Recull de les lletres de les

cançons finalistes

TAIMA TESAO & RAYNALD COLOM"El meu poble i jo"

Bevíem a glopsaspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem fortsarguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçóhem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sortens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?Som indestriablesel meu poble i jo.

Tenim la raócontra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els motsde la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graonsde dol apreníemel meu poble i jo.

Davallats al pou,esguardem enlaireel meu poble i jo.

Ens alcem tots dosen encesa espera,el meu poble i jo.

JOANA SERRAT"Cançó de la mort callada"

Pregunten: "Et lamentes,quan t'és donat el càntic?

Nosaltres acceptemaquesta mort callada.Humilment estimem

la nostra mort."

Rellotge: rosa, sorra,rosa, desert. Després?Por del perdut que mira

la claror de ponent.

Mur de la nit: a penesla remor d'unes alesenllà de l'aire, somnija presoner. Camino

seguit de prop per passosen la neu.

I sento com la mudamort dels homes s'emporta

el meu do de paraules:endevé pur silenci

el meu dolor.

ROGER MAS"La princesa del Iang-Tsé"

1

A la vora de Iang-Tséhi ha una princesa,néta de l'emperador

d'aquella terra.

El gran riu baixava ple,molta gent nega.

Cauen altres malvestatsdamunt el regne.

Quan ploraven els flagells,ella somreia.

Diuen que no té bon corla joveneta.

Però sap cançons suaus,paraules tendres.

Ai, qui us robi el primer bes,llavis de seda!

2Una tarda, al mirador,

de sobte veiacom marxava un cavaller

cap a la guerra.

De seguida l'estimàl'alta donzella.

Preguntava pel seu nom,es vol prometre.

Més ningú no li podrà dirl'estirp d'on era.

Ni tansols el marsicalde la noblesa.

Mentrestant a l'horitzóes varen perdre

els soldats i el capità,vers la Corea.

3Faci sol o faci fred,

la dama espera.Fins li fuig la dolça son

de les parpelles.

No s'alçava al lluny ni un bride polseguera.

Corre l'aigua eternamentsota finestra.

No vindrà galant minyóper cap frontera.

Confiances de retornno duren sempre.

Passen dies, passen anys.Lànguids poetes,

de la història de passió,en fan llegenda.

4A la cambra del palau

d'or i turqueses,entre plomes de paó

jau la princesa.

Consumida per l'amor,es torna vella.

El seu cor, abans de gel,és ara cendra.

Al cabells, blancor de neu.Als ulls la lenta

arribada d'una nitbuida d'estrelles.

5Sola, sola prop del Iang,

mor de tristesa.Als jardins imperials,

cignes la vetllen.

ANNA ROIG"L'ós Nicolau"

Per placetes i carrersfan ballar l'ós Nicolau

orb i semiparalític.

¿Parunyó, mou el pinrébustaró, després el can.

Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspitgairebé de viu en viu.

Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,llunyans rostres, nits de calma,

resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguíveure barques i mestrances,

estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles tovessegons fórmules papals.Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,vinguda de Vallgorguina

a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,que penjà de sobte els hàbits,

ja ningú no sap per què.

¿Prou, et dic. L'ós balladoramb les urpes arreplega

els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,a la fosca del seu cau,d'on no tornarien mai.

Menja nens amb safanòria.Es beu la sang a galet,

glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.Xurriaques i tambor,

pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.Comença de nou la dansa,

que miren ulls divertits.

¿No queris el trajatoi.Si et repasso pajories,busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,fins que caiguis sense forces.

Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolauon jo vull que se m'enterri:

a Sinera, prop del mar.

DÍDAC ROCHER"Assaig de càntic en el temple"

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m'agradaria d'allunyar-me'n

nord enllà,on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesad'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb un

desesperat doloraquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

BLAUMUT"I beg your pardon"

Quan el centre del mónno ets ben bé tu

(per més que en tinguis la il·lusió),si et desvetllaven enmig de la nit,

no vulguis prguntar-te per què vius:distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del mónqueda tan lluny

de tuque honestament

comences a saber que no ets ningú,para't per un moment

i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquiuset vénen a torbar la dolça son.

Sols et faltava ja, pel que tu dius,llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o Istambul,tant si ets actiu com si fa el gandul,en aquest nostre món sense demàés molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol:et volaran un dia qualsevol.

Peró entretant evita alguns transtorns,posant-te ben cordats els pantalons.

JUAN MANUEL GALEAS"Assaig de càntic en el temple"

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m'agradaria d'allunyar-me'n

nord enllà,on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesad'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb un

desesperat doloraquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

DOLO BELTRAN i TONI XUCLÀ"Cançó del matí encalmat"

El sol ha anat daurantel llarg somni de l'aigua.Aquests ulls tan cansatsdel qui arriba a la calmahan mirat, han comprès,

oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,se'n va la meva barca.

De terra endins, un cantamb l'aire l'acompanya:

"Et perdràs pel camíque no té mai tornada".

Sota la llum clementdel matí, a la casa

dels korts del meu vell nom,dic avui: "Sóc encara".

M'adormiré demàsense por ni recança.

I besarà l'or noula serenor del marbre.

Solitari, en la paudel jardí dels cinc arbres,he collit ja el meu temps,

la rara rosa blanca.Cridat, ara entraré

en les fosques estances.

CLARA SEGURA i TONI XUCLÀ"Els meus ulls ja no saben"

Els meus ulls ja no sabensinó contemnplar dies

i sols perduts. Com sentorodar velles tartanespels rials de Sinera!

Al meu record arribenolors de mar vetllada

per clars estius. Perduraen els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,oratge, foc paraules

esdevingudes cendra.

GUIEM SOLDEVILA"A la vora del mar"

A la vora del mar. Teniauna casa, el meu somni,

a la vora del mar.

Alta proa. Per lliurescamins d'aigua, l'esvelta

barca que jo manava.

Els ulls sabientot el repòs i l'ordred'una petita pàtria.

Com necessitocontar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!Avui cau nit de fosca

damunt la meva casa.

Les roques negresma'taruen a naufragi.

Captiu del cànticel meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l'alba?Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.