Minories ètniques i política d’habitatge social a europa...Índex 0. Introducció / 41....

Minories ètniques i política d’habitatge social a europa

Mikel Aramburu Otazu2006

Minories ètniques i política d’habitatge social a Europa

Mikel Aramburu Otazu

Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambient i HabitatgeSecretaria d’Habitatge

© Mikel Aramburu Otazu, 2006

Disseny i maquetació: Cla-sePrimera edició: octubre de 2009Tiratge: 1.000 exemplarsImpressió: INOM, SADipòsit Legal: B-36.963-2009

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Aramburu, Mikel

Minories ètniques i política d’habitatge social a EuropaBibliografiaI. Catalunya. Secretaria d’Habitatge II. Títol1. Immigrants – Habitatge – Unió Europea, Països de la 2. Habitatge públic – Unió Europea, Països de la 3. Unió Europea, Països de la – Política de l’habitatge351.778.5--054.6(4-6)

Índex0. Introducció / 4

1. Panoràmica de l’habitatge social a Europa / 14

2. El discurs de la mescla social / 28

3. Polítiques de gestió de les minories ètniques a l’habitatge social / 44

4. Examen crític de la mescla social residencial / 76

Bibliografia / 96

Aramburu, Mikel

Minories ètniques i política d’habitatge social a EuropaBibliografiaI. Catalunya. Secretaria d’Habitatge II. Títol1. Immigrants – Habitatge – Unió Europea, Països de la 2. Habitatge públic – Unió Europea, Països de la 3. Unió Europea, Països de la – Política de l’habitatge351.778.5--054.6(4-6)

1 - Panoràmica de l’habitatge social a Europa

0 - Introducció

Introducció

6 / 7

L’objectiu d’aquest treball de recerca bibliogràfica és identificar i explorar alguns dels principals models d’anàlisi, respostes diferenciades i itineraris seguits en el tractament de les minories ètniques en alguns parcs d’habitatge social a Europa, tot posant especial atenció en fer una anàlisi diacrònica que ens permeti valorar els processos de les experiències europees. En aquesta introducció es defineixen els tres termes que emmarquen la recerca: minories ètniques, polítiques d’habitatge social, i, Europa.

Com a resultat dels canvis sociodemogràfics que viu Catalunya en el moment actual, una part important dels usuaris potencials de l’habitatge protegit en general i del lloguer social en particular és la població procedent de la immigració de països extracomunitaris.

La segregació urbana i la possible concentració de població immigrada en els parcs públics és una qüestió que genera preocupació des del punt de vista social i polític. Al mateix temps, introduir criteris “ètnics” en l’accés i la gestió dels parcs públics no encaixa fàcilment des de la perspectiva dels “principis ciutadanistes”. La por a l’augment de la concentració d’immigrants a través dels parcs d’habitatge social pot actuar com un fre al desenvolupament d’aquests tipus de promocions.

Aquest informe analitza com s’ha abordat la problemàtica de l’accés i la gestió de les “minories ètniques” en els parcs europeus d’habitatge social, amb el convenciment que pot ser útil conèixer l’experiència d’altres països europeus en aquesta matèria.

L’informe desenvolupa, a partir de material bibliogràfic i documental, un estat de la qüestió de l’accés i la gestió de les minories ètniques als parcs d’habitatge social a Europa. Més que un estudi exhaustiu de com s’aborda

0 - Introducció

la qüestió a tots els països europeus, l’objectiu és identificar i explorar alguns dels principals models d’abordatge, respostes diferenciades i itineraris seguits en el tractament de les minories en els parcs d’habitatge social, tot posant especial cura a fer una anàlisi diacrònica que ens permeti valorar processos de les experiències europees.

El treball de recerca bibliogràfica aborda les qüestions plantejades mitjançant l’accés a fonts documentals i bibliogràfiques escrites en anglès i francès. Aquest tipus de fonts utilitzades planteja alguns límits pel que fa a la informació obtinguda. La primera limitació és que no s’accedeix a la bibliografia existent en altres idiomes. La segona és que les fonts són d’una naturalesa fonamentalment “acadèmica”, dels estudiosos de l’habitatge social, que tenen una perspectiva distanciada i crítica de les pràctiques existents al sector. Aquest informe ofereix, doncs, una panoràmica de les polítiques d’habitatge social en relació amb les minories ètniques que està mediatitzada per les interpretacions acadèmiques dels que han estudiat aquesta problemàtica. En un treball posterior, una vegada s’hagin identificat els models i experiències més significatius, es pot iniciar un treball més aprofundit sobre algunes experiències concretes que accedeixi directament als actors que intervenen en la gestió de l’habitatge social.

Per començar a delimitar l’abast de l’informe potser és necessari avançar una definició dels principals conceptes continguts al títol: “minories ètniques i polítiques d’habitatge social a Europa”.

Minories ètniques

Amb el terme “minories ètniques” ens referim a la població originària de la immigració de fora de la UE, i no a qualsevol minoria ètnica. A Europa hi ha minories ètniques que no tenen un origen estranger –o bé aquest és molt llunyà, com és el cas dels gitanos– i que no considerarem en aquest informe, ja que pensem que aquests grups plantegen una problemàtica diferent, encara que amb molts punts en comú respecte a les poblacions d’origen immigrant i, a més, són poc nombrosos als països que inclou l’informe. Encara que no és una designació plenament

8 / 9

satisfactòria, fem servir el terme “minories ètniques” per referir-nos a aquelles persones que procedeixen de la immigració de fora de la UE per una raó, en primer lloc, d’homologació internacional, ja que és el concepte que es troba més estès a la bibliografia internacional, especialment a l’anglosaxona. D’altra banda, tractar aquesta població en termes d’immigració resultaria problemàtic. A diferència del que passa als països del sud d’Europa, on el fenomen immigratori és molt recent –de l’última dècada, pràcticament–, en els països del centre i el nord d’Europa ja fa dècades que la immigració extraeuropea ha adquirit un volum important. Molts dels fills d’aquests immigrants han nascut i han adquirit la nacionalitat dels països d’acollida. No seria semànticament correcte, doncs, anomenar-los “estrangers”, “immigrants” o “immigrats”, tot i que en aquest text farem servir aquests termes de tant en tant. Tot i així, molts d’aquests fills i néts dels primers immigrants, lluny d’haver-se diluït en la majoria nacional, encara són percebuts com una categoria social especial, forana i problemàtica. En l’imaginari públic se’ls associa més amb els nous migrants estrangers que han continuat arribant d’aquests països que amb els seus propis conciutadans. Formen una categoria social percebuda com a diferent pel grup majoritari, els límits de la qual són difícils d’identificar des del punt de vista estadístic, sobretot tenint en compte que les pràctiques d’identificació ètnica varien molt d’un país a un altre. Per exemple, al Regne Unit, el cens recull la identitat ètnica dels ciutadans des del 1991, mentre que França, estadísticament i oficialment, continua sense distingir els ciutadans segons el seu origen, tot i que socialment les distincions són molt marcades. Si hi afegim l’existència de no poques herències i d’identitats híbrides i mestisses, ens podem fer una idea de les dificultats que comporta mesurar aquesta categoria social.

Malgrat nombroses trajectòries d’integració socioeconòmica plenament exitoses, els membres de les “minories ètniques” tenen moltes més probabilitats que les persones d’origen nacional de ser pobres, de no tenir feina, de tenir menys qualificació educativa i laboral, i de viure en habitatges més densos, de pitjor qualitat i ubicats en zones de mala reputació. Però segurament els desavantatges que pateixen estan més relacionats amb el lloc que ocupen en l’estructura de classes i la seva discriminació com a “no blancs” o “no nacionals” que amb la seva etnicitat, és a dir, amb la seva diferència cultural. Es tracta d’una

0 - Introducció

població extremadament diversa quant a usos i costums, no només entre diferents països d’origen, sinó també entre diferents generacions, circumstàncies socials, experiències i estils de vida, per la qual cosa la caracterització “ètnica” d’aquestes poblacions tampoc no està exempta de problemes conceptuals.

La política

No va ser fins a finals dels 70, en el moment que els treballadors immigrants van portar les seves famílies i es va fer palès que es tractava d’una població que s’assentava definitivament als països europeus, quan les persones originàries de la immigració van començar a accedir als parcs d’habitatge social en nombre significatiu. Alguns països van haver de treure disposicions legals que els negaven l’accés. Una vegada superats aquests impediments, van subsistir pràctiques discriminatòries per part dels gestors de l’habitatge social. La lluita contra aquestes pràctiques va ocupar l’agenda contra l’exclusió residencial de nombrosos agents, tant oficials com no governamentals, durant els 80 i 90. Fruit d’aquesta vigilància, va augmentar força la presència de les minories a certs sectors del parc social, fins al punt que, actualment, a principis del segle XXI, la percepció més estesa és que hi ha una excessiva concentració d’aquesta població en el parc d’habitatge social, davant la qual s’ha estès amb rapidesa l’antídot de la “mescla social”.

Actualment, doncs, analitzar la política envers les minories ètniques als parcs socials europeus passa necessàriament per considerar amb profunditat el discurs i les polítiques de “mescla social”. Es tracta d’un discurs que s’ha estès amb força, encara que amb diferents graus d’intensitat, per tots els països europeus, alarmats davant la segregació urbana, afavorida, entre d’altres factors, per l’accés de les minories ètniques al parc social. El discurs de la mescla social (social mix, mixité social, equilibri social, reestructuració urbana, cohesió comunitària...) reclama una distribució més equitativa de les classes socials i, especialment, de les minories ètniques a l’espai urbà a través de la política d’habitatge en general i d’habitatge social en particular. El principi de mescla social

10 / 11

s’aplica a diferents àmbits de les polítiques d’habitatge: renovació urbana i remodelació de barris, noves promocions i noves tipologies de tinença, criteris d’adjudicació i de gestió del parc social, etc. Evidentment, tots aquests àmbits són d’una gran complexitat i van molt més enllà de la qüestió dels grups ètnics, però aquí simplement intentarem apuntar quin és el paper que hi juguen les minories immigrades.

Habitatge social

Normalment, s’anomena “habitatge social” l’habitatge de lloguer que es regula per regles diferents a les purament “de mercat”. L’habitatge de lloguer social pot ser de propietat i gestió pública o privada. En aquest últim cas, les entitats sense ànim de lucre actuen amb diferents sistemes de suport públic. La qüestió de si l’habitatge social ha de tenir com a destinataris prioritaris les llars més vulnerables o, al contrari, tothom ha de tenir les mateixes possibilitats d’accés és quelcom molt controvertit i que ha rebut diverses respostes segons diferents països i períodes. Avui en dia, aquest tipus d’habitatge constitueix l’allotjament de prop del 20% dels europeus, encara que està representat d’una manera molt desigual entre els diferents països.

Tot i que aquest informe se centra exclusivament en aquest tipus de tinença, som conscients de les limitacions que planteja analitzar l’habitatge social de manera aïllada respecte a altres dispositius d’integració residencial. En aquest sentit, cal tenir en compte que habitatge social i política social d’habitatge no són sinònims. L’habitatge social només és un dels instruments, encara que històricament el més important, de les polítiques socials d’habitatge. Entre els diversos mecanismes d’inclusió residencial diferents a l’habitatge social stricto sensu, cal esmentar, entre d’altres, els ajuts per pagar el lloguer en el mercat privat que existeixen a tots els països europeus, a excepció dels mediterranis, l’allotjament d’inserció temporal per a persones amb un perfil d’alta vulnerabilitat, les mesures per afavorir l’accés a la propietat per a famílies de baixa renda, la lluita contra la discriminació en el mercat privat de lloguer, etc. Un coneixement a fons de les funcions de l’habitatge de lloguer social en la inclusió residencial de les minories ètniques a cada país requeriria prendre

0 - Introducció

en consideració les seves connexions amb aquests altres mecanismes d’integració. Però això aniria més enllà dels mitjans disponibles i de l’abast d’aquest informe, centrat en la identificació de les principals coordenades que intervenen en la gestió de les minories en el parc social.

Europa

En aquest document, quan parlem d’Europa ens referim, en primer lloc, a la regió que correspon a l’antiga Europa occidental, on l’habitatge social va jugar un paper fonamental dins l’estat del benestar en una economia capitalista. Ens interessen especialment els països que van tenir alhora un important parc d’habitatge social i un volum considerable d’immigració importada de fora de la UE. I dins d’aquests, pararem especial atenció a tres països: França, el Regne Unit, especialment Anglaterra, i Holanda. Això obeeix, en primer lloc, a raons pragmàtiques, ja que aquests són els països sobre els quals hi ha més bibliografia i documentació en anglès i francès. Però també per raons teòriques, ja que constitueixen tres models diferents d’abordar la integració de les minories immigrades que també s’expressen en els criteris de gestió de l’habitatge social.

Tradicionalment, s’oposen el model pluralista de ciutadania “a l’anglesa”, que reconeix l’expressió pública dels grups particulars, i el model unitari de ciutadania “a la francesa”, que no reconeix cap mediació comunitària entre l’individu i l’Estat. Aquesta contraposició tradicional entre ambdós models continua tenint sentit, i s’expressa clarament en les maneres que tenen tots dos països d’abordar la gestió de l’habitatge social. La dicotomia pot servir-nos també com una contraposició entre dos “tipus ideals”, dos extrems entre els quals hi ha un contínuum on la resta de països ocupen posicions intermèdies. En aquest sentit, l’exemple holandès és particularment interessant perquè podríem dir que ha evolucionat des d’una posició pluralista a una assimilacionista. Val a dir que tots aquests models presenten diferències i similituds complexes, subjectes, a més, a un important dinamisme.

El capítol 1 presenta breument els principals trets de l’habitatge social a Europa, especialment pel que fa a les tendències històriques

12 / 13

de configuració social del parc i l’accés de les minories ètniques. Posteriorment, aborda més extensament el discurs de la mescla social per la importància que té en l’estructuració de la relació entre habitatge social i immigració. El capítol 2 para atenció a les diferents fases històriques i contextos polítics d’aparició i enunciació d’aquest discurs. El capítol 3 analitza l’operacionalització d’aquest principi a través de diferents estratègies de la política d’habitatge social. Finalment, el capítol 4 examina críticament el discurs de la mescla social en relació amb les evidències empíriques disponibles i les seves possibles conseqüències polítiques.

/ 1515

1

Panoràmica de l’habitatge social a Europa


16 / 17

Els països europeus han vist com a les últimes dècades canviava significativament el perfil del llogater de l’habitatge social, i s’accentuava el procés del que s’anomena residualització: l’habitatge social, deteriorat i sense inversió, es destina prioritàriament a les llars més pobres, mentre que les classes mitjanes accedeixen a la promoció d’una oferta de qualitat, a l’altura de les seves aspiracions. Es produeix, doncs, un procés de segmentació i segregació del parc social. Pel que fa a les minories ètniques, en la majoria de països els estrangers van haver d’esperar un temps fins a tenir ple dret a l’habitatge social. Amb el temps, aquest accés ha augmentat molt, però sol estar circumscrit al parc desvaloritzat, tot i que varia molt segons els col·lectius i els països.

Els anys cinquanta, en una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial, la construcció d’habitatges va esdevenir una de les principals prioritats polítiques de l’anomenat estat del benestar. Aquest esforç constructor dins les polítiques de benestar va continuar durant els seixanta i setanta per la pressió generada per la formació de noves llars i el procés d’urbanització accelerada. En aquest context, a la majoria de països d’Europa occidental es va crear una oferta molt potent d’habitatge social de lloguer. I, tot i que des dels anys 80 s’ha ralentitzat força la promoció d’habitatge social, aquest continua sent un tipus de tinença important en la majoria de països europeus.

La provisió i gestió d’habitatge social ha estat històricament una prerrogativa pública, de l’estat central o dels municipis. Amb el temps,


els països més centralitzats han cedit competències en la gestió de l’habitatge social als ajuntaments, encara que aquests operen d’acord amb regulacions nacionals. Amb tot, en les últimes dècades, ha augmentat força la transferència de la propietat i/o la gestió de porcions importants del parc social cap a empreses i associacions sense ànim de lucre. Això s’ha fet, fonamentalment, per motius d’estalvi pressupostari davant la despesa que generava la gestió d’aquest parc, però també perquè aquestes entitats han demostrat ser capaces de gestionar-lo d’una manera més innovadora i eficaç (Trilla 2001). Tot i així, aquesta tendència de reducció de la despesa s’ha traduït també en la reducció de les subvencions públiques per a la construcció i la gestió de l’habitatge social. Això fa que les associacions gestionàries hagin d’actuar cada vegada amb més criteris de mercat i, conseqüentment, la tendència és disminuir la diferència entre les rendes de lloguer del parc social i del mercat privat. Per a les classes més precaritzades, aquesta pujada de les rendes de lloguer ha estat apaivagada, en part o totalment, pels subsidis personalitzats per al pagament de lloguer, que han substituït, a la majoria de països, els “ajuts a la pedra”. Per a les classes mitjanes i altes, però, l’habitatge social ha perdut atractiu econòmic en comparació d’altres tinences.

Habitatge social sobre el total del parc d’habitatge a la UE-15 (2001-2002)

Font: elaboració pròpia a partir de Cecodhas 2006

40%

30%

20%

10%

0%

Holanda

Suècia

Austria

Regne Unit

Dinamarca

França

Finlàndia

Irlanda

Bèlgica

Itàlia

Alemanya

Portugal

Espanya

Grècia

18 / 19

En la bibliografia especialitzada hi ha diferents sistemes de classificació dels models de provisió d’habitatge a Europa que pivoten sobre el paper que hi juga l’habitatge social. Per exemple, Kemeny parla de dos models: l’unitari i el dualista (Kemeny i Lowe 1998). Aquests dos models, amb el temps, han anat convergint, tot i que es mantenen diferències importants:

>> El model unitari seria el de la socialdemocràcia clàssica, on la provisió d’habitatge és un dret bàsic i universal del welfare state (estat del benestar). L’habitatge social proveït per l’Estat és atractiu i competeix amb la propietat com a tipus de tinença adreçada a tot el ventall de classes socials. És el cas de Suècia, del Regne Unit fins als vuitanta, i d’Holanda fins als noranta.

>> El model dualista correspondria als sistemes de benestar més liberals, on hi ha un sistema d’habitatge dual: l’habitatge social, encara que important, és minoritari, i s’adreça prioritàriament a les llars amb ingressos baixos, mentre que la major part de la població és propietària. Aquí, en certa mesura, l’habitatge social és un tipus de tinença estigmatitzada.

En alguns països europeus l’habitatge de lloguer social és poc important o fins i tot marginal1. Alguns països disposen de sistemes concertats amb el mercat privat de lloguer perquè aquest també proveeixi allotjament sota criteris socials. Alemanya seria el cas paradigmàtic, però la concertació amb el mercat privat és una tendència present a la majoria de països. Altres països tenen un sistema que descansa quasi enterament sobre l’accés a l’habitatge de propietat, com passa als països mediterranis, i l’Estat pràcticament no intervé a l’hora de proveir d’habitatge els sectors més vulnerables.

A grans trets, es pot dir que, amb el temps, als països que compten amb un parc important d’habitatge social, el model socialdemòcrata ha evolucionat cap al dual. A la majoria de països, el gruix de les classes mitjanes i treballadores són propietàries, mentre que l’habitatge social ha accentuat el procés del que s’anomena “residualització”.

1 A Alemanya, l’estatus social de l’habitatge social és temporal: així que els subsidis s’acaben, l’estoc de lloguer social passa al mercat privat de lloguer. Aquesta és una de les raons per les quals el lloguer privat és molt superior al lloguer social.

1.1 Residualització de l’habitatge social

En la bibliografia sobre habitatge, el terme “residualització” va aparèixer per primera vegada en relació amb les transformacions de l’habitatge de lloguer social a la Gran Bretanya dels 80, arran dels canvis introduïts pels governs de Margaret Thatcher en el perfil social de les diferents tinences, uns canvis que marcarien una tendència internacional: l’habitatge municipal, mancat d’inversió en manteniment i millora, s’adreça a les llars amb menys ingressos, mentre que per a la resta s’incentiva l’accés a la propietat (Murie et al. 2003).Al Regne Unit, fins als anys 70, les rendes dels habitatges de lloguer social no reflectien el preu del sòl o de l’habitatge, i l’accés no depenia dels ingressos dels sol·licitants. Com que la qualitat de les edificacions era bona, la gent hi continuava vivint malgrat que els seus ingressos augmentessin. D’aquesta manera, la classe obrera i mitjana ocupava el parc social, mentre que els treballadors no qualificats i les minories ètniques vivien en l’habitatge privat de baixa qualitat. Amb l’arribada de Thatcher al Govern, es va fomentar l’accés de les classes mitjanes a l’habitatge de propietat. D’una banda, van millorar les condicions dels crèdits hipotecaris i, de l’altra, davant la reducció dràstica dels ajuts públics, els gestors de l’habitatge social van haver de pujar les rendes de lloguer per autofinançar-se. Les subvencions públiques es van restringir als ajuts personals al pagament del lloguer per a les famílies amb recursos escassos. Les famílies que pels seus recursos no podien acollir-se a les subvencions personalitzades per al pagament del lloguer van veure desincentivada així la seva permanència en el sector social (van der Heijden 2001: 335). A més, a través del programa right to buy, es va vendre als inquilins una part substancial, pràcticament un terç, del parc social. Com a resultat, va canviar significativament el perfil de l’inquilí del parc social.

Fins a cert punt, aquestes transformacions són, potser sense adquirir el caràcter paradigmàtic de les reformes thatcheristes, extensibles a tot el parc social europeu. En general, s’ha evolucionat cap a un sistema d’habitatge més orientat per valors de mercat i amb un grau d’inversió pública decreixent. D’altra banda, les condicions d’accés a l’habitatge social s’han endurit. Es van exigir ingressos màxims on no hi eren i es va destinar un percentatge del parc a les situacions de major necessitat social (Beckhowen et al. 2006). Tot plegat ha fet que s’hagi anat configurant una


20 / 21

segmentació, i segregació, social pel tipus de tinença: l’habitatge social deteriorat i desinvertit es destina als més pobres, que, a més, experimenten en aquests moments una marginalització laboral i social. El model econòmic ha avançat cap a una major diferenciació, i polarització, de les rendes salarials, al mateix temps que ha augmentat l’atur entre els obrers no qualificats, i especialment entre els immigrants amb un baix grau educatiu i els seus fills que, havent nascut al bell mig de societats de consum, han assumit les seves aspiracions consumistes sense disposar, en molts casos, dels mitjans per fer-les efectives.

Tot i així, aquesta residualització del parc social és relativa. Actualment, amb l’excepció de Suècia, tots els països estableixen uns ingressos màxims a partir dels quals no es pot accedir a l’habitatge social, però aquests acostumen a ser alts. Cal afegir que, amb l’excepció de Bèlgica, a cap país l’augment dels ingressos de la llar no és motiu per posar fi a un contracte de lloguer social. La taula següent, elaborada per van der Heijden (2001), ens dóna una perspectiva molt matisada del procés de residualització de l’habitatge social.

Distribució de les llars del parc d’habitatge social segons els seus ingressos (%)

País i anys Ingressos baixos Ingressos mitjans Ingressos altsde comparació Anys 80 Anys 90 Anys 80 Anys 90 Anys 80 Anys 90

Holanda (1989-93) 43 44 42 42 14 13

Alemanya (1982-93) 33 44 45 42 22 13

Regne Unit (1988-96) 59 61 31 33 9 4

França (1988-92) 37 38 46 45 16 16

Bèlgica (1988-92) 55 52 31 34 13 13

Suècia (1990-1995) 40 49 45 40 15 10

Font: Van der Heijden 2001: 334

L’evolució recent és, en general, un lleuger augment de la proporció de famílies amb ingressos baixos i una disminució més clara del percentatge de famílies amb ingressos alts, mentre que es manté la proporció de llars amb ingressos mitjans. Tot i així, una anàlisi longitudinal a més llarg termini ofereix una perspectiva més nítida del procés de residualització. Per exemple, el 1979 el parc social allotjava gairebé un terç de les llars britàniques, entre les quals un 30% pertanyia a les classes altes i un 40% a les mitjanes, davant el 4% i el 33%, respectivament, el 1996 (Lee i Murie 2002: 69). A França, la proporció de llogaters socials amb ingressos inferiors a l’ingrés mitjà va passar del 41% el 1973 al 68% el 2002 (Estèbe 2004). A Holanda, entre 1981 i 1994, la distribució de les llars segons els ingressos va passar del 30% al 44% en les d’ingressos baixos, del 50% al 44% en les d’ingressos mitjans, i del 20% al 12% en les d’ingressos alts (Schutjens et al. 2005: 652).

De tota manera, com hem vist, les classes mitjanes encara tenen un pes important al parc d’habitatge social (residualització relativa, doncs), fet que segurament sigui un indici del grau de segmentació del parc social i, al capdavall, també de segregació urbana.

1.2 Segmentació i segregació del parc social

Als anys 60 i 70 l’aplicació de noves tècniques constructives va permetre la construcció ràpida d’habitatges en grans blocs de pisos (grand ensembles, large estates), que van millorar substancialment la qualitat de vida perquè van resoldre el problema de la carestia d’habitatge en un moment de fort creixement demogràfic. Aquests polígons d’habitatge, però, es van construir ràpidament i, de vegades, amb materials sense qualitat. En aquest moment tampoc no es va tenir prou cura a l’hora de vincular aquests blocs d’apartaments amb el barri i la ciutat. Moltes vegades, les àrees comunes, com ara equipaments i parcs i jardins, van ser quelcom negligit, de manera que aquests barris eren a la vegada monofuncionals i desconnectats de la ciutat. Paradigma en el seu moment de l’arquitectura moderna, aquests projectes de blocs d’habitatges aviat van patir un fort descrèdit. De tota manera, segurament el disseny no va ser el problema principal (Murie


22 / 23

et al. 2003). La defecció en massa de classes mitjanes i treballadores estables cap a la propietat (incentivada per les polítiques governamentals) va permetre que hi hagués un canvi de població en els edificis més degradats. Aquests tipus de polígons d’habitatge, en gran part de lloguer social, resulten avui dia molt poc atractius, tenen poca demanda i les llistes d’espera són curtes. El sistema d’adjudicació a molts països es basa en el temps d’espera, de manera que aquesta part del parc social s’adreça selectivament als que no poden esperar. Aquestes àrees poc atractives són àrees de trànsit, on els nouvinguts al mercat de l’habitatge comencen la seva trajectòria residencial i on les famílies més precaritzades resten atrapades sense poder-ne sortir.

A partir de finals dels anys 70, els promotors d’habitatge social van voler retenir en el parc social una part de les classes mitjanes susceptibles de marxar cap a l’habitatge de propietat. D’aquesta manera, van construir una oferta social de qualitat a l’alçada de les aspiracions d’aquests grups de classe mitjana (habitatges unifamiliars o conjunts petits de pisos en zones ben comunicades i dotades d’equipaments i espais públics), mentre que els processos d’adjudicació van relegar, deliberadament o indirecta, certs grups immigrants al parc social desvaloritzat (Simon 2003).

A França, dels 3,7 milions d’habitatges socials HLM (habitation à loyer modéré) existents actualment, només 1 milió és en barris ZUS (zones urbaines sensibles), zones perifèriques mal comunicades i allunyades dels serveis, dels llocs de treball i els centres d’ensenyament, on es va dipositant l’exclusió social. La majoria dels habitatges socials francesos, però, no pertany a aquest paisatge.

La diversificació del patrimoni social també s’ha accelerat per la multiplicació dels procediments de finançament i dels operadors conveniats amb l’Estat. El parc social es troba segmentat segons una jerarquia informal de barris i edificis perfectament coneguda per la població. Un dels sistemes a través dels quals opera aquesta segmentació és que les rendes de lloguer depenen de l’any de construcció. Això redueix força les probabilitats que tenen les llars més desafavorides de ser acollides en el parc recent, de manera que són allotjades al parc antic, on els lloguers són més barats. A França, aquesta situació ha estat agreujada per una actualització insuficient

dels ajuts personals per pagar el lloguer. Com a conseqüència, el 69% dels llogaters amb ingressos baixos i el 90% dels immigrats viuen en habitatges construïts abans del 1974 (ENA 2006: 4).

1.3 L’accés de les minories ètniques a l’habitatge social

Als inicis dels 60, la importació de treballadors estrangers era necessària a l’Europa occidental, amb una economia en expansió i mancada de mà d’obra. Al principi, es pensava que aquesta migració només seria temporal. El reclutament de treballadors immigrants es va fer primer al sud d’Europa i després al Mediterrani sud, població a la qual es va afegir la procedent de les antigues colònies. Aquests guest workers eren fonamentalment homes sols que venien amb la idea –compartida per la societat d’acollida– de fer una estada temporal. S’estaven en allotjaments per a treballadors sols, com els foyers francesos, en barraques i en cases antigues deteriorades que els permetien estalviar en l’allotjament i maximitzar les remeses que enviaven a les seves famílies en els països d’origen. Amb la crisi econòmica de mitjan anys 70 acaba bruscament el reclutament d’immigrants estrangers i es tanquen les fronteres. La conseqüència no volguda va ser que els immigrants, tot sabent que no podien tornar a entrar a Europa, van resoldre quedar-s’hi i iniciar un procés massiu de reagrupament familiar. Això va generar un nou tipus de demanda per part d’aquestes poblacions, que ja no era d’allotjament, sinó d’habitatge.

Amb l’excepció de Suècia, on els immigrats estrangers van poder accedir des del primer moment a l’habitatge públic, en la majoria de països, els estrangers van haver d’esperar un temps fins poder tenir ple dret a accedir a l’habitatge social. Per exemple, a Holanda, fins a finals dels 70, l’habitatge social només era per als holandesos. Quan els immigrants van poder accedir-hi legalment, van aparèixer les discriminacions en les pràctiques d’adjudicació.

Avui en dia, a diferència de la població majoritària dels països d’acollida, la majoria d’immigrats i minories ocupen habitatges de lloguer, però l’evolució que ha seguit aquest col·lectiu en relació amb el tipus de tinença és diferent segons els països.


24 / 25

A Holanda i el Regne Unit, les dificultats legals i pràctiques d’accés a l’habitatge social, juntament amb la discriminació dels arrendadors en el mercat privat de lloguer, va pràcticament forçar moltes famílies minoritàries a comprar cases deteriorades al centre de les ciutats. La tendència recent en aquests països ha estat cap a una major presència en l’habitatge social i una disminució del pes de l’habitatge de propietat (hi havia més “llars ètniques” propietàries als 80 que als 90). Tot i així, hi ha diferències entre aquests dos països.

A Holanda, l’augment de la immigració en l’habitatge social va ser constant durant les últimes dècades: el 1981 hi vivien el 50% dels “mediterranis” (marroquins i turcs); i el 1994 ho feia el 85% (Schutjens et al. 2001: 653). Holanda és el país, juntament amb Suècia, amb una major presència de persones d’origen estranger en l’habitatge social. Això potser és resultat de la major dimensió del parc social en aquests països, però potser també té a veure amb un altre fet diferencial: en aquests dos països els estrangers fa temps que poden votar en les eleccions municipals.

A Anglaterra, la presència de membres de les minories en el parc social, tot i que ha augmentat significativament els últims anys, canvia molt segons el col·lectiu nacional. Els col·lectius de migració més antiga són els menys representats en l’habitatge social: el 2001 només hi vivien el 15% dels pakistanesos i el 8% dels indis, pocs comparat amb el 17% dels anglesos “blancs”. No obstant això, altres comunitats tenien més presència, com ara els bengalís (48%), caribenys (40%) i africans (50%), encara que aquests viuen en la part menys desitjable del parc (Phillips 2005: 26).

En altres països, la trajectòria ha estat la contrària: on hi ha poc habitatge social, com ara Bèlgica o la mateixa Espanya, la tendència ha estat cap a una major presència de la propietat davant la discriminació i la inseguretat del mercat privat de lloguer.

A França, a finals dels noranta, el 17% de totes les llars vivia a l’habitatge social, proporció que augmentava fins al 37% en el cas de les llars d’origen estranger, però que assolia percentatges més elevats en les originàries dels principals països de la immigració: Algèria (47%), Marroc

(42%), Àfrica subsahariana i Turquia (40%). Amb tot, els “immigrats” (residents a França nascuts a l’estranger) només representen el 15% dels llogaters dels HLM (habitation à loyer modéré).

La discriminació i la inseguretat en el mercat privat de lloguer empeny aquesta població cap al lloguer social. A França, l’accés al parc social ha suposat una millora de les condicions d’habitatge de la gent immigrada que vivia en bidonvilles (entre 1975 i 1990, el percentatge de llars estrangeres que vivien en allotjaments precaris va passar del 48% al 15%). Però la precarietat laboral s’ha fet especialment aguda en alguns barris, els anomenats ZUS (zones urbaines sensibles), on només el 43% dels adults declara una feina regular. Aquí hi ha sobrerepresentació de la immigració: el 1999, el 16,5%, davant el 5,6% de la mitjana nacional, eren estrangers, i el 18,3%, davant el 7,4% de la mitjana nacional, eren “immigrats”.

Tot i la reducció de les barreres en l’accés a l’habitatge social que s’ha aconseguit a tots els països europeus, encara persisteixen importants barreres per a l’accés de la immigració al parc social. Una de les principals barreres és la inadaptació de l’oferta a la tipologia de les llars minoritàries: la grandària dels pisos no s’adequa a la grandària d’una part important de les famílies immigrades; només el 8% dels habitatges socials de l’Ille de France, on es concentra el gruix de l’habitatge social, tenen 5 habitacions o més, mentre que el 27% de les llars d’origen immigrant estan formades per 5 o més persones. Les tendències recents de construcció dels HLM agreugen la situació, ja que disminueix el nombre mitjà d’habitacions. Això fa que quasi a la meitat de les llars originàries de països islàmics hi hagi sobreocupació (Simon i Kirszbaum 2000). A França, la demanda d’habitatge social és molt superior a l’oferta: el 2002, per cada adjudicació, hi havia tres sol·licituds. Al Regne Unit, en canvi, hi ha seccions del parc social amb més oferta que demanda; són els council estates perifèrics, l’habitatge municipal més deteriorat que és rebutjat pels membres de les minories ètniques perquè, entre altres raons importants que veurem més endavant, són massa petits per a les seves famílies (durant el programa right to buy es van vendre les propietats més grans). El sector social és, doncs, cada vegada menys capaç de donar resposta a les situacions d’amuntegament.


26 / 27

D’altra banda, subsisteixen algunes de les velles barreres discriminatòries en l’accés de les minories als parcs socials, al mateix temps que aquestes troben un nou aixopluc sota l’emergència del nou discurs de la mescla social, el qual s’ha estès per tots els països europeus, alarmats davant la segregació urbana. No obstant això, el principi de la mescla social també ha impulsat la creació de nou habitatge social en zones on tradicionalment aquest producte era escàs. El discurs de la mescla social té, doncs, uns efectes ambivalents sobre les oportunitats d’integració residencial de les minories ètniques.

/ 2929

2

El discurs de la mescla social

2 - El discurs de la mescla social

30 / 31

L’alarma davant la segregació urbana, i la necessitat d’orientar les polítiques d’habitatge cap a un major equilibri urbà, no és quelcom nou, tot i que mai com ara havia assolit tanta preponderància en el discurs públic i en l’agenda política. Als anys 70 del segle passat es començaren a veure les conseqüències negatives de l’urbanisme modernista per a la cohesió socioterritorial, al mateix temps que diverses iniciatives municipals van aplicar quotes per impedir la concentració d’estrangers al parc social. Avui, l’èmfasi en la mescla social es basa, d’una banda, en la teoria sociològica que lliga la concentració territorial amb l’exclusió social urbana, i, de l’altra, entronca amb la tradició nacionalista i assimilacionista d’alguns països. Aquest fet suposa un retorn al discurs assimilacionista després d’un període de multiculturalisme, que va entrar en crisi a finals dels 90 i, molt especialment, en els primers anys del nou segle. L’anàlisi de l’emergència dels dispositius de mescla social residencial a França, Holanda i Anglaterra, posa en evidència l’estreta relació que, en tots tres casos, guarden aquests dispositius amb l’alarma produïda per revoltes urbanes i violències polítiques lligades a les minories.

Els analistes de les polítiques urbanes i d’habitatge als països europeus, i occidentals en general, coincideixen a subratllar la importància que ha assolit en el discurs recent dels líders polítics de tots els colors l’alarma davant la segregació urbana de les minories ètniques i la necessitat

percebuda d’imprimir a les polítiques urbanes l’objectiu prioritari d’aconseguir un major equilibri territorial dels grups socials.

Els analistes urbans francesos Epstein i Kirszbaum assenyalen que després dels disturbis de la tardor de 2005 a les perifèries franceses: “Tot sembla indicar que la qüestió de la mescla social ha acabat per imposar-se com a causa que exigeix la unitat de la nació perquè afecta el nucli del ‘viure junts’ republicà” (Epstein i Kirszbaum 2006: 42). I afegeixen: “els únics que han fet sentir una veu dissonant dins el consens unànime són els investigadors urbans” (ibídem).

En efecte, en paral·lel i com a conseqüència del consens polític al voltant de la mescla social, s’ha desenvolupat tot un camp temàtic que ha esdevingut un dels principals focus dels estudis urbans contemporanis. Des del punt de vista dels estudis urbans que han tractat aquest tema, la perspectiva dominant és eminentment crítica amb les premisses i les conseqüències del discurs de la mescla social. La importància acadèmica del debat sobre la mescla social es posa en evidència amb la publicació d’un seguit d’articles monogràfics sobre aquest tema, apareguts en diferents revistes especialitzades de ciències socials, com ara Housing Studies 17/1 i 18/6, Urban Studies 38/12, Informations Sociales 125, o Actes de la Recherche en Sciences Sociales 159 i 160.

Tanmateix, la idea de mescla social no és nova. Per tal de captar la significació i rellevància de la revifada actual de la mescla social residencial, pot ser interessant veure com s’ha configurat aquest tema en èpoques anteriors.

2.1 Antecedents del discurs de la mescla social: l’interclassisme urbà

En termes generals, es pot dir que la segregació urbana neix amb les ciutats industrials. Anteriorment, només els tabús que pesaven sobre algunes minories religioses, p.e. els jueus, i certa especialització funcional d’algunes professions, p.e. els gremis, es traduïen en una distribució


32 / 33

desequilibrada dels grups socials en ciutats que, de tota manera, tenien una escala molt menor que les actuals.

La segregació urbana pròpia de la ciutat industrial va fer paleses les desigualtats socials i va crear entorns favorables a l’emergència de subcultures urbanes que s’apartaven de les pautes de la burgesia. Al voltant del 1900, els pensadors utòpics, els reformadors socials i els planificadors urbans van fer avançar la idea de la mescla social. Per als reformadors urbans, un dels objectius de la barreja social era augmentar els estàndards morals de les classes baixes: el contacte interclassista havia de fomentar en les classes treballadores un esperit d’emulació de les normes i els valors de les classes benestants (Atkinson 2005).

El segle XIX, la idea de la mescla social va ser fortament teòrica, utòpica, i gairebé no es van arribar a desenvolupar comunitat mixtes, tret d’algunes excepcions2. Posteriorment, el moviment de les ciutats jardí va fomentar comunitats urbanes que combinaven els aspectes positius de la ciutat i del camp amb el projecte de donar cabuda i mesclar representants de totes les classes socials, si bé, a la pràctica, es van generar segregacions a petita escala (Atkinson 2005).

A Anglaterra, des de la postguerra fins als 70 va predominar una ideologia urbanista, apadrinada per Mumford i Rowntree, entre d’altres, que, davant la ciutat industrial del XIX, posava l’accent en la creació de noves ciutats i extensions suburbanes obertes a tots els sectors socials. El 1949, el ministre laborista de Salut i Habitatge deia que el nou habitatge públic havia d’introduir “el que sempre havia estat el caràcter dels pobles anglesos, on el metge, el comerciant, el carnisser i el camperol vivien al mateix carrer... el tapís viu d’una comunitat mixta” (citat a Cole i Goodchild 2001). De tota manera, la mescla interclassista d’aquesta època va ser més un discurs retòric i benintencionat, una proclama ritual dels polítics i urbanistes, que no pas una orientació

2 Una d’aquestes excepcions experimentals va ser el barri de Bournville Village a Birmingham, construït el 1894 pel fabricant de xocolata George Cadbury amb la idea de mesclar diferents grups socials. Bournville va esdevenir mundialment famosa i va inspirar el moviment de les ciutats jardí. Actualment, Bournville és un districte on es mesclen diferents tipus de tinences i classes socials i que presenta una qualitat de vida i de satisfacció residencial força elevada (Middleton et al. 2005).

real de la política urbanística i d’habitatge (Goodchild i Cole 2001). A d’altres països europeus, però, la doctrina urbanística dominant durant la postguerra va ser el monofuncionalisme inspirat en el modernisme de Le Corbusier, segons el qual s’assignava a cada zona urbana uns usos que n’excloïen d’altres (Ponce 2002: 73).

A Suècia, les primeres referències a la qüestió de la mescla social en els documents sobre la política d’habitatge apareixen el 1974-75, quan el social mix esdevé un objectiu de la política d’habitatge (allsidig hushällsammansättning) i els polítics comencen a veure la segregació com un problema. Es comença a atorgar importància a l’efecte de l’entorn barrial sobre les possibilitats d’integració social (Holmqvist 2005). Igualment, a França, ja el 1973 es va prohibir construir promocions de més de 1.000 habitatges a causa del “volum excessiu de concentracions d’habitatge d’una mateixa factura arquitectònica i d’una mateixa ocupació social” (ENA 2006). Però en aquesta època la idea de la mescla social era socioeconòmica més que no pas ètnica, orientació que va canviar al cap de poc temps.

2.2 Antecedents del discurs de la mescla social: l’assimilacionisme dels 60 i 70

El discurs de la mescla social residencial va esdevenir política aplicada quan la població d’origen immigrant va començar a accedir a l’habitatge social. Molt abans que comencessin les concentracions als parcs socials, es van aplicar repartiments preventius. Uns dels primers que van aplicar polítiques contra la concentració van ser els alcaldes comunistes de la perifèria de París (Masclet 2005).

Els alcaldes comunistes de la postguerra intentaven realçar el valor social i simbòlic dels municipis obrers de la perifèria parisenca, tot contrarestant l’estigma de barriada proletària amb una representació més digna de la condició obrera. En aquest context, la població àrab que començava a arribar era lluny del model de respectabilitat obrera que els alcaldes


34 / 35

intentaven promoure a causa de la seva baixa qualificació, però també de la seva baixa reputació, heretada de la colonització.

Masclet posa l’exemple del municipi de Gennevilliers a mitjan anys 70, on la tercera part de la població és originària d’Algèria i el Marroc i s’allotja en barraques, habitatges deteriorats i pensions insalubres que la municipalitat inspecciona constantment amb la intenció de tancar-los. D’altra banda, el parc d’habitatge social és immens: un 80% dels habitatges del municipi. El 1962 només un 6% dels llogaters socials són immigrants; el 1973 aquest percentatge havia baixat per sota del 5%. L’alcalde havia posat una quota que impedia l’entrada d’aquesta població al parc social (Masclet 2005: 14).L’argument per impedir l’accés no era la mixité sociale (gairebé tots els arrendataris socials eren francesos), sinó la logeabilité de les famílies magrebines per la seva suposada manca d’hàbits cívics. Cal afegir que, en el context de la guerra d’Algèria, els obrers francesos manifesten molt poca solidaritat de classe amb els algerians, contra els quals ells mateixos o els seus fills estan lluitant al front colonial. Les masses proletàries del municipi, allotjades en l’habitatge social monoètnic, asseguren al Partit Comunista Francès (PCF) un suport electoral que no baixarà del 70% fins al 1983.

Un decret de 1968, que obligava els HLM a admetre un 30% de mal logés i que afectava bàsicament la població immigrada de les bidonvilles, va ser mal rebut per les alcaldies comunistes de la regió parisenca. A partir dels anys 70, amb tota la promoció econòmica, política i ideològica de la casa unifamiliar de propietat, els HLM del cinturó industrial de París comencen a buidar-se de treballadors francesos i comencen a instal·lar-s’hi immigrants. Les alcaldies comunistes comencen a reivindicar –i no només practicar– la política de dispersió, reivindicació que, en aquesta època, encara no té cap ressò en l’àmbit nacional. El 1972 els alcaldes comunistes de la regió parisenca signen un manifest per reivindicar el repartiment “equitatiu” dels immigrants i la lutte contre les ghettos (la lluita contra els guetos), una retòrica que la dreta política no assumiria fins als 80 (Masclet 2005).

A Birmingham, la segona ciutat britànica en població forana, es va aplicar, entre 1969 i 1975, una política de dispersió a l’habitatge públic mitjançant la qual a cada banda de la casa adjudicada a un membre d’una minoria ètnica havia d’haver-hi de manera contigua cinc cases adjudicades a

“blancs” anglesos. Aquesta mesura es va introduir a partir que un grup de llogaters blancs va amenaçar de no pagar la renda en protesta per l’adjudicació d’un pis a una família asiàtica (Robinson 2002: 99).

A Holanda, als 70, les grans ciutats van aplicar quotes de dispersió a escala de ciutat i fins i tot a escala de barri. A Rotterdam una regulació de principis dels 70 estipulava un “llindar de tolerància” per a alguns barris, segons el qual només el 5% dels residents podien ser estrangers. Una vegada assolit aquest percentatge, les housing associations (associacions d’habitatge) no podien llogar habitatges a més estrangers. A Amsterdam es va aplicar una regulació similar, i algunes housing associacions fins i tot van limitar el nombre màxim d’apartaments per replà que es podien llogar a estrangers. Aquestes regulacions van ser prohibides per successives sentències judicials, malgrat les quals es van continuar aplicant quotes en l’àmbit municipal fins que, el 1983, el Ministeri de l’Habitatge holandès va enviar una circular als municipis dient que el Govern no toleraria cap més política de dispersió basada en criteris ètnics (Arnoldus et al. 2003).

A Alemanya, el 1975, es va aprovar una llei que impedia l’assentament d’estrangers en els districtes que ja comptaven amb més del 12% d’immigrats. Aquesta prohibició es va aixecar el 1977, però a escala local es van continuar aplicant normatives similars (Musterd 2003).

Els informes que a finals dels 60 i principis dels 70 parlaven de “dispersió” i “assimilació” ho feien amb la intenció d’aconseguir unes fites molt semblants a les que ara marca el discurs de la “mescla social”: integració socioeconòmica dels nouvinguts, foment de la interacció, disminució de prejudicis racistes per part dels nadius, etc. Però al llarg dels 70 i sobretot dels 80, el concepte d’assimilació va passar de moda, va esdevenir “políticament incorrecte”. Com diu Robinson en relació amb l’Anglaterra dels 80, “pocs polítics s’atrevien a córrer el risc de ser associats amb la ideologia assimilacionista” (2003: 109). Igualment, a Holanda, durant els 80 i 90, la política d’immigració es va caracteritzar per la idea que la gent pertanyent a diferents grups culturals podia viure plegada i cada (sub)cultura podia desenvolupar els seus propis valors i principis culturals mentre fossin compatibles amb els principis constitucionals del país. Aquesta actitud multicultural avalava implícitament el desenvolupament de barris ètnicament segregats.


36 / 37

2.3 El cicle actual de la mescla social

Com a principi polític, la mescla social ha adquirit una dimensió europea no només perquè domina el debat en la majoria de països, sinó també perquè la Unió Europea mateixa va aprovar l’any 1999 la comunicació Sustainable urban development in the European Union: a framework for action, entre els objectius de la qual figurava “el desenvolupament comunitari per promoure la mescla social”.

En comparació dels discursos interclassistes dels reformadors urbans anglesos i de l’assimilacionisme dels 60 i 70, l’actual cicle del discurs de la mescla social ha cobrat molta més importància política, mediàtica i acadèmica, tant en el discurs com en les pràctiques polítiques.

El discurs de la mescla social es caracteritza per una gran ambigüitat. Què és el que s’ha de barrejar? Classes socials? Categories professionals? Grups d’edat? Grups ètnics? Potser, com diuen Goodchild i Cole, en la seva mateixa vaguetat rau el seu atractiu (2001: 104). Si el discurs del social mix denuncia, des del punt de vista programàtic o teòric, tot tipus de replegament comunitari, a l’hora de la veritat la concentració de la població blanca de classe mitjana o alta passa més aviat desapercebuda. Amb l’excepció del Regne Unit, on el debat es planteja en termes de mescla de classes (income mix), a la resta de països europeus, el discurs de la mescla social sembla un veritable eufemisme de la mescla ètnica. Es tracta d’un discurs que, fonamentalment, gravita sobre el repartiment dels immigrants o de les minories ètniques. El discurs modernista sobre la barreja interclassista de l’urbanisme clàssic ha estat substituït gradualment per l’objectiu únic de la barreja ètnica. Com assenyala Musterd (2003), pràcticament no hi ha estudis sobre la segregació que es basin en criteris no ètnics (p.e. ingressos). Es pot interpretar que l’èmfasi actual en el social mix és en alguns països un retorn als discursos assimilacionistes dels 60 i 70 després d’un període de multiculturalisme que va entrar en crisi a finals dels 90 i, molt especialment, en els primers anys del nou segle.

En opinió d’alguns autors, l’interès actual per la mescla social en la política d’habitatge d’Europa occidental –però també a Austràlia i a Amèrica del Nord– és un reflex dels problemes que suposa per a les autoritats la gestió

de l’habitatge social davant el seu procés de residualització (Arthurson 2005; Atkinson 2005; Goodchild i Cole 2001; Robinson 2005). Patrick Simon nota que la “qüestió de la immigració” va esdevenir un tema públic, políticament visible, quan es va acabar la concentració de la immigració en allotjament precari (foyers, bidonvilles) i aquesta va començar a accedir als parcs socials, és a dir, en el mateix moment que s’incorporaven a les estructures de la societat majoritària (1998: 51).

La segregació en aquests barris d’habitatge social va venir acompanyada d’episodis de violència, no restringida, però, a aquests barris d’habitatge social, com mostren els disturbis al centre de Brussel·les. Però els aldarulls a les banlieues, on predomina l’habitatge social, han situat en primer pla el mal de la segregació i el paper que hi juga la política d’habitatge. “Tot evocant la imatge dels ghettos americans, els media han contribuït, i de quina manera, a alimentar aquesta por” (Musterd 2000: 17).

Malgrat tot, el discurs de la mescla social també té importants fonaments teòrics. El principal és la tesi d’origen americà i gran predicament a Europa, segons la qual la concentració territorial de les persones més vulnerables –i especialment de les minories racials– influeix negativament sobre les seves oportunitats d’integració i promoció social, o fins i tot pot impedir-les totalment. La idea que disminuir la concentració espacial dels més vulnerables contribueix a millorar els problemes socials, especialment la pobresa, té una àmplia acceptació social, encara que, com veurem més endavant, és una qüestió força polèmica en les ciències socials europees.

La tradició sociològica neoliberal de l’underclass culpa la cultura dels pobres de la seva pobresa, i l’habitatge social proporciona un dels locus privilegiats d’aquesta cultura. Per a la teoria progressista de l’exclusió social, són els processos estructurals els que impedeixen la integració dels pobres a la majoria social. No obstant aquesta oposició interpretativa, segons Goodchild i Cole (2001) existeix una convergència de perspectives quan s’intenta solucionar la pobresa a través de l’increment de la mobilitat espacial, més que no pas mitjançant la distribució de la riquesa. Ambdues perspectives desconfien de la idea d’enfortir les comunitats pobres per por que això n’augmenti l’aïllament. Com diu Cristine Lelévrier per al cas francès, “el cursor s’ha desplaçat cada vegada més del desenvolupament


38 / 39

social cap a la mescla urbana [...] el leitmotiv de totes les polítiques urbanes. Aquestes evolucions tendeixen a fer de la mescla residencial la condició primera de la cohesió social i territorial [...], la qual cosa dóna prioritat a l’acció urbana i a l’habitatge” (2004: 91).

A la tradició nacionalista-assimilacionista, segons la qual qualsevol agrupament comunitari diferent dels agrupaments de les capes majoritàries de la població constitueix una amenaça per a l’ordre cívic nacional, cal afegir-hi aquesta teoria sociològica, per a la qual la concentració territorial és un dels principals mitjans d’exclusió en les configuracions urbanes contemporànies. Amb unes bases ideològiques i teòriques tan diversificades, encara que aquestes no persegueixen els mateixos objectius, s’entén, doncs, el consens polític al voltant del discurs de la mescla social. Podem veure aquesta diversa paternitat ideològica parant atenció breument a la manera com ha emergit el discurs de la mescla social en els contextos polítics de tres països diferents: Holanda, França i el Regne Unit.

2.4 Tres països

Als anys 80 Holanda era capdavantera a Europa en el reconeixement dels drets dels treballadors estrangers i en polítiques de compensació de desigualtats socials, i respectava alhora les seves lleialtats culturals i comunitàries, sempre que no fossin il·legals. En el decurs dels anys noranta el clima polític va canviar considerablement i les polítiques adreçades als immigrats van ser reformulades progressivament. Pel que fa a les polítiques urbanes, es va posar l’accent en la crida a la diversificació dels barris, tot i que la segregació socioeconòmica a les ciutats holandeses és de les més baixes d’Europa. El concepte de social mix va ser introduït per primera vegada a la política urbana holandesa en el Memorandum on Urban Renewal de 1997, però l’aplicació del principi de mescla social es va fer més intensa a partir del 2002, amb les turbulències causades per l’auge del partit de Pim Fortuyn (Musterd i Atkinson 2005). Els assassinats de Fortuyn i el cineasta Van Gogh van acabar de bascular l’opinió pública cap a les posicions més nacionalistes. A partir de la ciutat de Rotterdam, on el partit de Fortuyn va guanyar

l’alcaldia el 2002, s’ha anat estenent una política orientada de nou envers objectius assimilacionistes, com als 70, amb un discurs més subtil, però. Conceptes com els de “reestructuració urbana” s’apliquen per estimular la barreja social i de tipologies d’habitatge als barris més desafavorits. Aquestes polítiques s’adrecen als barris percebuts com a ètnicament homogenis amb la intenció que la barreja tingui un efecte positiu sobre la cohesió social. Al mateix temps, la lleialtat constitucional que s’exigia als immigrats s’ha convertit en lleialtat cultural. Ara, per obtenir i renovar el permís de residència, els nouvinguts estan obligats a fer un “curs d’integració cívica”, l’obligatorietat del qual s’ha cogitat d’estendre als immigrats naturalitzats (Pennix 2007).

A França, des de principis dels 90, la mixité sociale es considera un mitjà indispensable per mantenir la cohesió social. En els anys 80, els responsables del desenvolupament urbà consideraven amb certa benevolència –sense arribar per això al particularisme anglosaxó– l’especialització social i ètnica dels barris que als 90 serien denunciats com a autèntics guetos. Després dels disturbis, a principis dels 90, a les banlieues de Lió, París i Marsella, la Loi d’orientation pour la ville, de 1991, va demanar per primera vegada “evitar o fer desaparèixer el fenomen de la segregació”. Des de llavors, la idea de la mixité sociale s’ha instal·lat en el llenguatge polític i mediàtic, i s’ha intentat defensar amb el concepte lefevrià del “dret a la ciutat”. El terme de mixité sociale va entrar al dret positiu en una llei de 1996 i des de llavors el seu ús s’ha multiplicat i ha esdevingut omnipresent en els textos legals i polítics sobre desenvolupament urbà. L’habitatge públic (HLM) s’identifica normalment com la causa de l’increment de la segregació urbana. Aquest és el rerefons de la Loi de solidarité et renouvellement urbains del 2000, la llei més avançada internacionalment pel que fa a la garantia, a llarg termini, d’una provisió territorialment equilibrada d’habitatge social. La dreta, que havia criticat per intervencionistes tant aquesta llei com la Loi d’orientation pour la ville de 1991, promogudes per governs socialistes, ha acabat adherint-se a la filosofia de la mescla social. Després de les revoltes de la tardor de 2005, el president de la República francesa, Jacques Chirac, va reclamar l’aplicació ferma de les sancions previstes contra els municipis que no acatessin les prescripcions de la Llei de solidaritat urbana.


40 / 41

El Regne Unit ofereix un cas particularment interessant pel que fa a la introducció de la noció de mescla social en el debat polític. Els governs conservadors dels 80 i 90 assumien genèricament els principis de social mix i social balance, però aquests no tenien una aplicació pràctica. La gestió de l’habitatge social no es va orientar a la creació de barreja social. De fet, el parc social va experimentar un procés paradigmàtic de residualització. Aquestes incoherències entre discurs i pràctica van continuar en el primer govern de Blair3. Les qüestions de la mescla social i la segregació urbana no constituïen el centre de les preocupacions del New Labour ni tampoc de l’oposició ni dels mitjans de comunicació (Goodchild i Cole 2001). Però les coses van canviar després dels esdeveniments de l’estiu de 2001, quan es van produir “disturbis racials” (race riots) a Bradford i altres ciutats del nord d’Anglaterra. Aquests disturbis van estendre entre l’opinió pública la percepció, fins llavors exclusiva de l’extrema dreta, que es tractava d’un assumpte d’immigrants deslleials i separatistes culturals. De tots els factors que van contribuir als disturbis (la frustració dels joves pakistanesos i bengalís per la pobresa i marginalització, les activitats dels grups racistes i les pràctiques policials abusives), els informes oficials, (l’informe Ouseley i l’informe Cantle) van convalidar les representacions dels media, segons les quals es tractava d’un assumpte d’auto-segregació dels asiàtics i de l’existència de “vides paral·leles”, mitjançant les quals les diferents comunitats vivien i se socialitzaven per separat. La política d’habitatge va aparèixer com a causa de la crisi de cohesió social i com un dels principals factors de formació de comunitats segregades. L’informe Cantle recomanava revisar el sistema d’adjudicació de l’habitatge social i els criteris aplicats en els programes de renovació urbana per tal de fomentar un major contacte entre diferents comunitats i reduir tensions (citat a Robinson 2005: 1414). El foment de la “cohesió comunitària”, terme que va sorgir per primer cop en el debat posterior als disturbis, va ser la principal resposta política a la violència urbana de l’estiu de 2001 (Robinson 2005: 1421). L’alarma davant

3 Durant el primer govern laborista, encara que el Report of the Unpopular Housing Action Team (1999) proposava “mesures radicals” per al futur de l’habitatge social (obrir més les adjudicacions, incorporar més diversitat de tinences i d’ingressos...), la principal declaració política del New Labour sobre regeneració de barris, Bringing Britain Together, no deia res explícitament sobre l’equilibri social o la segregació social (Goodchild i Cole 2001: 109). Així mateix, el principal document de la Housing Corporation (la federació d’entitats privades gestores d’habitatge social) sobre bones pràctiques de gestió de l’habitatge per a les minories ètniques (Black and Minority Ethnic Housing Strategies. A Good Practice Guide, de l’any 2000) ni tan sols esmentava la segregació urbana.

la percepció de “vides separades”, lògicament, va créixer encara més després dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York.

Arran dels esdeveniments del 2001, ha guanyat pes la tesi segons la qual hi ha un important aïllament cultural dels asiàtics, que constitueix un greu problema per a la cohesió social o comunitària, i la solució rau en una major mescla ètnica. El cert és que la preocupació per la segregació ètnica, que no havia estat un tema important en l’agenda pública anglesa, no ha acabat d’arrelar i ha continuat absent dels principals informes sobre habitatge de principis de la dècada de 2000 (Harrison et al. 2003). Es desconeix fins a quin punt això ha pogut canviar a partir dels atemptats de 2005 i les tentatives posteriors.

De tota manera, el principi de social mix entès com a income mix s’ha estès com un dels requisits per crear “barris viables” (sustainable communities). L’Urban Task Force de 2005 es compromet a transformar tots els polígons d’habitatge social en comunitats amb tinences diversificades per a l’any 2012 (Bailey et al. 2006). Així mateix, la Mixed Income Communities Initiative de 2005 va apostar per una “perspectiva més radical i intensiva” a fi de regenerar els barris deprimits mitjançant la incorporació de residents amb un major poder adquisitiu (Silverman et al. 2005). Però al Regne Unit l’èmfasi es posa en la mescla de residents segons el seu nivell d’ingressos, o en la mescla de tinences com a mitjà per aconseguir mescla d’ingressos, però la mescla ètnica no es planteja ni explícitament ni implícitament. A diferència del que ocorre a altres països, això no és merament una qüestió de “correcció lingüística”, és a dir, no es tracta de fer servir la mescla social com un eufemisme de la mescla ètnica. Anglaterra és especialment singular, no només per la gran sensibilitat pública davant propostes que puguin tenir efectes discriminatoris per a les minories ètniques, sinó també perquè presenta la particularitat que la segregació econòmica té tanta o més visibilitat pública que la segregació ètnica, i pel fet que ambdues no són estrictament coincidents. Els parcs socials municipals de les ciutats del centre i el nord d’Anglaterra tenen importants concentracions de famílies angleses, “blancs pobres”, en barris endogàmics i tancats. De fet, en l’àmbit de l’habitatge, quan es planteja el social mix per a les minories, del que realment es parla és d’obrir els council estates blancs perquè puguin accedir-hi les famílies de minories poc representades.


42 / 43

/ 4545

3

Polítiques de gestió de les minoriesètniques als parcsd’habitatge social

3 - Polítiques de gestió de les minories ètniques als parcs d’habitatge social

46 / 47

El mètode més utilitzat per evitar la segregació urbana ha estat la combinació de diferents tipus de tinences, ja sigui exigint unes quotes mínimes d’habitatge social en les noves promocions, com en el cas d’Holanda o del Regne Unit i, a nivell municipal, el cas de la llei de solidaritat urbana francesa, o bé oferint habitatges en propietat o de lloguer privat en barris deprimits, amb l’objectiu d’alterar la composició social d’aquestes àrees, procediment desaprovat per deixar en un segon pla polítiques més redistributives. Pel que fa a l’adjudicació, a França s’ha criticat l’aplicació d’una política encoberta de contenció del pes de la població d’origen immigrant a l’habitatge públic, mentre que el Regne Unit és el país que ha anat més lluny en l’atenció a la diversitat i en la superació de les pràctiques discriminatòries, per mitjà d’una tasca continuada de control de la gestió de l’habitatge social.

Podem identificar quatre grans tipus de procediments o estratègies en relació amb la gestió de les minories ètniques en l’habitatge social. En la majoria la “mescla social”, és a dir, la “mescla ètnica”, és un principi d’acció fonamental de les polítiques i les estratègies d’intervenció.

>> Programes de “dispersió” de membres de minories ètniques estigmatitzades, usuaris del parc d’habitatge social, per barris de classe mitjana amb baixa presència de minories. Aquest tipus de polítiques pràcticament només es porten a terme als Estats Units, però una versió d’aquest tipus de programes s’aplica a la majoria de països europeus en relació amb els sol·licitants d’asil.

>> Programes que intenten augmentar la mescla social a través de la combinació de tinences, amb el benentès que a cada tipus de tinença correspon una determinada categoria social; per tant, s’assumeix que la mescla de tinences = mescla social. Llavors, es tracta de crear noves promocions que combinin diferents tinences, o bé d’augmentar l’habitatge social on n’hi ha poc o disminuir-lo on es considera que n’hi ha molt.

>> Programes que intenten augmentar la mescla social en el parc d’habitatge social mitjançant la gestió de les adjudicacions, és a dir, mitjançant l’augment de la presència d’adjudicataris estigmatitzats on estan subrepresentats, o disminuint-los on es considera que estan sobrerepresentats.

>> Finalment, en relació amb la immigració i l’habitatge social, hi ha unes determinades polítiques que podríem qualificar de “polítiques sensibles davant la diversitat” i que no s’adrecen ni directament ni indirectament a aconseguir una major mescla social.

3.1 Dispersions

Entre els països occidentals, només als Estats Units s’han aplicat programes de “repartiment”, és a dir, programes adreçats directament a distribuir membres de minories per tot el teixit urbà. El primer programa de repartiment va ser el Programa Gautreaux, que es va aplicar a la ciutat de Chicago a partir de 19694. El Programa Gautreaux subvencionava famílies arrendatàries d’habitatge públic perquè poguessin llogar apartaments en suburbis blancs. Entre 1976 i 1998, data en què va acabar el Programa, van ser reallotjats 25.000 participants. Altres programes d’abast nacional van seguir el Programa Gautreaux, com ara el programa Moving to Opportunity, amb una filosofia similar.


4 El nom del programa fa honor a Dorothy Gautreaux, una activista comunitària negra que va demandar la Chicago Housing Authority per construir habitatge públic en barris pobres que eren adjudicats exclusivament a residents negres. El tribunal va donar suport a la demanda i va prohibir la construcció de nou habitatge públic en àrees de predomini afroamericà com a mínim fins que no es construeixi habitatge nou en altres parts.

48 / 49

En termes generals, les avaluacions realitzades del Programa Gautreaux i d’altres similars han posat en evidència aspectes tant positius com negatius des del punt de vista de la integració social. L’actitud envers l’escola dels fills de les famílies traslladades va millorar, els homes adults van aconseguir millors feines, tenien més amics blancs, etc. No obstant això, aquests resultats han estat qüestionats. Les famílies afroamericanes suburbanitzades ho feien de manera voluntària, és a dir, tenien un plus de motivació, i a més, havien estat seleccionades pel seu bon comportament anterior, per tal de no generar problemes en el nou veïnat (Atkinson 2005). D’altra banda, la qüestió no és només si les llars que es traslladen a barris benestants milloren les seves expectatives de promoció social, sinó què passa amb els barris de sortida. Si el personal amb més oportunitats i motivacions marxa, es reforça la residualització dels barris d’origen, que resten així amb una major concentració de problemes. Com diuen molts comentadors, aquesta política deixa els guetos negres sense les seves elits, com a barris monoclassistes.

A Europa, no s’han portat a terme aquests tipus de programes tan directes de repartiment de minories ètniques, tot i que hi pugui haver alguna iniciativa experimental en aquest sentit5. Com a mínim, no s’ha fet amb immigrants econòmics, però sí que hi ha programes similars en el cas dels sol·licitants d’asil.

S’han portat a terme polítiques de dispersió a països on la qüestió dels refugiats ha esdevingut un tema polític de molta entitat, com ara Holanda, el Regne Unit, Suècia, Dinamarca, Àustria o Alemanya.

En alguns països (Holanda, Suècia, Alemanya o Dinamarca) el repartiment dels sol·licitants d’asil ha estat forçós, compulsiu. A Àustria i Anglaterra ha estat voluntari, però incentivat a través d’uns subsidis que s’atorguen exclusivament als sol·licitants d’asil que s’acullin al programa de dispersió (Robinson 2003: 123).

5 Amsterdam està invertint en la compra de pisos en districtes benestants per tal que famílies amb ingressos baixos (majoritàriament immigrades) puguin comprar-los per quantitats menors (Harrison et al. 2005b).

Les raons d’aquests programes de dispersió no obeeixen únicament als principis de la mescla social, sinó que també són d’ordre econòmic. Els refugiats tendeixen, més que els immigrants econòmics, a concentrar-se a les grans ciutats, on troben, pel seu major nivell d’estudis, més oportunitats de feina i un estil de vida més satisfactori que a les ciutats petites. Però això genera una càrrega financera per als ajuntaments, ja que l’Estat no repassa la totalitat del cost generat pels refugiats i sol·licitants. A Anglaterra s’estima que el 25% de la despesa municipal generada pels sol·licitants no es recupera (Robinson 2002: 9), un cost que en els últims anys ha anat en augment en paral·lel al creixement dels refugiats.

Tot i així, també s’addueixen raons no econòmiques per justificar la dispersió. Sembla evident que a Europa s’ha produït un canvi de clima social i polític pel que fa a l’acollida de refugiats. Per als mitjans de comunicació i per a l’opinió pública, el tema dels refugiats s’ha convertit en un dels principals problemes nacionals. L’opinió pública a molts països europeus pensa que hi ha “massa sol·licitants d’asil” i que estan “massa concentrats” en llocs “inapropiats”. La resposta de les autoritats ha estat la dispersió per tot el territori nacional, per tal d’apaivagar l’impacte sobre les comunitats natives. A més, s’argumenta que la dispersió és benèfica per als mateixos sol·licitants, ja que prevé atacs contra els centres d’allotjament i millora les oportunitats d’integració en la societat nacional. De les avaluacions realitzades a Suècia sobre la dispersió de sol·licitants d’asil, se’n desprenen aspectes positius i negatius. Des del punt de vista de la gestió, la dispersió ha permès operar amb una gran quantitat de municipis, amb la qual cosa s’ha guanyat més capacitat i flexibilitat per gestionar situacions d’emergència (augments sobtats del nombre de refugiats), però, econòmicament, resulta negativa perquè la dispersió fa inviable economies d’escala. D’altra banda, si bé les petites ciutats ofereixen als refugiats possibilitats de contacte més íntim amb la població autòctona, moltes vegades els municipis petits estan mancats d’equipaments necessaris per a les comunitats ètniques (carnisseries halal, mesquites) o de serveis especialitzats en estrangeria (advocats especialistes, etc.). A mitjà termini, una vegada es reconeix als sol·licitants la condició de refugiats i tenen plena llibertat d’assentament, es detecta


50 / 51

una migració secundària molt important, del 50% als 5 anys, envers les grans ciutats, atès que el seu grau d’instrucció els permet aconseguir feines més adequades a la seva formació (Anderson i Solid 2003).

Al Regne Unit, la dispersió dels sol·licitants d’asil funciona per clústers ètnics, en realitat, language clusters, que els permeten formar petites comunitats que, a banda de generar un cert caliu i suport emocional en situacions que moltes vegades són posttraumàtiques, també poden contribuir a amortitzar la provisió de serveis especialitzats (Harrison 2003).

3.2 Combinar diferents tipus de tinences

Potser el mètode que més s’ha fet servir per evitar la segregació urbana és promoure la combinació de diferents tipus de tinences en un mateix indret, ja sigui un edifici, un barri o un municipi. Aquest mètode potencia la mescla social indirectament, i assumeix implícitament la idea que a l’habitatge social residiran els grups més pobres i que l’habitatge de propietat allotjarà els sectors més benestants, la qual cosa ja és una declaració d’intencions sobre la funció social de les diferents tinences. En qualsevol cas, barrejar habitatges de diferents tinences en un determinat indret resulta un mètode més senzill que fomentar la mescla social dels residents tot fent servir criteris ètnics (cosa de difícil encaix legal) o criteris d’ingrés (tècnicament complicat de realitzar).

Cal tenir en compte que darrere d’aquestes iniciatives, a part de l’objectiu de la mescla social, hi ha un rerefons econòmic i fiscal important. Per exemple, quan es fan noves promocions que combinen diferents tinences, l’objectiu, a banda d’incentivar la barreja social, pot ser també abaratir la construcció d’habitatge social, tot finançant-lo amb les plusvàlues generades per la venda d’habitatge de propietat. Per als municipis que compten amb molt d’habitatge social, la mescla social serveix també per augmentar el nivell d’ingressos de la població i disposar així d’una base fiscal més sòlida, raó per la qual els municipis que no en tenen solen mostrar resistència a la seva construcció.

Sigui com sigui, el foment de la mescla social mitjançant la combinació de tinences pot fer-se operatiu a través de tres mecanismes amb una significació política i social molt diferent.

>> Promoure nous barris i edificis “mixtes” on es combinen el lloguer social i la propietat (i/o lloguer privat) o s’incorporen tinences innovadores (propietat compartida, lloguer amb dret a compra, etc.).

>> Fomentar l’habitatge de propietat (o de lloguer privat) on es consideri que hi ha massa habitatge social. Per exemple, mitjançant la construcció de noves promocions d’habitatges de propietat o mitjançant la substitució d’habitatge social per habitatges d’altres tinences.

>> Promoure nou habitatge social als barris i municipis on es consideri que n’hi ha poc.

Al capdavall, aquests tres mecanismes es poden resumir en dos: augmentar o reduir l’habitatge social.

La creació d’habitatge social sota el principi de mescla social

A diferents països europeus, els anys 90 marquen l’inici d’un canvi de política urbanística i d’habitatge destinat a garantir la distribució territorial equilibrada de l’habitatge assequible, especialment de l’habitatge social.

Al Regne Unit les noves promocions mixtes s’han estès en compliment de la secció 106 del Town and Country Planning Act de 1990, que exigeix als promotors privats construir habitatge assequible a cada nova promoció, del qual resulten promocions mixtes. Es calcula que la meitat de l’habitatge social creat al Regne Unit està sent finançat parcialment pel sector privat, també en compliment de la secció 106 (Silverman et al. 2005). Tot i així, l’aplicació varia considerablement segons els municipis. En àrees d’alta demanda, les autoritats locals permeten separar l’habitatge


52 / 53

assequible de l’habitatge de propietat, per tal de satisfer els desitjos dels compradors que no volen compartir l’espai amb els llogaters socials, opinió àmpliament recollida a diferents enquestes (Berube 2005). Alguns municipis han aprovat lleis que fan compulsiu un determinat percentatge d’habitatge social a les noves promocions. Per exemple, l’alcaldia de Londres va promulgar el 2005 un decret que obligava a crear un 50% d’habitatges assequibles en cada nova promoció. Una altra directriu de la política d’habitatge que va en aquest sentit és la llei holandesa, que fomenta la construcció i el repartiment del nou habitatge social a tot el territori nacional. Les noves promocions d’habitatge han de construir un 70% d’habitatges de propietat i un 30% d’habitatges de lloguer social (Beckowen et al. 2006: 88).

A França, la Loi d’orientation pour la ville de 1991 prescrivia que totes les ciutats de més de 200 mil habitants havien de tenir almenys un 20% d’habitatge social. Però, a la pràctica, les sancions previstes no es van aplicar mai i la llei no va tenir gaire efecte. Aquesta situació es va intentar reconduir amb la Loi pour la solidarité et le renouvellement urbains de 2000, la qual feia obligatori per a tots els municipis de més de 50.000 habitants una quota mínima del 20% d’HLM. Els municipis que no assolien aquest percentatge mínim l’havien d’aconseguir a raó d’un creixement anual mínim del 15%. La primera avaluació trianual de la Llei de solidaritat urbana va constatar que un 49% dels municipis concernits no havia complert els objectius establerts, i un 11% no havia construït cap habitatge social. Els municipis que més van avançar eren els que estaven més a prop de l’objectiu del 20% d’habitatge social, i els més reticents, els que no en tenien cap. L’avaluació reflectia que la resistència a la Llei es concentrava en els municipis més benestants. Segons un estudi SOFRES realitzat a França el gener de 2005, el 87% dels enquestats es declarava favorable a la implantació de nous habitatges socials a França, i el 73% era favorable que es construïssin al seu barri. Tanmateix, Le Monde es feia ressò, el 3 d’abril de 2006, d’una iniciativa del petit municipi de La Norville, a 30 km al sud de París, d’un grup de veïns que recollien signatures en contra de la promoció de 181 habitatges socials que el municipi estava construint en compliment de la Llei de solidaritat urbana. Per fer front a la multa que comporta l’incompliment de la Llei, els veïns proposaven repartir la càrrega entre els residents: 38 euros per llar.

De tota manera, malgrat el relatiu èxit del seguiment de la Llei francesa de solidaritat urbana, els crítics n’assenyalen un seguit de punts febles. D’una banda, el ventall de tipologies d’habitatge social és massa ampli, ja que inclou productes immobiliaris, com el lloguer privat conveniat, que beneficien fonamentalment les classes mitjanes, de manera que la flexibilitat del dispositiu no garanteix la mescla social. A més, la Llei no exigeix un percentatge mínim dels nous habitatges construïts amb una grandària suficient per acollir famílies nombroses, com ho són bona part de les famílies d’origen immigrant que resideixen als ZUS o en cases precàries del mercat privat. També s’ha criticat que la Llei no és suficientment dissuasiva amb els municipis que la incompleixen, ja que els surt més a compte pagar la multa. Finalment, l’escala municipal d’aplicació d’una quota mínima d’habitatge social no impedeix la creació de segregació intramunicipal.

En els darrers anys han aparegut productes innovadors que integren diferents tipus de tinences en noves promocions però de manera flexible. Per exemple, a Anglaterra existeix des de 1998 el programa anomenat Mixed and Flexible Tenure, dins el pla Low Cost Home Ownership, que ofereix a les llars amb recursos baixos opcions més flexibles, com ara lloguers amb dret a comprar la propietat o bé una part d’aquesta. A més, aquestes solucions poden canviar (augmentar o disminuir la quota de propietat) si les seves circumstàncies canvien. Aquests sistemes que s’apliquen especialment a l’àmbit anglosaxó i escandinau poden contribuir a combatre l’estigma de les àrees d’habitatge social. De tota manera, fins ara les minories ètniques no han fet servir aquests productes perquè tenen poc coneixement de les possibilitats que els ofereixen esquemes d’aquest tipus (Phillips Unsworth 2002: 91).

Encara que la combinació de tinences no sigui l’únic objectiu dels programes de remodelació de barris, ha esdevingut una fita prioritària d’aquest tipus de polítiques, on la relació entre la immigració i l’habitatge social és un tema central. En anglès, el terme Area Based Policies designa un tipus de política d’actuació en barris desafavorits que posa l’èmfasi en el tractament de les qüestions socials a través d’una perspectiva territorial. En l’àmbit urbanístic, aquestes polítiques territorials es basen en la idea que les transformacions en l’entorn construït poden aconseguir canvis socials. Aquesta idea no és nova, però actualment


54 / 55

domina moltes polítiques urbanes. Sense entrar en profunditat en tota la complexitat que planteja aquest tema, intentarem dibuixar els contorns del debat tal com es planteja en les ciències socials, globalment crítiques, com és lògic, amb el tractament dels problemes socials mitjançant solucions merament urbanístiques.

La renovació urbana i l’habitatge social

Els programes de regeneració de barris a Europa no han arribat a suposar una recomposició social tan radical com alguns programes nord-americans, com ara el Hope VI, el qual planteja reallotjaments massius dels residents afectats fora dels seus barris d’origen. A Europa, històricament, en els programes de regeneració de barris d’habitatge social, els antics residents tornen al barri després de la renovació. Tot i així, sembla que algunes coses estan canviant.

En un estudi comparatiu sobre els programes europeus de regeneració de barris, Murie (2002) constata que, malgrat que tinguin objectius diversos, aquests programes comparteixen l’objectiu implícit o explícit d’alterar la composició social d’aquestes àrees6. Aquests programes de regeneració urbana posen l’accent en objectius físics de la renovació urbana, i deixen en segon terme els objectius socioculturals i socioeconòmics que van caracteritzar en el passat les polítiques de desenvolupament urbà.

Aquest gir en la política de renovació de barris es basa en la sensació que les inversions socials en zones urbanes precaritzades (educació, promoció econòmica, reforç del teixit social, nous serveis i equipaments, etc.), l’únic que aconseguien era millorar la situació d’un sector del barri afectat. Aquests sectors més beneficiats per les inversions socials, així que podien, marxaven del barri estigmatitzat, i el seu lloc era ocupat per altres famílies vulnerables, per la qual cosa la situació social del barri no millorava a

6 Els programes analitzats són: al Regne Unit, Single Regeneration Budgets, New Deal for Communities, New Commitment for Neighbourhood Renewal; a Bèlgica, Flanders Social Impulse Fund; a Alemanya, Social City Programme; a França, Contrat des Villes, i a Holanda, Big Cities Policy.

llarg termini. L’objectiu explícit de la nova filosofia basada en la renovació física és introduir les reformes necessàries per atraure poblacions més benestants. Els crítics afegeixen que, implícitament, aquestes renovacions també busquen que marxi una part dels residents amb renda baixa.

A Holanda, històricament, en els projectes de renovació urbana, els nous habitatges de substitució havien de ser de lloguer social, de manera que el perfil de la població de l’àrea no canviava. Però a partir de 1997, l’anomenada “Política de les grans ciutats” marca una nova política de reestructuració urbana (urban restructuring) on la prioritat ha estat construir pisos més cars (de lloguer o propietat) als barris on el parc social és gran: “Enderrocar i regenerar l’estoc existent, vendre habitatges de lloguer, i construir nous habitatges són mecanismes per diversificar la població d’aquests barris” (van Kempen 2002: 91-92; Harrison 2005b: 113). A Rotterdam, actualment, en alguns barris els habitatges socials s’adrecen només a inquilins amb uns ingressos mínims que corresponguin al 120% del salari mitjà del barri.

Anglaterra experimenta la mateixa transformació de les polítiques de renovació urbana. La metodologia tradicional de revitalitzar àrees deprimides consistia a millorar els equipaments, serveis i infraestructures del barri sense canviar la seva composició social. Ara el Govern pensa que la regeneració sostenible és la que implica el foment de la mescla social mitjançant l’atracció de famílies benestants. La Mixed Income Communities Initiative de 2005 aposta explícitament per regenerar els barris deprimits mitjançant la incorporació de residents amb major poder adquisitiu (Silverman et al. 2005).

A França, la Politique de la Ville, que es va posar en marxa a principis dels 90 per intentar arreglar els problemes dels suburbis (l’atur de llarga durada, el fracàs escolar, la discriminació ètnica en el treball, la segregació residencial), ha estat criticada per disposar de recursos extremadament limitats (Epstein 2004: 70). És aquesta situació la que va voler capgirar el ministre Borloo amb la Loi d’orientation et de programmation pour la ville et la rénovation urbaine de 2003, més coneguda com a Llei Borloo. En el nou cicle que inicia aquesta Llei, se separa, d’una banda, la inversió en l’entorn construït, represa en mans de l’Estat amb un dispositiu procedimental


56 / 57

molt centralitzat i molt més ben finançat que els plans anteriors, i, de l’altra, les intervencions de caràcter social que no veuen augmentat el seu pressupost i es deixen a càrrec de les polítiques de dret comú o en mans dels municipis. Amb la Llei Borloo, la intervenció es restringeix a 751 zones urbaines sensibles (ZUS), on dos de cada tres habitants viuen en HLM i la major part de la població és d’origen immigrant.

Encara que el programa francès de renovació no suposa, en teoria, una pèrdua d’habitatge social (es preveu rehabilitar 200 mil habitatges i enderrocar-ne uns altres 200 mil, que seran substituïts pel mateix nombre d’habitatges socials de nova construcció), s’hi han formulat un seguit de crítiques. La Fundació Abbé Pierre, al seu últim informe sobre l’état du mal logement en France (2006), diu que els alcaldes de molts municipis parlen obertament de desdensificar els ZUS, que els nous habitatges reconstruïts tindran rendes de lloguer superiors a les dels habitatges enderrocats i que la revalorització del sòl generada pels plans urbanístics desencadenarà, si no es prenen mesures correctores, un moviment centrífug que penalitzarà els que havien de ser-ne els principals beneficiaris, els quals només podran trobar allotjament en barris que encara no hagin estat renovats. De fet, en la retòrica del ministre Borloo, ministre de les ciutats, sovintegen referències a les banlieues com a guetos que cal “destruir” (casser), “símbols de la República en perill”. Fins i tot un informe d’una École tan elitista com l’ENA ha criticat la Llei Borloo per prioritzar la intervenció urbanística sobre la intervenció social, la qual cosa sembla perseguir prioritàriament la reducció de la visibilitat dels problemes socials mitjançant la seva dispersió metropolitana (ENA 2006: 36). Aquests programes de renovació impliquen el desplaçament d’una part dels antics llogaters cap a nous barris (Kirszbaum 2004). Tanmateix, hi ha evidències que un percentatge molt alt dels residents de les àrees afectades volen quedar-se al barri. Enquestes realitzades en alguns ZUS de les perifèries parisenques informen que fins al 95% dels residents d’aquests barris voldrien romandre-hi un cop acabada la regeneració (ENA 2006: 34).

Portar famílies relativament més riques a àrees pobres pot desencadenar processos de gentrification que, al final, acaben desplaçant els residents anteriors. Això implica que el resultat pot ser el contrari de la mescla social. En els casos que la regeneració urbana es desenvolupa al centre de les

ciutats, com passa al Regne Unit en les parts més dilapidades del parc social, després d’anys de desinversió pública, on viuen les comunitats de Surinam i Bangla Desh, el perill que la regeneració acabi conduint a un procés de gentrification és encara més clar, ja que el potencial de revalorització del sòl és més gran (Phillips 2005: 35).

Un altre procediment per disminuir l’habitatge social és vendre’l als inquilins. Un objectiu no menor d’aquest tipus de mesures és augmentar els ingressos per la venda de l’habitatge social i, sobretot, reduir les despeses de gestió del parc social. Aquest va ser l’objectiu que perseguia el programa right to buy, promogut per Margaret Thatcher als 80 i que va fer disminuir aquest parc en un 30%. La venda d’habitatge social als inquilins no implica directament una diversificació social de l’àrea, però en la mesura que l’accés a la propietat dels antics llogaters socials fa augmentar la confiança dels residents, contribueix a prevenir la residualització. A llarg termini, si l’edifici i la zona són atractius, les famílies benestants poden comprar. En altres països, s’han realitzat programes similars, però de menor envergadura, ja que hi ha molta demanda d’habitatge social7.

S’han criticat per diferents raons les polítiques de remodelació de barris que impliquen un canvi de població. D’una banda, perquè es consideren mesures “de dalt a baix” i deixen poc espai perquè els actors veïnals desenvolupin les seves estratègies en el context dels projectes (Verhage 2005). També perquè veuen les minories ètniques com un indicador de problemes i no com una oportunitat per a la renovació urbana, per generar un desenvolupament comunitari endogen. Veure guetos darrere de qualsevol agrupació residencial de les minories ètniques resulta una visió pobra i empobridora a la vegada (Harrrison 2005: 76).

Murie et al. expliquen que, per als urbanistes i polítics, els problemes culturals i socioeconòmics dels polígons d’habitatge social només són abordables després de portar a terme processos de transformació radical de l’entorn construït (2003: 33). Segons Lelévrier “la tendència consisteix a atribuir a la transformació urbana de l’hàbitat ‘virtuts terapèutiques’ sobre


7 A Suècia, algunes municipalitats van haver de comprar habitatges que havien venut prèviament a través d’un programa de “dret a compra” (Unece 2004: 15).

58 / 59

els comportaments de les llars i sobre la regulació de les qüestions socials” (2004: 93). Però si el que es vol solucionar és l’atur o el fracàs escolar, això no es farà amb reformes urbanístiques. De fet, també es critiquen les operacions de renovació urbana perquè no han estat una oportunitat de generació de feina per als habitants dels barris, que és allò que més els manca (Abbé Pierre 2006: 107).

Molts autors reclamen més suport per les polítiques generals de caire no territorial (non area-based policies). L’objectiu hauria de ser arribar al màxim nombre possible de persones en situació vulnerable, independentment d’on visquin. La raó d’advocar per aquest tipus de programes generals és que, atès que els processos que produeixen la segregació espacial rauen a tota la societat, el remei també hauria de provenir de tota la societat (Musterd et al. 2005: 20; Maurin 2004). Davezies (2004) assenyala, per al cas de França, que es tendeix a pensar que la pobresa es concentra en els barris HLM. Però cada vegada més, les poblacions pobres viuen fora dels barris sensibles. Dels 2,3 milions de llars més pobres de la població francesa, només el 30% resideix en habitatge social. Lluitar contra la pobresa implica polítiques territorialment “cegues”, p.e. renda social mínima, i no només polítiques de desenvolupament territorial.

Un altre punt de crítica és que aquestes polítiques de remodelació de barris, que per a alguns són una discriminació positiva encoberta de les minories, per a d’altres representen un etiquetatge negatiu dels seus habitants (Fitoussi et al. 2004; Murie et al. 2003: 31). Musterd (2003) assenyala que la remodelació de barris i les polítiques de barreja social que, a la pràctica, tenen els immigrats i les minories ètniques com a principals destinataris constitueixen en si mateixes un etiquetatge, marquen una categoria problemàtica, la qual cosa transmet el missatge que es tracta d’una càrrega que cal repartir. Això també pot comportar més estigmatització, que es pot traduir en més discriminació en la mesura que ningú no vol tenir al seu costat gent tan problemàtica.

Tot i aquestes crítiques que emfatitzen les conseqüències pernicioses per als habitants, s’ha de dir que els residents més pobres solen valorar positivament la mescla social i els programes d’atracció de població benestant. Les possibles conseqüències negatives dels programes de regeneració quan

comporten enderrocs (expulsions, pujada del preu del lloguer a mitjà i llarg termini) no s’acostumen a tenir en compte. Als barris d’habitatge social renovats segons la filosofia de la barreja social, allò que els residents valoren més positivament és la millora de la imatge del barri. La barreja és així un antídot contra l’estigma (Goodchild i Cole 2001; Beckhoven et al. 2006). I no van desencaminats, perquè se sap que és molt difícil millorar la reputació d’un barri rehabilitat si no canvia la població que l’habita, que és la que realment porta l’estigma (Forrest i Kearns 2001; Murie et al. 2001).

3.3 Mesures d’adjudicació de l’habitatge social

Per fer efectiu el principi de la “mescla social” (mescla ètnica) a través de l’adjudicació d’habitatges socials, els procediments són bàsicament dos:

>> Reduir la presència de membres de minories on es considera que estan sobrerepresentades.

>> Augmentar la presència de membres de minories on es considera que estan infrarepresentades.

No cal dir que, en molts països, el sol fet de plantejar objectius d’adjudicació formulats en termes ètnics constitueix un plantejament inassumible públicament (no només per ser poc “correcte” políticament, sinó fins i tot per ser il·legal), però això no el fa menys existent. El fet que predomini el primer o el segon dels procediments assenyalats depèn molt de la història política recent i de les característiques de l’ocupació del parc social. En cap altre país europeu com a França, s’ha assignat un objectiu tan explícit de mescla social (contenció del pes de la immigració al parc social) a través de les polítiques d’adjudicació de l’habitatge social. Les acusacions de discriminació per aquestes pràctiques són importants. A Holanda, l’aplicació del sistema de choice based lettings sembla haver deixat enrere les pràctiques discriminatòries que bloquejaven l’accés al parc social, però a costa d’un augment de la segmentació del parc. El Regne Unit és el país que ha anat més enllà en la superació de les pràctiques discriminatòries a través d’una tasca continuada


60 / 61

d’autovigilància, però s’enfronta a resistències importants per part de la població, nativa i immigrada, per trencar amb una forta segregació que s’ha generat històricament en el si del parc social.

França

Com ja s’ha descrit abans, la situació del parc social a França és d’una forta segmentació. Al parc desvaloritzat amb una important presència d’immigrants s’intenta aturar el creixement d’aquesta població. Des del 1997 s’han eliminat els nivells màxims d’ingrés que es demanen per accedir a l’habitatge social en els ZUS i, de fet, el 2003 un 10% dels inquilins d’habitatge social de zona ZUS superava els ingressos màxims previstos per a l’accés a l’habitatge social de la resta del país. Però, d’altra banda, sembla que no acaben d’obrir-se les portes perquè la immigració i els seus descendents puguin accedir a la resta del parc social.

El GELD (Groupe d’études et de lutte contre les discriminations, comissionat pel Govern francès per fer el seguiment de les discriminacions a diferents àmbits) va realitzar el 2000 un informe, signat per Simon i Kirzsbaum, sobre les discriminacions en l’accés al parc social, que va posar en relleu la greu situació existent en l’accés a aquest parc. Segons l’informe GELD, les enquestes que es realitzen amb immigrés sobre percepció del racisme i la discriminació, a la llista d’institucions que practiquen tractes desfavorables segons l’origen, els HLM estan en segona posició, darrere la policia, i davant la justícia, l’escola i la resta de serveis públics.

El Code de la Construction et de l’Habitation, decret que sorgeix a partir de la Loi d’orientation relative à la lutte contre les exclusions de 1998, precisa que la missió de l’habitatge social és beneficiar prioritàriament les persones privades d’un habitatge digne. Tot i així, cada departament fixa, en el Reglament departamental d’attribution, les categories de beneficiaris prioritaris que després seran subjectes a un gran marge d’apreciació per cada comissió d’adjudicació. De fet, el que sembla haver-se generalitzat en les comissions són, segons diferents comentadors, procediments informals i discrecionals d’adjudicació. Així ho assenyala un informe de

2004 de la Mission Interministérielle d’Inspection du Logement Social: “les candidatures són examinades i preseleccionades per comissions informals, la composició de les quals, i els criteris que fan servir en el seu treball de selecció, no segueix cap regla oficial” (citat a Tisssot 2006).

Els actors que intervenen en les comissions d’atribució són fonamentalment tres: 1) Els bailleurs sociaux (organismes gestionaris dels habitatges HLM), 2) els càrrecs electes dels municipis, i 3) les prefectures (delegació del Govern central a les regions), que disposen d’un contingent propi. També poden jugar un paper menor els empresaris que en funció de l’1% patronal disposen d’un contingent de reserva que normalment no fan servir. De vegades, les associacions de llogaters també són presents a les comissions d’adjudicació. En tot cas, la responsabilitat està molt diluïda, i canvia d’un cas a l’altre, tot i que es poden establir algunes pautes dominants en les estratègies de cada actor en relació amb la població immigrada i originària de la immigració.

Per als bailleurs, mancats dels recursos necessaris per ocupar-se de les tasques de prevenció i acompanyament social dels “llogaters amb problemes”, la mixité sociale, més que un principi ideològic o sociològic, és un mitjà de prevenció de les concentracions de llars vulnerables per tal de poder conservar les famílies que tenen els mitjans i la temptació d’abandonar el parc social. A més, l’excessiva concentració de llars vulnerables al parc social suposa un sobrecost per causa de l’esforç addicional que cal destinar a la cura dels espais comuns degradats, les reparacions davant dels usos inadequats de l’habitatge, la inversió en personal extra i més ben format, etc. S’estima que el cost de la gestió d’un habitatge social en una zona ZUS és el doble del cost mitjà (Tissot 2005). Per això, els bailleurs no volen poblacions “de risc”. Però què es consideren poblacions de risc? Hi ha moltes evidències que apunten que les poblacions originàries de la immigració constitueixen per als bailleurs “un grup de risc”.

Els contingents del prefecte existeixen com un dret de l’Estat en contrapartida pel seu finançament en la construcció d’habitatge social. El prefecte disposa del poder de designar les persones prioritàries que s’allotjaran en el seu contingent, i la Loi sur les exclusions de 1998 va reforçar les prerrogatives del prefecte en matèria d’adjudicació a fi de


62 / 63

garantir el dret a l’habitatge a les persones que no en tenen. Això fa que, a diferència d’altres actors, els prefectes tendeixin a gestionar les poblacions immigrades des d’una òptica republicana, sense tenir en compte altres consideracions. Però és conegut que, a la pràctica, els prefectes no desenvolupen aquestes prerrogatives. Una de les raons principals és la insuficiència dels mitjans materials per fer efectiva aquesta prerrogativa i estar present en les adjudicacions. Quan fan servir efectivament el contingent a què tenen dret, les prefectures són freqüentment acusades de desconèixer els equilibris socials dels barris, així que els prefectes normalment opten per no entrar en conflicte8. Qui surt perdent són els candidats que els prefectes tenen com a missió llogar en prioritat, entre els quals es troben moltes llars d’origen immigrant. Segons Tissot (2006), nombroses prefectures han integrat els criteris de selecció dels organismes HLM i miren de no enviar gaires candidatures d’estrangers. O bé, proposen diferents candidats perquè l’organisme HLM esculli entre ells. L’última modificació legal de 2004 fa possible delegar als electes locals la gestió d’una part o la totalitat del contingent del prefecte.

Amb més poder per a les alcaldies en les comissions d’adjudicació, surten beneficiats els residents antics, mentre que els immigrants que acaben d’arribar es veuen directament perjudicats. Els càrrecs electes són molt sensibles a les queixes dels inquilins francesos, els quals tenen por del “desclassament” si arriben llogaters immigrats. La posició d’algunes associacions de llogaters presents a les comissions d’adjudicació també és refractària.

Tot i així, el pes relatiu dels bailleurs i dels serveis municipals varia d’una localitat a l’altra, i és difícil d’establir una situació majoritària. Els municipis no sempre poden controlar les comissions.

Segons l’informe Geld, les motivacions per rebutjar un sol·licitant d’un habitatge HLM rarament apel·len a l’origen dels demandants, ja que això difícilment encaixaria en l’ordenament jurídic francès. El 2001, el president d’un comitè d’adjudicació va ser condemnat per rebutjar la sol·licitud d’una dona algeriana amb la justificació que “un apartament lliurat a un francès

8 “Le prefecture n’a qu’un pouvoir de proposition; si un bailleur ne veut pas loger un étranger, le préfet n’ira pas contra sa volonté”, declara un prefecte entrevistat (Simon i Kirzsbaum 2000).

havia de ser obligatòriament rellogat a un francès”. Però la pràctica de “l’un per un”, tal com és coneguda, continua aplicant-se, tot i que ja no es fa explícita en les motivacions de denegació (Simon 2003).

Encara que no és il·legal recollir informacions relatives a la nacionalitat, la Comissió Nacional d’Informàtica i Llibertats (CNIL) recomanava el 2001 no recollir dades dels demandants d’habitatge relatives a la seva nacionalitat o els seus orígens. Per als bailleurs, aquesta prohibició és incoherent amb la filosofia de la mixité sociale, la qual té com un dels seus objectius principals, encara que només formulats implícitament, la dissolució de les concentracions d’origen immigrant (ENA 2006). La mixité sociale, malgrat l’omnipresència dels textos legals (apareix 6 vegades en l’article relatiu a les adjudicacions de la Llei de 1998 contra l’exclusió), és una figura jurídica extremadament fràgil i poc precisa. Sembla que el que realment vol dir és “mescla ètnica”, però això va contra l’ordenament jurídic modern i en particular és incompatible amb la Constitució francesa de 1958, que només reconeix els “ciutadans francesos sense distinció d’origen, de raça o de religió”.

Diverses recerques mostren que molts bailleurs comparteixen la idea que hi ha un llindar de tolerància quant a la recepció de famílies originàries de la immigració. Això pot traduir-se en percentatges d’immigrants que no s’han de sobrepassar. Aquests percentatges són molt variables: en general, oscil·len entre el 10% i el 35%9. De tota manera, les quotes operen en secret i de manera informal i canvien segons les fraccions del parc i l’escala, per polígons, edificis, escales, etc. (Tissot 2006). Normalment, per aconseguir no sobrepassar les quotes previstes, es fan servir criteris que exclouen situacions socials especialment sobrerepresentades entre la població immigrada, com ara la utilització de l’antiguitat de la residència al municipi o al departament (en algun cas s’allarga fins als 15 anys), la proporció de beneficiaris d’ajuts socials o de llars sota el llindar de la pobresa, o de famílies monoparentals, o de famílies nombroses, etc. En qualsevol cas, sembla que les fronteres entre els trets ètnics i socials són molt poroses.


9 En altres països, hi ha programes municipals que posen quotes a l’entrada d’immigrants en el parc social. Des de 1994, a Frankfurt am Main s’estableixen per a cada barri quotes màximes per a minories ètniques (30%), per a receptors de prestacions socials (15%) i per a Aussiedler (10%).

64 / 65

Es passa d’una apreciació individual dels candidats a una valoració del risc en funció del grup de pertinença. Simon (2003) assenyala que es tracta d’una “discriminació probabilística”: el fet de reunir un seguit d’informacions negatives sobre un grup condueix a evitar l’admissió de les llars que s’associen a aquest grup. Es tracta d’un sistema d’adjudicació que, sense intenció discriminatòria, acaba prenent com a criteri de risc els trets ètnics de les llars. Això significa, segons Simon, una gestió “etnicista” del parc social.

Ser immigrat o d’origen immigrant es llegeix així com una “situació de risc”: riscos financers (impagaments, costos de gestió), riscos sociològics (problemes amb els veïns, desordres cívics, perill de degradació de la imatge del barri), riscos polítics (por dels polítics a perdre vots entre el veïnat francès). Sigui com sigui, l’immigrant es llegeix com una categoria social problemàtica. “La imatge de l’immigrant dels anys 70, bon llogater i bon treballador que pagava regularment la seva renda, s’ha transformat en una categoria inquietant sinònima de desvalorització del parc immobiliari i de fugida dels bons candidats” (Simon 2003). Si hom registra un bloqueig important en l’accés a l’habitatge social per a les llars originàries del Magrib, encara és més important per a les llars subsaharianes, respecte a les quals sovintegen els estereotips culturalistes sobre la manera de viure “africana” i l’extensió de la poligàmia, amb les dificultats de gestió que aquestes pràctiques plantegen.

Aquests indicadors de risc o de precarietat potencial són modulats de manera diversa d’un bailleur a l’altre: en funció de la composició del parc, de les tensions sobre les demandes de lloguer, de les apreciacions locals sobre els llindars acceptables de concentració de llars desafavorides (ENA 2006: 7). Per tant, els bailleurs tenen un gran marge d’apreciació discrecional de les candidatures10.

Una altra conseqüència de tot l’anterior consisteix a afavorir deliberadament els reagrupaments comunitaris dels immigrants, tot assignant a certs llocs una funció específica d’acollida de poblacions estigmatitzades, perquè així no “contaminin” altres parts del parc social. És un altre tipus

10 Alguns organismes desenvolupen, però, un sistema elaborat de mixité sociale. D’aquesta manera, el departament de Seine Maritime disposa d’un programa informàtic per calcular la mixité sociale segons l’aplicació d’una desena de criteris: edat, composició familiar, ocupació, ingressos, nacionalitat… (ENA 2006).

de discriminació que recorda el que passa en el mercat privat de lloguer (Simon 2003). Un bailleur entrevistat per a l’informe Geld deia: “jo crec que la dispersió augmenta el desarrelament. L’agrupació dels immigrats és un avantatge perquè així les famílies estan menys desarrelades”.

L’informe Geld proposava canviar la metodologia de foment de mixité sociale i aplicar-la en positiu. Per exemple, aplicar quotes de representació mínima dels immigrats a totes les fraccions del parc social. Ben al contrari, les estratègies d’adjudicació restrictives als barris de forta concentració d’immigrants han enfortit l’estigma de la immigració, la idea que les poblacions immigrades són il·legítimes, de risc, la qual cosa fa problemàtica acollir-les en els altres barris. Segons aquests autors, el balanç de l’aplicació de la mixité sociale en les adjudicacions HLM és incontestable: ha tancat l’accés a una part del parc sense que s’hagin obert noves portes, més enllà del pla teòric (Simon 2003).

Un dels pocs reglaments departamentals d’attribution que fan referència als immigrants en sentit positiu és el de Saint-Denis, que estableix l’obligatorietat de destinar en tot el patrimoni HLM del departament un percentatge mínim per a immigrats, que correspongui al percentatge d’estrangers de fora de la UE que visquin al departament. L’alcalde de Saint-Denis, Patrick Braouezec, és també dels pocs polítics que s’ha manifestat contrari a les polítiques de mixité sociale pels seus efectes discriminatoris (Braouezec et al. 2000).

A les antípodes del model francès d’adjudicació, hi ha els models basats en l’opció dels sol·licitants (choice based letting), que s’han anat estenent primer per Holanda i posteriorment per Suècia i el Regne Unit. Aquest sistema s’ha aplicat seguint el model empresarial orientat a la satisfacció del client, però també per tal d’augmentar la transparència de les adjudicacions i la reducció de les discriminacions, amb resultats, però, ambivalents.


66 / 67

Holanda A Holanda, el model d’adjudicació dels habitatges socials conegut com a choice based letting o advert model es va aplicar per primera vegada als anys 80 a la ciutat de Delft i progressivament, durant els 90, es va estendre a la majoria de ciutats del país. Als municipis holandesos el nou sistema d’adjudicació va substituir el sistema que funcionava des de la postguerra, el qual combinava, mitjançant un sistema de punts, criteris de necessitat i criteris referents al temps d’espera dels demandants. Diferents estudis anglesos i holandesos realitzats els anys 80 van constatar que les minories ètniques tenien més dificultat per accedir a l’habitatge social, rebien habitatges de pitjor qualitat i es concentraven als edificis més degradats (2002: 552, Murie et al. 2003; Harrison 2005). Factors racials i classistes s’introduïen en el procés d’adjudicació. La lògica dels gestors era minimitzar el temps que un pis social era buit. Així doncs, per economitzar esforços intentaven adreçar la gent als pisos que tinguessin més probabilitat d’acceptar: oferien els millors habitatges als demandants més benestants que molt improbablement acceptarien ofertes menys atractives. Els candidats més desesperats eren adreçats a la secció menys atractiva del parc. Això no era conseqüència dels sistemes formals d’adjudicació, ni tampoc era sempre conseqüència dels prejudicis racials o classistes. Moltes vegades era conseqüència del funcionament quotidià de la gestió de l’habitatge social. Fins i tot les housing associations, amb alts percentatges de minories ètniques en el seu personal o més “sensibilitzats racialment”, incorrien en aquests tipus de pràctiques. Aquesta lògica té conseqüències sobre la reproducció de la distribució territorial: aquells que viuen en una àrea pobra i necessiten amb urgència un habitatge, el més probable és que siguin allotjats en la mateixa àrea per disminuir així les disrupcions de la xarxa social i les resistències veïnals que poden trobar en altres barris.

El Ministeri de l’Habitatge holandès va encarregar a principis dels 90 avaluacions de l’impacte dels sistemes d’adjudicació sobre les minories ètniques que mostraven que els resultats per als membres d’aquests col·lectius eren més negatius en els municipis on les associacions d’habitatge tenien un alt grau d’autonomia en comparació de les situacions on la municipalitat tenia més control sobre el procés d’adjudicació (s’ha de dir

que a Holanda els estrangers poden votar en les eleccions municipals des de 1985). Les housing associations catalogaven les persones d’origen estranger com a “gent difícil de col·locar”, ja fos pels estereotips i prejudicis socials per part dels veïns o pel comportament personal dels sol·licitants. Aquestes pràctiques que entraven en conflicte amb la constitució eren defensades per les associacions amb l’argument que si les minories ètniques entraven molt ràpidament en una àrea, el veïnat es desesestabilitzaria.

El sistema d’anuncis (advert model) semblava una estratègia útil per contrarestar la discrecionalitat dels tècnics d’habitatge i la discriminació institucional. La implantació d’aquest sistema a Holanda ha portat un debat sobre els seus possibles efectes. A les associacions d’habitatge, els fan por els possibles efectes d’eliminar la seva discrecionalitat. Els advocats del nou sistema d’adjudicació pensen, però, que si la gent escull on vol viure serà més curosa amb el lloc escollit. Els acadèmics apunten el perill que diferents poders d’elecció (bargaining powers) puguin conduir a una major segregació del parc social.

En el sistema choice based letting o advert model no hi ha límits d’ingressos per als demandants, encara que hi ha un estoc social mínim exclusiu per a les llars amb recursos baixos. Cada pis vacant s’anuncia amb els criteris que han de complir els demandants. Si l’habitatge és de l’estoc social, es demana un màxim d’ingressos, i si no ho és, només s’estipula la grandària màxima de la família (proporcional a l’habitatge). A partir d’aquí, el demandant opta per l’habitatge que vulgui. En l’adjudicació, es prioritza l’antiguitat a la llista d’espera. Només petits col·lectius tenen quotes especials de reserva que queden fora d’aquest sistema d’adjudicació: persones amb problemes de salut relatius a la situació del seu habitatge, sense sostre, víctimes de catàstrofes o de renovacions urbanes. Aquests casos prioritaris normalment no arriben al 10% de les adjudicacions, encara que recentment l’amplitud dels programes de renovació urbana ha augmentat els casos prioritaris. Però això varia molt segons els municipis: a Amsterdam, el 50% dels habitatges de quatre habitacions s’adjudica directament a casos socials.

En síntesi, el sistema d’anuncis atorga menys atenció a les necessitats i més a la transparència del procés, i a l’elecció del consumidor. Redueix la


68 / 69

discrecionalitat i la discriminació, però dóna més poder als millor situats, als que tenen més poder cognitiu, d’informació, i poder econòmic, als que poden esperar.

Una avaluació del sistema feta per Kullberg (2002) en tres municipis holandesos, mostrava que els membres de minories ètniques estaven entre els que menys entenien el funcionament del sistema. En general, les famílies amb ingressos baixos comprenien pitjor el sistema. Tot i així, l’anàlisi multivariable realitzada per veure quins eren els factors que incidien en els resultats d’aquest sistema d’adjudicació, mostrava que l’origen ètnic no influïa ni positivament ni negativament en el resultat, mesurat pel nombre de llars que aconseguien un habitatge en menys d’un any. Per això, concloïa: “d’això pot inferir-se que el sistema d’anuncis sembla haver posat fi a les pràctiques discriminatòries dels gestors de l’habitatge tot oferint més marge d’elecció als membres de les minories ètniques” (2002: 572). Però aquesta avaluació no deia res sobre si els habitatges aconseguits per les minories estaven o no entre les pitjors cases, les menys desitjades, en barris de pitjor reputació, és a dir, si eren els habitatges més fàcils d’obtenir a través d’aquest sistema perquè tenen poca demanda. En principi, tot apunta que el sistema d’adjudicació per elecció del client redueix la discriminació però reprodueix la segmentació i segregació en el si del parc social. Mostra d’això pot ser que algunes grans ciutats holandeses han signat acords amb housing associations per excloure els “barris vulnerables” del model d’anuncis. En aquests barris s’aplicaran altres tipus de criteris d’adjudicació, amb més discrecionalitat per tal d’evitar la segregació de les minories i crear “comunitats viables”.

Al Regne Unit, on també s’ha començat a estendre aquest sistema d’adjudicació, els documents que vetllen per la igualtat de les minories en l’accés a l’habitatge han alertat sobre el perill que el sistema de choice based lettings pugui comportar un nou tipus de discriminació inadvertida contra els grups vulnerables i especialment les minories ètniques11. En tot cas, al Regne Unit l’accés de les minories al parc social presenta unes característiques força peculiars en el context europeu.

11 Vegeu l’objectiu núm. 12 del document “Black and Minority Ethnic Action Plan 2005-2008” de la Housing Corporation.

Regne Unit

Encara que els documents sobre cohesió social i comunitària, com ara els Guidance on Community Cohesion de 2002 i 2004, parlen molt d’aconseguir l’equilibri social a través de les polítiques d’habitatge, als nombrosos documents i guies britàniques sobre bones pràctiques de gestió de l’habitatge, les nocions de mescla o equilibri social no apareixen enlloc. Arran de les entrevistes realitzades a directors de housing associations i council estates per a un estudi sobre la contribució de l’habitatge en la gestió de la cohesió comunitària, Harrison comenta: “Malgrat que la segregació era un assumpte important per a molts dels gestors entrevistats, les opinions diferien sobre si era realment un problema, sobre si era una qüestió que havia de ser contrarestada, sobre quines eren les intervencions apropiades i sobre si els mètodes per combatre la segregació promourien o afeblirien la cohesió comunitària. Fins i tot, el director d’una housing association va assenyalar que ‘…els edificis més viables que jo tinc són monoculturals’” (Harrison 2005: 95). Definitivament, al Regne Unit, la gestió de l’habitatge social està deslligada de l’agenda de la cohesió comunitària i de la consecució del social mix.

Robinson (2005) insisteix en aquesta contradicció, ja que mentre l’agenda de la cohesió comunitària i la d’exclusió social promouen la mobilitat i recelen dels lligams comunitaris forts per por de l’aïllament, els gestors d’habitatge prefereixen comunitats cohesionades amb un sentit de solidaritat i ajut mutu. Sembla que els gestors d’habitatge social britànics s’estimen més afavorir la cohesió social a través del que anomenen “comunitats viables”, que proporcionen una font de suport i confort per als seus membres. Si els residents comparteixen el sentit de formar una comunitat és més probable que cooperin i s’ajudin els uns als altres en el control del comportament antisocial.

Podem trobar una explicació d’aquest enfocament, que tant contrasta amb el continental, en la tradició comunitarista britànica. Una altra explicació, més pragmàtica, la proporcionen Goodchild i Cole (2001), els quals assenyalen que al Regne Unit, amb seccions del parc social amb baixa demanda, requerir l’equilibri social a les noves adjudicacions probablement es traduiria en més places buides. Pisos buits atrauen ocupants il·legals,


70 / 71

vandalisme, menys ingressos per als gestors i fins i tot pèrdua de subsidis públics per a les housing associations.

D’altra banda, el Regne Unit és, sens dubte, el país que més ha avançat en la lluita contra la discriminació residencial, especialment en el parc social. Les pràctiques i polítiques en la provisió de l’habitatge del lloguer social han experimentat una transformació considerable en resposta a les crítiques rebudes. Alguns observadors pensen que és precisament en el camp de l’habitatge on la igualtat racial ha anat més lluny (Harrison 2005).

El Race Relations Act de 1976 va introduir el concepte de “discriminació indirecta”, segons el qual una pràctica o norma d’una organització sense aparent intenció discriminatòria pot tenir un efecte d’exclusió innegable. Aquest concepte permet combatre tot tipus de regulació, procediment o criteri que tingui “efectes” desavantatjosos sobre un determinat grup social, independentment de quina sigui la seva intencionalitat. Els anomenats equality testing o race proofing identifiquen, per tal d’eliminar-les, les polítiques els efectes de les quals poden generar algun desavantatge per als grups ètnics. Un altre document important que va marcar un abans i un després, segons alguns actors, en matèria de reconeixement i resposta davant les desigualtats racials en els processos d’adjudicació de l’habitatge social va ser l’informe CRE, de 1984, sobre l’organisme municipal d’habitatge de Hackney, a Londres. En opinió de Robinson (2002: 103), les recomanacions de l’informe sobre procediments administratius continuen sent l’essència de la bona pràctica en aquesta matèria: registrar i fer el seguiment dels sol·licitants pertanyents a minories ètniques, revisar les pràctiques d’adjudicació, formar el personal sobre relacions “racials” per evitar el racisme subjectiu, i crear una direcció responsable de les polítiques d’equitat en l’habitatge social.

De tota manera, cal tenir en compte que els avanços en la lluita contra la discriminació residencial contribueixen també a una major eficiència econòmica del parc social. Com assenyalàvem abans, al Regne Unit, especialment al nord d’Anglaterra, la situació del parc social és més aviat d’excés d’oferta en algunes seccions del parc. En aquest context, un dels principals problemes de l’habitatge social és l’accés insuficient dels membres de les minories, especialment del subcontinent indi, a l’habitatge dels council estates perifèrics de majoria blanca. Tal com diu Phillips:

“Irònicament, ateses les àmpliament extenses polítiques discriminatòries d’adjudicació del passat, alguns organismes municipals que tenen problemes de baixa demanda (sovint edificis perifèrics) ara veuen el creixent interès per l’habitatge social dels grups ètnics minoritaris com una possible solució als seus problemes de demanda” (Phillips 2005: 38).

En aquest context, el social mix consisteix a afavorir l’accés de les minories al parc social vacant i descongestionar les àrees del centre on es concentren els sud-asiàtics en cases de propietat. Segons Robinson (2005), això demana molts esforços i recursos (màrqueting cultural, desenvolupament comunitari amb els nouvinguts i els residents antics) a canvi de resultats escassos. L’anàlisi d’una campanya que es va fer a Bradford per atraure les minories, a través d’un màrqueting específic en les seves llengües, mostra que aquesta va produir pocs resultats, ja que, per una banda, la grandària dels habitatges no era la demandada per aquestes comunitats, i, per l’altra, hi havia moltes reticències a traslladar-se a viure a àrees que les minories consideren racistes i hostils. Diferents estudis han posat en evidència els actes de violència racista sistemàtica que enfronten les minories en l’accés als council estates perifèrics. D’altra banda, la visió dominant que tenen les minories sobre aquests polígons de majoria “blanca” és que són zones propenses a les drogues, la delinqüència i el racisme, i per això els eviten.

Certament, sembla que el racisme blanc als council estates no és un tema menor. Chahal, que va dur a terme una recerca sobre aquest tòpic concloïa que: “l’agrupament de les llars minoritàries en àrees específiques d’assentament de minories és sovint altament racional des de la perspectiva de la seguretat” (Chahal 2005: 158). Entre les conclusions de l’estudi de Chahal destaca que en la majoria dels casos d’hostilitat racial, les víctimes vivien en barris de gran majoria blanca, barris d’habitatge social de classe treballadora. En aquestes àrees les famílies minoritàries canviaven les rutines (horaris i freqüència de pas per determinats carrers, evitació de certs indrets, etc.) per evitar la victimització. L’estudi també feia palesa la manca de suport a les víctimes per part de les institucions gestionàries del parc social.

Diverses organitzacions que cerquen estratègies per ampliar les opcions residencials de les minories han estructurat les seves iniciatives al voltant


72 / 73

de la instal·lació de clústers ètnics per evitar la por de sentir-se aïllats en una all-white area (Phillips Unsworth 2002: 85). A més, els clústers també permeten garantir l’accés a serveis i equipaments culturals (ètnics).

El problema de la por a les hostilitats racials en “àrees blanques” és important. Davant d’això, segons Harrison (2005), algunes pràctiques d’adjudicació poden respondre d’una manera errònia. Un estereotip que tenen els gestors d’habitatges, sobretot els municipals, és que les minories prefereixen viure entre membres de la seva comunitat i no consideren viure en altres àrees, així que intenten no enviar mai una família minoritària a una àrea d’aquest tipus. Igualment errònia és la posició contrària, és a dir, una política colour-blind, que envia les famílies minoritàries a zones amb antecedents racistes sense qualsevol tipus de suport addicional ni preparació prèvia. La guia de bones pràctiques Community Cohesion and Housing 2004 proposava, per fomentar l’accés de les minories al parc social diferent del que ocupava tradicionalment, escollir punts “intermedis”, fora de l’àrea ètnica però suficientment propers per tal de permetre la familiaritat i proximitat i l’ús d’equipaments ètnics. Es tracta d’establir una mena de “barris pont” que possibilitin que aquestes famílies vagin més enllà de les àrees tradicionals.

Finalment, com a màxim exponent de la singularitat anglesa en aquest tema, cal considerar el moviment dels Black and Minority Ethnic Housing Association (BEM HA) que va sorgir a mitjan anys 80 en resposta als problemes detectats en l’accés de les minories al parc social. Aquest sector és una experiència única a Europa, i un dels exemples de negoci ètnic amb més èxit. El principal criteri per constituir una BEM HA és que la seva junta directiva estigui formada en un 80% per membres de minories ètniques. No han de proporcionar habitatge únicament a inquilins de minories ètniques. De fet, aquestes entitats només el 60% dels seus inquilins pertanyen a minories ètniques. Les BEM HA arriben a una proporció petita de llogaters socials, només un 3% dels llogaters de les housing associations, però han destacat perquè ofereixen serveis i activitats complementàries a l’habitatge, com ara, implicació en el desenvolupament comunitari. Les BEM HA han estat criticades per fragmentar els consumidors, tot incentivant el desenvolupament de mercats duals, i per fomentar l’endogàmia de les comunitats ètniques. Tot i així, i


estranyament des d’una perspectiva continental, no ha estat una iniciativa excessivament contestada ni qüestionada (Harrison 2005: 81).

3.4 Polítiques sensibles a la diversitat

A la majoria de països europeus no hi ha una política oficial de sensibilitat davant la diversitat cultural en la gestió de l’habitatge social (Harrison et al. 2005b). El Regne Unit és amb tota seguretat el que ha anat més lluny en el desenvolupament de polítiques de diversitat en l’habitatge.

La Housing Corporation, federació que aplega les housing associations –gestors privats d’habitatge social–, ha fomentat oficialment una política de “sensibilitat cultural” entre els proveïdors d’habitatge social, en el sentit que han de ser “culturalment competents”. El Pla d’acció de 2001, per exemple, deia que els membres de les minories ètniques normalment tenen necessitats “molt diferents” pel que fa a la provisió de serveis d’habitatge (citat a Harrison 2005: 21). Les BEM Housing Associations són especialment avançades en aquestes qüestions. La Housing Corporation, en un informe de 2004 sobre els inquilins musulmans en l’habitatge social, fa una sèrie de recomanacions. Per exemple, demana que els organismes d’habitatge siguin conscients que els empleats masculins que envien a fer reparacions i manteniment a les cases musulmanes, sovint han de tractar amb dones que estan soles i que no tenen el costum de tractar amb homes fora de la família. Una solució possible seria avisar amb antelació de la visita perquè les dones musulmanes puguin buscar companyia per atendre els operaris.

Encara que té més a veure amb l’equitat que amb la diversitat, cal esmentar també, entre les recomanacions que es fan al Regne Unit en matèria de diversitat, la necessitat que les housing associations incorporin personal de les minories ètniques, i fins i tot que les empreses subministradores incorporin treballadors que pertanyin a aquests grups. Amb aquestes mesures s’intenta aconseguir diverses qüestions: en primer lloc, assolir major quotes d’equitat; en segon lloc, assegurar que hi hagi professionals que puguin ser més sensibles (ja sigui per l’origen cultural

74 / 75

o social) a les demandes dels usuaris, i, en tercer lloc, i com a pedagogia social, contribuir a oferir una imatge complexa de les minories ètniques en què aquestes no només siguin usuàries dels serveis d’habitatge social, sinó també tècniques i professionals.

En el món anglosaxó les guies de bones pràctiques en l’habitatge social fan diverses recomanacions en l’àmbit de l’adjudicació quan aquesta implica moure famílies minoritàries en àrees de majoria blanca, especialment si aquestes àrees tenen antecedents racistes. Així, es recomana procedir mitjançant la creació de petits clústers ètnics, realitzar algun tipus d’acompanyament postadjudicació, treballar amb els representants dels residents per organitzar actes d’acollida i presentació dels veïns, etc. Fora de l’àmbit anglosaxó, les activitats sensibles davant la diversitat en matèria d’habitatge social són més aviat experiències aïllades. Harrison esmenta una experiència alemanya on es va fer una enquesta entre els futurs inquilins per veure com volien que fos el disseny de la casa. Alguns musulmans feien requeriments de disseny religiós, com incorporar serveis apropiats per fer el wudu (rentada ritual abans de la pregària), mirar de no alinear els sanitaris cap a la Meca, etc. Altres vegades, es tracta d’instal·lar algun tipus de serveis que fan servir especialment les comunitats immigrades, com ara les antenes parabòliques comunitàries.

De tota manera, el problema de “diversitat” més important que tenen les comunitats immigrades és, en moltes ocasions, la grandària de les seves famílies, per la qual cosa necessiten pisos grans, que són escassos. En aquest sentit, Harrison (2005b) cita algunes experiències holandeses que han convertit pisos petits contigus difícils d’arrendar en pisos grans, i així poden donar resposta a les necessitats d’allotjament d’aquestes famílies. A Viena, el principal organisme privat d’habitatge, el Sozialbau, dissenya una part de l’habitatge social tenint en compte aquesta necessitat i, a més, destina extenses àrees d’esbarjo, sales de reunió, sales de jocs per als infants que es poden vigilar des de la bugaderia comunitària, etc.

/ 7777

4

Examen crític dela mescla socialresidencial

4 - Examen crític de la mescla social residencial

78 / 79

En aquest capítol de conclusions es fa un breu balanç de les evidències empíriques disponibles sobre l’efecte negatiu de la segregació urbana, i l’efecte positiu que la mescla social residencial tindria per si mateixa, pel que fa a la reducció de la pobresa i de promoció de la interacció intercultural. S’aborda també la delicada col·lisió de drets, entre el dret a la ciutat en que es fonamenta la mescla social, i el dret a l’habitatge de les llars més vulnerables, així com el fet que darrera el discurs de la mescla social, sovint s’amaguen pulsions neoassimilacionistes excloents que, al cap i a la fi, són incompatibles amb l’imaginari progressista de la mixticitat social, la qual cosa genera confusió pel que fa als objectius polítics d’aquest discurs.

En aquest capítol final, volem fer una mena de balanç de les polítiques de mescla social residencial. Per això examinarem, en primer lloc, els objectius d’aquest discurs pel que fa a la promoció de la inclusió social com a fenomen multidimensional: la integració econòmica i el foment de la interacció social. Analitzarem aquests objectius en relació amb les evidències empíriques disponibles. Posteriorment, abordarem les possibles conseqüències polítiques i socials que han apuntat diferents autors. Les qüestions crítiques més importants que s’han assenyalat sobre la política de mescla social residencial són, d’una banda, la col·lisió entre diferents drets i, de l’altra, l’encaix d’aquestes polítiques en un marc més general d’abordatge de la diversitat ètnica i del tractament de les poblacions originàries de la immigració. Els aspectes a considerar en aquest capítol final són els següents:

>> La influència de la concentració territorial sobre les situacions de pobresa.

>> Coresidència, millora de la relació interètnica i afebliment dels estereotips.

>> Dret a la ciutat versus dret a l’habitatge.

>> La por a l’altre i el retorn del discurs assimilacionista.

4.1 L’efecte de la concentració territorial sobre la (re)producció de la pobresa

En els últims anys, la qüestió de l’efecte que té la segregació urbana sobre l’exclusió social ha anat adquirint progressivament més entitat acadèmica i política. La idea que la segregació social i, sobretot, ètnica de la població és una de les principals causes, i no tan sols una conseqüència, dels processos d’exclusió social, té un origen inequívocament nord-americà. Segurament, el treball capdavanter en fonamentar empíricament aquesta tesi va ser l’obra de William J. Wilson, The Truly Disadvantaged (1987). Wilson atribueix una part important de l’exclusió urbana a la segregació de l’underclass negra. Però la lectura del llibre de Wilson, una interpretació de la situació dels guetos americans fonamentada amb profusió de dades quantitatives, no permet extraure conclusions simplificades i fàcilment exportables a d’altres contextos.

Wilson, efectivament, fa recaure bona part de la responsabilitat de la situació de l’underclass en el que ell anomena “efecte de concentració”. Però aquest efecte s’insereix, en primer lloc, dintre de les transformacions que ha viscut l’estructura econòmica de les ciutats nord-americanes. A partir dels 70, amplis sectors de la població negra que es concentren al centre de les ciutats i treballen principalment com a mà d’obra no qualificada al sector industrial es queden sense feina perquè les indústries marxen cap als suburbis, on no es construeixen habitatges barats. Aquest desajust entre els llocs de feina i de residència va fer augmentar l’atur als guetos negres del centre de les ciutats, en un context polític neoliberal de forta retallada de les despeses socials. Però l’efecte de


80 / 81

concentració també té una dimensió cultural. Wilson assenyala que la classe mitjana i treballadora negra, principal beneficiària dels programes d’acció preferencial, s’ha suburbanitzat en gran mesura, la qual cosa ha fet que els guetos negres hagin perdut el caràcter interclassista que tenien anteriorment i s’hagin convertit en el lloc de l’underclass, caracteritzada per l’atur més o menys permanent, la desestructuració familiar i tot tipus de patologies socials: violència, delinqüència, toxicomanies, malalties mentals, etc. Aquesta situació d’hipersegregació del gueto negre crea un aïllament social, una manca de capital social i de models normatius “positius” que existien quan el gueto era interclassista. L’efecte de concentració genera, a través de l’aïllament, un efecte acumulatiu, i d’aquesta manera el lloc de socialització, el barri, adquireix uns efectes contraproduents per a la promoció socioeconòmica de les persones.

Tot i així, els arguments de Wilson incideixen, en primer lloc, en el fet que el problema és fonamentalment d’economia urbana, i, per tant, les solucions polítiques que reivindica són de caire econòmic12. A més, Wilson aplica l’efecte de concentració a l’underclass negra. És a dir, no pretén aplicar el seu diagnòstic a d’altres grups ètnics ni al gueto negre interclassista. Per tant, el seu argument no és “l’aïllament ètnic”. El gueto aïllat que condueix a l’exclusió no és tant el lloc on “l’altre” està concentrat amb els seus, sinó el lloc on “l’altre” està privat de les expectatives mínimes d’integració social.

Investigacions posteriors van corroborar l’efecte perniciós de la segregació urbana sobre l’exclusió de les minories racials a les ciutats nord-americanes. Massey i Denton, en el seu famós llibre American Apartheid, fins i tot radicalitzaven l’argument de Wilson en afirmar que “la segregació residencial és el principal factor responsable de la reproducció de la pobresa urbana en la societat americana” (1993: 9). Aquesta tesi va esdevenir enormement popular, no només als Estats Units. L’efecte sobre les polítiques socials és clar, ja que des d’aquest punt de vista la desconcentració dels pobres seria una de les principals contribucions, si no la més important, a la superació de la pobresa.

12 “The key conclusion from a public policy perspective is that programs created to alleviate poverty, joblessness, and related forms of social dislocation should primary focus on changing the social and economic situations, not the cultural traits, of the ghetto underclass” (1987: 138).

Però, fins a quin punt aquest model interpretatiu de l’hipergueto americà és aplicable a Europa? La hipersegregació no és quelcom desconegut a Europa, com mostra l’experiència de molts barris d’habitatge social degradat. Moltes d’aquestes àrees segregades tenen fins i tot un estigma propi, de barri, que pot fer que els seus habitants siguin rebutjats en el mercat de treball. En molts d’aquests barris amb una alta concentració de llars amb ingressos baixos, els diners disponibles no poden sustentar els serveis comercials que podrien donar feina a gent del territori. L’aïllament geogràfic complica l’accés als llocs on es troba la feina, etc. Però a diferència dels Estats Units, els estudis europeus que intenten explorar com es relacionen territori i exclusió semblen encara incipients. Molts autors assenyalen que no hi ha prou evidències empíriques a Europa que permetin arribar a la conclusió que els pobres que viuen en barris pobres tenen menys probabilitats de promoció social que els pobres que viuen en barris mixtos (Musterd et al. 2000; Harrison et al. 2005; van Kempen 2002; Berube 2005, entre d’altres).

Cal tenir en compte que les ciutats europees, a diferència de les americanes, tenen una escala geogràfica menor i estan comunicades per transport públic i que, per tant, la segregació i l’aïllament no tenen els mateixos efectes pel que fa a l’accés als llocs de feina. Però potser la diferència més important és que les desigualtats socials són menors. L’efecte de la segregació espacial sobre la integració es troba més apaivagat pel desenvolupament de l’estat del benestar. Alguns estudis evidencien que als països on l’habitatge, l’educació, i uns ingressos mínims estan raonablement garantits per a totes les llars, la relació entre la segregació residencial urbana i la pobresa (renda i participació al mercat de treball) no resulta gaire significativa13.


13 Ostendorf et al. (2001) mostren, per al cas d’Amsterdam, que si bé hi ha una certa correlació entre segregació i integració, la relació no és gaire forta, i que la barreja social per si mateixa no redueix la pobresa de manera significativa. En un altre estudi de Musterd sobre Amsterdam (2003), graus de segregació similars per a turcs, marroquins i surinamesos no es reflecteixen en graus similars d’integració en la societat holandesa (taxa d’atur, èxit escolar, etc.), per la qual cosa conclou que altres factors, a part de la segregació, són necessaris per explicar les diferències. Un altre estudi longitudinal de Musterd et al. (2003) mostra que en el cas holandès l’entorn residencial dels pobres té una incidència molt baixa sobre l’evolució de la seva situació, a diferència del que passa amb els rics. Així, les oportunitats que té una llar depenent dels ajuts socials d’escapar d’aquesta dependència gairebé no varia segons el nombre de famílies en situació similar existents a l’entorn. Turnstall i Fenton es fan ressó d’una àmplia base empírica, d’abast britànic, que mostra que la diversificació de tinences té molt poc efecte en les taxes d’atur dels llogaters socials. A partir de l’evidència disponible, concloem que les comunitats mixtes no incrementen per si mateixes les taxes de feina dels llogaters socials i dels grups d’ingressos baixos (2006: 15).

82 / 83

Però tampoc no hi ha evidències que permetin negar amb rotunditat l’existència d’un efecte de concentració a Europa, i menystenir la influència que la segregació urbana pugui tenir sobre les oportunitats d’integració. De fet, altres autors s’inclinen a atorgar a la segregació una influència negativa sobre les oportunitats de sortir de la pobresa14. Loïc Wacquant, que en el passat va emfasitzar la diferència entre els guetos americans i les banlieues franceses (1996), més recentment ha proposat l’existència d’un nou règim d’exclusió urbana que anomena “marginalitat avançada”, que seria comú als guetos nord-americans i als barris deprimits d’Europa, un dels trets del qual seria la concentració de la privació en llocs ben identificats, tancats i aïllats, on es fixa un rotund estigma de l’indret (2002).

Les diferències d’un país a l’altre o d’una ciutat a l’altra poden ser molt grans. Així, els residents de Tensta, el barri més estigmatitzat d’Estocolm, tot i reconèixer la mala reputació que tenen per a la resta de la ciutat, no perceben que això tingui cap influència negativa sobre les seves oportunitats en el mercat de treball (Holmqvist 2005). En canvi, un estudi fet a Toulouse mostra que els joves d’algunes de les banlieues més famoses tenen força menys possibilitats d’aconseguir una entrevista de feina que joves d’altres barris (Fondation Abbé Pierre 2006).

De tota manera, i a diferència del que passa en l’àmbit escolar, on sembla comprovat que la mescla social a les escoles mixtes té efectes pedagògics positius per als alumnes que pertanyen a famílies minoritàries o més pobres15, ara per ara no hi ha evidències sòlides que apuntin que l’entorn residencial condiciona per se, significativament, les oportunitats de promoció social dels adults. Per això, nombrosos autors demanen

14 Segons Eva van Kempen, encara que és dificil arribar a conclusions sobre si el fet de viure en poverty pockets dins un estat del benestar postfordista afecta l’exclusió social, “the existing evidence together with more theoretical insights on the meaning of ‘place’ for social life and on organizational attainments, however, points to the presence of locally derived mechanisms that affect the life chances of people living in poverty pockets in such a way that choices are restricted and the participation in mainstream society is impeded” (2002: 253). Fitoussi et al. (2004) presenten un estudi segons el qual, a França, en igualtat de condicions socials, els residents en zones urbanes sensibles (ZUS) estan un 9% més de temps a l’atur que els que viuen fora.

15 Estudis americans i francesos sobre resultats escolars mostren com l’entorn residencial sembla jugar un paper explicatiu més important que altres variables tradicionalment considerades decisives, com ara el nivell d’ingressos, la formació dels pares, la nacionalitat, etc. (ENA 2006; Berube 2005; Maurin 2004).

prudència a l’hora de fer asseveracions sobre les conseqüències no provades de la segregació i, per tant, també sobre els efectes positius que la mescla residencial tindria, per si mateixa, en matèria de reducció de la pobresa (Turnstall i Fenton 2006; Ostendorf et al. 2001; Berube 2005, entre d’altres). Alguns dels projectes europeus de mescla residencial més exitosos han produït una convivència harmoniosa, però no un augment del capital social o una transformació dels valors (per efecte del “model de rols”) de les famílies més vulnerables (Allen 2004). Fins i tot als Estats Units, on el paper redistribuidor de l’Estat és menys pronunciat i la mescla residencial podria tenir efectes més beneficiosos, les avaluacions realitzades sobre els efectes socioeconòmics dels programes de dispersió han produït resultats confosos i poc concloents16.

D’altra banda, no es poden menystenir els efectes positius que, en el cas dels immigrats, té la concentració territorial, ja que pot esdevenir un recurs important per afrontar les dificultats. En particular, els clústers ètnics esdevenen de vital importància per a la recepció, i conseqüent integració, dels nouvinguts, dels que acaben d’arribar. Una conversa amistosa al voltant d’una tassa de te, fer servir la rentadora o el frigorífic d’un veí, demanar diners prestats o aconseguir informació sobre el mercat laboral, són recursos que quan s’arriba a un país nou es troben amb molta més facilitat en la comunitat de paisans. Una qüestió més controvertida és si la prolongació de la concentració territorial, més enllà d’aquesta fase d’acollida transitòria, és compatible amb la integració social. No manquen exemples de barris amb molta densitat de negocis ètnics, economies ètniques altament dinàmiques que es beneficien de la segregació residencial, i que proporcionen oportunitats d’integració econòmica als seus membres. A més, hi ha situacions particulars en les quals determinades formes de comunitat ètnica territorialitzada segueixen proporcionant vies d’integració força més


16 Algunes avaluacions del Programa Gautreaux han trobat que la salut, els resultats escolars i la promoció econòmica dels afroamericans milloren en els nous barris, però cal tenir en compte que la participació al programa és voluntària, amb candidats seleccionats pel seu bon comportament i les seves perspectives, la qual cosa en compromet els resultats. Altres avaluacions de programes de dispersió posteriors (Moving to Opportunity) mostren que la dispersió no ha augmentat les xarxes socials de les llars més pobres, almenys no el capital social necessari per accedir a noves oportunitats. I, fins i tot, quan la barreja residencial no es fa de manera voluntària (com als programes de reallotjament Hope VI), s’ha constatat en alguns casos una pèrdua de capital social i un major aïllament (Atkinson 2005: 25).

84 / 85

enllà de la fase d’arribada. Per exemple, a Anglaterra s’ha comprovat que per a moltes dones musulmanes, especialment les asiàtiques, la separació de la comunitat ètnica en processos de suburbanització redueix la seva autonomia en augmentar el seu aïllament social i la seva dependència respecte dels homes de la família. Això també afecta les seves possibilitats de treballar fora de casa, ja que moltes dones depenen de les xarxes comunitàries per trobar feina (Harrison et al. 2003).

Una altra qüestió polèmica és que les virtuts de la mescla social residencial, pel que fa a la promoció socioeconòmica de les famílies pobres que viuen en barris pobres, es basen en la idea que el barri residencial és el lloc per excel·lència de la socialització dels individus. L’exclusió seria especialment persistent si els individus creixen en barris on no hi ha xarxes que ajudin a trobar feina ni altres recursos útils per a la mobilitat social, on els valors imperants són valors marginals, diferents dels valors de la societat majoritària (no es valora l’educació, el treball dur, etc.). Tot i això, la teoria de la modernització i, més recentment, la teoria de la globalització, han posat de manifest la crisi del barri residencial com a espai de socialització privilegiat, ja que, d’una banda, hi ha un replegament a l’espai privat i, de l’altra, es multipliquen els llocs de socialització diferents de la residència17. Cal dir, però, que no tots els sectors socials participen en el mateix grau d’aquesta tendència de deslocalització de les relacions socials: les mestresses de casa, els aturats, els joves sense estudis, i la gent gran encara fan molta vida de barri (Forrest & Kearns 2001; Kearns & Parkinson 2001). D’això es desprèn que el barri com a indret de socialització és més important als barris més pobres. Per tant, tota la preocupació sobre l’efecte de concentració no es veu contrarestada per les tendències modernitzadores i globalitzadores; en tot cas, aquestes aguditzen el contrast entre cosmopolites i locals.

Als polígons perifèrics d’habitatge està perfectament documentada una sociabilitat juvenil altament territorialitzada, masculina i violenta,

17 Segons Simon, estudis recents portats a terme a França sobre ‘barris ètnics’ mostren que els grups ètnics sovint no viuen a l’àrea on es socialitzen. “La funció dels barris ètnics que al principi era acollir els immigrants nouvinguts, ara està canviant […] Per a les comunitats immigrants el territori és cada vegada menys estratègic, atès que les ‘xarxes socials’ són capaces de superar distàncies gràcies a les modernes tecnologies de transport i comunicació” (2006: 53).

majoritàriament d’origen immigrant, encara que no únicament. En aquests barris, on una gran proporció dels joves no té feina ni expectatives de tenir-ne, predomina una “cultura de l’avorriment” (Simon 2006). En aquestes condicions, davant l’absència d’altres afinitats, com la professional o laboral, allò local, la identitat territorial, es torna l’única font de lleialtat i pertinença (O’Byrne 1997). Aquests joves discriminats, però socialitzats en la societat de consum i en una ideologia nacional d’igualtat d’oportunitats, es troben incapaços de portar a terme les seves expectatives de consum i de tenir les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. La frustració i la tensió social en són les conseqüències.

Segurament, el problema no és tant la concentració residencial de les minories, sinó la seva reproducció en el fons de l’escala social i la reclusió en espais deteriorats i mancats d’oportunitats.

4.2 Coresidència, millora de la relació interètnica i afebliment dels estereotips mutus

Des que el psicòleg nord-americà Gordon Allport va exposar als anys 50 la seva tesi segons la qual el contacte interracial afebleix els estereotips i els prejudicis racials, aquesta hipòtesi s’ha posat a prova innumerables vegades amb resultats diversos. Avui en dia, hi ha versions més refinades de la teoria d’Allport, i se sap que la relació només resulta enriquidora si les persones que es relacionen, pertanyents a grups diferents, comparteixen alguns elements en comú, especialment un mateix estatus professional, però també un mateix cicle d’edat, estil de vida (p.e. familiar), etc. (Dixon i Durrheim 2003; Ihlanfeldt i Scafidi 2001).

En l’àmbit de l’habitatge, la mescla residencial de vegades s’ha proposat com un antídot per als conflictes interculturals. No obstant això, diferents estudis mostren com, en opinió d’alguns gestors d’habitatge social, els edificis més homogenis culturalment, generacionalment i d’estils de vida són menys conflictius que els heterogenis18. Se sap també que una gran diferència d’ingressos entre, per exemple, propietaris i llogaters socials, pot


86 / 87

exacerbar les tensions a les noves promocions mixtes i pot posar en perill la cohesió social a escala d’edificis i barris (Berube 2005).

Dels estudis-avaluació, especialment anglesos, que existeixen sobre edificis i barris on s’han implementat programes de barreja social (normalment mitjançant la combinació de diferents tinences) es desprèn molt clarament que, encara que no hi hagi una relació conflictiva, no s’aconsegueix gaire interacció social entre la gent que pertany a diferents estrats socials. Hi ha poca interacció i, per tant, poca barreja real, fenomen que a Anglaterra s’anomena living apart together (Beckowen et al. 2006: 89; vegeu també Goodchild i Cole 2001; Atkinson 2005; Robinson 2005). Els que tenen més probabilitats d’interacció són els grups amb un nivell d’ingressos més pròxim entre si (Tunstall i Fenton 2006). Alguns autors assenyalen que els contactes en edificis i espais públics no són els més apropiats per incentivar la interacció interètnica perquè no són espais d’interdependència i interacció habitual, a diferència dels espais on el diàleg i les negociacions prosaiques són obligatòries, com ara el lloc de treball o els centres escolars (Amin 2002).

En qualsevol cas, la mescla social residencial no sempre produeix una situació de coexistència pacífica (i més rarament de convivència). Les reticències dels propietaris a acceptar la copresència de llogaters socials sol ser un entrebanc important. Els estudis existents emfatitzen que si es vol fomentar la mescla social en edificis i barris, cal preparar-la prèviament i fer-ne un seguiment posterior per tal d’acompanyar-la d’altres mesures de suport que ajudin a trencar les barreres interètniques i interclassistes. Per exemple, en noves promocions, per tal de viabilitzar els projectes mixtos, de vegades s’engega un procés de selecció dels inquilins socials que rebutja les famílies “problemàtiques” en els habitatges socials (Allen 2004). Aquest tipus de mesures pot fer més viables les promocions mixtes, però al preu de comprometre el balanç global en termes de lluita contra l’exclusió (Goodchild i Cole 2001). També s’optimitza l’acceptació dels llogaters socials per part dels propietaris quan les distincions entre els habitatges de lloguer i de propietat estan difuminades per un disseny arquitectònic similar.

18 Sobre Holanda, vegeu Murie et al. 2003: 30; sobre Anglaterra, vegeu Harrison 2005: 95; sobre França, vegeu Simon i Kirzsbaum 2000.

Altres mesures que es recomanen són implicar representants dels residents per desenvolupar programes i activitats on els diferents grups ètnics puguin barrejar-se i disposar de programes d’acompanyament (p. e. mediació) per als problemes que puguin sorgir (Amin 2002, entre d’altres).

Les evidències disponibles també indiquen que les llars amb infants petits interaccionen d’una manera molt més efectiva que les llars que no tenen fills (Allen 2004; Bailey et al. 2006; Silverman et al. 2005). Per retenir en àrees mixtes les famílies més benestants –que són les que tenen la temptació i els mitjans per marxar–, el barri ha d’oferir espais, serveis i equipaments de qualitat, especialment escoles. Tot i així, la interacció directa s’aconsegueix principalment entre els més joves i especialment entre els infants, i només a través d’aquests els pares acostumen a establir una relació amb altres famílies. De tota manera, per aconseguir-ho cal que les famílies benestants portin els fills a les escoles públiques locals. A més, cal tenir en compte que alguns efectes de la mescla social, sobretot pel que fa a valors i actituds envers l’altre, són a llarg termini19.

Tots aquests elements que afavoreixen la interacció entre individus pertanyents a grups diversos són els contraris dels elements típics d’un procés de gentrification, és a dir, grups molt diferents econòmicament i des del punt de vista familiar: joves professionals sense fills o amb fills escolaritzats en escoles diferents de les freqüentades pels fills de les famílies més modestes.

4.3 Dret a la ciutat versus dret a l’habitatge

La mescla social s’ha proposat com un nou dret el “dret a la ciutat”, dret a no estar segregat, a no estar reclòs i a gaudir de tota la ciutat. No són pocs, però, els autors que assenyalen que, moltes vegades, en nom del dret a la ciutat es conculquen altres tipus de drets, com ara el dret a l’habitatge o el dret a no ser discriminat per l’origen ètnic.


19 Un estudi als Estats Units mostra que els que han tingut un contacte interracial en escoles i barris quan eren petits, és més probable que com a adults tinguin cercles d’amics més diversos (Emerson 2002).

88 / 89

La promoció de la mescla social residencial pot significar l’augment de la provisió d’habitatges per a les llars vulnerables, tal com disposa, per exemple, la secció 106 de la Llei anglesa de planificació urbana de 1990 o l’article 55 de la Llei francesa de solidaritat urbana de 2000. Altres vegades, però, algunes polítiques urbanes realitzades sota el principi de la mescla social s’acaben traduint en una reducció del nombre d’habitatges disponibles per als més necessitats, i això ja és més difícil de defensar com un nou dret.

Els procediments d’adjudicació són un dels àmbits on els resultats de la mescla social poden ser més dubtosos, i potser França n’és el cas més evident. Als anys 90, mentre que el 75% de les demandes d’HLM tenia una resposta positiva en els sis mesos posteriors al lliurament de la sol·licitud, això només passava amb el 58% dels nascuts a l’estranger, una cinquena part dels quals no obtenia resposta abans dels tres anys (Simon i Kirszbaum 2000). Aquests autors expressen així l’ambigüitat creada a França amb la introducció de la mixité sociale com un principi legal: “Els documents oficials han consagrat simultàniament el principi de mescla i el dret a l’habitatge. Tanmateix, com que no s’estableix una jerarquia entre ambdós principis, els textos eviten la resolució del conflicte que hi pot haver entre tots dos i deixen que els actors locals prenguin la decisió”.

Els incendis d’edificis insalubres a París l’estiu de 2005, quan van morir 28 persones d’origen africà, algunes de les quals feia anys que eren en llista d’espera per aconseguir habitatge social, va posar en evidència no només que la demanda de lloguer social superava l’oferta, sinó que mentre que l’habitatge social de les perifèries és l’únic allotjament que es poden permetre les famílies que ocupen infrahabitatges en el mercat privat, la supressió del nivell màxim d’ingressos per accedir als HLM dels “barris sensibles” feia que, l’any 2003, el 10% dels llogaters socials dels ZUS passava del nivell màxim d’ingressos exigits per a l’accés a l’habitatge social a la resta del país. Els esdeveniments tràgics van fer que el Govern es replantegés la política d’adjudicació20. Cal tenir en compte que els polígons d’habitatge social compleixen una funció d’acollida no

20 A la tardor de 2005 el Govern francès va demandar als organismes d’HLM fer un “esforç suplementari” per acollir les llars en dificultat. Per això, es plantejava retornar la prerogativa que tenien els prefectes per garantir l’allotjament a famílies prioritàries abans que la Llei de 2004 sobre llibertats i responsabilitats locals les retallés (Le Monde, 14 d’octubre de 2005).

només per a la gent que es troba en la precarietat d’una manera més o menys crònica, sinó sobretot per a les trajectòries residencials de molta gent que provisionalment no té altres alternatives21.

Així, les pràctiques d’adjudicació de l’habitatge social segons el principi de la mescla social són defensades per institucions com l’ENA (l’escola d’elit de l’alta administració de l’Estat francès) com un principi de solidaritat territorial (“l’objectiu de no concentrar tota la pobresa en el mateix lloc es fa pel propi interès de les llars vulnerables”, 2006: 26), mentre que segons altres autors es tracta d’una discriminació dels més febles (“amb tota la indignació que provoca la formació de guetos, l’estigmatització de tota forma de visibilitat dels ‘immigrats’ acaba per tornar-se contra les víctimes de la segregació” Simon 2003: 91; vegeu també Goodchild i Cole 2001).

Però la qüestió de fons potser sigui la següent: A qui hauria de destinar-se l’habitatge social: a les persones amb necessitat o a totes les persones, independentment del seu nivell de renda? Entitats com CECODHAS (la xarxa que agrupa la majoria de gestors d’habitatge social de la Unió Europea), FEANTSA (la principal xarxa europea de lluita contra l’exclusió residencial), així com d’altres organitzacions especialitzades (p. e. Fondation Abbé Pierre) han manifestat que el rol principal de l’habitatge social hauria de ser allotjar les llars que no poden accedir a un habitatge digne a través del mercat, i en tot cas, una vegada aconseguit això, fer compatible aquesta missió amb la mescla social i urbana. D’altra banda, fer de l’habitatge social un producte adreçat gairebé en exclusiva als grups més vulnerables comporta amb seguretat una forta residualització i estigmatització del parc social, amb tots els problemes que se’n deriven.

La Conferència de les Nacions Unides sobre habitatge social, celebrada a Viena el 2004, va fer palesa la gran controvèrsia existent sobre quins haurien de ser els destinataris de l’habitatge social. Alguns panelistes s’expressaven


21 La mobilitat dels ZUS és molt alta: el 61% dels habitants dels ZUS el 1990 havia marxat el 1999.Els que arriben són joves que s’emancipen (4 de cada 10 residents nous) i persones en situació professional difícil (monoparentals, aturats...). Aquestes persones troben en els ZUS habitatges més barats, de millor qualitat i amb més seguretat residencial que els que tenien abans. A París, el preu del lloguer a la ciutat central triplica el d’un habitatge de les mateixes característiques en un polígon d’habitatge social en una zona sensible.

90 / 91

en el sentit que primer calia garantir l’accés a un habitatge per a tothom, inclusió social, i que només posteriorment es podria abordar la qüestió de la cohesió social. D’altres, en canvi, pensaven que calia fer compatibles ambdós objectius des d’un bon principi (UNECE 2004). El document Guidelines on Social Housing de les Nacions Unides recull aquest dilema i recomana que “per tal de prevenir l’estigmatització i la segregació espacial, de l’habitatge social, és aconsellable tenir un sector de lloguer social molt ampli amb un estoc d’habitatges molt divers i uns perfils de residents diferenciats”(UNECE 2006).

Per tal que l’aplicació del principi de “mescla social” en l’adjudicació d’habitatge social no suposi un augment de l’exclusió residencial, s’hauria d’acompanyar d’una política de conjunt destinada a oferir habitatge social abundant i/o diverses alternatives, efectives, d’integració residencial per a les llars més vulnerables. Però el problema és que aquestes condicions estan lluny de complir-se a la majoria de països.

Alguns autors proposen, com a alternativa a les polítiques que busquen la mescla social residencial per la via directa, treure els obstacles que impedeixen la mobilitat social i residencial dels grups vulnerables (reducció de la segregació laboral, de les discriminacions legals i privades, etc.) i, en paral·lel, potenciar els recursos interns dels barris estigmatitzats. S’apunta que la mescla social ha de ser pensada com el resultat de trajectòries econòmiques i residencials d’èxit i no com el requisit per fer-les possibles. Més que constrènyer les eleccions residencials de les llars, l’estratègia hauria de ser eliminar els obstacles que enfronten certs grups en l’accés a la ciutat i a les seves diferents ofertes (Epstein i Kirszbaum 2006; Tissot 2005). A més, la política de mescla social coincideix amb un moment de certa retirada de l’estat del benestar i major protagonisme del mercat, la qual cosa fa augmentar les disparitats de renda, que s’expressen en una major segregació. “Aquesta situació”, assenyala Ostendorf, “portarà la política de combat de la segregació a través d’intervencions territorials (area-based interventions) a la fallida; intenten mitigar els efectes de la desigualtat social, no les causes” (2001: 380).

Altres autors, tot reconeixent els condicionants territorials de les dinàmiques socials, proposen un canvi de perspectiva en l’anàlisi de la segregació. Les polítiques orientades als territoris desafavorits no haurien


de suposar considerar-los independentment dels mecanismes de conjunt, els quals comprometen no només les poblacions més pobres, sinó també les més riques i aquesta nebulosa indefinida coneguda amb el nom de classe mitjana. Des d’aquesta perspectiva, caldria canviar la idea que la segregació afecta essencialment una minoria d’exclosos, i reconèixer que els mecanismes de la segregació travessen tota la societat (Tissot 2005: 5; vegeu també Maurin 2004). Éric Maurin, un gran partidari de la mescla social, diu que tota la politique de la ville ha estat un fracàs per haver escollit els territoris com a unitat privilegiada d’intervenció: “Paradoxalment, si es vol lluitar eficaçment contra la segregació territorial, és necessari desfer-se del territori com a categoria d’acció social” (2004: 69). Maurin proposa centrar-se en els individus i les seves necessitats: “És atenent els individus que es transformaran els territoris, i no a l’inrevés” (2004: 85).

4.4 La por a l’altre i el retorn al discurs assimilacionista

Més enllà dels objectius pel que fa a la lluita contra l’exclusió social (integració econòmica, interacció social, dret a la ciutat…), el discurs de la mescla social obeeix també un altre tipus de motivació no sempre explícita, però que, en qualsevol cas, resulta força evident: la percepció de l’agrupació comunitària de les minories com quelcom anòmal, inquietant i fins i tot perillós per al conjunt de la societat. Si s’analitza la cronologia, a diferents països, dels principals programes i lleis per aplicar una política urbana de barreja social, s’evidencia que la implantació d’aquests dispositius ve precedida normalment d’algun tipus de disturbi urbà de caire “racial”. Així va passar als Estats Units, amb el Programa Gautreaux, que comença el 1969, poc després dels disturbis racials als barris negres de Chicago i altres ciutats nord-americanes cap a la meitat dels seixanta. Així va passar a França amb la politique de la ville, que oficialment comença el 1991, després dels disturbis a les perifèries de Lió i altres ciutats franceses a principis dels 90. Després dels disturbis de la tardor de 2005 a les banlieues, el president Chirac va reclamar el compliment de la Llei de

92 / 93

solidaritat urbana, quan abans l’havia criticat per massa intervencionista. Però aquesta correlació enlloc ha estat més evident que al Regne Unit, després dels disturbis de 2001 a Bradford i a d’altres ciutats del nord. Els informes oficials van atribuir-ho a la segregació i a la manca de relació entre ambdues comunitats, que portaven “vides paral·leles”22. Els esdeveniments de l’estiu del 2001 a tres ciutats del nord d’Anglaterra, juntament amb la islamofòbia que va seguir els atemptats de l’11 de setembre del mateix any, van desplaçar la política del New Labour d’una proclama activa de la diversitat al vell llenguatge assimilacionista dels 60, exemplificat per la introducció de proves de ciutadania i un jurament de lleialtat per als nous immigrats (Robinson 2005). En l’agenda de la “cohesió comunitària”, aprovada el 2002, la concepció de la comunitat no és tant una arena de discussió i negociació entre diferents visions, valors i interessos culturals, sinó que la comunitat es veu com un vehicle de promoció d’un determinat model de ciutadania que garanteixi l’ordre cívic. En aquesta narrativa la segregació es problematitza perquè condueix a comunitats amb valors morals que encaixen malament amb l’ordre moral dominant. Aquesta retòrica, que al Regne Unit fins llavors havia estat exclusiva de l’extrema dreta, ha guanyat popularitat, tot i que la diferència amb la resta de països europeus encara és gran.

L’autosegregació real i l’aïllament comunitari de les elits són força més alts que els de les minories ètniques o els sectors més pobres (Maurin 2004; Musterd i Anderson 2005; Robinson 2005). Tanmateix, no aixequen cap protesta ni malestar perquè se suposa que comparteixen els valors culturals dominants, és a dir, els valors i els costums nacionals. En canvi, la reproducció de clústers ètnics genera tot tipus de preocupacions que transparenten una por creixent a la visibilització de l’altre. La concentració residencial de les minories és una prova inequívoca de la seva existència entre nosaltres, una presència que resulta amenaçant per a amplis sectors de la societat europea.

Segurament aquesta tendència no seria tan nítida si no fos pels atemptats islamistes que s’han succeït durant els primers anys del nou segle. Tot i que aquests últims no tenen res a veure amb els disturbis urbans –obeeixen a

22 Autors com Amin (2002) consideren, però, que la barreja o la segregació ètnica no van ser-ne els factors clau. Leicester, considerada com un exemple de convivència, és tan segregada ètnicament com Bradford, i hi ha molts barris mixtos a un munt de ciutats angleses que estan farcits de disturbis i conflictes interètnics.


causes i malestars en principi molt diferents–, l’efecte pot ser molt similar pel que fa al creixement de la por a l’altre.

Cal assenyalar que el discurs de la mescla social que assimila qualsevol forma d’agrupament comunitari dels immigrats a un gueto entronca amb tota una tradició republicana segons la qual les concentracions d’immigrats equivaldrien a una “comunitarització” de certs barris que defugirien de la llei republicana. Segons aquesta visió, la integració dels immigrats a la ciutat s’hauria d’acomplir d’una manera estrictament individual, excloent-ne qualsevol forma de mediació “comunitària”.

Encara que el discurs de la mescla social ha estat fonamentalment apadrinat per l’esquerra, la dreta nacionalista l’ha assumit i l’ha radicalitzat encara més. Segons Epstein i Kirszbaum (2006), la politique de la ville és una especificitat francesa només compartida per països amb fort pes electoral dels partits populistes i xenòfobs (Dinamarca, Holanda, Flandes…). El creixement dels partits xenòfobs, ara principalment islamòfobs, en països oberts i de tradició tolerant i liberal, com Holanda i Dinamarca, ha donat pas a polítiques que no només intenten conjurar la segregació, sinó que també han significat un canvi radical en l’assumpció de la diversitat de l’Europa actual. A tot Europa hi ha un fort i renovat èmfasi en la percebuda autosegregació de les minories immigrades, aïllament social, replegament comunitari, tancament cultural, etc. (Martinello 2007). La moda actual de fer passar exàmens de ciutadania o civisme i demanar lleialtat als valors culturals, i no només a les lleis, de la nació per als immigrants nouvinguts, i fins i tot als ja residents, indica un gran pas enrere en la normalització d’aquesta població, un estat d’excepció de la seva ciutadania. Potser no és aliena a tot això la resurrecció del sistema de guest workers, la tendència recent a permetre només el reclutament dels treballadors temporals que després tornen al seu país, amb demandes mínimes per a l’estat del benestar.

Aquesta ideologia nacionalista neoassimilacionista és un incòmode company de viatge del discurs de la mescla social, que obliga a afinar més el concepte, o potser a canviar-lo per un altre de més aclaridor, si es vol fer servir des d’una perspectiva progressista en la lluita contra l’exclusió social.

94 / 95

/ 9797

Biblio-grafia

Bibliografia

Amin, A. (2002). Ethnicity and the Multicultural City. Living in Diversity. Report for the Department of Transport, Local Government and the Regions and the ESRC Cities Initiative.

Anderson, R.; Solid, D. (2003). “Dispersal policies in Sweden”. A: Robinson, V.; Anderson, R.; Musterd, S. (ed.) Spreading the ‘burden’? A review of policies to disperse asylum seekers and refugees. Bristol: The Policy Press.

Arnaldus, M.; Dukes, T.; Musterd, S. (2003). “Dispersal policies in the Netherlands”. A: Robinson, V.; Anderson, R.; Musterd, S. (ed.) Spreading the ‘burden’? A review of policies to disperse asylum seekers and refugees. Bristol: The Policy Press.

Arthurson, K. (2005). “Social Mix and the Cities”, Urban Policy and Research, vol. 23, 4.

Atkinson, R. (2005). Neighbourhoods and the Impacts of Social Mix: Crime, Tenure Diversification and Assisted Mobility. CNR Paper 29.

Bailey, N.; Haworth, A.; Manzi, T. (2006). Creating and sustaining mixed income communities. A good practice guide. Joseph Rowntree Foundation.

Berube, A. (2005). Mixed Communities in England. A US perspective on evidence and policy prospects. Joseph Rowntree Foundation.

Bolt, G.; Burgers, J.; Van Kempen, R. (1998). “On the social significance of spatial location; spatial segregation and social inclusion”. Netherlands Journal of Housing and the Built Environment, 13/1.

Braouzec, P.; Bertho, A.; Rafatdjou, M. (2000). “Changer le peuple?”. L’Humanité, 23 d’octubre de 2000.

CECODHAS-Observatorio Europeo de la Vivienda Social (2006). Vivienda Social en la UE 25. Estadísticas y políticas clave por países. Asociación Española de Promotores Públicos de Vivienda y Suelo, Boletín Informativo nº 84.

98 / 99

Davezies, L. (2004). “Les instruments de cohésion territoriale”. A: Demon, J. (ed.) Quartiers sensibles et cohesion sociale. Problemes Politiques et Sociaux, 906 La documentation française.

Dekker, K.; Bolt, G. (2005). “Social Cohesion in Post-war Estates in the Netherlands: Differences between Socioeconomic and Ethnic Groups”. Urban Studies, 42/13.

École Nationale d’Administration (2006). Séminaire relatif au ‘logement’: la mixité sociale dans le logement. Manuscrit.

Emerson, M. (2002). “Contact Theory Extended: The Effects of Prior Racial Contact on Current Social Ties”. Social Science Quarterly, 83/3.

Epstein, R. (2004) “Les leçons paradoxales de l’évolution de la politique de la ville”, “Disparition or consolidation de la politique de la ville?”. A: Demon, J. (ed.) Quartiers sensibles et cohesion sociale. Problemes Politiques et Sociaux, 906 La documentation française.

Epstein, R.; Kirszbaum, T. (2006). “Après les émeutes comment débattre de la politique de la ville?”. Comprendre les violences urbaines. La documentation française. Regards d’actualité.

Fitoussi, J.; Laurent, E.; Maurice, J. (2004) “Segregation urbaine et integration sociale”. A: Demon, J. (ed.) Quartiers sensibles et cohesion sociale. Problemes Politiques et Sociaux, 906 La documentation française.

Forrest, R.; Kearns, A. (2001). “Social Cohesion, Social Capital and the Neighbouhood”. Urban Studies, vol. 38/12.

Fondation Abbé Pierre (2006). L’état du mal logement en France. Rapport annuel 2006. Informe anual de 2006.

Goodchild, B.; Cole, I. (2001). “Social balance and mixed neighbourhoods in Britain since 1979: a review of discourse and practice in social housing”. Environment and Planning, 19.

Bibliografia

Harris, D.; Grant, F. (2005). “Growth and diversification of Black and Minority Ethnic Housing Associations”, ponència presentada a la European Network for Housing Research International Conference, a Reykjavik.

Harrison, M.; Phillips, D.; Chahal, K.; Hunt, L.; Perry, J. (2005). Housing, ‘race’ and community cohesion. Oxford: Chartered Institute of Housing.

Harrison, M.; Law, I.; Phillips, D. (2005). Migrants, Minorities and Housing. Exclusion, discrimination and anti-discrimination in 15 members states of the European Union. Document Eumuc.

Harrison, M.; Phillips, D. (2003). Housing and Black and Minority Ethnic Communities. Review of the evidence base. Londres: Office of the Deputy Prime Minister.

Holmqvist, E. (2005). Social mix a strategy to counteract segregation? Esborrany per a l’ENHR Conference Island, juny-juliol de 2005.

Housing Corporation (2004). Muslim tenants in housing associations: feedback and engagement. Sector Study 46.

Ihlanfeldt, K.; Scafidi, B. (2001). “The Neighbourhood Contact Hypothesis: Evidence from the Multicity Study of Urban Inequality”. Urban Studies, 39/4.

Kearns, A.; Parkinson, M. (2001). “The significance of Neighbourhood”. Urban Studies, 38/12.

Kemeny, J.; Lowe, S. (1998). “Schools of Comparative Housing Research from convergence to divergence”. Housing Studies, 13/2.

Kirszbaum, T. (2004). “Discrimination positive et quartiers pauvre”. A: Demon, J. (ed.) Quartiers sensibles et cohesion sociale. Problemes Politiques et Sociaux, 906 La documentation française.

Kullberg, J. (2002). “Consumer’s Responses to Choice-based Letting Mechanisms”. Housing Studies, 17/4.

100 / 101

Lee, P.; Murie, A. (2002). “The Poor City: National and Local Perspectives on Changes in Residential Patterns in the British City”. A: Marcuse, P.; Van Kenmpen, R. (ed.) Of States and Cities. The Partitioning of Urban Space. Oxford University Press.

Lelévrier, C. (2004). “Renouvellement urbain et cohésion sociale”. A: Demon, J. (ed.) Quartiers sensibles et cohesion sociale. Problemes Politiques et Sociaux, 906 La documentation française.

Marcuse, P.; Van Kempen, R. (2002). “States, Cities, and Partitioning of Urban Space: Conclusions”. A: Marcuse, P.; Van Kenmpen, R. (ed.) Of States and Cities. The Partitioning of Urban Space. Oxford University Press.

Martiniello, M. (2007). “Integración y diversidad en una Europa multicultural”. Vanguardia dossier, 22. Inmigrantes, el contienente móvil.

Masclet, O. (2005). “Du ‘bastion’ au ‘ghetto’. Le communisme municipal en butte à l’immigration”. Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 159.

Massey, D.; Danton, N.(1993). American Apertheid: Segregation and the Making of the Underclass. Harvard University Press.

Murin, E. (2004). Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social. Paris, Seuil i la Republique des Idees.

Middleton et al. (2005). “Social Capital and Neighborhood that works”. Urban Studies, 42/10.

Murie, A.; Knorr-Siedow, Th.; Van Kempen, R. (2003). Large Housing Estates in Europe. General Developments and Theretical Backgrounds. RESTATE raport 1. Facultat de Geociències, Universitat d’Utrecht.

Musterd, S. (2003). “Segregation and integration: a contested relationship”. Journal of Ethnic and Migration Studies, 29/4.

Musterd, S.; Kesteloot, Ch.; Murie, A.; Ostendorf, W. (2000). Urban Social Exclusion and Modes of Integration. Literature Review. Urbex, 1. Amsterdam Study Centre for the Metropolitan Environment.

Bibliografia

Musterd, S.; Ostendorf, W.; De Vos, S. (2003). “Neighbourhood Effects and Social Mobility: A Longitudinal Analysis”. Housing Studies, 18/6.

Musterd, S.; Anderson, R. (2005). “Housing Mix, Social Mix, and Social Opportunities”. Urban Affairs Review, 40/6.

O’Byrne, D. (1997). “Working class culture: local community and global conditions”. A: Eade, J. (comp.) Living the global city. Londres: Routledge.

Ostendorf, W.; Musterd, S.; De Vos, S. (2001). “Social Mix and the Neighbourhood Effect. Policy Ambitions and Empirical Evidence”. Housing Studies, 16/3.

Penninx, R. (2007). “Las vicisitudes de las políticas de integración holandesas”. Vanguardia dossier, 22. Inmigrantes, el continente móvil.

Phillips, D.; Unsworth, R. (2002). “Widening Locational Choices for Minority Ethnic Groups in the Social Rented Sector”. A: Somerville, P.; Steele, A. (ed.) ‘Race’. Housing & Social Exclusion. Londres: Jessica Kingsley Publishers.

Ponce, J. (2002). Poder local y guetos urbanos. Las relaciones entre el derecho urbanístico, la segregación espacial y la sostenibilidad social. Madrid: Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, i Instituto Nacional de Administración Pública.

Robinson, D. (2005). “The Search for Community Cohesion: Key Themes and Dominant Concepts of the Public Policy Agenda”. Urban Studies, 42/8.

Robinson, D. (2002). “Missing the target? Discrimination and Exclusion in the Allocation of Social Housing”. A: Somerville, P.; Steele, A. (ed.) ‘Race’. Housing & Social Exclusion. Londres: Jessica Kingsley Publishers.

Robinson, V.; Anderson, R.; Musterd, S. (2003). Spreading the ‘burden’? A review of policies to disperse asylum seekers and refugees. Bristol: The Policy Press.

102 / 103

Silverman, E.; Lupton, R.; Fenton, A. (2005). A Good Place for Children? Attracting and retaining families in inner urban mixed income communities. Joseph Rowntree Foundation, Chartered Institute of Housing.

Simon, P. (2003). “Le logement social en France et la gestion des populations à risques”. Hommes et Migrations, 1246.

Simon, P. (1998). “Ghettos, Immigrants, and Integration. The French Dilemma”. Netherland Journal of Housing and the Built Environment, 13/1.

Simon, P.; Kirszbaum, T. (2000). Les discriminations raciales et ethniques dans l’accès au logement social, Rapport GELD.

Schutjens, V.; Van Kempen, R.; Van Weesep (2002). “The Changing Tenant Profile of Dutch Social Rented Housing”. Urban Studies, 39/4.

Tissot, S. (2006). “Logement social: une discrimination en douce”. Mouvement des indigènes de la république.

Tissot, S. (2005). “Une ‘discrimination informelle’? Usages du concept de mixité sociale dans la gestion des attributions de logements HLM”. Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 159.

Tissot, S.; Poupeau, F. (2005). “La spatialisation des problèmes sociaux”. Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 159.

Trilla, C. (2001). La política d’habitatge en una perpsectiva europea comparada. Col·lecció Estudis Socials, 9. Barcelona: Fundació La Caixa.

Tunstall, R.; Fenton, A. (2006). In the mix. A review of mixed income, mixed tenure and mixed communities. Joseph Rowntree Foundation & Housing Corporation.

UNECE (2006). Guidelines on Social Housing. Principles and Exemples. Nova York i Ginebra: United Nations Economic Commission for Europe.

Bibliografia

UNECE (2004). The Future of Social Housing. United Nations Economic Commission for Europe-Conference a Viena, 28-30 de novembre de 2004.

Van Beckhowen, E.; Van Boxmeer; Holmqvist, E. (2006). “Social mix policies in large housing states: a comparison of the Netherlands, Sweden, and Spain”. A: Wilhelmina Adriana Gerarda van Beckhoven (ed.). Decline and Regeneration: Policy responses to processes of change in post-WWII urban neighbourhoods. Netherlands Geographical Studies, 346.

Van der Heijden, H. (2001). “Social Rented Housing in Western Europe: Developments and Expectations”. Urban Studies, 39/2.

Van Kempen, R. (2002). “Towards Partitioned Cities in the Netherlands? Changing Patterns of Segregation in a Highly Developed Welfare State”. A: Marcuse, P.; Van Kenmpen, R. (ed.) Of States and Cities. The Partitioning of Urban Space. Oxford University Press.

Van Kempen, R.; Özüekren, A. (2002). “The Housing Experience of Ethnic Minority Groups in Western European Welfare States”. A: Somerville, P.; Steele, A. (ed.) ‘Race’. Housing & Social Exclusion. Londres: Jessica Kingsley Publishers.

Van Kempen, E. (2002). “‘Poverty pockets’ and Social Exclusion: On the Role of Place in Shaping Social Inequality”. A: Marcuse, P.; Van Kenmpen, R. (ed.) Of States and Cities. The Partitioning of Urban Space. Oxford University Press.

Verhage, R. (2005). “Renewing urban renewal in France, the UK and the Netherlands”. Journal of Housing and the Built Environment, 20.

Wacquant, L. (2002). “The Rise of Advanced Marginality: Notes on its Nature and Implications”. A: Marcuse, P.; Van Kenmpen, R. (ed.) Of States and Cities. The Partitioning of Urban Space. Oxford University Press.

Wacquant, L. (1996). Parias urbanos. Marginalidad en la ciudad a comienzos del milenio. Manantial, Buenos Aires.

Wilson, J.(1987). The Truly Disadvantaged. The University of Chicago Press.

104 / 105

Minories ètniques i política d’habitatge social a europa...Índex 0. Introducció / 41....

Documents

Transcript of Minories ètniques i política d’habitatge social a europa...Índex 0. Introducció / 41....