Les llàgrimes perdudes

Perla

El segle passat a Catalunya la gent habitaven en masies. I tots vivien del que

conreaven als camps i dels seus ramats. Les masies eren totes de pedra per

evitar el fred de l’hivern i la calor de l’estiu. A la part de baix hi dormia el bestiar

i de dies ajudaven als amos a conrear la terra per poder-hi plantar les llavors i

així tenir menjar la resta de l’any. Davant la casa solia haver-hi un hort per

conviure el dia a dia. Les famílies convivien totes juntes des de l’avi fins al

besnét. A casa tots ajudaven, els homes s’encarregaven de llaurar les terres,

les dones de cuidar l’hort i feinejar. La petita de la casa tenia un do pels

animals. Des del primer dia del seu naixement els pares ja se’n van adonar; els

ocells no paraven de cantar i els gats de miolar. A mesura que creixia sempre

estava envoltada del bestiar, els adorava, els feia jugar, els parlava, els

cantava, esl raspallava i els estimava. Els seus pares veient aquell sentiment

pels animals van decidir de regalar-li un cavall recent nascut que tindria a

l’estable. Davant la casa hi havia un petit estany que sempre estava ple, a

causa d’unes corrents soterrànies que provenien de les muntanyes del Canigó i

on els animals feien servir d’abeurador. La petita de seguida va “encarinyar-se”

amb el seu cavallet blanc que li va posar el nom de Manol. Estava molt

contenta i cada dia el portava a passejar i el muntava pels meravellosos

entorns que envoltaven aquella mágica masia plena d’alegria i joia.

La petita anava creixent i cada dia es mostrava més orgullosa i feliç del seu

valent Manol que la portava a descobrir llocs magnífics.

El temps passava i la sequetat es va apoderar d’aquell magnífic lloc. Els pares

es queixaven que no avançabava la collita, els camps abans verds i productius

ara s’havien tornat àrids i sense vida.

L’estany semblava buidar-se cada cop més i els animals ja no podien

sobreviure sense aquets recursos. En veure aquella desgàcia, que la

naturalesa havia permès, la petita va decidir de vendre el seu magnífic cavall

Manol a una altra masia amb més recursos i sense escassetat.

Després d’haver-se de despendre del seu gran amic d’infantesa la petita es va

tornar molt trista i empesa d’una gran desolació va començar a plorar i plorar

no podent parar les llàgrimes que li surtien en forma de cascada de dins del

seu cor. Cada matí baixava i s’asseia vora l’estany on no podía amagar les

seves llàgrimes que cada cop es feien més espesses i li corrien galta avall fins

fondres amb l’aigua de l’estany.

Tant va plorar pel seu cavall que va emplenar l’estany fins a desbordar-lo i a

poc a poc es va anar creant un rierol que es va anar fent més gran fins a

convertir-se en riu. La petita li va posar el nom de Manol recordant el seu amic.

Avui dia ,encara, si ens endinsem cap al Manol podem sentir el plor de la petita

perdent les seves llàgrimes.

El tresor de Terrades

Dimarts 2 de març 1913

Em presento, sóc en Genis Rucase, el fill del Baró de Terrades ( l’home més ric

de l’ Empordà). Ara us explicaré una historia. Era una nit fosca, aquí a

Terrades. Nevava i feia fred. Vaig baixar a la cuina. Ostres! Eren les vuit, faria

tard a l’ escola. A mi, no m’ agradava anar-hi, però en aquells temps, era un

privilegi. Cada dia havia de travessar les muntanyes, però no hi anava sol, no!,

anava amb en Marcel·lí, la Marta i l’Antoni.

En Marcel·lí era el més atrevit del grup. Era ros, amb els ulls blaus, baixet, fort i

un manetes.

La Marta era alta i maca. Amb els ulls marrons i amb el cabell castany ( bastant

llarg ).

L’ Antoni en canvi era tímid, però simpàtic. No era ni molt alt, ni molt baix. Era

el més fort del grup. Tenia els cabells castanys (curts) i els ulls blau grisencs.

Aquells tres i jo, érem un grup d’amics inseparables.

Un bon dia, anava passejant pel pati quan de sobte, vaig escoltar dos nois

parlant d’un tresor que estava amagat en una cova en el bosc prohibit. Després

d’aquelles frases vaig decidir anar-ho a buscar amb els amics. Al

dia següent, els hi vaig explicar el que vaig escoltar. Tots van dir que si, el

primer en Marcel·lí. Al migdia vaig agafar les pales, piques, etc.

Dit i fet, vam anar cap al bosc prohibit. Feia molta por, però no el volíem

demostrar perquè la Marta es quedés impressionada. En el bosc prohibit tot

estava cremat i hi havia insectes. Sort que era el migdia.

Allí, hi havia una cova tota plena de cranis humans, i a amí em produïen

calfreds. Al final de la cova hi havia escrit:

No pots veure-la ni sentir-la,

I ocupa tots els forats:

No pots olorar-la ni escoltar-la,

Està darrere els astres,

I està al peu dels turons,

Arriba primer, i es queda;

mals riures i acaba vides.

Em vaig quedar de pedra, jo i els meus amics. Després d’ hores i hores, ho vaig

saber, era la foscor !!

De cop i volta es va obrir una porta i al darrere hi havia tota una sala de pedres

precioses, diamants, monedes d’or, etc.

Conta la llegenda que si vas a Terrades i busques pels boscos una cova es

possible que hi hagi la cambra plena de joies.

Fa molts i molts anys, en el terme de Palol Sabaldòria, concretament en la

masia que encara trobem actualment, hi vivia una família anomenada “can

Llauranet”, formada pel pare, en Jaume: un home baix, grassonet i molt

treballador ;la mare, la Fina : una dona alta, prima i de bon cor, i tres fills: dos

nenes, bessones, la Maria i la Rosa de 8 anys i un nen, en Joan de 3 anys . La

masia era molt gran i tenia molts camps al voltant i molt a prop s’hi trobava el

riu Manol. La família Llauranet es dedicava a conrear les terres i criar animals

per alimentar-se.

Un dia de bon matí, va tocar a la porta un home fort, llest i molt espavilat, de

color, amb una motxilla vermella penjada a l’esquena, com si no tingués on

viure. Va demanar feina, però el pare va respondre que no, perquè entre ells ja

ho podien fer tot, però després li va fer molta llàstima i finalment va afirmar que

si. Content va dir:

- Em dic Gabriel.

L’home se’n va alegrar molt i li va prometre al seu amo que deixaria unes

plantes com ningú les tenia.

I així va ser. Un cop ell arribat a la masia, tot va començar a ser diferent, va

aconseguir unes tomates molt grans, uns enciams molt verds, uns pebrots

riquíssims, uns porcs que feien goig, unes gallines que feien molts ous, uns

grans cavalls, uns conills tan grossos que semblaven gats...

Ningú sabia com s’ho feia i tots els veïns dels voltants volien tenir tan grossos

els porcs, les gallines, els cavalls, els conills i aquelles plantes per alimentar-se

millor.

Els veïns vigilaven tot el dia però no es veia res estrany, en Gabriel donava als

animals el mateix menjar que la resta de veïns i tot anava com sempre.

El secret d´en Gabriel és que a la nit quan tothom dormia, ell anava a buscar

aigua a la gorga blava del riu Manol , regava totes les plantes de l´hort i donava

beure a tots els animals. L’aigua era d’un color groguenc i era molt màgica i

feia créixer mes ràpid les plantes i engreixar molt bé el bestiar.

Els amos com veien que ho feia tant bé, li van començar a donar ordres i més

ordres fins que l’home se’n va afartà i un dia va marxar.

Les plantes van tornar a quedar petites i el bestiar ja no feia tant goig i encara

que busquessin i busquessin , mai es va saber el secret de l’home.

Així que ja sabeu: Si passeu per la Gorga Blava a la nit no us oblideu de veure

aigua. Així creixereu fent molt de goig !!!

SARA 2013

Diu la llegenda que un home que es deia Ramón vivia amb la seva família en

una casa en el camp. Tenia dues filles que es deien Isona i Carla. La Isona era

la més gran de les nenes i la Carla la mitjana, perquè venia una altra en camí

(el part, es clar).

Un bon dia d’estiu mentre el pare anava a recollir el blat, un home que anava

vestit de negre molt sospitós va llençar un cigarret al camp que tenien al costat

de casa. Ell se’n va anar corrents per que ningú no s’adonés del que havia

passat. La dona d’en Ramón i les seves filles estaven dintre, el foc va

començar a recórrer tota la casa pel voltant i ... Quan en Ramón es va adonar

del que havia passat ja havien arribat els bombers, la policia, l’ambulància... Es

va posar molt nerviós en veure aquell garigall de gent i cotxes i hi va anar

corrents.

De la casa van sortir els bombers carregats de la mare i les filles que havien

mort a causa del fum. En Ramón es va sentir molt i molt trist, la seva vida havia

acabat.

Al matí següent va anar al Riu Manol, es va enfilar a un arbre ben alt i es va

tirar al Riu.

Diuen que si vas a les 24:00 de la nit al Riu Manol et trobaràs amb el cadàver

d’en Ramón.

I també que si vas a la casa on van morir les noies sentiràs una veu que diu:

— Ajuda’m!

la llegenda de la heroïnA

Cor de foc

Hi havia una vegada una dona que es deia Judith. Vivia sola rere el bosc.

Però, un dia que va anar a agafar aigua al Riu Manol de cop va trobar un

gegant molt dolent que només sabia destrossar arbres i ponts. Sort que sempre

portava a sobre un ganivet però no hi faria res amb un simple ganivet, no li

tallaria res i va anar a buscar una espasa. Va tornar i li va tallar el coll. De sobte

va aparèixer un piló de gent: Homes, dones, nens i nenes i fins i tot avis i àvies.

Fixeu-vos si va ser tant impactant que tot el poble es va reunir per coronar a la

senyoreta Judith. Un deia:

—Escolta, jo estic molt content per aquesta dona jo, si que la vull coronar !

I un altre deia:

—Jo també, jo també!

Així doncs l’ajuntament va decidir fer una votació:

—Jo, l’alcaldessa de Vilafant i els meus companys hem pres una decisió:

—Farem unes eleccions! Els homes i les dones tenen dret a votar!

—Aquestes eleccions tindran lloc el dia: Divendres, 15 de Febrer de 2013 a les

20:00, a l’escola les Mèlies. Perquè aquest tema té importància! — Va

exclamar l’alcaldessa.

—Si!!! Al final podrem votar per aquesta dona!!! — Va exclamar un habitant.

Finalment va arribar el dia més esperat per al poble de Vilafant;

Tot el poble va anar a votar ...

Uns 5.993 varen votar que “SI”. Menys 7 que no hi estaven d’acord ells eren de

les afores tocant Vilafant però si... Eren Vilafantencs...

La Judith va ser coronada el dia 17/2/2013 ( el Diumenge ) com a heroïna de

Vilafant.

Com una núvia va sortir de l’ajuntament, la gent cridava amb alegria, emoció i

fins i tot hi havia gent plorant...

Li van oferir un piló de coses: una casa gegant a la vila, un xalet a Llançà, però

les rebutjava

Cada dia arribava un ram de flors d’un tal Martí...Qui podia ser?

Un dia un home es va plantar davant la casa pobre de la Judith i quan la Judith

va sortir a comprar al mercat unes pomes se’l va trobar assegut a terra amb un

ram de roses i preguntant-li:

—Vols ser la meva novia?

—Sóc en Martí, el teu admirador!

I la Judith va contestar:

—Si però...

—Però què!

—Si!!!!!

Aquell mateix dia la noia va anar a veure la seva casa de la vila per a veure

com podia traspassar-la al costat del Riu Manol, on ella havia viscut des que

era ven petita.

La Judith va aconseguir traslladar-la al riu i estava molt contenta:

—Si!!! Al final he pogut!!!!—Cridava feliç la noia.

En aquell precís moment va aparèixer en Martí per la porta:

—Hola amor meu, com és que estàs tan i tan contenta?

—Ja he pogut traslladar la casa de la vila aquí!!!—Va exclamar la noia tan feliç.

—Molt bé amor!!!—Exclamava també el noi.

Va passar 1 any i mig i...

—Vols casar-te amb mi? —Va preguntar-li a la Judith en Martí.

Ells vivien junts i s’estimaven molt!!!

—Si!!!

—Posem data?

—Si que tal en...Octubre?

—Si que tal el...5?

—Si!!!!

La Judith i en Martí es van casar tal com ho van dir el dia 5 d’octubre de 2013, i

van tenir 2 fillets bessons una nena que es deia Adriana i un nen que es deia

Sergi i van viure molt bé i a la casa del riu on sempre els nens jugaven.

FI

Navata Style En un temps molt llunyà, a les contrades de Vilafant, en un gloriós palau d’amples parets de pedra i altes torres de vigilància, s’hi instal·lava un famós comte. El seu nom era Pau Vilafant II. Era alt, fort, amb uns preciosos ulls blaus i la seva personalitat inspirava molta confiança. Doncs li quedaven pocs dies per emprendre un viatge sense retorn. Ell tenia dos fills disposats a heretar el seu càrrec com a comte i el seu gran palau. Com que ambdós ho volien heretar ,el seu pare els hi va proposar, que el que li entregués l’objecte més preciós i valuós es quedaria el seu càrrec com a comte. El nom del fill gran, era Miquel i el del fill petit, Guillem. Tots dos van acceptar. En Miquel tenia totes les de guanyar degut, a que, era alt, fort i robust com el seu pare, en canvi Guillem, era prim i dèbil com una flor, però tenia una intel·ligència molt alta, cosa que Miquel no en disposava.

Doncs així es van separar i van anar en busca de l’objecte meravellós. Miquel, va anar pels volts del riu Manol, al bosc d’arbres frondosos i alts, d’on era difícil que entrés un sol raig de llum d’entre l’espès fullatge de moltes i variades espècies d’arbres. De sobte, d’entre els arbustos sortí un soroll esgarrifós. Miquel, s’hi acostà sigilosament i ... ¡Flop! Un petit conill saltà dels arbustos. Ell va caure de culs sobre el fullam sec del bosc. D’altra banda, Guillem es va dirigir a Palol Sabaldòria, en busca d’alguna joia dels avantpassats, o restes d’ossos antics, d’altres civilitzacions Iberes o prehistòriques. Segons Guillem i els seus estudis hi vivien antigues tribus, cosa que al seu pare li fascinava molt. Doncs així, va començar a buscar i rebuscar, excavant i aixecant brossa, fins que, de sobte, va veure, una pedra lluent com el sol, on hi havia incrustats diamants, cada un valorat en més de quinze mil monedes d’or. Guillem, sorprès, la va agafar, i , a corre cuita la va portar al seu germà per dir-li que no tenia cap possibilitat contra aquella joia. Miquel, furiós, va començar a còrrer bosc sense parar, ni per respirar. Fins que sobtadament, va veure una cova, fosca com la gola d’un llop. Era just al costat del riu Manol. Miquel, amb cautela, entrà en aquella profunda cova. No s’hi veia res, absolutament res. Ell, amb veu tremolosa digué:

- Hola. Que hi ha algú? No es va sentir cap resposta, l’únic que s’escoltà fou el seu eco i el soroll de les seves passes tremoloses. En aquell moment, s’escoltà un soroll esgarrifós des del més profund de la cova. Miquel per precaució, agafà una pedra afilada, i s’endinsà a la cova. De sobte, del sostre, saltà una bèstia negra i peluda, amb uns ulls blancs i lluents. Miquel no va poder fer res i la bèstia se l’emportà. D’ en Miquel, no se’n va saber res mai més, i , Guillem, heretà el càrrec com a comte i des d’aquell dia el seu nom va ser Guillem Vilafant III. Ara governa el meravellós poble de Vilafant. Degut a aquest fet, es diu, que si passeges pels voltants del riu Manol, un dia de lluna plena, veuràs l’esperit d’en Miquel dient:

- Em mereixo el càrrec com a comte!!! - Me’l mereixo!!!

Capità calçotets Temps era temps, un noble rei habitava en un palau majestuós acompanyat per la seva dona, la reina. Tots dos vivien en harmonia. Un bon dia de primavera, el rei anomenat Carlemany, va proposar a la seva esposa tenir un fill que fos l’hereu de les seves riqueses, fortunes i els seus immensos terrenys, i així ho van fer. Al cap de pocs mesos, la reina va donar a llum. El feliç matrimoni va anomenar a aquella criatura príncep Leovigil. El rei, li va ensenyar a ser un futur rei noble respectuós i considerat. Però la dona del rei va portar al món una altre criatura, de nom Elies. Només un dels dos prínceps, seria l’hereu del tant apreciat Palau de Sabaldòria. Quan els germans van tenir una certa edat , el rei els va reunir per fer- los una prova que decidiria qui dels dos seria escollit per ser el futur rei. Leovigil, es va sorprendre de la decisió del seu pare, ja que ell sempre havia cregut que com a fill gran seria el futur rei. La prova consistia en portar-li al Rei, el major nombre de riqueses possibles abans que es pongués el sol. Els dos germans es van dirigir cap a la porta de sortida del Palau, a pas lleuger, per així aconseguir aquell preuat premi, ser el “rei de “ Palau de Sabaldòria”. Leovigil va anar pels voltants de les contrades recordant un conte que li havia explicat el seu pare: Es tractava de dos ous d’or que estaven connectats, un a l’element del foc i l’altre a l’element del’aigua. Tot seguit va decidir anar a buscar-los. Entre uns matolls a tocar de l’església de Sant Cebrià,va observar com una bola brillava amb força, era l’ou del foc.El jove sorprès, va agafar l’ou amb compte, i al tocar-lo es van il·lustrar unes diapositives. Les diapositives explicaven que quan el posseïdor de l’ou del foc morís es transformaria en un ocell, però el príncep estava més pendent de l’ou que de les imatges. A l ‘arribar al palau es va assabentar de que el seu germà no havia arribat, llavors va pensar en un pla per no perdre i assegurar-se l’herència.

Aquest pla consistia en provocar un incendi,i salvar el rei de les flames. Així el rei li agrairia donant-li l’herència. Però li va sortir malament, Leovigilal cap de poc moria per cremades i asfixiat a conseqüència del foc que ell mateix havia provocat.

En el mateix instant en que el cor li va deixar de bategar, va transformar-se en un preciós ocell amb un plomatge sedós, cobert per unes flames intenses que enlluernaven tot el que estava al seu voltant. L’altre fill que no s’havia assabentat del que havia passat, es va dirigir en direcció al riu Manol pel camí de l’alzina mil•lenària. Mentre pensava en la possibilitat que un tresor hagués quedat submergit en aquell riu tant misteriós, va decidir endinsar-se en aquelles profundes aigües, ja que va veure una espècie de pedra que brillava més que el propi sol. Elies intrigat i alhora sorprès per la rapidesa en que havia trobat un possible tresor que el feia pensar que potser seria el futur rei. Elies, no va ser conscient de la profunditat on es trobava l’objecte brillant, ja que només tenia ulls del possible descobriment que estava fent. Quan estava a punt d’agafar-lo, es va adonar que tant sols era un simple ou platejat. Tot i la decepció, el jove va subjectar l’ou i el va empènyer a la superfície. Però de sobte, els pulmons li van fallar, ja que havia estat massa temps sota l’aigua i poc a poc se li van anant tancant els ulls. Sense saber-ho, Elies havia trobat l’ou de l’element de l’aigua. Al cap de pocs segons, igual que li havia passat al seu germà, Elias va patir una mutació i es va transformar en un bell ocell. Aquest ocell tenia les plomes platejades i estava envoltada d’una aigua cristal·lina. Els germans convertits en ocells, es van trobar al Pla d’en Martí, molt a prop del palau, on es trobava el rei. Aquells ocells van començar a exhibir una gran varietat d’acrobàcies aèries, amb de intenció de presentar una ferotge batalla entre ells. Quan la lluita estava més disputada, els dos majestuosos ocells van xocar frontalment i va haver una gran explosió de llum. Es rumoreja, que el rei es va passar la resta de la seva vida plorant, penedit per haver provocat aquella inútil batalla, que va acabar amb la vida dels seus dos únics fills.

La llegenda del riu

Manol

Juncaria95

Hi havia una vegada una fada bruta que no parava de plorar i plorar en ple

estiu. De sobte venir un follet:

—Que et passa?—va preguntar el follet.

—Doncs que estic bruta i tinc set. Estic buscant un riu per beure i netejar-me.

El follet, tot dispost a ajudar va guiar la fada al riu mes proper que conegué.

Quan hi van arribar tot desesperats, van veure que era tot sec. Van tenir un

fort disgust. La fada, ja desesperada de les ganes de beure aigua, digué:

—Follet, sisplau, busca aigua en un riu, sinó em moriré de set.

El pobre follet va emprendre la busca d’ aigua, però en un estiu molt calorós

era molt difícil trobar aigua. El follet, animat en trobar aigua, va buscar i

preguntar a tothom que veié. Buscava per tots els rius de Catalunya, però no va

trobar aigua. Un ogre en veure el follet desesperat el va ajudar deient:

—Si busques un riu, ves al del poble de Vilafant perquè sempre esta ple.

El follet, confiat en les paraules de l’ogre, va agafar els pols que tenir en la

butxaca i va dir:

—Pols, polsets, transporta’m a el vell riu de Vilafant. I en 0,1 segons ja estava

allà. Allà va trobar-se a un follet amic seu i el follet, en lloc de parar-se a xerrar,

va limitar-se a buscar aigua neta al riu. El follet va pensar que al ser un ogre

l’enganyaria, així que va anar amb menys seguretat.

—Per fi.—va dir el follet molt animat. Va trobar l’aigua i ràpidament va agafar

aigua i va anar cap a la fada. En arribar va veure que la fada estava molt

pàl·lida i com un llamp va fer-li empassar l’aigua.

La fada es va recuperar al cap de 1 hora i va mirar el follet que era mort de

gana i set.

Encara, quan al estiu la gent va al riu, truca a la policia per perquè senten:

—He d’ajudar la fada!

FI

L’àguila d’or pingu

Fa molt de temps, un moliner tenia una àguila molt especial. Era especial

només per ell perquè, gràcies a ella va trobar un arbre d’or. El moliner, com

que l’arbre era petit, el va portar a casa seu i el va plantar al seu hort. El que no

sabia el moliner és que l’arbre esta maleït.

Al cap de cinc anys el moliner, estava passejant per la vora del riu Manol i va

trobar una fada que li va dir:

—Tu ets el moliner que va trobar l’arbre d’or?

I el moliner va respondre:

—Sí, perquè?

—Has de saber una cosa, l’arbre d’or esta maleït.

—i que passarà, em moriré?

—No tranquil, però... quan faci la primera poma llançarà una maledicció a la

teva mascota.

—A l’àguila?

—Si.

El moliner va córrer cap a casa seva per mirar l’arbre. Quant va arribar va veure

la primera poma i li va dir a la seva àguila:

—Vola molt lluny!!!!

L’àguila va sortir volant però quan passava per sobre una bassa del Manol

l’arbre li va llençar la maledicció l’àguila es va convertir en or i es va enfonsar.

Diu la llegenda que qui es banya a la bassa es converteix en or i s’enfonsa per

sempre més.

Fa molt de temps on ara coneixem Vilafant ,abans era un petit poblet on

predominaven els boscos, els camps i els rius.

Un d’aquests rius, era el riu Manol, un preciós riu amb peixos que es convertien

en escuma quan es morien, aus que vivien en les aigües tranquil·les del riu, ...i

tot tipus d’animals aquàtics i semi aquàtics.

Amb el temps, aquests animals van anar desapareixent i els únics que van

quedar, estan dormint al fons del riu.

El temps va passar encara més i van arribar els humans.

Els humans no eren gent educada ni respectuosa pel riu Manol de Vilafant.

Degut això,la el riu Manol va decidir fe’ls passar una mala jugada perquè

havien malferit les seves aigües tranquil·les .

El mateix riu,es va crear amb aigua, roques i tot tipus de materials naturals ,una

espècie d’humà que seria el seu portador de missatges i seria qui advertiria als

humans de que cuidessin el riu.

L’humà creat pel riu va anar a advertir als humans:

-Soc el déu del riu Manol ! I us adverteixo, que si no cuideu el riu, les aigües del

riu us faran passar una mala jugada!!!!!!!

Els humans van passar de les advertències del déu del riu i van continuar

contaminant-lo com si no hagüés passat res.

El riu va decidir atacar i va convocar: tempestes i remolins contre els humans

destruint així les seves cases, oficis,...

Els humans quan ho van veure van decidir anar a disculpar-se .

EL CREADOR DE SOMNIS

Van parlar amb el riu i van arribar a un acord, ells no contaminarien més si el

riu els tornava a reconstruir el poble.

I així va ser, de cop una d’aquelles aus màgiques, que descansaven al riu, un

colom, el colom de la pau, es va despertar i va sortir de l’aigua lluent,

reconstruint tot el que les tempestes i els remolins havien destruït, deixant-ho

tot nou i net.

De cop, el colom es va convertir en una alzina, l’alzina mil·lenària, que seria en

memòria, d’aquell acord que el riu i els humans tenien.

Diuen, que el dia en que els humans tornin a contaminar el riu, l’alzina morirà i

el pacte entre el riu i els humans es trencarà i el riu tornarà a atacar.

Els avantpassats del Manol KETUS Diuen que en temps dels vells pirates, Vilafant era un mar oceànic immens, e interminable de veure amb els ulls. Aquest mar era cinc-cents mil metres profund, i si algun dia hi caus no tornaràs a observar l'aire que ens envolta. El mar era especial, perquè l'aigua era dolça, cosa no gaire normal ja que tots els mars són d'aigua salada. Aquest riu anomenat “Manol”, són les ultimes restes que en queden d'ell, ja que el mar se’n va anar evaporant fins acabar amb un riu. En aquest mar hi viatjaven uns bons pirates coneguts com els “Manolos”, d'aquí ve el nom del majestuós riu. Els pirates, feien moltes aventures, i vivien dels petits i gran peixos, que caçaven en el fons del mar. Un dia de molta tempesta, amb llamps que il.luminaven tot el cel negre com la gola d'un llop, i amb un vent que feia aixecar unes ones que grataven el cel, van patir un petit accident fent bolcar el gran vaixell de fusta, al tocar amb una d'aquestes grans ones

Aquests pirates barbuts com les branques plenes de fulles dels arbres, transportaven un valiós e important tresor. Duien que era una pedra que i.luminava més que el sol, de color vermella com la sang, tot envoltada de diamants, cada un dells valorats per més de 10.000 monedes d'or. Aquesta, es va quedar enfonsada i sola com la una en el fons del mar. El capità durant anys la va intentar trobar, però mai ho va aconseguir, i va dir que qui la trobés seria el rei del mar d'aquell temps,i també el rei de Vilafant.

Les ruïnes del vaixell, es van quedar en aquell mar. Ara que hi ha terra enves de mar, he sentit a parlar de que el vaixell el van convertir amb una fàbrica de totxanes (la bobila), i que la xemeneia que hi ha de totxanes, és l'antic màstil del vaixell. Els pirates del vaixell van poder escapar de la tempesta fins arribar en una illa, allà van haver de lluitar contra uns pagesos amb barret de palla groga, que els atacaven amb unes forques afilades com les dents d'un lleó. Per aixó en aquests moments existeixen “Les Forques de Vilafant”. El nom del Camp dels Enginyers prové del segrest de la filla del capità del barco.Es parla que uns enginyers bojos, que vivien en mig d'uns camps grandíssims ,segrestaren la filla del capità. Demanaven la pedra a canvi de la seva filla. El capità, sabia que la pedra estava desapareguda en el fons del mar, però en trobà una de molt semblant, que era falsa. Els enginyers bojos, es pensaven que eren els reis del tot Vilafant. I demanaven a tot el poblat que els rendissin homenatge, però ningú els feia cas. Així doncs foren a la gran i tenebrosa casa del capità, i reclamà el seu poderós poder, amenaçant-los. El capità no va aguantar més i els va enviar de caps a la presó, durant tota la seva vida! La gran profecia diu que si un dia de molta pluja, mires cap el riu i veus un petit i lluminós raig de sol, assenyalant el riu, l'has de seguir i anar fins el punt on acaba aquest raig. Un cop allà, busques pel fons del riu on hi ha el punt assenyalat fins trobar la pedra tan valiosa. Si la trobes i l’ agafes, podràs viatjar al passat i observar l’ antic immens mar profund.

TIQUISMIQUIS

Hi havia una vegada un home que mai no feia cas al que li manaven, com en

diem a qui un home lliure de normes . Els agents forestals sempre deien que

qui travessés el Manol seria una persona de pedra per tota la vida . També

deien que si el Gener anaves a la Bòbila et menjarien els vampirs o que si la

nena del pou sortiria i apareixeria per la teva claveguera ...Però tot això l’home

o més ben dit en Jeremaia no en feia cap cas perquè deia que això eren tot

tonteries inventades per persones avorrides que no sabien que fer amb la seva

vida. Amb aquestes, un dia en Jeremaia es va acostar al riu Manol .

Ell veia que tots els animals com llebres, tortugues, guineus i fins i tot gossos

passaven a l’altre banda del Manol , i que tornaven sense ser de pedra, però ell

per si de cas no hi va voler passar. Al cap de una setmana en Jeremaia hi va

tornar però ell veia el mateix que no passava res, llavors va decidir passar a

l’altre banda i en travessar va veure una llum de fons que li deia :

—Els animals no els afecta, però als humans si els afecta .

Però ell com si fos imaginació seva va continuar amb el que estava fent . Un

cop allà va notar una cosa rara pel cos i també que cada cop pesava una mica

mes i estava molta cansat... Al cap d’unes hores va voler marxar però en

travessar no podia perquè era com una membrana que no podia travessar , la

veu va tornar i li va dir :

—T’he avisat però tu mai no fas cas a el que et diuen .

De cop i volta es va transformar en pedra. Ell no va poder aguantar l’equilibri i

va caure a terra a trossos minúsculs.

Fins i tot ara es diu que fa poc una parella varen anar al Manol i varen trobar

les parts de la cara i quan les van ajuntar i varen fer tornar en vida uns segons i

els va dir :

—Mai desafieu les lleis per molt patètiques que us semblin, si no os passarà el

mateix que a mi .

TIQUISMIQUIS

Armani12

El meu avi em va explicar una historia de fa molt de temps quan ell tenia 11

anys, llavors vivia a Vilafant, per on travessava el riu Manol. Tenien el costum

de quan sortien de l’escola anar amb els amics a jugar a la vora del riu Manol.

Un dia, quan van sortir de l’escola en Pep en Martí i la Marina vàrem anar cap

al riu i van veure que tots els peixos estaven morts, l’aigua feia molta mala olor

i tenia un color marronós i suraven molts de peixos morts. Es van portar les

mans al cap i van exclamar:

—Remei, que ha pogut passar perquè l’aigua estigui tant bruta i

contaminada?—llavors van començar a buscar pistes que els hi poguessin dir

RIU MANOL

la causa d’aquesta horrible imatge, més tard van veure un cartell que deia :

“Inauguració de la nova fàbrica de Xocolata” llavors van pensar que això podia

haver estat la causa de la catàstrofe.

Els nens van veure que la fàbrica estava instal·lada just al costat del riu i que

estava vessant aigües contaminades directament al riu,seguidament els nen

varen anar a l’ajuntament per parlar amb l’alcalde i explicar-li el que havien vist

. Llavors l’alcaldessa cridar l’agutzil perquè acompanyés als nens al lloc dels

fets per veure si realment el problema que havia creat la mort dels peixos era

degut a les aigües residuals que la fàbrica llançava directament al riu. En Serafí

que així es deia l’agutzil va pensar que tot plegat era una broma dels nens que

en sortir de l’escola tenien ganes de gresca. És començava a fer fosc mentre

es dirigien amb en Serafí per un camí a tocar la Bòbila que feia anys que era

tancada i a la qual els nens durant el dia entraven i es passaven el dia

perduts a dintre jugant, però ara era de nit i no semblava la mateixa fabrica on

tantes vegades havien entrat. Aquella fabrica nocturna els feia pensar en

històries i llegendes que ens explicaven els avis sobre nens desapareguts a la

nit, per això no ens deixaven sortir de nit. En Pep en Martí i la Marina varen

continuar asseguts al cotxe patrulla acompanyant en Serafí, cadascú imaginant

la seva història rocambolesca que li feia venir només de veure aquella fàbrica

de nit. En passar la Bòbila varem continuar uns dos km fins arribar a la fàbrica

nova de Xocolata. Ens varem dirigir directament a on vam veure els desaigües

que provenien de dins de la fàbrica i estaven vessant en aquells moments gran

quantitat d’un líquid marronós que desprenia una forta olor que fins hi tot els

feia venir ganes de treure a tots. En Serafí va recollir unes mostres per

emportar-les a analitzar al dia següent al laboratori. Ens va portar a tots cap a

casa que segurament els nostres pares estaven preocupats pensant que ens

havia passat alguna cosa.

Al dia següent varen analitzar les mostres recollides per en Serafí,

efectivament eren molt contaminants i amb aquesta mostra varen poder

demostrar que els responsables d’aquesta catàstrofe havien estat els

vessaments de la fabrica al riu Manol el qual havia provocat la mort dels

peixos.

Es varen posar en contacte amb els amos de la fàbrica i els vam informar del

que estava passant i llavors varen trobar que el problema venia d’una màquina

que no estava ajustada i en comptes de reciclar l’oli vell el llençava directament

al riu. De seguida varen solventar el problema i tot va ser gràcies a les

entremaliadures d’aquells tres nens que a la sortida de l’escola que en

comptes d’anar a fer disbarats anaven cada tarda a jugar a la vora del riu

Manol.

Això va ser possible gràcies a l’ajuda de tres nois Vilafantencs: En Pep en

Martí i la Marina els quals varen ser recompensats per l’alcalde i es va fer una

festa per commemorar aquella acció del nens.

Aquesta història fa anys que li sento dir al meu avi i també veig que li explica

als meus cosins. Es la llegenda del Riu Manol.......

El món perdut Pseudònim: Pauloski

Fa pocs anys a Catalunya, en un poble anomenat Vilafant, una família estava

fent un picnic sota l’alzina de Can Massanet. La Sandra, la filla, es va quedar

dormida al costat de la font, sota l’alzina. Ella quan es va despertar es trobava

sola, sense ningú. Estava tranquil·la perquè es pensava que era una broma.

Desprès de bastants minuts va veure una llum semblant a la llum de la

llanterna del seu germà. Va anar corrent cap allà, però quan va arribar va veure

un home bastant gran que li va dir:

—Busques algú?

—Sí, busco a la meva família—va respondre ella una mica desesperada.

—Doncs jo no he vist a ningú, però he sentit molt de soroll pel riu Manol, si vols

anar-hi és per aquí, només has de tirar a l’esquerra i ja hi seràs. Però t’aviso

que molt poca gent hi va a aquell riu.

—Ah, gràcies, que tingui una bona tarda—va dir espantada del que va dir

aquell home.

Va anar cap al bosc, però no trobava a ningú i semblava que caminava sense

rumb. Es feia de nit i estava cansada de fer voltes per allà, va decidir que

dormiria fins l’endemà quan ja hi hauria llum per trobar la sortida i també als

seus pares.

No podia dormir perquè sentia algú cantant una cançó bastant trista i aquella

cançó li recordava que estava sola, sense la seva família i sense el seu peluix

per anar a dormir. Ella va anar a veure qui era el que cantava, ja que no podia

dormir. No va veure a ningú, nomes un munt d’arbres, però encara sentia

cantar. Va estar allà molt temps buscant, però no trobava cap persona. Al final

la Sandra se’n va adonar que no era una persona qui cantava...era un arbre!

De cop i volta va pensar que tots els arbres que havia vist tenien una cara, els

ulls eren dos fulles, el nas estava format en el tronc i la boca també. La Sandra

estava amb la boca oberta, no s’ho creia. Al final va trobar l’arbre que cantava,

era bastant lleig. La Sandra encara amb la boca oberta li va dir:

—Hola Sr. Arbre.

—No veus que estic cantant?

—Sí, però...

—Doncs calla! —va dir amb menyspreu a la Sandra

—Que calli?

—Perdoni’m senyoreta, fa molt que no veig a persones i em pensava que eres

uns d’aquells arbres que hi ha allà que sempre es fan els xulos

—Com que no veus a persones? Per això cantaves aquella cançó tan trista?

—Doncs sí, les persones ja no venen, van començar a sentir les nostres veus i

les nostres passes per les nits i es van espantar.

—També podeu caminar?

—Sí, però només per les nits perquè durant el dia no ens podem moure.—va

explicar-li l’arbre.

—Una cosa, com et dius?

—Em dic Roger i tu?

—Em dic Sandra.

La Sandra li va explicar que s’havia perdut i l’arbre li va dir que l’ajudaria a sortir

d’allà si ella venia cada dia a passar amb ell una estona. Va dir que sí, i al final

va sortir del riu i va anar caminant per la carretera fins que va veure els seus

pares que l’estaven buscant.

Tot va sortir molt bé, al final en Roger i la Sandra es van fer molt amics i la gent

va anar tornant a fer excursions pel riu, passeigs, picnics...

Diuen que si vas pel riu a les nits es senten les veus de la Sandra i d’en Roger

cantant unes cançons ben alegres.

PSEUDÒNIM: PUYI Creus que dos estranys poden ser parella? Doncs així explica aquesta llegenda... La família Puigmal, era una família rica, que vivia en una mansió en forma de palau, de finestres rodones com els ulls d’una persona, vora del Riu Manol on les seves aigües eren fresques i tan clares que podies veure’t reflectit com si fos un mirall. Envoltats de meravellosa vegetació. La seva filla, l’Elisenda, destacava per la seva bellesa i un llarg cabell, llarg com la cua d’un cavall i tan ros que el sol s’hi reflectia. L’Elisenda guardava un secret, vivia enamorada d’en Pol, un noble mercader, de família pobre, per cert. Els pares de l’Elisenda, en Marc i la Montserrat, tenien planejat el seu casament i sempre li estaven al damunt amb les mateixes paraules: -Per què no et cases amb l’Oriol? És un cavaller, molt valent i de bona família. -No vull casar-me amb ell! És més lleig que una bavosa! -va contestar l’Elisenda, tota empipada. La conversa va acabar aquí, perquè el que no sabien els seus pares és que es veia cada tarda amb en Pol vora el Riu Manol. Enmig de tanta vegetació havien trobat un lloc on ningú els podia veure i on contemplaven tot el què els hi oferia aquell indret i s’explicaven totes les aventures que els hi havia passat. En Marc i la Montserrat van sospitar perquè l’Elisenda no apareixia cap tarda a cap lloc, van anar a casa la família d’en Pol. Molt enfadats, li van dir: -Volem que deixis a la nostra filla perquè hi ha un noble cavaller per ella que al menys és ric! Entristit, va anar per últim cop al riu per acomiadar-se de la seva estimada. Van passar els dies i com cada tarda, l’Elisenda tornava vora al riu però en Pol no apareixia.

En veure això, l’Elisenda es va adonar que els seus pares tenien alguna cosa a veure i va exigir una explicació: -El mercader no ve perquè li hem dit que no et molestés més -van dir els seus pares -volem que et casis amb l’Oriol. -Més igual que sigui pobre! -va dir l’Elisenda- al menys té bon cor, no com l’Oriol. L’Elisenda, entristida, va anar a buscar a en Pol i tots dos junts, es dirigiren al seu amagatall on tants moments feliços havien passat. Ja era fosc i el sol s’amagava, però l’últim raig, mentre s’abraçaven, va entrar al cos dels dos enamorats i aleshores, com si fossin xocolata i es fongueren, formant part del riu Diuen que si passeges amb el teu enamorat vora el riuu Manol, quan fa tramuntana i el sol s’amaga, l’últim raig , et deixa veure reflectit a les seves aigües els dos enamorats.

EL REGNE AQUÀTIC

AVATAR

Pels volts del seglev,el món estava dividit en Quatre territoris:Els regnes de

l'aigua,terra,foc i ventels quals estaven protegits pel seu propi element.

El regne de l'aiguaestava rodejat per un immrnesriufulgent i

d'aiguacristal·lina,donant lloc al naixementd'una gran cascada impulsada amb

una forçadescomunal,desfiant la gravetat i perdent-se en elsnúvols del celamb

una força increïble que protegia el territori i elsseus habitants .

El regne del foc estava protegit per un colosalfluix de lava i flames les

qualscreaven una barrera de foc.

Elregne de la terra, tenia roques marrons,llargues i punxegudestotalmentllises i

impossibles d'escalar.El regne del vent,estavaenvoltat per un poderós remoli

que sortia del centre del poble.L'únicasortida i comunicació que tenien era el

nucli de la terra,on hi reinaval'Avatar,l'únic humà que podia dominar

elsquatreelements.

El Rei de l'aigua(que es dóna a conèixer el (ReiManol) i el

seupoble,estavenfestejantt el natalici de la sevafilla,Adelida, a Villadefant (un

poblecatalà que actualment es diuVilafant.)

Adelaida ,era la princesa de l'aigua,tenia el cabellllarg i negre,unsulls de color

blau i una marca en el front que simbolitza el poder de l'aigua.

El temps transcorria i la princesa Adelaida desenvolupava elsseuspodersfins

arribar a l'últimnivell,el qual va acabar alstretzeanys.

Quan va ser l'aniversarid'Adelaida,va arribar una notícia aterradora al poble,

que deia el següent:"-El fill de l’ Avatar ha estatraptat pelspirates!" .En saber la

terrorífica noticia, els habitants del regne de l'aigua , es van quedar

ambsilenci,vandeixar de festejar el seuaniversari i el reiManol va enviar a un

missatger perquè els reis delsaltresterritoris es reunissin al centre de la terra

per esbrinarcompodrien salvar a l'Airbender(el fill de l'Avatar).

Adelaida, estava decepcionada del seu pare perquètrobava més captivador el

segrestd'Airbender que ella.Elpríncep del foc li passava el mateixamb el seu

pare.

Adelaida, estava asseguda a la torre més alta del castell, el qual es trobava en

ple bosc i justdavant hi havia un petitllac de aigua cristal·lina que connectava

amb el Mare Nostrem (Mar Mediterrani), que contenia una cova amb un

riusobterranid'unsvint-i-dos quilòmetres i que conduia a una esfera de

vidrefulgent que disposava del màxim poder aquàtic del món.

El príncep del foc,Mateu,es va asseure al costat d’ Adelaida.

-Com et dius?-va preguntar en Mateu

-Adelaida-va contestar.

-Jo Mateu-va dirmentre per davantpassava un gran vaixell pirata.

-He!Mira, és un vaixell pirat!.

-I si és allà on és l'Airbender?-va preguntar en Mateu

-Jo esticdisposada a entrar-hi per averiguar si hi és allà- va dir Adelaida amb

seguretat.

-D'acord,però no hauríem de preguntar primer si podem anar-hi?-li contesta en

Mateu

-Segurament no ens buscaran!-va contestar Adelaida

-D'acord....-li contesta Mateu ,amb un to sumís.

Un cop en el vaixell van començar a buscar a l'Airbender,però el vaixell estava

ple de pirates,fins que Adelaida es va entrebancar i va fer massa

soroll.Elspirates a l’ adona-rse d'unapresència enemiga i en Mateu i l'Adelaida

van haver de lluitarfins arribar al capità del vaixell,el qual teniatancat a

Airbender en una gàbia.EnMateu i l’ Adelaida van ajuntar la sevaforça per

vencre el perillós i despietat piirata,pero el capità era mol fort i no van poder

vencre’l.El pirata els va tencar i no van poder sortir.

Mentrestant el reiManolsortia de la reunió parlantamb el rei del foc sobre la

situació,peròquan el reiManol va alçar la mirada, va veure que la sevafilla no hi

era i el fill del foctampoc hi era.El rei Manol i el rei del foc van entrar corrents al

regne de l'Avatar per comentar-li que el príncep del foc i la princesa de l'aigua

també haviendesaparegut.

-Avatar!,la princesa de l'aigua i el príncep del foc han desaparegut!-va dir el

reiManol.

L'Avataresva quedar en silenci i no va contestar.

-Que et passa?-va preguntar el rei del foc.

-És que el que no sabeu,és que el meufill ha heretat el quatreelements-va

dirl'Avatar

-Però el teufill no es deixarà controlar pelspirates,¿no?-va dirambinseguretat el

reiManol.

-No,no es deixarà ,però elspiratestenen un Bruixot que pot controlar la ment de

les persones-va dirl'Avatar.

-I si elspiratesdecobreixen que ha heretat elsquatreelements?...Controlaran el

món!!!-va dir el reiManol, moltespantat.

-Sí ,tensraó ,però si passajo no podré evitar-ho-va dir l'Avatar.

-Com que no podràsevitar-ho?,si tu etsmoltfort!-va dir el rei del foc per intentar

anima’l.

-És que el meufill és molt més jove que jo,i al ser jove controla molt més

béelsquatreelements,encanvi,josócmolt més vell i em costa més domina’ ls-va

dirl'Avatar ,amb un to sumís.

-Tranquil,jo tinc el poder necessari per intentar trobar a l'Airbender-va dir el rei

Manol

-Què volsdiramb això d'intentar?-va preguntar l'Avatar

-La mevafilla ,Adelaida,quan va néixer ,tenia una marca en el front que

simbolitza el màxim poder aquàtic del món.Aquella marca té una atracció en la

nostra esfera de poder increïble.Si en algun cas li passesalgo a la princesa

Adelaida l'esfera,si se l'introdueix poder i amb una mica de

paciència,l'esferaactivaria i ensdonaria alguna senyal per saber on hi seria.Amb

una mica de sort si la mevafilla està ambl'Airbender i el príncep del foc

podriem saber onestarien-va dir el reiManol

-Però si el meufill no estigués amb ella, no podríem rescata’-va dir´l'Avatar

-Jaho sé però no pucoferir res mès,senyor-va contestar el reiManol

-D'acordproveremambaixò ,peròquan creus que tardaràs en reunir tot el poder

aquàtic?-va preguntar l'Avatar.

-Amb una mica de sort i paciència,unesdeuhores-va dir el reiManol

-No sé si ensdonarà temps-va dir el rei del foc ,amb un to sumís

-Bueno,tindrem que provar-ho.

-Manol!,vescorrents a activar l'esfera,itu,rei del foc,dóna la gran noticia a

totselsterritoris-va manar l'Avatar.

Mentrestant ,el vaixell pirata jahaviaarribat a Sant Pere Pescador.Elcapità va

agafar als tres prínceps i els va lligar en una cadira.ElBruixot,alveure a

l'Airbender es va quedar molt orgullós.

-Mira què tenimaquí i,dos mucosos i el fill de l'Avatar-va dir el Bruixot.

-No empodràs vencreBruixotja he heretat elsquatrepodersi et pucguanyar.

-Com que ja has heretat elsquatrepoders?-va dir el Bruixot

-Senyor,ja no ens fa falta l'Avatar,podem dominar el mónamb el seufill-va dir un

delspirates, ambveu baixa

-D'acord,tardaré una mica amb hipnotiza’ll però mereixerà la pena

El reiManol va poder activar l’esfera i el rius subterrani s de vint-i-dos

quilòmetres es van aixecar i van fer una ruta fins desembocar al Sant Pere

Pescador.L’ Avatar i totselsregnes van salvar als tres prínceps i van evitar que

elspiratescontrolessin el món.Aquesta senyal que va ferl’esfera es va convertir

en un riu,iquan el reiManol va morir,Adelaida li va posar un nom que es diu el

riu Manol.

La llegendadiu que en el més profund del riuManol,encarahi ha l’ esfera del

gran poder.

TORVI

Tot va començar en un noble poble anomenat Vilafant, on un gran misteri corria

pels carrers deixant les persones dubtant si aquell fet era realitat o simplement

un mite.

I això passava perquè algunes persones deien que havien sigut testimonis

d’observar un éseer fantàstic, deien que era una femella, i que tenia gran

semblança amb l’ésser humà, però ella no tenia ni peus ni cames sinò que

tenia una brillant cua de peix amb unes escates tan boniques que feien que

perdessis el coneixement, i uns cabells daurats adornats per estrelles de mar,

mès el seu bonic cos feia que la seva bellesa sigui indescritible.

A Can Masanet un noi que es deia Eloi que era un gran pintor que li encantava

dibuixar l’arbre mil.lenari quan el sol s’amagava entre les muntanyes, jove,ben

plantat,molt atractiu i amb una curiositat molt gran sobre aquell éssser

misterios;i va anar el seu encontré.. Tot i que era molt curiòs la seva vertadera

raó de buscar la criatura eé perquè el seu pare (que era molt pobre) va dir que

si trobaven una sirena i tiressin el seu cor en els aiguamolls, la seva pobresa

acabaría.

Va anar el riu Manol que era un es localitzava la criatura,i només esperava

que el seu pensament que era una sirena, fos veritat.

Quan va arribar al riu, es va asseure en les verdes i curtes plantes de la vorera

drel riu, contemplant-lo esperant que aquell ésser surgis i el pogués observar i

d’alguna manera complir les seves intecions.

El noi, ja havia perdut les esperances, de tant esperar però...de sobte surt del

riu un ésser meravellós, lluint el seu llarg cabell i el seu increíble cos.

La criatura estava descansant i eixugant-se els cabells, mentre el jove Eloi,

l’obserbava amb molta atenciò darrere d’uns arbustos. Va agafar coratge,es va

apropar a poc a poc i sigilosamente i es va adonar que la seva teoría que

aquell ésser era una sirena eren veritat, perquè les seves caracteristiques

coicidien amb la de una sirena.

Es va donar compte que la sirena estava plorant i s’hi va apropar ,va intentar

consolar-la; la sirena li va dir que estava trista perquè mai trobaria el seu amor

vertader.

A partir d’aquell dia es trobaven cada dia el mateix lloc ,quan el sol es

despertava. I no va tardar molt que els dos s’anamoressin.

Però els seu amor era un amor impossible,un humà no es podía casar amb una

sirena, perquè sinó una maldició cauria sobre ells. Però els seu amor era tan

profunt com un pou i tan fort com l’acer que cap mur no els detendría. I aixì va

ser, i la maldiciò es va complir i els dos es van convertir en dos petits i bonics

peixos.

Actualment, qui passi pel riu Manol quan el sol s’amaga aneu em compte

perquè us podeu convertir en peixos.