ANAXÀGORES

Arjè llavors.

Parteix d’un principi material i considera que el Cosmos s’ha barrejat (per tant, monista).No parla de 4 elements, considera que només hi ha una cosa. (Torna a recuperar la idea d’un “allò”).

Parla d’una matèria única que sustenta la physis però mai poden arribar al final d’aquesta.Tot està fet per la barreja d’innombrables entitats il·limitadament petites i qualitativament diferents entre elles (llavors o gèrmens). Totes les llavors estan en tot, però sempre n’hi ha que predominen sobre les altres.

Al costat d’aquesta matèria, introdueix una força “nous (intel·lecte)” que és responsable de la preponderància d’un factor.Es tracta d’un ésser diví que ordena tota la realitat i és responsable de les transformacions de les coses.

Aquest “nous” és qui inicia el moviment en el cosmos. És quelcom diví, principi ordenador i rector de totes les coses.

V. DEL CONEIXEMENTVia de l’opinió

Via de la raó

aparença

veritat

PARMÈNIDES

Iniciador del pensament racional i qui començà la dialectica.

Planteja el problema de l’ésser i la impossibilitat del canvi: el canvi és lògicament contradictori perquè canviar és passar de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant, no podem expressar-lo. No hi ha canvi.

El món físic i el canvi són pura aparença. Através de la raó arribem a la veritat, si quelcom existís i estigués en moviment, hauria de venir del NO ÉSSER i això és absurd, d’aquest no pot venir-ne res.

Si no ens fiem de la raó sinó que discriminem amb el logos aleshores, el moviment ens apareix com lògicament contradictori.

El moviment i el canvi consisteix a passar de A a no-A i la lògica ens mostra que si A es veritat no-A, cal que sigui fals i, que entre A i no-A no hi ha un terme mig.

L’ésser és i el no ésser no és. L’experiència no és fiable, la raó sí.

Amb Parmènides apareix per primer cop el tema del racionalisme radical. Hi ha una identitat tan perfecte entre ser i pensar que l’ésser només es pot conèixer a través del pensament.

El no ésser no és; i resulta contradictori parlar d’una cosa que no és.

L’ésser de Parmènides té 5 característiques:1. És inengendrat: és etern2. És indestructible3. És immòbil (perquè no hi ha canvi)

4. És il·limitat (perquè no té fí)5. És U, una unitat (per tant, Parmènides és monista)

DESPRÉS DE PARMÈNIDES I D’HERÀCLIT: ELS ATOMISTES

Apareix una tensió entre la raó (logos) i l’opinió (doxa). L’opinió que prové dels sentits, ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.

2 grups de filòsofs sofistes físics / atomistes

Físics / atomistes:Intenten respondre al problema de la contradicció en el

moviment a través de la investigació material, física. Es plantegen el problema de

l’ésser i el no-ésser;Empèdocles: 2 principis per al Cosmos: Eros – amor

(ésser) Eris – discòrdia (no-

ésser)Aquests 2 principis, que son alhora contraris i complementaris, lluiten tant a l’home com al cosmos.

ELS ATOMISTES I EL SEU MESTRE LEUCIP

Per a ells l’ésser són els àtoms, el no-ésser el buit.

Els àtoms es mouen en el buit, per tant, l’ésser i el no-ésser es necessiten l’un a l’altre, son complementaris.Els àtoms donen origen al món agrupant-se i disgregant-se en el buit. L’univers no és més que les succesives agrupacions i separacions d’àtoms.

LES COMUNITATS PITAGÒRIQUES

Corrent forà pluralistaComencen a tenir 2 corrents de pensament: autòcton i forà.

Si la investigació milèsica (autòcton) es duu a terme per individualitats, que es criticaven les seves teories en un debat públic, el pensament pitagòric serà un saber col·lectiu i secret, revelat per el Mestre a comunitats de deixebles que es dedicaren a explicitar-lo i interpretar-lo. (Son teories grupals – com una mena de secta).

La seva finalitat era: salvar, a traves de la filosofia, l’ànima i alliberar moralment a la societat.

PITÀGORES I L’ESCOLA PITAGÒRICA

Es creien en possessió d’un saber superior i elegits per reformar moralment la societat (a través de la imposició), creien que ho sabien tot i això els donava a dir a la resta que és el que havien de fer i, per això, també eran grups de pressió política.

LA DOCTRINA DE L’ÀNIMA

Adopten el convenciment de que l’home està format per cos i ànima (primer dualisme)

Cos – element impur; si es un element negatiu l’he de reprimir, per tant, el que importa és l’ànima.Ànima – és pura i immoral, el seu únic desig és el saber; primer t’has de purificar, és a dir, reprimir-te, per a poder arribar a tenir l’esperit en tranquilitat.

Creien que és l’ànima qui dóna la vida a la matèria i, per això diem que un ésser viu és un cos “animat”.

Com pot conèixer l’ànima? Deixant de banda tot el que és impur. Nega la percepció.

L’ànima és presonera del cos i només pot alliberar-se quan mor. Però no serà un alliberament definitiu, ja que creien també en les doctrines orientals de la transmigració de les ànimes (es reencarnen en diversos cossos d’animals, fins i tot en plantes).

La matèria – considerada inertÀnimes – autònomes, i no tenen vincle íntim amb els cossos, per això passen d’un als altres.

A través de la purificació, l’ànima pot trencar amb la transmigració (no es reencarnarà més perque haurà arribat a l’estadi superior) i accedir a la vida superior, al món dels astres, es consideraven perfectes i eterns i, per tant, divins.

Una de les seves finalitats és la purificació, la puresa es igual a harmonia que es igual a ordre. A partir d’això ho justifiquen tot. L’ànima és harmonia perque és el principi que ordena el cos.

La purificació de l’ànima es feia mitjançant l’ascètic (controlar les pulsions bàsiques) i l’intel·lectual (conèixer més)

ÀNIMA = HARMONIA = ORDRE

DUALISME LIMITAT/ IL·LIMITAT:

Consonàncies imperfectes (so indefinit) és il·limitat Consonàncies perfectes (bellesa, harmonia, ordre) és limitat

Ex: la guitarra produeix un so, aquest so depen de l’allargada de la corda. La corda és il·limitada (ja que la corda pot arribar a ser molt llarga). En la música les consonàncies perfectes són la quarta, la cinquena i l’octava.

ARJÉ:

Estudi de les matemàtiques, mitjançant la raó, tot es relaciona mitjançant nombres.

Associen nombres amb:- Aritmetria quantitat- Geometria mitjançant punts, el numero 1 és el punt, el 2

és una línia i amb la unió de punts es van fent formes.- Simbologia el nº1 simbolitza la intel·ligència, el 2 la

dona, el 3 l’home, el 5 el matrimoni i el 10 la perfecció.

La realitat està formada per cossos plans linies punts.

Van distribuir les parelles de contraris en :- Positius: parell, il·limitat, masculí...- Negatiu: imparell, limitat, femení...

COSMOS:

Tot està format per contraris i buits (per on es belluguen).Els que introdueixen el concepte “cosmos” aplicat al món són els pitagòrics. Consideraven que les estrelles no eren fora sino dins la terra i que el centre era el foc. Hi ha 9 esferes i com que no podia ser que no s’arribés a 10 (ja que és el nº perfecte), doncs es van inventar el planeta “Antiterra”, que és el contrari a la terra. Amb aquesta antiterra explicaven els eclipsis.

Expliquen que la Terra no és el centre del món i es mou. Tots els objectes quan es mouen produeixen un soroll, encara que sigui molt fluix. Llavors van dir que les esferes celestes produïen “música celestial” al girar, però com el sentim des que naixem doncs la orella humana s’hi acostuma i després ja no el sentim.

DIFERÈNCIA ENTRE ATOMISTES I PITAGÒRICS:

Els atomistes es basaven que hi havia àtoms que es movien pel buit. I els pitagòrics nombres i també en el buit (quan no hi ha so).g

CRISI DEL PRIMER PITAGORISME:

La seva política aristocratitzant -han de governar els millors, que eren ells, és clar. Conflicte amb els nous vents democràtics. S'havia produït una altra crisi mantinguda molt de temps en secret que feia trontollar tota la seva construcció numèrica de la realitat: el descobriment dels nombres irracionals.

El pitagorisme ressorgirà en diversos moments de la història.

HERÀCLIT:

És monista.

ARJÉ “foc” metafòricament.

“Panta rei” (tot flueix).

Fa la teoria del coneixement: - Sentits, percepció s’observa el “panta rei”- Raó és la unitat del fluir.

Arriba a una altra premissa “la guerra és el rei”. Diu que els oposats estan en guerra permanent. I per explicar la premissa s’ha d’utilitzar la raó (existeix per ell).

Per explicar l’arjé de que tot flueix, necessita algo dinàmic i decideix agafar el foc.