L’APRENENTATGE EMOCIONAL. UNA EINA D’INCLUSIÓ:

ELS MODELS ORGANITZADORS EN L’EXPERIÈNCIA AFECTIVA D’ALUMNAT SORD

LLICÈNCIA RETRIBUÏDA 2009-2010. MODALITAT A. DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ. GENERALITAT DE CATALUNYA.

Presentació: Isabel Reiriz Palacios

Supervisió: Dra. M. Pilar Fernández-Viader (Universitat de Barcelona)

Barcelona, setembre 2010

1

AGRAÏMENTS

Al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que m’ha concedit

aquesta llicència retribuïda, la qual cosa ha permès dur a terme aquest projecte.

A la Dra. M.Pilar Fernández-Viader, professora del Departament de Psicologia

Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Barcelona, supervisora i guia d’aquesta

recerca, que m’ha introduït en el món de les persones sordes. Per les seves valuoses

orientacions, amistat i ajuda incondicional.

A la Dra. Montserrat Freixa Blanxart, professora del Departament de Metodologia

de les Ciències del Comportament de la Universitat de Barcelona, pel seu suport i

assessorament en el treball estadístic d’aquesta recerca.

Al personal directiu dels centres, per la seva afabilitat, i actitud afavoridora per la

participació d’aquests col·lectius en aquesta recerca.

A tot el personal tutor i cotutor de les classes que han participat en aquesta recerca,

per la seva tasca d’acompanyament i amable presència durant la passació de les proves. Per

les seves opinions i orientacions.

A tot el personal dels centres, que directa o indirectament han contribuït a “fer

caliu” en aquesta recerca.

A totes les nenes i els nens que han participat en aquesta experiència. Per la seva

col·laboració i ajuda.

A tots els membres del grup APRELS, de la Universitat de Barcelona, grup

d’investigació reconegut i finançat (Resolució de 3 de juliol de 2009-2009 SGR 830). Per

haver-me acceptat en el seu si i haver-me acollit com a membre. I per haver-me permès fer

ús dels seus materials de gravació.

Al Sr. Josep Tort i al Sr. Josep Aliaga. Per la seva amabilitat i participació com

models adults en el registre de signes afectius de la llengua de signes catalana. Per les seves

orientacions sobre les emocions i la LSC.

A la professora Antonia Barea, mestra i gran signant. Per la seva paciència i ajuda

per a introduir-me en el món simbòlic de LSC.

2

A la professora Georgina Barella, psicòloga competent en LSC, sempre present

durant la passació de les proves, i que ha participat per a establir la concordança per

consens. Per la seva amistat i suport, alleugerint la solitud de la investigadora.

A la Sra. Sara Silva i al professor Imad Samadi. Per la seva companyia i suport en

l’aprenentatge de LSC.

A la Sra. Angustias Martinez i a la Sra. Lourdes Martinez. Per posar-me en

contacte amb la Dra.M.Pilar. Per la seva amistat.

A la Sra.Visitación Pérez. Pel seu suport i disponibilitat.

A la meva escola, Pau Romeva.

Als meus pares.

Als meus fills, Isabel i Jacobo.

A Santi.

3

ÍNDEX INTRODUCCIÓ................................................................................................................7 CAPÍTOL 1- EMOCIONS I SENTIMENTS. SIMBOLITZACIÓ. COGNICIÓ. INTERACCIÓ SOCIAL. 1.1. Simbolització ..............................................................................................................9 1.1.1. Sords i oïdors: éssers simbòlics en un univers de sentit ..........................................9 1.1.2. La presència del gest en la llengua oral i en la llengua de signes..........................12 1.1.3. El codi lingüístic en la llengua oral i en la llengua de signes. Característiques de la seva adquisició .............................................................................21 1.1.4.1. La cultura i el llenguatge afectiu ........................................................................27 1.1.4.2. Alguns termes afectius en llengües orals i en LSC ............................................28 1.2. Sentiments i cognició ...............................................................................................36 1.2.1. La importància de la cognició en Izard, Dupont, i Ortony. .................................36 1.2.2.1. La Teoria de la Ment ..........................................................................................40 1.2.2.2. Teoria de la Ment. Emocions i sordesa ..............................................................44 1.3. Sentiments i interacció social ...................................................................................45 1.3.1 La interacció social en Selman, Gilligan i Youniss................................................45 1.4. Síntesi .......................................................................................................................52 CAPÍTOL 2- LA TEORIA DELS MODELS ORGANITZADORS 2.1. La teoria dels Models Organitzadors........................................................................53 2.1.1. Alguns estudis sobre l’aplicació de la Teoria dels Models Organitzadors. Antecedents d’aquesta recerca.........................................................................................56 2.2.1 La narració signada, oral, i escrita d’una història afectiva .....................................58 2.2.2 L’explicació signada, oral i escrita de valoracions afectives..................................61 CAPÍTOL 3- ESTUDI EMPÍRIC 3.1. Justificació ................................................................................................................62 3.2. Plantejament del problema i objectius......................................................................62 3.3. Mètode......................................................................................................................68 3.3.1. Mostra....................................................................................................................68 3.3.2. Instruments de recollida de dades..........................................................................68 3.3.3. Procediment ...........................................................................................................69

4

CAPÍTOL 4- RESULTATS A.4.1. CENTRE A. CONTINGUTS TEMÀTICS A.4.1.1. ALEGRIA A.4.1.1.1. Categories .......................................................................................................76 A.4.1.1.2. Variable edat. Estudi descriptiu......................................................................77 A.4.1.1.3. Variable de gènere. Estudi descriptiu. ............................................................79 A.4.1.2. TRISTESA A.4.1.2.1. Categories .......................................................................................................80 A.4.1.2.2. Variable edat. Estudi descriptiu......................................................................80 A.4.1.2.3. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................................82 A.4.2. CENTRE A. INTERACCIONS PERSONALS A.4.2.1. ALEGRIA I TRISTESA. Categories.................................................................83 A.4.2.1.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu........................................................84 A.4.2.1.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...............................................88 A.4.2.2.1. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .......................................................89 A.4.2.2.2. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu ..............................................92 A.4.3. CENTRE A. ASPECTES SENTIMENTALS A.4.3.1. ALEGRIA I TRISTESA. Categories.................................................................93 A.4.3.1.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu........................................................94 A.4.3.1.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................100 A.4.3.2.1. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .....................................................103 A.4.3.2.2. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu ............................................108 A.4.4. CENTRE A. MODELS ORGANITZADORS A.4.4.1. ALEGRIA I TRISTESA Presentació dels models.................................................................................................111 A.4.4.2. SEQÜENCIACIÓ DE MODELS A.4.4.2.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu......................................................115 A.4.4.2.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................117 A.4.4.2.3. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .....................................................118 A.4.4.2.4. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu ............................................120 A.4.4.3. CENTRE A. VARIACIÓ INTRASUBJECTE D’ALEGRIA A TRISTESA A.4.4.3.1. Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................121 A.4.4.3.2. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................123 A.4.5. CENTRE A. VALORACIONS AFECTIVES A.4.5.1. ALEGRIA. Categories.....................................................................................124 A.4.5.1.1. ENVERS COMPANYS/ES SORDS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................125 A.4.5.1.2. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................127 A.4.5.1.3. ENVERS COMPANYS/ES OÏDORS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................128 A.4.5.1.4. Variable de gènere. Estudi descriptiu .......................................................... 130 A.4.5.1.5. ENVERS ADULTS Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................131

5

A.4.5.1.6. Variable de gènere. Estudi descriptiu ..........................................................133 A.4.5.2. TRISTESA. Categories ...................................................................................134 A.4.5.2.1. ENVERS COMPANYS/ES SORDS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................136 A.4.5.2.2.Variable de gènere. Estudi descriptiu ............................................................138 A.4.5.2.3. ENVERS COMPANYS/ES OÏDORS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................139 A.4.5.2.4. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................141 A.4.5.2.5. ENVERS ADULTS Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................142 A.4.5.2.6. Variable de gènere. Estudi descriptiu .......................................................... 144 B.4.1. CENTRE B. CONTINGUTS TEMÀTICS B.4.1.1. ALEGRIA B.4.1.1.1. Categories .....................................................................................................146 B.4.1.1.2. Variable edat. Estudi descriptiu ....................................................................146 B.4.1.1.3. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................147 B.4.1.2. TRISTESA B.4.1.2.1. Categories .....................................................................................................148 B.4.1.2.2. Variable edat. Estudi descriptiu ....................................................................148 B.4.1.2.3. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................149 B.4.2. CENTRE B. INTERACCIONS PERSONALS B.4.2.1. ALEGRIA I TRISTESA. Categories...............................................................150 B.4.2.1.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu ......................................................151 B.4.2.1.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................153 B.4.2.2.1. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .....................................................153 B.4.2.2.2. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu.............................................156 B.4.3. CENTRE B. ASPECTES SENTIMENTALS B.4.3.1. ALEGRIA I TRISTESA. Categories...............................................................157 B.4.3.1.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu ......................................................157 B.4.3.1.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................161 B.4.3.2.1. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .....................................................163 B.4.3.2.2. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu.............................................167 B.4.4. CENTRE B. MODELS ORGANITZADORS B.4.4.1. ALEGRIA I TRISTESA Presentació dels models.................................................................................................168 B.4.4.2. SEQÜENCIACIÓ DE MODELS B.4.4.2.1. Alegria. Variable edat. Estudi descriptiu ......................................................171 B.4.4.2.2. Alegria. Variable de gènere. Estudi descriptiu .............................................172 B.4.4.2.3. Tristesa. Variable edat. Estudi descriptiu .....................................................173 B.4.4.2.4. Tristesa. Variable de gènere. Estudi descriptiu.............................................174 B.4.4.3. CENTRE B. VARIACIÓ INTRASUBJECTE D’ALEGRIA A TRISTESA B.4.4.3.1. Variable edat. Estudi descriptiu. .................................................................. 175 B.4.4.3.2. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................176

6

B.4.5. CENTRE B. VALORACIONS AFECTIVES B.4.5.1. ALEGRIA. Categories.................................................................................... 177 B.4.5.1.1. ENVERS COMPANYS/ES SORDS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................178 B.4.5.1.2. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................180 B.4.5.1.3. ENVERS COMPANYS/ES OÏDORS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................180 B.4.5.1.4. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................182 B.4.5.1.5. ENVERS ADULTS Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................182 B.4.5.1.6. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................184 B.4.5.2. TRISTESA. Categories....................................................................................184 B.4.5.2.1. ENVERS COMPANYS/ES SORDS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................185 B.4.5.2.2.Variable de gènere. Estudi descriptiu ............................................................187 B.4.5.2.3. ENVERS COMPANYS/ES OÏDORS/ES Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................187 B.4.5.2.4. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................189 B.4.5.2.5. ENVERS ADULTS Variable edat. Estudi descriptiu....................................................................189 B.4.5.2.6. Variable de gènere. Estudi descriptiu ...........................................................191 A.B.4.6. CENTRES A i B. VALORACIONS AFECTIVES. SÍNTESI .......................192 A.B.4.7. CENTRES A i B. ANÀLISI EXPLORATÒRIA DE DADES.......................193 CAPÍTOL 5- DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS 5.1. Consideracions globals .......................................................................................... 204 5.1.1. Consideracions respecte a les dades aïllades.................................................... ...204 5.1.2. Consideracions respecte a les dades interrelacionades........................................210 5.1.3. Consideracions respecte a les valoracions afectives ..................................... 214 5.2. La Teoria dels Models Organitzadors i la seva aplicació al pensament afectiu quotidià i escolar........................................................................................................... 216 5.3. L’aprenentatge emocional. Una eina d’inclusió per tot l’alumnat: sord i oïdor.... 219 5.4. Algunes reflexions sobre la recerca docent ........................................................... 224 Referències bibliogràfiques.........................................................................................228 Annex............................................................................................................................237

7

INTRODUCCIÓ

La consideració de la persona des d' una perspectiva inclusiva encara està

sotmesa a conceptes i categories de bipolaritat com la de la realitat sorda-oïdora com elements diferenciats bàsicament per les diferències de comunicació. La selecció d’unes

dades com rellevants, la ignorància d’altres dades que no es consideren, i la invenció de

dades que no corresponen a la realitat ha donat lloc a defensar diferents models de

comunicació monolingüe i/o bilingüe, els primers derivats entre altres coses de la

consideració de la superioritat de la comunitat oïdora front a la comunitat sorda. Aquesta

bipolaritat de la realitat sorda-oïdora s’unifica paradoxalment a través de la hipotètica

diferència: el signe lingüístic, dada privilegiada de coordinació dels elements que

tradicionalment han sofert un procés de juxtaposició i de no inclusió. L’accés a la funció

simbòlica, element comú a la realitat sorda i oïdora unifica ambdues realitats que es

diversifiquen en la riquesa de la pluralitat lingüística. Aquesta funció simbòlica vertebra

l’aplicació dels models organitzadors, i coordina els elements comuns a ambdues realitats

per l’únic fet d’ésser persones.

L’existència d’un procés d’aplicació de models organitzadors dins l’àmbit afectiu

en nenes i nens oïdors (Reiriz, 2003) ens va portar a explorar els models organitzadors

afectius en l’alumnat sord de Catalunya. En aquest treball presentem un estudi exploratori

de l’experiència afectiva de nenes i nens sords usuaris de la llengua de signes catalana

(LSC), alumnes d’escoles públiques amb projecte educatiu bilingüe, analitzant els models

que apliquen, en la narració signada, oral i escrita d’històries afectives d’alegria i tristesa, i

examinant les seves valoracions de situacions d’alegria i tristesa, respecte a les seves

companyes/s sordes/s, oïdores/s, i progenitors o professorat, amb l’objecte de contribuir a

una intervenció educativa afavoridora del seu benestar emocional i preventiva de possibles

problemes i conflictes.

8

Aquest estudi consta de les següents parts. En la primera part es consideren els

aspectes comuns i diferencials de les persones sordes i oïdores, éssers simbòlics en un

univers de sentit. S’analitza el paper del signe i del gest en diferents codis, i també en LSC.

I el paper de la cultura en el llenguatge afectiu. Es presenten teories que senyalen la relació

entre aspectes cognitius i sentimentals, i teories que donen rellevància a aspectes

d’interacció social. També es revisen aportacions de la Teoria de la Ment. En la segona part

es presenta la Teoria dels Models Organitzadors, marc referencial d’aquest treball i

s’examinen alguns estudis sobre la seva aplicació. La tercera part està dedicada a l’estudi

empíric. La quarta part descriu els resultats que s’han trobat en aquest estudi exploratori. I

finalment, la cinquena part correspon a la reflexió i conclusions que deriven d’aquesta tasca

de descobriment.

Tenir una llengua és ésser humà. Tenir alguna cosa que dir és ésser persona. Parlar

en llengua oral i en llengua de signes depèn d’escoltar i de ser escoltat. Però en les

persones sordes escoltar és mirar, i ser escoltat exigeix ser mirat. La comunicació en les

persones sordes és visual, i el missatge visual depèn de la mirada constant de l’altra

persona. Com diu Gilligan (1993) parlar és un intens acte relacional natural i cultural i és

un poderós instrument psicològic i canal que connecta mons propis i llunyans. Parlar en

llengua de signes i en llengua oral és una forma de respiració psíquica. Aquest intercanvi

relacional entre les persones està mediat a través del llenguatge i la cultura, la diversitat i la

pluralitat. La llengua és una clau per la comprensió de l’ordre psicològic, social i cultural, i

una mesura de salut psicològica. La persona que parla en llengua oral i en llengua de signes

ha de considerar la naturalesa i els sentiments de la que li escolta i mira. Aquest treball

pretén explorar el sentit ocult darrera de les narracions signades, orals i escrites d’històries

afectives. Però l’enigma de la naturalesa dels sistemes explicatius que la persona elabora en

la descripció de les seves vivències afectives encara no està resolt.

9

CAPITOL 1- EMOCIONS I SENTIMENTS. SIMBOLITZACIÓ. COGNICIÓ.

INTERACCIÓ SOCIAL

1.1. SIMBOLITZACIÓ

1.1.1. SORDS I OÏDORS: ÉSSERS SIMBOLICS EN UN UNIVERS DE SENTIT

Sords i oïdors són éssers simbòlics, signants amb o sense intenció, en un univers

de sentit, de significats compartits per una cultura determinada. Comuniquem amb la nostra

mirada o amb la seva absència, amb un semblant somrient o seriós, amb la paraula o el

silenci, amb el salut, o la seva absència. Però també ho fem amb el pentinat, amb el vestit, i

amb altres accessoris personals, joies, o guarniment. A més a més hi ha altres signes més

externs, el vehicle, la casa, les vacances. Tot és signe que significa significats compartits

per una cultura a la qual pertanyem o volem pertànyer.

Com afirma Eco (1976), tota cultura és un sistema de sistemes de signes, on el

significat d’un significant es converteix en significant d’altre significat, o inclòs en

significant del propi significat, independentment del fet de que siguin paraules, objectes,

coses, idees, valors, sentiments, gestos o comportaments.

La llengua és el fet cultural per excel·lència. És part de la cultura que rebem dels

nostres avantpassats, i el llenguatge és el mitjà pel qual assimilem la cultura de la nostra

comunitat. Un nen o una nena es fa membre de la comunitat, aprèn la cultura, perquè se li

parla o se li signa, amb paraules o amb signes de llengua de signes.

La comunicació és el procés clau de tota cultura, i la percepció del món està

programada per la nostra llengua. Com diu Serrano (1981), persones de diferents cultures

no sols parlen llengües diferents, sinó habiten diferents mons sensorials.

Sords i oïdors es comuniquen, sense o amb intenció, fora i dintre de situacions

estrictament comunicatives. I aquestes últimes no es poden retallar. Això es fa quan es

10

redueix la comunicació al llenguatge verbal, i més encara als significants lingüístics. Així,

les emocions es transmeten amb freqüència per camins no verbals. Pel gest coneixem

l’abatiment d’una persona i la por. Comuniquem, amb o sense intenció, els sentiments:

l’alegria, la tristesa, la gelosia, l’enveja, i l’enfado.

I també els signes no verbals són els marcadors de la situació. A través d’ells

s’identifiquen les persones, i a més a més per a establir una situació conversacional és

necessari que tot possible emissor (i receptor) estigui perfectament identificat: sexe, edat,

cultura, estatus. I segons les situacions es mouran d’una o altra manera.

El mateix intercanvi de llengua verbal o de signes està regulat per una sèrie de

senyals no verbals ni de llengua de signes, encara que indispensables en qualsevol

conversa. Poc podran parlar o signar dues persones si prèviament no donen mostres

d’atenció. Han d’estar situades a una distància raonable. Han de dirigir els seus cossos o,

com mínim, els seus caps, un cap a l’altre, mirant-se, de cop en cop, en cas de la llengua

verbal, i amb la mirada més seguida, en cas de la llengua de signes. I, evidentment,

cadascuna d’elles prestarà atenció als signes no verbals que emet l’altra mentre ella parla o

signa, a si té la mirada fixa, mou el cap en senyal d’assentiment, mostra reaccions facials

adequades, i de cop en cop emet alguns murmuris d’aprovació com hum-hum-hum. Totes

les persones saben que sense aquests elements la conversa s’acabarà immediatament.

També hi ha signes no verbals que regulen la conversa de manera que cada persona

parla o signa quan li toca. Tothom està preparat per a recollir el relleu de la paraula o del

signe quan l’altre el dona. Sembla que hi ha una tendència a la relaxació, a atenuar el gest, a

una posició quasi immòbil. I a mantenir més la mirada a l’ interlocutor.

Com éssers simbòlics, signants, amb o sense intenció, fem ús de diferents codis

simbòlics. En el univers de sentit, el codi és un sistema de regles que assigna als senyals un

significat. El destinatari (ésser simbòlic) confronta el missatge amb el codi i el decodifica.

Quan els missatges són molt elaborats, ambigus o confusos (com en un llenguatge pictòric,

o poètic), la decodificació es converteix en autèntica activitat interpretativa, que implica la

responsabilitat del destinatari al màxim, donat que es converteix en coemissor, ja que pot

decidir decodificar el missatge a partir de codis que no estaven presentes en l’emissor quan

elaborava el missatge.

11

La comprensió d’un missatge estètic es basa en una dialèctica entre acceptació i

rebuig de codis i lèxics de l’emissor, per una part, i d’introducció i rebuig de codis i lèxics

personals, per altra part. Així, davant d’un codi artístic gaudim d’una més gran flexibilitat

decodificadora que si fem ús d’un codi lingüístic, ja sigui verbal o de llengua de signes.

Podem llegir els Jardins del Rioanji (temple Zen de Kyoto) pensant “semblen ones”, però

també podem referir la simulada cinesis de les pedres a l’aigua, i relacionar-la amb

l’estètica Zen: “shibui” (astringència), “sabi” (l’apariència de la matèria natural, no tocada

per la mà de l’home), i “wabi” (pobresa, senzillesa).

Passa de la mateixa manera si interpretem l’escena d’una pel·lícula. Si estem davant

d’un codi cinematogràfic, podem interpretar un enquadre amb una certa flexibilitat

decodificadora. Mentre per a Pasolini (1972), el codi cinematogràfic és un instrument de

comunicació doblement articulat, i els diversos objectes reals que composen un enquadre,

els cinemes, són la unitat mínima de la llengua cinematogràfica, i l’enquadre correspon

al monema de la llengua verbal i al paràmetre formacional de la llengua de signes. A l’igual

que el monema “mestre” no pot prescindir de la “m”, de la “e”, de la “s”, etc., de tots els

fonemes que el composen, i el signe MESTRE està configurat per una sèrie de paràmetres

formacionals que de forma separada no signifiquen el mateix signe, l’enquadre del mestre

no pot prescindir de la seva cara, de la pissarra, dels llibres, del mapa, etc, que el composen.

La paraula o monema està composta de fonemes, el signe d’una llengua de signes està

constituït per paràmetres formacionals i el monema del cinema –l’enquadre- està format de

cinemes. Però per a Eco (1968) el codi cinematogràfic és un codi triplement articulat, i en

el mateix enquadre del “mestre” distingeix els semes que es combinen sincrònicament entre

ells, com “un home alt i ros, vestit de clar, etc.” Aquests semes es poden analitzar en signes

icònics més petits, com, “nas humana”, “ull”, etc. I aquests signes poden ser analitzats en

figures visuals, com “angles”, “relacions de clarobscur”, “corbes”, etc.

Ara bé, hi ha altres codis on el procés de decodificació per part de l’emissor no és

tant arbitrari. Hi ha una connexió més estreta en la cadena de significants i significats, i

l’emissor ha d’interpretar els missatges amb més fidelitat, i menys llibertat interpretativa.

En aquest cas la lliure interpretació dels missatges pot derivar en una situació de conflicte,

de disharmonia entre la voluntat de l’emissor, i la voluntat del receptor. Així si volem fer ús

d’un codi lingüístic, ja sigui verbal o de llengua de signes, hem d’aprendre’l, hem de fer-lo

12

nostre, hem de saber cóm va, per poder expressar-nos, per poder entendre’ns, i per a evitar

trencar el procés comunicatiu.

Ara examinarem la presència del gest en el llenguatge parlat i en la llengua de

signes.

1.1.2. LA PRESÈNCIA DEL GEST EN LA LLENGUA ORAL I EN LA

LLENGUA DE SIGNES

El gest intervé en el sistema lingüístic en dues vies (Wilcox, 2004). Per una banda,

el gest serveix com font de lèxic i de morfemes gramaticals en la llengua de signes. Per

altra part, els elements arriben a ser directament incorporats en la morfologia de la llengua

de signes, passant per l’estat lèxic.

Existeix una interface gest-llenguatge en llengües de signes i llengües orals.

La llengua oral i la llengua de signes s’unifiquen amb el gest. Segons Wilcox

(1995), “Un gest és una unitat funcional, una espècie d’equivalència de moviments

coordinats que acaben en un final”. Aquesta definició no intenta distingir gestos de signes o

de paraules, sinó posa al mateix nivell els moviments articulatoris que constitueixen les

paraules parlades i signades, així com les accions corporalment funcionals, siguin o no

intencionalment produïdes o comunicades. Aquesta definició permet explorar connexions

entre accions amb funció comunicativa i accions amb funció instrumental, no

comunicativa.

Aquesta definició funcional permet categoritzar junts els moviments articulatoris de

la parla amb els gestos que acompanyen la parla, i els moviments dels signes de les

llengües de signes com part d’un sistema dinàmic d’acció corporal. Les paraules no són

simplement sèries de gestos individuals, produïts un darrera l’altre, sinó cadascuna és un

patró particular de gestos orquestrats apropiadament en el temps, i en l’espai. Els signes són

també patrons coordinats de gestos articulatoris produïts apropiadament en el temps i en

l’espai. Les paraules parlades i signades són produïdes per diferents sistemes articulatoris,

són transmeses per diferents canals (acústic, versus òptic), i són rebudes per diferents

sistemes perceptius.

Un creixent nombre d’investigadors senyala que el gest és anterior al llenguatge,

inclòs és precursor ontogenètic del llenguatge. Investigadors com King (2004) informen

13

com la comunicació gestual es torna comunicació social no vocal en els grans micos

africans. Haiman (1998a) defensa que aquestes dues fonts de desenvolupament són

manifestacions de ritualització, mentre que les accions instrumentals són transformades en

accions simbòliques, i proposa que la ritualització pot portar al sorgiment del llenguatge

del no llenguatge. Aquest autor proposa una progressiva semantització des dels actes

instrumentals que van ser modificats i estilitzats per a produir senyals (Haiman, 1998b).

Els lingüistes han identificat un procés de gramaticalització per el qual els

morfemes gramaticals gradualment es desenvolupen de morfemes lèxics, o una combinació

de morfemes lèxics amb morfemes lèxics o gramaticals.

Wilcox (2004) es basa en la lingüística cognitiva, i de manera específica en la

gramàtica cognitiva que senyala que tot el llenguatge, inclòs el lèxic, la morfologia i la

gramàtica es pot descriure com conjunts d’estructures simbòliques, semàntiques i

fonològiques. Aquestes estructures simbòliques varien en diverses dimensions, incloent

l’esquematitcitat, la complexitat simbòlica, i la convencionalitat.

Una estructura és més esquemàtica que altra si es caracteritza amb menys

especificitat i detall. La complexitat simbòlica es refereix a la propietat d’ésser analitzable

en elements simbòlics més petits. McNeill (1992) va senyalar que als gestos que

acompanyen el llenguatge els falta complexitat interna, però quan s’incorporen al sistema

lingüístic comencen a combinar-se amb altres elements. Així, els lingüistes de llengües de

signes analitzen un moviment de mans en varis components unipolars, fonològics: la forma

de la mà, la localització, l’orientació del pam, la direcció i el moviment.

El component del moviment també pot ésser trencat en moviment tipus, i en un

mode de moviment. Un moviment tipus (cercle, camí), i el mode de moviment (ràpid, o

lent), són part d’un sistema lingüístic, i ells es poden combinar per a formar formes

compostes.

La convencionalització és el mode com una estructura és compartida. Les

estructures convencionals són àmpliament conegudes i compartides per la comunitat que

les utilitza.

L’esquematitcitat, la complexitat simbòlica, i la convencionalitat varien al llarg

d’un continu independent, que s’aplica a forma i significat. Les estructures lingüístiques

14

com paraules, morfemes gramaticals, i estructures sintàctiques són definides per la seva

localització en aquestes i altres dimensions.

Aquestes dimensions també s’apliquen al gest. La forma i el significat del gest

poden variar en la dimensió d’esquematitcitat. Un gest pot tenir una forma i un significat

específic (localitzat), i així funciona lèxicament, o una forma abstracta, i un significat no

específic i generalitzat.

Hi ha dos camins des del gest a les llengües de signes. El primer (fig.1) comença

amb un gest que no és una unitat convencional en el sistema lingüístic rellevant. Aquest

gest arriba a ésser incorporat en una llengua de signes com ítem lèxic. Amb el temps,

aquests signes lèxics adquireixen funció gramatical.

Fig.1. L’emergència de la gramàtica des de la paraula i el gest. (Wilcox, 2004.

Traduït i adaptat).

El segon camí (fig.2) és quan el gest font pot ésser de diferents tipus, incloent una

manera particular de moviment d’un gest manual o signe, i diversos gestos facials, de

llavis, i ulls. Aquesta segona via va del gest a la paralingüística (ex. entonació), a la

morfologia gramatical.

Fig.2. Des de la manera com. (Wilcox, 2004. Traduït i adaptat)

15

Hi ha dades de cross- lingüístic i històric en la Llengua de Signes Americana (ASL),

Catalana (LSC), Francesa (LSF), i Italiana (LIS), sobre els camins del gest a la llengua. El

primer camí es desenvolupa des del gest al morfema lèxic, i al morfema gramatical, a través

de dues sub-rutes. Una comença amb un gest quotidià (Kendon, 1981), d’ús comú en la

comunitat oïdora local. Aquest gest es passa al sistema lingüístic com un signe lèxic, on el

procés de gramaticalització l’emporta a més funció gramatical. Aquesta sub-ruta transfereix

ítems des del repertori del gest quotidià a la llengua de signes. La segona sub-ruta comença

amb un gest improvisat que és incorporat al sistema lingüístic com forma lèxica, i pel

procés de gramaticalització arriba a funció gramatical.

Aquests dos tipus de gestos font tenen en comú una forma i un significat específic, i

es diferencien pel grau de convencionalitat, essent els gestos quotidians més coneguts i

compartits per una comunitat, que els gestos improvisats.

Mentre els sords poden identificar els gestos que apareixen en la primera sub-ruta

com no-natius, ells amb freqüència s’equivoquen sobre si els gestos de la segona sub-ruta

són gestos o signes, natius o prestats. Aquestes dues sub-rutes comencen amb una habilitat

cognitiva compartida per oïdors i sords: l’ús d’accions corporalment per a expressar

conceptes lèxics (Wilcox, 2004).

Hi ha tres fonts d’evidència des del gest al morfema lèxic, i al morfema gramatical:

futurs, verbs de moviment, i marcadors d’obligació. Un exemple de gramaticalització de

l’acció és el desenvolupament dels marcadors de futur. En diverses llengües parlades del

món hi ha fonts comuns de marcadors de futur: desig, obligació, i construccions de verbs de

moviment. Els morfemes lèxics que signifiquen “venir”, “anar”, i “desitjar” són la font de

morfemes gramaticals usats per a indicar el futur en gran nombre de llenguatges parlats.

Així, el morfema gramatical usat per a marcar el futur en ASL es va desenvolupar

des del morfema lèxic “anar”. La font gestual del morfema de futur és un gest descrit per de

Jorio (2000) com produït amb el pam de la mà oberta i agafada de costat, i moguda cap a

dalt varies vegades. Morris i altres (1979) identifiquen això com un gest que utilitza molta

gent de la regió mediterrània per a senyalar la demanda de marxa i la descripció de marxa.

(Fig.3. segons Wylie, 1977).

16

Fig.3. Demanda de marxa/descripció del gest. (Wilcox, 2004)

Altra sèrie d’exemples d’aquesta sub-ruta arriba dels gestos “venitius” que senyalen

moviment cap el que parla. Aquest camí comença amb un gest que significa bruscament

“vine aquí”, identificat per de Jorio com CHIAMARE “cridar o convocar a algú”, amb “els

dits estesos i doblegats cap el pam de la mà varies vegades” (de Jorio, 2000).

El gest “vine aquí” apareix com ítem lèxic en moltes llengües de signes,

especialment de la regió mediterrània, o històricament relacionats amb aquestes llengües.

Aquesta forma apareix en ASL, en varis sentits que inclouen reclams de moviment físic,

incitar a l’acció, i reclams per a moviment metafòric, com transferència d’informació o

d’idees. Així, un signant pot usar en ASL un signe lèxic derivat del gest “vine aquí” per a

reclamar que se li doni més informació.

En LSC, el “vine aquí” apareix com signe lèxic que reclama moviment físic o una

invitació a reunir-se o afiliar-se amb un grup. En LIS, la forma “vine aquí” també funciona

per a requerir moviment físic, i per a animar a l’acció a l’interlocutor. Per a “encourage”.

Una variant d’aquesta forma amb una mà apareix en un dialecte sicilià de LIS en un

sentit més gramatical per a indicar avaluació epistèmica. Així: “Alguna gent diria que és

possible”, utilitzant el “vine aquí”, per a senyalar la opinió de la persona.

Aquestes extensions estan motivades per inferències pragmàtiques i metafòriques.

17

L’última sèrie de dades es refereix als verbs d’obligació. Shaffer (2002) senyala que

en ASL, el “MUST” ( haver de) es relaciona amb el LSF “IL FAUT” (és necessari).

Formes que també es troben en LSF en el sègle XIX. És possible que aquestes formes

derivin d’un gest utilitzat de forma primerenca en èpoques romanes com senyal

d’obligació.

Dodwell (2000) senyala un gest que anomena imperatiu i “consisteix en dirigir el dit

índex estès cap el terra”. Aquest gest va ser descrit per Quintilià al sègle I a.C. “quan es

dirigia cap al terra, aquest dit insisteix”.

La segona sub-ruta comença amb un gest improvisat, que amb freqüència representa

algun objecte actual o metafòric, característica o concepte. Wilcox i Wilcox (1995) van

identificar varies formes modals i evidencials en ASL, que es van desenvolupar des de

morfemes lèxics que tenien com font gestos improvisats.

El modal CAN (poder) usat per a indicar possibilitat i habilitat, tenia com a font el

morfema lèxic STRONG (fort).

Les formes evidencials en ASL, SEEM (semblar), FEEL (sentir) i

CLEAR/OBVIOUS (clar/evident) gramaticalitzades des de morfemes lèxics MIRROR

(mirall), FEEL (sentir, en sentit físic) i BRIGHT (brillant). Cadascú d’aquests morfemes

lèxics es pot traçar des d’una una font gestual. Així es desenvolupa d’aquesta manera:

1. [gest representant força sobre el cos] >STRONG>CAN.

2. [gest representant mirar en un mirall] >MIRROR>SEEN.

3. [gest representant sentir físicament amb el dit] >SENTIR

(físic)>SENTIR (evidencial).

4. [gest metafòric indicant raigs de llum] >BRIGHT

>CLEAR/OBVIOUS (evident).

En cada cas, el camí és des del gest al morfema lèxic i al morfema gramatical

(modal o evidencial).

Traugott (1989) descriu tres tendències quan els ítems es gramaticalitzen:

1. Els significats basats en la situació externa arriben a ésser significats

basats en la situació interna, avaluativa, perceptiva, i cognitiva.

18

2. Els significats, basats en la situació externa o interna, arriben a ésser

significats basats en la situació textual o metalingüística.

3. Els significats tendeixen a estar basats cada vegada més en les

creences subjectives del que parla, i en els estats o actituds envers la proposició

expressada.

Les dades de LSC demostren l’emergència de formes modals gramaticalitzades i

evidencials de les fonts de gestos d’aquesta tercera tendència.

Les formes EVIDENT, CLAR, PRESSENTIR, i SEMBLAR manifesten que la

tendència dels significats d’estar basats en la subjectivitat del que parla indiquen que una

forma ha arribat a ésser més gramatical.

El morfema lèxic EVIDENT (fig. 4) té rang de sentit físic que denota percepció

visual, incloent intensitat de color. El morfema gramatical EVIDENT denota significats

evidents, subjectius, com “sense dubte”, “òbviament”.

Fig. 4. LSC. EVIDENT. (Wilcox , 2004).

El morfema lèxic CLAR (fig. 5 ) és usat amb significats mes concrets per a denotar

“lluentor” o “llum”. Però pot ésser utilitzat en sentit més abstracte per a denotar contingut

clar, o habilitat d’una persona en signar o en explicar-se clarament.

19

Fig.5. LSC. CLAR. (Wilcox, 2004)

El morfema lèxic PRESENTIR (fig.6) denota el sentit d’olorar. El morfema

gramatical expressa les inferències del que parla sobre accions o intencions.

Fig.6. LSC.PRESENTIR. (Wilcox, 2004).

El morfema lèxic SEMBLAR (fig.7) denota semblança física. El morfema

gramatical expressa la creença subjectiva del que parla de que un event pot o no ocórrer.

20

Fig.7. LSC. SEMBLAR.(Wilcox, 2004)

Com també passava en ASL, aquestes formes de LSC tenen fonts en gestos

metafòrics o de representació. Passen del gest al morfema lèxic, i al morfema gramatical.

Altre aspecte a considerar és la manera del moviment. Quan els gestos manuals i

facials es combinen, el gest facial amb freqüència modula el significat del gest manual. La

manera del moviment és conceptualment depenent respecte al moviment tipus. Així, per

exemple a una signant en LIS se li pregunta sobre la possibilitat d’agafar un tren més

d’hora, i ella contesta “impossible” cinc vegades amb diferent pronunciació. En llengua de

signes pronunciació es refereix a modificacions en el contorn en el moviment dinàmic i

localització del signe, així com una sèrie distinta de marcadors facials. En LIS,

IMPOSSIBLE es fa amb la forma de la mà de la “H”, amb el dit índex, i el dit mig estesos

junts. L’avantbraç està vertical, estès en angle 45 graus des del cos del signant, amb la

forma de la mà en “H” vertical. L’avantbraç i la mà es mouen en petits cercles.

La producció de la signant d’IMPOSSIBLE varia en la manera del moviment.

Desprès de la pronunciació neutral descrita, hi ha altre manera on l’avantbraç està estès des

del cos, i més centralment localitzat en front del tronc. La pròxima producció arriba a la mà

més alta en l’espai de la signant, i el moviment circular és més apretat i ràpid. Aquesta és

seguida immediatament per altra producció en la mateixa localització, però ara l’avantbraç i

la mà es mouen en un cercle molt més ample, i el moviment és més lent i més deliberat.

Aquest s’acompanya per un marcador facial diferent on la galta del costat dominant de la

signant s’infla. La producció final és una forma neutral ràpida seguida per dos exemples

21

d’una forma diferent d’ IMPOSSIBLE. Quan un intèrpret de LIS tradueix aquesta conversa

a italià oral pronuncia la paraula italiana “impossible” amb diferents entonacions.

Els verbs modals en LIS també mostren aquestes distincions de maneres de

moviment per les formes forts i febles. Es fan canvis en la manera del moviment

(moviments més amples, diferents mesures de moviments, i localització proximal/distal),

dels signes, acompanyats per marcadors facials. Així en LIS les formes modals febles són

marcades per moviments més lents, més pròxims, més suaus. I les formes modals forts

utilitzen moviments més ràpids, més amples, més distals, i més sobtats. També hi ha

alternances de moviments suaus i sobtats en diferents marcadors de grau de groc, de plorar,

de dolor, etc en ASL.

Klima i Bellugi (1980) descriuen alternances morfològiques en ASL que marquen

aspectes verbals. Bolinger (1986) destaca la importància de l’entonació. La frase “no em va

agradar, no el que va dir, sinó com ho va dir”, es determinant en una conversa. Importen no

les paraules, sinó com es diuen les paraules. L’entonació és part d’un complex gestual on la

seva funció primerenca és ésser senyal de l’emoció. Entonació i gest són biològicament

construïdes en les adaptacions que ens permeten llegir els senyals visibles i audibles, que

són sintomàtiques de l’emoció.

En resum, un gest establert o improvisat arriba a ésser un ítem lèxic en una llengua

de signes, i llavors, aquests ítems lèxics adquireixen funció gramatical. Per altra banda, un

element gestual, una particular manera d’articular un moviment signat, en principi funciona

paralingüísticament. Quan es mou en un sistema lingüístic, la manera del moviment

adquireix funció gramatical, i es converteix en altament esquemàtic.

1.1.3. EL CODI LINGÚÏSTIC EN LA LLENGUA ORAL I EN LA LLENGUA DE

SIGNES. CARACTERÍSTIQUES DE LA SEVA ADQUISICIÓ.

Segons Martinet (1968), el codi lingüístic posseeix una doble articulació. La

primera articulació es produeix quan es combinen entre sí entitats de significat autònom, els

monemes. La segona, al combinar-se els fonemes o elements no significants.

El monema no és una paraula, perquè en la paraula pot haver-hi dues entitats

dotades de significat; per exemple, en la paraula /cavalls/, segons Martinet, hi ha un lexema

/cavall/ /-/ portador del significat bàsic de la paraula, i un morfema /s/, que té un significat

22

de plural. Gramaticalment, representa masculí i plural, i semànticament ens indica que hi ha

molts cavalls, i masculí.

Segons Jakobson (1963), una llengua posa a nostra disposició un eix de la selecció,

dins del qual escollim unitats, per a disposar-les sobre l’eix de la combinació. Es a dir, la

llengua (el codi), posa a la nostra disposició un paradigma, un repertori d’unitats

combinables, del qual agafem les unitats que s’han de combinar sintagmàticament. Per a

disposar la frase /el cavall corre/, en el paradigma dels fonemes seleccionem alguns

fonemes que hem de disposar en l’eix sintagmàtic, així un monema /cavall/ i en el

paradigma dels monemes triem quatre unitats significatives, i les combinem en el sintagma

de la frase: el...cavall...corr...e.

En les pertorbacions de la parla s’observa la presència dels dos eixos, i es

distingeixen dos tipus d’afàsia (Jakobson, 1963). L’afàsic amb pertorbacions a l’eix de la

selecció no aconsegueix individualitzar les paraules adequades; així, davant d’un ganivet no

trobarà el nom adequat, però podrà canviar el sintagma substitutiu de la funció /serveix per

a dinar/. I al contrari, els pacients que sofreixen pertorbacions a l’eix de la combinació,

alinearan paraules sense fer frases amb sentit complet.

El signe correlaciona el pla de l’expressió i el pla del contingut. Per a parlar

disposem de gran quantitat d’emissions orals, però el sistema sintàctic ha fet pertinents

solament algunes d’elles (solament serveixen alguns “trets distintius”). Així, un fonema és

un conjunt de trets distintius i la presència o absència d’aquests trets és el que ho distingeix

d’altres fonemes. D’aquesta manera, /p/ s’oposa a /b/ perquè tenint les característiques

comuns de labialitat i falta de nasalitat, una és sonora i l’altra no.

La substancia del contingut és tot l’univers de totes les coses que es poden dir i

pensar. En el monema /home/, en el pla del contingut, no solament és pot oposar a “dona”,

o a “nen”, sinó és susceptible d’una anàlisi semàntica més completa. Té els trets semàntics

d’ “un ésser animat, de sexe masculí, bípede, sense plomes, racional, capaç de riure,etc”.

Segons Hjelmslev (1943), la semiòtica connotativa és una semiòtica de la qual el

seu pla expressiu és una semiòtica. Quan creuem un carrer amb semàfor sabem que

/vermell/ significa “no passar”, i /verd/ significa “passar”. Però també sabem que l’ordre de

/no passar/ significa “obligació”, mentre que el permís de “passar” significa “lliure

23

elecció”. A més a més sabem que /obligació/ significa “multa”, en canvi /lliure elecció/

significa, per exemple “ decideixi d’una vegada”.

Para Saussure (1970), els signes escrits (lletres, paraules), participen de les

característiques pròpies del signe: l’arbitrarietat, el caràcter lineal del significant, la

immutabilitat, i la mutabilitat.

El signe lingüístic és arbitrari, donat que existeixen diferents significants pel mateix

significat. Així, en anglès el significat sonor /θ/ té com significant la “th”, mentre que en

català es substitueix per la /s/, i en castellà per la c i la z. Així, cel /sel/. en català.

El caràcter lineal del significant. El significant acústic es desenvolupa en el temps,

per això representa una extensió mesurable linealment. Quan es representa gràficament, es

desenvolupa en la línia espaial dels signes gràfics. La seva direcció és convencional. En

l’antiga Caldea hi havia una direcció Boustrophedon, d’esquerra a dreta i de dreta a

esquerra; i la direccionalitat àrab és de dreta a esquerra.

El signe lingüístic és immutable. Encara que la relació entre significant i significat

és arbitrària, la seva relació amb la comunitat lingüística que l’utilitza és imposada. És

convencional, i l’hàbit col·lectiu, la convenció, li serveix de suport.

El signe lingüístic és mutable. Es pot desplaçar la relació entre significant i

significat. Així, la h no representa l’aspiració que li correspon en altres idiomes, i

actualment és una lletra muda, sense valor fònic, ni en català, ni en castellà, encara que

l’antiga aspiració apareix encara en pronunciació dialectal.

Els signes lingüístics són opositius, relatius i negatius. Cada idioma forma les seves

paraules a partir d’un sistema d‘elements sonors clarament delimitat. Així, hi ha una certa

flexibilitat en la pronunciació., mentre els sons siguin diferents entre si. En francès l’ús de

la r uvular (grasseyé) no impedeix utilitzar la r apicoalveolar (roulé).

També els signes escrits són arbitraris. No hi ha ninguna connexió entre la lletra e, i

el seu so (obert, tancat o neutre) en català. El valor de les lletres és negatiu i diferencial. Es

poden escriure de moltes formes, tamanys i colors, i sempre són e. Presenten uns trets

diferencials que li fan ésser e.

24

Per la seva part, les llengües de signes com les llengües orals, no són universals,

sinó pròpies de les comunitats de les persones sordes que les utilitzen. Són veritables

llengües, sigui la llengua americana (ASL), la francesa (LSF), la britànica (BSL),

l’espanyola (LSE), o la catalana (LSC). Les llengües de signes no sempre corresponen a les

llengües orals, així la LSE s’usa en Galicia, Euskadi, València, i Balears. I altres països

sense tradició en una llengua de signes pròpia adopten molts elements de l’americana. Per

altra banda, la llengua americana (ASL) se sembla més a la francesa (LSF) que a la

britànica (BSL), per haver-se introduït els signes en Amèrica des de França.

En les llengües de signes, encara que abunden els signes icònics, el seu grau

d’arbitrarietat fa que solament els que coneixen aquesta llengua puguin entendre els seus

missatges. Segons Taub (2001), els signes icònics procedeixen de seleccionar una imatge

mental que s’associa a un concepte, aquesta imatge es desfà de tots els detalls innecessaris,

conserva els més bàsics, i finalment, es codifica segons les normes de les llengües de

signes. Per exemple el signe ARBRE, on la imatge mental associada al concepte es desfà de

la informació irrellevant com fulles, tronc, etc. i es codifica segons les regles de la llengua

de signes, resultant el signe realitzat amb el avantbraç en vertical, i la mà oberta, amb els

dits estesos, també oberts.

Les llengües de signes tenen les mateixes funcions que les llengües orals. Tenen

funció representativa, expressant informacions objectives; funció expressiva (d’actituds,

emocions, opinions, sentiments); funció apel·lativa (imperativa i interrogativa); estàtica o

poètica (metàfores, poesies); funció fàtica (fórmules de cortesia, llenguatge col·loquial); i

funció metalingüística (sobre la mateixa llengua).

Les llengües de signes estan compostes per signes amb total significat, que poden

descomposar-se en unitats sense significat. Aquestes unitats que constitueixen els signes

són els paràmetres formacionals. Són llengües visuals i espaials amb paràmetres propis. La

configuració o forma de la mà o mans que intervenen, l’orientació de la mà o mans, el lloc

on s’articula el signe, els plans on s’articula el signe, el punt de contacte entre la mà

dominant i el cos del signant, el moviment de la mà, i l’expressió facial i/o corporal (tan

importants en el camp emocional, i en situacions de pregunta, dubta, exclamació).

25

Els paràmetres formacionals dels signes compleixen funcions anàlogues a les dels

fonemes de les llengües orals. Per una part, la unió dels distints paràmetres formacionals

dona lloc a un signe. Per altra part, la modificació d’un sol dels paràmetres que

constitueixen un signe pot donar lloc a altre signe amb un significat totalment distint. Aquí

hi ha una important semblança entre la llengua oral i la llengua de signes: les dues estan

compostes per un conjunt limitat d’elements distints que funcionen com diferenciadors

semàntics. La diferència està en com s’organitzen signes i paraules. Mentre cada paraula

s’organitza de forma seqüencial temporal, els signes s’organitzen de forma simultània

espaial.

Per altre costat, tenen una gramàtica pròpia, amb un ordre determinat

d’interelements en la frase, sense articles ni preposicions, amb un temps verbal representat

en una línia imaginaria de darrera (passat), envers davant (futur). Tenen un fort contingut

d’iconicitat, però són arbitràries i els signes es van fent cada vegada més abstractes per

economia d’execució.

Les llengües de signes són sistemes de comunicació mutables i productius, i tenen la

capacitat per a desenvolupar-se i adaptar-se a les noves necessitats comunicatives de la

comunitat que les fa servir.

Segons Valli i Lucas (2000) els nous signes es poden crear per composició a partir

de dos signes antics, per modificació d’un signe existent, mitjançant la dactilologia o

alfabet manual, la dactilologia combinada amb el moviment de la mà, o mitjançant la

definició, es a dir, la descripció visual del significat del concepte, i pel préstec d’altres

llengües de signes (com els noms dels països).

En les llengües de signes es dona una expressió complexa de l’afectivitat, junt a

l’articulació manual, més o menys específica, té gran importància l’expressió de la cara, en

particular l’elevació de les celles i l’expressivitat de la mirada. També és significatiu el

ritme de moviment de les mans.

En la llengua oral, les paraules comuniquen diferents valors emotius segons el to, en

les llengües de signes una expressió gestual determinada pot tenir valor exclamatiu,

interrogatiu, dubitatiu, segons sigui l’expressió de la cara i de la mirada, també segons el

ritme d’articulació, i segons sigui l’orientació de les mans al final de l’expressió gestual.

26

La majoria de les persones sordes desenvolupa una comunicació interpersonal

funcional en llengua de signes. Històricament la llengua de signes ha evolucionat envers

signes cada vegada menys icònics. Els primers gestos produïts per les nenes i nens (sords o

oïdors) són deíctics (referits al temps) i circumscrits al context. Amb el temps els gestos

referencials comencen a descontextualitzar-se. D’aquesta manera, els conceptes abstractes

poden expressar-se en llengua de signes, de la mateixa manera que altres llengües que usen

regles sintàctiques complexes (Belluggi i Fischer, 1972; Petitto, 2000).

Petitto i Marentette (1991) descobreixen que el balbuceig vocal i el balbuceig

manual tenen característiques comuns: a) ambdós balbuceigs presenten un grup restringit

d’unitats fonètiques, b) en tots dos hi ha organització sil·làbica, i c) aquesta organització es

produeix sense significat o referent.

Les nenes i nens sords de naixement amb progenitors sords, adquireixen la llengua

de signes com a primera llengua, igual que les nenes i nens oïdors de mares i pares oïdors

adquireixen la seva primera llengua parlada (Klima i Bellugi, 1980; Petitto, 2000). Les

nenes i nens sords de progenitors sords produeixen els primers signes més d’hora que les

nenes i nens oïdors les primeres paraules. Això pot explicar-se per les característiques de la

llengua de signes, per la major facilitat d’articulació de la llengua de signes, a més a més

els signes lingüístics són en certa mesura continuació dels gestos pre-lingüístics. També pel

caràcter icònic dels primers signes, i perquè el desenvolupament neuromuscular del sistema

usat per a signar és anterior al desenvolupament del sistema utilitzat per a parlar (Wilbur,

1979).

Segons Petitto (1994) la llengua de signes té les mateixes característiques

d’aprenentatge que altres llengües. Nens i nenes sordes exposades a llengua de signes

l’adquireixen en un curs maduratiu idèntic a les nenes i nens oïdors (etapa de balbuceig

sil·làbic, etapa de la primera paraula, etapa de les dues primeres paraules, etc). Nenes i nens

oïdors sotmesos a llengua de signes i a llengua oral (un pare sord i una mare oïdora)

seleccionen una o altra llengua, encara que sentin, i les fases d’adquisició de les dues

llengües passen pel mateix moment. Per altra part, nenes i nens oïdors expostos solament a

llengua de signes passen per les mateixes fases d’avanç lingüístic que les nenes i nens que

aprenen llengua oral.

27

El diferents sentiments es defineixen a través del llenguatge afectiu, oral o de

signes, propi d’una cultura determinada. En el següent apartat revisarem el paper de la

cultura en el llenguatge afectiu i l’ús d’alguns termes afectius en llengües orals i en LSC.

1.1.4.1. LA CULTURA I EL LLENGUATGE AFECTIU

Segons Wierzbicka ( Kitayama 1995) la noció de sentiment és probablement

pancultural, però altres termes emocionals poden ésser definits per la combinació del fet de

sentir alguna cosa i d’una sèrie específica de trets definits culturalment, de la situació

social pertinent.

La sèrie de termes emocionals pròpia d’una llengua és única i reflecteix una peculiar

perspectiva cultural de maneres de sentir. També evidencia la relació entre sentiments,

cognició, normes morals, i interacció social. Tota llengua imposa la seva pròpia xarxa

interpretativa, lèxica o gramatical. La gramàtica pot senyalar distincions basades en

paràmetres semàntics generals, com voluntarietat, duració, o valor (bé o malament), mentre

el lèxic suggereix estructures cognitives particulars (escenaris cognitius amb seqüències

d’events, como en la paraula anglesa disappointment, codificada en una sola paraula, en

castellà desengaño y en català desengany); o en unitats de frases més amples ( en anglès, to

bear a grudge against someone o to feel sorry for someone ; en castellà, hacer conocer a

uno el engaño o error en que está; en català, treure (algú) de l´engany on hi és ).

Les llengües es diferencien en l’extensió i el caràcter del seu lèxic afectiu. Es

diferencien en el nombre de paraules que designen sentiments basats cognitivament, com

joy, distress, relief, surprise, etc. Lloyd (1984) destaca en el seu Roget´s Thesaurus,

centenars d’aquestes paraules (noms, adjectius i verbs), i inclòs no totes elles d’ús comú.

En canvi, en la llengua Chepang de Malàisia, estudiada per Signe Howell (1981), el seu

nombre és menys de 10.

Per altra part, tampoc hi ha isomorfisme del significat emocional entre conceptes

individuals. Paraules angleses como happy, angry, sad, o disgusted, no signifiquen el

mateix en altres llengües.

Tota llengua imposa la seva pròpia classificació de l’experiència emocional

humana. Per altre costat, conceptes cognitius com voler, conèixer. dir i pensar, pertanyen a

28

l’alfabet universal de pensaments humans, i semblen tenir equivalents semàntics en totes, o

quasi totes les llengües del món.

Es difícil establir que sentir sigui un concepte lèxic universal. Lutz (1985) va

senyalar que els Ifaluk no distingeixen lèxicament entre sentir i pensar, i que la paraula

més rellevant en aquesta àrea “nunuwan” es refereix a events mentals que van des de

pensament a emoció, i pot ésser traduïda com pensament/emoció.

Un sentiment és usualment una decisió interpretativa arbitrària. Hi ha sentiments

com alegria, tristesa, por, enfado, sorpresa, que són molt diferents entre ells, en canvi,

d’altres com tristesa o pena, són més difícils de diferenciar.

Segons Ekman (1992), cadascuna de les emocions bàsiques es representa no per

“ un sol estat afectiu sinó per una família d’estats relacionats” (p. 172). Ekman afirma que

“hi ha una fort i consistent evidència, d’una expressió facial universal per l’enfado, la por,

el goig, la tristesa i el disgust” (p. 176). Reconeix que “s’ha identificat per a cada emoció

més d’una expressió universal” (p. 176). I aquestes diferents expressions (facials) d’enfado,

per exemple, suggereixen diferents sentiments.

En la teoria d’Ekman (1992), “cada família d’emocions pot considerar-se que

constitueix un tema i variacions. El tema està compost de les característiques úniques a

aquesta família” (p. 173). Ekman insisteix en estar parlant no de prototipus, sinó d’

invariants “que es troben en tots els exemples d’ una emoció”.

1.1.4.2. ALGUNS TERMES AFECTIUS EN LLENGÜES ORALS I EN LSC1

En les llengües orals, les emocions rarament es distingeixen de les sensacions i dels

sentiments. Els verbs to feel en anglès, sentir en català, i sentir en castellà, s’apliquen a

fenòmens corporals i mentals. Preguntes com “how do you feel now?”, “com et sents ara?”,

“¿cómo te sientes ahora?” o afirmacions com “I feel very well”, “Me siento muy bien”,

“Em sento molt bé”, poden aplicar-se igualment a conceptes físics i mentals.

En llengua de signes catalana LSC, el signe corresponent a aquesta frase també

s’aplica a estats físics i mentals. La frase JO SENTIR BÉ es signa (JO-índex assenyala a un

mateix) (SENTIR els dos índexs recorren el tronc de dalt a baix) (BÉ-la mà s’obre sobre la

boca, i s’acompanya d’expressió facial). La diferència de grau “JO SENTIR MOLT BÉ”

1 Es disposa dels registres dels signes afectius en models adults.

29

també pot signar-se SENTIR, amb l’índex sobre el cor varies vegades, i MOLT BÉ, amb la

mà obrint-se sobre la boca amb més intensitat facial.

El concepte d’emoció (emoción en cast.) implica una combinació de sentiment,

pensament, i procés intern no especificat. Segons Wierzbicka (Kitayama 1995), en el

llenguatge de primitius semàntics universals, pot ésser representat així:

Emoció

Persona X va pensar alguna cosa.

A causa d’això, X va sentir alguna cosa.

A causa d’això, alguna cosa va passar a (en) X

El concepte de sensació (sensación en cast.) es construeix probablement, per

negació, en el concepte d’un sentiment basat cognitivament:

Sensació

Persona X va sentir alguna cosa,

perquè X no va pensar alguna cosa.

En el seu clàssic article “What is an emotion?” James (1884) va avançar la idea de

Solomón (1984). “Una emoció és la percepció d’ una alteració visceral produïda per una

percepció traumàtica, per exemple, veure un ós saltant davant teu o trobar-te amb un

recipient ple de sang” (p. 238). La teoria de James va suggerir la següent fórmula

semàntica:

Persona X va pensar alguna cosa (ex. “Un ós”).

A causa d’això, X va sentir alguna cosa.

A causa d’això, alguna cosa va passar a X (una alteració visceral)

Però en el llenguatge comú els events corporals són originats pel sentiment, no a

l’inrevés. Enrojolar-se és expressió de vergonya o d’emoció intensa, més que la seva causa,

i plorar és expressió de tristesa o de fort emoció, més que la seva causa

Encara més, en l’alemany col·loquial, no hi ha paraula per a l’emoció, i la paraula

utilitzada com a traducció equivalent a l’anglès emotion (emoció en cat. i emoción en cast.)

que és, Gefühl (de fühlen, sentir) no distingeix entre sentiments mentals i físics (encara que

l’alemany científic actual utilitza cada vegada més la paraula emotion, presa de l’anglès

científic, mentre que en el vell alemany acadèmic, la paraula composta Gemütsbewegung,

que significa literalment moviment de la ment, va ser utilitzat en sentit semblant). La forma

30

plural d’aquesta paraula, Gefühle, es limita a sentiments basats cognitivament, i no implica

alteracions corporals. Pot representar-se així:

Gefühl (singular)

Persona X va sentir alguna cosa

Gefühle (plural)

Persona X va pensar alguna cosa.

A causa d’això, X va sentir alguna cosa.

En polonès, hi ha un nom uczucie, que correspon a emoció i sentiment, i el plural

d’aquest nom uczucia, es limita a sentiments basats cognitivament. Igualment passa en

rus, on el nom cuvstvo (de cuvstvovat´, sentir) correspon a sentiment i emoció, i el plural

cuvstva suggereix sentiments basats cognitivament. En anglès, el plural “feelings”

suggereix estats basats cognitivament, i el singular “feeling”, pot referir-se a experiència

purament somàtica.

Aquest contrast entre singular i plural pot explicar-se perquè el plural tendeix a

implicar contabilitat, i contabilitat implica discreció, i en l’experiència subjectiva, els

pensaments (estructures cognitives) proporcionen esquemes interpretatius discrets, i

l’experiència en brut és essencialment no discreta.

El francès no té nom corresponent a un sentiment indiferenciat (encara que té el

verb sentir corresponent a l’anglès to feel) i el nom sentiment (en el francès actual) es

refereix a sentiment basat cognitivament.

El francès té també la paraula émotion, que difereix en significat de l’anglès

emotion, i es refereix solament a events interns difícils de controlar. Així, tristesse

(sadness) o dépression, déprimé (depression, depressed) no són considerats com des

émotions mentre que en anglès sadness i depression es consideren en la llista d’ emocions

prototipus. (cf. Fehr & Russell, 1984, p. 472). L’ émotion francesa sembla ésser

involuntària. Pot representar-se així:

Émotion

Persona X va pensar alguna cosa.

A causa d’això, X va sentir alguna cosa.

A causa d’això, alguna cosa va passar a X.

X no va voler sentir això.

31

X no va poder sentir això.

La paraula italiana emozione i la castellana emoción no són equivalents a l’emotion

anglesa i són més a prop de l’emotion francesa. El Collins Gem Italian Dictionary, 1982,

interpreta emozione com emoció, excitació, i el Collins Spanish Dictionary,1988, interpreta

emoción com “a) emoción, sentimiento; b) excitación, thrill, tensión,suspense”

Italians i espanyols tenen paraules que corresponen al sentiment francès

(sentimento en italià, i sentimiento en castellà, i es refereixen a sentiments basats

cognitivament. El significat bàsic d’aquestes paraules pot ser representat així:

Sentiment, Sentimento, Sentimiento

Persona X va pensar alguna cosa,

A causa d’això, X va sentir alguna cosa.

El Diccionari de l´Enciclopèdia de la Llengua Catalana defineix emoció com”estat

d’ànim que oscil·la entre el plaer i el desplaer i reacció relativa a l’objecte que la provoca,

que pot oscil·lar entre l’atracció i la fugida”. Mentre que el Pompeu Fabra considera

emoció “agitació de l’ànim per un sentiment de plaer, pena, amor, odi, por, etc; moviment

de sensibilitat”.

El Diccionari de l´Enciclopèdia de la Llengua Catalana explica sentiment . 1 FIL./

PSIC/ 1) “Capacitat de percebre pels sentits mitjançant sensacions, sensibilitat, 2) Estat

afectiu que té per antecedent immediat una representació, afecció, 3) Disposició emocional

que té per objecte una cosa o una persona, com l’antipatia o la simpatia, 4) Coneixement

immediat no explicable per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que

hom no pot justificar racionalment, pressentiment, intuïció, consciència, 5) Procés i estat

afectiu caracteritzable com a emoció progressiva i estable i determinat per factors d’ordre

tant intel·lectual com moral o afectiu. 2 Estat de l’ànim afligit per un esdeveniment trist,

dolorós.3 Manera d’apreciar o de sentir. 4 FISIOL.ANIM. Sensació.

El Pompeu Fabra explica sentiment “Actitud mental, coneixença, desvetllada per la

sensació; disposició emocional envers una cosa; moviment, impuls de l’ànima produït per

causes espirituals (per oposició a sensació); estat de l’ànim afligit per un esdeveniment trist,

dolorós./ Manera d’apreciar.”.

32

Des del punt de vista de la cultura rusa, les emocions (estats com alegria,

preocupació, tristesa, etc) constitueixen l’estat normal de la majoria de la gent, i una

absència d’emocions indica una amortiguació d’una dusa personal (cor o alma).

La idea d’Ekman (1992, p.11) de que “les emocions són típicament qüestió de

segons, no minuts o hores” (basada en la distinció entre emocions i humors) reflecteix un

punt de vista de cultura específica i reifica distincions preses del lèxic anglès. Els anglesos,

educats per a controlar i suprimir els seus sentiments, solament poden experimentar

excitació, ansietat, angoixa, por, tristesa, durant segons, no minuts o hores, però això no pot

ésser aplicat a tots els éssers humans.

Mentre el concepte de sentiment és universal, el concepte d’emoció és cultural.

Com va senyalar Russell (1991), és una il·lusió pensar que es pot parlar sobre emocions

sense referir-se a estats interns (sentiments), perquè el concepte d’emoció es construeix

sobre el concepte de sentiment.

En llengua de signes catalana (LSC), hi ha signes diferents per a representar el

concepte EMOCIÓ. En un signe, els braços es creuen sobre el cos, i les mans creuades i

obertes freguen els braços d’abaix a dalt. En un altre, les mans obertes pugen fregant el

tronc d’abaix a dalt. I en un altre, una mà s’obre bruscament de costat sobre el braç contrari

(pell de gallina).

El concepte substantiu SENTIMENT es signa amb el dit índex de costat sobre el

cor varies vegades. El concepte verbal SENTIR-SE i TROBAR-SE es signa amb els dos

índexs travessant el tronc de dalt a baix. Es tracta d’un signe d’ampli abast semàntic.

El concepte substantiu PENSAMENT es signa amb la mà amb els dits junts fent

cercles sobre el front. El concepte verbal PENSAR es signa amb l’índex senyalant el costat

del front varies vegades. Els dos signes s’acompanyen d’expressivitat d’èmfasi facial.

Segons Marina (1998) l’estudi del lèxic castellà permet descobrir unes

representacions semàntiques bàsiques corresponents als sentiments. Per exemple, el

sentiment de pèrdua o els sentiments desencadenats per un obstacle que s’oposa als nostres

plans o per la presència d’un perill.

En castellà, per exemple, la representació semàntica bàsica de pèrdua es

denominada amb els següents termes: tristeza, melancolia, congoja, abatimiento,

33

desconsuelo, pena, pesar, desolación, nostalgia, etc. En català, tristesa, melangia, angúnia,

abatiment, desconsol, pena, pesar, desolació, nostàlgia, etc.

És molt possible que aquestes paraules no tinguin correspondència exacta en altres

idiomes, però la representació semàntica bàsica sembla que sí.

Una paraula sentimental es defineix no solament a partir de la representació

semàntica bàsica, sinó detallant els usos lingüístics, les ampliacions metafòriques. Definir

un sentiment no és substituir una paraula per una altra, sinó donar un conjunt d’informació

ampla, i exacta, per a que l’oïdor, el signant, o el lector pugui reconstruir el seu significat.

Interessa una descripció del significat mancomunat i dels usos, d’aquesta manera el

significat nuclear es converteix en sentit. Per exemple, podem descriure la representació

semàntica bàsica que integra les paraules alegria, felicitat, content, happiness, content,

Freude, Glück, joie, felicità, bonheur, scastliv (rus), szcse´sliwy (polonès).

Totes aquestes paraules tenen en comú un estat de satisfacció produït per la

consecució d’alguna meta o l’experiència d’algun plaer. Però cada paraula introdueix una

anàlisi diferent d’aquest nucli bàsic.

Com exemple, veurem les diferències entre felicitat, alegria, i content, en català, i

en castellà.

L’ alegria és un estat d’ànim que es caracteritza per la satisfacció d’haver

aconseguit alguna cosa. “Sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció

d’ànima i es manifesta amb signes exteriors (en la cara, paraules, etc)” (Pompeu Fabra).

“Sentimiento que produce en alguien un suceso favorable o la obtención de algo que

deseaba” (Maria Moliner). “Como nace de la consecución del deseo, se ensancha y abre el

corazón para recibir la cosa amada” (Covarrubias). Es “júbilo y contento interior del ánimo

acompañado con señas exteriores, especialmente en el semblante, que manifiestan el

regocijo del que la tiene, en que se diferencia del gozo que se puede tener interiormente sin

que en lo interior se publique y se manifieste” (Autoridades). “...estado de ánimo habitual

del que tiene tendencia a reír y encuentra fácilmente motivos para ello” (Moliner)

Content: “Que no desitja res més del que té, res més de part d’algun o d’alguna

cosa, satisfet” (Pompeu Fabra).

34

Contento: “El que se contiene en sí y no va a buscar otra cosa” (Covarrubias).

Indica sentirse satisfecho con lo que se tiene. Anda a medio camino entre la alegría y la

resignación. No se emplea para designar un carácter”.

El Pompeu Fabra descriu Felicitat com “Estat de l’ànim plenament satisfet”.

Felicidad : “la dicha o prosperidad de que uno goza” (RAE 1791).

La representació semàntica està organitzada en models narratius. Cada representació

semàntica bàsica narra un model t’historia, que és posteriorment modalitzat, canviat, pel

desenvolupament lèxic. Així, l’experiència d’un obstacle en la consecució dels nostres

plans o de les nostres aspiracions i desitjos pot desencadenar un sentiment de decepció, de

tristesa, de resignació, o al contrari, un desig de trencar l’obstacle, alliberar-se d’ell, i actuar

per a desfogar el sentiment.

Les paraules que designen sentiments narren una història condensada, però

destaquen algun dels aspectes del procés: el desencadenant, l’estat, les manifestacions, la

conducta incitada.

Així, termes com anger, liget, song, ziosc, furia, no tenen el mateix significat, però

tenen un nucli comú, una representació semàntica bàsica.

Cadascuna d’aquestes representacions admet gran nombre de variants lèxiques. Es

difícil traduir les paraules d’un idioma a altre, però la permanència d’aquesta representació

semàntica bàsica permetria estructurar totes les llengües al seu voltant. Cada idioma

aportaria un matís, nous enllaços, diferents valors, diferents intensitats, tot dintre d’un

model narratiu compartit.

L’argument d’un sentiment, la seva representació semàntica bàsica, seria una línia

vertical que narraria l’argument, una cadena sintagmàtica. Sobre cada pas s’establirien,

perpendicularment, les distintes variacions dels desencadenants, de les intensitats, de les

manifestacions. Es a dir, la pluralitat paradigmàtica.

Així, al signar la representació semàntica bàsica de l’experiència de la pèrdua de

l’objecte dels nostres desitjos o projectes, en llengua de signes catalana (LSC), hi ha casos

on s’utilitza un signe diferent per cada concepte (exemple: TRIST, ANGOIXA,

DEPRESSIÓ. ABATIMENT, DESCONSOL, PENA). En canvi, hi ha altres casos on

signes diferents representen el mateix concepte, com en MELANGIA, DESSOLACIÓ o

LLÀSTIMA. També s’utilitza un signe diferent per a marcar diferències de grau, com és el

35

cas de TRIST i MOLT TRIST. Així, el concepte TRIST es signa amb expressió facial, i les

dues mans obertes i orientades cap a dalt i a l’altura del cap de dalt a baix. En MOLT

TRIST s’intensifica el gest i s’inflen les galtes, essent el grau augmentatiu un tret

característic de la LSC.

Al signar la representació semàntica bàsica d’experiències derivades de la

realització dels nostres desitjos i progressos, poden utilitzar-se signes diferents per a cada

concepte ( ALEGRIA, FELICITAT, CONTENT, SATISFACCIÓ, JUBILO. Així, el signe

ALEGRIA es fa amb les dues mans obertes a l’altura del pit i cap a dalt, junt a expressió

facial, i CONTENT es signa amb les dues mans obertes a l’altura del pit que es mouen

varies vegades cap a dalt, junt a gest facial. Al signe FELIÇ els dos menovells tracen com

un llaç davant del signant mentre que el seu antònim INFELIÇ es representa amb la frase

FELIÇ NO/FELIÇ HAVER NO.

De la mateixa manera, al signar la representació semàntica bàsica dels sentiments

negatius contra els que s’obstaculitza un desig, en llengua de signes catalana (LSC), en

alguns casos pot utilitzar-se un signe diferent per a cada concepte com per exemple:

ENFADAT, IRA,RANCOR. Hi ha altres casos on s’utilitzen signes diferents per a

representar el mateix concepte, com en RÀBIA i VENJANÇA. De nou, també s’utilitza un

signe diferent per a marcar diferències d’intensitat, com en ENFADAT on la mà

lateralment dona un cop sobre la barbeta i s’acompanya d’expressió facial, i s’intensifica el

gest per signar MOLT ENFADAT.

Al signar la representació semàntica bàsica de l’experiència de l’aparició d’un

perill o d’alguna cosa que excedeix la possibilitat de control del subjecte, en LSC, pot

utilitzar-se un signe diferent per a cada concepte (TERROR, PÀNIC), o signes diferents per

a representar el mateix concepte amb diferent intensitat com en el cas de POR que es signa

amb l’índex i el dit mig que fan cops sobre la galta, i es tanca el puny i s’acompanya d’un

tremolar del tronc, i MOLTA POR, on s’intensifica el gest, i es tanquen els dos punys.

Per a signar la representació semàntica bàsica del malestar que el bé d’una persona

provoca en una altra, hi ha casos on signes diferents representen el mateix concepte com en

ENVEJA, en canvi hi ha altres casos on un sol signe representa el significat com en

GELOSIA.

36

Hi ha altres casos on s’utilitza un signe diferent per a representar el sentiment

substantiu i el sentiment atribut-adjectiu, com en la representació semàntica bàsica de

l’experiència de l’absència o de la disminució d’una alteració desagradable, en

TRANQUILITAT on s´ assenyala el front i les dues mans s’ajunten a l’alçada del tronc i

davant del cos i TRANQUIL que no s’acompanya de gest al front. I s’utilitza un signe

diferent en PAU.

Ja que els sentiments són, entre altres coses, elaboracions cognitives que es

defineixen a través de la llengua, i es construeixen en les interaccions socials que mantenim

amb iguals i adults en el transcurs del nostre desenvolupament, al següent apartat

examinarem les relacions dels sentiments amb la cognició. En primer lloc revisarem models

interpretatius de l’àmbit sentimental que consideren de forma prioritària la cognició, i

senyalarem algunes aportacions de la Teoria de la Ment (TOM).

1.2. SENTIMENTS I COGNICIÓ

1.2.1. LA IMPORTANCIA DE LA COGNICIÓ EN IZARD, DUPONT, i

ORTONY.

En cada moment del procés emocional hi ha factors cognitius. Estan presents en la

generació de l’emoció, intervenen en la simbolització i etiquetatge de l’emoció, i influeixen

en l’expressió emocional. L’arousal de la culpa, per exemple, i de totes les emocions

complexes, com gelosia i orgull, a vegades requereix l’apreciació de subtils circumstàncies,

que no és possible sense gran quantitat de coneixement implícit. L’expressió de l’emoció

implica factors cognitius, en especial en contextos socials. Així, un nen ha de preveure la

possible reacció dels seus pares quan plora i crida perquè no li compren un gelat. Hi ha

appraisal, es a dir avaluació, valoració, en la generació de l’emoció, però també en la seva

descarrega i expressió.

Per a Izard (1990) encara que emoció i cognició són interdependents, els processos

emocionals i cognitius tenen un significatiu grau d’independència. Segons Izard (1977),

una emoció determinada es defineix com la integració d�