la llista blava

Portaveu de la vall, del poble de Gallifa i del Santuari Ecològic

Gener-Juny 2012 Núm. 77-78 1

INDEX Editorial. Contaminació. Consell de Redacció............................................3-4 Programa XXVI Aplec Santuari Ecològic......................................... ..........5-6 Crònica Aplec anual. Joana Villemur ...........................................................7-10 La Vanguardia. Pregària sobre el món. Oriol Domingo...............................11 Convocatòria Assemblea Patronat Santuari Ecològic.............................. 12 Noticies de punta fina. Mn. J. Dalmau.........................................................13-16 Entrevista de Jordi Paré Bernadó................................................................17-19 Constructors de Pau. Pepe Beunza..............................................................20-24 Per una aliança de progrés. Toni Verdaguer................................................25-26 El país interior : l’ànima de l’infant. Carme Bosch.....................................27-35 Llibres: “La meva dissortada Catalunya” per Imma Albó...........................36-38 Memorial del 5è aniversari de la mort d’en Lluís M.Xirinacs.....................39 Assemblea Nacional Catalana. Marxa .........................................................40 Visiteu la pàgina del Santuari : www.santuariecologic.com Aquesta publicació ha estat editada amb la col·laboració del Departament de Benestar i

Família. Direcció General d’Actuacions Comunitàries i Cíviques. Generalitat de Catalunya.

.................................. Domicili i raó social : LA LLISTA BLAVA Parròquia de Gallifa – Pl. Rectoria, 1 08146 GALLIFA (Vallès Occidental) email: jdalmau@gallifa.com

Dipòsit Legal 39281

2

Portaveu de la vall i poble de Gallifa

i del Santuari Ecològic

Publicació Periòdica Gener-juny 2012 Núm. 77-78 ___________________________________________________________________________________________________________

Contaminació!

Heus aquí una paraula maligna que està de moda. Heus aquí una realitat que provoca pànic. I no parlo del pànic de Txernòbil ò el de l’accident nuclear de Fukushima. Parlo de la contaminació en general, a casa nostra i al mon sencer, prèvia a la irradiació i contaminació atòmiques. Parlo d’aquesta pesta moderna que emmetzina els rius, que provoca malures desconegudes als arbres i a les plantes. A Gallifa, en aquest paratge revestit de verd i lluny de la bafarada de les clavegueres pestilents, han mort tots els oms d’un virus que ha vingut d’Anglaterra i que ha travessat la barrera del Canal de la Mànega, saltant cap Europa. D’aquesta nostra riera d’aigua clara, que comença a la font de les Maioles, n’han desaparegut els crancs que hi abundaven. La pesta de la contaminació ha arribat fins a aquests racons, aparentment verges,però hi ha fet estada uns crancs vermells vinguts de les Amèriques que han perseguit i mort els crans autòctons.

No fa encara dos-cents anys, la humanitat estava en contacte directe amb la Naturalesa. Aleshores hi havia temps per a tot. Especialment per a les coses necessàries; sobre tot per viure en tranquil·litat, en descans i relaxament. La malaltia de “l’estrès” no havia aparegut,encara.. Una xarxa de petits caminois travessava els boscos, els rius i els camps, avui desapareguts, i posava en comunicació masies i petits pobles com Gallifa. L’home era naturalesa; una peça, una part del conjunt harmoniós. Boscos, rius, animals i plantes eren com el jardí de casa. Constituïen part de la llar de totes les famílies.

La secta dels economistes

Un bon dia, fa uns dos-cents anys, va aparèixer una secta minoritària que predicava un missatge nou i reduït: “la cosa més important del món és el diner!”: L’ECONOMIA. Aquesta petita secta dels economistes -com les sectes actuals- varen anar omplint el cap de la gent senzilla... i la convenceren. Avui, qui més qui menys, tots som víctimes de l’escarransit punt de vista economicista.. Aquest és el nostre primer deler o obsessió: el diner. Semblem bojos. Hem esdevingut persones d’una sola dimensió,. Som l’homo economicus... i prou. Les incursions que es puguin fer a altres esferes de la vida son vistes i estan pendents del fet econòmic. Time is money era l’eslògan d’aquella primera secta. Per ells, les vacances son diners, el treball és diner, el temps lliure és diner, l’amor és diner; tot és diner. Les planes dels diaris no ens parlen d’altre cosa. I el nostre poble n’ha fet una traducció espaterrantment gràfica de l’eslògan anglès: “Tot el

3

que no son pessetes són punyetes”. I així anem de galdosos. Ens hem deshumanitzat. Hem reduït la vida a la pesseta. Heus aquí la nostra obra, la nostra misèria.

Avui l’economia és la ideologia dominant, tant del mon capitalista com del mon comunista; son dos germans, nascuts d’una mateixa cultura. És una ideologia dominant però també decadent pels atropellaments i devastacions de persones, animals i coses que esta provocant sense poder evitar-ho. Com aquell alcoholitzat que se’n sap víctima, però que no pot fer-hi res; els valors i la riquesa morals, espirituals de l’home no compten per a ell. L’economicisme, ens ha degradat –qui més qui menys- a tots.

La humanitat ha perdut el nord. Tot esta calculat per fer diners. Hi ha dos terços de la humanitat que sofreixen les mancances dels mínims necessaris i es moren de gana. No hi fa res!. Els bojos economistes -els Estats moderns del Benestar- no tenen entranyes. Han aconseguit allò que semblava impossible: tenir organitzada la bogeria a nivell planetari, en comptes de tancar-la al manicomi. Com aquell que col·leccionava truites i en tenia armaris plens, els líders responsables dels Estats del Benestar, col·leccionen bombes atòmiques i altres enginys capaços de matar a tots els habitants del planeta Terra, unes dues-centes vegades d’un sol cop. Voleu més bogeria ? Per què emmagatzemem tantes truites i bombes atòmiques? De que serveixen les 4.000 que sobren per destruir el nostre planeta, una vegada la vida ja hagi mort sobre la terra. Semblen discussions de pati de col·legi que els dos grans col·lectius bojos – USA i XINA- es barallin per veure qui en te més, al marge del fabulós cost que suposa fabricar-les. Per això van decidir fa uns anys destruir-ne uns quants centenars la URSS i USA. Havien descobert la seva bogeria¡ ¡Ara, sembla que en tornen a parlar¡ Amb aquesta crisi tan ample i profunda, sembla que es vagi posant sentit comú.!!

El Consell de Redacció

4

II

5

6

CRÒNICA

DEL XXVI APLEC DEL

SANTUARI ECOLÒGIC

DEL CASTELL DE GALLIFA

Els que fem l’esforç d’escriure cada tres (o sis) mesos la Llista Blava, aquest any hem fet un any sabàtic i ens hem tret de sobre algunes feines per recuperar i posar en ordre els arxius i papers que ens han quedat ressagats i que són importants per la història del Santuari. Per exemple no celebrarem el SOPAR MEDIEVAL. Però hem cregut que no podíem deixar de celebrar l’Aplec XXVI perquè això representa la Festa Major del Santuari. Hi això hem fet.

Es va buscar un personatge adient com en Joan Manuel Tresserras, que havia estat Conseller de Cultura de la Gene-ralitat i que ens havia ajudat en tirar enda-vant el Santuari Eco-lògic, per encarregar-li l’ELOGI DE LA NATURALESA, tret de sortida de la Festa de tots els anys.

Sr. Joan Manuel Tresserras i Mossèn Dalmau

Després de la missa, vam escoltar un alegre recital de cançons populars catalanes i patriòtiques a càrrec de la coral “Poble que canta” dirigida per en Jordi Llobet. Aquesta coral té la particularitat que són un grup X de cantants provinents de diferents corals de Catalunya, que quan els hi demanen d’anar a cantar en algun lloc, el director fa una crida per correu electrònic, i els que poden respondre a la crida, es trobem unes hores abans del concert convingut per assajar i preparar la cantada. Aquest cop van ser més de 30 cantaires els que es van aplegar. Acte seguit férem una parada enmig de la festa gràcies a la gentilesa del forn d’en Pere Turon, un dels joves de Gallifa que eren boy Scouts, i que ha mantingut aquest esperit de servei, regalant-nos la coca, i d’en Joan Casanovas soci del Santuari, que cada any ens regala la mistela i també ens ofereix el rom per fer el cremat al final del dinar. Després de la coca i mistela, els assistents van congregar-se a l’auditori per tal de fer un homenatge a Frederic Roda, fundador de “l’Institut Víctor Seix de Polemologia”,

7

entre moltes altres coses, un amic de tota la vida activa i que volem recordar per sempre amb un símbol permanent en el nostre Santuari. Al preguntar-nos quin símbol podria identificar-lo, els seus fills ens van dir que, cada dia al mati el Frederic, en sortir de casa seva a Bellaterra per anar a treballar, agafava del jardí un bri de boix per posar-se’l al trau de l’americana. Per això hem cregut adient plantar un boix a sota la font de Sant Galdaric, perquè es un lloc fresc que l’ajudarà a créixer. El dia de l’ Aplec el posàrem al bell mig de l’auditori amb una gran foto, perquè la gent el recordés. Després d’unes paraules d’introducció a l’acte, dos dels seus fills, l’Àlvar i l’Ignasi junt a uns bons amics i maga seus, en Jordi Coca l’Arcadi Oliveres, en Toni Noguero, en Joan Botam i la Mercè Cucurny recitaren o digueren belles paraules del propi Frederic de les qual en posem a continuació una mostra :

Acte de record per enActe de record per enActe de record per enActe de record per en

Frederic Roda PéFrederic Roda PéFrederic Roda PéFrederic Roda Pérezrezrezrez No hem perdut res de la vida viscuda, ens han pres el que no era encara. Amb l’argila de cada dia Volem fer l’àmfora perfecta: com més perfecta més fràgil. Als ulls us torna, com de rebot, la llum de les coses que miràveu.

(F.R.P.)F.R.P.)F.R.P.)F.R.P.)

El primer pensament que surt és el seu somriure i la tasca constant. I l’al·lusió quan algú feia referència a la capacitat de treball, eren sis o set les feines que tenia els anys setanta quan ens vàrem conèixer? Responia: "El secret és tenir bones secretàries". Diverses vegades hi he pensat i volia dir, penso, en ser equips ben organitzats. Així es fa tasca, amb eficiència (resultats) i harmonia (felicitat). Somric pensant en el seu somriure. (Apunt tramès per en Josep M Figueres per correu electrònic)

M’agrada que algú m’expliqui els seus somnis, a mi que ja no els tinc. M’agrada somriure pausadament, comprendre-ho tot i tornar al meu silenci.

8

M’agrada veure els ulls espurnejants, els cossos àgils, els pensaments com cervatells i les paraules com el vol dels tudons. M’agrada que em parlin de mentides creient-les la base incommovible de la vida, perquè he arribat a aprendre la disjuntiva entre lliurar-se a la veritat que no creiem o lliurar-se de tot cor a la mentida. Cal creure en tres coses per arribar a ser feliç de veres: en els ulls de l’amor, en les mans de l’amic i en el retorn de totes les primaveres. M’agrada que algú m’expliqui els seus somnis, a mi que ja no els tinc.

(F.R.P.)F.R.P.)F.R.P.)F.R.P.) Frederic: Enyorem la teva presència, la teva creativitat inquieta, la teva generositat al servei dels amics, el teu somriure, Gràcies per haver coincidit un tros de camí amb tu. (Apunt tramès per la Rosa M. Carrasco per correu electrònic) El meu record pel Tio Federico, es gran. Ell i jo varem treballar pel tema de la defensa dels consumidors. Ara estem altre vegada com fa 25 anys, amb certs drets a punt de " caducar". Ell ja estaria barrinant alguna cosa i jo a prop d’ell. (Apunt tramès per la Bey Segura per correu electrònic) En moments difícils per a mi, junts iniciàrem camins per la pau. El Memorial Joan XXIII, que tu vas promoure, ens ha sorprès. Hem trobat més candidats dels que hauríem pogut pensar, tots dignes i diferents. Tanmateix tu el tens ben merescut! Gràcies Frederic. Sempre comptem amb tu! (Apunt tramès per la Montserrat Salvat vda Seix per correu electrònic)

Els àmbits de la extensa tasca d’en Frederic, com la Pau, el Teatre, l’Amistat i la Familía - si es que es poden deslligar –, quan algú els ha enfocat be tots, des de la bonhomia i saber fer, haver-ne seguit el seu traç ha estat un privilegi. Així perdura en el nostre record. Tres petons i un brot de boix, Frederic. (Apunt tramès per la Roser Cases i en Joaquim Riba per correu electrònic)

PER SI DE CASPER SI DE CASPER SI DE CASPER SI DE CAS Escric això per “si de cas” Si es llegeix , és perquè el “si de cas” ha esdevingut. Gràcies a tots per la vida que m’heu permès de viure.

9

Avui haig de ser en pau també amb vosaltres. Voldria seguir parlant-vos tota una altra vida. Definitivament m’acullo al vostre record. Confio cegament - Amb els ulls tancats és fàcil dir-ho - en l’esperança d’una vida mes alta. Malgrat tot, no voldria perdre res d’algunes bones coses d’aquesta (cadascú, cadascuna pot entendre de què parlo) Dec saber, ara, altres coses que no us puc explicar - de moment! -. Crec que per amor seré unit a qui té més poder d’amor que jo mateix. Si una paraula recobre tot el seu sentit ara És la paraula “A-Deu”

F.R.P.F.R.P.F.R.P.F.R.P.

L’olor de l’arròs va indicar que ja era l’hora de entaular-nos. Una vegada més el dinar de germanor va permetre que els assistents poguessin, a més d’assaborir l’esplèndid arròs dels cuiners, descansar de l’espès programa de l’aplec i comunicar-se amb el amics que a vegades solament es veuen d’aplec amb aplec . Joana Villemur

Una part de la coral “El poble que canta” preparant-se per la seva actuació

10

11

PATRONAT DEL SANTUARI ECOLÒGIC DEL CASTELL DE LA PARRÒQUIA DE GALLIFA Plaça Rectoria, s/n. Tel. i Fax nº 93 436.04.08 08146 – GALLIFA jdalmau@gallifa.com www.santuariecologic.com

CONVOCATÒRIA ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DEL PATRONAT DEL SANTUARI ECOLÒGIC DE GALLIFA

Benvolguts membres del Patronat, Déu vós guard ! Segons acord de la Junta Directiva del Patronat us convoquem a l’Assemblea General Ordinària del Patronat del Santuari Ecològic de l’ any 2.012. Posarem en consideració els projectes que ens havíem proposat realitzar; les decisions que s’han de prendre i recollir, a més, les propostes noves. I finalment farem un petit repàs o “tour d’horitzó” general sobre la celebració dels “25 anys”. I el que es més important el retrobament dels amics Dia : Dissabte, 21 d’abril de 2012 Hora : A les 11 del matí. Lloc: Santuari Ecològic (dins l’ermita)

ORDRE DEL DIA 1.- Lectura i aprovació, si s’escau, de l’Acta de l’Assemblea anterior. 2.- Memòria de les activitats realitzades el 2011 3.- Estat de comptes i balanç del 2011 4.- Projectes per al 2012 5.- Esborrany de proposta de recapte pro Santuari 5.- Torn obert de preguntes 6.- Debat sobre els nous reptes que ha d’ afrontar el Santuari de cara al futur. Secretari President

NOTA.- En acabar l’assemblea es farà un pica-pica de germanor. 12

1. Fa uns pocs dies que la Raimunda Estil-les , superiora del Col.legi de Lurdes- es va

trobar malament i les monges-germanes seves, la volien portar a l’ hospital, i ella s’hi va negar; s’hi resistí perquè es sentia ja gran, i a més les noves condicions de la societat havien canviat molt, i es sentia desencaixada fins al punt de pressentir que s’acostava el relleu com a Superiora, i no volia fer esperar el recanvi.

Quan arriba el moment en que ja no saps ni que fer, ni com fer-ho, vol dir que s’ha acabat la nostra vida, i tenim ja ganes de sortir d’aquest mon, i deixar les feines per les noves generacions. Així va acabar la seva vida la Maria Raimunda, filipensa, i en aquesta vocació fou una personalitat molt rellevant en el moment històric que li va tocar viure. Per això no volia curar-se; el seu remei era el morir. Es tractava de preparar-se per fer el sal vital de la nova dimensió que com a cristina sempre havia tingut present. Ara ja viu en pau.

2. Oriol Rosell ha tingut un descuit en el treball, i s’ha trencat una costella, i tot ell ha

quedat baldat. Els seus pares Miquel i Xit han hagut d’anar a l’hospital de Palamós per veure’l i tenir-ne cura. Ha estat un percaç inesperat. Els seus fills i companya també li han fet costat. Se’n sortirà : I ens ho explicarà amb un somriure, com un mal pas, que ja ha quedat endarrere. Com fem tots quan un daltabaix ens agafa desprevinguts. Pau i coratge!

3. La Lurdes de la casa gran i nova de la zona de la Rectoria, Va demanar si podia cultivar

un racó de terra per collir-hi algun tomàquet, unes mongetes verdes, pebrots, i altres verdures, per quan ve als finals de setmana. Es una marera de canviar de feina. En Jaume Balmes ha deixat dit que la millor manera de descansar es canviar de feina. No

13

fer res, és perdre el temps i avorrir-se. Treballar el camp te el gust de veure com allò que plantes, creix i creix fins a donar el seu fruit. Bona Sort.

4. Exposició “Artigas, l’home del foc”. És

una corrua de gent amb ganes de veure els gerros i els colors de la ceràmica, que hi ha cada dia sobre la voravia de l’edifici de la Pedrera per visitar l’exposició, que des del 17 d’abril al 2 de setembre de 2012 es fa a la Sala d’exposicions La Pedrera Passeig de Gràcia, 92. Barcelona De dilluns a diumenge, de 10 a 20 h estarà oberta a tots el públics.

5. Aquests dies l’equip de pares que porten els fills a la piscina , l’han buidada, l’han

netejada i ja va entrant l’aigua neta, a poc a poc es va omplint. En Jordi Cervera està preparant les coses subalternes perquè els que paguen aquest estiu el bany a la piscina, es trobin el més còmodes possible , fent petar la xerrada, i comentar els esdeveniments de cada dia.

6. Un amic de casa nostra que viu fa 40 any a Suïssa, està especialitzat en fer Auques,

per celebrar alguns esdeveniments importants que convé recordar d’una manera alegre. I al saber, per la Llista Blava, que aquest any passat, el Santuari Ecològic celebrava els seus 25 anys, ens va fer el regal d’una AUCA DE GALLIFA perquè quedi aquest record a totes les cases. Vistós i alegre el conjunt d’elements que formen el recinte del Castell i el poble. Ell havia vingut a Gallifa fa molts anys, i va descobrir que era un poble pagès perquè tothom tenia algunes terres amb regadiu per guanyar-se la vida. I ell em va enviar els versos en forma de rodolins per saber si tot el que deia era veritat. I en el segon requadre ell havia escrit: “És un poblet del Vallès on tothom fa de pagès”. I de seguida vaig contestar-li dient: “Aquesta frase respon a uns 40 anys; tens una memòria colossal. Però el poble s’ha mogut i ha canviat; ja hi ha molta gent que hi te la casa de cap setmana. I per conseqüent hi has de posar en el segon requadre : “És un poblet del Vallès, on ningú no fa de pagès.”. I així ha quedat! I aquí cal fer notar que la Conxita Carner ens n’ha comprat unes quantes i s’entreté a regalar-ne a molts amics i coneguts de l’Ateneu Barcelonès. I sobretot en portà un a Mn. Noguera. Molts gracies Conxita.

7. El dia 16 de juny Mn. Antoni Pladevall, que és membre del Patronat Ecològic, i és un

Mossèn que ha fet un reguitzell de llibres d’Història, ens va convidar a celebrar la Festa Major a Sant Quirze de Safaja. Celebràrem la Missa amb molts cants, i concelebràrem acompanyant a Mn. Pladevall, en Ramon Muntades, el pare Escolapi Mateu, el Rector de Sant Feliu de Codines Mn. Jordi Rosich i el seu diaca Salvador Vilanova. L’església està situada dalt d’un turó i és una mica més gran que la parròquia de Gallifa. Es cantàren els goigs, i finalment anàrem a un espai molt bonic, a la vora del

14

riu, on hi ha edificat una mena de “centre cívic” on es celebrà un pica- pica, i a continuació un dinar amb un arròs molt ben preparat per una empresa de Càtering. Érem unes 200 persones! L’ampolla de vi duia la marca Arròs & Fideus, que és el nom de la casa. Hi hagué pollastre i postres amb cava. Ens enduguérem un bon record.

8. El restaurat “El camí de l’ Església” ha canviat d’amo. Ara el porta una família de Lliçà

de Vall; els pares viuen a Gallifa, en el mateix Restaurant, i el fill – el cuiner – puja cada setmana per fer anar la cuina. La gent que hi va creu que hi hem guanyat perquè no es tant car com els que han marxat, i els plats son també molt bons i ben presentats. Que tingui sort!

9. L’altre dia vingueren a presentar una revista a dalt al Santuari Ecològic que es titula

:”Els Vallesos”. Son un grup de persones que fan una revista per unificar els dos Vallesos. No creuen que hi hagi d’haver el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. La Revista Els molt ben presentada. Ens ensenyaren unes pàgines sobre Gallifa, perquè veiéssim que no es descuiden res. Ens regalaren els tres primers números, que surten cada sis mesos, amb paper “couché” i a tot color. Demanen subscripcions

10. Fa quinze dies es feu una sessió de pre-estrena d’un documental titulat l’ Església

Rebel. És un estudi filmat des de la guerra civil ( molt breu) i sobretot en els anys de després. Sempre que hi havia una visita de Franco a un ciutat, els bisbes hi assistien

tots amb el senyal del braç estès. I els bisbes feien un jurament personal a Franco de fidelitat a la seva persona. I aquest jurament de fidelitat creiem no podia ser vàlid, perquè els bisbes quan els ordenen com a tals, fan el jurament de fidelitat a Jesucrist. I a partir d’aquí una colla de capellans i també seglars,

per fidelitat a l’ evangeli, protestaren de moltes maneres contra les coses mal fetes per Franco, com buscar les persones que tenien un pensar distint i feien oposició. Després els que mes vegades van fer protestes contra el règim de Franco foren els capellans joves, que tenien el cor net i no havien viscut la guerra civil. En el Documental “l’Església Rebel” surten alguns d’ells, ara ja grans, entre els quals Mn. Dalmau, la Rectoria i l’església parroquial de Gallifa. La pre-estrena d’aquest reportatge es feu en una sala de la Diputació del carrer de Pere més Baix. El diumenge següent es va emetre pel canal 33 de la Televisió catalana.

11. Quan hi ha misèria a les capes baixes de la societat, el dret a poder menjar obliga a robar o a espavilar-se per aprofitar materials i vendre’ls per fer un pessic de diners i poder comprar menjar. I això passa aquests dies a Gallifa. Hi ha hagut la família

15

Canamassas que els prengueren les eines del seu taller. Al Santuari Ecològic ens robarem el televisor i el vídeo, rebentant-nos la porta i la finestra. Últimament passa un senyor amb uns aire de bon home que demana feina a les cases i si pot aprofita un descuit i agafa les carteres de mà on hi ha diners. Això ha passat a Can Granell quan la Maria i en Joan es trobaven a cal metge, i després d’arribar, deixaren la cartera sobre la taula, i aquell Sr. la va agafar. Després s’ha trobat la cartera buida a vora la carretera de Sant Feliu, sense res. Molta cura, doncs, en deixar les portes obertes....

12. En Vincenzo Cavallaro i la Marta Puig són a les portes d’un dels reptes professionals

de la seva vida. A mitjans d’any obriran les portes d’un restaurant a Calcuta, a l’Índia. Fa 14 anys van obrir Na Madrona , al Cas

antic de Caldes. I ara la història és repeteix. (revista La Pinya). Nosaltres des

de la nostra revista els hi desitgem una bona estada en aquest país llunyà i al mateix temps molt proper degut a les noves tecnologies.

Que són bons cuiners això ja ho hem comprovat nosaltres mateixos i endonem bona fe : Rissoto de ceps,espaguetis a la carbonara, etc. etc.

Esperem que tinguin moltes visites dels

amics i que quan se’n vagin es recordin de pagar el dinar. 13. L’escola de música Creu Alta de Sabadell ens va demanar de poder celebrar un

concert del grup “Cor Vakomba” compost pels seus alumnes (nois i noies de 17 a 25 anys) en el Santuari de Gallifa. Encara que primer hi varem posar algun inconvenient degut al nostre any sabàtic, ells es varen oferir a portar tot el pes de l’organització. I nosaltres ens oferirem a ajudar-los en tot el que poguérem. El concert va se tot un èxit. Els 23 joves cantant i ballant al mateix temps, ens sorprengueren amb el pas canviat. Nosaltres esperaven un grup de cantants situats al mig de l’ auditori, i va resultar que s’escampaven desordenadament tot cantant, amb gestos i amb crits harmònics. I l’assistència de públic ompli tots el seients de l’ amfiteatre Serien unes 150 persones. Els felicitarem de tot cor, al veure que ells també gaudien força de l’espectacle.

14. Els veterans amics Joan Margenat i Antònia de Sant Llorenç Savall i membres del

Patronat del Santuari, han tornat a ser avis. La nouvinguda ha arribat amb el nom d’Adriana, i la seva gemaneta de 4 anys es diu Miquela. Esperem que aquesta serà l’encarregada sovint de vigilar i entretenir a l’ Adriana, mentre va fent kilos i apren a dir les primeres paraules per expressar el seus sentiments. En enhorabona !

16

El fill dels nostres amics i col·laboradors del Santuari, en Jordi, m’ha demanat de fer una entrevista per un treball de l’escola. La nota ha estat un excel·lent i per això creiem que és mereix posar-ho a la llista blava.

E N T R E V I S T A

Josep Dalmau i Olivé , mossèn de la parròquia de Gallifa. Tinc 85 anys, vaig néixer a Sant Llorenç Savall. La dislèxia em va obligar a estudiar més que els altres per ser com tothom. Vaig pensar que si em feia capellà correria món.

“Tothom és més digne d’admiració que de menyspreu”

1) Quan eres petit què volies ser de gran? Volia ser moltes coses a la vegada, massa, volia ser espeleòleg i anar cap a l’Àfrica. M’interessaven molt els fòssils. 2) Sé que tens dislèxia, com t’ha afectat en la teva vida? M’ha afectat perquè això es desconeixia i jo veia que els meus amics anant a classe ja en tenien prou i jo moltes coses no les entenia i havia de fer hores extraordinàries al vespre i estudiar més que els altres per ser com tothom.

El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2002 el Memorial Joan XXIII.

És un dels promotors del manifest de suport a Suma Independència.[1]

[modifica] Obres

• Distensions cristianomarxistes (1967)

• Agonia de l'autoritarisme catòlic (1968)

• L'Església subterrània (1969)

• Contrapunts al "Camí" de l'Opus Dei (1970)

• La fe a debat (1972)

• El malefici dels símbols (1973)

• Condemnats a creure (1977)

• Crònica d'un combat obrer (1978)

• Catalunya i l'Església al banquet dels acusats (1980)

• Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya (1982).

• La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Raventós (1979)

• El Rosselló és Catalunya (1989)

• La batalla per l'autodeterminació dins la Unió Europea (1995) sobre el Jura

• Espanyols per força (2002)

• Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968) (2009

17

3) Tu t’imaginaves que series mossèn? No. Fins i tot recordo que un dia la meva mare em va preguntar, que t’agradaria ser capellà? i li vaig dir que no, però al cap del temps vaig veure que sí valia la pena ser capellà, ja que quan era festa major en venien set o vuit i eren senyorets. Després marxaven i jo sempre sentia curiositat per saber què hi havia darrera aquella muntanya que era cap a on anaven, i vaig pensar que si jo era com ells també aniria cap allà i correria més món. 4) Què van dir els teus pares quan els vas dir que volies ser mossèn? A la meva mare li feia gràcia però el pare va dir que no perquè teníem moltes terres i vinyes que havíem de portar, i jo era la tercera generació. 5) Durant aquests anys, t’has penedit alguna vegada de fer-te capellà? Al contrari. Perquè vaig veure totes les coses que podia fer i em vaig sentir molt útil. 6) Em podries dir algun personatge famós que hagis conegut? Molts, amb en Jordi Pujol vàrem estar dinant l’altre dia. 7) Quina relació tens actualment amb ells? D’amistat. 8) Vas trobar-te mai personalment amb Franco? No. Al cap d’un any de la seva mort vaig estar a la Moncloa amb en Suárez. En Suárez estava envoltat de molts catalans. 9) Et van detenir alguna vegada? Sí. Una vegada en una manifestació, però em van deixar anar. 10) Es veritat que vas fer una vaga de fam? Sí. En aquella època se sentia a parlar per primera vegada de la ETA que encara no sabíem què era. Van començar matant policies i desprès agafant gent que tenien poder, era un moviment molt violent. Nosaltres érem uns quants que ens reuníem cada setmana i no volíem que aquesta violència arribés a Catalunya i vàrem fer les vagues de fam com un moviment pacífic però efectiu com el d’en Gandhi. Vàrem anar a Montserrat perquè la policia no pogués entrar. 11) Estaves a favor de la independència de Catalunya?

18

En aquella època hi havia encara moltes coses a fer i això de la independència, amb Franco, encara quedava lluny. 12) Actualment estàs fent alguna cosa per Catalunya? Sí. Per exemple això del temple de l’Ecologia de Gallifa n’és una. 13) Què creus del jovent d’avui en dia? Hi ha jovent que està una mica adormit. 14) Què penses de l’Iñaki Urdangarín? Que ha estat un càndid. Aquesta gent té molts privilegis i una de les coses que no se saben ni es diuen és que per cada litre de petroli que gastem el rei cobra un tant, molts diners i que el que el Govern li paga és calderilla comparat amb els milions i milions que guanya cada dia amb això de la gasolina i altres coses. 15) Trauries la monarquia de Espanya? Sí. S’hauria d’haver fet com a Itàlia. Quan a Itàlia van acabar la guerra mundial tot va quedar desfet i abans de muntar govern van fer un referèndum i van preguntar a la gent què volien i la gent va votar la república. 16) Esborraries alguna cosa que hagis fet en el passat? És possible, ja no me’n recordo, les coses han passat perquè han passat. 17) Has trobat a faltar tenir dona i fills? Jo sempre he volgut ser molt lliure. La mare tenia un gos i quan va morir el vaig regalar perquè un dia que me n’havia d’anar el gos es va posar davant meu plorant i vaig veure que allò emocionalment em crearia problemes 18) Quan sortirà el llibre amb les teves memòries? El primer volum ja està publicat, el segon segurament sortirà passat el mes d’abril d’aquest any. 19) Em podries donar un consell que em pugui servir durant la meva vida? Tracta bé tota la gent tant si són negres, com si són indis, com si són alts, com si són baixos, tothom és més digne d’admiració que de menyspreu. Jordi Paré Bernadó

19

Pepe Beúnza, membre del Consell Directiu de Nova, recollirà el I Premi ICIP Constructors de Pau 2011

Pepe Beúnza, membre del Consell Directiu de Nova, recollirà enguany el I Premi ICIP Constructors de Pau, en nom del col·lectiu d’objectors i insubmisos. La Junta de Govern de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha decidit atorgar el I Premi ICIP Constructors de Pau al col·lectiu d’objectors i insubmisos de consciència al servei militar obligatori a l’Estat espanyol, simbolitzats en Pepe Beúnza, primer objector de l’Estat per raons ideològiques, l’any 1971.

El guardó vol reconèixer la tasca del col·lectiu “en representar una lluita llarga i diversa contra el servei militar obligatori, que va contribuir a l’aprofundiment de la democràcia i a difondre els valors de la cultura de la pau i, amb el rebuig a l’ús de les armes, l’objecció de consciència, la desobediència civil i la resolució noviolenta dels conflictes”.

La lluita portada a terme pels objectors i insubmisos de consciència al servei militar obligatori va començar durant la dictadura franquista i va continuar un cop instaurada la democràcia amb l’objectiu d’aconseguir l’abolició de la mili. Fou una lluita llarga i arriscada, que comportà persecucions, judicis i empresonaments i que propicià la Llei d’Objecció, aprovada el 2002 pel Congrés dels Diputats.

El col·lectiu d’objectors i insubmisos va tenir diverses organitzacions i grups (Moviment d’Objecció de Consciència, GANVIA, MILI-KK o l’Associació d’Objectors de Consciència) i molts protagonistes, però el seu símbol és Pepe Beúnza, el primer objector de

20

consciència per raons ideològiques. Beúnza fou la primera persona en introduir a l’Estat espanyol una nova forma de lluita contra l’exèrcit quan, el 1971, sota la dictadura franquista, es va negar a fer el servei militar, fet pel qual va patir dos consells de guerra, per desobediència i per deserció, i va ser condemnat a quinze mesos de presó i a divuit mesos en un batalló disciplinari al Sàhara Occidental. La seva acció de desobediència civil va esdevenir un referent estatal i internacional, que posaria les bases del moviment d’insubmissió i que més tard acabaria amb el servei militar obligatori.

El I Premi ICIP Constructors de Pau serà lliurat el proper 2 de febrer, a les 19:00

hores, en un acte al Parlament de Catalunya. Pepe Beúnza recollirà el guardó

acompanyat d’altres objectors de consciència que van seguir la seva lluita.

Qui som

En un món estructuralment desequilibrat, insostenible i violent la prioritat de

cadascú, de cada col·lectiu i de cada poble, és viure per transformar-lo

nova és una associació independent i sense ànim de lucre que promou la innovació social per generar noves pràctiques i models que facin transitar la societat cap a un món habitable per a tothom.

Amb els seus programes i projectes, l’equip de nova ha mostrat que l’aplicació de la innovació social pot reeixir en àrees com la noviolència activa, la democràcia participativa, la transparència i la recerca d’alternatives al sistema, entre d’altres.

nova no només genera iniciatives socialment innovadores, sinó que també acull, amb el seu programa Espai NovaLab, persones i grups que en vulguin desenvolupar alguna. Al mateix temps, per a nova tant important és desenvolupar i acollir noves iniciatives com posar en pràctica i generalitzar aquelles innovacions socials que ja existeixen. Aquest seria el cas, per exemple, del programa de Noviolència Activa de l’associació, que recupera i refà el concepte de resistència no violenta sorgit a la Índia de la mà de Mahatma Gandhi a principis del segle XX.

Som ciutadania activa

nova confia en una ciutadania activa que practica la innovació social i que pot iniciar transformacions socials de llarg abast. Per a nova és necessària una acció política ciutadana més enllà dels partits i per això s’adreça a la ciutadania insatisfeta que no vol restar passiva davant la percepció que les institucions convencionals no ofereixen respostes ni solucions a la crisi sistèmica que vivim arreu del món.

La ciutadania té capacitat no només d’anàlisi sinó també de proposta. Si som capaços d’aplicar innovació i creativitat per resoldre mil qüestions tècniques en el món, també ho hem de ser per resoldre els problemes més bàsics de la vida de la gent.

On actuem

21

22

Però hem de seguir. Hem passat d'una dictadura franquista a una dictadura financera internacional davant la que hem de ser també insubmisos. No es pot anomenar crisi a una economia que permet que els dotze més rics d'Espanya segueixin gaudint d'enormes guanys mentre la majoria sofreix mancances bàsiques en un estat de dret.

Hem de seguir perquè no hi ha conquestes socials per sempre. Estem veient com es perden millores en sanitat, ensenyament, serveis socials etc. del que era un principi de societat del benestar aconseguida amb moltes lluites i sacrificis.

Diuen que no hi ha diners, però nosaltres sabem on son. És un escàndol que cal denunciar amb totes les nostres forces. Amb la quarta part del que el món gasta en armament es podrien solucionar els problemes bàsics de la humanitat.

L'eslògan : “menys armes més escoles o despeses militars per a despeses socials” tenia vigència quan varen començar en 1971 i ho segueix tenint ara amb molta més raó.

Hem nascut per gaudir de la vida en aquest generós planeta que com deia Gandhi, “dóna suficient per cobrir les necessitats de tots però no per a la cobdícia d'uns pocs”.

És monstruós pensar que cada nen que ve al món, en comptes de rebre el necessari per a una vida digna, és a dir, menjar, casa, amor, cultura etc. Rep quinze condemnes a mort que és el que ens toca a cadascun de nosaltres de l'enorme arsenal atòmic acumulat. Això fa que sigui un miracle cada dia, veure sortir el sol.

Nosaltres hem escollit un adversari poderós, el complex militar industrial, que treu beneficis econòmics de la mort i la destrucció. Som molts però no els suficients. Per això hem d'aprendre a superar les nostres diferències y a crear complicitats, perquè la nostra divisió és la seva força.

Si volem sobreviure com a espècie humana, el desarmament és un objectiu prioritari perquè cap exercit, ens pot defensar d'un atac amb armes atòmiques, químiques o bacteriològiques. Per això tota despesa militar és una despesa inútil per a la nostra seguretat i d'aquesta realitat hem de convèncer també als militars.

Però volem ser positius; hem de passar d'una cultura de mort, capitalista i depredadora, de malbaratament, competència, por, velocitat, egoisme, a una cultura de pau, on la vida sigui sagrada, basada en la cooperació, la

23

generositat, la protecció del feble, l'alegria, la senzillesa, la compassió, valors que ens fan persones i a les societats mes felices.

Hem de potenciar les organitzacions de pau perquè puguin canalitzar l'enorme aspiració dels ciutadans, per construir una societat mes justa i pacífica on el progrés sigui el repartiment de la riquesa.

Catalunya, nació sense exèrcit, està en una magnífica situació per crear unes forces de pau noviolentes que ens permetin intervenir en els conflictes, en tasques de interposició, mediació, immobilització de l'adversari, diàleg, reconstrucció etc. perquè si quan hi ha un conflicte, solament tenim exèrcits armats, l'espiral de violència està assegurada, com veiem contínuament.

Nosaltres creiem en la defensa amb les armes de la noviolència. Cap tirà, cap invasor és capaç de resistir una vaga general, una campanya de no cooperació, o de desobediència civil. Però per això és necessari que la riquesa estigui repartida, que la societat sigui participativa i descentralitzada, i que el poble estigui entrenat en aquestes tècniques. Ara per ara som, com deia el nostre mestre Gonzalo Arias, aprenents de noviolència. Hi ha molta història per explorar però quan una campanya surt be com la que recordem avui, hem d'utilitzar-la per aprendre i avançar. Podem canviar les lleis injustes i les societats poden millorar.

Un altre món no solament és possible sinó que és necessari. La resposta noviolenta del jovent del 15 M a les càrregues de la policia, ens omple d'esperança. El camí de la noviolència, amb les seves fases de confiança, denúncia, no cooperació, desobediència civil i societat alternativa, és ample i llarg i està ple d'aventures apassionants, d'emocions, d'alegries i també, com es lògic, de sacrificis. Es un camí que ens farà lliures i independents. En definitiva un camí per ser bones persones. Hi ha lloc per tots i totes.

Moltes gràcies

Barcelona, 29 de febrer de 2012.

24

PER UNA ALIANÇA DE PROGRÉS

El passat 30 de Juny, es va fer a Sant Feliu de Codines, una jornada

de treball, ( amb participació de tots els partits d'esquerres de l'àmbit

parlamentari i els sindicats majoritaris de Catalunya, així com

representants d'algunes ONGs i altres grups) per iniciar un

moviment que aglutini a tota l'esquerra nacional, amb la vista posada

en l'horitzó de les eleccions al Parlament del 2014.

En el marc d'aquesta jornada, vaig fer una intervenció, que en síntesi

es la que segueix i que poso a la vostra consideració.

Toni Verdaguer i Viaplana

Un nou PSC obert a la societat i a les altres forces d'esquerra. En les actuals circumstàncies

polítiques, cal buscar noves causes o punts de trobada, fixar la importància en lo que ens

uneix, no en lo que ens separa. Volem un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i als

temes que afecten la vida de la gent com son la sanitat, l'educació, els serveis socials sí,

però també als que afecten la fam, la por, el fet de tenir papers, la soledat, la manca de

treball....un PSC amic, proper, esponja dels problemes dels ciutadans. Un PSC que defensa

els drets dels més vulnerables.

Un nou PSC, que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu

sentit mes íntim. Som el partit dels treballadors i les capes populars sí, però també hem de

treballar per la gent sense futur, sense esperança, sense horitzons ni oportunitats. Un PSC

obert a la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els treballadors i sindicats,

però també amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids.

Estem per la nova economia, la del talent, la dels investigadors i els emprenedors. La nova

economia del reciclatge i la sostenibilitat, la del respecte a la natura i el medi.

Som un partit d'esquerres, però volem un PSC capaç d’entendre’s amb totes les esquerres

i capaç de treballar amb totes elles.

Necessitem un pol progressista i d'esquerres a nivell local i nacional i participar a fons de la

reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels nous temes de la política emergent

que es produeix als marges dels partits i els sindicats, com els del 15-M, les ONGs i altres

moviments de la base social.

El nou PSC ha de ser modern. De la modernitat de la cultura, del coneixement, pròxim als

creadors de nous llenguatges. Un PSC, que combati el conservadorisme mental,cultural,

estètic i ....polític. No podem aspirar a governar de nou Catalunya, o be els municipis sinó

representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense

modernitat. Hi ens hem quedat antiquats....mentalment. Cal estar oberts a la comunicació

digital, organització,comunicació i creació de valors en xarxa. Els temes de la societat

digital, la nova societat, com a gran fortalesa política, com a gran eina política.

25

El nostre estil ha de parlar per si mateix, les formes també son part del fons i un reflex

autèntic i creïble de la nostra proposta. Per tant, volem un PSC humil i que sàpiga escoltar,

que sigui acollidor i atent.

Darrerament hem perdut sensibilitat i connexió amb la gent. Necessitem un partit

feminitzat en persones, actituds, manera de ser i de fer. Massa sovint som un partit

masclista, arrogant, superb que mira els altres per sobre l'espatlla.

Volem un PSC jove. Hem envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i

necessitem connectar i ser part de tota la societat. Fan falta joves i connectar amb els

problemes del joves. D'acord, la renovació no nomes es joventut....però també.

No volem un partit de funcionaris i buròcrates. No volem un partit que de cada quatre

afiliats un sigui un càrrec públic dos siguin alliberats i només un es militant de base. Un

partit socialista no pot reduir-se a una tecnoestructura professionalitzada on s'organitzen

persones que fan o volen fer carrera política.

Faig una crida a lluitar des del socialisme per la independència. Davant d'un

independentisme emergent, el nostre discurs del federalisme ens deixa orfes. I la

independència serà transversal, o no serà. Som una nació i som un altre partit i una altre

cultura de partit. Necessitem una relació bilateral real i multilateralitat en les relacions

polítiques i institucionals. Hauríem de començar a funcionar amb coherència amb aquests

principis per anar cap a una confederació europea d'estats nació. Portem Europa al cor,

però al cap el món global. Volem saber que passa i que importa al món, cap tema

important ha de ser-nos aliè, però hem de tenir els peus a terra i clavats amb els

problemes de la gent, de la nostra gent.

Tots aquests son objectius que podem i hem de compartir amb altres forces de progrés i

d'esquerres. Es tracta de desenvolupar-los concretament i de traduir-los en propostes a

realitzar. De fer de totes aquestes propostes un programa polític de futur, per la gent, pels

mes vulnerables. Hi amb aquest programa fruit del consens i de l'entesa amb tota

l'esquerra, ens podem presentar a les primàries de qualsevol elecció...autonòmiques,

locals etc. Etc.

Totes aquestes idees son les que hem mouen a treballar pel moviment AVANCEM.

Vista del poble de Sant Feliu de Codines amb la Llista blava al fons

26

Aquest article és la ponència que Carme Bosch, va fer per als mestres a la biblioteca de Parets. És una mica llarga, però ens ha semblat molt interessant transcriure-la tota sencera, primer pel seu contingut docent, i segon, pel valor que hi atorga l’experiència viscuda. L’hem dividida en dues parts, (havíem tingut la intenció primera d’incloure la segona part en el proper número de la revista), però finalment hem considerat que l’estiu és llarg i que de ben segur trobareu una estona per gaudir-ne la lectura íntegra.

El país interior: l’ànima de l’infant

Per Carme Bosch

Sóc mestra i em fa il·lusió d’explicar-vos la meva experiència com a persona i com a tutora dels alumnes durant la meva etapa de docent.

Quan em van proposar de parlar de l’ànima del nen, em vaig espantar, però alhora la idea em va captivar. He pogut analitzar l’evolució de la meva vida a nivell espiritual i ser conscient fins on he arribat. M’he adonat que la meva vocació de mestra sempre ha estat educar nens d’entre tres i sis o set anys, ja des del principi captava alguna cosa especial en ells i és que en aquesta edat són éssers espirituals.

De l’espiritualitat, no se’n parla gaire, és un tema tabú. Al meu entendre una persona espiritual és la que manté una actitud de vida en relació amb tot el que existeix: plantes, animals, persones, tot resta en unitat, tota la matèria és esperit, és la consciència divina que ja portem dins nostre en néixer.

La religió és una institució creada per l’home per seguir dogmes i creences que tenen com a objecte retre culte a la divinitat. Ser religiós és una forma de vida que la persona mateixa escull. Quan s’obeeixen les creences d’una religió la persona es connecta amb la divinitat des de fora, seguint uns determinats preceptes, sense veure que l’espiritualitat ja és dins nostre.

Vaig néixer en un poble molt petit, i vaig tenir la sort que quan tenia sis o set anys van destinar-hi un mossèn molt avançat per l’època, que havien desterrat per les seves idees: era mossèn Dalmau. Ell ens va educar en tota una sèrie de valors que avui es treballen quotidianament però i que als anys cinquanta brillaven per la seva absència.

Una de les coses que em va marcar més va ser la seva manera tan progressista d’entendre la religió, encara que jo no m’identifiqués gens amb els costums i lleis religioses: als nou anys vaig fer la primera comunió i recordo que el que més em va agradar va ser passejar-me per tot el poble amb el vestit de princesa que duia aquell dia.

Cada diumenge anava a missa a les set del matí, però abans agafava un tros de pa del calaix i me’l menjava sense que ningú em veiés, perquè tenia molta gana però s’havia d’anar a combregar en dejú, que és el que tocava.

27

No m’agradava confessar-me, però era una obligació i jo no sabia què havia de dir, ni quins pecats havia fet. I si n’havia fet algun, només resant tres avemaries ja quedava tot solucionat? Quan tenia disset anys vaig fer un article per a la revista que editàvem al poble argumentant el perquè no estava d’acord amb la confessió i quan això va arribar a les orelles del bisbe de Vic, va recriminar el mossèn perquè ens ensenyava aquestes coses, però ell va respondre: «no senyor bisbe, simplement respecto les seves idees». En les seves memòries encara hi afegeix: «i la nena tenia raó, què volia dir això que els infants s’haguessin de confessar un dia a la setmana?»

Tot i haver rebut educació religiosa, jo no tenia les coses prou clares, sentia certes inquietuds i als anys setanta em vaig iniciar amb el ioga amb una professora molt bona, que ja anunciava llavors que al segle XXI es produiria un canvi de consciència, com així certament ha estat. Després d’uns anys de ioga vaig continuar amb la meditació, però notava que seguia buscant i una molt bona amiga em va donar a conèixer el SAT. Vaig assistir al primer grup que es feia per a mestres a Catalunya del «SAT educa» de Claudio Naranjo. Va ser en aquell moment que vaig descobrir que les meves emocions estaven tancades i oprimides, i que el meu treball havia de continuar. Quan el SAT es va acabar, vaig buscar una altra activitat i aquella mateixa bona amiga em va suggerir la formació en Biodansa que vaig cursar durant dos anys amb l’Ercilia Orellana. Actualment encara continuo a la seva nova escola de Psicodansa Integrativa que em permet unir la meva part espiritual amb la meva part corporal.

Quan vaig acabar la formació de Biodansa, vaig començar a fer teràpia amb l’Ercilia i recordo que em va dir: «Si vols, jo et puc ajudar a iniciar el camí espiritual.» Em va agradar que m’ho proposés, però vaig estar quinze dies que no sabia què em passava, patia perquè no sabia cap on em portaria aquest camí. En el fons tenia por, però a partir d’aquí va començar el canvi. Tots aquests passos m’han ajudat a trobar-me a mi mateixa, a saber com sóc, a saber allò que desitjo i no confondre-ho amb el que volen els altres de mi.

Penso que, com a mestres, ens han ensenyat a formar nens amb matèries externes a la persona que són molt importants, però no ens han ensenyat a desenvolupar la vida interior, a coneixe’ns a nosaltres mateixos. Les emocions, els sentiments, la respiració, escoltar el cos... tot això és una font de saviesa que es pot tractar a les escoles des de petits. Fa anys ho vaig proposar a l’escola i un mestre, molt sincerament, va contestar: «Però si jo no ho sento en mi no ho puc aplicar», i és veritat. Primer tenim el deure de treballar-ho i de viure-ho a la nostra pell, sinó no es pot traslladar als alumnes. Per sort, aquesta experiència ja fa uns anys que s’està aplicant a moltes escoles, es va iniciar dins un projecte de filosofia per a nens.

Buscar dins nostre se’ns fa difícil perquè la religió ens ha ensenyat que hem de creure en Déu, i el busquem fora de nosaltres. Però hi ha una altra realitat que mai canvia perquè és eterna. Aquesta és l’essència de l’ésser humà, la realitat interior, la nostra autèntica naturalesa que és la vida espiritual present en tots els éssers.

Una de les tasques principals que el mestre es planteja és la d’ajudar els alumnes i donar-los el suport necessari perquè puguin descobrir el significat profund de la seva vida. Per portar a terme aquesta tasca, és important l’experiència del nostre viatge interior, només a partir de l’autoconeixement i del descobriment d’un mateix podrem ajudar els altres.

Els nens ens mostren cada dia com viure en l’ara, tasca que se’ns fa difícil quan som adults. Els nens mostren la màgia i la meravella que ens envolta, les seves ments i els seus cors estan oberts, es guien per la seva intuïció i estan en sintonia amb les seves experiències externes. Cal

28

El país interior: l’ànima de l’infant ( 2) Com podem ajudar els infants a aprofundir en la seva capacitat natural per escoltar el cor?

Vivim en una època en què estem rodejats de missatges que ens recomanen de fer tot el contrari d’escoltar el cor, és a dir, recomanen defensar-se i ser egoista.

Com es pot fer, doncs? Sens dubte recorrent a l’empatia, parant atenció als missatges de cos i ment, preguntant què sento, com estic, respirant profundament i sentint el centre del nostre pit.

Amb la gratitud, que ens ensenya a valorar el que tenim.

Amb el perdó: a vegades en lloc d’ajudar els nens compliquem la situació. Si diem: «per què has pegat aquest altre nen o nena?» aconseguim culpabilitzar l’infant, però si la pregunta més aviat és: «què has sentit quan l’has pegat?», aleshores poden aflorar els sentiments de ràbia, vulnerabilitat, injustícia que duu amagats dins seu. I a més, si fem la pregunta al revés: «què creus que sent ell?», permetem que el nen es pugui traslladar des de la culpa i les justificacions superficials, cap a l’escolta empàtica del cor, cap a l’entesa i potser fins i tot arribar al perdó.

Una de les coses que sempre em calia tractar a primer de primària amb el nen que ja venia d’haver fet tot el parvulari amb l’etiqueta penjada de «provocador», era mirar de canviar la seva actitud. Un exemple: un dia alguns nens es van queixar que el Carlos els havia pegat. Els vaig preguntar si era veritat. Gairebé tots van aixecar la mà, i ell es va posar a plorar, li vaig fer la reflexió següent: «jo sé que tu vols canviar d’actitud, ho estàs intentant i t’ho agraeixo, els teus companys tenen paciència i volen ajudar-te perquè puguis millorar aquest aspecte». De sobte la cara tensa i amb ràbia va canviar d’expressió, va somriure i es va relaxar. A partir d’aquell moment va canviar d’actitud i els companys també. Cal tanmateix tenir en compte que no es pot canviar del tot d’un dia a l’altre, perquè és una conducta molt arrelada i la transformació ha de seguir el seu procés.

Els nens estan connectats amb la seva ànima, amb el seu origen i la seva ment és subtil. No tenen consciència de l’ego, diuen coses que criden l’atenció per la seva saviesa, no els hem de contradir ni desvalorar, és molt enriquidor escoltar el que diuen. Els hem d’ajudar a dir la veritat, a ser empàtics, a tenir expressions de compassió. Tenen una gran capacitat per detectar la injustícia, el sofriment i la hipocresia, (recordo un dia que el meu fill quan tenia sis anys em va fer adonar de la falsedat d’una certa noia, i tenia tota la raó, ell ho va captar de seguida).

Els infants posseeixen aquestes capacitats naturals però estan immersos en aquesta societat on tan sovint predomina l’egoisme i la falsedat. Per tant, els hem de transmetre el missatge que poden confiar en la vida i en el poder compassiu del cor. Nosaltres els podem ajudar donant-los les nostres expressions d’amor cap al món que els envolta: fent-los veure la manera com tractem les persones, animals o plantes. No cal que els omplim de normes i que els les recordem a cada moment. Ells aprenen per imitació perquè són molt observadors i actuen segons allò que veuen.

Per créixer és important deixar moure els infants amb autonomia, respectant la seva llibertat: la llibertat per seguir els propis passos interns

Cap als vuit anys en molts casos ja podem saber quina ha de ser la futura vocació dels nens. És a través dels jocs on es manifesten els seus interessos i passions. El joc facilita que els nens es descobreixin i es defineixin a ells mateixos. Els hem de respectar aquests espais. El meu fill ja de petit jugava apassionadament amb peces de Lego, es va passar moltes hores omplint la casa de

30

construccions. La seva primera aspiració va ser fer de paleta, com el seu oncle, després ja va veure que s’estimava més projectar que construir.

Llibertat per experimentar, escollir i equivocar-se

De vegades, per comoditat, rapidesa o perquè «pobret, és massa petit», a les criatures els ho donem tot massa mastegat de tal manera que els bloquegem l’aprenentatge: els donem la sopa perquè no s’embrutin, els preparem la motxilla per anar a l’escola i llavors els costa obrir-la o posar-hi la carpeta, d’aquesta manera els limitem la llibertat, la iniciativa pròpia i el dret a equivocar-se, en fem infants dependents.

Llibertat per sentir, pensar, imaginar

Si diem: «no tinguis por», li estem negant els sentiments, perquè no els pot manifestar i es bloquegen. Però els nens han de poder mostrar allò que senten.

La fantasia potencia la imaginació. Parar atenció al nostre nen interior vol dir que deixem volar la imaginació i que afrontem amb sinceritat els nostres sentiments. De vegades no fem cas als nens quan ens expliquen coses que s’han imaginat o somniat i que per a ells són molt importants perquè les han viscut. Recordo el cas d’un nen de tercer curs que tossia sense parar, el seu mestre ja no sabia què fer, em vaig acostar a ell i li vaig dir: «Oriol, recordes quan anaves a primer?, llavors tenies molta imaginació i pensaves moltes coses... De seguida va parar de tossir. Amb aquestes paraules el vaig fer entrar en el seu món, i el seu malestar es va alleujar immediatament.

El que podem ensenyar als nostres fills o alumnes no són normes ni regles, sinó maneres de potenciar l’espiritualitat, que en ells ja és innata.

Amb quines eines poden ajudar els infants?

1. Qui sóc jo?

De la mateixa manera que ensenyem als nens a veure com és el món que ens envolta, també podem convidar-los que explorin el seu paisatge interior. Com ho podem fer?

S’han d’anar obrint a poc a poc al món a través del joc, l’exploració, interactuant, fent el que els agrada. Hem d’acceptar el que són i procurar-los l’espai de llibertat necessari per jugar, imaginar i experimentar amb el món.

Quan convidem els nens que identifiquin els seus pensaments, sentiments i valors, els estem ajudant a activar la intel·ligència intrapersonal imprescindible perquè es coneguin ells mateixos. La manera com plantegem la pregunta a un nen influeix en la seva resposta. «Què li passa al teu

31

cos quan estàs enfadat, content, cansat...?», o «què et fa sentir això que et passa?» Determinats estats els poden verbalitzar, dibuixar, expressar amb el cos, etc.

Per tant, quan respectem i valorem les intuïcions, opinions i experiències dels nens els convidem a descobrir les seves pròpies respostes mitjançant l’observació i la reflexió i els ajudem així que aquesta naturalesa superior sorgeixi de manera natural.

2. Coneixe’t tu mateix

L’educació que hem rebut a través de missatges que no eren apropiats ni aconsellables, la pressió social de com comportar-se i vestir-se d’una manera determinada, el sistema educatiu que dicta no només què cal conèixer sinó com s’ha de conèixer, els dogmes religiosos que insisteixen en la noció de pecat, són allò que alimenten els sentiments de vergonya, d’inseguretat o de timidesa.

En lloc de dir: «coneixe’t tu mateix», el missatge que donem és: «amaga’t i nega’t tu mateix perquè has de semblar i pensar d’una determinada manera i no com tu vols». I al final s’arriba a creure que si nego i amago determinats aspectes considerats inacceptables per la societat, seré millor persona, però el procés de desenvolupament funciona contràriament, ja que tots els continguts reprimits mai deixaran de ser-hi presents.

Si ens limitem a tapar-los, aquests continguts absorbeixen energia de la nostra part psíquica i a la fi acaben creant-hi una ombra. Jung utilitza la paraula ombra per referir-se a les zones ocultes, tant positives com negatives, que hem reprimit o no hem entès del tot i que constitueixen un potencial latent sense desenvolupar. L’ombra es crea quan ens interposem entre nosaltres mateixos i la nostra pròpia llum.

Jung diu: «Tothom porta una ombra que és més densa i fosca com menys consciència té d’ella la persona. L’ombra és l’obstacle inconscient que anul·la les intencions més dignes [...] Quan se la reprimeix i aïlla de la consciència és impossible corregir-la.»

Tots carreguem amb aquesta ombra, tant els nens com els adults. Però els pensaments ombrívols, les pors irracionals, les dificultats, no només s’han d’evitar, sinó que els hauríem de donar la benvinguda perquè ens ajuden en el nostre creixement personal.

Per això, cal encoratjar l’infant dient-li: «Has de ser tu mateix, sigues flexible, explora i experimenta, comprova què et convé o què no et convé, però, per damunt de tot, sigues honest amb tu mateix i mostra’t al món tal com ets.»

El que ensenyem els adults és sobretot allò que nosaltres som, per això en la mesura que nosaltres siguem capaços d’integrar la nostra ombra, ells n’obtindran el model per poder treballar la seva.

3. Què es pot aprendre?

L’escola terrenal ens brinda l’oportunitat d’aprendre les lliçons de la vida.

Saber dir no, la sinceritat, la paciència, l’amabilitat, la tolerància, etc. De les situacions més difícils, n’aprenem que ens curen, que ens transformen i que ens fan forts. No guarim per tenir la seguretat que mai més ens hi tornarem a trobar, sinó per suportar millor futures ferides i treure’n una lliçó adequada.

Com a pares i mestres, el millor suport que podem oferir als nens és deixar-los espai per sentir i discrepar. Ells tenen sentiments propis i sovint els volem evitar els processos de dolor o d’angoixa,

32

La llibertat interior significa que som capaços de controlar els nostres impulsos en comptes que aquests ens controlin a nosaltres.

De vegades el poder de la voluntat ens permet travessar el llindar del dolor i de la frustració. Quan tenim un problema important per resoldre o hem d’afrontar una tasca difícil, hem de posar en pràctica l’autodisciplina sense evadir el problema, respirant profundament i afrontant els sentiments de frustració i malestar, d’aquesta manera s’aconsegueix de veure l’assumpte des d’una altra perspectiva. Cada emoció es reflecteix per la forma de respirar. Les emocions negatives ens bloquegen la respiració.

Per tant, és important recordar als nens que respirin profundament per intentar veure l’obstacle des d’una altra perspectiva, així els ajudem que ells mateixos trobin els seus objectius.

La respiració és un procés automàtic al qual no donem prou importància, però en té molta, és el primer acte de la nostra vida i l’últim en relació amb el món exterior.

6. Com gestionar les emocions i els sentiments

Posar nom a les emocions i als sentiments permet que el nen se’ls faci seus. Saber identificar-los els ajudarà a canalitzar-los per poder-los canviar, són habilitats que s’han de desenvolupar de petits. L’escola i la família és un bon lloc per anar fent aquests aprenentatges. Per poder fer bé aquest treball, hem d’aprendre a escoltar-nos i a escoltar els altres.

Escoltar significa estar obert, interessar-se pel que li passa a l’altre. Tots ens sentim més valorats quan les persones que estimem ens presten atenció. De vegades la comunicació no funciona perquè els adults no volem escoltar sinó impartir. Diem als nens el que han de fer, el que han de sentir i no els deixem espai perquè expressin el que els passa, veuen aleshores que no són acceptats tal com són i s’allunyen del seu ser.

Quan un nen està enfadat, trist, té por, etc., li podem preguntar: què sents; en quina part del cos ho notes?, etc. perquè prengui consciència del que li està passant al seu interior i ho manifesti.

L’altre dia l’Ercilia m’explicava que el seu nebot de quatre anys estava jugant i el seu pare el cridava per anar a sopar, el nen també cridava al seu pare perquè li volia comentar alguna cosa del seu joc, així van estar-se una estona, i quan el nen va aparèixer al menjador, es creuà de braços i amb cara enfurismada va dir: estic enfadat! El nen en aquest moment va expressar el que sentia en el seu interior, el medi ambient encara no l’ha influenciat, es connecta fàcilment amb les emocions.

7. La veu interior

Els nens actualment estan bombardejats per tota mena d’informació, però el viatge espiritual sempre va més endins, des de la font pregona que flueix en la nostra vida. Dins nostre podem escoltar dues veus:

-El diàleg mental que és la veu de l’ego que ens dicta: comentaris, judicis preocupacions del passat i recomanacions per al futur, jutjar els altres o tenir por, és la veu creada pel jo i forma part de la humanitat.

-L’altra és la veu autèntica, la nostra veu interior que habita en les nostres parts més profundes, reconeguda com a veu del silenci, el mestre interior, la llum interna, l’esperit...

34

Per posar en pràctica la veu interior primer m’haig de concentrar i connectar amb el problema que he de resoldre: Què vull fer? Quan focalitzo l’atenció em relaxo confiant que arribarà la resposta, però no m’obsessiono pel resultat perquè si espero que la informació arribi d’una determinada manera estic tallant la meva intuïció, de vegades l’ego ens traeix.

Quan ja sabem què és el que hem de buscar, ja no és tan difícil veure la diferència entre la veu interior i l’ego. La veu interior sovint s’acompanya d’un canvi emocional o de la sensació que les coses són al seu lloc, o ens pot arribar a través d’un somni, de paraules o també d’una experiència.

8. Escoltar amb el cor

Escoltar el cor significa parar atenció als sentiments i a les sensacions que alguna cosa ens produeix. En canvi, escoltar amb el cor vol dir que enfoquem la nostra atenció cap a l’exterior i vers els altres, que escoltem intentant comprendre, apreciar i estimar. En el moment en què escoltem i vivim des del cor, som a l’ànima de l’altre.

Aprendre a escoltar amb el cor i la ment lliure de prejudicis és la clau perquè la verdadera comunicació pugui fluir.

Ara m’agradaria esmentar unes paraules de Tobin Hart, psicòleg autor del llibre: El món espiritual secret dels nens:

«El món espiritual secret dels nens ens recorda que hem d’escoltar la nostra saviesa interior, descobrir les sorpreses quotidianes, percebre amb l’ull del cor, plantejar-nos les grans preguntes i veure el que és invisible. Així, ja sigui al carrer, a casa, a la classe o al nostre cor, la presència dels nens ens obre cap al domini espiritual i ens permet honorar el seu esperit, al mateix temps que renovem el nostre.»

Hart indica que els nens poden ser els nostres guies espirituals si els dediquem la nostra atenció: cada moment que passem amb ells es transforma en una pràctica espiritual.

I per acabar vull recalcar que el poder més gran del món no és la força, sinó l’amor.

És així com ens ho transmet el savi jesuïta Pierre Teilhard de Chardin:

«Arribarà el dia en què, després d’haver conquerit l’espai, els vents, les onades, les marees, la gravetat, haurem de dominar per Déu la força de l’amor. I, aquest dia, per segona vegada en la història del món, l’ésser humà haurà descobert el foc.» Carme Bosch

Gallifa, juny 2012

35

Que llegim ?

"Catalunya, la meva nació dissortada i decadent” per Ramon Vila-Abadal

Imma Albó, Josep M.Vila d’Abadal, Ramon Vila-Abadal i Jordi Albertí a l’Universitat de Vic.

RAMON VILA-ABADAL

Quí no el coneix dels que sóu avui aquí? Qui no sap que fou monjo de Montserrat.. Qui no sap

quina fou de la seva vida de monjo al costat del Pare Abat Escarré i sobretot les trascendentals

declaracions a Le Monde, que van començar a obrir els ulls a la gent i adonar-se de la realitat que

patíem i a difondres el doc. amb gran rapidesa? Qui no sap potser què pensava de la mateixa

Jerarquia de l’Església, la qual podria anar democratitzant a poc a poc i a través d’ella el règim,

l’Estat i així, salvar també Catalunya? Qui no va llegir al seu dia, els seus contundents articles

publicats al 9 Nou, el 26 de gener del 2008 i a La Marxa de Vic, el 2 de juny del mateix any?

De manera que em limitaré a recordar-vos el, només amb unes breus pinzellades.

Ramon Vila-Abadal, va nèixer a Barcelona, l’any 1924.

36

Es llicencià en Teologia i Filosofia per la Universitat de Sant Anselm de Roma i, posteriorment, es

doctorà en Filosofia a l’Institut Catòlic de París.

Va ser monjo de Montserrat, on durant dotze anys va ser el responsable de l’economia i de les

relacions amb les administracions públiques i amb els polítics –tant del règim franquista com de

l’ oposició-, i va participar en tot allò que es feia des del monestir a favor de la catalanitat i de la

democràcia al nostre país.

Desterrat per l’autoritat eclesiàstica, va anar a viure a París, on es relacionà amb el president

Tarradellas i amb altres exiliats polítics, amb qui pogué parlar, prendre notes, entrevistar. De

retorn, obtingué la reducció a l’estat laic i treballà en diverses empreses mercantils.

Què hi trobem en aquest llibre?

Quines són les coincidències o raons que he trobat amb el text, que fessin que m’entusiasmés,

em fascinés, aquest assaig?

La clau de tot és:

1er) Catalunya, la seva, nació dissortada i decadent, és també la meva, i la de tots Vds.,

vosaltres, estimats amics que heu vingut avui aquí, en aquesta Sala, que du el nom del poeta,

escriptor, sacerdot vigatà, i amic, Segimon Serrallonga, a qui li heu dedicat després de la seva

mort, i que segur deu estar gaudint d’una millor vida allà en el cel.

2n) Perquè el llibre és molt bo i és una autèntica lliçó d’història, on hi aprens sobretot a

reflexionar.

5è) Perquè compartim un mateix objectiu: La Independència de Catalunya..

Cal conèixer més i millor el nostre passat proper i aprendre les lliçons que se’n deriven. Això ho

he llegit al Butlletí de Justícia i Pau, número 20, 14 d’octubre. Són paraules de Josep M. Solé i

Sabaté, catedràtic d’història contemporània a la UAB, en unes converses públiques que hi surten

publicades: << Es dol que els catalans no ens reconeguem en el coratge i èpica que ha

acompanyat tothora la nostra història, l’antiga i la recent. La independència, imprescindible,

arribarà més aviat que tard si s’afronta amb solvència i s’allunya de frivolitats nocives>>. Aquest

llibre és un exemple clar i contundent d’aquesta asseveració, i per això sol ja val la pena

comprar-lo , llegir-lo i reflexionar-hi.

Analitzem-lo ara.

Una de les coses que em va interessar més del llibre és que ajuda a aclarir conceptes, temes, que

durant molts anys la història ens ha amagat o ens ha presentat de forma distorsionada, però que

per sort avui en dia, ja coneixem una mica millor. Com per exemple com va ser d’infame,

vergonyós, intolerable, el comportament del PSUC i el PCE, és a dir, del comunisme oficial, en

contra dels militants del POUM, o com va ser el comportament de molts anarquistes com el Cojo

de Málaga, sobrenom de Antonio Martín Escudero, o el de Joan Garcia Oliver, CNT, o el de les

Patrulles de Control, els Fets de la Fatarella, el 6 d’octubre, els Fets de Maig, etc.

37

El llibre està repartit en 26 capítols, el primer dels qual és una introducció dels propòsits i els

darrers les conclusions i la bibliografia. Els capítols, són en general de poca llargada, entre les 2 i

10 pps., quatre de 10 pps.o més i dos de 14 i 34 pps. respectivament.

El llibre es llegeix bé, és amè, és un relat polític de fets pretèrits en general, dels quals remarca

els que a ell li sembla van tenir i tenen una influència en la política i en les ideologies de la gent

de Catalunya, com els que he esmentat abans. No són triats a l’atzar, però tampoc pretenen ser

exhaustius. Diu que els ha escollit com els més significatius de cara el que intenta explicar.

D’algunes coses que parla les sap perquè hi va participar directament o en va ser testimoni.

D’altres les va manllevar d’experiències o discursos solvents.

També ens adverteix que el seu punt de vista és el d’un separatista. De manera que parla de tot

el que Catalunya ha guanyat o, sobretot del que ha perdut al llarg d’aquests darrers 70 anys.

En tot el relat hi ha d’una manera més o menys explícita, la pregunta que ja molts es van fer

durant la guerra i sobretot després: <<Per què hem perdut la guerra?>>, que va lligada a la

qüestió. << A què cal donar prioritat, a la guerra o a la revolució?>>, o bé <<Cal que sigui una

guerra revolucionària?>>. Trobareu en el text resposta a tots aquests interrogants que se’n feren

ressò el Govern, presidit per Companys, amb Joan Casanovas primer i després Josep Tarradellas,

tots d’ERC.

Ell afirma que no es veu amb cor de respondre tots aquests interrogants i dubtes

satisfactòriament. Però sí que pot asseverar que el moment en què la nació catalana comença a

ser derrotada, coincideix amb el dia que s’aconsegueix sufocar la revolta militar: el 19 de juliol

de 1936 al vespre. També que , molts anys després, en l’inici de la recuperació de la democràcia

a l’Estat espanyol, la nostra nació pateix de nou una gran pèrdua quan la Constitució esp.

Consagra el 6 de desembre de 1978, <<la indisoluble unidad de la nación española>>, entenent

per nació, Regne d’Espanya i Estat Espanyol.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com han

reconegut la majoria d’historiadors, i com es feu evident amb la repressió posterior a l’ocupació

militar, i amb la política de genocidi cultural, la magnitud de la persecució religiosa , com el

mateix llibre de Jordi Albertí, El silenci de les campanes, Proa, 2007, ens en parla, tot qualificant-

la de veritable genocidi. El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el

raonament antiseparatista, ens ho diu Pierre Vilar, en la seva Guerra civil Espanyola, edit. Crítica,

1986, o a través de múltiples altres edicions franceses que jo recordo tots els estudiants dúiem a

la mà. O els escrits d’Antoni Rovira i Virgili: La guerra que han provocat. Public. de l’Abadia de

Montserrat, 1998.

L’autor, Ramon Vila-Abadal, es proposa fer amb aquest llibre una lectura independent i crítica de

les seves vivències polítiques tot procurant no tergiversar els fets sinó exposant-los amb la

màxima honestedat. Sempre amb el principi per davant de no confondre la relativitat amb

l’arbitrarietat ni la certesa amb el dogmatisme.

A més quan fa judicis de les accions i judicis, és refereix solament a allò que van dir. De cap

manera a una desqualificació global de la persona.

El relat de tots ells és apassionant . Se segueix molt bé, i diu veritats com temples!

Imma Albó

38

Memorial del 5è

aniversari de la

mort d'en Lluís

Ma. Xirinacs . Cardedeu.Agost-setembre

2012.

Actes:

Diumenge, dia 5 d'agost, inauguració de la pedra del Memorial

Xirinacs, al Parc de la Font dels Oms a les 12 del migdia.

(Memorial sufragat amb aportacions populars de 2 euros.)

Parlarà l'Arcadi Oliveres.

Del dia 11 al dia 15 d'agost i de 10 del matí a les 10 del vespre:

"Impacte de silènci". Recordant la lluita pacífica d'en LLuís Ma.

Xirinacs. Vetlla de silènci en plena indignació.

Capella de St. Corneli.

Del 5 al 15 d'agost, a "l'espai 31": expo de documents, llibres i

papers d'en LLuís Ma. Xirinacs.

El dia 9 de setembre, diumenge, a les 12 del migdia, presentació

del darrer llibre d'en Xirinacs a càrrec d'en LLuís Planes i del Dr.

Joan Parés de la Fundació Randa.

Comissió Memorial Xirinacs

39

L’ Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha iniciat una campanya a Lleida que s’anomena Marxa cap a la Independència. Ara, el Vallès Oriental també s’afegeix a l’acte que tindrà lloc el 15: una caravana que recorrerà diferents municipis, amb recorregut circular, que sortirà de la Garriga a les 18 hores. Al final hi haurà concert i botifarrada. L'acte reivindicatiu consistirà en una caravana de tot tipus de vehicles, que anirà per tota la comarca en recorregut circular amb inici i final a La Garriga. L'activitat s'anomena Per l'Estat Propi, Roda el Vallès Oriental i serà el diumenge 15 de juliol a les 18 hores amb inici a La Garriga, passant per l'Ametlla, Bigues i Riells, Castellterçol, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt, Canovelles, Les Franqueses, Granollers, Parets, Mollet, Montmeló, Montornès, Vilanova, La Roca, Cardedeu, Sant Celoni, Llinars, Sant Antoni de Vilamajor i Cànoves, per finalitzar a La Garriga. Es preveu que l’acte acabi a les 21 hores, amb un final de festa amb botifarrada i concert. Els participants a la caravana seran rebuts per representants polítics i pel coordinador comarcal de l’Assemblea, Marc Ricart.La Marxa clourà l'11 de setembre a Barcelona en una concentració.

40