ANY V-NÚM. 2 3 4 BARCELONA, 4 D'AGOST, 1904

AR i s L l T R R A T U R A

CIENCIAS

Periòdich catalanista S U R T E L S D I J O U S

RBOACCIÓ Y ADMINISTRACIÓ;

Plassa de l Tea t re , 6, enlressol .

N Ú M R R O C O R R E N T a o CÍHT1M»

> A T R A S S A T , AH F O L I - R T I N S . , 40 >

> ,1 S K N S K r o L L K T I N S . 25 »

SUMARI .

L'absolutisme agonitzant, per Arnau MartlnJk y Bari-ñA —Gloria, por L. Eacardot.-Fugitiva, per Xavier da Zengotita.—Teatrea, per Emil i Tintorer.—L'a«-crlptor do las imatges, per Ootavi Pell Cuiti. -Roviata de revistas, per Lluls Via. — Novas.—Al «guato» Roca y Rooa. per F.Pu|uia y Vallès.

FOLLBTl :

80LITUT, per Viotor CatalA,—Pleoh 11,

L'HOUE CONTRA L ESTAT. par Herbert Sponoar-Tradúcelo catalana.—Plecb 4.

L'ABSOLUTISME A G O N I T Z A N T

Dominat y reprimit l 'odiós despotisme imperant a Turqu ia , pels acorts del Tractat de Berlín y per la encuberta intervenció de las grans potencias en la política d'aquell país a conseqüènc ia de la darrera guerra ab Grècia y de las irri tants matansas d'armenis y macedonians. quedan encara dos cen­tres poderosos en la polí t ica europea, hont l'absolutisme hi regna baix dos aspectes ben distints, pe rò ab tota sa forsa; Rússia y f'ransa.

Quedan encara pera enderrocar l 'absolu­

tisme m o n à r q u i c h dels tsars y l'absolutis­me jacobí dels francesos.

L'absolutisme rus fa temps que va acotant paulatinament sa testa ferrenya. debilitat per las a l eñadas de llibertat y de civil isació ab que'l sofocan las modernas ideas de la jova Europa y las tremendas protestas que contra l 'arbitrarietat y la injusticia l l ensm a la publicitat alguns temeraris pensadors del propi imperi, que oo vacilan en exposar la l l ibertat y la vida en aras d'un» ideals que creuhen són els ún ichs qu'han d'educar y enfortir al poble rus, obr in t l i las portas d'una era de p rogrés y de cultura.

Mes. pera esfondrar del tot la tradicional política de la Santa Rúss ia , era precís un entrebanch que la fes t roniol lar , era indis­pensable un desastre que la desacred i tés per sempre als ulls del m ó n civi l isal ; y aquest entrebanch, aquest desastre es tà a punt de arribar. Més ben dit , moralment, ja ha a r r i ­bat.

P e r q u è pera humiliar a Rúss ia no cal pas quç ' l s soldats del Sòl Ixent sur t in vencedors a Mukden, ni qu'entrin a sang y foch a Pon-Arthur , no: Rúss ia va desacreditarse"! primer dia en que c o m e n s à la guerra de Orient .

El sol fet de que'l J a p ó . aqueix- imperi fins ara quasi bé desconegui dels europeus y to l just sortit de la barbarie, s atrevís •

4 9 ° JOVENTUT llensar el g u a n í a la temuda y prepotema R ú s s i a , era la més gran derrota que podia sufrir l ' imper i moscovita.

Si els generals japonesos c o n t i n ú a n la se­rie de victorias que fins ara's diu que tenen conseguidas sobre'ls generals del tsar. l'abso­lutisme rus t i nd rà forsosament de declararse en quiebra. E \ regim absolutista's t r o b a r à en una s i tuac ió idènt ica a la de la r e s t au rac ió napoleónica després de S e d á n , y no t i nd rà altre recurs que doblegarse humi lment , confessarse vensut, declarar erronis e i n ­justos els seus principis seculars, els seus ideals y els seus procediments, y evolucio­nar r à p i d a m e n t , fent concessions a las ideas novas, lliberalisantse en sa essència y en to­tas sas manifestacions, y entrant, per f i , de una manera franca y resolta, en la vida mo­derna.

En quant al absolutisme jacobí de la Fransa, d'aquesta Fransa patria tradicional de tots els absolutismes, la seva só r t an i rà l l igada en un iot a la de Rúss i a .

Fa l làs t ima l legir actualment la prempsa francesa quan ressenya'ls episodis del t e r r i ­ble drama d 'Orient y quan fa comentaris sobre'l mateix. La vergonya, la feblesa y la por del poble francés saltan malgré lui de entre las bril lantas y pa t r ió t i cas ratitas del m ¿ s ilustrat y formal articulista.

Y es fort, molt fort confessarho: peró es precis reconeixe que la s i tuac ió present de Fransa no es pas gens falaguera.

Pol í t ica y mi l i ta rment , se troba ab que sa r iva l , la Gran Bretanya, l i para'ls passos a l 'Africa. aqueix continent qu'es tan cobdiciat pels francesos, fentla passar per la humi l ian t baixesa de Fashoda, que d'haver donat ex­pans ió ala impulsos propis de la rassa l l a ­t ina, l'anava a llensar a una guerra popular, però de resultats desastrosos: guerra que va saber evitar en De lcas -é , ab sa prudencia y ab son bon sentit, estalviant un terrible fra­càs a sa patria.

Se troba, ademós , ab que las armas de R ú s s i a , la seva aliada y amiga, las forsas del colós d 'Europa, són vensudas o al menys combatudas per una nació novella com el J a p ó , a qui n ingú hauria cregut jamay capàs de guerrejar ab cap potencia europea y molt menys ab Rúss i a .

Y per ú l t i m , en aquests mateixos instants cn que tan ennuvolat se l i mostra l'horitzo pol i t ich , l i sorgeix un nou conQicte:larupturj de sas relacions d i p l o m á t i c a s ab el Vaticà, que, pera revenjarse delsdcsayres suferts, es més que probable que l i re t i r i la proteccióque per consuetut exerceix Fransa sobre la ma­jor part de missions ca tó l i cas y principal­ment sobre las d'Orient, y la confereixi a qualsevulga altra potencia; aquesta, atesas las corrents d 'armonia que regnan actualment entre'l Pontificat y el Qu i r ina l . no fóra gens estrany que resu l tés I tal ia , una de las que forman la Tríplice, cosa que perjudicaria gra-vement a la polí t ica colonial de la República.

Y per lo que respecta al ordre econòmich, de sobras comprenen els francesos que cada barco rus qu'enfonsan els torpillers d'en Togo es una mil ionada de /ranchs que's xu­cla'l mar; y que cada tren de guerra, cada ba ta l ló y cada fusell que'l govern rus envia cap a Orient, es el producte d'una serie d'em-prés t i t s cuberts ab els diners arrencats al seu patrioterisme y a la seva ton te r í a , y que poden considerar de difícil o impossible reembols.

D e s a s t r ó s pervindre econòmich , que té ne­ce s sà r i amen t d 'ésser agravat ab els quantio-sos gastos qu'exigeixen el sosteniment y au-ment gradual del exèrci t , d'aqueix gran exèr­cit francès que p e r i ò d i c a m e n t d i s t r èu una part considerable dels p r e s u p ó s t o s , que tam­bé per altra part van gravant cada vegada m é s els governs francesos, influhits per las tendencias dels partits jacobins y comunis­tas, partidaris com sempre de carregar las obligacions del Estat ab una infini tat d'obras públ icas interminables y dispendiosas, y sub­vencions y gastos de beneficencia que, sobre arruinar a la Hisenda, serveixen admirable­ment pera fomentar la vagancia y pera des­penar en las classes pobras y mí t j anas l'aB-ció a viure a costas del Estat.

Considerant tot lo q u ' h a v è m exposat res­pecte al estat actual de la polí t ica russa y francesa, no es gayre aventurat vaticinar un p ròx im y so ro l lós fracàs del absolutisme cesa-rista dels tsars y del l i r àn ich jacobinisme del poble francès. ¿Es tém, donchs, en vigilias de veuie desapareixe per sempre'ls darrers vestigis del absolutisme qu'encara quedavao a Europa>

ARNAU MARTÍNBZ Y SBRINÀ

J O V E N T U T 4 9 '

GLORIA Une Umpitt sous un cràru

V. HUGO

Las dugas de la matinada estona ha qu'ha-vian sonat en el rellotge de bronze enclavat entre las dugas llibrerias del despatx d'en Joan, y aquest seguia assentat devant del feixuch escriptori , i m m ó v i l , ab el cap entre las mans, y els colzes com incrustats en la noguera fosca.

La quietut regnava dintre la casa; sois se sentia'l sorollet seguit del l l u m de gas que, sota la pantalla verda, cremava demunt del escriptori. Devegadas en Joan alsava un xich la testa, y una m à enclohent l 'a l tra . els colzes sempre immòvi l s—ja quasi bé insenfibles— apoyava la barba sobre las mans closas. Els alls foscos, sens esguart, ben oberts per a i x ò , y brillants com de febre, tot ho guaytavan,

.Toltant per aquells objectes familiars, que ni veya. Un plech creuhava l 'amplc front, un plech com una arruga tremenda, que seguia'l fluctuar d'aquella pensa torturada.

Demunt de la taula, ben oberts, s'estenian tots els diaris que acabava de repassar com si h a g u é s volgut endiosarse m é s la punyida qu'havia rebut.

No s'ho podia empassar, era massa dur allò; era enveja, era inept i tut , malevolensa...

Tractar la seva obra ((d'incomprensible, de »buyda de sentit, de pesada y r id í cu lamen t «ampulosa, filla d'un cervell desequilibrat!... "Això si. admirablement presentada al p ú -"blich, impresa ab un cuydado extremat, ab "un luxo digne de mi l l o r causa» . . Y el c r i -tich,aquell ent ich qu'ell haguera volgut tenir allí pera torsarli el coll entre sas manassas, feya un elogi consciensut de la casa edito­rial de la impre s s ió del seu llibre.

Del seu l l ib re ! . . . De la seva obra! D'aquell poema seu al que tantas cosas havia sacrifi­cat crudelment, d'aquell fill de la seva pensa y la seva à n i m a , en quina creació havia pas­sat días y nits , del qu'esperava que fes alsar, de cop, els esperits del m ó n enter en una sola vibració admirativa, devant del seu nom!...

{Era possible q u ' a l g ú s 'a trevís a dir que '* seva obra era «pesada, carregosa, incom­prensible, inútil?»

Quina rabia!... Els ulls d'en Joan s 'abai-

xavan sobre aquells fulls de paper sembrats de Metras menudas, y apartant un xich un exemplar del seu poema, to rnà a llegir aque­llas ratlletas curtas, firmadas—desgraciada­ment—ab un nom d'aquells devani dels quins t o t h ò m se descubreix ab respecte; y de las ratlletas curtas, els ulls d'en Joan s'entoma-ren ü n s aquell munt de llibres estés so-bre'l sofà y las taulas del despatx, edició complerta de volums bonichs, tots iguals, que semblavan somriure, ab sas Metras d'or vert, «Gloria/», br i l lant sobre'l fons gris de las suaus cubertas.

Y a n en Joan, l 'home de las impressions sobtadas. l i ent rà com una mena de rancú­nia vers aquella m u n i ó de llibres impassi­bles, t ranquils , elegants, nous y pul i t s . . . ¿Qui sab! qui sab si l i farian nosa a lgún dia m é s qu'ara, que l i omplian el despatx>

Mes no, noi . . . Era impossible! Aquel l c r l -tich somniava, era boig o estava borratxo! La seva obra era «colossal , estupenda, ger mana d'altres poemas que immortalisaren a l lurs a u t o r s » , com deyan en Chinilas y E l Doctor Horligas en llurs criticas de Gloria! en L a Libertad y E l Progreso.

Era un poema g r a n d i ó s ; l'havia concebut ple d'ideas sublims, de conceptes bril lants expressats en admirables rimas.. . E l l , en Joan, n'estava convensut, encara que dintre, ben endintre de la seva conciencia d'home ' de bé , reconeixia que la opin ió del cri t ich aquell—d'aquell vellet de testa blanca cu-berta de rulls d'argent, qu'ell sols coneixia de vista com se coneixen las celebritats—aque­lla op in ió havia d 'ésser , pera la seva obra. un sagell que no s'esborraria may m é s .

P e r ò en Joan se rebelava encara, y, pera esborrar del seu cervell aquells pensaments que tant de mal li feyan, tractava de recor­dar las frases d ' admi rac ió ab que fou rebut pochs dias avans, en el saló blau de la Marta.

Feya memoria d'aquella d ó n a hermosa, de carns blancas y olorosas com un Miri ba­dat, coqueta, incitant, quins ulls clars men­tían l 'amor, el ver amor, ab un art qu'ell havia acabat per coneixe — d'hora encara pera evitarse la cayguda, tart pera sa feblesa y sa vanitat d'home guapo.—d'aquella dóna que sabia barrejar a sas paraulas la mel , com pintar d'or sas trenas de color indefinit y

492 i n V B N T i n

de carmi sos llabis molsuis; d'aquella d ó n a qu'el l sabia que solsament t l volia com una conquista m é s , un xich menys vulgar qu 'a i -tras, mes conquista a la f i .

La Mar ta ' l rebia sempre ab un s o m r í s als llabis, una frase d'aquellas ab que sabia afa­lagar la vanitat d'aquell home tan gran d'as­pecte, tan nin d 'exper iència! Tenia pera en Joan unas miradas y uns moviments, que a n 'e l l , el passional m i s qu'aymador, el cerca­dor d'impressions, l i feyan corre esquena avall esgarrifansas de desitj.

Y quan tornava a casa seva ab el cervell rohent, agafava la ploma y afegia rimas y rimas al seu poema, aquell poema inspirat y comensat dintre un altre amor: aquell amor tan dols que'l feu poeta a n 'e l l , el fill de las^ grans planas camperolas assoleyadasl

Y havia sigut en t r é is encisos d'aquella sirena rossa, en quins brassos — pera excu­sarse a si mateix — se creya fer estudis de sensacions y sentiments, hont havia acabat el seu poema! Fins l i semblava haver oblidat aquella fina testa bruna, de perfil dolsissim tan aymada en altres temps, petiteta y ma­nyaga que un vespre de mars, en que la neu queya al defora en lleus borrissols d'argent, va venir d arraulirse en son pit com aureneta ferida y fredolica; en aquell pit qu'ella creya gran y noblement constant, d ihent l i : « A q u i ' m « tens , teva soch; ho he deixat tot pera t u , ja »que sense mi no pots viure. T ' e s t imo!»

En Joan, aquella nit en que se l i agombo-lavan els recorts de tot a l lò , arrugava'l front més y m é s , y en el fons de la tapisseria fosca veya passar en professó aquells anys d'amor, del mi l l o r amor de sa vida, anys plens de poesia, d'encisadoras renyinas y dolsissims perdons. Reveya aquell cos menut que tant havia estimat, aquells ulls negres plens d'es-purnetas d'or, que tants cops havia vist cloures sota sas besadas; creya sentir encara aquella vcuheta alegra qu 'omplia sa casa buyda com un cant de rossinyol . . . l isemblava sentir ressonar, en sa sol i lut d'ara, aquellas paraulas manyagas, tan sinceras y francas, aquells consells delicadissims de patriciana qu'havian f i d'ell — el p a g è s incult v ingut per casualitat a la vila, sense pul i r , ab una deixa de t e r ròs que feya l l à s t ima — el senyor d'ara, quin bon ayre y elegancia las donas miravan complagudas, y finalment l ' e s tud iós ,

l ' inteleclual . l 'anista de quins ¿xi is esperava tant frahir la benvolguda campanya!

Mes v ingué ' l dia en qu'en Joan, home a la f i , cansat del refilar de la fidel aucella, se'n anà per aquells camins qu 'e l la l i haviafressat, enl là del n i u , o cercar im/iressíons pera l seu poema.

C a y g u é , d e s p r é s de mollas ensopegades, en el parany dels brassos blanchs de la Mar­ta... y c o m e n s à a enganyar a la seva pobreta Estrella, que tant per ell havia fet, que tant l i havia donat, qu'era tota seva, tan seva!...

Prou va adonarsen la d ó n a aymant, de que q u e l c ò m l i robava sa alegria; cercà molt, sense trobar res, a primerias; y un dia, obrint pas a la pena que la ofegava, va dirli 10 que feya'l seu patir , va mostrarl i son cor, ab sos dubtes y ge los í a s .

E l l p rocurà t ranquil isarla , pu ig no podia re-soldres a pé rd re l a , la companyona fidel; la necessitava dintre sa vida: ((Criaturadas! Ell » sempre la estimava igual! P e r ò la seva obra! i) Oh , la seva obra, qu'escrivia pera qu'ella » p o g u é s enorgullirse d'haverla inspirada , » nova Laura, nova Beatriz!. . . La seva obra » necessitava tot son sér » .

Després vo lgué jugar el paper de gelós, pera despistar las sospitas de la Estrella, y las renyinas y l 'amargor ja no deixaren aquell n iu .

Fins que un d ía — ne feya alguns que quasi no's parlavan — va acabarse tot allò. El la havia descubert part de la in t r iga ab la Marta, mes no resolentse a creureho tot per­dut encara, creyentse forta pera reconquistar a n'en Joan a qui ella volia ab tota la seva à n i m a y ab tot el seu cor, com q u e l c ò m que 11 pertenyia de dret, va tornar a par lar l i ab una tendresa inf ini ta , cridant a sí tots sos encisos de dóna jova y hermosa pera ferse seu lo que l i prenia un'altra; y ab un arranch d'immensa pass ió l i t i rà ' l s brassos al coll, besando ab un gemech que l i sacsejava tot aquell cos bonich qu 'e l l , en altres temps, alsava com el d 'un nin pera gronxarlo y aca-ronarlo.

—Est imam, Joan, estimam! — pregava la pobreta.

¿Qué va passar en l ' àn ima d'aquell senti­mental qu'ella havia creat> Va deslligarli fre­dament els brassos ab un somriure d'home t ranqui l y satisfet del acatament que se l i fa,

J O V E N T U T 493

y tornant a alsarse ab cuydado'l b igot i esva­lotat per la folla caricia, l i d igué :

— Bueno, bueno... No n 'hi ha pera tant! P e r ò ja ho sabs, ara solament eslich pera la meva obra .. K l meu poema omple la meva vida: no puch pensar en res m é s . —

En aquella nit de soletat c o m p r e n g u é en Joan el mal que s'havia fet a si mateix. T o r ­nà a veure aquell esguart dolorosissim ah que la Estrella s ' a l lunyà d'ell en aquell mo­ment, y pera sempre.

Els quefers de la edició de la seva obra y las caricias de la Mana ' l cegaren un quant temps fins al punt de no trobar massa gran el buyt qu'havia fet prop seu la fidel com­panya... Mes, quan Vobra fou del púb l i ch , el públ ich no s ' i m m u t à . El m ò n segui essent món , entenent l 'amor cadascú com podia y sabia. Els esperits no's desviaren de l lur individualisme, ni s'enlayraren ab el poeta.

Alguns amichs (?) el felicitaren; els diaris del seu pai t i t li encengueren unas quantas bengalas. La Marta, després d haver llegit el l l ibre qu'ella creya havia inspirat, sens en-tendrehi res, el t robà — per això mateix — sublim, g r a n d i ó s , y l 'autor li s e m b l à més digne d'ella

Prou en Joan haguera volgut que la Estre­lla h a g u é s t ingut esment d'aquellas primeras espumas d'éxit del seu poema, mes la Estre­lla era molt l luny . Al retiro qu'havta cercat no hi arribava cap ressò del món , més que molt esmortuhit , y l 'obra d'en Joan, desti­nada a commoure la terra, no havia eixit del cèrcol estret de la seva societat.

La Estrella, al sentirse ferida mortalment, havfa dut l luny el seu patir, no tant per no ésser estimada com per la recansa d'haver donat tant d'amor a qui no havia sabut com-péndre la . Y se sentia reviure dintre una mor-bidesa dolorosa d'etern anyorament. L 'obl i t vindria , el temps li duria aquell bà l s am, car el desengany, son precursor, s'havia apode­rat completament de tot son sér, estroncant las fonts de la vida, dcixantli una vergonyosa recansa dels anys malversá i s y perduts, d'una jovenesa marcida avans d'hora, d'una honra llensada i n ú t i l m e n t , puig un home l'havia posposada a la seva vanitat.

Mes en Joan, t a m b é , cn aquella nit de tristesa, comprenia que lo qu'ara li passava

era un càstich pel seu orgul l . E l l , el gran. el mirlfich poeta, sentirse dir u pesat, ridícula­ment concep tuós , poteurln...

Aquella critica aterradora, ab aquella 6r-ma qu'esperava pera veure sa gloria sege­llada, havia caygut com un llamp destructor sobre allò qu'ell — ara ho comprenia no vo-lentsho dir—sols veva mereixedor d'un mes­quí succés d'esltme, per més qu'ho havia en un principi considerat com el primer raig de la seva gloria .

Y després d'aquella critica, las altras totas foren per un estil; y fins algun diari ni va voler parlar del seu poema, «comensal ab sentiment y fibra, acabat en unas divagacions de malalt o de boig, sense grandiositat, enso-pidoras .» Algú abbonas paraulas l i aconsella­va que s ' en tornés al seu poble, a conreuhar las sevas vinyas y els seus garrofers.

Y en Joan, inconscientment, en lo mé« fons del seu sér, allà hont un hom se troba devant de si mateix, semia que'l gran c r l -tich tenia r a h ó ; mes en aquells moments la pena l 'atuhia...

Q u à n t a s voltas havia defallit per penas de la vidal Mes els cops rebuts els havia guarit la Rstrella ab son amor. Ella havia sigut la mareta del seu cor, la dóna benvolguda, l 'àngel vetllador del nin que du en si tot home, la companya que sab estimar y anu­larse pera fressar la existencia del aymat y endolsirli; havia s iguí l 'amich, la germana que aconsella, plany y guareix, que vessa p e r d ó , amor y tendresa sens egoisme... La dóna, en f i . que sab venir quan comprèn que se la necessita, y anarsen quan se sent un entrebanch...

¿Ahónt era pera en Joan la tendra espatlla molsuda hont plorar, desvanescuda, la gran i lusió de la seva vida?

El recort de la Marta c reuhà per son cervell, mes ab una fredor de gebre. Aquell instant fou pera ell de clarividencia. La vegé tal com era. coqueta, frèvola, enganyadora; dóna de luxo y de plaher; seva allavoras—com havia sigut d'altres y com ho seria demà d'aquells que l i plaguessin—per un capritxo que va saber vestir de romanticisme.

Aquella Marta no volia l l i g r í m a s , ara. Avans sl: havlan format part del seu progra­ma de las conquistas ser ías .

494 JOVENTUT

En Joan, a la f i , m o g u é ' l s brassos pera obrir un calaix del escriptori. R e g i r à papers y capsas... obr i un altre calaix... res.

En el tercer, sota de tot, t r obà ' l s retrats de la Estrella.

— Pobra E s t r e l l a ! — d i g u é ab recansa fonda. Pobre Joan, que besant la encisera imatge,

la joya d'altres temps, son consol de sem­pre, trobava sota'ls seus llabis la implacable fredor del ca r t ró ! El la no podia tornarl i els petons, com may més podian tornar aquellas horas de vida en que en Joan se sentia es­timat!

Y el gran home, plorant com una criatura, devant seu la seva obra per la que havia des-truhit el seu únich amor, se senti un ráté. C o m p r e n g u é massa tart que'l m i l l o r poema del m ó n es tà en el cor de la d ó n a estimada, en aquells llabis amorosos que no saben mentir p e r q u é estiman, en aquells brassos hont l 'home recull r epòs , consol y sacrifici. Aqueix subl im poema, e l l , en Joan, com tants y tants altres, tenintlo en sas mans. no havia sabut l legir lo. Una per una havia esfullat totas aquellas santas planas, y el vent de la tristesa y la recansa se las havia endutas per sempre. ,

Y al lavorsenjoan, sentint la solitut eterna de la seva à n i m a , p lorà amargament, sens esperansa ni consol; y sas l l àg r imas , cayent sobre las cubertas d'aquell gris suau, pintat d 'o r -ven , del seu poema, amararen llastimo­sament la bella e n q u a d e r n a c i ó de la seva Gloria.

L. ESCARDOT.

FUGITIVA No't volia escriure, y si ho faig es pe rquè

la meva reso luc ió de guardar un silenci ab' solut, s'ha esvanit sobtadament. El meu s i ­lenci hauria sigut r id icu l , ja que no me'n he anat eftfadada. y si he obrat aixis ha si­gut pera lograr nostra ruptura, encara que, pe r 'xò , no he perdut pas els desit jós de con­servar en tu un confident, un bon amich a qui jo pugui demanar consell, contar mas penas y escriure aquestas cartas.

Te devia una explicació y t'he escrit, per­q u é no vu l l que'm jutgis voluble o irrefle­xiva.

C ï l i a deixarte, y aixis ho he fet, encara que un xich bruscament. El qu i rú rg i ch que

fa una operac ió talla un membre de cop, si­lenciosament, sens entretenirse en convén­ceos de que no os farà mal , ni en darvos cap llissó d'anatomia. P e r ' x ò he obrat callada­ment, p e r q u é temia que al coneixe las mevas intencions no m'haurias deixat realisar la operació. Y, ara que ja està feta, sols me toca esperar son resultat.

T'he deixat p e r q u é estava convensuda de que no lograrla apagar en tu aquella sed de plaher que't c o n s u m í a , aquell apassionament que feya de tu un aymant vulgar y no un amich confidencial quina placévola amistat desitjo; pe rò no't creguis pas que al deixarte t 'hagi abandonat. Jo prop teu era la teva amistansada: l luny de tu sóch la teva amiga. ¿Y no't sembla qu'ha d ' é sse r mqlt he rmós ésser amichs?

Jo't porto una verdadera afecció, encara que tu no ho creguis pas aixis, y es justa­ment p e r q u é t'estimo de d e b ò que voldria fer de tu ' l meu mil lor amich. . . T 'ho repe­teixo: si he fugit, si t'he deixat, no ho he fet pas per'abandonarte, s inó pera que, l lunv de tu , mon cos no sigui la vena als ulls que't pr iv i de veure clarament la nostra bona amistat.

No t'enfajiis, no't desesperis, pe rquè si he obratd'aquest modo ha sigut sols pel teu bé , per la salut del teu ca ràc te r ' { P e r q u é t ' h a u r i a s pogut enfadar? T u ja ho sabs que tinch rahó , y el teu amor propi no pot pas sentirse ferit. Escriume, escriume forsa. acostumat a esti­marme sense deurem, procurant allunyar de tu aquell apassionament que't domina, y quan aquest sigui l luny, quan jo conegui qu'has sabut cambiar Vegoisme del aymant per l 'afecció del amich, llavoras t o rna ré a tu , p e r q u e t i n d r é l'absoluta certitut de quc'ls nos­tres cors no'n faràn més que un per sempre.

XAVIER DB ZENOOTITA

J O V E N T U T 495

T E A T R E S VETLLADES ARTÍSTIQUES

Una comiss ió de socis del «Circuí de Pro­pietaris» de Gracia va organisar, fa prop de quatre mesos, una serie de quatre represen­tacions teatrals en l 'hermós teatre de dit circuí, ab el t i t u l significatiu de «Vet l lades ar t í s t iques».

Els entusiastas y desinteressats organisa-dors ja indicaren, al comensar, que aquesta serie de representacions la donavan com a proba, proposantse, si tenían èxit, seguir avant ab més empenta que may en sa tasca de fer art y fer cultura. Finida la serie ab brillants resultats, sembla quc's preparan a cumplir sa paraula, y anuncian pera l 'hivern que ve una nova serie de representacions.

j o , que no m'he ocupat en aquestas planas de las tais representacions — pe rqué l 'indole de nostra revista no'm permet parlar més que deis estrenos, y ¡o de las obras que allí s'han representat ja n'havia donat el meu pa­rer oportunament, — he seguit, no obstant, ab gran in terés y fonda simpatia'ls trevalls d'aqueixos fervents admiradors del art serio, y he celebrat l'èxit obtingut. Y ho he cele­brat tant més quan sols motius de desi lus ió m'han ofert els principals teatres de Barce­lona en aquest sentit. Es cur iós , y's presta a ben tristas reflexions, el contrast qu'oferei-xen els primers teatres barcelonins — ahont sols s'hi veuhen empresaris cobdiciosos y còmichs rutinaris que l luny d'educar y enca­rrilar al públ ich contribuheixen a abarraga­narlo— y aquells altres teatres dels subur­bis, teatres à cóli com diuhen els francesos, en que la bona le, el des in terés y el culte a la bellesa sembla que hi fassin son n iu .

Val m é s aixis. Tal volta la regenerac ió ar­tística de Barcelona s 'operarà lentament gra­cias a aquesta activitat benefactora de las barriadas foranas; tal volta ellas lograrán conquerir y refinar a una gran massa del pú­blich barce lon í , el qual m é s tart sab rà exigir de las empresas y companyias de dintre lo qu'avuy no l i volen servir Per de prompte — y es un detall molt significatiu — arreu ahont tais espectacles artistichs han tingut lloch hi he vist molts y molts barcelonins dels de dintre, que a despit de las distancias acuden al là hont l'art els crida.

Las representacions donadas enelteatredel «Circuí de Prop ie ta r i s» , foren encarregades al «Teat re Ínt im», d'en Gual . En la primera • in terpretà Eridon y Amina y Misteri de dolor; en la segona L'ordinari Henschel; en la tercera L a festa dels reys; y en l 'ú l t ima L'alegria que fassa, Picarol, algunas pessas de concert b í i x la direcció del mestre Grana­dos, y L'úllima primavera, drama ab comen-tari musical en un acte. de l 'Adrià Gual: aquest ú l t im, estreno.

L'última primavera es un quadret sense

pretensions, que com diu l'autor està inspi­rat en la melodia del mateix t i tul d Eduart Grieg En Gual. sentint la melodia, ha vist en somnis un drama, el drama d'una donze­lla malalta que mira passar tristament l 'úl­tima primavera que veuràn sos ulls. Entre flors mor la donzella, dihent versos melan-giosos al compàs de la dolsa melodia. Heus-aqui el quadret. En Gual l'ha sentit bé y l'ha exteriorisai i ngènuamen t Es el mil lor elogi que's pol fer. Tal volta es un xich massa de-xatat, sobre tot al pr incipi ; tal volta'ls versos no són tot lo correctes qu'exigirian els pu­ristas; però tot això són pera mi feccata mi­nuta. Lo cert es que l'espectacle, tal com el presenta en Gual , emociona. La execució, ben discreta.

A més d'això s'han donat dugas conferen­cias. L'una la donà ' l mateix Gual: «El teatre y la família»; en ella l'autor fa atinadas con­sideracions sobre'l convencionalisme ab que la familia's forma y perpetua, fent notar que'l culte al art. en general, podria regeneraria. L'altra fou llegida per son autor, en J. M . Roviralta, tractant de I'HACCÍÓ recíproca de la música y la poesía y l lur influhencia en la creació artíst ica » T a m b é en ella, tal volta un xich diluhidas, s'hi exposan ideas interes­sants.

En f i , cada una de las vetlladas era anun­ciada ab artistichs programas pulcrament t i ­rats per la imprenta de Tobella y Costa.

La enhorabona a tols . EMILI TINTORER

L'ESCRIPTOR DE L A S I M A T G E S

A mon volgut amich en Fèlix Elias. May pogué conseguir que la mà obehis al

pensament Las linias que son esperit com­binava , las figuras que impressionavan son cervell, no sabia fixarlas sobre'l paper ab cl llapis. Y aquella impotencia d'exieriorisar sas creacions excità més sa imaginac ió po­lenta y desenrot l là sa observació personal, que l i feya endevinar las bellesas amagadas en las obras dels altres y fruhirlas intensa­ment ab el criteri ar t ís t ich qu'ell s'havia format.

En las desertas salas dels museus conser­vadors de las obras dels grans mestres, ell hi restava extasiat, resseguint ab sos ulls, que una educació adquirida en las ense-nyansas mudas e intimas del art havían tor­nat escorcolladors y pacients, las bellesas de la pintura y la esculptura. Admirava sobre tot els retrats dels grans mestres; en aquells

496 J O V E N T U T

rostres llegia las qualitats intimas y perso­nals, y d'ellas ne prenia exemple pera per­feccionarse. Si a l g ü n quadro l'impressionava fondament, feya viatges als llochs hont m i ­l lor aplegada fos l'obra d'aquell mestre. Y cada dia estudiava detalladament, fins a co-n è i i e l , l 'artista en sas creacions. De sos viat­ges ne por tà una exquisida cultura que. dat lo impressionable de son temperament, pro-duhia una dolcesa y una d is t inc ió refinadas. La imatge de tot lo qu'havia admirat se con­servava clara en son recort, y sas ideas novas eran una conseqüènc ia de las imatges gra­badas en son cervell. En sa conversa retreya sempre, fent comparansas, las obras que l 'havian extasiat; y son llenguatge era b r i ­llant y colorit , sas frases ciselladas y dolsas, sa veu blanca y tranquila.

Sos companys, artistas en sa majoria, el consultavan en sos dubtes, y ell els esgra-nava sas impressions ab entusiasme. Sem­pre era escoltat ab silenci r e s p e c t u ó s , y sos amichs, quan el l era fóra, r epe t í an la melo­dia d una frase o escrivian una imatge bellis-sima qu'en la conversa havian sentit. Y a voltas l i retreyan sas paraulas y l i llegian sos pensaments, tot lloantne la bellesa.

E l l , llavors, p r o b à d'escriure. Sa primera obra fou un poema en prosa, sobre'ls homes desconeguts dels retrats del grans pintors. Y quan el l legi a sos companys, esclataren en aplaudiments, y entusiasmats l i publica­ren en una revista, sens ell saberho. Un nou escriptor s'havia revelat. A l pr imer article'n seguiren d'altres, tols esmaltats d'imatges bellissimas y decadents. Llavors els qu'enca-ra dubtavan l i reconegueren talent y perso­nalitat. Y fou anomenat «l 'escr iptor de las ima tges» .

Sos articles comensavan fàc i lment , senzi­llament. Semblavan unas boyras confosas que, al destriarse ab la escalfor del só l , pre-nian formas vagarosas, retorsentse suau­ment, metamorfosejantse f an tàs t i camen t . Y las imatges neixlan d'entre las ratllas y es-pargian son encis, ostentant sas bellas cise-lladuras. Eran tresors amagats entre las negras Metras, bri l lant enlluhernadors en la fantasia del lector. Una paraula exquisida passava com un colóm blanch sobre'l blau del cel; una imatge resplendia, seguida de un'altra, arrossegant majestuosament la pen­

sa cap a un lloch evocat en somnis. Era una professó misticament augusta la de las imat­ges poé t icas portadas religiosament per Us senzillas paraulas. En cada una s'hi encar­nava una vida o una v is ió , un somni o una armonia. Passavan devant dels ul ls extasiats en una m o m e n t à n i a apa r i c ió , y passavan somrihent als iniciats, consolant als que pa­lian l 'anvorament d'un ideal desitjat y may fruhi t . Devotament las imatges eran adora­das pels somniadors, que volavan ab ellas, confiats d'arribar aprop d 'honl ells no'n podian coneixe m é s que'l nom, que repe­l lan ab un murmur i d 'o rac ió , porfiadameni, com un rosari d'esperansas.

Y ben prompte's creà un nucleu de joves que'l s egu ían en sas peregrinacions als grans mi'seus. pera sentir sas explicacions devant dels quadros antichs. Y ell els acullia som­rihent , e d u c à n t l o s h i l'esperit en el seu deca­dent misticisme. Se transfigurava devant dels retrats dels reys y princeps, pintats per sos pintors de cambra, y en contava las his­torias escritas en sos rostres expressius, en­devinant el l uxur iós desitj dels ulls vol­tats de linias moradencas, y la tristesa dels llabis tancats y dels ulls mirant al inf ini t .

Els desconeguts vestits de negre l'atreyan per son rostre e n i g m à t i c h , representàntseli com ombras humanas de quin pas per la terra no'n quedaren m é s que linias borrosas. Mes sa i m a g i n a c i ó , sas ideas, sos desitjós y passions, ell els entreveya. transparentantse en la pintura. Y quan trobava u n ' à n i m a ger­mana qu'havia florit en els temps passats, li recava deixaria tancada dins las salas im-mensas dels museus.

En sa cambra hi tenia reproduccions dels seus amichs desconeguts. Parlava ab ells, que l'cscoltavan fredament en sa immovilitat trista, mi ràn t se l ab sos ulls sempre oberts, testimonis impenetrables de varias centurias. Y ells eran sos inspiradors, contantli histo­rias y llegendas dels temps mitjevals. Orgu­llosos de sentirse superiors y d ' é s se r els ú n i c h s que restavan de sa època , muntats en cavalls blanchs y negres, guarnits ab robas jnejantas y sarrells daurats, els reys y « j guerrers Muhian sos vestits g ro ixu ts , y sos capells de plomas rissadas, y sas espa­sas Margas ab el pom d'or, esbelt y cisellai. Y las emperatrius, las reynas y comtesas,

r JOVENTUT 497

las d ò n a s dels grans cortisans, mostravan la bellesa de llurs testas y brassos. Y algunas, impúd icas , en sa voluptuosa pose mostravan la nuesa de sa carn rosada y luxurianta, vo­lent encara excitar desitjós després de sa vida sensual, pera sentirse lloadas sempre més en la florida carnal de sos cossos que s'ofenan als ulls admirats.

De totas las escolas n'admirava las obras mestras. L'impressionava Rembrandt ab sos prodigis de l l u m , restant en con templac ió devant sos retrats hont se pinta ell mateix en diversas épocas de sa vida. Llegia en son rostre la forsa que dóna la confiansa en si matein, que fa l luytar al artista desgraciat, qu'arruga son front y sas mans, y l i fa amagar ben endintre la pena pera continuar pintant, t i t an i la vida arrencada a la Natura y donant la immortal i tat a las personas re­tratadas. C ò m la sabia, e l l , la historia del pintor, que t o t h ò m quasi ignora! Els retrats l i contaren en muda conversa sas desgracias y sas aspiracions, la forsa de voluntat que'l fa trevallar sempre, fins quan se troba vell y sol; ab la dóna , son fill y Heindrickje Stof-fels, sa serventa y sa aymada quan era viudo, tots morts. C ò m la comprenia ell la historia dels amors del mestre y Heindrickje, al con­templar sos retrats! Tota la poesia amagada ressorgia devant seu: la poesia del amor de la dóna , quin cos nu y majes tuós pintà Rem­brandt, pera perpetuar tantas bellesas aple­gadas en Heindrickje.

Y ell l'anyorava y la desitjava a la d ó n a ideal; volia trobar qui comprengués sos sen­timents y sos entusiasmes; volia qu'apare-gués al devant seu, que s oferis a n 'e l l , al prcssentirlo.

Mes sos esguarts escorcolladors de vidas intimas y amagadas, no veyan en cap rostre la l lum que cercava en els ulls, la confiansa resignada del somris, ni el petó apassionat que floris entre'ls llabis entreoberts.

Y's resignava al contemplar, ab mistich arrobament. els retrats de las á n i m a s ger­manas que vivian ab ell en muda correspon­dencia d'afectes y pensaments.

Sos viatges als museus sovintejaren més . Sas mudas conversas ab els retrats dels morts immortaiisats s'allargaren, y las mu­tuas confidencias purificaren son àn ima dels

defectes grollers y t i ràn ichs del m ó n . Son cervell era un gresol hont se refinavan sas ideas, qu'expressava per medi d'imatges nas-cudas senzillament. La seva dist inció innata y la educació espiritual formada en sas con­templacions de la bellesa que parla y encisa ab els colors y las linias, crearen en ell un gust exquisit en la elecció de paraulas y en la construcció dels per íodes , que ressonavan melòd icament y sugerian visions de somni. Esc r igué varis llibres que llegian els i n i ­ciats, els pochs que comprenian sos pensa­ments y l'estimavan en sas obras si no co-neixian l'encis que rodejava sa persona, per­què llavors el segu ían en sos romiatges pera escoltar sas paraulas consoladoras y exta­siarse en la contemplació de las bellesas qu'ell revelava a sos ulls admirats.

Aixis visqué l'escriptor de las imatges la seva vida tranquila y contemplativa. De tan­tas bellesas com a d m i r à y conservà en son recort, ne resul tà un perfecte equil ibr i entre la bellesa de son àn ima y la de son cos. Sos ulls l luhian al parlar, sos llabis tremolavan al evocar una imatge, y son rostre prenia'ls tons apagats dels retrats antichs.

Visqué sense coneixe a la dóna ideal qu'ell cercava. Els amors sensuals passaren per son costat, temptantlo, sense ferio tremolar de desitj. Y els retrats de las á n i m a s germa­nas vetllaren en sa cambra solitaria, som-rihentli sempre que sos ulls el cervavan al vagar la mirada per l'espay. Y, avans de mo­r i r , encaia parlà ab ells, fins al darrer mo­ment, en muda conversa de llegendas y som­nis. Somreya al saber que'ls trobaria, y els retrats l 'acullian com a un g e r m à petit, nas­cut després de sa mort.

L'agonia era dolsa, suau, y l'escriptor de las imatges moria tot sol, voltat dels retrats volguts. Tota la vida'ls restà fidel, y a l'hora de la mort encara'ls parlava armoniosament, y els oferia las flors triadas de sas imatges no escritas.

Mori ab els ulls oberts, mirant a tots pia-dosament. Y en son recort hi florí la darrera imatge: la d'Anna de Cléves . la princesa retratada per HolHein q u ' e n a m o r à al rey En-rich V I I I al coneixe la pintura, però que no a g r a d à al mateix rey al arribar a Londres per las noces promesas. E l l la es t imà sem-

498 J O V E N T U T

prc a la d ó n a rebutjada, y al mori r se badà ' l darrer capoll , el que tancava la imatge v o l ­guda, y que devia florir y donar sas flayras en la eternitat del misteri .

OCTAVI PELL CUFFI

REVISTA DE R E V I S T A S El n ú m e r o 3 de la Revista Ibérica de E x -

libris no td qu'envejar res als anteriors ni per son text ni per las reproduccions artisticasque publica. En l á m i n a s soltasreproduheix tresex-/i¿>risde ben diferent carác ter l 'un respectcdcl altre, presentantlos ab exquisida pulcr i lu t y elegancia. El text es tà firmat pels senvors Manuel Conrottc, Adolpho Loureiro , Víctor Ol iva , R. Miquel y Planas y Doctor Thebus-sem. La Revista Ibérica de Èx-libris continua fent honor a sos editors y en general a nos­tres arts gráf icas , fentse indispensable a tota bona biblioteca.

Butlletí del «Centre Excursionista de Cata­lunya». Els darrers n ú m e r o s qu'hem rebut, corresponents als mesos de maig y juny, pu­blican la con t inuac ió dels treballs de que ja donarem compte en l 'anterior revista, y ade-m é s un estudi sobre L a Vall d'Aneu degut a n en Joaquim More l ló . Els grabats reprodu-heixen hermosas vistas de la Serra de Guar­dia, Iglesia de la Tor , L l u s s a n é s , Sant A n ­dreu de Llanars, Serra de Degollats, Alz inar de P i n ó s , Santuari de idem, Port de la Bon-aygua, Voras del Noguera-Pallaresa, Pont d Esterr i , etc.

En el darrer n ú m e r o de la revista Cata­lunya hi hem vist, entre altres trevalls, la t raducc ió del drama l i r ich de Wagner Tristàn V Isolda, deguda a Joan Maragall y Antoni Ribera, y el final de la preciosa noveleta d'en Joaquim Ruyra L a gent de màsAulet .

Revue de Provence. E n son numero de juny, consagrat al Cinquantenari del Feli-brige, reproduhi aquesta revista de Marsella, traduhits, els versos dedicats als felibres de Provensa per en Joan Maragall en el darrer suplement de JOVENTUT. Encara que aquesta t raducc ió , deguda a Joan Monnú , no'ns sem­bla perfecta, no'ns e s l a r èm pas de repro-duhir la , congratulantnos de que'ls cants de nostres poetas trobin ressò a Provensa, com ne troba aqui la poesia provensal. Diu aixis dita t r aducc ió :

Fr«ire, vosto festo m'encanto e moun cor duerh su 1I0 v*i; dini li rai don soulèu de mai viire briba la conpo unto.

Ahí pousquease don »in peirau béuro ardtnio c douço f;ouiado, per cama, novo, embriagado, la cansoun d'amour patriau.

O térro d'Oc, moun amo eaconto dins loa boni rnmous de toun vin, regoniranto d'inne divin, la coupo d'or que vibro touto.

La cansoun voalro flourira, e, dint la fètto beneiido, don soliu dins l'enlretusido, l'oumbro dis àvi dansarà.

Per la nacioun, en brindant, fraire, pensas i fraire Catalán, ansts tot resson barhelant di crid de nosti cor amairel

Són t a m b é remarcables els darrers núme­ros de las revistas La Terra d'Oc y Revue Provinciale, del Mi t jd ia de Fransa.

L a Revue du Bien (Paris), entre altres tre­valls de ca ràc te r l i terari y docent, publica una poesia de Ferdinand de Gramont t i tu ­lada Arlésiennes. y un article de Ida K . Sie, Au pays de Mistral, reproduhint alguns dels grabats que pub l i cà nostra revista al comme­morar la darrera festa dels felibres a Font Segunya.

Es remarcable la erudita d i squis ic ió que sobre Les cieateurs de la Grace's llegeix en el darrer n ú m e r o de VAnlhologie-Revue (Paris), deguda a P h i l é a s Lebesgue.

La Lectura (Madrid) publica interessants articles de G ó m e z Carr i l lo sobre E l teatro popular; Franz von Lenbach, per A . de Be-ruete y Moret; Rusia contemporánea, per C. Bernaldo de Q u i r ó s , etc. La secció de critica l i teraria es nodrida com sempre.

Hem rebut t a m b é ' l s darrers n ú m e r o s de la Ruthenische Revue (Viena) orgue del Co­mité Nacional dels ruthenis, dels qui tenen noticia nostres lectors per l 'article publicat fa poch per en Pompeyus Generen aquestas planas.

A d e m é s hem llegit ab gust varis trevalls continguts en L a Renaissance Latine, L ' E u -ropéen. Le Méneslrel, Mercure de France, etc., (Paris); Novy-Kult (Praga); Nuestro Tiempo (Madrid) ; Vida, portaveu de l 'Academia d 'Hi­giene de Catalunya, Arquitectura y Construc­ción, Album Salón, Hojas Selectas, Universitat Catalana, Revista Socio/, etc., (Barcelona).

LLUÍS VÍA

JOVENTUT 499

NOVAS El meeting celebrat per la Unió Catalanista

el passat diumenge en la vila del Masnou, resultà un acte entusiasta. La gentada que's congregà en el teatre del Circo de dita po­blació era immensa, y els aplaudiments que |¡ arrencaren els oradors expl icànt loshi nos-tras doctrinas foren incessants. Tant el se­nyor S u ñ o l (Antoni) , principal organisador del nueting, que fou qui primer dir igí la pa­raula al púb l i ch , com els d e m é s oradors se­nyors Mi l l c t (Salvador), Costa, Llangor t . Casals, Monegal (Tr in i ta t ) , Roca (Joseph M.*) y Mar t i y Ju l ià , tots tingueren conceptes oportunissims en defensa de nostra causa, y sapigueren senyalar y fuhetejar els vicis po-litichs y socials, de la gent d'aqui y de la de fóra, que s'oposan al espandiment de la na­cionalitat catalana.

Detall digne de remarcarse es el de que varis obrers lerrouxistas de Barcelona assis­tiren al meeling y en sortiren admirats, pre­guntant si en tots els meetings catalanistas se deyan cosas semblants y tan hermosas, y si en tots hi regnava'l mateix esperit d'am­pla l l ibertat . A l contes tà r losh i afirmativa­ment, se desferen en improperis contra'ls seus centres, ahont no hi aprenen altra cosa sinó la de que tots els meetings catalanistas són verdaderas funcions d'iglesia.

Tanta es la ignorancia en que tenen al po-ble'ls pinxos republicans y els lliberals de pe­ga. Hi ha, donchs, molta feyna a fer, encara queno ha d'essernos tan costosa com sembla. El Catalanisme no déu deixar may sa obra d educació social: tant o més qu'en meetings, per medi de la propaganda individual conti­nuada y de la ins t rucció sòl ida que fa cons­cients als individuus.

Baix el t i t u l L'exèrcit catalanista hem l le­git a La Veu de Catalunya un article ab el qu'estariam conformes... si no fossin certs extrems que'ns c reyém en el cas de recti­ficar, o al menys d'aclarir.

Aquella a lus ió als que no /an res y els hi sab greu que'ls altres fassin feyna profitosa no pot anar pera nosaltres, qu'hem fet els pos­sibles pera l'acoblament de lot l'exèrcit cata­lanista y hem procurat treure de nostre programa las vanas fó rmulas qu'alguns feyan servir de pretext peta falsas germanors y que sols servían en realitat pera distanciar uns d'altres als bons catalans: aixís se de­mostrà en la darrera Assamblea catalanista.

Precisament p e r q u è dintre' l nacionalisme català hi déu haver tots els matisos, ens ma nifestarem posteriorment disconformes ab el nombrament d'un Directori poli l ich qu'havia de senyalar una acció polí t ica única, emmot-llada al modo de pensar y a las-convenien­cias de certas personalitats y de certs esta­

ments. Y accentuarem la nota en contra quan, en el consabut dinar de germanor, se volgué significar a tota costa, entre aixela-bradas declaracions impropias d'una causa seria, que la creació de dit Directori era una necessitat absoluta y una aspiració unanim del Catalanisme. Més tart ja han rectificat alguns dels que devlan ferho, y al consabut Directori polilich del Catalanisme se l'ha no­menat Comisió política de la uLliga Regio­nalista». Haguessin comensat per aqu í , no hi hauria tingut que di r n ingú Res d'assu­mir quefaturas ni d'agabellar la causa c o m ú . Cadascú a casa seva, y tots plegats quan las circunstancias ens acoblin enfront del cen­tralisme. Aquest es l ' individualisme, aquesta es la germanor, aquest es el nacionalisme que nosaltres p red iquém; y no'n creyém pos­sible d'altre en un poble que de tants vicis socials y polí t ichs s'ha de despendre si vol triomfar. Kentho aixís , la «Lliga Regiona­lista» pot afegir bons serveys als que ja ha fet i la causa de Catalunya.

Tampoch pot anar pera nosaltres un altre ext rèm qu'hem llegit en l'esmentat article, en el que s'afirma qu'hem de fer abstracció de personalismes. Cabalmenl la g u e r r » als personalismes nosaltres la vàrem íni'«fi/ar.' Y sempre l'hem feta desinteressadament, y no hem acceptat càrrech» públ ichs ni hem cercat llochs d 'honoi , segurs de que aixís no t indriam may ocasió d'abdicarlos y podr íam seguir fent el nostre fet sense inspirar sospi-tas y sense que se'ns titllés de despitats.

Y, sense tenirhi tanta obl igació com a l ­tres, sense esperar que n ingú 'ns i nd iqués el nostre dever, quan hem vist dintre ' l Catala­nisme quelcòm de censurable ho hem censu­rat, combatent ab resolució ' ls personalismes y las farsas. En cambi (y això es lo trist) , d'altres n'hi ha que, estanthi més obligats que nosaltres, alsan la llebre però no la cas-san, o lo qu'es pitjor, tiran la pedra y ama­gan la m à , ja per manca de convicció, ja per falla d'energia. Aquests el saben el seu de-ver, però esperan que se'ls hi senyali, y fins senyalànt loshi no cumpleixen ni ab si matei­xos n i -ab la missió que s'imposaren. No l luytan, sinó queV l imitan a protestar, y ab sa protesta, y ab un constant rondinar en veu baixa, ja están fadigats y se'n van a des­cansar tan guapament.

Nosaltres no voléro pas que l l uy t in si no tenen temperament de lluytadors o si creu-hen que las renyinas entre companys de causa són funestas. Nosaltres, fins creyentho, las a r ros t r ém quan nostra conciencia'ns diu que són indispensables. Pe rò la missió d'ells no es pas aquesta: ells, com caps visibles d'una acció autonomista que'ls ha portat a desempenyar certs cà r rechs y ha os­tentar certas representacions, si veuhen immorali tats deuhen descubrirlas, no ab mitjas pá ran la s s inó ab paraulas senceras, y

500 JOVENTUT

si no n veuhen y sois e s t én disconformes ab la polí t ica del vehi, deuhen fer obra apart, obra propia, demostrant que no es la impo­tencia lo que"ls fa parlar, y que'l Catala­nisme es prou ample y prou Il iberal pera que t o t h ò m hi pugui desenrotllar la seva ac­ció particular.

Ja veu. donchs, l 'articulista que JOVENTUT no es pas dels que no fan res, n i dels que s'oposan a la germanor, p e r q u è nosaltres sempre l 'hem volguda entre'ls bons, pensin com pensin; y som prou independents pera dir las veritats a t o t h ò m , encara q u ' a i x ò ' n s pe r jud iqués .

No sols no es cert que no fem res, s inó que molts creuhen que fem massa. No'n mancan de desinteressats a qui fa patir el nostre des in te rés , fins al punt de que foran capassos de comprarnos si nosaltres fóss im capassos de v é n d r e n s . Si a ixò no ho sab, li fem avinent. Y t a m b é ho fem avinent al pe-r iòdich Penadès Nou, de Vilafranca, qu en son darrer n ú m e r o combat, sens esmenttr lo, l 'article que un company nostre de redacció publ icà no fa gayres d ías a L a Renaixensa exposant las mateixas ideas qu en la present nova.

Per cert qu en el tal article de PenadèsNou , t i tulat Germanor, se fuhcteja als que no tenen valor ni civisme pera sostenir en púb l i ch lo que diuhen sense treure la cara. Y això ja veyém que no va per JOVENTUT, p e r q u è nosaltres, que tambe r e p u g n é m semblants procediments, ho tenim demostrat que ni ens mou la enveja ni a n é m a remolch de n i n g ú .

Per acabar: si la tan bescantada germanor fos un fet posi t iu , com sembla que de bona fe creuhen alguns per iòd ichs de fóra, no l 'hauriam pas ieta la campanya qu'hem fet: pe rò ni la tal germanor era certa, ni eran tolerables els personalismes y las pressions dels que a la «Ll iga» manegavan las cire-ras.

Finalment; sembla que'l Ict d 'ésser sincer ja es, pera'ls inconscients de Penades Nou, s ín toma d ' inconsciència Essent aixis, ells devian ésser inconsci'enZ/ssims quan, dos n ú ­meros enrera, manifestaven sa disconformi­tat ab allò de catalanisar Espanya. No val a badar. Diguin a La Veu que Is hi copihi aquell article com els hi ha copiat l 'ú l t im.

Y estiguin com nosaltres per la germanor verdadera; per la falsa, may.

Ha sigut assessinat M . Plcvhe, ministre del Interior de Rusia. Era un governant i n ­transigent, de spò t i ch . enemich de tota re­forma; son criteri s'havia petrificat ab teo­rías inquisitorials qu'eran pera ell nor­ma de govern; sa ges t ió polí t ica crudcl, i n ­humana, havia dat lloch a grans matansas en la S ibè r i a y l'havia ensoperbit fins al

punt de no quedar en son cor reste de pieiai pera las desoladas familias de tantas victi­mas. Patia la ubriaguesa del poder; tenia! valor dels seus actes y era temut, y fins se'| considerava un convensut, pttt) no era mis que un fanàt ich; y, desgraciadament, un al­tre fanàt ich ha degut ésser qui acabés ab e l l . ¿ Q u á n a p e n d r à Rusia)

Rahons d'Estat i m p e d i r á n que s'humanisi aqueixa polít ica au toc r á t i c a tan funesta a la civi l isació . Ella c o n t i n u a r à a pesar de las llis sons de la experiencia, malgrat estar en la conciencia de t o t h ò m que'l difunt Plevhe lou un dels principals promovedors de l'actual guerra, tan funesta al imperi moscovita. La d i s g r e g a c i ó d'aquest no fóra pas gens perju­dicial a la civi l isació, ben al contrari: lo trist fóra que a la t i rania de dalt succehis la de baix, com el darrer atentat ens indica que succehirla, ja que sols llevat de despotisme solen rocull ir els pobles de l'obra dels dés­potas.

A b lo de la guerra rus-japonesa no sabém a quina carta quedarnos. Segons els partei dels generals japonesos, han guanyat tantas accions y han mort tants milers y milers de russos, que a horas d'ara ja no n'hauria de quedar un per remey; y , segons varis corres­ponsals, Por t -Arthur ha sigut assaltat y pres tantas vegadas, que ja c o m e n s é m a sospitar que de Ports-Arthurs n'hi ha déu o dotze.

Y en tant en Kuropatkine y las tropas rus-sas que tres o quatre mesos enrera, segons els t e l é g r a m a s , havlan d'evacuar a tota pres­sa la Corea, encara no se'n han mogut y con t i núan evolucionanthi y sostenint accions ab las tropas del Mikado

Y Port-Arthur, per ara, tan fresch y tan rus com alashoras. A pesar de l'acometivitat dels japonesos, els russos saben donar temps al temps... y nosaltres t a m b é , mentres ells se matan.

Lo que s a b é m del cert es que fins ara, del teatre de la guerra, lo que més n'han vingut són mentidas, que's propagan y centuplican gracias a la variada y r àp ida locomoció mo­derna.

Els de la Fraternidad Republicana anuncia­ren un meeting, el públ ich hi acud í , y.. . el meeting no s ce lebrà , perque'ls que no hi acudiren foren els organisadors y els oradors. Y de crits ¿'embusteros, farsants y vividon no n v u l g u é u m é s . IJn escàndol que ni en temps de la Gloriosa.

Ja som al pr incipi del fi. Anavam a dir que'l partit republicano único's descompón. que comensa a tufejar a cadavre, pe rò no ho d i h é m p e r q u è no es veritat. E l partit repu­blicà a Espanya ni ha existit may ni ha po­gut existir, y lo que no existeix no mor. Com

J O V E N T U T 5 0 I

mis soroll ha fel, com més escàndol ha mo­gui, m é s ha probat la seva vacuitat. A q u i no hi ha hagut may esperit republ icà , aqui no hi ha hagut m é s que ignorancia y xerra­meca, enganyadors y enganyats. Al lò dels 3j,ooo vots no era més que un núvol d'estiu, prenyat no de llamps venjadors, no de re i ­vindicacions socials, s inó d'ignorancia y de concupiscencias. A son temps ja ho vàrem dir. Ara ' l núvol se va desfent, y els vents de tempestat que se sentin serv i rán sols per'aca-bar de destriarlo.

Se diu qu'ea Lerroux vindrà , pera probar si ab l'esclat de la seva veu fa amaynar el temporal qu'entre'ls republicans s'ha desen­cadenat. Potser serà pitjor. Allò de que to­cant las campanas s'allunya'l mal temps en­cara hi ha tontos qu'ho creuhen, però ' ls tontos se van espavilant, y ja per via d'insult lo menys que a n'en Lerroux l i diuhen es loca-campanas.

Veritat es qu'ell. ja va preparat, pe rquè no fa gayre qu'en un meeting va di r , à òrovin-cias, que s'anava convencent de que'l partit republicà no té consistencia y qu'ell se des­lligaria de sos compromisos si per l 'octubre no s ' hagués fet res serio.

(Es que ja ha fet la seva, 0 es que's pre­para la cayguda? Anéu a saber.

Ara no més falta que vingui el pobre Sal­merón , pera que'l final d'aquesta farsa gro­llera acabi de tenir tots els visos d'una igno-centada.

Llegim en L a Renaixensa:

«Entre'U elements federals que segueixen las inspi­racions d'en V«llts y Ribol sembls que hi ha mar de fondo.

Fa pochs días foren públicament txcomunicats els senyors Nel lo y Marial, y ab tal motiu, a las ja nombro-sas fraccions y dissidencias de que tan pròdich s'ha mostrat sempre'l partit federal, hi haurà que sumar las dels tul lisloi y marialislas que, segons noticias, es tan disposats a no deixarse segar l'herba pels seus ad Tersaris.

Són els inconvenients de tots els partits faltats d'i­deals ferms y serios, o d'aquells que, tenintne, per qual-sevulga causa s'apartan de son credo fonamental.

SI el partit federal hagués petmanescut sempre üdel als principis autonomistas que constituheixen la essèn­cia de son programa y no hagués oblidat en cap ocasió que'l seu mestre en Pi y Margal! no »a voler entrar may en componendas ab els republicans centralistas, no's trobaria com se troba en l'actualitat, desfet per in­finitat de divisions y subdivisions, lligat per compro­misos que sos quefes han contret ab els unitaris y ab unas massas federals que no saben res de federalisme, ni van pel camí de saberho may.»

Té r a h ó L a Renaixensa. Els federals, com els altres partits politichs espanyols, han pa­tit sempre de dos mals: el d'allunyarse dels ideals que no capeixen, y el d'acostarse als vividors que'ls enganyan.

Y mentres aquests mals no sian ext i rpáis

entre nosaltres, no serà pas a u t ò n o m a Cata­lunya.

Hi ha maror entre'ls liberales y els republi­canos contra la reaccionaria reforma del Con­cordat pastada entre en Maura y el clero.

Y en Maura diu que la reforma s ' aprobarà y que per tant ell con t i nua rà en el poder, y els altres diuhen que no passarà ni una cosa ni l 'al tra.

Nosaltres hem consultat els destins, y ens han dit que'ls republicanos a r r o n s a r á n com ho feren ab la qQestió dele suplicatoris, y qu'en Maura con t inua rà r ifàntsels a n'ells y a tots.

Y tan segurs n ' e s t ém de que succchirà aixis, que fins ens hi jugariam un Maura, un S a l m e r ó n 0 un Romanones.

Qui vulgui apostar, que t r i h i .

Es ja un fet la ruptura de relacions entre Fransa y el Vat icà. La intransigencia del se­cretari pontifici Merry del Va l y l'esperit sec­tari d'en Combes, el quefe del govern francés, han portat las cosas a tal ex t rém, qu'es i m ­possible preveure còm se resoldrà aquesta qQestió,

Nosaltres en aquest assumpto hi veyém, més qu'allra cosa, els resultats de la fina política d'en W a í d e k - R o u s s e a u , qu'empc-nedit d'haver anat massa endevant, y t e m e r ó s de no poder dur a terme l'obra empresa, va cercar un substitut que la posés en pràctica, havcntlo trobat en el furibond Combes, ho­me no despossehit de dots intelectuals, però qual temperament ens sembla més aviat de quefe de partit que de verdader estadista, es a d i r . de governant. Pera fer revolucions no n'hi ha prou ab el convenciment y el b r a h ó : cal ésser reflexiu pera qu'ellas resultin opor­tunas, y, fonamentadas en la naturalesa y en la voluntat popular, donguin bons fruyts. N i en Combes es un reflexiu, ni ho són en ge­neral els politichs llatins, els quals no sem­blan portar cami de realisar tan fàcilment ni la separac ió de la Iglesia y l 'Estat, n i altras revolucions necessarias a la causa de la civi-l isació.

No fa gayre que t i ngué rem d ocuparnos de la mort d'un autor còmich notable: en Coll y Britapaja. Avuy hem d'esmentar la d'un altre autor català: en Joan Molas y Casas; y la d'un actor català t a m b é : en Joaquim P i n ó s .

En Molas y Casas era prou conegut y prou popular a Barcelona pera que nosaltres hàg im de remarcar avuy els trets caracterls-tichs de sa personalitat. ¿Quí no coneixia al autor de De la Terra al Sól , de La nit de nu­vis, de De Nadal a Sant Estevey tantas altras

502 JOVENTUT obras plenas de gracia que foren durant tant. anys justament celebradas per nostre p ú ­b l i c h ' En Molas y Casas, ja que no ab grans qualitats d'artista, ab un tavoir /aire inne­gable y ab un decidit entusiasme pel trevall s'havia fet un nom. Havia colaborat en a lgu­nas obras ab en Pitarra, l 'An tón Feliu y Codina y altres autors, y , si no havia fel gran art, just es reconeixe qu'havia contribu hit a preparar al públ ich en un temps en que no podia fer altra cosa que la que feu. Da­rrerament era empresari d 'Eldorado, ahont per desgracia no havia mostrat altras inicia­tivas que las de fomentar el conreu del g é ­nero chico.

D'en Joaquim P i n ó s , a qui penosa malal­tia tenia apariat de la escena, ne conserva l a m b í nostre públ ich un bon recort. Tipos hi ha en el teatre cata là als que s a p i g u í donar una in te rp re tac ió que nò ha pogu í ésser substituhida y que's considera c làss ica . A l costat del gran Fontova havia fet en P i n ó s sas mi l lo r s creacions.

Hem t ingut ocasió de fullejaria monografia que sobre L a Vall d'Aneu llegí nostre amich en Joaquim More l ló en el uCentre Excursio­nista de C a t a l u n y a » , havenise posteriorment publicat en el Bullleli de dita corporac ió y a d e m é s en un elegant fascicle per compte del autor.

E l senyor More l ló , ab un llenguatge tan ingenuu com l i te ra r i , ens descriu admirable­ment aquell e x t r è m de Pirineu que const i -tuhi la part alta del antich comtat de Pallars, sa fauna y sa flora;aduheix la op in ió de que'ls primers pobladors de la Va l l foren els eus-kars, fa una concisa y clara ressenya h i s t ò ­rica d'aquell t e r r i to r i , remarca las a n a l o g í a s de costums y llengua ab las de las ierras orientals de Catalunya, ja en temps delscar-taginesos y romans, y cita ' l fet d'haver sigut el castell de Pallars, en època més moderna, l ' u l t im ba luan en que onejà nostra bandera resistintse a la un ió ab Castella. En un capí-l u l especial tracta l'autor dels Privilegis y /ranquesas de la Vall, donant curiosas n o t i ­cias extretas del Llibre d'Ordinacions, ún ich que's conserva d'entre'ls molls documents, canas y privi legis que consumi un incendi. E l contingut d'aquest l l ibre dóna idea d'un estat social al que té molt qu'cnvejar la mo­derna democracia que dis/rutèm. El govern del poble pel poble era un fel en nostras montanyas a r r à n de l 'época del feudalisme. Finalment , l 'autor descriu las varias maneras de fer la excurs ió a aquells hermosos parat­ges.

Acompanyan al text excelenit. fotograf ías dels p r inc ipá i s llochs que's descriuhen.

Fe l ic i t ém al senyor More l ló per son t re­va l l , digne d ' é sse r imi ta t pels que's preocu­pan de fer patria cercant en l esiudi de nos-

tras amigas costums y en la contemplació de nostra e sp l énd ida naturalesa, fecondas en-senyansas y nobles entusiasmes pera poder trevallar ab profit pel complert renaixemeiu de Catalunya.

El parch de Barcelona, lloch d'esbarjo que un temps fou ben cuydat y t i n g u é quelcóm d 'es té t ich, es avuy un foco de febres palúdi­cas.

Pels carrers de la ciutat no h i pot trao tar qui arriba de fóra ab els pulmons oxige­nats. Si's tapa'l nas s'asfixia, y si no se'l tapa respira miasmas pestilents que l i revol-tan l ' e s t ómach . Pera no sentirlos cal ésser barce loní empedrehit, qu'en la present esta­ció es una desgracia.

Y en tant els edils se'n van a respirar els bons ayres de fóra, o, si's quedan a la Casa gran, es que's veuhen obligats a seguir la polí t ica de pandilla, acabant d'infeccionar la cosa públ ica y tins la conciencia de sos a-i-min i s t r á i s , com han deixat infeccionar sos cossos.

No queda al Ajuntament -al ubi i tat moral ni material . Això' ls regionalistas t ambé ho diuhen, pe ró , per desgracia, sembla que no poden fer gran cosa més de bo que'ls altres.

ED la seva hisenda de Castellbisbal ha mort nostre bon amich el conegut catalán:-en Frederich de Gomis. Era ' l difunt conegu dissim entre'ls catalanistas d'ideas lliberals, y si bé ' l seu nom es dels que menys s'han es­tampat en Metras d' imprenta. sa significació y sa influhencia eran grans entre'ls elements directors del Catalanisme, donchs era reco­negut per iots sonclarissim sentit pràctich y m o l l especialment la seva agudesa, a voltas verament aclaparant, y sobre tot son decidit empenyo en fer cultura.

Las penyas del Ateneu y el Catalanisme en general han perdut ab en Gomis una per­sonalitat ben significada.

Publicacions rebudas: Instancia elevada por la Real Academia de

Buenas luirás de Barcelona al Excmo Sr. Mi­nistro de Hacienda, acompañando la Memo"J sobre el Palacio Real antiguo y el Cuarta nuevo ó Palacio del Lugarteniente, que fou llegida per l ' académich numerari en Fran­cisco de Bofarull en sess ió extraordinaria del día ¡8 de juny de 1904, en solicitut de que no s'efecluhi per l 'Estat la cessió del segón de dits edificis a la comunitat de religiosas de Sania Clara. Aquesta Instancia, firmada pels a cad émi ch s senyors Riera y Ber t rán y Miret y Sans, es tà inspirada en el més sen cer y erudit patriotisme y va acompanyada d una sene de dalos y documents justificatiu-

JOVENTUT 503

del dret indiscutible qu'assisteix al poble ca­talà pera considerarse propietari del antich edifici en qu 'es tà instalat l 'Arx iu de la Co­rona d ' A r a g ó . Agrah im l'envio de tan inte­ressants documents y lelicitém coralment a sos benemèr i t s autors.

T a m b é hem rebut cl tomo de prosa Gar-bellas de fajol, d'en Llu i s Torras, a qui voldriam veure m é s literari y més l l iure del afany d ' imitar l'estil d'un celebrat novelista olot i , y sobre lot l l iure de certa pose monta-yenca que'l perjudica més de lo qu'ell creu.

Devèm t a m b é acusar rebut de las Poesies d'en E m i l i T a r r é , que's revelan com l'obra d'un principiant animat d'una voluntat exce-lent y fins de cert esperit poètich, però que

déu estudiar molt , y sobre tot esperar a ma­durarse uns quants anys més.

Aixis mateix hem rebut els quaderns pri­mer y segón trimestrals del Reperloire Ge­neral des Collectionneurs de la France et de ÍEtranger (any 11), qu'ab molt èxit ve pu­blicant a Paris M . Ernest Renart. Se tracta d'una publicació forsa út i l , en la que hi ha registradas las senyas dels coleccionistas, antiquaris y aficionats en cada una de las especialitats de Fransa, Espanya, Anglaterra, América , etc. El corresponsal a Espanya es en Pere Marés y Or io l (Ronda Universitat, 13, l l ibreria), a qui deuhen dirigirse las de­mandas de prospectes, anuncis y suscrip-cions.

A L GUETO ROCA Y ROCA tO Direetbr d'un setmanari pornogràfich.

Que Us nievas obras agradin o deixin d'agradar a n'en Roca y Roca, es cosa que'm l i sense cuydado. Al püblich las he donadas, mogut per la petita però per­donable vanitat d'autor sense la que no hi hauria pro­ducció ni progrés possible, y el püblich té'l dret de opinarhi a sobre. No agradarían a ningú, y jo'm que­daría tan tranquil, trohantlas bonas jo, perqué sún nievas: en ellas hi he posat la meva ànima, trossos de la vida y ma manera d'ésser: no las he pas robadas del francés. E l que no t'agradin a tu. Roca, encara'm plau. De m" ••• qüe perqué tu me las ataquis ara, y avans, quan jo tenia encara la debilitat d'enviar exem­plars a la prempsa tu n'haguessis parlat ab aquell to de suBcikncia estúpida que caracerisa ais ases y que't feya perdonarme la vida, no pendría pas ara la pluma. Si mas obras en realitat són dulenlas y jo ïóch un in­significant, ets un tonto (sí qu'ho ets| perdent el temps en atacarme; si mas obras són bonas, hauràs fet un paper ridícul. E l temps ho dirà: deixemho, donchs. al temps

T'has ocupat de mi dugas vegadas, y te'n baurfas ocupat cent de mi y de mas obras, y jo no t'hauria contestat sinó pera donarle las gracias pel liombo y felicitarte de que t'haguessis decidit a parlar d'un deis deJoviNTUT. Però en la segona vegada que t'ocupas de mi, relíiscas, te ficas en un terreno perillós, y crech necessari, no contestarte com se fa ab las personas decentas, sinó advertirte com se fa ab els mal edu­cats.

Me refereixo a la gacitilln que va veure la llum en el número I.333 de l.a Eii/uella, corresponent al diven­dres 22 de juiiol. Es nn* gacetílla que no va firmada ni sisquera ab el ten pseudònim P. ¡Itl O., però jo no la puch atnliuhir a cap redactor del teu setmanari perqué són més decents que tot això. y encara que un d'ells ne fos l'autor. Jo no linch el dret d'alribuliirla sinó a tu, per anar íense firma, per ésser tu'l director responsa­ble y per ésser tu l'únich d'aquella casa capàs d'incor­re en la grolleria y poca solta en que incorre'l solí.

Dius en ell que las mevas obras sois continuarán

agradant als quatre llogaters d'en Martí, als meritoris del entrcísue/o (en català's diu entresol, sabatassas) de la Rambla, y a aquell parell dt camareras dt la Butna Sombra.

Anèm per parts. De moment, ja pica en historia que un demòcrata com tu (I) pera molestar a una persona li alribuheixi oficis y ocupacions modestos. Quèl (Per ventura, no ja'l firmar rebuts, sinó'l recullir , fems, es cosa que denigri la dignitat d'una persona? Pots dir d'ara en avant que recullo fems, que ja veus qu'es menys que firmar rebuts, y no m'ofendré pas. Ja ho veus si has anat equivocat si't creyas que'm molesta vas. Si pera tu qu'els un demòcrata, l'ésser meritori es cosa que rebaixa, pera mi que sóch catalanista y reac­cionari y aristòcrata (sí, aristòcrata, perquè sóch ene-mich de las vulgaritats com tu), pera mi no ho es. Y si tu creus que rebaixa la calitat d'escriptor l'haver de viure d'un ofici modest, preguntaho a n'en Vilanova que fa envelats, a mossèn Cinto.qu'anava als enterres a guanyar la pesseta, y a n'en Zola que comensà ve­nent llibres darrera d'un taulell; preguntaho a qui no hagi estat regidor y pugui dur la cara alta Això apart, no't vagis a creure per aquesta defensa que faig de las ocupacions honradas y modestas, qu'hagis en­certat al afirmar que faig de meritori. Si te'n vols con­vence, passa per casa y l'atiparé.

V ara enlrèm en el terreno supradil. E l meu com­pany Oriol Maní't deya pobre en el número passal: jo't dich en aquest cobart. V t'ho dich, perquè lu quan fit mas, malgrat sigui ab pseudònim, ets manso de páranlas fnrtas, y, en cambi, ets fins ordinari quan fas gaceti las que's poden atribuhir a un altre. Això del pa­rell de cumareras de la Buena Sombra no ho deyas pas en la crònica insulsa en que parlavas de nosaltres, y ho has dit en una gacetilla que la gent pot pensar lo mateix qu'es d'en Llopis que d'en March.

Vinam aquí y digam: ¡no t'han fet may una cara nova de las tres que tens? Donchs has enlrat en un camí ahont me trobaràs a mi, que te la hi faré.

¡Qué has intentat al fer aquella alusió jesuítica de las dos camareras? ¡desacreditarme devont del públich pensant que las ideas per verdaderas que siguin no tenen valor devant del poble si l'home que las diu no hi passa per honest? Si es això, has ficat la pota per

(1) Ja a punt de dar per llesta la compaginació d'aquest número, hem rebut de nostre benvolgut company de redacció en Pujulà, que com diguérem se troba a París, el present escrit ab especial prech de que, per poch que poguéssim l'insertessim aquesta setmana. Per estar ocupadas las altras caixas hem de donarlo en lletra menuda, lo que, ben mirat, encara resulta més aimbòlich. Si algú estranya qu'en Pujulà senti ferida sa dignitat per las calumnias d'una personalitat tan poch mereixedora de consideració com en P. del 0.. devém ferli avinent que ab això de la dignitat passa com ab la netedat, que may n'hi ha prou. Els de J o v i N T U T som a i x i s . - N . de la R.

504 J O V E N T U T

v»rii cunceplcs En el concepte de la ventit, perqué jo a L a hiitna Sombra, no hi he ettal sinó una vega>U que precisamenl va ésser pera veure a un dibuixant de L a Eiquilla que hi anava cada dia, xicot molt simpà-tich a qui vosaltres exploiavau, y qu'es aqui a París y no'm deixaril mcnlir; y ho podrá testimoniar un altre di buixant de L a Esqwlla a qui lambí aprecio mult y que també hi anava cada dia, y a qui tamlié explotiu y això no m'ho ha du ell, ho dicli jo Kaig aquesta sal-velal perqué os conech l'ànima burgesa y li faríau pagar. De manera que l'has errada y eis un imhwUro.

En el concepte de la democracia també has ficat la pota, perqué tu, que presums de demòcrata, no sois has de respectar la llibertat de cadascú, sinó qu'has de trobar que, essent Ion iguals, tant val una camartra com un individuu de la teva familia; y tu, quVls més plebòcrata que demòcraia, enera has de trobar que val molt més.

V també li has ñcada en el concepte del valor per­sonal, ja que pera dir això t'has amagat darrera no del pseudònim, amó del cos de redacció. Ue qu'eras un cobart ja'n teníam probas desde que a manca d'argu­ments has dut a n'en Sempau als iríbunals: però ara ne tenim una més.

Y ara ve l'advertència de que't parlava. Sipigasho: jo no tinch que veure res ab dònas prostituhidaa, y no has d'ésser tu, gueto pulioer que dirigeixes un dian putiner, qui m'hagi de venir a ensenyar moral. No hi tinch res que veure, però'm reservo'l dret de tenirhi, Y la dóna que vagi ab mi, o's fassi ab mi (com dius tu a L a Ei()u>lla', com qu'es tan ñlla de mare cora puguis serho tu, com que pot engendrar de la maieixs manera que tu ho fores, y com que serà dóna a la ff y sér humà, més o menys desgraciat, però respeciable per tots conceptes y per totas las lleys, tu l'haur&s de respectar, y si no ho fas per las lleys de la educaci6, de la llibertat y de la democracia, jo le la faré respec­tar per la lley dels meus punys, qu'es la que comprenen millor las bestias.

No'l dich res si't ficas ab gent honrada. Si pensas ferho, creume a mi, espera per Carnaval, y t'estalviarls els quartos de la careta.

F . PUJULX Y VALLÉS /Vi».

Fidel Giró, impressor. — Carrer de Valencia, 233

lOVENTUT S E T M A N A R I C A T A L A N I S T A

Els trevalls se publican baix la exclusiva responsabilitat de sos autors.

No s'admeten els que no sían inèdits. No's tornan els originals. Se donarà compte de las obras rebudas en aquesta redacció, y de

las qu'ho mereixin se'n farà crítica.

P R E U S D E SUSCRIPCIO C A T A L U N Y A : Un any 8 Pessetas,

» Mitj any 4 ' 5 ° * 1 Trimestre 2'25 »

A L T R A S REGIONS D'ESPANYA: Un any.. . 9

E S T R A N G E R : Un any 10 Número corrent 20

» atrassat, ab folletins 4o > » sense folletins 25 E l número corrent no's ven sense folletins.

Franchs. Cèntims