Sheila Álvaro, Marina Gálvez, Milena Garcia, Itziar Muiños, Martí Ventura 2n BAT A

RESUM DEL LLIBRE VII DE PLATÓ:

[El mite de la caverna. Descripció de la situació dels empresonats.]

Es presenta el mite de la caverna. Hi ha uns presoners en una cova que només

veuen les ombres d'uns objectes transportats. Quan aquests presoners s'alliberen,

surten de la cova i veuen els objectes reals, no es creuen que ho siguin, ja que mai

abans els havien vist i només es creuen allò que han vist anteriorment, que és

l'única realitat que coneixen.

[Procés de pujada a la llum i tornada a davallar a la caverna.]

Quan un presoner s'allibera i surt de la cova, primer li farà mal la llum i només

podrà fer dues coses: tornar a la cova i no arribar al Bé, o lluitar contra la llum i

ascendir al món real. S'ha d'esforçar per veure el que hi ha fora de la cova, que és

la realitat. Aquest esforç s'anomena Paideia.

Quan vegi el Sol veurà que aquest li mostra la veritat. I un cop hagi conegut la

veritat, els seus companys de la cova li faran pena perquè no sabran el que és

realment cert, no coneixeran el Bé com ell. Quan torni a baixar a la cova, els

companys no el creuran i pensaran que tot el que hi ha fora de la cova és dolent i

incert, ja que és oposat al que ells han cregut sempre. Així doncs, el mataran si els

intentés portar cap amunt.

[Explicació i aplicació de la imatge.]

En aquesta part Plató ens fa l’explicació del significat del mite de la caverna. A una

comparació entre l’estança a la presó amb tot allò que percebem mitjançant els

sentits. Compara el foc amb el Sol, totes dues fonts del coneixement. Compara

també la pujada de la cova a l’exterior amb la de l’ànima al món intel·ligible. També

ens diu que amb un gran esforç podem veure la idea del Bé, que està al damunt de

tot allò que podem conèixer, al món cognoscible. Qui arriba a aquest cim, al Bé, la

seva ànima queda obligada a romandre en aquest món.

Quan una persona baixa un altre cop del món intel·ligible al sensible, queda cegada

per la veritat i fa el ridícul, ja que els que es troben dins de la cova consideren que

sortir fora és dolent, perquè veuen que quan tornen es queden cecs. En canvi,

pujar de baix a dalt no és fer el ridícul, ja que es passa de la ignorància al

coneixement i, per tant, a l’aclariment.

[Conseqüència: l’educació només és possible per un viratge total de l’ànima.]

L’educació no és un coneixement que s’introdueixi a algú que no en té, sinó que

consisteix en fer tot un procés per descobrir el coneixement que tenim inherent i

d’origen diví, però que cal recordar-lo. Aquest procés l’hem de fer nosaltres

mateixos, i pot concloure en quelcom profitós i útil però, també, contra més sabem

més mal podem fer.

Els que arriben al coneixement han de dedicar-se a ensenyar i ajudar als altres per

a que també hi arribin.

Llavors, qui té coneixement fa el Bé, i si s’ensenya als nens des de petits podem

evitar que adquireixin mals hàbits que els facin ser dolents i no obrar fent el Bé.

S’ha de guiar a les persones per arribar a la contemplació del Bé i que un cop hagin

arribat es puguin adaptar a la llum i no cedeixin, és a dir, que no tornin a baixar al

món dels empresonats. Perquè si baixen serà injust: viuran una vida inferior quan

podrien viure una superior.

[Precisament els filòsofs més formats cm a tals, cal que els

obliguem a governar fins i tot contra la seva voluntat.]

Plató considera que els filòsofs són els que han de governar perquè existeix un

paral·lelisme entre l’ànima i la política. Qui coneix el Bé podrà governar millor que

qualsevol altre. Per tant, com que els filòsofs coneixen el Bé, són els millors per a

governar.

La llei ha de servir per a que els homes beneficiïn a la comunitat i per això els

filòsofs, com que coneixen el Bé, saben el que li cal a la ciutat.

[Tots els altres sabers són propedèutics per a la dialèctica, per tal com ella és saber referit al ser.]

En aquest fragment es diu que la manera d’arribar al Bé és la dialèctica, ja que

aquesta mostra la realitat en sí mateixa i no imatges ni ombres. La dialèctica és

l’única art que et mostra la veritat de manera objectiva, ja que totes les altres arts

també poden mostrar la veritat però segons com la veuen els homes i, per tant, de

manera subjectiva. La dialèctica és l’únic recurs per mostrar el saber.

[Compendi sobre la situació i la tasca de la dialèctica.]

El mètode dialèctic és el que permet saber perque suprimeix les hipòtesis i se

centra en el principi mateix. Per trobar la veritat s’utilitzen els coneixements de

totes les arts. Aquestes, donen una reflexió, que no és tan poc com una opinió però

tampoc arriba a ser saber, ja que el saber es troba a dalt de tot i només el dóna la

dialèctica, l’art més important de totes.

Plató parla de les parts del pensament: les dues primeres: intel·lecció (saber i

enteniment) i les dues últimes: opinió (creença i semblança). Les primeres parts

van sobre l’essència i les segones sobre el gènesi. La primera és l’intel·ligible i la

segona l’opinable.

Defineix la dialèctica com la via per arribar a l’essència de totes les coses (el Bé).

Per tant, cal educar mitjançant la dialèctica per a que la gent es faci preguntes i les

respongui de la manera més racional possible i pugui governar, ja que ell negaria

que els seus fills governessin la ciutat si fossin irracionals.

Per fer un paral·lelisme entre el mite de la caverna i la dialèctica podem dir que el

fet d’alliberar-se de les cadenes i ascendir al Bé, en el món real es fa mitjançant la

dialèctica, que és la preparació per arribar a la veritat i no tornar enrere.

TEMES QUE ES TRACTEN:

Dialèctica La veritat Política

Esforç El mite de la caverna Coneixement

El bé Educació