ÍNDEX 1 INTRODUCCIÓ A L’ENFOCAMENT METODOLÒGIC...

Planificació de l‟espai fluvial a la conca del Gaià

Annex 01.A.08: Els sistemes naturals de la conca - 1 -

06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

ÍNDEX

1 INTRODUCCIÓ A L’ENFOCAMENT METODOLÒGIC ............................................ 1

1.1 Conca drenant – Espai fluvial ............................................................................. 1

1.2 Els hàbitats com a unitat d‟estudi ....................................................................... 2

2 CONTEXT BIOGEOGRÀFIC I DIVERSITAT ECOLÒGICA ..................................... 3

2.1 Factors biogeogràfics ......................................................................................... 3

2.2 Factors ecològics locals ..................................................................................... 4

3 ANÀLISI DE L’ESTRUCTURA ECOSISTÈMICA DE LA CONCA ........................... 5

3.1 Vegetació potencial i actual ................................................................................ 5

3.2 Distribució i abundància dels hàbitats ................................................................ 9

3.3 Dades de síntesi dels hàbitats de la conca ...................................................... 24

3.4 Hàbitats d‟interès comunitari ............................................................................ 26

4 FAUNA .................................................................................................................... 28

4.1 Invertebrats ...................................................................................................... 28

4.2 Vertebrats ......................................................................................................... 28

5 ESPAIS PROTEGITS I ALTRES CATALOGACIONS ............................................ 31

5.1 Espais del pein i la xarxa natura 2000 ............................................................. 31

5.2 Espais naturals de protecció especial .............................................................. 36

5.3 Zones humides ................................................................................................. 37

5.4 Forests d‟utilitat pública .................................................................................... 37

5.5 Planejament territorial ...................................................................................... 39

5.6 Àrees importants per a les aus ......................................................................... 40

6 BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS D’INFORMACIÓ ............................................ 41



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Índex de taules

Taula 1.- Superfície i percentatge dels hàbitats, d‟acord amb la LHC, cartografiats a la

conca del riu Gaià. Font: Elaboració pròpia a partir de la Cartografia dels

Hàbitats de Catalunya 1:50.000 v2. ............................................................25

Taula 2.- Superfície i percentatge dels hàbitats d'interès comunitari, d‟acord amb la LHC,

cartografiats a la conca del riu Gaià. Font: Elaboració pròpia a partir de la

Cartografia dels Hàbitats d'interès comunitari a Catalunya 1:50.000

v30/12/2005. ...............................................................................................26

Taula 3.- Forests d'utilitat pública a la conca del Gaià. .Font: Departament de Medi

Ambient i Habitatge ....................................................................................38



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

1 INTRODUCCIÓ A L’ENFOCAMENT METODOLÒGIC

1.1 CONCA DRENANT – ESPAI FLUVIAL

Els espais fluvials són alguns dels sistemes naturals més complexos des del punt de

vista ecològic, fet pel qual la limnologia clàssica havia quedat relegada durant molts

anys al simple estudi dels sistemes lèntics (Margalef, 1981), deixant els ecosistemes

d‟aigües corrents com a una matèria pendent d‟ésser abordada, a l‟espera de

disposar d‟un major coneixement dels processos ecològics generals i d‟enfocaments i

models més complexos que permetessin una aproximació adient.

Aquesta complexitat estructural i funcional dels espais fluvials rau en diversos

aspectes, entre els que destaca la gran quantitat d‟interrelacions (fluxes),

principalment aferents, amb els ecosistemes confrontants (fluxos en sentit conca

drenant - espai fluvial)1

1 Per exemple, els cabals sòlids i líquids dominants -aquells que arriben i circulen normalment per

l‟espai fluvial-, juntament amb els que resulten dels diferents episodis de crescudes de diferent

intensitat i període de retorn (variables en funció de la magnitud, freqüència, variabilitat, estacionalitat i

durada d‟aquests episodis) modelen, mantenen i renoven els hàbitats fluvials i de la plana al·luvial a

diferents escales (micro, meso i microhàbitat) (Arthington, 1997, 2002; Poff et al., 1997; Richter et al.

1998). Les característiques i comportament d‟aquest ventall de cabals modeladors es troben

intensament afectats per la climatologia, la geologia i pels hàbitats (usos del sòl) de les conques

drenants.

Les sequeres, per la seva banda, perfilen, per selecció excloent, l‟estructura de les biocenosis i

determinen les estratègies de dispersió biològica (Strange et al. 1999), influeixen en la connectivitat

longitudinal, lateral i vertical de l‟espai fluvial (Richter et al. 1998), i condicionen el comportament tròfic

de les espècies (Bunn i Arthington, 2002), a més de regular molts altres aspectes de l‟ecologia fluvial.

La matèria i energia transportada per escolament, en funció dels seus patrons temporals, influeixen el

metabolisme i fluxos energètics del sistema. La hidrologia i hidrogeologia de la conca determinen

també la potencialitat vegetal de l‟espai fluvial, qüestió aquesta especialment rellevant en un context

termomediterrani, com és el cas d‟una bona part de la conca del riu Gaià, on la vegetació de ribera

planiperenifolia conforma una introgressió eurosiberiana d‟indubtable valor ecològic i paisatgístic.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

També en sentit contrari (espai fluvial – conca drenant) tenen lloc nombroses

interaccions entre cursos i conques. Els espais fluvials són les línies de base de les

conques pel que condicionen la seva evolució geològica i el seu relleu, exporten

energia selectivament, i són els principals connectors ecològics que interelacionen i

comuniquen els ambients naturals de les diferents vessants, entre conques i

subconques, i tots ells amb els espais litorals i marins.

I és que les interaccions entre l‟espai fluvial i la conca drenant -i molt especialment els

fluxos de matèria i energia- són tan complexes, com imprescindible és el seu estudi

per a comprendre l‟estructura i funcionament de l‟ecosistema fluvial. Abordar l‟estudi i

comprensió dels rius i torrents a nivell hidràulic, morfodinàmic i, en darrer terme,

ecològic, exigeix tanmateix l‟estudi i caracterització de la totalitat de la conca

(document 1A), car requereix de comprendre i considerar aquests fluxos i

interelacions.

1.2 ELS HÀBITATS COM A UNITAT D’ESTUDI

Efectivament, els sistemes naturals (els ecosistemes) resulten de la integració de la

totalitat d‟elements biòtics (biocenosis) i abiòtics (la gea, la hidrologia, etc.) que hi són

presents en un espai concret, així com de les diferents formes i nivells d‟organització

que adopten (per exemple, els diferents nivells d‟estructuració geomorfològica, els

tàxons, comunitats i paisatges vegetals, els individus, poblacions i comunitats

faunístiques, etc.). No són però simples “sistemes” estructurals o organitzatius, sinó

també “naturals”, “vius”, i, per tant, comprenen igualment els processos (físics,

químics i biològics), fluxos (de matèria i energia), i les funcions i dinàmiques que en

resulten de la interacció del conjunt d‟elements que l‟integren. L‟estudi i compressió de

la totalitat d‟estructures i processos és una tasca pràcticament inabastable2.

2 La descripció dels sistemes naturals de la conca exigeix l‟estudi de tots i cadascun dels elements que

els conformen. En aquest sentit, cal matisar que cadascun dels elements abiòtics que influeixen

l‟ecologia de la conca ja han estat estudiats de manera independent en la resta de documents que

conformen el bloc de “Caracterització (1A)”: climatologia, geologia, hidrologia, geomorfologia,

hidrogeologia, socioeconòmica, etc., motiu pel qual no són tractats en la present memòria. Per aquest

Malgrat això, tota aquesta complexitat ecològica dels ecosistemes s‟acaba integrant i

s‟expressa, a diferents escales, com a biòtops o hàbitats; ambients doncs, més o

menys identificables, que simplifiquen en certa manera l‟ecologia de cada indret. És

així que l‟estudi i descripció d‟un territori -a escala de paisatge- partint de la distribució

dels hàbitats, ofereix a mode de simplificació una bona aproximació d‟allò que

anomenem els seus “sistemes naturals”. Cada hàbitat apareix només en unes

condicions climatològiques, geològiques, hidrològiques i edafològiques concretes, i té

una potencialitat ecològica i uns trets biològics que el caracteritzen. Per això, la seva

presencia aporta una gran quantitat d‟informació, relacionada amb la seva significança

ecològica. És aquesta l‟única metodologia que ens permet simplificar a escala

territorial la complexitat ecològica de tots els elements físics i biològics que intervenen.

Els hàbitats es troben relacionats a més amb els usos del sòl del territori. Per això, la

matriu d‟habitats actual (o usos) pot ser valorada respecte la potencialitat de cada

indret (poden ser comparats els hàbitats esperables en condicions naturals amb els

hàbitats actuals), pel que resulten igualment útils per a fer aproximacions

diagnòstiques de tipus territorial.

Des d‟aquest punt de vista, els hàbitats no són només elements del paisatge adients

per a simplificar els sistemes naturals a nivell descriptiu, sinó que esdevenen també

unitats altament útils per a la seva gestió. Tant és així, que l‟actual estratègia europea

de conservació de la biodiversitat descansa sobre aquesta base conceptual, i emplaça

als estats membres (a través de la Directiva 92/43/CEE, coneguda com a directiva

hàbitats3) a identificar i cartografiar la totalitat dels seus hàbitats naturals i a proposar

una xarxa d‟espais naturals que acullin, protegeixin i conservin una representació

suficient de cadascun d‟aquests, conjunt d‟espais cridats a conformar la Xarxa Natura

2000, la xarxa d‟espais naturals d‟Europa.

motiu, el present annex inclou tan sols una visió sintètica dels sistemes naturals, en clau ecològica,

basada en l‟enfocament integrador que aporta l‟estudi dels hàbitats com a expressió sintètica de

l‟ecologia de cada indret.

3 Directiva 92/43/CEE, del Consell, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats

naturals i de la fauna i flora silvestres.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Per aquest motiu, el present annex presenta una descripció dels sistemes naturals de

la conca basant-se en aquest enfocament integrador, i alhora simplificador, que són

els hàbitats. Aprofita a més, per qüestions de coherència interadministrativa obvies, la

catalogació i cartografiat dels hàbitats que per a Catalunya va ser elaborada per part

del Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Aquest enfocament integrat evita descripcions pormenoritzades de cadascun dels

elements que conformen els sistemes naturals i es centra en l‟estudi i descripció dels

ambients naturals (hàbitats). Tot i així, atès que alguns d‟aquests elements, en

concret els abiòtics (geologia, climatologia, etc.), han estat estudiats específicament

en altres annexos, s‟aporta també en endavant -amb finalitat doncs de complementar-

una descripció somera als aspectes biòtics que estructuren els hàbitats (vegetació i

fauna).

Altres aspectes accessoris com són els espais naturals i la funcionalitat ecològica són

tractats específicament en atenció a la seva importància en la gestió i ordenació de la

conca i de l‟espai fluvial.

2 CONTEXT BIOGEOGRÀFIC I DIVERSITAT ECOLÒGICA

Els sistemes naturals de la conca del riu Gaià són el resultat de tot un seguit de

factors que els modelen, a diferent escala i intensitat, i que fan que l‟ambient de cada

indret no sigui casual i que tampoc esdevingui capriciosa la presència d‟unes espècies

i no d‟unes altres.

La manera com operen aquests factors, especialment influenciats per la geografia del

territori, han permès que la conca del riu Gaià mostri un grau important de diversitat

biològica i paisatgística tot i les seves reduïdes dimensions. Aquests factors

governants són susceptibles d‟ésser simplificats, a efectes clarificadors i de síntesi, en

dos grups: els biogeogràfics (macrofactors) i els físics locals (microfactors).

2.1 FACTORS BIOGEOGRÀFICS

Efectivament, les espècies biològiques, com els ambients naturals (hàbitats) que

determinen en la seva interacció amb el medi físic i entre elles, no apareixen de

manera aleatòria. Espècies i hàbitats tenen unes apetències més o menys estrictes

respecte a les variables ambientals que, juntament amb la seva història biològica,

expliquen la seva presència o absència en un indret determinat. La distribució

geogràfica d'espècies i ecosistemes (corologia) respon tant a condicionants territorials

(de fons climàtic, geogràfic, etc.), com a especificitats locals (relleu, orientació,

litologia, humitat, etc.). Són observables, a ambdues escales, patrons clars de

distribució dels diferents tàxons coneguts. Els primers, els patrons observables -i les

causalitats subjacents- en la distribució dels sistemes naturals a nivell territorial

(latituds, regions, altituds, etc.) són coneguts com a biogeogràfics, i expliquen els

primers nivells d‟organització i de distribució dels sistemes naturals i de les espècies.

Ara bé, dins d'aquest marc climàtic i geogràfic general també hi cap certa

heterogeneïtat ambiental, causada, com es veurà endavant, per factors variables a

nivell local (microfactors).

Regions i subregions biogeogràfiques

A les diferents regions del món, en funció sobre tot de la latitud, són identificables uns

ecosistemes dominants, uns paisatges característics, expressió sintetitzadora de

l‟ecologia del territori. Aquests resulten de la combinació dels factors assenyalats, de

base principalment bioclimàtica, i determinen en darrer terme la identificació de grans

espais o ecosistemes naturals, allò que hom coneix com a regions biogeogràfiques.

A Europa s‟identifiquen tres grans regions, la boreo-alpina (tundra àrtica i ambients

culminants de les grans muntanyes europees), l‟eurosiberiana (boscos aciculifolis i

caducifolis temperats i relativament humits), i la mediterrània, que abraça la conca

mediterrània (boscos i matollars esclerofil·les secs) i dins la qual s‟encabeix

plenament la conca del riu Gaià.

Aquesta gran regió mediterrània ve inequívocament caracteritzada i determinada pel

clima mediterrani, caracteritzat per un règim termopluviomètric temperat amb



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

l'alternança d'estacions humides i seques on destaca la presència d'un període d'eixut

estival, en el que coincideixen temperatures elevades i escassetat de precipitacions.

L‟arc mediterrani que dibuixa la delimitació d‟aquesta regió, mostra també una certa

heterogeneïtat climàtica interna. Aquesta diversitat interna ha estat simplificada amb

la diferenciació, també a escala macro-territorial, de tres tipus de subregions; una de

septentrional o boreomediterrània, on dominen els boscos d‟esclerofil·les, una altra de

meridional o austromediterrània, on aquests deixarien pas a màquies i timonedes més

termòfiles i, lluny ja de la línia litoral, una tercera denominada continental que, en

funció de la severitat de les temperatures extremes i l‟eixutesa ambiental, alterna

boscos esclerofil·les i/o aciculifolis amb bosquines i brolles. La conca del riu Gaià acull

representacions de totes tres particularment de les subregions septentrional i

meridional. Es tracta d‟una diversitat biogeogràfica que es tradueix en diversitat

ecològica. El poblament vegetal, introduït i analitzat al capítol tercer, esdevé la millor

síntesi i expressió ecològica d‟aquesta circumstància (figura 2).

Estatges bioclimàtics

No és aquesta però l‟única singularitat biogeogràfica de la conca que incrementa la

seva biodiversitat, enriquint-la. És conegut l‟efecte que l‟altitud juga en els factors

climàtics i, per tant, en l‟ecologia dels sistemes naturals. Els pisos altitudinals

(estatges) reprodueixen a grans trets aquells canvis que poden ésser observats dins

l‟Europa continental amb les variacions latitudinals, i que han estat glossats a propòsit

de les regions biogeogràfiques. És el cas de l‟enlairament de les nostres muntanyes,

efecte que provoca variacions ambientals que reprodueixen condicions ecològiques

pròpies d‟altres regions biogeogràfiques, resultant per això poblades de grups

corològics extramediterranis, normalment pertanyents a la regió eurosiberiana.

En el cas de la conca del Gaià, l'element eurosiberià hi és representat de forma local i

esparsa atesa la modesta altitud dels relleus de la serralada prelitoral en aquesta

zona, que tot just assoleix 1000 m en alguns punts: en els vessants obacs i els

altiplans d'aquestes muntanyes es refugien alguns ambients eurosiberians que

conserven encara força característiques de les comunitats mediterrànies i que,

tradicionalment, s'han adscrit a la subregió submediterrània (Folch, 2001). Són doncs

formacions de transició entre la regió mediterrània i la boreoalpina que amplien encara

més la diversitat d‟ambients representats a la conca (figura 2). La xarxa fluvial és el

principal sistema d‟interconnexió entre el domini espacial ocupat dins la conca per

cadascun d‟aquests paisatges vegetals.

Tot i que les variacions del mantell vegetal introduïdes per l‟altitud són tractades per

alguns autors també com a estatges bioclimàtics (termomediterrani, mesomediterrani,

etc.), resulta una alternativa més habitualment adoptada la de descriure‟ls com a

dominis vegetals. Aquesta diversitat de dominis (figura 1), tal i com queda recollit a

l‟apartat 3.1 Vegetació potencial i actual, representa un grau més de diversitat

intraconca.

2.2 FACTORS ECOLÒGICS LOCALS

Com hem vist, el context biogeogràfic d‟un territori, determina la seva potencialitat

general per acollir unes formacions naturals i no d‟altres, però no explica la distribució

espacial -el mosaic- dels diferents ambients que finalment es fan a cada indret concret

d‟aquella regió o subregió biogeogràfica.

Així doncs, dins cada unitat bioclimàtica (regió, subregió), poden desevolupar-se, al

menys potencialment, tot un ventall d‟hàbitats propis d‟aquell territori biogeogràfic.

L‟altitud, com ha estat assenyalat, matisa aquesta potencialitat dels hàbitats.

Ara bé, finalment, en el marc d‟aquestes característiques geogràfiques i climàtiques

que imposa el territori, són les condicions específiques de cada indret, els

microfactors (litologia, edafologia, relleu, orientació, factors històrics, etc.), les que

imposen la distribució precisa d‟hàbitats actualment observable. Els principals

elements de la conca del riu Gaià que introdueixen una major diversificació en la

distribució geogràfica dels hàbitats -respecte la distribució esperable per qüestions

biogeogràfiques- esperable, són els següents:

- Gradient altitudinal (de quasi 1000 metres).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

- Efectes climàtics i orogràfics (orientació, abruptuositat, dipòsits quaternaris de

fons de vall) dels relleus prelitorals triàsics i paleocens.

- Pendents mitjanes de la conca (falla oriental del Camp de Tarragona, relleus

prelitorals i de la branca mesozoica de Salomó), que han imposat una limitació

en l‟ocupació del territori en determinats sectors.

- Aparició d‟ambients de transició vinculats a la terrassa fluvio-marítima

- Afloraments freqüents de sulfats càlcics a l‟alt Gaià (Conca de Barberà) i de

materials silícics al relleus prelitorals, dins d‟un context litològic amb

dominància de substrats calcaris o mixtes.

Cada hàbitat concret pot créixer només en un rang de condicions ambientals; dit d‟una

altra forma, la presència de cadascun d‟ells ens parla de l‟ecologia de l‟indret, alhora

que porta associades unes comunitats vegetals i animals característiques. Els hàbitats

són doncs, simplificant, unitats organitzatives i funcionals a nivell ecològic i, com a

tals, esdevenen també unitats d’informació per a la interpretació de la conca a una

escala ecològica abastable per a un estudi d‟aquest àmbit. L‟estructuració

ecosistèmica actual de la conca, és a dir la distribució dels hàbitats, es descriu en el

capítol tercer.

3 ANÀLISI DE L’ESTRUCTURA ECOSISTÈMICA DE LA CONCA

L‟estudi de la distribució de les comunitats vegetals, proporciona també una bona

síntesi ecològica del territori. A més, aquesta manera d‟abordar l‟estudi dels ambients

naturals, ha estat un enfocament amb molta més tradició al sud d‟Europa (des de

l‟escola fitocenològica sigmatista de Braun Blanquet) que no pas el dels hàbitats. Per

contra, els hàbitats són unitats d‟estudi més coherents i de major consistència, atès

que, per definició, integren la totalitat d‟elements que conformen l‟ambient final,

incloent tant els elements físics, com processos i fluxos i les comunitats vegetals i

animals que l‟integren. L‟hàbitat ho és tot. Les comunitats vegetals no inclouen

explícitament la totalitat d‟elements que integren un ambient determinat, sinó que el

defineixen principalment per la seva flora. Ara bé, ho fan implícitament: les comunitats

o associacions vegetals (i la resta de sintàxons) existeixen com a expressió d'unes

condicions ecològiques concretes, i la presència d‟unes espècies florístiques

concretes, pròpies d‟una comunitat, és un “indicador” d‟un ambient concret. A més, les

comunitats vegetals (com a mínim a nivell dels sintàxons superiors, com ara la classe,

l‟ordre, etc.) porten associades unes comunitats faunístiques més o menys

específiques. Així doncs, l‟estudi de les comunitats vegetals també aporta informació

respecte l‟ambient final (el biòtop o hàbitat), i no resulta difícil establir

correspondències entre hàbitats i sintàxons, De fet, aquestes correspondències ja ha

estat proposades al territori de Catalunya (Vigo, J. (Ed.) (i alt). 2005). L‟ús de les

formacions vegetals per a la caracterització d‟ambients imposa limitacions quan

aquests venen definits principalment per caràcters litològics o geomorfològics (neus

permanents i permafrost, ambients col·luvials, etc), són altament dinàmics (biòtops

fluvio- o littoridetrítics) o senzillament són de tipus antròpic.

Les comunitats vegetals, d'altra banda, es troben molt caracteritzades a nivell

biogeogràfic, i els estudis del nostre territori habitualment les utilitzen per oferir una

síntesis dels sistemes naturals, fins al punt que podem dir que esdevenen inclús més

útils per descriure el paisatge (principalment vegetal). Per aquesta raó, s‟ofereix en

l‟apartat subsegüent (3.1) una introducció biogeogràfica a partir de dades de la

vegetació, essent doncs, en realitat, una síntesi fitogeogràfica (que ha estat

obtinguda, però, mitjançant l‟anàlisi dels hàbitats i establint correspondències amb les

unitats sintaxonòmiques que li són pròpies). Ara bé, l‟estudi pormenoritzat de

l‟estructuració ecosistèmica de la conca (importància i distribució actual dels diferents

ambientals naturals) ha estat duta a terme a partir dels hàbitats (apartat 3.2).

3.1 VEGETACIÓ POTENCIAL I ACTUAL

D'acord amb el Mapa de la Vegetació Potencial de Catalunya 1:250.000, la conca del

Gaià es troba en una situació tal que, com en altres conques internes de Catalunya, hi

conflueix uns important representació dels dominis fitogeogràfics de la regió

mediterrània (vegeu figura 1).

L'alzinar amb marfull (Viburno-Quercetum ilicis = Quercetum ilicis galloprovinciale),

domini considerat climàcic a les terres boreomediterrànies, es presentaria només en

una estreta franja de la conca del Gaià: concretament als relleus de la serralada



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Prelitoral més encarats al mar (serra Voltorera, serra Morena, serrat del Camadall,

extrem occidental de la serra d‟Ancosa, la Roca Ferrana i les parts altes del

Montmell). Ocupa, per tant, l‟espai entre els dominis de les màquies

termomediterrànies i de les formacions continentals, en un rang altitudinal entre 400 i

1000 m. Actualment, a causa de la llarga i intensa influència antròpica, una bona part

de la superfície potencial dels alzinars es veu ocupat per conreus i comunitats de la

sèrie degradativa (pinedes de pi blanc, brolles de romer...), tot i que resten alzinars

prou ben conservats als vessants més abruptes i enlairats (Turó del Mas d‟en Bosc,

Puig de les Forques, Puig de la Talaia,...).

El carrascar (i pineda de pi blanc) de terra baixa (Quercetum rotundifoliae)

constitueix el domini mediterrani continental al qual s'adscriu la part més interior de la

serralada Prelitoral (serres de Comaverd, dels Clots, de Brufaganya, de Queralt) i la

zona d'altiplans de la Baixa Segarra, a la capçalera de la conca, coincidint amb l'inici

de l'Altiplà Central de Catalunya. Els carrascars són escassos i fragmentats en el

panorama actual de la vegetació (serra d‟Ancosa, Puig de les Creus, serra de Queralt,

serrat del Camadall, serra dels Clots...). En canvi, la pineda de pi blanc, considerada

també una comunitat permanent en el domini del carrascar, ocupa més àmplies

extensions, si bé la major part de la superfície es troba ocupada per conreus de

cereals, especialment a l‟altiplà de Santa Coloma de Queralt. La resta del domini es

troba poblat per brolles i roquers amb vegetació poc desenvolupada.

La màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) representa el domini

austromediterrani, caracteritzat pels hiverns suaus i un dèficit hídric estival marcat. És

la vegetació potencial dominant de la part meridional de la conca, a la que s‟adscriuen

els relleus de Bonastre i el Baix Gaià, des de les planures de Rodonyà, Vilabella i la



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Secuita fins al mar. Les màquies de margalló han sofert una intensa degradació i es

troben regularment conservades formant taques discontínues dins del seu territori

potencial, sobretot en l‟eix Renau – El Catllar – Altafulla, als meandres abruptes del

Gaià, aigües amunt del pantà, als vessants del massís de Bonastre i als pendents que

envolten la plana de Rodonyà.

La transició entre els dominis mediterrani septentrional (alzinars) i meridional

(màquies termòfiles) no és sobtada: entre ambdós, es defineix el domini dels boscos

esclerofil·les amb sotabosc de màquia meridional (Querco-Lentiscetum subass.

quercetosum ballotae = Rubio longifoliae-Quercetum). Es tracta d‟un bosc no gaire

dens, amb barreja d'alzina (Quercus ilex subsp. ilex) i carrasca (Quercus ilex subsp.

ballota), que inclou algunes plantes típiques de la màquia al sotabosc. Ocuparia, per

tant, les zones de relleu més aviat planer de la part mitjana de la conca del Gaià: la

Depressió Reus – Valls i les planes de Santes Creus fins al pont d‟Armentera. També

s‟hi hauria d‟incloure, substituint el domini de la màquia, algunes petites depressions

prop del litoral (planes entre el Catllar i els Pallaresos i terrasses entre el Casellot i

Ferran), probablement a causa de les condicions topoclimàtiques locals que

afavoreixen la inversió tèrmica. La major part de la superfície potencial d'aquest

domini es troba avui coberta per conreus i zones urbanitzades; la resta, per

comunitats serials, com ara les pinedes de pi blanc, les brolles de romer i els prats

secs, fins al punt que els boscos esclerofil·les pot dir-se que han desaparegut

d‟aquest domini (al menys a l‟escala cartogràfica de treball). Aquest fet, força general

en tota l‟àrea del domini dels boscos esclerofil·les amb sotabosc de màquia meridional

a Catalunya, dificulta la seva caracterització i interpretació.

També pot considerar-se de transició el domini dels boscos meridionals amb alzina

i carrasca (Viburno-Quercetum ilicis subass. quecetosum ballotae). Es tracta de

formacions esclerofil·les similars a les anteriors, però on les plantes termòfiles del

sotabosc tenen una importància petita o negligible. Als contraforts que connecten la

plana de Santes Creus amb les serres d‟Ancosa i Montmell (Mas d‟en Parès, les

Pobles, serra de Cal Baró, Puig de Migdia), aquest domini defineix la transició entre

els boscos esclerofil·les amb sotabosc de màquia meridional i l‟alzinar amb marfull. En

canvi, als pendents del Gaià entre les serres del Cavallar, Camadell i Brufaganya, el

bosc meridional amb alzina i carrasca marca el trànsit entre l‟alzinar i el carrascar. La

situació actual de la vegetació en aquest domini també es troba lluny de la clímax. Si

bé, com a conseqüència d‟un relleu més trencat, l‟explotació del territori és inferior, en

èpoques pretèrites va ser sotmès a una intensa extracció de fusta i carbó: actualment

predominen les pinedes i les brolles, que alternen amb alguns conreus de vinya i

avellaner.

El domini de la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae) ha de

considerar-se ja extramediterrània, si bé en contacte directe amb les contrades

mediterrànies continentals. A la conca del Gaià, apareix circumscrit al domini del

carrascar, aprofitant les planes de sòl més profund i els vessants obacs: així succeeix

a les planes del barranc de la Fou i del riu de Sant Magí, a les depressions de Biure

de Gaià i Pontils o en alguns obacs de les serres de Brufaganya, Comaverd, Ancosa,

el Pany o Queralt. Com en la major part de la conca, la vegetació actual d‟aquest

domini consisteix en un mosaic de conreus (sobretot cereals) i comunitats serials;

encara podem trobar, però, boscos de roure valencià ben conservats arreu, tot i que

mereixen un esment els de les obagues de Pontils i de les serres de Camadall i

Brufaganya.

La resta dels dominis de vegetació tenen una significació territorial petita a la conca

del Gaià, si bé acaben de completar el seu ric mapa de diversitat ambiental.

L'albereda amb vinca (Vinco-Populetum albae) ocuparia els trams mitjà i baix del

Gaià, de Pontils fins a la desembocadura, malgrat que avui són pocs i dispersos el

nuclis ben conservats d‟aquest bosc en galeria, que conviu amb altres boscos o

bosquines de ribera (freixenedes, sargars, omedes), canyissars, codolars i, sobretot,

canyars. Aigües avall de l‟embassament, l‟albareda ha desaparegut durant un tram de

més de 7 km, fins a la Riera de Gaià. Finalment, el domini dels carrascars

muntanyencs (Quercetum rotundifoliae subass. buxetosum i subass. asplenietosum),

que posa en contacte els carrascars de terra baixa amb les rouredes seques, apareix

en zones elevades de l‟est, en contacte amb la conca del Foix (Puig de les Forques,

Turó del Mas d'en Bosc, Turó de les Marietes). La resta d‟unitats descrites a la conca

(excepte les de la línia litoral) constitueixen cobertes molt transformades –

considerades pràcticament irrecuperables-, sense interès en la descripció dels



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

sistemes naturals (si no és per l‟impacte que causen sobre els ecosistemes i la

permeabilitat ecològica): es tracta de les superfícies urbanitzades, de les quals l‟única

cartografiable a la conca és la de Santa Coloma de Queralt, i de l‟embassament del

Gaià.

Per últim, dins dels ambients azonals, han de ser esmentats els paisatges litorals de

transició que dominaven la terrassa fluvio-marítima del front costaner, avui físicament

substituïts per ocupacions agrícoles, edificacions o infraestructures. Els ambients

encara relictes, més estretament relacionats amb l‟eix fluvial, tenen avui dia una

funcionalitat hidrogeologia i ecològica profundament alterada, fruit de les alteracions

en la dinàmica litoral, les transformacions física dels espais confrontats emergits

(antics ambients de platja i aiguamolls), la sobreexplotació de l‟aqüífer litoral i,

especialment, per l‟alteració del règim hidrològic introduïda per la construcció del

pantà del Catllar.

El reflex d'aquests dominis sintaxonòmics (és a dir, de les comunitats climàciques i de

les corresponents comunitats serials) en la vegetació actual és més aviat pobre (figura

2), a causa de la transformació o explotació d'àmplies superfícies, però evidencia el

patró descrit. Els sintàxons austromediterranis són presents a la meitat meridional de

la conca, de Vila-rodona cap al sud, dins del domini de la màquia de llentiscle i

margalló i, en part, també dins del domini dels boscos esclerofil·les amb sotabosc de

màquia meridional (tal vegada com a comunitats de substitució). Les comunitats amb

àmplia distribució en els ambients mediterranis -en gran part pinedes de pi blanc-

apareixen arreu i són dominants a la major part de la conca, amb l'excepció de la part

més septentrional (part interior de la serralada Prelitoral i Baixa Segarra). L‟element

mediterrani continental (boscos i màquies de carrasca) i el submediterrani (roureda de

roure valencià, pinedes montanes, boixedes, joncedes,...) adquireixen una

importància superficial justament en aquestes zones del nord de la conca. Amb una

extensió més reduïda, els hàbitats de caràcter boreomediterrani (boscos i màquies

d'alzina, rouredes de roure africà, matollars de matabou i arboç,...) s'estenen per la

part mitjana de la conca, entre Pontils i Aiguamúrcia, mentre que són absents tant a

les zones més continentals del nord com als ambients termomediterranis de la meitat

meridional de la conca.

Els canvis introduïts a mans de l‟home en els paisatges vegetals de la conca han

comportat sens dubte un profunda modificació en l‟estructura i el funcionament

ecosistèmic d‟aquest territori, amb implicacions a tots els nivells biocenòtics (Solé, J.

et al., 2009).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

3.2 DISTRIBUCIÓ I ABUNDÀNCIA DELS HÀBITATS

Una primera aproximació al paisatge vegetal que s‟estén actualment per la conca del

Gaià ens la donen els mapes d‟hàbitats de Catalunya publicats pel Departament de

Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (DMAH, 2001-2003) i basats

en la Llista d‟hàbitats presents a Catalunya, endavant “LHC” (DMAH & UB, 2005), en

adaptació de la classificació proposada per l‟UE en el document “CORINE biotopes

manual” (Commission of the European Communities, 1991).

En aquesta aproximació a l‟estructuració ecosistèmica actual de la conca, hem

consultat tots els fulls 1:50.000 que afecten total o parcialment la conca del Gaià (fulls

390, 391, 418, 419, 446, 447 i 473). El procediment seguit per les anàlisis

cartogràfiques ha estat, en primer lloc, la unió en un mosaic de tots aquests mapes

d‟hàbitats, resultant un fitxer de polígons que conserva tots els camps d‟informació

dels fulls originals. En segon lloc, s‟ha procedit a retallar aquesta capa d‟hàbitats

prenent com a fitxer marc els límits de la conca del Gaià i les dels seus afluents.

Finalment, a partir de la base de dades així generada s‟han fet els càlculs per tal

d‟obtenir les superfícies i el nombre de polígons de cada hàbitat present. Tot el procés

cartogràfic s‟ha realitzat amb el programari SIG MiraMon (Pons, X. 2002)

A la zona d‟estudi, d‟unes 42.464 ha d‟extensió, s‟hi ha cartografiat4 1.722 polígons,

en els que hi són presents, en una proporció variable, fins un màxim de 3 hàbitats

diferents i amb una mitjana de 1,40 hàbitats per polígon.

Des d‟un punt de vista molt general, el grup predominant d‟hàbitats són les terres

agrícoles (42,10% de l‟àrea), seguits a continuació pels boscos (25,85%) i per la

vegetació arbustiva i herbàcia (24,57%). A força distància es troben els prats i

herbassars (3,22%) i les zones urbanitzades o molt transformades (2,54%). La resta

4 Cal advertir, en primer lloc, que els hàbitats cartografiats no són tots els presents arreu de la conca, i

és que la metodologia d‟identificació emprada per a fer la cartografia (principalment la fotointerpretació)

i l‟escala de treball (polígon mínim de 2,25 hectàrees) no permet la identificació i delimitació de molts

hàbitats (els que presenten superfícies reduïdes, o només es troben representats de manera residual,

els de desenvolupament vertical o hipogeus, etc).

de grups d‟hàbitats (hàbitats salins, hàbitats aquàtics no marins, molleres i aiguamolls,

hàbitats rupícoles i zones cremades) no superen en cap cas l‟1% de la superfície total

de la conca (vegeu taula 1 i figura 3).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Tal i com mostra la figura 3, la conca ha estat profundament afectada per les

transformacions antròpiques, però, aquesta alteració dels hàbitats naturals no ha estat

homogènia. El relleu ha jugat el principal factor limitador de l‟ocupació i modelació del

territori. Només les zones eminentment muntanyoses (serralada Prelitoral, massís de

Bonastre,...) mantenen un cert grau de naturalitat, mentre que les àrees planeres han

estat intensament transformades, sobretot vers el conreu. L'ocupació i transformació

de les zones planeres, general a la regió mediterrània catalana i clarament reflectida a

la conca del Gaià, constitueix una dificultat afegida a l'hora de circumscriure els

dominis de vegetació potencial (o, el què és equiparable, els dominis biogeogràfics),

ja que ha implicat l'eliminació de les formes més ben desenvolupades de la vegetació

potencial, és a dir, de les comunitats climàciques. Addicionalment, a les zones

muntanyoses, si bé aquesta eliminació ha estat només parcial, les pretèrites

explotacions del medi forestal i l'increment de la freqüència dels incendis forestals

instat per la pressió antròpica han resultat en la degradació de moltes zones amb la

conseqüent aparició de comunitats de substitució. Són aquests, aspectes clau que

hauran de ser considerats en l'anàlisi de la funció connectora que han de

desenvolupar els corredors fluvials (l‟espai fluvial): moltes comunitats vegetals fluvials

poden considerar-se penetracions d‟hàbitats de filiació eurosiberiana dins la terra

baixa, per la qual cosa esdevenen ambients encara més singulars en aquest context i

la seva funcionalitat desborda la simple interconnexió de conques i d‟hàbitats naturals,

ja que entrellaça també estatges bioclimàtics. Aquesta funció connectora assoleix una

importància encara major en territoris altament transformats com són les planes de la

Baixa Segarra i del Camp de Tarragona.

Tanmateix, en l‟àmbit de la terra baixa mediterrània, més enllà de la funció que

desenvolupen els corredors fluvials com a interconnectors dels sistemes naturals,

resulta molt ressenyable el paper que també juguen com a espais protectors de

tàxons extramediterranis, com són les pròpies espècies vegetals de planocaducifolis

que caracteritzen aquests boscos riberencs.

L‟anàlisi sintètica dels grups d‟hàbitats a escala de conca aporta dades de gran interès, si

més no per establir una aproximació, conceptual i causal, respecte de quins han estat els

canvis que les transformacions de les cobertes del sòl han comportat sobre l‟ecosistema

fluvial. La figura 3 mostra com els hàbitats antròpics assoleixen una importància

superficial equiparable als naturals. Tot i així la deforestació de la conca havia estat molt

superior al llarg dels segles passats, i màxima durant la primera meitat del segle passat,

essent la situació actual un estadi representatiu de la seva revegetació parcial.

Del coneixement assolit respecte de les relacions funcionals entre conca drenant i espai

fluvial, podem pensar que les conseqüències ecològiques de la pèrdua del mantell

vegetal (veure bloc 2: Diagnosi ecològica) han introduït amb tota seguretat significatius

canvis en el dinamisme i l‟estructura dels ambients aquàtics i riparis. Es de preveure que

la transformació secular de boscos en conreus hagués estat la responsable de què els

llits fluvials esdevingueren marcadament deposicionals, generant-se al llarg de l‟eix fluvial

grans al·luvions, dinàmics i permeables, i de què el règim hidrològic fos molt més

torrencial i temporal (semi-permanent). Les causes de la torrencialitat i la menor

modulació hidrològica al llarg de l‟any cal buscar-les en la manca d‟infiltració de les

precipitacions en el terreny i un augment de l‟escorrentiu superficial, una rentat superior

del sòls, una major capacitat erosiva de vessant i especialment dels talussos i escarps

del corredor fluvial exposats hidràulicament i un temps de concentració dels cabals

menor, especialment crític en la conca del Gaià donada les seves fortes pendent que

dominen el seu relleu. Els grans dipòsits al·luvials també facilitaven un increment del flux

dels cabals subsuperficial, que es va veure incrementat accentuant-se encara més la

temporalitat del riu (MN Consultors en Ciències de la Conservació, 2009).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Aquests processos s‟han vist atenuats en els darrers decennis com a conseqüència

del procés d‟abandonament agrícola i d‟aforestació en que es troba immersa la conca.

La menor torrencialitat i l‟augment de processos deposicionals de materials fins en llits

i riberes ha ajudat a la reforestació del corredor fluvial, que ha passat a tenir també

una menor modulació de cabals al llarg de l‟any. Els llits s‟han rigiditzat i és esperable

que s‟hagin produït variacions en les característiques físico-químiques de les aigües

corrents (temperatura, conductivitat, quimisme, etc.), entre d‟altres efectes.

Les variacions que les superfícies agrícoles introdueixen sobre els fluxos d‟energia dels

ecosistemes fluvials, poden ser de signe diferent en funció de variables com ara la taxa

d‟aportacions de nutrients per part de l‟agricultura, en funció de la classe de conreu i

forma de treballs de la terra, o el tipus de vegetació natural substituïda (els ambients

eurosiberians tenen un metabolisme més accelerat), etc.

D'altra banda, l'efecte d'impermeabilització del sòl causat per la urbanització,

incrementa localment el cabal líquid i redueix el seu temps de concentració, ensems

que augmenta molt significativament el seu poder erosiu quan arriba a terrenys

naturals (no transporta sòlids). Pot, tanmateix, introduir contaminants pel rentat de

superfícies exposades al vessament i sedimentació de diferents substàncies.

Cal assenyalar que l‟anàlisi de la distribució dels hàbitats descrita en endavant, en allò

que concerneix als ambients d‟influència fluvial (especialment els hàbitats 24a, 31y,

44, 53, 83g, etc.) té un caràcter merament orientatiu, ja que l‟escala de treball de la

cartografia emprada té una unitat mínima de digitalització massa gran (2,25 ha) pel

mapat d‟hàbitats fluvials. Ja en l‟àmbit de la caracterització de l‟espai fluvial, a l‟annex

01B05, ha estat elaborada i analitzada una cartografia específica dels hàbitats de

caràcter fluvial, que acompanya l‟annex a mode d‟apèndix.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Ambients litorals i salins

[LHC: grup 1]

Aquest tipus d‟hàbitats té una representació molt escassa a la conca del Gaià, amb

poc menys de 9 ha que s'estenen arran de la línia litoral. Inclou els sòls humits i salins

de la desembocadura (15a), les platges arenoses (16a) i els penya-segats i costes

rocoses (18c) del seu entorn. És tracta d‟ambients relictes de gran interès biològic que

pretèritament dominaven el front costaner.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Aigües continentals

[LHC: grup 2]

La superfície assignable a aquest grup d'hàbitats (84 ha) es divideix entre les aigües

embassades del pantà del Gaià (22c) i els llits i marges fluvials sense vegetació

llenyosa (24a), que s'estenen al tram mitjà del Gaià, entre el pantà i Montferri. Aquesta

distribució reflecteix la inexistència de masses d'aigua cartogràficament significatives

al llarg dels cursos de la xarxa hídrica, amb l'excepció de l'embassament esmentat.

Aquests hàbitats es troben cartografiats i descrits a una escala major (1:5.000) a

l‟annex 01B05 i els seus apèndix.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Matollars i brolles

[LHC: grup 3a; subgrups 31 a 33]

Aquest grup és molt important ja que ocupa una quarta part de la conca (10.433 ha), i

apareix amb diferents cobertures a la major part de superfície no conreada.

Les més esteses són les brolles de romaní (32u), que aglutinen un 75% de la

superfície ocupada per aquest grup i es distribueixen de forma ubiqua. També són

força freqüents les bosquines de pi blanc procedents de colonització (32ae), que es

localitzen tant a les muntanyes pròximes al litoral (la Tossa Grossa, vessants del

pantà del Gaià i dels meandres aigües amunt, la Roca Roja), com a la serralada

prelitoral, aquí de forma menys profusa, per desaparèixer a la Baixa Segarra. Les

brolles calcícoles amb dominància d'esteperola i albada (32x), en canvi, es

restringeixen a les muntanyes litorals entre el pantà del Gaià, el Catllar, la Nou de

Gaià i Salomó. També a la zona de muntanyes pròximes al litoral es localitzen, en

polígons esparsos, les màquies de llentiscle i margalló (32h), que penetren vers

l'interior fins a la Tossa Grossa i el vessant meridional del Montmell. Les garrigues de

coscoll sense plantes termòfiles (32t) defugen la zona litoral i s'ubiquen a les zones de

relleu abrupte de la part mitjana i alta de la conca, des del massís de Bonastre (Puig

Barbolí) fins a la Baixa Segarra. Força més limitades en extensió que les relacionades

fins ara són les bardisses de roldor (31y) i les bosquines d'arbres caducifolis joves

(31ad), que completen la diversitat de formacions arbustives de la conca del Gaià. Les

primeres es localitzen a l'espai fluvial del Gaià, entre Aiguamúrcia i Querol, així com

en alguns trams afluents (torrents de Pedrafita, Mas Serra, les Pinetelles i el Còdol,

rasa de les Ceguines), mentre que les bosquines de caducifolis s'han cartografiat en

un polígon al Coll Roig, als contraforts de la serra de Queralt en ambients

submediterranis.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Prats i herbassars

[LHC: grup 3b; subgrups 34 a 37]

El grup 3b reuneix els hàbitats naturals herbacis, cap dels quals ocupa extensions

importants a la conca: en conjunt poblen poc més del 3% de la superfície.

Els prats sabanoides d'albellatge (34k) es distribueixen pels ambients de més

influència marítima, en zones de pendent relativament baix, des de la línia costanera

fins a l'Argilaga, Montferri i Rodonyà, amb penetracions extremes vers l'interior fins a

l'entorn de Vila-Rodona. Els fenassars (34g) vindrien a ocupar els ambients

ecològicament similars de la part mitjana de la conca, entre Aiguamúrcia i Pontils.

També mostren un patró clar de distribució les joncedes (34n), que constitueixen les

formacions herbàcies de la conca alta, a la Baixa Segarra i els obacs de la serra de

Queralt. Finalment, els prats secs de llistó (34h) s'estenen de forma esparsa per tots

els ambients la conca, sovint barrejats a altres comunitats obertes.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Boscos caducifolis o mixtos

[LHC: grup 4a; subgrups 41, 43 i 44]

Els boscos caducifolis tenen una importància cartogràfica petita a la conca del Gaià, ja

que no arriben a cobrir el 3% de la seva superfície (1.154 ha). Evidentment, aquesta

migradesa reflecteix la poca rellevància que l'estatge eurosiberià (majoritàriament de

caire submediterrani) té al territori. Convé diferenciar els boscos caducifolis climàcics

(subgrup 41), d'aquells lligats als espais fluvials o boscos de ribera (subgrup 44).

Entre els primers, que es localitzen a l'extrem nord de la conca, les rouredes de roure

valencià (41n) són les més esteses (825 ha), ocupant les zones obagues i calcàries

de la part més interior de la serralada Prelitoral (serres dels Clots, Comanroquer,

Punta Alta, Queralt, Brufaganya, el Pany, el Camadall i Ancosa); les rouredes de roure

martinenc o cerroioide són molt més escasses només s'han identificat en un petit

polígon a la Baixa Segarra, prop de límit septentrional de la conca. Quant als boscos

de ribera, la diversitat és més remarcable: les alberedes (44h), considerades sovint la

vegetació climàcica dels biòtops riparis, es troben de forma fragmentada al llarg d'un

bon tram del riu Gaià, entre Querol i Vilabella, reapareixent al tram final del Gaià i en

alguns barrancs afluents, com el torrent de Pedrafita; les omedes (44k), a continuació

en importància superficial, són freqüents als cursos afluents de la part alta de la conca

(torrents de Biure i d'en Gol i rases afluents) i es retroben més escassament a la part

mitjana-baixa (torrents dels Albellons, de Can Ferrer i vores del Gaià aigües amunt del

pantà); les freixenedes de freixe de fulla petita (44l) s'instal·len en ambients similars

als de l'albereda, amb la que sovint alternen, en trams esparsos del Gaià mitjà i

alguns cursos que hi aflueixen; els sargars (44b) d'ambients més mòbils i pedregosos,

es restringeixen gairebé al curs alt del Gaià, entre Querol i Santa Coloma de Queralt;

finalment, els tamarigars (44o) ocupen sòls amb una concentració de sals

relativament elevada a les vores del pantà del Gaià, tractant-se, per tant, d'un hàbitat

potenciat per la intervenció antròpica.

També s'han inclòs en aquest grup els boscos mixtos de caducifolis i coníferes (43f),

representats aquí per les formacions de roure valencià amb pinassa o pi roig, que

cobreixen els fondals i els vessants obacs de la serra de Queralt i la Baixa Segarra.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Boscos aciculifolis

[LHC: grup 4b; subgrup 42]

Les formacions forestals de pins constitueixen una de les cobertes més freqüents i

extenses de la conca del Gaià ja que, amb 8.124 ha, ocupen el 19% del territori

considerat. Des de la fitocenologia es considera que, en general, les pinedes

constitueixen una etapa de la sèrie successòria dels boscos esclerofil·les, tot i que en

algunes condicions topoclimàtiques probablement esdevenen comunitats permanents.

Els boscos de pins, tant de filiació mediterrània com submediterrània, exhibeixen una

gran diversitat a la conca del Gaià. Entre les pinedes mediterrànies, destaquen

àmpliament les pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies i garrigues (42aa), que

trobem en una bona part de les muntanyes de la part mitjana i alta de la conca, entre

el Montmell i la Baixa Segarra, i amb sotabosc de brolles calcícoles (42ab), que

mostren una distribució similar, amb més penetració cap a la línia costanera.

Segueixen, en extensió, les pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies

austromediterrànies (42z), que es reparteixen per les muntanyes litorals fins a les

proximitats de Vila-rodona. Poden considerar-se residuals les pinedes de pi blanc

sense sotabosc llenyós (42ad), als obacs de Querol, i les pinedes de pi pinyer (42y),

aquestes últimes de tendència acidòfila, als substrats eocènics de les proximitats

d'Aguiló. Quant a les pinedes submediterrànies, les més abundants són les de

pinassa, denominades “dels prepirineus i el territori auso-segàrric” (42t): constitueixen

la formació forestal més important de la part alta de la conca, entre els obacs

d'Ancosa i la serra de Queralt. Les pinedes de pinassa sense sotabosc forestal (42v),

es troben als contraforts del Montagut i a les serres de Brufaganya i el Pany. Les

pinedes de pi roig, homogènies (42o) o amb pinassa (42ah) s'han descrit només en

dos punts a l'est de Santa Coloma de Queralt. Per últim, poden considerar-se de

transició les pinedes de pi blanc i pinassa (42ai), que s'estenen per la capçalera de la

conca, al nord de Querol; sovint s'instal·len en els vessants meridionals, mentre que

els obacs són ocupats per rouredes o boscos submediterranis mixtos.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Boscos esclerofil·les

[LHC: grup 4c; subgrup 45]

Els boscos esclerofil·les representen la vegetació potencial de la major part de la

conca del Gaià, amb l'excepció de les àrees més frescals de l'extrem nord. No

obstant, la intensa acció antròpica secular al territori ha relegat aquests boscos a tot

just el 4% de la superfície (1.700 ha). La major part d'ells es concentren en àrees

muntanyenques de la serralada Prelitoral, sobretot a la meitat meridional, esdevenint

rars als contraforts més interiors. Geogràficament es diferencien d'una forma clara els

boscos purs o mixtos de carrasca, de caire continental, situats al nord del Pont

d'Armentera, i els alzinars i comunitats afins, al sud, que demanden un bioclima més

temperat i humit. Entre els primers, predominen els carrascars típics (45f), que

esdevenen freqüents al terç septentrional de la conca, normalment convivint amb

pinedes de pi blanc o pinassa; els boscos de carrasca i pins (45h) s'ha cartografiat als

contraforts occidentals de la serra d'Ancosa (obacs del Puig de les Basses i del Puig

de la Marieta); els carrascars amb roures (45d1) marquen la transició cap als boscos

submediterranis, apareixent en alguns torrents i rases de la Baixa Segarra (torrents

d'en Gol, del Bassot i del Ruc; rases de Guialmons, Balcells i les Piles). Quant als

boscos esclerofil·les de tipus litoral els alzinars (45c) són els més representatius: tot i

que n'apareixen retalls esparsos en diversos punts de la meitat nord de la conca

(serra Voltorera, serra de Ramonet, Puig de les Basses, torrent de Bruell, torrent de

Pedrafita) és destacable l'extensió que ocupen a l'est, entre l'obaga del Montmell i el

Turó del Mas d'en Bosc; amb gairebé 100 ha d'extensió, els boscos d'alzina i pins

(45g) apareixen en els mateixos indrets, alternant amb els alzinars purs; per contra,

els boscos d'alzina i roures (45d) són pràcticament anecdòtics, ocupant petites

superfícies al voltant de Sant Magí de Brufaganya, de Biure de Gaià i als vessants del

Montclar i el Puig de Gaigs.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Molleres i aiguamolls

[LHC: grup 5]

Aquest grup d'hàbitats, d'extensió modesta (264 ha), ja que es limita de forma estricta

a les vores de rius, torrents i rases, està representat a la conca del Gaià per les

formacions de plantes fistuloses altes que creixen en sòls profunds i humits, és a dir,

els canyissars i els canyars. Els primers (53a), són formacions típiques de les vores

d'aigua i apareixen al llarg dels cursos fluvials de la conca de forma fragmentària,

sobretot a la part alta del Gaià, aigües amunt de Querol, inclosos alguns dels torrents

que hi aflueixen (riera de Sant Magí, riera de Biure i afluents). A la meitat meridional

són més esporàdics: s'han cartografiat al Gaià, al seu pas per Montferri i a la

desembocadura, així com al torrent de Renau. Els canyars (53d) són d'origen al·lòcton

i, arran de l'abandonament progressiu del seu ús en tasques agrícoles, han proliferat

de forma invasiva per bona part de torrents i rieres. Tret de la Baixa Segarra, a la

resta de la conca predominen àmpliament sobre els canyissars i conformen bandes

contínues al llarg de força trams del riu Gaià i de molts dels seus tributaris.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Roques, tarteres i glaceres

[LHC: grup 6]

Els hàbitats rupestres estant representats, a la conca del Gaià, per un única unitat de

llegenda: els cingles i penyals calcaris mediterranis (62a) que, amb un total de 364 ha,

adquireixen entitat cartogràfica al nord-oest de la conca als cingles de calcàries

triàsiques de Selmella i als conglomerats calcaris eocènics de la serra de Comaverd,

la serra dels Clots i la Punta Alta, aquí alternant amb brolles de romaní (32u).

Tot i la seva transcendència com a biòtops (atès que permeten la penetració de

comunitats rupícoles de diferents grups dins dels dominis geogràfics de les conques

deposicionals i planes litorals, on les cingleres de muntanya no tenen presencia

significativa), els hàbitats fluvio-rupestres (talussos, congostos i altres escarps

d‟origen fluvial) no es troben cartografiats per qüestions d‟escala i pel seu

desenvolupament vertical.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Conreus

[LHC: grup 8a; subgrups 82, 83 i 87]

Els conreus constitueixen el grup majoritari d'hàbitats de la conca del Gaià ja que,

amb gairebé 18.000 ha cobreixen un 42,1% de la superfície. Les vinyes (83d), amb

6.680 ha són el conreu predominant a la meitat meridional de la conca, del Pont

d'Armentera cap al sud. Més al nord encara apareixen als peus del Montagut i de

Selmella. A les mateixes àrees també assoleixen una notable representació (3.910

ha) els fruiterars de secà (83a), que alternen amb les vinyes: la major part

corresponen a camps d'ametllers, encara que també hi ha alguns conreus d'olivers.

En contrast, els conreus herbacis, amb una extensió també molt important (6.399 ha),

es concentren a la Baixa Segarra i a les valls de la part més interior de la serralada

Prelitoral, on predominen els de secà (82c), mentre que els de regadiu (82b) es troben

en petits polígons a les terrasses dels trams mitjà i baix del Gaià. De la resta de

conreus, cal destacar els avellaners (83e), que adquireixen certa importància a la part

baixa de la conca, particularment a la zona de la Secuita - el Catllar - la Riera de Gaià

- la Nou de Gaià, i al triangle Bràfim - Montferri - Vila-rodona. Finalment, els fruiterars

de regadiu (83b) es localitzen en alguns polígons al voltant de Vila-rodona, Bràfim, la

Nou de Gaià, Vespella de Gaià i Altafulla, normalment compartint l'espai amb vinyes o

avellaners i les plantacions de pollancres (83g), testimonials, s'han indicat en dos

polígons a la ribera del Gaià, aigües amunt de Montferri. Incloem en aquest grup els

conreus abandonats (87a), entitat molt heterogènia i discutible, donada la dinàmica de

les parcel·les agràries i la baixa capacitat descriptiva del concepte. La cartografia en

reporta una superfície gens menyspreable (282 ha), que es reparteix per la meitat

meridional de la conca.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Àrees urbanitzades o molt transformades

[LHC: grup 8b; subgrups 85, 86]

Aquest grup d'hàbitats inclou nuclis urbans, urbanitzacions, polígons industrials i

logístics, així com jardins i parcs urbans i pedreres a cel obert. La seva extensió

(1.078 ha, 2,5% de la conca) és inferior a la rellevància paisatgística que tenen. Les

àrees urbanes i industrials (86a) inclouen tots els pobles i viles de la conca,

concentrant-se especialment a la part baixa. Les urbanitzacions extensives (86b) es

troben esparsament per tota la conca, però són destacables a les planes de Santes

Creus on se‟n concentren en poc espai les tres més extenses: L'Arboçar, Mas

Blanquers i Mas d'en Parés. Les pedreres i les zones d'extracció d'àrids (86c) ocupen

44 ha repartides en 6 polígons: Ferran, lo Mas d'en Blanc, Cal Ramonet, Cal Cases (a

l'obaga de Selmella, 2) i Viladeperdius.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Àrees talades o cremades

[LHC: grup 9]

La conca inclou un únic polígon de 30 ha, cremat l'any 2006 (90n), al turó de Sant

Simplici, al nord de la Móra.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

3.3 DADES DE SÍNTESI DELS HÀBITATS DE LA CONCA

L'extensió i percentatge de la conca que ocupa cadascun dels hàbitats es proporciona

a la taula següent (taula 2).

Entre els ambients naturals destaquen, per la seva extensió, les brolles calcícoles de

romaní (18,3%), amb diferència l‟hàbitat més ben representat a la conca. Segueixen,

per la seva superfície, les pinedes de pi blanc amb sotabosc de brolles calcícoles

(5,4%) i de màquies o garrigues (4,3%), i les denominades “pinedes de pinassa dels

Prepirineus i el territori ausosegàrric” (4,7%). A continuació se situen les bosquines

colonitzadores de pi blanc (3,7%), les pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies

de margalló (2,8%), els carrascars (2,2%), les rouredes de roure valencià (1,9%), les

pinedes de pi blanc i pinassa (1,4%), els fenassars (1,2%), les garrigues de coscoll

(1,2%), els alzinars (1,1%) i els prats sabanoides d‟albellatge (1,0%).

En el capítol dels conreus, la diversitat no és tan elevada com la dels ambients

naturals (producte, en gran part, de l'acció antròpica). Es reparteixen el protagonisme,

amb una segregació geogràfica clara, la vinya (15,7%) i els conreus herbacis de secà

(14,5%), seguits pels fruiterars de secà (9,2%) i, a molta distància, els avellaners

(1,2%), essent testimonials la resta de conreus. Les superfícies molt transformades es

reparteixen entre els nuclis urbans i les àrees industrials (2,0%), els creixements

residencials extensius (0,4%) i les pedreres (0,1%).

Co

di

CO

RIN

E (

n1

)

Descri

pc

ió

Co

di

CO

RIN

E (

n2

)

Descr.

Co

di

CH

C

Descri

pc

ió C

HC

Su

p (

m2)

%

1 Ambients litorals i salins 88913,1 0,02%

15 MATOLLARS I FORMACIONS HERBÀCIES DE SÒLS SALINS O GUIXENCS

8736,3 0,00%

15a Vegetació (salicornars, prats, jonqueres, ...) dels sòls salins, poc o molt humits o, fins i tot, inundats, del litoral

8736,3 0,00%

16 PLATGES ARENOSES I DUNES 74428,4 0,02%

16a Platges arenoses nues o amb vegetació nitròfila de teròfíts 74428,4 0,02%

18 PENYA-SEGATS I COSTES ROCOSES 5748,4 0,00%

18c Penya-segats i costes rocoses de les zones central i meridional

5748,4 0,00%

2 Aigües continentals 836107,5 0,20%

22 AIGÜES DOLCES ESTAGNANTS 572931,8 0,13%

22c Estanys (i embassaments) de terra baixa i de l'estatge montà, incloent, si és el cas, les formacions helofítiques associades

572931,8 0,13%

24 AIGÜES CORRENTS 263175,7 0,06%

24a Llits i marges de rius, o vores d'embassaments, sense vegetació llenyosa densa

263175,7 0,06%

3 Vegetació arbustiva i herbàcia 118028089,0 27,79%

3a Matollars i brolles 104330887,1 24,57%

31 BOSQUINES I MATOLLARS DE MUNTANYA I D'AMBIENTS FRESCALS DE TERRA BAIXA

521202,9 0,12%

31ad Bosquines d'arbres caducifolis joves, procedents de rebrot o de colonització, estadis inicials del bosc

141984,8 0,03%

31y Bardisses amb roldor (Coriaria myrtifolia), esbarzer (Rubus ulmifolius)..., de terra baixa (i de l'estatge montà)

379218,1 0,09%

32 BOSQUINES I MATOLLARS MEDITERRANIS I SUBMEDITERRANIS

103809684,2 24,45%

32ae Bosquines de pi blanc (Pinus halepensis) procedents de colonització

15840205,4 3,73%

32h Màquies i garrigues amb margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacea lentiscus), ullastre (Olea europaea var. sylvestris),... de les contrades mediterrànies càlides

1166508,6 0,27%

32t Garrigues de coscoll (Quercus coccifera), sense plantes termòfiles o gairebé, d'indrets secs, sovint rocosos, de terra baixa i de l'estatge submontà

5037271,1 1,19%

32u Brolles de romaní (Rosmarinus officinalis) -i timonedes-, amb foixarda (Globularia alypum), bufalaga (Thymelaea tinctoria)..., calcícoles de terra baixa

77592797,6 18,27%

32x Brolles calcícoles amb dominància d'esteperola (Cistus clusii), albada (Anthyllis cytisoides),... de les contrades mediterrànies càlides

4172901,4 0,98%

3b Prats i herbassars 13697201,9 3,23%

34 PRATS (I ALTRES FORMACIONS HERBÀCIES) BASÒFILS, SECS, DE TERRA BAIXA I DE LA MUNTANYA MITJANA

13669079,5 3,22%

34g

Fenassars (prats de Brachypodium phoenicoides), amb Euphorbia serrata, Galium lucidum (espunyidella blanca)..., xeromesòfils, de sòls profunds de terra baixa i de la baixa muntanya mediterrània

5182150,8 1,22%

34h Llistonars (prats secs de Brachypodium retusum), i prats terofítics calcícoles, de terra baixa

2052038,9 0,48%

34k Prats sabanoides d'albellatge (Hyparrhenia hirta), de vessants solells de les contrades marítimes

4348228,0 1,02%



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

34n Joncedes i prats, sovint emmatats, d'Aphyllanthes monspeliensis, -i timonedes associades- calcícoles, de la muntanya mitjana poc plujosa i de terra baixa

2086661,8 0,49%

37 HERBASSARS, JONQUERES I PRATS HUMITS 28122,4 0,01%

37b Jonqueres de jonc boval (Scirpus holoschoenus) i herbassars graminoides, higròfils, de terra baixa (i de la muntanya mitjana)

28122,4 0,01%

4 Boscos 109787047,1 25,85%

41 BOSCOS CADUCIFOLIS, PLANIFOLIS 8306249,5 1,96%

41m Rouredes (de Quercus humilis, Q. x cerrioides), sovint amb alzines (Q. ilex), de terra baixa

56709,1 0,01%

41n Rouredes de roure valencià (Quercus faginea o híbrids), calcícoles, de la muntanya mitjana poc plujosa (i de terra baixa)

8249540,4 1,94%

42 BOSCOS ACICULIFOLIS 81243018,3 19,13%

42aa Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de màquies o garrigues

18255909,0 4,30%

42ab Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de brolles calcícoles, de les contrades mediterrànies

22855016,1 5,38%

42ad Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) sense sotabosc llenyós

148421,4 0,03%

42ah Pinedes mixtes de pi roig (Pinus sylvestris) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii)

31468,4 0,01%

42ai Pinedes mixtes de pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii)

5780290,6 1,36%

42o Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), calcícoles, catalanídiques (i auso-segàrriques)

53983,8 0,01%

42t Pinedes de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) dels Prepirineus i del territori auso-segàrric

19988771,8 4,71%

42v Pinedes de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), o repoblacions, sense sotabosc forestal

2318363,8 0,55%

42y Pinedes de pi pinyer (Pinus pinea), sovint amb sotabosc de brolles o de bosquines acidòfiles, de la terra baixa catalana

54484,1 0,01%

42z

Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de màquies o garrigues amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), margalló (Chamaerops humilis), ... de les contrades marítimes càlides

11756309,3 2,77%

43 BOSCOS MIXTOS DE CADUCIFOLIS I CONÍFERES 1240335,7 0,29%

43f

Boscos mixts de roure valencià (Quercus faginea) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) i/o pi roig (Pinus sylvestris), calcícoles, de la muntanya mitjana poc plujosa (i de terra baixa)

1240335,7 0,29%

44 BOSCOS I BOSQUINES DE RIBERA O DE LLOCS MOLT HUMITS

2001374,7 0,47%

44b Sargars (de Salix purpurea, S. elaeagnos, ...) i altres bosquines de ribera

326045,3 0,08%

44h Alberedes (i pollancredes) amb vinca (Vinca difformis), de la terra baixa (i de la muntanya mitjana)

797323,9 0,19%

44k Omedes de terra baixa 468729,6 0,11%

44l Freixenedes de Fraxinus angustifolia, de terra baixa 295255,3 0,07%

44o Tamarigars, de sòls salabrosos 114020,5 0,03%

45 BOSCOS ESCLEROFIL·LES I LAURIFOLIS 16996068,8 4,00%

45c Alzinars (boscos o màquies de Quercus ilex) de terra baixa 4696865,7 1,11%

45d Boscos mixts d'alzina (Quercus ilex) i roures (Quercus faginea, Q. x cerrioides, Q. pubescens), de terra baixa i de l'estatge submontà

275903,6 0,06%

45d1 Boscos mixts de carrasca (Quercus rotundifolia) i roures (Quercus faginea, Q. x cerrioides, Q. Pubescens), de terra baixa i de l'estatge submontà

497549,7 0,12%

45f Carrascars (boscos o màquies de Quercus rotundifolia) 9403892,0 2,21%

45g Boscos mixts d'alzina (Quercus ilex) i pins (Pinus spp.) 1224231,6 0,29%

45h Boscos mixts de carrasca (Quercus rotundifolia) i pins (Pinus spp.)

897626,2 0,21%

5 Molleres i aiguamolls 2642931,0 0,62%

53 VORES D'AIGUA I HÀBITATS INUNDABLES 2642931,0 0,62%

53a Canyissars 573440,8 0,14%

53d Canyars de vores d‟aigua 2069490,2 0,49%

6 Roques, tarteres i glaceres 3642822,8 0,86%

62 ROQUES NO LITORALS 3642822,8 0,86%

62a Cingles i penyals calcaris de les contrades mediterrànies càlides

3642822,8 0,86%

8 Terres agrícoles i àrees antròpiques 189533219,7 44,63%

82 CONREUS HERBACIS 63994643,2 15,07%

82b Conreus herbacis extensius de regadiu o de contrades molt plujoses

2351312,1 0,55%

82c Conreus herbacis extensius de secà 61643331,1 14,52%

83 CONREUS LLENYOSOS I PLANTACIONS D'ARBRES 111945917,3 26,36%

83a Fruiterars alts, predominantment de secà: conreus d'oliveres (Olea europaea), d'ametllers (Prunus dulcis), de garrofers (Ceratonia siliqua),…

39099422,0 9,21%

83b Fruiterars, principalment de regadiu: sobretot conreus de pomeres (Pyrus malus), de presseguers (Prunus persica), de pereres (Pyrus communis) i d'altres rosàcies

964707,5 0,23%

83d Vinyes 66804291,1 15,73%

83e Camps d'avellaners (Corylus avellana) 5052919,7 1,19%

83g Plantacions de pollancres (Populus spp.), plàtans (Platanus x hispanica) i altres planifolis de sòls humits

24577,1 0,01%

86 CIUTATS, POBLES, ÀREES INDUSTRIALS 10775105,8 2,54%

86a Àrees urbanes i industrials, inclosa la vegetació ruderal associada

8428699,1 1,98%

86b Àrees urbanitzades, amb claps importants de vegetació natural

1906247,4 0,45%

86c Pedreres, explotacions d'àrids i runam 440159,3 0,10%

87 CAMPS ABANDONATS, ERMOTS I ÀREES RUDERALS

2817553,4 0,66%

87a Conreus abandonats 2817553,4 0,66%

9 Àrees talades o cremades 85242,2 0,02%

90 ÀREES TALADES O CREMADES 85242,2 0,02%

90n Àrees afectades per incendis el 2006 85242,2 0,02%

TOTAL 424644372,4 100,00%

Taula 1.- Superfície i percentatge dels hàbitats, d‟acord amb la LHC, cartografiats a la conca del riu Gaià. Font: Elaboració pròpia a partir de la Cartografia dels Hàbitats de Catalunya 1:50.000 v2.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

3.4 HÀBITATS D’INTERÈS COMUNITARI

La Directiva hàbitats (Directiva 92/43/UE, relativa a la conservació dels hàbitats

naturals i de la fauna i flora silvestres i Directiva 97/62/UE, en què s‟adapten al

progrés científic les espècies i hàbitats llistats en la directiva original), defineix com a

hàbitat natural les zones terrestres o aquàtiques diferenciades per les seves

característiques geogràfiques, abiòtiques i biòtiques, tant si són totalment naturals

com seminaturals.

A continuació, defineix com a hàbitats naturals d'interès comunitari aquells que,

d'entre els hàbitats naturals, compleixen alguna d'aquestes característiques:

Estan amenaçats de desaparició en la seva àrea de distribució natural a la Unió

Europea.

Tenen una àrea de distribució reduïda a causa de la seva regressió o a causa

de tenir una àrea reduïda per pròpia naturalesa.

Són exemples representatius d'una o diverses de les sis regions

biogeogràfiques en què es troba la UE, és a dir l'alpina, l'atlàntica, la boreal, la

continental, la macaronèsica i la mediterrània.

Són, en definitiva, els que apareixen en l'annex I de la Directiva i és important

remarcar, doncs, que no són tots els hàbitats presents a la UE sinó una selecció

d'aquests. Alguns exemples en són els alzinars, els carrascars, diversos tipus de

pinedes, els penya-segats marins, els matollars de sòls guixencs o salins, diversos

tipus de prats mediterranis o alpins, etc.

Per últim, la Directiva defineix els hàbitats naturals prioritaris, d'entre els hàbitats

naturals d'interès comunitari, com els amenaçats de desaparició, presents en el

territori de la UE (és a dir, els que indica el punt 1), la conservació dels quals suposa

una especial responsabilitat per a aquesta a causa de la importància de la proporció

de la seva àrea de distribució natural inclosa en el seu territori.

A la conca del Gaià, d‟acord amb la cartografia disponible (DMAH, 2005) hi trobem 16

tipus d'hàbitats d'interès comunitari, que ocupen una superfície considerable, tal com

es reflecteix en la taula següent:

Grup Codi Hàbitat Prioritari Sup (ha) % Sup

HÀBITATS COSTANERS I HALÒFILS

1240 Penya-segats de les costes mediterrànies colonitzats per vegetació, amb ensopegueres (Limonium spp.) endèmiques

0.57 0.005%

1410 Prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimi) 0.22 0.002%

1510* Comunitats halòfiles dels sòls d'humitat molt fluctuant SI 0.44 0.004%

HÀBITATS D'AIGUA DOLÇA

3270 Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils del Chenopodion rubri (p.p.) i del Bidention (p.p.)

3.26 0.029%

3280 Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles del Paspalo-Agrostidion orlades d'àlbers i salzes

8.32 0.074%

MATOLLARS ESCLEROFIL·LES

5330 Matollars termomediterranis i predesèrtics 116.65 1.03%

PASTURES NATURALS I SEMINATURALS

6220* Prats mediterranis rics en anuals, basòfils (Thero-Brachypodietalia) SI 205.20 1.81%

6420 Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del Molinio-Holoschoenion

8.89 0.079%

6430 Herbassars higròfils, tant de marges i vorades com de l'alta muntanya 9.37 0.083%

HÀBITATS RUPÍCOLES

8210 Costers rocosos calcaris amb vegetació rupícola 364.28 3.23%

BOSCOS

9240 Rouredes ibèriques de roure valencià (Quercus faginea) i roure africà (Quercus canariensis)

824.95 7.31%

92A0 Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera 166.35 1.47%

92D0 Bosquines i matollars meridionals de rambles, rieres i llocs humits (Nerio-Tamaricetea)

11.40 0.101%

9340 Alzinars i carrascars 1.699.61 15.06%

9530* Pinedes submediterrànies de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii)

SI 1.998.88 17.71%

9540 Pinedes mediterrànies 5.870,20 52.00%

TOTAL 11.288.60 100%

Taula 2.- Superfície i percentatge dels hàbitats d'interès comunitari, d‟acord amb la LHC, cartografiats a la conca del riu Gaià. Font: Elaboració pròpia a partir de la Cartografia dels Hàbitats d'interès comunitari a Catalunya 1:50.000 v30/12/2005.

En conjunt, els hàbitats d'interès comunitari ocupen una superfície de 11.289 ha, és a dir

tenen representació en un 26,6% de la conca. Amb una gran diferència, són les pinedes

mediterrànies (9540) les que predominen entre els hàbitats d'interès (52%), seguides per

les pinedes submediterrànies de pinassa (9530), amb un 17,7% i pels alzinars i

carrascars (9340), amb un 15,1%, i per les rouredes de roure valencià (9240), amb un



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

7,3%. De la resta, només els matollars termomediterranis (5330), els prats secs basòfils

(6220), els costers calcaris amb vegetació rupícola (8210) i les alberedes (92A0) superen

l'1%.

Els hàbitats qualificats de prioritaris, d'altra banda, cobreixen 2205 ha: un 5,2% de la

superfície de la conca (taula 3, en negreta).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

4 FAUNA

4.1 INVERTEBRATS

El coneixement actual de la fauna a la conca del riu Gaià aporta una informació

desigual dels diferents grups zoològics. En gran part del país, i no n‟és una excepció

aquesta conca, la fauna invertebrada és la més desconeguda. Tot i així, per a zones

concretes, hom disposa d‟informació rellevant respecte alguns grups.

El millor inventari de les espècies invertebrades presents al conjunt de la conca pot

ésser consultat, per quadrícules UTM, a la Base de dades de la Biodiversitat de

Catalunya (BDBC), elaborada a càrrec del Departament de Medi Ambient i Habitatge

(DMAH, 2010a).

No s‟exposa en el present apartat el llistat de tàxons que d‟acord amb la BDBC han

estat citats en el context geogràfic de la conca, atès que es tracta d‟una informació

que transcendeix els objectius d‟aquest document i no aporta una informació d‟utilitat

per no trobar-se les citacions relacionades amb els hàbitats que ocupa cada tàxon.

D‟altra banda, les dades més especifiques disponibles referides als grups invertebrats

més estrictament relacionats amb l‟ecosistema fluvial poden ser consultades a la

caracterització de l‟espai fluvial 01B05, i a l‟apèndix 01B05.6.

4.2 VERTEBRATS

La informació a escala de conca de la major part de grups ha estat obtinguda per Solé

i col·laboradors (Solé, J. 1992). Aquest treball inèdit ha estat, posteriorment i parcial,

publicat en diversos estudis monogràfics (principalment a Solé, J. 1994; Solé J. 1995;

Solé, J. i Martí, F. 1996; Lopez, M. i Solé, J. 1997). A més a més, s‟han utilitzat les

recopilacions d‟informació dels diversos grups de vertebrats, les quals atenyen àmbits

territorials més amplis, generalment el català o l‟espanyol, publicats en format d‟atles

(ocells nidificants a Estrada i alt. 2004 i hivernants a Herrando, i alt. 2011; mamífers a

Ruíz-Olmo, J. i Aguilar, A. 1995; quiròpters a Serra-Cobo, J. 2008 ; hèrptils a Llorente, G.

A. 1995; peixos a Doadrio, I. 2001; i invertebrats a Olmo Vidal, J.M. 2006, a Verdú, J.

R. i alt. 2006, i a Verdú, J. R i alt. 2009).

La fauna de la conca del riu Gaià està dominada per una majoria d‟espècies de caire

mediterrani (són les més abundants i representatives), amb requeriments termòfils,

que ocupen la gran diversitat d‟ambients que ofereix la conca. Tanmateix, la seva

situació biogeogràfica, juntament amb la orografia, permeten l‟existència al context

ecològic adequat per a permetre la presència d‟elements faunístics de caire

submediterrani i fins i tot d‟apetències eurosiberianes en algunes zones molt

localitzades de la serralada prelitoral.

Moltes d‟aquestes espècies presenten aquí, principalment al Bloc del Gaià, el límit

meridional de les seves àrees de distribució; en alguns casos es tracta de poblacions

aïllades. Es coneixen també espècies d‟interès per la seva especialització en

l‟explotació de recursos específics, o per ser rares i escasses en la resta del territori i

mantenir aquí poblacions relictuals (a zones especialment ben conservades de l‟àrea

d‟estudi).

Atès que la composició de les comunitats faunístiques del territori es troben

estretament relacionades amb l‟estructura dels ecosistemes, la caracterització que

aquí s‟aporta de la fauna vertebrada de la conca del riu Gaià ha estat basada en els

hàbitats descrits precedentment. Així, es repassen, en endavant, les diverses unitats

ecosistèmiques de la conca i s‟hi citaran les espècies de major interès, atenent

principalment a criteris d‟endemicitat i raresa a escala local o regional, sense més

pretensió que la d‟exemplificar la diversitat i importància de les comunitats

faunístiques del territori i advertir dels punts de major interès faunístic, per tal que

aquesta informació pugui ser d‟utilitat a l‟hora de diagnosticar les relacions conca-

espai fluvial.

Tot i que les comunitats faunístiques dels hàbitats d‟influència fluvial (molleres i

aiguamolls, boscos de ribera, etc.) també hi són succintament apel·lades, aquestes

són tractades específicament i amb més profunditat a l‟annex 01B05.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Hàbitats aquàtics no marins, molleres i aiguamolls (hàbitats 24a, 53a i 53d)

Les comunitats faunístiques vinculades a aquests ambients es troben detalladament

descrites a l‟annex de caracterització de l‟espai fluvial, motiu pel qual aquí tan sols

s‟aporta una breu presentació, contextualitzada a escala de conca, dels tàxons

vertebrats de major interès.

Els hàbitats aquàtics a la conca estan representats pels diversos cursos d‟aigua

permanents o temporals i per les petites làmines d‟aigua d‟origen artificial, -que

formen zones entollades recreant condicions anàlogues, que no idèntiques, a les

zones d‟aiguamoll-, a més d‟aquells hàbitats immediats que en reben la influència

directa. Tots aquests ambients atorguen la possibilitat d‟acollir espècies diferents a les

de la resta del territori confrontant, caracteritzat per l‟elevada xericitat ambiental. Es

tracta doncs d„hàbitats azonals, independents doncs de les condicions bioclimàtiques i

edàfiques dominants al context territorial on es troben. Aquests ambients són

imprescindibles per a la reproducció i el manteniment de poblacions sedentàries de

moltes espècies, i especialment per grups d‟ocells com els limícoles, els ardèids i

molts insectívors que utilitzen aquest indrets per alimentar-se en època de migració o

hivernada.

Els hàbitats d‟aigües corrents del baix Gaià han estat desnaturalitzat per causa de la

construcció de la presa del Catllar, i la presència d‟aigua més avall d‟aquesta és

anecdòtica (només alguns tolls permanents relacionats amb els retorns de regs

agrícoles). Només circulen breu i ocasionalment petits cabals generats dins la conca

no embassada en episodis de pluges abundants.

També els ambients de transició de la desembocadura del riu Gaià han estat molt

malmesos, sobretot arrel de la dessecació d‟aiguamolls i més recentment amb la

manca de cabals, la sobreexplotació de l‟aqüífer i les ocupacions de les zones

pròximes a la llera per usos del sòl de caire antròpic. Aquestes transformacions

probablement han provocat una disminució molt important de la biodiversitat

associada a aquesta zona, especialment evident respecte l‟avifauna. Malgrat això, la

presència d‟aigües permanents i platges de llims i sorres emergides, fa que d‟aquest

enclavament encara resulti un espai d‟interès per a moltes espècies, i de manera

singular per les comunitats d‟aus littori-limícoles. Tot i el seu estat de degradació

encara es utilitzada per moltes espècies de limícoles i ardeids durant els passos

migratoris, i en menor grau durant l‟hivern i l‟època reproductora. Malgrat la

desaparició progressiva de moltes espècies d‟aus nidificants per la transformació de

l‟entorn, encara podem citar al tram baix del Gaià alguna parella nidificant d‟espècies

d‟interès com el martinet menut (Ixobrichus minutus).

Respecte la fauna piscícola destaquen la bagra (Squalius laietanus), o el barb cuaroig

(Barbus haasi) ben distribuïts per tot el curs principal excepte al tram baix. Cal també

ressenyar la presència de l‟anguila (Anguilla anguilla).

D‟entre els amfibis destaquen la salamandra (Salamandra salamandra) abundant a

tots els cursos de muntanya, la reineta (Hyla meridionalis) que forma nuclis

poblacionals aïllats sobretot a les terres baixes, o el gripau d‟esperons (Pelobates

cultripes) que es manté en una sola localitat al tram baix.

D‟entre els rèptils cal destacar la presència localitzada de la tortuga de rierol

(Mauremys leprosa) de requeriments aquàtics que encara ocupa alguns trams del

curs principal des de la desembocadura, alguns tolls permanents a la plana litoral, el

pantà i a la serralada prelitoral .

Els ocells vinculats als cursos fluvials més destacats són el blauet (Alcedo athis),

present arreu durant l‟hivern però escàs i localitzat com a reproductor, i la merla

d‟aigua (Cinclus cinclus), la més exigent respecte la qualitat de les aigües, que només

s‟ha detectat com a reproductora en un petit tram del curs principal a la serra

Prelitoral. Entre les ardèides destaca la reproducció habitual d‟alguna parella de

martinet menut a la desembocadura i la població flotant de bernat pescaire (Ardea

cinerea), amb una cita d‟un intent de reproducció l‟any 1999 a Querol.

El turó (Mustela putorius) és un carnívor escàs a la Catalunya meridional que ha estat

citat a la meitat alta del riu, encara que avui en desconeixem l‟estatus.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Formacions arbustives i herbàcies (grups d‟hàbitats 32, 34, 35 i 37)

Entre la gran diversitat d‟espècies i estructures que conformen els paisatges herbacis,

arbustius i subarbustius, podem trobar algunes espècies d‟especial interès com la

serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis), només present a les zones litorals més

termòfiles i fins la serra prelitoral. En indrets més humits podem trobar la serp de vidre

(Anguis fragilis), i més rarament a la conca mitja s‟ha localitzat el lludrió llistat

(Chalcides striatus).

Aquests ambients representen zones d‟alimentació estratègiques per a un gran

nombre d‟espècies d‟aus a l‟hivern. Entre les reproductores, una de les espècies més

interessants es l‟hortolà (Emberiza hortulana) que es reprodueix en poques localitats

en ambients mixtes amb zones arbustives i herbàcies i zones ermes o conreus de

cereal.

Boscos (grups d‟hàbitats 41, 42, 43 i 45)

El conjunt dels boscos juguen un paper molt important dins de la matriu paisatgística

de la conca (dominen el 25,85 % de la seva superfície). Els hàbitats que generen

presenten en conjunt una fauna característica, acollint també moltes espècies

ubiqüistes. Les particularitats respecte a paràmetres com l‟estratificació, la continuïtat

vertical, la maduresa o la presència de cavitats en cadascuna de les comunitats, en

determinarà la presència o absència de les espècies amb requeriments més

específics.

D‟entre els invertebrats que habiten aquests ambients forestals, cal citar, pel seu

interès, la presència del lepidòpter (Graellsia isabelae) a les pinedes de pinassa de la

conca alta.

La fauna vertebrada més destacable dels boscos de la conca estaria representada per

espècies com l‟escurçó ibèric (Vipera latasti), sempre vinculat a les zones de

muntanya mitjana i, d‟entre els ocells de major interès i estrictament forestals,

l‟esparver (Accipiter nissus), l‟astor (Accipiter gentillis), o el gamarús (Strix aluco). El

mussol banyut (Asio otus), també ocupa gran part de la conca, especialment en zones

ecotòniques o en boscos illa.

Pel que fa als artiodàctils, les reintroduccions de cabirols (Capreolus capreolus) a

finals del segle passat a les zones pròximes de la conca, a la serra del Montmell, han

permès que hagi colonitzat gran part de la conca alta i mitja del Gaià, especialment

els vessants de la serra del Montmell i fins al Montagut, i fins la meitat occidental en

indrets com Alió o Vilabella.

Roques, tarteres i coves (grup 6)

L‟existència d‟espais rupícoles és destacable a la conca, principalment per la

presència de cingleres calcaries a les zones de muntanya, on hi trobem associades

espècies d‟ocells nidificants estrictament dependents d‟aquestes formacions.

L‟abundant merla blava (Monticola solitarius), i la més escassa merla roquera

(Monticola saxatilis) repartida arreu de les zones de muntanya i als seus contraforts i a

les zones submediterrànies de la conca alta, on les zones arbustives apareixen

associades amb petits afloraments rocosos, o el còlit negre (Oenanthe leucura)

encara més escàs. Avançada la tardor arriben i s‟instal·len regularment als penyas-

segats de major entitat exemplars hivernants de pela-roques (Tichodroma muraria).

Diversos rapinyaires com l‟àliga daurada (Aquila crhysaetos) es refugien a les zones

més tranquil·les de les muntanyes de la conca, on 3 parelles hi tenen part dels seus

territoris. L‟àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) és un rapinyaire sedentari en

regressió, del que a la conca es coneixen quatre parelles reproductores. Els relleus

rocosos d‟origen fluvial juguen un paper essencial en el manteniment de poblacions

de moltes d‟aquestes espècies en els dominis geogràfics de les conques

sedimentàries, on els relleus positius típicament de muntanya no es troben

representats (Solé, J. i alt. 2004; Solé i alt. 2001)

Els quiròpters troglodites i fissurícoles exploten el gran nombre d‟esquerdes, coves i

avencs com a zones de cria, o simplement com a refugis de descans. Destaca la

presència temporal del ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii) en algunes coves,

o les agrupacions hivernals de rat penat de ferradura gros (Rinolophus



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

ferrumequinum) als vessants septentrionals de la serra de Queralt i altres de de rat-

penat de ferradura mediterrani (Rinolophus euryale), en refugis antròpics a les

proximitats del pantà. Una altra espècie interessant, el ratpenat de cuallarga (Tadarida

teniotis) també ha estat citat a la conca mitja.

Terres agrícoles i hàbitats artificialitzats (grup 8)

La situació geogràfica de la conca del Gaià ha determinat que la major part del seus

hàbitats naturals hagin estat transformats per l‟home, especialment a les cotes més

baixes i amb orografia menys complexa. El 42,10 % de la conca està transformada a

mans de l‟home amb finalitats agrícoles. Són principalment zones de conreu de

diversos tipus, amb un predomini del cereal de secà i la vinya, excepte en algunes

zones pròximes al riu –on es fan més abundants alguns conreus amb regadiu de

suport-. L‟heterogeneïtat de les tipologies de conreu, herbacis o llenyosos, permeten

la presència d‟un gran nombre d‟espècies típiques d‟aquestes zones. Malgrat tot, les

dades més recents, en un context català i fins i tot europeu, apunten a la regressió

d‟un bon nombre d‟espècies vinculades als espais oberts. També han estat constatats

canvis sobre les comunitats faunístiques a la conca del riu Gaià (Solé et al. 2009)

Algunes d‟aquestes espècies que es veuen afectades pels canvis en la matriu d‟usos

del sòl són el gaig blau (Coracias garrulus), que nidifica a les planes agrícoles de la

plana de l‟Alt Camp i a probablement a les zones cerealistes de la Baixa Segarra. La

guatlla (Coturnix coturnix) i l'alosa (Alauda arvensis), són nidificants escassos a la

comarca de la conca de Barberà. A les zones litorals de la plana en contacte amb la

plana de la comarca de l‟Alt Camp i a la plana litoral amb vinya, cereals i ametllers

també es manté una població de torlit (Burhinus oedicnemus). L‟òliba (Tyto alba), amb

regressió en general a tot el país, encara manté una representació a les zones

agrícoles des de Santa Coloma de Queralt a Tamarit.

A la conca trobem ambdues espècies d‟eriçons, malgrat la seva regresió. L‟eriçó clar

(Atelerix algirus) en totes les zones de plana o muntanya baixa de la zona litoral;

l‟eriçó fosc (Erinaceus europaeus) si bé té presència present a zones baixes, és a les

zones més elevades i continentals on manté poblacions més desenvolupades. La

llebre (Lepus europaeus) cada cop presenta poblacions més escasses i

fragmentades, sempre en zones obertes, com en alguns indrets elevats de la serra

Morena, o a les planes de la Conca de Barberà.

5 ESPAIS PROTEGITS I ALTRES CATALOGACIONS

La importància del patrimoni natural de la conca del Gaià queda reflectida en la

presència de diversos tipus d‟espais naturals protegits o catalogats que sovint se

superposen. Hi trobem espais d‟interès natural, zones humides, boscos d‟utilitat

pública, etc.

5.1 ESPAIS DEL PEIN I LA XARXA NATURA 2000

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000

(DAMH, 2009) i que conformen també5 part del Pla dels Espais d‟Interès Natural de

Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals) (DAMH, 2010e). Dos d‟ells,

l‟ENP Riu Gaià i l‟ENP Desembocadura del Gaià queden totalment compresos dins la

conca, que també inclou part dels ENP del Sistema Prelitoral central, El Montmell–

Marmellar i Tamarit-Punta de la Móra. Les superfícies cobertes per espais del PEIN i

de la Xarxa Natura 2000 totalitzen unes 15.443 ha, és a dir un 36,4% de la conca.

(Figura 17).

Sistema Prelitoral Central (codi Xarxa Natura 2000 ES5110015): a la

delimitació inicial del PEIN (1992) aquest espai presentava unes dimensions

més reduïdes (4645,0 ha) que van ser modificades, amb l‟ampliació de la Xarxa

Natura 2000, fins a les 18.170,7 ha actuals. Una bona part de l‟espai, de fet el

seu nucli central (10.901 ha) es troba dins de la conca del Gaià, ocupant els

relleus principals de la serralada Prelitoral (Ancosa, Brufaganya, Queralt,

5 D'acord amb la Llei 12/2006, de mesures en matèria de medi ambient, la inclusió d'un espai a Natura

2000 com a zona d'especial conservació (ZEC) o com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA)

implica la seva integració automàtica en el PEIN.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Montclar, Comaverd,...). La inclusió en el PEIN es justifica perquè aquest espai

fa de transició entre el sistema Mediterrani central i la Depressió Central

oriental, raó per la qual hi ha una barreja d‟ambients mediterranis i

submediterranis, amb espècies de la fauna i la flora propis d‟aquests dos

estatges. Són especialment remarcables diverses espècies rares i endèmiques

d‟invertebrats, com el coleòpter Sternocoelis duforti, el mol·lusc Trissexodon

quadrasi i l‟heteròpter Orthotylus thymelaeae. Els hàbitats d'interès comunitari

consignats a l'espai són:

- 5110 Boixedes xerotermòfiles permanents, dels vessants rocosos

- 6220 Prats mediterranis rics en anuals, basòfils (Thero-Brachypodietalia)

- 8210 Costers rocosos calcaris amb vegetació rupícola

- 9240 Rouredes ibèriques de roure valencià (Quercus faginea) i roure africà

(Quercus canariensis)

- 92A0 Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera

- 9340 Alzinars i carrascars

- 9530 Pinedes submediterrànies de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii)

- 9540 Pinedes mediterrànies

Entre les espècies que inclou l'Annex II de la Directiva Hàbitats, l'espai s'hi ha

indicat:

Invertebrats

- Cerambyx cerdo (Banyarriquer del roure)

- Lucanus cervus (Escanyapolls, Cèrvol volant)

- Graellsia isabelae (Graelsia)

Amfibis i rèptils

- Mauremys leprosa (Tortuga de rierol)

Mamífers

- Miniopterus schreibersii (Rat penat de cova)

- Myotis emarginatus (Rat penat d'orelles dentades)

- Rhinolophus ferrum-equinum (Rat penat gran de ferradura)

- Rhinolophus hipposideros (Rat penat petit de ferradura)

I de les aus de l'annex I de la Directiva Hàbitats les següents s'han indicat al Sistema

Prelitoral Central:

- Anthus campestris Trobat

- Aquila chrysaetos Àliga daurada

- Bubo bubo Duc

- Calandrella brachydactyla Terrerola vulgar

- Caprimulgus europaeus Enganyapastors

- Circaetus gallicus Àliga marcenca

- Emberiza hortulana Hortolà

- Falco peregrinus Falcó

- Galerida theklae Cogullada fosca

- Hieraaetus fasciatus Àliga cuabarrada

- Hieraaetus pennatus Àliga calçada

- Lullula arborea Cotoliu

- Oenanthe leucura Còlit negre

- Sylvia undata Tallareta cuallarga

Riu Gaià – Albereda de Santes Creus (codi Xarxa Natura 2000 ES5140019):

aquest espai, va ser delimitat, a partir del petit nucli existent de l‟Albereda de

Santes Creus, amb l‟ampliació de la Xarxa Natura 2000 l‟any 2007. Va passar,

per tant, de les 12,5 ha inicials, a les 2.990 ha actuals, totes elles dins de la

conca del Gaià. Inclou l‟espai fluvial del Gaià, entre Santes Creus i Altafulla, a

més dels relleus que envolten el pantà del Gaià, fins a la Tossa Grossa. Si els

motius de la inclusió del nucli inicial al PEIN estaven relacionats amb la

representativitat que oferia l‟albereda de Santes Creus com a element

representatiu de la vegetació ripària de la Catalunya meridional, l‟ampliació

posterior va ser orientada a la major protecció de determinats hàbitats i

espècies d‟interès comunitari. Diversos hàbitats d'interès comunitari són

presents a l'espai:

- 3270 Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils del

"Chenopodion rubri" ( pp) i del "Bidention" (pp)



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

- 3280 Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles del "Paspalo-

Agrostidion" orlades d'àlbers i salzes

- 5330 Matollars termomediterranis i predesèrtics

- 6420 Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del

"Molinio-Holoschoenion"


- 92D0 Bosquines i matollars meridionals de rambles, rieres i llocs humits

(Nerio-Tamaricetea)


També hi apareixen les espècies següents de l'annex II de la directiva Hàbitats:

Amfibis i rèptils

- Mauremys leprosa (Tortuga de rierol)

Mamífers


- Rhinolophus euryale (Rat penat mediterrani de ferradura)


- Rhinolophus hipposideros (Rat penat petit de ferradura)

Finalment, les aus de l'annex I de la Directiva Hàbitats citades a l'annex I de la

Directiva Hàbitats presents al Riu Gaià – Albereda de Santes Creus són:

- Alcedo atthis (Blauet)

- Anthus campestris (Trobat)

- Ardea purpurea (Agró roig)

- Bubo bubo (Duc)

- Burhinus oedicnemus (Torlit)

- Calandrella brachydactyla (Terrerola vulgar)

- Caprimulgus europaeus (Enganyapastors)

- Circaetus gallicus (Àliga marcenca)

- Egretta garzetta (Martinet blanc)

- Emberiza hortulana (Hortolà)

- Falco peregrinus (Falcó)

- Galerida theklae (Cogullada fosca)

- Hieraaetus fasciatus (Àliga cuabarrada)

- Lullula arborea (Cotoliu)

- Sterna sandvicensis (Xatrac becllarg)

- Sylvia undata (Tallareta cuallarga)



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

El Montmell - Marmellar (codi Xarxa Natura 2000 ES5140018): L'àmbit estricte

del Montmell, de 1.362 ha, ja estaven inclòs al PEIN des de la seva aprovació.

Amb la proposta catalana de la Xarxa Natura 2000, la protecció es va ampliar

fins a les 9.333 ha actuals, en part cap a la conca del Gaià, ampliant-se fins al

Serrat de Collbeix, el torrent de Pedrafita, la Roca Ferrana i els vessants del

Puig de les Forques. Si bé la motivació inicial per incloure el Montmell al PEIN

es va basar en la seva remarcable singularitat orogràfica d'elevat interès

paisatgístic, la bona representació de comunitats pròpies del país de l'alzinar i

l'existència d'algunes espècies singulars de la fauna invertebrada, l'ampliació

posterior respon a la presència de diversos elements d'interès a escala

europea. Dels hàbitats, cal destacar-ne els d'interès comunitari:

- 3140 Aigües estagnants oligo-mesotròfiques, dures, amb vegetació

bentònica de carofícies

- 3270 Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils del

"Chenopodion rubri" ( pp) i del "Bidention" (pp)

- 5210 Màquies i garrigues amb "Juniperus spp" arborescents, no dunars

- 5330 Matollars termomediterranis i predesèrtics

- 6220 Prats mediterranis rics en anuals, basòfils (Thero-Brachypodietalia)

- 6420 Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del

"Molinio-Holoschoenion"

- 6430 Herbassars higròfils, tant de marges i vorades com de l'alta muntanya

- 8210 Costers rocosos calcaris amb vegetació rupícola

- 9240 Rouredes ibèriques de roure valencià (Quercus faginea) i roure africà

(Quercus canariensis)


- 9340 Alzinars i carrascars

- 9530 Pinedes submediterrànies de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii)




06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

S'ha d'esmentar les espècies citades a l'annex II de la Directiva Hàbitats,

sobretot els quiròpters:

Invertebrats

- Cerambyx cerdo (Banyarriquer del roure)

Mamífers


- Myotis blythii (Rat penat orellut mitjà)



- Rhinolophus mehelyi (Rat penat mitjà de ferradura)

En aquest espai s'hi ha indicat diverses espècies d'aus llistades a l'annex I de

la Directiva Hàbitats:

- Alcedo atthis (Blauet)

- Anthus campestris (Trobat)

- Aquila chrysaetos (Àliga daurada)

- Bubo bubo (Duc)

- Calandrella brachydactyla (Terrerola vulgar)

- Caprimulgus europaeus (Enganyapastors)

- Circaetus gallicus (Àliga marcenca)

- Emberiza hortulana (Hortolà)

- Falco peregrinus (Falcó)

- Galerida theklae (Cogullada fosca)

- Hieraaetus fasciatus (Àliga cuabarrada)

- Lullula arborea Cotoliu (Totovía)

- Oenanthe leucura (Còlit negre)

- Sylvia undata (Tallareta cuallarga)

Desembocadura del Gaià (codi Xarxa Natura 2000 ES5140007, part): Aquest

és un espai de reduïdes dimensions, que ja va ser delimitat amb la proposta

inicial del Pla d'Espais d'Interès Natural, l'any 1992. La inclusió en el PEIN es

recolzava en que aquest espai és representatiu de les zones humides del sud

de Catalunya, en presentar un illot natural envoltat per zones inundades, que

constitueix un refugi per a determinades espècies de la fauna i un espai

d‟escala per a les aus migratòries. Posteriorment, va ser inclòs a l'inventari de

zones humides (vegeu més avall) i a la xarxa Natura 2000, formant part de

l'espai més ampli de Costes del Tarragonès (ES5140007). En aquest espai, els

hàbitats d'interès comunitari són:

- 1120 Alguers de posidonia

- 1150 Llacunes costaneres

- 1240 Penya-segats de les costes mediterrànies colonitzats per vegetació,

amb ensopegueres (Limonium spp) endèmiques

- 1410 Prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimi)

- 1420 Matollars halòfils mediterranis i termoatlàntics (Sarcocornetea

fruticosae)

- 1510 Comunitats halòfiles dels sòls d'humitat molt fluctuant

- 2110 Dunes movents embrionàries

- 2210 Dunes litorals fixades, amb comunitats del "Crucianellion maritimae"

- 5210 Màquies i garrigues amb "Juniperus spp" arborescents, no dunars



Les espècies d'interès comunitari (annex II de la Directiva Hàbitats) que s'hi ha

identificat:

Mamífers



Tamarit – Punta de la Móra (codi Xarxa Natura 2000 ES5140007, part): Una

petita part d'aquest espai (2,3 ha), que ja va delimitar-se a la versió inicial del

PEIN amb 120 ha terrestres i 302 ha marítimes, afecta la conca del Gaià. Els

motius de la inclusió en el PEIN rauen en què l‟espai presenta fragments



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

relictuals de les comunitats forestals permanents de la línia litoral, que gairebé

han desaparegut de la costa catalana, en concret, la savinosa litoral, a més de

presentar elements florístics singulars de les formacions rocoses i unes

comunitats algals al fons marí molt ben conservades. A això se li afegeix

l‟interès paisatgístic i cultural de castell de Tamarit. La proposta catalana de la

xarxa Natura 2000 va implicar l'ampliació significativa de l'àmbit marítim fins a

les 949 ha i la inclusió de l'ENP Desembocadura del Gaià que comparteix per

aquest motiu el seu CODI amb Tamarit-Punta de la Mòra (vegeu més amunt).

El bocí de l'ENP que afecta la conca del Gaià correspon al castell de Tamarit,

de manera que aquest enclavament constitueix un dels elements del patrimoni

cultural més rellevants de l'àmbit considerat. La desembocadura del riu Gaià

forma part d‟un conjunt paisatgístic de gran interès en les comarques litorals de

Tarragona, completat pel propi castell, els costers litorals sobre els que

s‟assenta, i les platges i el barri de pescadors de Tamarit.

5.2 ESPAIS NATURALS DE PROTECCIÓ ESPECIAL

Un dels espais inclosos al PEIN, la Desembocadura del riu Gaià, va esdevenir un

espai natural de protecció especial (ENPE) arran de l'Ordre 07/06/1995, per la qual es

declara reserva natural de fauna salvatge la desembocadura del riu Gaià.

Anys més tard, es va redactar i aprovar el corresponent Pla de protecció del medi

natural i el paisatge (DOGC 4007, de data 11/11/2003). L‟àmbit del Pla especial

comprèn l‟espai del PEIN Desembocadura del Riu Gaià (3,90 ha) i un entorn perifèric

de protecció o zona d‟influència, de 7,91 ha (DAMH, 2010c).

Com a actuacions previstes en el Pla, es contemplen diverses mesures per a la

consecució dels objectius de conservació. Aquestes actuacions o mesures

administratives són:

a) l‟atermenament o delimitació del domini públic hidràulic de l‟àmbit del Pla especial.

b) la recuperació d‟un règim hídric que permeti el desenvolupament dels sistemes

naturals que són propis i característics de l‟espai natural objecte d‟aquest Pla

especial.

c) l‟establiment d‟àmbits naturals de connexió ecològica entre l‟espai Desembocadura

del riu Gaià i altres espais naturals.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

5.3 ZONES HUMIDES

L‟Inventari de Zones Humides de Catalunya es troba encara en fase de preparació al

Departament de Medi Ambient i Habitatge. En l'actualitat s'ha identificat i delimitat 202

zones humides sense comptar els estanys, les torberes i altres espais afins de l‟alta

muntanya, una de les quals es troba a la conca del Gaià i es descriu seguidament

(DMAH, 2010d).

Desembocadura del Riu Gaià (codi 12003601): aquest espai, de 5,65 ha

correspon aproximadament a la delimitació de la reserva natural de fauna

salvatge, més una superfície marítima de 1,75 ha. Aquest espai té un interès

especial concentrar una mostra de la vegetació de zones humides (alberedes,

canyissars, jonqueres) i per ser una zona de repòs en les rutes migratòries de

nombroses aus: només en aquest petit àmbit se n'ha identificat unes 80

espècies. També és molt diversa la fauna vertebrada, representada al menys

per 130 espècies de les 244 inventariades a la conca. Des del punt de vista de

la connectivitat, com a petita zona humida, constitueix un biòtop-pont entre

zones humides més grans (deltes de l'Ebre i del Llobregat). Les principals

pressions que suporta el medi són, la presència d‟espècies animals exòtiques,

les tales forestals i neteges de vegetació de ribera, i la sobrefreqüentació

antròpica.

Els ambients fluvio-litorals inclosos tenien originalment un abast espacial molt

superior al que ha estat finalment protegit. La seva dessecació i transformació

com a zones agrícoles va suposar la seva desaparició, pel que aquestes zones

no han estat incloses dins l‟EIN ni en al delimitació de la Zona humida inclosa

al catàleg. No obstant, aquests espais litorals confrontants, especialment les

parcel·les agrícoles del marge esquerre, no han estat urbanitzats i han

mantingut un grau d‟ocupació molt baix per part d‟edificacions, infraestructures

o elements difícilment reversibles, de manera que són zones de gran interès

per a la recuperació dels ambients humits, dunars i de platja característics

d‟aquest sector.

5.4 FORESTS D’UTILITAT PÚBLICA

S'inclou en aquest apartat els boscos de propietat pública i aquells que, essent de

titularitat privada, són gestionats per convenis o consorcis amb l'administració. En

l'àmbit de la conca del Gaià, en contrast amb la situació habitual al sud de Catalunya,

la propietat pública d'aquests boscos és més extensa que la privada en consorci. En

el quadre següent es relacionen les forests d'utlilitat pública que queden incloses,

totalment o parcial, dins de la conca del Gaià (DMAH, 2010b).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Codi Forest

CUP Elenc Denominació Sup. (ha)

Núm. de polígons

Titularitat Municipi

152 64 3020 Bosc del Paus, Coma i Costa de Xoliu i Pla de Namarca

191,0* 1 Municipal Bellprat

1365 3024 Montalegre 128,9 2 Privada Pontils

367 46 1027 El Quer 540,2 1 Generalitat de Catalunya

Pontils

1020 Camadall 91,5 1 Generalitat de Catalunya

Querol

8 3012 La Saborella 168,7 2 Privada Querol

7 60 1025 Llenas i la Devesa 45,3* 1 Generalitat de Catalunya

Querol

1 61 1026 Ramonet i les Serres

131,8 1 Generalitat de Catalunya

Aiguamúrcia

1482 Bosc de Sant Sebastià

18,8 1 Diputació de Tarragona

Aiguamúrcia

1483 Bosc de la Font de la Figuera

10,1 1 Diputació de Tarragona

Aiguamúrcia

1484 Bosc de le Forques 18,9 1 Diputació de Tarragona

Aiguamúrcia

1485 Bosc de la Solana 3,2 1 Diputació de Tarragona

Aiguamúrcia

2 3021 Cortada i Güell 235,4 1 Privada Aiguamúrcia

270 45 1020 Mas Campanera 259,4* 1 Generalitat de Catalunya

El Montmell

5 3016 Castell de Rocamora A

63,0 1 Privada Montferri

6 3020 Castell de Rocamora B

10,8 1 Privada Montferri

Taula 3.- Forests d'utilitat pública a la conca del Gaià. .Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge

*Aquestes forests estan incloses només parcialment a la conca del Gaià, de manera que només part de la superfície

indicada hi és computable.

La major part d'aquests boscos es troba inclosa en espais naturals protegits

(Serralada Prelitoral Central, El Montmell-Marmellar i Riu Gaià-Albereda de Santes

Creus.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

5.5 PLANEJAMENT TERRITORIAL

D'acord amb el Pla Territorial General de Catalunya (PTG), a la conca del Gaià hi

conflueixen els àmbits territorials del Camp de Tarragona i, a l'extrem nord-oriental, el

de les Comarques Centrals. El PTG preveu l'elaboració dels anomenats Plans

territorials Parcials (PTP) per a cadascun d'aquests àmbits, que han d'esdevenir el

marc de referència per al planejament urbanístic i el desenvolupament de plans

sectorials. En l'actualitat, la situació administrativa dels PTP corresponents als àmbits

territorials que afecten la conca del Gaià és la següent:

PTP del Camp de Tarragona: aprovat definitivament el 12-1-2010 (DOGC

5559, del 3-2-2010).

PTP de les Comarques Centrals: aprovat definitivament el 16-9-2008 (DOGC

5241, del 22-10-2008).

Els plans territorials classifiquen el sòl dels espais oberts (les superfícies no

qualificades com a sòls urbans o urbanitzables) en diverses tipologies cadascuna de

les quals té un grau de protecció diferent (en ordre decreixent, sòls de protecció

especial, de protecció territorial i de protecció preventiva) (PTOP, 2010).

Els sòls de protecció especial (SPE), d'acord amb la definició original, són aquells

"...que pels seus valors naturals i de connectivitat ecològica o per la seva localització

en el territori, el Pla considera que és el més adequat per a integrar una xarxa

permanent i contínua d’espais oberts que ha de garantir la biodiversitat i vertebrar el

conjunt d’espais oberts del territori amb els seus diferents caràcters i funcions".

Bàsicament hi ha dos tipus de SPE:

a. Els espais naturals protegits (ENP) inclosos al PEIN i/o a la xarxa Natura 2000.

b. Els sòls de valor natural i connexió: constitueixen àrees de valor natural que no

gaudeixen de protecció (no estan incloses al PEIN), zones vicinants d'espais

naturals protegits o, de forma especial, territoris de connexió entre diferents

ENP.

Els espais naturals protegits han estat descrits prèviament. Els SPE de valor natural i

connexió més importants en superfície constitueixen connectors dels ENP. Per

exemple, els turons al nord i a l'oest de Santa Coloma de Queralt (Montargull, Turó de

Galutxo, Montfred, Tossa de la Bovera, Almenara) conforme una banda de connexió

entre els ENP Obagues del Riu Corb i Sistema Prelitoral Central. Aquests mateixos

ENP es connecten pel sud de Santa Coloma també a través d'altres sòls de protecció

especial que inclouen els relleus dels sistema Prelitoral no protegits pel PEIN (Turó de

Gaigs, serra dels Clots, Montvclar, Punta Alta) a més de les planes adjacents de Moja

i Deogràcies. A la part central de la conca, una ampla faixa de SPE inclou el tram

mitjà del Gaià, entre el Pont d'Armentera i Vila-rodona, i les valls i planes de la seva

riba esquerra, per omplir els espais buits entre els ENP Sistema Prelitoral Central i El

Montmell-Marmellar. Altres franges de SPE relliguen els espais del Montmell-

Marmellar, de Riu Gaià - Albereda de Santes Creus i de Massís de Bonastre (zones

de Vilardida - Molí de Montferri, torrent del Còdol, Roca Roja, Puig Barbolí, serra Alta,

serra del Mestret, serra de Bellver). Finalment, també es qualifica com SPE el tram

final del Gaià i els relleus que l'envolten (Pujol Rodó, Sant Simplici, el Castellot, Sant

Antoni).

Els sòls de protecció territorial (SPT), d'acord amb la definició original, són aquells

"...que el Pla no considera imprescindible que formi part de la xarxa de sòl de

protecció especial, però que té valors, condicionants o circumstàncies que motiven

una regulació restrictiva de la seva possible transformació". D'acord amb l'objectiu que

motiva la protecció els Plans diferencien els tipus següents de SPT:

a) Sòl d‟interès agrari i/o paisatgístic.

b) Sòl de potencial interès estratègic (reserves de sòl per a desenvolupaments

planificats a escala territorial).

c) Sòl de preservació de corredors d‟infraestructures.

També s'inclouen en aquesta categoria els sòls amb afeccions o riscos concrets, que

el pla sobreposa a algun dels tipus anteriors.



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Al nord de la conca del Gaià, s'han qualificat com a SPT d'interès agrari i/o

paisatgístic les planes cerealistes al voltant de les Piles i Guialmons. Afecten també la

conca del Gaià les àrees de SPT que inclouen els paisatges de l'avellaner de la

depressió Reus - Valls (planes de Bràfim, Vilabella i l'Argilaga, al marge dret del Gaià).

Altres zones qualificades com a SPT d'interès agrari i/o paisatgístic delimiten els plans

de vinya entre l'Alzineta, Vilardida i Montferri, la Plana de Morella, a l'est de

Masllorenç, formada per vinyes i altres conreus, i els mosaics de secà entre Vespella i

la Nou de Gaià. Una petita superfície dels SPT qualifiquen per a la protecció de

corredors d'infraestructures els espais entre l'autopista AP-2 i la carretera C-51, al

nord de Rodonyà i l'Alzineta, així com al llarg d'aquestes infraestructures a l'est del

polígon de les Arenelles, i de l'AP-7 al nord d'Altafulla.

Els sòls de protecció preventiva (SPP), d'acord amb la definició original, són aquells

"...que no hagin estat considerats de protecció especial o de protecció territorial. El Pla

considera que cal protegir preventivament aquest sòl, sense perjudici que mitjançant

el planejament d’ordenació urbanística municipal, i en el marc que les estratègies que

el Pla estableix per a cada assentament, es puguin delimitar àrees per a ésser

urbanitzades i edificades, si escau.". Aquest tipus de sòl s'ubica al voltant d'alguns

nuclis urbans amb perspectives de creixement: Santa Coloma de Queralt, Vila-rodona,

el polígon de les Arenelles, Rodonyà, Salomó, el Catllar, la Secuita, la Nou de Gaià i

la Riera de Gaià.

5.6 ÀREES IMPORTANTS PER A LES AUS

SEO Birdlife ha identificat i catalogat les àrees que desenvolupen un paper clau en la

preservació de les poblacions d‟aus silvestres, conegudes com a Important birds

areas (IBA) on, a més, es considera les aus com a indicadores de les zones amb més

riquesa natural. Els criteris utilitzats per incloure els diferents territoris, han estat de

població, diversitat i estat d‟amenaça internacional de les espècies d'aus. La conca del

riu Gaià inclou bona part d‟una d‟aquestes àrees, amb codi 141: les Serres de

Montagut i Montmell (Barcelona i Tarragona).

Aquesta zona comprèn els relleus centrals de la serralada prelitoral, des de la serra

de Miramar, fins al Montmell i la serra d'Ancosa. Una bona part de la seva superfície,

de 44.300 ha, es troba inclosa a la conca mitjana i alta del Gaià. En concret, les serres

d'Ancosa, de Brufaganya, de Queralt, dels Clots, de Comaverd, de Comanroquer,



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Voltorera, Morena, del Camadall, i les planures que s'hi intercalen, com els plans

d'Esblada o la plana de Saborella.

Es considera una àrea d'interès per a les espècies mediterrànies de rapinyaires, amb

àliga daurada (mínim 2 parelles), àliga cuabarrada, falcó i duc. La major part de la

superfície d'aquesta IBA a la conca del Gaià es troba catalogada com a sòl de

protecció especial pels plans territorials, ja sigui a l'empara d'espais naturals protegits,

o com a sòl de valor natural i connexió. Els desenvolupaments residencials extensius,

les línies elèctriques i els incendis forestals es consideren les principals amenaces per

a la fauna ornitològica d'interès d'aquesta zona.

6 CONCLUSIONS



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

A partir de l‟exposa‟t anteriorment, i amb l‟objectiu de sintetitzar la informació referent

als sistemes naturals de la conca, es poden destacar:

Pel que fa als ambients naturals de la conca, per la seva extensió en destaquen

el grup de les terres agrícoles i antròpiques, que ocupen un 44,6 % del territori.

Dins aquest grup, es pot veure com les zones corresponents a ciutats, pobles i

àrees industrials, només ocupen un 2,5 % del territori total. A continuació,

trobem el grup corresponent a la vegetació arbustiva i herbàcia, que n‟ocupen

un 27,8 %, i dins aquest, les brolles calcícoles de romaní amb un 18,3%, son

amb diferència l‟hàbitat més ben representat de la conca. Finalment, pel que fa

als boscos, aquests ocupen un 25,9 % dels terrenys.

Pel que fa a la fauna es coneix l‟existència tant de fauna invertebrada com

vertebrada, però de forma detallada s‟ha fet un anàlisis de la segona. Aquesta,

està composta majoritàriament per espècies de caire mediterrani amb

requeriments termòfils, tot i que les característiques geològiques i orogràfiques

de la conca també afavoreixen la presència d‟espècies submediterrànies i en

alguns punts d‟euro-siberianes.

Finalment a nivell d‟espais protegits, se‟n destaquen quatre zones. Les zones

corresponents al sistema prelitoral i a l‟Albareda de Santes Creus, classificades

com a espai d‟interès natural a més de boscos d‟utilitat pública; la zona del

Montmell – Montmellar, classificada també com a espai d‟interès natural i bosc

d‟utilitat pública, així com a àrea important per a les aus; i la zona de la

desembocadura del Gaià, classificada com a espai d‟interès natural de

protecció especial, i com a zona humida.

7 BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS D’INFORMACIÓ

Berenguer, J., Domingo, M. i Solé, J. 1989. Els rapinyaires diürns al Camp i la

Conca de Barberà: passat present i futur. Institut d'estudis Vallencs. XXXV

Assemblea intercomarcal d'estudiosos de Catalunya.

Blanco, J. C. i González, J. L. (edrs.) Libro rojo de los vertebrados de España.

ICONA. ISBN: 84-8014-031-3.

Bolòs, O. 2001. Vegetació dels Països Catalans. Col·lecció Gàia, 8. Aster ed.

Bolòs, O. i col. 2004. Mapa de la Vegetació Potencial de Catalunya 1:250.000.

Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.

Commission of the European Communities. 1991. CORINE Biotopes manual,

Habitats of the European Community. EUR 12587/3. Office for Official

Publications of the European Communities. Luxembourg.

Diputació de Barcelona. Estudi de poblacions i comunitats d’ocells: aplicació en

la gestió d’un territori.(Montesquiu) Centre de Recursos i Documentació del

Castell de Montesquiu.

DMAH i UB, (Departament de Medi Ambient i Habitatge i Universitat de

Barcelona). 2001. Llista d’hàbitats presents a Catalunya. Departament de medi

Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya.

DMAH, Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya.

2005a. Cartografia dels hàbitats a Catalunya. Fulls 1:50.000: 390, 391, 418,

419, 446, 447 i 473. Consultat: novembre de 2010. Disponible a Internet:

http://www6.gencat.cat/mediamb/sig/cartografia/habitats.html.


2005b. Cartografia dels hàbitats d'interès comunitari a Catalunya. Fulls

1:50.000: 390, 391, 418, 419, 446, 447 i 473. Consultat: gener de 2010.

Disponible a Internet:

http://www6.gencat.cat/mediamb/sig/cartografia/habic.html.


2006. Cartografia de l'Inventari d'espais d'interès geològic de Catalunya.

Consultat: agost de 2010. Disponible a Internet:

http://www6.gencat.net/mediamb/sig/bases/patrigeo.mmz.

http://www6.gencat.net/mediamb/sig/bases/patrigeo.mmz



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c


2009. Cartografia de la Xarxa Natura 2000. Consultat: agost de 2010.


http://dmah.nexusgeografics.com/descarregues/Territori/xarnat2m.zip.


2010a. Base de dades de la Biodiversitat de Catalunya (BDBC), Consultat:

gener de 2010. Disponible a Internet:

http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html


2010b. Cartografia de les forests d'utilitat pública. Consultat: gener de 2010.

Disponible a Internet: http://www6.gencat.net/mediamb/sig/bases/cupcat.mmz.


2010c. Cartografia dels espais naturals de protecció especial. Consultat: gener

de 2010. Disponible a Internet:

http://www6.gencat.net/mediamb/sig/bases/enpe.mmz.


2010d. Inventari de zones humides de Catalunya. Consultat: gener de 2010.

Disponible a Internet: http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/.


2010e. Cartografia del Pla d'Espais d'Interès Natural. Consultat: gener de 2010.


http://dmah.nexusgeografics.com/descarregues/Territori/pein.zip.

Doadrio, I. (ed). 2002. Atlas y libro rojo de los peces continentales de España.

2a ed. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente. ISBN: 84-8014-313-4.

Doadrio, Ignacio; Kottelat, M. i Sostoa, A. 2007a. Squalius laietanus, a new

species of cyprinid fish from north-eastern Spain and southern France

(Teleostei: Cyprinidae). Ichthyological Exploration of Freshwaters. Vol. 18

(no3), pp. 247-256. 2007 by Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München, Germany.

Doadrio, Ignacio; Lara, Francisco y Garilleti, Ricardo. 2007b. Estrategia

Nacional de Restauración de Rios. Mesas de Trabajo. La Invasión de Especies

Exóticas en los Ríos. S.e., Madrid. Ministerio de Medio Ambiente y Universidad

Politécnica de Madrid.

DPTOP (Departament de Política territorial i obres públiques), 2010 . Pla

territorial parcial del camp de Tarragona i Pla territorial parcial de les

Comarques Centrals. Generalitat de Catalunya.

Estrada, J. i alt. (edrs.). 2004. Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-

2002. 1a ed. Bellaterra: Institut Català d‟Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions.

Folch, R. 1981. La vegetació dels Països Catalans. Ketres editora. Barcelona.

Folch, R.; Franquesa, T.; & Camarasa, J.M.. 1984. Vegetació. A: Història Natural

dels Països Catalans. Fundació Enciclopèdia Catalana.. Barcelona.

Generalitat de Catalunya. 1992. El Pla d’Espais d’Interès Natural. Departament

de Medi Ambient/Departament d‟Agricultura Ramaderia i Pesca.

GEVEN- Grup Ecologista del Vendrell. 1996. Diagnosi dels sistemes naturals

de la Serra del Montmell.

Gibert, A. M. 1913. Fauna ictiológica de Catalunya. Catálech rahonat dels

peixos observats en el litoral y en les aygues dolses catalanes. Butll. Inst. cat.

Hist. nat. XII & XIII. (2a èp.: any 10è); núm. 1: p. 7-13. Barcelona.

Gosàlbez, J. 1988. Insectívors i rosegadors de Catalunya. Ketres ed.

Iñigo, Ana [i alt.] 2008. Directrices para la redacción de planes o instrumentos

de gestión de las Zonas de Especial Protección para las Aves. Madrid: SEO/

Birdlife.

Llorente, G., Montori, A., Santos, X., Carretero, M.A. 1995. Atlas dels amfibis i

rèptils de Catalunya i Andorra. Edicions el Brau.

Llorente, Gustavo A. [i alt.] 1995. Atles del amfibis i rèptils de Catalunya i

Andorra.1a ed. [Figueres]: Edicions el Brau. ISBN: 84-88589-10-0.

Lopez, M. i Solé, J. 1997. Distribució i ecologia dels quiròpters a la Conca del

riu Gaià. Historia animalium vol. 3. Departament de Biologia animal. Universitat

de Barcelona

Martínez Santa-Maria, C. [i alt.] 2008. Índices de Alteración Hidrológica en Ríos

(IAHRIS): Manual de Usuario. Versión 1.Dirección General del Agua del

Ministerio de Medio ambiente mediante convenio con el Centro de Estudios y

Experimentación de Obras Públicas (CEDEX).

http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html

http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/

http://dmah.nexusgeografics.com/descarregues/Territori/pein.zip



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Martínez Santa-Maria, C. y Fernández Yuste, J. A. 2008. Índices de Alteración

Hidrológica en Ríos (IAHRIS): Manual de Referencia Metodológica. Versión

1.Dirección General del Agua del Ministerio de Medio ambiente mediante

convenio con el Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas

(CEDEX).

MN Consultors en Ciències de la Conservació. 2009. Projecte de restauració

ecològica de l’espai fluvial de l’Albereda i meandre de Santes Creus. Conca

hidrogràfica del riu Gaià. Diputació de Tarragona. Tarragona

Muntaner, J., et al. 1983. Atles dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra.

Ketres ed.

Olmo Vidal, Josep Maria. 2006. Atles dels Ortòpters de Catalunya i llibre

vermell. 2a ed. Barcelona: Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Pons, X. (2002). MiraMon. Sistema d'Informació Geogràfica i software de

Teledetecció. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF.

Bellaterra.

Ruíz-Olmo, J. ; Aguilar, A. 1995. Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Ed.

Lynx Edicions. Barcelona.

Serra-Cobo, J. (coord.) [i alt.] 2008. Ratpenats: Ciència i mite. Barcelona:

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. ISBN: 978-84-475-3344-

2.

Solé, J. 1992. Fauna vertebrada de la conca del riu Gaià. Diputació de

Tarragona. Informe inèdit.

Solé, J. 1994. Estatus i distribució dels mamífers carnívors a la Conca del riu

Gaià. Reboll nº8. Butlletí del centre d'història natural de la Conca de Barberà.

Montblanc.

Solé, J. 1995. Aspectes ecològics de l'ornitofauna a la conca del riu Gaià.

Quaderns de Vilaniu, 28: 53-85. Institut d'estudis Vallencs.

Solé, J. 2001a. Efecte del tancament dels abocadors municipals sobre una

població de Duc en una conca litoral mediterrània. Departament de Medi

Ambient. Generalitat de Catalunya.

Solé, J. 2001b. Estudio de la permeabilidad respecto la fauna de la Línea de

Alta Velocidad Madrid-Frontera Francesa, (tramo Lleida-Martorell, subtramos

IIB, IIIA, IIIB, IVA, V y VI). AUMA Consultores en Medio Ambiente y Energia,

S.L.

Solé, J. i Aguilar, F. 1998. Distribución y ecología de la herpetofauna de la

cuenca del rio Gaià. Boletín de la Sociedad Española de herpetología nº 9: 14-

18.

Solé, J. i García, G. 2003. Estudi de base de definició d'una xarxa d'espais

naturals a la comarca de l’Alt Camp per a l’elaboració del Pla Territorial Parcial

de les Comarques del Camp de Tarragona. DPTOP. Tarragona. MN Consultors

en Ciències de la Conservació SL. Inèdit.

Solé, J. i Martí, F. 1996. Fauna vertebrada d'interès zoogeogràfic a les

Muntanyes de Prades i al Bloc del Gaià. Treb. Cent. Hist. Nat. Conca de

Barberà, 1: 77-87.

Solé, J., Baucells, J & Real, J., 2004. Duc, Bubo bubo. In: Estrada, J. et al.

2004 Atles d’ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català

d‟Ornitologia (ICO) / Linx Edicions, Barcelona.

Solé, J., García, G. i Butillé, M. 2009. Canvis en la biodiversitat a la conca del

riu Gaià: la influència del factor antròpic. La Resclosa vol. 13: pp 153-162.

Centre d‟estudis del Gaià. Vila-rodona. Tarragona.

Solé., J., Parés, F., Tanco., X. 2001. Efecte de la clausura dels abocadors

municipals en la població del Duc (Bubo bubo) a la conca baixa i mitja del Gaià.

Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. [Inèdit].

Sostoa, A. [i alt.] 1990. Història Natural dels Països Catalans: Peixos. 1a ed.

Barcelona: Enciclopèdia Catalana 487p. Vol 11. ISBN: 84-85194-52-7.

Sostoa, A. 2002. Dades inèdites dels mostrejos d‟ictiofauna desenvolupats a la

conca del riu Gaià per a l‟Agència catalana de l‟aigua. Agència Catalana de

l‟aigua.

Verdú, J. R. y Galante, E., (edrs.). 2009. Atlas de los Invertebrados

Amenazados de España (Especies En Peligro Crítico y En Peligro).



06

06

8_

01

A0

8_

AX

_S

iste

me

s_

v4

.do

c

Madrid: Dirección General para la Biodiversidad, Ministerio de Medio Ambiente.

340 pp.

Verdú, José R. y Galante, Eduardo (edrs.) 2006. Libro rojo de los invertebrados

de España. Madrid: Dirección General para la Biodiversidad, Ministerio de

Medio Ambiente.

Vigo, J., (Ed.) [i alt.] 2005. Manual dels hàbitats de Catalunya: Catàleg dels

hàbitats naturals reconeguts en el territori català d’acord amb els criteris

establerts pel CORINE biotopes manual de la Unió europea. Vol. I, IV, V, VI, VII

i VIII. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.

Vigo, J., (Ed.) [i alt.] 2006. Cartografia dels hàbitats de Catalunya. Manual

d’interpretació. Departament de Medi Ambient i habitatge. Generalitat de

Catalunya.

ÍNDEX 1 INTRODUCCIÓ A L’ENFOCAMENT METODOLÒGIC...

Documents

Transcript of ÍNDEX 1 INTRODUCCIÓ A L’ENFOCAMENT METODOLÒGIC...