Filipines

NÚMERO 13PRIMAVERA 2016

EL PAÍS DE LES SET MIL ILLES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Nova Orleans i el JazzO EL JAZZ I NOVA ORLEANS

EscòciaLA TERRA INDOMABLE

Darwin i GalápagosEL NATURALISTA, LES ILLES I L’EVOLUCIÓ

ChicagoLA CIUTAT DEL GÀNGSTERS

MekongEL RIU DELS NOU DRACS

Península AntàrticaVIATGE A LA FI DEL MÓN

món

Carta

Nº13 PRIMAVERA 2016

2 - MÓN

Notícies

Noelia Soler

LA GUIA

Nascuda a Barcelona, la Noelia es va enamorar dels viatges de ben jove. Es va llicenciar en Turisme per la Universitat de Barcelona-CETT l’any 1999 i actual-ment cursa la Llicenciatura de Geografia i Història. Es va incorporar a l’equip de guies d’Eurovacances l’any 2005 i des d’aleshores la podem trobar a Po-lònia, Irlanda, Bulgària, Vietnam i, sobretot, a Àustria, la seva autèntica especialitat. Combina la feina de guia amb la de receptiva a Barcelona, participant en tota mena d’esdeveniments i congressos empre-sarials, des de farmacèutiques a multinacionals de l’automobilisme o la tecnologia.

DEL DIRECTOR

Amb aquest ja són 12+1 com molts pre-fereixen anomenar al 13. Jo no he estat mai massa supersticiós, així que no ho co-mençaré a ser ara.Sempre hi haurà un tretzè catàleg, una tret-zena revista, un tretzè viatge, etc. i passat el temps recordarem el viatge realitzat o la revista llegida o el catàleg fullejat però no el número del qual es tractava. Així doncs us animem a llegir aquest número amb detall i a gaudir de les destinacions, de les passeja-des, del cinema i de la fotografia que troba-reu al llarg de les seves pàgines. En acabar espero que el recordareu pel que és: una editorial feta amb passió perquè passeu una bona estona amb el que més ens agrada, que és parlar de viatges, i no per si aquest número és el 13 o el 12+1.

Bon viatge!Àlex Pàmies

Per què vas decidir estu-diar turisme? Des de ben joveneta sentia curiositat per conèixer altres cultures i paï-sos. El fet de viure a Barcelona, una ciutat amb tantes possibi-litats turístiques, també em va fer veure clar que podia fer de la meva passió una professió.

I història? Doncs per poder ampliar els meus coneixe-ments i poder aprofundir més en certs detalls que han marcat el nostre present. Viatjar a un país sense saber res de la seva història és com anar-hi de pas. M’agrada aprofundir en tot allò que m’inquieta.

Què és el que més t’agrada de fer de guia? Explicar a la gent el que conec i el que sento i gaudir de les emocions dels viatgers quan descobreixen allò que esperaven del viatge. Viatjar és viure i, com em van dir una vegada, no es viatja per escapar de la vida, es viatja per-què la vida no s’escapi.

Durant molts anys has guiat a Àustria. Què és el que

més t’agrada del país? Els paisatges verds, les muntanyes i sobretot tot la gent. Allà m’hi he sentit sempre com a casa. El Tirol és un bon lloc per quedar-s’hi una bona temporada. A més, Àustria és la música de Mozart, Strauss, Haydn o Schu-bert... Àustria també és el país de la música!

Del Tirol a les costes d’Irlanda. Tan diferents com mar i muntanya? Irlan-da és la seva història i la seva gent. Irlanda és una manera de viure. El país té les seves ten-sions però ha sabut conservar la idiosincràsia de les seves regions. La bellesa del país i el verd de l’esperança em fa sen-tir lliure.

L’experiència de guiar a Europa és la mateixa que la de guiar al sud-est asiàtic? L’experiència és molt diferent! A Àsia el paper del guia encara és més important. Sovint és una feina que no es veu però que és clau perquè el viatge surti bé. És més fàcil moure’s per Europa. Al sud-est asiàtic la

cultura i el caràcter de la gent influeix en multitud de detalls que el client potser no percep però que demanen la interven-ció d’un professional. Nosaltres no anem de vacances, anem perquè el client gaudeixi de les seves vacances.

I què t’agrada més, l’estil europeu o l’asiàtic?L’asiàtic! Angkor em va robar el cor la primera vegada que vaig anar-hi. Després van ser la Xina i els seus guerrers, Viet-nam i la seva badia, Tailàndia i el seu soroll... Àsia et trans-porta a un món de sensacions indescriptibles.

Pots escollir la teva pro-pera destinació. Què tries? Tots tenim assignatures pen-dents... Si puc escollir trio Austràlia!

Ens oblidem de la feina. On són les teves vacances de somni? Qualsevol destí és especial si un mateix decideix que ho sigui. Però amb una filla petita, les vacances de somni són allà a on ella somiï anar.

Ara actvitats a l’estiu!Després de tres anys passejant per Barcelona i altres pobla-cions de Catalunya durant els mesos de primavera i tardor, ara organitzarem més visites i excursions durant l’estiu. Així que ja podeu anar obrint les agendes perquè els mesos de juny, juliol i setembre estaran farcits de sortides interessants. Algunes passejades seran re-petides ja que no tothom les ha pogut gaudir i d’altres se-ran noves. Ens acompanyeu a descobrir els secrets que ens vol revelar el nostre país? Es-tem segurs que junts gaudirem i aprendrem la història que hi ha darrera de cada edifici, cada carrer o cada paratge. Esperem que us agradin les noves pro-postes!

Nova oficina a Girona!Pels nostres clients de Girona i pels que encara no ho sou i vin-gueu a passar el dia a aquesta magnífica ciutat, us informem que hem canviat d’oficina. Ara ens trobareu al carrer Ferre-ries Velles 11, molt a prop de l’Ajuntament i del pont Eif-

fel, a cinc minuts d’on teníem l’antiga oficina. Ja veieu que estem situats al rovell de l’ou i comptem amb una ubicació immillorable, al bell mig del centre històric. No té pèrdua, així que veniu a fer-nos una vi-sita i l’Anna estarà encantada d’atendre-us. Us hi esperem!

L’ACTUALITAT

ARNAU FERRER

EMMA POU

NO

ELIA

SO

LER

MIR

EIA

SOLE

R

ÀLEX

PÀM

IES

ANN

A BO

SCH

ANN

A BO

SCH

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: www.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número: Josep Lluís Barco, David Vicens, Carles Gisbert, Ivan Madrigal, Pascal Feier, Pere Morera, Emma Pou, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Anna Bosch, Emma Pou, Mireia Soler, Pep Barco, Noelia Soler, David Vicens, Arnau Ferrer i Àlex Pàmies

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Bangaam, David Vicens

CRÈDITS

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Escòcia La terra indomableLes referències a Escòcia dels primers viatgers eren decididament negatives. Al país amb prou feines hi havia camins dignes de tal nom, ni llocs on allotjar-se o menjar. A més, el clima varia-ble, la rudesa de la gent i la complicada orografia varen arribar a convertir-se en tema comú d’una certa tradició literària. Tot i això, cap d’aquests inconvenients varen minvar l’interès creixent per aquella terra inhòspita de bellesa colpidora. En-cara no s’havien traçat les línies de ferrocarril ni s’havia obert el canal de Caledònia entre els llacs glacials del Great Glen, l’enorme vall tec-tònica que travessa el país i comunica el mar del Nord amb l’oceà Atlàntic. I, evidentment, tam-poc existien les carreteres actuals, que permeten accedir als llocs més remots.Bona part del territori escocès el formen peti-tes illes, la majoria fàcilment accessibles amb ferri. Precisament a les illes es troben alguns dels llocs més interessants del país, com les res-tes neolítiques de Maeshowei Skara Brae, a les illes Orkeny; el centre volcànic de l’illa Skye; l’espiritualitat de Iona; o la fascinant complexitat geològica d’Arran. Però fins i tot avui dia, amb totes les facilitats modernes, viatjar per Escòcia no és particular-ment confortable. El país conserva el sabor i el

record dels viatges heroics i transcendents. Es-còcia continua enfrontant al viatger amb la seva capacitat de resistència. A canvi, la natura es desplega davant seu com una veritat inapel·lable de terrible bellesa.La més abrupte i la menys poblada és la banda oest del país. Aquest és el refugi de la cultura gaèlica i d’on provenen bona part dels signes d’identitat escocesos. Curiosament, però, molts d’aquests signes són d’origen irlandès. De fet, els mateixos scoti són un poble provinent de l’illa Maragda. A més del cristianisme, els scoti tam-bé varen introduir trets tan típicament escocesos com la faldilla masculina, la gaita i el whisky. Fins i tot un scoti, de nom Keneth Mac Alpin, seria coronat rei d’una Escòcia unificada. Des de llavors, però, el poder bascularà cap a les terres baixes de l’est, més fèrtils i accessibles, deixant que a les Highlands de l’oest es forgi el mite d’una terra indomable i salvatge.Qualsevol de les Escòcies possibles mereix una visita en profunditat. L’est, una massissa eleva-ció granítica al voltant de la ciutat d’Aberdeen, posseeix l’encant dels paisatges verds i ondulats travessats per rius de curs sinuós i aigües fredes i la profunditat històrica dels pictes, les pedres esculpides i inscrites que encara adornen el

paisatge. L’oest, exemplificat a la perfecció pel Wester Ross i puntejat arreu per llacs d’aigües reposades, és de fondes valls i abruptes eleva-cions rocalloses. Anem a l’est o a l’oest, probablement plourà i farà vent, la visibilitat serà escassa, els hotels sen-zills, la decoració discutible i el menjar no massa inspirat. Però si ens sobreposem a aquestes inco-moditats, l’experiència serà inoblidable i fins i tot recordarem amb un somriure el que en el seu moment semblaven obstacles insalvables. I si no, sempre ens quedaran les ciutats d’Edimburg i Glasgow, testimonis locals de la complexitat -i les comoditats- de la vida urbana. Retornar a qualsevol d’aquestes dues ciutats després d’un viatge a les aïllades i remotes Highlands sempre m’ha semblat un retrobament amb la civilització!L’Escòcia dels clans i el tartà, de l’edat mitja-na violenta i sanguinària, la de les llegendes i les aparicions, és l’Escòcia llegendària nascu-da durant l’atzarosa i tràgica modernització del país, l’època dels primers viatgers i els anys de la generació romàntica. Però no deixa de ser una Escòcia real, perfectament perceptible encara que avui viatjar pel país sigui molt més fàcil que abans.

EUROPA

IVAN MADRIGAL

Les illes Galápagos són un conjunt de 13 illes i multitud de petits illots d’origen volcànic, situa-des a 906 km de la costa equatoriana, famoses per la seva riquesa biològica. Van ser descobertes per atzar l’any 1535 quan el bisbe de Panamà, Fra Tomás de Berlanga, viatjava a Perú per arbitrar en una disputa entre Francisco Pizarro i els seus subordinats després de la conquesta de l’imperi inca. Des de llavors, les illes han atret l’interès per l’extraordinària bellesa dels seus paisatges i de la seva vida salvatge. Malgrat la primera missió científica que va vi-sitar les Galápagos va ser l’expedició espanyola dirigida per Alejandro Malaspina l’any 1790, la més famosa i coneguda de totes les expedicions a les illes va ser la comandada pel capità anglès Robert FitzRoy a bord del vaixell Beagle. El 15 de setembre de 1835, retornant de l’expedició pel Pacífic, el Beagle arribà a les Galápagos. Durant el poc més d’un mes que van estar a l’arxipèlag, el capità i altres a bord, incloent el llavors jove naturalista Charles Darwin, van desembarcar a San Cristóbal (17-22 de setembre), Floreana (24-27 setembre), Isabela (29 setembre-2 octubre) i Santiago (8-17 d’octubre) per realitzar-hi estudis científics de geologia i biologia, abans de conti-nuar la ruta al voltant del món. El viatge del Bea-gle va durar 5 anys i Darwin va recollir les seves vivències en el llibre The Voyage of the Beagle (1839). Des de ben petit, Darwin havia desenvolupat una gran afecció per la història natural i, sobretot, pel col·leccionisme de petxines, insectes, plantes i minerals. Va estudiar dos anys de medicina a la Universitat d’Edimburg per desig del seu pare però mai va acabar la carrera. Després, es graduà en teologia a la Universitat de Cambridge. L’any 1831 amb només 20 anys, Darwin va embarcar-se a bord del Beagle apadrinat per John Stevens Henslow, professor de botànica a Cambridge.

El viatge de Darwin es pot interpretar com una expedició científica excepcional, però és un més dels viatges que mariners intrèpids i naturalistes encuriosits van fer a Amèrica, al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Altra cosa és la repercussió de la teoria desplegada arran del viatge. Descon-certat per la distribució geogràfica de la fauna silvestre i pels fòssils recollits durant el viatge, Darwin va estudiar la transmutació de les espè-cies i va concebre la seva teoria de la selecció natural l’any 1838. Les illes Galápagos són d’origen volcànic, però properes al continent sud-americà. Per tant, hau-rien de tenir la flora i la fauna del continent. Sor-prenentment, les illes tenen espècies pròpies, es-pècies endèmiques que no es troben enlloc més. Els pinsans i les tortugues gegants d’aquestes illes van fer reflexionar Darwin durant la seva es-tada a l’arxipèlag. Malgrat els pinsans presents a les diferents illes eren fonamentalment similars els uns als altres, presentaven variacions signi-ficatives pel que feia la seva mida, becs i urpes segons l’illa d’on provenien. Sobre les tortugues, el vice- governador de les Galápagos de l’època, Nicholas Lawson, va dir a Darwin: les tortugues difereixen d’una illa a l’altra, però una mirada a la closca és suficient per saber de quina illa són. Darwin no va captar de forma immediata la relle-vància d’aquest fet i no va ser fins el seu retorn a Londres que va començar a teoritzar sobre el perquè d’aquesta variabilitat. El llibre del demògraf anglès Thomas Robert Malthus, An Essay on the Principle of Population (1798), va inspirar Darwin per trobar el desllori-gador de la seva teoria. Malthus va exposar en el seu assaig el principi segons el qual la població humana estava abocada a la pobresa i l’extinció. Les seves prediccions es basaven en la idea que la població creix en progressió geomètrica, és a dir, a ritme d’1, 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, etc., men-

tre que els aliments ho fan en progressió aritmèti-ca, és a dir, a ritme d’1, 2, 3, 4, 5, 6, etc. Però si la teoria de Malthus s’estén a una espècie qualse-vol, s’observa que el nombre d’individus es manté més o menys constant. D’aquests fets, Darwin de-dueix que els éssers vius lluiten per l’existència i que només sobreviuen els que millor s’adapten. Darwin va observar diferències en el bec dels pinsans de les illes Galápagos, i va determinar que la forma del bec reflectia l’adaptació a ex-plotar un tipus d’aliment determinat present al seu entorn. Va concloure que tots els pinsans descendeixen d’un ancestre comú. L’aïllament en les diferents illes i el procés adaptatiu a la seva alimentació va originar l’especiació d’aquest grup d’ocells a les Galápagos. Darwin va estudiar centenars d’espècies més de plantes i animals i, arran d’aquesta experiència i anys de reflexió, va escriure la seva obra clau The Origin of Species (1859), considerada com la base de la biologia evolutiva. El llibre va in-troduir la teoria que les poblacions evolucionen en el transcurs de les generacions mitjançant un procés de selecció natural: els individus amb va-riacions avantatjoses produïdes en la lluita per la vida s’adapten al medi i sobreviuen, mentre que els altres desapareixen. L’acumulació successiva de variacions en una mateixa direcció origina una nova espècie. El conjunt de proves recollides per Darwin du-rant la seva estada a les Galápagos, va permetre demostrar que la diversitat de la vida va sorgir per descendència comuna mitjançant un pa-tró de ramificació de l’evolució. L’evolució per selecció natural ha passat fases d’ascensió i de crisi generant força controvèrsia, ha tingut mo-dels diversos i vàries interpretacions. No obstant, l’evolucionisme actual és un pilar bàsic de la bio-logia moderna i arrela en l’obra de Darwin.

Nº13 PRIMAVERA 2016

Darwin i GalápagosEl naturalista, les illes i l’evolució

NATURA

4 - MÓN

PERE MORERA

ARN

AU F

ERRE

R

LA REVISTA D’EUROVACANCES

PlitviceL’oasi de Croàcia

El Parc Nacional dels Llacs de Plitvice està situat a camí entre el massís de Mala Kepla i la regió de Licka Pljesevica, al límit de l’altiplà de Plascan-Slunj, a tocar de la frontera amb Bòsnia Hercegovina. O el que és el mateix, en un dels llocs més remots d’un país on res és massa lluny. Els Alps Dinàrics i, dins d’aquests, el massís calcari del Velebit, separen les eixutes serralades de la costa dàlmata dels boscos densos i ufanosos de l’interior de Croàcia, més propis de l’Europa central que no pas de la Mediterrània. Aquestes són terres altes, continentals malgrat la proximitat al mar, tòrrides a l’estiu i glacials a l’hivern, amb pobles aïllats maltractats pel pas de la història. Venint de la costa, on el karst omnipresent xucla fins la darrera

gota de pluja i els boscos de pi blanc s’arrapen desesperadament a les esquerdes més humides, Plitvice és un oasi. Aquesta meravella d’aigua i verdor és l’obra del riu Korana, les aigües del qual flueixen fins al Kupa, el Sava i, finalment, el Danubi. Per als menys caminadors, una bona notícia: les millors vistes de la vall s’observen des del mirador de la mateixa entrada. Des d’aquí es veu l’encaixonada vall del riu, les preses naturals de travertí, els llacs d’aigües maragdes i les cascades que flueixen per tot arreu. La gent, el pàrquing i la carretera donen una enganyosa sensació de paisatge domesticat. Però no ho és. A Plitvice hi ha cérvols i cabirols, guineus i senglars, martes i porcs espins i, amagats als racons més profunds del bosc de faig i pins, óssos i llops.La baixada al llit del riu pel caminet en zig-zag és impressionant. Omnipresents els llacs de Kaluderovac i Nova Kovica, els salts d’aigua de Sastavci i l’espectacular cascada de Plitvice, de gairebé 80 metres d’alçada. El camí segueix sempre el fons de la vall, arran mateix de l’aigua, a tocar dels salts. Pot ser una franja estreta tallada a la roca, un camí de terra o una passera de fusta per sobre mateix dels llacs. Seguint-lo, remuntem el curs del riu fins les cascades de Milka Ternina, batejades amb el nom de la soprano més famosa de Croàcia, i finalment arribem als grans llacs, coneguts simplement

com el Gran i el Petit. S’obre la vall i s’oxigena el paisatge. La travessa fins a l’altra ribera és un plaer pels sentits i pel cos després de remuntar el curs inferior del riu. Encara som al llit del riu i qualsevol de les opcions suposa l’ascensió fins la part alta de la vall. Amb temps i ganes de caminar podem fer un recorregut pel tram superior de la vall, més oberta que al tram inferior però amb cascades de gran bellesa. Amb menys temps, podem donar per

acabada l’excursió.Sortim de l’oasi de Plitvice al ritme obligadament pausat que imposen les úniques escales que pugen dels llacs Gran i Petit i ens permeten tornar al vehicle. Podem tornar a la costa per on hem vingut o continuar cap al nord amb direcció a Karlovac i les planes agrícoles del Danubi. Agafem la direcció que agafem, Plitvice continuarà sent l’oasi de Croàcia.

LA CAMINADA

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

R

Creat l’any 1949, el Parc Nacio-nal dels Llacs de Plitvice prote-geix una superfície de 295km² que inclou 16 llacs i gairebé un centenar de cascades. Fruit del poc desenvolupament de la zona i de la nul·la activitat industrial, el parc acull una flora i fauna molt diversa, entre la que destaquen els óssos bruns i el llop. Gràcies a la seva singularitat, l’any 1979 Plitvice va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

PN Llacs de Plitvice

Nº13 PRIMAVERA 2016

Icebergs Els icebergs tabulars, des-presos de les plataformes de glaç de Ross, Filchner-Ronne o Larsen, són un dels elements més característics de l’Antàrtida. Poden mesurar des d’unes desenes de metres fins a di-versos quilòmetres de longitud. En-cara al passatge de Drake, els ice-bergs són l’aperitiu del que s’acosta.

Pollets Tothom hi està d’acord: els pollets de pingüí són una monada. La temporada alta és al mes de ge-ner, al pic de l’estiu antàrtic. Els pa-res fan torns al niu mentre un dels dos baixa al mar a buscar menjar o marxen tots dos i els deixen a les guarderies de pingüins, on un adult vigila unes quantes cries.

Viatge a la Fi del MónPenínsula AntàrticaCRÒNICA GRÀFICA

6 - MÓN

IL·L

UST

RAC

IÓ: K

IM A

MAT

E

ARN

AU F

ERRE

R

A Ushuaia, a la Terra del Foc, els agrada dir que ells viuen a la Fi del Món. Doncs bé, nosaltres sortim de Barcelona, volem a la Fi del Món i allà comencem el viatge! Naveguem el passatge de Drake, ens aturem a les Shetland del Sud i finalment arribem a la península Antàrtica, el braç de muntanyes i glaç que sobresurt del perímetre circular de l’Antàrtida i apunta decididament cap a Amèrica del Sud. Muntanyes de proporcions alpines formen l’espina dorsal d’aquest laberint de glaceres, canals i illes que cap animal ha gosat colonitzar. Aquí tothom viu del mar. Pingüins, albatros, balenes, foques, llops i elefants marins són les estrelles d’una comunitat d’éssers vius adaptada a les condicions més inhòspites del planeta. Benvinguts a la Fi del Món, just on anem nosaltres!

1

ARN

AU F

ERRE

R

2

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

8

9

1

2

3

45 6

7

10

11

5

32

4

1

ARN

AU F

ERRE

R

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Caiac Preparem una sessió de caiac polar. Remar una estona en-voltat d’icebergs, esquivar un estol de pingüins saltant al costat del caiac o apropar-se a una balena ge-peruda que neda indiferent a la proa del caiac són experiències irrepe-tibles d’aquelles que es viuen una vegada a la vida.

Elefants Fins a quatre tones de tranquil·litat absoluta! A terra no tenen enemics naturals, res que els preocupi el més mínim. A finals de l’estiu antàrtic surten de l’aigua i passen unes setmanes a les platges per canviar el pèl. Res no els per-torba. Res no els amoïna. Ignoren la nostra presència. Som transparents.

El pub En una base anglesa no hi podia faltar un pub! És el de la base Faraday, on a principis de la dèca-da dels 80 es va descobrir el forat a la capa d’ozó. L’any 1996 el Regne Unit va vendre la base a Ucraïna per una lliura esterlina. Actualment la base s’anomena Vernadsky i al pub, enlloc de whisky s’hi serveix vodka!

Pingüins! Sí, n’hi ha molts! No ens hi podem apropar a menys de cinc me-tres, però són ocells força curiosos i si ens quedem quiets una estona tard o d’hora algun se’ns aproparà per veure qui som i quin gust tenen les nostres botes!

La base Y Cap poesia a l’hora de posar noms a les bases. La Y, a la remo-ta illa de Horseshoe, és una de les moltes que va construir el Regne Unit durant la dècada dels 50, quan les disputes territorials amb Xile i Argentina per la sobirania de la pe-nínsula Antàrtica estaven en el seu moment àlgid.

El Fram El Fram és la millor garantia per afrontar amb totes les comodi-tats les condicions meteorològiques de l’Antàrtida. Construït l’any 2007, està dissenyat específicament per fer creuers polars.

MÓN - 7

Paràsit El paràsit (Stercorarius an-tarcticus), més conegut amb el nom anglès de skua, és el dolent de la pel·lícula. Per què? Doncs perquè es menja tot el que es belluga, amb una predilecció pels pollets de pin-güí més indefensos. Fan la seva fun-ció, és clar, però els pingüins petits són tan adorables...

Neko Harbour El Neko era un vaixell ba-lener que a principis del segle XX aprofitava les aigües protegides d’Anvord Bay per processar les se-ves captures. Avui, només alguns ossos de balena dispersos a la platja recorden la desapareguda activitat dels baleners en un dels indrets més espectaculars de la Península.

Canal de Lemaire Fins i tot en els llocs més es-pectaculars del món hi ha llocs més espectaculars que els altres. I a la península Antàrtica sembla que hi ha consens: el més espectacular de tots és el canal de Lemaire. Foques lleopard, elefants marins, pingüins, espadats vertiginosos i glaç, molt glaç!

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

3 4 5

ARN

AU F

ERRE

R

6

7

8

9

10

11

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

RAR

NAU

FER

RER

ARN

AU F

ERRE

R

6

11

8

7

9 10

8 - MÓN

Nº13 PRIMAVERA 2016

Aterrem. Davant meu apareix una enorme ciutat que s’estén a la llunyania. És la Gran Manila, la capital de Filipines i la ciutat més poblada del país amb gairebé 20 milions d’habitants. És la primera impressió d’aquest antic país asiàtic en el qual tot adopta proporcions gegantines; 100 mi-lions d’habitants, 7.107 illes, 171 llengües vives, 28 grups ètnics, 37.000 quilòmetres de costa...Després de deixar les maletes a l’hotel surto a passejar per Intramuros, la part antiga de Mani-la i una de les que millor recorda l’estada dels espanyols a la ciutat durant més de tres segles. El tipus de construcció i la nomenclatura dels seus carrers, amb infinitat de noms espanyols, em produeixen la sensació d’estar passejant per l’Havana Vieja. M’arribo fins al barri xinès, un dels més grans i antics fora de la Xina. Colors, sons, aromes i sabors es barregen pels seus car-rers plens de botigues de tota mena de productes. És un veritable espectacle pels sentits!De cop i volta deixo de sentir el bullici i me n’adono que sense cercar-ho he arribat al cemen-tiri xinès. El paisatge canvia dràsticament. Els petits quioscs de menjar deixen pas a tombes i mausoleus de dimensions espectaculars i riquesa incalculable. Tinc la sensació de veure segones residències de luxe. I, pensant-ho bé, potser ho són, ja que segons la cultura xinesa la mort és un

estat de segona vida, de tranquil·litat, on poder gaudir de les riqueses emmagatzemades durant la vida terrenal. La meva passejada continua pel barri de Quiapo, un dels més populars de la capital i molt conegut pel seu mercat de queviures. M’arribo a l’església de Sant Joan Baptista. A dins no hi cap ni una agulla! L’assistència massiva a missa fa justícia a les enquestes oficials del país, amb un 90% de població catòlica, la major part dels quals és practicant. La fe és bàsica en el dia a dia dels filipins.Sense adonar-me’n, pràcticament he recorregut tot el centre de la ciutat i les cames em diuen prou. És hora de descansar a l’hotel ja que demà caldrà matinar per tornar a l’aeroport. La comple-xa geografia del país fa que avions i ferris siguin indispensables per conèixer les diferents provín-cies insulars. Abans d’agafar el son recordo que m’havien parlat malament de la ciutat de Manila: congestionada, perillosa, bruta...En canvi, me’n vaig amb la satisfacció d’haver conegut una ciutat molt interessant i entretinguda.El primer que em sorprèn de Laoag és el paisatge de dunes i sorra, d’un sorprenent aspecte desèr-tic. És el territori de l’expresident Marcos. Per conèixer la seva història visito un parell de les se-ves residències, on els guies alaben els Marcos de

manera parcial i exagerada. Acabada la visita em trasllado a Vigan, aturant-me a l’impressionant església de Paoay, una de les construccions bar-roques del país considerades Patrimoni de la Hu-manitat per la UNESCO.La posta de sol m’atrapa arribant a Vigan. La meva sorpresa és monumental en començar a veure els carrers d’una de les set ciutats consi-derades meravelles del món. Tot i que mai m’han agradat aquest títols honorífics tan subjectes als interessos o gustos personals, en aquest cas no puc més que donar la raó a qui li va adjudicar. Vigan és una de les ciutats museu més impres-sionants que he conegut. Tot sembla ancorat en el temps: els carrers, les botigues, les calesses de cavalls... Tinc la sensació d’haver retrocedit uns quants segles. Deixo ràpidament les maletes a l’hotel i surto a passejar pel seu centre històric i monumental, on la llum daurada dels fanals enca-ra ressalta més la bellesa de l’entorn. I m’enamoro de la població!De Vigan marxo cap a la província de Sagada, on arribo després de gairebé cinc hores de ruta a través de muntanyes espectaculars. Em fascina la varietat de paisatges que he vist en pocs dies de viatge. M’allotjo en un senzill convent de co-moditats modestes tot gaudint del clima fresc i de la vista de les muntanyes. Estic convençut que en

El país de les set mil illesFilipines LA DESTINACIÓ

DAV

ID V

ICEN

S

LA REVISTA D’EUROVACANCES

els propers anys aquesta població d’allotjaments i serveis modestos, estarà envaïda per luxosos hotels i autocars plens de turistes. Avui, però, la sensació encara és de pau constant.El meu objectiu és conèixer els cultes dels igo-rots, els habitants ancestrals de la regió, i per fer-ho em disposo a caminar per l’anomenada vall de l’Eco, famosa pels macabres taüts penjats. La primera impressió, amb desenes d’aquests taüts penjats en els llocs més inaccessibles de la muntanya, és esgarrifosa. Amb aquests rituals els igorots busquen la proximitat màxima al cel. Però de taüts no només en trobem a les alçades. També n’hi ha centenars dins d’infinitat de coves calcàries. Molts d’ells, degut al pas del temps, deixen entreveure tíbies, fèmurs i radis que ningú gosa tocar degut a les profundes creences de la població.Al matí següent em trasllado a Banaue per conèi-xer les conegudes terrasses d’arròs declarades

Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Que-do bocabadat! N’he vist molts de camps d’arròs, a Bali, a la Xina o a Indonèsia, però cap de tan espectacular com els de les Filipines. El color verd del planter d’arròs i l’increïble orografia del terreny, que obliga a construir les terrasses en llocs gairebé inaccessibles, fan de Banaue un dels paisatges més impressionants del món. Pas-so dos dies recorrent els petits poblets construïts al bell mig dels camps d’arròs. Poblets idíl·lics com Bangaam i Batad, on encara es conserven les tradicions locals inevitablement lligades a l’arròs.Encara extasiat per la contemplació d’aquest paisatge meravellós, volo fins a l’illa de Palawan, al sud-oest del país. El meu proper objectiu és conèixer la zona de El Nido, considerada una de les més boniques del país. I no n’hi ha per menys! Platges de sorra blanca, llacunes d’aigua turque-sa, fons marins de colors vius, parets calcàries clavades al mar de la Xina, tortugues marines...

En dues paraules: el Paradís!Ja a l’avió de tornada torno a llegir les meves notes i repasso tot el que poden oferir les Fili-pines: una capital camí de la modernitat farcida de bar-ris històrics i pintorescs; ciutats monu-mentals com Vigan, considerada una de les més belles del món; muntanyes espectaculars al nord del país amb ètnies tan sorprenents com els igo-rots; els camps d’arròs més espectaculars del món a Banaue; i finalment les costes del paradís de l’illa de Palawan. Varietat, tradició, modernitat, paisatges meravellosos i platges de somni. Tot en un país pràcticament desconegut envoltat de veïns turístics. La màgia d’Àsia amb particulari-tats ben distintives: esglésies catòliques enlloc de temples i pagodes, menjar que no pica i rastres d’espanyol en l’idioma del país. I és que com diu la campanya publicitària oficial, tot és més divertit a Filipines!

DAV

ID V

ICEN

S

DAV

ID V

ICEN

S

DAV

ID V

ICEN

S

DAV

ID V

ICEN

S

DAVID VICENS

Nova Orleans i el jazzO el jazz i Nova Orleans

No s’entén un sense l’altre. La millor mostra: l’ambient únic i excepcional que es respira a la ciutat. La gran pregunta, doncs, és com va néi-xer el jazz i perquè ho va fer a Nova Orleans?

L’origen del jazzComencem la història l’any 1718, quan colons francesos funden la ciutat i la bategen en ho-nor del duc d’Orleans, nebot de Lluís XIV. Més tard la ciutat va ser cedida a Espanya, passant finalment als EEUU l’any 1803. Així doncs, en menys d’un segle, una barreja d’immigrants francesos, espanyols, alemanys, irlandesos, an-glesos i italians, així com esclaus de l’Àfrica Occidental varen confluir a Nova Orleans. La música europea d’aquests segles ens és més o menys coneguda, però no la dels africans.Els esclaus, immigrants forçats, varen portar amb ells els seus ritmes, que de la mateixa ma-nera que els europeus, varen canviar i evolu-cionar en funció de les circumstàncies. El seu caràcter més pur el trobem a les músiques rela-cionades amb el treball. S’anomenaven hollers,

LA HISTÒRIA

o crits del camp. Eren cançons curtes, mig can-tades, mig parlades. Les acostumaven a cantar per comunicar-se entre ells mentre treballaven o durant les estones de descans. Malauradament, no se n’ha conservat pràcticament cap partitura.Aquestes cançons també podien incloure shouts o crits, sovint integrats en ritmes religiosos en els que es buscava l’estat de trànsit. Origina-ris de l’Àfrica Occidental, la seva procedència immediata caldria buscar-la als ring shouts del Carib, que es cantaven durant les anomenades nits d’oració. Durant aquests esdeveniments ba-llaven en cercle i picaven de mans tot seguint una determinada freqüència rítmica molt sinco-pada. El shout pròpiament dit agafava una forma de crida i resposta, amb frases molt curtes i re-petides, i un ritme creixent fins arribar a l’estat de frenesí. Un altre estil eren els street cries, o crits de carrer. Es cantaven en patois o gombo, un dialecte derivat del francès crioll. A moltes zones del sud dels EEUU els esclaus tenien prohibit tocar els tambors i a estats com Geòrgia la prohibició es feia extensiva a qual-sevol instrument. Tot i això, a principis del XIX els festivals amb danses i músiques africanes es generalitzaven a ciutats com Memphis, Kansas, Dallas, Saint Louis i Nova Orleans. En aquests festivals es tocaven instruments de corda o per-cussió similars als africans. En el cas de Nova Orleans, on els esclaus tenien lliure el diumen-ge, les festes es varen organitzar a la plaça Con-go fins l’any 1885. Les melodies simples i els cants de crida i resposta, de gran riquesa rít-mica, no varen tardar gaire a combinar-se amb els conceptes harmònics europeus. Al mateix temps, els salms i himnes que els esclaus can-

taven a missa també varen adaptar-se a l’estil africà. Durant els càntics, cada cantant feia va-riacions sobre la melodia original, fusionant-se en un efecte harmònic de gran riquesa. A aquest estil, del que ja es té constància l’any 1770, el coneixem avui com espiritual negre.Una altra via de familiarització dels esclaus africans amb la música europea són les orques-tres senyorials dels segles XVII al XIX. Durant aquest període no era estrany trobar un violinis-ta negre a les grans plantacions, encarregat de tocar minuets o valsos a les festes familiars. A Àfrica ja es tocaven instruments similars al violí però amb una sola corda, i per això l’adaptació a l’instrument europeu va ser força ràpida. Aquesta és la raó per la qual les primeres ban-des de jazz incorporarien el violí. A la barreja africana amb la formació musical clàssica dels criolls hispano-francesos de Nova Orleans s’hi afegeix a partir de 1830 el mins-trel, nascut del mestissatge de l’òpera anglesa amb la música negre de les plantacions del sud. Originàriament l’interpretaven cantants i mú-sics blancs amb la cara pintada de negre, però a partir de 1855 comencen a interpretar-la músics africans. Amb l’abolició de l’esclavitud acabada la Guerra de Secessió, les estructures socials als EEUU canvien completament. El minstrel co-mença a introduir les seves formes pròpies, amb balls com el Cake Walk i el Black Bottom i estils bàsics de jazz com el Ragtime. Algunes composicions minstrel fins i tot es convertiran en estàndards del jazz, com Carry me back to old Virginny i Oh dem golden slippers. La guerra també va suposar la incorporació dels negres a

ARN

AU F

ERR

ER

Nº13 PRIMAVERA 2016

10 - MÓN

Entre 1763 i 1767 dos topògrafs, Charles Ma-son y Jeremias Dixon, marquen el traçat fron-terer entre Maryland, Pennsilvània i Delaware. Amb el temps, l’anomenada línia Mason - Dixon simbolitzarà la frontera cultural entre el nord i el sud dels EEUU. D’aquesta manera, el terme Dixieland es generalitza per referir-se al sud esclavista i tradicional del país.

Dixielandi la frontera nord-sud

LA REVISTA D’EUROVACANCES

MÓN - 11

les bandes musicals militars. Acabada la guerra, molts africans varen veure en la música la possibilitat de guanyar-se la vida, comprant instruments a baix preu proce-dents de l’exèrcit. D’aquesta manera, varen néi-xer les marching bands, bandes civils formades per afroamericans que actuaven en tota mena d’actes socials, des de festes i desfilades fins a funerals. Aquestes marxes tocaven estils di-versos però d’una manera més hot, més calenta.

El jazz a Nova OrleansEl jazz neix d’aquesta confluència d’esdeveni-ments històrics, socials i musicals, però: perquè a Nova Orleans? Multitud de rutes conflueixen en aquesta ciutat del delta del Mississipí. Co-merciants, mariners i aventurers de tots els punts cardinals, sempre de pas, fan de la vida nocturna de Nova Orleans la més animada del sud dels EEUU. En aquest context neix el barri de Storyville, fundat l’any 1897 per mantenir aïllada però le-galitzada la prostitució. Just al costat hi havia l’anomenat Tango Belt, on es trobaven les sales d’espectacles. De dia, els músics afroamericans treballaven de paletes, fusters o estibadors, però quan arribava la nit tocaven als bordells, als cabarets i a les sales de vall de Storyville i Tango Belt. Moltes de les orquestres de la pri-mera època del jazz i molt temes clàssics de l’època agafen el nom dels locals on tocaven, com Tuxedo Brass Band, Royal Golden Blues, Mahagony Hall Stomp o Basin Street Blues. Les bandes afroamericanes també tocaven als vai-xells del Mississipí, propagant el nou estil per la conca del riu.

Aquest capítol de la història del jazz a Nova Or-leans finalitza de manera abrupte l’any 1917, quan la marina dels EEUU imposa la clausura de Storyville. La raó: les baralles, robatoris i fins i tot homicidis en els que es veien implicats marines de pas a la ciutat. Amb la demolició del barri, molts músics emigren a Chicago i Nova York, marcant de manera decisiva la història del jazz.Curiosament, aquell mateix 1917 es popularit-za el terme Dixieland, l’estil propi del primers anys del jazz a Nova Orleans, quan la banda The Original Dixieland Jazz Band ven més d’un milió de còpies del seu primer disc. Aquest estil combina trompetes, quadrilles franceses, Ragtime i Blues amb improvisacions polifòni-ques col·lectives. El toc característic del Dixie-land es crea quan un instrument, normalment una trompeta, toca una melodia i la resta dels instruments improvisen al seu voltant.

Cap de setmana a Nova OrleansEls caps de setmana s’escolta jazz a tots els ra-cons de Nova Orleans, amb bandes de qualitat als restaurants, bars, clubs, vaixells, carrers i places del Barri Francès. Passejar per Nova Orleans és recordar els hollers, els shouts i els street cries, el minstrel i els violinistes de les plantacions. Fins i tot els casaments, amb nu-vis i convidats vestits de blanc i negre rigorós, s’acompanyen de bandes de jazz. I és com a cap altre lloc del món aquest ritme tan especial con-tinua sent l’ànima de Nova Orleans.

L’American Dialect Society va declarar ofi-cialment el jazz la paraula més investigada del segle XX. Pels americans de mitjans del XIX, jazz era un terme col·loquial que signifi-cava esperit, energia, espurna. Va ser publicat per primera vegada el 2 d’abril de 1912 per descriure una jugada de beisbol. La primera utilització del terme per descriure el nou estil musical és d’un article del Chicago Daily Tri-bune de l’11 de juliol de 1915. A Nova Orleans no s’utilitzarà fins un any més tard, l’any 1916.

El jazz i el beisbol

PASCAL FEIER

12 - MÓN

Polònia

Tres-cents mil quilòmetres quadrats, trenta-vuit milions d’habitants i segles i segles de la història més complicada d’Europa. Polònia està envoltada de veïns poderosos que en un moment o altre han intentat –i sovint aconse-guit– quedar-se part del seu territori. El país és un immens corredor natural pel qual hi han cir-culat pobles i cultures de tradicions diverses. Malgrat això, o precisament per això, Polònia gaudeix d’un patrimoni monumental envejable. El centre històric de Cracòvia és, amb tota se-guretat, el conjunt monumental protegit per la UNESCO més famós del país, com també ho és, per raons ben diferents, el complex dels camps de concentració d’Auschwitz-Birkenau. La ma-joria dels viatgers visiten aquests dos conjunts, oblidant sovint que ben a prop hi ha el cen-tre de pelegrinatge del segle XVII de Kalwaria Zebrzydowska i les espectaculars mines de sal de Wieliczka, de profundes galeries farcides

de capelles subterrànies de totes les èpoques. Encara menys conegudes són les esglésies me-dievals de fusta de Malopolska, similars a les cèlebres stavkirke de Noruega, i les esglésies dels segles XVI a XIX dels Carpats, a tocar de la frontera amb Ucraïna, conegudes amb el nom de tserkvas.Al sud-oest del país la joia inesperada és el Pavelló del Centenari de Breslau, un edifici de formigó de 1911 precursor de moltes es-tructures posteriors. Ben diferents del pavelló de Breslau són les anomenades Esglésies de la Pau de Jawor i Swidinica, del segle XVII, considerades els edificis de fusta més grans d’Europa.Varsòvia, al centre de Polònia, va ser completa-ment destruïda durant la Segona Guerra Mun-dial, però el centre històric ha estat objecte d’una reconstrucció modèlica que li ha valgut el reconeixent de la UNESCO. Més genuí, en

canvi, és el centre medieval de Torun, fundat pels cavallers teutònics al segle XIII i enriquit durant els anys de la Lliga Hanseàtica, amb construccions tan singulars com la casa de Co-pèrnic. Teutònic és també l’imprescindible cas-tell de Malbork, tocant a les costes del Bàltic.Per tancar aquest repàs al Patrimoni de la Hu-manitat de Polònia ens queden tres conjunts singulars situats als extrems del país: el primer és el parc de Muskauer, situat a la ribera del riu Neisse, a la frontera amb Alemanya, pioner en noves formes d’entendre l’arquitectura pai-satgística; el segon són els boscos primaris de coníferes de Bialowiza, a la frontera amb Bie-lorússia, on encara campen lliures els darrers bisons europeus; i el darrer és el centre històric de Zamosc, una fantasia italo-renaixentista a la frontera amb Ucraïna.

ARNAU FERRER

Patrimoni de la Humanitat

UNESCO

Nº13 PRIMAVERA 2016

El centre històric de l’antiga capital de Polò-nia s’estén als peus del castell reial de Wawel. L’antiga ciutat comercial del segle XIII dispo-sa del mercat obert més important d’Europa, així com de nombroses residències, palaus i esglésies de l’època. El conjunt monumental de Cracòvia el completen les fortificacions del segle XIV, l’antic call jueu conegut amb el nom de Kazimiriez, la Universitat de Jagellonian i la Catedral gòtica, on antigament s’enterraven els reis de Polònia.

Els murs perimetrals, els filferros de punxes, els barracons, les cambres de gas i els forns crematoris són la mostra més dramàtica del genocidi perpetrat pels nazis durant la Sego-na Guerra Mundial al camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau. Aproxima-dament un milió i mig de persones varen ser sistemàticament torturades i assassinades al camp més important del Tercer Reich, conver-tit avui en un símbol de la crueltat humana cap a la nostra pròpia espècie.

Aquest monestir fortificat de l’Ordre Teutònica fundat al segle XIII va ser significativament ampliat i embellit a partir de l’any 1309 quan la seu del Gran Mestre es va traslladar aquí des de Venècia. Construït amb maons vermells, el monestir va ser meticulosament restaurat al segle XIX i a principis del XX, aplicant-se per primera vegada tècniques de restauració ac-tualment considerades estàndard. Malgrat els estralls de la Segona Guerra Mundial, Malbork conserva tot el seu esplendor.

Centre històric de Cracòvia Auschwitz - Birkenau Castell de Malbork

MÓN - 13

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Chicago La ciutat dels gàngsters

Cruïlla de camins entre els grans llacs i el curs del Mississipí, Chicago vertebra els transports terrestres cap a l’interior dels Estats Units. Punt de partida de la mítica ruta 66, una munió d’autopistes i ferrocarrils s’endinsen al conti-nent a través d’ella. Malgrat haver prosperat amb força, la seva relativa proximitat amb Nova York l’eclipsa en el nostre imaginari col·lectiu, però us ben asseguro que és una ciutat fantàs-tica.A casa nostra, malgrat la seva imponent arqui-tectura, la seva vida palpitant i el seu enorme volum de negocis, la solem reduir a la ciutat on els gàngsters van campar al seu aire durant els anys trenta. Són moltes les pel·lícules que re-produeixen aquest període turbulent. El perso-natge més icònic és Alphonse Gabriel Capone, àlies Al Capone, i el seu gran rival, el policia Elliot Ness. A Els intocables d’Elliot Ness de Brian Palma es descriu aquesta lluita titànica on Al Capone acabà arrestat per un petit delic-te fiscal. Molts recordareu aquest film protago-nitzat per Kevin Costner per la clàssica escena on un cotxet d’infants cau escales avall en ple tiroteig, al bell mig de l’estació de tren de la ciutat. Aquesta escena va ser calcada d’un clàs-sic de clàssics: El cuirassat Potemkin. D’entre les moltes pel·lícules que aprofiten la figura de Capone, en vull destacar Scarface, una visió més descarnada del mite del gàngster més fa-mós de la història, ja sigui en la versió original de Howard Hawks, o en el remake realitzat per Brian de Palma ambientat a Miami.Un altre mite històric de la màfia de Chicago fou Dillinger, conegut com l’enemic públic nú-mero 1 d’Amèrica. Michael Mann va recrear la seva vida a la pel·lícula de 2009 Enemics pú-blics, on el camaleònic Johnny Deep va carac-teritzar i humanitzar aquest famós atracador de bancs. Retrocedint fins a 1973 trobem una altra bona ficció sobre aquest gàngster realitzada per John Milius amb el títol de Dillinger.

Si rescatem els clàssics podem destacar Party girl de Nicolas Ray. El film narra les tribula-cions d’un advocat que treballa per a la màfia i s’enamora de la dona equivocada, una bella ballarina: i ja tenim l’embolic muntat! Una altra pel·lícula per veure és Quatre gàngsters de Chicago, curiosa analogia cinematogràfica entre Robin Hood i la màfia. Si repassem els protagonistes –Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr– entendreu per què intentaven netejar el nom d’aquesta organització criminal. Un musical de Broadway és Chicago, l’exitosa versió cinematogràfica d’aquesta peça teatral que gira al voltant de la vida de dues ballarines que busquen la fama transitant els ambients ombrívols de la ciutat. D’altra banda trobem Bugsy Malone, un musical diferent, interpretat exclusivament per nens, on els gàngsters no disparen bales de plom, sinó de nata. Una in-fantil Jodie Foster hi encapçalà el repartiment.No tots els homes al marge de la llei perta-nyen a la màfia. Chicago va veure néixer el grup amb els músics més brètols de la història del cinema. Es tracta dels Blues Brothers, una ficció sobre una banda excepcional. Aquest metratge, més enllà d’un guió esbojarrat, comp-ta amb un estol de cantants de la talla de Ray Charles, Aretha Franklin o James Brown entre altres, que interpreten grans temes de rock, blues, jazz i soul. La segona part, molt fluixeta, es va estrenar el 1998. La música segueix sent excel·lent però la pel·lícula no val res.Altres films ambientats a Chicago també se si-tuen a les ribes de la legalitat. El gran Paul Newman interpretà dues pel·lícules encarnant grans murris. Al primer film és un estafador que, juntament amb Robert Redford, prendrà el pèl a la mateixa màfia –malgrat que el film va ser rodat a Los Angeles, l’acció se situà a Chicago. El metratge es titula El cop. Al segon interpreta a un veterà jugador de billar americà

que iniciarà un jovenet Tom Cruise no només en els secrets del joc sinó, sobretot, a guanyar apostes. El film és El color del diners.Del costat de la llei comptem amb Batman. Malgrat que en la ficció aquest personatge resideix a l’inventada Gotham City, els gòtics gratacels de Chicago s’adapten perfectament a l’estètica original del còmic; tant és així que en la majoria de produccions recents de Bat-man, Chicago li ha servit d’escenari. Per altra banda, si voleu veure saltar pels aires aquesta ciutat, caldrà empassar-se l’espectacle visual de Transformers 3, el cantó fosc de la lluna, on la ciutat es converteix en el camp de batalla dels robots motoritzats. En darrer lloc, voldria invitar-vos al futur en un producció on apa-reix el Chicago de l’any 2035: Jo, robot, on un androide es veu involucrat en un crim i Will Smith haurà de treure’n l’entrellat. En un to més costumista, destaco dues pel·lícules. La primera és Alta Fidelitat, en què John Cusack és un bon jan que treballa en una botiga de discs de vinil, al voltant de la qual es van teixint històries d’amor i de música. L’altra, més ensucrada, és Mentre dormies, on Sandra Bullock fa de noia adorable i modesta en una història d’amor impossible i sensiblera.Per acabar, voldria esmentar dues produccions que s’ubiquen en aquesta ciutat i tenen una sorprenent coincidència argumental. Es tracta de dues comèdies que narren la vida d’un jove que es queda sol a casa sense els pares. La pri-mera és molt infantil i narra les peripècies de Macaulay Culkin a Sol a casa. Aquesta inter-pretació va catapultar un vailet a la categoria d’estrella, però fou un estel fugaç i estrellat. Al seu torn, un adolescent i gairebé debutant Tom Cruise sí que va saber aprofitar la bona estrella que li van proporcionar els negocis arriscats de Risky bussines. No feia de nen innocent, sinó d’adolescent àvid per descobrir els secrets de la vida.

VIATGES DE PEL·LÍCULA

CARLES GISBERT

MIR

AMA

X

BU

ENA

VISI

TA

PAR

AMO

UN

T PI

CTU

RES

14 - MÓN

Mekong

El riu Mekong, el nom del qual deriva de les paraules tailandeses Mae Nam Khong, rep un nom diferent en cadascun dels països que tra-vessa: és el Lancang (riu Turbulent) a la Xina; el Ménom Khong (Mare de les Aigües) a Laos; el Tonle (Aigua Gran) a Cambodja; i el Riu dels Nou Dracs al Vietnam. Travessa un total de sis països amb un recorregut de quasi 4.800 km, essent el cinquè riu més llarg d’Àsia, el vuitè del món i el més llarg del sud-est asiàtic.El Mekong neix a l’Himàlaia i desemboca al mar de la Xina Meridional, ja en territori viet-namita. El curs superior del riu és el més sal-vatge, ja que ha de salvar un desnivell de 4.500 metres. Arreu hi trobem salts d’aigua, ràpids i gorges profundes. La segona meitat del riu, en canvi, és bastant més tranquil·la, amb només 500 metres de desnivell. En arribar a la seva desembocadura a Vietnam, el riu es divideix en nou braços anomenats els Nou Dracs. De fet, els braços només són vuit, però com que el número 9 és considerat positiu i de bona fortuna, sem-pre s’ha parlat de nou braços. El riu és fonamental per a l’economia del sud-est asiàtic, amb més de 100 milions de persones depenent directament del Mekong. Al llarg del seu curs hi ha immenses plantacions d’arròs, que produeixen fins a vuit tones de cereals per hectàrea i s’hi pesquen gairebé 1,5 milions de tones de peix cada any. A més de ser la vida per a moltes comunitats, les aigües del riu tam-bé són els camins i carreteres per on es mouen milers de persones, gent que amb prou feines trepitgen terra ferma al llarg de la seva vida! L’arròs es coneix com l’or blanc. Només al delta del Mekong, a Vietnam, el cultiven 17 milions

de persones, fent del país el segon exportador mundial.El Mekong també és conegut com el riu de Buda pels milers de temples budistes que hi ha al llarg del seu recorregut, des del Tibet fins a Vietnam. El patrimoni cultural i monumental s’enriqueix amb diverses ciutats declarades Pa-trimoni de la Humanitat per la UNESCO, com Luang Prabang (Laos) o Angkor Wat (Cambod-ja).La millor manera de descobrir el riu és fent un creuer de Vietnam a Cambodja. Això ens permet veure com els pobles i ciutats viuen en contacte directe amb el riu, cultivant arròs i verdures, pescant peix i recol·lectant marisc. Arreu la gent es desplaça en tota mena d’embarcacions, sovint decorades amb ulls pintats a la proa com a protecció contra els mals esperits i la mala sort. Resulta molt interessant veure com, de bon matí, petites embarcacions van arribant als mercats flotants i mostren els seus productes en llargues canyes de bambú, on hi pengen la pinya, el mango, la fruita del drac, els moniatos o un llarg rast de verdures per tal que els pos-sibles clients ho veiem des de lluny. A partir d’aquí començarà el llarg regateig fins trobar el preu raonable per ambdues parts. Moltes mestresses de casa s’han passat la nit prepa-rant menjars com fideus, verdures trossejades, mandonguilles de pollastre o pinxos de cranc per vendre’l al mercat i treure un petit benefici que potser no arriba als 10$ al dia.El primer tram del riu que es visita al Viet-nam mostra una frenètica activitat comercial, tot passant per petites poblacions com My Tho, Sa Dec o Chau Doc. En creuar la frontera de Cambodja, tot esdevé més suau i calmat. Tam-bé canvia el paisatge, tornant-se més autèntic i entranyable. El nostre recorregut ens permet

admirar l’espectacular llac de Tonle Sap, que en llengua local significa llac d’aigua fresca. Té una extensió de 2.600 km² i pot arribar als 25.000 en època de pluges. És la reserva d’aigua dolça més gran de tot el sud-est asiàtic.Però és la ciutat d’Angkor Wat l’autèntica perla del Mekong. El gran imperi khmer la va fun-dar al segle IX i va ser la capital d’un gran imperi fins ben entrat el segle XV. Angkor va ser descoberta durant la colonització francesa d’Indoxina al segle XIX per l’arqueòleg Henri Mouhot i des d’aleshores ha esdevingut un del tresors més grans de la humanitat.

JOSEP LLUÍS BARCO

El riu dels Nou Dracs

EL CREUER

Nº13 PRIMAVERA 2016

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

MÓN - 15

LA REVISTA D’EUROVACANCES

La vostra imatge Condicions:- Les fotografies es poden enviar a: arnau@eurovacances.net- Les fotografies han d’estar en format JPEG i una resolució superior a 3 MB.- Cal fer constar el lloc, l’autor i la data del viatge.- A la fotografia no hi poden aparèixer clients d’Eurovacances externs a la fa-mília directe de l’autor de la fotografia. Qualsevol altre client d’Eurovacances ha de sortir d’esquena i/o no ser reco-neixible.- Eurovacances es reserva el dret de seleccionar les fotografies rebudes i pu-blicar les que cregui més adients.

MOMENTS EV

TEXT I FOTOGRAFIA D’ARNAU FERRER

Tots els viatges tenen moments màgics que els converteixen en inoblidables. So-vint els conservem només a la nostra me-mòria, però a vegades tenim la càmera a punt i els podem captar.Si teniu alguna fotografia de la qual es-teu particularment orgullosos i us agra-daria compartir-la amb els altres viatgers d’Eurovacances, ens les podeu enviar i intentarem publicar-les en aquesta secció. El tema el trieu vosaltres. Aquesta és la vostra crònica gràfica!

32

1

2

3

1

FOTO 1. MARCEL DE CASTRO, EEUU OEST 2013 FOTO 2. ARNAU FERRER, ISLANDIA AURORES BOREALS 2016 FOTO 3. EMMA POU, VIETNAM 2015

Passejades Sortides 2016

Sant Pau Visita de l’hospital modernistaDimecres 1 juny MATÍPreu: 13€ per persona

Barcelona SenyorialBellesguard i ValldonzellaDijous 9 juny MATÍ Preu: 25€ per persona

Terrassa visigòticaRuta medievalDijous 16 juny MATÍ Preu: 15€ per persona

MontjuïcLa muntanya de Barcelona (8km)Dimarts 21 juny MATÍ Preu: 13€ per persona

Mines de GavàLa joieria al neolíticDimarts 28 juny MATÍ Preu: 13€ per persona

Sagrada FamíliaVisita del temple expiatoriDimarts 5 juliol MATÍPreu: 20€ per persona

Sant CugatRecorregut modernista i medievalDijous 14 juliol MATÍPreu: 13€ per persona

Rambla i Palau GüellEl passeig més famós de BarcelonaDimecres 20 juliol MATÍPreu: 19€ per persona

Colònia Güell El tresor amagat de GaudíDimarts 26 juliol MATIPreu: 15€ per persona

Parc GüellEl secrets del parcDijous 8 setembre MATÍPreu: 14€ per persona

Sant Just i PastorEl gòtic oblidatDimarts 13 setembre MATÍPreu: 13€ per persona

Cementiri MontjuïcRuta històrica i artísticaDimecres 21 setembre MATÍPreu: 13€ per persona

El CallLa Barcelona juevaDimecres 28 juliol MATÍPreu: 12€ per persona

Els Tres TuronsRovira, Carmel i Creueta Coll (6km)Dijous 29 setembre MATÍPreu: 13€ per persona

Us proposem una nova sèrie de passejades per descobrir la ciutat i l’àrea metropolitana. Les sortides les operarem sempre amb grups reduïts i acompanyats d’un guia oficial.Places limitades.Inscripció obligatòria.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS

ExcursionsCollserola - GR92B. de Vallvidrera - MontcadaDissabte 18 juny MATÍ Preu: gratuïta

Ulldeter - BastimentsL’Olla de VallterDissabte 16 juliol DIA SENCER Preu: 28€

MatagallsCircular des de ViladrauDissabte 17 setembre DIA SENCERPreu: 20€

Montserrat - St. Jeroni Circular des de Sta. CecíliaDissabte 24 setembre DIA SENCERPreu: 20€

Us proposem quatre excursions a diversos massissos de Catalunya per descobrir les nostres muntanyes. L’accés a totes les activitats es farà amb vehicle propi. Excursions acompanyades per guies de mitja muntanya TD2. És imprescindible una forma física adequada. Places limitades. Inscripció obligatòria.

BarcelonaRbla de Catalunya 124, 5è 1a

Tel.: 934 152 300

Granollers C/ Catalunya 12-18Tel.: 938 611 228

Girona C/ Ferreries Velles, 11

Tel.: 972 225 344

ALSÀCIA 5 2 ARMÈNIA I GEÒRGIA 5 23CREUER CROÀCIA 11 2 6CREUER ILLES GREGUES 9 6CREUER PROVENÇA 18ESCÒCIA 2GAVARRA CHAMPAGNE 7IRLANDA 6 1ISLÀNDIA 2 6ISRAEL 1NORUEGA 22 5 2POLÒNIA 1 3RÚSSIA NITS BLANQUES 3SICÍLIA 8BIRMÀNIA 1 7CANADÀ COSTA A COSTA 17 3CREUER MEKONG 22 9CREUER SHEYCHELLES 2CUBA 5EEUU PARCS NACIONALS 3 1EEUU SUD 6 5FILIPINES 4INDIA NORD 3 31INDONÈSIA 7IRAN 12JAPÓ TARDOR 1KAMTXATKA EV12 5KIRGUIZISTAN 2MADAGASCAR EV12 2 1MÈXIC 2MONGÒLIA EV12 5 7NAMÍBIA I OKAVANGO 3NOVA YORK 8NOVA ZELANDA 6OMAN 5PATAGÒNIA 29 19PERÚ 3 5POLINÈSIA EV12 4SAMARKANDA 22SRI LANKA 4 6VIETNAM 3 2XINA 5 7ANTÀRTIDA 13 GENER 2017

J J A S O N D