vaig guardar la peça en una caixa a

fi que no es perdés.

Un dia, quan jo tenia dotze anys, a l’institut ens van manar de deures un treball

per parelles. Em va tocar amb una nena que es deia Laura. Mai no hi havia parlat. Era

molt guapa, però una mica estranya. L’endemà vam quedar per fer el treball. Estava

molt nerviós, no sabia què dir-li però tot va ser començar a parlar i no poder parar. Vam

congeniar molt bé. Dies després pensava molt en ella: no sé si era un sentiment

d’amistat o amor.

Al cap d’unes setmanes la Laura i jo vam acabar sortint junts. El mateix dia que

vam començar a sortir vaig rebre una carta. No posava remitent, la vaig obrir, hi havia

una peça d’un puzle, la vaig mirar atentament i la vaig guardar a la capsa on hi havia la

peça del meu avi. L’endemà també vaig rebre una altra peça. Vaig pensar “qui es deu

burlar de mi”, “què coi és aquesta broma?”. Tot seguit la vaig guardar a la capsa on hi

havia les altres dues. Això va continuar durant dues setmanes fins que un dia vaig rebre

una altra carta dient-me que muntés el puzle i que allà es s’aclaririen tots els enigmes

que tenia ens aquells moments al cap, però no en vaig fer gaire cabal.

Al cap d’uns quants mesos vaig pensar que potser tot allò de les peces era cert.

Vaig agafar la capsa i vaig muntar totes les peces. Totes les peces encaixaven, era

sorprenent. Vaig pensar que qui m’havia enviat les peces era el meu avi, però ara



impossible que una persona visqués tants anys. Aquesta opció la vaig descartar de

seguida. Quan el vaig muntar, el dibuix que hi havia semblava un mapa, però aquell país

no existia. No era al mapamundi que tenia penjat a la meva habitació. Vaig pensar que

la nota que venia a l’última carta era una broma, no solucionava res! Però em vaig

asseure a terra, vaig mirar molt atentament el puzle. Després el vaig tocar i vaig entrar

dintre d’un món espectacular on tot era com en un conte de fades: homes volant, una

vila tota de cotó fluix, sirenes al mar... Llavors em vaig trobar una noia a “La vila Cotó

Fluix” que em va cridar pel meu nom, em va abraçar i em va dir:

- Una cosa. Tu no ets l’Andreu, és impossible, hauries d’estar mort.

-Jo? - vaig respondre -. No pot ser. Qui sap, potser et confons amb un altre

Andreu.

- Impossible, com oblidar-me del meu millor amic.

- Què dius, nena? Ets boja! Una cosa, què és aquet mon? Com et dius? Què faig

jo aquí?

- Llavors ets l’Andreu, però no ets l’Andreu, ja ho se! Tu deus ser el seu nét; per

això t’hi assembles tant. Això és el món del puzle, aquí pots passar estones lliures i

divertir-te. Hi pots fer el que tu vulguis, però això sí, no per sempre... Ah, per cert, em

dic Núvol, encantada.

- Per què no puc estar aquí sempre?

- Home, tu decideixes si passar aquesta felicitat al teu nét... o viure aquí per

sempre. A partir d’ara tens el dies comptats, cada dia desapareixerà una peça. Si

desapareixen totes et quedaràs aquí i no podràs sortir-ne mai més: Tampoc no veuràs la

teva xicota. Quan te’n quedi una no podràs tornar mai més, és una tradició.

- Això és meravellós, però jo estimo la Laura, no puc deixar-la sola i voldria que

el meu estimat nét també vingués aquí. Déu meu, per què això no pot durar tota la vida?



- Ho dius tu que no hi has estat ni dos dies i ja ho enyores?

- És que és tan bonic, tan meravellós, que voldria quedar-m’hi sempre, però no

vull ser egoista. Com saps que tinc xicota, si no t’ho he dit?

- Perquè en el teu cas és diferent. Al teu avi, quan es va enamorar això va

començar a desaparèixer; a tu no. Quan et vas enamorar et van començar a enviar les

peces.

- No ho entenc.

- És així, no hi ha cap explicació. La teva generació no ha pogut gaudir tant

d’aquest món.

- No hi ha dret! Fins demà! Serà millor que torni cap a casa. Demà he d’anar a

l’institut. Adéu!

La Núvol em va fer un petó a la boca i jo, sense dir res, me’n vaig anar.

Em vaig quedar pensant, per què aquell petó? L’endemà ho vaig contar tot a la

Laura, que em va prendre per boig. No s’ho creia, deia que ja portava temps estrany i

que no sabia el que em passava i em va deixar. No vaig entendre per què no em creia, jo

crec que m’estimava i quan una persona t’estima confia en tu, no? Això diuen, no sé si

era ella que no m’estimava o allò era fals, jo crec que la primera cosa.

Vaig estar dies molt trist i vaig pensar a tornar a aquell món de felicitat a veure

si així m’animava una mica. Quan hi vaig arribar vaig trobar-me la Núvol. Li vaig

preguntar per què aquell petó i no vaig obtindre resposta. Al cap d’uns dies que em vaig

quedar allà, vaig adonar-me que el meu lloc era aquí, en aquest món. Per què tornar allà

on estava tot sol, marginat, sense família ni amics, si aquí tinc felicitat?

Al llarg del temps aquí he fet amics, i m’he tornat a enamorar de Núvol, que és

una noia fantàstica, l’estimo moltísim, però per una part penso que sóc una mica



egoista, no he deixat que la meva descendència pogués gaudir d’aquet món tan

meravellós.

Conte. Grup segon. Aeb Zenítram (Beatriz Martínez) 4t A



Un amor correspostL’Helena era una noia de quinze anys que vivia en un pis molt petit a l’Escala,

un poble de Girona, situat al costat del mar. Era una noia que aparentava tenir molta

autoestima i ser molt presumida, però en el fons no era així. Tots els qui no la coneixien,

pensaven que era molt creguda i una antipàtica, però no era el que aparentava. La gent

que sempre l’envoltava, l’estimava molt, la coneixia...

Li agradava ballar, sortir amb els amics, anar a la platja, patinar... Era una noia

molt activa. Tenia molt caràcter i era molt pessimista a pesar de ser alegre. Li agradaven

tota mena d’animals menys els insectes i els rèptils.

L’Helena mai no havia festejat, a pesar que era molt maca. No volia embolicar-

se amb relacions tan jove. Sempre sortia amb les seves amigues de ball. Amb les

companyes d’escola no li agradava sortir, perquè deia que tenien dues cares amb la gent

i que allò era el que menys li agradava de les persones. Només s’explicava coses amb

una amiga de la seva classe que es deia Xènia. Era una noia molt amable, simpàtica i

sincera.

Un dia l’Helena va contar a la Xènia que li agradava un noi de segon de

batxillerat, que feia temps que ho rumiava i se n’havia adonat feia poc. El cas era que

aquell noi festejava i l’Helena va haver de deixar-ho córrer.

Al cap de tres setmanes, el noi que agradava a l’Helena va deixar la seva relació.

Just acabava l’escola, i l’Helena es va posar molt trista, ja que no el tornaria a veure fins

després de les vacances d’estiu.

Un d’aquells dies que feia molt de sol, va decidir d’anar amb les seves amigues

de ball a la platja, ja que li agradava molt posar-se bronzejada. Quan hi van arribar, es

van ficar a prop de l’aigua i al cap d’una estona van vindre una colla de nois i es van

posar al seu costat. En aquella colla l’Helena va veure el Miquel, el noi de segon de

batxillerat, i es va posar vermella. Va explicar a les seves amigues que li agradava molt

aquell noi des de feia tres o quatre setmanes i van començar a fer ximpleries per cridar

l’atenció dels nois: així ells s’acostaven més i ella podria parlar amb ell. Al cap d’una



estona, es va acostar ell i es va posar a parlar amb ella (es va posar molt vermella). Quan

es van acomiadar, ell li va fer un petó i li va dir que si voldria quedar l’endemà tots dos

sols i ella li va dir que sí.

L’endemà, la va portar a una fira que es feia a l’Escala cada any i la va convidar

a moltes atraccions, a un gelat, li va aconseguir un ós en una parada d’aquelles on has

de disparar en uns plats... L’Helena es va sentir molt feliç, mai no s’havia sentit tan bé

amb un noi i, a sobre, el que li agradava.

A partir d’aquell dia, van començar a sortir junts i tot va ser molt bonic. El pitjor

va ser que ella, va deixar de costat a algunes amistats seves, perquè li deien que no li

convenia, que era d’una mala família i que de vegades fumava porros, que totes les

relacions que havia tingut havien acabat malament... i coses d’aquestes que a ella no li

agradava gens d’escoltar. Estava tan enamorada que no li importava si allò anava per bé

o per mal.

Quan portaven vuit mesos, van tindre la seva primera discussió. Ell estava en

època d’exàmens i ella volia deixar el ball. I el que va passar va ser que, a ella, li van

xerrar que havien vist en Miquel amb una altra noia, en un parc, petonejant-se. Ella

preocupada el va trucar i va contestar una noia. L’Helena es va sentir molt malament, no

sabia què dir-li però es va decidir a contestar. Era la cosina del Miquel. Quan el va

veure, va parlar amb ell. Li va explicar el que li havien dit i ell ho va negar tot.

L’Helena era molt desconfiada i va estar molt de temps molt estranya a pesar que el

creia, però tenia un neguit, allà dintre del seu cap, que li feia pensar el contrari.

A partir d’aquell moment, discutien progressivament. Ell va caure en les drogues

i ella va deixar d’anar a ball. Es passava les tardes a casa sola plorant. La seva mare i el

seu pare treballaven tot el dia i ella sempre estava sola. Ell va deixar de trucar-la tan

sovint i mai no li deia on era. De vegades portaven com tres setmanes seguides sense

parlar, però no era perquè el dos no volguessin, ja que ella li trucava sempre i ell mai no

agafava el mòbil. Això passava sobretot quan discutien alguna vegada. Ella ja

començava a pensar que ell no l’estimava i que no volia saber res d’ella. Un dia, quan



menys s’ho esperava, li va agafar la trucada i ella li va dir que volia veure’l, que volia

parlar amb ell.

Portaven quatre setmanes sense veure’s i ell estava molt canviat, havia deixat els

estudis i feia mala pinta. Ella, al veure’l es va posar molt contenta i a plorar a la vegada.

No sabia què havia passat perquè hagués canviat tot. Ell li va dir que tenia problemes a

casa, que tot li era molt complicat, i que havia conegut una colla amb la què se sentia bé

i hi passava l’estona, i que ja no sentia el mateix per ella. Ella es va posar a plorar i li va

dir que aquella gent l’havia canviat per a mal i que havia de sortir d’aquell ambient, que

no sortiria ben parat d’allà, però ell li va negar el consell. Li va dir que ja no li

importava la seva opinió, ni la de ningú. Ella no sabia què fer, estava enamorada d’ell i

li va demanar una oportunitat i ell li va dir que sí.

Allò va durar dos dies. Ell només la volia per una estona només i li va dir que no

tornaria mai més amb ella, que la vida era una merda, i que preferia acabar amb les

drogues i sense ningú. Ella allò no ho va poder suportar i quan se’n va anar cap a casa li

va venir un atac d’ansietat i just eren els pares allà i se la van emportar al metge, on li

van donar uns calmants.

L’Helena ho va explicar tot als seus pares, ja que ells no estaven informats de

res. Els pares van quedar molt sorpresos. Però alhora van mostrar-li molt d’afecte i ella

es va animar.

Al cap d’uns sis dies, els pares es van reunir amb l’Helena i li van dir que se

n’haurien d’anar a viure a un altre lloc, perquè no podien continuar pagant el pis i que

seria a Les Corts, a un piset que havien vist, que era molt acollidor.

L’Helena per una part se’n va alegrar, ja que podria començar una nova vida i

per una altra part perquè alhora no volia deixar de veure en Miquel. Ell de vegades la

trucava i li deia que la volia veure i ella, com que continuava enamorada, li deia que si.

Ella s’anava fent il·lusions, però ell no se n’adonava.

Quan li va dir que s’aniria a viure a un altre lloc, no s’ho creia. I se’n van

acomiadar com sempre.



Quan van deixar de veure’s, en Miquel la va començar a trobar a faltar i la va

trucar. Ella li va dir que se n’havia anat a viure a Les Corts i un dia, en Miquel es va

presentar a casa seva amb un gosset molt petit. Li va dir a l’Helena que la trobava a

faltar, que no deixava de pensar en ella i que canviaria per ella, que s’havia adonat que

era el millor que tenia i que d’aquella manera de comportar-se no en trauria res de bo.

Sentint allò, l’Helena es va posar molt seriosa i li va dir que s’havia passat molt amb

ella però que li donaria altra oportunitat. Quan va entrar a casa, els pares eren a la porta i

li van dir que no es fes il·lusions, que la gent així no canvia d’un dia a un altre, però que

ja se n’adonaria... L’Helena es va sentir una mica malament, però va decidir que el que

estava fet, fet estava i que ja es veuria amb el temps si canviava.

A Les Corts, l’Helena va fer nous amics i es va començar a ajuntar amb una

nova colla molt amable. S’ho passava molt bé a les tardes amb ells. De vegades, portava

en Miquel amb ells i també s’ho passava bé. Es va centrar molt en els estudis i es va

apuntar en un centre de ball, ja que a ella li agradava molt i era una manera de

descarregar-se de l’estrès. L’Helena va convèncer en Miquel que tornés als estudis i

amb el pas del temps ho va aconseguir. De mica en mica, en Miquel va anar separant-se

d’aquell ambient en què es trobava i l’Helena va aprendre a ser més confiada, però

menys il·lusionable. Opina que en aquesta vida no s’ha de pensar en condicional, sinó

en futur i ser més positiva. Es va adonar també que, de vegades, les persones no saben

demostrar els seus sentiments i de vegades ha de passar alguna cosa perquè es mostrin.

Ara L’Helena, es una noia de vint-i-tres anys que està estudiant la carrera de

Dret i continua festejant amb en Miquel, que té la carrera de Psicologia. A més,

l’Helena aporta diners a casa, ja que treballa en una botiga de roba a part d’estudiar i en

Miquel, viu en un pis independent on a vegades l’Helena passa els caps de setmana.

Conte. Grup segon. Enaile Sanalp (Eliane Planas) 4t A



Un problema sense resoldre

Eren les cinc de la tarda quan vaig entrar al meu pis. La veritat és que no era

gaire gran però prou confortable per a una sola persona. Em vaig fer un cafè i vaig

encendre l’ordinador per mirar el correu. Tenia dos missatges: el primer el vaig obrir i

vaig veure que era publicitat així que vaig eliminar-lo; tot seguit vaig obrir el segon, que

era de treball. El vaig llegir. M’anunciaven que a les sis de la tarda tindria una visita.

A les sis vaig sentir el timbre de la porta. La veritat és que, últimament, no havia

sentit gaire aquest timbre, ja que des que vaig discutir amb el meu cap de l’última

empresa en què vaig treballar, vaig decidir muntar el meu propi negoci i no anava

“sobrada” de clients. Quan vaig obrir la porta vaig veure un home d’uns quaranta-cinc

anys vestit de marca i amb un maletí a la mà. Quan me’n vaig adonar, aquest senyor ja

era dins del meu pis mirant-me amb una cara no massa agradable.

Em sentia molt desconfiada envers aquell home, em feia mala pinta aquell

maletí. Tots dos ens vam asseure i tant, ell com jo, ens vam presentar cordialment. Al

cap d’una estona ell va trencar el silenci, va començar dient que, per favor, que el que

allà parléssim quedés entre nosaltres. Jo hi vaig fer un gest d’assentiment però no vaig

dir res ja que tenia la sensació que ell estava a punt de començar el seu monòleg.

Des que vaig obrir aquest petit negoci d’investigació, només feia que rebre

clients que volien saber amb qui l’enganyava la seva parella i molt de tant en tant alguns

pares desconfiats envers els seus fills, però mai cap treball que es considerés important.

Quan va començar a parlar em vaig adonar que aquest no era un treball dels

considerats “normals”, així que vaig parar les orelles com feia temps que no ho feia.

- Com ja te he dit em dic Marc Beca, no sé si et sonarà, però sóc el president del

Grup Beca SA. És una de les empreses multinacionals més importants amb la seu aquí, a

Barcelona. Cada any celebrem junts el Nadal tota la família i els treballadors més

Conte. Grup Tercer (1r i 2n de Batxillerat). 103


privilegiats. Ara fa tres anys l’empresa va fer el benefici més gran de la seva història i

vam decidir celebrar-ho luxosament. La nostra empresa té un dels capitals més

substanciosos d’Europa i, per això, vam decidir llogar una illa a uns 50 quilòmetres de

la costa del Marroc. Tota la família Beca i els empleats convidats hi van assistir, però

aquesta festa no va acabar com nosaltres haguéssim desitjat... De sobte en Marc va

agafar el maletí i jo em vaig espantar, però dins del maletí només hi havia fotos i papers.

– En aquesta foto es veu la meva filla Elena. Tenia quinze anys, aquell dia va

desaparèixer i mai ningú l’ha tornada a veure. Vam rastrejar tota l’illa, però no hi vam

trobar res i els guàrdies que s’encarregaven de vigilar els vaixells van confirmar que no

hi havia hagut cap moviment. La policia, no havent trobat el cadàver ni indicis d’un

assassinat o segrest, va tancar el cas dient que havia tingut un accident o s’havia suïcidat

i que el cadàver devia haver caigut al mar i que amb els corrents marins seria impossible

trobar-lo. Jo també vaig acabar creient això, però cada any, quan és el seu aniversari

m’arriba una tulipa, la seva flor preferida. La policia ha intentat rastrejar d’on provenia i

qui l’enviava, però no va aconseguir res. Sé que mai has investigat una cosa així, i que

penses que hauria de contractar detectius més experimentats ja que tinc diners per això,

però aquests no em donen resultats. He demanat referències i m’han dit que encara que

ets jove ets una detectiu fantàstica amb els principis clars i capaç de rebotar-te amb qui

sigui, si creus que tens raó.

Ja havia acabat el seu monòleg. Ara em tocava parlar a mi. Aquest Marc ja

s’havia encarregat d’investigar-me bé, segur que devia saber que no tenia gaires clients i

que no em podria negar a un treball així. Quan estava a punt d’obrir la boca em va

interrompre.

– A l’empresa hi ha molta enveja. Tota la família forma part de l’equip directiu i

serien capaços de qualsevol cosa per poder satisfer els seus interessos. Si ho

resolguessis series recompensada molt bé.



No vaig dubtar gens, estava en un moment econòmic dolent, en Marc va treure

un paper, un contracte, i el vaig firmar sense dir res. L’endemà em vaig llevar a les 9 del

matí. Era el primer dia d’aquest nou encàrrec: Vaig obrir la porta al sentir el timbre.

Vaig trobar un missatger amb tres caixes, dins hi havia tot l’informe de la policia sobre

la desaparició de l’Elena. En Marc l’havia aconseguit movent alguns fils.

A l’illa el dia de la desaparició de l’Elena hi havia vuitanta persones entre

família i amics. Comptant-hi els vigilants en total hi havia vuitanta-cinc persones. Si hi

hagués algun sospitós segur que hauria d’estar entre ells.

Tots els informes em van resultar normals excepte un petit detall al qual no

donaven gaire importància. En un arbre de la illa hi havia uns números: 204101/32.

Al cap d’una estona em vaig cansar de llegir els informes i vaig decidir encendre

l’ordinador i escriure al Google les paraules Grup Beca. Van sortir moltes pàgines. Es

confirmava la magnitud que creia que tenia l’empresa. Clicant a notícies relacionades

vaig trobar la notícia de l’Elena i una altra de la qual no tenia coneixements. Aquesta

notícia parlava sobre un assassinat dintre de la família Beca. La cunyada d’en Marc feia

deu anys havia estat assassinada brutalment. No van trobar l’assassí i el cas va ser

tancat. En unes de les fotos referides al cas vaig trobar escrit en un pedra uns números

031002/22. De seguida vaig suposar que hi havia relació entre aquests dos fets. Vaig

anar a visitar en Marc per preguntar-li sobre aquest cas sense dir-li res sobre els

números. Em va explicar que era la dona del seu germà Fran i que va ser un succés

terrible.

Em vaig passar tres mesos investigant a fons aquest tema. Vaig trobar una

vintena d’assassinats en les últimes tres dècades en què es podia veure

mil·limètricament un seguit de números. Vaig suposar que es tractava d’un assassí en

sèrie. Investigant la relació entre aquests assassinats vaig descobrir que quasi tots els

morts havien siguts lladres, assassins o amb algun tipus de passat delictiu. Em trobava



amb un assassí que es creia un justicier, però el cas de la cunyada del Marc i de la seva

filla no em quadraven. La resposta a aquesta incògnita estaria resolta si descobria el

misteri dels números.

Els números que anaven després de la barra vaig suposar que eren els números

de les víctimes, ja que com més antiga era la data de l’assassinat més petit era el

número.

Durant les dues setmanes següents em vaig dedicar a fer de tot amb els números

que anaven abans d’aquesta barra: vaig comprovar tot tipus de prefixos per saber si eren

telèfons, els vaig sumar, multiplicar... Només va hi haver una cosa que em va cridar

l’atenció. Si sumaves tots els números, sempre sortia un número entre el 1 i el 10, tots

els lladres sumaven el número 7, tots els assassins sumaven el 5, tots els que tenien

alguna relació sumaven el mateix número. Vaig tornar a utilitzar el Google i hi vaig

posar “7 robar, 5 matar” i, ves per on, el primer enllaç em va portar als 10 manaments, i

hi vaig comprovar que tots els números tenien relació amb el passat dels assassinats.

Vaig comprovar els números de la cunyada d’en Marc i els de l’Elena que eren 6 i 8

respectivament, el resultat del primer era “ No faràs accions impures” i del segon “No

diràs falsos testimonis ni mentides”. Veient això, de la primera persona de qui vaig

sospitar va ser d’en Fran, el germà d’en Marc, ja que era el marit de la dona assassinada

i es trobava a l’illa el dia de la desaparició de l’Elena. Era un senyor bastant conegut ja

que era uns dels directors del Grup Beca, així que vaig buscar la seva biografia on

posava tots els llocs on havia estat fent reunions, i curiosament on s’havien trobat

algunes de les víctimes ell havia estat fent algunes d’aquestes reunions. Ja tenia el cas

resolt, em vaig posar la jaqueta per anar a explicar això a en Marc, però quan anava a

sortir, per sota de la porta va entrar una nota, la vaig llegir i hi posava 050021/35...

Primer premi de conte. Grup tercer. Lequar (Raquel Jiménez) 2n E



Un “pum” massa dolorós

Al despertar-se tot era blanc i silenciós, s’apreciava un ambient carregat, tenia

molta calor. Al seu cap només quedava un record, un soroll dolorós que li havia canviat

la vida, un “pum”. Va obrir el ulls molt lentament i, de sobte, va veure com un enorme

home amb una bata extremadament blanca que se li acostava i li deia “és un miracle que

t’hagis despertat”.

Minuts després, la Rosa, la seva mare, el va estrènyer amb totes les seves forces

i va sospirar. Quan el Marc va ser capaç d’assimilar que alguna cosa bastant greu havia

succeït es va voler incorporar i preguntar a la seva mare què havia sigut exactament

aquell “pum”. De sobte, va sentir que el seu cos no li responia, semblava com si tingués

un prestatge sobre les cames. La Rosa li va explicar que havia tingut un accident molt

greu amb el ciclomotor, que havia perdut la mobilitat de les cames però que, podia ser,

que amb molt d’esforç i amb un temps de rehabilitació pogués recuperar-se. El Marc va

sentir que el món li queia a sobre, per un moment va arribar a pensar que no valia la

pena tirar endavant en aquelles condicions, però en el moment que va mirar els ulls

plens d’esperança de la seva mare va saber que havia de fer-lo per ella.

Dies després, va tornar a casa. Tot era tal i com ell recordava. Amb tota la

rapidesa que la cadira de rodes li va permetre, va dirigir-se cap a la seva habitació. Allà

va veure el seu petit llit amb aquell quadre sobre la capçalera, la paret plena de pòsters i

a un racó del escriptori aquell vell ordinador que li havia regalat el seu avi poc abans de

morir i que considerava el seu tresor més preuat. Posteriorment es va dirigir cap al

balcó, des d’on es podia veure gran part de la ciutat de Barcelona. En aquell racó de la

casa, tot era diferent, aquella ciutat li inspirava llibertat, ganes de córrer i de perdre’s

entre aquell munt de gent que dia rere dia col·lapsava els seus carrers. Tot un seguit de



sentiments que fins ara l’havien guiat, havien anant omplint la seva vida de records

feliços, d’experiències inoblidables, unes vivències que ja no és repetirien en molt

temps.

Per al Marc va ser molt dur no poder-se aixecar d’aquella cadira de rodes, no

poder seguir aquell ritme de vida que fins aleshores havia seguit, haver de dependre

sempre d’algú, sentir que era diferent i que ja no podia fer les mateixes coses que els

seus amics.

Cada vegada aquella situació era més difícil per a ell, pensava que les sessions

de rehabilitació no feien efecte i estava convençut que no tornaria a caminar mai més.

Diuen, que quan tot és negre i quan la gent perd l’última esperança que té, una

porta s’obre i et dóna la força necessària per seguir endavant. Per al Marc aquella porta

tenia nom, es deia Rufo.

El Rufo era gos un petit i entremaliat que els seus amics li havien regalat. Quan

el Marc el va veure per primera vegada va pensar que si ja tot era insuportable, ara

tindria una molèstia més a casa. El Rufo estimava molt el Marc, cada matí el despertava,

l’obligava a llevar-se, tenia la mania d’amagar-li les sabatilles i acostumava a bordar

sense parar fins que el treia a passejar. A poc a poc, aquell gos es va convertir en la seva

incondicional companyia i en les seves ganes de tornar a caminar.

El Marc envejava com el Rufo corria, trobava palets entre l’herba, saltava i era

tan feliç. Ell mai abans no havia apreciat tot el que tenia al seu voltant, sempre havia

tingut algun petit problema que li impedia ser totalment feliç, preocupacions que ara

trobava ridícules. En poc temps el Marc es va adonar que havia de continuar endavant, i

no com ho havia fet fins aleshores, sinó posant-hi tota la seva voluntat. Va començar a

ampliar les seves sessions de rehabilitació, sessions en què sempre estava present el

Rufo, i en tan sols uns quants mesos va començar a obtenir resultats.



Ell sabia que encara li quedava molt camí per recórrer, que no seria fàcil, però

tenia una gran esperança, i sabia que podia aconseguir-ho.

Un bon dia, mentre treia a passejar el Rufo, va veure com un altre gos se li

apropava i l’atacava. En aquell moment va maleir la seva cadira, li haguera agradat

aixecar-se de cop, defensar aquell animal que li havia donat la força per començar a

recuperar-se i així ho va fer. Encara no sap com, però aquell desig va ser tan fort que va

posar-se dret, va fer un grapat de passos molt lents, va cridar i va espantar el gos que

estava atacant el Rufo. Aquells passos van ser com tornar a néixer, i en poc temps va

poder tornar a caminar. Avui dia el Marc fa una vida totalment normal, però molt

diferent de la que tenia abans. Viu cada moment com si fos únic i irrepetible, frueix de

la seva vida, fuig dels problemes i sobretot agraeix al Rufo, el seu company per sempre

més, que li hagi donat la força per seguir vivint.

Segon premi de conte. Grup tercer. Mont (Montserrat Herrera) 2n E



1, 2, 3. El destí Podeu pensar que aquesta és una altra típica història romàntica, una historieta

cursi d’un amor adolescent que mai no portarà enlloc, però us asseguro que no és així.

Tots passem per aquesta edat, l’edat de les complicacions, dels petits problemes que et

poden semblar una muntanya, de les prohibicions, dels somnis, però sobretot, és l’edat

de viure intensament, de disfrutar i de sentir... És l’edat del primer amor.

En aquesta època de la vida és on es troba la Marina, la nostra protagonista, una

noia plena de vida, simpàtica, xerraire i una molt bona noia a qui de vegades poden

jugar males passades per ser tan beneitona.

La Marina no era una principiant en el que podem anomenar “temes amorosos”,

però ella mai no podria dir com se sent algú quan s’ha enamorat de veritat. Últimament

estava neguitosa, sentia que alguna cosa imprevista estava per arribar...

Un dia normal, va aparèixer un cotxe al costat de casa seva, eren els veïns nous!

La Marina es va quedar sense paraules quan del cotxe va sortir un noi maquíssim. De

seguida es va adonar que aquesta podia ser la cosa que tan cegament anhelava.

L’endemà a l’escola tot tenia un color especial, tot estava bé per a la Marina, i va

seguir més bé encara quan en Pau es va començar a fer molt bon amic d’ella.

La Marina notava que en Pau estava sentint alguna cosa especial per ella, i això

sumat al comportament del noiet va fer que la Marina es fes moltíssimes il·lusions, com

us podeu imaginar.

Tothom ho comentava: Quina bona parella! Que bonics! Mita’ls, sempre junts!

Sobretot les amigues íntimes de la Marina ho veien clar; però sembla que tots

s’equivocaven. De sobte, d’un moment a l’altre, en Pau va canviar radicalment el seu

comportament, ja no parlava quasi amb ella i sempre estava perdut... Ella no ho entenia,

però cega d’amor la seva il·lusió mai no es va exhaurir... fins que va arribar Nadal: una



època en què tot és alegria, estàs amb la família, una època de l’any en què forçosament

has d’estar feliç, però això no va ser així per a la Marina.

El 25 de Desembre, dia de Nadal, la Marina era a casa seva desitjant i fins i tot

pregant poder estar una estoneta amb el seu enamorat, però tot es va capgirar en un

moment: la Marina va sentir el soroll d’un nou missatge al seu e-mail, era de la Laia,

una de les seves millors amigues, una amiga en qui confiava cegament, una amiga que

l’havia ajudat moltíssim amb en Pau... o això és el que semblava.

El missatge deia: “Marina ho sento, no podia callar més. Estic sortint amb en

Pau i ho sento de veritat! Però espero que comprenguis que en l’amor ningú no escull.

T’estimo.” Quan la Marina va acabar de llegir el missatge no ho podia creure, milers de

llàgrimes queien per les seves galtes, unes llàgrimes plenes de tristesa, que ningú no

podia fer parar.

La Marina va plorar quasi tota la resta del Nadal, però per fora no es notava la

tristesa, ella la notava per dins seu, es notava buida, li havien pres en dos dies el que ella

més desitjava en el mon: el Pau.

Les vacances van passar i les classes tornaven a començar, la Marina tenia

moltíssima por perquè no sabia com afrontar aquesta situació. Els primers dies ho va

passar molt malament, veia com constantment el seu gran amor estava amb la Laia.

“He de ser forta!” va pensar la Marina. Va decidir oblidar-se d’en Pau i tornar a

ser amiga de la Laia, encara que no fos just, encara que per dins es moria de dolor, la

Marina creia que això era el millor per a tots.

Els mesos passaven i pesaven. I l’amor per en Pau cada vegada era menys fort,

encara que si els veia junts tot es tornava negre. La idea de la Marina era la de l’oblit.

En Pau estava confós, ja portava uns mesos sortint amb la Laia i l’estimava molt,

però no hi estava de gust. Creia que no n’estava veritablement enamorat i així va ser



com, de cop i volta, es va començar a apropar una altra vegada a la Marina, que no

entenia aquest comportament per part d’en Pau. No podia més, solament pensava per

què tot li havia de passar a ella. No podia pensar, solament tornava a tenir al cap en en

Pau. Aquest apropament l’estava portant a la bogeria, ella no volia tornar a caure-hi,

però el cor li deia que en Pau era l’elegit.

La postura de la Laia, tots l’hem de comprendre. És la d’una noia que també

s’havia enamorat. Podia haver pensat en les persones a qui podia fer mal, però solament

es va guiar pels seus sentiments... Se sentia molt malament encara per la Marina, però

no podia acceptar que es portessin tan bé, tenia por que ella li prengués en Pau.

Un dia a la sortida de l’escola en Pau baixava al costat de la Marina parlant, es

van apropar a un banc i es van asseure. Solament xerraven, tanmateix tan per a l’un com

per a l’altre, aquell va ser un moment únic.

Però aquell preciós moment, amb el sol lluent, un bonic dia de primavera es va

espatllar. La Laia va aparèixer i els va trobar tots dos junts. De sobte es va dirigir cap al

banc i va posar-se davant la Marina. Ells dos s’havien quedat petrificats, perquè no se

l’esperaven, però el que de veritat no s’esperaven era el que passaria a continuació.

La Laia va agafar la Marina i la va començar a amenaçar, a insultar i a fer-la

sentir molt malament, però quan en Pau va aixecar-se a ajudar la Marina, la Laia va

esclatar:

- Tu per què creus que aquesta és aquí ara mateix? Encara està enamorada de tu!

I no ha acceptat que nosaltres estiguem sortint junts! Vés-te’n, no tornis a dirigir-li la

paraula, no t’apropis a ell!

La Marina, desconsolada, va marxar, sentint de fons els crits del seu encara

estimat. En Pau es va quedar sense entendre res, no podia creure com s’acabava de

comportar la Laia, però el que no el va deixar reaccionar va ser sentir que la Marina



sempre havia estat enamorada d’ell! No s’ho podia creure i, de seguida, es va asserenar i

va fer el que tenia d’haver fet des de feia molt de temps.

- Adéu, Laia. No et diré res, simplement que sàpigues que allò que teníem està

trencat - va dir molt seriosament en Pau.

Corrents com mai va anar cap a casa de la Marina a explicar-li-ho tot... però on

era? No la trobava enlloc... però quan ja estava quasi per donar-ho tot per perdut, en Pau

va pujar a la seva casa de l’arbre i era allà!

- Marina, per fi t’he trobat! - va exclamar en Pau.

La Marina encara plorant se’n va sorprendre moltíssim, però abans que ella

pogués dir res en Pau li va tapar la boca:

- Marina, si et plau, escolta’m. T’he de dir una cosa que t’havia d’haver dit des

del primer moment que et vaig veure: estic enamorat de tu, Marina! T’estimo, creu-me

de veritat. Jo no estimava la Laia, però és que no sabia en què estava pensant, creia que

amb tu mai no tindria possibilitats: I ... hem perdut tant de temps! Si et plau, Marina,

perdona’m.

Aleshores la Marina sense pensar-s’ho dos cops, va mirar fixament als ulls d’en

Pau i ho va veure. Va comprendre que li estava dient la veritat. En aquell moment es

van apropar i es van fer el petó més bonic, més dolç, més romàntic que ningú mai de la

vida s’ha fet ni es farà.

Aquesta historia té un final feliç, però sobretot ens ensenya el que de veritat és el

destí. Si has d’estar amb una persona, passi el temps que passi, les situacions que siguin,

els problemes que puguin arribar a succeir... si el teu destí és estar al costat d’ell o ella,

així serà.

Accèssit de conte. Grup tercer. Onerom (Beatriz Moreno) 2n E



Tempus fugit et frugaliterDissabte 15 de setembre 2008

Em trobo en un cafè.

Potser podria estar amb tu, podríem estar junts, l’un davant de l’altre, però no

és el cas, jo estic aquí, i tu… jo no sé on ets tu.

Avui he treballat i em sento bé, treballar és una cosa honrada. Avui és un dia

per ser jo, per pensar en tu, per parlar-te. M’hauria agradat molt més parlar-te d’una

altra manera, per ja ho veus… és impossible.

Aquest matí quan m’he llevat m’he dit que tot és possible i que res no és

impossible, però saps…? M’acabo d’adonar que potser estava equivocada aquest matí,

parlar-te és impossible.

M’agradaria estar amb tu, acaronar-te, veure’t, tocar-te, fer-te un petó, rodejar-

te amb els meus braços... o a l’inrevés, m’agradaria que fossis tu qui ho fessis com ja

ho havies fet temps enrere.

Ara vull parlar-te, vull dir-te que et necessito, vull preguntar-te per què no estàs

aquí; però jo sé que aquesta pregunta no té resposta, encara que, si estiguessis aquí

potser tu si que me la podries resoldre, però no és el cas.

M’observo al mirall i el que veig en els meus ulls, és el reflex de la meva ànima,

una ànima solitària que necessita les teves paraules, la teva veu, una ànima que

necessita sentir-te prop meu, una ànima trista que està de dol, de dol perquè alguna

cosa en mi s’ha vaporitzat com es vaporitza l’aigua d’un bassal en un dia després

d’haver plogut amb molta intensitat, una ànima que sembla plena, però que està buida.

La meva ànima està buida, buida de tu, i aquest buit no el pot emplenar ningú

més que tu. I el que jo em demano és si tu no em trobes a faltar, i vet aquí una altra

pregunta sense resposta.



Estic completament convençuda que em trobes a faltar i que el que ocorre és

que tens un mocador al cor que l’oprimeix i no deixa fluir els teus sentiments,i tu no te

n’adones, només és això.

Sóc dependent? Sóc possessiva?O només és que sóc una mica bastant cabuda?

Dependent perquè et necessito, possessiva perquè només vull que em pertanyis a

mi i cabuda perquè jo no accepto aquesta situació i et burxo amb les meves preguntes i

els meus pensaments.

Encara t’estimo

JANE

Dilluns 1 de gener 2009

Avui diumenge, he passat tot el dia treballant a la botiga, però no m’importa ja

que és un dia festiu i aquests dies així els paguen molt millor.

Una altra vegada en un cafè, un cafè que jo no coneixia, no havia estat mai en

aquest lloc, però m’agrada, i crec que t’agradaria. Un lloc no gaire gran però molt

acollidor, amb una il·luminació que el fa encantador. Les parets són d’un color granat,

els miralls amb el quadre d’aquests en daurat, un daurat envellit. Davant de mi veig un

llum de peu, i a través de la finestra, que té una cortina, puc veure només una part del

carrer ja que per veure l’altra part he d’inclinar el cos cap a l’esquerra ja que la

cortina no me’n deixa veure més.

Taules buides a l’exterior esperen algú que vingui a asseure’s, una espelma

encesa sobre la taula crida la meva atenció i una flama trontollant confessa que fa aire.

Les persones caminen ràpidament amb grans abrics que els cobreixen fins les

cames i bufandes enormes que els tapen la major part de la cara que confessa que fa

fred. Una de les raons per les quals les taules de l’exterior es troben buides és aquesta.



Però jo, em trobo sola en aquest lloc amb l’esperança que algú vingui com tu, vingui a

asseure’s al meu costat, però ja veus que no he tingut gens d’èxit. Aquí no fa fred ni fa

vent....

La paret que es troba darrere meu està construïda en pedra i entre elles es

poden veure els lloms d’alguns llibres com: Murder among the rich and famous

Alington house, Woman in qhite de “Wlkie Collins”. És bastant original, la veritat,

estic completament convençuda que t’hauria agradat!

Et trobo moltíssim a faltar.

JANE

Dimecres 27 de novembre 2025

Avui, el dia més feliç de la meva vida, he donat vida a una criatura preciosa,

una nena, Anouk. És molt maca i encantadora, és tan dolça... M’haguera encantat i

m’haguera fet encara molt més feliç si tu haguessis estat aquí, però bé, ja veus, així és

la vida.

Visc a la muntanya en una casa molt acollidora, amb el meu marit, que és un

home excepcional, que em cuida moltíssim i em dedica molt de temps cada dia. Sóc feliç

al seu costat i estic molt contenta de la vida que portem junts. Jo treballo com a

psicòloga en una escola i treballo amb els nens petits. M’encanta la meva professió i

segons els meu punt de vista crec que és molt gratificant.

No estem casats però hem decidit portar un nen al món, i així ho hem fet, avui

27 de novembre del 2025 Anouk ha nascut a les 9:20 del matí. El nom d’Anouk el vam

escollir tots dos i és que aquest nom li va súper bé, ANOUK.

Puc dir que és el dia més feliç de la meva vida.

ANOUK ET JANE



Quan vaig voler rectificar, ja era massa tard, volia dir-li tot el que feia, explicar-

li com em sentia, que de fet, no era la meva culpa, estava malalt, però jo no volia deixar

ajudar-me; era com si el meu interior estigués en una altra part, el meu propi jo es

trobava absent. Ara em penedeixo de no haver contestat totes les seves cartes. No sabia

què dir i el meu cor se sentia destrossat, la veia tan trista que no sabia com actuar.

L’altre dia quan vaig anar a la bústia per rutina i monotonia diària vaig trobar-

me amb una gran sorpresa i és que m’havien tornat una carta que jo m’havia decidit a

escriure-l’hi. ” Alguna cosa no va bé” vaig penar, i és clar que no m’havia equivocat.

La meva filla havia mort feia dos anys.

Així que immediatament vaig intentar trobar el seu marit i la meva néta Anouk.

Quan els vaig conèixer no sabia quina cara fer, però en veure que ells no tenien cap

tipus de rancor envers mi em vaig sentir una mica millor.

Anouk ara té tres anys, és una nena fabulosa que em recorda moltíssim a Jane,

rossa, amb els ulls en color mel, una energia inacabable, sempre alegre i somrient,

irradiant alegria enlloc on anem.

Cada dia anem al parc a passejar i a jugar, allà cantem i ballem junts. Li ensenyo

moltes cosetes i és que ella és tan intel·ligent, com la seva mare, que m’encanta veure

com posa en pràctica tot el que li ensenyo. La porto a l’escola i a les seves classes de

dansa igual que portava Jane quan era petita.

Tenim una relació molt maca néta-avi.

El meu penediment més gran és de no haver reaccionat en el moment en què la

meva filla em volia recuperar. I ara sóc jo qui té moltes preguntes que de ben segur es

quedaran sense resposta. Sempre que camino pels carrers busco aquell cafè del qual la

meva filla em parlava a les seves cartes, però no el trobo; ella tenia molta raó,

m’haguera agradat. Ella em coneixia molt bé, malgrat la separació del matrimoni que



unia les nostres vides, ella volia estar al meu costat, però jo no la vaig deixar. La

recança, penedir-me per no haver realitzat una cosa, la qual estic segur que haguera

pogut fet perfectament em torna vulnerable.

El que penso és que s’ha d’aprendre de tot en aquesta vida i aquest cop no

deixaré l’Anouk per res del món.

A vegades amb l’Anouk ens posem a mirar fotos en què surt Jane i la veritat és

que tinc la impressió de no conèixer la persona que surt a les fotos. Vam perdre el

contacte quan ella tenia divuit anys i el resultat és que ella havia canviat tant que ja no la

coneixia. Era com una desconeguda per mi. Els meus ulls ara eren els ulls de Jane, uns

ulls que reflectien la seva ànima, però ara era la meva, una ànima buida, una ànima en

dol, una ànima trista que s’havia de curar, una ànima que es pansia com ho fan les roses.

Ara no puc guarir l’esquerda que tinc al cor. Encara que hagués respost una mica

abans, ja haguera estat massa tard. És com aquell que clava claus en una porta de fusta

a causa que està en còlera i després els treu. És clar que els claus ja són fora, però els

forats seguiran sempre a la porta.

El que he après és que el temps passa molt ràpid i que la vida s’ha de viure al

màxim, gaudint dels plaers més senzills de la vida. TEMPUS FUGIT i FRUGALITER,

respectivament.

Invitada al conte. Grup tercer. Alice (Alícia Casquet) 2n E



La meva estrella de la mortEra ella amb catorze anys una noia que poc sabia de la vida i de les relacions

humanes, aquelles que canvien o almenys repercuteixen en la forma de ser i actuar. Va

ser amb aquesta edat que va conèixer aquell noi més aviat eixelebrat i molt sorprenent.

Aquella estació de metro on es van conèixer, durant molt de temps, va ser la

favorita dels dos. Li agradava a ella anomenar-lo "la meva estrella de la mort" i tot i

aquest nom tan sinistre i fosc no li semblava que fos gens dolent perquè per a ella tenia

molt de significat. Ell era la seva estrella de la mort i l'impuls d'arriscar-se en tot el que

feia era excitant. Li agradava viure el moment sense plantejar-se’n les conseqüències.

Durant un any i mig van estar infinitament units. Les converses i les sortides

eren un plaer; però tot semblava que s'anés trastocant. La mateixa actitud boja i

desenfrenada començava a aplicar-la en tots el sentits i en aquella relació també.

Ell mesos abans li havia confessat que l'estimava i no només com una amiga.

Aquest sentiment també el tenia ella. Gairebé no s'ho podia creure, però, estaven molt

enamorats i ni l'edat, ni res era una cosa que importés en aquella relació perquè tot i la

seva joventut res podia aixafar el que sentia. Tot començava a ser diferent, tot anava

canviant. Al principi no s'ho volia creure i fins i tot preferia pensar que només eren

imaginacions, però el temps ho diu tot i per fi va decidir treure's la bena dels ulls i

adonar-se que ja res era el mateix. Ja no volia saber res més d'ell si no canviava, estava

farta d'ell i de la seva actitud que tan havia canviat.

Aquest era un boig real, una persona diferent que ja no es divertia si no que

causava tota mena de problemes en la seva vida i en la dels altres.

Quan va acabar d'escoltar-la no sabia com solucionar aquella situació tan

desesperant perquè tot i saber que no estava sent la millor persona del món la



continuava estimant i no volia perdre-la. << Només tinc una actitud diferent, això no fa

cap mal>>. Però les males companyies no perdonen i els estupefaents tampoc.

- Saps que et poden ajudar, poden ajudar-te a deixar-ho tot. Em tens també a mi

per donar-te suport i consell. Hi ha centres especialitzats i també psicòlegs.

Ell no sabia com reaccionar, ni què dir, no tenia ni la més remota idea que ella

ho sabés, no entenia com se n'havia assabentat, però es va sentir molt ofès perquè no es

considerava cap mena de drogoaddicte ni boig. Llavors se'n va anar, va marxar i no va

tornar mai més. No es van tornar a veure.

Va estar durant molt de temps trista. Ja no podia confiar en ningú i els seus

amics ja no estaven al seu costat, s'havia quedat sola. Va començar de nou i va fer nous

amics i amb el temps va conèixer un altre noi que li agradava molt i li semblava molt

interessant.

Passaren dos anys i gairebé mai se'n recordava d'aquell xicot que havia conegut

amb catorze anys. Però un dia va pensar en ell, s'estava preguntant què devia haver sigut

de la seva vida. Tenia curiositat i no sabia ben bé com havia succeït, però això va fer

que caigués en una constant, en una mena d'espiral que mai s'acabava, com un peix que

es mossega la cua. Des d'aquell moment no podia deixar de pensar en ell, era una

bogeria al seu cervell, un pensament infinit que no acabava mai.

Es va començar a preocupar realment i ja no era capaç de fer res. Fins i tot

estava deixant d'estudiar, no era capaç de concentrar-se. No sabia com, però havia entrat

en una depressió que cada dia l'amargava més.

Només volia dormir i no llevar-se. Aquell noi l'estava fent tornar boja de veritat i

el nom que un dia li havia donat va cobrar vida per ficar-se dins d'ella. Era de cap a peus

la seva estrella de la mort perquè si el que ell volia era que ella s'acabés emparanoiant i



tornant boja ho estava aconseguint. I ara sí que tot era molt sinistre, negre i obscur. No

podia parar de plorar ni havia res que l’animés, ni la consolés per més que ho intentés.

Un matí farta es va llevar, es va eixugar les llàgrimes i va decidir posar remei a

aquella situació. Va escriure una carta a la paranoia mental que estava provocant

l'estrella de la mort, que havia deixat de ser seva feia molt de temps. Va reunir totes les

seves forces per aconseguir escriure sobre el seu estat diabòlic.

Estimada o estimadíssima paranoia mental:

T'escric per informar-te i felicitar-te del teu nou intent. Avui ho has tornat ha

fer. Has intentat emparanoiar-me i treure'm de polleguera destruint les meves neurones

amb els teus estúpids pensaments. Et felicito! De veritat! Perquè cada dia ho intentes

amb més força, cada cop ets més forta, però no et deixis enganyar, perquè jo també ho

sóc cada dia més i no creguis que em deixaré vèncer per tu i les teves estúpides

conclusions. Per què no tries un altra víctima a la qual traumar?

Potser no et creus tan forta? Pena em fas estúpida paranoia mental. No veus

que estàs encegada pels teus interessos? Només t'escrivia per a comunicar-te el gran

menyspreu que em mereixes...

Et trauria els teus horribles ulls si tinguessis. Segurament algú te’ls va treure

abans perquè si no, no entenc la teva absurda manipulació. Fins aquí ha arribat el

comunicat d'avui... Millor m'acomiado i et faig víctima i testimoni. Tu seràs la propera

a caure i en la teva pròpia frustració.

Ens veiem aviat malaltia mental.

Llavors es va adonar que l'única solució que hi havia per poder enfrontar-se de

veritat al problema era mirar-lo directament a la cara. Encara devia tenir la direcció o el

telèfon d'aquell noi que havia estat el seu xicot i que durant un temps estava segura que

coneixia i que mai es perdrien l'un a l'altre. Es va llevar i va buscar aquell paperot que



devia ser per algun lloc. La veritat és que resulta estrany l'actitud que té la vida de cara a

nosaltres.

Cinc dies exactes abans del seu aniversari va tenir la mala sort de perdre

l'autobús i quina mena de casualitat més estranya, però, abans que ell es girés d'esquena

per asseure’s en el banc de la parada de l'autobús ella havia aparegut darrere. Va

pronunciar el seu nom estrany. Ell es va girar i la va veure allà d’empeus. Amb una

sensació ella estranya va pronunciar una frase.

- Hola, et recordes de mi?

Només en sentir això ell la va abraçar. Van anar caminant fins a una cafeteria i

van parlar sobre tot el que havia succeït a la vida d’ells dos. Ell no havia deixat mai de

buscar-la.

- Tant de temps buscant-te i al final m'has trobat tu.

Es van veure gairebé cada dia durant un mes i ell li va dir que mai no l'havia

oblidat i que la seguia estimant. Aquest fet la va trasbalsar. Haver-lo trobat de nou era

una de les millors coses que li podrien haver succeït. Havia aconseguit fer les paus amb

ella mateixa i amb ell, que era el més important. Estava molt contenta que s'hagués

recuperat de tota aquella mala companyia i d’aquelles drogues que tant li agradava

ficar-se al cos.

Però, amb tota la claredat del món i amb tota la seva sinceritat li va dir que tot i

que l'apreciava molt ja no estava enamorada d'ell. Estava confosa per tot el que havia

succeït en tan poc temps i llavors de sobte van començar a discutir. En acabar

curiosament ella es va sentir molt alleujada i es va treure un gran pes de sobre. Aquell

simple fet va fer que ell li donés una explicació de per què tot havia acabat tant

malament, després la va besar i ella no es va retirar, però, en acabar es va adonar de

veritat que era cert el que li havia dit abans, ella ja no l'estimava, no sentia res, no estava



enamorada d'ell encara que a ell li costés acceptar-ho, però, aquesta era la realitat i volia

que la respectés. I per primer cop en la història de la relació entre ells va haver-hi una

sinceritat total. Aquest cop ell no se'n va anar ofès, ho va acceptar perquè una amistat

era el que tots dos es mereixien.

Simplement no estaven fets l'un per a l'altre. Havia estat la seva estrella de la

mort i ara passaria a ser un amic que mai no oblidaria i que volia tenir a prop. Ara si

podia veure el sol brillar radiant perquè l'estrella morta de dins seu havia reviscut per a

sempre més. <<Avui pot ser un bon dia per començar de nou.>>

Conte. Grup tercer. Aicírptap (Patrícia Castro) 2n E



Les joies de VenèciaEl Sr. Domènech és un empresari que té una botiga de joies, entre altres negocis.

En aquesta joieria li va passar una historia peculiar que no li agradaria tornar a

viure. Un dia, treballant a la botiga , al voltant de dos quarts de vuit del vespre va entrar

un senyor molt elegant i que semblava tenir mots diners. Aquest home li va demanar

que li ensenyés anells de compromís:

- És per la meva xicota! Li agraden molt els brillants i les pedres precioses de

colors. Ensenyi’m els més bonics, que el preu no és important.

El Sr. Domènech va treure els seus millors anells, els més cars evidentment. Va

obrir la caixa forta per treure més anells ja que li feia una bona impressió aquell home i

al girar-se es va emportar una sorpresa. Aquell home havia obert la porta de la botiga i

havia deixat entrar dues persones més, tan elegants com ell.

El van apuntar amb unes pistoles i li van fer buidar la caixa forta. El Sr.

Domènech, sense dir res, va buidar la caixa forta, posant el gènere en unes bosses de

viatge que havien portat els dos homes que havien entrat després. Un cop fet el robatori,

van marxar amb un cotxe que estava aparcat a la cantonada.

El Sr. Domènech va denunciar el robatori a la policia , i després d’una curta

investigació es va arxivar el cas, per falta d’informació per poder seguir la pista als

lladres.

Pasats els anys, al Sr. Domènech li van arribar noticies del seu gènere, gràcies al

seu contacte amb els policies que havien portat la investigació del robatori. El seu

gènere havia arribat al mercat negre italià, mitjançant la “màfia italiana”. El Sr.

Domènech en assabentar-se d’això, no va dubtar d’anar a Itàlia, a Venècia més

exactament, ja que el valor del gènere robat era molt alt.



Un cop a Venècia, es va dirigir al barri que li havia indicat la policia, un barri

perillós, i concretament a un club nocturn. Era de nit, i a l’obrir la porta del local va

notar un ambient carregat, estava el local ple de fum, amb una llum quasi inexistent,

pudor de tabac i de drogues… És respirava un aire de desconfiança en una atmosfera

tenebrosa i freda del local. De sobte, tots els caps es van aixecar i van mirar el Sr.

Domènech amb misteri, esperant que fes un mal pas, un moviment inadequat, una

mirada o una paraula equivocada,… La por s’apropià del seu cos, una suor freda li

estava pujant per l’esquerra fins al clatell, va patir un petit mareig, les cames li

tremolaven, i va pensar:

- On m’he ficat? Si ara hem passés alguna cosa mai ningú em trobaria…

Va començar a buscar el pom de la porta del local amb la mà suada i tremolant

per encaminar les seves tembloroses cames cap al carrer tan ràpid com el seu cos va ser

capaç de reaccionar.

Un cop de tornada a casa, va voler passar pàgina i no va tornar a pensar mai més

en el que havia perdut en el robatori, sinó en el que havia guanyat podent tornar a casa

amb la seva família.

Conte. Grup tercer. Narref (Ferran Mabras) 2n E



T E A LR B L S

G A D N TU R O A S

POESIA

128


Poesia. Grup Primer (1r i 2n d’ESO). 129


Estel

Estel que brilles al cel,

si alguna vegada et perds en la foscor

sempre il·luminaràs el meu cor.

Estel que il·lumines el meu camí,

no t'oblidis mai que sempre ets amb mi.

Estel que sempre estàs al meu costat,

no vull que te'n vagis, només que visquis,

no vull que t'amaguis, només que creguis.

Val la pena continuar

sempre que puguis lluitar.

Estel que brilles al cel,

potser no tornaré a veure't,

sempre seràs el meu somriure.

I per si algun cas te'n vas,

sempre que et recordi brillaràs.

Tercer premi de poesia. Grup primer. Princess (Tamara Campos) 2n A



Les muntanyes

Les muntanyes grans i serenes

guarden secrets d’avis i néts,

tot ho veuen des de fa molts anys,

des del principi de la vida,

fins a la fi dels temps.

Molts escaladors han intentat

arribar fins al seu cim,

moltes vaques han menjat

les herbes del seu verd prat.

I ara, tu, màquina infernal

cosa sense vida, cosa fatal,

vols destruir-les, que no en quedi res.

Però tu no en tens la culpa,

és d’alguns homes sense cor

que volen destruir, tot el que és

a les seves mans. Pobres humans!

Finalista de poesia. Grup primer. Marta (Marta Boronat) 2n A



Tinta negra Escric un poema.

Mira el color,

percep la soledat,

m'envaeix la tristor.

Escric un poema.

El món no gira al voltant meu,

estic apartat.

Se sent la meva veu?

Escric un poema.

No hi ha claror.

Existeix la pau?

Potser en la imaginació.

Escric un poema

amb cor ennegrit

que em fa mal

com una espina al pit.

Escric un poema,

crua soledat,

maleeixo el meu entorn.

Marxaré aviat.

Escric un poema.

La lletra és borrosa,

no sé què fer:

tot em fa nosa.

Poesia. Grup Segon (3r i 4t d’ESO). 133


Escric un poema.

Cau un llamp,

hi ha tempesta

i ocells sense cant.

Escric un poema.

No tinc mirada,

no hi ha fonaments,

començo per la teulada.

Escric un poema

sense sentiment.

Per mi no hi ha paraules:

se les emporta el vent.

Escric un poema

amb una finalitat:

fer-vos saber

que la alegria ha acabat.

Escric un poema

com la vida mateixa;

no pas alegre,

sinó tinta negra.

Primer premi de poesia. Grup segon. Cram Soturf (Marc Frutos) 4t A



Les sis del matí

Sis del matí.

Vaig sortir al carrer

per sentir l’aire fred.

Lluny, s’endevinava un pètal,

un pètal de rosa.

Va venir volant

fins a topar amb la meva cara, suau.

El vaig olorar,

era com humit.

Feia bona olor,

però estava pansit.

El vaig agafar,

el vaig aplanar

i el vaig enterrar al jardí.

Pensatiu, em vaig ficar al llit

i vaig imaginar-me

un món de colors vius.

Somiava que era lliure,

lliure de veritat.

Però em vaig espantar

en veure el pètal volant.

Es repetia la història?

No, no era així.

De cop i volta vaig saltar,

anguniat, del llit.

Ja no estava somiant

i m’havia ben desvetllat.

Vaig mirar l’hora: eren les sis.

Vaig obrir la porta,



la porta de l’habitació.

Vaig sortir ràpid cap al jardí:

el pètal ja no estava enterrat.

A la dreta hi havia una rosa,

una rosa de colors ben vius.

Vaig recordar el somni:

tot era ben idèntic.

Va començar a ploure

i em vaig ficar a casa.

Vaig veure, amb tristor,

la rosa desfullada.

No vaig protestar:

quan vaig trobar el pètal

també havia plogut.

L’endemà en despertar-me,

també eren les sis.

Vaig mirar per la finestra

i em vaig quedar parat.

Una altra rosa havia nascut,

ufanosa i acolorida,

però llavors va sonar,

si, va sonar el despertador.

Mai no oblidaré aquell somni.

El despertador marcava les sis.

Despert i un xic confús,

vaig córrer a la finestra:

havia florit una rosa al jardí!

Segon premi de poesia. Grup segon. Dark Ghost (Adrià Marín) 3r A



Final d’infartL’àrbitre és a punt de xiular

El final del partit

Tothom davant de la tele

Amb el cor que surt del pit.

El Barça perd un a zero

I només queda un minut

Dani Alves per la banda,

La gent aclama el seu xut.

L’Eto’o la demana amb la mà.

L’home: "Passa-la-hi! Està desmarcat!"

La dona respon:

"Que no veus que no t’ha escoltat?"

Messi la pilota ha rebut

Se n’ha anat, del primer!

Es disposa a fer el xut

El defensa l’ha fet caure!

L’estadi s’ha quedat mut!

L’àrbitre xiula penal!!

L’estadi reclama la vermella!

Messi, estès a la gespa,

S’ha fet molt de mal



Messi davant la pilota

Es disposa a marcar.

El porter li mira la bota

A veure si la pot parar.

Ell avança cautelós,

Ja no sent els dolors.

Xuta la pilota

Amb molta qualitat,

Però ha tocat el pal!!!

De l’estadi surt un: ohhhhh!!

Ja que ningú no s’ha adonat

Que ha agafat el rebot

I el gol ha marcat.

La gent s’emociona,

El rival, abatut.

Ha empatat el Barcelona,

Quan quedava un minut.

Al final, el Barça

Ha aconseguit un empat.

Amb Messi, Eto’o i Alves,

No hi falta qualitat.

Poesia. Grup segon. Slash (Adrián Pérez) 3r A



Camí enllà

Sóc una ànima en moviment,

sóc un vaixell sense port.

Sóc vent de tempesta,

sóc ocell en llibertat.

Tinc ulls per mirar-te,

tinc llavis per besar-te.

Tinc orelles per escoltar-te,

tinc mans per tocar-te.

Sento, si no ets a prop,

que no corre el vent;

potser a fora bat la brisa,

però res es mou a dins meu.

Vinc amb les mans buides,

vinc a tancar-te les ferides,

vinc en vaixell sense àncora,

vinc per tornar a estimar-te.

. .

Poesia. Grup Tercer (1r i 2n de batxillerat). 139


Torno cap a casa.

Torno amb els llavis salats.

Torno en vaixell mig trencat.

Torno de perdre el que anava a buscar.

Murmura el vent: ja no pot ser.

Murmura: els camins se separen.

Murmura: no es tornen a encreuar.

Murmura: qui sap si per mai més.

Tercer premi de poesia. Grup tercer. Tasti (Tatiana Castañón) 2n D



TramuntanaEl dia que surtis al porxo de casa, amb el sol

il·luminant-te la cara,

i encoratgis els pescadors desanimats que

arriben a la costa amb les seves xarxes gairebé

buides...

El dia que la força de dins teu t’empenyi a

gaudir de tot, sense por i sense enganys, lluny

de la rutina...

El dia que somriguis sense por, amb la roba dels

diumenges a una mà i el mocador de fer farcells

a l’altra...

Només aquell dia sabré que ets realment feliç.

El dia que aixequis la vista per poder veure les

bicicletes que es dirigeixen al mercat, i

gaudeixis de l’olor de fusta i fruita que

t’envaeix...

El dia que et deixis portar pel so de la música

que ve de lluny, i els ulls et brillin més que

mai...

El dia que somriguis sense complexos, només

pel sol fet de ser ara i aquí...

Només aquell dia sabré que ets realment feliç.

Accèssit de poesia. Grup tercer. Cadaqués (Borja Perales) 2n E



A qui no li agrada la seva joventutA qui no li agrada la seva joventut,

si només es viu una vegada a la vida,una etapa de gran magnitud, una etapa que mai s’oblida?

Una etapa de rebel·lióen què volem trobar els nostres ideals

i es viu amb molta passióamb situacions molt especials.

Cal viure el dia a dia,cal viure sense sofriri evitar la monotoniaque tant ens fa patir.

A la joventut tenim molts ensurtsque resolem amb amics o amigues.Escollim camins que no són curtsque marcaran les nostres vides.

La gent pot començar a sortiramb els amics i les amigues.No ens volem mai avorrir,

volem viure situacions molt divertides.

A les discoteques volem anari volem sortir de nit.

Tots junts anem a xalarde la manera que haguem escollit.

Quan estem a la joventuta tots se’ns accelera el cor.Volem abandonar la solitud

per poder trobar l’amor.

Noi o noia volem trobari viure l’amor amb llibertat.El nostre cor volem entregar

a aquella persona que hem estimat.

Poesia. Grup tercer. Juvenes (Míriam Lendínez) 2n E


iesolorda.catiesolorda.cat/departaments/cat/concurs_literari_2009.docx · Web viewQuan per fi he...

Documents

Transcript of iesolorda.catiesolorda.cat/departaments/cat/concurs_literari_2009.docx · Web viewQuan per fi he...