Jordi París catorze ferralles

Text:

Jordi Lara

Disseny i Fotografia:

Jordi París

Impressió:

Format Digital

Jordi París

catorze ferralles

Del 17 de juny al 28 de setembre de 2014

Com un infart a la fibra del temps: així sento encara l'instant enjòlit en

què una fuita de gas va fer volar pels aires un xalet del barri de Santa

Clara. Jo era un marrec i se'n va parlar molt, i més a casa, perquè hi va

morir la mestressa de la casa de pintures on treballava mon pare. La

ciutat, de primer estabornida, es va anar refent en el murmuri del grapat

d'històries on cadascú explicava on i com l'havia sorprès l'explosió. A la

meva germana gran, que tornava d'anglès, uns vidres deflagrats li van

esgarrinxar el front amb més escàndol de sang que altra cosa. A mi em

va trobar remenant el piano; de sobte, la música empal·lidí, es va arraulir

com un cargol dins la closca del piano i no en volia sortir; durant molts

dies sonava encongida, amb un tel de silenci damunt de cada nota.

Silenci i pols, una pols sorrenca que es ficava dintre als armaris i

s'agrumollava al desguàs de les piques. Deien que no hi havia perill

d'una altra explosió, però les mares encara no s'havien refet del calfred

de l'atzar, del destí aleatori de tenir o no una criatura rondant el xalet en

el moment zero, i no ens van deixar sortir en un parell de dies. Ens vam

escapar aquella tarda mateix, només faltaria. Als carrers adjacents ja

trepitjàvem pertot engruna d'obra. Havien acordonat la zona i ens vam

esmunyir dins un jardí veí per veure-ho millor. El xalet s'havia vessat

sobre el carrer com una cascada. La runa desprenia un vapor distret de

menja sortida del forn, uns operaris hi furgaven en silenci. Emergint del

desgavell, enredada al cim de l'encofrat sense carn d'un pilar que havia

resistit, vaig veure una ferralla que m'era familiar. Era una màquina

manual de segar gespa, verda, molt senzilla. L'explosió la devia

sorprendre en un racó de garatge i l'havia enfilat al pilar com un

monument atònit. A casa en teníem una d'igual i vaig poder desxifrar el

rebrec metàl·lic del manillar, les aspes recargolades, la goma rostida.

Però ja no era una màquina de segar gespa: havia perdut la condició

d'eina, l'argument de la gespa, el benestar d'un mot per ser dita i

compresa. S'havia despullat de la seva raó de ser, però no pas de la

condició de ser. Perquè, de sobte, era una cosa per a la qual hagués

calgut inventar un mot nou i una utilitat nova o cap mot i cap utilitat. Era,

tot d'una, la declaració i el testimoni de la irrupció sobtada d'una altra

realitat.

Potser aquell dia, enfilat a una tanca, lliurat a la fascinació infantil per la

destrucció, vaig copsar sense entendre-les del tot les realitats paral·leles

en potència que conviuen amb nosaltres, i que avui retrobo, com un avís

estimulant, en l'obra de Jordi París. Quants móns transmudats bateguen

en el món conegut? Què cal fer per desaprendre i aprendre a llegir-los?

On és el límit entre l'ordre i el desordre? On és el límit entre la ferralla i

l'eina? On comença la impossibilitat de la paraula? Jordi París és

l'explosió controlada, sàvia i traçuda que materialitza els vestigis de

realitats que tenim davant dels nassos i que no sabem veure. L'explosió,

drecera en el temps, abreujament de l'entropia, temps desplomant-se

contra la matèria que, vanament, intenta fugir de si mateixa amb un

terrabastall que supera allò que el llenguatge pot calibrar i dir. En la

mirada i les mans de Jordi París reconec el nou ser que batega, mut,

sempre amatent, en la matèria. Estigueu alerta.

Jordi Lara

No podrà un agrupament diferent dels mots escriure el que vindrà? No és

versemblant que desbaratant de les eines l’alfabet estrenarem plegats nous

mots i objectes?

Ara i adés la llum avança, sense aturar-se en cap moment. El renou d’un

mot en trencar-se és milions de vegades més gran i més difícil que

l’ocasionat per un os!

Jordi Fàbregas

Ferralla 2, 2002, 35 × 22 × 21 cm

Ferralla 3, 2002, 18 × 35 × 24 cm

Ferralla 4, 2002, 48 × 39 × 9 cm

Ferralla 5, 2002, 45 × 31 × 9 cm

Ferralla 8, 2003, 9 × 45 × 9 cm

Ferralla 17, 2006, 37 × 34 × 25 cm

Ferralla 18, 2007, 18 × 10 × 7 cm

Ferralla 26, 2008, 94 × 57 × 60 cm

Ferralla 30, 2011, 55 × 30 × 16 cm

Ferralla 31, 2011, 68 × 15 × 26 cm

Ferralla 36, 2012, 66 × 22 × 45 cm

Ferralla 38, 2012, 24 × 20 × 9 cm

Ferralla 43, 2013, 18 × 32 × 14 cm

Ferralla 46, 2013, 31 × 28 × 16 cm

CANALS GALERIA D’ART, C. de la Creu 16, 08172 Sant Cugat del Vallès

www.canals-art.com