Figaró-Montmany

Modernisme d’estiueigVallès Oriental

Barcelona és reconeguda avui com la capital mundial del Modernisme. Bona part del prestigi cultural i turístic de la capital catalana es deu a la imaginació d'Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner i d'altres grans arquitectes del moviment, i al mecenatge dels industrials que els van contractar. Però l'àmbit del Modernisme ultrapassa àmpliament els límits del cap i casal, ja que és, en essència, una manifestació obertament catalana, nascuda de la reivindicació del fet nacional a través del respecte per la tradició i de la cerca de la modernitat.Gràcies al fenòmen de l'estiueig, que en aquella mateixa època va atraure a molts industrials i prohoms barcelonins al Vallès Oriental pel paisatge, la tranquil·litat i els aires saludables, la comarca és avui dipositària d'una considerable porció d'aquest patrimoni modenista de valor incalculable. Entre els últims anys del segle XIX i les primeres dècades del XX, ciutats com Granollers i viles com l'Ametlla, Cardedeu, Figaró-Montmany i la Garriga van haver de dissenyar plans d'eixample del seu nucli urbà per absorbir la demanda de terrenys per construir-hi torres de vacances. Durant l'estiu, l'atmosfera rural que respiraven aquests municipis vallesans es transformava en un escenari ple d'elegància i ostentació davant d'un decorat extraordinari: una extensa mostra de l'arquitectura de moda, concebuda per exercir una doble funció: donar la màxima comoditat als residents i exhibir la fortuna de l'amo. Avui, tot aquest patrimoni, vestigi d'una època daurada, converteix aquestes viles en autèntiques joies de la nostra cultura que mereixen ser assaborides amb un tranquil passeig.

6 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental Una comarca i una època 7

Realització del projecteMood

Coordinació editorialRicard Regàs

Direcció d'artSergio Juan

TextosRicard Regàs, Àlex Blancafort

Disseny i maquetacióRosa Rodríguez

FotografiesRicard RegàsCiro Frank SchiappaConsell Comarcal del Vallès OrientalManel CuestaRicardo de la RivaAjuntament de Cardedeu-Museu-Arxiu Tomàs BalveyAjuntament de la Garriga

AgraïmentsNúria Nadal i Carme Rodríguez (Consell Comarcal del Vallès Oriental)Maria Teresa Bada (Ajuntament de l'Ametlla)Teresa Blanch (Museu-Arxiu Tomàs Balvey)Anna Asbert (Ajuntament del Figaró-Montmany)Enric Costa i Neus Díez (Ajuntament de la Garriga)Josep Muntal (Museu de Granollers)Àurea Diéguez (Ajuntament de Granollers)Lluís Cuspinera (correcció)Cinta CantarellNúria Latorre (Casa Barbey)Cristina Viader (Granja Viader)Enriqueta Viader (Granja Viader)Sebastià Astorgo (Can Cuyàs)Ramon Mestre (Can Mestre)

Guia del Modernisme d'estiueig al Vallès Oriental

Primer edició Tancament: abril de 2014©Tots els drets reservatsConsell Comarcal del Vallès Oriental

El Vallès Oriental

Una geografia molt diversaEl Vallès Oriental és, en essència, un tram de la Depressió Prelitoral Catalana –una llarga i àmplia vall paral·lela al mar– i les muntanyes que l'envolten. La comarca s'estén de nord a sud des de la falda solana del Montseny i dels cingles de Bertí fins a l'obaga de les serralades de Marina, el Montnegre i el Corredor, amb la plana vallesana pròpiament dita situada al mig d'aquestes unitats de relleu.

Al nord-oest, el riu Congost forma una profunda gorja entre el Montseny i els cingles de Bertí i origina el Besòs a partir de la confluència amb el Mogent, que neix a la serralada del Corredor. L'altre gran flux fluvial del Vallès Oriental és la Tordera, que neix al Montseny, recorre la comarca en direcció cap al nord i desemboca al mar després d'atravessar el Maresme. A l'extrem nord-oest, diversos municipis de la demarcació pertanyen al Moianès, una subcomarca orientada cap a la conca del Llobregat que conserva marcades singularitats.

El clima és mediterrani, sec i temperat, amb pics de pluviositat al Montseny. A l'estiu, la marinada suavitza la calor procedent de l'interior, mentre que a l'hivern s'hi origina sovint el fenòmen de la inversió tèrmica, pel qual les valls registren temperatures més baixes que les zones muntanyoses.

Quant a vegetació, el Vallès Oriental

és una zona de trànsit entre els ambients mediterranis humits propis de comarques més septentrionals com la Selva i els territoris de flora de secà, com el Vallès Occidental o el Bages. A les zones naturals més baixes hi predominen els alzinars amb sotabosc de marfull a la solana i els boscos d'arbres caducifolis a les obagues. Als sectors més elevats s'hi poden trobar zones de roure martinenc amb sotabosc de boix i, encara més amunt, fagedes i boscos de roure de fulla gran. Són ecosistemes singulars i característics de la comarca la fageda de Santa Fe del Montseny i l'avetosa del Turó de l'Home. Comunicacions i contrast demogràficEl relleu i la situació del Vallès Oriental han fet de la comarca un tradicional lloc de pas i d'assentament d'incomptables comunitats humanes al llarg dels segles i mil·lennis. Fa més de 2.000 anys, els romans hi van traçar la Via Augusta, al voltant de la qual s'hi van anar fundant durant l'Edat Mitjana la major part de les poblacions que avui aporten gran poder demogràfic a la comarca malgrat mantenir vastes extensions de zones naturals poc poblades i de gran valor ambiental.

Amb el pas del temps, l'activitat econòmica ha anat girant des de l'agricultura i la ramaderia tradicionals fins a la indústria i els serveis, dominants en l'actualitat.

Situat en alguns punts a menys de cinc quilòmetres de la costa mediterrània, el Vallès Oriental és la cinquena comarca més poblada de Catalunya i la quinzena quant a superfície. La seva ubicació al nord de Barcelona, a la Depressió Prelitoral, la converteix en un important nucli de comunicacions entre França i les comarques de Girona i la capital catalana, les comarques de Tarragona i la resta de la Península, fet que ha contribuït decisivament en la conformació d'una fèrtil història i una rica herència cultural.

Situat als termes de Montmeló, Parets del Vallès i Granollers, el Circuit de Barcelona-Catalunya és una de les principals infraestructures de la comarca i un gran pol de desenvolupament.

La fageda de Santa Fe del Montseny és un dels ecosistemes més coneguts del Vallès. Els colors de la tardor la converteixen en un dels grans atractius de la comarca. El Vallès Oriental

Capital: GranollersMunicipis: 43

Superfície: 851 km²Població: 402.989 hab

Densitat: 473,1 hab/km²Altitud màxima: Turó de l'Home

(1.712 m)

9

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental8 Una comarca i una època

PARC NATURAL DEL MONTSENY

PARC DEL MONTNEGRE I EL CORREDOR

PARC DE LA SERRALADA

DE MARINA

PARC DE LA SERRALADA

LITORAL

PEINCINGLES DE BERTÍ

PEINGALLECS

riu TorderaPantà de Santa Fe

riu Congost

riu To

rdera

E-15A7

E-15

A7

C-60

C-61

C-59C-17

riu M

ogen

t

riu B

esòs

Pantà de Vallforners

EL BARCELONÈS

LA SELVA

EL BAGES

EL VALLÈS OCCIDENTAL

EL MARESME

OSONA

la Garriga

Cardedeu

l’Ametlla del Vallès

Figaró-Montmany

GRANOLLERS

GRANOLLERS

Girona

Barcelona

Tarragona

Lleida

BarcelonaDistància entre Granollers i les capitals catalanes

36 km

74 km

Girona

122km

Tarragona

184km

Lleida

1 Nombre de la casa

La nova burgesiaTot i que tardana respecte de les grans potències europees, la Revolució Industrial va arribar amb força a Catalunya cap a la tercera dècada del segle XIX amb la instal·lació a Barcelona de les primeres fàbriques tèxtils mogudes amb la força del vapor i la construcció de les primeres colònies industrials a les ribes dels principals rius del territori.Aquest procés, que va transformar l'economia catalana de dalt a baix en pocs decennis, va provocar l'eclosió d'una nova classe social: la burgesia industrial. Aviat, un selecte nucli d'emprenedors va amassar grans fortunes i va aconseguir una considerable influència no tan sols en l'àmbit econòmic, sinó també en el social, polític i cultural. Arran d'aquesta nova posició, molts empresaris i professionals liberals enriquits van llançar-se a imitar les formes aristocràtiques tradicionals de

la noblesa. Això incloïa la construcció o reforma integral d'una casa amb jardí en un entorn rural, versió burgesa dels vells castells i palaus senyorials.

Salut i aigües termalsPer situació i geografia, el Vallès Oriental era un lloc ideal per construir-s'hi una torre d'estiueig. Els paisatges idíl·lics i els aires saludables se sumaven al prestigi dels balnearis de la Garriga i Caldes de Montbui, contrapunt de l'ambient insà de la Barcelona de l'època, plena de fàbriques i focus de greus epidèmies. A partir de mitjan segle XIX, a més, les noves carreteres i línies de ferrocarril van facilitar el desplaçament de les famílies amb tren o –ja entrat el segle XX– amb automòbil. La presència dels estiuejants va contribuir decisivament a la modernització d'aquestes viles, que aviat van poder comptar amb serveis com l'aigua corrent, l'electricitat o el clavegueram.

El fenòmen de l'estiueig

A la segona meitat del segle XIX, la convergència d'una sèrie de valors naturals i circumstàncies sobrevingudes va convertir el Vallès Oriental en un dels principals focus d'un nou fenòmen social: l'estiueig. Les famílies de la burgesia barcelonina i d'altres nuclis catalans, enriquides amb els beneficis de la Revolució Industrial, van triar la comarca per escapar durant els mesos d'estiu dels aires contaminats de la metròpoli i competir en opulència amb la construcció d'esplèndides torres a les viles del Vallès Oriental.

Quan arribaven les vacances, la colònia d'estiuejants –així es coneixia el conjunt de famílies arribades des de Barcelona i altres punts de Catalunya– canviava el ritme de les tranquil·les viles del Vallès Oriental. Allà es trobaven i feien vida social amb amics i coneguts de la seva mateixa condició.

El calendari de vacances

Finals de maigEl servei desa la roba d'hivern de la casa de ciutat (mantes, catifes, tapisseries i velluts) i es desplaça a la torre d'estiueig per veure'n l'estat i netejar a fons.

Principis de junyEl servei prepara les maletes i baguls amb la roba d'estiu de la família i tot el material necessari: vaixelles, roba de casa, joguines, ràdios i gramoles...

De Sant Joan a la Mare de Déu del CarmeEntre finals de juny i principis de juliol, la família i el servei es desplaçaven a la torre. El pare de família normalment es quedava unes setmanes més a la ciutat.

L'agostEra el mes de les festes majors, els balls, els aplecs i les excursions.

Setembre i octubreA finals d'estiu o entrada la tardor, la família tornava a la casa de la ciutat. Part del servei ja s'hi havia avançat per preparar el retorn.

11

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental10 Una comarca i una època

Els estiuejants feien vida social als casinos, les places i

passejos dels pobles i els salons i jardins

de les torres

1

La torre d'estiueig

La vida urbana i la vida rural Quan, a principis del segle XX, notables barcelonins com el doctor Andreu –famós per les pastilles contra la tos–, Eusebi Güell –mecenes de Gaudí– o Montserrat de Casanovas projectaven respectivament les ciutats-jardí de l'avinguda Tibidabo, el Park Güell o la Font d'en Fargues, al Vallès Oriental i a altres indrets de Catalunya ja feia anys que es construïen cases d'estiueig d'acord amb aquesta filosofia urbanística que procurava combinar els avenços de modernitat urbana i els avantatges de la vida rural.La torre aïllada amb jardí era el tipus d'habitatge més adequat per a les necessitats familiars i socials dels estiuejants, tot i que molts van optar per models alternatius, com la reforma d'antigues masies o de cases entre mitgeres situades al centre del poble. Alguns propietaris locals van aprofitar la moda per construir cases d'aquest tipus als terrenys familiars i llogar-les a barcelonins que no tenien prou capacitat econòmica per edificar, reformar o adquirir una casa de propietat, però volien gaudir de la vida social que s'originava al voltant del fenòmen i aprofitar les relacions per millorar la seva posició professional.

El personal de servei –en alguns casos reclutat entre la mateixa població local– jugava un paper cabdal en l'organització de la torre d'estiueig i, de fet, ocupava gairebé tanta superfície a la casa com la família a la qual servia. Així, al soterrani i les golfes s'hi desenvolupava una vida paral·lela amb il·lusions i preocupacions molt diferents de les que podien sentir-se a les plantes nobles de la casa.

El moviment urbanístic de les ciutats-jardí va néixer a l'Anglaterra del XIX com a reacció higienista contra el greu deteriorament de les condicions de vida arran de la Revolució Industrial. Pocs decennis més tard, el model va servir d'inspiració per als eixamples que van haver de projectar diversos municipis del Vallès Oriental per respondre a la demanda de terrenys per construir-hi cases d'estiueig per a les famílies riques. Era així com neixia la 'torre', símbol de la segona residència a Catalunya.

Espais públics i espais privatsEnvoltades de jardí, integrades per una planta baixa, un pis i golfes –nivells als quals s'hi sumava sovint un soterrani– i coronades per una torre que va acabar donant nom a tot l'edifici, les cases d'estiueig estaven dissenyades per respondre a les necessitats de les famílies burgeses de l'època i s'estructuraven d'acord amb el doble ús que se'n feia: d'una banda, hi havia d'haver una sèrie d'espais públics aptes per desenvolupar-hi les activitats socials que l'amo promovia amb la intenció d'ostentar la seva riquesa i fomentar els contactes que afavorissin els seus negocis; de l'altra, la casa havia de comptar amb els espais privats que permetessin compartir els moments més íntims amb la família.Habitualment, els baixos i el jardí es dedicaven a la vida social. Per aquesta raó, les estances més profusament decorades acostumaven a ser el rebedor, els salons i el menjador de la planta baixa. La primera planta acollia els dormitoris i podia incorporar una sala per a les reunions estrictament familiars. Les golfes i el soterrani incloïen les habitacions i el menjador del servei, la cuina de la casa, els safarejos, el celler i el rebost.

13

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental12 Una comarca i una època

La casa es dividia en una zona pública

on els propietaris rebien els convidats

i una zona privada on feia vida

la família

Planta baixa S'hi entrava a través d'un gran rebedor que albergava les escales als altres nivells de la casa i distribuïa a les estances de la part pública: un o més salons –algun es reservava per fumar-hi–, un despatx-biblioteca i el men-jador. Les cases més gran podien incloure una capella.

Semi-soterraniS'hi accedia per una porta secundària, oberta a la façana del darrera, i sobre-sortia un o dos metres per damunt del nivell del terreny, per tenir llum natural. Solia albergar les habitacions i el menjador del servei, així com la cuina, el celler, el rebost i el safareig.

JardíPodia dividir-se en un sec-tor més gran, davant de la façana principal, on els amos rebien les visites, i un de més petit, al darrera, on jugaven els menuts de la família. La tanca que l'envolta és prou baixa perque els vianants puguin observar des del carrer.

Primer pisLes escales procedents de la planta baixa solien conduir a una sala-distribuï-dor que comunicava amb els dormitoris i els banys. L'habitació principal es des-tinava als propietaris i solia tenir accés a una terrassa. Els fills s'agrupaven per edats o sexes.

Primera planta

Planta baixa

Semi-soterrani

Golfes

Aquesta gran estança sota la coberta s'usava per estendre-hi

la roba i com a magatzem, i podia incloure habitacions per al servei.

Torre - mirador

Era l'element culminant de la casa i contenia els dipòsits de l'aigua, per tal que l'habitatge

disposés de pressió per gravetat.

Terrasses

Eren accessibles des dels dormi-toris principals de la casa i solien

estar orientades al sol.

El Modernisme i el Noucentisme

Gràcies a la febre de l'estiueig, diverses viles del Vallès Oriental són avui un lloc ideal per comprendre l'evolució de l'arquitectura des de l'últim terç del segle XIX fins a la Guerra Civil. Tot i que els pioners del fenòmen van recórrer a l'eclecticisme –el moviment que combinava els diferents estils històrics–, als tombants del segle van imposar-se les formes trencadores del Modernisme, que al llarg dels anys van anar evolucionant en rigor, simetria i classicisme fins arribar a les propostes estètiques del Noucentisme.

Tot i les diferències estilístiques, el Modernisme i el Noucentisme comparteixen la reivindicació de les arts i els oficis tradicionals en la decoració de les construccions.

Modernisme: el triomf de l'heterodòxiaL'evolució de l'eclecticisme al Modernisme i des d'aquest estil fins al Noucentisme no va significar un trencament radical, sinó una evolució natural. En l'arquitectura dels primers modernistes, com Gaudí o Domènech i Montaner, hi ha nombroses influències historicistes heredades del període anterior i moltes obres dels anys 10 són difícils de situar estèticament per la pervivència d'elements modernistes dins d'estructures noucentistes.Tant un estil com l'altre, però, tenen un seguit de trets característics. El Modernisme va néixer amb la doble i aparentment contradictòria voluntat de recuperar les tradicions constructives perdudes i de portar l'arquitectura catalana cap a la modernitat europea. Així, no és estrany que juntament amb la reivindicació de materials tradicionals com el maó, la ceràmica, els vitralls o el ferro forjat i de tècniques com l'estucat o la volta catalana, els arquitectes modernistes introduïssin les columnes de ferro colat o l'ús de noves estructures com l'arc catenari, sempre amb un predomini clar de l'assimetria i de les línies corbes i sinuoses.

Noucentisme: el retorn a la normaTot i que les formes modernistes van perviure fins ben entrats els anys 20, ja a finals del primer decenni del segle XX alguns arquitectes van començar a manifestar un cert cansament de l'estètica heterodoxa del Modernisme i van preconitzar el retorn a les estructures clàssiques grecoromanes i renaixentistes com a paradigma de la norma, del rigor i del que ells consideraven "l'obra ben feta".Aquesta nova forma de pensar va plasmar-se en l'ús de recursos classicistes –com frontons, columnes adossades i balustrades– i de tècniques com l'esgrafiat, que s'aplica en moltíssimes façanes de l'època amb motius vegetals o geomètrics.

15

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental14 Una comarca i una època

A les viles del Vallès Oriental, el

pas del Modernisme al Noucentisme

no es percep com un trencament,

sinó com una evolució

El gran creador modernista de la comarca Artista prolífic, autor de més de 700 projectes en tres decennis d'activitat i arquitecte municipal en diversos ajuntaments del Vallès Oriental, Raspall és el responsable de bona part del patrimoni modernista de la comarca, a la qual va dedicar gairebé tota la seva carrera. Fill de Barcelona, on va projectar edificis tan populars com el teatre El Molino o l'estructura interior de la plaça de toros Monumental, Raspall va tenir poca relació amb el món artístic de la capital i va anar tancant-se dins del seu cercle d'amics de la Fonda Europa de Granollers i del Balneari Blancafort de la Garriga. A l'ambient del Vallès Oriental, terra de la seva mare, s'hi sentia més còmode, en harmonia amb el paisatge, la gastronomia i la gent del país, que comprenia el seu caràcter obert, senzill, simpàtic i optimista. Mentrestant, els clients, homes rics de Barcelona i de la comarca, li valoraven la capacitat d'aportar un toc distintiu a tots els projectes i d'interpretar un Modernisme molt del gust de la burgesia, sensible i valent en l'àmbit estètic i extremament curós amb els detalls, els materials i la tria dels colors.

Tres èpoques tenyides de Modernisme Raspall pertany a la segona generació d'arquitectes modernistes, responsables que la influència de l'estil no decaigués fins al 1930. Quan va acabar la carrera, l'any 1904, la major part dels edificis més significatius del moviment ja estaven projectats o construïts. Malgrat això, Raspall va abraçar els principis del Modernisme amb entusiasme i mai no va abandonar-los completament. Així, tot i que els experts distingeixen tres èpoques en la seva obra, tots els seus projectes estan tenyits del Modernisme inicial. La primera etapa –plenament modernista– es desenvolupa entre 1903 i 1915 i destaca per l'ús de mosaics i trencadís de ceràmica, ferro forjat amb coup de fouet i relleus sobre l'estuc de la façana. La segona etapa s'inicia després de la Gran Guerra i es caracteritza per la introducció d'elements noucentistes –com la geometrització dels esgrafiats i dels treballs de forja– i la utilització de decoracions d'inspiració barroca. A la tercera i última etapa, a partir de 1928, Raspall suma a aquest substrat el gust per les línies dures i els volums sòlids procedent de l'art déco, l'estil hereu de les avantguardes.

Manuel Joaquim Raspall, l'arquitecte del Vallès1877-1937

Més enllà de l'evolució estilística que va experimentar, l'obra de Manuel Joaquim Raspall presenta una sèrie de trets personals que romanen invariables al llarg de tres llargs decennis d'activitat. L'arquitecte va envoltar-se d'artesans hàbils i experimentats que li van permetre introduir ornamentacions de gran qualitat a les façanes, vehicle a través del qual els promotors feien ostentació de la seva riquesa. Raspall solia recolzar els edifics sobre amplis sòcols de paredat capserrat i, tot i que també va utilitzar l'obra vista, solia estucar

els murs amb colors pastel –ocres, blaus i verds–, producte de la seva afició per l'aquarel·la. Altres elements característics de l'estil de l'arquitecte barceloní són els capcers amb formes sinuoses o mixtilínies, els medallons circulars amb cintes verticals, els estucats i esgrafiats amb motius vegetals, les sanefes de rajoles de ceràmica amb combinacions d'escac, els vitralls emplomats i les baranes i reixes de ferro forjat, així com l'ús de maons per emfatitzar els marcs de les obertures sobre el fons mural de pedra o d'estuc.

17

Una comarca i una època

Modernisme d’estiueig Vallès Oriental16 Una comarca i una època

Tot i l'evolució del seu estil, Raspall

mai no va abandonar completament

els principis del Modernisme

1877El 24 de maig neix a Barcelona, fill d'un indiano i d'una pubilla de la Garriga.

1903 Reforma la Casa Mayol, el mas de la seva mare a la Garriga.

1904Acaba la carrera. És nomenat arquitecte municipal de Cardedeu. Projecta l'Alqueria Cloèlia, a Cardedeu, la Casa Clapés, a Granollers i la Casa Sofia Cuadros de Fournier, a Barcelona.

1906 Arquitecte municipal de l'Ametlla i la Garriga. Projecta l'Eixample de l'Ametlla. Estableix l'estudi a Barcelona. Es casa amb Esperança Linares.

1907 Arquitecte municipal de Granollers.

1908 Reforma de Can Xammar de Dalt, a l'Ametlla, i de Can Gallart, al Figaró.

1909Arquitecte municipal

de Caldes de Montbui.Reforma de la Vil·la Helius, a Barcelona.

1910 Dissenya Torre Iris, la Bombonera i la Casa Barbey, a l''Illa Raspall' de la Garriga.

1913 Mor la seva mare. Projecta el teatre de varietats El Molino, a Barcelona.

1914 Mor la seva esposa. Dissenya l'interior de la plaça Monumental de Barcelona.

1915Vil·la Pepita i Rosita, al Figaró.

1917Casa Viader, a Cardedeu.

1918Projecta el cementiri de Cardedeu.

1922 Es casa amb Susanna Causadies. Reforma de la Font del Lleó, a Caldes de Montbui.

1924 Arquitecte municipal de Montmeló.

1925 Projecta la Granja Viader, a Cardedeu.

1926 Obre estudi a la Fonda Europa de Granollers. Reforma l'antic hospital de Granollers, actual Sala Tarafa.

1934 Pateix un ictus o vessament cerebral. 1937 Mor a la Garriga als 60 anys sense deixar descendència i és enterrat al cementiri de la Doma, a la Garriga.

El mil·lenari Camí Ral de Barcelona a Vic s'endinsava a Osona per la gorja del riu Congost, que trenca la continuïtat del relleu entre el Montseny i els Cingles de Bertí. En un dels indrets més estrets d'aquest pas, la família Figueró va fundar-hi un hostal al segle xiv i molt a prop s'hi va erigir pocs anys després la capella de Sant Rafael i Santa Anna. Al voltant d'aquestes edificacions va néixer, al segle xvii, el petit poble del Figaró, a la vora oriental del riu. Fins a finals del xix, però, l'escàs pes demogràfic del municipi va seguir molt repartit entre diversos masos i llogarrets pobres i aïllats, depenents en l'esfera civil del castell de Montmany i en el terreny religiós de tres parròquies de tradició medieval: Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues i Sant Pau de Montmany. És en aquest entorn on l'escriptor barceloní Raimon Casellas va ambientar la seva celebrada novel·la Els sots feréstecs, que narra la vida miserable dels pagesos d'aquestes contrades en una època –mitjan segle xix– en què la població va començar a desplaçar-se cap a la vall, convertint el Figaró en el centre indiscutible del municipi. A partir del 1875, la construcció de la línia de ferrocarril i l'ampliació de la carretera de Vic van posar els fonaments del fenomen que poques dècades més tard havia de canviar el destí dels pobles de la zona: la tranquil·litat, la bellesa de l'entorn i les bones comunicacions van cridar un elevat nombre d'estiuejants al Figaró, que en pocs anys va passar de tenir les deu cases de sempre a comptar amb una extraordinària col·lecció de torres construïdes segons els gustos modernistes tan de moda a la Barcelona de l'època.

Figaró-Montmany

18 19

20 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental

La ruta

Figaró-Montmany

Superfície: 15 km²Població: 1.110 hab (2013)Altitud: 330 mwww.figaro-montmany.cat

"

Com arribar-hi amb cotxe S'hi accedeix mitjançant la C17, tot just passar la Garriga i els túnels del Figaró si es ve del sud, i després de Tagamanent si ve del nord.

b

Com arribar-hi amb autobús Línia Barcelona - Granollers - La Garriga - Vic.

r

Com arribar-hi amb tren RENFE Rodalies estació FigaróLínia 3 - L'Hospitalet - Vic.

y

Festes, fires i esdeveniments· Aplec del santuari de Puiggraciós (25 de març)· Festa del Pi (primer diumenge després de Pasqua)· Festa dels Sants Patrons (primer dilluns després de Pasqua) · Mostra de cinema ForadCamp (primer diumenge de juliol)· Festa Major (1 de setembre)· Festa Major del santuari de Puiggraciós (segon diumenge de setembre)

Més informació

Oficina municipal d'informació turística Molí de Ca l'Antic. c/Ramon Bosch, 8T. 618 130 668HorariCaps de setmana i festius, de 9h a 13 h

Ajuntament de Figaró–MontmanyCarretera de Ribes, 42-4408590 Figaró-MontmanyT. 938 429 111www.figaro-montmany.cat

21Figaró-Montmany

pg. d

e M

ontm

any

pont de Montmany

ctra

. de

Rib

es

c. M

ajor

c. M

ajor

c. M

ajor

c. de la Font

c. Na

rcís

Vilar

rasa

c. de la Font

Escales de ca l’Ariso

c. M

ossè

n Ja

cint

Ver

dagu

er

c. del Carme

c. M

ossè

n

c. Mossèn Jacint Verdaguer

cra.

de

Ribe

s

riu C

ongo

st

d’en Llanes

d’en Llanes

pl. Major

Jacin

t Ver

dagu

er

10

12

3

4

5

6

7

8

9

1. Casa ConsistorialCarretera de Ribes, 42-442. Antic Hotel CongostCarretera de Ribes, 293. Can DelgadoCarretera de Ribes, 324. Villa Esperanza o Torre del RellotgeFont d'en Llanes, 2-4 5. Vil·la Pepita i Vil·la Rosita Narcís Vilarrassa, 2 i Font d'en Llanes, 96. Can GallartJacint Verdaguer, 777. Can MestreJacint Verdaguer, 798. Portal de Can Gambús Jacint Verdaguer, 809. Escales de l’Àngelus c. de les escales de l'Àngelus10. Plaça Major

Cases modernistes

Església

Estació de tren

Ajuntament

1h

9 km

24 km

Cardedeu

17km

Granollers

7km

la Garrigal'Ametlladel Vallès

ESGLÉSIA DE SANT RAFAEL I SANTA ANNA

EL VALLÈS ORIENTAL

El 2004, els vilatans van votar mantenir el topònim 'Figaró' malgrat que

la nomenclatura normativa seria 'el

Figueró'

22 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental Figaró-Montmany 23

Original per l'adaptació al pronunciadíssim pendent de la parcel·la i pels materials utilitzats en la solució adoptada –uns contraforts massius de pedra i maó–, aquesta casa va ser un dels primers habitatges d'estiueig al Figaró. Té planta rectangular i façanes als quatre vents, amb ornamentacions a base de trencadís de ceràmica amb motius geomètrics i vegetals, i era coneguda per tenir l'únic rellotge públic que hi havia a la vila, situat a la major de les deu llucanes que sobresurten del terrat i que atorguen un aire muntanyenc a l'edifici. El nivell superior, però, forma part d'una reforma posterior, portada a terme als anys 50, que va canviar profundament l'estil original de la casa.

Situada, com l'Ajuntament i l'Hotel Congost, a la carretera de Ribes, la façana principal de Can Delgado mostra dos plafons que s'identifiquen amb les dates de construcció i reforma de la casa: 1894 i 1914, juntament amb les inicials dels promotors de les dues iniciatives.Aquests plafons són, sumats a les sanefes de rajoles de ceràmica vidrada amb motius geomètrics que decoren els arcs de les obertures, els principals recursos ornamentals de l'aquesta casa d'estiueig de planta baixa i pis, amb ingredients modernistes i, sobretot, noucentistes.

Font d'en Llanes, 2-4 Carrertera de Ribes, 32

Un balcó de ferro unifica les tres obertures del primer pis. Els buits estan tancats amb persianes de llibret mòbil i emmarcats en la part superior per rajoles vidrades.

Orientat a ponent, el famós rellotge de la Villa Esperanza s'allotja a la més gran de les deu llucanes que sobresurten de la teulada.

43

1914(reforma) 1908Mestre d'obres: Josep Graner i PratPromotor: Joaquim TorresÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

Arquitecte: DesconegutPromotors: DesconegutsÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge unifamiliar

Can Delgado Villa Esperanza o Torre del Rellotge

Els primers anys del segle xx, poques dècades després de la construcció de la carretera de Vic i de l'arribada del tren, la petita vila del Figaró va viure una època d'eclosió del fenòmen de l'estiueig, que no tan sols va implicar la construcció de moltes cases, sinó també de l'Hotel Congost, encarregat a Manuel Joaquim Raspall per l'empresari d'origen italià Amadeu Pantaleoni. L'arquitecte va projectar un edifici noucentista de grans proporcions, obert als quatre vents i provist de baixos, dos pisos i torre-mirador, amb coberta composta a dues vessants i detalls decoratius a base de maó i ceràmica vidrada. Aprofitant el desnivell del terreny per la proximitat del riu s'hi va construir un soterrani que albergava els serveis de l'hotel.

2

Fins a principis del segle xx, el carrer Major –antic camí ral– va ser l'eix principal del Figaró. Arribada aquest època, però, el centre de gravetat de la vila es va desplaçar vint metres avall, a la carretera de Ribes, que discorre paral·lela al carrer Major i és més apta per al pas de vehicles i més pròxima a l'estació de tren. Allà s'hi va construir al 1910 la Casa Consistorial, obra de Josep Maria Miró i Guibernau, també autor de l'Hospital Asil de Granollers. L'edifici comprenia les oficines municipals, l'arxiu, l'escola i la casa de la mestra. Al 1998 es va portar a terme una profunda reforma dels espais interiors i la restauració de la façana modernista, provista d'esgrafiats florals i de sanefes de botons ceràmics. Després de les obres, l'edifici va quedar com a seu de l'Ajuntament en exclusiva.

Carretera de Ribes, 29 Carretera de Ribes, 42-44

El coronament de l'edifici alterna trams de barana amb trams en què la teulada sobrepassa àmpliament la línia de la façana, mostrant un elegant revestiment de ceràmica.

Tots els capcers que coronen les façanes de l'hotel presenten frontons de pedra amb volutes i ornamentacions vegetals.

1

1910 1921Arquitecte: Josep Maria Miró i GuibernauPromotor: Ajuntament del FigaróÚs original: Ajuntament, escola, habitatge de la mestra i arxiu municipalÚs actual: Ajuntament del Figaró-Montmany

Casa Consistorial i escoles

Antic Hotel Congost

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Amadeu PantaleoniÚs original: Hotel Ús actual: Residència per a la gent gran

24 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental Figaró-Montmany 25

Villa Pepita i Vil·la Rosita

A principis del segle xx, el petit nucli urbà del Figaró se seguia concentrant en una estreta franja de la riba oriental del Congost, a banda i banda del carrer Major. Quan va esclatar la febre de l'estiueig, les primeres parcel·les disponibles eren les situades a les terrasses més baixes de la muntanya, on la insolació era més intensa i, per contra, la edificabilitat era difícil pel fort pendent del terreny. En aquest segon graó del municipi s'hi van instal·lar les principals cases d'estiuejants del Figaró, des de Can Mestre, al nord, fins a la Torre del Rellotge, al sud. Aquesta ubicació elevada amb relació al nucli antic origina l'estampa característica de la vila des de la carretera i la via del tren, amb les torres modernistes i noucentistes com a teló de fons del caseriu tradicional.Situades en aquesta segona línia, la Vil·la Pepita i la Vil·la Rosita de Manuel Joaquim Raspall són exemples paradigmàtics de l'arquitectura d'estiueig de l'època, una manifestació artística de caràcter eminentment burgès que buscava la modernitat combinant elements d'innovació tecnològica –com ara el formigó armat o els pilars i bigues de ferro colat– amb tècniques i ingredients de la cultura constructiva tradicional, com l'ús del maó massís –component substancial de la volta

catalana–, la rajola esmaltada, l'estuc, el ferro forjat o els vitralls emplomats. Partidari incondicional de la utilització d'aquests recursos tradicionals, l'arquitecte Raspall deixa entre els seus principals llegats l'ús recurrent d'esgrafiats i de sanefes de ceràmica com a recurs ornamental, la majoria de les vegades amb motius vegetals que lliguen amb el concepte de natura i d'estiueig.A les façanes de les vil·les Pepita i Rosita s'hi troben molt exemples d'aquests tipus de decoració, amb elements més pròxims al Noucentisme que al Modernisme. Es tracta de dues cases independents adossades entre sí, exemptes d'altres edificacions i envoltades de jardí, amb estructures interiors simètriques i coberta a quatre aigües de la qual en sobresurt una torre-mirador. De planta baixa i pis, i recolzades sobre un sòcol de pedra, les cases es distingeixen l'una de l'altra pel seu nom, que apareix al plafó de trencadís acomodat sota el capcer de la façana de ponent, emmarcat per esgrafiats naturalistes i per una sanefa de rajoles bordeus i grogues. En el cas de la Vil·la Rosita, la perspectiva des del carrer de la Font d'en Llanes està entorpida per la presència d'una terrassa de construcció posterior.

Narcís Vilarrasa, 2 i Font d'en Llanes, 9

Els coronaments sinuosos de les façanes es caracteritzen pels capcers de perfil escarsser amb el nom de la casa.

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: DesconegutÚs original: Dos habitatges unifamiliarsÚs actual: Dos habitatges unifamiliars

5

1915

Vil·la Pepita i Vil·la Rosita

L'us de materials i tècniques

tradicionals situa les façanes com a

exemple de l'època d'estiueig

26 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental 27

El 1919, el constructor Ramon Mestre i Domingo, fill del Morell (Tarragonès) instal·lat a Barcelona, va comprar una torre del 1906 a un indiano –emigrat a Amèrica que tornava enriquit– per ampliar-la i convertir-la en un original conjunt de set habitatges, tots exteriors. A l'edifici primitiu, format per semisòtan, planta baixa i pis, s'hi van afegir dues alçades més. L'encarregat de la reforma va ser el mestre d'obres Antoni Mestre i Rial, fill del promotor, que va concebre una intel·ligent distribució que atorgava a cada habitatge una entrada exclusiva i un parcel·la pròpia de jardí. Aquesta ampliació va permetre obrir un accés al carrer de Jacint Verdaguer, reservat a l'habitatge més extens i noble de l'edifici.Amb aquesta singular configuració, Can Mestre va convertir-se en el paradigma de la doble personalitat que adquireixen la major part de les construccions del Figaró a causa del pronunciat pendent. Des del carrer, la casa presenta una façana en què predominen una horitzontalitat i uns volums massissos més propis del noucentisme que del modernisme, amb solament dos pisos: uns baixos que realment no ho són i unes golfes que només prenen certa alçada al frontó central. Des de les escales de l'Àngelus, en canvi, Can Mestre sembla talment un castell i mostra la seva magnitud real, amb la torre al primer pla, que sobresurt de la façana de migdia i realça la verticalitat d'aquest sector de la casa.Estiuejant del Figaró arran de la recomanació d'un amic, Ramon Mestre va acabar essent un prohom de la vila i fins i tot va organitzar i finançar la instal·lació d'aigua corrent al municipi.

Carrer de Jacint Verdaguer, 79

A la façana de migdia s'observa la distribució escalonada de l'edifici, amb la terrassa del pis noble, el cos d'aquest mateix habitatge i la torre adossada.

Mestre d'obres: Antoni Mestre i RialPromotor: Ramon Mestre i DomingoÚs original: Habitatge plurifamiliarÚs actual: Habitatge plurifamiliar

7

Figaró-Montmany

1921

Can Mestre

Pujant per les escales de l'Àngelus, al nord del Figaró, el visitant queda encongit per la magnitud de les dues cases que s'aixequen a l'esquerra: Can Gallart i Can Mestre. Al capdamunt de les escales, però, els dos edificis adquireixen unes dimensions molt més mesurades, efecte del desnivell del terreny. En el cas de Can Gallart, la façana davantera transmet l'aparença d'una casa de planta baixa i golfes, amb una torre amb coberta a dos vessants que sobrepassa lleugerament l'alçada del cos principal. Pel costat de ponent, en canvi, l'edifici s'enlaira tres pisos i les golfes, i configura un dinàmic joc de volums resultat de la planta amb forma de creu que té l'edifici.Construïda en una època anterior i reformada el 1908 per Manuel Joaquim Raspall –va ser el seu projecte a la vila–, Can Gallart també és coneguda com "l'Ave Maria" pel medalló circular de ceràmica que emmarca l'escena de la Mare de Déu i el Nen, amb l'esmentada inscripció just a sota. Aquest medalló és l'element protagonista d'un programa decoratiu molt homogeni i marcadament modernista, amb frisos de ceràmica formats per rajoles de dos tons de blau que destaquen damunt del substrat blanc dels murs i se sumen a les teules vidrades blaves que formen la coberta de la casa. També és molt remarcable el treball de ferro forjat de la baraneta ornamental que culmina la torre, de les reixes de les finestres que queden arran de carrer i, molt especialment, del fanal que il·lumina la porta principal de la casa.

Carrer de Jacint Verdaguer, 77

Arquitecte: Manuel Joaquim RaspallPromotor: Josep GallartÚs original: Habitatge unifamiliarÚs actual: Habitatge plurifamiliar

6

1908 (reforma)

Can Gallart

Façanes de migdia i de llevant de la Casa Gallart. S'hi observa la diferència d'alçades pel desnivell del terreny.

Can Gallart i Can Mestre presenten

fesomies molt diferents segons l'angle amb què

s'observin

28 Modernisme d’estiueig Vallès Oriental Figaró-Montmany 29

A l'ombra de dues fileres d'arbres, la plaça Major és el vincle entre el nucli antic de la vila –desenvolupat al voltant de l'església– i els eixamples menestrals i d'estiueig dels segles xix ixx. Es tracta d' un espai obert de forma rectangular irregular que comunica la carretera de Ribes –a la qual s'accedeix a través d'unes escalinates que corregeixen el desnivell del terreny– i els carrers Major i de Vic, principal artèria del Figaró fins al segle xx. A l'angle sud-est, en una posició alçada respecte del pla de la plaça, s'aixeca el casal noucentista de Can Ventureta, dominat per una torre-mirador amb coberta a quatre vessants que sobresurt formant un ampli ràfec decorat amb ceràmica de motius vegetals.

10 Plaça Major

El fort desnivell marca el desenvolupament de la plaça Major, punt clau de l'eixample del nucli antic planificat arran de l'esclat del fenòmen de l'estiueig a la vila.

Altres llocs d'interès

Església de Sant Rafael i Santa Anna

Tot i que al lloc hi ha do-cumentada una capella dedicada a Sant Rafael des del segle xv, l'actual església parroquial va ser construïda en estil neoclàssic entre 1838 i 1841 i presenta una nau coberta amb volta apuntada que culmina amb un absis semicircular. El capcer de la façana té perfil sinuós, amb campanar d'espadanya a un racó. L'interior acull el re-taule renaixentista de Sant Pere de Vallcàrquera.

Pl. de l'Església, 2

VallcàrqueraSituada dins del Parc Na-tural del Montseny, la riera de Vallcàrquera forma un bosc de ribera d'una qualitat ecològica excepcional. Pel camí que voreja la riera i que baixa cap al Figaró es poden visitar l'ermita de Sant Pere, romànica del segle xii amb moltes transformacions posteriors, i la rectoria de Vallcàrquera, on hi ha una Escola de Natura.

www.vallcarquera.cat

Sant Cristòfol de MonteuguesAquesta petita església romànica d'una sola nau s'ha convertit en l'actuali-tat en un santuari on s'hi celebra un aplec per la festa patronal.

Sant Pau de MontmanyConstruïda al segle xvii en estil gòtic tardà, l'església de Sant Pau de Montmany substituïa l'edifici romànic precedent i va quedar aban-donada l'any 1910. És una localització fonamental de la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, i avui es troba en estat ruïnós.

Santuari de PuiggraciósSituat al peu del cim oriental dels Cingles de Bertí, el santuari de Puiggraciós va ser construït a principis del segle xviii prop del lloc on suposadament es va trobar la Mare de Déu gòtica que anteriorment es venerava a l'església de Sant Pau de Montmany. L'església, cre-mada durant la Guerra Civil i restaurada entre 1951 i 1957, té planta de creu llatina, amb una cúpula que corona el creuer. A la veïna casa de l'ermità, posteriorment convertida en hostatgeria, l'escriptor modernista català Raimon Casellas va situar-hi diverses escenes de la seva obra Els sots feréstecs.

El Sot del BacUbicat al peu dels Cingles de Bertí, el Sot del Bac és una vall estreta i agresta que desemboca prop de la masia homònima. Hi arriben diversos torrents que transporten aigües vermelloses pels materials descompostos que arrosse-guen. Un d'aquests torrents, el del Bosc Negre, forma el Salt del Prat, que en època de pluges forma una espec-tacular cua de cavall de 30 metres d'alçada.

29

Promotor: Ajuntament del FigaróÚs original: Espai públicÚs actual: Espai públic

Plaça Major

Arran de la reforma de la seva propietat, Francesc Gambús van adonar-se de les dificultats d'accés a la finca, especialment per al servei de la casa, que havia de pujar des de l'estació del ferrocarril a través d'un camí força feréstec. Per solucionar aquest problema, van encarregar la construcció d'unes escalinates que connectessin la carretera de Ribes i el portal d'entrada a la finca, decisió que demostra la capacitat d'intervenció dels estiuejants en l'urbanisme de la vila. Els trams d'escales estan separats per petites placetes i replans amb bancs de pedra per al descans, envoltats de murs que combinen el granit blanc i vermell, parcialment coberts de pèrgoles de fusta tropical i equipats amb lluminàries de ferro forjat.

9

L'empresari i banquer barceloní Francesc de Paula Gambús i Rusca, que va ser director general de la Banca Arnús i de FECSA i president de la Cambra de Comerç, va adquirir una finca al Figaró i la va fer envoltar d'un mur, amb un portal monumental format per dos trams simètrics d'escalinates que es troben davant de la reixa d'accés i d'una font neoclàssica coberta per una volta, ideal per prendre-hi la fresca a l'estiu. Els pilars que sostenen la reixa estan coronats per dues escultures que al·ludeixen a les activitats dels nens durant l'estiueig, un recurs dotat del realisme i l'humanisme característics de l'art noucentista: uns juguen amb un gos i uns altres llegeixen Al cel, obra pòstuma de Jacint Verdaguer, poeta a qui es va dedicar el carrer al qual s'obre l'esmentat portal.

Carrer de les escales de l'Àngelus Carrer de Jacint Verdaguer, 808

Detall de l'escultura del pilar dret del portal de Can Gambús en què es pot identificar l'obra que llegeixen els nens.

A la part baixa de les escales, els primers trams conflueixen en una plaça enjardinada limitada per un mur que allotja un nínxol de volta de punt rodó de caire ornamental.

1928-1934 1928-1934Arquitecte: DesconegutPromotor: Francesc de Paula Gambús i RuscaÚs original: Tanca i accés d'una fincaÚs actual: Tanca i accés d'una finca

Portal de Can Gambús

Arquitecte: Amadeu Llopart i VilaltaPromotor: Francesc de Paula Gambús i RuscaÚs original: Escales d'accés a una fincaÚs actual: Escales d'ús públic

Escales de l’Àngelus