MONOGRÀFICImpactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació a Catalunya

Per Isabel Fernández Alonso

El concepte polítiques (nacionals) de comunicació és d’arrel

llatinoamericana i es generalitza en el debats de la UNESCO dels anys setanta

entre el partidaris de la doctrina de la lliure circulació internacional

d’informació —essencialment, països i grans mitjans occidentals— i els

defensors d’un Nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació

(NOMIC) —Països No Alineats i de l’Europa de l’Est—.

Els defensors del NOMIC apostaven amb força pel drets dels estats a impulsar

les seves pròpies polítiques (nacionals) de comunicació orientades a limitar

els desequilibris existents en els fluxos de comunicació i cultura nord-sud. La

idea de polítiques (nacionals) de comunicació sorgeix, així, vinculada a dos

objectius clars: impulsar el desenvolupament dels països del sud a partir del

desplegament de les seves capacitats i contribuir a l’enfortiment de la

identitat cultural i de la independència nacional, una idea promoguda

sobretot pels països que estaven vivint processos de descolonització en

aquells moments.

L’aposta de la UNESCO pel projecte del NOMIC amb l’aprovació de l’Informe

MacBride (1980) suposa, per tant —a més del primer gran qüestionament de

l’estructura de la comunicació internacional—, un reconeixement evident

del dret dels estats a definir i implementar les seves polítiques de

comunicació en els termes indicats.

L’Informe MacBride i tot el debat impulsat per la UNESCO van tenir un

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

1 | 11

amplíssim ressò en els àmbits acadèmics de tot el món. A Catalunya va ser

fonamentalment Josep Gifreu qui va introduir el concepte “polítiques

(nacionals) de comunicació”, però desproveït del primer dels objectius

assenyalats (impuls del desenvolupament). Les polítiques de comunicació, tal

com es plantegen a Catalunya des de la recuperació de la democràcia, es

conceben com un instrument essencial per a la constitució d’un espai català

de comunicació i per avançar en el procés de reconstrucció nacional. És a dir,

com un instrument orientat a l’enfortiment de la identitat cultural, el segon

objectiu de les polítiques (nacionals) de comunicació, tal com es van

plantejar a l’esmentat debat dels anys setanta.

D’aquesta manera, des de principis de la dècada dels vuitanta es comença a

generalitzar el concepte als fòrums acadèmics del Principat i,

simultàniament, es comencen a desplegar a Catalunya polítiques públiques

relacionades amb els mitjans de comunicació en un context de recuperació

de les institucions d’autogovern desaparegudes durant la dictadura

franquista.

Si ens centrem en les polítiques de comunicació desenvolupades fins ara, cal

remarcar que amb prou feines han estat efectives en termes de configuració

d’un espai de comunicació pancatalà, però sí —almenys en part— en termes

de configuració d’un espai comunicatiu propi de Catalunya. I per aconseguir

aquest objectiu els governs successius (autonòmics, provincials i locals) han

utilitzat, entre d’altres, dues estratègies que es veuen particularment

afectades en l’actual context de crisi econòmica: l’impuls d’iniciatives

públiques i una política activa de subvencions als mitjans privats en català (i,

des de l’any 2000, en aranès).

Entre les iniciatives promogudes des del sector públic es pot assenyalar:

1. El llançament —l’any 1983— i el continu impuls de l’actual Corporació

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

2 | 11

Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), l’empresa pública

audiovisual autonòmica de major dimensió i pressupost de tot l’Estat.

2. La creació —seguint el model francès— i progressiu enfortiment del

Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), la primera autoritat

reguladora d’aquestes característiques a Espanya i actualment una de

les dues úniques existents, juntament amb l’andalusa.

3. L’impuls del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un organisme

de mesurament d’audiències i consums culturals orientat inicialment

a les tres grans comunitats autònomes de parla catalana.

4. Els diversos projectes gestats en les diputacions i organitzats

inicialment en funció del color polític d’aquestes institucions:

COMRàdio, la Xarxa de Televisions Locals o LaMalla, en el cas de la

Diputació de Barcelona, i l’Agència Catalana de Notícies (ACN) o

Comunicàlia, en el cas de les diputacions de Girona, Lleida i

Tarragona.

5. La posada en marxa d’abundants mitjans públics locals (ràdios,

televisions i butlletins municipals, en un nombre sense parangó en el

conjunt de l’Estat).

Respecte el suport públic a iniciatives impulsades des del sector privat, ja al

1981 es van començar a adjudicar subvencions la quantitat de les quals s’ha

anat incrementant progressivament fins arribar, en el cas de les atorgades

per la Generalitat, als aproximadament vint milions d’euros anuals

(declarats) en els últims anys (sense comptar, òbviament, la publicitat

institucional). Es tracta d’ajudes directes adjudicades essencialment a les

publicacions editades totalment o en part en català o aranès en funció de les

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

3 | 11

xifres de difusió de l’any anterior, i d’ajudes a projectes concrets (premsa,

ràdio, televisió i mitjans digitals). Tot això sense oblidar que l’Institut Català

de les Indústries Culturals (ICIC) de la Generalitat de Catalunya concedeix

paral·lelament subvencions a altres sectors com el cinema o el llibre. A més,

no es poden desdenyar les diferents modalitats d’ajuts atorgats per les

diputacions i municipis que, per exemple, en el cas de la TDT local privada,

suposen entre el 10 i el 20% del pressupost dels operadors, segons dades

presentades pel CAC al Parlament coincidint amb l’apagada analògica.

Totes les mesures apuntades han coadjuvat clarament a la configuració d’un

teixit comunicatiu amb indubtables trets diferencials en el qual

s’adverteixen èxits contrastats —el freqüent lideratge d’audiència de Televisió

de Catalunya i Catalunya Ràdio— i també elements molt menys consolidats

però que, fins i tot en el context actual, inviten a l’optimisme. És el cas de

l’evident vitalitat de la denominada catosfera, que ha fet que alguns es

plantegin la recuperació de la idea llançada per Gifreu fa més de de dues

dècades de construir —ara gràcies a Internet— un espai “pancatalà” de

comunicació.

Els trets d’aquest teixit han estat àmpliament analitzats en les successives

edicions de l’Informe de la comunicació a Catalunya, elaborat des de l’any

2000, amb caràcter biennal, per l’Institut de la Comunicació de la Universitat

Autònoma de Barcelona. De fet, en les diverses edicions d’aquest informe se

subratllen, a mode de síntesi inicial, els factors que progressivament han

anat contribuint a l’enfortiment o al debilitament de l’espai català de

comunicació.

No obstant això, en els últims mesos els retalls continus de despesa pública

que acompanyen la fortíssima crisi econòmica que vivim han fet que es

comenci a qüestionar la sostenibilitat d’aquest model. Una prova d’això són:

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

4 | 11

1. La dràstica reducció del pressupost de la Generalitat destinat a la

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i al Consell de

l’Audiovisual de Catalunya.

En concret, la CCMA ha passat d’ingressar 357.539.235 euros l’any

2010 a 324.278.608 el 2011, fet que implica un retall del 9,3%

(33.260.627 euros), trencant, així, la tendència alcista dels últims anys,

que, segons l’informe presentat per la Sindicatura de Comptes al

Parlament a començaments d’octubre, reflecteix l’intent de l’Executiu

tripartit de compensar les progressives pèrdues d’ingressos

publicitaris d’aquesta empresa pública: la Corporació va percebre

239,73 milions d’euros de la Generalitat el 2007; 271,01 el 2008 i

320,70 el 2009.

Mentrestant, en el cas del CAC el retall ha estat considerablement

major (en termes proporcionals), arribant al 34,62% (3.693.294,94

euros): s’ha passat de 10.667.921,12 euros a 6.974.626,18.

Davant d’aquesta situació, el Consell de Govern de la Corporació

Catalana de Mitjans Audiovisuals acordava el 23 de març de 2011 un

paquet de mesures entre les que sobresurten l’elaboració d’un

projecte que condueix a la fusió per absorció de les empreses Activa

Multimèdia Digital i CCRTV Interactiva per part de Televisió de

Catalunya, l’inici d’una negociació per reduir en un 5% les

retribucions salarials dels treballadors —que més endavant seria

aprovada en referèndum—, i l’impuls de mesures de racionalització de

les estructures directives i dels immobles que ocupen les diverses

empreses del grup audiovisual públic.

Complementàriament als retalls pressupostaris esmentats —i en

espera del que esdevingui de cara a l’any 2012, quan previsiblement

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

5 | 11

s’incrementaran—, actualment s’està tramitant al Parlament de

Catalunya per un procediment d’urgència el Projecte de llei de

modificació de diverses lleis en l'àmbit audiovisual que preveu una

reducció considerable —en el primer cas superior al 50%— dels

consellers de la CCMA i del CAC amb l’objectiu, declarat en el

preàmbul del projecte, de racionalitzar les estructures d’aquests

organismes i reduir-ne els costos. Si bé s’ha de precisar que són moltes

les veus que subratllen que el que realment s’amaga al darrera de la

reforma de la llei de la CCMA és un intent d’aprofundiment en el

control polític dels mitjans audiovisuals públics autonòmics. Entre

aquestes veus, el Sindicat de Periodistes de Catalunya, el Grup de

Periodistes Ramon Barnils i tota l’oposició parlamentària —excepte el

PP—, tal com s’ha posat de manifest a l’entorn del debat d’admissió a

tràmit de l’esmentat projecte de llei, celebrat a principis d’octubre.

2. En relació al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura , a

principis d’abril es va començar a parlar del seu possible tancament

en no poder assumir la Generalitat els més de dos milions d’euros

anuals amb els quals s'estava finançant aquest projecte des del seu

llançament el 2007. Després de diverses negociacions amb el Govern,

la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc) —

impulsora del Baròmetre— anunciava el 2 de juny que havien arribat a

un acord amb la Generalitat —membre del seu Patronat juntament

amb professionals dels sectors empresarial i acadèmic— per garantir la

seva continuïtat encara que en condicions diferents, conseqüència de

l’ajustament pressupostari.

Fonts de Fundacc ens han confirmat que aquest ajustament implica

una reducció de l’aportació de l’Executiu autonòmic d’un 45%. Les

conseqüències d’aquest retall no afectaran les tarifes que paguen les

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

6 | 11

empreses que volen disposar de les dades d’audiències i consums

culturals del Baròmetre, però sí que incidiran en la representativitat

de l’estudi, ja que a partir de 2012 —l’actual és un any de transició

amb retalls parcials— el nombre d’entrevistes serà de 20.000 davant les

30.000 que es realitzaven fins fa poc. A més, el nombre d’onades

anuals passarà de sis a tres, tal com succeïa quan aquesta iniciativa

feia els primers passos.

3. En relació als projectes focalitzats en la comunicació de

proximitat, la dada més significativa és, sens dubte, el tancament de

Comunicàlia, encara que també són rellevants el retall sofert per

l’ACN i les incerteses que es discerneixen sobre les múltiples

iniciatives impulsades per la Diputació de Barcelona després del canvi

polític esdevingut l’últim maig. Tot això sense oblidar la situació, més

que delicada, dels consistoris municipals que, com hem indicat, han

estat finançant en una part gens menyspreable els mitjans locals

durant tot el període democràtic.

El tancament de Comunicàlia es va anunciar i es va anar concretant

durant la primavera passada. Aquesta distribuïdora de continguts per

a televisions i ràdios locals, creada com a empresa de gestió pel

Consorci Local i Comarcal de Comunicació l’any 2003, va comptar

entre 2005 i 2009 amb unes aportacions econòmiques (de la

Generalitat i de les tres diputacions implicades) que oscil·lava entre

1.750.000 i 2.000.000 d'euros —la xifra més elevada, aconseguida el

2008, quan tant la Generalitat com les diputacions de Girona, Lleida i

Tarragona van aportar mig milió d’euros cadascuna. El 2009, el

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació compensava

l’abandonament del Consorci per part de la Diputació de Tarragona —

l’única de majoria convergent en aquell moment— incrementant la

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

7 | 11

seva aportació en un 100% —fins al milió d’euros— al mateix temps

que les diputacions de Girona i Lleida la reduïen a 400.000 euros

cadascuna. La situació empitjora el 2010: la Generalitat redueix la

subvenció en una mica més d’un 10% (890.000 euros), però les

diputacions ho fan en un 50% (aporten 200.000 euros cadascuna). No

obstant això, Comunicàlia va poder seguir funcionant amb 1.290.000

euros d’ajudes públiques. La decisió del tancament es produeix quan

el 2011 el nou Govern de la Generalitat li indica que en cap cas podrà

fer una aportació superior a 250.000 euros i les dues diputacions no es

veuen capaces d’incrementar al seva aportació degut als problemes

pressupostaris que arrosseguen, amb la qual cosa, a la pràctica, es

tornava a reduir en un 50% el finançament públic. Es pot matisar que

els ingressos provinents d’altres fonts (quotes, venda de programes,

publicitat, etc.) han anat oscillant entre els 200.000 i els 300.000·

euros.

Quant a l’Agència Catalana de Notícies , el seu pressupost ha

passat de 4.902.000 euros el 2010 a 3.891.470 euros el 2011, fet que

suposa un retall del 25,96%. Entre les conseqüències d’aquesta notable

reducció es pot subratllar el tancament de les delegacions de Londres,

París i Berlín, anunciat el mes de maig passat.

4. En relació a les subvencions a les iniciatives comunicatives

impulsades pel sector privat, els indicadors són també molt

preocupants. Segons la convocatòria feta pública l’11 i 12 de juliol

passat, la quantia total de les diverses modalitats d’ajudes que

s’atorgaran properament ascendeix a 6.852.320 euros, fet que suposa

una reducció a l’entorn del 70% respecte l’última convocatòria,

realitzada el 2009 i resolta el 20 d’abril de 2010. Si a això se li suma

l’evident disminució dels ingressos publicitaris, tot apunta també cap

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

8 | 11

a un clar debilitament de l’espai català (privat) de comunicació. En

aquest sentit, la junta de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal,

arran del tancament del diari Galicia Hoxe —en veure reduïdes les

ajudes de la Xunta de 500.000 a 100.000 euros—, alertava a finals de

juliol sobre els possibles efectes per a les publicacions en català de

l’esmentat retall de subvencions.

Es pot afegir que també s’ha reduït en més de la meitat —ha passat de

53 a 21,5 milions d’euros— el pressupost destinat a la publicitat

institucional per al període 2011–2012.

En aquest context, el Parlament de Catalunya aprovava el 7 de juliol —amb

els vots a favor de CiU, PSC, ICV-EUiA, ERC, Solidaritat Catalana i Joan

Laporta, l’abstenció del PP i el vot en contra dels diputats de Ciutadans— una

moció presentada per Esquerra Republicana per reforçar l’espai català de

comunicació en la qual es feia especial referència a la continuïtat del

Baròmetre, al finançament de l’ACN i de la CCMA, i a la necessitat

d’intensificar les negociacions amb el govern valencià perquè les emissions

de Televisió de Catalunya arribin a aquest territori. Una mostra evident de la

rellevància de les qüestions que s’apunten en aquest text.

*Nota: les dades d’aquest text estan actualitzades a 7 d’octubre de 2011.

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

9 | 11

Fonts consultades

• Gifreu, Josep (1986): El debate internacional de la comunicación.

Barcelona: Ariel.

• Gifreu, Josep (director); Corominas, Maria (coordinadora) (1991):

Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Generalitat de

Catalunya. Centre d’Investigació de la Comunicació.

• Gifreu, Josep (2005): “L’Informe MacBride des de Catalunya: balanç

d’una esperança”, a Quaderns del CAC [Barcelona], núm. 21, gener-

abril, pàgs. 79–81.

• Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)

Dignòstic de la televisió digital terrestre local a Catalunya (setembre-octubre 2009) [En línia]. Barcelona: CAC.

• 324.cat

”La CCMA aprova iniciar el procés de conversió del grup en una única societat de mitjans”

• Ara

“Homs adverteix que es retallaran més càrrecs a la CCMA, però garanteix que "no es tocarà la plantilla"”

• Comunicació21

“L'abstenció del PP permet que la reforma del CAC i la CCMA tiri endavant”

“Comunicalia es veu obligada a tancar per la manca de finançament”

“L'ACN tanca les delegacions de Nova York, París i Berlin”

“Convocades les subvencions del 2011 per als mitjans de comunicació”

“Convocats els ajuts del 2011 per als mitjans digitals”

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

10 | 11

“El Parlament aprova una moció per reforçar l'espai català de comunicació”

“El govern redueix el pressupost per a la publicitat als mitjans de 53 a 21,5 milions”

• Grup de Periodistes Ramon Barnils

“Comunicat públic: el Grup Barnils alerta que la reforma de la Llei de la CCMA pot incrementar el control polític sobre TV3 i Catalunya Ràdio.”

• Sindicat de Periodistes de Catalunya

“CCMA: una involució vestida d'austeritat i deficiència”

• Parlament de Catalunya / iniciatives legislatives

• Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres11/pdf/VOL_L_ART.pdf

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/VOL_L_ART.pdf

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres09/pdf/VOL_L_ART.pdf

• Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya (pressupostos 2010 i 2011)

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres10/pdf/ED_6900.pdf

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres11/pdf/ED_6900.pdf

• Sindicatura de Comptes de Catalunya

Entrevistes telefòniques

• Marc Alemany, director de Comunicació del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.

• Joan Vila, director general de Comunicàlia.

Monogràfic Impactes de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació

11 | 11