Teodor Llorente (València, 1836 – 1911)

LA BARRACA CANÇONETA AMOROSA VALÈNCIA I BARCELONA CANT DARRER MA FILLA IRENE    

LA BARRACA  

1.- Com la gavina de la mar blavosa que en la tranquil·la platja fa son niu, com lo nevat colom que el vol reposa de l’arbre verd en lo brancatge ombriu, blanca, polida, somrisent, bledana, casal d’humils virtuts i honrats amors, l’alegre barraqueta valenciana           s’amaga entre les flors. 2.- Baix la figuera, on los aucells de l’horta canten festius l’albada matinal, al primer raig del sol obri la porta i als aires purs del cel lo finestral; i com la mare cova a la niuada, les amoroses ales estenent, pobre trespol de palla ben lligada           la guarda d’un mal vent. 3.- Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,

formen davant un pòrtic de verdor: corre sobre ells la parra, tota plena de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or; a son ombra, lo pa de cada dia reparteix a sos fills lo Treball sant, i, en la taula, la Pau i l’Alegria           les flors van desfullant. 4.- A un costat obri el pou la humida gola, i, perquè tinga perfumat dosser,

la garlanda de flors, que al vent tremola, estén sobre el brocal un gesmiler; i per la franca porta, mai tancada, les flors despreses i el flairós perfum a dins penetren, en la dolça onada           de l’aire i de la llum. 5.-Pengen del mur l’aixada i la corbella que a terra fan doblar lo suat front; lo pulcre canteret que la donzella, encorbant lo braç nu, porta a la font; i plena d’harmonies misterioses, la guitarra, que ensems gemega i riu a la llum de la lluna, en les gustoses           vetllades de l’estiu. 6.-Allà dins, entre alfàbegues florides, en lo corral, baix l’ample taronger, mormorejant pregàries beneïdes, la mare agrunsa a son infant darrer; i al cim de la cabanya, fent-la un temple, santificant los gojos i dolors, obri eterna la Creu, per digne exemple,           sos braços protectors!

7.-Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina corrent entre pomells de lliris blaus, sorolla dolçament la mar veïna, mouen els arbres ventijols suaus; i si el fillet dormit a la mamella mira l’esposa i calla, ou a lo lluny llarga cançó de l’home, que la rella           enfonsa ab valent puny. 8.-Barraca valenciana! Santa i noble escola del Treball! Modest bressol del que nos dóna el pa, laboriós poble, curtit pel vent i bronzejat pel sol! Més que els palaus de jaspis i de marbres, més que los arcs triomfals i els coliseus, tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,           valdràs sempre als ulls meus!

9.-En tu naixqué l’hermosa campesina que tot lo món contempla embelesat, llauradora ab aspecte de regina, plena ensems de modèstia i majestat:

la d’ajustat gipó i airoses faldes; la que el foc de l’Aràbia du en los ulls; la que clava amb agulles d’esmeraldes           los negres cabells rulls. 10.-La que la roja fraura, al rompre el dia, cull una a una, i en brillant pomell que la mateixa Flora envejaria junta el gesmil, la rosa i el clavell; la que desfulla la frondosa branca, aliment de l’insecte filador; la que als rossos capells, cantant, arranca           la subtil fibra d’or. 11.-En tu naixqué, company ben digne d’ella,

sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal, el que en l’aspre guaret clava la rella i obri a l’aigua corrent fonda canal; el que sembra el bon gra i el arbre talla, i en l’almàssera extrau l’oli més fi, i ab incansable peu follejant balla           en lo trull ple de vi; 12.-el que, enflocant son haca voladora, la joia guanya, que a la nóvia du; el que fa refilar a la sonora citra, en les nits d’albades, com ningú; el que, per a defensa de la terra, lo vell trabuc despenja del trespol quan per l’horta, donant lo crit de guerra,           retrona el caragol. 13.-En tu nasqueren i ditxosos viuen: per a ells, lo món que veuen no és més gran; com los aucells que moren on aniuen, en tu bressol i tomba trobaran. Ton lluminós fogar és sa alegria; a sa dolça calor, són forts i rics: guarde-los bé ton ombra, nit i dia,           de tots los enemics!

14.-Guarda als infants que baix de la porxada

ab lo jònec valent juguen sens por; guarda a la verge que en la nit callada escolta la cançó que li ompli el cor;

guarda a la mare, ardida i jubilosa; guarda al pare pensiu, que es cansa ja; guarda al pobre vellet, que al peu reposa           de l’arbre que plantà!

15.-Guarda-los de la pluja i la tempesta per a que dorguen sens dubtós recel; guarda-los de la fam i de la pesta, del foc dels hòmens i del llamp del cel. Guarda-los bé dels esperits malignes, de les llengües de serp dels mals veïns; guarda-los bé de temptacions indignes,           de pensaments roïns. 16.-I sobre ses victòries i fatigues, sobre el goig breu i el treballar constant, sobre el camp pedregat o ple d’espigues, sobre la taula buida o abundant, sobre el ball de la boda desitjada, sobre el fúnebre llit banyat en plors, estenga eternament ta Creu sagrada           los braços protectors!  

Teodor Llorente  ***************************

CANÇONETA AMOROSA  

Per què em miren tos ulls blaus, si no em vols, dolça xiqueta? Si em negues del cor les claus, per què em miren tos ulls blaus? Ja que en mon amor no et plaus, deixa’m tu l’ànima quieta. Per què em miren tos ulls blaus, si no em vols, dolça xiqueta?

Quan te mire embadalit, què em diu ton joiós mig riure? Per què batega mon pit quan te mire embadalit? Si amor per mi no has sentit, no m’enganyes, deixa’m viure. Quan te mire embadalit, què em diu ton joiós mig riure?

Quan de ton amor tinc set, canteret sens aigua em portes...? Res val eixe canteret quan de ton amor tinc set. Més lo vull a trossos fet, com mes esperances mortes. Quan de ton amor tinc set, cànter sense aigua no em portes. Mes ai!, no, no m’atengau, ulls de cel, llavis de rosa. Ja que he de ser vostre esclau, llavis i ulls, no m’atengau. Vostre dolç mentir me plau, si no em doneu altra cosa. Mentiu i no m’atengau, ulls de cel, llavis de rosa.      ***************************

VALÈNCIA I BARCELONA  

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona! Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona, portant-vos les memòries de temps bells i llunyans. Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes: los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes                serem sempre germans. Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;

els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca, i els altres acampàrem en lo flairós jardí; mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta, los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,                al vell tronc llemosí. Los pensaments s’envolen als temps en què

la glòria, en les daurades fulles de la immortal història,

donava per exemples al món nostres records; quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria, i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria                i March a tots los cors. Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta! Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans, rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra, i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra                dels antics laletans. Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya, de la mar, Barcelona, que tes muralles banya, tos fills en amples veles els vents feren captius; i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites, colliren a mans plenes les ensucrades fruites                en los vergers ombrius. Mes, aixís que les hores de batallar venien, valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien

de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols; i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades, del cavall de sant Jordi seguien les petjades                entre núvols de pols. I quan les que els havien dictat los antics segles per a bé dels reialmes prudents i sàvies

regles menysprear maquinaven reis mal aconsellats, coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes, «Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes                i nostres grans Jurats. I així units romanen d’una i altra germana, de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana, los noms, per a memòria de l’esdevenidor; i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes que gojaran unides també les glòries noves                d’un pervindre millor. Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre, i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau; colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,                tu el timó de la nau. Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro, los que en llunyanes platges no us mireu en desterro, perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;

poble que a totes hores, cants entonant alegres, del sant treball aixeques l’encens en núvols negres                fins al cel, dia i nit; i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema en les brusentes planes lo sol de la verema; los que feu de la terra brotar les garbes d’or; los que, puntejant destres la cítara moresca, feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca

               dels tarongers en flor: vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga de les comunes glòries i la grandor antiga lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;

i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra, desgarreu les fecondes entranyes de la terra,

               solqueu la immensa mar. Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona: les dos podeu ser reines, València i Barcelona: la corbella és un ceptre lo mateix que el trident. Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,                envia el mateix vent. Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja; cascun segle que passe, més ditxoses vos veja, i creixcau en fortuna i en glòria sense fi; les mans fraternes juntes, com convé a les bessones, i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,                gloriós tronc llemosí!

1864

******************************** 

CANT DARRER

                               I Cau lo sol, ve la fosca, mor lo dia; vent de neu los meus ossos traspassà.

Fugí el temps del plaer i l’alegria:           mon arpa, callem ja. Callem com calla en la joiosa festa, quan la mort apareix, lo cant festiu; com calla, quan esclata la tempesta,           l’aucell dintre el seu niu. De ciprer funerari coronada, en l’altar de la pàtria i de la fe, dels meus amors relíquia consagrada,           plorant jo et penjaré. Tal lo noble cabdill l’espasa penja, lo timó el mariner, lliure d’esculls, i la verge que fuig del món, la clenxa           dels cabells fins i rulls. Callada i muda, baix los arcs del temple, rendida al peu dels Déus que has celebrat, romandràs tu, com profitós eixemple           d’amor i llealtat. No sentiràs ja més mos dits febrosos en tes cordes, banyades pels meus plors; no sonaran a ton compàs gojosos           mos himnes voladors. Quan l’entusiasme ardent omplí mes venes, a tots los vents mon ànima llancí: vui sols tinc penes, i les meues penes           les guarde per a mi!    

                              II Senyor! Senyor! En l’ombra i el misteri, on mos precs i sospirs no oixca ningú, lo cor nafrat per arpa i per salteri,           mon cor alçaré a Tu. Mon cant alçaré a Tu, com a tothora, en trista soledat plorant son dol, te canta igual la tórtora quan plora           que el triomfant rossinyol. Com te canten iguals lo núvol negre

i el que el sol d’or i pórpora ha vestit; com te canten iguals lo jorn alegre           i la paurosa nit. Senyor! Senyor! Mon ànima oprimida de ta mà, que la prova, sentí el pes: jo beneïxc i bese ma ferida;           però, ai!, no puc ja més!

Vora el camí, dubtós, alce els meus braços i veig lo cel tot fosc i anuvolat; lo bàcul fort que sostingué mos passos,           canya és que s’ha trencat. Com al vindre l’hivern les oranetes, fugen mes esperances a altres mons; com boires matinals, volen desfetes           totes mes il·lusions. Jo sé que esta és ma sort, i l’he acceptada: has fet lo sol per a brillar i ardir; per a tronar la tempestat prenyada;        i   l’home per a sofrir!

Per a ofegar los mentidors deliris del seny altiu en llàgrimes de fel; per a comprar amb terrenals martiris           felicitats del cel!

Al decret sobirà baixe la testa, i a on ta destra m’envie submís vaig; no fuigc, no, ni provoque la tempesta:           caiga quan vullga el raig.    

                              III Com sagrat hoste que a ma casa envies, obrint-li bé les portes del meu cor, vullc rebre al que ompli ja tots los meus dies           purificant dolor. Son càlzer amargant deixa’m que apure; no el retires del llavi assedegat: víctima predilecta me figure           vent-me tan castigat.

Lo patiment mon esperit exalta, i una gràcia només demane, oh Déu: dóna’m, dóna’m la  força que ja em falta

          per a portar ma creu!

MA FILLA IRENE  

No sap ningú, ma filla benamada, lo secret nostre, que en lo cor guardí. Morta te creuen tots i soterrada, i encara vius i alenes per a mi. Véns amorosa encara tots los dies, com benèfica fada, a mon capçal; véns amorosa encara, com solies, i em desperta ton bes angelical. Baixes a l'hort i culls les millors roses, tremolosa de goig i de plaer, i en la taula en què escric lo ramell poses que ma cambra perfuma i tot mon ser. Te veig com fores, però més hermosa: s'han tornat raig de sol tos cabells rulls, brilla ton front com alba lluminosa, i claritat major ompli tos ulls. Te veig sempre pensívola i callada, i sense dir-me res m'estàs parlant; tot lo que vols, ho llixc en ta mirada, i tot és dolç i pur, tot és bo i sant. Te torna al món divina Providència? Te dóna el ser mon seny ensomiador? És il·lusió enganyosa ta presència? És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies? Visc jo la vida nova que vius tu? Només sé que et contemple tots los dies i que el nostre secret no el sap ningú!  

E N D