1. LES TRADICIONS DE PENSAMENT

Martin Wight: International Theory. The Tree Traditions

Entre els anys 50 i 60 alguns estudiosos de les relacions internacionals, en concret un professor britànic, Martin Wight, es va plantejar a partir de les lectures que havia fet de molts textos de tots tipus que havia trobat al llarg de l’historia, que tot i la disciplina era nova, en realitat feia molts anys que hi havia estudis més enllà dels estats moderns, es va plantejar la possibilitat de com al llarg de l’historia textos de cròniques històriques, discursos, declaracions... podien agrupar-se o classificar-se segons la concepció del món que projectava. Va arribar a apreciar que tant alguns intel·lectuals com polítics i persones que havien tingut responsabilitats en la política exterior, operaven d’acord amb uns paràmetres diferencials que podien ser identificats, que portaven una tradició de pensament (transmeten una idea aproximada comuna sobre com portar un tema o conjunts de temes). Identifica tres grans conjunts de teories que conceben la vida internacional de manera diferencial. Identificava tres grans formes de pensament.

La tradició realista, hobbesiana o maquiaveliana

Concepció pessimista de la naturalesa humana.

Els Estats com a unitats claus.

Conflicte i guerra com a dinàmiques predominants.

Espai polític de referència: el sistema d’Estats.

Instruments: diplomàcia i recursos militars

Anarquia com a tret principal de les RRII

Pensadors i polítics de referència.

Es tracta d’una concepció pessimista de la societat i de la naturalesa humana, on creu que els humans nomes miren pels seus interessos. Tendeixen a concebre las vida internacional com una projecció de la vida dins una societat. Els individus es projecten com a estats. Si els individus son egoistes i el resultat d’aquestes interaccions en el medi internacional aquesta interacció serà la projecció de la vida social a un nivell inferiors i el resultat serà tant o més conflictiu que en les relacions interindividuals.

Abans de la creació dels estats moderns hi havia entitats polítiques, però no hi havia unes fronteres fixes que delimitaven el control d’altres entitats polítiques d’altres estats. Ara els estats es reconeixen les seves fronteres.

El que molts autors plantejaven les relacions que podien establir, no havia de ser diferents de les relacions entre els individus. Aquestes entitats que es relacionen entre elles, son la unitat d’anàlisi d’aquells que conformen la tradició de pensament realista, maquiaveliana o hobbesiana. El conjunt d’aquests estats el que defineix la vida internacional. La vida internacional esta determinada entre entitats polítiques centralitzades.

Els instruments que determinen les relacions son la diplomàcia i el recursos militars. Els recursos militars son la clau que permeten controlar la força, tant si s’utilitza de manera efectiva o per amenaçar a un altre, es allò que veritablement determina el que un estat pot o no pot fer.

Aquesta vida internacional per la pròpia conformació dels estats, es anàrquica (absència d’autoritat central reconeguda com a tal pels estats que formen part del conjunt). Formalment ningú reconeix que cap estat estigui per sobre. Cada estat es sobirà. Els estats estan abocats al conflicte a causa en la diferència dels seus interessos.

La tradició racionalista o grociana

Concepció ambivalent de la naturalesa humana

Els Estats com a unitats clau

Negociació com a dinàmica predominant

Espai polític de referència: la societat d’Estats

Instruments predominants: normes i institucions

L’ordre com a tret principal de les RRII

Pensadors i polítics de referència

Els estats cooperen arriben a acords per evitar el conflicte, negocien en comptes de lluitar. La negociació és un tret major que les guerres. Predomina en les relacions internacionals les negociacions. L’espai de referència no es el sistema d’estats, perquè els estats en les relacions mútues no conformen únicament un sistema mes o menys mecànic que aquestes entitats polítiques xoquin entre ells de manera conflictiva, aquestes negociacions els porten a cooperar, aquesta cooperació els porta a compartir interessos, això és propi d’una societat. Els estats no només es relacionen entre ells xoquen pels seus interessos, també negocien, cooperen, creen institucions, comparteixen valors... Això és propi d’una societat no d’un sistema. Més important que les armes hi ha la negociació. La guerra es una institució que ocasionalment s’utilitza, perquè la guerra també té les seves normes, però no sempre es compleixen.

El tret d’anarquia hi està present. L’anarquia i l’ordre són compatibles. La raó es la que modera el conflicte, ja que hi ha racionalista, la racionalitat es la que modera el conflicte. Tothom que declara una guerra ho fa per alguna causa que pretén ser justa, i aquesta justícia es necessària per qui vol adquirir legitimitat.

La tradició revolucionista, idealista o kantiana

Concepció optimista de la naturalesa humana

Els individus i pobles com a unitats clau

Cooperació com a dinàmica predominant

Espai polític de referència: la societat cosmopolita

Instruments: recursos econòmics, comerç,…

Cerca de l’emancipació com a tret principal de les relacions internacionals

Pensadors i polítics de referència

Partim de la idea que l’home es bo per naturalesa. Saber el perquè hi ha conflictes si l’home es bo, perquè hi ha excepcions, perquè es formen institucions que perverteixen aquesta naturalesa humana. El problema està en les institucions, que son dolentes.

La clau de l’anàlisi son els individus i els pobles. Entén la societat com la humanitat, l’important es que formem part de la humanitat. Parteixen de la base de la cooperació, el conflicte pot ser evitable. L’espai polític de referència es la societat cosmopolita, la d’humans, d’individus, la comunitat internacional. Els recursos poden ser tots els recursos, econòmics, diplomàtics, comercials...

L’objectiu i la clau és la idea de la emancipació, l’alliberació del propi individu, de tot allò que impedeix que l’home es realitzi com a esser humà, tot allò que el divideix dels seus iguals.

Els pensadors polítics de referència serien Immanuel Kant, on parteix de la idea que ja no estem en un estat natural de pau, sinó que existeixen aquestes institucions que separen, i s’ha de fer un esforç per recuperar la pau. S’ha de formar un estat de pobles lliures, de democràcies.

També com a representants destacats hi haurien Marx i Engels, amb el manifest del Partit Comunista. Qualsevol teoria serveix per a sistematitzar els coneixements i posar ordre, amb la conseqüència de guiar la conducta i preveure el comportament. A més a més una de les funcions es allunyar als polítics de l’opinió pública, per allunyar-los de la pressió de l’opinió pública.