Títol original: Hind Swaraj

© Navajivan Trust (Estate of Mohandas K. Gandhi)© Oriol Ampuero i Gonzàlvez, per la traducció i la nota© Rafael Grasa, pel pròleg© Rubén Campos Palarea, per l’epíleg© Dinodia (Age Fotostock), per la foto de coberta

© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edicióTapineria, 10, 3a08002 Barcelona T. 93 554 42 70www.icip.caticip@gencat.cat

© 9 Grup Editorial, per aquesta edicióAngle EditorialMuntaner, 200, àtic, 8a08036 BarcelonaT. 93 363 08 23 www.angleeditorial.comangle@angleeditorial.com

Primera edició: octubre de 2015ISBN: 978-84-16139-76-7DL B 24692-2015Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

L’AUTOGOVERN DE L’ÍNDIA (HIND SWARAJ)M. K. GANDHI

TRADUCCIÓ D’ORIOL AMPUERO I GONZÀLVEZ

PRÒLEG DE RAFAEL GRASA HERNÁNDEZ

EPÍLEG DE RUBÉN CAMPOS PALAREA

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats pri-vades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixe-ments, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilitza-ció de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justí-cia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compro-meses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol po-sar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en l’assoliment de la pau al segle xxi.

TAULA

La pertinença de la lectura politicofilosòfica del pensament de L’autogovern de l’Índia al segle xxi, per Rafael Grasa Hernández 9

Nota del traductor, per Oriol Ampuero i Gonzàlvez 23

L’AUTOGOVERN DE L’ÍNDIA 29

I. El Congrés i els seus dirigents 37

II. La partició de Bengala 43

III. Malestar i agitació 47

IV. ¿Què és l’autogovern? 49

V. La situació d’Anglaterra 53

VI. La civilització 57

VII. ¿Per què l’Índia es va perdre? 63

VIII. La situació de l’Índia 67

IX. La situació de l’Índia (continua ció): els ferrocarrils 71

X. La situació de l’Índia (continua ció): els hindús i els musulmans 75

XI. La situació de l’Índia (continua ció): els advocats 83

XII. La situació de l’Índia (continua ció): els metges 87

XIII. ¿Què és l’autèntica civilització? 91

XIV. ¿Com pot ser lliure, l’Índia? 95

XV. Itàlia i l’Índia 99

XVI. La força bruta 103

XVII. La resistència passiva 111

XVIII. L’educació 121

XIX. La maquinària 129

XX. Conclusió 135

Epíleg, per Rubén Campos Palarea 143

9

LA PERTINENÇA DE LA LECTURA POLITICO FILOSÒFICA DEL PENSAMENT DE L’AUTOGOVERN DE L’ÍNDIA AL SEGLE XXI

Tenen a les mans una de les poques obres unitàries es-crites per Gandhi, fora dels escrits derivats de la pràctica activa i de la seva autobiografia. Atès que el corpus gan-dhià reunit a la seva mort, accessible electrònicament, és de quasi cent volums, aquesta naturalesa del llibre resulta significatiu; Hind swaraj és, tanmateix, una obra curta, uns 30.000 mots, inicialment escrita en gujarati durant 10 febrils dies del mes de novembre del 1909, a bord del vai-xell que duia Gandhi de retorn a Sud-àfrica des del Regne Unit. L’obra, curosament pensada i ben estructurada, és també, però, fruit de la passió: la va escriure sense des-cans, com prova que, com ell mateix explicà, una sisena part del text l’escrigués amb la mà esquerra, atès que havia de donar descans físic a la dreta. La rapidesa de la redac-ció, tot i l’ambició temàtica del llibre, s’explica, novament citant el mateix autor, pel fet que gran part del seu contin-gut provenia de converses prèvies amb el seu amic Pranji-van Metha, tot i que, com bé assenyala Rubén Campos a l’epíleg, sembla obvi que Gandhi dialogava a distància amb Tolstoi i, potser al meu parer, amb Ruskin i Thoreau. Re-cordem en aquest sentit que sempre va dir que a la base de la seva reflexió sobre la noviolència hi havia la lluita de les

10

sufragistes angleses, el sermó de la muntanya de Jesucrist i, naturalment, Tolstoi.1

Es tracta, en tot cas, com veurem després, d’una obra im-portant, polèmica, al seu temps i encara en l’actualitat, en particular per la crítica a la civilització occidental que manté, un «gènere» habitual, tot i que marginal, al Regne Unit. És, a més, un text susceptible de tenir ben diverses lectures, al-guna de molt contemporània, atès que hom pot identificar al llibre diversos focus temàtics, amb vida pròpia. Uns han vist en el text la trama seminal de la filosofia i la pràctica de la noviolència de Gandhi, d’altres l’han interpretat com la filo-sofia política que permet articular l’anàlisi i la pràctica gan-dhiana. De fet, ambdues coses són al llibre.

És, finalment, un text quasi llegendari, prohibit per sedi-ciós a l’Índia poc després de ser publicat primer en un mitjà de comunicació; tot i que ràpidament Gandhi el traduí a l’an-glès per mostrar que el seu contingut no era preocupant, la prohibició per a l’edició en gujarati no s’aixecà fins al 21 de desembre del 1938.

Des la seva publicació original ençà, ha estat reimprès i traduït moltes vegades, tot i que hom considera actualment com a edició de referència en anglès la de Navijan publicada l’any 1938, Hind Swaraj or Indian Home Rule. Pel que fa a les edicions a altres països, destaca l’any 1924 l’edició a Chi-cago, amb una important, i discutida, introducció de John Haynes Holmes, tot i que el títol del llibre s’allunyà de l’origi-nal, en ser intitulat «Sermó del mar» (Sermon on the Sea).2

1. Fins al punt que la inspiració de traduir ahimsa a l’anglès per «nonviolence» (noviolència en català) es deu a l’expressió de Toltstoi sobre la necessitat de presen-tar resistència noviolenta al mal.2. Un canvi benintencionat, en tot cas, per accentuar el paral·lelisme amb el sermó de la muntanya, una confessada inspiració de Gandhi.

11

També ben aviat rebé l’atenció de molts simposis i reunions de debat, començant per la reunió organitzada l’any 1938 per la revista filosòfica The Aryan Path, en la qual participaren autors força coneguts llavors que, com ha passat d’aleshores ençà, repartiren les seves opinions de l’entusiasme a la crítica més o menys respectuosa.3

Abans, però, d’endinsar-nos en l’estructura i l’anàlisi de l’obra, bandejant, almenys de manera detallada, els temes que tracten les notes del traductor i l’epíleg de Rubén Cam-pos, vull remarcar la importància que té disposar del text de Gandhi en traducció catalana.

És important per a l’ICIP perquè no tan sols ajuda a incre-mentar l’univers —escadusser— d’obres de Gandhi en català, sinó perquè la seva matisada crítica a les característiques ne-gatives de la civilització occidental (excés de pragmatisme i de tacticisme, consumisme, feblesa espiritual...) és molt útil per a la reflexió en curs arreu del món sobre com acarar els grans problemes de la humanitat, com ara la construcció de la pau, el diàleg entre cultures i civilitzacions, la conservació del planeta i de les seves formes vives davant de problemes mundials com el canvi climàtic, la sostenibilitat o el desenvo-lupament humà.

LA IMPORTÀNCIA DE TRADUIR I LLEGIR GANDHI

Com s’acaba de dir, per a l’ICIP és molt important que el pensament de Gandhi, un dels principals teoritzadors i prac-

3. Vegeu Anthony J. Parel, «Introduction» a Gandhi: «Hind Swaraj» and other Writings, Cambridge, Cambridge UP, 1997. També les referències al simposi a Bha-bani Bhattacharya, Mahatma Gandhi. Arnold Heineman, 1998.

12

ticants de la noviolència, es conegui, com mostra el fet que el primer llibre de la col·lecció que acull aquest text sigui pre-cisament la biografia de Gandhi feta per Romain Rolland, tot reproduint la traducció de Renard i el pròleg de Francesc Macià.4 També queda palesa la importància teòrica i progra-màtica de conèixer Gandhi, llegit en la nostra llengua, pel fet que hem dedicat tota una col·lecció («Noviolència i lluita per la pau», en col·laboració amb Pagès Editors) a justament explorar la naturalesa, l’evolució i l’impacte de l’acció novio-lenta, de manera que gairebé tots els llibres s’ocupen a basta-ment del pensament i de l’acció de Gandhi.

Això explica, doncs, per què quan Oriol Ampuero es va adreçar a nosaltres tot dient que la lectura de L’autogovern de l’Índia l’havia fascinat tant que volia traduir-lo al català no en tinguérem cap dubte, com tampoc del fet que el text aniria acompanyat del present pròleg i de l’epíleg de Rubén Cam-pos, un gran coneixedor del pensament de Gandhi i del pen-sament polític asiàtic, a part de la nota del traductor.

ESTRUCTURA SUPERFICIAL I ESTRUCTURA OCULTA DE HIND SWARAJ

Entrant ja en l’anàlisi del llibre, començaré per una afirmació contundent: el llibre té una estructura superficial, visible i ex-plícita, i una estructura oculta, profunda, per fer servir, metafò-ricament, les categories de la gramàtica generativa que introduí Chomsky als anys seixanta. Seguint la metàfora, l’estructura oculta resulta cabdal per entendre el que es diu a la visible.

4. Romain Rolland, Mahatma Gandhi, Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau, Angle Editorial, 2010. Col·lecció Clàssics de la Pau i la Noviolència, 1.

13

Pel que fa a l’estructura superficial, parlem d’un text que té vint capítols en forma de diàleg entre dos personatges, el lec-tor i el director. El lector sembla representar el ciutadà comú de l’Índia, la persona a qui s’adreça l’argumentació, una per-sona que sovint parla amb mots que expressen les idees, els neguits, les preocupacions i les argumentacions del moment respecte de la independència de l’Índia. Al seu torn, el direc-tor, el mateix Gandhi, comenta i debat les preocupacions i els arguments del lector i va intercalant les seves pròpies, amb una clara finalitat persuasiva, explícitament confessada, quan diu «el meu deure és intentar pacientment alliberar-vos dels vostres prejudicis».

Hi ha, a més, dos apèndixs molt reveladors per entendre la lògica subjacent, l’estructura profunda. El segon cita una sè-rie de testimonis de persones rellevants i el primer enumera vint referències d’autors que hom recomana llegir. Les refe-rències són clares: sis de Tolstoi, dues de Thoreau, dues de Ruskin, una de Plató (Apologia de Sòcrates), una de Mazzini, una de Navroji i una de Dutt, sobre les condicions econòmi-ques de l’Índia colonial, entre d’altres. La preponderància d’autors occidentals vinculats a la resistència noviolenta i a la crítica al procés de modernització, en plena efervescència —el procés i la crítica— a principis del segle xx, és aclaparadora.

Quant a l’estructura oculta, convé destacar que al llarg del diàleg hom pot singularitzar quatre grans temes sobre els quals s’estructura l’argumentació de fons. Ens ocuparem breument dels quatre fils argumentals, que, com es compro-varà en llegir el text, no segueixen la lògica i la seqüència ex-positiva de l’ordre de capítols del llibre. Per això parlem d’es-tructura oculta.

Primer, la idea que el «govern del país» (home rule) és, ha de ser, autogovern (self rule). Una afirmació contundent que

14

li permet criticar les persones (entre elles molts compatrio-tes) que, a l’Índia i al Regne Unit, voldrien una indepen-dència parcial, un país amb un «Govern britànic sense anglesos»,5 una Índia anglesa. I, diu contundentment Gan-dhi, això no és, no seria, govern propi, domini (swaraj); en suma, no seria de cap de les maneres autogovern.

Aconseguir autogovern propi exigeix, segon pas de l’argu-mentació, una manera determinada d’accedir a la indepen-dència de l’Índia a través de la resistència passiva (en el sen-tit que ell li donava, resistència cívica i ciutadana sense violència). No cal denunciar la violència, deia; cal, simple-ment, mostrar que és contraproduent, perquè la força de l’amor i de la pietat és infinitament més gran que la força de les armes. Com diu amb gran força argumental, exercir la força bruta és dificultós, mentre que mostrar pietat és senzill i fàcil. L’autogovern de l’Índia (hind swaraj) depèn plena-ment de la resistència, i, per tant, de la pietat i de la novio-lència.

Tercer, practicar la resistència passiva exigeix que els ciu-tadans de l’Índia exerceixin de manera plena l’autosuficièn-cia (self-reliance), material i espiritual, la qual cosa significa en primer lloc que renunciïn a qualsevol producte i mercade-ria procedents dels britànics. Com diu en un passatge sovint citat en què s’adreça als britànics: si no ens concediu el que us demanem, ben aviat ja no us demanarem res. Només ens podeu governar —sosté— mentre nosaltres romanguem com a governats. Altrament dit, en termes molt semblants als que emprà Étienne de la Boétie segles abans, però ara en clau de

5. Es respecta, com ha fet el traductor i solen fer la majoria de traduccions, l’opció de Gandhi pel gentilici «anglès» quan realment parla de «britànic», relatiu a tot el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

15

comerç i no de consentiment polític, Gandhi sosté que si el que volen de nosaltres és comerç, renunciem a comerciar amb ells fins que aconseguim la independència. Un argu-ment, tanmateix, que serà molt discutit per una gran part dels companys de Gandhi, fins almenys el gran èxit popular de la marxa de la sal. Convé assenyalar, finalment, que l’au-tosuficiència espiritual ens retorna al primer raonament, a no ser anglesos sense Anglaterra.

En quart i darrer lloc, arribem al fil argumental més criti-cat, i segurament menys comprès, del llibre: la crítica a la civilització occidental. Tanmateix, el raonament és impeca-ble en termes lògics i es deriva dels tres fils expositius ja es-mentats: la recerca d’un autogovern realment propi; acon-seguir la independència pel propi esforç, a través de la resistència, i la no-col·laboració material i espiritual amb el Regne Unit. Per tant, conclou Gandhi, l’Índia mai no serà plenament lliure si no rebutja la civilització occidental, la base de la cultura britànica. La primera crítica, la que es de-riva dels arguments anteriors, és que la civilització occiden-tal —i britànica— és insana i contraproduent per a una Ín-dia que busqui l’autogovern real. L’allunyaria de l’objectiu, un raonament pragmàtic. Addicionalment, el text és ple de referències i explicacions de les raons per les quals la civilit-zació occidental tal com s’està desenvolupant a principis del segle xx és intrínsecament insana per a tothom i per als ma-teixos pobles i nacions occidentals. Un raonament moral i universalitzant, de crítica civilitzatòria.

Aquest darrer argument és, sovint, el que més crítiques ha rebut. Hi tornaré, però abans voldria deixar palès que la críti-ca de la civilització —en particular al capítol VI, però també al VII i al VIII— és una de les parts argumentalment més po-tents, i persuasives, del text, tot jugant sempre amb la com-

16

paració entre l’abans i l’ara. «Abans els homes eren esclavit-zats sota coacció física. Ara són esclavitzats per la temptació dels diners i dels luxes que els diners compren.»

LECTURES POSSIBLES DE HIND SWARAJ

Aquests quatre fils argumentals entrellaçats expliquen pro-bablement, juntament amb la riquesa d’idees contingudes i la facilitat de fragmentar múltiples peces temàtiques de les planes del text, atès el caràcter formal de diàleg, que s’hagin fet tantes lectures de l’obra. Hi ha qui ha buscat desenes de temàtiques, com s’ha fet amb altres textos de Gandhi, agru-pant paràgrafs de manera temàtica. Per exemple, sense ànim d’exhaustivitat: civilització, justícia, per què perdérem l’Ín-dia, reflexions sobre el Parlament britànic, què entendre per swaraj, unitat entre hindús i musulmans, què entendre per swadeshi, l’Índia com a nació, confiança, l’educació verta-dera, l’esclavatge econòmic de l’Índia, etc. Aquest tipus de lectura, tot i que interessant per comparar el que s’escrigué l’any 1909 amb altres peces escrites en diferents moments de la vida de Gandhi, no resulta, al meu parer, la més interes-sant en els moments actuals. Certament, ens permet singula-ritzar molts arbres i fins i tot comparar-los, però no aconse-guim percebre el bosc, els boscos.

Un segon tipus de lectures, probablement el més sovinte-jat, és el que interpreta el llibre com un programa condensat del pensament i l’obra pràctica de Gandhi, com una clau de volta o full de ruta per interpretar tot el que després escrigué i practicà. Aquestes lectures estan plenament justificades, tant pel que fa a la concepció d’una Índia postcolonial unità-ria, amb hindús i musulmans, i la importància d’un progra-

L’AUTOGOVERN DE L’ÍNDIA

M. K. GANDHI

37

I

EL CONGRÉS2 I ELS SEUS DIRIGENTS

Lector: En aquests moments, una onada en favor d’un Go-vern de país recorre l’Índia. Tots els nostres compatriotes anhelen la Independència Nacional. Un esperit semblant els impregna, també, a Sud-àfrica. Els indis estan desitjosos d’aconseguir els seus drets. ¿Podríeu exposar el vostre punt de vista sobre aquesta qüestió?

Director: Heu plantejat la pregunta d’una manera ade-quada, però la resposta no és fàcil. Un dels objectius d’un dia ri és interpretar el sentiment popular i fer-se’n ressò; un altre és suscitar entre la gent determinades opinions conve-nients, i, el tercer, posar al descobert, sense por, els defectes del poble. La resposta a la vostra pregunta ha de tenir en compte l’exercici d’aquestes tres funcions. Cal donar veu al sentiment popular en la justa mesura, fomentar certes opi-nions i treure’n a la llum els defectes. Però, ja que heu formu-lat la pregunta, tinc l’obligació de contestar-la.

Lector: ¿Creieu, doncs, que la nostra aspiració a un Go-vern del país ha estat creada?

Director: Tal aspiració va originar el Congrés Nacional. La tria de la paraula nacional així ho pressuposa.

2. Congrés Nacional Indi. Partit polític fundat el 1885. Fins a la independència de l’Índia, el 1947, capitalitzà gran part de les aspiracions d’autogovern del país.

38

Lector: Ben segur que no va ser així. Young India3 me-nysté el Congrés. El considera un instrument per perpetuar la dominació britànica.

Director: Aquesta opinió no està fonamentada. Si el Ve-nerable Vell4 no hagués preparat el terreny, ara els nostres joves no podrien ni parlar d’un Govern del país. ¿Com podem oblidar el que Mr. Hume5 va escriure, la manera com ens va empènyer a l’acció i el seu esforç per deixondir-nos i aconse-guir els objectius del Congrés? Sir William Wedderburn6 va lliurar cos, ànima i diners a la mateixa causa. Els seus escrits bé es mereixen, encara avui, una lectura atenta. El professor Gokhale7 abraçà la pobresa i sacrificà vint anys de la seva vida a fi de preparar la nació. Actualment continua vivint en la pobresa. El difunt jutge Budruddin Tyebji8 va ser un dels que, a través del Congrés, també sembrà la llavor del Govern del país. Semblantment, a Bengala, Madràs, el Punjab i altres indrets, hi ha amics de l’Índia i membres del Congrés, tant indis com anglesos.

Lector: Prou, atureu-vos. Us esplaieu massa i perdeu el fil de la meva pregunta. Us he preguntat sobre el Govern del

3. Setmanari en anglès publicat per M. K. Gandhi des del 1919 fins al 1932, on exposà i refinà la pràctica de la noviolència. El 1932 donà lloc al famós setmanari Harijan.4. Dadabhai Naoroji, intel·lectual i polític indi que aconseguí el primer escó del Parlament britànic per a un asiàtic. Fou un dels fundadors del Congrés Nacional Indi i fou considerat un moderat dintre de l’organització.5. Funcionari escocès de l’Administració britànica a l’Índia. Fundador també del Congrés Nacional Indi.6. Funcionari escocès de l’Administració britànica a l’Índia. Formà part, amb Hume, del cenacle britànic a favor de l’autogovern. Fundà també el Congrés Nacional Indi.7. Gopal Krishna Gokhale és considerat el líder fundacional del moviment per a l’alliberament de l’Índia. Fou també mestre, mentor i guia de M. K. Gandhi.8. Tercer president del Congrés Nacional Indi. El 1867 es convertí en el primer ad-vocat nadiu de l’Índia, i el 1905 esdevingué el primer magistrat indi a accedir al càr-rec de president del tribunal de Bombai.

39

país —o l’autogovern—, i parleu de domini estranger. No vull sentir noms anglesos, i, així i tot, no us podeu estar d’amo-llar-me’ls. D’aquesta manera no crec pas que ens entenguem. Agrairia que us limitéssiu a tractar la qüestió d’un Govern per al país. Qualsevol altre assumpte no em convencerà.

Director: Que en sou, d’impacient; jo, en canvi, no em puc permetre de ser-ho. Si em deixeu posar a prova la vostra paciència, arribarem allà on voleu arribar. Recordeu el vell adagi: l’arbre no creix en un dia. El fet que m’hàgiu interrom-put i que no vulgueu sentir a parlar dels simpatitzants de l’Índia indica que, si més no per a vós, el Govern del país en-cara queda lluny. Amb gaires com vós no faríem cap avenç. Això bé mereix la vostra consideració.

Lector: Tinc la impressió que mireu d’atabalar-me amb divagacions. Aquells que heu anomenat no els tinc per sim-patitzants de l’Índia. ¿Per què hauria d’escoltar el vostre ser-mó sobre aquests individus? El que vós considereu Pare de la Nació, ¿què ha fet, per aquesta? Diu que els governadors an-glesos impartiran justícia i que hi hem de col·laborar.

Director: Us he de dir amb tota cordialitat que ens hauria d’avergonyir parlar d’aquest prohom amb menyspreu. Fi-xeu-vos en tot el que ha fet. Ha dedicat la seva vida al servei de l’Índia. Tot el que sabem, ho hem après d’ell. Va ser l’ho-norable Dadabhai9 qui ens va ensenyar que els anglesos ens havien xuclat la vida. ¿Què ens importa, que avui encara di-positi la confiança en la nació anglesa? ¿És menys digne de respecte perquè nosaltres, en la plenitud de la joventut, es-tem disposats a fer una passa més? ¿Som, per això, més savis que ell? És signe de saviesa no clavar una guitza al graó que ens ha fet arribar més amunt. Eliminar un graó fa caure a

9. Vegeu la nota 4, p. 38.

40

plom tota l’escala. Quan deixem enrere la infantesa i entrem en la joventut no desdenyem la infantesa, sinó que, ben al contrari, recordem amb afecte els dies de quan érem nens. Si un mestre, després de molts anys d’estudi, m’ensenyés el que sap, i jo construís un xic més amunt sobre els fonaments que ell ha posat, no em consideraria, per això, més savi que ell. Sempre seria mereixedor del meu respecte. Això és el que passa amb Dadabhai Naoroji, el Venerable Vell de l’Índia. Cal que admetem que ell és el veritable artífex del nacionalisme.

Lector: Teniu raó. Ara entenc que hem de tenir respecte per Dadabhai. Sense ell, i homes com ell, ara segurament no sentiríem aquest abrandament. ¿Es pot dir el mateix del pro-fessor Gokhale?10 S’ha erigit com un gran amic dels anglesos; diu que n’hem d’aprendre molt, que hem d’aprendre de la seva intel·ligència política abans de poder parlar d’un Govern del país. Ja n’estic tip, de llegir els seus discursos.

Director: Que n’estigueu tip delata la vostra impaciència. Nosaltres creiem que aquells que es queixen de la lentitud dels seus pares i es molesten perquè no corren al ritme dels fills, falten al respecte als pares. El professor Gokhale ens fa de pare. ¿I què hi fa, si no pot anar al nostre ritme? Una nació de-lerosa de governar-se a si mateixa no pot menysprear els seus avantpassats. Si no tenim respecte per la nostra gent gran, els nostres esforços seran en va. Només els homes d’idees madu-res, i no els que es precipiten, són capaços de governar-se a si mateixos. A més, ¿quants indis hi havia com el professor Go-khale, que es lliuressin plenament a l’educació de l’Índia? Crec fermament que tot el que fa el professor Gokhale ho fa amb la més pura de les intencions i amb el propòsit de servir l’Índia. La seva devoció per la mare pàtria és tan gran que, si

10. Vegeu la nota 7, p. 38.

41

calgués, donaria la vida per ella. Tot el que diu no és per afala-gar ningú, sinó perquè creu que és veritat. Estem obligats, per tant, a tenir-lo en la més alta consideració.

Lector: Aleshores, ¿hem de seguir el seu exemple en tot?Director: No he dit pas tal cosa. Si hi discrepéssim amb

escrupolositat, el docte professor mateix ens aconsellaria de seguir els dictats de la nostra consciència. El nostre objectiu principal no és desacreditar la seva obra, sinó creure que ell és infinitament més important que nosaltres i confiar que la nostra feina, en comparació del que ell ha fet per l’Índia, és minúscula. Alguns diaris escriuen sobre ell sense cap respec-te. Tenim el deure de protestar en contra d’aquests escrits. En homes com el professor Gokhale hauríem de veure els pi-lars del Govern del país. És un mal costum dir que les idees d’altri són dolentes i que només les nostres són bones, i que aquells que tenen opinions diferents de les nostres són els enemics del país.

Lector: Començo a treure l’entrellat del que voleu dir. M’ho hauré de rumiar. Però el que dieu sobre Mr. Hume i sir William Wedderburn em resulta incomprensible.

Director: El mateix principi serveix tant per als anglesos com per als indis. Mai subscriuré l’afirmació que tots els an-glesos són dolents. Molts volen un Govern del país per a l’Ín-dia. Certament, els anglesos són un xic més interessats que altres pobles, però això no demostra que tots els anglesos si-guin dolents. Els que busquem justícia hem de fer justícia als altres. Sir William no li vol mal, a l’Índia; això ja ens hauria de bastar. De mica en mica anireu veient que, si actuem jus-tament, l’Índia esdevindrà lliure aviat. També us adonareu que si evitem els anglesos com si fossin enemics, el Govern del país trigarà més a arribar, però que si som justos amb ells, ens faran costat en el camí vers el nostre objectiu.

42

Lector: Tot plegat em sembla un disbarat, ara com ara. El suport anglès i l’assoliment d’un Govern del país són coses contradictòries. ¿Com poden, els anglesos, consentir que ens governem? Però encara no vull que resolgueu aquesta qües-tió. És inútil perdre-hi temps. Quan hagueu aclarit com po-dem aconseguir un Govern del país, llavors potser entendré el vostre punt de vista. L’elogi de l’auxili anglès m’ha predis-posat en contra vostre. Us prego, doncs, que no continueu per aquest camí.

Director: No en tinc la intenció. No m’amoïna que tin-gueu prejudicis cap a mi. És comprensible que al comença-ment em calgui dir algunes inconveniències. La meva obliga-ció és mirar d’esvair les vostres prevencions a poc a poc.

Lector: Aquesta última afirmació m’ha agradat, m’anima a parlar sense embuts. Hi ha una cosa que encara em té cap-ficat: no m’explico com va posar, el Congrés, els fonaments per al Govern del país.

Director: Vejam. El Congrés va aplegar indis de diferents llocs de l’Índia i ens va infondre l’entusiasme per la idea de la nacionalitat. El Govern el veia amb mals ulls. El Congrés sem-pre ha insistit que la Nació ha de controlar la recaptació i la despesa públiques. Sempre ha estat favorable a un Govern propi seguint el model canadenc. Si l’aconseguim o no, que el vulguem o que hi hagi res de més convenient, és tota una altra qüestió. El que miro d’assenyalar és que el Congrés ens va an-ticipar un Govern del país. Privar-lo d’aquest honor no és es-caient i, si ho féssim, no només seria de desagraïts, sinó que ajornaria l’acompliment del nostre objectiu. Tractar el Con-grés com si fos una institució hostil al nostre creixement com a nació ens incapacitaria per fer ús d’aquesta plataforma.