Lideratges - SetsetsetEl 777 es reserva el dret de resumir o extractar el contigut dels escrits i de...

setsetset

LA REVISTA D’ESPARREGUERA 115_10-11/10

SETSETSET.CAT

COL·LABORACIÓ 3 EUROS

Lideratges40 ANYS DE L’ESCOLA EL PUIGESCOLA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYAEL CAS DE LLUÍS ALFONS SEDÓ

2 setsetset www.setsetset.cat [email protected] S7T 3

La revista 777 Comunica és membre de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal

La revista 777 Comunica no fa necessàriament seves les opinions ni els critèris exposats pels seus col∙laboradors.La revista 777 Comunica no es fa responsable de les opinions exposades pels seus col∙laboradors.La revista 777 Comunica no retornarà els originals si no se sol∙liciten prèviament, ni mantindrà correspondència sobre aquests.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

SETSETSET.CATNÚMERO 115OCTUBRE NOVEMBRE 2010600 EXEMPLARS COL·LABORACIÓ: 3 €

setsetset

Edita: Setsetset ACApartat 24, [email protected] 08292 Esparreguera. 93 777 84 21 dirEctor: Joan EspinachconsEll dE rEdacció: Gerard Bidegain, OriolEsteve, Soledat Lara, Carme Paltor, Josep Paulo,Antoni Puig, Carles Reynés.consEll d’opinió: Ramon París, Enric Gili, Eloi Mestre, Josep Ràfols, Josep M. BrunetrEdactors: Enric Gili, Gerard Bidegain, Carles Reynés, Josep Ràfols, Josep Maria Brunet.opinió: Carles Reynés, Gerard Bidegain, AnnaValldeperas, Teresa Prats, Josep Paulo, Paquita Vives.corrEcció: Llatzer Hidalgo i Rita M. Vilapublicitat: 620 810 890dissEny i distribució: TD’GrEdissEny i maquEtació: DIC. DISSENY ICOMUNICACIÓ. www.dic.catimprEssió: Gilaver

*NOM

*COGNOMS

*ADREÇA

*POBLACIÓ *CP

TELÈFON

E-MAIL

NCC

SIGNATURA

Pel preu de la subscripció (17€), rebreu 6 números, 1 cada dos mesos, del 777 Comunica a casa vostra. Ompliu la butlleta (les dades assenyalades amb * són imprescindibles) i si voleu pagar mitjançant compte bancari afegiu el número de compte (NCC), un cop emplenada dipositeu-la a l'Apartat 24. També podeu fer la vostra subscripció a través del correu electrònic [email protected]

setsetset

5 EDITORIAL

6 APARTAT 24 El Temps. Enric Gili

8 NOTÍCIES Notícies. RedaccióResum de Ple. Enric Gili

13 40 ANYS DE L'ESCOLA EL PUIG

17 ESCOLA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYA

20 RECERQUES El cas de Lluís Alfons Sedó

22 OPINIÓ Gerard Bidegain, M. Teresa Prats, Anna Valldeperas, Paquita Vives, Josep Paulo, Carles Reynés.

26 PARADA CULTURAL

32 VERSIÓ 2010 Gerard Bidegain

34 ENTREVISTA Marc Suàrez, sardanista.

Carles Reynés

SUMARI

4 setsetset www.setsetset.cat 5

EDITORIAL

Les tardors i les primaveres, encara que cada vegada amb més desànim, són època d’eleccions: ara toca les autonòmiques. Els estius i el hiverns els deixem per les celebracions i les vacances. ¿És veritat que nomes treballem a ple rendiment mig any? El ciutadà normal és probable que respongués que no, però, ¿diria el mateix dels nostres repre-sentants polítics, aquells que el proper dia 28 es repartiran els escons del Parlament de Catalunya i dels que la primavera i/o la tardor propera faran el mateix amb els Ajuntaments i las Cortes Españo-las? Portem pocs anys de democràcia i encara no som conscients, ni els electors ni els elegits, de què significa poder-nos governar de manera ordenada. Encara ens queda molt per aprendre però volem donar la sensació que ja ho sabem tot i amaguem el cap sota l’ala però se’ns veu el plumero. Són temps en els que cadascú busca la culpa en l’altre sense admetre que tant n’hi ha pel president de la Genera-litat com pel ...

Segons els titulars d’alguns diaris, el cap de setma-na de les Eleccions s’ha de jugar el partit del segle que no és altra cosa que un altre Barça-Madrid. Es podia pensar que el futbol amb la democràcia passaria a segon terme, però tot fa pensar que po-lítica i futbol van més de la mà que mai. Quina és la millor publicitat per un candidat que no sigui la seva presència a la tribuna del Camp Nou? És casualitat que les eleccions al Parlament coincideixin el mateix cap de setmana del derbi? ¿És una picada d’ullet a la política que el partit de futbol es jugui el dilluns?

Ja ningú s’estranya que el mot partit faci referència tant a la política com al futbol, només assistim a mítings o a matx d’aquells que volem que guanyin i sense anar més lluny, una persona amb l’únic aval de ser coneguda com a expresident del Barça, es presenta com a candidat a la presidència de la Ge-neralitat. És habitual sentir parlar del joc de la políti-ca, però no podem oblidar que les normes són per tots les mateixes i potser més pels que assumeixen la greu responsabilitat de governar. Un país o un poble no pot estar sempre pendent, de les anades i vingudes tan de partits polítics com dels partits de futbol: ara com ara el que cal és jugar net.

Lideratges


APARTAT 24

LA FOTO DEL LECTOR

Agraïm la col·laboració dels lectors que ens envien fotografies. Les anirem publicant per ordre d’arribada.

Les cartes s’han d’enviar a l’apartat de correus 24 o al [email protected] documents no haurien de superar les 15 línies de text. Es necessari que l’autor signi amb noms i cognoms i que faci constar l’adreça i el telèfon. El 777 es reserva el dret de resumir o extractar el contigut dels escrits i de publicar els que consideri oportuns.El 777 no es fa responsable dels escrits que aquí es publiquin.

EL TEMPS

El temps de setembre a Esparreguera

El temps del mes de setembre a EsparregueraEl setembre de 2010 ha estat un exemple de transició estacional suau. Els primers quinze dies han estat més aviat d’estiu i la resta ens ha recordat l’entrada a la tardor.Del dia 1 al 15, les temperatures màximes voregen els 30ºC. i les mínimes es troben per sobre dels 17º. Aquesta bonança es manté fins al dia 17 en què té lloc un temporal de pluja acompanyat d’aparell elèctric i es recullen 100 litres/m2; els dies 20 i 22 també tenim pluges encara que més moderades.Com a conseqüència, les temperatures baixen i la mínima del mes es dóna el dia 27 amb 11ºC

Dades a destacar del mes:Temperatura mitjana del mes: 21,9ºCMitjana de les màximes: 27,1ºMitjana de les mínimes: 16,7ºMàxima del mes: 32,0º el dia 4Mínima del mes: 11,0º els dies 27 i 30Precipitació: 123,8 lit/m2 (6 dies)Precipitació acumulada dels darrers 12 mesos: 696,8 lit./m2

El temps d’octubre a Esparreguera

L’octubre s’ha comportat dins de la normalitat que li pertoca, amb episodis de pluja i fred moderat ben repartits al llarg del mes.Els primers nou dies d’octubre han estat tranquils i suaus amb temperatures màximes per sobre els 20º i una màxima del mes de 27,5ºC el dia 6.Entre els dies 8 i 12 la borrasca proporciona pluges especialment intenses durant el vespre del divendres 8 en què cau una forta pluja acompanyada d’aparell elèctric que dóna 106 l/m2, dels quals 45 cauen en una hora i provoquen inundacions en moltes plantes baixes. Varen seguir tres dies de pluges intermitents.Posteriorment tenim quinze dies de bonança, però amb temperatures un xic més baixes: així el dia 27 es dóna la mínima del mes amb 4,5ºC.Durant la matinada del dia 30 tenim un nou episodi de pluja de 15,4 litres.Com a recordatori direm que l’octubre del 2009 va ser lleugerament menys fred i plujós.

Dades a destacar del mes:Temperatura mitjana: 16,4ºCMitjana de les màximes: 21,6ºCMitjana de les mínimes: 11,3ºCTemp.màxima del mes: 27,5ºC el dia 6Temp. mínima del mes: 4,5ºC el dia 27Precipitació: 134,2 l/m2 ( en 7 dies )Precipitació acumulada durant els darrers 12 mesos: 751,9 l/m2

Enric Gili / Estació automàtica aEVsa

De què parlen els portaveus de l’Ajuntament quan parlen de justícia amb la nova ordenança de guals? D’igualtat? Si l’ordenança concedís els mateixos drets i deures a tots, partint tothom de les mateixes condicions...D’equitat? Si intentessin adaptar l’ordenança a cada cas concret, fugint de la interpre-tació rígida de la llei...Té certa gràcia, doncs: no hi ha ni igualtat, ni equitat ni per tant justícia en aquesta ordenança: No hi ha igualtat ja que exigeix pagar una taxa basada en un element que no tots els veïns tenim: espai públic des-tinat a vianants. Per tant parteix d’una desigualtat.No hi ha equitat ja que no té en comp-te les particularitats de cada barri o zona; suposa que tots comparteixen les mateixes característiques i estan en igual condicions, cosa que no és certa. No hi pot haver justícia doncs, ja que aplica la igualtat exclusivament a l’acció de tributar i obliga a tributar un impost basat en un dret que no conce-deix a tothom.Una gran trampa. L’Ajuntament parla en realitat de fer complir la llei, ni més ni menys. Una ordenança que s’ha aprovat en Ple i que ha seguit tot el procediment legal és considerada llei: correcte. I vet

aquí el missatge que dóna el nostre ajuntament: hem de complir la llei! No es planteja si aquesta és igualitària, equitativa i/o justa, ni si respon a una necessitat real dels vilatans; simple-ment crea la llei adient a les seves necessitats econòmiques actuals i dicta complir-la.

I vet aquí, penso jo: calia transformar en obligatòria per a tothom una taxa que fins ara ja donava cobertura a aquells que la necessitaven? I encara que fos així...Si aquesta ordenança no és ni igualitària ni equitativa no pot ser justa. I quan diuen que és de justícia aplicar-la a tots els vilatans deuen voler dir que ja és legal aplicar-la a tots els vilatans. Ja he arribat a la conclusió que té un objectiu purament recaptatori, car a l’Ajuntament li urgeix ingressar, però si em llegeixo amb detall l’ordenança també veig que és abusiva i fins i tot conté algun punt que traspassa la legalitat. Però, ep! En con-junt es veu que és legal...de moment. I això sí, respon a les necessitats d’un ajuntament faltat d’ingressos; llàstima que no a la dels vilatans que, impost darrere impost, van quedant, justament o injusta, ben secs.

Arribo també a la conclusió que, definitivament, el meu concepte de justícia difereix molt del dels defensors d’aquesta ordenança: que, malaurada-

ment, no sempre la llei està al servei de les persones. I finalment, que aquells a qui confies els teus drets, ràpidament miren cap a una altra banda.Optimisme i endavant. I ai! compte amb la nova vilatana.

Ingrid Regalado

Justícia Fictícia...s’instal·la a la Vila

Ens han enviat una foto d’un fanal dels que l’Ajuntament està posant substituint els que hi havien. Hem fet la pregunta a Facebook i la gent a contestat això, de moment.

Us agraden les llums que han posat en alguns carrers d’Esparreguera?

• Frederic S.J.: la veritat és que, veient com estan els carrers, no se si cal que es vegi res, millor a las fosques, però és clar, també hi ha l’inconvenient de las “kakas” dels gossos.

• Eva G.L.: Tot el que sigui estalviar, ben vingut sigui. L’inconvenient de las ca-ques, no és a causa dels llums, és culpa d’alguns veïns que no tenen respecte ni civisme i no s’estimen el poble.

• Frederic S.J.: no, si ja sé que l’inconvenient de les caques no és a causa dels llums, i que, tot el que sigui estalviar ben vingut sigui, però gastar-se uns quants calerons, no gaires, en fer una mica de campanya contra aquest incivisme o avisar de possibles sancions econòmiques a qui enganxin in fraganti, no estaria gens malament

• Gerard B. F.: inquietants...

• Xavier M. S.: Abans il·luminaven més la primera planta de les cases i poc al carrer, ara concentren la llum al carrer i provoquen menys contaminació lumínica. Aquestes llums grogues, penso que són de sodi, s’utilitzen cada vegada més en enllumenat públic, distorsionen

una mica els colors, però són més econòmiques i eficients.

• David Oriol R. J.: Al carrer Hospital n’han posat una d’aquestes just el portal de casa, és l’única que hi ha al carrer, i la veritat és que veus la resta del carrer més o menys iŀlumi-nat, però, amb aquesta llum, el meu portal no esta gaire iŀluminat; es nota molt el canvi de llum de l’una a l’altre, segur que hi ha menys contamina-ció lumínica, però tampoc és que iŀluminin gaire!

• Jordi M.: sí, sí, efectivament són de sodi a baixa pressió. Són les que es posen a camps de futbol i autopistes, triguen a escalfar-se però consumeixen molt menys.

• Daniel F. P.: Més ecològic i estètica-ment encertat, hi ha pobles i ciutats on els fanals es fan veure massa.

• Eduard R.: És una bona eina per lluitar contra la contaminació lumínica i per reduir la despesa energètica. Ens adaptem als temps!

• Setsetset Comunica: portaran vidres?

• Núria S. F.: Ens agraden si hi tornen a posar els vidres, si us plau. Encara els dono el vot de confiança pensant que els estan netejant. Hi ha molta gent que em titlla d’iŀlusa...

I tu que en penses? Respon al Fa-cebook: sesetset comunica o també pot enviar una carta a l’apartat: [email protected]

Iniciem el curs amb una novetat: els alumnes de 1r, 2n i 3r d’ESO treba-llen amb ordinadors portàtils i llibres digitals. Hem invertit molts esforços perquè tot funcioni: pissarres digitals, altaveus i wifi a totes les aules, ...un munt de coses noves!

Hem de dir que, des de ja feia uns anys, al nostre institut s’estava tre-ballant l’aprenentatge amb les noves

tecnologies; no només els ordinadors, sinó les pissarres digitals, els entorns virtuals i altres recursos que faciliten i eixamplen els límits del coneixement.

Alhora, els professors fa temps que ens formem en aquestes noves me-todologies i materials per avançar al ritme que ens marca el desenvolupa-ment tecnològic.

De moment, cal dir que hem anat resolent les dificultats que s’han presentat: no ha estat fàcil fer la gran quantitat de gestions que ha compor-tat el programa 1x1. De tota manera, dia a dia veiem que tant els alum-nes com el professorat estan molt satisfets i han iniciat el curs amb molt entusiasme.

A l’institut El Castell ja treballem amb ordinadors portàtils!

APARTAT 24

“Espai públic destinat als vianants” al barri de Can Rial. Totalment intransitable.


NOTÍCIES

25 ANYS DE LA RESIDÈNCIA DE CAN COMELLESEl mes d’octubre es va celebrar a la Residència Municipal de Can Comelles el Dia Internacional de la Gent Gran, amb la col·laboració de la Penya Blanc-i-blava d’Esparreguera

La festa va començar a les 5 de la tarda amb un berenar seguit de l’actuació de l’orquestra L’Agrupació Musical del Taxi, que durant aproximadament 1.15 h va portar a la memòria cançons com “La vall del riu vermell” o “Reloj no marques las horas”. Cal assenyalar que aquesta festa es va poder dur a terme gràcies a la Penya Blanc-i-blava d’Esparreguera, la qual amb motiu del 25è aniversari del centre va voler fer aquest regal tan especial als avis de la residència. L’acte estava patrocinat per l’Associació dels Quixots Blanc-

Jordi Morales en una entrevista a Ràdio Esparreguera

BREUS

UN CUOTA PER ALS CASTELLERS

Els Castellers d’Esparreguera pagaran una quota que els permetrà gaudir d’alguns avantatges dins la Colla que fins ara eren gratuïts. Amb aquesta operació aprovada després de diverses assem-blees, la Junta preten fer front a la important retallada pressupostàra de l’Ajuntament. Serà voluntari pagar aquesta quota i ho podran fer tant membres actius com gent de fora de la Colla però que li interessi col·laborar-hi per aportar al seu granet de sorra a una entitat del poble que ja porta 17 anys treballant i donant espectacle.

MENYS SOL·LICITUTS PER APRENDRE EL CATALà

El Servei Local de Català estrena un nou curs amb gairebé 200 alumnes. Tot i la quantitat del nombre d’estudiants, el Servei havia registrat més sol·licituds en anys anteriors. El responsable del programa, Marc Piera, confirma que tot i així s’han pogut reunir fins a vuit grups d’alumnes adult amb ganes d’aprendre el Català.

NO AVANÇA COM CAL LA REFORMA DEL CAMP DE FUTBOL

El Centre d’Esports d’Esparreguera ha denun-ciat la manca de professionalitat dels treballa-dors que s’ocupen de la reforma del camp de futbol de gespa. Alfons Puche, president del Centre d’Esports, es queixa de que les obres estan afectant a les competicions i que a vega-des els operaris no apareixen durant dies.

JORNADES PER PRESENTAR EL PROJECTE hUMANITARI DE LA FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

La Fundació Vicenç Ferrer durà a terme unes jornades a Esparreguera per donar a conèixer les tasques i projectes humanitaris que està fent a l’India. Les jornades es durant a terme del 14 al 23 de gener i serà la primera vegada que aquesta entitat organitza un acte d’aquestes característi-ques al nostre poble. L’any passat la Fundació va establir-se a Esparreguera amb Isabel Fernández com a representant, i amb aproximadament 100 padrins repartits per la vila.

PLATA INDIVIDUAL PER A L’ESPARREGUERÍ JORDI MORALES EN EL MUNDIAL DE TENNIS DE TAULAEl palista esparreguerí Jordi Morales va aconseguir, el 30 d’octubre, la medalla de plata en categoria individual durant el Campionat del Món de Tennis Taula per a Discapacitats, que se celebra entre el 27 d’octubre i el 2 de novembre en Gwangju (Corea del Sud). Morales (classe 7), que va aconseguir la final en derrotar a l’alemany Jochen Wollmert en semifinals (3-2) i al nord-americà Michael Seidenfeld en cambres (3-1), es va mesurar en la lluita pel títol al xinès Chao Qun Ye, davant qui va cedir en l’últim set després d’un partit igualadíssim (3-2). L’expedició espanyola està formada per set esportistes: Tomás Pinyes i Miguel Rodríguez; Bilal El Baqqali ; Álvaro Valera i Jordi Morales, i José Manuel Ruiz i Jorge Cardona. Els acompanyen el seleccionador nacional, Carlos Molina; l’entrenador Josep María Jofre, i el fisioterapeuta Alejandro Varela. Info: Ventall esportiu

JOVENTUT I ARTS ESCÈNIQUES Durant aquest primer trimestre del curs la regidoria de Joventut ha organitzat diferents activitats relacionades amb el teatre i les arts escèniques. De primer va organitzar dos tallers, un de màscara neutra i l’altre de trapezi fix, dins el Gest.

TENNIS TAULA AL CARREROrganitzada per tal de promocionar el tennis taula, amb la col·laboració amb la Diputació de Barcelona, la Federació Catalana de Tennis Taula i el Club esportiu Tennis Taula d’Esparreguera

El passat dissabte 2 d’octubre es va dur a terme una jornada de Tennis Taula al carrer per tal de promocionar aquest espaort. Tothom qui va voler va poder practicar en aquesta jornada de forma gratuïta. L’activitat es va desenvolupar a la plaça de l’Ajuntament entre 2/4 d’11 del matí i 2/4 de 2 del migdia. S’hi van instal·lar 15 taules petites i 2 taules reglamentàries més grans. Al llarg de tot el matí unes 150 persones de totes les edats varen participar juntament amb jugadors d’elit, que van pilotejar amb jugadors d’Esparreguera.

Plaça de l’Ajuntament

i-blaus. Es tracta d’una entitat solidària dedicada a patrocinar actes com aquest. La festa va ser molt emotiva per als residents, ja que van recordar cançons que els van transportar a moments viscuts en la seva vida, de la mà d’22 músics que formaven l’orquestra.

UN JOVE ESPORTISTA

Pol Català Cuenca, de deu anys i fill d’Esparreguera, participarà els propers dies 2, 3, 4, i 5 de desembre

al trofeu Copa de Campeones 2010, com a pilot de kart. La Copa de Campeones 2010 és organitzada per la Federació Espanyola d’Automobilisme i el Karting Vendrell a nivell internacional, on hi participaran més de dos-cents pilots. En Pol també correrà al proper Campionat d’Espanya de karting 2011. Nascut el 9 d’octubre del 2000 a Esparreguera estudia

cinquè de primària a l’escola Taquígraf Garriga. S’inicià amb 8 anys al món del karting quan els seus pares li regalen un kart de segona mà. Els seus primers quilòmetres els realitzà en el Karting Club Vendrell. En Pol s’inicià amb una carrosseria Wild Kart aleví amb motor “comer 80”; al poc temps passà al motor Honda de quatre temps, iniciant-se en la competició el mes de febrer de 2009, participant a l’Open O.J.P, on començà realment a formar-se com a pilot de competició. El mateix any, sense canviar de categoria, passà al motor “Puma 64” de dos temps, amb major acceleració i sensacions més fortes. Actualment podrem veure el jove pilot de Maranello al Campionat de Catalunya de Karting 2010.

Pol Català preparant la cursa

El dia 3 de novembre, dins el programa del Festival LOLA, es va dur a terme una xerrada sobre música i videoclips de la mà de Lyona, realitzadora de videoclips i Santi Balmes, autor i cantat de les cançons de Love of Lesbian, que va interessar a una trentena de persones algunes d’elles vingudes d’altres poblacions (barcelona, lleida, manresa, igualada, sant andreu…) A finals de novembre, dos joves esparreguerins realitzaran un videoclip a Esparreguera, amb la col·laboració d’altres joves esparreguerins i de diverses entitats, organitzat també per la regidoria de joventut i el Festival LOLA.

Trapezi Fix a Cal Trempat

www.setsetset.cat 1110 setsetset

NOTÍCIESNOTÍCIES

ELS VEÏNS DEL RIF Molta participació a la jornada organitzada per “Conèixer per Comprendre”

Més de 180 persones van participar ahir a la jornada “Els veïns del Rif” organitzada per Conèixer per Comprendre, conjuntament amb la Policia Local i la Regidoria de Nova Ciutadania de l’Ajuntament d’Esparreguera, que tenia per objectiu donar a conèixer la comunitat amaziga resident al municipi, el col·lectiu d’immigrants més nombrós de la vila, originaris en la seva majoria de la regió del Rif, situada al nord del Marroc.

Els ponents, Salwa El Gharbi, cap del departament de Drets Humans i Diversitat Cultural de Unescocat, i M’Hamed Abdelouahed de l’associació Amazan, van ressaltar en les seves intervencions els trets culturals i lingüístics de la comunitat

“Conèixer per Comprendre” a Can Pasqualamaziga, que sovint es difumina

sota l’etiqueta d’àrab o musulmà. L’acte també va comptar amb una projecció audiovisual sobre l’entorn d’origen de la comunitat rifenya d’Esparreguera, de la periodista Laura Guevara i, en finalitzar, els veïns i veïnes del Rif van oferir als assistents te marroquí i pastes, que ells mateixos van elaborar. La jornada va comptar amb la presència de Francesca Fosalba, alcaldessa d’Esparreguera i de Miquel Àngel Essomba, director del Centre Unesco de Catalunya.

Els tres impulsors de la jornada, el sergent Jaume Almirall, la tècnica d’Immigració, Míriam Borrega, i Laura Guevara han valorat ‘molt positivament’ la

participació en la jornada ‘tant pel nombre d’assistents, que van deixar petita la sala de Can Pasqual, com pel seu perfil, ja que es tractava majoritàriament de veïns del Rif i de professionals que des de diferents àmbits de l’administració es relacionen amb aquestes persones com a usuaris i usuàries dels serveis’. Els organitzadors també han destacat la col·laboració desinteressada de moltes persones de la vila, que han aportat el seu gra de sorra per fer possible aquest projecte, i que ‘són necessaris espais com aquest, d’apropament i interacció entre les diferents cultures que conviuen a Esparreguera, espais compartits de comunicació, convivència, reconeixement i participació’.

SETMANA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA A L’INSTITUT EL CASTELL D’ESPARREGUERADurant la setmana del 15 al 22 de novembre se celebra la setmana de la Ciència a tot Catalunya. L’Institut El Castell participa amb diverses activitats per a tot l’alumnat, de 1r d’ESO a Batxillerat, amb les que es pretén fomentar la participació i la cohesió social, difondre i estimular l’esperit científic, el gust per la recerca i l’experimentació.

A més de les nombroses activitats que es portaran a terme amb l’alumnat del centre, s’ha organitzat una activitat molt interessant i innovadora, adreçada a les escoles de Primària d’Esparreguera: el dia 15 de desembre, de 3 a 5 de la tarda, l’alumnat de 4t d’ESO ocupa el lloc del professorat i ensenya a l’alumnat de 4t de Primària a construir un objecte electrònic.

Aquesta iniciativa ha estat un èxit i a obtingut una excel·lent valoració per part de tots: tant per part de Primària (un total de 225 alumnes), com de l’alumnat de Secundària. web del centre: www.ieselcastell.net.

UN ACTE PER A RECORDAR EL “PONIS”, EL PEP MATALONGA El passat 19 d’octubre, se celebrà, al Casinet de Collbató, un acte per recordar el Josep Matalonga, el “Ponis”, com el coneixia molta gent. El Pep, el guia singular de les Coves del Salnitre de Collbató, activista cultural notable, -només cal que feu una ullada a les pàgines d’internet que parlen d’ell: geganters, ajuntament, partits polítics, penya blaugrana, caçadors... i amics, molts amics- , ens deixava aquest estiu. L’enyorança i el buit que ha deixat van reunir molta gent en un acte que volia ser una festa que aplegués tots els seus amics, tal com ell hauria volgut.

VEÏNS DEL CARRER GRAN A LA FAGEDA D’EN JORDà

El passat diumenge, 24 d’octubre, un grup força nombrós de veïns i veïnes del carrer Gran, Plaça de l’Ajuntament i Galeries realitzà una sortida de tot un dia a Girona, concretament a la Fageda d’en Jordà. Recordem que aquest col·lectiu és qui prepara, des de l’any 1995, la Festa del carrer Gran, la primera setmana del mes de juliol.

El viatge es realitzà en autobús i, un cop allí, feren dues excursions amb tartana i en un trenet, a la zona volcànica d’Olot. Es visità la població de Pau i, després d’un dinar de germanor, es finalitzà el viatge amb les piles recarregades

per a preparar una nova festa d’estiu.Fou un dia superb, en una fageda que és sublim perquè creix en un terreny planer, damunt d’una colada de lava procedent del volcà del Croscat, i que forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Aquest territori era ben conegut per Joan Margall; primer el visità amb la família i, més tard, a començaments de segle XX , hi tornà diverses vegades. Després d’aquesta sortida, no ens estranya gens que el paisatge olotí fos un element d’inspiració per a aquest gran poeta, del qual enguany celebrem

el cent cinquantè aniversari del seu naixement. És per això que veïns i veïnes pogueren oir un dels seus poemes més emblemàtics, “La fageda d’en Jordà”, envoltats de faigs i fulles seques cobertes de tardor, tot fent recordança del poeta.

LA FAGEDA D’EN JORDÀ

¿Saps on és la fageda d’en Jordà? Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i profond com mai cap més n’hagis trobat al món: un verd com d’aigua endins, profond i clar; el verd de la fageda d’en Jordà. El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi a poc a poc; compta els seus passos en la gran quietud: s’atura, i no sent res, i està perdut. Li agafa un dolç oblit de tot lo món en el silenci d’aquell lloc profond, i no pensa en sortir o hi pensa en va: és pres de la fageda d’en Jordà, presoner del silenci i la verdor. ¡Oh, companyia! ¡Oh, deslliurant presó!

Joan Maragall


Ordre del dia:

1.-Aprovació de les actes de les sessions ordinàries del 15 de juliol i 16 de setembre.

2.-Proposta de la regidoria d’Educació d’acceptació de la sub-venció atorgada pel Departament d’Educació en relació al sosteni-ment de l’Escola de Música.

3.-Proposta de la regidoria d’Hisenda d’aprovació de les modificacions de crèdit núm. 20/2010 de l’Ajuntament, 04/2010 i 05/2010 de l’OOAA Educació Física i Esports; 03/2010 de l’OOAA de la Residència de Can Comelles.

4.-Proposta de la regidoria d’Hisenda d’aprovació del conveni tipus sobre l’assumpció de funcions d’assistència en la gestió econòmi-ca per la Diputació de Barcelona.

5.-Proposta de la regido-ria d’Hisenda d’aprovació de l’expedient administratiu núm. 1/2010 de reconeixement extraju-dicial de crèdits i les relacions de factures corresponents.

6.-Proposta de la regidoria d’Hisenda d’aprovació provisional de les modificacions de les orde-nances fiscals reguladores dels tributs municipals i de l’ordenança general de Preus Públics per a l’exercici 2011.

7.-Donar compte de decrets de l’alcaldessa i de l’alcaldia.

8.-Informes de regidories

9.-Precs i preguntes.

Desenvolupament de la sessió.

El Ple comença a les 18.40 i acaba a les 0.15 del dia 22. Hi assisteixen 18 regidors. S’inicia la sessió amb la presentació per part de l’alcaldessa del nou secretari de la corporació Sr. Francesc Hernández.

1.-S’aproven per unanimitat les dues actes esmentades.

2.-Amb el vot afirmatiu dels regi-dors presents s’aprova l’acceptació de la subvenció de 220.000 € des-tinada a l’escola de música i que fa referència a 368 alumnes entre 4 i 18 anys per al curs 2010/2011.

3.- És una proposta de modificació de crèdits per ajustar el pressupost prorrogat. Respecte a l’expedient 1/2010 relatiu a l’Ajuntament té un valor de 744.071 € i són prin-cipalment partides de serveis i conservació d’edificis. També hi ha 150.000 € d’inversions de nova creació, finançades amb fons propis ja que les inversions no són prorrogables. Una d’important són els 200.000 € de l’estació transfor-madora de la nova biblioteca. Hi ha dos expedients més referents a esports (equips informàtics i maquinària) i un darrer expedient de la Residència de Can Comelles de 31.400 € que es treuen de la partida d’alimentació i es destinen al nou contracte d’externalització del ser-vei de cuina. Votació: a favor de la proposta: PSC i EP; en contra Ciu, ERC, Aiespa i GdE; abstenció: PP.

4.-Per tal de descongestionar el de-partament d’intervenció, es proposa un conveni d’assistència en la gestió econòmica per part de la Diputació. Qualsevol departament del nostre ajuntament podrà consultar, a través de la pàgina web de la Diputació, el seu pressupost sense recórrer al departament d’intervenció de per si molt carregat. Aquest servei no tindrà cap cost per al nostre Ajunta-ment. Votació: vots afirmatius: PSC (7), EP (5), Ciu (1), ERC, Aiespa i PP vots negatius: GdE.

5.-La proposta 1/2010 de reco-neixement extrajudicial de crè-dits té un muntant de 254.673 €. D’aquesta quantitat hi ha 109.767 € de factures que tenien partida de crèdit, però no varen entrar dins del termini de tancament de

l’exercici, i una altra relació de 144.767 € que no tenien encaix en el pressupost. L’oposició va ser molt crítica en aquests retards en el pagament i la votació va ser la següent: vots a favor de la pro-posta PSC i ET; contraris CiU, PP, Aiespa i GdE: abstenció ERC.

6.-Amb relació a les ordenan-ces fiscals per l’any 2011, no es varen proposar increments en els principals impostos ni en les taxes. Hi ha petites modificacions puntuals o bé adaptacions al text legal. L’aparcament a la zona Blava s’incrementa el 1,8% Es crea la modificació núm. 37 relativa a les empreses elèctriques que es diu que aportarà 70.000 € a les arques municipals i que és l’únic punt sen-se cap retret per part de ningú.

Tots els portaveus de l’oposició fan una forta crítica basada en la falta d’elements de control en no disposar dels pressupostos del 2010. Els por-taveus d’EP i PSC intervenen per tal de defensar la filosofia utilitzada pel govern i valorada com a electoralista per part de l’oposició. Vots favora-bles: PSC i EP; vots en contra: ERC, Aiespa, GdE; abstenció: CiU i PP.

En l’apartat d’informes, l’alcaldessa s’ha referit a les gestions que porta a terme per aconseguir la denomi-nació d’origen Penedès i que sem-bla que no serà fàcil. L’Iñaki Andrés ha comunicat que la Diputació ens ajudarà en relació al contenciós amb els propietaris de Can Cardús mitjançant el bufet Cuatrecases. En el capítol de preguntes i precs s’ha de destacar l’enfrontament entre els regidors Mestres i Pedreño so-bre la reglamentació per la conces-sió dels horts de Can Comelles. El govern va donar informació sobre el robatori d’ordinadors de l’Escola d’Adults. El regidor Rovira va anun-ciar que en un termini de 15 dies hi haurà un Debat general sobre política municipal a Esparreguera, exigit pel conjunt de l’oposició.

RESUM DEL PLE 21/10/2010

NOTÍCIES

PER ENRIC GILI

40 ANYS DE L’ESCOLA EL PUIG

Ara, des del pedrís d’aquests deu anys,podeu serenament mirar endarrera.Tot us pertany, encerts i desencerts,plaers i dols, anhels i defallences;tot us pertany i en tot heu fet camí,prudents i atents, sabent que les marradessón giragonses útils de la ruta,i que créixer és combatre la peresade cada instant, per assolir nous àmbits.Des del pedrís d’aquests deu anys, el gest-qualsevol gest- ressona en la profunda dimensió dels altres que l’han duta aquest esclat, i així no hi ha silencis, ni fosca, ni recels en el camíque heu fet tots junts i a tots junts justifica.Ara els propòsits se us han fet espaii us crida el temps que us toca d’emplenarde somnis, d’esperances, de projectes;tot el que sou atia les preguntes

i el vent escriu paraules que algun diadesxifrareu amb la mirada d’aiguad’aquells que en tot hi arrisquen el misterid’allò que són, sense percaç ni dubtes.Deu anys us donen dret a moltes coses:a mirar enrera amb goig i confiança,a seure en un pedrís i reposar-himirant els ulls d’aquells que us acompanyen,però més que res més a unir les forcesi a emprendre nous combats, sense cap mena de temors ni de vanes esperances.Teniu les mans plenes de llum;que siguin mirall per tots i estímul per vosaltres.

Si us manteniu fidels al vostre origenal puig més alt hi plantareu bandera.

Miquel Martí i Pol

Als mestres, alum-nes i pares de l’escola “EL PUIG”d’Esparreguera, en complir-se deu anys de la inaugu-ració de l’escola.

ANIVERSARI


EL PERQUÈ DE LA FUNDACIÓ DE L’ESCOLA-COOPERATIVA EL PUIG MEMòRIA AMB MOTIU DELS SEUS PRIMERS 40 ANYS

Parlar ara de la fundació de l’escola El Puig, a principis del segle XXI és molt delicat perquè pot semblar que s’expliquin unes “batalletes” nostàlgiques de 40 anys enda-rrere. Però si no ens situem com estava l’ensenyament cap als anys 1960/1970 no podem valorar el que va significar per al poble i per al país aquest estol reduït d’escoles actives que van renovar l’ensenyament a casa nostra. Entre elles, amb notorietat, l’escola El Puig d’Esparreguera Si ens situem enmig d’una dictadura que ho controlava tot, i en preferència l’educació, les escoles d’aquell temps es regien per una pedago-gia retrògada i gens creativa. No es podia actualitzar els mètodes d’ensenyament i no es permetia cap renovació que sortís dels motlles antics: mestres autorita-ris que exercien el seu ofici, amb desconeixement de tota renovació pedagògica moderna. Trencar i voler aspirar a una escola nova que valorés la creativitat pròpia de cada un dels infants era del tot impos-sible en aquells temps que ens va tocar viure. Però malgrat la rigidesa i el control de la dictadura de la qual depenien totes les escoles de l’Estat, existia un canal de “per-missivitat” que era el d’acollir-nos en la constitució de cooperatives de pares de família que es podien fundar sota la responsabilitat dels matreixos pares-cooperadors.

Calia formalitzar-ho mitjançant una aportació econòmica per a un fons de garantia, retornable al final del cicle escolar de l’alumne. Aquest era l’únic camí per a poder tenir una escola activa, per educar amb lli-bertat dins d’unes normes pactades entre pares, mestres i alumnes. Ara només calia informar els pares que volguessin, per als seus fills, aquest tipus d’ensenyament molt diferent dels mètodes que s’empraven llavors a les escoles estatals, reli-gioses i privades de la vila. Calia, doncs, que els pares donéssin la seva confiança per assumir aquesta desconeguda nova pedagogia per als seus fills. Amb l’ajut de la Insti-tució Rosa Sensat de Barcelona, es va organitzar un cicle de conferèn-

cies amb personalitats del món de l’ensenyament per donar a conèixer a tothom els nous mètodes escolars que ja regien arreu dels països més cultes. Tot i que no ens corresponia assumir-ho, un grup de pares de la vila prenguérem el compromís de tirar endavant aquesta escola-coo-perativa, i el curs 1969-1970 vàrem poder obrir-la amb uns 40 alumnes d’entre 2 i 6 anys. Poder comptar amb mestres ben preparats per a aquest projecte, va ser una de les primeres necessitats de l’escola. I també la més dificil.

El país no comptava encara amb prou professorat per a atendre les noves escoles que s’anaven obrint. Malgrat les dificultats, vàrem poder comptar amb un primer equip de mestres entusiastes per a atendre el primer cicle d’ensenyament. La primera escola es va ubicar al carrer Beat Castellet on hi havia dues classes i l’habitatge per a 3 mestres.

L’escola era mixta (nens i nenes junts) aconfessional i la llengua era la catalana. Una normalitat, fins al moment, del tot insòlita. El grup de pares que vàrem iniciar aquesta escola érem 8 o 10; després el grup es va engrandir i va assegurar la continuïtat de l’escola-cooperativa El Puig fins ara. Els primers pares (co-fundadors de l’escola) vàrem ser: Joan Serra, Andreu Sitjar, Artur Espinach, Magí Sardà, Carles Canals, Marcos Campos, Josep

M. Ribas, Matias Matas, Ramon Graells, Ferran Mach, Juli Aparici, Antoni Galvis... Tots ells, tant pares com mares, varen contribuir amb el seus treballs i esforços desinteres-sats a donar forma i vida a l’escola actual que ha arribat a un nivell educatiu remarcable. Explicar-ho ara, pot semblar una “batalleta“ més; però podem assegurar que va ser tot molt costós i difícil enmig d’una dictadura que no estava pas per al millorament i la renovació de les escoles del país. L’Escola El Puig ha estat durant anys un punt de referència en l’evolució pedagógica del país. A Esparreguera, sortosa-ment, ara podem gaudir d’un bon nombre d’escoles adequades al temps actual que han assumit la renovació pedagògica que tant de temps ens va ser negada.

Andreu Sitjar

ARA FA 40 ANYS...Tot va començar ara fa 40 anys i el que semblava un somni irrealitzable amb el pas del temps es convertí en una realitat.

40 anys donen per molt, moltes emocions, conèixer moltes perso-nes, moltes experiències, ...

40 anys que ens han portat a un dia a dia intens, amb els nostres alumnes i les seves famílies, la passió per aprendre, per la cultura, per la convivència,... Però aquesta intensitat no ha estat renyida amb una actitud reflexiva constant de repensar, millorar, engegar nous reptes i noves propostes; tot plegat amb la il·lusió per tirar endavant aquest projecte nostre que sense la confiança de les famílies al llarg d’aquests anys no hagués estat possible.

40 anys ens han portat també a conèixer persones que han ajudat a escriure la nostra història; entre elles volem donar rellevància a en Miquel Martí i Pol, poeta i persona entranyable per a tots qui el vam conèixer i que la seva amistat ens va permetre fer un pas més en el

creatiu món de la poesia. En el desè aniversari de l’Escola ens va regalar un poema. Les seves paraules han estat un referent per a tots nosaltres i especialment en el 40è aniversari han ressonat amb més força que mai.Si el 15 de setembre l’Escola feia 40 anys, el 7 d’octubre rebia un dels premis més prestigiosos que pot rebre una institució educativa, EL PREMI CATALUNYA D’EDUCACIÓ.

Amb aquest reconeixement creiem que n’hem plantat una, però això no vol dir que no continuem cercant més cims, per continuar plantant més banderes.

40 anys han servit també per créi-xer en instal·lacions i nous edificis, espais que tenen raó de ser per aconseguir una millora de les condi-cions d’aprenentatge i de convivèn-cia. Volem destacar la inauguració de l’ edifici d’Educació Infantil, l’any 1996 i l’ampliació, al mateix any, de l’etapa d’ Educació Secundària, acollint alumnes de 2 fins a 16 anys, de manera que la cooperativa ara té tres edificis, un per a cada etapa educativa amb un mateix projecte.

La història de la nostra Escola sempre s’ha escrit des de l’afany de

superació, la il·lusió per la feina ben feta, el treball constant, la formació permanent dels seus professio-nals, la confiança de les famílies, el compromís amb la llengua i el país... No sempre es té la certesa d’ aconseguir del tot els nostres somnis, però paraules com les que ens va dedicar el Conseller Maragall el dia de l’entrega del premi, ens omplen de goig i ens encoratgen a continuar:

“És un centre que ho té més que de-mostrat: per l’origen, per l’evidència que aquí hi ha una voluntat absoluta-ment genuïna i indiscutible: d’un con-junt, d’una societat, d’un col·lectiu, d’uns pares i mares que decideixen tirar endavant una determinada proposta, una determinada voluntat perfectament definida, i no només ho intenten sinó que ho aconsegueixen, i no només ho aconsegueixen posar en marxa sinó que ho mantenen, i no només ho mantenen sinó que ho fan créixer, i no només ho fan créixer sinó que ho fan excel·lent, i no només ho fan excel·lent sinó que estan acre-ditats i reconeguts per tot el país. (...)”Ernest Maragall, 7 d’octubre de 2010 Voldríem dedicar el premi a totes les famílies, alumnes, mestres, treballadors que han contribuït i que contribueixen a que l’Escola sigui com és ARA.

Escola Cooperativa El Puig


ESCOLA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYACOM ERA L’ESCOLA ABANS, I ABANS D’ABANS.

“hI hAVIA TANTS PROFESSORS COM CLASSES, 10 PROFESSORS, DEU CLASSES: NI CAPS D’ESTUDIS, NI SECRETARIS, NI CONSERGES, NI ADMINISTRATIVES...”


ESCOLA MARE DE DÉU DE LA MUNTANYACOM ERA L’ESCOLA ABANS, I ABANS D’ABANS.

Parlem amb la Marta Baltasar, la directora actual de l’escola, i amb el Josep Maria Brunet, que va ser-ne director de l’any 1980 al 1990. La Marta va arribar a l’escola el 1986, el Josep Maria el 1968.

El Josep Maria diu que quan va arribar va coincidir amb l’onada migratòria de l’època, en aquells moments les classes s’havien “su-perpoblat”: tenia 63 alumnes entre primer i segons curs de primària, una dotzena dels quals no havien, ni tant sols, passat pel parvulari d’aleshores. Només tenia nens, les nenes, que anaven amb les mestres, eren menys perquè moltes s’havien quedat a l’escola de “les monges”.

Explica la Marta, en aquesta con-versa informal que tenim, que ella no va viure mai aquesta massifi-cació a les aules de què parla el Josep Maria. Quan feia molt poc que havia arribat, el director, el Jo-sep Maria, li va dir que durant tres o quatre dies s’hauria de fer càrrec de les dues classes de parvulari, la d’ella i la de la mestra de P-5, perquè estava malalta i no enviaven substituts.

Afegeix el Josep Maria que el director també tenia classe, que hi havia tants professors com classes, 10 professors, deu classes: ni caps d’estudis, ni secretaris, ni conser-ges, ni administratives... És clar que es feien menys papers, hi havia menys burocràcia. Tot recordant que “abans d’abans”, l’any 1968, hi havia quatre classes de nens, qua-tre de nenes i dues de parvulari. Diu la Marta que avui són 20 persones dedicades als alumnes per a nou classes, la qual cosa els permet desdoblar-les en algunes matèries i poder estar molt més per als nens i nenes, que gaudeixen d’especialistes en música, educació física, religió, anglès, i al Mare de Déu de la Muntanya, pagada pels pares, una especialista en psico-motricitat. Ara, en tan sols un o dos dies, arriben els mestres substituts quan algú està malalt.

Consideren tots dos que el que es guanya en especialització, els alumnes potser ho perden en se-guretat, perden aquell referent que era el mestre o la mestra única que estava amb ells totes les hores de la jornada escolar.

També afirmen que abans hi havia menys canvis de mestres, que ara, en general, n’hi ha massa per con-solidar les plantilles i poder fer una tasca cohesionada. Explica la Marta que enguany no hi ha cap professor nou, però sí que hi ha hagut mobili-tat en cursos anteriors.

Valoren no gaire positivament la sisena hora; ha provocat una varia-bilitat massa gran dels horaris de permanència a l’escola; això fa que els mestres es retrobin menys que abans i del que seria desitjable.Expliquen que abans, en els anys 70 i 80, a l’escola hi assitia una part important d’alumnes procedents del barri Font, que la majoria de nens havien nascut a Esparreguera, o a Catalunya, encara que molts eren de parla castellana perquè els seus pares procedien d’altres llocs d’Espanya; avui l’escola ha hagut d’assumir nens i nenes emigrants de cultures i parlars diferents. Alguns no havien estat mai escolaritzats, per això a l’escola havien arribat a tenir aula d’acollida per atendre’ls fins que sabessin mínimament la nostra llengua. Afirma la Marta que ara els alumnes provenen de tot Esparre-guera menys els que necessiten transport escolar, ja que van a les escoles que en disposen.

També ens posem amb els mestres. Consideren que hi ha menys mes-tres vocacionals que abans, que la millora de les condicions materials (sou, feina segura), en una societat on la precarietat en l’empresa priva-da és elevada, ha fet que entressin persones que tenen menys clara la funció social del mestre. En Josep Maria ho relativitza, diu que abans també passava, perquè les capitals de província tenien com a única escola superior la de Magisteri i els fills i filles de les famílies modestes

no els podien enviar a estudiar a les poques universitats que hi havia a la Península, era massa costós. Tot això provocava un allau de mestres forans en una província com la de Barcelona –que sí que tenia escoles universitàries–, mestres que havien estudiat aquesta carrera com a única opció, a qui la vocació gene-ralment arribava més tard, si ho feia. Era l’època en la qual als mestres els deien “Don”.

Amb tot, diuen que els mestres eren més valorats socialment, els seus consells més escoltats per uns pares menys proteccionistes que els ac-tuals. Pares a qui costa saber posar límits als fills, també més insegurs, i que probablement s’esmercen més per fer bé de pares. Afirma la Marta que els pares i mares assisteixen gairebé tots a les reunions que es fan a l’escola i que, a diferència d’abans, ara hi vénen molt més els pares i no només les mares; ells s’impliquen més en l’educació dels fills. Paradoxalment, les associa-cions de pares d’abans, actualment són dirigides sobretot per mares.

Podríem parlar estona i estona… Això de l’educació en unes perso-nes que hi dediquen i hi han de-dicat tota la seva vida laboral, que viuen i han viscut vocacionalment la seva feina, dóna per a molt…

Acabant l’entrevista, considerem que la imatge de l’escola pública ha millorat molt en el temps. Havia estat l’escola de la gent modesta, econòmicament parlant; en canvi avui, a Esparreguera, és més una escola de tots i per a tots. Des de la construcció dels “Col·legis Nous” l’any 1931, que ja va ser un magnífic i emblemàtic edifici per a la Vila i les posteriors millores –sobretot aques-ta última que l’ha modernitzat total-ment– confirmen aquesta realitat. L’escola Mare de Déu de la Mun-tanya, amb unes bones dependèn-cies, amb molt bones condicions materials i amb mestres lliurats a la seva professió, té indiscutiblement la vocació de ser l’escola de tots i per a tots.

Des de la nostàlgia…Una història en tres etapes

Josep Maria BrunetJosep Ràfols Esteve

Certament que “des d’aquella tardor ben entrada...” –tal i com comença l’himne de l’escola, estrenat amb motiu del 75è aniversari de la seva inauguració– en què en Francesc Macià, president de la Generali-tat republicana, inaugura el 6 de desembre de 1931 els “col·legis nous”, així anomenats pel poble a partir d’aleshores, fins ençà, aquesta escola ha viscut tres etapes –dit així a grans trets.

El valuós testimoniatge de persones vinculades a l’escola i que visqueren aquella primera època és realment joiós: per primera vegada s’aconseguia una escola pública com cal. Sis aules, tres per a nenes i tres per a nens, ubicades en una planta i un primer pis. Amb una façana dreçada entre migjorn i ponent, gaudien d’una lluminositat i d’un solell que arribava fins a l’últim racó d’aquelles encara envejables classes… Exalumnes, amb goig, avui en dia, fan remembrança d’aquells pri-mers temps en què ja es començava a celebrar la festa de l’arbre, o de com s’esdevingueren certàmens literaris on, evidentment, la Llengua Catalana hi era present amb absoluta normalitat, o de com nens i nenes participaven en la venda de targes postals a benefici de l’hospital (residència d’avis) de la Vila… En definitiva –i tan sols per fer esment d’algunes activitats pedagògiques– tots els trets d’una escola arrelada al poble.Després, i seguint l’esmentat himne, “temps ombrívols vingueren...” sí, anys tristos de postguerra on la imposició, l’autoritarisme, el desarrelament, la impersonalitat i la repressió foren l’ensenya d’aquell període “pasar más hambre que un maestro de escuela ”, del “cantar el Cara el Sol”, del “nacional-catolicismo”… Temps on l’escola era el lloc d’adoctrinament i en què els nois i les noies de cases benestants anaven a la privada.Vers les darreries dels anys seixanta, la vila i, conseqüentment l’escola, rebé un fort corrent migratori. Aleshores –com acostuma a passar gairebé sem-pre que aquest fenomen es produeix

d’una manera prou massiva– creà problemes no tan sols d’assentament (ens referim a llocs escolars), sinó també d’arrelament, és a dir, de saber on es vivia, com es parlava...

L’any 1970 un ministre del règim del general Franco, Villar Palasí, es comença a plantejar seriosament el que havia d’ésser l’escola en una societat en “desarrollo” i les escoles comencen a canviar. A poc a poc, bo i unint esforços de mestres, pares i mares i d’alguna entitat del poble, s’aconseguí obrir clarianes en aquells temps ben rúfols. Es crea l’APA (associació de pares d’alumnes) –una de les primeres públiques de la zona. S’inicien les primeres classes de català –en ple període predemocràtic– bo i aprofitant les petites escletxes que s’anaven obrint fruit de la pressió que rebia de diferents fronts la dictadura. Es comença a albirar una “sortida del túnel”. Val a dir que s’aconseguí la participació de l’ajuntament d’aleshores, que sub-vencionà econòmicament part del professorat forani que fou necessari “contractar” per tal d’impartir les primeres classes de català. Para-doxalment, anys després, aquelles parets que havien viscut la repressió de la llengua, es converteixen –a finals dels setanta– en acollidores del Cursos de Reciclatge de Català per a mestres, fins ben entrada la dècada dels noranta. Es construí una segona escola pública –primerament vinculada a l’antiga “Virgen de la Montaña”,- però que un parell d’anys després se’n separa.Nova fornada de mestres –i de pares i mares (AMPA)–, es catalanitza el nom de l’escola per Verge de la Muntanya (darrerament normalitzada lingüística-ment “Mare de Déu de la Muntanya”), arriba la democràcia i, amb ella, la restauració de la Generalitat. S’inicia aquí una segona etapa de l’escola. La Generalitat, que ha assumit les competències d’Educació, aporta al nou ajuntament 20 milions de pesse-tes per tal d’adequar l’edifici als nous

temps: calefacció, cuina, dues aules més, es fa de nou el sistema elèc-tric… es posa al dia, es fa la primera gran remodelació, per cert, amb la contribució material dels pares en la construcció del pati de l’escola. Pedagògicament, els cursos de formació del professorat són ja una constant. Les festes de l’escola es converteixen en un eix transversal on, a part de recuperar tradicions, s’aprofundeix en els temes del pro-jecte anual d’escola. Es creen tallers d’aprenentatge: teatre, informàti-ca, cuina, dansa, dibuix i pintura, esport… Durant el curs 1984-1985 es comencen les Colònies Escolars amb l’intent d’apropar l’escola al medi, i alhora de fomentar la socialització de l’alumnat.

El curs 1986-1987 l’escola s’incorpora definitivament en el pro-jecte d’immersió lingüística. Des de preescolar (4 anys) d’aleshores es comencen les classes en català, és a dir, aquesta llengua passa a ésser la vehicular –s’hi fan els diferents aprenentatges i és la llengua d’ús comú de l’escola– en el benentès que en endavant, cada any s’hi anirà incorporant un nou curs. De llavors ençà, i ja entrant en la tercera etapa, la nova remodela-ció –més aviat una nova construc-ció– ha suposat guanyar espais: gimnàs i adjacents, renovació integral de la cuina i del menjador, aules d’informàtica, de música, d’audiovisuals, de tutoria, de biblio-teca… Una escola, en definitiva, preparada per al món d’avui. Hem perdut unes imatges: aquella bara-na de pedra, aquella buguenvíl·lea, aquelles portes forjades… però Es-parreguera ha guanyat una escola nova, moderna, adequada als nous temps, que de ben segur continuarà fent una bona feina, i no tan sols per l’edifici, sinó per uns mestres que saben com s’educa, que tenen una professionalitat prou contrastada i que, a més, estan il·lusionats amb el nou edifici i amb les noves condi-cions de treball.

Ens reiterem amb la tornada –ben escaient– de l’himne de l’escola com a cloenda:“Història has fet, escola ! ara ho pregonem,cantant a una veu sola és com ho festegem...”


RECERQUES

INDUSTRIALS I POLÍTICSPRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

EL CAS DE LLUÍS ALFONS SEDÓ.

En una conferència de Recerques a Can Pas-qual el dia 16 d’octubre, Josep Ràfols explicava el paper de l’elit de la burgesia catalana, els Girona, els Sala, els Güells, els Olano, en els governs de la Restauració Borbònica del primer terç del segle XX. “Per conèixer aquesta alta burgesia vaig estudiar el cas particular de Lluís Sedó, gerent de la fàbrica Can Sedó des de 1902 i que va ser un dels principals dirigents de la patronal catalana, president del Foment del Treball Nacional, de la Cambra industrial de Barcelona, home de la Lliga Regionalista de Catalunya, senador electe de 1914 a 1922, director del Banc d’Espanya quan Cambó és ministre d’Hisenda. Home gran coneixedor del món econòmic, tema que domina i del qual és un referent, Cambó, Prat de la Riba, Canalejas li demanen assessorament... Sedó representa el sector més culte i il·lustrat d’aquesta burgesia, el que el fa ser un home de consens, negocia-dor, demòcrata, allunyat d’altres sectors de la patronal molt més bel·ligerants amb els sindi-cats en uns anys de gran conflictivitat social.” deia Josep Ràfols en la seva conversa amb un tema que va interessar per la proximitat al poble d’Esparreguera del personatge del qual es va servir per a l’estudi, un personatge sorprenent.

En aquest marc social i polític, en Lluís Alfons Sedó va ser un dels principal protagonistes d’aquesta classe burgesa que té la certesa que pesa en el govern de Cata-lunya i vol pesar i manar a la resta d’Espanya. Representarà un sector significatiu d’aquesta burgesia.

Gran empresari, polític destacat, dirigent del Foment i de la Cambra, amb el recolzament dels grans patrons, dels polítics de la Lliga i

dels altres partits monàrquics de Catalunya. És l’home que en sap, d’economia, que fa propostes en aquest sentit i són acceptades fins i tot per l’empresariat de la resta d’Espanya. Home ponderat, de consens, amb sensibilitat social, que també radicalitza les seves postures envers el món obrer a partir de les grans lluites socials, els locauts, que s’esdevenen els anys vint. També demana el sindicat únic de patrons i obrers, però que no

pren part, potser només deixa fer, o potser va ser incapaç de deturar el clima de crispació i violència que lideren els dirigents de la “Federa-ción Patronal”, els quals se servei-xen de les eines i les actituds més extremes, els locauts, i la utilització de bandes armades. Cal ressaltar el seu coneixement del món indus-trial, de l’economia, on destaca i és un referent per als seus contem-poranis, que li demanen consell i assessorament en aquests afers.

També cal considerar especialment la seva imatge d’home de consens, ponderat: ho és en el seu rol de diri-gent de les corporacions econòmi-ques catalanes, tan importants com el Foment, i sobretot a la Cambra Industrial que presidirà quasi deu anys. En el seu paper de gerent d’una empresa de 2.000 obrers, on aconsegueix una pau social enve-jable, des de primers de segle fins a l’arribada de la Segona República, en els anys segurament més conflictius de la història contemporània de Ca-talunya. Fins i tot en aquest període convuls, majoritàriament els obrers de Sedó i Comandita s’afilien en els sectors menys radicals, com són els sindicats dels trentistes.

Com a home de la Lliga, defensa i vol l’autonomia de Catalunya, però és sobretot avalador del projecte d’una Catalunya capdavantera i directora d’Espanya on no només vol vendre les seus teixits, sinó que vol modernitzar-la i convertir-la en un país homologable a les potèn-cies europees de l’època. Sedó re-presenta el sector més democràtic de la patronal catalana d’inicis del segle XX. Ell influeix en els governs de la Restauració des de les corporacions econòmiques, el Foment, la Cambra,..., però, també

des de la política. Afiliat a la Lliga, senador per aquest partit, fugint del fals apoliticisme de gran part dels patrons catalans, insisteix a utilitzar les Corts, les lleis, per convèncer els parlamentaris, per defensar les idees del modern dirigent de la indústria que és. Gran defensor de la sindicació obligatòria en els anys més convulsos de la conflictivitat social, i en aquest aspecte en sin-tonia amb la majoria d’empresaris de l’època, paradoxalment, deixa el seu protagonisme social i polític a l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, i rebutja retornar a la Lliga i a l’activitat política quan arriba la Segona República. Sota el règim del general Franco accepta, en plena Guerra Civil, en 1938, de ser president honorífic de la Cam-bra Industrial de Barcelona, càrrec difícilment rebutjable donades les circumstàncies. En aquesta part final del treball sobre la trajectòria social i política de Lluís Alfons Sedó, hem vist confirmats aspectes ja explicats per la Magda Sellés, la Soledad Bengoechea, i d’altres his-toriadors que han escrit sobre les aspiracions i la capacitat d’aquesta burgesia industrial i financera per a imposar des de Catalunya una determinada política econòmica i social, i també exterior, als governs

de la Restauració; l’evolució des d’una actitud paternalista a una actitud fortament bel·ligerant amb els sindicats de classe obrers, en aquest cas el Sindicat Únic de la CNT; l’evolució vers el corporativis-me, amb la sindicació obligatòria d’obrers i patrons en una mateixa organització. Però també les resis-tències, potser menys explicades, a cercar les situacions de força i a col·laborar amb la Dictadura de Primo de Rivera, d’un sector de la patronal, si més no de formes més democràtiques, catalanista, proper o pertanyent a la Lliga, el que representa Sedó. Règim al qual s’acomoden perquè defensa els seus interessos de classe. Sector que, en aquest sentit i també en el seu catalanisme, es va diferen-ciant paulatinament dels prohoms catalans més pròxims al règim i als partits dinàstics espanyols (els Sala, Olano, Caralt, Cussó...) tots amb tí-tols nobiliaris, o d’altres sectors que es manifesten teòricament apolítics.

Homes que han participat en les mateixes corporacions econòmi-ques i han pressionat els governs de la Restauració com ho han fet en Sedó i els seus al·legats.

Josep Ràfols


APASSIONAT PER L’ESPÀRRECGerard Bidegain

OPINIÓ

PER AMOR A L’ARTCarles Reynés

CàPSULES TEATRALSDECàLEG INCERT

OPINIÓ

Aquest format teatral relacionat directament amb el teatre de petit format, amb pocs elements i amb dramatúrgies especulatives, està de moda a Esparreguera: una fór-mula creada per Areatangent i que el Festival Lola i Tramateatre han posat de moda a casa nostra.

No és pas la primera vegada que es fan representacions d’aquestes característiques al nostre poble i sembla que precisament ara les hàgim descobert. Les càpsules teatrals o moments teatrals d’una durada màxima de 10 minuts un quart, poca infraestructura i poc espai, permeten investigar, provar, conèixer i equivocar-se amb poc marge de risc i amb molta opció per aprendre; sobretot d’un mateix.

Les càpsules teatrals permeten barrejar textos literaris, combinar música i poesia, mesclar textos populars amb textos de La Passió, escenificar textos d’autors del poble amb actors que mai han estat a un escenari... Les càpsu-les teatrals poden ser un incentiu per a actors desconcertats, per a tècnics agosarats o per a directors que no saben que ho són. Les càp-sules teatrals poden ser el banc de proves aptes per abans de fer un bon clàssic, útils per provar noves maneres d’il·luminar, atractives per adaptar un text dramàtic, ideals per veure interpretat un text propi, aptes per provar altres maneres d’interpretar, excel·lents per iniciar-se en el món de la direcció...

Les càpsules teatrals poden ser eficaces per triar allò que val la pena d’allò que no, poden ser ex-traordinàries per ajudar a entendre que fer teatre és més complicat del que sembla i poden ser imprescin-dibles per entendre que al cap i a la fi el públic és el més important: l’individu col·lectiu al qual ens hem

En aquest article podria referir-me al mític ascensor de l’emissora de ràdio municipal, però no tinc cap mena d’informació al respecte. De fet no sé si n’hi ha cap d’ascensor dins d’aquella porta metàl·lica. L’escriptor Jules Verne podria inspirar-s’hi i escriure un nou viatge al centre de la Terra...

O bé parlar de la Passió, de la direcció escènica, de la polèmi-ca... però sempre parlem de la Passió! Hi donem voltes i voltes i sempre ens trobem tots amb el ram a l’entrada de Jerusalem dient “Hosanna!”. Coneixem molt bé la història...

Una altra opció seria parlar de les fulles seques del carrer dels Arbres (molt maques, per cert) i dir que tantes fulles al terra creen un clima de tardor, fan tardor. És que és tardor, senyors! Per tant declinem rotundament l’inici d’un comentari mundà sobre el clima i la meteo-rologia.

Tampoc no vull parlar de les tertúlies de la ràdio, perquè em fa por. “Això no toca!”, que deia l’expresident Pujol.

Ei! I treure el tema dels pastorets, els torrons i polvorons, ara que ve Nadal? Però a mes de novem-bre, sincerament, fa mandra. Això només ho fa el Corte Inglés i no en vull fer-ne promoció gratuïta.

I citar el Festival LOLA? Potser sí. Cada any en parlo, poc o massa, però em podrien titllar de mono-temàtic si ho torno a fer. De fet, la gent ja sap que disposen de dos mesos de teatre professional a Esparreguera.

Ja està! Podria fer conjetures sobre els nostres polítics, però m’avorreixen profundament i no

entestat a distreure però també a fer pensar.

A Esparreguera les càpsules tea-trals podrien ser un espai-temps que creï debat entre el conei-xement i la opinió, la mirada i la imaginació, la realitat i l’absurd.

voldria encomanar aquest avorri-ment als lectors i menys en època de comicis.

També seria possible centrar-me concretament en el conseller Ma-ragall i la seva cèlebre, breu i acci-dentada visita a Esparreguera, però d’això no en parlaré pas. Potser el conseller s’ha confós quan li han dit que era l’any Maragall i vol fer-se veure. Maragall, doncs, va marxar de la nostra vila com deia el seu avi Joan: “orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables.”

Ep! I filosofar sobre els propòsits d’any nou? Tant se val pensar-hi ara com després, mai s’acaben complint, tothom ho sap.

O directament podria explicar que no sé ben bé de què parlar i anar detallant una sèrie de temes con-

“A ESPARREGUERA LES CàPSULES TEATRALS PODRIEN SER UN ESPAI-TEMPS QUE CREÏ DEBAT ENTRE EL CONEIXEMENT I LA OPINIÓ, LA MIRADA I LA IMAGINACIÓ, LA REALITAT I L’ABSURD.”

“COM DIGUÉ EL POETA MIQUEL MARTÍ I POL: “AL CAPDAVALL hI hA ALGÚ QUE ESCOLTI?””

crets sense desglossar-los del tot ni estendre’m massa. Segurament faria això. Podria estar parlant de mil i una coses, certes o incertes, però com digué el poeta Miquel Martí i Pol: “Al capdavall hi ha algú que escolti?”

En aquest lloc on es troba la nova Escola de Música i Dansa, fa més de mil d’anys, s’hi edificà una torre de vigilància per guardar el pas de dos molt importants camins d’aquella època. L’un, procedent de Barcelona, es dirigia a un lloc anomenat la Gorgonçana, impor-tant nucli habitat probablement potser ja en època ibèrica i que més tard ho fou pels romans, com en tenim testimoni per un fossar excavat a mitjan segle passat, en el

qual es localitzaren diverses fosses (una de les quals, la més sencera, es conserva a Can Pasqual, espe-rant que amb el temps tinguem un Museu per exposar-la més digna-ment); d’aquell camí en sortí més tard una derivació vers Montserrat. L’altre camí era un que, procedint del Penedès, comunicava amb el Bages i el Vallès Occidental, venint per Sant Esteve de Sesro-vires, passant per Sant Ermengol (Abrera); després de travessar les Tres Rieres, l’Olana i el torrent Mal, entrava a la nostra vila per l’actual carrer de Sant Joan; pel costat de la dita torre, baixava per Cordelles per travessar el Llobregat amb una barca o per una de les palanques que hi existiren (la del Cairat o la de la Rebassada), prop de l´ actual estació de l´aeri de Montserrat. Els dos camins es creuaven aquí on es troba l’escola, just on hi hagué la torre La Guardiola.

(Continuarà)

FA TEMPSJosep Paulo

LA NOVA ESCOLA DE MÚSICA I DANSA

Restes de la torre l’any 1937


OPINIÓ

No fa gaires dies, a l’informatiu “La Setmana” de Ràdio Esparreguera, vaig escoltar com la Presidenta del Patronat de la Residència de Can Comelles ens informava de la externalització del servei de cuina. Va ponderar les excel·lències que aquesta decisió comportava i l’estalvi que suposaria per a les malmeses arques municipals, això sense comptar les feines admi-nistratives que s’estalviarien. Molt bé. Ells ho han estudiat i ens ho haurem de creure. El cas és que cada vegada que s’anuncia una externalització d’aquestes, uns o altres acaben rebent. Recordem, si no, quan va passar el mateix cas i van donar a una empresa de fora, el servei de monitors i socorristes de la Piscina Coberta Can Pas-qual. Les “excel·lents condicions” de treball que va oferir l’empresa nova als monitors i socorristes d’Esparreguera que hi treballaven van ser tan “bones”, que dels nois i noies del poble que hi prestaven aquest servei, no en va quedar ni un, fora de les dues persones que ja tenien plaça creada. Els altres, tots al carrer, doncs els sous, que ja no eren gaire alts, els quedaven reduïts en un 40%. Fóra bo saber que ara es faran les coses més ben fetes i no acabaran rebent els rucs de sempre.

I ara anem a una altra externalit-zació, que a més a més per les dates en què estem queda molt adient. Parlo del Cementiri. D’ençà que ja no és l’Ajuntament qui el gestiona, hem vist reduït conside-rablement l’horari, i aquell costum que molta gent tenia d’arribar-s’hi tot passejant el dia i l’hora que els anés més bé, s’ha acabat. Ara s’ha de tenir present l’horari establert per l’empresa i anar-hi a les hores

que a ells els va bé, i si hem de fer alguna gestió urgent i no es dia de visita, doncs no ens toca cap més remei que arribar-nos a Martorell per a poder sol·lucionar el tema.

A més, tots hem pogut veure amb sorpresa, quan hi hem anat, que molts dels nínxols i tombes tenen un paperet enganxat per la com-panyia que avisa de no sé què. No crec que aquest sistema d’avisar sigui gaire eficaç, ja que recorda l’avís que ens deixen els carters, quant ens han portat un certificat i no ens han trobat a casa. El cas és que nosaltres, quan tornem, tro-bem l’avís i obrem en conseqüèn-cia, però els ocupants del nínxols, que se suposa que han de fer? Ja hem comprovat que tot són “faci-litats” pel resignats vilatans, que hem d’entomar amb l’esquena ben ampla, totes aquestes externalitza-cions, que segons diuen els manai-res, tant ens beneficien a tots. Cal

remarcar “l’estalvi” que ha suposat per a les nostres butxaques: de pagar, per la taxa del Cementiri 7,90 € l’any 2003, hem passat als 24,65 € d’enguany, la qual cosa vol dir que hem patit un augment de més del 300%. Un “estalvi consi-derable”, no creuen? Potser seria hora de fer-nos sentir i demanar-los que deixin d’estalviar ja que amb tants estalvis com diuen que fan, a nosaltres se’ns estan menjant les estovalles.

ELS RICS I ELS RUCSM. Teresa Prats Margalef

LES EXTERNALITZACIONS

DES DE ZAGREBAnna Valldeperas

OPINIÓ

PER PRENDRE’N NOTA...

dels diaris de la regió la fotografia del president serbi, Boris Tadic, de-manant perdó a Vukovar (Croàcia) per les atrocitats que va cometre l’exèrcit serbi durant la guerra, en un poble on van assassinar brutal-ment, en 24 hores, 200 persones.

Iniciatives i gestos com aquests et fan estar orgullós del lloc on vius i et demostren que els polítics sempre van per darrere de la socie-tat civil, però que els seus gestos són molt importants per a unir i per a acabar de convèncer els més reticents. Els Acords de Pau de Dayton que posaven punt final a la guerra dels Balcans, es van firmar l’any 1995 i 15 anys més tard, després d’haver jutjat i empresonat alguns, no tots, criminals de gue-rra, d’haver creat un programa per a la representació de les minories ètniques als parlaments nacionals i de crear un programa, no molt exitòs però en marxa, de retorn de refugiats, tots els ciutadans de la regió es poden sentir orgullosos de la fotografia del president Tadic, conjuntament amb el seu homòleg croat, Ivo Josipovic, a Vukovar, demanant perdó per allò que es va fer en el nom de molta gent que no ho volia.

Per prendre’n nota…

Al llarg dels darrers quatre anys he estat entre Belgrad i Zagreb. Tot i haver viscut només un any a Belgrad, la seva gent em va robar el cor i em va donar moltes lliçons, una d’elles la de la lluita diària per treure’s el cartell d’assassins en una guerra, la dels Balcans, que es va fer en nom de moltes persones que no la volien, i que molts d’ells van patir les repressions dels rè-gims dictatorials del moment, tant a Sèrbia, amb Slobodan Milosevic, com a Croàcia amb Franjo Tudjman o Bòsnia i Hercegovina amb Alija Izetbegovic.

L’any 2006, vaig tenir la sort de participar en una campanya, sense precedents, organitzada per un conjunt d’ONG sèrbies que es deia “No en el meu nom”. Aquesta campanya consistia en un llibre de condolences que va viatjar per tota l’ex – Iugoslàvia, signat per aquelles persones que no estaven d’acord amb les atrocitats que s’havien comès en el seu nom durant l’anomenada guerra dels Balcans.

En el moment, la iniciativa em va impactar. Un any després, el parla-ment espanyol aprovava, l’octubre de 2007, la tan esperada “Llei de memòria històrica” que no va ser votada en la seva totalitat per ERC i pel PP. I em va fer qüestionar allò que sempre ens han explicat del model perfecte de transició que vam tenir. S’imaginen una iniciativa similar al nostre país?

España aprovava una llei, que molts van anomenar de restaura-ció de la dignitat, 71 anys després que s’acabés la guerra civil i 35 anys després de la mort del dicta-dor Franco.

Aquesta setmana ha sigut portada

“INICIATIVES I GESTOS COM AQUESTS ET FAN ESTAR ORGULLÓS DEL

LLOC ON VIUS”

Avui m’agradaria parlar una mica sobre el jardi de Cal Vives, o l’hort o elpati, el podem anomenar de la manera que ens agradi. Cap als anys cinquanta i més, el meu avi tenia un pati o jardi sense una herba, ell deia: “mentre jo sigui viu ni una herba al pati” i així va ser.Quan les dones i les noies anaven a treballar a la fàbrica de les Toba-lloles, sempre pasaven pel costat del pati de casa, per poder veure i sentir l’olor de les diferetns flors que hi havien plantades: dàlies, gladiols, roses místiques, viòles, però sobretot, durant la tempo-rada dels nards, que deixaven un perfum tan intens que per força tenies que exhalar el seu perfum. En teniem tants que , de tant en tant, el pare els portava al mercat de les flors.Són reocords de més de 50 anys

D’UN TEMPS NO TAN LLUNYÀPaquita Vives

EL JARDI DE CAL VIVES

“UN “ESTALVI CONSIDERABLE”, NO CREUEN? POTSER SERIA hORA DE FER-NOS SENTIR I DEMANAR-LOS QUE DEIXIN D’ESTALVIAR JA QUE AMB TANTS ESTALVIS COM DIUEN QUE FAN, A NOSALTRES SE’NS ESTAN MENJANT LES ESTOVALLES.”


PARADA CULTURAL

10 ANYSDE TEATRET

Ja han passat 10 any des que El Teatret es constituïa com a teatre independent dins la xarxa teatral d’Esparreguera. El Teatret és des d’aleshores la seu social de Trama-teatre, una entitat preocupada per obrir el teatre a tothom. Al Teatret han compartit escena totes les persones d’Esparreguera interes-sades pel teatre. Al Teatret s’hi han presentat totes aquelles propostes: teatrals, poètiques, ballades, can-tades, videogràfiques que dintre de les seves possibilitats poguessin interessar a un públic amant del teatre i obert a noves formulacions. Des de la primera representació al Teatret de Des del pont estant de Henry Miller han passat moltes

GOODBYELOLA

Sota un títol més que explícit, el festival LOLA de teatre en la seva vuitena edició ( i a molt bon ritme) ja assaja el seu final, la seva particular traca festiva. Es tracta d’un musical on els protagonistes seran ni més ni menys que els membres de la Coral de La Passió d’Esparreguera. Ho podrem veure el dissabte 18 de desembre a les deu del vespre a la Sala Petita de La Passió, un espectacle únic amb música de reconeguts musicals del teatre i del cinema. La Coral de La Passió es posa en mans d’Olga Au-rin, a la directora musical, i d’Aixa Guerra, a la direcció artística.

GUINOVARTA ESPARREGUERAEl Teatre de la Passió d’Esparreguera va acollir el passat 23 d’octubre a les deu del vespre al virtuós pianista i compositor Albert Guinovart en un concert únic i preparat especialment per a l’ocasió. A la primera mitja part, Al-bert Guinovart va oferir un concert de la seva música més coneguda dels serials de Televisió de Cata-lunya. Els solistes Mariona Pallach, Victòria Alvelo, Lluís Rodríguez i Ferran Frauca van interpretar en la

segona part del concert els temes més memorables del musical Mar i Cel de Dagoll Dagom acompan-yats del seu autor. Segons el propi Guinovart “és un honor veure que aquestes cançons són tan cone-gudes que la gent se les ha arribat a fer seves. No són de les que més orgullós em sento, crec que n’he fet de més maques, però va ser el fenomen Mar i Cel que realment ho va fer possible”.

coses però just el dia de la inau-guració una personal teatre va dir: És petit però ja creixerà. El Festival Lola ha suposat eixamplar el Tea-tret a nous espais i a nous pobles i veure que la idea del petit format ha quallat de manera clara també en el teatre amateur.

“El Teatret i Tramateatre volen agrair a totes les persones el temps que han dedicat al teatre tan a l’escena com fent de públic; sabem però que algunes no podran gaudir les properes representacions però estem segurs que si en alguna cosa són millors que les anteriors és sobretot gracies al seu mestratge. Moltes felicitats a tothom.“

L’home i les armes

El visitant

PARADA CULTURAL

IN_LOLAPINTAR AL CARRER

L’Action Painting organitzada per l’IN_LOLA, dins el marc del Festival LOLA, va reunir durant tot el dissabte 23 d’octubre a Joana Santamans, artista gràfica que va pintar un mural a una paret de la plaça de l’església. La acompanyaven en la jornada un grup encapçalat per Laia Minguillon i els seus alumnes de dansa, la Ingrid Pons i la Laura Mas que hi van posar la música i el grup d’alumnes de fotografia de l’Escola d’Arts Plàstiques dirigit per Laura Bel, que varen recollir tot el que passava durant el dia en fotografies i filmacions que més tard seran exposades. Uns murals al terra convidaven infants i adults a pintar amb guixos; un crit a la espontaneïtat. Val la pena acostar-se a la plaça de l’església i contemplar aquell mural.

Amb el mateix objectiu, el de reunir en un lloc públic, músics, pintors i ballarins, la setmana següent tenia lloc l’acció que s’anomenava Break-Stree. El món de Hip-Hop, rap, grafiti, breakdance, etc. es va reunir a la plaça d la Pagesia, per fer una exhibició de aquestes disciplines que representen la cultura urba-na, aquesta cultura que neix al carrer i que no busca la perfecció sinó la expressió personal la llibertat per poder dir allò que pensen. Així ho veiem amb les lletres de les seves cançons, o amb l’expressivitat que manipulen els pots d’spray, quan pinten, i la manera espectacular de moure’s encara que això suposi hores i hores de pràctica gairebé sempre al carrer.

PASSIÓ PER LA MARATÓ DE TV3

Un any més La Passió col·labora amb La Marató de TV3, aquest any dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. El divendres 5 de novembre van oferir un acte benèfic a la Sala Gran del Teatre on, a banda de la presentació del cartell de la temporada 2011 de La Passió, enguany del dissenyador esparreguerí Olivier Grau, es celebrà també una Marató de teatre. Diversos directors i actors de la vila proposaven peces teatrals curtes. Maribel Massip proposà “Les dones de La Passió: la feien i la fan”, on més de vuitanta dones feien la seva particular crítica de l’espectacle; l’escola de Teatre de La Passió també hi va participar amb uns textos de Federico García Lorca dirigits per Meritxell Sabaté; l’associació de Jubilats i Pensionistes també van oferir el seu especta-cle musical; Jaume Rovira presentava la seva visió d’Antaviana, de Pere Calders, amb molts joves actors del poble; Edmon Reynés i Gerard Bide-gain, de Tramateatre, oferiren “APM: Alguna Passió Més” i provaren què passa si unim textos de La Passió i frases del conegut programa de TV3; finalment Robert Govern dirigia actors de la vila en un gag humorístic de pallassos. Per finalitzar l’acte Manel Roca, president del Patronat de La Passió va agrair la col·laboració a tots els participants i va presentar Olivier Grau, qui va explicar al públic assistent la simbologia del cartell de la temporada 2011.

TORNEN“ELS PASTORETS”

Seguint la tradició nadalenca de cada any, enguany Eloi Mestre torna a dirigir els clàssics Pastorets d’en Josep Maria Folch i Torres, en dues re-presentacions: La matinal del diumenge 19 de desembre a dos quarts de dotze, i la sessió de tarda, el dia 26, festivitat de Sant Esteve a les sis de la tarda. Una hora i mitja d’espectacle seriós i divertit amb la intervenció de més de 120 participants entre nens, nenes, petits i grans. Amb música i ball de dimonis dels diables i les diablesses. Dos actes de cinc quadres cadascun a la Sala Gran del Teatre de La Passió d’Esparreguera. Us hi esperem!


EL PETIT PRÍNCEP ATERRA A LA PASSIÓLa Companyia Jove de La Passió d’Esparreguera posarà en escena els dies 13, 14, 20 i 21 de novembre el famós conte escrit per l’aviador francès Antonie de Saint-Exupéry, i que va ser publicat per primera vegada al 1943 als Estats Units. Algú podrà pensar que aquesta obra és un conte infantil, s’equivoca. Com molt bé diu el seu au-tor aquesta obra dóna una visió sobre les persones adultes a través de la in-nocència dels infants i així poder trobar aquest Petit Príncep que tots tenim a dins nostre, ja que «totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se’n recorden)». Marc Casano-vas i Jordi Alemany que interpretaran el Petit Príncep, i Andreu González que interpretarà l’aviador francès, encapça-len un repartiment que es completa amb una vintena de joves actors que representaran aquesta obra a finals de novembre a la Sala Petita del Teatre de La Passió d’Esparreguera, sota la direcció de David Aguado. Cal destacar que el 10% de la taquilla anirà destinat a la lluita contra el càncer infantil. La gran afluència de públic ha fet que l’obra s’hagi hagut de prorrogar un cap de setmana més.ROVELLONS

Doncs sí, són rovellons. Dos rove-llons collits al voltant de la muntan-ya de Montserrat per la banda del Bruc. Com veieu no cal anar gaire lluny per trobar aquestes joies de natura. Només cal, com el Sisco Martínez, ser llest en aquests afers i guardar el secret per poder-hi tornar el proper any. Són, més ben dit eren, rovellons de “vanguardia”, enormes, molsuts, carnosos... Deurien ser, boníssims!.

PARADA CULTURAL

IV DICTAT DE CATALàAmb motiu del Correllengua 2010 el dijous 4 de novembre va tenir lloc a Can Pasqual la quarta edició del Dictat Català d’Esparreguera, amb la participació de quaranta-cinc persones. L’acte el va presi-dir l’alcaldessa d’Esparreguera, Francesca Fosalba, que va dictar a tots els assistents un text que havia romàs en secret fins al mateix moment del dictat i que era una recreació d’un text de Joan-Lluís Lluís, del llibre “Xocolata desfeta: exercicis d’espill” amb complica-cions ortogràfiques pròpies d’un nivell C de català. També van presidir el 4t. Dictat la directora del CNL Ca n’Ametller, Imma Pagès, així com el responsable del SLC d’Esparreguera, Marc Piera. El Ser-vei Local de Català d’Esparreguera va voler retre homenatge a aquest escriptor nord-català amb un text reescrit pels mateixos tècnics del SLC d’Esparreguera i va proposar el joc d’endevinar l’ortografia co-rrecta de les cent paraules justes de què es componia el text. La correcció del text va anar a càrrec una altra vegada d’un jurat for-mat per tècnics de Normalització Lingüística del CNL Ca n’Ametller (dels serveis locals de català de Pallejà, Olesa de Montserrat, Sant Andreu de la Barca i Esparreguera) i pels guanyadors de les edicions anteriors del Dictat que no han comès cap errada. El primer premi va ser un viatge a l’Alguer (Sarden-ya) de cap de setmana per a dues persones i la resta de premis eren una subscripció gratuïta durant tot l’any 2011 a la revista local 777 Comunica o bé a qualsevol revista associada a l’APPEC. En el cas de la Categoria Especial, es regala un exemplar del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. El Dictat Català d’Esparreguera és una activitat coorganitzada per l’Ajuntament d’Esparreguera, el SLC d’Esparreguera i el nucli local de la

CAL. Hi col·laboren Ràdio Esparre-guera, la revista local 777 Comuni-ca, l’APPEC i l’agència de viatges Terres Llunyanes d’Esparreguera.A continuación podràn llegir un llistat amb els noms dels 22 guan-yadors: 1r. premi (amb cap errada):JÚLIA SERÓ I NOGUERO Categoria especial Alumne dels cursos de català per a adults del SLC d’Esparreguera 2009-2010:YVETTE VILAR I SEGURA 2n. premi:XÈNIA ROBLES I MINGUELL 3r. premi:YERAY GÓMEZ I ESQUINASJOAN RAVENTÓS I TRIVIÑOEDMON REYNÉS I MARTÍJORDI RIERA I POL 4t. premi:GERARD BIDEGAIN I FIGUEROLAANNA LLOPART I MESTRESM. TERESA PRATS I MARGALEF

5è. premi:MONTSERRAT ABELAIRA I CASTELLS 6è. premi:M. CARMEN ANDRÉS I GALLARDOANTONI FERRE I HERNÁNDEZ 7è. premi:LAIA LABORDA I CLOPASESTHER NAVARRO I ROBLEDO

8è. premi:MATEA BRADICIC 9è. premi:MIREIA BATLLE I CASTROM. CARME VALLVERDÚ I FISAS 10è. premi:CECÍLIA CASANOVAS I FARELORUTH GARCIA I MARIMONALBERT PLANS I FEIXASTERESA SERRAT I PIÈ

EL SECRETDE LA SÍNDONE

El passat dissabte 6 a dos quarts de vuit de la tarda es va presentar públicament a Can Pasqual el llibre “El secret de la Síndone”, escrit per l’esparreguerí Abel Martínez, qui va ha representat a Jesús i Nicodem entre molts d’altres al drama sacre de la vila. Amb una sala d’actes plena de gent, l’autor va fer un xerrada per a endinsar els lectors en el misteriós món que emmarca la història que explica en el llibre. Diversos actors del poble van llegir fragments de la novel·la.

Aquesta passada temporada 2010 de Passió va ser la darrera en que Victòria Alvelo va dirigir el cèlebre espectacle. Després d’un estiu de rumors, trucades i reunions, la junta de la Passió presidida per Manel Roca ha decidit concedir la direcció escènica a Enric Martínez, històric director de l’espectacle, que ja havia dirigit el drama sacre en dues altres ocasions i ha interpretat molts pa-pers de l’auca, entre els quals des-taquen Jesús, Ponç Pilat o Caifàs. La revista 777 comunica ha volgut parlar amb ell per veure quines són les seves impressions abans de posar-se novament a la feina.

Com és que tornes a ser director de l’espectacle de La Passió?La veritat és que no m’ho esperava, jo ja tenia la meva vida formada d’una al-tra manera. Fins ara mantenia una dis-creta col·laboració cantant al cor. Les circumstàncies han fet que es produís aquest canvi i que jo, que sempre he estat al servei de la Passió, no em po-gués negar a assumir la direcció; tot i que en un primer moment m’ho vaig repensar. Penso que ara no tocava dir que no, mentre pugui faré tot el possi-ble per anar tirant endavant i aportar el màxim amb ganes i entusiasme. Tota l’altra gent haurà d’aportar l’altre part que a mi em mancarà.

Ens podries avançar algunes novetats per aquesta propera temporada 2011?No n’hi haurà massa de novetats, ja tindrem prou feina amb els assajos. Aplicar massa novetats és compli-cat pel poc temps que ens resta per estrenar. Ara hem de procurar que tot rutlli. Es necessita més temps per pre-parar canvis i perquè els actors siguin conscients dels nous moviments, per aquest motiu no hi haurà massa can-vis. Penso que són els actors, i quan dic actors em refereixo a tothom que puja a l’escenari, els que han de donar el toc de gràcia a les indicacions que el director pugui donar.

ENRICMARTÍNEZEnric Martínez, nou director escènic de La Passió d’Esparreguera

PARADA CULTURAL


PARADA CULTURAL

ESPARREGUERA 100 ANYS D’EMPRESA1865-1965

Amb l’objectiu de recuperar l’Esparreguera de l’època de la revolució industrial a Catalunya i apropar el públic a iniciatives empresarials i activitats econò-miques que es desenvolupaven a tombants de segle al nostre poble, es va muntar una exposició amb el nom de 100 anys d’empresa a Esparreguera. S’han acotat aquests anys, perquè a partir de l’any 1865 la Colò-nia Sedó comença a créixer i al seu voltant sorgiren tota mena d’empreses que s’aprofitaven del moviment migratori procedent de

diferents indrets d’Espanya que va tenir un gran impacte en la nostra població. S’acaba a l’any 1965, perquè a partir d’aquesta data les empreses, en la seva gran majoria familiars, deixen la seva ubicació en el nucli urbà per traslladar-se, amb altres de noves als afores del poble, gestant l’embrió dels polígons industrials actuals.Segurament el visitant ha trobat a faltar algun nom en la relació final d’empreses, es veu que a l’hora de confeccionar l’exposició ens vam posar en contacte amb totes les empreses que estaven referència-

des a l’Arxiu Municipal, algunes d’elles van declinar participar en l’exposició.L’exposició va tenir lloc a la Sala d’Exposicions Muni-cipal del carrer dels Arbres. Des del 8 al 24 d’octubre de 2010. Un total de 1.408 persones varen visitar l’exposició. Una part important del visitants, eren alumnes de diferents centres educatius.L’equip responsable del desenvolupament de l’exposició (Arxiu Municipal, Disseny Gràfic i Servei a les empreses), va emprar una metodologia basada en el treball de camp, la compilació de dades, cerca de les persones o dels seus familiars, entrevistes personals… en base a oferir un contingut contrastat, entenedor i objectiu. Els continguts han estat plan-tejats tant per als estudiants dels centres educatius com per a les persones que varen viure aquella èpo-ca fent-la possible. L’exposició es trobava dividida en diferents àmbits: Manufactures Tèxtils, Servei d’Hostatgeria, Alimen-tació, Transports, Energia i Abastament, Terrissa, Construcció, Metal·lúrgiques, AltresDins de cada àmbit s’explicava cada empresa, on s’especificava la seva ubicació, l’any d’inici i d’acabament (si no existien actualment), a què es dedicaven i la seva relació amb altres empreses de la vila o bé de fora.

Material exposició El material de l’exposició comptava amb les dona-cions particulars i/o famíliars de les entitats represen-tades.L’exposició comptava amb un bon nombre de foto-grafies.Però la part més atractiva va ser sens dubte els objectes que havien aportat els hereus d’aquelles empreses (gasoses i sifons; motocicleta, Armari i taula de treball d’impremta; documents, factures i plànols, diploma acreditatiu exposició internacional de 1929; Eines i estris, motlles per a fer sabó; pell mouton doré; Rajoles i motlle “trepa”; gerros de-coratius; Llençols i vellut; Eines i motlles d’estucat; comptadors i sortidors d’aigua; fotografies, carnets de conduir; llibres de comptabilitat; rentadora; Roda de carro i eines per construir carruatges, permisos de conduir, llibres de comptabilitat)

ContinuïtatLa propera primavera es prevista la continuïtat d’aquesta exposició presentant l’evolució del teixit productiu local del 1966 fins1992.

PARADA CULTURAL

Avui, igual que a l’Edat mitjana hi continua havent poetes que acompanyen els seus versos amb un llaüt medieval. Potser ja no canten a nobles dames, ni s’han d’amagar de valerosos cavallers, però ningú pot negar el seu art, el seu do. Un exemple de trobador modern n’és l’Adolfo Osta .

Amb el seu llaüt medieval recita i canta composicions que ens situen a tots al marc de la finestra de la més alta torre d’un castell. Però per entendre als trobadors moderns, primer cal fer memòria i conèixer els seus orígens. Per això, Osta abans del seu concert trobadoresc, ens introduí a l’època. Els trobadors van aparèixer des dels S.XII i el S.XIII en una Europa desestructurada que tenia com a sistema imperant el feudalis-me. L’imperi Romà havia caigut i el continent estava devastat. La situació social seguia el tarannà de la política, i la societat en general no tenia res. Eren pobres, mise-rables, a més a més, la rutina era violenta. Era una època violenta i fosca, vermella i negra. Com es va fer camí un gènere tan sensible i dolç com la composició trobado-resca? Tot i que la música va néixer a l’Orient, els trobadors comencen a tenir interès per la música a patir de l’Andalús. Es reforma la idea que es tenia de poesia i aquesta es comença a escriure en llenguadoc

de manera que la pugui entendre tothom. És lírica cantada i els tro-badors, per primera vegada firmen les seves obres.Adolfo Osta ens recorda que la imatge que sovint és té del trobador és la d’un ninotaire que canta perquè no sap fer res més, quan en realitat el trobador és un professional amb una feina molt difícil. Sap com rimar els versos i totes les composicions estan molt quadrades. Cada paraula està pensada, i tot té un significat. El trobador és una persona amb un do innat per escriure i recitar. Així que no serà difícil diferenciar un trobador real d’un imitador.Avui en dia es coneixen fins a 2500 composicions d’uns 350 trobadors diferents. Tres-cents cinquanta trobadors que van obrir clarianes entre l’ennuvolat ambient de l’Edat Mitjana del que hem parlat i que van col·locar l’amor al cim. L’amor acaba adquirint fins i tot més importància que Déu en la creació literària i així apareix el que conei-xem com a fin’amor o amor cortès. Lo fin’amor es converteix en una àrea més del saber, en una matèria que ha de dominar tot bon cavaller. L’amor ja no és arbitrari i lliure sinó que s’han de seguir unes normes, uns passos establerts. El primer pas? Una mirada. Després, un cop s’havia produït l’enamorament sobtat, el trobador cantava sota la finestra de la dama, després,

aquesta el deixava entrar a la cambra amb companyia de la seva serventa i si l’amant superava totes les proves amb nota, podien fer l’amor a la cambra.Avui en dia encara trobem vestigis del fin’amor en la nostra societat: la mirada, la declaració, la cita i fi-nalment la unió. Potser el més trist, és que l’art hagi perdut importància en aquest terreny, que ja no sigui el conductor dels sentiments. Potser, si hi haguessin més cançons d’amor tot seria diferent, les rela-cions serien més dolces i podríem tornar tots a sentir-nos com a prínceps i princeses. Gràcies a gent com l’Adolfo Aosta cada dia hi estem més a prop.

Júlia Castellano Llordella

“QUÈ VA APARÈIXER ABANS, LA MÚSICA, LA POESIA O L’AMOR? ESCOLTANT QUALSEVOL COMPOSICIÓ TROBADORESCA ÉS IMPOSSIBLE IMAGINAR QUE VAN APARÈIXER PER SEPARAT; LA RIMA PERFECTE, LA MELODIA IDòNIA I ELS SENTIMENTS CLARS FORMEN UN SOL CONJUNT PELS TROBADORS. SÍ, ELS

TROBADORS.. AQUELLS PATGES QUE TOQUEN LA MANDOLINA, VESTITS AMB MITGES VERDES I QUE PATEIXEN PER UN AMOR IMPOSSIBLE, AQUELLS PERSONATGES QUE AVUI EN DIA ENS QUEDEN TAN MITIFICATS, TAN LLUNYANS... O POTSER NO? “

ADOLFO OSTA, UN TROBADOR MODERN

Osta: El nostre trobador

Llaüt medieval


VERSIÓ 2010 NÚMEROS 31 I 32

Amb la mosca al nasVores i voreresPer Quim Paulo

Sabuda és per tots els esparre-guerins la manca d’espais verds en el nucli urbà del nostre poble. L’ajuntament, més preocupat per fer edificis de disseny que no tenen cap utilitat i d’engrandir el poble desmesuradament, sense cap previsió de proporcionar els equipaments necessaris, que de proporcionar espais públics per al lleure dels ciutadans, ha mostrat, de sempre, una gravíssima manca de sensibilitat envers aquest tema, així com per donar un aspecte més racional a les edificacions que originen nous carrers, seguint una línia més o menys semblant, per molt que ens vulguin fer creure el contrari. (...) tan sols ens resta un prec a la nostra màxima autoritat municipal en aquest darrer tram de la seva vida política: per favor, ara que ens vol fer una piscina coberta, faci-la pensant que una piscina és per banyar-se. (...) Pensi que en els vestidors seria convenient posar-hi, a part de dutxes i lavabos, wàters. Els usuaris li ho agrairan tota la

vida.

Dissabte, nit jove.Per Oriol Achón i Guillem Cintas.Què fa la gent jove la nit del dis-

COSES QUE ES DEIEN A MÉS TAMBÉ EXPLICàVEM

(NOVEMBRE 1996- GENER 1997)Per Gerard Bidegain Una visió d’Esparreguera a través de la història del 777 per Gerard Bidegain

ANIVERSARI.Esparreguera celebra el 20è aniversari de l’Escola Municipal de Música.

BIBLIOTECA.La biblioteca Beat Domènech Cas-tellet celebra el seu 60è aniversari amb un recital de poesia de Miquel Martí i Pol.

CURS. Una trentena d’esparreguerins ini-cien un curs de teatre a La Passió, amb els professors Joan Castells i Matilde Miralles, de l’Institut del Teatre de Barcelona.

ESO. S’implanta la ESO a Esparreguera. L’escola privada El Puig i els Ins-tituts públics El Cairat i El Castell s’adapten a la nova realitat.

GOTERES. Les fortes pluges del 14 d’octubre (1996) fan sortir goteres a l’ambulatori municipal.

INSTITUT. El dissabte 26 d’octubre de 1996 s’inaugurà oficialment l’Institut d’Ensenyament públic El Castell, amb la presència del conseller d’Ensenyament Josep Xavier Her-nàndez, que va presidir l’acte.

MERCAT. L’emplaçament del mercat dels dijous és motiu de debat al consis-tori municipal.

SARDINADA. Dissabte 19 d’octubre (1996) i en motiu del 150è aniversari de la Colònia Sedó, les associacions de veïns d’Esparreguera organitza-ren una sardinada amb més d’un centenar de participants.

ÒBIT. Mor Antònia Galceran, autora del llibre “Un camí fràgil”.

PASTORETS. Un any més Maria Rosa Badia i Eloi Mestre dirigeixen el tradicional espectacle a La Passió.

PARELLES. Esparreguera demana a petició d’IC i ERC la creació d’un registre on es puguin inscriure les parelles de fet.

TEATRE. La companyia Tramateatre celebra el seu 5è aniversari preparant l’obra Arsènic i vells lligams de Joseph Kesselring.

COSES QUE PASSAVEN

I aquí a Esparreguera què?Per Jesús Cebrian i Carme Parras

Esquerra Republicana de Catalun-ya ha estat l’objectiu de la premsa durant els darrers dies. L’abandó d’Àngel Colom i Pilar Rahoa, abans de la celebració del Con-grés Nacional convocat per al mes vinent a Vilafranca del Penedès, no ha sorpresa tan sols els mitjans de comunicació sinó també els militants del mateix partit. Segons Jordi Mestres, coordinador de la

sabte? A Esparreguera l’Ateneu sembla l’única alternativa per als joves, però no només per als del nostre poble, sinó també per als de la comarca. Aquest local serveix com a punt de trobada i d’estada per als més joves i com a lloc de reunió i de pas per als qui disposen de medi de transport.

L’escorxadorPer Mercè GarcíaActualment (1996), el local de l’escorxador municipal està des-tinat a emmagatzemar material i estris de la brigada municipal. En el Ple municipal de data 15 de setembre de 1995 es va deba-tre, a proposta d’Independents d’Esparreguera, la necessitat de reconvertir el local de l’escorxador en local per a col·lectius de tipus cultural o recreatiu de la nostra vila.

El camí del cementiriPer Ma Josep Alabarce CalderónUn no se n’adona fins que per des-gràcia hi ha d’enterrar alguna per-sona estimada i llavors ers cons-cient de l’estat en què es troba el camí que ens porta al cementiri. (...) quan s’acaben les cases s’acaba l’asfalt i per arribar al cementiri hem d’accedir-hi per un camí de carro, tot empolsinat i empedrat; això quan no ha plogut, perquè llavors tot és un fangueig.

JERC al Baix Llobregat i presi-dent de la secció local d’ERC, “La marxa dels mítics Colom i Rahola no ha afectat en res, ni en la mili-tància ni en la forma de pensar. A nivell de JERC ha tingut molt poca transcendència i a nivell general les zones més afectades poden ser Barcelona, Vallès Oriental, Osona i la Catalunya Nord, comarques que, des de sempre, han connectat amb un discurs basat en la indepen-dència com a ideologia i no com a objectiu.”

Estudiants de l’IB El Cairat el curs 1996-1997

Portada número 31, 777 comunica

Club de Tennis Taula Esparreguera, l’any 1997


ENTREVISTA PER CARLES REYNéS

Podríem dir que el Marc Suàrez (1990) és el sots campió del món de colles sardanistes. Va començar als 4 anys en porta 16 ballant i els dos darrers ho fa amb la colla més premiada i lloada de tots els temps: Violetes dels bosc. Aquest primer diumenge de novembre van ballar la final amb la colla Mare Nostrum però van perdre i no hi està massa conforme: “En totes aquestes actuacions s’hi veuen situacions dubtoses. La Unió de Colles Sardanistes, que és qui organitza les competicions, és una organització que no s’ha adaptat als nous temps li cal modernització i sobretot transparència: a l’hora dels veredictes no mostren criteri fix”.

Al Marc li encanta parlar, parlar de sardanes però sobretot de la sardana com obra d’art total, on hi conflueixen la música, la dansa i l’expressió: “Qui primer va parlar de ballar la sardana com si fos una representació teatral va ser l’admira’t sardanista Sebastià Alba. Va ser ell qui des del món del teatre va transvasar elements interpretatius a la sardana. Ballar també és interpretar la música, és matisar la música que prové de la cobla i aplicar conceptes tant

subtils com: aire, airet, suau...” Les “treses” de la Passió van ser les seves primeres mestres, la Teresa Pena i la Teresa Serra, més tard amb el Lluís Llopart va ser campió de Catalunya. “Però jo tenia ganes de progressar, de saber ballar sardanes al més gran nivell, encara que això signifiqués vuit hores d’assaig a la setmana i renunciar a algunes coses. Ballar la sardana implica sacrifici, sentit d’equip, passió i un fort component psicològic”.

La Colla Sardanista Violetes del Bosc la més antiga en actiu (1945) i la més guardonada (Creu Sant Jordi 1997, el monument a la sardana de Montjuïc està dedicat a violetes dels Bosc), li va donar la oportunitat d’incorporar-se a la seva rotllana. “Anys enrera era la colla dels “pijos”: per entrar-hi s’havien de fer “castings” i els balladors havien de tenir un aspecte físic determinat. Ara les coses han canviat no és com fa 20 o 30 anys. Es nota la decadència, hi ha menys colles: jo, ara, no seria ballador de Violetes del Bosc”.

El Marc és conscient que cada cop costa més que la sardana i sobretot la sardana de competició

arreli entre la gent jove, demana molt sacrifici i aquesta dansa encara és menys coneguda que les altres modalitats. Cada cop es fan menys ballades, dansa menys gent i els balladors són de més edat. “La Federació de Colles Sardanistes que és la que duu la coordinació de ballades i aplecs, en general, fa el que pot. Heu de pensar –diu el Marc– que una colla com la meva viu de les quotes dels balladors, de la loteria i de tan en tan d’exhibicions en actes culturals, congressos...”

Però a banda d’entrenaments i competicions el Marc, que és una persona complidora, responsable i educada, fins i tot sembla ser coherent amb els estudis que ha triat. Estudia Protocol i Relacions Institucionals cosa que vol dir conèixer el tractament i les relacions de poder en els diferents àmbits i aplicar-lo. “El protocol també es pot entendre com el sentit comú que hauria de lluir en les relacions humanes. Una bona part de la falta d’educació actual és la manca de protocol”. La seva intenció és dirigir els seus passos professionals cap a l’empresa privada.

MARC SUàREZNo balla altres balls però li agradaria conèixer més la dansa clàssica. Gaudeix escoltant el piano de Maria Joao Pires interpretant Chopin. De tan en tan toca el piano i no canta malament. Va quedar parat quan algú li va dir que es baixava vídeos d’internet per veure com ballava la sardana. No dona cap importància al fet que la sardana comenci i acabi amb el peu esquerre. Per cert, potser és l’únic esparreguerí que ha sortit en un segell de Correus

Furgoneta pintada a la plaça de la Pagesia a finals d’octubre per grafiters esparreguerins en un dels actes de l’IN-LOLA 2010, la plataforma pels joves creadors de la vila potenciada pel Festival LOLA de teatre en la seva vuitena edició.

36 setsetset

L’HOME QUE ESPOSAVA VERMELLConte original de Santi BaróIl·lustrat per Pilar Herrero

Lideratges - SetsetsetEl 777 es reserva el dret de resumir o extractar el contigut dels escrits i de...

Documents

Transcript of Lideratges - SetsetsetEl 777 es reserva el dret de resumir o extractar el contigut dels escrits i de...