MAI ES TARD PER SER FELIÇ

Tot va començar un dia normal i corrent. David era un nen de 13 anys, poc sociable i molt negatiu a l’hora de

pensar... com cada dia s'aixecava del llit trist sabent que havia d'anar a l'escola.. Esmorzava i desprès agafava l'autocar,

sense ganes de parlar de jugar, i enfadat...

pensant en tornar a casa i tancar-se a l'habitació.

Els seus pares ja no podien mes veien que el seu fill no era feliç ja que li costava relacionar-se amb els altres nens i això l'impedia fer moltes coses com

per exemple divertir-se com la resta de nois.Van estar una bona estona pensant possibles

solucions que poguessin arreglar l'estat d’ànim de David i a l'hora que faci que s'integri bé amb els

altres nens. Desprès d'estar una bona estona buscant solucions, se'ls va ocórrer una que creien

que li podia anar be i a l'hora que podia divertir-se.

Desprès de parlar ells dos van decidir explicar-li a David quina era la idea, a veure que li semblava. Ell va dir que li semblava

gairebé impossible que alguna cosa anés a canviar que la situació anava a ser la mateixa però tampoc va dir que no. Al

mateix cap de setmana el van apuntar a un campament ja que la setmana de desprès era festa.

Va arribar el cap de setmana i els pares el van portar al campament, David seguia amb la mateixa actitud pensant en negatiu i apartat de tothom. quan van arribar els altres nens els monitors van arribar els altres nens els monitors van començar a grups. els nens no estaven d'acord ja que gairebé tos tenien els seus grupets, però els monitors van

decidir que el millor era que els fessin ells.

Els monitors abans de fer els grups van fer que els nens es coneixesin una mica i per començar els

van fer posar-se en una rotllana i van dir cada un el seu nom i alguna cosa que els hi agrades com

per exemple algun plat de menjar o esport. A continuació van decidir entre tots fer un joc per

conèixer-se millor. David no volia jugar ja que mai havia tingut iniciativa per res ni participava. La resta de nens van començar a jugar i ell es va asseure en un racó sol observant a la resta.

El joc que estaven jugant els seus companys li va crida molt l'atenció semblava que li agrades, però n’obstant no volia anar per por a que algú li digues alguna cosa. Al cap de 5 minuts sense que ell es donges compte se li va a acostar un noi de la seva edat que també estava al seu grup, ell en aquell moment es va asustar per que no s'ho esperava i tampoc savia que volia. el nen el va mirar i li va fer un somriure de orella a orella i seguidament li va dir: - hola hem dic Tony, tu qui ets? com et dius? ell no sabia que dir ni com reaccionar davant aquell moment inesperat. David amb cara trista i a la vegada enfadat li va respondre: - jo hem dic David... En Tony li va preguntar que li pasava que perquè no estava jugant amb ells i estava tot sol assegut i trist. Ell li va respondre que no volia jugar perquè no tenia amics i que per tant ells es riurien. El Tony li va respondre que ja tenia un que ell volia ser el seu noi amic, que ell no es riuria i que sisplau jugues amb ell. David no s'ho podia creure era el primer cop que algú l'acceptava i li deia de jugar. Ell es va aixecar molt entusiasmat i el va abraçar molt fort, en Tony el va somriure. I van anar els dos a jugar amb la resta dels companys.

Desprès de jugar amb la resta tots van proposar anar al bosc i els monitors van

acceptar . Els van fer anar a canviar-se de roba i a que es posessin la roba mes

adequada per anar a la muntanya. Van agafar les motxilles i van començar a

caminar.

Els nens no paraven de fer preguntes sobre els animals que anaven veien, eres molt curiosos. David estava molt content fins que de sobte els nens van començar a cridar al veure que David tenia una abella al coll per la part de darrere. En David es va posar molt nerviós i va començar a cridar i a córrer. En un d’aquells moments l’abella el va picar. En pobre David va començar a plorar cada cop més per que li feia molt mal fins que dos monitors i en Tony el van tranquil·litzar. En Tony li va dir: David no passa res veuràs com et cures no ploris. Els monitors van treure-li i li van posar gel. Al cap de 10 minuts ja s’havia relaxat una mica i la picada estava millor. Van continuar l’excursió i van arribar a la casa de colònies.

Desprès d'arribar van sopar, es van rentar les dents i es van ficar al llit, estaven tan cansats de tot el dia que no van voler ni fe un joc de nit. David es va ficar al llit i va recordar el dia sencer. Per una vegada marchava al llit content i amb ganes de llevar-se, no s’ho podia creure.

Van passar els dies com minuts per en David quant es va voler adonar ja havia passat una setmana sencere. Quan va ser el dia de marchar en David

no volia despedir-se ho va gaudir aquella setmana com mai. Tenia clar que aquella

vivència era innolvidable i que li va ajudar molt a pensar i adonar-se que mai es tard per ser feliç.

FIN