8/18/2019 Les llengües de la Catalunya independent

1/2

14 1 de febrer de

CARTES A LA REDACCIÓSi vols publicar en aquesta secció, envia la teva carta a l’adreça

opinio@somanoia.cat  amb l’assumpte ‘Carta’, acompanyada de

nom i cognoms, número de DNI, adreça i telèfon.SOM ANOIA es com

promet a publicar les cartes rebudes, si bé no en pot garantir el te

mini, i es reserva el dret a no publicar aquelles cartes que conting

expressions discriminatòries, difamatòries o insults. La redacció e

reserva el dret a escurçar els textos quan així ho cregui convenie

SOM ANOIA expressa la seva opinió únicament a l’editorial, i no ha

compartir cap de les afrmacions o judicis dels seus col·laboradoaltres opinadors.

93 749 56

redaccio@somanoia.

www.somanoia.cImprimeix: Gràfques de Premsa D

 Aquest 2013… canvia el xip! 

Inclou rebre el setmanari cada divendres  

Tenir accés a les promocions i descomptes 

Un regal especial  si et subscrius aquest gener 

Subscripcióanual per 70 €

Fes-nos arribar aquesta butlleta o contacta’ns per telèfon, correu electrònic o via web 

Nom i cognoms

Em vull subscriure a Som Anoia

Adreça

Adreça electrònica

Compte corrent

Subscripció anual Subscripció semestral

Telèfon

Municipi i CP

DNI

 Les llengües en la Catalunya independent (  I  )Carme Juny

 Lingüista i presidenta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaç

deixa que els seus alumnes parlin emanès perquè «no entén què diuenal propietari d’una plantació que fl’esclau perquè parla en la seva llengnegació de la llengua de l’altre és unma d’arrabassar-li el seu espai de llibI si ens preguntem si la comunicamillorat després d’haver eliminat la mdel patrimoni lingüístic en pocs seg

resposta no sembla que pugui ser poNo es coneix cap poble que hi hagi gualguna cosa pel fet d’haver abandollengua i, en canvi, la majoria —si nodels que ho han fet i han perdut moforma irreparable.

Tenint en compte aquests aspecque l’oficialitat no és garantia de res,bilingüisme és en ell mateix una amque la política lingüística convencioté èxit i que la comunicació no és reahi ha intercanvi—, quina dinàmica llengües s’hauria de desenvolupar eCatalunya independent?

 L’oficialitat semblaque només funcionaquan la llengua ja

està implantada, obé quan es disposade la força bruta per imposar-la; i,en el cas del cata-là, em sembla queel primer cas no esdóna i el segon novolem que es doni.

Ja fa uns mesos vaig llegir en un tuitque, als anys 70, els independentis-tes eren els filòlegs i que ara ho sónels economistes. Potser sí, i potser

per això el debat sobre la llengua ha estatnotablement absent en les propostes perla Catalunya independent, si més no si te-nim en compte la recurrència del tema enla nostra vida quotidiana. I no vull dir ambaixò que no se n’hagi parlat. Jo mateixa vaig participar en un debat organitzat perERC amb Eduard Voltas i Albert Bran-chadell, ambdós partidaris de l’oficialitato cooficialitat del castellà. El que va sersimptomàtic d’aquell debat és que, segonsels organitzadors, no hi havia volgut assis-tir ningú que estigués clarament a favor del’oficialitat única del català. Potser aques-ta dificultat estava relacionada amb el fetque, pocs dies abans, Oriol Junqueras ha-

 via publicat un article on es manifestava afavor de l’oficialitat del castellà. També Ar-tur Mas s’ha pronunciat a favor d’aquestaopció i, per tant, potser el debat és inútil,però jo no voldria deixar d’aportar algunareflexió sobre aspectes que s’haurien detenir en compte.

El primer aspecte és la idea mateixad’oficialitat. Per a alguns, el concepted’oficialitat ja apareix com una garantia deprotecció, fins i tot quan ells mateixos afir-men que no va ser així en el cas de l’irlandès.Hi ha altres casos que podríem prendre enconsideració: la majoria d’estats africanstenen una llengua europea com a «oficial»que no ha aconseguit bandejar les llengüesafricanes. Però no cal anar tan lluny: elcatalà és oficial a casa nostra i jo diria queés prou evident que no para de recular (i

no estic parlant d’Andorra, on la reculadaencara és més evident). L’oficialitat sem-bla que només funciona quan la llengua jaestà implantada, o bé quan es disposa de laforça bruta per imposar-la; i, en el cas delcatalà, em sembla que el primer cas no esdóna i el segon no volem que es doni.

El segon aspecte és el bilingüisme, en-tès com l’ús equitatiu, alternatiu o com es vulgui de dues llengües en una societat. Iaixò no existeix, si més no de manera esta-ble. No es coneix cap societat, ni històrica-ment ni arreu del món, en la qual tots elsmembres hagin parlat les dues mateixes

llengües durant diverses generacions. Lasociolingüística canònica diu que aixòsempre acaba en normalització o en subs-titució. Aquesta deu ser la teoria, perquè al’hora de la veritat sempre s’acaba en subs-titució. De fet, la bilingüització de la socie-tat és el pas previ i imprescindible perquèes doni la substitució, ja que ningú no potdeixar de parlar una llengua si no en té unaaltra. El bilingüisme com a objectiu ensporta, doncs, a la substitució.

El tercer aspecte és la política lingüís-tica. I aquí cal fer una distinció: hi ha unapolítica adreçada a la difusió de les llen-gües dominants, que funciona com unprocés acumulatiu i que, amb l’argumentde la comunicació, ens fa víctimes delmercat i ens deixa sense recursos; i n’hiha una altra de destinada a la preservacióde les llengües amenaçades. Ambdues han

fracassat. La primera perquè, amb la sevalògica imperialista, conculca els drets hu-mans; la segona perquè calca els models dela primera com si fossin els únics possiblesi, en no tenir els mateixos recursos, no potimplementar-los (ja ho va dir Max Wein-reich: «Una llengua és un dialecte queté exèrcit i armada»). Però sobretot hanfracassat perquè han partit sempre de lesllengües i no dels vincles entre parlants ode les xarxes de comunicació.

Finalment, un altre aspecte que entraen joc és la comunicació. Encara que siguiuna obvietat, cal recordar que el més im-portant per comunicar-se no és compartirun codi, sinó tenir alguna cosa per dir. Sitenim alguna cosa per aportar, segur quehi ha algú que ho vol rebre, i no podemoblidar que la humanitat s’ha comunicat

sempre, compartís o no el codi lingüístic.Les estratègies per comunicar-se són moltdiverses, ja sigui l’adaptació lingüística enel cas de llengües emparentades, el desen- volupament de pidgins, l’adopció d’algunalingua franca o, senzillament, aprendrela llengua del veí, per no parlar dels codisgestuals o l’intercanvi de mots en contac-tes esporàdics. Per què s’insisteix, doncs,que per comunicar-se cal compartir uncodi i, sobretot, que, quantes menys llen-gües, més comunicació? Doncs perquèl’homogeneïtzació lingüística és una for-ma de control. Des del professor que no

8/18/2019 Les llengües de la Catalunya independent

2/2

14 8 de febrer de

CARTES A LA REDACCIÓSi vols publicar en aquesta secció, envia la teva carta a

l’adreça

opinio@somanoia.cat  amb l’assumpte ‘Carta’, acompa-nyada de nom i cognoms, número de DNI, adreça i telèfon.

SOM ANOIA es compromet a publicar les cartes rebudes, s

no en pot garantir el termini, i es reserva el dret a no pu

car aquelles cartes que continguin expressions discrim

tòries, difamatòries o insults. La redacció es reserva el d

a escurçar els textos quan així ho cregui convenient.

FE D’ERRADESEn l’edició número 8 de Som Anoia, publicada el divendres 1

de febrer, vam incloure per error un requadre a les pàgines

centrals en que es ressaltava la xifra d’assistents a la cele-

bració dels passats Tres tombs a Igualada.

En el seu lloc, i d’acord al contingut de les pàgines, hi havia

de grr destt de es xifres d’ssistèi de púbexpositors ’Eor d’Òde.D’tr bd, e ’ifogrà de pàgi 3, e oor ssiga Igualada en el mapa comarcal havia de ser d’una tona

és fort, oretet e de frj de ‘s 80%o e de ‘s 65%’ pbit per error.

SOM ANOIA express sev opiió úiet ’editori, i o de oprtir p de es rios o jdiis des se

col·laboradors o altres opinadors.

93 749 56 redaccio@somanoia.

www.somanoia.cIprieix: Gràqes de Pres D

 Les llengües en la Catalunya independent (  II  )Carme Juny

 Lingüista i presidenta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaç

Pel que fa a l’espanyol, no deixa dsorprendre la poca fe en les personesd’aquells que en volen l’oficialitat pede perdre vots. Sembla raonable creuque, quan algú opta per la independèla llengua és només una part de l’opcsegurament no és la més important. de creure que algú vulgui la independcia en espanyol, i, si és així, potser vaque voti en contra. Que l’espanyol sesent una llengua ben viva a la Cataluindependent només ho pot dubtar alque visqui fora del món. Però que siguna llengua familiar no vol dir que haseguir sent la llengua per defecte, sobtot si volem que el català sobrevisquicompromís dels catalans que tenen ecastellà com a primera llengua és imcindible per a la supervivència del cala restauració de l’equilibri ecolingüí

D’altra banda, no podem oblidar queun 5 i un 6% de catalans parlen varieamericanes de l’espanyol. Aquestes vtats han estat considerades com unad’anomalia a corregir, sobretot a l’escSi això és així és perquè encara estemel mandat de la RAE, però amb la indpendència res no justifica que propuun model de castellà que ben segur qno és d’aquí. Això ens dóna la possibitambé de desenvolupar una nova relamb la llengua on totes les varietats sbenvingudes i no reprimides.

És ben sorprenent que, davant d’urepte tan formidable com la independència, el debat sobre la llengua s’halimitat als arguments de sempre. Tenl’oportunitat de promoure una convi vència lingüística sense exclusions i

un objectiu comú, com és revitalitzallengua del país. Aquesta empresa enofereix unes possibilitats de cohesióla història segur que ens agrairia: en moment que s’hi havia de ser, hi vamtots i vam recuperar la llengua. I, en ens emboliquem amb oficialitats inúperquè ignorem les persones i aprofil’avinentesa per perpetuar la colonitció i enfortir l’imperialisme. Si ja sabque les fórmules conegudes ens portl’extinció, per què no assajar-ne de nmés justes i, potser, més eficaces? Besegur que la llengua s’ho mereix.

 És ben sorprenentque, davant d’unrepte tan formi-dable com la inde- pendència, el debatsobre la llenguas’hagi limitat als

arguments de sem- pre. Tenim l’oportu-nitat de promoureuna convivèncialingüística senseexclusions i amb unobjectiu comú, comés revitalitzar lallengua del país.

El primer que cal tenir clar és sioptem per la diversitat lingüís-tica, perquè, si no, no cal queens hi posem. Al català li que-

den molt poques generacions. La mortde les llengües és un fenomen globali, per això, és inútil la planificació queafecta només llengües aïllades. O cap-girem el procés conjuntament o no ensen sortirem.I la independència ens dónatambé la possibilitat de desenvoluparestratègies alternatives. Si creiem que valla pena preservar la diversitat lingüísti-ca, aleshores no podem passar per alt unfet evident: la revitalització lingüísticanomés té sentit en els territoris on s’handesenvolupat les llengües; ningú noespera salvar el cherokee a les Canàrieso el bretó a Chiapas. Si algú espera que elcatalà es recuperi, hem de suposar que

espera que ho faci en els territoris on esparla la llengua —Catalunya en el cas queens ocupa. Aquesta és, doncs, la nostraresponsabilitat, això és el que podemaportar al món.

Una altra cosa que no podem oblidarés que la composició demolingüística delnostre país ha canviat molt en els darrersanys. Quan es fan plantejaments de bilin-güisme o cooficialitat, fa la sensació que lapercepció del país és la mateixa que se’ntenia fa 30 anys. En aquell moment potseres podia tractar de dues llengües en joc,però ara més d’un 10% de la població noté ni el català ni el castellà com a primerallengua, i les seves llengües també formenpart del nostre país. Si els fonaments d’unpaís independent s’han de posar deixantde banda una part dels seus membres,

em sembla que és un mal començament.D’altra banda, no podem ignorar el fetque aquesta diversitat ens ha arribat enel moment que més la necessitàvem, unmoment en què la dinàmica implacabledel bilingüisme ja ens estava portant auna fase de recessió. Hi ha qui ha percebutaquest canvi demolingüístic com una novaamenaça, i pot ser-ho si ens obstinem anegar als nouvinguts el català com a llen-gua d’acollida, perquè si els que no tenenni el català ni el castellà com a primerallengua són assimilats a la llengua domi-nant, el restabliment de l’equilibri lingüís-

tic és gairebé impossible. Per què, doncs,ens pot ser favorable aquest canvi? Encaraque la sociolingüística convencional hagiconcebut les societats homogènies comel paradís natural de les llengües, el fetés que aquestes societats són molt més vulnerables quan hi arriba una altra llen-gua. En canvi, quan ens fixem en societatsque han preservat la llengua tot i havertingut les mateixes pressions que altresllengües que han desaparegut, el que enstrobem són societats molt multilingüeson les llengües no estan jerarquitzades i,per això, funcionen en tots els sentits de lacomunicació.

 A les llengües de la immigració calafegir-hi encara dues llengües més quetenen un paper prou rellevant socialment:l’anglès i l’espanyol (o castellà. Hi ha quiencara s’embranca en qüestions termino-

lògiques, però tots sabem de què parlem). Ambdues formen part d’aquest projectede Catalunya trilingüe que sembla l’ideala atènyer de manera indiscutible i indis-cutida. La veritat és que no deixa de mera- vellar-me aquesta submissió a les lleis del’imperi quan es tracta de l’anglès. El mónacadèmic, artístic, empresarial, tothomen fi, hi inverteix tot el que pot sensecap mena de reciprocitat. Això sí que ésl’èxit de la colonització, tothom disposata fer el que calgui per obtenir el que ensimposen. Seria bo preguntar-nos quantacreativitat estem perdent en l’empresa iquantes estratègies comunicatives estemdesballestant. Els Erasmus han aconse-guit que alumnes italians i catalans escomuniquin entre ells en anglès, desprésde segles de veïnatge lingüístic on ningú

no havia trobat a faltar una llengua pont.Sovint s’apel·la a la funció del llatí a l’edatmitjana per justificar la necessitat d’unallengua franca, però caldria recordar queel renaixement va arribar justament ambla reivindicació dels vernacles. I amb aixòno estic negant la utilitat de l’anglès, peròni és útil per a tothom ni es pot passar peralt que el seu ús ens està furtant moltsrecursos. Sempre dic als meus alumnesque és una llengua que s’ha de saber peròno s’ha de fer servir, perquè una cosa éssaber què diuen i una altra vendre fins itot la veu.

En una trobada de famílies amigues

vaig interessar-me per un grup de joves

d’etre 16 i 20 ys: tots bos estdits,alegres, esportistes solidaris... en resum,

allò que es coneix com joventut sana.

Interessat per les seves activitats

vaig preguntar-los per què es prenien

tant interès en els estudis. La resposta

de tots va esser única: perquè quan si-

guem grans no estiguem a l’atur.

Fixi-s’i bé: o per gdir d’ o-ci o una professió que els estimuli i els

il·lusioni; simplement per no estar a l’atur.

Res més.

Aquest és el futur dels nostres joves:

una o dues o tres generacions cremades,

i nosaltres els més grans que hem estat

lluitant per una vida millor pels nostres

s es i deixe terr red. O es ideixem els polítics que hem votat, que

han fet de la corrupció el seu modus vi-

vendi . Sóc un català anònim, ja no sóc un

nen. Desenganyat per tanta porqueria,

vodri diitir o itdà. Però oti-ré itt e e possibe i s ,perquè la nostra joventut rebi el que es

mereix. Un futur amb dignitat. Aquesta

lluita és una obligació de tots.

 JaumE RODRIGuEz EnRIch, IGualaDa

El futur dels nostres joves

Envia la teva carta al correu opinio@ somanoia.cat  amb l’assumpte ‘Carta’

CARTES A LA REDACCIÓ