Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 5 – Desembre de 2006 La finestra Viure al CRAE Minerva

Les noves instal·lacions estan pensades i dissenyades per facilitar el control i la intervenció de l’equip educatiu vers els vint infants i adolescents que pot acollir, tot garantint una dinàmica quotidiana relaxada i confortable. Aquestes instal·lacions estan encabides harmoniosament i discretament dins de l’estructura física del carrer i del barri i no es diferencien de la resta de finques, pisos i locals existents, de manera que no són gaire diferents de l’estil al qual estan acostumats els infants i els adolescents i es procura evitar una diferenciació entre estils socioeconòmics. El que pretenem és crear un context d’ajuda no excessivament diferenciat de la seva realitat i oferir i destacar el valor de pertànyer a un lloc per als infants i els adolescents des del qual puguin construir un futur encabit en la seva realitat cultural, social i econòmica. Perquè això sigui possible entenem que és necessari pensar també en el marc en el qual s’esdevé la intervenció educativa, destacant el paper que té la tradició, la rutina i els detalls de l’organització. Estem convençuts que la millor manera de descobrir alguna cosa sobre aquests infants i adolescents és viure amb ells dins el marc d’un grup.

Per assolir-ho hem de posar èmfasi en tres aspectes primordials:

• La infraestructura (ja comentada abans). • La gestió i l’organització de la vida quotidiana. • L’organització i les funcions de l’equip educatiu.

Quant a la gestió i l’organització de la vida quotidiana, partim de la idea abans expressada: l’equip ha de compartir el màxim de temps possible amb els infants i els adolescents. És per això que tots conflueixen junts en espais d’alta intensitat educativa (àpats, sobretaules, vespres…). Aquests espais d’alta intensitat de convivència ens proporcionen l’oportunitat d’explotar els esdeveniments de la vida quotidiana, per descobrir amb l’infant o l’adolescent per què es comporta com es comporta. Així, tots els infants i els adolescents esmorzen junts i a la mateixa hora, com també els fem retornar al migdia per dinar i tornen a agrupar-se a partir de la tarda-vespre per dutxar-se, sopar i gaudir del temps previ a anar a dormir. Aquests espais permeten exercir el control i el seguiment diari de l’infant i l’adolescent. Ens ajuda a saber interpretar quin és el seu moment i aprofundir en les seves vivències, emocions i pensaments.

En concret, l’eina que vehicula la vida quotidiana és la normativa, que ha de ser prou flexible i adaptable als moments del grup, però igual i de compliment obligat per a tothom. De fet, s’intenta destacar l’aspecte més de relació i d’interactuació entre el grup i l’equip per facilitar l’establiment del vincle, imprescindible per poder exercir una bona tasca educativa. Aquesta premissa només es compleix tenint en compte un factor fonamental: com s’organitza l’equip educatiu.Des del CRAE Minerva creiem necessari estructurar els horaris de l’equip educatiu de forma que facilitin l’establiment del vincle entre els infants i els adolescents.

1

Hi ha dos aspectes que voldríem destacar. El primer és la incapacitat dels infants i els adolescents per funcionar davant de situacions noves, entenent que constitueix per si mateix un risc. Tenim present, com hem dit abans, el paper important que té la rutina al centre, perquè minimitza l’ansietat i els comportaments “fora de lloc” davant d’una situació nova. Entenem que és després d’un contacte repetit i gradual d’aquestes experiències, quan desapareix la situació nova o estranya i es redueix el nivell d’inseguretat, por i ansietat.

És per això que l’equip educatiu està estructurat en horaris horitzontals i de caire fix. No s’apliquen els torns rotatius, ja que els infants i els adolescents s’aferren millor a una estructura d’activitat horària ben definida i planificada. De retruc, aquesta organització permet delimitar bé les funcions de l’equip educatiu i per extensió les seves responsabilitats. El segon aspecte és que aquest tipus d’organització no tan sols facilita el vincle i rebaixa el nivell d’ansietat dels infants i els adolescents, sinó que, a més, garanteix per extensió a l’equip educatiu la possibilitat d’organitzar-se pel que fa a la seva vida personal. Consisteix bàsicament a vetllar també pel dasc de l’equip educatiu. Aquest marc permet avaluar constantment i planificar la tasca educativa, creant aquests espais d’anàlisi i de planificació de forma explícita. Per últim, l’equip educatiu ha d’assumir la responsabilitat de la intervenció educativa i veure’s reconegut en la tasca que fa i sentir-se cada membre part de l’equip.

Pel que fa a les funcions de l’equip educatiu, entenem que el primer objectiu en relació amb els infants i els adolescents ha de versar sobre dos aspectes bàsics: el primer, conèixer el màxim d’ell i el segon oferir-li un marc normatiu contenidor per avaluar-ne el grau d’adaptabilitat.

El compliment de la normativa i la seva acceptació té per objectiu normalitzar i integrar l’infant i l’adolescent en els diferents recursos de formació, laborals, de lleure, etc. que se li ofereixen seguint les seves regles. Sovint els infants i els adolescents mostren un procés de socialització incomplet que els porta a un nivell d’integració social baix o nul. L’exigència quant al compliment de la normativa pretén l’adquisició, per part d’aquest, de les pautes, els codis culturals i el sistema de valors que regeixen una societat. Per tant, amb aquesta exigència pretenem que sigui capaç de respectar-se ell mateix, els altres, respectar la institució i, per extensió, l’entorn que l’envolta. Aquest marc ens servirà com a inici per assolir l’objectiu que pretenem: que siguin capaços de controlar la seva vida, fer-los lliures, responsables i conscients de la seva realitat per aconseguir un equilibri que els permeti créixer amb una relació òptima amb l’entorn.

Des del CRAE, però, creiem en la vulnerabilitat de l’educand. És a dir, creiem fermament en les seves capacitats i en la necessitat de la implicació de l’equip educatiu en tant que dirigeix la vida dels infants i els adolescents. Dirigir la seva vida es refereix al coneixement de la seva història, del seu present, posant en joc la capacitat tècnica de l’educador per intervenir en la potenciació de les seves capacitats. I, independentment de les manifestacions del comportament de l’infant o l’adolescent, cal acceptar-lo de forma incondicional, sense jutjar-lo, per tal de construir un vincle que servirà com a instrument per al treball educatiu.

Aquesta acceptació incondicional és indispensable, ja que la posició de l’equip educatiu en relació amb un infant o adolescent condicionarà la definició posterior del

2

treball educatiu que se’n desprengui. A vegades, però, la manifestació del comportament dels infants i els adolescents genera un cert neguit a l’equip educatiu, ja que es posen de manifest les dificultats del mateix equip per a poder-hi intervenir, esdevenint fonamental poder-ho treballar per garantir una atenció de qualitat. Entenem, doncs, el vincle com a instrument que ens permet construir una relació d’ajuda.

En què creiem que consisteix aquesta ajuda?

Bàsicament a reconstruir els recursos de relació que li manquen amb l’entorn i amb si mateix. Quan els infants i els adolescents tenen la consciència i el convenciment que poden dirigir el seu propi destí amb responsabilitat, significa que hem assolit el que preteníem. Destaquem el tema de la consciència com a element indispensable per al treball amb infants i adolescents. Involucrar-los en el treball provoca la presa de consciència per a elaborar qualsevol èxit o fracàs en el seu procés. Per això tenim present sempre la voluntat de l’infant i l’adolescent, hem de saber que és el que volen fer, ha d’haver-hi una intenció clara i definida. L’equip educatiu té la funció clara de pensar què cal oferir-los, de creure i confiar en les seves capacitats tot positivant el que tinguin, encara que sigui poc.

Com treballem tot això?

Hi intervenim mitjançant objectius de caire general i individual, ja que, sense objectius, la tasca educativa no té sentit. Abans d’intervenir-hi cal pensar, i això no és qualsevol cosa. L’equip educatiu no pot mantenir actituds errònees corresponents a situacions prèvies de la vida dels infants i els adolescents, i que han estat factors responsables de la creació del patró de comportament pertorbat. No es poden organitzar ni planificar activitats educatives sense tenir clar cap a on les orientem o dirigim, és a dir, sense saber quin objectiu perseguim amb aquestes. Per assolir els objectius, l’educador ha de disposar d’un alt grau de maduresa personal, ja que ha de ser capaç de crear una vida acollidora en què cada infant adolescent sigui acceptat, ha de crear un lloc de vida per a ell. Pel que fa als objectius, diferenciem aquells que fan referència al medi en el qual estan inserits fent un seguiment de la resta dels grups socials que constitueixen el seu entorn social, així com amb la família i els que fan referència al subjecte que tenen a veure amb la millora de la capacitat de relació amb si mateix.

L’especificació dels objectius individuals és la quarta fase de tot el procés d’intervenció. Prèvia a aquesta, cal recollir les dades, acceptar incondicionalment l’infant i l’adolescent i observar-lo en el marc de la vida quotidiana. Per continuar en la fase que considerem més llarga, que és la d’encarrilament en la qual pretenem desenvolupar alternatives de comportament que siguin socialment desitjables dins i fora del CRAE. No és tan important el canvi de conducta com l’actitud que sosté aquestes conductes, reforçant els èxits aconseguits en etapes anteriors, involucrant l’infant i l’adolescent de forma activa, sent capaç d’analitzar els mòbils del seu comportament. Aquest procés forma part de l’etapa d’afiançament en la qual es pretén que l’infant i l’adolescent de forma activa participi tant de la programació del seu present com de la planificació del seu futur.

3

Tenim el convenciment que el CRAE és un recurs especialitzat que ha de redefinir-se constantment. D’una banda, és necessari establir un marc que reguli clarament la vida quotidiana, i, d’una altra, ha de ser prou flexible per adaptar-se a les necessitats canviants amb les quals arriben els infants i els adolescents. És, doncs, necessari entendre que per a cada un dels infants i els adolescents, la funció que té el CRAE és diferent, va més enllà de la que se’ns atribueix per legislació. Només així la nostra intervenció pot tenir èxit.

4