La història de Sant Adrià llegida des de la Mina

Josep Maria Monferrer i Celades


Volum 1

Un espai cobejat i una història conflictiva


Primera edició: maig de 2013

© Josep Maria Montferrer i Celades

© D’aquesta edició:Ediciones OCTAEDRO, S.L.Bailèn, 5, pral. – 08010 BarcelonaTel.: 93 246 40 02 – Fax: 93 231 18 68www.octaedro.com – [email protected]

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització del seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos al CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si neces-siteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-9921-395-8Dipòsit legal: B-12.607-2013

Disseny: Tomàs CapdevilaRealització i producció: Ediciones Octaedro

Impressió: Press Line S.L.

Imprès sobre paper ecològic

~7

Sumari

Pròleg 9

PRIMERA PART: L’ESPAI I LA HISTÒRIA DEL MARGE DRET DEL RIU BESÒS 11

1. Sant Adrià és una creació del riu Besòs, sobretot la zona de la Mina 132. Unes pinzellades històriques sobre la llarga Edat Mitjana de Sant Adrià 213. Sant Adrià des del Renaixement a la Revolució Industrial: segles xvi, xvii i xviii 294. Els grans canvis del segle xix: la transformació de la Mina Rural 395. La Mina, cada cop més cobejada per l’entorn: des del 1900 fins a la guerra civil 556. La postguerra a la Mina Rural 797. L’expropiació i enderrocament de la Mina Rural 99

SEGONA PART: UN RECORREGUT PELS EDIFICIS DE LA MINA RURAL 109

ZONA 1. El nucli de la Font de la Mina al començament de la carretera negra 113ZONA 2. Les cases situades a la carretera de la Mina 133ZONA 3. Les cases i sitials dels escombriaires 153ZONA 4. Les tres grans empreses i Mas Casellas o Can Sambró 161ZONA 5. La carretera de Mataró 171ZONA 6. Baixant per la carretera de la Catalana fins a la via del tren 179ZONA 7. Tornant a la Font de la Mina per la via del tren 193

Agraïments 207

Fotografies 209

Índex 215

~9

Pròleg

Jo sóc un professor jubilat, convençut de les infinites possibilitats que l’edu-cació ens ofereix per a la transformació social, a la qual encara em dedico en cos i ànima.

Quan als anys setanta es va crear el barri de la Mina, treballava de pro-fessor a un institut de Barcelona. Llavors, vaig fer oposicions i vaig demanar plaça a les escoles de la Mina i vaig ser el director de l’escola Tirso de Molina.

A les escoles franquistes se’ns feia creure que «la letra, con sangre entra». No vaig trigar massa en aprendre que això és una bestiesa. Estic absolutament convençut que això funciona al revés i que «la lletra s’aprèn participant». Per això defensem que «l’educació ciutadana només s’aprèn exercint de ciutadans lliures i responsables».

Llàstima que això no sempre està ben vist pels nostres polítics, que es-tan encantats amb una democràcia purament «representativa» i no els acaba d’agradar massa això de «la participació real». I que consti que parlo per ex-periència.

L’any 2003, juntament amb altres companys del barri, veient com s’esbor-rava la memòria històrica del Camp de la Bota, tapada per l’espai del Fòrum 2004, i que amb la Mina passava el mateix, vam creure que era molt impor-tant crear un Arxiu Històric que tingués com un dels seus objectius recollir els testimonis, encara vius, de tota aquella gent que ho va viure i va lluitar per la seva dignitat. Per això hem fet servir el mètode educatiu de la participació directa, a fi de recuperar i difondre la seva memòria històrica.

Hem dedicat anys a aquest projecte i he quedat sorprès de l’entusiasme que ha generat en tota aquesta gent que he conegut i amb qui he compartit hores de la seva vida. M’han aportat molta informació nova, però, sobretot, m’han obert casa seva i el seu cor.

Aquest llibre consta de dues parts molt diferents però, complementàries. La primera és un intent de rellegir la història de Sant Adrià des del seu

marge dret, és a dir, des del que sempre ha estat «la seva perifèria». Totes les ciutats tenen un espai que és el seu «centre» i un altre que és la seva perifèria o

La història de Sant Adrià llegida des de la Mina10~

«raval». Però quan Barcelona va créixer cap al Besòs, la Mina va patir la tragè-dia de ser alhora «perifèria de dues ciutats», on eren «expulsats» aquells que cap de les dues volia tenir al seu centre.

I la segona part és la recuperació del nucli rural, que va ser esborrat per les administracions per edificar el barri de la Mina. He pogut constatar un cop més la desastrosa política social del franquisme, que, per eliminar el bar-raquisme, va expropiar i enderrocar la Mina Rural sense deixar-ne gairebé testimonis. És sospitosa la manca d’informació recollida en els arxius oficials sobre el que va acabar succeint en aquest petit nucli rural de Sant Adrià.

I vull acabar comentant que, gràcies a l’entusiasme dels seus protagonis-tes, que encara són entre nosaltres, ara podem afirmar que «la història de la Mina abans del barri de la Mina» no s’ha perdut.

Moltes gràcies a tothom.

Josep Maria Monferrer

President de l’Arxiu Històric de la Mina

~11

Primera part L’espai i la història del marge dret del riu Besòs

~13L’espai i la història del marge dret del riu Besòs

1. Sant Adrià és una creació del riu Besòs, i sobretot la zona de la Mina

1. La conca del riu Besòs

Es troba emmarcada entre les serralades del Prelitoral i del Litoral. Podríem dir que el Besòs és un riu del Vallès Oriental que desemboca al mar per Sant Adrià.

Està format per una intensa xarxa de petits rius i rieres que recullen les ai-gües de municipis com Aiguafreda, la Garriga, les Franqueses del Vallès, Cano-velles, Granollers, Montmeló, Mollet, etc. Aquesta xarxa és com una teranyina formada pel Congost, que neix al Pla de la Calma del Montseny; el Mogent, que neix a les muntanyes del Corredor; el Tenes, que neix a Collsuspina; la riera de Caldes, que neix a Castellterçol; i el Ripoll, que neix a Sant Llorenç del Munt.

Quan tots ells s’uneixen per creuar l’estret de Montcada i Reixac i arribar al mar, rep el nom de riu Besòs.

Un cop passat Montcada i Reixac, vorejant Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, arriba a l’espai conegut com «el pla del Besòs», partint Sant Adrià en dues zones ben diferents i amb històries també ben diferenciades: la del marge esquerre del riu (el centre de la ciutat) i la del marge dret (la perifèria).

Quan fa el seu recorregut pel terme de Sant Adrià, que és una zona molt plana, perd el desnivell que li permet córrer, i va dipositant tots el sediments que arrossega abans d’entrar al mar, creant un delta.

Perquè ens puguem fer càrrec d’aquest poc desnivell del riu, direm només que des del pont de Potosí de Santa Coloma fins al mar hi ha només uns 12 metres de desnivell. Des del pont de la Nacional II de Sant Adrià, només 5 metres. I des del pont del tren de la Catalana, 0’5 metres de desnivell. Això ens permet entendre el fet que un riu tan petit hagi pogut omplir de sediments el que antigament eren uns terrenys ocupats pel mar, convertint-los en un delta d’aiguamolls, inestables i mutants, d’una gran bellesa i diversitat biològica.

14~ La història de Sant Adrià llegida des de la Mina

Foto 1. El riu Besòs.

2. L’origen del seu nom

En el llibre que vaig escriure sobre el Camp de la Bota, quan parlava de l’ori-gen medieval del seu nom, afirmava que era Bisauzi: bi, que vol dir «dues», i sauzi que vol dir «salzedes». El Besòs és el riu de les dues salzedes, una a cada banda del seu delta. Aquest nom es va convertir en Besòs.

Però ara, després d’haver vist alguns documents i plànols antics que parlen de Basós (de «basses»?) i d’haver llegit les planes que en Coromines dedica a les diferents etimologies possibles d’aquest nom, ja no puc ser tan taxatiu respec-te al que vaig dir llavors.

En tot cas, us convido a consultar-ho i crear la vostra pròpia opinió.


3. El seu cabal i les seves besossades

Respecte al cabal del riu, nosaltres només veiem les aigües superficials que porta el Besòs i que són poques i variables en funció de les pluges del moment. Però el Besòs té un important cabal d’aigües subterrànies que transcorren a no gaire profunditat.

La mitjana anual del cabal diari del riu Besòs és de 1’5 m³/s. En moments de sequera no arriba ni a aquesta mitjana. Però en els moments de les ràpides i intenses crescudes, pot superar en més de cent vegades el seu cabal habitual i arribar a més de 1.500 m³/s.

Quan, de sobte, queien forts aiguats pel Vallès, que arrossegaven gran quantitat de sediments, pals, troncs, canyes, etc., es convertia en un riu molt perillós. Això és el que, des de fa molts anys, els veïns de Santa Adrià anome-naven besossades, que feien grans destrosses a la seva llera.

Foto 2. Una besossada.

Els estudis del subsòl, fets pels geòlegs Oriol Riba i Ferran Colombo, de-mostren que, donada l’esponjositat dels seus terrenys i les violentes besossades,


el riu Besòs canviava de tant en tant la seva llera i la seva desembocadura al mar. De fet, podem veure en el detall que ells publiquen del plànol de l’any 1697, fet per Gianola, que el Besòs Vell (BV) era el límit que separava les pobla-cions de Sant Martí de Provençals i Sant Adrià. Quan el Besòs es va desviar i va partir Sant Adrià en dues parts, l’antiga llera del Besòs es va convertir en la sèquia Madriguera, que actualment és el carrer Sant Raimon de Penyafort, que separa el barri de la Mina i el barri del Besòs.

Podem veure que, a finals del segle xviii, el Besòs Nou (BN) ja estava com ara.

Foto 3. Detall del mapa de Gianola del 1697.

Totes aquestes realitats violentes i mutants del riu feien complicada la seva explotació. I si afegim que en aquells terrenys pantanosos proliferaven nom-brosos mosquits i insectes que transmetien malalties com la malària, enten-drem millor la seva història posterior.


Per això, durant molts anys, tot i haver-hi cultius i explotacions agrícoles —molt productius, donada l’excel·lent terra i la seva facilitat de regadiu— una gran part de la zona, rodejada de boscos de ribera, va estar dedicada a la cacera i a l’esbarjo dels seus rics propietaris, majoritàriament eclesiàstics.

Hi ha constància de l’existència d’un coto real, on reis i nobles venien a caçar. Sant Adrià era una zona de pas entre les dues grans ciutats que el limiten,

Barcelona i Badalona. Però, a causa del seu subsòl esponjós i inestable, no hi havia manera de construir ponts prou sòlids perquè el riu no se’ls emportés. Per això, Sant Adrià sempre va ser un lloc natural de pas amb unes comunicacions molt dolentes.

Foto 4. Els boscos de ribera del Besòs.

4. El Besòs actualment

A partir de les grans migracions que es van produir a Barcelona i a tot el Barcelonès en els anys de la postguerra, el riu Besòs va anar patint una gran


pressió per l’enorme creixement dels nuclis urbans del Vallès i també dels de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Aquest gran augment de les urbanitzacions, moltes vegades descontrolades, va afec-tar molt negativament la seva llera i la seva capacitat hidràulica.

El setembre del 1962 es van produir unes grans inundacions que van oca-sionar nombroses víctimes i moltes pèrdues materials. Es va registrar un ca-bal d’aigua de gairebé 2.300 m³/s. Aquest desastre va fer prendre la decisió de «domesticar» el Besòs. Es van aixecar uns murs de 4 m d’alçada als dos costats, deixant-hi un ample de 130 m durant els últims 9 km de recorregut.

Actualment la conca del Besòs, tot i ser petita (de fet, només de 1.039 km²), és la que té, proporcionalment, la major densitat demogràfica de Catalunya, superior a 2 milions d’habitants. Per això, el Besòs, a més de patir una gran degradació paisatgística, ha patit també, durant tot el segle xx, una degrada-ció ambiental tan forta que durant mots anys els habitants de la seva conca, especialment al final del riu, han hagut de conviure amb una autèntica clave-guera pudent a cel obert.

L’any 1995 els ajuntaments de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gra-menet, Sant Adrià de Besòs i Barcelona es van posar d’acord per dur a terme un projecte de sanejament d’aigües a base de grans depuradores i remodela-ció del tram final del riu. Es van implantant uns aiguamolls en els marges per al tractament bioquímic natural de les aigües residuals i la recuperació de l’ecosistema fluvial. Avui es tornen a reproduir en aquesta zona espècies d’aus i plantes pròpies dels antics aiguamolls.

Si resumim la història del riu Besòs, direm que va passar de ser «un riu im-previsible» a ser «una claveguera a cel obert» i, actualment, «un parc fluvial» difícil de mantenir econòmicament, si no es canvien els criteris d’inversions econòmiques.

~109

Segona part Un recorregut pels edificis de la Mina Rural

Foto 2. Vista aèria de la Mina i la Catalana als anys seixanta.

~111Un recorregut pels edificis de la Mina Rural

Aquesta segona part del llibre vol ser una concreció personalitzada de les lluites socials i col·lectives que configuren la primera part del llibre.

No es tracta tant de fer lectures polítiques i sociològiques com de posar ros-tre, noms i cognoms als personatges anònims, que «sense sortir als noticiaris», han anat sent les històries concretes que han acabat construint la història de Sant Adrià.

Gran part de les dades que configuren aquesta segona part del llibre només hi eren fins fa poc a la memòria de les persones o famílies que ho van viure. Les seves lluites personals, els seus amors i desamors, han estat petits motors que han gestat la història. Crec que és de justícia que un llibre sobre la història de Sant Adrià parli també d’aquests ciutadans i ciutadanes concrets, dels que, malauradament, els historiadors no acostumen a tenir massa interès en recollir informacions.

Gràcies a la col·laboració de totes aquestes famílies, a les que donem efusiva-ment les gràcies, no es perdrà aquesta memòria històrica i la podem tenir, com a patrimoni de la Mina, al nostre Arxiu Històric. Les persones concretes ja no seran devorades per l’oblit que tot ho mata.

Ara entrarem en una mena de «viatge virtual» d’imatges de fora del nostre temps, que encara generen emoció i, a alguns, també els hi fan humitejar els ulls.

No ha estat fàcil tenir la visió global de l’espai on encaixar aquest complicat trencaclosques de cases rurals, de camps de cultiu, d’indústries i d’assentaments obrers. Sense l’ajuda de totes aquestes famílies no hagués estat possible. I sense ànim de menysvalorar cap de les múltiples aportacions rebudes, ara vull fer un breu esment de dues persones: Maria Oller, que ens va pintar un magnífic quadre, que podeu veure aquí, i Antoni Sabadell, que tothora ha estat al meu costat. Tots dos m’han ajuda força i han dedicat molt del seu temps a posar en ordre i situar dintre de l’espai totes les peces de la Mina Rural.

Seguint el plànol de Maria Oller, dividirem aquesta segona part del llibre en set zones: sortirem del nucli Font de la Mina, pujarem per la carretera de la Mina o carretera negra, deixarem a l’esquerre les cases dels escombriaires i a la dreta les tres grans indústries i Mas Casellas o Cal Sambró, tirarem cap a la carretera de Mataró, baixarem després per la carretera de la Catalana, per tornar, finalment, al nucli de la Font de la Mina seguint la via del tren.

Ni la vida ni la història tenen marxa enrere, ni cal ser uns nostàlgics que pensen que tot allò passat era millor. Però és molta la gent que creu que arrasar la Mina Rural per construir «el barraquisme vertical del barri de la Mina», de la manera que es va fer, no va ser precisament un gran encert social.

Tant de bo aprenguéssim que les actuacions socials, basades purament en l’es-peculació econòmica per sortir d’unes crisis en les que ens han ficat, només bene-ficien a alguns i destrossen la vida de la resta.


ZONA 1. El nucli de la Font de la Mina al començament de la carretera negra

La carretera de la Mina, o carretera negra, era l’eix més antic de comunicació d’aquest nucli rural amb tot el seu entorn. Antigament era conegut com el camí de les basses canemeres, ja que allà posaven a remull el cànem. Transcor-ria paral·lel al riu però gairebé al límit entre Sant Adrià i Barcelona i anava des de la vora del mar fins a la carretera de Mataró, l’antiga via romana.

Fins al segle xx, amb la construcció de la Catalana de Gas i Electricitat, no va aparèixer un altre camí tan important com aquest que connectés també amb la carretera de Mataró. Va ser la carretera de la Catalana.

Quan van desaparèixer les plantacions de cànem, el camí de les basses canemeres va ser conegut com «la carretera negra», perquè, quan hi havien massa clots a causa del pas del carros i com que l’Ajuntament de Sant Adrià no l’arreglava mai, entre la terra que posaven els pagesos, les ceràmiques tren-cades que posaven els escombriaires i el «cagaferro» negre de carbó que, per endurir-ho més, posaven els de Can Nomen, agafava aquest color negre.

La zona de la Font de la Mina no era la de les construccions més antigues, però sí que va ser la més poblada i la més concorreguda per la gent.

Estava situada al principi de la carretera de la Mina, a partir de la via del tren, gairebé tocant la sèquia Madriguera, que separava Sant Adrià de Barce-lona.

Actualment a l’espai de la Font de la Mina hi ha el començament de Sant Raimundo de Penyafort, el carrer Llull, els nous blocs d’URBIS SA, la Funda-ció Formació i Treball de Càritas i l’Institut Fòrum 2004.

Quan van construir el barri de la Mina aquestes cases van quedar «amaga-des» dintre de la zona industrial del barri, i no van ser enderrocades fins l’any 1998, quan es va executar la primera fase de la reestructuració de la Mina i les obres del Fòrum de les Cultures del 2004.


Dintre d’aquest nucli podem veure clarament dos conjunts de cases, una més propera a la via, al costat esquerre de la carretera i envoltant el «berena-dor de la Mina», i l’altra, a la part dreta i pujant cap a l’església.

Foto 4. Vista aèria de les dues zones de la Font de la Mina.

A. El conjunt de cases al voltant del «merendero de la Mina»Estaven situades al principi de la carretera de la Mina. El nucli central el for-maven tres cases de dues plantes, adossades i formant un angle; i després, algunes altres més petites i separades.

Entre les dues primeres cases adossades estava situada la Font de la Mina. Era el lloc de trobada de la gent, ja que disposaven dels berenadors. Estem parlant de Can Joanet i Ca la Gracieta.

La tercera casa adossada era de la família Oller de Can Coll i eren pisos de lloguer.


Foto 5. Vista aèria de les tres cases adossades: Cal Joanet, Ca la Gracieta i els pisos de l’Oller. Entre Cal Joanet i Ca la Gracieta es pot veure la Font de la Mina.

Cal JoanetSembla que ja a la segona meitat del segle xix, després de fer una primera ca-nalització de l’aigua per dirigir-la cap a la sèquia Madriguera, aquí es va crear un «antic berenador» fet de canyes i fustes, que es va cremar uns anys després.

Va ser a partir d’això que es va fer una nova edificació més consistent, que va donar peu al que seria Cal Joanet.

Antigament això era propietat de la família Sagrera. El Sr. Miquel Tuneu i Sagrera l’havia heretat de la seva mare Dolors. Però en aquella època ell no es dedicava a aquest negoci, i ho tenia llogat al Sr. Enric Saguer i Tomàs.

Als anys vint, a causa del creixement econòmic de la zona, que havia portat la Catalana de Gas i Electricitat, aprofitant el projecte que havia fet l’Enric Pila i Rodó per urbanitzar i millorar les finques ja existents, es van fer unes obres d’ampliació de l’edifici. Ens consta, per una instància municipal de l’any 1926, que el Sr. Enric Saguer, a part de les obres de la casa, va instal·lar al berenador uns gronxadors de fusta, en forma de barques, per distreure la mainada, que es deien «barcas pim-pam-pum».

Posteriorment, la família Toneu va agafar la gestió del local. Un dia, uns lladres van intentar robar un petit quiosc del costat de casa

seva, on venien carn. Quan el Miquel Toneu va sentir els crits de la dona de la


Foto 6. Una penya ciclista a Cal Joanet.

Foto 7. Cal Joanet el 1999, tapiada i a punt de ser enderrocada.


carnisseria va sortit amb una ampolla de sifó a la mà per ajudar-la. Els lladres el van disparar i va morir.

Llavors, el seu fill, Joan Tuneu i Serra, conegut com «el Joanet», i la seva dona Cecília, van agafar la direcció de la casa. A partir d’aquest moment el berenador va ser conegut com Cal Joanet.

Uns anys més tard, Joan Toneu hi va fer noves reformes. Va fer dues sa-les separades per unes cristalleres que es podien desplaçar i així disposaven d’una gran sala per si tenien algun banquet o una festa grossa com la dels Tres Tombs del dia de Sant Antoni. I també va fer una pista a la part del da-vant on els diumenges i les festes s’hi feia ball, fent anar alguna gramola. De tant en tant acostumaven a actuar quatre músics, un d’ells era conegut com «el Xato».

Els dies de festa, s’hi atansaven molts pagesos ben engalanats per fer gres-ca i xerinola.

Però aquella sala tenia un petit defecte. L’espai de desplaçament de les cris-talleres generava un petit graó que, quan alguna parella ballava massa emba-dalida, ensopegava i provocava rialles generals entre els assistents.

A la part de fora, al costat d’uns fogons per torrar carn, també hi havia unes glorietes, i els gronxadors de fusta per a la mainada.

L’any 1948, en Joan Tuneu va vendre la casa i el berenador a en Francesc Oller i Mariné. Els seus hereus van ser els qui van vendre la casa i les terres a URBIS, que la va enderrocar per edificar nous pisos.

Ca la GracietaCa la Gracieta estava situada a la dreta de Cal Joanet i compartien la Font de la Mina. El propietari de la casa era l’Andreu Oller Palou, fill del Jaume Oller de Can Coll. Ho tenien llogat el matrimoni Salvador i Engràcia (coneguda com la Gracieta), que eren els qui portaven el negoci.

Inicialment era només un edifici de planta baixa, com podem veure a la primera fotografia. Però, posteriorment, als anys vint, s’hi van fer unes re-formes i es va convertir en un edifici de dues plantes, com podem veure a la segona foto, en la que també es veu a l’esquerre la Font de la Mina.

Tenia unes fileres de taules per seure la gent i fogons per torrar carn o fer menjars.

Posteriorment hi va haver també una fonda, on s’allotjaven els treballadors temporers del camp.


Foto 8. Ca la Gracieta quan era només un edifici de planta baixa.

Foto 9. Ca la Gracieta amb dues plantes. Excursió d’un col·legi. A l’esquerre es veu la Font de la Mina.


Casa de l’Andreu OllerQuan l’Andreu Oller Palou va comprar aquesta casa, era un edifici només de planta baixa. Ell hi va edificar els dos pisos de dalt, que van ser pisos de lloguer.

Allà va viure la Quimeta, que tenia una botiga de queviures a la planta baixa i ella vivia a un dels pisos.

Després de la guerra, i degut a les esquerdes que li anava produint la proxi-mitat de les vies del tren, va pensar tirar la casa i fer-la de nou, en lloc d’inten-tar arreglar-la. Però l’Ajuntament va donar ordre d’enderrocar-la i no li van permetre construir-ne una altra.

La casa va trigar una mica en ser enderrocada i llavors va ser ocupada per uns famílies gitanes del Camp de la Bota, que, per evitar goteres, van posar uns tendals de camió al sostre. Un dia de pluja forta, l’aigua que es va acu-mular als tendals va acabar ensorrant el sostre. L’Ajuntament va portar els gitanos a una residència i va enderrocar la casa.

B. El conjunt de cases pujant per la carretera de la MinaPassat un petit revolt de la carretera de la Mina, hi havia un conjunt de cases no tan antigues com les de la Mina de Baix, però on vivia molta més gent.

Pujant la carretera de la Mina, a la dreta, i com podem veure a la fotografia, trobem, primer, Can Llima. Separada per un petit camí trobem un conjunt de cases adossades, que eren: la vaqueria de Cal Rosell, els pisos de l’Oller, els pisos d’en Francisco Gusi, Cal Trullent i Ca l’Ortuño. I a l’esquerre hi havia les casetes anomenades «el Pati» i unes casetes unifamiliars.

Foto 10. El conjunt de cases de la dreta de la Mina de Dalt.

~209

Fotografies

Agraïm també l’autorització per publicar els documents que il·lustren aquest llibre, concretament:

• L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que ens ha permès la publi-cació de les imatges: – Ciutadella Militar del 1715.– L’inici de la industrialització a Barcelona.– Plànol de la nova distribució d’espais a Barcelona.– L’exposició Universal de Barcelona 1888.

• L’Institut Cartogràfic de Catalunya, que ens ha permès la publicació de les imatges: – El Plànol de Gianola del 1697.– El Plànol de reforma de l’Eixample d’Ildefonso Cerdà del 1861.– El Plànol de Barcelona i els seus voltants de J. M. Serra del 1891.– Les imatges aèries de la Mina d’abans de la construcció del barri de

la Mina.• L’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, que ens ha permès la publicació

del Plànol del delta del Besòs de l’any 1836.• El Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, que ens ha permès

la publicació de les imatges: – Primer Pla Parcial de la Mina.– Enderrocament de la Mina Rural.– Els primers edificis de Mina Vella.– La Mina Nova.

• El Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, que ens ha permès la publicació de les imatges: – El Pla Macià.– El Diorama del GATCPAC.– El muntatge fotogràfic comparant l’Eixample del Cerdà amb el del

Pla Macià.• El Consorci del Besòs, que ens ha permès la publicació de la imatge aè-

ria del riu Besòs.


Llistat de fotos del llibre

Primera part

Portada: Foto del quadre de la Maria Oller o el d’ICC.

1. Sant Adrià és una creació del riu Besòs, i sobretot la zona de la Mina Foto 1. El riu Besòs. Foto 2. Una besossada. Foto 3. Detall del mapa de Gianola del 1697 (ICC). Foto 4. Els boscos de ribera del Besòs. Foto 5. Vista actual del riu Besòs (Consorci del Besòs).

2. Unes pinzellades històriques sobre la llarga Edat Mitjana de Sant Adrià Foto 6. Tomba del Bisbe Oleguer de Bonestruga a la Catedral de Barcelona. Foto 7. Escut del Palau Episcopal de Sant Adrià. Foto 8. Una passera del 1957.

3. Sant Adrià des del Renaixement a la Revolució Industrial: segles xvi, xvii i xviii

Foto 9. El plànol de Gianola del 1697. (ICC) Foto 10. La ciutadela militar del 1715. (AHCB) Foto 11. Planell dels camps del delta del Besòs l’any 1751.

4. Els grans canvis del segle xix: la transformació de la Mina Rural Foto 12. Plànol del marge dret del Besòs l’any 1836. (A. H. Corona d’Aragó) Foto 13. Inici de la industrialització de la ciutat: els barris del Raval i la Ribera. (AHCB) Foto 14. El Castell de les Quatre Torres al Camp de la Bota. Foto 15. El tren de Barcelona a Mataró. Foto 16. Interior d’una fàbrica de cotó de Can Saladrigas al Poblenou. Foto 17. El Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona (any 1859). (ICC) Foto 18. Monument a Rius i Taulet. Foto 19. Barcelona agrega els municipis del seu voltant. (ICC) Foto 20. Planell dels pavellons de l’Exposició del 1888, al Parc de la Ciutadella. (AHCB)

5. La Mina, cada cop més cobejada per l’entorn: des del 1900 fins a la guerra civil Foto 21. Leon Jaussely l’any 1904. Foto 22. La nova distribució dels espais de la Barcelona proposada per Jaussely. (AHCB) Foto 23. Detall del projecte de Jaussely per a la Mina. Foto 24. L’Exposició Universal del 1929. (AHCB) Foto 25. Monument a Francesc Cambó al carrer Pau Claris.

~211La història de Sant Adrià llegida des de la Mina

Foto 26. L’empresa la Catalana de Gas i Electricitat en ple funcionament. Foto 27. El Pla Maymó per urbanitzar la Mina. (Arxiu Municipal de Sant Adrià) Foto 28 El Pla Regulador del conjunt de Barcelona, que era la base del Pla Macià. Foto 29. Diorama. (A. H. Col·legi d’Arquitectes) Foto 30. Composició fotogràfica per comparar els blocs del Pla Cerdà (dreta) i els del Pla Macià (esquerre). Foto 31. Assumpció Garcia. Foto 32. Josep Gallart. Foto 33. Foto de la classe del curs 1935-1936. Foto 34 Anunci d’un concert. Foto 35 Fotografia dels tres mestres de Sant Adrià «depurats» pel franquisme.

6. La postguerra a la Mina Rural Foto 36. Tres soldats fent «la mili» davant del Parapeto l’any 1947. Foto 37. Vista general de la Mina Rural als anys cinquanta. Foto 38. El document de Subirana. Foto 39. Festa dels Tres Tombs. L’escola està a mig fer al gener del 1941. Foto 40. La nova escola de la Mina. Foto 41. Interior de l’escola de la Mina el dia de la inauguració. Foto 42. Josep Subirana a la classe de la Srta. «Anparo». Foto 43. Classe de la Catalana. Foto 44. Recordatori de la inauguració de l’església de la Mina. Foto 45. L’altar major de l’església. Foto 46. El Dr. Modrego al 1945. Foto 47. El Plànol de la Mina Rural del 1943. Foto 48. Andreu Oller fent de Sant Antoni a la festa dels Tres Tombs. Foto 49. El capità de Bandera. Foto 50. El carro dels músics. Foto 51. Una carreta engalanada. Foto 52. Restes del pont penjant al 1962. Foto 53. La destrossa del 1962 als camps de la Catalana. Foto 54. La gran nevada al barri de la Mina (any 1962).

7. L’expropiació i l’enderrocament de la Mina Rural Foto 55. El Primer Pla Parcial de la Mina del 1957. (PMH) Foto 56. El Hoyo de Cal Sevilla. (PMH) Foto 57. Enderrocament de la Mina Rural. (PMH) Foto 58. Primeres construccions a la Mina Vella. (PMH) Foto 59. La Mina Nova. (PMH)


Segona partFoto 1. Quadre pintat per Maria Oller.Foto 2. Vista aèria de la Mina i de la Catalana als anys seixanta.

Zona 1. El nucli de la Font de la Mina al començament de la carretera negra Foto 3. Vista aèria de la carretera de la Mina als anys seixanta. Foto 4. Vista aèria de les dues zones de la Font de la Mina. Foto 5. Vista aèria de les tres cases adossades: Cal Joanet, Ca la Gracieta i els pisos de l’Oller. Entre Cal Joanet i Ca la Gracieta es pot veure la Font de la Mina. Foto 6. Una penya ciclista a Cal Joanet. Foto 7. Cal Joanet al 1999 tapiada i a punt de ser enderrocada. Foto 8. Ca la Gracieta quan era només un edifici de planta baixa. Foto 9. Ca la Gracieta amb dues plantes. Excursió d’un col·legi. A l’esquerre es veu la Font de la Mina. Foto 10. El conjunt de cases de la dreta de la Mina de Dalt . Foto 11. Aquestes cases a punt de ser enderrocades l’any 1999. Foto 12. Entrada principal a Can Llima. Foto 13. El rètol de Can Llima amb la data de construcció. Foto 14. El Sebastià, la Laura i els seus fills Paquita i Sebastià. Foto 15. Can Llima a punt de ser enderrocada per fer l’Institut. Foto 16. Cal Rosell. Foto 17. Jaume Rosell amb el Manelic, a l’estrada de la vaqueria. Foto 18. La Montse Rosell. Foto 19. Bar del Moreno. Foto 20. El forn de Cal Trullén. Foto 21. Interior del forn. Foto 22. Ca l’Ortuño. Foto 23. El supermercat de l’Ortuño. Foto 24. La Inés i la Rosita amb la família, al seu pati.

Zona 2. Les cases situades a la carretera de la Mina Foto 25. Vista aèria d’aquesta zona. Foto 26. Les cases del Garriga vistes des de Can Coll. Foto 27. La Pepita Bastida amb els seus fills. Foto 28. Poldo, Àngels i família. Foto 29. Can Coll. Foto 30. El matrimoni Andreu Oller i Catalina Sitjar. Foto 31. Festa dels Tres Tombs al forn de l’Oller on hi són els dos germans. Foto 32. Can Boada. Foto 33. Els avis de Can Co. Foto 34. El Pepet de Can Co i la Pepeta de Cal Nando, treballant als camps. Foto 35. El pati interior de Can Co. Foto 36. Can Co, al carrer Oriente, entre els blocs de la Mina Vella.


Foto 37. El darrer ús de la part dels antics porxos de Can Co. Foto 38. Cal Sabater, al costat de la fàbrica del Carburo. Foto 39. Can Sevilla. Foto 40. Tana Sambró i al fons Can Sevilla. Foto 41. La Bultaco, a la part de baix, la Fabriqueta i, al fons, Can Peterines. Foto 42. L’Angelina Causadias. Foto 43. Francesc Agustench treballant a la Catalana. Foto 44. El dia de la boda de la Lola Causadias Monteys. Foto 45. Els Tres Tombs a Can Barrina. Al fons es veu Can Co.

Zona 3. Les cases i sitials dels escombriaires Foto 46. Vista general de la zona dels escombriaires. Foto 47. El Bar del Carburo. Foto 48. Festa dels Tres Tombs al bar del Carburo. Foto 49. Carreró dels sitials dels escombriaires de la Mina. Foto 50. Escombriaires fent la tria a un sitial. Foto 51. El carro de les escombraries del Lluís Salvador, fill de l’Isidre. Foto 52. Les trompetes dels escombriaires. Foto 53. El Lluís Salvador amb el camió de les escombraries, al Camp de la Bota.

Zona 4. Les tres grans empreses i Mas Casellas o Can Sambró Foto 54. Vista panoràmica de les tres grans indústries. Foto 55. La Sociedad General Electro-Metalúrgica SA, coneguda com el Carburo. Foto 56. Can Pungem. Foto 57. Can Pungem, Fomento de Obras y Construcciones. Foto 58. La Bultaco als terrenys de Mas Casellas. Foto 59. Paco Bultó amb bata blanca. Foto 60. La reixa d’entrada a Mas Casellas. Foto 61. Rètol de ferro forjat que hi havia antigament a l’entrada de Mas Casellas. Foto 62 . Els antics masovers de Mas Casellas. Foto 63. El Josep Sambró i la Maria Ruano, amb els seus fills Francesc i Fèlix. Foto 64. Can Mantega.

Zona 5. La carretera de Mataró Foto 65. Can Petrolis a finals del 2012. Foto 66. Can Piques. Actualment l’escola Túrbula. Foto 67. La Deliciosa. Foto 68. El camí de Mataró i la ferreteria. Foto 69. L’accident davant la Deliciosa. Foto 70. L’accident davant del Biscúter. Foto 71. Un Biscúter pujant a Montserrat. Foto 72. L’antiga portalada d’entrada a Can Serra. Foto 73. Can Serra, actualment Museu de la Immigració.


Zona 6. Baixant per la carretera de la Catalana fins a la via del tren Foto 74. Vista aèria de la Catalana. Foto 75. L’arc de Sant Adrià enmig dels camps de Cal Tondo. Foto 76. Cal Tondo. A l’esquerre es veu l’entrada al restaurant. Foto 77. Ca l’Aguilera. Foto 78. Escola Josep Aguilera. Foto 79. Cal Nando. Foto 80. Els quatre darrers nascuts a Cal Nando. Foto 81. A l’altre costat de la via i enfront de la Bultaco hi trobem la Fuensanta. Foto 82 . Can Colom. Foto 83. Barri de la Catalana l’any 1970.

Zona 7. Tornant a la Font de la Mina per la via del tren Foto 84. Vista aèria de la zona de la via. Foto 85. Can Farinetes. L’edifici de teulada allargada és la Fundició. Foto 86. Edifici de la Fundició i el barri de treballadors que es va crear al seu voltant. Foto 87. Vista aèria de la zona de Can Farinetes rodejada de talussos. Foto 88. El camí paral·lel a la via que separava Cal Pobre (esquerra) i Ca la Boni (dreta). Foto 89. Cal Nofre. Foto 90. La via del tren separa les terres de Ca la Gaietana de les de la Catalana de Gas. Foto 91. Ca la Gaietana. A la finestra hi ha el Joan Sambró, marit de l’Antònia Llima. Foto 92. L’Antònia Llima, dreta i amb brusa negra, i la seva filla Tana, asseguda i amb brusa blanca, treballant, amb altres dones, les seves terres. Foto 93. Any 1929. L’avi Batista de Can Miravet (el del mig). Foto 94. Can Nomen, al Camp de la Bota. Foto 95. Pati interior de Can Nomen. Foto 96. El pont dels Artillers que unia Pequín amb el Parapeto. Magatzem del carbó. Foto 97. El Sebastià i el Ricardo refrescant-se a la platja de la Bota en acabar la feina. Foto 98. La Rosa Nomen amb el Sebastià Sambró.

~215

Índex

Sumari 7

Pròleg 9

Primera part L’espai i la història del marge dret del riu Besòs 11

1. Sant Adrià és una creació del riu Besòs, i sobretot la zona de la Mina 13

1. La conca del riu Besòs 132. L’origen del seu nom 143. El seu cabal i les seves besossades 154. El Besòs actualment 17

2. Unes pinzellades històriques sobre la llarga Edat Mitjana de Sant Adrià 21

1. Els primers testimonis documentals de Sant Adrià de Besòs 212. El control d’aquesta zona passa a la baronia episcopal de Sant Adrià 233. L’evolució de les propietats dels aiguamolls del Besòs 244. Els batlles episcopals de Sant Adrià 255. La vida de la gent del poble de Sant Adrià 266. Sant Adrià, un lloc de pas i sense ponts 27

3. Sant Adrià des del Renaixement a la Revolució Industrial: segles xvi, xvii i xviii 29

1. La Barcelona dels segles xvi i xvii 292. Com era el Sant Adrià dels segles xvi i xvii 313. Barcelona al segle xviii: la guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta 334. Com era Sant Adrià al segle xviii 36


4. Els grans canvis del segle xix: la transformació de la Mina Rural 391. Tres grans canvis al món rural de Sant Adrià 392. El cotó i la màquina de vapor transformen la «Revolució Industrial» 433. El Castell de les Quatre Torres del Camp de la Bota (any 1856) 454. El primer tren de la Península: el tren de Barcelona a Mataró (any 1848) 465. El mercat dels esclaus subvenciona el mercat del cotó 476. El gran problema de les muralles de Barcelona i el Pla Cerdà del 1859 497. La Mina Rural continua el seu camí de transformació 508. L’alcalde de Barcelona Rius i Taulet i l’espai de la Mina 51

5. La Mina, cada cop més cobejada per l’entorn: des del 1900 fins a la guerra civil 55

1. El segon gran projecte de transformació de Barcelona: Leon Jaussely, 1904 552. La Setmana Tràgica de Barcelona 593. La segona Exposició Universal de Barcelona i les obres del metro 604. En aquest context general, Sant Adrià i la Mina també canvien i creixen 615. Un esment especial a la Catalana de Gas i Electricitat: Francesc Cambó 636. Primo de Rivera fa un cop d’Estat i implanta una dictadura 657. El Pla Maymó i la desaparició legal de Sant Adrià 678. El Pla Macià 689. L’educació pública a Catalunya durant la República: l’exemple de la Mina 7110. Els anys de guerra: 1936-1939 76

6. La postguerra a la Mina Rural 791. La zona del Parapeto, lloc d’afusellaments sistemàtics 792. La postguerra a la Mina Rural 823. La Cooperativa de Vaquers del Pla de Besòs: els afectats per les expropiacions 844. La reconstrucció de l’antiga escola de la Mina 865. El primer plànol que publica el franquisme on apareix la Mina (any 1943) 906. Creixement demogràfic de la població de Sant Adrià 917. La festa dels Tres Tombs 93


8. El pessebre de Nadal de la Mina 969. Un record a la besossada i a la nevada del 1962 96

7. L’expropiació i l’enderrocament de la Mina Rural 991. Les conseqüències de la guerra i el franquisme van durar molts anys 992. El Pla Comarcal de Barcelona (any 1953) 1003. El primer Pla Parcial de la Mina (any 1957) 1014. L’any 1958 Sant Adrià recupera el seu dret municipal 1035. L’endarreriment del país i «los planes de desarrollo» dels anys seixanta 1036. La Mina s’omple de forats 1047. Comencen les primeres construccions del nou barri 106

Segona part Un recorregut pels edificis de la Mina Rural 109

ZONA 1. El nucli de la Font de la Mina al començament de la carretera negra 113

ZONA 2. Les cases situades a la carretera de la Mina 133A. El de les cases que gairebé tocaven la carretera 133B. El de les cases més allunyades cap a la part central 133

ZONA 3. Les cases i sitials dels escombriaires 153El llistat de cases i sitials 155

ZONA 4. Les tres grans empreses i Mas Casellas o Can Sambró 161La fàbrica del Carburo 161Can Pungem o Fomento de Obras y Construcciones 163La Bultaco 164Can Sambró o Can Mantega (antiga Mas Casellas) 166

ZONA 5. La carretera de Mataró 171Can Petrolis 171Can Piques 172


La Deliciosa, la ferreteria i el Biscúter 172Can Serra 177

ZONA 6. Baixant per la carretera de la Catalana fins a la via 179Cal Guixet 180Cal Tondo 180Can Magrans i Cal Lluís de Valls 182Can Manel de la Salzereda 183Ca l’Aguilera o Cal Jeroni Magrans 183Cal Nando 185Zona de la Fuensanta 188Can Colom 189El barri de la Catalana 190

ZONA 7. Tornant a la Font de la Mina per la via del tren 193Can Farinetes i el seus dos nuclis d’habitatges 193Ca la Boni 196Can Jové o Cal Pobre 196Cal Nofre 197Can Rimbau, Ca la Gaietana o Cal Sambró 198Cal Nomen o Can Miravet 201

Agraïments 207

Fotografies 209

La història de Sant Adrià llegida des de la Mina · diferents etimologies possibles d’aquest...

Documents

Transcript of La història de Sant Adrià llegida des de la Mina · diferents etimologies possibles d’aquest...