ITINERARIS - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Setembre 2014 TOT bx.pdf ·...

ITINERARIS FORMATIUSPER A MAJORS DE 55 ANYS

3a edició - curs 2014/15

ITINERARI 1COMPRENDRE EL MÓN D’AVUI

ITINERARI 2PENSAMENT I SOCIETAT

Organitza:

Matrícula oberta a partir de l’1 de juliol de 2014 a:Avinguda Universitària, 4-608242 Manresawww.fub.edu/efcT. 93 875 73 48

3EL POU · SETEMbRE 2014

Una línia vermellíssimaedito

rial

conseguir consens en la legislació educa-tiva no és fàcil. Malgrat el pacte assolitentre gran part de l’arc parlamentaricatalà el 2009, la Llei d’Educació deCatalunya –la que ara vol defensar ambungles i dents el departament d’Ense -nya ment– sempre ha tingut més defen-sors entre la classe política que a les

aules. Entre d’altres coses perquè, en mans de governsconservadors i davant d’un escenari de retallades sine die,l’escola pública queda molt ressentida i el classisme s’aca-ba imposant a la universalitat de l’educació i a la igualtatd’oportunitats de totes les famílies a l’hora d’educar elsfills. Però, és clar, plantejant la LOMCE, José Ignacio Wert –i el còmplice govern del PP– ha aconseguit que la comu-nitat educativa catalana: mestres, pares, sindicats, institu-cions culturals i entitats sobiranistes acabin anant a l’unaper evitar que s’apliqui a tota costa. L’enfilall de qualifica-tius que es poden llegir en el tema central és inacabable icataloguen la llei de, entre altres floretes, retrò-grada, regressiva, doctrinal, inade-quada i innecessària. Totplegat sumat a la volun-tat del go vern Rajoyd’aniquilar el mo deld’es cola catalanaque, tot i ser dis-cutit i haverpassat pere t a p e sespecial-m e n tdubi-t a t i -v e s ,h a

aconseguit, si n’avaluem globalment la trajectòria, rèditsincontestables des de la transició. El més destacat, sensdubte, el de la implantació i consolidació de la immersiólingüística, amb la qual, en major o menor mesura, el paíss’ha cohesionat i la democràcia i l’esperit crític s’han con-solidat tant entre les noves generacions que el tret dife-rencial català desafia com mai l’anhelada unidad deEspaña.

Això Wert i el PP ho saben i, per aquest motiu, la interven-ció sobre l’educació a Catalunya –com al País Valencià i ales Illes– era urgent en plena escalada sobiranista. AMadrid, sostenen que les escoles catalanes fabriquenindependentistes. No és veritat. El que sí que ho és, és queel model que s’articula sota el paraigua de la Generalitat–tot i les imperfeccions– contribueix a fer créixer ciuta-dans amb prou capacitat reflexiva i amb prou esperit crí-tic per, en últim terme, qüestionar-ho tot. I entendre que,per exemple, no hi ha una única religió i cal respectar les

altres cultures i tradicions que s’asseuen almateix banc a l’aula. Entendre, a més,

que ja no té sentit memoritzar pro-víncies, rius i països quan Googleens els facilita totes en dècimesde segon i, segurament, el queinteressa és fascinar-se veientcom la natura reparteix riquesaa partir dels diversos cursos flu-vials. O, si cal, no insistir a volerfer aprendre les taules de multi-plicar si, en últim terme, nosabem quan cal fer cada operaciómatemàtica. Perquè, en el fons, el

que pretén la llei Wert és segregar idesactivar l’esperit crític. Sobretot a

Catalunya, on vol esberlar la bonaconvivència lingüística existent forja-

da des de fa dècades. Al capdavall,doncs, l’ofensiva de la LOMCE és un

altre projectil per aturar l’onada inde-pendentista i la lluita per un estat nou

més modern, més socialment equilibrat i,en conseqüència, més democràtic. I, en el

cas de l’educació, qualsevol ofensa espanyo-la ataca la línia de flotació de la identitat del

país i traspassa una línia no pas vermella, sinóvermellíssima.

A

4 EL POU · SETEMbRE 2014

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, LlorençCapdevila, Ignasi Cebrian, Cercle Artísticde Manresa, Pep Corral, Anna Crespo,

Laura Estrada, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila, Joan Manel Gabarró, ElGalliner, Jaume Gubianas, Dani Hernández,Robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de Taller,David Torras, Ignasi Torras, Laura Vidal, Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia berenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:b-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

El Pou celebra els 300 númerosEl dia 2 de juliol, lasala d’actes delCentre Cultural delCasino va acollir lacelebració de lapresentació delnúmero 300 d’ElPou de la gallina,amb l’assistènciade moltes de lespersones que hihan estat vinculades al llarg dels 27 anys en què la publi-cació s’ha editat ininterrompudament. La commemora-ció d’aquesta fita va incloure parlaments del primercoordinador, Ramon Fontdevila (foto), i de l’actual, JordiSardans, a més de la del periodista Josep Maria Oliva, i esva cloure amb un brindis pel futur de la revista.

El Pou col·labora amb la policia localL’Ajuntament de Manresa va signar el dia 18 de juliolun acord de cooperació amb els grups de comunicacióde la ciutat per promoure el pla contra els atropella-ments que es va reprendre el gener d’aquest any man-tenint el lema No et saltis el pas, després dels èxits asso-lits el 2012. Van signar l’acord l’alcalde de Manresa,Valentí Junyent, l’administrador d’Edicions Interco -marcals, Fèlix Noguera; la directora del Grup Taelus,Pilar Goñi; l’administrador del Grup TLb, Lluís basiana; iJordi Sardans, vicepresident de l’Associació Cultural ElPou de la gallina. ManresaInfo també va subscriureaquest compromís, tot i no poder assistir a l’acte de sig-natura.


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàKhaled Khatib. LíbanJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:La Llei Wert entra en vigor ambl’oposició de mestres i paresS. Berengueras / C. Claret 10

EmprenedorsLluís VictoriNúria Closas 21

Natura urbanaIgnasi Cebrian 22

Del tros a la senallaL’Hort del NavarroAlba Piqué / Laia Puig 23

Vins del BagesJaume Pont 24

De la senalla al platL’estiu fa figaE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 25

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 27

L’EntrevistaAntoni Llobet MercadéJordi Sardans 28

Espai d’art 33

Fila CulturalL’ombra bagenca de SubirachsJordi Estrada 34

Patrimoni ciutadàLes creus de termeLluís Virós / Francesc Rubí 36

PropostesArt, cinema, música i teatre 37

Fa 25 anys... Jaume Puig 38

Crònica social. Ignasi Torras 39

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 40

el Cul del Pou 41

Número 301 - Setembre 2014

l’opinió del lector

Cues a la Policia NacionalAquest estiu, per renovar el passaportem van donar hora per telèfon per alcap d’un mes i escaig. Però per gua-nyar temps, vaig anar a la comissaria ales 8 del matí per ser dels primers. Lasorpresa va ser que a les 6 ja hi haviauna cua de gent brutal i solament vandonar vuit números per al passaport ideu per al DNI, cosa que cada dia can-via, segons les cites prèvies que hihagi. Al dia següent vaig anar-hi a les4 de matinada i hi havia unes 40 per-sones a la vorera de la comissaria, dor-mint al terra. Em vaig quedar depedra. Estaven fent cua des del diaabans, a més, a la gran majoria els fal-taven pocs dies per marxar de viatge.Al tercer dia vaig anar a la policia a les2.30 de la matinada i ja hi havia trespersones, que feia dies que venien ique no havia manera que els agafes-sin.

Mentre esperàvem anava venint gent:catalans, marroquins, sud-americans,etc. A les 8 va sortir un policia i em vatocar agafar número: en vaig agafartres, per a la meva dona i els meusfills, que van haver de venir corrents.Però quan van obrir a les 9, no ens cri-daven. La funcionària que fa els pas-saports, amb cara de pocs amics, emdiu que ens hem d’esperar, perquèprimer fan els que tenen cita prèvia.Però els meus fills, dos bessons de 2anys i mig, van començar a posar-senerviosos amb l’espera, i el policia dela sala ens va dir de mala manera queels nens no podien moure’s de la cadi-ra. Ens vam sorprendre de la seva faltade educació i vam callar. Però a les 12del migdia els meus fills ja no podienmés. Em vaig aixecar i els vaig dir quetenien poca sensibilitat, veient comanàvem amb dues criatures i fer-nospassar aquell mal moment. Deuminuts després ens van cridar, per fi!La funcionària va demanar disculpes iva al·legar retallades en l’horari d’a-tenció al públic i en el personal, demanera que només ella renovava pas-saports a la comissaria de Manresa,

que serveix per tota la comarca. Laveritat, com a ciutadà crec que en elstemps que corren no ens haurien defer passar aquest calvari per un tràmitque al final és bastant ràpid de fer.

Jesús Trobalón Tristany Manresa

Desdoblament C-55i/o gratuïtat C-16Havent rebut carta del Síndic deGreuges el passat mes de juliol, laPlataforma No més morts a la C-55 noacceptem les mesures que adopta elGovern i al·leguem el següent:

No podem permetre que es deixi la C-55 com a carretera secundària. Nomésseria acceptable convertir-la en unaronda comarcal de trànsit intern. Alcostat d’una via de pagament, com laC-16, ha d’haver-n’hi una de gratuïta ien condicions. Tampoc estem d’acordamb les negociacions de la Conse lle -ria amb la concessionària de la C-16per obtenir bonificacions per densitatde trànsit, sinó que en volem la gratu-ïtat.

També diem no a l’opció de posarrotondes en una carretera saturada devehicles i no desdoblada. Totes lesnormes aconsellen fer-ho a partir de12.000 vehicles, una xifra que en la C-55 es triplica. Les retencions podenser bestials; com més entrebancsposem més alentirem el trànsit.Imagineu els grans camions fent lesrotondes? Si la comarca accepta aixòés que som tots plegats, ajuntaments,polítics i veïns, una colla de xais.

No entenem tant temps de conversessense solucions, quan Ferrovial i elconseller Vila són uns vells conegutsde l’època de construcció de la presóde Figueres, en què uns la van cons-truir i l’altre n’era l’alcalde.

Salutacions,

Fina CasalsPlataforma ciutadana

No més morts a la C-55


de mes a mesEl bàsquet Manresa es queda a l’ACb4 de juliol. L’ACb confirma que el bàsquet Manresacontinuarà a la lliga Endesa, després que el club pre-sentés la documentació i els comprovants d’haver com-plert els seus compromisos econòmics. El dia 2 d’agost,la directiva anuncia que ha fitxat l’entrenador PedroMartínez.

Moren Josep Claramunt i Pere Sobrerroca6 de juliol. Mor als 86 anys d’edat l’exdirector del Montepiode Conductors, Josep Claramunt Traveset. El dia 3 d’agost,mor als 93 anys l’exregidor d’Urbanisme Pere Sobrerroca,un dels darrers supervivents de la lleva del biberó.

Ensurts al Conservatori12 de juliol. Un incendi a la cuina del restaurant Maïamiobliga a precintar preventivament l’accés als serveis ubi-cats a l’edifici del teatre Conservatori, el CNLM i bagesper Tothom. Disset dies més tard, poc després d’haver-se

creat la plataforma Amics del Conservatori, s’esfondra elfals sostre de l’entrada del teatre, sense causar danys per-què l’edifici estava buit.

Acapte racista frustrat de PxC 15 de juliol. Els militants de la formació xenòfobaPlataforma per Catalunya (PxC) renuncien a portar a termeun acapte d’aliments només «per als de casa», quel’Ajuntament havia desautoritzat, i davant la presència demés de 70 activistes de diversos col·lectius, associacions deveïns i partits polítics que es mobilitzen per a l’ocasió.

L’hospital estrena un bloc per a parts15 de juliol. Entra en servei el nou bloc d’obstetrícia deSant Joan de Déu, situat a la planta -3 de les noves depen-dències, dins del projecte d´ampliació de l´hospital quepermet doblar l´espai, dels 489 metres quadrats anteriorsals 825 actuals.

Fortes condemnes pelsatacs neonazis a l’Stroika18 de juliol. L’Audiència de barcelona condemna a penesd’entre 16 anys i mig i 19 anys de presó deu dels 16 acusatsper la pallissa d’un grup de neonazis a dos joves davant dela sala Stroika de Manresa el 2012. El tribunal els consideraculpables de dos intents d’assassinat amb les agreujants demotius ideològics.

Adjudicat el desdoblamentde la ronda de Manresa5 d’agost. El departament de Territori i Sostenibilitat anun-cia el desdoblament de la ronda de Manresa entre l’enllaçde bufalvent i el nus de Guix (C55). Actualment les obresestan en licitació per un import de 3.103.991,79 euros i espreveu que els treballs s’iniciïn a la tardor.

S’incendia una casa a Sol i Aire17 d’agost. Vuit dotacions terrestres de bombers, i efec-tius de prevenció d’incendis forestals, Mossos, ProteccióCivil, SEM i Policia Local de Manresa intervenen en l’ex-tinció de l’incendi d’una casa de dues plantes al carrerSol i Aire, a la zona de les Tres Creus. Dels set ocupants dela casa, tres persones són rescatades de les flames pelsbombers des del balcó.

La passarel·la 080 premia Míriam Ponsa4 de juliol. La dissenyadora manresana MíriamPonsa rep de mans de la vicepresidenta de laGeneralitat, Joan Ortega, el premi a la millor col·lec-ció de la passarel·la 080, per la mostra presentadasota el lema Dones mula.

Nació Digital


Relleu d’hereu i pubilla24 d’agost. Gemma Lorenzo i Eduard Pladellorens sónescollits com a Pubilla i Hereu de Manresa, en una cerimò-nia de proclamació a la plaça de Sant Domènec, desprésd’una cercavila amb els tabalers de Xàldiga, els trabucairesdel Casal Cultural Dansaires Manresans i els diversos repre-sentants del pubillatge.

La Festa Major Alternativapromou la lluita social23 d’agost. Amb l’habitual cercatasques arriba la 23a edi-ció de la Festa Major Alternativa, que amb l’eslògan Tenimmemòria, tenim consciència: desobediència, ofereix durantdeu dies xerrades, debats i concerts a la plaça delPuigmercadal.

La PAHC ocupa un bloc a la Parada27 d’agost. Una manifestació per al dret a l’habitatge con-vocada per la Coordinadora per la Transformació Socialacaba al carrer Amadeu Vives, a la zona entre els Dolors i laParada, davant d’un immoble de nova construcció de 16pisos propietat del Sareb, que és ocupat per la PAHC bages.

La Festa Major recordal’incendi de la Seu31 d’agost. El Castell de Focs multitudinari centraels actes de la Festa Major d’enguany, que amb laimatge del Lleó de Manresa al cartell i el pregó deMíriam Ponsa, inclou com a novetats la commemo-ració de l’incendi de la Seu, amb la participaciód’una setantena de miquelets, el concert de Gossos,la Nit de la Mediterrània i la cloenda amb unCorrefoc molt participat.

Josep Comellas

Una de freda...

...i una de calenta

Tanca l’Englantina

Dins d’una etapa de tancament d’establimentscomercials, sobretot del barri antic i del centre tradi-cional, ara li ha tocat al torn a la pastisserial’Englantina, situada al començament del carrer delborn. L’Englantina i Cal Ribera, situada al carrer deSant Miquel, havien mantingut una rivalitat impor-tant per l’alta qualitat dels seus productes, sobretotamb les mones de Pasqua. Mentre a Cal Ribera des-tacaven les neules de xocolata (que ara només es tro-ben en una altra bona pastisseria de la ciutat, calPerarnau del carrer Carrió), a l’Englantina ho feien lesneules farcides de nata i els tradicionals Jesuïtes de laCova. És una llàstima que L’Englantina hagi deciditplegar. Enmig d’una crisi econòmica considerabletothom es pot estar del pastís de cap de setmana,però també hi ha influït la jubilació del seu propieta-ri, Pere Marsinyach. L’establiment el va inaugurarl’any 1916 Josep Marsinyach, format com a aprenenta Cal Ribera, i tanca portes 98 anys després d’haverestat un comerç emblemàtic, de caire familiar.

L’hora del Bàsquet Manresa

La bruixa d’Or Manresa després de dues temporadesper oblidar on a Pere Capdevila, l’anterior directoresportiu no li va sortir pràcticament res bé i la directi-va va optar per donar el comandament de l’equip aentrenadors joves i inexperts, ara sembla que n’hanaprés i s’han fixat en l’entrenador badaloní PedroMartínez, que ja havia entrenat amb èxit el TDKManresa del 1990 al 1994. Martínez assegura treballamb dignitat, esforç de superació, una defensa con-sistent, lluita constant i capacitat esportiva a l’hora d’e-xercir com a entrenador, àmpliament acreditat per laseva bona feina aquestes dues darreres dècades al’ACb. Tot i així, la directiva continua fent els seus tripi-jocs i s’ha tret de la màniga una operació rocamboles-ca per reconvertir l’exentrenador del final de la passa-da temporada, Pere Romero, com a nou directoresportiu, en substitució del cessat Pere Capdevila.Esperem que les principals decisions a l’hora de triarels darrers fixatges siguin de Pedro Martínez i no cai-guem altra vegada en fitxatges de poc nivell amb l’ex-cusa de la crisi econòmica de l’entitat. Fins ara, Poeta,Haritopoulos o Grigonis són bons fitxatges que, unitsa Alex Hernández i Marcus Eriksson, cedit pel FCbarcelona com l’escolta manresà Marc Garcia, podensatisfer les expectatives. Ara, però, cal encertar-la ambdos pivots contundents i compromesos.

EL POU · SETEMbRE 20148

Khaled Khatib. Líban

«A tot arreu m’omplo la boca de Manresa,on he crescut com persona i professional»d’

aquí

i d’

allà

aig néixer a beirut,fa 55 anys. El meupare era capità del’exèrcit britànicdestinat a Palestina.Sóc el setè d’onzegermans. Vaig créi-xer al Líban peròper culpa de la

guerra civil (1975-92) molts jovesvam marxar del país. Com que ungermà meu ja vivia a barcelona (vaobrir el primer restaurant libanès dela ciutat, i encara el té), amb els meuspares i altres germans vam venir capaquí. Era l’any 79 i jo tenia 20 anys. Jahavia estudiat Infermeria al meu paísi havia treballat a la Mitja Lluna Roja,de manera que aviat vaig establircontacte amb la Creu Roja i vaigcomençar a col·laborar-hi, després d’unsprimers mesos estudiant castellà, que erael que s’aprenia en aquella època.

L’any 82 vaig entrar al banc de Sang de laCreu Roja, a barcelona. Vaig fer suplèn-cies a Sabadell, i després Igualada.L’agost del 83 em diuen que he d’anar afer una altra substitució... a Manresa. Jodic: Ui, Manresa? Això on és? Dues horesper arribar-hi en tren, que parava a totes les estacions, feiamolta calor… Jo no hi coneixia ningú i la primera impressióva ser negativa. Qui m’havia de dir que uns anys després esconvertiria en casa meva. Aquells anys vaig conèixer lameva dona, casualment també nascuda a Manresa, tot i quevivia a Tàrrega. Ens vam conèixer a través del meu germà, enuna festa. Em va passar com amb Manresa: d’entrada no emva caure bé, i jo tampoc a ella... Però vam anar de debò i vamacabar junts. L’any 84 ens vam casar.

Treballava al banc de Sang de la Creu Roja, però no era fix. Elmeu cap era el Dr. Grífols, que un bon dia em va proposaranar a Manresa. Jo en tenia mal record, d’aquell agost, i emva caure el món a sobre. Em van aconsellar que vingués, queaquí tindria feina per tota la vida... Però dubtava. Vam que-dar que faríem la prova durant mig any. I aquells 6 mesos esvan anar allargant... Fins avui. Vam arribar el febrer del 85, deseguida vam trobar un pis i tot va anar bé. A barcelona emvan oferir tornar, però jo ja m’havia fet un lloc aquí. Jo sócuna persona oberta, vam fer amistats... L’any que ve farà 30anys que sóc manresà, justament quan el banc de Sang enfarà 50, El 2006 els bancs de sang de la Creu Roja es van

ajuntar, i es va crear el banc de Sangi Teixits, del qual sóc un dels tres tre-balladors més antics. Actualmentsóc representant i promotor delbanc de Sang a la Catalunya central(bages, berguedà, Solsonès, Anoia iOsona). Organitzem actes, presen-tacions, acaptes, maratons de do -na cions... Fins als 45 anys no vaigtenir carnet i per començar aquestafeina me’l vaig treure. Ara vaig tot eldia amb el cotxe amunt i avall.

El meu fill Marc té 27 anys. Ell tambéestudia Infermeria i treballa a l’hos-pital. Jo a tot arreu m’omplo la bocade Manresa on vaig, és la ciutat queestimo: les arrels no s’obliden, peròles meves han fet un camí i ha florituna altra branca aquí, amb la meva

dona i el meu fill. Només puc estimaraquesta ciutat, on he crescut com apersona i professional, i m’ha donatgairebé tot el que tinc. És com la tevaparella: potser n’hi ha de més guapes,però tu estimes la teva i creus que és lamillor del món. N’estic orgullós tot ique ha de millorar. Vas a Vic per exem-ple i veus que ha avançat més.

Encara tinc germans al Líban, però un cop morts els pares,que són els aglutinadors, ja és diferent. No hi anem tant.Quan hi vaig tornar després de la guerra, em vaig adonarque més que el país, el que havia canviat era jo. El Líbansempre ha estat com una bomba de rellotgeria. Ara no hi haconflicte, però hi ha els refugiats sirians. És una zona inesta-ble però la gent, tant amb la guerra com ara, s’hi acostuma ifa la seva vida. Forma part del dia a dia. No pots fer res més,ni estar tancat tot el dia. Al país hi ha 18 religions. La majoriaés musulmana, però hi ha moltes variants i branques. Elsmeus pares eren musulmans, però no vam tenir una educa-ció religiosa i jo no practico la religió. No sóc ateu, crec quehi ha alguna cosa allà dalt, però al final, com deia el meupare, totes les religions diuen el mateix: has de ser bona per-sona. I això miro de tenir-ho clar. Jo em vaig casar perl’Església, però sóc una mica antireligió, i també antipolítica:em sento català 100%, crec que fins i tot he fet d’ambaixa-dor de la cultura catalana i m’agradaria la independència,però crec que serà complicat: no depèn de nosaltres, costa-rà molt. I tenim els polítics que ens mereixem. Penso que non’hi ha d’honestos i moltes vegades no diuen la veritat. Perno parlar de la corrupció, que ens fa molt mal.

V

Joan Piqué

«Les arrels no s’obliden,però les meves han fetun camí i ha florit una

altra branca aquí, amb lameva dona i el meu fill»


vides separades

Premsa, premsainc encara al cap algunes imatges de pel·lícules enblanc i negre on un munt de reporters armatsamb bolígrafs i blocs de prendre notes, i unsquants fotògrafs, s’obrien pas entre la gent bus-cant les declaracions d’algú tot cridant «prensa,

prensa». Situats a la realitat dels nostres dies, la imatge d’a-quells reporters de pel·lícula ha canviat bàsicament en unparell d’aspectes. El primer és que ja no són sempre homessinó que hi ha moltes dones, per no dir que són majoria. Elsegon és que els blocs i els bolígrafs han desaparegut deltot, però el ritual continua sent bastant semblant. Hopodem veure en dos de cada tres telenotícies i aquests dies,a propòsit de l’afer del Jordi Pujol, s’ha vist dia sí, dia no, atotes les teles. Surt el Jordi Pujol de casa o baixa d’un cotxei tot de cop se li apropa una munió de suposats periodistesamorrant-li els micròfons, molts cops sense ni tan sols fer-licap pregunta. Com si esperessin que la pregunta la fes uncol·lega o ell mateix digués qualsevol cosa que es pogues-sin endur a la redacció com si haguessin aconseguit unaexclusiva.

Arribats a aquest punt, els és igual una frase completa, unrenec o un esternut. I mentre van a la carrera, riuen, no séper què. I riuen mentre pugnen per situar el micròfon, igualsi parla el Jordi Pujol com riurien si parlés un premi Nobel ouna víctima del que fos. Estiren la mà i ni tan sols escolten.Hi ha una majoria de joves entre aquests caçadors de decla-racions, que semblen haver estat reclutats per una ETT. Empregunto quina informació de fons deuen tenir sobre elpersonatge al qual es dirigeixen. En aquest cas, saben queva existir banca Catalana? Reconeixerien el seu amic MaciàAlavedra si en aquell moment passés per allà? Estarien pre-parats per fer-li una entrevista de només cinc preguntesamb un cert contingut si tinguessin l’ocasió d’asseure-s’hi aparlar? Em temo que n’hi haurien molts que no superariencap d’aquestes tres proves, però, al capdavall, això a qui liimporta? Segur que ni als seus mitjans ni a una gran part delpúblic. El que interessa no són els continguts ni les refle-xions sinó els impactes, el rebombori. I d’això estan fetsmolts programes que es diuen informatius. Del materialrecollit per aquelles noietes i aquells noiets que s’obren pasamb el micròfon a la mà sense saber què dir. Com si la infor-mació i el debat fos un joc. «Premsa, premsa».

TEuropa qüestiona Iberpotash

l juliol, la Comissió Europea va obrir un expedient oprocediment d’infracció a l’estat espanyol, que pre-tén investigar a fons la contaminació derivada del’activitat minera al bages, seguint la directivacomunitària sobre residus miners. Europa va con-

cedir un termini d’adaptació a les normes comunitàries quea l’estat espanyol no va ser vigent fins l’1 de maig del 2013.Pel que fa als articles explícitament referits a l’activitatminera, és clar que no es compleixen actualment, almenyspel que fa a un programa de restauració creïble, lluny delfet ideal que seria explotar i restaurar alhora, com es fa perexemple a les pedreres. De tota manera, brussel·les ha con-cedit dos mesos al regne d’Espanya perquè expliqui comregula el tractament dels residus miners, abans d’aportarnoves proves que s’està incomplint la legislació. Rela cio -nats amb els incompliments legislatius sobre els runamsdel bages i la contaminació derivada de l’activitat minerafins ara ja hi ha hagut 6 sentències principals (costa anys ipanys que les denúncies arribin a la justícia i aquesta actuï),amb un resultat contundent a favor dels denunciants.

Aquestes sentències afecten Iberpotash, que no ha canviatessencialment l’estil de fer, però també a empreses ante-riors. El desembre es farà el judici penal segons denún ciesdel 1998, quan es va fer la Declaració de Sallent contra elsimpactes ambientals i socials de la mineria de sal al bages.L’advocat sallentí Sebastià Estradé ha guanyat els tres con-tenciosos que va presentar sobre el programa de restaura-ció i la plataforma cívica MontSalat i les associacions de veïnsde Sallent com la del barri de La Rampinya, els altres tres: un,plantejava aspectes urbanístics contra el POUM de Sallent,que gairebé s’havia fet a mida de les pretensions de l’em-presa minera; l’altre, a més de l’autorització sobre el progra-ma de restauració denunciava aspectes mediambientalsque afectaven la vila de Sallent; i el tercer, per la inacció del’ajuntament sallentí a l’hora de fer aturar els abocaments. Sibé aquestes sentències han estat recorregudes tant perIberpotash com per la Generalitat, de moment els donen laraó. Sóc dels que pensen que si l’empresa està ubicada albages i vol col·laborar en el finançament de la Festa Major,de clubs esportius representatius de la ciutat o en d’altresprojectes de comarca, benvinguda sigui, amb la condicióque Iberpotash canviï radicalment el sistema d’explotació.

E

Josep M. Oliva Jordi Sardans

La Llei Wert entra envigor amb l’oposicióde mestres i pares

Sílvia berenguerasCarles Claret

om en el conjunt deCatalunya, la implantacióde la Llei Wert de cara alcurs que ve ha aixecatpolseguera als centreseducatius de Manresa. Elxoc entre les noves direc-trius i els objectius esta-

blerts en la Llei d’Educació deCatalunya (LEC) vigent des del 2009,obre un escenari incert. FrancescMartínez, director de l’escola Puig -berenguer, assegura que la LEC «enalguns aspectes, tampoc agrada alsmestres. També resta democràcia i afa-voreix la privatització de l’ensenya-ment». Això, però, no vol dir que calgu-in «lleis adaptades al nostre context i ala nostra nació. Catalunya tenia unescompetències que no pot perdre. Quidóna el poder moral de desfer acordsdemocràtics històrics a un partit que, amés, no ha guanyat mai les eleccionsen el nostre país?». Trini Riu, membrede l’Associació de Mares i Pares (AMPA)de la mateixa escola, sentencia que l’a-nomenada Llei Wert «vol uniformitzar irestar llibertat; perd laïcitat i tolerànciarecuperant la religió; vol canviar els cri-teris lingüístics consensuats fa moltsanys; potencia la segregació d’alumnesa edats massa primerenques, i potencial’educació privada». Per a Joan Soler,pare de dos fills a primària i un a secun-dària, la implantació de la llei represen-ta un pas enrere i un cop de timó polí-tic: «Com moltes altres lleis del governdel PP, busca recentralitzar totes lesdecisions».

Ignasi Claret, director de l’EscolaVedruna de Manresa, manifesta que

«la LOMCE no s’havia d’haver fet.L’Escola Cristiana de Catalunya s’hi haoposat totalment ja que és una inicia-tiva mal enfocada, innecessària, preci-pitada i políticament mancada deconsens». Una opinió paral·lela a lad’Ignasi Cebrian, professor de biolo-gia a l’institut Lluís de Peguera icol·laborador del Pou, que tambéqualifica la llei d’«innecessària total-ment». Per a Xavier Valls, professor defilosofia de l’institut Pius Font i Quer,la qüestió és ben clara: «Més enllà delscontinguts curriculars, la Llei Wert

planteja canvis pedagògics, estructu-rals del sistema i de gestió dels cen-tres que són regressius». A part detots els qualificatius, paral·lelament,Pep Vila, integrant de FederacióEnsenyament USOC, sosté que «la lleienvaeix les competències de laGeneralitat recollides en la LEC i supo-sa un atac al model català d’immersiólingüística, que tants bons resultatsha donat».

RegressióPer aquest últim motiu, LlorençPlanes, professor de l’institut GuillemCatà i membre de la junta d’ÒmniumCultural bages, subratlla el clar com-ponent polític de la LOMCE que «pre-tén controlar l’ensenyament a totl’Estat espanyol, des d’una concepciósocial classista, una perspectiva edu-cativa tècnica, però gens humanista, ipolíticament centralista». Per tot ple-gat, Planes resol que la nova normati-va «fa anar enrere el sistema educatiuquan encara tenia molt recorregutper fer per adaptar-se als noustemps». Ester Plans, representant delsindicat USTEC-STEs, redueix laLOMCE a un «disseny d’educació lowcost amb fórmules d’externalització

Les mobilitzacions populars i la negativa del departamentd’Ensenyament han estat una tònica habitual des que el minis-teri d’Educació va deixar entreveure les intencions de la novaLlei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).Tot i les protestes i les pressions per desobeir les imposicions deMadrid, la realitat és que el nou curs comença amb la implanta-ció progressiva de les noves regles del joc a l’espera, això sí, deltranscurs dels esdeveniments polítics.

tem

a de

l mes

C


Llorenç Planes, professor: «LaLOMCE pretén

controlar l’ensenya-ment a tot l’estat

des d’una concep-ció classista i políti-cament centralista»

de serveis. Obre la porta a la iniciativaprivada, preveu finançament extern iassegura un règim de concerts senselímits». A part de veure-hi interessoseconòmics de fons, Plans reconeixque la llei «està inspirada en prejudi-cis ideològics i amb voluntat de des-

truir una cultura educativa democrà-tica».

El director de l’escola de la Font, LluísCano, conclou, estant d’acord ambtotes les valoracions anteriors, que lallei «va en detriment del que el seu

propi nom indica: la qualitat educati-va». Una opinió propera a la de FinaMonell, experimentada mestra del’escola Ítaca del barri de la SagradaFamília. Monell també parla de quali-tat per rebatre un argument del pre-àmbul del text jurídic en què es par-

L’escola primària ha de començar a aplicar canvis per adaptar-se a la LOMCE aquest mateix curs. Fotos: Francesc Rubí / Arxiu


teix de la idea que l’eficiència educati-va s’ha reduït. La LOMCE, diu la mes-tra, «vol aplicar antigues maneres defer per abordar noves situacions, cla-rament un despropòsit». Per últim,Antoni Llobet, director general deCentres Públics al departamentd’Ensenyament, recull algunes de lesidees anteriors i sosté que «el governespanyol desconeix la realitat educa-tiva de Catalunya. Som optimistes decara a mantenir el model català, peròhem d’estar amatents perquè l’ofensi-va és prou forta. No volem que la uni-tat entorn del català es trenqui per-què és un dels elements essencialsd’identitat del país i de la cohesiósocial». Malgrat tot, Lluís Cano, vincu-lat també a Iniciativa per Catalunya aManresa, matisa que «tot i que la con-sellera va dir públicament que la LleiWert no entraria en vigor a Catalunya,per part del Departament d’Ensenya -ment, a les Normes d’Organització delcurs 2014-15 se’n demana l’aplicacióíntegra. El missatge polític no s’hacomplert».

Nou cursEl director de l’escola Puigberenguer,Francesc Martínez, assegura queEnsenyament els ha constatat que,«amb l’escàs marge que teníem decara al curs que encetem, l’única cosaque es podia fer era prendre mesurestransitòries». Per això, a l’escola, l’im-pacte de la posada en vigor de laLOMCE «serà mínim. Partim de la ideade no fer canvis. L’organització delcentre no canvia i seguirem amb elnostre projecte pedagògic. Només esmodificarà l’assignatura d’Educacióper la Ciutadania, que passarà a dir-seEducació en Valors». A part de l’adap-tació d’aquesta matèria, a l’escola dela Font dels Capellans, han hagut«d’aplicar els currículums de primer,

tercer i cinquè», explica Lluís Cano.Passa el mateix a l’escola Vedruna,que dirigeix Ignasi Claret, tot i que, enel seu cas i a títol informatiu i de pre-paració, també han «assistit a semina-ris de formació organitzades per laFederació d’Escoles Cristianes». Clarettambé diu que l’afectació al seu cen-tre serà mínima.

En el cas dels instituts, encara hi hauràun any de marge per adaptar-se a lesdirectives de la nova llei. «Al llarg d’a-quest curs caldrà adaptar el primer isegon d’ESO i el primer de batxille-

rat», explica Xavier Valls. Com apunta-va Francesc Martínez, com que hihavia poc temps, «abans d’acabar elcurs passat», continua dient Valls, «ladisposició més pràctica que es vadonar va ser mantenir els contingutscurriculars dels llibres de text i, demoment, no fer canvis». Al Lluís dePeguera, de moment, «no hem fet capadaptació ni planificació prèvia»,assegura Ignasi Cebrian. LlorençPlanes aposta per utilitzar el marge detemps que els queda «per preparar

l’estratègia a seguir per minimitzar elsefectes o, millor dit, mirar la manerade no aplicar la llei». I admet que, alscentres, en general «ha arribat pocainformació que no s’hagi vist per lapremsa i els mitjans. La Generalitatdiu que hem de seguir les disposi-cions que dictin, tot seguint la LEC,que és la llei base del nostre país».

El rerefons de la LOMCEPer a Trini Riu, la LOMCE «és retrògra-da i, amb una actitud dictatorial, volfer-nos tornar a temps poc lliures. ElPP no consensua en cap dels temesen què legisla, però en el cas de l’en-senyament és especialment greu.Encara que ens ho vulguin fer creure,no afavoreix els nens i nenes». Peraixò conclou que la norma es crea«pel domini polític i ideològic». XavierValls, professor del Pius Font i Quer, hicoincideix i rebla el clau assenyalantel que se’n deriva: «No és un sistemaeducatiu òptim per resoldre les pro-blemàtiques que té plantejada l’edu-cació». Com Trini Riu, Valls pensa que«l’educació hauria de ser una estruc-tura d’estat al marge del debat políticpartidista; generada, aprovada i con-solidada per consens». Ester Plansadverteix, al seu torn, que «l’escolas’ha convertit en un camp de batallaideològic. La LOMCE és la sisena refor-ma educativa des de la promulgacióde la Constitució, a més de ser una lleiimposada».

Centrant-se en l’etapa de primària onexerceix, Fina Monell comenta que«els conceptes aprendre, créixer, edu-car... es troben a faltar en l’articulat,quan, en edats primerenques, sóndeterminants». Precisa, en relació almarc educatiu català fins ara vigent,que «cal no oblidar que la conselleriava rebatejar administrativament l’à-


Ester Plans (USTEC):«L’Església conti-

nua present en leslleis educatives, i la Conferència

Episcopal marca elscontinguts de

religió»

rea com a departament d’Ensenya -ment en comptes de d’Educació. Fetstan aparentment innocus són totauna declaració de principis». IgnasiClaret explica que «a l’escola concer-tada, la Llei Wert no ens suposa capavenç en la seguretat jurídica del con-cert ni en la suficiència del mòdul».Està d’acord amb la resta d’entrevis-tats que la llei «centralitza, relega elcatalà, situa en un pla d’inferioritat laformació professional; és reglamen-tista, segregadora i reduccionista, enel sentit que identifica qualitat educa-tiva amb control, i l’esforç de l’alumneamb la mesura estandarditzada de l’a-valuació».

Precisament en relació amb la unifor-mitat i el control ideològic de la novallei, Francesc Martínez opina que«com més democràtic és l’ensenya-ment, més lliures ens fa i això no inte-ressa gaire als partits conservadors.Els currículums uniformes no tenenlògica, i menys en l’era de la informa-ció. S’ha de tenir autonomia, creativi-tat i imaginació. L’escola memorísticaa la qual vol retornar la Llei Wert noajuda a avançar». I ho concreta amb elcontrol sobre l’ensenyament de la his-tòria: «Limitar la història que s’aprènno aconsegueix que no es conegui».Exposant algunes de les idees quepresenta a la seva tribuna a El PouDigital amb la seva col·lega ElisaMuixí, Fina Monell diu que, des del’Ítaca, i si no s’indica el contrari, esseguirà «educant els alumnes en l’es-forç personal per l’aportació al col·lec-tiu en un marc social i cooperatiu.Volem mirar d’aportar a cada nen inena allò que necessita per a unmàxim gaudi i progrés de les capaci-tats pròpies».

Religió, sí; música, noSeguint en aquesta mateixa línia,

Ignasi Cebrian denuncia que la LleiWert «menysprea certes àrees delconeixement com la música, l’àreavisual, la plàstica o les ciències.Suposa un retorn a metodologies dedocència clàssiques poc lligades a lesnecessitats actuals d’aprenentatge».Una idea similar a la que exposaLlorenç Planes: «Les àrees bàsiques

per a la formació humana en llibertat:formació musical, plàstica, física,humanística i social, queden molt dis-minuïdes en importància curricular.Es tendeix, a més, a un sistema mésautoritari-escolàstic, controlat des dela docència i l’estat». En aquest mateixsentit, Lluís Cano té clar que «elsmodels educatius més avançats del


40

món tendeixen al treball competen-cial, aquell que dota l’alumnat de leseines bàsiques per al seu desenvolu-pament com a ésser humà en la sevaplenitud. La LOMCE retorna a modelsdoctrinals, sense dotar l’alumnat d’es-perit crític ni raonament».

Si Martínez parlava de la manera d’ex-plicar la història, Cano es centra en elpes de l’àrea de religió. «Calen méshores de l’àrea artística, d’educació

física o fins i tot de joc a l’aire lliureabans que un mínim d’hora i mitjasetmanals des de primer i fins a sisèd’una matèria doctrinal com religió». Isentencia: «Qui vulgui ensenyamentsreligiosos pot anar lliurement a cate-quesi». Fina Monell no s’hi pot mos-trar més d’acord i exposa que lamesura és preocupant i està fora delloc: «És claríssim que els legisladorsno han tret el cap a les aules de lesnostres escoles públiques». Per a Ester

Plans, queda clar que «l’Església conti-nua present en les lleis educatives i laConferència Episcopal marca els con-tinguts dels currículums de religió,que és matèria avaluable». Per tot ple-gat, des de la USTEC llancen propos-tes com ara «fomentar l’exclusió de lareligió de l’horari lectiu de les escolespúbliques o triar matèries que l’exclo-guin de l’itinerari. Una proposta quetambé fem extensiva a la matèriad’emprenedoria que sembla més dic-

Mestres, pares i representants sindicals en la presentació de les mobilitzacions contra la Llei Wert al Bages


tada per la patronal que no pas perpedagogs».

Quant a l’esperit crític, Fina Monellcomenta que «se cita en el preàmbulde la llei, però després gairebé no l’u-tilitza en l’articulat». Sobre el controlideològic dels nous ciutadans, la mes-tra creu que, «probablement, no ésl’objectiu primordial de la Llei Wert,però sí que en pot ser el resultat». Hoconstata veient cap on apunten elsteòrics canvis del sistema: «Es parlad’adequar-se a les exigències del mónactual com una demanda d’especialit-zació tecnològica, quan justamentestem en uns moments en què lacreativitat i les habilitats socials icomunicatives tenen més importàn-cia».

Alumnes menys críticsXavier Valls en té una visió ben similari exposa, com Monell, que «només calllegir les intencions en el preàmbul dela llei i analitzar-ne els canvis curricu-lars i el model pedagògic. Ràpida -ment t’adones que és una norma ambfinalitats purament instrumentals iutilitaristes». Joan Soler és del mateixparer i exposa que el marc legal quees pretén imposar «canvia massacoses amb la teòrica finalitat de pre-sentar al món un sistema educatiu efi-caç. Ara, precisament, que es fan mésretallades i quan hi ha més dificultatsper atendre les necessitats dels alum-nes». Llorenç Planes completa l’argu-ment exposant que la LOMCE mitjan-çant «una educació pretesament méstècnica, sense donar importància a

àrees com l’humanisme, la història crí-tica, la filosofia i el pensament, l’art iles manifestacions humanes en llen-guatges diferents, planteja un sistemaque fa veure que aquests temes nofan per a ella, quan en realitat són,probablement, part de la causa demolts del mals de la nostra societat».

Des de l’escola Vedruna, Ignasi Claretreivindica el paper de l’educador: «Ésveritat que en els nivells d’ESO i batxi-llerat hi ha canvis importants en el

control dels continguts. Això pot con-dicionar la metodologia d’aprenen-tatge, però el mestre continuarà sentbàsic a l’hora de fomentar un papercrític i reflexiu en l’alumne». Al margedels aspectes pedagògics citats, ladelegada de la USTEC, Ester Plans,apunta aspectes força més profundsderivats de la implantació de laLOMCE com «la segregació de l’alum-

nat per sexe, classe social i nivell edu-catiu, el menyspreu a la diversitat ol’abandonament de l’alumnat que témés dificultats i constantment sotme-sa a avaluacions externes a fi d’ensi-nistrar una mà d’obra dòcil i acrítica». Pel que fa a la segregació per sexe,Ester Plans detalla que la llei permetque escoles que separen nens i nenesrebin subvencions amb dinerspúblics. Així mateix, «permet la redis-tribució dels recursos favorables alscentres amb millors resultats, és a dir,aquells on van les famílies de proce-dència social elevada, i sanciona elscentres on els baixos resultats acostu-men a ser l’expressió de dificultatssocials, econòmiques i culturals».Sobre aquesta discriminació de l’a-lumnat, la USOC, per la seva banda,prefereix, de moment, no opinar iesperar els resultats «dels estudis quepedagogs i diferents associacions jaestan fent». Ignasi Cebrian coincideixamb les opinions dels sindicalistes iopina que la nova llei pretén retornara «un ensenyament totalment memo-rístic amb l’única i exclusiva finalitatd’haver de passar unes proves denivell». I sentencia, a més, que «l’ob-jectiu principal és fer veure, en totmoment, que la LEC no existeix».

La polèmica lingüísticaPerquè conservar la llei catalanaimplica mantenir el sistema d’immer-sió lingüística que la Llei Wert desarti-cula de facto. Per a Fina Monell, l’a-partat de les llengües en la llei «és lademostració més clara de desconei-xement i possiblement de mala fe. No


El mes de setembre, el Centre de Norma -lització Lingüística Montserrat obre la inscrip-ció dels cursos de català, perquè tothompugui aprendre català de la manera que lisigui més còmoda. Per a les persones quevolen venir a classe, es manté l’oferta de cur-sos presencials, i per als qui prefereixen fer-hodes de casa, hi ha una àmplia oferta de cursosde català semipresencials en línia amb elParla.cat amb el suport d’un tutor.

El Consorci per a la Normalització Lingüística(CPNL) organitza a tot el territori cursos decatalà per a les persones que volen aprendre aparlar en català amb fluïdesa i correcció(nivells inicial, bàsic i elemental) i per a les quevolen aprendre a escriure’l adequadament(nivells intermedi, de suficiència i superior).

Els certificats de nivell expedits pel CPNL sónequivalents oficialment als certificats de la

Direcció General de Política Lingüística i tenenuna correspondència amb els nivells del Marceuropeu comú de referència (MECR).

Per inscriure’s a un curs cal acreditar el nivellque es té mitjançant un certificat de coneixe-ments reconegut o bé fer una prova decol·locació. Aquestes proves es faran els dies15 i 19 de setembre a hores convingudes; caldemanar hora a partir del dia 8 de setembre.La inscripció per als antics alumnes és el dia 16de setembre, els nivells bàsics i elementals, i el17 de setembre, els nivells intermedis i de sufi-ciència. La inscripció general als cursos delsnivells bàsics i elementals és el 22 de setembrei als nivells intermedis i de suficiència és el 23de setembre.

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

Vine al CPNL i aprèn català com vulguis

Antoni Llobet, regi-dor: «El model d’es-coles que el governespanyol desitjaria

que existís aCatalunya no hi és.No hi ha escoles encatalà i en castellà»

16 EL POU · MAIG 2012

crec que al meu centre ho duguem aterme». Francesc Martínez, per laseva part, diu que «és realmentopressiu i artificial que es vulgui tor-nar enrere després de treballar a unnivell social i emocional tan extensdurant dècades». Abordant la realitatdel dia a dia, el director opina que,«fins ara, els resultats obtinguts en lestres llengües són molt correctes. Demoment, doncs, no canviarem res». Aescoles com la de la Font «el ProjecteLingüístic de Centre aprovat recent-ment pel claustre i el consell escolarreflecteixen que la llengua vehicularés el català, tret de les hores de caste-llà i anglès», explica Lluís Cano.

Quant al model lingüístic que propo-sa la Llei Wert, Antoni Llobet torna areferir-se al desconeixement delministeri. «El model d’escoles que elgovern espanyol desitjaria que existísa Catalunya, no hi és. No hi ha escolesen català i en castellà, i per això insis-teixen que els pares han de podertriar», diu. «El problema és que aquestmodel no existeix i continuarà senseexistir. A Catalunya no es pot aplicar.Si una família manresana vol que elseu fill estudiï en una escola castella-na no ho podrà fer perquè no n’hi hacap a la ciutat». Llorenç Planes hi afe-geix que la LOMCE, directament, «pre-tén desmuntar i reorientar una reali-tat lingüística. Això que siguem l’únicterritori de l’estat amb llengua pròpiaon pràcticament les dues comunitatslingüístiques dominen l’altra llengua–que és un veritable èxit, fins i totconstitucional–, ho volen fer anar enorris sota el pretext de la llibertat d’e-lecció de llengua vehicular». Potserper aquest motiu, a l’escola Vedrunatenen clar que seguiran les recomana-cions que faci el departament ambl’objectiu «d’assegurar la immersiólingüística total a tots nivells, l’atencióindividualitzada i la no separació perraó de llengua».

«Fins al moment», apunta LlorençPlanes, «hi ha la sensació que aquestallei no s’acabarà aplicant i que no ensfaran canviar tan fàcilment». Malgrattot, «el ministeri és tossut i va avan-çant pas per pas i la llei, ja la tenimaquí. Ara haurem de prendre partit en

moltes coses, i en la LOMCE, també».Planes veu que «a primària hi ha méscintura per evitar-ne els efectes.Compta amb una tradició més arrela-da per treballar en equips més petits igeneralment més integrats. Per tant,poden recompondre estructures ambmés llibertat. A secundària, l’estructu-ra és més complexa. La llei comporta-rà canvis laborals, a més de la qüestióeducativa i formativa, i això ho com-plicarà tot». I conclou que, als instituts«caldrà tenir molt valor!». Ester Plansva més enllà i assegura que la LleiWert vol esberlar el model català, jaque «introdueix una clàusula degaranties per rescatar les poquesfamílies que han plantejat la batallacontra la immersió lingüística als cen-tres educatius, establint que podranescolaritzar-los a escoles privades

amb el castellà com a llengua vehicu-lar, amb càrrec als pressupostos de laGeneralitat».

La postura oficialAntoni Llobet, en contraposició, expli-ca que els centres ja saben que «seràsempre el departament qui respondràsobre les instruccions de currículum,usos lingüístics i organització que elsmateixos centres reben». Respecte ala desobediència a les directives delministeri, Llobet vol deixar clar que«un govern no pot tenir mai com afinalitat desobeir, sinó procurar fercomplir la pròpia normativa, en elnostre cas la LEC i totes les disposi-cions que la despleguen. El curscomençarà amb la garantia de conti-nuïtat del model d’escola catalana encontinguts i en usos lingüístics, ambel manteniment del currículum. Hodemostra la no substitució dels llibresde text, la pervivència de la música i laplàstica a les escoles i la continuïtatdels programes orientadors i profes-sionalitzadors per als nois i noies queno aconsegueixen el graduat escolarals 16 anys».

Malgrat les mobilitzacions i la posturadel departament d’Ensenyament, unbon nombre de professors com XavierValls, del Pius Font i Quer, admetenque «a secundària, el curs que iniciemés ple d’incerteses si tenim en compteel context polític». De fet, molts educa-dors no tenen clar com es dirimiran

Lluís Cano, mestre:«Tot i que la

consellera va dirque la Llei Wert noentraria en vigor,aquest curs se’ns

en demana l’aplicació íntegra»

Pancartes del Bages a la gran manifestació contra la Llei Wert a Barcelona, el 14 de juny

17EL POU · MAIG 2012

algunes de les exigències que faMadrid i com afectaran en la marxadels centres pensats i estructurats perdesenvolupar l’esperit de la LEC. Tot il’oposició frontal, el 20 de juny passat,davant la reiterada demanda social isindical, la consellera Rigau, segonsEster Plans, «ja va donar una respostaben clara: que l’aplicació de la LOMCEa Catalunya es feia efectiva l’1 desetembre. Per tant, toca aplicar la llei aprimària i a l’FP bàsica». No obstantaixò, els sindicats consultats constatenles incògnites que hi ha sobre la imme-diata aplicació de la llei. Ester Plansdescriu la posició del departamentcom un «nedar i guardar la roba: faremveure que apliquem la LOMCE a nivelllegal, però després farem la nostra».Pep Vila comenta que, des de la USOC,dedueixen que, de cara al proper curs,la llei afectarà poc: «La Generalitatinsta a seguir complint la LEC».

Una llei que, per altra banda i segonsLluís Cano, no és ni molt menys per-fecta: «el model educatiu catalàsegrega l’alumnat per qüestions eco-nòmiques, aquells que tenen poderadquisitiu porten els seus fills a l’esco-la concertada i els qui no, a la pública.Sense dir-ho, les classes més altes evi-ten estar al costat de la pobresa»,opina. Amb la LOMCE, «sumarem unasegona segregació per a aquells quevolen escoles en català i aquells que lavolen en castellà». No obstant això,Cano creu que «la societat catalana ésprou madura per reconèixer els bene-ficis de cohesió social que implica la

immersió lingüística». Però Ester Planspreveu, d’ara endavant, «un panora-ma més caòtic. Tot i l’aparent norma-litat, durant el nou curs ja es comen-çaran a fer canvis en els horaris, en ladistribució de les àrees..., i la preocu-pació del professorat i les famílies enaquest sentit es faran més evidents», ihi suma altres problemàtiques habi-tuals els darrers cursos, com «les reta-llades de plantilles i substitucions. Totanirà canviant a poc a poc si no femres concret per aturar-ho».

Comunitat educativaPer altra banda, un altre dels designisde la Llei Wert és atorgar més relle-vància als equips directius dels cen-tres i reduir a la mínima expressió elpaper dels consells escolars, que aju-den a vertebrar la comunitat educati-va dels centres. En aquest sentit, LluísCano explica que, «com en el cas delfuncionament per cicles que caldriaignorar, plantejar el consell escolarcom un òrgan merament consultiuentra en contradicció amb la LEC que,malgrat tampoc és del nostre gust, enaquests àmbits està més ben treballa-da». Per tot plegat, afegeix, «aquestsàmbits més organitzatius no els apli-carem mentre hi hagi l’actual equipdirectiu». Trini Riu, de l’AMPA delPuigberenguer, assenyala que al cen-tre «la participació dels pares sempreés molt important. S’impliquen molten el funcionament de l’escola i en lesdecisions que els afecten». Malgrat lalluita feta fins ara, Riu convida a«seguir demostrant que la llei no ens

agrada. Els pares han de ser cons-cients que el canvi jurídic afecta, imolt, els seus fills. Per això ens afegima totes les iniciatives que van en con-tra de l’aplicació».

Lluís Cano reitera el compromís de ladirecció actual de l’escola de la Font«de mantenir tots els drets i deures,tant del claustre com del consell esco-lar. Per tal de garantir-ho, hem apro-vat les Normes d’Organització iFuncionament de Centre, en les qualsqueda palès el necessari paper demo-cràtic i participatiu de professorat,alumnes i famílies». El mateix passaràa l’escola Ítaca, des de la qual FinaMonell titlla d’inquietant «el tracta-ment que la llei fa a les direccions delcentres, donant-los més poder indivi-dual en detriment del treball d’equip.Això ens hauria de preocupar més, jaque la nostra LEC també apunta enaquesta direcció». Xavier Valls reiterala idea. Al Pius, «a data d’avui, el con-sell escolar continua tenint les matei-xes atribucions tot i que s’ha reforçatmolt el paper unipersonal de la direc-ció». Malgrat tot, «en el curs que hemdeixat enrere, l’organisme va partici-par i adherir-se a les diferents iniciati-ves de Somescola al bages».

Suport municipalEn aquesta mateixa línia, els sindicatsconsultats defensen la intervenció detots els òrgans de la comunitat educa-tiva com fins ara. Ester Plans explicaque, per això, han fet una crida aclaustres i consells escolars a «aprovar

18 EL POU · MAIG 2012

resolucions que permetin mantenirles competències adquirides ques’han perdut. S’han de poder decidirqüestions tan importants com elProjecte Educatiu de Centre». Peròper la seva banda, des de la USOC,explica Pep Vila, mostren cautela ivolen veure com s’aborda aquest pro-blema «en cada municipi i si hi ha unapostura global a tot Catalunya».

Per la seva part, el regidor d’Ensenya -ment de l’Ajuntament de Manresa,Antoni Llobet, explica que, a la ciutat,«la situació és paral·lela a la del conjuntdel país i, com totes les escoles i insti-tuts saben, l’equip de govern manresàés posarà a disposició dels centres perqualsevol situació que es pugui plan-tejar durant el curs escolar que ara

encetarem». Continuant amb la pèr-dua de pes dels consells escolars,Ignasi Claret explica que «l’escolaVedruna Manresa continuarà donant-hi una gran importància i vol mantenirel representant municipal com a factord’engranatge amb el municipi i com aelement de transparència en la gestiódel centre».

Per a Llorenç Planes, la cohesió de lacomunitat educativa és vital. Semblaque «el departament ha donat màximvalor als consells tot aplicant la lleicatalana. Aquest òrgan col·legiat ésclau per a la línia i el projecte de cadacentre i, des de la idea de no complir lallei, seguiran sent claus», opina. I convi-da a «mobilitzar-se ja que, en aquestcamp, com en altres de la societat que

ens toca viure, haurem d’objectar. Araés l’hora».

Al marge de les problemàtiques que espuguin derivar de la Llei Wert, sindicats ialgunes mestres també denuncien queel mapa escolar manresà té repartit demanera desigual l’alumnat amb necessi-tats d’especial atenció o provinent defamílies de baix poder adquisitiu. Unarealitat que, segons Lluís Cano, «ignora eldepartament d’Ensenyament. De fet, lanova zonificació escolar de Manresa faci-lita la segregació, tot i que el mateixdepartament ha catalogat la majoria decentres públics de Manresa com d’altacomplexitat. Una condició que no s’haatribuït a cap dels concertats. D’aques tasegregació, però, sembla que no se’nvulgui parlar».

am acabar el curspassat amb unagran mobilitzacióa favor de la conti-nuïtat de l’escola

catalana i comencem el noucurs amb la presentaciódavant de l’executiu espa-nyol, per part del nostre

govern, d’un requeriment d’incompetència pel decretque l’obliga a pagar l’escolarització en un centre privatals alumnes que vulguin estudiar en castellà.

La situació que ha creat el govern del PP amb majoriaabsoluta i amb el lideratge entusiasta i prepotent delministre Wert és gravíssima a tot l’estat pel que fa almodel educatiu que vol imposar i, sobretot ho és en elsterritoris amb llengua pròpia. Tot i que la conselleraRigau ha advertit que a Catalunya el curs començaràd’acord amb les directrius de la LEC, aprovada ambnotable consens pel Parlament de Catalunya, tenimassegurat un curs amb ingerències judicials, amb ten-sions polítiques provocades amb la intenció d’alterar elbon funcionament dels centres i crear problemes allà onno n’hi ha hagut ni n’hi ha d’haver.

Una lectura aprofundida de la Llei Wert ens permet qua-lificar-la com una llei del segle XIX proposada a un alum-nat del segle XXI. És una llei que posa per davant lesobsessions polítiques del PP més ranci a les necessitatsdel joves que hauran de desenvolupar-se plenament

durant tot el segle XXI. És una llei centralitzadora quepretén fixar tots els continguts sense tenir en compteles diferents realitats tan personals com socials i de l’en-torn de l’alumnat. És una llei que vol controlar les ava-luacions demostrant així una desconfiança insultantvers el professorat. És una llei que, d’acord amb el seucriteri de considerar el castellà com a llengua hegemò-nica a tot l’estat, pretén arraconar la presència del cata-là, llengua pròpia del nostre país a la consideració dellengua de segona, prescindible. És una llei elitista.

L’educació dels nostres joves és un dels temes cabdals sivolem ser un país modern, democràtic, competitiu, lliu-re i equitatiu. No podem transigir ni acceptar un modeleducatiu imposat i que representa un retrocés inaccep-table. Estem vivint un moment únic. Amb dificultats,però amb el convenciment que, si som capaços de gua-nyar-nos la llibertat, viurem en un país nou i, per des-comptat, millor. Aleshores, sense interferències foranes,podrem dissenyar l’escola que volem, l’escola quenecessitem, arrelada a la nostra tradició pedagògica,dotada amb el pressupost adequat, amb la llengua cata-lana com a vehicle dels aprenentatges i com a llenguacentral i de relació a l’escola, amb uns mestres prepa-rats, motivats i reconeguts i amb la presència d’altresllengües perquè volem nois i noies que parlin llengües,que entenguin i valorin les altres cultures perquè aques-ta és la manera que entenem la nostra presència al món.

Teresa Casals, pedagoga i membre de la coordinadora de Somescola

Continua l’assetjament a l’escola catalana

V

Maquinària Torras: 75 anys al servei de la pagesia

Havent celebrat el 75è aniversari, Torras Maquinària delbages és avui una empresa subministradora que ha viscuten primera línia l’evolució sense precedents del sectoragrari, tant en els durs anys de la postguerra en què elsmitjans eren molt escassos, com la gran diversitat actuald’utillatge i de sofisticades màquines, destinades a l’auto-matització de processos que abans només comptavenamb les mans i l’esforç de la gent del camp.

Els orígens de l’empresa manresana es remunten al tallerde construcció de carros que Jaume Torras Sallés, fill de lacasa Font Figuera, del barri del Poal, va muntar a l’anticnúmero 181 de la carretera de Vic. En aquell moment, a laManresa dels anys 30, hi havia dos tallers d’eines agrícoles,segons explica el seu nét, Jordi Torras Torra, l’actual direc-tor: «L’avi es va especialitzar més en rodes de carro, fent lasboixes de fusta bullida, els raids i l’anella externa, ja enferro». Amb Josep Torras Ambrós, la segona generació, alcapdavant, l’empresa ven les primeres màquines agricolesde tracció animal, de batre, lligadores, garbelladores, itambé els primers tractors, de la casa Ajuria, «una de lesprimeres factories a nivell estatal, recolzada pel règim per

fer pujar l’agricultura d’un país sortint de la guerra on totera racionat, fins i tot el ferro».

El 1980 Jordi Torras Torra pren el relleu en la direcció del’empresa treballant al costat del seu pare: «Vam fabricarpetites màquines de tractaments fitosanitaris i també cubesper a l’extinció d’incendis per a les ADF», i el 1999 l’empresava traslladar-se a l’emplaçament actual, al polígon industrialEls Dolors, en una nau de 1.500 m2. La fidelització de clients,l’especialització en ferreteria agrícola, la distribució oficialde firmes de primer nivell com Deutz Fhar i un servei post-venda eficaç fan que Torras Maquinària del bages siguicompetitiva en el mercat actual, un entorn que tot i presen-tar-se difícil, a Jordi Torras li sembla també un moment d’o-portunitat: «El sector agroalimentari català està exportantgairebé un 75% del producte a l’estranger».

TORRAS MAQUINÀRIA DEL BAGES SLCtra. de Vic, 217, Pol. Ind. Els Dolors - ManresaTel:93.873.03.36 - Fax: 93.874.49.05http://www.torrasmaquinaria.es/[email protected]

A l’esquerra, Josep Torras Ambrós, d’esquena, posant en marxa una de las primeres collitadores autopropulsades. A la dreta, exposició de Maquinària Torras ala Fira d’Artés de 1963.

A l’esquerra, entrada a la nau del polígon Els Dolors. A la dreta, els vuit treballadors actuals de l’empresa, amb Jordi Torras Torra al centre, i repre-sentants comercials.

Inquiet de mena i cansat de trobar-se limitat pels seussuperiors, Lluís Victori va decidir crear un projecte propi:VictoriXoc. Ara distribueix i ven xocolata a llocs on nor-malment no esperaríem trobar-ne, ja sigui en partitsd’hoquei, actes populars o festes majors.

n portes la xocolata?—Vaig començar fa un any fent fires i mer-cats i ara em dedico a vendre i a comprarxocolata en llocs populars de Catalunya.Amb la fàbrica tenim un acord: portarxocolata a tot arreu a on no n’hi ha i enllocs com són actes esportius, obres de tea-tre o xocolatades a escoles. A qualsevol llocon es fa alguna cosa espontània, portar-hixocolata.

—Quin tipus de producte vens?—La marca de xocolata és blanxart, producte de qualitat,proximitat i preu assequible, en el sentit que no és gurmet.Tinc xocolata en pols de vainilla i canyella i tot tipus derajoles amb olives, amb gerds, xocolata blanca amb llimo-na, amb sucre i sense sucre. Tot tipus de piruletes, bom-bons i torrons, galetes...

—A banda de xocolata també vens altres productes.—Sí, com a complement porto batuts de xocolata LletNostra, també producte de proximitat i qualitat; i fa poc oliamb xocolata d’Oleicbovera, una empresa de Lleida.

-Són proveïdors buscats expressament o fruit de la casua-litat?—Feia un any que buscava proveïdors de xocolata i bus-cava que fossin de qualitat, proximitat i sense passar-seamb el preu. N’hi havia cinc o sis però el punt final, a partde la qualitat, va ser emfatitzar amb el comercial de cadaempresa.

—Què et porta a ser venedor de xocolata ambulant?—He estat molts anys a Anglaterra i treballant en el modelanglosaxó em vaig adonar que aquí es perden moltesoportunitats. El meu perfil és de comercial però també d’a-judar la gent, que em fa tenir aquestes ganes d’emprendrei vendre, però sempre intentant ser útil i fer bé a la societat.

Fent de comercial fallava alguna cosa, tot era Business forBusiness, poc humà i molta pijeria. Jo sóc molt fet a la mevai sempre proposo i tinc molta empenta. Quan proposavaper millorar l’empresa, sempre hi havia problemes i gelo-sies i al final me’n vaig cansar i vaig decidir muntar la mevapròpia empresa.

—És millor ara?—La gràcia del meu negoci és que a mi ningú no m’enga-nya i jo no enganyo a ningú. És a dir, jo vaig a la fàbrica, puccomprar 50 euros de xocolata i pago al comptat. Si un diaplego, que no és el cas, no tindria cap deute amb ningú iaixí els fabricants se’n fien. Amb mi el mateix. Jo no estafoningú a l’hora de vendre.

—T’agrada el que fas?—És molt gratificant perquè tinc un tracte amb el clientque no podria tenir amb altres tipus d’empresa. Parlo ambnens i avis i a més, em guanyo la vida.

—Van ser durs els inicis?—Vaig necessitar un capital inicial, suport familiar i fer-meautònom. Entenc que no tothom pot ser emprenedor, jasigui per la situació familiar, si tens família o no, els diners...però jo amb 12.000 euros he creat una empresa i m’hecomprat un cotxe. També cal veure amb què et gastes elsdiners.

—Què li diries a algú que vol emprendre?—La gent ha de trobar alguna cosa que li agradi, ha de tro-bar la seva passió. Tothom té passió per alguna cosa. Sensetornar-se addicte a la feina, la gent seria molt més feliç sicregués en el que treballa. Jo recomanaria a tothom que esfes emprenedor, potser sona molt radical, però els quetenen 20, 25 o 30 anys, tots a ser emprenedors, perquè sino això és insostenible. En ser el teu projecte propi seràsmolt més feliç. Si creus en el que fas, la fe mou muntanyes.

Lluís Victori: «La gent ha de trobar alguna cosa que li agradi, la seva passió»em

pren

edor

s

Núria ClosasFoto: Alba Ribas

FITXAProjecte: VictoriXoc. Data de la idea: setembre 2013. Data decreació: gener 2014. Emprenedors: Lluís Victori. Sector: comerç.Definició: vendre xocolata i productes complementaris a fires,mercats, competicions esportives, actes populars, obres de teatre,festivals de música, etc. també a tot Catalunya. Públic: obert a tot-hom. Web:www.victorixoc.com.

O


Patrimoni geològic

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

Manresa, en concret al voltant del polígonde bufalvent, podem trobar autèntics tre-sors naturals valorats en centenars d’euroscadascun. Aquestes joies geològiques sóncargols marins de grans dimensions, unsquaranta centímetres de llarg. Cargols fòs-sils que van viure fa uns 40 milions d’anyssubmergits en un mar tropical amb esculls.

Un aclariment pels desaprensius: si voleu anar a fer recol·lec-ció, us avanço que no en trobareu. Els que hi havia, com apatrimoni geològic que són, estan guardats als museus degeologia. Hi ha més sorpreses patrimonials, però.

Així, doncs, el patrimoni geològic manresà és molt antic idivers. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresaactual fa uns 40 milions d’anys. Tenim ponts naturals, fòssilsmarins, estrats de roques sedimentaries característiques...En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins delpatrimoni geològic i paleontològic del municipi.

Destacarem tres d’aquests punts d’interès patrimonial. Elprimer: un dels ponts naturals més destacables deCatalunya és el pont Foradat o pont de les Arnaules, situat alraval de Manresa pròxim al Pont de Vilomara i al marge dretdel riu Llobregat sobre un petit torrent. Fet de calcària num-mulítica, roca dura i resistent. Aquesta presenta uns petitsfòssils, anomenats llenties o dinerets enganxats entre ellsamb un ciment d’origen també calcari. Una antiga capa d’a-questa roca va ser erosionada pel torrent i va deixar com aresultat el pont de 27 metres de llarg i d’entre 80 centíme-tres i 3 metres d’amplada.

Els segon punt d’interès, sobretot paleontològic, és la geo-zona del Malbalç. S’hi han trobat esculls de corall i d’altresinvertebrats fòssils com cargols marins, esponges, eriçonsde mar, bivalves i nummulits. També és d’interès per l’estu-di d’ambients passats. Els geòlegs han fet estudis sobre elsmedis de sedimentació deltaics: els rius de fa milions d’anysvenien del sud i van conformar un gran delta que després estransformaria en la muntanya de Montserrat. Els sediments,sorra, actualment gres, d’aquests rius eren transportats idipositats sobre la zona d’esculls del Malbalç, i deixaven unseguit de pistes: ondulacions de sorra fossilitzades, caus igaleries d’animals que vivien dins d’aquest sediments.

I el tercer punt a destacar és la formació d’Artés a Manresa.És un conjunt d’estrats de color molt vermellós, gresos, que

s’estén més enllà del terme municipal. En concret, per veu-re’ls millor, en el seu màxim esplendor, hauríem d’anar aprop d’Artés. Són roques formades per sediments rics enòxids de ferro, per això són de color vermell, dipositats enambients continentals. Es una capa, un estrat geològic, dereferència a tot el món, un estratotipus.

La definició de patrimoni segons el diccionari és el «conjuntde béns, de valors i de crèdits que posseeix una persona ouna institució». En el cas del patrimoni geològic manresà,són béns que amaguen valors científics, didàctics i culturals(i no només crematístics) dignes de ser estimats i conegutsper tots.

A

A dalt, bivalves fòssils a la geozona del Malbalç. A sota, espadats de laformació d’Artés al municipi de Manresa, a la zona de Bonaplata, a tocarde la carretera C-55.

22 EL POU · JULIOL-AGOST 2014


L’Hort del Navarro:horta ecològica de Súria

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

l poble de Súria, situat entre el riuCardener i la riera del Tordell trobem elshorts del Navarro. En Jordi Morera, que ésamb qui parlem, podríem dir que és l’àni-ma del projecte. A l’edat de dinou anys vadecidir que es volia dedicar a un ofici quel’omplís, que fos a l’aire lliure i on poguésfer i desfer al seu aire. A partir d’aquestes

premisses i sabent que la família disposava d’una finca aSúria que feia temps que no es cultivava, va decidir comen-çar el mòdul d’agricultura ecològica a l’Escola Agrària deManresa i engegar un projecte d’horta ecològica. Quan vaacabar els estudis va anar a visitar altres experiències i pro-jectes a fora fent de woofer (un voluntariat internacional engranges ecològiques). Va visitar Argentina i l’Índia.

Inicialment, en el projecte de l’hort, va començar-hi a tre-ballar ell sol, però a poc a poc s’hi han anat involucranttambé el seu pare, el Pere, i la seva germana Tina, que elsajuda des de fa uns anys. I finalment, l’última incorporacióa l’equip ha estat la del Pol, que anteriorment portava unahorta al Solsonès i col·laborava amb el Jordi i ara s’ha unittambé al projecte surienc. L’hort del Navarro té una exten-sió d’una hectàrea i mitja aproximadament i rep aquestnom per la professió del rebesavi del seu pare. Era carreterde sal i guix, i sobretot anava cap al nord d’Espanya iNavarra, d’aquí el nom del Navarro. Històricament la famí-lia del Jordi ja tenia tradició hortolana, les primeres escrip-tures dels horts tenen uns 400 anys. Després de passar degeneració en generació, els últims van ser els seus avis, és apartir de l’any 2007 quan el Jordi decideix començar-hi atreballar i recuperar les terres familiars. Des del primermoment va voler que tota l’activitat fos encaminada en laproducció ecològica i va decidir inscriure les parcel·les alCCPAE (Consell Català de la Producció Agrària Ecològica) iobtenir-ne el segell. Els principals productes que podemtrobar a l’Hort del Navarro són patates, cebes, alls, tomà-quets de penjar, tomàquet rosa del Cardener –o de Súria–,tomàquet Cor de bou, enciams de varietats diferents,albergínia blanca i tota mena de verdures i hortalisses. Totsaquests productes els podem trobar en diferents mercats

setmanals: els divendres al mercat de Solsona i els dissab-tes a Súria i Navàs. I també fan cistelles a través d’internetque es reparteixen a domicili cada dijous.

El Jordi es dedica bàsicament als cultius d’horta, mentreque la Tina es cuida de rebre les comandes de les cistelles,muntar-les i fer-ne la distribució. Ara per ara la major partes distribueixen a la comarca del bages però no descartenobrir noves rutes. A part dels horts, la família disposa tambéd’oliveres de la varietat corbella, de les quals s’obté olitambé amb la qualificació ecològica que s’envasa enampolles de quart de litre. I des de fa poc, menys d’un any,han començat també la cria de pollastres d’engreix ecolò-gics. L’explotació es troba a la masia de cal Cerdà, tambédins el municipi de Súria. D’aquesta part se n’ocupa sobre-tot el seu pare. Tant l’oli com els pollastres també es podencomprar als mercats o a través de les cistelles.

A

FITXAProductor: Hort del Navarro. Productes: Horta, oli i pollastresecològics. Adreça: Cal Cerdà, Súria. Telèfon: 680 572 120.Correu electrònic: [email protected]. Pàgina web:http://www.hordelnavarro.cat

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

Jordi Morera a l’Hort del Navarro


Vins del Bages

Un chardonnay veremat en dosmoments de maduració per aconse-guir acidesa i frescor al principi, imaduresa i volum al final. Aquest seràel xassís del vi, el pes i l’estructura.

El sauvignon blanc que l’acompanyaaportarà els tiols (components moltaromàtics). Collit aviat donarà notesfresques i cítriques. I més madur apor-tarà els terpens, molt aromàtics peròamb més fruita dolça i menys flor.Aquest és el punt exòtic.

El macabeu s’ha incorporat enguany,per aportar complexitat, volum, florblanca i fruita. El picapoll és el de lacasa. Autenticitat, fruita blanca imoderador del conjunt dels quatrevins que intervenen en el cupatge.

Els vins tenen un treball de maresfines (lies) que donen volum al con-junt i una textura més melosa.L’enòleg buscarà el perfil òptim decada raïm, el moment oportú de laverema i la combinació de tants mati-sos possibles en harmonia i equilibri.

La major part dels grans vins prove-nen del cupatge de dues o tres varie-tats. Amb els mo -novarietals no te -nim gaire mar geper aconseguircom plexitat i har-monia. Aquestsvins provenen d’u -na varietat de raïmde ceps vells d’unavinya excepcional,amb un microcli-ma ideal.

Jaume PontSommelier de Setè

Cel

Abadal Blanc 2013

L’estiu fa figa

de la senalla al plat

Verdes o morades,collides amb afany,són menja preuada.Seques o confitadesen gaudim tot l’any.

om es diu popular-ment, «la figa per sermadura ha de tenir tressenyals: clivellada,secallona i picada depardals». I ara, a la rectafinal de les calors d’es-tiu, és quan la figa es

troba en la seva màxima esplendor.

És un dels fruits amb més recorreguthistòric de la cultura mediterrània. Defet se n’han trobat fòssils de fa més deseixanta milions d’anys. Fenicis, grecs iromans ja l’apreciaven, com es potobservar en els jeroglífics dels monu-ments funeraris d’Egipte o en les ceri-mònies de veneració del déu bacus aRoma. I juntament amb les prunes i elsdàtils, a l’època clàssica, eren conside-rades un plaer exquisit i un menjar dereis. I encara podem anar més enrere,quan a l’Antic Testament ens expli-quen que Adam i Eva es van tapar lesvergonyes amb la fulla d’una figuera.

La figuera, com a arbre, ens proporcio-na una de les millors ombres de l’estiu,i les seves fulles, de mida considerable,s’usaven com a embolcall per courealiments o bé com a recipient. Alspaïsos catalans, trobem una enormevarietat de figueres, i també és clar, defigues. Fins i tot hem trobat la varietatde figuera manresana, que s’està per-dent, i que és ben desconeguda per lamajoria de gent. Però a Catalunya, lafiga més apreciada és la coll de damad’Alguaire, que rep aquest nom per l’e-legant coll allargat que té.

Si volem menjar-nos una figa, és con-venient evitar ingerir-ne el líquid blancque desprèn, que és làtex, és conside-

rat un tòxic i que ens podria provocarun bon mal de panxa, a part d’un des-agradable gust amarg a la boca. Arabé, aquest mateix làtex s’ha fet servirdurant molt temps per guarir les ber-rugues. Si les figues són de pell fosca,se’n pot menjar la pell; això sí, bennetejada prèviament. Però per netejar-les no feu servir aigua, ja que malmetla pell. Millor amb un drap humit. Quanobriu la figa, totes aquelles petites lla-vors que hi veureu són ni més nimenys que els fruits de la figuera, és adir que la figa no és el fruit, sinó quen’és un embolcall, una gran concentra-ció de fruits.

Però a part del seu gust dolç i exquisit,també us hem de parlar de les sevespropietats, que no són poques. Si con-sumim la figa fresca, aquesta ens apor-tarà una gran quantitat de vitamines,però si la consumim seca, passa a seruna important font de minerals, comara el calci i el ferro. Tant si és d’unamanera o bé de l’altre, les figues esrecomanen en casos de restrenyimenti digestions difícils.

I per acabar, us recomanem que pro-veu de combinar les figues amb uncomponent salat i proteic, com ara elpernil, una anxova, foie o bé formatgede cabra. O, per què no, una bona mel-melada de figues que acompanyi unplat de carn com ara el xai. El nostrecuiner Merly ens anima a provar de feraquesta recepta, que sembla força sen-zilla i a més a més altament nutritiva.bon profit!

Pa de figues(elaborat per Eduard Merly)

Ingredients: 300 g de figues seques,600 g d’ametlles torrades, 2 copes demoscatell, 1 copa d’anís, matafalugai farina.

Preparació: Piqueu les ametlles, lesfigues i la matafaluga per separat enun morter i després barregeu-les en unrecipient. Afegiu-hi el moscatell i l’anís,i remeneu-ho tot fins que quedi unamassa homogènia i compacta. Poseu-ho en un motlle enfarinat amb un pesal damunt. Deixeu-ho de 2 a 4 dies enrepòs en un lloc fresc. A l’hora de ser-vir-lo, es pot acompanyar de mató o béd’unes oblees i una bona copa de mos-catell o vi ranci.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

C



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

LES TAPES DEL POU 2013El Pou, però d’etiqueta

Comandes a [email protected] o al tel. 93 872 50 18

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86MANRESA


Peugeot 3008 Hybrid4:multisectorial

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

a variant Hybrid4 té el mèrit d’haver estat elprimer model dièsel del mercat a incorporar latecnologia híbrida. Munta la mecànica dièsel2.0 de 4 cilindres en línia i 4 vàlvules per cilin-dre i passa tota la potència de 163 CV a l’eixdavanter gràcies a una caixa de canvis manu-al pilotada que es pot fer servir en mode auto-màtic a través de les lleves que duu el volant.

La unitat que avui ens ocupa també porta un altre motorelèctric, de 37 CV, que dóna força a l’eix posterior. Aquestginy s’encarrega de posar-lo en moviment sense sorolls niemissions i d’impulsar-lo els primers metres. La seva apor-tació és testimonial quan es viatja per carretera a mitjanesdinàmiques, però es nota quan el canvi engrana unamarxa superior perquè apaivaga el buit de potència quees produeix mentre les rodes estan desengranades deltèrmic. A nosaltres ens ha agradat especialment la capaci-tat de retenció del sistema que, més enllà dels quilòme-tres d’adaptació que demana, optimitza les fases de recu-peració d’energia cada cop que aixequem el peu de l’ac-celerador o frenem. La combinació mecànica descrita,que fa que l’auto arribi als 200 CV amb un parell màxim de500 Nm, li permet transitar en sistema de tracció totalsense que hi hagi d’haver connexió física entre els eixos isense generar emissions, fins arribar als 70 km/h.

Darrere de la palanca del canvi, hi ha un selector amb quèpodem escollir entre quatre modes de conducció possi-bles. El primer s’activa per defecte i calcula sol la millorpropulsió per aconseguir el millor binomi consum/con-fort. El sistema Stop & Start que porta, l’ajuda. La modali-tat Sport maximitza el rendiment mecànic, aporta imme-diatesa al traspàs entre marxes i proporciona una respos-ta més viva a l’accelerador. El mode ZEV (Zero Emissions)prioritza el funcionament elèctric, però només actua si labateria està suficientment carregada. Per sobre dels 70km/h activa el motor dièsel. El programa 4WD força el fun-cionament conjunt dels dos motors per assegurar unamotricitat integral. El fabricant ha decidit que es descon-necti per sobre dels 120 km/h però amb una altra particu-laritat: actua sempre que el cotxe detecta una pèrdua detracció. En un supòsit d’exigència amb la bateria sotamínims, la potència màxima que tindrem a l’eix posteriorseran els 10 CV continus que pot lliurar l’alternador-motord’arrencada. L’aire condicionat s’alimenta del motor diè-sel. Si no està encès, no refrigera! Arribar als 4,1 l/100 km i

a l’autonomia elèctrica que anuncia el fabricant és tot unrepte. Els 1.735 kg que pesa compliquen l’escenari.

El 3008 Hybrid4 es distingeix pel sistema d’il·luminaciódiürna, que incorpora díodes lluminosos, l’engraellatespecífic, el para-xocs del darrere i les seves precioses llan-des de 17 polzades. El morro preserva el nou codi estilísticde la marca i dissimula força els 30 cm que li falten per arri-bar a les dimensions del 4007. Les bateries posteriors li fanperdre capacitat al maleter, de 362 litres, però el compar-timent manté la porta d’obertura doble i l’habitabilitatgeneral és bona. A dins, la instrumentació mostra perma-nentment el funcionament del sistema híbrid i l’estat decàrrega de la bateria. El compta-revolucions desapareix icedeix protagonisme al sistema Head Up Display. El llistatd’equipament inclou tots els airbags possibles excepte elslaterals del darrere, AbS i EbD, sistema d’ajut a l’arrencadaen pendent i el de frenada d’emergència, controls d’esta-bilitat i tracció, volant multifunció amb comandamentssatèl·lits, retrovisors tèrmics amb regulació elèctrica i cli-matitzador bizona. També porta la funció Follow MeHome, ràdio-CD amb sis altaveus, presa auxiliar USb,càmera de visió posterior, sensors d’estacionament, siste-ma de detecció d’obstacles i fre d’estacionament elèctric.L’entapissat és específic.

L

FITXA TÈCNICAMotor: Davanter. 1980 cc. 4 cilin. en línia 163 CV dièsel +motor posterior elèctric. Síncron d’imants permanent 37 CV.Tracció: davantera o integral. Canvi: manual pilotat de 6 vel.amb lleves al volant. Vel. Màxima: 191 km/h. Acceleració 0-100 km/h: 8,5 s. Consum mitjà: 4,0 litres. Preu: 33.300 euros.


Antoni Llobet Mercadé

Jordi SardansFotos: Ramon Fontdevila

om valores la teva forma-ció escolta?—Vaig estar al CardenalLluch com a llobató desdels 8 anys i vaig passarper totes les unitats.Després vaig ser cap d’uni-tat, cap d’agrupament i

cap de la demarcació de Manresa.D’aquells anys, remarcaria aspectes comel treball en equip, la capacitat de prendredecisions, com els projectes propis, l’esti-ma del territori, una certa sensibilitat d’in-teriorització i d’espiritualitat de l’ésserhumà, en el sentit més transcendent... Itambé, adquirir elements de lideratge.

—I del teu pas per la Creu Roja?—Precisament, vaig començar a conèixerla Creu Roja perquè uns quants que està-vem dins de l’escoltisme al Cardenal Lluchhi vam entrar en contacte per intentarcol·laborar en alguns projectes. M’hi vaigimplicar directament i me’n vaig fervoluntari. Vaig estar de director i membrede la junta general de Creu Roja Manresa.Creu Roja Joventut va ser un elementimportant perquè anés guanyant pes elvessant social dins l’entitat. Fins aleshoresera coneguda pel seu aspecte de socors iemergències amb les ambulàncies i a par-tir de la nostra actuació s’amplia el campsocial amb la gent gran que viu sola,temes mediambientals... En aquellaèpoca es creen dos centres que encaraexisteixen el Casal-OT i la ludoteca.

—Quins són els teus records de la llibreriaSímbol?—En tinc de la infantesa, l’adolescència ifins i tot de l’etapa adulta. De ben petitnoto que creixo entre llibres i això en edatprimerenca té efectes que van més enllà

d’aquells moments. El fet de viure enaquest entorn me’n facilita la lectura, peròa més es tracta d’una llibreria que té unamarca concreta: es venia el llibre en cata-là, el que era crític amb el règim franquis-ta. Hi havia un tarannà i una voluntat decompromís en la recuperació del país. Erafins i tot un pol d’atracció on es venien lesentrades dels concerts de música catala-na. Com a més frapant recordo les diadesde Sant Jordi en què tota la família ajudà-vem a muntar la parada i ens passàvemtot el dia venent llibres.

Convergència—Vas néixer en el si d’una família conver-gent o pujolista?—El meu pare era pujolista, però això novol dir ser simplement seguidor d’unapersona, sinó de la cara visible d’un pro-jecte de país que aleshores encarnava oliderava Jordi Pujol. A casa, és cert quevivíem les qüestions polítiques. Vaigcomençar a militar als 18 anys a laJoventut Nacionalista de Catalunya (JNC),on ja aleshores teníem molt clar la neces-sitat d’independència de Catalunya, quanConvergència era una altra cosa.

—Com valores, ara, el president Pujol?—És difícil poder entendre tots els ele-

ments de la situació actual ni els entra-mats familiars. Personalment tinc la sen-sació de reconèixer l’evidència de la sevaactuació des del moment que fa la notapública, però en l’àmbit estratègic de ladefensa, no hi entro. Penso que la justíciaha de poder actuar per igual en qualsevolciutadà, tingui la condició que tingui, i elsrecursos econòmics que tingui, perquè hade ser igual per a tothom. Que no ha estatsempre així? D’acord, però ara hem d’anarcaminant cada cop més en aquesta direc-ció. Molts dels casos de corrupció del pas-sat no els coneixeríem si no hi haguéshagut la voluntat d’actuar. Hi ha cosesque m’agradaria que no haguessin passatmai, però si han succeït, cal investigar elque ha passat.

—Quins records tens de la participaciódels teus pares en el món de la política?—El pare sempre va estar vinculat a lapolítica convergent, la mare no. El 23F del1981 el vaig acompanyar al local del par-tit, que aleshores estava al carrer dePuigterrà de Dalt, per plantejar-se què feramb la documentació. Recordo que entreels dirigents que s’hi van presentar i gentdiversa del partit es van repartir algunsdels documents. A la manifestació de l’11de Setembre de 1977 sé que hi vam parti-

C Director general de Centres Públics del departament d’Ensenya mentde la Generalitat des de l’1 de setembre de 2013. Militant de la JNCdes dels 18 anys i de CDC des dels 26, el 1998 entra com a regidor del’oposició a l’Ajuntament de Manresa on es consolida 4 anys mésamb la candidatura De Puig. El 2003 el fan renunciar a l’alcaldia i actu-alment és la mà dreta de l’alcalde Valentí Junyent i el portaveu muni-cipal. Llicenciat en Filologia Catalana, del 1990 al 2000 fa de professorde català a l’institut Lluís de Peguera. Va ser cap de la demarcació deManresa de Minyons Escoltes i director de Creu Roja Manresa.

l’ent

revi

sta


cipar tota la família. El pare i la mare es vanconèixer a l’Agrupació Manresana deFolklore, que ell va presidir de jove. Allàvan fer moltes amistats pels dinars, troba-des i aplecs que sovint s’hi feien. Els pri-mers records de la mare els tinc de la pis-cina municipal, ja que hi anàvem sovint,perquè el meu avi vivia al davant, a la can-tonada de la Via de Sant Ignasi.

—Què t’empeny a militar també en elpartit del pare?—Veig clara la línia del projecte políticque defensa Convergència. Entro a la JNC,on em sento molt còmode, sobretot pelque fa a la qüestió nacional, en què lesjoventuts anàvem clarament més enllàque el partit, així com en algunes propos-tes més avançades socialment. Aleshoresencara no militava a Convergència, hovaig fer a partir dels 26 anys. Aquells anys,no tenia per què estar un 100% d’acordamb el partit, ni tenir-hi una fe cega ni unseguiment incondicional. Avui tampoc,perquè sempre m’ha agradat tenir criteripropi, tot i així Convergència és la forçapolítica amb què m’identifico més. Ambel pas dels anys, el que més em satisfà deConvergència és que ha evolucionat en lalínia política que jo em sentia més còmo-de des de la joventut: independència iavenç en els postulats socials de cara amillorar la qualitat de vida de les perso-nes. En aquest darrer mandat 2011-2015hi ha una fornada d’alcaldes i equips degovern de CiU a tot Catalunya que tenenuna clara sensibilitat social.

—I les retallades?—No tenen res a veure amb la sensibilitatsocial. Al contrari, ja que en la pitjor èpocapossible tant en el govern del país com enel de la majoria de municipis, la nostraforça política haurà salvat els pilars de l’es-tat del benestar clarament, com es veuràen el futur. N’estic convençut, ja que hoestic vivint diàriament. Quan més ha peri-llat aquest estat del benestar per la mancade recursos, s’ha fet un esforç enorme persalvar els elements fonamentals, amb l’es-perança de recuperar-lo plenament,quan la situació millori.

—No hi veus un perill de fraccionament?—No, perquè el partit és sòlid i l’orienta-ció molt clara. Actualment, la majoria de ladirecció del partit és clarament indepen-dentista. Aquesta orientació actual és laque vol tant la militància com els votantsdel partit. Repeteixo que no veig perill defraccionament a Convergència.

Cursa política—Diuen que ets l’ànima política de l’actu-al govern municipal. Te’n sents?—Tinc clar que l’alcalde Junyent m’assig-na un paper políticament rellevant com aportaveu, de suport i d’acompanyamenten l’àmbit polític, però l’ànima i líder delgrup és l’alcalde. Una de les meves feinesés reforçar-lo en l’aspecte més polític. Noes pot fer una bona política sense unabona gestió. I no es pot fer gestió públicasinó es té un posicionament polític clar. Elconjunt de l’equip de govern és equili-brat i divers, però alhora prou unificat perpoder encarnar aquesta doble funció queha de fer tot govern: tenir un planteja-ment polític amb discurs, projecte i ideo-logia; però alhora capacitat de gestió, quevol dir, no malversar recursos públics itenir controlades les finances municipals,per poder fer una gestió correcta.

—Quina et sembla que és la sensació quepercep el ciutadà de la tasca municipal?— Afortunadament, el nostre no és unequip de govern d’un partit molt politit-zat, sinó que és gent normal i corrent de laciutat. L’actual alcalde, quan és candidat,busca persones que puguin tenir incidèn-cia ciutadana en àmbits i tarannàs moltdiferents, però amb la finalitat d’aconse-guir que els 11 regidors de CiU estiguininvolucrats en la vida ciutadana. No haví-em governat mai i amb molt poc tempsvam adquirir els coneixements necessarisde les regidories per fer-ho. Pel que fa a lapercepció que rebem de la gent del carrerés molt positiva, malgrat que no tenim uncèntim a la caixa i que s’han de tornarmilions d’euros als bancs, ja que no hemfet cap daltabaix. Malgrat no tenir recur-sos econòmics els serveis continuen fun-cionant. És veritat que a Manresa hi haunes persones concretes que poden tenirla sensació que parlen en nom de la ciu-tat, però s’equivoquen. Això no va així. Ennom de la ciutat només hi poden parlar lasuma de cadascun dels ciutadans.

—A les eleccions de 1991 ja vas estar a lesportes d’entrar com a regidor a l’Ajun–tament. Com recordes aquella vivència?—Va anar per menys de 200 vots, que noguanyem per majoria absoluta. Anava ala llista amb el número 13 i en van entrar12. Vaig anar a la llista de Convergència aproposta de Juli Sanclimens quan va gua-nyar les municipals per segona vegada.Aleshores, és veritat que no entrava dinsdels meus plans ser regidor, però tot i aixívaig estar a punt d’entrar-hi i hauria tin-

gut la meva primera experiència com acàrrec electe.

—Vas repetir el 1995 amb Pere Oms...—Sí, el 1995 entro a la llista amb el núme-ro 11 de la candidatura Oms i vaig entrarde regidor a l’oposició a la part final delmandat, durant l’any 1998. Guanyem leseleccions, però perdem l’alcaldia.

—El 1999 amb la candidatura de Francescde Puig, retorneu a l’oposició. Com vasviure aquells quatre anys?—Anava de número 2 de la candidaturaDe Puig, però ens va tocar ser a l’oposició,on vaig estar com a portaveu del grupmunicipal de CiU. Van ser uns anys moltdifícils perquè no és fàcil estar a l’oposiciód’un ajuntament, per la falta d’infraestruc-tura, la manca de personal i la falta derecursos a l’abast. Tan sols hi ha una assig-nació econòmica mínima per assistir alsplens i a les comissions municipals infor-matives. Ara bé, també cal dir que la tascad’oposició és interessant com a elementfonamental per un sistema democràtic:cal plantejar crítiques, presentar opcionsalternatives, oferir coalicions, conèixer elsdiversos col·lectius de la ciutat. En aquestsentit, la meva experiència política va serpositiva.

—I a les del 2003, no les vas poder encap-çalar. Per què?—Va ser un any convuls en la meva rela-ció amb la política. Tot i que el comitèlocal del partit i l’assemblea de militantsem van ratificar com a cap de candidatu-


ra el 2002, alguns convergents de la ciutatno ho van acabar de veure clar, així comtampoc d’altres de la direcció del partit enl’àmbit nacional. En percebre que notenia la seva confiança, sense que se’mdigués explícitament el perquè, en lloc decrear una disputa interna dins del partit,opto per retirar-me i deixo pas a JosepVives. Mai no ha estat un objectiu meu seralcalde, malgrat tenir voluntat de servei ihaver estat abans portaveu del grupmunicipal i president del comitè local deConvergència durant un temps.Posteriorment i actualment he tingut d’al-tres responsabilitats polítiques.

—Penses ocupar algun dia l’alcaldia?—No ho tinc com un objectiu.

Ensenyament—Penses tornar mai a l’institut Lluís dePeguera?—Si. Quan he deixat de treballar en lapolítica, sempre hi he tornat. Així que arasé que hi tornaré perquè la meva feinavocacional és la de fer de professor. En

alguns moments de la vida he agafat d’al-tres responsabilitats professionals concre-tes, però de manera temporal.

—Com van anar les teves primeres clas-ses de català a l’institut Salzereda de SantaColoma de Gramenet?—Tots els alumnes eren castellanopar-lants, però tot va anar fantàstic per l’ac-ceptació amb total naturalitat del catalàcom a llengua pròpia del nostre país.Fent-hi classes em vaig adonar que eraveritablement la meva vocació.

—Què t’agrada més de fer classe?—bàsicament, poder dedicar-me a inten-tar millorar la capacitat comunicativa del’alumnat. Quan decideixo dedicar-me ala docència trio els estudis de Llengua iLiteratura, que em permetran aportar lameva capacitat de comunicació, pel quefa a la comprensió, l’expressió i el dominidels diversos registres. Tot el que té aveure amb el tema lingüístic, però aplicata la vida real, on s’han de desenvolupar

socialment els alumnes. La classe de llen-gua no és una assignatura tancada, sinóque ha de servir per donar competència itenir incidència en tots els àmbits.

—Quina és la teva feina principal com adirector general de Centres Públics?—Hi ha tres qüestions bàsiques. La coor-dinació de la gestió dels centres públics(primària, instituts, 42 llars d’infants,Escola Oficial d’Idiomes. Institut Obert deCatalunya) que depenen del departa-ment. És la gestió administrativa i econò-mica que comporta l’atorgament derecursos i la formació de directors. Ensegon lloc, la relació amb els municipis,que tenen vinculació amb el departa-ment d’Ensenyament, en relació amb elscentres municipals. Per exemple, els ajutsa les llars d’infants, escoles i conservatorisde música, d’art o escoles d’adults, aixícom la relació general entre el departa-ment i la Federació i Associació Catalanade Municipis, a través de la presidència dela comissió mixta. En tercer lloc, lesinfraestructures escolars del departament

d’Ensenyament, És a dir, les obres delsnous centres, les reparacions, instal·laciódels mòduls provisionals... També partici-po en les relacions entre CiU i ERC entemes d’ensenyament, segons el pacte delegislatura.

—Es presenta una tardor calenta, a causade la imposició de la llei Wert?—L’administració educativa a Catalunyaés el departament d’Ensenyament de laGeneralitat. Per tant, els centres escolarsreben les orientacions, les instruccions iles programacions directament de laGeneralitat. La nova llei vol canviar cosesi intenta treure competències, però desdel departament tenim clar i hem donatunes instruccions precises perquè lesescoles i els instituts de Catalunya treba-llin de manera que pràcticament no hihagi efectes.

—En l’àmbit del professorat, preveieuprotestes a començaments del propercurs?

—Sí, però no sé quin format tindran, simanifestacions o pronunciaments pú -blics. La majoria de la comunitat educati-va ja està mostrant des de fa mesos laseva oposició al govern espanyol en l’àm-bit educatiu. I des del departament enshem posicionat al costat d’aquestes pro-testes. Així vam donar suport a la platafor-ma Som escola, on vaig participar enmanifestacions a Manresa i a barcelona.Com a país, hem de continuar mostrantl’oposició al que representa la políticaeducativa del govern espanyol, perquè ésun dels elements cabdals on es demostrala voluntat clara d’anar en contra de lanostra capacitat de decidir directamentcom a país. L’àmbit educatiu és un delsdos pilars fonamentals que configurenuna autèntica autonomia política.

—No ho tenen fàcil, perquè la immersiólingüística ha funcionat molt bé aquestsdarrers gairebé 30 anys a Catalunya, oi?—Exacte. Com que no es poden basar enelements objectivables, això és precisa-ment el que dificulta la seva estratègia,que volen mantenir a tort i a dret, malgratque amb la immersió no s’han provocatconflictes, ni hi ha hagut mals resultatsescolars ni poden al·legar que hagi provo-cat desconeixement de cap dels dos idio-mes. Es basen en un suposat dret de l’úsde la llengua, que no està escrit enlloc del’ordenament constitucional actual.

—El seu idioma és el castellà o l’espanyol?—L’idioma és clar que és el castellà. Arabé, com que s’utilitzen criteris no lingüís-tics es bategen oficialment amb criterispolítics. Així s’inventa l’espanyol, amb lafinalitat que quedi clar que els ciutadansassociïn Espanya com un territori, i pertant, li correspon una llengua que passa aser l’espanyola. És un ús pervers i total-ment anticientífic del tema lingüístic.Lligat també a voler fer veure que el cata-là i el valencià són llengües diferents. Entots dos casos, és voler jugar contra lesevi dències científiques, fent que la políti-ca sigui la que decideixi qüestions que notenen res a veure amb la lingüística.

Independència—Què passarà el 9 de novembre. Veurem la independència?—Tinc clar que com es va acordar ambuna àmplia majoria del Parlament deCatalunya es convocarà la consulta, perpoder comprovar quina és la voluntat dela ciutadania del país i saber si Catalunyaha de ser un estat independent. Com que

«No es pot fer una bona política sense una

bona gestió. I no es pot fer gestió pública

si no es té un posicionament polític clar»


el perfilntoni Llobet Mercadé neixa Manresa el 23 d’agost de1965. De pares manresans,Marcel·lí, gestor i llibreterde Símbol des de la seva

constitució el 1968 i regidor de Culturai primer tinent d’alcalde durant elgovern Sanclimens, i la mare,Encarnació, havia treballat al tèxtil, con-cretament a l’empresa Manubens, des-prés fou mestressa de casa i finalmentva treballar a Símbol. És el quart de sisgermans: Jordi, Pere, Montse, Imma iMarcel·lí. Comença a estudiar a l’acadè-mia Sant Jordi i amb 5 anys passa a laFlama, fins els 13 amb vuitè d’EGb.Forma part l’agrupament escoltaCardenal Lluch des dels 8 anys i arriba a ser cap de demar-cació del moviment. Comença bUP i després COU al nou ins-titut Pius Font i Quer. Estudia Filologia Catalana a laUniversitat Autònoma de barcelona i es llicencia el 1988. Fael servei militar a la caserna del bruc de barcelona. Haviaestat voluntari a la Creu Roja Joventut de Manresa i directorde l’entitat.

El seu primer treball formal serà a la Creu Roja de barcelonacom a responsable de formació de voluntariat a Creu RojaCatalunya durant mig any. Després s’apunta a les llistes desubstitucions del professorat i el febrer de 1990 començacom a professor substitut a l’institut Salzereda de SantaColoma de Gramenet, on fa classes de català. Tot seguit espresenta a oposicions i guanya una plaça. El curs 1990-1991treballa com a professor de català al Lluís de Peguera, ambJoan badia com a cap de departament i amb els companysRosa Galí, Ramon Masramon, Toni Vilalta, Ignasi Puig i Teresa

Vidal. A més de professor de català, alllarg de 10 cursos, agafa d’altres res-ponsabilitats com ara tutories, coor-dinació del batxillerat i cap d’estudisdins l’equip directiu de Jordi basianai l’últim curs (1999-2000) com adirector, quan basiana passa aldepartament d’Ensenya ment. El curs2000-2001 treballa al departamentd’Ensenyament dins la delegació delVallès Occidental, amb seu aSabadell, en feines de planificació ide plantilles de professorat de cen-tres. El maig del 2002, la conselleraCarme Laura Gil el nomena delegatterritorial de barcelona ciutat dinsdel departament d’Ensenyament, on

s’estarà fins al desembre de 2003. El curs 2004-2005 es rein-corpora com a professor de català a l’institut Arrahona deSabadell on hi serà cinc temporades fins al curs 2008-2009,en què formarà part de l’equip directiu com a coordinadorpedagògic. El 2009 demana trasllat i guanya la plaça de SantFruitós de bages, a l’institut Gerbert d’Aurillac, on s’estarà finsal 2011. El maig d’aquest any es presenta dins la candidatu-ra de CiU, encapçalada per l’actual alcalde Valentí Junyent, al’Ajuntament de Manresa, on entra com a regidord’Ensenyament i Universitats, portaveu del govern i presi-dent de l’àrea de Serveis a les Persones. Des de l’1 de setem-bre del 2013 és director general de Centres Públics deldepartament d’Ensenyament de la Generalitat i continua al’Ajuntament amb dedicació voluntària, com a portaveu delgovern i en la presa de decisions principals de l’àmbit d’en-senyament i universitats, però no en el seguiment dels con-sells escolars, que fan d’altres membres de l’equip degovern.

A

es convocarà d’una manera indiscutible-ment correcta, el 9N haurem de podervotar. No és lògic dir que portaran alTribunal Constitucional una norma quanencara no s’ha aprovat ni en coneixen elcontingut. No es poden donar per bonesunes decisions que no són lògiques,abans que passin. És evident que les insti-tucions espanyoles intentaran evitar quees faci la consulta. No sóc endeví, però desde les institucions catalanes es farà tot elpossible perquè es pugui votar. Tot i així,hem de votar amb garanties de seguretat,que vol dir que el nostre procés no ha deser tancat cap endins i prou, és a dir, nopot ser només una consulta interna, sinóque s’ha de visualitzar internacionalmentd’una manera clara. Així hi ha d’haverunes garanties, perquè tot el que fem

sigui prou creïble des d’un punt de vistademocràtic, logístic i de seriositat. És moltimportant que es faci dins del joc demo-cràtic. Les consultes del 2010 van servirper incentivar, però no tenen validesainternacional per manca de garantiesd’un esdeveniment d’aquestes caracterís-tiques. Em preocupa com ho farem decara al món.

—Què et sembla una proclamació unila-teral d’independència?—El que és important és que tingui efec-tes, si la fem. Penso que és viable, però hade ser l’últim recurs després de cremard’altres etapes. És bo que la ciutadaniavoti democràticament en una consulta oreferèndum directament si vol queCatalunya sigui independent. No que ho

facin els partits, sinó que siguin els ciuta-dans els que ho puguin fer directament. Sil’única manera de poder votar-ho és a tra-vés d’unes eleccions haurien de ser ple-biscitàries, és a dir, deixant clar en els pro-grames electorals dels partits polítics quevolen la independència, que aquest és elmotiu pel qual demanen el vot a la ciuta-dania. Si fos així, en sortiria un nouParlament que estaria legitimat democrà-ticament per prendre aquesta decisió, ésa dir, una proclamació unilateral d’inde-pendència. En canvi, fer-ho ara, no tindriaprou incidència positiva en l’àmbit inter-nacional, perquè els diputats actuals novan demanar explícitament el vot, en lesdarreres eleccions, per poder fer aquestadeclaració. bona part dels partits es vancomprometre a fer una consulta.


espai d’artJaume Casacuberta


L’ombra bagenca de l’escultor Subirachs

Jordi Estrada

questa antològica, or -ga nit zada amb l’asses-sorament de Judit Su -birachs, filla de l’artista,és una bona ocasió perconèixer la trajectòriaescultòrica de Subi -rachs, iniciada els anys

40 amb la creació de figures femeninesd’estil noucentista. Després de passar perl’expressionisme, Subirachs va endinsar-se en l’abstracció –caracterizada per lesgeometries i els volums encaixats–, fins adesembocar de nou en un cert figurati-visme, més intuïtiu que descriptiu. Hi haexposades 23 peces de petit format,realitzades en diferents materials: terra-cota, pedra, fusta, bronze..., amb predo-mini del nu femení.

Té sentit que la mostra es presenti aMontserrat abans que a cap altre lloc, jaque és aquí on, després de barcelona, hiha més presència d’obra seva en espaispúblics, que sempre va ser l’emplaça-ment preferit per l’escultor, d’acord ambla seva vocació de posar l’art a l’abast detothom. A Montserrat, entre altres monu-ments, el visitant podrà admirar-hi lesobres escultòriques dedicades a santMiquel, Ramon Llull, sant Jordi i la matei-xa Verge de Montserrat, dins l’espai NigraSunt del Museu.

També al bages trobem l’escultura dedi-cada al comte borrell II, instal·lada a laplaça de la Fira de Cardona, el 1986.Aquesta obra, de pedra i formigó, és l’ú-nic monument eqüestre de l’artista i té laparticularitat de sintetitzar diferents ele-ments característics de Subirachs: el trac-tament geomètic de les formes, el con-trast entre superfícies llises i rugoses,l’abstracció i la concreció, el joc del posi-tiu i el negatiu.

D’uns anys abans és el Monument aManresa, ubicat al barri de la balconada,el 1979. Aquesta escultura de gransdimensions, de formigó armat i amb unaalçada superior als quinze metres, repro-dueix l’escut de la ciutat. Les quatrecolumnes escairades representen les bar-res catalanes, que es perllonguen a terraformant la creu de Sant Jordi. L’escultorJosep barés recorda l’interès deSubirachs a fer visible l’obra des de lluny,«com una manera de referenciar el llocon es troba emplaçada».

Ultrapassa el centenar el nombre demomuments, escultures i relleus deSubirachs situats en espais públics de totCatalunya, sense comptar les esculturesque ornamenten la façana de la Passió dela Sagrada Família. Al llarg de més de migsegle, Subirachs ha creat per encàrrecd’institucions públiques i privades con-junts escultòrics dedicats a recordar ges-tes històriques, palesar símbols d’identi-tat i homenatjar personatges històrics idel món cultural: Francesc Macià, PauCasals, Pompeu Fabra, Ramon Llull,Salvador Espriu... Tot i haver utilitzat pre-ferentment la pedra i el formigó armat,sobretot en les peces de més volum, vatreballar amb tot tipus de materials, acondició que fossin resistents al pas deltemps, ja que «una obra d’art ha d’enve-llir com una ruïna, no com una ferralla»,solia dir. A més d’emprar el granit, elbasalt, el marbre i la pedra calcària,Subirachs treballà el ferro, sovint combi-nat amb altres materials. No pas com a

ferro forjat, sinó utilitzant tècniques i ele-ments industrials, com els tirants i els car-gols. També va fer servir el coure, l’alumi-ni i el bronze, que és un material mésmanejable i no tan fred com el marbre nitan rígid com la pedra.

Les escultures de Subirachs destaquenpel joc de contrastos, bé sigui per oposi-ció o complementació. La dualitat tantpot ser present en l’ús dels materials –pedra i ferro, per exemple– com en l’opo-sició entre el positiu i el negatiu (convex icòncau, ple i buit), la masculinitat i lafeminitat, el dia i la nit, la vida i la mort, lamatèria i la forma, l’horitzontalitat i la ver-ticalitat. L’efecte sobre l’espectador sem-pre és de tensió o equilibri, d’estabilitat oascensió. L’escultor Josep barés, tot ireconèixer a Subirachs «el valor creatiu iel gran domini de la tècnica», consideraque la seva obra peca d’un excés deracionalitat, «cosa que pel meu gust el fauna mica fred». D’un parer semblant ésl’escultora Maria Àngels Freixanet, quecom barés va conèixer i freqüentar l’artis-ta del Poble Nou: «Jo prefereixo l’escultu-ra dels primers temps, perquè em semblaque llavors hi havia més voluntat d’inves-tigació i de risc».

La façana de la Passió de la Sagrada FamíliaSubirachs serà recordat sobretot per laseva aportació al temple de la SagradaFamília, tan polèmica quan el 1986 lajunta constructora va encarregar-li lacomposició dels grups escultòrics de la

Fins a l’octubre, a l’espai d’art Pere Pruna del Museu de Mont -serrat es pot visitar una mostra de l’obra escultòrica de JosepMaria Subirachs, que repassa les diferents etapes d’aquest artis-ta barceloní, desaparegut el passat mes d’abril.

fila

cultu

ral

A


façana de la Passió, després d’un debatencès entre els partidaris a favor i en con-tra de la continuïtat de l’obra. El mateixSubirachs, que en un principi s’hi va mos-trar contrari, acabà assumint el repte ambla condició de poder actuar amb total lli-bertat. A l’entorn d’aquesta qüestió,barés opina que ell hauria deixat l’obra talqual «o, en tot cas, hauria completat l’o-bra de Gaudí seguint el mateix tarannà,que no vol dir imitar-lo». Remarca queGaudí mai no va fer escultura de creació,sinó que «l’escultura formava part de l’es-tructura». I conclou que «a partir delsesbossos que va deixar, hauria estat pos-sible finalitzar l’obra de manera que noresultés un pegat». Per a Freixanet, «laintervenció de Subirachs en la façana dela Sagrada Família no és pas de les cosesd’ell que més aprecio, ben al contrari».

Subirachs i ManresaL’any 1977 és el moment clau de la relacióde Subirachs amb Manresa, ja que elCercle Artístic, aleshores presidit perAntolí bausili, dedica a l’artista una gran

exposició, per a la qual crea el gravat «Corde Catalunya», que va ser-ne el cartell.Entre altres peces, s’hi exposa l’esculturaGalatea, realitzada en pedra negra deCalatorao i cedida posteriorment per laDiputació a la ciutat. En la perspectiva deltemps, cal situar aquesta obra en el puntmitjà de la trajectòria subiraquiana: entreel primer classicisme mediterranista delsanys 40 i el classicisme més formal i aca-dèmic de finals dels 70.A més de laGalatea i el gravat esmentat (del qual elMuseu conserva un exemplar i la provaimpresa de la cancel·lació del tiratge),també disposem d’un collage de notes ilitografies sobre el procés de definció dela Galatea, el gravat titulat «Paisatge fu -

tur» (cedit per l’Escola d’Arts i Oficis, el1980) i un petit esbós de l’escultura de laMare de Déu de Montserrat, cedit pelsAmics de l’Art Romànic.Cal dir que actual-ment cap d’aquestes obres es trobaexposada. Els gravats fa temps que esconserven entre les reserves i els espaisno públics del Museu, i la Galatea, des-prés de la darrera remodelació de les sa -les d’exposició permanent, no va ser pos-sible mantenir-la en exposició d’una ma -nera coherent i, per tant, ha quedat tem-poralment guardada fora de l’abast delvisitant. És una cosa que ens reca (tant perl’obra com potser encara més per la partde la petita història del museu que conté)i que caldrà estudiar com resoldre-ho.

born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Monument a Manresa (1979), ubicat al barri de la Balconada, obra de Josep Maria Subicachs. Aquesta escultura de grans dimensions, de formigó armat i amb unaalçada superior als quinze metres, reprodueix l’escut de la ciutat


Les creus de termepatr

imon

ici

utad

à

bans que existís la cartogra-fia i molt abans de la digita-lització actual de la superfí-cie terrestre, per conèixerels límits entre territoris esfeien servir unes fites depedra amb diversos sím-

bols. Les més senzilles eren unes fites peti-tes amb l’escut de Manresa. al voltant de laSèquia n’hi havia de més grans, tambéamb l’escut i amb diverses inscripcions.Finalment, els senyals més evidents i visto-sos eren les creus de terme.

A Manresa se’n conserven set: la de laCulla, la de la creu Guixera, la de collManresa, la del pont Nou, la del pont Vell,la del Tort i la de l’Agulla. La majoria sónd’origen medieval, però normalment erende pedra sorrenca i estan molt desgasta-des, de manera que han estat substituïdesper còpies actuals, mentre que les originalses conserven al Museu Comarcal.

Les més completes són les de la Culla, laGuixera, la del pont Nou o la del Tort. Lade la Culla està composta per un basa-ment de vuit costats de pedra buixarda-da, un arbre o fust de secció quadrangu-lar amb cantells bisellats i una creu depedra senzilla. La creu Guixera també téel mateix tipus de peu amb decoració ala part superior, d’uns 60-70 cm d’alçada,el fust de la columna és d’estructura qua-drada amb cantells rebaixats i a la partsuperior presenta un collarí d’on surtuna nova estructura de sis cares. La delpont Nou actualment consta de dos graons, un basa-ment prismàtic de pedra motllurat a la base i a la partsuperior i una columna de vuit cantons amb collarmetàl·lic, capitell en forma de caseta, amb 4 cares huma-nes esculpides a cadascun dels costats i una creu deferro forjat amb dos personatges al peu. Finalment, lacreu del Tort és de pedra i té una ornamentació moltrica. La base, de vuit costats i molt decorada, té un fustque conté la imatge d’un personatge (probablementSant Ignasi) amb una teuladeta sobre el cap. La partsuperior d’aquesta columna és més ampla i està treba-llada de manera molt ornamental amb la repetició, en

totes les cares, d’una mena de finestra protegida per unarc. El conjunt està coronat per una creu de pedra.

El catàleg de patrimoni protegeix aquests béns de maneraque no es permet cap intervenció que en desfiguri o mal-meti la seva imatge per seva importància històrica i artística.

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

A

PER SABER-NE MÉS:SARRET I ARbóS, Joaquim: Les creus de pedra de Manresa, a Butlletídel Centre Excursionista del Bages, any IX. Març - agost de 1913,núm. 60, 61 i 62.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Suite i El fugitiuues formacions bagenques obren el cursmusical a Manresa. La jove banda de pop-rock de Santpedor Suite presenta el seusegon treball Phoenix al Voilà! Cafè Teatre eldijous 10 de setembre, a les deu del vespre. El

ressò del seu primer àlbum d’estudi, Time&Essence, elsva permetre girar per nombroses ciutats de l’estat finsque van tornar a l’estudi a donar forma al segon disc.Phoenix con-tinua ambl’es til fresc ijuvenil de laformació, se -gell distintiude la banda,tot incopo-rant-hi hiphop i nous sons a ventall sònic del repertori. Qui prefe-reixi ritmes més ballables en un format molt menysíntim, pot anar a veure El Fugitiu (foto) a la sala Stroikael pròxim dissabte 13 de setembre, a les onze de la nit.La banda manresana, que ja compta en el seu haveramb nombroses actuacions arreu de la geografia cata-lana, portarà la seva rumba-reggae-patxanga a la saladels Dolors compartint cartell amb barra Lliure.

TEATRE Joan Morros

André i Dorine: emocionsmoció, somriures, poesia, delicadesa... sónparaules que defineixen André i Dorine, l’obrade teatre que es podrà veure el divendres 19de setembre al Kursaal. Un muntatge teatral,sense text, que en menys de 3 anys s’ha repre-sentat en mes de 20 països: Londres, Nova

York, Istanbul, Oslo, buenos Aires, Xangai... De la com-panyia basca Kulunka Teatro, és una història sobrel’Alzheimer, però per sobre de tot és una història sobrela lluita, la superació i l’amor. Els personatges es cons-trueixen amb màscares i gestos; gestos que aconsegu-eixen donar vida a les màscares. Els actors Jose Dault,Garbiñe Insauti i Edu Càrcamo interpreten diferentspersonatges i l’espectacle es converteix en una lliçómagistral d’interpretació gestual. El director del mun-tatge, Iñaki Rikarte, ens acosta amb molta delicadesa altema de l’Alzheimer, traient-li en la mesura del possiblela tragèdia que suposa la pèrdua de records. La posadaen escena està plena de poesia i de moments entra-nyables que la converteixen en una deliciosa comèdia.Un obra intel·ligent que no perd el to còmic ni en elsmoments mes durs. Un muntatge que encantarà elsamants del bon teatre però que recomano de veure atothom.

CINEMA Laura Vidal

Bolets de tardora tornada a l’escola, a la feina i/o a la rutina des-prés de l’estiu sempre és dura, i pel que fa aveure pel·lícules passa el mateix. Venint d’unestiu on hem vist desfilar per les cartelleres fau-les de ciència ficció com Lucy de Luc besson, elgeriàtric de velles glòries de Sylvester Stallone a

Los mercenarios 3 o el blockbuster de torn com ésGuardianes de la galaxia, aixecar el cap i veure el ques’ha d’estrenar no ajuda a fer la tornada una mica mésdolça. Al setembre tindrem dosi d’acció amb protago-nista folracarpetes a El Niño, del sobrevalorat director deCelda 211 Daniel Monzón, acció però en aquest casmitològica la veurem a Hércules, cinta que obliga queles crispetes siguin molt bones per sortir més o menyssatisfet, o ja a l’octubre una nova visió/versió/revisitaciódel vampir per excel·lència a Drácula: La leyenda jamáscontada. Com ens reconciliarem amb el cine desprésd’això? Amb Boyhood de Richard Linklater. Rodada unasetmana cada any des de 2002 a 2013, sempre amb elmateix repartiment, explica el pas del temps i de la vidade Mason, al qual coneixem amb sis anys i seguim finsals divuit, amb tots els canvis que això suposa. Un pro-jecte arriscat, engrescador i humil que usa el cinemacom a element per explicar històries naturals encapsu-lant petites dosis de realitat a cada fotograma, marcade la casa Linklater com ja ens té acostumats per exem-ple amb la recordada trilogia de Antes del... El bon cine-ma és com els bolets de tardor, s’amaga, s’ha de sabertrobar i després... degustar.

ART Maria Camp

Rastres i vivèncieseu entrat en una casa de les aranyes? Segurque alguna vegada si… Però potser no preci-sament a la que aquests dies ens proposenLaura Casaponsa i Cristina Zafra, a la CasaLluvià. Un lloc plede petites històries

oblidades pel pas del temps…Rostres i secrets, records ivivències que no podreuconèixer del tot però quepodreu acabar d’imaginar…Les aranyes en guarden el ras-tre… Teniu temps fins el 20 desetembre i es tracta del pro-jecte artístic guanyador delPremi de la Taula d’ArtsVisuals i el Centre Cultural elCasino. I us heu endinsat maien el talent de Josep barés? Un artista total: pintor,escultor, fotògraf, dibuixant… Un artista versàtil: diver-ses tècniques en les quals ha treballat al llarg dels anys,i també diferents llenguatges. Ara a la sala d’art delCercle Artístic de Manresa en teniu l’oportunitat. Fins al12 de setembre, unes obres que intenten copsar ins-tantànies d’uns moments viscuts i d’uns paisatges sug-gerents que transforma a partir del seu llenguatge per-sonal per capturar-los en l’obra.

DL

HE


fa 25 anysJaume Puig

El Palau Firal tenia unforat de 250 milions

n el tema central d’aquell mes, s’analitzava eldeute acumulat pel palau firal. L’abril d’aquellany s’havia acabat l’auditoria encarregada perFira de Manresa, que avaluava el forat en 250milions de pessetes, posava en evidència la

greu situació financera de la institució firal i en qüestio-nava l’acabament de la totalitat del projecte, especial-ment la part que havia de ser destinada a Saló deCongressos.

El disseny de l’edifici era de l’arquitecte Josep MariaEsquius, el qual manifestava que no s’havia concebutper ser utilitzat en altres manifestacions que no fossinfires i que els diners invertits feien impossible un espaimultifuncional. La concessió de la construcció s’haviaatorgat a Construcciones Salido SA, ja que segons elsmembres del patronat era l’oferta més ajustada de preu.Ramon Llobet, vicepresident de la Cambra de Comerç,negava rotundament que el fet de ser socis amb Salidoen diverses iniciatives empresarials hagués influït en laconcessió.

La solució que es veia més factible per sortir de la situa-ció era la municipalització del recinte i que l’Ajuntamentassumís el deute, a canvi de fer ús del dret a revertir lapropietat de terrenys i edificis per l’impagament deldeute. Hi havia també sobre la taula dues possibles ofer-tes de compra de l’edifici, una de les quals s’atribuïa a lacadena d’hipermercats Continente, per un valor aproxi-mat d’uns 1.000 milions de pessetes, que s’havien des-estimat des del govern municipal de Juli Sanclimens.Des dels sectors empresarials es defensava la privatitza-ció de la gestió i l’antic gerent afirmava a la revista queera fonamental crear una infraestructura de personal.

L’Escola d’Arts agonitzavaUn reportatge de David Torres i Anna Vilajosana reco-llia que l’Escola Municipal d’Arts i Oficis començava elcurs amb una sèrie de canvis, enmig de converses perpassar a dependre definitivament de la Generalitat, toti que la part d’Arts continuaria sent municipal.Professors i alumnes es mostraven escèptics sobre elfutur de la branca d’Arts i arribaven a proposar tancar elcentre i començar de nou.

S’inaugurava el centre cívic Joan AmadesUnes 11.000 persones havien assistit al concert deMecano, el dia 1 de setembre, al solar de la Florinda, iel dia 10 s’inaugurava el nou centre cívic Joan Amades,destinat a acollir activitats dels barris de la SagradaFamília, la Font dels Capellans i la balconada.

Inaugurat l’any 1986, el recinte de l’Expo eraun espai concebut únicament com a Palaud’Exposicions, només es feia servir uns 30dies l’any i arrossegava un seguit d’irregulari-tats amb Hisenda i la Seguretat Social. La ges-tió de Fira de Manresa havia estat portada perun consell executiu encapçalat pel presidentde la Cambra de Comerç i el gerent, JaumeOrriols, havia dimitit feia poc.

E

Imatge del Palau Firal


crònica social

El nou pont es va inaugurar l’11 de setembre de1972 en un acte que va aplegar un gran nombred’institucions manresanes i comarcals, amb l’alcal-de de Manresa Ramon Soldevila i el governador dela província, Tomás Pelayo. També hi van ser pre-

sents un gran nombre de ciutadans i veïns de pobles de larodalia, empreses i associacions, amb ganes de travessar elpont i passar a l’altre costat del riu.

El nou pont que enllaçava la ciutat amb el sector delCongost va ser una obra que es va aprovar i dur a terme enpoc temps. Feia anys que a la ciutat no es feien obresimportants; es notava falta d’il·lusió i d’ambició. Ambaquesta obra tan important com necessària, Manresacomençava a recuperar aquella il·lusió i autoestima, neces-sàries per obrir camins i diàleg, i emprendre allò que calgui

pel bé de tothom. Amb la inauguració d’aquest pont, SantJoan de Vilatorrada i Manresa estaven més a prop.

A «La Columna» del periòdic Manresa de l’endemà, el perio-dista Joan Lladó, amb el seu estil, demanava no trencar elritme; a manera de petita crònica escrivia: «En aquesta inau-guració multitudinària hi era present tota la ciutat que hi vavoler ser a primera fila, expressant la seva satisfacció en unatarda de sol lluminós. La posada al dia de la zona delCongost feia falta, i es convertia en una realitat. No ho erasense salvar el fre de l’anomenat Pont Nou (inexistent) quees prestava a qualsevol humorisme lamentable. Ara amb el‘nou pont’ i la carretera, fins a enllaçar la zona industrial,augmentarà la total integració amb la ciutat, que serà unarealitat, amb el seu total complex poliesportiu i parc públicdel Congost».

EFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi Torras i Garcia

Inauguració del nou pont del Congost


fanal de cua

‘Les llavors del silenci’quest estiu he ensopegat amb una novel·la que,per l’argument, hom podria interpretar que estracta d’un text de caràcter històric: guerra civil,brigades internacionals, lluita contra l’oblit, recu-peració de la memòria... I, en canvi, pel to, des del

principi el lector s’adona que és davant d’un relat intimis-ta, d’una força lírica incontestable. Les llavors del silenci,d’Àlvar Caixal, és una d’aquelles novel·les que s’ambien-ten en una època convulsa per, en realitat, retratar la con-vulsió interna dels personatges. S’aparta, també, de la nar-ració lineal clàssica i se situa en dife-rents plans temporals i espacials. Hi hadues històries paral·leles que acabencoincidint. D’una banda, s’explica la his-tòria d’uns brigadistes britànics quevan venir al lluitar per la llibertat l’any1936, i sobretot les cartes que un d’ellsva escriure a la seva estimada abans dedesaparèixer, l’any 1938, al frontd’Aragó. De l’altra, la llavor que vansembrar aquells homes i dones durantla guerra no aflora fins al cap de gairebésetanta anys, on alguns personatges,anglesos i catalans, faran descobri-ments que canviaran les seves vides. Elpersonatge amb una dimensió mésprofunda és l’Alfred, un home marcatpel caràcter ambigu i hipòcrita del seupare mort, que, ja gran i guiat per laintuïció, viatja l’any 2002 fins a Shipton-under-Wychwood,al sud-oest d’Anglaterra, per trobar-se, sense tenir-neplena consciència, amb els seus propis orígens i la sevapròpia essència. Però també té molta força el personatgede Madeleine, d’una profunda tristesa.

Les llavors del silenci tracta de l’oblit, de la memòria, delpassat, de la maldat, de l’amor i de les arrels; de com, sensesaber-ho, podem arribar a heretar culpes i deutes. Amb unestil que es manifesta a cavall entre el realisme líric i la fan-tasia carregada d’imatges oníriques, Àlvar Caixal ha bastituna obra on els detalls, sovint paisatgístics, prenen unagran importància. Tot i l’argument carregat de pinzelladesdetectivesques, doncs, no es tracta d’una novel·la per pas-sar les estones vagaroses de l’estiu, sinó que més aviat l’a-consellaria per a una lectura atenta de tardor.

AUna molt bona notícia

’any 1976 es publicava el llibre d’Albert Manent: Laliteratura catalana a l’exili,primera visió de conjuntd’un tema tan poc i mal conegut com ampli, inte-ressant i enriquidor. En ell vaig descobrir un perso-natge que em desvetllà un interès molt viu i de qui

no havia sentit a parlar mai; es tracta de Joan Vilar i Costa(Manresa 1889, Tolosa de Llenguadoc 1962). El resum de laseva vida i obra, només en tres pàgines, ens presentavauna mena de personatge que, segurament, molts encaraignoren: el dels sacerdots fidels a la República, crítics amb

la jerarquia espanyola, sobretot per laseva adhesió a la Cruzada, respectats du -rant la guerra i que, en acabar aquesta,hagueren d’emprendre el camí de l’exilien el qual varen morir. Ho dic en pluralperquè en el mateix llibre n’apareix unaltre exemple paradigmàtic: el de JosepM. Llorens (Tarragona 1886, Labastida,Llenguadoc, 1967).

Però per tal de tenir a l’abast una visiómés completa de la vida, les obres i l’ac-ció social de Joan Vilar ha calgut esperargairebé quaranta anys. Comprendreu,doncs, que per a mi una de les fites quemarcaran amb lletres d’or aquest 2014hagi estat l’aparició del llibre Joan Vilar iCosta. Profeta de la diàspora, escrit perHilari Raguer i publicat per editorial

Claret. En poc més de cent pàgines el nostre eminent his-toriador ens obre perspectives molt aclaridores per aconèixer i comprendre millor aquest il·lustre manresà –nas-cut al carrer de Santa Clara Vell– jesuïta fins al 1931, en quèdeixà la Companyia per incompatibilitat amb la políticaanticatalana dels seus superiors, però que continuà tota laresta de la seva vida com a sacerdot diocesà. L’espai nodóna per esmentar molts dels altres aspectes interessantsd’aquest valuós llibre. Quedem-nos, de moment, ambaquestes paraules de qui encara en vida va poder-neescriure el pròleg; em refereixo a Albert Manent. Diuen així:«La biografia de mossèn Joan Vilar té el segell de les obresdel pare Hilari Raguer: molta documentació, en part inèdi-ta, i un escalf d’humanitat que traspua en tota l’obra i queens permet de conèixer el seu caràcter, el seu afany patriò-tic i la seva espiritualitat avançada».

L

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


o celebrem. L’Ajuntament ha reduït eldeute. Era fàcil d’aconseguir. No ha inver-tit gairebé res en la fesomia urbana muni-cipal en els últims tres anys. Mentrestant,les forces vives s’entretenen a dissenyar elPla d’Ordenació Urbanística per si algundia hi ha algun calé i es decideix arreglaralguna cosa. Ja s’hi poden afanyar per-

què, al pas que anem, no quedarà ni una botiga amb soleraoberta i la ciutat, quan comencin les intervencions, ja no tin-drà cap personalitat al marge de les faroles rovellades, lesplaces de ciment, els carrers boteruts i minats de sots, lescadires de la Rosita que ja no gestiona la Rosita i el castell defocs de la Festa Major. Tan entranyable com rònec. En elsúltims mesos, han abaixat la persiana comerços emblemà-

tics i d’altres que van començar amb empenta, però quehan acabat sent víctimes de la crisi i la manca de relleus,però també de l’entorn degradat, la pressió fiscal i la mancade dinamització comercial en una ciutat en què han quedatpràcticament pelats de botigues carrers històrics com els deSobrerroca o Sant Miquel. I ara, possiblement per contagi,comencen a estar tocats altres vials bàsics en el passatmenestral de la ciutat com el born, el carrer Nou o eld’Urgell. No quedarà ningú. O, més ben dit, no quedaràningú que no sigui xinès i disposi de fil directe amb el siste-ma financer oriental que paga al comptat i sense admetrepreguntes. La resta d’iniciatives comercials, a la plaça Major,es reben amb traves legals i normatives de tot tipus, impos-tos abusius i poca fe en el centre històric on el poc quequeda i encara podria fer goig en molts casos cau a trossos.

H

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ SETEMBRE 2014 - NÚM. 207

Persianes avallIl·lustració: Joan Manel Gabarró

BUGADA AL POUReconeixementa PublicitatClarenaComenço l’esbandida mensual amb unreconeixement merescut per part del’Ajuntament de Manresa a un delsnegocis de serveis més coneguts inecessaris de la ciutat. Al Pou hi hemtreballat des del primer dia, però laseva tasca es perllonga a mitja centú-ria, motiu pel qual el fundador dePublictat Clarena, l’amic Ignasi ClarenaCarrió, va rebre per part de l’alcalde dela ciutat –com veieu a la instantàniaadjunta– una placa commemorativaen representació, tot sigui dit, de labona colla de ciutadans que, algunavegada o altra, hem difós la celebracióde tot tipus d’actes i mogudes fent capal capdavall del carrer d’Urgell. A l’acte,el va acompanyar la seva filla Imma,que ja fa algun temps que ha agafat lesregnes de l’empresa en uns temps enquè, lamentablement, els comerçoshistòrics manresans fan mans i màni-gues per tirar endavant i molts han d’a-baixar portes. Enhorabona a la gent deClarena per aquests 50 anys!

Cinema a la frescaTambé he de felicitar la iniciativa d’unveí de la Reforma, que amb la col·labo-ració dels propietaris de l’antic barCaracas donen al barri i de passadaaporten un valor afegit a la terrassa dellocal. La fotografia mostra els dos gan-xos metàl·lics que han clavat en una deles parets de formigó de la controverti-da plaça per penjar-hi una pantalla on,

quan es fa fosc, projecten pel·lículesper a la clientela mentre es pren unrefrigeri. És el que tota la vida s’ha ano-menat cinema a la fresca. Les cintes nosón pas d’estrena, però l’activitat, malm’està dir-ho, supleix perfectamentl’absència de la filmoteca de Cinecluben els mesos d’estiu. De permís perforadar, dubto que n’hagin demanat,però us asseguro que, per novetat osorpresa, l’assistència sol ser forçaaltra.

Errare humanum estJa sabeu que tinc força propensió adenunciar aquells cartells que, directa-ment, maltracten la llengua catalana.Per això, en veure el megarètol de l’es-tabliment de la cadena d’electrodo-mèstics Miró del carrer d’ÀngelGuimerà en què s’hi podia llegir«Finançiació sense nòmina» gairebéentro en coma. Jo mateix vaig fer-hiuna foto pensant en aquest espai de

denúncia. Però, sorprenentment, po -ques hores després d’immortalitzar elbunyol, quan vaig tornar a passar pelmateix aparador, el cartell en qüestióhavia estat rectificat. Deu ser que n’hiha que encara estan més a l’aguait queun servidor. Quatre ulls hi veuen mésque dos.

De dos en dosI ja que parlo de doblar la vigilància,sembla que l’Ajuntament de la ciutattambé dobla la voluntat de mantenirels carrers nets o, directament, vasobrat de papereres. Una amable lec-tor em fa arribar aquesta foto de l’en-trada del pati de Casa Caritat pel carrerde mossèn Jacint Verdaguer. O l’espais’embruta molt o es devia produir certerror de càlcul.

Selfies a l’ascensorUn empleat de manteniment d’unaprestigiosa empresa d’ascensors vaviure una anècdota curiosa durant laFesta Major de Manresa. Era la nit deldivendres al dissabte, en què estavade servei i es va haver de llevar aquarts de tres de la matinada per anara socórrer dues noies que s’havienquedat tancades en un ascensor delcarrer del born. Un cop rescatades, lesnoies es van voler fer un selfie ambl’empleat i tothom cap a casa. Peròaixò no va acabar aquí perquè unahora i mitra més tard l’empleat hi vahaver de tornar a anar. Aquest coperen les mateixes noies i dues més, ievidentment l’ascensor va quedarclausurat en espera d’un repàs.

QUINTÍ TORRA CORDONS


Gaiter de ‘losCalderos’Manta vegades, en aquesta secció, enshem referit a la producció irrefrenabled’auques del company Joan Vilamala,exmestre de la llengua del seu admiratVerdaguer i català de la ceba. La sevaactivitat l’ha portat a fer la glossa demolts artistes o personatges rellevantsdel país, així com d’esdevenimentsclau en la història de Catalunya. Lafama que el precedia a la nostra terra jam’era coneguda, el que no sabia ésque la seva activitat ha arribat a lesEspanyes. Vegeu sinó, com s’hi referei-xen en el portal El confidencial autonó-mico, en el qual se’l cita per excitar –através de l’Auca de la Consulta per la

Independència– les masses a partir de«viñetas y versos para exigir el referén-dum independentista en Cataluña: Quenadie se quede en casa como un vulgarpasmarote». De fet, i per acabar dereblar el clau, l’alter ego del nostrehome, Lo Gaiter de Calders, es transfor-ma a la meseta, ni més ni menys, que enEl Gaitero de los Calderos.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

empre repetia, com en unkarma espiritual: «Per conèixeruna persona s’hi ha d’havermenjat un quintar de sal, enplats d’ous ferrats». Ara sóc

conscient que és una missió impossible .

De les persones en coneixem allò queveiem, la seva conducta. Del quepassa pel seu magí, sabrem allòque vol

compartir i que, amb tota seguretat,passa abans pel sedàs de l’autocensu-ra. Les aportacions, fantasioses, del’escola psicoanalítica i les magnifica-cions dels seus seguidors van posarl’accent amb l’Eros, el Tànatos, delpropi Freud; Jung va imposar la forçade l’inconscient col·lectiu com l’impulsde tota societat en l’esdevenir diari.Hem de trobar Alfred Adler, seguidorrupturista per a qui per entendre unapersona hem de considerar. el seu

caràcter, el complex d’inferioritat (lapulsió del poder) i el conflicte ques’estableix entre la situació real delindividu i les seves aspiracions.Altres escoles psicològiques, enintentar entendre el cervell, renun-

cien a l’enteniment humanis-ta i parlen de la caixanegra i cerquen, només

explicar les circumstàn-cies que determinen

una conducta.

No fa tant de temps queels intel·lectuals utilitza-ven la reflexió racional i

no esperaven que la ciència expliquésfenòmens per als quals no té resposta.

A l’any 1724, 10 anys desprès de la catala-na desfeta, nasqué Immanuel Kant i refle-xionava en el seu Assaig envers les malal-ties del cap: «Un insensat pot tenir moltenteniment fins i tot en el judici en lesaccions en què es mostra insensat…potproporcionar, segurament, un bon con-sell als altres, encara que aquest consellno tingui efecte en ell mateix».

De les causes de conductes insensatesse’n coneix més aviat poc. L’enamo -rament és una bona raó per mantenirconductes insensates, una altra raó depes per comportar-se com un insensat ésel capteniment d’una gran ambició;Alfred Adler ens il·lumina en la compren-sió de conductes difícils d’entendre.

Per cert, el proper 11 de Setembre s’in-tenta fer una demostració de la unitatdels catalans dibuixant a barcelona, unagran V. Em fa ànsia que moltes personesvulguin participant fent una uve, que esdiu b baixa, catalans! bona Diada!

L’HOMENOT DE LA PIPA

SL’àvia

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUbIANAS

LLUM DEGÀS

xpliquen que en una de lesvingudes de Joan Capri aManresa, acabada la funcióteatral, l’actor se’n va anar asopar al restaurant de la

fonda de Sant Antoni. Al momentd’aixecar-se de la taula, el client vademanar al cambrer de saludar el cui-ner, el qual va comparèixer tot seguit,honorat i emocionat per un reclam detan prestigi. Diuen que Capri se li vaatansar i va dir-li, tot obrint cordial-ment els braços: «Abracem-nos ara,perquè mai més no tornarem a veu-re’ns». És probable que l’anècdota fosobra d’algun malèvol, motivat per lacompetència o el ressentiment, elqual també hauria fet córrer que l’ú-nic brot d’amotinament protagonit-

zat pels presos de la Prisión del Partidova deure’s a la baixa qualitat delsàpats, cuinats des de la fonda. Tant seval. Amb més d’un segle d’història ésnatural que les anècdotes, reals oinventades, recobreixin com una pàti-na llegendària l’espai culinari méscèntric de la ciutat. També s’explicaque, en ple franquisme, en el puntmés àlgid de la fonda, restaurant icafeteria, podien coincidir sota elmateix sostre, però en racons dife-rents de la casa i ignorant-se mútua-ment, joves revolucionaris, falangis-tes i militars, funcionaris del règim,grisos i guàrdies civils, catalanistes,anarquistes... Tots bevent el mateixcafè i compartint història i històriesque algun dia caldria que algú escri-

vís, ara que la fonda de Sant Antoniens ha deixat una mica més orfes d’a-quella Manresa en blanc i negre, ambflaire de col, patata i cansalada.

ERèquiem per una fonda


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIó: MARIA PICASSó

Fa ben bé ja més d’un segleque en Molins, un meu company,gemegava amb tota regla,amb la gaita i aquest plany:

Catalunya, Catalunya, què s’ha fet del teu passat?ja ta mà el ceptre ni empunyade la glòria i llibertat.

Germanastres t’han traïda,t’han venuda a l’estranger;i els fills bords t’han endormida,t’ha ferit malvat l’acer.

Del penó que tant aimavest’han trencat ja lo quart pal,i amb lo bri que treballavest’han teixit, ai, lo dogal.

Per la pàtria independència has lluitat fins a la mort,vui te lleven l’existència.Eres digna de més sort!

[...] No som temps de tiraniames xisclar s’ou lo fuet,i va el poble cada dia decandint poc a poquet.

Ai, Castella castellana, que poc saps tu lo que et fas!Ai, que en terra catalanatu la fossa et cavaràs!

Per tu sang havem vessada,t’havem dat a doll l’argent;per què vols que endogaladade fam mori nostra gent?

En Ferran a na Isabelali aportà ben preuat dot,però tu, amb ta mala estela,ho has perdut quasi bé tot.

Ab indústria i agriculturaric mantell t’havem teixit;i avui vols per desventurafins matar nostre esperit.

Quan del nord la neu desglaçalo riu creix i corre al mar;pel camí... tot ho arrabassa,i ningú el pot aturar.

Poble gran, que té sa històriano es resigna no a la mort.Cau vençut, mes ple de glòriabaix lo jou d’altre més fort!

Antoni Molins i Sirera

Plany, 24 juliol 1886 «La Ilustració Catalana»

Potser més d’un no sabia que el nostre mal ve de lluny.tres-cents anys, ves qui ho diria!,de saqueig i de lladruny.Ara doncs que per la viael tren avança i retruny,pel dia 11 de Setembretinguem tots la falç al puny,que el dia 9 de novembreens espera un altre juny!

‘entre la gran galeria man-resana de personatges hical, per mèrits propis, unespai per a Joan Closas iJunyent. Un manresà que,

gairebé des del gener de 1960, troba-reu ben predisposat allà on convin-gui, com si no tingués feina –i aixòque sempre en té, i la fa bé: és mestre,amb el títol de geògraf a la butxacades del 92. Però, tornem-hi, l’home éstot un caràcter: xerraire i rialler, gastauna cara rodona que l’acaba de ferabsolutament empàtic. Vaja, que uspodria vendre un cotxe de segona mài li compraríeu tranquils. I és que enJoan Closas va néixer un any abans elseu pare fundés, amb d’altres socis, laprimera botiga Señor. Sí, sí, com unamena d’assaig de producte: fet a casa,de mida industrial i per anar semprebé. Què més es pot demanar? EnJoan, que va estudiar als Hermanosabans de fer Magisteri, hi destinà un

Joan Closas: els camins del Señor són inescrutables

munt de tardes de dissabte i tots elsestius, al Señor. Al Señor del born, eh?!Poca broma! No va passar de saltatau-lells, és cert, però venia i li agradavavendre. Ara, al cap dels anys, despatxageografia al detall, per a adolescents, al’institut de Santpedor. Hi fa menyscalés però li queda més estona i humor-és pare de família, vesteix d’esport is’estalvia aquelles tardes de dissabteentre emprovadors i peces de pana i depopelín. Per això, doncs, el podeu tro-bar en el paper d’excursionista o d’es-quiador, des que va ser escolta dels dela Seu. I a Xàldiga des del primerCorrefoc –que és com dir abans deXàldiga. I encara a l’Aplec de Mestres, idesprés al projecte Lacenet i, des de fagairebé vint anys, al Galliner. I ara direu,però què hi fa a tots aquests llocs?Doncs de tot, canalla! Col·laborar pertal que rutllin, amb un somriure franc idos braços que no es cansen de ferfeina. Una sort per a la ciutat.


D


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

preciats iben volgutsgermans igermanes,l’estiu ens

ha corsecat la conscièn-cia. L’afer Pujol ha dei-xat en estat de semipe-trificació un bon nom-bre de tietes catalanesque sempre havien vistel Molt Honorable comun referent polític i,sobretot, moral. Elshomes, que solen fermenys escarafalls, aradiuen que tot plegat jafeia tuf de podrit i queels nanos l’han dut a laperdició. M’expliquenunes parroquianes queJuli Sanclimens, senseanar més lluny, encaraara se’n fa creus. Lanotícia l’ha colpit com apocs altres conciuta-dans nostres. Nomésl’Altíssim pot arribar asaber què deu haverpassat pel cap de l’exal-calde que, després de veure passar la pena del telenotí-cies a altres grans patriotes com Macià Alavedra i LluísPrenafeta i el seu camí cap a la meseta amb les pertinen-ces en una bossa d’escombraries. Algunes tietes conver-gents asseguren que el principi del final dels Pujol haestat l’amistançada de l’hereu, «una castellana que els haportat a la perdició reunint-se amb la morros de conyamb un florero pel mig i que ara es va passejant per totesles teles espanyoles, que jo no me les miro, eh! Que sem-pre miro TV3, però m’ho expliquen». En tot cas, Déu vul-gui que no estirin el fil i, com diu el Junqueras, en comp-tes d’estructures d’estat, no es desvelin estructures decorrupció que antany, des de la poltrona del Govern,feien passar per caixa a raó del 3 o el 5 per cent. Ara jatant se val.

D’altres, volen trobar la malesa de la llorigada Pujol en laprogenitora... Potser per alliberar de culpa el pater fami-lias, més preocupat per la bona marxa del país que dels

afers casolans. A fe de Déu! Un dels estirabots més hila-rants que vaig llegir a Twitter arran de l’esclat del casdeia: «Vaig jugar al Monopoly amb els Pujol... va guany-ar la Marta». Déu n’hi do. Costa separar el gra de la pallai, al marge de la misericòrdia que ja va apuntar el presi-dent Mas el dia que va comunicar que li retirava el des-patx, la paga i l’honorabilitat, molts encara saben separarl’animal polític assegut a Sant Jaume durant 23 anys i lamala gestió de les herències familiars i dels esgarria-ments de la canalla. Per Déu, quin acarnissament públicabans de donar explicacions i quin trist paper de l’advo-cacia dels fills donant les culpes a la banca andorrana perallargar sine die el dia del judici final. Déu sap que lamaquinària de la brunete mediàtica cada dia suca pa enaquest festival i vol desmuntar els nostres anhels de lli-bertat. Per això, amb el vistiplau de Nostre Senyor glo-riós, els dic als meus feligresos de l’Assemblea NacionalCatalana que, enterrat políticament Pujol, en la sevapenitència, volem la independència. Punt i final.

Penitència pujoliana

A

ITINERARIS - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Setembre 2014 TOT bx.pdf ·...

Documents

Transcript of ITINERARIS - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Setembre 2014 TOT bx.pdf ·...