LLIBRET DE SANT JORDI 2012

2

“Vivamus et metus.”

Recull dels premiats del XXXè CONCURS LITERARI

3

VEREDICTE DEL JURAT Enguany, el jurat ha estat format pels pares Mònica Cenzano, Alfons Tur i Jordi Peiró i pels mestres Montserrat Rosell, Desi Sáez, Eulàlia Martínez i Olga Cantós (en la categoria d’anglès)

Després del recompte de vots el jurat resol que els guanyadors del XXXè Concurs Literari de Sant Jordi de l’escola Sant Medir de l’any 2012 són:

CATEGORIA 1

1r. premi.- “El papa em moca mentre jugo” d’Ian Roger.

2n. premi.- “Jugo amb una nina!” de Mireia Piferré.

3r. premi.- “La mama i jo” de Jan Creus.

CATEGORIA 2

1r. premi.- “La princesa de sant Jordi“ de Lizzy Zafra.

2n. premi.-“Jo i la mama a la muntanya“ d´Itziar Dupre.

3r. premi.- “Un arbre amb un nen i una nena” de Daniel Puyo.

CATEGORIA 3

1r. premi.- “ El sistema solar” de Adrián Bravo.

2n. premi.- “La festa d’aniversari” de Núria Vidal.

3r. premi.- “El temps dels dinosaures” de Manuel Martínez.

CATEGORIA 4

1r. premi.- “Els marcians viatgen per l’espai” de Laia Bastos.

2n. premi.- “L’aventura del hàmster i els seus amics” de Marta Conde.

3r. premi.- “La broma de l’ogre” de Joel López.

4

CATEGORIA 5

1r. premi.- “El petit full i les tisores” de Nel Penin.

2n. premi.- “La flor i la Laura “ de Minerva Sánchez.

3r. premi.- “Les aventures d’en Joan” d´Arnau Moreno.

CATEGORIA 6

1r. premi.- “El cent peus o...menys” de David Cadenas.

2n. premi.- “Els invents d’en Gaudí“ d´Andreu Ferrero.

3r. premi.- “Els Zombies“ de Pol García.

CATEGORIA 7

PROSA

1r. premi.- “Els món dels dibuixos “ de Sergio Gimeno .

2n. premi.- “L’univers no falla “ de Maria Palazón.

POESIA

1r. premi.- “ La natura a la muntanya” de Bru Codina.

2n. premi.- “ La rosa” de David Aguilar .

CATEGORIA 8

PROSA

1r. premi.- “On ets Iris?“ d’Ana Mora.

2n. premi.- “El somni de la Marina“ Judit Asensio.

POESIA

1r. premi.- “L’arbre dels somnis” d’Andrea Montenegro.

2n. premi.- “L’Amor“ de Paula Puyo .

5

CATEGORIA 9

PROSA

1r. premi.- “George, el sense sostre” d’Ariadna Pardo.

2n. premi.- “Carta al director” de Tània Bellido.

POESIA

1r. premi.- “La felicitat“ d’Inés Carrasco.

2n. premi.- “Ets la meva millor amiga“ de Montse Solé.

CATEGORIA 10

PROSA

1r. premi.- “Pròxima estació: final del trajecte” De Bernat Planas.

2n. premi.- “Pètals de color rosa” d’Isabel Gavaldà.

POESIA

Aquesta categoria s´ha declarat deserta per no haver-hi el mínim de participants presentats.

CATEGORIA 11

PROSA

1r. premi.- “Més enllà de la pell” d´Ariadna Garcia.

2n. premi.- “Buscant la felicitat“ de Jaume Antúnez .

POESIA

Aquesta categoria s´ha declarat deserta per no haver-hi el mínim de participants presentats.

6

ANGLÈS

PROSA

1r. premi.- “Different faces of the same reality” de Marc Alcaraz.

2n. premi.- “Cilindrin” de Joaquim Mora.

POESIA

1r. premi.- “My favourite place“ d’Ariadna Garcia.

2n. premi.- “Memories“ d’Aitor Gracia.

CATEGORIA 12

Aquesta categoria s´ha declarat deserta per manca de participants.

AGRAÏMENTS Cal agrair :

- La participació activa de tots els membres del jurat. - A l´AMPA per la seva col·laboració en els premis. - Al Cisco que ha participat en el disseny del punt de llibre d’aquest any.

Sense tots ells la festa no hauria estat possible.

Moltes gràcies a tothom.

La Comissió de Sant Jordi 2012

7

“El papa em moca mentre jugo”. IAN ROGER CATEGORIA 1. Primer premi

8

“Jugo amb una nina!”. MIREIA PIFERRÉ CATEGORIA 1. Segon premi

9

“La mama I jo”. JAN CREUS CATEGORIA 1. Tercer premi

10

“La princesa de Sant Jordi”. LIZZY ZAFRA CATEGORIA 2. Primer premi

11

“Jo i la mama a la muntanya”. ITZIAR DUPRE CATEGORIA 2. Segon premi

12

“Un arbre amb un nen i una nena”. DANIEL PUYO

CATEGORIA 2. Tercer premi

13

“El sistema solar”. ADRIÁN BRAVO CATEGORIA 3. Primer premi

14

“La festa d’aniversari”. NÚRIA VIDAL CATEGORIA 3. Segon premi

15

“El temps dels dinosaures”. MANUEL MARTÍNEZ


16

“Els marcians viatgen per l’espai”. LAIA BASTOS

CATEGORIA 4. Primer premi

18

“L’aventura del hàmster I els seus amics”. MARTA CONDE

CATEGORIA 4. Segon premi

21

“La broma de l’ogre”. JOEL LÓPEZ


23

EL PETIT FULL I LES TISORES

Hi havia un dia, en una ciutat, en un calaix d’un despatx, uns papers blancs que mai els feien servir. El més llest de tots era un full petit que estava a dalt de tot del calaix .També hi havia unes tisores que menjaven papers i eren molt espavilades.

Un migdia les tisores tenien molta gana i anaven a menjar-se els papers. Els papers intentaven fugir i buscaven un lloc on amagar-se però no hi trobaven cap. Un dels papers va dir :

- Correu, correu! - On ens amaguem? - mmm quina gana ! Van dir les tisores.

Llavors el full petit va dir:

Aquí, aquí , que aquest calaix ningú el fa servir i no ens trobarà!

Es van ficar tots corrents i les tisores no els trobaven. Un dels fulls va dir:

- Jo estic fart de que les tisores sempre em vulguin menjar, jo me’n vaig! - I jo ! Va dir un altre. - I Jo també ! Va dir un tercer.

El full petit, es va enfadar molt amb ells i els hi va dir:

Això és casa nostra i no ens hem d’anar, hem de buscar una solució!

Rumiant, rumiant, el full petit va tenir una idea.

- I si li donem nosaltres de menjar? - Però què li donem de menjar ? - Li podem donar paper reciclat !. - Dons com ho fem ? - Així mira.

El full petit va anar a parlar amb les tisores i li va dir :

- Et donarem una miqueta de menjar si ens promets no menjar–nos a nosaltres.

“El petit full I les tisores”

NEL PENIN


24

Les tisores van fer cas del full petit, perquè la veritat és què passaven molta gana.

I van dir:

Gràcies, voleu ser els meus amics?:

- Sí ! van dir tots.

I així és com es van fer amics els fulls i les tisores.

I vet aquí un gat vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

RAIG SOLAR

25

LA FLOR I LA LAURA

Hi havia una vegada una nena, què es deia Laura. Un dia la Laura anava caminant pel camp i va veure un prat i una flor tota sola. La flor la va cridar:

- Hola , hola sóc aquí! - Què em veus?.

I la Laura estranyada va dir:

- Em parles a mi? - Per què em crides?

La flor li va dir:

- És què necessito ajuda, fa temps que no plou i estic molt seca. - No et preocupis, ara mateix vaig a buscar-te aigua!

La Laura li va anar a buscar aigua i la va regar. La flor agraïda li va dir:

- Vols ser la meva amiga? - Estic molt sola i com tu m'has ajudat…!

La Laura li va dir què sí i des d'aquell dia anava sovint a regar-la.

Però va passar el temps i un bon dia va començar a fer fred i a nevar. La flor estava gelada ! La Laura va pensar que podia fer i va tenir una idea.

- Ja ser com ajudar-te! - Aniré a casa a buscar un plàstic i et taparé !

La Laura va anar a casa, va començar a buscar un plàstic, però no el va trobar.

Li va preguntar a la seva mare, on el podia trobar i la mare li va dir que el trobaria a l'armari.

- Gràcies mare!

La mare li va preguntar:

“La flor i la Laura”

MINERVA SÁNCHEZ


26

- Per què necessites el plàstic? - Per a la meva amiga la flor, la què vaig trobar al bosc. - D'acord , corre que tindrà fred !

La Laura va anar-hi corrents i li va posar el plàstic. La flor li va estar molt agraïda.

- Gràcies Laura!

Quan va deixar de nevar la Laura i la flor no deixaven de parlar i riure juntes, s'ho passaven molt bé, però la Laura no podia anar cada dia a visitar la flor. Va tenir una idea.

- Puc plantar una flor al teu costat i així et farà companyia i sereu amigues.

I així va ser, aquella primavera va sortir una nova flor al prat. I la flor no va estar mai més sola. I conte contat, aquests conte ja s'ha acabat.

LLUNA

27

LES AVENTURES D’EN JOAN

Fa molts i molts anys hi havia un llenyataire que és deia Joan. Vivia en un bosc i la seva casa estava al costat d'un riu petit.

Ell sempre anava a tallar llenya per la nit, per després posar-la a la llar de foc i estar més calent. Un dia va anar a tallar la llenya per la nit i va sentir un soroll estrany, com això:

- uuuuuuuuuuuuuuuu ! Ves-te'n d'aquí !

El llenyataire va sortir corrents fins que va arribar a casa seva, va tancar la porta i es va tranquil·litzar. Més tard va tornar a sortir i amb molt de silenci, va anar cap allà, a veure si descobria d'on sortia aquella veu.

La va tornar a sentir i sota l'arbre va veure una coseta molt petita que es bellugava, era un follet !

En Joan sorprès va dir:

- Tu ets, el que feia aquella veu? - Per què volies espantar-me?

El follet li va dir :

- Es que aquest arbre és la meva casa i tu el volies tallar! - Doncs no ho sabia perdona’m . - Ara no se què faré, necessito la llenya. El follet va pensar i li va dir: - Perquè no vas a tallar un arbre que està abandonat des de fa uns anys?

En Joan va dir :

- Qui vivia abans allà? - Doncs els meus avis, però fa molt de temps. Va dir el follet. - I tu vius sol? va preguntar en Joan. - Sí, els meus pares fa molt temps què van desaparèixer. - Quina pena! - Què va passar?

Doncs, què una nit molt fosca vam sortir a donar una volta i jo estava observant les estrelles.

“Les aventures d’en Joan”

ARNAU MORENO


28

- Mira pare, mira mare què boniques què estan les estrelles!

I els pares no em van contestar, vaig buscar-los i no els vaig trobar.

Vaig anar a la meva casa molt trist. Des d'aquell dia ja no els vaig tornar a veure mai més i per això ara visc sol.

- Quina mala sort ! Va dir en Joan. - Doncs si vols, pots venir a casa meva.

Podràs venir a tallar llenya per la nit i potser , si tu vols serà aquell arbre on vivien els teus avis. També si vols podràs viure amb mi, per la nit no estaràs sol i podràs estar al costat de la llar de foc, per si tens fred.

I de vegades anirem a visitar el teu arbre i dormirem allà.

El follet es va posar molt content, perquè no li agradava estar sol.

- D’acord Joan, m'has convençut . I van quedar així .

El follet es va quedar a viure a casa d ' en Joan i es van fer amics.

I vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja s ' ha fos.

WILI

29

EL CENT PEUS O… MENYS

Era un dia normal i corrent i jo anava caminant pel carrer Badal i de sobte em vaig trobar un centpeus amb ulleres i bata blanca.

Vaig al·lucinar...m’estava parlant!

Em va explicar que havia creat un “portal” que portava a un altre món, ell hi podia passar perquè era petit però jo no... i jo hi volia anar!

El centpeus va fer més gran el “portal” i vaig entrar-hi.

Aquest nou món era ple de sumes, restes, multiplicacions i divisions!

En aquell moment les operacions van començar a tenir vida i ens preguntaven coses de matemàtiques. Sinó responíem bé ens feien molt de mal!

A mi m’agrada molt el càlcul i quan em van preguntar 87 x 3 jo vaig respondre sense pensar-m’ho dues vegades...261...

-Molt bé- van afegir.

Al centpeus li anaven fatal les matemàtiques...quan li pregunten 2+1 ell respon 4!

-Malament- van dir les operacions.

Aleshores van agafar el centpeus i li van arrencar una cama...però encara n’hi quedaven 99!!!

Van començar a córrer i els guardians ens perseguien. El centpeus ,o menys, va llençar-los un verí amb les seves 99 potes. Tots van quedar petrificats i vam poder tornar a casa.

Vaig seure al sofà i em vaig oblidar de tot el que havia passat.

No vaig tornar a veure mai més el centpeus o menys.

ALBERT EINSTEIN I TELLO

“El cent peus o…menys”

DAVID CADENAS


30

“Els invents d’en Gaudí”

ANDREU FERRERO


ELS INVENTS D’EN GAUDÍ

En Gaudí era un senyor molt important, era arquitecte. La seva feina era molt pesada però quan acabava de construir un pis o un edifici li quedaven xulíssims.

Un dia el senyor Gaudí se’n va anar a Port-Aventura i s’ho passar molt bé.

El senyor Macflin, que era un dels seus clients, li va encarregar que li fes un pis amb un llit de matrimoni. En Gaudí li va fer una muntanya russa!!!

Des d’aquell moment en Gaudí no va parar de fer muntanyes russes!

La dona d’en Gaudí va portar-lo al metge i aquest li va dir que tenia la grip russa i per això tot el dia estava dissenyant muntanyes russes.

En Gaudí va decidir buscar una solució....se’n va anar al Llac de les Fades, un lloc màgic, i va demanar que li desapareixes aquella grip.

De sobte unes pólvores màgiques li van caure al damunt i en Gaudí es va trobar estirat al seu llit!

-Mmmmmmmm!!!!- va gemegar en Gaudí.

Va començar un nou dia i aleshores tot va anar bé...en Gaudí tornava a ser un arquitecte genial!

LADY GAGA

31

“Els Zombies”

POL GARCIA


ELS ZOMBIES

Un dia me’n vaig anar a dormir i quan em vaig despertar estava al cementiri. Vaig veure un home vestit tot de negre que portava una dalla...se’n va anar cap a una tomba, la va obrir i va sortir un zombie. Aquest va anar obrint totes les altres tombes i de cadascuna sortien més zombies...eren un exèrcit!

Quan jo me n’anava silenciosament d’aquell lloc tan esgarrifós vaig trepitjar un pal i un zombie em va començar a perseguir!

Vaig poder arribar fins a la ciutat...allò era una invasió zombie! Un estava menjant-se una pizza, un altre duia una pilota de bàsquet a la boca, un altre s’estava menjant un meló tot sencer...Els zombies tenien gana i estaven buscant menjar per tot arreu!

Aleshores vaig organitzar un pla i amb l’ajuda de tots els ciutadans ho vam fer...vam posar menjar dins de les tombes i quan ells s’ho estaven menjant vam tancar totes les tombes....

Em vaig despertar...estava al meu llit.....allò havia estat un somni!

CESC

32

“El món dels dibuixos”

SERGIO GIMENO

CATEGORIA 7. PROSA.

Primer premi.

EL MÓN DELS DIBUIXOS

Hi havia una vegada un astronauta que es deia Jordi.

Un dia l’astronauta va anar a fer un tomb per l’espai. De sobte es va veure xuclat per un forat negre. Va anar a parar a un planeta on tot era blanc i pla. A la dreta del planeta hi havia una goma de la mida de Saturn i a l’esquerra un llapis de la mida de Júpiter.

Quan es va mirar les mans, va veure que eren línies molt fines i el cos també i va descobrir que estava en el món dels dibuixos i que ell s’havia convertit en un dibuix.

A la nit va conèixer a un dibuix que vivia allà, que es deia Lemin.

Quan va ser de dia van anar a investigar perquè servia aquell llapis i aquella goma tan grans. Mentre anaven amb la nau van veure com queia un meteorit al planeta dels dibuixos. Quan van tornar van veure que no era meteorit: era un llapis o una cosa semblant.

L’astronauta el va agafar i va provar si podia dibuixar-li una cara al Lemin i, sí, la va dibuixar.

A l’endemà va tenir una idea:

“I si agafés i s’estavellés la nau contra el llapis gegant? Així caurien més llapis i la gent es podria dibuixa com volgués”.

Dit i fet. Va agafar els comandaments de la nau i va dirigir-la cap el llapis, el llapis va explotar i llavors van caure mil llapis.

Amb el llapis que ja tenia va dibuixar un coet per tornar a la Terra i van pujar els dos: ell i el Lemin. I els dos junts van marxar del món dels dibuixos .

SENYOR

33

L’ UNIVERS NO FALLA

Si viatges per l’espai ho veuràs tot molt més gran.

Veuràs milers d’estrelles i de meteorits.

Els vuit planetes semblen els esclaus del sol, van sempre fent un cercle al voltant del Sol; per això us dic que l’ univers no falla.

Quan mires la Lluna, veus que és molt més gran que quan la mires des de la Terra.

La Lluna té molts cràters i ella és com l’ enemiga del Sol.

Ara us parlaré una mica del Sol.

El Sol és encara una mica més gran que la Lluna.

Fa molta escalfor i llum per això, gràcies al Sol, a la Terra tenim llum i escalfor.

Espereu! Que encara us he de parlar de la Terra!

La Terra té molta aigua, més que terra.

La Terra dóna moltes voltes.

Sembla que no es mogui però en realitat està donant voltes contínuament.

L’univers no falla mai: ha viscut molts anys i encara no ha fallat, en viurà molts més i no fallarà .

PLATA

“L’univers no falla”

MARIA PALAZÓN

CATEGORIA 7. PROSA.

Segon premi.

34

LA NATURA A LA MUNTANYA

La natura

és molt pura.

Flors i roselles de vermell,

i també algun clavell.

Molts arbres de marró,

i bolets a cada racó.

Plena de vegetació,

i sense contaminació.

Maduixetes de bosc,

per menjar-te-les, si vols.

Al Montseny,

has de tenir seny.

A Montserrat,

has de tenir cap.

I al Pirineu,

fes un passeig a peu.

FULLA MARRÓ

“La natura a la muntanya”

BRU CODINA

CATEGORIA 7. POESIA.

Primer premi.

35

LA ROSA

Rosa, roseta

ben boniqueta

amb el teu color

i la teva brillantor.

Rosa, roseta,

roig, blanc o groc,

les teves amigues

són de diferents colors.

Rosa, roseta,

els llibres i tu

sou els regals

dels enamorats.

EL DRAC

“La rosa”

DAVID AGUILAR


Segon premi.

36

“On ets Iris?”

ANA MORA

CATEGORIA 8. PROSA.

Primer premi.

ON ETS IRIS?

Quan vam anar de colònies a Cal Pirineu i vam baixar de l'autocar vam anar a esmorzar al jardí de la casa. Vam veure que hi havia diferents escoles.

Quan vam anar a deixar les maletes, jo vaig ser la primera en acabar i llavors vaig mirar per la finestra i vaig veure una nena recollint flors. Portava un vestit blanc i brillant i una de les flors que havia recollit se la va posar als seus cabells rossos que semblaven fils de seda. Hi va haver un moment que ella em va mirar i em va saludar amb la mà.

Vaig haver d'anar a parar la taula i quan vam dinar vaig veure aquella nena asseguda i menjant amb els altres. Quan va acabar es va acostar on jo estava, em va saludar i em va dir que es deia Iris. Jo li vaig dir que em deia Maria. En aquell moment em va dir que ens veuríem aquella mateixa nit, quan anéssim amb les llanternes i que no m'oblidés de posar-hi piles .

Després de sopar vam sortir amb les llanternes, la vaig buscar però no la vaig trobar i al cap d'una estona ella em va trobar a mi. Vaig sentir que algú em tocava l'esquena i a la vegada em deia :

- T'ho estàs passant bé? - em va preguntar.

Jo li vaig dir que sí.

Mentre parlàvem no sabia quant de temps passava. Al cap d'uns minuts vaig sentir la veu de la meva professora que em cridava pel meu nom. Quan ens en vam anar a dormir vaig somiar que l’Iris em regalava uns cascavells que donaven molta sort i que ella anomenava crida- àngels. En aquell moment em vaig despertar tota nerviosa, vaig mirar a la paret i vaig veure a l’Iris que s’acostava on jo estava, em posava les mans sobre les meves i vaig veure que les seves eren transparents i podia veure les meves. En aquell moment em va deixar dos cascavells a la meva mà fent realitat el meu somni. Desprès de deixar-me els cascavells em va dir que l’endemà aniríem per un riu molt perillós però que ella coneixia molt bé perquè era la filla de la propietària de la masia de Cal Pirineu . També em va dir que ella sempre estava aquí per protegir a tots els nens i nenes que venien perquè no els passés res. Quan va acabar de dir-me això em va dir adéu i va desaparèixer davant els meus ulls .

37

L’últim dia abans d’anar-nos-en vaig preguntar a la senyora del menjador si coneixia a la filla de la propietària, em va dir que sí però que aquella nena havia mort ofegada en un riu proper a la masia.

Des d’aquell moment no vaig dir res a ningú perquè no m’haurien cregut.

Avui encara me’n recordo d’aquella nena i em pregunto:

- On ets Iris?

AROMZEAS

38

EL SOMNI DE LA MARINA

Això va passar a Tarragona en un hospital.

Allà hi havia una nena que es deia Marina .La Marina s'havia passat tota la seva vida tancada en aquella habitació. Havia intentat sortir uns quants cops de l'hospital, però sempre l'atrapaven .Quan les metgesses preguntaven:

- Marina per què t’intentes escapar? - És que vull veure els cotxes ,els arbres verds de la natura, les muntanyes nevades a

l'hivern, com els prats floreixen a la primavera, sentir la calor a l'estiu...- responia - El problema és que, com ja t’hem dit molts cops, estàs malalta i no podràs sortir fins

que estiguis curada i ara ves-te’n a la teva habitació-li repetien.

Els seus pares la intentaven convèncer perquè es deixés d’escapar però no hi havia manera.

El dia de l'aniversari de la Marina, els treballadors de l' hospital li van voler fer una festa sorpresa perquè feia 12 anys. Era la que portava més anys en aquell hospital. Abans de la festa les metgesses van donar als seus pares una noticia bona i una de dolenta .La bona era que podria sortir aquell any de l’hospital i la dolenta era que abans hauria de passar per quiròfan.

A la seva festa li van dir que podria sortir de hospital però que abans l’haurien d’operar.

Ella es va posar molt contenta però a la vegada molt nerviosa perquè l’operació era molt arriscada ,si tocaven un òrgan que no tocava corria el risc de morir .

Però va ser forta i l’endemà va ser operada com devia ser .L’operació va sortir bé.

Quan l’operació es va acabar la Marina es va posar tan contenta que de l’emoció es va posar a plorar perquè per fi podia fer realitat el seu somni :

Sortir de l’ hospital!

SALAMANDRA

“El somni de la Marina”

JUDIT ASENSIO

CATEGORIA 8. PROSA.

Segon premi.

39

L’ARBRE DELS SOMNIS

A un bosc vaig anar

i un arbre vaig trobar.

Amb ell em vaig quedar

i no ens vam separar.

Semblàvem germans

com ungla i carn.

Amb els seus somnis

vaig viatjar.

Al cap d'un temps

no el vaig trobar

i ens vam separar.

Em vaig assabentar

que ell va morir

i jo vaig plorar.

El vaig oblidar

i en somnis

em va parlar.

I em va dir

que en somnis

amb mi sempre

estarà.

SOMNIS

“L’arbre dels somnis”

ANDREA MONTENEGRO


Primer premi.

40

L’AMOR

L'amor és molt bonic

com quan fas un petó

a un molt bon amic.

Siguis gran o petit, l'amor

Sempre serà un bon amic.

Puguis ballar puguis cantar

l'amor sempre et farà jugar.

Estiguis content o estiguis enfadat

l'amor tot ho pot arreglar.

Estiguis viu o estiguis mort

l'amor sempre et quedarà al cor.

PP3

“L’amor”

PAULA PUYO


Segon premi.

41

“George, el sense sostre”

ARIADNA PARDO

CATEGORIA 9. PROSA.

Primer premi.

GEORGE, EL SENSE SOSTRE

Hola, em dic George Becker:

Sóc d'Àsia i vaig anar als Estats Units (Amèrica), la terra de les noves oportunitats per a trobar-hi feina, però la cosa no va anar gaire bé.

Primer vaig fer una entrevista per a ser porter d'una escola, però com no sabia anglès no em van entendre. A continuació em vaig voler inscriure a l’ escola oficial d'Idiomes per a aprendre anglès, però no em van acceptar i des d’ aleshores sóc un sense sostre.

La gent se’n riu de mi, perquè estic buscant deixalles a les escombraries mentre que les altres persones estan felices a les seves “luxoses” cases i menjant tan feliços.

Dormo al carrer mentre l'altra gent dorm en un llit de “ làtex”, veient la televisió o escoltant la ràdio. Tothom té família i jo no. Estic més sol que un mussol. M'agradaria tornar a casa amb la meva família, però si no tinc diners per a menjar, tindre diners per a viatjar a l'Àsia!!!!

Aquest mes he conegut un senyor molt simpàtic, es diu Marc Garcia. Ell és d'Espanya i va venir a aquí pel mateix motiu que jo. Ell també, com jo, s’ha convertit en un sense sostre.

L’aprecio i me l'estimo molt. És el meu únic amic i l'únic que m'entén.

El vaig conèixer al banc que hi ha al costat d’un supermercat i em va donar la sensació de que seriem bons amics, i així ha sigut.

Ell sempre em diu:

- Perquè, si tothom té el mateix dret a viure en una casa i menjar saludable, nosaltres, no?

Jo penso que això que diu és veritat, però la gent no ens entén.

Avui, dia de Sant Jordi, demano un desig: Ser feliç!

Que us ho passeu molt bé aquest dia tant especial, que us regalin moltes roses i molts llibres.

42

Atentament,

George Becker, el sense sostre.

JUDITH BECKER

43

CARTA AL DIRECTOR

Estimat Director :

Com ja sap, potser marxo de l’escola i em sento molt trista per haver de deixar els meus amics.

Per a mi l’escola ha estat sempre molt bonica per dins i per fora, però amb l’ajuda de les obres quedarà molt més bonica.

He passat nou anys en aquesta escola i amb els companys de la meva classe i ara no els vull deixar per res del món, però la decisió és dels meus pares.

Aquest any ha vingut una nena nova a la classe que és brasilera. Em cau molt bé, és molt divertida. Una de les coses que més m’agrada d’ella és que ens expliqui coses del seu país. El dia del seu aniversari ens va portar menjar típic del Brasil: Bolinbo de queijo (bunyol de formatge), coxinba (bunyol de pollastre), quibi (bunyol de carn), Brigadeiro (dolç de xocolata), enpunada de fargo (crespons de pollastre), rosili (croqueta de carn) i un magnífic pastís de la Hello Kitty. També ha vingut un nen nou, que és molt més mogut i parla molt. Fa moltes ximpleries, però també em cau bé. Va venir a la nostra escola perquè la tenia més a prop de casa seva.

Per a mi els companys de la classe sempre han sigut com els meus propis germans i els estimo moltíssim.

L’any que ve potser sóc jo la nova de la classe. Espero, també, fer molts amics.

L’escola on aniré serà molt més gran que aquesta i tinc una mica de por perquè sóc una mica vergonyosa i no tinc ganes de canviar, aquesta ja la conec i m’hi he trobat sempre molt bé .

Desitjo que sempre em recordeu com jo a vosaltres.

A reveure

Estel

ESTEL

“Carta al director”

TÀNIA BELLIDO

CATEGORIA 9. PROSA.

Segon premi.

44

LA FELICITAT

La felicitat és una sensació

agradable bonica i feliç

i també divertida .

Sempre serà la teva millor amiga,

tant amiga teva que serà

que sempre al teu costat estarà.

Mai t'abandonarà, està assegurat.

La felicitat no l’has de trobar,

dins teu segur que està.

No es mentida és pura veritat.

Si algun dia trist estàs no et preocupis,

la felicitat allà mateix estarà.

Els amics venen i van però la

sensació de felicitat que et donen

ningú te la traurà.

Per estar feliç has de fer un somriure,

també has de riure

i sobretot has de divertir-te.

Passaran els anys i seguiràs

tenint a prop teu

la felicitat.

XIMI

“La felicitat”

INÉS CARRASCO


Primer premi.

45

ETS LA MEVA MILLOR AMIGA

Ets la meva millor amiga

i et desitjo molt bona sort

i diuen que qui te una amiga

te un preciós i gran tresor

T’estimo de tot cor

i espero que tu també,

ets la meva amiga

la millor de totes ets.

Juntes sempre ens hem divertit

i hem quedat amb els amics.

Molt simpàtiques i alegres,

millors amigues per sempre.

LUWA

“Ets la meva millor amiga”

MONTSE SOLÉ


Segon premi.

46

“Pròxima estació: final de trajecte”

BERNAT PLANAS

CATEGORIA 10. PROSA.

Primer premi.

PRÒXIMA ESTACIÓ: FINAL DE TRAJECTE

Tot va començar un dilluns espès amb núvols. Vaig obrir els ulls, vaig mirar el despertador i l’únic que em va passar pel cap va ser que encara estava somiant.

- Merda! – vaig exclamar, veient l’hora que era – Per què no ha sonat?

Era un quart de vuit passat i a les vuit en punt començava l’examen d’anglès. Havia d’arribar a temps per fer aquell examen que donava gran part de la nota del trimestre. Precisament m’havia d’adormir aquell dilluns, tot just quan els pares m’havien donat un vot de confiança i havien allargat el seu cap de setmana.

- Creus convenient que ho fem així? Encara és un nen – havia dit ma mare. - L’Oriol ha d’aprendre a ser responsable – li va respondre el meu pare.

Mentre em vestia, a corre cuita, no em treia del cap la conversa que havia sentit d’amagat entre els meus pares.

Vaig sortir de casa corrents, sense esmorzar ni rentar-me les dents ni la cara. Tot i així, sent l’hora que era, si se m’escapava el metro, segur que no arribava. A cent metres de la boca de metro de Plaça Sants, els núvols es van convertir en un altre obstacle per arribar al meu objectiu. Va començar a ploure.

Però, a qui se li acudia anar a l’escola a L’Hospitalet? D’acord que a l’escola Tecla Sala hi havia estudiat la mare, anys enrere i que l’ensenyament estava bé, però aquelles sis parades de metro cada dia se’m feien cada dia més llargues.

Vaig validar la T12 mullat de dalt a baix. Només baixar dos graons, vaig sentir un metro entrant a l’estació. Seria el meu? La gent que pujava per les escales va ser la resposta. Havia d’agafar-lo. Esquivava els que pujaven mentre saltava els graons de tres en tres. Un salt més i ja seria a l’andana. Vaig relliscar, però miraculosament no vaig caure. Mentre les portes es tancaven vaig entrar d’un salt al primer vagó. Vaig mirar, tot buscant un lloc i sorprenentment el vagó era buit. Mentre m’asseia vaig pensar en la sort que havia tingut i em va venir molta son.

Vaig obrir els ulls en aquell silenci que m’envoltava i, de cop i volta vaig sentir la veu de megafonia que deia:

- Pròxima estació: Rambla Just Oliveres. Correspondència amb línies 1, 3 i 4 de Rodalies.

47

Buff! Era la meva parada. Només m’hauria faltat que per culpa d’adormir-me al metro, no hagués pogut fer l’examen. El tren va entrar a l’estació a poca velocitat i la poca gent que hi havia a l’andana no es va aixecar. Semblava que el metro es volia aturar, però no ho va fer. Va seguir endavant i em va agafar un neguit a la panxa. A mida que el tren anava passant per l’estació, la meva preocupació es feia més gran. Finalment ja vaig veure que, sent l’hora que era, ja no arribaria al control. Vaig començar a córrer per tot el tren buscant ajuda. No vaig trobar ningú. Començava a tenir por. Em vaig dir que m’havia de tranquil·litzar, que segur que el metro pararia a les altres parades que faltaven per acabar la línia. Vaig arribar a l’última, Hospital de Bellvitge, i el metro tampoc es va aturar. Va entrar al túnel i, el que jo em pensava que seria un trajecte de cent metres per canviar de via i tornar enrere, es va convertir en un llarg viatge.

De sobte vaig tornar a sentir la megafonia que deia:

- Pròxima parada: Final de trajecte.

El tren va anar frenant fins a parar en una estació que no coneixia i que no sortia a cap guia. Tenia la seguretat que en aquesta sí que podria baixar. No hi havia massa llum i les parets es veien amb taques d’humitat, com si fossin molt velles. El pitjor, però, eren els passatgers que estaven esperant el metro. Podia veure una senyora amb el seu fill als braços, plens de pols blanca i vestits com si sortissin d’una pel·lícula en blanc i negre. També hi havia un petit home. No calia fixar-s’hi massa per apreciar que aquelles cames no estaven del tot senceres. Només veia mirades perdudes, des de la porta del meu vagó.

Finalment el tren es va aturar. Es va obrir la porta i un senyor sense cap va entrar discretament, mentre li queia sang dels braços. Em vaig apartar perquè no em taqués i, seguidament, van entrar tots els passatgers que hi havia a l’andana.

Vaig baixar i vaig mirar cap a un i l’altre costat amb molta por. Al fons, vaig veure un senyor molt gran que semblava ser l’únic normal d’aquell lloc i vaig córrer cap a ell. Mentrestant, les portes del metro es van tancar i va marxar de l’estació pel mateix lloc per on havia entrat.

- Bon dia, noi – va saludar-me. - On sóc? Qui és tota aquesta gent? Què és aquesta estació? – li vaig preguntar, tot

nerviós. - Tranquil, seu i relaxa’t. Aquesta és l’estació Final de trajecte i en sóc el responsable.

Tots els que has vist pujar al tren són les ànimes de la gent que ha mort en aquesta línia al llarg de tots els anys que fa que existeix. Van al lloc on van morir. Només

48

quan el sol se’n va, tornen per passar la nit aquí. - Però això és impossible. Vol dir que tots estan morts? En canvi, vostè està viu. - T’equivoques – va contestar rient – jo vaig morir l’any 1963 a l’estació d’Urgell d’un

atac de cor. - Sí, però jo estic viu – li vaig respondre cridant. - Tornes a equivocar-te. No havies de baixar les escales mullades amb tanta pressa.

Has relliscat, has caigut d’esquena i del cop al clatell, has mort.

Des d’aquell dia, cada matí torno a l’estació de Plaça de Sants i m’assec a les escales a veure passar la gent. Els dies de pluja, si baixeu les escales amb molt de compte, potser m’hi podreu veure..

MIQUEL CAMINS

49

PÈTALS DE COLOR DE ROSA

Jo, als meus 72 anys d’edat, miro cap endavant a la vida amb el meu vestit negre que expressa tot el que sento per dins : res més que tristesa i malenconia des que es va morir el meu marit, fa 20 anys, davant dels meus ulls. El vaig veure caure com si no valgués la pena tornar-se a aixecar.

Ara, asseguda al banc del jardí on va passar tot, començo a recordar amb més intensitat i patiment aquells fets...

Recordo que en els segons de descens del meu marit cap a les espines de les roses del jardí, acomiadant-se de la vida, vaig veure uns ulls sense cap altra sentiment més que ràbia i dolor. Quan va estar a terra no vaig poder deixar de mirar aquells ulls freds que em van reflectir el rostre de la mort i em van fer sentir realment terroritzada. No vaig entendre per què aquelles dues perles fosques que posseïa el meu marit m’odiaven, fins que em vaig adonar que les meves mans estaven plenes de sang...

Paro de recordar. No puc seguir aguantant aquell dolorós i violent record ni un minut més.

M’aixeco. Decideixo fer un volt pel descuidat jardí, conegut per molts nens com “el jardí de les ombres”. Aquest nom no l’he arribat a entendre mai, però tampoc m’importa el que diguin uns quants nois mal criats que no valoren res del que tenen.

Segueixo el meu monòton passeig, com faig sempre des d’aquell dia. Primer per la zona més pobra del jardí, plena d’heura que s’ho menja tot, com el temps es menja a mossegades la meva freda i solitària vida.

Al cap de cinc minuts caminant amb el meu bastó vell i deteriorat arribo a la zona del jardí més bonica. Tot allà sembla irreal. No sembla tenir sentit aquell lloc tan meravellós al mig del fosc jardí. Els cirerers resplendeixen amb alegres colors que, sense voler, m’animen i em treuen un somriure. És el que fa que m’aixequi als matins. Els troncs són forts i estan disposats a suportar qualsevol tempesta que els arribi. Ansiosos per créixer i madurar, allarguen els seus braços per tocar el cel i fer-se respectar. I les seves flors, les seves flors són el que fa més especial aquells arbres. Tan petites, fràgils com les ales d’una papallona. Els colors són de diferents tons rosats, cadascun més bonic que l’anterior.

El cel comença a canviar de color, s’ha tornat gris. Cada cop més i més núvols han aparegut del no res, menjant-se el color blau del cel. Tot d’una em cau una gota al cap.

“Pètals de color de rosa”

ISABEL GAVALDÀ


Segon premi.

50

Alço la vista i veig un enorme núvol gris a sobre meu. Decideixo acabar el passeig i tornar a casa. L’entrada no és precisament bonica ja que la fusta de la porta està molt desgastada pels temporals. Decideixo entrar.

Dins de casa, decideixo fer el sopar, ja que d’aquí a uns minuts seran dos quarts d’11 i normalment no me’n vaig a dormir gaire tard.

No tinc ganes de cuinar, així que agafo les sobres d’ahir a la nit: peix i una mica d’amanida.

En acabar de sopar, m’agafa son i decideixo anar-me’n a dormir. Demà serà un altre dia. Aquest ja ha sigut prou dur.

NIRVANA

51

“Més enllà de la pell”

ARIADNA GARCIA


Primer premi.

MÉS ENLLÀ DE LA PELL

Ai, quins nervis que va passar la Jana aquella tarda del mes de novembre, quan va quedar amb la seva amiga Berta al Passeig de Gràcia per anar a fer-se un tatuatge. Estaven pujant pel carrer Pau Claris i al cap de cinc minuts ja estaven al centre, on van estar més de tres hores per triar el tatuatge que es faria. Només passaven pàgines i més pàgines del catàleg, quan de sobte va veure un drac amb una mirada que la va fascinar i va decidir tatuar-se’l des de l’espatlla esquerra fins al centre de l’esquena. Va passar uns dies de dolor, però cada cop que es mirava l’esquena es posava contenta i deia: “quin drac més bonic!”.

Una nit que no es trobava gaire bé, va notar una coïssor a l’esquena i la seva sorpresa va ser quan va veure aquell drac tan bonic assegut a la tauleta de nit. La Jana es va espantar, es pensava que eren al·lucinacions, però no, era molt real. Aquell drac tan bonic estava molt feliç perquè per fi havia cobrat vida a través d’aquell tatuatge. Cada nit passava el mateix cap allà les dotze, quan la Jana se n’anava a dormir i a aquell drac li venia la xerrera. Ell li explicava coses dels seus orígens, tradicions del seu país, la Xina, i la Jana també li explicava coses d’aquí. Es passaven hores parlant i parlant. Comentaven com havia anat el dia i el drac donava molts consells a la seva amiga.

El drac ja coneixia tots els amics de la Jana. Sempre estava allà amb ells sense que se n’adonessin i el drac s’ho passava d’allò més bé. Anava per tot arreu amb la Jana, des de les caletes de la Costa Brava fins a les muntanyes de la Cerdanya.

Una nit d’estiu, la Jana estava a la terrasseta de casa seva sopant amb l’Arnau, un noi que havia conegut en una excursió amb els seus amics. Es van aixecar per recollir els plats i xerrar una bona estona al menjador quan a l’Arnau, de sobte, se li van posar els pèls de punta perquè li havia semblat que aquell drac que estava tatuat a l’esquena de la Jana, li havia fet un somriure. Li va dir a la Jana i ella només reia. Llavors la Jana es va girar per mirar-se l’esquena al mirall de l’entrada i va comprendre que aviat hauria d’explicar tota aquella història a l’Arnau i també va saber que mai es podria separar d’aquell amic el Drac.

EL DRAC

52

BUSCANT LA FELICITAT

Sóc en Toby, un gosset que vivia en una botiga d’animals fins que dues persones em van comprar. Eren uns senyors grans. El viatge va ser molt divertit ja que vaig poder veure com era el món del qual la mare tant ens havia parlat. En Bruc, el gos que hi havia al costat de la meva gàbia, em va explicar que no em fiés massa dels humans perquè a ell, una vegada, l’havien deixat molt mal ferit.

Em portaven embolicat en una tovallola que feia olor de roses. Mentre parlaven jo em dedicava a mirar per la finestra. Aleshores vaig veure moltes màquines que els humans anomenaven “cotxes”.

Al cap d’una llarga estona, els meus amos i jo vam arribar a la meva nova casa, on vaig conèixer el meu futur company d’aventures que es deia Quic, un noi molt bufó amb els ulls grans i verds. Ràpidament em va agafar i em va fer dos petons molt intensos i emotius.

Van passar els anys , en Quic ja tenia 9 anys i jo encara en tenia 2. Els seus pares s’enfadaven amb ell perquè no aprovava i es tancava a la seva habitació i es posava a llegir com si no hi hagués demà.

En aquells temps, jo tenia moltes ganes de jugar i de divertir-me, però en John i la Júlia, els pares del meu amic, treballaven tot el dia i en Quic sempre estava a l’escola o a casa dels avis. Llavors jo em dedicava a mossegar i a embrutar el sofà. Quan se m’acabaven el menjar i l’aigua, em posava a bordar, però al cap d’uns instants recapacitava i em deia a mi mateix: “Toby estàs sol. Para de bordar i vigila la casa”.

A la nit, quan els meus amos arribaven, em posava com un boig, fins al punt de mossegar involuntàriament el meu company de jocs. No podia controlar aquesta alegria, fins que u dia els meus amos em van portar al camp i em tirarem un pal perquè l’anés a recollir. Quan me’n vaig adonar ja no hi eren. Vaig córrer per intentar trobar-los, però una veu al meu cap em va dir: “Deixa-ho ja, no et recordes del que et va dir el Bruc?”

Van passar dies fins que vaig trobar un jardí amb un estany d’aigua. M’hi vaig acostar per beure. Vaig notar algú que m’observava, em vaig girar i de les ombres del jardí va sortir un gos negre que em va bordar fins que vaig marxar. Una senyora em va oferir aigua. En aquell moment, vaig pensar que m’hi podia quedar, però en acabar se’n va anar cap a dintre de la casa tancant-me la porta al nas.

“Buscant la felicitat”

JAUME ANTÚNEZ


Segon premi.

53

Estava sol. Caminant, vaig trobar un camp de futbol. Llavors vaig recordar que el Quic jugava a aquest curiós joc que tant m’agradava, però mai em deixaven tocar la pilota. Quan els nens es van adonar de la meva presència, em van començar a tirar pedres per divertir-se. Vaig córrer tot el que vaig poder, però em van fer mal a les dues cames del darrere.

Vaig estar molts dies caminant pel costat de carreteres plenes d’aquells trastos anomenats cotxes. Vaig sentir una persona que se’m va acostar, però vaig sortir corrents perquè estava molt espantat. M’havien fet tant de mal que ja no em fiava d’ells.

Començava a estar cansat. Vaig trobar un arbre que estava a l’ombra i vaig ajupir-mi a sota mentre pensava en tot el que m’havia passat. Una nena i la seva mare se’m van acostar i em van donar aigua i menjar. Parlaven de portar-me a un lloc millor.

Em van portar a un refugi amb molts gossos, però en passar uns dies em van traslladar a un lloc amb molta llum i molt fred. Hi havia moltes xeringues i líquids de diferents colors. Vaig notar una petita punxada a la panxa i els meus ulls van anar tancant-se i ara estic esperant la següent...

EL VENT

54

“Different faces for the same reality”

MARC ALCARAZ

CATEGORIA ANGLÈS PROSA.

Primer premi.

DIFFERENT FACES FOR THE SAME REALITY

That day could have been a normal day but it wasn´t. I´d met my friends at the train station. It was 5 o´clock. We took the train to Mataró. Our idea was to go to the beach. Twenty minutes later, we arrived in Mataró. The sun was shining and it was hot.

The beach was very beautiful but there were a lot of people. It was difficult to find a place to sit near the water, but we found one.

We played with rackets and a ball. Then, we went to the water to swim. When we were tired, we returned to the sand. I was trying to sleep when I saw a shark in the water.

First I thought it was a plastic shark, but then I saw it was eating a person.

Then I saw a lot of sharks in the water. I started to run.

I was frightened and I didn’t understand what was happening. After this, I fell and hit my head on the floor. When I got up, I could hear some noises but I couldn’t see anything.

Some minutes later, I started to see things. I was in hospital.

Then I tried to remember what had happened. I remembered the sharks and that I’d fallen down.

Then I saw my parents. They told me I´d had drugs and I´d imagined all.

It was difficult to believe but I tried to do it. This explained all the strange things. I stayed in hospital all day, because I needed to rest. Few days later, I met my friends and I explained to them what had happened. They were frightened because they didn´t want to finish like me. And they told me they would never have more drugs.

I promised myself to do the same.

MAF

55

CILINDRIN (a tale for children from 2 to 6)

Once upon a time..... there was a boy called Cilindrin who loved sweets and hated fruit and vegetables....

Every morning his mother gave him a sandwich to eat at school.

One day his mum didn´t have bread and gave him some money to buy healthy food before going to school.

Cilindrin went to the greengrocer´s and bought some fruit for breakfast at school. But that day Cilindrin went to the sweet-shop and bought candies, but nothing else. While he was going to school, Cilindrin ate all the sweets.

During the class, he felt hungry and when his friend Carlitos went to the toilette, he stole his chocolate sandwich.

When his friend came back and saw the bad empty:

- Where is my sandwich? It´s not in the bag! - Don´t cry Carlitos! Children!! Who has got the sandwich?

Nobody answered. - Cilindrin.... what is this brown colour around your mouth? - I´m sorry teacher!! Sorry, Carlitos!! I was hungry and I ate the chocolate sandwich!! - Oh God! I will phone your mother immediately! - No Mrs Rose. Don´t phone Cilindrin´s mother, please.... forgive him!!

I have already forgiven him. (My grandfather Joaquim explained once and once again this story since I was a child until he died).

INDEPENDÈNCIA

“Cilindrin”

JOAQUIM MORA

CATEGORIA ANGLÈS PROSA.

Segon premi.

56

“My favourite place”

ARIADNA GARCIA

CATEGORIA ANGLÈS POESIA.

Primer premi.

MY FAVOURITE PLACE

From just north of Barcelona

to south of Persignan

you will find the Costa Brava

full of beaches and mountains.

Beautiful Costa Brava

you´ll be always in my heart.

Beyond the coast

you will find

many natural parks,

also archaeological sites,

museums and music festivals.


you´ll be always in my heart.

I´m in love with your transparent waters

and your many cities and towns.

laying in your wonderful beaches

looking at the sky

and smelling the sea salt.


you´ll be always in my heart

SUMMER

57

MEMORIES

Some memories are happy,

other memories are sad,

these can forget

in your memory leaving

a void without solving.

You could be at sea

or at another places you visited,

at that time you could be

with the family, friends,

or another people that you loved.

If the death took someone

remember this, please,

in your memories will be alive

some memories are happy,

another memories are sad.

A. G. A.

“Memories”

AITOR GRACIA

CATEGORIA ANGLÈS POESIA.

Segon premi.

ESCOLA SANT MEDIR JOCS FLORALS 2012

www.xtec.cat/esc-santmedir

LLIBRET DE SANT JORDI 2012

Documents

Transcript of LLIBRET DE SANT JORDI 2012