94 LA CACERA DE BRUIXES

Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intensfenomen repressiu que ha estat conegut amb l’ex-pressió la cacera de bruixes. Els episodis més sag-nants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en elperíode 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Elscàlculs més ponderats per a aquest segon període,que va tenir repercussions locals fins ben entrat elsegle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu milpersones processades i de no menys de seixantamil execucions. Les magnituds quantitatives d’a-quest fenomen, però també les seves repercus-sions socials i culturals, han suscitat una actitudoscil·lant en la historiografia contemporània, a migcamí del silenciament, prou constatable en un grannombre de manuals d’història moderna, o de l’exa-geració, que ha generat una certa literatura més omenys sensacionalista o militant.

La persecució contra les bruixes suscita unseguit de preguntes amb una resposta incerta. Lacondició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoriade tribunals que van perseguir-les, encausar-les icondemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpicque vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascensde la intolerància religiosa en les jerarquies de lesdiverses confessions cristianes. La instigació popu-lar d’un gran nombre de processos no permet unavinculació mecànica entre la cacera de bruixes i laformació de l’Estat modern, sinó que la situació vaser, més aviat, la inversa, ja que les formulacionsmés moderades es donaren allí on els estats nai-xents van tenir una capacitat més gran per incidiren les causes. La seva presència precoç en algunesde les regions econòmicament més desenvolupa-des, com l’occident de l’Imperi alemany i les diver-ses unitats polítiques situades entre aquest iFrança, tampoc no facilita considerar el fenomencom un corrent d’arrel medieval o consolidat en lesàrees més endarrerides del continent. De fet, totesles anàlisis recents més o menys objectives de lacacera de bruixes n’han destacat el caràcter essen-cialment modern –és a dir, no medieval–, civil i

popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir elsfantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquie-tants.

La construcció intel·lectual de la bruixeria

Fins a mitjan segle XIII, l’Església va mantenir unà-nimement una actitud incrèdula amb relació al feno-men de la bruixeria. Seguint Agustí d’Hipona (354-430), pare de l’Església, els teòlegs van afirmar l’ú-nic i indefugible poder terrenal de la divina provi-dència. Les maltempsades, per exemple, noméspodien ser atribuïdes a Déu, que actuava com ajutge i condemnador dels pecats humans. La supo-sada bruixeria atribuïda a algunes fetilleres era totjust el resultat de les seves imaginacions o, si es vol,de les il·lusions dels sentits o al·lucinacions, que eral’únic àmbit en què podia actuar, de manera autò-noma, el diable. Fet i fet, les fetilleres havien de serobjecte d’una certa permissivitat indulgent, més omenys embolcallada amb caritat cristiana, la qualcosa donà lloc, arreu del món cristià, a un conjuntde penes lleus.

A partir d’aquella data, però, alguns sectors del’Església van començar a confirmar la presènciafísica del diable a la Terra i a vincular-lo amb elséssers humans. En el camp teològic, Tomàsd’Aquino (1225-1274) va admetre la capacitat d’ac-tuació terrenal del diable i la possibilitat que elshomes i els dimonis establissin relacions sexuals.Des del punt de vista del dret canònic, va ser d’unagran transcendència la publicació de la butlla Superillius specula (1326), de Joan XXII, que per primeravegada condemnà la bruixeria com a culte al dimo-ni i, doncs, com a heretgia.

La nova formulació teològica i canònica de labruixeria, entesa com una secta universal presididapel dimoni que conspirava contra la cristiandat,havia de tenir uns efectes devastadors en els seglessegüents. En contraposició amb la fetillera medie-val, que actuava individualment i basant-se en la

La cacera de bruixesa Europa

Agustí Alcoberro

màgia, i que tenia unes repercussions poc greus, labruixa moderna esdevenia un perill molt mésinquietant per a la mateixa supervivència de lescomunitats locals i de tot l’orbe cristià. Però l’inicide la repressió encara requeria dues condicionsprèvies: l’acceptació d’aquesta nova construccióintel·lectual entre els segments dirigents i la sevaextensió entre les classes subalternes. En ambdóscasos hi van tenir un paper determinant els proces-sos contra la bruixeria del segle XV.

L’historiador Brian P. Levack ha situat el procésde formulació del «concepte acumulatiu de bruixe-ria» en els darrers segles medievals. Vers 1450, lanova conceptualització de la bruixeria ja era madu-ra del tot. Els processos iniciats pels volts d’aquelldata i els diversos tractats demonològics publicatsal llarg de la segona meitat del segle XV, difososràpidament per la impremta, van contribuir a popu-laritzar-la. La bruixeria va donar lloc a la «bruixoma-nia», d’acord amb el terme encunyat per GustavHenningsen.

La repressió del segle XV

Els primers processos contra bruixes es produïrenen les dècades de 1420 i 1430 en les regions alpi-nes de França i Suïssa. A mitjan segle XV, els pro-cessos s’estengueren per altres regions de l’Imperialemany i per diversos territoris del continent, entreels quals cal esmentar algunes comarques de mun-tanya de Catalunya. Els processos d’aleshores jamostren la majoria d’ingredients del «concepte acu-mulatiu» de la bruixeria moderna. Les personesencausades –la gran majoria, dones– hauriencomès actes de culte del diable, vols, ritus nocturnsi orgiàstics, assassinats i pràctiques antropofàgi-ques amb infants. Les causes judicials i els tractatsdoctrinals van tenir un paper complementari en ladifusió i criminalització del nou model de bruixeria.Les primeres donaren una confirmació suposada-ment empírica a les formulacions teòriques, alesho-res ja consolidades. Els segons permeteren la difu-sió de les noves idees entre les classes lletradesd’aquella època i suposaren l’obertura de més pro-cessos, en què la tortura s’encarregà de confirmarels apriorismes dels instigadors. La suposada cons-tatació de les pràctiques demoníaques en regionsben diverses d’Europa permeté confirmar l’existèn-cia d’una secta universal i el paper dirigent de l’únicésser que podia organitzar-la i liderar-la: el dimoni.

El tractat més antic que coneixem que tracta del’existència de la nova bruixeria és el Fortalitiumfidei, escrit el 1458 pel frare Alfonso de Espina i

publicat gairebé trenta anys després, el 1487.Justament, l’historiador Hugh Trevor-Roper ja vaconstatar les similituds conceptuals entre la cacerade bruixes i la repressió massiva contra la minoriahebrea i també la coincidència temporal entre unprocés i l’altre.

Tanmateix, el manual que va establir definitiva-ment els trets de la nova bruixeria va ser redactatpels dominicans alemanys Heinrich Krämer (oInstitoris, amb el cognom llatinitzat) i JakobSprenger. L’obra, intitulada Malleus maleficarum(martell de bruixes), va ser publicada per primer copel 1486. El Malleus és una obra de grans dimen-

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 95

A partir del segle XV Sant Miquel Arcàngel va començara adoptar-se com a patró dels exorcistes i delscaçadors de bruixes.Pseudomestre de Glorieta, Sant Miquel Arcàngel, segonquart del segle XV. Pintura al tremp sobre fusta. Col·leccióAlord-Dersken, Barcelona. © de la fotografia: Col·leccióAlord-Dersken, Barcelona

96 LA CACERA DE BRUIXES

El Martell de bruixes va tenir l’origen l’any 1484, quan els inquisidors Sprenger i Krämer van demanar al papaInnocenci VIII que els ajudés a superar les traves legals que trobaven per perseguir la bruixeria. El papa els va satisferamb la butlla Summis desiderantes affectibus i poc temps després van redactar el Malleus per tal de convènceraquells que es resistien a col·laborar en la persecució.Jakob Sprenger i Heinrich Krämer, Malleus maleficarum, entre 1484 i 1486. Nüremberg: Anton Koberger, impressor, 1494.Biblioteca de Catalunya, ms. Incunable 8 - 8tau, f. 62v. © de la fotografia: Biblioteca de Catalunya

sions dividida en tres parts. La primera pretén con-firmar, des d’un punt de vista teològic, la presènciadel dimoni a la Terra, l’existència de la bruixeria i laseva actuació sobrenatural; pertany, doncs, algènere de la polèmica i té com a primer objectiudenunciar les actituds incrèdules, arrelades en latradició d’Agustí d’Hipona, aleshores encara benmajoritàries en l’Església i entre les classes cultes.La segona descriu les actuacions de les bruixes iles maneres de combatre-les amb un gran nombred’exemples pràctics. Finalment, la tercera part secentra en els procediments judicials a seguir,aspecte en què se subratlla la importància dels tri-bunals civils, que són considerats plenament com-petents per aplicar condemnes a mort, a causa deles dimensions materials dels delictes; des d’a-questa perspectiva, la Inquisició s’hauria de limitar aconfirmar el caràcter herètic de les bruixes –el cultedel dimoni o demonolatria– per, tot seguit, traspas-sar els casos a la jurisdicció ordinària. El Malleus nosuposa, de fet, una aportació gaire nova al «con-cepte acumulatiu» de bruixeria. En la voluntat delsautors és prioritària l’argumentació teològica i jurídi-ca destinada a convèncer els incrèduls. No hi ha,en aquest sentit, una descripció sistemàtica delsactes del sàbat, però sí una potent misogínia.Tanmateix, la seva difusió va ser sensacional: sen’han identificat trenta reimpressions fins al 1520.Les causes d’aquest èxit editorial s’han de buscaren un dels seus trets principals: el Malleus descriuel fenomen de la bruixeria a través dels exemplespràctics que els seus autors van obtenir durant elsanys en què van actuar com a inquisidors en dife-rents regions de l’Imperi alemany. La presència denombrosos casos, presentats en primera personaper dos experts de suposada autoritat, va contribu-ir a donar credibilitat a l’obra. Efectivament, el 1474Krämer, que en fou l’autor principal, va ser nomenatinquisidor per a les regions meridionals de l’Imperi.Sprenger era inquisidor de Renània des de 1470,tasca que compartí amb la docència de teologia ala prestigiosa universitat de Colònia. Tot i que lluractuació va generar resistències importants entreles autoritats locals, civils i eclesiàstiques, el 1484van obtenir del papa Innocenci VIII una butlla queels permeté continuar els processos. Aquest text(Summis desiderantes) encapçala l’obra i contribuí,sens dubte, a dotar-la d’autoritat.

El primer cicle repressiu es tancà al comença-ment del segle XVI amb una davallada notable delsprocessos judicials i de les publicacions i reimpres-sions d’obres sobre aquesta qüestió. Es pot afirmarque l’edició, el 1524, del Tractatus de Hereticis et

Sortilegiis, de Paulus Grillandus, va cloure aquestaetapa.

Cal subratllar, doncs, la coincidència temporalde la primera gran cacera de bruixes amb unaetapa de forta conflictivitat social caracteritzada,encara, pels efectes devastadors de la crisi baix-medieval i per les revoltes camperoles. També ésremarcable que els anys 1520-1580 constituïssinuna etapa d’aturada força general de la cacera debruixes. Aquest va ser, no ho oblidem, un períoded’un fort creixement econòmic i demogràfic arreu,com també de consolidació dels nous dogmes deles diverses esglésies cristianes i d’enfrontamentsreligiosos.

La cacera de bruixes: la segona onada repres-siva

L’aspecte quantitatiu de la cacera de bruixes, el seurepartiment geogràfic i la seva datació han suscitatun cert debat entre els historiadors. Si algunsautors de la primera meitat del segle XX van aven-turar la xifra de dos milions de víctimes, avui els càl-culs més assenyats, com els de Brian P. Levack, lasituen entorn de 60.000. L’ús de xifres tan diferents,que obliga a qüestionar la possibilitat de fer unaavaluació quantitativa més o menys objectiva, obe-eix a diferències de mètode, però també al caràcterde les fonts. En la mesura que la majoria de pro-cessos es van fer en àmbits locals amb una inter-venció escassa o nul·la de les autoritats de l’Estat,és inevitable constatar la migradesa i el caràcterincomplet i discontinu de la documentació conser-vada. La inexistència d’actes de processos judicialsd’una determinada regió o conjuntura no confirmade manera mecànica la inexistència de casos. Enun sentit contrari, la constatació de l’inici de causesno suposa, necessàriament, que aquestes acabes-sin amb condemnes a mort ni encara menys ambexecucions efectives. La documentació extrajudi-cial, com ara els dietaris privats o els escrits delsperseguidors i dels seus opositors, pot contenir ungran nombre d’exageracions i de deformacionscausades per la circulació inevitable de rumors oper una voluntat obertament autojustificatòria oreprovatòria. Probablement, la cacera de bruixes ésun dels àmbits més incerts, des del punt de vista dela història quantitativa, tant pel que fa al nombre deles fonts de què disposem com pel que fa a la com-provació de la seva fiabilitat. Per això, les dadesnumèriques sempre han de ser utilitzades amb unacerta prevenció. El seu valor és, sobretot, compa-ratiu, en la mesura que permet remarcar tendències

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 97

i intensitats, en especial geogràfiques i temporals.El lector ho ha de tenir en compte en valorar lesdades que presentem. El repàs dels processosconeguts permet entendre l’extensió de la cacerade bruixes com un procés que va tenir períodes iintensitats diversos, organitzats en una mena decercles concèntrics. El nucli originari o cercle cen-

tral de la gran cacera de bruixes es pot establir enl’àmbit espacial situat entre Suïssa i els PaïsosBaixos. En aquesta regió, els processos es van ini-ciar en la dècada de 1580. En la dècada següenttambé trobem causes obertes a França i Escòcia. Ala ratlla de 1600 s’iniciaren els processos aAlemanya, que tindrien la màxima intensitat en el

98 LA CACERA DE BRUIXES

La cacera de bruixes a Europa, segles XVI-XVIII. © MHC (Víctor Hurtado-la Talaia-Ignasi Cristià)

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 99

El jesuïta flamenc Martín Antonio Delrío va escriure Disquisitionum Magicarum, una obra que va assolir un gran èxit.L’enorme capacitat de convicció del text i el prestigi intel·lectual de l’autor van contribuir a estendre la visió de labruixa malèfica entre les classes cultes.Martín Antonio Delrío, Disquisitionum Magicarum Libri Sex, Flandes, final del segle XVI. Lió: Horaci Cardon, impressor, 1612.Biblioteca de Catalunya, R (1)-Fol-7. © de la fotografia: Biblioteca de Catalunya

període 1610-1630. Les diverses causes en laMonarquia Hispànica es van produir en les dècadesde 1610 i 1620. En la dècada de 1640, Anglaterrava viure els seus processos principals, i Escòcia elsva viure vers 1660. Vers 1670 la cacera de bruixesva començar als països escandinaus. En les darre-res dècades del segle XVII la repressió ja era pre-sent a les colònies nord-americanes d’Anglaterra itambé en alguns territoris de l’Europa central, comPolònia, Àustria i Hongria, zona on la cacera debruixes va assolir la màxima intensitat durant la pri-mera meitat del segle XVIII. La repressió no vapenetrar de manera important en els països de con-fessió ortodoxa ni, per descomptat, a l’Imperiotomà. Els processos també van ser gairebé inexis-tents a Itàlia, llevat d’algunes regions frontereres delnord, i al centre i al sud de la península Ibèrica.

Les dades de què disposem sobre aquest marctemporal general també indiquen una gran diversi-

tat geogràfica pel que fa a la intensitat de la cacerade bruixes. Des d’un punt de vista quantitatiu,l’Imperi germànic va ser el primer espai d’actuaciódels perseguidors. Les víctimes alemanyes supo-sen aproximadament el 50% del total de condem-nes a mort. Les xifres són molt escruixidores en lesciutats i els petits estats occidentals de l’Imperiamb puntes prou extremes i en alguns casos forçaben documentades, com Lorena, on hi va haverunes dues mil execucions. Suïssa i Polònia mos-tren, però, una repressió fins i tot més importantatenent la relació entre el nombre de víctimes i lapoblació efectiva. Les tres mil condemnes a mortdel petit país de Vaud, a Suïssa, representen unaintensitat repressiva molt elevada. Per contrast, larepressió a França no va assolir un nivell similar,sobretot si tenim en compte que aleshores aquestera l’Estat més poblat d’Europa. La repressió es vaconcentrar en les regions sud-occidentals i també

100 LA CACERA DE BRUIXES

Detall d’un full volant on s’anuncia l’ajusticiament de bruixes a la foguera a la ciutat alemanya de Derneburg, 1555.© de la fotografia: The Art Archive

en les comarques de la frontera amb l’Imperi iSuïssa. A Escòcia i a Dinamarca es van donar unesproporcions semblants respecte a la població. Lescondemnes efectives a mort van ser proporcional-ment molt més escasses a Anglaterra i, sobretot, ales Províncies Unides dels Països Baixos. A la coro-na de Castella només podem documentar sisexecucions en el procés de Zugarramurdi-Urdax(Navarra), a les quals cal afegir les víctimes mortesa la presó, i vuit a Pancorvo (Burgos). La xifra dequatre-centes execucions a Catalunya proposadaper l’historiador Joan Reglà sembla confirmada perles diverses recerques locals. Es tracta, doncs, d’uncas força excepcional en el conjunt de la MonarquiaHispànica, per bé que cal rebutjar, per exagerada,la xifra de mil execucions aventurada per un coeta-ni amb el propòsit evident d’obtenir la intervencióreial per aturar la cacera.

En gairebé tots els casos, les víctimes responena la imatge que encara avui es té de la bruixa. Lesvíctimes eren, efectivament, dones –en un percen-tatge que en la majoria de regions superava el 75%– d’edat avançada, d’estrats socials humils i quevivien soles (solteres o vídues).

Pel que fa al percentatge d’execucions respec-te al total de persones encausades, les xifres varienenormement. Levack presenta les dades d’un pro-cés al país de Vaud en què van ser executats el90% dels reus. Per contra, també presenta casosen què el percentatge va ser molt inferior: el 16% aFinlàndia, el 21% a Ginebra o el 24% al comtatd’Essex (Anglaterra). La diversitat de situacions queaquestes dades reflecteixen demana una reflexióquant a les característiques específiques dels diver-sos estats i territoris del continent. Més en general,ens obliga a reflexionar sobre les causes de l’apari-ció de la cacera de bruixes i també de la seva des-aparició. Una interpretació desapassionada delsfets ha de tenir en compte factors diversos, coml’extensió de la bruixomania –però també de la tole-rància religiosa–, les diverses tradicions legals, l’e-fecte de les reformes protestants i de laContrareforma catòlica, el nivell de centralitzaciódels estats o l’efecte de l’anomenada crisi del segleXVII a les diferents regions.

Els factors de la cacera de bruixes

La segona onada repressiva va ser paral·lela a lareedició de tractats sobre bruixes i a la publicacióde noves obres. El Malleus va ser reimprès repeti-dament en el període 1580-1650. Alguns textosnous van ser escrits per jutges locals que, com els

autors de l’obra esmentada, descrivien les sevesexperiències; per exemple, el 1595 el jutge deLorena Nicholas Rémy va publicar el tractatDemonolatreiae, on afirma que havia fet executarmés de vuit-centes bruixes en aquella regió; el texttambé és important perquè fa una descripció forçadetallada de les activitats fetes durant el sàbat.També cal mencionar com a obres del mateix estilel Discours des sorciers, imprès el 1610 a Lió peljutge borgonyó Henri Boguet, una de les primeresobres publicades en llengua vulgar, de la qual esvan fer vuit edicions, i el Tableau de l’inconstancedes mauvais anges et demons (1613), del jutge deBordeus Pierre de Lancre, on relata les seves expe-riències en la cacera de bruixes de Lapurdi, que ellmateix va protagonitzar i sobre la qual ens esten-drem més endavant.

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 101

La cacera de bruixes portada a terme a la resta d’Europa no tingué unespecial ressò a Catalunya. L’única obra catalana editada que en deixàconstància és la Història merauellosa del sabat de les bruxes y bruxots,conforme ells ho ha declarat en Tolosa y altres llochs ahont són estatssentenciats à mort...Barcelona: Gabriel Nogués, 1645. Biblioteca de Catalunya, F. Bon. 5.905. ©de la fotografia: Biblioteca de Catalunya

Altres obres, però, van representar un salt qua-litatiu pel seu contingut o per la transcendència delsseus autors. En el món catòlic cal destacar l’obradel jesuïta Martín Antonio Delrío (1551-1608)Disquisitionum Magicarum, que va ser publicada aMagúncia el 1593 i traduïda al francès el 1611, i dela qual es van fer vint reimpressions. Tot i que l’obrano oferia gaires novetats des d’un punt de vistadoctrinal, la condició del seu autor de membre de laCompanyia de Jesús va contribuir a dotar d’autori-

tat el discurs bruixomaníac. Delrío, que va ser con-siderat un «miracle del segle» per l’humanista fla-menc Joost Lips (Justus Lipsius) i que va esdevenircatedràtic de filosofia, teologia moral i Escripturesen diverses universitats europees molt prestigioses,va elaborar una obra de voluntat enciclopèdica i degran erudició que no va deixar indiferents els sec-tors cultes de l’àmbit catòlic del seu temps. En elsanys següents el seu text va resultar un testimoniineludible tant dels defensors de la cacera de brui-xes com dels qui hi estaven en contra, molts delsquals també eren jesuïtes-.

Una funció similar va tenir en el món protestantla publicació de la Practica Rerum Criminalium, deljutge luterà de Saxònia Benedict Carpzou. Aquestcomentari legal, imprès el 1635 i reeditat nou vega-des, va ubicar la condició dels processos de brui-xeria en el marc de les pràctiques jurídiques habitu-als i va contribuir, doncs, a normalitzar-los com aactivitat repressiva plenament admesa. En un altresentit, va tenir una gran transcendència la impressióde la Démonomanie des sorciers, de Jean Bodin(París, 1580). Aleshores Bodin ja havia assolit ungran prestigi com a pensador polític amb la publi-cació, quatre anys abans, de Les six livres de laRepublique, un tractat essencial en la formulació i lajustificació de l’absolutisme. En la nova obra, Bodinpresentava la bruixeria com una amenaça certa delbon ordre social i polític, i en justificava la repressió.El text degué influir, doncs, en els entorns jurídics ipolítics, i introduí un nou tipus d’arguments decaràcter pràctic i essencialment civil que podienincidir en uns sectors tradicionalment escèptics opoc proclius a implicar-se en la repressió.

Finalment, pel que fa a la popularització de lanova bruixeria, cal dedicar un espai específic a laimpressió del Compendium Maleficarum, del fraremilanès Francesco Maria Guazzo (1608). El text erauna arreplega d’algunes obres anteriors, en espe-cial el Malleus i els tractats de Rémy i Delrío, peròl’edició incloïa uns gravats que il·lustraven, demanera abundant i explícita, les diverses pràctiquesatribuïdes a les bruixes. El salt del discurs textual ala imatge fa d’aquesta obra una peça única i permetentendre la importància de la seva difusió i la sevaincidència en tots els sectors socials, fins i tot elsilletrats.

Però l’inici de la segona onada repressivatambé ha de ser situada en un marc més ampli, decontingut social i polític. Des de mitjan segle XVI l’e-conomia europea havia iniciat un procés imparablede transformació, de caràcter capitalista, que benaviat suscità modificacions i relleus importants tant

102 LA CACERA DE BRUIXES

Nicholas Remy, fiscal general de la Lorena, es vanta a la portada dela seva obra d’haver ajusticiat unes nou-centes persones, entrebruixes i bruixots, en quinze anys.Nicholas Remy, Daemonolatreiae libri tres, ex judicis capitalibusnongentorum plus minus hominum, qui sortilegii crimen intra annosquindecim in Lotharingia capite luerunt, final del segle XVI. Lió: OfficinaVincenti, impressors, 1595. Biblioteca Universitària de Barcelona, CM –2913. © de la fotografia: Biblioteca Universitària de Barcelona

en l’àmbit social com en el geogràfic. Amb diversesdatacions locals, el segle XVII ha estat definit,doncs, com una etapa de crisi, per bé que avui se’ncomencen a matisar els efectes teritorials i fins i totel caràcter de crisi general. Els inidicadors de quèdisposem assenyalen arreu l’estancament i fins ladisminució de la producció i de la productivitatagràries. D’altra banda, un bon nombre d’indicissembla que confirmen un canvi climàtic amb reper-cussions a escala planetària. D’aquesta manera, elsegle XVII també ha estat definit com «una petitaedat glacial» caracteritzada a Europa per unshiverns llargs i freds, per uns estius frescos i humits,i per la freqüència dels fenòmens atmosfèricsexcepcionals. En aquest sentit, els testimonis delscoetanis, tant els escrits com els iconogràfics, sónprou reveladors. Les modificacions climàtiquespoden explicar, en part, la situació d’estancament ode reculada de l’agricultura, sobretot si tenim encompte el nivell escàs de desenvolupament tecno-lògic d’aquella època. En realitat, és evident que encertes zones algunes maltempsades van ser un ele-ment precipitador de l’inici de caceres de bruixes,de la qual cosa Catalunya fóra un exemple emble-màtic. Juntament amb els aspectes estrictamenteconòmics, cal remarcar l’efecte que suposà arreudel continent el procés de formació de l’Estatmodern amb l’extensió de l’impost i de la guerrad’Estat com a pràctiques cada cop més àmplies,regulars i exigents. L’efecte econòmic d’aquest pro-cés de llarg abast va tenir conseqüències devasta-dores en les comunitats pageses i va accelerar elprocés de polarització social que ja insinuaven lestransformacions en els sistemes de produccióendegades a mitjan segle XVI. D’altra banda, vadonar lloc a revolucions i revoltes importants quevan tenir un punt remarcable de confluència en ladècada de 1640. Finalment, la consolidació d’unsnous dogmes tant en el món catòlic com en elsàmbits reformats, luterans o calvinistes, va generararreu un clima d’intolerància i de combat contraqualsevol forma d’expressió més o menys hetero-doxa. Aquesta actitud, ja plenament confirmada enla segona meitat del segle XVI, deixà ben pocsespais per a la crítica i la llibertat de pensament. Sibé podem constatar l’excepcionalitat holandesa–un espai privilegiat quant als nivells de tolerànciaen tot el període–, cal remarcar que l’enfrontamententre confessions cristianes sovint tingué lloc a tra-vés del conflicte armat. Els exemples són nombro-sos i van ser presents en zones i períodes diferents,des de les caòtiques guerres civils de la França dela segona meitat del segle XVI, en les quals hi va

haver episodis de crueltat massiva, com la matan-ça de la nit de Sant Bartomeu de 1572, fins a laguerra dels Trenta Anys (1618-1648), que en les pri-meres etapes fou un conflicte de religió. La intole-rància s’estengué de la mateixa manera pels estatscatòlics i pels reformats, i arreu la dissidència reli-giosa va ser castigada amb el desterrament o lamort. Des de l’expulsió dels moriscos de laMonarquia Hispànica (1609) fins a la revocació del’edicte de Nantes (1685), que suposà l’exili delscalvinistes francesos, els estats naixents van pren-dre mesures dràstiques contra les minories ètni-ques o confessionals. Aquestes actuacions han deser considerades com una mostra d’intolerànciareligiosa, però també com una decisió que obeïa a

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 103

Durant la guerra civil anglesa, les forces parlamentàries van sorprendreuna bruixa mentre baixava pel riu de Newbury dalt d’un tauló. La vanarcabussejar unes quantes vegades, però la dona va engrapar elsprojectils i se’ls va posar a mastegar. Un soldat la va matar d’un tretafortunat.A most certain, strange and true discovery of a witch. Anglaterra: JohnHammond, impressor, 1643. Special Collections Department, GlasgowUniversity Library. © de la fotografia: Glasgow University Library

104LA CACERA DE BRUIXES

AgustíAlcoberro. La cacera de bruixes a Europa 105

la raó d’Estat, ja que tenien com a primer objectiula uniformització social i cultural de tots els súbdits.

Tot plegat va contribuir a generar, arreud’Europa, una actitud de rebuig de qualsevol pràc-tica que fos considerada diferent o estranya. Elsmanuals sobre bruixes dotaren els jutges i lescomunitats locals d’una poderosa arma intel·lectualque podia ser emprada, de manera generalitzada,contra uns usos i unes maneres de fer tolerats finsaleshores. D’aquesta manera, alguns comporta-ments més o menys tradicionals o populars, que esdonaven de forma dispersa i no gens homogènia ocohesionada, van ser interpretats de manera unifor-me atenent els postulats de la nova «bruixeria acu-mulativa». La condició marginal de la majoria d’en-causats i encausades ho confirma a bastament.També ho confirmen el caràcter ampli i el contingutde les denúncies i dels testimonis presentats pelsacusadors, que sovint subratllaven els comporta-ments estrafolaris o heterodoxos dels encausats,els quals, però, gairebé mai no es corresponia, benbé, amb els trets de la nova bruixeria.

Els factors esmentats fins ara van operar sobreel conjunt del continent. Tanmateix, la intensitatdiversa que prengué la cacera de bruixes en lesregions d’Europa obliga a introduir matisos impor-tants. En general, la repressió va prendre un cairemés cruent allí on el procés de construcció del’Estat modern centralitzat estava més endarrerit.En aquestes zones, les autoritats locals van dispo-sar d’un marge més gran d’autonomia, i això reper-cutí en el caràcter massiu dels processos i en laduresa de les sentències. En aquest sentit, l’Imperigermànic, que no visqué un procés de centralitza-ció similar al d’altres regnes, ens ofereix les xifresmés escruixidores.

De totes maneres, també cal introduir altresmatisacions locals, com les pràctiques legals delsdiversos països o el grau d’extensió de les idees detolerància. El fet que la tortura fos una pràctica moltexcepcional a Anglaterra contribuí a la relativabenignitat de les sentències. D’altra banda, l’am-bient inusualment tolerant que es vivia a lesProvíncies Unides dels Països Baixos justifica laincidència escassa de la repressió.

En un sentit ben diferent però amb conseqüèn-cies similars, el monopoli de la Inquisició en qües-tions de fe a Itàlia i a la Monarquia Hispànica vapossibilitar que els episodis de cacera de bruixesfossin molt excepcionals en aquestes zones.També és possible establir una certa relació entre elperíode de les diverses caceres i el ritme de latransformació social i econòmica de les societatsen què van tenir lloc. Des d’aquesta perspectiva,cal remarcar els diferents ritmes econòmics d’unaEuropa centreoccidental immersa en els canvis desde mitjan segle XVI i de les diverses perifèries delcontinent (mediterrània, escandinava i centreorien-tal), de ritmes molt més lents o fins i tot inaprecia-bles en els segles moderns. Aquesta dinàmicadiversa pot explicar, en part, el protagonisme suc-cessiu de cada una d’aquestes àrees en la cacerade bruixes.

Deixant a part un determinisme econòmic, calfixar-se en els ritmes diferents d’introducció del«concepte acumulatiu» de bruixeria en les diverseselits i, potser encara més, en les classes populars.La cacera de bruixes fou, des d’aquesta perspecti-va, un gran fenomen d’aculturació, com l’ha definitJulio Caro Baroja. Com a tal, no pot ser entès encap cas com un procés lineal o mecànic. Ben a lainversa, hi van jugar factors de detecció imprecisacom, per exemple, els rumors. L’extensió derumors o l’arribada de notícies més o menys incer-tes o exagerades sobre els processos endegats enuna regió o comarca determinada podien precipitarl’inici de caceres locals. En aquest context no vanmancar autèntics professionals de la repressió i lamentida, com confirmen els processos catalans.Tots els tractadistes contraris a la repressió insistei-xen en la necessitat de deixar calmar els ànims deles comunitats implicades i d’endarrerir o prolongarles causes tant com sigui possible. Des de 1614, laInquisició espanyola imposà l’«edicte de silenci»sobre els nous processos, malgrat les reaccions ira-des que això provocà en els pobles.

El temps, certament, jugava a favor de la tole-rància. La majoria de processos tenien un mateixtempo. S’iniciaven en un ambient d’incredulitatgeneralitzada. Ben aviat, els indicis que semblavaque confirmaven la gravetat dels casos –la detencióde persones, l’aparició de testimonis (sovintinfants), etc.– generaven una inquietud creixent quearribava al paroxisme quan l’exigència del càstigesdevenia unànime i fins violenta. En aquest puntels processos es bifurcaven. Quan les autoritats esdeixaven portar per la pressió de l’opinió pública –iaixò sovint passava quan es tractava d’autoritats

106 LA CACERA DE BRUIXES

Pàgines 104 i 105. L’obra Tableau de l’Inconstance des Mauvais Anges etDemons, del jutge francès Pierre de Lancre, responsable de la cacera debruixes a Lapurdi -actual País Basc francès-, inclou una de les millorsrepresentacions iconogràfiques, contemporànies a la persecució de labruixeria, del sàbat de les bruixes.Jan Ziarnko, El sàbat de les bruixes, París: Nicolau Buon, impressor, 1613.Bibliothèque municipale de Toulouse. © de la fotografia: Bibliothèquemunicipale de Toulouse

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 107

El 1611 l’inquisidor Alonso de Salazar Frías va rebre l’encàrrec de promulgar un edicte de gràcia entre les bruixes deZugarramurdi. Durant dos anys va recollir proves, va interrogar centenars de testimonis i, mitjançant diversosmemorials remesos a la Suprema de la Inquisició, va contradir les veus que afirmaven l’existència d’una secta debruixes i bruixots.Segon memorial de l’inquisidor Alonso de Salazar y Frías, 24 de març de 1612. Archivo Histórico Nacional, Madrid, Inquisición,lligall 1679-1, exp. 2, núm. 21, f. 1. © de la fotografia: Archivo Histórico Nacional, Madrid

locals–, els processos s’acceleraven i les condem-nes a mort i execucions es generalitzaven. En canvi,quan s’introduïen altres elements de filtre –l’oposi-ció d’un segment de l’elit local, el recurs a tribunalssuperiors, l’actuació directa de les autoritats del’Estat o de la Inquisició en els països catòlics–, lescauses s’alentien i les penes eren lleus o inexis-tents. En ambdós casos, els processos portavenun cert cansament general. Per això les caceres debruixes locals mai no acostumaven a durar mésd’uns pocs anys.

La cacera de bruixes va ser, doncs, per defini-ció, intermitent i deslocalitzada. El terme no fa refe-rència a un clima permanent i institucionalitzat, comel del combat contra l’heretgia protagonitzat per laInquisició, sinó a un cúmul de casos locals que s’a-limentaren mútuament i que se succeïren en eltemps. Els processos no van suposar l’establimentd’una nova rigidesa moral, tot i que les seves con-seqüències socials –el trencament de la cohesió dela comunitat, l’estigmatització de determinades per-sones o famílies, l’odi– podien perviure llargament.Aquest caràcter episòdic, gairebé inusual, dotà lacacera de bruixes d’una virulència peculiar i va ferque tingués un saldo escruixidor quant al nombrede víctimes. Aquest cansament pot explicar, enpart, el procés progressiu d’extirpació del fenomen,que seguí una evolució temporal i geogràfica moltsimilar a la de la seva introducció. En aquest sentit,a Europa no hi ha regions on la cacera de bruixesfos endèmica, la qual cosa sí que s’esdevingué, perexemple, una altra vegada, amb determinadesheretgies. Però a més d’aquest factor, cal tenir-neen compte d’altres que no són menys importants ique en part ja han estat esbossats: la recomposiciódels teixits productiu i social després d’un períodede grans canvis socioeconòmics, la consolidaciódels estats moderns o l’existència de les idees detolerància entre les classes cultes. A mitjan segleXVIII, amb noms més o menys semblants però noexactament sinònims –Il·lustració, Aufklärung,Illuminismo–, les classes cultes europees avança-ven vers un nou paradigma que posava en primerpla els conceptes de raó i progrés, i que es propo-sava extirpar el fenomen de la superstició.

Les arrels exteriors de la cacera de bruixes deCatalunya

És possible establir un cert grau de relació entre,d’una banda, les caceres de bruixes de Lapurdi(País Basc francès) i de Zugarramurdi i Urdax(Navarra) i, de l’altra, la repressió a Catalunya, tot i

que aquesta va comportar unes conseqüènciesenormement més tràgiques. El lligam temporal és,si més no, evident. La persecució de les bruixes deLapurdi s’inicià el 1609 i va ser protagonitzada perPierre de Lancre, jutge del Parlament de Bordeus,amb l’aquiescència del president d’aquesta institu-ció, Jean d’Espaignet. Els processos havien estatsol·licitats per dos notables locals, el noble i jutgeJean d’Amou i el senyor d’Urtubie, Tristán deGamboa de Alsate. En tot just quatre mesos (de l’1de juliol a l’1 de novembre d’aquell any), De Lancreva creure identificar alguns milers de bruixots, entreels quals hi havia tres mil infants, va fer executar ala foguera una vuitantena de bruixes i bruixots i enva absoldre més de cinc-cents per la seva curtaedat. L’aturada dels processos, en la darrera datamencionada, va ser deguda al retorn dels marinersque participaven en la pesca del bacallà aTerranova, una activitat que aplegava un gran nom-bre d’homes durant els mesos d’estiu. La ira d’a-quest col·lectiu va arribar al Parlament de Bordeusi va suposar la marxa precipitada de Pierre deLancre i del seu equip. Tanmateix, el cas només ensha pervingut a través de l’obra del seu principal ins-tigador i protagonista, Pierre de Lancre, Tableau del’inconstance des mauvais anges et demons, publi-cada a París el 1613. El text de De Lancre té un fortcontingut autojustificatiu, a causa de les crítiquesde què va ser objecte la seva actuació, i també dedenúncia de les peculiaritats de Lapurdi, un espaique creia molt idoni per al desenvolupament de labruixeria. Lapurdi era, segons l’opinió de DeLancre, una zona privilegiada per a l’actuació de lasecta satànica i un refugi per a les bruixes i els brui-xots d’arreu del món. Com ell mateix escriu, «totplegat m’indueix a creure que la devoció i bona ins-trucció d’alguns religiosos virtuosos que van expul-sar els dimonis i àngels perversos de les Índies, delJapó i d’altres llocs va provocar que aquests esllancessin en massa vers la cristiandat, i com queaquí van trobar la gent i el lloc idonis, han fet d’a-quests llocs la seva residència principal, i a poc apoc s’han convertit en els amos absoluts del país.[...] Cal tenir en compte que en aquest país deLapurdi hi viuen trenta mil ànimes, si comptem elsque es troben en viatge per mar, i que en totaaquesta població són molt poques les famílies queno es lliuren al sortilegi d’alguna manera». La críticapuja de to en les pàgines següents, en què relacio-na el conreu de pomes, molt arrelat al territori, ambl’episodi del pecat original: «Diguem, per finalitzar,que aquest és un país de pomes. Les dones nomésmengen pomes, només beuen suc de poma, la

108 LA CACERA DE BRUIXES

qual cosa els proporciona l’ocasió perquè mosse-guin amb gaudi aquesta poma prohibida, que va ferexcedir el nostre primer pare i li va fer trencar la pro-hibició del manament de Déu. Són Eves que sedu-eixen de bona gana els fills d’Adam i que, privadesde cervell, viuen a les muntanyes amb llibertatabsoluta i senzillesa, com Eva al paradís terrenal».Com ja hem dit, De Lancre va haver d’abandonar laseva activitat repressiva, a corre-cuita, al novembrede 1609. De totes maneres, el record d’aquellperíode i la necessitat de justificar-lo encara sónpresents en obres més tardanes, com L’incrédulitéet mescréance du sortilège pleinement convaincue,impresa el 1622.

La recerca a Lapurdi va tenir un efecte immedi-tat sobre les localitats de Zugarramurdi i Urdax, aNavarra, i, de retruc, a Guipúscoa i Biscaia. El puntd’enllaç va ser una jove de vint anys d’edat, Mariade Ximildegui, que, segons va confessar, haviaestat bruixa a Lapurdi, però també havia participaten diversos aquelarres fets a la banda sud delBidasoa, i podia identificar la majoria de les partici-pants. Aquest testimoni va mobilitzar tot seguit laInquisició de Logronyo, alertada per algunes autori-tats navarreses. Així s’inicià el primer procés inqui-sitorial, que va donar lloc a sis condemnes a mort iexecucions (novembre de 1610), a les quals calsumar tretze víctimes que van morir a la presó.L’actuació inquisitorial de Juan del Valle Alvarado id’altres membres del tribunal eclesiàstic va suposarl’obertura de més de set mil causes. En aquell con-text, però, l’inquisidor Alonso de Salazar Frías–«l’advocat de les bruixes», expressió de l’historia-dor Gustav Henningsen– posà en dubte la validesadels processos i expressà la necessitat d’alliberarles víctimes. Per al primer, la presència de les brui-xes era una realitat incontestable:

«Ya estamos seguros que viéndose nuestrospapeles con la atención y consideración queaquellos señores [el Consell Suprem de laInquisició] acostumbran, constará con grandeclaridad y evidencia por fundamentos certísi-mos la verdad de esta secta; y que, aunqueintervienen de parte del Demonio muchas ilu-siones y embelesos, de las brujas no los hay, yque van real y verdaderamente y se hallan cor-poralmente en las juntas y que creen firmemen-te que aquel demonio es Dios, como ellos lo

confiesan. Y tenenmos mucho número de actospositivos que no reciben contradicción». Per alsegon, tanmateix, tot plegat només suscitavadubtes o, més exactament, una negació palmà-ria de la utilitat i la legitimitat dels processos:«No he hallado certidumbre ni aun indicios dequé colegir algún acto de brujería que real y cor-poralmente haya pasado. Las tres cuartas par-tes de las testificaciones, y aún más, se handelatado a sí y a los cómplices contra toda ver-dad. […] En los procesos tampoco se escribíanmuchas cosas substanciales que, dentro yfuera del tribunal, pasaron con los reos, redu-ciéndolos a lo que de las alteraciones y réplicasquedaba por resolución final de cada punto,callando así otras contradicciones y destinosque les pudieran detraer el poco crédito de lodemás. Ni tampoco se escribían las continuas yaseguradas promesas con que certificábamosa cada uno de los negativos [detinguts quenegaven ser bruixos] que en confesando seríansueltos y libres. [...] Y aún algunas veces en lasala se omitían expresas revocaciones de losconfesados».

El debat entre aquestes dues actituds va supo-sar el triomf definitiu de les tesis de Salazar Frías. El29 d’agost de 1614, la Inquisició va decidir prohibirla persecució de les suposades bruixes. Això supo-sava el triomf definitiu en terres peninsulars de lestesis d’Agustí d’Hipona, defensades per SalazarFrías, contra el «concepte acumulatiu» de la bruixe-ria. Tanmateix, els fets de Zugarramurdi van tenirefectes immediats en diverses zones del nordpeninsular. A Biscaia, el 1616, es van obrir dues-centes vuitanta-nou causes que finalment van seraturades per l’actuació decidida de Salazar. Altretant va passar a Guipúscoa. La repressió també esva iniciar a Galícia, una altra vegada amb efectesnegatius. Això no obstant, el 1621 van ser crema-des vuit suposades bruixes a Pancorbo (Burgos).Aquest era el marc cultural en què vers 1616 s’ini-cià l’actuació del caçador de bruixes Cosme Soler,àlies Tarragó, a les comarques occidentals deCatalunya. De totes maneres, la Inquisició ja elabo-rava els arguments teològics i morals per iniciar denou una contraofensiva, que el 1622 va ser victo-riosa. Entretant, però, unes quatre-centes víctimesinnocents havien estat executades.

Agustí Alcoberro. La cacera de bruixes a Europa 109