LOCVS AMŒNVS Cobalto, història d’una iniciativa editorial ... · PDF fileEn...

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 215-240

Cobalto,història d’una iniciativa editorial

(1947-1953)

Jaume Vidal OliverasUniversitat Autònoma de Barcelona

Departament d’Art08193 Bellaterra. (Barcelona). Spain

Resum

En complir-se el cinquantenari del naixement de l’editorial Cobalto, es presenta el primer articleque analitza en profunditat el procés de l’editorial Cobalto (1947-1953). L’editorial apareix ambCobalto. Arte antiguo y moderno, una revista d’alta divulgació, neutra a l’art modern fins a esdeveniruna aposta decidida per la modernitat en la seva darrera publicació: Joc net. Efectivament, amb elpas del temps l’editorial evoluciona —en sintonia amb altres episodis— i, tot ampliant les sevesactivitats, esdevé un punt de referència per a la recuperació de l’anomenat art modern a final delsanys quaranta i principi dels cinquanta. Entre altres fites, cal assenyalar l’edició d’un número especialdedicat al surrealisme, el primer estudi crític sobre el tema després de la guerra civil. Igualment,organitzarà la primera exposició de Miró i editarà les primeres monografies sobre Miró i Dalí desprésde la guerra civil. I més: donarà cobertura i col·laborarà amb l’associació Cobalto 49 —una plataformaper a la promoció de l’art modern— i editarà els fascicles Cobalto 49.

Paraules clau:Cobalto, revista, editorial.

ABSTRACT

Cobalto, the history of a publisher’s initiative (1947-1953)On the 50th anniversary of Cobalto publishing house, we present the first article to analize in depthhow Cobalto publishing house works (1947-1953).The first published work appeared with the titleCobalto. Arte antiguo y moderno (Cobalto. Old and modern art), a magazine of wide circulation,which at first was of no particular leaning towards modern art but it became a firm supporter ofmodern trends evident in its latest publication: Joc net (“Fair play”). Indeed, over the years thepublishing house evolved —in tune with others events— and whilst broadening its scope, becamea point of reference for the revival of what we know as modern art at the end of the 40s and thebegining of the 50s. Among other aims it is worth mentioning the publication of a special issue onSurrealism, the first decisive study on the subject carried out after the Civil War. Furthermore, therewill be the first exhibition of Miró’s work and there will be published the first monographs on Miróand Dalí after the Civil War. Also, it will have a coverage and will collaborate with the Cobalto 49association —a platform to promote art— and will publish the Cobalto 49, in instalments.

Key words:Cobalto, magazine, publishing house.

216 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Jaume Vidal Oliveras

Aquest any es compleix el cinquantenari dela fundació de l’editorial Cobalto. És,doncs, un moment oportú per parlar-ne,

especialment perquè, malgrat la seva transcendèn-cia, a l’entorn d’aquesta editorial hi ha una menade silenci o, si més no, unes interpretacions que calcontrastar. El nostre objectiu és donar una visiópanoràmica de les activitats de l’editorial. Hem es-collit com a fil conductor les publicacions periòdi-ques —tipus revista— de Cobalto. Aprofundir enaquest tipus de publicació ens permetrà descobrirl’esperit i la història de l’editorial*.

Cobalto neix com una revista d’alta divulga-ció especialitzada en art. Però amb el pas del temps—i malgrat la seva curta vida— evoluciona i am-plia les seves activitats. Esdevé un dels primers epi-sodis, juntament amb altres esdeveniments, de larecuperació de l’art modern de la postguerra. I seràl’origen —com estudiarem posteriorment— de lesassociacions Cobalto 49 i Club 49, associacionsmilitants de l’art modern, que incideixen també enla renovació de l’art a Barcelona.

Cobalto, com veurem més endavant, es cons-titueix com a societat civil el 12 de juny de 1947 idóna de baixa les seves activitats l’1 d’octubre de1953. En un principi, la societat està formada perJosep M. Junoy, director; Rafael Santos Torroella,subdirector, i M. Teresa Bermejo, secretària. El 1948Josep M. Junoy abandona la societat i en queden coma propietaris Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo.

L’inventari de les publicacions Cobalto, en or-dre cronològic i per col·leccions, és el següent:

Cobalto. Arte antiguo y moderno (vol. I)1

Primer quadern: «El Paisaje». 21 de juny de 1947(Gràficas Zamorano. Barcelona).

Segon quadern: «El retrato». 21 d’agost de 1947(La Polígrafa. Barcelona).

* Aquest article s’enmarca en elprojecte d’investigació PB95/0899/CO2/02 del Ministerio deEducación y Ciencia que desen-volupa el Departament d’Art de laUniversitat Autònoma de Bar-celona.

1. Es tracta en realitat d’una revis-ta, però es presentava com a llibreper fascicles per evadir la censura,que negava els permisos per a lapublicació de revistes. Cada con-junt de quatre fascicles o qua-derns, bàsicament monotemàtics,equivalia a un volum. El volum II

restà incomplet, només se n’editàun fascicle.

2. Per a una introducció a ADLAN,vegeu: AA.DD., Cuadernos deArquitectura «Publicación delColegio Oficial de Arquitectos deCataluña y Baleares». Núm. 79.Barcelona, 1970.

3. Els artistes participants enl’àmbit de pintura foren:«Barradas, Rafael; Carbonell,Arturo; Cuixart, Modesto; Dalí,Salvador; Dalmau, José; Hugué,Manolo; Junyer, Joan; Mercadé,Jaime; Mercadé, Jorge; Miró,Joan; Morera, Jacinto; Picasso,Pablo; Planells, Àngel; Ponç,Joan; Pujó, José; Ricart, EnriqueC.; Rogent, Ramón; SolerDiffeut, José; Tàpies, Antonio;Torres-García, Joaquín; Villá,Miguel». En l’àmbit d’escultura:«Armiño, Carlos; Ferrant, Àn-gel; Fiblá, Clotilde; Hugué,Manolo; Marinel·lo, Ramón;Rebull, Juan; Sans, Jaime; Serra,Eudaldo». Hi havia també unàmbit dedicat al mosaic repre-sentat per: «Padrós, Santiago».

Tercer quadern: «Turner». 21 de novembre de 1947(La Polígrafa. Barcelona).

Quart quadern: «Los animales en el arte». 21 defebrer de 1948 (La Polígrafa. Barcelona).

Cobalto. Arte antiguo y moderno (vol. II) Primer quadern: «El surrealismo». 15 de juliol de

1948 (La Polígrafa. Barcelona).

Cobalto 49A més, l’editorial Cobalto va donar cobertura iedità, com a publicació periòdica, els fascicles deCobalto 49.Colbato 49, primer fascicle, dedicat a l’exposició

de Joan Miró del 23 d’abril al 6 de maig de 1949(Impremta Juan Morral. Terrassa).

Cobalto 49, segon fascicle (C. estiu de 1949) (Im-premta Juan Morral. Terrassa).

Cobalto 49, tercer fascicle (març de 1950) (Imprem-ta Juan Morral. Terrassa).

Monografies i llibresCol·lecció «El arte y los artistas españoles desde

1800».Eugenio Lucas. J.A. Gaya Nuño. Juliol de 1948.Valeriano Bécquer. Rafael Santos Torroella. 15 de

setembre de 1948.Salvador Dalí. A. Oriol Anguera. 15 de desembre

de 1948.Joan Miró. J.E. Cirlot. 15 de març de 1949.

Llibres fora de col·leccióAltamira. Poemari de Rafael Santos Torroella amb

il·lustracions de Mathias Goeritz, Eugeni d’Ors,Llorens Artigas, Joan Miró i Ángel Ferrant. 1 degener de 1949 (Impremta Juan Morral. Terrassa).

Ciudad perdida. Recull de poemes de RafaelSantos Torroella. Il·lustrat per Mathias Goeritz.

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 217 Cobalto, història d’una iniciativa editorial (1947-1953)

Figura 1.Cobalto. Arte antiguo ymoderno, quadern 5è. 1948.

Juliol de 1949 (Impremta Juan Morral. Ter-rassa).

Eros. Text de Juan Eduardo Cirlot. Poema iil·lustració de Mathias Goeritz. Edició dirigi-da per Carlos Edmundo de Ory. Setembre de1949 (Talleres Blass. S.A. Tipográfica. Madrid).

El Circo. Mathias Goeritz. Pròleg a càrrec deSebastià Gasch. 1949. Editat conjuntament ambJoan Josep Tharrats i sense el segell de l’edito-rial Cobalto.

Cartas a sus amigos. Federico García Lorca. Prò-leg a càrrec de Sebastià Gasch. Abril de 1950(Impremta Juan Morral. Terrassa).

Mathias Goeritz. Eduardo Westerdahl. Agost de1950 (Impremta Juan Morral. Terrassa).

Col·lecció «La calle desierta»Anomenada d’aquesta manera perquè expressavael sentiment d’absència generalitzada i de depau-peració cultural de l’època.Em va fer Joan Brossa. Joan Brossa. Pròleg a càr-

rec de João Cabral de Melo. Il·lustració: JoanPonç. Febrer de 1951 (Imprenta Viuda de M.Trabal de Gràcia. Barcelona).

Cantos espirituales negros. Traducció i selecció deJosep M. Fonollosa i Alfredo Papo. Il·lustració:Josep Guinovart. Març de 1951 (Imprenta Viu-da de M. Trabal de Gràcia. Barcelona).

Col·lecció «Minotauro»Homenaje a García Lorca. Text Federico García

Lorca. Aiguaforts i frontis de Josep Guinovart.Estampat de la coberta de René Metras. 1951. Pre-mi al millor llibre en la 9a. Triennal de Milà.

Joc netTambé cal ressenyar una revista, pràcticament des-coneguda, que no sobrepassà el primer número, Joc

net. Tot i que va aparèixer sense el segell de Cobalto,es publicà quan l’editorial no havia tancat les sevesactivitats. Les col·laboracions originals forend’Antoni Tàpies (il·lustració de la coberta), JoanBrossa, J.E. Cirlot, Oriol Bohigas i Rafael SantosTorroella. Maig de 1953 (Gráficas Martell.Barcelona).

Amb el segell de Cobalto s’editaren altres pu-blicacions, com per exemple: Poema de las tresvoces, d’Ana Inés Bonín, il·lustrat per GregorioPrieto; Río Ancho, de Sara María Larrabure; Dietariopoético, de Mario Cabré; etc. Però aquestes són mésaviat publicacions d’encàrrec o compromisos adop-tats que no s’identifiquen pròpiament amb la línia,ni amb el pensament de l’editorial Cobalto.

A més de l’edició, Cobalto desenvolupà activi-tats paral·leles, que s’han d’entendre com una ex-tensió implícita de la seva tasca editorial: d’unabanda, l’organització d’exposicions; de l’altra, lacobertura i la col·laboració que brindaren als an-tics membres d’ADLAN2, amb qui constituïrenl’associació Cobalto 49, una plataforma dedinamització de l’art modern.

Organització d’exposicions«Exposición-homenaje a Turner (Colección

Lázaro)». Del 25 de novembre al 9 de desem-bre de 1947. Museu d’Art Modern de Barcelona.

«Exposición-homenaje a Joan Miró». Del 23 d’abrilal 6 de maig de 1949 a les Galerías Layetanas.

«Exposición antológica de arte contemporáneo».Amb la col·laboració del Club de RadioTarrasa. Del 3 al 16 de juliol de 1949 a Terrassa3.

Va haver-hi algunes exposicions que es van pre-sentar amb el segell de Cobalto. El suport deCobalto podia significar una mena de patrocini


Tot i això, la tasca d’edicions Cobalto ha restatincompresa.

Alexandre Cirici, en explicar l’origen del Club494, assenyala:

[…] Josep M. Junoy, vell avantguardista rene-gat i llavors teòric feixista del «Sentido del ArteEspañol5», va oferir al grup de la penya que esreunia al Bagatel·la [formada bàsicament per ex-membres d’ADLAN] un òrgan d’opinió. Vaposar a la seva disposició la revista Cobalto i vaportar-hi gent nova, com Anna Inés Bonnín,Bodmer, o Santos Torroella i la seva futuramuller, Maite6.

Amb la il·lusió de trobar el vehicle d’una re-vista de luxe per a la difusió de l’art d’avant-guarda, el grup va acceptar la vinculació i vaerigir-se en una mena d’entitat que va titular-se«Cobalto 49», perquè era l’any 1949. En con-trapartida del seu ajut a la revista, van nomenarJoan Teixidor i el qui signa [Cirici] com a re-dactors, al costat dels que ja hi havia.

Aquest fet va provocar de seguida el proble-ma idiomàtic:

Quan vam posar-nos a emprar amb tota na-turalitat el català, això va crear una tibantord’una gran violència. En aquell moment JoanPrats va fer un paper molt important en con-vertir-se en el defensor convençut i inflexiblede l’ús de l’idioma propi.

Aquesta discussió portà a la catalanització to-tal del grup, que se separà de la revista Cobalto i al’adopció del nom que seria definitiu: «Club 49»7.

Francesc Miralles, seguint al peu de la lletraCirici, n’extreu una sèrie de valoracions; qualificala tasca d’edicions Cobalto com a convencional iadotzenada i no en sap veure l’aportació. Atribu-eix el mèrit de l’obertura cap a l’art modern no pasa edicions Cobalto, sinó al grup que es reunia alcafè Bagatel·la, bàsicament els exmembresd’ADLAN. Miralles, com Cirici, assenyala queCobalto «cedí les seves planes a aquell grup, incor-porà com a redactors Joan Teixidor i AlexandreCirici i passà a denominar-se Cobalto 49». Ara bé,Miralles especifica que el conflicte idiomàtic és unconflicte molt més ampli: el sector caste-llanoparlant, capitanejat per Junoy, representa unposicionament polític i estètic centralista i conser-vador, mentre que el grup del Bagatel·la català,políticament progressista, defensa un art d’inno-vació.

Val a dir que la història de Cobalto és complexa.La posició de Cobalto evoluciona amb el temps. Jahem dit abans que la primera publicació de Cobalto ésuna mena de revista d’alta divulgació, neutra, indife-rent a l’art de recerca, raó per la qual Miralles la qua-lifica de convencional. La lectura de Miralles esdevé,com de fet passa a l’època, d’associar art conserva-

moral, però es feren autònomament, com per exem-ple l’exposició de Gregorio Prieto, que es realitzàparal·lelament a la Sala Grifé Escoda i a l’InstitutBritànic de Barcelona l’abril de 1948.

L’associació Cobalto 49 es constituí el 28 d’abrilde 1949 com a societat civil, formada, d’una ban-da, per Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejoen nom d’Ediciones Cobalto i, de l’altra, perJoaquim Gomis, Joan Prats, Sebastià Gasch, SixteIllesques i Eudald Serra, tots els quals eren mem-bres de l’antic ADLAN. Entre altres episodis, i abanda dels fascicles Cobalto 49 ressenyats abans,les activitats organitzades per l’associació Cobalto49 que, de moment, ens interessa assenyalar són:

Exposició «Un aspecto de la joven pintura. Tàpi-es, Cuixart, Ponç» a l’Institut Francès deBarcelona. Del 17 de desembre de 1949 al 3 degener de 1950.

Les exposicions de Rutta Rosen (del 21 de gener al4 de febrer), de Jaume Mercader (del 4 al 18 defebrer), de Tàpies, Cuixart, Ponç (del 18 de fe-brer al 4 de març), d’Yves Revelli (del 18 de marça l’1 d’abril), de Miquel Villà (de l’1 al 22 d’abril),de García Vilella (del 25 d’abril al 10 de maig).Totes les quals es realitzaren a les Galeries Sapide Mallorca el 1950. Val a dir que en aquellmoment aquests artistes significaven, en el par-ticular context de l’època, la modernitat.

També la música va tenir un ressò especial. Abanda d’audicions discogràfiques, destaquem elconcert del pianista Willie Smith «The Lion», rea-litzat —en col·laboració amb el Hot Club deBarcelona— al casal del metge el 7de febrer de 1950,per al qual Modest Cuixart realitzà un cartell.

Estat de la qüestióAquesta relació que acabem d’esmentar, hauriade donar compte de la rellevància i la importàn-cia de l’editorial Cobalto en el context de la post-guerra. Cobalto s’inicia com una publicació d’altadivulgació, en un context advers —el de la post-guerra— pràcticament buit, on quasi tot el teixitcultural s’ha de bastir de nou. Amb el pas del temps,evolucionarà ràpidament i acabarà per atansar-se al’art modern, tot conservant, en general, un caràc-ter miscel·lani. El fet d’haver protagonitzat una deles primeres recuperacions del surrealisme desprésde la guerra civil; el fet d’haver publicat les prime-res monografies sobre Dalí, Miró i Goeritz o l’edi-ció dels primers poemaris de Joan Brossa i de JuanEduardo Cirlot; i l’organització de la primera ex-posició de Miró després de la guerra civil són fitesmolt importants en la recuperació de l’art d’inno-vació en la postguerra.

4. «El Club 49 va ser creat com asecció del Hot Club de Barcelona,que feia de cobertura per a les se-ves activitats. Del 1949 al 1969,sempre de la mà de Joan Prats, quees quedava en segon terme peròn’era l’ànima, va organitzar expo-sicions, conferències, concerts,projeccions de diapositives... Erauna finestra oberta a l’art que esfeia al món i a Catalunya ma-teix». Dins el catàleg de l’expo-sició, comissariada per M. LluïsaBorràs, Record de Joan Prats,Fundació Miró, 1995-1996,Barcelona, p. 97. Per CesáreoRodríguez-Aguilera, «El club 49representà, especialment durant ladècada dels cinquanta —tot i queen continuaran les activitats pos-teriorment— la continuïtat de laprestigiosa avantguarda artísticacatalana d’entreguerres (anys vinti trenta), en greu perill de desapa-rició o de silenci per la conseqüèn-cia de la guerra civil. I horepresentà en un moment difícil,de repressió cultural i d’isolament,en un nivell, en molts casos, benminoritari, però amb eficiència in-dubtable com es desprèn de laposterior realitat de la cultura ca-talana». L’art català contempora-ni. Edicions del Cotal. Barcelona1982. p. 96.

Cal fer, però, dues precisions:primera, Club 49 va néixer d’unaescissió de Cobalto 49, com reco-neix Cirici i veurem més endavant;segona, Club 49, es va instituir el1950.

5. Tinc la convicció que Cirici fareferència a un text de Junoy queen realitat es diu El sentido delArte español, de 1942, editat perell mateix.

6. Santos Torroella replica aques-tes dades. Vegeu: «L’art dels anysquaranta a Barcelona. De la “pin-tura de l’estraperlo” a “Dau alSet”» dins Col·lecció Riera. Anys40. Centre d’Art Santa Mònica.Generalitat de Catalunya, 1994,Barcelona, p. 18. Ara bé, indepen-dentment del que afirma SantosTorroella, sembla del tot impro-bable la presència de Josep M.Junoy en aquestes reunions, siexaminem la documentació de lesrespectives societats. Junoy aban-dona edicions Cobalto el 5 d’agostde 1948, mentre que Cobalto 49es constituí el 28 d’abril de 1949(document de dissolució de la so-cietat civil d’edicions Cobalto i lacessió dels drets a Rafael SantosTorroella i M. Teresa Bermejo idocument de constitució de la so-cietat civil Cobalto 49. ArxiuSantos Torroella).


dor, o més aviat una absència d’interès per l’anome-nat art modern, amb conservadorisme polític iconvencionalitat.

De totes maneres, per comprendre l’esperit deCobalto cal tenir en compte el context històric de lapostguerra: la censura, la proscripció de la cultura i lallengua catalanes, el conservadorisme polític i cultu-ral, l’empobriment del país, l’anul·lació de lainfraestructura cultural, etc. Cobalto apareix, en uncontext cultural buit i depauperat, com una estratè-gia possibilista, compromís entre la censura, la cultu-ra i l’economia. Es tracta d’una empresa derecuperació i supervivència cultural que intenta ajus-tar-se a les demandes socials (el col·lecionisme) i se-guir l’ortodòxia vigent que l’època imposava (lacensura). Les edicions Cobalto evolucionaran en lamesura que les expectatives de cosmopolitisme, deliberalisme cultural es vagin engegant. Una altra difi-cultat per comprendre la significació de Cobalto ésque Cobalto s’aparta del model tradicional de revistad’art catalana. Cobalto aporta un model internacio-nal i dilueix la presència de referents culturals cata-lans, si bé no deixa de banda la temàtica catalana.

En un altre nivell, hi ha els testimonis de l’èpo-ca. En aquest sentit, una aportació important és lainformació enregistrada per M. Lluïsa Borràs, quefa referència explícita al naixement de Cobalto 49 iClub 49. Malauradament, si bé aquesta transcrip-ció aporta elements valuosos, no ha ajudat gaire al’aclariment de la història de Cobalto, ja que elstestimonis i els records que conté no han passatpel sedàs de la verificació documental i n’hi ha moltsque estan desvirtuats pel pas del temps.

També com a testimoni, un text fonamental al qualhaurem de recórrer sovint és «L’art dels anys qua-ranta a Barcelona. De la “pintura de l’estraperlo” a“Dau al Set”»8, de Santos Torroella; un text de re-cords i de memòria personal on evoca, entre altresepisodis, la història de Cobalto viscuda en primera per-sona. A més, hem comptat amb els seus aclariments ihem pogut explorar, de la seva mà, l’arxiu «Cobalto».Santos Torroella, que havia estat responsable del’editorial, ens aporta una informació privilegia-da que hem procurat contrastar documentalment.

ContextEncara que sigui de forma esquemàtica, ens cal si-tuar el context en què es va desenvolupar l’editori-al Cobalto; només així en podrem comprendre elsignificat, la transcendència i l’evolució. No prete-nem fer una anàlisi de les conseqüències de la im-mediata postguerra i de la implantació del règimdel general Franco, però sí d’alguns aspectes queincidiran en la història de Cobalto9.

La immediata postguerra significà la proscrip-ció de la llengua catalana i la desarticulació de

les institucions catalanes. Amb la repressió i la cen-sura com a fons, la cultura catalana s’ha d’organit-zar a l’exili interior o exterior, o en la clandestinitat.Vers 1946 s’inicien molt tímidament les primerespublicacions en català aprovades per la censura. Percontra, assistim a una espanyolització de les insti-tucions i en general de tota la cultura.

En l’art, es potencien el gustos conservadors i«[…] qualsevol temptativa d’innovació queda ofe-gada, o simplement reprimida, per les connotaci-ons polítiques que podria despertar. I no podemoblidar el buit irreparable que s’obre per tants des-apareguts durant la contesa i pel gran nombre d’exi-liats. […] Durant quasi una dècada, tots es veuranobligats a treballar a unes coordenades tradicionalsi acadèmiques10».

Cal destacar un fenomen que ha estat assenya-lat moltes vegades: l’art d’estraperlo. Es dóna aBarcelona, però no a Madrid, i sembla, aparent-ment, contradictori amb l’empobriment i la desfe-ta de la postguerra. En realitat, en la postguerra aBarcelona existeix un gran volum de negoci i unràpid enriquiment amb la reconstrucció del país,la Segona Guerra Mundial i el bloqueig exteriorque queda encobert mitjançant el comerç de l’art.Quin n’era el resultat? Joan Anton Maragall, encomentar la temporada 1941-42, ho explica clara-ment: la degradació.

[…]. Alguns diaris comentaven, abans de co-mençar, com era impossible de mantenir dig-nament una temporada artística amb quarantasales i una mitjana de vuitanta exposicions anu-als. S’escrivia: «Decadència absoluta preci-samente por la abundancia. ¿Durará mucho estainvasora locura malsana?». Realment, el nom-bre d’exposicions feia impossible d’aguantar unnivell mitjà d’interès i de qualitat. La vendamassa fàcil i els falsos valors es venien igual queels autèntics. Una grandíssima part dels expo-sitors de llavors han desaparegut totalment delnostre panorama artístic […]11.

El procés de recuperació de l’art modern s’haexplicat de la manera següent: tot i que podríemcitar episodis importants abans de 1945, el procéss’inicia, en termes generals, a partir de la victòriade les democràcies occidentals, que generen unaexpectativa de canvi entre 1945 i 1946. Ara bé, noserà fins al 1947-48 quan s’articulen diverses expe-riències com El Grupo Pórtico a Saragossa, Dau alset, els Salons d’Octubre, La Escuela de Altamira,la primera exposició d’art abstracte d’EusebioSempere, etc. Per aquestes dates comença tambéuna crítica independent a Barcelona. I això, tot i elcercle diplomàtic imposat a Espanya, que la deixavatancada a les fronteres, sense possibilitats de rebreinformació de l’exterior ni sortir a l’estranger. De fet,s’ha explicat que aleshores es pren consciència que

7. Alexandre CIRICI. Presència deJoan Prats. La Polígrafa.Barcelona, 1976. p. 42 i 43.

8. «L’art dels anys quaranta aBarcelona. De la “pintura de l’es-traperlo” a “Dau al Set”» dinsCol·lecció Riera. Anys 40. Centred’Art Santa Mònica. Generalitatde Catalunya, 1994, Barcelona.

9. Per a una contextualització ri-gorosa a nivell d’Estat espanyol caladreçar-se a Ángel LLORENTE, Artee ideología en el franquismo. Vi-sor, 1995, Madrid.

10. J. CORREDOR MATHEOS,«Introducción a cuarenta años deactividades artísticas» Tiempo deHistoria, núm. 62, gener de 1980,p. 182-183.

11. Joan Anton MARAGALL, His-tòria de la Sala Parés. Ed. Selecta,1975, Barcelona, p. 285.


el canvi no pot venir de l’exterior i que cal cons-truir-lo des de dins. El 1950 es conculca l’aïllamentimposat per l’ONU. Entre 1951 i 1956 JoaquínRuiz-Jiménez es fa càrrec del Ministeri d’Educa-ció Nacional, que aportà un nou clima més liberali va ser el desencadenant d’una sèrie d’episodis, comles Bienales Hispano-americanas, que van impul-sar l’art modern.

Naixement de CobaltoSantos Torroella ha assenyalat que la iniciativa decrear una editorial i una revista va ser de Josep M.Junoy, amb la voluntat d’ajudar-lo. Aleshores, enplena postguerra, Santos Torroella —represaliat percombatre a les files republicanes com a comissaripolític— cercava professionalitzar-se a Barcelona:

La meva reinserció a la vida civil després delsdurs anys de la guerra i la injusta reclusió pos-terior pel fet d’haver-hi participat amb les tro-pes lleials al govern legítimament constituït, ladec a ell [Josep M. Junoy]. […] Junoy va serqui em va orientar, no vers la crítica d’art, endirecció a la qual jo havia donat els primers pas-sos […], sinó vers el col·leccionisme barceloní delsanys a què em refereixo. Impenitent creador derevistes com sempre fou, el seu desig d’ajudar-me en el meu no fàcil retrobament amb Barcelonali va oferir l’avinentesa propícia per fundar-ne unamés12.

Josep M. Junoy (o José M.)És difícil de fer una valoració de Josep M. Junoy, jaque té una vida intel·lectual rica i diversificada: di-buixant, promotor i crític d’art, i poeta. És un homeespecialment complex, de posició canviant, raó perla qual sovint la seva figura resulta confosa i qualifi-cada d’incoherent. Efectivament, Junoy als anys deus’havia compromès i va ser un personatge clau en laprimera avantguarda; des d’una posició que deriva-va del noucentisme va promoure el cubisme; amb elpas del temps, però, l’abandonà. Jaume VallcorbaPlana, que l’ha estudiat —i bé—, explica la seva evo-lució, especialment en tant que «Junoy no defensàmai altra cosa que la modernitat, però que el seuconcepte de modernitat no tenia sentit si no s’en-troncava amb la tradició». I afegeix Vallcorba que elfet d’apartar-se dels moviments d’avantguarda «vaser una fugida a un art des-tradicionalitzat a quèl’empenyeren els futuristes13». Ara bé, després de laguerra civil Junoy adoptà una posicióultraconservadora, que no es pot valorar amb elsparàmetres que apuntava Vallcorba. En paraules de

12. Rafael SANTOS TORROELLA, op.cit, p. 16.

13. Jaume VALLCORBA PLANA,Josep Ma. Junoy. Obra Poètica.Estudi i edició per JaumeVallcorba Plana. Edicions delsQuaderns Crema, 1984, Barce-lona. p. CXIJ.

14. Juan Manuel BONET,Diccionario de las vanguardias enEspaña. 1907-1036. Alianza edi-torial, Madrid, 1995. p. 355.

15. Josep M. Junoy dirigí el suple-ment Correo de las letras & de lasartes, aparegut el 1912. Igualment,va ser el responsable de la revistaTrossos (1916), La Nova revista(1927-29), que, a més, com edici-ons Cobalto, esdevindria una pla-taforma per a l’edició de llibres il’organització d’exposicions. Foumembre fundador del diari ElMatí (1929-36). El 1934 se li en-carregà la direcció d’Arquitecturai urbanisme, direcció que nomésexercí en un número. També ac-tuà com a director de l’últim nú-mero de la revista Art el 1936,publicada per la Junta Municipald’Exposicions d’Art de Barcelona.Extrec aquestes dades d’AA.DD,Arte moderno y revistas españolas1898-1936. Ministerio de Cultu-ra, 1997, Madrid i JaumeVALLCORBA PLANA, op. cit.

16. Rafael SANTOS TORROELLA,op., cit. p. 16.

17. Jaume VALLCORBA PLANA, op.cit., p. CXIIJ.

18. «Picasso, ABC de la pintura»,Las Noticias. San Sebastián.

19. La tertúlia del cafè Euskadi,després de la guerra civil anome-nat Navarra. Es trobava a la can-tonada entre passeig de Gràcia i elcarrer Casp; avui dia hi ha unahamburgueseria. Reunia gent quedesprés s’incorporaria a la direc-ció i la redacció de Destino.

20. Andrés Trapiello explica quetant Juan Aparicio com Luys San-ta Marina, aquest «camisa vieja» ipremiat pel règim franquista ambla direcció del diari SolidaridadNacional, van ser valedors d’es-criptors republicans depurats.Vegeu: Las armas y las letras. Li-teratura y Guerra Civil (1936-1939), p. 296, 297 i 343. Pel quesembla, Giménez Arnau, JuanAparicio i Luys Santa Marina tam-bé van ajudar Josep M. Junoy; ve-geu Jaume VALLCORBA PLANA, op.cit., p. CXVI i CXVIJ.

Juan Manuel Bonet: «en la postguerra adoptà unaposició intransigent i espanyolista en els seus escritssobre art, d’escàs interès […]14». És un període queresta en la foscor i que encara està per estudiar enprofunditat. Junoy, criticat pels uns i pels altres, talvegada adopta una posició defensiva davant un con-text hostil. A. Cirici contà una anècdota significati-va: Junoy va censurar durament un llibre de Cirici,Picasso abans de Picasso (1946); poc temps desprésCirici i Junoy es trobaren pel carrer i sorprenent-ment Junoy va saludar-lo cordialment i, davant l’es-tranyesa de Cirici, li contestà: «ja comprendreu queuna cosa és el que un escriu i una altra el que pensa».

Sigui com sigui, el que ens interessa assenyalarés que Junoy tenia una llarga experiència editoriali en l’organització de revistes15. I va idear un mo-del de revista considerant el context específic de lapostguerra: el col·leccionisme, i posant en el pro-jecte les seves habilitats i els seus millors recursos:les seves bones relacions amb l’alta societatbarcelonina. Junoy coneixia aquell sector que re-sultà beneficiat pel franquisme i per «l’estraperlo»i, val a dir-ho, s’hi desenvolupava amb naturalitat.En aquest sentit, Santos Torroella diu: «L’apogeudel col·lecionisme li va suggerir [a Junoy] de dedi-car-li el seu projecte, amb la qual cosa, de més amés, el seu agut instint per aquestes coses li va ferveure de seguida que, destinada als aleshores moltactius representants d’aquest col·lecionisme, ellsserien els seus principals interessats i els seus mésassequibles valedors16».

Hi ha un aspecte important que cal subratllari que ens ajudarà a explicar l’evolució de la revista il’abandó de Cobalto per Junoy. Vallcorba apuntaja, a propòsit de La Nova Revista, que Junoy «[…]topà novament amb la seva manca de capacitateconòmico-administrativa17». Sens dubte, Junoydissenyà les línies generals i la concepció de la re-vista. Sens dubte, Junoy era l’interlocutor o el re-lacions públiques de Cobalto en els cercles als qualsestava destinada, l’aristocràcia i l’alta burgesia. Peròtot allò que afectava l’organització interna i la ges-tió de la revista caurà a les espatlles de SantosTorroella i de Maite Bermejo —aquesta com a se-cretària—, que seran els col·laboradors de Junoy iper als quals es va iniciar l’empresa.

Rafael Santos TorroellaNo cal insistir sobre la figura de Junoy, ja que haestat estudiada per Vallcorba —tot i que, com dè-iem abans, sobre l’últim període no se n’ha dit l’úl-tima paraula—. Ara bé, ens interessa dibuixar unapanoràmica sobre alguns aspectes de la biografiaintel·lectual de Santos Torroella, exclusivamentaquells que poden aportar elements per compren-dre l’esperit de Cobalto.


Santos Torroella va néixer a Portbou (1914) demare catalana i pare castellà. Per imperatius pro-fessionals del pare, administrador de duanes, queexigien una constant mobilitat, Rafael SantosTorroella residí i estudià en diversos punts de laPenínsula. No obstant això, sempre tindrà un lli-gam amb Catalunya per les seves arrels maternes.Abans de 1936 va cursar la carrera de dret a la Uni-versitat de Valladolid i, un cop acabada la guerra, ala de Salamanca. La popularitat i l’impacte de laseva germana Ángeles —especialment amb motiudels «Salones de Otoño» de 1929, on presenta, en-tre altres pintures de caràcter oníric, la seva obraEl mundo (1929)—, facilita la relació de SantosTorroella amb la intel·lectualitat castellana: RamónGómez de la Serna, García Lorca, GiménezCaballero, etc. El 1930 publica el seu primer arti-cle de crítica d’art sobre Picasso18.

Entre 1930 i 1934 participà com a alumne lliureen el seminari «Arte y Arqueología» de la Facultadde Historia de la Universidad de Valladolid, sotala direcció de Cayetano Mergelina. Entre altrescompanys, hi havia Antonio Tovar, amb qui preci-sament participà a la Federació Universitària Es-colar en el claustre universitari. A Valladolid, SantosTorroella ingressà en el partit comunista.

Vers 1934 s’instal·la a Barcelona. A través delpintor Emili Grau Sala, promès i futur espòs de laseva germana Ángeles, coneix i freqüenta la tertú-lia del cafè Euskadi (Ignasi Agustí, Joan Teixidor,Martí de Riquer, Xavier Montsalvatge i el mateixGrau Sala)19. En aquest període també coneix JosepM. Junoy. En iniciar-se la guerra, exerceix com acrític d’art en revistes com Juliol, Treball, Meridiài el suplement cultural d’El Mundo deportivo. Alfront, va combatre com a comissari polític a les fi-les de la República i fundà i dirigí la revista de laseva unitat: Alambrada.

En concloure la guerra va ser empresonat, jut-jat i represaliat. Entre 1942 i 1944 s’autoexilià aSalamanca, on fundà i dirigí amb Antonio Tovarla revista Lazarillo; també va ser responsable de larevista Cátedra, com l’anterior, d’àmbit universi-tari. Des de Salamanca col·laborà en diferents pu-blicacions, revistes i diaris castellans i també deBarcelona. Ens interessa subratllar que per mitjàde Juan Aparicio, director general de premsa, con-nectà amb Luys Santa Marina20, director deSolidaridad Nacional i el seu suplement culturalAzor a Barcelona, que acollí les col·laboracions deSantos Torroella.

Entre 1944 i 1946, passats els moments més di-fícils de la depuració, residí a Madrid amb la vo-luntat de professionalitzar-se com a escriptor i críticd’art. A Madrid participa en el grup «Juventud cre-adora» i en l’entorn de la revista Garcilaso. Fre-qüenta el cafè Gijón i es relaciona amb GerardoDiego, Camilo José Cela, José Luis Cano, CristinoMallo, Carlos E. de Ory, Ángel Crespo, etc. Bona

part de les col·laboracions de Cobalto són resul-tat dels contactes del cafè Gijón, dels de laUniversidad de Salamanca i dels seus entorns res-pectius. Col·labora en revistes com Ínsula, Gacetade las artes, etc. Funda amb Manuel Muñoz Cortesuna revista de curta vida: El espectador de las artesy las letras. Tot i aquesta activitat, Santos Torroellaens ha explicat que les dificultats econòmiques persubsistir com a escriptor i la gran saturació d’es-criptors a Madrid el van fer decidir anar aBarcelona; allí acabarà per retrobar Josep M.Junoy. El context de Barcelona, l’estraperlo i elcol·lecionisme, nou i antic, i l’estratègia de Junoyfarien possible una editorial i una revista dirigidaal col·leccionisme.

D’aquest itinerari intel·lectual que acabem deveure, voldríem extreure’n unes conclusions queens serviran per entendre l’esperit de Cobalto. Enla realitat de Santos Torroella trobem:

— Una doble cultura, catalana i espanyola, i partici-pació en els dos àmbits culturals.

— Formació superior en universitats espanyoles.— Contactes amb la intel·lectualitat espanyola i cata-

lana.— Coneixement de l’avantguarda, del surrealisme i

dels seus protagonistes de primera mà abans de laguerra civil.

— Contactes i coneixement directe dels creadors delPostismo en la postguerra.

— Bona part de les obsessions intel·lectuals de SantosTorroella (el surrealisme, García Lorca, etc.) quedesenvoluparà durant la seva trajectòria, es fecun-den en el seu període de joventut i formació abansde la guerra civil.

Funcionament i organitzacióde Cobalto

El 12 de juny de 1947 es va constituir la societatcivil de l’editorial Cobalto. Josep M. Junoy n’eradirector, Rafael Santos Torroella, subdirector i M.Teresa Bermejo, secretària21. La redacció es troba-va a l’avinguda José Antonio (l’actual Gran Via deles Corts Catalanes) 685, principal, 1a.

La primera publicació de l’editorial Cobalto vaser Cobalto. Arte antiguo y moderno, que va veurela llum el 21 de juny de 1947. S’evitava intenciona-dament l’aire de revista per eludir la suspensió go-vernativa, atès que la censura prohibia lespublicacions periòdiques. Efectivament, de maneraintencionada, s’autoqualificava de «cuaderno», totmarginant el terme «revista», així com la periodi-citat —la data completa d’edició— a la coberta, toti que consta a l’última pàgina, i el preu de venda.Evitar la imatge de revista també condicionava, en

21. «Contrato de la Sociedad Ci-vil. Editorial “Cobalto”. Otor-gado por Dn. José M. Junoy, Dn.Rafael Santos Torroella, MaríaTeresa Bermejo. Barcelona, 12junio 1947. Fernando Benetabogado». Arxiu Santos Torroella.A més, la plantilla de l’editorial enel període de Cobalto. Arteantiguo i moderno comptava—aspecte important— amb una«dama» de bona societat vingudaa menys, que recol·lectava subs-cripcions en els cercles d’alta so-cietat, i un mosso de recados.


d’Olérdola, Barón de Viver, Conde Sert, LuisPlandiura, etc.

En un article de la revista es presenta una gale-ria de retrats de José Porta que ens ofereix una ra-diografia del públic i les relacions de l’entorn deCobalto. Arte antiguo y moderno24. Hi apareixen,entre altres, personatges íntimament vinculats alrègim i aristòcrates: Carmen Franco Polo (filla delgeneral Francisco Franco), Marqués de Argentera,Marquesa de Villanueva, Luys Santa Marina,Tristán La Rosa, Juan Teixidor, etc. També moltsignificativament, a l’entorn de Luys Santa Marina—que hem esmentat anteriorment— i José M. Cas-tro Calvo —degà de la Universitat de Barcelona—es formà una tertúlia de tipus cultural freqüentadaper col·laboradors de la revista. Es reunia al CaféLas Ramblas (situat a la Rambla, cantonada amb elcarrer Canuda, va desaparèixer a final de 1948) iconvocava d’una manera sistemàtica, a banda deRafael Santos Torroella: Carlos Cid —arqueòleg ideixeble de Castro Calvo—, Rafael Manzano, re-dactor de Solidaridad Nacional , FernandoGutiérrez, redactor de La Prensa, José MilicuaIllarramendi, Luis Monreal Tejada, etc. Esporàdi-cament també hi assistien Josep M. Junoy, Luisde Caralt, editor, Gonzalo Serraclara, cosí carnalde Salvador Dalí, i un dels responsables de RadioNacional a Barcelona que exercí de censor, etc.

La idea original era que cada quadern es plan-tejava a través de les col·lecions privades. Cobalto.Arte antiguo y moderno volia ser una panoràmicade la història de l’art per mitjà de la reproducció il’estudi de peces de col·leccions privades. El

part, l’estructura i el contingut, que s’organitzavaa partir de temes monogràfics, amb unes lleugeresnotes d’actualitat, art religiós, museografia i bibli-ofília al final. També obligava a la publicitat que,per passar més desapercebuda, es reduïa a una te-màtica cultural: edicions, exposicions, decoració,etc. En fi, de cara a l’Administració, Cobalto. Arteantiguo y moderno era un llibre que s’editava perquaderns o fascicles, de manera que cada volum escomponia de quatre fascicles22.

Cobalto, compromís entre l’economia i la cul-tura, definí una política comercial que és alhoracausa i conseqüència, en primer lloc, del discurs dela revista que girava a l’entorn del col·lecionisme i,en segon lloc, del públic al qual s’adreçà, un pú-blic, val a dir, molt concret: l’aristocràcia i l’altaburgesia. Cobalto se situarà en el marc d’una pràc-tica d’esponsorització. Es tractava d’assegurar lasupervivència de la revista mitjançant unes subs-cripcions, que tenien un caràcter especial.

El quadern té gairebé el caràcter d’objecte debibliofília, atès que era nominal i numerat i/o mar-cat. En efecte, sobre un tiratge de 900 exemplars,existien distintes categories de subscriptors. Unasubscripció d’honor de 25 exemplars nominals imarcats amb lletres. Una altra subscripció d’ho-nor de 75 exemplars nominals i marcats amb nom-bres de l’I al LXXV. Podem dir que aquestssubscriptors desenvolupaven una tasca de mece-natge, orgullosos de contribuir a la cultura, de lamateixa manera que podien assistir a les represen-tacions del Liceu. Cobalto no s’adreça al gran pú-blic, o simplement a un públic com podria ser el dequalsevol editorial de l’època tipus Selecta, Caralto Janés. Cal parlar més aviat de mecenatge i d’unpúblic elitista. Només amb els 100 subscriptorsespecials (els 25 + 75 que dèiem abans), la revista jaestava coberta. Els primers a fer-se subscriptors iassumir gairebé tots els costos foren el marquèsd’Argentera i els Ripoll, pare i fill, directius de l’em-presa Cros. Hi havia una altra mena de subscrip-ció de 300 exemplars numerats de l’1 al 300. I,finalment, 500 exemplars estaven destinats a la ven-da. El preu de cost de cada número era de 30 a 35ptes., el preu de venda al públic a les llibreries, de65 ptes.23 —tot i que el preu no figurava enlloc—.Perquè tinguem un punt de referència, el preu delsetmanari Destino, entre 1946 i 1948 va oscil·larentre 3 i 4 ptes.

Però, a qui anava dirigida concretament Cobalto.Arte antiguo y moderno? Just en començar la revis-ta s’exhibeix una relació dels primers subscriptorsque en donen una imatge i que pertanyen a la granburgesia i a l’aristocràcia barcelonina; fixem-nostambé que aquests noms no tenen res a veure ambels sectors de Dau al set, Ariel, ADLAN, etc. Enfem una tria significativa: José M. Padró, Marquesad’Argentera, Francisco A. Ripoll, Juan MarchOrdinas, José Sala, Vizconde Güell, Marqués

22. Vegeu Rafael SANTOS

TORROELLA, op. cit., p. 16. Val adir que la censura i les dificultatsd’edició de publicacions periòdi-ques esperonà la picaresca. Perexemple, entre altres que podríemcitar, Miquel d’Arimany explicàla seva estratègia per poder editarla revista El Pont (1952-56): «Peraixò, vaig decidir-me a fer unapublicació que ambicionava aca-bar essent una revista literària,però amb dos propòsits: primer,presentant-ne el contingut no pasen forma externa de revista, sinóde llibret, i encara absentint-me eniniciar-la de diverses condicionsque, tot i la forma de llibret po-guessin denunciar el contingut oen aspecte el caràcter de revistaque aspirava a ésser; segon, poc apoc en números successius, anarincorporant aquestes condicionsformals i intrínseques, ara l’una,ara l’altra». Citat d’Enric GALLEN,«La Literatura sota el franquisme:de l’ostracisme a la represa públi-ca», dins RIQUER/COMAS/MOLAS/dtors. Història de la literatura ca-talana, vol. X, Ariel, Barcelona,1987, p. 238.

23. Malgrat l’elevat preu de vendaal públic, Santos Torroella ens ex-plica que encara s’hi perdia i quequi subvencionava realment la re-vista eren els subscriptors. Tot iaixò, calia la presència de la revis-ta als quioscos, ja que reportavapublicitat.

24. Tristán LA ROSA. «José Portaretratista».Cobalto. Arte antiguoy moderno, núm. 2, p. 57-59. Se-gons explica Santos Torroella, JoséPorta, amic personal de Junoy iamb qui Santos Torroella va col·-laborar com a secretari, va parti-cipar en la ideació de la revista, laqual cosa no hem pogut verificardocumentalment. Porta, molt benrelacionat i amb la vida resoltaeconòmicament, passa per ser undels retratistes més sol·licitats dela postguerra, un dibuixant tipusFémina, tot i que s’interessà tam-bé pel món dels gitanos, dels qualsen donà una imatge amable. Varealitzar un llibre de tiratge limi-tat, Bajo los puentes (1946), amblitografies tirades amb planxes depedra. Segons ens explica SantosTorroella, sembla que impartí clas-ses particulars de dibuix al Gene-ral Franco.

Figura 2.Coberta Altamira. 1949.


Figura 3.Portada Ciudad perdida. 1949.

Figura 4.Portada Eros. 1949.

Figura 5.Coberta El Circo. 1949.

Figura 6.Coberta Cartas a sus amigos. 1950.

Figura 7.Coberta Mathias Goeritz. 1950.


Cobalto és una plataforma de promoció delcol·lecionisme, d’organització d’exposicions, d’in-formació —amb la seva tertúlia inclosa i el seu tei-xit de relacions—, perquè tot aquest conjunt formaun complex de vasos comunicants, que articula unamena d’unitat.

La imatge de la revistaCobalto. Arte antiguo y moderno és una revistacostosa, adreçada al col·leccionisme; per aquesta raócerca d’oferir una imatge seriosa, de qualitat i dedistinció. Efectivament, la revista té un aire de de-còrum amb connotacions de dignitat.

Però per què aquest títol, Cobalto? Al respec-te, Santos Torroella ha explicat l’especial sensibili-tat que Junoy tenia pel color: «El nom de lapublicació va ser el primer en què [Junoy] va pen-sar: es diria Cobalto, per tal com Junoy es man-tingué fidel a la seva arrelada inclinació al’assaboriment imaginatiu dels colors i a la desig-nació específica, amb ostentacions de preciosismestècnics, de l’origen de les seves pigmentacions. Re-cordeu, a tall d’exemple, el significatiu títol, El grisi el cadmi, d’un dels seus millors llibres […]27». Sig-nificativament, la coberta dels quaderns incorporael color blau cobalto a la tipografia dels títols, amblleugeres variacions, excepte en l’últim, dedicat al«Surrealismo».

La coberta, de cartró flexible, té un tractamentminimalista —freqüent en revistes culturals— i, engeneral, tota ella té un caràcter sobri i auster i unacomposició tradicional. Impresa en paper cuixé,està profusament il·lustrada amb reproduccions enblanc i negre i en algun cas en color, signes aquests—el paper cuixé i les reproduccions— de classe idignitat.

El format era: 315 x 230 mm. El nombre de pà-gines va oscil·lar entre 64 i 76 i en els quadernsanomenats especials, el tercer dedicat a «Turner»,90 pàgines, i el cinquè dedicat al «Surrealismo»,88 pàgines. La tipografia i l’organització de la pà-gina és irregular. El full s’organitzava bàsicament adues columnes i en la secció final de «Notas», ge-neralment a tres. Tot i aquesta diversitat, la com-posició, de caràcter tradicional molt de l’època isense sorpreses, és impecable.

Objectius i funcionsCobalto és la voluntat d’una reconstrucció cultu-ral sobre la taula rasa i el buit de la postguerra.Aquesta és l’aportació i aquest és el sentit de l’edi-torial. Un comentari a la premsa de l’època copsal’objectiu i la funció de la revista. Diu així:

col·lecionisme era el punt de partida i la finalitat:el material iconogràfic i —per què no dir-ho?— elsuport —material i moral— i la raó d’ésser de larevista. Fixem-nos que els temes són molt propersal col·leccionisme: el paisatge, el retrat, els animals.Un cop s’havia decidit el tema, es procedia a la re-cerca d’esponsorització del material iconogràfic.Observem el primer quadern, a tall d’exemple. Lesreferències a col·leccions particulars són evidents.És molt significatiu l’article de Tristán La Rosasobre el paisatge català «Notas para un itinerariodel paisajismo catalán» amb força reproduccions, ique indica la procedència de la col·lecció. Igual-ment, l’article de J.V. Brans dedicat bàsicament auna taula de Gerard David d’una col·lecció parti-cular madrilenya. I també les mencions a lescol·lecions de Lucas Moreno, Rómulo BoschCatarineu, la família Porta, la família Roviralta,el Comte Güell, etc.

Potser on s’expressa de forma didàctica la in-terrelació entre Cobalto i el col·lecionisme és en elquadern especial, íntegrament dedicat a Turner.Santos Torroella diu així: «Tot aprofitant la mevaamistat amb Lázaro Galdiano vaig atrevir-me asuggerir-li que fes a Barcelona una exposició anto-lògica, per la qual cosa vaig oferir-me a fer de mit-jancer amb les nostres autoritats museístiques. Ellhi estigué d’acord, però va suggerir-me que comen-céssim per les nombroses obres de Turner que pos-seïa […]. Per tant, el número de Cobalto, que vaighaver de dedicar-los, amb l’obligació, a més, de re-produir-les íntegrament, algunes d’elles en color[…]»25. En aquest cas concret, l’obligació de re-produir-los hauria de correspondre a una contra-prestació: la compra o la subvenció del quaderndedicat a Turner, que —sigui dit de pas— mai noes va realitzar —i això amb gran perjudici per aCobalto—, ja que Lázaro Galdiano va morir pocdesprés sense haver atès el compromís.

Val a dir que el plantejament de la revista anavamés enllà de l’estricte col·lecionisme privat, i escompletava a través de col·leccions públiques (elMuseo del Prado i el Museo Romántico de Madrid,especialment) i articles d’art estranger, i que el ma-terial gràfic per a la revista s’extreia també d’arxiusfotogràfics d’obres d’art (Arxiu Serra, Arxiu Mas).Un aspecte important: en aquells moments no exis-tien drets d’autor per a reproduccions, la qual cosasignifica que no calia ni demanar permisos ni pa-gar royaltis.

Cobalto no és tan sols una revista o un quaderno una editorial26. Una editorial d’art a la postguer-ra vol dir altres coses a més de la producció de lli-bres. Representa reconstruir una infraestructuracultural sobre el buit i —molt important— sensepúblic, en un país empobrit i desesperat per la post-guerra i en un context completament hostil. Noens hem d’estranyar, doncs, que s’hi emprin unsmecanismes casolans i primaris de subsistència.

25. Rafael SANTOS TORROELLA, op.cit., p. 17.

26. Al primer quadern s’anunciauna col·lecció, «Las cuatro estaci-ones», i la preparació de Cartas aun joven poeta de R. M. Rilke, tra-ducció de M. Teresa Bermejo amblitografies originals de José deTogores. Aquest llibre no l’editàCobalto; l’edició de llibres s’ini-cià el 1948 amb les monografies dela col·lecció «Artistas españolesdesde 1800» a les quals seguirenaltres llibres.

27. Rafael SANTOS TORROELLA, op.cit., p. 16. Val a dir que el nom de«Cobalto» és una obsessió que vede lluny. Vallcorba ens informaque vers 1919 Junoy i Josep Platenien el projecte —no realitzat—de fundar una revista també ambel títol —catalanitzat— deCobalto. Jaume VALLCORBA PLA-NA, op. cit., p. XCIIJ.

28. P.B. «Cobalto». Destino, 2d’agost de 1947.



Una de las paradojas de la vida artística en laBarcelona actual la constituía el hecho de que apesar de la innegable densidad, tanto en el ordende producción como en el de las transacciones,nada o casi nada se reflejaba de ello en el campoeditorial. La carencia de revistas de arte ha sidoseñalada repetidamente. No se olvidan aquí losbeneméritos Anales y Boletín de los Museos deArte de Barcelona. Pero los Anales, con su ca-ràcter especializado, no pueden substituir untipo de revista más abierta y libre, menosespecializada, que es la que en todos los paísesgoza del favor del público aficionado.

Ahora con la aparición de Cobalto, pareceque se ha dado un gran paso para obviar esadeficiencia28.

Efectivament, Cobalto. Arte antiguo y modernoomple un buit. És l’única revista (quadern)específicament d’arts plàstiques a Barcelona, si ex-ceptuem els citats Anales y Boletín de los Museosde Arte de Barcelona. La revista Cobalto intentapal·liar les deficiències que l’època i el context im-posaven.

El discurs de Cobalto.Arte antiguo y moderno

Cobalto és una estratègia possibilista de supervi-vència cultural en la postguerra. Qualsevol anàlisisobre l’editorial ha de partir d’aquesta premissa:l’adaptació al difícil i hostil context de la postguer-ra. Cobalto és un pacte de convivència o d’adapta-ció de factors múltiples. D’una banda, lesexpectatives que semblaven obrir-se amb elcol·lecionisme i l’estraperlo i que albiraven la pos-sibilitat d’una empresa cultural i privada basada enel col·lecionisme; una empresa que possibilitava laprofessionalització en l’àmbit de la cultura —i amés d’un represaliat com era Santos Torroella—.De l’altra, el clima conservador de la postguerraamb el rerefons de la censura motivava una posi-ció neutra, sense cap tipus de connotació de mo-dernitat —tret que sigui la no connotació—; laconvencionalitat que observa Miralles és el reflexde la convencionalitat de l’època, de les pròpiescol·leccions i de la Barcelona oficial, és a dir, la quepassava per censura o fins i tot l’autocensura i lesconcessions de la pròpia revista per poder subsis-tir. Una dada fonamental: publicacions com Daual set o Ariel, eren revistes no autoritzades, és a dir,que no passaven per censura i no tenien una difu-sió pública. En la mesura que es van generant lesexpectatives de cosmopolitisme i de liberalització—dins d’uns límits, és clar—, Cobalto, anirà evo-lucionant; d’aquí que sorprengui l’últim quadern

dedicat al surrealisme, que trenca la línia que haviadesenvolupat fins aleshores. I més: possiblementl’extinció de Cobalto. Arte antiguo y moderno, foumotivada per la mala acollida de l’especial dedicatal surrealisme, ja que a partir d’aleshores es tanca-ren les subvencions.

Naturalment, en relació amb els altres factorsmúltiples que dèiem abans que articulaven la re-vista, la cultura, entenent per cultura un espai depensament.

Com el mateix títol indica, el quadern (o re-vista) té un caràcter miscel·lani, afavorit pelcol·lecionisme i l’absència d’un mercat evolucio-nat i especialitzat. El discurs de Cobalto, com hemdit abans, gira a l’entorn del col·lecionisme. Arabé, quin és el marc de la publicació? Cobalto ésuna revista de divulgació d’alta cultura, una re-vista d’especialització. Un producte de qualitatque recorre a les firmes més prestigioses de l’Es-tat que hi aporten, diríem, una visió científica, rerela qual hi ha la voluntat d’informar i educar elpúblic. Cobalto no vol proposar o imposar unamanera de veure les coses o una visió del món.No té un caràcter combatiu, ni vol ser plataformade debats ni polèmiques. És, en definitiva, unarevista d’alta divulgació.

Habitualment en les revistes hi ha una seccióanomenada «Editorial» on s’expressa el que podemdefinir vagament com la «intenció» o la «ideolo-gia» de la publicació. A Cobalto. Arte antiguo ymoderno no hi ha pròpiament aquesta secció. Noobstant això, en el període de direcció de Junoy(els tres primers quaderns) ens sembla que és as-sumida per una pàgina que encapçala la revista titu-lada «Doble arco» i que és l’única col·laboració deJunoy a la publicació. Significativament, quan Junoyabandona Cobalto, la secció desapareix i així qual-sevol connotació d’editorial. Santos Torroella diuque el títol de «Doble arco» possiblement fa refe-rència «no ja a l’art i al col·lecionisme que a les se-ves pàgines hi havia, sinó també a l’art i a les lletresque, així mateix, s’hi conjugaren […]»29. És un as-pecte important que per si sol ja implica una con-cepció estètica; recordem en aquest sentit —tot ique no tinguem suficients elements com per iden-tificar Junoy amb aquest pensament— la reflexiód’Oscar Wilde segons el qual l’art només té sentitquan passa pel sedàs de la literatura.

En aquesta secció Junoy elabora una menad’aforismes, màximes, poemes en prosa o pensa-ments sintètics sobre l’art; en definitiva, uns recullsmolt pròxims als hai-kais, gènere que, com se sap,Junoy practicava. L’escriptor elabora un discurspreciosista a vegades, moralista d’altres. Diem mo-ralista, pel fet que també sentencia, amb un gust moltpersonal. Hi ha una condemna de l’art d’avantguar-da i de la modernitat; hi ha un rebuig explícit aPicasso i Dalí, però és una condemna estètica alcap i a la fi. Hi ha un missatge darrere? Res més


per la recerca de fonaments i de valors que servei-xin per a la reconstrucció nacional i cultural, la in-tenció d’Ariel va ser la d’establir un lligam entreels períodes immediatament anteriors i la nova re-alitat de la generació jove que havia de seguir-los31.Sintèticament:

Calia, en resum, demostrar que no hi havia ha-gut ruptura amb el passat i que malgrat la re-pressió de què era objecte la cultura catalana,els fonaments del passat constituïen la llavor perla reconstrucció del present i el futur. D’on latirada cap als valors emanats de la lectura queAriel féu del Noucentisme; uns referentsclassicitzants i mediterranistes assumits, però,com a essencials, transcendents i superiors.Principalment aquesta orientació classicitzanti mediterranista fou defensada com a base de lanostra cultura a seguir […]

Com a contrapunt de la tendènciaclassicitzant, un sector d’Ariel —Josep Palau iFabre, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas,Alexandre Cirici— es decantà, sense rebutjarradicalment la tendència classicitzant, per po-sicions més pròximes a l’avantguarda en unaàmplia gamma que abraça Baudelaire, Rimbau,Mallarmé, Van Gogh, Picasso, Artaud…

Entre les dues actituds hi hagué, òbviament,tensions i polèmiques que, en qualsevol cas, di-rimiren en el si de la revista. Tot i que, val a dir,per damunt de tot, prima la voluntat de preser-var Ariel «assaonada síntesi»32.

Quina és la temàtica d’Ariel? En relació ambles arts plàstiques, es dediquen números especialsque en podem anomenar nacionals: el número 9 aMontserrat —que cal llegir en clau nacionalista—,el 18, al modernisme i el 23, a Gaudí. Es dediquenarticles a artistes que giraven a l’entorn del nou-centisme, el qual, segons Miralles, havia tipificatplàsticament una de les èpoques de més conscien-ciació nacionalista: Sunyer, Manolo, Torres Garcia,Maillol, Rebull, Ràfols, Nogués, Casanovas.Paral·lelament, també hi trobem mencions i arti-cles curts i il·lustracions dedicades a Miró, Clavé,Tàpies, Ponç, etc. I més: Rafael Benet és l’ùnic queparticipa en les dues publicacions. Cobalto publi-ca un article intranscendent sobre jardineria a lasecció de «Notas», una secció més aviat marginalde la revista. En canvi, Ariel estampa un article:«L’eternitat de les essències mediterrànies»; un arti-cle que, com el seu propi títol indica, és una presa deposició clarament identificada amb el noucentisme.

Cobalto, en canvi, a diferència d’Ariel, se situaen el marc d’un model cosmopolita. Però explicar-ho d’aquesta manera no és suficient. Tenim la con-vicció que Cobalto se situa en el marc d’un procésde diàleg entre Catalunya i Espanya que prendràforma definitiva amb els «Congresos de poesía» a

enllà d’allò que afecta l’estètica, una mena de l’artper l’art aliè a tota altra problemàtica; aquest és eldiscurs de la revista.

Un altre aspecte molt important: en Cobalto.Arte antiguo y moderno hi ha una dimensió i unavoluntat cosmopolita. Està escrita en tres llengües,espanyol, francès i anglès. Hi col·laboren especia-listes estrangers, alguns dels quals són de gran re-lleu, com Kenth Clark, Paul Guinard, BernardChampigneulle, J.V.L. Brans, Thierry Norbert,Otto Poppel i Oliver Millar. D’altra banda, el pro-jecte dels quaderns era equiparar-se a les grans re-vistes d’art internacionals. En aquest sentit, unfullet de publicitat de Cobalto diu: «[…] aún ariesgo de parecer ambiciosos, hacer que nuestrarevista pudiera parangonarse con las tres o cuatro—The Connaisseur, Burlington Magazine,L’Amour a l’Amour de l’Art— que, interrumpidaspor la pasada contienda o manteniéndose a pesarde la misma, constituyen el más claro exponenteuniversal de pulcritud, perseverancia y acierto ensu servicio a la misión que tan eficazmente seimpusieron». Val a dir que en el context del blo-queig diplomàtic, l’ambició internacional i el fetd’haver aconseguit les firmes d’especialistes estran-gers tenia cert mèrit. I això gràcies a les bones rela-cions que Cobalto havia assolit amb els quialeshores acomplien d’alguna manera la funciód’ambaixadors culturals quan les relacions inter-nacionals de l’Estat espanyol s’havien trencat:Pierre Laffontaine, director de l’Institut Francès aBarcelona, i Walter Starkie, representant del Con-sell Britànic a Espanya i vinculat a l’Institut Brità-nic de Madrid30. Santos Torroella va conèixer aquestúltim gràcies als seus contactes al cafè Gijón deMadrid. Cal dir que, amb les fronteres tancades,un dels atractius del plantejament cosmopolita erala possibilitat d’intercanvi de publicacions i d’in-formació amb l’estranger.

Cobalto. Arte antiguo y moderno, però, trencala tradició de revistes catalanes. El centre d’interès,a banda del cosmopolitisme que hem esmentat,era especialment Madrid-Barcelona. Així, elscol·laboradors no eren exclusivament catalans i/oestaven desvinculats o prescindien de la proble-màtica catalana. Cobalto no tenia desateses lescol·leccions catalanes, però no tenia una visió ca-talana i els referents catalans pràcticament s’hi di-luïren. És a dir, se situa al marge de «la resistència»i dels mites de país, la llengua i la represa.

Si comparem Cobalto. Arte antiguo y modernoamb la revista no autoritzada i, per tant, clandesti-na, Ariel. Revista de les arts (1946-1951), potsercopsarem la diferència de plantejaments. Ideada perJosep Palau i Fabre, Josep Romeu, MiquelTarradell, Joan Triadú, Frederic-Pau Verrié, Ariel,sense entrar en detalls, vol ser l’exponent de la cul-tura catalana oficialment liquidada; el nucli del seudiscurs és un afany de continuïtat. Obsessionats

30. Sobre Pierre Deffontaines i laseva importància per al món cul-tural Barceloní, vegeu, per exem-ple, Pascal TORRES, Le cercleMaillol. Parsifal edicions/InstitutFrançaise de Barcelone, 1994.Barcelona. Sobre Walter Starkie,personatge veritablement pinto-resc, existeixen força articlesescampats per la premsa de l’èpo-ca atès que va assolir una certapopularitat; vegeu, per exemple,ELLE,«Walter Starkie entrenosotros». Destino, 22 de gener de1949. Anònim. «¿Como ganóusted sus primeras pesetas? WalterStarkie y sus perras chicas deFuente-rrabia». Destino, 9 d’abrilde 1949. VÁZQUEZ-ZAMORA,«Walter Starkie y España». Desti-no, 28 d’octubre de 1950.

31. Antoni ROSSELLÓ, «Els inicisd’una represa: la revista Ariel».Serra d’Or, agost de 1966, p. 709.

32. Enric GALLÉN. op. cit., p. 229 i230.


Figura 8.Coberta Em va fer Joan Brossa. Il·lustració per al llibre: Joan Ponç, Retrat de Joan Brossa. 1951.

Figura 9.Coberta Cantos espirituales negros. Il·lustració per al llibre: Josep Guinovart. 1951.


Torroella i una aproximació molt sumària al pai-satge català per Tristán la Rosa34.

La diversitat es manifesta en la temàtica: pintu-ra flamenca, escola andalusa, pintura espanyola delsegle XVII, pintura anglesa romàntica, pintura cata-lana. Una dada significativa: cap menció a l’art ano-menat modern. La diversitat també es manifesta enels plantejaments: aproximacions impressionistes(Lafuente Ferrari), aproximacions de caràcter ico-nogràfic (J.V.L. Brans), reflexions estètiques(Jiménez Placer i Santos Torroella), intents de lec-tures historicistes i globalitzadores (Tristán LaRosa).

Segon quadern: «El retrato»També el retrat és el gènere per antonomàsia delcol·leccionisme. El plantejament eclèctic dels te-mes no ha variat respecte del quadern anterior. Enaquest cas es presenten treballs sobre artistes: Tizià,de Luys Santa Marina; Pisanello, d’AlbertoClavería; Antonio Moro, de J.V.L. Brans; RamonCasas, de Tristán La Rosa. A més, hi ha articlessobre les recents incorporacions al Museo del Pradod’Antonio Marichalar; sobre el retrat a la pinturaanglesa del segle XVIII d’Oliver Millar; sobre el re-trat impressionista de Paul Guinard. Igual que alnúmero anterior, el tractament és molt divers: apro-ximacions literàries i impressionistes (Luys SantaMarina, Antonio Marichalar, Tristán La Rosa) oposicions més o menys historicistes de qualitat moltvariable (Clavería, J.V.L. Brans, Oliver Millar, PaulGuinard). A banda, dos articles per assenyalar: elprimer, un article de Juan Cortés sobre la col·leccióJunyer Vidal que és una lliçó accelerada de pinturacatalana; l’altre, d’Esteban Molist, tot i que és su-perficial, apunta a un aspecte interessant: els retratsde donants en la pintura medieval.

Tercer quadern, especial: «Turner»Aquest quadern va ser una iniciativa personal deSantos Torroella. Va ser escrit majoritàriment perell mateix i el text és una mena de monografia so-bre l’artista. Ja hem dit abans que el quadern deTurner trenca l’ordre de publicació previst. Calassenyalar, però, que és un projecte que arrenca demolt lluny, quan encara no s’havia articulat la ideade l’editorial Cobalto. En efecte, el 1946 Destinoapunta en una petita nota anònima que SantosTorroella és a punt de publicar una biografia i unestudi sobre Turner, que reprodueix les obres de lacol·lecció Lázaro Galdiano35. Finalment, aquestamonografia no es realitzà i Santos Torroella la ca-nalitza vers Cobalto.

També hem explicat les circumstàncies en lesquals es va desenvolupar aquest quadern: exposi-ció de la col·lecció d’obres de Turner a Barcelonagràcies a la mediació de Cobalto, pacte perquè l’edi-torial reproduís les obres i Lázaro Galdiano sub-vencionés la publicació del quadern. Ara bé, Santos

Segovia (1952), a Salamanca (1953) i a Santiago deCompostel·la (1954) que va organitzar el mateixSantos Torroella.

Contingut i evolució de Cobalto.Arte antiguo y moderno

La publicitat a la mateixa revista ens informa delsquaderns programats:

Primer quadern: «El paisaje».Segon quadern: «El retrato».Tercer quadern: «Los animales en el arte».Quart quadern: «Cerámica española» .

Potser pot estranyar el quadern dedicat als ani-mals, però tots els altres estan relacionats amb elmón del col·leccionisme. Val a dir que al quaderndels animals es veu la mà de Junoy, ja que li inspi-raven un especial afecte i escrivia sovint sobreells33.

Ara bé, aquest programa es modifica per l’apor-tació i la iniciativa personal de Santos Torroella, quehi incorpora dos quaderns que trenquen l’ordred’aparició: el quadern «Turner» que serà el tercer,que desplaça el previst sobre animals —que final-ment es publicarà com a quart— i el dedicat al sur-realisme, cinquè i últim, que desplaçarà el de laceràmica, que restarà inèdit tot i que ja estava com-promès.

A més, com a projecte, estava previst un qua-dern sobre la falsificació amb un article eix de J.V.L.Brans —que resta inèdit a l’arxiu Santos Torroella—i un altre sobre el vidre, que comptava amb lacol·laboració d’una gran col·lecció madrilenya,la del Dr. Blanco i Soler.

Primer quadern: «El paisaje»En la postguerra, la bibliofília i la pintura de pai-satge, fenòmens relacionats amb el col·leccionisme,tingueren un gran desenvolupament. No és gratuïtque es comenci pel tema del paisatge. Ara bé, quintractament en fa el quadern? El conjunt d’articlesde fons, per tant l’eix de la revista, està format perun conjunt de textos sense un comú denominador:l’anàlisi d’un tríptic flamenc de Gerard David acàrrec de J.V.L. Brans; una reflexió —per cert, moltinteressant— sobre l’absència de paisatge en la pin-tura espanyola —en concret la pintura del segleXVII— a causa de la influència de la religió i l’anàli-si del paisatgisme com a element secundari en lapintura de F. Jiménez Placer; una reflexió sobrel’absència de paisatge en la pintura andalusad’Enrique Lafuente Ferrari; un seguiment de l’es-tètica de John Constable a partir de l’anàlisi de lesseves conferències realitzada per Rafael Santos

33. Citem a l’atzar alguns articlesde Josep M. JUNOY que tenencom a objecte els animals: «Losanimales y sus amigos». Destino,7 de setembre de 1946. «Un grandibujante de pájaros y flores».Destino, 7 de juny de 1947. «Unmaestro animalista». Destino, 18de setembre de 1948. JaumeVALLCORBA PLANA, op. cit., p.CXVIIJ, apunta que per aquestesdates, també va publicar un llibre:San Martín, su pobre y su caballo(1950), editat per ell mateix en unaedició de bibliòfil, resultat d’undoble interès, la religió i els ani-mals.

34. Si comptéssim amb més espaien podríem fer una valoració ambmés detall. La qualitat dels articlesés molt variable. Hi ha textos ab-solutament brillants, com el deJiménez Placer; d’una gran correc-ció, com els de Paul Guinard i d’al-tres més dubtosos. FrancescMiralles (op. cit., p. 225) és dura-ment crític —i amb raó— ambTristán La Rosa. Tristán La Rosaprové del camp del periodisme, noés un especialista i, a més, és uncarca. Tot i això, voldria defensarTristán La Rosa. Es va preocuparde tenir un pensament personal(vegeu Arte y Artistas. A pro-pósito de la crítica». LaVanguardia Española, 7 d’octubrede 1942) i, a més, va dirigir la re-vista Leonardo (1945-46), que in-corporà alguns articles dedicats al’anomenat art modern.

35. Anònim. Destino, 29 de junyde 1946.


37. Totes les ressenyes de l’època,excepte la de Tristán La Rosa, LaVanguardia Española, 5 de desem-bre de 1947, fan ressò directamento indirectament de la falsedat dela col·lecció. A. del CASTILLO,«Inauguración de una exposiciónde acuarelas y dibujos ingleses delsiglo XIX», Diario de Barcelona. J.M. JUNOY, «Del lado de Turner»,El Correo Catalán, 29 de novem-bre de 1947. J. TEIXIDOR, «¿Unaexposición Turner?», Destino, 6de desembre de 1947. Luys SAN-TA MARINA, «Acuarelas Clásicas»,Solidaridad Nacional, 11 de de-sembre de 1947. Esteban MOLIST

POL, «La expo-sición Turner en elPalacio de Arte Moderno.Vicisitudes y proble-mas que pre-senta la antigua colección de losAnderson». El Correo Catalán, 11de desembre de 1947.

38. Esteban MOLIST POL, «Laexposición Turner en el Palacio deArte Moderno. Vicisitudes yproblemas que presenta la antiguacolección de los Anderson». ElCorreo Catalán, 11 de desembrede 1947.

39. J. Teixidor i Esteban Molistexpliquen amb detall i l’origen iels problemes de la col·lecció.


Torroella assenyala que precisament el quadern«Turner» i després el número dedicat al surrealis-me van ser el començament de la corba descendentde l’editorial36. I és que, majoritàriament, la críticade l’època va apuntar, directament o indirectament,la falsedat de la col·lecció de Turner, tot i que es vavalorar com una bona mostra de l’època i de l’es-perit romàntic37.

Era la primera vegada que es mostrava pública-ment la col·lecció a l’Estat38. La col·lecció de Turnerde Lázaro Galdiano provenia d’una extingidacol·lecció novaiorquesa, la dels esposos Anderson,que havien consagrat la seva vida a l’estudi i al se-guiment de l’itinerari de Turner. John Andersen vapublicar les seves investigacions i troballes en unllibre, The Unknown Turner. Revelationsconcerning the life and art of J.M.W. Turner (NovaYork, 1926), que va aixecar una gran polèmica i elrebuig en la crítica anglosaxona, que va posar enqüestió l’autoria de Turner39.

Avui dia la polèmica no està tancada, atès queencara falta documentar i estudiar les col·leccionsd’aquarel·la i dibuix anglès del Museu LázaroGaldiano, tot i que sembla que, malauradament,no pertanyen a Turner.

Quart quadern: «Los animales en el arte»En aquest quadern, publicat el febrer de 1948,Santos Torroella, fins aleshores subdirector, apa-reix ja com a director. Oficialment, però, Junoy nocedirà —gratuïtament— els drets de l’editorial finsa l’agost del mateix any 194840.

Malgrat les aparences i el que podria semblar aprimer cop d’ull, el quadern dedicat als animals ésmolt interessant, ja que consisteix en l’anàlisi d’unelement iconogràfic en la història de l’art des delgòtic fins a l’impressionisme. Lluny de tenir untractament anecdòtic, ens fa conscients que el temadels animals, com a element iconogràfic, és unacategoria. La seva incorporació i el tractament di-vers en la història de l’art expressa metafòricamentuna manera de concebre i d’estructurar el món.Cada societat ha representat els seus animals demaneres diferents, símptoma no sols de com elspercep, sinó també de la seva cosmovisió.

Cinquè quadern, especial: «Surrealismo»En un comentari sobre un llibre, al segon quadern,Santos Torroella diu de passada: «Para nosotrosque, pese a haver dado algunas de las figurasprincipales al arte de este siglo, continuamosindiferentes tanto al cubismo de Picasso, como alsurrealismo […]»41. És cert: en els quatre primersquaderns no hi ha cap tipus de referència a l’ano-menat art modern. Ara bé, Santos Torroella, tren-cant la línia editorial segons la qual la història del’art semblava acabar amb l’impressionisme, sor-prèn publicant un quadern especial dedicat al sur-realisme.

Com es pot explicar aquest canvi? A SantosTorroella (ho hem vist amb la seva biografiaintel·lectual) tant el cubisme com el surrealismeli havien de ser familiars i en devia estar ben in-format. Per què, doncs, aquest desinterès? Res-ponia a una opció personal, d’altra banda forçadubtosa? ¿Era conseqüència d’una —diguem-neprudència— o submissió, condicionat pel con-text conservador i per les connotacions que im-plicava l’avantguarda en la postguerra? ¿O potserresponia a una actitud de culpabilitat i de renún-cia, pròpia dels intel·lectuals que, derrotats en laguerra, renegaven dels seus ideals, d’allò perquèvaren lluitar? És difícil respondre. Ara bé, tenimla convicció que 1948 va ser una mena de desllo-rigador —un any simbòlic— a partir del qual lescoses seran diferents. A Barcelona el 1948 es rea-litza el I Saló d’Octubre, es forma Dau al Set, s’ini-cia el Ciclo de Arte Experimental, organitzat perAngel Marsà… És a dir, tots aquests esdevenimentssón el símptoma d’un canvi d’atmosfera. Els refe-rents estètics i el signes del temps s’estaven modi-ficant.

El quadern dedicat al surrealisme s’articula apartir d’un text introductori i globalitzador deSantos Torroella a partir del qual s’afegeixen altresvisions parcials sobre el surrealisme: Miró, Dalí, lapsicoanàlisi, l’escultura, altres col·laboracions mésanecdòtiques, etc. Un detall significatiu: SantosTorroella adopta un to molt distant en el seu text.La introducció, científicament impecable, es dis-tancia del fenomen, de ben segur per la prudènciaque assenyalàvem abans.

El quadern especial dedicat al surrealisme es faamb motiu i per les expectatives que es filtraven dela gran exposició internacional del surrealisme, re-alitzada a París el 1947. Sembla que, després de laSegona Guerra Mundial, hi ha una revifalla del sur-realisme. A l’Estat, les noves experiències que vanemergint de mica en mica, es desenvolupen a l’en-torn de l’abstracció, però especialment i majori-tàriament a l’entorn del surrealisme. I això perquèel surrealisme era l’últim moviment d’avantguardade la preguerra, molts dels seus protagonistes resi-dien a l’Estat i varen desenvolupar el paper de pontentre les generacions de la postguerra. Recordem-ne, per exemple, Foix, els exmembres d’ADLANo Miró, que retornà el 1940, i Dalí, el 1948. Seranun punt de referència importantíssim i contribui-ran d’una manera decisiva a la reconnexió del’avantguarda. I aquest és també el paper del qua-dern dedicat al surrealisme, d’aquí en ve la trans-cendència.

Antoni Tàpies o Antonio Saura, que formenpart de la generació de la postguerra, han explicatdramàticament l’absència de memòria històrica. Larecuperació de la memòria es produeix amb l’en-contre de les generacions de la preguerra, amb vi-atges a l’exterior i amb lectures fragmentàries. En

40. Es tracta d’una cessió gratuïtai no d’una venda/compra d’acci-ons com ha dit Jaume VALLCORBA

PLANA, op. cit., CXVIIJ (documentde la cessió de l’editorial Cobalto,5 d’agost de 1948. Arxiu SantosTorroella).

41. Rafael SANTOS TORROELLA,«Sandro Burgi: Jeu et sinceritédans l’art». Ed. de la Branconière.Neuchatel, 1943. Cobalto. Arteantiguo i moderno. Quadern se-gon. Ediciones Cobalto. Bar-celona, 1947, p. 70.


Galerías Layetanas) i «Exposición antológica dearte contemporáneo» (del 3 al 16 de juliol de 1949a Terrassa)46. Tenim la convicció que amb aques-tes accions Cobalto cercava el seu públic i la sevaidentitat, o més ben dit: el seu nou públic, la sevanova identitat. En definitiva, Cobalto articulavaun nou teixit de relacions i es projectava cap aun nou àmbit: la Barcelona no oficial i la moder-nitat.

Cobalto 49En moltes ocasions Santos Torroella ha assenyalatque els exmembres d’ADLAN, després de l’espe-cial dedicat al surrealisme, s’hi aproximaren, a larecerca d’una cobertura per a les seves activitats47.Recordem que a l’època el dret de reunió, com tantsd’altres, era restringit. Més: «El […] número deCobalto dedicat al surrealisme, sens dubte, va serel que va induir Joan Prats, nostàlgic del D’Ací id’allà, a proposar-me en una entrevista amb vistade donar-hi continuïtat, també en el sentit de su-port a l’art nou, mitjançant una publicació periò-dica, potser més modesta, però d’una certaregularitat dins els marges que ens permetria lanostra fràgil empresa editorial. Amb aquesta fina-litat, i amb una reunió prèvia amb Prats i […] SixteIllesques, vam convenir en la creació d’un grup queportaria el nom de Cobalto 49, per l’any de la sevafundació»48.

El 28 d’abril de 1949 es constitueix la societatcivil Cobalto 49. Els compromissaris són, d’unabanda, Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo(edicions Cobalto) i, de l’altra, Joaquín Gomis,Joan Prats, Sebastián Gasch, Sixto Yllescas iEudaldo Serra49. Aquests últims, tots exmembresd’ADLAN. La primera reunió que hem pogutdocumentar consta del dia 24 d’octubre de 1949en les actes de l’organització.

Possiblement entre setembre i octubre de 1949,—això és quan s’ha realitzat l’exposició de JoanMiró i l’Antològica d’Art Modern a Terrassa i s’hapublicat el segon fascicle de Cobalto 49—, l’asso-ciació Cobalto 49, s’amplia amb nous socis funda-dors a partir dels quals s’organitzen els grups detreball:

Juan Altisent, Juan Cabral, Alejandro Cirici,Enrique Daumer, José González, José Gudiol,Víctor M. de Imbert, René Metrás, RamónMarinel·lo, Juan Rubert, Anna Solá d’Imbert,Mercedes Torres, Ana Inés Bonín, PedroCasadevall, Joaquim Cusí, Ricardo Gomis,Elisa Guardia, Jaime Mercadé, AntonioMarinel·lo, Elisabeth Mulder, Rogelio Roca,Jaime Sans, Juan Teixidor y Xavier Vidal deLlobatera50.

aquest sentit, Antonio Saura ha explicat que la presade consciència de l’art modern va esdevenir d’unarevista de propaganda alemanya, Signal, que qua-lificava l’art d’avantguarda com a decadent, i a par-tir del llibre de Gómez de la Serna Itsmos (1947)de l’editorial argentina Poseidon42. És a dir, una in-formació que arribava o per conductes inversem-blants o per editorials argentines. El quadern és unacontribució a la recuperació de la memòria i a po-sar a l’abast de manera sistemàtica referents i exem-ples de l’avantguarda històrica. Qui va comprendremillor el sentit del quadern va ser Sebastià Gaschen una crònica a Destino sobre el quadern que latitula «Una historia grafica y literaria del surrea-lismo»43.

Per la informació de què disposem, el quadernespecial dedicat al surrealisme és el primer estudicrític de la postguerra sobre aquest tema. A bandade les monografies d’artistes, després vinguerenA. Cirici, El surrealismo, Omega, 1949, Barcelona;José Albí i Joan Fuster, Antología del surrealismoespañol, núm. especial de la revista Verbo (núms. 23,24 i 25), 1952, Alacant; Juan Eduardo Cirlot,Introducción al surrealismo, núm. de la revistaOccidente, Madrid, 1953; Juan Eduardo Cirlot, Elmundo del objeto a la luz del surrealismo, Produc-ciones Editoriales del Noreste, Barcelona, 1953.

El quadern dedicat al surrealisme va tenir im-portants conseqüències per a l’editorial. Va signi-ficar el distanciament definitiu de Junoy, que enaquest últim quadern encara va col·laborar amb unarticle marginal44. Encara més: va representar l’ex-tinció de Cobalto. Arte antiguo y moderno. Els«mecenes» van retirar el suport a l’editorial i elquadern, que ja estava compromès, com ens infor-ma la publicitat de la mateixa revista, dedicat a laceràmica espanyola, no es va poder publicar. Elsurrealisme va desinteressar els qui fins aleshoreshavien estat el públic habitual i natural de Cobalto45.Però, d’altra banda, va interessar —com desprésveurem— un altre sector, identificat amb l’anome-nat art modern i que fins aleshores estava desem-parat, sense saber com situar-se en el context de lapostguerra.

Per Santos Torroella el quadern dedicat al sur-realisme va ser un salt cap endavant que, un copfet, conscient de la repercussió, la transcèndenciaque tingué i l’obertura que significà, no podia tor-nar enrere; al contrari, calia aprofundir-hi. Val adir que el concepte d’art contemporani de SantosTorroella és molt ampli; el seu àmbit d’especialit-zació se situa des de final del XVIII fins a les últimestendències. Així es demostra al llarg de la seva vidaprofessional i també en les publicacions que segui-ran a partir d’ara en l’editorial Cobalto.

Després de l’especial dedicat al surrealisme,l’editorial Cobalto organitza dues exposicionsmolt importants: «Exposición-homenaje a JoanMiró» (del 23 d’abril al 6 de maig de 1949 a les

42. Vegeu Emmanuel GUIGNON

«Cronología», dins El Jardín delas cinco lunas. Museo de Teruel,1994, p. 152.

43. M. R. Destino. 5 d’agost de1948. La crònica està signada ambles inicials M. R., però sens dubteés de Sebastià Gasch.

44. Vegeu Rafael SANTOS TORRO-ELLA, op. cit., p. 20.

45. També podem considerar al-tres hipòtesis, com la crisi del mer-cat artístic que es fa evident el 1949i que deuria manifestar-se amb an-terioritat. Rafael Manzano, en unbalanç de 1949, explicita els pri-mers síptomes de crisi. Diu així:«Quizá el curioso lector aduzcaque la crisis se refiera a la venta yno a la calidad artística. En cuyocaso nosotros nos permitimoscontraopinar, afirmando que loque existió años pasados fue unainflación artística, y ahora las cosastienden a un nivel normal [...]. ¿Elfantasma de la crisis ha recorridolas salas de Arte?». SolidaridadNacional. 1 de gener de 1950.

46. Sobre el paper, aquestes expo-sicions van ser organitzades peredicions Cobalto i no per Cobalto49. Així ho demostren les targetesd’invitació i els catàlegs que no-més esmenten el nom de Cobalto.En el cas de l’exposició Miró, latargeta d’invitació diu textual-ment: «Exposición-Homenajepatrocinada por Ed. Cobalto» i enel cas de l’exposició antològica diu:«Presentada por Cobalto encolaboración con el Club de Ra-dio Tarrasa».

Com que aquestes exposicionssovint s’associaven amb Cobalto49, cal fer algunes precisions.Cobalto 49 queda constituït coma societat civil el 28 d’abril de 1949(còpia del document sense signarde constitució de la societat. Ar-xiu Santos Torroella) i la primerareunió de Cobalto 49 de què te-nim constància es fa el 24 d’octu-bre de 1949; tot i que possiblementdegué haver-n’hi alguna altra deprèvia. I encara més: en el docu-ment de constitució de Cobalto49 s’especifica que: «los señoresRafael Santos Torroella y M.Teresa Bermejo, cobijarán bajo elnombre de “Cobalto”, registradolegalmente, las actividades de ín-dole artística antes mencionadas,que se diferenciarán de las otras,por el nombre de Cobalto 49». Osigui, les activitats que l’editorialCobalto desenvolupi pel seucompte s’identificaran pel nom de«Cobalto», d’aquesta manera esdiferenciaran de les organitzadesper Cobalto 49. Així, a diferènciade l’exposició de Miró i de l’anto-lògica d’art modern, l’exposició«Un aspecto de la joven pintura.Tàpies, Cuixart, Ponç», realitza-da posteriorment, al desembre de1949, diu textualment: «presen-tados por Cobalto 49».

Queda clar, doncs, que la inici-ativa i l’organització de les expo-sicions de Miró i l’antològica d’artmodern es van organitzar inde-pendentment de Cobalto 49, tot ique, posteriorment, van ser incor-porades a la relació d’activitats de


Figura 12.Un Aspecto de la joven pintura. Tàpies, Cuixart, Ponç, Barcelona, del 17de desembre de 1949 al 3 de gener de 1950.

Adjuntem la reproducció de la relació d’activi-tats de Cobalto 49, la memòria d’activitats que cor-respon al 1949, i també adjuntem (vegeu annexdocumental) les actes corresponents a les reunionsde 24 d’octubre i 2 de novembre de 1949, tot i quedevien haver-hi hagut converses prèvies.Especialment les actes que incorporen el projected’un museu d’art contemporani ens semblen moltimportants per donar compte de la inquietud i dela represa de l’anomenat art modern a final delsanys 4051. Creiem que amb això haurem aclarit unamica els orígens d’alguns episodis de la renovacióde l’art modern en la postguerra a Barcelona.

Sintéticament, de la lectura de les actes i del co-neixement de les activitats, se’n poden extreureforça conclusions sobre el grup:

— Es tracta d’una societat molt estructurada, je-rarquitzada i disciplinada, que constrasta ambla imatge frívola i de gent ben peixada que te-nim d’ADLAN d’abans de la guerra civil.

— Organitzava activitats a partir de grups d’estu-di. Cada grup estava format per tres o quatresocis i reponsabilitzat d’una àrea determinada.Les publicacions s’assignaren a Rafael SantosTorroella, Sebastià Gasch, Alexandre Cirici iJoan Teixidor.

— Tenia un especial dinamisme i en àmbits diver-sificats: exposicions, teatre i cinema, bibliote-ca, música i revista.

— Funcionava amb absolut voluntarisme.

És una cultura de combat, pròpia dels grups quegiren entorn de l’avantguarda en un mitjà hostil isense públic, que es repleguen en si mateixos. Peròara, a més, hi ha el context de la postguerra en quèla cultura, abocada en bona part a la il·legalitat,opera en una estructura cel·lular de petits i dinà-mics cenacles. La cultura de Cobalto 49 és una cul-tura que pren la iniciativa contra un context adversen el qual les connotacions de modernitat eren lle-gides pràcticament fins aleshores en clau política.És sabut que els primers testimonis de la vida cul-tural catalana a la postguerra es donen en tertúliesclandestines fetes en cases particulars i que dona-ren lloc a algunes publicacions «il·legals» però con-sentides pel règim (Poesia, Ariel, Antologia,Occident i Dau al set). Igualment, s’aprofitaren lesplataformes que oferien una cobertura legal i quepodien facilitar l’intercanvi d’informació i suporta una cultura no «oficial». Pensem per exemple queel Cercle Maillol, que operà des de 1946, adscrit isota la protecció de l’Institut Francès de Barcelona,va ser un cenacle d’intercanvi d’informació, pre-sentació d’exposicions, i —un aspecte molt impor-tant— l’organització de beques per a joves artistesa França. Ara bé, el Cercle Maillol respon a un es-perit distint de les primeres reunions de Cobalto49, sistemàtiques i amb objectius molt radicals i

Picasso, ni Miró ni res del que anosaltres ens interessava i que se-ria bo fer alguna cosa per infor-mar la gent. Per legalitzar lasituació vaig anar a consultarPepiño Pardo, que s’havia jugat eltipus durant la guerra civil fentd’espia, quan passava per ser se-cretari d’un aparellador que eracap de la CNT […]. Em va dir quebusquéssim una via indirecta, per-què mai no tindríem permís defundar res que promocionés l’artnou. Per a secretari vam pensaramb Santos Torroella, que alesho-res col·laborava [en realitat era elpropietari i director] en una revistaque es deia Cobalto i que es re-partia a les embaixades. […]».Aquesta citació és interessant per-què deixa clar que els exmembresd’ADLAN cercaven una cobertu-ra per a les seves activitats davantl’Administració franquista i ques’adreçaven a Cobalto amb la con-vicció —errònia— que l’editorialtenia una mena de suport oficial.Hi ha d’altres testimonis que po-den contradir aquesta visió, perexemple el de Joan Brossa, igual-ment enregistrat per M. LluïsaBorràs. Ara bé, si ens inclinem peraquesta és perquè les dues partstant l’editorial Cobalto com la querepresenta exmembres d’ADLAN,coincideixen en aquest punt. M.Lluïsa BORRÀS, «Joan Prats, bio-grafia col·lectiva», dins Record deJoan Prats. Fundació Miró, 1996.Barcelona. p. 23.


49. Còpia sense signar de la cons-titució de la societat Cobalto 49.Arxiu Santos Torroella.

50. Extrec aquestes dades del«Boletín interior de actividades ynoticias», Cobalto 49, núm. 1,1950, que és una memòria d’acti-vitats de 1949.

51. Arxiu Santos Torroella. Lesactes foren conservades per SantosTorroella en tant que secretari del’associació i van ser transcrites enel seu moment per M. TeresaBermejo.

Cobalto 49. Ara bé, el mateixSantos Torroella englobarà l’orga-nització d’aquestes exposicions enel marc de Cobalto 49, cosa quesobre el paper és inexacta. Val adir que la realització de les expo-sicions i la creació de Cobalto 49pràcticament se solapa. Cobalto49 edità un fascicle dedicat a l’ex-posició; i de ben segur que mem-bres que formaran part de Cobalto49 van col·laborar en l’organitza-ció; Santos Torroella, per exemple,ha explicat: «Joaquim Gomis i jovam anar casa per casa, amb el seucotxe, a recollir les obres dels pro-pietaris, alguns dels quals eren delnostre grup». Santos Torroella nopot parlar en propietat «eren» sinóde «seran», atès que el grup noestava encara constituït, ja quel’esmentada exposició de Mirós’inagurà el 23 d’abril i el grup es

constituí, com hem dit abans, el28 d’abril.

No pretenc restar protagonismea uns o a uns altres, sinó puntua-litzar unes dades, d’altra bandaforça anecdòtiques. De fet,Cobalto 49 i Santos Torroella es-taven identificats amb el mateixprojecte de promoció de l’anome-nat art modern, i això és el querealment compta per a la nostra in-vestigació.

47. Versió que coincideix amb lade Sixt Illesques enregistrada perM. Lluïsa Borràs. Val a dir que, enel testimoniatge d’Illesques, hi haerrors molt importants. En trans-crivim els fragments que ens inte-ressen, deixant de banda els errorsi lapsus de memòria: «[…] en JoanPrats i jo vam veure que la joven-tut d’aleshores no coneixia ni

Figura 10.Joan Miró, Barcelona, del 23 d’abril al 6 de maig de 1949.

Figura 11.Exposición Antológica de arte contemporáneo, Terrassa, del 3 al 6 dejuliol de 1949.


Primer fascicle Cobalto 49Té un caràcter excepcional i es publica amb motiude l’exposició sobre Joan Miró del 23 d’abril al 6de maig a les Galerías Layetanas. Consisteix en unconjunt de citacions dedicades a l’artista i agrupa-des sota els títols de «Miró y los críticos», «Miró ylos poetas» i «Miró y sus amigos». En el fascicles’hi encarta un full que és el catàleg de l’exposició.També incorpora una fotografia de Miró de l’arxiuGomis-Prats i, al final, una mena de poema acròs-tic o dibuix amb el nom de Joan Miró realitzat perMathias Goeritz56.

Segon fascicle Cobalto 49Continua el caràcter miscel·lani d’Arte antiguo ymoderno, tot i que en els fascicles s’atorga una es-pecial atenció a la modernitat. Pel que feia a la ves-sant de l’art antic, es presentava solament un articlede caràcter erudit i que significava una aportacióen un àmbit fins aleshores inèdit: «Las miniaturasy retratos de Goya», de l’estudiós nord-americàMartín Sebastián Soria. A part, es publicava unacarta inèdita de García Lorca, es dedicaven textosal pintor Paul Klee (de Mathias Goeritz i del diaridel mateix Klee); Sebastià Gasch parlava dels gra-fits en un article titulat «Grafismos populares».Finalment, la secció «Las cuatro esquinas» es de-dicava a l’actualitat barcelonina i madrilenya: ar-

ambiciosos. Pascal Torres, a propòsit del Cercle diu:«tot sembla tan mesurat, tan ponderat, que el Cer-cle Maillol, si hagués de ser reinventat avui, cauriagairebé en la banalitat»52.

Ens interessa de moment, però, observar la pu-blicació Cobalto 49, una revista o fascicle que espresentava com l’òrgan d’expressió de l’associaciódel mateix nom i alhora esdevenia una mena desuplement de l’editorial Cobalto.

Se n’editaren en total tres fascicles. El format,en plecs de paper sense cosir, era de 350 x 250 mm.El de més densitat, el tercer, té 12 pàgines. Tot i ladiversitat tipogràfica, la vessant gràfica, la compa-ginació, la tria de fotografies, capçaleres i dibuixosera exquisidament acurada. La imatge del fascicleo revista era, per a l’època, d’una especial moder-nitat. Era, en definitiva, una publicació d’aire mésperiodístic —articles més curts i notes breus—,molt més barata, més modesta, i gràficament mésatrevida i llampant; reflectia un altre esperit dife-rent de Cobalto. Arte antiguo y moderno.

Ara bé, com Cobalto. Arte antiguo y moderno,seguia la mateixa estratègia dels fascicles per esqui-var la suspensió governativa, atès que la censuraprohibia les publicacions periòdiques. Evitava,doncs, la data de publicació (només hi figurava l’anyi la ciutat) i el preu de venda al púbic.

La revista, a primera vista, sembla subvenciona-da pels socis de la societat per un sistema de quoteso de subscripció53. Ara bé, Santos Torroella ens haexplicat oralment que el fascicle estava íntegramentsubvencionat per l’editorial Cobalto amb els fonsque restaven de Cobalto. Arte antiguo y moderno.No queda documentació per verificar-ho, però ésmolt probable, atès que després la secessió entreCobalto i els exmembres d’ADLAN (Club 49)—que comentarem més endavant—, el fascicle dei-xarà d’editar-se. D’altra banda, el nombre de socisera insuficient per fer-se càrrec del cost del fascicle.

La direcció dels fascicles va ser responsabilitatde Santos Torroella. Ell era el director de l’editori-al Cobalto, a més, a grans trets, la revista responiaals seus centres d’interès: art antic i modern, diàlegCatalunya i Espanya, etc. D’altra banda, s’hi in-corporaven signatures vinculades a La Escuela deAltamira i dels cercles innovadors de Madrid ambels quals Santos Torroella acabava d’entrar en con-tacte. També hi trobem les seves obsessions: GarcíaLorca, Miró, Cabral de Melo (a qui encarregà eltext de l’exposició de Cuixart, Ponç, Tàpies, a l’Ins-titut Francès el 1950)54, etc.

El primer fascicle es comença a distribuir l’abril/maig de 1949. El segon, l’estiu de 1949. El tercer,quan ja s’hi havia incorporat el segon grup de socisfundadors, el març de 195055; això vol dir que enaquest últim en la gestió, teòricament, hi van par-ticipar, com indica la memòria i les actes: RafaelSantos Torroella, Sebastià Gasch, Joan Teixidor iAlexandre Cirici.

52. Pascal TORRES op. cit., p. 57.

53. Tot just es forma la societatapareix un butlletí que contemplados tipus de subscripció: protec-tors (100 ptes.) i numeraris (30ptes.) per cada abonament de tresnúmeros. La subscripció aCobalto 49 sembla la manera dedonar suport a l’organització.Posteriorment —sospito—, ambla incorporació del segon grup desocis fundadors, la modalitat desubscripció es modificà. Es tractadels Amigos de Cobalto 49 ambtres rangs: primer, els fundadors(300 ptes. d’entrada i 100 ptes. almes), segon, els protectors (apor-tació mínima de 500 ptes. i 50 almes) i, finalment, la quota simple(25 ptes. al mes). En els comptesde la societat (segons les dades queconsten en la memòria) no s’ob-serva cap tipus de cost motivat perla gestió del fascicle i, segons ensexplica Santos Torroella, els cos-tos d’impremta que hi figuren nocorresponen a Cobalto 49, sinó ala publicació de targetons, invita-cions, etc. de l’associació.

54. Tàpies sembla confirmaraquesta dada: «Cobalto 49 va or-ganitzar, amb l’Institut Francès deBarcelona, l’exposició dels trespintors de Dau al Set. I vam de-manar el text de presentació delcatàleg al nostre nou amic Cabral[…]. Si mal no recordo ens el vapresentar Santos Torroella».Antoni TÀPIES, Memòria personal.Fragment per a una autobiogra-fia. Fundació Tàpies/EditorialEmpúries, 1993, Barcelona, p. 228.

55. Segons consta en el documentque autoritza la seva distribució el29 de març de 1950 (Subsecretariade Educación Popular. DirecciónGeneral de Propaganda o, en al-tres paraules, la censura). ArxiuSantos Torroella.

56. Un comentari anònim de larevista Ínsula, núm. 41; 15 de maigde 1949, identifica l’autor, ja queno està signat.

57. Es reprodueix una carta deMax Jacob adreçada a Joan Miró(22 de maig de 1922). SantosTorroella ens comunica oralmentque aquesta carta la hi facilità elmateix Joan Miró, atès que SantosTorroella li havia ordenat i classi-ficat la correspondència.

Figura 13.Cobalto 49, fascicle 1r [1949].


Figura 14.Cobalto 49, fascicle 2n [1949].

Figura 15.Cobalto 49, fascicle 3r [1950].

tistes (Santi Curós, García Vilella, Dau al Set i unarticle panoràmic sobre l’activitat artística aMadrid), exposicions (les exposicions Joan Miró id’art abstracte) i bibliografia (entre altres, es fa re-ferència a la col·lecció d’«Artistas Nuevos», diri-gida per Mathias Goeritz).

Un aspecte important és la il·lustració. A ban-da de reproduccions de Goya, hi ha unes fotogra-fies de grafits, realitzades per E. Serra que il·lustrenel text de Gasch, i les realitzades per E. Tormo so-bre l’exposició dedicada a Joan Miró. Cal esmen-tar també la reproducció facsímil de la carta deGarcía Lorca, dels dibuixos de Santi Curós, GarcíaVilella i unes altres de més secundàries que il·lustrenles novetats bibliogràfiques. Però hi ha una apor-tació fonamental que ningú no ha esmentat fins arai que no consta en cap catàleg: les capçaleres de lesseccions o articles que Antoni Tàpies va realitzarexpressament per a la revista en la sintonia del seuperíode magicista: «El rostro en el espejo», «Losgrafismos populares» i «Las 4 esquinas».

Tercer fascicle Cobalto 49Segueix el mateix caràcter miscel·lani de l’anterior:art antic i modern. La vessant de l’art antic és ocu-pada per un article de Camón Aznar sobre arqui-tectura islàmica. En l’altra vessant es podenassenyalar uns centres d’interès: en primer lloc, una

sèrie de textos que giren directament o indirecta-ment al voltant de La Escuela de Altamira i el seuentorn de col·laboradors. Són els articles referentsa Alberto Sartorius (E. Westerdahl), el mateix«Escuela de Altamira» (Rafael Santos Torroella);les pàgines que es dediquen a Ponç, Cuixart i Tà-pies amb un text de João Cabral de Melo, que éssens dubte l’aportació més important del fascicle;el tema Miró, que és una constant en tota la publi-cació57; l’actualitat: el Cercle Maillol, el II Salód’Octubre, l’artista Rutta Rosen i bibliografia. I, apunt, l’aportació personal d’Eudald Serra que ha-via residit al Japó: l’art oriental.

El fascicle està molt il·lustrat. Hi destaquen unsretrats fotogràfics de Cuixart, Tàpies i Ponç realit-zats per E. Tormo que, manipulats per Cuixart, tam-bé és publicaran a Dau al Set el desembre de 1949.

En la segona pàgina, com si fos una mena d’edi-torial titulada «El arte y sus problemas», engloba duesreflexions sobre l’art contemporani, una de SantosTorroella i l’altra d’Alexandre Cirici, els dos homesque possiblement van posar més voluntat i expectati-ves en la revista. Aquests dos textos són com una menade radiografia del seu pensament estètic i, vistos ambposterioritat, semblen definir la seva trajectòria. SantosTorroella aposta per l’autonomia de l’art; Cirici, perla utopia i, naturalment, per un conjunt de valors im-plícits que el portaran a l’intervencionisme i a desen-volupar una trajectòria política.


torial edità també en català: Em va fer Joan Brossa(1951) i la revista bilingüe Joc net (1953).

En canvi, Cirici, que com hem vist abans giravaa l’entorn d’Ariel, tenia una posició nacionalistamilitant. Jordi Castellanos, en situar el procésd’Ariel en un context de transcendentalització delsvalors de reconstrucció nacional, assenyala un mo-del d’intel·lectual que ens sembla que encaixem enCirici. Un model d’intel·lectual que és el resultatde «substituir la dimensió política de la lluita perun concepte ètic: la fidelitat al poble i a la missióde l’escriptor. Això es tradueix en una actitudpública que no admet cap mena de claudicació enl’intel·lectual conseqüent, sobretot davant la llen-gua. S’exigeix, doncs, una estricta fidelitat al cata-là, i tota desviació bilingüe, siguin quins siguin elsmotius que la provoquin, és anatemitzada»61.

Aquests dos models necessàriament haviend’entrar en conflicte.

Col·lecció «El arte y los artistasespañoles desde 1800»

El 1948 l’editorial Cobalto inicia la col·lecció «Pin-tores españoles desde 1800», la qual s’extingirà sen-se continuïtat en el volum quart. Tot i que el nostrepropòsit és estudiar exclusivament les publicaci-ons periòdiques —tipus revista—, ens interessa te-nir una visió panoràmica de la col·lecció, car elprocés, la història i el funcionament és pràctica-ment idèntic a Cobalto. Arte antiguo y moderno.

El plantejament de la col·lecció és molt properal de Cobalto. Arte antiguo y moderno, ja queconsisteix també en un sistema de mecenatge i con-templa (excepte la monografia d’Eugenio Lucas deJ.A. Gaya Nuño) l’edició de volums numerats i deluxe. Per a la col·leció de monografies, es creà unasocietat civil62 formada per edicions Cobalto(Rafael Santos Torroella i M. Teresa Bermejo) i unsoci capitalista: Fernando Riviere Caralt63, que pa-trocinaria l’edició fins al quart títol, a partir del quales reservava la possibilitat de continuar o donar pertancada la relació, cosa que va fer, a resultes delfracàs comercial que van representar els dos últimstítols dedicats a Miró i Dalí.

La col·lecció, segons la publicitat a la mateixarevista, és d’un gran eclecticisme que no es com-prèn si no es té en compte que l’objectiu era for-nir un fons bibliogràfic per al col·leccionisme. Estractava de cobrir un buit i de col·laborar amb lescol·leccions de pintura, tant privades com públi-ques64.

L’esquema del volum consistia en una aproxi-mació a l’obra i a la biografia de l’autor, i un catà-leg de l’obra amb profusió de reproduccions ibibliografia. No es tractava de realitzar estudis de-

Dissolució de Cobalto 49S’ha dit que Cobalto 49 es va dissoldre per un pro-blema lingüístic que enfrontà Santos Torroella iCirici vers el 1950 (recordem la citació de Ciricique apuntàvem més amunt). Després, com conti-nua explicant el mateix Cirici:

Aquesta discussió portà com a conseqüència lacatalanització total del grup, la separació res-pecte a la revista de Cobalto i l’adopció del nom,que seria el definitiu: Club 49.

Però, per no caure fora de la llei en un mo-ment en el qual la legitimització hauria estat im-possible, el club va constituir-se oficialment comuna secció del Hot Club de Barcelona […]58.

Abans hem vist la versió de Cirici. Serà bo quetinguem en compte també el testimoni oral deSantos Torroella:

Van començar a treure un butlletí en català senseavisar-me. Jo no estic en contra que es facin lescoses en català. D’altra banda, per lleialtat, es-tava d’acord amb tot el que poguessin fer; peròCobalto era una editorial reconeguda per l’Ad-ministració i el Govern Civil i jo n’era el res-ponsable: em posaven en una posició moltdelicada i perillosa. Aleshores eren momentsmolt difícils i, a més, tenint en compte els meusantecedents polítics a la guerra i la comdemnapels mateixos que m’inhabilitaven per exercirla meva professió. Poc temps abans enRubiralta, un impressor amb el qual havíem tre-ballat, va tenir problemes per imprimir un fu-lletó en català. El van portar a la «jefatura», elvan despullar, li van fer donar voltes en una salamentre el picaven i li feien dir «sóc un fill deputa catalanista», fent-li menjar el paper quehavia imprès.

S’ha repetit més d’una vegada que el conflicteva esdevenir d’un intent de catalanitzar Cobalto4959. Però cal entendre aquesta data en un contextmés ampli i donar-hi una interpretació. En primerlloc, aquest enfrontament entre Santos Torroella iCirici era un episodi previsible. Eren les figures mésvaluoses i de més pes intel·lectual i per això mateixcondemnades a una relació de competència. D’al-tra banda, Santos Torroella i Cirici tenien idees di-ferents de país i/o Estat.

A Santos Torroella la qüestió de la llengua no liresultava indiferent, tot al contrari; va organitzar—com hem dit abans— els congressos de poesia,primer encontre entre poetes espanyols i catalans; ien aquest diàleg ens ha semblat dibuixar-se, en part,l’esperit de Cobalto. I això de la mateixa manera quela seva obra com a poeta i escriptor està escrita encastellà i en català60. Més encara: posteriorment, l’edi-

58. Alexandre CIRICI, op. cit., p.43.

59. Per exemple, Tàpies explica:«Se produjo una fuerte discusiónentre Cirici y Santos Torroella,creo provocada por Cirici, porqueéste quería que la revista saliera encastellano». Imma JULIÁN; AntoniTÀPIES, Diálogo sobre arte, cultu-ra y sociedad. Icaria. 1977, Barce-lona. No sé si es tracta d’un lapsusde transcripció o de memòria,però, evidentment, Cirici voliaque la revista o butlletí intern sor-tís en català.

60. Val a dir que la seva obra poè-tica catalana és menys extensa quela castellana, però ens sembla sig-nificativa del procés i el pensamentde Santos Torroella. Vegeu la sevaantologia Poesías [1935-1962],Losada, Buenos Aires, 1964, queincorpora «Quinze poemes cata-lans».

61. Jordi CASTELLANOS, «Les lle-tres Catalanes dels anys quaran-ta» dins el dossier «La literaturacatalana sota el franquisme».L’Avenç, núm. 6, octubre de 1977,p. 32.

62. Còpia del document de cons-titució sense data i sense signar.Arxiu Santos Torroella. L’any deconstitució és 1948.

63. Riviere, subscriptor d’honorde Cobalto. Arte antiguo ymoderno i col·leccionista amb quiSantos Torroella havia entrat encontacte. Era col·leccionista depintura i antiguitats; SantosTorroella —segons m’explica ellmateix— l’aconsellà i li suggerí lacompra d’obres de Tàpies,Cuixart, Palencia i dibuixos deDalí.

64. La publicitat de la mateixa re-vista assenyala que després de lapublicació d’Eugeni Lucas per J.A. Gaya Nuño, es publicarà prò-ximament: Aureliano Beruete perE. Lafuente Ferrari, ValerianoBécquer per R. Santos Torroella,Leonardo Alenza per M. Rodrí-guez de Rivas, Ignacio Zuloagaper F. Abad Ríos, Eduardo Rosalesper Gregorio Prieto, RamonCasas per Domingo Carles,Mariano Fortuny de Carlos Cid,Joaquín Sorolla per José Milicua.A més, també s’esmenta una rela-ció de títols que encara no han es-tat assignats a cap escriptor oestudiós. Esquivel, Palmaroli,Martí Alsina, Guitiérrez de laVega, Juan Gris, Meifrén, F. deMadrazo, Salvador Dalí, DomingoMarqués, Pérez Rubio, Miralles,Ignacio Pinazo, Nonell, etc.


finitius; els volums, relativament breus, volien seruna primera eina o una aproximació.

La història de la col·lecció, malgrat que és breu,és la mateixa que la de Cobalto. Arte antiguo ymoderno. S’inicia amb temàtiques alienes a l’art derecerca: la monografia d’Eugenio Lucas, de J.A.Gaya Nuño65, i continua la de Valeriano Bécquer,de Rafael Santos Torroella. Després, l’ordre asse-nyalat en la publicitat s’interromp i es publica lade Salvador Dalí, d’Oriol d’Anguera. I, finalment,la de Joan Miró, de J.E. Cirlot, que no estava pre-vista en la col·lecció. Sembla que en el transcurs dela seva publicació s’hagi descobert l’art contempo-rani i Joan Miró, evolució que corre paral·lela alcanvi operat en Cobalto. Arte antiguo y moderno.Posteriorment, ja fora de col·lecció, quan ja estavaextingida, es publicà Mathias Goeritz, d’E. Wester-dahl, que d’alguna manera continua la nova dimen-sió que va prendre la col·lecció.

En l’arxiu de Santos Torroella resta en prepara-ció la monografia d’Eduardo Rosales que haviad’escriure Gregorio Prieto i un inèdit dedicat aJoaquim Sunyer, totalment acabat, escrit pel ma-teix Santos Torroella.

Quina és l’aportació de la col·lecció? Inspiradaen antigues col·lecions d’art espanyoles i estrange-res, la col·lecció, d’idèntica manera que Cobalto.Arte antiguo y moderno, és una empresa de recons-

Figura 16.Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle de Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella.

Figura 18.Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella.

Figura 17.Antoni Tàpies. Capçalera per al segon fascicle Cobalto 49. Original, tinta sobre paper. 47 x 33 cm. 1949. Col·lecció, R. i M. Santos Torroella.

65. Reproduïm el document«Estado de cuentas de la mono-grafía de “Eugenio Lucas”» (Ar-xiu Santos Torroella), atès que potésser significatiu de la situació del’escriptor i la indústria editorialde l’època.

Estado de cuentas de la monografia de «Eugenio Lucas»ENTREGAS

Destinadas al autor, Don J.A. Gaya Nuño (3-5-48) pesetas 3.000, 00Destinadas al grabador, Sr. Oliver (14-5-48) pesetas 4.000, 00Destinadas a la imprenta «La polígrafa» (24-5-48) pesetas 10.000, 00Destinadas a sobre de gastos que se han originado pesetas 1.249, 85Destinadas a la imprenta «La polígrafa» (11-6-48) pesetas 19.600, 00

pesetas 37.849, 85

Total de pesetas entregadas para gastos de la monografía (son pesetas treinta ysiete mil ochocientas cuarenta y nueve, con ochenta y cinco céntimos). Barcelona,21 de junio de 1948.[Signat] M.T. Bermejo

GASTOS REALIZADOS

Al Sr. Gaya Nuño, según recibo que se adjunta, por derechos del original; primera edición .................................... 3.000,00Al grabador, Sr. Oliver, recibo nº 4733 detallado factura 4117 ........ 3.388,00Al Sr. González Ubieta, por dibujo de la portada: recibo sin nº ........ 100,00Al grabador, Sr. Oliver, recibo factura nº 4167 ...................................... 60,00Al archivo Mas, por ocho reproducciones «Lucas», recibo sin nº ..... 153,60Al grabador, Sr. Oliver, recibo nº 4766 (incluidas en él las 60 ptas. Del recibo nº 4167; se descuenta del total de éste. Facturas detalladas de su importe nº 4168-4179-3821-3855) ....... 1.548,00A la imprenta «La polígrafa» recibo nº 18.493 (Factura detallada nº 30297) ......................................................... 29.600,00Total pesetas gastos .......................................................................... 37.849,60

Son pesetas treinta y siete mil ochocientas cuarenta y nueve, con sesentacéntimos. Barcelona, 21 de junio de 1948[signat] M.T. Bermejo


trucció sobre el buit. A més, les monografies sobreDalí i Miró són les primeres que trenquen una llan-ça per l’art modern a Barcelona. Immediatamentdesprés, el 1949, vingueren els volums de la col·lecció«Poliedro» impulsada pel gerent de l’editorial Ome-ga, Gabriel Paricio: Miró y la imaginación, d’A. Cirici,El Cubismo, d’E. Azcoaga, i Futurismo i Dada, deRafael Benet66, etc.

Joc netJoc net és l’última edició de Cobalto quan aquestaeditorial encara opera administrativament. Surt ala llum el maig del 1953 i l’octubre del mateix any,les activitats de l’editorial es clausuren. Val a dirque apareix sense el segell de Cobalto i després d’unparèntesi d’activitats: l’anterior publicació del’editorial consta de 1951. La vida de Cobalto s’haapagat. Ho confirma, a més, que Joc net no tindràcontinuïtat, només en sortirà un número, i una difu-sió molt feble. Estava previst un segon número delqual només resta la coberta, inèdita, de Joan Ponçamb aquest títol: Joc net; és molt representativa dela seva poètica.

Joc net, de petit format, simple —consisteix entres fulls de paper plegats sense cosir— il·lustradaamb dues reproduccions en color i un dibuix a unatinta, té un encant especial. El tiratge consistia en100 exemplars en paper d’estrassa —coherentmentamb l’esperit minimal del número— i 25 en paperde fil. La seva raresa, la seva estètica minimal, lacompaginació acurada, la mateixa selecció i la qua-litat dels textos fan d’aquest número una petitaperla bibliogràfica.

Però, per què aquest nom de Joc net? SantosTorroella ens explica oralment que volia conno-tar la idea de claredat, de no admetre cap tipus deconcessió, de defugir els aspectes més dubtososde l’art i del mercat de l’art. Possiblement peraquesta raó, el número no té cap tipus de publici-tat i defuig l’estricta crònica d’exposicions i denovetats. És més, Joc net és essencialment una re-vista de creació i de pensament estètic i una apos-ta decidida per la modernitat.

Malgrat que se’n va publicar un sol número iva fer-se només la coberta del segon, Joc net ésmolt significativa per a la història de Cobalto:Joc net tanca un cicle. L’editorial s’inicia ambCobalto. Arte antiguo y moderno, una revistad’alta divulgació, neutra i aliena a qualsevol re-ferència a l’art modern, i es conclou amb aquestnúmero de Joc net que és una declaració de mo-dernitat en certs moments fins i tot agressiva.Han desaparegut l’erudició i les mencions a l’art

antic i el caràcter miscel·lani. Cobalto ha realit-zat una evolució total.

El contingut del número és una total adhesió al’anomenat art modern. És un homenatge a l’abs-tracció, i en concret a Piet Mondrian, amb textos delmateix Mondrian i J.E. Cirlot. A part, hi ha una re-flexió d’Oriol Bohigas sobre l’arquitectura contem-porània, un text de creació de Joan Brossa —aquest,amb el títol de la revista, és l’únic text en català— iun altre de Santos Torroella. I, finalment, una re-flexió no signada sobre la crítica que possiblementés de Santos Torroella. Els textos de Bohigas i elsque tracten sobre el tema de crítica són molt com-batius. En relació amb l’evolució de la posició deCobalto, hi ha un article molt revelador: «Críticay crítica de la crítica»; és la constatació del gir efec-tuat per l’editorial. Aquí, entre altres aspectes, s’iro-nitza i es censura molt durament Juan Cortés iLafuente Ferrari, un crític i un historiador que pre-cisament havien col·laborat a Cobalto. ArteAntiguo y Moderno. Naturalment, entre 1947 i 1953hi ha un salt molt important. Entremig s’han enge-gat iniciatives, tant de tipus oficial com de tipusprivat, per al desenvolupament de l’art modern.Entre altres, els Salons d’Octubre, Dau al Set, LaEscuela de Altamira, la I Bienal Hispanoamerica-na, etc. També —i això s’ha manifestat moltes ve-gades— la política estatal sobre cultura ha anatcanviant, i concretament l’etapa ministerial de RuizGiménez (1951-1956) va ser un desencadenantd’iniciatives per a la promoció de l’art modern. Amés, el número de Joc net està en relació amb unareflexió generalitzada sobre l’art abstracte que s’ini-cia a principi dels 5067 i que ens sembla que té ungran suport oficial.

Volem fer especial esment, però, d’una curiosi-tat poc coneguda: la coberta68. Amb una tipografiapopular i de caràcter abstracte o geomètric és—qui ho diria!— d’Antoni Tàpies, la qual cosa ésdifícil d’endevinar perquè s’aparta totalment de laseva trajectòria i de la seva manera d’entendre l’art.És simplement un treball d’encàrrec que volia sin-tonitzar amb l’abstracció geomètrica de Mondrian,i en aquest cas s’hi va adaptar.

La difusió i la repercussió del primer númerode Joc net va ser molt escassa. Simptomàticament,tot i haver-hi participat, ni Oriol Bohigas ni AntoniTàpies, l’esmenten en les seves memòries.

Joc net neix per un impuls, com una aventura, iaixò la diferencia de Cobalto. Arte antiguo ymoderno, darrere de la qual es va bastir unainfraestructura de suport. És una mena de cant decigne de l’editorial. Cap de les iniciatives de l’edi-torial no va reeixir, menys encara una aventura.Cobalto clausurarà definitivament les seves activi-tats l’octubre de 1953.

66. Vegeu Sebastià GASCH, «Bi-bliografia artística». Destino, 23de juliol de 1949, núm. 624.Barcelona.

67. Per exemple: L’«ExposiciónInternacional de Arte Abstractode Santander» (1953), la creaciódel «Museo de Arte Abstracto deTenerife» (1953), «Primer SalónNacional de Arte no Figurativo»a València (1956) o la constituciódel Grupo R a Barcelona (1952).També són significatius els textosde Ricardo GULLÓN, De Goya alarte abstracto (1952), AntonioARÓSTEGUI, El arte abstracto(1954), Problemas del arteabstracto (1956), que són les po-nències de crítics d’un congrés aSantander el 1953, etc.

68. Que sapiguem, només ha es-tat reproduïda per A.CIRICI, Tà-pies testimoni del silenci. EdicionsPolígrafa, Barcelona, 1970. Noconsta ni en el catàleg Tàpies Obracompleta. 1943-1960. FundacióTàpies/Polígrafa, 1988. Barcelona,dirigit i catalogat per Anna Agus-tí ni Tàpies Obra gràfica. 1947-1972, Gustavo Gili, 1973 deMariuccia Galfetti. Agraïm a Glò-ria Domènech i al personal de labiblioteca de la Fundació Tàpiesl’ajut que ens han ofert per la lo-calització d’aquesta reproducció.


Figura 19.Coberta Salvador Dalí. 1948.

Figura 20.Coberta, Joan Miró. 1949.

Figura 22.Joan Ponç. Projecte per a la coberta de Joc net. Tinta sobre paper.25 x 18 cm. 1953. Col·lecció R. i M. Santos Torroella.

Figura 21.Antoni Tàpies. Coberta Joc net 1953.


Actes corresponents a les reunions de 24 d’octubre i 2 de novembre de 1949 del’associació Cobalto 49 amb projecte de museu d’art contemporani (Arxiu SantosTorroella).

Cobalto 49

Día 24 de octubre de 1949Lugar de reunión: «Bagatela», a las diez y media de la noche.Asistieron: Ana Inés Bonín, Sra. de González, Ana Solá de Imbert, Josefina Cusí,María Teresa Bermejo, Sixto Illescas, Joan Prats, Xavier Vidal de Llobatera, JoaquínGomis, Eudaldo Serra, Jaime Mercader, José González, Jaime Sans, AlejandroCirici Pellicer, René Metrás, Victor María de Imbert, Enrique Dauner, ArturoCarbonell, R. Santos Torroella, y, ya a última hora, Rogelio Roca. También sehallaron presentes en la reunión, con carácter puramente informativo, los señoresde Rubert.

El presidente, Sr. Sixto Illescas, abre la sesión, concediendo la palabra a SantosTorroella, en funciones de secretario, quien resume el acta anterior, dando cuentade las secciones establecidas dentro del grupo, las cuales quedan constituidas en laforma y con los componentes que a continuación se indican:

Museo-conferencias: María Teresa Bermejo, Jaime Mercader, João Cabral deMelo y Victor María de Imbert.

Exposiciones: Joaquín Gomis, Xavier Vidal de Llobatera, Sra. de González.Teatro-cinema: Sebastián Gasch, Jaime Sans, René Metrás, José González.Club-biblioteca: Eudaldo Serra, Ana Inés Bonín, Ramón Marianel·lo, Roca.Música: Joan Prats, Josefina Cusí, Enrique Mulder.Revista: R. Santos Torroella, Alejandro Cirici, J. Teixidor (?).Administración: Antonio Marinel·lo.

A continuación se propone que las reuniones de grupo se celebren otro día dela semana, toda vez que Sebastián Gasch ha manifestado la imposibilidad en quese encuentra de asistir a ellas, mientras tengan lugar los lunes, en razón de susfunciones de crítico cinematográfico.

Se acuerda trasladar las reuniones a los miércoles, a las diez y media de lanoche.

Respecto al lugar de reunión. En tanto no se disponga de un local independientepara el Club, se barajan los nombres de Bagatela, Parador del Hidalgo y CasaLlibre.

Anita Solá de Imbert ofrece a tal objeto su estudio. Joan Prats y Joaquín Gomis,agradeciendo la gentileza del ofrecimiento, hacen observar los inconvenientes queuna reunión semanal acarrearía al matrimonio Imbert, y las dificultades de accesoal estudio de Anita Solá, dada la hora en que se efectúan las reuniones. SantosTorroella propone que las reuniones se celebren como hasta ahora, en un localpúblico, pero que aparte de ellas, tenga lugar mensualmente otra reunión de cambiode impresiones, aceptando el amable ofrecimiento de Anita Solá. Queda acordadoasí.

A continuación Santos Torroella informa de que el orden a seguir en lasreuniones semanales será: 1º lectura del acta anterior; 2º exposición, por parte delas secciones y a cargo de quienes representan a las mismas, de sus tareas y proyectosen curso; 3º discusión general en torno a las proposiciones efectuadas.

José González propone que se aligeren esas exposiciones semanales de loproyectado o realizado por cada sección, mediante reuniones previas de suscomponentes con los que integran el comité directivo del grupo. Santos Torroellaresponde diciendo que esto tendría el inconveniente de obligar a los componentesde dicho comité a una perdida de tiempo considerable. Cirici Pellicer modifica la

Annex documental

proposición de González en el sentido de que cada una de las secciones presente alcomité directivo, antes de las reuniones semanales, una nota por escrito de sustareas, con lo que dicho comité podría estudiarlas y resolver acerca de ellas en unasola junta. Acéptase así.

A continuación los encargados de cada sección dan cuenta de las gestionesrealizadas.

Sección Museo (María Teresa Bermejo): Da cuenta de la visita efectuada al Sr. Ainaudde Lasarte, hallándole en las mejores disposiciones para facilitar un local para lainstalación del Museo. El Sr. Ainaud ha ofrecido su apoyo para que se le cedan alMuseo dos salas del Palacio de la Virreina, una vez concluida su restauración.Entre tanto que esta se concluya, pone a disposición de Cobalto 49 algunas salasdel Museo del Parque de la Ciudadela.

Propónese enviar una carta de agradecimiento al Sr. Ainaud, así como tambiénse felicita a María Teresa por el buen éxito de su gestión.

Sección de Exposiciones (X. Vidal de Llobatera): Da cuenta de la exposición enproyecto de los pintores Ponç, Tàpies y Cuixart y de la visita efectuada, en compañíade Joaquín Gomis y Joan Prats, al Sr. Deffontaines, director del Instituto Francés,para solicitar de éste último la cesión de una de sus salas. El Sr. Deffontaines accedióa dicha petición, si bien poniendo algunas condiciones: que la exposición no tuvieracarácter comercial, que se tuviera al corriente de la mismas al Círculo Maillol yque en los días que se celebraran conferencias, quedara dicha sala hábil para lasmismas. Aceptadas las dos primeras condiciones, para obviar los inconvenientesde la última, se propone que la exposición tenga lugar en la segunda quincena delmes de diciembre, fecha en la que, por ser de vacaciones en el Instituto Francés, nose celebrará ninguna de dichas conferencias, Todo queda pendiente de una nuevavisita al Sr. Deffontaines para concretar los puntos que han quedado en suspenso.

Da cuenta así mismo de la proyectada exposición de arte popular japonés, conobras pertenecientes a Celso, Gomis y Eudaldo Serra, la cual propone Vidal deLlobatera que se complete con dibujos infantiles japoneses que pueden solicitarsedel escultor Angel Ferrant, quien posee una colección de los mismos. Se haefectuado una gestión cerca del Círculo Artístico, cuyo presidente, el Vizconde deGüell, visitado por María Teresa Bermejo, se ha mostrado propicio a patrocinar laexposición. Vidal de Llobatera propone que esta exposición se celebre después dela de Ponç, Tàpies y Cuixart; lo que se acepta, así como también la sugerencia deque el numero de Cobalto 49 que aparezca por entonces se dedique a la exposiciónde éstos últimos.

Sección de Teatro y Cinema (Sans): Las actividades de esta sección se hallan enestudio.

Sección de Música (Joan Prats): Propone que se celebre una sesión de audición dediscos de música actual popular y «clásica», moderna, «jazz», toda vez que el prin-cipio no resultaría posible, por los gastos tan elevados que supondría, organizarotros conciertos. Existe, sin embargo, una posibilidad que la sección tiene en estu-dio: la de aprovechar los conciertos que el Círculo Manuel de Falla darápróximamente en el Ateneo, para hacer una selección de las obras interpretadas yorganizar con ellas una recital para Cobalto, con lo que los gastos serían mínimos,ya que no se tendrían que pagar los ensayos.

Otra dificultad es la de encontrar un local adecuado. Para la audición de dis-cos de música moderna, María Teresa Bermejo propone que se solicite el local delHot Club. Prats, en nombre de la selección, lo considera oportuno, y quedaacordado que se visitará al presidente de dicho Club para concertar la mencionadaaudición. Se acepta.

Mercader propone que se atraiga al grupo al compositor Altisent.


Sección de Club. Conferencias y biblioteca (Ana Inés Bonín). Da cuenta de lasdificultades de esta sección para hallar un local adecuado. Considera que es urgenteresolver este problema, toda vez que de ello depende el que se inscriban nuevossocios. Propone que se cree una cuota aparte para socios de club. Santos Torroellaresponde que ello es innecesario, toda vez que ya queda sobreentendida dichacuota en la suscripción, que es la que legalmente no supone ningún posiblecontratiempo; por otra parte, siendo el club, por así decirlo, el centro de nuestrasactividades, lógicamente quien pertenezca a él debe pertenecer al grupo en sí.

Sección de Revista (Santos Torroella): Da cuenta de hallarse un número ya preparadodesde hace tiempo, pero que ahora ha de completarse con algunas notas deactualidad.Aprobada [manuscrit].

Cobalto 49Día 2 de noviembre de 1949Lugar de reunión: «Bagatela», a las diez y media de la noche.Asistieron Ana Inés Bonín, Sra. de González, Ana Solá de Imbert, Josefina Cusí,Sra. de Teixidor y María Teresa Bermejo; Xavier Vidal de Llobatera, Joaquín Gomis.Jaime Mercader, José González, Alejandro Cirici Pellicer, Victor María de Imbert,Juan Teixidor, Enrique Dauner, Altisent, João Cabral de Melo, Rogelio Roca, JoanPrats, Antonio y Ramón Marinel·lo y Rafael Santos Torroella.

Por ausencia de Sixto Illescas, hace las veces de presidente Joan Prats. Se lee yaprueba el acta de la reunión anterior. Acto seguido las diferentes secciones dancuenta de sus actividades.

Exposiciones (Vidal de Llobatera): Comunica que en compañía de la Sra. deGonzález y de Joaquín Gomis visitaron a M. Deffontaines para ponerse de acuerdoacerca de la proyectada exposición sobre Ponç, Tàpies y Cuixart. Hablando conalgunos componentes del Cercle Maillol, los hallaron en las mejores disposicionesrespecto a nuestras actividades, no solo ofreciendo su colaboración sino inclusodando a entender que aceptarían nuestras orientaciones. Posteriormente, CiriciPellicer manifiesta haber recogido algunas manifestaciones no tan generosas delos componentes del mencionado Círculo. Se consideró con M. Deffontaines laconveniencia de inaugurar la exposición el día 17 de diciembre, fecha con la cual sehan mostrado conformes los expositores. La duración de la misma podía ser hastael 3 de enero, si bien podría prorrogarse hasta Reyes, toda vez que hasta tal fechasolo se pronunciaría, por M. Deffontaines, una conferencia en la sala que ocuparíala exposición. En cuanto a la redacción del catálogo, Vidal de Llobatera da cuentade los deseos expresados por M. Deffontaines acerca de que en la portada delmismo no figurasen los nombres de los artistas, presentando a éstos bajo una rú-brica general que podría ser, por ejemplo: «¿Existe el arte abstracto?». Se discuteampliamente la rúbrica en cuestión, desechando la propuesta por M. Deffontainesy acordando que sea la de: «Un aspecto de la joven pintura catalana».

Museos (María Teresa Bermejo): Expone las gestiones que está realizando la seccióncon vistas a hallar un local adecuado. Se sugiere la conveniencia y posibilidad,aceptando indicaciones del Sr. Ainaud, de conseguir el edificio que ocupaactualmente el Instituto del Teatro, o el Palacio Guell de la calle Conde del Asalto,si dicho instituto no se trasladase a él, como está anunciado. Santos Torroella exponesu opinión considerando preferible, para evitar recelos y contrariedades, laaceptación de algún local más modesto, o de algunas salas en edificio que por estardestinado ya a Museo —como el de la Virreina o el del Parque de la Ciudadela—supusiera siempre alguna protección para nosotros. Se deja en suspenso la decisiónhasta tanto que se conozca las salas del Museo del Parque de la Ciudadela que elSr. Ainaud de Lasarte se ha brindado a concedernos temporalmente.

Club (Ana Inés Bonín): Manifiesta que aún no ha podido entrevistarse con ladueña del Parador del Hidalgo; pero que no habrá inconveniente en que la próximareunión se celebre allí. Queda acordado.

Cineclub-teatro: Hallándose ausentes nuestros compañeros, el Sr. González notiene nada que comunicar.

Revista (Santos Torroella): Su reaparición se halla en espera de que se resuelva lacuestión de la imprenta donde deba tirarse. Sixto Illescas quedó en hacer algunagestión a este respecto.

Música (Joan Prats): Comunica que la 1ª audición comentada de músicacontemporánea organizada por el grupo tendrá lugar los días 14 y 17 de loscorrientes, habiéndose subdividido en dos sesiones, ambas con idénticaprogramación, con objeto de que todos puedan asistir a ella ya que el local del HotClub donde habrán de celebrarse es de escasa capacidad. El programa es el siguiente:audición del Cuarteto Nº. 5 de Bela Bartok, comentado por Enrique Dauner, yuna selección de música de Jazz de Louis Armstrong, con comentarios de AlfredoPapo, secretario presidente del Hot Club de Barcelona.

El compositor Sr. Altisent, que se halla presente, ofrece su colaboración yconsejo, si bien por escasez de tiempo no podrá tomar parte activa en nuestrastareas.

El Sr. González manifiesta su deseo de conocer el contrato privado existenteentre Cobalto y la Junta Directiva, en virtud del cual se constituyó el grupo. Pratsmanifiesta que se satisfará su deseo en la próxima reunión.

Proyecto del museoPropósitos:a) Reunir un fondo permanente de obras representativas del arte de nuestro tiempo,las cuales, por unas u otras razones, no figuran en los museos oficiales de Barcelona.b) Asimismo, prestar acogida con carácter transitorio a aquellas obras que, siendoigualmente representativas, por pertenecer a particulares, no formen parte de estefondo permanente, aunque su ingreso y devolución se regirá por normas quepermitan una estancia de dichas obras en el Museo suficiente para que un grannúmero de visitantes pueda tener ocasión de conocerlas.c) Incrementar la cultura artística en torno a los diversos aspectos del artecontemporáneo por todos los medios posibles: conferencias, cursillos,publicaciones, edicion e importación de postales y reproducciones, etc.

OrganizaciónA. Sostenimiento del MuseoEl Museo se nutrirá con los fondos obtenidos:1º por los donativos de particulares.2º por la venta de entradas para visitar el Museo.3º por los beneficios obtenidos con la venta de catálogos, libros, postales yreproducciones de arte.

B. Formación del MuseoLas obras que integren el Museo pueden proceder:1º de adquisición efectuada por el propio Museo con los fondos de su propiedad.2º de donación hecha por particulares, con carácter definitivo.3ª de obras cedidas en calidad de préstamo por un lapso de tiempo determinado.

Para que una obra entre en el Museo mediante la adquisición efectuada consus propios recursos, será preciso que sea sometida previamente al examen ydecisión de la Junta de Cobalto 49, que es también la que debe decidir acerca de laconveniencia o no de aceptar los donativos ofrecidos por particulares.

Las obras cedidas en calidad de préstamo deberán someterse a las siguientesnormas:a) Hallarse en perfecto estado de conservación.b) Venir previstas de sus bastidores y marcos correspondientes.c) Obligarse sus propietarios a no retirarlas del Museo hasta transcurrido un año a

partir de la fecha de ingreso en el mismo.d) Al ingresar dichas obras en el Museo se extenderá un recibo a nombre de cada

propietario, en el cual se harán constar los compromisos aceptados tanto porparte del Museo como del donante.

C. Dirección del MuseoAl frente del Museo figurará una junta directiva integrada por los mismos quedentro del grupo Cobalto 49 tengan a sus cargo la sección correspondiente.

[manuscrit, sic]— ultimar demarches s/. casa— ultimar relación de possibles donaciones y empréstitos (posteriormente, pen-

sar en clasificar los quadros e en organizar el catálogo explicativo).


Figura 23.Cobalto 49. Boletín interior de actividades y noticias. número 1. 1950. Davant i darrere.

LOCVS AMŒNVS Cobalto, història d’una iniciativa editorial ... · PDF fileEn...

Documents

Transcript of LOCVS AMŒNVS Cobalto, història d’una iniciativa editorial ... · PDF fileEn...