SUMARI

PortadaEl nou Institut deRecerca Històricade la UdG

EstudisL'ortiga delfarmacèutic

L’Associació L'Associació participaa la 4ª edició delRecercat -Sortida: La Vall deBianya

TrobadesSeminari d’HistòriaEconòmica i Social

Patrimoni La Vall del Colca Els documentsdel despatx delsprocuradors Joude Figueres

Notes de lecturaXavier Torres,Llibretes deSerinyana

LlibresJaume Torras Fabricants sensefàbricaDavid MoréFars i senyalsmarítims de laCosta BravaDavid MoréEl far de SantSebastià. 150 anys de vida (1857-2007)

Agenda

Des dels orígens de la nostra entitat,l’Associació d’Història Rural de les comarquesgironines ha col·laborat amb el Centre deRecerca d’Història Rural de la Universitat deGirona (CRHR) en la publicació de la Bibliotecad’Història Rural i en l’organització d’activitatsmolt diverses. Mentre preparàvem aquestbutlletí, aquest Centre ha passat a formar partd’un nou institut universitari de recerca: l’Institutde Recerca Històrica (IRH).

L’Institut de Recerca Històrica de laUniversitat de Girona és una unitat dedicada a lainvestigació científica relacionada amb l’estudide la història des d’una perspectiva comparativai de llarga durada. Va ser aprovat pel ConsellSocial de la Universitat de Girona el passat 1 defebrer de 2008, però els seus precedents sónmés llunyans: sorgeix com una reorganitzaciód’estructures prèviament existents i que dona-ven suport, fins aleshores, a diferents grups derecerca de l’àmbit de la història. Concretament,procedeix de la separació de la secció d’HistòriaJaume Vicens Vives de l’Institut de Llengua iCultura Catalanes i de la dissolució de l’Institutde Patrimoni Cultural.

La constitució d’aquest nou institut cercapotenciar la recerca històrica a la Universitat deGirona i millorar-ne la seva projecció exterior.Així doncs, l’IRH acull la major part de la recercahistòrica que es realitza a la Universitat deGirona, des de la prehistòria fins l’èpocacontemporània, amb una voluntat integradora,transversal i de foment de la perspectiva dellarga durada i de la història comparada. Per aldesenvolupament dels seus àmbits i líniesespecífiques d’investigació, el nou instituts’articula en tres seccions, cadascuna de lesquals correspon a un o més grups de recercareconeguts per la UdG: el Centre de Recercad’Història Rural, el Laboratori d’Arqueologia iPrehistòria i el Seminari Permanent d’EstudisPolítics i Culturals.

Felicitem els nostres col·laboradors delCentre de Recerca d’Història Rural i desitgemque aquesta nova etapa que ara enceten siguitan productiva com l’anterior.

Redacció

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines

any Xnúm. 23

juny 2008

EL NOU INSTITUTDE RECERCA HISTÒRICA DE LA UdG

Façana de la Facultat de Lletres,seu del nou Institut de Recerca

Històrica de la Universitat de Girona(Fotografia: Universitat de Girona)

any X - núm. 23 - juny 2008

2

Els més afeccionats a la moda tèxtilpotser sabran que el rami és una fibrasedosa i lluent, amb certa similitud al lli, ambla qual es poden confeccionar pecesconfortables, adequades sobretot per al’estiu. És una fibra coneguda des d’antic —present, per exemple, en les mòmiesegípcies— i cultivada sobretot a l’est d’Àsia ila Xina, on es concentra la major part de laproducció mundial. La planta d’on procedeixaquesta fibra (Boehmeria nivea) és unaurticàcia que usualment rep el mateix nomde rami, i més rarament el d’ortiga blanca oortiga de la Xina. A més dels usos tèxtils,també s’utilitza com a cultiu farratger per al’alimentació bovina i d’altres espècies,sobretot al Brasil i les àrees tropicals deSudamèrica, on s’obtenen rendimentselevats (6.800 kg. de matèria seca perhectàrea i any).

A Europa, el rami va ser un cultiupràcticament desconegut fins les darreresdècades del segle XIX. No és casual que noaparegui en les grans compilacionsagronòmiques de l’època. La Bibliogra-phieagronomique de Musset (1810) nol’esmenta, com tampoc ho fa, dins l’àmbitespanyol, el Diccionario de agriculturapráctica y economía rural publicat en setvolums entre 1852 i 1854 sota la direcciód’Agustín Esteban Collantes i Agustín Alfaroi amb la col·laboració de les millors plomesde l’agronomia hispànica. Sembla que elsintents d’introduir el cultiu i, sobretot,l’aprofitament industrial del rami a Europavaren iniciar-se en les primeres dècades delsegle XIX, però varen ensopegar amb unproblema fonamental: les operacionsd’escorçar i separar i desengrassar la fibras’havien de fer manualment i erenexcessivament costoses en termes laboralsi econòmics. Tanmateix, el rami deuriasuscitar expectatives de certa importànciaentre tècnics i polítics perquè periòdicamentvaren anar aflorant iniciatives perpromoure’l. L’administració britànica al’Índia, per exemple, va convocar, entre 1803i 1869, tres premis de quantia considerableper estimular el disseny d’una màquina quepermetés mecanitzar aquest procés.

No fou, però, fins el 1879 quan laqüestió va desencallar-se. El problema vaobtenir una primera solució satisfactòriaamb el procediment mecànic i químicproposat per Pierre Auguste Favier, unfrancès de Villefranche-sur-Saône (Rhône-Alps). Per bé que va aparèixer de forma

simultània a altres propostes —amb algunade les quals va haver-hi fins i totenfrontament judicial—, la de Favier va serreconeguda internacionalment, com escomprova llegint el suplement de ScientificAmerican del desembre de 1883. Favier nonomés va innovar els procediments quevaren permetre la industrialització del rami,sinó que ell mateix va convertir-se enpropagador de la seva proposta —ambllibres com Nouvelle industrie de la ramie,editat el 1886— i en promotor de la sevaaplicació industrial. L’any 1881 va constituiruna societat anomenada La RamieFrançaise, amb seu a Avinyó i un capitalinicial d’un milió de francs que ben aviat(1883) va augmentar fins als 3.260.000francs.

Per tal de proveir-se de matèria prima,aquesta empresa va promoure la constitucióde plantacions de rami en terrenys propers ales seves fàbriques, alhora que cercavazones amb condicions agronòmiques isocioeconòmiques adequades per a la sevaexpansió. I en aquest punt va trobar-se ambBaldomer Mascort, farmacèutic de Torroellade Montgrí, que havia conegut la planta i lesseves possibilitats a través d’Agustí Robert,empresari barceloní i propietari de lamateixa localitat. Mascort va introduir elcultiu del rami a Torroella, generant unesnotables expectatives econòmiques. El junyde 1883 ja consta a les actes municipals quediversos ‘agricultors’ s’havien adreçat al’alcalde de Torroella demanant-li que esfomentés el cultiu del rami “ya que pareceestá destinado a ser una nueva fuente deriqueza para esta Villa...”. I el 1887 CarlesBosch de la Trinxeria en deixa constància enels seus Records d’un excursionista: “Hanprovat lo cultiu del rami; enlloc se desenrotllatan bé. Lo rami farà créixer la riquesaproductiva d’aquell paradís terrenal”. Algunsgrans propietaris locals varen implicar-sefortament en aquesta operació: AntoniNegre, Albert de Quintana, els Carles i elpropi Baldomer Mascort —que posseïa elmas de Santa Maria, desamortitzat isubhastat el 1843— ens consten entre els‘cultivadors’ de rami d’aquella dècada.

L’expansió del rami a Torroella va tenirel seu punt culminant el 1886, ambl’obertura d’una fàbrica dedicada a laproducció de fibra de rami finançada per lasocietat de P.A. Favier. La fabrica funcionavaamb una màquina de vapor queproporcionava força motriu a tres màquines

Notes en guaret

L'ortiga del farmacèutic

Baldomer Mascort,introductor delcultiu del rami

estudis

any X - núm. 23 - juny 2008

3

desfibradores i una serra de cinta circular.En un primer moment va ser dirigida per unenginyer belga anomenat Dobler i,posteriorment, per Domingo Cali. Lainauguració de la fàbrica va ser motiu d’unagran festa local, que es va fer coincidir ambla festa major. Va assistir-hi el propi Favier, iva ser detalladament explicada per l’en-ginyer forestal Primitivo Artigas a les pàginesde la Revista de Montes. El rami vaesdevenir un signe identitari local, fins alpunt que, segons el relat oral d’un familiar,un capatàs de la fàbrica va fer-se enterraramb vestits teixits amb aquesta fibra.

Desconeixem, demoment, més detallssobre el funcionament del’empresa. Tanmateix,l’experiència de Torroellaamb el rami va tenirdurant alguns anys unaprojecció notable.Baldomer Mas-cort va sernomenat Comissari Regid’Agri-cultura a Girona(1883-1884) i va convertir-se en propagador de laplanta a Espanya. Vadifondre l’experiència através de la GacetaAgrícola del Ministerio deFomento i altres mitjansen un moment en què lagran crisi agrària de finalsdel segle XIX es feia notar amb tota la sevacruesa i en què els cultius tèxtils tradicionals—lli i cànem— es trobaven amb moltesdificultats. Va entrar en contacte ambenginyers i propietaris d’arreu, alguns delsquals varen visitar les plantacions i la fàbricabaixempordaneses. En l’esplèndidamonografia sobre les transformacionsagràries de la plana de Castelló —Cànemgentil (2004)—, Samuel Garrido recull que laDiputació castellonina va enviar un enginyeragrònom a Torroella per analitzar lespossibilitats d’explotació del cultiu a la Planai que, malgrat que la iniciativa finalment noprosperà, alguns grans terratinents, com elbaró de la Pobla, varen assajar de produir-ne. El 1886 el rami es cultivava a Mérida(Badajoz), s’havia assajat a les Balears iOriola i s’estaven duent a terme reunions aGranada, on la pròpia societat La RamieFrançaise en projectava la construcció d’unafàbrica —a Motril— més gran que la deTorroella, amb setanta màquines.

Entre 1885 i 1890 les iniciatives entorndel rami varen multiplicar-se. L’Instituto deFomento del Trabajo Nacional, a propostadel seu vocal Ginés Vehil, creà una comissiómixta amb l’IACSI per estudiar els mitjansper fomentar-lo, i va publicar les sevesconclusions el febrer de 1886. El gener de1887 es va instal·lar una exposició sobre el

rami en el vestíbul del Congrés espanyol,alhora que s’activaven alguns ressortspolítics per impulsar una llei específica sobreel cultiu. El 1887 el banquer Evarist Arnúscedia una finca de Badalona per realitzarassajos amb la planta. Es varen publicardiversos llibres per divulgar el cultiu i lesseves aplicacions. El congrés de diputats vadiscutir la seva propagació a l’illa de Cuba.El cònsol espanyol als Estat Units vaelaborar un informe sobre la seva difusió iles tècniques utilitzades a Nordamèrica.L’interès pel rami també va estimularl’enginy d’alguns tècnics. Un mecànic català,

Joaquim Borràs, el 1889 va presentar unamàquina d’escorçar rami de la seva invencióque, segons la premsa, era més econòmicai simple que la de Favier.

L’onada, però, va ser breu. A principisdels anys noranta comencem a trobar indicisque les expectatives generades nos’estaven assolint. El Diario de Gerona del 6d’octubre de 1891 ho explicitava: “Sabido escon cuanto interés se procedió por parte demuchos propietarios el ensayo del cultivo delramio con la lisonjera esperanza de sacardel mismo ventajas que compensasen lasdeficiencias de otros cultivos pero no todossaben que la causa principal, tal vez única,de que haya haya quedado sin avanzar unpaso que no es debido á aquella planta nose haya aclimatado á nuestro suelo, ni esteno reúna buenas condiciones, sino á que laoperación de descortezarlo resulta tancostosa que hace caro el producto deaquella textil para la industria”. Aquestamagra situació va coincidir amb la mort deBaldomero Mascort, el maig de 1890,després d’una llarga malaltia.

La impressió que s’obté, sobretot apartir de la premsa i les publicacions oficials,és d’un globus que es desinfla. La indústriade rami no havia resolt els problemes decompetitivitat en relació amb altres fibres

La fàbrica de rami deTorroella de Montgrí,el dia de la sevainauguració

estudis

any X - núm. 23 - juny 2008

4

tèxtils. La seva explotació no va pasdesaparèixer sobtadament, però s’observauna davallada i, sobretot, un desplaçamentdel cultiu cap a territoris colonials. L’any1926 el govern espanyol va declarar d’utilitatpública el cultiu del rami a Guinea i tot seguitva realitzar dues concessions, de 3.750 ha i5.000 ha respectivament, per crearplantacions de diversos cultius, entre elsquals figurava el rami. Posteriorment, lapolítica autàrquica del primer franquismetambé comportà la revitalització de laindústria del rami: el 1947 va convocar-seun premi per millorar els procediments perobtenir la fibra i el 1953 un concurs perinstal·lar una factoria a la vall delGuadalquivir.

La fàbrica de Torroella va continuarfuncionant durant alguns anys, però l’anàlisidetallada de la seva trajectòria empresarial ide les seves relacions amb els propietaris iagricultors locals encara està per fer. Val lapena dedicar-hi més temps del que hancostat les quatre ratlles d’aquesta nota si, alcapdavall, es tracta d’un cas limitat ifracassat? Probablement la història del ramino canviarà cap interpretació general delcanvi agrari a Espanya ni del desen-volupament industrial del tèxtil, però no espot menystenir el seu interès com a estudide cas si s’acabés trobant un fonsdocumental prou ric. No només s’aprèn delque històricament acaba triomfant.

Enric Saguer

El 17 de maig d’enguany, una repre-sentació de l’Associació va participar en laquarta edició de la Jornada de Cultura iRecerca Local, conegut com a “Recercat”,que es va celebrar a Perpinyà, ciutat queenguany és la Capital Catalana de laCultura. Amb l’incomparable marc delCastellet com a fons, els nostresrepresentants van donar a conèixer lesactivitats i projectes realitzats per part del’Associació, en un estand compartit ambaltres entitats gironines. El públicassistent podia compaginar el passeigpels estands amb la visita a les diversesexposicions radicades a la fira (o al’interior del Castellet), sobre “Els Centresi Instituts d’Estudis: una xarxa de cultura irecerca al territori”, “Preludi de l’últimabatalla: les Brigades Internacionals alPriorat, 1938”, “Lluís Companys i la sevaèpoca”, “Les vinyes de l’Albera” i“Perpinyà i la febre de maig de 68. De lesúltimes avantguardes a la instituciona-lització del món de l’art (1968-1986)”.

Havent dinat, es realitzaren diversesconferències i taules rodones al Conventdels Mínims: “La realitat de les entitatsculturals en els diferents territoris de parlacatalana” a càrrec de Gentil Puig-Moreno,Josep Santesmases i Jeroni Pérez;“Identitat i frontera a la Catalunyamoderna”, per part d’Agustí Alcoberro; “Lamemòria del Rei en Jaume”, de RobertVinas; i “Catalunya, terra d’integració”, perpart de Joan Peytaví. El fet que la jornadase celebrés a Perpinyà va convidar elsassistents a aprofundir particularmentsobre el fet fronterer i les relacions abanda i banda de la frontera. La jornadafinalitzava amb l’entrega dels “PremisRecercat”.

Cal valorar molt positivament laparticipació de l’Associació en aquestaactivitat, de la mateixa manera que calvalorar l’interès creixent i la difusiód’aquesta jornada i la creixent participaciódels Centres en aquesta jornada, cosaque facilita els contactes de cares afutures col·laboracions.

Joaquim Alvarado i Costa

L’Associació participa a la 4aedició del Recercat

Perpinyà, 17 de maig de 2008

estudis

l’Associació

any X - núm. 23 - juny 2008

5

Per primera vegada anàvem a laGarrotxa, en una de les seves valls demés anomenada, per la bellesa del seupaisatge, la gran quantitat d’esglésiesromàniques, grans masies, restaurants—amb alguna estrella Michelin— i casesde turisme rural. Tots ells elementsimprescindibles per entendre àmpliamentel concepte de la història rural. Avui en dias’ha convertit en un eix viari de primerordre, en les comunicacions de laGarrotxa —i les comarques gironines dela costa— amb el Ripollès i els Pirineus,amb la construcció dels Túnels delCapsacosta. Tot plegat, vam gaudir d’undia magnífic.

Una de les característiques mésinteressants de la vall és l’absència degrans nuclis urbans i, al seu torn, lanombrosa presència de cases de pagès igrans pairalies —sobretot en les sevesvessants suaus—, disseminades arreu iorganitzades al voltant d’una sèrie deparròquies i esglésies: Sant Andreu dePorreres, Sant Miquel de la Torre, SantaMaria de Sacot, Santa Maria de Castellarde la Muntanya, Sant Feliu del Bac, SantaMagdalena del Coll, Sant Salvador deBianya, Sant Martí del Clot i Sant Martí deCapsec al costat nord de la vall, i SantPonç d’Aulina, Sant Martí de Solamal,Sant Pere Despuig, Santa Margarida deBianya, Sant Miquel del Mont i SantAndreu de Socarrats al sud.

Gaspar Guardiola, historiadorafeccionat i gran coneixedor de tots i cadaun dels racons de la vall, va ser un delsnostres guies. En ell, hem de veure-hi unhome apassionat per la història local, enels seus detalls més íntims i particulars,amatent a qualsevol descoberta arqueo-lògica —prehistòrica en aquest cas—, a lapreservació de molts arxius patrimonials,a la transcripció de tota mena de dades i,en definitiva, a la seva conservació idifusió. Cada pedra i document tenen elseu significat i paper dins la històriagarrotxina. Just a la primera visita vam

poder veure l’antiguitat d’una de lesmasies de la vall, Sovelles, on s’haviaemprat en els fonaments l’opus spicatum,que, tal com informava Guardiola, és unasenyal inequívoca de la seva vellura quecaldria remuntar als visigots.

La vall, quasi plana, ha estat idònia iapta per a l’agricultura. Avui en dia, però,el conreu de cereals ja no conforma labase econòmica dels masos, i aquestshan sabut adaptar-se perfectament alsnous canvis i usos socials, obrint-los alturisme, conservant els edificis imantenint-ne el caràcter rural. Així hovèiem en el mas de la Torre de SantaMargarida, adequat a l’allotjament turísticde manera pionera a Catalunya. També elCallís, propietat del nostre segon guia,Joan Fort, historiador i arxiver, ha adequatuna part de la casa per al turisme. El Callísi el Puig són dos dels exemples mésimpressionants de grans pairaliesconstruïdes en la bonança del segle XVIII,amb magnífiques galeries i eres.Mentrestant, el mas Farró ha adequat lesinstal·lacions per a la fabricació deformatge d’ovella i cabra —fresc isemifresc, i val a dir que excel·lent, pelque vam podem tastar—, a partir delbestiar criat per ell mateix.

Xavier Solà Colomer

Les fotografies que il·lustrenaquest article han estat

realitzades per Enric Saguer

Sortida

La Vall de Bianya5 d’abril de 2008

El passat dissabte 5 d’abrilde 2008 els socis de

l’Associació d’Història Ruralde les comarques gironines

vam visitar la Vall de Bianya,dins els programa

d’excursions semestrals queorganitza l’entitat.

l’Associació

Els dies 27, 28 i 29 del passat mes demarç el Centre de Recerca d’HistòriaRural de la Universitat de Girona, encol·laboració amb el grup de recercaSociétés rurales européennes, Groupe derecherches pour l’histoire économique etsociale des campagnes (XVe-XXe siècles)CNRS, SORE-GHREC organitzà el vintèSeminari d’Història Econòmica i Social.Sota la coordinació de Rosa Congost(UdG) i Gérard Béaur (CNRS), s’hiaplegaren investigadors de l’èpocamedieval, moderna i contemporània dediferents regions i països que incidiren enles nous mètodes d’anàlisi dels mercatsde la terra, el diner i el treball des de laperspectiva de la història regionalcomparada.

Gérard Béaur (CNRS, EHESS)encetà la sessió dedicada al mercat de laterra seguint de prop les hipòtesisplantejades en la programació. A bandade posar l’accent en les imbricacions(però també les desconnexions) entre elsdiversos mercats, apuntà la idea de lainseguretat del comprador en lesoperacions i del paper de la monarquiaper assegurar una millor informació.Fabrice Boudjaaba (Université Rennes 2),en canvi, se centrà en el seu estudi sobrela regió normanda de Vernon, on haviapogut constatar que predominaven lesoperacions mercantils per damunt del’herència en la circulació de la terra. Aixímateix, conclogué que aquest mercat i elseu funcionament no estavencondicionats pels lligams estrictes deparentiu. Rui Santos (Universidade Novade Lisboa) amplià la panoràmica europeaa partir del cas de l’Alentejo portuguès del’Antic Règim, en què l’estratificació socialno tenia correlacions necessàries amb lajerarquia en l’explotació de la terra i onl’arrendament esdevingué la via majord’accés a la terra, perfectament comple-mentada amb el mercat del treball.

La primera jornada del seminari escompletà amb dues aportacions delCentre de Recerca d’Història Rural(CRHR,UdG), a càrrec de Lluís To i deRosa Congost. Lluís To oferí diversesreflexions a propòsit del mercat de la terrade la vall d’Aro al segle XIV. A través decapbreus successius, pogué observar, per

exemple, que, malgrat certes limitacions,el ritme de circulació de tinences era fluid,no hi havia una polarització clara entrecompradors i venedors, ni gaire presènciad’actors externs. Rosa Congost, en unaèpoca més avançada de l’emfiteusicatalana, presentà algunes evidènciesdocumentals, com ara el paper motor delsestabliments en la posada en cultiu deboscos o erms; al mateix temps, es referíal fet que el mercat de la terra assistí altombant del segle XVIII al XIX al’emergència d’un nou grup social, el delsmenestrals, i esmentà diverses relacionsentre el contracte emfitèutic i els mercatsdel diner i del treball.

El matí de l’endemà es consagrà al’àmbit del crèdit. Gilles Postel-Vinay(INRA, ENS) féu una proposta d’anàlisiglobal i en la llarga durada dels tresmercats presos com a emblemàtics.Incidí, sobretot, en l’observació de lesasimetries dels vincles entre mercats, laimportància de les garanties i dels títols i,en definitiva, de les institucions que hi harere les diverses distàncies i freqüènciesde les operacions. Ricard García Orallo(CRHR, UdG) presentà la seva recerca encurs entorn dels mercats informals decrèdit a l’Espanya liberal (1861-1931). Agrans trets, resseguí l’avanç d’aquestamodalitat creditícia al llarg del segle XX,concretada de manera especial en elspagarés, amb efectes, fins i tot, judicials.De la mà d’Antoni Furió (Universitat deValència), es tornà a fer una incursió al’edat mitjana, en aquest cas en el mercatdel diner baixmedieval. Al marge derefutar el pressupòsit que el crèdit és unrecurs a la manca de liquiditat monetària,plantejà de manera molt gràfica l’enormeactivitat creditícia que més o menys potemergir a les fonts, abans de centrar-seen el censal: esbossà els factors quen’expliquen l’eclosió i, més secundà-riament, una hipòtesi sobre els seusorígens. La matinal d’intervencions va serapuntalada per Sebastià Villalón (CRHR,UdG) amb l’exposició d’una altra tesi encurs que pren com a referència el Registred’Hipoteques català en l’estudi del crèditdel darrer terç del set-cents fins al segleXIX. En una comparativa entre diversosanys, es fixà en la trajectòria i correlaciódels censals i els debitoris, els mecanis-

XX Seminari d'Història Econòmica i Social

Terres, treball, diner: tres (o més) mercatsproblemàtics. Europa occidental, segles XII-XX

any X - núm. 23 - juny 2008

6

Facultat de Lletres de laUniversitat de Girona

Girona, 27, 28 i 29de març de 2008

trobades

Fotografia deLídia Donat

any X - núm. 23 - juny 2008

7

mes d’informació i els lligams amb elmercat de la terra.

La darrera sessió girà entorn delsmercats del treball i es va obrir, de nou, auna perspectiva internacional. ErichLandsteiner (Universitat de Viena)compartí els resultats de les recerquesque ha dut a terme entorn de la viticulturaaustríaca del segle XVI, en què elstreballadors assalariats conviuen ambformes d’accés a la terra prou particulars,donant lloc a una forta demanda quepermet una gran presència de vinyatairesno qualificats. Gabriel Jover i AntonioLópez Estudillo (CRHR, UdG) introduïrenla qüestió de les grans explotacionsagrícoles mediterrànies. Jover plantejàl’evolució i l’abundància de mà d’obra(sobretot femenina) i la importància delsingressos oleolícoles entre el 1600 i el1820 a l’illa de Mallorca. A continuació,López Estudillo parlà del pes del treballassalariat (“destajistas” especialment del

sector de l’olivera), bàsic com acomplement en les economies familiars ala província de Còrdova des de la segonameitat del segle XVIII. Una mica percontrast, Jean-Michel Chevet (INRA), apartir de l’exemple de l’àrea de París,aportà diverses reflexions sobre lesinterrelacions entre l’evolució tècnica de laforça de tir i la del treball humà al llarg delsegle XIX, així com alguns trets derivats del’estacionalitat agrícola. El darrer cas quearticulà l’aproximació global al mercat deltreball fou la presentació, a càrrec d’EnricSaguer i Mònica Bosch (CRHR, UdG),d’un dels àmbits del projecte de memòriaoral sobre la masoveria a la regió deGirona al segle XX. En línies generals, vanglossar la transformació de la masoveriadels contractes de parceria alsd’arrendament fix en diner al compàs delscanvis en les relacions laborals.

Totes les intervencions coincidiren aidentificar diversos vincles entre elsmercats principals. I és precisament enaquest sentit que s’exposaren els resultatsprovisionals del projecte Eppur si muove.De la propietat com a idea a la idea de la

propietat com a obra, dirigit per RosaCongost i finançat pel Ministeri d’Educaciói Ciència dins l’acció Explora. L’equip detreball d’estudiants i doctorands estavaformat per Xavier Carreras, AlbertReixach, Albert Serramontmany, LluísSerrano, Miquel Serrano, Josefina Simon iSebastià Villalón (coordinador del grup); lapresentació va anar a càrrec de SebastiàVillalón, que es referí al disseny de la basede dades i als problemes metodològics;Lluís Serrano, que versà sobre la grandiversitat de tipologies documentals, iAlbert Reixach, sobre les categoriessocioprofessionals.

Els estudis i valoracions posats encomú, certament, també suscitarencontrovèrsies. Per bé que en les tandesobertes a la fi de cada sessió ja escomençaren a esbossar algunestendències, el gruix del debat emergí eldarrer dia. Si calgués subratllar un temaque estimulà bona part dels participants,

seria, sens dubte, la distinció entre elcrèdit formal i l’informal. Més enllà de lespropostes de G. Béaur d’abandonar ladisjuntiva taxativa en benefici d’una nocióde gradació, R. Santos va dissenyar unacomplexa taula per definir el grau deformalitat de les operacions creditícies apartir d’una doble dimensió: el nivell de lacertificació i la fiabilitat de la garantia. Ambtot, el seminari (amb un nombre importantd’assistents i una dinàmica fluida iparticipativa) deixà obertes, és clar,algunes qüestions. Sense acabar de feratenció als mercats al marge delsseleccionats, queda pendent l’anàlisi,doncs, de noves interaccions. Igualment,no es resolgué de manera unànime elvincle entre la segmentació de la societat il’accés als possibles nivells distints delmercat. Sigui com sigui, l’organitzaciómanifestà el desig de buscar una novaavinentesa per perseverar en l’estudiconjunt d’aquests aspectes cabdals de lahistòria socioeconòmica de l’EuropaOccidental.

Albert Reixach i Lluís Serrano

trobades

Fotografia deLluís Serrano

El Perú és un país de bonics iencisadors contrastos. Al seu importantpatrimoni cultural s’hi ha d’afegir un nomenys valorable patrimoni natural. Ésevident que el turista busca conèixer elmític Machu Pichu, visitar la ciutat deCusco i, si pot, arribar-se fins al famós llacTiticaca. Tanmateix, des d’aquesta tribunano podem deixar de recomanar una visitaa la menys coneguda Vall del Colca, a laprovíncia de Caylloma, dins la regiód’Arequipa, al sud del país, on lapresència de turistes encara és minoritàriai on es pot gaudir d’un espai autèntic, viu idiferent. Una de les millors èpoques peranar-hi és l’abril, perquè s’ha acabatl’època de pluges i la natura és un esclat.

Les colcas eren uns magatzems degra d’època incaica, alguns dels quals, enprevisió de situacions de perill, essituaven en indrets aïllats, com en foratsoberts a la roca d’alguns penya-segats,encara ben visibles durant la visitad’aquesta zona.

Es tracta d’una vall tancada enmigdels Andes, corol·lada per pics de fins a7.000 metres i connectada al món per unestret i gairebé infranquejable congostfluvial que obliga a accedir-hi no des delcurs baix del riu —com a priori es podriapensar— sinó des d’un elevat pas demuntanya. Per arribar-hi, el millor ésaterrar a la ciutat d’Arequipa, una bonicapoblació que destil·la vida universitària iintel·lectual i evoca un passat colonial.Des d’aquesta ciutat s’agafa una carreterade 164 km a voltes asfaltada i en ocasionssorrenca i polsosa que, després d’unesquantes hores de viatge, ens portarà a laVall del Colca, tot travessant successi-vament zones amb paisatges bendiversos: els barris humils de novaconstrucció de la perifèria d’Arequipa,territoris desèrtics poblats només perdiverses varietats de cactus, el parcnacional de Salinas y Aguada Blanca a3.500 metres —on es pot admirar labellesa de les vicunyes en estat natural—,

la puna —on la verdor de la vegetació demolses s’alterna amb el reflex de tonalitatsblavoses de les petites basses i llacunespoblades de diverses aus que es perdenen l’horitzó d’un extens altiplà—, laplanícia de Tocra a 4.500 metres, querecorda un paisatge lunar tan sols decoratper la yareta —una petita planta medicinalque només creix un mil·límetre l’any—, il’aridesa rocallosa i ventosa del Miradordels Andes a 5.000 metres d’alçada, on lavista s’extasia contemplant unapanoràmica de cims amb neus perpètues,d’entre els quals advertim el Misti, on neixel mític Amazones. Tombat el punt mésalt, descendir a la vall esdevé un viatgefascinant de matisos i colors. Mai unagamma tan gran de tonalitats verdes,garbellada de punts grocs, ocres i moltsaltres colors, no havia il·luminat tant elsmeus ulls. La varietat de conreusescampats en petites i irregulars peces deterra, traçades en el desnivell delspendents i sovint emmarcades per recs ireguerons proporciona la visió d’unasocietat agrícola viva i dinàmica.

Més enllà d’aquestes sensacions,s’obre un món diferent de tot el que s’havist al país fins al moment: un paisatgeacollidor que t’embolcalla i et transmetl’equilibri entre la natura i l’home des detemps immemorials. Les terrassesagrícoles que modulen el paisatge de la vallrecorden —en la distància geogràfica i enla proximitat afectiva— els bancals de vinyadel cap de Creus, un paisatge agrícola deles comarques gironines en regressióabsoluta d’ençà del fred de 1956.

Malauradament, l’extraordinari saberagrícola d’aquest territori empordanèsacumulat durant centúries s’ha malbarataten només mig segle. Salvant lesdistàncies —perquè, al Colca, de vinya,res de res—, poder admirar en altrescontrades un paisatge agrícola plenamentintegrat i productiu, permet copsaralgunes de les claus d’aquest nostrepassat desaparegut. El Colca és und’aquells espais on la integració de l’homeal medi és gairebé absoluta; i lesintervencions modernes intenten manteniraquest equilibri. Esperem i desitgem queaixí sigui per molts anys; i que no ho acabiespatllant la cobdícia humana imperant enles societats més “desenvolupades”.

En la sinuositat de la baixada a la vall,resulta molt interessant aturar-se de tanten tant, entre altres motius, per veureplenament en funcionament la conduccióincaica de les aigües des dels cims de lesmuntanyes fins a les fèrtils terrassesagrícoles de la vall. Els pastors, habillatsamb vistoses indumentàries de colors,pasturen els seus ramats en els prats més

any X - núm. 23 - juny 2008

La Vall del Colca(Perú)

Fotografies deDavid Moré

8

patrimoni

any X - núm. 23 - juny 2008

9

elevats, i les llames i les alpaquestravessen tranquil·lament la carretera, demanera que obliguen els escassosconductors a aturar-se. L’obra hidràulicaque podíem intuir mentre baixavem per lacarretera d’accés a la vall esdevé dignad’admiració quan arribem a la fondalada.Més de 12.000 hectàrees de conreus deregadiu abasteixen d’aliments la vall ipermeten l’existència d’una activaeconomia productiva.

La capital de la vall és Chivay. Pelsnostres ulls europeus, és un poble petit,amb discrets serveis administratius,mèdics i educatius. Resulta moltinteressant una visita al seu mercat, onpodrem tafanejar entre gran varietat deproductes alimentaris que conformen unarica dieta per als habitants de la contrada.Destaca l’existència d’un inacabablenombre de varietats de blat de moro, lapresència de gran varietat de llegums i lano menys destacable de cereals, entre elsquals la quinoa —amb la qual fangustoses sopes—, algunes fruites pocconegudes i d’altres que, malgrat no ser-ho, sorprenen per la seva massivapresència i pel gran nombre de varietatsde tots colors i sabors —per exemple lesfigues de moro—, herbes i espècies detota mena i molts altres productes quepodrien ben encuriosir-nos. A l’exterior delmercat cobert, hi ha petites paradetes depersones d’indrets remots de la vall,accedir als quals, des de qualsevolcarretera pedregosa, representa més d’undia de camí per petits corriols, trescantmuntanyes. I —oh, sorpresa! —, encara hipodem arribar a trobar senyores que noentenen ni un borrall de castellà:s’expressen tan sols en quítxua.

Un recorregut per les diversesesglésies de la vall, com la de laInmaculada de Yanque, permet amarar-sed’una cultura que ha barrejat elements dediversa procedència i n’ha fet una depròpia molt singular. Les llindes de lesportes d’entrada destaquen per lapresència d’una mena d’escut amb lasimbologia dels dominics i dels jesuïtes,que són els ordes religiosos que hi vanportar a terme el procés de cristianització.

L’ornamentació floral i fantasiosa queho decora tot significa la presència isupervivència d’un pòsit inca encara moltarrelat. En el segon quart del segle XX,l’obertura d’una carretera la va treure del’aïllament total, tot i que, de moment, elstentacles de la globalització encara no hihan deixat la seva empremta anorreadorade la consciència de poble.

Diverses coses de l’organització socialens sobten. La primera és la transmissió

de la propietat de la terra que, a diferènciade moltes altres zones del Perú, téinstituïda la figura d’un “hereu” universal:el fill mascle més petit. És de suposar queaquest sistema responia a una qüestióvital, lligada a les majors possibilitats desupervivència del fill més jove per podertenir cura dels pares vells. Vaig tenirocasió de parlar amb un jove quecompaginava les feines de casa seva ambles cavallerisses de l’hotel on m’allotjava.Jaime m’explicava que els seus germanshavien hagut de marxar a Lima i Arequipai que ell, com a hereu, es quedava a casa.Estava content de poder tenir aquestafeina, perquè els seus pares encara erenjoves i això els podia anar molt bé per a laseva economia familiar. Era un noiagradable i intel·ligent, i vaig tenir ocasióde comentar-li la riquesa patrimoniald’aquell paisatge agrícola tan singular;paisatge que cal mantenir com a garantiad’un futur desenvolupament sostenible,perquè confereix a la vall una singularitatque atrau. Tan de bo sigui així per moltsanys!

La gent de la vall són gent intel·ligentque han sabut adaptar-se i organitzar-se.Més enllà de la propietat privada decadascú, les comunitats tenen organitzatssistemes de treball col·lectiu per ajudar-seels uns als altres en puntes estacionals delcicle agrari. El negoci turístic tampocs’escapa d’aquest enfoc comunitari. En elcamí de l’incomparable Mirador delCòndor, on la vista s’extasia contemplantel vol d’aquestes meravelloses aus i ontambé podem admirar la bellesa de moltaaltra fauna i flora que s’estén pel canómés profund del món amb més de 3.400metres de desnivell, observemsuccessives paradetes improvisades deproductes típics i artesans. En aquestspunts i de manera específica en aquestconcorregut mirador, s’ha establert unsistema de torns diaris. Això permet adiverses persones, majoritàriamentdones, compaginar tasques agrícoles ambla venda d’aquests productes bàsicamenttèxtils i millorar les seves economiesfamiliars. Aquest sistema cooperatiu esveu complementat amb una interessantexperiència de comedores comunales,que permeten descarregar moltes donesdel lligam d’haver de fer el dinar i podertreballar al camp. Amb un sistema detorns, moltes dones poden contribuir ambla seva feina a millorar les rendesfamiliars. Ja havíem tingut ocasió de veureaquest tipus de servei social a tocar delmercat de Chivay, però en el petit poble deMaca l’experiència encara resulta mésinteressant.

Llevar-se ben d’hora al matí i iniciaruna excursió a trenc d’alba ens depara la

patrimoni

any X - núm. 23 - juny 2008

L’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà haconclòs l’inventari-catàleg d’un importantfons compost de 390 capses arxivadores—40 m.l. —, amb dates extremes que vandes de 1386 fins a 2001, de documentsprocedents del despatx del carrer JoanMaragall de Figueres del procuradorTomàs Jou Barbosa i el seu fill Josep JouCarreras.

Com a documentació judicial, constade 3600 causes civils, des de 1892, quanel procurador Jou, amb trenta anys d’edat,inicià la seva activitat com a agent fiscal alnou despatx; també, 181 causes penals,així com nombrosos afers administratiusprivats amb asseguradores, lloguers itramitacions diverses.

El fons conté un volum important dedocumentació referent a l’administració depatrimonis de particulars situats a l’AltEmpordà. L’extensa clientela del despatxinclou des de petits propietaris agrícoles agrans propietaris rendistes, passant perinstitucions com l’Hospital de Pobres deFigueres. Del conjunt de gestions, endestaquen especialment les encaminadesal cobrament d’arrendaments o de censosemfitèutics, així com la reclamaciód’anualitats o pensions endarrerides queen alguns casos acaben en demandes

judicials. També hi ha documentacióreferida a altres aspectes jurídics com lainscripció de títols o la tramitaciód’herències. Per tot plegat, la documen-tació s’acompanya sovint d’escripturesnotarials familiars i d’antecedents sobreterres que justifiquen drets i propietats:compravendes, establiments, testaments,capítols matrimonials... El fet queaquestes escriptures es remuntin ennombrosos casos al segle XVIII i XIX,permet disposar d’un material d’extremariquesa per reconstruir parcialmentalgunes genealogies i la trajectòria depetits patrimonis familiars. Alhora, ladocumentació generada per l’adminis-tració d’aquests patrimonis permet l’estudid’altres aspectes interessants, com laconflictivitat pagesa o la pervivència finsben entrat el segle XX de relacions depropietat característiques de l’AnticRègim, sense oblidar l’aportació quesignifica per a estudis sobre els diversosmunicipis de la comarca.

A banda de l’activitat professionalpròpia del despatx, el fons Jou incorporadocumentació derivada de la participacióde Josep Jou Carreras en la vida política isocial de Figueres, especialment delsperíodes en què fou alcalde de la ciutat —durant les dictadures de Primo de Rivera iFranco—. Igualment, és importantdestacar la documentació de l’AsilVilallonga, que es conserva dins el fonspel fet que n’havia estat secretari. Enaquesta mateixa línia es localitzà tambédocumentació de l’Associació de Músicade Figueres corresponent al període1923-1936 –Jou també n’havia estatsecretari.

Marc Auladell Agulló

“sorpresa” de retrobar-nos amb latradicional i extraordinària vitalitat delscamins, farcits de persones que esdesplacen des de les poblacions a lesseves peces de terra per realitzar-hitasques agrícoles. Multitud d’homes idones, tots ells treballadors del camp,circulen pels camins amb farcells al’esquena, acompanyats d’ases i mules. Alllarg de la jornada, mentre ens desplacemper la vall, tindrem ocasió de veurefamílies recollint productes agraris adiversos camps, homes amb bous llauranti ramats pasturant lliurement. I enscreuarem més d’un carro en algun revoltde la carretera. La imatge del matí,bucòlica als nostres ulls, evidencia unavida dura; i es repeteix a la inversa alcapvespre, quan els ocells van a dormir i

la gent retorna a les seves casescarregada amb part de la collita de lajornada. La foscor s’estén per la vall, ideixa només a la remor del riu Colca elprivilegi de trencar el silenci d’una nitcorol·lada d’estels al firmament.

I, ja per acabar, només recomanar-vosnovament, si teniu l’ocasió de visitar elPerú, de no deixar escapar una visita aaquest indret que conserva encaral’essència d’una societat rural viva idinàmica, on conviuen en harmonia elmedi i l’home i on el paisatge esdevépoesia. Només observant, podremimaginar i, perquè no, també interpretarmillor el passat rural del nostre país.

David Moré Aguirre

Els documentsdel despatx delsprocuradors Joude Figueres

10

patrimoni

any X - núm. 23 - juny 2008

11

Jordi Curbet és l’estudiós, curós iamatent, dels papers domèstics de JoanSerinyana (1818-1903), un pagès ivinyater de la vila de Llançà, “grafòman decap a peus”, que va llegar als seus unnombre força considerable de fulls escritssobre les matèries més diverses. En unextens i elaborat estudi introductori, elcurador s’ocupa de la biografia i l’entornfamiliar del personatge, el context històrici local del testimoni —amb una remarcableaportació sobre l’integrisme o larecatolització per terres de l’Alt Em-pordà—, i fins i tot els problemes de fons ide forma del document mateix. Primer detot, doncs, el gènere: autobiografiaincipient? “llibre de família”, com en diuenels estudiosos italians? o “llibretes dememòries”, tal com escriu, en general, elpropi interessat? A l’hora de la veritat, elfons no canvia gran cosa. Se’n diguin“llibres” o “llibretes”, “memòries” osimplement “notes”, el text de Serinyana iel seu contingut, declaradament miscel·la-ni, no difereix pas gaire de tants i tantsaltres escrits semblants, vuitcentistes ofins i tot d’un parell de segles abans.

El lector hi trobarà, doncs, un grapatde dades familiars i patrimonials; en part,autobiogràfiques i cadastrals, com ara enl’epígraf “Nota de terras pusaïdas per jo”(pàg. 139). No hi manquen tampoc lesinevitables i omnipresents calamitats(aiguats, sequeres, la fil·loxera finise-cular), ni el detall de les caresties, lescollites i els preus del blat, l’oli i el vi. Eltext incorpora, a més, un bon feix denotícies i esdeveniments de l’època,siguin d’índole netament política o tot justlocal, com ara les reiterades temptativesde suïcidi d’un convilatà, dignes d’unvodevil (pàg. 158) o l’arribada delferrocarril, la construcció del qual —ditsigui de passada— no ens imaginàvempas tan sagnant (pàg. 188). Finalment,també fan acte de presència les habitualsi reiterades efusions religioses; nodebades, una de les llibretes manuscritesrecull l’apostolat seglar de l’autor, principalmantenidor de la confraria local del SagratCor. Si de cas, els escrits de Serinyanatraspuen un esperit classificatori imonogràfic absent en els seus ancestresde cent o dos-cents anys abans: en llocd’una miscel·lània d’assumptes sensesolució de continuïtat, ara trobem,oportunament discriminades, llibretes de“memòries”, d’afers de “guerra irebulocions (sic)”, i una de “cantarelles”,oracions i receptes entre algunes altres.Justament d’aquesta darrera llibreta se’nfa, únicament, una presentació antològica,i encara que tots ens podem fer càrrec deles raons editorials que poden haverpropiciat una retallada semblant, és dedoldre que se’ns deixi amb la mel als llavis

davant d’uns epígrafs tan suggeridors oenigmàtics com ara “El perro caritativo” o“Una família japonesa”.

A més de grafòman empedreït,Serinyana sembla haver estat igualmentun lector voraç. La biblioteca del nostrememorialista tenia des d’una Bíblia oVulgata en castellà, i un llibre sobre ”Lavida de los animales”, fins a uns quantstoms de la Revista Popular; una publicaciócatòlica i d’un antiliberalisme furibund,dirigida per l’eclesiàstic i apologeta FèlixSardà i Salvany (1844-1916), i forçapopular a la Catalunya de la Restauració.Tot això sense (poder) comptar les lecturesde préstec; en particular, aquellesfacilitades presumiblement pel capellà dela vila. Serinyana, altrament, no parava dellegir diaris. Això fa que un pagès deLlançà pugui estar al cas no sols delsesdeveniments de Barcelona o de Madrid(pàgs. 182-183), i conèixer algunes dadesde l’Índia britànica (pàgs. 190-191), sinóque pugui resseguir, a més, la trista fi del’antic imperi hispànic, des de la guerra deCuba (pàg. 182) fins a la pèrdua de les illesCarolines, a l’oceà Pacífic: “lo dit añ 85 (...)mos án pres las Islas Corolinas” (pàg.179). Un bon exemple, fem-ho avinent, delpaper de la premsa en l’aprehensióindividual de la realitat i la fixaciósubseqüent de les pertinences col·lectives.

Lector bilingüe, el Serinyana escriptorés monolingüe; barbarismes al marge, isense negligir els efectes de la còpia otraducció catalana de força textos encastellà. Tanmateix, en aquest punt lesconsideracions de l’editor són (em fal’efecte) tècnicament irreprotxables i d’unaponderació (d’això n’estic segur)absolutament remarcable. Vull dir queCurbet no fa cap problema —ni cap virtut—del fet que un pagès vuitcentista delPrincipat escrigui en català els seus papersdomèstics fins a la darrera pàgina i hora. Defet, els catalanistes són ben poc presents enles narracions de Serinyana, fins i tot quantracta de les “guerres i revolucions” del’època. Amb la discreció habitual d’aquestamena de fonts, Serinyana es limita, engeneral, a pintar el panorama. L’any 1843 hihavia, diu, “dos partits”: liberals irepublicans. No gaire després, el 1848, jan’hi haurà tres, de “partits”, amb l’afegitd’uns carlins que van guanyant presènciaen el relat de Serinyana, ni que sigui percondemnar-ne els seus excessos (pàg.171). Més endavant, apareix el “partitanarquista” (pàg. 186). El lector, però, esqueda amb les ganes de saber quin era elseu, de partit.

Curbet presenta tot sovint Serinyanacom un pagès entre dos focs: entre la fe ila raó, entre l’integrisme i el lliurepen-

notes de lectura a l’entorn de la Biblioteca d’Història Rural

Un pagès entre dos focs

CURBET HEREU,Jordi (ed.)Les llibretes dememòries deJoan Serinyana(1818-1903),vinyaterllançanencBiblioteca d’Història Rural(Col·lecció Documents, 5)

Associació d’Història Ruralde les Comarques Gironines/ Centre de Recercad’Història Rural de laUniversitat de Girona /Documenta Universitaria,Girona, 2007, 212 pàgs.

any X - núm. 23 - juny 2008

12

Fa més de vint anys que Jaume Torrasva començar a publicar els resultats de laseva recerca sobre les manufactures deteixits de llana a la Catalunya del segle XVIII.La seva obra ha contribuït substancialmenta modificar la imatge que teníem del’economia catalana del set-cents i haenriquit extraordinàriament els esquemesexplicatius sobre el canvi econòmic a finalsde l’època moderna. Qüestions com l’avençi els mecanismes de l’especialitzacióregional a la Catalunya del segle XVIII, lacomplexa estructura de la draperia, lestransformacions empresarials en algunssegments d’aquesta indústria i el paper de ladiàspora mercantil catalana a l’interiord’Espanya, no només han estat objecte del’anàlisi de Jaume Torras, sinó que, sovint,els seus articles, plens d’idees noves id’hipòtesis suggerents, han suposat laintroducció d’aquests temes en l’agendad’investigació dels historiadors del’economia catalana (i espanyola) del set-cents. La documentació de la família Torelló,paraires d’Igualada, ja havia estat moltrellevant en la recerca de Jaume Torras.Tanmateix, degut al format del seus articles,breus i estilitzats, no comptàvem amb unareconstrucció detallada de la història de lafamília que mostrés tota la riquesad’aquesta font. El llibre objecte d’aquesta

ressenya realitza aquesta funció. Peròaquest és molt més que un llibre sobre elsTorelló, perquè combina la històriad’aquesta família amb l’ús de fonts mésgenerals i es planteja interrogants que vanmolt més enllà dels que afecten la sevatrajectòria particular. A través d’un diàlegmesurat i prudent entre les hipòtesis d’abastgeneral i la reconstrucció d’una històriaparticular i local, entra de ple en alguns delsprincipals problemes relacionats amb lestransformacions de l’economia catalana delsegle XVIII i en les raons de l’avantatgecomparatiu de les seves manufacturesllaneres respecte de les de l’Espanyainterior.

El llibre consta de set capítols, alsquals s’afegeixen la introducció, un breuepíleg i un útil glossari de termes tèxtils. Elcapítol 1 descriu la naturalesa de l’ofici deparaire a la Catalunya moderna. Destaca ladiversitat de realitats que es designavenamb aquest terme i, sobretot, descriu elperfil dels menestrals paraires de lamanufactura vilatana, als quals dedica unespàgines que són també una excel·lentdescripció del procés productiu. L’ofici teniacom a element definidor determinadesoperacions de l’elaboració de teixits de llana(emborrar, emprimar, perxar); alguns dels

TORRAS ELIAS,JaumeFabricantssense fàbrica.Els Torelló,d’Igualada(1691-1794)Vic, Eumo, 2007.

sament, entre l’Antic Règim i la revolucióliberal (pàgs. 9 i 18). És una hipòtesiperfectament versemblant, però, enrealitat, allò que predomina en el nostreautor —o, si més no, en els seus textos—fóra més aviat una mena d’“indiferen-tisme” ben característic d’aquesta mena defonts, si no un conservadurisme pragmàtic,no pas menys idiosincràtic, i amarat decàlcul i fervor. Així, l’any 1835 és semprel’any de la matança de frares i capellans(pàgs. 165 i 192). I la política, al seu torn,té de vegades una simptomàtica vessantfiscal. Al primer assentament de la llibretadedicada a “guerra i revolucions” es potllegir: “Al poble español mus carregarenmés pagus, y las quintas héran ab dinés yara ab sanch. Això habem guañat ab lallibertat” (pàg. 165). Vol dir, doncs, queSerinyana era aliè a la política o que noconeixia partits? No podem assegurar-ho.Si sempre resulta prou “complicat”, tal comassenyala Curbet mateix, deduir lescreences personals de la prestatgeria dellibres estant (pàg. 23), no ho és pasmenys aventurar inclinacions polítiques apartir d’unes poques ratlles, altramentsubjectes a un seguit de convencionsliteràries —i el pudor n’és una, sens

dubte— i fins i tot a successives —i potsercanviants— redaccions en el decurs deltemps. Potser per això l’editor tampoc nocomenta aquella “grant manifestació” queva tenir lloc a Figueres, el vint de març del’any 1898, en contra de les quintes i peruna “Cataluño (sic) indapendent (sic)”(pàg. 186); ni la facilitat, en suma, amb quèSerinyana —igual que alguns altrespagesos memorialistes coetanis—esdevingueren o se sentiren espanyols(pàg. 165). No havíem quedat quel’“espanyolització” havia estat un fracàs?

Vet ací, doncs, els límits i lespossibilitats d’una font com ara lamemorialística de pagès. Ara, si lespossibilitats són múltiples, els límits notenen perquè ser infranquejables. Unacompilació i comparació de casos coetanis ihomogenis (per exemple, amb les llibretes,tan semblants en el fons i en la forma, delsGorina de Matadepera, editades per J.Comasòlivas, Barcelona, 2003), pot arribara ser ben profitosa a l’hora d’interpretar tantel conjunt com les individualitats.

Xavier Torres Sans

notes de lectura

llibres

seus membres, però, exercien importantsfuncions de coordinadors d’un procésproductiu llarg i complex, unes funcions queels podien permetre l’apropiació d’una partdel valor afegit substancialment major a laque podien aspirar els mestres involucratsexclusivament en treballs mecànics.

El capítol 2 es dedica a l’estudi de lesconfraries de menestrals. S’inicia amb unesreflexions sobre les raons de la sevapervivència secular. L’element clau quedeterminava la legitimitat d’aquestesinstitucions era la garantia que les confrariesi les seves ordinacions proporcionaven aconsumidors i comerciants sobre l’estandar-dització i qualitat dels productes i serveis.Tot matisant el clixé historiogràfic sobrel’immobilisme tècnic dels gremis, Torrasdefensa la permeabilitat selectivad’aquestes institucions a algunes innova-cions en processos i productes, aquellescompatibles amb els interessos i les formesd’organització de l’empresa familiarartesana (una empresa que les confrariesintentaven protegir de les amenaces dedesvalorització d’un patrimoni immaterial, elconeixement de l’ofici, molt més fràgil que elpatrimoni immoble). En aquest sentit, calentendre, segons J. Torras, alguns delselements recurrents en les ordinacionsgremials: el control de l’accés a l’ofici, lapreferència atorgada als fills o familiars demestres i l’exclusivitat que les confrariesreclamaven.

Abans d’estudiar la història de laconfraria de paraires d’Igualada, l’autor lasitua en el context de la proliferació deconfraries de menestrals a la Catalunyadels segles XVI i XVII, especialment endeterminades àrees del prelitoral i elprepirineu. Aborda així el tema de la“ruralització” de la indústria durant aquestperíode, un fenomen que no es pot pasentendre com una disseminació indiscrimi-nada de l’activitat tèxtil pel món ruralpropiciada per uns comerciants urbansque fugien dels gremis. Ni la producciótèxtil es localitza arreu, sinó en zones on jan’hi havia tradició, ni l’absència de gremisera una causa d’aquests canvis delocalització, perquè a les viles quecreixeran animades per la indústria tèxtilles confraries d’ofici no faran sinóconsolidar-s’hi en paral·lel a l’increment del’activitat. La confraria de parairesd’Igualada té una trajectòria coherent ambaquest esquema. Els seus orígens sónmedievals, però es consolida i revitalitzaamb l’expansió de l’activitat tèxtil a la viladurant el segle XVI i primera meitat del XVII.Torras en descriu les ordinacions ireconstrueix fragmentàriament, a través deles actes del consell, la vida de lacorporació. La confraria reunia paraires demolt diversa condició econòmica i, en

aquest sentit, era menys homogènia qued’altres confraries d’ofici. Per això, noestava exempta de tensions internes. Noobstant, afavoria formes de cooperacióque n’ajuden a explicar la pervivència: l’úscol·lectiu de determinades instal·lacions, elmanteniment d’un front comú respecte deproveïdors, comerciants o teixidors, lareputació de la qualitat dels productes de“marca Igualada”, etc.

Els capítols 3, 4 i 5 estudien l’auge delsTorelló i alguns dels altres parairesd’Igualada des de finals del segle XVII idurant el XVIII, alhora que la diferenciacióeconòmica entre aquest reduït grup i laresta de paraires de la localitat. Mentredurant la primera meitat del set-cents esproduïa un increment general del nombrede paraires jornalers, els negocis delsTorelló experimentaren canvis substancialsen la seva dimensió i naturalesa: l’any 1745els comptes de la companyia entre JosepTorelló major i el seu fill mostraven unincrement substancial del nombre de drapsproduïts respecte als anys finals del segleXVII, un canvi en el tipus de producte enfavor de draps de qualitat mitjana-alta i unanotable ampliació dels radis mercantils del’empresa, amb Madrid com a mercat mésrellevant. Precisament aquell any (i justabans que s’iniciés un difícil procés desuccessió que l’empresa superà amb èxit),la importància del negoci de Josep Torelló iel seu soci Segimon Borrull es veiasancionada per l’obtenció del títol deFàbrica Reial. Els privilegis que atorgavaaquesta distinció no reduïen substancial-ment els costos de producció, peròinteressaven pel seu efecte de “marca” iperquè enfortien la posició d’aquests“fabricants reials” respecte d’altresinteressos.

Si bé l’atzar demogràfic i les aliancesmatrimonials jugaven un paper rellevant enels avatars dels negocis individuals (tal coms’il·lustra respectivament en la reconstruccióde les biografies de Josep Torelló i JosepMas i en la descripció dels matrimoniscreuats entre els Torelló i els Borrull), unprocés com el resumit en el paràgrafanterior s’ha d’explicar, tal com indica l’autor,a través de causes més complexes: d’unabanda, cal tenir en compte les novesoportunitats de negoci que, després de laGuerra de Successió, possibilitava un Estatmés fort (unes oportunitats que esconcretaren, en el cas dels Torelló i el seusoci Borrull, en les comandes militars queobtingueren a inicis del segle XVIII i quedonaren impuls a la primera etapad’engrandiment del seu negoci); en elterreny productiu, la dràstica modificació deles relacions entre paraires i teixidors vapermetre que els nous “fabricants” emergitsdels rengles dels paraires poguessin gaudir

any X - núm. 23 - juny 2008

13

llibres

any X - núm. 23 - juny 2008

14

La documentacióde la família Torelló,

paraires d’Igualada, jahavia estat molt

rellevant en la recercade Jaume Torras.

de major llibertat a l’hora d’organitzar elprocés productiu i, segurament, poguessincapturar major proporció del valor afegitgenerat en la producció de draps. Aquestestransformacions precediren els canvisnormatius sobre la “llibertat de fabricació” i,per tant, no poden ser explicades per l’acciódel legislador. Foren el resultat deconfrontacions que no eren noves, niexclusives d’Igualada, però que esresolgueren a favor dels paraires en unmoment en què les seves aspiracions erenesperonades per les oportunitats depenetrar en nous mercats i nous productes,i en un context de disgregació de l’ofici deteixidor a Igualada, conseqüència de la fortacrisi de la indústria durant la segona meitatdel segle XVII i la Guerra de Successió.

L’ampliació de mercats cap a Madrid il’Espanya interior fou facilitada per laintegració de Catalunya en el marc duanerespanyol després de 1714. Aquesta no era,però, una condició suficient. Vendre almercat peninsular, i concretament a Madrid,requeria la construcció d’unes xarxesd’intermediació mercantil prou eficients comper permetre superar alguns obstaclesinstitucionals (especialment el control delcomerç de la capital per part dels CincoGremios Mayores) i, sobretot, contribuir asuperar els avantatges, derivats d’unamajor proximitat a aquests mercats i a fontsabundants de matèria primera, delsproductors dels centres tèxtils llaners deCastella. Aquestes qüestions s’aborden enels capítols 4 i 6. Primerament, es destacael paper d’un col·lectiu poc estudiat encara:el dels negociants d’origen català establertsa la capital, on mantenien establimentsmajoristes no sotmesos a agremiació. Lacorrespondència dels Torelló amb und’aquests homes, Francisco Boter, mostrala seva intervenció, que fou crucial per alsfabricants d’Igualada, en la comercialitzaciódels draps, la compra de llanes del’Espanya interior, la realització de tràmitsamb l’administració i el finançament del’empresa en alguns moments ben difícils.Mostra també, però, el grau elevatd’autonomia en les relacions individualsentre els fabricants i els seus agents i lacapacitat de negociació dels primers. Elcapítol 6 aprofundeix més en la qüestió deles formes de comercialització. A través dela correspondència que Josep Torellómenor, Po, mantenia amb el seu paredurant un dels seus viatges per l’Espanyainterior, es mostra el paper de la “diàsporamercantil” catalana, formada per uncomplex entramat de traginers, marxants icomerciants. L’exterioritat social respectedel medi en el qual actuaven els seusmembres i la solidaritat de grup, derivadade relacions de veïnatge i sovint deparentiu, dotava la “diàspora catalana” de

capacitat de fer circular la informacióreservadament dins el col·lectiu i deprocediments de sanció de conductesoportunistes, elements que esdeveniencrucials a l’hora d’actuar en un contextcomercial caracteritzat per costos detransacció molt elevats. El comerç català noera l’únic que s’organitzava en forma de“diàspora mercantil” i, en aquest sentit,Torras cita el cas dels marxants alvernesos,maltesos i altres; però l’estret lligam de la“diàspora catalana” amb la manufactura dellloc d’origen la singularitzava i la dotava,potser, de major eficàcia.

El capítol 7 aborda les raons de lacompetitivitat de la draperia catalana(especialment la de qualitat mitjana, ja queen la gamma de qualitat superior elsproductes d’importació no tenien rival) en elcontext de les transformacions dels darrersdecennis del segle XVIII. Més enllà delsefectes favorables que segurament tinguéla supressió del dret de bolla, l’autor central’explicació en alguns trets diferencials del’organització de la indústria. Insisteix en elpaper dels canvis que havien tingut lloc enel sistema corporatiu: la consolidació de lasubordinació dels teixidors i les possibilitatsper a la innovació en el tipus de producte(draps a la manera d’Holanda, primer,baietes i baietons quan des del 1779 laguerra contra el Regne Unit interrompé lesimportacions d’aquesta procedència) queproporcionava una normativa menys rígidaque la d’alguns dels principals centresdrapers de Castella, com Segòvia. Amb tot,a més de l’organització interna de laindústria, la seva configuració territorialafavorí, en la hipòtesi que conclou el llibre,la seva competitivitat en el context espanyoldel segle XVIII. Com a fruit d’un procésd’especialització a escala catalana en elqual jugaren un paper crucial lestransformacions agràries (especialmentl’especialització vitícola d’algunescomarques del Principat), la manufacturadrapera estava formada, no per nuclis méso menys aïllats, sinó per una nebulosa delocalitats amb aquest tipus d’especialitzacióproductiva, que mantenien prouinterrelacions com per configurar, enparaules de l’autor, un “districteprotoindustrial” en el sentit marshallià delterme. Queda al marge dels objectius delllibre estudiar amb més detall lesconseqüències concretes (especialment,l’estructura de costos) d’aquest tipusd’organització territorial. Sobre això i altrestemes que només han estat apuntats enaquesta ressenya, J. Torras planteja unsinterrogants que, com sol passar amb laseva obra, orientaran en un sentit fructífer larecerca futura.

Rosa Ros Massana

llibres

any X - núm. 23 - juny 2008

15

La sempre imprevisible casuísticaeditorial va fer que en pocs dies dediferència veiessin la llum dos treballs deDavid Moré dedicats a l’estudi dels farsdel litoral gironí. Atès que Moré és unmembre actiu i ben conegut de l’AHRCGés innecessària aquí qualsevolpresentació prèvia de l’autor. N’hi hauràprou amb apuntar, pel que fa al cas, queMoré prové d’una nissaga amb cincgeneracions de faroners a les espatlles.De casta le viene al galgo, com diuen elscastellans.

El primer llibre en aparèixer porta pertítol Fars i senyals marítims de la CostaBrava i constitueix el volum 128 de lacol·lecció “Quaderns de la Revista deGirona” (núm. 53 de la sèrie “Guies”).D’acord amb les pautes habituals delsQRG, el llibre està estructurat en breuscapítols temàtics (41, per ser exactes) ques’ocupen de qüestions molt diverses, desde l’orografia de la costa fins a lesqüestions tècniques (tipologia dels fars,òptiques, sistemes d’il·luminació, fontsd’energia, noves tecnologies, etc.),passant pels aspectes històrics i humans(prosopografia, vida quotidiana, situaciólaboral, etc.) i analitzant individualment elsfars de la nostra costa (Port de la Selva,Cap de Creus, Cadaqués, Roses, IllesMedes, Sant Sebastià, Palamós i Tossa),sense oblidar tota la constel·lació desenyals auxiliars, semàfors i balises quegaranteixen la seguretat de la navegaciómarítima a la Costa Brava. Esmentespecial mereixen, per la seva claredat ielegància, els mapes, fitxes, esquemes iil·lustracions confeccionats a mà perAlberto Aguirre, faroner jubilat i avi deMoré. En conjunt, aquesta monografia enspresenta una síntesi acurada i molt bendocumentada d’un món tan apassionantcom minoritari, que està lluny encara derebre tota l’atenció que mereix per partdels investigadors. En aquest sentit, eltreball de David Moré és, sens dubte, unreferent, una llum en la foscor, un far, endefinitiva.

El segon dels treballs, El far de SantSebastià. 150 anys de vida (1857-2007),ha estat editat per l’Arxiu Municipal dePalafrugell coincidint amb la commemo-ració del 150è aniversari de la posada enfuncionament del far. Aquí el plantejamentmetodològic de Moré varia substancial-ment en relació a l’obra que hem regestatanteriorment. Si la primera eraessencialment una síntesi, en aquest casens trobem més aviat davant d’unacrònica. Partint de la recopilacióexhaustiva de documentació, l’autor deixaparlar els papers, de manera que el lectorpot seguir gairebé en directe la gènesi delfar, la vida que hi duien els seus

encarregats, els conflictes i els neguits iles alegries d’uns professionalsextraordinàriament meticulosos i abne-gats. El llibre està farcit d’anècdotes icuriositats, però Moré ha tingut curatambé de procurar mostrar amb detall comals fars també s’hi manifesten elsprocessos històrics generals, com ara lescrisis energètiques, la lluita per la millorade les condicions laborals o l’accés de ladona al mercat de treball (per cert, laprimera dona faronera de tot l’Estat esdocumenta al far de Sant Sebastià l’any1930). A l’apèndix final es transcriu l’actad’inauguració del far i, a més, s’ofereixuna ressenya exhaustiva (per ordrealfabètic primer, cronològic després) detots els faroners que han exercit a SantSebastià fins que l’any 2000 se’n suprimíla plaça.

Hem d’elogiar sincerament, encaraque trobem del tot extemporània la sevainclusió en el cos d’aquest llibre, l’articlede David Figarola dedicat a l’estudi delsllibres de visites del far. Les anotacionsdeixades pels visitants, magníficamentseleccionades, ordenades i comentadesper Figarola reflecteixen amb moltaprecisió les sensacions, sentiments ipensaments (poètics i bucòlics unesvegades, més polítics i encesos altres)que la visita al far suscitava en aquells ques’hi apropaven. Llàstima que, per raonsque no s’expliciten del tot, Figarolacontempla tan sols quatre dels vuit llibresde visites del far de Sant Sebastià, demanera que la seva selecció arriba finsl’any 1939.

Salvador Vega i Ferrer

MORÉ AGUIRRE, DavidFars i senyalsmarítims de laCosta BravaGirona, Diputació de Girona /Caixa de Girona, 2007.

El far de SantSebastià.150 anys de vida(1857-2007)Palafrugell, Arxiu municipalde Palafrugell, 2007.

llibres

PROGRAMA PROVISIONAL

DIJOUS, 20 DE NOVEMBRE

15.30 h: Obertura del col·loqui i introducció dela problemàtica general

PRIMERA SESSIÓLa propietat eclesiàstica i el podersocioeconòmic i financer del clergat abans dela nacionalització dels seus béns i de ladesamortitzacióPresideix Bernard Bodinier (Université deRouen)

16 h Guy Lemarchand (Université deRouen).L’importance de la propriétéecclésiastique en France, aspectsquantitatifs et qualitatifs

16.30 h Pegerto Saavedra(Universidade de Santiago deCompostela). La riqueza eclesiástica enEspaña a finales del Antiguo Régimen

17 h Pausa

17.30 h Pablo F. Luna (Université Paris4-Sorbonne). Las posesiones de losconventos y monasterios en Limadurante la segunda mitad del siglo XVIII einicios del siglo XIX

18 h María Elena Barral (Conicet,Universidad de Luján, Argentina). Lasposesiones rurales eclesiásticas en elVirreynado del Río de la Plata, sigloXVIII-principios de siglo XIX

18.30 h Francisco Cervantes(Universidad de Puebla, México).Propriedades y rentas de lasinstituciones eclesiásticas de Puebla,1780-1850

19 h Debat

DIVENDRES 21 DE NOVEMBRE

SEGONA SESSIÓLa legislació, els mecanismes i lamagnitud de la nacionalització dels bénseclesiàstics, la cronologia i lesconjuntures de la desamortitzacióPresideix Nadine Vivier (Université duMaine)

9.30 h Bernard Bodinier (Université deRouen). La nationalisation des biens duclergé en 1789 : la législation, lesmécanismes et les aspects quantitatifs

10 h Josep Fontana (UniversitatPompeu Fabra). Desamortización y«revolución liberal» en España

10.30 h Pausa

11 h Nuno Monteiro (Universidade deLisboa, Portugal). La désamortisationdans le cadre de la législation agraire dela révolution libérale au Portugal

11.30 h Nuria Sala i Vila (CRHR,Universitat de Girona). Desamortizacióneclesiástica y proyectos liberales en elmundo andino (siglo XIX)

12 h Debat

TERCERA SESSIÓEls beneficiaris de la venda de bénseclesiàstics, a curt i a mitjà termini; lareacció sociopolítica del clergatPresideix Josep Fontana (UniversitatPompeu Fabra)

15.30 h Bernard Bodinier (Universitéde Rouen). La problématique desbénéficiaires de la vente des biensecclésiastiques à court terme et àmoyen terme

16 h Rosa Congost (CRHR, Universitatde Girona). Nuevos y antiguospropietarios: reflexiones sobre elproceso de desamortización en España

16.30 h Pausa

17 h Gisela Von Wobeser (UniversidadNacional Autónoma de México). Laconsolidation des Vales Reales enNouvelle-Espagne, 1804-1809 :importance financière et sociopolitique

17.30 h Alex Ortegal (UniversidadNacional Mayor de San Marcos, Perú),Pablo F. Luna (Université Paris 4-Sorbonne). 1867: el último intentofracasado de la desamortizacióneclesiástica en Perú

18 h Debat

DISSABTE 22 DE NOVEMBRE

QUARTA SESSIÓLes conseqüències econòmiques isocials de la venda de béns eclesiàsticsPresideix Alejandro Tortolero(Universidad Autónoma Metropolitanade México)

9 h Gérard Béaur (CNRS, CRH-EHESS). La vente des biens nationauxet l’élargissement du marché immobilier

9.30 h Fabrice Boudjaaba (CNRS). Lavente des biens nationaux : denouveaux acteurs et de nouveauxréseaux pour le marché foncier?

10 h Pausa

10.30 h Germán Rueda (Universidad deCantabria). Enfoque cuantitativo de ladesamortización española, el proceso ysus consecuencias socioeconómicas

11 h Fernando Armas Asín(Universidad de Lima, Perú). El impactode la desamortización sobre laevolución del crédito y la inversióneclesiásticos en Perú, siglo XIX

11.30 h Debat

12 h Pausa

12.30 h Maurice Aymard (MSH-Paris).Conclusions

CURSOS, JORNADES,CONGRESSOS

II Colloquium Studium Medievale.Cultura visual-Cultura escrita: El tempsa la cultura medieval. Vivències itermes. Besalú, 2-5 de juliol de 2008. Mésinformació: Amics de Besalú i el seuComtat. Tel. 972 591 617.A/e: info@amicsdebesalu.cat

IX Congreso Internacional. AsociaciónEspañola de Historia Económica(AEHE). Múrcia, 9-12 de setembre de2008. Més informació:ixcongresoaehe@um.es

VII Congrés de la CCEPC: Elsprocessos migratoris a les terres deparla catalana. De l’època medieval al’actualitat. València. 16-18 d’octubre de2008. Més informació: www.ccepc.org.Tel. 933 248 585 ext. 131.A/e: ccepc@iec.cat

I seminari medieval d’Hostalric: Lessenyories a la Catalunyabaixmedieval (segles XIII-XV).Hostalric (La Selva), 13-14 denovembre de 2008. Més informació:smh@hostalric.cat

Jornades La Selva. Territori entransformació. Santa Coloma deFarners, 21-23 de novembre de 2008.XXV aniversari del Centre d’EstudisSelvatans. Més informació: ArxiuComarcal. Tel. 972 842 146. També:www.selvatans.cat. A/e: ces@ddgi.cat.

VII Congrés sobre sistemes agraris,organització social i poder local.Família pagesa i economia rural.Lleida, 21-23 de maig de 2009. Terminide presentació de comunicacions: 31d’octubre de 2008. Més informació:www.sistemesagraris.udl.catA/e: sistemesagraris@historia.udl.cat

BEQUES I PREMIS

Beques de recerca comarcalJoaquim Palmada i TeixidorBanyoles 2008. Projecte de l'àmbithumanístic i científic al Pla de l'Estany.Dotació: 3.000 € cadascuna. Termini depresentació: 30 de setembre de 2008.Més informació: Centre d'EstudisComarcals de Banyoles.Tel. 972 572 361.A/e: cec-banyoles@ddgi.cat.

Beca de ciències socials i humanesErnest Lluch. Projecte de l'àmbitterritorial de la Garrotxa. Dotació: 4.500€. Termini de presentació: 30 desetembre de 2008. Més informació:Arxiu Comarcal de la Garrotxa.Tel. 972 279 131. www.olot.cat/cultura

X beca per a la recerca Museu delSuro de Palafrugell. Dotació: 3.000euros. Termini de presentació desol·licituds: 30 d’octubre de 2008.Més informació: Museu del Suro dePalafrugell. Tel. 972 307 825.A/e: info@museudelsuro.cat.

any X - núm. 23 - juny 2008

16

COL·LOQUI INTERNACIONAL / Universitat de Girona / 20-22 de novembre de 2008

La desamortització dels béns eclesiàstics. Una perspectivacomparada: França, Península ibèrica, Amèrica llatina

agenda

mestallRedacció:Rosa Congost, Lídia Donat, David Moré, Pere GifreAssessor lingüístic: Daniel FerrerMaquetació: Anna CabañasPer a informació i inscripcions:Associació d’Història Rural de les Comarques GironinesPl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00www.ddgi.cat/historiarural/Podeu enviar-nos textos osuggeriments a: mestall@ddgi.catPeriodicitat: semestral.Impressió: Palahí Arts GràfiquesDipòsit legal: GI-731-1999

Les llengües principals del col·loquiseran el castellà i el francès.

Comitè científic: Gérard Béaur(CRH-EHESS, Paris), Nadine Vivier(Université du Maine, Le Mans),Maurice Aymard (MSH Paris), GuyLemarchand (Université de Rouen),Alejandro Tortolero (UniversidadAutónoma Metropolitana, México),Núria Sala i Vila (Universitat deGirona), Josep Fontana (UniversitatPompeu Fabra), Jean Piel (UniversitéDenis Diderot, Paris 7).

Comitè organitzador: BernardBodinier (Université de Rouen,Association Histoire et SociétésRurales); Rosa Congost (Centre deRecerca d'Història Rural-Universitatde Girona); Pablo F. Luna (UniversitéParis 4 Sorbonne)

Organització: Centre de Recercad'Història Rural (Institut de RecercaHistòrica) de la Universitat de Girona,projecte de recerca HUM2005-04731/HIST; Grup de recercaSociétés rurales européennes,Groupe de recherches pour l'histoireéconomique et sociale descampagnes (XVe-XXe siècles)CNRS-Paris, SORE-GHREC; Centrede Recherches Historiques (CRH-EHESS-Paris)

Amb el suport de: Ministerio deCiencia e Innovación, Generalitat deCatalunya, Fundació privada GironaUniversitat i Futur, Maison desSciences de l'Homme (MSH) deParis, Centro de Estudios Mexicanosy Centroamericanos (CEMCA-México), Instituto Francés deEstudios Andinos (IFEA-Lima).

Preu de matrícula: 30 €. Gratuït perals estudiants UdG. Gratuït per alssocis de: Associació d'Història Ruralde les Comarques Gironines(AHRCG). Sociedad Española deHistoria Agraria (SEHA). AssociationHistoire et Sociétés Rurales (AHSR)

Més informació: Secretaria delCentre de Recerca d'Història Rural(Institut de Recerca Històrica).Facultat de Lletres.Pl. Ferrater Mora, 1 - 17071 Girona.Tel (+34) 972 418 945.A/e: dir.irh@udg.edu