Jocs Florals Sant Andreu

Jocs Florals EscolarsSant Andreu 2009

PROSA - POESIA

PresentacióDisctricte de Sant Andreu

Un altre any tenim la sort de celebrar plegats els Jocs Florals del

Districte de Sant Andreu.

Novament la primavera ens regala el plaer de poder fruir de les pre-

cioses paraules que ens feu arribar i que configuren proses i poesies

plenes de creativitat i sensibilitat, que ens permeten endinsar-nos en

el meravellós món de la literatura, amb bonics contes, poesies enci-

sadores i històries plenes d’emocions, algunes envoltades d’imatges

que il·lustren el que ens voleu transmetre.

És un honor per al Districte comptar amb tot el vostre entusiasme a

l’hora de participar-hi, així com amb el suport incondicional i engres-

cador dels vostres mestres, professors i professores que us acompan-

yen en tot aquest procés literari.

Presentar aquest llibre, any rere any, és per al Districte de Sant

Andreu un plaer molt entranyable, no només perquè recull amb

delicadesa les paraules i dibuixos creats per tots i totes vosaltres, sinó

perquè també simbolitza el desig d’uns infants i joves plens d’il·lusió

per continuar il·luminant-nos amb les seves paraules.

Volem agrair des d’aquestes línies l’esforç de tothom que l’ha fet

possible: autors i autores, escoles i instituts, sense oblidar-nos de la

important tasca organitzadora i dinamitzadora del Centre de Recur-

sos Pedagògics del Districte.

Finalment, només cal desitjar-vos una feliç lectura,

Joaquim Mestre i GarridoPresident del Consell Municipal

del Districte de Sant Andreu

Gemma Mumbrú i MolinéRegidora del Districte

de Sant Andreu

JURAT 7

JURAT JOCS FLORALS Sant Andreu 2009

PRESIDÈNCIA

Ricard Bonmatí · Escriptor

VOCALS

Pilar Lleonart · Tècnica d’educació del Districte

Joana Bonaterra · Tècnica de cultura del Districte

Isabel Costa · Mestra i assessora LIC

Carme Martínez · Repr. professorat primària. CEIP Eulàlia Bota

Jesús Abenza · Repr. professorat primària-secundària. CC L’Esperança

Teresa Garrofer · Repr. professorat secundària. SES Comas i Solà

Marta Zamora · Repr. Biblioteques públiques

Mercè Català · Repr. Alumnat. Guanyadora certamen Jocs florals 2008.

CC Sagrada Família

Victòria Barbero · Repr. Alumnat. Guanyadora certamen Jocs florals 2008.

CC M.de Déu dels Àngels

SECRETÀRIES

Montserrat Gabarró · Tècnica del CRP

Maria Piulats · Tècnica del CRP

Presentació del president del jurat

Benvolguts col·legues de ploma (d’escriure):

En primer lloc, us vull felicitar a tots els participants, guanyadors i no

guanyadors, per l’esforç tan bonic que heu fet de compartir amb els altres

per escrit sensacions, idees i sentiments que us surten de dins. Especial-

ment m’han encantat: els vestits que l’amable àvia fa per als fillets de la

papallona, el bon cor de la bruixeta malastruga a qui li sap greu haver-se

burlat dels qui es reien d’ella, l’enginy de la noia que no vol fer de compar-

sa de la tieta, la serenor de la nena que recorda dolçament la seva amiga

morta en un accident, l’home trist que no troba el seu camí, la noia que es

cura a l’hospital i hi fa molts amics, el drac vegetarià que no vol fer mal a

ningú, la noia que no sap si està malalta o enamorada, el cel blau ple de

pau, un sant Jordi que fa tard, i moltes altres coses apassionants.

I, en segon lloc, us vull dir que a mi m’agrada escriure amb el cor a la mà,

és a dir, amb sinceritat. La mà li pregunta al cor: “¿Avui quina meravella

m’expliques?” I llavors el cor parla i la mà escriu. I és en aquest moment

que m’adono que tot jo estic meravellat i que tinc ganes de deixar merave-

llats els altres.

Per tant, us diré que la primera cosa que necessita el qui vol escriure, no

són pas les ganes d’escriure bé, o de guanyar premis o diners, sinó el fet

de tenir coses a dir que siguin importants. Però ¿i si creus que no tens res

a dir que sigui important per a tu ni per a ningú? Doncs us asseguro que

això no pot ser de cap manera, ja que tothom té coses importants a dir,

encara que les tingui amagades al fons del cor i no sàpiga com dir-les o

com escriure-les.

¿Sabeu que hi ha una clau que obre la porta a les paraules del cor? Aquesta

clau són les paraules dels altres. Per exemple, si algú m’explica les seves

penes o alegries i jo l’escolto amb molt d’interès, doncs llavors ja m’ha

donat les paraules clau que m’ajudaran a explicar les coses que em passen

a mi. És a dir, que escoltant els altres m’entenc més a mi mateix. I llegint,

doncs també.

És per això que us proposo que escolteu els altres meravellats per les seves

coses i que els expliqueu meravellats les vostres, i també que us merave-

lleu llegint apassionadament, recitant poemes de memòria i fent teatre

ben representat. En resum, que visqueu envoltats de paraules clau que us

obrin els cors de la gent. I és que només així podreu compondre poemes i

contes molt ben escrits que interessaran a tothom, perquè haureu sentit i

llegit els cors dels altres i podreu escriure amb el vostre a la mà.

Us en posaré un petit exemple. Imagina’t que t’acabes d’enamorar i que

vols escriure aquesta mena de cosa que et passa en forma de poema, conte

o teatre. I que resulta que la persona que estimes és molt lliure i fa el que

vol d’ella i de tu. I que precisament això és el que més t’enamora d’ella.

Doncs et diré que si llegeixes, memoritzes i recites un poema d’amor que

hagi escrit algú a qui li ha passat una cosa semblant, estic convençut que

hi trobaràs alguna paraula clau que t’ajudarà a entendre el que et passa a

tu per així escriure-ho a la teva manera.

Jo mateix fa trenta-cinc anys que estic enamorat de la meva dona, que és

tan lliure com un cavall salvatge i desbocat, i que fa de mi el que vol (i jo

d’ella el que vull, és clar, ja que també sóc bruixot encisador). I li he escrit

un poema d’amor titulat “La bruixa” en el qual, entre broma i broma, dic

que el seu encisador encantament m’ha trasbalsat tant, m’ha afectat tan

profundament, que m’ha canviat del tot la vida, m’ha capgirat el món,

m’ha convertit en un altre.

Doncs precisament això és el que us proposo: en primer lloc, que us

deixeu canviar per la gent que us estima, i també pels bons llibres que

aneu llegint. I, en segon lloc, que amb les vostres treballadíssimes i rialle-

res paraules màgiques, parlades i escrites, ajudeu els altres a canviar per

fer-se més lliures, més savis i més bones persones.

Ricard Bonmatí i Guidonet

Maig del 2009 CATEGORIA C - PROSA 9

PoesiaCategoria A {Cicle inicial de primaria} 12

Categoria B {Cicle mitjà} 15

Categoria C {Cicle superior de primaria} 18

Categoria D {1er cicle ESO} 21

Categoria E {2on cicle ESO} 24

Categoria F {Secundària post-obligatòria /Formació profesional} 27

Categoria G {Educació especial} 31

Un ram per a la meva àvia

Un ram per a la meva àvia vull collir ara i aquí, una sorpresa de colors serà, i bonica sempre estarà.

A la tauleta de nit, al costat del llit, una papallona fillets tindrà, i la meva àvia vestits els hi cosirà.

12 CATEGORIA A - POESIA

Alba Corominas Masgoret

CC Sagrada Família

{1r premi, categoria A, poesia}

Pseudònim: Estel

Rellotge preocupat

Rellotge, ja no fas tic-tac,

tan bonic, callat.

Rellotge tic-tac,

estàs ben preocupat.

Rellotge tic-tac,

ja estàs espatllat!


Sara Calvo Osorio

CC Bon Pastor

{2n premi, categoria A, poesia}

Pseudònim: Carla Caroñero

Els animals del bosc

Tot comença en un boscque, de tants arbres, era molt fosc.Hi havia un trist folletque havia perdut el seu barret.

Un cargol que es deia Oriolva cridar la seva amiga,que era una petita formigaque li encantava la lasanya,com a la seva amiga l’aranya.

També va cridar la papallona,que es deia Iona.Tots junts el van anar a buscari al final en un cau el van trobar.Va estar molt content, el follet,perquè havien trobat el seu barret.


Edgar Garrido Sánchez

CC Mare de Déu de la Soledat

3r premi, categoria A, poesia

Pseudònim: El fuster

Un sant Jordi babau

És una història llarga d’explicar,

però si s’ha de fer, es farà.

Algun detall us pot estranyar,

perquè me l’acabo d’inventar.

Sant Jordi era un cavaller

que vivia a Montserrat,

en un estret carrer

d’aquell bonic serrat.

En un poblet del sud,

un drac molt testarrut

va raptar una princesa

a la cova de la marquesa.

Abans que se la mengés,

va arribar un altre cavaller.

Sant Jordi feia tard

i en arribar, va cridar:

—Però tu què t’has pensat?!

Aquesta princesa és meva!

Jo havia de matar el drac!

No has llegit la llegenda?

15 CATEGORIA B - POESIA

Ariadna Carlomarde Pallejà

CC Jesús Maria

1r premi, categoria B, poesia

Pseudònim: Layla

Quan mirem al cel

El cel és blau,i diuen que allà dalt hi ha la pau.Com que el cel és allà dalt,només el pot tocar un gegant alt.

El sol és brillanti brilla com un diamant. A vegades el tapen núvols grisos,i nosaltres ens sentim menys feliços.

Les estrelles són boles de focque llueixen de color groc,les estrelles només les podem veure a la nit,quan és hora d’anar al llit.

L’arc de Sant Martísembla un camíque ens porta al cel blau,i diuen que allà dalt hi ha la pau.


Sophie Byrne Marshman

CEIP Emili Juncadella

{2n premi, categoria B, poesia}

Pseudònim: Biel 09

El meu germà

El vaig veure néixeri ara el veig créixer.

Té els cabells negres i arrissats,i de nom li vam posar Isaac.

Els ulls té marrons,grossos i rodons.

Tots tenim alguns defectes,però per mi és gairebé perfecte.

És una mica entremaliat,sobretot quan està enfadat.

I el més important de tot:és qui m’estimo més de tot el món!


Nàdia Valls Arcas

CEIPM Ignasi Iglesias

3r premi, categoria B, poesia

Pseudònim: La pitufa ballarina

Amor?

No sé què em passa,

però em noto ben estranya.

He decidit explicar-l’hi a la mare,

i ho he fet de matinada,

aprofitant que dormia el pare.

M’ha posat la mà al front

i ha mirat si tenia febre,

m’ha preguntat què em feia mal,

si el cap, la cama o el queixal.

No sabia què contestar,

perquè mal, mal, no em fa res.

—Només que ara estic trista,

i ara ric com qui més.

Em costa concentrar-me

a l’escola cada dia,

sobretot quan em mira

aquell nen somrient.

La mare comença a riure

i em diu que no passa res,

que no hi ha cap medecina

que em pugui treure aquest pes.

Benvinguda al món dels joves,

on sense adonar-te’n t’enamores

en un tres i no res!!!

18 CATEGORIA C - POESIA

Georgina Collado Dordal

CEIP Pompeu Fabra

{1r premi, categoria C, poesia}

Pseudònim: Quin rotllo!

Flor de núvia

De blanc, sempre oberta i elegant

i preparada per a la festa.

Camina lentament,

sobre una catifa de roses roges,

amb les seves sabatetes delicades

que, d’un cop de vareta,

han aparegut.

El vestit llueix sota el sol

com una joia en un aparador;

et cega al mirar-lo.

És llarg i amb cua,

delicat com la flama

d’una espelma d’església

o com un crepuscle

en una nit d’estiu.

És de setí, de color vori,

amb tot de puntes

d’un blanc trencat,

un pèl més fosc.

Els cabells, recollits en un monyo,

on llueixen unes floretes de paper

que fan conjunt amb el vestit

i voleien quan fa una mica de vent.

Fa olor de liles, de mandarina,

de canyella, de pluja,

de gespa mullada, de pètals...

Al mirar-la produeix amor,

somriures de felicitat interminable,

dolçor, per la seva mirada melosa,

i alhora tristesa de saber

que no tornarà a ser lliure.

Es veu que està contenta

de caminar cap a l’altar.


Marta Manzano Muñoz

CEIP El Sagrer

{2n premi, categoria C, poesia}

Pseudònim: Poma

El desig de ser cavaller

Amb pantalons esparracats i amb l’esperit trencat,jeia amb la sola companyia de la lluna.

Esperant i esperanta ser reclutat,pobre home infeliç,que no troba el seu camí!

Un camí de foscorturmentava el seu cos;negre com el carbóera el seu sentiment,i ple de dolor,el seu pensament.

Esperant i esperanta ser reclutat, pobre home infeliç,que no troba el seu camí!

Espasa en mà,escut al pit,cavalcant sobre el llom del cavall blanc,cec, el desig l’ha deixat.


Anna Francès Abellán

CC Mare de Déu de la Mercè

{3r premi, categoria C, poesia}

Pseudònim: Anna Francès

Dono sentit a la vida

Sóc present a tot arreu.La gent em crida i em demana.De vegades ploren per mi,fins i tot de mala gana.

Si jo no hi sóc, no hi ha alegria,tot és tristesa i fredor.Sóc allò que tothom desitjaamb bogeria i passió.

No tinc edat ni colori tampoc no conec fronteres.Sóc font d’inspiracióde poetes i escriptors.

Dono sentit a la vida,i això és el que diuen.Em troben a faltar i també m’odien;moren, maten i es suïciden.

Et preguntaràs qui sóc,que tant de cap porto a aquest món.Sóc l’amor. Doncs ¿què, si no?

21 CATEGORIA D - POESIA

Guillem Lucas Amaya

CC Laia

{1r premi, categoria D, poesia}

Pseudònim: Mortadelo

Nit

Crepuscle vespertíque em fas néixer.De la nit fins al matíde mes despulles t’enriqueixes.

Son profund i etern,melodies que s’apaguen.La foscor profunda de l’avern,la llum engoleixo i prenc.

Traginer errant del dia,menant foscor la son m’envia.Negra, estelada, amb manca d’alegria.Manera dolça de dormir en harmonia.

Estrella de llum i de mort, l’alba m’extraviai de mes restes neix el Sol,

el rei del dia.

22 CATEGORIA D- POESIA

Xavier Martín Ramírez

CC Arrels

{2n premi, categoria D, poesia}

Pseudònim: Somebody

Adéu per sempre

Dia desagraït que vaig decidir fugirsota el cant dels grills a la nit.De perles blanques em farcí,sense poder-me contenir.A dures penes vaig arribara un indret molt casolàon m’hi vaig quedar,radiant de felicitat.

Oh!, terra meva, tu sí que n’ets de bella!

On trobaré aquesta serralada tan ben guarnida, vestida tota blanca?I, encara més, on gaudiré d’aquest paisatge del color de l’esperança? Rierol d’aigua clara i blava, mirall brillant a terra estès,envoltat de pinedes i alzinars, per sempre et dic:Adéu-siau!

Afligit cor meu, desbordant de recordsque floten a l’aire i es perden de cop.No et pensis pas que t’he oblidat, tot i el temps que ha passat.Et tinc present en tot moment perquè ets el centre de la meva ment.

Oh!, terra meva, tu sí que n’ets de bella!

Si pogués tornar amb tu i això es complís, faria realitat el meu major desig.

Un somni del qual mai em voldria despertar.

23 CATEGORIA D - POESIA

Gemma Zafra Ruíz

IES Doctor Puigvert

{3r premi, categoria D, poesia}

Pseudònim: Llàgrima daurada

La Mediterrània

Presonera empresonada,joia del mariner,qui sempre l’ha tastada,qui és son carceller.

Bassal d’aigua,aigua salada,el Sol l’empaita,la fa daurada.

Plena de llum i de color,és l’autèntica deessa,creadora del sabor,bressol de la saviesa.

Aroma inconfusible,deliri dels sentits,víctima insensiblede desitjos infinits.

Llar de criatures,de fauna i flora,a ses aigües,a sa vora.

24 CATEGORIA E - POESIA

Mar d’història,rondalles i faules;motiu d’eufòria,conte de fades.

Mar de marsd’aigua brava.Art de les artsd’aigua blava.

Mare nostra,efímera il·lusió,tresor il·lustre,

dolça cançó.

Víctor Bonet Alarcón

CC Sagrada Família

{1r premi, categoria E, poesia}

Pseudònim: Bròquil

El contacontes

Hi ha tantes històries...Històries inacabades, perdudes,indesitjables.Avui, 23 d’abril del 2009,em toca explicar-vos-en una.Per a uns alegre, divertida, coratjosa, per a d’altres romàntica, amorosa i exemplar.

Tot va començar amb un simple sorteig;a noies va salvari a la filla del rei li va tocar.

El rei, desesperat, cridava. La por li rondava:¡La seva filla mortaen mans d’un drac ferotge!

—Toc-toc —es va sentir.—Sóc el drac —ell va dir—.El plat a taula vull tenirabans de demà al matí.

Va arribar el moment. La princesa es feia forta.El rei s’imposava tot clement,i el drac obrí la porta.

El drac, tot rialler,va agafar la princesa.Ella ja jeia a la boca del drac, quan ell va aparèixer per sorpresa.

—Sóc Sant Jordi, el cavaller.Tu!, drac ferotge i dolent,acabaràs malament.

L’espasa clavada en l’estómac del drac. La princesa enamoradai la rosa com a regal.

25 CATEGORIA E- POESIA

Ariadna Cano Miracle

CC Mare de Déu dels Àngels

{2n premi, categoria E, poesia}

Pseudònim: Tirolí-tirolà

Guardo i perdo

Guardo a cada caixacada lletra del teu nom,cada punt dels teus ulls,cada accent del teu cos.

Guardo a cada màcada tacte dels teus dits,cada pas dels teus peus,cada gest del teu amor.

Però vaig perdre cada mirada,cada queixa i cada paraula,cada passeig i cada nit,cada petó i cada abraçada.

De les mil coses que van poder sernomés en guardo la meitat,cada cosa perduda,cada cosa guardada, tant se val,si no t’he tingut ni t’he perdut mai.

26 CATEGORIA E - POESIA

Amaranta Reñé Ramírez

IES L’Alzina

{3r premi, categoria E, poesia}

Pseudònim: Rowa

Efímera eternitat

Paraules buides que omplen el meu cap,llunyanes, comencen a ressonar;no hi deixen entrar la realitat.

Mirant-te als ulls podria passarsetmanes, mesos, una eternitat;i sentir que ja no necessito res mésque la pau infinita que tu em transmets.

Escolto passar els segons impacientsper, al capdavall, fer arribar el moment.L’intento evitar; em nego amb rotunditata deixar-te anar del meu costat.

Paraules buides van deixant lloc—tot el que et diguin em sembla poc—a silencis plens d’infinita complicitat,tan efímers com el cant de l’eternitat.

Silencis plens de paraules contingudes;en són tantes que no tenen cabudaen un fràgil moment, que per sempre perdura.

Una simple carícia, un pensamentque faci esvair qualsevol intentde trencar dels teus ulls l’encantament.

27 CATEGORIA F- POESIA

28 CATEGORIA F - POESIA

Irene Sahun López Huertas

IES Joan Fuster

{1r premi, categoria F, poesia}

Pseudònim: Who killed the rainbow?

La por m’envaeix només imaginarque demà no t’aixeques al meu costat.Digue’m que els teus braços no em deixaran anar,que la teva mirada mai em deixarà de buscar.

Em fas presonera, no sé de què.La condemna més dolça de l’univers:que amb tu no existeixi el temps.

Pàtria

Estimat amic...

Estimat amic, sóc un arbre que plora!...Llàgrimes a tota hora em cauen com mai!...El desmai Melangia li plora al destí, a tot el món, una crida: cap arbre ha de morir!

A cada banda focs cremeni la terra s’escola de les arrels,jo m’ensorro i perdo alçada, cada cop més lluny del cel!

Amants inconeguts del meu escoltar,imparells capficats en la meva escorça mullar,la terra us crida;no la sentiu?

Humà perdut al concepte,potser si en fossis sabedor...em cediries en escalaespai, llum i potser amor.

Extrems m’han escurçat,et semblarà ridícul, peròés per això que he plorat.Potser si amb la terra parlessis sentiries el seu clam!


Sofia Belenguer Hernández


{2n premi, categoria F, poesia}

Pseudònim: Pau

Els teus ulls

Com les onades que juguen amb el vent,com els turons que trenquen el cel,com la sorra de mil colors,així son els teus ulls.

Com la porta sempre oberta,com la solució a l’horror,com un recés de felicitat,així son els teus ulls.

Com la data inoblidable,com els setze pètals de la margalida,com la sort inesperada,així són els teus ulls!

Com el somriure grat pel matí,com el despertador que es queda adormit,com els somnis que passen lents,els teus ulls són així.

De color blau,m’hi he banyat, en ells,el mar els enveja,són d’aigua dolça i salada.


Anahí Álvarez Aguado

IES Joan Fuster

{3r premi, categoria F, poesia}

Pseudònim: Tunnel of Love

31 CATEGORIA G - POESIA VISUAL

Totes les estacions tenen un color

Manuel Rol Pastrano

Omar Mayor Navarro

David Mayor Navarro

David López Navarro

Maria del Mar Reyes Ángel

Óscar Correa Talens

Daniela Granados Acuña

CEE Sants Innocents

{1r premi, categoria G, poesia visual}

Pseudònim: Estels


La neu

La neu és freda com el gel

i cau del cel.

Pots anar en trineu,

damunt de la neu.

Si la neu està neta

els nens fan la croqueta.

Després se’n van a casa,

a prendre un xocolata a la tassa.

35 CATEGORIA G - POESIA

Joel Cabrera Gaig

CEE Gavina

{2n premi, categoria G, poesia}

Pseudònim: Ron Weasley


Els teus ulls

En aquest món fosc i grison tot és tristesa i sofriment,on no hi ha lloc per a l’alegria i la diversió.

Un món en què,quan mirem al nostre voltant,només veiem dolor.

Canviem la nostra visió,mirem més enllà del nostre voltant.Busquem el raig de solque s’oculta entre els núvols.

Busquem la llum que tenim a l’interior,aquella que ens dóna una empenta per continuaren els moments més difícils.

Aquella llum que ens portarà,a través dels nostres somnis,fins a un món millor.

Un món ple de llum i claredat,on la tristesa es converteix en alegria,on el sofriment es converteix en plaer.Un lloc on regna la pau i la tranquil·litat.

Busquem aquest món ideal amb què somiem cada dia.Fem realitat els nostres somnis,creem aquest meravellós món.

Aquell que només cadascun de nosaltrespot trobar en nosaltres mateixos.

El nostre món ideal.


Aida Marín Cueli

CEE Pont del Dragó

{3r premi, categoria G, poesia}

Pseudònim: Mar

ProsaCategoria A {Cicle inicial de primaria} 40

Categoria B {Cicle mitjà} 44

Categoria C {Cicle superior de primaria} 50

Categoria D {1er cicle ESO} 58

Categoria E {2on cicle ESO} 67

Categoria F {Secundària post-obligatòria /Formació profesional} 74

Categoria G {Educació especial} 83

La princesa i el tigre

Vet aquí una vegada una princesa marroquina molt bonica que esta-

va passejant pel desert. De sobte, va veure una cosa curiosa i va dir:

—Què és allò? Si és un tigre molt petit!!! Què maco!!! Me’l quedaré i

li posaré un nom ben bonic... Li diré Tarnec.

Li va posar aquest nom perquè era de color taronja i negre. La prince-

sa li va ensenyar el poble on ella vivia i també el desert.

—Mira com és el desert... La terra és fina i hi fa molta calor. El de-

sert és molt bonic i al vespre, quan no hi ha molt de sol, el color del

desert canvia i es torna taronja, com tu, Tarnec.

A en Tarnec li va agradar molt el poble del Marroc.

Un dia la princesa li va dir a en Tarnec:

—Aquesta nit anirem a veure un geni...

I en Tarnec li va contestar:

—Síii!, és clar que sí.

—Vols que et compri roba de tigre?

I tots dos, ben guapos, van marxar molt de pressa perquè ja s’estava

fent fosc.

Pel camí van trobar una làmpada preciosa:

—Frega-la, Tarnec —li va dir la princesa.

—No puc, jo tinc quatre potes...

—Doncs, ara que ho recordo, al poble s’explica que perquè la làmpa-

da funcioni, hem de viure una aventura. Hem d’anar al poble perquè

hi ha un mapa que ho explica tot.

Van tornar molt de pressa al poble, i en Tarnec, després d’observar el

mapa, va dir:

—Ja ho tinc.... Hem de creuar el pont de les terres movedisses...

Haurem d’anar amb molt de compte!!!

Quan estaven creuant el pont, la princesa s’hi va encallar, i el tigre,

40 CATEGORIA A - PROSA

quan va anar a agafar-la ben fort, també s’hi va quedar atrapat.

Van tornar a mirar el mapa i el van llegir amb molta atenció. Amb

lletra molt petita indicava que, qui volgués sortir de les arenes move-

disses, havia de fer un petó a un tigre.

—Quin tigre? —va dir en Tarnec.

—Doncs tu!!! Ets un tigre, ¿no?

—Em penso que sí...

La princesa li va fer un petó i, de sobte, el tigre es va convertir en un

home elegant. La princesa, emocionada, va dir:

—UUUUUaaaaauuuuuuuu!

—I ara què hem de fer?

I de forma màgica es van alliberar de les terres movedisses i van

tornar al poble.

En Tarnec li va explicar a la princesa que ell sempre havia volg

ut convertir-se en home de veritat, de carn i ossos, i per això estava

molt orgullós d’haver viscut aquella aventura. Aleshores li va dir a la

princesa:

—Et vull dir una cosa... Vols ser la meva amiga?

—D’acord.

I des d’aleshores, van estar molt contents i feliços per sempre.

CATEGORIA A - PROSA 41

Merche Manout Espin

CEIP Baró de Viver

{1r premi, categoria A, prosa}

Pseudònim: Margarita

El meu llangardaix

Corre tant com un cavall. Viu al pati, a sota d’un bagul. A la nit es

menja els trossets de menjar que ens han caigut. Quan jo vaig a

jugar al pati, es posa content, mou la cua i ve corrents.

Jo m’amago, i ell em busca i, quan em troba, s’enfila a sobre del meu

peu i, quan s’hi ha posat, m’ajupo, i ell se m’enfila a la mà i em fa

pessigolles.

42 CATEGORIA A - PROSA

Laia Sirvent Cabo

CEIP El Sagrer

{2n premi, categoria A, prosa}

Pseudònim: Gatet Petit

CATEGORIA A - PROSA 43

La princesa, l’unicorn i el gos

En un castell hi havia una princesa que es deia Marta i li agradaven molt els gossos. El dia del seu aniversari, els seus pares li van regalar un gosset, i el seu germà, un anell de papallona. La princesa es va posar molt contenta al rebre dels seus pares i germà aquests regals, els va fer un petó molt gros a tots tres, es va posar l’anell de papallona i, quan va sortir a fer un passeig amb el seu gos, es va adonar que l’anell era màgic. De l’anell en va sortir una fada que la va portar a un bosc encantat.Quan va arribar al bosc encantat, va veure que hi havia molts arbres i moltes flors de diferents formes i colors; també hi havia conills i un llac amb tres cignes. Així mateix, hi havia molt a prop un unicorn que la va portar a un castell on no hi havia ningú. La princesa va jugar amb l’unicorn i el seu gos molta estona a atrapar-se, però de sobte va arribar un gegant.Aquest tornava al castell perquè era casa seva, i ho feia cantant perquè estava molt content. La princesa va quedar bocabadada quan va veure el gegant a la porta. Quan el gegant va veure la princesa, es va ajupir per agafar-la i endur-se-la a dins de la cova que hi havia darrere el castell. Així tindria una cuinera que li fes el menjar.Però, quan va anar a agafar-la, l’unicorn la va tocar amb la seva banya màgica i de cop van desaparèixer tots tres: la princesa, el gosset i l’unicorn. Misteriosament van tornar a aparèixer al castell dels seus pares, que es van posar molts contents. I, gràcies a això, la princesa, el gos i l’unicorn no van veure el gegant mai més i van viure feliços tot junts.

I entre un gat i un gos

aquest conte ja s’ha fos.

Cristina Cámara Bueno

CC L’Esperança

{3r premi, categoria A, prosa}

Pseudònim: Yinyan

Una família de ratolins!

Us explicaré una història que em va passar quan tenia nou anys.

Ups! Encara no m’he presentat. Em dic Pep i tinc seixanta anys i no

m’oblidaré mai d’aquell fet tan fantàstic.

Jo vivia en una casa en un poble molt petit fet tot de fusta. Cada casa

tenia un gat perquè es mengés els ratolins, encara que a mi m’hauria

agradat tenir una altra mascota.

Un dia, després de sopar, em vaig rentar les dents, i la meva mare

em va dir:

—Pep, vés al llit.

I això vaig fer. No em podia adormir perquè sentia un sorollet que

provenia dels llibres, i a continuació vaig agafar les sabatilles i em

vaig apropar al prestatge.

—Ohhh, una família de ratolins!!!

Estaven tots els llibres rosegats i estripats. La meva mare va dir:

—Què dius, fillet meu?

I jo vaig contestar:

—Res, mare, res.

Un ratolí d’aquells em va parlar de com havien arribat fins aquí.

—Anàvem de camí cap a França, però una forta ventada ens ha por-

tat volant fins aquí. Em dic Pitus, molt de gust de coneixe’t. Aquest

és el meu germà, es diu Manalitus. El meu pare, en Ramon. La meva

mare, la Lídia. El meu cosí, en Pepito i… ja us anireu coneixent.

—Em dic Pep i veig que sou una família molt nombrosa.

En Pitus va dir:

—Ens podries acollir fins demà al vespre?

—D’acord, però que no s’assabenti ningú que sou aquí, sobretot el

meu monstre Devoradorderosegadorsquevénendepícnicalacuinaper-

menjar-seelformatge.

I en Pitus va dir:

44 CATEGORIA B - PROSA

—Oh! I és molt poderós, aquest ésser tan terrorífic?Jo li vaig contestar:—No, només és el meu gat.Tots es van quedar al·lucinats, i en Ramon va dir:—Prou d’històries. Tots a dormir!Uns segons després tothom estava adormit, i jo pensava la mane-ra com portar-los a França. L’endemà vaig sortir al carrer amb en Pitus. Uns nens feien diana amb un “tira-xines”, i a mi se’m va encendre la bombeta. És clar! Farem un “tira-xines”. Us llançaré a l’hora de les dotze campanades, quan els coloms s’espanten, i us agafeu als coloms, que us portaran a França. Vaig tornar a casa corrent i els vaig explicar la meva idea, i a tots que els va semblar genial. Seguidament vàrem començar a fabricar el “tira-xines”. Al vespre ja estava acabat. Eren les 11.55 hores. Just a temps! Era l’hora d’acomiadar-nos:—Adéu, Pitus, vaig dir amb veu emocionada.—Adéu, Pep. Gràcies per ajudar-nos. Mai no m’oblidaré de tu.Llavors els vaig posar al “tira-xines”, vaig estirar la goma i… van sortir disparats com un gat cremant-se la cua. I aquí s’acaba la meva aventura. Mentre en Devoradordero-segadorsquevénendepícnicalacuinapermenjar-seelformatge es menja els ratolins de casa meva, jo salvo els de fora. Potser hauria de rumiar-me com salvar també els de casa meva.

CATEGORIA B - PROSA 45

David Ortiz García

CEIP Pompeu Fabra

{1r premi, categoria B, prosa}

Pseudònim: Sóc més intel·ligent que tu

La vida d’una cèl·lula

Hola, benvolguts lectors. Sóc una cèl·lula i us explicaré la meva vida,

que, per cert, és bastant emocionant.

Ah!, me n’oblidava. Em dic Cel·luguis, i estic a la cua d’un llobarro

allargat de color platejat, però això ja ho veureu en la història que us

explicaré ara. Tot va començar així...

Quan jo vaig néixer, vaig començar a notar una sensació. Estava com

adormit, fins que vaig cobrar vida. Em sentia nerviós, què m’havia

passat? Però això només el primer plat, perquè després em vaig co-

mençar a notar que em separava de mi mateix, i em vaig separar una

altra vegada i una altra i una altra, això era horrorós!

Finalment vam parar de multiplicar-nos, mare de Déu, érem cent-

mil!

Amb el temps vaig anar fent amics: un que es diu Cel·lulós, que

s’encarrega de l’aleta pectoral (la del costat), una amiga que es diu

Cel·lis, que s’encarrega de l’aleta dorsal (la del damunt), un amic

que es diu Cel·lebritis: aconsella el cervell, on s’ha d’amagar quan ve

un depredador. I jo, que m’encarrego de l’aleta caudal (la de la cua).

Tinc una feina que dóna molt d’estrès, perquè m’he d’escapar dels

depredadors.

I encara que les cèl·lules siguem tan petites que no ens poden veure

a ull nu, som molt importants. Vigileu quan us mengeu un llobarro,

que potser m’estareu menjant a mi i els meus amics!


Óscar Ortega González

CEIP Pegaso

{2n premi, categoria B, prosa}

Pseudònim: Kids Piks Milks


La meva àvia és una bruixa

Ens situem el 25 d’agost del 1908, a la casa de camp d’un poble. Un

nen que es diu Ivan està parlant amb l’àvia per convèncer-la que el

deixi anar a les golfes. L’àvia, sense recordar una cosa molt impor-

tant, ho accepta. L’Ivan va a les golfes i... al·lucinant!!!, hi ha un prat

gegant dintre les golfes. Fins i tot hi ha cel, sol, arbres, plantes i flors,

llacs, muntanyes, cases senceres i quilòmetres i quilòmetres sense

parets.

—Cosa de màgia! —va exclamar l’Ivan.

Era d’això, del que s’havia oblidat l’àvia. Ella era bruixa i avui era

el seu aniversari, i les seves amigues bruixes utilitzaven les golfes

per venir al nostre món. A l’Ivan, primer li va semblar que hi havia

molts avions, però eren bruixes volant amb les seves escombres a

tota velocitat; hi havia escombres, però també aspiradores, fregones,

mopes i alguna bruixeta que anava en monopatí a propulsió.

L’Ivan no sabia que la seva àvia fos bruixa i no s’ho podia creure;

volia veure aquell món tan desconegut, aquell del qual ningú li havia

explicat mai res.

Així, cantant, saltant, ballant, cantussejant... de cop i volta va sentir:

—Ei, no em trepitgis!

Llavors se’n va adonar: el món que tenia davant era viu, i també va

veure que hi havia una tenda on llogaven escombres que feia la com-

petència a una parada d’escombrabús.

Va preguntar-se:

—Què deu ser millor, l’escombrabús o el lloguer d’escombres?

Va acabar optant primer per llogar una escombra i després anar amb

escombrabús.

L’entrada de la botiga era asimètrica, amb un portal en forma de

mitja lluna; era d’un color entre blanc i blau. La dependenta era una


senyora gran i amable de la qual es va fer amic. La senyora li va dir

que ella també era bruixa, com la seva àvia, però que no sabia que

aquesta tingués néts. També li va dir que li deixava l’escombra amb

molt de gust i que hi havia una escola d’aprendre a volar a dues para-

des de l’escombrabús.

Va sortir i..., quina sort!, es va trobar a terra dos euros de bruixa. Els

diners de bruixa eren molt diferents dels nostres, eren rodones molt

gruixudes, de la mida d’un bol de sopa; eren grocs, volaven i sem-

blaven virtuals; quan els va tocar, van explotar, i les restes se li van

ficar per la punta del dit. De cop va aparèixer un forat gran a l’aire al

davant de la parada de l’escombrabús, i del forat en va sortir una cap-

sa de metall grandiosa amb cristalls rodons i quatre escombres que

l’aguantaven enlaire. Fins que no es van obrir dues portes no es va

adonar que era l’escombrabús i que els cristalls eren finestres. Hi va

entrar, i pel dit li va sortir un euro dels de bruixa, que va posar en un

tub. Ara la moneda era blava, i va entendre que els colors es referien

a la quantitat dels diners. Dintre l’escombrabús s’hi estava molt bé,

i anava ràpid. L’escola no la va necessitar; al sortir de l’escombrabús,

va provar l’escombra i semblava que volés de tota la vida.

Ell sabia com es deien les amigues de l’àvia i li va preguntar a la

senyora de la tenda on vivien i va anar a buscar-les.

De sobte va veure una velleta que li era familiar i va pensar: “Qui és?

Potser l’àvia de l’àvia? No, no!” I va dir:

—Clar que sé qui és. És l’amiga de l’àvia!

La va anar a buscar i li va explicar tot mentre prenien una infusió de

Sprynta.


Una hora més tard ja tenia totes les amigues de l’àvia reunides. I lla-

vors entre totes van esbrinar que un mag que vivia al nord del país li

havia fet un encanteri a l’àvia perquè no recordés que era bruixa i no

ho pogués explicar a ningú i així no perduraria la bruixeria a la seva

família i el mag podria quedar-se amb els seus poders.

Enric Badia Ferrusola


{3r premi, categoria B, prosa}

Pseudònim: Colom

La perruqueria

—Tieta, no hi vull entrar!

Massa tard: les seves amigues ja l’havien vista i la saludaven des de

dintre la perruqueria.

Cada cap de setmana, el dissabte, m’havia de quedar amb la tie-

ta Carme, perquè els pares treballaven i ella ja era jubilada. Però

per desgràcia cada dissabte ella i les seves amigues quedaven a la

perruqueria del poble i, com que no em deixaven quedar a casa sola,

l’havia d’acompanyar. Ja era oficial, hauria d’estar-me tot el matí,

allà, amb el cul enganxat a una incòmoda cadira de plàstic, contem-

plant com, mentre feien safareig sobre totes les coses que passaven al

poble, li depilaven el bigoti a l’una, a l’altra les celles, a l’altra li feien

la permanent i totes aquelles coses que feien perquè no tenien una

altra cosa a fer.

Cada cop hi érem més a prop; veia com la Teresa, la Maria, la Lluïsa

i la Pepa s’aixecaven de les cadires per venir-nos a saludar. La tieta

va obrir la porta perquè pogués entrar-hi, i quan ho vaig fer, hi va

entrar ella.

Després d’una llarga sessió de benvinguda protagonitzada per pe-

tons bavosos i abraçades esllomadores, es van asseure per començar

la sessió de perruqueria. Vaig recordar les setmanes anteriors i em

vaig horroritzar; no era capaç d’aguantar allò una altra setmana. I

llavors vaig veure la solució.

Li vaig dir a la tieta que em moria de ganes de tallar-me els cabells, i

ella, estranyada perquè sovint li deia que m’encantava tenir-los llargs,

va dir que sí. La tieta va cridar la perruquera, que em va agafar per

la mà, no gaire cuidadosament, i em va arrossegar escala amunt. Era

una escala estreta, amb les parets de colors rosats i plenes de pòsters

de dones joves amb pentinats estrafolaris. L’escala era envaïda per

una olor forta de lleixiu.

50 CATEGORIA C - PROSA

CATEGORIA C - PROSA 51

Només obrir la porta del final de l’escala, que donava al lloc on hi

havia les piques per a rentar els caps, va haver un canvi radical

d’olors, que van passar de ser l’olor forta de lleixiu a ser l’olor fina del

suavitzant per a cabells.

La perruquera que m’havia tocat no era precisament la més delica-

da de la botiga i, quan vaig posar el cap en aquella incòmoda pica

que acaba destrossant-te el clatell, va engegar l’aixeta de l’aigua i va

començar a moure’m el cap com si em volgués desnucar.

Durant la resta de la “neteja”, o més coneguda com a “tortura cervi-

cal”, em vaig fixar en la sala. Com que la sala on hi havia el saló de

bellesa era al pis de sota, no hi havia pujat gaires vegades, perquè

la tieta i les seves amigues no solien tallar-se els cabells. Les parets,

com les de l’escala, eren rosades com el cotó de sucre que venen a

les fires. La sala era equipada amb tres piques a la paret de davant de

la porta, vuit miralls a la part de la dreta, tres miralls més a la paret

esquerra de l’habitació i dos enormes assecadors de paret al costat

de la porta. El terra era d’una mena de marbre rar, tot enrajolat en

blanc i negre com un enorme taulell d’escacs, on les perruqueres i les

clientes érem les fitxes. En aquell moment, jo em sentia més peó que

una altra cosa, em sentia impotent al costat d’aquella “perruquerota”

que em rentava el cap.

Quan, per fi, la tortura acabà, em vaig dirigir a un dels miralls i em

vaig asseure en una cadira. Immediatament després la perruquera

em va preguntar què volia fer-me als cabells. Sempre havia dut una

llarga cabellera que m’arribava fins a la part més baixa de l’esquena,

i ara no sabia què fer-me. Em vaig aturar uns instants a pensar; la

cosa més fàcil era demanar-li que em tallés les puntes. Sí, això faria,

li diria que només em tallés les puntes, però just quan estava a punt

de separar els llavis, agafar aire i projectar-lo cap enfora en forma

de paraules, em vaig adonar d’una cosa: Aquell dia m’havia salvat

d’estar a baix amb la tieta i les seves amigues, però, no podia anar

a tallar-me les puntes cada setmana! Havia de trobar una solució, i

l’única que hi veia era aconseguir que, pel motiu que fos, la Teresa,

la Maria, la Lluïsa, la Pepa i la meva tieta em prohibissin tornar-hi!

Només em faltava trobar la manera de fer-les enfadar fins a aquest

punt. Què podia fer?

Totes cinc pensaven que tota dona, noia, nena o criatura acabada

en “a” havia de ser femenina: Anar amb els cabells llargs fins als

genolls, portar vestits mudats o roba molt femenina, portar sabates

de mudar... Vaja! Que parlaven malament de totes les que no anessin

vestides de barbie-girl.

—L’única norma per poder anar amb el nostre grup —deia sovint la

tieta mentre es maquillava davant del mirall— és anar ben arreglada!

Què podia fer?... Podria vestir-me cada dissabte com un noi, vaig

pensar. No: la tieta tenia un kit de roba de princesa per si algun

dissabte trobava vulgar alguna peça de roba meva! Però quan vaig

aixecar el cap i vaig veure com la perruquera badallava tota avorrida

d’esperar que li digués què volia que em fes, vaig veure com la solu-

ció dels meus problemes era just al meu davant.

* * *

—Ah! Però... però... però què t’hi has fet, al cap?! Em va dir la tieta

escandalitzada al veure el meu nou look. Totes estaven horroritzades.

—Jo?... Res! Simplement em semblava que anava massa lletja abans

i, com que sovint em dieu que una dona ha d’anar pentinada com

cal, he decidit fer-vos cas. Eh, vosaltres hauríeu de provar-ho de tant

en tant! És una imatge terrible que una dona vagi amb aquesta pinta!

La Pepa va caure a terra desmaiada, i la Maria s’hi va tirar de cap per

reanimar-la:

—Veus què has fet?! —va dir la Lluïsa, enfurismada abans de

agenollar-se per ajudar la Maria a reanimar la Pepa.


—Nena! Quan aprendràs que és de mala educació fer desmaiar

la gent? —va dir la Teresa, que s’uní a la gran massa de gent que,

mentre deien coses com: “Mare de Déu, Senyor... Que ens conservi la

paciència...” O altres com: “No sé on anirem a parar!” O com: “Si és

que... la joventut d’avui en dia...”, intentaven que la Pepa tornés en si.

Quan la Pepa es despertà, es van reunir totes cinc i va estar una

bona estona parlant i, quan van acabar, es van posar en semicercle

davant meu, i la tieta va fer un pas endavant i va dir:

—Helena! —que és com em dic—, sempre ens has semblat una

bona noia. Em pensava que en aquest sentit havies sortit a mi, però

veig que no. Sempre t’has portat molt bé. Som molt tolerants, nosal-

tres; però posar-te una cresta de coloraines al cap... Això és massa!

Així doncs, totes cinc hem decidit que no tenim cap més remei què

prohibir-te de tornar a venir amb nosaltres el dissabte.

Allò semblava un dels meus millors somnis; no, era encara millor.

Una cosa que havia durat tant de temps i que era tan horrible de

suportar, només havia costat quatre duros de superar. El que havia

fet era tan senzill com dir-li a la perruquera que em tallés les puntes

i que, després, amb laca, em fes una enorme cresta al cap i que em

pintés les puntes de color verd, groc i vermell. Així que, quan arribés

a casa, l’única cosa que hauria de fer seria rentar-me el cap i tornaria

a tenir els cabells com abans.

Ara, el dissabte el passo a casa de l’àvia Antònia mirant la televisió,

fent els deures, tornant a mirar la televisió, i així fins a dos quarts

de sis, que em vénen a buscar per anar a casa. Amb això he après

una cosa: Sovint la solució dels teus problemes la tens just al davant,

només cal aixecar el cap.


Helena Pañart Martínez

CEIP El Sagrer

{1r premi, categoria C, prosa}

Pseudònim: Cirera

La flor de l’esperança

Va començar a nevar. Jo estava asseguda a la tanca de casa, espe-

rant. Com cada nit, tenia la mirada fixa en el camí que travessava la

muntanya, que es difuminava per la boira i el glaç. Nit rere nit, les

passava asseguda a la tanca de totxana, esperant. La mare m’havia

dit que el pare no tornaria, que les muntanyes se l’havien endut. Era

inútil esperar, però a mi encara no m’havien convençut, a mi encara

no m’havien apagat la flama de l’esperança.

Una nit especialment freda i boirosa, em vaig cansar d’esperar, volia

anar-lo a buscar, per molt lluny que fos. Amb un salt vaig anar a

parar al mig de la neu, quan els meus peus descalços van topar amb

l’aigua glaçada, em vaig estremir, però amb una voluntat de ferro

vaig començar a caminar cap al camí de la muntanya, sempre boirós

i perillós. El bosc de faigs humits cobria el camí i no deixava passar

la llum de la lluna. A mi això no em va agradar, perquè la lluna havia

estat la meva única companya a les llargues nits d’espera. Ara havia

de seguir tota sola. El bosc semblava que m’animés a tirar endavant,

però el vent podia més que les branques fràgils i primes. La neu

continuava caient, i els peus em començaven a fallar. Les mans se’m

glaçaven i les cames em tremolaven. Amb un últim esforç, vaig

aconseguir arribar fins a una clariana, i allà m’hi vaig deixar caure.

Els raigs de lluna em van acaronar les galtes. La neu em va començar

a cobrir i allà, mig congelada em vaig adormir.

L’endemà, la mare va anar com cada dia a portar-me un trist esmor-

zar a la tanca de totxana. En veure que no hi era, va comprendre

de seguida on havia anat. Va arrancar a córrer cap al camí de la

muntanya; aquest cop era de dia i el fred no era tan viu. Esgotada,

va arribar a la clariana, i va veure rastres de petjades. Em va cercar,

desesperada. Però l’única cosa que va trobar va ser una flor estranya.



Era blanca i lluminosa com la lluna, més fràgil i fina que la seda,

amb una tija decidida, que segur que aguantaria tots els huracans

del món. La mare va acariciar la flor, va notar que cremava, i li va

recordar la seva filla, que mai va deixar apagar l’esperança.

Alba Romanyà Serrasolses

CEIP El Sagrer

{2n premi, categoria C, prosa}

Pseudònim: Onada

Un altre punt de vista

A veure, a l’abril, el dia de Sant Jordi sempre és la mateixa història.

Tots els nens i enamorats creuen que jo sóc el dolent de la pel·lícula,

però en realitat sóc un drac pacífic i vegetarià.

Ara us explicaré què va passar realment:

Un dia vaig sortir de la meva cova, vaig olorar les roses del meu jardí

i vaig anar a fer el meu passeig matinal, com sempre. Sols que, com

la nit anterior havia menjat pastissos i patates fregides, em sentia

una mica més gras i vaig decidir caminar més. La mala sort que vaig

tenir és que, caminant i caminant, em vaig perdre. Aleshores jo,

molt preocupat, vaig esperar i esperar a algú que vingués per aquells

camins i m’ajudés.

De sobte, va aparèixer una princesa d’un poble proper a la meva

cova. Ella es va oferir a ajudar-me a tornar a casa. Jo, com sóc un drac

pacífic però alhora molt enamoradís, em vaig enamorar de seguida

de la princesa, vaig començar a visitar-la cada nit, i ella es va cansar

de mi perquè jo no li agradava. Així que va començar a dir al seu

pare mentides, mentides i més mentides sobre mi.

Al cap de poc temps, van venir cavallers d’altres pobles que volien

matar-me. Jo, amb molta por que no em matessin, els vaig parlar

de la princesa i de les mentides que havia dit. En un moment, els

homes van entendre la situació i van decidir anar-se’n a casa seva.

Hi va haver uns dies de tranquil·litat, però aleshores van començar a

enviar-me persones del poble. Segur que era perquè me les mengés;

com que no sabien que era vegetarià… Jo vaig voler tornar-los al

poble, però era molt difícil, ja que em tenien por i corrien, i, com que

jo no corro gaire, els perseguia al meu ritme i no servia de res, no els

podia agafar.

Un altre dia, de sobte, per darrere meu, arribà un cavaller amb una

llança. La por em va dominar per complet i no em vaig poder moure.


La llança d’aquell cavaller, que em sembla que es deia sant Jordi, em

va fer una ferida molt profunda; i jo, pensant que em feriria més si

em veia viu, em vaig quedar molt quiet.

Finalment, sant Jordi li robà el cor a la meva princesa donant-li una

de les roses del meu jardí i, per si això fos poc, em deixà com el do-

lent de la pel·lícula. Bé, què s’hi pot fer? A vegades hem de posar-hi,

al mal temps, bona cara.


Sahel Argote Guillén

CEIP Bernat de Boïl

{3r premi, categoria C, prosa}

Pseudònim: Somni

De contenidor en contenidor

No és una feina gens agradable, ni tampoc fàcil.

És l’últim contenidor del barri on pot trobar alguna cosa per fer pas-

sar la gana aquell dia. Però aquell promet, perquè és el contenidor

del costat de la fruiteria.

Mentre s’hi acosta lentament, arrossegant penosament el seu carretó

carregat fins a dalt, sent la forta olor de podridura que ve de dins del

contenidor i que li puja per les fosses nasals i fa estremir de fàstic

cada cèl·lula del seu cos. Però, per estrany que sembli, aquella fortor

no és un mal senyal, ja que si alguna cosa s’està podrint vol dir que

hi ha hagut una cosa fresca allà dins i, per tant, potser encara n’hi

queden algunes sobralles.

Obre a poc a poc, amb l’ajuda d’aquell pedal mig rovellat, la tapadora

del contenidor, i s’hi aboca amb desfici, perquè comença a sentir

com es queixen els seus budells; i estripa amb penes i treballs la

primera bossa de plàstic negre. Res. No hi ha res comestible en cap

de les vint-i-set bosses d’escombraries que ha esventrat dins d’aquell

contenidor pestilent.

Frustrat i esgotat, agafa amb parsimònia el carretó i l’arrossega

carrer amunt. Aquella nit no menjarà res. Passaran gana.

Són prop de les deu del vespre quan entra a l’andana del metro

traginant com bonament pot el carretó ple d’andròmines per reunir-

se amb el seu company. En Lorenzo l’espera assegut al banc, com

de costum. Baixa els esglaons amb esforç, d’un a un; sent la gent

passant pel costat seu, sempre mirant de no acostar-se-li més de

l’imprescindible, i sent com la calor provinent del bullici de gent que

surt de l’andana se li arrapa com una segona pell, fent que les gotes

de suor del front li comencin a caure lentament.

S’apropa cap al seu company esquivant els últims passatgers despis-

tats que corren cap a la sortida delerosos de deixar enrere aquella

58 CATEGORIA D - PROSA

CATEGORIA D - PROSA 59

calor insuportable i el miren amb mala cara.

S’asseuen l’un al costat de l’altre i callen. No tenen res a dir. Ell mira

cap al panell indicador. Falten dos minuts per a l’arribada del proper

tren. En Lorenzo treu de la seva motxilla esparracada una llauna de

verdures fregides caducada i l’hi allarga fent-li una mirada significa-

tiva; ell assenteix amb el cap, n’agafa un parell i se les posa a la boca

de seguida.

Arriba el tren. S’obren les portes i baixen tres passatgers, que de

seguida surten cap al carrer. Hi entren amb pressa, i es tanquen les

portes just darrere seu. S’asseuen de seguida als únics llocs lliures

que hi ha i s’afanyen a acabar-se les verdures que queden. Al senyor

del seu costat no sembla molestar-li gaire la seva presència, però la

noia que va al seu darrere es gira cap a ell i es posa la mà al nas tot

fent que no amb el cap.

Mira per la finestra amb impaciència, falten dues parades.

Han arribat, les portes s’obren, baixen les poques persones que

queden als vagons, i el tren es queda buit. És el final del trajecte.

Recorren l’andana i pugen les escales cap al carrer. Plou. Els dos

carretegen el carret fins a sota d’un balcó, a aixopluc, i es posen un

paper de diari com a intent de caputxa per no mullar-se tant.

Tapa bé el carretó i mira en Lorenzo amb posat de desesperació;

aquella tarda sembla que tot li hagi d’anar malament.

Agafa el carret amb força i comença a caminar, seguit d’en Lorenzo.

Passen pel costat de les botigues tancades; el carrer a les fosques té

un aspecte lúgubre i deixat.

Arriben a la plaça del mercat i la travessen a tota velocitat per situar-

se davant d’un edifici que sembla talment que hagi de caure d’un

moment a l’altre. Aquella és casa seva, però almenys tenen casa.

Molts dels bolivians que van arribar amb ells no han aconseguit una


casa i viuen com nòmades, alguns en caixers automàtics, d’altres en

simples bancs del carrer.

Entren com poden en el porxo estret i completament fosc. Se n’ha

tornat a anar la llum. Pugen a les palpentes per les escales de fusta

que gemeguen sota els seus peus. Entren en un pis estret i amb

les parets llardoses. Despenja de la paret una llanterna i il·lumina

l’estança.

Consta d’una sola habitació, on s’allotgen ell i en Lorenzo.

Tot el pis és d’un color poc clar, una espècie de blanc esgrogueït pels

anys i amb trossos enormes on la pintura ha caigut per la humitat i

s’hi veuen els maons i el ciment. Només hi ha una finestra amb el

marc mig desencaixat i corcat, per on entra un aire glaçat. Hi ha tres

jaços de cartró i mantes, tot recollit per ells en els contenidors del

barri. En un racó hi ha situada una aixeta amb una galleda a sota, i

al costat, un fogonet rovellat sense bombona de gas. Per tot el terra

hi ha distribuïdes llaunes buides a causa de les goteres que cauen del

sostre mig apedaçat.

Encara que no tenen, ni de bon tros, els diners suficients per pagar

l’excessiu lloguer d’aquell forat, amb les ajudes del serveis socials

poden afrontar mes a mes la seva precària situació; però s’han de

buscar ells sols el menjar i la roba, han de buscar-se la vida dia a dia.

Els dos es fiquen al llit i es beuen l’ampolla de vodka que ha aconse-

guit comprar al súper. S’adormen en silenci.

És de dia, les sis i deu del matí, i es posa en marxa. S’aixeca marejat

de l’alcohol i es dirigeix cap a l’aixeta per rentar-s’hi. No hi ha aigua.

Maleint i renegant, desperta en Lorenzo de mala manera. Ahir no hi

va haver sort en el menjar, i aquest matí ja no queda res.

Agafa el carretó i el buida a poc a poc. Apila les coses en un racó. Hi

ha de tot, des d’una bombeta fins a una bateria d’un cotxe, passant

per un anorac ple de forats o la pantalla d’un televisor.

Quan per fi queda buit, l’agafa i surt apressadament de la casa. En


Lorenzo ja se n’ha anat perquè treballa netejant les andanes del tren.

Agafa amb força i ràbia el mànec del carretó. Per què els ha tocat

aquest trist destí? No s’ho mereixen.

Lentament desfà el camí que va fer ahir i fa com cada dia. No cal par-

lar. Mai no hi ha res a dir. Sempre és la mateixa ciutat incomprensiva

amb ells, la mateixa gent que se’ls mira amb fàstic però que mai no

fa res, les mateixes andanes de tren, els mateixos carrers solitaris, els

mateixos contenidors pestilents.

Júlia Valera Florensa

IES Joan Fuster

{1r premi, categoria D, prosa}

Pseudònim: AILUJ

L’home que es cordava la sabata

Era diumenge i les primeres fulles queien dels arbres. No és que

fes gaire fred; però, tot i això, no hi havia gaire gent al carrer: amos

passejant els gossos amb la mirada perduda, noies obsessionades a

mantenir la línea fent fúting, els avis mig adormits prenent el sol…

Però enmig de tot hi havia un home, d’uns quaranta anys endavant,

que es cordava la sabata tranquil·lament mentre observava l’escena.

La gent se’l mirava de reüll amb parsimònia. Ell no en feia cas i

continuava amb la seva tasca.

Va donar la casualitat que per allà passava un bon home, ric i bonda-

dós, que li va preguntar:

—Què fa?

L’home de la sabata va pipellejar perplex:

—Què no ho veu? —va contestar molest—. Em cordo la sabata.

—Ja, sí que ho veig, però deu portar hores, aquí.

—Sí, però tinc tota la vida per endavant.

—Me’n faig creus! —va replicar el ric gratant-se el cap.

—¿Què és millor, tenir una vida modesta amb temps per cordar-se la

sabata, o tenir una vida rica, luxosa, però haver de treballar tant que

no quedi temps per gaudir-ne?

—Deixi’m que l’ajudi! —va proferir amb un to esperançador.

L’home va arronsar-se d’espatlles.

—Si així ho vol...

I tots dos van començar a filar els cordills de la sabata...

...i a filar la seva vida...


Xavier Martín Ramírez

CC Arrels

{2n premi, categoria D, prosa}

Pseudònim: Somebody


‘‘Per què palestí?’’

‘‘Per què palestí?’’ m’ho vaig preguntar per primera vegada el 9 de

juliol del 1967. Aquell mateix dia vaig complir set anys, però no els

vaig celebrar, perquè el meu pare morí aquell mateix dia en una

batalla contra Israel. El meu pare també era palestí, i va anar a la

guerra, segons ell per defensar el que era seu, ja que a l’any 1948

el van desplaçar de la seva ciutat i el van portar a l’altra punta de

Palestina perquè els jueus tinguessin un Estat propi; i ell va anar

a la guerra de la independència, que la van perdre. Ell sempre deia

que no guanyava qui tenia el suport del més fort, sinó qui tenia la

dignitat de lluitar amb el que té. Ell en va sortir viu. Però a la Guerra

dels Sis Dies va morir un dia abans de perdre la guerra, i va deixar

sola ma mare amb quatre fills per cuidar.

Vam intentar viure d’amagat en territori israelià, però no va ser

possible: un any després de la guerra ens va descobrir l’exèrcit i va

matar tots els meus germans i ma mare, però abans la van violar,

i jo em vaig poder escapar a l’últim moment. Una família palesti-

na que aquell mateix dia havien d’anar a la Franja de Gaza, em va

veure córrer perquè darrere meu venia un soldat que em perseguia,

i en girar-me per una cantonada per intentar despistar-lo, el pare

d’aquesta família em va tapar la boca i se’m va posar davant perquè

no em pogués veure el soldat, però el soldat, en girar li va preguntar

si m’havia vist, i ell va dir que havia seguit per aquell carreró, i el

soldat va seguir la direcció dita per aquest home.

No vaig parlar en una setmana, i aquella família em va portar cap

a la Franja de Gaza. Eren el pare, la mare i dues filles. Tots estaven

preocupats per mi, es pensaven que era mut. Però, acabada aquella

setmana, a la nit vaig somiar en totes aquelles imatges que no puc ni

recordar, em vaig despertar plorant, i cridant... L’home, en veure que


no em trobava bé i que estava desesperat, em va tirar una ampolla

d’aigua gelada, jo vaig parar de plorar, i ell, que era psiquiatre, em va

començar a fer preguntes, que per a mi eren estúpides; a algunes no

sabia ni què respondre, i fins al matí vaig estar responent preguntes

seves. L’endemà vaig estar dormint més de vint-i-quatre hores.

En despertar-me, vaig esmorzar amb ells, vaig anar a un rierol a

rentar-me i finalment vaig tornar a dinar, després de dinar vam

anar a una mesquita a resar tota la tarda fins a l’hora de sopar; era el

divendres 7 d’agost de 1968; em recordaré sempre d’aquesta data: feia

un any, com a mínim, que no tenia un dia normal, que no m’havia

d’amagar quan anava pel carrer perquè em podien detenir, que

no calia demanar diners davant d’una sinagoga... aquell dia va ser

normal.

Vaig viure amb aquesta família durant molt de temps. Em van acollir

molt bé, em donaven menjar... Me’ls estimava com si fossin la meva

família, com si fos fill seu, però per dintre sabia que no ho era. El 9

de juliol del 1980 vaig complir vint anys, i aquesta família em van

regalar un pis de lloguer a un preu raonable, perquè allà era molt

difícil trobar un pis “barat”.

El 9 de desembre del 1987, ja tenia vint-i-set anys i encara vivia en

aquell pis. Però aquest dia no va ser com tots els altres, aquell dia no

hi havia ningú al carrer, tothom era a casa tancat. Vaig llegir el diari i

el titular era: “Ha arribat la Intifada”. Vaig seguir llegint i deia que to-

thom se n’anés a la frontera de Gaza amb Israel i que tiréssim pedres

contra els soldats israelians, que no els farien res.

Jo hi vaig anar perquè era fotògraf de l’únic diari que quedava a

Palestina, i vaig veure que el primer dia hi havia molta gent, però

només quatre gats tiraven pedres contra els soldats; ells no respo-

nien, i tots se’n van anar a les casernes. Al cap de deu minuts van

sortir milers de soldats amb armes i ens van tirar pots de fum. Els

més atrevits els tornaven cap a l’altra banda, jo estava fent fotogra-


fies com un boig, quan de cop vaig sentir un soroll d’una arma que

va disparar, vaig mirar enrere i a un fotògraf de darrere meu li van

disparar un tret al cap. Jo, espantat, me’n vaig anar corrents. Mentre

me n’anava, se sentien trets, i gent plorant. Coneixia aquell fotògraf;

era amic meu...

Hi vaig tornar al cap d’un parell d’hores, i no hi havia rastre de res,

no hi havia sang, ni morts, com si tot hagués sigut un somni. Vaig

tornar a casa i vaig revelar les fotografies per saber si tot allò havia

passat o només ho havia somiat, però tot era cert; les fotografies ho

demostraven, es veia com nens petits tiraven pedres contra els sol-

dats i ells responien amb armes. Els soldats israelians devien netejar

tot allò perquè no donés un tomb mundial el fet que matessin tants

palestins.

Tenia un amic que aquell dia marxava a Europa; havia aconseguit

tenir un contracte de feina a Itàlia. I jo li vaig demanar un favor, que

quan arribés allà, portés les fotografies fetes per mi a tots els diaris.

Ho va fer, i gràcies a mi des del primer dia tothom va saber aques-

ta informació, i cada dia venien periodistes a Palestina. Jo anava

diàriament a la frontera, a fer fotos i a tirar pedres. Morien molts

nens cada dia, com a mínim vint o trenta. A mi no em va tocar mai

una bala, però en sis anys van morir 1.662 ciutadans palestins i 160

soldats israelians. Aquesta Intifada va acabar el 13 de setembre del

1993. Jo no tenia feina perquè aquell mateix any el diari en el qual

jo treballava va ser obligar a tancar per les fortes pressions que li feia

l’Estat jueu.

L’any 1995, vaig trobar una feina com a auxiliar d’infermeria en un

hospital de la Franja de Gaza. Tenia l’oportunitat de canviar de casa,

vivint en una barraca prop de l’hospital. I ho vaig fer perquè feia uns

mesos que no pagava el lloguer i el llogater em volia matar.

El setembre del 2000, van vindre cinquanta ferits a l’hospital;

estàvem desbordats, perquè no havíem tingut mai tanta gent. Els


propers dies van ser pitjors: cada dia ens venien trenta, quaranta,

cinquanta persones; fins i tot els infermers i els metges van haver de

desallotjar les barraques perquè poguessin estar-s’hi més ferits. Això

només va ser el principi de la segona Intifada, que va durar fins al

febrer del 2005.

Avui he acabat aquestes memòries, dia 4 de gener del 2009. I l’altre

dia, el dilluns 29 de desembre, va començar la tercera Intifada, i

els israelians no han contestat amb armes, sinó amb coets i amb

bombes. Ja porten més de 450 morts en sis dies. I encara m’estic

fent aquesta pregunta: “Per què palestí?” Però al cap i a la fi n’estic

orgullós, de ser palestí.

Genís Torrellas Berdusán

IES Príncep de Viana

{3r premi, categoria D, prosa}

Pseudònim: El Loco de la Colina

CATEGORIA E - PROSA 67

Dos-cents cinc

Dia 1

Aquesta nit no he pogut dormir. Per fi podré anar-la a veure. Ja no

podia esperar més… després de dues setmanes…

Abans d’entrar a la seva habitació, comprovo que sigui aquesta.

205

Passo cap endins. Quan la veig en un llit desconegut, m’agenollo i la

intento despertar. En va. Espero. En va. Ja toquen les dotze, l’agafo,

l’assec a la seva cadira i la porto a fer un volt. Al pati, li explico

que aquella setmana l’havíem trobada a faltar; també li dic que

m’agradaria que tornés com més aviat millor a l’institut. Després,

tornem al seu dormitori.

205

L’estiro al llit. M’assec en una cadira. M’adono que en una prestatge-

ria hi ha un gerro de color blanc poc visible.

Espero no sé ben bé què. Sonen les dues del migdia, m’aixeco. Creuo

la porta sense deixar de mirar-la. Des d’aquí tot està com ho he trobat.

205

Avui estic molt content. Tornant de l’institut, m’he trobat amb la Mist,

una noia del mateix centre, però d’un curs menys que jo. Quan érem in-

fants, vam ser veïns durant una temporada. Des que es va mudar, només

la veig a l’institut.

—Mist!

—Ei, hola.

—Com va?

—Anar fent; i tu?

—No gaire bé. Les notes...

—Ja, a mi també m’afecta aquest tema...

68 CATEGORIA E - PROSA

En aquell moment el tresor més joiós del món va decidir revelar la seva

existència als meus ulls. Un somriure va aparèixer del no res i em va

deixar sense alè.

—Que et passa res?

—No... Res... Mm... Demà pots quedar després de classe?

—Eee... No; però si vols, podem tornar a casa junts.

—Doncs quedem així!

* * *

Dia 2

Avui, abans d’anar-la a veure, he passat un moment per la floristeria.

Ara arribo a la “seva habitació”.

205

La trobo igual com la vaig deixar ahir. M’he quedat palplantat,

mirant-la, observant-la en silenci. Havia perdut massa corporal.

Després d’això, em dirigeixo on és el gerro per dipositar-hi les roses

que havia comprat prèviament. Tot seguit em dirigeixo cap a la

“meva” cadira. Aquesta vegada li parlo dels temps passats, el temps

en què sempre sortíem a jugar junts al parc, on fèiem i desfèiem

els castells de sorra, on fèiem boles de fang... Mentre dic tot això, la

meva veu s’ha anat enfosquint i unes llàgrimes em llisquen galtes

avall. La miro. La trobo igual que sempre. Molt a poc a poc m’eixugo

les llàgrimes i em disposo a treure-la a passejar.

205

La torno a estirar al matalàs després d’aquestes hores junts. La miro

de dalt a baix. La seva pell bruna em fascina. Els seus cabells llargs i

sedosos amb el color del sol fan la mateixa olor de sabó que li han fet

sempre. El sabó que més li agrada. Deia que era el que feia servir la

seva mare abans de morir.

Em col·loco al seu costat, la miro directament a la cara, cosa que mai


m’he atrevit a fer. Sense ben bé saber què faig, abaixo el cap fins que

els seus llavis entren en contacte amb els meus.

—Jo també t’estimo.

Després d’això, surto corrents de la cambra sense mirar enrere.

205

—Hola, Shade. T’he fet esperar molt?

—Bastant.

—Ho sento, és que a última hora teníem un examen...

—Era broma.

—Doncs no m’agraden aquestes bromes.

—Bé, així ja sé com fer-te enfadar!

—N’estic farta, que em prenguis el pèl!!!

I, en aquest moment, esperant una altra cosa he rebut un bes dels seus

llavis. I, de puntetes, em murmura unes paraules llamineres a l’orella:

—T’estimo —i tot seguit se’n va corrents, sense donar-me temps a donar

una resposta.

—Vigila, Mist! El semàfor!!!

Dia 3

Avui, a causa d’una vaga d’autobusers, arribo més tard. A més a més,

plou, i no es veu ni una mica de sol. Mentre camino pel passadís,

veig com una escletxa de llum tènue surt del meu destí. Miro el

número per si m’he equivocat.

205

Sembla que no...

Mentre entro, veig dues persones davant el llit de la Mist. El doctor

està donant uns copets compassius a l’esquena d’una figura masculi-

na que plora desconsoladament. Miro el gerro: és buit.

—...El coma era molt profund i nosaltres... ja no podíem fer-hi res

més...

M’obro pas a cops de colze. Mentre el metge cau cap enrere per

l’empenta que li he clavat, li destapo la cara a la Mist. Està somrient.

Somriu. Somriu...

Li torno a tapar el rostre amb delicadesa. Mentre m’incorporo, l’home

m’ha començat a cridar i a fer preguntes. En va. Surto de l’habitació

sense pressa. Pico l’ascensor. A dins em trobo amb un nen que té un

càncer, en una cadira de rodes, acompanyat per una infermera.

—Per què plores?

Arribo a l’àtic. Tot és molt bonic des d’aquí. M’apropo a la barana.

Des d’aquí el món sembla infinit, mentre que la vida, al seu costat, és

una misèria.

M’hi aboco.

—Hola, Mist.


Ovidi Pairet Paulet


{1r premi, categoria E, prosa}

Pseudònim: Coma


Una història en un carrer

Es va recolzar a la paret, estava cansat. La llum de la cigarreta li

il·luminava tènuement el rostre. Tenia una fesomia dura; potser ho

feia la barba de dos dies que li enduria les faccions, potser els ulls

color d’aigua quasi transparent, potser els cabells despentinats i mal

agafats en una cua… Es va aixecar el coll de la caçadora; feia fred.

Amb la mirada escodrinyà cada racó del carrer, que, a aquelles hores

de la nit, no tenia cap mena de moviment. Si tot anava bé, abans de

la matinada acabaria la feina.

Va retrocedir i va pensar-s’hi dues vegades. “El món està preparat per

a això?”, es deia. Portava un dia sencer i només la cigarreta amb la

seva llum podia il·luminar les seves idees. Però els conflictes men-

tals que patia cada minut eren eterns; cada inspiració i cada expira-

ció entre fum, de nit, es tornaven pesades, i la seva cara il·luminada

per la cigarreta va deixar una imatge no gaire habitual en ell. La plu-

ja semblava que en lloc d’amainar la tensió produïda pel silenci de

la respiració, empitjorava més la situació. Era nova, aquesta situació,

per a ell. Mai havia practicat el seu treball fora de casa, i menys en

aquestes circumstàncies. Encara que el seu treball era poc reconegut

en la societat, era l’única manera, o almenys ell ho creia, de poder

canviar el món. Mentre que els altres agafaven el son, ¿podia una

ment ser privilegiada, sota un fanal creat per l’avenç de la tecnologia,

retrocedir en el temps i reactivar els valors positius d’antany? Calia

comprovar-ho, doncs. Es va posar a fer feina: va posar la seva vella

i mullada mà a la butxaca, d’on va treure un bolígraf i una llibreta.

Era, doncs, el moment de la poesia.

Adrián Bueno Junquero

CC Jesús Maria

{2n premi, categoria E, prosa}

Pseudònim: Kira

A l’atenció dels lectors encuriosits

Agafo un moment de la nit per recordar que malauradament visc.

Ja fa massa anys que hauria d’haver mort. No és que no valori la

vida; al contrari, he vist molts amics caure i plorar per cada un d’ells,

però ja he vist molt de món. Podria dir que l’he recorregut diverses

vegades.

Com que és molt llarg d’explicar, començaré pel principi. No veig bé

començar per on vulgui, i, d’altra banda, encara no hi ha un final.

Vaig néixer entre homes que no entenien el que era la compassió,

l’honestedat, la tolerància; i que recorrien ràpidament a la lluita, als

conflictes, a la ruïna, a crear greus desconcerts.

No tinc gaire memòria, però puc dir que sempre m’han exclòs, tant

la família com els amics: m’han traït, m’han utilitzat i, després,

m’han seguit mirant malament, m’han posat malnoms, m’han odiat

i, inconscientment, m’han acabat tement.

Em van anomenar la “insensible”, la “destructora” i moltes coses

més que m’han fet maleir-me a mi mateixa.

Però avancem una mica més en la meva història personal. No val

la pena allunyar-se a recordar els mals moments, perquè, tot i que

he conegut noves persones que sembla que no volien fer-me sentir

malament, han acabat per fer el mateix que els seus pares, que els

seus avis; així que, mirant-ho positivament, no he estat mai sola,

però sempre s’han repetit aquests malaurats moments. Han estat

malsons i més malsons.

Pensareu, doncs, que per què no he marxat... que per què no els he

deixat a l’estacada?... Doncs és molt fàcil, és la meva feina. Així que,

després d’uns anys treballant durament, vaig decidir agafar-me unes

vacances ja fa uns setanta anys, quan vaig acomiadar-me d’Espanya.

Pots pensar de mi a priori (i no t’equivocaràs), mai no desconnecto

completament de les meves feines. Ara em moc per les parts tercer-



mundistes. Visito molt el Sàhara i Sud- amèrica, i estic instal·lada

pels hotels de l’Orient Mitjà. Porto quaranta anys seguint de prop

Israel i Palestina, els observo i els analitzo, però de moment no puc

mostrar el meu modus operandi.

No sé ben bé per què he començat a escriure, tots em coneixeu des

de ben petits, i segur que no sentiu cap llàstima per a mi, però tan

sols volia fer una valoració de la vida.

Volia intentar fer veure que jo vaig néixer amb un càrrec inculcat,

sense poder aspirar a cap altra cosa. Acompanyada sempre de molt

soroll reprimit, i acabant-me fent amiga del silenci penitencial; en

moltes ocasions, massa.

Sóc ja molt gran, i tan sols demano que, vosaltres que podeu, escolliu

el vostre camí, la vostra tasca, i que finalment, amb molt d’orgull,

pugueu fer-me descansar en pau. És irònic, perquè la pau és ma

germana, i sempre l’he envejada. Encara és molt petita, i vull que en

tingueu cura quan jo no hi sigui; s’ho mereix.

Si us plau, vull que em feu morir; sóc molt vella i no vull seguir

vivint. Vull tenir fe que d’aquí uns anys em recordareu amb pura

alegria i respecte, sabent que us vaig marcar i que us vaig ensenyar

quelcom amb valor, com és el valor de la vida, i que pugueu dir a

crits i amb il·lusió que ja formo part del vostre PASSAT.

Doneu-li records al meu amant ignorat i secret, l’Amor, i teniu cura

d’ell, també.

Ja comença a fer-se de dia i he de passejar per la ciutat i veure uns

quants reporters. Espero el meu final amb delit.La Guerra

Alba García Valle


{3r premi, categoria E, prosa}

Pseudònim: Harm

Gotes

Els seus ulls van liquidar l’última línia a l’instant, eludint les parau-

les, gairebé d’esma. Va passar la pàgina i va seguir. De nou, com si

res. Llegia sense llegir, com si els conceptes s’enllacessin de forma

essencial i irreemplaçable. Les paraules esdevenien oracions, que, al

seu temps, prenien vida i ho tornaven tot bell. I etern.

No creia que es precipités, no tenia cap intenció de tancar aquell lli-

bre. I ara! Però no calia esforçar-s’hi si no costava en absolut seguir-

ne el fil, que fluïa dins seu com ho feia la sang roja. No. Llegia de

forma vital, sense esforç.

Una altra pàgina. Els ulls van viatjar a la primera línia, i, sense espe-

rar gaire, la seva mà va tornar a passar el full. Per un fugaç moment,

la vista es va creuar amb la mà abans de reprendre la lectura. Feia

temps que no li passava, però durant l’insignificant temps que van

trigar els ulls a copsar la mà, tafanera, es va adonar que hi tenia ta-

ques. Va seguir llegint, però al seu cap cada cop se li dibuixava amb

més detalls la pell dels dits, seca, quasi morta. I les ungles, grogoses

i malaltes. Va recordar els ossos, que es mostraven prims sota la pell

diàfana, i les venes, perfilades i roges.

Quant de temps havia passat? Les seves mans eren fornides, joves

i sanes. Potser havia sigut un efecte de llum... De tota manera,

quina importància tenia? El temps ja no significava res; les paraules

d’aquell llibre l’havien absorbit prou per oblidar aquells contratemps

absurds. Ara ja havia tornat a passar la pàgina.

Lentament però pulcra, una gota va lliscar per la seva galta i va

escometre amb violència el centre de la pàgina. Les paraules es van

fondre entre les seves onades cruels. Va seguir llegint; podia deduir

què explicaven, però es va preguntar mentalment què havia provocat

aquell desastre.

Va arribar a la pàgina següent, tenaç. Era possible que estigués

74 CATEGORIA F - PROSA

CATEGORIA F - PROSA 75

experimentant una sensació nova? Seguia ferm en la lectura, però

començava a notar que el seu cos no actuava amb naturalitat, com si

augurés que estava a punt de passar alguna cosa única i nefasta.

Una altra gota va caure sobre el llibre, i diluïa més paraules. Es va

preocupar. Si allò continuava, acabaria sent incapaç de deduir res. En

tot cas, de moment no es va aturar.

La mà va tornar a passar davant dels ulls per passar la pàgina. No

s’hi va fixar. La lectura era massa intensa. De cop, però, i sense que

hagués tingut temps de preveure-ho, es va esdevenir un fenomen

sorprenent. L’última gota s’havia fusionat amb la primera i, jun-

tes, havien escampat sense compassió el seu poder en tota la nova

pàgina. A poc a poc, començant pel centre, les paraules es van anar

esvaint com ho havien fet les de les pàgines anteriors. Va llegir més

de pressa, desesperat per acabar la lectura de la pàgina abans no en

perdés tot el contingut.

Ho va aconseguir. La nova es presentava llisa i immaculada. Va

seguir. Cada paraula precedia la següent a un ritme accelerat. Temia

que pogués tornar a passar. Notava el cor dins el pit amb la força

d’un pres que busca la llibertat i respirava al ritme dels seus batecs.

Llavors va tornar a notar-la. Una gota, que aquest cop regalimava

indecisa pel seu front irregular, va xocar contra l’espessor de la cella i

es va precipitar contra la pàgina.

Se sentia atacat i impotent, havia perdut la puresa. S’adonava que les

paraules del llibre perdien sentit, però ja no podia abandonar. Era

massa tard. Va acabar la pàgina i, quan la mà va passar-la, va fixar-

s’hi. La realitat va aparèixer al seu davant colpidora, irrefutable. Era

vell. I ho havia perdut tot.

Quant de temps feia que havia començat aquell llibre? Li havia passat

pel seu voltant la vida que hauria pogut viure: la família que hauria


fet; les històries que hauria viscut; l’experiència que hauria forjat...

Tot s’havia esvaït, ara, com ho feien aquells pensaments dins el seu

cap. Quedava la seva última esperança.

La gota de la pàgina anterior es va fondre amb les altres, i noves

gotes dels ulls i del front s’hi van afegir cada cop més salvatges i sà-

diques. Esquivava les paraules, superava les onades i arribava al final

de la pàgina triomfant, però el seu cos actuava diferent, com el de

l’animal que presagia la gran onada, l’última, devastadora i nefasta.

Les paraules ja no es fonien; formaven part d’aquell gran mar de

suor, llàgrimes i tinta. Ara eren les pàgines, les que a poc a poc es

desfeien, i tot es barrejava sumit en la destrucció i el caos.

No en va passar més. Ja no n’hi havia. Les belles paraules d’aquell

llibre seguirien eternes com la veritat en el temps, però tant ell en el

llibre com l’il·lús cercador en la veritat, mai ho farien. Havia arribat

el moment. L’última onada es va precipitar contra el seu cos indefens

i inútil, i va vessar una última gota. Roja.

Pol Castellanos Mayós


{1r premi, categoria F, prosa}

Pseudònim: Llop


Diari d’Aisha

Dimarts 2 de desembre del 2009

Mai he sabut del cert on em portaria la brisa que venteja la meva

vida. Creia que seria suficientment forta per aferrar-me al meu lloc,

la meva terra, el color de la meva pell... Tampoc és que em consideri

lliure, però no he suportat cap corda que m’indiqui el camí a seguir.

I en una ventada, els meus propòsits d’aguantar i ser forta s’han

ennegrit i ofegat per l’aigua que ara m’envolta, ennegrits com la nit

que ens cau a sobre i que només es retira quan l’Abdul·là encén la

llanterna per comprovar si estic bé.

Dimecres 3 de desembre del 2009

No pateixo. Ell no té por, o això és el que diu per tranquil·litzar-me.

M’abraça per tal que l’aigua de les ones no em mulli i així no passi

fred.

Dijous 4 de desembre del 2009

Ahir va morir una dona per culpa de la gelor. Van agafar el cos rígid

i el van llençar al mar. M’esgarrifa pensar que aquesta nit pot ser

igual o pitjor.

Divendres 5 de desembre del 2009

No hi ha prou menjar per a tothom i l’aigua comença a escassejar.

Tinc la sensació d’estar navegant a cegues i sense destí.

Dissabte 6 de desembre del 2009

L’Abdul·là intenta distreure’m explicant-me la fabulosa vida que ens

espera quan arribem. M’emociono recordant la mare, l’avi, la Salima.

Són cares que potser no veuré més i que no vull oblidar.

Què faré en un país que no és el meu? No en conec ni tan sols la

llengua, i les notícies que n’arribaven al poble tampoc parlaven de

grans oportunitats.


Diumenge 7 de desembre del 2009

El fred comença a trencar-me els ossos. Fa hores que no noto els

peus, i les mans em tremolen. L’Abdul·là me les agafa i les frega con-

tra les seves. M’ha estat explicant que un cop arribem, he de córrer

com mai. Que ell anirà darrere meu. Però les forces m’abandonen i

no sé si podré.

Dilluns 8 de desembre del 2009

Avui. Avui ha de ser el dia de l’arribada. Si no arribem avui, no arri-

barem mai. El menjar s’ha exhaurit i l’aigua s’ha acabat fa hores. Tots

tenim gana i set, i un dels més joves pateix una gran deshidratació.

Penso si realment el nostre destí val tant per haver de suportar tants

dies de sofriment. Sigues forta, Aisha. Aguanta.

Dimarts 9 de desembre del 2009

Ja veiem la costa! Envermellida pel color del sol que marxa ofegant-se

en les aigües del mar. És moment de recordar a qui deixem enrere i

obrir la ment a nous conceptes i rostres. Fer un lloc en un nou món.

Un nou foc en una nova llar. Serà un lloc per a una nova vida?

Carla Galofré Aisa


{2n premi, categoria F, prosa}

Pseudònim: Aisha


Record amarg

No sé si va ser perquè arribava tard a l’oficina i vaig prendre-me’l

d’esma, o realment el meu subconscient desitjava tastar de nou el

gust tan característic del capuccino. El cas és que només apropar-

me’l als llavis mentre llegia el diari al bar d’en Cisco, la seva aroma

em va ennuvolar la vista, es va apoderar de mi per tots els sentits,

obrint-se pas entre cada porus de la meva pell i fent-me perdre la

noció del temps.

Em trobava allà, en aquella terrassa de la Rambla on les tardes

d’estiu passaven volant al costat dels meus amics. El ventilador es-

bufegava de tant en tant, a plaer d’on vingués la brisa del mar. A mi

m’encantava escapar-me una estona i jeure a la vora del pont del Ma-

remàgnum. Des de petit que m’agradava imaginar que sota els meus

peus, que penjaven desafiant l’escuma de les ones suaus, hi havia

un abisme infinit de vida, de camins verges on els peixos no gosaven

endinsar-se. Quan hi tornava, d’entre tots els que hi érem, l’Ainoa

—que és com una germana per a mi— sempre es queixava en un to

afectiu que se m’havia refredat el cafè per culpa de les meves manies

infantils, que amb divuit anys ja hauria de tenir més que vist el

port de Barcelona. Jo somreia, i em sentia atractiu quan notava que

els raigs de sol il·luminaven els clotets que se’m feien a les galtes.

En aquest moment em sentia fort, segur de mi mateix, i mirava de

reüll qui em tenia encisat. Era un acte reflex, una mena d’intent per

veure si podia deixar-me endur pel seu magnetisme estètic. Mai no

havia vist ningú tan perfecte, era la bellesa de què parlava Plató, una

topada amb la puresa i l’emoció. Més ben dit, per a mi era un deliri,

una mena de somni en què intentava tocar amb les meves mans la

irrealitat de la seva pell, la tendresa del seu gest, la lleugeresa dels

seus cabells, la llibertat dels seus moviments, la captivitat de la seva

mirada...

I cada dia, amb ganes o sense de passar calor i prendre el cafè, em

trobava allà assegut, esperant que arribés innocentment, s’assegués

amb subtilesa i ens saludés un per un. Llavors s’accelerava el meu

cor. Eren uns segons de tensió, on la sorra del rellotge es quedava

immòbil entre el recipient superior i l’inferior. Les lleis de la gravetat

sucumbien a una única força: la dels seus llavis molsuts que acarona-

ven la meva galta. Era una força devastadora i invisible, acompanyada

dels batecs sords del meu cor. Però aquella tarda va ser diferent. Ha-

víem acabat els exàmens de fi de curs i l’alegria ens va fer embogir.

Van proposar de banyar-nos amb la roba posada i la motxilla penjada

a l’esquena, per desfer tots els maleïts apunts, en lloc de cremar-los

a la foguera de Sant Joan. A mi aquesta idea no em va agradar i em

vaig quedar assegut, al seu costat... Estàvem sols. Dels seus llavis va

sortir dolçament:

—Et fa un capuccino?

Vaig trigar a reaccionar, i no recordo ben bé si vaig assentir amb el

cap o va sortir algun so de la meva gola.

El joc de mirades no va trigar a començar. El meu encís era evident;

si intentava desviar la mirada quan notava sobre meu el reclam de les

nines dels seus ulls, el meu pit encara es tornava més transparent.

I, entre somriures que no necessitaven paraules, va posar-se la tassa

de cafè als llavis i es va tacar el nas. No vaig poder contenir el riure,

i aviat es va aixecar per tacar-me a mi també amb els dits sucats dins

l’escuma...

No em toquis, no... que perdo el control, no... És massa tard, ja ho

sento, com el meu somni, un deliri, i m’esvaeixo! Però juga, i li

agrada mirar-me. Però jo... estic atractiu? Potser no ho creu pas; no

és possible, perquè quan la llum em brillava a les galtes, em mirava,

oi? I jo em quedava embadalit, i pensava que això mai no passaria,

però... I el dit ressegueix els meus llavis, s’ha assegut sobre meu... té

els genolls clavats a les meves cames... em fa mal però no sento res,

sóc... On sóc? Són els seus ulls blaus que m’han atrapat... No puc


mirar, però ho he fet, i ara els peus em pengen sobre les bombolles

de l’aigua, les que sobreviuen de l’escuma d’un violent impacte. Estic

nedant pel seu iris, i els peixos? No n’hi ha, tot són llençols de seda

que em fan surar pel seu interior, un mar càlid i serè, i com quan era

petit i jeia al port, sí, i l’escuma del capuccino recorre la meva galta

a les seves mans, i segueixo dins el seu cos, mentre tinc la mirada

clavada al mirall del seu cor.

Quin és aquest camí? Em fa por que les ones se m’enduguin, però

no puc frenar-me; sí, ja hi sóc; que em besi? Besa’m... No som enlloc,

estem surant tots dos, no tinguis por de la gent que t’envolta, només

existim tu i jo en aquest món. Besa’m... Aquest sabor... I què dirien

els meus amics? I els meus pares? Però t’he de besar, no puc separar

ja els meus llavis dels teus, sóc presoner del teu abisme marí, preso-

ner dels teus ulls, i recordo que això no podia estar passant; és irreal,

oi? I no durarà, perquè mai no m’han funcionat les relacions... Però

no hi penso ara... Què passa? Són les seves mans, recorren el meu

cor; el deu estar sentint? Estem units, té... té, és tot teu, t’estimo.

Toca’m, no em deixis; com es descriu això? No existeixen paraules... I

dec estar besant bé? És bellesa pura... i juga, riu, vull que siguis feliç,

et vull fer feliç; rius, oi? Sí, estàs rient mossegant-me la llengua... No

sento què em dius, apropa’t... a cau d’orella; què dius, amor meu?

M’estima. M’estima... Jo també t’estimo. Anem, marxem d’aquí,

nedem al fons, marxem... I acarona la meva mà, bruts d’escuma, no

importa, que pensin el que vulguin!... Estic amb tu. Marxem a la pla-

tja, sota els raigs del sol. Sí, aquí somric, i brillo, i em sento atractiu,

i t’agrada, digues-me que sí. Jo vull que siguis feliç amb mi. Estem

tacats, mullats, ens agafem les mans; som pecadors.

Arribava tard i m’havia ennuegat amb el cafè. No tenia ganes d’anar

a l’oficina. Vaig voler anar al port. El mòbil no parava de sonar perquè

tenia una conferència a què no podia faltar amb les multinacionals

que patrocinen la nostra empresa. Però no, ho necessitava. Em vaig


descalçar les sabates enxarolades, em vaig arromangar els pantalons i

vaig mullar-me els peus al port.

Potser sí que érem pecadors, i per això l’endemà ja no vaig tornar

a tenir més notícies seves. “Tot ha anat massa de pressa i no estic

preparat per suportar tanta pressió; me’n vaig a viure a Granada

amb la meva família.” Les darreres paraules que conservo, sóc capaç

de reproduir-les en un paper de la mateixa manera, amb la mateixa

cal·ligrafia i la mateixa forma de les emes.

És cert, érem pecadors, però estic segur que el pecat més gran no

l’estàvem cometent nosaltres, sinó la gent més propera, que deia que

ens estimava i ens volia separar.

És clar, era impossible que ens estiméssim ell i jo, no?


David Faulón Marruecos


{3r premi, categoria F, prosa}

Pseudònim: Ingrávito

CATEGORIA G - PROSA 83

Els cinc sentits: l’olfacte, l’oïda, el tacte, el gust i la vista

Aquests cinc sentits poden viure i expressar el que volem o sentim:

Amb l’olfacte podem apreciar l’olor d’una bonica rosa que ens regalen,

amb el gust podem fer la nostra vida més dolça amb un caramel,

amb el tacte podem sentir moltes sensacions que ens fan sentir bé,

amb l’oïda podem escoltar un amic que ho necessita,

la vista ens permet veure coses molt màgiques de la vida.

No tothom pot disposar de tots aquests sentits. Així que cuida’ls com

un petit gran tresor.

Jessica García Iniesta

CEE Pont del Dragó

{1r premi, categoria G, prosa}

Pseudònim: Jgi

CC Arrels

CC Bon Pastor

CC Estudis Roca

CC Jesús Maria

CC Joan Roca

CC Laia

CC L’Esperança

CC Mare de Déu de la Mercè



CC Ramon Llull

CC Sagrada Familia

CC Santísima Trinitat

CCEE Gavina

CCEE Sants Innocents

CEIP Baró de Viver

CEIP Bernat de Boïl

CEIP Dr. Ferran i Clua

CEIP El Sagrer

CEIP Emili Juncadella

CEIP Eulàlia Bota

CEIP M Ignasi Iglesias

CEIP L’Estel

CEIP Mestre Enric Gibert

CEIP Pegaso

CEIP Pompeu Fabra

CEIP Ramon Berenguer III

CEIP Ramon y Cajal

CEIP Rosa dels Vents

CEIP St Pere Nolasc

CEIP M Turó Blau

CFPEM Pont del Dragó

IES Dr. Puigvert

IES Joan Fuster

IES L’Alzina


SES Josep Comas i Solà

Centres educatius participants

Jocs Florals Sant Andreu

Documents

Transcript of Jocs Florals Sant Andreu