Joan Solà, l'adéu d'un savi
1
21 D’OCTUBRE DEL 2010 9 està associada als trastorns d’ansietat, i pot convertir-se en una droga recurrent per aquells que la pateixen. No jugaré a filosofar sobre conceptes que poden esdevenir complexos, contra- dictoris i a vegades confosos. I segurament em farien dir més d’una estupidesa. M’agradaria creure, com Ortega i Gasset, que “viure és trobar-se en un món no her- mètic, sinó que ofereix sempre possibili- tats. El món vital es composa en cada ins- tant per mi en poder fer això o allò altre, no en haver de, fer per força, això i només això. La vida, però, sempre està al bell mig d’unes circumstàncies [...]. Viure és viure aquí, però l’aquí i l’ara son rígids, incanvia- bles, però amplis”. Gran explicació, com sempre fa el mestre madrileny. Chi lo sa, el nostre món ens sotmet a un exercici diari extrem de supervivència, a una extraordinari esforç de superació de la nostra fragilitat. De vegades un se sent immers en el més arbitrari dels caos, i en l’atzar, sense possibilitat d’alliberament, si no és amb la mort. Tots hem vist i hem so- fert els que s’han quedat pel camí, com ara Basquiat. És allò el que ell volia? El seu “riu de la vida” era tan curt per decisió prò- pia? Les seves circumstàncies el van em- pènyer a la seva fi? Tenia altres opcions? Tenim el que va dir quan va ser entrevistat per Becky Johnston i Tamara Davis el 1985: “B.J.: Si sobtadament algú li digués que li queden només vint-i-quatre hores de vida, què faria en aquestes vint-i-quatre hores? J.M.B.: No ho sé, passar l’estona amb la meva mare i la meva xicota, em sembla”. Jean-Michel Basquiat ens ha deixat amb aquesta estranya sensació de caval- car dia a dia amb la mort. ❋ mics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d’escriure un article setmanal a la premsa, n’he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmana- ri El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l’Espinàs que va acceptar d’escriure una co- lumna diària però no hauria accep- tat d’escriure’n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el pe- riodista veu el món en forma d’arti- cle. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelo- na vivia angoixat tota la setmana pensant en l’article. Després n’he anat aprenent, no hauria calgut si- nó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i me- sos i anys; i tot, a la vora de les me- ves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la di- recció de projectes. La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos benefi- cis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i uni- versal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha im- pedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa A pragmàtica (els problemes gramati- cals, els barbarismes, etc.), i he ha- gut d’estar atent a les vicissituds po- lítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupa- va. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament conven- çut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i sego- na, del lligam inextricable entre po- ble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i con- fiança i si el poble que la té com a pa- trimoni no és lliure sinó que viu sub- jugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de des- coneguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la sec- ció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anò- nims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat. Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortuna- dament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia so- bre aquesta llengua, que és inex- haurible, com ho és tota ciència: ca- da generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui lle- gir més bé que ahir els grans poe- mes homèrics o la Bíblia, podem es- crutar amb menys mitologia el pas- sat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d’Em- púries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta- setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança. Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les pres- ses i els reclams dels mitjans de co- municació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l’ànsia i la por al cos. Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes vol- dran anar-nos proporcionant. I mol- tíssimes gràcies. ❋ Adéu-siau i gràcies! PARLEM- NE JOAN SOLÀ Al discurs que Pompeu Fabra va pronunciar l’any 1924 com a president de l’Ateneu Barcelonès llegeixo la llista de tasques ciclòpies que la gene- ració de Fabra va emprendre per transformar la llengua catalana en una eina moderna i eficaç. Impressiona la tossuderia i el rigor que traspua el projecte: “Examinar un per un tots els mots, les significacions de cada mot, totes les construccions i frases fetes de la llengua actual, a fi de des- cobrir-ne tots els castellanismes i incorreccions...” L’estudi de la llengua antiga hi és invocat, però sempre amb els ulls fits en el futur. Fabra posa l’èmfasi en la llengua moderna amb una paraula que crida l’atenció, per- què és una de les poques del discurs que avui percebem com un arcais- me: “Estudiar pregonament la llengua antiga i els parlars hodierns”. Ho- dierns? Vet aquí un adjectiu derivat d’avui (d’hui) que volia dir “del dia d’avui, del temps present” i que, tanmateix, ha quedat atrapat en el pas- sat. En desús. Una paradoxa, doncs, que un terme destinat a tractar amb el present immediat perdi el tren. Altrament, hodiern hauria pogut desen- volupar un nou sentit relacionat amb l’AVUI. Gairebé com un gentilici d’aquest diari. ❋ MOT ACIONS Hodiern? MÀRIUS SERRA L’ULL DE L’AGULLA DANIEL BOADA
description
Darrer article que escriví a l'AVUI. En ell s'acomiada dels seus lectors i els agraeeix el seguiment
Transcript of Joan Solà, l'adéu d'un savi
21 D’OCTUBRE DEL 2010 9
està associada als trastorns d’ansietat, ipot convertir-se en una droga recurrentper aquells que la pateixen.
No jugaré a filosofar sobre conceptesque poden esdevenir complexos, contra-dictoris i a vegades confosos. I seguramentem farien dir més d’una estupidesa.M’agradaria creure, com Ortega i Gasset,que “viure és trobar-se en un món no her-mètic, sinó que ofereix sempre possibili-tats. El món vital es composa en cada ins-tant per mi en poder fer això o allò altre,no en haver de, fer per força, això i nomésaixò. La vida, però, sempre està al bell migd’unes circumstàncies [...]. Viure és viureaquí, però l’aquí i l’ara son rígids, incanvia-bles, però amplis”. Gran explicació, comsempre fa el mestre madrileny.
Chi lo sa, el nostre món ens sotmet a unexercici diari extrem de supervivència, auna extraordinari esforç de superació dela nostra fragilitat. De vegades un se sentimmers en el més arbitrari dels caos, i enl’atzar, sense possibilitat d’alliberament, sino és amb la mort. Tots hem vist i hem so-fert els que s’han quedat pel camí, com araBasquiat. És allò el que ell volia? El seu“riu de la vida” era tan curt per decisió prò-pia? Les seves circumstàncies el van em-pènyer a la seva fi? Tenia altres opcions?Tenim el que va dir quan va ser entrevistatper Becky Johnston i Tamara Davis el1985: “B.J.: Si sobtadament algú li diguésque li queden només vint-i-quatre hores devida, què faria en aquestes vint-i-quatrehores?
J.M.B.: No ho sé, passar l’estona amb lameva mare i la meva xicota, em sembla”.
Jean-Michel Basquiat ens ha deixatamb aquesta estranya sensació de caval-car dia a dia amb la mort. ❋
mics lectors: ha arribat elmoment de cloure la mevacol·laboració en aquestasecció del diari. Durant 36
anys d’escriure un article setmanala la premsa, n’he publicat uns 1050en tres rotatius: Diari de Barcelona(1974-1976, 1990-1991), setmana-ri El Món (1981-1984) i Avui (desde 1991). Crec que era l’Espinàsque va acceptar d’escriure una co-lumna diària però no hauria accep-tat d’escriure’n una cada setmana.Ho devia trobar més difícil: ell era iés periodista i, com deia Pla, el pe-riodista veu el món en forma d’arti-cle. Però jo no sóc periodista i elsprimers anys del Diari de Barcelo-na vivia angoixat tota la setmanapensant en l’article. Després n’heanat aprenent, no hauria calgut si-nó!; però més del noranta per centhan sigut fruit de moltes hores i me-sos i anys; i tot, a la vora de les me-ves altres obligacions: les classes ala universitat, la investigació i la di-recció de projectes.
La pràctica de l’article setmanalm’ha proporcionat diversos benefi-cis clars: m’ha ensenyat a escriure im’ha fet viure contínuament obert ialerta a la lingüística catalana i uni-versal, a llegir i escoltar les opinionsdels col·legues; però també m’ha im-pedit d’arrepapar-me en el sagratclos de la lingüística pura o massa
Apragmàtica (els problemes gramati-cals, els barbarismes, etc.), i he ha-gut d’estar atent a les vicissituds po-lítiques, socials i literàries del pobleque parla la llengua de què m’ocupa-va. Avui, fruit d’aquest exercicid’anys, estic completament conven-çut de dues coses: primera, que siuna llengua no ens serveix percrear-hi comunicació i bellesa, ¿dequè ens serveix?, no té futur; i sego-na, del lligam inextricable entre po-ble, individu i llengua: una llenguano pot ser digna i mantenir-se si quila parla no viu amb dignitat i con-fiança i si el poble que la té com a pa-trimoni no és lliure sinó que viu sub-jugat, com nosaltres, durant seglesa un Estat que sempre ens ha siguthostil. No són poca cosa, doncs, elsguanys. L’esforç ha valgut la pena.Sempre i d’arreu m’han arribatveus de col·legues, d’amics, de des-coneguts de tota mena que m’hanencoratjat fent-me veure que la sec-ció els era útil. Moltíssimes gràcies,legió de lectors més o menys anò-nims: els qui escrivim no fórem ressense vosaltres, no existiríem o enscolltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pasals més joves, que tenen molta mésempenta i més informació (i moltamés facilitat d’obtenir-ne amb lesnoves tècniques) i veuen la vida dela llengua de més a prop, sense els
nostres encarcaraments. Afortuna-dament hi ha des de fa mesos i anysmés d’un col·lega que barrina ambmolta preparació i molta gràcia so-bre aquesta llengua, que és inex-haurible, com ho és tota ciència: ca-da generació renova els punts devista i la metodologia de tot allò quetoca, i gràcies a això podem avui lle-gir més bé que ahir els grans poe-mes homèrics o la Bíblia, podem es-crutar amb menys mitologia el pas-sat històric, podem «llegir» ambmés claredat les excavacions d’Em-púries, podem veure la llengua sotaprismes ja molt diferents dels quetenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no éssinó un gran signe de civilització id’esperança. Deia l’Iu Forn, que vaplegar també d’escriure en aquestdiari fa uns mesos, que darrere meuen vindrà un altre, i un altre, perquèla vida continua, i el que és passarpassar, no passa mai res de méstranscendent, encara que les pres-ses i els reclams dels mitjans de co-municació i dels polítics de vegadessembla que ens volen posar l’ànsia ila por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidelsals mitjans escrits o dits en català, acontinuar gaudint dels comentarislingüístics que els especialistes vol-dran anar-nos proporcionant. I mol-tíssimes gràcies. ❋
Adéu-siau i gràcies!
PARLEM-NE
JOAN SOLÀ
Al discurs que Pompeu Fabra va pronunciar l’any 1924 com a presidentde l’Ateneu Barcelonès llegeixo la llista de tasques ciclòpies que la gene-ració de Fabra va emprendre per transformar la llengua catalana en unaeina moderna i eficaç. Impressiona la tossuderia i el rigor que traspua elprojecte: “Examinar un per un tots els mots, les significacions de cadamot, totes les construccions i frases fetes de la llengua actual, a fi de des-cobrir-ne tots els castellanismes i incorreccions...” L’estudi de la llenguaantiga hi és invocat, però sempre amb els ulls fits en el futur. Fabra posal’èmfasi en la llengua moderna amb una paraula que crida l’atenció, per-què és una de les poques del discurs que avui percebem com un arcais-me: “Estudiar pregonament la llengua antiga i els parlars hodierns”. Ho-dierns? Vet aquí un adjectiu derivat d’avui (d’hui) que volia dir “del diad’avui, del temps present” i que, tanmateix, ha quedat atrapat en el pas-sat. En desús. Una paradoxa, doncs, que un terme destinat a tractar ambel present immediat perdi el tren. Altrament, hodiern hauria pogut desen-volupar un nou sentit relacionat amb l’AVUI. Gairebé com un gentilicid’aquest diari. ❋
MOTACIONS
Hodiern?MÀRIUS SERRA
L’ULL DE L’AGULLADANIEL BOADA
