La Llei del número

Ricardo Mella

Editat i traduït al català per:

Biblioteca Social d’Olot. Abril del 2011.Plç/ Cinema Colon,417800 Olot.http://www.actiu.info/bso/e-mail: bustia@bsolot.info

Copia i difon per tots els mitjans possibles.La cultura com a eina de lluita.

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.

Capítol ISuperstició i engany del sufragi

Capítol IILa ficció Majoritària i les fal·làcies del vot parlamen-tari

Capítol IIILa Raó no és virtut de les majories, sinó de laintel·ligència desenvolupada en ús de la llibertat.La funció legislativa és negativa i centralitzadora;el lliure acord és autonòmic i vitalitzador. El mal re-sideix en la llei mateixa i no admet variants com-pensadores.

Capítol IVExemples i errors de la llei de majories

Capítol VDret social i lliure personalitat

Capítol VIEl dret social legislat és disgregant. El respecte al’home és principi operant i cohesionador. Contra lallei i el sufragi, la raó i el lliure acord.

Capítol VIIExercici i pràctica de l’associació basada en la lliureexperiència

Capítol VIIIContra l'autoritat coercitiva i disgregant, el lliuredesenvolupament de la intel·ligència com influènciacreadora i organitzadora

Notes

4

7

14

19

22

25

30

38

43

Índex

CAPÍTOL I

SUPERSTICIÓ I ENGANY DEL SUFRAGI

A la gran superstició política del dret diví dels reis, diu Spencer,ha succeït lagran superstició política del dret diví dels parlaments.“L'oli sant -afegeix- semblahaver passat distretament del cap d'unals caps de molts, consagrant-losa ells i als seus drets.”

Examinem aquesta gran superstició que ha inspirat al primer delsfilòsofs positivistes taneloqüents paraules.

L'origen dels parlaments, ja es tracti de països monàrquics, ja derepublicans, és lavoluntat de la majoria, almenys teòricament. Al ma-teix temps, la supremacia del majornombre descansa en el seu dretindiscutible a governar directa o indirectament a tots. Esdiu, i ambprou feines és permès posar-ho en dubte, que la majoria veu mésclar en totes lesqüestions que la minoria, i que, sent moltes cosescomunes a tots els homes, és lògici necessari que els més siguinels que decideixin com i en quina forma s'han de complir les finali-tatsgenerals.

D'aquí resulta una sèrie de conseqüències rigorosament exactes.La majoria dels habitants d'un país té el dret de reglamentar la

vida política,religiosa, econòmica, artística i científica de la massasocial. Té el dret enciclopèdic dedecidir sobre totes les matèries idisposar de tot al seu lleial saber i entendre. Té el dretd'afirmar inegar quant li plagui a cada moment, destruint l'endemà l'obra deldiaanterior. En política, dicta lleis i regles a les quals no és permèsescapar. En economia,determina la manera i forma dels canvis, re-glamenta la producció i el consum i permet ono viure barat, segonsla seva voluntat del moment. En religió, passa sobre les conscièn-cies iimposa el dogma a tothom sota penes severes i mitjançant con-tribucions oneroses. Enarts i ciències, exerceix el monopoli del'ensenyament i el privilegi de la veritat oficial.

Ella decideix i fixa les regles higièniques i la conducta moral quehan de seguir-se, quines funcionssocials corresponen al grup i qui-nes a l'individu, en quines condicions s'ha de treballar,adquirir rique-ses, alienar béns, canviar les coses i relacionar-se amb les

4

persones.Finalment, i com a digna rematada, premia i castiga, i ésacusador, advocat i jutge, déutotpoderós que es troba a tot arreu,tot ho disposa i sobretot vigila, atent i gelós.

Aquestes deduccions gens tenen d'exagerades una vegadaadmès que la llei del nombre és lasuprema llei.

Més, com les majories no poden realitzar per si tantes coses, comno els és factible ocupar-sediàriament en tan múltiples qüestions,sorgeix necessàriament el complement de la llei, ladelegació parla-mentària. I, a aquest efecte, per mitjà de les majories, es tria tambédelegats orepresentants que, constituïdes en corporació, assumei-xen tots els poders dels seusrepresentats, o més aviat els de el paíssencer, i així és com es genera el poder omnipotent,el dret diví delsparlaments.

I heus aquí que, en el si d'aquestes càmeres o assemblees delsescollits, s'aplica de noula llei radical del nombre i per majoria es de-creten les lleis a fi de governar sàviament elsinteressos públics i pri-vats, que a tant aconsegueix l'omnisciència dels legisladors.D'aquesta manera,un grapat de ciutadans mitjanament cultes, vul-garots les més de les vegades,aconsegueix la gràcia de la supremasaviesa. Higiene, medicina, jurisprudència, sociologia,matemàti-ques, tot ho posseeixen, perquè l'esperit sant de les majories es s'a-tansaconstantment sobre els seus caps. Tal és la teoria en tota laseva nuesa.

Es té per temerari discutir-la, per bogeria negar-la. La imbecilitatargumenta injuriant.

Però la saviesa expressa la veritat. “El poble sobirà -diu el positi-vista- designa alsseus representants i crea el govern.

“El Govern, al seu torn, crea drets i els confereix separadamenta cadascun delsmembres del poble sobirà, d'on emana. Heus aquíuna obra meravellosa d'escamoteigpolític!”

Mes, l'escamoteig no para en això. Estén els seus dominis fins almés profund dels sistemespolítics, perquè, una vegada afirmada lallei de les majories, es converteix, com veurem moltràpid, en una

5

tremenda ficció que permet a uns quants encimbellar-se en la cu-canya delpoder, dictar i imposar a un poble sencer la seva voluntatomnímoda.

Tractem, doncs, abans de fer la crítica de la llei, de penetraraquest misteri polític, posantdavant els ulls del lector la realitat queamaga.

6

CAPÍTOL II

LA FICCIÓ MAJORITÀRIA I LES FAL·LÀCIES DELVOT PARLAMENTARI

Els països constitucionals es regeixen veritablement per les de-cisions de les majories?Impera en tot o en alguna cosa la voluntatd'aquestes?

Vejam. El Govern d'una nació, d'Espanya, per exemple, convocaen determinat moment aeleccions generals. Els partits fan els seuspreparatius per a la lluita propera i arriba finalmentel dia de la con-tesa. Almenys es presentaran en cada districte dos candidats.Aquest és elcas més comú. No obstant això, en alguns, se'n pre-sentaran més i no faltaran aquells que elcandidat sigui únic.

Cenyim-nos al cas general i admetem, veritable merla blanca, lamés perfecta imparcialitaten la lluita electoral. Fem comptes. Sensecitar casos i acumular dades que cadascú pogués,sense gran tre-ball, buscar per si mateix, ens serà permès afirmar que generalments'abstéde fer ús del dret electoral d'un 30 a un 50 per 100 dels elec-tors [1]. Sentim noconèixer dades respecte a Espanya. Però, aFrança, en un període de singular agitació, aixòés, el 1886, de deumilions d'electors van votar set milions, o, la qual cosa és el mateix,esva abstenir prop del terç del nombre dels electors; i fa constar l'au-tor de qui prenemaquestes xifres que el nombre d'abstencions ad-quireix proporcions alarmants [2]. Si, doncs, encircumstànciesanormals i en un país on les lluites polítiques són més vives que aEspanya,es va abstenir de votar un 38% dels electors, no hi hauràmotiu perquè se'ns tatxi d'exageratssi assignem al nostre país un50% d'abstencions, és a dir, la mitjana de lesdues xifres, indicadesabans. Com es distribueix el 60% restant? Comunament el candi-datderrotat va als abastos del candidat triomfant, que és gairebésempre l'oficial. Raríssimssón els casos en què aquest té doblenombre de vots que aquell. No serà, doncs, carregar moltla mà siatribuïm al candidat derrotat un vint per cent dels electors.Recapitu-lem. De cada 100 electors, 40 s'abstenen, 20 voten al candidat ven-çut, quesumen 60, i els 40 restants que componen aquestadecantada majoria a qui representarà enCorts el candidat triomfant.

7

Aquesta és, no obstant això, un compte de color de rosa per als-triats. Però, encara que no ho fos, encara que el candidat vençut noobtingués més que un 10%dels electors, encara que ens obstinés-sim a sumar tot el favorable forçant les dades delcàlcul en beneficidel vencedor, sempre resultaria aquest representant d'unaminoria.Notem, a aquest efecte, que en tot el que s'ha dit es pres-cindeix de les dones, que componen,aproximadament, la meitat dela nació i tenen drets i interessos que defensar com l'home [3] .I en-cara podríem afegir que es prescindeix així mateix dels fills menorsd'edatque, com ha fet observar Tarde, gaudeixen de tots els dretscivils per mitjà d'apoderat(pare, tutor), i haguessin de també gaudirdel dret electoral d'una maneraanàloga. En aquest cas, resultariaque, no tenint dret a votar les tres quartes parts de lapoblació(França 1885 i 1886), cap candidat pot ser expressió de la majoriadelsindividus del seu districte.

Passem, no obstant això, per alt aquest càlcul i vegem, en unaltre ordre de consideracions, quinés la representació real del can-didat triat. Per imparcial que sigui un govern, per molt quevulgui cen-yir-se a la legalitat, i nosaltres volem suposar-li el més ardent desigdejustícia, no podrà menys d'inclinar amb la seva influència, fins hitot involuntàriament, la balançaelectoral. No fa falta la recomanacióexpressa, la violència descarada, les trampes immorals.Per llei denaturalesa aquesta influència existirà de fet, influència si es vol im-personal, nodeliberada, però per això mateix més efectiva i eficaç.Els empleats públics votaran, sense queningú l'hi mani i per o contrala seva voluntat, al candidat oficial. Al seu torn, els amics i deutorsd'aquest es veuran arrossegats a influir, si més no moralment, ambles seves paraules, ambels seus consells, prop de quants amb ellstinguin relacions socials de qualsevol índole. Lesautoritats judicials,eclesiàstiques, militars, etc, fins hi tot mantenint-se en la més abso-lutapassivitat, seran noves recomanacions perquè molts, sense con-sultar les seves pròpies idees,votin al candidat del Govern o delcacic. Veritat que els deutors, amics i parents delcandidat d'oposiciófaran el mateix; però la seva influència i el seu poder seran menorsque elpoder i la influència dels elements governamentals.

Pot posar-se en dubte el que deixem dit? Doncs no fem comptes;l'aritmèticasobra. El triat no tindrà una altra representació real quela d'una minoria minsa que acceptasense discussió el representant

8

designat per les autoritats de partit o pel mateixgovern.

I què direm si els candidats són més de dos? Podrà mai el triatrepresentar a lamajoria dels electors? Succeirà sempre que, sumatsels vots dels derrotats i lesabstencions, la suma llançarà una quan-titat superior a l'obtinguda pel candidat triomfant.

Se'ns dirà que, en molts casos, no hi ha lluita electoral perquè elcandidat és únic. I bé:quan en un districte o localitat només es pre-senta un candidat, és, o per la indiferència delcos electoral, o per laseguretat que res es podrà contra la influència del govern. Ena-quests casos, l'abstenció és gairebé absoluta. Tothom ho sap i hoconfessa, encara quesempre apareix LEGALMENT una nodrida vo-tació. D'un o d'una altra manera, el triatrepresenta, com a molt, alpropi govern i als seus cacics oficials i no té, per tant, larepresentacióreal de cap elector.

En la major part dels districtes rurals, que és on amb més fre-qüència es dóna el cas delcandidat únic, ni tan sols s'obren els co-micis. Els personatges més influents, o els quecomponenl'Ajuntament, que gairebé sempre són aquells, es reuneixen un diai ells són els quedecideixen lliurement sobre la representació parla-mentària de la localitat. Tots els vots, senseexceptuar-ne un, elpadró, com sol dir-se, és per al candidat prèviament designat. S'ai-xecaun acta amb les formalitats de rúbrica, i elecció feta. De vega-des s'arriba fins a remetreal cacic l'acta en blanc. Nosaltres ho hemvist a Galícia, a Castella i a Andalusia. Nopecarem afirmant que, ex-cepte les formes, el mateix ocorre a tota Espanya [4].

Aquests representants de tan estranya manera triats, en la majorpart dels casos noreconeixen si més no els seus districtes ni aquestsels coneixen a ells, i per tant no pot haver-hi entreuns i uns altrescompenetració de necessitats ni desitjos en els triats de vetllar pel-sinteressos que desconeixen. L'elector, a tot això, roman indiferent,com si sabés per endavantque res ha d'esperar del legislador i quetot es redueix a un joc a cartes vistes.

Quina representació pot llavors atribuir-se una assemblea de talmanera formada? La d'unamicroscòpica minoria, com a molt.

9

Suposem, no obstant això, fals la nostra anàlisi, i admetem quecadascun delsrepresentants de la nació ho és en virtut de la voluntat,lliurement manifestada, d'unamajoria. Encara així, cada representanthaurà de trobar-se freqüentment en conflicte entre elsinteressos ge-nerals, que la llei li mana atendre, i les particularitats que els seuselectors li exigeixenque serveixi. Es dirà que col·lectivament els di-putats produeixen un resultant harmònica que satisfà,alhora que al'interès comú del país, als parcials interessos de cada localitat. Mes,encara suposada aquella metafísica concordança d'interessos,estan d'acord sempre elsrepresentants en el que convé a la nació?Millor dit, ho estan alguna vegada? I, quan l'estan,atenen veritable-ment els interessos i necessitats dels seus representats?

Es tracta, per exemple, d'augmentar els drets d'importació delblat. Els diputatscastellans voldran l'augment. Però els diputats ga-llecs, valencians, aragonesos, etc,pretendran que els blats entrinlliurement a Espanya. Si es tracta de teixits, Catalunya tindràopiniócontrària a la de gran part de la resta del país. Si de vins, Andalusiai Castella, per exemple,no opinaran com Galícia i Astúries. Què oco-rrerà? Que els diputats, atents sobretota les instruccions del govern,no a la voluntat del país, que d'altra banda no potformular-se en unaexpressió unitària, entraran en transaccions i acomodacions, de lesqualsresultarà una llei contradictòria o incolora, una llei que no sa-tisfarà cap interès públic niprivat, una llei que deixarà descontenta-ments a tots i aixecarà tempestuoses protestes; una llei,en fi, queno satisfarà més interessos que l'interès governamental, una amal-gama bastamentfeta en benefici del legislador.

Els Parlaments representen col·lectivament als seus respectiuspaïsos. Un grup heterogenid'homes s'atribueix la representació detota una nacionalitat. La seva missió és obrar d'acordamb les ne-cessitats generals, no amb les de cada grup d'electors. Això és, al-menys,teòricament. Però, com coneixeran els representants l'interèsi les necessitatsgenerals si no poden si més no adonar-se de les ne-cessitats i interessos més immediatsdels grups que els van triar? Enla pràctica, les coses ocorren d'una altra manera. Elsrepresentantsdel país procuren acomodar-se per conveniència el més possible alesnecessitats suposades de la comarca al fet que pertanyen; peròresulta que, encara que elsdiputats castellans votin el que desitjaCastella, per exemple, sempre seran vençuts per laresta dels seus

10

col·legues del Parlament, i així els castellans hauran de suportar le-simposicions de les altres comarques. I això es generalitzarà, tretque per una sola vegada enla història, es doni el cas que setze ovint milions d'homes estiguin d'acord enl'adopció d'una llei, d'unaregla qualsevol. D'aquí que no hi hagi llei que satisfaciveritablementels generals interessos i necessitats i sí una certa entitat metafísica,vaga,indeterminada, una ombra; però ombra sense cos, que a tantarriba la ficció legislativagovernamental.

Això apart, es comprèn bé que, en virtut del procediment mateix,cap llei compleixi lesàmplies finalitats que se li atribueixen. Triats elsmembres del Parlament per sufragi, encarahavent obtingut cadas-cun d'ells veritable majoria de vots, queden naturalmentorfes de re-presentació molts grups de ciutadans que resten, per tant, lasevaconformitat a les lleis formulades. I, com després aquests maitenen al seu compte launanimitat de parers del cos legislador, re-sulta que a tota llei cal restar-li laconformitat dels electors derrotatsen els comicis la d'aquells que representen elsdiputats que dissen-teixen de la majoria, i per fi, la dels electors abstinguts; el que, tra-duïtal llenguatge de la brevetat, vol dir que cal restar-li l'opinió de laimmensa majoriadel país.

Encara haurem d'atendre els arguments dels federals. Ens diranque totl'exposat és rigorosament cert; però que ocorre a causa delsistema centralitzador queinforma la nostra organització política. En-tenguem-nos. El que hem dit respecte delsParlaments nacionals, nodeixaria de ser cert aplicat a Parlaments comarcals, no deixade ser-ho respecte als municipis. La federació fracciona el fet, no ho des-trueix. El que avuiés cert per a una nació gran, ho seria demà per ala sèrie de nacions petitesfederalment constituïdes. L'autonomia nofa més que contreure la qüestió a una esferamés reduïda. A més,encara dins de la federació, queda en mans del poder central una-porció d'assumptes; de manera que llavors hi hauria casos en quèla nostra crítica seriaperfectament aplicable a les assemblees na-cionals, i uns altres en què el seria igualment a les càmeres canto-nals i als municipis. Perquè el mal no neix de l'esperit més omenyscentralitzador d'un organisme, sinó de la legislació i del des-potisme numèric que, com aprincipi d'acció política, accepten igual-ment tan el federalisme com l'unitarisme.

11

De fet, doncs, qualsevol que sigui el sistema polític, resulta sem-pre que és una minoria la quegoverna.

Fins hi tot prescindint de la immensa immoralitat del cos electoral,dels desaforaments delcaciquisme i de la poderosíssima influènciaoficial, que no són, com es diu, un mal solamenta Espanya, sinó queagafa de dalt a a baix a totes les nacions constitucionals, la lleidemajories és una ficció formidable que permet l'agiotatje organitzatdescaradament pelsquals han fet de la política professió lucrativa ia la seva empara augmenten les seves riqueses permitjans més bai-xos que els que empraven en Serra Morena o a les muntanyes deToledo elbandit clàssic de la clàssica terra del Quixot i Sancho.

I no cal argüir que amb la generalització del sufragi i el triomf dela democràcia serà veritatla llei del nombre, perquè, apart de l'exem-ple que ens donen les nacions republicanes, convérecordar el perí-ode de la revolució a Espanya, amb els seus diputats imposats desde baix acop net, quan no a trets; convé recordar que, mancant ca-ciquismegovernamental, subsisteix sempre el caciquisme de locali-tat i de partit, el caciquisme decomitè; convé recordar que durantaquell període es va perseguir, va atropellar, va empresonar iva de-portar a quants destorbaven per impacients, per internacionalisteso per mil motiuspetits, i que tal persecució no tenia un altre objecteque el d'assegurar una aparent majoriael suport de la qual era ne-cessari per mantenir-se en el poder (1873).

I, en última anàlisi, si es vol s'insisteix que la més perfecta equitatdemocràtica fariacaure per la seva base la nostra crítica, encara pre-guntarem: I com es garantirà la igualtat decondicions i la llibertat,per tant, d'emetre el vot al camperol que depèn del jornal que lidónal'amo, de l'usurer que li presta i del barrut que l'amenaça? Com esfarà perquèel capellà, amb les seves anatemes i excomunions, nocoarti la llibertat personal? I què, perquè elserf del taller pugui votarcontra la voluntat del patró, perquè el fabricant arrossegui unscen-tenars de vots amb la simple amenaça, expressada o no, de la pri-vació del pa per l'endemà?Com procedir perquè la immensa majoriade la societat, que viu sota ladependència humiliant de la minoriaadinerada, pugui votar lliurement?

L'obrer i el camperol saben bé que no disposen del seu vot, que

12

és per a l'amo, encara queaquest no ho demani. En milers de casos,n'hi ha prou amb el temor de la pèrdua del jornal perquè l'obreri elcamperol abdiquin voluntàriament tot dret individual. L'empleat pú-blic i el d'empresesparticulars pensen el mateix, i sense esforç s'o-fereixen per endavant a l'esclavitudi a l'anul·lació de la seva voluntat.L'industrial i el comerciant en petita escala no obliden els seuscom-promisos amb el gran capitalista que cobra lletres de canvi o serveixcomandes que moltesvegades és necessari pagar tard i malament.La llibertat somiada s'escorre així d'entre les mans. Iaixò no hi hamonarquia ni república que ho destrueixi.

Inútil, completament inútil extremar la qüestió. La llei de les ma-jories porta aparellat l'imperidespòtic dels menys, dels quals tenenel privilegi del senyoriu, no atorgatvoluntàriament per talents o virtutsreconegudes, sinó imposat per trampes i iniquitats detota espècie.

La superstició serà bastant poderosa perquè continuï creient-sebogeria el simple fetde dubtar de la virtut, de la sapiència de les ma-jories i de la bondat de les seves determinacions;però l'experiènciai l'enteniment proven la falsedat de la llei de les majories, que esconverteixirremeiablement en el despotisme sense fre dels menys.

13

CAPÍTOL III

LA RAÓ NO ÉS VIRTUT DE LES MAJORIES, SINÓDE LA INTEL·LIGÈNCIA DESENVOLUPADA EN ÚSDE LA LLIBERTAT. LA FUNCIÓ LEGISLATIVA ÉS

NEGATIVA I CENTRALITZADORA; EL LLIUREACORD ÉS AUTONÒMIC I VITALIZADOR. EL MALRESIDEIX EN LA LLEI MATEIXA I NO ADMET VA-

RIANTS COMPENSADORES

Si de l'examen dels fets resulta demostrada la falsedat de la lleidel nombre, semblainnecessària tota crítica raonada dels principisen què es funda. Mes, si es té en comptetot el poder de la preocu-pació que impacientarà a molts incrèduls, malgrat les nostresdeduc-cions, no es jutjarà inútil la labor que escometem.

Podria atribuir-se a impureses de la realitat el que és la insaniadel principi mateix i afirmar,no obstant totes les experiències en con-trari, la possibilitat de regir-se per les decisions de lesmajories, I enaquest supòsit ens toca demostrar, encara a canvi de fer monòtonaquesttreball, la falsedat de la pretesa llei en tots els aspectes.

Convençuts del radical antagonisme entre la llibertat individual ila preponderànciaavassagadora de la massa, neguem tota autoritatconstituïda, ja provingui de la força, japrovingui del nombre. Perquèl'individu i el grup puguin coexistir sense destruir-se, ésnecessarianiquilar qualsevol forma de la imposició de l'un sobre l'altre. Per anosaltres, quevam fundar els nostres ideals en la llibertat individualil·limitada, la AUTOARQUÍA és el mètodeobligat de convivència so-cial. El bé d'un és tan respectable com el bé de tots, perla qual cosanomés a condició d'identificar els interessos, la llibertat serà un fet.Heus aquí per quèsom llibertaris i per què som socialistes: perquèentenem que l'arrel de tota oposicióentre individus, així com entrecol·lectivitats, o entre uns i altres, es troba en la formad'apropiacióindividual, i deduïm que l'harmonia social ha de produir-se mitjançantlapossessió en comú de la riquesa i de la llibertat complexa d'accióper als individus i per alsgrups.

14

I, com aquest criteri de la llibertat exclou tota idea de subordinacióa les majories, anema demostrar que la llei del nombre és falsa ensi mateixa i que la societat pot arreglar totsels seus assumptessense apel·lar al procediment del sufragi.

S'afirma, pels mantenidors d'aquesta pretesa llei, que les majo-ries, o més aviat lespreteses majories, gaudeixen de ilimitació enels seus drets, i la pràctica prova certament el seu encert.

No obstant això, les lleis gairebé mai es compleixen; la majoriadels homes les esquiven; els mésenèrgics les repudien. En què con-sisteix això? En la impossibilitat real de comprendre en una,o en di-verses lleis, la immensa varietat dels interessos, dels costums i deles condicions.Cada individu, cada col·lectivitat tendeix a diferen-ciar-se produint-se de diferent manera;mentre que la llei tracta d'u-niformar-los i obligar-los a obrar i conduir-se d'una mateixamanera.Els interessos comuns no poden ser reglamentats uniformement,perquè lacomunitat no és mai tan estreta que no suposi fracciona-ment i sèrie, divergència ioposició. Perquè la identitat dels interessoses verifiqui, és necessari que, venintde baix, s'estableixin relacionsde solidaritat voluntària i espontàniament d'individu aindividu i degrup a grup, de manera que arribin a comprendre, en una resultantmés omenys definida, tots els membres socials. Llavors, en aquestaorganització seriada de les parts, cadascuna d'aquestes haurà con-servat el seu segell especial i la seva personalitat, això és totalaseva llibertat. La rebel·lió, faltada de veritables motius determinants,deixarà de produir-se, molt més comque aquella organització noseria per la seva naturalesa mateixa immutable, sinó elproducteconscient de la voluntat dels seus components a cada moment deltemps i encada lloc manifestada. Però aquest procediment és pre-cisament oposat a la regla de lesmajories, com que es genera en lapersonalitat lliure i en ella té el seu assentament, i per tantconstitueixla negació rotunda del dret de legislar atribuït a aquelles.

Doncs sotmetem a l'anàlisi la cosa negada, a canvi d'evidenciardesprés la justícia de lanegació.

Reduïm-nos als límits d'un país qualsevol.

A tots els que vivim a Espanya, per exemple, ens interessa man-

15

tenir relacions comercialsamb els altres països. Què farem? Decidi-rem el plet a favor del lliure canvi?Votarem per la protecció? L'as-sumpte és de la major transcendència i hauria d'augurar unacordgairebé unànime. No obstant això, les opinions es dividiran enorme-ment: uns voldranmenjar i vestir barat sense pensar en la paralitza-ció del treball nacional; uns altres voldran fomentaraquest treball,important-los un ble la carestia del pa, de la carn, del vi, del vestit,etc.Tindran aquells dret a imposar-nos la ociositat forçosa i la misè-ria? Ho tindran aquests aobligar-nos a treballar com a bèsties i aconcloure també per la ociositat i la gana quan lesconseqüènciesdel sistema hagin arribat al seu límit?

Segons els partidaris de la llei del nombre, la veritable solució laposseeixen uns quantsmilers d'imbècils que, per ser els més, gau-deixen del suprem dret de governar-nos. Lamajoria, en efecte, és lacridada a dir com es va més ràpid a la misèria general; lamajoriaacordarà, amb raó o sense ella, que el país pereixi o per abundànciade productesimportats, o per insuficiència dels de pròpia fabricació;la majoria tindrà el bàrbardret de condemnar-nos a mort per gana;la majoria estarà revestida de poder suficientper fer el que se li antullisense miraments ni límits de cap gènere.

Examinem un altre exemple.

A tots els espanyols interessa per igual viure en pau amb els al-tres pobles. Però, a la Xina,suposem-ho, s'assassinen per A o per Ba uns quants espanyols. Els ànims s'exaltaran,i, com sempre, elspatriotes, sense perjudici de quedar-se a casa tranquil·lament,cla-maran venjança. Les gents de bon sentit, o el que és el mateix, laminoria -parlemsempre en la hipòtesi del règim de les majories su-posada veritable-, pensaran que lamort d'uns quants espanyols peruns xinesos no és motiu suficient per manarirrefexiblement a l'es-corxador d'una guerra d'extermini a dos pobles, si més no,indiferentsl'un a l'altre. I, no obstant això, no serà el bon sentit el que prevalgui,sinó lavoluntat cega d'una majoria automàtica que té el dret d'obli-gar-nos a matar i a morir.

Què direm de l'organització del país? Cal viure bé, i la vida socialdepèn de lesformes polítiques adoptades. Preferirem la República?Acceptarem la monarquia?Optarem per la centralització? Serem fe-

16

deralistes? La majoria, la totpoderosamajoria, decidirà. Si no vull unrei, hauré d'empassar-m'ho. Si un President, hauré d'apetxugar ambell per molt que ho detesti. Si unitarisme i federació em repugnend'igualmanera, carregaré pacientment amb la creu pesadíssima delseu complicat mecanisme. I laqüestió de cultes? Tant munta: creguio no, pagaré un culte i un clergat i viuré i moriré ennom d'un Déuper la sapient majoria imposada.

Per què amuntegar més exemples?

Ja que la majoria està capacitada per decidir sobre totes lescoses, haurà d'estar imposada entotes les ciències. Mes la seva ig-norància és tan gran com a il·limitades són les seves prerrogatives.Ella,malgrat tot, podrà imposar com a regla de salut pública els ma-jors absurds higiènics.Ella podrà reglamentar les feines agrícolesmanant que se sembri i es recol·lecti quan se liantulli. Ella podràportar les seves lleis al taller, a la fàbrica i a la llar; i, a l'hora de lamort ien plena agonia, els seus reglaments acompanyaran la nostradescomposició, seguint-nos desprésfins a deixar els nostres cossosset colzes sota terra.

Se'ns dirà que no són tan il·limitats els seus drets. No obstantaixò, pot negar-se que lamajoria se'ns imposa des que naixem finsque morim? Pot negar-se que higiene,treball, l'existència sencera,per ella estan reglamentats?

I, en fi, si els seus drets tenen límits, qui els determina? Filòsofs,metafísics, teòlegsde la llei del nombre inventaran prodigiosos es-camotejos de la veritat; però, qui haurà defixar el límit si no la majoriamateixa? Limitar-se voluntàriament, amputar el seu propipoder!Aquesta sí que és una obra de meravellosa prestidigitació!

Indubtablement. La llei de les majories no és la llei de la raó, noés si més no la llei de lesprobabilitats de la raó. El progrés social esverifica precisament al contrari, o sigui perimpuls de les minories, o,amb més propietat encara, gràcies a l'embranzida de l'individu en-rebel·lió oberta amb la massa. Tots els nostres avenços s'han rea-litzat per virtut de repetidesnegacions individuals cara a cara de lesafirmacions de la humanitat. Cert que aquesta,acceptant després lahipòtesi individual, ha coronat sempre l'obra; però l'impuls noha vin-gut mai de les majories.

17

Contra l'opinió de la multitud, es va descobrir un nou món i la terracontinua donant voltesi més voltes per l'espai infinit. Contra l'opinióde les majories, la locomotora relliscasobre els carrils i la paraulavola de l'un a l'altre confí amb rapidesa vertiginosa. Malgrat elsem-blar dels nostres majors, es navega sense veles i sense rems i con-tra vent i marea. I en fi,contra l'opinió de la majoria se solcarà elsaires i es navegarà per les profunditats de l'oceà [5],de la mateixamanera que, en temps no gaire llunyà, s'aixecarà de les ruïnes delmónactual un món millor, pressentit per uns quants il·lusos, entre elnombre dels quals tenim l'honord'explicar-nos.

I no han caigut contra l'opinió de les majories els reis absoluts?No han estatdestronats els reis constitucionals? No hem suprimitl'esclavitud? No vam fer un altretant amb la servitud? No ho faremmolt ràpid amb el proletariat, última formade dependència entre elshomes? No es registren en l'evolució religiosa els mateixos aspec-tesi modalitats, fins al punt que avui el món pertany a la negació deldogma, al lliurepensament i, a l'ateisme, malgrat els poders religio-sos encara subsistents?

Tota, absolutament tota la història, és una negació de la llei delnombre, de la bàrbara, sí,de la bàrbara llei del nombre. Cada pasque hem donat ha estat en lluita oberta ambels altres. En ciències ien arts, el mateix que en política i economia, el mateix que en la vi-dapràctica, tot s'ha fet contra la voluntat i les decisions de les majo-ries.

Continuarem cantant les excel·lències del nombre, de la supremaciència i de la supremaraó dels més? Jutjarem encara poc menysque temerari posar en dubte els dretslimitats o il·limitats de la majo-ria?

18

CAPÍTOL IV

EXEMPLES I ERRORS DE LA LLEI DE MAJORIES

Passem a un altre ordre de consideracions.

Demà, vint, quaranta, cent individus constitueixen una societatper fomentar la instrucciólaica. Cadascun concorre amb la sevaforça moral, amb la seva posició en la societat i amb els seus dinersa la consecució de les finalitats que tots persegueixen. Podrà la ma-joria disposar que, l'endemà,tots els fons i tota la força de l'agrupacióes dediqui a l'ensenyament religiós? Si no pot tant, la llei del nombrequeda negada, ja que la limita. Si pot realitzar la nostra hipòtesi, lallei de les majories és la llei de la força i la llei de la despulla erigidaen principi de justícia.

El bon sentit diu que, en tot cas, si els membres d'una societatdifereixen en les finalitats, lasocietat ha de dissoldre's. Cadascú que-darà així lliure d'associar-se amb els seus col·legues enpropòsits isatisfer les seves aspiracions.

Podria ocórrer així mateix que, estant els associats conformes enles finalitats, no ho estiguessinen els mitjans. Podrien voler uns quel'ensenyament es contragués a individus que reunissincertes condi-cions. Podrien voler uns altres que la hi donés a tots sense diferèn-cia alguna. Seriaraonable que dominés la restricció perquè així hovolgués la majoria? Si així fos, valdriatant com aixecar altars al pri-vilegi i als seus mantenidors, posant per sobre de la raói del desin-terès la ignorància i l'egoisme. I llavors, com sempre, la llei delnombrerepresentaria l'imperi de la força i de la brutalitat.

A una diferència tal de parers, ara com abans, correspon la dis-solució de la societat.Cada grup, quedaria en llibertat d'obrar commillor li semblés, i l'experiènciademostraria a tots quin era el millorcamí per arribar a la finalitat proposada.

A les objeccions que poguessin fer-se'ns sobre la inestabilitat deles associacions,contestarem a compte que, de la subordinació delpensament i de la conducta d'unssocis als d'uns altres, res duradorni pràctic pot esperar-se i que, sent l'experiènciala gran pedra de toc19

de totes les conteses, sempre serà preferible lamultiplicitat de lespràctiques a la limitació de les ja habituals. D'altra banda, entenem-que tota agrupació ha de concretar bé i amb claredat les finalitatsperquè es constitueix i elsmitjans que ha d'aplicar, cuidant semprede mantenir la independència personal completa.Si això es fa, reso gairebé res caldrà resoldre després; i aquelles coses d'estar percasa,que són generalment indiferents als socis perquè la seva exe-cució no val la pena de dividirles opinions, les hi resoldrà de comúacord i sense agitacions estèrils. En general, enles societats regla-mentades i sotmeses a la llei del nombre, no són les majories lesquedecideixen aquestes petites qüestions, sinó la voluntat dels mésactius, siguin pocs o molts.En aquestes agrupacions privades, enquè la llei no té la transcendència d'un principi general,d'una llei prò-piament dita, ocorre, no obstant això, el mateix que en la societatpolítica. Unpetit nucli d'individus ho arregla tot, de tot disposa i totho fa.

El que hagi pertangut o pertanyi a societats d'esbarjo, de coope-ració, de política, etc.,haurà vist o veurà produir-se contínuament enel seu si lluites violentes per veritablesfoteses. Malgrat la pretesallei, no es viu un moment en pau sota la tutelasapientíssima de lesmajories. Per la cosa més trivial es crespen, s'irriten i tracten sem-pred'imposar-se, amb raó o sense ella; gairebé sempre sense raó.Això demostra precisament la seva arbitrarietat, doncs que provocai no tolera la rebel·lia, i també que, al seu pesar, lescoses socialsmarxen en el més complex desori quan del que es tracta ésexacta-ment del contrari.

I res ens diu la ineficàcia de la pretesa llei? Res els seus negatiusresultats? Resles seves mil pertorbacions?

Com explicar-se la persistència de la generalitat a afirmar i sos-tenir la llei del nombre, tot hi tantsfets i tantes proves que la des-trueixen?

Com s'expliquen tots els errors humans? D'un costat, per l'interèsdels afavorits aeducar-nos en la preocupació. D'un altre, per la pre-ocupació mateixa heretada i transmesa d'uns a uns altres durant se-gles.

20

En últim terme, els més sincers convenen que és raonable tot elque es digui contra elrègim de les majories; però no comprenen compoden fer-se les coses d'una altra maneraen societat. Reconeixenque l'hàbit dels caminants és pèssim i no s'imaginen, no obstantaixò,la possibilitat de començar a caminar sense ells.

Amb prou feines una llei és promulgada per la majoria suposadao real, multitud de desconts demana que la reformin, que la modi-fiquin, i ho demana precisament als qui l'han redactat;votat i promul-gat. Faci's o no la reforma, el cas és que la majoria, o els seusrepresentants,s'han equivocat, que s'equivoquen tots els dies. I éssempre a uns i als altres aels qui es demana que desfacin un errorque no tenen per tal.

És el fruit natural de la gran superstició política dels parlamentsderivada de la supersticióde les majories. És el món terraqüi immòbilen el centre de l'Univers, malgrat totes lesdemostracions i experièn-cies que ensenyen el contrari.

21

CAPÍTOL V

DRET SOCIAL I LLIURE PERSONALITAT

Comprèn, lector, com es genera i desenvolupa la preocupació?Sondeges ara tota l'extensiódel mal? Penetres fins al fons d'aquestfetitxisme pel nombre que conrea totesles nostres dissorts? Adver-teixes el lent treball de la gota d'aigua que cau en el nostre cervell-des que naixem fins que morim i que perpetua la superstició il'engrandeix fins aasfixiar-nos?

Si no ets massa morta per a la raó, comprendràs també per quèse'ns ensenya com aaxiomàtic el principi de lluita entre els humans,que llança als homes els uns contra elsaltres com a feres en el circ;comprendràs per què se'ns educa en la creença que elmón no potmarxar endavant si no és entre enderrocs i cadàvers; comprendrà-saixí mateix que, per justificar el predomini d'uns pocs es falsifiquila ciència, es corrompila instrucció i es desmoralitzin els costums.Cal fer creure a tothom enla fatalitat del mal i en la necessitat contí-nua de la guerra, sobretot mentre que els de a baixno la declarin alsde dalt.

Semblants ensenyaments són el verí de moltes intel·ligènciesllançades a la desesperació ial pessimisme per anul·lar la seva forçad'oposició o guanyar la seva indiferència.

No és, per llei de naturalesa, fatal la lluita entre els homes, ni hoés tampoc que totavançament es verifiqui mitjançant guerres d'ex-termini, perquè, si l'imperi de la força, que ésl'expressió concreta dela pretesa supremacia de les majories, fos anul·lat, totprogrés hauriade realitzar-se pacíficament, mitjançant la ràpida o lenta acceptacióde la milloraper la generalitat dels homes. El domini de la força éstransitori, perquè es deriva de l'organitzacióguerrera de la societatque proclama el dret del més fort donant a l'artificitot el que arra-bassa a la Naturalesa. Si la societat s'organitzés per a la pau i el tre-ball; sis'organitzés per a la cooperació, en lloc d'organitzar-se per ala lluita, ja que en la resta de lanaturalesa el mutu suport entre elséssers té tanta o més importància que el principi delcombat per lavida, la força, mancant òrgan que l'expressés, s'anul·laria, deixantamplecamp a la raó per triar els seus rumbs per l'experiència o el

22

contrast de les diversesaplicacions de l'activitat humana.

Però, la cosa que realment es discuteix en tractar de la llei delnombre és un misticisme polític queurgeix bandejar, és el misticismepolític del dret social, en el nom del qual s'han format milpartits i milescoles amb la vana pretensió de regenerar el món des de les altu-res delpoder i pels mateixos mitjans en principi rebutjats. El que defet es discuteix és si lacol·lectivitat pot dictar regles als seus com-ponents; perquè si pot, no hi ha un altre mitjà queexerciti aquell dretque l'aplicació de la llei del nombre; i si, per contra, no téaquellpoder, l'imperi de la majoria manca de fonament.

Què és la societat? Menys que un agregat o una suma, doncs esdonen en ella multitud desumes, però no una resultant total definidai concreta [6]. I una agrupació d'individus, unagregat si es vol, ésquelcom diferent d'aquests, que pot més i val més que aquests?

És la societat per ventura un ens superior, amb personalitat prò-pia, diferenciada dels seuscomponents? En rigor, la societat és unaabstracció de la nostra ment necessitada d'expressard'alguna ma-nera un conjunt ideal més aviat que real.

Així com del tot i del no-res no posseïm sinó abstraccions quel'observació quotidianadel limitat i concret ens suggereix, així de lasocietat, com a conjunt, no posseïm més queuna simple idea deri-vada d'una operació mental necessària.Si, doncs, la societat mancade personalitat efectiva, on existeix la raó del pretèsdret social? Quèés en si mateix aquest dret? res; una metafísica, una teologiapolí-tica. És la superstició religiosa desenvolupada i fomentada en l'ordrede la vida ordinària.Així com en nom de la superstició religiosa hanestat sacrificats milers d'éssers generososque vivien per a l'avenir is'ha condemnat, excomunicat i proscrit la veritatcontínuament, aixíen nom de la superstició política del dret social és sacrificada laper-sonalitat humana, desconegut i atropellat el dret individual, ofegadaen sang laveritat que formula atrevidament l'home de ciència, o elque generosament preténposar terme a les dissorts dels seus sem-blants, o el que, en fi, tracta de fer valer el seu propidret davant laforça brutal del nombre.

A l'empara del dret social, per causa de salut pública, com diuen

23

els revolucionarismístics, s'imposa a l'individu tota classe de torturesi vexacions. A l'empara del dretsocial, i sempre per causa de salutpública, es sacrifica quant destorba, es mutila diàriament aquest ma-teix cos social elevat a la categoria de ser superior i totpoderós. Sical tallar el cap a vint mil o cent mil éssers humans perquè els altresobtinguin tals o quals avantatges, sempre fictícies, cauran sota ladestral del botxí cent mil o vint mil caps humans. Si cal amputar dretsi llibertats, serà tot amputat per tal quela vindicta social quedi satis-feta. Si és necessari portar a l'escorxador del camp de batallados omés pobles, que cap rancor tenen entre si, a l'escorxador seran por-tats, sense que peraixò s'estremeixi la consciència dels savis legis-ladors que, en nom del dret social,cuiden i vetllen per la salut de lahumanitat. El dret social és l'encarnació política de laidea de Déu.Quant en nom d'aquesta última idea s'ha imposat a la humanitat,fent-lirecórrer un calvari de sofriments terribles, se'ns imposa avuien nom de la primera pelsrevolucionaris suí generis de la política,obligant-nos a caminar sota l'acció decontinus suplicis morals i ma-terials.

Enfront del pretès dret social, urgeix aixecar molt alta la banderade la individualitat lliure.Enfront del despotisme del grup, és menes-ter reivindicar la independència i el respecte de lapersonalitat hu-mana.

El meu dret, la meva llibertat, la meva salut, el meu benestar,valen tant com el dret, el benestar, lallibertat i la salut dels altres. Notolero ni consenteixo la imposició ni d'un ni de cent. Laforça numè-rica és per a mi nul·la. Cadascú és lliure d'obrar com li plagui. Si elshomesnecessitem prestar-nos auxili, i si ho necessitem, lliurementhem de buscar-ho,associant-nos, cooperant en les finalitats comu-nes. Però això ho farem, i volem fer-ho, pernosaltres mateixos, perdecisió pròpia, no per imposició de ningú.

El dret social, juntament amb la llei de les majories, represental'eterna tutela delspobles, el sacrifici de l'individu, l'anul·lació del pen-sament i la mort dels més carsafectes. Contra aquesta nefasta doc-trina, el socialisme revolucionari proclama la completaindependènciapersonal i la llibertat d'acció per a tots els humans, en un mónde,igualtat, de solidaritat i de justícia.

24

CAPÍTOL VI

EL DRET SOCIAL LEGISLAT ÉS DISGREGANT. ELRESPECTE A l'HOME ÉS PRINCIPI OPERANT I CO-HESIONADOR. CONTRA LA LLEI I EL SUFRAGI, LA

RAÓ I EL LLIURE ACORD

Demostrada la falsedat de la pràctica i de la teoria de la llei delnombre, impossible reconèixerde quin costat està la raó entre elsdiversos grups socials que es disputen la direcció de lacosa pública,i afirmant també, enfront del pretès dret de les majories, el dretindi-vidual, correspon-nos ara desenvolupar el principi correlatiu a lesnostres negacions icontrastar-ho en la pràctica.

Enfront del dret social, expressió del despotisme de les camari-lles, enfront del principiautoritari i governamental, en què descansala legislació, afirmem el principi del contractelliure com a mitjà i ins-trument de relació entre els homes.

De la llibertat d'acció es dedueix immediatament la idea del con-tracte. Cada individu, amode si mateix, ha d'entrar i entrarà segura-ment, a impuls de les necessitats sentides, en relacions dereciprocitat amb els seus afins en professió, en gustos i en tendèn-cies. Avui mateixsón les necessitats les que posen en contacte auns individus amb uns altres, els que impulsen alsgrups a entendre'sper a les seves finalitats comunes. El govern, amb tot el seu compli-catmecanisme, només aconsegueix a pertorbar l'harmonia de lesrelacions socials. En l'ordre deltreball, de la producció i el consum,el contracte és el principi fonamental detot organisme; la mútua con-formitat de les parts, l'única garantia d'existència regular; lallibertat,el sol mitjà de salvar totes les diferències. Així mateix, en l'ordre deles relacionsmorals, els costums són els que regulen l'evolució dela vida humana.

Eliminat tot obstacle, tota coacció governativa o legislativa al des-envolupament individuali col·lectiu, l'evolució dels costums, l'evolu-ció dels mètodes de convivència social,el mateix que la de lespersones i les coses, el progrés, en fi, en tota la seva generalitat,podràverificar-se lliurement.

25

Pretenem que allò que es deslliga amb violència i amb violènciaes trenca, es deslligui i estrenqui pacíficament. Tota cohesió o dis-gregació inevitable com a producte d'imperiosesnecessitats, ha deproduir-se, abans que per la lluita i la força, per l'espontània itermi-nant manifestació libérrima dels elements que tals necessitats sen-tin.Proclamem la teoria de la llibertat en tota la seva puresa. Volemque els individus i elsgrups, en igualtat de condicions col·locats, pu-guin lliurement entendre's, buscar-se, unir-seo separar-se. Voleml'associació dels homes com a resultat de la iniciativa i de l'esponta-neïtatindividuals, no com a imposició d'un òrgan qualsevol, polític,econòmic oreligiós. La federació de lliures productors serà el resultatinevitable de l'autonomiapersonal. Aquesta organització, aliena atota uniformitat legislativa, revestirà necessàriament elscaràcters dela més completa varietat de formes, mitjans i finalitats. D'acord am-bl'heterogeneïtat de la vida i amb el desenvolupament amplíssim dela indústria i de la ciència, lamultiplicitat d'agrupacions, de propòsits,de mètodes, correspondrà harmònicament a laimmensa varietat deles necessitats. Podran els grups mortificar-se i corregir-se lliure-mentquantes vegades ho vulguin els seus components. Podran dis-soldre's, formar-se de nou, fraccionar-seo congregar-se, quantesvegades siguin necessàries. Si una agrupació no estigués d'acordambaltres agrupacions, lliure seria de seguir el seu camí sense queningú pogués impedir-li-ho. Si unindividu dissentís dels seus coas-sociats, podria lliurement associar-se a uns altres amb els quiesti-gués d'acord. Només a aquesta condició la vida social potdesenvolupar-se harmònica ipacíficament; només a aquest preu l'or-dre es produirà com a resultat immediat i necessaride la més com-pleta llibertat personal.

Podrà argumentar-se'ns que pretenem la tornada a l'estat primitiu,a l'estat salvatge. A aixòcontestarem que nostra flamant civilitzacióté molt que envejar a aquest estatprimitiu del que es parla ambmenyspreu i lleugeresa de manera injustificada.

Apart el fet que l'organització que defensem correspon bé a l'he-terogeneïtatindefinida de la vida actual; a part així mateix l'evidènciaque els nostres avenços nopermeten la tornada al salvatgisme, per-què qualsevol que sigui el règim social que visquemsubsistiran sem-pre les conquestes del progrés i de les ciències, posseïm bonnombrede dades per afirmar que es troba latent en les societats pri-

26

mitives el veritable principide la vida social, enfosquit o anul·lat enles nostres per la guerra permanent en què ensdebatem.

“En les petites societats no desenvolupades -diu Spencer-, on haregnat per espai desegles una pau completa, res similar existeix alque anomenem govern; no hi ha en ellescap organització coercitiva,sinó a tot estirar alguna supremacia honoraria. En aquestescomu-nitats excepcionals, que no són agressives i que per causes espe-cials es veuen lliuresde tota agressió, són tan rares les desviacionsde les virtuts fonamentals, veracitat, honradesa, justícia i generosi-tat, que n'hi ha prou per contenir-les amb que l'opinió pública esma-nifesti de tant en tant en assemblees d'ancians convocades aintervals irregulars.”

Els vehdas dels boscos, completament salvatges, diu Hartshone,sense cap organitzaciósocial, miren com a inconcebible el que “algúpugui apoderar-se del que no li pertany,ferir al seu company o pro-ferir una mentida”.

Els bechuanas -Viatges a l'interior de l'Àfrica meridional, per Bur-chell- “obeeixen a costums antiquíssims”.

Entre els hotentotes koranna, “quan els antics usos no ho prohi-beixen, cadascú es creu ambdret al que li sembla just als seus pro-pis ulls”. (Thomson, Viatges per l'Àfrica Meridional).

Els araucans “només es guien per costums primitius o conven-cions tàcites”. (Thomson,Diccionari geogràfic, i Històries d'Amèrica,per Alcedo).

Dels dyaks, diu Bajah Brooke, que sembla que els costums s'hanerigit senzillamenten llei, i la seva violació es castiga amb una multa.(Deu anys a Sarawak).

Entre els indis nord-americans, com els snakes, que manquen degovern, es respecta lapropietat dels cavalls. Entre els cipewayas,que no tenen govern regular, la caça agafadaen xarxes de particu-lars es considera com de propietat individual. (Schoolcraft, Expedicióa lesfonts del Mississipi.)

27

Molts fets anàlegs podrien citar-se sobre els costums dels aths,delscomanches, dels esquimals i dels indis del Brasil. “Entre elsvaris pobles no civilitzats-afegeix Spencer- s'ha establert el costumde respectar el dret del fruit que creix enel camp que es trenca, en-cara que no el sòl mateix.”

No és veritat que és superior a tot això el robatori organitzat, elrobatori legal dels poblescivilitzats? No és veritat que les nostresgrans immoralitats, les nostres depravacions sensefi, els nostrescrims sense compte, la nostra decadència terrible en els costumsenscol·loquen a cent mil colzes sobre el nivell d'aquests pobres sal-vatges, d'aquests bàrbarsmenyspreables?

I no parlem de les virtuts fonamentals, veracitat, honradesa, jus-tícia i generositat. Elsdesgraciats vehdas, els araucans, els hoten-totes, els bechuanas, tots els poblesprimitius, tristament embrutits,tenen molt que envejar-nos.

No obstant els citats fets i molts més que poguéssim agregar, éstan poderós elfetitxisme governamental, tan profunda la supersticiólegislativa, tan arrelada la fe en les santesomniscients majories, quees continuarà afirmant emfàticament la ridiculesa d'unapretesa re-culada, d'una tornada absurda al barbarisme en el que té de mésrepugnantper l'animalitat originària de l'espècie humana.

Ni tan sols es produirà el convenciment com l'exemple del queavui mateix ocorre. Infinitatd'assumptes es regulen pels costumsmés aviat que per les lleis, i moltes vegades contrales lleis mateixes.El comerç fa crèdit sense necessitat de llei alguna, i gran part delseu desenvolupament es verifica fora del legislat. Les més compli-cades relacions mercantilss'estableixen mitjançant convenis i obeinta costums antics. Els codishan arribat una mica tard i són una veri-table pertorbació. Ni tan sols serveixen per castigar la mala fe, jaque les fallides fraudulentes salven tots els dics.

En les relacions públiques i privades, en els assumptes d'indústriai treball, en tota la vidasocial, els costums estan per sobre de leslleis. Moltes d'aquestes són lletra morta per a lesgents. Les lleis sónrealment una intrusió en la vida dels pobles; són les urpes d'unpa-rany que només coneixen bé els advocats i els picaplets. En canvi,

28

els costums,amb la seva immensa diversitat de nació a nació, decomarca a comarca i de poble a poble,regulen tots els nostres actesi constitueixen tota la nostra vida. I per això els homes necessiten-lliurar la seva existència entre rebel·lions contínues i subterfugis detota espècie. Més, com peresquivar els efectes de la llei, per obrarconforme a la pròpia voluntat, és menesterdeshonrar-se i ser injustsi egoistes, sobreposant a tota consideració el particular interès,re-sulta així mateix que la llei, engendrada per les majories, és la causade tots els nostres malsi la negació absoluta de la integritat personali de la llibertat humana, en benefici d'ungran nombre d'imbècils od'una minoria de brètols.

Doncs, si la vida senzilla i pràctica d'alguns pobles, fora unida ala realitat d'unaexistència civilitzada i en contra de la llei, prova queel procediment de les majories, amés de fals, és innecessari i per-judicial, què direm als incrèduls, als fanàtics del nombre,als adora-dors del fetitxe modern?

Cervells atrofiats, són incapaços de comprendre l'existència so-cial pel seu costatveritablement positiu i només encerten a veure-lapel seu costat artificial. La preocupació políticaels encega i és inútiltot esforç per retornar-los la vista. Encara dubtem que siguin sus-ceptiblesd'empelt en un món nou i capaços d'adaptació a nous mè-todes de vida.

29

CAPÍTOL VII

EXERCICI I PRÀCTICA DE L'ASSOCIACIÓ BASADAEN LA LLIURE EXPERIÈNCIA

I bé, se'ns dirà: mostreu-nos com podran arreglar-se els grupssocials sense apel·lar alsufragi, per que, entre les societats primiti-ves i l'actual, hi ha, sens dubte, una enormediferència, l'esfera d'ac-ció d'aquesta, relativament a les altres, és infinita. Els mitjans ilesfinalitats són concretes i determinats en aquelles, variadíssims iindeterminats en aquesta. Donemper suposat que constituïu asso-ciacions de producció, canvi i consum, que cadascúpugui arreglar-se com millor li quadri, que tots gaudeixin dels mateixos drets idelsmateixos mitjans de vida; com procedireu pràcticament?

Doncs, de la mateixa manera que es procedeix avui en el comerçi en la indústria. Heus aquí unasocietat mercantil; formulat el con-tracte de societat, els associats no tenen mai queapel·lar al sufragi.Cadascú té, ben determinadament, una funció que complir. Elqueadministra ho fa segons les regles de la comptabilitat. El que di-rigeix, segons les prescripcionstècniques que se li aconsegueixen.Mai se'ls ocorre sotmetre a votació la marxa regular delsnegocis. Sialguna vegada els associats tracten d'emprendre nous treballs, o ei-xamplar l'esferadels seus negocis, és sempre a canvi de la confor-mitat de tots. Si aquesta conformitatno existeix, la societatcontinuarà limitant-se al que prèviament s'havia contractat. Aixòo-corre tots els dies. Però si per per ventura, la qual cosa és molt ex-cepcional, part dels socis s'obstinaa seguir nous rumbs, llavors esprocedirà immediatament a la dissolució de lasocietat. Descartemel cas raríssim que la divergència acabi en plet sorollós, perquè,nointervenint el privilegi de la propietat, no poden produir-se aquestslitigis d'interessos, i tota diferència personal sempre podrà ser arre-glada per amigables componedors en unasocietat sense governantsi sense jutges privilegiats.

És o no és real el cas que citem? Pot o no pot generalitzar-se?

Evidentment sí és real i sí pot generalitzar-se.

30

Doncs, apliquem aquest mètode a les futures associacions pro-ductores, resolent, en aplicar-ho,exemples pràctics que ens han sot-mès en ocasions obrers a els qui ens uneixen llaços d'amistaticompanyerisme. Es tracta, per exemple, d'una associació de mecà-nics constituïdaper atendre a les necessitats de tal o qual branca dela producció. En associar-se, explicaran,naturalment, les condicionsdel treball, fixaran la marxa regular dels seus assumptes idetermi-naran bé les relacions de reciprocitat al fet que cadascun s'obligui.Si la conformitatno existeix, la societat no arribarà a constituir-se. Elmateix que avui, cada grup es formarà ambels elements que es tro-bin d'acord. Podrà succeir llavors que en comptes d'una societat,n'hihagi vint, en el que no veiem cap mal, tant menys quant que, per lleide necessitat,aquestes diverses associacions tendiran a condensar-se, a fondre's en una sola. L'experiènciaensenyarà a tots el camícomú, si realment no n'hi ha més que un.

Examinem alguns casos particulars. Heus aquí un taller de fosaregularmentorganitzat, conforme al nostre punt de vista. No creiemque hi hagi qui suposi impossibletan poca cosa. Arriba l'estiu, ensdeia un benvolgut amic nostre, i les condicions del tallerfan penósel treball. El sostre és de zinc, la ventilació deficient i, per tant, la ca-lorinsuportable. Què faríem? Treballar solament les primeres horesdel matí? Hi hauriamolts que preferirien qualsevol cosa a una mati-nada. Treballar uns al matí i uns altresa la tarda? La naturalesa dela feina imposaria, probablement, la simultaneïtat delstreballs. Hihauria necessitat d'adoptar un acord, o sotmetre's a una direccióqualsevol.

Doncs bé, la contestació és senzilla. El primer que caldria fer seriamodificar lescondicions del taller, ventilar-ho, impedir l'entrada di-recta dels rajos solars, arreglar-ho tot,en fi, de tal manera que el tre-ball pogués realitzar-se en bones condicions. Seguramenttotsestarien conformes amb aquesta disposició. Una vegada acon-seguit això, el problema manca detota gravetat. Si la naturalesa dela feina ho permetés, l'immediat és que tots es conformessina tre-ballar juntament durant les primeres hores del matí i les últimes dela tarda.Perquè, si en tots hi havia interès directe per sostenir l'as-sociació per complir les seves finalitats, iaixò no cal negar-ho, és in-dubtable que tots s'imposarien i tots acceptarien un petitsacrifici.

Finalment, la cosa és de tan poca munta que, de totes maneres,

31

caldria establir-se elnecessari acord. El sufragi gens resoldria enaquest cas. El que avui fan obligats per l'amo,no haurien de fer-hopel seu propi interès? No ha d'oblidar-se que mai s'està mésdisposatal treball i al sacrifici que quan hi ha en això interès personal. Supo-sem arauna associació de fabricants de barrets. Suposem una fà-brica, un taller de fula i planxa com el defosa constituït, administrati dirigit. Suposem que els associats tenen urgentnecessitat d'unamàquina que simplifiqui les seves operacions i que conviden als me-cànics al fet queels subministrin el nou aparell que desitgen. Supo-sem que se'ls ofereixen diverses màquinesi que cal escollir unaentre elles i donar-li preferència. Necessàriament, se'ns deia,caldràsotmetre's a la voluntat dels més! De cap manera.

El més assenyat, la qual cosa se'ls ocorreria immediatament alsassociats, seria emprar totes lesmàquines presentades i sotmetre-les a l'experiència. Per què la llei del nombre, podentpràcticamenttriar? L'experiència, sempre l'experiència, mostrarà quin és la pre-ferible. I síencara ocorregués que es trobessin dos o més màquinesen idèntiques o semblants condicions,hi hauria sempre una solucióa aplicar-les simultàniament durant un major temps fins que es veiésevidentment quin és la més avantatjosa o si totes reuneixen igualsavantatges. Això queavui es practica, per què no ha de fer-se demà?

En fi és indubtable que, en el futur, podran presentar-se proble-mes d'aplicació que nopuguin resoldre's per l'experiència. Què ferllavors? Doncs senzillament acudir a ladivisió dels grups perquè ca-dascun apliqui el seu mètode especial; i, si l'assumpte fora de talín-dole que no mereixés que les associacions se subdividissin o quehi hagués necessitat quetots els elements romanguessin units, sor-giria naturalment la conformitat en totsa guiar-se, o per l'opinió delsmés intel·ligents o per la dels més pràctics i -si falla aquesta-,final-ment, per la del major nombre, perquè en aquest cas, certament ex-cepcional, el fet notindria la importància d'un principi o llei de generali obligatòria aplicació, no tindria elcaràcter coercitiu que al presentté. A més, seria purament transitori i senseconseqüència alguna pera la resta del cos social, atès que no se sortiria de lesaplicacionsd'ordre privat i del cercle de la col·lectivitat determinada queconven-cionalment ho apliqués.

Portem l'anàlisi a casos de major transcendència.

32

Com s'arreglaran els agricultors per al cultiu de la terra? Qui fixaràla marxa delstrens, organitzarà el servei de comunicacions i el detransports? Com es distribuirà eltreball i qui designarà el personaltècnic i administratiu? I què es farà en qüestions d'ensenyament,as-sistència i seguretat?

Preguntes són aquestes les respostes de les quals podríem ex-cusar, perquè en realitat no se'ns potdemanar que determinem apriori tot el desenvolupament de la vida social en el futur.

Però és que realment hi ha dificultat a contestar-les després d'es-tablert el principigeneral en què ha de fundar-se lògicament l'orga-nisme social?

En primer terme, farem observar que, així com no se sotmeten ala llei del nombre lesqüestions de medicina, les de mecànica, lesd'arquitectura i tantes altres, així tampoc han desotmetre's a aquestallei les qüestions agrícoles, econòmiques, quantes, en fi, tenen re-lació ambla vida de l'home, sinó, per contra, que tals assumptes, asemblança dels primeramentcitats, han d'encomanar-se a les per-sones instruïdes en la matèria, a les persones tècniques,amb la con-dició general de sotmetre's aquestes a la crítica i a l'anàlisi dels quihagin d'executarels seus consells o prescripcions.

Així com acceptem l'opinió del metge, reservant-nos sempre eldret de rebutjar-la iadoptar la d'un altre en el nostre concepte méscompetent, així també en els altres assumptespodem acceptar lesopinions dels intel·ligents, reservant-nos, però, el dret desubstituir-les per unes altres que puguin semblar-nos més encertades.

En els assumptes d'agricultura, per exemple, és el perit, l'agrò-nom, l'anomenat a determinarquina classe de cultiu és propi de cadaterra, quina labor és la més adequada, quins abonamentshan de serpreferits. Per a això necessàriament han d'entrar en les associacionsagrícoles elscridats a complir aquesta funció tècnica. On anirien, sino?

Podrà posar-se en dubte que els camperols acceptin el seu con-curs, al que respondrem queseria certament de lamentar, però quehauria de fiar-se al temps el desarrelament depreocupacions engen-drades per aquest estat social i completament alienes al quepres-

33

suposem. De totes maneres, la labor dels competents en agricultura con-

sistiria a fer-se acceptar pelsqui avui manquen de tota instrucció; jasabem quant pot la constància de l'home desaber a persuadir perl'afecte i l'experiència.

A més, fins i tot en el cas que els camperols obressin pel seucompte sense consell aliè, si talpot anomenar-se al de l'agrònom,no se'ls ocorreria de segur posar a votació les qüestionsde treball icultiu de la terra. Fins hi tot dins de les preocupacions actuals, tenensuficientsconeixements per a l'encertada aplicació de la seva activi-tat a un treball que fan constantment [7].

Si es tracta de la marxa dels trens, servei de comunicacions itransports, sembla'nsque, no podent posar un tren a la disposicióde cada productor, hauran d'organitzar aqueststreballs les col·lecti-vitats d'ells encarregades, ajustant-se a les necessitatsgenerals.Com sempre, el personal tècnic en vista dels seus conei-xements en la matèria i de les dadesque llança l'estadística, proce-dirà a disposar les coses de manera que satisfacinaquestesnecessitats generals. Se'ns dirà que en això hi ha una pre-ferència que confereix drets aaquesta majoria sobre els altres mem-bres socials; no és una preferència subjecta al quedisposi aquestamateixa majoria a la babalà, sinó una preferència racional de la qualavuimateix ningú protesta.

Nosaltres expliquem sempre que l'home, de fet, mai és totalmentlliure, sinó, com va dirPi i Margall, que ho va sent. Volem la llibertatcompleta d'acció i, en dir completa,diem sense limitacions que nosiguin naturals, sense limitacions fictícies que l'home mateixes creaal present.

És natural el fet que l'home no pugui volar, perquè para això noestàconvenientment dotat, i per tant seria ridícul demanar per a ellla llibertat de solcar els aires.Arribaria el cas de demanar-la en elmoment que tingués mitjans de volar i hi hagués algunobstacle ar-tificial que l'hi impedís. Doncs, de la mateixa manera, l'home comptaencara ambels mitjans per poder viatjar a tota hora i com li plagui, iper això és ridícul qüestionarsobre la seva major o menor llibertat,perquè no pot fer-ho. I, si l'home disposés d'aquestsmitjans, ja no hi

34

hauria conteses, perquè llavors, en això com en tot, cadascun se-riaamo d'obrar al seu antull, sense perjudici per a ningú i sensehaver de sotmetre's a ningú,estigués en majoria o no.De manerasemblant haurien de resoldre's les qüestions d'ensenyament, segu-retat iassistència. Cada col·lectivitat aplicaria un o diversos mètodesi l'experiència s'encarregaria d'eliminarels ineficaços o els perjudi-cials. Si el professorat no estigués d'acord en unalocalitat, per exem-ple, cadascun o cada grup tractaria d'aplicar els seusprocedimentsparticulars, resultant d'això bé en comptes de mal. Sila divergència hagués de sotmetre's a lesdecisions del nombre, que,per saber de tot, és incompetent en tot, llavors valdria lapena pas-sar-se sense professors, perquè per res serviria la seva ciència da-vant la voluntat cega d'ungrapat d'homes. Si els habitants d'unaciutat no estiguessin d'acord en matèria d'assistènciai seguretat con-tra accidents imprevistos, ja tinguin el seu origen en la naturalesa,jaen l'home, tampoc hi hauria per què aplicar la llei del nombre, quedonaria en aquests assumptes tanmal resultat com en els polítics.Cada associació seria sempre lliure, sola o d'acord ambaltres deprocedir com millor li semblés. Una altra vegada l'experiència, i sem-pre l'experiència,provaria l'eficàcia d'un sistema i la ineficàcia de l'o-posat.

I la distribució i retribució del treball?

Se'ns dirà. De quina manera distribueix el treball actualment unasocietat comercial oindustrial com la citada al començament d'a-quest examen? Com ho retribueix? Doncs conformement a un con-tracte. Ni més ni menys. Aquesta és la vida de l'avenir. Cadaassociació productoracontractarà prèviament totes aquestes coses.Aplicacions comunistes, col·lectivistes o mutualistespodran tenirjusta traducció en la pràctica. No tindran dret per fer-ho els asso-ciats?No estaran en completa llibertat per procedir com a tots elssembli millor? L'aplicacióde la llei del nombre seria aquí de funestsresultats. Segurament que en una fàbrica debarrets ni tan sols esdiscutiria qui hauria d'ocupar-se dels treballs de fula i qui delsdeplanxa. Doncs, el mateix ocorreria en els altres oficis, perquè la vidapràctica, la vidadel treball, no és una metafísica fora de l'abast delssimples mortals, sinó una cosa realen què cadascú és entès. En laretribució hi haurà diferències, doncs que, en un costat, podràtenir-se en compte l'esforç personal i, en uns altres, no. Allí on l'esforç

35

personal estingués en compte, bastaria un simple pacte, sempre uncontracte, per salvar totes lesdificultats. En suma, tots els nostresassumptes es resoldrien mitjançant senzills convenis, i noserà moltque apliquem al treball el que s'aplica en les mateixes matemàti-ques. Entreuen els tallers, i els obrers us diran si aquests convenissón o no possibles.

Un altre tant ocorreria en el cas que no es tingués en compte l'es-forç personal i sí lesnecessitats (comunisme). Sempre seria el con-veni, el contracte mutu, prèviamentdeterminat, la base d'aquestaretribució del treball o distribució dels productes.

Encara queda l'escull del personal tècnic i administratiu.

Mai s'ha vist que una societat mercantil o industrial designi al seucaixer per majoria devots, ni al seu arxiver, ni als seus auxiliars. Lallei del nombre és una llei sense aplicaciófora de les societats polí-tiques o que, sense ser-ho, tracten d'imitar-les. En cada col·lectivitat,totindividu té, per les seves aptituds i per la seva capacitat, prèvia-ment designada la seva funció. I, sihi hagués en alguna més indivi-dus aptes per a una funció determinada que els necessaris,caldriaque alguns es conformessin a exercir una altra tasca qualse-vol o que deixessinde pertànyer a la col·lectivitat. Les necessitatsde la producció regularien llavors, comsempre, la distribució del tre-ball. Sota pena de suïcidi, els homes es conformarien aexecutaraquelles tasques més indispensables per a l'existència general.

Totes les dificultats, que puguin amuntegar-se sobre l'avenir, s'es-vaeixen com elfum davant el desordre del present... Els milers d'o-brers sense treball que agonitzen enla misèria no es troben en lavagància per preferències ridícules a aquesta o a l'altra tasca. Sipo-guessin respondre al mandat de les seves necessitats, treballarienvoluntàriament en qualsevolofici pel simple fet de viure.

Jutgem innecessaris més exemples. Moltes associacions viuenavui sense governants i sensesufragi. El que és veritat en relacióamb un cert nombre d'individus, ho és en relació ambun altre majorque aquell en una unitat. El que és veritat en aquest últim cas, hoés així mateixaugmentant una altra unitat més. I per tan ho és enrelació amb un nombre qualsevol d'individus.Això és matemàtic.

L'existència d'una sola agrupació d'homes, fora del sufragi i del

36

sistemagovernamental, prova la possibilitat que la societat senceraviva sense governants i sensevotacions, prova que la nostra tesi noés una utopia, un somni irrealitzable, doncs que totes redueix a ge-neralitzar fets pràctics d'experiència particular.

37

CAPÍTOL VIII

CONTRA L'AUTORITAT COERCITIVA I DISGRE-GANT, EL LLIUREDESENVOLUPAMENT DE LA

INTEL·LIGÈNCIA COM A INFLUENCIA CREADORA IORGANITZADORA

I bé, es dirà encara, batent-se després de l'última trinxera: Noserà un amo cadascun d'aquestsadministradors? No serà un nousenyor cadascun d'aquests directors tècnics? No seràcadascunad'aquestes associacions un nou poder enfront d'altres poders? Tireua baix unmón d'autoritats i en creeu un altre de nou!

Un administrador, o un director facultatiu, són ni més ni menysque treballadors en la nostraorganització igualitària. Mancats de pri-vilegi de la propietat, en comptes de funcions de cap,exerceixen fun-cions de cooperació, perquè és el privilegi de la propietat el que creaifomenta la tirania de les prefectures, el despotisme de l'amo. Lleveula propietat, i es faimpossible tota supremacia autoritària. Lleveu elgovern, i, recíprocament, desapareix totprivilegi d'apropiació.

Un altre tant ocorre amb les agrupacions productores. Mancantde la propietat exclusiva de lescoses, d'autoritat i força per imposar-se, la seva vida es reduiria necessàriament acooperar amb les altresassociacions al compliment ordenat i regular de les finalitats atotscomuns. Així com cada individu necessita del treball dels altres perviure, cada grupnecessita també dels altres per desembolupar-seen condicions regulars de l'existència.Cap associació podrà viurenomés dels seus productes; tindrà necessitat, per contra, d'unamul-titud de coses que han de subministrar-li altres associacions. El lliureacord se'ls imposaràforçosament per establir aquestes relacions dereciprocitat i canvi, sense les quals la vidano és possible ni ara nimai.

Tirem, doncs, a baix un món d'autoritats artificials, creades i man-tingudes per la força,i aixequem sobre les seves ruïnes el món dela llibertat amb totes les seves naturals conseqüènciesentre lesquals, per què no dir-ho?, es troba la influència i l'autoritat, lliure-mentacceptada, de la saviesa i de la virtut, ja que nosaltres no trac-

38

tem de destruir el que ésindestructible en la Naturalesa, sinó tot allòque l'home ha creat, lligant-se de peus imans, en la falsa creençaque, sense la supremacia de la força o del nombre, la vida socialnoera possible. Nosaltres volem destruir, no el que és efecte propi dela vida de relacióentre els homes, sinó quant aquests, en els comen-çaments i en el desenvolupament de laanimalitat, han fomentat enguerra contínua i sense treva per afermar els privilegis de lariquesai la força preponderant de tots els poders, religiós, polític, militar i ju-rídic. Nocreem un món nou de noves autoritats, perquè no concedima l'home de ciènciaautoritat oficial, indiscutible; perquè no instituïmun organisme de savis, i molt menys desants, que ens governi. Ac-ceptem, sí, quan bé ens sembla les opinions dels méscapaços pelseu saber o per la seva experiència, el mateix que aspirem al fetque, d'igual manera, siguinacceptades les nostres i procurem portarel coneixement de la ciència a tots els homes,incloent-los integral-ment, per fer encara més impossible tot vestigi de servitudpersonal.Treballem, en fi, per la completa emancipació del cos i de la intel·li-gència, o,com diria un creient, per la radical emancipació de la ma-tèria i de l'esperit. Però, així comno podem escapar a les lleisfísiques que ens governen, si més no consisteixi el veritableprogréshumà a emancipar-se de tota llei fins hi tot en l'ordre mateix de laNaturalesa, aixítampoc podem desentendre'ns brutalment del con-sell de la ciència o del savi, encaraquan posem la nostra obstinacióa emancipar-nos pel coneixement d'aquella, detota influència d'a-quest.

Nostre ultramaterialisme ens porta a considerar a l'home subjectea les lleis físiques, però enpugna sempre que li perjudiquin, per tren-car aquestes mateixes lligadures i tractantconstantment de redimir-se, per la rebel·lió i per la saviesa, de la brutalitat de tota forçaquesobre ell actuï. Com, doncs, hem d'admetre l'autoritat infalible i in-discutible decap home? El seu consell és per a nosaltres simple ma-tèria de canvi, com l'és avui mateixper als homes cultes, per quantshan abandonat la fe en totes les infal·libilitats.

“En matèria de sabates -deia Bakunin, i el reproduïm per con-cloure-, jo consulto l'autoritatdel sabater; en tot el concernent a edi-ficis, canals o vies fèrries, sol·licito la de l'arquitecteo la de l'enginyer.Per a cada ciència especial, jo em dirigeixo a tal o qual savi. Perònoconsenteixo que ni el sabater, ni l'arquitecte, ni el savi, m'imposin

39

la seva autoritat. Els acceptolliurement i amb tot el respecte al fetque són creditors per la seva intel·ligència, pel seu caràcter, pels-seus coneixements, però reservant-me sempre l'incontestable dretde crítica i censura.Jo no consulto en qualsevol matèria una solaautoritat, sinó vàries; comparo les seves opinions i,finalment, escullola que em sembla més justa. Per això mateix, no reconec, fins hi totenqüestions especials, autoritat alguna infalible; qualsevol respecteque pugui tenir a l'autoritati honradesa de tal o qual individu no m'in-dueix a tenir una fe absoluta en ell.Semblant fe seria fatal a la mevaraó, a la meva llibertat i fins i tot al desenvolupament de les mevesidees; em convertiria immediatament en un esclau estúpid, en unsimple instrument de la voluntat idels interessos dels altres.

“Si m'inclino davant l'autoritat aliena en un assumpte donat i acatoen certa manera i en tantquant em sembla necessari les seves indi-cacions, i i fins hi tot la seva direcció, és perquè tal autoritat no m'ésimposada per ningú, ni per Déu ni pels homes. D'una altra manerajo la repel·liria amb horror,enviant al diable els seus consells, la sevadirecció i els seus serveis, segur que hauria de pagar ambla pèrduade la meva llibertat i del meu propi respecte tants restes de debò,embolicats en unamultitud de falsedats com poguessin donar-me.

“Acato l'autoritat externa en matèries determinades, perquè noem ve imposada més queper la meva pròpia raó i perquè tinc cons-ciència de la meva incapacitat per posseir, en tots els seusdetalls,en tot el seu desenvolupament positiu, una gran part dels coneixe-ments humans.La més gran intel·ligència individual no pot igualar-se a la intel·ligència de tots a la raó col·lectiva [8]. D'aquí resulta pera la ciència, tant com per a la indústria, la necessitat de ladivisió ide l'associació del treball. Donar i rebre, tal és la vida humana. Ca-dascun dirigeix i ésdirigit al seu torn. Per això no hi ha autoritat fixai constant, sinó un canvi continu d'autoritati subordinació mútua, tem-poral i sobretot voluntària.

“Aquesta mateixa raó em prohibeix reconèixer una autoritat fixa,constant i universal, perquè nohi ha home algun universal, capaçd'abastar en tota la riquesa de detalls, sense els quals l'aplicaciódela ciència a la vida és impossible, totes les ciències, totes les bran-ques de la vidasocial. I, si aquest, prevalent-se d'això, volgués im-posar la seva autoritat a la resta dels homes,seria necessari llançar

40

del món social a semblant ser, perquè la seva autoritat reduiriaine-vitablement als seus semblants a l'esclavitud i a la imbecilitat. Jo nocrec que la societathagi de maltractar als homes de talent, com pre-cisament succeeix en la nostra època; peròtampoc crec que hagi deportar tan lluny la seva complaença amb ells, i menys encara queelsconcedeixi privilegis o drets exclusius qualssevol que siguin, i aixòper tres raons:primera, perquè freqüentment podria prendre's a unxerraire per un home de geni;segona, perquè, amb tal sistema deprivilegis, podria convertir-se en xerraire un veritablesavi, i tercera,perquè això valdria tant com donar-se la societat a si mateixa unamo.

“Més, si bé rebutgem l'autoritat absoluta, universal i infalible delshomes de ciència,ens inclinem voluntàriament davant l'autoritat res-pectable, encara que relativa, temporal ilimitada, dels representantsde les ciències especials, doncs res millor que consultar-losalterna-tivament agraint molt els preciosos informes que ens facilitin, a con-dició queells rebin els nostres voluntàriament en totes les ocasionsi en totes les matèriesen les quals nosaltres siguem més competentsque ells. En general, no hi ha res millor queveure als homes dotatsde grans coneixements, gran experiència, gran intel·ligència i,so-bretot, de gran cor, exercint sobre nosaltres una influència legítimai natural,lliurement acceptada i mai imposada en nom d'una autoritatqualsevol, ja sigui divina ohumana. Nosaltres acceptem totes les au-toritats naturals i totes les influències del fet,però cap de dret; totaautoritat, o influència, de dret oficialment imposada es converteix-d'una manera directa en opressió, en falsedat, portant-nos inevita-blement, com crechaver demostrat, a l'esclavitud i a l'absurd.

En una paraula: nosaltres rebutgem tota legislació, tota autoritati tota influènciaprivilegiada, oficial i legal, tot i que provingui del su-fragi, convençuts que mai podràaprofitar més que a una minoria do-minant i explotadora, en detriment dels interessos de laimmensamajoria a ella subjecta.

“Tal és el sentit en què nosaltres som realment anarquistes.”

41

42

NOTES

[1] Malgrat la recent llei electoral que fa obligatori el vot, pot afirmar-se que, desprésdel primer assaig, elnombre d'abstencions no ha disminuït. De fet, la llei és lletramorta en aquest punt, i, si els Governsvolguessin fer-la complir, es veurien obligatsa omplir les presons d'abstinguts.

[2] Estudis Penals i Socials, de G. Tarde. En la seva anàlisi del sufragi universal,diu aquest sociòleg que de38.000.000 de francesos (maig 1886), només són elec-tors 10.000.000 (octubre 1885), d'on resulta que prop de les tres quartes parts dela població no té dret a votar. Urbain Gohier, en un notabilíssim treball publicata la"*Revue Blanche" de l'1 de juny de 1898, diu el que segueix: "Les Càmeres no re-presenten res. Elsescrutinis són falsos. A la Haute-Garonne s'han registrat 95 pro-cediments fraudulents; es va descobrir que en les llistes figuraven 8.000 electorsimaginaris. A Còrsega, el Consell d'Estat es va trobar amb 350 inscrits en un Mu-nicipi que es compon de 345 habitants i 162 amb edat suficient per votar. A Creuse,l'últim censconté 69.221 electors, i les eleccions llancen una total de 79.914. Ungran nombre de diputats és triat per lameitat, pel terç o per la quarta part dels ciu-tadans del seu districte... La Càmera sencera és triada per quatremilions i mig d'e-lectors sobre deu milions i mig de ciutadans. Encara, dels quatre milions i migdevotants és necessari deduir 500.000 funcionaris esclaus i altres 500.000 parentsque aquells arrosseguen. En aquesta Assemblea, producte de la minoria de lanació, les lleis són votades o les resolucions adoptades per la minoria. Les últimesordres del dia governamental de la legislatura han estat decidits pels mamelucs,que representen en conjunt 1.940.000 electors sobre deu milions i mig." Recoma-nem aquestes dades "especialment" als enamorats de la República francesa.

[3] No oblidem que aquest treball data de 1893. (N. de l'E.)

[4] La llei electoral, a que abans hem fet referència, ha vingut a proporcionar uncòmode expedient per tenir fàcil representació parlamentària sense l'ESCÀNDOLprevi d'aquestes falses renyides votacions. HANLEGALITZAT EL PARANY.

[5] Ben ràpid els fets han vingut a donar-nos la raó, doncs el que afirmàvem fa moltpoc temps s'haconvertit en realitat molt ràpidament.

[6] Ja hem dit en una altra part que la societat es redueix al senzill fet que els in-dividus es troben, més omenys, els uns en presència dels altres.

43

[7] Prescindim voluntàriament de suposar en el camperol la cultura necessària perser el seu propi tècnic.8 Entenc que Bakunin, en parlar així de la raó col·lectiva, dela intel·ligència de tots, es refereix només a la suma de coneixements de tots elshomes, que naturalment no podrà mai sobrepujar, ni tan sols igualar individu algun,per savi que sigui. Qualsevol altre significat de la raó col·lectiva, seria puramentmetafísic i concediria de fet una superioritat al grup social que, com s'haurà vist,estem lluny d'admetre.

44